Qq CV

Assassinat de l’assassí nat

Era al llit malalt (i força) (a mig extremunciar i tot) i na Leila Pol·luït, una antiga amiga íntima, em va vindre a veure a l’hospital, acompanyada per dues de les seues amigues, na Blancaneus Botifarró, una artista genial (o prou deia ella mateixa a la seua inèdita autobiografia, I’m a fucking genius and don’t you forget it, on argüia que hom en neix, geni, o es fa fotre, i que el mèrit del geni no cal allevar-li-ho sinó a la natura o a la casualitat, i que qui fóra geni i no ho reconeixia, l’únic que fotia era ésser un maleït antinatural – i no hi ha res que la natura avorreixi tant com els antinaturals, els qui creuen en no-naturaleses, tenen fes i esperancetes absurdes i ridícules en irreals, anorreadores, nocions, els quals haurien d’ésser tots plegats remesos encontinent, per via d’extinció tantost sotjats que han sortits amb un cervell tarat, de talls “espirituals”, de tirats “metafísics” – ecs! – remesos o retornats, dic, diu ella, a la natura, per tal que la natura i la casualitat poguessin llavors rebarrejar-ne, maurar-ne de bell nou, en bell reciclatge, els àtoms integrants per tal de veure de fer-ne doncs una millor coca – humana o no – que s’adigués si més no a allò que és natural) i na Judit Pambsorra, química exímia ans molt fidel deixebla de na Blancaneus.

Van tancar la porta, la falcaren amb el respatller d’una cadira, i pataplum, en un tres i no res, se’m despullaren les tres i se’m ficaren juntes al llit, a les vores i part damunt, per tal d’escalfar-me i xopar-me de vida, de vitalitat.

–Gaietà, això no pot ser! Esdevingueres en quatre dies derelicte. Mesquina mòmia. T’hem de dur de bell nou a la natura, començant per tornar-te a casa, on si cal et nodrirem amb sangs i sucs dels nostres ventres molt materns, per la natura així ordenats. A l’hospital, contràriament, tothom s’hi migra; hi mor, nosocomial manicomi. Tot hi és fecal, vernís de mort i merda. Els idòlatres qui hi transiten com microbis deleteris en cos malalt – maleïts hospitals que caldria bombardejar fins que no en romangués runa ni calçobre – només et volen infectar amb llur fe en la indestructibilitat del cos. El cos roman invicte mentre amb la natura va; tantost se’n desvia és on ja beu oli (adulterat, malmès i traficat). Els idòlatres del cos fet mòmia es prenen la vida massa a la valenta. La vida es pren a ritme de natura, i prou. Tota civilització és corrupció. Hom entoma el destret com el buirac el virató o el folre l’espasa. I el duu lleuger, llambresc, ben sospesat, fins que no troba indret on descarregar-lo. Descarrega l’entec, descarrega el gam, Gaietà, descarrega, llença, engega el tret, dispara! No repapiegis! Som-hi, som-hi, som-hi, ara! Ara! Ara!

Les tres hi insistiren tant, lúbriques deesses, que m’escorreguí triplement, i amb cada escorreguda un embenat arnat de mòmia putrefacta semblava descargolar-se’m i en espirals etèries desaparèixer per estratosferes de somni. Sí que, aviat, tornava a ésser jo, pop inconcús qui amb un sol tentacle, que tanmateix de tan ferm val pels vuit naturals, i qui doncs se’n carda tres (de paies) com podria cardar-se’n vuit alhora, sense penes ni fatics… a ésser, dic, tornava jo mateix, nu, net, immanent, contingut, reconegut… validat de bell nou, amb la meua exacta vàlua… natural.

Na Leila Pol·luït tingué aleshores una altra idea. “Et vestirem de dona.” Cascuna de les tres gràcies m’oferia dues de les seues peces excessives. Sostenidors i bragues l’una; l’altra brusa i perruca; la tercera sabates i faldilles (sortia aqueixa darrera, na Judit, d’esport, amb pantalonets i espardenyes de córrer).

Les quatre enjogassades eixim de la casa dels morts i llurs adoradors malignes, i enfilem cap als xampanys, a celebrar la meua restitució a la vida natural del cardar i riure.

Caminant, però, un jovencell se m’enamora. “Què hi faig, minyones? I si més tard descobreix que mon cony divergeix de l’ordre natural?”

–Fes-te microscòpic, Gaietà – em recomana la genial.

–Al buc d’una cullera d’acer, el pop sempre hi semblarà viu – la deixebla rebla.

Lleis del parasitisme natural seguiré, doncs. Graó a graó, per recta compulsió, els fruits junyirem i l’esfondrament subseqüent dels tabús durà a sobtada orfenesa la pega multitud, d’on el sondeig emmetzinat no valdrà novament re, car natura aquest cop haurà guanyada, aixafant ans esbandint els nous afeblits, desavesats, romasos ara sense falsos raonaments escolàstics ni excuses d’assassí militaritzat. Car si quelcom és possible en natura és natural, i s’ha acabat. Bifurquéssim doncs les protervioses hegemonies en columnes que es cargolin cap enrere on col·lideixin com medul·les adés bessones i ara, per l’estrall de l’estavellament, sense bessó. Pastorals, animats, la natura ens garanteix vigència; per vincles retroactius tornem a l’inici. Que qui mana a can Ribot? Hi manem els anorreadors de tota falòrnia. Hem passat el ribot a can Ribot amb brutalitat exemplar, natural. Massa poc! Uniformes cremen en pires enormes. Petjades de corrupció s’aturaven en sec a la mateixa prehistòria de l’eixamplament metal·lúrgic. Fotran goig. Cendres volcàniques els esborrin a tesa. Car ara, a la llum del nou Solell, hi caminem nosaltres, les quatre deesses qui amb els ulls i cimbells corporals encaterinen jovencells sense mònita, i, en pic seduïts, en acabat els retornen a la natura de l’abandonament als corrents tel·lúrics, jovians.

Ens assèiem entre vidalbins a beure’ns els xampanys, a xarrupar-ne les nates enxocolatades. I fèiem barrila ensems. On van vindre les autoritats repressores, sempre atretes per les rancúnies de la mort on vida natural mai no hi floreix, i per a doncs anihilar-hi natura. Xst, ací són.

Autumne catastròfic, tres tríbades anodines els troglodites uniformats (simis disfressats de simis) les voldrien amb quatre mastegots instantàniament fungibles. Amb quina repulsiva luxúria no s’atansen a acomplir llurs sòlites atrocitats. Gegantines aranyes flatulents teixirien angúnies com els il·lumaquel·lats carreus dels “palaus” de “justícies” teixeixen latències de (tornem-hi) nosocomials presons on per comptes dels bestials macròfags esbojarrats, com caldria, només els lladres pagats pels lladres de més pes no hi fotrien a raure sinó els frèvols menairons per tots plegats estuprats, estripats, plomats!

No pas aquest cop, capsdecony!

Encontinent entrem en estratègia. Som resistents, sempre doncs alerta. Menys aflicte qui preveu l’icte. Ara totes quatre preteníem ni haver notats els quatre ineptes xarnecs, qui en llur lúgubre algaraví frenètics tramaven prendre’ns tota llum ni escalfor — se’ns estimen molt més mòmies, com ells.

Tres de les tríbades, com dic, érem doncs en fanerògames xerrameques oblidosament immergides; enraonàvem sòpitament, com tedioses escarafalloses actrius qui es conten i reconten llurs catabòliques proeses artístiques, perdudes doncs en pampalluguejants esferes de pregonament imbricades contrafaccions, mentre l’altra, na Judit Pambsorra, qui era, com dic, química molt especialitzada ens els millors, més letals ni immediats, verins, es transformava en lluent metàl·lica gegantina vespa prehistòrica, en esfecoide vèspid sirícid pompílid pterodàctil, en monstruós escorpí alat i rabent… sos apicles, sos fiblons, sos estilets, urpes, ungles, mandrins… sos fiçons… ses broques… i sobretot l’agulló que es treu de la sabata de córrer amb el qual, ivaçosa, part darrere terebreix ans sargeix en un tres i no res, i sense cap rau-rau ni bonior, les repulsives polpes fofes sonses dels quatre pestilents… flist-flast flist-flast flist-flast flist-flast, quatre fiblades, i au, instantàniament quatre assassins nats assassinats.

Com ens rèiem mentre, feina ben feta, baixàvem pels monuments — monumentals angulars cairades anguiles tetanitzades amuntegades petrificades, sense anfractuositats ni doncs secrets. Alba incandescent, quilis, quiliastes, il·lusos, encantats, reapareixien els obrers — taurons, centcames, voltors. Som-hi per comptes cap als amagatalls dels barris vells, entre cendrades i floridures, on, prènsils cosmòlogues, iconoclastes vexem la còsmica rapsòdia dels falsos postulats per què tots els altres tenen la incomparable pega de “funcionar”.

—Gaietà Lluert, hom s’absol naturalment de tot homei esdevingut en escaiença d’angoixant malson, com al món envaït on tractem de tanmateix sobreviure, mig surar, ni que fos en quasi absència, o espectralment; l’únic que hi floquem: per llei física, retributius cavalcar la seqüència del contraatac.

—Ah, Leila Pol·luït, no em voldries tampoc tan pusil·lànime; incrèdul autòmat epistemològicament molt naquis qui mesellament ans flegmàtica fos incapaç de rebel·lia i doncs d’esborrar tota mena de torrencial comuna atroç creença contemporània — plegades coincideixen a voler’ns cadàvers rellogats a estrany llivell de món ignot amb estranyes regles i fórmules recòndites on tanmateix complotaríem, en la densa ronca boira de la ignorància més impecable, per tal de predir on acabaríem niats un pic enterrats! Give me a break!

—No et vull mai més retrògrada a cap ovoide superfície d’empírica sentència.

—Fet.

—La tasca cardinal rau en sàpiguer prou coordinar… les idiosincràtiques noves injuncions que els foscants repel·lents qui ens envaïren continuen, aleatoris, estocàstics, adventicis, sense ni com ve ni com va, d’etzibar’ns… amb les eines molt evasives del dard sobtat, de les èpiques bales de trascantó, ans de l’innat volcà ses erupcions de neus mefítiques i òpals esclatants que les glies asclessin dels engomats…

—Amb l’eina també cabdal del pòstum sarcasme, és clar.

—No vull tastar mai més sentors ni tasts de recança ni humilitat. I si cap vibració no reb de cap furtiu espia ni infiltrat intuïtivament ans ardent, mec, ja l’he pelat.

—Fóra el mínimum minimòrum, diu el testimoni molt discriminatori qui sóc.

On ella molsuda, jo melsut; mes prou que ens entenem, avui. Per la finestra, núvols crebaren. Sota els trons ens amem, enjogassats com mútuament salutífers cadells.

Esplèndidament cast, em llevava l’endemà. Jorn assolellat. Als rododendres espiadimonis; a la carxoferes marietes, borinots; esfexos entre les bledes, sírexs a les mongeteres, bòmbixs als heliants… Amb quin èxtasi de jardiner somnàmbul no tornava als pul·lulants budells ni populosos reialmes de la terra amatent. Com no n’enllestia els reclusius paràsits en llur paranoic papissot monòleg i els gregaris en llur escandalós molt tifa tèrbol bromerós insistent rosec. Quatre passades de llengua verinosa, i nets!

Potser quan arribi als noranta… De moment, oïc i atenc els crits melangiosos, aflictes, de la sollada emmordassada llibertat.

—No cal pas que ens escalféssiu l’infern, maleïts repugnants invasors.

L’anatomista subterrani se sap cada òrgan, ni com es teixeix amb cap altre, ni quin ve malalt, ni quin massa contús, ni a quin, ai, botiflerament ni enverinadament oliat pels poders enemics, li cal (naturalment!) l’ablació sobtada i sense avís ni compliments.

—No hi haurà perdó. Mai (vaig dir, estirant-me, trobant-me aquell matí, com dic, molt millor).

~0~0~

Sabeu què, Eleuteri?

—No gens benigna, em diu la dona, i en romanc en acabat fort perplex i desencantat, “Si m’hagués cardats tants d’homes com, carallot, tostemps no te m’imagines que faig, me n’hauria cardats tants… com dones no t’has cardades en escaiença de sonses truites que sovint deus somiar”, car, sabeu què? Sempre m’he pensat (i confiat) que, múrria, prou se me’n cardava encara més… molts, molts, molts més que mai no m’ha dits.

(…)

—Amb ningú no sóc tan obsequiós com amb els qui reeixidament se’m carden la dona. Sabeu què? Se m’instal·la al cor de mantinent, automàticament, una agraïda intimitat… un dolç respecte… envers cascun dels campions, envers llur amable superioritat, empeltats… imbuïts… alhora de propinc i de diví, com ara influïts benauradament per l’omnipotència de la deessa.

(…)

—Sí; doncs sabeu què? La dona és dislèctica de part de vit…
—Dislèctica de part de vit.
—I tant. Sovint, quan deu veure que s’ho val, si som a taula, ella davant meu, i fa veure que vol ficar son peu familiarment entre mes cuixes (les cuixes de son marit, escolta tu, qui hi tindria mai re a dir?), malament rai, que sempre acaba ficant-lo a la carranxa del veí. Sí ves, què hi farem; sota taula, amb el peu sense sabata, a ous i vit els fa massatges… I sovint, doncs podeu imaginâ-us-ho, cavà? I tant, sense que ningú altre no se n’hagi adonat, com s’entenen en acabat, vull dir, ella i els més eixerits. (Sí ves, és clar, quina culpa en té, pobrissona; natura i casualitat prou ho han decretat.) Quatre llambregades i capcinades, i au, som-hi, veus que s’aixequen ensems i que se’n van a cardar a qualque cambra o altra del costat.
—Doncs sí que fotrem goig.
—Oi? Imagineu-vos-em, com dic, el paperet, amb careta de pàmfil sofert, solet, enmig del restaurant, o a la grossa taula amb tots els familiars d’ambdues o tres branques, i jo, petitet, petitet, com més anem més petitet, ara fitó dels de més dels esguards, sovint ben vilipendiosos, la veritat.

(…)

—Sabeu que sóc sovint “one of the girls”, oi?
—Prou podeu.
—No pas? Doncs bé, en aquelles propícies saons, salta la dona, si pot, vull dir, si la conversa hi ajuda, i diu: “N’hi ha qui encara la foten més petita…” i amb això, podeu pensar, tramet l’esguard garneu cap on sóc; sóc l’únic ésser a l’indret amb l’aparell al·ludit; poc n’hi ha cap altre (vull dir, d’element) entre els presents, qui en tingui, ni que fos diguem-ne rudimentari, com el meu. Doncs bé, i això s’ha esdevingut, no us penseu, sis, set vegades… Llavors sempre hi ha una amiga o altra qui a l’ham hi fot mossada. “Really? How small?” (adreçant-se’m). I sabeu què? Haig de contestar dient la veritat; la dona avorreix la mentida, per això conec (em sembla) tots o els de més dels qui s’ha cardats… i per descomptat com la foten de grossa… Tant se val, així que haig de dir… sempre tan complaent, amb infinita bonhomia…
—Four inches.
—Four inches max, if ever that (salta la dona); he’s very optimist.

Totes estridents escarafalls rai, i grasses rialles d’incredulitat (“you mean total boner…? no shitting! the poor baby…! maximum extension, true…?”), fins que no n’hi ha una que endevina què calia haver dit.

—What are we talking about then when at rest…?
—Inch and a half, two inches… (és ella qui respon, i, com us dic i prou sabeu, no pas que mai menteix).
—Just like a little boy?
—Just about.

Fins que alguna no gosa ja atiar la fera interior sedega d’irrisori qui les de més de les dones ja no porten per natura irremissiblement encastada a l’esperit.

—Let’s see, let’s see!
Show, show, show… (coregen totes ben tost).

M’haig de disculpar abans de treure-me-la i tot.

—Not fair, in the presence of a lady…
His teenie-weenie snail so shy! (afegeix ella). And such a puny shell too, his balls a speck of dainty harness, never bigger than the nail on your thumb.

La por que tinc, i no cal dir molt més davant les dames… ma cigala s’arronsa com cargolet esporuguit (i sense banyes, les quals prou se m’apropiava el front, ves!). No trau ni el nasset d’una closqueta miserable.

I ara exposat, al voltant el ridícul esclata.

—Sorry for my weak pitiful prick; abortive, embryonic excuse for a crude rough draft of a misconceived stunted thorn. Would’nt hurt the microscopic snatch of a liliputian fly.

I sobre em cau qualque castanya i em cau qualque bolet, com si sóc de debò l’infant exhibicionista i pocavergonyota qui n’ha dita o feta alguna de massa grossa, i tampoc no gens adequada a la seua tendra edat, i en presència de tan altes dames, oipús.

(…)

—Ah, i un bell jorn que passejàvem pel camp, a qualsque llimbs bucòlics màgicament convocats, entre ruïnes romàntiques oimés evocadores rai, amb les mítiques molt elegants senyoretes sota llurs virolades espectaculars ombrel·les, i a les perifèries mig esborrades els senyors nogensmenys prou mudats, jo content d’allò pus donant la maneta a la minyona, i què devia tindre, pobrissó, uns cinc anyets; doncs sabeu què? El desig em pren de fer pipí, em desix doncs de la minyona, em pos prou discret a banda del caminet, em trec la pitxolina… i tantost encetava de regar un ben adient garric… l’alegre rajolinet es veu que empudegava un vesper que allí mateix s’hi amagava… Verge, la quantitat de vespes qui em fiblen llavors el delicat instrument! Immediatament els plors i gemecs, i la minyona, una pagesota dels Bages grassoneta i colrada, rient-se’n i escopinant-me la cigaleta i fregant-t’hi els gargalls perquè la coençó s’assuaugés. I dient-me, citant no sé pas ara si en Soló o n’Anacarsis, amb una cara tanmateix no gens seriosa, pus tost força enriallada: “A la voreta del niu, no hi facis el riu!” I s’esqueia llavors que passessin, és clar, un esbart de noietes, i la minyona ensenyant-los la frisosa pitxolineta ara tota vermellota i boteruda; i quins espetecs de riure totes plegades! Quins esclafits i quins panxots, i quines catxamones i quins clatellots! I ningú compadint-se molla de l’empegueïdet marrec; el marrec que el dóngon pel cul. “Amaga’t això, pocavergonya!” I t’hi ventaven cops de virolada ombrel·la i tot, i ara, per l’altre bec de caminet, per sort, vull dir, per desgràcia, veus que arribaven, merdosos, prosopopeics, uns senyors, i tothom de sobte muts i a la gàbia, i la minyona m’embotia encontinent el piuet pruent, umflat i adolorit bragueteta endins, i ara continuem la passejada, tret que camín com qui arrossega una àncora rovellada… o com malastruc pescador de canya qui ha pescada cap balena… o com carranc futbolista qui no fa gens es petava ambdós meniscs… o com préssec molt albercoc, de pinyol tot corcat, i nogut i malmès per pedregades i insectes i ocells, qui encara pretengués, silvestre, rossolar rost avall… o ja fins i tot com un minyó de cinc anyets amb dues síndries per collons! Maleïdes vespes, vós! Maleïts projectils teledirigits, ells i llurs esmolats fiçons de maligna fiçança! I llur molt estricte codi de conducta! Amb una petita escletxa en tenen prou per a albirar l’univers sencer. I si mai hi copsen, empudegós, cap enemic, són esclatant turba desfermada qui anorrea ipsofacte el pretès intrús, com deia, em sembla, n’Alcibíades… o en Vegeci… o quin altre…?

—No ho sé.

(…)

Sabeu què? Na Trudis Ianqi un dia on la dona era de viatge va trucar a baix.

—Qui hi ha? (que dic).
—Perquè matares moriràs (diu una veu de sibil·la molt dadapelcul).

Prou no cal ésser cap Xèrloc per a deduir que aquella paia em volia pelat.

—Obrirà la puta mare (vaig dir).
—Mon marit qui la teua dona també es carda és un dels heroics pilots de poltrona qui mena, a milions de milles de distància i tot, un d’aquells borinots mortífers que els covards exèrcits d’ara, millorant i tot les abelles de vidre de n’Erst Jünger, arreu anorreen, d’espetec, boldrons i boldrons d’innocents, vull dir, de desarmats.
—L’infame tros de merda podrida! El repulsiu fill de gossa! (m’exclamí). Encara us l’obr menys!

Rere la porta na Trudis Ianqi al cap d’estoneta es ficà a sanglotar. I jo compadint-me’n, és clar.

Sabeu què? Mos sanglots trumfaren els seus i tot. Dues magdalenes descordades. Me n’anava a la finestra de la cuina. D’allí la veia. Perquè em veiés, vaig encendre el llum.

Banyats en llàgrimes, tristament ens somriguérem, bessons. Les nostres imatges confoses, confluents, gairebé indestriables, a cantó i cantó de vidre. Al cap d’una altra estoneta, alleujada, partí.

D’ençà d’aquell vespre, els insistents zumzeigs a les orelles no se me n’han anat mai més.

~0~0~

Discurset a l’hora dels adéus

Ara que estem tots reunits
pensem una miqueta
en els sostenidors dels pits
i en els sucs de la bragueta.

Pensem en els qui ja no hi són
i en els qui encara no han nascuts
penséssim que si fossin al món
ens hi vèiem prou més premuts.

I pensem en els avions
i pensem en els submarins
i pensem en que… que collons
que en quatre o cinc matins
no esmorzarem amb pa amb tomàquet
ni xerrarem de ximpleries
ni ens empaitarem dient “va que et
tinc i ja sé que no te’m fies.”

Que serem qui sap cap on
segurament ni enlloc ni aumon.

Som tots plegats com bolets
som-ne flota de molt d’aparell
mes prou tost ben podridets
sense vestit absurd ni capell.

Bolets som de femer
on sense cap ni centener
traiem el cap un instant.

Femer pudent i vibrant
com màquina infernal.

Persistent gàbia letal
de fosca tortura niu.

Hom ens hi fica mig viu
mes ben tost tot mort en surt.

Quina merda de femer absurd!

~0~0~

Qui de vida beu ve condemnat

Só qui sé el secret
de les molses i les fonts
só qui vola ran i en compta
els repetits rasts de morts.

Perxò les forces malignes
em volen de dolent
i prou pel mig m’asclaven
si mai sabien trobar’m.

Tret que doncs mesclat
entre els qui a glops hi van
d’estètic em disfrès
i àdhuc de creient.

I així vaig denunciant
a la voreta del torrent.

Só qui sé les veus
de les aigües infernals.

~0~0~

Expulsions

Entre el fang enganxifós dalt de tot les muntanyes inaccessibles, immensos diamants suren que tanmateix descartem com si fossin pilotes desumflades. I cap avall, cap avall, tot cap avall… car prou tot el que hi llencem és material de construcció.

I en acabat tots plegats feina rai. Desmuntem ponts i edificis… i els muntem a d’altres bandes… és a dir, els intercanviem… On hi havia un edifici o un pont, en fiquem un altre de qui sap on… i alhora, al buit de l’altre, hom (un altre equip, un equip concomitant, simultani, i n’hi ha mils i mils, d’esbarts aqueferats) hi fica ambtant el que ací hi teníem… Perxò pertot hi ha bastides… Món a mig fer; tothom hi fa d’obrer… d’obrer constant, infatigable, monomaníac, saps? molt compromès en la tasca, totalment plevit al deure escaigut… tant se val quin, el que calgui a l’instant… cascú capatàs d’elleix, per la natura empès; cada dot, vull dir, habilitat, traça ni ofici per què no fores nat dut a gaudi i fruïció en la construcció, destrucció, reconstrucció, incessant, general, universal.

I tothom, és clar, hi va nafrat, encetat, més o menys minvat… Tret que qui en faria cap cas? No, ningú; no en fem cap cas, ni de les nafres, ni de les amputacions, ni dels esguerraments, ni de les inxes d’ossos xemicats, ni dels nervis i tendons qui ens pengen ensangonats… Al contrari, tots plegats prou continuem tan enfeinats… treballant… fins a les darreres conseqüències… Si caus, si l’espitxes, això rai, t’enterrem als fonaments… I si mai volies escapolir-te’n, desgraciat, on aniries…? Mai no trobaries els topants… Car tot hi és alhora el mateix i justament canviat… Tot hi és en estat de canvi… entre bastides i jaços de taulons… Tot a mig fer, tot perilla de tombar-te damunt… Arreu hi ha caps falsos… Pitjor, caps sords, fica-hi el peu i estimba’t fins al mai pus.

I per quin pont no passaràs…? Mai no n’hi ha cap d’acabat…! Ai, carallot, t’hi aventuraràs, i au com tombaràs… com tombaràs… avall, avall, avall… devers l’abís infinit del no re, tu mateix esdevingut tard o d’hora material de construcció!

(…)

Rere dues columnes condemnades, m’ajustava el monocle i els escaujava, eixams de mosques vironeres desmenjant-se esbojarrades a pondre llurs mesquines contribucions al cor de la carronya d’aquest món corcat qui tanmateix periclitava cap a la desaparició; geperuts pollosos, balbs espantalls, rancs escarabats, escornats trogosítids qui construïu, destruïu, reconstruïu… ara us vinc, espectre didàctic qui, no pas gens cronològic, vull dir, anacrònic rai, usurpa les espines, els xerracs i els cisells dels gegantins pregadéus i us ve a adoctrinar, amb gola de monstre, que el que caldria fóra, cuques esguerrades, que lleixéssiu les putes esteses d’escombraries tal qual. Car de què serveix tant de monejar-hi, collons!

Sóc el cinquè genet de la boirosa apocalipsi, molt més malparit que no els quatre carallots d’abans. Els terratremolencs batzacs que etziben els meus diguem-ne esclops ni els cops de ferradures del cavall esquelètic de la mort total d’un univers despès. Escolteu-me fer cap i perdeu els estreps. Teniu comiat d’acomiadâ’us de vostres molt minsos dots mentals, diguéssiu au, osta! a totes vostres de molt lluny estabornides enferritjades gimnàstiques cerebrals; poc que us servia el cervell, encara us servirà menys; les pampallugues que albireu i que com baionetes us foten els ulls prepòsters i estripats, i llavors fustigats us els foten ballar com baldufes, són els oracles de la fi del temps. Cada raig d’ió anàrquic ve a martiritzâ’us. Fugiríeu hilarants cap enlloc. Fraudulentes totes les teràpies, ineficaces totes les farmacopees, cap remei contra les atrocitats. Orfes de solucions. D’ací no en surt nidéu qui no fos mort i abans a tesa molt cruelment castigat i torturat.

Em vaig esguardar a l’espill. Pedant, pompós, xaró, arrogant… Tos diabòlics malsons de danyosa eruga dialèctica et duen a oblidar el recull de normes assenyades i a transgredir el riu de l’harmonia amb ràfegues d’escàndols. Estigues-te’n, que el vidriol de les fètides oradures que tos llavis bavegen, en anguniosa acústica de grotesc encuny, cessi, ferotge ganyotaire de ridícul monocle i cervell penuriós.

Vaig baixar al menjador. Les verges, profusament cabelludes, m’hi esperaven, virginals. El meu plat de sopa era ple de cabells. Us fotré totes al costell, vaig vilipendiar, de cascun de vostres nervis en fotré aeròlits, us trauré el moll de cada alguassa i galfó! Al·lucinants pigmees, en lúcida carnisseria demostraré mon coratge, sereu confoses per espellats, escorxats i trossejats bocs i senglars. I qui se us mengi més robust ell. Sedós cafè amb tasts de cervell prendrem en vostres cranis, i piròfils el reialme a dida i en flames trametrem.

El bordell s’esvalotà. Papallones d’èmfasi s’envolaren en abjecta incongruència. Algú em tracta de misantrop, de massa estètic, d’envanit a la darrera potència, ans de neurofisiològicament tampoc no gens intuïtiu! Amb quin deliri no m’aixec de la cadira i esquivant esculls, no fos cas que en patís brutícies no gens higièniques, esbrinant les calúmnies cronològicament, per tal de púguer-les contestar cascuna a son torn, faig qualsque viratges incoherents, i amb dents corrosives, com amb forques virtuals, capgir els fems, els trasbals.

Guipurs, alfirems, randes, calats i farbalans es desfilaven, s’esfilagarsaven; coixins esbudellats, estovalles, tovallons, calcetes, combinacions, esdevenien encontinent sollats parracs. Els mobles mateixos hauries dit que bàrbars arqueòlegs els havien suara desenterrats amb llurs mètodes més destralers. Les veus dels cromòfors als salpetres dels racons violats em pessigollejaven els oronells. Anava a estufornar quan me n’adon de les múltiples fellonies perpetrades girientorn. Al trebol col·lisions d’adverses rapaces es prolongaven, i en queien a betzef plomes ensangonades, becs heterogenis, urpes sense potes, i senceres fosques aus de mal averany. L’humus malaltís de la caverna n’absorbia els ossos ja rostats que en vòrtexs rovellats s’hi incrustaven. Les verges de pedra cargols marcians, en hordes com les n’Àttila, ubics les estupraven. Intrigat, creient-me que potser fisiològicament la perenne arbitrarietat del vesper que en voluptuós contuberni covava tantes d’absurdes coincidències no fos altre que símptoma del conegut efecte, on el col·lectiu reprodueix sa neurosis a l’estany adés tranquil de l’esperit de l’observador, ara doncs per còdols de propers cretins somorgollat, prudentment, com cuc inconspicu, em vaig fotre a arrossegar’m per terra com estetoscopi que pengés del pit d’un tísic qui tot just ara mateix en solitud l’està espitxant. Les fosforescents sípies de mos ulls arreu hi copsaven ominosos signes de tabú trepitjat. Meticulós com cínic ateu fití les nàiades, les hamadríades, els silvans. Histèric rebuig, no callareu! vaig ganyolar.

Als marcits, escarransits, exsangües coloms de mon cervell mugrons els creix de llets escèptiques. Per a tindre accés als corol·laris, bessones juxtaposicions de pregoneses paral·leles dialèctic estableixc. Al panteó obsequiós de les síntesis antisèptiques humilment omnívor em present. Vull, em dic, estalviar’m de les tiranies dels fètids organismes qui tramposos s’han ficats a les perifèries de ma solipsística esfera. Als prolífics espais amb despit
els empenyc, on llur apoplèctica futilitat serà pel silenci infinit de la matèria fosca definitivament sublat (negat, tolt), com sublat al cony etern del no re és el fàl·lic manlleu de l’efímer assaig infructífer del viure.

És mon esplèndid destí: saboteig sense descans els tirànics satèl·lits qui em parasitarien l’horitzó on l’isolat orfenat, on únic visc i on tothora conspir, èpic rau, com en cim davant el qual els genolls dels oceans de la vulgaritat en èxtasi s’abaten, ferits, rabits, empedreïts, debades. A cap ferotge cirurgià no li serà mai llegut d’emmerdar amb les sangs dels sacrificis dels bous escanyats dels òrgans atesos ni amb els rovells infectes de les femtes de les nocions més fictament avençades, els molt més higiènics murs on, mai acorat, no em continc.

Vaig deseixir’m amb un sacseig de les manilles de l’obsessiva rectitud que el magí m’engalavernaven, i esguardí novament el panorama. Lúdicament optimistes, les nues dansaires adornaven el bordell. Avií un trist sospir que migpartí la sòrdida escena. A trenc de cràter, psicopàtiques gimnastes, vostres vehements clixés no fan sinó envernissar la capseta que tafòfils obrirem a l’horror de la tafocenosi. Com qui trenca l’ou de la veritat, allí ens trobem tots reunits, tots barrejats, miques de cascú a mig fossilitzar, a caire de desaparició, residu indesxifrable, que il·luses voldríeu que confonguéssim per refinats joiells.

Em vaig ficar a riure entre sanglots, beduí qui a incoada meca es fa, i l’atac l’heu, i, crisàlide fallida, aixeca els ulls envidrats al cel, i ah el desendreç que a la fi hi confegeix! Aeròlits d’oracle criminal: cruels falcons, ibis, grues, voltors, i llurs crues iniquitats, vénen a eixorbar’l, esbudellar’l, mentre sa vida encara avia febles onades desordenades de penuriosos circells.

Amb agror eclesiàstica els llefiscosos familiars parlaven de brins de palla que trenquessin espinades d’inviable camell. Lluïen d’odi qualsque cruanys d’ulls al laberint. Per quin prestigi o estrany fenomen els bategosos, tautològics, visatges se’ls omplien d’atrabiliària tinta, no pas que ara em fotré tampoc a escatir. El·lipsis a manta hi inclouré, car pots contar si s’hi val a perdre-hi estona. Aquest bordell és mausoleu i cascú de valtres al taüt fet malbé. Cap cimbell de societària segura felicitat no m’encaterinarà pas, sé que cada sedós esquer d’enconat discurs precedeix la vivisecció, i les perforades ganyes.

Per quines rampes es desbocaven les sorres i les rels del podrimener, de qui les caòtiques urpes jurcaven a estripar’m la inconsútil melangia? Eixordadores caigudes d’aigua, brunes embrutaven les neus de mon cervell.

Del pou dejecte o la cova de lladres on col·ludien els bandits venien a rosegar’m mòrbids retrets que, llambresc, contrarestava amb satírics peans de reprensible encet. Amb centelleigs de pidolaires, de rel rajaven, projectaven, llurs queixals càustics verins.

A tornajornals, vaig triar llavors les més coents paraules. Paraules de coentor indeleble. Maleït reialme on qui es té dret, l’escapcen. Só poeta i per tant cap calamitat atènyer’m no pot! Qui sou valtres ensems sinó inservible llepaculaire cort de la meua excelsitud? L’ofec, l’ofec!

A errònies buidors no m’adic. Ni a vicis, ni a afanys, ni a deduccions, ni a missatges, ni menys a manaments. A galet no bec, vòmits intuïts. Mag omniscient greu règim prou entaferrava a la condemnada contrada on bigarradament vegeteu, i on els gatxulls dels orelluts lul·listes enyorosos i les inversemblants atzagaiades dels cofois llagoters qui ignars i simiescs brandiu encara més coetànies, contemporànies, ximpleries, a perperir tostemps m’han dut, em duien de mantinent, i em duen contínuament. Us fotria tots plegats d’afegit adob al piramidal femer; si no em contradic, cenotafi on em glorific.

Volaren un darrer cop els plats. S’estavellaren ubics.

Una vegada més… Com ho diràs…? Mon pare, espetegós, ultratjadament enfellonit, una vegada més, m’expulsava de casa. Una vegada més.

~0~0~

[i es veu potser millor i tot ací]



Comments are closed.