No hi ha al món re més repugnant que un botifler

106
[També a l’opuscle]
106

Espadatxí d’espiroqueta?

Aquest carallotet també és poeta
no sap si es diu Enric o Enriqueta
si fa d’arquitecte o de paleta
si veu el món pel trau del pany o l’aixeta

si camina amb 4 bissus o una pota
si s’ha cardat cap gos o cap xicota
o cap trompa de tapir i si la pilota
a l’olla barrejada hi ficava o cap pixota

ni si agraïa el servei a un cap de puta
de xarnec botxí qui l’executa
o xocava la màniga dissoluta
del qui els ulls a mig camp li xuta

ni si allò que més el despita
és cort de porcs o mesquita
sinagoga o cony podrit… de sor Lolita
i església de cretí o cul de mona… Xita

ni si de debò la basa li empata
haver de tocar fuga o tocata
i menjar femta o xocolata
i beure pixats amb palla o orxata

car és carallot i és poeta
i és espadatxí d’espiroqueta
amb els ous fa mamballeta
i amb la llengua de xinxeta
te la clava així que xuta
orxata de bruixota qui xita
aquell qui generós la deixata
en insòlits bordons de caixota.

~0~0~

Contracte de Deessa i hierodul

“Tantost mullerat
romans mentalment infibulat
(fàmul cap a l’infinit).

“I cardar per sempre pus t’és vedat
ni de mai tocar’t l’infame vit
(pren-te des d’ara per capat).

“Gaudiràs amb el meu permís només
si t’ho dic i a tots ops sempre a través
de mos goigs amb pler d’hom acomplit.

“Com m’abellirà
molt sovint sóc qui hi cardarà
i amb els qui si s’escau seràs cardat.

“Hierodul com ara capat
assumeix-te feminitzat
tímid esclau esclafat
mentalment infibulat.”

~0~0~

Ai l’spook, oi que elegant!

Detens els secrets de tantes de morts bares
(tota mena de com ara coltellades a l’esquena)
que sols el pes el cos ja t’engeperudeix
i la vaga consciència el cor t’enlletgeix

i tot i l’elegància que despens part defora
(ets rus refinat? alemany enllustrat? italià impecable?)
ets i et saps sota els vestits i tanta d’etiqueta
oh i la presència i la ricor i l’exquisidesa…

i la prestància (i com en diuen… el senyoriu?)
maleït monstre grotesc llord podrit i repulsiu.

(…)

Maleïts assajaven de matar’m
han ja mort molt del que am.

Per environs de runam
sota arestes d’esbarzeram
per varengatges de clavegueram
rere tot altre bigam i costellam…

Entre ferros ciments i rams
damunt rajoles asfalts arams
a cercles aplecs paral·lelograms…

O amagant-te en blondes i recams
amb el mamellam l’al·lotam
amb l’aviram el conillam
el paperam el cadiram…

Mai no et perden d’un pam
te tenen clissat tram per tram.

Si mai vers la llibertat anar-hi vam
letals s’hi infiltraven com gam
escamot deleteri de mefític lladregam.

Llur sòrdida goludam
els duria a fondre sencer l’eixam.

Mal llamp no els ascli, m’exclam
com trencar-ne tot lligam!

No tinguis mai de fama fam
ni mosseguis el buderó de l’ham
car t’enverinen teca i mam.

D’ells ni vi ni formatge ni enciam
prou et corcaven el butzam.

Tot és ratera cimbell reclam
fuig-ne com de moscam
t’hi encastaves el banyam.

Ni n’escoltis cap ni un bram
et corrompien fins l’ossam.

Si mai els ets a tret scram!
fots el camp com si t’empaita gossam.

Tot spook té traïdories de feram.
Com més indefensos no els anam:
Pim-pam pim-pam pim-pam!

~0~0~

—Poseu seny, jovent, collons

—Poséssiu seny i adquiríssiu religió i adoréssiu de tots els cagallons el més pudent i fumós.

—Poséssiu seny, collons, i foteu-vos generals i us banyeu ben sovint en la sang de tutti quanti.

—Som-hi, poséssiu seny i foteu-vos eclesiàstic i violéssiu a tentipotenti innombrables culs d’infants.

—Poseu seny, saps què? i vells i savis i polítics assassinéssiu tants de vassalls com us vagin rajant.

—Poseu seny i feu-vos lladres banquers i empenyéssiu al suïcidi tots els qui a les llefiscoses teranyines boigs enxampeu.

—Poseu seny i esdevinguéssiu gros industrialista i màquines deletèries foteu-ne a monumentals estocàstiques tragitades.

—Poseu seny tanmateix si sou més ruquets i esderneguéssiu’s-e a la feina i en un tres i no res així mateix sou horrorororós cadàver.

~0~0~

En àvol bot

Tot comença tan innocentment perquè tot s’acabi tan tràgicament.

Ensenyava per la finestra del teatre a un jo molt més jove l’airós paisatge.
Com tant ell com jo bucòlics ens n’enamoràvem, davallarem per a ésser-hi més a prop.
Desil·lusió, car el riu baixava tot brut.

Va vindre a aconsellar’ns de moure’ns una mica a la dreta l’encarregat del teatre.
Car no gaire lluny, cap a la dreta, hi descarregava el canal, del qual les aigües eren totes tan netes.

Teníem el nen i jo una pilota groga.
La pilota rodolà cap al marges del canal, i romangué amagada.
Davallí a rembre-la, mentre l’encarregat i el nen tornaven a l’edifici.

Prou em pensava que la tasca fóra tost feta, i tanmateix enlloc no hi veia la pilota.
Perdut objecte de mes infructuoses recerques.

Seguint la vora del canal, en trobava, d’heteròclits objectes.
No sabia que tanta de gent hi desés ses coses, ni que àdhuc ensems famílies senceres hi visquessin.
En caus intricats fets de fustes s’arremolinen com rats…
mentre en d’altres bastiments deserts i amples, que s’enfonsen com paral·lelepípedes
coves…
només hi rauen els buits secrets de les vastes absències.

De sobte, és clar, me n’adonava que m’havia perdut jo també.
Quantes de vegades he passats i repassats els pontets i les palanques?

Com tornar…? Com tornar-hi…?
Perdia ben bé la direcció; cert que encara segueixc el canal mes no sé pas si m’aprop o m’alluny d’on vull anar.

On… vull anar? On fa estona deixava el meu jo més jove, no fotem!

Som-hi i amunt, inútil grimpar-hi; som-hi i avall, inútil enfonsar-m’hi.

Ara pujant estretes cargolades polsegoses escales i destriant-ne teranyines i lluitant-ne amb les aranyes.
Ara baixant a les ombrívoles galeries i somrient als rèprobes amistosament i innòcua, únicament arronsant-me d’espatlles.
Tothom s’equivoca.

Em desdoblava durant el trajecte inoperant, m’hi triplicat, quadruplicava.

Una vegada dalt una arbreda que vorejava un precipici s’hi esdevenia un intent de suïcidi del meu jo vell.
Entre jo mateix i un meu bessó íntim prou més fort salvàvem el nostre bessó íntim molt més vell qui altrament ja s’estimbava.
Ah esglai, tanmateix contrarestat!

I ara però com el convencíem que la pèrdua o la fallida que tots plegats no hem esdevinguts mai s’esmenava…
o potser vull dir que l’esgarriament, l’extraviament, on ens embarcàvem només era transitori…
que tard o d’hora reconeixíem els topants i retrobàvem xirois el punt de partida…?

Cap dels 34 qui esdevinc no podem assegurar la veritat d’aqueixes proposicions.

I si ens llençàvem a l’aigua en cap vaixell ocasional…? en cap closca de nou…?
Els 34 qui sóc mai no hi parlem alhora; per por de naufraig, sempre enraonem per torns i sensats, en aquest àvol bot on som.

Mes és cert que l’aigua ens durà al mateix indret on començàrem de perdre’ns…
i ens hi durà prou prest si ens havíem esgarriats aigua amunt…
o ens caldrà abans donar la volta al món si començàvem de sallar més avall que no iniciàrem la questa i el quest.

I tot això, és clar, posat que fóssim encara al mateix canal.

Estalvis hi arribarem un dia o altre, assegurem’ns-ho; engrapem’ns-e els collons i afirméssim-ho, ferms!

Ambtant això rai, les saons i els agres observarem de totes les terres travessades…
i els focs follets de les tantalitzants construccions que amb el nostre passatge es degeneren com nassos de cera.

L’esmolat reialme del nostre triomfal regrés només ajornat per les perfídies…
o potser les espúries orquídies, de les malorquestrades mercurials escaiences.

En tot cas, quan nasquérem, els concupiscents titelles qui badocament o temerària ens nasqueren, ens nasqueren amb un intrínsec passaport…
passaport directe a les hipogees aigües negres…
on tothom perdent-s’hi, ja mai més no es perd.

Al ritme sincopat de les petites onades, els gorgs i remolins, i les pluges i els revessos…
de les cadències del corrent qui ens durà a casa…
un… dos… tres…
set… vuit… nou…
i així anar fent, fins a 34…
i recomençant fins que tot no s’acabi…

Com qui als braços de Mare Mort petitó el ballen…
el ballen…
ballen.

~0~0~

Escriptoret fos

Els quatre gats qui em coneixen saben que sóc un escriptoret
tímid inhibit contemplatiu passiu immobilista introvertit.

Que em fan por la gent i fàstic els periodistes
i d’altres malparits qui popen del fets d’altri.

Els mateixos quatre gats saben que mos quatre germans
se m’assemblen com cinc granets de blat s’assemblen entre ells.

El que potser no saben és que un dels meus germans — en Z —
es fa sovint passar per mi.

La poca gent qui s’interessa a les coses de les lletres
sense saber-me retret com sóc
es pensen que sóc mort de fa anys.

Notícies — vull dir, alguna línia o altra als fulls perduts d’algun diari —
aparegueren dient que no en fotien pas pocs d’anys
que m’havia degut morir en terra estranya.

Perxò sovint el primer que ha d’aclarir en Z quan es fa passar per mi
és que com tothom prou veu (car ell sóc jo) mort no pas gens.

És una mica com a Eva — la novel·la d’en J. Hadley Chase —
tret que en el nostre cas pitjor
car mon germà Z mai no ha après ni d’escriure ni de llegir.

Un defecte al cervell que no li permet reconèixer
les lletres com a tals.

De vegades em faria gràcia fer-me passar per mon germà
el ficte novel·lista.

A l’indret on estiuegem l’altre dia el deixí
discutint amb el metge de l’indret els tecnicismes d’una pretesa novel·la
sobre vaccinacions i epidèmies
i les interaccions entre bacteris virus i neutrinos.

Mentre els dos estenien la roba:
enormes tovalloles i flassades amb el nou blasó o emblema:
una serp blava de vint metres pel cap baix
adés trobada al jardí mateix
bona menjadora de rosegadors de la mida d’un nadó…
jo m’esmunyia a escampar la boira.

El ficte novel·lista doncs
tothom al poble el coneix molt superficialment.

No li tenen gens d’afecte però
(per exemple com dic m’hauria volgut fer passar per ell
mes tots el qui eren jaguts vora el camí
on el Solell espetegava
doncs ningú no em va voler fer lloc
on hi havia la bona ombreta dels verns vora el rierol).

Quelcom s’hi esdevingué aleshores:
continuava per la carretera mig esbufegat
quan m’hi trobava també caminant sota el Solell despietat
un infant mandrós petit despullat…

Ara li dic que s’afanyi
que el perill d’una insolació…

I tot d’una sembla endimoniat
car com s’embala!
desapareix com si son carallet fóra encès coet: fuit!

Ja no el veuré mai més!

Ningú no el veurà mai més:
com si fos el fill qui mai no tinguí
com si fos l’espectre de l’escriptoret qui mai no fui.

~0~0~

Espill

Ara mateix te m’aixec
i ara ja te’m pos lo gec
ara, cansat, te m’assec
i, en oblit, podrit te m’hec.

Podries dir “pobre mec
ha passat com un llampec”
mes, si ho dius, prou ets prou pec:
Qui sóc ets a l’espill cec.

~0~0~

Set ais

No te’m tragos de la ment
i escolta mon lament
o tot anirà malament… rai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai.

~0~0~

Proletari sense pistola

—No tragos el cossi de les escombraries, Manel, li deia al vell de rere el taulell fent veure que l’anava a saltar per a anar a l’altre costat, i el vell ajudant del cambrer feia acte de treure el cossi no fos cas que m’hi veiés caure, —no el tragos, que estic preparat a llençar-m’hi de cap!

I tothom al cafè, els quatre gats qui hi érem, se’n reien flascament de la facècia.

Cert que el dia que portava poc demanava millor.
Més em valdria ésser llençat com escombraries. Prou m’hi sent, usat, gastat, despès, inútil, fútil, desfet.

De primer la feina, dura, i escarrassant-m’hi.
Llavors tornar a casa per una carretera plena de boira i de neu, amb el fred que fa i amb tanta de bòfia pertot arreu aturant-te a cada pas i demanant-te els papers.

Al capdavall, arribava al cafè i anava a escalfar’m amb una beguda que m’escalfés, i abraçant-me prop el foc abans de tornar a la freda dispesa, i amicalment doncs havia dita aquella facècia, i alhora em treia la cartera per a pagar el cafè i el conyac, i hi havia un ajudant nou, rere el taulell a la meua esquerra, i un altre client, embarretat ell, també a la meua esquerra, gairebé davant l’assistent nou, és a dir, a la meua banda de taulell, i encara estic fent barrila amb el vell Manel, i el nou assistent retirava a la meua esquerra una revista de damunt el taulell, i tot ha estat vist i no vist.

Aquell home traient la revista, el client embarretat no dient re, i jo tot d’una no trobant enlloc la meua cartera.

—Algú m’ha lilada la cartera! que m’esgarip.

I ara m’estic desesperant. —Tant em fan els diners! Però els papers, els papers! Sense papers no puc anar pel món, amb tanta de bòfia fotent urpa pertot arreu! I qui té temps de fer-se’ls novament. Impossible! Qui ha estat, qui ha estat el xurimangaire!

—Lilaires, em cag en déu! Torneu-me la cartera!

—Ets tu? li dic a l’assistent, i l’assistent em guaita com si estic boig. Continua allunyant la mateixa revista que hi havia damunt el taulell vora la meua cartera. Tot s’esdevé alhora tan de pressa i tan lentament!

—Tu! li dic al client, i el client embarretat em guaita amb cara de pocs amics.

Aixec els ulls al trebol, no fos cas que hi hagués alguna finestreta, i el lladre al pis de dalt, amb un fil i un ham, hagués pescada la meua cartera. Al trebol tot hi és pla, ni traces de finestreta.

—Malaguanyada pistola que no tinc!

Me la treia ara mateix i… Els feia buidar les butxaques, els feia abaixar els pantalons, aixecava l’arma cap al trebol i cridava que qui hi fos, vigilés, que disparava encontinent!

Ningú no em fa cap cas. Només pens en els papers, els papers… I em mortifica que… No podré mai refer els papers, em moriré abans… Qui tindrà temps per a refer-se’ls…

—Torneu-me… algú… torneu-me el feix espès, incomprensible… de papers…

D’innombrables papers, sense els quals, com ara la bòfia em botxineja mentalment cada matí i cada vespre a la inhospitalària carretera, em botxinejarà físicament bon pic m’haurà fotut a la cangrí…

I ara espera’t que veig per la finestra que algú o altre també m’ha lilada la bicicleta.

La neu glaçada i la densa boira m’entren al cor.

—Malaguanyada pistola que no tinc!

Em fotria un tret al cap.

M’he ficat a un racó del cafè a plorar.

~0~0~

Retorn al tot (o del tot)

Tornes a, o et torna, l’antiga casa pairal — impecable
tot hi rau a lloc
inclosos els morts personatges, entranyables.

Et revé, o hi revéns a, l’antiga vila costeruda qui volta el castell —
turó sacre: hi apareixen
per carrerons de laberint
les àgils meuques, filòsofes
s’hi esmunyen els lladregots subtils, incopsables.

Se’t reobre, o reobres, l’antic llibre tot llarg — atapeïdíssim
tots els mots del món (de l’univers)
els duu, remarcables.

Escrius, o se t’escriuen, les llegendes, històries, esdeveniments
en fulls que els cerços tomben
i on les lletres endevines (o se t’endevinen), palpables.

~0~0~

Hores de boira i fred

Trobar un lloc on jaure
trobar un mos per a dur’m al pap
heus les dues activitats que se’m mengen les hores.

Ah entre els acadèmics quan els era fàmul
si se n’estava, de bé!

Com els netejava els texts
els empenyia part darrere els vehicles per les pedregoses pujades
els vantava les presumidotes mullers…
sempre (o quasi) em queia un raconet o altre on aixoplugar’m
uns crostons i pellucalles per a rosegar.

I ara?
Ara malament rai!

Les hores de boira i de fred se’m tiren damunt
i es fa fosc i encara no he resolta cap de les incògnites:
on rauré a la nit?
què em duré al pap?

I demà?
I demà!

No puc pas badar un minut
no haig mai de perdre de vista l’objectiu
del jaure sa
de l’atipar’m…

De l’atipar’m algun dia
per tal de poder tornar al text i fer’l prou net
(ni que no només fos si fa no fa)
i cridar…

I cridar:
Imprimeix!

~0~0~

Vuit ais

Estava la mare dolorosament cardant amb el representant de les màquines, quan el pare tornà de la reunió.
—On és ta mare?
—Dolorosament cardant amb el de les màquines.
—Dolorosament? La deu tornar a donar pel cul.
—Qui fóra eu, pare, per a desdî’us?
—Bé, tant se val, ja li ho diré més tard.
—Entravancs a la reunió?
—Al gremi rebíem la mala nova que nous imposts se’ns atansen.
—Ai, ai, pare; ai.
—Cal sobretot estalviar a ta mare el disgust; si torna idíl·lica, tòrrida, qui voldria amargar-li la dolçor?
—Li ho direm en instant propici. Si vols ho faig.
(…)
—Mare, ahir el pare tornà de la reunió tot pansit, escorxat, humiliat, escuat. És clar que no pas desfigurat, escapçat, emasculat i, com en Balzac mateix, segons el molt veraç cronista n’Octavi Mirbell, amb el petitó vitet encara més escarransidet, i amb la seua dona cardant amb son amant a la cambra del costat d’on ell agonitzava…

—T’hi vols jugar que volen tornar a pujar’ns els imposts?
—Ai, ai, mare; ai.
—Cal sobretot que eixorivim ton pare; no volem pas que li torni la depressió. Encara se’ns suïcidaria, amb totes les marranades que ens fot lo govern.
—Convidem novament el de les màquines?
—En convidarem un altre qui li farà encara més patxoca. Ja ho veuràs.
—Ai, mama, ai.
—Oi que també estàs content?
—Mama!
(…)

~0~0~

Casta de lladres

Ca d’altri envaeixen amb hordes pegues.
Genocides, assassinen i saquegen.
Inquisitorials, de llur “dret” gallegen.
(De tot el que han dit el cul te’n refregues.)

Cascun d’ells maleït arroplegat.
Casta de lladres qui parlen estrany.
Es vanten fastigosets de llur guany.
I de tant com no han – (i és tot robat.)

Per totdéu rebutjats i odiats.
Pel repulsiu capellanum dominats.
(Llur àvol “constitució” és merda pètria.)

Llur “història” fot ferum de falòrnia.
Devots de deessa podrida i bòrnia
Lletja i desdentegada que en diuen “pàtria”.

~0~0~

Casta de lladres

Llurs herois fundadors, na Carme Polla i en Franc Brouet de Pútid Conreu Verinós, foren, com tothom sap, els més tragitívols ni repulsius assassins de la història. Arrenquen llengües d’innombrables infants, n’arrenquen ulls, orelles, nassos, collonets, vits, ungles, dits… I hi burxen damunt; burxen i escorcollen i rebreguen a fresques nafres i forats… i hi continuen minant, traient alhora vísceres, esqueixos, venes, nervis, ossos, ganglions… I així, els pobres infants horrorosament mutilats, els van deixant morir. Ah malparits! Cada dia, al xibiu sinistre de l’escola, en horribles pantomimes de mort i carrinclons cants a l’orxegosa pàtria de la repel·lent virginal deessa, sempre sedega de sang infantil, amb la roent xeringa els injecten apòzemes blaves i gatxulls de furaç, i els tolen ensems un altre atribut.

~0~0~

Al ventre del govern de la societat

—Només algú tan extravagant com eu pot ficar’s al cos de la bèstia i sortir-ne indemne.
—En cap temptació no caic.
—A cap cony ofert ni hi lib ni m’hi embec.
—I tot amb un cop d’ull ho conec.
—Cada espècimen gravat a la meua ment duc.
(…)
—Al secret museu de foscs monstres antediluvians al cor de la panxa del govern de la societat, llurs paltruus o budellams, greixosos càustics escanyadors mecanismes que prou sabria, si mai em convingués, destriar.
(…)
—I en acabat qui gosaria demanar’m qui sóc de debò. Prou podria escaure’s que fos el lladre suprem disfressat. I llavors on anirien encontinent a parar els esfereïts mocosos armats sinó als més horribles orcs…?
—On se’ls cruspien de viu en viu, al cap de jugar-hi immenses hores, amb ullals esparracats i urpes llordes, les grotesques peces de museu de qui en conec (els escatia amb un cop d’ull) tots els mecanismes.
(…)

~0~0~

Caòtic imperi morent

Al meu palau, s’ha convidada tota sola bona part de la més alta societat. Només m’estimarien els qui em volen robar. Perxò ací hi sóc de més.

Se m’atansa un pudent de la bòfia qui vol ésser el meu “amic”. Qui se’n fiaria mai d’un pudent de la bòfia? Només se’m vol aprofitar, i fer’m tant de mal com pot.

Diu haver vist el pudent un petit defecte al marbre del meu mausoleu, diu que es tracta d’un “grop impactat” a la pedra i em vol contar, molt tècnic ni saberut ell qui sembla ésser més ruc que no un soc, de quina manera en substituiríem, tallant-lo precisament, el petit pany malmès, per un de nou, sense que es notessin les ascles ni costures, quan es veu interromput per un altre dels convidats als quals no fa gaire ha multat. Ara i adés, tots, com aquest, li demanen un instant en privat; un petit xiuxiueig segueix, i hom el pudent l’unta amb un untet substanciós, i au, multa esborrada, car com tot bòfia d’ençà que hom n’inventà l’ofici malastruc, és molt maleïdament corromput.

S’ha ficat de moda entre la gent fina — i a part la puta bòfia qui arreu s’entremet, tots els pseudo-convidats en són — d’emprar com a col·liri en flascons blaus la sang blava dels llimacs gegantins de fresc assassinats. Ecs, suc de llimac gegantí tallat pel ventre — això és ultrafastigós!

Els carnívors, antropòfags, llimacs gegantins, doncs, pobrissons, de qui adés en fui, carallot, heroic màxim assassí. D’on que la flasca societat m’oferís de prèmit aquest castell. La meua tècnica d’occir’ls fou adoptada després pels nous herois qui epígons em vingueren. I jo retirat, de lleure sempre entre mes selves, on els llimacs campen lliures i a lloure, per mi de cops i tot acaronats, i per d’altres, epifenòmens, tanmateix encara barement assassinats.

Els autoconvidats els veus oimés empassant-se tothora comprimits, tothom prenent els de tothom; se’ls intercanvien com si fossin confits… tot i que els metges farsants pretenen com sempre de receptar’n els específics per a cada cas molt únic de cada pseudo-malalt. Me’n guardaria prou, de mai tastar’n cap, si mai ningú me’n proposés, ni que fos per cortesia! Sort que es quelcom que fóra miracle que s’escaigués, car en aqueixes festes hi sóc sempre l’ignorat.

Són comprimits virolats que no foten gaire efecte, sobretot als membres de la societat — als llimacs i a mi qui sap! Ells, els membres de la societat, virtualment són tots plegats immortals. Qui més qui menys, els de més de llurs òrgans són mecanitzats.

Tot i que sóc el propietari del palau, és com si no hi sóc. Ara que em desempallegava del pudent, ningú no fotent-me el cas més mínim. I què hi puc fer! Tots aqueixos fleumes invasors; si mai, ruc de manguis, si mai volia metre-hi objeccions, se m’independitzaven les dents i em mossegaven la llengua, i només m’eixien de la boca laments.

Me’n vaig a respirar pel camp — tret que l’aire hi és irrespirable, de tant de llimac gegantí adés i ara assassinat, i llavors jaquit que es podreixi enmig de pertot. Els autoconvidats s’hi passegen alleradament, com si les funcions de llur nas a dretes haguessin desconnectades.

S’han demanat per què els ocells no es belluguen mai d’on són.

Els respondria si em fos llegut: Perquè hi són encolats, a branques i traus d’arbres; són fictes: muntes, simulacres, enzes, cimbells. I els xiulets que avien inventats. Fantàstics ocells, llurs grinyols i garranyics, llurs xerrics d’esmolet, llurs lleigs arítmics esquelleigs, barroers invents. Ningú no ha sentit piular ocell de fa centúries.

Tota vida salvatge es limita, sobretot a les selves centrals, als gegantins llimacs antropòfags, de fet, omnívors.

M’ajec nu enmig de la selva perquè em vinguin els lents amistosos llimacs.

Com el reveig, ara jagut i cluc, el meu mausoleu, esdevingut cenotafi que la verdura aviat s’haurà cruspit com els llimacs gegantins suara se’m cruspeixen.

Perquè perduri el plaer, perquè pugui sentir totalment el plaer de saber-se devorat per les flonges maixelles, el cervell serà el darrer que em devoraran.

Caòtic imperi morent; els preterits, els llimacs, i eu, antic inútil heroi, part darrere ens en fotem.

~0~0~

Casta de lladres

Anònim, excedent a la voluda, home al patoll, fútil peó oblidat foraescaquer, perdut entre peces qui no casen, tanmateix hi sóc.

I això deien els amples cartells qui duia part de la gent:

—Invasors s’acosten qui del cau ens n’osten.
—A Alacant/ amb força inoïda/ les hosts invasores/ a mar aboquem.
—Odi perenne vers l’invasor.
—Si no fos motivat per l’odi, sobretot odi als invasors, no veuria cap raó pels matins ni d’aixecar-me.

Sóc manifestant-me al carrer contra l’avarícia il·limitada de l’odiada casta de lladres; hi sóc una unitat més, sola, digníssima, discreta, com dic, anònima, manitú mut i nu, d’incògnit, quan algú em tusta a l’esquena, i quan li’n faig cas, m’assegura que m’ha tocat un prèmit.

—Quin prèmit si no jugue mai a re?

—És un viatge de franc al Japó. Tot això és per a vós. Un feix ple de papers, un paquet amb l’uniforme de japonès, per tal de no desrengar, de no cridar l’atenció al Japó amb vestits de foraster. L’adreça per a tots els guanyadors del viatge és en aquest paper. Aneu-hi ara mateix. Hom us hi espera.

Sense casa ni tec, ho provaré.

És un indret oficial, palau només per als jerarques. M’hi ficaré d’estranquis. Perdré paperassa i uniforme a un racó, i m’esperaré darrere, al darrer reguitzell, entre el servei astoradament i degudament respectuós, guaitant com ells la processó dels guanyadors ara uniformats (grotescament caricaturescs) de pseudo-japonès. Tot i que tinc dret d’ésser-hi, doncs, entre els envanits celebrats qui desfilen, em mantinc d’incògnit, com si de debò no hi sóc.

—Qui sóc?

Tot ho he perdut, inclosa la identitat. M’endinsava en jardinet privat. Tots els objectes hi són de l’any de la picor. Antiguitats polsegoses, fràgils, que cal no tocar o se’t desfaran als dits, i encar terribles conseqüències se t’abaten.

La propietària apareix. Vella bòrnia amb l’únic ull dret que tanmateix és cec. La monstruosa néta bòrnia, muda, d’aspecte horrorós, amenaçador. La nina de la néta bòrnia, amb l’ull dret esfereïdorament obert i l’esquerra buit. Tret que l’ull dret de la néta horrorosa és tan badat però també tan cec com el de la nina.

Les tres orbes… m’han condemnat… Quina de les tres dirà el veredicte de la meua tortura i mort? Jo amb els meus dos ulls perfectament fins i exactes, i no veig enlloc com sortiré del jardinet maleït.

—Potser si enraonéssim com gent de seny…

Volia justificar la meua invasió a llur jardinet. Que perdut hi queia sense pensar-hi, repenjat a la barana del balconet, i ai, on sóc. Volia doncs fer-los-ho entenedor, i tanmateix els mots que dic són per a retreure-li a la vella que res no podia redimir els greus errors pudentment ocults entre sos malucs.

—Concloc que sou tan vella que crec que prou trobava solaç cardant-vos-em, no pas el cony ni el cul ni cap altre sòlit trau, ans els insòlits de les vostres molt pregones arrugues pertot al cos on l’energia fosca de l’univers prou sembla oimés trobar-hi mendraig o aixopluc, car collons com m’hi escorria, madò, si m’ho permets…! I crec i tot que t’hi prenyava sovint, car, de trast en trast, veloços com galàxies, de les arrugues més pregones qualque mecànic follet o altre t’hi trau el nas a qüestionar matemàticament i amb molta de sang freda les còsmiques formulacions de la situació.

I volia retreure-li ara que als prats ignots, i als repressius paradigmes, un cop passats els constrenys, les estretors i els congosts, i cingles avall de ses arrugues, ous brutals s’hi covessin qui l’orb monocle al bec de mon vit tampoc no podria pas reeixir a copsar i que, doncs, molt innocentment fertilitzava perquè descloguessin en emblemàtics astrofísics qui tot ho volien capgirar.

Mes ai com la cagava, pobre de manguis!

Cap ni un de mos testimoniatges no reeixia a treure’m d’angoixa. La vella arnadissa continua votant el triomf monstruós del meu barroer sacrifici. Quina de les altres dues deesses qui també em volen executat convenceria si amb fragments de tintinabulacions adients no els faig arribar mon pliu molt humil d’innocència sol·lícita. Servent llepaculenc els esdevinc de per vida (la meua, car elles morir es veu que no pas mai!)

I si m’adreçava amb aqueixes o millors raons, dic llavors, a la sorda orba minyona de la nina maligna? O a la nina mateixa de la maligna minyona?

M’he posat a ballar en una de mes més oscil·lants ni falsament joioses follies pastorívoles, acompanyat per les espectrals pastorelles qui en òrbites espirals fan sonar llurs campanelles amb el so exacte de mos dits del mig qui m’espeteguen als sengles tènars, quan les tres inquisidrius de qui a la impensada suara havia envaït el territori, mudes i ominoses m’assenyalen el llit.

—Ja em perdonareu (que els dic); cap atracció devers una minyona primota, molt blanca, estesa al llit, tota nua, mes plena pertot de sangtraïts. Us la cardeu vosaltres.

I faig per a anar-me’n, quan la morta es revifa.

—Fotràs el camp abans de salvar-me, desagraït?

I ara la reconec.

Casta de lladres, ara deu fer quatre sis lustres havien envaït ca meua. No sabia on amagar-me. L’allau de gent qui s’autoinvitava m’arraconaven de més en més lluny. Havia pujat al terrat. Hi jugaven dues xiquetes, de tres i cinc anys. De sobte la de cinc anys queia cap per avall del parapet del terrat on havia pujat sense que ningú sinó jo se n’adonés. La salvava d’un bot esmeperdut bo i engrapant-la per la cama; ja l’havia vista escarxada, xemicada, al paviment (hi havia llambordes encara?). Tot de carn, ossos, nervis, cervell, en barreig de vòmit hi veia, cinc pisos avall. Durant l’estona on la xiqueta penjava, les dues se’n reien a grans riallades. La de tres anys volia fotre el mateix, fotre’s daltabaix. Perquè l’engrapés cap per avall per la cama i pengés perillosament al buit. Tant es bellugaven les dues minyones, els braços que servaven llongament dues quimerudes xiquetes se’m fatigaven.

Tornaré, dic, a deixar les nenes a lloc, no fos cas que encara em prenguessin els invasors, qui altrament sempre m’ignoren, per pedòfil, o quelcom altre ara de moda molt greu.

El terrat o terrassa s’anava omplint d’autoinvitats.

A poc a poc, me n’esmunyia. Me’n vaig per la ciutat. Hi descobria noves perspectives monumentals, amb murals gegantins de relleus i miralls, esplanades, geometries, escalinates, projeccions, panorames de mai no acabar, tantes de renovacions que no sospitava, tants d’anys que no passava per aqueixos carrers, on abans els carrerons mútuament s’estrangulaven.

Anònim, per ningú emprenyat, m’hi expandia, sense casa, robat.

Car els qui vivim a precari, enemics rai.

Atacs exteriors te’ls prens amb bonhomia.

Interiors, te’ls hauries de prendre amb fermesa; si cal, amb ferocitat.

Cuques i brutícies, els treus amb condícia.

Invasors, no; els expulses sense gaires contemplacions.

Sovint virats o fugits dels caus d’abans, llogant en acabat ací i allà, els qui vivim a precari, efectivament, hi hem d’anar de començ amb compte rai.

La quitxalla més barroera del barri, per tal de fer por a la dona, i segurament per a veure de quina corretja no som fets, ens omplen, posem per cas, finestres i porta de cuques fastigoses, grans escarabats morts, gripaus clavats, i ens empastifen de merdes diverses (lleterades, caguerades, sangs d’ocells estavellats) els vidres asclats, els fulls de la porta i els finestrons. Abans la dona no es mori de cap esglai, amb galleda, esponja, draps i sabó, tot ho faig net alhora enraonant amb els mateixos bretolets; d’esports parlem, de noies, d’herois… I tot i donant-los la raó, els faig entendre que, de cada branca, me n’entenc una miqueta més…

Ara, si antics residents, o intrusos xafarders, o vius lladregots i tota altra mena d’aprofitat, casta de furaços, se’t fiquen a casa amb excuses o sense, amb aqueixos gens de paciència.

—Fora, fora, fora…! No hi ha res a discutir. Nosaltres hi som pagant. Si us voleu entendre amb algú, us enteneu amb el patró, el propietari, l’advocat. Res. Cap contemplació.

La morta ressuscitada, amb quin zel no li xucl la saba poplítia, mentre cap per avall, com del cinquè pis estant, me la cardava! Com poliglot xanguet què devien dir-li els meus espermatozous per a tornar-li tanta de salut com li mancava! Quina pentecosta de flameta li il·lumina el cervell qui sap ara la meua llengua i tot, i ens enteníem!

Em perdonaven llavors la inservible vida per haver-la salvada una segona vegada. Car aquest cop la xiqueta esdevinguda inguarible malalta queia sinó a l’abís etern de l’infinit no re, i jo com dic providencial la tornava a servar per la cama.

Les mans a les buides traucades butxaques, em perdia per la platja. I hi havia nues i jagudes moltes de femelles de totes les mides, tot eixarrancades, i qui pel dolls del Solell es lleixaven donar pel cul.

Si mai t’hi trobes, para-hi compte tothora trempant; espontani, com la closca d’un musclo, adesiara se t’obre qualque cony; insidiós cal ficar-s’hi ans no es tanqui, company.

L’hi endinyava, i ensems enlluernat per certes pampallugues electrostàtiques i l’ardor mateixa del Solell, albirava, en miratge damunt platja i rocam, i jo de resident, casa meua, sense invasors, en transitori paradís de la llibertat.

~0~0~

Demanaré perdó (debades)

Demanaré perdó al muricec qui vaig cremar a les brases dels fogons de casa,
perquè “fotia cara de dimoni”, segons ma mare m’atiava.

I no se’m volia morir, amb ulls turmentats implorant-me pietat.

Ara que això rai.

Els mosquits qui, per mort, no es va cruspir
em dugueren (o em degueren dur) també al clot
on força tost comencí de fotre pitjor molt pitjor
cara de dimoni.

~0~0~

Virginitat

Com qui sacsa el cornet i en salten els daus, així la lleterada.
Dels daus la lleterada n’adquireix la mateix atzarosa qualitat.

—Aleatoris espermatozous, quin nombre traureu?
Zero…? U…? Dos…? (retòric els deman).

Zero, zero; sempre zero trec.

Car només els sacsava cap a l’èter eixarreïdor, el desert
lunar de la meua taxativa solitud.

~0~0~

N’escric la vida

Quintí Morat em contava com li recava ara haver mancat el darrer autobús que duia al bon indret — i com n’havia agafat doncs un altre que menava qui sap on… L’ombrívol vehicle desert l’embrancava sallant entre boires nocturnes per verals inhospitalaris, per plecs geològics no pas catalogats aumon… Fins al cony de déu, o més lluny encar… pel cap baix a tres quarts de quinze, pitjor, de ca seua… I això sense un ral a despendre-hi, la butxaca buida… La mateixa buidor al seu si xorc… buit de coratge, buit de coral embranzida… Veient-se doncs ara fosc, estrany, escarrutxat, i al carrer… Perduda la casa, perduts els topants, enmig d’enlloc, com dic, amb el cap tot marejat, sense sàpiguer què fer… Caminant sens esme per paisatges interestel·lars… Un corpuscle aliè rebutjat per tot el tens teixit ambient… El mot d’en Pedrolo, cremat amb àcid al seu cervell, se li torna a enroentir, dolorós: “Morim com uns forasters a casa nostra”… Tret que en Quintí Morat es moria foraster justament enlloc… Ni a ca d’altri… enlloc… enmig d’enlloc… car poc sabia escatir on parava… Ni si raïa sisvol encar als límits de la nació catalana… Escosiria els voltants pel matí i qui sap si… Mes llavors, cercant jóc, nyac! Es veu que va caure i es va asclar, en un pedrot, el cap… Un escurçó somnolent ensems s’esglaiava — el roc percudit pel cap d’en Quintí era ca seua… i la defensà, com bon escurçó tanmateix català, mossegant de valent, amb àvol intenció… Amb el cap amb un trep pregon i, sobre, fiblat pels ullals de l’escurçó… en Morat es despertava l’endemà a mig jorn sense saber ni qui collons fos… Autòmat, va amunt i avall entre els laberints dels ceps… Cau sovint… Si cau davall una vinya… les estroboscòpiques geometries dels llums intermitents… jocs de pàmpols i Solells… li fan veure vides psicodèliques d’universos no parits encar per cap magí per boig que fos, ni conquerits per cap fantasiós somiatruites d’observatori molt secret ni camuflat…

Va arribar fimbrós, com penell al gregal, a cap torreta (la borda del vinyòvol, em fa). En Minos i n’Anal Sardanes, marit i muller, qui hi vivien, i no eren per sort gens supersticiosos, el permeteren de fer’s dintre. El convidaren a fumar. Fumaven cigarrets no pas de tabac ni cap altra fada herbota, ans de cervells d’ocells de rapinya eixugats als arns i tampanys, i triturats als molinets. Els tremolencs pàmpols d’infinites projeccions perfectament geomètriques, les fiçances de l’escurçó, els cervells ara d’astors i esparvers… Els somnis li fluïen en meandres impossibles i se li estavellaven al consirer en mentismes i aiguabarreigs d’estridències alhora silents i caòtiques. En Quintí se servava la feixuguíssima clepsa, i em diu que una nova imatge (heroica) el colpí; les papil·les de l’instint se li eixoriviren i un règim aritmètic de protagonisme culpable se li instituí de cop i sobte, com ara si un cop d’estat de certes de les
neurones hagués tingut lloc crani seu endins.

—Sabeu, Eleuteri, que no sóc gaire valent.
—Una mica timorat.
—Exacte. I tanmateix amb quina sobtada inspiració no esdevinc estatuesc! M’enfil damunt la taula bo i fotent guitzes a pa, formatge, cansalada i porró, a gerros de flors polsegoses i a fusells de caçador, a punyals i a sangasses i posts corcades, i a prístins amulets de vidre i garrots de pastor, a conills mig espellats, mitjons a mig sargir, esclops mal apedaçats, faves mal comptades, al moix, al moixó… Aitantes de proves de misèria, d’anatema i d’escàndol; vull renéixer’m com l’areny multiforme… afaiçonat pels elements, les onades, sorres, granits, vents!

Un mastegot d’en Minos, una clau letal de lluita greco-romana per part de n’Anal, i el sots-meteren, fet un bolic ben trossat, com qui treu feristela amb bromerosa ferramenta del parany; immobilitzat, doncs; menys dels ulls, qui, panòptics, psicoactius, ho guipaven tot, part davant i part darrere i àdhuc enllà, fora de marc ni escaquer, i lluny, molt lluny.

“Gnòstics, ens te’m guaitàvem”, li diuen l’altre sendemà, encar estès, que l’havien tingut fermat i dormint a la palla, amb la cabra i el gos. “No sabíem si duies cap pítima diferent, o si al registre del teu cervell els esquellots i els anafils desbocats et sonaven a la babalà en etzigoris de cerimònies satàniques si fa no fot, o si queies de cap coet encar amb el formigueig cosmològic alterant-te la neurologia (m’entens?), les sinapsis esporgades de llampeguets vitals, o al contrari, aritjolades amb qualque alienígena atribut intrús. Car t’afiguraries que potser som rucs, aitan remots; i no, carallot, gens.”

Em diu, morat, en Quintí, que cops traumàtics, de rebre’n, rai. I pertot. A muntanya – sospitant que són lladres empedreïts, i atansant-se’ls força prop, uns atlants se li desprenen com esllavissada. A la platja – expulsant el manifasser, el tastaolletes, el tribulet presumidet, molt de voler figurar i molta de pudent buidor rere la façana, i li fot escopinada, i els tentacles de sos múltiples còmplices, colla de lladres, redoblen els mastegots. Al carrer – absurdament creuant-lo de vorera a vorera sense curar-se’n del trànsit, i quin espetec.

—El batzac d’en Minos em tornava la memòria. Fugia la torreta. Vagava vagabund. Companya se m’ajunta, sense que la vulgui, Eleuteri. Hi ha tantes de captaires com ella qui se t’adossarien si els fessis cap cas. Es fan afollar i llencen l’afoll (fetus o embrió) cagadora avall. Es netegen, i graten i rauen, les brutícies, i s’eixuguen menstrus i fluixos estranys tan rarament! La pudor, Eleuteri, la pudor.

Entre la fosca neu, les monedes lluents – noves, d’argent – la bella captaire bruta en vol part – s’hi llença de valent – quan me n’adon que totes les monedes són dinerets de joguina, per a xiquetes qui juguen a nines i a comprar i vendre modelets d’estiu, li dic a l’avinent captaire pudent: “Podeu agafar-los tots”. Em diu que només en vol part, perquè els vèiem ensems, i hi insisteixc: “No, en realitat són tots vostres, no en vull cap.”

La dona, però, era bella, com dic, de veure; una fesomia agradívola, un cos esvelt i plenet, mes era llorda d’allò pus: li queien dels oronells no pas mocs, cucs – cucs vius qui en acabat se li arrossegaven com quitzes primes apagades llagrimetes galtes avall, en regateres humides damunt la ronya un bri netejada per llur lent llepissós pas. Li dic també on pot rentar’s – li dic de dos carrerons que conec d’aquí a la vora on he vistes suara que les canonades havien petades pel fred de la nit i que ara ragen fumejant una miqueta i tot (vapors de tebiors potser), i quan la duc de la maneta fins als foscs brolladors, sense por que els lladres ens assaltin i ens ganivetegin per a robar’ns els dinerets de joguina, davant un brollador més finet es trau la gorra quan em trac la meua i per a encoratjar-l’hi em rent una mica la punta del nas, i ella doncs es renta una miqueta més a fons, i quan ens tornem a cofar amb les gorres negres de llana me n’adon que ens hem confós de gorra, que si ella es posava la meua jo la seua, i ara doncs intercanviàvem vermina, pruents paràsits, polls i puces rai, cascú amfitrió dels hostes de l’altre, i ens comencem a gratar les clepses sota els capells alhora rient… Li dic on té a jeure i diu que enlloc, d’on que me l’enduc a un xibiu que conec, i hi farem tronar i ploure, i a la saó dringaran a la seua butxaca i alegrement els pistrincs de la bona sort…

És clar que allò no va durar. Deia que es deia Enrica. Temerari a la seua tomba faig cap, quin microcosmos entre tremolors d’intimitats!

Tinc un racó a qualque lloc amb un cartell penjat.

Homes mig podrits, amb floridures a la pell, taques pruïnoses blanques, com de fongs malignes, voldrien que n’escrigués la vida.

M’escunçava llavors, Eleuteri, com us deu ara escunçar a vós.

~0~0~

Tweet

Assassinat de l’assassí nat

Era al llit malalt (i força) (a mig extremunciar i tot) i na Leila Pol·luït, una antiga amiga íntima, em va vindre a veure a l’hospital, acompanyada per dues de les seues amigues, na Blancaneus Botifarró, una artista genial (o prou deia ella mateixa a la seua inèdita autobiografia, I’m a fucking genius and don’t you forget it, on argüia que hom en neix, geni, o es fa fotre, i que el mèrit del geni no cal allevar-li-ho sinó a la natura o a la casualitat, i que qui fóra geni i no ho reconeixia, l’únic que fotia era ésser un maleït antinatural – i no hi ha res que la natura avorreixi tant com els antinaturals, els qui creuen en no-naturaleses, tenen fes i esperancetes absurdes i ridícules en irreals, anorreadores, nocions, els quals haurien d’ésser tots plegats remesos encontinent, per via d’extinció tantost sotjats que han sortits amb un cervell tarat, de talls “espirituals”, de tirats “metafísics” – ecs! – remesos o retornats, dic, diu ella, a la natura, per tal que la natura i la casualitat poguessin llavors rebarrejar-ne, maurar-ne de bell nou, en bell reciclatge, els àtoms integrants per tal de veure de fer-ne doncs una millor coca – humana o no – que s’adigués si més no a allò que és natural) i na Judit Pambsorra, química exímia ans molt fidel deixebla de na Blancaneus.

Van tancar la porta, la falcaren amb el respatller d’una cadira, i pataplum, en un tres i no res, se’m despullaren les tres i se’m ficaren juntes al llit, a les vores i part damunt, per tal d’escalfar-me i xopar-me de vida, de vitalitat.

–Gaietà, això no pot ser! Esdevingueres en quatre dies derelicte. Mesquina mòmia. T’hem de dur de bell nou a la natura, començant per tornar-te a casa, on si cal et nodrirem amb sangs i sucs dels nostres ventres molt materns, per la natura així ordenats. A l’hospital, contràriament, tothom s’hi migra; hi mor, nosocomial manicomi. Tot hi és fecal, vernís de mort i merda. Els idòlatres qui hi transiten com microbis deleteris en cos malalt – maleïts hospitals que caldria bombardejar fins que no en romangués runa ni calçobre – només et volen infectar amb llur fe en la indestructibilitat del cos. El cos roman invicte mentre amb la natura va; tantost se’n desvia és on ja beu oli (adulterat, malmès i traficat). Els idòlatres del cos fet mòmia es prenen la vida massa a la valenta. La vida es pren a ritme de natura, i prou. Tota civilització és corrupció. Hom entoma el destret com el buirac el virató o el folre l’espasa. I el duu lleuger, llambresc, ben sospesat, fins que no troba indret on descarregar-lo. Descarrega l’entec, descarrega el gam, Gaietà, descarrega, llença, engega el tret, dispara! No repapiegis! Som-hi, som-hi, som-hi, ara! Ara! Ara!

Les tres hi insistiren tant, lúbriques deesses, que m’escorreguí triplement, i amb cada escorreguda un embenat arnat de mòmia putrefacta semblava descargolar-se’m i en espirals etèries desaparèixer per estratosferes de somni. Sí que, aviat, tornava a ésser jo, pop inconcús qui amb un sol tentacle, que tanmateix de tan ferm val pels vuit naturals, i qui doncs se’n carda tres (de paies) com podria cardar-se’n vuit alhora, sense penes ni fatics… a ésser, dic, tornava jo mateix, nu, net, immanent, contingut, reconegut… validat de bell nou, amb la meua exacta vàlua… natural.

Na Leila Pol·luït tingué aleshores una altra idea. “Et vestirem de dona.” Cascuna de les tres gràcies m’oferia dues de les seues peces excessives. Sostenidors i bragues l’una; l’altra brusa i perruca; la tercera sabates i faldilles (sortia aqueixa darrera, na Judit, d’esport, amb pantalonets i espardenyes de córrer).

Les quatre enjogassades eixim de la casa dels morts i llurs adoradors malignes, i enfilem cap als xampanys, a celebrar la meua restitució a la vida natural del cardar i riure.

Caminant, però, un jovencell se m’enamora. “Què hi faig, minyones? I si més tard descobreix que mon cony divergeix de l’ordre natural?”

–Fes-te microscòpic, Gaietà – em recomana la genial.

–Al buc d’una cullera d’acer, el pop sempre hi semblarà viu – la deixebla rebla.

Lleis del parasitisme natural seguiré, doncs. Graó a graó, per recta compulsió, els fruits junyirem i l’esfondrament subseqüent dels tabús durà a sobtada orfenesa la pega multitud, d’on el sondeig emmetzinat no valdrà novament re, car natura aquest cop haurà guanyada, aixafant ans esbandint els nous afeblits, desavesats, romasos ara sense falsos raonaments escolàstics ni excuses d’assassí militaritzat. Car si quelcom és possible en natura és natural, i s’ha acabat. Bifurquéssim doncs les protervioses hegemonies en columnes que es cargolin cap enrere on col·lideixin com medul·les adés bessones i ara, per l’estrall de l’estavellament, sense bessó. Pastorals, animats, la natura ens garanteix vigència; per vincles retroactius tornem a l’inici. Que qui mana a can Ribot? Hi manem els anorreadors de tota falòrnia. Hem passat el ribot a can Ribot amb brutalitat exemplar, natural. Massa poc! Uniformes cremen en pires enormes. Petjades de corrupció s’aturaven en sec a la mateixa prehistòria de l’eixamplament metal·lúrgic. Fotran goig. Cendres volcàniques els esborrin a tesa. Car ara, a la llum del nou Solell, hi caminem nosaltres, les quatre deesses qui amb els ulls i cimbells corporals encaterinen jovencells sense mònita, i, en pic seduïts, en acabat els retornen a la natura de l’abandonament als corrents tel·lúrics, jovians.

Ens assèiem entre vidalbins a beure’ns els xampanys, a xarrupar-ne les nates enxocolatades. I fèiem barrila ensems. On van vindre les autoritats repressores, sempre atretes per les rancúnies de la mort on vida natural mai no hi floreix, i per a doncs anihilar-hi natura. Xst, ací són.

Autumne catastròfic, tres tríbades anodines els troglodites uniformats (simis disfressats de simis) les voldrien amb quatre mastegots instantàniament fungibles. Amb quina repulsiva luxúria no s’atansen a acomplir llurs sòlites atrocitats. Gegantines aranyes flatulents teixirien angúnies com els il·lumaquel·lats carreus dels “palaus” de “justícies” teixeixen latències de (tornem-hi) nosocomials presons on per comptes dels bestials macròfags esbojarrats, com caldria, només els lladres pagats pels lladres de més pes no hi fotrien a raure sinó els frèvols menairons per tots plegats estuprats, estripats, plomats!

No pas aquest cop, capsdecony!

Encontinent entrem en estratègia. Som resistents, sempre doncs alerta. Menys aflicte qui preveu l’icte. Ara totes quatre preteníem ni haver notats els quatre ineptes xarnecs, qui en llur lúgubre algaraví frenètics tramaven prendre’ns tota llum ni escalfor — se’ns estimen molt més mòmies, com ells.

Tres de les tríbades, com dic, érem doncs en fanerògames xerrameques oblidosament immergides; enraonàvem sòpitament, com tedioses escarafalloses actrius qui es conten i reconten llurs catabòliques proeses artístiques, perdudes doncs en pampalluguejants esferes de pregonament imbricades contrafaccions, mentre l’altra, na Judit Pambsorra, qui era, com dic, química molt especialitzada ens els millors, més letals ni immediats, verins, es transformava en lluent metàl·lica gegantina vespa prehistòrica, en esfecoide vèspid sirícid pompílid pterodàctil, en monstruós escorpí alat i rabent… sos apicles, sos fiblons, sos estilets, urpes, ungles, mandrins… sos fiçons… ses broques… i sobretot l’agulló que es treu de la sabata de córrer amb el qual, ivaçosa, part darrere terebreix ans sargeix en un tres i no res, i sense cap rau-rau ni bonior, les repulsives polpes fofes sonses dels quatre pestilents… flist-flast flist-flast flist-flast flist-flast, quatre fiblades, i au, instantàniament quatre assassins nats assassinats.

Com ens rèiem mentre, feina ben feta, baixàvem pels monuments — monumentals angulars cairades anguiles tetanitzades amuntegades petrificades, sense anfractuositats ni doncs secrets. Alba incandescent, quilis, quiliastes, il·lusos, encantats, reapareixien els obrers — taurons, centcames, voltors. Som-hi per comptes cap als amagatalls dels barris vells, entre cendrades i floridures, on, prènsils cosmòlogues, iconoclastes vexem la còsmica rapsòdia dels falsos postulats per què tots els altres tenen la incomparable pega de “funcionar”.

—Gaietà Lluert, hom s’absol naturalment de tot homei esdevingut en escaiença d’angoixant malson, com al món envaït on tractem de tanmateix sobreviure, mig surar, ni que fos en quasi absència, o espectralment; l’únic que hi floquem: per llei física, retributius cavalcar la seqüència del contraatac.

—Ah, Leila Pol·luït, no em voldries tampoc tan pusil·lànime; incrèdul autòmat epistemològicament molt naquis qui mesellament ans flegmàtica fos incapaç de rebel·lia i doncs d’esborrar tota mena de torrencial comuna atroç creença contemporània — plegades coincideixen a voler’ns cadàvers rellogats a estrany llivell de món ignot amb estranyes regles i fórmules recòndites on tanmateix complotaríem, en la densa ronca boira de la ignorància més impecable, per tal de predir on acabaríem niats un pic enterrats! Give me a break!

—No et vull mai més retrògrada a cap ovoide superfície d’empírica sentència.

—Fet.

—La tasca cardinal rau en sàpiguer prou coordinar… les idiosincràtiques noves injuncions que els foscants repel·lents qui ens envaïren continuen, aleatoris, estocàstics, adventicis, sense ni com ve ni com va, d’etzibar’ns… amb les eines molt evasives del dard sobtat, de les èpiques bales de trascantó, ans de l’innat volcà ses erupcions de neus mefítiques i òpals esclatants que les glies asclessin dels engomats…

—Amb l’eina també cabdal del pòstum sarcasme, és clar.

—No vull tastar mai més sentors ni tasts de recança ni humilitat. I si cap vibració no reb de cap furtiu espia ni infiltrat intuïtivament ans ardent, mec, ja l’he pelat.

—Fóra el mínimum minimòrum, diu el testimoni molt discriminatori qui sóc.

On ella molsuda, jo melsut; mes prou que ens entenem, avui. Per la finestra, núvols crebaren. Sota els trons ens amem, enjogassats com mútuament salutífers cadells.

Esplèndidament cast, em llevava l’endemà. Jorn assolellat. Als rododendres espiadimonis; a la carxoferes marietes, borinots; esfexos entre les bledes, sírexs a les mongeteres, bòmbixs als heliants… Amb quin èxtasi de jardiner somnàmbul no tornava als pul·lulants budells ni populosos reialmes de la terra amatent. Com no n’enllestia els reclusius paràsits en llur paranoic papissot monòleg i els gregaris en llur escandalós molt tifa tèrbol bromerós insistent rosec. Quatre passades de llengua verinosa, i nets!

Potser quan arribi als noranta… De moment, oïc i atenc els crits melangiosos, aflictes, de la sollada emmordassada llibertat.

—No cal pas que ens escalféssiu l’infern, maleïts repugnants invasors.

L’anatomista subterrani se sap cada òrgan, ni com es teixeix amb cap altre, ni quin ve malalt, ni quin massa contús, ni a quin, ai, botiflerament ni enverinadament oliat pels poders enemics, li cal (naturalment!) l’ablació sobtada i sense avís ni compliments.

—No hi haurà perdó. Mai (vaig dir, estirant-me, trobant-me aquell matí, com dic, molt millor).

~0~0~

Sabeu què, Eleuteri?

—No gens benigna, em diu la dona, i en romanc en acabat fort perplex i desencantat, “Si m’hagués cardats tants d’homes com, carallot, tostemps no te m’imagines que faig, me n’hauria cardats tants… com dones no t’has cardades en escaiença de sonses truites que sovint deus somiar”, car, sabeu què? Sempre m’he pensat (i confiat) que, múrria, prou se me’n cardava encara més… molts, molts, molts més que mai no m’ha dits.

(…)

—Amb ningú no sóc tan obsequiós com amb els qui reeixidament se’m carden la dona. Sabeu què? Se m’instal·la al cor de mantinent, automàticament, una agraïda intimitat… un dolç respecte… envers cascun dels campions, envers llur amable superioritat, empeltats… imbuïts… alhora de propinc i de diví, com ara influïts benauradament per l’omnipotència de la deessa.

(…)

—Sí; doncs sabeu què? La dona és dislèctica de part de vit…
—Dislèctica de part de vit.
—I tant. Sovint, quan deu veure que s’ho val, si som a taula, ella davant meu, i fa veure que vol ficar son peu familiarment entre mes cuixes (les cuixes de son marit, escolta tu, qui hi tindria mai re a dir?), malament rai, que sempre acaba ficant-lo a la carranxa del veí. Sí ves, què hi farem; sota taula, amb el peu sense sabata, a ous i vit els fa massatges… I sovint, doncs podeu imaginâ-us-ho, cavà? I tant, sense que ningú altre no se n’hagi adonat, com s’entenen en acabat, vull dir, ella i els més eixerits. (Sí ves, és clar, quina culpa en té, pobrissona; natura i casualitat prou ho han decretat.) Quatre llambregades i capcinades, i au, som-hi, veus que s’aixequen ensems i que se’n van a cardar a qualque cambra o altra del costat.
—Doncs sí que fotrem goig.
—Oi? Imagineu-vos-em, com dic, el paperet, amb careta de pàmfil sofert, solet, enmig del restaurant, o a la grossa taula amb tots els familiars d’ambdues o tres branques, i jo, petitet, petitet, com més anem més petitet, ara fitó dels de més dels esguards, sovint ben vilipendiosos, la veritat.

(…)

—Sabeu que sóc sovint “one of the girls”, oi?
—Prou podeu.
—No pas? Doncs bé, en aquelles propícies saons, salta la dona, si pot, vull dir, si la conversa hi ajuda, i diu: “N’hi ha qui encara la foten més petita…” i amb això, podeu pensar, tramet l’esguard garneu cap on sóc; sóc l’únic ésser a l’indret amb l’aparell al·ludit; poc n’hi ha cap altre (vull dir, d’element) entre els presents, qui en tingui, ni que fos diguem-ne rudimentari, com el meu. Doncs bé, i això s’ha esdevingut, no us penseu, sis, set vegades… Llavors sempre hi ha una amiga o altra qui a l’ham hi fot mossada. “Really? How small?” (adreçant-se’m). I sabeu què? Haig de contestar dient la veritat; la dona avorreix la mentida, per això conec (em sembla) tots o els de més dels qui s’ha cardats… i per descomptat com la foten de grossa… Tant se val, així que haig de dir… sempre tan complaent, amb infinita bonhomia…
—Four inches.
—Four inches max, if ever that (salta la dona); he’s very optimist.

Totes estridents escarafalls rai, i grasses rialles d’incredulitat (“you mean total boner…? no shitting! the poor baby…! maximum extension, true…?”), fins que no n’hi ha una que endevina què calia haver dit.

—What are we talking about then when at rest…?
—Inch and a half, two inches… (és ella qui respon, i, com us dic i prou sabeu, no pas que mai menteix).
—Just like a little boy?
—Just about.

Fins que alguna no gosa ja atiar la fera interior sedega d’irrisori qui les de més de les dones ja no porten per natura irremissiblement encastada a l’esperit.

—Let’s see, let’s see!
—Show, show, show… (coregen totes ben tost).

M’haig de disculpar abans de treure-me-la i tot.

—Not fair, in the presence of a lady…
—His teenie-weenie snail so shy! (afegeix ella). And such a puny shell too, his balls a speck of dainty harness, never bigger than the nail on your thumb.

La por que tinc, i no cal dir molt més davant les dames… ma cigala s’arronsa com cargolet esporuguit (i sense banyes, les quals prou se m’apropiava el front, ves!). No trau ni el nasset d’una closqueta miserable.

I ara exposat, al voltant el ridícul esclata.

—Sorry for my weak pitiful prick; abortive, embryonic excuse for a crude rough draft of a misconceived stunted thorn. Would’nt hurt the microscopic snatch of a liliputian fly.

I sobre em cau qualque castanya i em cau qualque bolet, com si sóc de debò l’infant exhibicionista i pocavergonyota qui n’ha dita o feta alguna de massa grossa, i tampoc no gens adequada a la seua tendra edat, i en presència de tan altes dames, oipús.

(…)

—Ah, i un bell jorn que passejàvem pel camp, a qualsque llimbs bucòlics màgicament convocats, entre ruïnes romàntiques oimés evocadores rai, amb les mítiques molt elegants senyoretes sota llurs virolades espectaculars ombrel·les, i a les perifèries mig esborrades els senyors nogensmenys prou mudats, jo content d’allò pus donant la maneta a la minyona, i què devia tindre, pobrissó, uns cinc anyets; doncs sabeu què? El desig em pren de fer pipí, em desix doncs de la minyona, em pos prou discret a banda del caminet, em trec la pitxolina… i tantost encetava de regar un ben adient garric… l’alegre rajolinet es veu que empudegava un vesper que allí mateix s’hi amagava… Verge, la quantitat de vespes qui em fiblen llavors el delicat instrument! Immediatament els plors i gemecs, i la minyona, una pagesota dels Bages grassoneta i colrada, rient-se’n i escopinant-me la cigaleta i fregant-t’hi els gargalls perquè la coençó s’assuaugés. I dient-me, citant no sé pas ara si en Soló o n’Anacarsis, amb una cara tanmateix no gens seriosa, pus tost força enriallada: “A la voreta del niu, no hi facis el riu!” I s’esqueia llavors que passessin, és clar, un esbart de noietes, i la minyona ensenyant-los la frisosa pitxolineta ara tota vermellota i boteruda; i quins espetecs de riure totes plegades! Quins esclafits i quins panxots, i quines catxamones i quins clatellots! I ningú compadint-se molla de l’empegueïdet marrec; el marrec que el dóngon pel cul. “Amaga’t això, pocavergonya!” I t’hi ventaven cops de virolada ombrel·la i tot, i ara, per l’altre bec de caminet, per sort, vull dir, per desgràcia, veus que arribaven, merdosos, prosopopeics, uns senyors, i tothom de sobte muts i a la gàbia, i la minyona m’embotia encontinent el piuet pruent, umflat i adolorit bragueteta endins, i ara continuem la passejada, tret que camín com qui arrossega una àncora rovellada… o com malastruc pescador de canya qui ha pescada cap balena… o com carranc futbolista qui no fa gens es petava ambdós meniscs… o com préssec molt albercoc, de pinyol tot corcat, i nogut i malmès per pedregades i insectes i ocells, qui encara pretengués, silvestre, rossolar rost avall… o ja fins i tot com un minyó de cinc anyets amb dues síndries per collons! Maleïdes vespes, vós! Maleïts projectils teledirigits, ells i llurs esmolats fiçons de maligna fiçança! I llur molt estricte codi de conducta! Amb una petita escletxa en tenen prou per a albirar l’univers sencer. I si mai hi copsen, empudegós, cap enemic, són esclatant turba desfermada qui anorrea ipsofacte el pretès intrús, com deia, em sembla, n’Alcibíades… o en Vegeci… o quin altre…?

—No ho sé.

(…)

Sabeu què? Na Trudis Ianqi un dia on la dona era de viatge va trucar a baix.

—Qui hi ha? (que dic).
—Perquè matares moriràs (diu una veu de sibil·la molt dadapelcul).

Prou no cal ésser cap Xèrloc per a deduir que aquella paia em volia pelat.

—Obrirà la puta mare (vaig dir).
—Mon marit qui la teua dona també es carda és un dels heroics pilots de poltrona qui mena, a milions de milles de distància i tot, un d’aquells borinots mortífers que els covards exèrcits d’ara, millorant i tot les abelles de vidre de n’Erst Jünger, arreu anorreen, d’espetec, boldrons i boldrons d’innocents, vull dir, de desarmats.
—L’infame tros de merda podrida! El repulsiu fill de gossa! (m’exclamí). Encara us l’obr menys!

Rere la porta na Trudis Ianqi al cap d’estoneta es ficà a sanglotar. I jo compadint-me’n, és clar.

Sabeu què? Mos sanglots trumfaren els seus i tot. Dues magdalenes descordades. Me n’anava a la finestra de la cuina. D’allí la veia. Perquè em veiés, vaig encendre el llum.

Banyats en llàgrimes, tristament ens somriguérem, bessons. Les nostres imatges confoses, confluents, gairebé indestriables, a cantó i cantó de vidre. Al cap d’una altra estoneta, alleujada, partí.

D’ençà d’aquell vespre, els insistents zumzeigs a les orelles no se me n’han anat mai més.

~0~0~

Discurset a l’hora dels adéus

Ara que estem tots reunits
pensem una miqueta
en els sostenidors dels pits
i en els sucs de la bragueta.

Pensem en els qui ja no hi són
i en els qui encara no han nascuts
penséssim que si fossin al món
ens hi vèiem prou més premuts.

I pensem en els avions
i pensem en els submarins
i pensem en que… que collons
que en quatre o cinc matins
no esmorzarem amb pa amb tomàquet
ni xerrarem de ximpleries
ni ens empaitarem dient “va que et
tinc i ja sé que no te’m fies.”

Que serem qui sap cap on
segurament ni enlloc ni aumon.

Som tots plegats com bolets
som-ne flota de molt d’aparell
mes prou tost ben podridets
sense vestit absurd ni capell.

Bolets som de femer
on sense cap ni centener
traiem el cap un instant.

Femer pudent i vibrant
com màquina infernal.

Persistent gàbia letal
de fosca tortura niu.

Hom ens hi fica mig viu
mes ben tost tot mort en surt.

Quina merda de femer absurd!

~0~0~

Qui de vida beu ve condemnat

Só qui sé el secret
de les molses i les fonts
só qui vola ran i en compta
els repetits rasts de morts.

Perxò les forces malignes
em volen de dolent
i prou pel mig m’asclaven
si mai sabien trobar’m.

Tret que doncs mesclat
entre els qui a glops hi van
d’estètic em disfrès
i àdhuc de creient.

I així vaig denunciant
a la voreta del torrent.

Só qui sé les veus
de les aigües infernals.

~0~0~

Expulsions

Entre el fang enganxifós dalt de tot les muntanyes inaccessibles, immensos diamants suren que tanmateix descartem com si fossin pilotes desumflades. I cap avall, cap avall, tot cap avall… car prou tot el que hi llencem és material de construcció.

I en acabat tots plegats feina rai. Desmuntem ponts i edificis… i els muntem a d’altres bandes… és a dir, els intercanviem… On hi havia un edifici o un pont, en fiquem un altre de qui sap on… i alhora, al buit de l’altre, hom (un altre equip, un equip concomitant, simultani, i n’hi ha mils i mils, d’esbarts aqueferats) hi fica ambtant el que ací hi teníem… Perxò pertot hi ha bastides… Món a mig fer; tothom hi fa d’obrer… d’obrer constant, infatigable, monomaníac, saps? molt compromès en la tasca, totalment plevit al deure escaigut… tant se val quin, el que calgui a l’instant… cascú capatàs d’elleix, per la natura empès; cada dot, vull dir, habilitat, traça ni ofici per què no fores nat dut a gaudi i fruïció en la construcció, destrucció, reconstrucció, incessant, general, universal.

I tothom, és clar, hi va nafrat, encetat, més o menys minvat… Tret que qui en faria cap cas? No, ningú; no en fem cap cas, ni de les nafres, ni de les amputacions, ni dels esguerraments, ni de les inxes d’ossos xemicats, ni dels nervis i tendons qui ens pengen ensangonats… Al contrari, tots plegats prou continuem tan enfeinats… treballant… fins a les darreres conseqüències… Si caus, si l’espitxes, això rai, t’enterrem als fonaments… I si mai volies escapolir-te’n, desgraciat, on aniries…? Mai no trobaries els topants… Car tot hi és alhora el mateix i justament canviat… Tot hi és en estat de canvi… entre bastides i jaços de taulons… Tot a mig fer, tot perilla de tombar-te damunt… Arreu hi ha caps falsos… Pitjor, caps sords, fica-hi el peu i estimba’t fins al mai pus.

I per quin pont no passaràs…? Mai no n’hi ha cap d’acabat…! Ai, carallot, t’hi aventuraràs, i au com tombaràs… com tombaràs… avall, avall, avall… devers l’abís infinit del no re, tu mateix esdevingut tard o d’hora material de construcció!

(…)

Rere dues columnes condemnades, m’ajustava el monocle i els escaujava, eixams de mosques vironeres desmenjant-se esbojarrades a pondre llurs mesquines contribucions al cor de la carronya d’aquest món corcat qui tanmateix periclitava cap a la desaparició; geperuts pollosos, balbs espantalls, rancs escarabats, escornats trogosítids qui construïu, destruïu, reconstruïu… ara us vinc, espectre didàctic qui, no pas gens cronològic, vull dir, anacrònic rai, usurpa les espines, els xerracs i els cisells dels gegantins pregadéus i us ve a adoctrinar, amb gola de monstre, que el que caldria fóra, cuques esguerrades, que lleixéssiu les putes esteses d’escombraries tal qual. Car de què serveix tant de monejar-hi, collons!

Sóc el cinquè genet de la boirosa apocalipsi, molt més malparit que no els quatre carallots d’abans. Els terratremolencs batzacs que etziben els meus diguem-ne esclops ni els cops de ferradures del cavall esquelètic de la mort total d’un univers despès. Escolteu-me fer cap i perdeu els estreps. Teniu comiat d’acomiadâ’us de vostres molt minsos dots mentals, diguéssiu au, osta! a totes vostres de molt lluny estabornides enferritjades gimnàstiques cerebrals; poc que us servia el cervell, encara us servirà menys; les pampallugues que albireu i que com baionetes us foten els ulls prepòsters i estripats, i llavors fustigats us els foten ballar com baldufes, són els oracles de la fi del temps. Cada raig d’ió anàrquic ve a martiritzâ’us. Fugiríeu hilarants cap enlloc. Fraudulentes totes les teràpies, ineficaces totes les farmacopees, cap remei contra les atrocitats. Orfes de solucions. D’ací no en surt nidéu qui no fos mort i abans a tesa molt cruelment castigat i torturat.

Em vaig esguardar a l’espill. Pedant, pompós, xaró, arrogant… Tos diabòlics malsons de danyosa eruga dialèctica et duen a oblidar el recull de normes assenyades i a transgredir el riu de l’harmonia amb ràfegues d’escàndols. Estigues-te’n, que el vidriol de les fètides oradures que tos llavis bavegen, en anguniosa acústica de grotesc encuny, cessi, ferotge ganyotaire de ridícul monocle i cervell penuriós.

Vaig baixar al menjador. Les verges, profusament cabelludes, m’hi esperaven, virginals. El meu plat de sopa era ple de cabells. Us fotré totes al costell, vaig vilipendiar, de cascun de vostres nervis en fotré aeròlits, us trauré el moll de cada alguassa i galfó! Al·lucinants pigmees, en lúcida carnisseria demostraré mon coratge, sereu confoses per espellats, escorxats i trossejats bocs i senglars. I qui se us mengi més robust ell. Sedós cafè amb tasts de cervell prendrem en vostres cranis, i piròfils el reialme a dida i en flames trametrem.

El bordell s’esvalotà. Papallones d’èmfasi s’envolaren en abjecta incongruència. Algú em tracta de misantrop, de massa estètic, d’envanit a la darrera potència, ans de neurofisiològicament tampoc no gens intuïtiu! Amb quin deliri no m’aixec de la cadira i esquivant esculls, no fos cas que en patís brutícies no gens higièniques, esbrinant les calúmnies cronològicament, per tal de púguer-les contestar cascuna a son torn, faig qualsque viratges incoherents, i amb dents corrosives, com amb forques virtuals, capgir els fems, els trasbals.

Guipurs, alfirems, randes, calats i farbalans es desfilaven, s’esfilagarsaven; coixins esbudellats, estovalles, tovallons, calcetes, combinacions, esdevenien encontinent sollats parracs. Els mobles mateixos hauries dit que bàrbars arqueòlegs els havien suara desenterrats amb llurs mètodes més destralers. Les veus dels cromòfors als salpetres dels racons violats em pessigollejaven els oronells. Anava a estufornar quan me n’adon de les múltiples fellonies perpetrades girientorn. Al trebol col·lisions d’adverses rapaces es prolongaven, i en queien a betzef plomes ensangonades, becs heterogenis, urpes sense potes, i senceres fosques aus de mal averany. L’humus malaltís de la caverna n’absorbia els ossos ja rostats que en vòrtexs rovellats s’hi incrustaven. Les verges de pedra cargols marcians, en hordes com les n’Àttila, ubics les estupraven. Intrigat, creient-me que potser fisiològicament la perenne arbitrarietat del vesper que en voluptuós contuberni covava tantes d’absurdes coincidències no fos altre que símptoma del conegut efecte, on el col·lectiu reprodueix sa neurosis a l’estany adés tranquil de l’esperit de l’observador, ara doncs per còdols de propers cretins somorgollat, prudentment, com cuc inconspicu, em vaig fotre a arrossegar’m per terra com estetoscopi que pengés del pit d’un tísic qui tot just ara mateix en solitud l’està espitxant. Les fosforescents sípies de mos ulls arreu hi copsaven ominosos signes de tabú trepitjat. Meticulós com cínic ateu fití les nàiades, les hamadríades, els silvans. Histèric rebuig, no callareu! vaig ganyolar.

Als marcits, escarransits, exsangües coloms de mon cervell mugrons els creix de llets escèptiques. Per a tindre accés als corol·laris, bessones juxtaposicions de pregoneses paral·leles dialèctic estableixc. Al panteó obsequiós de les síntesis antisèptiques humilment omnívor em present. Vull, em dic, estalviar’m de les tiranies dels fètids organismes qui tramposos s’han ficats a les perifèries de ma solipsística esfera. Als prolífics espais amb despit
els empenyc, on llur apoplèctica futilitat serà pel silenci infinit de la matèria fosca definitivament sublat (negat, tolt), com sublat al cony etern del no re és el fàl·lic manlleu de l’efímer assaig infructífer del viure.

És mon esplèndid destí: saboteig sense descans els tirànics satèl·lits qui em parasitarien l’horitzó on l’isolat orfenat, on únic visc i on tothora conspir, èpic rau, com en cim davant el qual els genolls dels oceans de la vulgaritat en èxtasi s’abaten, ferits, rabits, empedreïts, debades. A cap ferotge cirurgià no li serà mai llegut d’emmerdar amb les sangs dels sacrificis dels bous escanyats dels òrgans atesos ni amb els rovells infectes de les femtes de les nocions més fictament avençades, els molt més higiènics murs on, mai acorat, no em continc.

Vaig deseixir’m amb un sacseig de les manilles de l’obsessiva rectitud que el magí m’engalavernaven, i esguardí novament el panorama. Lúdicament optimistes, les nues dansaires adornaven el bordell. Avií un trist sospir que migpartí la sòrdida escena. A trenc de cràter, psicopàtiques gimnastes, vostres vehements clixés no fan sinó envernissar la capseta que tafòfils obrirem a l’horror de la tafocenosi. Com qui trenca l’ou de la veritat, allí ens trobem tots reunits, tots barrejats, miques de cascú a mig fossilitzar, a caire de desaparició, residu indesxifrable, que il·luses voldríeu que confonguéssim per refinats joiells.

Em vaig ficar a riure entre sanglots, beduí qui a incoada meca es fa, i l’atac l’heu, i, crisàlide fallida, aixeca els ulls envidrats al cel, i ah el desendreç que a la fi hi confegeix! Aeròlits d’oracle criminal: cruels falcons, ibis, grues, voltors, i llurs crues iniquitats, vénen a eixorbar’l, esbudellar’l, mentre sa vida encara avia febles onades desordenades de penuriosos circells.

Amb agror eclesiàstica els llefiscosos familiars parlaven de brins de palla que trenquessin espinades d’inviable camell. Lluïen d’odi qualsque cruanys d’ulls al laberint. Per quin prestigi o estrany fenomen els bategosos, tautològics, visatges se’ls omplien d’atrabiliària tinta, no pas que ara em fotré tampoc a escatir. El·lipsis a manta hi inclouré, car pots contar si s’hi val a perdre-hi estona. Aquest bordell és mausoleu i cascú de valtres al taüt fet malbé. Cap cimbell de societària segura felicitat no m’encaterinarà pas, sé que cada sedós esquer d’enconat discurs precedeix la vivisecció, i les perforades ganyes.

Per quines rampes es desbocaven les sorres i les rels del podrimener, de qui les caòtiques urpes jurcaven a estripar’m la inconsútil melangia? Eixordadores caigudes d’aigua, brunes embrutaven les neus de mon cervell.

Del pou dejecte o la cova de lladres on col·ludien els bandits venien a rosegar’m mòrbids retrets que, llambresc, contrarestava amb satírics peans de reprensible encet. Amb centelleigs de pidolaires, de rel rajaven, projectaven, llurs queixals càustics verins.

A tornajornals, vaig triar llavors les més coents paraules. Paraules de coentor indeleble. Maleït reialme on qui es té dret, l’escapcen. Só poeta i per tant cap calamitat atènyer’m no pot! Qui sou valtres ensems sinó inservible llepaculaire cort de la meua excelsitud? L’ofec, l’ofec!

A errònies buidors no m’adic. Ni a vicis, ni a afanys, ni a deduccions, ni a missatges, ni menys a manaments. A galet no bec, vòmits intuïts. Mag omniscient greu règim prou entaferrava a la condemnada contrada on bigarradament vegeteu, i on els gatxulls dels orelluts lul·listes enyorosos i les inversemblants atzagaiades dels cofois llagoters qui ignars i simiescs brandiu encara més coetànies, contemporànies, ximpleries, a perperir tostemps m’han dut, em duien de mantinent, i em duen contínuament. Us fotria tots plegats d’afegit adob al piramidal femer; si no em contradic, cenotafi on em glorific.

Volaren un darrer cop els plats. S’estavellaren ubics.

Una vegada més… Com ho diràs…? Mon pare, espetegós, ultratjadament enfellonit, una vegada més, m’expulsava de casa. Una vegada més.

~0~0~

[i es veu potser millor i tot ací]

Tweet

104 Qq

Homes perduts qui caminem entre vies

Quan vivia amb mon padrí i ma padrina, ell, aleshores cap d’estació i únic encarregat ferroviari d’un poblet petit de la Segarra, el vaig veure, en aquella avinentesa on, d’un dels escassos combois que s’hi aturaven no en davallés un home estrany i parat, l’hi vaig veure, dic, llavors enraonar novament amb un cert toc de filòsof… que potser (confiem-hi) he heretat i tot.

El tren bufà enlluny, no sé pas si cap a Barcelona o cap a Lleida, i l’estrany romangué no diré pas a l’andana, car a Freixenet encara no en teníem, mes sí a la vora de les vies, solivern, perplex, perdut, i d’aquesta faisó, distret pel seu destret, sense pensar-hi, va passar entre vies, i, serpentejant una mica, dubtós, adés se n’anava quatre gambadetes enllà, i en acabat se’n tornava, quatre gambadetes ençà, tot tentinejant, entravancat per les felipes, ara doncs desfent el camí.

Mon padrí, amb la banderola vermella embolicada sota el braç, havia fet continent d’anar-se a amagar dins la caseta, car prou érem a l’estiu i la calor espetegava (què devia ésser? cap a migdia?), quan se n’adonà que aquell home no se’n sortiria.

—Déu’s guard, mestre. Qualque contratemps? Quelcom que no rutlla?

L’home estrany, amb cara de patir rai, vull dir, com ara angoixat, ple d’angúnia, doncs, va respondre: —Qui sóc? D’on vinc? On vaig?

—Home, per què no m’ensenyeu el bitllet?

—El bitllet?

—Així sabrem segurament de quina estació no veniu, i pel preu o per les marques i incisions (i potser hi ha el nom escrit i tot), endevinarem on aneu.

L’home perdut semblà caure-hi. —Ah!

Es guaità el cos com qui s’hi cerca una butxaca.

—Oh. Només em reconec pels vestits! Ara sé qui sóc! Sóc el qui porta els vestits que porta!

—Ho veieu, home? Tot fos tan fàcil!

No dic pas que mon padrí no aixequés l’índex de la dreta com ara qualque mític Sòcrates o altre llavors, tot explanant el cas ben explanat. Ça com lla, si fa no fa, contestà. —Prou, prou, això rai; escolteu, tots ens reconeixem pels vestits; sense vestits, poc sabríem qui fórem; ens llevem, ens esguardem a l’espill, diem: Què és, això? I no et saps reconèixer. I llavors, tot encaparrat, et vesteixes d’esme, i de casualitat, de cua d’ull, o fermament, perquè ets un presumit, et tornes a esguardar a l’espill… ep, i si s’escaigués que no t’hi esguardaves, potser la dona o el gat prou t’ho deien, qui érets. Fa ella: Casimir, no t’oblidos d’endur’t la carmanyola. O ell: Mèu, mèu, Romeu? I encara, si vius sol, tant se val, surts al carrer i cap conegut tard o d’hora te n’assabenta; et diu: Què, Francesc? cap a la fàbrica? O: Carall, Duard, sempre tan mudat! I automàticament us guaiteu què porteu, la granota de la feina, el complet ben planxat, l’uniforme de director d’orquestra… i encontinent sabeu qui cony sou! I doncs això: Tant si és l’espill, que us diu el secret, o qualque altre animal, en pic us veieu vestit, tot us revé, vull dir, la vostra identitat, el vostre vós mateix ocult. Home, l’espill… l’espill tanmateix és el millor remei, l’espill, l’espill. T’hi esguardes ben esguardat, i et dius: Doncs hò, i tant, aquest dec ésser, bomber, boquer, mecànic, florista, metge, sabater… altrament per què me’n vestiria? No som pas a carnestoltes.. ni és pas que sigui el vespre i me’n vagi a cap ball de disfresses… i bisbetó, què? tampoc (tret, és clar, que de debò sigueu bisbe, i llavors n’anireu vestit i tindreu un maldecap addicional. Sóc el bisbe Olisbe? us dieu; o sóc el lladre Silvestre qui s’ho vol fer veure? sóc el guixaire lleig Morer qui se’n va de xeflis i gatzares? saps què? correré cap a l’armari i hi escorcollaré, no fos cas que tot el que hi tingués per a abillar’m fos bisbètic i supersticiós… i llavors és segur que vós sou bisbe, un bisbe canònicament certificat i tot allò… mes aquest, ja us ho diré, cal ésser malastruc, car és un cas molt raret). Així i tot, posem’ns-hi bé, esderneguéssim’ns-n’hi una miqueta pus, car només hem resolta la meitat de la incògnita. El vestit us diu què sou, mes encara no pas qui! Cercar-hi cal; guaita-te’l ben guaitat. Qui altre duu aquest vestit? Tots els bisbes van vestits si fa no fa, tots els lladres més o menys emmascarats, els floristes tan manoquella-fluixa i perfumadets, els sabaters amb els esclops tots enllustrats… I ah que benauradament aleshores t’hi trobes, a la roba, un tret reconegut! un set sargit, una taqueta, un descosit, un botó que balla, una trinxa baldera, un trau a la butxaca esquerra… quelcom curiós i únic, i que et dispara el record… I et descobreixes! Ara sé qui sóc: Jo! aquest sóc jo! quina il·lusió! Ho veieu? Doncs així mateix vós. Vós sou vós perquè aneu vestit com aneu vestit: Us hi reconeixeu! I ara que us sabeu vós mateix, ara que us reassumiu, sabeu doncs d’on veniu, i, adu (molt més pelut), potser i tot on aneu. Au, més tranquil?

Estranyament, en aquell moment feia cap, esperitat, un exprés d’aquells que no s’aturarien mai ni pensaments a una estació tan petita i, us ho voldreu creure, l’home perdut, encara entre vies, féu un petit signe amb la mà i el bòlid roent (vull dir, la locomotriu boja amb el grinyolaire reguitzell de vint o trenta vagons darrere) s’aturà en sec, i això un ditet abans de no fer bocins aquell incoherent estaquirot, aquell estrany titella qui suara desesperadament s’enyorava i llavors, potser mercès a les raons mon padrí, s’havia sobtadament i feliçment retrobat. Dit i fet, l’estrany pujà al tren, i ell i l’aparell esventat es foteren fonedissos en un tres i no res; l’estona que feies una guerxina i et perdies l’espectacle insòlit, hum!

En romanguí encantat. Llavors vaig capgirar l’esguard cap a mon padrí. Mon padrí es llevà la gorra i es gratà la clepsa.

—Segur que si els anava despullat, ni la màquina ni el qui la menava no n’haurien fet ni cas. Saps què, marrec? vigila mai a despullar’t gaire, i molt menys del tot.

Aconsellà: —Car despullat esdevens genèric, i llavors, perdut en l’anonimat, escateix-te, pobret de tu… sobretot si qualque malparit t’ha pres els vestits mentrestant… o te’ls canviava pels seus… i ara, transvestit, quin conflicte de personalitats! No, no; samarreta i calçotets sempre damunt i sempre ben marcats, si més no amb les inicials.

I amb això entràrem a la caseta, a beure-hi un rajolí del selló del racó, i a guaitar-hi endormiscadament les flors de la finestra i els meravellosos insectes segarrencs, amb llurs vestits tan brillants. Ma padrina, re; devia encara fer la migdiada, gitada al llit amb el cul enlaire; no era gaire canallera; no me’n contava de cap color; s’estimava més de jugar a naips amb les altres diguem-ne caramaseres i riure-se’n alhora de valent de tota mena de xafardeigs del cardar; totes plegades múrries rai; no pas gens filòsofes ni serioses, com el padrí i jo.

Mentre passàvem cap a la finestra del davant, amb el rellotge, els itineraris, els feixos de butlletes, i sobretot, al faristol, d’on penjava el llapis màgic, la bigarrada llibreta estesa que era en realitat el diari d’esdeveniments i de passatges rutinaris (trens fantasmes doncs exclosos, no fos cas que ens prenguessin per tocats del bolet), en passar-hi, dic, mon padrí cobrí una mica amb una flassadeta el cul de la padrina. Va dir: —Cal mai no revelar del tot el formigueig immund que la roba no tapa.

Doncs en fi, sí ves. L’antiga esdevinença m’ha revingut a la memòria per causa del fet que… O fiquem-m’ho més planament… Que hi pensés avui, en el cas curiós que dic, ha vingut del fet, sí, que aquest matí mateix, en llevar’m, novament ni me’n recordava qui fos. Com els esbalaïdors insectes segarrencs, em creia haver soferta qualque sobtada metamorfosi i amb quina fal·lera no necessitava doncs trobar’m, emmirallar’m en qualque estany o tollet, i veure’m de què cony anava vestit.

De filòsof. Ho he vist a l’espill. I ara sé doncs qui sóc: Cap; cap d’una cosa o altra… Ah sí, d’estació; d’estació. Amb un petit signe molt vestit de significat (potser aixecant un mític índex socràtic, potser amb un senyal vermell de banderola desplegada) puc fer aturar d’espetec cap tren de bogeria, per adelerat que el capdecony no vingui. I puc doncs dir, sempre que em llegui ni em vingui de gust: —Conya i ludibri, prou per a avui. S’ha acabat, tu, s’ha acabat. Demà, ja ho veurem…

~0~0~

ah il·lusori! buit fal·leram!

ah la llibertat!
em llençava de tots els ponts per alts que no fósson!
i nedava contracorrent al llarg de cada riu…
fins que ai!
ineluctablement arribava nedant on el riu
havia esdevingut privat!
i hom me’n fotia fora fastiguejat i a empentes o a escopetades

llavors amb els darrers estalvis em comprava un cotxe
i ah la llibertat!
com enfilava carreteres que semblaven sens fi!
… fins que no me n’adonava que sempre anava
devers el mal indret
i calia doncs desfer camí

tret que la carretera equivocada era de direcció única

pujava doncs al primer talús faitís del cru terreny d’enmig
de les carreteres paral·leles i contràries
perquè pogués potser llavors bo i davallant enfilar’m a l’altra

tret que a l’altre cantó el talús era espadat
era alambor precipitós
era rost penya-segat sense bermes
i temia caure’n amb el vehicle o sense

i estavellats i fets mil bocins
i mil vegades trepitjats pel trafegós trànsit de baix
què en trèiem…?

d’ací que calgués abandonar el carregós vehicle
a un forat fosc de garriga i obriülls
ara que s’atansaven a cantó i cantó els sorollosos tractors
dels qui plantaven i desplantaven
el terreny d’enmig i m’hi voldrien
molt enfellonidament
fora

ah la trista llibertat
de viure sense vehicle
sense un sou
sense teca
sense teulat!

i ara ja no vaig enlloc
i on passaré la nit…?

nit freda deserta angoixosa
ni quina bèstia no se m’hi voldrà cruspir de cop-descuit…?

què vol dir ésser lliure?
vol dir anar sol i perdut
sense casa
sense indret
rostant rocs…?

tost pudents parracs esdevenien mos vestits

saps què…?
enlloc no seré re així

m’he vestit doncs només amb una cremallera
que penjant-me del coll
m’arriba fins al bec rebregadet del pipí

faig veure que vaig vestit de pell de cos
(mercès a les pluges tampoc no gens brut)

i ara ui!
rai que haig trobada feina al circ

hi sóc qui de les anguniades feres en neteja les gàbies
en trec amb forques i rascles el fenc immund
les serradures cagades

i dic rere les reixes
a les feres sovint tan esperançades
amb llur va fal·leram per la llibertat
que prou poden prou poden…

prou podeu
prou podeu!

car l’únic que és bo de la llibertat
és l’esperança de mai heure’n

car cert que en pic l’heus
què…?

on vas llavors?
on dorms?
què menges?
qui et vol…?

fora tot hi és privat
tot hi és ja pres

n’hi ha prou (crec) amb de trast en trast
fer’t córrer la cremallera
i exposar’t als elements

l’il·lusori fal·leram en tindrà prou…
n’estarà tipet.

~0~0~

Orfes de fill

Féu na Fura Marella: “Hi ha gotes a l’orient.”

En Gaietà Lluert aixecà els ulls cap a la finestra que guaitava a llevant i va veure que de debò les fosques bromegueres ja es descordaven. Va dir: “Els viaranys pedregosos de la virtut envaeixen ans s’immisceixen blanes intimitats endins del santuari de la llar. L’oceà primitiu dels bacteris i els jocs petroquímics que els geoquímics troben tan divertit…”

–Els bacteris hipertermòfils, vols dir?

–Collons, i els altres.

Na Fura amb el croc de l’ungla del menovell es desencastà cap bri de tap eixarreït al vèrtex dret de l’oronell esquerre. Els seus ulls de lluent gaieta, zelants com els de l’urubú qui dalt la capçana de l’acàcia nua, estalviadora, puada, per la fil·loptosi atesa, semblava fitar-la, o belleu qualque coloma occídua, oculta, qui sestegés dalt la teulada, penetraren la penombra, es posaren damunt els ulls esbravats d’en Lluert.

–Cal ficar cloenda al traspàs del teu fill, Gaietà –recomanà, pesant les unces d’unes síl·labes que sabia cabdals si volia doncs no irritar encar pus la depressió del seu home–. L’acte luctuós ens duu a l’ocàs.

–L’enlluernament dels cicles i els segles… –va dir ell–. I els sengles inèdits descomptats d’al·lusions incomprensibles tant de banda dels ètics i religiosos com de banda dels absurds i científics…

Desvià na Fura Marella: “Saps qui no em diu ni ase ni bèstia, i passa de llarg amb un insolent tomb de coll, fent moms viltenidors, amb pocs o gens pal·liatius, ans trepitjant massa fort, en palès abús de les llambordes del carrer i rajoletes de les voreres?”

–Qui? –En Lluert, un tremolor de genolls se li instal·là de tal manera que els ossos li aviaven petits gemecs i tot; féu veure que ni se n’adonava na Marella.

–És un addicte als mitjons massa cridaners, ja t’ho diré; en portava uns tots plens del mot molt carrincló: Núm. U.

–Sempre tan xaronament presumit!

–Has endevinat de qui parl, doncs? La seua dona…

Glopejà sonorament en Lluert. Aquells dies es veia amb la dona del metge Arenys. Havien jaguts plegats durant els mesos abans de l’assassinat del petit, i ara, al cap de cinc anys, feia un parell de setmanes que havien represes les relacions.

–…amb aquells pits repulsius seus, amb els mugrons enmig, sempre apuntant-te als ulls com dits escapçats, com monyons de dits vist en escorç… i això que n’Arenys me li els li feia les mil-i-una… els ha operats milers i milers de vegades, els li ha trets tota mena de tumors, i els… els li ha omplerts de màstic, i…

–Prou, Fura, si et plau!

–Psè, et penses que em fa parlar l’enveja, que estic obsedida en els pits senyorívols de la senyora Fineta! Doncs no vas pas prou lluny d’osques, fillet!

En Lluert se l’esguardà com si la seua dona fos irrecobrablement boja. D’ençà de la mort del fill, d’antuvi tan emmurriada i pansida, i llavors de sobte tan plena d’empentes lúbriques… esfereint els amics, despullant-se enmig de la saleta davant l’Arenys, davant en Tamarit, davant els companys de la feina… tocant-los i grapejant-los sense ni com va ni com ve les cebes… sospesant-los els collons… volent-los besar els traus del cul… xuclar-los com orxates les vastes lleterades…

Renoi, doncs tan entenimentada com era abans… i ara, pitjor: En societat no mirant-s’hi gens, les seues apujades de to més i més apujades com més gros és el peix gros… quin avergonyiment per al marit… i sovint se li desencadena amb tota mena de bajanades d’àvia fluixa del cervell, febleses i estovaments del senderi, deliris de manxiula i d’altres emplastres per al cony…

Claferta doncs de manies, les mans nervioses sobreeixint-li d’andròmines i foteses inútils, i ostant i foragitant amb flits pudents esperits invisibles, empenyent fora de casa eteris hostes malvinguts… o tractant de desglaçar glaçons de plom a les aixelles… o fent-se la llengua “flairosa” mastegant cagarulles de conill… o injectant-se el moll raquidi amb llimutges de força tonalitats per a “llampurnar iridescentment”… o tornant a esdevenir “verge” clavant-s’hi repulsius “sucs d’angelet”… I… omplint-li la carmanyola de peixos podrits… o… i aquest era el nadir de llurs relacions darrerement… carismàticament tractant d’aconhortar-lo fent-se créixer els pèls a tot el cos, adu aplicant-s’hi llefiscosos tricògens, al capdavall “perquè volia que així ell tingués millor coixí…”

–Què llegeixes?

En Lluert s’esverà… El paper que feia veure que llegia mentre rumiava tot allò era un paper en blanc… Dissimulà, entristí el visatge… “És un paper buit. Com buida és la meua ànima, Fureta. El sentiment de pèrdua… tot i que meravellosament arcà… tanmateix se m’arrapa ferrenyament als teguments com aquella tesi que vaig sentir de jove i que em va convertir al comunisme, al bo, al bon comunisme, únic remei per a la humanitat.”

Na Fura Marella s’havia despullada. Es fregava amb sucs enlluentidors el cos hirsut: Era audible el fregament. El col·lotge que es duien els pèls electrificats pel febriment es manifestava en guspires i tot. Les espurnes en la penombra dibuixaven lletres.

–Tothom pateix embolics de què avergonyir-se, Gaietà. Fins els aristòcrates més hipocondríacs o els homeiers més freds arriba un jorn fosc on se n’adonen: Llur esperit els argüeix que aquell embolic amb aquella dona lletja i llorda, pudent i tifa, era quelcom que només duria la ruïna al cos ans la ràbia a la societat… Ningú no presumeix dels embolics fracassats… només algú malalt del cap fóra prou obstinat per a…

–Sempre has set una dona d’idees elevades, Fureta! D’idees lluminosament amples! Si algú fos al puig de Gibraltar i tu fóres a Alger, dalt un terrat, pensant les teues idees més elevades, el gibraltareny veuria segurament un pampallugueig com qui diu màgic, unes llumetes semafòriques… unes xàldigues espetegoses com les que aviaven els tramvies…

–Acarona’m, làctia. Acarona el cactus, Gaietà.

–Ara vinc, dona. Primer volia cancel·lar aqueixos xecs que…

–El cactus lacti de mon cony, Gaietà…

–Ara… Haig de fer amb el raor unes osques a eixa pota de cadira que construeixc al taller… se m’eixugarà a la biorxa l’epoxi i…

–Què és, aqueixa angoixa, Gaietà? No em diràs que et faig fàstic!

–Exactament l’oposat, Furona. Per circumval·lacions insospitades, el meu cervell s’enyora com l’amant auspicial enyora el codonyac als llavis de l’amada; s’enyora el meu cervell de la teua mel de caqui… però saps què em demana encara més fort, a baix al taller, la conversa de la pedra tosca i del paper de vidre… els mobles volen atenció ara mateix…

–Els mobles, Gaietà?

–Prou saps que decorava l’interior d’una ampolla de ginebra amb un vaixell naufragat?

–Activitats rai, pel que veig.

–Amb pulcritud, tapa’t, donzella. No fos cas que cap espieta espiés per les finestres…

Na Fura Marella, nua i esborifada, se li atansà. Ara ja duia al pit catorze o quinze pits, vull dir, mamelletes com les de qualsque bestioles mamíferes on les femelletes, penjarelles rai, mamelludes prou.

Les metamorfosis d’aquell home la deixaven embarbesclada. En acabat del funeral, son marit adés doncs tan filosòfic, adoptà el laudable posat d’esguardar-s’ho tot amb saviesa, de gaudir dels petits goigs: Els ocellets, les floretes… mes llavors, llas, nogensmenys, se li enfonsava en la depressió més fosca i pregona… de sobte, se n’anava al banc i en treia una quantitat bestial de calers i se n’anava tot sol de viatge… s’estava tres setmanes sense dir res… ens el crèiem suïcidat dalt de tot de qualque turó inhospitalari… quan… tot d’una… trucada rai… i ens deia, a frec d’ofec, que era a Nevada… jugant-s’hi els naps i pistrincs… o, portentós, et diu per telèfon que li n’ha esdevinguda “una de grossa”… t’esfereeixes… el veus a l’hospital, mutilat, fet malbé, mig amnèsic… quan se t’esclafeix a rialles estridents… m’he casat bígamament a Nevada… i llavors m’hi he divorciat… i llavors he guanyats milers i milers de virolles… i et parla de noves receptes de cuina… freginades de tritons amb larves de cigala…. foscors se’n segueixen…. ha “escrit al congrés”… vol que tothom “usi el bec i aprengui uzbeq… la llengua del segle vint-i-u i mig!”

I ara… i ara… aquesta dèria pels mobles fets a baix… la punyent reverència devers els moblistes… els programes vists a la televisió sobre les col·leccions antigues, corcades… les visites a museus… el badoqueig davant l’ordinador cercant a la xarxa, l’internet, els millors i més nobles mobles de les èpoques diverses… la vehement fascinació amb les fustes, els vernissos, els epòxids…

–No siguis carallot i anem a dormir; a aqueixes hores te’n vols anar a arreglar petges de cadires?

–Mes val que t’hi acostumis, Fura. La mà se’m trenca cada dia més a favor d’aquesta colta activitat, tasca gairebé sagrada que recíprocament m’escull de nou profeta… No vull espaiar-me en sonses teories… Mes saps que proliferen darrerement, molt erudites, les anàlisis dient que qui no s’estima els mobles mostra doncs senyals molt accentuats de demència, de personalitat que s’esfuma i esvaeix a trencabranquetes, a velocitats esfereïdores, atès que el seient cerebral on la vel·leïtosa s’ancorava, podrit ans malmès, es desfà en corquim, en serrill de no res…? Que hom ha descobert, saps, doncs, que de tots els nostres avantpassats, com més despreocupats amb els mobles, com més privats de mobles, més perents, ço és, més fàcils a perir, més prematurs en llur mort… ans, damunt, més animals, més simiescs i, com dic, poc duradors… i, no cal dir, en conseqüència també molt més ximplets, pecs, betzols, sense senderi ni cervell, ni seny ni pesquis ni xaveta…

Se li embarcava de bell nou en maniàtiques tirallongues. Na Marella va haver d’endurar el discurs. Això rai, ella rai, era una dona forta (segons propi parer); les ratlles frontereres de la seua endurança creixien amb els anys. Paciència, què hi farem.

–L’univers, Gaietà, viu aïllat en el buit. Te n’adones, doncs, que fóra pestilent de voler consolar qui perd un fill amb historietes de fustes i epoxis, i no sé pas quins altres balbs, fats, reguitzells d’oradures més no m’has endinyats? La vida és curta com sedeny i el de més del que s’hi escola és molt corrupte pus. Les conseqüències morals del teu capteniment, qui sap, enjondre, d’ací pocs terrenys de temps, t’adverteixc, qui sap, dic, on et duran! Hi ha assumpcions que hom assumeix anys i panys, i al capdavall què…? Hom s’hi troba no re. Aigua tornada vapor que, evaporat, es dilueix en el tot; introbable mai pus. Com qui es creu que trobarà qualque tresor al cor d’una muntanya de glaç… i… ha ha hà!… esdevé divertit fòssil embogit… amb un cervell estantís on cada neurona ha espetegat com vidre prim.

–Vés-te’n dalt a dormir, Furona. Ara mateix pujaré… esvaït el desvarieig… net i pur. Em rentaré les mans amb lleixiu i tot.

Ara ho diré. Llur precària coexistència hauria feta riure (o plorar, o qui sap què) algú qui els espiés. Mes, llas, ningú no els espiava. Ningú no en treia fruit, ni n’atraçava models de capteniment, ni sisvol pensaments melangiosos, ni rialles sardòniques, davant la fantàstica buidor dels humans llençats a l’ésser miscel·lani… Que bonic hauria set si un adolescent ardit i coratjós (com eu de jovenet; i cal dir que tot el que mai no he après, ho aprenia llavors, bo i escoltant per finestres i parets)… que alliçonador, doncs, dic, per al deixeble de la vida llavors no hauria set si s’hagués estat rere la finestra, bo i aprenent del palimpsest de les converses (el pseudo-diàleg) de dos qui ja no saben si es volen… o si s’avorreixen. És com al teatre, on mai no s’aprèn re; per a aprendre re, en canvi, cal trobar-se pus tost a les rònegues estretes escaletes del rereteatre, als budells malmesos de l’opima façana, a la paltruu putrefacta de rere l’opípar fartum.

Tant se val, doncs. La qüestió: Se n’anava cap-cota escales amunt cap a llur dormitori na Fura, i en Lluert en contrasemble s’adreçava escales avall cap al taller… quan algú trucà a la porta del carrer.

Eren el metge Nasi Arenys i la seua dona Fineta. Na Fineta Natjà venia damunt una cadira de rodes.

Amb això tant en Lluert com na Fura aviaven escarafalls rai: “I ara! I això! Renoi, renoi!”

Diu en Nasi, en un mormol escardalenc que filaberquina pavellons i atia irritants zub-zubs: “Esper que cap dels dos no tingueu motiu per a detestar les cadires de rodes. He suades moltes de samarretes, i no cap dir enllordades bates i omplertes de pul·lulants baves i mocs innombrables màsqueres de cirurgià, per a poder-li’n comprar una de tan bona. Sempre ha seta la il·lusió de na Fineta d’anar pel mon amb cadira de rodes. N’hem provades milers i milers, i mai no reeixíem a trobar-ne la idònia. Fins avui! I n’estem tan contents que volíem ensenyar-la als amics.”

Fa na Fineta: “És tan emocionant de conduir! Em tròbol tan acomplerta! Refílol i jubílol com cap estudianteta qui alada torna al piset després de rebre el primer petó o tocadeta de cony!”

–Fineta, perdona’m; era fins ara orb als teus desigs –diu, massa candorós, en Lluert.

–Era secret entre marit i muller –respon, amb urc, l’Arenys.

–Bé, entreu del tot. No us estigueu com estaquirots regatejant els mèrits de qualque dolorós procés de coragror… Us feu endins, i us asseieu, i us duc les begudes i qualque mossada, cavà? I xerrem –na Fura intervé, a frec d’endinsar-se a la cuina.

Es passa la mà en Lluert pel visatge i n’esborra ara les sobtades rugues de neguit. Durant un instant semblava vell i espectral, feia por. Se sobreposa tanmateix, agafa els abrics dels nou-vinguts i els penja. Els dels seu amic Nasi a qualsevol cabota, els de la seua amant Fineta Natjà als ullals d’un cap de senglar plantat a la paret. Només ensumant la roba de na Natjà un greu zumzeig li envaeix el virot. En Gaietà trempa com un boc.

–Que trempes, noi? –na Fura sempre li deia de “noi” quan eren entre la gent, aquell epítet pueril l’empegueïa qui-sap-lo.

Ara estossegà, tot roig de galtes. Obrí ràpidament un meandre. “Parlem de política, potser. Què en creieu? S’endinsa venturosament la nació en aqueixa nova etapa històrica, on la revolució ens tornava la república, la justícia de l’esquerra, la independència, i doncs, tot plegat, la llibertat. Tastem-la i escanyem-nos-en per manca de costum. Mes que això – oi? – tampoc no ens aturi. Que, estossegosets i tot, goséssim glopejar-hi. En Lenin mateix havia dit, magistral com sempre: Qui, ja claupassat, massa ajornava la pròpia supressió, romania, llas, en estat de descomposició durant una estona mortificant rai per als nassos dels presents als quals calia, contra la putrefacció, llavors desenvolupar llúpies, obstacles, que els feien grotescs. Potser doncs se t’han acabades les avinenteses, Nasi, on et feies ric… vull dir, només per manca de gent lletja… no hi haurà lleigs d’ara endavant… en una societat lliure, on la gent gaudeix doncs de la independència i de la justícia autèntica de l’esquerra.”

–Tens raó. Serà difícil ara de comprar cap cadira de rodes només per antull, per baterola, per banalitat, per ximpleta vanitat, per capsigrany caprici. Hem fet bé de fer-ho ara.

Se n’havien anades les senyores al canfelip. Quan els mascles parlen de política, ecs. Li demanava la peluda Fura a la fineta Natjà com s’ho feia per a cagar amb la nosa de cadirota, que havia d’ésser quelcom, carall, força empudegós. Mes na Natjà volia ensenyar-li’n quina tècnica no havia ja desenvolupada, que tot plegat la tasca esdevenia bagatel·la, que era com ficar fil al cós de l’agulla.

Ara que els mascles eren sols, el cirurgià embellidor confessà a l’elegant moblista: “La teua dona trob que no fa gaire progrés. Saps que em demana constantment verins…? Poètics, lírics, verins…? Em diu de didalets… didalets, noi, didalets, em demana, matallops, segura, sofre… duus-me’n, noi… duus-me’n, misericordiós… orpiment, noi… estricnina, argent viu, litargiri, verdet, farineres bordes… fes… duus… no te n’estiguis… te n’estaria aitan agraïdeta si… I llavors se m’insinua, Gaietà, una dona tan repugnant, ja em perdonaràs… Oh i espera’t… Més tard hi insisteix, martelleja, amb un filet de veu… la seua condició molt pitjor amb el pas de les setmanes, la seua aflicció desesperada, i tan dolorosa, pobrissona… Em diu d’eutanàsia… eutanàsia, noi, eutanàsia; fossis si et plau una mica pietós… I em fa mims de mom… sembla un orangutà, orangutana… plena de calm, serè, histerisme… hieràtiques positures… histriònics sacseigs… fa continent d’enfonsar el punyal… d’etzibar cop de destral… de toldre’t el cor, la freixura, la carcanada… per un forat al cistell costellut… o… o, espera’t… o… rebrega els punys així… nyec…! com si et volgués, cap nit on no dorms a fons, torçar-te el coll!”

No vol fer cas del cirurgià trampós. En Lluert guaita cap a l’urubú qui la celístia tradueix en ninot de ceràmica. Diu: “Com…? Com s’ho farà ara la Fineta, amb la cadirota, si vol pujar a les golfes, a descolgar-hi, de l’heteròclit embalum, què ho sé jo, una revista de modes i faisons de l’any cinquanta-quatre, on recorda vagament que s’hi trobava una recepta o un patró que ara assajaria de reeixir a posar en fruïció, dolça madona?”

–Eh? –el metge Arenys, davant aquell terrible problema, cau en cogitacions.

–Car recorda, Nasi, mai no es pot tornar enrere…! Ni la història no hi torna… ni el món no pot desrodar el rodat… ni cap vida desviure el viscut. Un cop imbuït hom amb rodes, les cames per què les voldríem? No es pot tornar enrere, no. Home, si li havies donades qualsque xanques… o fiquem-hi fins i tot un parell de mànecs d’escombra que se’n servís de crosses… encara com aquell! Però la bogeria d’una cadira!

Aïllat en la foscúria, en Nasi, sembla comprendre la pregonesa del seu crim. La Fineta condemnada a no servir-se tard o d’hora, per causa de degenerescència de desús, dels membres inferiors!

Mes, xamoses d’allò més, i famosament renovellades, s’esqueia justament que tornaven les femelles, i rient amb tota la barra. Na Fura anava damunt la cadira, la Fineta caminant! S’agenollà, mentalment, en acció de gràcies, el cirurgià. En Gaietà va veure que tot tornava a ésser rosaci. S’animà de valent, digué: “Porta els popets, si pots, Fureta; i les gambetes, i les olivetes! Mentrestant encetaré vermuts i vinets, ca!”

–Ca, i tu pocs que en beuràs, noi! No vull pas que et pugin al cap, i a la nit te m’aixequis braint i bramant que íncubes te l’etziben per cada foradet embussat ans fort adolorit!

Se li’n reien bonhomiosos tots plegats, dementre que el noi s’empegueïa. Els altres tres menjarien ara saborosos platets, i ell, au, a un raconet pelant mel·líflues aranges, endrapant-ne lentament gallons. Tombà el cap cap a la negror de la finestra. El vidre n’era un mirall. L’atzabó que en tremolava venia potser d’un cel tempestuós, potser del seu cervell enfellonit.

Del defora invisible estant, l’urubú sotjava aquari endins. Enllà del vidre de l’aquari, els balbs, fofos, llefiscosos, feixucs, cacofònics animals qui s’hi trobaven, ara s’esgargamellaven, ara gemegaven, ara s’ensopien molt previsiblement, i s’atribuïen tous atributs, i llurs repetitives missions semblaven ésser establertes d’origen: Mai no se n’escampaven mica, sempre subjectes d’altra banda als molt estrets límits de l’aquari. Eren al·lucinants d’allò més de guaitar gaire estona. L’urubú el temptava, l’impel·lia gairebé, el desig d’anar a remoure’ls, a fotre’ls el gran esglai, potser trucant de matinada al vidre amb el bec, potser amb una revolada, amb el bec, estavellant-se al vidre i fent-lo bocins. Tret que, ara mateix, dins l’ambient rufagós, un llampuc el distragué. La lluentor semblà despertar-lo del bla somieig. Prou musar davant el pàmfil aquari on mai no s’hi esdevé tampoc re que valgui un all, es devia dir. S’envolà doncs sense tornar a pensar-hi.

–El mes passat, t’ho creuràs, vaig treure del cos cascat i granat d’una matrona un objecte oblong, estil supositori, que era de fet un míssil minúscul amb el piu nuclear. Si allò hagués esclatat, mitja Amèrica se n’hauria anada a mar. L’esfera terràqüia amb un xancre espantós. Hi ha pel món gent qui són de debò bombes ambulants.

–Arreu ixen eixams d’insurrecció, quins riscs més mefítics no correm. Els metges veieu vinyetes i oïu lletanies que déu-n’hi-do –féu ell, d’esme.

–La ignorància de presidents, dictadors, generals, historiadors, literats i ecònoms és cert que ens fa riure. Són tan pallussos. No saben ni el que porten al cos. Qualsevol ganxet que els desconjuntessis un bri, i tararat, vull dir, i tururut.

–Tens raó. Un poder, hum, un poder estratègic, vitalment letal, el vostre. N’estic astorat. Escolta, Nasi –li xiuxiuejà–, em podries passar d’estranquis, de sotamà, cap popet farcit?

–Caldria sinó, tu; per què fórem els amics? I d’estranquis et duc tot d’ampolles de mam.

–Repta’m, rapta’m, Nasi, vull dir, segresta’m, saps? Canvia’m la cadireta del racó per la motoritzada de la teua dona i som-hi, contundents ans lacònics, mentre elles es foten vulvars, paracòlpiques, pessigolles; al bordell hi manca gent!

–Fóra fútil d’arriscar-hi nostres sòlids edificis, Tatà. Osques endèmiques trobes sota les mortalles de mos operats, tatuatges de prematura putrefactiva mort. Qui aboleix els murs del comcalerisme burgès, anur n’acaba a urpes dels “correctors”. Et delies per prismes i tiorbes, i esferes de carns en dúctil pampallugueig, tot per a allunyar’t de les massa interessants vicissituds sofertes per les trajectòries paral·leles de l’apotecari i sos pòlips que el volen grotesc com gàrgola d’infernals cretins, i tot plegat queies reu de les autoritats. Jo vigil molt; no m’enseny gaire ni presumeixc gens, i doncs no public mai re. Publicar és autodenunciar’s.

–Tret de fer-ho al cos dels sacrificats qui se’t planten, i pagant esmeperdudament, al quiròfan.

–Llurs cossos texts atetitzats amb òbels, i llavors tolts, sublats, amb enfurits deleàturs, raó que duus.

–És com qui ha tramès el text als editors. Si mai l’hi tornen fent encara cap viu-viu, llurs fastigoses incorreccions neguen el text; màrtir autor, son text llefiscosament somorgollat en merda, irrespirable, fos en ranera. Ara que ha de recorregir’l, l’ompl d’òbels. Els òbels marquen els múltiples passatges suputats espuris. I al capdavall se n’adona: Re no roman mica salvable. Totalitat atesa. Pitjor que no atetitzar’l; delir’l, cal. Deleàturs ha de clavar-hi doncs pertot arreu. Sos texts adés tan clars, subtils, eufònics, ara esdevinguts molt barroers texts d’antuvi atetitzats amb òbels, tot seguit (texts empestats!) amb deleàturs tolts, sublats, efectivament.

–Havent sovint de satisfer qualque carrinclona vanitat o altra, ai la pobretat oceànica dels megalòmans! Humilitat caldria. Content amb el que serves, si a cap perill ambtant no et met.

–Vaig escriure un vers: Paisatges espontanis, ballets d’estalzins, enyor de dèdal… tret que només volia dir: Enyor de didal… als dits llambrescs de la padrina… botons cosits… sargits becs de mitjons amb, davall, de fusta, l’ou llis. Enyor, enyor, on la serenor domèstica s’eixamplava en duradora benaurança. Ens entenem tan bé, Nasi, quan volem.

–Com s’entenen nostres dones, company.

–Condemnadament civilitzats.

Ah per pietat, signem-hi, tots quatre n’acabaren pets.

~o~o~

Guia turística

Heus primer una introducció introduïda per l’introductor qui introdueix introductes.

Heus amb permís una instrucció instruïda per l’instructor qui instrueix instructes.

Heus si són tan gentils una adducció adduïda per l’adductor qui addueix adductes.

Heus sisvol una traducció traduïda pel traductor qui tradueix traductes.

Heus doncs una producció produïda pel productor qui produeix productes.

Heus ara una conducció conduïda pel conductor qui condueix conductes.

Heus després una inducció induïda per l’inductor qui indueix inductes.

Heus tot seguit una reducció reduïda pel reductor qui redueix reductes.

Heus ensems una reproducció reproduïda pel reproductor qui reprodueix reproductes.

Heus tot d’una (i perdó) una eructació eructida per l’eructor qui eructeix eructes.

Heus si us plau una deducció deduïda pel deductor qui dedueix deductes.

Heus encara una construcció construïda pel constructor qui construeix constructes.

Heus presentment una obstrucció obstruïda per l’obstructor qui obstrueix obstructes.

Heus per tant una destrucció destruïda pel destructor qui destrueix destructes.

Heus per a fer dentetes una abducció abduïda per l’abductor qui abdueix abductes.

Heus amb plaer una seducció seduïda pel seductor qui sedueix seductes.

Heus a més (trempéssim!) una exsucció exsuïda per l’exsuctor qui exsueix exsuctes!

Heus ací (uf) una darrera educció eduïda per l’eductor qui edueix eductes.

Heus com dic una aconducció aconduïda per l’aconduïdor qui acondueix aconductes.

Heus al capdavall (i som-hi) una reconducció reconduïda pel reconductor qui recondueix reconductes.

Heus (i pleguéssim) (i au) una subducció subduïda pel subductor qui subdueix subductes.

Heus (passi-ho bé, passi-ho bé) una esducció esduïda per l’esduïdor qui…
com esdueix esductes…
s’esdueix… esducte…

~0~0~

Orgànic

Sóc un paio especialment repel·lent
si ensum amb l’oronell del cul
cag en paral·lel pels forats del nas.

Serpeta prima ma cigala
de cinquanta-sis metres i escaig
per son ull els escandalitzats espia què collons fan
mentre mes cavorques oculars pixen sens atur
denses lleterades d’alta ferum.

Si prou camín amb les orelles
amb els peus sé prou què dius.

Si amb les mans te m’embec
t’ho toqueja ma llenguassa tot.

Saps que quan era mamerri
se’m pensaven gripau?

Ecs quin paio més repel·lent no sóc!
Parit fui per femer una nit de pau.

~0~0~

Vòrtex i brollador ensems, i n’ixen en acabat les rajoletes de la revelació

Oh el terratrèmol qui causa el vòrtex enmig
on tot s’enfuig i d’on la inundació no neix!

La inundació qui s’engoleix el contingut.

I ara aprèn que per molt que servis el buf
molt mala idea és metre’t sots l’aigua en túnel sens fi,
poc en sortiràs gens viu —
plany-ne a la bestreta cada il·lús qui s’hi met.

I ara torna perpendicle al cresp i ulla si fos cas que cap illa
no emergia nova ençà de l’incommensurable desastre.

Emergeix tu mateix com peix amb rudimentàries potes
i una nova era estableix — bleixa-hi primigeni i ample.

I quan voldràs fer-hi cap forat per a ficar-hi cap piu
que per a la nit servi cap cabana,
troba-t’hi sortós, com en John Smith, les providencials rajoletes!

Són rajoletes lluents, i molt vermelles,
no pas àuries com les seues,
ni escrit no hi duen cap patafi de mormonada ni gatada,
ans la novel·la del que vivies i potser encara viuràs,
si pagues, com diu part de sota, en verd lluent,
nou dòlars addicionals per pàgina viscuda
del teu esdevenidor brillant d’illenc força allerat.

Oh època nova doncs on tot de bell nou serà tan nou!

~0~0~

HA HA HA HA HA HA HA HÀ!

La vana gent mascla HA decretada la mort de l’efeminat
El pec cos eclesiàstic HA segellat el pacte diabòlic amb la “divinitat”
El brutal búnquer militar HA sacralitzades la guerra i l’assassinat
La repulsiva gelea burocràtica HA legalitzada la bondat del forrellat
L’empedreït món econòmic HA estatuït que qui no guanya prou és prou malparit
El fastigós verí capitalista HA imposades les lleis del consum tot-corrosiu
La fava elit intel·lectualoide HA decidit que qui no hi és no hi és comptat
Els qui no hi som (xifres indesxifrables, HÀ!) ens en riem ecoics als darrers límits
Del passatge efímer, no fa…? HA HA HA HA HA HA HA HÀ…!

~0~0~

Amb orb instint cinta garfint

(Ah mesquí, l’atleta Jacint
qui sempre perdia a l’esprint.

Anava davant trenta o vint,
i l’horror de qui viu morint
li pintava amb negre retint
el fons etern de sota el plint,
d’on orb es llença, ara oint
crits del vòrtex qui el vol extint.)

Entre la foscor i l’ofec fint,
no sé pas on sóc ni què hi pint
(diu); sóc arribant o partint…?

La correguda és laberint,
topall m’atura, i terebint;
tot hi és clot, gual, fall, llisquent flint-
glass; cada pas vaig avortint.

Sóc l’u, el tres, el quart, el quint…?

Obstètric recul tot garfint
la cinta o l’himen per tots vint
prou ans estuprada tan sovint
d’on hom em paria patint…?

D’aquest recinte que precint,
si puc, ans no vinc sobreeixint,
àvol bromera que l’instint
duu a córrer cap al requint
del “triomf” i els folls aplaudint.

Rebuig de matèria indistint,
menys que cap cuc de cul o helmint
no valc; escumeu-me, succint,
i em llenceu com cap fals forint!

(Qui vol guanyar mai ni a l’esprint,
amb l’esperit del trist Jacint?)

~0~0~

C. per b, i b. per c.

La guerra inevitable entre els qui caminem amb els collons (i els conys, és clar) al capdamunt, i els pobres desgraciats antics i caducs qui encara caminen amb el cap al capdamunt, només s’acabarà amb l’extinció d’una de les parts.

Crec que els depassats mossegaran amb no res la puta pols. El nou perfeccionat sempre venç; el decadent i envellit fa figa sense remei. La natura es modifica, ço és, millora. Nostres cervells, sempre millor irrigats, se’n pensen de molt millors… estratagemes, armaments, desplegaments… Totes ens ponen, i amunt.

I els bons guerrers, quan cal, ens capiculem perfectament; amb un salt, fotem el cap amunt i, bo i caminant amb els braços, etzibem guitzes fulminants, car som boxaires elementals, de batzacs letals. Naturalment, alhora, epigenèticament, hem desenvolupades unes collonades immenses. Els qui les ensenyem en podem de debò fer el mec!

Quant als lluitadors enemics, ells avergonyits rai, cuirassant-se els fràgils collonets i tot. I tot plegat, els paleoantropòlegs els troben amb raó tot de greus defectes que els fan inhàbils al món modern, i encara més al combat.

A mesura que els Qquïstes conquerim el món, esdevenim el nou normal, i ells els anòmals, i els torts. Naltres doncs els drets. I els rectes i els rats. I els írrits i erronis ells. Palès. Es veu d’una hora lluny.

Cert que molts dels dos cantons, rebre rai. Enllestida la batalla general i última, n’haurem alguns de naltres acabats capats. Tret que ells, molt, molt pitjor: escapçats!

Cal dir que tot va començar amb un personatge entranyable, el pare de la nova raça, n’Eleuteri Qq. Va néixer amb cames enlloc de braços, i braços enlloc de cames — perfecte en tots els sentits, doncs.

De primer, entre els protogènics primitius hom es prengué l’Eleuteriet com una curiositat. El que no sabien, dissortats, ni els més cassandres, era que aquell gen (els genetistes del moment l’identificaven com a: TATGAT, 2, 6, que curiosament era un resultat aleshores molt comú del Barça quan jugava al camp del Merda — i ara fóra encara millor, si el Merda existís, és clar, car aquella raça de decrèpits merdosos no en fa pocs, d’eons, que han estat anorreats, massa cobejosos, envejosos, ignorants, malparits i datspelcul; doncs si encara existís el Merda, dic, molt més rebien, cagallons, car tots els qui juguem al Barça prou som fets a la faisó com cal, i, pel fet que estem bastits com n’estem, per força juguem, com sempre, molt millor a futbol, i a tota altra cosa, que no ningú; només cal imaginar-se’n els avantatges, del nou cos, a part que som els millors escollits. És com si part de baix, amb el cap, tenim tres caps, inclosos els dos una mica més petits, tot i que bestialment endurits, part de dalt; i els qui fem molts de gols de part de dalt — de collons, doncs — ens diuen, com a en Kocsis Segon de feliç memòria, “collons d’or”), mes parlàvem, veig, del TATGAT, 2, 6, tret que els entesos d’ara li hem donat, a aquest magnífic, immillorable, gen, un nom molt més bonic, gen O.I. (per Origen Infinit)… Doncs això… Ah, sí, doncs el que no sabien els betzols de llavors, ni els més fàcilment escarotats, era que aquell gen transformaria tots els altres, que era doncs un gen crucial, re-creador, i que doncs fills qui n’Eleuterió hagués (i n’hagué vuit-cents sis, amb pilots i pilots de dones molt entremaliades — vull dir, encara més entremaliades que no són sempre les dones dels arqueo-ninots qui es feien dir de “normals” (normals respecte a l’antic estil, car és clar que, com hem dit, els qui porten cames enlloc de braços, i braços per comptes de cames, són ells, els anòmals i xarbots, desjectes, xarxons), totes plegades molt benauradament i benèfica fetes per la natura perquè s’obrin de cames (antic estil, novament, és clar, car, a l’estil perfeccionat d’ara, s’obren de braços) i hi rebin cony endins les cigales triades a qualsevol instant convenient.

El gen O.I. és un gen qui s’imposa cent per cent. Els vuit-cents (i repicó) fills i filles d’en Qq produïren un fotimer de nous elements, i aqueixos elements encara més; en unes poques (sis o set) generacions hem esdevinguts tan (més!) nombrosos (que) com els passats de moda, els quals, malament rai, raça de degenerescències creixents, tots plegats doncs terminalment deprimits, pel fet, no fotem, com prou es veuen, i rai que en són, lleigs i antiquats, i repulsius.

Naltres no. Naltres caminem amb les cames, i doncs duem el cap, on ells, els primitius primats, execrables retrògrads, arcaics titelles, pràcticament prehistòrics, proto-comcals, dugongs fora de l’aigua, on ells, dic, hi duen els aparells sexuals, i nós altres, doncs, palès, prou amaguem, com cal, les cares tan rucs — molt necessàries, no dic pas que no, amb nas, ulls, boca, orelles… i tant, però prou massa privades per a anar-les ensenyant, desprotegides, al capdamunt — no pas doncs com collonades i conys, les coses més agradables de veure fetes per la natura en tota l’eternitat. El cap i la cara els emprem per al que són fets — per a desar-hi els delicats portals dels sentits, i el gazofilaci endocranial on cauts s’arraïmen, sense distraccions de parences ni aparences. La nova raça d’humans (la definitiva, jotfot!), la raça dels Eleuteriets (els Qquïstes), hem finalment alliberats els sexes de llurs avials constriccions — ara, en canvi, molt orgullosament prenen llur lloc primordial — i creixen gegantinament i s’embelleixen adientment. I fan gols sensacionals.

Som-hi doncs, la batalla final s’atansa. Els darrers anòmals vénen a l’illa enmig del riu on els hem desafiat que vinguin si volen saber el que és bo. A caire d’illa els veiem arribar. Aquest matí de marea baixa, de pura mar blava, de sorreta molt fina i blanca, i ells, els sobrevivents de la raça obsoleta, integrats sobretot de velletes qui amb prou feines poden caminar amb llurs artrítiques raquítiques cametes, passant a gual, ajudades per cadires d’aigua, repenjant-s’hi molt precàriament. Quina pena no foten els claupassats!

Ens guaitem la costa i les dues cintes de riu i totes les roques noves. Són roques buides — serveixen per a sebollir-hi els morts; cada roca qui fa el riu i la costa més pintorescs ni interessants hi allotja un mort. I les velles enemigues descansant-hi sacrílegament. Sort que aviat no seran ni memòria altre que en polsegosos museus on desem també carrinclons australopitecs i els dinosaures maldestres i xapots, reguitzells tots plegats de xarons espantalls rai. No pas gens com naltres, divins.

~0~0~

Desig desconfit, pels dits ensangonats

Bosses de plàstics, a les basses rodones.
Cuines molt llordes, qui freguem amb papers.
Recíproques tríbades, s’escriuen caràtules.
Xerri dels trens, verge estesa de línies.

Cobeges fugir, d’on s’allotja el rabeig.
Polit rellotge, silencia sos greuges.
Crònic mareig, de tot esquer et deslleta.
Ingènua trinxera, on deslleial cous l’ou.

Ofès pels èxodes, rebrecs de collons.
Fent la piràmide, amb pedres de ludibri.
Osques pregones, a cordes de triomf.
Anorreats hostatges, rudiments execrats.

Puden infal·libles, els cagallons del pontífex.
A graus xenòfobs, punxes i guardons.
A re renuncia, l’escarransit vesper.
Atia mestrívol, els tasts singulars.

Sense permís, se’ns omplien les cases.
Nas mascarat, per llagotera medusa.
Malden per relleu, flagrants oronells.
Tot el que oblidares, voldràs rescatar.

Riuada de gent, radiant tirallonga.
Plens de recança, pels conspicus colors.
Quin ruix de noies, xerrant pels descosits.
Conys desbocats, només pensen en fotre.

Exordi punyent, colpidora onada.
Trepigs de flor, goteig de ganivets.
Dels dits el desig, la sang desconfeix.
Cada univers, manuscrit descartat.

~0~0~

A la sala de conferències, els fenomenòlegs mudàvem de treu

Esconillats, en doina, se’ns alteraven els papers.
Pregons canvis de personalitat s’escunçaven doncs.
Sota els jupetins, a tall d’erupcions hipogees
Boigs batecs de cors qui dubten quant a llur propi veredicte
Qui som ni sabem (deien); car qui érem no som.

A Bangkok, leri-leri vora l’ample riu fangós
amb les noses habituals dels cuïcs ubics
qui són els eixams de meuques primes…
Si se t’omplia, cabalós, el somni buit
alhora se t’esborrava allò viscut.

Del gibrellet on tota ta vida d’ans s’atapeïa
la bromera i el curull tot d’una eren rasats
i el fons s’adverava foradat…
D’on que perdessis tot l’adí fins ara abassegat, que palimpsest fossis
on el somni d’altri ha esdevingut tot teu, tot tu, i prou.

I ara maldaves, lleuger i feixuc ensems
bo i assajant d’eixir de qualque pou inèdit.

Tants de nous fenòmens (et dius); cap de naltres no en sortirem vius.

Tot el que mai fos estat teu, et repel·leix…
quan tot el que fou seu t’envaeix.

T’omples al mateix temps que et buides
i a ell així mateix li succeeix.

Els malentesos, les col·lisions, els tribulls…

A la sala de conferències, sota les pluges de Bangkok
els fenomenòlegs fórem reinventats.
Tot ço que vèiem fins ara ho havíem somiat.

Del fang s’aixecava, massiu, el malson
primera mostra dels nostres horrífics descendents.

O començàvem de percebre com ells
com els qui imminents seguiran a la nostra extinció…

Ara que mudàvem per darrer cop de treu
de dret cap al naufraig.

~0~0~

Sosvinences dels eons endreçats

Només et recordaré que fórets saure amb ales
i doncs que tots tos somnis alats
vénen de les llampegants centúries on enjòlit
escaujares el món
te’n cardares els vents
els núvols en rotares
els llamps en destrenares
l’oceà en suares
n’escrestares volcans i monuments
en destronares els morts
en devorares els focs
en signares els Sols
i amb ombres escaients
d’impertèrrits sentiments
incrustares l’indret
amb els esdevenidors corcats
d’entrevingut present
que si adés s’encordava al bec
suara ho farà a les urpes indomtables
del saure fúlgid
cruel
omnituent.

~0~0~

Famílies

És tram de prim temps
tot és tendre i verd;
amb ull esmolat
el flagell no es perd
cap nou bleix sobtat
qui neix al bosc dens.

L’estiu tot ho crema
re no roman viu;
del flagell el pare
el fill desempara;
en un cel que trema
penjaments hi escriu.

Li pica la cresta
li toca el crostó
el repta i retreu
que faci conquesta
sense mirar preu
del tram de tardor.

Tot el que tu trenques
no és pas teu ni meu;
de qui et fa flagell
és nafrada pell
(que s’embena amb neu
ben ficada a llenques).

~0~0~

Por de tindre’t no tinc

Que de tindre’t por no tinc
ho demostra que ara vinc
amb un nas d’ornitorinc
enfilat cap al teu ying.

Això que trec no és cap brinc
ni sa pelleringa rebaixinc
pus tost sembla got de zinc
tot trempat i tot propinc
on la llet hi fotés dring.

Fent sonar l’esquellerinc
de mon àncora l’orinc
ben trempat i ben propinc
amb un bon ritme de swing
prou faig cap al teu bell ring.

I perquè en fotessis trinc-trinc
o en beguessis de glops cinc
al got ert sens rebaixinc
xucla’n fort a ritme de swing.

~0~0~

Processons
o progressions d’individus constants cap al zero

Tots hem de caure de cap al prim matalàs.

Tots hem de saber dir cul
i passar per estrets congosts amb aràcnids serps i insectes.

Tots hem de saber burxar pertot
que s’ensorrin els bonys.

Tots hi hem de pujar sols
castell dalt al cel inassolible
i per cap altre mitjà
que no sigui el d’anar…

I anar
i anar
i anar… pujant.

~0~0~

2004-2013

Mentre part de dins
el cranc furtiu
anava rosegant…

Com m’anava divertint
escrivint
tots aquests escrits
de cranc furtiu
qui foteta va rosegant
gant
gant
la fibra de l’existent
tent
tent.

~0~0~

Amunt i avall arrossegant el cossi gros per a les escombraries

Si vaig com dic pertot arreu on puc
— on puc, car dels de més d’indrets, hom (la gent de bé) em foragita —
tornem-hi: si hi vaig, pertot arreu on puc, prou arrossegant doncs
un cossi gros per a les escombraries,
prou és per a fer avinent a tothom qui vulgui fer-se’n
(i sobretot per a fer-me’n a mi mateix, recordant-m’ho com martelleig)
que cada tragèdia a la vida allí l’endins, ben atapeïda,
al cossi gros d’escombraries que tragín (de cops mal em dolgui prou sorollosament)
fins al primer abís o cingle on mai sigui permès d’estimbar-les-hi.

Ai minyó — em deia — car més et val de capgirar com un mitjó
brut i amb brosses i bestioles punxegudes i pedretes
el cossi gros de les escombraries tràgiques,
que no pas haver de capgirar com un mitjó arnat
aquesta teua mig esfilagarsada, tan ultranafrada, ànima.

~0~0~

Femelleta complaent

Sovint em posava a cridar com un boig;
sempre em pensava que sabia més que tothom,
i els reptava egrègiament i els corregia
qualque coneixement si fa no fot abstrús
o com pronunciar quelcom o altre.

I collons, que no podia mai anar més lluny d’osques!
Me n’adonava quan era sol i repassava avinenteses i esdeveniments
que l’errat de mig a mig era jo.

I em desesperava i no sabia ara com castigar’m.
I de sobte em castigava a callar per sempre pus,
tret que el càstig no durava gaire;
impel·lit per qualque dimoni de testosterona fart,
hi tornava, desgraciat, més esgargamelladament.

Fins que — oh bella astrugança! —
fins que per la dona no fui totalment feminitzat!

Llavors vaig esdevindre feliçment doneta sense drets,
tímid annex, apèndix, vull dir, petita rateta
qui s’arrecera tremolenca a l’ombra de son superior,
i qui de piular és clar mai no gens,
sempre oferta envers tothom altri, i assentint humilment,
i agraïdeta damunt d’allò pus.

Prou de cridar sense seny ni raó!
Prou de pensar que sé re, carallot!

Callar i somriure; i sempre obeir, sotmesa, deferent,
i sobretot gaudir admirada davant les coneixences immensíssimes
de mos superiors, amb tothom altri inclòs.

~0~0~

Aquest fou el dia

Si en el pampallugueig i el minso tritlleig
de la neu qui es desfà sota el Sol esclatant
la límpida aigua s’escola devers els rierolets de fresc
qui al prístin estanyol en tímids glopeigs no ragen
hi veig a la vora de l’aigua d’un dels més ràpids rierols
dos guants de llana grisos qui hi rauen tan a frec
que tinc por que el corrent no se’ls endugui
i ai llavors que si en el matí gloriós en rescatava cap
empès l’altre rabent se n’anava entremaliat
a enterbolir-hi la pura frescor de l’estanyol sobtat
d’on (oh frustrat idil·li) ara rac amb els peus mullats
i un guant tot sull somall orfe ploraire.

(…)

Sóc alhora el refusat i el qui refusa.

Sort en tinc del taxi qui no he vist
i de la mà gegantina qui providencial l’atura.

Car al cap del jorn refusaire i refusat
troben que re no valia d’escarransidament escarrassar-se’n.

Bonhomia calia amb els coneguts i els desconeguts
car tothom s’ho deu valdre.

(…)

I llavors nit encantada
nen meravellós (quina exhibició de la natura!
sis anyets i dotat immensament
violinista eximi
escriptor sens parell).

Em diu que ara feia tres anys havia parlat a la ràdio
per a salvar aquell altre infant qui els indonesis assassinaven.

El mateix infant qui ara crescudet
feia de cambrer i amb qui suara em barallava.

Me’l pensava massa mocós maleducat
i l’insultava fort i el viltenia.

I ara el nen meravellós
me’n conta la història
i les llàgrimes i la dolça recança em guanyen.

Ah nit encantada
ah nen meravellós
ah lluna gegantina per lleganys tamisada
qui llences els raigs en irisat llençol
on ens emmirallem!

Ets al cel ets al cel (li dic)
i tu i tu (em respon)

Car com en qualsevol altre mirall esbiaixat
si tu el veus ell et veu.

El cambrer salvat l’albirava ara enraonar amb mon pare
com aniré a demanar-los perdó!

De genolls si calgués
i en acabat alhora m’acomiadaré
de tots els qui ja no veuré mai més.

Tots aquells morents de vell
i de les dues padrines dels ulls plens de sang.

Nit encantada
bonhomia cal
nen meravellós
cel en mirall
adéu adéu.

~0~0~

Tweet