18 agost 2016

circ intranquil

—l’atapeïda gentada qui fèiem d’espectadors al circ intranquil no trobàvem al començament gens estrany que hom ens projectés d’ençà de llums molt forts llums molt vives, unànimes, uniformadores
—els llums que projectaven les llums apegaloses variaven llur coloració, segurament d’una manera aleatòria, a l’atzar, i si de sobte, tots els espectadors ens banyàvem en llum rosa, en un instant ens en banyaríem en una altra de vermella, o blava, o groga, o verda
—a la pista els acròbates es llençaven dempeus d’alçades prodigioses i anaven a espetegar al fons de tot damunt una xarxa elàstica que, admirablement, els trametia, disparats, en direccions divergents; si eren vuit, doncs cap als vuit vectors principals de la rosa dels vents, com qui d’una carxofa en fa vuit bocins simètrics que cauen, tantost el rabent i expert ganivet no es retira, oberts cap a les vuit direccions i a distàncies equivalents
—si no fossin els acròbates aitan exactes en llurs divergències hom es podria figurar que fossin, disfressats, gegantins electrons (neutrons?) amb els pinyols bombardejats i que llavors, en esclatar, llurs àtoms es desfessin caòticament, com se’n diu, ah sí, com en una d’aquelles hipopotàmiques reaccions nuclears, mes no, són molt mesurats en llur perfecta dispersió
—mentre els acròbates ens diverteixen, ballen els colors entre el públic, fins que, no te n’has ni adonat, i, per grapats més o menys amples i atapeïts, un color se t’ha fixat damunt la pell, l’ànima, l’ésser, i saps que serà per a sempre, que definitivament serà el teu
—i ens esguardem els de la mateixa comunitat tan recentment creada amb una nova familiaritat, el mateix color se’ns ha anat encastant als veïns i tendim a agrupar-nos, i de fet dividir-nos els de les perifèries dels integrants de les comunitats diferentment acolorides
—hem esdevinguts, grapat a grapat, totalment impregnats d’un color fix o altre; la llum que ens unia als veïns, en boldrons més o menys extensos, ens xopava talment que ja no hi hauria pas ara manera de treure’ns el nou tint on respirem i ens sentim viure, i no és pas que hàgim canviat altrament, som els mateixos, potser de fet àdhuc millors, car cert que allò ens fa més col·laboratius, cooperatius, ens solidaritza amb el boldró nostre, és a dir, amb el boldró al qual pertanyem
—ara aixecàvem les orelles, participatius, car ens n’adonàvem que el circ intranquil volia efectivament que entréssim en el delitós joc de l’acció
—sonaren electrificants arpegis d’introducció
—i tot d’una criden a la pista els verds oliva; per accentuar llur intenció (la intenció dels ocults magnes personatges del circ) la verdor del grapat de verds esdevé intermitent; els verds s’esguarden ells amb ells i musclegen i somriuen i comencen de davallar cap a la pista; impel·lits per una força mòdica i amable, i tanmateix irresistible, obeeixen tots plegats
—arribats sota l’aplaudiment dels altres diversament acolorits, el grapat de verds pugen per una escaleta i bonhomiosament s’endinsen al gran cup que ha aparegut enmig de l’escenari
—quan tots els verd són dins, es fa un pregon silenci demanat pels invisibles animadors del circ, llavors sonen, no pas gens estrepitoses, certes musiques pensades per a incrementar les emocions
—tot d’una, robòtics, els acròbates cauen ensems i dempeus, com qui diu del cel invisible, amb tota llur força, al bell mig del cup, i per l’aixeta, encontinent, en raja el suc
oli! tot aquell grapat de gent verd oliva eren olives!
—els espectadors, tant se valia la nostra color, fèiem perllongats ohs d’astorament, de meravella, i com aplaudíem en veure tot aquell bé de déu d’oli produït
—mes de nou silenci, de nou un color intermitent que s’abat sobre els grocs
—i la veu ressonant que els crida a la pista, els grocs a la pista, els grocs a la pista
—els grocs, potser amb un pèl més de dubtes que no feia gaire suara els verds, acaben, prou dòcilment, tots plegats obeint, i quan són tots dins la tina, de bell nou que cauen del cel els hom diria lleugerament mecànics acròbates, i ara allò que en surt pel broc de la tina, mentre hi trepitgen, és vi blanc
vi blanc! diem, i els nostres ohs els adultera un lleuger tremolor d’esglai
—mes ara el procés sembla accelerar-se; criden els vermells
—a escena, els vermells s’han tornat en un tres i no res suc de tomàquets; tota aquella gent eren de debò tomàquets i no se n’havien assabentat fins llavors, massa tard
—els boldrons restants ja no som (són?) gens segurs d’ésser re altre que allò que llur (nostre?) color no denuncia
—els carbassers són de fet safranòries (carbasses? taronges?) condemnades a la liqüefacció
—els morats no són altre potencialment que suc de prunes (de móres? de magranes?), vi negre, potser?
—un neguit s’instal·lava entre els boldrons encara per processar; el neguit comprensible de no saber del cert quina fruita ni verdura ni bulb no ets
—ara, al capdavall el que sí és cert, el que sí que ja ningú no dubta és que no som autònoms, no anem amb potes per a desplaçar-nos pel món; no, hortalisses i d’altres productes del camp no es belluguen, no fugen soles, per elles mateixes; caldria que algú les collís i se les endugués, les salvés de l’hecatombe
—i ningú de cap color, ni que de debò ho volgués, se’n pot escapar, ni de la seua essència ni del seu destí
—i tot comptat i debatut què?
—la qüestió, la qüestió de debò important és que cada grapat o boldró de gent esdevé tard o d’hora l’autèntic protagonista al circ intranquil; ningú negligit, tots poc o molt útils; tothom el seu suc degudament exprimit i qui sap si emprat i tot
—tothom fets d’uns sucs tan espectaculars!
—i ningú colgat anònimament i vergonyosa a cap fossar, a cap camp d’olles insultant de putrescència
—al contrari, tothom i cascú apreciat en la seua justa mesura; tothom solcat d’ull bell suc, que els ulls i qui sap si els tasts i els olfactes no afalaguen gloriosament
—i doncs tothom al capdavall tan contents i agraïts, car prou ara saben (provadament!) que ningú no és persona.

~0~0~

—Quan udolen les fúries pels carrers deserts
Després del terratrèmol que ho arranà tot
Omplien els vacúols mascarots de por.
—Per afers de logística els cal jaure al ras
Se’ls mengen els paràsits a eixuts codolars
En vòrtexs de pandèmia entecs els assetgen.
—Escaiences psicòtiques suïcidis volen
Sospites espontànies sinistres matances
Sacrificis frenètics a ídols de palla.
—Assassins oceànics fragmentaris llops
Breu follia els duu a empènyer — vers l’extinció
Grandeses babilòniques d’àvols misantrops.
—S’aïllen metafísics i ordenen esclaus
Disfressats amb cosmètics perquè semblin elfs
A destrucció còsmica que mutili el blau.
—Pòstums bramem als núvols gibel·lins i güelfs
Cadells i nyerros ínclits — hittites i etruscs
Per quines aritmètiques som junts els difunts?
—Cabres propiciatòries d’un impuls immund
Amb fams de cefalòpodes contundents virtuts
Eclipsen enigmàtiques tota certitud.

~0~0~

—D’un excés de cols se’n segueix enfit.
—Aquesta és la imatge: Vuit acadèmics claupassats; vuit candidats extremunciats.
—Discernien una definitiva honor literària les vuit eminències literàries, veres patums de l’ofici, monstres sagrats del mester, cap dels quals no viuria sis mesos més.
—Els triats per al possible atorgament de l’honor érem també vuit, i cap de nosaltres tampoc no fórem pas vius passats sis mesos.
—Érem els setze d’edats provectes i semblants, tant jurats com candidats a guanyadors.
—Jo portava entre els darrers el número vuit. Entre les patums, el president també era el vuitè.
—Donaren el premi al setè dels candidats.
—A mi, i als altres sis, no ens donaren sinó les més cordials gratulacions.
—Personalment, alhora que la xocàvem força, el president em va dir de, Molt bé, molt bé.
—La meua obra literària consistia en una peça. Una peça, no pas dramàtica, culinària.
—El primer acte era un primer plat de cols amb col-i-flor. El segon acte un segon plat de cols amb bròquil. El tercer acte, el millor, el decisiu, el més emocionant, on el desllorigador desentrellava l’entrellat, consistia en un tercer plat de cols amb cols.
—Ningú no en tastà molla.
—Comprensible.
—Els pets; a les nostres edats, els pets.
—Els setze sabíem els nostres clàssics.
—“Tres pudors són sobiranes, De pet de col, de rot de rave, de cos de mort.”

~0~0~

—Si un bon matí t’aixeques tan poètic
que el prat i el fenc trobes paradisíacs
verdor i sentor transformant-te en atlètic
i als cims les neus que apunten als zodíacs
amunt et fan amb zels dionisíacs —
vessants nevats que per l’escalf pirètic
del Sol a mig néixer i els raigs helíacs
la neu se t’ha tornada en l’antitètic
ço és en sorra vermella de duna
que et duu llunyana enllà del cim al blau
on l’horitzó s’eixampla i la fortuna
voldrà que estels llampurnin i la llau
encara un bri se n’estigui de caure
si prou a sorres neus i prats vols raure.

~0~0~

—M’enllustrava les banyes quan tot d’una
Me n’adonava que el cap em cap a la comuna
Hom es demana — algú m’ha morta la dona
O tornem a ésser en període de mudes?

—Mentre com ludió hom se sent meta de tot ludibri
Hom suputa que és una de dues:
—Me’n pugen de noves i lluents i més altes
O caldrà que em torni a casar per a no perdre l’equilibri.

~0~0~

—Aquesta és la imatge. Cal saber-s’hi veure. Cascú hi és.
—Tots som ases turó amunt. Cascú un ase, cascú el seu turó.
—Cascú el seu bast, les seues beaces, a l’esquena.
—Així, com més de camí no fem turó amunt, les beaces esdevenen de més en més plenes, carregoses.
—Anem perdent bleix.
—Tanmateix, hi arribarem.
—A la fi. Ja hi som.
—Dalt de tot del nostre turó, podem descarregar.
—Quin descans, quin relleu, quina glòria!
—Esguardéssim el paisatge, respiréssim l’aire pur. Hem atès el cim. Horitzó infinit.
—Hi reeixírem.
—Nostra! L’acceptació, la llibertat, la deslliurança, de la mort.

~0~0~

—Aquesta és la imatge. Sòlita, repetitiva.
—Per molt que els nets ens esderneguéssim de netejar, sempre vindran els bruts a embrutar-ho tot.
—Si els nets diem:
Som nets!
—Som clars!
—No volem ni desordre ni brutícia ni malaltia!

—Sempre hi haurà els trastocats qui confonen el nostre ideal de netedat amb llur foll desig de revenja, i tot ho omplen de sang de mort de sexe de merda.
—Només el foc.
—Només el foc al si de la mare terra netejarà la vermina qui som.

~0~0~

—El món és com és. Mai com és vist. Veure el món és veure’n un gargot gargotejat per la imaginació.
—Perquè raonis que tens raó no vol dir que en tinguis, només vol dir que raones que en tens.
—En realitat, la raó no existeix, altre que en la ficció del qui raona. El que de debò existeix és el gargot que se’n fa.
—I el gargot, per definició, és embolic.
—Tothom hi veu el seu embolic, i com més desembolicat l’embolic més ruc el qui el veu.
—Car només una ment simple, de ximple, pot fer simple l’embolic.

~0~0~

—Aquesta és la imatge.
Ara que totes les dones s’havien tornades hienes…
—Als homes els queien els inútils obsolets petits objectes intercrurals adés apellats
vits.

~0~0~

—Em fot fora de casa la dona rabiosa perquè tot el que hi toc amb les meues mans infectes infecte torn!
—Mes on esdevenien infectes les meues mans sinó l’instant atziac on pouaren al pot infecte del seu infecte cony?

~0~0~

—No crec que sigui una experiència que només els pintors, i potser els artistes en general, sentin, Eladi, mes deu ésser cert que no pots ésser artista sense experimentar-ho.
—Aquesta és la imatge. La mateixa realitat, d’un jorn per altre, tot i que per ella mateixa inalterada, la veus tan diferent que et dius que no pot pas ésser la mateixa, tot i que saps que re no ha canviat; llavors, si ets capaç d’anar plasmant-ne les extremes variacions, potser et distreus i t’asserenes — si més no, en fixaves, amb el teu art, algun aspecte.
—De vegades, la mateixa realitat t’alterna al si del sensori d’una manera tan sovintejada, que sucumbeixes al dubte, et sumeixes al pou de la confusió, i acabes no creient en cap realitat; i llavors, paralitzat, et migres.
—Segons l’estat del cervell, els mateixos ulls (ca?), els mateixos ulls, quins mons més contradictoris no veuen! El mateix objecte, el propi cos, o el cos d’altri, per exemple, vist pels mateixos ulls, què hi veuen? Una harmonia de formes? O un cos moribund amb tots els estigmes de la carronya?
—Depèn del jorn, depèn del que el sensori estigui disposat a veure-hi!
—L’altre migdia portava un parell de les meues pintures al pis de la burgesa qui me les havia comprades. La casa, al xamfrà de la gran avinguda, era, com podeu pensar, luxosa d’allò més.
—A baix, l’ostiari, el porter, volia que li fes no sé pas quines reverències, o que li pagués qui sap les estrenes, fins i tot em deia que el convidés a dinar. Absurd. A tot m’hi negava.
—A la fi, li dic, Escolta, talòs, haig de lliurar aquests dos paquets al quinzè.
—He entrat a l’ascensor, gairebé tot de vidre, a través del qual, i des l’enorme porta de vidre de l’entrada, podies veure estès davant teu, sense tanmateix sentir-ne gaire el xivarri, el prodigiós espectacle del moviment incessant al cor de la metròpoli; efectivament, confluïen a la gran avinguda, com pollegons de forca, dos altres grans carrers, de tal manera que, del xamfrà estant, dominant la monstruosa cruïlla més atrafegada ni concorreguda de la megavila, la perspectiva era imponent.
—Mentrestant, l’ascensor anava pujant.
—Arribat al quinzè, tanmateix, tot i que puc obrir la porta de dintre, la de fora no es mou. He tornat a tancar la de dintre, i l’ascensor ha començat de davallar. He volgut aturar-lo. Debades. Ha baixat fins a baix de tot. M’he trobat davant l’impudent porter.
—Ell ha oberta la porta de fora, però no li he permès que obrís la de dintre. Ell deia, Obre! i jo, Tanca! car, si ell volia que romangués a baix, jo volia pujar; volia lliurar els meus paquets i fotre el camp.
—Mentre forcejàvem, vaig passejar, fastiguejat, rere d’ell, els ulls a la cruïlla de fora.
—Hi havia un esbart de noies de casa bona, qui corrien rient enmig de la gran avinguda. Per tot vestit, només duien un drapet, o un llençolet o una tovallola, amb la qual assajaven, de mentides, d’anar alhora amagant i revelant la nuesa. El porter se n’adonà, del meu interès, i també es posà a badoquejar-hi.
Quin joc més perillós! vaig dir.
—En aquell instant on aquelles quatre o cinc noies avançaven, molt separades entre elles, avinguda amunt, el trànsit s’esqueia que fos efímerament aturat, car aviat, en un no re, els llums canviarien de color, i la ruixada de vehicles i autobusos es tornaria a descordar.
—Començàrem de percebre grinyols de rodes que relliscaven i catacracs de batzacs. La provocació de les noies feia el trànsit molt més acollonidor.
—Un segon esbart de vuit o nou noies qui seguien les primeres no havies estades tan sortoses. Esfereïts, el porter emprenyador i jo vam veure com una noia, en haver-se clavat qualque clau al peu, s’havia aturada, i havia cridat ajut a d’altres noies, quan, evitant un autobús que es desviava al costat davant les noies nues, un camió de la neteja les envestí. Un dels parafangs del camió s’havia vist mig arrencat per la col·lisió amb l’autobús i ara el full metàl·lic s’aixecava de costat, a tall d’aleta de tauró.
—Una de les noies s’havia vist tallada per la cintura, les dues meitats ben separades. Una altra s’havia vist netament escapçada; el cap ben lluny del cos. Una tercera es rebregava part de terra, aixecant tota dreta una cama a la qual hi mancava, arranat de cop, en sec, un peu. Rere l’amuntegament fumegós de vehicles hi devia haver més noies mortes i nafrades.
—El trànsit, com dic, caòtic. Sorollades, botzinades, esgarips, ara sí, en penetraven de valent a la casa dels rics.
—No me’n sabia avenir. Li deia al porter, A això hem arribat amb el feminisme!
—Tot semblava que rutllava tan bé per al bé de l’espècie. Que tot s’enfilava pel bon camí. Però, és clar, els uhmans essent uhmans, què hi voleu? El feminisme pervertit. De mig a mig, per la via errònia. El contrari del que calia fer ni d’on calia anar.
—En lloc de convertir els homes en bones persones, fer-los que esdevinguessin més adeptes i adaptables a les concomitants suavitats femenines, la perversió total de les dones, qui ara troben d’allò més acceptes i assumibles totes les brutalitats dels mascles.
Aquelles càndides noies necessitaven provar llur masculinitat! Allò llur, aquell joc perillós, devia ésser encara una altra cerimònia de passatge vers la masculinitat.
—Quin desori! De passatge a la masculinitat a atesa de mort. Qui es vol masculí sembla que es vulgui capaç de donar mort, de matar; és l’aprenentatge de l’assassinat. En el present cas, l’assassinat propi; també s’hi val; bogeries rai.
—S’exposaven gratuïtament al perill mortal, a la percaça de què? Del pitjor dels atributs dels uhmans, de la testosterona, dels collons!
—En tost de capar-ne els mascles, en desenvolupen (de més grossos!) elles.
—Desequilibrades, transformades en cavallots eixelebrats, en tost de sostreure’n, afegeixen a l’horror, a la pol·lució, a la violació, a la violència, al vessament de sang. Quan haurien pogut afegir llurs innates dots artístiques, útils, hàbils, higièniques!
—Per comptes de fer els homes més com cal, hom feia les dones més bèsties. En tost de fer-los refinats, s’han fetes grolleres!
—Per comptes d’impregnar els homes amb els benifets d’un escreix d’amor, de dolcesa, d’afany de cura, de gràcia, d’ordre i sobretot de fortitud — del coratge callat típic de les dones al llarg dels mil·lennis — què ens trobem?
—Les dones estampades amb les “vàlues” anorreadores de la temeritat, l’esbojarrament, la salvatjada, la imprudència, la intemperància, la covardia, el suïcidi; en un mot, l’agressió típica dels homes més repulsius.
—Per comptes de més homes de pau, més dones de guerra! Per comptes de més col·laboració i de solidaritat entre els homes, més competició i més d’odi entre les dones.
Ara que tothom és home, el món se n’ha anat a la merda doblement de pressa.
—Aleshores, Eladi, embalat, dient les veritats que deia, encara esglaiat per la matança de les noies nues, me’n vaig adonar que el porter imbècil, mentrestant, feia molta estona que el tenia calladet a la vora, car, per a explicar-li els pensaments, automàticament l’havia deixat entrar a l’ascensor.
Què hi deu fotre? que em dic.
—Tot atuït, era arraulit a un racó de l’ascensor. Me n’adonava que el nerviosisme li havia fet fer un forat al paper que embolicava una de les meues pintures, i amb un dit hi havia gratat, presumiblement durant l’estona sencera del meu encertadíssim discurs.
—Què fots! vaig cridar. Va aturar de gratar i em va esguardar amb ulls de por. Li vaig fotre una puntada i fora. Vaig pitjar el piu cap al quinzè.
—Li vaig dir a la burgesa, Veureu que a un dels dos quadres hi he feta una petita modificació. Hi mancava una miqueta més de sang. Crec que trobareu que és al capdavall una modificació d’allò més adient. No trobeu?
—Va dir que trobava, efectivament, que l’esmena era genial.
—Sortint, deixava una petita gratificació al taulell de baix, davant el porter carallot, Te l’has guanyada, gamarús, li dic.

~0~0~

—Heu degut haver sentida mil vegades la mítica delitosa historieta de n’Evarist, el pintor gelós qui havia venuts quatre llenços i, per a lliurar-los, els havia de dur força lluny. El viatge li prendria, sense més contratemps, una setmaneta llarga, diguéssim vuit dies. Clàssicament, com era gairebé d’esperar, abans d’anar-se’n, va emprar la coneguda faisó que tenim els pintors d’assegurar-nos que la dona no ens foti el salt mentre som fora.
—Se li agenollà davant, ella asseguda a la vora del llit, amb la camisa aixecada perquè la part del baix ventre damunt el conyet romangués ben exposada, i meticulosament ell l’hi va pintar a l’oli una escena pagesívola — un bou arrossegava pausadament un carro ple de fenc en un bell rerefons de paisatge idíl·lic.
—Cert que en corria en temps immemorials una versió espúria, potser la coneixíeu, on la imatge és aquesta altra:
Sota el melic, la imatge pintada pel pintoret gelós és la d’un humil ase sense bast, on, és clar, llavors, fets els fets, el pintor adúlter, de memòria balladora, repinta l’ase perfectament, mes amb bast afegit (!), d’on que en tornar el legítim i aixecar la camisa de la bella i adonar-se del bast de més, foti aquell crit conegut de cada bon cuguç, Albardant-me’l, prou m’albardaven, jotfot!

—No en feu cas. La versió bona és aquesta meua. Som-hi.
—Abans de partir, l’hàbil gelós estampà a les galtes de l’amada els petonets de costum, i en acomiadar-se encara li va dir que parés força compte a no despintar la pintura a l’hora de torcar-se els pixadets, per exemple.
—Impecablement autèntic que era una pintureta entranyable. Aprofitant l’indret on el pentenill era més frondós, damunt part damunt la fufa mateixa, l’acolorit paisatge esdevenia tan matollós que s’enfosquia com cal.
—El bou que estrebava el carro era un bou molt bon noi.
—La dona, naturalment (naturalment, car això és una historieta mítica, i els mites recurrents — els mites recurrents, oi que hom té la impressió, quan els conta, de contar la mateixa historieta que ja ha contada mant de cop com si fos empès per cap onada que tornés una i mil vegades a través de l’espai que lentament respira alhora que s’eixampla en centúries que se segueixen incòlumes? — els mites recurrents, dic, sempre són tan exagerats que, si no ho fossin, tampoc no foren mites), doncs això, tantost el pintor perdut de vista, la dona (naturalment!) pruïges de cardar, rai.
—No pas que en la seua ardor no pensés en la pintura, però.
—Per això trià d’amant un altre pintor! Això rai, en coneixia pler. Els pintors som gent molt del gremi, ens fem molt entre nosaltres, com sabeu.
—Li va dir, tret que l’altre ja ho sabia, car tots els pintors som gelosos (àdhuc els marietes), que haurien d’anar amb molt de compte a no esborrar amb la fricció de la fogosa estreta el paisatge meravellós que el gelós marit no havia fet que li ensenyorís el capdamunt del conyet.
—Abans de cardar-se-la, pel que fos cas, el pintor memoritzà perfectament la pintura. El bou, el carro, els arbres, el camí, les pedres, les flors…
—Cada nit que el pintor mestre de la casa fou fora, el pintor de recanvi per als deures conjugals, tantost acabada la dolça feina de l’estreta amorosa, hi havia bocinets, sobretot perifèrics, de l’escena que calia que refés. Ço que feia amb cura immensa. La jove li n’estava d’allò més agraïda.
—La memòria del pintor de substitució flaquejà un pelet cap a la nit sisena. Havia començat a tindre dubtes si no fos que tots els barrots del carro s’acabaven amb la mateixa rodonor, o si n’hi havia un d’una mica esquerdat. Detalls així, poca cosa.
—Fos com fos, la nit setena, l’amant pintor enllestí amb mestria patent la feina del repintar les miquetes esborrades pel contacte passional. S’ho mirà i remirà, i va aprovar-ho de mig a mig. Se’n va anar de ca l’estimada satisfet d’allò pus.
—Tret que l’endemà, el primer que féu el pintor tornat a casa seua fou d’encertir-se que no hi havia dubtes pel que feia a la inviolabilitat de la imatge. Digué a la dona que se li aixequés, si us plau, la camisa, que volia veure la vitalitat de l’antic paisatge eclogal, i doncs se li tornà a agenollar davant per a estar segur que tot era com ell ho havia pintat.—Fou aleshores, Eladi, que ventà el cèlebre crit. Un crit remot que nogensmenys ha arribat als temps actuals, i com qui diu ha penetrades gairebé totes les cultures de la terra.
M’hi ha ficat banyes!
—Tots els veïns se’n sobtaren. Els dels gremi, propers i llunyans, ens n’assabentàrem immediatament.
—Algú li ha ficat banyes!
—On? Qui?
—On? Qui? — és clar que al començament tothom volgué saber on i qui.
—On? Al tos del bou qui menava el carro a l’exquisida imatge damunt el conyet de la jove dona del pintor gelós.
—Deia ell pertot arreu, Miracle o enganyifa, vós? Abans d’anar-me’n, el meu bou era sull, i ara duu banyes! Abans no rumbejava banyes i ara en rumbeja un parell de caldéu de ben punxegudes i alzinades!
—Estrany fenomen mes no pas inoït: la recreixença de les banyes escapçades, vós, no res
— el tranquil·litzàvem el companys més caritatius del gremi.
—No el va convèncer ningú. D’ençà d’aquella, les pintures que pintava damunt el conyet de la “fidel” mestressa, esdevingueren de més en més estranyotes, complicades, psicòtiques. És pot dir que fou ell, n’Evarist, qui s’empescà els disbarats del cubisme i els de totes les derivacions més embolicades dels segles posteriors; damunt aquell conyet que tants de grotescs vernissatges ni inauguracions no testimonià, s’estrenaren els ridículs estils que foteren més forrolla entre l’artistalla dels temps venidors. Si algú els hagués pogut col·leccionar, col·lecció que fóra ara del geni més geniüt, vull dir, genial, de l’ofici, vós!
—N’Evarist, fet el dibuix, se’n feia en un paper privat una còpia exacta que s’enduia ben embutxacada. I en tornar de viatge comparava les imatges. L’estratagema sempre li funcionà. És clar, que tampoc no sabia que la dona es feia, d’ençà d’aquella pífia inicial amb el pintor oblidadís, enforcar part darrere, de faisó que de fricció frontal, gens, vós.
—El bon n’Evarist, patró dels banyuts. Ja ho veieu, prou pot. Tret que tothom ho ignora. Només els del gremi en sabem el secret. Les banyes dels banyuts no neixen al front dels enganyats per la dona; les banyes neixen orlant el tos, la glabel·la, el front, del bou qui menà el carro a l’idíl·lic paisatge dibuixat damunt el somrient conyet d’aquella meravellosament formosa dona seua, aquella meravellosa muller arreu del món de gloriosa memòria.
—I sense bou desdibuixat i redibuixat, rai, que no hi ha enlloc banyes que valguin.
—No cal que ningú es faci mai més cap pedra al fetge per qüestions tan banals, fa?

~0~0~

—No ho sé si ho feia per a mostrar l’espurneig del seu enginy, o la brillantor del seu instint, o potser fins i tot només per pueril caprici, mes, de sobte, un molt palès pessigolleig al nas, accentuat amb les corresponents ganyotes, li causava una divertida, rampelluda, dispersió de llustrins; i en aquell instant, rere la pluja de llustrins que li eixien de la tarota, el prestigi que l’arrogant prestidigitador no ens oferí ara, per a esclatant sorpresa dels descreguts qui érem de tornada de tot, fou la neta transformació, del malarec psítac epilèptic qui vilipendiava obscenament el públic, en un excel·lent exemplar de femella, totalment plena de seny, mes no pas de gaire roba.
—D’espetec que dic, La conec!
—Fiblat pels seus ulls de serp, m’aixequí de mon seient, hipnotitzat, a trams tot convuls, com qui pateix cap redubtable metamorfosi que el fa finalment adult.
—Em trobí automàticament, impel·lit per quines forces magnètiques eixides dels ulls de serp de la deessa, als seus braços tebis, tous, suaus. La cara se’m perdé entre les sinuositats de la deessa. L’elegant fragància que n’emanava m’embaumà. Em trobava al paradís. L’instant de goig es perllongà.
—Aleshores me n’adonava, al rerefons, del ludibri del públic. Se me’n reien? Per què?
—Odiós se m’infiltrà al sensori un càustic rosec. Covava rancúnia; calfreds de ràbia, rots d’agror, follies d’ultratjat, em sumien a focs de revenja. Em prenen per carrinclonota haveria. El maleït prestidigitador ha degut fer aquell truc típic dels estrafolles de la seua espècie. Hipnotitza un carallot i li fa fer les mil-i-una, i al capdavall el desperta i quin paper de ruc bastonejat el pàmfil no es veu fotent davant tothom. La riota del públic. Una pelleringa podrint-se al Sol.
—Si ara se’n riuen, com se’n riuran tothom encara més fort quan hom no m’eixorivirà. I llavors me n’adonaré — el darrer de tots, i que empegueït! — que, en tost de fer l’amor a la deessa fragant, tèbia, tova, suau i sinuosa, em petonejava i m’acaronava i m’arraulia amb aquell parrac de psítac reumàtic, malhumorat, mig plomat, ple de puces i de llúpies…
—La riota, l’escarnuf, generals, ja els sentia doncs abans d’hora, ja m’abassegaven, aclaparaven, abans que no esclatessin en llur paroxisme, en llur darrera extremitat, i tot! Car els maleïts esperaven que em despertés per a llençar-me ensems, i mortificar-me amb, el continu martelleig d’estridors, blasmes, burxades i burles grasses.
—Fou per això que, per comptes de continuar les carícies amb la deessa de les astronòmiques tovors, tebiors, sinuositats i fragàncies, m’encarés amb el públic i els omplís de penjaments. Els volia exterminats. Els desitjava els pitjors mals, els retreia les malformacions, les grotesqueries, les absurditats, de llurs cossos ultrarepugnants.
—I allò encara els feia riure més fort.
—Car els ho deia amb l’esquerdada, molt ridícula, veu del vell lloret còmicament enfellonit.
—Fou llavors que, finalment, vaig sentir l’autoritària veu que em deixondia del prestidigitador; aquest cop vaig doncs badar els ulls. I ara hi queia!
—No havia estat doncs pas el fet que ella, tan tova, tèbia, voluptuosa, fantàstica, no fos altre que encant, o il·lusió, o drap fi amb aires de beutat insuperable, diguem-ne un altre vulgar miratge o malson espectrals, una al·lucinació qualsevol, un bocí d’ectoplasma, qualque projecció astral, o mental, o com se’n digui, que, superposant-s’hi, ocultava la presència del repugnant lloret moribund. I no era tampoc doncs que, per comptes de fer-ho amb la meua molt seductora enamorada, jo era abraçant i porquejant amb l’horrible raquític psítac, aquell lloret merdós i varicós i virós, qui hauria d’haver feta pena i qui, per la seua maleïda dèria de malparlar fastigosament de tothom, tothom es fotia amb ganes d’espolsar-li l’esquena. No! No era pas que ella es fonia com fum, i tota la trifulga es resolia en esclafits de mofa per al ridiculitzat voluntari, qui, empegueïdet, com dic, tornaria al seu seient, i au. Car, al contrari, badats els ulls, veig que no, que ella no s’ha fosa, que és ben sòlida, gairebé com estàtua de marbre, tota arrodonida en la seua perfecció.
—I és ara on, llençant cap avall un esguard a la meua persona, amb un llambrec en tinc prou, hi caic de peus. Aquell plomatge ratat, aquelles ales retallades, aquella pudor de carnús que faig… Així que aquell era el truc, i no l’altre, el típic, el que t’esperaves. Aquest cop no era pas que la deessa dels ulls de serp es tornava a tornar el lloro lleig i malalt…
—Era que el maleït psítac sóc jo! Qui ha estat convertit en l’arnat psítac sempre malhumorat sóc jo!
—Vaig voler fugir, infructuosament, amb ales eixalades; els cucs, les larves, les paparres i els polls em saltaven pertot. Allò va fer espetegar la gent.
—Si m’entenguessin! Vaig voler explicar-me; engegar una pregona digressió sobre la meua desesperada condició, mes el meu vocabulari era molt limitat. Només sabia els mots triats. Les frases mecàniques. El material après. Ço és, tot el que fos, exclusivament, males paraules. Renecs, obscenitats i insults, allò rai. I prou, res més.
—Per això, per molta de bona voluntat que hi posés, tot el que els deia alhora els irritava i divertia, alhora els donava ofensa i els feia pixar-se a les calces. Car tot em sortia brut, fatxenda, mefític, abusiu, salvatgement ultratjós.
—Prou sabia que els horrorosos epítets que etzibava al respectable no m’ajudaven gens; que havia d’haver fet justament el contrari del que feia, que havia de tindre tota la corretja del món, i esdevindre d’allò més polit; m’hauria guanyada la simpatia si més no dels sentimentals entre els presents bo i fent-me el bon noi, el polit, l’amable i generós, per exemple, vantant les lletges, desdient-los que en fossin tant; i entabanant amb bones paraules de metge romancer els qui patien del que patissin, assegurant-los que són justament els mals els que els guareixen. Impossible! Ni quequejar-ne les primeres síl·labes que expressessin els meus desig de bona voluntat, no me’n sortia ni una. Em trobava que n’era congènitament, innatament, impotent. Vedat per natura a dir mai re de bo de ningú.
—Damunt, el diabòlic prestidigitador els encoratjava a tornar-me les floretes. Senyores i senyors, hell has no fury like a parrot scorned! No saben el que costa d’ensinistrar la malabèstia. Res que li diguis, tot troba que l’escarneix, l’aire mateix que respira, i llavors quin gènit! Ho proven! Veuran! Escarnit lloro puçós s’emprenya pitjor que no cap deuetó ni dimoniet per nics ni poixèvols que ja no siguin per celestial o infernal decret, i més si, a sobre, s’hi afegeix el cas escaient que els embogia cap mal de queixals! Som-hi, som-hi! Ui si el farem ballar de sacra ira i tot!
—Allò, l’enemistat tan agressiva de tothom, no hi podia fer més, em duia a treure focs més enfurits pels queixals, efectivament. Car com se’n fotia totdéu quan em veien tan enfellonit que m’esplomissava de despit i saltironejava com un orat, i, és clar, queia contínuament del capdamunt de la meua perxa!
—Només la deessa dels ulls de serp restava muda, immutable; hi restà cadascun dels dies on la coneguí.
—Car allò durà el que durà.
—I no sé pas si hi ha ningú que sàpigui de cert el que durà. Me’n record de moltes anades i vingudes, d’avions, de trens, d’autocars. D’estranyes actuacions davant estranys públics d’estranys indrets, gentota matussera qui m’omplien de greuges en retorn dels meus. Car, inevitablement, pel que fa a la meua persona, sempre hi havia de fer, impel·lit per la pròpia natura, el meu paper de lloret lleig, pudent, fastigós i ofensiu. Era com era. Com ara sóc com sóc.
—Me n’he de recordar per força. Experiència traumàtica, totes aquelles actuacions compulsives. No tenia altre remei, m’ho demanava el cos, esclau d’un cos de psítac advers, hostil, perniciós.
—I la negror. La negror on m’haig de banyar gairebé dies sencers, car cert que perquè no ofengués els altres passatgers, durant tots aquells llargs desplaçaments em tocava de viure en la foscor d’aquell llençol negre amb què m’embolicaven la gàbia.
—Tapat amb la coberta i de nit, sense veure ningú, no em ve a l’esment d’insultar ningú, la dèria automàtica d’ofendre tothom qui tinc a mira no se’m dispara, i puc pensar, tinc llavors el cap prou lliure per a poder barrinar-hi sobre matèries de molt més gruix. Per exemple, al començament, rumiava de trast en trast en el destí del meu cos. Què havia passat amb el meu cos d’abans? On s’havia ficat, on havia anat a parar, tantost jo en fugia, tantost, empès per forces magnètiques inconqueribles, entrava a ocupar el miserable cos del fotut psítac? Què se’n féu quan l’abandoní? I el cor se me n’estretia d’angúnia i d’enyor. Què deu fer sense jo dins, pobret…? Cert que no era un cos que fos la gran cosa, mes, renoi, comparat amb el del pustulós estossegós claupassat psítac, quina meravella de cos, vós!
—Sense jo dins — allò era greu — sense jo dins, pobrissó, sense ningú com jo qui el guiés, per quins laberints no es ficava? Quines noves aventures no endurava? Cos, cos! — cridava íntimament — i si vinguessis a rembre’m? I si em traguessis heroic d’aquesta verinosa i pudent i angoixosa presó d’un cos que em botxineja sense descans? Un cos que estaria millor en cap casa de repòs que no treballant com treballa! Un cos que seria millor que fos mort i colgat, segurament. Car quina tortura, quina tortura insistent!
—No pas que tot fos desavantatge, és clar. Hom s’acostuma gairebé a tot. Sobretot, hi havia, escadussers, els moments de pau i voluptat, on em trobava sol amb la imatge de la perfecció, amb ella, la divina serp, la beutat sense parangó possible, amb aquells ulls terebrants de tenebrós cobalt!
—Sens dubte, i tant, i amb escreix, naturalment… Allò millor, allò millor meu, era la proximitat de què gaudia amb aquella dona immaculada, sense tares, sempre nua, sempre quieta. Les llargues estones que m’hi passava, extasiat, fascinat, rabit, esguardant-li aquell cony seu exquisit! Un cony perfecte, mai enlloc ni pensaments imitat. El més sublim del món, ni de l’univers, ni dels universos paral·lels, per molts que ens en ragin pels marges, me’n fot; enlloc, com dic, cap altre cony com aquell.
—Era aleshores on sovint a l’ànima m’hi creixia indeturable la dèria poètica, i li volia dir a la deessa, de cor a pensa, les millors coses imaginables pel que feia a la perfecció del seu cony, volia vantar-l’hi fins als núvols, fins les galàxies més llunyanes… I creureu que hi reeixia? Mai! N’era totalment incapaç. Només reeixia a esgaripar-li escanyadament el contrari. Li deia que aquell cony era cancerós, gangrenós, infecte, fètida estiòmena supurant, una desintegració, una descomposició, un podrimener de femer a frec de pútrid esclat, un forat de claveguera d’allò més immund, el pitjor, el més repel·lent trau del cul de cap carronya, allò que enlloc del món mai no hi havia hagut de més atroçment impur.
—Hi estava condemnat, com quan era davant la gentada al teatre, tot el que hi dic, em ve automàtic, no hi tinc al cos cap mecanisme d’inhibició social pel que fa al discurs; i només puc confegir les meues abjectes arengues amb el que conec, amb el que tinc, i no conec ni tinc a l’abast cap mot per a bo ni per a bé.
—Només mots per a l’agressió.
—Així m’ensinistraren, així em torceren des que fui nat.
—Mes això rai. Poc s’immutava gens la deessa del cos perfecte. A l’inrevés, de fet. El qui després d’aquells molt llords reguitzells de bordes lloances n’acabava ensulsiat, trepitjat, desconfit, desmanegat, totalment fet malbé, era jo, ple d’odi letal contra mi mateix. M’esgarrapava de càstig, m’arrencava més plomes amb el bec asclat. La meua fètida vermina anava de bòlit. No tenien descans.
—La dona perfecta dels ulls de serp romania, com dic, sempre immòbil; no actuava mai, ni a l’escenari ni a casa; estranyament, a l’escenari, d’ençà que festejà amb mi, i hi vaig perdre l’ànima, o en tot cas la personalitat, que no hi havia sortit mai més; es veu que el fet que ella sortís a l’escenari era excepcional, només reservat per a ocasions transcendentals; en canvi, les nits de funció corrents, jo, de lloret indesitjable, només acabava transformat en qualque vol de coloms, o esbarriada de conillets blancs.
—Ella, però, com dic, sempre callada, sempre impassible. A casa, la seua perfecta beutat mai s’immutava mica; només quan rebia instruccions del prestidigitador es bellugava mai; llavors, seguint les pausades ordres, la veies solcada de moviments lentíssims, i ell, pacient, li manava que s’emmirallés en ell mateix, que seguís l’exemple del posat que adoptava ell, i doncs que fes — ço que prenia durades força esteses, car la immensa beutat romania gairebé estàtica, i ell prou se n’estava de voler coreografiar el canvi de posició en re que s’assemblés poc o molt als dinàmics passos de dansa — que fes, dic, doncs, certes figures harmòniques, d’estàtua immarcescible, i cert que aquelles posicions, sens dubte, la tornaven encara més encantadora, accentuaven la seua sensacional, abassegadora, presència; esdevenia ella més seductora, suggestiva, exaltant, encara; novelles positures les seues eren que la feien més dominant, més acollonidora per als homes; positures inconfusibles de segura deessa inflexible; de glacial, tirànica, inviolable verge dominadora del món. Tot plegat, un triomf en el saber-s’hi posar.
—Les nits, sota la meua coberta negra, encara més inquiet amb els innombrables paràsits, tot i que silent, o em tocava el rebre o dejunar, els sabia al llit, la deessa i el mestre, l’adust poderós magnetitzador. Ni bleix ni gemec no eixiren del cos de la deessa mentre durant les llargues nits, doncs, jeien plegats; només la veu d’ell se sentia de cops; l’home enraonava de noves metamorfosis, nous projectes, noves enganyifes i falòrnies, nous trucs i albardades. Ella, és clar, no va respondre mai, com si de debò no hi fos.
—Durant els jorns de preparació o entre desplaçaments i funcions, el veies a ell estudiar les multituds al seu ordinador. L’estudi de les multituds era essencial per a conèixer les diferents parròquies de pecs parroquians qui teníem arreu. Les latències gregàries de la balba multitud, quin objecte d’estudi més absorbent, vós!
—La magnífica beutat només romania com si re, radiant magnificència, excelsitud, absolut domini. Jo ridícul rai, qui em barallava sempre amb el mateix formatge fastigós, tota una massa tremolosa de greix groc repugnant. Sovint, tanmateix, me’n record que m’atipava de la baralla amb el formatge agafatós, i m’esguardava per comptes, pels més escaguitxats indrets del meu pelatge, l’urticant vermina qui se’m menjava de viu en viu. Ai, desgraciats, els deia, ullant-ne curiosament, entre nafres i varices, a cap dels nombrosos claps pelats damunt la pell, les pinces i maixelles furiosament esmerçades en llurs baralles i canibalismes i coits, prou que la pitjor pobretat és la de viure com cucs en lloc massa estret. I em tornava a l’esment la imatge d’una vida passada. Els veia transformats en tota aquella púrria uhmana. En tota aquella altra canalla cagaire i ploraire, tots aquells boigs ebris mascles bruts petits desgraciats, totes aquelles donotes grasses, totes elles ambulants, molt repulsives, conys purulents, de repel·lent memòria, com dic, i els increpava, els omplia de penjaments, d’injúries — sí ves, poc podia fer altre, no posseïa pas aitampoc accés a cap altre vocabulari.
Qui no vulgui fotre’n el camp no es mereix pas millor! això volia dir-los, sense mai poder. Que toquessin pirandó, que fugissin, que esdevinguessin sols, lliures, sense contagis!
—És clar que cap cas, ni que hagués assolit de comunicar-los-ho. Re. Massa negats.
—Algun cop, de casualitat, m’envaïa el cor una estranya ciència tribal, filogenètica, i em sobtava jo mateix passant, com qui diu amb prou feines adonant-me’n, passant revista a les meues memòries racials, als meus avials fons d’arcaics coneixements intrínsecs, instintius, com si pouava al nostre dipòsit d’inconscient col·lectiu psitací. I em venien al cap els noms familiars. Som els lloros, em deia, ple d’urc, som els psítacs, els parroquiers, els papagais, els papagalls! Som els conurs, els jaumets, els periquets grisos cendrats, els burells tasmanians! Som les cacatues, els caïcs, els macaus i els kakapús! Som els kees… Els kees, i és calumniós, no és gens cert que el kea mengi fetge de moltó, quan el pàmfil moltó moltoneja i peix innocentment pel prat, car no som mai traïdors; això és mite de maleït uhmà avariciós, de bare, supersticiós, pagerol qui veu pertot visions…
—I per al meu fur interior, molt més tard, una nit lletja, la nit abans de l’endemà on al vespre vaig veure plorar la deessa, em sembla, una tristor, una dolça melangia m’envaïa; dolça tanmateix, perquè me n’adonava que tot i presoner, tampoc no sóc sol ni oblidat, que la meua excelsa, alada, elevada, família, és vasta, i som molts de noms per a anar atapeint la nobilíssima nissaga, i quelcom em deia, molt íntim, que fóra èpicament i mòdica recordat, pel meu heroic trànsit pel món, i recitava d’esme qualque fi poeta antic i tot, és clar, en recitava si fa no fa l’homenatge que el sensitiu personatge no dedicà a aquell avantpassat meu, aquell altre psítac tan doctament loquaç, garlador, sermonejador d’amoretes, i melodiosa veu d’enginy i de gràcia, com som els de més de nosaltres, els qui no hem estats torçuts de rel i tan maltractats pels bruixots malèfics. I, en un presagi de la pròpia mort, car em sentia cada dia lloret més malalt, ni escarransit, ni arraulit, ni atuït, ni defallit, en recitava el tràgic dol seu i meu quan perí i periré. Fores, psítac bonifaci, el súmmum dels ocells, i ara t’has fos. L’envejosa mort et colpeix. Les guatlles sempre guerregen; belleu per xo viuen tants d’anys. En contrasemble, les mal rostades mans de la mort s’enduen abans allò millor. Adéu-siau, deessa — digueres a la teua mestressa amb el teu darrer delicioset buf. I ara raus al suau vessant dels camps elisis on els bons ocells viuen la mort, i tu hi ets el qui els recita, veraç, expansiu, els fets d’aquell altre món, tan incert, tan improbable, tan fugaç.
—I en restava meravellat, admirat d’aquell meu antic món nou, molt millor que no pas el que havia conegut fins llavors. Ah, i el món venidor, on potser em retrobaria amb els mai abans coneguts companys qui ara m’enraonen en la memòria immanent que heretí amb el cervell psitací!
—I sobretot restava il·lusionat amb aquella ferma promesa del passatge a la recitació sense exabruptes, obscenitats, injúries, renecs, estridències, carrinclonades, on presentment estava condemnat. Allò m’omplia el cor de redubtable joia; redubtable, perquè què val al capdavall la paraula d’un poeta?
—El vespre de l’endemà, com deia, abans no em cobrissin, vaig veure la deessa dels ulls de serp silentment plorar.
—Allò sí que em deixà de pedra. Allò em va fer rumiar d’una altra peça de mena de cosa tota la nit.
—Potser la perfecta beutat volia canviar de parroquier, potser em trobava a la fi massa impudent. Cert, pobre de mi, que, abans d’insultar-la d’aquella innoble manera, cert que feia un esforç suprem per a estar-me’n, per a romandre mut, per a romandre mut per sempre més si hagués calgut, i em mossegava la llengua i m’hi feia sang… i encara l’insultava més fort. Mes també era veritat que darrerement, amb la pèrdua de les forces, més i més menjat pels paràsits, anava tanmateix esdevenint si fa no fa mestre del meu damnat impuls, i, més que no mai abans, com dic, darrerament assolia de retenir-me i no li deia cap barbaritat, no li deia re. I potser doncs era allò, el contrari. Que potser la deessa es nodria d’insults! Car no és pas que mengés mai re. No la vaig veure mai tastar ni mastegar altra cosa que els extremats fastigosos ultratges que li adreçava.
—Fos el que fos, tot és que l’endemà d’aquest endemà, al vespre, que ens tocava funció, quelcom verament cabdal s’esdevingué. Fou una d’aquelles nits on la deessa eixí mig nua a l’escenari. No hi havia aparegut d’ençà de la nit on em captivaren. Em sembla que les seues aparicions extenuaven el màgic. El prestidigitador n’acabava desfet, i li calia descansar, com vaig veure durant el cas on jo mateix fui qui fou anímicament transmigrat, i descansar li calia, dic, mesos i mesos. I per això les escalonava tan amplament com es podia permetre, les aparicions de la virginal beatitud, de la fenomenal model de bellesa insuperable. De fet, quant de temps no devia fer d’ençà del rapte del meu esperit? Prou he dit que ni idea. Memòries confuses, de lloro, d’uhmà, qui sap a hores d’ara de què més. Tant se val. Potser sis o set mesos, però…? Sis o set anys? Sis o set dècades? Qui sap. Vivim llarg, els llorets.
—En tot cas, no m’ho esperava gens. Tot va anar tan de pressa. Vaig deixar d’ésser jo mateix durant un cluc d’ulls, un mínim parpelleig, i llavors qui era, i on?
—Durant una inescandallable estona, el meu ignar esperit sense cos va entrar, diminut, microscòpic, el cos immens de la deessa — era un cos el seu ple de buidor, de galeries fosques, nues, ecoiques, subterrànies, de fondàries inassolibles; astorat, m’hi vaig perdre, com qui diu entre naixences, primitiu, troglodita, informe, embrionari, com qui ronda incert per budells a mig refredar d’un món parit de fresc, i allò, aquell extrem desori, aquell estat de pèrdua total, de cap mena de fita ni fitó a l’abast, durà fins a la fi de la funció, amb la baixada del teló, on de bell antuvi qui hi sóc ni sé.
—Car es veu, palesament, que al mateix instant on el meu esperit eixia del cos del discràtic psítac, i amb la mateixa intempestivitat que ans, feia qui sap els anys, hi havia disparadament penetrat, algú altre, aquell qualsevol d’il·lús qui devia escaure’s que durant el mateix moment doncs on jo era en plena folla caiguda dins l’abís infinit del cos de la incommensurable beutat, i ell, màgicament cridat, fos segurament precisament fent-se enganxifoses carícies amb la deessa de l’escenari, per passa-passa essencial del prestidigitador, ensems ens bescanviàvem llavors formes, cossos, embolcalls somàtics, i s’havia tornat ell el trist llord lloro empentís i jo tornava a la tribu dels bípedes àpters si fa no fa carrinclonament i artificialment mudats, empastifats xaronament amb pedaços i pegats.
—M’hi trobava molt estrany. Qui cos ingrat, incòmode.
—A pleret m’hi acostumava. I ara, dins l’entitat present que el meu ésser entrevé, habita o comoneix, els senys se’m posen més o menys de concert.
—Vaig badar els ulls. Podia guaitar girientorn i sense cobertes negres ni erts aclucalls. Sóc un home — segurament aquell l’embolcall del qual s’havia suara acariciat amb la deessa i després, tot d’una, sota la riota general, havia esdevingut el miserable, degenerat, lloret de tots els mals.
—Romanc assegut, moderadament rient, un home amb ulleres qui s’esguarda doncs divertit el vell nou brut irrisori psítac entre gent totalment desconeguda, en indret ignot, de llengua incomprensible… Faré com ells, quin remei. Esperit de simi, de ramat.
—Em temia de primer que no hagués àdhuc anat a raure a cap altre planeta i tot, tret que les rialles són tan universals; s’esclafeixen nogensmenys els meus flamants conciutadans, com els de qualsevol altre indret, i aporrinen el trist animal qui no pot fer altre, al seu torn, que, a cops d’espinguet, escardalencament, esfereïdament, obscenament, farcir-los d’improperis.
—Noves condicions, això rai, començ de tindre’n la mà trencada; sí, m’hi adaptí plenament, comencí de fer grollera befa del mesquí psítac extremadament emprenyat a l’escenari, el meu pobre substitut qui, per maleït destí, ningú no plany ni mai ha de plànyer.
—Jo, com dic, devia fer una certa patxoca, el vestit on era embotit semblava d’una certa qualitat, amb un toc burgès mitjà; portava fins i tot un brillant fals a la corbata; a les butxaques hi duia força patacons, la vàlua dels quals aneu a saber; en tot cas, n’hi havia prou perquè, bo i sortint del teatre, em comprés teca, i perquè més tard trobés l’estació de tren, i m’assegués a un banc, i fes, confusament, a batzegades, filagarses de projectes… dubtoses continuacions que potser acabarien nogensmenys fent-me tornar, un dia o altre, qui sap… eventualment… qui sap… a casa… a casa…
—Quina? Eh, quina casa? Això.
—En acabat, caminant hi caic. El més important roman el fet de l’impuls invencible que em duu a coldre-les. Sóc el mateix. Som els mateixos. Marcats pels fats.
—Car això veig. Amb els dies, si fa no fa establert, i d’ençà de sempre, doncs, que no hi pots fer re. Et surtin d’on et surtin. Les belles dones amb ulls de serp, les coneixes, les reconeixes totes.
—I tantost en cops cap, com dic, m’hi estavell de quatre grapes. M’enamoren. M’enamoren immediatament. Embruixat.
—Dic jo, no ho sé, que sí, que devem formar, espargits per l’univers, una molt minsa, escollida, confraria d’homes excelsos; ço és, els anònims silents enamorats qui en vida prèvia tastàrem de prop l’autèntica soliditat de les deesses amb ulls assassins de serp, ulls que ens fiblaren l’ànima i ens feren fer les caparrades més grosses.
—Per sempre més extasiats, doncs, en la visió, faunes frustrats, adoradors de làmies, cada cop que copsem cap deessa, hi anem virtualment posant-li als peus les nostre perles de tritó, les nostre perles de tritó desfet d’amors, perles que sempre seran, finament, llàgrimes.
—Com les llàgrimes d’adés, les llàgrimes d’amor inatès del lloret esclafat. Impotent, sense altra gota de cap altra mena de semença. Només llàgrimes, com sempre tots nosaltres, els molt devots adoradors de làmies.
—Tot en tot, la latència de la unió sempre ajornada omplint-nos tanmateix el cor.
—I el món, el món, què se n’ensuma, d’elles ni de nosaltres? El món el nas tapat, sempre l’hi ha tingut, sempre l’hi tindrà.
—I ara el tret essencial de l’assumpte.
—Les escadusseres captivadores làmies de qui molt de lluny en lluny, remotament no et sembla que en perceps, n’intueixes, la dominadora presència que et raptaria l’ànima? La qüestió, t’hi has atansat, els has dites mai re?
—No pas. Per què perdre-hi l’estona? Prou sé que, pobrissones, en llur perfecció, no poden tanmateix parlar. No em farien mai cap altre cas. Com si parlés a la paret. Prou em posseeixen d’esperit, què més voldrien de mi? Un cos malmès que manllevàvem d’ocasió? No em féssiu riure!

~0~0~

—Aquesta és la imatge — el meu cap asclat al caire de la bàscula.
—Fou traumàtic.
—Als cinc anys, un ram de les dones de la família, just abans no s’acomiadessin, em van pescar cardant-me alhora les dues cosinetes de visita. Una de sis anys, la petita de quatre.
—Les exclamacions, els clatellots, les guitzes i potades!
—Ara, en anar-se’n de casa nostra les visitants, jo dalt de tot, tot d’una que caic rostes escales avall.
—Vaig anar a espetegar a baix de tot, al caire metàl·lic de la bàscula de l’entrada. La bàscula que mon pare feia servir per a pesar-hi llenya i sacs de farina i panistres de pa.
—A part els bonys que, caient, ja em feia als esglaons, m’hi vaig asclar el cap. Sagnava profusament.
—Tothom com un estaquirot.
—La veu de la padrina supersticiosa dictaminava, ressonant feixugament per la volta de l’escala:
Déu l’ha castigat.
—Déu mesquí qui només pensava en merda.

~0~0~

—Sóc a Lodz.
—Amb el meu nou cos, amb el meu nom d’ara, a Lodz, què hi faig? Perdut entre estranys. No en conec de la llengua sinó filagarses, evocacions; amb les meues beceroles de rus, n’ensum qualque essencial paraula, diguem-ne, això és tot. Ep, mes prou n’aprendré, prou n’aprendré, la meua set de coneixement és forta, després de tots aquells anys de romandre limitat per un vocabulari massa adotzenat ni vulgar; pitjor: copròfil, pèrfid, obscè, casernari.
—Potser l’inspector era un ruc, mes jo no en sóc gens, i tinc una vasta experiència (gràcies a les recerques del sinistre taumaturg, l’oliós, esmunyedís, inductor de teriantropies, el mag inaprehensible) pel que fa, si més no, al coneixement de les multituds, i m’hi conec un ou en el caràcter de les castes deesses qui em captiven. I he viscut en d’altres mons prou estranys, i encara hi sóc; sobrevivia, vós, aquesta és la qüestió. Això m’ha de donar un cert avantatge, i sóc optimista, renoi. Pensem-hi, tu! Ja no vius al cos d’un psítac sempre restret i emprenyat, i amb tota mena de mals, dins un cos verament merdós, agonitzant.
—Endevinava l’endemà que potser era que fos qualque mena d’inspector de paisà. Passant part davant una estació de policia, fui molt seriosament saludat pels dos uniformats qui eren fent de guaita a la porta. Em tornava a esguardar curosament els documents a la butxaca.
—Hi ha un carnet molt oficial, potser ensenyant-lo se m’obriran certes portes…
—I per a anar surant en societat, o millor, per a nedar-hi entre dues aigües, amb la sortosa condició que servis una bossa si fa no fa pleneta d’una certa quantitat de pistrincs, només cal fer una cosa: imitar el públic.
—Només cal fer com fa multitud — hi ets anònim, hi ets acceptat tàcitament. Vés on el teu cos s’adiu, on no hi fa bony ni nyap ni pegat. Si s’escau que posseeixes o ets posseït per un cos esguerrat, per exemple, vés amb els esguerrats. Aquest és el secret, uneix-te al teu ramat, i no en sobresurtis mai; no vols pas afegir-t’hi més trasbalsos, com si la vida no en curullés prou.
—De moment, tornar a la casa vella, a la contrada deixada enrere, passada de llarg, és impensable. Em fa massa por. Potser el meu cos n’ha fetes de terribles, potser el meu antic embolcall és ara tot tacat de brutícies esborronadores. I si l’ocupant del meu cos i nom ha comès crims impensables? Vols dir que no fou ell el tristament cèlebre esbudellador de Lleida?
—Aquesta temor d’on em ve? M’imagín que és fruit de la culpabilitat que em rosega; el sentiment de culpabilitat d’haver abandonat indefens aquell pobre cos antic meu, ja gravat amb una vitalitat problemàtica, i ara què? Deixat amb el cul enlaire, francament exposat a l’ocupació d’aneu a saber qui, de qualsevol camàlic rude, ignorant, matusser, per exemple; o potser, aquesta és la por, instrument del mal, a mercè d’un bestiota criminal i tot, xarnec, psicòpata, pervertit, rancuniós, sedec de vagues venjances.
—El consol. El consol, l’esperança, l’opció optimista, fóra pensar que qui l’havia penetrat havia estat un poeta (del cinema, també), o un científic, qualcú de la talla d’un Polanski, d’un Copèrnic! Algú qui no el maltractaria gens; al contrari, un home de bé que li faria tastar les mels de les glòries del geni. No pas que el meu vell cos es mereixés aitampoc tant, mes si més no aquell pensament o desig tenia la virtut d’alleujar-me aquell pes que dic a la consciència.
—Una altra cosa.
—Una altra cosa que no podia fer pas, tampoc, és clar, era tornar de moment a casa de l’inspector. Segurament, atès els calers que duc i les targes que em donen pas a pler d’indrets oficials, probablement, dic, un personatge força benestant, l’inspector, amb posició. I suposéssim que fos casat, amb una dona encara cardable, i amb una minyona de poble qui és clar, jo amb la meua autoritat i ella amb la seua ingenuïtat, segur que s’ho deixava fer tot, i, afegim-n’hi, amb tres, per exemple, amb tres o quatre filles jovenetes, rossetes, rosetes, tendretes…

—No! Car com me’n podria mai estar de violar-les totes plegades, esmeperdudament, escruixidorament, amb violència folla, amb una passió de pam i mig, i, amb aquell nou cos fet i fet oimés encara prou vigorós, i sobretot en acabat de tants d’anys sotmès el meu esperit al cos incapaç d’aquell desnonat lloret sempre hostilitzat per la visió immediata de la inassolible deessa, i nogensmenys massa malalt, impotent, per a fer altre que somiar-hi.
—Només de pensar-hi, en la viabilitat, la plausibilitat, de l’escaiença, que ja trempava, vós, i com més hi pensava, i més de filles ni minyones no hi afegia, més trempava, i amb increments arboris!
—En tot cas, impossible, allò no anava ni amb rodes; bell exemple d’inspector seriós i estricte, casolanament tan disbauxat! M’hi jugava la feina, la posició en societat, el meu bon nom nou, no fotem!
—Ei, i ara que hi caic, potser això és el que féu el meu antic cos descartat, ocupat qui sap ara per quin salvatge, quin energumen d’homenot primitiu, reprimit durant qui sabia els anys al cos de l’odiós, rabiós, i tanmateix tan frèvol, decrèpit, catastròfic, psítac, amb pota i mitja al clot? Potser, potser el meu cos del passat ja era mort, potser el meu nom era anatema entre els vells familiars i amics, molts del quals devien romandre’n morts de vergonya; potser el meu cos havia estat ajusticiat ignominiosament per les escandalitzades autoritats de la pàtria oblidada; potser, totalment fet malbé, materialment desfet, s’havia fos a cap manicomi per a casos extrems. La puta, vós, com dic, quina biografia la meua més trista ni fastigosa! Quina biografia alternativa, és clar. La prèvia. La de prova. La del meu cos repudiat, obsolet, llençat a les escombraries. Car ara… ara devia anar més de debò.
—Ep, no. I és clar! No voldria pas que li esdevingués el mateix a aquest meu cos nou. Pararé compte, no fos cas. Pararé compte, molt de compte, un compte immens, vós. Aniré amb peus de plom, renoi, i tant.
—I ara meditem-hi, oi? Plantegem-nos la qüestió amb equanimitat.
—Atès… Atès que era un cos qui, rabit, raptat, fascinat pels ulls cobalt de la dona serp, s’havia vist impel·lit, qui sap per quines forces sobrenaturals, per quins secrets impulsos inherents al pinyol essencial d’un mateix, a presentar-se voluntari, a retre’s tal qual, com ofert ancil o pagellida qui s’encasta a aquell cos de perfecció bo i confiant ésser-hi absorbit, a viure-hi permanentment en qualcun dels seus paradisíacs plecs, atès tot això, no podia pas ésser que fos, que em trobés, al capdavall, en un altre cos homosexual, tot i els somnis…
—Tot i els somnis, molt palpables, ai; tot i els somnis recurrents que tenia aquestes primers nits a Lodz, a l’hotelet; somni de molt blanes carícies… De blans, tebis, lents, sibarítics, acaronaments entre munts i munts de bells homes nus, qui, amb llengües mandroses, ens recorrem, sense tries, sense distincions, sense discriminacions, car tots som meravellosament ben muntats, el primer cau, el primer clot que ens vingui a tomb, el raconet humit de qui l’embogidor aroma mateix — el mesc, tan itigènic, itifacient! — t’indueix, et mou, a profusa salivera, i ens llepem i rellepem mútuament i recíproca, i ens escurem, adelitadament, els delectables orificis i costures que trobem de cada musculat cos de molt sòlid mascle… I…
—I el meu cos antic, què? I si l’ocupava un homosexual, i no s’entenien…? Si hi tenien contradiccions internes, com jo amb el meu?
—Ai, els neguits, els neguits! Tret que potser que anéssim a pams, que alfarrasséssim cada cas amb la mateixa cana, ca? Car l’esperit… l’esperit qui m’ocupava ara el cos antic, encara per mi — no sé pas per què, potser pel mateix mecanisme emocional que fa que hom sempre trobi una miqueta a mancar l’encant d’un primer pregon amor — encara per mi, doncs, de vegades tan estranyament enyorat, aquell meu primer cos qui tanta de cura, de jovenet, davants els espills, no havia ficat de pentinar-lo bé, de fer-li fer les millors ganyotetes, les més simpàtiques envers les possibles conquestes adolescents, o les pitjors, les més dissuasòries envers els imaginats antiherois qui em volien la pell, aquell esperit qui me l’ocupava, doncs, prou devia pertànyer també a un altre embruixat, un altre home molt home, pres pels irresistibles ulls de l’adorable làmia.
—No sé per què doncs me’n faig tant, pensant-hi, per què m’hi fic tantes de pedres al fetge; com si el volia protegir de què? Després de tots aqueixos anys… El vell cos descartat, on deu parar, en quin estat es troba, com s’ho farà per…? Prou! Tallaré ras. Malaltissa curiositat. A qui se li’n fot un all? Au, bah! Per què marejar-se’n encara? A parir parteres. S’ha acabat d’encaboriar-me’n. Fet! No en parlaré mai més. Acabaria essent un obstacle al meu progrés en la vida nova.
—M’havia d’adaptar al medi o morir, vella fórmula. Allò era el que calia. I prou.
—Estudiava doncs la llengua com un desesperat. Disfressat, vigilava l’adreça on el meu cos present no servava residència segons els papers que duia a la butxaca. Alguna me’n rumiaré. Diré que he patit un atac de feridura, que m’he recobrat, més o menys; que tant la memòria com l’habilitat lingüística em flaquegen prou, després de l’atac, com és natural, tots aquells dies d’amnèsia en un hospital provincial, mentre era en missió secreta d’investigació, mes aturem el carro, poca pena, estimada família, car prou sabeu que sóc un home de fe en les pròpies forces, i em refaré, em refaré…
—Això, prometré molt; asseguraré que em refaré, i que perdó, eh? Perdó per la pèrdua dels records que potser em faran fer fer pler de planxes; això rai, amb paciència, amb l’estudi, amb l’atenció, m’aniran tornant, els records, els bons records familiars… Cal ésser optimista, l’esperança reneix més forta en un cos qui reguanyava la salut. I oi que hom m’ajudarà, oi que hom oblidarà, o en tot cas molt commiserativament passarà per alt, tots els greuges i torts amb els quals potser, imbuït erròniament en — o sotmès a — un jo mateix definitivament deixat enrere, els havia inopinadament pogut ferir?
—Ximpleries d’aqueixes. La gent ens ho creiem tot, al cap d’estona d’endinsar-nos-hi prou i d’acostumar-nos-hi. Com jo m’adaptava a la vida nova, els meus col·legues, familiars i coneguts prou s’adaptarien. Quin remei. Tot és elàstic. Re tan mal·leable com la vida mateixa, jotfot.
—Finalment, gosí trucar a la porta de casa…
—La dona qui obrí la porta era la meua dona. Era una dona serp, amb els ulls més cruels del món.
Sóc jo, sóc en Benet, Genoveva; en Benet Mussol, el vostre marit — vaig dir, i li vaig caure als peus. Ella, naturalment, no va dir re. Mai ni mot.
—A propòsit, fem-ho notar molt assenyaladament, oi?
—Si una dona qui no xerra pels descosits ja és una troballa; una qui no xerra gens, un miracle, vós! Per collons, l’has d’admirar! No anem tan errats tampoc per aquest costat els fanàtics, fanocs, hieròduls de la divinitat!
—Em foté un cop d’ull i, calladament, com dic, despectivament, girà cua. Féu la seua via. Ja em podia haver flairat que això faria, que no em respondria mai, que em fotria un cas com un cabàs.
—Llavors vaig comprendre per què era inspector de policia, i no pas un altre carallot uniformat més gastant sola pels carrers; comprenia per què havia arribat tan alt en la meua professió. Grau de comandant pel cap baix. Per això: per tots els crims que evitava, bo i suprimint el criminal justament en l’acte de cometre’n una repetició, car el primer era impossible de predir cent per cent — els crims que els embogits enamorats de la meua embruixadora dona no es veien abocats a cometre.
—Gosaré vantar-me i tot de saber llegir cervells? Ausades, vós, i tant. Vantem-nos-en!
—Ara ho diré. Fou ací, fou ara, al cap d’uns dies d’ésser a casa i furgar en les meus nous papers, on intervinguí en el transcendental, molt esperat, enxampament de l’esbudellador de Lodz — potser presumiré d’accent i en diré Łódź i tot. L’esbudellador de Łódź fou aquell camioner qui adés caigué seduït pels ulls de la meua dona, un dia on ella feia autostop tornant de Viena, on, per caprici, car tot ho feia per balb caprici, havia anat a sentir l’òpera d’en Schumann.
—El camioner polonès Miquel — un altre qui feia volar coloms! — havia estat llogat per un club columbòfil de Vílnius. I ara, quan l’estatuesca dona meua, tota la seua beutat de marbre polit exposada a caire de carretera, els seus ulls de serp lluents en la nit com jaspiat cobalt encès per dins, aixecà el dit, el camioner Miquel, qui tornava d’haver portats els cinc-cents coloms missatgers qui els associats li havien encomanats després que no els havien inscrits perquè tornessin solets a casa, en una de llurs anuals competicions amicals, i el camioner Miquel, segons convingut, els havia doncs deixats anar als camps hongaresos de vora Pécs, i ara tornava de buit, només amb les gàbies, la guipà, guipà el dit, guipà l’estàtua, mes sobretot en guipà els ulls qui de cop i volta el posseïen, i foté, el camioner Miquel, un cop de fre que gairebé no li fot fotre al camió un capgirell com una truita.
—Pujà al seu costat la meua dona, li va dir que volia anar a Łódź i, tot que s’havia de desviar un colló de milles, el camioner, totalment robat, va dir que entesos.
—No anava sol el camioner Miquel. Portava un vell ajudant, un home retirat qui l’ajudava amb les gàbies, i li feia companyia durant els llargs monòtons desplaçaments. En una estació de servei de vora la carretera, la dona dels ulls de serp li féu signe que aturés la màquina. Bellugà el mateix dit de l’autostop i assenyalà el vell i l’envià a l’estació de servei. El vell comprengué. Foté el camp escaguissat.
—El camioner Miquel es creia al cel. La dona perfecta se li lliurà allí mateix, dalt la cabina. En restà marcat de per vida. Com tots els altres.
—Car la dona es lliurava lliurement. Es lliurava a lloure i a tothom qui li passava per la clepsa de condemnar a l’infern d’una vida d’obsessiva impotència.
—Què va deure sentir el desgraciat camioner en penetrar-la? Recordava amb mortals esgarrifaós haver passat, entre transicions, pel foscs laberints de les cavernes a l’interior del cos de la deessa del teatre. Pitjor que no això ell, car ell la penetrava sexualment!
—Mentre cinc iridescents potes d’aranya a cada mà de l’ídola adorada li encetaven l’esquena, el camioner Miquel (tot això el camioner ho confessaria, incrèdul, més tard), per comptes de perdre’s per la bona via orgàstica d’aquell cony perfecte, aquella misteriosa font que la casta deessa li lliurava com l’etèria, llegendària, apareguda, fada, mestra dels destins, qui lliura al xiquet qui feia més bonda els secrets de totes les felicitats… Per comptes d’aquell excels deliqui de plaer, res, home! Tot ell sencer, espellat, escorxat, escoixengut pertot arreu, patint-hi un ou, s’extravia per estrets corredors subterranis, per ressonants galeries hipogees, on les gegantines abominacions de figures degenerades, aquells ogres blaus deliqüescents, a mig liquar, fofos menstrus de llefardoses, molt umflades, potes, se li apareixen de trascantó entre les relliscoses anfractuositats, eren — me’n recordava de veure’ls un instant d’esquitllentes i de confondre’ls per rats immensos — eren espectres tot blaus, sòlids, sòlids com blaves araldites preses, mes no pas preses del tot, en estat de mig desfer-se, amb monstruoses òrbites on en bullien rovellats hemorroides, amb molts de membres incongrus (cames, braços, tentacles, llençats arreu) i una rebrotada contínua de caps; de bogeries informes com aquelles li’n surten pertot, mai sols, ans confosos, amuntegats, a parells, o de tres en tres, i li obstaculitzen el progrés; les angoixoses galeries es veuen tot d’una embussades per aquelles llefiscositats blaves, qui, lentament, bellugosa, flasca, garfeixen a la babalà, voraçment abocades al carnatge; i llavors els repulsius budells de pedra ensangonada i emmerdada es veuen sotragats per atacs descordats de tremolors, per peristaltismes esborronadors, com si l’hòrrida estructura mateixa fos presa de pànic, i les galeries han esdevingudes uns fastigosos carrerons desconeguts, claferts de brutícies, de ferralles, de tenebres i carronyes, només per a adonar-te’n que no et són desconeguts, que són els carrers de la teua infància i minyonesa, tret que ara empitjorits, molt arruïnats, molt més fets malbé, com la teua vida mateixa, i on menen? Menen tots a la mateixa estació de tren on errares la via, el servei hi és terrible, els funcionaris són les vomitives entitats blaves, bastes, maldestres, insultants, forasters. I entre els infectes gargalls enormes, els qui porten l’uniforme de pertànyer a l’escamot dels qui hi netegen, no hi netegen re, al contrari, hi són només per a anar-hi jaquint llurs glutinoses dejeccions, i no t’hi trobes trams que no estigui irreparablement espatllat, i t’ennuegues, i amb la nàusea, una tristor t’envaeix i ixes del cony perfecte fet un cagalló, un cagalló plorós.
—És clar que l’experiència no va voler dir que el camioner Miquel n’acabés mortificat, ple de basques i arcades, orxegant, i avorrint i detestant la presència mateixa de la fetillera icona; al contrari, ara que n’havia tastat el fel deleteri encara hi estava més lligat. No era un adorador de lluny, com nosaltres els entesos, era un qui havia gosat macular amb el seu toc impur la intocable imatge, i allò el condemnava definitivament. Per sempre més voldria cardar-se-la i sempre, quan seria eret, en perxa, prest a entrar-hi, el record immediat de l’horror interior de la perfecta làmia, el destrempava, el seus ouets esdevenien embriònics a més a més de podrits, el seu membre no sols flàccid ans empetitit fins a límits on hom en dubtaria àdhuc l’existència, i la impotència tot plegat era palesa, i la deessa impàvida esguardant-se’l, fitant-lo, amb els seus ulls de serp. I el fracàs era immens, i la vergonya insuportable. I el desig, el desig d’heure-la, nogensmenys, no s’afluixava. Era una situació irresoluble. I n’acabava boig de ràbia. I se n’anava corrents.
—Qui ho pagava no era pas ella; eren d’altres dones. Potser en els casos més febles, l’home arribava a casa i atupava la muller per cap raó, amb qualsevol excusa frívola; mes en els casos durs, l’endimoniadament frustrat hi anava de dret al ventre, amb un ganivet o un tornavís, i et foradava la primera dona qui es trobava a altes hores de la nit.
—A mi, ja ho he indicat, només em calia, doncs, esperar la segona vegada on els futurs criminals no assajarien infructuosament de penetrar la freda impàvida deessa… Esdevinguts desesperadament impotents, sense perdre la dèria de penetrar conys, al contrari, un cop enverinats pel cony de la deessa, cada cop més pruents ni desitjosos d’acció, segur que en farien alguna, sovint de força grossa. I a mi en acabat, demostrant que els meus poders de deducció eren inescrutables mes d’allò pus provats, només em calia destacar una unitat de la bona bòfia perquè els enganxessin tantost feta la malesa, i d’ací les meues promocions.
—Ara, és clar que no podia pas engarjolar-los abans que en cometessin cap, de crim; n’havia d’ajornar la captura. O hagués posat el meu joc al descobert. Hom hauria vist (deduït!) que les meues dots d’investigador infal·lible no eren sinó fules. Que només induïts per la meua dona es tornaven malèfics.
—Repassem-hi, fóra escaient. Tothom qui mai ha caigut al bertrol i n’ha posseïda cap, vull dir, de dona serp, esdevé víctima de la seua influència fatídica.
—Els condemnats, llurs impotència es resol sovint en revenja contra la societat, i sobretot contra les dones més indefenses, com les jovenetes i les prostitutes; llurs crims són la meua escala de promoció; sé que cada desgraciat seduït i retut impotent pel seu maleït influx es suïcidarà, o es deprimirà esgarrifosament, o cometrà crims, i els criminals són, tantost ho esdevenen, meus; així resolia tants de casos que per això sóc on sóc; és com si, de faisó una mica més fina que cap arlot, vivia de la dona.
—Som-hi. Ara estic content, ara ho he aclarit tot perfectament.
—L’esbudellador de Lodz, vull dir, de Łódź, havia aprofitada la meua transició, el meu bescanvi d’esperit, quan no sabia ni qui era ni on, i em calia reaprendre el paper que ara em toca de fer a la vida, durant tota la llargada del meu “atac de feridura”, doncs, esperant que si fa no fa em refés, i ell, dic, aquell hiat de la meua inactivitat, el va aprofitar per a sembrar el pànic a la vila — ai pobrissones, mentre no hi sóc, tantes de meuques i d’estudiants qui durant les nits no acaben esventrades!
—Quelcom resta penjat. Un inspector com cal no pot jaquir re inexplicat. És metòdic i detallat, modulat i lògic, incontrovertiblement encertat. El fiscal i el jutge el feliciten molt efusivament en cada cas.
—Si la meua dona es lliurava a tothom a qui li feia gràcia de lliurar-se, se’m lliurà mai a mi, vull dir, tant se val, a l’inspector?
—No. No s’ha lliurada mai al nostre cos. Per això som… per això sóc viu. Per això sóc seu. No hauria restat viu, no hauria restat sa de carbassa, i en canvi, ací romanc, incòlume, estalvi, un adepte adorador de làmies, adorador de lluny, de lluny, oi? De lluny. No t’hi atansis gaire o t’hi cremes, saps? A part que quelcom em deu fer d’escut; sí, hi he pensat, que de tota faisó, potser, mentalment… Protegit per això, ca…? Per les meues secretes tendències marietes, revelades als somnis recurrents? Segurament. Segurament, o qui sap.
—I una altra cosa. Què com ho sé? Com ho sabia, com l’endevinava, tot el tripijoc de la vida de l’inspector? Fàcil, en repassava les notes que havia trobades als calaixos de la meua oficina, l’oficina que fou d’ell. També, sobretot, tant canviar de cos, aprens de llegir cervells, oi que ja ho he dit? Aprens de llegir sobretot el teu, vull dir, el que habites quan l’habites. Els cervells, els cervells són fets de molts de fulls subtils, superposats, imbricats; de vegades rebregats, n’has de saber trobar els meandres; i de cops doncs els fulls no són gens ben endreçats, per als detalls cal furgar-hi, desesborrar-hi, si es pot dir; més que no fulls, palimpsests; palimpsests que, amb l’avés, és clar, a la contraclaror de la teua traça, t’esdevenen ací i lla força desxifrables, assoleixes treure’n, bdel·loide com qui diu, força de suc, nèctar, diria, ara que encara som parlant dels misteris ocults de les deesses.
—Les deesses letals qui pots descobrir a l’atzar, qualsevol dia, a com qui diu qualsevol vila de món, passejant pel carrer, o en les situacions més inesperadament habituals, sòlites, adotzenades. Un exterior perfecte, estatuesc, virginal, sedós, vigorós, excels, i gosaries d’atansar-t’hi, ni que fos que els proposessis, servil, molt humil, d’enllustrar-los les sivelles, de treure-los-en cap brosseta que en minvés mica la lluïssor, i no saps que, realment, sota la tibada, sedosa, façana perfecta, són fòrcides, són meduses, són gorgones; gorgones gèlidament comburents, qui només fitant-te, i encara menys, amb un esguard displicent, llurs ulls de serp ja t’han tornat de pedra; de pedra qualsevol que amb llur força invencible esculpiran o cremaran a llur caprici, i sereu per sempre llur joguina, llur titella, llur ninotet, llur talismà, llur palet, llur còdol, i en farà el que vol, volareu a botets eternament, relliscant per les superfícies de lava dels volcans de llurs inferns. Per això cal anar-hi sempre amb l’ull ben viu, i parar-hi compte, molt de compte, a no fer-s’hi agafar, diguem-ne, per a ésser polit, els dits.
—Ai, ai! Espectaculars defora, cavernoses dedins; epidèrmicament luxoses ans luxurioses, inconsútils, mes interiorment rebregadament, esquerdadament, arruïnadament abissals, lúgubres, avials!
—Cascuna idiosincràticament única, ultra-selecta, no pas dues en un bilió! Hieràtiques, inflexibles, adiaforètiques, augustes, impertèrrites, glorioses de mig a mig, i, nosaltres, els entesos en divinitats ambulants, hiperdúlics, ho engeguem tot a dida, i només vivim perquè ens ombregin!
—Zelosos adoradors; bavosets admiradors, de tarannàs d’allò més suaus; adeptes incondicionals; dòcils adherents… Tot això rai, cascun dels apel·latius ens escau. Mes, via fora; via fora, vós…
—Això sí, això també; tant hieròduls ni ceroferaris ni adeptes ni devots com vulgueu… però de lluny, si us plau; de lluny, ca? De lluny.
—Escalfadets és una cosa; una altra és cremats sense remei!

~0~0~

Què hi feies en la densa foscor del túnel?
—No ho sé. Crec que hi era perdut, gatejant.
De sobte, a la insabuda, era al tren, però.
El tren accelerava en la foscor del túnel.
De vegades, forats al mur del túnel que afrontava la mar jaquien penetrar la blava llum.
I, a la insabuda, anava aprenent embrions de conceptes, sospites d’accions.
Tot d’una, a la insabuda, em vaig trobar llençat del tren.
El tren se n’havia anat.
En la foscor, havia romàs a les escapces!
Alhora era conscient que mai més el tren no tornaria a passar-hi.
I que cap altre fugaç forat de llum cap a la mar voldria tampoc obrir-se’m mai més.
De cap de les intuïdes accions no en coneixeria la conclusió.
Cap dels conceptes no aniria enllà d’haver-se tornat, definitivament, afoll.

~0~0~

—Aprofitant les vacances, amb la meua avioneta, un bon jorn, per baterola, enfilí cap avall i la dreta, cap a les llegendàries Terres d’Ocàs.
—Me’n tornava a l’indret on ja no havia habitat durant els meus primers vint-i-sis anys, és clar que no pas jo ara amb el meu cos, vull dir, es veu — car prou en servava, a qualque ombrívola part del meu esperit, mantes de pseudomemòries, de vagues, vaporoses, evocacions — que hi havia habitat amb l’altre… Amb l’altre cos, i l’altre nom, el nom i cos mig oblidats, un nom com qualsevol altre, un cos tampoc no gran cosa, qui tanmateix, ep, prou bé que m’havia anat portant, amb no gaires, que recordés, punxades d’òrgans rebecs, i no gaires nafres, ni cicatrius, ni traus extres, no.
—I llavors… Llavors, doncs som-hi. Amb el molt digne embolcall de l’inspector Copèrnic Polanski, me n’anava de safari pels més estantissos carrerons de la Lleida irresponsable.
—Pretenia d’ensopegar-m’hi, molt fet malbé segurament, raquític, drogat, infecciós, i de tan espatllat inapariable, doncs, el cos qui descartí. Car això havia assumit, això havia presumit — arrogant de mi, ausades, presumit de mi — que el nou ocupant només podia ésser algú de molt més fluix que no jo.
—És clar, en acabat d’una gran estona de no reeixir-hi, de no trobar-ne cap mena de traça ni indici, he pensat que, recordant els vint-i-sis anys que passí al seu cos, emprant el seu nom, servint-me del seu cervell, potser… Potser! Potser el nou ocupant, al contrari, hi era qui sap l’eminència. Tot era possible! Potser, per comptes d’anar-lo a trobar pels barris morts, davallava a la plaça del mig, i me n’adonava que la plaça duia un nom nou, el meu nom vell! I que enmig hi havia una estàtua monstruosa que representava, victoriós d’allò pus, el meu cos perdut!
—Car oi que potser l’ocupava un intel·lecte únic; un intel·lecte qui, tot sull i pelat, era, impàvid, a l’àpex, al capoll, de la baldufa de la noosfera universal? Diguem-ne, un químic o un físic d’aquells qui només en surt un cada tres-centes o quatre-centes generacions? I essent com era ell molt més hàbil i no cal dir intel·ligent que jo mai no fui ni sóc ni seré, inspector magnífic i tot qui prou sóc (això no m’ho traurà ningú), sabia (ell!) llegir el meu antic cervell perfectament, i n’aplicava els principis per tal de complaure’l, car al capdavall prou s’hi trobava empresonat i què més pots fotre-hi? Si no saps ésser amic amb el teu propi cos, malament rai, tu, la cagues grossa!
—I doncs! En desenvolupava, del nou cervell, el savi, els anhels íntims, els delers ni malaveigs més ocults, i els desenvolupava i a ell el feia esdevenir el genocida més arrodonit qui mai no hi havia hagut ni hi podria haver!
—I això deia el cartell de l’estàtua universal, i de més a més, és clar, d’en català, idioma principal indiscutible, ho deia també en el segon idioma de la Catalònia Gran, ço és, el polonès!
—Hi deia, la inscripció al plint del monument ultra-mamut, A Climent Çoncirel·leli, L’Immortal Tirà, Netejador Màxim. I prou sabia jo de què ni de qui no ho havia tot netejat; ara, amb quins productes químics ni aparells físics, què em sé, pobre de mi, un inspector fort en lògica ni inducció rai, mes tampoc sense gaire teòrica mecànica.
—Per això vaig davallar gairebé corrents cap a la plaça central, per a encertir-me’n encontinent de la meua espectacular intuïció, esperant doncs trobar-m’hi el meu vell nom en gegantines lletres lluminoses.
—I re.
—A la plaça hi havia una estàtua, i tant, mes la modesta, decorosa, estàtua a l’únic ver déu, en Neptú; l’estàtua típica, doncs, l’estàtua que sempre hi havia hagut. Cap brutal dictador, anihilador de masses, no n’havia usurpat el tron. Falsa alarma, en conseqüència; una inspiració, un llampurneig mental que feia llufa, doncs; falsa il·lusió, sí. No; el meu nom antic tampoc no havia arribat tan lluny, vós!
—I aleshores, oi? Dic, de fet…
—De fet, ara que hi sóc, crec copsar entre els eidètics records que em fluctuen pel sensori la imatge d’en Climent fent de pintoret. Visió meua qui ara s’imbrica a la seua visió. La divinitat qui rau humilment senyorívola enlairada a un dels focus de l’el·líptica plaça, és, efectivament, el mateix benigne Neptú qui el pintoret Climent sovint no pintava, i sempre veient-lo espargint arreu endolcidores blavors.
—Qui sap si en les blavors d’aquest sector de plaça ovoide, no m’hi retrobaré el pintoret qui entre boires i orquídies adés tan íntimament no coneguí?
—No. Ningú pintant-hi. Ni tan sols badoquejant-hi.
—Sí ves. Calia, doncs, continuar indagant, recacejant, escosint, reguardejant, pertot arreu, eximi inspector tanmateix. Car trobar el trobaria, ni que fos al cementiri.
—Per casualitat, l’endemà o l’altre, mentre passejava pel centre, a una adreça prou distingida, hi veig, d’esquitllèbit, entre unes plaques no gens conspícues, mes força elegants i serioses, qui anuncien els noms dels professionals qui hi ofereixen llurs serveis — alguns amb un petit afegitó, estil Ad Mt Nt Cp Bb, a sota, que, bon inspector com sóc, desxifrava en Advocat Metge Notari Capità Bobilaire — i d’altres només amb el nom pelat, potser perquè es dedicaven a activitats més diguem-ne de caire més vergonyós, flaminal, ocult, sospitós, i que havien a veure doncs amb la cosa mística, o eròtica, o esotèrica, o onírica, o anacrònica i aeronàutica, i feien doncs de metafísics, de nigromants, de ioguis, de saurins, de clitoristes, de quiromàntics, de saltaplanetes, d’apotecaris, de capellans.
—Parcialment la llista de noms, alguns dels qui m’apuntava, per si algun dia em calia interrogar veïns, era la següent, Enneu Bou, Zeteri Morigut, Elvireta Selvanera, Rosó Çoncirel·leli, Autumne Forester, Tro Stratosfera, Rol·ló Çonçamarruga, i Cenç Borinot.
—El que m’interessava d’antuvi, naturalment era el de la Çoncirel·leli.
Rosó? Rosó! — em dic.
—Ha canviat el vell Climent de sexe i ha pres el nom de sa/ma mare…? Quines idees, vós!
—O potser… Potser es una filla seua/meua…?
—Com ho escatiràs, ínclit inspector?
—Li ho demanaré al bidell, al com se’n diu, a l’home de baix, al clavari, l’ostiari.
—És un mec força fastigós, em fiquen nerviós els seus ullets ambre, com si fossin els de l’exúvia eixuta, el ressec embolcall, de cap cigala al Sol.
—Per començar, es fa el sord; en acabat em diu que és de vacances; al capdavall, l’anguniós groller no em vol respondre en polonès; diu que del polonès ni futil·la; pitjor, d’improvís, força emprenyat, afegeix que, A la Catalònia Gran, en català, i prou!
—Com assoleixes llavors de fer-t’hi entendre? Davant un tros de quòniam tan fanàtic? Amb el meu català? Un català parlat (l’escrit, rai! — i si l’escric, no ho faig pas en catalanet merdetes, ans, com cal, en catalanot, en catalanot total!); ara, com dic, el parlat, tan rovellat, i sense el suport de l’antic cervell, cert, cert: no hi arriba gaire.
—Ara, no sap pas amb qui discuteix, l’agressiu ignorant. Si fóssim a casa meua, el fotia engarjolar per molt menys, sense romanços. Poc em calia cap altra xàquia, o pretext mig corcat, per a fer-lo engrapar i au. Tal dia fotrà un any. Potser fins i tot assistia, una mica més tard, i sempre tan respectable, vora cap taula de marbre de la morgue, a la seua molt escaient necròpsia.
—Amb zel d’ostiària atroç, aquell tros de poixèvola puta d’homenet irritant voldria que per a entrar-hi, ni entrar llavors en matèria, potser me li agenollés i tot, com manyac captaire, qui en rebria, no pas cap solemnial bescollada, ans, alhora flirtant amb el pútid baveig de cap lletania eròtica, qui sap si, al vaivé, no em fot un doble mastegot al nas de cera amb la seua cànida, lupina, monòtona flauteta.
—Tant se val, sigui el que sigui el seu malèvol designi, poc m’hi plegaré. Fins i tot, per generositat i perquè sóc en contrada ignota i vull passar-hi, no fos cas, incògnit, m’abstindré d’esclafar-lo amb qualque clau de vigorós agent. No. Davant tanta d’inadulterada malignitat, me n’estic ni d’amenaçar-lo. Toc pirandó i prenc asil no gaire lluny, àlibi, vull dir, enjondre, a un cafè amb finestra força adient, que no em calgui ni fer pencar gaire tampoc cap dels set espòndils cervicals.
—Mos ulls de xàvega de xafarranxo ho escoseixen, escombren, esbrinen, reguardegen, tot; i sobretot tant qui entra com qui ix de l’edifici amb la Rosó.
—I excel·lent inductor qui sóc, mentrestant què faig? Induir, inferir, deduir.
—Per exemple. Crec remembrar… Sí, em sosvé que, bo i pintant, en Climent escoltava el seu madrigalista preferit. Potser cap vespre, impel·lit pel nou ocupant, de qui la sexualitat vacil·lava, ha triat de fotre un vaitot. Gitar-s’hi de cap. Sense mirar prim dels atots. Som-hi. Ens el canviem. El sexe, renoi, i tant, que collons!
—I doncs, indeleblement, autoesquediàsticament, transdut a millors faiçons.
—I com aprehenc al sensori, amb frisança ni recança, la seua educada veu que em diu, Com el gran Carlo Gesualdo escric la musica que vull! I el meu cos és per a mi el meu pentagrama, on la partitura només la pos jo i hi sóc qui hi mana absolutament. Totalment lliure, Proteu de fragàncies marítimes. La plasticitat del meu cos codificada dins meu, esperant doncs més evolució, que acceleraré perquè sóc un ens qui va lliure, a lloure, prenent-s’ho amb lleure, sense necessitats ni imposicions de cap mena, ric i poderós, i independent, artista! Sense dependre de cap inquisidor de merda, sense putes manies de púrria moral, ètica, religiosa o política — repressius policials anorreadors de l’esperit, és a dir, de la carn en llibertat.
—I segurament, prou el conec, afegeix que s’empelta, o es fa empeltar per fiables científics qui coneix, un bon afegitó de teixit embrionari dels animals millor “en-cuats”. En desenvolupa el potencial.
—Prènsil, el mot prènsil em ve a l’esment. Deu ésser que vol poder-se penjar, sense cua, cap per avall de qualsevol branca, meravellós exercici, mes amb què? No em deia que es feia desaparèixer la tita?
—Calla; i ganyes, el mot ganyes, aprehenc. Vol assolir així mateix de fer-se créixer ganyes i escates, i poder veure els fons abissals amb ulls tentaculars i il·luminats.
—I tentacles. Tentacles de pop, pell de granota, i cuirasses i longevitats de tortugues. I punxes de porc espí, nas d’elefant, verins i elegàncies d’escurçó, fiblons d’escorpins…
—Renoi, ho vol tot!
—I prou, és clar (sobretot!) desenvolupar un cony — i a en Tirèsies que el donin pel cul. Car vol orgasme de dona, un orgasme cinquanta mil vegades superior!
—I un bec i plomes i ales per als dominis dels espais, i fer niu entre els seus amics més estimats, els arbres.
—Transfigurat absolutament, i amb tots els accessoris!
—Potser en fot un gra de massa. El foll, als llimbs en llamps, ou melodies. Aquell Gesualdo, no va acabar també boig, hostilitzat i botxinejat arreu per imaginaris rantells metàl·lics? Em sembla que sí.
—He rebut al colze una empenta, potser només la sospita d’un sotrac, un impacte imaginari. Una onada d’animadversió em sufoca tot. Tomb el cap i heus-lo, un estrany qui se m’asseia a la vora. Un grotesc personatge, indecent com llufosa capibara qui egrègiament ni fètida canibalitzés segments del meu territori protegit, intocable.
Czego, do cholery, chcesz? Què cony et pruu? — que dic, esglaiat, fotent-me automàtic la mà cap a la pistola absent.
—Sóc en Climent, l’home de la Rosó Çoncirel·leli. Em diuen que li vols no sé què. Només t’avisaré una vegada. La Rosó només me la faig espetegar jo. Si vols rebre, hi instes, hi insisteixes. Ja ho saps.
—Romanc astorat sotjant aquell peremptori impostor, aquell deshonest desconegut qui surt de trascantó, vingut d’enlloc. I en tot cas no pot pas ésser el vell Climent, ni pensaments. Per molt que canviï ni que el canviïn, el cos serva indelebles certs estigmes inviolables; per moltes d’alteracions que hom no li encarranquini, encara, pertinaç, serva un residu essencial inconfusible, quelcom que et recorda algun o altre dels estadis larvàtics o nimfals de la transformació. I aquell, de l’altre, del cos qui habití, no en tenia cap retirança ni li donava cap rampeu. Aitan bé que el coneguí, i no en reconec ni bri.
La nua veri, vós — diu, ple de confiança en si mateix, com si fos realment un home fort i tenellut, el qual, ben mirat, part de fora, no pas que no ho sigui. Quan, si els comparàvem, el meu cos d’abans no feia ni tres quarts del seu cos d’homenot.
—Al cos de l’estrany, em deman si en Climent hi és gens. Si fos en Climent, ja no hi fóra tot, això per començar, això de sortida, això és entès. Ocupant com l’ocupa altri, és clar. Mes quantes d’altres parts el componen si fa no fot a l’uníson? És de debò mig insecte, mig peix, mig… Vull dir, en té traces, miques, participacions, de peixos, insectes, amfibis, simis amb cua, elefants, balenes, ocells? És de debò cap microcosmos personal habitat per infinitud d’entitats? Infinitud, exagerant. Un empaquetament d’heterogenis embrancaments genealògics, un mareig de derivacions plàstiques de la mateixa carn, matèria, substància, frèndol vital…? Car transfigurat, m’ho crec; però tant…?
—Per exemple, no li cops enlloc cap dels geps incipients d’antanyasses… Ni em puc esmar, així d’espetec, quina mena de cirurgià embriac ni sense escrúpols li hauria empeltades plomes per comptes de pèls…? O per entre quins fiords el seu nas s’acostumava, escandallant-t’hi, a esdevenir-hi probòscide d’elefant marí…? Prou se li mostra a la pell tan versàtil, de lluent fijià tanmateix sotmès a pler de superposats tatuatges, que, del seu cuir febrit, en feien en acabat aspre palimpsest, i alhora ell mateix no pas gens flac, ans grassonet, sense arribar a obès, i llavors et dius que sí, que les paquidèrmiques possibilitats se li eixamplen, pus amb l’afegitó d’aquells lleugers flocs de pèl moixí a certs plecs o rugues que rauen a indrets ben palesos i nogensmenys improbables, i que en diries àdhuc incoatives fufes, i doncs hi caus, i tant, tot allò, tanta de manipulació diguem-ne genètica, obre horitzons de metamorfosis imminents insospitables. D’on que hom en romangui tot plegat encantat, mut, i segurament amb cara de ninot i tot.
—Mes potser ha començat d’empatollar-se. Assajaré d’entendre’l. Per grata escaiença, el seu és un dialecte que el·lípticament tanmateix, a qualque sector del sensori, rai que em sona.
El negre i eu ens esguardàem, un pèl estranyats — diu — car la meua pixa ere tota fosca, com ara massa maltractada, botxinejada per qui sap quins elements, tota blavota de blaus, i molt més grossota que mai no recordaa pas havê-la haguda, mentre que, a tornajornals, la seua ere tota descoloridota, com ara lívida, ètica, eclàmptica, no gens estètica, com qui diu quillada (molt a la biorxa) d’un groc lleig, i petitota, minúscula, ridícula, carrinclona, insignificant — insignificant altre que pel seu aspecte repugnant. Fou en aquell instant on ella, na Ramona de Pasqua, vingué a posâ-hi pau i raó. —Perdoneu — féu — mes, ves que, xuclant-vos-la alhora, us la mossegaa i tolia ensems i perhom — i d’ací que us adormíssim tot d’una i ja cridéssim el cirurgià de reglament — em semble que ens equivocàem de xil·la, la seua a tu, la teua a ell — sí ves, això rai; amb una altra bacanal a la qual us invitéssim, ja farem per fer el contrari, vull dir (oi?), intercanviâ’us-les novament.
Entesos — que dèiem alhora, el negre i eu — i tant l’un com l’altre ens en rèiem, de les xil·les recíproques, vull dir, mútues, vull dir, oposades; car hom, és clar, ens les empelte a l’inrevés, vull dir, a l’inrevés no, al contrari, car a l’inrevés fóre de cap per avall, cascú la seua, mes amb el costat on hi ha l’endoll d’endollâ-la i el foradet de pixâ-hi arrelat cap al baix ventre, si fa no fot a lloc, no ve d’un pam, i les rels de la xil·la enlaire — quin disbarat; no, vull dir, que ens les empeltae canviades de mestre, la seua clavada a manguis, la meua de cuguç merdetes al pobre negre…
—Eh que ho he dit bé? Que no m’he fet cap embolic? Deia que a l’inrevés — és a dir, el contrari; no pas a l’inrevés — que fóre com si aquell boig pet de cirurgià ens havie col·locades les sengles xil·les cap per avall — amb l’uix del pixar clavat al baix ventre i la part de la xil·la normalment amagada entre els budells i d’altres porqueries del baix ventre ara enlaire — doncs no; no; vull dir, intercanviades, les xil·les intercanviades, i ficades si fa no fot on cal, i la meua a ell, a manguis la d’ell… Potser em repeteixc, mes que tot quedo ben clar, vós, cavà?
—Tant se val. I així, som-hi, aquest ere el panorama: la seua/meua, extremadament escarransideta en el seu cos atlètic i altot — la meua/seua, enorme, espectacular, en el meu cos raquític, primot, d’extremunciat. Massa grotescs tant ell com eu. Na Mona de Pasqua se’n rigué així mateix, i ens sospesae els ous — els meus/seus com ous d’estruç — els seus/meus com d’escotiflat pardalet mig mort. Un jorn, mentre esperaa que em cridésson per a la bacanal promesa, la xil·la se’m posà a trempar.
Oh, meravella, vós! Allò no s’acabae mai! Aviat esdevenie més grossa, hauríeu dit, que no pas eu mateix i tot. I vet ací què decidia de cop — vós mateix! — decidia d’estranquis d’esdevindre anònim, i d’incògnit desaparèixer ben lluny. Car eu, amb allò, l’Hèrcules del món d’ara, vós!
De “quéquette à minima” a titola de tità!
—I als de les tites de titans se’ls obren per efracció cledes que per als infinits ramats de la mínima cueta sempre romandran closes, vós!
—I que em bòmbon si no me n’estic enamorant — m’hi casaa per poc que li fiqués faldilles!
—Allò és una senyora xil·la, no és pas cap xil·leta de pusil·lànime segon; és xil·la de campió!
—Ai, tot plegat, quin optimisme que duc! Que duc i que em duu! Tindre una xil·la majúscula, el cor sempre joiós; només em calie guipâ-la i ja començaa de fer bots com si dansés de contentet i felicet, pobrissó.
—Comprendreu que aquelles foren bacanals filmades — eu sempre amb el mateix paper de marit enganyat i tanmateix aquiescent (sempre el mateix avesat, maleït, cuguç) — el negre d’amant furiós, i na Mona de dona molt calda, qui en una de les escenes de rigor, com qui diu reglamentàries, tot comparant-les, l’una fastigosament menuda — és a dir, la meua — l’altra, és a dir, la de l’amant poderós, gegantina i de bestial ufana cafida, molt productiva pel que fa a inacabable lleterada — mentre que la meua no mai sinó mitja gota pudent i aigualida, vitriòlica, càustica i fumegosa — na Mona fa que ens les xucla, i doncs…
—Hi insistiré. El meu paper del marit cuguç, amb xil·la minúscula, irrisòria, i el masclot negre qui ompl les dones fins a les orelles. Amb la Mona en el paper de mestressa, molt cardable, ni cal dir, molt cardable ans cardada, innombrables pics, tot i que no pas per mi — ni un pic, no pas, gens, no; jo, el marit trufat, concís, mínim, humiliat, i còmplice, de concert, amb compassió.
—Tot canvie amb la transfiguració xil·loide! La xil·la del negre ha forma, flaire, color i tovor d’un massa enorme cagalló.
—Fugia eu llavors pels mons, en realitat vull dir pels monts i les valls, i m’amagaa a cabanetes de pastor, i un matí volia, ja us ho diré, torrar llesques de pa de pagès, mes totes eren irrecobrablement florides. Sense pa, doncs, em posaa a torrar’m els collons…
—Aviat, imatges del passat m’envaïen — impiu, a l’hipòdrom, esguardant dels cavalls els eruptius caralls, o excavant mortalles d’eunucs morts adés ara deu fotre trenta mil anys — sinergètics, els esperits d’eunucs i mestres d’obres se m’aixecaen, empeltats entre els padellassos — són llur tret d’unió, allò que uneix padellàs amb padellàs, el suc com si diguéssim dels esperits dels constructors i llurs anorcs capatassos — arcaics fragments de terrissa amb els quals afaiçon mimètics mosaics que sempre representen ad infinitum les disfuncions abissals del meu íntegre cervell ultratjosament ni coratjosament suïcida — rudimentària teràpia, tot plegat no gaire adequada per a l’alleujament de mon flagell — car vull esmunyir’m del pensament únic de l’empaitament continu on só sotmès, i tanmateix no reïxc altre que, ecfràstic, a descriure una nova realitat que tanmateix reprodueix, com dic, els nyaps molt neguitosos de la present.
—Car heus que hec tothora la impressió que el negre imponent no m’empaite pertot arreu. Vol recobrar segurament la xil·la — com se’n diu, replevî-se’n — la xil·la que li robí, car prou li pertany, prou me n’adon, és clar, i no pas poc que me’n penedeixc — só un frau, com se’n diu, un impostor. I dur damunt això robat, com em reque, i com em cou i pruu, i com m’entrebanque, maleïda nosa, eu qui só petit, i amb això, aquest monstre autònom entre cuixes, trempant desmesuradament tantost no ensume cap cul d’insípida rossa, de fada paia blanca, de cony i cul tan presumits i doncs naturalment enfonsables i destructibles per xil·la fosca i monstruosa.
—Tothom comprèn que per a acomodar aquell instrument desmesurat, em calie créixer, em calie esdevindre altre, un homenot proporcionadament adequat a traginar’l. D’ací els experiments posteriors…
—Car prou calie pendre una acció executiva.
—S’escau que quelcom… Quelcom d’arcà, quelcom de secretament apostat a l’esperit, m’havie dit a les orelles interiors de l’intel·lecte que prou ere cosa certa que coneixia eu l’indret a la jungla del Congo-Kinxasa on el meu excol·lega, el doctor Teodoric Morell, no excel·lie a ocupar’s en qüestions de la mena d’afers que em convenien. I, com qui diu, repescat, com dic, guiat per mà oculta, estranyament, m’hi fiu, sense perdre’m gens.
—Inexplicable, potser, mes ver, vós. La deu inestroncable del meu intel·lecte, un dia, insòlitament, a la impensada, es va estroncar, i quan el doll en reaparegué hi duie indicis d’una altra veu molt més intel·ligent, la qual se m’havie incorporat, instal·lat, a l’ens, d’allò pus naturalment. Ere, com qui diu, un ressorgiment de deu, tret que més cabalosa, substancial.
—Ep! I qui no se n’aprofitae, vós!
—Som-hi. Llavors, en aquell foradet perdut de la selva més pregona, lluny dels cercles letals de les guerreres orbes, idíl·lics ens la campàem els negrets. Caçàem elefants, esdeveníem odontòlegs de formigues, i apreníem, urodels, de transformar’ns els carallets en tota mena de formes ni mides.
—Hi havie companys qui, gradualment, bo i començant amb una xirimbergueta d’allò pus mesquineta, que només havia set com qui diu tartrany escapçat, els esdevenie, cap als sis mesets d’estatge continuat, cua de sargantilla, i llavors, cap als vuit, ampla sanguinyola, i ara, als tretze, camaleó, de llengua de tres pams pel cap baix!
—I les negretes jotfot com hi gaudeixen. Les torbadores negretes, de qui els conyets són boques que ni pensaríeu — boques de tauró, boques de sípia, boques de canó d’enverinadora sarbatana. I redéu aleshores, vós, les picaós!
—Fins que hom no arribe a espanyaconys, i espanya-rosetes òptimament — xirimbergota indeturable, paorosa, tot-destructora, com ariet menat per trenta-tres marracos i mig!
—I ere llavors que espetegaen pels campaments les joioses cançons dels negrets. Ja us les cantaré un altre dia si encara sou per ací i hi veniu amb bona voluntat. Avui no crec que en tindré l’estoneta, ca?
—Li feia, naturalment, que no pas que calgués ni mica, que me n’estava sense més recances, que jo, sense cançons, feliç. I va fer que entesos i continuà, tan embalat com abans, a endollar-me les seues falòrnies.
Amb el anys i les estrambòtiques provatures, tot convivint amb la mai no fementida moto, amunt i avall per cremats rostolls i selves pletòriques, tastant nèctars de falenes i de vespes xanes; guardonat sovint amb els glamurs de moltes d’exòtiques closques, de qui els sucs se m’encolen, emblemàtics, com íntimes cuirasses indesencastables; fet cosí germà de pler de mascotes paranoiques, de qui les frivolitats menen de cops a vergonyosos defectes; a tots ops, sempre ardit, obert — com na Mona de Pasqua no ere totjorn oberta adés a cascuna de les majúscules xil·les — badat, dic, a cada operació del professor dels innombrables estupres, les transmigracions es van acumulant. Les transmigracions d’una immensitat de bèsties i verdures pel territori franc del meu cos, i us podeu pensar les rutes novelles per on no s’enfilen els atapeïts ramats. De tal faisó que al capdavall

—Amb tantes de transmutacions somàtiques, no em reconeix nidéu — i menys, és clar, el negre qui amb aquell tan greu tort fou tan vilment damnificat per les circumstàncies. De fet, no em calie tindre’n tanta por. Es veu que, un pic se n’adonae, amb la meua abjecta deserció, que l’havia traït, massa avergonyit per l’atzeb infame, al cap d’uns pocs mesos s’havie penjat.
—Tant se val. Eu tornaa sense neguits, i àdhuc més tard em podria casar i tot amb algú qui sempre havia desitjat debades i qui ara doncs, amb la meua xil·la de negre superdotat i amb els collons torrats (no s’haurie pas casat, la molt llefega paia, amb ningú altre qui no fos aitan ben conjuminat), prou m’acceptae de bon grat.
—Aquest algú qui dic, assenyaladament, ho endevineu, ja ho veieu de qui enraon, de la Rosó (Mona de Pasqua només ere el seu nom a les pel·lícules d’horrorós cardâ-hi) — la Rosó magnífica, qui ara ningú altre no es carde, o que ho provo i ja ha begut oli — els olis essencials de la lacònica ignomínia i la col·lisió frenètica que el deixe ert, i pitjor, piconat, a lloc.
—Un vailet negre qui havia entrat de bòlit al cafè l’interrompé.
Papa, papa, que diu la mama que ja pots pujar, que el dentista de la vista, l’oftalmòleg de l’Ull Viu, amb el seu optòmetre d’esglai, corpulent, formidable, tremend, ja li ha feta l’abrupta anàlisi òptica, i cal dir que amb esmerç extremadament profitós, de tal faisó, papa, que si ella tant cridava de goig, era que el goig, quan al fres de la mama l’optòmetre de l’oftalmòleg no hi fresava, el corrent del seu canal es desbordava molt subversiu.
—Mentre escoltàvem la lliçó del seu (meu?) fill, em guaitava aquell romancer, i, pensava que com podia creure-me’l, un brètol mentider com aquell, i que, a tots ops, amb aquell talòs mai no en trauria l’aigua clara, i me n’adonava alhora que, sota la seua pell torrada, es tornava tanmateix tot vermell de deler. Se’m va tombar i se’m disculpava i tot, Perdoneu, mes haig de muntar; haig d’abonar l’estipendi al fidel oftalmòleg.
—Es va aixecar, se n’anava, mes llavors es repensà un instant, li va dir al nen, Obduli, canta-li a aquest senyor turista les cançonetes dels Tròpics, si et plau. Després puges amb l’opípara estrena que et donarà, que ja ho veuràs com riurem, el tres — la mama, tu, i eu.
—Pobre minyó, no el volia defraudar. Li vaig dir que quan volgués.
—Amb veu de chorista de vodevil, m’entaferrà un centó certament substanciós en la seua exòtica varietat. Hom s’hi ensumava sentors bàrbares de llunyans, molt perillosos, indrets.
Jo sóc aquell negret-et
qui pencant passava gana
i sense cols ni caritat romana
de filla qui m’alletés
a l’Afrique des Tropiques
si se’l menjaria es remenava
el cigronet del melic
tot edul i fet exprés!
—Jo sóc aquell negre-e-et
de l’Àfrica transversal
qui quan veia un coco per terra
li fotia un gran cacau!
—Ara hi veig calaveres blanques
bo i ju-jugant al futbol
cap sencers tolts i arrencats
caps de blancs blancs blancs blancs blancs!
—Quants de caps quants de caps
sorollets de càbits
de daltabaixos a troneres
i gol i gol i gol!
—Parròquia feliç
tornant-se’n carretera d’Osca amunt i cantant.
—Too-ts cardant
caragols a la cassola
too-ts cardant
caragols amb bacallà.
—We wa-want some figgy pudding
pastís de figa pudent
després del pa amb oli
figa ben sucosa volem.
—Marieta de l’ull viu
demaneu-li’n com em dic
em dic Ramonet l’enganyat
tururut tururut
baixant per la font del gat
ganivet a l’esquena
i de fàmul a ca d’altri m’ha cardat
.
—Li donava un bitllet ben gros, i se n’anava saltant tot xiroi. Pagava jo els quatre cafès i fotia capcot el camp. Què vols fer-hi? Un dia tanmateix fort ple.
—Pel que fa a la “nua veri”, saps què? Demà dia novell.
—Ja ho trobarem, ja ho trobarem.

~0~0~

—Hi ha piròmans esgarriats pels soterranis i anfractuositats de mon crani. Hi cerquen, besunyaires, amb torxes i atxes enceses i fumoses, les coordenades. Tot i els sovintejats rondineigs, crec que hi gaudeixen bontròs, en llur tasca. Enclins tothora a barrejar-hi, barrim-barram pels atzucacs, atifells rebutjats i orfes escapolons.
—Si sols en pogués aturar el xivarri! Car, amb orgasmes d’helicòpter, tantost fugen de cap calanca o sitja o ergàstul, calen foc als amuntegaments. Oblidosos obliteren mant indret, d’on en acabat només n’hec obtuses guspires d’amnèsia.
—Mentre cremen les fogueres d’ocioses andròmines, la química de la nit s’enfelloneix en fang ataronjat. Es desrenguen en supuracions de coents llúpies i brians els ordenats estels d’adés. El fum n’enfosqueix l’enjoiellat fons on adés la meua identitat es projectava. De sobte, hi sóc omès.
—Tantes de llacunes on m’agenoll a xarrupar-hi per a trobar-m’hi no re altre que cendra ardent, de qui la rabior m’atueix hores senceres.
—Territoris novament verges, qui els poblarà mai, coratjoses arnes i falenes qui ressusciteu del foc?

~0~0~

—Anamnèstic tornava a resipiscència. Resipiscent, assajava, inert, de recapitular vagues reminiscències. Cada capítol greus mancances l’afligeixen. Llavors, com amebòcit, fent catalèptiques expedicions vers els fons incerts de les cavorques de l’enteniment, em somorgollava al jo mateix. Abissals descàrregues elèctriques m’hi duien a l’esment trofeus. Trofeus haguts quan prenc forma de babuí, de dofí, de granota, de colometa? De cigala transitòria entre despulles? Reverberacions de pastorals follies. Les rels impulsives dels múltiples possibles fetus fent ressaltar al tronc amorf totes les metamorfosis de l’estrany viatge. Ara anorreen, enfonsat, un visatge perquè del pòstum n’emergeixi un altre de totalment inconsistent. Sóc pedra tosca punida salvatgement damunt l’enclusa. Dinàmiques fractures generen erupcions de punxes, fiblons, espigues. La pota es torna tentacle, el tentacle xanca, pinça, ala, aleta, o es fon del tot en pell de luda. Sóc serp. Sóc truita en orgasme, dits aliens em llencen a qualque platja antediluviana, on, negligentment espellat com tomàquet, de meticulós capoll de cuc, per urpades cronològiques, esdevinc confluent successió d’exuberants tendrums hilarantment mineralògics. Em xipollegen al furient maldecap les identitats pugnaces. On aniré? On acabaré? Si t’aturessis, maremàgnum! Verms hiperbòlics, sepulcrals, em corquen de crims les memòries. Amb quin abortiu no les avortiu? Toldré arran. O sóc pell. Som-hi. Em faig l’honor de sojornar en narratives alternatives, com bard efluent, de qui el substrat d’arrogància el mena a usurpar l’angèlic, el carismàtic, i amb fórmules persuasives es convenç àdhuc ell mateix que la seua realitat és finalment aquesta!

~0~0~

10 Best Resume Writing Services Ranked



Biology Term Paper

23 juliol 2016

Cony-i-cul-i-cultura (1)

Prec pregària preguera.

—Cony no us m’allunyeu, car sense vós sóc orfe
Cony no em despinyoleu, sense vós sóc corfa
Cony no em desformatgeu, o esdevinc caca amorfa.

Us em vull constitutiu, sempre viu, cuca d’estiu
Crossa al piu, als llavis nyaufats lenitiu
Al sifó escanyat detersiu, poll no gens punitiu
Puça de cony qui amb les ungles urpiu
Llémena de qui la banya colpiu
I agraït es banya a llàgrimes vaginals si us ajupiu.

Ai cony, cony delitós i tant de vós no m’hi vull
Al cap un zoo, un aquari, un herbari, m’hi bull
En llep el gatxull, poc hi faré mai tribull
Fidel ermità qui etern sojorna al vostre cucurull
És cuc d’esquer al vostre bec o ham i a l’ull pixós, marfull.

Llum o llàntia o fanal us l’entel amb polsim de falena
Llum excitant del llum vermell que arreu em mena
Cony lluminós, cel de porpres on tot mascle hi fa ofrena.

Lluert de cony per a sempre lluertejar-hi
Llúdria de cony per a sempre rabejar-hi
Llúpol de cony per a sempre bombollejar-hi.

Lluerna de cony per a sempre semaforejar-hi
Llustrí de cony per a sempre mirallejar-hi
Llúpia de cony per a sempre formiguejar-hi.

Llúcera de cony per a sempre enfondir-hi
Lluïssor de cony per a sempre lluir-hi
Llumener de cony i vetllar-n’hi incessant el cementiri.

~0~0~

—De jove, en el meus pelegrinatges himalaiencs, vestit amb quatre cassigalls i duent quatre rals estalviats a la butxaca, me n’adonava un dia que, qui sap si una mica sorprenentment, en aquella contrada ningú no s’amagava molla per a cagar.
Per què ens n’amagaríem; és que els animals se n’amaguen? Prou és quelcom tan natural, volgut dels déus.
—Així, tantost hom desitjava fer-ho, es culivava a la vora del camí, o damunt una séquia o un forat o el que fos, a camp ras, o enmig del camí, i hi cagava i au. Només els més llests anaven a cagar a l’hort. N’hi havia qui amb les articulacions massa encarcarades o amb el recte massa divertit, o qui sap àdhuc si per un comprensible excés de galvana, ni a la gatzoneta no es fotia, cagava si fa no fa dempeus, s’arregussava les faldilles, car part de per allí tothom enfaldillat, i au, cul avall — que ragi, que ragi — que ragi, bons rajas — que ragi, bons rajis — xurmes i togats, saps què et dic, tothom, som-hi, tant se val, avall, cascú el seu present jaquit enrere per als constants descendents.
—Cagaires en natura, doncs, a tesa, arreu que passegessis el llambrec. Amb una curiosa excepció, però! Car no pas el santó local; el santó, em deien, no cagava mai; i si mai cagués, doncs quin miracle allò no fóra, vós!
—Els clergues de tota birreta prou els conec, camandulaires de merda; no n’hi ha cap que no visqui de la falòrnia; per això, un bon jorn de fort botorn que l’enxampava sol, totdéu fotent la migdiada i també ell, al capdamunt del seu replà, al peu del qual oferiments de teca i floretes rai (palterades no pas, però), l’engrapava pel coll i li deia, M’han dit que no cagues, ets un monstre? Perquè si ets un monstre extraterrestre, sóc de l’agència imperial que els controla i els anorrea en un tres i no res; si em dius que no cagues, si em dius que n’ets un, ja t’he torçut el coll com cap bastonet ressec.
—Ai, foraster, pobrissó, que lluny d’osques no pares. Si en toquessis cap, belleu encara t’hi clissàvem a l’eidòlon cap ascla d’esperança. A part que extraterrestres, alienígenes, tanoca, tots en som prou; de la traucada paella del cel ens filtràvem com llunàtics microbis, i no hi ha déu ni enlloc ni entremons qui no hagi transmigrat abans; transmigràrem, i qui sap què fórem i on? Car tot és una rifa. Cada xinxa de xinxam, ni arna d’urna amb escurçons, ni vermina de catifa, i cada rantell ni cuïc, ni cada puça ni cabra ni antifa, ni cada mosca de flagell qui en copel·la de manganell en terra d’enemic no s’esclafa, ni cap altre zombi bajà ni taujà ressuscitat d’enyifa, tothom qui voli o rondi ni arreu no empastifi, tothom, tothom — cascú duu l’ànima d’altri — altri qui fou altre — com ara tirà, o tiró, o califa — o bomber o banquer o tifa — o de qui sap de quin altre desfici entre l’infinit fotimer d’oficis.
—Tot plegat quin patafi, no hi ha pas qui s’hi agafi. Prou talòs qui mai d’aquest gasofi gens en filosofi.
—Al contrari, la religió irrefragable d’incessants catèrvoles a pèrdua d’horitzó. O, abans d’arribar, no has après re als films i llibres del teu continent, amb tots aquells misteriosos, esotèrics, banzims i banzams que han lloc entre les molsudes masses d’enigmàtics orientals? Com ara que lacònics i tàcits rai, els apostrategs enraonem poc, i si mai ho fem, és doncs, molt apropiadament, a batzegades molt carregades de sentits. Un primer tastet per a tu de la saviesa dels nostres hermètics savis, llurs irrebatibles creences… “Tot és connectat — els déus de la pluja i la merda de iac.” Si amb això no te’ns agenolles, esmeperdut, i (somicós ans sanglotant i tot) de tot atreviment no et penedeixes… molt mal turista ens ets, i no sé pas i tot ni si t’hi volem!
—Mentrestant ningú no m’ha aclarit cadascuna de les truges del clergat quan l’espitxen, de què foten, vull dir, llurs ànimes quina mena de cossos no comoneixen ni ocupen?
—Doncs ja ho veus, fàcil: pugem de grau, i, encara amb més aplom ni circumspecció, no perpetuem el mateix tric-trac, i recontem la vella contalla, el conegut reguitzell d’oldanes falòrnies, aitant per a novelles com per a avesades bretolalles i bertrolades, els fem el nas de cera, i, com dic, del cel paella, i els pintem la cigonya, i els venem garses per perdius, i els donem figues per llanternes, i els fem veure el que no hi ha; i ells, els plepes i tanasis, tan contents; ells, al cel de les oques, com més els n’engavatxis, ni afetgeguis ni empapussis, més feliços, saps? Les antigues camàndules, embrocacions ni cataplasmes més calmants per a les penoses ànimes. Caritatius!
—Caritatius: fent pujar més els sucs que les perdius. Tothom perdent-hi, sobretot els ragatxos enganyats, qui ni viuen ara ni viuran mai.
—Ets del morro fort, d’aquells qui “perquè no volen beure a galet es moren de set”, com diem els savis del nostre ram; de l’aigua, és clar.
—Savis, savis. Savis per la part de mon cul!
—Ara t’escolt, ara et faig cas; guaita’m les orelles pel cap baix com se m’eixoriveixen!
—Dic, Què?
—Diu, Xst, xst, que et dic que ens entendrem. Només cal que abaixis els fums, mentre som en família, capdefiga, figaflor. Que no se sàpiga, cavà? No fotessis tu també de sicofanta qui es planta ell mateix la bleda al clatell; car què? Alçuraries la puta plebs? De debò vols que rebem tots? A part, beneit, que només em cal fer nyec-nyec amb un dit, i mos saigs, mos thugs, mos rajputs, mos morros-de-vaques, eh que em comprens, mos ben formats, disciplinats, escolans, o si t’ho estimes més, mos deixuplinats deixebles, plaf, te’n surten de totes les esquerdes, se t’abalancen com eixam de simis amb ales, i, zim-zam, raors qui passen rabents com per túnels d’entreson, i ja t’han escapçat que ni te n’adones; fas, una miqueta més tard, cap esternut, i veus astorat que et rodola el cap pels peus com pilota de soccer, i et dius, abans de caure-hi, Cony que aqueixa pilota amb carota de gripau banyut i el cap de capdecollons que sovint veig al mirall, tot u! Saps què? Passa a veure’m aquesta nit mèdols de matinada, que com dic, prou que ens entendrem. Ara guilla, o guaita’m els dits, quin pessigolleig…

—Nit arribada, m’havia just cardada a la llum de la lluna damunt l’argila mateixa una altra dona granada — la Rita, es deia, totes se’n deien — una de les més assídues adoradores del santó, de figa perfecta — i una figa, com saben els entesos, per a ésser perfecta, com bé prou diu el nostre clàssic, cal que sigui, “ben clivellada; secallona (ço és, que, de tan sucrosa, és ben apegalosa); i com més picada de pardals, millor”, i a fe que botida i badada, i sucosa, i, meuca avesada com aquella altra Rita ja no era, de sans inveterats costums d’ajeure’s damunt la primera pols i d’aixecar les cames figa patent, doncs què? Que, pardals — pardals rai — pardals, si n’hi passaren, legions — pardals, i si hi picaren, nuvolades, invasions, epidèmies. Cony el seu doncs dels més perfectes aumon.
—El meu amic, el santó, no era gaire lluny, ajagut i becant a la mateixa argila, de pèl a pèl, embolicat en la nit blau fosc.
—En sentir-me que me li atansava, es va ficar a guaitar al cel les insignificants constel·lacions, féu hum-hum com si hi hagués clissat qui sap quina mandanga, i em va convidar a jeure al seu costat. La nit d’estiu era suau.
—De figues, golut, veig que te’n fots a carrells, com si ens visitessis, no pas tant per la saviesa irrefutable que impartim, ans…
—Irrefutable saviesa, o com qui diu, més segura que figues seques, hà!
—Que ens véns, dic, més que no pas per l’apodíctica saviesa que impartim, per (o àdhuc només per…) la qualitat i varietat de les nostres figues, i no cal dir llur bon preu — ei, per a un infiltrat de l’imperi com tu, com qui diu de franc.
—Sóc molt figasseret, cert. No pas vós? Potser per això que no cagueu prou? Aneu infernalment restret?
—Carallot, no és pas que no cagui, és clar, t’ho pots pensar; a tu no t’embacinaré pas; ara, ha-hà, un agent de l’imperi disfressat, collons, pàmfil, això qui s’ho creu, caganiu? Saps qui ets, un altre viu, com jo. Em fa… em fa que fores, amb la bona, apropiada, instrucció, un passable santó; si vols, m’esdevens deixeble i tot. Només cal que amb la saviesa que t’impartiré et deixis, com qualsevol altre bon minyó de bona casta, ço és, de pell blanqueta i suaueta, batejar… batejar la font del kundalini… amb el més pistó dels panyiscalins, l’oli de l’ànima, el licor ungidor, teúrgic, urgent i túrgid, l’elixir vitalitzant…
—Acopa el bec, mec, que el tit t’ho trasllada. Vols dir: a cops de lleterada…
—Que et jaquissis, aitan sovint com calgués, amb l’essència teriantròpica, instruir el sacre bateig a la deu o aiguaneix del kundalini.
—Parla clar, collons, ninot. L’eix i aiguaneix del kundalini! L’elixir de les essències! Si parlessis clar, potser les bestieses que dius tampoc no foren tan “místiques”. Per què no dius que, com a tots els santons, t’abelleix sovint d’anar donant la gent pel cul?
—Home, el que diem ho diem amb més gràcia. Som molt més finets.
—Aitan finets que us cagueu a lloure pels carrers.
—Res, home, un dels nostres costums més simpàtics. Oi que no ens en veus gens contrits…? L’únic si de cas que podria saber’ns greu, als savis, és que no tinguem la parròquia millor ensinistrada; com te n’has adonat, els més llests rai, que caguen a l’hort; la resta, ai.
—I els savis? O caguen els savis?
—Oi que en voldries cinc cèntims? No estàs pas encara prou preparat per a rebre’n els arcans. Ai bleda, les lliçons que et manquen perquè hom mai acordés d’impartir-te un ocult principi tan cabdal!
—Com tots els clergues, disbauxats albardans.
—El darrer empelt amb què ens pots empastifar és que som desdibuixats.
—Eh? Disbauxats, he dit, disbauxats.
—Ah, home, i tant! Disbauxats, això rai. I amb això encara et faig més miroies, que no? Què hi dius? Te m’apuntes de tiró o no?
—L’oferta és temptadora… per la part dels ous.
—De debò que no t’anima mica? És potser l’esverament davant la novetat. Oh-oh, la por, la ponereta… No trau ni el nasset el pardal? Pobret de tu, força criptògam encara, que no? Amb el xiulet mig esborrat; de l’ànec ni el mànec, com qui diu.
—Bona vista tens… No sabia pas que les devotes meuques també et portessin col·liris.
—Sóc de l’escola del mateix déu o dimoni negre-i-vermell, qui, en vida de mortal, sempre escorcollava entre brians, llúpies i abscessos, letàlides àdhuc, i hi escandallava, insadollable, i li era llavors sovint vijares que hi veia tènues verjures que indicaven viaranys de progrés de l’ànima devers un cos de més qualitat…
—Tots psicòtics, collons. Ha-hà, metempsicòtics… Metempsicòtics, que és molt pitjor! I on te la metem, la nova psicosi, preciós? Te la metem per l’uix d’on ix ni neix la font del kundalini?.
—Molt te’n fots, capfluix, sicofàntic fracassat, i, si m’entressis d’alumne, et veig, vint o trenta anys a l’esdevenidor, entre els més fanàtics dels predicadors, car si t’ensumessis de debò els avantatges de la sinecura… I sobretot, ramats d’adeptes rai… I a tu, ben inexpert encara… a tu, el goig que, segur com figues comptades, vull dir, com figues seques, el goig que segur que et farien, aitantes de fonts dels kundalinis enlaire, disposades en reguitzell i tot. Car al capdavall, sincerem-nos, a tu les cireres… Oi que més val, i de lluny, remenar cireres que no figues? A part que prou em fa… em fa que, sota la disfressa (imperial, hà!) de figasser empedreït, ets força raïmer; del ram dels raïms, o dels ous, com en dius tu. Un d’aquells qui, segons diem els savis d’aqueixos altrament no gens incongrus verals, un d’aquells, dic, qui mitja figa mig raïm, no fa? Fet i fet, tot en tot, prou fiable, diria que et veig, prometedor; com dic, com qui diu, de pasta de santó.
—Saps què? M’estàs marejant. Tira, tira, ja m’ho pensaré.
—No crec pas que tinguis ni prou paciència ni prou temps, per a pensar. Massa anar rere les figues. Car, si t’haguessis parat a pensar-hi, ni que només fos dos minuts, tu qui et creus, betzol, tan perspicaç, prou te n’hauries adonat. Tret que potser, com dic, no et roman mai prou estona, ardu figueraler qui ets, després d’anar cercant pels paners d’altri noves figues i bordissots, i, en acabat, amb el cercar afegit al trobar, i al temps que veig que despens llavors enfilant figues madures (i en aquest cas ben fet que fas, les figues tabolles diuen que no fan de bon pair), fins que al capdavall no t’esfigasses i caus mig mort, i ton cóp o llecadora, com dic que prou veig, recargoladet i inhibit, i uncirostre i vergonyós, que ni el bec musti d’un rossinyol mut.
—No deu ensumar figa sabatera ni moixa ni sema d’aquelles que aitantes de dentetes ni salivera no li foten.
—Trempar és natural; et tinc al costat, mon pipioli, com més anem més enamorat, i guaita com estic trempant, a sacsades, com cuc agrimensor, mesurapasses.
—Atura, vols? Com collons passàvem del cagar al trempar? Te’m desvies del tema. For the record, em dius que cagues a cor què vols.
—A cor què vull, mes, a diferència de la plebs ignara, sóc qui, sol, ho ha de fer (llas!) d’amagat de tothom; l’únic al món qui se n’amaga; l’únic al meu món, vull dir, com cada altre camandulaire, vull dir, com cada altre santó, al seu.
—I si no això…
—Si això no, els qui creuen en les meues ximpleries de iogues i pregàries i transcendències i meditacions i reencarnacions, i mutacions, i immersions en la divinitat, i qui sap la collonada…
—Sense oblidar les puerils ximpleries que, exclusivament per als turistes, no professes, convertides, segons tu mateix, per màgies de pallús, en savieses.
—Doncs això: mos fanocs ma merda arreplegarien, i es farien mal per a arreplegar-la aitan devotament entre tots plegats, i hi hauria morts i disminució de la parròquia, a part, sobretot, que a mi, com a tothom amb dos dits de front, m’agrada cagar tranquil.
—Oh, com m’atxul·les, doncs! Els teus parroquians no pas gens diferents dels cretins de cap on vinc, qui arrepleguen relíquies d’altres santons, i “profetes” i “messies”, i, si en trobessin les merdes, segur que en pujaven a l’indret esglésies, tret que totes les esglésies d’arreu ja no siguin, de fet, “elevades” justament damunt les “sortosament ni miraculosa” trobades caguerades; que no siguin, de fet, que segurament ho són, sinó caguerades de pedra.
—Òspima, manel! Tan ben alliçonat… Ja m’ets, com qui diu, macip instruït, força avençat per al paper de segon a bord.
—Bord ja en só nat.
—Bord a bord, doncs; i qui no n’és? Quòdlibets d’aqueixos, on en raffole à foison. Tu, però, rai; només cal que segueixis al peu de la lletra les didascàlies que t’aniré descabdellant, i el paper de comparsa d’excepció és teu.
—Com qui diu, gairebé a punt per a l’orde dels preveres.
—Or whatever. Ara, via fora, no val a fotre el ruc. Amb el paper de ruc de moment en tens prou. És a dir, tot el que saps, t’ho deses ben desat a l’escarsella, i aviat acabaràs mestre; ep, després que t’hagis deixat batejar… t’hagis deixat donar pel cul com cal, i el temps convingut. De bordet, cap neguit; no en fotrem cap. Som-hi?
—Segur, i com ara plouen naps, o, si això no, ja ho saps què.
—Aigua de figues i no re, tot el mateix, company. Les dones et donen figues per bigues.
—Tot el que les dones em donin, nyam. Jove i trempat, tanta de femella arreu, el que hi plou és truites, vós, figues en cofí!
—No fotràs mai carrera.
—Mercès per l’oracle, paperina. Ara, saps què? Alliçonat rai, hi subscric. Ara, pots pujar-hi dempeus i trepitjar-hi, al cup, debades, com qui volgués fer-hi vi (resaigües!) de figues, que, t’ho ben dic, al santó del poble del costat, que se’n vagi a la merda, ja no li demanaré re.
—Ben fet, pobrissó, car tan vellet no en toca aitampoc gaires.
—Ja m’ho explicaràs. Uh-ah. Quina son, tu!
—Jeu-me al costadet.
—I com ara plouen… I un be negre, ximplet!
—Tu t’ho perds!
—Convençut. Quin catequista més acomplert, ni els mormons!

~0~0~

Prec pregària figuera.

—Pesava figues sota ampla figuera
un castellà carrabiner;

passà en Perot Petarrera
capellà pedani a la Pegatera
diu: me’n fotré unes quantes sisquere;

va pujar a la figuera
i tantes de figues no es foté
que una gran caguera li vingué;

deixava anar majúscul palter
que ofega el castellà carrabiner:
l’ocupant transformat en ocupat;

s’aixeca el tot cagat espanyat espatllat
i escanyat-se fot trets a tort i a dret…
i es cobra dalt la figuera l’esquenadret;

cau de la figuera el capellà de la caguera
i s’esclafa damunt el maleït foraster;

d’un tret dos “pardals” com fa la dita
dos pardals de malaverany;

són totes figues d’Afrodita
les figues d’aquella figuera
que hom ara adora tot l’any
amb orgies de marmanyera;

visca la figa i visca la tita
els xarnecs són tots claveguera
o (escaient!) canfelip o llongany;

i els capellans…
els capellans tots a malguany!

~0~0~

—Una dona conilla, en qualque cambra fosca, fosqueta, perquè hi esdevingui molt més impúdica, d’on que t’hi animis, i assagis doncs de ficar-hi ditets.
—Mes, ai, Eladi, si per dissort no assolíeu d’endevinar-li el to, i li ficàveu el dit al trast equivocat!
—Allò s’ha tornat de cop i volta can seixanta!
—Quin instrument més desmanegat ni esgavellat! Ni estrident ni discordant! Ni quina avinentesa totalment desguitarrada!
—La cacofonia bojal, bacó qui hom estossina, pitjor, what a genius for braying, crideu aquells altres rucs inharmònics de fútils clergues, car allò sóc esgarips de constreta, coercida, extremunció!
—Quins riscs de córrer, pobrets de nosaltres. Més valdria que ens hi fiquéssim sempre a colles, car allò, un home sol, oi, vós, què hi pot?
—Magres possibilitats que n’ixi mai mica viu.
—En tot cas, si n’ix, ho fot més triturat ni fet malbé que si, llençat com sac de trumfes lloques, el tornen al carrer d’ençà de cap sitja on els adotzenats inquisidors prou que s’hi rabejaren, els malparits.

~0~0~

Per què es tapen tant les dones els forats?
—Com diem els japonesos, per la mateixa raó que als diccionaris s’hi amaguen els poemes.
—Car els poemes són els moradets sucosets peludets foradets dels diccionaris.
—Així mateix les dones.
—Ho fan perquè els els pensis (com més amagats més gruats!) exquisits.
—(I llavors, atxul·lat, tot sol t’has decebut, ensarronat. Te n’adones massa tard? Nàquissos trau i mot? Ni un ni l’altre no foten prou el pes? Això rai. El prestatge dels diccionaris, com el món mateix, és vast.)

~0~0~

Tarchus Greens, dead.
—Era pensant davant el full, assegut a la taula davant la finestra, quan he sentides veus.
—Els paquets que, ja devia fer cinc o sis hores, hom havia lleixats davant la porta, no sé pas per a qui, si per a casa nostra, o per a cap dels veïns, encara eren fora; tres o quatre els veia perfectament, sota la meua finestra; eren cartrons de totes mides, n’hi havia un parell de força grossos, d’altres de mitjans, devia haver-ne també de petits, i qui sap quants d’altres fora del meu camp de visió, car fet i fet la meua finestra no era situada tan a prop de la porta de baix com això; raïa en part de biaix a l’entrada.
—Les veus, dites en to d’urgència i no gaire fortes, m’han distret, i he començat a fer-ne cas. He comprès que es tractava d’una colla de dos o tres lladres d’aquells qui ronden pels veïnatges, esguardant amunt i avall si hi ha davant les cases paquets que ningú de moment no ha reclamats, perquè segurament, els de dins, no se n’han assabentat que hi són, o perquè, encara a la feina, o al mercat, o a cal metge, o què ho sé, els qui hi viuen, encara no han tornat i doncs a casa no hi ha ningú, i ells, els lladres, se n’aprofiten i, amb una arrencada, s’ho enduen. Una camioneta els espera i es fonen en un tres i no res.
—Aleshores l’he vist. Era un negre jove, de cap als trenta anys, grassonet, molt mudat, de la manera xarona que tenen sovint els humils de mudar-se, cridanerament, amb una camisa verda, una corbata vermella, una jaqueta beix, els pantalons negres, sense barret. I l’he vist que sortia dessota la meua finestra carregat amb tres grossos paquets de color verd clar, arrodonits en forma no diré pas de mòmies, de guitarres. Llavors m’he demanat si tots els paquets no eren per a la formació de qualque petita orquestra o banda; amb bateries, petits pianos, violins, i què ho sé, així anar fent. Algun boldró de jovent qui s’ha fet enviar els instruments a aquesta adreça, o cap mestre nou de musica, o alguna persona recentment retirada qui té la folla idea d’esdevindre un home-orquestra, qui sap.
—Tot és que en aquell moment m’he aixecat de davant la taula, i els he volgut fer veure que algú hi era present, i testimoni de llur crim; només per a fer-los-en avinent i doncs esperonar-los a desistir i a continuar llur camí, i a provar llurs indubtables habilitats potser a qualsevol altra adreça. I per això, doncs, amb el llapis amb el qual rumiava davant el full de paper amb la meua historieta tot just embastada, he picat als vidres de la finestra, alhora que cridava, Sir, sir!
—No sé pas si el pobre lladre grassonet, carregat amb aquells tres guitarrots gruixuts i segurament feixucs, ha sentit el picaroleig del llapis percudint els vidres, o fins i tot si ha sentits els Sir, sir! un pèl arrogants que li etzibava com un carallot, la qüestió que enmig de la carretera del davant, l’hi he vist perfectament, s’ha aturat de sobte, i ha caigut com un plom cap endavant, bocaterrosa, i he vist com el seu cap, el cantó esquerre del seu cap, s’estampava al terra de la carretera, i com els tres paquets verd clar s’estavellaven i s’esbarriaven, i, del cap del caigut n’havien sortit disparats de la boca tot un anyoc dispers de petits glaçons, o potser eren dents, tota una estesa, i que del seu front, o de la seua orella amagada, en rajava sang, i que ell tot plegat no es bellugava gens.
—No dic pas que fos jo, amb el meu llapis i amb el sir de no re, qui encengués l’atac al cor o al cervell que el ficaren al clot, no crec pas fossin ni gaire eficaços ni prou afirmatius per a causar cap esglai letal com aquell, mes qui sap. O és que tot fou casualitat.
—La qüestió que tot seguit he sentides corredisses sota la finestra, i he sentit, i un instant vist i tot de cua d’ull, un vehicle blanc que partia a tota llet.
—Enmig de la carreta, mort, romania, inútilment mudat, el lladre grassonet.
—El lladre grassonet belleu sorprès pel meu llapis, mes a tots ops sorprès per la mort.
—Sí ves. Tornava doncs al full, tret que enlloc d’escriure-hi el que hi rumiava abans, hi escrivia això.
—Tret que és clar que el títol és espuri, com se’n diu, fals. Car el ver nom del mort no l’aprendré fins que el vegi escrit, si l’hi veig, al diari local de demà.

~0~0~

—Quan era a l’asil d’orats — a can Pigem, en dèiem — mireu si hi era boig, que el pitjor no hi eren pas les descàrregues dels electroxocs, d’on te’n despertaves sense saber qui érets ni on; ni tampoc els comes insulínics, on, a cop de sucres, et precipitaven abís d’inexistència amunt, perquè, delirant i lligat al llit de ferro amb corretjams d’ase, al capdavall, amb sort, no tornessis al món dels vius; ni encara, després, la cua que havies de fer, darrere els altres folls més o menys pacificats, per a buidar el gibrellet ple de pixats i merda…
—El pitjor, allò molt més aterridor, venia en acabat, quan calia passar pel barber.
—El barber era un homenet qui venia de fora, xaruc, raquític, arrugat com una pansa; patia de la malaltia de Pàrkinson i li tremolava tant el puny de la mà amb la qual manejava el raor, que cada boig, tothom qui li passés pel davant, fet i fet nafradot rai. De fet, que en sortissis tot ple de tallades a la galta, rai; el pitjor era que no et tallés cap, com se’n diu, cap caròtide, o jugular.
—Doncs, com dic, ja ho veieu si n’era, de boig, que en visitar-me els pares per als meus divuit anys, i demanar-me què voldria, els demanés una maquineta de raure la barba d’aquelles que no feia gaire que havien sortides, millor que no pas les elèctriques, és a dir, les que ara ja venien amb pila, amb bateria — l’elèctrica, és clar, me l’haurien prohibida els de la clínica, com tot el que fos possiblement instrument de suïcidi, d’ací que cap dels boigs tinguéssim dret a raor — ni, encara menys, a raó sense er, és clar, no fotem.
—I així, doncs, com veiu, boig, rai, però potser no tant.
—Atès que, sortir-ne, en sortia sencer.

~0~0~

—Com sabeu, Eladi, vaig viure durant més de vint anys, com qui diu a dispesa, a un dels barris més rics dels afores de la capital de l’imperi, una vila políticament claferta de material humà de la més alzinada qualitat, gent preparada a betzef.
—Cada matí anava a la feina, set jorns per setmana, al restaurant on feia de cambrer, i tornava a casa al vespre; i els dijous tard, mentre caminava cap a casa, donava un cop d’ull als sacs d’escombraries davant les cases dels veïns propers i llunyans, els dijous al vespre, car els camions de les escombraries passaven els divendres ben dematí.
—De tant en tant, hi veies, amuntegat davant una casa o altra, sacs i capses i cartrons plens de llibres, i de papers i d’objectes descartats pels hereus o marmessors d’algú qui no feia gaire que s’havia mort.
—La capital de l’imperi, podeu comptar, tota mena de gent important retirada; antics diplomàtics, analistes, criptògrafs i criptòlegs, espies, generals, assassins d’estat, colpistes; com dic, alts oficials, tota guisa d’entesos en agricultura, indústria, rutes, oceans, cels; i, sobre, un fotimer de caps i sotscaps de departaments i aparells governamentals, de divisions (tant ben conegudes com ben secretes) de l’administració.
—Doncs bé; altes hores de la nit, les dues, tres, de la matinada, sortia de casa i anava a apoderar-me de les bosses i cartrons. Carregat, no em calia en acabat pujar a les cambres de dalt de cap casalici imponent, car allò meu era poca cosa ran de terra, que llogava un petit apartament annex d’un sol piset, allò que alguns en deien la caseta de la sogra.
—Feia una selecció de les meues troballes. Desava tot allò que m’ensumava que el mort més no havia colt. Tota aquella gent diplomàtica i d’alts oficis eren, és clar, pregonament educats. I havien aprofitats els anys consecutius a llur retir per a dedicar-se a ple temps a allò que més els hagués agradat de fer a part llur feina per a la pàtria, tasca obligada, pels motius que sigui, o feien diguem-ne allò que haurien volgut fer, d’ofici vital, si abans no s’haguessin vists cridats, mercès a llurs virtuts especials, o qui sap a què, al servei nacional. I per això t’hi trobaves llibres d’estranyes edicions en les llengües més llunyanes, i documents i passaports i permisos expedits per països que no en feia pas pocs, d’anys, que havien desaparegut dels mapes, i t’hi ensopegaves trasllats d’autors obscurs d’indrets perduts, i notes de classes, a universitats i a refugis confidencials a llocs hipogeus o incògnits, donades a contingents i boldrons de futurs savis exclusius en les matèries més secretes o especialitzades, a part, com dic, de certs objectes d’aquells que sempre et trobes que algú estima com a fetitx o amulet, com ara condecoracions, medalles, fragments de monuments extingits, material autografiat de passades figures científiques, militars, estadístiques, acadèmiques…
—Tot això ho anava abassegant, ben endreçadet.
—Llavors també a mi em va tocar el retir. Em vaig traslladar al nord, a la capital cultural, a un barri no gens car, de gent modesta, prop una de les carreteres principals, no gaire lluny d’una de les darreres estacions de metro d’aquella llarguíssima línia. I amb les meues cosetes aplegades durant aquells gairebé sis lustres, al cap de deu anys més, després d’anar visitant mantes botiguetes, la de l’entranyable antiquari Casimir, per exemple, on sempre m’enamoraven i astoraven les petites descobertes que hi feia, d’objectes sobretot transformables, llums en forma de follets que amb quatre tombs de rosca es tornaven diorames de pregoneses infinites on el món del futur hi feia patxoca d’allò més, o petits ossets de plàstic que es convertien en gegantins samurais, o tritonets qui esdevenien, si els sabies manipular, enormes pterosaures, i sempre l’enginy dels enginyosos em deixava tan feliç que me’n tornava al metro com qui diu saltironant; doncs bé, com dic, després d’anar visitant botiguetes d’aquelles, a soterranis d’esglésies, a garatges, a asils per a orfes, a pistes de liceu, i àdhuc a cases particulars, on les vendes d’ocasió eren fetes regularment o excepcionalment, vaig decidir també d’obrir la meua botigueta; no pas cada dia, és clar, car allò hauria estat negoci amb cara i ulls, i doncs malament rai les taxes; l’obria de tant en tant, potser un cap de setmana sí, un altre no, o mirant el temps que feia, i si de cas s’esqueien que fossin dies de festa o no.
—Car el fet de viure prop la carretera hi ajudava qui-sap-lo. Amb un cartellet a fora que hi deia, Avui, venda d’ocasió. Sempre hi havia algú, entre la gentada en cotxe, qui s’hi aturava, a veure què hi havia. La majoria per a adonar-se’n que “no hi tenia re”. Mes, a pleret, amb comptagotes, heus-los, els exquisits qui em descobriren.
—Els exquisits, els entesos, els interessats en coses interessants, qui queien de cul davant la riquesa del que hi venia, i a quin preu. Cada article, cinc dolarets. Sovint me’n volien donar molt més. No s’ho podien creure. Trasllats no pas assequibles enlloc més; qüerns poètics, científics, tècnics, de croquis de la natura o de les màquines de l’esdevenidor; elucubracions filosòfiques o poètiques; exposicions de tàctiques i estratègies genials; documents únics, introbables, o de molt esquifida circulació, de molt privat museu, de molt secreta buada, com qui diu.
—Mes què hi voleu. No hi era pas per a fer cap profit crematístic. No sóc pas gens dels qui adstupeixen; dels qui es deleixen pels calers. No. Al contrari, l’activitat mateixa em feia feliç. Rembre i ressuscitar (alhora reciclar i re-suscitar), vet ací les dues funcions que sempre m’han inspirat. Company de l’aprofitament i el recobrament. I enemic rai de tot balafi, vós.
—Res, home, aquella era la meua missió, i prou. Que allò de debò valuós, com ara aquelles petites mostres de l’enginy dels més enginyosos, visqués encara alguns anys de pus.
—Per què altre servia, direu? Home, amb sort, més que de cambrer, amb aquells mèrits meus, de cuiner, no fa? Us convidaria a sopar i tot, si sabés que us aveníeu a jamai visitar-me, punyeter.

~0~0~

—In the immortal words of my mother when little and scared I wondered what happened if I died.
Si et mors t’enterrarem!

~0~0~

—Ara que tothom s’ha tornat “rebel”, i et rebel·les contra la rebel·lia, malament rai.
—De tot arreu te’n cauen.
—Carxots, ignomínies, bales?

~0~0~

Coi, coiot.
Qui fos coiot! — delejant em deia.
—Car caminant veia un coiot mossegar els tendres culets d’unes noietes qui juguen a saltar la cordeta.

(…)

—Delejant m’ho deia.
Què deleges, foll? Vers quina meravella d’astre ignorat no m’adreç
—Astre ignorat on sóc el coiot de referència, aquell qui mossega en exclusiva tendres culets de noietes?
Qui fos coiot! — m’ho deia, delejant; delejant, m’ho deia.

(…)

—Sóc el coiot qui mossegava els culs
De noies tendres qui juguen a corda
Sóc l’inspector qui declarava nuls
Els baluards contra l’atans de l’horda

Amb les dents òrbites pinta a les natges
Empelts d’esplai a la part més llorda
I a crits i renecs fa l’orella sorda
Si hi va de bo com qui fereix formatges

Sóc el ganut qui del suc se’n recorda
Del gruixut àpat, l’opípar fartum
Sóc l’ogre qui fresca ensuma ferum
De carn tendra de noieta a la corda

Sóc qui amb la llengua als melics cercles marca
Qui simpatitza amb tota bilorda
Que és al sifó que més avall s’aparca
I hi tasta i els llavis penja a la borda
Fins que assuauja totes ses mancances

Sóc llampresa o broma o rèmora borda
Qui tip i tot mai no vol fer vacances
Amorrat al cul de nena a la corda.

(…)

—Sols volguessin veure que no és sinó bona voluntat de part meua, que allò que sembla sospitós no és altre que deler de fer-ho millor.
—Se’m malfien perquè faig les coses d’amagat massa bé, amb massa de llisquent eficàcia, massa com cal.
—Imbueix-te coiot i demana’t la raó per què et fugen.
—Mossegar culets — on veus el tort?
—You could be rabid!
—So could they! Who’s taking the bigger risks here? I’m trying to bite all the tiny dear lovely asses! All! No vile discrimination here. Chances are one among so many (of them little asses) is not as sound as that, while they don’t get, if even that, but a single passing rushing peck.
—But they don’t bite you.
—Why don’t they? Are they dead? Are they dead to the universal biting drive? For only the dead don’t bite!
—Desig de mossada — hom se’l reprimeix perquè el cos, injuriat, sols vulgui revenjar-se de l’ànima — ço és, de la raó — ço és, del seny — cruel paràsit.
—Cruel paràsit!
—Torna-te’n, capcot, fracassat coiot, amb les dents, ai, encara una mica més esmussades.

~0~0~

—Sortint del metro, un home de la meua edat, de la meua alçada, del meu tarannà modest, em diu, molt educadament, a propòsit de no re, que té una plaga al peu.
Una plaga? dic.
Una plaga, una plaga, diu.
I la plaga és deguda potser a quina malaltia; una malaltia amb un nom ben grec, belleu?
—A cap malaltia, és una plaga espontània i prou; i sense nom de fonts; no; malauradament
, diu.
Una plaga sense singularitats, ohne Eigenschaften, dic.
Ve-li, ve-li, anònima, anònima, diu.
Dieses Geschwür ohne Eigenschaften gehört dem Mann mit sittsamen Gebärden, dic, em sembla.
Com vulgueu, diu, molt amable.
Doncs sabeu què, en tot cas, és mon desig que aqueixa plaga vostra, qui al peu, barement i d’incògnit, no se us aferrissa, foti el camp pel mateix camí de l’enlloc d’on ha vingut, i això prou tost, com qui diu a manès, i que prou tost així mateix s’hagi doncs per sempre pus reunit amb la inexistència que la seua mateixa manca de nom, ni la seua absència d’origen ni de missió, ja no implica, dic, si fa no fa.
—I intervé llavors, fent-se el graciós, sense cap gràcia, un foraster qui ens escoltava, el marquès de Pixallonga, reconec, àlies el Carallot Coronat, al qual ni cal dir que ni el desconegut ni jo no en fotem cap cas, com si no hi fos. Una plaga, segons el consens del boldró mèdic, sense prou seny per a fer-se encara batejar, oi?
—Un dels seus aduladors, amarinat com sempre entre la gent més gossa del món, és clar, li diu, gairebé escandalitzat, Senyoria, no l’han reconegut! Consoli’s, consoli’s, deuen ésser gent grollera, pagerola, feréstega, bròfega, de llogarret muntanyà, incivilitzat, vull dir, no prou cretinitzat; els mancaments, els pecats!
—Fou llavors que, sol, allerat, sense pus compromisos urbans, tot d’una ja no em deixí anar, davallant les escalinates cap a l’escullera, saltant llambrescament de replà a replà, de cinc en cinc esglaons, doncs, i, ni sé per què, tan content, gairebé esclatant de benaurança, vós.

~0~0~

Més virtuts del cagar.
—Si dic re (pitjor si ho escric!), prou me n’adon ara de quin model tot plegat no prové.
—Cert. Mos escrits, sobretot, miralls de mes lectures.
—Durant els anys de formació de mon esperit — mon sensori, mon enteniment i mon magí — l’únic interessant que mai podia atènyer per a llegir, amb no cap llibre de debò a casa, i a les llibreries dels carrers només escombraria feixista i eclesiàstica, gasòfia permesa amb la vènia suïcida de bisbes i generals de qui els cervells amb prou feines d’escarabat merder, ja us podeu esmar els fems.
—L’únic interessant per a llegir te’l trobaves només quan anaves a cagar.
—Els papers per a torcar-te el cul eren retalls de publicacions trobades per mon pare a les papereres del carrers dels rics. Eren bocins si fa no fa quadrats de fulls de diaris d’escàndols i de crims, penjats a un croc mig rovellat vora el forat de la comuna.
—I doncs, és clar, totes les historietes ni cròniques que s’hi contaven començaven justament enlloc i s’acabaven en punxa. O en rebies el desllorigador — i, ai, la moral — sense abans haver-ne mai sabut el planteig ni el perquè ni el desenvolupament de l’acció que ho demanés. O encara només hi havies la part del mig, on no sabies en acabat d’on venia ni on anava l’envitricoll — el començament i el final molt apropiadament convertits ja en torcada merda.
—Per això escric com escric. I àdhuc dic com dic. Sense cap ni peus. O només amb cap. O només amb peus.
—O sols amb un tros de tronc, sense rels ni branques, com qui diu, a fragments més o més llongs o amples.
—Com qui diu, a fragments, a rolls i galaubes, com la vida mateixa.
—La vida, fragments.
Quina explicació més escaient, no trobeu?

~0~0~

Cuniculicultura.
—Li penja inútil el peçol, mentre hom és prou betzol de servar la llàntia perquè els adúlters — la muller i el drut — fotin llur fet sense perbocs i tanmateix amb llum.
—Cuguç consentent qui, mut, i taquígraf, exhortava els sostres, mentre la vermina gastrointestinal, llurs ariets, li percudien l’estómac, i al ventrell els budells, sobretot entorn l’apèndix. Tossaven tots plegats com si són eager deathwatches, massa fervents rellotgets de la mort.
—Sanglotava de goigs i gaubances la muller amb els embats del drut, gall fer de cua forcada qui a la taigà del cony demostra a betzef el seu instint de brega.
Què més t’abelleix ara? — hom es diu, i somia dempeus en la follia de la sangonera qui xiulant s’atansa a les tombes miscel·lànies i hi voldria xuclar sang de mort, de qui el malson de mort és veure-se’n, i xuclat encara per sangonera pòstuma.
Ets el mort? ets la sangonera? — hom es demana. I els sostres què responen? Llurs blancors de pantalla on les imatges del son de son magí no es projecten ajudades per la llum del llum que ell mateix no serva, només l’encoratgen a millors, més tètriques, idees.
—Els conills llurs gàbies que els huracans arrencaven dels corrals de la seua infància i s’enduien a volar com coets de marcians fins que no s’estavellaven a cap mur burell amb una violència escruixidora, els conills, llurs somriures se li encomanen, fins que de bell nou crits de desfermada femella no l’arruquen d’ençà del llit.
Què bades, ruc! Enduus-te el llum, que no ho veus que volem clapar?
—Hom doncs bufa, silent, la llàntia i, nu, enfredolit, s’esmuny, avenc avall, dimoniet amb la cua entre cuixes, devers on l’escalfor no s’alça.

~0~0~

—Molt me n’entenc, de química; me n’entenc tant que de petit (vull dir, fins cap als vint-i-tants anys), molt nerviós, tan nerviós que, cagar, gens — i restret, doncs, força — la mama, llavors, em va comprar uns supositoris de mantega de cacau, perquè m’ajudessin — i m’ajudaven, m’ajudaven rai, m’ajudaven qui-sap-lo — i, allò, veure-ho — veureu-ho — prou m’ho pensava — oi? — entès en química, bo en l’assignatura — tret que tot plegat, què em sé, potser confonia les fórmules i llurs transformacions, amb les equacions i llurs equivalències — o amb les cadències en musica — la qüestió, què ho sé — que m’empescava, viu de manguis, els supositoris de merda — me’n feia de cagalló — la mateixa forma si fa no fa que els de la farmàcia, els ficava una miqueta damunt el glaç de la nevera — veureu-ho, oi? — comprendreu que encara no eren dies de refrigeradors ni, com se’n diu, de frigorífics — i quan havien la consistència de supositori diguem-ne professional, me’ls embotia — me’ls embotia, amunt, supositoris de merda, per tal de… — d’és clar, de cagar mantega; mantega, no pas de caca, de cacau — ja ho veieu que intel·ligent — i que fracassat, car sempre he cagada merda, mai mantega — greu desil·lusió, el món una cagada — conseqüència, corol·lari, el món una cagada, una cagada — a re no hi ha remei — això no ho esmena ni un altre Mussolini — al contrari, segur que encara ho espatlla — químic de merda.

~0~0~

—Havia somiat que la meua collonada era com un alvocat i que una dona s’atansava amb un ganivet i que me’l tallava per la meitat.
—El seu ganivet punxegut, de cuina, havia un mànec negre; el meu alvocat a la carranxa era grosset, mitjà, i havia un color verd fosc, de mamba — com la meua mamba.
—Aprés haver-me’l tallat per la meitat, i l’acció m’havia fet força mal, el pitjor era ara que el pinyol queia a terra, i en caure-hi i estavellar-s’hi, es fenia com la closca d’un ou, i en sortia un homenet esguerradet qui s’envolava com un muricec i s’afegia, tan lleig, tan grotesc, ell, com una gàrgola de pedra més, o com una curiosa carassa de guix, o com un dimoni d’obra, o diabòlic sant d’església de cretí, d’un vermell cridaner, servant la mènsula que serva el balcó, on de petit espiava converses i llofrava escots.
—L’homenet merdeta, miquetes, esguerradet, fastigós, brut, repel·lent, era, evidentment, la meua animeta, el monstre minúscul qui duc al cos i qui sempre, ai, m’ha menat de mal borràs.
—Drapetòmana animeta amb cos d’escarransit afoll, sempre el seu foll desig de fotre el camp, de trametre-ho tot a la fotranca, i d’espitxar-se-la cap enjondre, on diuen que els uhmans…
Són nets nobles cults rics lliures desvetllats… i què més?
—Ah sí, uns maleïts mentiders.

~0~0~

—Era admirant astoradament la magníficament coreografiada dansa dels lloros multicolors damunt un fil elèctric per la finestra del garatge reconvertit en supermercat, decorat molt finament, amb papallones en pedreria, mes sobretot amb unes parets uniformement empaperades amb un tema cinematogràfic amb colors pastels dels anys vint del segle vint, amb la mateixa imatge realçada en discrets quadres, allò era bon gust, vós, i sobretot amb gens de propaganda enlloc, altre que en els productes mateixos exposats a les lleixes dels corredors.
—Ens saludàrem.
Què fotem.
—Què fotem
.
—El coneixia de cardar-se’m la dona. Feia anys que no ens vèiem. No hi havia pensat més. Un de tants dels qui hi passaren.
De mills en mills?
—De pits en pits!

—Encara se’n recordava de la faceciosa qüestió (i jo, automàtic, de la no menys ximple resposta) de la comèdia que ens menàvem anys enrere quan li obria la porta de casa. Vam riure una miqueta, rialletes desabusades, com se’n diu, esmussades; rialletes de desencantats, d’empedreïts, de massa foguejats, dels qui som de tornada.
—Llucàvem cap a llevant, jo nan higiènic, ell ressentit colós. Havíem sortits plegats i sense haver comprat re, i ens havíem encaminat a l’estadi de l’alta escola de la vora. M’havia dit, T’ho espinzellaré amb quatre mots, quan li havia demanat Què se n’havia fet, d’ell; que la seua sobtada desapareixença ara feia un grapat d’anys, tant la dona com jo havíem naturalment suputat que s’havia mort.
—A l’estadi, a les grades de fusta pintades d’un blau viu, no s’hi asseia ningú més que ell i jo. Llucant devers llevant, enraonàvem.
Fui cridat urgentment back west. No vaig tindre temps ni de trucar la teua dona, féu.
Pobrissona, fiu.
Mos tres germans volien la meua aprovació, la meua signatura, per a internar la nostra mare; massa repapiejar, saps? I teníem por que, amb les facultats minvades, no balafiés la fortuna, que de tota manera, com és natural, els quatre gruàvem, o en gruàvem el mos que ens pertocava; prou l’havíem esperada amb candeletes d’ençà que esdevingué, sense mai haver pencat en la seua vida, vídua del nostre pare, qui al cel sia, i qui es matà a la feina, i li deixà no pas poca matèria, diguem-ne, capital i immobiliari rai, si em vols creure, féu.
Et crec, et crec, fiu, capcinant com granota.
—La portàrem, amb tots els papers, a un casal d’aqueixos que recullen vells moribunds. La directora, una blanca primota, escarransidota, ens presumeix que llur local és dels millors ni més eficients que no hi ha per les rodalies; ens diu, Reciclem la totalitat dels cossos força sovint i ràpida.
—Prou podeu!
—La mare amb molt mala cara, et pots pensar.
Com si ho estic veient, fiu, llofrant enfellonits, nics ni inics tàvecs.
—Les mans lligades darrere. I, muda, amb uns ulls de fúria que ens fiten com si ens volien cremar les ànimes.
—De pits en pits!
—Tret que, més tard, entre els pacients…
Els pacients, ço és, els qui pateixen, fiu, llengut.
—Entre els pacient, ma mare, l’única, molt puta, polítropa, suspicaç; i molt observadora, observadora rai.
Hm, the observed servant the observer, faig.
—Se n’adona que les negres, vull dir, les quatre operadores qui feinegen per a la directora, les qui canvien els llençols, netegen els morts, les qui van amunt i avall amb moixines i bolquers, i duen el menjar i les potingues als allitats, en fi, les qui vigilen i controlen la vida de tots els malastrucs estadants; doncs se n’adona ma mare, putarra rai, que les negres sovint hi fiquen, pels racons i les arestes, sobretot a la cuina-menjador, un producte exprés per a exterminar cucs i cuques, els grills, els ratolins, les formigues i els escarabats, qui, molt atrets a les cases dels suburbis on les crostes, les molles, i pellucalles rai, rauen per terra amb tanta de gent desdentegada i maldestra i oblidadissa, i, pitjor, les quatre negres, elles mateixes tan porques, car és clar que tot el menjar bo que porten els visitants per als vells se’ls anaven fotent elles, ma mare, dic, força observadora, i sabent molt de química.
Com jo! — faig.
—Se n’adona ben aviat dels costums de les quatre fartanes, cap de les quatre fent, cascuna, dic, no pas menys de quatre-centes lliures, amb el cul de cada bo per a dues-centes lliures ells sols; veu la mare, la garneua, que, de nits, cada nit, es foten, copeta a copeta, amorrades al televisor, tres-quarts d’ampolla de whisky per cap; per dissort, la blanca escarransida, aquella mena de voltor albí de maleïda directora, es veu que no beu mai re, ni aigua, segurament que no se’n fia de re, d’aquella casa, maniàtica qui deu ésser, creaky cunt, que no se li n’encomani cap malaltia, i, de tota manera, rai, car només s’hi deixa caure molt adventíciament, sempre per a introduir un nou client.
Pel mètode maièutic, m’hi jugaria, faig.
Què? — fa.
El cap que em vola, perdona’m, fiu.
Doncs això, féu.
—Me’l mirava amb cara d’encoratjar-lo, mes ell semblava perdut en cabòries, capficat en qui sap quins moviments tectònics del paisatge del seu ponent nadiu. Animava jo, del fons de la meua insignificança, a la graderia blau marí de l’estadi col·legial, Així que molt afeccionades al mam, les quatre truges custòdies a l’asil matern, eh, tu?
—I tant. Segurament per a endormiscar, esmussar, el ròssec, el remordiment nocturn, i al capdavall així dormir mills, vull dir, millor; amb la beguda, prou, rai, sense que els calguin doncs els repugnants estupefaents que administren vulguis no vulguis als vells perquè les deixin tranquil·les mentre guaiten, a la televisió, la merda de concursos que hi foten. Doncs això, un jorn assolellat, que tothom surt al jardí, les truges, com dius, i els vellarres, la mare segurament addueix pixera o caguera, s’esmuny com un llamp a la cuina-menjador, trau la capsa amb el producte exterminador i en vessa el contingut gairebé sencer a l’ampolla de whisky encetada, on en roman encara més de la meitat, i això vol dir que, sort de les sorts, n’hi haurà si més no un parell de copetes per cap; per cap de negra, vull dir; en acabat, torna al jardí fent-se la qui repapieja encara pitjor que no mai, i au, a passar la resta de la plaent jornada. Nit vinguda, i havent pretès prendre’s com qualque robot malmès i neulit el verí quotidià, només li cal esperar que les hores dels pecs concursos vagin fastigosament desfilant, i que, trompes, i pitjors que trompes, les truges se’n vagin al llit, i així som, fins que, al cap d’estona, passats els concursos i tot, la mare deu espiar, i ja ha vistes les quatre truges ensorrades, vessades de qualsevol manera de les cadires damunt el terra llord, les quatre mortes o sense coneixement. Ma mare qui deu furgar llavors per les butxaques fins que no troba les claus de la porta, les finestres totes reixades com a les presons, i seguit escapolint-se com un espectre enmig la nit. Ella que sí, xano-xano, que s’arriba llavors a casa nostra, a casa d’ella fins no feia quatre dies, i, miracles de l’enginy, encara en té la clau, ningú no ha pensat a confiscar-li’n la còpia, o en tot cas, no sé pas com, quan l’escorcollaren, tot entrant al cau final, no la podia passar d’estranquis, potser, dic jo, ficant-se-la a la boca, i pretenent-se passatgerament bojament afònica, com se’n diu, sense veu, o prou tocada del bolet, fent-se la mig ferida, per a tot plegat veure’s balbuça; no dic si se l’amagava vagina o recte amunt, car al capdavall qui sap on quòndam les bacones ficaven els llardosos dits.
Tot d’una un tomb quasi eròtic en la narració? Could you be more disgusting? — plagueta de manguis, vós.
Gràcies a déu…, féu, seriós, estranyament corprès.
I a tots els sants i àngels intercessors, encara faig.
—Gràcies a déu que era de viatge back east, més que no res per a aclarir negocis que havia deixats penjats quan anava back west, mes sobretot, és clar, per ganes que em moria de veure la teua dona.
La meua dona, de qui el magnífic, ínclit, estrenu, drut se’n pleveix a lloure, quítiament, faig.
What? — fa.
—Re, rucades. No et volia pas interrompre.
—Gràcies a déu que (jo) no hi era. Ma mare ha entrat a casa i ha anat a la cuina, i, amb el punyal d’esbocinar la carn, nyec, nyec, nyec, ha mort, l’un darrere l’altre, cascú al seu llit, segant-los pel coll el cap amb un sol tall, els tres dels meus frares, vull dir, germans, i segurament que es pensa que m’ha mort també a mi, car amb un dels frares, qui s’escau d’ésser marieta i ella no ho sap, perquè si ho hagués sabut mentre era “viva”, l’hauria desheretat, vora seu, dic, hi dorm el seu amant, el qual ella convençuda, dic jo, que sóc jo; i doncs, també el despatxa amb un tall sec, escapçat, i au. Doncs bé, som-hi, i tant. Feina feta. Perfecte. I ara… I ara que ha morts els quatre fills, doncs, com dic, ma mare, què fa?
Què fa, què fa? — faig.
No ho sé perquè no hi era; com saps, era a l’avió que em duia back west; tenia un ganes boges de fotre’m la teua dona — fa.
—Gràcies, home, i no pas a déu, a tu.
—Mes diria que, claferta de sang, se n’ha tornat al carrer, ma mare, i la qüestió que, passant pel pont, potser volia llençar-hi daltabaix el punyal, com el nas d’en Gògoll, o potser llençar-s’hi també ella, per tal d’així fugir la justícia, tret que (potser, dic jo) la memòria de la malèfica directora aigualida, vull dir, teetotaler, abstinent, encara estàlvia, la feia dubtar, i allò de l’aigua, de sobte, ecs; en tot cas, això rai, gràcies a déu, un vehicle policíac fent cruising, navegant a la babalà, cercant cap escaiença per a fer mal, l’ha filustrada, li ha llençada la llum enlluernadora dels fars plens, i veient-la armada amb el punyal i banyada de sang, sense més qüestions, segons llur estil, s’han trets els uzis, i els dos bòfies ensems, cridant com energúmens, han descarregat, i au, l’han omplerta de bales, com si fos negra, i en paus; fait accompli, joyeuse prouesse.
Una mort heroica; se’n cantaran sonates, vull dir, balades, faig.
—En arribar a l’aeroport, rebia la trucada d’un conegut veí nostre. “Tos frares tots tres morts, ta mare morta, torna immediatament.” Amb el cor feixuc i amarg de no haver pogut jeure amb la teua dona, perdona, noi, he agafat l’avió de tornada. M’hi he trobat que ho heretava tot.
—Prou pots!
—Cert que al casal dels moribunds condemnats, la bòfia, ella, hi trobava un paperot on ma mare desheretava els quatre fills, mes quin cas volies que els notaris oficials en fessin, d’aquell paperot i escrit per una assassina folla? Cap ni un. Al cap de menys de quatre mesos, tots els ets i uts provats i aprovats, totes les propietats i totes les diguem-ne riqueses que hauria d’haver compartides amb mos germans, per a mi solet. Comprendràs que llavors, les ganes de vindre a cardar-me la teua dona, ja em perdonaràs, amb tantes d’anades i vingudes, se m’haguessin esvaïdes una miqueta.
Comprenc, comprenc, perdonat, fiu.
A part que, a l’avió, en el precipitat viatge de tornada, tractant de pair tantes de calamitats alhora, pensava que déu m’havia castigat, féu.
Segur, déu, faig.
Massa d’adulteri, massa de cardar-me les dones del proïsme nyicris i merdoset, del proïsme sotmès i cagat, fa.
Gràcies per la descripció, i l’anàlisi tan professional ni pregona, faig.
Ja li ha pujat la mosca al nas, em dic, fa.
A mi? — fiu.
No; a tu? no em facis riure; a déu, féu.
És clar, la mosca còsmica a la tarota infinita, comprenc, fiu.
Allò era que déu m’adverteix, havent morts de càstig tots mos germans, que ara vigili, o prou que em toca, imminent, a manguis, fa.
Tu com amb el Job aquell; bufa ostietes, quin déu el vostre més intel·ligent, faig.
Mes, alhora, oi que comprens que la teua dona, més que no pas una adúltera pròdiga, vull dir, com se’n diu, promíscua, es declarava llavors al meu sensori com una mena de verge salvadora; és el viatge cap a ella que em salvava la vida; i em regenerava, i comprendràs que amb allò, una persona esdevinguda sacra, les ganes de fotre-me-la se m’apaivaguessin qui-sap-lo, bontròs, féu.
Una dona exemplar, santíssima, sempre m’ho he ensumat, fiu.
Doncs ja ho veus, fa.
—I la directora? La directora del casal, el voltor albí qui en deies, ella, rai, oi?
—No n’he sentit a xamullar mai més re; amb la sort de l’herba maligna, segurament que àdhuc expandint el negoci, llogant quatre altres truges fartanes i au; vells rai, cada dia més; esplet inacabable!
I tu, heretant-ho tot, i amb la casa, la piscina, els cotxes, la platja, el sol, el bon temps, la bona vida, tantes de noies colrades qui voldrien un bocinet del teu pastís, tots aqueixos anys, premi de déu, i merescut, faig.
No pas que me n’hagués oblidat totalment, de vosaltres. Prou em veus avui ací, fa.
—Això em demanava, què hi véns a pelar?
—Home, hom es fa gran, ca? I li vénen ganes de refer una mica els ponts, de reconstituir memòries; són les típiques nostàlgies, els enyors, que, quan hom es fa gran, sovint el posseeixen, i doncs…
I tant, i tant, faig.
—I la teua dona, creus que voldrà veure’m?
La dona qui sap on para! — faig.
Ah, divorciats, i ara qui sap on, fugida, instal·lada qui sap, oi, ben lluny? — fa, fent cara de moro trist; i tan pansit, pobrissó — pansit tot ell — et sa grosse bite avec.
Què? No; morta, vidu, faig.
—Morta!
—Exactament!
—Quin cop per a tu! I et sobreposes? Em dius com et va de debò, home!
Te’n facis mica. Jo rai. D’ençà que és morta, de mills en mills, fiu, espolsant-me els massa rudes copets a l’esquena.
Oh? — féu, ara com un estaquirot.
—Restàrem silents una estoneta, cascun destriant, al seu enteniment, les pròpies fal·leres, salivant-hi els pinyols dels propis desficis.
—No sé pas si m’entabanaràs — em deia — amb aquest posat d’enze teu; que no fos fingit; en tot cas, prou vigilaré que no em segueixis.
—Car és clar que amb la dona havíem canviada d’adreça, sinó la caparrada amb el meu joc, la meua aposta, no hauria mai reeixit; al contrari, el cangueli; el cangueli, no fos cas que amb allò hagués comès ara cap mortífer bunyol. Calma’t, però. La llufa que li penges, Oi que el fet que ell m’hagi pescat en aquest supermercat només és degut a, com se’n diu, a qualque vagareig de les circumstàncies? I que no es flaira pas que vivim enjondre? Que només m’hi troba per casualitat? O potser m’estic arriscant a la doble revenja, la d’ell, la d’ella? Quins neguits. Tan collonut que no és sempre tallar ras!

—Llucàvem cap a ponent, on el sol s’ajeia. A les grades, el blau s’havia bon tros enfosquit; havia perdut vivor; els esglaonaments portaven dol en llargues cintes. Dol, i aquest cop, per a qui?
—Volia fer memòria. Dels morts.
—Memòria? Mes sobretot del per què hi era, tan lluny de casa. Ah sí. La dona m’havia enviat a comprar, per tal d’afegir als queviures per a l’endemà, on oferia una festa a un conegut seu íntim nou, certa llepolia — khatxapuri, ხაჭაპური — que només sabíem localitzar en aquest magatzem. Llavors, vaig fer un salt; cuita-corrents, em vaig acomiadar.
És tard i vol ploure, tu — fiu.
—Davallava les grades de dol a botets, d’on que, geperudet, de les fustes en sentís el batzim-batzam, i dels pistrincs a la butxaca el dil·ling-dil·ling, i dels ouets el joiós dring-dring. Car content n’estava, un munt.
—El drut antiquat no féu cap paper; romangué assegut; m’havia fet, prou marridament ni caduca, només un flasc, fluixet, adéu amb la mà…
Ja ho veus tu, noi. Així cauen els més grans ni vigorosos monuments, irreparablement rosegats pels inexorables elements, fent-me el filòsof, eixint de l’estadi, com dic, filosòfic, em faig.

~0~0~

Bernat pudent, anit un dels emprenyadors uhmans m’ha enxampat.
Em passejava tranquil·lament per un desert blanc de paret quan un got bocaample s’ha abatut damunt meu.
He sentit un buit al meu voltant, i he volgut bellugar-me, mes, anés on anés, la boca del vidre em tancava hermèticament tota eixida.
Tot d’una, la vora de la boca del got m’ha empès amb força, de baix a dalt, i el got s’ha vinclat cul avall, i he perdut peu.
Volia estendre les ales, mes ja era massa tard; queia daltabaix, mig alaestès, i, au, que al cul del got m’he estavellat.
L’uhmà ha plantat el got al taulell del rentamans, davant el mirall, i damunt la boca del got hi ha col·locat un gros volum verd.
Llavors l’uhmà ha fotut el camp; ha apagat el llum de la sala de banys, i he sentit que es fonia enllà, a la seua cambra, on un llum ha romàs encès una estona, per a després també apagar-se.
En la foscor, com un altre Atles al món dels bernats pudents, heroicament, he volgut portar el gros volum damunt la meua esquena, amb la idea de bellugar-lo ni que només fos una miqueta.
Debades.
Pitjor que no en Sísif mateix; en Sísif rai, hauria mogut el volum, i au, fora; a l’aire lliure, a empènyer-hi, collonudament, roques.
I entre les roques, la roca d’en Prometeu, amb les àligues, exòtiques conegudes meues, qui mai no es rebaixarien elles a fer-me cap mal, i qui arriben xiroies, cada matí, bon dia, bon dia, a atipar-se-me-li del bon fetge sucós.
Ei, tot allò, comparat amb això meu, festes!
Com les que hauria fetes jo, si mai fotia el camp d’aquella mortífera gàbia.
(…)
M’he falcat mil vegades amb les potetes del darrere, i amb totes les forces, les meues amples espatlles han volgudes sollevar aquell cosmos, mes alhora que les potetes em relliscaven damunt el vidre, espatlles i esquena em flaquejaven, i aquell pes continuava inamovible.
Amb fúria i desesperació, m’he petat mil vegades més, confiava que la pudor que sovint no em defensa es filtrés per qualque mena de capil·lar escletxa, i, despertat per la irrespirable verinosa fortor, potser l’uhmà, molt emprenyat i fastiguejat, no triés de llençar-me per la finestra, on la llibertat m’hauria obertes benauradament les ales, i segurament hauria recalat a qualque faitissa branca de bon arbre acollidor, on llavors, com dic, festa rai, després d’aquelles malaurades ordalies d’ara.
Ah beneït retorn al consol a saldo de consoldes i salsufragis! Fungibles hores delectables escoltant els xafardeigs i sacrilegis dels abellots cascant-se-la entre els cascalls. Cascun pretenent haver-se cardada la regina!
Com enyores, Bernadet, alhora que penques frenèticament, els benifets del defora!
Pencar rai, pencar fins a l’exhaustió. Mes què?
Res.
I la fatiga em té baldat, i m’enfonsava al cul del got, banyat en pudors i suors de desfeta.
(…)
Llavors el cel, el cel esdevé clar, una certa llum s’esmuny, i el mirall, el mirall la reflecteix, i els ulls, els ulls se’m baden al nou jorn, i l’esperança, l’esperança retorna.
I me n’adonava que el volum, reflectit al mirall, es diu iranoiccid aled analatac augnell.
És allò japonès? Hi reconec el genitiu “no”.
Què deuria dir, doncs, la frase? Com l’interpretes, Bernat, tu qui en saps, de tot, tant!
Home, admès, macarrònic, el meu japonès, macarrònic…
Si fa no fa, valent, si fa no fa!
Occit per la ira que li causa veure l’anyell atacat analment?
Os pedrera! Tragèdia d’upa, vós! No pas?
(…)
Anyell innocent, com m’hi emmirallava!
Bernat pudent innocent, sotmès a les pitjors tortures pels maleïts impietosos animalots uhmans.
(…)
O calla, potser ho estic llegint malament.
Ah! Ves si n’ets, de carallet, Bernat!
Home, diccionari de la llengua catalana! Tot un món, efectivament!
Milions de milions de milions de mots i conceptes reunits durant milions de milions de milions de vides!
Allò sí que és pitjor, vull dir, millor, molt millor, que no n’Atles mateix.
El meu món, el món que vull portar, és un mon molt més ple i feixuc i conseqüent i important i cabdal i a frec d’ésser perfecte i tot, que no pas el seu mesquí univers de no res, per comparació!
Infinites tones de ciència esotèrica, el meu. Infinites tones aplegades en un món més gegantí, gairebé impossible de concebre.
Prou podria! Prou podré, històric, ni que només ho assagi! Això sol es val mil epopeies!
Car al capdavall qui sóc? Efímer no ningú.
No ens fotéssim massa l’ultracuidat, tu. De millors, o en tot cas de si fa no fa, prou en castiguen cada dia els envejosos déus dels borinots. Qui els desafiés, per ell fotria, dissortat.
Diguéssim que amb prou feines si li arrib a la sola de la sabata a mon cosí el bernat doblement acoltellat a l’esquena, en Cosmopepla, qui, ni dislèctic, i contràriament al seu nom, tampoc no és pas ell el plepa del cosmos. Prou en trobaríem ramats i ramats de pitjors.
(…)
I tanmateix, tant se val, afanyem-nos-hi, sense por, un cop més, som-hi.
Tornem-hi ran del darrer clot mateix!
Un esforç encara; encara un esforç, doncs!
Encara un esforç, Bernat! Per tots els bernats de la teua pàtria d’heroics pudents!
Afegitó d’ègides de bronze, æs triplex si hi reeixies; endavant; i què dic triple, sèxtuple!
Au, au, bah; encara, encara; som-hi, som-hi, som-hi…
Amunt!!!
(…)
Malparit uhmà qui mai no es va aixecar del llit!
Decrèpit!
Carcassa!
Carronya!
S’hi va collons deure morir!
(…)
Quants de dies, mort de merda, m’hi tindràs oblidat?
(…)
Quants de dies…
I ja no puc sollevar ni l’ànima…
Ni puc…
Ni puc ascendir, cagades amunt, el vidre…
El vidre molt més relliscós del got…
Del got…
Buit.

~0~0~

Orb futbolista qui el Sol abrusà.

—Aurat heroi qui com l’hereu d’Herodes
Amb xamosia de xaman ens xores
Els cors sencers i ja no anem ni amb rodes.
Ens atueixen les xamboses hores
A daus tombats a tall de tes de tores.*
Tossim, tossem, enlloc no t’acomodes
Cos abusat qui amb ben poc broc t’acores.
Perdem les banyes bornant a pagodes.
Tot és fat bla balb calb, i per l’escaire
Se’ns filtra el gol ni qui hi clissa ara gaire
Per a saber quin és si el set o vuit.
Hom s’esgarrapa el cap i l’ull gelcuit
Veu afegits ficats a la xamberga:
Nou, deu, paralipòmena i parerga.

[*Kocked down by the serendipitous hours
Dice cast — you’ve drunk your tea of wolf’s bane’s flowers.]

~0~0~

L’home de l’impermeable bru.
—Camina tots aquests mesos perdut pels carrers l’home de l’impermeable bru.
—Torna a casa ara que deu ésser l’hora i en puja al terrat i esguarda cap amunt un cel burell. I hi roman hores senceres.
—Aquest hivern se li va morir la filla. Aquella nena rosseta qui corria pels corredors i cridava de joia, i sabia recitar poemes.
—Tornarà l’oreneta? Tornarà l’oreneta dels records qui la seua filla cada primavera acaronava?
—Torna l’oreneta, i l’home de l’impermeable bru l’esguarda evolucionar com segura barca pel cel burell.
On és la teua filla? sent l’home de l’impermeable bru que la segura oreneta el qüestiona, preocupada.
—La meua filla és morta, la rosseta qui corria pels corredors i recitava poemes i cridava de joia.
—Em reconeixes, oreneta?
—Et reconec, home trist de l’impermeable bru. I puc veure en tu ondulacions esfilagarsades de la imatge de la teua filla qui tant no estimí, i poc flairar en tu ròssecs, recances, cendres, de la seua meravellosa flaire. I roman quiet que et besaré els llavis com besí cada primavera els de la teua dolça filla tan estimada.
—Llàgrimes de remot agraïment neixen als ulls de l’home de l’impermeable bru, ara que l’oreneta l’ha reconegut.
—I ambdós homenatgen amb el dolç record la nena rossa qui cridava de joia corrent pels corredors i recitava densos poemes que a tall de prismes amb la rara llum pler de significats no projectaven pels exòtics aires de l’empiri.

~0~0~

L’home de l’impermeable bru porta les butxaques plenes de crostetes per als coloms.
Prismes de somiades truites esbarrien la policroma llum de la compassió damunt el seu secret salvatge parc zoològic.
Com arbre mil·lenari cuida caure entre trèmolos d’horroritzada fauna.
Severa dolor psíquica davant la prepòstera hipèrbole de trobar-se l’esbart sencer assassinat part de terra com eixam de flitades mosques.
Cada incongru òbit seqüenciat en esclaus o aups, en espores o verjures, de conseqüents estructures on les minúscules trajectòries de la mort el persuadeixen que cap psicòpata empedreït sense d’altres conflictes s’ha cregut prou únic ni diví que omet o negligeix l’astorament mortal que llur absència no ens causarà als lúcids.
Geòmetra en conjectura ressaltats els pentacles màgics que en llur agonia els coloms no li afaiçonaren perquè hi trobés la mística finestra que el duria entre estalzins cronològics en capdefiblons jades devers l’esplet protoplasmàtic on en ombrel·les atòmiques tot no es regenera.
El troben amb la cara tota groga del qui perdia a mig camí del cel el quest.
Sota el iaixmac de seda negre del sudari hi amenaça del seu triomf la joiosa rialla.
Car ara per vies celestials d’arcs de beneïts escatxics hi és àngel enjòlit.
El seu impermeable bru d’iridescents tonalitats gens no desdiu dels dels altres integrants del seu vívid esbart, estort entre els exòtics aires de l’empiri.

~0~0~

Del que enlloc no s’esdevé no en trec mai l’entrellat.
—La dona granada i la minyoneta impúber m’havien allerats llurs favors, mes ara se les enduien, no sé pas si a cremar-les a cap foguera, o a emmenar-les, amb honors rai, dalt de tot de cap tribuna a omplir-les de condecoracions ni medalles a tesa.
—A tots ops, darrere la gentada, i — tocant-me com sempre em toca, ço que és altament emprenyador, penes de l’ésser massa curt de mida, segurament — tocant-me, dic, allí plantat, d’haver d’allongar el coll debades darrere un altre tanoca tros de quòniam d’homenot altíssim qui mai no se’m mourà — i si mai, per cap miracle, es mogués, un altre de tan o més altot se’m fotia igualment davant — no en trauré pas l’entrellat.
—És que mai en treus d’enlloc ni de re? (No, impossible. Així som fets, i així és fet, incompatible, aquesta merda de món dels collons. Perquè no hi entenguis mai re.)
—Tant se val; temps enyorat; no feia gaire — gens — ahir mateix encara hi érem, manxant de valent — a ambdues ensems els clavava l’espínula i en gaudíem els tres esmeperdudament, gambant i cardant, i jaient i cardant, i cardant i cardant, i la dona granada em fornia exquisits nodriments, i la xicoteta m’amoixava a dojo, i se m’asseia a la cara perquè la tastés a gratcient.
—La felicitat era perfectament instal·lada entre estanys i bosquets, i assolellades comalades i espectaculars serralades on, amb els cabrits i els astors, incessants ens deportàvem.
—Mes, llas, s’escaigué que un brot epizoòtic aleshores tongués de l’inflamat podridot cuir del món pentenills, i borrallons i borrissols, de poblacions a balquena — poblacions d’animals de tota pota, inclosos els bípedes més bèsties, els uhmans.
—I s’hi instal·lava el llong hivern de la postumitat.
Aneu, aneu!
—Aneu, aneu, amb despit faig a la neu — i la neu, que cau amb despit, poc s’esvaïa, ans queia amb més esquírria, demolidora, disgustada, ofenosa, perforant.
—Cada volva, filaberquí que m’anul·laria el cervell amb blancors de buidors irreversibles.
—Únic supervivent, qui tot i que ha comprès, que tot sacrifici, tot martiri, tot dolor dedicat o devot, són malignes i infernals, i que, a l’inrevés, tot plaer, tot benésser, tota benaurança, són paradisíacs, m’he ficat nogensmenys a la feina.
—La qual, veureu…
—Ni impossibilitats de Sísif ni de tantes d’altres falòrnies dels molt mascles impotents.
—Trobeu-m’hi agenolladet, posició sempre més escaient per a manguis.
—Filustreu-m’hi agenolladet, molt doneta i primmiradet.
—Amb l’ampolleta del vernís negret per a les ungles i el minúscul pinzellet corresponent…
—Eternament…
—Eternament emboniquint…
—Eternament emboniquint la mateixa infinita carretera.
—Somiant quan les emboniquia, època divina, alhora la minyoneta impúber i la seua delitosa imago.

~0~0~

En la quietud cantarà el cucut.
—El sergent Güendolí Harmonia i el ras Sterculí Pifre, parlant en llur algaraví cagot, li diuen qui sap les immundícies. No en copsava borrall. Els diu en Marcel Timoneda, pastor a la serra de Barravés, —Que sí, senyor i que no, senyor, anant amb l’ona de l’interrogant – si li sembla acusatori diu no, si li sembla inquisitiu diu .
—Ara li han pres l’encenedor i l’han ficat vora la morta.
—Els dos guàrdies “civils” se l’han endut a la foguereta. Els tres i els dos gossos, el gos criminal dels fètids guàrdies rurals i el gos bo del pastor, tots cinc s’esguarden encantats el caliu. Sotja els cruanys ambrats en Marcel i reveu amb estridències de nervis qui només enceten pampallugues als ulls i al cervell, aquella terrible atzagaiada perpetrada pels guàrdies civils Güendolí i Sterculí. Al buf asfixiant de les ones roents de les seues cabòries, el pastor Timoneda esdevé nogensmenys bon mag (que és com ara dir un mig déu; un taumaturg, eh?). Com qui no ho vol, llença a les brases unes herbetes, i el fumet al·lucinogènic de qui les filigranes es transformen en xerricants falcons veus-lo surar.
—I ara? I ara res, o, a tots ops, no gran cosa. Els falcons, ara silents, eixorbaven el gos assassí i írrit qui doncs orb es perdia enllà endins, en la densa foscor. El gos rat i lícit del pastor, destre en la pràctica del fumet esqueixat, romania urbà, congruent i en línia. Llavors, el plugim nucleic bleïdor, els ulls dels pudents d’il·lusions omplien. Els satisfets invasors, ja tan confiats, mudadets se’n tornaven a missa i a merdegades d’aqueixes sense escorta i tot, només acompanyats amb les dones repugnants i les filles putes. I aquest era llur paradís, on també s’hi morien.
—Ni s’encomanava a ningú ni de ningú s’acomiadava, el prim bru pastoret, car no era de mena satíric ni cínic. Era com cal. No cap beduí sardònic dels idiosincràtics torts qui, balancejant la closca, esquerdada per un somriure oblic, cru i maltempser i amb ungles retràctils, cendres de mòmia d’urna enigmàtica, mosques trites i de matallops el suc, a l’aixarop t’hi barreja, per a enigmàtic oferir-te’l perquè te’n beguis cap vas, i més tard així en hermètic xibiu pugui recontar la fada proesa.
—Recollí l’encenedor, escampà suaument la boira, sense atiar cap inestabilitat il·lògica, com si mai no hi fos, relliscós tritó qui mai no diu gaire ni es fica en mal lloc. L’endemà passava la ratlla. Mai més ni gall ni gallina no se’n cantà.
—I el seu ramat? direu. Al carrincle crepuscle se’t perden, sense bàcul ni càlcul.

~0~0~

Temple o prostíbul — tot el mateix.
—Na Cassandra Tastavins, tots li fèiem la farina blana.
—O te’n predeia de fotudes rai. Més et valia que no et predís mai re; no te’n predigués, vull dir, de cap mena de gènere.
—Trompats i entrompats i fotent-nos trompades, com qui diu la colíem, cascú volent ésser-ne el primer, o a tots ops el més vist de prop, que se n’adonés, la puta miop, qui era qui més ni millor no la peubesava.
—Mon enteniment, papagai engabiat, d’ulls crebats, només processava, a l’hora de l’adorament, no pas idees, escarabats.
—Allí era, a un raconet, fent-me l’humil, i tanmateix petulant com caragol qui treu les banyes, presumint-ne tant i més que no aquells altres mitgesmerda qui anaven pel templet marcant de pit… abans no es fotien la gran morrada.
—Jo qui amb el meu piupiu de papagai, corrompuda haig manta femella, davant na Cassandra, fictament merdetes rai; que, a desgrat de sa curtedat de vista, se n’adonés que era especial, que no era pas que no la colgués ni reverís d’allò més abjectament, ans que ho feia amb prou circumspecció, ço és, amb el degut respecte, i més.
—Sempre els ho deia: les femelles de tota edat, llur tresor els rau entre les cuixes, i només el meu cercapous pot remenar-hi per a trobar-hi en acabat allò més preciós. I en convencia plecs i plecs. Llavors els queia com esparver. Il était temps d’en cueillir les lauriers.
—Mes, ara que era grandet, i la por de morir m’arrapava la gola, prou em calia virar de rumb.
—Amb na Cassandra, doncs, no pas, amb ella no gens. Gens de fer el perdis entrecuidat ni el cardaire xungo i farfant; amb ella, el com se’n diu, el fariseu penedidet, rere la columneta, l’únic entre tots més fals i presumit, tan fals i presumit que la falsedat i la presumpció li sobreïxen per tots els foradets i per això s’ha d’amagar, que hom vegi bé que s’amaga, fent-se l’humil, quan d’humilitat no gens, encara menys que no el més vanitós dels bavosencs postulants.
—I em veia?
—Doncs i tant!
—Em féu un signe amb la mà, i amb la mateixa mà féu fugir el romanent arraïmat de rucs, que ja vindrien l’endemà amb llurs preances i guitarretes.
—Me li atansí arrossegant-m’hi com cuquet culbellugós.
—Confiava que fos aquell jorn on finalment no m’asclaria el crani. Oh que hauria llavors set feliç, que ella hagués seta tan bona de voler-me maçolar la clepsa rodona i glabra, rostada i lluent, amb tanta de força que en fes dos o tres bocins! Com el meu destí era llavors estalvi!
—Car na Cassandra Tastavins, el seu ceptre de quasi-deessa eren unes tenebres o batzoles amb les quals maçolava, amb allò allerant-li favors protectius, el pàmfil adorador qui ella triés, molt generosament, de maçolar. Ehem. Només n’Agrippa Gratameló no volia que hom el rapés ni encara menys que hom el maçolés; en deia, sacríleg, de falòrnies i matràfoles a tots els nostres cultes i coltes i adoraments i èxtasis. Endevinà ella llavors que n’Agrippa acabaria estimbat cràter avall del volcà dels fumets morats.
—I com l’encertava, vós!
—Aquesta és la imatge, glaçada al cel cendrós. Caient, n’Agrippa, amb el seu vestit llarg blau que, estàtic, oneja al vent i a l’alè del volcà i a l’acceleració de la caiguda. N’Agrippa, el seu cap xollat a la xinxola, i pregonament asclat, i sagnant sang verda; sang verda, car molt em fa que hom per oprobi, abans, prou espinava el perjur. I doncs, ara, n’Agrippa inert, caient eternament, amb els seus dos baguls cilíndrics de color siena penjats enmig del cel; a l’esquerra, cúbic, mig cluc, fonent-se en negre el somort vermell de no devia fer sinó un instant, pres a mig parpellejar, com dic, l’ull; l’ull del Sol, negre com escarabat, cúbic, mig cluc. N’Agrippa i els seus dos baguls, daltabaix del penya-segat, cràter avall cap a la bocana del volcà dels fumets embrunits; tot el conjunt enjòlit, immòbil, en la perenne imatge.
—Prop na Cassandra, veig adelitat que les seues matraques s’han tornades tisores i que ella mateixa és la virginal Àtropos i que doncs em tallarà, vastament displicent, la pixa.
—Als budells de la mosquea, ella i jo, unànimes, dos lèmurs zelosos convertit en rajoletes d’esmalt llefiscós i que sota els inquisitius detergents de milers de centúries més endavant renaixem esporàdics.
—Havíem pertanguts, segons totes les versemblances, a qualque culte estranyament dissociatiu, de l’illa blava de Fuckoften, on fornicacions i d’altres envitricolls clandestins, tothora rai.
—A cal forense, vull dir, a ca l’entès, s’afebleixen les teories. Aquell ceptre apàtic, oi que a embranzides fotia sotracs? I el rabit adorador als peus de l’adorada, ullant el seu plec imponent, la seua ascla potent, cony qui l’entitelleix i astora esmeperdudament, consona amb cròtals?
—Tàndem de masoquistes sotmesos al vertigen de qualque novell aparell que espinyola sense erra cireres. Ran no res en desvelarem les concupiscències, cimbells esbadellats als quals furtem els secrets, com adés descongelàrem els pingüins, i en descobrírem pler d’incriminatòries particularitats. Amb petulància de papallons de bell nou els formiguejaran els becs, i fent abstracció de la dramatúrgia que brollarà amb el recobrament de l’aflat, ens confessaran, quecs com peix qui pon a freturosos fresos en freses frenètiques, suputem, qui sap, llurs cor-robadors pseudònims.
—Qui en sap el pseudònim, en sap el món.
—Ja ho sé que ets un hipòcrita, Climent, em diu a cau d’orella na Cassandra.
—El seu alè cald put a lleterada. Ara se m’obren els ulls. La vídua Cassandra Tastavins, ma dama, en què somiava?
—La Tastavins, fent cara d’haver assaborits no feia pas gaire, fort de mocs salats i avinagrats, sucs de medul·la.
—La seua careta de ratolinet, de boc, d’escorpí, rellucant amunt i avall, com si té por d’alguna cosa — la sempre imminent irrupció de la bòfia?
—Mon infància durant, havíem a casa un kea femella apellat Juno; Juno, com la màxima deessa. Era mon orgull, mos amics com m’envejaven; el parlar de na Juno era el més brut, en realitat, deliciosament obscè, imaginable. És clar que, els déus, llurs descordades tremperes ni carderes, no hi ha signe més insigne que els distingeixi.
—Saps què? Tants d’hams que em planta la voluptuosa, què collons triguem? No me’n calien pas tants. Sempre a la pingueressa per a qüestions de l’amour.
—Puix que em vol la vull. Só del tot transfigurat, jo qui em rabejava en llibertat. No vullau qui no us vulla, i si no us vol, no la vullau.
—Xingaire de carrau, tant se val, tant se val, i fiquem-l’hi pel trau.

~0~0~

Chuck and his bitch.
—A l’entrada del museu, la gran sorpresa!
—Gegantí encara, el seu antic amant, qui em veu i el veig, i ens reconeixem immediatament, i em saluda efusivament, em despentina, em fot un clatellotet afectuós…
—Climent! — em diu, tan bellament mudat i elegant, com sempre, campió.
—Txoc! — que li dic, nan esguerrat, geperut, ressagat, lleig, mongòlic, maleït retardat, negret, d’allò pus malgirbat, un cassigallot al seu costat.
—Sense dir res més, em gita a banda, i s’abraona damunt la dona, l’abraça, la besa pregonament a la boca, li enfonsa la llengua fins als lleus o més avall.
—Allí entre la gentada, empegueïdet com cap xarneguet qui no hi entengués futil·la, mes de fet rumiant-me-la ferma, Quina casualitat! Vint-i-tants anys que no en sabíem re. La dona i ell, joves professionals a la mateixa agència secreta, i de sobte en Txoc qui desapareix. No sabem si desertava o si l’eliminaven o si el destinaven a quin indret misteriós per a quina missió per a la qual l’hermetisme impera. Amb els anys, els seus substituts al llit de la dona, legió; de faisó tal que ni ens en recordàvem, de la seua existència.
—Mes en acabat hi caic, Ha degut haver tornat de l’extrema missió qui sap ara els dies que no fa, i per qui sap quina escaiença ha degut llegir que la dona hi exposava avui, ella i els altres vuit artistes cal·ligràfico-poètics.
—“Els coneguts artistes poètico-cal·ligràfics, en Nasi Çapuça, n’Edgar Capça, n’Eusàpia Aixeta, en Lactanci Allipebre, en Dickson Cuntdaughter, n’Aggie McCracken, en Potgi de Gutxi, i, darrera mes no pas per això menys important, al contrari, na Bitx Encruïlla (la meua olímpica dona!), exposen en conjunt a les catorze sales del pis de baix del MIAI, el Museu dels Immortals per a les Arts Il·limitades, d’on el vernissatge, amb la presència dels artistes encara vius, hom a encedulat (programat) públicament que tingués lloc demà mateix (ço és, avui) a les vuit del vespre” — crec que si fa no fa hi deia, en part, el mateix article a mantes publicacions d’interès general no esbombat.
—Després del petó, és a dir, en acabat que ell, al cap d’una hora, no tragués l’àncora, l’escandall, el cercapous, de la seua llengua d’escurar els nítols de la dona, ella, muda, sense veure-hi de cap ull, massa trasbalsada d’encontrades emocions, guiada pel gosset pigall que benauradament li esdevinc, ha entrat al museu.
—Hi entra com si entrés entre els marbres a cap església; és clara que els taulells marbrats hi són arrenglerats una pica pertot, a tall de banc antic, amb tintes en tinters, centrats i enfonsats als taulells, amb tintes de totes menes, invisible, negra, blava, bruna, vermella, tinters en reguitzell, i ella, d’esme, hi suca, suca els dits en tinta, com si molt reverent s’anés a senyar, tret que al darrer instant es repensa, i es fica (potser pitjor que senyar’s i tot), encara sense pensar-hi, els dits a la boca; ganyota de fàstic.
—Amb allò, s’asseu a un dels seients de marbre beix, i sembla que a pleret se sobreposa de l’esglai sofert a l’entrada del MIAI. Me li assec, amb molt de compte, a la voreta; esperant ordres.
—Al cap d’estoneta que deu rumiar la cosa, respira a fons, em diu, Vés i crida’l, i llavors eclipsa’t, però, de lluny estant, estigues atent per si em cals per a re.
—Així, doncs, que el vaig a cercar. En Txoc encara és fora, sota el luxós, lluminós, ràfec.
Com pinten, Climent? — em fa, eixarmant, magnètic, encantador, com sempre; des lluny, molta franquesa entre naltres. Com qui diu, vells amics. Em va enxampar, durant una època on venia a cardar’s diàriament la dona, em va enxampar fent dolenteries amb la gossa de la veïna. Una gossa joveneta, de fi i lluent pelatge negre. Una gossa moguda, i ves que s’esqueia que en aquell moment li ficava el dit amunt i avall dins la rosada fufa, alhora que molt afeccionadament me la pelava. Em va enxampar, em va enxampar. Em va enxampar burxant la festejadissa gosseta, qui, agraïda i amb ulls amorosos, em ventava ses feromones. Potser m’hauria estimat més que em ventés fitoncides. Els fitoncides són les feromones dels arbres, tret que si les feromones desvetllen excitació, els fitoncides serenor. Tret, encara, que quan hom va aitan calent, i sobreïx de verriny, no mira prim.
—Em va enxampar i, en veure’m, enxampat, tan esporuguit ni angoixat, amb cara de mona, em va tranquil·litzar, magnànim, catàrtic. M’atzufava un dels seus cordials, indulgents, clatellotets. Allò em tornava el bleix. Damunt, m’emboteix al butxacó de la camisa un parell de bitllets grossos. Els anys que no feia que no els veia ni pintats, bitllets d’aquell gàlib. Car calers, aquells dies, la dona no pas que me’n donés gaires; gens, més exactament. En Txoc em deia, amb veu de baix, que amb allò anés al bordell de ca la Tastavins i me n’hi entretingués amb cap marfanta, ni que fos només un parell d’horetes, i, vejats miracle, que llavors tots els mals de mancament la sessió prou em guariria. Tret que me’ls vaig gastar en llibres. Per a coses de l’amor, amb la gosseta jo ja en tenia prou; en canvi, llibres, freturant-ne, sempre amb la por que no n’he llegits prou. Hom abans de morir me n’ha regalades, llibreries senceres. Hom, entre els lectors, es demana si en vull més? Responc, Prou prou. Gladly. Çudavòltsvie. Gerne. Grazie!
Na Bitx diu que hi vagis.
—Creus que em reprendrà?
—Qui sap cap on es decanta, Txoc — et torna a prendre — o et repta de valent, et reprèn esborronadorament. Avui, des que et guipà que no va a l’hora. És asseguda al fons a l’esquerra
— em despentina una mica més (tènue plaer de sos tentacles, com si remenessin el morter que enforteix ma confiança), i se n’hi va apitrant.
—Els vaig ullant d’esquitllentes. La discussió, tot i que molt urbana, sembla força fervent.
—La dona es mig tomba; fa petar el dits cap on sóc. Hi vaig esperitat.
—Escriu! — comanda. I en Txoc mai no l’he vist tan astorat. Li pesen segurament els anys.
—Em trec de l’infern paperet i llapis.
—Li agrada fer’s la poètica, la geomètrica, l’enigmàtica; amb els fins dàtils, la cal·lígrafa. De sobte, inspirada, atenció.
—I jo a l’eco. Amanuense i àdhuc marmessor de les fugisseres inspiracions, que després plasmarà, o no, en tètrics pergamins, d’estètica, segons certs crítics, no gens comuna.
—Escric:

Que fàcil de pujar al terrat per la façana
que difícil davallar-ne
altrament que arrapat com fissurel·la.

Amant llunyà
et deman que lluquis
abarrotada de barretets la façana.

Car veure l’abís de cara
des tan lluny amunt estant
només mena al vertigen de l’estavellada.

Camí despès no es pot refer
embrancat en cruïlles d’aumon
l’argent viu del vell xaloc
alhora el simi màgic apedrega
i l’estruç il·lús
.

—Desconfit, se m’aixeca en Txoc. Prou desolat, com si tampoc no hi entén re.
—L’acompanyava a l’eixida, condolent-me’n pler. Se m’allunya, incert; ídol caigut, mutilat, mes nogensmenys tostemps prou clàssic.
—Quan ens abraçàvem en el sentit comiat, notava la seua peça d’artilleria sota una aixella. Baldament no l’empri ara pas per a fer’s volar el cervell. Que n’extermini, si de cas, de molts pitjors que no pas ell, inics agents clandestins qui voldrien minar l’alt edifici de la nostra quasi-perfecta societat d’equilibris tàntrics…
—Escric:

Pires piràmides foramidades
Espirals perses — palters fets paraules
Persones totes en taules parades
Cruspint-se pe(d)res amb cares de paules
.

~0~0~



30 juny 2016

128

Despès os callat desenverinat

Als llimbs estripats les serps vellutades
Pels tossuts espadons del clar succés
De proa a popa es veuran apamades
Perquè a antres hipogeus hagin accés.

Humitats de màquines enfonsades
Adients per als qui són sense recés
Quiets vora l’ull com larves mig glaçades
Estopencs rauran llofrant-ne el procés.

Les serps balbes com olis de setrilla
Pels quatre esfínters de rosta cruïlla
Up s’esmunyen (cascuna xi lluent
Que ha tot just rostat l’os obtumescent).

Catalítics anorcs tarannàs plàcids
Amoixen serps d’ullals lloques o fràcids.

~0~0~

Pensius com serpents freds s’acabarà l’hivern?

Els primitius eunucs solíem desar els ossos
Dels estruços cruspits en coves d’escurçons
On amb dolçors de somnis les unions serpentines
Se’ns dugen en estranys paisatges de ruïnes.

I n’eixien remors de colgades cançons
Filagarses amunt prorrompudes a trossos.

Reposàvem llavors i amb les orelles fines
N’escoltàvem històrics degoteigs de reïnes.

Volíem ésser certs que allò d’ahir fou sòlid
Que els efímers passatges no es desfan com terrossos
Que visquérem els casos que ens marcaren els cossos
Amb cicatrius perennes i enyors d’ecos pregons.

Cascú es vol monument de monòlit estòlid
I es desperta esventat tost tot cremat com bòlid
.

~0~0~

Chors

Oíem barrocs tocs i melodies
tothom en gaudíem, indolents badocs
mentre els qui els tocaven passen com fanocs
proves d’endurança, gairebé ordalies.

Orquestres i chors, i els faunes llurs jocs
les nimfes llurs balls, els timpans llurs tries
ensenyàvem cuixa, endavant follies
trempaven a baix pletòrics bitocs.

Llúdries espontànies espanten sirgaires
actituds hermètiques que esclaten pels aires.

Rovellats carismes, esvaïts orgasmes
taciturns al gris, ens en tornem sulls.

Prou moltonejar, fets cap als quiasmes
Cascú cau de cul, i el que sembres culls.

~0~0~

Vies no obvii al pentagrama mai

Amb mediocres genolls polint sabates
De les madons amb faixes amb sets rai
De cacatues de qui les fermates
Vaig obeint com un anyell o un xai.

Concupiscents llurs veus cremen l’espai
On les catàstrofes mimen sonates
Del groc sepulcre qui trencà el norai
I s’ancorà entre cruentes rates.

Noies del chor com botides granotes
Qui eclipsen els mèdols amb balls exòtics
Els enllustrava quec i tot les notes
Amb panteons de ressons simbiòtics.

Mènsules asimètriques dels cingles
De cabra hi faig ben tibades les cingles.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort

Com adés els sinistres monstres enfaldillats — vull dir, els lladres i assassins frares mendicants — trampejaven obsessivament tucs i clotades, a la percaça de bruixes per a cremar en llurs inquisicions de psicòpata furiós, car aleshores els cretins llur avarícia tot ho podia.

I les bruixes havien d’ésser doncs sempre velles amb qualsque pistrincs, amb qualque petita propietat, que els àvids eclesiàstics volien afegir de guany a llur malèfica església.

Doncs així mateix, més tard, llavors, en temps de mon padrí, les barbàriques putrefactes monges proselitistes, amb les llegues intruses del mateix ram del feixisme invasor, trameses en massa per l’assassí règim cretí, a casa nostra, com a d’altres indrets d’arreu del món amb gent encara no pas enverinada pel brutal cretinisme, per tal de robar impunement béns i esperits als vells i velles moribunds.

Mon padrí, quan la mort se li atansava indefectiblement, se l’endugueren a una d’aquelles clíniques rònegues parasitades per aquelles mateixes putes miserables.

Ell, ateu, català, republicà i d’esquerra, sempre a la mercè, per circumstàncies de la merdosa dissortada història nostra, a la mercè de religiosos, de forasters, d’autoritaris i de putrefactes. [No en deia, ni ell, ni jo, no en dèiem llavors de foraster, com en dic ara per carallot decor o finor; llavors tothom els en dèiem pel ver nom de xarnecs, d’enemics, de papissots, de franquistes, o de castellans i castelladres.] Havent de sobreviure a dues gegantines dictadures feixistes cretines forasteres, i damunt, quan hom s’hauria pensat que la llibertat dels catalans era a tocar de mà, amb l’esquerra republicana dominant, tot d’una els invasors i els infiltrats, i els botiflers de sempre d’afegitó, encara ho podriren tot, bo i imposant llurs petites dictadures, també de dreta, és clar, les dels estalinistes i els anarquistes durant la guerra; els destructors anarquistes destrossant tota organització i fent doncs la feina als feixistes; els estalinistes, dogmàtics fins a la ronyosa coroneta, i qui reeixien àdhuc a expulsar-lo de la feina de ferroviari, perquè mon padrí no podia pas vinclar-se a llurs irrisòries manies religioses.

—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s.
No en tinc cap, de pecat, collons.
—Anirà a l’infern, senyor Aristarc!
Deixeu-me en pau, harpies!
—I l’infern és etern; una eternitat de patiments; els dimonis de foc furgant-lo amb les forques roents cul amunt, remenant-li els budells, ah, i tallant-li els ous amb ganivets enverinats, un cop darrere l’altre, eternament, eternament, eternament!
—I nosaltres rient dalt el cel, contemplant la glòria de déu i contemplant, a baix de tot, els divertidíssims martiris de tots vostès, els atrapats per sempre més a la gàbia hermètica de l’infern infernal!
—Confessi’s, confessi’s, anirà a l’infern!
—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s!
Quin maldecap, quina tortura! Vosaltres sou els dimonis, vosaltres sou l’infern, sòrdides, maleïdes, estiracordetes dels adoradors de la pitjor dolenteria! Foteu el camp, foteu el camp!

Cansat per les eixutes, escarransides, llegues i monges forasteres qui en xafallosa llengua forastera l’amenaçaven per no re amb els pitjors turments eterns a l’infern si no es convertia i es confessava, i el torturaven negant-li calmants i àdhuc aliments fins que no es confessés al capellà infernal qui empenyien constantment a la seua ratada espona, em va demanar, a cau d’orella, un matí dels pocs que hi va durar, mentre el visitava, que li portés una pistola.

No sé pas d’on volia que la tragués.

Per sort coneixia un company infermer de més edat que no jo qui s’esqueia de fer el servei militar obligatori a les casernes de Gardeny. Pel fet que era infermer, sovint, quan se l’enduien a Talarn a fer maniobres, li donaven una pistola, a més a més de la maleteta amb els instruments i remeis d’assistència mèdica (els altres soldats tots portaven fusell, i eren tropa de peu o prenien cura de les mules i els canons). Li vaig dir si li podia manllevar la pistola per a un sol vespre, que l’endemà dematí l’hi tornaria, que mon padrí volia fer por als repulsius dimonis qui el turmentaven.

Els favors que vaig haver de fer-li, al meu amic, no em van servir de re. Quan li vaig voler passar d’estranquis la pistola a mon padrí, li deia que era una pistola sense bales, és clar, no fos cas, car la pistola que els feixistes donaven als infermers només era per a mudar, per a fer veure. Car al capdavall també l’infermer no fotia altre que provar de guarir nafres, no pas matar enemics inexistents. Al contrari, la gent del poble, damunt la qual passaven perillosament les bombes dels canons dels militars en maniobres, si mai haguessin gosat piular, malament rai; la presó i la tortura dels forasters feixistes i cretins sempre imminent, a l’abast, car aquells dies les presons feixistes curulles de bona gent rai.

Mon padrí em va dir, disgustat, que de què collons li servia una pistola sense bales. Me’n vaig tornar a casa desconfit. Vaig tornar immediatament l’arma a l’amic. Malaguanyats favors, alguns de caire vergonyós i tot.

Llavors, aquella nit, hi vaig rumiar. Mon padrí era del Canyeret, d’una caseta rosegada a la roca del Castell, de tal faisó que la cambra de darrere no tenia pas paret de fons, era de viva roca. Al Canyeret, on de mil·lennis hi havíem viscut els lleidatans del rovell, els de nissaga més pregona, els d’abans dels moros i tot, també hi vivien gitans pobres, i els gitans pobres (els rics rai, qui vivien en barris rics), els pobres negociaven amb objectes si fa no fot interdits. Mon padrí m’havia mormolats a l’orella dos o tres noms dels seus antics veïns.

Vaig recollir tots els meus estalvis, i àdhuc vaig pispar el que vaig poder del calaix de la botiga dels meus pares, i em vaig internar, temeràriament, als budells del Canyeret gità.

Vaig assolir finalment de fornir-me, després d’anar d’amagatall a amagatall i d’home tapat a home tapat, i d’anar-me buidant de calers, que em calia tornar a casa cada cop, a tornar a omplir-ne la bossa, reeixia de fornir-me al capdavall, dic, amb una pistola força antiga i rovellada, mes que em demostraren que tirar, de prop, tirava trets segurament letals.

L’endemà l’hi duia a l’avi. Que feliç! Em beneïa, em petonejava, em donava comiat, amb careta d’àngel moribund, la seua pell sempre tan fina relluint a la claror de l’estiu i les cigales.

Quan les irritants meuques proselitistes se li atansaren aquell mateix migdia, es tragué la pistola de la sina i la féu espetegar doblement. Les dues meuques se li esbalçaren davant, una a cada cantó de llit, llurs fronts estelats de sang i corromput cervell, llurs cranis esclatats en mil bocins. I això perquè només se li’n presentaven aquelles dues a ferotgement catequitzar-lo, ço és, a cremar-li els collons amb l’àcid de llurs baves de repel·lents cotorres, car si més li’n venien, més en pelava, amb el carregador que servava sis bales. En tot cas, tot seguit, la tercera de les bales se l’encastà, boca amunt, al deslliurat cervell.

No pas que no vinguessin els de la bòfia feixista a inquirir qui de la nostra família hauria pogut estar qui li hagués procurada l’arma. Mes res. Car mon padrí havia deixada una nota sota el coixí, una nota que trobaren tota tacada de sang, dient que la pistola venia de la guerra i que l’havia duta embolicada amb els calçotets i els mitjons (no pas entre cap dels seus llibres, és clar! — com tothom sap, els llibres com cal eren prohibits pels feixistes — només llibres feixistes i cretins i forasters eren llavors autoritzats), al fons de la capsa de sabates, amb els mitjons i els calçotets doncs, que li havien permès, com a soles possessions seues, li havien permès de dur a la clínica amb ell, perquè fos tot el que en restés a la seua mort. Car, en previsió, tot altre seu ja ho havia donat. Els llibres per a mi. Les altres quatre cosetes a ma mare i mon oncle, qui eren al capdavall els qui pagaven les traïdores meuques perquè l’ajudessin, descarats carallots, a ben (i que ben!) morir.

Sempre he estat molt orgullós de mon padrí, recony! Mon padrí qui amava la república catalana, qui amava les noies fresques, qui amava els boscs, les rouredes, els alzinars, i els moixons i els flumicells, i els hortets i els escarabats i els llangardaixos i les serps. Mon padrí, l’home qui visqué moderadament lliure al bell mig de l’infern creat i atiat pels abjectes invasors.

~0~0~

Predestinació

Nat amb orelles d’elf, orelles sense plecs, orelles de follet, sempre he anat, velis nolis, seguint la mateixa direcció.

Fou la mateixa entremetedora llevadora qui, malament rai, me les afaiçonà, les orelles, dic, si fa no fot, molt aproximadament, hò, me les afaiçonava, doncs, amb els estranys plecs que hom associa amb les orelles dels mortals humans.

Mes que hom et disfressi d’il·lús humà no vol pas dir que n’esdevinguis. Car, com prou traïen, anunciaven, proclamaven i feien palesament avinent les planes punxegudes orelles de follet del bell inici, allò que fui re no féu que no ho fos, per molta d’adotzenada façana que hom no m’etzibés, allò que féu que fos el que fui fou massa a fons, fou intrínsec, congènit, innat, i és clar, part de dins mai no he jaquit d’ésser totalment èlfic.

Només han reeixit, matusserament rai, de disfressar-te; t’han volgut, debades, un titelleta més fotent el mec en llur putxinel·li irracional.

Altrament, re.

Car fet i fet així ets. Vivint segons el teu geni, al teu ritme, al teu estil, a la teua guisa, seguint la teua tirada, i prou. Tota la vida una vida fantàstica, la teua; viscuda en fantasies rai, perdut en somnis, en ficcions, versemblances, monçònegues, alteritats, en tota mena d’esdeveniments alternatius.

Car l’única veritat és la mentida.

—Per què viure en la mentida?
Perquè no viure-hi és no viure.

Car cert que t’adobaren (potinerament rai) les orelles, mes no pas l’inadobable, irremeiable, esperit. Et doblegaren les orelles, això rai, mes mai, això mai, l’esperit!

L’esperit rai; sempre el mateix — d’elf, de follet, d’ésser fantàstic, de barrufell, qui viu, benaurat, exclusivament a l’entreson.

Aür, aür, oidà! Pit i fora, doncs, i au!

~0~0~

Els jocs del vent amb la gorra de l’estel

Sense cap mena de raó, de sobte, part darrere, amb la malignitat típica dels de la bòfia, el bòfia [escurçadament, del de la bòfia, en dic el bòfia] m’ha arrencada la gorra del cap, i l’ha llençada al bell mig del trànsit atapeït.

Els jocs del vent ara amb la meua gorra.

És clar que el vent no és maligne com el maleït bòfia; el vent és juganer, i quan se me l’havia enduta prou lluny, passades les redubtables cruïlles cap on l’avinguda curulla de camions, d’autobusos i d’altres vehicles fumosos, embalats, sorollosos, es perdia dreta i ampla, una ràfega, molt poderosa, vinguda d’enlloc, me la tornava cap on sóc, tret que me la tornava amb massa d’embranzida, d’on que em temés que em passaria de llarg i que se’m perdria cap a l’altra avinguda que, venint a través de la primera, també era tota plena de vehicles boigs, tret que llavors la gorra col·lideix fortament amb el cul d’una dona tot d’una tot agreujada, i se m’atura esborronada només a deu passes d’on sóc, que m’atansava adeleradament a la gorra rebeca, i hi vaig molt modest, i dient de perdó-perdó pertot arreu, i sobretot a aquell bocí monstruós de gegantina dona, mes en aquells instants on m’anava a ajupir i fins i tot a ajeure a gatamèus per tal de poder rembre, poder al capdavall ja replevir-me’n, la díscola gorra, he sentits els assassins ulls del bòfia, i doncs me n’he estat, frustrat, reprimit, i pregava al vent que juganerament se servís de dur-me-la enjogassadament, si us plau, a casa.

On, lloances sien dades, m’esperava arraconadeta a un cantonet del replà davant la porta; una gorra, hò, tota plena de caquetes, mes fidel-fidel.

~0~0~

Els jocs del vent rebutgen els mots

Era fregant-li l’ascla amb el no gaire dòcil péntol de filipèndul meu.

A fora xiulaven agressius sorolls — de tenors, de renocs, de bufaruts.

I hi trucava, ominós, algú.

Vaig baixar i qui trucava, un home fosc, esdevé de sobte l’agressor. Ara doncs lluitava mudament amb l’agressor de baix, li tenia una mà a la cara, li volia arrencar els llavis i buidar-li un ull, mes alhora tenia por que no em mossegués la mà, i de sobte heus que, efectivament, d’una mossada, reïx a endur-se’m un dit.

Ella apareix, patètica, amb un vestit llarg lleuger blau clar, i allí mateix pateix un orgasme delirós, allí mateix, quan veu el dit escapçat a la boca de l’agressor, un orgasme desbocat.

Tot hi és sang, quin fàstic, fàstic doble.

Me’n vaig orxegant, el vestit blau tot tacat de sang de la mala-setmana que se li declarava, torrencial, amb l’orgasme, i ell, ell, l’agressor, qui li havia doncs donat finalment aquell orgasme delirant, encara amb el meu dit escapçat a la boca i qui alhora se’n riu, se’n riu sardònicament.

Dalt vomitava els budells. El vent de l’huracà féu espetegar els ventalls de la finestra, diligent en trencà els vidres, trameté totes les andròmines a la sala de banys damunt davall; la mà encetada l’havia desinfectada, hi ficava gases adients. Sense fer-me tallar cap jugular amb els bocins del vidre trencat encara encastats als galzes, vaig treure el cap per la finestra.

A baix, ella i ell xanxejaven fent veure que es fumaven el meu dit; llurs cares ensangonades els llamps els les enllumenaven amb tints d’esglai; llurs instints de jívaros enfeinats en la manufactura d’atots d’equinocci me’ls feien, a manguis, etnòleg afeccionat, material d’investigació.

Quin subterfugi ni quin trucatge no seré capaç d’emprar, amb ales d’envejós muricec, per a atansar-me’ls, macabres indígenes qui en llur iridescent elació de túrgids ocells egomaníacs, accentuada per llurs rialles psicòtiques, injuriaven els obscens captaires que eren mos ulls tan humiliats, on els inescrutables peixets i llurs concises larves qui com miniaturistes o argenters no m’orquestraven, pragmàtics, la històrica visió, feien ensems zoom com trèmuls vinyòvols aterrits pels ímpetus de les pedretes i les jeremiades de la tempestuosa, espectral, dolorosa, nit.

Les claus de l’immediat caigueren del cel com més anàvem més enlletgit. Els trons llur recrudescència era com el públic embogit del rerefons, i quan, amb la desesperació del fotre, als de baix, les gelinites els rajaven dels genitals, els esclats n’eren els esclats.

Vaig cridar contra el vent que em rebutjava els mots amb samfaines de sofres i escumes de llúpies de vulva qui es desconfiren a l’encop. Eixams de necrofílics insectes m’espigolaven petulants pels oronells. Posseïts, sencers, els objectes s’envolaven finestra enfora menats per voluntats de quin estrany magnetisme?

Els condemnats a mort jubilaven i es congratulaven, ebris de pirotècnies i turbulències procel·loses. De çassús, feixucs, ara els plovien rentamans i banyeres, i tasses de cagar-hi, i màquines de rentar la roba, i figuretes d’alabastre, i Afrodites mutilades, i miralls, i armaris, i…

El cap de fibló llepava els arbres per les perifèries del barri. Aviat la part alta on sóc, casa de paper, s’afegirà, volàtil, al vertigen del caos.

M’esventava, ans no fos massa tard, de dret cap al soterrani. A baix de tot, dens resclum de tantes d’inundacions prèvies. El terra mullat. Hi esparpallí, inspirat, el contingut de cada lleixa a les biblioteques.

Llibres arreu, catifes de llibres, m’hi colgava.

~0~0~

Hom i els uhmans

Dels budells més pregons de l’oblit, brollaven herbams en fangars, i més tard hi brollaven, per lluents racons i fosques perifèries, entre herbams i fangars, per traus emuntoris, vexatoris, hi brollaven, com si eixissin del forat del cul de la mateixa mort, éssers desenganxats, insolidaris — anomenats individus.

Individus, i doncs per força egoistes, vanitosos, autocontinguts, àvids, golafres, pèrfids i malparits; un altre capdecony de Càl·licles cascú, banyant-se en deleteris sucs o secrecions i lubricants de bèl·lica amència; tothom esplèndidament impertinents i agressius, tots plegats freturant d’oxitocina; dedicat cascú a la destrucció ans mutilació de tot el que els entravancaria de reeixir a atènyer mai la màxima efímera satisfacció.

Entre aqueixos diversos individus qui, fitòfags, transformaven els verds de les herbes i els minerals als fangars en carn, hi aparegueren els uh… els uhmans, els més esfereïdors dels esfereïdors egoistes qui havien mai brollat de fangars i herbams, on, abans l’aparició dels irritants individus, tot havia estat harmònicament indivís, i doncs solidari, unànime, idíl·lic, tranquil.

Els esfereïdors uhmans demostraren tot seguit ésser els més vanitosos, i doncs els més il·lusos dels individus, bo i pensant-se com es pensaven que eren diferents de tots els altres individus, amb més drets ni raons, ni afanys de domini i d’apropiació, quan, de fet, no pas que no fossin, ni un àtom redundant, ni més ni menys que qualsevol dels milions i milions dels altres ens fets també d’herba indistinta i de minerals en fang, transformats al capdavall en molt putrefactible carn.

Els uhmans, carrinclons titelles esbarriats entre ploguda pinassa, no pas millors (a tots ops pitjors!) doncs que cap altre ventís, transitori, evanescent, bolet tant de tinta com de sang. I, en canvi, llurs ultracuidances ni petulàncies sobren de lluny les de qualsevol altre presumptuós ens molt tifa ni barralbuit.

Ni els paons cantant-se peans, ni cap dels ortòpters amb llurs epinicis concupiscents, no són mai tan rucs; ni les cobejances folles dels trombicles, en abassegadora legió, amb llurs fiblades i carxenes de croats, els guanyen en generalitzada crueltat; ni els aposemàtics camaleons no se saben disfressar en les monstruositats dels papers que prenen els uhmans per a esfereir-se mútuament; ni les xerreres inútils dels cucuts no són tan repetitivament mancades de cap fonament com les fètides secrecions que representen llurs crèdules epistemologies de capsdecollons quan volen interpretar a llur estúpid favor la intrínseca merdositat del món.

Redundants, llurs àtoms són en tot calcats, són idèntics, als de qualsevol altra producció (incloses les més repugnants ni excretòries) que els herbams i els fangars no han tinguda, en cap mal moment, l’aberrant idea d’empescar-se.

Contra el pec Lactanci i qualsevol altre eclesiàstic d’escanyadores falòrnies curull ni clafert, hom sap que tot és producte dels àtoms esbojarrats en espirals incessants. Car, ara com sempre, tot és fet d’espirals de qui el cor roda incessant.

Hom és alumaire i ha transportats, d’ençà que serva memòria, alums i mesquites en claferts barrals. I la barca mateixa, i la mesquita i els estronts i les cagarrines, que hom hi porta i hi ha totjorn portats, amb els mitjans per on la barca navega, tot ha rodat i roda en perpetu moviment.

A l’interior de cada forma, per minúscula que fos, tantes… tantes d’espirals grosses i petites com hi caben, com mai hi cabran ni hi han cabudes, i totes han rodades, com ara roden, i, en fitar-hi, hom se n’adona que els àtoms han esdevinguts gegantins; i hom sap copsar-hi àdhuc les vies dels electrons i els neutrons qui hi roden, hi orbiten, impacients, alhora despertant-hi, dins els objectes qui els contenen — barca, aigua, vaixell, mesquita, i el cos mateix de l’alumaire — despertant-hi colors estranyes, de coincidències abracadabrants; torniols, badalls, esquers, trontolls, fulgurants; excel·lents averanys, car tot hi és viu, fins i tot dins cada cadàver per tudat que mai fos.

Dallador d’espermes; desinstal·lador de lligams; de sollaments i d’atzagaiades d’egoistes qui només es volen reproduir en proliferacions d’esgarrifaó tremebunda, amb el coratge del bacó, hom crema els darrers palimpsests on les instruccions encara eren mig llegibles. Quins tremolins de calaixos per a cercar-les! Hom se’n riuria, de llurs carasses molt assídues de xerraires sense indici ni esclau ni intuïció ni idea d’on trobar la llista inexistent. Polit, hom muscleja comiats. Fueteja rostolls perquè saltamartins sancallosos li pugin a la gola i l’esperonin a desaparèixer. Que romanguin els uhmans entre el jull. Que carcellers amb corns al cinyell i mitges de raió els traguin d’aquell infern d’inòpia. No els en traurà pas hom!

Enraonava hom amb si mateix.

—Ils m’assomment, ils m’assomment tous.
—They’re insufferable; every word, disgusting; every fucking single word they utter disgusting, becomes uniquely disgusting; soon I won’t be able to use any damned word at all; all of ’em vile evil words tainted by their having used them with their tainted rotten pestilent tongues.
—I d’escoltar-los, els uhmans… d’escoltar-los…
—D’escoltar-los, i de xipollejar en xolls de fossana, ni rabejar-se feixugament en vòmits, tot u, vós!
—Carregosos a uf; la putrefacció em sobreeixia de les orelles, tota blanquinosa i llefiscosa com immunda fràcida infecta nata.
—La putrefacció… la putrefacció dels mots putrefactes que a les orelles m’afetgegaven, com qui afetgega, en boques de femta, femta, em curullava d’un crani tot podrit, que els maleïts havien emprat un cop de massa per a gibrelleta, per a cagar-hi llurs carronyes de virulents malignes paraules.
—Fastigós flagell dels garlaires qui parlen incessantment i sense haver sabut mai enraonar!
—I per què parlar mai més?
—Per què no toldre’s la llengua i petar-se els timpans? Per què no desaprendre d’una puta vegada tants de vectors de corrupció i de contagi com són tots els mots que digueren? Per què no recomençar net del tot, sense mai haver-los escoltat ni sentit, només aprenent allò que subratll, només aprenent allò selecte, allò que no serà mai ubiqua buida xerrameca, falòrnia, falsedat, bogeria, propaganda?
—I el propòsit era ferm. El propòsit era ferm.
—Llengua muda, obtumescent. Orelles amb estapolanys hermètics.
—I aclucalls. Aclucalls per a fitar només allò que genuïnament relluu.
—Magnífic ullprenedor programa!

Car hom, esborifat, esberlat d’angoixes, atrafegat per les embogidores sotragades d’aquella peça de xerri perduda per l’espai infinit on ell i els uhmans havien de compartir presó, abassegat oimés per les sentors asfixiants de conys de gorgones i meduses, de llurs incomptables mínimes sorel·les qui, reeixint sempre en l’adotzenat miracle, planctòniques, sobrevisqueren per a les edats a tall d’ens de qui l’única funció fou i no podria mai sinó ésser de pair brutícies, de menjar-ne i excretar-ne incessantment, com tot altre ens fet d’àtoms de fems.

Hom cavil·lava.

—Els quatre merdosets qui ens interessa — més que no res, i no podem evitar de tindre’ls de continu a la boca…
—Tornem-hi, els quatre merdosets qui ens interessen, doncs, diguem-ne sobretot, els excrements… estàvem l’altre dia d’enhorabona — xiroiets, com qui diu, d’allò pus.
—Ensumàvem excrements pertot arreu, i sabíem ara del cert que tot és fet de reciclada merda.
—Que l’univers d’ara és merda cagada per l’univers previ — el qual fou merda cagada per l’univers previ a la nostra merda d’univers previ — i així, palesament es veia que… anant fent… infinitament cap enrere.
—Que allò que hom anomenava “eufemísticament” — en realitat falsament, car d’eufemístic, és a dir, bensonant, gens — allò del “Gros Espetec”, no era sinó la darrera — i última, de moment — cagada de l’univers previ al “nostre” — era el cul de l’univers previ, cagant — amb aquell immens pet d’afegitó — el “nostre” univers, on tot el que és — tot el que és, orgànic o inorgànic, cuca o moixó — no hi fot al capdavall també altre que cagar…
—Altre que menjar i cagar… altre que cagar… i cagar… fins que la caga.
—Llegíem l’informe secret — filtrat per un dels merdosets infiltrat a la societat més secreta que existeix, la qui mena el món pel cagalló entortolligat del cervell…
—Hi llegíem, dic, que la subtància bàsica, fonamental, constituent, i com qui diu única, que compon l’univers on som és — analitzada en els seus elements elementals — excrement. Excrement i prou. Amb la primera merda sortida del primer cul — i el primer cul d’on…?
—D’on vols que surti…? — de la primera merda.
—I la primera merda…?
—La primera merda, ja ho he dit abans, per què caldria repetir-ho? La merda crea merda d’on el cul que caga, caga culs que caguen.

Hom, de jove heroic heroi, se’n remembra, amb un somrís desencantat.

—Aquell canfelip públic era fet una caca, llord a més no púguer. I llavors m’hi dediquí, hi esmercí mos silents esforços, mos anònims treballs, continus, assidus, insistents.
—Lentament, dia rere dia, aquell repulsiu canfelip esdevé netejat magníficament, com qui diu impol·luta, mercès al meu dedicar-m’hi constantment.
—Abans de morir, deixaria darrere un comunicat on parlava de tots mos acompliments a la vida.
—L’acompliment més acomplit, hi diria, i de lluny, era el d’haver mantingut aquell fastigosíssim canfelip, adés tan llord i repel·lent, com dic, lliure de tota matèria vil ni fecal, i això des l’instant que el localitzava, fins al moment mateix on no em moria.
—Això deuria haver fet doncs durant quaranta-vuit molt estrenus anys seguits.
—Un acompliment meravellós de totes totes.
—I tot mercès al meu molt afeccionat treball continu.
—No pas sacrificadament, ans joiosa.
—I havent-ho fet voluntàriament, sense ajudes ni obligacions ni injuncions…
—(I és clar que sense ajudes — qui m’hauria ajudat? — ningú no es vol ressuscitat transformat en molt immund, inabsolt, carnús.)
—Ni cal dir mai pagat ni un cèntim.
—Per amor a l’art.

Hom enyora el jamai, on les laves i les cendres i tot el que és net ans higiènic era el món, impol·lut. Guspira, espurna, esclat.

De la unitat, de la unió, doncs, a la dispersió d’egoismes, egotismes, narcisismes. De l’u a un ens — a molts d’ens, a ens incomunicables, esponges malcollades tothom, qui només absorbeixen i paeixen, i no donen mai re a canvi, altre que femta, tifes, fems, excrements.

Esclats, esclats. Esclats i prou. Esclats, providencialment asexuats. Car el sexe — el més terrible invent.

Hom llofrà rere el mirall al canfelip els uhmans i llurs tràfecs aporètics, absurds. Dissortats Sísifs amb les malèfiques màquines i rancorosos ans sempre traïdors vehicles. Car heus d’altres invents molt merdosament diabòlics — les màquines i els vehicles, la follia de l’industrialisme, la perversió mateixa dels espills. Gens contrit, cada ens al palter enjòlit excrementat, un u esbocat, per força cobejós, envejós, gelós, glot, violent, lasciu, esllavissant-se cap a la palterada final, desig global — pels eixos del caos, inevitables, duent-los a la duad.

—Imagina’t la duad; romans-ne a frec; medita-hi; tard o d’hora, segurament aviat, se t’endurà també.
—Tu, mort, duad avall.
—Sempre present torrentada avall que incessant s’emporta tots els morts i despulles, totes les carronyes, totes les brutícies i excrements.

Fred, cruel, col·leccionista d’ens excrementicis, l’espai.

—Què hi fots?
—Ubi nihil vales, ibi nihil velis — on re no vals, re no hi vols.
—Llas, tots menjables!
—Els grans els exigus es cruspeixen.
—Tot a la peça de xerri perduda per l’espai hi és combat vigorós.
—Les bruixes umbròfiles fetes desferres qui els lladres eclesiàstics volen collar i assassinar.

Li ve a l’esment. Hom sap que durant la inquisició (i quan va començar sinó a l’inici del cagalló present, i quan s’acabarà sinó a la fi del cagalló?). Durant la inquisició, per a la tortura, calia que aquell qui torturarien no hagués pogut menjar durant deu hores — no volien pas recollir-ne en acabat l’espremuda femta.

Hom en sap la incontrovertible equivalència — gent de religió, gent de cagalló.

—Tant de psicòtic de cagar estrambòtic — tot n’és ple!
—El Mosques, el Malfumet i el Cretí cagaren…
—I ço que caguen ara eternament acomparen.
—Els tres llevantins fanàtics — troben llurs cagallons especialment simptomàtics.
—Són llurs repugnants estronts — basts pudents cagallons que ningú amb un bri de seny dos cops ullava — ni pitjor ensumava.
—Bellugadisses palterades d’infames cagallons — com ara munts asfixiants — d’esmunyedisses salamandres amb diarrea — de tremolenc xanguet gairebé alhora cruspit, paït i expel·lit — de llefiscosos llangardaixos — de llenegosos tritons — pitjor, d’uhmans.
—Cagallons qui tomben i es belluguen com llenegosos uhmans — com serps amb tres caps d’imbècils gegantins — caps dels tres idèntics fanàtics llevantins — amb llengües i ullals de molt virulents verins — moros, jueus i cretins.
—Tres vegades maleït cagador llevantí — d’on tots fastiguejats n’hem de morir.
—Tots morts serem i encara romandran enrere — els tres sempre cagant imbècils fanàtics — bo i vantant cascú el propi palter d’interminable cagaelàstics.
—Uhmans, uhmans!
—Fins que cascú dirà — fet el món una més pudenta merda — traient el nas podrit per la darrera esquerda — guaitant-se la victòria final del cagalló que tot ho emmerda…
—Dirà cascú…
—Fes-te fotre tu — car demostrat resta doncs — que el meu cagalló… — era el millor!

Hom s’hi ha vist, ninot de palla encesa, a l’espill del canfelip. Darrere, noietes ebúrnies, àuries; noietes amb coltells alçats, noietes a bon mercat, a preu llençat; l’espill opalí en reflecteix la sang que en raja; l’excrement, l’excrement que en raja; el cos adés ple que es dessagna, s’excrementa, es buida.

—L’empastifat palter meteòric, mirífic, la peça de xerri perduda, la terra, la gàbia on els uhmans m’hi fan tanta de por. Els sofres a llurs ventrells. Els dies i les desídies dels repulsius llausangers, o sia els llepaculs.
—Cada individu, típic. Tot l’escaquer d’apetits d’alt voltatge, seu, exclusiu.
—I tothom enrampats.
—Cascú, la carallotesa se li barreja amb la sobergueria de sempre, i així enveja tothom altri — i esdevé corruixat o melangiós si en re el veu reeixir.
—Insuportables xanxes qui hom ha d’oir perbocades pels fatxendes mentre torturen.
—Tot diàleg sempre invàlid, prepòster, oximorònic — de què serveix?
—Ets excrement — prou te l’espremen, botxins.

Hom, tàvecs vénen a cagar-se-li a les orelles, en jaqueixen senyals, estigmes, marques. Els pertany. Es trau el capell groc; bonior de guatlles; trets. Tomben estronts del cel. Feixucs, congriats. La ferum constant, de sobte accentuada.

—Distreu-me’n, ventijol. Cremeu-me’ls, llamps.
—A les bromoses fondàries del començ excretori, l’excreta excrementícia excrementa excretes, cel·les sinistres on les cèl·lules es corrompen incessants sense remei. Els cossos.

I, perquè hom és un cos clos clafert d’excrementícia putrefacció, qualque botifarra crua, molt malmesa crua botifarra, assenyaladament culana, per això és tan cagat, i amarg i vindicatiu i fastigós, i per això ho veu tot de les colors fecals, escatològiques. Cos clos, com bala tova empesa pels solcs de l’acrimònia, sense remei xipollejant-hi atrabiliàriament, fins que no es perdrà per l’horitzó on tot és eterna tinta de químiques corrosives que impunement i sense immutar-se enterament se’l cruspeixen.

—Cos clos, cos clos.
—Perquè ambtant totes les malalties, engabiades, puguin acabar de podrir-s’hi.

Hom fa memòria, pregonament despagat.

—A les bromoses fondàries del començ…
—Al començament, bereshit, vera femta, excrement d’ós.
—Cert, àdhuc els pecs hermeneutes ens diuen que “al començament” tot era “femta d’ós” — no cal ésser cap carrincló cabalista per a veure-hi què s’hi amaga en aqueixes lletres augmentades amb la lupa opaca de la ficta perspicuïtat ni la fula perspicàcia.
—Femta d’ós! Som-hi, endavant, amunt!
—I ara hi vénen tirallongues infinites que els desenfeinats en sinecures, és a dir, els pitjors dels uhmans, els qui viuen de la rucada i la falòrnia, com tots els eclesiàstics…
—Els eclesiàstics, els llepaculs dels “déus”.
—Els eclesiàstics de cada ximpleria, és a dir, de cada molt betzola credulitat, on qui paga és l’espletada massa, la massa pampana, trompada, abusada, decebuda i ensarronada…
—La massa excrementada, la massa d’uhmans qui encara no han analitzada quina diferència hi ha…
—Cap, cap.
—Quina diferència entre llurs cossos i els cossos de les palterades que jaqueixen a la tassa del canfelip.

Abans de tornar-se’n, hom, desconfit, s’ha torcat, nogensmenys molt polidament, el cul.

~0~0~

Phd Thesis On Robotics