Archive for Contarelles esfereïdes de l’aiguader Castellviny

Contarelles esfereïdes d’en Mamuri Castellviny, aiguader qui fou [I]

u [En Griu]

No en puc esbrinar l’expressió, féu, molt neguitós, l’heroi groc i prim.

Anava caminant pel prat d’herba molt esponerosa, curta, verda d’un maragda intens, quan se li esconillava pels voltants un conill net d’allò pus. Era el conill Perla de la Vall, blanc part de ventre com neu novella, flamejant d’un carbassa refulgent part de dalt, sense cap altra taca de cap altra color que l’adotzenés.

Tot i que mestrívolament es prenia el món com a joc — joc massa sovint lleig, cruel i descoratjador, de cops tanmateix casualment ple d’al·licients, mes joc tothora nogensmenys — i joc, doncs, que prou calia jugar, l’heroi groc i prim, malfiat sempre rai. A desgrat doncs del fet que es trobava amb un conill tot tovet i tan net, i de tarannà aparent força agradós, també es temia que no fos cas que li tingués la passa, i d’ací vingués tanta de familiaritat com esveradorament s’estergia del seu capteniment. Per comptes de fugir-li, li rondava com qui digués enjogassadament per les vores, amb agalius de propvinents manyagueries rai, i amb pocavergonyetes corregudetes amunt i avall, ara-i-adés mig tallant-li el pas i tot.

Fins que de bursada, i amb quin ensurt, en Perla de la Vall etziba un bot i se li encasta amb les ungles cara-amunt al pit. Es guaiten bèstia i home de fit a fit, els esguards carregats a l’ampla baldor de significats i d’intencions — mes qui els escatís!

Es demana l’home amb desfici: Què vol, què vol! M’amenaça? Em queixalarà? Prou sé que només és un conill, no fóra tanmateix la primera vegada que em mossega, vós, un conill. De menut, quan cap no en tancàvem al canfelip de l’eixida, bo i esperant que fes cap la padrina, qui era l’única qui de debò encara en sabia, de cardar’ls un batzac sec al clatell, per a després, per un tall al coll, dessagnar’ls cap per avall, i en acabat espellar’ls, trossejar’ls i coure’ls, prou m’hi aventurava… a monejar-hi, i no dic pas sovint, mes de trast en trast prou en rebia, dentegada al dits. I ara si aquest, de cop-descuit, a cops de maixella m’encetava la caròtida…? Reïra, vós, qui es dessagnava ara…?

Fos com fos, l’home, com dic, no en podia pas esbrinar l’expressió — potser la bestiola li demanava que fos prou exorívol, que se’n compadís i ajut li donés, perquè, tantost ell, horrorosament esgarrifat, amb un burxada i un sacseig se’n deseixí, i en Perla de la Vall caigué doncs rebutjat a terra, el gat Golagròs, bo i clavant-li els ullals al coll, d’un salt se n’emparà. Felí feliç, en Golagròs, qui també tirava a carbassenc, tret que un carbassa, ell, molt menys lluent, i sobre amb filigranes grises de pèl més aspre i brut que li trencaven doncs l’apagada carbassor… feliç felí, dic, qui féu, aitan carregat i tot amb una bèstia mig morta penjant a les dents gairebé tan feixuga com ell, féu doncs una cabriola de somrient agraïment devers l’heroi, i se n’anà en acabat tan xiroi.

L’heroic esprimatxat ictèric es guaità la gent del parc, musclejà rebaixadament, clogué les parpelles gairebé del tot, es justificà, digué: Home, ves, al capdavall allò no era sinó un conill; i l’altre, un gat.

I tothom qui el sentí comprengué que no és d’herois lluitar contra el destí de l’evolució. Ni que no calia enllordar encara l’esquema maleït on malbullim, ni malmetre els prestatges on érem malmesos a podrir’ns en aquest estatger de món malestatjós on només caldria doncs encara que cap carallot hi afegís tascons extemporanis (prou que n’instal·len a betzef els ignars ideòlegs del merdós millorament que tot ho empitjora), per a fer que tot se n’anés finalment en orris.

D’on l’heroi, girant mansoiament cua, ans esperonant-se amb un parell de natjadetes, assegué el cul a un banc tot blanc-lluent i dur, i esguardà llavors, una bona estona, esgarriar’s la canalla, de qui les pells eren avinades, i de tots el vins pràcticament coneguts, àdhuc els verdejants.

Mudament assentia, si algú bo i passant li deia re, fos el que fos. De ningú no trobava els propòsits obrepticis, ni havia doncs de didascalitzar’l bo i estrafent l’escataineig de cap mestre-tites estranyet. Dues estridents parxisaires qui jugaven al banc de la vora bo i vigilant de cua d’ull llur canalla bretolejant pels aparells, ni elles, amb llur oldà cloqueig, no alteraren l’esmeperduda equanimitat de l’home suau, heroi prim i groc qui ara se’n feia l’estella, d’aitanta de disbauxa letal. Car es demanava: Si ni capaç no en só, d’emparar l’humil farnac, més em val, agemolit, de jaquir la feina. Saps què…? M’abandon rabit a les rabents apoptosis, o ja em reconec gallina, i visc benaurat entre el patoll. Llurs caps i el meu d’iridescents gambuixos de caòtics eixams de tortes idees coronats. Car això de l’heroïcitat contínua, collons, noqueigs a manta, en acabat dels incessants zigomàtics ganxeigs, i mastegoteigs directes, i cops rai d’amunt va, per a amorrar tot plegat cap altre distret aprofitat al pudent suat canemàs, no és pas que em trenco la maixella, és que em tol tota altra activitat.

El Solell es pongué, tothom retirava. Gruava l’hom de fer’s veure per un metge qui en sapigués, car ànima i cos li feien mal. Negra s’estomballà la nit, i allavòrens crec que s’adormí.

El seu somni fou tot un espectacle de caròtides caròtides qui espetegaven de cop-descuit. Ja ho digué n’Onofre Pou, el 1570, que aquelles artèries que hom en diu també apoplèctiques, pel fet que, com s’embarassen o embussen, causen un son anomenat carròs, semblant a l’apoplexia, són els boigs termòmetres de com va verament aqueix món no gens harmoniós. Com menys t’ho esperaves, esclaten part damunt o part davall, i àdhuc part de pel bell mig, car tot s’ha tornat massa fred, o massa cald, o àdhuc s’escau la casualitat que sobtadament es deixela qualque malformació, ni dic si de fàbrica o per impacte d’ús, car qui ho sap. Si t’ataca el carròs, què aniràs a escatir; prou feina tens arrapant-te al respirar.

Ou un catacrec, i tantost l’ou empal·lideix; es planta la mà al coll; i quin ofec, quin ofec!

Llavors desclou els ulls, son sensori i son senderi s’esparpellen al jorn glaçat.

dos

De bell nou en situació de pària, es féu la mateixa resolució que prou es feia sovint, cada cop si més no que tractava d’acunçar’s a aquella contumeliosa realitat, d’anar-hi menys flàccid, és a dir, d’enfonsar’s l’escafandre i cabussar’s al prodigi, com el fènix.

Abonyegant-se a cops de puny, per tal d’escalfar’s prou, aprofundeix en la noció: Què trons trobaré de prou inspirat en un no pas gens eloqüent amuntegament de cases, vehicles i gent de seny fets camusos i esmorteïts per massa contacte i proximitat amb una abundor abassegadora de senys tot pareguts? Allò que haig de fotre per comptes és el camp al camp, on s’estatja el gaús i el gamarús, on qui t’astora mai no saps quina arma duu, i on les antigues esdevinences adés ja s’escunçaren, i on la gent, en un mot, se t’adrecen com a cosa no pas adotzenada, ans curiosament única, no et fot? Som-hi, diré, i emprendré un vol o altre devers l’altra realitat.

Allò era, creia, com la pruna – o el codony o la magrana – d’en Berkeley. Tant se val, ontològicament enraonant, per ordinari que l’objecte fos, al camp bé adquiria un doll de riqueses que a la ciutat, pol·luït pels sorolls i les fumeres, pels estalzins i corrosius, anorreat per l’insult continu de la presència i la pudor de tanta de gent, per força havia d’estroncar’s. Esmussades i atuïdes, les manifestacions de cascú, àdhuc les de l’objecte menys complex, perden vàlua, s’agrisen i enlletgeixen sense remei.

La color, la forma, el toc, la sentor, l’agror, tot s’afluixa fins a perdre àdhuc posició. Fins que hom no és ni a l’hora ni a la col·locació de cap coordenada. Res més fotut que desaparèixer alhora del temps i de l’espai. Qui desapareix del temps, mes roman a lloc, home, encara com aquell. Així mateix, qui perd l’indret (qui es perd), i tanmateix se sap a l’avui. Ambdues mitges constàncies, són prou per a treure rels, i més tard per a maldar com cal a acomplir’s, a omplir’s, a refer’s, car qui desa un bocí d’elleix al sensori, com llavor qui creix pot tornar a esdevindre arbre sencer, fruiter.

Això es demana molt seriosament en Griu Croat, l’heroi, a qui ni els anys ni l’espesseït ambient ciutadà es veu que gens no proven. Car avui, no fotéssim, s’ha aixecat amb diverses articulacions qui, pel cantó artrític, li fan força figa, i àdhuc un mal de caldéu, punxades i espellifaments de vinces d’apòfisis, i allò que semblen espellides d’éssers minúsculs i aliens qui l’aritjolen sota les pells. Endimoniat pels mals aires. I això poc és vida per a un teratòleg tan esmerçat en la comesa, no fotem. Car al capdavall quins monstres no catalogaré fil per randa en un indret atapeït on tot és melmelada de monstre…?

Arreu xerraires escardalenques qui hi van a tot estrop, i cascuna a dues cordes, portant si més no doble conversa al degoteig de cada vèrtex de cony facial si fa no fot desdentegat. Cadascuna amb allò que coneix, però no diu, de l’altra, omplint doncs l’atmosfera d’insinuacions feixugues.

L’heroi sempre n’acaba amb un maldecap. Ara demanava a la marmanyera pel preu del raïm, n’assenyalava un bagot: “Quant en voleu?” “Eh?” “Que quant me’n feu?” “Doneu-me’n cinquanta cèntims i en serem quitis.” “No us dec pas re!” “Ah, no éreu vós, aquell…?”

L’han confós per qualsevol altre pòtol. La flequera, a qui suara comprava un crostó salmai, també volia cobrar-li els de feia un munt de dies. Aviat no sabré ni qui sóc! – s’esfereïa ell.

Canviots engendrats pel malviure, cossatges i malbarganys qui et neixen pels paltruus i altres dedins, com ara si l’ambient malsà et penetrés per osmosi i tot. Company, si vols sobreviure, encara has de tornar-hi: fes-te’n de mantinent fonedís!

De la font on s’ha esbaldides de les escadusseres dents les crostes i les pelleringues del pa amb raïm, l’heroi prim i groc s’arriba fins al barri pobre on hi té romanents de família – branca no pas la de Vinaròs – la de Bellpuig.

Trobarem atribolaires mastodonts, cucs d’immens i abstracte canemàs, sauris antics de geps tallants i enfellonits, dits com circells amb ullals ofioides de verinós vaccí, i nafres d’un pus tan gris, compacte i tanmateix mal·leívol [em sembla que volia dir, és clar, mal·leable], que en traurem, de tornada, remçons, creu-me, opulents; són els pus qui en prehistòriques anyades en vessar’s de nafres sofertes en guerres és clar sempre perdudes (car tothom hi anava peti qui peti, i doncs ningú no hagué prou lleure de gravar’n cap enlloc, d’ací que hom parlo doncs de prehistòria, i no sé pas per què el lleig costum, car el mot fóra pus tost – no fa…? – a-història, car ningú no s’estava llavors per historietes de la vora del foc, com ara, on perdre el temps rai, tothom s’hi apunta), doncs, com deia, aquells pus són els pus qui embarassaren originalment els corrents de les aigües, d’on nasqueren les mars interiors, els llacs, els estanys i les bassetes, d’on per les esgarrifaós de les aigües presoneres els peixos de sang calda aparegueren. I la resta ja és granota, gripau, tòtil, llangardaix, lèmur i evolució. Adona-te’n si és important, allò que fem d’anar cercant els monstres. Com el de teratòleg, desenganya’t, poc hi ha cap ofici aumon. A-història! T’imagines…? Qui pogués tornar a fer-hi cap! Això guariria el món de tots els mals!

Així de rapsòdic, en Griu, a son nebot i escuder, qui encara era al llit, únic desvagat d’una família tanmateix no gens benestant.

tres [En Griu amb en Dares]

On foren les traces arqueològiques, em deman, féu, a la intenció de l’heroi, son nebot, en Dares, de famós carallot. En Dares no es creia mai re si abans no ho podia tocar, i ara en Croat feines rai doncs per a convèncer’l.

—Només cal que remogos i cavos amb les ungles al desert, sol i nodrint-t’hi com s’hi nodreixen les rates i les serps qui, místiques, hi somien el colgat.

—Car tot el colgat és cert. I només el colgat és cert.

—Ço que no vol dir, mes qui sap, potser sí, que allò sebollit sots sorres sens fi sigo al capdarrer pus vàlid que no pas allò que capllevaria amb cap bleix de cap sisme no pas massa esventat, de no gaire amplada.

—Capllevaria, dic, com radiants apuntaven ran de pell de capllevar-li els ossos de l’esquelet delerós de llibertat del meu amic qui fou, en Ventall de Possibilitats qui es deia, o es feia dir, de qui la follia fou – octogenari, gens ageràsic, pobrissó – d’esguardar’s sense arrest el cos no fos cas que cap os li gosés doncs treure el nas, i doncs, com ho feia, zas! Batzac de martell aitantost. Ossos rebels que li fèsson mica l’aleta, diguem-ne, o la viu-viu – ai, o la guitza, com malauradament en deia ell, malaguanyat – catacrec.

—Repapieigs, tastaneigs; els de pus dels mortals, no arribant enlloc i tanmateix anant-hi; no esbrinant-hi re, i tanmateix rondant-hi, remugant-hi, rondinant, rebregant-se i desrebregant-se com encarcarats papers en llurs confusos papers.

—Ritmes obscens de les rels genètiques que més tard se’t disparen en trinitats de bogeries esclatants; aiguabarreig de tendons sembrats en anòmales esferes; nusos eixuts on amb quin desfici no assajaries, debades, de treure’n la mòmia sencera, ni que fos encara enteranyinada, tret que… De tot això qui en sapigués borrall, tu…!

—Reprenguéssim. Per tal que les pluges tòrnon, ço és, per tal que els rius davàllon ara molls i dúgon aigua fins a la terra sedega, cal reeixir el quest, ço és, cercar la font dels vells monstres, i llavors trobar-la.

—Altrament, ací, a qui serveix aitant de daltabaix? Distreure els afectats, qui així endinyen les culpes a altri ben enjondre (o proper si doncs prou calia pelar qualque indesitjat) o àdhuc a la pròpia pell disfressada d’ànima, car autocastigar’s sempre porta resultat (tot tothora en porta, vós!), el resultat, en eix cas, d’una purificació del cos, ço és, d’un renovellament, d’un sentiment que recomençar és possible.

—A despit de grossos escarafalls, i dejunis, i puja-i-baixes i mils-i-unes a peu descalç, tanmateix ni gota no cau — tret que, és clar, caure’n qualque jorn alguna en caurà, i llavors tot haurà esset que queia per favor a les privacions, i els enrenous i els amunt-i-avalls si fa no fot desesperats.

—Maleïts capellans, avantatges rai; juguen a guanyar amb probabilitats de gairebé el cent per cent, car tard o d’hora sempre plou, i els quatre gats sobrevivents que agraïts, no fa? Agraïts rai, si més no pel fet d’ésser encara vius, no et fot!

—L’enemic, en Rimbau Collonvant, malmag (sacerdot putifeina, prou ha de viure de la falòrnia), mala mena de cretí flastomaire, llençava verí arreu, i ara el peix emmalalteix i la terra pateix – i en pateix totdéu.

—Greuges, ens afigurem, gent pallussa, gamarussa, pel fet que els delmes nostres no eren per aventura prou substancials. Delmes escanyadors extrets sols per a camàndules i estrafolleries – misses, sacrificis, creuclavaments, figuracions sense suc ni bruc, ni cap ni peus. I del fotre molla ploure, nyiclis, tu; ens n’haurem d’espinyar. Manitús morts o mai nats, en tot cas sense potestat ni influència als cels enemics.

—Balls qui comoneixen pluges, putxinel·lis per a encaterinar el cel i fer’l plorar en núvols de joia i melangia. Greals enlaire cadascun per a simbolitzar la primigènia font de l’aigua. Tot això no dic pas que no faço patxoqueta. Com allò de cardar, i sobretot escórrer’s, que equival doncs a fer ploure, a fer tronar i ploure, a fructificar — i es veu que és cert que aitantost com els homes decandits s’estígon de cardar, atura de ploure, i re no creix.

—Car qui no carda és un desert maleït, és eixorquesa.

—Aigües encantades de cataclisme sobtat. Emboscada tempesta que d’espetec se t’abat. Érets urbà, ço és, decrèpit, tot ranera i quequeig, i ara, camperol, se’t desfermen els dolls. Rialles. Rialles de boig, com les causades pels estocàstics estroboscòpics dissenys blancs i negres qui se t’apareixen al cel. Ah lleterada de calidoscòpic satèl·lit! Mercès! Col·liri revera gruat!

—Els antics en dèiem op-art. Escaquers de geomètrics vaivens, amb vernissos i xapatges lluents i que bateguen fins a fer’t ferm candidat a cap casa d’orats.

—Zumzeigs de plaga que mai no es guareix als ulls enlluernats. Ah fleumes pantomimes dels fenòmens observívols, si fóssim anc capaços d’oblidar’ns-en, de metre’ls a berma, entre els rebuigs del maipús!

—Saprògenes nits de zoòpsia, on monstres de malson es veuen parits fets i drets, torts i geperuts, incoats i tot carota, dels mateixos negres murs que inexorívolament t’estreteixen la gàbia. I ambtant vas sollant-te de por les epicenes erotògenes parts.

—Feines i treballs de la gent ximpleta, sense gaires llums – llur maldar el titllaríem de prou joliu i bonic, de si fa no fa vantívol intent. Tret que enlloc no duen, palès. A cap troballa científica, que en diríem, no gens cuscs, car ni cal.

—Res com desenfonyar els monstres perquè tot s’aclareixo – ací hi ha la llebre, ací rau el llop… al llaç hem lo boc… açò és allò nostre, el que importa, minyó. Un pic trets i exposats, nus i irrisoris, objectes esdevenen que hom alabea amb malmesos ous i fruits.

—Escatíssim, doncs, per comptes, et dic, quina és l’exacta acció a cometre per tal de comonir la pluja qui tot ho renovello, rento, netejo i prenyo. Car quan el peix reviu, reviu la terra.

—El monstre, per l’exúvia saps que reneix; dimoni és qui es desfà i refà. Secrets de la climatologia, qui els escatís. Àdhuc tu en duries d’etèria corona les flaires de l’heroi.

—Tret que… Et diré, pensiu… De vegades hi caic, foscors… Car tot al capdavall és nogensmenys prou llunàtic. Sàpigos que… per simpatia màgica… Som com ara la lluna – déu morent, la lluna – si minva, planyem-la fort… Mil·lenària s’encimbella, elegíaca aurora, i com les onades, ens fiquem, i els monstres així mateix, tots plegats a trempar – o si això no, això rai, quelcom o altre ens creix… els creix… creix. Creix.

Lleixa’m esmorzar i fer el rotet, d’antuvi, Griu. Em sembla que m’omples massa el cap, i, dejú, no ho pairé pas, s’incorporava finalment en Dares, i s’embotia una hora llonga al canfelip. Llongs estronts produiria, es veu. Al capdavall, l’heroi ho aprofità (“deu cagar veta”, devia rumiar), al capdavall l’altre se’n pleví, dic, per a jeure de manès (per cabal) al tebi llit, i per a aclucar’s amb un bleix tanmateix d’alleujament.

Com en Dares sortí del canfelip, se n’anà de puntetes a la cuina i es ferrà un parell d’ous.

—És que, rere cada monstre qui empara ferotge la font dels eòlits – els sacres, misteriosos, eòlits – nimfes s’hi estatgen, arreceren, rabegen, saps? Sobres llur drac guardià – i ses perilloses arnes subreptícies qui se’t volen nogensmenys encomanar – i t’hi trobes vult a vult, urt a urt, cony a vit… amb elles, les nimfes. Santíssimes d’ulls líquids i perineu tot llis!

Per a cony què fotre’n…? S’interrogà en Dares, espellofant-se el nas.

—Et dic ans deixel que a cada font dels místics eòlits t’hi espera amb candeletes una molt tendra nimfeta, i em surts amb què en faràs, un xicot jove i ambiciós com tu? M’escandalitzes, nebot! Quines generacions, fotrem goig! Ruc, que no ho veus? Quan jo seré mort, tu te les podràs cardar! Sense recances, sense pagar!

Ves, i a quant em pujaria equipatge i ormeig, si vinc? Vull dir, la moto, les barces, les armes, les botes de claus, els queviures, els estris i atifells de raure…, ep, la disfressa tota plegada, oncle, ja m’enteneu.

—Nus entrem al món secret, com neix el riu i ix de l’aiguaneix, nu i esclet, per tal d’en acabat, a pleret, ell rai, de totes les fonts anar traient-ne nyapa. Esma el panorama, nebot, copsa’l si pots, fes-te’n avinent, ensuma-hi, impregna-te’n; despèn després una estoneta consirant la influència dels afluents – tot hi cap, ho entoma, pertot hi guanya, prospera, sura, recull, ell, el riu. El riu és el nostre mestre únic, nostre pare, nostre déu, ni l’alçuréssim, ni l’enfelloníssim, tractem-lo sempre amb tot el respecte adient i més: amb la devoció pertinent que escau a un primordial i naturalíssim déu — cap invent de nyigui-nyogui, vull dir, cap cagalló eclesiàstic, ca?

—Doncs bé, escolta, et pujaria tot plegat una misèria – que és exactament el que tinc, i tu poc concloc, escauig ni barrín que aitampoc tingos gaire pus, ca?

I era veritat. Els dos fotien, un trist moment durant, cares de prunes agres. Sortosament, quelcom potser xiroi els distragué. S’esguardaren, ara més estranyadets. Corregueren cap a la finestra, en tragueren els nassos: un bramar molt lleig ascendia de les pregoneses del carreró de boteruts llambordins.

Totes les ploramiques planyien la puta impotència del rei.

Rei – ecs, sents el mot molt repel·lent i et retrobes al bell mig de les merdors de l’edat mitjana més fosca i claferta de flagells físics, i pitjor: mentals. Es veu que aquelles cap de tartana se n’assabentaven pels ubics mitjans de l’esbombeig embajanidor. I tanmateix, com digué en Twardowski, cap objecte de cap acte mental és immanent a aquest acte – és a dir, poc n’és pas part.

—Cal doncs distingir entre els tres brenys o beis de qualsevol acte mental, per exemple el que impel·leix algú – i assenyaladament, s’escau, la clàssica voluda de sòmines donotes ploraires – de captindre’s tan barroerament. Fem’ns-e marrecs mascarats, infantons de mina, vull dir, de mena, no, no, de mina; fiquem’ns-e al foradet de l’ésser massiu de la realitat intel·lectual: és sempre un trau prou menut, tant que no hi passa ni el nan geperut, només l’infantó del cervell no pas encara embrutit, l’infantó novell, amb una cullereta de menjar farinetes per tot ormeig. Ell reconeix la vena sanguínia del bei pel canvi de color, i llavors, culleradeta a culleradeta, micofilós rai, parsimoniós, n’extreu el metallet molt preciós d’unes poques nocions enlluernadorament clares.

—Primer: distingim en el pensament (o acte mental) ja el fet que s’esdevé. Doncs, bo i en partir’l o partir’s arbitràriament, és a dir, en triar de donar-li o escollir ell de donar’s, per imperatius perceptius més o menys muntats al cervell, uns límits que el separen del previ i del següent, és u, individu, amb una vida i una llargària, i el primer breny qui trena l’acte de consirar és doncs el de la seua individualitat.

—El segon és clar és del seu contingut, sigui quin sigui, conscient o no pas, de pes conceptual feixuguíssim o nul.

—Ara, el tercer breny és el del seu objecte, l’objecte pensat, allò barrinat — tret que caldria esbrinar l’autenticitat d’aquest darrer breny que sembla que no lligo gaire: sapiguéssim no sols si l’acte mental posseeix o no de debò cap objecte, ans escatíssim, ço que és pus, i més apropiadament, si cap objecte pot de fet mai existir. I ec per on, ací rau l’entrellat: tot i que els de més dels actes mentals, ço és, les pensades, duen prou implícits un objectiu o intent, és a dir, quelcom a entendre, n’hi ha tanmateix força que ni els entendria cap déu, si doncs cap n’existís, pel fet que no tenen cap mena d’existència possible (vull dir, les sintaxis dels pensaments, car els déus hò-prou que podrien existir fora de la putrefacció del temps, on cada objecte es corromp tantost parit). Car si el pensament s’adreça, insinua o inclina devers una direcció, amunt, avall, d’esbiaix, cap enrere o envant, n’hi ha pilots i pilots que no s’adrecen enlloc, et passen pel costat i ni et tornen el salut, tots llurs atributs a zero o menys, fantasmals. No s’han presa la molèstia de disfressar’s de cosa o d’idea entenedora. Inagafívols per tots costats, de fet, sense costats, ni fum, una sospita (errònia) d’existència i prou. Un engany de l’acte mental esventat, esgarriat, fora dels sécs de la raó.

—I mai doncs allò pensat no compta com el pensament, car el pensament, tot i casualment, existeix, dementre que allò pensat és il·lusió del pensament. D’on inferíssim que cap cosa no és, només les esdevinences són, ço és, només les casuals entreadopcions o entreacceptacions d’ions, diguem-ne, o d’altres barreges espontànies de subàtoms, estimat parent.

Pútides sentors sent d’halitosi i pet, silent rumiava ambtant en Dares, a qui també els saliveigs i contumeliosos capellans a l’ull d’aquell Twardowski dels collons l’hi portaven fluixowski d’allò més. Car… Aviam, per què es creuria son oncle més cap capellà de l’església de la fantasmal psicologia que no un de l’església de l’adotzenada camanduleria? Tot plegat si fa no fa: metafísica d’albardà… barreja de fer cagar, de datpelcul i de bajà… farfolla, brocs, catralls, bobanys i matràfoles a la babalà. Ecoic, quelcom d’allò rumiat pel nebot l’oncle devia pescar, car ec què deia ara…

—Metà, amoníac i diòxid de carboni en aigua ben remenats, llavors disfressats en home, amb una nosa al pit que en diuen cor, a qui atribueixen ridícules propietats, i apa, a parir agrament parteres — tret que naltres això altre volem, vast projecte modèlic: trobar l’aigua immaculada de la inicial barreja. Ormejar’ns de vint-i-un botons, ensopegar’ns amb la font de l’aigua primigènia, occir’n el drac, i cardar’ns la mare virginal entre els eòlits refulgents.

—Car en aquest infern de l’ara tot pensament és mal pensament, i tot allò pensat no-re. Anem-hi, t’urgeixc, anem-hi. Prou cal que hi hajo, allà enjondre, un altre món. No pas que aquest no sigo prou estrany ni enrevessat. Renoi, oidà, reïra, sovint diries, massa i tot.

—Cada cony és un calderot de l’abundor, pràcticament inexhaurívol – de mai no s’acabar, com aquell qui diu. Na Pandora per exemple en rumbejava un de famós, però els greals dels cavallers d’adés fa centúries també prou representen el cony gruat, exactament com el típic calze de tot capellà falorniós qui diuen que en misses més o menys satàniques encara n’aixequen amb exhibicionisme mitjamerdenc.

—Cascú de naltres, els homes, poc som altre que microfal·lus solipsístics qui es voldrien puces úniques de cony universal. Així cavil·lem: conquerim, via diferents mitjans (passius o actius, o barreges d’ambdós, tant hi fot), els elements malèvolament esgarriadors qui ens apartarien de la porta del cony diví, pel qual ens delim fins que ens morim o ens tornem boigs.

—En canvi, les dones, qui saben tant de ploramiquejar, qui tenen la llàgrima fàcil, i la comèdia i el pallasso o l’albardà a flor de pell, disfressades tostemps de dona, davall d’aqueixa disfressa irrisòria, serioses rai – seriosament letals. Car el cony ja el tenen: el secret! Són doncs mestres del misteri. Amb la font de l’ésser dins llur panxot, prou podran! I, pels menstrus, més sagrades encara rai: llur déu novell se’ls mor aitanmateix a l’ànima tan sovint, és clar, i llavors els davalla en sang, riu maleït, símbol innat de totes les desil·lusions i bogeries, jo et fot, això rai. I tanmateix, com dic, elles rai: la mala-setmana només els dura una setmana, menys, i durant el romanent del mes, són tot promesa – quina sorteta, renoi, els ha tocada la rifa natural.

—On mentrestant naltres, ornamentals, accessoris, mig omesos, parergs i paralipòmens que no saps ni si mai prendre en compte o no, i qui ens marfonem doncs per a atènyer allò que elles ja han trobat per dret de naixença, patir debades és el que ha tocat. A fer’ns fotre, saps? No hi ha dret. Computem-hi, sobre, les amenorrees lactancials, i encara ho compliquem més: això de les dones, quina font de perplexitats! Jo m’hi mareig.

En Dares una altra tesi hauria proposada, si no fos aitampoc que tant li fotia. Hauria dit que pitjor era el fat dels goril·les – llur desigualtat en esguard de qui de les costes venien com tempestes a l’onzè grau a fotre’ls, bàrbars, per barret àncores i arjaus, guindaresses i arguenells, burdes i xàvegues, i totes les cadenes ensems.

Se sobreposa, l’oncle, i atia: Saps? Prou! Lleixem’ns-e de bretolades. Allò que cal: anar pel dret. Som-hi, doncs; som-hi de dret cap al cony de veritat, de la veritat: la font del eòlits primigènia, d’on tota contesta brolla impol·luta, i al capdavall, en conseqüència, tot s’entén d’un puta cop.

Per què, emperò, el nebodet desmanegós en fotria cap cas? No, cap. Ahir mateix, devers migdia, ell, passejant amunt i avall pel barri ben florejat dels rics, havia vist un amuntegament de melons als porxos del davant d’una casa d’aquelles de tots els ets i uts. Dissimulava xiulant pels voltants una estoneta; la seua idea era pispar’n un parell de ben madurs i posar la directa cap a casa, amb la seua contribució al sopar familiar sota el braç. En aquell instant l’ordinari (tot i que amb uniforme de carter), un home d’edat, grassot i suós, féu cap amb el seu malcoix o furgonet a descarregar’n encara més, vull dir, de melons. Trucà, eixí la minyona, una noieta mig rosseta, amb uniforme negre lluent, de faldilleta curta i davantalet blanc, sense mitges, amb cames esveltes totes blanquetes i una mica peludetes tirant cuixes amunt, ço que t’era dat de veure sobretot quan es vinclava per acunçar els melons, i en Dares, fent banal conversa, es prestà a ajudar’ls. Feina feta, el carterot demanà de poder trucar per telèfon i els tres entraren. Es veia part de dintre que era la casa d’un metge investigador; altrament, tot hi era de luxe, tret que per les parets hi havien, magníficament enquadrades, certes fotografies antigues de meravelles fenomenals, eren les de més a prop d’uns homes amb elefantiasi part de pebrots, o amb els carallots replicats: tot i que es tractava d’uns homes rabassuts, llurs vits, gruixuts com les cuixes, els baixaven fins al genolls; allò que encara era més curiós tanmateix era que els vits grossos, a tall de joc de broques i mandrins, engendraven a llurs puntes sengles vits, vull dir cada vitàs un altre vit més prim però més llarg, el qual arribava, aquest, fins als turmells; allò era gairebé astorador, i en Dares romangué a esguardar’s aquells espècimens guerxinant amb una mitja rialleta cap a la minyoneta, qui es captenia ara una mica eixelebradament. Els explicava, però sobretot a ell, les feinades que havia tingudes un jorn on havia d’haver carregada la màquina del fill gran amb els instruments i les partitures, i, pobreta, s’entrebancava amb el llibrot, així, aixecant una cama, d’on en Dares podia alfarrassar-li el peludíssim entrecuix mal tapadet per unes calcetes blanquinoses molt fràgils, i llavors havia caiguda, així, on aixecava els braços, i a en Dares la boca se li feia aigua en guipar-li les aixelletes flairoses totes poblades de pèls, i per l’escot els pitets tan blanquets i amidadets amb midetes exactes, com qui diu de glop i prou, i se’n feia doncs dentetes i se n’adonava ensems que trempava a cor-què-vols. Mentrestant, el catiu carter fart i esbufegós no trobava el nombre calgut al llibrot dels telèfons, i, com el mammotrepte datpelcul qui era, desesperadament i reguinyosa, reguitnava i es cagava en la mare qui va parir els fills de putes qui confegien ans compilaven, i apilaven a la babalà i confregien (“i a naltres sí que ens han ben fregits!”), aquells bestials baldufaris no gens manegívols ni comcals. Al capdarrer, ho engegava tot a dida i li copava cap al furgó. Ara es veia ell (vull dir, en Dares) l’hora de cardar’s la minyoneta allí mateix, damunt els esfarcellats farcells de roba d’algun viatger de retorn espargits a un racó de la sala, però ella li va dir, espera’t un instant que haig de carregar el forn de fora, on sortiren part d’arrere, i en Dares l’ajudà a reblir el forn qui nodria d’escalf les estufes de l’interior, a reblir’l, dic, de troncs i troncs de llenya ben tallada, amanosos rollets gairebé idèntics, tret que ella en volia encara més i li’n va fer tallar uns quants doncs a mida exacta amb una destral molt esmolada. En acabat, els dos enamorats tornaren dintre, ell trempant esmeperdudament, a pèrdua de visió, tret que ella havia de pujar un instant a les cambres de dalt a arreglar-hi quelcom, i ell s’estava gratant la pera i a l’encop estudiant-se les fotos dels monstres doblement dotats de gegantins mitjans, quan sentí que la festejadissa noia moguda jaquia de fer’s l’interessant absent, i ja davallava doncs les apelfades escales, i ell se li tombà ple de devoció, tret que era una vella molt ben conservada, era l’àvia de la casa, de cabells argentats i cara rosada; portava una bata de flors estampades i unes espardenyes també totes netes i flonges, i el prenia pel fill del senador. Li digué: Ah, Salvador, vine que m’ajudaràs. Na Rosó no té prou força. I el féu aixecar uns armaris de la cuina i fer córrer un refrigerador gegantí, i després el féu asseure, li féu beure te, i li féu contar com anava a cal senador, i a ell com li anaven els estudis de neuròleg, i quines bones envistes hi havien de cara al casament amb la filla del jutge a pler suprem.

—Amb això us vull dir que tot i que trobeu que se us trenco adesiara la clau, encara se us obren qui sap les portes, a ciutat. Ja m’enteneu: que si voleu aventura a ciutat rai.

Respongué en Dares, vull dir, l’altre, en Griu, misteriosament immiscit, pus una miqueta alçurat: Entesos que aventures rai, i que monstres a balquena, i tanmateix la monstruositat no hi és mai la genuïna, la singular, l’autèntica, fonamental i aborigen; són pàl·lides rèpliques, còpies lletges, les monstruositats ciutadanes, convén-ne, nebot, saps? Adotzenaments, imitacions, gangues, andròmines, tal-i-quins, brutícies de segona mà i pitjor.