Archive for Nux Vòmiker

Nux Vòmiker [1]

28 novembre 2016

Nux Vòmiker [u]

—Diu l’adorable psítac hongarès, i gran escriptor, György Vòmiker.
—Sóc com l’altre gran escriptor, el psítac belga Si Mais Non, el qual diu que no pot escriure sinó després d’haver-se cardat una dona, i pel fet que escriu cada dia, i cada dia sovint s’hi fica més d’un cop, doncs pel cap baix cal que es cardi (i es veu que es carda) cada dia de l’any un parell de dones diferents, tret que en el meu cas, no puc escriure si no puc ésser el bavós testimoni de la meua dona, la gran traductriu Mòniker Vòmiker, cardant-se un dels seus innombrables druts, i si el drut és nou i bestial rai, doncs encara millor, vós; la producció llavors molt més diguem-ne cabalosa.

(…)

—Vaig guanyar de jove un petit premi literari, la notícia del qual premi tanmateix va aparèixer als diaris locals, d’on que les veïnes qui sabien mica de llegir fessin cap a molt escalfadament felicitar’m, d’on oimés que aquell mateix dia exultés privadament.
—Vaig llavors agafar la bicicleta i me’n vaig anar carretera de Corbins amunt, cap al riu, cap a l’aiguabarreig amb el Noguera Ribagorçana.
—I tot i que érem a començos d’abril i feia encara fred, a una voreta m’hi vaig banyar.
—Mentre m’hi rabejava em deia, Sóc immortal, sóc immortal; ara ja em puc morir; fins i tot mort ara, ningú no pot esborrar allò que els diaris no duen escrit; ergo, que fui, fa segles i mil·lennis, un autor; un autor, un autor, vós! Una glòria literària, un immortal qui s’ho val; no pas un altre d’aquells brètols criminals qui també surten apuntats als diaris, els polítics i els assassins, i els guàrdies i els militars, i els malalts i els morts; no, no; sóc un immortal immortalitzat amb totes les de la llei; un immortal de pes, un immortal com cal, un altre molt digne antic filòsof grec lleidatà, del qual se’n té notícia, i vagament hom es pensa que potser digué això o allò; a tots ops, quelcom de força interessantet, pobrissó, car prou sortia als diaris del seu temps, no fa?
—L’eufòria em va durar el que em va durar. De fet, em sembla que encara em dura, tots aqueixos anys i panys en acabat. Sí ves!

(…)

—Diu l’adorable psítac, quan algun carallot sense cap idea de la vida l’“acusava” d’escatològic.
—Com si ningú pogués acusar ningú d’escatològic! — algú altre qui també s’ha de morir, i mentrestant caga i la caga cada puta dia de la seua merdosa vida!
—Diu.
—Si em neguiteja molt el fet que m’haig de morir, per força m’ha de neguitejar el fet que caguem. I que tot al món, sense excepció, cagui merda.
Escatologia i si fa no fa Eskhatologia són dues paraules que assenyalen directament i obsessiva cap a les darreres coses.
—L’escatologia sap sobre la merda com a darrer producte del cos.
—L’eskhatologia sabria sobre aquest mateix cos mort — ço és, transformat en merda.
—Ambdues transformacions les amaguem tantost produïdes, i, sinecdòquicament, ai la quica, amb la mateixa horror — com si alternativament una fos presa per l’altra, lligades com qui diu cos a cos.

(…)

—Guardant les distàncies (diu adorablement humil el magnífic psítac), qui sóc sinó com ara un altre Swift?
—Alhora molt primmirat quant a la higiene i el contagi, molt delicat a tindre els traus ben nets, i tanmateix maniàticament fascinat pel cantó excrementici de cascú.
—Alhora trist i encantat per les manifestacions oposades d’un mateix cos qui es podreix i nogensmenys ensems s’eleva en pensaments fins a fantàstics empiris d’harmonies sublims.
—Ui!

(…)

—Com en Swift, l’adorable György vostre, tampoc mai no ha cardat. Molt malfiat pel que fa a tot l’absurd procediment.
—A part que crec que tots els lloros som potser diguem-ne marietes potencials. Quin afegitó de malfiança no duu aquest estat de fet!
—És que, com prou deveu saber, s’escau que tots els psítacs, mascles i femelles, tinguem un sexe tan amagadet que és impossible d’endevinar’l de part de fora. Cap atracció física, doncs. Un foradet multiús; hi hauries de ficar un dit de l’urpa per a saber si allò de dins són collonets o són ouets.
—Dubte extraordinari. Aquell tendrumet que toques, és vitet o és conyet?
—De tal manera que ni nom de femella no tenim.
Az isten szerelmére, vós! Una llora és un bolet!

(…)

—Així, doncs (fa l’hongaresa rara au), com en Swift, i jo, i com tots els autors de debò bons de la literatura universal, com dic, cardar mai ni mica gens. Ni menys ningú.
—Silents, exiliats, i amb prou murrieria, anàrem fent.
—Silents, exiliats, i amb prou murrieria per a sàpiguer compaginar alhora el viure i l’escriure, anàrem fent, egregis (no gens gregaris doncs), amb ideals esclops, xino-xanet amunt amunt, per rosts de sangosos fangs i merdes, figuradament impol·luts fins a la inevitable fi.

(…)

—La Mòniker (diu en György) és el meu lloro. No és pas que jo sigui el seu.
—Quan som en la intimitat més íntima, i haig les seues orelles totes per a manguis, li mormol, pensiu ans hipnòtic rai, pregones idees que ella llavors assimila, i que més tard doncs repetirà com si eixissin, intuïtives, d’ella mateixa; i quan les diu, aleshores les preances, lloances, encomis i ditirambes que li adreç són d’allò més extravagants, dient-li d’inventiva, de sàvia, de perfecta psicòloga, de sagaç i fina fins al broc, i que quina il·luminació mental extraordinària, cordons! I així anar fent, de tal faisó que s’ho ha de creure de mig a mig.
—I doncs, en acabat, tot allò que li he dit de mi i d’ella, i del món, s’ho ha fet seu, i m’ho repeteix, i així composem alhora el llibre de la nostra vida, i el dibuix del mapa existencial on no ens movem, i on tot el nostre univers no roda, harmònic, simètric, orquestral.
—I això fins al punt, que, com era exactament el meu desig, m’acabà prenent sense adonar-se’n pel seu lloro, i cregué que jo era precisament el lloro particularment merdoset qui li havia insinuat que cregués que era.
—Per què? Perquè així, ella, el meu lloro meu, esdevingués més fàcilment crèdula i absorbís més a fons els meus intents de definir l’ambient on per força no m’haig de moure, limitat pel meu cos, incompatible i gairebé impotent comparat amb les aspiracions d’omnisciència del meu esperit desencadenat.

(…)

—Es veu que hom triava per a futur president cert avorrible aberrant albardà, molt repel·lent i esborronador, i doncs màgicament, de la nit al jorn, pel sol fet que els oligarques el titllaven de president, esdevenia de cara a tothom “presidencial”, ço és, feixugament respectable, sobtadament clafert d’allò que els pedants en diem “gravitas”.
—Quina merda, vós, i quina buidarada general de femtes i estronts. Falòrnia a raig perquè els babaus se l’empassin sencera.
—És exactament la mateixa esgarrifosa enganyosa burxada que t’etziben tothora els entesos. A tall dels crítics omniscients qui no saben re del que s’empatollen. Que l’únic que saben és viure de la fal·làcia.
—I, ai, de la fatal badoqueria dels qui se’ls escolten o en fan cap cas.
—Per exemple, els garneus estrafolles, amb llur posat sever d’espantall, analitzen el mateix vi, tret que a la primera ampolla hi diu, Vi merdeta, del més baix que no hem trobat a la botiga, i la segona ampolla duu l’etiqueta que diu, Vi més car de tots, vós, ui!.
—Hom vessa el vi d’una ampolla i de l’altra. És el mateix vi i tanmateix de sobte el de la segona ampolla ha esdevingut mereixedor de tots aquells adjectius fastigosament carrinclons i buidament ditiràmbics que els merdosos experts crítics tastavins no vomiten sempre, presumint de saber-ne un ou, mes de fet, a tall de tot altre doctor, dogmàtic o religiós, no sabent fotre altre que perbocar merda.

(…)

—Astoradora coincidència, impressionant casualitat, singular escaiença.
—Sóc qui sóc i no pas cap altre numeret en aquest univers tot fet de nombres, de repeticions de nombres, en tremolenca teranyina on s’enxarxen precaris.
—En intangible xarxa o engraellat on cada numeret només hi és passatger ventís defecte, leri-leri, a trenc de trompada…
—Defecte, dius? De trama? D’ordit?
—Qui sap!
—No faré pas creure a ningú que ara esdevinc qui? Aquell misteriós, desconegut, il·localitzable, matemàtic intuïtiu?
—Qui en realitat no n’és gens, d’intuïtiu; és, al contrari, que, per una escletxa de l’estreta estructura on, com tel d’ou, tots nosaltres, disfressats de molt provisionals numerets, no som, hi veia certes fórmules de l’altra realitat.
—Que quina realitat? La bona?
—La quina?
—La més esgarrifosa encara. On cada nombre del numeret que no som no es disgrega en nombres infinits que esdevenen gegantins fins que no esclaten en…
—En què, en què?
—En [ ].
—Re no hi cap. Hi cap tot.
—Matèria. Antimatèria.
—Nombres innombrables.
—Cap nombre ni un. Ni el zero.

(…)

—Nats a l’ordre inviolable de la provada natura, on la matèria és en perfecte equilibri, se’ns obren els ulls i només hi veiem arreu, rere la façana admirable, el caos — tot hi és caòtic, un bellugueig etern d’infinit mareig.
—Maleïts, els nostres ulls tot ho destarotaven.

(…)

Vocació la meua de copròlit.
—Hi estic d’acord, vós. Estic d’acord amb vós, i de fet amb tothom qui mai ha perduda l’estoneta llegint-me — els meus escrits són una caca — una caca en general, i caquetes en particular.
—És clar que, ben mirat, no hi ha escrit al món que no en sigui. Cada escrit una caqueta o altra. I cert que unes caquetes duren molt més que no d’altres; primer, per les insospitades escaiences de la història i els catacrocs dels accidents climàtics; segon, perquè hom les considera, pel que sigui, caquetes amb més mèrits. I aleshores hom en diu caquetes clàssiques, per exemple. I hom les estudia i hom se les desa, i hom en canta glòries, i, pessigollejadet, potser s’hi bocabada, sovint sobretot només per interès. Negocis de capelleta. Mandonguilletes acadèmiques. Car hi ha caquetes clàssiques que merda rai, la veritat.
—Tant se val. Hi ha caquetes que hom té desades i les ensuma, reverencial, de tant en tant. Sovint vesteix molt, haver dit que has ensumades certes prestigioses caques. “Ahir ensumava pregonament la caqueta horaciana, homeriana, horemhebiana. O hittita, ai la tita. Quina caqueta més satisfactòria, κτημα εσ αει, la serv en mà constantment, em pertany en permanència.”
—Una permanència no gaire permanent. Durarà, pel cap alt, el que dures. I llavors, què? Qui sap. Potser els teus hereus llunyans canvien de modes. Allò de les caquetes antigues, ecs.
—Sí ves. És el fat de cada caqueta, la seua transitorietat.
—Hi ha unes caques que de debò duren. Els copròlits, vós. Els copròlits sí que duren. Duren un ou, que no?

(…)

—Els copròlits, fets d’una matèria força menys evanescent que no els mots…
—Al capdavall qui se’n tornés, entre eternitats on no ets absolutament rrrrrrr
—Re.

(…)

—Tots els qui coneguérem el monstre d’haver-lo vist en acció en avinenteses prèvies, no ens sabrà pas gens de greu de destruir-lo en escreix quan ens el trobem arrupit a cap indret secret, menut, i tot escarransit, i aparentment tan inofensiu com cap edula o esculenta granota.
—Empetitit, el trobarem tot amagat al lloc on menys te l’esperaves. I llavors seré dels qui no dubtaran ni un segon. Un segon fóra massa tard. No dubtaré ni un segon d’esclafar-lo, d’omplir-lo de cops i de bales i de bombes i de ganivets i d’àcids, i corrents elèctrics i verins i el que sigui, tot el que tinguis de letal més a tocar de mà, ràpid, sense pensar-hi, amb tota la fúria possible, que el puguis despatxar fet una coca de fètid carnús.
—Car en un tres i no res, en el segon que perdies pesant pietats i d’altres falòrnies ètiques ni morals ni brocs ni camàndules, la bestiota pot créixer fins a dimensions colossals i al mateix temps devorar tot el que troba a l’abast; com qui diu pel cap baix cinquanta llegües al voltant, re no deixa ni viu ni tot mastegat o masegat.
—Cal ésser doncs heroic, tot i quan és minúscul; no t’hi pensis pas, entaferra; cop immediat, i apa! Això rai, no te’n penediràs pas mai d’anar-hi amb tota la mala llet. T’ho tens per segur. Car no és pas cap animalet espantadet; és tot de sobte una bestiota gegantesca qui, malson pudent i llefiscós, d’horrible aspecte, se’t menjarà, i se’t menjarà no pas d’un glop; pitjor: ho farà a queixalades de càustiques salives molt doloroses.
—Prenguéssim, sempre preparats per a la terrible esdevinença, contra el monstre imminent, begudes repel·lents. Que la primera mossada que no ens hagi volgut entaferrar ja els nostres sucs emergents, les genives, a tesa cremades, enceses, els les trametin al carall. Ep, i duguéssim tostemps, ben hipaspistes ni catafractes, les armes amatents. Car no val pas a badar, mai!
—Som-hi, sempre a l’aguait i ataquéssim; ataquéssim, dic; sempre ataquéssim, per lil·liputenc ni múrriament imblasmable que no sembli entretant el monstre!

(…)

—Quan l’assegurança d’estudiant em pagava les visites obligatòries, llavors, per al foll diplomat qui m’havia de guarir de la meua (follia), havia de trobar-li somnis prou “interessants”.
—Per al metge de l’ànima, el iatre de la psique, li havia de trobar, dic, prou sovint, un somni prou efectiu, perquè el carallot s’hi entretingués, i així no continués d’emprenyar’m amb les seues altres bajanades sobre les meues, segons ell, mancances psíquiques.
—Com és prou conegut, són iatrogèniques les nombroses malalties que t’endinya el mateix metge merdós quan et tus, o pitjor quan et fot les arpes sobre, o sobretot quan et recepta porqueries i quan et vol, malament rai, “intervenir”.
—En direm psiquiatrogèniques, doncs, entre d’altres malalties que t’endinya el psiquiatre, aquesta precisa d’haver-te d’anar inventant, sessió rere sessió, pobre de tu, amb esfèrica elocució, somnis estrambòtics per a fer-lo prou content i tindre’l prou entretingudet i satisfet, com dic, el pàmfil capdecony.

(…)

Camps maragdes d’anagnòrisis i agnòsies, li dic.
—Dec patir d’acefalòpsia, i aqueixa és una malaltia molt pitjor que no pas cap prosopagnòsia o cefalagnòsia, com prou deveu sabre; per a mi totes les gàrgoles són sense cap; i les hidres qui veig no n’hi ha cap qui en tingui cap, de cap; i els capgrossos del carrer llurs caps suposadament gegantins per a mi no són ni microscòpics, són inexistents, només cames hi veig; el meu és un món amb zero caps.
—Tot allò que ix dels caps que no hi són, és cacofònic.
—Sóc com qui diu l’oposat a mestre Dick; si ell només hi veia caps, i obsedidament el cap d’en Txarlç Primer, jo no veig pas aumon cap cap, ni de rei, ni de captaire, ni de moix ni de gos.
—El llegendari milicià policèfal té un fusell molt llarg, mes ni carall ni ous, i ho sé perquè l’he vist pixar com una velleta arrupideta tota acollonideta, tot i que també sé que deu cridar i presumir molt, retrunys seus com ara pets estrepitosos me’n revénen cada vegada que sé que s’enfronta, ensems amb els seus, horda horrorosa, a un desarmat.
—Sóc qui, fervent misopogó, escauja carranxes per veure si totes les vulves són calbes com volves, com fetus, com flocs.
—Sóc feliç entre nudistes, és clar.
—Només reconec ningú pels culs.
—Cap medusa ni fòrcida ni gorgona poc m’empedreeix; per a mi, la pobra, és tota de primes potes i prou.
—Per llurs obres els conec — llurs obres: olors secrecions caguerades pèrdues menstrus infants deixalles — tot els vestigis que jaqueixen enrere mentre, passant-me davant en llur pas devers l’enllà insospitat no s’eclipsen pels bastigis — o el que en pesc, mentre, oblidat, els dec passar, d’una manera o altra, pel costat.

(…)

—O li dic, Dos gats sota la pluja, un sota un paraigua negre obert, l’altre sense.
—Llurs petjades damunt un fang maragde, herbei de vòmit. Un arbre qui, assassinat pel llamp, cau serrat pel mig com per xerrac immens. Les rels de l’arbre com neurones i sinapsis i glòbuls i lluïssors de cervells dibuixats en llibres d’anatomia.
—I em respon, el metge de l’esperit. No són dos gats. Són gat i gata. La gata moixa és ta mare. El paraigua és la vagina; la vagina, tot hi cap.
—I afegeix, No havies anat mai quan érets petitet, d’amagatotis a cap torreta veïna a pispar-hi ous, i per comptes d’amagar-te’ls a la sina, te’n podies amagar molts més al paraigua mig plegat cap per avall, sense despertar sospites entre els veïns, car prou triaves un dia prou ennuvolat?
—Responc, No.

(…)

—Li dic, Feia d’assidu entomòleg per prats ignots, i, a un clot, la terra maragde, tota escoixenguda, infantava adolorida còdols que, amb els meus ulls de col·leccionista de còdols, on per a mi cada pedra és preciosa, tret de les verinoses “pedres precioses”, les quals sempre m’han semblades una merda, carallot de mi, les volia punxar com si eren coleòpters o papallons o espiadimonis.
—Fa, predictiblement, Malament rai, car això, evidentment, traeix les teues paleses tendències homosexuals, on confons les veres pedres precioses de ferms culs, conys i pits, per les mesquines pedretes vulgars d’un parellet de collons i au.

(…)

—Faig, Fregava el llum d’oli de n’Aladí i n’ix un monstre, i n’ix un altre, i un altre, delusions de síndromes on els dobles es doblen i redoblen, i llavors, soporífics, cada monstre començava no pas de roncar, d’esporular; d’esporular, com certes minúscules gespes massa cansades; i les llavors, fràgil bromera damunt la gespa maragde, prematures en llur maturació, presentaven, entre un fum revoltant, gegantesques plàteres d’òbols, que, amb plètores d’obscenitats, jo anava recollint i organitzant en mosaics colossals, i els mosaics es tornaven laberint, que jo discorria sense erra, car prou que eren el meu ben conegut reialme.
—Analitza, Te l’estaves pelant i la lleterada se’t regolfava al melic, i els espermatous, amb els vits règeus al pou orgiàstic del melic, hi feien noces, tots orgàstics, i encara trempant amb pixes règees que el clínic horòleg qui tots duiem a la consciència, fins quan som adormits i tot, hi veia com ara gnòmons gnòmics de rellotge solar manipulats pels molt diminuts gnoms, que representen a llur torn la por que tens d’haver, de fet, un vit minúscul.
—Li dic, com sempre, tot i que no hi toca ni boig, Bona, vós, l’endevineu un cop pus de mig i mig.

(…)

—Encara l’enganyava, si me’n record, amb un somni nou, on li narr que, Aquest és el reialme on era, el vell ver provat reialme de Tarragònia i Catalònia, un reialme fet i refet, inconfusible, indiscutible, entre falguerars i bogars, espiant-n’hi, nàufrag com n’Odisseu, vora la riba, les nues xicotelles.

—Una em descobreix — que deu tindre? — sis set vuit anys — i em diu que li pruu el cuquet del cony, pobra neneta, ves què.
—Follia gran — (o pus encar, immensa) — la meua, qui, amb qui com qui diu elocució esfèrica, vull dir, rodona, força portadora de prou feixuga gravetat ni de paternal autoritat, tot i que, per indelebles vies telepàtiques, li estic dient que se m’eixarranqui que me la cardaré, amb veu d’homenot, li dic, Desnona’m, monòtona.

—Ai, doctor, què li havia d’haver dit!
—Quan la bròfega ràfega de la meua rònega monçònega li arriba, com ones d’ombratge ans d’ultratge, que amb tints ambres, pretereixen la protèrvia del Solell qui rajava llums de vertigen, i tot esdevé fosc i l’oceà s’enfurisma i la tempesta en col·lusió amb tots els diables es desencadena, la maturrangueta de vuit anys s’ha tornada, qui sap per quin acte de puta fetilleria, enorme, enormíssima, fura de queixals en excés esmoladots.
—Dic, Ai que se’m menjarà el pipinet!
—L’oceà era ara una banyera plena de bombolles que bombollejaven amb bogeria; m’hi llençava; m’hi llençava bo i citant, a crits, a udols i a esgarips, estentori, en Zola.
Jacuzzi! Jacuzzi! Jacuzzi!
—M’hi fonc, doctor, com esponjat de maduixa.
Això, em respon, és no solament que sempre t’has volgut nat femella, ans que acuses amb esquírria els beneits déus de la naixença no solament pel fet hòrrid d’haver-te fet néixer si fa no fa diguem-ne mascle, ans, encara pitjor, molt més esborronadorament pitjor, per l’acte abominable d’haver-te fet néixer i prou.
—Car és d’allò més obvi i salta als ulls com ingràvida grava percudida per pneumàtics traïdors, que voldries encara, i per sempre, pel llarg i ample de l’eternitat de la infinitud de l’univers entròpic, rabejar-te al suc àmnic — malparit, escolta, com si tu fossis l’únic que això no vol!

(…)

—Quan em mancava la invenció, em guiava per un llibre que, llis i ras, es deia Dibuixos d’infants orbs, on les imatges m’inspiraven les històries que en acabat li deia, només pràcticament descrivint-les, a aquell psiquiatre negat de pesquis.
—Els infants orbs — llurs dibuixos tot esbiaixats — amb personatges si fa no fot humans, mes amb aparences d’estranys insectes, i de més a més amb tots els membres monstruosament dislocats — els caps als peus, els culs als caps, les antenes al ventre, a l’esquena els melics, les orelles plorant menes de rocs de qui els trets són en tot com els de fetus i embrions dels animals més impensats — els més lleigs i esfereïdors microbis augmentats grotescament — o peixos de marí abís jupiterià — florals nudibranquis venusians — enigmàtiques aus estratosfèriques — ens tot plegat d’enlloc — psítacs larvals (molt més humans que els humans) — la prístina lent dels invidents, sense els fantàstics, cosmètics, miralls on ens imaginem les ficcions harmòniques de l’ideal, ens veuen en llur intel·lecte realment com som — som els monstres qui sols el camp visual verge d’un cervell no pas infectat per les paràsites imatges d’un magí enganyat per la visió, no pot de debò copsar.
—I ell, l’imbecil iatre qui em fa jeure, massa tou, al catre, destil·la llavors les següents bajanades, Això és
—Això és que, anagnost o aede llegint pregon en el son el ròssec mitològic que duus a l’inconscient col·lectiu, ets novament, com tants de nosaltres tants de cops, el brau peó Prometeu, de qui els martelleigs i les cridòries de portentós gegant qui, en gimnopèdies que incessants no es veu que han lloc als olímpics empiris, incandescent no es baralla amb opulentes àligues musculades com bardaixos halterofilistes, per a sempre doncs perdre-hi si més no el fetge, i segurament, com bé em cronografies, amb pictòrics ans cromàtics exemples, damunt perdent, dic, molts més òrgans i parts corporals encara, que llavors, com cap obdurat comte bisbe medieval robat pels veïns, li cal tornar a reconstituir, amb feinades rai, i disgustat, tot i que tafaner també, com pàl·lid escombriaire qui buida gibrells i hi remena per si hi troba mal ficat qualque anell perdut per massa èbria casada novella, i fertilitza doncs tanmateix (el prometeic gimnasta) mentrestant els èters amb rapsòdies cismàtiques de foll derelicte, de qui les cèl·lules, cascuna llur tenuta de greuges acrescuda o incrementada, i doncs, no gens apaivagades amb les reiterants nues lluites, continuen de ballar-li llurs exhaustius totentanzs, i grua (tornem-hi, ell, el bell gimnasta desarticulat i re-articulat matí rere matí), grua i regrua, com un comú il·lús, com tots els nascuts, què hi fotrem, per qualque engruna de tocatardana benastrugança, on l’ocell qui ens ataca no ens apareix d’una puta vegada ja prenyat fins a les ganyes, i llavors, com tota mena d’aviram curull, esdevingut maternal, car clares i rovells, no fotis, fràgils rai, i no vols que cada closca no amagui en acabat, pels sotsobres i sotracs, cap toll pudent de podriment, d’on àdhuc la fam no se’ns arrana, saps, potser no triï, l’àliga de torn, carnífex de vacances, o millor, de permís de maternitat, de queixalar-nos menys, i, com volen els somnis, les tremperes autoesquediàstiques de la nit, mon peret de baix eixeridet i en perxa com imperiosa perxera, una mica i tot com el teu, en grau menor, com et pertoca, no pot gruar (ell, tu, jo) que la seua (teua, nostra) benastrugança ara s’estrebi, s’estengui o es dilati, i per comptes d’haver de reconstituir-se un altre cop el cos botxinejat, no es pugui veure que cus i recús culs, als vergers celestials, de verges…?
—Responc, a les escapces, I tant, i tant!
—I ell diu, per benastrugança, vull dir, per sort, És l’hora.

(…)

—Ara farà molt més de mi lany zo ara n’ha fets molts més de mil… no me’n recordo prou bé… o potset ot fou un somni…
—Deia’l prole gal primé amor, o me zaviata’l primé llibre d’amor… escrita qualques corça d’arbre… justamen tambalt zullal zo banyes guixa… ti vulli magina-me’l… alzalt zalps d’herbete zi neu. Zi llavors trasllada’l a l’esdevenidó, vistam bulls clarividents.
—Qua tridiosincràtic zo potsemilló si zimplicats…: due zangèlique zal·lote zi do zantipàtic zal·lot… zi do zenemic zantitètic zi ferotges rai…
—Oh continus deveniment… arxipèlag de formacion zequivalents… aquell, però, ara, era un paratge força espadat, amb cingles, congosts, balme… zi llavor zhi havia davallan tun solell rogen, ca frec de caure, leri-leri a la ratlla del remo thoritzó…
—Això rajà temp zha… fóra mentidé de volé-ho processà o adaptalz temps moderns… prou sé que to té zesvorancs del mateix tel… en fas un en entrà, l’àltren sortí…
—I la mar, una mar que veus bellugàs com en un lent marejol a contraclaró, un bon llostre, a la tardom, bel zull zenllorat, zallèn d’un mó norfe de vida… no pas del to torfés cla… carem de kequivocà… la mar ques bellugué zuna mar de cervells burells…
—Caldria quen zhia tansessi muna mica més… quens féssim fin zaquell tocom… aquell tocom on sembla que… oi…? s’hi belluguin personatges… fets de carni ossos… homho percep, ca…? hom se n’adona… hi ha… hi ha… no som pa zal cas chomés un pèl massa llosc d’ull zo fosc de llums, de llu, ki donc zun lluç, cavà…? Hom se n’adona per força: lla baix s’hi cou quelcom, quelco mhi bull…
—Hom s’hi apropinqua, homés curiós… hi com mé zhom s’hi atansa… glop! Selva o forest, bosc primigeni… embolic nemoral d’antenes flingadisses, d’argamasse zargiloses, de nafre zautònomes, de degenerescèncie, zen fi, excrementícies d’alta procedència… i unhumitat… no cap ven tagut… mé zi ganivets d’esgarrifança xiuladissa… unhumitat, cal di, i una fredó argentada, tota metàl·lica…
—I ara…? Pedra… hi ha pedra de valent… pedres, gairebé únicament pedres… quin codolà mé zestès dins la selva d’enjondre, doncs… una selva d’ara deu fe cinquanta-mi lanys pel cap baix… to teixo zany zenrere, llas!
—I donc zel panorama canvia… cinquanta-mi lanys enrere… ah! I cal que la crònica sigui fidel… tant com permetin el zimponderables de sempre, els cicle zi ciclàmen zinterposat… zallò quen llorda la lent… el fan gui les circumstàncie… zi la memòria… hom s’escarrassa, tanmateix, hom s’hi escarrassa perquè tot sigui vera, ço si més no versemblant…
—Tret que… ara enz n’adonem… peraixò les pedres… onhi havia cinquanta-mi lany zenrerel zarbre… zhi hara les pedres… ara… ara, doncs…? soma cinquanta-mi lany zenvant… peraixò gosem avençanzhi… cinquata-mi l’anys més de civilització… no pa zaquell zhomes primitiu… zo per quènz quedaríem a cinquanta-mi lany zenvant… per què no n’afegirie many zi pany, zaixò rai! Fiquem-na almostes sidèrie, zep! Fiquem-ne milion zi milions mé! Zens farem ballal ca pi tot! En zel farem bullí i farà fu mi tot! I direm…
—Direm… prou s’ha nunides les cèl·lule zi s’han socialitzade zi s’ha nenjovades fèrriamen ti han bastit zòrgans diferenciat, zi teixit, zi galindaine zespecialitzade… zaixò rai… I direm: doncs ve-t’ho ací: el mateix s’esdevenia enaquest cas… d’aqueixa mateixa manera s’aplegave nara milion zi milions d’encèfal, zi en feien una mar… prou ho deie maban: zuna mar d’encèfal… zi donc: zaixò ara é zuna unita… ti d’aques tunita ten podem di, si doncs volem, caren zés permè, zen podem di home. En podem di, enèrgic, zhome. I tanmatei… xun calfred enz… ens solcarà l’esquena… i més quan… Més quan enz… ens veure mobligats a reconeixe que… aqueixa cinta… aqueixa espina… l’antena vibrati laqueixa és justamen tuna reminiscència del nostre… hum… del nostr embalu… mel nostre cos… El nostre cos!
—Mes per quenz nesgarrifaríem, enznes borronarie mara? Prou que tamben zaveni ma esguardà com cosa feta, vera i indiscutible, l’evolució humana d’ençà d’àtom zi cèl·lules d’allò pus nàquisses, sotils, frèvole… Zi doncs?
—Nogensmenys… síguins permès de bada-hi una mica… davant l’estranya beutat de l’home… del mascle… Del mascle, carsi afinàvem prou la vista, prou enz n’adonàvem que… descobríem que… o si més no en zempescàvem que… entrels cervells n’hi havia un d’infartat de fres… ki s’esqueia quenz venia a la vora i, din zuna vena crebada, hi ficàvem els dit, shi sucave, mi, xup-xup, en treure’l, zen zels duie mal na, zo en feie mun cop d’ull, o n’escaujave mel contingut geneti, ko deixàvem establert, fos com fo, zun nombre superió, si fa no fam anifest, d’androgen, zhormònam ascle (encar que dubtéssim quin servei puguin cara fe aita lhormona).
—Ambtant, cal di quem tinguda bolla! Ulléssim capal monitó de la nostra màquina! Justamen tallà o nassenyal… Ca quel clissem…? Ca que hi halgú quihi ix…? É zalgú… i el coneixem… És n’Hòmit, l’idiosincràti kal·lot primitiu… l’home selvatà… u nanimalot, si hem d’esse sincés… i és passeja pel paisatge d’adés, paisatge anti, kedènic, maligne i perilló… Zi e lles l’home conegut… l’home quens sabíem de temp zha… I qués mascle qui ho dubtava ara… No calia pa zendevina-ho per la barba… ni pel zabraonats braons… me zullan tel zenormes penjoll zentrecui xavall, llavor… zah!
—Ara diré mel nom d’un del zaltre zal·lot zidiosicràtic, zaque llal qual un dels cervells li petave… Nés diu n’Horrem…
—Alhora que n’Hòmit es passeja pel bosc, per l’erm pedregó zaquella mar de cervells quis diu n’Horrem es passeja… Hi rellisca… hi rellisca displicent… com a únic senyó del paratge, sense cabòries ni neguits, llambregant-ho tot autoritàriament… Si calgués, t’etziba, vulls part damunt el muscle, t’etziba vuna llambregada quet glaça l’ànima i t’esborifa la pell… tret quoi que sembla que somriu… kaquella mar de cervells se te’n fot… massa superió? Cal fe-s’hi creus, cal fe-hi ulls de vidre, caraquei xés l’impressió quen zimposa al furin terió tantost ens descobreix… tantost sembla kassoleix de veure’n zo ensuma’n zo intui’n za través de tot zaqueixo zany zi pany… Zi si nosaltres n’estem tot zesverat, zell no sembla pas que gens. Potsé per què nosaltres cobejàrem d’assolí aqueixa fita d’ençà d’un pilot i escaig d’èpoque zi ell rai, ell é zel futuri sap tot plegat com s’escolava.
—És legítim quel nostr ur kens vulgui satisfets… que sense roïndat zho macordi quen llestíem quelcom gruat tan pregonament kara quehi som, per forcenz zha de pessigollejà plaentment.
—Ulle menrere. Quis perdia detalls simultanis, si potsé, qui sap, to tal capdavall lligava…?
—N’Hòmit sur tavui força viat de la caverna; la boira de la matinad encar ha d’escampà del tot; deu tindre fred carsem bla que li tremoli la carcanada. Se’n fuig del jóc, donc, zi s’escau que nomé zamb prou feines matinegi… o potsé ni això… u nas trinnominat, pel fet que s’esdevé que jas clatà i desaparegué aban zitot chom no’l descobrís, lluu, creman tetape za totes trop… ai, la bèstia! Lluu potent, i massa, seguramen, tesventa. Tavia tes cremarà del tot. Lluu molt més fèrmen car que no l’estel d’en Perris les nits glaçades que tornem del cementiri i bufaquell taro gèlid Pirineu avall que cal que hom s’arrupeixi tant com hom prou ha degu thavé copsat que s’arronsen le zurpes dels gats de ca nòstrun camí la nosa quels pessigollejava l’olfacte ha passada formà part de llur museu de peces sen shis tòria, i no é zara era d’arreçó, i donc zé zhòren car de sestejà…
—Lluu lla bai xu nastres micolat, com n’Hòmit ix del cau, i lluen, i nols comptarem pa zara, milers d’estel zal cel. Astres pera ventura hores d’ara dimitit zi potsé de fa tongades d’anys, lustres, segles, mil·lenni… zastre zel pampallugue gi sembrada celístia dels quals només s’arrosse guenvant per tal d’oferi’n zun cer tambièn… tel ce lé zalhora molt semblan tal nostr, i gens.
—Ha sintetitzat n’Horré mu naltr albuminoide – nou de trinca, maien cetat – ha atès de fe-ho i, mercè za un nombre de cervells més avia talt que hi has merça, ten la tasca de… de… de l’hum… del domatge, de l’ensinistramen, tel té del to tarec.
—No sé pas per què hauria de volé tornà a llegí maixò, perhò faré… un tex tamb qua tro si zimplicat zidiosincràtic… zi aquès tés llurhi tòria… am bun narradó qui va vantan tel zassassín… zi alhor explican tals llegidós le zincidències de llurs peripècie… zamb dos protagonistes de moment… do zhomes, n’Hòmi ti n’Horrem, força diferent, zi tanmateix cal pensà que forci gual – zo altramen ta què treia l’història…?
—Bé, qui sa, pesti cuna míquem boirina, tuna mica… hum… com qui digués, tocat del bolet… to taquesta tramoia o tripijo quem duu a l’esmen tel meu zinfantívols somieig, zam bel circ Trèvol vora el riu… el zacròbates del circ, i els cavallers del circ Trevo… lam blós Nicolau ballant pel carré… am bels ventríloc za les firete… zi jom veig sempre de presentadó… explican ta totdéu què s’hi esdevé… perquè, d’heroi, no gaire… ni acròbata ni malabarista ni ventríloc nin sinistradó d’ossets… ni de pallasso! Pallassades, gens. Gens. De gràcies, nul. Corre i au. Corre rai.
—Corre darrer el zaltre… zesperava quengeguessi ni llunya mig camí ca ja eren encar no engegava… discursejava coma nava a guanya’l… zem bevia’l suc de regaléssia, la meua giripigues porti vamb quatre glops, llença volímpic l’ampolleta, i petava corre; a quatre gambades de l’arribada, ja bandona venrere’l darré dels corredós.
—Jugan ta fe’ns pò de nits pels tètrics cancell zun camí am bun bas tu naltre company’m va fendre la parpella… em sortia l’ull toti tancant la parpella… i tothom feia cara de pò… specialment ma mare… ls xisclets… mèntrec jo rai… sense mirall… amb l’ull enceta ti la sangassa… sense veure’l… zial contrari… tancant l’ull i veient-hi… el meu aspec thorroró zesfereint totho… mem veia com qualque mena d’heroi… ben plantat, horrorós… sí… me zheroi… cu nheroi d’estí lespecial… ehem… ple d’orgull propi… am buna tòssin tercrural voluminosa… no voldria pas fe’m procaç… pro-cos… porcàs…? Mai! Em dónun rampeu n’Hòmit… n’Homi… tu nhome ferm com era jo de jove fer… ma la flò de la vid… exac ti vivaç… for ti loquà ci eloqüèn… thorroró zi bell comell sol.
—L’horroró z’Homi – tus n’havia fets potsé sabedós – s’ha llevat tant d’hora perqueco màrals contes de fade zi de bruixes cal mateix temps llegia a ca les cosinetes s’escau qués tambel xic de la pel·lícula – é zel prince, pel cap de trib, ul tribú… o, si m’escanyeu, ncar milló, qus diré? É zel ministre – nol, ministré, el trobadó… vamb mitges virolades be nestretes, vamb babutxe zi cosset, vamb medalló i mandolina… i al capdavall que bufó! O matisave mi en dèiem quera’l capitòs… tel capitost quin augurava’l corredó capa les complexitats del futur… era’l pontífex, l’arúspex, l’artífex de la família quinstauraria… car cal convení que gen taleshores no gaire… ze naquells temps de ca la quica… naquelle zandoles d’endreçúrie zinhospitalàries… la família, doncs, quinstauraria’l cabal genètic postu… mo per di-ho cla, fem-ne, de n’Hòmit, ja, de sa galdosa trib, ul capità.
—Ha gut d’aixecà’s dejorn, crec, per tal d’espavilà zi gen zenterc fe-s’hi, de cacera, a la percaça de teca peral tec…
—Té un reguitzell de súbdit zels qualsson massa pecs, mecs mandre zi no gaire capaços, qui potsé se lial çuraven si de massa carpan teren reus. Se lial çurave ni potsé se’l cruspie, nel pelave nil mastegave ni se l’empassaven glo paglop. Llavor zel païe nien paí’l prou’ls calia trià un nou general qui’ls fes la feina. Carels temp zeren diferent zaleshores. Qui més manava més pencava. Totera trabucat. Totes tomba, com truita crepitant.
—Cal tindre’n prou ara amb di que la fa mel mordica part de ventre lli que, rei i to, thaurà de pencà, car perai xos rei, perquè zel mé zhàbil, i sensell tot se’n va n’orris. Si no fos qui mé zen sap, no pas que fóra ja re, is cla.
—Aquès tés n’Hòmit, doncs. Qui, pencan ti sabent-ne, durà menja per a tothom, tant peralz qui malden com esmeperduts girientor, ni nomé zhi són per a fe-hi feti fet tossa, com peral zaltre, zamb més raó, qui creixe ni sure, ni qui, arronyacats rival zi tot, qui sap, quis popa’l dit? N’hi ha qui creixen com n’hi ha qui decreixe, ni al capdavall, alguns dels més menjats per la fam, els més neulim zi feble, zensems, qui sap qui nos du com pedra no rumien… qualque revolució?
—Mes tant se val, no cal pa z’empatollà… ze nacabat serà’l directó qui més contribuixi a la comuna… i a la comunitat… qui més menja més caga… qui més caga més mana… en acaba tés xalarà més qui més nyaca-nyaca nyam-nyam, menj, i doncs, contribuixi a la comunitat mitjançant la seua forci habilitat… caçan ti cardant.
—Trescava, doncs, l’horroró zheroi. I caldria potsé repassà… remetre zun al zautós de ciència-ficció, de fantasia me zo menys científica… N’hi ha reu de bons… A Rússia, a Polònia, al Zestats Unit zi a Hongria. I adhu ca d’altre zindret. Za propòsit de què, caldria que non zestéssim de fe avinent (tot guardan tels respectes deguts) (boi fen t’abstracció i estalvi de tràmit zi altres brocs), caldria tot plegat quen zadonéssim d’aquell detall precí: zel sexe.
—Enz l’esguarde… Maquès té zel regrés de l’apol·lini n’Homi (tu nhome na mica poto) lal pairal buit cavernari casolà… No ens féssim els retrògrades nil zanacrònic, zi tanmateix encarhem de reconeixe quel delate no traeixe nels múltiples saltiron zi les múltiples ganyotes c’avia… saltiron zi ganyotes denuncie nel xiroi que ve… flamíger de felicitat… flamíger toti que desconeixe nencar de fogà: de fer foc. Som enedat tan reculada, cavà?
—Lhis tòrias repeteix. L’home se’n va. N’Horré mavença. Cal creure que fuig, que s’escapoleix capa qui sa pon. Podem veure’l bellugà’s, declinà pama pam. Com una gelatina, na-se’n… Cervella cervell prene nel relleu… Successivamen tés mouen… Blai tot tou’s mou. I au. I apa. I fa camí, doncs, fa camil lusionat…? Com qui diu, content d’adreçà zon s’adreça. Si descomptave mel zabrandat, zel zextremiste… zaquell cervell de lla lli qui bot-i-bota tip-top-top-tip… com un baló foll… no pas tot zels cervell za una, ca…? això fórim possible… n’hi ha d’havé de boigs, de riallés, d’indignes. N’hi ha d’havé comaraquell fava de mé zamunt… malencònic, melangiós… tristo, tabalti, tapunt de fotre’s daltabaix, suïcidà’s… Ca lexcloure’l, zaquest… zara, sial farrassàvem percentatges… tanmateix… veuríem que guanyen, perim mens tacó, els cervells trists part damun tel zabrandat… Ziara caldria di doncs qui n’himne l’anima, doncs… Per què semblava conten tell sils seus cervells plegats tristó’ls pren? L’anima, però, l’himne de la fam. D’ací que conten tavenci, i alhora trists s’estiguin molts dels cervells qui l’integren.
—De quina química no s’atipa? Un ti, pés feia, un tip. De tornada, doncs.
—Satisfet zambdós de llur traça: això els definei. Xamples, cofois… Ximples panxacontent, zaixò fóra exagerat.
—N’Hòmi taviat… només caldria quesperé zun zanyocs de segle zi…

(…)

—Sovint cresta-pansit, exhaurit en acabat de cada sessió de proesa pseudoterapèutica, em perdia amb pas barroer per boscs, i a les fonts hi escoltava, tectònic, alguns dels protocol·laris panteixos de les patidores paitides qui hi periclitaven.
—Amb esglais de gripau, hi copsava potser, recolzats a talaiots, o arrapats a vinces clares de costeruts turons foscs, arnats eclesiàstics, qui, clònics, convulsius, arrencaven de la terra enormes mandioques.
—Pigmeu fonamental, amagat doncs damunt la molsa, entre les violes de bruixa, m’ostava els aclucalls i, gens remís ara, en seguia la recepta. La terra és capsa de Pandora, de qui, prou metal·lúrgic, dels seus orcs viscerals, hom, prou sagaç aitambé, pot extreure’n, si vol, balbes tirallongues de carcasses incendiàries qui cap taxidermista no es basquejarà pas aitampoc a farcir de magnètiques llimalles, no fos cas, vós, que l’epíleg al coet del crim no porti pitjors conseqüències que no les tènues nuus d’uns pocs pudents fumets.
—Per rosts xiribecs a seracs, tombant-hi, ans mòrdicus i meteòric tanmateix redreçant-m’hi, faig siau!
—I el meu comiat duu el ximplet coribant a implosió. Ni rígid ni teocràtic ara, abandona com joiell de compromís el bolic de l’infantó qui sebollia, i ponderós com hipopòtam i afetgegant els lliris, s’esvaeix com mocós congre per l’ulldebou de cap esbarzerar.
—Ara, esvaïts doncs tràngols i enrenous, gens mesell ni ennuegat, m’atansaré, llambresc i elegant com bacil, fi com silf, polit com llebrós, a cap al·lucinogènica nimfa i li diré que, durant el meu mandarinat, quina erupció d’idil·lis idonis!
—Potser em reciproca sense fels, i no pas com certes altres qui, ventríloqües i costelludes, fereixen en feréstega resposta la sensibilitat d’un rinoceront, en corroeixen les angèliques membranes, amb llurs escatilosos extemporanis retrets, que, si com a ontòleg acomplit entenc, no pas com a client, no fotem.
—Tracte acomplert, desllorigador catàrtic, on em mena de mig amagadet? I ara, en obscur lloc escondit, no em diu, sense honta cap, que vol marrera en magerra, busnó en furí, atzeb en taboll, i, pobrissó, li dic, No, no.
—I em trec de l’infern la tauleta que m’acredita.
—Arqueòleg intercrural, subtil pels solemnes ziggurats dels sumptuosos entrecames, hi sóc heurístic llegidor.
—Llegidor de conys, plecs sacrosants on tota saviesa, sebàcia, semiòtica, no rau. Cada cony lletra conyiforme que a pleret, molt a pleret, de tracte en tracte, no m’escriu la vera bíblia per a ús particular.
—Amb quina emoció no descobreixes cada lletra, company!
—L’emoció de l’art i la raó de la ciència, ve-li on! I la resta, la resta és falòrnia.
—I prou.

(…)

—Aquest era el bosc primordial, on no aprenguí l’ofici de molt especialitzat lingüista, doncs.
—Cap de setmana a París, per a la manifestació. Entre la gentada, de Bastilla a República, escandint Johnson assassin i F.n.l. vaincra, passejant d’afegit amb els qui van sota la magra divisa Els Catalans llur anhel: Pau per al Vietnam, llavors mirant, amb d’altres badocs, els aparadors, nous sistemes de televisors en colors. Al vespre, ficant el nas pel parc on conec que la gent ve a cardar-hi i sobretot a exhibir-s’hi, exhibir-hi més o menys botxinejats talismans de carn, i per comptes, quelle bonne chance, vós, hi galivava, esquitlladissa, la silueta d’un vellard negrós amagant una pistola.
—Que em dic, Hi tornaré quan no hi abundi tanta de gent, potser a les primes hores de la procel·losa amarga matinada, i l’arma oculta me l’embutxacaré, car prou mai no saps quan els gurrípies de la bòfia et poden assaltar, en brutals il·lapsis no gens benvingudes, vós.
—Ara doncs eixia de l’hostal a quarts de cinc de la matinada, m’enfilava cap al bosc de Bolonya tot guilleret, i ara tot hi és tan diferent de l’hora vespral que enlloc no ensopegava l’amagatall.
—Viu al capdavall un edifici que em semblava votat a l’abandó i em deia, Crec que potser faré drecera, i m’hi emboteixc.
—Tot d’una en la foscúria un simi se’m penja a l’esquena, me’l vull sacsar que em caigui per terra abans no em foti cap mos rabiós a l’orella o al clatell… tret que la veu del simi és una veu d’infant — hò, és un marrec tot vestidet de blau, deu tindre uns set vuit anys, No em deixis anar, si et plau, prega el minyó, i com viu que era un minyó amb bona disposició, jo que li demaní molt amablement si sabia on érem.
—Érem rere les cuines del gran hotel. Hom només hi estotja i emmagatzema teranyines i rats, i potser, ben amagats, no fos cas que els inspectors furguessin més a fons que no calgués, alguns bocois segellats de productes químics prohibits, faitissos, per a qui en sabés l’indret i els sabés emprar prou, faitissos, dic, per a exalçar els opípars i verinosos banquets.
Jo vull tornar al centre esquerre del bosc. Hi he perdut un joiell que vull retrobar. Per què no m’hi adreces, trapella, i, si hi reeixim, estrena tindràs, que li diguí.
—Amb llavis púnics de nan, el nen petoneja el coratjós paquiderm rere l’orella, i se’m mullen els ulls.
Trobaré l’amor a París? — fiu, somiant despert, i, sense cap altra base lògica que la de l’instint, n’estic segur ara que aquell preat prestigi al coll (el bes, el bes!) em guardarà fins a la mort — no sé pas per què, potser em figurava que un petó nocturn de simi pervers — ai si sóc racista! — em duu, per qualque inserció o esmunyiment místic, estalvi d’empertostemps, incòlume a violari, estort per a l’eternitat, només per la bona via, ocultament tatuat damunt la pell de l’innocent humà.
Ens hem de disfressar si volem escunçar, sense testimonis assassins, el joiell diabòlic, recomana el babuí, i ara és per terra, i bo i pixant-hi, fa un tollet en un clotet d’on, amb el fang de cosmètic, ens camuflem de ninots de fang.
—Voilà com esdevinc de bell nou en Bob el Beduí.
—I què em desperta l’endemà de bon matí?
—Doncs ara us ho dic. És el tritlleig de cap capsigrany qui creuclava joiosament cap llangardaix (si s’errés i es creuclavés la pixota, rai). Mes, ai, a quin barri doncs de sarraïns llors i bruns ara no rac? Ni qui m’atacona recentment, cada nit, mentre estic somiant?
—Sovint (ara hi caic) no em deixondeixc sinó amb ull (o dos!) de vellut, o la galta esquerdada, o amb els nas de gairell, o amb mitja cama feta malbé, o amb el ventre salvatgement colpit, copdepunyejat.
—Tret que avui hec, en pus, el crani esquerdat. Pel terra polsegós, dos fúnebres voltors, o força carunculats urubús reials (o galldindis qui en conjuraven opsímates les típiques papades i urçols?) fan amb les urpes escubi-cubidú mentre esperen que el morent no estrebi la pota.
Ets a l’altre Xangri-La, carallot, em diu, per comptes, amàstica amazona, una senyoreta de sis o set anys.
—Accidiós, hi despenia la meua jovenesa. Com larva cavernícola, intrèpidament letàrgic, la màrfega fètid taütet, no hi moc altre que la llengua.
—Clits heteròclits en permutacions incessants de jeroglífics que assidu desxifr, màquina lectora, amb llengua com pus anem pus experta, se’m foten damunt com afamegades hienes.
—I marededéu quin bordell! M’escalabornen i estaborneixen, m’esbornaguen i esborneien, m’embordoneixen i embordeeixen, i borni, borni, tost m’han tornat.
—Què dic borni? Instantani, ni de cap ull no hi veig.
—Sóc un altre Homer. Tothora recitant, tanmateix silent, mes sempre carismàtic, tocat per una altra mena de do de llengües.
—Ensonyadament mitopoètic, embarassat de tanta d’eloqüència com no adquiria en gir brusc de la fortuna i sense cap mèrit ni un, putxinel·li qui la locomotriu de les folles circumstàncies engega en carn, com trilobit qui, perquè tots els seus pecats en vida foren venials, tanmateix, ara amb les pluges, de bell nou carnificat, estovat, torna a anar fent, ací sóc, totalment il·lògic, com la vida mateixa, un adonis a qui les idònies dones en sínode rodoladís no s’adonen, sardòniques i sense fre, en hedonistes desemmidonats mai anodins rigodons on les tastívoles gònades monòdic no enton.
—Nodrissó amorrat tostemps a les cireres.
—Llep, llep; llep, llep.
—Cireres i cireres, cireres de cirerers de cirerars, agres i vermelles, veroses i dolcetes, sortós diable, on, unànimes, les brunes i llores sarraïnes de totes les edats, les enigmàtiques i les altrament emocionalment deficients, les ampul·loses i les cleptòmanes, les perfeccionistes i les pretensioses, pendulars no se m’eixarranquen que els netegi les lletres.
—Les lletres, les lletres, les lletres conyiformes, hirsutes i glabres; tendrums cal·ligràfics que ressegueixes sol·lícit. No gens vel·leïtós col·latari qui emol·lient mol·lifiques mol·luscs i corol·les, excel·lents col·lutoris.
—De què et servirien els ulls, si amb la llengua prou no hi llegeixes millor?
—Amb la llengua, amb la llengua; kalimera; bon jorn.
—Jó napot.
—Amb la llengua, gran do; adjö och tack.
—Viszlát, és kösz.
—Mai anodins rigodons on les tastívoles gònades monòdic no enton.

(…)

—N’engrapes tafarres
Diteges els clits
Són dones bandarres
Tot anques i pits.

(…)

—Qui ama cireres aprèn de grimpar
Com qui ama fufes de fotjar i llepar.

(…)

—Conys ideogramàtics, en redreces tots els torts del passat.
—Un cop passat i repassat, cada ideograma ara net límpid prístin impol·lut.

(…)

—Per què ésser algú quan ésser no ningú és verament (tot i que molt mòdicament i condicionadament) possible?
—Prou sé que tots els brètols malignes t’envejaran la llibertat d’ésser no ningú i et voldran mort de mort cruel.
—T’hauràs doncs de fer invisible dins les teues capacitats d’invisibilitat.
—Mes, això també. Que mentre et duri l’anonimat en la llunyària indiscernible, en la inaferrabilitat i en la incomprensibilitat del teu savi plausible camuflatge, prou te la xalaràs; ten-t’ho, t’ho dic, per assegurat.

(…)

—Li deia a mon germà com aprenguí de levitar, i una veïna atlètica s’escau que és a casa, una dona magnífica, rossa i colrada, qui només sempre he saludat amb una capcinada o amb un hello, i qui tanmateix sempre he somiat que cap migjorn gloriós i assolellat no em deixés si més no tocar-li una miqueta aquell cos seu tan ferm.
—I com explic que vaig aprendre’n, de levitar, vull dir, pujant una barra vertical d’aquelles soltes i que només romanen plantades amb la força que hi apliques mentre tractes doncs d’enfilar-t’hi com un simi, ajudant-te amb peus i mans, fent així com diu figura de gripau qui grimpa…
—Ara veig la meravellosa veïna tota admirada, i qui, tot d’una, afectuosa, em demana, per primer cop a la vida, i nogensmenys com si com qui diu ens parléssim normalment, em demana, dic, si un cop sóc ben amunt, ara doncs sense barra, havent-la deixada caure, car enjòlit més o menys prou no em mantinc, i continuant la meua lenta ascensió, com si diguéssim, fent-m’hi, fent-m’hi, amunt amunt, insistent, persistent, amb el mateix gest simiesc, mes, com dic, sense barra, sense barra, on llavors certament mantes de vegades darrerament prou aconseguia doncs ara d’elevar’m i mantenir-me si fa no fa enjòlit, com dic, això, és clar, si mantenia alhora una certa tensió muscular enmig de l’aire, no gaire estona, és clar, em demana, l’esplèndida beutat, dic, em diu, si sóc capaç, un cop sóc a mig camí, com qui diu, entre el terra i el trebol, si sóc capaç potser de fer-hi cap capgirell, i li dic que, home, això rai, ara ho intentaré, i m’he fotuda, catacrec, ben lletja i dolorosa trompada, vós.
—Ep, i en voler-me aixecar amb mals pertot arreu, me n’adon que, vestida com sempre molt lleugerament, l’apoteotitzada veïna levita gairebé tocant el trebol, tranquil·lament somrient, ella, i estesa horitzontalment, com si és bocaterrosa a la platja, i veig que mon germà també ha levitat, tret que ell ho fa dret, vertical, una mica garratibadot i tot, mes que, tot de sobte, quelcom se li dispara com si fos un coet, i veloçment es estrebat qui sap per quina força, com si ell és una mena, com dic, de coet humà, i s’estavella, sense fer-se tanmateix gaire mal, ell, al racó més llunyà (per a mi) de la cambra, i s’ha d’excusar dient que de vegades això és el que passa, sí ves, què hi farem, no tot són violes.
—I sóc a terra, tot desmanegat, i em trob força empegueït; tant de demostrar la meua tècnica, per a uns resultats tan nàquissos ni galdosos comparats amb els llurs, collons.
—Collons, collons, vós. Quin paperet! De lloro eixalat.

(…)

Com més humiliat, més alliberat.
—L’únic mig remei contra la por davant la teua absoluta definitiva infinita extinció, és de veure’t constantment i decidida com la molt petiteta merda que ja no ets.
—I llavors, la teua mort… Una merdeta insignificant de més o de menys dins l’univers, pse. En fas el mateix cas que no en fa tot i tothom altri. Cap cas. Gens.
—Com més important (carregat de pes) no et vegis, més de greu no et sabrà morir’t.
—Et dius, Aquest escarabatet i jo, quina gran diferència?
—Si fa no fa, ambdós anem per feina, no abandonant mai ni la tasca ni l’esperança…
—Esperança de què? De quelcom o altre.
—Un mos? Un cony? Cap tranquil raconet?

(…)

—El mateix foc dins els eons
dins els eons
els eons
dins els eons el mateix foc per a les vides efímeres
efímeres
les vides igualment efímeres dels decrèpits matusalems i, per exemple, aqueix escarabatet o panerola qui, just acabat de néixer, ai, ha mort sota la sola de la sabata del passant distret
vides negligibles
negligibles
vides negligibles la seua i la meua
i la del passant també
vides negligibles, com la de qualsevol altra puça entre ungles esclafada i la meua, per exemple
els eons
els eons ens volen transformats en el mateix foc de l’eternitat tornada foc
foc
totes les nostres cèl·lules barrejades en llenya que cremarà perduda en les infinituds d’un univers que cap peu ni esclop no esclafarà mai
mai.

(…)

—L’univers és una bossa hermètica on es van acumulant els fems.
—Bombolla de gas.
—Ai que farà un pet!
—Trajecte bord.
—Proper arrest: L’Esclat.

(…)

—Per què les dones, noies, nenes, somriuen amb llur típic somriure d’exaltació quan t’ofereixen, cuixa-esteses, l’extraordinària visió de llurs conys?
—Perquè els els apreciïs, els els preïs, els els acariciïs, hi joguinegis, cusc, i en cantis, és clar, les més bestials meravelles!

(…)

—Baixant per l’aiguaneix del moix
xantant, xantant
xantant uns xants maixants…

(…)

—Quan em tornis al costat
estaré tan esverat
que potser caic del terrat
exultant enamorat.
—Quan em tornis al costat
la historieta s’haurà acabat
no hi haurà pas al món vit
que no t’hagis cardat
vet ací de fet tot plegat
que ara no em tornis al costat.

(…)

—Toca’m toca’m
toca’m si et plau un colló
o toca-me’n dos
abans abans
de tocar el dos.
—Toca-me’n dos
toca-me’n dos
abans de novament
no tocar el dos.

(…)

—La llet la llet la lleterada em sobreïx saba saba sabata
a cada puta nafra saba profusament vessada
ruixant arreu espetegant a la sabata la llet
la llet la llet a cada puta nafra lleterada hi sobreïx la saba
la saba saba lleterada la llet la puta llet la nafra
hi sobreïx bromera escuma escata nata
sóc peix de llet en llet lluent en puta nata
sóc peix sóc peix a cada puta escata nafrat ix-me’n ix-me’n
ix-me’n lleterada escuma saba
saba saba lleterada nafra llet bromera escata
escuma oceà onada onada lleterada
ejaculada saba la llet del sol cràters de nafra
lleterada del sol oceà de nata reïx a esclatar la puta escata
volcans de sol llet llet lleterada esclat esclat esclatat esclata
esclatat en saba safrans nafres glaceres glaços
onades glaçades de llet i llet oceà escumes lleterades nates
nat a la nafra oceà glaçat bromera afrodita lleterada sol safrà
saba de glaç glacera encesa bromera escuma lleterada
esclata esclata oceà d’escates
la llet la llet nafra saba sabata lleterada nata
ix-me’n ix-me’n onades onades sabes nafres lleterades nates
onades glopades glops reeixits cataractes
glops glops oceans sols escates esclats cataractes cràters.

(…)

—De petit veig del balcó estant la tipa pigada gitana eixancarrada
dempeus sota les balderes faldilles estampades pixant
pixant pixant
pixant aixecant gran polseguera enmig de la carretera davant la nostra botigueta
i com els exploradors qui remuntaven el Nil
qui remuntaven el Nil fins arribar a les fonts molt sacrificadament
molt sacrificadament ni heroica
els somiats estoics espartans exploradors
així també jo
jo petitet renoc benigne
renoc benigne remuntant
remuntant la seua pixarada fins a la font frescal
fins a la font frescal restauradora ambrosíaca d’un cony
d’un cony!

(…)

Let the pissers piss
let the sleeper sleep
and the dreamer dream
let the fuckers fuck
and the workers work
let the mourners mourn
let the booers boo
and the laughers laugh
let the hungry hunger
the murderers murder
the busy ones busy
and the boring bore
busy enough is he
the sleeper that sleeps
the dreamer that dreams
while the pissers piss
and the fuckers fuck
and the workers work
and the mourners laugh
and the hungry murder
and the broken split
and the squares circle
and the circles square
and the square are hip
and the hips are hopes
and the hopes hop hop
as benign tadpoles.

(…)

—Vaig néixer al nadir, senil i boget, tot tocadet del bolet, mes, lentament, carranquejant, repapiejant, vaig anar creixent, i mentre cresquí, això fiu, m’abeurí a les fonts del seny cristal·lí, fins que el zenit no atenyí, savi suprem qui gloriós s’ha de morir.

(…)

—Sovint dos mots per a dir el mateix, a tall de dacsa i blat de moro.
—El mateix amb superstició i religió.
—Absolutament cap diferència, vós.
—Els dos mots designen una mateixa activitat mental de cretinenc cervell.

(…)

—Que fastigosament ridículs els viltenibles, carrinclons, nacionalismes terraqüis!
—Comparats amb els “nacionals” qui pertanyen al reialme suprem, immens, incommensurable. El reialme de la mort.
—Que com ens diem els “nacionals” del reialme de la mort?
—Ens diem “morts”; en un no re, ens diem “tothom”.

(…)

—Si mai plores pels morts, plores per tu? O per qui plores?
—Estranya emoció.
—Plores pel que fou, plores per l’ahir.
—L’ahir — l’ahir, l’única eterna realitat, l’ahir irrecobrablement fugit.
—Plores d’enyor.

(…)

—Per qui plores quan el mort és un infant?
—No pots plorar pel seu ahir, massa curt.
—Un cop nat, era ja algú. Tenia doncs un esdevenidor. Això en plores. N’enyores l’esdevenidor.
Plores per un demà definitivament buit. Enyores com el mort, bo i esdevenint, potser no l’hauria omplert.
—Com se’n diu d’aquest enyor d’allò que el temps encara no s’ha resolt de fer reeixidament existir en allò que en diem realitat? L’enyor doncs del que mai no serà?
—És un enyor sense causa. I sense fruit. Un enyor xorc. Un enyor eteri, fantasmal. No hi ha nom que no s’ancori en la falòrnia.
—Mel·lontàlgia.
—Mel·lontàlgia, enyor de l’esdevenidor. Si el nostàlgic pateix per la vella casa del passat, el mel·lontàlgic patiria per la incerta casa del futur.
—Enyor estrany. Enyor del demà, i per compte d’altri?
—Enyor de plenitud futura? Quina? De glòria estable?
—Anhel de fixar el palimpsest inexistent d’una vida estroncada gairebé d’arrel? De fixar-ne el palimpsest alhora en tots els seus escrits esborrats, i àdhuc mai verament escrits?
—Un enyor bord. Cert, l’enyor és bord; però no pas la pena. La pena pel buit, pel petit buit que és precursor del gran buit. Inomplible.
—Tantes de potencialitats en orris; horitzons apagats d’ulterior desenvolupament; tantes d’expectacions trencades en escruix; en plorem les mancances; delusió nostàlgica, doncs; impotent; tot esforç, debades.
—Al capdavall, enyor il·lús; escaujant prescients allò venidor; tots aqueixos futurs, al capdavall ben insignificants, que el minyó es perd doncs.
—Viu, no es perd mai. No.
—Foraster inconspicu qui d’incògnit es passeja. Els cactus monstruosos, alts i grassos com edificis pròpiament hirsuts i punxents, quan, en visites a ciutats inèdites, per llurs barris perifèrics, on savis ocults desenvolupen secrets meravellosos, ell vagant per vila adotzenada, a impensables racons, s’hi troba per xiripa els cactus espaordidors, o les espesses neus d’estiu, i hi sent les veus de cavalls tanmateix enrogalladament enraonaires. Oi que creu d’antuvi que són de cartró o d’alguna altra manera fictes? Mes no pas. Són obra novament de la tècnica magnífica de qualque altre obscur mag local.
—O les frustrants tietes mogudes. Oi que aparentment carden pels descosits i amb tothom, mes llur nebodet el tracten de petit patge asexuat? Es renten i pinten i rauen, i caguen i pixen, i es canvien les peces de seductora llenceria, al seu davant, com si, i sense moure un dit, el pobre no trempés i s’escorregués torrencialment a cada instant.
—Ni tampoc no podrà… Oi?
—No podrà regir ni esclatar ocasionalment de ràbia davant els inferiors i aprenents, fent de reietó anguniat en cap dels milers i milers d’oficines cagades arreu del món com esborronadors ouets d’aranya?

(…)

—Saps què? Ressuscitéssim, als fulls, morts.
—Som escriptors, som historiadors, sóc cronistes crònics.
—Som malaltets crònics de malaltia ruca. Car amb quina facilitat de ximplet, i sense cap dret que s’allevés cap persona prou com cal, no els exaltem o insultem, quan en realitat (els morts) tots són (foren) al capdavall si fa no fa, no fotem.

(…)

—Tot això que t’estalviaves, manyac.
—Com més anguniat neguitós angoixat desesperat… més se te’n reien.
—Insulsos curts de gambals sense cap raó et volien gran mal.

(…)

—L’odi que he hagut de rebre, tota la vida, dels maleïts repulsius comcaleristes dretans i pseudoesquerrans, els tirànics forçadors de les bogeries ridículament apel·lades ètiques o morals, i que de fet només són meretrícies subjugacions, per botxí interposat, a les infames supersticions divinals amb què els reconsagrats impostors, agressius i brutals correctors, ço és, ofegadors, de l’efervescència vital, no justifiquen, sempre cagats i emparats doncs per legions de gregaris i orats legionaris, llurs mefítics deleteris atacs.
—Fatídica escala d’incompetents devers l’infernal caos del món, els diluvis de bestials deliris que tragitant no et giten, tràgics mistagogs d’atroces postveritats.
—Mentides òbvies que et discursegen amb protèrvia i tiferia de brètol rancuniós i traïdor. Invents estrambòtics amb tot de contràries deshumanitzadores esquizofrèniques mitologies exclusives per a bajans i colltorts.
—Tants d’ignominiosos farsants a púlpits i trones, i llavors llurs bavosos paranoics acòlits servant-los faldilles i ullant-los, delerosos i llords, als culs, el pudent ull diví; ah, i els sicaris armats qui els volten pertot i es deleixen pel puta apocalíptic, més terrorífic ni cruel, daltabaix que d’un cop no ho foti ja tot al carall, car, es veu que, per a ells, com més gent pateixin, més gros no és llavors llur goig.
—Per horrors d’àngels rabiüts, o per bombes atòmiques, tant se val, ells, rabits i extasiats amb l’insà panorama, ens volen raptats tot d’una i ensems cap a uns orcs de tortures i espases de foc sempre presents. I ells mentrestant volant cap a les glòries o harems on potser observaran hurís d’ambdós sexes pels segles dels segles fotent quina circense xarona pollosa pantomima, els desgraciats?
—Fugint-ne doncs, tota la vida, sense saber ja on amagar’m. Sempre burxant-me i abuixint-me a l’esquena. Convocant-me, comonint-me, urgint-me, urpant-me, ratant-me. Amb llurs sòpites vomitades d’ordres, normes i dictats d’allò que hom ha d’obeir de fotre, encara que vagi contra l’equilibrada natura, ço és, de la raó.
—No comprendran mai que sóc un psítac lliure; un psítac lliure qui només es lliura quan vol lliurar’s, i no pas quan hom el constreny de fotre-ho; com si haig de plegar’m per força als imprimàturs i safisfècits i nihilobstats dels pútrids i pestilents, i d’altres venals cretins i banals bonmotistes de merda.
—Mai!

(…)

—Doctrina pueril?
—Tautologia rai, vós!
—Tota doctrina és pueril, per a la canalleta, o per a gent acriaturada, caralloteta.
—Quan dius doctrina dius pueril.

~0~0~

a l’opuscle