Archive for n’Aristarc Verdura, mort~~

[més escorrialles a can Quxjupz
i a ca n’Opuscle.]

—Quan els llepaculs feren vaga, ens vérem obligats a llogar torcaculs.
—Vés a saber per quins motius els sempre fidels copròfags prengueren aquella incongruent posició; potser trobaven que la femta que ingerien no era darrerement prou nutritiva?
—Nosaltres, rai. La despesa, en havent llogat els torcaculs, prou ens pruïa, és clar, mes encara ens arreglàvem. Ara, quan els torcaculs a llur torn (potser perquè se n’adonaren que ens havien pels collons) decidiren també de fer vaga, llavors malament rai, car haguérem d’anar amb els culs sempre cagats.
—A la llarga la situació esdevenia insostenible, i és així com al capdavall sorgí, com matacà de la brutícia, la carrinclona secta dels solidaris. Els solidaris eren uns il·lusos qui propagaren durant una estona força efímera l’absurda doctrina del torcament de culs recíproc, és a dir, tu em torques el cul, i et torcaré el teu, i això no pas en parelles d’intimitat ultramerdosa, ans teòricament en cadenes infinites de candidats naturalment betzols, fins que el betzolisme s’estengués a la totalitat de la població! Tantes de bestieses! I quin ofici més repugnant, que no? Tant se val, car al cap de no gaire ja eren tots morts. Periren de fàstic, car una cosa és la pròpia merda i una altra de ben diferent la merda d’altri, no fotem, vós. No érem pas nosaltres els qui havíem nascut per a rabejar’ns en merda. Ni llepaculs ni torcaculs. Nosaltres érem senyors.
—Fou aleshores, ara quan la situació esdevenia revera desesperada, que qualsque revolucionaris ensopegaren en la solució. Hagueren la feliç idea de torcar’s el cul personalment! Hom es torca el propi cul ell mateix, i au, prou romanços, vós!
—Vérem com d’inanició moriren, copròfags desnodrits, els inútils llepaculs. I com moriren d’inactivitat els ja no prou servils torcaculs.
Au, a la merda tots plegats — diguérem, divertits, i amb els culs tanmateix si fa no fa polits.

(…)

L’artivici hec de l’artifici.
—Sense vici, la merda de la vida és llavors merda absoluta. El vici n’atenua, si més no un bri, la virulent totalitària merditat.
—L’artivici és el vici d’artifotre pler d’artificis, tants com el cos et pugui suportar; car tots els vicis es veuen limitats en els seus admirables efectes per la resistència del cos que els aixopluga.
—Personalment, és clar, l’artivici hec d’artifotre tothora un artifici o altre.
—Enlluernat pels focs més esclatants d’enjondre, sempre sóc fugint, adreçant-m’hi com decebuda fascinada falena.
I vet ací que tot el que faig no sigui sinó enlluernat artifici.
—A tot el que faig, tot hi és artificial. No hi ha res de genuí, en el sentit absurd que hom entén el mot genuí, car en aquest sentit re no n’és (de genuí), altre potser que l’infinitament petit pinyolet (vés a trobar’l!) que sotscenyeix la ubiqua matèria.
—A fer l’artifici m’hi empeny, com dic, el meu artivici. Parlant d’artifotre, tot allò artifotut per mi no és doncs re sinó artifici.
—En cada diguem-ne producte meu, la llengua hi és artificial, l’entrellat ho és, i l’ésser i el desésser d’allò fet (allò articardat), i el raonament que aparentment el sustenta, i, en fi, la mateixa substància sencera.
—Artificial. Artificial tot. I, amb el meu inherent inveterat artivici d’enganyat artífex, cada eina ploguda del cel m’és aleshores doncs vàlida per a artifotre l’artifici.
—Car hipersensitius, rai, mos senys…
—Sorolls llums flaires tasts tocs excessius, m’atueixen.
—Hipersensitius, mos senys gens assenyats repleguen senyals artificials pertot arreu, i llavors n’artifan això o allò.
—Car sóc pur artifici — res estable, tot precari, leri-leri, a trenc de rompre’m en mil bocins.
—Tots els meus components són artificials — i disgregats, què esdevindran…? — tots plegats, ací i allà, qui sap a quines parts d’altres insospitats artificis en acabat no foten cap.
—De l’art més descordat, tot és descordadament part.
—Viure és assajar artificialment rai d’organitzar-ne molt provisionalment i curta un bocí que no trigarà a esclatar per a anar a espetegar, cascun dels ignars components, a tres quarts de quinze l’un de l’altre en tènues organitzacions no pas tampoc verament volgudes; estocàstiques, casuals.

(…)

—Els quatre rats qui m’han tractat, tots quatre m’han trobat (ep, segons em deien, o els sentia dir) que sóc inaferrable.
—Un xicot molt taral·lirot, t’amolla un estirabot que sembla que vulgui dir alguna cosa, i quan te’l tornes a escoltar te n’amolla un altre que sembla dir tot el contrari. No sap ni on para. Tocat.
—Un ninot sense paleses conviccions. Desagradable. Adust. Sense passions, tret amb, de cops, de lluny en lluny, rares rauxes que no arrenquen d’enlloc.
—Imprevisible. Gens fiable. Buit. Fet de no res, d’àtoms esbocinats, de pols, de cendra escampada pel vent.
—Inaferrable, d’elements altrament lliures ventissament circumscrit.
—“Inaferrable” — magnifica definició, hi subscric. Vull aferrar’m i no em sé pas trobar. Què més voldria que aferrar’m, vull dir, part dedins, aferrar’m a alguna seguretat ni fermesa ni agafatall del que sóc… En tot el desésser, ensopegar-hi qualque apòfisi de l’ésser que mai s’hi imbriqués…
—Carallot, debades. Identitat inaferrable, com peix llenegós en ollal de vescs.
—Identitat..? Quina…? Invent vacu. Què fotre’n?
—No, cap. No puc. Un zero; nul. No n’hi ha, no, gens. No hi és, no. Enlloc.

(…)

—Sense mot no hi ha concepte.
—Sense concepte no hi ha l’angoixa afegida d’un nou nus a la curta corda de la vida.
—Tot nou concepte és buida paraula i sempre afegeix a la complicació.

(…)

—Ara que finalment m’he metamorfosat en cagalló ambulant, quina casualitat que pertot arreu on vagi al món hi pudi a merda com si el món mateix en fos fet.

(…)

—Així és com va sempre, vós. De petit que me n’adonava. Hi ha algú qui avui hi és, a la botigueta, bo i pouant a un sac de segó amb un lliurador d’alumini per a servir-te’n una bosseta, i demà te’n trobes la fotografia al nínxol del cementiri. N’Aristarc Verdura igual. Un dia el viu viu, l’endemà el viu mort.
—Llavors quin altre estrany cas d’hipermnèsia. El quadre es repetia. Anava a dir la darrera vegada on el viu… Mes ho haig d’esmenar, car tota aquella acció la reveia, i per xo diré la segona darrera vegada on el viu…
—Car qui sap. Potser perquè érem bessons bessonats, un cop el cremaren a ell i ara em cremaven a mi…? O a l’inrevés…? I allò que van veure els seus ulls ho veien els meus…? O el que els meus veieren ho veien els d’ell…?
—Tant se val, tot xo no aclareix res. I diré el que haig de dir, que la segona o tercera o enèsima darrera vegada on el viu… fou novament quan pitgí el piu, i ell son cos i el taüt de pi mig corcat que l’encaixonava foren furiosament cremats. La dona del crematori (em fa que era la mateixa de l’altra vegada!) volia fer-ho tot ella, engegar les flamotes, fer veure que s’amargava, menjar-se el xeflis, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé i tot, i au, el proper.
—Mes eu, bada, coneixia prou les lleis per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. I n’Aristarc era un germà bessó meu; érem, tothom se’n recorda, érem com els llegendaris “piïs”, vós, com aquells “ocells besats”.
—I ací inclouré aqueixa nota sobre la bona empescada del flequer del nostre barri, a la carretera de Corbins, el del millor manró, a qui si se li besaven els pans i els havia de desenfornar alhora…, i quina en va veure doncs quan li vaig parlar dels piïs. Llavors, xo féu, dels “pans besats” en feia propaganda com del darrer crit en pans, i en deia, apol·linairament rai, com qui diu, en deia, dic, “pans piïs” i en venia un plec, perspicaç negociant de molt aristocràtica família gitana, com nosaltres.
—Tant se val, ocells besats, dic, n’Aristarc i eu, qui, com els cèlebres “piïs”, han de volar a parells, car cascun dels quals, vull dir, cascun dels dos, només ha una ala, i han doncs de volar ensems, fins i tot capiculats si s’escau que ambdós duen l’ala al mateix cantó, o en companyia molt estreta, com n’Aristarc i eu, si cascú duu l’ala al cantó oposat, car al capdavall molt esquerrà ell; eu, ai, dretà rai; o l’inrevés.
Qui m’ha matat, havia dit amb vult desesperat, abans l’embòlia o l’infart, o, a tots ops, l’atac sobtat no se me l’endugués.
—Com el sabia si més no aitan hipocondríac com eu, pobrissó, d’antuvi qui en feia gaire cas? Mes llavors, estès damunt la pollosa màrfega, eu véu com ell veu com se li atansa l’eterna foscor, sent que avall s’enfila pel forat sens fons, s’escola, passa ultra, s’esmuny enfora i enlluny i enjondre i enlloc, duana sense retorn avall, mèdol darrer, mòdol, eixauc, embega, embut d’un sol vector, car la resta és duad cap al nul oceà… I bona nit, vós.
—Per ocanes darreres, vides perdudes s’enfilen, en gola de lleó. Parant tarumba, l’aspriu Aristarc, es fon, es fon, rodolant cap al canyet, s’hi afegeix, hora de calumniar, amb les darreres escorrialles de cap força, tota noció rebuda i, d’esme, ai, inclosa al sensori i consirer, tota aproximació de transcendència. Tururut i au, ja ho he dit.
—Un capellà fou cridat, qui sap per quina capdecony xafardera de l’escala. De primer em pensava que el paio era una mica ruc; després me n’adonava que n’era molt — molt ruc; un d’aquells incansables xerraires qui se’ls veu aviat la imbecil·litat que duen damunt. De més, no és pas que no el conegués, car prou que l’havia clissat abans. Cantonada de Sederies, maurava magre i gras d’una cegueta monstruosa qui, per no res es deixava tocar la xona. Pell bruna, complet negre, corbata i sabates caquis, manxant-se a través de cap a trau a la butxaca, buidava el buirac a la cantonada mateixa. Llavors el veia bo i esmunyint-se’ns tot arrupidet, alhora beneint-se com un beneït beneit. Et condon tots els pecats, i tant, i tant. Ves, no en parlem més, que jegui el boc al llaç i que tot romangui com ho trobem, car, més ho enterbolíem, pitjor no ens anava.
—Tantost aparèixer li vaig dir que es cerqués la vida on hom (cap datpelcul de cervell ratat) se li cregués les infames falòrnies. Go busking elsewhere, mate; you’re not wanted here.
—Transfiguració del ximple pretès demiürg en podrit paràsit curull d’estupor.
—El viu que com pàmfil colgamorts cosificava els cossos com mobles d’orc o paradís, i la testosterona se m’esvalotava. L’hauria atupat i tot, tret que era l’hora de ficar foc al momificat cadàver, i me’l treia del damunt com moc d’entec.
—El fonògraf tocava absoltes o quelcom d’altre de dolorós — dolorós a les orelles, sobretot, per xo li deia a la paia que l’apagués, ço que la fàtua féu, no sé si dir-ne cínicament o paradoxal; a tots ops, bellugant mamelles i natges com si fossin elements cosmològics perniciosament sotmesos a qualque sobtat desumflament de l’errònia bombolla universal, on tots plegats xauxinàvem, pecs.
—Viu llavors que els sòrdids sistemes hormonals dels antropòlatres (tots els qui s’aprofiten dels cossos d’altri, i especialment dels cossos sens vida, com ara, com dic, colgamorts, capellans, i d’altres maleïts indigents dedicats a les pompes fúnebres), amb aquella irreverent intrusió i aquella triomfal sortida de to meues, se’ls convulsionaven, i per infiltracions histèriques de quines brutícies glandulars d’allò més mal ginyades, oblocucions hiperbòliques i feroços retrets fútils se’ls desaglutinaven dels pudents gorgs ineducats dels confusos defectuosos més íntims senys llurs, i se n’engargussaven irreversiblement.
—Ningú, per molt llumenera, no n’hagués tret infinitesimal rovell, de tanta de closca impertinent. Per xo en pagava tanta de concernència, a res que d’allò que diguessin valgués la pena de fixar-m’hi, com a la possibilitat que, fossilitzats enllà dels mil·lennis, llurs enquitranades espinades en col·lusió amb llurs carns severament disciplinades a les regles de l’empedreïment, per infinita o asimptòtica inalterabilitat de galgades paral·laxis, entressin mai en col·lisió amb cap del meus més remots interessos.
—Al contrari, com si sóc novament en cap jungla fonamental, bo i èbriament puntuant-t’ho amb les peülles, cridí, Perish all survival! Mort a tota supervivència! I porc-espí eriçat entre els amenaçadors ombrívols colraves, fugí les carrinclones cridaneres lluminàries d’aquell xaró escenari de crematori i, encara amb els ulls tots empaitats per grinyolants pampallugues, entrí a la cafeteria de la vorera oposada a sopar-hi. Servit una cascada llampant de gambes i caragols a la planxa, de sobte despullat de tot confí, esdevingut beuarra i lúbric, per la dissolució ràpidament deteriorat, tota fortalesa moral esvinçada, mentalment ofert a les més despietades orgies, m’adoní al bordell més proper al tripijoc massa enginyós on sóc macabrament submergit per un oneig incessant de multiplicades xones. Tot un exèrcit d’immodestes beutats, llurs joiells intercrurals rajant cruels mels d’extinció, m’hi amorrí enfonsant-hi els ullals fins al carpó.
—D’aquella solemne esdevinença n’eixia amb la reputació superlativament millorada. L’altre Aristarc, deia tothom, els febles tant com els durs, els gais i joiosos com els pansits, els folls i desancorats com els savis tocats i plens de tics, els qui amb els forats dels cul sagnants demanaven més benaurada humiliació com les altres atroces bandarres més ximples que el cagar cap per avall…
—L’altre Aristarc, amb la seua ultradegenerada odissea, com ens ha avergonyit! Quin superhumà amb totes les de la llei, collons! Ens ha jaquits la resta innoble dels engossits bípedes barallant-nos per les quatre crostetes romanents de ronyós declivi virtuós. Només ell, heroi sense parió, ha pogut fotre peu a l’espaterrant primer llivell que duu a la descoberta de la intimitat mai sollada pel trepig de cap altre exploratori pensador de roent vit lluminós de laberints essencials il·luminador a l’ànima ignota d’uns cossos astoradorament dotats de sistemes de científica defecació! Com la seua proesa no ens mig desarrela finalment de l’atròfia mil·lenària! Filets de plomes de dinosaure comencen de llevar a les nostres indignes pells fins ara tan coriàcies que calia la seua única heroïcitat per a si més no una miqueta oscar. Naufragats androides, per quins episodis sempre idèntics on ens perdem en oceans de bestieses dogmàtiques on el timó per força se’ns torna a trencar i el coll ens tornem a rompre als esculls de la tria errònia.
—I així anar fent. Quin en fa cap cas?
—Mut augur en la crònica calç viva de l’única veritat, els tòtiles paralítics de la idea fixa, maligne i coratjós com serpent qui no revela on rau el moll de l’os del que cal de debò conèixer, resolguí d’ometre’m, i jaquir-los doncs que s’acabessin de podrir tots plegats, paranoics cagots, devotament arrapats a la perniciosa vaguetat de llur primitivisme que, de la biologia, n’ignora àdhuc la triple absurditat d’un parell de natges i l’encesa mà avuncular qui molt lascivament no les subjugaria.
—Orquestrat laconisme el meu que els nusos dels ressentiments estrenyien entre els planyents insectes de qui la inconsútil amplada d’ales rosegava gradualment, bo i atansant-se’m, els abissos de la més axiomàtica insanitat. Minses teranyines d’arpegis pianístics, d’espurneigs de xafarderies, d’hilaritats mig ofegades, de cofis-i-mofis de llepafils, i emboirats parpelleigs pels espiells i els més verídics telescopis o perspicils, no pas que em fessin més estel·lar l’estada.
—Compel·lit, em desembeiní com entremaliada crisàlide qui refusa l’intermediari reialme dels eruptius sorolls i les errors de percepció. M’emanaven pudors d’incinerades escombraries…
—Cremí, cremí, i forçant la màquina, amb un xut de tisora, silent, el xou cloguí.
—De l’altra part de l’hermètica vidrada portella del forn, qui ni quants de la claca, dels conxorxats, se’n curava encara? Cap ni un. Tots semblaven, recargolant renecs i marrameus fecals i insolents, cardar pels descosits.

(…)

De cavall a cabell.
—Quan era pintoret de calms paisatges naturals, després de l’etèria visió del místic cavall blanc qui va vindre a llepar-me el visatge mentre m’adormia sota l’om, una segona miraculosa visió fou la del cabell blanc, de granada ans higiènica femella, sedós, ondulat, copiós, que apareixia al cap del lleugerament conegut qui venia a embadalir-se davant la magnífica dona qui hi jugava amb la seua filla a dolços jocs de blana pilota, i el petitó de tres o quatre anys qui s’aventurava una miqueta més lluny, bo i recacejant pel maragdí prat brins i insectes, bolets i molses, caragols i llangardaixos.
—Feia anys que coneixia molt part damunt el personatge. Era n’Aristarc. N’Aristarc era un home tranquil, d’edat un pèl avançada; de cabell negre, curt i escàs, força calb. L’estrany fou aquell primer migdia. A un dels marges del prat maragdí hi érem un altre pintoret de cavallet i jo. Sota els oms, pintàvem oques i estanys, de vegades cavalls, de vegades lluentors intergalàctiques de papallones i escanyapolls ensumant llises fulles de vern i esclatants floretes de tamarius.
—N’Aristarc va veure la dona bellíssima i en romangué extasiat, ja ho he dit. Bocabadat. Tot fou u, veure-la i l’espars cabell fosc que de cop i volta se li tornava cabellera esponerosa, saníssima, sedosa, tota blanca; un esplet impressionant de rulls setinats, un nivi cascadeig de velluts i laques, de finíssims glaçats caramells que espurnejaven al Sol. I, qui sap si animat per la força quasi-samsoniana del cabell ubèrrim, no gosà llavors atansar-se a la dona i a la noieta, i al titó, al xicotet, els tres magnífics exemplars de la perfecció humana. Rossos, colrats, esvelts; amb cada parpelleig que feies, estàticament estatuescs; tres ultramundanes meravelles. I llur mel·liflu enraonar. Mare i filla, tot jugant, cantussejaven, diabòlicament enjogassades, una melopea evocativa, un recitatiu melòdic, sublim, inquietant, misteriós. El titó, allunyadet del grup, només en coneixia dubtosament una estrofa, i l’anava repetint gairebé sense adonar-se’n, mentre es perdia en els curosos recaceigs de l’ameníssima natura del voltant.
—Hipnotitzat, n’Aristarc romangué ben a prop dels tres espècimens impecables, i quan fou hora que els tres retiraven, retirà amb ells.
—Sé que aquella migdia mateix, mentre els infants feien la migdiada damunt l’herba de llur jardí, n’Aristarc s’encauà al mateix jardí en un sot herbós i hi jagué amb la magnífica beutat. Copularen extraordinàriament i silenciosa. N’Aristarc n’eixí transformat. Lluminós, gairebé translúcid, surant en núvols, sense veure-hi de cap ull, tornava al parc. Fou llavors, abans no perdés la cabellera, que assagí de pintar-lo, d’afegir-lo al meu paisatge.
—L’endemà tornaren. Tothom hi tornà. Sota els oms, no gaire llur de la segla amb els verns i els collverds, els dos marginals pintorets rabassudets, efeminadets, bonhomiosos i negligibles, els dos pintorets insignificants a qui les galtes grassonetes el mític cavall blanc un cop s’abaixà a llepar-los.
—Enmig del prat fresc, el miracle humà de mare i filla, i el preciós entremaliadet marrec, tots tres vellutadament recitant, i suaument jugant, i beatíficament esguardant adesiara els vols màgics de les efímeres.
—Jagut a un sot herbós no gaire lluny, somiós, rabit, posseït, elevat, n’Aristarc, a qui els pobrets quatre cabells tot de sobte se li havien tornat novament profusa cabellera de lluents ones d’argent.
—Ja es veia n’Aristarc segurament fruint novament de la dona meravellosa. Si ahir se li lliurava, avui se li lliuraria. Tret que no comptava ni ell ni ningú amb el cop d’ull que, tot tornar-se’n, la deessa féu distretament als quadres que pintàvem els dos no ningús. Al meu llenç que, pretensiós de manguis, vaig cofoiament creure que s’hi aturava un bri de fugaç estoneta, va deure guipar-hi n’Aristarc transformat en arcàngel.
—Tant se val. Entre arcans símbols si fa no fa tremolosament astronòmics, ell hi levitava, resplendent, com qui diu fosforescent, coruscant, lentament i eternament reglotat pel gorg monstruós, l’abís llegendari on bull o pus tost xauxina el pàmfil univers, com ara qualque mena de terriblement augmentada noctiluca, enjòlit, vull dir, en sempiterna apesantor, ingràvidament, imponderablement suspesa enlaire, antropomòrfica noctiluca ell, doncs, llisament, imperceptiblement, sallant per les negres aigües mortes de l’espai, àdhuc lleugerament nimbat pel llambrall, el miralleig, d’aquell fantàstic gambuix de cabellera extraordinària, en fi, allò que se’n diu més o menys un ens arcangèlic, com bé pretenia, amb la meua prou humil traça, en afixar-ne la remarcablement transfigurada figura, un cop bellament extreta de l’estranya realitat.
—I ara, endavant. Darrere les tres molt excel·lents imatges de la perfecció antropomètrica, l’abundantment i blancament esbullat Aristarc.
No, no! — vam sentir que feia llavors la femella incomparable. I força alçurada, li feia signe a n’Aristarc que no els seguís, que se’n tornés, que els deixés en pau.
—N’Aristarc no comprengué el cas. Per què? Per què? — van sentir que deia, aturat —. Per què fugiu avui, si ahir…?
Ets l’arcàngel! — va cridar, positivament esfereïda, la beutat meravellosa.
—N’Aristarc es va tornar de plom fos. Arcàngel…?
Ens destruiries. Ens destruiries tots.
—Pobre Aristarc. La cabellera sumptuosa li desaparegué de cop i volta. Tornava a ésser un homenet com un altre.
—S’atansà als pintorets qui, astorats per l’escena no depenyien, tot d’una onírics, sinó somieigs de flonges especulacions. Va dir, Què ha passat?
—Els dos pintorets sense cap altre protagonisme només ens vam arronsar d’espatlles.
—Sense comprendre re, cap cot, lentament anant-se’n, n’Aristarc desaparegué.
—Desaparegueren també l’escultural família de perfectes espècimens sobrenaturals. Família adorable; de tan formosos, ideals. Fugiren aquella mateixa nit. El meu mut company pintoret també desaparegué l’endemà. Mai no vaig saber veure sinó de confuses esquitllentes cap dels quadres que reeixí de pintar. Sempre se’ls amagava molt putament de gairell.
—Cap dels cinc personatges d’aquell fet no els vaig veure mai més. I ara, sol, jo, què hi pintava…? Res.
—De vegades em reca que no li hagués gosat dir a n’Aristarc qui em pensava que era el marit de la beutat única. No pas que en fos cert del tot, mes hauria jurat que el seu home era aquell estrany qui de vegades em semblava que travessava el prat maragdí, ivaçós com llampec roent, com com una ventissa taca de pintura tota vermella; una pinzellada espectral, incorpòria; un veloç flamareig.
—Sabia, no sé pas com, que era un home omnipotent, molt vermell, amb banyes i cua, irònic, somrient, despietat. I que aquell badoc de n’Aristarc, carallot d’ell, n’hauria sortit al capdavall ben socarrimat.

(…)

—De pas, havia vista la meua espinada qui, pinzellada vermella, se’m fonia tota sola, llunyana, soliua silueta, ratlla de l’horitzó avall.
—I jo romania fos com plom.
Espinada, espinada! Tornaràs…?
—No tornarà mai més, taca vermella al vermell del crepuscle, somort llampec, llepia incerta, llepet de merda desaparegut al llenç del cel negre.
—Ah, al raconet indistint, com s’escarranseix encara, el pintoret cagat.

(…)

—Arrufí el nas, amè sarraí qui esteta fiscorneja
Mentre a escena malgaix esplomatgegat continua el kabuki.
—Flagrant valedor del flogist flàccid cantusseja florilegis de captiu
Qui així dissuadeix els putxinel·lis de guardonar bocs ni voltors
Que reconeguin penedits per comptes únicament
La indústria feta al forn de la pollosa formigueta.
—Orador superlatiu, gripau clandestí entre noctiluques
Tragué del portabagatges un manubri i un piolet
On críptic i remot amb ruptures d’urpada
Abrupte pinta a les catacumbes llufes als espantalls.
—Al zoo a la zona dels enzes ell i jo quin parell d’inútils plepes
Als vèrtexs del nostre camp de visió quatre crancs orbs i prou.
—Mes tot d’una l’eterna balbesa del horitzó s’avalota de cruïlles
On reconeixements fantàstics ens encenen.
—Exhausts posseïts efectivament reconeixem desvetllats
Rere el camuflatge la presència de l’indestructible nitrogen
Qui espolsant rutinàriament tota altra intransigència
Foc calat, cabdalment empeny l’any.
—Indigne hom es ret finalment a l’evidència
I plegant veles i pinzells entre polsegueres d’amiant passa avall.

(…)

—Sem a l’any mil nou-cents setanta-cinc. Em dic Dolors i vinc de Perpinyà. Mit-ací el flamer i allà és la glòria. He vinguda a Cotlliure, atreta com babau falena. “La Gàbia”, companyia d’amants al teatre, diu que assaja una dramatització de la meva novel·la Bales des del cavall i a la bestreta. Hi era atenta d’allò pus i qualcú em crida l’atenció, em diu si, parlant de cavalls i trets enviats pels qui colquen en praderies, malvats, contra indis irredempts, sabria pas qui és en Marcel-Llorenç Descavalls. Dic que ni puta. I em diu l’actriu mediocre, Doncs és un personatge pintoresc com pas gaires, vós. Adés molt colt per les forces repressores, viu ara vell amargat en un mas pus tost fet malbé penjat a la gira del Tallaferro. Diu que m’hi pot menar amb la seva mobileta.
—En Marcel-Llorenç Descavalls, nom autèntic de qui signava les seves obres pseudo-serioses amb el nom estrany d’Aristarc Verdura, i amb el re-redundant o tris-tautològic de Vit Sardina i Bisbe les tres o quatre obres teològiques que escrigué abans no posés seny i es tornés ateu i pornògraf, havia aquell vint-i-sis de maig setanta anys. L’havien nat a Prats de Molló començant el 1905. Havia estat un excursionista empedreït. Havia pujat el Canigó, segons ell, vuitanta-nou vegades. I encar el pujaria si no m’haguera tornat ranc d’anar fotent guitzes als Solexs qui ens omplen el camp i els caps d’empastifs i de sorollada, panteixant va dir, efectivament, en pic d’etzibar puntades rai al precari vehicle de la meva amiga, amb qui, entre tombant i tombant d’idíl·lic rost, havíem berenades (i en ombratges de pins prou pus!), i ara ens enteníem força més avantatjosament que no férem pas ahir a escena, on tot i que a l’obra només hi feia (vull dir, la companya, pas la petita moto) d’indi assassinat, ho feia, oidà, ben malament.
—Tant se val. Com dic, la rebuda fou famosa d’allò menys. Només treia el nas i, carranquejant i a frec de fotre’s daltabaix el llindar, se’n va anar a malmetre el vehicle, i totes dues, la meva companya, qui es deia, em sembla, Eustàquia, i jo, qui l’esperàvem al pedrís de davant la porta de ca seva, en acabat que en trucar ell sortís a la finestra a dir-nos que faria cap tantost, i s’havia escolada una hora, i doncs, sense pus ni pus, com dic, ara aviava escarafalls a tort i a dret.
—Què us pruu tant doncs, l’avi? — li demanà l’Eustàquia.
—Em fuigs ben lluny, deletèria! Només t’ensumi i em despertes Mitridats entre adins i teguments, llepadums, entrellats i bessonades — va respondre l’avi Marcel-Llorenç (o l’avi Vit? o l’avi Aristarc?), bracejant i fotent empentes, i, bo i tornant a separar, amb aire enfurismat, les quatre fustotes que li feien servei de porta, s’endinsà al mas destralejat, i nosaltres dues darrere, musclejant i un bri enriolades com les gallines.
—Aparentment es ficà encontinent a un rebostet que hi havia lla mateix i n’eixí seguit, bo i mastegant desdentegadament un bocí de cotna de pernil molt perfumat.
—En un remuc, fulminà, Ecs, vós, res pus anafrodisíac que les putes escarransides qui damunt fumen!
—Home, Llorençarrí, quines coses de dir; pas que fumàvem! Com psicopàtic repulsiu hieromonjo, com mistagog amb els calçotets cagats, tot t’és esquizofrènica equació faitissament resolta en escàndol. On hauràs l’honta! I com ço que pas que et veiéssim ben pus ortopèdic, ans de gratituds estàtic? Car, sòmines, qui et creus que contarà les teves pòstumes vicissituds sinó aqueixa i eu?
—I com dues lascives eugues de cursa, bo i martellejant de rònegues peülles, li trepitjàrem capriciosament els incompetents rovellons o moixernons que se li eixugaven al Solell dessús una escala repenjada sots una finestra bòrnia. Hi ascendíem immunes als penjaments que ignívom tornava a adreçar-nos. Entràrem a ca seva per l’esguerrada finestra i iconoclastes estripàrem a l’atzar, entre la pols i les floridures, aquell cementiri de lligalls i de volums pollosos, de baldufaris i mamotrectes de texts de llonga data ratats i re-ratats, bo i cercant-hi, dejús, belleu qualque full precursor on hi lluïssin de debò esclaus o indicis a cap de les sarcàstiques savieses que mai li brollaren, qui sap per quina bolla ni xiripa ni astruga escaiença, ençà del si fa no fa hemisfèric conopeu cranial, per a veure’s pus tard fossilitzades en un dels seus patracols ostensiblement il·luminats per la ploma estèril de la seva encara pus anciana repatània sor, llurs operacions paral·leles, foll mecanisme de vana gimnàstica del qui cus i recús, i sargeix i resargeix la mateixa inguarible plaga, fórmula emprada a lloure per a la reproducció dels malsons ultratjosament anodins anomenats, al caòtic oceà de l’edició d’adés no fa gaire, llibres permesos.
—Panòptiques, ans no fes cap, bo i claudicant pòtolament i geperuda, l’abjecte guinyolet, ell amb la seva escanyada escopeta d’assassinar enrancits gitans i d’altres vestigis espectrals, protoplasmes encoberts, pleonàsticament fuits de qui sap quins metzinosos califats, ja havíem, a cicles de nerviosa estuació, eviscerats, en olles de metall, on jeien inermes i tots impregnats de petroli, per a només amb un llumí ésser fets cendra instantània, envolupats molt secretament, entre els arnats arnesos de cavall i les falses honors i pler d’altres oripells en filagarses, els seus originals de sang. De sang, hò!
—Extraguérem qualsque texts, ja a hores d’aleshores gairebé convertits en polpa, i tractàrem de llegir-los. Què era aquella tirallonga d’oradures! Traumatitzades, romanguérem una bona estona fora de tot remei. Fins que sanglots ens brollaren dels pits, com crits de cornac finalment segregat del pes del pèrfid elefant qui l’esclafava.
—Com ara banyades pel llum boirós de cap molt sòrdid llevantí bordell, espaordides joguines de fang a mans i pixes dels nostres repel·lents segrestadors, nines inundades pels mal encarrilats raigs de lleterades azotúriques, si d’antuvi marinàrem en el desesperat nihilisme del pobre espletat, ben tost nogensmenys, intrèpides, no sols desdenyàrem les virilitats d’aquells suposats perduts, ans exacerbades les nostres curiositats pels torts jeroglífics que suraven al suc vermell que el Sol ara enlluentia, vàrem, incendiades, amanir-nos per al contraatac.
—Maleït col·laborador feixista! Abominat narcisista qui amb emblats cofins recollires, de les febres del genocidi, les més esplèndides i menys opaques il·luminacions per a llavors convertir-les en les entròpiques escombraries de la teva clamorosa complicitat amb el règim de l’enemic.
—Malparit! Depènyer com a teves, en acabat d’haver-les esfereïdorament deturpades, les vigoroses savieses dels nostres sacrificats!
—I amb aplom, mentre aquella irascible carronya finalment entrava a l’esquàlid sostremort dels seus depravats misteris, saltàrem nosaltres, llambresques com musculades panteres, a la polsegosa cort, entre les enriolades gallines, qui ens llençaven, com pruents llevantins qui ens volguessin encara per a llur llord bordell, salaces picadetes d’ullet, i aixecàrem els ulls amb zel anarquista per a esguardar aquell espantall eixut qui es volia llençar frenèticament finestra avall perquè es cremava com es cremaven tots els retalls robats, mes li mancaven collons per a fer-ho, i riguérem foramesura, més que més que molt grotescament l’espotzim de la seva sempre fètida boina era ara encès com ble d’incert ciri d’infames absoltes.
—Amb veu de lloro datpelcul i a mig rostir, xisclava, Qui só! Qui só! I àdhuc els quissos ploraven de rialles.
—Fugírem amb tots els estorts animals quan la casa encesa cuidava ensorrar-se amb l’adipocerosa mòmia de la inservible sor dintre, i amb l’avorrit botifler, qui escrigué ditiràmbiques llaors als qui covardament ens endogalaren, mercès als abjectes badalls que davant el sacrifici del nostre poble les dogmàtiques forces europees viroses no abocaren, finalment horriblement menjat per les rabiüdes flames que sanitosament vindicatives no havien sorgides d’ençà dels retalls de papers estripats escrits en sang pels martiritzats presoners del règim canfelipútrid.
—Com a tots els repulsius enemics a qui només desitjàrem llavors i sempre oblit i anorreament, contàrem viure encara prou anys per a encertir-nos que ben tost ni gall ni gallina no se’n cantaria, de les execrables produccions d’aquell maligne aprofitat.
—Diguérem ensems, Això rai, que re no dura, i encara menys ço que mai no pretengué escriure el maleït botifler Verdura.

(…)

—Un foc fiu perquè s’hi escalfés el Sol
Perquè la pluja s’hi mullés
Perquè l’heretge hi renasqués
Perquè s’hi desfogués la bruixa
Perquè hi sestegessin els fènixs
Perquè els insectes s’hi rabegessin
I els esfinxs més clar hi guipessin.
—Un mosquit gegantí s’hi atansà
Sos ulls negres i esfèrics relluïren flamígers
Eren com dos enormes mons bessons
Qui cuidessin d’espetegar d’un instant a l’altre.
—Creatura inaprehensible escolta’n el crit
Fins al pinyol de l’ésser el penetra el foc.
Sos ulls universos bessons a miríades relluents d’estels
Cert que no es vol pas guerxo de por que tot no esclatés.
—Llavors ses ales translúcides bo i guspirejant tremolaren
I elevaren un vent que trameté al vol el nostre món
On el gegant interromput en la seua contemplació del foc
Irritat fiblà aquell cul rodó i ple de blaus d’impúdic planeta
Que davant a fotre-li la fada gara-garota se li plantava.
—Volaren amb aquella acció els caps de milions i milions
Eren les orelles llurs ales i òrbites i eclipsis a pleret es manegaren
Mentre escapçats i doncs eixalats els cossos femarien l’indret
On el cap boterut eixorellat del botxí sens fi rossolava.

(…)

—Ves si ho sabia, carallot, peuplà i arrupidet, que a l’ampit del foradet que em fa de finestreta, al rònec, baix de sostre, sostremort que em fa d’estudi, hi havia, tanmateix puixant i abundós, el meu molt colt cactus.
—I nogensmenys ara mateix que sentia remor de les putarretes del jardí veí qui es fotien a prendre el Sol, com em llençava sense mirar prim a espiar-les!
—I alhora a fotre’m les punxes del cactus a l’ull dret.
—Pobrissó, em sagnava i tot, ep, i en acabat les seqüeles que per sempre més les fiblades m’hi deixaven, de tal faisó que miodesòpsies rai; d’ençà d’aquella gloriosa feta, m’entrevenen la visió set o vuit constants taques a l’ull, que per a més refinament prenen forma de vuits buits, negres i panxuts, ço és de forats de pany per a la clau, potser per a recordar’m per al que duri l’assidu espieta qui essencialment no só.
—Així i tot, amb l’ull dret fora de combat, qui es creuria que me n’estava un segon d’emprar només l’esquerre?
—És clar, vós, car qui en fotia cap cas de l’ull dret i els seus banals contratemps, si, delitoses putarretes, amb l’esquerre en tenia prou per a potser veure’ls els conyets!

(…)

—Sapigueu que en acabat del meu llarg període de dedicat escopòfil, descobria meravellat l’exhibicionisme. Els tímids beneïts de més a més amb una cigaleta minúscula, prou ens plau un ou d’ensenyar a xicotelles de vuit a dotze la nostra misèria que de cops, tanmateix, les deixa bocabadadetes i tot.
—Llavors, amb aquella descoberta, si esdevinc lliurat al nou esport! Més assidu en l’exhibicionisme indecent que en el perillós espiar culs, allò si m’animava!
—Fins que, ai llas, un migdia assolelladet que, jagut entre les canyes, mentre hi jugaven a prop, ensenyava el vitet trempadet a un parell de noietes de set o vuit, no me n’adonava, carallot, que també l’exhibia al gosset qui una d’elles duia a la voreta; el gosset, encara menys impressionat que les noietes, no sé què es degué pensar que veia, mes es rebolcà com una serp i m’hi foté queixalada.
—Minúscula que la feia abans, vós, i amb la mossegada en perdia, sobre, la meitat. De quatre polzadetes amb prou feines, passava doncs ara a menys dues.
—Un benefici se’n desix; la mossada del quisso em guaria del vici joiós, vull dir, de l’empedreïda virtut, de l’exhibicionisme.
—Quina altra virtut d’aquella exquisida mena diríeu que no triava a continuació…?

(…)

—La dona no vol cap planta amb punxes al jardí
(Que siguin les qui a mi m’agraden més se li’n fot, és clar, esmeperdudament).
—M’ha fet arrencar el bèrberis deliciós qui tenia amagadet entre azalees;
L’havia plantat feia una quinzena d’anys i cada any molt agraïdament floria meravellosament,
Tret que la mateixa meravellosa esponera de floretes primaverals en traïren la sacra presència.
—Malaguanyadet arbust de rels massa fortes i endinsades, rels musculars, d’un groc vivíssim;
Tot demanant-li tristament perdó, estimat bèrberis, les rels, poc he estat capaç de desenterrar-les prou
I es veu que amb la barroera operació l’assassinava,
Car al cap de poc, al seu exili, bandejat d’estranquis al jardí d’una veïna,
S’ha anat esgrogueint, les seues fulles, sempre tan ardidament verdes,
Ara grogues com eren les escapçades rels, i veig que se’m mor,
Se’m mor, llarg comiat, se’m mor irremissiblement…
I tristament i lenta, i cada matí, acompanyant-lo, rememorem temps feliços d’adés.
—Que la dona no ami cap planta amb punxes m’inclou.
—Sóc mala herba insignificant, furtiva, jull, xereix, cadells, blet o fenàs,
Qui com lànguid lacai, fàmul tímid, haig de romandre al servei silenciós de casa seua
I la meua punxeta haig de parar sempre molt de compte que no es faci notar gens,
Que no se m’enrigideixi mai, o prou corre perill, grogueta d’esglai,
De veure’s amb l’emprenyat zim-zam d’unes molt cruels tisores d’esporgar
També condemnada al sobtat no hi sóc.
—Minso branquilló ran tallat
Naquis arbrissó
De malarmat a desarmat en un bleix.

(…)

—Bondat, bondat, cal fer sempre bondat.
—No els portis mai la contrària ni els revelis mai re greu quan menen cap cotxe. Et fotran daltabaix de cap cingle, o rabents se t’estavellaran perquè n’acabis xemicat; el teu bocí més gros, prou que cap a cap didal, això rai, càpiguer-hi gens.
—Molt emocionals, emocionals, molt. I de l’emoció, mort se’n segueix.
—“Passionate intensity, l’eina mestra del feixisme”, paraula de mestre.
—Vaig conèixer un mec un cop qui es deia Aristarc Verdura.
—Un conegut força benestant.
—Carallot, va triar, passaven pel Garraf, i ella l’estimbava… Va triar, dic, força malament el moment de dir-li que n’amava una altra, que volia el divorci i que…
Patatxap, de dalt el penya-segat avall.
—La despulla, vull dir, la desferra, encesa, fou l’aigua de la Mediterrània qui l’apagà.

(…)

—Sempre m’han fet por les persones de carn i ossos, sobretot les dones, ésser malèfics, no te’n pots fiar mai. Escriptors plens de merda, molt “valents”, ço és, molt cagats, m’havien dit, en llurs llefiscosos gargots aplegats en llibres, que allò del cardar era la gran cosa.
—Ec! Quina guatlla, quina butllofa!
—Ho vaig assajar, Pigmalió de Pixa, no pas amb els esfereïdoríssims ninots de carn i ossos, amb estàtues, amb persones de marbre i pedra, i bronze i coure, i jo què em sé quin metall ni mineral.
—I abans i tot de batejar-les amb les escorrialles de l’esparsa saba de la meua ànima, ja me n’adonava que no, que no era pas possible, que el resultat, fet i fet, fóra desastrós. Car trobava que, sense excepció, totes les escultures si fa no fa antropomòrfiques, gàrgoles, mascarons, cariàtides, atlants, carasses, els mancava quelcom, no hi eren totes. Les sentia rere llur disfressa marmòria o metàl·lica com se’n fotien, cruels, dels meus apassionants intents.
—Llur riota esdevingué més i més obscena, la riallada més i més estrident i obsedida, histèrica, llarguíssima, i m’empaitava, ratadora, anés on anés.
—Em volia iconoclasta revenjaire i ressentit. I llavors me n’adoní. Eren boges, totes boges, putes estàtues. I doncs, això rai. Només em calia lobotomitzar-les. Lobotomitzades, es tornaven mansuetes, es tornaven càlides, es tornaven com cal. Per això em munia amb estilets, amb xins de butxaca, amb bisturís, amb cisells, amb escalpels… I, nocturn i caut, ja m’hi veus, ple de bona voluntat, a badar’ls el crani insà i escapçar’ls la tara de la insultant hilaritat al cervell.

(…)

—Què diu la meua metgessa, vull dir, la meua ginecòloga, quan li dic que, De cops em creix un bony al cony?
—Diu, Un bony al cony?
—Dic, Sí, una mena de dit.
—Diu, Un dit o un vit?
—Dic, Escolteu, a mi què m’expliqueu. Quan era tit, manaven els feixistes, com ara, però molt més acarnissadament, vull dir, assassina, oi? I tot hi era lliga del bon mot, d’on la majoria dels mots bons eren dolents, i tot hi era doncs censura, i tot hi era capellà llufaire, i re no es podia mai dir pel seu nom, així que el cervell se’m capgirava, i mai no he acabat de sabre què sóc.
—Llavors, cony s’escrivia bony. Vit, dit. Ficar el vit, picar el pit. Tocar els pits, ratar les nits, car tocar trobava la lliga que fóra mot brut, i en feren tacar, i tacar també els semblà que podria ésser brot mut, i en foteren ratar, i si els infants popaven, vull dir, perdó, vopapen els nets de les nits, els pares rataven doncs les nits de llurs mares. I mare era un gran insult, car mare implicava bony, i mare es tornà doncs pare, d’on que pare tofés pare, i allò a la lliga feixista els tocava els llocons, mes llavors, pitjor, car se n’adonaren, dic, els de la lliga, que lliga, ui, i se suïcidaren tots. Però abans, quan era tit, com dic, els capellans i els raquítics buròcrates del bigotet i les ulleres fosques, i els bòfies revinguts, t’agafaven pel carrer, o a l’església mateixa davant la padrina babaua, i se t’enduien a un raconet i et picaven el pit al bony; i tu eixies del racó amb un bony tot adolorit i sagnós, i potser llegies als llibres dels grans que els bonys eren humits i eren roses i que s’engolien tota mena de pits i dits, i sits i nits, i gits i fits. I tenien pèls i mels, i és a clar que aquest era precisament un dels moltíssims esculls i niells on s’encallaven definitivament milions d’escriptors de pa sucat i de cronicaires de mitja mitja (ei, d’aqueixos, com menys n’haurà sempre millor!), car vet ací que l’empastifament lligaire, capellanufaire i bofiesc de feixistes datspelcul trobaven sospitós el mot pèl, que “milloraven” en mel, tret que abans havien trobat mel mot de no gaire fiar-se’n i havien proposat de substituir’l per pèl, i així, es trobaven els escriptors embogits, ujats i enfeixuguits Sísifs del mot incert, canviant indefinidament, vull dir, incessantment, pèl per mel, i llavors, naturalment, mel per pèl, i si hi ficaven mels i pèls de bony, que hom s’ho imagini, si pot, mels i pèls es convertia automàticament en pèls i mels, i aquest en mels i pèls, i així, com dic, fins a l’infinit, tant córrer per a no bellugar’t mai de lloc, bucle infernal, hom es repeteix eternament caient, faci el que faci, al mateix bertrol de la immediata futilitat (fat d’altra banda dels tots els absurds humans, àdhuc els molt més intel·ligents que no els xucla-xerris i rellepa-estronts escriptors); en tot cas, el text que llegia de tit, de minyó, no deia sinó “els èls i les els dels bonys” on allò qui ho interpretava a la meua edat? Ep, i amb tot això, et malfiaves al capdavall, per inducció, que aquells bonys no fossin pas, tot fet i dit, els vulgars nyanyos, ans quelcom de més aviat devora el cul, que aleshores, és clar, no es podia dir de cul, ans es deia mul. I cert que hi ha muls amb bony i dit alhora, i qui sap a hores d’ara doncs on bòfies, capellans i buròcrates no em picaven el pit; en tot cas, mal rai. I mal és deia sal, i llet, pet. Et picaven el pit al mul, i tot i la sal que et feia, pets te’n rajaven rai, tret, és clar, que pet era una paraulota que la lliga del bon mot no permetria mai, on si de llet se n’havia de dir pet, i de pet, net, quin embolic no et feies contínuament, i de fet, d’això es tractava, de pujar la nova generació rabejada en la saó més assaonada del feixisme de faisó tan confusa que ja em direu d’on trac ara l’entrellat, mot que no es podia dir, és clar, car s’assemblava massa a entrellet, d’on què en treies al capdavall sinó l’enlletret, i per això em vaig fer lletrat, i per això sóc tan pec i ruc, i poruc, i datpelmul i capdebony, i no sé per què serveix aquest bony al cony, ni si tinc la mà plena de vits, en el qual cas de quin gènere em féu, vós qui en sabeu?
—Diu, Tu vés venint i amb el vits de la mà em continues gomboldant i pessigollejant lo bony, i sobre pagant, no fotem, és clar, per a això hi som, sobretot.
—Dic, Vós maneu, no pas?
—Diu la ginecòloga, I com ho saps!
—Dic, Dieu “saps”? Dic “pas”? Quina confusió, col·lega Gina! Les lletres salten i cauen i qui sap com copularan, vull dir, pocularan! L’enlletret és inxesdifrable, la llengua se’m güenlla!
—Diu, Això rai, llepa’m lo bony, i se’t guareix la llengua amb l’entrellet, i prohom lletrat amb el cervell ver cell tornes trellat.
—Dic, si fa no fa, Xaf-xaf, xef, xif, xof, xuf-xuf, xuf.

~0~0~



125 Qrim Qatalà

28 març 2016

[guaitaire guaitaire]

Ets el guaitaire qui guaitava l’aire —
Hi ensopegaves qui sap si el teu cos
(Se’n va bocí a bocí, petit i gros,
Que mai no es pren pas a cap croc ni caire).

El cos — l’ignora hipòcrita missaire;
(No sé què es creu que és, datpelcul talòs:
Ple de misèries, un envàs mal clos
D’on se n’enfuig l’ànima per l’escaire).

Fum a través, per arriscats ravals,
Al far fas cap, on sincer escorniflaire
Els vents ensumes amb nas de drapaire.

La veritat la dius, i amic no gaire —
Només n’hauràs si com ells ets tan fals.

Del far dels clars n’ostes parracs, fecals.

~0~0~

[filosofant t’afoguen]

Ocell sortós pres al vol i esmocat
Anys fets malbé esperant el temps propici.
I ara encarem absorts el precipici
L’esbart sencer engolit pel fosc forat.

Procrastinant veiem passar el seguici
De mant de mort sempre en precària edat.
Sens ales ara amb el motor espatllat
Ens estimbem i com qui diu per vici.

Nova carronya afegida al canyet
Monstres grotescs bavant t’hi cataloguen.
Somriu-los quec amb espasme discret
Quan amb el nas filosofant t’afoguen.

Efímer entre espècimens sens fi
Banal floreta d’oblidat camí.

~0~0~

[8 de març 2016]

Arribes avui a l’edat obscena.
Tothom et xiula — la piula t’has treta.
“Què és ara això? Sembla que cagui veta!
L’estireganya com torta amfisbena!”

Plegat, la piula embroques com trompeta.
Uròbor ets, allò els desencadena:
“Quina indecència! Buidem l’escena!
Fot-nos el camp, antiquat atleta!”

No vols anar-te’n i de tot et cau:
Pedres tomàquets cacauets i ous.

Restes incòlume, ets prou on t’escau.
Poc has d’anar-te’n per cap dels renous.

Ara, quan és el cos qui et cau a peces
Llavors i tant, al darrer cau t’adreces.

~0~0~

Nou aparatós descens

A l’esglaó més alt espiava els amants. Amb el lleuger biaix del darrer esglaó, els llapis a pleret relliscaven, i de vegades, per a evitar que s’estimbessin i potser alertessin tothom de la meua presència, em calia apartar els ulls de l’escena bàsica, quan ve-li que, sense adonar-me’n, a la vora l’hi tinc — ella.

Què hi fas? — que em diu.
Espiant els amants.

Crec que ho troba bé; en tot cas, es treu uns pintallavis i un tallaungles i d’altres petits instruments d’una bosseta de maquillatge i s’ho fica tot a la falda no fos cas que si els fiqués a l’esglaó esbiaixat li rellisquessin; ça com lla, en ficar-s’ho tot a la falda, s’ha hagut de (o volgut) eixarrancar, eixarrancar espectacularment — son entrecuix palès palès.

No sé si ho sabeu — que li dic, prou humil — mes als setanta i tot, trempar encara rai.
Setanta? Me’n portes pel cap baix quaranta.
Xifra important.
I tant. Parla’m de la feina
— fa, gratant-se despreocupadament els pèls del cony sota les estretetes calces blanques, alhora que moneja amb els petits instruments de fer-se encara més desitjable.

Començava a dir-li que potser s’erra, que no és pas que sigui espia professional, que ho faig d’afeccionat, diguem-ne per feblesa i per tendresa envers el món, i envers les persones enamorades, sobretot, i gairebé exclusivament, les qui festegen i carden il·lícitament, ço és, fora dels contractes matrimonials i d’altres encarcaraments imposats per les reaccionàries societats, integrades, sembla, per un gran nombre de ferotges animals especialment perversos, només dedicats a impedir els goigs naturals del proïsme. Maleïdes opressives i repressives forces del cretinisme ambient.

No sé pas si m’escolta gaire. Tot d’una, quelcom m’impel·leix a amorrar-me-li a l’entrecuix. A través les estretetes calces blanques, el seu cony sucós fa una divina flaire.

D’antuvi, s’hi troba bé, amb jo xarrupant-hi. Tot i els meus setanta, de sobte no em fa mal re; com qui diu, elàstic rai. Els mals vindran en acabat — ai, ai, endemàs d’ahirs insensats, prou m’hi conec.

Mormola i bleixa d’un cert plaer. Ara un sotragueig salvatge. És l’orgasme, prou que ho sé. I tot rodola. Els petits instruments de maquillatge, els pintallavis, els meus llapis… Greu daltabaix. Forta crisi. Sorollós terrabastall. Bromera sobreïxent. Rodolaria avall jo mateix i tot, si doncs no fos que se servar-me, molt precàriament, a un branc de barana. Ridícul.

A baix, als diferents llivells, tothom alertat. Amants, oficinistes, operaris.

Em va caldre davallar excusant-me profusament. Un vellet pregonament avergonyit, amb una taca cada cop més grossa al davant dels pantalonots. La riota de tothom. Rialles nervioses dels amants, múrries dels oficinistes, grolleres dels operaris. Ella, ningú no n’endevinava mai la presència. Més tard, quan la gent, qui suara descansadament i molt agraïda tant se’n reien, foren novament ocupats en llurs inútils empreses, potser, imperceptiblement, ella davallava, i suaument se n’anava també rere la seua taula de trista buròcrata.

~0~0~

El nostre llit un clot.
—El nostre llit — un clot. Un clot rectangular fet a cop d’urpa damunt la dura terra siena. Abans me’n record que prenent més o menys revolada, el podia saltar. El podia saltar, el llit, al començament, tant en la llargària com en l’amplària. Mes és certament cert que amb el pas dels anys l’hem degut anar eixamplant.
—I allargant.
—I enfondint, i enfondint.
—De tal faisó que ara no puc, ni en l’amplària, i menys, és clar, en la llargària, saltar-lo.
—A part que…
—A part que, fons com és, si hi queia, el mal que m’hi feia, vós.

~0~0~

[—La mort un detall.
—Tens nou anys, aviat seran les nou; et dius Aristarc, vas a escola.
—Esquivant un cagalló de gos, relliscaràs damunt un gargall i cauràs de la vorera a la carretera.
—Precisament ara que un autobús passava arran.
—Una de les rodes del qual t’esclafarà el cap al caire de la vorera.
—Les dones qui tornen de la plaça s’aturaran un moment, esfereïdes, i veient el teu cadàver tot espatllat, amb la bata d’escola tota plena de sang, i el teu cap esgarrifosament esclafat, s’exclamaran, qui amb molts d’escarafalls, qui molt recollida i gairebé silenciosa, Pobrissó pobrissó, o Fillet fillet.
—Tornaran cap a casa commocionades, les dones, encara passant per la darrera botiga, per cal flequer, per la fleca, i faran un comentari, alhora demanant el pa, Oh estic tota trastocada, pobre xiquet, tot fet malbé, esclafadet, el cap fet miques
—És clar que la mort és un detall.
—La mort — un detall. Sembla important perquè s’escau a la fi de la vida. Si s’escaigués a qualsevol altre moment passatger de la vida, fóra detall oblidadís, te n’oblidaries com si mai no hagués passat.
—Com quan de petit anaves a estudi, i et veies caminant reflectit efímerament damunt cap vidre d’aparador que, a més, dintre, mostrava miralls, i et deies, sense pensar-hi, de fet pensant en coses més interessants…
—Com ara en les cagades de gos que no has trepitjades.
—O en el fet que ets avui moro heroic, tornant victoriós de pelar milions de croats merdosos, i qui ara doncs reconeix, molt magnànim, els aplaudiments del seu harem.
—El seu harem, constituït per moltes (les més fermes) de les noietes qui van a escola, a l’estudi de monges on va ta cosineta, gairebé a la vora de la teua escola.
—O resulta que ara mateix, entre les cagades, t’has trobat un centimet, i has pensat immediatament en la rateta qui escombrava l’escaleta. Què en faràs? No gran cosa. L’estalviaràs i te n’aniràs trobant milers i llavors… Llavors sí que et compraràs… Et compraràs…
—O et capfica el panteix feixuc d’una vella grassa qui pujava les escales…
—No.
—T’havies vist en els miralls i automàticament havies dit, Aquest el conec… aquest el conec… vagament. I has continuat, i no hi penses mai més.
—O qualsevol altra petita anècdota que no se’t grava a la memòria, com ara mateix que has vists uns homes qui semblaven parlar de diners.
—Ah, tants d’homes inútils parlen de diners; de vegades més efusivament que no d’altres, però…
—Oi que ja no te’n recordes, de les cares que feien, i si n’hi havia un de més emprenyat que no els altres, o més agafatós, o obsequiós, apegalós?
—O més malparidet, més murri?
—Furtiu?
—Fatu?
—Doncs així mateix la mort, si no fos que s’escau quan s’escau, és clar.
—(…)
—“Aristarc Verdura, nou anys, va morir ahir d’un accident, trepitjat per un autobús mentre anava a estudi” — això deia si fa no fa el diari l’endemà.]

~0~0~

[vinclada damunt les petúnies]

Sempre arronsadet a les parets, xiquet molt patidoret, molt paradet, molt espantadet, geperudet, he tornat a passar vora el jardí de la veïna.
I quina sort, avui, vós!
D’esquena meu, ella era vinclada damunt les petúnies, i jo, entre els barrots de la tanca, ajupidet, li esguardava faldilles amunt.
Li he vist el cony? No ho sé. Qui n’ha vist mai cap? Estic tan desconcertat!

Jagut al fang, esdevenia fang, com qui diu invisible, per ningú calat.
Sóc fang, sóc fang — que em deia —. Brosseta a l’ull d’una formigueta qui, espiant-la cuixes amunt, es rabeja en buina d’elefant.

Tret que en un altre instant ella m’ha vist i se’n riu, i em diu, rient, que vaig tot brut, que ja puc tornar a casa a rentar’m.
Avergonyit me’n ric vergonyosament. Tan victoriós, i venturós, i amb la terra fos.
Car quan tinc vergonya sóc campió!

He corregut cap a casa; m’he torcat amb un drap de cuina que llençava en acabat a la roba bruta.
He presa llavors la caixeta de ferro dels meus tresors.

Tornant, si fa no fa net, he entrat al seu jardí.
M’ha somrigut; em sembla que es pensava que li portava cap encàrrec de part ma mare.

M’he distret amb el seu somriure de deessa imponent, i m’ha caiguda als peus la caixeta.
Ui quin mal.
La seua rialla llavors, si em feia trempar!
És la vergonyeta el meu opi? La vergonyeta prou em fa trempar.

Quan tot embarassat m’he ficat a la gatzoneta a plegar la caixeta, ella, davant meu, també s’hi ficava per a acunçar la terra al peu d’unes peònies. La seua faldilla li pujava a mitja cuixa.
Gosaré fotre-l’hi llambregadeta carranxa amunt? Oi que no porta calces?
En porta? No en porta? Quin embolic, quin mareig
.

Com si li oferia en secret tot el bé que tinc, humilment, tot tortet, arrupidet, davant seu he colgada molt superficialment la caixeta de ferro, entre tres o quatre tuies i criptomèries joves, o nanes, a un raconet altrament nu del seu jardí.
I amb allò ella se’n reia encara més fort.

Tot d’una m’ha escopinat a la cara, i he xarrupat, escorrent-me, el seu gargall.
Llavors ella ha cridat el gos i jo he fugit tot esverat.
He sentit que, encara rient, tancava la tanca darrere meu.

L’aigualideta lleterada m’anava rajant cuixes avall, sobreeixia els camals dels pantalonets, es regolfava en sengles tollets a cadascun dels revolts dels genolls.
Empegueïdet rai part defora, mes ben contentet part dedins.

Car m’imaginava (fora dubtes!) que sí, que allò, aquells llavis, aquells morrets glabres, partits per una pregona entalla, devia ésser, mentre es vinclava amoixant les petúnies, al capdavall el capdavallet… el capdavallet ragudet d’un conyàs triomfant.
I no pas cap plec de cuixa i natja, no.
Un cony, un cony!
Un cony de dona, misteri supernal! No pas cap conyet merdoset i sense història de neneta qui va pel carrer sense calcetes, no.
No! Un cony de veritat… que, sencer, vés a sàpiguer com cony deu semblar ni quina cara deu fer!

I llavors un rosec, Demà n’estaré tan segur, que li veia el cony?

Demà…
Demà continuaré cercant pertot arreu aqueix flairós bolet il·lusori que hom diu que les dones duen tan esotèricament amagadet al bell centre del món.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort (40)

—L’Aristarc Verdura amic meu? De cap manera, senyor inspector!
—Al contrari, senyor inspector, escolteu. Cert que ens coneixíem de lluny, diguem de fa sis o set anys. Ell era escombriaire, com jo encara ara. Després ell fou expulsat del gremi, massa boig, massa maltractar els contenidors, massa insultar i picar l’ullet i voler tocar, amb la vènia, el cul a les caramaseres.
—Doncs bé, cert. Érem, fa tots aqueixos anys, un boldronet d’escombriaires qui sortíem algunes nits. No res, senyor inspector. Fèiem unes copetes, visitàvem algunes senyoretes d’aquelles qui hom en diu fàcils i de millor mercat. Vós rai que em compreneu, cert, amb la vènia.
—Una vegada que érem quatre i ens anàvem a cruspir una coca de recapte, i era, sabeu, cert, una d’aquelles coques de recapte que duen una fava dintre. I així qui treu la fava, la penyora, oi, doncs ell ha de pagar la coca?
—Doncs bé, rai, això rai, tothom entesos. I la fava hi era, ca? I qui la trobés pagava, fa?
—Doncs, au, què. Que la fava no va aparèixer mai, senyor inspector! Algú entre els quatre se l’empassava. Per a no haver de pagar!
—Qüestió d’honor, diguérem, senyor inspector, cert. Punt d’honor, autoestima, amor propi. Amb la vènia, marcials. Altrament, ca, quin greu oprobi per al gremi, per a l’ínclita entitat!
—Ultratge a la bandera, o al drap brut on ens torcàvem els patògens i els morbífics elements, tant se val, car el que compta és la intenció, cert, no pas? El greuge comès, barement entaferrat, i el greuge admès, baronívolament encaixat. Baronívolament, mes no pas mai impunida. Car l’honor del gremi… Ja ho he dit.
—La qüestió, un de naltres el culpable, l’indigne de l’amistat i el respecte de la resta; calia doncs esporgar’l, i per això quina millor solució, cert, senyor inspector, que vigilar’ns mútuament, amb la vènia, vigilar’ns la merda, els tres altres presents a cada sessió de defecació de cascun dels membres.
—Tret que és clar, cert, els tres a casa de qui? Allò era, com se’n diu, cert, un problema d’intendència, d’estratègia, de tàctica, de què? De logística, exacte, gràcies, de logística molt castrense, amb la vènia, cert.
—Mes llavors, rai, això rai. Llavors vam trobar una altra solució: aniríem per parelles. Per dissort, o com se’n diu, per malastrugança, em va tocar de germà… De germà, amb la vènia, senyor inspector, de germà de merda, d’anar amb el Verdura.
—Me’l vaig endur a casa. No podíem pas anar a la seua miserable dispesa; tothom s’hi hauria pensat que érem, amb la vènia, senyor inspector, marietes, amb allò d’anar sempre al canfelip plegats. Sempre bessonets, com les parelles de policies, qui pertot han d’anar ben juntets, tret que, és clar, d’una manera, ells, els policies, altament baronívola, vull dir, viril, muscular, bovina, inspector, no fotem; qui fos gens eixerit no hi trobaria ni punta de comparació, amb els repulsius invertits degenerats, cert, no diguéssim bestieses, ca? Tothom qui no és un tarat prou ho sap, que els policies, la crema de la masculinitat. Cert, i tant. Doncs bé…
—Ara, a casa, podeu pensar, i tant, la dona rondinant, com una puta amb mala setmana, fa?
—Res, res, senyor inspector, cap neguit. Rondineig i mala llet de femella. Res que encontinent no haguessin arreglat quatre mastegots ben etzibats, cert, oi, és clar.
—I si amb quatre mastegots no n’hi ha prou, oi, senyor inspector? Em trec la corretja i, de part de sivella, tacó rai, ca? I tant! A tall d’heroic policia, en imitació molt respectuosa i no cal dir l’humil, senyor inspector. Els inferiors, cert, garrotada i a callar.
—Tu, prou històries. Les dones, muts i a la gàbia, o barrot. Prou històries, cert. O encara vindrien a plànyer’s. I de què? Prou que les dones sempre en perill que les violin, les forcin, les agredeixin. És natural, oi, cert. Per això es casen, vós, ca, perquè algú les defensi. Algú tan ben parit com jo… I molt més encara, vull dir, ben parit, com vós, cert, és clar, senyor inspector, ni cal dir.
—S’ha acabat i som-hi. I ella somicant, amb un ull de vellut, i dient, Perdó, perdó. I au, és clar. El Verdura i jo dormiríem i aniríem, amb la vènia, la vostra vènia, vull dir, senyor inspector, no pas la de la dona, la de la dona qui la vol, eh, hà! Ell i jo aniríem, dic, ell i jo, sempre a cagar ensems. Sempre, és a dir, tres o quatre o cinc o sis dies seguits. Els que calgués. I ella mentrestant a dormir amb la canalla. I a callar i a fer la feina. I au. Perfecte acunç, oi, cert.
—Doncs som-hi. Tant se val. Ara començaven les com se’n diu, les ordalies, les dificultats, les dures qüestions, les proves inquisitorials, gairebé, les tortures, amb la vènia, senyor inspector. Car calia tindre sempre si més no un ull obert. No fos cas que l’altre se t’escapés a cagar d’esquitllèbit. De nits, cert, vam ficar una campana al capdamunt de la porta. Així, si cap dels dos, eixia del dormitori enmig de la nit, i l’altre clapava, despert rai.
—I que calia ésser testimoni de la caguerada, del palter, dels estronts. Els estronts que calia destriar acuradament; la palterada així mateix, encara més difícil, degut a la seua diguem-ne liquiditat, oi, cert, la seua massa toveta textura de pastís. Pastís per ara i tant sense penyora, llas!
—Car hom cagava no pas directament a la tassa del canfelip; hom ho havia de fer damunt un diari estès. I llavors, un pic la feina feta, el company, amb el cagaire de testimoni — cert, és clar, oi, necessari, no fos cas que hi hagués qui, sense ulls d’altri presents, ho aprofités i trompés — el company, dic, el germà de merda, havia d’anar destriant, triant, furgant, amb els dits, veient si, entre, amb la vènia, la merda, no hi sortia al capdavall la santa penyora dels nostres somnis!
—Gens de sort. Ni ell ni, encara menys jo, és clar, cagar la fava, jamai, ni traces.
—I s’escolaren els dies, cert, i llavors, al capdavall, més o menys tothom ujat del procés fins a la coroneta, quelcom! Quelcom que em va fer comprendre que el Verdura era un malparit de marca. Un bútxara impropi de romandre entre naltres, amb la vènia, els civilitzats.
—Sabeu, senyor inspector… És clar, car prou ho sabeu tot, si no qui us hauria promogut a inspector de la ben meritíssima policia, cert. Sabeu, dic, que les penyores de les coques amb penyora són uns petits ninotets de porcellana de cops policroma i tot. Doncs bé, us ho voldreu creure? Els inversemblants cops de traïdor del criminal fementit Verdura!
—Una nit, mentre ell té el nas ficat a la caguerada que jo acabava de cagar, d’esquena meu, tot d’una fot un crit de boig.
Eureka, eureka! — que esgaripa. Eurekes que eixorivirien tot el veïnat —. La fava, la fava!
—Qui s’ho podia creure? La fava! Quin esglai, senyor inspector, cert. El cor, quin bot! I que em queia la cara de vergonya! Podia ésser cert que m’havia empassada la penyora sense adonar-me’n? Que el culpable al capdavall era jo?
—No! No podria pas viure amb el pes, amb l’avergonyiment, la insofrible ignomínia. No! M’hauria de suïcidar!
—Li vaig dir, esgarrifat, i prou escotiflat, a les últimes, Porta, capdecony, a veure! I ell que no volia. Ens barallàrem allí mateix. La dona i la canalla, amb tota la sorollada de la campana i el rebombori al canfelip, s’havien presentat i, altament astorats, ens veien lluitar damunt la merda. Galdós espectacle, ca, cert. Gens exemplar.
—Gens exemplar pel que fa a naltres, mers afeccionats; car què més voldríem que voler assemblar’ns, vull dir, atansar’ns mica a l’exemplaritat sempre proveïda, amb la vènia, per l’espectacle, altrament molt natural ans professional, d’un dels vostres quarters d’interrogacions, senyor inspector! La lluna en un cove, ca, cert.
—Tant se val, som-hi, i tant.
—Al capdavall, uf, li vaig poder arrabassar la penyora. El xaquiós, l’epicaricac, el malparit, senyor inspector! Car la famosa penyora, la seua transcendent troballa, era una figureta de plàstic que era palès que ell havia pispada no feia gaire entre les joguinetes de la canalla!
—De plàstic! Cap ninotet de porcellana típic! Cap fava com déu mana! I és que m’havia “plantada l’evidència”, a estil dels policies. No pas els policies com vós, i els del vostre molt eximi gremi, és clar, cert, no fotem, i tant! Gràcies. Vull dir, els policies corruptes de les terrorífiques, les nihilistes, pel·lícules estrangeres, és clar.
—I jo rebentant, us ho podeu imaginar, senyor inspector, amb la vènia, Mai més no me’n fiaré, de tu! (que li vaig dir). I ho diré a tothom. Trampós! Em cag en déu! Trampós de merda!
—El deixava amorrat a la merda, sapròfag entre patògens. La seua boca de pòlip dient qui sap les merdegades i la dona i la canalla llençant-li al cap atuells variats, no fos cas que gosés atansar-se’ls, safarosa cuca monstruosa. Pel que fa a mi mateix, senyorívol, cop de tovallola i som-hi. L’agafava com amb pinces per un dels peus, el menys ensangonat i emmerdat, i au, puntada al cul i fora, cert.
—De mantinent, encara bullint de ràbia, que me’n vaig al carrer, ullant amunt i avall, la costa quítia, cap a cals altres. A denunciar’l a l’altra parella. Enmig de la puta nit i tot, amb la vènia.
—Que ja no calia pas que cerquessin més merdes. Que el culpable havia d’ésser per força el Verdura. Amb aquell tripijoc abominable seu de voler’m encolomar una penyora clandestina, falsa, furtiva, hòrrida! Car amb ell entràvem al reialme ratat de bausia i escurçó! Calia deseixir-se’n sense arrest! Expulsar’l, exposar’l. Apedregar’l al costell. Penjar’l a la forca més alta, amb el seu cap en acabat podrint-se entre matacans, com als bons temps, oi, cert, amb la vènia, senyor inspector.
—No vam parlar-hi mai més, amb aquell insolent, aquell oprobiós cabrit, aquell indigne del gremi! Als pocs dies, denunciat per tothom, hom l’expulsava de la feina, cert, com us deia, senyor inspector. Que es podrís! Això si no ens conxorxàvem, estil màfia, o, encara més dignament, és clar, estil policia, i molt honorablement no l’assassinàvem en conjurat escamot i molt d’estranquis. I colgat qui sap on. Segurament amb un bloc de ciment pres als peus enmig de cap estany perdut o llac de muntanya o fora mar i tot.
—Enllestiré, perdó, cert, i tant.
—Doncs… I així els mesos que s’escolaren, senyor inspector. I tant. Cert. I llavors, mercès a la meua immensa honestedat, a la meua immarcescible amabilitat, a la meua indesmanegable humilitat, fui promogut a escombriaire de barris rics. Ah, els rics, quina benedicció dels déus, senyor inspector, cert, que no, i tant! On fórem, escombriaires i policies, amb el meu més humil respecte, és clar, cert, senyor inspector. On fórem, sense els rics? L’única raó de la nostra existència. Vostès protegint-los dels sempre exigents miserables merdosos indigents, nosaltres arramassant la infecciosa brossa ambient. A fi que el sacrosant sistema procedeixi en el seu progressiu camí envers l’utòpic paradís. Cert, oi, i tant.
—Doncs ara us ho dic, el nus de l’intricadíssim cas que sou a frec de molt gloriosament desvelar. Abans-d’ahir, l’accident que investigueu, amb la mort de l’Aristarc Verdura.
—S’escau que em ficava a una de les cases de ric. I a baix, al primer pis, què hi faig sempre sinó recobrar valuoses escombraries? La meua molt necessària feina. I, com sabeu, tots en vivim, ca, senyor inspector, en més alta mesura el vostre incomparabilíssim gremi, en més humil mesura el meu dels modests, mes molt més honests, escombriaires. Tot el que llencen els rics, altament aprofitable. Cert.
—I tant, doncs allí sóc. Recollint les valuosíssimes escombraries. En aquell ambient paradisíac. Els placèvols gets d’aigua, els plaïbles brolladors, que feien ballar dins l’ampla piscina les lleugeres estàtues tan acolorides, vivament policromes, les àmfores sobreïxents de flors de fines flaires, les barquetes abandonades pels delicadíssims infantons…
—I de sobte… De sobte, horror, vós. Amb la vènia, una ombra traïdora, enigmàtica, assassina. Quin altre esglai! Aquest maleït brètol em matarà a desgrats. Esborronat, rac de glaç. Fins que no em surt l’esgaldiny.
Què hi fots, aquí?
—Car cert, i tant, oi, era ell. Ell, el maligne Verdura, segurament infiltrat d’amagatotis, havent entrat qui sap com, d’estranquis, qui sap amb quins podrits mitjans de professional del crim més avorrible; i a què? A robar-hi les tan preuades escombraries! Cert, quin dubte?
—I sabeu quin paper fa? Mentre, amb l’ai al cor i un cor que cuida esclatar’m, li retrec el seu delictuós atreviment? Sabeu què, senyor inspector, amb la vènia.
—Doncs ell qui fot de savi. Es fot de savi. Un paperot de savi, de viu, de molt merdós intel·lectual. Arrogant com rata de claveguera. I que es trau una targeta de la butxaca de l’americana. Gens polit, tot i que no la vull, me la dóna, me l’entafora, me l’entaferra al pit. I la targeta què hi diu. Quelcom com ara “A.V. Investigador”. O, pitjor, collons, amb la vènia, esmeu’s-e quina bestiesa, ull privat, “A.V. ull privat”, com a les males pel·lícules dels ignorants subversius forasters.
—I llavors parla. Se m’adreça com si mai no ens hem conegut, com si mai no ens hem escodrinyades les caguerades. I em mostra un bitllet gros, del qual, estripant-lo, me n’emboteix, a la butxaca de la camisa, un dels dos bocins. Em vol corrompre, com se’n diu, comprar, xantatgejar, com hom fa correntment amb la policia. Ui, la policia de les pel·lícules estrangeres, tan dolentes, és clar, no fotem, cert, i tant. Gràcies per la vostra equanimitat, la vostra generositat incommensurable, i tant, cert, senyor inspector.
—I em diu, referint-se d’antuvi al segon bocí del bitllet gros, Això per a tu, si escateixes a qui pertanyen aqueixes ampolles de cerveses japoneses. Veus? N’hi ha nou, nombre emblemàtic. Tret que vuit són de vidre transparent, i només una de vidre verd. I no porten cap etiqueta. Només el tap duu la mateixa inscripció en japonès molt críptic. Em trob enmig d’una investigació molt important, cabdal, d’interès planetari. Si esbrines, en la teua capacitat de menyspreable escombriaire vergonyosament venut als rics, on ningú no sospitarà de tu, qui és que es beu aqueixes cerveses, quin contuberni de verinosos espies diguem-ne ultramuntans, per no dir’n ultra-estratosfèrics, tant se val, fet i fet, misteri ubic d’on no hi entendries molla, massa lluny de les teues minses capacitats cranials; i esbrines, dic, oimés, on t’enduries llavors, d’afegitonet, una prima força profitosa, què hi diu al tap, m’ajudes un pèl de no res a resoldre al capdavall un afer internacional de conseqüències fonamentals per a la supervivència de l’univers. Ull viu, no la caguis! Et tinc agullat!
—I, presumit de merda, tifa dels collons, amb la vènia, senyor inspector, amb allò gira cua i fot el camp.
—Em quedava amb un pam de nas. I, vós direu, cert, llavors, amb la vènia, és clar, cert, em venia l’odi! Quines ganes de matar’l! Vaig agafar una de les ampolles, la verda, em sembla, i vaig sortir rere seu. Li volia asclar el crani! Desgraciat (que li vaig dir), mai no treballaré per a tu! Ja he remenada prou merda de la teua. I si mai et torn a trobar a prop, et mataré si puc!
—Em va llambregar d’una manera estranya, a tall de com se’n diu, d’esfinx; millor, d’esfínter, els seus ulls com dos turgents esfínters culans. Un llambrec nipó, oriental, tornem-hi, enigmàtic. Un llambrec tot plegat que feia basarda, despietat, cruel, privat enterament dels dignes sentiments comuns als escombriaires, i no cal dir els policies, senyor inspector; un llambrec de molt empedreït delinqüent, oi, cert, i tant.
—Ho hauria anunciat, profètic, als quatre vents huracanats — si hi hagués pensat, pobre de mi.
Tremoléssim a lloure, eminents ciutadans del barri excels! Car l’amenaça del malèfic s’atansa apocalíptica. Car guaiteu-lo com guaita! Amb odiós esguard de maligne. De maligne típic, horrorós, com en diuen, molt sui generis, d’immanent avolesa; amb la vènia, de gendarme, de veí molt perillós, fiscalitzant, infernal.
—I llavors, llavors…
—Ronc, cassàndric, carrincló, amb veu molt ruca, com se’n diu, d’ultratomba, fa, Xst, que qui em vol d’enemic, ja ha begut oli. D’aqueixa qui en surt viu? Nidéu.
—Només va sentenciar això. I se n’anà fent la puta roda, bellugant molt, amb la vènia, el cul.
—Haguéreu vist que repugnant! L’hauríeu… Un home amb la vostra majúscula autoritat, senyor inspector, cert! L’hauríeu pelat allí mateix. Amb tota la raó, amb tota la raó del món. Púrria d’aqueixa, element nefand, cuca morbífica, ecs!
—I jo, ambtant, direu? Doncs jo, pobrissó, impotent; impotent rai, eixalat. Car era enmig del carrer, i amb l’ampolla oimés verda i selecta, de col·lecció, no el podia pas agredir. No. A part de fer malbé aquell colt, preat, objecte de secular, excels, heretatge, hauria… Hauria perduda la consideració i el bon nom entre els rics. Amb aquella eixelebradeta acció, hom m’hauria rebaixat als barris dels infectes indigents, o pitjor, acomiadat i tot. Així que vaig callar i no vaig dir res. Ara, la processó prou anava per dintre, cert, senyor inspector, i tant, i la meua ànima altament irritada, prou guaitant, i tant, heroicament, com vós mateix no hauríeu fet, amb la vènia, meravellós com us pertoca, guaitant, de la barana del meu cos impertèrrit estant, la farsa grotesca, bestial, d’aquell xaró monument, aquell contemptible pas, d’empastifat ninot dut a irrisòria crucifixió.
—Aquella increïble ficció de repel·lent gargot, dic, es perdé per la cruïlla, i em pensava que no el veuria mai més. El seu ofenós bluf buidat públicament per la meua molt asserenada comunicació a l’aplec del gremi, havent ell doncs, un pic exposat, rectament denunciat, i conseqüentment molt vergonyosament estigmatitzat, desaparegut de la nostra urbs — ara, sense ell, bon tros més neta, mes…
—Mes no, car aquest matí, us ho voleu creure? El crim perfecte. Es pensa, en el seu odi impensablement orb, que comet el crim perfecte. Datpelcul (amb la vènia)!
—Sóc a mig buidar un cossi al camió de les escombraries, i això mentre els queixals de la boca compressora del camió no van escruixidorament queixalant les deixalles, quan què em surt de l’ou de mona podrit d’aquell cossi particularment feixuc?
—No ho diríeu mai, senyor inspector! Impensable, cert!
—És el cos del Verdura! El Verdura qui se’n riu, com se’n diu, estentori, estrident, com un ogre, un cafre d’allò més ofensiu!
—I abans els queixals de la màquina trituradora no el facin bocins, encara té temps de dir-m’ho tot, la resolució del vostre vastament laberíntic cas, amb la vènia, senyor inspector, cert, i tant.
—Diu, Sóc molt estrenu kamikaze vingut a revenjar’m! Ahir em vaig trobar un cinyell explosiu per a suïcides terroristes. Posant-me’l i amagant-me a un dels cossis que sé que buidaràs, quan els queixals del camió se’m mengin, l’esclat que fotré se t’endurà als orcs més corrosius, merdós de merda! Merdós de merda que m’has fotut la vida un martiri!
—Tret que devia ésser un cinyell mortífer bord. Car ni llufa, vós. I per això els autèntics bons kamikazes se’n desempallegaven, ca, senyor inspector? Lògic. Car esclat, cap. I ell fent xixines, ecs, milers de bocinets tots aixafats. Ossos, nervis, freixures, tendons, en volguéssiu, esbarriats arreu. Barbàric, atroç.
—Cert nogensmenys que per què la immensíssima glòria del kamikaze?
—Per què aquell desig d’intrepiditat harakirienca?
—Per què, si havent-hi deixat al cossi només el cinyell sull, potser al capdavall hauria esclatat, i ell ambtant indemne, com se’n diu, incòlume, sa i estalviet, el carallot, l’imbècil, el sapastrot, i, sobre, guaitant-s’ho tot tan divertit de si fa no fa lluny.
—No fa, senyor inspector, a tall de bon estrateg policial? Hom planta la bomba i alleva a qui calgui la culpabilitat de la proesa, oi, oi?
—Cert. Vull dir, com la roïna, la xereca, policia a les pel·lícules estrangeres, llençar la pedra (o la bombeta) i amagar d’on ve, i fer-ho pagar a altri qui hom vol denigrar, com se’n diu, anorrear?
—Quines esdevinences!
—Sí ves. Què en penseu? Però ell, ca, viu, no gaire. Cert. Com demostrava l’intent de plantar’m la figureta de plàstic de la canalla com si fos la cèlebre penyora de la coca de recapte. No, ja ho veieu, i tant. D’on no n’hi ha, com voleu que en ragi, oi, i és clar, amb la vènia, senyor inspector.
—Gràcies, gràcies. No, res més. Un plaer incommensurabilíssim, com se’n diu, gros. Gros, un plaer gros.
—Cert, i tant, hom ho fa tan bé com pot. Cossi amunt, cossi avall. I, com vós dieu tan encertadament, tots els casos fossin tan fàcils!
—Siau, siau; content d’haver contribuït, amb tota humilitat. Cert. Meravellós. A manar, a manar, això rai, i tant.

~0~0~

A l’opuscle…

i al Cul a l’Ull




[també a l’opuscle, si us plau]

Aristarc Verdura, mort (39)

La pena de perdre’l em duia de corcoll. I nogensmenys què és la vida d’un home? Un puntet esborrat. Una brosseta de cendra que es desfà amb un buf. Ni vu ni connu. I au, passem.

Cert que, encar més que no dir, escriure — estúpidament voler dur el dit a perennitat, dins l’efímer espai d’un no re que ivaçosament es fon — equival a amuntegar rucades — al començament, quan hom inventà l’escriure, ho féu, molt enraonadament, per raons de comptabilitat, per raons si fa no fot equitatives, això teu, això meu, això et dec, això em deus, i au.

Mes aitantost com l’inventaven, llas, prou zelosament que se n’apropiaven els fanàtics, els devots, els autoritaris, els il·lusos, els criminals, boigs, jutges, albardans, cavernícoles, botiflers, i prou que començaren d’escriure-hi (als rars escrits) bestieses, bertranades, tabernaclades, tavernaris ans casernaris dictats, ço és, ucasos, lleis, morals — pilots asfixiants de llords congrenys inhumans, destructors absoluts de tota humana o animal dignitat. I llavors encar no en tenien prou, i es treien del forat del cul els llibres més repugnants, els més plens de barbaritats, de ximpleries impensables altre que a través d’enteniments podrits, totalment degenerats.

—Per exemple, la bíblia dels cretins, no hi ha mot que no hi sigui brutícia molt repulsiva. I allò dels moros, vós — i allò dels jueus, allò dels hindús, dels qualssevol… tots plegats… rucades, buidarades, bretolades, i a quina estratosfèrica magnitud! Ecs ecs ecs ecs ecs!

No hi ha cap llibre ni diari que no sigui rucada rere rucada, cap llibre ni un — els de les rucades factuals i els de les rucades de ficció (de ficció i rucada — prou és tautologia!) – i els pitjors encar els d’història, amb hac majúscula, les rucades majúscules que traginen! — esbufeguem-ne, enfeixuguits, afetgegats, tragitosos!

Què en fèiem, amb tots aqueixos dogmes de bugiot sense cervell, d’aquesta molt botxinejada gàbia claferta de caòtiques formigues? Formigues? — gargots, absurds gargots! — we are talking doodles — and inside the nonsensical doodles, intuited, the wars canons pistols kisses hells marvels, and any of an infinite number of such shitty faulty architectonics — all helter-skelter — anarchically seething inside those preaching whoring gung-ho asswipes — the comic books — indesxifrables llimbs resupinats — ergòdica barrija-barreja — on hi havia el barreig hi ha el desbarreig — i què fóra el desbarreig sinó l’altre barreig? L’altre? El previ? L’ulterior? Does it matter? De què serviria escatir-ho? Maldecap afegit! Paradís per a desvagats al·lucinats.

Qui entre els penques qui penquen i no penquen en traurà mai l’entrellat? Qui l’en tragués, què en fotia? És l’entrellat una corda on et penges? No pas on et penges per a fotre el tarzanet del cul estret. Anant per febles frèvoles lianes d’enlloc a enlloc. No. On t’hi penges. On t’hi penges, pel puta coll. I en paus.

Res a plorar. Nombre excedent. Ninotet del vulgar qui un buf esborra. Au. Fantàstic protoplast, pleonasme, asmàtic barruf. Mefític tuf, fum. Qualque sigil·lació amb prou feines perceptible, enzim larvat qui feia malbé la ideal harmonia, agent catalític desaparegut en la reacció, inestable escalaborn de gargoteig desvagat, negligible sugil·lació, moaré de descurança, o petit esperó tipogràfic, o taqueta d’impremta, tant se val, tost corregit. O ni això — bordó. Espuri esqueix sense eixida, efímer sketch.

(…)

N’Arístides Vèrtoles, un dels altres selectes molt savis físics destacats al projecte, adreçà devers la meua corrent (un pèl melangiosa, prou lúcida) intervenció unes objeccions del tot cognoscents ans pertinents ans rigoroses (segons ell, capdecony).

Notava tot plegat, tu, n’Ambròs Vísceres, per reveixinades verbes d’erts pergamins a llurs vorticitats sifonòfores t’ofegues; eu, en canvi, moderadament vitalista, esmenaria amb la noció ontològica que l’actitud correcta a adoptar, quant a la defensa del cos obtingut per les circumstàncies de l’evolució natural, i doncs totalment aleatòria dels ions, no hauria de poder ésser simplement metafòrica, ans així mateix factual, si doncs no volgués hom córrer el risc de veure’s malmès fins a límits on es fes llavors indispensable la destrucció del cos (el canemàs físic, tangible) que mantenia la seua (la d’hom), com la nostra, il·lusió d’ésser.

La capacitat implícita de suïcidi aitant col·lectiu com individual, a escollir a qualsevol instant i en un instant (“en segment residual de fracció de segon”) (sense altra consideració inútil doncs), esdevenia així molt acceptable condició sinequànon que es col·lapsava (en imbricació introtelescopada) en la conseqüent eliminació del problema relacionat al pensament inicial (i erroni) de l’impacte de la idea (proterviosa, vanagloriosa, llas, i alhora molt carrinclona ans cosona i ridícula) que som altre que el que ens decebem a creure (buidament) que no som.

Car, més enllà del filòsof analític, el físic atomístic (va dir) relativitza (per obligació indefugible del fet ullferidor) la violació de les lleis quan, de sobte i sense ni com ve ni com va, es troba que de fet intervenen constantment en l’equació vital els esperits de mantes quòndam partícules, d’anys i panys perides doncs, volaires abans per òlims verals, i de qui les oblidades (d’eons foses) ales etèries tanmateix encar coven, pels espais entrelligats, llevats de dubtoses desagafades entitats

(…)

D’on oimés resplendentment es destriava la nua controvèrsia, entre els millors físics del món, allí, al refugi secret i subreptíciament enfonsat entre grutes grotescament contemporànies al capdamunt (o capdavall, qui sap) del Cadí nivós, reunits, per a saber en fi si fos mai possible d’aprendre’n a captar’n cap (d’aquells volàtils ens suara gratuïtament duts a col·lació).

I ara potser no diré re més, altre que en acabat d’una feixuga pausa on la innegable vàlua del caos — tractat de demiürg, a través dels màgics delits del qual (arreu dels espais), fantasmagories rai — fou molt vantada en hipotiposis d’esmoladíssim enginy per part de gairebé cadascun dels físics eminentíssims (la perla filosòfico-físico-química congriada — o belleu just aplegada — molt compactament d’un furtiu univers no pas gens vulgar — al contrari, per al vulgar sense imaginació i ensinistrat marcialment en esperits de ramat de moltons molt pecs i molt sanguinàriament datspelcul, un univers, doncs, del tot impensable, perdut per llimbs d’inabastabilitat absoluta), vàrem sentir, misteriosament enjòlit ans dient embolics inintel·ligibles però molt ressonants, les veus de n’Aristarc Verdura, l’imperit voluntari, qui no feia gaire — ep! — tots (o gairebé) havíem vist esvair’s en aitantost fosos guspireigs.

Que què en garbellàvem al capdavall de les veus aristarques o verduroses? Doncs potser ací que no ens empentéssim gaire; millor s’esqueia — oi? — d’anar-hi a pams.

Adés els perfectes físics filòsofs testimonis molt fidedignes fórem en gruix que (ell, l’esperançat no-ningú qui es prestà a l’experiment) se’ns havia fos en re — en els ions que d’eons ençà l’havien constituït com, d’ens, n’havien constituïts, llas, aitants d’altres — inclosos els físics mateixos — i els llimacs, i els filòsofs — i els gripaus, els monstres, els dracs — i munts i munts d’altres cossos formats segons els mòduls, llavors afaiçonats al tast de qui o què els empraria, i finalment decorats amb l’afegit de les amenitats avinents — car així volia la natura (o així és com volen els encar indetectats naturals) els fills, els deixebles, i els súbdits i robots — i qui diu robots, diu puputs, cucuts, cutibuts; i diu quimeres, insectes, microbis, safirs; o Solells, llunes, pèls de cony; sàtirs, faunes; faunes de budells, cuquets de forat de cul; i metges, capellans, voluntaris, víctimes, plebs plebs plebs; mantes, mantíssimes, guises de carns de canó (de raigs esclatants de desintegració total) — i que en acabat (l’Aristarc adés desaparegut) efectués doncs aital reversió, bo i xauta-se’n estranyament dels trops inescapolibles de la mort — absoluta per esdeveniment de trossejament subatòmic abís avall de l’única veritat, ço és, el no re ubic — allò… Allò…

Allò emblava lògicament tota altra singularitat còsmica del triomf justament d’ésser aitan singular. El tot (concebut per les ments pus preclares com a aital) ara a parir parteres, vós!

Quina condició d’inhumanitat l’exclou, aristarcós verdurenc, de la continuïtat mitjana — o belleu en diem, millor, adotzenada — engendrada pel tot natural en cada cosa feta de quelcom?

Ens manquen mots, ens manquen universos, ens manquen suavitzants arguments per a embrocar aqueixa discontinuïtat, aqueixa ascla de llargària infinitesimal, si voleu, que fóra tanmateix passada per alt per tot altre investigador i professor qui no conegués el subjecte i l’hagués vist fondre’s (amb ull d’extremadament exacta màquina) en un zero sobtat — cap puta subpartícula detectada, vós! I que no en romangués doncs cap xerri ni hipòstasi, ni morca ni tartrà ni sevruga, nosaltres, qui cap prejudici no servem contra — ni cap biaix no servem a favor — de les existents paradoxes, ja no diem geomètriques, ans de percepció sensorial, allò… allò, tanmateix, tot plegat, verament, pràcticament ens estavellava als mèdols virtuals de la impenetrabilitat.

Reflectits a les pròpies membranes cerebrals, els nostres espills al si-mateix una mortalla de foscor, com si som agredits pels sòlids nictitants d’unes opaques cataractes, ens retornen infinita buidor per tota imatge. I no dubtem solament del tot on ens crèiem bonament xauxinar, dubtem així mateix que hi som — ni que som doncs enlloc, ni existents altre que en un acolorit paper encontinent fet cendra, i que en aquest instant vola sens quest encar endut pels focs darrers d’un univers qui crema sense remei.

No pas que volguéssim naturalment parar boigs. Ara, en cercàvem debades el cadàver — doncs zero, vós, zero. L’havíem vist tots plegats fondre’s en escruix — en un tres i no res no en romania com qui diu pessic. Cada científic oblidava la seua vana trivial nugaç dignitat — en aquell instant de pes cascú esdevenia allò més convenient a l’essencial recerca — qui talp puçós, qui fòtil bigarrat, qui oïdor del brum més prim, qui llençaire de tota mena d’ió que esbocinés encar la subpartícula més invisible — llença i llença, pobre home, com qui llença anyocs d’apegalosa merda, i sense manies — tota mena de brutal dissector contra aquell forat de no re on l’infame impostor, el massa inventor Aristarc, no havia maleïdament ragut suara.

Llença-hi, llença-hi, ataca, bell insult! — follament encoratjàvem els qui restàvem sense idees. Sempre quelcom s’hi envesca! O belleu només recordàvem, entre les raonables recomanacions clàssiques, aquella particular — “audacter calumniare” — sempre en roman enganxat quelcom o altre — “semper aliquid haere”.

No pas que reeixíssim aitampoc gens a recollir’n, perfectes físics filòsofs i tot qui érem nogensmenys, mica de vera essència. Com si fos fantasma inexistent altre que al nostre magí enverinat.

(…)

Ensuméssim.

—Re!

Fracàs de les llaunes en acunçat reguitzell. Desig traucat per la bala de l’anorreament. Hi hagués el que hi hagués, tot n’havia fugit. Galivances — les llaunetes contingents que continguessin continguts — sisvol naquis — del seu contenidor corpori — o en necessàries ampolles d’aromes (del Mont Serrat? d’estomacal Bonet?) on es concentrés inherent i per vies qui-sap-lo místiques (ço és, fal·lacioses) la seua essencial essència, o si més no intimitat més material.

Ens empatollàvem àdhuc per vies de metafísic — allò, aquell davallar a la imbecil·litat més baixa, ja era desesperació molt viltenible. Fins al punt que començàvem, així ahontadament ni ignominiosament corromputs, de llençar’ns els aparells del laboratori al cap.

Calia tornar de mantinent a llera. Hom tragué a guitzes els il·lògics qui havien gosat invocar forces acientífiques, forces d’ignorant religiós qui per comptes de cervell serva al crani un cagalló recargolat, de deletèries radiacions.

El seny pausat s’imposava novament — moltes de raons pujaven lentament per viaranys laterals — experiments rai, confrontacions més amicals, últims riscs que l’ontologia de la immaterialitat escorcollaven ans escandallaven amb cercapous comprensius rere les sotslatents aparences. Temes empírics s’esqueien de caure’ns a relliscades concomitants. Tot nou afegit s’embranca en suposicions múltiples. Refuséssim d’antuvi tot recent terme impropi d’identificació — car collons altrament caiem, com dic, en tautologia — hi ha pler de nous conceptes massa vells — ço és, el mateix antic atzucac hom l’anomena ara amb un nom nou que naturalment aitampoc no durà enlloc. No la caguéssim, car gatades, gasafetons, datpelculades, carallades, científics de la nostra impossible jerarquia, quin pecat!

Els experts experimentadors, la polifònicament ressonant situació bo i trobant-la doncs irracional, amb aitantes de gènesis mentals simultànies, amb cada agut observador de les tendències de la humanitat sabedor doncs de ple que eren gairebé totes (incloses massa sovint les nostres) pregonament tenyides de decepció o impostura per causa de la incapacitat natural de les nàquisses masses cerebrals on hom — la brètola evolució personificada — ens proveïa, resolguérem, enmig del tumult, de condemnar la llorda màquina d’opressió que ens raïa barement al crani, i dedicar’ns per comptes a un descans compulsori, no fos cas que la temptació, a manca de prou quiescència, ens prengués d’argüir qualsque darreres conclusions que al capdavall només foren encar flagrantment errònies. Per això ens reduíem, obstinats a eludir impropícies maleses, a un silenci irrefragable.

(…)

Així, a hores altes doncs on s’acabava el simposi, cap de nosaltres — els cervells més sublims dels universos concatenats, i com qui diu, afegim-hi — per què no? — els marginals, i els inconquerits, i els encar escapolits a lloure — no en tocàvem gaires. I doncs, abans de caure, per excés de donar-hi voltes, en escruix d’escreix ujats, de capitombar bertrol avall enxampats per la fal·làcia (científicament letal!) de creure que el total anorreament de l’ésser després de la mort pogués mai desviar’s, per cap impossible cop de daus de la realitat, per qualque escletxa tangencial, cap a dimensions desconegudes, d’on podria encar filtrar’s per qualque espurna de molt rar contacte intradimensional — vejats falòrnies, vós! — cap a cap visió diguem-ne tangible, i en conseqüència, al capdavall, ja massa escalfats de part del forn de les idees — no n’eixien ja sinó de lletges i boterudes — només en desenfornàvem de tot cremades! — encar llavors confensar’ns covardament escèptics, dient, infames, desconfits, que, sí ves! Que no n’estàvem gens segurs, que el membre relliscós ans espectral de nom Aristarc Verdura, hagués de fet mai existit — altre potser que en qualque somieig o efímera fantasia — escrivíem sols que…

Les seues aparicions espontànies no podien ésser al capdavall sinó reverberacions conceptuals emergides independentment a cascun dels nostres magins, excitats — de moment idiopàticament — per qualque doncs críptic efluvi al laboratori, el qual, bo i causant, per vies del sensori, i explicat — falsament! — per l’enteniment, impressions al magí, ens feia veure, a cascun dels presents, una aparició — per força al·lucinatòria — diferent.

Ço és, no era pas que n’Aristarc Verdura s’hagués mort i en acabat fictament aparegut trenta-nou vegades, ans solament una — la mateixa cada vegada semblant diferent a cascun dels trenta-nou eminentíssims caps.

(…)

Col·lectàrem correctíssims, uns i altres, a frec d’acomiadar’ns, mentre ens abrigàvem, els millors sinònims en declara’ns, congratulatoris, l’èxit — més, el reeiximent — millor, el triomf — òptimament, l’apoteosi — de la nostra molt erudita resolució. Només a físics de la nostra categoria, nissaga de campions celestials, els és oferta mai l’avinentesa, i amb estil meravellosament estètic, amb verb florit i insensat, d’excel·lir en la dialèctica de les obvietats, incapaços que som de formular assercions que no testifiquin sinó de la impotència de la fenomenologia. Convergíem a redubtables cruïlles sotslatents.

Llas, nogensmenys! Car encar — per quines rares rampes il·ludits? — alguns, els pitjors, reumàtics, artrítics — pujaven i davallaven esglaons, estintolant-se en tríades precàries — esguerrats, repenjant-se a baranes i tirsos, remant com amb trirrems — per imponderables perills d’escales i escates relliscoses assetjats — cap als rebosts de sostremorts catacumbals — se’ns afanyaven. A escorcollar-hi, doncs, entre les millors teques del món — no fos cas que entre llaunes i ampolletes no hi trobessin (romancers!) encar, com dic, vejats xiripa, la individualitat de l’individu fos.

Culminació de l’epanadiplosi, d’altres — els expulsats d’adés — ara encar pus repel·lits, emfàtics, doncs, els avisàvem que per aquell camí, definitiu, l’exili!

Deien ells, eximis científics a la percaça de l’ontològic brou o atapeïdíssim bessó engendrador de gènesi de genuí origen, persistim fins a la darrera imprecant incorpòria cel·la sinàptica neuronal inviolable. Mentre tota altra humana escombraria llagueix (triga!) a etern remolc i no val doncs ni a parlar’n — vosaltres, físics adés prou vàlids, ara (per malaurada comoditat) en vergonyosa dedició, no pas menys en acabat llanguireu fora, ergotitzant com delirants camàlics, car amb quin vigorós impacte no dissentim d’aqueix environament que no transpira sinó conceptes opressius; rigorosament marcats pels trops de la vel·leïtosa finitud, oblideu, per atrició dels engalavernats engranatges als coixinets cranials, les hipòstasis — les altres hipòstasis, companys! — a canvi, us doneu a les galtetes estimets ardents de molt alleujat comiat, perquè amb brèvols estirabots de pipioli us penseu haver estalviada tota dificultat, mes al fur intern la juguesca esdevé demoníaca — us rosega el suposable senderi la consciència que heu traïda la sacrosanta ciència. Ans de repensar els trops sensorials per tal de tornar-hi — eternament tornar-hi — fins a la vera solució d’allò vist de forma quasi palpable, físics innocus massa antics, decidus, decandits, qui us estrafeu d’actiu, us empesqueu una altra falòrnia, com qui diu, xuteu la bola de l’insoluble devers els de més avall. Mes qui hi ha més avall sinó nosaltres, l’avantguarda adés irònicament a guitzes expatriada?

Emmerda la cara d’algú que sempre poc o molt se n’hi empastifa, tornàvem a pensar els escassos qui escarsers, repenjats als bastons, encar els fèiem mica cas. Jo mateix anava a engegar qualque vaitot oblic, mes la inèrcia o la vessa m’ho qüestiona, per què, carallot? — a què treu a cap? sigues enraonat, ca? més et val afluixar — saps què? desfila, tu, i aital dia fotrà un any.

Maleït, no em vaig poder servar la llengua — en acabat que el fonguéssim en fracassat experiment, la darrera vegada on vaig veure el romanent llefiscós del cos de n’Aristarc Verdura, fou quan pitgí el piu i, diguem-ne, allò d’ell, i el seu taüt de pi, foren cremats. La dona del crematori volia fer-ho tot ella, cremar, amargar’s, torcar’s les fictes llàgrimes, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé, però jo coneixia prou les lleis de l’assemblea per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. N’Aristarc era mon germà bessó — li deia — érem com els piïs (els pihis), ocells d’una sola ala cascú i qui han de volar doncs ensems, ell amb la seua única ala, l’esquerra, jo amb la meua sola, la dreta. La dreta, car com ens tornem vells, hi posem seny, ço és, esdevenim de l’ala dreta — ell més jove doncs, i imperit, encar servava virtualment residus d’ala esquerra.

Mes tots sabien — magníficament ensinistrats en les disciplines científiques més variades — que el despit em feia al·lucinar. Cacofònics, estossegosos, se me’n fotien pler.

Continuí — tret que qui m’escoltava? — n’Aristarc Verdura, vell conegut, pogué assumir tots els rols, àdhuc els més perillosos ans sotmesos, car prou havia sempre a l’abast el remei d’una eixida d’escapament infal·lible — la mort.

Panegiritzava el seu sacrifici. Com s’havia ofert, adorable, sense condicions.

Sàpigues, Arístides, vull dir, n’Ambròs, que, a còpia de dibuixar interrogants — car què són les orelles dibuixades altre que interrogants? — m’he demanades feixugues ans ponderoses qüestions a pler — i sobretot les qüestions de l’enigma vital — per això que, ara que a sobre qualque crisi o altra em rosegava els nítols, m’oferís a la ciència i doncs al vostre experiment per a cercar i trobar l’ió molt esmunyedís de l’essència — de l’essència o de whatever the fuck it is you are after.

(…)

Mes em tombava, i on eren tots? Em trobava naufragat, com vestigial barnilla de costellam de desguarnible cua.

Nit closa, sense lluna. Pudoretes de repugnants essències (colònies, perfums).

Ep, i la llemosina dels assassins, blanca, que s’atansa… Sé que s’atansa, tot i que no fa gens de soroll, i que avença a les fosques, amb tots els llums de fora i dins apagats… N’albirava la vaga silueta al cantó dret del desmunt…

Per això m’adós tot tort a la vora costeruda de la carretera, confonent-m’hi com si hi sóc matoll o pedrota… Passa de llarg el llarg vehicle i, dins, les siluetes dels gàngsters es retallen contra la claror de la vila llunyana; van tots tot armats amb (semi?)automàtiques curtes i llargues, i esguarden cap a tots cantons d’ençà de cada finestra…

Se t’entortolliga, voluble, una serp… i tremoles com branquilló al vent…

Quan els assassins són lluny, llenç un esgarip com un espetec i em trac d’una estrebada la serp… i em fot a córrer, ranc i a peu clop i tot, cap a la vila…

Hi faig cap esbufegat… Em confonc amb els qui esperen la processó… Hi ha tot de mares i filles— les més petitones sense calcetes — llurs delicats conyets m’omplen d’humana escalfor… Els pits de certes mares qui s’afetgeguen als esglaons on sóc per a veure-hi passar millor la processó se m’estampen, a través de llurs primes robes estampades, de cotó, al clatell, a l’esquena, a les natges i als malucs — de llurs cuixes divines exhalacions se’n desprenen… Hi sóc d’allò milloret…

Processó passada, tanmateix, i totes les dones i xiquetes van desapareixent… Re-romanc soliu… amb fred… i massa conspicu…

Per carrerons m’endins… fins que em confonc amb els qui preparen una manifestació contra quelcom o altre…

Prendràs una pancarta… Ah, no… maleït… xurma ultradretana… anarquista. Fotràs el camp lluny d’aqueixos malastrucs… es veu que cada dia hi ha més de feixista destructiu pertot arreu… T’esmunyiràs només on hi hagin només dones…

Quina sort… N’Aristarc — és ell! hi torna! — ha anat a parar al magatzem on elles s’acomparen conys… L’hi jaquiran estar si no es fa veure gaire… Muts i a la gàbia, doncs, i som-hi amb l’espectacle…

Cusc i coindet… fent-se veure doncs líric vailet — qui de conys no se n’entén gaire gens — o esdevenint l’acordionista Rafel, marieta a qui les dones sempre l’hi portaren fluixa…

O potser — calla! — ha reeixit d’esdevindre grum de biòleg explorador qui n’ha vistes de totes les colors — vagines i sifons, oviductes i corol·les…

I amb xanques ets, sinó, l’aprenent d’etnòleg qui per palúdiques latituds n’has acanades ans alfarrassades rai — vull dir, de vicissituds, ni captenys, i costums, on els humans xinen com adips o lleons…

O tant se val… sóc mig guerxo, i no emparal·laxii doncs gaire bé…

La qüestió que prou aneròtic (gens verrinyós) no ho deu trobar tot, ell, l’erudit minyó, de qui els ulls (un ull d’osmi l’altre d’iridi) no traeixen cap emoció enmig de tant de cony esvalotat — hi és, sense ésser-hi de debò. Escolteu-me-li’n el fi pausat refilet que xiula sota el nas, harmònic, no gens nerviós, i menys encar indecorós. Sense cap neguit al món, diríeu; i, part de carranxeta, ni minúscul monòlit ni puerils monjoies se li belluguen ni bateguen molla — ni els bàrbars budells de cap acolloniment no en fan, dins sa frèvola corpenta, cap de grossa.

I nogensmenys, si em sabessin ciclopi, tiràniques, com m’estroncaven la pantomima! Pols marejadora de cony manumès m’ateny a torniols, a tremolins de torterols, fins que el meu visatge no pot més, esdevé pruna negra i lluent com ou ultratjat qui preludiés qualque apoteosi berlioziana. Esclataré en ridículs peans (i hurres, aürs, i julis, i oidàs i banzais), rebentaré en molsuts encomis, i, descobert, ai, a quin desert de dunes popudes no m’exiliaran que hi repapiegi sempitern?

Desert, al desert, i què hi fots, monàstic, sintètic, ecoic, dejú? Penitent hi raus escrivint ludibrioses epístoles al full tremolós de la sorra qui tantost doncs entre pampallugues fon-se, substituït de mantinent per un altre — totjorn verge palimpsest — imperi de l’efímer erosionat acceleradament.

Ermità fètid, infecciós — i de lluny tot d’una d’improvís l’arquer t’haurà esborrat.

(…)

Em roman un rellent enganxifós de l’antiga identitat — la teua, la meua, piï del cor?

Mormoles incomprès al primer replà del celler. Bellugues les barres a deshora — el queix de baix esdevé versàtil, com satèl·lit insolent, i enraonaria sol, car el de dalt reposa — i llavors a l’inrevés. Ni l’un ni l’altre no diuen al capdavall re. Em sembla que vull davallar-hi a penjar-m’hi.

No, no pas, tu! Saps a què? A traure-hi el xampany!

Mariner marieta, doncs, he tornat de moltes de guerres, content d’ésser de bell nou a terra ferma. Ah les modes i les carns tendres! M’he posat a caminar a la mateixa vorera on dos jovencells molt de la primera voladeta, i vestidets només de florejada gasa rosa, discuteixen pausadament de coses aitan importants! Quantes de vegades ens hem creuats amunt i avall de la vorera, i llur conversa, els petits fragments que en cops, si em semblen interessants! I llurs pipinets com bransolegen a llurs carranxes! Ah jovencells, com us m’estic escorrent!

(…)

Plof. M’han llençat a via morta tot violat. Foscors de molla nit — vescs i mocs — mosques — becs…

Hec, a sobre, el braç esquerre paralitzat — rac a l’escorranc, entre els palters de gos i els vòmits, les lletres d’amor rebregades, els pinyols, les agranadures, les lleterades, i d’altres misèries de claveguera. Sentia al pit enfonsat un buit — un altre buit, un molt petit buit — qui fos…?

Potser que fos el fos, n’A.V.? — el fos i oblidat qui, ni fos ni oblidat, persistia doncs a rosegar’m entre sinapsis que se’m disfressen de moltes de guises — llur vestuari de bestiari abassegadorament confusionista? De què fots avui, vull dir, ara mateix, de què em véns? Em véns com et veníem?

Em vas dir que érets voluntari per a l’experiment que aclaria una miqueta l’inescrutable enigma del viure.

Mes veig que foteu amb tota impunitat mà a la meua intrínseca bondat ètica com, metges sàdics ans esbudelladors tots plegats qui ara sé que sou, me n’adon que aitambé per un no re abans de re no em fotreu cul endins la puta xarpa.

Volies fugir, fallit espectre entre marejadores càmfores, bojament eixordat pels xiulets de les agulles prepòsteres damunt les laques que espetegoses t’eixorben.

Usat a tesa, el llencen com brutícia. Esvaït abstret abduït rabit raptat… i llavors — mec! — a les escombraries…

Ou son at, vull dir, fou son fat.

Fou son fat, com el del comú dels mortals — ell, el més comú, un altre (ninotet) qualsevol. Amb prou feines (ni eines), un extra a la seua pròpia història i tot. Desaparegut en fi als extrems de cada vinyeta o holograma.

Per a reaparèixer-hi insubstancialment de trascantó? A quins dels caps? Els nostres, A.V.? Per què?

(…)

Car era cert que, en típica consiliència, saltàvem ensems — arribàvem, incrèduls, n’Arístides Vèrtoles i jo, al mateix resultat científic bo i emprant nogensmenys, ell al seu laboratori, jo al meu, dos mètodes totalment diferents.

Que n’Aristarc, l’imperit, el rudimentari, tanmateix molt vexatori ens posseïa — ens posseïa! — la seua trèmula memòria aparellada (per quin bisbètic deix atàvic?) amb la nostra psicodèlica culpabilitat.

Incrèduls, car si la senilitat ens duu cap a cap pregona intuïció és que la mort no pinta — només un dolor sord i perllongat puntuat per un altre dolor agut i angoixant que tanmateix es resol, en un espai moderadament breu, en quietud total. I prou. Escorreguda d’esmolat coltell. Lleterada assassina.

—Much better than just dead, I’m fucked dead!

I ara, per què la insistència del retorn del qui operàvem entre màquines, voluntari fos, espoltrit tot de sobte, fragmentat a unes poques pútides burilles, qui tanmateix partia fent barrila? Potser per això? Se’ns grava a la consciència el seu darrer molt felí somriure — el seu somriure de foll felló fallit, allò que per últim no desapareix…?

(…)

Maleït, amb quin desdeny d’incisiu voltor no ens retrunyen mudament ni íntima els rebuigs intimidatoris de l’uixer dels enormes molt tifes entorxats. Uixer qui ens duus a quins mons desconeguts d’experiment incomprensible?

—De què fots avui, doncs? De què?

—Em rabeig a l’oreig de la foscor, pròsper i surant com ample i llong cagalló a l’oneig de la remota platja.

—Ah? Ah?

Carallots tots plegats! Cap ni un prou perspicaç? Ni us n’assabentàveu, de l’existència de nosaltres, els subatòmics, com qui diu? I cap holograma fóra enllestit sense la nostra participació no res menys! Que de què hi faig per a completar el panorama? Doncs d’otògraf, ja ho veus.

Otògraf — dibuixant d’orelles en tires de ninots. Car caldria que tothom esdevingués coneixedor d’eix fet cabdal — que força ninotaires (els de més del molt qüestionable ramat) són prou escèptics quant a llur capacitat per a dibuixar orelles; per això aitants d’herois, i no cal dir heroïnes, duen els cabells llargs — i elms i còfies, caputxes, cucurulles, caperons, caperulls, tota mena de prepucis de nap i cap per a les putes monges i afins — i vels vels vels, vós! — vels de vil qui val i vol — doncs què? — justament per a tapar de tothom les orelles.

Dibuixar’n esdevingué la meua especialitat, i així mai no em mancava feina — els de més dels ninotaires locals em passen llurs obres sense les orelles, perquè els les dibuixi abans els lletristes i els coloristes no acabin la, diguem-ne molt piadosament, obra d’art.

Belleu em direu que en l’escala de vàlues implicades en la construcció d’una obra de ninots, la nostra — l’orelluda, com si diguéssim — és de les més reduïdes — ep, no pas que anéssiu gaire lluny d’osques, betzols; no és pas que valguem gaire, no. Fet, vós, entesos. Sense orelles, els personatges — hi estem d’acord, ca? — encar rai que podrien fer i perfer totes llurs accions, i això sense semblar monstres ni caricatures, no.

—Ara, aitampoc no em negaràs, Ambròs, que qualsevol altra part del cos — inclòs (hò i tant!) la pus evident del nas (d’oxirinc, ornitorinc, cinorinc, me’n fot) — o encar de la indumentària — inclosos els calçotets, és clar, i àdhuc els pantalons i les sotanes i tot — o penséssim en clàmides i faldilles d’heroi antic, etc — tant se val — qualsevol altre detall del ninot podria ésser elidit — com qui diu, doncs, gairebé qualsevol detall, per parts i individualment — fet i fet, tot plegat — cada cosa mena d’unes altres orelles de no re — podria doncs no existir al dibuix — i tanmateix la història, l’argument, no en patia pas gaire — o gens.

És, com qui diu, tornem-hi, si a l’univers li mancava allò o allò altre — igual fórem; sobretot que tot el que li manca a l’univers no ho trobem a mancar precisament perquè no sabem ni que hi manca. Matèries negres i fosques rai. I les incolores? I les insospitables? Eh? Eh?

L’univers ninotaire no té pas per què ésser altre que un univers propi, i si als personatges els manca la cigaleta o la panxa o el cervell, no crec que pas que cap d’ells tingui cap enveja del que tenen d’altres universos dels quals segurament ho ignoren tot — com nosaltres, banda de capsigranys, prou ignorem allò que els altres universos no serven — o serven a l’esment com quelcom essencial a llur supervivència i tot.

Si ens manqués oxigen, doncs ens en mancaria i au; no pas que fórem com som — fórem altres, això és patent, mes l’oxigen no el trobaríem pas llavors a mancar. Palès, tu!

Potser m’allargàs com un gamarús, mes oi que m’entens? Posem, si vols, Ambròs, una altra hipòtesi — la inexistència de la lletra “f” — de fet la ef sempre ha esset la lletra que més de fàstic no m’ha fet — ah, no ho sabies? — què sabies de mi, Ambròs? quatre rucades? — ni això! — n’hi ha fins i tot qui em creuen fotògraf, car saben que sovint, si puc, m’estalvii d’emprar aquella lletra repugnant i quan dic “otògraf” es pensen que volia dir — sense voler-ho dir, és clar — “fotògraf” — tot i que — caps de tartana, ca? — prou aitant a un mot com a l’altre la lletra final hi sigui encar una ef!

Hi ha ninotaires tifetes, presumits, qui es fan dir d’“il·lustradors gràfics” — potser, si em fes dir d’il·lustrador “graic”, tothom, si fa no fa, m’entendria, tret que és clar els enganyava, car allò que de debò dibuix són només orelles — d’ací el nom que em dic.

Mes posava sense violències l’elisió de la lletra “f” en el teixit del llenguatge. Quines onades creus que aqueixa absència provocaria, al capdavall? Tu qui ets aitan viu i preparat científicament, Ambròs. Doncs — saps què? — (onades) ben pobres, fes-me cas. No fóra pas com aquell qui entrés en cap extradimensió. Hom de seguida s’hi acostumava.

Guaita, només cal que tot el que et digui ara, t’ho digui sense el signe que hom rebutja. Som-hi?

El et que només sigui capaç de dibuixar orelles (que aci d’otogra al món dels ninots) ve causat pel et que aprengués massa tard de dibuixar. Només he esset capaç d’aprendre a dibuixar aquest element. Veuràs. Sempre he tinguda una immensa atracció vers els ninots — les meravelloses obres amb personatges i accions dibuixades i comentades per bombolles i quadrets de text. Crec que els ninots són el súmmum de l’art literari, i no cal dir l’art graic. Les històries hi són contades sense enaregament de ximples descripcions que corren ulls i ulls, o pàgines i pàgines, soporíics, soporíiques. Veus amb un cop d’ull com tot està en cunç. I per les ganyotes i expressions dels personatges els coneixes així mateix l’ànima. I el diàleg (el monòleg aitambé) hi és sempre adient i concís. L’imprescindible i prou. Doncs bé. Tot i aquesta enderiada aïnitat amb el món ninot, mai no em ou permès, per necessitats de la vida, de dedicar’m a dibuixar’n (vull dir, ninots) o ni sisvol a escriure’n les peripècies i episodis. Mon pare era lequer i els lequers en temps de guerra som essencials — la pobra gent no hi menja pràcticament altre que pa. La eina que teníem a casa no em permetia ni aitan sols estudiar les coses bàsiques. Mai no vaig doncs anar a capellà (de et, un atot per a la vida, car mon cervell no ou mai podrit amb les teories absurdes i escervellaires de la religió) ni aitampoc a mestre ni mestressa — d’on que mai no aprengués de lletra ni de comptar sinó al taulell de la botiga amb la mama; amb això, aitampoc no vaig aprendre aquella altra merda inecciosa — el patriotisme — ni aitampoc — llas! — matèries útils de debò, com ara la química i la cosmograia — d’on, doncs, que els meus arguments ossin sempre rancs — ara hi caus de cul, ara comprens, Ambròs! Tret que, quan ja tenia seixanta-tres anys i era el patró del negoci i tot (alhora amb dos dels meus germans), mon pare el lequer havent mort recentment, ma mare em va revelar el et que os ill — no pas del orner — ans d’un dibuixant de ninots piamontès especialitzat en il·lustrar les historietes capsdecony d’aquell sòmines de Jack London! Ma mare em contà com el piamontès (per obligació) l’havien et aviador a la seua contrada i un jorn bombardejant la nostra vila el seu aparell patí un accident i ell va haver de caure amb paracaigudes — un paracaigudes deectuós, amb orats maltapats al canemàs, d’on que l’aviador caigués a poc a poc, i ent tentines — i s’escaigués al capdavall d’espetegar a terra al galliner que teníem darrere el orn. Ma mare vetllava llavors llegint una novel·la d’amor. Devien ésser vers les dues de la matinada. Ma mare tost cridaria mon pare perquè davallés al orn, crec que devers dos o tres quarts de tres. El cas és que ma mare, doncs, va sentir el terrabastall de la cuina estant — on vora els ogons llegia la novel·la rosa — i va obrir la porta de la galeria i va baixar al corral a veure què s’havia esdevingut — si el barrastral s’havia estimbat, si un com se’n diu, un aeròlit s’hi estavellava, o cap lladre s’hi otia, o què. Va trobar-hi entre les escadusseres gallines orça escarotades l’aviador estamordit. El reviscolà i s’escalaren, i doncs cardaren i em conceberen. Ma mare va amagar l’aviador-dibuixant una setmana o més al galliner. Llavors li va donar vestits de mon pare (putatiu) i li va dir com anar al ront i tornar amb els seus — ço doncs que mon pare de veritat va deure er, car prou va sobreviure per a il·lustrar totes les rucades d’en London. Als seixanta-tres anys, pots comptar, vaig deixar inalment córrer el negoci del er pa, i vaig aprendre de dibuixar com sempre havia esset la meua vocació — ou mon at, oi? — ho duia escrit a la partitura genètica, no a? — tret que, com et dic, ja massa grandet només vaig tindre temps d’aprendre a dibuixar orelles… o encar óra ara aprenent de dibuixar i sense eina, ca, tu?

Sense ef, doncs, i prou ho has entès tot, que no…?

La posició de cada partícula a l’espai és sempre adventícia, arbitrària. Si no hi fos, tampoc ningú no la trobaria a mancar.

Tu mateix, Ambròs. Hom ha de saber on (ell mateix!) rau i què hi fa; hom és allò que és i prou; només cal que aixequi les antenes, els palps, que esbrini girientorn, que faci si fa no fa cert on són els límits que l’enquadren, l’afetgeguen, l’encerclen — car el quadre és un cercle — assenyaladament — el quadre (la gàbia, la vinyeta on “viu”) és un zero, i, dins, re, no re. Hom cal que ho sàpigui, que sàpigui que és (ço és, no és) des del començament, sense por, re enllà d’una vaga buidor ocupant un zero

Per això que conegui oimés que la meua feina i no re sigui tot el mateix. Tret que podríem dir el mateix de qualsevol altra “cosa” a la vida. Tot l’existent, vist en ell mateix, hi és sobrer. Només adquireix certa molt passatgera “vàlua” lligat amb les altres “coses”. Tret que el “tot” mateix, pres com a simple detall, aitambé perd significació. Si tot fos re, “ningú” no trobaria a mancar re — ço és, tot fóra superflu.

Cada llavoreta d’espai-temps cau a un lloc o altre i hi germina — o no. Perplex, pels hipnòtics hologrames miscel·lanis serpenteges, lleugerament psicòtic, hiperlentament. Les vinyetes en 3D — ni novel·la ni film, ans bocins viscuts d’efímer record — et passen pels ulls o per les antenes, i sempre “esdevé impossible de veure-hi gaire” — car com pots veure-hi gens enllà de les fronteres de la vinyeta on s’escau que a l’instant raus?

I, en pic seràs a una altra, ja no seràs el mateix! Car tu no pots mai ésser tu mateix enllà o ençà de l’holograma on ets.

Això és tan evident que no sabem veureu-ho. Ambròs?

Ambròs? Te n’adones, te n’adones?

Atapeïdes absències dels ara inexistents — els ara mateix inexistents…

(…)

Una flonja taronja a l’escorranc em vol embussar el nas — atapeïdes capçanes del capvespre que els gossos ni llurs lladrucs amb prou feines atenyen — els àtoms de ferro a la meua mioglobina em dibuixen de bell nou de temerari embriòleg.

Ja hi som. Àcids del fel em lleguen una frisança al braç esquerre — ja no s’esllangueix? — no, no pas aitant. Quiti de quitina, m’envolaré? Esguerrat imago qui enraones en interminables melismes, t’empatolles a quin repapieig? — ets entre els conys de les qui s’emproven la llenceria? entre les popes de les molt caldes processionàries? a urpes dels jovencells malignes? eixint del desastre on ens sumíem els saberuts asimposiats — així posats (ensenyant el nu cul)?

No, no; sóc xanguet o renoc de bassiol immund — o de pica sacrificial de laboratori d’experimentació?

Els ecos dels dubtosos demanaments (interrogants) trigaven aitant a reverberar! Ara havia de travessar manta de vinyeta d’univers divers, mant holograma d’espaitemps…

Que què vull encar al món? Vull que els dolents (hi) perdin — què altre hauria de voler?

(…)

Mirall o miratge — miracle — d’oliosa aiguota de claveguera. De tríquion a ofri, algú m’hi dibuixava un llepet de lluent carmí — jaquit pel tou d’uns murriets llavis? — pel raor rovellat del sinistre dissector? — o pel tou clandestí d’un dit eteri?

Em mig aixecava. Rar inexplicable enyor de vinyeta propera — de què? — d’esperança d’esdevindre, si doncs no altri, altre — car viure en buidor mai no és prou.

A quines ignotes magnituds ni dimensions no m’he ficat uns instants a la insabuda, a quines vinyetes de quin mons aliens i infernals, a quins hologrames escrits per fúries estranyes de seny descordat?

Oh, romandre d’empertostemps i prou vivaç en vinyeta inviolada, qui sap si inviolable!

(…)

Ofidi d’embornal m’escopina als ulls — aparicions o prestigis — angúnia i neguit — misteris i secrets — tot façana, tot façana — tot vernís, tot estalzí, tot pintureta — dracs de firetes, focs de riure, descloses de clons, rèquiems, misses, veritats (ço és, oxímorons, super-rucades) teològiques — baboiades d’albardà pueril, innocents — llurs si fa no fot salaces fantasies — gargots — gargots — comic book pistols bombs cathedrals monsters wars — virosa colomassa mística, fètida femta del beneit, el cagot, fanoc, mixorrer, tartuf, zaïd, fariseu, tibat, coent, nyeu-nyeu — baves verinoses dels beneïts, els il·luminats, els embruixats, els degenerats, els degenerats — i rere, vós, i rere…

I rere, re — desdecebeix-te’n, bah!

Rere — falòrnia, efímer fum de pet — tot muntatge — truc ruc i tracamanya ximpleta de màgic bord, de trucalembut.

(…)

El voluntari Aristarc Verdura, dius? Qui, l’inexpert, l’imperit — l’imperit perit? — l’ignorant, sí, el sense mèrit, just i prou l’otògraf — l’insignificant pencaire qui pencà infinitament en les insignificants orelles — que què senten? — quines idees! — t’ho pots imaginar. O llegeix-ne les bombolles — horroritzat.

Per què barrejar-s’hi?

Aitant se val, deixem-ho córrer, ajornem-ho indefinidament. Desa’t el tint regalimós de les esmenes — no m’hi faràs content — ni per a acontentar el client més infantilment carrincló. Sé que no sé. I tot plegat, em fa mal tot.

(…)

Ho dèiem de riure. No és pot pas mai dir re altrament.

Ambròs? Arístides? Aristarc? Univers de còmic. Vinyetes superposades per qualque defecte d’impressió? Batibull i som-hi. Promeses i revenges ajornades — records i sosveniments, esperancetes — enyors i nostàlgies — mites — religiositats — guerres…

Afegim’ns-hi. Fiquem-los (fiquem’ns-hi) al mateix per. Vull dir, les efemèrides molt incertes del viscut — viscut? viscut?

Els grans descobriments del nostre molt eminent cercle… Afegits, afegits. Més escombraries — clavegueres avall — rebuigs, rebuigs. Rebuigs d’escorranc — i mon nas de mort dins.

I llavors? — re.

Bàsicament, vós, tot el que és, és tothora a frec d’inexistència, de total oblit — una altra vinyeta i aquest univers de còmic és altre, un altre, totalment canviat — re no hi roman d’abans — cap tuf, cap bri, cap aup ni indici — la cendra del temps s’esvaeix com adés el qui no comptava per a re.

Per a re. Però estic comptant les sutjoses gotes, A.V.

—Clop clip clop… clop.

(…)

La dama del crematori es creia potser que desconeixia les lleis de l’urbs — l’urbs? la congregació — la carrinclona congregació d’organismes unicel·lulars — unicel·lulars molt proterviosos — d’una sola molt insistent idea — de sobreviure (il·lusament!) en l’esfereïda reproducció, en la desesperada còpia. L’autoritària dama, doncs, considerablement desarnesada per l’èmfasi que posava en la solidesa del meu dret a ésser jo qui pitgés el piu, i fes plorar el foc, i atiés els sanglots, i les cendres tastés, car a la fi prou així em rotava, ves!

Resclums nefands, regusts desplaents d’etern retorn — d’etern retorn eternament — eternament fallit, frustrat.

—Frustrat? Mes, si frustrat, frustrant? I frustrant per a qui?

Sant tornem-hi!

—Arístides, Arístides! Què en penses? Un simposi molt eminent per a escatir l’aitalment matemàtica qüestió…?

—Matemàtica?

—En el sentit de frust. Frust a frust, llesca a llesca, prou arribàvem al capdavall al capdamunt!

—No, no. No hi vinc, no m’ensarronareu mai més. No prou bel·ligerants ni histèrics, massa caducs, sots l’ombrel·la reactiva dels antiradicats, els antiradicals, els antiradioactius i tot. No, no. L’entusiasme! Em vull pujat al tren dels més nous, dels darrers qui descobrim l’origen, dels sense por qui tot ho descobrim i no jaquim re per descobrir.

—I si dic les essències? Oi, les essències?

—Ah, les essències, les essències. Les essències, veus? Les essències, els formatges, sí.

—Les aromes hipogees i els umamis exhumats de totes les húmiques cendres d’aitantes de centúries, de mil·lennis, d’eres, d’eons… d’innombrables formes vives, d’infinits ens qui…

—Llur ió, llur ió, exactament — l’ió qui tot el merder no engega, eh?

—Frust a frust, et dic, segment a segment, i ja som a l’àpex, al clítoris, a l’ull, de la piràmide!

—Al cap, al cap, vols dir! Al cap rodó i lluent com lluna plena! Bombardejat a incessants vespers d’emissions, vespers de vespes radioactives, que esclati a bocinets!

—O, sistemàtics, llenca a llenca, escorxat, fins que no n’atenys el pinyol; cresp a cresp, com amb la ceba ontològica, fins no arribar a l’essencial buidor central, al nucli buit…

—Ara t’escolt, hem atès el pinyol, el nucli, on l’ésser i el no ésser comparteixen l’electró, l’ió essencial, creador de l’individu. N’hem atesa la quiditat, la quiditat — jotfot! — la quiditat. Protoconscient o ja força format, aitant se val; pinyol esclatat, quiditat garbellada, i prou l’adondem perquè la puta ens reveli el perquè!

—Exacte, ja ho veus, clímax a clímax, i, com et dic, ja hi som…

A l’orgasme pus sublim ans sumptuós de la solució final!

—T’hi apuntes?

I tant, why not? Som-hi!

—Ens caldrà un altre voluntari.

—Molt més articulat que no el darrer, eh?

—No pas otògraf, no! Massa interrogants, aquell.

—Massa, massa. Aitan fàcil com altrament no és tot! Per què complicar-ho?

—Tens raó. Aviat no entendríem re.

(…)

Cada com més anem, el goteig més espaiat… Clap clep clup…

—Amb la darrera gota, clep clop clep clip… clip… clip… clip…

—Saps què us dic — a tu, A.V. — i a tu, A.V. — i a tu, A.V.? Hà! A qui més fal·laç (fugaç, nugaç)?

— Que bo… que bo… que bona… nois… nois…?

—Bona nit…

—Clop.

~0~0~