Archive for Jakarta ‘86 — perkara belakang


a l’Opuscle
i als Cascalls
més fulls

—Un parell de vegades m’ha fet servir de dona vella — dona vella molt indulgent, vós; i de bon grat, quin remei!
—Dona vella, compreneu? És a dir, si s’escau que aquells dies s’entén amb qualque peix gros, i s’han d’amagar dels maleïts curiosos de la premsa, se m’ha endut que l’acompanyi a l’hotel.
—Ell pel seu costat hi ha llogada una cambra per a ell tot sol; la dona en llogava una altra, una cambra matrimonial, per a ella i el seu marit nominal, és a dir, servidor; i au, nosaltres hi arribem pel nostre cantó, l’amant per l’altre; tantost hi som tots plegats, som-hi amb el bescanvi; això rai, ell ve a la nostra, jo vaig a la seua.
—Ells es graten on els pruu, i, enllestides doncs les culades corresponents, la dona em convoca, i apa. Cascun dels dos camps fot el camp a deshora i dispers. Ni vu ni connu.
—Un camí allò va durar una nit, un altre camí un cap de setmana. I endavant. Ja ho veieu, el rol de dona vella, doncs; un altre paperot que també m’ha tocat de fer.

~0~0~

Els dos Jaumes.

—Els dos Jaumes (el Sellers i Cellers) qui llavors se la cardaven duien noms homònims i sovint em feia un embolic, les vegades prou sovintejades on em trucaven perquè digués a la dona on l’esperaven per a cardar-se-la; l’embolic on em fotien era degut al fet que no crec pas que es coneguessin entre ells, i doncs que no sabessin tampoc que es cardaven la dona com qui diu simultàniament, o si més no contemporània (car simultàniament, en efecte, suposaria que, ambdós ensems hi anaven de ferm, un d’ells enfilant-l’hi recte amunt, l’altre vagina endavant, d’on, en aquest cas, que se’m faci estrany pensar que no es coneguessin — oi, vós? — ni que fos de vista); bé, tant, se val, la qüestió que, llavors doncs, quan un dels dos trucava i deia, Digues a la Minerva que el Jaume l’espera a les sis del vespre, avinguda Château du Loir; a les sis, no val a badar. I jo responia, Sí, senyor, com vostè mana; moltes gràcies, molt amable, per a servir-lo; el senyor Jaume Sellers, oi? Amb es, oi? No pas amb ce, oi? Ho havia de formular d’una manera d’allò més ingènua, com si era més taujà i ruquet que ja no semblava.
—Una vegada, tanmateix, marejat per una emergència sorgida a casa, confús, en comunicar-li a la dona, qui tornava de les seues reunions de negocis molt secretes, la nova que aquell amant l’esperava, em vaig errar de primera lletra del cognom, i pel fet que el drut només m’havia dit, Al lloc que ella sap, poc li podia confirmar cap adreça, i així doncs (ai, pobre de manguis!), la vaig trametre al Jaume equivocat!
—L’esperava que tornés, a altes hores de la matinada, com sempre, plena de monòtona lassitud, retuda, com qui diu esparracada, i doncs que es gités tal qual, on jo llavors l’haig d’anar despullant amb molt de compte, i abrigar-la dins els llençols una miqueta, és clar, en acabat de molt tènuement haver-li ensumats tots els caus, i tastats tots els suquets excedents, mes, collons, manel, que aquella nit torna d’allò més prest, tota farcida de fel i còlera, i ja la veus llençant-me arams i ceràmiques (hi havia la taula parada? tot m’hi volava? estalvis, setrilleres, porrons?), i d’altres vaixells de vaixella que com satèl·lits folls se m’estavellen arreu, i especialment al cap, com si als diversos atuells els sóc monopoli magnètic que ineluctablement els atrau, perquè rels d’esquerdes els neixin pertot ran del contacte amb mon elm fet d’os de crani i prou.
—Estic demanant gairebé socors, nogut, amb tants de cops metàl·lics, per certes al·lucinacions si fa no fa fascinants (I was such a handsome nude unfruitfully looking for the cobalt buttocks of a purple viper caught in thick clumps of woad, li vaig dir a l’hospital l’endemà), quan, ja caient a banda i banda dels mèdols liminars que tremolen entre consciència i inconsciència, i rabejant-me, com dic, en la insípida obsolescència que m’embolcalla, ivaçosament esdevingut nu heroi ratat com estàtua batuda per les sorres iracundes del desert, el mosaic del terra del menjador se m’atansa irremissiblement com les vores cantelludes de la badia al fantasmal navili derelicte, i ja m’hi veig, trencat en mil bocins, integrat al rerefons, part boteruda del mosaic mateix, atabalats fragments del meu cap tallat en rodó, les òrbites buides fetes nius d’apòcrits, l’estómac presentat en trenta-quatre impossibles positures, la prohibida arquitectura del teranyinam del meu sistema nerviós beneitament exposat en tota la seua impudència, el meu aparellet diguem-ne sexual fent-se malbé entre les urpes d’arnats rapinyaires i d’altres carronyaires de dues, quatre, sis, i dotze o catorze potes, màrtir paròdic qui, amb sol·lícita letargia, s’ofereix a mantes encarnacions perquè més crocs ni corcs al cos no li càpiguen, rosegant-lo i esqueixant-lo doncs paral·lelament i molt polida ans delitosa.
—Que què hi feia a l’hospital? Explicar fil per randa, amb puerils dibuixets, als pecs investigadors, l’atac sobtat d’un escamot de molt malèfics brètols mentre tornava enmig de la fosca nit d’haver enganyada la meua santa muller amb qualque cassigall anònim trobat sota un pont entre detritus i d’altres cadàvers. (Car allí, ben lluny, vora el riu, m’havia descarregat la dona, molt intel·ligentment, cal convenir, i l’agraït que li n’estic, després que no m’arrenqués del tenebrós, mòrbid, mosaic.)
—I que què hi somiava entre comes i punts i comes al llit oblidat de l’hospital? Doncs em tornava a veure a la mateixa utopia de sempre. Amb esclops emmerdissats on els bells luxuriosos druts duen als peus escarpins de moda finíssims. I no pas doncs travessant com ells luxosos hotels, ans per sòrdids indrets de fangs i brutícies ple d’esgavellades bardisses, bardissa rere bardissa, laberints descordats de bardisses, bardisses d’esbarzers, bardisses de carpins, esglaiat alhora per mants d’escorpins i d’altres rotunds elements reptilians qui m’ixen de trascantó i em foten tota mena de kick al carpó, mentre jo què hi faig? Què voleu que hi faci, l’estona sencera només fotent-hi el meu mu… mu… mu… com bou arnat, bou ben capadet, de banyes musses, inofensives, banyes on es convertien els raigs ferotges dels druts, raigs que s’estavellaven al meu tos, tos ple d’osques on banyes novelles hi han doncs de cabre pels segles dels segles.
—Miasmes a l’atmosfera s’engalfonen, s’engalzen, s’engafeten, en síl·labes altament exclamatòries de llunyà orgasme. Hi ha a la utopia somiada un paradís enllà del fangar on em rabeig, un paradís on la dona sé de segur que hi fa d’exuberant reputa. Tu aimes ça, eh, putain, salope! — criden els príapics druts, i ella hi respon amb les simfonies espectaculars de l’orgasme, que del fangar em trameten, com del coma al somni, del meu aiguamort de bou moribund al seu paradís de plaer esbojarrat.
—Era ella cardant al llit bo amb algun dels infermers, mentre comatós jo raïa com atrotinat estaquirot clavat al llit dolent? Dubtar-ho fóra entabanar’s tot sol, i de valent.
—Car sempre hi va a tota dinamo, com se’n diu, a tots pistons. Hiperactiva, si gairebé tothom li sembla anèmic, qui pitjor que no el cuguç bonhomiós, obtemperant, badoquet? Cada barrada que em fotia, prou me l’havia cinquanta mil vegades merescuda, us dic. Ella ha sempre tota la raó. Qui la contradiria? No pas eu, company!
—D’altra banda allò meu, aquells vuit o quinze jorns i nits on romanc en coma, l’endemà que em revivien, i com un carallot hi requeia després que hagués pogut ensinistrar la bòfia pel que fa als ferotges atacants qui m’haurien despatxat a l’altre barri, em fa que allò no era sinó un coma mig coma, car prou tot ho oïa, o em semblava oir-ho mentre el coma garneu el mesquí cervell més m’arnava ans rosegava.
—No sé pas si és possible trempar enmig de cap coma, mes cert que la humiliació sexual sempre m’ha dut a trempar (d’esquitllèbit, d’amagatotis i d’estranquis, mes trempant nogensmenys!), així que no sé si les rialles venien també de veure’m trempar com més no m’insultaven en chor. Tanmateix, tothom devia somriure albirant l’encantadora petitesa del meu pirulinet. Ara, que molt vigilar, mig mort i tot, que de trascantó no em sanglotés llagrimetes el capet de la sardineta en presència de la deessa. Això ho duc imprès al cervell de faisó aitan empremtada que poc hi havia escaiença que succeís.
—Ui, de tantes de coses doncs prenc esguard, ni me n’adon mentre romanc quiet i mig mort! Rebia la visita de la santa sogra i tot. Sempre ens hem entès tan bé. D’ençà del dia u on ens coneguérem que m’havia calat. Tret que no coneixia tan bé la seua filla com em coneixia a mi. Masoquista fluix. Un bêta bêtasse et amoureux. Voyeur et complaisant. No hi ha individu més propici a la castració que el qui t’escriu poemes, el qui és molt amorós, fràgil i beneit; per a ell, zero penetracions ja són massa penetracions. Ni ensumar-s’ho. Com més l’hi prohibeixis, més acoquinadet i contentet, i admiradoradoret.
—Fou ella, la imponent sogra, qui, de present de noces, donà a la seua filla un llibret innecessari, L’Homme non-homme, on l’autora s’esdernegava a voler convèncer les ardides llegidores que la interdicció total de sexe per al mascle l’amansia fins a capar-lo mentalment, transformat en titella tot obtemperant ans aquiescent ans obseqüent. Li deia el llibre que la dona m’abassegués d’amants; al bell començament amb un nombre esbojarrat i tot, un de nou per nit; per a més tard agafar el seu ritme, quan al marit, transformat en la més pura femelleta, son carrinclonet penjoll ja sap que mai no li servirà per a re.
—Tret que aquell llibre, re, aquell llibre era com si l’hagués escrit la dona, un primer esborrany. Car el llibre diguem-ne virtualment escrit per ella esdevenia molt més sever. Ja molt abans (abans les noces, abans el festeig), és clar, totes les lleis i regulacions de l’emasculació, totes les instruccions, els dictats, les decisions, preses unilateralment per la deessa, tot havia estat establert a l’inici; els dictats me’ls havia lliurats (“els prens o mor-te’m”), i prou, au, cap possibilitat d’impugnació. El meu conte, la meua presentació, el meu argumentari, davant els investigadors, com davant tothom, era doncs el de la dona, el que ella havia decidit al bell començament que fos. La narració es recolzava en tres premisses inalienables, irrovellables…
—Obeeixes, demanes permís per a tot, sempre dius indefectiblement gràcies!
—Constret a la monogàmia, sense mai cap accés a cap altra dona, dedicat en cos i ànima al meu servei i al dels meus cardaires, sotmès a la meua voluntat absoluta.
—Dins la monogàmia, constret a l’abstinència, cap drecera que et menés a cap pensament de relació sexual amb la teua deessa, a qui deus, humilment humiliat, tot servei, reverència, sacrifici.
—Ets sempre agradable i de servei a tothom qui la deessa convidi, sa mare especialment.
—I amb les instruccions, els atupaments. Em batia regularment, per pecats mínims, imperceptibles. I cap erecció permesa, m’hi fotia un tàbac terrible. Fins que m’ha adoctrinat aitan bé, que com que trempar en la seua presència és impensable, els tacons que m’estalvii, gat vell!
—I no us penseu, ella rai. Amb els seus ucasos ressonants, havia cobertes totes les bases, si m’enteneu què vull dir. Per exemple…
—Si mai tinc un moment feble (és a dir, això suposava, un instant on ella abaixava la guàrdia degut a qualque “influència”, tat? la beguda, diguem-ne, qui sap, o la depressió causada per qualque maleïda negada, per qualque dissort sobtada), fes-te el repulsiu i fes-te el desentès, o fes-te el malalt; a tots ops fes-te escars, car si te’n plevissis, del meu moment d’oblit passatger, ai, les conseqüències, car mai no t’ho perdonaria!
—I això? Imaginat durant el coma o oït del cert? M’havien fotut a puntades fora el llit i ara hi cardaven salvatgement, ella i qualque metge o infermer o visitant. Hi bevien xampanys? Hi havia d’altres veus gaudint. Era allò una bacanal improvisada i jo hi era emprat de ninot de drap qui hom llença rient amunt i avall, barrim-barram com un baliga-balaga o un estaquirot? Luxs de disbauxa em causaven pampallugues, palpebres mitjançant, i mon concassat cervell, belleu contús mants de cops per mants de batzacs, veia xarones visions de palimpsests omplerts amb embuts de fecunda lleterada que dibuixaven dones sumptuosament barils, i, més que barils, espectacularment estupendes, qui llavors un ressort fatigat, de forma de cigaleta flonja, i sortit d’enlloc, venia de mantinent a esborrar, fent l’operació constantment fútil. Somni recurrent que em fa trempar i destrempar alhora.
—Delusòries impressions, fal·lacioses falòrnies, índexs sencers d’ossos fraudulents, oceans d’armes d’assalt, xàldigues còsmiques que només són saltarel·les d’ulls glaucs ans sublims, sincròniques brutalitats que es resolen en febles convulsions, precàries precarietats d’histèriques caigudes en pous d’oblics hermetismes, on, lúcids, els traumes s’envolen i s’esmunyen entre rengs i rengs de constel·lacions totalitàries que els robarien el cor si mai els enxarxaven, fets doncs papallons qui no paguen tribut a cap subgènere de bestial eunuc ni mandarí de les paral·leles xanques que de sobte rellisquen i ocasionen, per profanes raons, formes encreuades, creus i semblants signes màgics, cercant segurament la impunitat davant tot tabú compromès o decor abjectament violat.
—Aquella matinada, sol al meu llit, em vaig desvetllar. L’hostil boira fora la finestra mimava, en volums grassos i tous, cascuns de mos voluptuosos lineaments. Amb esplendor de cortesà empoixevolit vaig catapultar la moixina cap al mim repugnant. La moixina, estavellant-se al vidre, espetegà com espeteguen, al voltant de moltes de fastigoses mediocritats a les pantalles, les carrinclones discussions. Pixats i merdes, emperò, joiosament pintaren la finestra. Cavalls encantats en brollaren amb cues i crines enceses, creant tota mena de guirigall que em duia a l’alliberament d’unes vacances on, erudit innegable, descendeixc per escalinates de fulgurants baranes, francament aparent ans àdhuc belleu aparatós i tot, fins que el garranyic inic del pany de la porta no n’avortà, com amb cormes a les potes dels admirables corsers, el ventriloquat contínuum.
—Un d’aquells pretensiosos xarlatans qui, amb llurs insensates alquímies, només duen a dol, se m’atansava amenaçadorament. Sempre iatròfob, em preparava a rebre flagrants crims de mèdiques manipulacions, quan, de bell nou per a la meua sort, molt agraïdament, la dona, totjorn heroica, irrompé, i sense cap compunció, abans els odiosos no m’esmoquessin, àdhuc abans cap d’ells no anés a voler-nos ensarronar amb buits mots de barroera propaganda clínica, m’arrencà doncs de les incompatibles urpes dels destralers.
—Obliteràrem portes bo i fotent definitivament el camp. Encara més primet, se m’enduu a collibè. Gairebé pòstum, enjogassat m’acomiad, amb onades de músculs ressuscitats, d’aquella patuleia ruïnosa. The jig is up. Els opressius excessos en aquella cambrota infestada de no gens tímids mes fort llefecs rats naturalment habituats a rosegar penjarelles, pelleringues i d’altres oronells i lòbuls fàtuament junyits als faitissos comatosos, i on sovint, massa sovint, tot adormit, hi fui designat fitó, marcada presa, del foll ardor dels luxuriosos sacerdots, saps què? S’ha acabat.

~0~0~

—(Cinc anys més tard.)

—Mil nou cents dies i escaig que no card,
mil nou cents dies que al forat faig tard.
—Cony roent qui es cruspeix nap aprés nap,
com mon nap hi fa cap, s’hi troba un tap.
—I dic Sí ves, encara com aquell!
—Cuguç aquiescent — ca seua un bordell.

~0~0~

—M’hi mullerí fantàstica marfanta
jurí servei davant lo hierofanta
al tàlem trau sa trompa d’elefanta—
fútil fotre-hi car mon ventre no infanta
altre que el que malvanta el sicofanta—
car és mon cul cràter molt triomfant (eh?)
de fantasmals orcs qui amb arts de farfanta
van atzufant (eh?) fort qui molt se’n vanta
de mullerar fantàstica marfanta.

~0~0~

—Se la cardaven els onze de la cobla
se la cardava el del flabiol encès
el del fiscorn qui diu bon jorn empès
a cap uix que veu vacant i hi boixa
i hi fica tap i hi xona i hi bitlla i boqueix
i s’hi endolla i fot i refot i ara hi arra
i hi quera a sa manera i hi esverga de valent

ah i el de la vorera qui acarona la barana
i el de la tenora qui enfarina ranura i bunera
l’un i l’altre de ferm hi van ensems
amb tota cardera i verriny manifests
i amb monocle i cuir el del baix cuita a abaixar-se-li
per a bitllar-li ell tot sol cascuns dels ulls a les peülles
car si na Minerva Dicksworth son cony és un vesper
i vagarros molt aqueferats les xil·les dels onze
és evident ans és obvi i palès
que n’ha de sabre un niu el borinot qui li enllustrés les sabates—
esguardant cuixes amunt sap qui són al món
al món les més sanes jovençanes
les més sanes çanes de conyets molt estretets
i el de na Minerva Dicksworth ai ai balderet balderet bontròs
ai ai que sobrancer batzoler ampleja boqueja massa
ai ai que hom s’hi enfeinava tota la vida en excessiu excés
perquè tot no hi sigui ara al capdavall re altre
que simulacre o pec assaig o aigualida esdevinença
i no pas la vera apodíctica autèntica realitat—
no no la realitat és sempre enjondre
inassequible inassolible inaccessible inatansable
fora d’abast tothora lluny d’encalç
per a qui? per al sòmines somiatruites qui sempre
sempre ha fet fa i farà curt
per molt de determini que apiloni ni esbatani
ni espontani s’hi reordeni i desengruni
car amb la seua pitxolineta de pitxirril·li que no
que enlloc no ateny què altre
què altre li roman que ficar mà d’ull
ai i que prou s’hi voldria present d’espectral testimoni
de testimoni anònim i esfumat
com qui espia a l’estable l’estelló i ses egües
o a l’hort on mai tampoc hom li n’allerava mai dret d’accés—
l’hort on tothom altri es veu que hi fa créixer
sardanes atapeïdes sensacionals opípares sardanes
de molt eixerits cogombres tomàquets pebrots—
espiar-hi ballar com nineta autònoma
son ennegrit granet de raïmet
ah sumptuosa impossibilitat impossibilitat categòrica
peremptòria irrevocable arbitrària
impossibilitat d’esvaívola iridescent nineta
en ennegrit granet de raïmet subreptici clandestí furtiu
qui als marges orbs de l’hortet
tàvec eixalat ans espeuat
irrefragablement s’enfanga.

~0~0~

—Bateig sovintejat de fresca lleterada.
—Sóc la bèstia sacrificada a l’altar del cony de la dona. L’oficiant (o drut cardaire) espargeix el seu gra, el fa embeure pels teixits de la vagina, el recte o la boca, i llavors el que en roman ho vessa entre les banyes del sacrificat. L’aixarop em crema els cabells. Llavors em cau un mastegot que em fa perdre el coneixement. Em llevaré carcassa amb la gola tallada i els budells esbarriats? Ah, recurrent cerimònia de perfecció indefugible!

~0~0~

—Dea dominant.
—Cuguç agenollat volent-se fer perdonar d’ésser tan cuguç, ans no rebent cap perdó ni remçó altre que una altra puntada.
—D’on en roman immensament agraït.

~0~0~

Self-possessed.

—Ningú altre no el posseeix.
—Es dóna pel cul tot solet.

~0~0~

—De ditejar conyets magistral ho trobí.
—De petitet tu rai — you could do it for free!

~0~0~

—Dark christmas time the best one for exhibiting my sorry dicky very tacky-icky to such puerile carolers — all female and not yet in their teens.
—Canten nadales ensems minyonetes mes mon glaçat suculent pirulí ningú gens no esglaia, ni cap esgaldiny la tonada n’espatlla.
—L’única falsa nota la produïda pel gemec impotent de l’esborronat coll escarransit de gallina plomada que em treu el nas pel xap esbatanat. L’havien vist fastigosament penjat a un croc de cal maeller i ara me’l veuen entre cuixes. Pobre desgraciat!

~0~0~

—Els qui menys ho fem, més hi pensem, pornògrafs!

~0~0~

Els qui sempre en parlem, molt poc ho fem.
—(En mon cas gens.)
—(Per això que en parli, ai, fins a exhaustió.)

~0~0~

—Com sabeu, l’element diguem-ne erudit de la Història només existeix al cap del qui la diu o l’escriu.
—I les meues historietes? Mireu, els qui estem tan absolutament dominats pel cantó físic, pel cantó façana que és el cos, ens veiem aculats a viure totes les nostres aventures al reialme íntim de l’enteniment, al rereteatre de l’amagat enteniment qui més pregonament consira i cus.
—Oi? Les cròniques supèrflues de totes les nostres proeses només poden pertànyer, si fa no fa ben desades, a l’espai on s’escauen — el del fantasier, on sensori i magí en teixeixen les línies o els fils.
—I on, entre balders mentismes rai, reïxen a fructificar, a tornar’s entitats reïficades.
—De tal faisó que qui més se les creu al capdavall sóc jo mateix.
—I tothom altri, els exclosos qui fora esfera volten, peripractes, com inútils meteorits, segur que per molt extravertits que siguin, prou hi duen al cap qualsque parracs de crònica, curts o llongs, segurament menys brodats que els panys de cròniques sovint molt adornats dels intrèpidament sotmesos com jo, mes no pas per això menys fictes que mos enormes esteses de tapís matildenc, i en tot cas molt menys falsos i sotamanosos, perversos i nocius, que els que t’endollarien, infatigables, els sempre insidiosos dominadors.

~0~0~

—El nom cuguç diuen alguns que vindria de cucutium (gorra): Els cornells portem barret per a amagar-nos les banyes.
Barret de quin color? El color dels més sotmesos, els primers bacallars, els pagerols sense terra ni drets.
—Segons les cultures, el cuguç era obligat a portar un cert capell de color únic, per exemple, groc entre els bàrbars i verd entre els xinesos. A tots ops, fos quin fos el color del capell, el qui el portava esdevenia de mantinent llord objecte de ludibri i d’improperi, d’esbronc i d’oprobi, d’ultratge i riota.
—Abans, a l’edat mitjana, es veu que totdéu (mestres dels diferents mesters, els aprenents, els bohemis, els jueus, etc) totdéu havia d’anar marcat per un barret d’un color o altre. Allò que féu veure que s’empescava en Hitler, els seus predecessors en alta cretinitat, els cretins en cap a l’edat mitjana, prou ho havien tot ben codificat.

~0~0~

—Pintaven a l’edat mitjana els habitacles en groc safrà dels qui patien fallida econòmica, i els traïdors, els covards, els banyuts.

~0~0~

—El cuguç, com més “encugucit, cugucificat”, més feminitzat.
—Les banyes del trempament del drut (alfa), li surten a l’enculat (beta) figurativament pel cap.

~0~0~

—Diu en La Fontaine (davant l’espectacle de la dona d’en Candaules i en Giges cardant, abans la nova parella d’amants no occirà el marit):
Il fut fait in petto confrère de Vulcan; De là jusqu’au bonnet la distance est petite.
—La distància del pit al front poc és gaire
(per a les banyes pujar-hi).

~0~0~

—El cony és l’anell d’en Guigu (d’en Giges, en diuen d’altres). Es trobà l’anell al cadàver d’un gegant altrament nu a un avenc caigut.
—Cargola’l cap dins, l’atzeb desapareix; cargola’l cap enfora, l’atzeb reapareix.

~0~0~

—Diu en Ronsard:
—Dur banya al front no és ni bo ni dolent.
Banyes, rai; prou és l’ànima, qui sent.

~0~0~

—Les banyes, com les espases, simbolitzen la fàl·lica potència del mascle. Són símbol diví. Quan la dona porta banyes, mana. T’ha emasculat. Se t’apropiava ous i, millor, la facultat trempaire, la banya omnipotent.

~0~0~

—La dona qui et fot banyes se t’apropia la trempera.
—Fes-te fotre, n’has romàs sense.

~0~0~

—A la Xina, banyes polvoritzades, afrodisíac.

~0~0~

—El banyut anunciat a crits de corns: tutut-tutut, cucut-cucut, ara arriba el banyut.
—Cucut, cuguç, sona a so de corn
.

~0~0~

—Tot matrimoni comença amb lluna de mel.
—Mes tard o d’hora tota lluna es presenta banyuda.

~0~0~

—Per a afalagar el qui se la carda, cada dona sap-s’hi fer.
—Fot grans crits de terror quan qui l’ama se li escorr.

~0~0~

—Davant l’espectacle de la vida, la mateixa beutat és per al beta del tot inaccessible; mentre per a l’alfa a l’aguait esdevé, encontinent, peça de caça a l’abast.
—Si eu em dic… “No em veig pas prou titolat per a conyèixer-la.”
—Ell rai que diu… “Només hauria culgut que la conyegués perquè l’envités a contrempar per la pitriera les favaloses cardaroles entre lleteroles i pixallits.”

~0~0~

—La poetessa Millay es casà amb el seu triat, un poeta (un poeta tan mediocre com jo!) qui s’ocuparia (com jo, com jo!) de totes les tasques casolanes i qui acolliria els amants de la poetessa amb tota civilitat, domesticitat i amabilitat (encara jo!).
—Tret que la meua dona, llas, no és poetessa, no!
—És, com sabeu, agent secret (vull dir, clandestí!) de les Nacions Unides, encarregada d’un escamot de justícia instantània d’abast internacional contra tota injustícia històrica. Per això viatja tant.
—(No hi ha al món tren que m’estaria de prendre, tant se val cap on anés, digué la poetessa.)
—La dona, larvada, amb la disfressa diplomàtica, es fa suaument a lloc, i llavors hi escoseix el panorama, assumeix la situació, esbossa un pla, el comunica a l’escamot justicier…
—I l’endemà, per a la joia dels amants de la llibertat, els diaris parlen d’un altre tirà mitjamerda misteriosament i providencialment eliminat del món.
—Un altre dictador, instal·lat per la gràcia de “déu”, a destruir, tant com pot, cultures, pobles, ambients, qui l’escamot invisible ha despatxat màgicament.
—És clar, que el merdós concepte de “déu” sempre ha estada l’excusa per a les maleïdes malignes forces de la repressió, el recurs tothora amanós per als més cruels i fastigosos assassins i genocides per a imposar llur agressiva ignorància.

~0~0~

—No és cap poetessa, no. És dona directa de directa acció.
—Si la dona fos trista poetessa com jo, qui m’adreçaria ni em corregeix? Qui em feia complir? Qui em fotia degut tacó?

~0~0~

—Va dir la poetessa (insadollable, com la deessa)…
M’hauria cardat també “déu” (aquell imaginat bestiarra), si cap n’hi hagués mai enlloc.
—Car poc n’hi ha enlloc cap, amb els vers homes prou n’haig de tindre prou
.

~0~0~

—Durant els viatges és on les deesses ramassen els druts més escaients.

—The fabric of my faithful love
No power shall dim or ravel
Whilst I stay here — but oh, my dear,
If I should ever travel!
—Calma jornada, mandrosa m’hi ajac; tu i jo hi som delicades companyes qui es juren suau fidelitat, fins que brutal l’avió no engega motors.

~0~0~

Toquem totes les tecles
i sols som a dimecres.

—Hem els dits massa tous
car ja som a dijous.

—Ni en romanen les cendres
arribats a divendres
.

~0~0~

—Lluminoses banyes del savi il·luminat
el savi ha descoberta la gran veritat
que tot cony és sol de la dona propietat
i que ella l’empra sempre com li ha rotat.

~0~0~

—Les banyes lluminoses dels savis ens pertanyen. Són les banyes de claror de llur pensament tan lúcid. La iconografia antiga ho prova.
—I així, quan hom ens dóna les banyes dels savis, hom reconeix, potser sense adonar-se’n del tot, que els cuguços pertanyem entre els escollits, pertanyem entre els savis.
—Reconeguem-ho. Som els cuguços els més savis dels humans.

~0~0~

—Vós en deveu també ésser, Eleuteri?
—“Vidu”, dieu…?
—Matàreu la dona! Crim passional per gelosia de drut màxim i per raó de banyes duríssimes. Sou el més ridícul i banal dels llocs comuns, Eleuteri, ara sí que culcaic!
—Ah, càncer. Perdó, no em feu cas.

~0~0~

—Copseu-me, ca? Quin paperot!
—Sempre he fotuda aqueixa cara d’ostes, de mastegots. Per això hauria sempre de callar.
—El gros de la gent es veuen impel·lits a fotre’m carxot vingui o no a tomb, a rebentar’m, a fer’m desaparèixer de tot quadre, escenificació.
—Per això no dic re, per això no dic mai re. (I sembla sempre que no dient re, he dic tal capdarrer massa. L’odi els sobreïx.)

~0~0~

Violí formatges.
—Massa acollonit per a violar les formes…
—Violava tothora formatges, matons, bries, camemberts, livarots, époisses.

~0~0~

—I què hi feia en aquell sòrdid racó fosc de carrer a les altes hores de la nit boirosa?
—Hi esperava el darrer autobús.
—Havia retuda la darrera de les meues nou ànimes i sabia que aquell fóra el meu darrer viatge.
—Viatge enlloc, sense tornada.
—D’ací el paper de xut en aquell indret desolat, sota el malplugim, entre vents traïdors, i tot embolicat de neguit i basarda.

~0~0~

Un xiquet molt vergonyós.
—Deia ma mare…
—És un xiquet molt vergonyós. Sempre s’arronsa per les parets.
—I sempre el veieu amb el nas entre els fulls d’un llibre.
—I, de nits, sempre el veieu amb el nas entre les cuixes de les dones qui dormen. Sí, ves, pobrissó; ja ho veieu si és ruquet; es veu que no se’n sap estar. Ficar el nas a la carranxa de la femella qui dorm.
—Totes les nostres minyones hi han passat…
—I, si mai hi ha família o amics o coneguts de visita i els hem convidats a romandre qualque nit a casa, pel cas que fos, doncs tant se val, mateix invent: invariablement les dones qui al llit ronquen…
—I no cal dir totes les seues tietes i padrines…
—Totes, com dic, totes. Totes s’han sentides nitament ni nítida tastades. Pregonament, profusament, tastades. Tastades de valent. I tant. Totes s’hi han trobades, amb el seu nasset als traus de part davall, veieu què vull dir? I sí, ves, què hi farem.

~0~0~

—Ai cert.
—I si l’hagués sabuda, li hauria dita la dita llatina que qualsevol psítac sap recitar…
L’enteniment només entén ço que els sentits li senten.
—Res a l’intel·lecte que no hagi passat pels sentits
.
—Molt empíric, el xiquet.
—Com se’n diu? Ficava el nas per amor a educar’m com cal. Autodidacte. Això. Em prenia la meua educació molt a la valenta, ves!

~0~0~

—Re no m’ha plagut tant a la vida mostrar com qui no vol la cosa, per qualque xap distretament desclòs, a tall de pòtol ximplet, mon atzeb de nan.
—Mon nan atzeb de nen mostrat escaientment a les noietes qui avinents m’han vingudes.
—N’hi ha qui, sàvies tan jovenetes, se’n riuen, i se’n van rient. Feble estintol el serva, el carallet!
—N’hi ha de molt bledes qui xisclen com boges i foten lo camp, amb mi escampant la boira devers el cantó oposat i encara més de pressa que no pas les putes fleumes.
—I n’hi ha (les de més, gràcies a la mare, la marassa natura, qui sap fer les coses sovint tan bé pel que fa als afers del sexe), n’hi ha, dic, el gros de les noietes, qui en romanen d’allò més interessadetes, sobretot quan em veuen trempar fins a límits inoïts i, per llurs esguards sostinguts, per llurs màgics ulls fits que semblen vibrar roents en gairebé imperceptible vaivé, amunt i avall, amb força magnètica, en la millor masturbació possible, allí romanc, fix, bategós, fins que, tot empegueït, no m’escorrc, i, alhora gairebé, un pèl en acabat, com m’esquitll del redubtable indret, tot arrupit, desfet, com qualque timorat gosset color de gos com fuig, qui, punit, ai collons, esguerradet, escarransidot, també com s’esmuny, amb la cua ben arronsada, arrossegant-se de panxa, tan empetitit com pot.
—I elles testimonis impertèrrits de la meua absoluta desconfita. Són… són noietes qui han no han trobat mai re tan interessant. Bones aprenents, són dominadores en flor.
—Esdevenia doncs, velis nolis, mestre d’esdevenidores deesses. Didot didàctic sovint sollat de fang, els ensenyava empíricament tot el que hi ha part de baix, tot el que calia veure si més no embrionàriament, d’un primer antuvi que tampoc no esfereís ningú.
—Saben en acabat que l’home no és re, o a tots ops, no gran cosa. El portador d’un bocinet de carn erèctil qui hom pot ensinistrar i anorrear simplement amb un posat imposant de noieta superior.
—I a qui altre mostraria el meu dèficit de bocinet? Només a verges puc si de cas mai gosar-hi. Les úniques qui no s’esclafeixen encontinent davant aital irrefragable inconspicuïtat, aital conspícua incongruïtat.
—I per això n’he dit “mostrar” i no pas “exhibir”. Res a exhibir! (Res a exhibir per al xiquet tan vergonyós.) La dona sempre m’ha dit que mon atzeb de nan no és vit d’home, no hi arriba pas, ni pensaments. Em diu, Això teu és tot just una petita mostra, una escapçadura, un retallet; res a veure amb l’autèntic aparell. That’s just a little sample, not the actual item. Ce n’est qu’un petit échantillon, pas du tout le vrai machin.

~0~0~

—Ara que, com sabeu, s’ha posat de moda per a tothom qui es trobi mig fotut de menjar merda, jo rai gat vell en la memorívola experiència, escolteu.
—I agraït que haig d’estar també per aquest cantó a la deessa.
—Car, com potser ja us he dit, de bon començament, els anys que fot, i per a ensinistrar’m com déu mana, la dona em feia llepar-li el cul ben net tantost enllestia de buidar els budells. Se n’anava a cagar, m’agafava per l’orella, em feia agenollar’m davant seu, i tan enjorn com acabava la feina, se’m tombava que l’hi passés la llengua ben passada, alhora que m’havia d’empassar el que en passar la llengua arramassés.
—I allò em va salvar, és clar.
—Car sapiguéssiu que abans el meu païdor era un desori. Tota mena de malalties gastrointestinals, i llurs repercussions, és clar. Les cefalees, les bogeries.
—Ara tot ha esdevingut ben clar per a tot el món educat. Abans era quelcom que només coneixíem els catalans. Els catalans, com sabeu, Eleuteri, sempre a l’avantguarda del saber; de centúries, molt més avençats que no la resta de pallussos entre la humanitat. No ens n’hem creguda cap que no sigui empírica. Res de misticismes ni déus ni merdes metafísiques d’aqueixes.
—Sempre hem dit els catalans la dita infal·lible que fa… Mal de cap el ventre ho sap.
—I fins ara no han descoberts els betzols forasters la veritat d’això. Que les neurones dels budells controlen les del cervell.
—Per xo quan, wife-ridden, als canfelips de la meua tendra jovenesa, mentre era educat per la DS, el miracle s’instal·lava.
—Quan la DS, per a educar’m en la subjecció total al seu absolut domini, em va anar fent menjar la seua merda, la DS, que té un païdor de ferro (com totes les grans cardaires, un païdor saníssim), beneït corol·lari d’aquell mateix procés, em va anar passant graciosament, amb la seua preciosíssima merda, els bons ingredients perquè el meu païdor esdevingués també sa d’allò pus, d’on que gairebé encontinent totes les malalties al cap, les depressions, les migranyes, les idees suïcides, s’esvaïssin màgicament.
—L’art de la dominació/submissió duu com veieu pler de benifets afegits.

~0~0~

—Un moment, quan per carallot recomanació mèdica [Si en són els metges, massa sovint, d’animals!], vaig aturar temporalment de menjar merda selecta [Molt llefec copròfag qui sóc; no pas que m’enviï al pap la primera merda que trobi; la merda és ubiqua i el secret del viure és saber’n sempre triar quina t’empasses], doncs, com dic, aturar i patir tot fou u. La fauna estomacal ans intestinal, malament rai, se’m revoltaren a mort. Els torçons i àdhuc els osteòcops foren de caldéu! [Dels metges, infame patuleia, força sovint qui més hi creu pitjor rep.]

~0~0~

—Sempre he considerats molt superiors els grans cagaires. Els qui caguen fort, és a dir, el qui se’n foten de la mort.
—Superiors, superiors. Els druts i la dona són grans cagaires. Tot i merdosa, llepem-los la bota, com fa la dita.
—Jo sempre he estat molt cagadet, i mes merdetes són molt merdetes — ínfimes, infames, i costoses.
—Tot em costa de fer — sobretot cagar — molt costiu, com diem els americans.
—No fèieu mai de llevadora?
—Doncs les dolors de cada matí quan sóc cagant al canfelip equivalen amb escreix a les dolors dels parts més malparits.

~0~0~

—El gest de les banyes, fet amb l’índex i l’anular (on el menovell) estesos i la resta de dits plegats, enviat contra algú és perquè hom pensa o creu o sap que aquest algú és portador de no res bo; les banyes són per a aturar la maledicció.
—El banyut és una mena de mala influència, per això hom li envia banyes en defensa; hom el margina per força, el rebutja, car és portador de mal ull, de mala sort; de fet, hom l’ha diabolitzat, ha esdevingut diable amb el qual ningú no vol fer-s’hi gaire, no fos cas.

~0~0~

Les dues banyes d’un dilema.

—Conegut. La dona et fot banyes. Ara banya en duus, mes quina de les dues del dilema del banyut?
—O et surt la banya de l’odi, ira, follia i revenja que et fa anar de bòlit, et fa perdre la xaveta, i t’emmerda en perill molt perillós i qui sap si sangonós.
—O et surt la de la submissió, complaença, bonhomia, i, feliç i qui sap si panxut hi tot, fas l’orni i —per què no? —posats que hi som, ja en banyera de banya plena de banyes et rabeges i banyes.
—Sí ves. Prou va sempre tot amb el caràcter de cascú.

~0~0~

—El cuguç Mili Guç assetja les latrines
Són brutes i mesquines — roba tota cagada
Enmig hi és apilada (tovalloles i roba
Tots els colors hi dormen — pixum i femta tova
En vòmit els transformen) vol arribar a l’aixeta
A rentar-s’hi l’ungleta i es troba que s’embruta
Amb sang de prostituta — orxegant fuig corrent
Que no el vegi la gent — ara és un sospitós
D’haver fet qualque crim — prou n’ha fets de millors
N’ha fets de gruix gruixut — l’enxampen pel més prim
De tindre l’ungla bruta d’un fastigós engrut.

—Sempre et fots en un nus de merda que hom escruta
Per a fer-t’ho pagar! — malastruc Mili Guç
Que et fas un engargús amb el qui altri cagà.

~0~0~

—Per a mi cada mes és juliol.
—Tret que m’hi plau encara el caragol.

~0~0~

—Si el teu amor els podies veure objectivament només hi veies una altra xifra — ni cap deessa ni cap morro de vaques inquisidor.

~0~0~

—Rèprobe espiava per foradets
citatori el sensori divagava
vagament hipnòtic com el barranc fosc
d’on ixen bombolleigs i garranyics
on em queia volant com ocell tocat
el guant groc estranyament pol·luït
per misterioses sangs i virons.

Amb l’ull besat a l’estret trau serós
conspícues imatges em desrenguen
no de deesses cardant ni cagant
ans de carronyes actives vetllades
per monstres d’ullals que ragen icors.

Ull infectat estrangulat fugia
de l’ombra crua de la mort que em pren
fins que no caic com el guant nafrat queia
al toll enverinat del cingle opac.

Pampallugues com flametes de ciris
esfereït hi veig duts per les mortes
qui adés espií i ara putrefactes
tremolós se m’enduen a l’estret
trau serós on a les buides cavorques
dels orcs qui em vetllen carronya esdevinc.

~0~0~

Capdecony.
—Tant de fotre’m les calces sollades al cap quan torna a casa. Pudint a cony d’hores i hores, a merda, a secreció, a suor, sovint a lleterada, mon cap per simpatia o osmosi sa carranxa es creia, s’hi adaptava, hi evoluïa.
—I de tant com tothom constantment no m’ho diuen, palès, palès, vós, palès — em llevava un bon jorn amb un cony per cap.
—I aquest serà mai l’únic cony que em cardaré.

~0~0~

—Ja capat d’inici.
—I doncs poc que m’ha calgut sanar’m tot sol per a saber del cert si la dona em fot banyes o no.
—No pas com aquell capdecony gelós de Joan de qui parla en Pogí de Florència. [Quidam in civitate Eugubii admodum zelotypus, Joannes nomine, nesciebat quo maxime modo animadverteret, si uxor cum altero aliquo consuevisset. Excogitata calliditate zelotypis digna se ipsum castravit, eo consilio ut, si uxor postmodum concepisset, in adulterio fuisse convinceretur.]
—Diu, Així sanat, mentre prenys la dona no m’esdevé, rai.
—Només calia que la dona em digués des del començament que penetració, cap. Llavors sempre he sabut de segur que cap de “mos” fills eren meus. Quin descans!

~0~0~

Veritats.
—Què són les ximpletes veritats científiques davant les incontrovertibolíssimes veritats de la deessa?
—Mentides.

~0~0~

Llengües.
—Quina és la més significant de totes les llengües?
—La que serveix per a torcar el cul de la Deessa.

~0~0~

W.C.
—Où la langue du cocu s’exprime le mieux.

~0~0~

—Mon padrí, cap d’estació, cuguç.
—Mentre la seua dona ma padrina cardava amb un passavolant qui esperava el tren, naltres ens n’anàvem a passejar al bosc.
—Ah bucòlics esdeveniments, descobertes científiques de la natura pròdiga, que ambdós fèiem, altament instruïts!
—Ma padrina ens encuguceix (dic “ens ” perquè d’ella n’aprenguí els secrets més íntims de la dona, i com els plau que els llepis i àdhuc els xuclis com tenacet mamerri sobretot el trau del ses), ens encuguceix amb tota la raó, car prou som naquis, no fem pas el pes.

~0~0~

Il est cocu le chef de gare.
—Mon padrí també era molt antixarnec.
—Havia, amagadet, alta seua possessió, un molt fullejat almanac o anuari suec no sé pas si del 1909, 10 o 11. Totes les reines europees qui hi havia fotografiades o pintades, a cos sencer i amb robes xaronament esplèndides, mon padrí, sempre doncs d’amagat, els retia pregon homenatge, pelant-se-la molt estrènuament, intrèpida, davant llur imatge; dedicada lleteradeta per a aqueixa o aqueixa altra, totes hi passaven, així molt honorades.
—Mes mai amb la podrida reina castelladra; mai cap honor per als de l’ultrafètid canfelip ponentí. De fet l’havia esborrada tota, bo i gratant-ne de valent la maleïda imatge, amb ardu afany, amb la punta d’un llapis espuntat.

~0~0~

—Els becs de les corones de llorer et fan dues banyes al front.
—Tots els emperaires, dictadors, centurions i peons romans qui tornen vencedors de la guerra, esdevenen automàticament banyuts. Car hom et corona en el triomf entre despulles amb el llorer.
—Mentre eren en campanya, les dones, els n’havien posades d’altres.
—Per extensió, tot soldat qui va a la guerra, com tot mariner qui va de viatge, s’hagi guanyades les banyes de llorer o no, no sols és banyut per vencedor, hom el sospita també banyut tot pla.
—Tot pencaire. Us en recordeu dels ferroviaris, els pedrapiquers, tants d’obrers al sol, abans hom no pogués permetre’s gorres? Hom es ficava de capell un mocador nuat en banyes, dues o quatre, tant se val.

~0~0~

—Tots els cambrers ens diem Emili
tots la dona ens fot banyes
tots som titelles penjats amb fils d’aranyes
coronats amb corones de banyes
profuses i cargolades corones
de les que ens etziben tostemps les dones
i no hi ha déu qui mai ens l’esquili.

Cada cambrer és diu Emili
i és un santet qui duu aurèola d’exili
enlloc no hi cap ni demanant auxili
druts legítims li ocupen llit i domicili
i més val que no demani gaire fotent el quili
no fos cas que cap malcarat legítim li mutili
el seu sempre dejú vitet de pitxirril·li.

~0~0~

—Eclipsi total de pitxolineta en presència del mascle legítim.
Masclam bundrè tab solutamb to tel zet zi utz.
—Tremolava el macip davant el dèspota.
—Despietat horitzó on a tall de batecs de llamps i trons pampalluguegen espectrals esborranys de garrotades.

~0~0~

Oh por espectacular!
—Cal clapar.
—Cal clapar.
—Cal clapar pla pla pla pla.
Oh por espectacular!
—Cal clapar.
—Cal clapar.
—Cal clapar pla pla.
Oh por espectacular!
—Cal clapar pla pla pla pla.
—Pla cal pla.
—Pla cal pla.
—Pla cal pla clap clap.
—Clap clap cal pla.
—Cal pla clap clap.
—Clap clap cal pla.
Oh por espectacular!
—Cal pla cal pla cal pla clapar.
—Pla pla.
—Pla pla.
—Pla pla pla pla pla pla!

~0~0~

—Si t’acompanyes amb un bastó mentre camines, i de primer un altre caminant sense gos et demana si duus bastó per a espantar els gossos a garrotades, respons rient que gossos… gossos, i d’altres bèsties malignes de les qui de cops (qui sap si rabiüts) es veuen amb cor d’atacar’t per aqueixes endreçúries, com ara guineus, coiots, opòssums, racoons, i àdhuc més rarament el cerf banyut qui massa obsedit per les ganes de cardar no dubta també a vindre’t a cop de banya.
—Mes si un altre t’ho demana un pèl en acabat, un ara qui passeja un gos, li dius que no, que no, que no faries mai mal a cap gos. Que el bastó t’ajuda en cas de mareig i a les pujades.
—Versions, versions. Versions de tu, múltiples.

~0~0~

—Ses cuixes grosses m’empetiteixen la pixa.
Ah holandesa de cuixes opípares!
Mon nas tot prop de ses feses mucípares
Feina millor prou faria a sa mixa
Que no fa trist mon vit mig cuit com guixa
I qui es perd naquis per zones crinípares
O es nega asmàtic per fonts sudorípares.

A son escut fóra ma llengua bixa,
Bixa qui es mou i es rebrega com bruixa
I trauca i burxa i xarrupa la cuixa
Dreta i esquerra i no en jaqueix pas gota
Del mannà que en raja, fúrfur d’esmalt
Que com llustrins lacrimals la faç tota
M’omplen, ninot de sal qui mai fa el salt.

~0~0~

—Estort de tot àvol costellam
Laughing and happy as a clam
Joyeux de fuir une patrie infâme
Ja no pas re altre no am
Com de banyar’m i rebanyar’m
Amb banyes de fils d’aram
En vastes basses de mocam
De molls traus de femellam

Llurs conys de goludam
Em guareixen de tot gam
M’assadollen de cap fam
No vull pas cap altre lligam
Sóc mocós esquer de llur ham
De llur cimbell buderó de reclam
Cada peix alat qui barrim-barram
S’hi afegeix breu aviram
Perdut per l’esbarzeram
De les meues banyetes d’aram
Mes dentetes hi foten nyam-nyam.

~0~0~

—Mostrant l’anguila, si amb còdols me l’alabeaven, amb buines de vaques me l’amanien.

~0~0~

—Em vol tant que, perquè té por que, per anar massa animat durant la xingada, me li mori d’un atac de cor, no m’ha permès mai de cardar; em sembla que estima molt menys els innombrables amants qui se la carden sense arrest.
—Massa excitat pel raríssim esdeveniment, el cor se’m feia miques, tothora ostatge de la fragilitat de l’ultrasensitiu.
—Ho fa segurament per a no desmanegar’m. Si veiéssiu l’entusiasme foll quan carda!
—Fortíssima, vós!
—Em va veure de bon principi aitan merdetes, no volia pas haver de passar el tràngol emprenyador d’apedaçar’m després de cada cop on se’m cardés.

~0~0~

Adunances beduïnes.
—Ens retrobem als deserts de coincidents desil·lusions.
—Se’n tornen, fets pelleringa, druts escandalitzats.
—Infatigable Aurora de cardera sempre renovellada!
—Aquesta dona desa al seu cos armaris inexhauribles de cimbells irresistibles; et sedueix implacablement fins que t’ha espremut de tot suc fins a la sang.

~0~0~

Henpecked.
—De tant picar’m la cresta, se m’hi feien crostes damunt crostes i tot plegat parien banyes.
Pussywhipped.
—El seu clítoris fuet que, de tant fustigar’m ans fulminar’m fins que totjorn de jonolls no queia, llavors paria trenta-sis vegades més llarg i elàstic que no pas mon exigu atzeb.

~0~0~

[—Diu n’Edna StVincent Millay, 1923)

He oblidats de tants d’amants els besos

He oblidats de tants d’amants els besos,
N’he oblidats els braços on jaguí
Ni a quins indrets hi som fins al matí;
Mes eixa nit llurs ecos desatesos
Febles als vidres truquen, alaestesos,

I em neix al cor de recança un verí
Pels nois sens nom qui mai més de veí
A mitjanit no els tinc, d’esglai sorpresos.

Sí, com a l’arbre qui en ple hivern, tot sol,
Dubta del fet que ses branques s’ompliren
D’absents ocells on rau ara el silenci,
M’esdevé a mi, de qui els amants fugiren,
I, sens voler que re no recomenci,
Sé que visquí un estiu de cants al Sol.

~0~0~

Cues de pansa.
—Mon padrinet Jeroni, quan jo n’era petitet, m’ensinistrà perfectament en l’excitant (exhilarant, intoxicant) esport de sobtar femelles en avinenteses compromeses. Sense prendre riscs, com simi subtil qui pertot s’esmuny, espiar-les quan es despullen, clapen, es renten, caguen, se la pelen o carden. També m’ensenyà d’eixonar cigales. (En el seu cas, cigaleta, car com eu la fotia mínima. Se’n deu venir de mena.)
—En acabat d’haver espiat per finestres i balcons, i a les platges pels racons i caletes i casetes, arribàvem ben trempats, i al llit m’agafava el caparró i me l’amorrava a la seua “mamelleta de baix” que hi xuclés i en xarrupés la lleteta que n’eixís.
—Feliçment adormit en acabant, sovint el somni deliciós… Hi havia tot al llarg del saulonar de San Llorienzo, la platja a Xixon on fórem aquell estiu, pler d’homenics amb els atzebs enlairats com astes de suïsses banderetes. Atzebs a betzef de bec a bec de sorrera, mil o tres mil atzebs!
—I jo, mamerri molt afectuós, passant-n’hi, boqueta sedega, tastant curosament cada “popeta de baix”.
“Menjant” doncs tants i tants d’espotzims d’atzebibs.
—Per això, vós, que hec (no pas?) aquesta bona memòria!

~0~0~

—Ja ho sé que no pint re i que no sóc ningú i que no tinc dret a denunciar cap injustícia; que tot greuge me l’haig d’empassar de viu en viu i cru; i que tot el que em cau ho tinc ben merescut, perquè sóc català i he nascut esclau i amb uns collons enormes, mentre que és clar és clar és clar el bou castellà impotent greixós avariciós bavós pudent i lladre pinta molt i ha nascut senyoret i té doncs dret al lot sencer.
És clar és clar és clar. Tot això és clar!
—Nogensmenys, d’amagatotis rai, pres pel dimoni de l’escriure, l’homenet cagadet qui só, pres pres pres pel dimoni pel dimoni de l’escriure, bum, escriu a rajaploma les barbaritats més esgarrifoses, les bestieses més monumentals.
—Ah, i les brutícies les brutícies les brutícies!
—I, el dimoni satisfet, el dimoni complagut, el dimoni tot sadoll, l’homenet cagadet l’homenet cagadet l’homenet cagadet reposa en pau.

~0~0~

Patufets a doll.
—El bou merdós un dia infaust criminal se’ns engolia.
—Els catalans n’obrirem la puta aixeta, creieu? La puta aixeta del cul?
—Qui sap si serem vius encara d’ací trenta anys. Qui sap si llavors podrem encara veure el nostre tros de terra estort de les urpes repel·lents dels filargúrics castellans? Què som? El 1986?
—Patufets tots emmerdadets. Pel contacte maleït de tots aqueixos anys amb els castellans; llur avarícia merdosa emmerdant tot el que toquen.
Tat que faran la fi del bou golafre? Quin altre destí el llur, desgraciats?
—Rebentaran d’un pet
.
—I ah, gloriosa llibertat! Allí som, el preciós Patufet català al capdavall estort, estalvi, allerat, amollat, lliure, magnífic! Emmerdat rai, mes oi que ens sabrem rentar a fons immediatament? Tanta de putrefacció de bou merdós!
—I quan? I quan creieu que trigaran els altres Patufets d’eixir també contents i eixerits com gínjols? D’antuvi, la resta dels Països Catalans, som-hi, som-hi! I llavors quins pobles? Els bascs? Els asturs? Els gallecs? Tots plegats! Tots plegats!
—Quina sardana gloriosa de Patufets tot cagadets…
—Cagadets…
—Mes lliures, vós, lliures! Lliures de l’avarícia del greixós bavós bou repulsiu, putrefacte, vomitiu.
—Quants d’anys (ca?) que no ens tocava!

~0~0~



a l’opuscle també

Jakarta ‘86 — perkara belakang — [5]

—Sóc el beta qui l’alfa serveix.
—Per manament de la dona, sóc qui com el bord canic nabokovià no fa; el canic merdoset qui (amb quin èxtasi ni amb quina passió!) no frueix, pobrissó, bo i rebolcant-se… pitjor, adeleradament rabejant-s’hi, en la gran caguerada just cagada per cap alt, meravellós, molt vigorós, gossot de raça.
—Bella imatge. Acurada hò i més.

~0~0~

—As the cathead man drilled her, my sucking lips became the humble wumble. Wumble to his wimble too.
—Mos llavis tou mandrí qui, aspirant, neteja ferritja, rebuigs i romanalles de la perforació perfecta. Li netegen el filaberquí i tot.

~0~0~

—Si la meitat dels homs n’eixexageren la grandària, l’altra meitat n’eixexagerem l’escassedat.
Cusc verecund humil…
—Sempre el darrer dels mil
.

~0~0~

—Coneixeu les preuades “zones de frec” just enllestit el torb passional…
—L’arester, ço és, el rosari de l’espinada, passat amb ungles brutes d’àvol bruixot.
—L’enter carriscle com xilòfon percudit pels martells insistents del cardar.
—Amb mes llàgrimes de goig amb deler hi embrocava, si mai doncs no em fos permès.

~0~0~

—Em dic mentides i me les crec, perquè sóc molt simpàtic i convincent amb mi mateix, fort modest, esvaívol, fantasmal; gens ultracuidat, doncs, ni tafarra ni proterviós; molt hipocritiquet i narcisista, això també, i el que em dic, encara que no ho sembli, en posar’m de protagonista, m’afalaga.
—Subjectivitzada, tota mentida assumida, resolta, esdevé tangible, disponible, a l’abast, palesa pels prestatges del magatzem mental, el rebost il·lusori de l’ésser.

~0~0~

—Sospesant el mot en tots els seus aspectes abans de metre’l a l’escrit, això és poètic optat, o si més no intenció, intent.
—Sospeseu la frase: L’insidiós entusiasme dels fanàtics.
—Oi? Oi? In-si-theus en-theus-i-asma-e dels fana-àtics? Ah quin fàstic! Esgarrifós! Fanum, fana, temple, temples. Theus, déu. Tres vegades boigs.
—Triplement en-ganyats, mal en-seny-ats, gens a-seny-ats
.

~0~0~

—Mon cap l’escriny on el mot que cerc s’enfonya, i hi furg i hi escodriny amb afany i enginy, si cal fins que no la diny.

~0~0~

—Les paraules llur pes.
—Gràvides de pler de senys, sentits. Cal doncs sospesar-les per tal d’entendre allò dit, escrit. Cada paraula que enduri l’assaig de torsió, o el moment de força.
—Car sovint hi ha tants de visos per a un sol mot. Consirem-ne el biaix o l’anfracte etimològic, el d’ús corrent i l’erudit, i el del joc intersil·làbic, el d’aproximació amb un mot semblant, el de fals parentiu, el de la personal associació de cascú… (Enraonant de falses relacions, insidious anyone? Tants de mots a la gatzoneta rere esbarzers? Camufladament, disfressadament, emboscats, fa?)
—Hom s’apropia d’allò suggerit pel suggerent. Hom s’ho fa seu pensant-s’ho propi. Hom hi albira el que hi albira, hi fos o no.
—Inert i ert, hom roman a lloc, els ulls de l’enteniment esbrinant, escatint, quines seqüències ni saons no s’atansen, quines escaiences, quins traus ni osques als daus. De què tot plegat té gaires agalius… de tempesta, de bon temps, d’anihilament, de glòria…?

~0~0~

—El banyut és el cornut. I el cornut és arrelut, caparrut, bangkang. I sobretot prou ha dues banyes. Cada banya tira vers son cantó.
—Tot el que el cornut diu, fa, pensa, és de doble tall, tendència, sentit. Es mou en l’ambigüitat. Una banya dient , l’altra demà m’afaitaràs.

—Cada banya a la seua, indeed.
—Si l’una fa veure que compleix amb les carrinclones convencions, l’altra, si cal d’amagat i silent i de sotamà, no fa mai allò que cal fer d’acord amb els absurds ucasos de la tronada civilització, de la societat tan inútilment estricta.

~0~0~

—Secretament i marginal, contradictori i rebel, el cornut qui se n’entén no s’ajusta a allò que la societat voldria que fos fil per randa.
—S’estima més el contrari encara que de cara al públic li calgui molt de dissimular part darrere la repulsiva vulgaritat de la façana moral.
—Ell va acomplint la seua tasca callada d’independent.
—Ell totjorn per insospitats corrents salpant.
—Surant sallant solcant per aires aigües terres de paràmetres diferents, alternatius, paral·lels, sota perspectives gens comunes.
—Per a l’estrany heroi tothora figa fent tant la moralitat imperant, com l’adoctrinament, el dirigisme i el moltonisme, l’eixamenament, ambients.
—I au.

~0~0~

—Sóc esclau de la dona; ara, el que no seré mai serà esclau dels gèns. Dels gèns no me’n fii gens. Les gents qui se’n fien, de cervell no gens. Car, per què esdevindre vehicle desbocat cap a l’estavellament ineluctable de la mort, vehicle noliejat vulguis no vulguis per uns minúsculs éssers maleïts qui només et parasiten perquè els duguis envant, sempre endavant, sense altre fi ni raó?
—Sóc esclau de la dona, mes només fins a un cert punt de secreció de trempera sempre presta, sense atènyer mai l’ulterior premi, que sempre em denegaré, car aquesta és la meua adoptada voluntat, i ningú no hi pot fer re. Car els gèns (quan els escric, els escric amb accent greu, sabeu? car prou són greus, molt més greus, que llur homòfon gens — millor no ésser re que no pas esclau de repulsius sapròfits, ca? esclau o vehicle per a llurs abominables intents, objectius, fitons, que no crec pas que sàpiguen ni ells quins deuen poder ésser, no fa? esclau o vehicle, tant se val, el mateix càrrec amb la mateixa abjecta càrrega), els gèns, deia, no són els meus mestres.
—Sense gèns, qui sóc? No res! I amb ells? Pitjor, sóc llur esclau sense cap voluntat i faig llur desig, llur manament. Tret que si doncs no els ho faig, si me n’estic, s’han de fer fotre, car com es defensaran? Matant-me, mes ni que no em matessin em moriria igualment. Així que per què obeir’ls?
—Els carallots qui els obeeixen parint pler de fills són molt més esclaus que no pas jo fotent de garneu esclau d’una dona esclava dels deuetons repel·lents apellats gèns qui la fan parir i cardar amb esclaus com ella (els druts negats de seny) perquè entre tots fotin fills, i fills, i fills, vehicles condemnats a morir i podrir’s perquè els malignes gèns qui els parasiten (per a entendre’ns, mena del conegut nociu invasor xarnec del qual no pots desempallegar-te’n mai), només perquè els paràsits, dic, surin al temps una miqueta més.
Ecs!

~0~0~

Orb ens de molts fet qui cau, cau i cau.

—Qui só ni sé, ni si só re, ni si,
si fos, què fos, car no crec pas que ser
és re que pot ser dit del cert i ver;
i si doncs dic que no, o fins que sí,

o que qui sap, no és pas que dic re sa
ni és clar menys sa, ans sols que dic el dit,
i dit el dit, què àls puc fer de clar
ni fosc? Clucs faig els ulls i em colg al llit.

—Car no per dir que ets, ja ets, ans cal,
cal, cal molt més; cal pel cap baix fer net
amb tot el mal que et ve de cop i pet

i cert que sols ets viu quan pel cap alt
ets pell i mors, i doncs quan dius prou visc
(un jo qui em crec) i bah! que al no re llisc.

(…)

—[Si “al no re llisc”, vol dir que fui; o és tot
dir el dit i au, fer el joc amb mot i mot?
Só hom? serp? talp? Sé sols que caic al sot
i em coc al foc i, orb, em neg al got.

—Sé sols que só un grup de gèns gens bons
qui sols hi és a fer’s ben lluny, tan lluny
com sap ni pot, grup qui el jo qui em pens muny,
ens orb ple i buit, qui cau i cou, i els trons

i els llamps, cap cas! Va fent a fi de re,
a fi de fer, i au, i cau als sots,
i diu prou pots, i fa pecs jocs de mots.

—Orb ens de molts ja fet, tot i que es romp
al temps que es fa. I per què em vol? No em té
al cor; tots junts, ni som, bah, ni no som.]

~0~0~

—Som-hi.
—En el firmament enjòlit on estortament i experta em moc sobrevolant, trampejava les situacions, les escaiences, els adversos cops de dau.

~0~0~

—És clar que cornut, en llatí, també es diu d’algú més viu, garneu, avisat, finament intel·ligent, que no els altres…
—Ell rai. Prou és fa fer la feina per altri — la feina pitjor, més enutjosa, de tindre la dona ben amansida.
—Car com més passional la dona més toca patir. Passió i patir van ensems. Com impassibles i pacients anem els intel·ligents, ço és, els tranquils.

~0~0~

—La passió i el patiment es combaten amb la impassibilitat i la paciència.
—Pacient, impassible, veus totes les passions dels dissortats patidors despendre’s en llur vida d’idiota plena de so i fúria significant no re.

~0~0~

—Cert que hom té els màrtirs per a qualcuna cosa.
—Els màrtirs, ço és, els collonets, perquè de trast en trast hom molt sexualment ans humiliant, no te’ls aixafi a puntades.

~0~0~

—Llavors els qui no som capaços de fotre ningú, ens fotem tots sols.
—Ço és, si no pots fer mal a altri (és a dir, si no el pots controlar, influir, fer-li fer de trast en trast el que de debò no vol), et perjudiques a tu mateix, et fas fer allò que teòricament va contra teu.

~0~0~

—Feia dies que li veia el forat sense moixó dins.
—Sense moixó el forat és un forat molt trist.
—Si aviat no hi vénen moixons prou el veig moribund.
Tites tites tites…!

~0~0~

—Dic als druts, molt múrriament, sabeu?
Ja em perdonareu, mes crec modestament que sempre cal pensar bilocular, ca?
—Car per què acontentar’s amb un sol trau si a la carranxa que voleu un parell n’hi ha?
—Hi va de pobret qui pensa unilocular; només el cinquanta per cent del territori sap explorar, ni inocular ni flocular
.

~0~0~

—O de fet tot és molt irònic.
—El cornut en realitat és l’escornat, per a més irrisió.
—Com més la dona carda amb d’altres, menys n’hi ha per a mi, els corns dels Vers Homes m’escornen — escornen el cuguç, cada cop més capat, emasculat.

~0~0~

—Una de les clàssiques faisons de dir bufar o fer sonar el corn (de caça), és inflare cornu. Inflare, ca?
—Doncs bé. Us puc ben dir que veure o millor (molt millor!) tocar el corn umflat del Ver Home qui se us carda regularment la dona, és, per al bon cuguç com cal, caure en la pus pregona admiració.
—Allò és trempera, vós!
—I d’ací doncs podrien vindre les banyes dels cuguços.
—De les trempamentes perumflades dels druts qui se’ls carden les dones.
—Les dones, ara doncs sí, verament satisfetes.
—A elles hom els endolla la banya umflada, i a naltres, escornats, ens en surten pel front “afrontat” les (presumptament destrempades, mes en realitat ben trempadetes) romanalles, les ombres, els residus, els afterthoughts, els puixconsirs, els regusts.

~0~0~

—Si li demanàveu a la dona per què tant d’afany de lliurar’s a tant de Ver Home, us diria certament que per “amor al sexe”.
—Car allò l’ompl.
—Allò, i no pas les tendres, tovetes, incapacitats de la femelleta.

~0~0~

La femmelette, au sujet du sexe…
—Elle n’y a pas accès
.

~0~0~

—Els més durs dels druts em fan empassar el que llurs futarres no ragen.
—Sovint, diríeu, la mateixa lleterada mel·líflua ans verinosa que els ullals de l’escurçó emprenyat ja no llencen.
—Gargalls sobtats, recurrents, rasposos, anorreadors.

~0~0~

—Els druts; n’hi ha d’amables qui només et tantalitzen.
—Te’n fan dentetes.
—A la fi, els de més relinqueixen.
Tria, fes, pobre carallet.
—Your choice. Pren-lo com degota encara a la peniana font, l’opopònac, o pren-lo quan lent vessa del greal d’entre la deessa els amples pernils.
—Tasts de delitós deliqui, de delicades delícies.

~0~0~

—Noietes com ara paganes estatuesques opulents deesses…
—Esquer de forca; prou les coneixem; i elles s’hi coneixen, innatament.
—Posem’ns-hi isnellament gel, glaç, vós. No fos cas. Atrapats.

~0~0~

—Les dones llurs forats.
—Dóna’ls un ditet se’t prenen tot lo braç.
—Conegut.

~0~0~

—Les dones saben amagar molt bé el que no tenen.
—Tota mena de robetes, perfums, potingues, andarivells, per a desviar, per a amagar un forat exactament com el teu, marrec, un forat merdós.
—I d’afegitó, per a més martiri, un altre de no gaire millor, pixegós.
—I prou.
Tant d’aire de misteri per a tan poca revelació! Un altre fanatisme desumflat, una altra religió panxa enlaire.
—Quina enganyifa, quin desengany!
—De tant que et prometia i, sots tant de faldillam engavanyador, què hi rau?
—Una absència, una mancança, un no hi ha re.

~0~0~

—Saps què? Que et donin pel cul.
—Mateixa funció.

~0~0~

—Quina noia fresca i verda
li creix userda a l’esquerda
i als meus ulls hi floreix merda.

~0~0~

—De jovenet veia que hi havia noies qui eren molt “pures”…
—Tret que cagaven la mateixa merda; en realitat una merda molt més pudent que no pas les “impures”.
—Hà! Diu en Molière, Les dones semblen ésser prou més castes de part d’orella que no pas de cap altra part del cos.

~0~0~

—Ella no. Pura, gens, gràcies a “déu”.
—La vaig conèixer quan encara era molt jove; jo era estudiant, molt tímid, i em moria de ganes de cardar ni que fos només un cop i d’esquitllentes; ella encara no tenia edat per a ésser universitària, però la seua anomenada de paia fàcil, qui cardava amb tothom, la voltava com un núvol de paradís; m’hi vaig atansar com qui diu com un gosset desitjós d’ésser atupat; ella va veure tot seguit que era un masoquista, i va deure pensar, no pas que sigui més manipulativa ella que en realitat no sóc jo, però és natural que pensés que amb un masoquista a disposició allò millorava la cosa. Sempre em podia fer servir per a quelcom o altre, per a esmunyir’s d’un compromís, per exemple. Ara, deixar’m cardar, no pas. Deixava cardar tothom, però no pas el masoquista, és clar. I el masoquista, què voleu, ineluctablement, com més ella em negava l’accés més li anava al darrere, com més m’humilia més m’atrau, sotmet, esclavitza. I com més em puneix, més hi he gaudit; no hi ha millor guardó que el mastegot que ve d’ella directament o per procuració del drut majestuós qui se la carda. I tot això fins ara, same pattern, re no ha canviat en tots aqueixos anys, tret segurament que la dominació s’ha anada tornant encara més desvergonyidament declarada.

~0~0~

—Car qui fóra tan il·lús, oi, Eleuteri? Cap dona no va enlloc en el món corporatiu si doncs abans no jeu amb pler d’alts mecs, ok?

~0~0~

—La dona, exemple perfecte de gossa, d’allò que en diem gossa, vós.
—Sí ves.
—Aixeca la cua i ensenya el cul i te’l remena i te’l refrega al nas, i quan t’hi atanses tan confiat i trempat, i sobretot tan desesperadament trempant, abaixa la cua i es fot l’estretíssima i no et permet de penetrar-la per re del món.

~0~0~

—Escolteu, “putativament amputat per reputada puta aprés molt breu disputa, anorc, mon orfe corc a l’entreforc mai no suputa que pot gosar tornar’s erta batuta, d’inútil s’autoimputa, i jamai no pas altre que pixats esputa”.
—Em diu amb molt malgènit, que, d’ençà d’aquell dia on l’ofenguí, davant ella, en privat, no puc caminar altre que de jonollons; esguardeu-me’n si voleu a ambdós genolls els sengles corretjosos calls, les espesses codolenques durícies; feu-vos-en creus (cavà?); és això pell de genoll o cuir de paquiderm ben adobat?; doncs això rai, ça com lla, poc m’hi calen pas genolleres ni tovalloles ni flassades ni coixins; puc anar de penitent d’ací al Poal — i del Poal al pol — i de pol a pol; només amb els genolls, amunt i avall; segurament (oi?) rècordman del món.

~0~0~

—Per als bajans ignars capellans, cada trempada ha estat, de temps antic ençà, “banya del diable”.
Banyes, banyes! Quina por!

~0~0~

—Els nans lleigs qui la fem tan petitoneta no ens hem d’avergonyir de re; nans lleigs de titoleta negligible des dels inicis dels temps hem dominat el món en totes les esferes; entre els noms coneguts, el Buda, el gotz, panxarrut, Buda, no se la sabia mai trobar sota la butza; i el Crist, com tots els circumcidats, i com més joves pitjor, la titola se’ls descoratja, per què créixer mica si tot el que sobresurt t’ho tolen, pobra titoleta! El Mafumet tothom se li’n fum
— volia mostrar-la i només li’n sortia fum, com ara si per un geni fetillat, i les dones se li’n fumien, i per això va dictar les barbaritats que dictà contra les femelles, i que al paradís paies de mentides, nines robotitzades, programades perquè no se’n riguin de la cigala més fumosa, ni de les dels altres moros tan ridiculets, paies d’aqueixes de riure, rai. De les de debò, cap! Cap! Les dones no són animalot de cel. De zel, i tant, mes no pas de cel; de cel, mai, mai! No són pagans, els desgraciadets profetes de les “grans” religions, hà!
—El Buda, en Moisès, el Crist i en Mafumet, tots la fotien minúscula, gairebé inconspícua, a un se li perdia entre sacsons, a l’altre entre pollosos pudents pèls.
—Més tard, tothom sap com anaven mancats de teca sota les faldilletes en Marc Antoni i el Cèsar, i n’Heliogàbal i en Raimon Berenguer; ara afegim-hi així mateix els antics més sonats guerrers, els Hanníbals i Alexandres… i en Genguis i en Tamerlà; i el menyspreable Nicolau Eimeric…
—Ep, i aquell bon altre qui ningú no sap d’on collons feia cap, en Colom, no fotem, centímetre i mig, ell — ho diuen les cròniques genuïnes (les no falsejades, oi, car la història, tots ho sabem, mentides arreu rai), les cròniques genuïnes sí que saben d’on ve, en Colom dels ous, de la contrada dels nans lleig, de Lleignàndia.
—En les ciències literàries, hi ensopeguem de seguida els “gegantins” Ciceró, en Kafka i en Balzac, en Freud i n’Espriu, tots cinc de pitxolina viltenible; i, no cal dir, milions de polítics, tots al sac — de què els vindria la buida ambició sinó de la manca que troben que es troben quan cerquen que es cerquen i troben i no troben que no troben ni s’hi troben re o pràcticament a l’indret on caldria si fa no fa trobar-hi potser quelcom de més de pes; doncs bé, entre aquests darrers destaquem-hi els nans Napoleó i Hitler, l’emperaire del Japó (la fotia invisible, vós!), i així anar fent, fins els grans homes nans d’ara mateix, en Sarkozy, en Pujol*… [(*afegitó recent:) ep, i a la Marina Lepèn no pas aitampoc que lipèn-gi gaire més…!]
—L’atzep, el pipinet, el carallet, de cada gegant a cada poble és tan gros (petit!) com el nas de qui el porta i guaita carranxa de gegant enllà per la dissimulada reixeta. De fet és tan gros (o petit) com el clítoris de la geganta.
—Dèiem abans: Qui és el més capdecony?
—El qui porta la geganta
.
—Tot cuguç (personatge per excel·lència folklòric) és també típicament capdecony, car d’una manera o altra porta a coll i de franc, per afecció, la geganta.

~0~0~

—Com més devot el sotmès, més assegurada dalt al seu plint es troba la dominant deessa, de qui la fortitud i autoritat així reforçades asseguren el sotmès en la seua deguda submissió. Es reforcen recíprocament, en un corrent d’energia inestroncable.

~0~0~

—Pels cops rebuts pixava sang
en feien fàstics dona i drut

on buidarà el pixum de fang
aquest boig nan tot geperut?

—s’han demanat i sots llur rang
no s’han dignat l’anacolut
d’haver ordenat a tall de gang
que me’l begués com un vermut.

~0~0~

—“I heu pensat que tot plegat potser us enganya? Que potser us diu que carda pels descosits perquè sap que així és com esteu més content i com fileu més fi. I potser en realitat no carda gens. Cardar és cansat, cardar treu gràcia a la vida; hom podria fer un milió de millors empreses que no perdre el temps i l’humor cardant, i encara pitjor, pels descosits!
—Ameu avui ésser cruel, ja ho veig. De mala jeia us heu aixecat.

~0~0~

—Sense avisar, la deessa constantment reconstrueix el panorama on et mouries. Per xo t’hi entrebanques tant; per xo sembles tan caquergue, matusser.

~0~0~

—Sempre he encoratjats els afers amorosos de la deessa. Per qualque mística reverberació, tan identificat em sent al que desitja, els seus triomfs sexuals eren els meus. Mes, en realitat, allò que més pregonament, gairebé amagadament, volia era que trobés algú amb qui cregués que la meua presència hi era de massa, i ho espatllava tot, i doncs que ran d’allò decidís d’una puta vegada de fotre’m fora, m’acomiadés, és a dir, em lliurés la llibertat! Car segurament això he anhelat més que no re durant tots aqueixos anys: ésser lliure; lliure, mes acomplert, gràvid de la imprescindible experiència d’haver viscut sota el jou sever d’una deessa, quelcom (un grau!) que ara m’ancora a un digne sofert passat que al seu torn estintola el madur interessant lliure seriós personatge qui molt merescudament no he esdevingut.
—Tret que per a la deessa sempre (o gairebé — i llavors, fillets, la seua destructora ràbia, amaguem-nos tots), sempre li era un annex útil, un lacai amanós i fidel, i de franc, i així, a través de tots els afers, cap afer no havent quallat prou per a treure’m de nosa supèrflua, em té desat; m’ha guardat, m’ha guardat d’amatent cuguç de servei, endogalat.
—Per a mi, covard, volpell, cagadet, estàtic, inert, la llibertat no es guanya; si de cas, tard o d’hora s’adquireix amb la santa paciència del bon noiet. I si mai no fa cap, si l’esdevinença mai no s’escau, si l’escaiença es fa l’estreta, vull dir, si la llibertat no es vol jaquir caure, doncs, ei, què hi farem. La qüestió és anar fent. Si la corda no peta per un cantó, eventualment petarà per l’altre. Mes petar, petarà. A hores d’ara tant de bo ho faci com sóc mort o aitan vellet que per a re no em calgui.

~0~0~

—El cuguç de ma guisa, pateix (no en pateix gens; de fet, hi gaudeix, “patint-ne”) d’astenolàgnia (ço és, si mai l’humilien, és llavors quan pus ni millor no trempa).

~0~0~

—Es veu que furgant-hi amb la mà xona endins, al drut de torn de la dona se li perdia entre el moc l’anell de noces. Ambdós fort rient, amb dos dits de cercapous assoleix ell de rembre’l de les relliscoses anfractuositats conyenques. I aleshores una pensada.
—Saps què?
—I em crida. Crida el lacai qui els sóc, sempre de servei, fora l’uix, és clar, trempant entre penombres.
—No fos cas que enmig dels exercicis espirituals corporis de la dona, no els calgués mon assistència de devot eunuc, i per xo que em tinguin, com dic, ran d’uix, tret que tampoc no massa, no pas a tocar de full, ni clavant-hi l’orella, i menys encar l’ull.
—Ara m’endins, capcot, humil. Com me’ls sóc davant, prest a rebre les instruccions, o en tot cas a rebre i prou, el drut em diu…
Vine!
—D’una estrebada, em tramet pantalons i calçotets avall rai, ran els turmells. I m’engrapa la tita; o cal dir, millor, allò que de la titeta em penja, ço és, la pelleringa i prou. Car la titeta ella mateixa, prou que de por desapareixia. Un esbós i gràcies, diríeu, d’estalactita mínima.
Què és això! (Drut escandalitzat.)
Trempa! (Mana.) (I encara se’m destrempa més. Si la tinc amagada a qualque indret del baix ventre, em puja ara a mitja tràquea.)
Ara hi posarem remei, intervé avesada la dona, deixa’m fer, vols?
—I comença d’aporrinar’m i a reptar’m amb els insults que més m’empetiteixen i humilien, i alhora m’està fotent un gec de mastegots i puntades, sobretot a l’absent marrera. Amb el drut rient i afegint-s’hi.
—I, sòlit miracle, és clar, la xil·leta em reneix i creix. Arribada a la seua màxima extensió…
Això és tot? Primet com ben curtet ditet, son carallet! (L’home ho troba còmicament admirable.)
—I me l’engrapa graponer i m’hi enfila l’anell de noces. Tu ens el guardes fins que enllestim. I ara arruix, capdecony!
—En pararàs ben compte!
—Hi té un ditet per carall, hauria de tindre-hi deu carallots per dits a les mans!

—Així m’havien de trobar al cap d’hores on emergirien. Si sabíeu però ambtant el delitós suplici!

~0~0~

—Les dones dels homes qui se’m carden la dona, m’ho fan pagar tot a mi. Per ésser un marit tan poc marit, aitan fleuma aquiescent, enganyat, cuguç, calçasses, merdós, i feliç.
—Si podien em mataven, com fotrien els mafiosos qui em veuen de destorb.
—Unes doncs perquè no pos prou entrebancs a la llibertat de la dona, els altres perquè sóc un entrebanc per a llurs designis de possessió única.
—El cas pitjor el del mafiós Gianpietro, napolità.
—Gianpietro i la màfia, vós!
—Cuidà escunçar’m com li escunçà a n’Aristarc Verdura — mort per haver’n el fill, per a casar’s amb la DS…
—Com quan el mestre sempre em tenia a la vora, i em feia dormir en els viatges al seu llit, i llet a les natges rai, i la dona del mestre em volia mort. Sabeu que dinava a ca d’ells? Un cop la vella m’enverinava i tot amb una botifarra negra emmetzinada, però allò havia un gust no pas de fastigosa botifarra negra cuita amb suc de tomàquet i oli ranci afegit, ans d’amargor de mala ametlla, de pinyol de préssec, i la vaig llençar a l’estufa quan ningú no em veia.

~0~0~

—Dona galant com cap, la “meua”, com sabeu, Eleuteri. I tanmateix un cop li n’esdevingué una de ben peluda.
—Es veu que ella i el seu drut de torn eren a l’hotel enmig d’una altra apassionada estreta.
—Compreneu? Perdó per la lírica, prou desplaçada.
—Era la dona a l’hotel, cardant amb un peix gros d’una certa edat, i tot d’una el mec fa qüec, estreba la pota; i la dona dient-li Què tens, què tens? no pots?
—No podia pas, no; el pobre se li havia mort; d’un atac de cor; massa sol·licitat, es veu; massa de passió i d’ofec; l’estreta massa estreta, que diguéssim.
—La dona em truca immediatament. Vine a l’hotel Tal. Puja a la cambra Tal Altra. Digues a baix al taulell que ets l’invitat del director Machin. Em trucaran i faré veure que sóc ell. Puja corrents.
—Quan sóc a dalt, m’explica què haig de fer.
—Ella es vesteix i fot el camp; s’esquitlla de l’hotel com ombra fugaç.
—Seguint les seues instruccions, ara m’he despullat. M’he tacat el cul amb l’aigueta del bec de la xil·la del director. He trucat llavors esfereït la policia.
—La policia en acabat de fotre la investigació i haver’m torrat a qüestions molt íntimes, truquen la dona del director, una dona amb molt de mal gènit, la qual feia aquells dies de presentadora a la televisió, i es creia doncs la gran cosa.
Collons de déu, aquesta és nova; no sabia pas que l’home era marieta, fa ella, de nom Loretta (o Chiaretta?), amb el neguit i el fàstic enlletgint-la.
Doncs ja ho veu, senyora, que la bòfia respon, musclejant.
—I jo, ploramicós, Si us plau, no reveli re a la meua dona. No sap pas l’escàndol que fotria; és una dona de molt mal gènit — (hà!).
—Car la dona es temia que la Chiaretta (o la Loretta) fos la qui puteta remenés tota la merdeta, i ara les tornes anaven vers l’altre cantó; la qui tem l’escàndol és doncs la dona del peix gros; car que el marit et foti banyes amb una dona principal és una cosa, i que te les foti amb un marieta (i sobre mesquinet i carrincló com jo, un no ningú irrisori) doncs és molt diferent.
—La bòfia trucant la “meua” dona. La dona venint fent-se veure l’emprenyada. M’atacona davant tothom. I al capdavall, molt generosa, ens perdona a tots plegats. Diu que se n’estarà, que muts i a la gàbia tothom, i així l’escàndol no taca ningú, ni ella, l’agreujada DS, ni al peix gros, ni a l’ara molt agraïda presentadora. Per a manguis, re, cap cas, com si no hi sóc. Ase dels cops.
—Tot s’acabà així, doncs. Amb mi detingut fins que resolguessin que sí, que l’home l’havia espitxada cardant. Cardant-se’m cul amunt, per a ésser precís.
—Sí ves, col·latari d’encara un altre premi. És una titlla nova que m’atorguen, d’un coloret pregonament rosat.

~0~0~

—La dona es depenyia altament irada així mateix.
—Li digué a la fava Chiaretta I pensar que, ruc de mi, els havia presentats un vespre de tempesta a l’aeroport quan tant el vostre home com jo tornàvem de missions diferents, llargs viatges, ausades, i havíem conversat, i mon marit m’hi esperava obedientment; els malparits es devien enamorar aquell dia lúgubre, dramàtic, entre llamps i ventegades. Com s’ho duien amagat, eh?
—Listen, dear, a bolt from the blue.
—Tot romangué capgirat i doncs aquell cop re no s’esdevingué de greu. El mort al clot i els altres tornar a la feina, i au; ningú no hi ha de ficar el nas; afers privats. Sòlit granet del mateix banal rosari.
—Tothom enganyat i content. Els cops que s’esdevé!

~0~0~

Llenceria fina.
—Palesament, les normes de la seducció ho volen: cada home té preferències pel que fa a la roba interior que ha de portar (o no pas!) la dona amb qui carda. Per això amb cada nou drut, amb cada nou amant de categoria, de tasts exquisits, la dona se’n compra d’adients i noves. Robes íntimes per a l’instant sublim on el ver hom me la roba i la desroba.
—I se m’enduu, se m’emporta al magatzem perquè l’ajudi a triar-la, la llenceria fina, no pas, és clar (ep!), perquè jo em pugui mai comparar a un ésser superior com és per força el seu nou amant, ans a tall de companya, de copine, d’amigueta lletja, escarransideta i cassigall, amigueta còmplice, qui, sense ambages ni enveges, ans molt admiradora seua, prou li dirà què li escau de debò i què se li avé, o no.
—“La lingerie selon l’amant” vós.
—Lligacames, faixetes, mitges i mitjons, calces foradades, leotards estripats, tota mena d’estil ni fantasia — cada mascle les seues fixacions — sedes, tuls, cotons, llustrines…
—Faixetes, cintetes, camalligues amb les marcel·les que arrapen la gira de dalt la fina mitja de niló… Garter clips, belts, straps…
—Per a mi és clar que no s’ha de disfressar de re — en tinc prou (i massa!) (el cor em bat a frec d’esclat) amb la natural perfecció (entelèquia) de la deessa dominant, devot als seus peus, obedient.

~0~0~

—Un altre ítem que s’emprova com som de compres als magatzems de roba íntima i cosetes de dona…
—El choker (el ras-du-cou), el ran al coll, collaret arrapadís, serrat al coll, lleugerament escanyador.
—Em mostrava aquell joiell escanyacolls i em deia si li esqueia, i em vaig aventurar a respondre molt humilment (molt, tret que no prou!) que potser li esqueia a ella més que no a totes les altres dones pel fet que era tan magníficament dominant, mes que, de fet, aquella mena de meravellós collaret esqueia en general a totes les dones, car, als ulls del mascle de debò, per qui sap quina avial o àdhuc racial remembrança, per quina subjacent apercepció innata, refigurava l’arquetípica, mítica, mà del guerrer violador, o del violador i prou, qui va mig escanyant la víctima, la xagna, mentre se la fot…
—Al coll de les dones, el collaret refigurava la mà del violador o del ver home qui ofegava la sotmesa femella mentre se la cardava… Gorjut estupre. Gola de dalt, gola de baix, per ariets curullades. Les dones, holotúries, amb bec i bec tips de vits.
—Et va escanyant mentre se’t carda de valent, amb furor inescandallable (embalat, gosí tutejar qui m’escoltés, car ara el rogle de dones qui bavejaven pel voltant anava creixent), no fos cas que gosessis fotre-li un cop de jonoll als collons.
Un cop així? — qüestionà ella, esmicolant-me’ls, i agafant-me alhora pel coll amb la seua mà d’amazona.
—Imagineu-vos.
—Agònic tremolí de mesquina plomadeta xagna tenallada ara per les urpes ultrabaronívoles de la ferotge aligot…
—I la claca de conys rajaires com gaudia girientorn entre rialles de mènada roent.

~0~0~

—Ai els quatre maleïts plepes malastrucs de la lliga del bon mot!
—Qui, tantost com són sols, se la pelen amb qualque llorda camalliga
—I adés es beuen la virosa lleterada que suara havien fotuda al got!

~0~0~

—[bells conyets a amagar

bells conyets a amagar
que la xil·la va a caçar;
de nit i de dia
foc a l’establia

quan s’apagarà?
potser passat-demà.]

~0~0~

—No he llegit mai enlloc (vós sí?) que les dones casades canviessin de “llenceria íntima” d’acord amb l’amant amb el qual anessin llavors – i sense que le cocu se n’adonés. (I no és pas perquè hagi llegit poc sobre aqueixa matèria. I tanmateix – no dic que ningú no l’hagi tocat – però el cas és que deu ser rar.)

~0~0~

—El que sí he llegit sovintot és allò de “la porte arrière”… Com la dona del cocu, tot i que potser no li faci gaire gràcia (altre que en estat de fantasia) de deixar-se-la ficar per la porte arrière, l’uix d’arrere, en sotmetre’s a l’amant i permetre-li aquell atac de domini (de mascle alfa), en realitat aleshores la dona en pren plaer, car veu que l’amant s’hi xala d’allò més i, sobretot si la dona està casada amb un cocu (al qual naturalment no permetria mai que entrés per l’uix culà, car davant del cuguç és ella la dominant), donar-se d’aquesta manera a l’amant dominant la satisfà, en posar-la a un rol “més natural”, on el mascle domina i decideix quina porta prendre.
Re natural no és llord, diu en Virgili, turpis non est quia per naturam venit, mes què collons sap, cavà? El que duu la natura no és pas llord ni fastigós? Com ara la merda, la infecció, l’ofec, el podriment, la mort, cavà, ninot?
—Tant hi fot; aqueixa és la ficció.
—La dona dominant (casada amb un cuguç) també necessita canviar de rol. Per això tria amants poderosos qui la prenen naturalment part darrere, tot i que llur “membre” (o “clau”) per a entrar a la porta és invariablement enorme (comparat amb el del cuguç, amb un membre generalment exigu, o en tot cas molt part dessota de la norma).
—Amb allò de la lingerie… “l’accès aussi à la porte arrière pout tout le monde”, amb tota altra mena de penetració també interdita al cocu… van ser dos dels temes mestres que em van treure de cop i volta de les brases de la indecisió sobre el paper que des el pur començament no em tocava fer.

~0~0~

—Tots els llibres que tinc són pispats, lilats. De jovenet, cada vegada que la dona se n’anava a cardar amb algú, em ficava tan nervioset, els nervis només me’ls calmava anar-me’n d’expedició a pispar llibres. En tinc ara milers i milers.
—En acabat, sovint pelant-me-la ja en tenia prou. Havia arribat un moment que els llibres no sabia on desar’ls.

~0~0~

—El sol cop quan d’ésser “poli” és bo!
—Si a part de llurs lleterades, els amants de la dona, mentre els les llepava, m’haguessin encomanades màgicament, per la via genètica de llur suc més generatiu, les llengües que parlaven, enraonava pràcticament totes les llengües hagudes i per a haver. Car la dona, més que poliàndrica, panàndrica; se’ls carda de tota mena, sempre que siguin prou forts. I jo aleshores polifònic poliglot, quin afegitó de sort!
—Do de llengües, vós. Bon llepaire bon parlaire. Per l’aire les entomes, paraules que tastes.

~0~0~

—Em diu la dona: Si n’haguessis, et diria que collat pels collons prou t’hec. J’aurais dit que je te tenais par les couilles, si tu en eusses jamais eu.
—Mes com de collons, cap enlloc, en lloc de pels collons, em té collat pel coll. Endogalat capó, sens ous i sens sous.
—Sí ves, va com va!

~0~0~

—Servent sense paga; mai ni un ral a la butxaca i tothora vedat de flairar cap altre cony, sense permís d’emprendre cap acció no pas d’antuvi aprovada, rutlla la vida com font de muntanya.

~0~0~

—Car, com als escacs, la reina (la deessa) fa i ha tota mena de lliures moviments, mentre el pàmfil reietó (el cuguç) roman estàtic, casolà, tot acollonidet a un raconet. Quan la reina s’enroca, li diu, fot el camp, calçasses, jaqueix-me fer!

~0~0~

Ara ho entens!

—Sota la banal superfície rau estès l’entrellat secret
gammes de vives colors xifrades
disposades en quadrets

rere les quals s’amaguen
les lleis de la deessa.

Somnis geomètrics
món per mà d’ella exactament regulat
res no hi manca de sentit
tot hi és volgut per la seua autoritat:
cada acte escaiença relació parament

—Lògic desnuament
per a qui viure ha volgut.

~0~0~

En Baudelaire també va conèixer la “meua” Minerva

—Per vasts erms plens de cendra i estalzí,
No pas estant-me del món maleir,
Fastiguejat i pensant si no em cal
D’una vegada clavar’m el punyal,

—Veig que em baixa damunt enmig del jorn
Ple de brum un gros núvol fosc i sorn,
On viatgen pler d’ardents homenics
Semblants a nans endimoniats i inics.

—Els del cercle viciós s’han ficat
A fitar’m com amb els boigs fa el ramat,
I en sentia riures i xiuxiueigs
Com si sóc el pitjor dels monstres lleigs.

Au quin paper que fot el pobre mec,
D’angoixat filòsof prest al gemec,
Amb l’esguard perdut, els cabells volant…
Qui se’l creurà, panxacontent farsant!

—Ell qui només pateix per a fer’s veure,
Artista de l’anar ficant i treure;
Voler enganyar tothom amb els seus planys
Perquè se l’escoltin els torsimanys,

—Qui de debò interpretem la natura,
Alhora que ens n’enveja l’estatura
.

—Amb l’urc meu (que cap eixam de dimonis,
Per molt que fotin crits i cabermonis,
Pot esclafar), callant girava cua,
Altiu i sobirà, si a la corrua

—No hi ha (crim obscè que enlluerna el Sol!)
La reina per qui mon cor vol i dol,
Qui amb ells se me’n reia… i encar damunt
Molt meuca a llocs bruts els toca en conjunt.

~0~0~

—De vegades, hom m’ha felicitat per algun dels meus fills, com si jo hi hagués res a veure.
—Quan els ho dic, Moi? Res a pelar-hi, escolteu!
—S’ho prenen de conya, o com si em faig molt el modest.
—Potser no ho saben, o pretenen d’ignorar-ho, que la dona no m’ha jaquit ficar-la-hi mai.

~0~0~

—Banyarrí, si et plau que la dona et foti banyes, fes-te una mica el repelós de tant en tant, perquè es cregui que encara potser no t’ha del tot sotmès, car sàpigues que et fot banyes sobretot per a sotmetre’t i dominar’t. El sexe, com totes les dones intel·ligents saben, el sexe denegat al marit i ofert lliurement als druts triats, rutlla millor, en la submissió de l’home, que qualsevol altre mitjà, incloses les garrotades.
—Saps què? Altrament afluixarà i en perdràs la immensa amenitat… que les seues delitoses cardades adúlteres no et menen. Si te li presentes absolutament dominat, ja no tindrà necessitat de fotre’t més banyes per a sotmetre’t, i tot això, dic, que et perdries — la benaurança que t’encomana quan havent-te fotut més banyes amb qualque nou magnífic drut suara afegit, encara sobreïx de rara acomplerta felicitat.
—Et veu sota el seu peu com gomosa merdegada qui ets, has estat, i sempre seràs, i allò la fica de bon humor.
—D’on pau te’n revé balsàmica rai.

~0~0~

No pas el nyec, l’estront!
—En escaiença de la dona donant a llum. El metge em diu: “Agafa, carallot, agafa!”
—Tot seguit em fot un bolet. Car confós, anava a agafar el nadó, quan, és clar, el metge volia que agafés l’enorme bru cagalló que eixia concomitantment pel canó jussà.
—Prou em coneix. Prou “tinc” fills de gairebé totes les races.

~0~0~

—Per al cuguç de referència, abundància de banyes prou equival o banyes de l’abundància.

~0~0~

—Es diu ella mateixa lloba; sóc una lloba, diu, i un pic amb l’estre ja no hi veig de cap ull, m’obr al més fort i lleig, el primer Silè qui no em vulgo; tret que veure-hi, rai; potser no hi veu de cap ull al cap, mes prou hi veu amb els pregons ulls profusament enllagrimats dels amples antípodes.

~0~0~

—Abans d’haver cardat, els “savis” sabatots de la peudebancada sempre a tret, et veuen ridículament “poètic” perquè mai no has cardat…!
Quan hagis cardat sabràs allò que és bo, i et passaran totes les manies, capgròs…!
—De fet, no hi té res a veure, una cosa amb l’altra.
—En acabat d’haver’t “cardat” mig món — [i segons pretenen els merdosos enfaldillats de la carrinclona falòrnia, aquell babau home de palla apellat “Jesús” digué (sí ves, un disbarat més) que ja qui es guaita cap femella amb ull lúbric és com si se l’havia cardada de per de bo] — i doncs, amb cada os aixafat pel mentalment escórrer’t massa, en assídua (i salvatge) sessió de massatge a la dona qui, si manca ella d’amant amanós, gloriós has a tret d’avesada mà… encar et sents tan “poètic”, si doncs no adu pus.
—La sàvia prestidigitació damunt el cos de la divina ret el prestigi miraculós de mant d’orgasme.
—Poètic, tot, en escreix. Així que…!

~0~0~

—Ara ve la primavera
que és com dir la gran trempera.

—Ara ve el feixuc estiu
que és com dir que els sua el niu.

—Ara ve nova tardor
el segon trau com guardó.

—Ara ve el rebec hivern
enfonsem-hi el tercer pern.

~0~0~

—Banyes, de fet, orelles de ruc.
—Cada vit trempat dóna un rampeu a una banya (si més no les banyes més conegudes i menys recargolades, les dels bous, les de les vaques) — si fa no fa mateixa duresa, mateix angle, amplada, llargària, etc.
—I cada cop de banya donat al cony de la teua dona t’ha de sortir per l’intel·lecte, car prou l’has d’haver assimilada; i de l’intel·lecte al front, ni un pas.

~0~0~

—Banyut, potser els primers a qui era llegut ficar banyes (els senyors) duien careta de dimoni, amb banyes, per a no pas fer-se reconèixer exactament pels pobletans — era un “senyor”, mes quin exactament el qui venia de trast a trast a llaurar la dona de mestre de qui-sap-quin-ofici?

~0~0~



—Amb braç robust, adient taconet.
—En acabat que ella em retrata amb sos molt exactes retrets, prou em conec ans reconec… humit humil betaner (beta petaner).
—Els semidéus qui se la carden, em diu que haig d’anar sempre obeint i colent, seguint d’en Ronsard l’emblemàtica ans lògica sentència…
—“Poc sóc digne d’amâ’us, mesquí mortal; / A la Deessa és un déu que li cal.”
—I tu no hi ets sinó per al servei

~0~0~

—Tot plegat deu sonar exagerat. Nogensmenys, hom es decebria greument pensant que tinc re de què queixar’m. A desgrat de tanta de percebuda inferioritat de relacions pel que fa al meu cas, re no em raspalla amb pues de ferro a repèl; al contrari, no em féssiu salivar, pues de ferro, hà!
—A part que qui saps els clatellots que em queien de trascantó; clatellots, o pitjor (si gens gosava plànyer’m, eh?).

(…)

—Com dic, tant se val; mai no he gosat ni gosaré de plànyer’m, Eleuteri; de re, de re.
—It’d be like a damned dwarf complaining that his mistress dwarfs him: You dwarf me!
—Really?
—Well…
—Really, I dwarf you! You are a fucking dwarf!
—Yeah, sorry.
—Oi?
—Fóra com un nan merdoset qui es plangués que la Deessa l’empetitia — Potser és que m’empetitiu, Deessa.
—De debò?
—Ves…
—De debò, sóc jo qui t’empetiteix? Ets un nan! Capdecony! No m’arribes ni al turmell!
—Hò i tal, perdó! (Tapant-me, com si em neixen tentacles, amb catorze o quinze braços i colzes, que no m’hi ploguin massa garrotades més.)

~0~0~

—Ama la DS que els vers homs la dominin, mes ama tant o més de dominar’m.
—Re no l’excita ni mulla part de sifó que com veure’s posseïda pels VH.
Tret que s’escorr molt millor quan és ella qui posseeix.
—I en això és on el cuguç serveix.

(…)

—Quan al capdavall el drut molt vigorós, en acabat de manta xingada, tot satisfetot no s’adorm, quin estrany costum, diríeu, el de la dona, qui ve doncs a trobar’m rajant bromeres i, estès jo de sobines, se’m carrega sobre, culivada, a la gatzoneta just damunt mon cap frisós… (straddled and pressed) (agotzonant-se’m i refregant-se’m…) perquè les denses bromeres, doncs, li escuri del trau… les saboroses cremoses bromeres… nèctars barrejats… goluda gola meua endins… (et tous ses partennaires sexuels sont des alpha, així doncs que xorrèstic rai…) de tantes de recents fervents amors.
—Xarrupa que xarruparàs, i ella escorrent-se’m, ara sí que de debò debò.
—Jaquiu-me ésser un bri sorneguer i dir que, si sóc intolerant a la lactosa, no pas precisament a aqueixa preciosa lactosa, si m’enteneu. Llets de milers n’he tastades, i apreciades pler. Ei, més me’n ploguessin, vós!

~0~0~

—Recorda: “Sempre ets el segon.”
—I mai no pots fer-la esperar ni un segon.

(…)

—Segon.
—Sempre tinc el número dos, és a dir, sempre sóc rere el número u; tret que sempre hi ha un número u o altre; algú o altre, prop o lluny, sempre fa el salt al número u.
—Sempre sóc doncs a la cua, estàtic, casolà, sense mai haver pogut accedir a l’accés que oferiria el número u.
Tous mes partenaires sexuels sont des alpha
—I sóc l’etern beta tibetà.

(…)

—De totes les lletres m’ha tocada la β. Prou puc, tanmateix.
—Lletra i lleterada de segona “mà”.

(…)

—I mai doncs no he pogut pujat al podi inaccessible de l’accés directe al cony.

(…)

—L’éternel bêta.
—Tu est mon… tu est ma partenaire référentielle, eux les partenaires sexuels et préférentiels. Toi le domestique toujours de service, eux les conviés au festin total.
—Pendant que tu est en acte de service, voilà, ton accès aux ragots est ton grand privilège.
Prou puc, prou puc.

(…)

Seulement n’ayant accès à rien as tu accès à tout.
—Evident, car tantost entrava en competició amb cap VH per a obtenir diguéssim (ja òptimament) un vint per cent d’accés (per a un mer vuitanta per a ell), el meu accés lliure de femella íntima es trencava, s’estroncava, s’eixugava… els secrets compartits entre femelles se m’esmunyien irremissiblement… car entrava (encara que només fos per una porteta de servei) a l’esfera mascla, l’esfera de la sang i el fetge cru, del fàstic, de la mort i de l’angoixa… la gàbia dels mastegots i de la competició per a veure qui els endinya més maleïts ni letals… ni qui alhora les diu més sanguinàries ni bèsties.
—Això no fóra pas viure, vós!

~0~0~

No trobes, em diu mentre li vaig ficant molt delicadament pomadetes (a colzes i genolls, esquena i pelvis sobretot), damunt les marques a la pell encetadeta rebudes ran la sessió ultraamorosa d’anit, no trobes que aqueixos sécs de VH t’entronitzen…?
—Anava a dir, M’entronitzen…? mes, no havent pas permís de parlar, no dic re.
T’entronitzen de molt sotmès cuguç confirmat, referent i diplomat!
—I son riure cristal·lí, on orgullós em rabeig, segueix.

~0~0~

—No us he parlat de la meua nit de noces? Escolteu, memorable.
—Noces celebrades, doncs, catric-catrac, naltres que sí, fem cap a l’hotel emparaulat… Hi arribem a quarts d’onze o dotze de la vesprada; pugem a la cambra; la dona em fa deixar les sabates fora, enllà la porta, al pom de la qual hi penjava el cartellet acostumat, No emprenyéssiu, voleu…?
—I justament, mentre la comesa encomanada acompleixc, a la cambra de la vora, hi veig que hi deuen haver fet cap si fa no fa al mateix temps que no naltres, i no cal dir que per al mateix propòsit de consumar-hi la diguem-ne cerimònia del casament… hi han segurament fet cap, dic, una altra parella…
—Una altra parelleta d’enamorats…
—En aquest cas, una parelleta d’aranyes negres…
—I s’escau que, com dic, mentre sóc posant fora, al corredor, les nostres quatre sabates, l’aranyeta diguem-ne mascla es trobi així mateix col·locant ell les setze sabatetes que pertanyen a ell i a la “seua” dona.
—Doncs bé. I quines sabatetes més petites, vós!
—L’endemà dematí… La dona havent-me dit que, ara que sortiríem, prou ens calien les sabates, ja enllustrades pel servei de l’hotel (un hotel caret, us ho podeu pensar), qui veig sortir de la cambra de la vora…?
—L’aranya femella! Ella tota ben empolainada, satisfeta… i amb les seues vuit sabatetes ben lluentetes ben posadetes!
—Ja us ho podeu pensar. Les vuit sabatetes que romanien davant la porta entreoberta, encara hi romandrien ara si no fos que el servei de l’hotel, acostumat a aqueixes esdevinences, després de poc ja n’havien disposades.
—Car, com és natural, l’aranyet (l’aranya diguem-ne mascla) havia desaparegut del món dels vius. Cruspit i ja mig paït i tot per la “seua” dona.
—Doncs espereu’s-e, que les similituds tampoc no s’aturaven amb allò; amb allò que la dona es mengi l’home, vull dir; un cas, al capdavall, com dic, no gens estrany al món natural.
—La similitud diguem-ne simbòlica és que la “meua” dona durant la nit també se m’havia menjat. Potser no del tot físicament (car prou em veieu si fa no fa encara en carn i ossos), mes moralment i definitiva i tant!
—Car, establint ben clares les línies mestres de la nostra relació, se m’havia cruspida la diguem-ne ànima. I bon profit que li feia, vós, i de retruc bon profit que em feia… i em fa, escolteu, i em fa! Car quin matrimoni pot viure en harmonia sense les regles abans perfectament establertes…?
—L’única diferència potser… entre el destí, durant la nit de noces, patit per l’aranyeta mascla i el gaudit per mi mateix… potser rauria en el fet que segurament l’aranyet, abans que la senyorassa aranya (ara vídua; encara més ampla i assentada, doncs) no se’l cruspís, havia pogut, ell pobrissó, ficar la cigaleta a un trau o altre, ni que fos només una gloriosa primera i única vegada…
—Jo cap. Cap vegada, és clar.
—Encara fóra la primera avui, després de tants d’anys.
—Aquella apocalíptica, definitòria, determinant, cabdal, nit de noces, jo… només castigadet al racó… ben deixuplinat per causa de la meua ignorància, així aitan excel·lentment corregida…
—I molt humilment i content, vetllant llavors el son immensament tranquil, sense recances, de la immensa beutat qui, immensament astruc, no m’ha tocat!

(…)

—La veuríeu ella (la “meua” DS) sortir de l’hotel l’endemà d’aquella primera nit de la gran revelació… vídua i ampla com l’aranya negra… tret que encara millor, molt millor.
—Com sabeu, no hi pot haver vídua més alegre ni benaurada… ni trempada… ni ginjòlica… que la “vídua” qui, gaudint de tota la seua llibertat, de tots els avantatges de la viduïtat, doncs… continua casada… casada amb el cuguç.

~0~0~

—Sóc, perenne, l’Espia a la Porta Sublim.
—La Porta Sublim qui ressua sublimment llets delitoses d’on subtilment en xarrup.
—En xarrupar’n, acte sublim, esdevinc plenament justificat.
Sóc on pertanyc!

~0~0~

Lucky Dog, deep in such Equality.
—Comme tu vois, la cible de nous tous est bien la même.
—Nous trois envisageant toujours le même but.
—Nous deux (le VH du jour et moi) ayant toujours le privilège de librement nous servir.
—Et toi ton privilège, n’est-ce pas? étant forcément aussi donc celui de bien nous servir.
—(Ah, oui; merci, DS, pour le merveilleux éclaircissement.)

~0~0~

—Parlant segurament aquest cop amb el vocabulari oldà de l’estadística, magistralment m’alliçona la DS que ella i els VH són dalt de tot, a l’àpex de la piràmide de molts de pisos… ço que explica llur superioritat en tot, tant físicament com intel·lectualment, com en la societat at large, i d’on, doncs, se’n desprenen llurs privilegis i exclusivitats…
—I que jo sóc al primer esglaó, a baix de tot, diu, d’una escala que pretengués il·lusament d’arribar mai al primer pis de baix de tot de la piràmide, ço que en el meu cas fa de totes totes lògica la meua inferioritat física, intel·lectual, etc, i em dóna la posició que tinc de sotmès servent molt dedicat als meus superiors, específicament a ella i els seus beneïts companys d’alçada inabastable qui totjorn se la carden amb efusió.
—I m’hi veig, m’hi veig, escolteu, m’hi veig molt pictòricament… al primer esglaó de fusta corcada de l’escala atrotinada que es repenja leri-leri al caire de cap balder megalític carreu traient el nas al plint del primer pis de baix de tot de la piràmide.
Em fotré trompada abans d’haver fotut el primer intent de pas.

~0~0~

—Veig que diu a qualsque coneguts riallers:
Le petit cocu ne veux pas le croire, mais la sienne n’est ni la moitié de la leur!
—(I tu saludes vergonyosament tothom, sense aixecar gaire els ulls, with a shiteating smile, amb un somriure molt cusc, cast, pudibund.)

(…)

My husband? (diu) A minor irritation… Certainly not a pain in the ass!
—I encara se’n riuen més fort, de les picants lítotes, molt gormands, els tocatardans bulevardiers.

(…)

—Hò ves, què hi voleu fer! Com fa la tonada, els de la mànega curta mai no hi arribem.
Quan hi arribarem serà passat-demà… quan tot s’haurà acabat…
—La font s’haurà closa, estroncada, definitivament.

(…)

—Referent al tema de les “mànegues”, Eleuteri; us podeu imaginar que la DS les prefereix com les prefereixc (només m’estim el que s’estima, no fos cas que em toqués rebre més del compte).
—Se les estima molt més quan són llarguetes, sis… set polzades… oi?

—Però sobretot quan són ben dobles, espesses… de respectable gruixària… sis polzades de circumferència pel cap baix.
—Llavors… llurs mànegues! Quan les veieu…! Quines meravelles; les veres meravelles del món, vós! Sobretot trempant, ni cal dir. Gegantines. Vibrants obeliscs de carn. Nyam nyam nyam nyam nyam… Se us fa la boca aigua! Qui fos marieta, escolteu! Quina sort els qui en són! Què no donaries per a ésser’n, cavà?

~0~0~

—I, és clar, que la dona sempre em digui que sóc una merda, sobretot comparat amb els bestiotes qui se la carden (jo un ésser finet i miquetes, sense accés als punts neuràlgics, amb un aparell microscòpic, de vigoria nul·la, etc), l’únic que fa, i no crec pas que se n’adoni, és repetir el que sempre he dit de mi mateix: Sóc una merda.
—És clar així mateix, que els qui sempre diem que som una merda, no és pas aitampoc que no ens estimem. És que som com som.

(…)

—De jovenet ho pensava; diria, Sóc una merda… i hom, els psicòlegs de pa sucat amb vòmit, em retraurien… que m’hauria de saber estimar… que qui més important que no jo mateix per a mi mateix… que què és, aquesta depressió, home, collons!
—Que cal tindre amor propi i que…
—Tret que llavors els tallaria…
—Afegiria, Ah, i sóc escatòfil, capit…?
—A molta honor, copròfil… escatòfil, com dic, sóc!

~0~0~

—És clar també que quan parl de la divinitat del les dones, no dic re de les fofes.
—Les fofes són un horror.

~0~0~

—Sabeu què?
—Que no val a cagar-la. Cal ésser conseqüent…
—Cal ésser conseqüent si en un instant de follia passional li dieu a la dona que és la Deessa més bella ni atractiva ni desitjable de la galàxia.
—Sempre més li ho haureu de dir.
—Li ho direu. I prou.

~0~0~

—Les nostres tannares són de tarannàs ben diferents.
—La meua tostemps ferma, la seua dansant a tots els vents.

(…)

—La meua tannara (mon banyam) no fot sinó a lloc créixer i créixer.
—Les seues canvien amb les modes, amb els temps i els elements, i sobretot amb els grats i desgrats dels druts de torn i avinents.

~0~0~

Havia vist per la finestra un corb… amb sarró.
—Ha passat un automòbil beix, fumegós, i hi ha de sobte a la carretera un esquirol mort, i del cel encontinent es despenja vivaç i majestuós un bon corb tot negre i lluent, qui porta encreuat al pit a tall de baldric un sarronet tot blanc.
—Peonant molt elegantment, s’atansa al quòndam esclafat i delicadament en pessiga els bocins escollits; en pessiga els ulls, el fetge, el cor, certes carns ben tendres… i tot ho va ficant acuradament al sarró.
—Quan en té prou, aixeca, preciosament i precisa, el vol.
—On s’ho deu endur? Romàntic, adorable, amb qui es repartirà el fi tec meravellós?
—M’ho estava demanant, mentre al magatzem seleccionava molt triadament els assortits queviures, i sobretot la carn tan necessària a l’home fort.
—(Car què ho deu fer, Eleuteri, que tots els VH siguin carnívors? Quins ogres, vós! Quan els tenim a casa, cardant-se’ns la dona pels descosits, els haig de comprar viandes de les més cares i sucoses; la gent de la botiga se’m queda bocabadada que tot de sobte compri carn de la bona, llonzes immenses, jo qui normalment no menj sinó com moixonet… com pardalet cloc-piu… i vegetarià!)
—(I sovint en acabat, a casa, de lacai, l’espectacle esglaiador. Quina esgarrifaó! Aquelles lletges salvatges desfiles de carn entre llurs dentotes quan, tips i satisfets, se’n foten del mort i del qui el vetlla!)
—Tant se val, doncs, com deia, sóc jo que sí enfeinadet… triant triant… quan, rere un monticle de trumfes i cebes, hi veig la visió!
—És una aparició de deessa inconquerible. Una dona alta, rossa, forta, escultural, magníficament arreglada, esclatant de colrada beutat sota el seu ample barret tot negre…
—És la dona… la dona qui ve a trobar’m per a dir’m que se’n va de viatge a veure uns quants de dies un amant, i que doncs em vol donar les darreres instruccions (a acomplir al peu de la lletra) per a aqueixos dies vinents on no hi serà.
—De petit vivíem entre columnes dòriques, Eleuteri, us ho explicat?
—Eren lluents columnes de marbre tot blanc i de marbre tot verd com olivina.
—Doncs bé, quan em deia el cor que algú entre els qui hi érem anava a partir, m’amagava, subtilment i silent com sempre, rere una columna… per al darrer moment eixir’n i assenyadament acomiadar’m.
—Tret que sempre devia eixir’n massa tard, i no era mai vist; i si em veien, no em feien cap cas, com si mai no hi fos.
—Sempre he dubtat de la pròpia essència.
—Quan aquella exalçada visió de dona “meua” se m’atansava al magatzem… no em podia creure que vingués cap a mi.
No hi sóc, no hi sóc, em deia.
—I tanmateix allí la tinc, davant, adreçant-se’m seriosament, i sé mentrestant què pensa tothom al voltant.
—Com sempre, tothom pensant, Com pot un merdetes així, pràcticament inconspicu, tindre re a veure, i encara menys ésser’n casat, amb la dona més monumental del món?
—I els has de donar la raó. No és lògic ni just ni natural… Com puc ésser’n casat? Com pot ésser que sigui jo qui…? Tot és simulacre… i jo un farsant… un buf de buit disfressat de quelcom sòlid si fa no fa… amagadet rere cap façana falsa… rere una columna de vent… un vent que aixeca una pols si fa no fa amb la meua imaginada imatge… qui… tantost l’airet no es fongui… desconfita es fon.
Tot prou deu ésser un miratge!
—Cabòries rai, tornant a casa, tot carregat de llegums, fruites, verdures, ultramarins…

~0~0~

Strictly sex.
—Tothom se’n fot creus. Com pot haver’s ajuntat una valkíria tan estupenda amb un nyicris tan esborradís i abnegat?
—El secret és un llibre obert. Ningú se n’amaga, ni ella ni jo.
—La dona, si em va triar, ho féu perquè, en veient que prou calia triar algú, diguem-ne si fa no fa legal, si volia viure plenament en aqueixes societats tan empaperades, més valia que triés un merdetes com jo. Vaig tindre la sort de caure-li pel costat. Va alfarrassar perfectament qui era — masoquisteta, escopòfil, cagadet, casolà.
—Es va dir, amb un cop d’ull encertat, Vet ací algú qui prendrà bona cura dels eventuals nyecs, i qui farà les feinetes interminables de la casa, a la cuina i de manteniment, i sobretot…
—Sobretot algú qui serà l’excusa i l’escut de protecció contra tot Ver Hom qui mai vulgui amenaçar la meua llibertat ni la meua fortuna, a les quals el merdetes pseudomarit mai no gosarà, a tots ops, ficar culleradeta, per mínima que sigui.
—Strictly sex
, els diu per endavant, no fos cas que es fotessin il·lusions, o, al contrari, que tinguessin temences d’ésser atrapats per la Reial Abella qui els transformaria en esclaus. I’m happily married, as you know.
—Tot és més fàcil amb el para-xocs qui sóc i qui esdevinc, més dur i espès i establert amb cada nou batzac rebut, amb cada nova banya afegida.
—Ella maridada, als llibertins no els cal témer drames de dona qui fotria qui sap les totileses per “amor”… Quin descans! Cardar, rai, i amunt!
—I a ella els aleatoris vaivens de les relacions íntimes no li trauran mai el son, car, com diu, això és el que cal, posseïda es vol per a l’orgasme, i en acabat au, ja ens veurem, sense penjolls emocionals; i doncs que, si carda, ho fa estrictament per plaer, i, és clar, inevitablement, també per a demostrar la seua posició dominant al món.
—I això de maridada, és clar, només nominalment. No és la DS de les qui carden amb merdetes com jo; sempre tenen arrenglerada teca molt millor per al tec diguem-ne de conjunció. Per què hi perdrien temps? Per què s’arriscarien debades a tanta d’insatisfacció? I de possible petit escalaborneig, escalabornada, de llur poder? Elles rai! Les Deesses, vàlids adoradors per a donar i vendre.
—Maridada doncs a un marit qui mai no ha tingut dret a la més mínima penetració, constret a un cony tan estret… que és impassable, inexpugnable, ousesclafaire, vit-toledor.
—El letal trencacolls de son cony delitós com ara tancat per un mur. No es diu pas Minerva Mur per no re!
—Un mur fet amb els daus de dura pedra de les múltiples incessants cardades, i cimentat pels profusos sémens dels innombrables Vers Homs.

(…)

Sémens qui cimenten.
—Els bells druts qui ella de continu “es fa”, llurs innombrables cabalosos sémens són els ciments qui cimenten la bona entesa entre la Deessa omnipotent i el seu fàmul molt humil.
—Cada cardada és maó qui contribueix a la construcció del Panteó.

(…)

—La “meua” Deessa, cardar rai. En pren cada avinentesa… and no regrets!
—L’avinentesa és com el tren… la perd qui no la pren
.
—Les Deesses… com més carden… i amb més amants diferents… més s’enlairen al Panteó dels devots.

(…)

—Fàmul, trèmul, abassegat per l’estímul, pels mastegots baig i verd de pòmul, de neguits tothora un cúmul…

(…)

—Fàmul, ofert, devot, adorador, tard o d’hora, hom haurà de declarar-lo sant.
—Sant Cuguç, banyut, batut i màrtir.
Saint Candaule Carpette, celui des cinq ces (cocu content capon couillon CONtraint).

(…)

No sweat, escolteu!
—Ni ella ni jo no fórem, ni som, ni mai hem estat, ni serem mai falsos, trufans…
—Al bell inici li vaig dir que sempre li fóra fidel, i ella em va dir que sempre xinaria amb els més adients, amb tots els qui li plagués de xinar, i s’ha acabat.
—Així sempre doncs s’ha esdevingut, i prou. Jo mai no havent doncs xinat amb ningú, i ella amb tothom qui trobés que es mereixés la seua passatgera predilecció.
—És clar que mèrit de ma part, cap; car re no hauria set, estat, ni sigut, per a mi més difícil ni pelut que tractar de “conquerir” cap altre cony de dona…
—I re més difícil per a ella, amb sa immensa beutat i desitjabilitat, que estar’s d’aprofitar les avinenteses de poder xinar amb cada ver bell hom amb tija formidable i traça plantadora impressionant qui tingués la sort de passar-li pel costat.
—Seguint cascú les nostres vies naturals…
—Per li quali ciascuno a suo piacer sollazzando si vada
, no fa?

(…)

—La Deessa no ha pogut mai suportar el que altrament prou troba d’allò més lògic, natural i de llei doncs per al seu fàmul.
—Que un qualsevol dels seus druts qui ella encara no ha descartats es plegui a les ordres de la seua pròpia dona, és a dir, diguem-ne d’una altra deessa (una deessa molt menor, mes deessa al cap i a la fi), i hagi de trencar relacions… per missatge interposat… ço és, a través jo mateix… d’on rebre’n llavors rai…
—[“Mateu el missatger”, sempre ha estat el missatge.]

—Ah llavors…! Divinal, revenjosa, ràbia rabiosa!
How does he dare! Damn his fucking eyes! To do this… to me!
—[I els cops plouen, prou sabeu al cap de qui (alleugem-li la tensió, vós).]

~0~0~

—No cal preocupar’s.
—Sabeu què, Eleuteri? La natura.
—La natura mateixa prou sap proveir el necessari, el que cal i convé a cascú.
—(Així, per al cuguç qui ha de portar el feix afegit dels fills fets pels druts de la dona.)
—El cuguç qui ha de dur al cap la càrrega de cada nou infant… la natura l’hi proveeix els àrguens perfectes de les banyes — una bona estesa de banyes…
—Com més de druts té la dona, i més fills doncs li foten quan se la foten… més estesa, doncs, l’estesa de banyes.
—Pobre Acteó, com s’hauria de fer fotre! Car la “meua” estesa… la meua estesa guanyaria tots els campionats. Mític n’esdevenia, vós, hà!

~0~0~

—Enraonant de fills, Eleuteri.
—Cert que hom troba estrany (sorprenent) que els de més dels pares dels “meus” fills se’n desentenguin tan fàcilment.
—Tantost fets, es fonen, pràcticament. Veuen que la dona els ha posts feliçment, i contents rai.
—I en acabat potser se n’adonaven que sóc tan amatent en la cura de llurs cries que allò els trau tota mena de neguit.
—I, és clar, potser alhora ja tenien nous conys agullats. No són pas Vers Homes per no re, fa!

~0~0~

—Dels folls innombrables qui deveu percebre incessants si gaire estona no us asseieu, de cap vast aeroport com aquest, a un banc… potser diríeu que…
—Belleu cap de tan foll com aquest Zacaries Mur i Cec — qui es fa dir d’Emili Cuguç (i encara familiarment de Mili Guç!) quan signa els seus carrinclonets assaigs poètics…
—I de qui (ai!) al capdarrer massa en sabeu i tot, car se us descorda dient-vos-en rai d’on al cor deu doldre-li, pobre dissortat.
—Doncs sabeu què? Que potser no aneu gaire lluny d’osques, company!

(…)

—I potser quan us dic tot això de la canalla, deveu pensar… que…
—Que això que cada xiquet hagi estat empeltat pel matràs piconador d’altri… d’altri cada cop diferent… és… diguem-ne… prou astorador, estupend, en tot cas inesperat.

(…)

Cap vostre? I què són, doncs? Mig negres, mig grocs, mig… com en deien? Olivacis…?
—Un toc de fantasia de part vostra, Eleuteri? Us l’ignorava; tan adust. No, no; tots blancs. Ella és molt diguem-ne racista, pel que fa al sexe. De totes les nacions, rai, sempre que sigui de les nacions blanques.
—És com jo mateix, en les antigues meues somiades de truita masturbatòries… Mai no em veuria, ni en els més salvatges somieigs, fent-me el mica íntim amb una negra, i encara menys, molt menys, amb cap asiàtica… Brrr, la idea sola és esgarrifadora. Res d’eròtic, en aquelles gents. Excel·lents persones, diguem-ne, en tot cas no pas pitjors que les blanques (raça fins ara, la blanca, si comparéssim, la més malparida de totes les fetes i desfetes), mes, pel costat del cony… No, no, de cap manera, thank you very much
—Mes, ui, que em sembla que n’he dita ara una de ben lletja… que potser la vostra dona era, què ho sé jo, laosiana…?
—No.
—O com se’n diu, manxú.
—No.
—Com en Fu… de qui “je me’n fous… comme un fou”.
—Targarina.
—Eh?
—De Tàrrega, era, la dona.
—Ah.

~0~0~

—Si més no, això rai, oi?
—Car sabeu què? Us ho deia, cavà? No em puc pas plànyer!
—Prou vaig fer sort amb les dues padrines. L’una era divertida, atea. L’altra molt patidora, religiosa (supersticiosa). I tanmateix, com tothom amb prou sort, com dic, força d’ambdues que n’aprenia, pler.
—Car quina època més formativa per a l’ànima que la que despens amb la padrina, no fa?
—Cap.

(…)

Quina sort de padrina!
Nen, l’energia bàsica…
—L’energia bàsica que fa rodar el món és el cul de les dones. Ni petrolis ni electricitats ni hòsties en vinagre. El cul de les dones. I prou
.
—(Abans d’anar a estudi on només m’ensenyarien repel·lent buidarades, jo doncs rai que ja havia apresa de la meua padrina la primera i primordial lliçó — l’essencial veritat que tot manyac minyó hauria de tindre doncs apresa abans que els mestres de l’oficialitat, és a dir, de la barbaritat, no vulguin emmetzinar-li ans podrir-li el cervell.)

(…)

Culs culs culs culs culs culs culs…!
—Grufar-hi!

—…
—(I el primer i pus saborós que hom grufa… El d’ella!)

(…)

—Amb l’altra, com malmenàvem la competència, com titllàvem d’extremades les cassigalls del veïnatge!
—(I com em veig enyorant ara la deliciosa vida al gineceu, obsequiós faldilletes entre les flairoses faldilles de tietes i padrines, mentre, fent ganxet o cosint, anem criticant totes les qui passen per carrer, rere les cortinetes de les nostres finestres o les persianes dels nostres balcons.)

~0~0~

—Hi ha banyuts vells qui no sé de què es vanten, gamarussos.
—Massa tard! No és el mateix banyut vell que jove, vós!
—Escolteu, Eleuteri. Palès oi? Ésser cuguç quan la teua dona no pot ja concebre degut al nombre d’anys que arrossega, no pot pas tindre el mateix mèrit que ésser cuguç durant els anys on sovint (quatre cinc sis set cops), mitjançant el bell vit de qualque forçut tirànic drut, pla et concebia… Llavors s’hi valia, no fa…? Ah, enyor delitós de la feraç jovenesa on, si a tu no t’era mai permès de cardar gens, això rai, car la teua dona cardava per vint o trenta… mil.

~0~0~

—N’Ubú Banyut, la seua dona li fot banyes amb una estàtua.
—La dona, a manca (o millor a excés) d’estàtua, banyes em fot amb homes estatuescs.
—Són alts, són ben plantats, tenen un aparell sexual majestuós; se’ls aixeca el cigalot part damunt l’elàstic dels calçotets de banyar; quan tenen la dona al costat… la punta la fava els sobreïx de l’elàstic, els puja part damunt el melic.
—Són tots, pel cap baix, dos pams més alts que no jo: llur melic és a dos pams de llur carranxa — la meua cigaleta no arriba, tota trempadeta (màxima trempamenta, quan els veig que fan tan bona parella, cadascun d’ells i la dona), no m’arriba ni a un quart de la distància de la carranxa al melic.

(…)

—I a Ipanema, veieu-los, són doncs estatuescs, forts, alts, trempats, i amb un cigalot enorme, ja dic, i la dona qui amb ells flirteja, festeja, s’entén…
—I els oïc riure, i ara se’n van darrere les roques de la platja, a cardar-hi de valent.
—Sóc un pàmfil i un calçasses; si me’ls atans gaire massa, la dona em diu, amb un emprenyament de caldéu: Fuig, em cag en déu! pàmfil, més que pàmfil! et put l’alè, l’ensumem d’una hora lluny!
—I m’haig d’amagar molt més lluny, a un raconet recòndit, un de més entre els altres deplorables escopòfils desconfits.

~0~0~

—De vegades costa de conjugar, conjuminar, tants d’amants simultanis, vós; portant no pas doble ni triple ni quàdruple… quíntuple o sèxtuple vida!
—I qui l’ajudaria millor en tots els aspectes logístics que ja no l’ajuda el cuguç?
—Per a això hi som, Eleuteri, per a això hi som.

~0~0~

Amb el front fort pic (com coixinet d’agulletes).

—L’atzavara del racó
més esqueixalada com més anem
i els meus mugrons que sagnen
gotetes espesses de passió
(o em sagnaria de massa sacsada la xil·la
i llavors malament rai, encar pitjor…)

—D’amagatotis doncs mucró al mugró
per a fer’m destrempar mentre esper…

—I ara és la sogra qui truca de Turquia estant, qui diu que duu
el seu amant demà mateix
i só sol amb la canalla
i ara hauré de servir la canalla
la sogra i l’amant de la sogra, qui la sogra farà reietó de la casa
mentre la dona és de missió al Brasil
i privadament haig de fer-hi fort mala cara…

—Home, si fos estat l’amant d’ella (de la dona)
llavors encar com aquell
o al contrari
encar rai, encar millor
altra cosa fóra
hom hi signava
hom s’hi engrescava!

—Mes ara no
malament rai
car ja m’hi veig
pencant doble triple quàdruple
oh, pel cap baix

—De tal faisó que só qui serveix tothom
qui cuina i neteja i frega i fa els llits i febreix els canfelips
mentre el reietó es carda mandrosament la sogra
i bevent el conyac escalfadet, de cops juga amb la canalla
la qual he de nodrir i netejar i pujar com cal…
corrent amunt i avall
suant la gota negra
donant el biberó, canviant els bolquers al petitó
ajudant el gran a fer els deures, cridant-lo i vestint-lo al matí
duent-lo en el fred i la foscor a l’autobús a dos quarts de vuit
mentre el reietó i la sogra ronquen, i el petitó, quant torn, plorant
i he de córrer i córrer que no faci gaire soroll
perquè no vull fer’m escridassar que els he despertats massa d’hora…

—Ara això rai
sempre hi ha
entre els intersticis de la feina
estones solitàries clafertes d’esperança
car esperar rai
esperant
il·lusionat
il·lusionat!
això.

—Car
la dona viatja amb dos amants alhora aquest cop!
i…

—No sé pas com s’ho farà anar
(cadascun dels amants seus ignora que ella és també amant de l’altre!)
no sé pas com s’ho farà ballar
tot plegat.

—Ara
serà tan interessant (si li lleu més tard de dir-m’ho!)
tan interessant
i excitant…

—Ara ve nadal
tornarà la dona el dia abans i estaré fet malbé de tant haver pencat
mes llavors ella se n’encarregà de tot
em renyarà que quelcom no ho feia prou bé
això segur
mes sobretot em dirà
(i això altre és el que esperava amb candeletes aqueixes tres darreres setmanes)
em dirà
(ep si li va bé, si li ve a tomb)
em dirà com li ha anat
com s’ho ha conjuminat…
si li calia anar a veure els druts l’un després de l’altre
(la mateixa nit!)
o si s’ho combinava de tal manera que visitava
les cambres d’ells… com se’n diu… alternativament
l’un els dies escarsers
i l’altre els parells
o si s’espavilava perquè els dos no es topessin de nit
visitant de puntetes la cambra d’ella
o assolia millor
d’enviar de submissió
(de sub-missió, dec voler dir
car l’únic qui és de submissió absoluta só eu, he-hè)
si s’ho feia doncs caure bé per a trametre de…
hum
de missió adjacent o subsidiària
a un dels dos amant una setmana
diguéssim cap a Iguaçú de Paranà o a Santa Caterina
i ella i l’altre encar a Rio o a Brasília
en missió ensems
i llavors el contrari…
enviant de sub-missió l’altre i gaudint del serveis del primer…

—És a dir, si el seu gambit és de dividir l’equip
i així allibera un peó per al seu joc més íntim
i té l’altre al rebost en reserva entre selves i titís
o…

—Tant se val
la qüestió…
tots plegats treballant de valent durant el jorn
visitant suburbis de misèrrims xibius i llavors palaus i ministeris costosíssims
i ah a la nit!

—La nit de descans (pseudo-descans!) molt merescut
cardant i relaxant-se…
cardant i relaxant-se ella i el bell amant de torn
a amples llits de luxosos hotels
les exòtiques càlides nits.

—Prou veig però que arribarà exhaurida
i que hauré de treballar encar per a un altre cos…
el cos colt sobretot
el cos qui colc
completament cardat pels amants
i potser llavors no em voldrà dir re
tret que…
tret que l’esperança és el darrer que perdré
i em sembla que só així d’optimista
que…
que ho hauré perdut tot
mes l’esperança, mai

—I al paradís o pel camí del paradís del beneït no-re
sentiré la dona contant-me
en xiuxiueig secret
els milions de banyes que m’ha anades clavant
més banyes que pollegons no duu l’eriçonet
o banyetes com mucrons als mugronets
oh ah…

—Oh ah!
això em duu a l’esment
les immenses xil·les que se la carden part davant i part darrere
i com se’n riu
pura rialla cristal·lina en diuen
quan redescobreix tornada a casa
la meua xil·la de cusc banyut
sense importància.

~0~0~

—Un dels més imperials voluptuaris qui per aquells dies se’m xinaven la dona, perquè diu que he dita una paraulota (quina no ho he esbrinat encara ara), m’ha tret de casa.
—Despenia la nit fora, amagadet entre els cotxes closos del veí, tot tremolant i immensament acollonit dels gossos, les serps, els lladres i els mosquits.
—Ja em veia rebutjat per la dona, pels ben parits, pel veïnatge, per la societat; ja em veia captaire pollós, malaltot, caduc; odiat, baquetejat, pertot foragitat.
—I començava de confegir mètodes d’acaptar recapte. No fos cas que em calguessin de mantinent.

(…)

—Fa dies que ni pelluc ni menjuc ni manduc;
ni hi suc, ni talluc ni cap teca al pap no em duc.

—A la pitjor cantonada m’emmatxuc, m’hi esmaluc;
lamentable espadó, de bragueta m’esbuc;
tot el que m’hi roman ho trec, m’hi descuc;
hi esdevinc el pidolaire més ruc
i dic… no pas amb cap aüc, tan fluixet com puc:

—Mentre la dona carda amb cap bestiota mameluc,
rupies… rupies per a l’eunuc.

—Mentre la dona carda amb mant de drut astruc,
rupies, rupies…
rupies per a l’eunuc
.

—Carda amb els qui han cada ou com el de l’estruç de feixuc,
prou m’acontentava de tindre’n cap com cap festuc;
rupies… vós… rupies,
rupies per a l’eunuc
.

—Carda la dona amb catorze valents al mateix aixopluc
;
ah si hom em deia de mig amagar-hi, fredolic fredeluc, el cuc;
rupies… rupies per a l’eunuc.

—Cascun dels qui se’m carden la dona fan-ho amb truc i retruc;
ai quina por que cap retruc no vingui a trucar’m de retruc,
si en sóc, pobrissó, de poruc;
rupies… rupies per a l’eunuc.

—Carda la dona amb mascles d’enormíssim trabuc,
trabuc qui en treu i en treu, i en treu, tines i tines, de suc…
i no ha la meua tigeta ni ombra de saba ni ballaruc…
rupies… rupies…
rupies per a l’eunuc
.

—Carda fins que cada trau, de la umflaó, se li tornava cluc,
fins que tothom, enfitat, n’esdevenia, de tot, tan llefuc,
fins que cada vit de campió deia fava de glot i xaruc,
fins que de cap gland cap glop de bava no en surt, ni lladruc,
ni miol, ni estossec ni piulet; sols l’ofec del lluç condemnat i faduc;
i fins que, ja clapant, tothom n’aviava, ronc rai, i marruc…
mentre jo, sempre sense gaire traça ni lluc,
encara us hi sóc, pansidet, amb el meu inútil, sord remuc…

quibis…? quibus…? pistrincs…?
o qualsque rupies…? no…?
per a l’eunuc…? per a l’eunuc…?

~0~0~

—Com, per un lúbric traïdor impuls autodestructiu, tot d’una mostrés, borinot de manguis, un mal mig matí, la decrèpita anguila a una parell o tres de minyonetes qui jugaven pel prat rere una cleda on els cavalls pixaven i peixien, ai, que, ran llurs esgargamellades enrogallades demoníaques riotes, rialles, atreta, àvida, una multitud caòtica, colèrica, sense altre a fotre que trobar, tot fet i faitís, qualque objecte d’odi o altre, fervents m’enxampaven… i llavors tacons rai…

—Tacons, doncs, rai; no sé com n’eixia viu; i ambtant trucaven la bòfia.
—Pres per la mafiosa bòfia, més m’han ataconat…
—Més m’han ataconat, i m’han fet confessar crims que mai no havia pensat a cometre ni ben bé sabia que existissin, i a cal jutge m’han dut…
—A cal jutge m’han dut, qui, cagant-se als calçotets i a l’encop trempant, m’ha condemnat nogensmenys a pagar una multota on seré tres mesos…
—On seré tres mesos o quatre que hauré d’espinyar-me-les, dormint sota el pont i qui sap on, i menjant poc i malament, a les escombraries, entre pedregades, i sobre, ai, i sobre…
—I sobre, per a més escarn i escarment, escamots d’enriolades, sornegueres, cruels minyonetes (6, 7, 8 anys) em vénen darrere que els mostri l’arguellada angula…
—L’arguelladeta angula, tan lluny, pobrissona, d’ésser (em retreuen, poixeules) un matràs d’home normal, i encara menys, molt, molt menys…
—Molt menys, molt menys, és clar, d’ésser, el meu raquític cuquet, cap sacratíssim quilomètric botifarrot de cavall, elles, carallot…
Elles, carallot!
—Elles qui, de porres i matrassos, i de botifarrons de Pegasos prims i grassos, prou en veuen cada dia pler!

~0~0~

—Car tot com ha canviat, cavà? La iniqua ràbia dels ignorants d’ara contra certs homs qui sexualment saben, com vol llur natura, naturalment imposar’s.
—Tants d’anys de viure amb la píndola, la tòtila gent ha oblidat que, temps era temps, els homs forts i com cal (els alfes), si eren una mica decents, només amb les noietes i xiquetes impúbers, les minyonetes qui no poguessin haver tinguda encara llur primera menstruació, es podia de debò cardar en pau, sense fer mal a ningú. Tant per a elles, les noietes com cal, com per a ells, els homs valents, aquell era el temps del ver amor.
—Atès que en acabat, tantost la primera maleïda mala-setmana aparegués, malament rai!

—Tot s’espatllava llavors en tragèdia puta!
—O en casament malastrugós, hà!
—És clar que l’únic sexe decent era amb canalla, o entre canalla, on cap vida no era destruïda. Car amb les noies fèrtils, no solament destruïes la llur, sovint també la teua i tot.
—I tot per què? Per un instant… no gens memorable… altrament que pel dolor que portaria. Per un podrit instant d’oblit, per un ventís instant de plaer il·lusori. Puf!
—Els de més de la gent sempre han estats imbècils. Aquest és un món sense remei. No pas tampoc, llas, que amb això descobríssim pas re nou, vós, fa?

~0~0~

[qui vulgui llegir-ho a l’opuscle…]