Qq CVI

106
[També a l’opuscle]
106

Espadatxí d’espiroqueta?

Aquest carallotet també és poeta
no sap si es diu Enric o Enriqueta
si fa d’arquitecte o de paleta
si veu el món pel trau del pany o l’aixeta

si camina amb 4 bissus o una pota
si s’ha cardat cap gos o cap xicota
o cap trompa de tapir i si la pilota
a l’olla barrejada hi ficava o cap pixota

ni si agraïa el servei a un cap de puta
de xarnec botxí qui l’executa
o xocava la màniga dissoluta
del qui els ulls a mig camp li xuta

ni si allò que més el despita
és cort de porcs o mesquita
sinagoga o cony podrit… de sor Lolita
i església de cretí o cul de mona… Xita

ni si de debò la basa li empata
haver de tocar fuga o tocata
i menjar femta o xocolata
i beure pixats amb palla o orxata

car és carallot i és poeta
i és espadatxí d’espiroqueta
amb els ous fa mamballeta
i amb la llengua de xinxeta
te la clava així que xuta
orxata de bruixota qui xita
aquell qui generós la deixata
en insòlits bordons de caixota.

~0~0~

Contracte de Deessa i hierodul

“Tantost mullerat
romans mentalment infibulat
(fàmul cap a l’infinit).

“I cardar per sempre pus t’és vedat
ni de mai tocar’t l’infame vit
(pren-te des d’ara per capat).

“Gaudiràs amb el meu permís només
si t’ho dic i a tots ops sempre a través
de mos goigs amb pler d’hom acomplit.

“Com m’abellirà
molt sovint sóc qui hi cardarà
i amb els qui si s’escau seràs cardat.

“Hierodul com ara capat
assumeix-te feminitzat
tímid esclau esclafat
mentalment infibulat.”

~0~0~

Ai l’spook, oi que elegant!

Detens els secrets de tantes de morts bares
(tota mena de com ara coltellades a l’esquena)
que sols el pes el cos ja t’engeperudeix
i la vaga consciència el cor t’enlletgeix

i tot i l’elegància que despens part defora
(ets rus refinat? alemany enllustrat? italià impecable?)
ets i et saps sota els vestits i tanta d’etiqueta
oh i la presència i la ricor i l’exquisidesa…

i la prestància (i com en diuen… el senyoriu?)
maleït monstre grotesc llord podrit i repulsiu.

(…)

Maleïts assajaven de matar’m
han ja mort molt del que am.

Per environs de runam
sota arestes d’esbarzeram
per varengatges de clavegueram
rere tot altre bigam i costellam…

Entre ferros ciments i rams
damunt rajoles asfalts arams
a cercles aplecs paral·lelograms…

O amagant-te en blondes i recams
amb el mamellam l’al·lotam
amb l’aviram el conillam
el paperam el cadiram…

Mai no et perden d’un pam
te tenen clissat tram per tram.

Si mai vers la llibertat anar-hi vam
letals s’hi infiltraven com gam
escamot deleteri de mefític lladregam.

Llur sòrdida goludam
els duria a fondre sencer l’eixam.

Mal llamp no els ascli, m’exclam
com trencar-ne tot lligam!

No tinguis mai de fama fam
ni mosseguis el buderó de l’ham
car t’enverinen teca i mam.

D’ells ni vi ni formatge ni enciam
prou et corcaven el butzam.

Tot és ratera cimbell reclam
fuig-ne com de moscam
t’hi encastaves el banyam.

Ni n’escoltis cap ni un bram
et corrompien fins l’ossam.

Si mai els ets a tret scram!
fots el camp com si t’empaita gossam.

Tot spook té traïdories de feram.
Com més indefensos no els anam:
Pim-pam pim-pam pim-pam!

~0~0~

Poseu seny, jovent, collons

—Poséssiu seny i adquiríssiu religió i adoréssiu de tots els cagallons el més pudent i fumós.

—Poséssiu seny, collons, i foteu-vos generals i us banyeu ben sovint en la sang de tutti quanti.

—Som-hi, poséssiu seny i foteu-vos eclesiàstic i violéssiu a tentipotenti innombrables culs d’infants.

—Poseu seny, saps què? i vells i savis i polítics assassinéssiu tants de vassalls com us vagin rajant.

—Poseu seny i feu-vos lladres banquers i empenyéssiu al suïcidi tots els qui a les llefiscoses teranyines boigs enxampeu.

—Poseu seny i esdevinguéssiu gros industrialista i màquines deletèries foteu-ne a monumentals estocàstiques tragitades.

—Poseu seny tanmateix si sou més ruquets i esderneguéssiu’s-e a la feina i en un tres i no res així mateix sou horrorororós cadàver.

~0~0~

En àvol bot

Tot comença tan innocentment perquè tot s’acabi tan tràgicament.

Ensenyava per la finestra del teatre a un jo molt més jove l’airós paisatge.
Com tant ell com jo bucòlics ens n’enamoràvem, davallarem per a ésser-hi més a prop.
Desil·lusió, car el riu baixava tot brut.

Va vindre a aconsellar’ns de moure’ns una mica a la dreta l’encarregat del teatre.
Car no gaire lluny, cap a la dreta, hi descarregava el canal, del qual les aigües eren totes tan netes.

Teníem el nen i jo una pilota groga.
La pilota rodolà cap al marges del canal, i romangué amagada.
Davallí a rembre-la, mentre l’encarregat i el nen tornaven a l’edifici.

Prou em pensava que la tasca fóra tost feta, i tanmateix enlloc no hi veia la pilota.
Perdut objecte de mes infructuoses recerques.

Seguint la vora del canal, en trobava, d’heteròclits objectes.
No sabia que tanta de gent hi desés ses coses, ni que àdhuc ensems famílies senceres hi visquessin.
En caus intricats fets de fustes s’arremolinen com rats…
mentre en d’altres bastiments deserts i amples, que s’enfonsen com paral·lelepípedes
coves…
només hi rauen els buits secrets de les vastes absències.

De sobte, és clar, me n’adonava que m’havia perdut jo també.
Quantes de vegades he passats i repassats els pontets i les palanques?

Com tornar…? Com tornar-hi…?
Perdia ben bé la direcció; cert que encara segueixc el canal mes no sé pas si m’aprop o m’alluny d’on vull anar.

On… vull anar? On fa estona deixava el meu jo més jove, no fotem!

Som-hi i amunt, inútil grimpar-hi; som-hi i avall, inútil enfonsar-m’hi.

Ara pujant estretes cargolades polsegoses escales i destriant-ne teranyines i lluitant-ne amb les aranyes.
Ara baixant a les ombrívoles galeries i somrient als rèprobes amistosament i innòcua, únicament arronsant-me d’espatlles.
Tothom s’equivoca.

Em desdoblava durant el trajecte inoperant, m’hi triplicat, quadruplicava.

Una vegada dalt una arbreda que vorejava un precipici s’hi esdevenia un intent de suïcidi del meu jo vell.
Entre jo mateix i un meu bessó íntim prou més fort salvàvem el nostre bessó íntim molt més vell qui altrament ja s’estimbava.
Ah esglai, tanmateix contrarestat!

I ara però com el convencíem que la pèrdua o la fallida que tots plegats no hem esdevinguts mai s’esmenava…
o potser vull dir que l’esgarriament, l’extraviament, on ens embarcàvem només era transitori…
que tard o d’hora reconeixíem els topants i retrobàvem xirois el punt de partida…?

Cap dels 34 qui esdevinc no podem assegurar la veritat d’aqueixes proposicions.

I si ens llençàvem a l’aigua en cap vaixell ocasional…? en cap closca de nou…?
Els 34 qui sóc mai no hi parlem alhora; per por de naufraig, sempre enraonem per torns i sensats, en aquest àvol bot on som.

Mes és cert que l’aigua ens durà al mateix indret on començàrem de perdre’ns…
i ens hi durà prou prest si ens havíem esgarriats aigua amunt…
o ens caldrà abans donar la volta al món si començàvem de sallar més avall que no iniciàrem la questa i el quest.

I tot això, és clar, posat que fóssim encara al mateix canal.

Estalvis hi arribarem un dia o altre, assegurem’ns-ho; engrapem’ns-e els collons i afirméssim-ho, ferms!

Ambtant això rai, les saons i els agres observarem de totes les terres travessades…
i els focs follets de les tantalitzants construccions que amb el nostre passatge es degeneren com nassos de cera.

L’esmolat reialme del nostre triomfal regrés només ajornat per les perfídies…
o potser les espúries orquídies, de les malorquestrades mercurials escaiences.

En tot cas, quan nasquérem, els concupiscents titelles qui badocament o temerària ens nasqueren, ens nasqueren amb un intrínsec passaport…
passaport directe a les hipogees aigües negres…
on tothom perdent-s’hi, ja mai més no es perd.

Al ritme sincopat de les petites onades, els gorgs i remolins, i les pluges i els revessos…
de les cadències del corrent qui ens durà a casa…
un… dos… tres…
set… vuit… nou…
i així anar fent, fins a 34…
i recomençant fins que tot no s’acabi…

Com qui als braços de Mare Mort petitó el ballen…
el ballen…
ballen.

~0~0~

Escriptoret fos

Els quatre gats qui em coneixen saben que sóc un escriptoret
tímid inhibit contemplatiu passiu immobilista introvertit.

Que em fan por la gent i fàstic els periodistes
i d’altres malparits qui popen del fets d’altri.

Els mateixos quatre gats saben que mos quatre germans
se m’assemblen com cinc granets de blat s’assemblen entre ells.

El que potser no saben és que un dels meus germans — en Z —
es fa sovint passar per mi.

La poca gent qui s’interessa a les coses de les lletres
sense saber-me retret com sóc
es pensen que sóc mort de fa anys.

Notícies — vull dir, alguna línia o altra als fulls perduts d’algun diari —
aparegueren dient que no en fotien pas pocs d’anys
que m’havia degut morir en terra estranya.

Perxò sovint el primer que ha d’aclarir en Z quan es fa passar per mi
és que com tothom prou veu (car ell sóc jo) mort no pas gens.

És una mica com a Eva — la novel·la d’en J. Hadley Chase —
tret que en el nostre cas pitjor
car mon germà Z mai no ha après ni d’escriure ni de llegir.

Un defecte al cervell que no li permet reconèixer
les lletres com a tals.

De vegades em faria gràcia fer-me passar per mon germà
el ficte novel·lista.

A l’indret on estiuegem l’altre dia el deixí
discutint amb el metge de l’indret els tecnicismes d’una pretesa novel·la
sobre vaccinacions i epidèmies
i les interaccions entre bacteris virus i neutrinos.

Mentre els dos estenien la roba:
enormes tovalloles i flassades amb el nou blasó o emblema:
una serp blava de vint metres pel cap baix
adés trobada al jardí mateix
bona menjadora de rosegadors de la mida d’un nadó…
jo m’esmunyia a escampar la boira.

El ficte novel·lista doncs
tothom al poble el coneix molt superficialment.

No li tenen gens d’afecte però
(per exemple com dic m’hauria volgut fer passar per ell
mes tots el qui eren jaguts vora el camí
on el Solell espetegava
doncs ningú no em va voler fer lloc
on hi havia la bona ombreta dels verns vora el rierol).

Quelcom s’hi esdevingué aleshores:
continuava per la carretera mig esbufegat
quan m’hi trobava també caminant sota el Solell despietat
un infant mandrós petit despullat…

Ara li dic que s’afanyi
que el perill d’una insolació…

I tot d’una sembla endimoniat
car com s’embala!
desapareix com si son carallet fóra encès coet: fuit!

Ja no el veuré mai més!

Ningú no el veurà mai més:
com si fos el fill qui mai no tinguí
com si fos l’espectre de l’escriptoret qui mai no fui.

~0~0~

Espill

Ara mateix te m’aixec
i ara ja te’m pos lo gec
ara, cansat, te m’assec
i, en oblit, podrit te m’hec.

Podries dir “pobre mec
ha passat com un llampec”
mes, si ho dius, prou ets prou pec:
Qui sóc ets a l’espill cec.

~0~0~

Set ais

No te’m tragos de la ment
i escolta mon lament
o tot anirà malament… rai
ai
ai
ai
ai
ai
ai
ai.

~0~0~

Proletari sense pistola

No tragos el cossi de les escombraries, Manel, li deia al vell de rere el taulell fent veure que l’anava a saltar per a anar a l’altre costat, i el vell ajudant del cambrer feia acte de treure el cossi no fos cas que m’hi veiés caure, —no el tragos, que estic preparat a llençar-m’hi de cap!

I tothom al cafè, els quatre gats qui hi érem, se’n reien flascament de la facècia.

Cert que el dia que portava poc demanava millor.
Més em valdria ésser llençat com escombraries. Prou m’hi sent, usat, gastat, despès, inútil, fútil, desfet.

De primer la feina, dura, i escarrassant-m’hi.
Llavors tornar a casa per una carretera plena de boira i de neu, amb el fred que fa i amb tanta de bòfia pertot arreu aturant-te a cada pas i demanant-te els papers.

Al capdavall, arribava al cafè i anava a escalfar’m amb una beguda que m’escalfés, i abraçant-me prop el foc abans de tornar a la freda dispesa, i amicalment doncs havia dita aquella facècia, i alhora em treia la cartera per a pagar el cafè i el conyac, i hi havia un ajudant nou, rere el taulell a la meua esquerra, i un altre client, embarretat ell, també a la meua esquerra, gairebé davant l’assistent nou, és a dir, a la meua banda de taulell, i encara estic fent barrila amb el vell Manel, i el nou assistent retirava a la meua esquerra una revista de damunt el taulell, i tot ha estat vist i no vist.

Aquell home traient la revista, el client embarretat no dient re, i jo tot d’una no trobant enlloc la meua cartera.

Algú m’ha lilada la cartera! que m’esgarip.

I ara m’estic desesperant. —Tant em fan els diners! Però els papers, els papers! Sense papers no puc anar pel món, amb tanta de bòfia fotent urpa pertot arreu! I qui té temps de fer-se’ls novament. Impossible! Qui ha estat, qui ha estat el xurimangaire!

Lilaires, em cag en déu! Torneu-me la cartera!

Ets tu? li dic a l’assistent, i l’assistent em guaita com si estic boig. Continua allunyant la mateixa revista que hi havia damunt el taulell vora la meua cartera. Tot s’esdevé alhora tan de pressa i tan lentament!

Tu! li dic al client, i el client embarretat em guaita amb cara de pocs amics.

Aixec els ulls al trebol, no fos cas que hi hagués alguna finestreta, i el lladre al pis de dalt, amb un fil i un ham, hagués pescada la meua cartera. Al trebol tot hi és pla, ni traces de finestreta.

Malaguanyada pistola que no tinc!

Me la treia ara mateix i… Els feia buidar les butxaques, els feia abaixar els pantalons, aixecava l’arma cap al trebol i cridava que qui hi fos, vigilés, que disparava encontinent!

Ningú no em fa cap cas. Només pens en els papers, els papers… I em mortifica que… No podré mai refer els papers, em moriré abans… Qui tindrà temps per a refer-se’ls…

Torneu-me… algú… torneu-me el feix espès, incomprensible… de papers

D’innombrables papers, sense els quals, com ara la bòfia em botxineja mentalment cada matí i cada vespre a la inhospitalària carretera, em botxinejarà físicament bon pic m’haurà fotut a la cangrí…

I ara espera’t que veig per la finestra que algú o altre també m’ha lilada la bicicleta.

La neu glaçada i la densa boira m’entren al cor.

Malaguanyada pistola que no tinc!

Em fotria un tret al cap.

M’he ficat a un racó del cafè a plorar.

~0~0~

Retorn al tot (o del tot)

Tornes a, o et torna, l’antiga casa pairal — impecable
tot hi rau a lloc
inclosos els morts personatges, entranyables.

Et revé, o hi revéns a, l’antiga vila costeruda qui volta el castell —
turó sacre: hi apareixen
per carrerons de laberint
les àgils meuques, filòsofes
s’hi esmunyen els lladregots subtils, incopsables.

Se’t reobre, o reobres, l’antic llibre tot llarg — atapeïdíssim
tots els mots del món (de l’univers)
els duu, remarcables.

Escrius, o se t’escriuen, les llegendes, històries, esdeveniments
en fulls que els cerços tomben
i on les lletres endevines (o se t’endevinen), palpables.

~0~0~

Hores de boira i fred

Trobar un lloc on jaure
trobar un mos per a dur’m al pap
heus les dues activitats que se’m mengen les hores.

Ah entre els acadèmics quan els era fàmul
si se n’estava, de bé!

Com els netejava els texts
els empenyia part darrere els vehicles per les pedregoses pujades
els vantava les presumidotes mullers…
sempre (o quasi) em queia un raconet o altre on aixoplugar’m
uns crostons i pellucalles per a rosegar.

I ara?
Ara malament rai!

Les hores de boira i de fred se’m tiren damunt
i es fa fosc i encara no he resolta cap de les incògnites:
on rauré a la nit?
què em duré al pap?

I demà?
I demà!

No puc pas badar un minut
no haig mai de perdre de vista l’objectiu
del jaure sa
de l’atipar’m…

De l’atipar’m algun dia
per tal de poder tornar al text i fer’l prou net
(ni que no només fos si fa no fa)
i cridar…

I cridar:
Imprimeix!

~0~0~

Vuit ais

Estava la mare dolorosament cardant amb el representant de les màquines, quan el pare tornà de la reunió.
—On és ta mare?
—Dolorosament cardant amb el de les màquines.
—Dolorosament? La deu tornar a donar pel cul.
—Qui fóra eu, pare, per a desdî’us?
—Bé, tant se val, ja li ho diré més tard.
—Entravancs a la reunió?
—Al gremi rebíem la mala nova que nous imposts se’ns atansen.
—Ai, ai, pare; ai.
—Cal sobretot estalviar a ta mare el disgust; si torna idíl·lica, tòrrida, qui voldria amargar-li la dolçor?
—Li ho direm en instant propici. Si vols ho faig.
(…)
—Mare, ahir el pare tornà de la reunió tot pansit, escorxat, humiliat, escuat. És clar que no pas desfigurat, escapçat, emasculat i, com en Balzac mateix, segons el molt veraç cronista n’Octavi Mirbell, amb el petitó vitet encara més escarransidet, i amb la seua dona cardant amb son amant a la cambra del costat d’on ell agonitzava…

—T’hi vols jugar que volen tornar a pujar’ns els imposts?
—Ai, ai, mare; ai.
—Cal sobretot que eixorivim ton pare; no volem pas que li torni la depressió. Encara se’ns suïcidaria, amb totes les marranades que ens fot lo govern.
—Convidem novament el de les màquines?
—En convidarem un altre qui li farà encara més patxoca. Ja ho veuràs.
—Ai, mama, ai.
—Oi que també estàs content?
—Mama!
(…)

~0~0~

Casta de lladres

Ca d’altri envaeixen amb hordes pegues.
Genocides, assassinen i saquegen.
Inquisitorials, de llur “dret” gallegen.
(De tot el que han dit el cul te’n refregues.)

Cascun d’ells maleït arroplegat.
Casta de lladres qui parlen estrany.
Es vanten fastigosets de llur guany.
I de tant com no han – (i és tot robat.)

Per totdéu rebutjats i odiats.
Pel repulsiu capellanum dominats.
(Llur àvol “constitució” és merda pètria.)

Llur “història” fot ferum de falòrnia.
Devots de deessa podrida i bòrnia
Lletja i desdentegada que en diuen “pàtria”.

~0~0~

Casta de lladres

Llurs herois fundadors, na Carme Polla i en Franc Brouet de Pútid Conreu Verinós, foren, com tothom sap, els més tragitívols ni repulsius assassins de la història. Arrenquen llengües d’innombrables infants, n’arrenquen ulls, orelles, nassos, collonets, vits, ungles, dits… I hi burxen damunt; burxen i escorcollen i rebreguen a fresques nafres i forats… i hi continuen minant, traient alhora vísceres, esqueixos, venes, nervis, ossos, ganglions… I així, els pobres infants horrorosament mutilats, els van deixant morir. Ah malparits! Cada dia, al xibiu sinistre de l’escola, en horribles pantomimes de mort i carrinclons cants a l’orxegosa pàtria de la repel·lent virginal deessa, sempre sedega de sang infantil, amb la roent xeringa els injecten apòzemes blaves i gatxulls de furaç, i els tolen ensems un altre atribut.

~0~0~

Al ventre del govern de la societat

—Només algú tan extravagant com eu pot ficar’s al cos de la bèstia i sortir-ne indemne.
—En cap temptació no caic.
—A cap cony ofert ni hi lib ni m’hi embec.
—I tot amb un cop d’ull ho conec.
—Cada espècimen gravat a la meua ment duc.
(…)
—Al secret museu de foscs monstres antediluvians al cor de la panxa del govern de la societat, llurs paltruus o budellams, greixosos càustics escanyadors mecanismes que prou sabria, si mai em convingués, destriar.
(…)
—I en acabat qui gosaria demanar’m qui sóc de debò. Prou podria escaure’s que fos el lladre suprem disfressat. I llavors on anirien encontinent a parar els esfereïts mocosos armats sinó als més horribles orcs…?
—On se’ls cruspien de viu en viu, al cap de jugar-hi immenses hores, amb ullals esparracats i urpes llordes, les grotesques peces de museu de qui en conec (els escatia amb un cop d’ull) tots els mecanismes.
(…)

~0~0~

Caòtic imperi morent

Al meu palau, s’ha convidada tota sola bona part de la més alta societat. Només m’estimarien els qui em volen robar. Perxò ací hi sóc de més.

Se m’atansa un pudent de la bòfia qui vol ésser el meu “amic”. Qui se’n fiaria mai d’un pudent de la bòfia? Només se’m vol aprofitar, i fer’m tant de mal com pot.

Diu haver vist el pudent un petit defecte al marbre del meu mausoleu, diu que es tracta d’un “grop impactat” a la pedra i em vol contar, molt tècnic ni saberut ell qui sembla ésser més ruc que no un soc, de quina manera en substituiríem, tallant-lo precisament, el petit pany malmès, per un de nou, sense que es notessin les ascles ni costures, quan es veu interromput per un altre dels convidats als quals no fa gaire ha multat. Ara i adés, tots, com aquest, li demanen un instant en privat; un petit xiuxiueig segueix, i hom el pudent l’unta amb un untet substanciós, i au, multa esborrada, car com tot bòfia d’ençà que hom n’inventà l’ofici malastruc, és molt maleïdament corromput.

S’ha ficat de moda entre la gent fina — i a part la puta bòfia qui arreu s’entremet, tots els pseudo-convidats en són — d’emprar com a col·liri en flascons blaus la sang blava dels llimacs gegantins de fresc assassinats. Ecs, suc de llimac gegantí tallat pel ventre — això és ultrafastigós!

Els carnívors, antropòfags, llimacs gegantins, doncs, pobrissons, de qui adés en fui, carallot, heroic màxim assassí. D’on que la flasca societat m’oferís de prèmit aquest castell. La meua tècnica d’occir’ls fou adoptada després pels nous herois qui epígons em vingueren. I jo retirat, de lleure sempre entre mes selves, on els llimacs campen lliures i a lloure, per mi de cops i tot acaronats, i per d’altres, epifenòmens, tanmateix encara barement assassinats.

Els autoconvidats els veus oimés empassant-se tothora comprimits, tothom prenent els de tothom; se’ls intercanvien com si fossin confits… tot i que els metges farsants pretenen com sempre de receptar’n els específics per a cada cas molt únic de cada pseudo-malalt. Me’n guardaria prou, de mai tastar’n cap, si mai ningú me’n proposés, ni que fos per cortesia! Sort que es quelcom que fóra miracle que s’escaigués, car en aqueixes festes hi sóc sempre l’ignorat.

Són comprimits virolats que no foten gaire efecte, sobretot als membres de la societat — als llimacs i a mi qui sap! Ells, els membres de la societat, virtualment són tots plegats immortals. Qui més qui menys, els de més de llurs òrgans són mecanitzats.

Tot i que sóc el propietari del palau, és com si no hi sóc. Ara que em desempallegava del pudent, ningú no fotent-me el cas més mínim. I què hi puc fer! Tots aqueixos fleumes invasors; si mai, ruc de manguis, si mai volia metre-hi objeccions, se m’independitzaven les dents i em mossegaven la llengua, i només m’eixien de la boca laments.

Me’n vaig a respirar pel camp — tret que l’aire hi és irrespirable, de tant de llimac gegantí adés i ara assassinat, i llavors jaquit que es podreixi enmig de pertot. Els autoconvidats s’hi passegen alleradament, com si les funcions de llur nas a dretes haguessin desconnectades.

S’han demanat per què els ocells no es belluguen mai d’on són.

Els respondria si em fos llegut: Perquè hi són encolats, a branques i traus d’arbres; són fictes: muntes, simulacres, enzes, cimbells. I els xiulets que avien inventats. Fantàstics ocells, llurs grinyols i garranyics, llurs xerrics d’esmolet, llurs lleigs arítmics esquelleigs, barroers invents. Ningú no ha sentit piular ocell de fa centúries.

Tota vida salvatge es limita, sobretot a les selves centrals, als gegantins llimacs antropòfags, de fet, omnívors.

M’ajec nu enmig de la selva perquè em vinguin els lents amistosos llimacs.

Com el reveig, ara jagut i cluc, el meu mausoleu, esdevingut cenotafi que la verdura aviat s’haurà cruspit com els llimacs gegantins suara se’m cruspeixen.

Perquè perduri el plaer, perquè pugui sentir totalment el plaer de saber-se devorat per les flonges maixelles, el cervell serà el darrer que em devoraran.

Caòtic imperi morent; els preterits, els llimacs, i eu, antic inútil heroi, part darrere ens en fotem.

~0~0~

Casta de lladres

Anònim, excedent a la voluda, home al patoll, fútil peó oblidat foraescaquer, perdut entre peces qui no casen, tanmateix hi sóc.

I això deien els amples cartells qui duia part de la gent:

Invasors s’acosten qui del cau ens n’osten.
—A Alacant/ amb força inoïda/ les hosts invasores/ a mar aboquem.
—Odi perenne vers l’invasor.
—Si no fos motivat per l’odi, sobretot odi als invasors, no veuria cap raó pels matins ni d’aixecar-me
.

Sóc manifestant-me al carrer contra l’avarícia il·limitada de l’odiada casta de lladres; hi sóc una unitat més, sola, digníssima, discreta, com dic, anònima, manitú mut i nu, d’incògnit, quan algú em tusta a l’esquena, i quan li’n faig cas, m’assegura que m’ha tocat un prèmit.

—Quin prèmit si no jugue mai a re?

—És un viatge de franc al Japó. Tot això és per a vós. Un feix ple de papers, un paquet amb l’uniforme de japonès, per tal de no desrengar, de no cridar l’atenció al Japó amb vestits de foraster. L’adreça per a tots els guanyadors del viatge és en aquest paper. Aneu-hi ara mateix. Hom us hi espera.

Sense casa ni tec, ho provaré.

És un indret oficial, palau només per als jerarques. M’hi ficaré d’estranquis. Perdré paperassa i uniforme a un racó, i m’esperaré darrere, al darrer reguitzell, entre el servei astoradament i degudament respectuós, guaitant com ells la processó dels guanyadors ara uniformats (grotescament caricaturescs) de pseudo-japonès. Tot i que tinc dret d’ésser-hi, doncs, entre els envanits celebrats qui desfilen, em mantinc d’incògnit, com si de debò no hi sóc.

—Qui sóc?

Tot ho he perdut, inclosa la identitat. M’endinsava en jardinet privat. Tots els objectes hi són de l’any de la picor. Antiguitats polsegoses, fràgils, que cal no tocar o se’t desfaran als dits, i encar terribles conseqüències se t’abaten.

La propietària apareix. Vella bòrnia amb l’únic ull dret que tanmateix és cec. La monstruosa néta bòrnia, muda, d’aspecte horrorós, amenaçador. La nina de la néta bòrnia, amb l’ull dret esfereïdorament obert i l’esquerra buit. Tret que l’ull dret de la néta horrorosa és tan badat però també tan cec com el de la nina.

Les tres orbes… m’han condemnat… Quina de les tres dirà el veredicte de la meua tortura i mort? Jo amb els meus dos ulls perfectament fins i exactes, i no veig enlloc com sortiré del jardinet maleït.

—Potser si enraonéssim com gent de seny…

Volia justificar la meua invasió a llur jardinet. Que perdut hi queia sense pensar-hi, repenjat a la barana del balconet, i ai, on sóc. Volia doncs fer-los-ho entenedor, i tanmateix els mots que dic són per a retreure-li a la vella que res no podia redimir els greus errors pudentment ocults entre sos malucs.

—Concloc que sou tan vella que crec que prou trobava solaç cardant-vos-em, no pas el cony ni el cul ni cap altre sòlit trau, ans els insòlits de les vostres molt pregones arrugues pertot al cos on l’energia fosca de l’univers prou sembla oimés trobar-hi mendraig o aixopluc, car collons com m’hi escorria, madò, si m’ho permets…! I crec i tot que t’hi prenyava sovint, car, de trast en trast, veloços com galàxies, de les arrugues més pregones qualque mecànic follet o altre t’hi trau el nas a qüestionar matemàticament i amb molta de sang freda les còsmiques formulacions de la situació.

I volia retreure-li ara que als prats ignots, i als repressius paradigmes, un cop passats els constrenys, les estretors i els congosts, i cingles avall de ses arrugues, ous brutals s’hi covessin qui l’orb monocle al bec de mon vit tampoc no podria pas reeixir a copsar i que, doncs, molt innocentment fertilitzava perquè descloguessin en emblemàtics astrofísics qui tot ho volien capgirar.

Mes ai com la cagava, pobre de manguis!

Cap ni un de mos testimoniatges no reeixia a treure’m d’angoixa. La vella arnadissa continua votant el triomf monstruós del meu barroer sacrifici. Quina de les altres dues deesses qui també em volen executat convenceria si amb fragments de tintinabulacions adients no els faig arribar mon pliu molt humil d’innocència sol·lícita. Servent llepaculenc els esdevinc de per vida (la meua, car elles morir es veu que no pas mai!)

I si m’adreçava amb aqueixes o millors raons, dic llavors, a la sorda orba minyona de la nina maligna? O a la nina mateixa de la maligna minyona?

M’he posat a ballar en una de mes més oscil·lants ni falsament joioses follies pastorívoles, acompanyat per les espectrals pastorelles qui en òrbites espirals fan sonar llurs campanelles amb el so exacte de mos dits del mig qui m’espeteguen als sengles tènars, quan les tres inquisidrius de qui a la impensada suara havia envaït el territori, mudes i ominoses m’assenyalen el llit.

—Ja em perdonareu (que els dic); cap atracció devers una minyona primota, molt blanca, estesa al llit, tota nua, mes plena pertot de sangtraïts. Us la cardeu vosaltres.

I faig per a anar-me’n, quan la morta es revifa.

—Fotràs el camp abans de salvar-me, desagraït?

I ara la reconec.

Casta de lladres, ara deu fer quatre sis lustres havien envaït ca meua. No sabia on amagar-me. L’allau de gent qui s’autoinvitava m’arraconaven de més en més lluny. Havia pujat al terrat. Hi jugaven dues xiquetes, de tres i cinc anys. De sobte la de cinc anys queia cap per avall del parapet del terrat on havia pujat sense que ningú sinó jo se n’adonés. La salvava d’un bot esmeperdut bo i engrapant-la per la cama; ja l’havia vista escarxada, xemicada, al paviment (hi havia llambordes encara?). Tot de carn, ossos, nervis, cervell, en barreig de vòmit hi veia, cinc pisos avall. Durant l’estona on la xiqueta penjava, les dues se’n reien a grans riallades. La de tres anys volia fotre el mateix, fotre’s daltabaix. Perquè l’engrapés cap per avall per la cama i pengés perillosament al buit. Tant es bellugaven les dues minyones, els braços que servaven llongament dues quimerudes xiquetes se’m fatigaven.

Tornaré, dic, a deixar les nenes a lloc, no fos cas que encara em prenguessin els invasors, qui altrament sempre m’ignoren, per pedòfil, o quelcom altre ara de moda molt greu.

El terrat o terrassa s’anava omplint d’autoinvitats.

A poc a poc, me n’esmunyia. Me’n vaig per la ciutat. Hi descobria noves perspectives monumentals, amb murals gegantins de relleus i miralls, esplanades, geometries, escalinates, projeccions, panorames de mai no acabar, tantes de renovacions que no sospitava, tants d’anys que no passava per aqueixos carrers, on abans els carrerons mútuament s’estrangulaven.

Anònim, per ningú emprenyat, m’hi expandia, sense casa, robat.

Car els qui vivim a precari, enemics rai.

Atacs exteriors te’ls prens amb bonhomia.

Interiors, te’ls hauries de prendre amb fermesa; si cal, amb ferocitat.

Cuques i brutícies, els treus amb condícia.

Invasors, no; els expulses sense gaires contemplacions.

Sovint virats o fugits dels caus d’abans, llogant en acabat ací i allà, els qui vivim a precari, efectivament, hi hem d’anar de començ amb compte rai.

La quitxalla més barroera del barri, per tal de fer por a la dona, i segurament per a veure de quina corretja no som fets, ens omplen, posem per cas, finestres i porta de cuques fastigoses, grans escarabats morts, gripaus clavats, i ens empastifen de merdes diverses (lleterades, caguerades, sangs d’ocells estavellats) els vidres asclats, els fulls de la porta i els finestrons. Abans la dona no es mori de cap esglai, amb galleda, esponja, draps i sabó, tot ho faig net alhora enraonant amb els mateixos bretolets; d’esports parlem, de noies, d’herois… I tot i donant-los la raó, els faig entendre que, de cada branca, me n’entenc una miqueta més…

Ara, si antics residents, o intrusos xafarders, o vius lladregots i tota altra mena d’aprofitat, casta de furaços, se’t fiquen a casa amb excuses o sense, amb aqueixos gens de paciència.

Fora, fora, fora…! No hi ha res a discutir. Nosaltres hi som pagant. Si us voleu entendre amb algú, us enteneu amb el patró, el propietari, l’advocat. Res. Cap contemplació.

La morta ressuscitada, amb quin zel no li xucl la saba poplítia, mentre cap per avall, com del cinquè pis estant, me la cardava! Com poliglot xanguet què devien dir-li els meus espermatozous per a tornar-li tanta de salut com li mancava! Quina pentecosta de flameta li il·lumina el cervell qui sap ara la meua llengua i tot, i ens enteníem!

Em perdonaven llavors la inservible vida per haver-la salvada una segona vegada. Car aquest cop la xiqueta esdevinguda inguarible malalta queia sinó a l’abís etern de l’infinit no re, i jo com dic providencial la tornava a servar per la cama.

Les mans a les buides traucades butxaques, em perdia per la platja. I hi havia nues i jagudes moltes de femelles de totes les mides, tot eixarrancades, i qui pel dolls del Solell es lleixaven donar pel cul.

Si mai t’hi trobes, para-hi compte tothora trempant; espontani, com la closca d’un musclo, adesiara se t’obre qualque cony; insidiós cal ficar-s’hi ans no es tanqui, company.

L’hi endinyava, i ensems enlluernat per certes pampallugues electrostàtiques i l’ardor mateixa del Solell, albirava, en miratge damunt platja i rocam, i jo de resident, casa meua, sense invasors, en transitori paradís de la llibertat.

~0~0~

Demanaré perdó (debades)

Demanaré perdó al muricec qui vaig cremar a les brases dels fogons de casa,
perquè “fotia cara de dimoni”, segons ma mare m’atiava.

I no se’m volia morir, amb ulls turmentats implorant-me pietat.

Ara que això rai.

Els mosquits qui, per mort, no es va cruspir
em dugueren (o em degueren dur) també al clot
on força tost comencí de fotre pitjor molt pitjor
cara de dimoni.

~0~0~

Virginitat

Com qui sacsa el cornet i en salten els daus, així la lleterada.
Dels daus la lleterada n’adquireix la mateix atzarosa qualitat.

Aleatoris espermatozous, quin nombre traureu?
Zero…? U…? Dos…?
(retòric els deman).

Zero, zero; sempre zero trec.

Car només els sacsava cap a l’èter eixarreïdor, el desert
lunar de la meua taxativa solitud.

~0~0~

N’escric la vida

Quintí Morat em contava com li recava ara haver mancat el darrer autobús que duia al bon indret — i com n’havia agafat doncs un altre que menava qui sap on… L’ombrívol vehicle desert l’embrancava sallant entre boires nocturnes per verals inhospitalaris, per plecs geològics no pas catalogats aumon… Fins al cony de déu, o més lluny encar… pel cap baix a tres quarts de quinze, pitjor, de ca seua… I això sense un ral a despendre-hi, la butxaca buida… La mateixa buidor al seu si xorc… buit de coratge, buit de coral embranzida… Veient-se doncs ara fosc, estrany, escarrutxat, i al carrer… Perduda la casa, perduts els topants, enmig d’enlloc, com dic, amb el cap tot marejat, sense sàpiguer què fer… Caminant sens esme per paisatges interestel·lars… Un corpuscle aliè rebutjat per tot el tens teixit ambient… El mot d’en Pedrolo, cremat amb àcid al seu cervell, se li torna a enroentir, dolorós: “Morim com uns forasters a casa nostra”… Tret que en Quintí Morat es moria foraster justament enlloc… Ni a ca d’altri… enlloc… enmig d’enlloc… car poc sabia escatir on parava… Ni si raïa sisvol encar als límits de la nació catalana… Escosiria els voltants pel matí i qui sap si… Mes llavors, cercant jóc, nyac! Es veu que va caure i es va asclar, en un pedrot, el cap… Un escurçó somnolent ensems s’esglaiava — el roc percudit pel cap d’en Quintí era ca seua… i la defensà, com bon escurçó tanmateix català, mossegant de valent, amb àvol intenció… Amb el cap amb un trep pregon i, sobre, fiblat pels ullals de l’escurçó… en Morat es despertava l’endemà a mig jorn sense saber ni qui collons fos… Autòmat, va amunt i avall entre els laberints dels ceps… Cau sovint… Si cau davall una vinya… les estroboscòpiques geometries dels llums intermitents… jocs de pàmpols i Solells… li fan veure vides psicodèliques d’universos no parits encar per cap magí per boig que fos, ni conquerits per cap fantasiós somiatruites d’observatori molt secret ni camuflat…

Va arribar fimbrós, com penell al gregal, a cap torreta (la borda del vinyòvol, em fa). En Minos i n’Anal Sardanes, marit i muller, qui hi vivien, i no eren per sort gens supersticiosos, el permeteren de fer’s dintre. El convidaren a fumar. Fumaven cigarrets no pas de tabac ni cap altra fada herbota, ans de cervells d’ocells de rapinya eixugats als arns i tampanys, i triturats als molinets. Els tremolencs pàmpols d’infinites projeccions perfectament geomètriques, les fiçances de l’escurçó, els cervells ara d’astors i esparvers… Els somnis li fluïen en meandres impossibles i se li estavellaven al consirer en mentismes i aiguabarreigs d’estridències alhora silents i caòtiques. En Quintí se servava la feixuguíssima clepsa, i em diu que una nova imatge (heroica) el colpí; les papil·les de l’instint se li eixoriviren i un règim aritmètic de protagonisme culpable se li instituí de cop i sobte, com ara si un cop d’estat de certes de les
neurones hagués tingut lloc crani seu endins.

—Sabeu, Eleuteri, que no sóc gaire valent.
—Una mica timorat.
—Exacte. I tanmateix amb quina sobtada inspiració no esdevinc estatuesc! M’enfil damunt la taula bo i fotent guitzes a pa, formatge, cansalada i porró, a gerros de flors polsegoses i a fusells de caçador, a punyals i a sangasses i posts corcades, i a prístins amulets de vidre i garrots de pastor, a conills mig espellats, mitjons a mig sargir, esclops mal apedaçats, faves mal comptades, al moix, al moixó… Aitantes de proves de misèria, d’anatema i d’escàndol; vull renéixer’m com l’areny multiforme… afaiçonat pels elements, les onades, sorres, granits, vents!

Un mastegot d’en Minos, una clau letal de lluita greco-romana per part de n’Anal, i el sots-meteren, fet un bolic ben trossat, com qui treu feristela amb bromerosa ferramenta del parany; immobilitzat, doncs; menys dels ulls, qui, panòptics, psicoactius, ho guipaven tot, part davant i part darrere i àdhuc enllà, fora de marc ni escaquer, i lluny, molt lluny.

“Gnòstics, ens te’m guaitàvem”, li diuen l’altre sendemà, encar estès, que l’havien tingut fermat i dormint a la palla, amb la cabra i el gos. “No sabíem si duies cap pítima diferent, o si al registre del teu cervell els esquellots i els anafils desbocats et sonaven a la babalà en etzigoris de cerimònies satàniques si fa no fot, o si queies de cap coet encar amb el formigueig cosmològic alterant-te la neurologia (m’entens?), les sinapsis esporgades de llampeguets vitals, o al contrari, aritjolades amb qualque alienígena atribut intrús. Car t’afiguraries que potser som rucs, aitan remots; i no, carallot, gens.”

Em diu, morat, en Quintí, que cops traumàtics, de rebre’n, rai. I pertot. A muntanya – sospitant que són lladres empedreïts, i atansant-se’ls força prop, uns atlants se li desprenen com esllavissada. A la platja – expulsant el manifasser, el tastaolletes, el tribulet presumidet, molt de voler figurar i molta de pudent buidor rere la façana, i li fot escopinada, i els tentacles de sos múltiples còmplices, colla de lladres, redoblen els mastegots. Al carrer – absurdament creuant-lo de vorera a vorera sense curar-se’n del trànsit, i quin espetec.

—El batzac d’en Minos em tornava la memòria. Fugia la torreta. Vagava vagabund. Companya se m’ajunta, sense que la vulgui, Eleuteri. Hi ha tantes de captaires com ella qui se t’adossarien si els fessis cap cas. Es fan afollar i llencen l’afoll (fetus o embrió) cagadora avall. Es netegen, i graten i rauen, les brutícies, i s’eixuguen menstrus i fluixos estranys tan rarament! La pudor, Eleuteri, la pudor.

Entre la fosca neu, les monedes lluents – noves, d’argent – la bella captaire bruta en vol part – s’hi llença de valent – quan me n’adon que totes les monedes són dinerets de joguina, per a xiquetes qui juguen a nines i a comprar i vendre modelets d’estiu, li dic a l’avinent captaire pudent: “Podeu agafar-los tots”. Em diu que només en vol part, perquè els vèiem ensems, i hi insisteixc: “No, en realitat són tots vostres, no en vull cap.”

La dona, però, era bella, com dic, de veure; una fesomia agradívola, un cos esvelt i plenet, mes era llorda d’allò pus: li queien dels oronells no pas mocs, cucs – cucs vius qui en acabat se li arrossegaven com quitzes primes apagades llagrimetes galtes avall, en regateres humides damunt la ronya un bri netejada per llur lent llepissós pas. Li dic també on pot rentar’s – li dic de dos carrerons que conec d’aquí a la vora on he vistes suara que les canonades havien petades pel fred de la nit i que ara ragen fumejant una miqueta i tot (vapors de tebiors potser), i quan la duc de la maneta fins als foscs brolladors, sense por que els lladres ens assaltin i ens ganivetegin per a robar’ns els dinerets de joguina, davant un brollador més finet es trau la gorra quan em trac la meua i per a encoratjar-l’hi em rent una mica la punta del nas, i ella doncs es renta una miqueta més a fons, i quan ens tornem a cofar amb les gorres negres de llana me n’adon que ens hem confós de gorra, que si ella es posava la meua jo la seua, i ara doncs intercanviàvem vermina, pruents paràsits, polls i puces rai, cascú amfitrió dels hostes de l’altre, i ens comencem a gratar les clepses sota els capells alhora rient… Li dic on té a jeure i diu que enlloc, d’on que me l’enduc a un xibiu que conec, i hi farem tronar i ploure, i a la saó dringaran a la seua butxaca i alegrement els pistrincs de la bona sort…

És clar que allò no va durar. Deia que es deia Enrica. Temerari a la seua tomba faig cap, quin microcosmos entre tremolors d’intimitats!

Tinc un racó a qualque lloc amb un cartell penjat.

Homes mig podrits, amb floridures a la pell, taques pruïnoses blanques, com de fongs malignes, voldrien que n’escrigués la vida.

M’escunçava llavors, Eleuteri, com us deu ara escunçar a vós.

~0~0~



Comments are closed.