7 i 4/5

28 Febrer 2019

http://opuscle.blogspot.com/

—Quin bell tarannà i quina pronúncia meravellosa i quin lèxic exacte, i sobretot tot plegat quina parla inoblidable, del tot tan òptimament emprada, tan eufònicament mesurada, ai, i tan ultratjosament diferent de la dels de més habitants (carrinclons mesells bordadors pel que fa a llur abandonat, pobríssim, garlar) d’aquella capital botiflera, els del poeta nonagenari qui (beneït jo, pobre de mi, per quina delitosa fantasia hipnopòmpica feta realitat) em convidava a dinar al restaurant vora ca seua, pujant la dolça carena arbrada guaitant l’ampla badia.

—Em deia, en aquella somiada avinentesa, que certs diumenges li feia patxoca de poder enraonar una miqueta amb poetes joves, de qui els tènues prometedors assaigs ell copsava que podien contenir petites fulgències.

—Crec que hi he anat amb un mainatge fort penetrant (se li veu als ulls intel·ligents), el qual, probablement (no dic pas que ho fos segur segur, dic només que m’ho semblava), és fill meu, car el duc al costat tota l’estona, tant quan som asseguts a taula com bo i sortint del tranquil restaurant.

—Així, en acabat d’haver despeses un parell d’horetes (per a mi) històriques, bo i escoltant el molt deny poeta, qui a les portes molt imminents de la mort encara servava l’esperança de fer, per a la superlativa causa nostra, diguem-ne una aproximació de deixeble no pas completament bord i gord (xorc), i qui, per la seua generositat, àdhuc em permetia sense reptar’m que amollés qui sap si gaire escaientment qualque parer meu en la conversa, com ara si érem col·legues ambdós molt capaços, en esguard al diguem-ne cabal cultural universal, me n’estava (molt a desgrat íntim) d’assenyalar a mon fill certes eufòrbies qui creixien, segurament a propòsit, com a decoració campestre, gairebé a la porta del restaurant del qual eixíem, ço és, les lleterasses, les més benignes lleteroles, i, fora de categoria, i enyorant els conills albins de la meua infantesa, els lletsons, sense, com dic, gosar tanmateix dir re de tan presumit ni tifeta, no fos cas que el geni present hagués oblidades o desades al mal calaix les fineses de les classificacions botàniques, i es cregués, com m’havia cregut jo fins ahir mateix, que eufòrbies i el·lèbors anessin en tàndem, de bracet, i fou aleshores, ai, que el gloriós aede, volent, vinclant-se, també mostrar-li (a l’estudiós vailet) unes fulles molt flairoses de menta, ja no es pogué aixecar. S’havia enfonsat, repenjat d’esquena al mur, i no el vaig poder ajudar a llevar-se; el seu braç era molt més poderós que no el meu, i tanmateix, tot i la vigoria servada fins a edat tan provecta, la senectut, millor, la senescència, ara finalment l’ensorrava, el desconfia, l’anorreava (desesperadament, per a mi) allí mateix on érem.

—Em tombí per a fer avinent al mainatge que entrés a demanar ajut i vaig veure que qui m’esguardava, no sé pas del cert si gaire compadidament, eren els ulls vermells d’un majestuós conill albí, gros com un os polar, ciclopi, impàvid, paorós, i amb les altes orelles totes alertades de qui vol copsar al vol els darrers agònics prenyadíssims mots mormolats per cap figura verament cabdal, cap semideu magistral, cap etern molt gruat ans colt miratge que se t’imprimeix inesborrable, de per de bo, a la consciència, com s’imprimeix, retroactivament avial, a la consciència de tot poble qui renaix com alat angèlic llanut dinosaure qui retornés, triomfant, a l’agre immemorial…

—De fet, crec que, tant sorrat d’emocions, així mateix jo queia en pregona defallior. No sé pas llavors qui, ni si ningú, ens plegava, tant a ell com a mi.

(/=\)

—I ara, qui ho hauria dit, segon jorn seguit de ressonàncies immarcescibles…

—L’endemà, com dic, en canvi, ací so, vivint l’instant, i davallant, i esdevenint alegrement hipogeu, i ara agafant el metro, el qual és d’una certa bona qualitat i on em puc asseure en lloc ben triat (un seient separat on, com en balancí, hom es pot suaument gronxar), so encontinent i benauradament de camí. De camí cap on? Cap on dec anar; ara me’n recordaré, segurament.

—Mentrestant, gentades pugen i baixen a estacions intermèdies i diferents entretocs i interrelacions s’estableixen entre els viatgers, inclòs per a mi el petó vora la boca d’una bonhomiosa negra carregada d’infants i molt popuda i falaguera, i de més a més, per una d’aquelles bondats de la casualitat, tot i les munions qui s’intercanvien, he pogut conservar el meu seient preferent sense que em calgués lliurar’l a ningú amb més drets o necessitats.

—Tret que és clar no sembli pas que arribi mai a la meua estació, car de fet encara no he sabut esbrinar a quina haig de davallar. No sé per què, però com més anem més em fa l’efecte que no m’haig d’aturar fins a la fi.

—És una mica estrany, nogensmenys, d’adonar’s que amb la multiplicació de les estacions jaquides enrere, el vagó on so es vagi fent malbé notòriament. I el públic mateix ha baixat gradualment de categoria; ara només hi pugen i romanen, escadussers, entre d’altres totalment acabats, de físics abatuts, rosegats terminalment per malalties i vicis, homes forts i amenaçadors; tots plegats, fluixos i forts, foscs i toscs, bruns i bruts, llors i llords.

—Tant se val. Un dels homes forts i foscs m’ha desallotjat ben fàcilment del balancí, i ara he romàs dret i sense saber on ficar’m. I me n’he adonat alhora que al vagó, que tampoc no sembla anar enlloc, pler de portes laterals hi han aparegudes; segur que hi eren abans, tret que, per causa del fet que esguardés preferentment la gentada, i l’obstacle mateix de la gentada, no les hagués vistes o no les hagués pogudes veure fins ara.

—Són portes, quan esbrinant-me de més a més lleixat de banda, he gosat al capdavall d’anar obrint-ne, que només duen a indrets profligats, arruïnats; són petites cambres on cada instrument i moble i objecte s’ha vist qui sap de quants d’anys agredit i trencat.

—Tornant finalment a l’espai principal del vagó, em veig aquest cop l’únic passatger. He esguardat, dret i sull i sense moure’m, cap a totes bandes… I ningú no m’acompanya. No.

—Tot sol i pelat, doncs, i entre les portes amb els continguts xemicats i mig podrits, i tampoc tot plegat no anant enlloc, tot i que de cops notis (tret que no sigui la imaginació) com si la cosa es bellugués sobre vies potser irregulars.

—I llavors potser has pesades figues, mes ara com ara et desvetlles tot d’una, i sents veus llunyanes, i obres els ulls, i veus eixir de rere i de sota els mobles desfets que vessen de qualcunes de les portes mig badades uns quants de soldats blancs vestits de camuflatge i força armats. I sents que diuen, raucs, declarar’s atrapats. On provaries de demanar’ls que et donessin si us plau referències sobre el lloc i l’instant, mes no sembla que ni et vegin, car per molt que estosseguis ni facis cap signe tampoc no et fan cap cas. I ara recacegen entorn i obren capsetes encastades a les parets on deu haver-hi interruptors i circuits cabdals i hi monegen amb dits espantats…

—I de tant en tant, de sobte semblen atacar amb porres negres voltants de cos, propi o aliè. I ara un dels soldats se m’ha llençat amb la porra i me l’enfonsa a l’engonal. I allò fa força mal. I ara em sembla que comprenc què s’empatollen quan grunyen entre dents. Diuen lluitar contra invasors invisibles, eteris, quelcom que anomenen “gars”, gars grocs; i “gars” comprenc al cap d’estona que deu anar per garfis-arxi-ruptors, i que la coloració d’allò invisible deu veure-la només la porra. Els ulls de les porres se n’adonen de la multiplicació dels invasors. Ben tost els cossos de tothom envaïts pels gars grocs, i d’ací els cops de porra, no solament contra el meu cos envaït, també, ells amb ells, contra els cossos dels companys, porres sàvies que acabaran jaquint’ns-e ben baldats.

—I no sé pas si ni gens vius a la dubtosa arribada.

(/=\)

—No conec altre fat que el de sempre perdre, i llavors, beatíficament i benaurada, perdre’m.

—Havent, bravament i nogensmenys molt cusca, reconegut la formidable desconfita suara soferta, me n’haig d’anar a esgarriar’m, i com més lluny millor.

—Tothora, en tota discussió, i com més ridícula amb més esclat, indiscutiblement posat en vergonyosa vençó, romanc en acabat eixorellat.

—Car dialècticament absolutament batut, i amb totes les de la carrinclona llei, com dic. Ficat en evidència, alhora que estrepitosament desfet per les molt poderoses raons de la dogmàtica autoritat. Hà!

—Fotent llavors doncs cada vegada el camp, i au, som-hi, xiquet, amunt, camp enllà, on l’aire (respira’n!) és net i fresc.

—Haig d’anar-me’n a escampar la boira, uf, i això rai, alleujat, allerat, llambresc, si fa no fa ivaçós, isnell; això sí, ai, fent-me el geperudet, l’abatudet, recós i contorbat.

—No m’haig de plànyer pas. Prou hom, el vencedor (els vencedors), m’ha (m’han) demostrat a bastament i palesament, carallot, que no en sé gens, i de re.

—Ara, per tant, endavant, toca perdre’s. Vés-te’n a plorar (riallós) la molt greu desfeta.

—Com el meu secret heroi, l’estrenu Marieta Culcagat, com ens xalem llavors amb la benastruga avinentesa que ens toqui girar cua, i amb la cua entre les cames, sempre deixat amb el cul pudent enlaire, hàgim de desfilar, hàgim sortosament, extàtica, de tocar el dos…

—Hò i tant, fora, tu, fora! Tresca, tira! Via, via! Aquí què se’ns perdia?

—Re de bo.

(/=\)

—Vida invivible de qui viu als aiguamorts

Sense cels ni vols d’ocs

A cient de la futilitat de cap llambrec enlloc

Que no sigui l’entorn immediat:

Massius gossos negres i ossos blancs

Mòrbida futilitat

Flagells de serps incomptables

Qui com gruixudes sogues blanques

Se t’emboliquessin i no et lleixessin bellugar

Altrament que a còmiques estrebades

I el tigre tigrat de la ferramenta sempre sangosa

I tu i la teua escombra traient

Fútilment i perpetu traient la pols

La pols a l’entrada del cau

I els cucs i cuques qui se t’amunteguen a la boca

A xarrupar-hi a abeurar-s’hi

A tastar-t’hi premonitòriament

I els robusts rats negres i els monstres sobtats

Damunt llacors i bromeres

O mig aflorats ençà d’embromats atapeïments

Boques enormes xup-xups de xarops

Xauxineigs de cues arestades

Ah i els ulls vermells estacats a durs visatges criminals

Dels llunyans ominosos humans

Tots de negre i amb llur instint salvatge esmolat

Com si encar trepitgessin quitrans a llur percaça

A la percaça dels escapats.

(/=\)

—Avui res de ras. Al contrari, havent trobat cap recer prou escalfadet, i doncs adormint-m’hi angèlic, sense saber-ho, ai, indret privat, ni haver’n abans escatida, per obstaculitzacions naturals, com ara eren la foscor absoluta de la nit i la densa pluja mentre caminava per enlloc, la prohibició expressa de raure-hi, llavors, en matinar, tanmateix, amb les clarors i clarícies filtrant-se per les clarianes, i doncs llevar’m i veure’m davant els quatre o cinc seriosos buròcrates rere un taulell, prou que em temés que em cauria allò pitjor, quan, tot d’una, pum, de sobte enjogassats, llencen amunt la paperassa, els patracols que espapissaven, els fal·laços formularis, les preteses pòlisses, els tufejants baldufaris, i qui-sap-les les perjures imputacions, i em diuen, riallers, que escampi, que foti el camp, au, que no ha estat re, cap plat trencat.

—Tothom s’asseu a taula i rep un bon tall de pastís de mel.

Cascú son destí, fem plegats, si fa no fa musclejant.

—Saps què et dic? Fou llavors, bonhomiosament esguardant enrere de cua d’ull, que m’absentí definitivament del cald indret, l’ideal mendraig al cementiri on hom es veu que havia col·locat el forn on els jovials (encara se me’n deuen riure ara!), els trempats funcionaris, no cremaven cada jorn de bon matí bells assortiments de ben descansats cadàvers.

(/=\)

—Me n’adon que tan vellard so ara com ho fou l’amable prostituta qui em desminyonà.

—Per què doncs, en harmònica simetria potser deguda, cap gerda verge de cap als vint anyets no se m’atansa també tímidament que la desminyoni?

—Món injust, vós.

—Les dones sempre guanyen.

(/=\)

—So qui infant li corria darrere

Demanant-li un autògraf.

—De sobte girà cua

M’entaferrava un mastegot sonor.

—Queia desconfit damunt la sorra

Als divins peus nus de la deessa.

—Havia menjat mon visatge platja.

—Mastegot m’acaroní de palmària

Umflària i correguí a admirar-me’l.

—Amb il·lusió pugí les escales.

—M’esguardí a cap mirallot del carrer

I albíxeres car duia un ull vellutat.

—Allò era prou millor que no cap autògraf!

—Com l’hi faries signar l’obra d’art…?

—Decep-te’n gamarús! Qui sap qui la resguarda.

Tant a l’abast mai més no l’has.

—Penyora de deessa com el conservaràs?

—No me’n trauré mai més l’entec

Mai més deixaré d’estar’n fascinat

Astruc ull gloriosament embruixat

De qui les astronòmiques visions són impúdiques

Divinament impúdiques.

—Cada matí en aixecar’m m’endiny

Subrogatori a l’ull un mastegot.

—I hi veig de bell nou l’avial paradís

Enmig de cels ara albs ara falbs

I festius estels i peus gegantins

D’ungles fosforescents

Que amb el meu cap com amb pilota juguen.

(/=\)

—He despeses hom diria que hores, dies, mesos, en aquest vàter públic, fosc i gairebé vast, on hi ha un safareig, una cagadora, i una galleda d’aquelles que permeten que hom hi emboteixi una baieta al capdavall d’un pal i hi suqui i l’hi escorri.

—Ara que, havent crec que acabat, em disposava a sortir, he oberta la porta i m’hi he trobada una dona molt ben feta, una miqueta grassoneta, completament despullada, delerosa de ficar’s al vàter a cagar-hi, i en aquell mateix instant me n’he adonat que oblidava desempallegar’m del que cagava. Quina vergonya que ho descobrís aquella magnífica femella!

—Per això immediatament, Entschuldigung! que dic, i he tancada la porta i m’he tornat a endinsar al vàter ombrívol i he començat a esguardar-hi el trist, enigmàtic, complicat, panorama.

—Car veiéssim on som. Què cagava i on? Cagava dos palters enormes i, segurament per les meues molt lògiques raons, no els cagava pas a la tassa ni al safareig; els cagava a la galleda.

—I ara com dic me’ls esguard amb atenció, el palterot a l’esquerra, el palteràs a la dreta. Són verament majúsculs, densos, piramidals. Estronts formidables, amuntegats meravellosament. Babels de màxima categoria, sensacionals. I veig que, si de càpiguer hi cabran, amb prou feines, mes els hi encabiré, això no obstant, en acabat, tant la bunera del safareig, com així mateix el forat serpentí de la tassa faran fatxida, seran incapaços, impotents…

—No, no els veig pas amb prou gola ni amplada ni goludam per a poder-se’ls empassar.

—I ací és on m’haig de capficar esfereïdorament.

Com fer-la passar? Com fer passar tota aqueixa doble monstruosa merda? La merda de tots aquests anys que despenia cagant?

—Aquest és el maleït dilema. Que només em resoldrà la mort.

—Un dia d’aquests hauran d’enfonsar la porta i què s’hi trobaran? Només de pensar-hi em voldria morir.

—Encar un cop ha romàs ben palesat que no puc viure amb el comú. Ara que ben mirat mai de fet no vivia de debò al món dels altres, només a les desfiles, on llur món molt més sòlid i doncs mentider no començava d’esfilagarsar’s, de desfer’s, de desnuar’s, i es tornava tènue, s’extenuava, esdevenia nu, tan nu, s’evaporava, com invisible mefítica fetor, com polsim de fugitiu angelet, adés, en somnis, tan petoner ni petaner.

—Prou, resolt; no n’hi ha d’altra. Em cal anar, quiti i esclet, per cabal, ben lluny, em cal ésser enjondre, enjondre. Massa repugnant, som-hi, a muntanya, entre eternes soledats. Egregi, com totjorn.

—A fer-hi què?

—Què altre? Cagar-hi a lloure, amb els altres simples ínfims animals de bé?

—Pobre d’idees… Epilític, monòton mol·lusc, amb goig tenaç, lentament terebrant, arrapat al lacòlit, al gep molsut de qualque fiter amb una berla fonda, un bon bei amb un niu d’abelles dintre; amorrat a la bresca, llavicollat al cony del rusc, veient passar de biaix els núvols i els ocells. Res, res.

—Bah, i ni això. Al capdavall massa pusil·lànime. Gens àfob, no. Miserable natura de merda. Imprans, nudibranqui, escarot, mútic, afracte, estacat, hi despendria l’estona cagat de por. Car l’horrible basarda que et deuen fotre a l’atzereta, com qui diu al costell, i entre llaus i tempestes, i en les bares nits fantàstiques, i cuit pel Sol, les ombres angunioses dels afamegats voltors, els becs de les àligues, les urpes dels úrsids, els ullals dels llops, les serps de l’abominable Abraxes, els trets dels lleganyosos caçadors, tanta de maligna bestiota qui t’ulla i ronda, per a heure’t, i tu exposat, exhibit, a l’estiribel, a cop de queix de qualssevol, no pas com ara, confós en la ronyosa voluda ciutadana, la boja busnada gregària, tothora tan infantilment afal·lerada amb rucades, a betzef enfonsada en falòrnies, aqueferada rere buidors i fal·làcies (posicions, possessions, nissagues, triomfs), enfaristolada per nefandes beceroles que la volen estretament i perenne vigilada per estratosfèriques babarotes i d’altres birimboies de carrinclonet esglai, on, aprofita-te’n, tu, un carallot més, t’hi pots fondre impunement en el sacre anonimat, si fa no fa segur sinuós i poc pudent entre l’inútil formigueig.

—El millor gest és sempre estar-se’n, la millor acció pedratornar-te. No em bellugaré. Se n’anirà encendrada la beutat nua. Aquesta porta esdevindrà tard o d’hora marbre. Dins, jo i la merda ens compenetrarem. Perfectament.

—O trobaré un forat de rata, cap finestrella o regató on regalimar-m’hi…? Tant se val. Tot es resol no fent-hi re. Adiàfor. Els misteris, llurs diferents llivells de durabilitat, això rai, amb el temps prou es desllorigaran (com aquell qui diu) sols.

(/=\)

—Era sol a casa i he aprofitat per a ficar’m a la comuna. Era doncs tranquil·lament assegut a la tassa del vàter, quan he sentit amb esgarrifaó que hom obria la porta. Veus nombroses envaeixen l’espai. Llavors me n’he recordat. La dona m’havia dit que es proposava de fer una festa de bateig. Volia batejar la nova tassa del vàter, reemplaçada ahir, i que m’havia expressament interdit d’emprar fins l’hora del bateig. No me’n recordava fins ara, massa tard. Només he tingut temps de descollar la bombeta perquè hom no em descobrís a plena llum en aquella posició tan compromesa. I ara algú entra a reculons dins la comuna. És una dona qui duu un vestit molt lleuger, grogós, estampat amb tombes i magnòlies. Continua xerrant molt enjogassadament tot i reculant cap on so. Vol encendre el llum, però no se li encén i es caga en remuc en mant de déu, alhora que per la llum que entra de la sala, veig que el vestit se li colla al cos esvelt, àgil, meravellós, i que sense tancar la porta ja s’aixeca les faldilles; sota el vestit lleuger no hi duu cap mena de roba. Ara que s’asseia a batejar la tassa entra en contacte amb mi i fa un ai, un petit panteix d’esglai, i abans no comenci de cridar el personal em reconeix.

Ni et mogos ni et remogos ni remugos! — amenaça. I se m’asseu damunt i comença de defecar amb expressions (vull dir, exclamacions) molt joioses de bateig acomplert. La gent de la sala aplaudeix rudement, barroera. Ara que ha acabat no li cal torcar’s, és clar, atansa el cul a la meua llengua i prou sé el meu deure. Ix i la sents enraonar amb els convidats. Me n’adon que amb les parts pudendes ara clafertes de la seua femta, nogensmenys estic furiosament trempant. Potser m’escorreria i tot, si no fos que quelcom de mantinent em destremparà completament.

—Què ha degut dir’ls perquè ara, un darrere l’altre, els personatges qui són amb ella (qui crec que en conec més d’un, homes forçuts, pels braçots dels quals no hi ha deguda passar la (meua) dona pas poques de vegades, i les gegantesques pintes de cap a llurs engonals no han degudes pas poc tampoc de pentinar-li el pentenill amb brillantines de denses lleterades) no entrin ara doncs a la comuna i se’m pixin damunt, i amb l’excusa d’abaixar en acabat la tapa, no m’entaferrin cascun un majúscul cop de barra al cap?

—Els ha dit una mica cacofònica i redundant que so negligible, que so espectral, que hi so sempre absent per molt present que il·lusament em pensi, i que fessin doncs com si no hi fos, i que al capdavall pensi el que pensi qui se’n curaria un all?

—No m’estranyaria gens, car prou la conec, ella també.

—He romàs el romanent de la festa del bateig sol i pudent, i molt adoloridament abonyegat per les robustes barrades, i, no cal dir, múltiplement, excessivament, batejat. I allò, pansidament, m’ha dut a l’esment l’altre bateig reculat immensament en la distància d’un temps esclafat irremissiblement sota capes i capes d’erosions massives, de duads sens fi que el sebolliren rere no res acumulats, davall taules rases apilades a l’atzar, com si entre l’existent i l’inexistent, cap diferència: frèvoles memòries esborrades pels continus atacs. Palimpsests reduïts repetidament a cendres de volcans nats de sobte i sense cap altra raó que la de néixer per l’espetec de químiques tòrpidament contràries, inconscientment rivals.

—(…)

(/=\)

A l’hora atziaga del bateig/

Amb els trets del dimoni nat tan lleig/

El capellanufota mateix/

Entre llatinòrums que buixeix/

Flatulent i amb bleix de clavegueram/

Prou assajava vilment d’escanyar’m.

(/=\)

Encar una darrera impotència.

—Ans de sebollir’m de qualsevol manera, amb un drapot brut mig embolicat al cos nu, i au, so conscient que en això i tot faré fallida. Per això em volia aixecar i corregir’ls els paperots.

—Els oblics enterramorts no miraven prim, tantost foradaven el terra dur com em clavaven (per sapastreria?) qualque cop de pala, i els paperots marejats pel vent a la mà del balb parrot del cementiri semblaven allunyar’s del meu abast, i com més anàvem, pitjor.

—Els volia assolir en un darrer esforç. En volia, com dic, esmenar les dades i la data de la meua defunció. Tants d’errors finals, quin nyap definitiu!

—Car tot als papers hi era fals. No n’endevinaven cap. No n’encerteu ni una! (que dic, mut).

—L’indret de la meua mort (un sobtat atzucac entre hermètiques portes blanques), l’objecte que em travessava el cor (un tornavís d’assassí en sèrie a l’aguait dels qui solen badoquejar i perdre’s), i, no cal dir, el meu nom, la meua edat, el meu gènere… Aquells paperots, entapissats rigorosament d’abstruses bestiades.

—Quan la terra ha començada de caure’m damunt, ho he jaquit anar. Per què matar-s’hi?

—Ja s’ho fotran, matussers.

(/=\)

—Amb el sexe ambigu i gentils maneres

Em ficaren a un internat per a nenes.

—Hi entrí al curs més baix i ai vós les grans com les admirava.

—Aviat endeviní on eren els amagatalls

On desaven els paperets de llurs missatges clandestins.

Eren dibuixets obscens que mai gosí trastocar

Mes que tantost els llençaven estripats i rebregats en lloc dissimulat

Desplegava i reunia per a assabentar’m de l’única realitat.

—Els miralls de l’internat eren estranys

En el sentit que no ens tornaven mai les nostres imatges

Ho mostraven tot tret la persona

Com si allò fos una lliçó d’humilitat:

De la pregona irrealitat de la nostra existència.

—També més endavant vaig descobrir el secret essencial

D’alguna de les més grandetes qui pobretes

Volien fer desaparèixer desesperadament

Els drapets ensangonats de llurs primeres menstruacions.

—(Les noies essent encontinent expulsades

Al primer senyal astorador de menstru

D’aquell paradís on les il·lusions ens servaven vives.)

—Els els pispava perquè ningú els els descobrís

I els els rentava assidu perquè misteriosament

Poguessin recobrar’ls tots nets l’endemà

No fos cas que mai llavors les eixutes inspectores no els els exigissin.

—Així retardí el traïdor abocament al fred de l’infern

De les admirables condeixebles

Qui si un jorn en l’escalforeta curullaven d’il·lusions

A manès la nit horrorosa del món despullat se’ls llençava damunt.

—(Ai ploroses cert que si tot el que apreneu al viu de la vida

Què n’heu de fotre en acabat

Si més no mentre innocentment anàveu fent oi que us divertíreu?

Quins maleïts els qui us empenyien a la tortura del defora!)

(…)

—Quant a jo mateix pel fet que sense taca de menstru

Mai no m’expulsaven les seques inquisidores

Encara hi fora al dolç internat per a nenes

Si no fos que prou assabentat i ja un pèl ujat

Nit de tempesta (ala-estès com aquell qui diu)

Finestra avall no m’envolés decidit a res.

(/=\)

—Regirant en casa aliena

M’he trobat dins una capsa

Un rat molt gros i gras

Qui em pensava que no fos i tot de goma

Mes era de fet viu i maligne

I em somreia queixalut amb menyspreu i amenaça.

—D’on que d’espetec no tanqués la capsa

Abans el malparit no em saltés al nas.

—La capsa que tancava era una vulgar capsa de sabates

No pas cap caixa de fusta ni forta

D’on que la por no m’agafés que (ell volent-ho)

El rat no en sortís tot d’una disparat

D’on és clar que esperitat fotés jo el camp

Ara això també discorrent tot fonent-me

Sobre l’enigmàtica color de lluent carbassa

Que a tall de pollastre rostit

De la carn blanca del qual hom sovint no veus fer entrepans

No lluïa doncs aquell rat gegantí destrament encapsulat

I qui verinós m’havia llençats com dic

Estranys esguards jotfot d’esquírria enorme.

(/=\)

La seua cara esdevé sobtat volcà.

—La destrempadota pistola, fins ara mateix romasa frustrat ostatge de la dona toixa, és trobada, sota el matalàs de la mare ruca, per l’infant mocós i verinós.

—La pistola tot d’una com trempa! Oi que li manca estona per a descarregar letal lleterada?

—Prem el gallet l’infant ximplet a un pam de distància de sa fava de mare qui se n’adona massa tard de la joguina a les mans del pudent marrec.

—Ix el tret i espetega a la cara de l’eruptiva dona. Volcà rabiós.

(/=\)

—Veus els braços d’aquell bon pagès qui al tros planta plançons?

No són dos braços; són dues serps, i es nodreixen de llets.

Si se li esguerrés un braç, ço és, si una serp se li espatllés

Expedita l’altra la mossegava i masegava fins que no la guarís.

—Quin espectacle llavors més amorós, gens despitós!

—I quan ambdues xuclen al vit les llets de la guarició?

Ara sí que el cor se’t fon! Quina meravellosa devoció!

Quina simbiosi més superba ni doblement bífida, vós!

(/=\)

A l’armariet del rovellats.

—En aquell gamadiu convent o residència on m’havien tramès de jovenet abans no m’admetessin a l’estudi de les matèries, hi havia aquella uixera qui fa anar tothom de cul, tothora dominant i imperant, i de qui la voluntat doncs sempre s’imposa sense discussions. Et vol idíl·lic, idòlatra, acollonit, arrossegat, apotropaic, supersticiós, i intimidat de totes totes.

—La veus? Te la imagines? La deessa indiscutible. Una d’aquelles repel·lents, autoritàries, dictatorials, maelleres, militaroides, tiràniques, mares superiors, repetides infinitament per tants d’asfixiants locals closos, on llur aberrant deler de domini i de control no rep cap mena de rebuig de part de ningú, massa enjovats i ataconats tothom, massa esporuguits, com dic, de les catastròfiques conseqüències que cap intent de rebel·lió per ínfim que fos no comportaria.

—I llavors hi hagué aquell jorn benaurat on, la carallot havent sentit un sorollet i esmant-se enxampar-hi algú en flagrant delicte, volgué obrir d’una revolada la porta de l’armariet dels mals endreços, i representeu-vos-em la seua corglaçadora perplexitat quan s’hi va guipar copiada manta de vegada, i en un amuntegament horriblement desordenat!

—Ara queia del ruc, ara copsava qui era de debò, i copsava així mateix on anaven a parar totes les uixeres anteriors, de les quals ella era la vera clavada, replicada, imatge.

—Damunt davall, tots els seus jo-mateix hi romanien en diferents estadis de rovell i de deterioració. I capia (hò i més) que ella mateixa no fora doncs prou aviat sinó una altra de tantes de les seues rèpliques, esdevinguda obsoleta; un titella pastat als altres, un de més, idèntic a ella mateixa, ara espatllat i desmanegat, descartat per sempre pus, i el qual, inútilment i lenta, i a l’ombra, en la foscor i en la pudor de resclum de l’armariet, no es va polsegosament rovellant, ferralla infecta.

—No era allò doncs cap amuntegament d’alter-egos; eren ipse-egos; eren de fet facsímils seus; eren màquines com dic idèntiques, copiades, replicades, sortides eternament de la mateixa fàbrica, amb tots els mateixos brutals detalls físics i el mateix caràcter sempre d’uixera imperiosa i abjecta, d’ésser aberrant i corromput; un combinat mecànic estàndard, doncs, amb un tarannà típic de bòfia maligna, assassina, cruel, sense cor ni coratge…

—I què féu la uixera llavors? Tancà la porta d’una espetegada, i sense veure-hi de cap ull, començà a manar i a dictaminar.

—És a dir, no féu altre que esdevenir encara més malparidament agressiva, punitiva, esbojarrada en la seua crueltat, just exacte com quan cap bòfia se n’adona, traucat part de dins, se n’adona, dic, de la seua esborronadora buidedat, de l’embalbiment, vacuïtat, absència, d’esperit, i creu llavors, encara més rancuniós, que tanta de buidor no la pot omplir sinó amb més i més sang d’altri, sobretot d’innocent, i de distret i d’inofensiu passavolant.

(/=\)

—A uix clos, en règim absolutista, la uixera uixeressa despòtica regna. I de sobte, ella sense ni assabentar-se’n, comença de fer figa, el seu mecanisme periclita, s’esguerra, es gangrena, toca el dos, acceleradament. Com més anem més remor no fa de trencat, de cosa que no rutlla, pregonament esbordellat, xorca oradura, rellotgeria caiguda en desori, desús i deshora.

—I sents alhora un altre sorollet, molt més lleu i fi, harmònic, prosòdic, de màquina ben reeixida que parrupa feliçment. Deu ésser que l’autòmat següent, la rèplica seua copiada en tot a ella mateixa i a totes les qui la precediren, deu trobar’s com qui diu rere la porta, mossegant i mastegant nerviosament el mos, xautant-se’n de valent per a aparèixer a escena, amanida a entrar en acció de mantinent, presta a aprofitar l’avinentesa. Triomfant i aplaudida tantost la claupassadota vellarda no es vegi irremissiblement llençada, i per sempre pus, a l’armariet dels rovellats.

—Ens n’adonàrem, els deixebles més botxinejats i àdhuc els més fluixets d’eixos i tot, que la paia malament rai, organisme desorganitzat, carranquejant carraca de forrellats i engranatges enferritjats, batibull tecnològic per llei interna metòdicament mes en oblit, i que no, que enlloc no apareixeria cap pare pedaç qui allò mai ho apariés.

—Carrincle derelicte, nau com qui diu ja feta amb fusta fesa i corcada perquè el naufraig prou s’escaigui amb l’onzena onada, la uixera la filustraves palesament flaquejar, repapiejar, mancar-li un bull pel cap baix, que no hi era ben bé tota, i això sobretot quan va començar de transposar les inicials de cada mot.

—Es veu que a la maquinària més íntima qualque piu o altre li relliscava lleugerament, i es descomptava de trau al carruatge del coixinet adient, i així doncs cada començament de mot la seua ànima mecànica triava automàticament la mala lletra; per comptes de la lletra bona, hi ficava la que venia en acabat, la propera tirant cap avall.

—El gallet, o el senyal electrònic, o qui sap què, havent fet un primer fatídic saltiró; i au, ara trametent-ho tot a fer la mà; tot de bòlit, interiorment, tot en doina, de mal borràs, a la biorxa, vós. Els cubs de les beceroles desrengats, els tipus d’impremta amb l’empremta ranca, sempre maliciosament empesos pels de darrere, mancant l’osca; i tot plegat doncs damunt davall, davant darrere, l’inici d’un caos generalitzat.

—Així, ja ho explicaré, si el mot calia que comencés amb una “a”, ella el canviava sense poder-hi fer altre, sense ni heure-hi esment, per una “b”.

—“Anéssim a aixecar alguns arguments” es tornava “Bnéssim b bixecar blguns brguments”. O “Ximples xurimangaires xumen xarops” “Aimples aurimangaires aumen aarops”. Irrisori.

—Parlant de “bledes”, ens deia de “cledes”. I volia, tretze són tretze, sota pena major ni tortura intricadota, que de les bledes en diguéssim cledes. I, és clar, de les cledes dledes; i així anar fent; mes tant se val, lleixem-ho córrer, prou se’ns entén.

—(…)

[—Faré un incís, car, amb allò de les bledes, em deia personalment que era com si tornàvem (com de fet ens hi fan tornar cíclicament) als anys on els escarransits i repulsius mestres castrenses canfelipútrids volien que de les pobres bledes en diguéssim quelcom de massa impossiblement bàrbar, monstruós, com ara, ecs, vós, “aferga”.

Aferga!

—És clar que ens hi engargusséssim, i llavors, de càstig, més d’un havíem de tornar a rebre de valent, amb mètodes salvatges, de feixista, de xarnec; jo mateix, infantó de cinc anys, un cigarret encès que el fètid malparit m’apagava al bell mig de la llengua. (Maleïdes bledes, ja us dic, qui en menjarà mai pus! No pas! Abstén-te’n de per vida, ca?)]

—(…)

—I llavors, tornant amb la mare superiora, en acabat de cap neguitosa, angoixadora, silent, trigança, de tal faisó que prostètics panys inguinals ens haguéssim mentalment de plantificar els qui ens pixàvem o cagàvem a les calces per manca de poder distreure-la, on la terror sobtadament s’instal·lava, ella, dic, es fotia potser a parlar de qualque puta “verge” màgicament prenys, i si volia dir que resplendia com si fos plena d’electrons, i en lloava la lluïssor o la lluor…

—Tret que, per comptes d’electrons, en digués flectrons, que podria ésser quelcom o altre si fa no fa venidor de flectre (on flectre fora potser un plectre que es flectís massa?), i de lluor en deia muó, i muó sí que no podia pas venir d’enlloc, tret que vingués de vaca… Sobretot que, ep, per casualitat, aquells electrons escaientment obesos i àdhuc ells sí prenyats (els muons), carall sí en mancaven encara, d’anys, que hom no se’ls empesqués.

—(…)

Sa santedat, què vol dir muó?

Rè wol eí nuó? Ouó wol eí puó!

Puó?

Tí! Quó! Ruó wol eí suor!

Suor! Uf! Gràcies, sa santedat!

(/=\)

—Guaitàvem l’heroi qui, bo i de tornada d’Antares, havia caigut com un plom; el seu vaixell interestel·lar durant milles i milles de buit espai estimbant-se com blau lluent afuat roc balç avall. Tots els qui esguardàvem les pantalles, el món sencer, servàvem el bleix, amb el cor a la gola. I començàvem àdhuc de llagrimejar. Car l’ensulsiada fora la fi d’un mite colt per tothom. Un heroi tan admirable, tan atlètic, impecable mentalment i física, qualcú fet i fet totalment imperfectible; codonys, vós, el més admirat de tots, robust i llambresc, com dic, de figura adorable, i d’intel·ligència única, tan viu d’idees; jove, vell, i savi, incomparable, i justament…

—Sanglotàvem, justament en haver enllestida aital inimaginablement reeixida proesa, ara, oh, no, ja ho veieu, destí amarguíssim, anant-se a estavellar irremissiblement en qualque malastruc racó de món; quin batzac estratosfèric, vós, quin estrall més dolorós, de retrunys planetaris, segurament perennes.

—I llavors quin prodigi de canvi sobtat, quin alleujament universal; la nau, tot just travessada l’atmosfera, s’estabilitza i pren l’horitzontal, i ara entra al món, i com jubilem, món afortunat, i què fa…?

—Meravellós pilot, es fica enjòlit, angèlica, a rodar al voltant del capitoli, les sempre serioses columnes del qual semblen tot d’una miraculosament enriolades, i ara se sent la seua veu per tots els altaveus de tots els aparells de l’esfera, i què ens diu…?

—Ens tramet un missatge cabdal, per a tots, diu, per a tothom sense excepció, car prou tots som fills del mateix Sol, i tots som prou a la mateixa gàbia, i que tots plegats no fem sinó una sola nació, i doncs que poséssim, codonys, companys, seny, i que estiguéssim disposats d’una vegada per totes a mai més matar’ns els uns als altres, sobretot per tota mena d’irrisòries falòrnies, de vacus catralls, ja em perdonareu, d’abjectes datpelculades, com fins ara, car calia romandre poble únic, sols contra els enemics, fossin gegantins o d’allò més nans, eixits per nefasta casualitat de les forces aleatòries de l’univers i de les malignes matèries allí incloses, qui mai ens volguessin, a dretes o per defecte, anorreats, quan llavors escollí justament l’insolent atzar que ella, la meua parella, amb qui romaníem de bracet, tan emocionats com la resta, es planyés desesperadament que una abella es despenjava del tell on ens ombràvem i l’havia fiblada al cap.

—On (atès que tampoc, tota la vida, jo també no n’havia sofertes pas poques, de xeringades, per part d’esfexos, i vespes i abelles, eixams sencers, i què, re; allò pruu i s’umfla una miqueta, i au), tant se val, per això, davant la seua desesperació eixelebrada i els seus escarafalls, que em fiqués a riure com un ninot.

Per què te’n rius? — que, ronca, em reprenia ella, amb vult tràgic, un instant ans d’espitxar-la, car de mantinent molt angoixadament s’ofegava, pobrissona, i s’esbaldregava, com bou acorat, allí mateix, d’una maleïda, letal, reacció anafilàctica.

—On que de celebrar la màgica tornada del meu admiradíssim heroi llavors ja no pas gaire. Amb cara de pallassot, retirava, i me n’adonava, trist, que hi havia gent del voltant qui m’ullava un pèl desconfiada, com si ja hi trobaven un primer traïdor contra la finalment establerta total solidaritat terrícola.

Veiéssiu, per què aquell infame carallot arraconat rere l’arbre llampat es fotria ara a voler deslluir l’esclat de la triomfant, clamorosa, unanimitat humana? Descregut de merda! Què subverteix? Esclafem-lo!

(/=\)

—Esllomat se m’enduia l’ambulància. Sempre he volgut descansar en hospital. Hom et porta aquells menjars tan ben escollits, i les infermeres et tracten amb tant d’afecte. L’hospital per a mi és el paradís.

—És que la dona m’havia donat vint-i-cinc cèntims per al metro i m’havia enviat a l’altra banda de vila a recollir-hi el pianet.

—El pianet que es veu que havia comprat als encants, ço és, de subhastes, dient una mica més que no el veí, era de fet un pianot. Un pianot tot pintat de blanc, molt antic, d’aquells plantats a terra, armats de ferro. Una feixuguíssima andròmina d’aquelles que costa tant de desempallegar-se’n.

—Com se’n fotia tothom pel carrer mentre l’arrossegava. Un altre damnat de l’avern tot vestit de plom. Qui sap les tones, pobrissó de manguis. No hi arribaré mai.

—Al capdavall, entrant al metro, la dona dels bitllets fa barrila amb el meu “paquetet” i em dona àdhuc qualsque preses de la seua xocolata per a apujar’m les forces, diu, car prou que em veu per a aital desferra desneridot rai.

—Ens en riem no pas poc, jo amb careta de ruc, és clar. I efectivament, és la seua amabilitat més que no pas la seua xocolata, la que em dona de debò forces, d’aital faisó que ara empenyc el pianot amb més animació, sense comptar, ai, amb les escales. Per dissort, el penós trastot se m’escapa i quin terrabastall, quin xurriburri, esglaiador d’allò pus, vós!

—I les cridòries dels envestits. Horrífiques. Atapeïts de gent que anaven els ardus esglaons de les escales cap a l’infern de les vies, el pianot-panjandrum, el mamotrecte, com juggernaut, o papu, o tarasca, o butoni, o mucamuc, pitjor, com marraco desbocat, avall avall, com qui diu, pel carrer Cavallers, i tot ho trepitja, arreu s’estavella, els morts un pilot: pel cap baix vint o trenta.

—Engreixat de greix i sang dels recents cadàvers, ara, el malparit aparell es bellugava amb més alegria. I jo duent-lo, calvari endavant.

—Tret que, carallot, en acabat hi caic, fer’l entrar al vagó serà un suplici, a part que tot d’una sé que els ronyons fa estona que m’havien petat i fins ara, amb el fort de l’acció, no me n’adonava. El mal a la ronyonada és insostenible.

—I en arribar, si mai arribés (a l’estació nostra, vull dir), com en pujaria les escales? Quants de morts més no es cobrava aquell fòtil tràgic, aquella maquinota infernal?

—D’on, llampat pels déus de la inspiració, quina empescada, vós. Ara mateix que veia davallar les botes dels bombers, els apotecaris, els pseudometges, la bòfia… I tot ple de sangota que ja vaig, i que amb prou feines si em puc moure, de mal a pelvis, a malucs i a espinada, aprofitant doncs la confusió, m’he afegit als morts i moribunds, m’hi he barrejat, un més entre les víctimes de l’esbojarrada esfinx.

—No pas que cacés bolets, senyoreta, ni era cercant part de terra apotropaics ous (o ossos) d’en Xiva, com certs devots qui al cel sien (vull dir, que al cel són, segurament); era només bonament tractant d’arribar a la feina a l’hora, i de sobte el càstig dels olímpics se m’abat, i encara sort de sorts que so mig viu, com veieu. Quina deessa m’hi vol de bé? A l’olimp, vull dir. On no em sorprendria gens que algun llunyà jorn vós mateix, senyoreta, no féssiu cap, atesa la vostra bondat i aquest ou ferrat amb pastanagues i aquest bocí de torronet de mel ambrada que no em porteu, sense oblidar l’essencial got de lleteta, mercès!

—Això, ja us ho ben dic, és el paradís. Un dels millors paradisos inventats, jotflic, ni pels trilobits. Qui hi pogués restar el romanent i tot!

(/=\)

—El tercer o quart dia que romanc al paradís, i la senyoreta em diu que han identificat “l’homenot del genocida pianot blanc, el catafracte embalum qui teclejà prematur tantes d’absoltes”.

—Ah sí? Qui? Qui?

—Un pobre desgraciat, és clar! I que segurament, de tan desgraciat, “es suïcidava en un atac sobtat de pietat pròpia”, amb “l’estúpida malaptesa de fer-ho entre la pàmfila gentada”.

—Amb allò, em faig amb les notícies que puc. Girant full o ullant imatges, me n’assabentí, del cas, de bon tros, o en tot cas de tot això…

—Que el dissortat criminal havia estat un molt mal pagat treballador d’un immens negoci monopolista, l’edifici del qual era tan portentós que comptava amb trenta mil tres centes vuitanta-cinc finestres. (No ho sé, potser com solen fer els indigents periodistes, per a vendre més torcaculs, exageraven.) Tant se val, a tota esdevinença el treballador aqueix només servia per a netejar-les, les finestres, sense descans, cada jorn i nit de l’any, car tantost acabava de netejar la trenta mil tres centes vuitanta-cinquena prou li tocava recomençar amb la primera, tret que…

—La nit d’un cap d’any fatídic, pitjor, faduc, en descobrí, en un racó de l’edifici monstruós, dues de “noves”, ço és, de més velles, d’antigues, perdudes en l’antigor, les quals semblava, de tan polsegoses, que feia anys i panys, centúries, que hom no n’havia rentat ni un bocinet. Potser provenien dels temps prehistòrics, on hom no coneixia pas ni l’art de rentar-ne, ni qui sap si l’art de fer vidres i tot. A tots ops eren unes finestres més petites i més estretes que no pas totes les altres, i els barroers vidres en duien no pas solament un pam de brutícia, ço és, pols, estalzí, cagades d’ocells, teranyines, nius de muricecs, i així anar fent, ans no permetien, es veu, que les travessés pràcticament mica de claror.

—Què féu el bon neteja-vidres? Intrigat, emportat per una misteriosa fal·lera, es ficà a netejar com un desesperat. A pleret li fou donat de mig filustrar endins. Ragut per la curiositat, estampà l’ull a un indret del vidre on havia treballat hores i hores maldant per a toldre-hi el rebec engrut. Allò que hi veié no fou sinó escalaborns molt primitius del quadre. Decretà que es tractava d’una finestra perifèrica, i es ficà amb tota l’embranzida a llaurar l’altra. La segona li aportà el premi. Ja érem ben bé endinsats a l’endemà i la claror s’havia feta. I ara la imatge es dibuixava a l’interior glaçat. Al·lucinava el bon operador?

—Qui érem en aquella cambra oblidada? Hi érem jo i les dues cosinetes. Les nostres sengles padrines havien mortes no feia tampoc gaire l’una un dia de reis i l’altra un de nadal, i els presents se’ns donaven com ara estrenes de cap d’any. I aquell cap d’any tan llunyà on obrírem els paquets i ens retiràrem a gaudir’n la novetat a aquella cambra dels mals endreços, i ens hi tancàrem, es veu, es deia el neteja-vidres, que ja no n’eixírem mai més.

—Que què hi feien, ell de petitet, i les dues petites mòmies, fruint de valent de l’any nou i de les bones coses que els portava, mentre la totalitat del món dormien pregonament, escorxant el gat, en acabat de la llarga revetlla…?

—Els tres cosins s’havien aixecat duran la nit i s’amagaven amb els paquetets al lloc més inaccessible, a aquell sostremort on ningú mai no es perdia. Ai, i com jugaven, com jugaven! Jugaven llavors i jugaven l’eternitat sencera. Tret que…

—L’eternitat, l’eternitat… Això t’eixuga, això t’eixuga completament… Les dues jovenetes eren mortes i fetes carronya, fetes immòbil apergaminat esquelet, i jo… I jo…?

—Fou llavors que el dissortat neteja-vidres, massa esglaiat de gairebé veure-s’hi també en aquell tragitiu estat, perdé l’equilibri i s’estimbà. S’estimbà aproximadament cent cinquanta pisos avall. Es va trencar pertot arreu. Cap os sa. Potser només el crani, que romangué quasi intacte. Hom el menava al paradís on l’arraconen mesos i mesos a l’enfonyall dels impossibles, i on intermitents les angelicals infermeres el refonen, el refan, i l’empresa, els farts i goluts propietaris del monolític palau administratiu, massa esplèndids, no fotem, li confereixen molt esbombadament una mísera pensió amb la qual malviure pel que li romangui, que tothom suputa que tot plegat serà no re.

—Per les imatges que en veig, cal reconèixer que se m’assemblava a bastança, com si som idèntics, ambdós el mateix aspecte típic de perenne perdedor marginal, pitjor, abissal; cascú un altre norris, desrengat, capat i tristot. Dos caps del mateix bestiar dut resignadament a estossinar.

—Com més me l’esguard, més m’hi reconec, més reconec que devem ésser el mateix. M’hi identific, com tothom l’ha identificat, sobretot la dona dels bitllets a la porta del metro, qui hi puja de peus, que aquell és el malastruc de l’aparell obscenament grotesc i imbellugable, l’arrossegador estrenu d’aquella mena de submarí fora d’element, sense potes ni rodes, segur, vós, per aquestes! I ho pot garantir, autenticar, sense cap mena de dubte, no solament pel posat inconfusible de desconfit que tragina, mort i tot, el mesquí difunt, o per les ungles amb les restes de pintura blanca que se li veuen d’una hora lluny, ans, sobretot, amb la prova que a la butxaca del malaguanyat assassí generalitzat hi ragui encara una de les tres o quatre preses de la xocolata que li donava, i recacegin-li la ferramenta, volen? Oi que hi romanen residus a la ferramenta de la presa o les preses que s’ha cruspides…?

—Àdhuc la senyoreta ho remarca, L’home mort del pianot blanc i vós, com bessons, i que veig que es moren, punyeterets gormands, per la mateixa xocolata.

(/=\)

—Rere rauran cosines

Amblès cuixes gens primes.

—De batabà tesbrines

Llurs conyets fet zestrall

For thibat ton batall.

—Oin tel zoboès

Totsè nanae norris.

—Pels quiet volen confès

Icà linfer net torris

Enlloc permolt cacorris

Novàs perdut brivall:

Cau zescale zavall

Al zous thifot zun tall

Iet romp zosso za pler.

—Cendra et zal cendrer.

(/=\)

—De totes les fins romàntiques de dos amants ensems, la fi més romàntica que he coneguda és la següent. Així és com periren ells dos, en Josuè Sabatella i en Grac Llimerols, sense cap dolor ni angoixa, al bell mig, al sancta sanctòrum com qui diu, de la descàrrega d’escombraries. Es veu que un capvespre fosc de cruel hivern, enfredorits, trobaren un femer fumoset; s’hi enfilaren i s’hi abrigaren, i amb l’escalforeta i abraçadets, àdhuc tremparen i cardaren, i cardant, a pleret anaren enfonsant-se al clot, i el sulfuret d’hidrogen, és clar, els embolicava com caritatiu piadós embolicament de mòmia, com mortalla amable, d’on que hom no els trobés morts fins al cap d’uns dies.

(/=\)

—Ara es pot dir. Aqueix Sabatella havia estat, de més jove, abans doncs no esdevingués un altre pòtol esparracadet com tots nosaltres, un bon i ben nodrit atleta. Havia conegut al seu ambient d’inútils i esforçats paladins un tal Aristarc Verdura, qui s’esqueia d’ésser majordom dels halters del rei. Pretengué en Sabatella fer-se amic d’en Verdura. Àdhuc arribaren a intimar sexualment. Llavors, a poc a poc, en Sabatella, confidències de coixí, anà pouant i extraient els secrets del seu amant. Aprengué d’ensabonar i de fer reverències com els altres desgraciats cortesans. També es féu convidar d’estranquis al gimnàs del rei. Estudià i es desà ben desades a la closca les consignes per a les diverses avinenteses fins passant part davant les diferents guàrdies de palau ja no li eixien d’esme, i observà acuradament on amagaven les claus. Un bon dia en Josuè drogà n’Aristarc, i el deixà que dormís la droga al llit. Es disfressà de majordom d’halters i entrà al gimnàs amb tota familiaritat com si ell no fos ell, com si fos l’altre. Arribà el rei al gimnàs; un rei repugnant, presumit i pudent, com tots els reis, i de més a més molt merdetes i escanyolit, borbònic, degenerat, i en demanar els halters amb rotllanes de ferro prim, de quatre quilets pel cap alt a cada bec de barra, en Sabatella li encolomava sengles rotllanes de cent i mig. Llavors en Sabatella apujà ell com si fos un escuradents la feixuga barra i l’oferí al rei tot estiradot part de terra. El rei, amb un feble bleix d’esglai, encontinent deixà caure la barra, la qual, molt escaientment, el guillotinà de mig a mig. En Sabatella fugí del gimnàs com si li calgués anar a la comuna, i fet i fet, giravoltant per cantonades de palau, ja en foté el camp. Mentrestant, el pobre Aristarc, llepabaves professional, en despertar’s tot sol, tornà a casa seua, on àvols inspectors de la bòfia l’esperaven entre les ombres bo i disfressats de gossos rabiüts. En acabat de fer’l patir de valent, sense dir-li ni les raons, el pelaren allí mateix per tal d’estalviar’s ulteriorment cap pantomima judiciària.

(/=\)

—Quant a en Grac Llimerols crec que posseïa, entre d’altres atributs brillants d’allò pus, la, la com se’n diu, la facultat que caracteritza els ubics. Vull dir, te’l trobaves al lloc més impensat. Fossis on fossis sovint hi era. El cop més sonat fou quan jo tornava d’un centre d’estudis privat, molt llunyà, diguem cap a migdia, amb un Sol que espetegava, i duia a l’esquena el caixot tot carregat de les molt serioses i prosopopeiques merdes acadèmiques, de tal manera que les merdes gairebé sobreeixien del caixot i àdhuc en rebia els escatxics al clatell, i tot d’una com n’anava, d’ujat, tractant de pujar amb la bicicleta una pujada abrupta d’allò pus, i fou aleshores que un camionàs esbufegós em féu perdre l’equilibri i au, cau el caixot, cau la bicicleta i caic.

—I caic tan malastrugament, vós, que ara em veig penjant a frec de fotre-me-la avall, i de prou lluny, tentinejant a caire de frau, i els blocs de marbre mal destralejats que eren arrenglerats ran de carretera, els grenys irregulars on pensava arrapar’m per a no relliscar cap al forat immens de baix, no eren sinó soques d’arbres arrencades i pintades de blanc, i si t’hi agafaves, ai malaurat, es bellugaven perillosament i s’haurien despreses i se t’haurien afegides de llast, avall, com un plom, devers aquell avern de frau ja prou enlluernadora de blanc i de ciment mig pres. S’esqueia (hò i més) que el camió gegantesc que apuntava el seu canó enorme vers el fons de la fondalada per a omplir’l encara més de ciment fresc ofegava, amb la seua sorollada, els meus crits de socors. Tanta de blancor, pensava, potser hi construiran qui sap si un altre Taj Mahal i tot. Mentrestant me n’adonava que per comptes d’arrapar-m’hi, em calia empènyer fort i devers la carretera qualsque de les soques blanques, o ja queia (o quèiem), i el ciment em sebollia i m’esborrava definitivament.

—Fou aleshores, ep, on un braç prim, tot de tendons, em salvà de l’esfereïdor daltabaix.

—D’on surts (li dic a en Grac Llimerol), caigueres de cap aeroplà?

—En caiguí (fa), però no pas avui.

—Doncs de la lluna. De campar-te-la pels alous selènics on els selenites molt epicaricacs els panxots qui es deuen fotre, veient com en som, de barroers i matricides, els diguem-ne terrícoles. Cagaires i pitjor, destructors generalitzats, del niu on covem, pouataires de verins, cleptòcrates de la mare, qui ja grinyola apocalípticament d’agonia. Addictes al fútil consum ostentós, només per a provocar infamement l’enveja d’altri. Astoradora nul·litat, fètid ramat de fats i fatus, sense cap gràcia i tan buidament tifes, oi cavà?

—No és pas ell qualcú qui faci gaire cas a rucs exabruptes d’aquella mena. M’assenyala per comptes aquell cotxet verd (no pas verd ampolla, verd paraigua, molt més claret) d’on ara emergien, ells també prou xiroiets, els infants adés hipotèticament segrestats.

—Segrestats segons perjuraven els risibles i carrinclons babuïns qui amb llurs xarons jutipiris titellencs de banals putxinel·lis i sanguinaris guinyols empastifaven, a través finestres de carrers per on, carregat amb el caixot o no, de cops tampoc no passes, les pantalles enceses dels ignorants qui les guipaven embadalits.

—Et convidava molt cusquet, prístin i a ca meua, a te i galetes; i a la canalleta a galetes i llet —li deia ara—, si no fos que, com em veus, no em trob sinó enlloc i prou brut de merda. D’acadèmic. La catipèn, cavà? No pas tanta com en fot la dels de la bòfia, és clar. Mes deunhidoneret. Els de la bòfia, ja ho saps, excrements que surten sempre carbassa; virulents a collons, ni per a femar gens no serveixen…

—Mes ara, com adés ell, tu callaves, i a mitja explicació, car, sorprès bon tros, adonant-te com te n’adonaves que, segurament més fascinador que mai no et creies, oidà!

—Ensems et venien damunt les catàrtiques minyonetes, les sis amb cabellets blaus i vestidets blancs, i, tira peixet, mills encar, veies que totes flairosetes i afectuosetes se t’encastaven a les cuixes, en acabat que, només percebre-les, tot d’una, tu tan íntimament satisfet…

—Car els sis sonets que maldaves per enllestir, màgicament, per concatenació afortunada d’acunços cerebrals, elles lligaven a la perfecció!

—Els sis sonets penjats, irresolts, mancant-los als sis un o dos versos finals, molt estratègics, doncs, cabdals. Els sis sonets que confegies mentalment mentre pujaves l’espadada pujada amb la malaguanyada bicicleta de l’aparatós accident, au, ep, doncs com dic, les fetilleretes quatre o cinc o sis o set suposadament segrestades, d’espetec, què feien? Astrals, sílfides d’inspiració, te’ls afixaven benauradament a l’esment.

Els triatletes llurs jupetins grocs!

—(Cridava una, i les altres en cridaven d’altres de perfectament escaients, i això aparentment a la babalà.)

Pigmeu safrà opalitzat pel Sol!

Latrines de valkíries llurs peristàltics hímens!

Muó a l’ozó pontífexs al sabó!

—(Com el gran heroi en Carallot d’Antares, creies tot d’una comprendre-ho tot. Que tot lligava. Observaves al descobert l’univers merdós. Ai, de debò: xicotelles màgiques!)

Embrió fòssil monòton es dissol!

—(Justa la fusta, famosa; el vers m’hi va d’allò milloret.)

—(…)

—I et somiaves sobrevivent d’innombrables retorns. I et deies, a cua de cervell, som-hi, doncs, que tot torni a començar, i tants de milions de cops com no calgui. Això rai. No em mouré pas, amb candeletes esperant… Que qui ens guarirà dels fil·lidis i flagels d’adelerat arqueà? Co zautònom, vull dir, cos autònom, afligit de cenestèsies contradictòries, sovint prou en simbiosi còsmica, allerat per l’amabilitat de l’animalitat, trobant entre els bambús d’aquell altre conglomerat planetari cornucòpies diverses, prou suraré. Com en aquest trobes astruc entre els panicals múrgoles, en aquell, l’exacte, l’adequat, millor, l’idoni, no pas miscel·lanis sofres càustics, ans l’anagnòrisi erògena que et vol emmirallat en sublim estany de fidedigne paradís.

—Cagadubtes! Que quan vindrà el bo a tomb? Que no n’hi haurà cap de debò convenient que et permetés aqueixa petita llibertat, vull dir, disbauxa? Mai?

—Que a quin altre univers adient no s’escaurà perfectament que, nacrat, anacrònic, embriac de goig, tricrom i sense geps, cada sibil·la no et pots fotre amb rude rebel·lia? Despulla qui oscil·la i vacil·la repetidament planxada pel teu ferret molt roent. Sempre la mateixa fava als vòlvuls de cascun dels sis tortells. I elles llurs fruïcions agraïdes transformades en amusadors mussitats gens esmussats entretocs de muses?

—Cert que, com papallones entre assolellades flors, les noietes qui, adés entotsolades ens esguardàvem al mirall, ens hi xalàvem solcats els maginets per totes les ximpleries del món, i no ens adonàvem ni a quin univers no havíem anades a raure suara.

—(No els ho diguis. Adoneu-vos-en: —Si l’infern és repetició infinita, l’univers mateix és sempre l’infern.)

—(Qui so encar? Què hi diu, llosa asclada? —Naix pet i peix, i mor poètic, de joia curull, cardant-se les sis muses ni de bon tros encar mica núbils.)

—En l’endemig, quanta de naixença contundent no atapeeixes sorneguer a la lleixa dels cossos no gens volguts? Culs de babuïns, nassos de mandrils, vasts masseters que masteguen durs tendrums mentre voltors dimorfs alhora clericals i carronyaires sens vergonya bramen carrinclons himnes esportius en gespes xaronament verdes?

Què hi feia a Mònegue àgraf granot?

—(Aviava llavors la darrera.)

—Sac i peres, noia sisena! Que content no em fas! Els sis sonets resolts!

(/=\)

—(…)

—Grac! Grac Llimerols! I les xicoies, i les xicoies?

—Quines xicoies…?

(/=\)

—Havia estat construint un poema que em semblava immens, cabdal, collonut. Tret que, desesperat, m’hi mancava el darrer vers. Havia romàs el dia sencer al llit, enfredorit, sense haver tastat re, i ara s’atansava la puta nit i encar romania dejú, d’idees sobretot. El vers, el vers, se m’esquitllava sempre dels dits, relliscós com cagalló de follet ventís. Al cap d’estona, ens colgava, plena de fel, la nit. Panxuda, la dona vingué a gitar’s. Se’m llençà nua al costat. Havia vinguda satisfeta, tipa, i somreia, potser una mica trompa i tot. Li vaig ullar aquell ventre tot blanc. Platxeriós, comencí amb el llapis a dibuixar-hi lleument, com qui assaja d’escriure-hi el darrer vers maleït. A la seua pell, que el traç del llapis solcava en rosa, s’hi aixecaven cuscs tremolins. El cresp oceànic de la seua panxa de trast en trast un oneig el sacsava. Es veu que li feia pessigolles amb el carbonet de la punta del llapis. I de sobte, ai, un espasme letal. Letal per a ella. Al seu ventre blanc on hi escrivia de per riure el vers mancant, el llapis s’hi havia enfonsat gairebé sencer. Brollador vermell. Sangada al llit.

—“M’has mort, m’has mort,” amb un fil de veu, dona qui es rebrega com paper cremat. “No, no, em pensava que només et feia pessigolles,” esverat. “Pessigolles mortals,” el darrer que digué.

You’ve killed me.

But I was only tickling you.

Tickled to death. Ha ha.

—Quelcom o qualcú trucava a la porta. Trucs ominosos que em maten d’esglai.

Mà morta mà morta truca a la porta.

—Em suavitzen tentacles innocus… qui em neixen com pensaments de carícies. Brises de bes de flor.

Cos assassí presenta-te’m ací!

—Congriat en l’ambre de quallada sang, al sostre creia veure-hi, reflectit de quin toll roent de fresca lava, ara que çassús el Sol esclatava, el vers: el vers!

—La nua beutat qui potser encar romania plantada fora, ara fora tota arronyacada, cor-rosegada pels aspres elements suscitats per tantes de malaguanyades revolucions al voltant d’astres qui amb els eons s’esmorteïen com flames d’espelmes sense prou ble.

—Ara que l’espitxava, ullava avall. Çajús els arbres rebrollaven en la viva vermellor. Se m’encenia alhora el ble amb el foc conyal de l’ecplèctica meravellosa morta.

Somiós Dionís, que l’araig perduri!

(/=\)

—Segons sents dir de trast en trast en Colom era tan tanoca que, nat només amb un sol ou, se l’acabà trencant, fent malbé completament. Desgraciat. És cosa coneguda arreu: una altra rucada de les que t’ensenyaven, em sembla, que de ben marrec i tot.

—Que com se’l va aixafar i destrossar d’aquella manera tan definitiva…?

—Doncs de vegades hi he pensat. Potser se la pelava massa bàrbarament, i crec!. I plaf!. L’ou a parir parteres, fa?

—Doncs no; era massa betzol per a que li passés pel caparró de pelar-se-la. Més imbècil que cap dels tres mil bilions d’organismes qui em rauen de gatzara pels budells. Almenys ells saben què hi han vingut a fotre, al món.

—Tant se val. Després, últimament, s’ha anat sabent. Els investigadors, els tècnics en la qüestió, s’hi ficaven de ferm i…

—Es veu que és que volia canviar-se’l de lloc. Volia, capdecony datpelcul, posar-se’l “en ariet”, com diuen els historiadors especialistes qui com dic escatien la veritat, ço és, el volia que li apuntés cap endavant, no pas cap avall; el volia que li fes com si li trempés, car amb la seua pobra xil·la ni a trempar com els altres noiets, el tros d’ase, no havia encara après.

—Bestieta, com tot bon cretí, tant monejar-hi, se l’esclafà.

—Doncs bé.

—Com un altre Colom històric, i sobretot histèric, hi havia també el merdissaire Ferran Monacal qui es veu que havia sentida l’expressió “tread on eggs” (feta servir per a dir “potser que vagis amb peus de plom” o “belleu que paressis ara compte a fer com cal”, com un qui “caminés damunt ous”, “per por de fer cap error potser fatal”), i, fatalment equivocat, ell es cregué, estaquirot, que no es tractés pas de qualque bona figura de ioga, i atès que no podia, per manca de pèmpins, llogar cap dona primeta que li ho fes, provà de fer-s’ho ell mateix, trepitjar’s els ous, amb la malastrugança concomitant que acabà esguerrat i amb l’escrot regalimant-li lletja truita.

(/=\)

7 i 3/4

28 Novembre 2018

[i ací: http://lleidata.blogspot.com/]

Rerialles d’escorrialles de lleterades ínfimes[7 i 3/4]

—Avui, fent cua a correus, una cua horitzontal, que corr no pas cap a la porta ans de costat, repenjats els cuaires doncs al taulell on només una finestreta és oberta, la dona de darrere meu, com qui diu distretament, em toca la mà amb la seua, i em somriu, i tot i que vull treure-la gentilment tan aviat com puc, ella me la pren i me la prem, i començ de trempar; m’havia treta la cartera anticipant de furgar-hi tantost per tal de pagar els segells per a la lletra que duc, i la magnífica femella, la bella madona, bo i dient-me molt a prop paraules simpàtiques amb cald alè deliciós, ara que alhora se’m refrega els pits al braç i, rere la faldilla roent, el cony a la cuixa, no hi veig de cap ull, i així no és fins que és el meu torn de demanar els segells al sorrut capdecony de la finestreta que me n’adon que la cartera m’ha desapareguda del costat; la magnífica donassa fa cara de tristor, —Oh, pobrissó, li han robada la cartera; l’home ruc del taulell de correus em diu que desempallegui el lloc del davant si no hi vull re, i ja crida el següent, on la dona se li presenta fent-li un somriure angèlic; la lletra sense segells me l’haig d’embotir a la butxaca, vencent alhora l’impuls de ficar-me-la a la carranxa, part davant la corretja, sota els pantalons, per a eixugar-m’hi la lleterada; tret que per a això, és clar, hi ha el mocador que duc a la butxaca; un home ben plantat se me’n riu, quan he sortit de correus torcant-me dissimuladament el baix ventre; és un home qui sembla saber-la llarga, i què he dit passant-li pel costat…? Doncs re, no re; balb i balbuç (amb una llengua ara frustrada i pansida, ella, la llengua, qui suara s’havia amanida, disposada, a llepar esquenes i geps de segells), només li he relliscat pel costat com si no hi soc, com ara submergit en capes insondables de riu fangós; amb ulls embromallats, un instant després, m’he vist al vidre de l’aparador de la botiga del costat; hi era jo, pintat dolorosament en tota la meua desastrosa desconfita; —Aquest soc jo, em dic, sobtat per la claredat de la imatge; un conillet menyspreable, tímid, somicaire, necessitós, efeminat, amb els ulls molls, epifòric, llàgrima fàcil, i escarransidot, i tan malfet, a frec totjorn de desfer’m, un altre comptagotes del príncep Rupert, en fi, un espècimen de debò espatllat, amb les orelles que em creixien part davall el cap, com si em naixien a les articulacions posteriors de les maixelles; —Conillets a amagar, he dit, accelerant el pas; les aigües fangoses s’anaven aclarint, aviat veuria el cel; de moment ja veia les capses de sabates que s’amuntegaven pels prestatges de cal sabater; em feia l’efecte que només calia que algú badés una miqueta perquè totes aquelles precàries torres babèliques se’ls esbalcessin damunt; —Quin daltabaix sabatós, em dic, i em consol tot sol, i me’n desentenc, com d’habitud, —Ara que… Ja s’ho faran, mes soc tornant a la feina un pèl malfiat, com si, confusament, damunt davall, balandrim-balandram, totes aquelles sabates em vinguessin darrere, deleroses de fotre’m puntades al cul, quan què faig amb la lletra…? Doncs ja ho veus; me la vaig menjant (sort que no l’amania de lleterada, vós), penant-hi ans rosegant-la assíduament, com cap xiclet enverinat, —For it was a letter of resignation addressed to my boss, and in the lost wallet I’d had all my savings and my spanking new passport and my one-way ticket to the Amazonian jungle, and… tots mos estalvis que duia a la cartera i el passaport nou de trinca, i el bitllet de tren per a l’Amazones, on pretenia fer-hi de conill assassí, un altre “Perla de la Vall”, aquell pou de saviesa transformat en Rabid Avenger, el meu heroi, a assassinar-hi panteres i d’altres bestiotes repulsives abillades horrorosament a tall de bòfia canfelipútrida, i la lletra, és clar, anava adreçada al meu groller talòs de cap d’empresa, presentant-li sinuosament la meua dimissió, ço és, enviant-lo a cagar, car, com qui, finalment i molt dolçament, sucumbeix al seu pregon deler de llunyàries, me n’anava enjondre, estort, alliberat, joiós, gens elegíac, directe devers el mai més, aventurer sense manies, el qual, com més amunt, millor, enfilat, sempre enfilat, tantost te l’ensopegues cardant concoidal damunt les neus del cims més elevats, com entre els pàmpols més celestials de les palmeres, a escorcollar-hi tresors entre els nius dels psítacs gegantins o les joques dels simis aücadors més lladres ni miners, i als cloquers, sord com cloc o seny o esquellot o gong o campana, aprenent jocs de cigonyes, o dient —Desperta ferro! al capdamunt de cap sínia per sempre pus estancada, i d’oci, de tendre oci arreu on s’escaigui que hom s’esllangoreix sense dols ni cabòries, jagut, gomboldat ans bressolat en hamaques si fa no fot estratosfèriques, i bé… I ara…? Doncs sí ves, què vols…? Em caldrà esperar fins a la mort perquè el meu one-way ticket no em dugui de debò a la darrera aventura, on ja no imaginaré sinó merda.

(/=\)

—El carter, al qual vull lliurar-li la lletra, quan el veig passar per la vorera davant ca meua, és japonès i marieta, i, molt bellugós de cul, i molt despitat, sense cap raó que jo sàpiga, m’arrenca els segells del sobre de la lletra, i alhora em diu, presumptuós, que haig de tornar a fer-la, la lletra, i que l’haig d’embolicar en el bon sobre, és a dir, “en un sobre dels bons”, i ficar-hi els bons segells, és a dir, “els segells jurídicament adients”.
—Esper que afegeixi llavors quin sobre, doncs, ni quins segells, mes no em diu re més; només s’inflama pel fet que encara li so davant.
—Venta la mà amb fatuïtat per a assenyalar que és hora que foti el camp, i li dic, —What? What?
—Car, de fet, encara no he acabat de capir’l; no sé pas que l’hagi entès gaire; la seua pronúncia és agudament defectuosa, empitjorada per l’accent exageradament efeminat, amb repel·lent afectació, diguem-ne carrinclonament líric, com qui, itinerant i culbellugaire, com dic, juga a aquell joc irrisori del bastonet i la piloteta que cal ficar al foradet.
—I aleshores, estrident, respon, —You think that because I’m a girl you can bully me!
—Ara me n’adon de mon error; no és el japonès, és la japonesa, la seua filla, i on ell serva l’aparença i les maneres del bardaix, ella és fet i fet un cavallot, —I apologize, but wouldn’t you be so kind as to tell me, now that you’ve told me I’ve done wrong, how to amend my blunder, I mean, in relation to stamps and envelope?
—Who am I, your mother? — això m’ho diu, tota refistolada, bo i traient-se’m de sobre.
—He romàs a les escapces. Tant pare com filla, quin parell! Amb prou feines els capeixes, i a sobre insultants.
—No els conec pas d’ahir. Un cald principis de vespre tardoral em passejava pel camp no pas gaire lluny de la caseta on faig vida d’ermità, i pres de sobte d’un paroxisme peristàltic m’he ficat a cagar rere uns arbres mig despulladets, al peu d’un terraplè molt habitat de flairosa vegetació, i al capdamunt del qual hi devia raure una piscina camperola, car fantasmals en descendien les joioses cridòries de noietes (potser de cap internat?) qui s’hi rabejaven.
—Era cagant-hi idíl·licament o potser vull dir, pastoral, bucòlica, umbràtica, geòrgica, nemoral, quan un ocellàs immens semblava voler’s abatre-se’m damunt. Quin esglai, vós; si no fos que ja era cagant, potser m’hauria cagat i tot.
—Tret que no era cap ocell gegantí i ganut, era una mena d’estel de volar immens, gairebé tan gros, em feia l’efecte, per l’ombra amenaçadora que projectava, com cap zepelí d’aquells qui suren de cops damunt els estadis per a portar-hi propaganda comercial, i periodistes i fotògrafs i càmeres per a la retransmissió televisada d’allò que s’hi juga.
—Tant se val, la qüestió que ara aquell estel massiu cuidava estavellar-se’m damunt, d’on que m’arrupís tan arrupit com sabia. El catacrac s’esdevingué nogensmenys a mig talús, i jo, com dic, que m’hi trobava com qui diu gairebé a baix de tot, il·lès, vaig poder veure com es desenvolupava el romanent de l’episodi, sense que ningú (mai millor dit) m’ensumés.
—Nausíquees de pa sucat amb oli, en haver sentit l’espetec, les noietes de l’internat qui es remullaven a la piscina de dalt, davallaren, nuetes, a veure què collons.
—El japonès, car d’ell es tractava, només s’havia gratat el cul en aterrar magistralment de costat, sota el seu virolat giny si fa no fot aeronàutic. Les cruels noietes se li’n fotien com si fos un estaquirot tombat del cel, un titella tramès per cap canó de circ, una marioneta amb els fils tallats, ja em faig entendre, un ninot desmanegat.
—I ara aparegué, vestida d’aviador, no pas ara de carter, d’ací que al començament no la reconegués, la filla. La filla, enraonant i ganyolant i gemint mig en japonès i esgaripant alhora qui sap en quina barreja de dialectes vernacles, va començar a ventar mastegots i les nausíquees s’escarotaren i partiren escatainant com gallines davant els urticants exabruptes i el devessall d’esgarrapades. Així aüixades, encara amb quins escarafalls, s’allunyaren fins al relleix de dalt d’on tanmateix encara (com jo, de part de davall), pogueren esguardar què s’esdevenia a l’indret pelat on l’avionet aürtava i on s’estrompava doncs l’acròbata dissortat.
—La filla despullà parcialment el pare, li abaixà els pantalons espentolats i els calçotets ridículs, i, sota els aplaudiments i les burles de les noietes de dalt, es pixà al seu cul; era el mètode més segur de calmar ans probablement de desinfectar l’indret tot cru on l’ensopegada havia fet més mal.
—Arrossegant-me de panxa, com cap caimà a frec de queixalada, m’atansí a l’artefacte, o diguem-ne l’aparell volador, o la maquinota qui, tot i son considerable volum i son aspecte groller, lliscava, surava i se servava enjòlit, planant entre les cumulatives capes del cel com el més elegant ni lletjot dels carronyaires voltors encaperullats. En realitat, vist de prop, era revera com ara un avionet, tret que molt panxut, amb ales curtes com aletes de tauró, i pintat de vermell, amb pler de taques blaves i blanques rodones i romboidals, i era evidentment fet de plàstic, un plàstic lleuger i nogensmenys resistent, car tot i l’aparatós de l’ensopegada no semblava pas haver rebut ni bony ni osca.
—Així mateix te n’adonaves que portava cua, una cua llarguíssima, quilomètrica, vós. Una cua primeta i durable. Una cua que de fet era un cable o coble afaiçonat amb l’addició i trenat de qualsque fibres d’aquelles que no es trenquen mai. I ara, curós, reculí, encara bocaterrós, fins que a caire de camí, sense l’entrebanc de la vegetació, poguí ullar a lloure devers el camp que s’obria en la distància. I allà, tanmateix diminut, hi copsaves l’origen. L’argue d’on la cua, pròpiament encapellada, no naixia ni es cargolava i descargolava a tall d’elàstic allí molt estretament dujat o molat qui, lleixat anar, eixelebradament es desfà en esventadot molinet.
—Era un argue automàtic, mecànic, energitzat per qualque font generadora d’electricitat autònoma, el qual, amb una gran força centrífuga, com dic, rodava de més a més poderosament, i així trametia lluny, a tall de fona, com un fuet accelerat, allò que duia al capdavall, és a dir, l’avionet de l’extremadet, molt culejaire, japonès.
—Fuet… Xurriaques, deixuplines, vits de bou…
—Com més constret a torsió, més gros el moment de força; a pitjor coerció rotatòria, més esbojarrat ni vàgil a l’instant on hom no l’estorç, no el manumet, macip sense lligams i amb quatre rals i un condó a la butxaca…
—Et somiaves entre la xurma flingada pels assots del sotscòmit, atordit pels hegemònics brams del barroer mestre de galiots, i tu un altre cagot sortosament sense més feines ni cabòries, i el cervell amb aquelles melopees se t’adormia bo i remant entre melses i letargies, i utòpiques calmes i invents meravellosos, esplèndids, fantàstics, a molt científics ni perfectes paradisos venusians…
—I estic doncs mentalment tan embegut, amarat, emmarat, mammotrepteficat, en l’estudi psicològic de la matriarcal màquina miraculosa que no he sentit, llas, que se m’atansessin part darrere aquell parell d’esparracats kamikazes de nyigui-nyogui.
—I quin salt no em fa el cor, pobrissó! I escaientment afegeix (el meu cor), prou formulista, i no pas poc exclamatori, “i kokoromotxi!
—Imperials, amb veu de samurai ell, i amb veu d’onna-bugeixa ella, o a l’inrevés, és clar, car macari bujarró l’un i gallimarsot l’altra rai, tots dos m’aporrinen prenent reves.
Wrong stamps!
—Wrong address!
—Wrong wrap!
—Wrong wrap, wrong wrap!

—Llurs visatges molt greus ruixen capellans; els mig entenc, xafallosos, i tanmateix semblen tindre tota la raó del món. I ara, l’ària final amb ascles de mots molt acerats, càustics, qui esclaten de llurs glotis enferritjades, rogalloses, roents.
Rewrite!
—Rewrite!
—Rewrite!

—Els veig allunyant-se amb la màquina a coll, i a les orelles em ressonen reguitzells estridents de —Rewrites! als quals automàticament, tot perdut, què altre responc mudament que amb un altre reguitzell de —Banzais!
—Dalt de tot, dominants, ran de lleixa sense barana, el conyets… Els conyets encara desdentegats de les xiquetes… Com se me’n reien, com se me’n fotien, sense defectes de fonètica, els conyets, altament vituperatius, ignominiosos, humiliants; anorreadors.
—Malaguanyat xi, dic… Malaguanyat xifarot que no duc enlloc, o, tan despagat, ja em feia ací mateix el seppuku que em pertocava.
—Destralada al ventre i au, vós; honor reguanyada en pòstum enlloc.

(/=\)

[—I ara que deies “ermità”, ermità terminal ermat per tèrmits ventruts i d’altres vermitxols voraços… Què me’n dius de les temptacions típiques del sant? Totes aqueixes minyonetes amb el conyet a la intempèrie? Et deuen fer trempar bon tros!
—Gens! Prou soc prou gran per haver-me’n adonat del detall anatòmic al capdavall sense gaire significat (res de prodigiós, vós) que un cony i un parell de collons són imatges intercanviables; belleu l’única petita discrepància fos que a la diguem-ne divisòria collonera un forat de qui sap quina fondària sembla raure-hi, havent-hi sovint aparegut de forma natural, si allò… Vull dir, si aquell cos qui porta el cony… és si fa no fa quelcom com ara allò que en diuen femella.]

(/=\)

[—Ara que hi som, enraonant d’aqueixes matèries…
—Al llong d’una llonga vida, per merdeta que siguis, deunhidoneret el nombre de femelles que se’t llencen damunt. Les lletges, les grasses, les pobres d’esperit. Perquè te les cardos, perquè els faços gracietes, perquè els remogos els plecs.
—Maleïdes! Sempre agredint! Com si s’ensumessin que mai no gosaré descordar’m. Que la vergonya que endurava llongs i llongs anys de la meua més indefensa infantesa i primera joventut em vedava tota iniciativa. Ahontat dissortat malaurat… Totes les parentes qui se’n fotien desesperadament, fins a pixar’s a les cuixes, en veure’m que la llongària que faig és tan irrisòriament negligible. I ara aqueixes lleones disfressades de monstruosos anyells qui voldrien que em descordi perquè les riotes i els vituperis m’empegueèixon a mort.
—No, no! Els meus dos centímetres de miserable vitet no són per a ensenyar a la primera rabiüda truja qui llavors s’esclafirà caient de cul i cama-bicicletejant com si li pruen les puces i paparres a la hirsuta esquena.
—A la merda, vós!]

(/=\)

—Sacs de merda amb potes, els humans, de tram a tram cansats d’un viatge que no mena enlloc, a aquest esglaó o a aqueix replà, diem prou, i ens anem morint, ens anem suicidant, ens anem recíprocament destruint.
—Quan el darrer sac de merda es veurà anorreat, el bleix que fotrà la terra mateixa serà com l’acumulació de tots els bleixos que, bleix a bleix, i de pregon alleujament, avien els sacs de merda, un per un, quan el cansat viatge que no mena enlloc se’ls estronca. Serà, vós, un bleix d’allò que no n’hi ha; un bleix astronòmic que estranyarà, que farà àdhuc llevar les celles, a d’altres cossos còsmics si fa no fa esfèrics, també perduts pels vastíssims enllocs del no re.

(/=\)

—Soc tan capdecony. M’he ficat a remenar la cassola damunt els fogons, i oblidós, pensant en altri i altre, he continuat remenant la barreja, una d’aquelles barreges que tant no m’abellia de fer’m durant les nits de fred, assenyaladament, aqueixa s’esqueia llavors que feta de faves, carxofes, arròs i civada, amb all i herbes i curri i gingebre i pebre i pàprika i…
—I, ben distretament, anava remenant, remenant, i alhora em rodava el cap, i la barreja rodava, rodava, rodava…
—Fins que no me n’adon que, remenant remenant, remenava el món; i el món remenat, per quins coixinets ni engranatges que mai no endevinaràs, remenava l’univers; i l’univers remenat, remenava el romanent; i el romanent què era sinó buidedat, on el caos, ço és, el remenament indeturable, esbojarrat, sens fi i esberla-ho tot, absolutament triomfant…, definitivament no imperava.
—L’univers i allò que deu penjar-hi, quina entitat més mocosa, quin vailet més eixelebradotet, quin belluguet, quin cul de mal seure…

(/=\)

—Cada mes hom el dedica a un sol favorit compositor, i només doncs hom de continu n’escolta pels aires eteris misteriosament menades les seues musiques.
—I aquell doncs esdevé el mes d’en Wagner, o el d’en Debussy, o el d’en Berlioz, vós…
—O el de n’Eixnitke, o el d’en Txaikovskiï, o el d’en Prokòfiev, el d’en Martinů, el d’en… pler, pler de bons i de molt bons.
—Hom fou nat esclau i esclau morirà, mes això no m’impedeix d’amarar’m de musiques sublims.
—Àdhuc a la cuina em moc amb la sensacional vigoria que els acords dels genis no m’encomanen, demiürgs qui a través dels espais concatenats el miracle no reïxen a fer avinent, com ara si em prenyessin amb llurs insidiosos invisibles llamps carregats de les serioses estructures de so que l’ànima t’eleva com torre amb què conquereixes les harmonies secretes de les esferes astronòmiques.
—Cànticles a l’humil potatge et brollen com arpegiades fonts que només s’estroncaven si t’escanyaves, ficant-te re (un tastet) pel mal canó.
—Simetries i asimetries ecoiques, orquestrals, t’infonen a l’esperit forces crípticament derivades de les energies universals; les arestes de l’espinada, de sobte no gens decrèpites, et crepiten com enceses en focs embruixats, i, remenant pots als fogons, et bellugues com ara esporgat de tota rampoina, i et veus alhora transportat, en nits màgiques, Tigris avall en coracles o cuirasses que, com el teu cos mateix, que salla pels quimèrics espais, àncores de feltre els ancoren en feltres del fons joiós d’un riu argentat.

(/=\)

—Tot aquell reguitzell de donotes, deu o dotze, em constrenyeren, eixarrancades, que, molt assíduament ni sèdula, els popés ans xarrupés, un per un, el mugró del cony, ço que fiu, com si soc oc qui hom engavatxa ni engargulla, les orelles esclafades per molt durs músculs de cuixes, i amb allò escanyant-me sovint i pler, tot i que dissimulant-ho a contracorrent, ço és, ficant-hi encara més unció ni agre, com si el tragit o l’arcada o l’intent d’orxegar mateix fos fet i fet devoció.
—I així les hores. Som-hi amb la feina. Mugró de cony rere mugró de cony; dotze o tretze, o més.
—Quan totes, les quinze o setze, n’estigueren tipetes, quan cascuna s’havia ficada la mà davant el cony perquè me n’estigués d’una vegada, les divuit o dinou romangueren amatents i expectants, amb cares somrients.
—Allí enmig, part de terra, tot arrupidet, no sé pas què esperaven ni què volien, pobrissó de manguis, que fes ara. Què deuen voler que faci? No manen pas res!
—I llavors, molt trempada, la idea em penetrà l’esperit: Volen que etzibis el rotet, carallot!
—I doncs això és el que fiu. Fiu, molt cusquet i colltortet, el rotet. Ah, i llavors quin esclat de satisfacció general. Que contentes totes les donotes, les vint o trenta; ai, sí, que esvalotadetes, bo i fent mamballetes, i ganyotetes molt manyagues, i exclamant-se si en soc, si en soc, si en soc, de precioset i de bufó, i que quin minyó més comcaleret, collons, redeu, i que quina coseta més simpàtica i més adorable, i que ai, no sé pas què em fas dir, però em sembla que te’m menjaré tot senceret i tot!
—Allò fou bany. Amb aquell copiós bany de dona, del qual no assoliré de reeixir a rentar-me’n anc pas prou, fui batejat com a terraqüi amb totes les de la llei, ver assabentat habitant de l’esfèrula. Un bateig que em féu de la confraria dels entesos de debò. Allò era el que hi havia; i enllà d’allò, re.

(/=\)

—Llimac ran d’abís
Com cap altre ardit Empèdocles ran de cràter
Ran de bàratre
Ran d’olla bullent
Agulla-t’hi bé!
—Aqueixa era la por
T’hi havies atendat i ara et tocava
Som-hi valent.
—Tesat tibat tendint atent devers el foc
Com si esdevenies atiadoret per a remoure-hi les brases
Ara se’t panseix ara et ressuscita
Vareta de saurí de qui la mal magnetitzada virolla es confon
Li roda constant la closca
Esglaiada davant l’aterridora infinitud
Del flamejant pou sens fons inexhaurible.
—Por de caure-hi i bleir-t’hi de per vida
Aboca-hi encontinent la lleteradeta ínfima:
L’escreix de baveta
De bromereta
I potser tost trauràs bleixant d’alleujament faves d’olla!

(/=\)

—Por de caure-hi por de caure-hi
I tanmateix només hi ets a un metre de distància
I d’alt ni pregon no crec que pas gaire
A despit de les esfereïdores aparences
—I tanmateix i tanmateix…

(/=\)

—Deler d’anomenada pòstuma
Herostratisme
M’he cregut durant un episodi somiat president.
—Hi era el mesquiter Heròstrat
I hom m’havia robada la roba
Tota la meua roba s’esqueia que duia darrere l’etiqueta adient
Una etiqueta que hi deia president.
—Només pot haver-me-la robada qui tot ho roba
Qualsevol avariciós cagalló surant
D’aquells que es foten dir de president.
—Hi era el president
Contrada contrafeta
Només (feliços) hi vivim els contrafets.

(/=\)

—Uf!
Al benguistanó esbufegós
Traguérem faves de nauseabunda caldera.
—Enorme fantàstic formidable fenomenal poder de succió d’aquells conys
Potser els hauries de llogar per a xuclar-t’hi amb maquineta xucladora
Quisques de mosquees de temples d’esglésies de sinagogues…
De tots els indrets on els cagats “fidels” no aturen de cagar-hi veta.
—Les molt repugnants latrines llurs
De quisca curulles
Quisques putrefactes fràcides lloques sabateres
Quisques jotfot infernals.

(/=\)

—Vídua compulsiva una altra Medea ma mare
En epopeies trivials se m’enduia lluny
On amb baves d’aspecte loquial
Truculents aücaven els adips.
—Romàs poncell tanmateix temptatriu
Amb àvols arts de bare actriu
Irrompent rere els ventalls
Em portava a veure els animals.
—Esmunyit en gàbies
Prest per a la deglutició
M’encoratjava que les muntés
Que hi muntés l’estranya fauna pestilent.
—Romàs poncell no pas no cap muntar-ne
Per molt moguda que anés
Ans perquè llur ferotgia llur hermeticisme esfinterial
Llurs deletèries armadures
Les fa immuntables incavalcables.
—“Si no la pots enfilar fes-te irrumar!

A recer rere les planxes on l’acció s’acompleix
Insisteix xisclant la temptadriu
Perquè se’m cruspissin de viu en viu…
—Les osses i lleones
Les cocodriles i rinoceronts
Les hipopòtames les serps
Les lleopardes les llangardaixes…
—Romàs poncell ara conec perfectament
Tot allò que fa a les femelles
Llurs conys i mamelles
Mes sobretot conec llurs ferramentes
Llurs urpes i carúncules i verins
Llurs fiblons i esperons
Belonòfob llurs espines
Blennòfob llurs mucositats.
—Romàs poncell romàs poncell
Llurs exhalacions
Llurs corrosius suquets
Mefítiques secrecions
Petrificants esguards
Narcòtics mots escopinats
Que nuen i estellen llengües
Llurs fàl·lics dards
Llurs astoradors osteoderms
Llurs closques berrugues tubercles carnots
Pinces cotnes escates corns
I llurs virulents embrions.

(/=\)

—Li he dit a la dona que si us plau no em doni mai més cap bitllet més gros d’un dòlar. Car sempre, àdhuc els de cinc, els haig de fer canviar per màquina, car ningú no es creu, vist el meu aspecte, que pugui ésser capaç de posseir cap bitllet mig gros que no sigui fals. I no me’l volen canviar mai, ni vendre’m la poqueta cosa que em caldria. I encara m’amenacen de cridar la bòfia.

(/=\)

—Que tot el que diuen els metges és engany ho sabia perquè me n’adonava que metge on anés, ell i la infermera sempre se’n fotien, més o menys subtilment o barroerament, de mi.
—Exactament com sempre feien la dona i el seu amant de torn, els quals, segons l’humor del moment, se’n fotien de mi, adés finament, adés grollera.

(/=\)

—Soc de curtes vacances al Riu de Gener, justament dalt de tot del Meridià, davant la platjota, i esguardava amb astorament tota la badiota, i m’anava nogensmenys mentalment orientant.
—Demà, mentre la dona, com si no fos solament de vacances, ans, esversada mènada o bacant, de bacanal, i de festa major i de firetes ensems, romania ella al Meridià amb els seus dos druts, els quals es “feia” cada nit, car s’esqueia que havien ells sengles cambres a bec i bec del mateix corredor, i a ella doncs només li calia esperar que un dels amants, escruixit de la feina de cardar-se-la, s’adormís, per a fotre-li literalment el salt i ficar’s al llit de l’altre, doncs bé, l’endemà, dic, salparia cap a l’espectacle per al qual m’havien dit que valia prou la pena de lleixar-s’hi mig caure, que no?
—En acabat, l’endemà, doncs, a l’illa de Pler de Paques, així mateix anomenada de Paques Rai, on hom, segons el meu comunicant, d’allò pus habitualment, parelles, instantment enamorades, màgicament, com ara per fades tocades, copulaven en conseqüència allí mateix, en públic, i en excitant espectacle sovint doncs es veia que la meua dona i tot, em parlaren del poblet del Malarmat de les Bústies, crec, i del miratge casolà qui hi covava, ço és, l’enlluernadora estàtua de na Mrigitte.
—Na Mrigitte, la nova Isis dels temps presents, deessa incessant, com és palès.
—M’hi fiu en barqueta de rems, i en arribar-hi, i veure-la, reconeguí que aquella presència de la gran personalitat (qui tant, i tan delitosament, no em féu somiar durant la vida sencera) hauria estada, com cap altra imatge de n’Isis en estratègic templet de l’antigor, testimoni de mant de bon esdeveniment.
—I, en contrasemble, què (de meravellós) no ha degut atalaiar l’estàtua de na Mrigitte durant tots els anys de la seua vida, d’ençà de concebuda fins a la seua instal·lació, i llavors durant la seua fidel permanència! — em diguí, crec, força enraonadament.

(/=\)

—Lliçó inoblidable n’extraus com n’extrau el cosmos mateix.
—Tornem-hi.
—Esguardava l’estàtua de la meravellosa Mrigitte Mardot, deessa homenatjada; i li deia, L’odi que sents, deessa, et vivifica, et fa tan perfecta de cos, i doncs d’esperit, car l’odi, efectivament, què faries sense el miracle de l’odi?
—Ni què faria sense l’odi? Sense l’odi no fora sinó un estront amb potes.
—Tota la meua vida la meua passió ha estat l’odi. I com més visc, més odii.
—L’odi, font de vida! L’odi, res no t’energitza tant.
—Odi inexhaurible, vós!
—Tants de borbons encara per guillotinar! Tant d’enemic a anihilar!
—Tant de goig a sentir en veure’ls esborrats!
—Tantes d’injustícies a venjar; tants de repulsius bípedes a escombrar!
—Tanta de terra, tant d’aire, tanta d’aigua, a netejar; tant de foc a calar!
—Tanta de bòfia i de botifler a esbotifarrar; tanta d’exterminació a acomplir!
—Tant de capellanufa a infernar; tant de jutgerri a ajusticiar!
—Tants i tants i tants de monuments a dinamitar!
—I encara millor dit, Mrigitte. El peà a l’odi d’en Hazlitt.
Ah the pleasure of hating, hating is utterly enjoyable, féu en Hazlitt, i tota la raó és seua. Without something to hate, we should lose the very spring of thought and action.
—Odiéssim doncs, i a betzef; l’enemic, anorreéssim-lo; no descanséssim mai fins que no l’hàgim totalment destrossat. Car fet i fet només una glòria existeix: la que neix amb la total destrucció de l’odiat.
—I encara allò més collonut és que, per regla natural absoluta, la destrucció total és l’únic que espera els mitgesmerda de tota estofa, ço és, els odiats. Els veuràs sebollits tard o d’hora. I en xales allerat.
—Prou que aquest mateix univers de merda se sap condemnat. Quia chaos es et in chaos reverteris, car ets caos i al caos tornes.

(/=\)

[—Escaient ací aquest mot d’en Ducasse, en subtítol: Aux Prêtres, aux Soldats, aux Juges, aux Hommes, qui éduquent, dirigent, gouvernent les hommes, ces pages de Meurtre et de Sang.]

—I, essencialment, això:
https://granota.blogspot.com/2009/02/un-altre-assaig-den-hazlitt.html

(/=\)

—Cada matí ens llevàvem i vèiem que els enderrocs se’ns atansaven ineluctablement. Fins que aquell matí la casa del veí també era un munt de runa i calçobre.
—La llum de fora entrava, novella, per les jubilants finestres, els mainells semblaven ballar de contents, i els miralls doncs com es xalaven, vós, tanta de llum els feia batre el cor de tal mou que la pell els refulgia.
—Apolàustics, els bells elements arquitectònics del nostre habitacle qui sobrevivent endurà tantes d’incrustacions malignes girientorn, semblaven abandonar’s, amples i a lloure, m’ho imagín, als festeigs i als balls de xaranga més amens ni afranquits.
—Tret que, colagog, tot d’una vaig sentir un fort soroll de cop de porta. La porta del darrere, que ara, al capdavall, sense entrebancs d’altres monstruoses construccions veïnes, s’obria gairebé sola.
—Quin esglai, però. Car, carallot, ja redubtava, tan acostumat a les sovintejades atzagaiades de les avaricioses hordes assassines de bòfies canfelipútrids, que no ens envaïssin encara aquells deplorables subhumans. Brutals enemics qui a casa t’entraven en orrupte, per a treure-te’n amb llur ferum de corrupte.
—Vaig esgaripar, Papa!
—Mon pare havia pogut tornar a accedir l’indret en acabat de tants d’anys barrat.
—Sense adonar-me’n, un glop de fel em pujava, pudent, verd, i, bo i servant-lo al cau de la mà, vaig córrer cap a la font qui havia brollada entre les runes, a beure-hi i a rentar-m’hi.
—Com m’abellia d’abeurar-m’hi de bell nou, deu de la Deessa, deu d’aigua novament pura, te’n recordes, papa? Ben a prop d’on abans de les construccions extemporànies, ara benauradament ensorrades, no exhumàvem tartranys abans no anéssim a pescar al riu qui ara tornaria, sense els odiats invasors, a davallar net.
—La república ens renovellava. Exultàvem cada matí en veure el progrés de la destrucció que ens tornava la dignitat adés perduda.
—I avui, amb la nostra casa qui es tornava a aixecar, única, el deler de continuar vivint ens omplia el cor.
—Anorreats els intrusius escamots bàrbars del covard enemic, llurs repulsives barracotes ara romanien esborrades per sempre més, i amb allò ens dèiem, Prou rebre, vós!
—Car ara tocava fotre garrotada, aquest cop definitivament, car la llibertat i la llum sense entrebancs, poc hi havia re més joiós ni preciós.

(/=\)

—Sota els fulls blaus de pluja els gats:
L’un amb paraigua l’altre sense.
A l’ampit el gerro i els plats
Amb flors ocres a la boira densa.
—El vidre té els ulls irritats
Rere hi ha l’hom sorrut qui es pensa
Que presenten realitats
Façana de falsa aparença
—Que tot és sinistre i secret
Que cal trencar cada paret
I veure si rere hi rau re
Car no creu en tints ni colors.
—Només en un desert sencer
Petjat per ell: ferm com colós.

(/=\)

—Tots plegats som naips.
—Som naips i les pintes als vèrtexs ens plouen del cel cada vegada que el joc és barrejat.
L’atzar i la necessitat. L’atzar de les pintes que ens toquen cada cop, la necessitat d’haver’n per tal de poder seguir essent naips.
—Fins que el naip no es trenca o és trencat. O àdhuc el joc mateix no és anorreat. Cremat. Evaporat.

(/=\)

—Tots acabem amb el mateix premi. Els bons i els dolents, els pobres i els rics, els rucs i els vius.
—Els estrafolles i els qui juguem net i dret. I els ben i mal triats. I els sans i els malats. I els qui anem amb pler de gràcia i gens. I amb pler de traça i gens. I amb gens de beutat i pler.
—I els qui amb raó i sense, si fa no fa maldem.
—Tots…
—Tots acabem amb el petó al front i el julivert a l’orella, bo i dient adeu-siau damunt rodes.
—Trets als darrers instants encara uns pocs negligibles obstacles qui ens barraven de recular, rodem.
—Rodem, rodem, vehicle blanc, i amb el premi, ep, amb el premi.
—El premi de la mort.
—El premi de la mort, triomf palès i tanmateix sense que calgui fer-ne un cas gens sorollós — tot plegat un trofeu força conspicu, nogensmenys descurosament lleixat al seient del costat.
—La mà al volant, l’altra voleiant finament i lenta en dolç comiat.

(/=\)

—Veus que so ara tot carallotament passant davant un banc i que hi veig, part de terra, davant mateix la porta esplèndida d’aquest banc, una cartera de cuir claferta de bitllets grossos; d’esme, la prenc i la duc a l’interior, i m’enfil devers una de les finestretes, i s’escau que no hi ha ningú rere la finestreta, i doncs, què faig, re, enfons la cartera curulla de pèmpins, un bilió pel cap baix de dòlars, i gir cua i me’n torn cap a fora, tret que m’he degut errar de corredor, car aquest sembla d’aquells d’anc no acabar’s, tot enllustradet i relluent, això sí, amb marbres i ambres per trespols i parets, fins que no ensopec amb cap succint enlloc, ço és, amb cap uix clos, amb cap mariot, o budell nuat, o culdesac, cavà que m’entens, cap atzucac, on hi sorprenc tres noietes d’uns onze o dotze anys, les quals ja em diràs tu què s’hi manegaven, coses habitualment sospitoses, de pocavergonyetes, i ara què faig, doncs tampoc re, vull excusar’m i anar enrere, mes com les noietes se n’adonen de qui so, el ruc del poble, codonys com se n’aprofiten, les putetes; en un tres i no res m’han abaixats els calçotets i me les haig de cardar una darrere l’altra; i en acabat com se’n van rient, havent-se abans eixugades les lleterades de llurs sengles molt llefiscosos conyets a la meua pobra barbota, com si és peludeta tovallola; i ara em vull llevar i fotre el camp, car segurament hi ha càmeres pertot arreu, mes el cansament de tres cardades seguides amb aquelles mocosetes, allò em té tot retut, vós, i, bocaterrosa, em dic faré una migdiadeta, i no sé pas quantes d’hores duc clapant que tot de sobte una gentada tota mudada se m’enduu, segur que a la cangrí, mes nyiclis, vós, no, no, no pas, que em duen al bell centre del banc, on es desfan d’algun discurs o altre i exclamen que quin guardó pus merescut, codonys, i al capdavall, carrinclones autoritats, em claven al pit una xarona medalla de cartró, en honor, crec que xafallegen, a l’honorabilitat, i a la subnormalitat, la sordiditat, i, no cal dir, la fidelitat, la fiabilitat, l’honestedat, la castedat, la servilitat, i qui sap encar les foteses ni estupiditats que incumbeixen ni doncs escauen i pertanyen al necessari cabal moral d’un ciutadà d’allò pus alloret, ni comcaleret, ni amb careta de ximplet; així que ara, llavors, una puntadeta al cul, i au, tothom content.

(/=\)

—Escric Imperi de l’Amor, una altra cagarrina semblant al Finnegans Wake, i aquell foraster, veí meu de cambra, ho llegeix a la japonesa, i ho trastoca tot, cada línia llegida a l’inrevés, començant amb el títol, que en fa Amor a l’Imperi, i, és clar, amb aquell títol i les imperials i fanàtiques rucades concomitants, ha guanyats tots els premis.
—I jo què he guanyat? Què voleu que guanyi? Ni molla. El buit merdós de sempre.

(/=\)

—Sentors de parrufs embaumen l’empiri on el paradís per força no rau. Hi rac, nu d’idees, foscant ludió, marejadot tossut, i mon pletge, mon pliu, com mon fat i ma planeta, és de fer-m’hi enxampar com naïf (vull dir, il·lús) borinot en paper engomat. Ah fascinació! Re, cap voluntat, m’hi adargarà.
—Hipnòtics clotets i tollets qui bo i fent la viu-viu espontanis em picaven l’ullet. Esguarda’n extasiat els ambres liquats, els loquis ambregrisats, els opobàlsams prismàtics, envidrats.
—Atret com il·lús borinot a les flairosíssimes mels dels parrufs, cada cop, bo i fatalment voltant-hi amb gros zel ni neguit, prou em feia electrocutar pels sobtats voltatges que se’n deseixien.
—Rebutjat i estabornit, lluny dels voltatges dels elèctrics parrufs, prou et cal reorbitar, la situació alfarrassar, cap desllorigador potser assestar.
—Mesmeritzat, a mig pair, t’enfonses, il·limitat, en benaurança, en encantada galvana.
—Galvanitzat, engoleixes glops electrificats, àcids, aspres, acres. Et perds pels núvols, cendrot esventat.
—I hi tornes, damnat, paralític.
—Força repel·lent insuperable de negre forat qui, cop aprés cop, et demoleix. Fins que, ja tost, fet pols de vidre, aquell altre cop, ja no et degluteix, tip.

(/=\)

[—Proteïnes per al mort.]

—Homenic sense encants ni recursos, tot ho haig de fer d’amagat; tot el que menj sembla que ho hagi robat, haig d’anar-me’n a mastegar la cosa a un raconet ben solitari ni fosc; només allò trobat part de terra, sobretot allò llençat per altri, allò sense propietari, em sembla que n’hec mica de dret.
—Remenant rebuigs, tresors pler, mes, ai, a quin preu, car així mateix malalties rai, nervioses, cerebrals, infeccioses, degut als verins i corrosius, l’argent viu, i els altres gasos i feixucs metalls ratadors dels teixits; eretisme, mercurialisme… i flogosis, flagel·losis, shigel·losis, aspergil·losis… i lepres, gangrenes, i tak dàlie, vós; si hom hagués accés al dimercaprol i d’altres injeccions d’ajut encara com aquell, mes hom és què? No re, màxim un molt dedicat ni qui sap si de debò útil mesquiter.
—Mesquiter. Inexorable com el destí, a quin altre ofici no m’estavellava mai sinó? Funcionari altament especialitzat, recullc només merda; prou hi diu darrere meu, a l’esquena de la meua granota caqui, cosit en lletres escaientment d’or —Sewage Only.
—Escarser, enigmàtic, esdevingut oceà, per ariditats de pòrfir, l’ombra qui soc, mòrbid, sinistre, ominós geperut amb l’àmnic caixot, inescrutable em duc devers on tot, extàtica visió, no és sinó aixarop magmàtic, germinal, procreatiu, tectogenètic.
—D’on tornareu a néixer, desgraciats.

(/=\)

—Prou la conec.
—La ciclòpia dona torna de la biblioteca amb un volum enorme, el qual, davall el bec d’una seua mà, sacsat, es buida en pols, en tota la pols del temps.
—I ara fa el mateix amb cada altre llibrot. Cada exemplar que extreu del prestatge, només cal que el posi de costat i el bellugui gens, i de mantinent s’ha liquat en fi polsim de sorra, en l’infinit desert dels dies escolats. Cada història, doncs, ni, encara pitjor, cada tom d’Història, tornat encontinent en polsim cendrós, en cendra delicada, en la cendra segurament de tant de “protagonista heroic” mort sense lleixar d’altra traça que aqueixa pols que el vent de les èpoques, l’huracà dels caos galàctics (quin cagat experiment sense cap mestre ni pla directiu) no s’enduu definitivament vers enllocs totalment inensumables.

(/=\)

—Mancança i provisionalitat, això essencialment és un hom.
—Només això? Què altre, què altre?
—Tot plegat això és tot, això i prou, no cal que t’enganyis; mai complert, mai sencer, sempre primparat, sempre ran trompada, a caire d’abís, a frec de pou sens fons, mai gens estable. Com ara tantost nat mès en oró al fi flum de l’oblit. Per a mai tocar vora.
—Només la generosa mort…
—Si estrebem el fil conductor d’allò més planament lògic, al capdavall només la generosa mort t’ofereix alhora plenitud i permanència.
—A la fi, satisfet.
—De cop quiti de tot això, tanta de feixuguesa ni de malastrugança; prou de viure angoixosament en la imminència de la destralada; tota amenaça estroncada d’espetec.
—Sents el bleix d’alleujament…? El millor el lleixàvem per a la fi.

(/=\)

—Quan el meu padrí es moria (sobretot de fàstic, com ens morim tots), hom el ficà a una petita clínica llunyana, on les meselles pseudo-infermeres eren quatre cruels beates pudents qui, en xarnec, per a més martiri, li deien, putament insistents, que es confessés, que es confessés, ai, que es confessés, que les portes de l’infern, amb totes aquelles collonades de turments que no aturaven mai d’empescar’s els criminals de la religió, se li obrien de bat a bat per a tancar’l dins hermèticament i no jaquir-l’en sortir mai pus.
—S’escau que, com no es fiava gens dels remeis que tan poc fiable rampoina fanoca i mixorrera li haurien embotit tretze són tretze, així com pel fet que se n’adonessin les cruels rosegaaltars que encar trempava i que encar els dits se li n’anaven sovint d’esme a pessigar culs, ni que fossin de dones tan fastigoses com elles, la brillant idea els vingué de ficar’s endins el cony els aixarops i comprimits que mon padrí s’havia d’empassar, i on ell es negava en rodó a donar’ls aquell podrit plaer, i llavors, doncs, què foteren? Doncs, amb ficta subrepció, ço és, molt misteriosament ni niga ni ombrívola, presentant-se-li una paia sola, sota capa de nit, com dic, i amb tot el secret del món, ara l’una ara l’altra, se li aixecaven llavors de faldilles, se li eixarrancaven al cap, i es lleixaven llepar i xarrupar i àdhuc fotjar el trau molt crestat del cony, on, és clar, mon padrí, molt agraït, trempant magníficament, sense adonar-se’n, s’enduia els maleïts letals pretesos remeis gola avall.
—Per llur enginy es feren felicitar molt efusivament, les repugnants pseudo-infermeres, pel capellà qui no havia pogut ni entrar a la cambra de mon padrí, el qual capellà que veiés l’hauria escorxat.
—El capellà digué llavors que si elles sabien donar-li la medecina, potser ell sabria donar-li l’hòstia reconsagrada; ficant-se-la al cul ben afetgegada, llavors també aixecant-se les faldilles, eixarrancant-se damunt el pacient, i quan li llepés el cagat esfínter culà, ell, amb un pet beneït, li enfilés l’hòstia aitambé de trascantó.
—Les pseudo-infermeres protestaren molt respectuosament davant el mossèn qui tothom prou veia que pel fet que fos (el capellà) un pedòfil marieta, com era normal, no pas que el padrí fos aitampoc tan ruc de jaquir’s ensarronar, i que vigilés que la seua molt santa vida de servidor del senyor llavors perillava a collons, car el padrí forceta encar als dits, rai. I li digueren que allò de l’hòstia només rutllaria pel que fa a mon padrí si cap d’elles no se la ficava al cony, amb permís molt especial de l’església papal i bisbal, és clar, que altrament la idea d’ell de protagonista només rutllava amb els moribunds marietes reconsagradament ateus.
—Al capdavall no sé pas quantes d’hòsties no li feren empassar a mon padrí abans no és morí de fàstic.
—Mes què és, vós, què és, una merdeta d’hòstia ara i adés, comparat al plaer de llepar llongament i pausada un cony delitós, ni que fos subreptíciament ni putament empastillat amb aquells trists verins? Sobretot quan com ara tots plegats prou no som (ca?) a les últimes.

(/=\)

—Deia que es deia Felip; Felip Femta, el capellà qui me’l volia assassinar a darrera hora.
—El mateix esfereïdor capellà qui quan l’altra padrina em portava a missa els amollava, pobres bledes, aquelles blefarostàtiques carallotades; que “la” verge era tota bona com el porc; res a llençar’n; tot a aprofitar-hi, car llur déu els havia (garrins i verges) fets perfectes, i que tot, tant en el puríssim bacó com en la puríssima i prou, servia per al seu (llur “déu”) enaltiment molt agraït.
[—I jo qui em deia: —I el cony? per què fotre-li un cony tan perfecte si la puta verge no se’n serveix mai? i si no se’n serveix, per què cony serveix?]
—I passava (ell) a la perfecció en general del cos humà, sempre que sigui incorrupte per culpa del pecat. Per exemple, deia en Femta, el nas! Com portaríem ulleres, pobrets de nosaltres, si el bonjan del nostre molt imperfectible déu no ens hagués volgut plantificar aquest magnífic apendicle al bell mig del visatge, perquè s’hi servessin sense caure, és clar, les banyes i els pontets de les ulleres?
[—I jo pensant: —Si tant en sap, llur merdós déu dels collons, per què en comptes de plantificar’ls aquella tarota no els donava uns ulls amb prou bona visió que no els calguessin mai ulleres, dissortats.]
—Ja el calava de ben menut. Palès, palès, cada dia pus. Et pour cause. Malfeiner d’allò pitjor, vós, el déu dels cretins.

(/=\)

—La nit on partia per a anar-me’n a Europa i no tornar-me’n mai més, mon pare, admonitori, —Et passarà com al Tirant, moltes de batalletes i merdetes, i al capdavall, sobtadament malalt, et demanes: —I tot això, per què? Sense ni com va ni com ve, sense solta ni volta, l’espitxes d’un cadarn, i au, qüestió resolta, qüestió tolta.

(/=\)

[—Reguitzell de malsons policarps.]

—Amb pretensioses banalitats
Multituds enverinades per l’avarícia.
—Nusos i més nusos els era la vida
I s’ensumaven que mai no en desnuaven ni un
Fins que cap salaç pare pedaç
No aparia a apariar’ls-ho tot.

(/=\)

—Qui amolla la garrofa enfilat al capdamunt d’on pot?
A caire de balcó amb barana escotiflada com ferroviari estossegós
O dalt cap caixa mig asclada a cap cantonada d’atzucac fosc
O encar pensant-se amb pus prosàpia molt circumspecte dalt cap cadafal davant la cobla
O dalt un talaiot ratat
O escenari atziac
O ran de seix relliscós si caic no caic a mitjan d’eternitat
A mig pujar o baixar del ziggurat o cingle i insistint-hi foll
O a frec de cap encimbellat corriol que dominés la boirosa vall
Qui sap si al capdavall farcida de badocs o amb ningú gens amatent…
—La qüestió tant se val: Què ens serveix?
—Abjecte guisofi d’agra boca
Invariablement manta trivialitat que enfita.
—Hom se’n paira i au.

(/=\)

—De conflictives bertranades el cap un bací
I em calia coratge per als nocius veïns
Amb llurs xerreres buides
Llurs doxàstiques barbaritats
Del badaluc estant eruptiu no abocar’ls
Cap anorreador molt higiènic.

(/=\)

—Què hi fot tant d’imbècil pel món? Milionzimilionzimilions. Repetits.
—Per què cony hi són?
—Només per a enganyar’m ni enruquir’m amb llurs repel·lents ni estupefaents moròlegs.
—Només al cap i a la fi per a veure si m’empassaré cap de llurs inengolibles merdegadetes: creences, passions, fanatismes, fites. Ètiques, honors, morals, deures. Tanta de ridícula brutícia: déus, miracles, patriotismes, heroismes, corretges…
—Energies, indústries, riqueses.
—Progrés, finalitat, senderi.
—Esperances. Genialitats. Meravelles.
—Només per a enganyar’m, malparits!
—Tret que qui en fot cap cas?
Ecs.

(/=\)

—Tota conversa que no vagi immediatament al viu
I sigui doncs curta
És estèril i atuïdora
És la mort de l’esperit.
—Quan l’altre (l’altra sobretot) parla
Només pots pensar:
Quan callaràs? Quan callaràs?
—Fot el camp! Fot el camp!

(/=\)

—Més que casar’s, hom sovint el que fot, ai dissortat, és kamikazar’s.
—Guaitava ahir per la finestra i vaig veure la dona embogidament ataconant un arbre. Pel que deia devia tractar’s d’un roure.
Je suis vierge! Je suis vierge! Je veux dire je l’étais, vierge, je l’étais! Vilain vicieux! Violeur vipérin! Vide voleur de voiles de veuve! V… v…!
—Veia la folla batent l’arbre i, quan la sentia, creia comprendre-ho. L’arbre li havia deixat caure al cap una gla, i, a tall gairebé d’en Chicken Little, l’esfereïment la prenia.
—El seu cervell mig tocat confonia gla i gland, i es creia, d’una manera o altra, finalment penetrada.
—M’hauríeu vist desencantadament brandar el cap dalt la finestra.
—D’incredulitat.

(/=\)

—Un home és un home. Una dona és un home.
—Una dona és un home amb cony.
—Un home amb cony és una dona.
—Una dona és un home qui per comptes de cap moixó hi duu una cuca.
—Man is man. Woman is man. No difference. Save for the paltry one of the fucking implement.
—Instead of the rickety poke, an enormous gash — a splashy enough and ajar door to a deep deep unfathomable (hellish?) hole.

(/=\)

—Què fora, et dius, dona? What else do you imagine that women be?
—Voltat de carn i ossos, una foradot on metre-hi la cigala. Surrounded by flesh and bones, a garish cynosure wherein to plant for a while that whimsical eager blundering flimsy sapling of yours.

(/=\)

—Què és cony sinó boca de serp verinosa
Esfereïdora boca de bat a bat badada
Amb ullals i verins i llengües bífides?
—Àvol serp de cos llarguíssim amplíssim
On tota desferra hi cap i hi desfila
S’hi insereix a (rostat!) tost perir-hi.

(/=\)

[—Que t’ensaquin, Marie, a qualque part de prou a prop i som-hi.]

—Cos mort; somni esvaït.
Fum emboirat; font aturada.
Odi despès; deler aturat.
Esborrat neguit; grua esguerrada.
—Tolta la tria, re l’apedaça.
S’escarrassa hom i passa.
D’enlloc a enlloc i apa.
Romasa carcassa.
In sàcculo, in sàcculo!
—In sècula seculòrum!
Consciència, insaculada.

(/=\)

—That’s my lap
A lap alas brimming with seed
Seed, or what you might call chickenfeed.
—Why should I go to the insufferable bother
Of feeding any cunt with it?
—A cunt, what the fellow
Who had once also “a lap full of seed”
Dubbed just “some stinking weed”?

(/=\)

—Me la pelava
I fructificava la sorra
Amb les perles esclatants
De la meua llavor.
—Lluny rere meu
La pudent mala herba
Del seu cony assedegat
Maleïa abassegadorament la mala saó.

(/=\)

—Transformat en torsimany
La palterada damunt la neu
Havies d’escatir a qui pertangués.
—L’aire hi era rar i encar filtrable
Per caretes que t’havies d’engiponar
Amb els mitjans trobats a lloc
Car tot i escàs pol·luït rai.
—Laberint amb per tota teulada
Un cel sempre embromat
Qui fos tanmateix qui es cagà
A la sacra gairebé introbable cambra secreta
Aquell devia ésser qui calia
Entronitzar com pinyol en préssec.
—Entre diamants i orquídies
I paons i òpals i verins i ambrosies
Per necròlatra de nauseabunds sepulcres
Ni a frec de cap altre bàratre
Que no es trobés el seu esguerrat ambulacre.
—Ni que els seus instints reptilians
No ens el presentessin sota el formulari enigmàtic
De cap escarabat panxa enlaire
O àdhuc aferrissadament cardant damunt els femers.
—Eclèctics en claques sens cleques
N’acceptaríem aquiescents
Les dimensions que ens fornís.
—Fos qui fos li assignàvem el tron
Fos com fos era el triat.
—Per escanyolit ni llagrimós
Ni gambirot ni amb fimosi
Entronitzar’l calia i prou
Com pinyol en préssec corcat
Damunt la neu tan groga.
—I imprès amb àcid l’impressionant
Ceptre o arjau maragde
Miracle metal·lúrgic
D’escòries aparionat i d’efervescències vàries
Li plantificàvem en mà
Perquè durant l’enfervorit sojorn
Com a zelós monarca
En fes d’apanatge potser un ús condigne
A tall doncs de zing-zing segurament
O millor de carrau
I ens fos per tant al capdavall polida nosa
Com mòmia en sarcòfag
D’on un pic de la ujant carcassa
Adientment alliberats
En desxifraves els colgats gravats
Que et descobrissin els drets i torts del simulacre.
—Ara les incertes formes
De tots sos vans projectes d’abans
Ferrenyament ni cruament esborrades
Si jeu oblidós ni dicòtic en la reial civera
Hom li administra ensopidorament litúrgic
Qualque ruà en lluent cibori
Res prou catàrtic o exipòtic
Oli de càdec i cagaferro
Que l’empetiteix cifòtic
Fins a límits de nimietat elidible.
—Somiant en lentes copulacions
De mol·luscs de qui els vits tendeixen
Vers les depravacions dels vímets indòmits
O vers les arrencades protèrvies
Dels ariets gitats
Amb embranzides de viratons indeflectibles
Rei antitètic surava.
—De palterada cònica damunt la neu
Pel bateig de la meua pixarada
Transfigurada en l’icònic cap de l’escollit
Com ara el Sol qui a l’horitzó tot blanc
El monstre de l’aiguamort infecte
Vençut i esventrat no regurgita
El rei enemic és malson qui el malson agita.
—Ell qui fou nat de pudent palter anònim
Qui llavors bategí sagaç
Amb pletòrica pixarada lútia
Perquè d’on ragués la merda hi nasqués el cap
El cap de l’escollit!
—Íncube feixuc ans asfixiant
Tan feixuc ni asfixiant íncube
Qui tantost com s’asseu al tron
Tron i íncube s’enfonsen
Com s’enfonsà adés l’astre de la llum
Qui s’embarumà en les ogresques
Nuvolades negres
Perquè se’l cruspissin com cucs de cadàver
Els dracs qui s’hi amaguen.
—Somia en cambres de laberint nevat
On feres s’amanseixen quan se li han atansades
Com ara dones i poncelles de cony inflamat
I de nuvolades negres
Pixats l’hi plouen.
—Pixats i reneix
Cap coronat que la falç arrana.
—Bon segador d’hivern
Qui el ver escatires
I l’enigma resolgueres
Del palter horrorós qui s’empitjora ans corromp
En esdevindre capot
D’escapçat monarca.

(/=\)

—De la closca del cos qui es podreix
I en podrir’s s’esbadella
L’ànima en sura
Com pollet groc i frèvol
Perquè la serp de la mort
Se l’empassi d’un glop.

(/=\)

—Jardiner japonès
Excel·lent cantaire d’úniques melodies
Pastor ans duler ans ramader excels
Hagué un fill peix
Amb una hamadríada de l’estany on abeurava querrines i ovelles.
—Una vaca negra li feia de gos molt fidel
I brau qui atalaiava (jardiner japonès molt eficaç)
Brau qui amb un tall precís amb el falçó que duia a la faixa
Tornava (instantani) bou.
—I el fillet peix se li morí als braços ofegat d’aire
I molt angoixat i sanglotant aparatosament
A cap replà d’anguniosa serralada
Pretengué penjar-s’hi
Fins que fou tancat en manicomi
On ara cantussejant meravellosament
L’enganya (la mort) l’enganya.
—Fotent-se el foll l’enganya
Enganya la mort cantant per a elleix
Úniques melodies a l’instant creades i destruïdes.
—Negra vaca fidel se’n tornà al ramat
On els bous qui havien estats braus
L’hostilitzaren durant quatre dies
Fins que amb les seus banyes
Estergides del falçó d’adés son mestre
Hi ficà pau duradora.

(/=\)

—Esquiar rai
Amb una facilitat sublim
Pels lleus blaus de les zones prohibides
A les neus dels cims.
—Ara, davallar pels ocres sorrals ran de precipici
Allò molt més pelut
Calia cercar cap depressió oscada a la roca sots les sorres
I amorrar-hi el cul a terra esquiant doncs de cul
Amb els braços per bastons i els glutis per esquís.
—Altrament, només estalvi a l’arribada
Esguardaràs les vives esparpellades colors.
—Ah les colors dels cossos esclafats
Els ventres espetegats
Els cadàvers mòlts.
—Les colors essencials
Al rampeu dels cingles on l’herbei verd fosc
No és més suau
En què han reduïts els cossos els fauvistes.
—Puritat de les colors
Envernissades pel fi glaç
On molta de canalla mòlta
Estàtica no rau.

(/=\)

—De bon matí havent-te aixecat
Fotent cap cop d’ull des la finestra de dalt
Te n’adonaves que encastat al mur interior del jardí
Hi havia un cotxet blau cel.
—El cotxet blau cel que durant la nit
T’envaïa el jardí per a encastar’s al muret
Te’l trobaves ple de sabates
I d’ampolles de vi negre.
—També hi veies un home mort.
—Cony quin mareig vares pensar
I amb el càvec i ple de paciència començares
De fer-hi ben a la voreta
Un forat ben gros.
—Que més tard només et calgués (oi?)
Empènyer una miqueta
Perquè tot no s’hi esbalcés
Per a després encar no sebollir-ho ben sebollit.
—I tot plegat perquè (fantasiejares)
Al cap de les centúries
Cap nova espècie de diguem-ne íncola de l’indret
Amb prou delits de paleontòleg
(Mig admirat?) no ho descolgués.
—O (qui sap) ja no fos la terra mateixa
Qui com un ou podrit no esclatés
I tot no sortís
A fer-hi (què?) de bell nou un ben fútil paperet.

(/=\)

—Al plec intercrural
Hi veníem a morir totes les mosques.
—Fètida ascla on la mort s’aposta.

(/=\)

—Agh, vós! Tots els canfelips ocupats.
—Ocupats, ocupats! Ocupats!!
—I arribarà un dia que ja no podrem més, i llavors…
—I llavors, ui, llavors…!
—Llavors…
—Llavors, no res; llavors la caguerada que ens fotrem als calçotets serà abassegadora d’allò més, i monstruosa, i ultramesura, i monumental d’allò pus, ai, i gargantuesca, i patumesca rai, i del tot bestial, i de riure i plorar. Serà… Serà…
—Serà una tiferada per a la història, vós, i tant, per a la història.
—I tant, i tant. Agh!

(/=\)

—En acabat del meu atac de feridura, quan al cap dels dos mesos vaig tornar a la feina, i hom em felicitava pel meu recobrament i per la meua tenacitat i m’encoratjava gentilment a mantindre’m fort, aquell malparit, en veure’m la boca torta i com ara enraonava xafallós, car el restabliment havia estat naturalment parcial i és clar que mai més no guanyaria de bell nou les habilitats d’abans, em va dir que, a part de la boca i el demble, si també la tita la duia torta, i que ja demanaria a la meua dona si li feia gaire goig que molt de lluny en lluny l’hi endinyés de gairell.
—El malparit se’n va anar de la botiga rient escandalosament.
—Magre ninot qui rep retrets, romanc impàvid, tiqui lleig, qui ofès ja es quitarà quan voldran les circumstàncies. Abstinent, ni amorronir no pot.
—Que em dic, A cada porc son sant Martí. Tu impassible, i prou. Que la processó sempre vagi part de dins. Una processó tota torta, cert; guerxa, en biaix, obliqua, un bri embriaga, mes què hi fotrem. Tu rai; ets gàrgola faitissa qui els grotescs monstres de baix impertorbablement s’esguarda com ridículament ni faduga no van desfilant cap a la destral i la pastera; això ets, això et vols, gàrgola qui observa.
—I ara? Ara això: ni ric ni no ric; mai. I el que hom em veu al visatge (allò dubtós) és just una ganyota. Involuntària.
—Pel que fa a la dona, així mateix, rai; no en fa pas pocs, d’anys, que de burxar-hi, gens. Car de què serveix? Condemnada lubricitat, bromeres viscerals entre els sollats parracs. La basca.
—Així que au, res, endavant. Continuaré arrengant les cols, les bledes-rave, els carbassons, les pastanagues… als prestatges de la botiga, i si algú em diu que em vol de bé, faré una capcinada i engegaré un mormol que hom fàcilment confondrà amb cap ordinari agraïment.
—I així fins que la torta del tot no s’haurà romput.

(/=\)

—Havia decidit de pelar-me-la sense remissió. La meua dona m’havia dit “use it or loose it”, i allò m’havia fet pensar. Havia vist que la feia tan minúscula, i allò d’usar-la o perdre-la, com qualsevol traça o do o cervell o llengua o qualsevol altra qualitat, la qual si no la conrees es torna xorca, l’oblides, s’oblida, s’atrofia, es panseix, potser el contrari, o sense potser, segurament, conreant-la s’enforteix, com quan et muscules, o creix i tot, com quan gomboldes l’hortalissa, i per això ara me la pelava sense remissió, ço és, sense parar.
—Sense remei.

(/=\)

—L’enorme estadi, lleugerament oval, era voltat per unes vies per on transitava, molt lentament i durant tot el partit de futbol, el nostre tren de privilegiats espectadors.
—El tren, cada vagó del qual acollia, com dic, els ben triats espectadors d’acord a llurs mèrits, era continu i tan llarg que gairebé es mossegava la cua. El cantó de dins, ço és, el cantó de cada vagó i àdhuc del tren en general, car la connexió entre vagons no permetia cap mena de trencament, altrament que quan havies de passar de porta a porta, i el passatge entre portes era hermèticament clos a banda i banda, de tal faisó que no poguessis mai caure daltabaix, el cantó de dins, el que s’enfrontava al camp de futbol, doncs, era tot de vidre sempre límpid, un vidre intrencable, d’ací que per molt que caminessis dins el teu vagó, com quan passessis (si mai et vagués) a un vagó veí, la teua visió de l’acció al camp mai no es veiés interrompuda. Quant al cantó de fora, el cantó exterior a l’acció, era totalment opac, de tal faisó que ningú no es distreia mai esguardant cap al cantó equivocat. Els seients, individualitzats i tots molt còmodes, s’adreçaven tots davant, vull dir, de cara al camp, amb el respatller donant l’esquena al cantó opac, per on ronsejaven monitors, credences, llibreries i armariets de licors.
—Els allerats espectadors anàvem veient el partit instal·lats d’allò milloret. Hom esguardava el partit amb més o menys interès alhora que enraonava discretament o més apassionada, i, en tot cas, endrapava ostres i formatges blaus de la millor qualitat, i fumava haixix i bevia tes asiàtics preparats amb perícia extrema. Hom llescava pans de pagès a cops de sabre i en sucava les llesques als celestials suquets.
—Hom animava l’equip de casa amb més o menys escalf, segons els tarannàs i l’humor del dia de cascú, és clar. Ara, quan el nostre equip marcava i els jugadors ho celebraven fent una volta a l’estadi, com obríem les finestres tallades al vidre altrament inconsútil i els llençàvem les deliciosament acolorides flors que en poms magnífics decoraven les nostres taules: jacints, gessamins, genivells, lliris de neu, camèlies…
—Si mai marqués l’equip enemic i, llonzes, brètols, bajans, volguessin borinotejar mica celebrant re, rebien closques d’ostres, i nous del Brasil sense trencar; i porrons i setrills i ascs simiescs; i volutes de violes i arquets de violí; i julls i acònits; i urticàries rai, veròniques, santetes, formigueres… Bombes de mà.
—Expectàvem que s’atansessin, i llavors, esparverada esbandida, larves larvàtiques per lavatives lavatíviques levíticament pel cul donades, com somatitzaven llurs angoixes! Se’ls embogien les cèl·lules; en galdós piloteig, ganglionars, bategoses, autòfagues, fotien goig: es feien autogols incessantment, cos qui es desfà, cada tret per la culata.
—Pedant i pretensiós, com sempre, soc avui, mig pet, dels qui més fort no se’n riu. De l’aixopluc estant, implosiu, expansiu, espletant, els endollava un reguitzell espetegós d’expletives anadiplosis. Ara esgarip, —Se us infiltren com clostridis! Estralls de la lloca, sema, simmàquia qui sola se us guerxa, al·lucinat cautxú!

(/=\)

—De nit soc tornant al cau amb la meua pala d’escombriaire, i me n’adon que, perquè vinc, obligat, d’ajudar d’altres escombriaires com jo a sebollir tota aquella gernació d’ínfims nocturnament assassinada per la bòfia de la raça òptima, me n’adon, dic, que romanen encastades al ferro de la pala pelleringues i ossets i ulls i brutícies, i doncs, alhora vaig fent espetegar el ferro de la pala a llambordes, voreres i cantonades que s’escantellen al contacte, tan furiosa és la meua embranzida i tan impactants els estavellaments.
—Havia caiguda ahir la neu, mes durant la nit un front tebi l’ha endolcida. Per tal d’acabar de netejar el ferro, el vaig banyant ara doncs a la capa de neu, fins que hi caic que més que netejar’l, l’embrut. L’embrut de merda de gos. La capa de neu, havent-se parcialment fos, jaqueix al descobert les innombrables cagades dels gossos òptims esteses arreu i sobretot als marges de l’avinguda.
—Al capdavall he trobat un clot prop un mur, on, havent-hi llevada la capa prima de neu mig glaçada, hi ha aigua més clara. Hi soc banyant el ferro de la pala, quan un parell d’adolescents de la raça òptima passen corrent, desultoris, si fa no fot atlètics, engegant guitzetes a tort i a dret, i un d’ells, el més groller, s’atura en veure’m i diu (a l’altre), Aigua neta i clara com la de la font, tu!
—I es vincla cap on soc netejant la pala, i comença a xarrupar-hi l’aigua. Horroritzat, coralment, vull dir, humana, xautant-me’n pler, l’he reptat. Que ho no veus que beus aigua barrejada amb cagades de gos?
—És clar que quin cas farà ningú com ell d’algú d’una raça ínfima? Ha continuat xarrupant encara més adeleradament.
—En aixecar’s, ha fet continent de ventar’m un mastegot. I, com m’he arrupit, desjecte titella espatllat qui cuida trencar’s amb l’airet del gest, s’ha esclafit i, sense aturar de fer els seus saltets, amb un altre gest encar més despectiu, sense tanmateix ni veure’m, ja se n’ha desentès. Se n’anaven tots dos, puntejant de ferradures com si re.
—Ara, cap al cau, tot i que la pala era força neta, continuava escantellant llambordes, cantonades, voreres.

(/=\)

—Tantost veus que ells s’enfilen decidits cap a un cantó, tu, qui ambtant t’has ressagat com qui badés, enfiles ara, i d’allò més esventadament ni esbufegada, devers un altre cantó; com qui diu, t’esbiaixes (prens un biaix, ca?), enfiles drecera, talles el formatge, t’esmunys de gairell per cap altra via, esperitat, rabent.
—La teua tan sovintejada condició de perdut — tostemps doncs més o menys volguda — car, un cop perdut, ho veus tot nou — sotges més acuradament cada detall del paisatge urbà, marí, muntanyenc o camperol. I no hi ha re més vivificant.
—Ep. Sense perdre’t, sovint, per massa de vist, re no veus.
—Les colors, oi? Les colors sobretot. Molt més vives, molt. Les colors de la roba estesa als balcons, les pells als tampanys, les figues i els tomàquets als arns; i les colors llavors dels anuncis a les marquesines, les dels barrets de les dames, les de les faldilles de les suculentes noietes repenjades a les cantonades.
—I quan t’afegires a la colla de tiradors? Prou anaves vestit tot de blau, com ells. I tiràveu de tot. Tot endavant, tot amunt, tot enllà, ben lluny. Tant hi feia que fos a sests i a espirals, o de bolla, a l’atzar, on toqués. Botxes bitlles viratons. Discs llances martells. Ep, i semences i tot a les dones qui es llencen al verd. Apassionades femelles sense calces i amb les faldilles arregussades qui envaeixen els estadis totes il·lusionadetes i tòrrides a felicitar’ns. Qui sinó el perdut pot fruir impecablement i impunement de llurs tan saborosos fruits?
—I aquella vegada on prengueres la barqueta i t’endinsares a l’oceà fins que érets enmig d’enlloc? Només desert aquós als quatre punts. I et temies que qualsevol vaixell enorme, o balena, o cap cap de fibló no et dugués al mai més. I tanmateix, per sort, la sort dels perduts, els corrents et duien a cap costa on ara, llas, tampoc no saps què hi fots. No saps ni si sabràs entendre’ls (què es xamullen, pobrissons).
—I quan hom et confon per altri? I hom ara mateix i per menys de no res ja et linxava? O, al contrari, hom celebrava el teu molt astruc adveniment? I tu començaves a voler demostrar que no, que tu, que es tractava d’un altre…
—I millor, molt millor, quan, de lluny en lluny, caus, benaurat, en alguna d’aquelles tendres aventures amb càlides i tan acollidores, caritatives i caldes, mestresses?
—Car, com dic, perdut, ets lliure. No hi ha més alta llibertat que la d’anar perdut. De ningú no depens ni a cap deure et deus. Cap altre neguit ni compromís ni obligació que el de trobar’t. Per això que ho esguardis i ho vegis tot amb tant de deteniment i amb tanta de claredat.
—Perdut, soc de debò, sense adulteracions, ja t’ho diré, jo mateix.

(/=\)

—Cel groc, només ataronjat a l’horitzó. Em descargolava l’orella dreta i l’abandonava al capdavall de cap estarloc perquè em sentís, quan jo ja no era sinó ben calentet clapant a casa, els sorolls, les cançons, els eixarms i les angúnies de la nit a la jungla. L’endemà la plegaria, me la cargolaria i amb ella en sentiria els enyorats crits del meu origen arborícola. Ara, si llavors s’esqueia com s’escaigué, que un os golafre se me la mengés, millor, l’atiava bo i mostrant-li l’altra, l’esquerra.
Ossot golut, guaita, capgròs! Elis, elis! Prou en tinc una altra. You galoot, come and get it!
—On, si ve embalat, afal·lerat, enderiat, boig, com malastruc marraco o patum catastròfica, us dic que rai, que no em bellugaré pas de lloc. Fins que ben a prop el feixuc animalot gormand no trepitjarà el parany i caurà al pou, al fons del qual les punxes dretes l’acoraran ben acorat.
—I ara què en faré? El faré a bons bocins i els ficaré al rebost, no pas sense abans haver-li descargolades ambdues orelles, la dreta de les quals em cargolaré a manca de la que se’m menjà, i l’altra la netejaré i la desaré banyada en mel, per al dia on em calgui.
I ara què sents? — em dic.
—Ara… Ah, delitosament! El bosc, la jungla, les muntanyes, els ganyols i els grunys i el rebombori i la bonior, i els brogits i els terrabastalls salvatges d’on no vinc i on en somnis encara no visc… I on pel que em roman no viuré, car on altre he viscut ni viuria més intensament ni perspícua, ni entenedorament ni prístina?

(/=\)

—Soc el malparit datpelcul qui es cregué necessari, mes ara que a la fi amb tota la raó em crec superflu, la duad se m’enduu, i panxa amunt m’hi rabeig, banyat, al·lubescent, i amb letícia, en delitós blau infinit de cel.
—Valetudinari, amb les alcandores esvellegades, m’acomiadava del món. Tret que de debò, vós, mai ningú…
Ningú no endevinava que arribava tan lluny.

(/=\)

—Ara que m’estic morint, els meus somnis fan tots referència a la merda. La duad és la riuada darrera, la definitiva, la que s’enduu el món finalment a la merda; la veus (hom l’ha vista d’ençà de mil·lennis i mil·lennis) que s’enduu d’antuvi tots els cadàvers (ínfims i òptims) mai existits, i això fins que només en roman la merda, la merda, les tones incommensurables, infinites, que tots aqueixos cadàvers no han produïda durant llurs vides. I quan hom es mor (i això que dic és quelcom així mateix vist sovint pels psicòlegs), hom passa de somiar-se mort i de somiar en morts, a somiar en merdes i a somiar-se merda.
—Aquesta darrera nit, m’he vist en presó, entre homes brutals, i quan els dic que he decidit passar a l’altre costat de la presó, on els homes són encara molt més brutals, són tots boigs i assassins, els “meus” homes brutals s’han mostrats força benèvols i alhora se n’han adonat qui era de debò. Era el mesquiter guanyador de vuit Orlovs en nou anys. L’Orlov és el premi que la sagrada confraria, el gremi de mesquiters, ofereix cada any al millor mesquiter.
—I tanmateix hom m’han ficat a la presó. Per què? Els ho dic: Per causa de no haver sabut entomar la merda esbarriada de la fecal batllessa.
—Car en somnis m’he vist transportat als anys antics on els mesquiters anàvem pels carrers amb el caixot a l’esquena, i de cops gent diguem-ne amb ganes de gresca o per a fer gràcia, et deien —Entoma, mesquiter!
—I havies de maniobrar, bon jan, per a entomar la cagada. De vegades et cau al cap, la cagada; d’altres vegades no ets prou destre per a entomar-la; mes quan l’entomes, tothom t’aplaudeix — cert que d’una manera prou vexatòria, d’una manera que alhora et ridiculitza, mes què hi farem.
—El segon somni em troba al jardí on soc amb una pala fent clots per als arbrets, i un conegut alt i fort arriba corrents amb ganes de cagar, i em diu que no pot més, i se’m fica a la barraqueta i se’n va a la comuna; al cap d’una estona surt i em vol prendre la pala; li dic que se n’agafi una altra, i que per què la deu voler? Diu que per a desencastar els cagallons a la comuna, i efectivament hi faig un cop d’ull i hi ha dos cagallons entravessats a la boca de la cagadora i ho embussen tot. Són dos cagallons gegantins, són cagallons d’ogre, de colós, de deu déus. I no me’n puc estar: he d’admirar-li els estronts. Me’n record que el felicit per la salut que deu traginar, car amb aquells estronts cal pair d’allò més collonut. La qüestió, però, també, que aquella comuna l’haurem de condemnar. Els estronts hi esdevindran petris. Hom els trobarà fossilitzats. Copròlits per a l’esdevenidor inimaginable. Diran que efectivament el passat era habitat per titans, grossos com els dinosaures més grossos.
—I ara vivim, jo i els companys, en casa sense aigua, i tots doncs caguem finestra avall. Molta de merda roman naturalment a ampits i façana. La casa put execrablement. Així mateix, la condemnaran.
—I llavors hi faig de pintor, i la merda a la finestra és una merda blava, d’un blau somort, i per això em ve a l’esment de pintar-la de verd, d’un verd molt viu; aquelles merdes verdes són molt més presentables, com ara lacades, envernissades, menys pudents. Potser guanyaré, no pas un Orlov, ans un com se’n diu? Un o més Othons i tot, ço és, premis de pintura a betzef, vós.
—I ara novament el darrer somni, on estranyament he tornat als anys antics, on els meus avantpassats anaven pel carrer recollint les merdes. I tothom traient el cul per la finestra. I els mesquiters no ens estranyem mai de res; res no ens ve de nou; sabem la veritat última de tot, i aquesta veritat és cul i és merda, i prou. No hi ha res més. Hem vists massa de culs en finestra. Culs de filòsof, de dictador, de general, de bisbe, de jutge i botxí, de batllessa. Només els ingenus i els pobres tòtils i cretins s’esparveren o cauen de cul d’admiració davant coses ben banals, i hom els ha dit, arrucant-los, i de temps immemorial, —Babau, que no has vist mai cul en finestra!
—I hom m’ha tancat a la garjola. De fet, a l’ergàstul més tètric, on, cacoquímics, a les últimes, ja fem prou mig sobrevivint, prou som a frec de no espitxar-la, d’inanició i d’infecció, i de fred i de por; qui? qui cony!; els destarotats, els destarotadament imputats, els inapel·lablement condemnats a la bestreta. Condemnats a tortura i mort. I que de què t’acusa l’inquisidor en cap? Collons, del crim més greu. D’haver fatalment ofesa la fecal dona del batlle.
—Es veu que, a banda de no haver sabut encertar-la, no he sabut aitampoc, encara menys, llepar, part de terra, ni prou adeleradament ni perfecta, la sobreeixida merda molt colta de la santíssima batllessa.
—I ara, mentre em destrenyen a la roda, m’increpa, cruel, dient-me de gos, de moro i d’esclau. I de… I aquest és un tort encara potser més gros — em diu que soc fora de lloc: molt pretensiós i pedant, tornem-hi, àdhuc gosant emprar mots rars, com si fos un miserable criminal advocat pro bono qualsevol, quan l’únic que em toca és callar. Callar i llepar, i portar, cada cop més geperudet, la incalculable mesquita a la immensa fàbrica, temple fastuós que pertany als purs de puta sang, als prohoms, als batlles, als torturadors, ço és, als molt seriosos ni flairosos inquisidors, els molt seriosament cagaires, els molt flairosament infectes de putrefacta merda, els inics únics, els inquisidors; els inquisidors sempre tan ben triats per llur molt diarreic déu.

(/=\)

—Merdeta miraculosa, tantost l’ejaculí es ficà, autònoma, a caminar.
On vas?
—Angèlic, el prim estront qui em donava un rampeu, tocà l’ase, raucà com granota; estraféu el degoteig de l’aixeta del safareig; amollà uns quants seguits xut, xut, xut de mestre-tites desaprovador; llavors giravoltà entre l’esbart, no gens sorollós, d’ocells mitjanament exòtics, belleu com cerimoniós pica-soques cresta-vermell qui llagotegés, o millor, fotés la cort en comú a d’altres de sa elegant nissaga; i encar romancejà una miqueta bo i fent veure que emprava d’ulleres les volutes de cap trempat ocell-lira qui pel mig s’envania tot sol, i es ficà a mimar les tricotaires, qui, xafogoses al xaloc, al rampeu elles de cap sangonós cadafal, exprimien vanament llurs delers il·lusoris; i ara, després, es veu que una pregona recança l’envaïa, el filustraves entristit, retret, a un raconet, pensiu davant la lluita entre bòfies disfressats de lladres, i de lladres disfressats de bòfies, qui, silents i forçuts, a tall de bells estronts ells, com cogombres de bona mida, davallant les escalinates, s’imposaven ara els uns, adés els altres, fins que, tots plegats, sobtadament, i responent qui sap a quina muda indicació, en estripats calçotets i en balderotes jaquetes de pijama, ja es començaren ara no sabria dir si a polir’s ells amb ells, o (pitjor?) a cardar’s…
—I altrament, re.
—L’estront qui fui, pansidot, pansidot, se n’estigué, de tot altre sorollet. I, sense acomiadar-se ni amb cap perfuntori arreveure, tocà el dos, amb en Coriolis mateix, sí ves, sense respondre tampoc a cap de les meues mudes carregades qüestions.

(/=\)

—Per pont impassable damunt riu brogidor, haig tanmateix de jurcar a travessar-hi, tot i el trànsit atapeïdíssim que em ve, massiu, davant, contrari al meu pas. Són camions, autobusos i àdhuc vasts carretons arrossegats per lleigs elefants d’un blau viu esclatant.

(/=\)

—Prop els pous infernals on els peixos radioactius s’encenen i s’apaguen com esclatants bombetes de llum infecta i glauca, com ara si cridaven a tot vent la mort roent al mer toc, hi ha les platges. Les platges sempre fosques. I en les més fosques, hi rau sovint el xiquet qui s’hi passeja; s’hi passeja bo i cantant les seues operístiques àries com ningú (de tan perfectes) no les ha mai sentides cantar.
—Era palès que en feien una de por. Hipopòtam de pell ambre, el director del film decreta que tallin. I que els actors descansin. Que no racionalitzin gaire el desastrós escenari. Que encara que al món tot té explicació, vol que el dubte romangui, no sols als caps dels artistes, també als dels espectadors.
—I ara assenyala l’ambrat hipopòtam qui potser té una estoneta per a fer’m mig cas.
—Tots els papers m’escauen, tant el de fràgil senyoreta molt espaviladeta com el de l’atleta vigorós, baronívol, mascle.
—Aquesta és l’acció. El riu s’ha sobreeixit, ha inundada tota la plana, l’aigua s’atansa i tot a la casa. Soc la mare heroica a qui àdhuc costa un colló descollar del fangot la sabata, mentre va cercant, per l’estesa toixa i xorca d’aquella desolació redundant de tolls interminables, el petit de la família. I ara veu darrere seu el desconegut qui camina vers la casa, i es tem desesperadament que hi entrarà, car és oberta, i s’endurà el que voldrà, i quin mal no farà a la canalleta? Per això veieu-me tornant tan de pressa, xipollejant, relliscant, llençant-me, ínclita, projectada, bocaterrosa damunt el fang. I com he guanyat el malvat, i com l’infant l’he trobat prop de casa, i com ha entrat de seguida, i s’ha ficat a jugar xiroi amb joguines adients prop la xemeneia on els tions flamegen.
—Soc un artista, i puc fer perfectament el paper de mare jove.
—El director, diversos agents representatius amb els cartipassos plens de paperam, i certs tècnics de quelcom o altre, tots plegats atents a la decisió dels director. Tothom certament força tocats, neurastènics, com pertany a gent del gènere cinematogràfic, i en general al món de l’espectacle, on tot és alhora ficte i pres com si no ho fos pas. L’espectacle, una religió com les altres, tot el que hom hi fa, pensa i diu és de mentides, és per tal de fer veure i prou; qui s’ho cregués de debò, mereixedor de manicomi, vós.
—Acollonits davant la meua avidesa que m’oferissin el rol; convençuts que podia fer-ho magníficament, tret que calia discutir-ho, i alguns, els més elevats, s’han apartat una miqueta, i ara el director se n’ha anat sol a ca seua, que rau justament davant els estudis mateixos, que són un magatzems mastodòntics, amb petites finestres, i un aspecte trist de derelicte part de fora; part de dins, tot hi és decorats, i Sols artificials, i paisatges i palaus fets de façanes i cambres ambientades per a com qui diu totes les ocasions.
—I ara, atenció, car un dels tècnics qui són fora veu que surt fum d’una de les petites altes finestres rodones, —Foc, foc! Ai, collons!
—Tothom doncs prou esfereït, i ningú no sap què fotre. Prenc doncs la iniciativa d’anar a cridar el director; vaig a ca seua, allí mateix. He anat pujant les escales, tot sentint moltes de veus, però no veient ningú enlloc, fins que no soc al mateix dormitori i tot, i el director el sentia enraonar amb la seua dona rere uns cortinatges basts que tapaven llur llit. L’he cridat, —Ep, director, ep! L’he fet sortir, li he dit del foc. Al mot “foc”, tota la seua canalla quina festa llavors, que esvalotats!
Foc, foc!
—Molt dotats artísticament, aquella canalla, saben fer de tot; ja he parlat del xiquet operístic davant el pou infernal, però les noietes també, hò i tant, saben tocar el violí, dansar meravellosament, fer de pallassetes excel·lents, de malabaristes, de contorsionistes, del que vulguis.
—Davallem les escales plegats, unes escales amples i plenes de flors pertot arreu, poms i poms esbarriats, sense gaires forats on ficar-hi el peu.
—Les xicotetes, com dic, molt contentes de tenir un home a casa, car elles se n’adonen perfectament que d’estrènua femella alhora agradable i simpàtica, re; que soc un mascle jove i fort i puc cardar-me-les totes en cadena sens fi, i allò encara les eixoriveix més, i així, per tal d’evitar les apegalosetes xiquetes ni de relliscar amb les flors, he fotut un bot d’allò més acrobàtic, he saltada la barana i he anat a espetegar a baix de tot, plegat de cames, sense fer’m gens de mal, i tota la canalla, xiquets i xiquetes, han vist si puc fer papers ni paperets ni paperots; el pare no ho sé si s’ha adonat de re, va molt lent, com si sabés que al capdavall el foc, i doncs l’assegurança que se’n seguirà, li resolen d’espetec tots els maldecaps. De primer, tots els escenaris cremats; llavors cap film a fotre, quin descans, vós; i tercer, amb prou calers, hom pot començar de bell nou, amb millors idees i millors actors.
—I aquest al capdavall era el meu rol, per a això m’havien volgut, i per a res més. Tot era de per riure, com sempre. Hi soc, només, segurament, per a certificar que, quan el foc ha començat, el director era a ca seua, i els altres directius eren fora esperant la seua decisió. D’on que el foc a l’interior dels monumentals magatzems fos iniciat per gent sense interessos, o s’iniciés, encara millor, tot sol. No pas provocat per ningú, ep. Amb els bombers cridats, i tard que arriben, i ningú no prenent cap mal gaire greu, tot collonut, ves.

(/=\)

Rerialles d’escorrialles de lleterades mínimes [7 i mig]

—Se’l guaitaven amb un allargavistes de pirata i es demanaven què devia fer? El veien jagut dins una barqueta, o un mig taüt, diguem-ne un taüt sense coberta, en tot cas dins una espècie d’hamaca de fusta, no pas penjada, pus tost repenjada en dos troncs, o potser equilibrada en dues soques.
—I trobaven que feia massa de dies que el taumaturg dels pigments hi era, sense haver-se mogut mica, i ningú no gosava endevinar què hi feia.
—Tot d’una es veu que els va semblar que es moria; que el mag dels blaus feia una desastrosa cara de dolor.
—Jo qui només m’esqueia d’ésser pels voltants, bo i fent la meua feina, ço és, la de netejar les latrines o llonganys de la cort de l’imperi del mig, els vaig dir, és clar que en acabat d’implorar molt abjectament permís, tant de l’emperaire com de les altres grans tifes de sènyers i dignitaris, els deia, sense atansar-me’ls gaire (sentors de mesquiter, tot i que els llepa-soles pudien pitjor), i amb veu sotmesa, dic, els dic que jo qui havia treballat a les sentines i desmenjatoris i canfelips de mants de cementiris i necròpolis, i d’osseres i d’escorxadors, i de cases de morts a la guerra, prou coneixia que quan hom es mor, és a dir, quan hom ja és mort, encara hi ha en el cos del mort certs espasmes de degeneració que el fan bellugar, com si de lluny semblés que encara és si fa no fa viu.
—I afegia que, doncs, creia que el vell egipcià, ja normalment plumbi, cadavèric, aquest cop era, de fet, de debò mort. Que no feia gaire, o potser ja feia dies, havia abdicat de viure; abdicà espasmòdic d’entre els vius, d’entre els nombres ideals qui cascú no som mentre som tan efímerament vius: una patètica ficció, partícula esgarriada, un piuet tremolós qui s’estén a l’infinit, tant a esquerra com a dreta, tant en negatiu com en positiu, i és etern en la seu inessència, en la seua irrealitat. Etcètera. I que oi que semblava àdhuc cantar, mes que no, no pas, que eren els espetecs de la descomposició i la fermentació del cos qui es podria, i oi, hò i més, que semblava ballar, mes que no pas, que se’n decebessin, car aquell ritme no era pas ball, ans tan sols subproducte i banal conseqüència dels menuts innombrables cucs necròfags molt enfeinadets a devorar’l…
—No em van fer gaire cas, és clar, envides si em sentien, menys probable que m’escoltessin; és clar que els de més, seriosament obtusos, ni m’haurien entès; massa ben parlat, pobre de mi… I fet i fet qui s’ocupava de l’innocu mesquiter, poc se n’ha xautat gens mai ningú, de les meues ben curoses elaboracions; tothom, com si se’ls embossessin les orelles amb més merda que ja no hi portaven normalment. Quan un no ningú com jo mai badava molt humilment boca, com si cap bagant de ceruminós fibrociment els aturés ran d’antitragus el flux de cap xerrera. A part, és clar que, mai ja no gaire deixondit, poc que no dic pas mai re sinó ben fluixet. Com frèvol moixonet qui tremola quan refila, així el tit; por de dir em fa no dir, o a tots ops mai no gaire.
—Però, amb tristor immensa, que no ho digués gaire fort també era culpa de l’emoció que m’ennuegava, car s’escau que recordava…
—Recordava aquell clar jorn on l’elisi, l’empirià harúspex féu aquella demostració que el no ningú qui jo era copsí pel fet providencial que en aquell moment prou hi rondava, pels verals, basquejant-m’hi amb els caixots.
—Sortíleg dels tints inèdits i únics en el temps, irrepetibles, irreproduïbles, inescatibles, inesbrinables, el veies en acció i en romanies fascinat. I ara… Blaves… Blaves em queien les llàgrimes; no sols jo, tothom esborneiadament desfets de tristor. Havíem perdut el mestre de les tintures i les pintures que ens definien com a existents, que ens justificaven l’existència de cara a l’inescandallable esdevenidor horrorós.
—Havia estat un home alt, estricte i gris, fet d’angles i d’ombres, com ara tallat amb rigorós raor, i sempre fosc, burell, i vestit amb una roba llarga, inconsútil, també burella, una roba claferta de tinyadures que de lluny aparentaven petits estels. Ell mateix era tot gris, plumbi, com dic; àdhuc, el que en veies, de la seua pell, la cara, el coll, les mans, era d’una color somorta, una mena de tonalitat de mort, i hauries dit que era fet de dur sabó fosc, tret quan s’excitava durant el més encès d’una investigació; llavors, qui sap per quines arcanes emanacions entre els díodes d’orella a orella, com si les il·luminades idees se li esmunyissin de la bombeta del crani, la pell esdevenia lluent, iridescent, exacta a la dels aladrocs, o belleu a la dels verats.
—El seu nas mateix semblava el tall d’una destral, d’un punyal d’escapçar peix; les seues galtes primes semblaven així mateix servar uns buits o clots allargats fets, ça enrere, qui sap quan, per la mateixa destral del nas. I l’ull; quan et clavava l’ull, et senties penetrat fins al moll.
—Era un ull que no volia mai re tret de lloc.
—“U null degipcià terrib-le. U null terrib-le qho veu tot, tot. Jutge demolidor dànime zindignes.”
—“I no vol mai re za tort; no vol mai re za tort.”
—Eren admonicions que jo mateix, al meu fur vellutat, lanuginós, i cert que amb certa basarda, ja no em repetia sempre que era prop d’on el màgic filosop egipcià estenia els seus aparells de severa alquímia, i d’ací que no hi toqués mai re, molt respectuós, de tots els seus aparells i potingues.
—Molt més respectuós, és clar, que no n’era mai amb les pestilents fastuositats dels ignorants cortesans, els quals, quan els veus, no pots evitar de demanar-te per què viuen, per què són encara al món, malaguanyada guillotina, o per què no es moren del més galdós flagell, la més fastigosa passa, encontinent i tots plegats.
—Ara, amb el científic, ai, quants de cops no en romania encantat, de lluny, mentre ell demostrava quelcom, qualque meravella, a l’emperaire i als seus xorcs llepa-soles. No sols romania encantat pel seu sublim experiment, encara més per l’ull fantàstic.
—I que no deia mai re, el solemne xaman, l’ombrívol arximag. Amb l’esguard pagava. Si algú l’errava, l’esguard que li atzufava el marcia, veies el dissortat com s’anava pansint, com s’arrossegava cap a cap racó, on esperaves que a pleret es tornés cendra o pols. Era un home tan avar de mots que sempre al començament em pensava que no fos mut. Fins que el vaig sentir dir: “No!
—Els seus nos eren definitius. El qui el rebia, ni que fos l’emperaire mateix, era com si el llamp l’havia tocat. Romania estamordit. No es refeia sinó al cap de jorns i nits passats en una estranya badoqueria on tot hi eren sondrolls i estremiments.
—Si algú mai s’atansava gaire a cap dels seus instruments, deia “No!”, i l’altre, glaçat, perdia tot sentit de la realitat. No sabia on era. I si el savi et fotia un cop a la mà perquè érets prou toix o innocent de voler tocar re, la cremada no se’t guaria mai, i si s’esqueia que érets un infant o un vell, com amb qualsevol fiblada d’animaló molt verinós, al cap de pocs de dies érets al clot.
—Cap de les cròniques no deien que el mag hagués mai dit cap altre mot. El seu mot exclusiu fou sempre doncs el mateix: “No!
—Vivia aïllat, a una part closa i doncs secreta del grandiós jardí del palau de l’imperi del mig on es veu que feia créixer els seus vegetals i minerals, i potser àdhuc els seus animats homuncles de qui hom enraonava a la cort amb mormols de temença.
—Posseïa una basseta. I un bon vespre que jo era no gaire lluny, bo i netejant latrines, vaig veure’l que, a caire de basseta o estanyol, hi feia una demostració; l’emperaire i els més escollits entre els llepa-soles seus, a una respectable distància, se l’esguardaven amb palesa unció. També jo, més enrere, em ficava a llambregar-hi, molt encuriosit.
—Portava un instrument que semblava una llarga flauta, o un clarinet o àdhuc un oboè, molt lluent i negre. Un instrument nogesmenys no pas de fusta, ans potser de qui sap quin altre recentment inventat metall que donava un perfecte rampeu a la fusta.
—Tant se val, el diguem-ne fagot era oscat de dalt a baix per quatre fenelles. En una de les esquerdes s’hi bellugaven, aparentment autònoms, uns glomèruls o esfèrules o granets, o potser encara millor llavors, de color tot blanc. I no sé si aqueixos glomèruls eren minerals o vegetals o àdhuc, com dic, animals, com ara si fossin ouets d’aquells que fresen o ponen les reinetes, o els ferrerets, o qui sap quin altre lacèrtid o peixet. O que no fos xerri de cap cabreta mutant. O, com dic, espermetazous si fa no fa gegantescs i ben arrodonits de vés a saber qui o què, cap arqueòpterix reanimat.
—A la segona clivella hi raïa, pròpiament engalzada, mes sobreixent; atapeïda, mes no pas afetgegada, tota una barreja de fulles molt verdes paregudes a ales d’immens papalló.
—A la tercera i quarta llivanya hi borbollejaven lleugerament espessos líquids, diries que de molta viscositat; un dels vius xarops era d’un blau clarós, l’altre d’un groc fluix.
—I entre fesa i fesa, o potser emergent de la fesa mateixa, uns pistons o petits clauets, pujaven i davallaven aleatòriament, autoesquediàstica, com si fessin la gara-gara al tocador, com si, amb voluntat autònoma, demanessin, seductorets, que hom els premés o acaronés. I això és el que féu el savi. Va prémer molt lleugerament, amb dits hàbils, uns quants dels pius gens renitents, qualcuns dels flagrants botons de l’instrument, i aleshores sí, aleshores, palesament, les reaccions químiques entre els elements als quatre canons s’escaigueren, més o menys espectaculars, de cooperar; veies que, de pic o de borràs, sorgien xup-xups acolorits entre els diferents productes, els quals assolien de casar-se prou melodiosament, eufònica, eixarmadora; al cap d’una emocionant estona, el mestre de les colors, màgicament, com si el seu instrument fos cinglant de saurí intermitentment il·luminat, abaixà delicadament l’oboè encantat, el cilindre fantàstic, i del broc del capdavall lleixà que se n’esllavissés una sola molt densa gota.
—En espetegar al cresp de l’estanyol, la gota en transformà l’aigua. L’estanyol sencer s’embalbí, el cresp s’allisà en una superfície gairebé blanca, amb consistència diries que de perdurable pergamí.
—La gota, tot davallant, havia esdevinguda força grossa, i en estavellar’s al gruixut primer full, car després n’aparegueren, davall, d’altres, s’escampà tot al llarg i ample d’aquella enorme superfície apergaminada. S’escampà en un blau clar i llustrós, un blau que no havíem vist mai, la darrera empescada del mestre de les laques, car com ell no n’havia d’altre al món, ell donava prestigi a l’imperi del mig; per ell, vull dir, per les seues obres insuperables, érem coneguts arreu de l’univers; ningú no era capaç de pintar ni de lacar ni pensaments com fèiem a ca nostra. Nosaltres els dominants absoluts de la cosa estètica (de totes, la més fonamental). Només ell era capaç de realitzar tots aquells quadres únics que decoraven el palau i eren la glòria del món, l’enveja dels déus; i aquell blau nou, esotèric, els més entesos diran, en esdevenidors apresos, aciençats, que això, que allò, aquella tonalitat divinalment llambrejant, si mai hom pogués escapolir’s de la terra i esguardar-la des l’èter, de cap prou espès illot de forat de paella del cel estant, de lluny llunyíssim, en jorn ben clar, segur que era el secret del planeta, el blau que ens resolia el misteri, el mateix blau on còiem, vull dir, coíem, ànimes només encara a mig fer, i que les mateixes taques grogues que apareixen sòlides entre el blau simptomàtic, nosaltres hi som, nosaltres, éssers negligibles de totes totes, més petits que no pas formigues, ni nosetes a l’univers, nàquisses miasmàtiques ticòpsies, espectrals miodesòpsies, gèrmens invisibles a l’espai infinit, efímers en el temps etern…
—M’enretirí a l’obaga, embarumat en espetegosa fullaraca, i allí em fiquí a plorar, endèmic. Ara que sabia la mort del faedor qui féu factible la fenomenal singularitat de la color que tot ho resol, la color de l’oli on l’ànima se’ns cou per a atènyer la perfecció del reconeixement que tot és esclat de blau fantàstic en negre de buidor, negre golafre, de qui la goludam il·limitada es veu així prodigiosament aturada per un instant on l’anorreament indefectible rau atònitament encallat, raguí pensiu.
—El taumaturg, com se’n diu, el demiürg, el creador dels científics miracles de les colors inèdites, vivia doncs en harmonia perfecta amb mare natura, en el seu ambient per ell fet idoni. Demanava, mut, amb una reverència, sempre permís a la planta per a menjar-ne fulles, per exemple. Els pagava el favor amb l’excrement produït, que llavors les adobava i femava, d’on es tornaven més vigoroses. Puríssima femta, la seua, no pas com la molt deletèria dels infectes, llordíssims, cortesans, dels qual la merda, la cetrina, als canfelips era un escàndol de mefítica immundícia. No ho sabia pas prou jo, pobre de mi, mesquiter de marca!
—I així mateix feia l’as de les genialitats nostre amb els peixets de la basseta. Els més claupassadets li demanaven per pietat que se’ls mengés. “Menja-te’ns, mestre, i esdevindre’m, dins teu, tu; i en tu, al mateix cos prodigiós, viurem una vida més inspirada i tot-sabent, penetrant i perceptiva, i coneixerem què cony hi fotérem, per quins set sous visquérem, amb consciència clara; i quan el teu cos finirà, quan dirà fava, i seràs, mestre, cadàver, el teu cadàver anirà molt equilibradament als peixos, com has decretat en el teu testament inviolable.”
—I quan ens havia dit que érem més petits que formigues en un univers que era formiga entre els universos, insignificants sense remei en univers insignificant, en univers absolutament balb i insensible, sense cura ni interès per cap de les seues formigues ni ànimes en oli coent, tothom amb dos dits de senderi a la cort quina depressió, quin desconhort, quina foscor i quina tristor, àdhuc els cortesans amb un cagalló per cervell (per imitació, segurament), fins al punt que l’emperaire mateix em va demanar si podia… Si em podia acompanyar, agenollat com jo, a netejar (molt escaientment, ell, el cagalló màxim) estronts i caguerades per llonganys i latrines…
—Pobrissonet de manguis, bo i remembrant-ho ara, em rodolaven galtes avall les llàgrimes, blaves.
—I ací hi queia. Ara que, bo i barrinant en la demostració cabdal del sagacíssim savi, havia dit “peixets”, els peixets qui en d’altres avinenteses li demanaven per pietat que se’ls cruspís, els albors, doncs, els albors d’escates argentades, els alborets adés per llur albet tan preuats pels artífexs, ací hi trobaríem, em deia, la bona drecera qui ens menava belleu al desllorigador de l’entrellat. L’albet, extret de les escates perlines dels albors, era, en solidificar-se mercès a la gota màgica, el pergamí repetidament renascut on les laques i colors no es guixaven ans eixamplaven, soles i úniques, per a meravella de l’eternitat descoberta, ara mesa cul enlaire pel divinal taumaturg de les colors esclatants. Homòdroms ans harmònics, tots els alborets ens sondrollem, somorgollats a llivells exactes, en hordes còsmiques, animats intrínsecament per garguirots idonis, en llençols impol·luts, i som l’enveja dels aquàtics coterraqüis escollits qui ens imitaven per poc que poguessin, pobrissons, bocabadadets malacopterigis i sipions, i nudibranquis, i actínies i àdhuc petxines qui s’escloscaven espasmòdiques de l’esglai de veure’ns partícips essencials del miracle, i les meduses medusades llurs fiblons i agulles epilèptiques esdevenint, pels esgarrifs de l’emoció, gèlides d’estupefacció, fèrules subreptícies, esquelets estilitzats, estilets de grafies tectòniques, heterònomes, pinzellant kakemonos amb gargots més o menys ornitològics, i extravagants, abnegats, texts.
—I ara pregava per un darrer miracle del demiürg. I m’era vijares que filustrava, entre evocatius, fantasmals, vapors de mesquites immenses de latrines interinament oblidades, avençant enjòlit, a tall de quasi lluminoses falenes, o de follets o gombutzims fugits o evaporats del virós bordell àulic, volant incertament i gens elegantment, en ebri reguitzell, els caps guillotinats dels ganyons, malignes, cortesans, de qui les cacofòniques rapsòdies de remotes calúmnies, els llunyans galimaties dels massa eloqüents, espetegats, sarcasmes, jamai pus, tan xarnegament dissonants, no em sebollirien, amb llurs pútrides oradures, les orelles. I dels cossos escapçats n’emergien llurs pregones identitats, ço és, els nítols en desordre, la xena descordada, els òrgans en orgue de gats, mentre, com dic, el mestre egipcià, per harmonies simètriques, a tall ell de talismànic oboista, tocava simfònic, veraç, sublim, ascendent…
—Tot allò m’estaborneix. I em dissipava en el neguit. Fins que, immergit en la llum saura del capvespre, corprès, ara esperava… Assegut al bagueny, confiava en la transformació no sols de la natura, ans dels mateixos cairats edificis palatins: que tot es desfermés, i es sobreeixís, i hi esdevingués diferent, nou, autèntic, revelat. Només cal invocar una petita llepada de la llengua de foc del drac al cel i au, el formiguer sencer que som eixarreït en un tres i no res, tornat carbó, desapareguts, com ara empassats del sòl per cap colossal goluda xarrupada.
—Tret que sabia que desbarrava. Molt puntimirat, meticulós; cadàver i tot, poc que s’avindria, el magnífic gaó, a apocalipsis irrisòries. El món ja és prou merdós. Així que callarem. No voldríem pas que ni espiritualment en prengués gens de greuge ni susany; del susany al segriny, vós, i del segriny al corruix, prou coneix hom com reacciona cap creatura superior. Corruix tan perillós en aquesta avinentesa venint com vindria de part d’allò més palesament científica, màgica. Esclats d’anorreament sobtat se t’abaten i apa.
—Honorem-ne entre latrines la memòria i prou. Faquir faquí qui per atzar ens oferires l’autèntic atzur, sallat per les naus eixamenades de gas ionitzat. Oh, descoberta enlluernadora del món com fou i serà!

(/—\)

—L’altre dia que feia bo, veia també que havien envaït el jardí els intel·lectuals de la cort. No hi ha espècimens més talossos. Hi havien fet treure fora, damunt la gespa, totes les biblioteques dels palauets, confiant segurament que no plouria mai més.
—Caminant a llur estrambòtica manera, escollien llibres i s’asseien en cadires de braços a llegir’ls. N’hi havia que fumaven o bevien licors i feien veure que discutien amb cares de circumstàncies.
—Al jardí palatí de l’emperaire, cal dir llavors que tothom hi caminava a tall de cavall d’escacs. A salts. Un saltet dret i un de tort. Un de dret, un de tort. I així anar fent.
—Car havia correguda la teoria diguem-ne filosòfica que la mort era en realitat una mà invisible que eixia capriciosament de la capa del cel i pinçava amb polze i índex la víctima volguda, com qui s’esguarda un reguitzell de formigues i tria de pessigar’n cap.
—I es creien, doncs, els pallussos intel·lectuals palatins, aquells ignars lligamosques, que caminant a tall de cavall d’escacs trompaven la mort, la qual es feia fotre i llavors irritadament anava a pescar enjondre, a cals pagesos i a ca d’altres individus sense importància, com ara entre els lacais amb empesades lliurees, els quals, ells, hom hauria trobat excessivament ruc i no gens honorable, ni digne ni elegant, i àdhuc riscós per a llur integritat personal, que mai gosessin caminar, com els rics, a tall de cavall d’escacs.
—El meu cas és molt diferent. Sé que la mort és un personatge lúgubre i anònim qui espera pacientment l’instant on t’acorarà molt barement ni traïdora.
—Me la trob cada nit. La mort és un home alt i cairat, inexpressiu, gairebé immòbil, opac i tenebrós, amb barret i gavardina d’un groc fosc, i sense cap mena de visatge, com si el dugués tapat per un vel burell. Roman sempre a l’aguait, immutable, com dic, a la fosca, al mateix indret, al fons, al capdavall de la inevitable passarel·la, davant les escales que em cal davallar abans si vull arribar a baix al carrer que em durà a casa.
—Per què us penseu que sempre vaig amb un bastó. El meu malson és que el bastó se m’escurci o s’escapci sol qualsevol nefasta nit.
—Car quan al capdavall de la passarel·la ja el veig allí plantat, el delictiu, luctuós, personatge, em fic a tremolar. La por em pot, em domina. I per això em fic a cridar de pànic, perquè la sang m’activi millor els nervis. I li dic, cridant, que no, que no em fa por. Que li tinc dèria i quimera, que li duc enrònia, que em fa fàstic, que em porta a vòmit i a repugnància, i que prou sé que el sentiment és mutu, i, brandant el bastó, sempre enfrontant-m’hi, el mantinc a distància, i, parant tot el compte, amb reguard, mig tombant el cap, sense perdre’l d’ull, no fos cas que se m’abalancés, davall fins al replà de baix de tot, i em sé sa i estalvi, de moment.

(/—\)

Per què l’odi indesencastable a la dona? — ens demanàvem, en un instant de debat dogmàtic, un cercle de barbuts qui ensenyàvem la pollosa canalla a la madrassa.
Perquè tots som víctimes del desig de mortrir a tort i a dret (ço és, d’assassinar i d’arruïnar i de surar mori qui mori) que rosega constantment les dones, el qual verinós deler privadament ens inoculen quan més indefensos, en l’entreson, no som.
Cert! — cridàrem tots.
Ja l’odi dut universalment per tots els homes a la puta mare! La mare, element infernal qui pel trau fastigós ens llença sense permís a la gàbia cridanera on la realitat vera no és sinó horror incolora!
Cert, cert! — unànimes.
Punir les dones, diabòlics monstres, cal; i sobretot no fotre’n mai cap cas.
Cap cas, cap cas! Aür, aür!

(/—\)

—Cobejosos maleïts
Rere fòtils de renom
Per carrers atapeïts
On tothom compra quelcom;
Un conegut d’altres nits
Com qui fosc viu sota un brom
Se li van cremant els dits
A tresors de gom a gom
Que en caixes que tanca amb clau
Amuntega amb secret foll.
—Mai les obre; n’és esclau
I en pateix i en sua a doll.
Ferum de mort se n’enfuig:
Tot hi és despulla i rebuig
.

(/—\)

—Cada estiu la dona i jo estiuejàvem a la platja.
—Hi feia de rentaplats sempre al mateix hotel de la costa, un de tants, entre els principals per a turistes, i ella mentrestant despenia, molt bledana, els jorns a la platja, i vespres i nits s’esplaiava a les sales de conya. Sales sinistres amb sorolls oprobiosos i llums estossegosos de llums estocàstiques i d’endengades colors que emmigranyen.
—A la cuina, ambtant, era obligació del rentaplats d’esmolar ben esmolats els ganivets.
—El cuiner mestre, el sobrecoc, el “coc u”, com es feia dir amb tota la raó entre els turistes (i remarcaves que els gals sovint se’n reien, de l’apel·lació), aquell dia, qui sap per quina raó, d’una humor terrible, em vingué, com dic, emprenyat d’allò pus, traient foc pels queixals, molt més angoixat i furiós i neguitós que no pas de normal, i, davant tot el personal de cuina, tots els seus inferiors, superiors meus, la corrua de marmitons i remena-olles, tant els melòmans com els més muts, em va renyar amb àvol exuberància, i, de debò massa fort, vós, em va retreure que quina merda de ganivets, que no tallaven prou, que no tallaven gens! Que espavil, desgraciat, que què collons fotia, que si era allí a tocar’m la puta pera el dia sencer.
—Amb molta de corretja, me n’estava de respondre, tot i que em costava prou, amb el mal que em feia al cor haver de suportar la injustícia d’aquells greus retrets; tan estrepitosos, com dic, i fora de lloc; car no pas que hagués, pobre de manguis, molt cusc, mancat ni mica a cap ni una de les meues obligacions.
—Llavors, tan digne com he pogut, tremolant rabiosament de cames i braços, he arramassats tots els ganivets, me n’he anat cap a l’escudelleria, a la rerecuina, on sovint tot solet faig les feines que em toquen, pelant-hi i netejant-hi munts de patates i de bleda-raves, i rentant-hi cols i pastanagues, i verdures rai, i gratant-hi i escurant-hi els rasclums i culs cremats, i traient els greixos i brutícies dels grans atuells; i, amb tota la traça de què soc capaç, com sempre, m’he ficat doncs a esmolar tot el ganivetam, la càrrega sencera de punxeguts objectes tallants.
—En acabat, aitan ràpid com n’enllestia un bon manadet, els n’anava portant cinc o sis de ben esmolats.
—Tots els altres cuiners, els sotacocs, pobrissons, se n’havien fotut de manguis tan grollerament com sabien, però quin cas els en fotia? Cap. Ara, bonament, xuri a xuri, els els distribuïa, com dic, amb tota humilitat.
—I me n’adonava llavors de quelcom que tots els altres sabien, i era això potser allò que adés tant no havia capficat el coc u; que d’estona que hi mancava, a la cuina, un dels cuiners inferiors més dedicats. Tanmateix, prou em feia l’efecte d’haver’l vist durant el matí. Semblava doncs haver desaparegut sense que ningú sabés ni on ni com. Quina altrament invisible ascla volcànica se’l devia haver empassat, sobtadament, sense fer fum ni soroll?
—Doncs bé. El qui hi mancava, entre els cuiners, era un xicot molt estudiós, existencialista, dispèptic, vergonyós. Mai no feia barrila (ni sisvol se’n reia de re per molt que ens fes riure als menys educats), i de cap manera s’afegia mai a gatzares ni etzigoris. Sempre duia un llibre seriós, inescrutable, a la butxaca, i se’l llegia durant les curtes estones de descans. Fora de la feina, ell sempre mudadet, de vint-i-un botons; exageradament i tot, no gens normal. Mai no anava de qualsevol manera, amb quatre cassigalls, a l’estil dels estiuejants sense manies.
—He tornat a l’escudelleria, i ara, mentre continuava esmolant de valent el romanent dels ganivets, m’ha passat pel cap d’ullar a traves d’un forat a la part baixa de la porta que duu darrere l’hotel. La part de fusta, vull dir, no pas la part alta que serva els vidres. És un forat fet per un tenell, per un grop, que ha saltat i ha degut caure a terra i s’ha degut perdre i ningú no s’ha preocupat d’ocupar-se’n més.
—Pel forat hi veia el sobrecoc, la seua figura encara més tràgica, de sobte tot pansit i geperut, anant amunt i avall, com bèstia engabiada, i me n’adonava que de trast en trast esguardava cap a la seua dreta, cap amunt. Llavors he desviat l’esguard i ho he vist. He vistes enlaire les sabates brunes tan ben enllustrades, i els mitjons blancs i negres tan primmiradament ben apujadets i escaientets, i les gires dels camals tan ben planxades dels pantalons del cos desmanegat del noi estudiós i melangiós.
—S’havia penjat, pobre.
—El sobrecoc, el coc u, vull dir, comprensiblement, no sabia com fer-s’ho. Com ens ho comunicaria. I com ho comunicaria a la direcció. I què faríem amb el sopar. I si tot no aniria de bòlit, amb la repulsiva bòfia present, els turistes esvalotats i escatainant com gallines poliglotes, i els adés infamants cuiners, ara, amb la vindicativa mort bufant-los al clatell, tan acollonits…
—Jo ni piu. He continuada la meua feina, i au. Esmolant ganivets, rentant plats, pelant nyàmeres i cassaves, maniocs i trumfes…
—Mes, ai, és cert que la tristor, aquella punyent rara recança que em rosegava els nítols, se’m calava buidor endins. La resta del dia, com en un funeral, hom servia un sopar d’allò més fat, i jo, en acabat de rentar-ho tot ben net, el darrer de tots, i apa, cap a casa.
—Cap jup he entrat a casa, caiguda la nit, i m’amania a contar-li fil per randa tots aquells extraordinaris esdeveniments a la dona, però és clar, en aquell moment ella era en plena feina al llit amb un dels seus amants. En pesca als xibius de la platja o als antres nocturns gairebé cada dia un de nou, de ventís amant, vull dir.
—Sí ves. I què volíeu que fes? Callar i no emprenyar gaire. És clar que no la destorbaria mai per re. No rebria pas prou en acabat, si l’emprenyava en moments com aquell, de modest delit, pobrissona.
—Tractant doncs de no fer gens de soroll, m’he amagat al meu petit estudi, un recambró de no re, i he tret el llibre que estic estudiant aquests dies, sobre aquella contrada exòtica que es diu Turquia, i sobre la seua economia si fa no fa present, conseqüència, diu l’assabentat autor, de la seua dilatada i moguda història. Un llibre molt interessant, on hom estableix que la civilització turca, també, oi, déu-n’hi-doneret.

(/—\)

—No gens amic de bullangues ni festeigs
fuetejat per cicles de basca i depressió
que el jaquien baldat i inhàbil
escrivia en un qüern els seus pensaments.
—No comprenia com podia la gent riure-se’n
ni com ni per què cardaven pels descosits
i es barallaven per carallades.
—Esguardava ocells i onades
caçava fòssils i escatia noms de plantes
en dibuixava contorns i detalls
perquè se’n distragués la mort qui l’ofegava.
—Per què lluitar-hi? Tard o d’hora tot valia què?
Desesme el posseïa sencer
Se n’anà enjondre no gaire lluny privadament
Perí perdut penjat del braç d’un arbre bru.
—Omès colofó: quatre bastonets
D’un dibuixet qui altri dibuixà
Sense gaire traça només per memòria
D’un jorn llunyà on la recança se n’emparés.
—Era primet i sovint llagrimejava
Urpeix beis i vinces anant a caçar fòssils
—Qui sap si volia retrobar-s’hi?
Car qui som sinó qui fórem?
Embalums de substància que es fonen
Al llarg dels temps en foses i refoses
De formes dures toves sempre làbils.
—Quatre bastonets lletjament penjats: inhàbils.

(/—\)

—“Algú s’ha cregut que era quelcom més que cap amalgama de cèl·lules qui (engabiades per casualitat als límits d’un mateix cos, cos horrorosament fungible, i ben tost de fet defungit) treballen si fa no fa ensems a sobreviure’s, i això per cap mena de raó, només per a fer-ho, així dictades per llur evolució, ço és, perquè vénen de més antigues cèl·lules qui per casualitat posseïen la tendència a sobreviure’s fins al cansament.
—“Ningú és altre que ningú, ço és, no res altre que una amalgama de cèl·lules qui, amalgama desfeta, tornaran al no res. Per què escarrassar’s a fotre re si en l’eternitat de l’amalgamatge i la destrucció interminables no haurem sinó estat una amalgama de cèl·lules qui s’ha cregut molt estúpidament ésser quelcom més?
—“Tothom re altre que això.
—“Nat a l’infern per a morir tard o d’hora a l’infern, fent ambtant a l’infern petites construccions d’infern amb els elements a l’abast.”

(/—\)

—El nyicris pansit marmitó de dinou anys qui es penjà a un om, al pati de darrere d’un hotel de la costa, també (recitant d’un escrit seu a l’atenció de dos noiets de catorze anys qui tornaven de cardar amb turistes) això l’havia sentit revelar, revelació que si a ell l’angoixava fins a no lleixar-lo viure, a mi, estranyament, m’alliberava de tota cabòria, m’apaivagava, em desangoixava, collonudament.
—Car què millor que saber-se a l’infern i prou. Un indret on hom molt humilment només hi és per a construir amb materials infernals petites construccions d’infern?
—“Petites construccions d’infern!” — revelació perfecta.
—I què millor que deseixir-se de tota merda d’esperança de re, car, de la mateixa manera espontània que naixíem en infern, hi moríem, i au, prou, no cal capficar-s’hi més!
—Al capdarrer, d’una puta vegada, després d’haver passats part dels divuit en una casa d’orats, la meua filosofia era certa, la meua vida marcada, el meu futur assegurat, als beneïts dinou anys.
—Perennitat del fet no fet: Només el que no fas dura per sempre; allò fet es fon ipsofacte en podrimener d’infern.
—Les meues construccions d’infern amb els elements infernals a l’abast foren, com la vida mateixa, d’allò més negligibles. Negligibles. I què!
—Tret, és clar, que no pas menys negligibles que les piràmides i els gratacels, i els carnatges i els flagells, i tots els altres “grans miracles” dels patètics “humans” qui s’han cregut que eren quelcom més que cap amalgama de cèl·lules que la casualitat molt efímerament no engabiava en els límits horrorosos d’un cos destinat a la destrucció infernal i prou.
—Car l’únic que hi ha, l’únic que hi pot haver mai, és infern. Car l’univers és infern, i cadascuna de les partícules que l’integren és partícula infernal. I prou. I prou. Tot altre concepte és falòrnia i estrafolleria i decepció d’ignorant o de malparit. D’ignorant d’infern. De malparit d’infern.
—I prou. Punt final.
—Que l’infern continuï de fer’s i desfer’s sense “tu”, capdecony!

(/—\)

—Continuarà existint indefinidament tot aqueix univers d’enfollit infern sense el testimoni de la “meua” presència?
La teua…? La nostra!! — diuen, sense poder dir re, les furioses (ridículament sulfurades) cèl·lules infernals qui “soc”.
—Existència indefinida d’infern sense “jo”!
—No hi ha crueltat pitjor.
—Cos esclatat, planyem’ns-en.
—Cos esclatat qui no veurà mai més com ni quantes de vegades no esclata aquest infern on ell i tot altra cosa no xauxinava, impotent.
—Univers esclatat qui esclata i torna a esclatar indefinidament sense que aquest cos infernal meu no ho sàpiga, no ho sàpiga, no ho sàpiga — horror que esclata al meu cervell que esclata!

(/—\)

—Havent pujat de categoria, esdevingut cambrer, em sembla que n’he contades sovint d’apujadetes colors. Ara, part darrere del meu posat tostemps impertorbable, prou que de cops un petit dubte desdentegadament rai em ratava els arnats fustanys del diguem-ne intel·lecte.
—I era aquest: Arribaré mai a coc u? L’esperança (prou ho diuen), una de les darreres il·lusions que es perden. Potser, amb ajuda de la dona, tan deseixida, i trempada i despecega, i amb tantes d’iniciatives com se sap trobar per tots els cantons, amb druts a doll, bo i aprenent-ne, festejant i al llit, idiomes rai, coc u, qui sap, i emigrant a París i tot, cordó blau, no dic pas, mes groc safrà si més no… Ca…?
—Ca?

(/—\)

—Sempre he portades les banyes amb dignitat.
—Llavors, algú m’ha demanat si la dona em fa mai el salt.
Babau (he pensat). Galdosa qüestió!
—Si em fa el salt, diu! Ningú més sovint ni més alt ni nombrós, dia rere dia.
—El salt? Jotfot! No hi ha acròbata més superlativa. Uns bots hiperbòlics, prodigiosos, obpiramidals.
—Com si juguéssim al cavall fort, i jo parant per a l’eternitat, de quatre grapes al fang, i ella divina, entre les més impecables constel·lacions.
—Salts quotidians, els seus, de campionat. D’olímpica coronada, si més no.
—I ep, que com més me’n fa, més em creixen les banyes. Cap de cornell, cornell com cap altre. Ep, i que com més anem, més amunt ni alta que no li cal doncs saltar!
—Imagineu-vos-em haver de saltar’m les banyes. Cada dia, com és sabut, prou de pus esponeroses ni desenvolupades per força no n’hec.
—Atanseu-vos-l’en quan és en plena ustió, i n’acabareu ben boterut, dels cops que no fot a tort i a dret, bo i saltant.
Diu si salta? Gamarús!

(/—\)

—Les seues embranzides m’empenyen.
Car som, som-hi! Car hi som, fem-hi! — diu, botent-me part damunt.
—I amb cada batzegada, part dessota, poc o molt, va relliscant-me el fang.

(/—\)

—Aquest cos meu
Mai no em feia prou el pes
Mai m’hi trobava prou de grat
Com si ni fos meu del tot
Com si m’anés naquis
Com si el meu esperit no hi cabés
Cabàs traucat
Cabàs esvellegat
Canemàs pollós
Varengatge espatllat
On tot es perd s’escola… fuig… fon…

—Sempre he volgut un cos on càpiguer
Un cos que aprengués i ho comprengués tot
Sense les dolors cròniques
Les llacunes els oblits
Els nyaps de comprensió… de judici… enteniment…

—Un cos adaptat a les meues necessitats
De tot copsar-ho d’una puta vegada
I treure’n llavors les adequades conseqüències.

(/—\)

—Soc molt superficial, m’atur al límit mateix de la pell de les coses; sota no hi ha re. Re altre que l’esbojarrada confusió de les cèl·lules per casualitat amalgamades a llur gàbia d’horror. Enllà (o millor, endins) del cresp de les coses no hi sé veure doncs re. No em parleu de sentiments ni d’emocions ni de glioblastomes, no em parleu d’estètica. Tot el que diríeu no fora altre que inútil, enverinada, merda.

(/—\)

—Cony impenetrable per la ferotge
Bèstia del seu mal gènit guardat
Tots aquests anys eixorcs que me n’he estat
Ert davant la porta amb el mort rellotge
Fins que els budells com mina on porc hi fotja
Rebenten d’angúnia prenys amb esclat
I l’impassible ull qui sempre em sotja
Bocins del meu cos arreu l’han tacat.
Cony impenetrable — ull impassible
Triangle diví d’aranya letal
Carn encesa de centre inassequible
Porta esbotzada — forat infernal.
Cràter irritat dels estranys rebuigs
T’hi llences de cap — la fi dels enuigs.

(/—\)

—Tot inici és fi, mes cap fi inici; tot roda cap a un cantó i prou.
—Tots naixem morts, uns instantàniament, els altres en molt efímeres llesquetes de temps indiferent, millor: inexistent.

(/—\)

—Viure no és al capdarrer sinó uns pocs somieigs si fa no fa consecutius, sempre inconclusius, fins que…
—Fins que la mort, d’una clatellotada, no clou el darrer.

(/—\)

—Tanc els ulls i veig que se m’atansa, certa, la simitarra que en cap prèvia vida em tallà el coll.

(/—\)

—Érem en família, era de nit, i la xiroia i bruna joveneta, vestideta amb ampla faldilleta d’estiu i tot, se’m ficà al costadet, sota les flassades, al llit. Ara diran que jec amb la petita, m’he temut.
—Ja s’arreglaran, però. La veritat és molt menys escabrosa que no malpensen els malpensats. A part que sé del cert que aquesta petita ja és la mare de tres.
—I s’escolen les hores, i ara s’aixeca que té set.
—I la veig beure un gotet d’aigua. I aquell gotet d’aigua l’escanya. I li agafen unes basques molt fortes. I comença de tragitar terriblement. I quina por que no hec doncs de veure com, amb les esfereïdores arcades, es va escarransint; com esdevé, de nàquissa i arronyacadeta que ja no era, encara més menuda, petita com un dels meus polzes.
—I així, com me n’adonava que maldava, pobrissona, per a aviar la gitarada, l’atansava a l’escopidora, al gibrellet per a escopinar-hi, que hi havia al costat de l’altre llit, on hi dormia mon pare i un germanet, tret que tant d’orxegar-hi, i minúscula com és, relliscava de la vora relliscosa del gibrellet o esputatori, i hi queia enmig i, ai, amb quines tres o quatre reguitnades de malson, no s’hi ofegava!
—Veia esgarrifat, esborronat, paralitzat de por, com llavors romania quieta i morta al fons de tot.
—Què volies que fes? Amb molt de fàstic l’he treta ràpidament d’aquella brutícia i, tota regalimoseta de gargalls i de mocs, l’he duta a la cuina i he vist que a l’aigüera sota l’aixeta que gotejava lleugerament s’hi estovava un perol d’aigua majorment neta, només amb qualsque taques de greix blanc al fons.
—L’hi he ficada que s’hi netegés i me n’he adonat que no era la sola animeta que hi rondava. També hi eren, mortes, dues altres animetes, tret que eren mascles.
—I hi he pensat.
—Si la meua animeta, essent tan pusil·lànime com soc, és per definició tota petiteta i escarransideta, de qui són aqueixes altres dues animetes, molt més grossetes i mascles? Pertanyien les animetes mascles a dones? Com als homes els pertoquen les femelles? O només era jo qui en duia una de femella i, damunt, de tan insignificant?
—I quines animetes deu haver-hi per a les lesbianes? I per als homes homosexuals?
—Això consirava bo i esguardant-me els lívids ninotets gairebé inerts entre dues aigües al perol de l’aigüera, només lleugerament bellugats pel feble goteig de l’aixeta. I em demanava: Com han anades a parar també a l’aigüera aqueixes altres dues ànimes? Són ànimes oblidades? A algú, massa pet amb la festa d’anit, se li deseixien i també se li ofegaven, tret que no pas amb l’esgarrifosa i sinistra enormitat de la meua, negada en lletges repulsives llefiscositats en la semifoscor?
—I ara que dic “oblidades”, veig que algú se n’oblidava, abans d’anar-se’n a clapar, de buidar el cabàs amb la roba llavors acabada de rentar, i ara encara somalla, i que calia doncs estendre-la ben estesa perquè s’eixugués.
—Bon vigilant de nit, sempre assenyat, encara útil al món, aqueixes petites feines, qui les faria millor? A poc a poc, he davallat al soterrani i, és clar que tot trist i enyorós, àdhuc trobant una miqueta a mancar la meua diminuta animeta tan recentment i tràgicament desapareguda, he anat penjant als fils d’estendre-hi la roba estrebats de paret a paret, peça rere peça, tota aquella roba neta.

(/—\)

—Em creia haver tocat lleugerament el colze de l’infantó, mes me n’adonava llavors que era el genoll de la donassa. Me n’excusí, i ella respongué que ho comprenia.
—N’érem perfectament assabentats. Que el futur i el passat coexisteixen. Demà i ahir. Coexisteixen. Cada instant efímer, ambdós (el qui ve i el qui fuig), els aplega en un vaivé incessant d’influències.
—I al mirall, la dona, l’infant, el vell, i jo, els quatre alhora, prop i lluny, hi som i hi manquem. Llur futur el meu passat; el meu el llur. Vaivé d’influències.
—Part de terra, vora la maleta oberta, les verdures adés dutes es mantenien en suspens — alhora mig fresques i mig pansides, mes sempre prou eduls, car cert que no s’acabaven de passar mai, d’on és clar que, del fet constant, tots plegats moderadament contents rai.
—Al mirall, estocàstics, esquediàstics, hi convivim i ens hi esguardem, a mercè dels esdeveniments que recíprocament es reenvien.
—Juntament amb el que s’esdevendria, l’esdevingut s’esdevenia. Per a ells i per a mi, per a tothom, el que s’esdevingué s’esdevindrà, i allò ja vingut aviat iniciarà el camí; comences per la fi, com acabes al començament. Tot es passeja alhora devers cadascun dels becs oposats.
—Mirall silent i opac on esguardes les flonges percussions esdevenir-s’hi. Món tancat on se succeeixen amunt i avall, en harmònic atzar, per l’escala del temps, les, nogensmenys sempre congruents, blanes (agraïdament alentides) escenes.
—Tot vol dir el mateix. Magmàtica excrescència qui creix i decreix.
—Dubtoses escales del temps, aberració dels ulls i de la llum, il·lusió intermitent.
—Quantes de vegades no m’hi han mort ni nat, escales dels accidents? Tantes de vegades? O mai no cap?
—Mirall encallat. Vidre balb, moll, moix, tou, esponjós, estantís i lloca, on re de debò no circula mai gens.
Comprenc, comprenc — féu ella.
—I jo, Perdó, sabeu què? M’havia cregut que

(/—\)

—Amb identificació d’altri (trobada no dic si per mètodes clandestins o casuals), m’havia pogut infiltrar a la biblioteca secreta de l’imperi.
—Entre tots aquells volums prohibits, com hi xalava, vós. M’hi rabejava, com aquell qui diu, sempre, és clar, amb el mateix posat d’enterramorts que duia tothom qui s’aventurava per aquells mòrbids corredors, conservant incòlume doncs la disfressa del malparit cagot, d’espectre episcopal, fent hipòcritament l’indiferent i el qui ja en torna, amb carota de tres jutges i ganyota de tètric i molt cruel disgustat de tot. Ja us ho diré, em cal anar amb ull viu; prou em tenen ja fitxat per innombrables “crims” dels llurs; només caldria ara que hi afegissin els d’usurpar el cos de qualcú d’aital qualitat eclesiàstica i de ficar’m d’estranquis en terreny tabú d’allò pus.
—Ara, de sobte, què hi trobava? Un exemplar de la primera edició del llibre del metge imperial. La primera edició de debò; la que en acabat fou totalment destruïda. No pas totalment, és clar. Car aquest llibre el lleixaven de mostra.
—I el metge imperial mateix, direu? Naturalment, va desaparèixer en allò que en diuen circumstàncies misterioses poc després que l’“altra”, la falsa, primera edició no fos impresa. Ço és, l’edició on ara mancava la frase clau.
—La frase clau de debò que, ves per on, estic retrobant en aquest inconspicu exemplar interdit. On el metge deia, literalment, que havia descobert que: —L’emperadriu no cagava pel bon forat.
—Aquella petita frase que al començament havia passada per alt als distrets censors (els quals per llur terrible badada foren molt legalment assassinats tantost descoberta), aquella escandalosa frase, dic, no havia pas fet rumiar prou els caps grossos de la societat!
—Que per on devia doncs defecar la sublim, celestial, regina, es deien, en composicions molt mesurades, puritanes, repel·lents.
—I el públic, molt més deseixidament ni eixorellada. Tothom hi fiquen cullerada. Considerant cada erroni forat, per petitons que no fossin, tret que llavors monstruosament estireganyats per mètodes tan repulsius, gairebé impensables, com ara les pobres uretres, o pitjor, les minúscules aixetetes secretòries de part la vora. O els més erudits especulant sobre opcions més adients. Que per on collons cagava doncs la puta fava coronada? Doncs per la boca? Segurament! Ep, o pel cony? És clar! O el melic, vós? Doncs potser, potser; potser potseret. I les orelles? I els oronells? Eh? Oi? Què? On? Com? Quan? Qualque foradot nou? Teratoide? Sens dubte! Qui hi fica la mà al foc?
—….
—I llavors, llavors… Devia portar tres dies seguits perdut pels corredors malsans i repulsius d’aquella maleïda biblioteca on els sinistres dogmàtics desaven llurs vergonyes. I tot d’una, heus-lo, un llibret de no res, negre, primet, escrit en sang. Quinze fulls, trenta pàgines. Del mateix autor. El metge imperial.
—Enigma resolt. Hi diu, de bell nou, com abans, literalment: —Avui reconec la meua greu equivocació. En examinar el cos de sa majestat aquell jorn infaust, es veu que la truja acabava de saltar del llit nupcial on havia llavors mateix rebuda la visita d’un dels seus innombrables amants. Tothom sap que el rei és una mena de cagalló ambulant, tou de pixa i de cervell, pudent i ultratjosament fastigós. I doncs que d’aixecar-la, gens. No pas que, aixecant-la, la reina en fotés tampoc cap cas. Massa repel·lent, com dic. Li fotria les mateixes banyes que li fot ara. I bé, tant se val. En aquell moment on l’examiní tot això ho ignorava. Només havia esdevingut metge imperial feia quatre dies, com aquell qui diu, el meu predecessor havent desaparegut en allò que hom en diu circumstàncies misterioses. El cas, és clar, és doncs que, en examinar-la i veure que el sifó del cony, allò que els savis en diem vagina, era ple de merda, en deduïa naturalment que cagava pel mal forat, ço que, en nom de la veritat, vaig remarcar en el meu llibre. Una frase, ai, que ara volen que desdigui, ço que faig amb la millor voluntat, i sense gens d’esperança que em serveixi de res, car prou coneixem com són de podrits aquests borbons de merda. Per què la truja imperial no em deia que tornava llavors mateix de fer-se cardar per cap amant qui, si d’antuvi la donava pel cul, tot seguit li servia la lleterada (plena doncs de merda del cagalló que a la merdosa li havia penjat al recte) cony endins? Si m’ho hagués dit, és clar que no m’hauria errat tan vastament, pobre de mi; poc revelava, en nom de la ciència, que la canfelipútrida meuca cagava pel mal forat! Sí ves! No es pot ésser com cal; en aquest món les veritats maten. Saps què? Ja us ho fotreu, desgraciats. I que, aquestes revelacions pòstumes, quan els maleïts qui ara les rebran les cremin, espurnes sobtades els torrin els ulls; au bah, al carall, al canyet tot plegat; aquest món condemnat a fotre un com qui diu d’ací quatre dies de no res un espetec definitiu; massa fems acumulats, la fermentació a frec de darrer pet.
—Borbons de merda. Malaguanyada guillotina, ja et dic! Execució sistemàtica (d’un a un, a ben agullats garguirots, vós) dels paràsits a la pell paquisàuria d’aquesta soferta, al capdavall ben fràgil, bombolleta esgarriada per l’espai impertorbable, trist vehicle rodó predestinat a rodar fins a fondre’s fulgurant a la boca golafre de cap cràter incendiat amb metans i sofres.
—Instant cabdal, anagnòrisi, enlluernat amb la nua veritat suara percebuda, amb ulls esfereïdament pecadors, esguardant secretament girientorn, car si llavors m’enxampaven, esdevenia instantània pell!
—Xst, estrany, mes de cop i volta se’m posen en joc certs ocults enzims íntims qui catalitzen com cal pler de processos evocatius i memorístics rai. Em sosvé ara mateix el record dolç de certs molt celebrats dies d’adés (en temps, ai, reculats!), on els meus braços fortíssims eren la glòria del veïnat; eren tan forts o més com les mateixes cames de cap lluitador campió, i això de tant haver recollides al vol perruques de guillotinats — perruques blaves, verdes, enfarinades, amb cintes i llacets, amb joiells i tot, diademes, teixells, pedreria de vidre, i això bo i superant la dura competició, de dones atlètiques sobretot, gimnastes, acròbates, qui tanmateix romanien gairebé sempre darrere meu, car era el saltador més acurat.
—Mes ara no val a badar. Avui és avui, i tot va pitjor, molt pitjor.
—Idò, havent llegit tot allò, com he desfilat! Com qui s’esmuny pels intersticis, mel·liflu com lleterada de drac, lleterada coent, pruriginosa, urticant i tot.
—Som-hi. Silent i relliscós, com serpeta, millor, cuquet, qui s’esmunyís per l’esquerdeta més estreta…
—I callaré, vós; callaré, fins que aquest escrit no sigui al seu torn descobert per cap altre sortós especialista agosarat. El qual també callarà; callarà i farà l’orni pel món, fins que cap altre especialista clandestí no endevini on trobar la veritat; car els qui sabem la veritat, poc podem mai dir-la; mai en vida mentre manin els podrits. Només la pots dir pòstumament, com féu el metge, i faig, i farà qui em succeirà, i farà en acabat el qui el succeirà, en la cusca, honesta, recerca d’allò ja no dic versemblant, ans fantàsticament veraç i àdhuc del tot cert; ep, i això si hi ha sort, que no és gens segur. Car el més segur és que el món, com deia l’altre amb tota la raó, amb tant de podrit al capdamunt, no es podreixi ell mateix al seu torn, de tal faisó que tot no sigui força tost sinó irrespirable podrimener, fètida esfera totalment corrupta rodant inútilment en el no re.
—Efectivament, fins que aquell femer esgarriat no foti el darrer pet.
—I llavors, millor, vós. Ja era hora, ca? Quin descans.

(/—\)

—Per invisibles, secrets, subterranis, agònic per rònegues, gairebé impassables, galeries hipogees, cuquet rosegador, rellotge de la mort, petit corc qui sense fer gens de soroll dolés avall, pel foradet més impensable, potser de tant en tant esmant-se mig invicte i tot, quasi invulnerable, si fa no fa intangible, prou catafracte contra tot, sense por dels més o menys consagrats manes merders, estercoraris, sarcòfags, detritívors, dujats com llençols corcats i esvellegats pels racons, o pallats i enteranyinats, confosos entre floridures i antics estalzins, com ara momificats escarabatets sense suc, oblidats per les molt equànimes ni sincrítiques aranyes qui, un pèl ampul·loses, sense brutalitzar’ls, els xuclaren fins només deixar’n trista buida polsegosa carcasseta no gens coriàcia, fàcilment negligible, passada per alt, trepitjada sense que ni te n’adonessis, de cop i volta, un mareig nou, el cor que et falleix, el cervell qui renega. És com ara si lluquessis noctiluques i d’altres pampallugues de nerviós enlluernament en la foscor.
—Car et sembla que els ensumes. Que perceps flaires ennuegadores d’emètics inquisidors encaputxats qui puden, com sempre, a vertiginós xarneguisme.
—I et dius que massa fi t’escapolies. Que són tan bordellevats i voltorenys que belleu fan veure que no et veuen bellugar-te com sargantaneta indiscernible en la foscor, bo i infiltrant-te per les ascles més inconspícues… Per a, en acabat, zap!
—Quan més esperança no servaves, quan ja tastaves la joiosa, exhilarant, llibertat, quan ja et veies al carrer, ja lluny de la repulsiva, asfixiant, ferum de bòfies i capellans, molt esglaiadores veus d’odi et diran on vas?
—On vas, altre que a llurs antres, ergàstuls i pous oblidats, llurs irrespirables pregones sitges d’ignomínia contínua, de lenta tortura, d’inacabable agonia de la més ultratjosa, dogmàtica, eclesiàstica, mort…
—Amb quin orb, il·lús, acetàbul de tentacle de cefalòpode massa endinsat a llocs prohibits no te n’adones que has tocada la càustica realitat que tot ho ret inconsolable? Sents que et crema sense remei quelcom roent i enverinat, quelcom que t’encomana el flagell d’on no en surts mai, i saps encontinent que el teu fat es tanca. Crac! Un cop sec i prou.
—Irrecuperablement catamarg, tan lluny d’osques que no hi ha retorn; que enrere no t’és permès ja ni fer-hi un cop d’ull, d’ull buidat. Que has caigut als orcs que tot ho clouen, enxampat per llurs molt legals garfis que la carn esqueixen cruament.
—Llençat molt més tard, fet pelleringa indesxifrable, a quina pira de teix i saüc, i sals i sofres de pirotècnies deplorables?
—Els volia fer avinent, molt anguniadament mut, que, de més en més enderiadament, em feien feredat, passadís de negrors indesxifrables, que s’estretia ineluctablement. Mes a qui? A qui?

(/—\)

—Fi de viatge.
[Fi de darrer viatge. — Tantost arribats, separats indiscriminadament. I llavors separacions més acurades, clíniques. L’angoixa insofrible quan ens prenen els infants. — En acabat, individualment, sotmesos a tortura per saigs sense consciència mentre els bisbes polítics qui ens examinen insisteixen a allevar-nos qui sap quants de quins crims imaginats. — Ordinadors confiscats; ara ells, buròcrates cruels, són en poder dels nostres més íntims secrets. — N’hi ha entre els viatgers qui surten de tortura amb el cervell totalment malmès. Paralítics, perduda l’habilitat de veure-hi, d’enraonar, de sentir re. Un home jove és capaç tanmateix de moure gairebé imperceptiblement un dit. Hom escateix a la fi que el dos petits signes que assoleix de dibuixar volen afirmar i negar. Si li demaneu si us sent, fa un petit u amb el dit. Si li demaneu si vol beure, fa una petita xeix. Vols menjar re? Xeix. Vols beure? Xeix. — Hom l’abassega a qüestions, i ell petits uns, petites xeixs. I prou. A ningú no li passa pel cap demanar-li la qüestió que deu esperar que hom li demani: Vols que et matem? Vols que et matem? — No puc pas posar-li la qüestió jo mateix. Adés, massa brusc en el respondre, els bisbes m’arrencaven la llengua. No li puc demanar: Vols que et matem? Vols que et matem? Quin emfàtic u no ens hauria fet, pobre home! — Algun ximple li diu si té família. U. Un u segurament desolat. On la tens? Xeix. Una xeix segurament enfurida en la seua desesperació. — Car les famílies les separaven; ningú de la mateixa família amb mateix compartiment tancat. Plors esborronadors d’infants; de pares, mares. — Compartiments (ens n’assabentarem tot d’una més tard) que poden ésser hermèticament tancats. I tothom dintre mort al cap d’agònics minuts per gasos càustics. — Crec que els infants se salvaran, però de quina manera horrorosa. Adoctrinats pels bisbes i llurs saigs. Tan inhumanament. Escruixidorament robats de tota llur història. Que no sàpiguen mai qui són ni d’on vénen ni qui els amà. — I els qui encara som ací amuntegats, què altre podem fer que no esperar? Què esperem? Que es decideixin a implementar la matança, a enllestir el genocidi. Darrer viatge. Maleïts malparits.]
—La fi, la fi.

(/—\)

—A través dels vidres negres, am esguardar defora, on els somnis s’esdevenen. Cau la nit, i sense el Sol emprenyador qui sempre els ulls nafra, tot és més viu — colors, fesomies, sentors, actes.
—M’he comprat davant el supermercat, el diari sèpia. Ensuma’n encantat la tinta fresca. I ara fes la teua, murriet, furtiu, serpeta.
—Atansa’t com qui no ho vol, fent el passant fort distret, al reguitzell de llemosines que hi ha per a llogar. Pertanyen al supermercat i són aparcades no gaire lluny de la porta principal, a un pàrquing especial que hi ha a la dreta. Són automòbils negres i lluents, perfectament nets i apariats per al magnífic maneig.
—Al darrer de la filera, el més allunyat de la porta, ara que sembla que ningú no et guipa, sinuós infiltra-t’hi. Encén a un racó dels seients del darrere el petit llum, a la tènue mes suficient claror del qual, ben instal·lat, amb quina satisfacció no estens el delitós diari sèpia. Quin home més fantàsticament sortós. Això és vida. Ets de debò al teu terreny, amo del món, gaudint de la lectura i de les esplèndides fotografies sèpia al teu diari meravellós. Arrepapa-t’hi, ca? Car això rai; els vidres negres de la llemosina tampoc no en trairan la presència, del feliç homenic qui no ets.
—Mes, ep, que ara, rabejant-te en benaurança, potser t’has i tot una micoia ensopit. Car obres els ulls i hi ha, d’esquena teu, a un dels seients del davant, una parella qui s’estimen. Una dona de cabell llarg i ros, un home gris de mans molt potents. Ets tu mateix qui vols ara, no fos cas que la cosa empitjorés, denunciar la teua humil presència. Rebregues lleugerament el diari perquè el sorollet no els alarmi.
—Car allò no sembla rutllar, goses encendre un segon llumet al sostre. No. Tampoc te’n fan cas, massa ocupats en llur es veu que prou agradosa tasca.
—I ara els tusts al vidre de la teua banda. És el nen del carrer, el mocós de davant la porta del supermercat. Li obres la porta i et fa amb el dit que hom ordena que surtis. Prou et coneixen. Novament enxampat. No és pas el primer cop que els del supermercat te n’expulsen, i com més anem més comminatoris.
—Amb mandra i resignació, cama a cama, vas eixint del sumptuós vehicle. Alhora que, pel costat oposat, per la porta del davant, silent i veloç, l’home gris s’esmuny nit endins. La rossa tot seguit, darrere seu, s’hi escola, fulgurant visió filustrada d’esquitllentes i just, amb prou feines, de gairell.
—Ara, darrere el marrec dels encàrrecs, fa cap l’home granat, alt, elegant, important, tot vestit de negre. És ell mateix, el propietari de tot això.
Aquest cop ja has begut oli. T’he denunciat. Ara vénen a prendre’t. Hom t’encolomarà tots els càrrecs acumulats. Tret que
Tret que…? Vós direu, mestre.
Que em diguis qui era la rossa qui acaba de fugir.
La rossa? Només l’he vista de part darrere, patró. I a les fosques, com qui diu. Ja em perdonareu, senyor. Mes, i si, de rossa, re? Si fos que portés una perruca rossa; de disfressa, compreneu? Què em sé jo.
Acompanya’m a l’establiment. Ja ho veig que amb tu cal ésser sever. Que no s’hi valen compliments.
—Em fa prendre pel guardià de torn el nom i l’adreça, i, de cara i de perfil, la foto i tot. Fitxat.
I ara al carrer, on et correspon. La justícia ja et convocarà; ull viu amb el comunicat del comoniment propvenidor. No val a badar.
No, senyor; moltes gràcies, senyor. Puc comprar els queviures abans d’anar-me’n, oi, atès que hi soc?
—Mentre soc omplint el cistellet, una dona rossa, alta, magnífica, flairosa, m’hi fica un iogurt.
Compra això — m’ordena, sense obrir la boca, passant ivaçosa de llarg.
—A la caixa, no en tinc prou per a pagar. Cal que en descarti quelcom. Qualque trumfa, o taronja, o ceba. Anava a descartar el iogurt, mes els ulls penetrants de la rossa m’acoren de lluny, em cremen certs teguments de part dedins. Uns tremolins em solquen l’espinada — de por? d’excitació? Em diuen que ni pensar-hi.
—L’endemà o l’altre ja rebia al piset la citació perquè em fes davant el jutge qui em pertoqués. Potser dos dies després, l’endemà de l’endemà, el jutge em diu que haig de complir quinze dies de presó. Al cap d’aquesta quinzena, tornant al cau, passant davant el supermercat, he pensat que les provisions a la nevereta potser n’hi hauria que s’haurien fetes malbé, i doncs potser que m’arribés a les lleixes i guaités què em convenia.
—Abans d’entrar-hi, el marrec dels encàrrecs, en reconèixer’m, se n’ha rigut. Entredents, ha dit, Hà! El reincident! El malaurat comparsa! El deficient mental!
—Deambulant pels corredors, de sobte una veu autoritària, dominatriu, peremptòria, que m’engalta, On érets? On t’havies ficat?
—És la rossa. Perdó, a la presó, quinze dies.
Ja has obert el iogurt?
Quin iogurt? Ah, el iogurt. No, no en prenc mai. Potser s’ha fet malbé.
—L’home alt, elegant, de negre, el propietari, apareix, ominós, al bec del corredor. Tothom com corr!
Què et deia la meua dona?
—La vostra dona?
—La rossa. Era aquesta la rossa qui porquejava a la llemosina?
—Ja em perdonareu, em sap greu; us haig de repetir que mai no la vaig veure sinó de darrere, a tot estrebar d’un mal biaix
.
I l’home gris?
L’home gris? No pas millor que l’home ombra. Ombrívol, una foscor qui es mou isnellament, escolteu; vist i no vist. Ara, mascle a collons, vós. No pas cap impotent dinguilleta com jo.
Para compte, desgraciat. Et tinc el dit ficat a l’ull.
—Arribat al piset, tot remenant per la nevereta, he vist el iogurt. L’he obert. Sota la tapa hi havia una noteta, Truca’m a aquest número privat.
—M’he ficat a tremolar. Què em vol la totpoderosa rossota? Vol que li assassini l’home? Tot això no em fa cap gràcia. A part que hauré de canviar de supermercat. Potser d’emigrar a un altre barri i tot. Pitjor, de desallotjar d’indret somiat de lectura.
—De què em tractava el marrec? De reincident!
—Ja m’està tornant a passar! Per culpa d’una dona, destinat a morir a la cangrí. O ja ajusticiat, justament per reincident! Jo qui més aviat soc d’aquells qui apostarien a la vida per a anar fent i prou, per a anar dolçament “empenyent l’any”, dedicat amb prou lleure a la lectura nocturna. A la màgica lectura, diari sèpia rere diari sèpia, lluent, llampant, amb encisadores sentors de tinta fresca, i això tants d’anys com càlgon, a la dula, sense responsabilitats, deliciosament somiós…
—Xut, xut, xut! Malament rai, malament rai. Tornant a caure al bertrol, tornant a fotre-m’hi de morros; irresistibles rosses, no hi ha remei. Condemnat, no hi ha remei.

(/—\)

—Soc passejant pausadament i alhora llegint ben estès el diari d’ara mateix, quan, no sé pas per quin gest, els fulls del diari de cap a la dreta veig que se m’han encallats, enganxats qui sap com a cap fina escletxa d’aquelles que hi ha entre el seient i el tub que baixa cap a la roda del darrere d’una bicicleta repenjada a la paret.
—Jo qui era llegint l’article tan interessat que es deia Chiusa! Chiusa!, ara prou em sabria greu haver d’estripar el diari, no fos cas que la continuació de l’article encara fos a les pàgines finals, i així, doncs, fent-me el geperut, amb l’abric ben aixecat fins més amunt del clatell, amb tot el compte del món, assajaré de treure els fulls sense que es trèncon mica.
—Prou que tinc por que no es pensi cap dels passants que vull pispar-la, la bicicleta, i tinc àdhuc por de rebre cap carxot o empenta, o pitjor, amb la criminal intromissió de la bòfia, oi?
—Em crec qualsevol rucada; abans no me’n creia cap, i em pensava que, sense creure-me’n cap, era doncs menys ruc, i, sabent-me’n menys, em trobava millor; mes més tard me n’adonava que com més ruc, més feliç, i ara les rucades als diaris me les crec totes, passatgerament, ventissa, efímera, fins l’endemà, on segurament les rucades del dia abans, per massa velles, qui en fa cap cas? N’hi ha de noves a caramull.
—Aquesta del Chiusa! Chiusa! deia que entre dues famílies polítiques, l’una, la bona, bo i revenjant-se com qui diu mafiosament de l’altra, la dolenta, la convidava benèvolament a un xeflis camperol, i llavors, que, abans de l’opípar dinar, convidava tothom a estrenar la meravellosa piscina. Que aleshores, ep, els vint-i-cinc integrants de la família convidada s’esqueia que durant un instant hi eren els vint-i-cinc banyant-s’hi, i que de cop i volta, com qui diu màgicament o per voluntat de qui sap quin altre déu, es tornava la piscina olla. I olla en ebullició. En un tres i no res, els vint-i-cinc caps eren magníficament transformats en pilotes de carn d’olla, i els vint-i-cinc cossos en vint-i-cinc trossos de bacallà bullit. Visto et non visto.
E poi, ecco, que si chiuda la parentesi. Il regolamento di conti tra amici è concluso. È chiusa la peripezia. Chiusa, chiusa. La chiesa non ha niente da dire (e nemmeno la giustizia).
—Tot s’acaba bé. La revenja acomplida, tothom de bell nou contents rai. Els guanyadors fent elis, elis; els perdedors al pot. Conclòs el reglament de comptes. Com calia. L’església còmplice no en vol saber re, la justícia tampoc. Parèntesi clos. Situació closa. Vel·leïtats banals de la política.
—Taütets ben sumptuosos per a poncelles i poncells; i per a les odalisques i els voltors de les grans fortunes, taütots encara més grotescs. Per comptes de corones i creuclavats espantalls, de part dels més barrilaires orgies de clemàstecs, atiadors, forques satàniques, i d’altres heteròclites dosis d’objectes si fa no fa relacionats amb la combustió diguem-ne infernal.
—Formidable article, inqüestionablement, jotflic!

(/—\)

—I això em duu a l’esment (deia el mateix articulista al peu de la mateixa pàgina), un episodi de la meua vida de província.
—Érem doncs una russa i un català i vivíem ensems a Alemanya. Naturalment, enraonàvem en anglès. Succints, i suculents nogensmenys.
—Un vespre, mentre jo feia el sopar, bo i tornant ella del seu gimnàs, em diu que la piscina era plena de…
—De què? The pool was full of… (què ha dit?) (ice?) (eyes?) (I’s?). En romanc a les escapces. Ho ha dit bé? Ho he sentit bé? Plena de glaç? D’ulls? De jos?
—De jos? Ço és, d’ella en sèrie, en repetició? De moltes de rèpliques d’ella mateixa? No sabia pas que s’havia feta clonar tantes de vegades que pogués omplir una piscina. Una piscina plena de cossos seus! Quin enfit de dona!
Home, et dius, una encara rai; a tot estrebar, es pot suportar. I per què no? Una doble, i tant, de reserva, fa? Una doble d’ella qui puguis desar fins que calgui, això també fora diguem-ne prou bo. Així, quan ella és de viatge, i prou viatja sovint, i s’escau, damunt, que som a l’hivern, doncs amb l’altra, rai, les nits fredes tinc companyia al llit. Mes per què tantes? Quantes eren a la piscina? Cinquanta? Cent? Uf.
—O potser (em dic) només és que s’ha banyat entre ulls. Ha pres com qui diu un bany d’ulls. Llefiscós, monitori, basardós i tot. Poc sabia que fos (oi ca?) emperadriu de cap imperi, ni que pogués doncs permetre’s d’envair cap contrada fàcil de fer malbé, d’espletar, d’esclavitzar. Quants d’exemples recents! L’Iraq? Líbia? Tunísia? El Líban? Hom s’hi fica, a robar-ho tot; hom hi assassina de més a més milions d’individus. Hom els arrenca els ulls. Hom en fa el que vol; n’ompl una piscina, per exemple. Ara, quin fàstic, manoi, de nedar-hi com si no res, ella també, tanmateix!
—Tret que encara… I si em deia sols que hi havia pler de glaç a la piscina, i que així i tot s’hi aventurava, coratjosa com és? Sens dubte aquesta és la més possible de les contestes. Mes per què agafar-me a la probabilitat més trivial? Tan cagadet, soc? Prou m’estim molt més trobar-me ajuntat amb qualque meravellosa heroïna, vós, no fotem!
No fotem.

(/—\)

—Cosmonautes sense engrony
Cada planeta és un cony.
—Exploradors del cony Ethos
Entrant-hi hi esdevens fetus.
—Fatus fetus cap no calla
Despertaran la canalla.
Cada cony és un planeta.
—Un pinzell i una paleta
A la porta el porter hi porta:
—La natura hi pinta morta.
—D’embrionari talent:
Un natalici latent.
—Hi fa de pintor nefari
Inconclusiu de cercar-hi:
—Un dibuix d’un verd absurd
Tothom s’hi perd i no en surt.
—Dins un fosc dèdal d’escales
Qui saps si descens o escales
Cap a cims o cap a abissos
O per mòrbids passadissos
Investigues cap carronya.
—I et cau el cap de vergonya:
No ets cap bròfec cosmonauta.
—Ets larva qui poc se’n xauta
Car en podrit univers
Fins al coll en merda immers
Tot això no és cap misteri:
Què altre podries fer-hi?

(/—\)

—Mon blau nas fent-li de godomassí clitorial…
—Mecànicament i distreta, conyllepant-la.
Suis en train de lui pourlècher le con, i el molt evocatiu tren de mon magí em duu per paisatges prodigiosos de glòries incomparables on els meus equips sovint tan perdedors, llavors…
—Hò, conyllepant-la soc; conyllepant-la, doncs, sèdul, assidu i sedós gamaüixaire, mes mecànicament i distreta, massa avesat a fer-ho, i per tant amb prou lleure per a especular alhora sobre les dubtoses proeses imminents dels “meus” equips d’esport (els Lluerts i els Llamàntols, els Lletugues i els Llamprees, i els Llunàtics i els Llunyans, i el Llagostera, i el Lleida, i el Llucmajor, i el Llevant), quan la paia foté un crit de por, un esgarip terrorífic que, a part que cuidava crebar tots els vidres dels voltants i occir’m d’esglai els cucs de les orelles, fotia anar mon cor de bòlit, i la freixura (la freixura, crec) em fotia un bot que gairebé que no m’ix i tot pels oronells, vós.
El suc! Suc! Se t’ascla! Ascla! El suc se t’ascla!
—Es veu que se m’asclava el suc, ço és, el terrat del crani, i ho feia perpendicularment, de dalt a baix, de front a coroneta, diguem-ne, de pol a pol, i si hagués plogut altre que mastegots d’esbojarrat nerviosisme, se m’hi haurien fetes goteres.
—Encuriosit i doncs catòptric, veig al mirall que va debò debò, que, enantiomorf i tot, la paia raó rai; si fa no fa simètric, el meu crani tot al capdamunt mostra una ratlla que el migparteix, i sembla badar-se, esbadellar’s, com ara si és un ou, l’ou cagat per la gallina primigènia. Un ou de més a més que, prou madur, doncs, volgués obrir’s i vessar de viu en viu un cervell tot rovellat…
Se t’ascla per la part de dalt, i és… És a frec de descloure’s, espelleix, espetega, rebenta! Ai quina por! Com si fos a mig parir qualque bestiola amb poders infernals! Un àvol follet, tot encès… Amb els trets d’un rat endimoniat; amb orelles d’afamegada pantera negra; amb urpes de garfis que són… són potes peludes d’enverinada aranya! I amb una gola de gàrgola horrorosa, de llop rabiós; amb ales…! Amb ales de pota d’ànec! És un… És un muricec! Un muricec bru, llor, baig, cremat!
—I fot el camp corrents. Li dic que on cony va de pèl a pèl, que torni, que agafarà fred.
Vaig a cercar l’escombra! A cops d’escombra és com hom desconfeix tradicionalment aqueixos condemnats petits diables fets putrefacta carn, aqueixos maleïts eixees, o propis, o farauts, vinguts directament de l’infern, aqueixos malignes manefles i posseïdors d’ànimes, i així és com hom els estamordeix i com hom els pren amb pinces o amb molls i, perquè es cremin del tot, hom els llença als fogons o al foc de la llar, o els penja als clemàstecs per a sentir’ls renegar contra tots els sants i beats protectors.
—Li faig tanmateix avinent que de dimonis, les pobres bestioles, re; que no és pas que facin cara de dimoni, ans al contrari, que, per la poca imaginació dels ximplets caricaturistes de la irrisòria pseudohistòria suposadament sacra del dogma cretí, els dimonis dibuixats fan cara de muricec, i (sobretot!) que no pot anar més lluny d’osques, que els muricecs, essent mamífers, no ixen pas d’ous, com els voltors o les serps…
Serps, serps! També! Tot d’onírics enemics, d’esborronadors escarabats gegantins, de fastigosos gombutzins i cossatges, de cuques i cucs de màgic malson, d’ogrins punxeguts qui se t’arrapen a la carn i ja no cessen d’esgarrapar-hi, de furgar-hi, de rostar-hi, de corrompre-hi; i de petits simulacres esfingins presos en un entortolligament esbojarrat de satàniques fornicacions! Només me n’adonava ara mateix! Sabia que érets un monstre, però no pas fins a aquest punt tan esfereïdor! El teu crani, quin esgarrifós esglai! Una enorme closca d’ou. Fins ara esquerdada, fins ara a frec d’esclat. Tu i el teu maleït capteniment, el teu tarannà criminal. I ara al capdavall alliberant d’una condemnada vegada tots els alats repel·lents insectes qui hi covaves tots aquests anys de martiri i suplici a mans teues, podrit! Voraços i ferotges paràsits malignes i lletgíssims qui creixen i creixen acceleradament, i com presumeixen i amenacen, fent la roda com rèprobes paons malèfics expulsats dels cràters roents dels orcs anorreadors. Oh estupor! Em moriré, ja et ben dic, del mateix màxim ensurt!
—Per tal de treure-li la cabòria, d’alleujar-li el cobermòrum, afluixar-li l’enrònia que aitan histèricament no la rosegava, li dic, per facècia, que el meu crani no és ou, que en realitat és crisàlide, crisàlide empedreïdeta.
—I que això de les pors, rai. Com la por que tenia de minyó davant aquell altre conte molt cruel que em contava ma mare. Conte carallot i al·legòric del criminal entomòleg lepidopteròleg i les seues tres “taronges encantades”, ço és, les tres crisàlides i la maleïda, proditòria, agulla amb la qual llavors malignament no clavava (ai, malparit) al suro impassible els tres tot just nats, molt càndids, espècimens.
—Que demà de matí tot serà nou. Ni ou ni collons en vinagre.
Totes les teues àvols, assassines, idees personificades! Sempre he sospitat una miqueta que em volies malparada, desfeta, esguerrada, anorreada. Ridiculitzada públicament. Penjada als merlets en gàbia de brèndoles primes i estretes, contra els ocellots qui altrament se’m menjarien massa aviat el cadàver qui se’m podreix lentament. Ara veig que tot anava debò debò! El teu cervell envaït per neguitosos aliens de mons enfonsats, simiots despullats i enfollits, i amb deler de fer molt de mal!
—Li dic que al contrari, que ara li surt el fel amagat, que tot ho diu per corruix, que rancuniosa ella rai, que em deu portar algun odi fins ara mig sebollit i doncs mal fermentat, florit, fet malbé, ara tot de sobte esbadellant-se en flor de pandemònium… O que simplement deu haver mal dormit, que l’orgasme d’ara mateix li era eixarm desafortunat, i que les al·lucinacions… I que potser al cervell seu alguna veneta ha petat… I que tot deu ésser fosfè qui, fosforejant, li diableja pels rostolls dels ulls, com qualque ninot espigolaire qui tot d’una s’armés, embogit, amb un bastó esmolat i burxés a tort i a dret, saurí tràgic i banyut qui, violent i brontòfil, invoqués i comonís tots els mals esperits del grop acollonidor.
—“Mentre amb la llambresca llengua et barrinava la vagina, i tu érets imperiosament aclofada i gerda, i vivèrrida, car les sentors de la teua roseta em duien a reialmes prodigiosos on prou escrivia mentalment el meu còdex molt coherent d’equànime cosmòleg, on, transformat en garrinet qui, entre els lligaboscs, rosegués, enyorós i prehistòric, floemes i xilemes qui el nodrien nemorosament, i ara es prenia, remugant, remugant, un descans i què fa? Pobrissó, re. Aguaita el cel per les clarianes, i no el cohibeix cap tempesta, ans sospira i bleixa i es deleix per l’aparició del signe que, amb la secretòria pluja que caurà, voldrà dir que tot ha estat perfectament escaujat ni calculat i doncs que el món és matemàtic i la divinitat qui n’escrigué les fórmules, d’un colló de cop satisfeta, s’adormirà entre llorers i romanins, i podré, vull dir, podrà, el garrinet dedicar’s a quelcom de més profit que anar remugant restes de cony encès.
—“Tant se val, tant se val.
—“Soc un fracàs d’homenet de no re. Nat per a fracassar, tant se val. Com més fracassaré, més triomfaré en el paper que em pertocava.
—“I al capdavall, què?
—“Espurneta somorteta en la foscor infinita de la terror eterna.
—“I al món, què? Cada fragmentari “individu”, què fos?
—“No som, cascú, sinó escalabornat bocinet de xerri perdut en els vents oratjosos de la ciutat, ço és, en el ventre del monstre immens qui, per cada tètric atzucac ni llord tentacle, caga i caga, i no fot altre que eternament cagar.
—“Saps què? Cal assassinar les ciutats, immensos monstres productors de merda contínua, angoixosa, anguniosa, asfixiant…”

—Què continuava d’empatollar’m, però? Car, a hores d’ara, prou els meus paràsits se l’havien cruspida gairebé del tot.
—Pel meu costat, cal dir que trobava el menjar que tanmateix anava remugant, el trobava, dic, un pèl massa avinagrat.

(/—\)

—Ja de petitet era molt sanguinari.
—Patètic, proclamí, a la cuina, certa altra nit on apariaven truites, tant davant la padrina, qui féu, al primer toc, aparentment no gaire segura que hi fos tot, una cara mig esfereïda de desconfitura, com ma mare, ara rient part dessota el seu nas de ratolinet, —Lo millor… Lo millor de l’ou… Lo millor de l’ou és lo grell!
—A casa encara se’n fotrien ara si no fossin tots morts.

(/—\)

—Els paravents amagaven la runa
Taules cadires sofàs i estatgers
Oferts raïen al vent i a la lluna.

—No volem res — ens volem forasters
A ca nostra mateixa d’on llencem cadascuna
De les pedres i engrunes rosts avall dels carrers.

—La llum dels llums i els miralls ens aduna
I ens n’adonem que enllà dels espiralls només
Hi suren al mal temps els fills de la infortuna.

—Dins casa buida els jocs dels paravents
Sense cendres ni pols noves estances
Ens creen impol·lutes i ens tornem adients
Adeptes nous a les nues gaubances.

(/—\)

—I per què s’escau ara que sigui tan bo i dilecte l’hostaler?
—Per què em diu que aquest bitllet, que sé que gairebé no val re, és de col·lecció, i que és per això que, en retorn, i de canvi, em lliuri tota aquesta quantitat de bons bitllets?
—Per què m’enganya al favor meu, i tan desmesuradament?
—I ara que ens diem prou afectuosament adeu-siau, per què, quan ja soc a baix a la carretera, i el veig cridant-me com davalla pel talús, i doncs ja em fic les mans a les butxaques per a tornar-li la pasta, car prou se n’ha degut adonar al capdavall del seu error… Per què, dic, tot al contrari… Per què, per comptes de demanar-me que l’hi torni, em diu que el perdoni, que s’ho ha mirat millor i ha vist que encara em deu això i això, i que llavors em lliuri, de més a més, dues bossetes plenetes de monedes d’or, abans d’acomiadar-se tan agradablement com sempre?
—Per què?
—Ho escatiràs demà. Avui et crida el llamp a l’altre cantonet de carena on són degudes de raure les coindetes serenes qui et menaran a benaurat naufraig. I l’or de l’hostaler què altre vols que sigui que l’òbol per al barquer?

(/—\)

—Feliç aquell qui com n’Ulís
Es disfressa de pescador Lluís
I torna a aquell cony d’illa
On fa vint anys que no hi fot forquilla
I tantost surt del mar (a la platja)
Guipa damunt la sorra que s’hi engatja
(Cardant de valent) una parella:
Ni ell no és vell ni vella ella
La dama d’antuvi desconeguda
Carda molt fort i molt moguda
I ara se n’adona qui és:
Na Penelop qui (múltiple) el fa nogués.

—Mentre es va guaitant la dona cardant
(I és clar que molt règeament trempant)
Se li atansa el gossot qui es diu Arg
I li ha de fotre guitza als collons (carallarg)
Car per comptes d’abuixir’l
Se li ficava delator a ensumar-li el pistil
I ara veu que altri també els espia:
És en Telemac un jove molt maria
Qui no hi és tot i és quec i piula com psítac
I sobre es pretén vanament príncep d’Ítac.

—I ara veu la cua dels altres pretendents
Uns vint qui fan cua esmolant-se els instruments
I sap que na Penelop se’ls carda tots
(Cada migdia a la platja) bèsties com ostrogots
I sent enraonar les enjogassades minyones
Qui diuen rient quines banyes més bufones
I com més anem més poblades no deu portar n’Ulís
El qual aprèn amb molt d’encís
Que es veu que el cony tan botxinejat
De la mestressa cada nit tot sol s’ha reparat
Com qui digués que fos (ben esfilagarsat) un tapís
Que de nit fil per fil s’apariés enfiladís.

—I que content tenim doncs el pescador Lluís
Sabent que la dona es fa seu el compromís
De portar la masia i guanyar els calers
I que ell d’incògnit pot vagar pels carrers
Sense perill ni treballar gaire
Ni pels déus de merda rebre bitzac per l’escaire
Car per quatre àvols dies que hi som
Més val estalviar’s de vinclar el llom
I per comptes (gens vist) xalar-se-la com cap gnom
Pels vasts enllocs d’ontocom.

(/—\)

—Enllocs d’ontocom d’aquell merdós illot d’Ítac
On si mai et trobes (anant a pas d’oc com el drac Dídac)
Aquell nacional-socialista més gras que un epuló
De fill “teu” (així crebés com infectat flegmó!)
Ara tot sull privat del seu bon oncle Feneló
I qui amb esclops tots bruts de fems pudents
Va trepitjant els drets dels habitants
Tu que ja només et baralles amb els elements
Amb llamps i ventades i grops semblants
I per tota teca enxampes llísseres i bacallans
I per tot mam beus pluges i sucs de raïms
I somies truites reveient cuixes i conys als balcons dels Balcans
I clapes en nius d’àligues al capdamunt dels cims
I rellisques pels tarters com en grataculs opims
Escriu…
Escriu i prou…
Escriu a la sorra… la gruixària dels seus crims.

(/—\)

—Fora vila, la brutícia anava creixent, inaturable.
—A qualsevol indret, hi obres un hortet. Sense gaires esperances, és clar. Potser l’endemà mateix ja te n’hauries trobat sense. El discret hortet s’haurà vist sebollit per tones i tones de fems dels dolents (plàstics, i verins llefiscosos, i calçobres tòxics, i metalls feixucs) descarregats per fúnebres corrues de camions de la brossa.
—I llavors què fas? N’encetes un altre a un indret més allunyat. Un altre hortet amb tanques improvisades que l’huracà s’endurà cap als hortets dels invasors veïns, alhora que en reps, tan arranadores, destructives, les llurs.
—I potser als teus molt dubtosos, potencials, hereus, així i tot, l’hortet els farà dentetes. I quantes de vegades no t’han volgut occir?
—I com rèiem llavors! Car cada cop que volien occir’m sense reeixir-hi, n’acabàvem rient desesperadament tots plegats. Tan ablastèmics, quimèrics, llurs ridículs, molt sanguinaris, intents! Quant d’atzimbori, quant de sapastret entre els parents! Nyap rere nyap. Tan caquergues i barroers, pobrissons, atabalats i malfeiners; ineptes, matussers. Sempre cagant-la estrepitosament. No diguis, n’hi havia per a esclafir’s!
La meua impura sang hauria abeurats llurs solcs? Patriòtics, lligats a la terra mare, serfs de la gleva heroica! Devots legionaris matamoros. Inquisidors troglodítics amb no pas ni un dit de front.
—Perquè no en portàvem, de calçotets, que, si no, ens hi pixàvem.

(/—\)

—Ara ve l’heroi del ramat
Recollint tot el que hem cagat.

(/—\)

—Li diré a l’escombriaire que se m’endugui el cap.
Un cap on tot hi cap. Mes en acabat res no hi roman.
Cossi d’escombraries traucat part de baix.
—Durant el jorn pots omplir’l tant com vulguis.
Es buida solet de nit.

(/—\)

—Avui, per exemple, acompanyaré un home malalt qui em trobava caminant per les fondàries dels purins i les volcàniques deixalles, un home tot vestit de verd; es veu que era a l’abocador bo i ensumant no sé pas què, i de sobte s’havia trobat tan malament; les cames no li rutllaven, tot l’esperit li havia fotut el camp. Per sort era un home petit i escarransit com jo. Car una vegada havia volgut ajudar en condicions similars un homenot i era totalment impossible de portar. Se’m repenjava, però només vam fer dues passes; veia que si em queia damunt, el monstre m’esclafava. Només li vaig dir que s’esperés que passés qualcú amb més de braó, qualcú de més fortet, perquè jo… Segur que no volia pas ell cometre cap homei gratuït i per aixafament en escruix i justament per a pitjor pecat de qui es feia voluntari a suportar’l.
—Sempre he pensat que només els homenics petits i escarransits som de debò humans, que els homenots grossos, grassos i immensos, per definició no són sinó animalots, i que segurament al món hi són de massa, avariciosos de merda, ocupant massa de lloc, deglutint més que no els toca, excessivament cars de mantindre per a la resta, ço és, els per ells doncs espletats, i en conseqüència, què de més lògic? Cal molt misericordiosament anihiliar’ls. I s’ha acabat.
—Per tal de tornar a l’homenet de verd, amb l’atac de quelcom o altre que el jaquia tot fet un ninotet sense forces, bo i indicant-me llavors el camí amb un ditet balbet, m’ha fet arribar, tot arrossegant-lo repenjat damunt meu, fins on viu, sota un canyís vora una séquia amb rats rai. Sa família (una branca dels Tafoi i Tant vinguda lleugerament a menys) consisteix en una germana i en la nombrosa canalla d’aquesta (tot de femelletes molt putetes).
—(La canalla, com dic, fan totes de meucarretes pseudoverges a les portes de les esglésies on merdegen els polítics i a les llotges de maçons i als edificis diguem-ne congressuals. Quan els en rapten cap, o quan per qualsevol altre motiu, alguna no els torna a aquella soll on tots plegats no viuen, és conegut: llavors tothom contents, quina festeta, vós, una boca menys!)
—La germana del verd escotiflat l’ha acotxat a un llit fet de fulles de col i pler de pellucalles, i m’ha contat que el verd (el vírid? l’enverinat?) és un gran científic ignorat pel gros de la comunitat, que és (“agafa’t!”) en TxaikovsQuiEts Tafoi. Que a l’abocador, en T. T. hi ensopega de trast en trast les transformacions naturals per què abans tant no s’havien esdernegats els “tocats” (els “insans”, “dements”, ara no caic en quin mot injuriós no els bescantava la bleda) alquimistes. I que del que n’ensuma en trau sons. Sons que tramet a l’espai on col·lideixen amb certs minerals que esdevenen, per l’impacte, a llur torn transformats en focs, que després hom pot detectar com esclaten en astrolabis i d’altres andròmines per a ullar el firmament nocturn, on, segons les lleis ineluctables de la mecànica quàntica, tot hi rau en suspens. Sap en TxaikovsQuiEts que amb les mateixes tècniques de la putrefacció reconstruïda, cada cos i cada llibre cremat pels esclats atòmics, i no cal dir àdhuc els fruits desencapsulats i els, què ho sé jo (diu ella, qui prou sembla saber massa), els zelosos atlètics individus singulars, aquells bàrbars i matalots qui adés a les edats sense fal·laciosa història es cruspiren cada nit de cacera sengles senglars sencers, i després en pira cremaren, cuits sense remei, només recollint-ne, per mètodes de so ensumat, o de sentor harmoniosament tocada, cada piu de llum ni de cendra qui mai eixí del foc pot ésser reprès, com cada full de llibre ardent, i pot ésser reconstruït mot per mot, i full per full, i àtom per àtom, i cos per cos, de senglar, de matalot, del que fos, vós, del que fos, i, collons, em roda el cap, i li diré llavors que ep, que l’olla em deu bullir, i que sobretot el cap em bull, i au, passi-ho bé, au.
—No pas abans, però, ai, que aquell sant home, amb un filet de veu, no em reveli, grandiós i magnífic en la seua petitesa constitucional i l’ara afegida feblesa preagonal ni preagònica, justament quan, com dic, me li acomiadava, parant debades la mà per al ràpid, trivial, encaix, no em reveli, oi, que, de més a més, amb productes de fermentació de selectes rebuigs, fems i brutícies, és tanmateix així mateix ell mateix molt savi… Molt savi faedor de bombes.
—Molt, molt, expert faedor de bombes, i, essent savi, i diguem-ne distret, és clar que mai no he mirat gens prim qui me les encomanava. Per a tothom n’hec prou. Per a qualsevol en tinc d’amanosetes rai. I entre tots, som-hi, ca? Car prou hem d’exterminar d’una vegada aqueixos grotescs sacs de merda, aqueixos animalots, els homes. De tanta de viral malignitat, cal estòrcer’n (no fa?) el pobre món.
—El pobre món, vull dir, aquesta microscòpica esfèrula perduda com plàncton copèpode entre els pànics omnímodes dels infinits espais qui, per si el desastre general no fos prou dissortat, s’estavellen ells amb ells incessantment.
—Tan diminut, el migrat datpelculet, i tan macromegàlic en sa opsimàtica nequícia. Empassant-me bèquic gargall, bo i vaporosament si fa no fa penedint-me alhora per les pròpies somiades idees d’exterminis assortits, que a ulls d’altri haurien de semblar aitan toixes i gamarusses com veig les seues, li dic que entesos, vós. Que quina gran missió, la seua, molt recomanable. Si en sabia prou com es feien els trucats, venuts i fraudulents procediments de demanar’ls i obtenir’ls, el postulava ipsofacte per a un d’aquells collons de prèmits irrisoris, els Nobel, que no? cavà? i tant!
—Afegeixc, tot i que l’odiós ancià és ara mut i segurament, després de l’esforç de dir’m re, ha entrat en coma i ni em sent, que belleu l’atacaven per a obtenir’n la fórmula malignes espies dels estats criminals i feixistes del món, i que per això, providencial de manguis, me’l trobava pasmuló, tot fet malbé. Que aqueixa caldera d’orats anant de dret al naufraig definitiu que és el món, vull dir, aqueix xerri perdut per l’espai infinit, l’esfèrica terra, prou és mereix l’espurna més robusta de totes, la que ho tramet tot al darrer esclat. I bona nit t’empari. Que potser, àdhuc, no fotem, qui sap, els més desgraciats, acostumats a totes les putades, sobreviurem, engolits per l’oceà incendiat, resistents, pell dura havent viscut com un bocí més d’escombraries centúries rai, fins que, les turmes turmentades per holotúries (pixotes, espardenyes i trepangs) un bon dia, oidà, com qualssevol peladures eixutes qui tanmateix reviuen i es desenvolupen, per transformacions prou arcanes ni necrobiòtiques, en fruit si fa no fa factible, ho endreçarem tot, de tal faisó que viure-hi ara faci un cert goig.
—Tant especular a lloure, esperant potser ara que encara em caigués qualque mena de guardó, m’he vist tornant a casa amb qualque força didàctic doloret al cul, com si la germana m’hi hagués fotuda, massa cansada de les meues especioses projeccions, cap expulsiva puntada. Sí ves.
—No pas que no me n’adonés prou que la vessava mentre cometia el pecat de vessar-la i tot. Horòleg asfixiant, balbuç i gatgejós horoscopista balb, harúspex embalat qui tirant capellans es menjaria el nas de qui se l’escoltés. La pobra dona, la pudor meua (els queixals corcats, l’aflat podrit) afegida a la de l’ambient, i la por que, tan animat, no me li cruspís el ulls i tot, d’alguna manera s’ha degut defensar.
—Enraonant massa i de massa prop, de bestieses rai, de com s’assegura hom el futur incert, què és el més convenient i el més inconvenient; quan a fi de comptes tant se val tot, una rucada equivalent la contrària. I, fent-ho, per què? No em faig mai cas jo mateix. Quantes de vegades no m’ho he manat: no diguis mai re, carallot; mitja rialleta a tot estrebar, i au.
—Sempre que enraon, sempre que dic re, n’acab tot buit, angoixadament buidat de tota substància, sense raó de continuar vivint. Només havent parlat per parlar. I ara els meus mots on són? Enlloc, fosos i difuminats com pets entre els fumets dels femers.
—Discriminar entre el convenient i l’inconvenient? Es pot ésser més sòmines que això. Que importa que re sigui més llarg ni curt, el nas, el braç, la cigala? Al capdavall, cap d’aqueixes eines no et serveixen gens ni mica per a treure’t del fangar engolidor on t’enfonses irremissiblement. El fangar on et continues de podrir, com més anem més enfonsat entre cadàvers, car què altre és aqueixa gàbia que un vast cementiri? Què, aqueixa bombolla destinada al pet, aqueixa butllofa a frec d’esclat final, que un abocador de vida morta?

(/—\)

Poeta dels Grans Magatzems

—Esguarda si et plau les carns exposades i els molt variats formatges
I les mitges i els mitjons
I els minyons qui llurs mares han tramesos que comprin escarits queviures.

—Com van pobrissons sovint perdudets
I que difícil que hom se’ls escolti ni en faci gaire cas
Tanta gentada elegant i els dependents tan curosament enfeinats.

I què hi volem? Només belleu mitja dotzena d’ous
Mitja lliura de tomàquets
Una ampolleta de suc de llimona
Senyor, senyor?

—N’hi ha qui confessen que collons tu que allò els descoratja
Tan complicat de fer-se entendre per la gent gran.

—Tret que tost la jovenívola energia reprèn espai a llur esperit
Reïx a reeixorivir-los sobretot quan com ara van acompanyadets
Quan són dos amics qui poden comentar a lloure la jugada.

—Com a mi personalment (poeta del dibuix) em reeixoriveix l’espectacle gloriós
Que hom si aixeca els ulls albira
A través dels vidres molt nets dels alts finestrals
Les bellament arrodonides muntanyes catalanes
Els millors petris caralls trempats del món.

—I ara tombéssim si et plau devers l’esquerra al fons
On rauen estesos en tota llur majestat
Els mecànics aparells ni els molt avençats instruments
Andròmines de totes mides i faisons
Aitant les diminutes com les gegantesques
Que serveixen per a fer de tot (qui sap si gaire o gens) una mica
Tot atiant mentrestant els desigs
I les admiracions dels qui se n’entenen (anava a dir ens n’entenem)
O els qui pretenem d’entendre-nos-en
I àdhuc dels qui encara no prou esversats en la matèria potser voldríem fer-ho
Ah i adona-te’n (estrany!) que només mascles de totes les edats ens hi belluguéssim.

—Xiquetes i femelles on sou?
Qui sap si només hi vénen disfressadetes
Car per què no haurien d’interessar-los igualment
Les excel·lències d’aitals meravelles electròniques
Ni els subtils petits elements
De circuits confits amb vits i fits
Qui en acabat fan anar tan suaument les enormes miraculoses màquines?

—Quin bededeu nogensmenys de material idoni!
Quina perfecció arreu de llum ambient
I d’objectes i persones exactament delimitades!

—Em trac el paper rebregat de la butxaca
I el llapis? (També
També el llapis
Trobat amb un bleix agraït a un raconet entre la borra.)

—Som-hi doncs i en faig ràpidament dissenys adients
Car això…

—Això ja no ho tornaré a viure mai més
Irrepetible vós tota aqueixa sumptuositat de coses i de gents
En aqueixa extrema puritat (no fa?) de llum i d’aire.

(/—\)

Deessa al cel en cel·la alpina

—Mentre tes pàgines pagina
Dolça es va gratant la vagina.

—Té al cel cel·la hi viu a dispesa
Tos mots la deessa hi sospesa.

—Es diu Minerva o es diu Isis?
Crisis que et crea cal que allisis.

—Els seus mots et pugen al coll
Esdevens (si els dius) pollet moll.

—No ets rei de re ni del teu cap
Els mots qui hi cous sols ella els sap.

—Seua és la teua voluntat
Passa que fots… caus pel forat.

—Pensa que et surt… caus pel forat.

—I amb quin esglai…
Cosa que dius…
Res que pretens…
Mai que et creus viu..
.
Il·lús cabàs… caus pel forat… caus pel forat.

Somnis si jaus…
Hi trobes claus…
De cels molt blaus…
Hi sallen naus…
Orfes d’esclaus…

—S’obren afraus… caus pel forat…
S’obren afraus…
S’obren afraus… pel forat caus.

(/—\)

—Baixàvem les escales i deixava caure uns quants de fulls on havia fetes notes sobre el tarannà d’una cosina de la dona, una cosineta força jove encara i de vegades massa eixerida i tot. Eren fulls descriptius per a una possible petitona narració amb ella de mig protagonista.
—Els fulls que deixava caure eren només els que contenien notes si fa no fa favorables pel que feia al seu capteniment i a la seua figura.
—Els fulls més crítics me’ls havia amagats.
—És que dalt de tot, al darrer replà, una finestra, amb una cortina que es bellugava amb l’aire que pujava de l’escala, tenia el vidre apujat.
—La cosina s’havia repenjat a la finestra. Havia vist el pati interior, l’abís quadriculat que terminava amb un desordre fastigós a baix de tot.
Sempre és bo tindre prou a l’abast una finestra al suïcidi, havia ella comentat.
—Un comentari que no podia ara decidir si era dit faceciosament o no; per això els fulls que em queien perquè ella els plegués darrere meu eren només els “bons”.

(/—\)

—Un fantasmal energumen, sortit d’enlloc, enmig la nit, cridant de porta en porta que va obrint amb brutals empentes, alhora doncs esglaiant i omplint de basarda tothom qui desperta amb tan palesa bestialitat.
—I ara els sorprenc, homenots o autòmats vestits de blau cel qui, armats i orbs, controlen tota la realitat on blanament i disgustada no xauxinem.
—Encalçant l’energumen, em ficava a cap forat tot negre i dins la negror absoluta el perdia. No en sentia cap petjada ni n’ensumava cap catipèn. Fins que a la fi una sospita de llum somorta no apareixia al lluny.
—L’eixida del túnel era guardada per un monstruós home de blau cel i pel seu gos i el seu gat. L’esfereïment de tots tres quan em veuen! Més que més quan he aixecat el bastó que duc sempre contra víbries i bèl·lues i d’altra canalla si fa no fot casolana.
—Gos, gat i drac esborrifats i golagrunyents, amb ferramentes i urpes i escates i punxes i esmolades defenses que, tremolant, vibràtils, eren preses, plegades, d’un deler esbojarrat de fondre-se’m a la nua pell.
Turiri-turiri, la la la, els vaig dient, la la la, turiri, turiri.
—I els tres s’amanseixen i esdevenen pràcticament no res. Misèries. Un pobre vellard amb una canya espuntada, un gos arnat i sarnós, un gat afamegat i mig pelat.
—Enllà de la potinera realitat on ens condemnaven els autòmats de blau cel, una realitat encara més angoixosament tètrica no se’m revelava.
—Fotrem goig, vós.
—Tothom raem a lloc, embruixats, i ens creiem que la realitat que, abusats i decebuts pels sentits, percebem, és més real i tot que no la més vera realitat que a dret ignorem.
—Prou que la vida és roïna i menyspreable, amb els ubics brians i rènecs i els verms aritjolaires qui ens assetgen arreu, i els fiblons de verins, i les pells d’amfibis tòxics, i els personatges caducs i emètics pertot arreu.
—I de cops àdhuc veiem, de brusc esquitllèbit, els malignes guardians qui desen darrere les pantalles mentideres dels sentits equivocats la realitat encara més greu, i no volem creure’ns que existeixen altre que en figuracions fantasmals, i creiem que llur pugnacitat, rai, que s’esvaeix com en un somni, i, eixits de les brases de la por al desconegut, caiem al foc de la violència del conegut, i ens armem, no pas contra ells, els qui no ens permeten veure’ns com som i on som, ans contra nosaltres mateixos, bo i pensant, Si arribem a demà, ja farem prou.
—Quan demà què portarà sinó la continuació de la mateixa merda?
—A lloc, rodéssim sense arrest, i castiguéssim a incessants cops de miraculós tirs les sobtades aparicions qui, intruses, ens envairien l’enteniment. Un enteniment (ja prou naquis, ai, llas) amb què voldríem si ens fos mica llegut mai comprendre re.
—No pas que servirà de gaire, ep. Mes si més no, crèduls pallussos, no fotrem pas tant el ruc com ara mateix, desbocats cap a l’abís de l’anorreament general.

(/—\)

—Caminàvem moribunds mon fill i eu pel camí de sirga que fou adés clarós i sa, un camí abans tan conegut per a mi, i ara tan desconegut. Tot de màcules viciat, podrit al toc, i a la vista esborronador.
—Li anava dient com era abans, amb l’aigua neta, i l’espai clar i lògic, assenyat. I li enraonava de la solitud damunt les alzinades roques perquè, guaitant el riu, a pleret se t’esvaís la depressió que de vegades t’esgarrapava els nítols mentre anaves creixent, esdevenint si fa no fa “algú”.
—Ai, i com ara no hi havia res a fer. Com havien reeixit els malparits a tot malmetre-ho. Sense remei.
Els desastres del progrés, ho veus? Ho veus?
—Maleït moviment esbojarradament accelerat devers la destrucció total de la gàbia cridanera on tots som molt malestatgerament aglutinats. L’irritadíssim formiguer sencer esventats devers l’horrorosa fi.
—Arreu girientorn, paisatge d’angoixós malson. Les epidèmies. La marcialitat i la militarització. Els covards assassins a distància. Amb armes de merdós menjamerda: metàl·lics borinots teledirigits cap a quin altre genocidi.
—Gasos, plàstics, empastifaments, passes, flagells, pol·lucions, degeneracions, extincions de les espècies. Irrecobrables. Electrocucions i cocoliztlis. I l’absolut enverinament de les aigües i de l’aire, i de la terra. La benaurada multilàtera terra. Terra polifònica, altruista, omnífera.
—Podies acaçar-hi bolets de qualitat.
—I ara tota roman enverinada. Xorca, xereca, borrera, invàlida.
—La irrespirabilitat. L’adotzenament i l’eixamenament. El ritme estroncat, l’harmonia anihilada.
—El desequilibri institucionalitzat. I la ciborgatització, i l’esclavatge, generalitzats.
—I li deia, tossint, com tots els feixismes han estat molt barroerament exhumats.
Casernes on hi havia boscs; no hi ha pitjor desastre. Escoles d’assassins, de destructors, d’anorreadors totals.
—Tot el que féu un devessall natural de generacions amants de la terra ho desféu una sola generació de folls abocats a dur-nos, en nom d’un progrés regressiu, a l’infern irremissible.
—Tots asfixiadament aglomerats en un verinós vòrtex bèl·lic on hom només podrà sobreviure transformat en qualque cuc repulsiu i subterrani, fet essencialment de circuits si fa no fot electromagnètics, o pitjor, nuclears (vull dir, radioactius), o pitjor encara, vés a saber la merdegada monstruosament mecànica.
—Camí gloriós amb ocells i llangardaixos, i serps i arbres, esdevingut erm desolat, horrorós botifarró de ciment on la uniformada marabunta, la inepta voluda, la bertrolada invasora, s’afetgega.
—Progrés únicament devers el suïcidi absolut; l’esclat en mil bocins de la umfladota gàbia enverinada fins a les embussades ganyes.
—Només morint en fugirem. Sort que tost hi som, sort que potser haurem batut amb el nostre imminent egrés l’asfíxia definitiva del pet sense retorn.

(/—\)

—Esdevinc elegíac parlant-li de les dríades
Qui adés fermes corrien per les pures forests.
—Rajaven els braçals prístins entre els ferests
Ramats de dures bèsties qui veies a miríades
Pugnar pel tron del món en rudes olimpíades
On el paisatge creix com munts de palimpsests
De caire sempre agrest amb racons policrests
I clots i turonades on hi han tantes ilíades.
—Herois tràgics i còmics se succeïen flòrids
Ofidis i quadrúpedes esciúrids i lepòrids.
—Tothom se sap on s’escau la natura els empara
L’infecciós maligne monstre no és encara
A fotre-ho tot de creus amb la seua presència
En nom del poruc vici ni l’absurda ciència.

(/—\)

—El mestre, un nan savi, degenerat, simiesc, tot mànigues, em convidà a dir, entre mòrbides crisàlides en formol, i les insípides púgils cariàtides a les parets, als altres membres carallots de l’aula, el meu parer sobre les perversions.
—Acromàtic, dibuixí a l’aire espès un arc aproximadament geomètric que abracés, ignominiós i tràgic, la totalitat de l’aula.
—Les galtes execrables de gripau sibarita i desembarassat de cadascun dels meus corruptes condeixebles s’omplí de mudes vituperacions, com si endevinessin que el meu parer els furgaria al viu, i més directament a l’infecte cul de mandril febril de llurs repel·lents famílies.
Cada perversió és “per-” i “-versió”, és la “perfecció de la versió” d’un hom mateix — que els revelí, i que:
Allò que les classes criminals, addictes a llurs monstruoses màquines (monstruoses màquines masturbatòries dels instints més pútrids, ço és, el bèl·lic, el religiós, el tecnològic i l’industrial) anomenen “perversions”, són en realitat les millors versions d’un mateix a les quals ningú podria, si fos de debò lliure, mai atènyer.
—Se’n reia rabejant-s’hi el simi nan, mentre als seus alumnes, estranyament boteruts, rebordonits, i llors i cagots, els creixien pàpules descomunals, eriçats tendrums, fiblons d’àcids i fumosos regalims, i urpes i ullals, i escates de drac, i corrípies els electrocutaven. Lletjots fins a la darrera lletjor, em volien fer besar llur bandera nacional, que era feta de pus i de podrida merda, però els deia que molt agraït, vós, mes que prou me n’estava, car aquell matí ja m’hi havia torcat el cul, amb llur bandera nacional i amb les ensopidores cròniques de llurs peristàltics, fecals, moviments borsaris, amb tant de llefiscosos esplets i profits, i d’altres romanents immunds que els penjaven, sense oblidar les avaluacions dels productes bruts concomitants, ni tot allò altre que escopinadorament incumbeix o no amb el manteniment de la ficta feble aberrant façana rere la qual assajarien molt infructuosament d’amagar llur molt repel·lent deformitat.

(/—\)

—Hi havia, garlant pels descosits, com totjorn, en Clep.
—Aquell ninotet xerraire, eloqüent, tothosaus, i feridor, no s’estava pas de fotre’s amb tothom, ni de fotre-se’n; fotre-se’n molt finament, pensava ell (ep, molt erròniament).
—Sovint, els qualssevol qui agredeix verbalment, bo i prenent-se ells llavors de mal caire les maleïdes mofes del titella, sovint, dic, en Clep, rep prou de valent.
—Aquell migdia hi soc i veig que el qualsevol de torn no sols l’atupava, el despullava.
—Ai, ridícul ninotet massa fictament savi!
La paraula nua, rapsoditzí, sense immutar’m, el vult il·legible. I allò…
—I allò encara (em sembla; potser no) va fer riure una mica més la gent.
—Al món força de la bona gent qui no diem gran cosa, quines ganes de revenja envers els bisbètics albardans de rel eclesiàstica! Tota la purrialla capellanufística qui, parapetats rere el brutal feixisme militar, es veuen amb prou poder per a irrompre en el teu pensament.
—Els infectes militars et castiguen el cos; bavosos bisbes i capellanufes et castigarien la ment. Envien tothom prou pobre i privat de cap poder devers la foguera encesa contra els qui ells alleven d’incrèduls, i d’heretgets i de bruixes, i a tota esdevinença s’empesquen del no res un infern i t’hi trameten, perquè així els rics i poderosos (exempts a la bestreta de tot càrrec ni pena, promesos gratuïtament a uns cels inefables, on, ai, re, sinó merdes molt carrinclones rai assoleixen nogensmenys d’oferir’ls, i això darrer, és clar, petit escreix d’allò molt millor d’allerar’ls arpa franca damunt totes les glòries que duu a la terra el crim enriquidor) puguin agrair-los-ho amb armes davant i darrere, i amb pler de calerons sobrancers al comptat, ni cal dir.

(/—\)

—S’esqueia que l’ardit plebeu qui el despullà decidís de llençar, en despullar’l, les infames despulles de l’aixarnegat (ço és, buidament xerraire) arlot ridícul al carro de la brossa, carro el qual s’esqueia que menés part d’allà aleshores, d’on amb mans prou llordes les entomí per a embotir-les al flairós forat perquè s’afegissin al gruix de l’altrament prou ben emmagatzemada mesquita.
[—Més precisament: esqueie llençar-les i esqueia entomar-les; esqueie haver llençades, esqueia haver entomades. (Amb esqueie i esqueia, als doctes vulgars franjolins ens sobren certs pronoms.)]

(/—\)

—Qui reconeix l’escombriaire sota la disfressa de la roba cara?
—Hi havia entrat amb tots els drets per la porta de servei. Hi era l’encarregat de netejar les comunes. I en un dels compartiments d’una de les comunes m’hi trobava, oblidat amb les empentes, el vestit complet d’un dels rics convidats. Rics o qui se’n deien. El vestit d’algú dels llurs qui tot d’una, com s’escau sovint, se’ls havia tornat boig, i els bestials infermers cridats d’urgència l’havien despullat ben d’amagat a un dels caus de la cagadora per a cardar-li damunt la camisa de força.
—El boig es veu que, en un atac de bogeria, s’havia treta la pistola i havia començat de disparar alhora que vomitava glop rere glop de fel negre i espès, paquicòlic, litofèl·lic, i que allò, aquell molt dens aixarop porraci, embossava la pistola, i el canó de la pistola rajava llavors el mateix fel, i allò, que una sagrada pistola defensora de les vàlues i honors de la nació es captingués tan vulgarment, ja ultrapassava la paciència dels pares de la pàtria allí congregats, parròquia psitacòtica, On anirem a parar? On aniríem a parar? On a parar? On a parar?
—Tant se val. La roba robassa doncs romasa enrere, ningú no hi havent al voltant, per baterola me l’enfilava. El boig i jo, la mateixa mida. La mateixa follia segur que no pas. Ara, el complet, ni bogal ni estret. M’esguardava doncs al mirall, i hi feia una certa modesta patxoqueta. M’he saludat amb una petita reverència, i he reconegut que el vestit m’ha transformat en home honest, ço és, hipòcrita.
—Eixia del canfelip tot desimbolt i em barrejava amb els autodeclarats sublims i importants; cap dels sinistres morbers a l’imponent recinte saben clissar-me. Potser si vas vestit segons com, la pudor que fas cap nas prou adoctrinat com cal no sap ni pot copsar-la. No caldria ni que es perfumessin tant ni de faisó tan asfixiant potser doncs totes aqueixes meucarres qui assisteixen a la funció acompanyant, vils accessoris, els envanits corruptes.
—La funció era d’aquelles que en diuen de benefici. És a dir, el públic selecte paga una mica més perquè cap amic de cap altre club d’amics, el qual s’escau de veure’s amb problemes econòmics o d’imatge, o només perquè aquest cop li deu tocar a ell, s’embutxaqui alhora calers i fama de bona persona de cara a la massa estulta, la bacanarda voluda orba.
—De benefici doncs per a qualsevol causa ficta, cap façana més o menys innòcua de cara a la badoqueria dictada urbi et orbi pels mitjans de comunicació oficials (molt desdentegats, mes amb furioses, molt fèrries, falses ferramentes).
—A l’escenari hom hi muntarà sense gaires garanties una obreta de teatre (que en diran còmica, però segur que serà com sempre sense gens gràcia), amb presentacions i homenatges addicionals, i algunes varietats amb mocosets artistes del règim. Amb, d’afegitó “sensacional”, el (no gens) sorprenent esdeveniment sobtat de la molt ordinària “extraordinària aparició” del no res (de fet, de l’infern a les taules de l’escenari) d’una puta verge o altra, on tothom ensems hauran de tombar de jonollons, i els més espectaculars, o escotiflats, amb l’esglai, de cul.
—Entre els qui hi som, ramats de lladres, assassins i fraudulents intitulats de fraudulenta titola, i ni cal dir, com dic, títol, i els molt bonament estigmatitzats models de pietats putrefactes, ah, i les altrament molt mixorreres vellarres ara mig sebollides en joiells i embolicades amb enormes abrics de pells; de pells d’animals ara tots per la protèrvia i bafaneria d’aquelles inútils infectes cony-podrides ara mateix ja exterminats. I els ubics gàngsters amb massa amples abrics. I els perillosos fanàtics de la merdosa llei llur, amb els jutges, els capellans i els polítics de la mateixa capelleta, o llotja, o església, o màfia, amb, encara servant-los servils les cues i faldilletes de fracs i uniformes de molt xarona fantasia, tota l’opaca purrialla datpelcul annexa, els merdacaners armats, estintols infames de la soi-disant aristocràcia, els degenerats més repulsius, i tothom els veies delitosament arreplagadets en grupuscles de molta de fula amistat i de molta ximpleria, fent societat, ço és, empastifant amb nimietats l’aire, o furtivament, de sotamà, tractant de tractes foscs, on tot és suborn i peculat, i jo avui un més, fent-hi tan goig, amb un botó de puny i tot encara a lloc, i vestigis o pessics de velles orquídies volent encara treure mig el nas per cada trau, quina benedicció papal, vós, quina aprovació més deliciosa, que bé hi estic entre els meus, car m’hi podia mesclar sense desentonar molla, ningú ensumant-se que soc l’humil gens humil escombriaire del sector.
—L’únic que faig diferent dels altres, els meus companys, epítoms universals d’exemplaritat i santedat, era de pujar i baixar com un ebri simi per l’amfiteatre, no pas doncs com tothom, mig esllomadament, molt dignament, damunt la catifa que encatifa les diferents escales, amb lentitud palatina i xerrant pels descosits, o contràriament, vinclant l’espinada, o assentint molt tibadament, ans a botets, a botets, jo, amunt i avall, com si de res no fos; àgil per força, en gran forma, vós, la gimnàstica quotidiana d’aixecar i traginar caixots de mesquita i de netejar forats de latrines a cops d’estríjols i raspallots, d’escombretes i pales i burxotes; botets molt àgils i tant, els meus, damunt les rengleres de seients; per a servar millor l’equilibri, de trast en trast em repenjava als prims pilons que a tall d’antigues torxes o atxes “romanes” que duien fanals, en forma de flames, encesos al capdamunt hi havia esbarriats estratègicament pel sumptuosíssim fòrum, i vet ací que un d’aqueixos pilons o mànecs portadors de flames falses em roman als dits; s’ha descargolat tan fàcilment; ara sí que puc dir que duc una torxa morta a la mà, com si soc l’inepte portafocs de cap centúria romana, o millor bàrbara; s’ha descargolat, doncs, pam de nas; molt d’ohs i ahs entre el distingit públic de la vora; àdhuc, dos o tres dels assistents qui es pensen erròniament més traçuts se m’atansen més o menys sol·lícits a opinar sobre com recollar la cosa; plouen les recomanacions, pitjor, les instruccions; si tant en sabien potser que ho fessin ells, i els anava a passar el testimoni, i cap no vol agafar la batuta borda, no fos cas que s’embrutés els guants…
—Les mans rai, sempre brutes de sang, com sabem.
—Així que prou els haig de desenganyar de mantinent, els els mostr: claupassat, el tub de base i l’alzinat no concorden, no acaben de collar, molt precària la cosa…
—Impossible, els dic, car la cosa no casa, els anfractes no cooperen, l’esquerpa femella no s’embolica com caldria al voltant del mascle, algú ha sabotejat l’aparell, el llum està com un llum, i si se n’adonen, el mànec és buit, potser quelcom s’hi ha ficat que desguitarrava, com dic, els anfractes o filets dels cargols…
—La gentota del voltant, per comptes de fer cas de l’introductor de la peça a l’escenari, escolta les meues molt empíriques explicacions, i l’introductor s’inquieta i s’engargussa i quequeja i quin desastre, vós, la peça, abans de començar i tot, amb els actors qui ja han eixit a taules, quatre o cinc esgarrapats carallots, vestits amb bates de pseudo-seda decorada amb motius pseudo-orientals, i unes perruques rucs, de xinès o de japonès, glabres part de dalt, part de suc, el crani nu, i molt peludes, molt, part d’arrere, al clatell, segurament que preparen quelcom molt grotesc i ridícul, injuriós per a certes ètnies adés colonitzades, per a plaure els moribunds militars, tots emmerdissats de medalles, i tant, els molt medallats, medallits, medalluts, torturaires invasors, i els altres cosons ans cruels aristòcrates ara tornats xerecs, roïns, buròcrates, pobrissons, i els antics inquisidors ara fets bòfia, la mateixa feina al llarg dels segles, i aitan decorats, decorits, decoruts, així mateix, contemptibles, insolents, carrinclons, la riota, els més pudents disfressats de cagalló enllustrat i amb llustrins, tifes amb quepis, plomalls, xarreteres, galons…
—No he parlat mai en públic, massa vergonyós ni no ningú, mes si hagués gosat aquell vespre gloriós on anava mudat, i quan hom va mudat hom esdevé un altre, i l’avinentesa hagués sorgida, com ara, que a botets hagués pogut arribar’m a l’escenari, què els hauria dit? Qualsevol intimitat molt ventissa. Em venia a l’esment llavors mateix, en aquell moment. Els deia…
—“El meu tòtem és el puput. El puput, la puput, tant se val, fa niu al femer, mes de cops la dèria poètica se l’enduu i s’envola, s’envola alt alt alt, cel amunt, i estratosfèric esguarda avall, tots els edificis magnífics, eloqüents testimonis de l’enginy dels bons humans, i ah, les meravelles naturals, les valls i les muntanyes, i les badies, i toca els límits de la fantàstica bombolla i els blaus del cel i els dels oceans se li barregen en harmonies simètriques perfectes, i tot ho veu com cal i comprèn que el món no pot ésser millor de com és, i els qui hi viuen i no viuen no poden fer llurs papers amb millor traça ni mònita, i, així, al cap de la benaurada estona alzinat als límits més amables del possible, amb l’esperit renovellat, torna plàcidament avall, als seus adorats fems, i hi jeu, i s’hi adorm feliç, i s’hi somia còdol, un còdol petit, petit com una llentia, una llentieta de còdol qui rau entre milions i milions i milions d’altres còdols no gaire lluny de la voreta d’un riu tot blau, fresc, net, cabalós, remorós, i tots els còdols, molta de vida interior, els còdols, estàtics, passius, sense cap pressa, al nostre paradís etern, i esguardem perennement el cel, i hi veiem volar el puput, en qui, amb ell identificats, sovint somiem, i escoltem, escoltem el riu, el vent entre els joncs, les canyes, les bogues bugonants, llurs apirrossades espigues, i apercebem de cua d’ull i a cau d’orella les colors dels papallons, els vaivens dels espiadimonis, i el feinejar dels ocells pescadors, i com serpentegen les serps melodioses com sinuosos violins tocats pels ergòdics elements, i el brunzir dels tàvecs i les vespes xanes, i la xerrera dels pardalets, els pardalets qui xafardegen tant o més com les bugaderes i les rentadores, i d’ells i elles ho sabem tot (i més!) del que s’esdevé enjondre, fins que no arriba la beneïda nit i els xuts i les òlibes, severs, no ens omplen, molt mandrosament, lentament triades, de greus i breus filosofies, i esdevenim passatgerament també savis, i potser cap migdia venturós cap infant ha vingut en bicicleta al riu, amb son pare, a pescar-hi, i l’infant em pren i em llença ran d’aigua, i, vejats miracle! Quins botets no faig ran d’aigüeta, com si vaig botant, d’allò pus llambresc ni lliscós, damunt rengleres interminables de seients al teatre…
—“Teatre, tots en fem. Tothom fem teatre i pretenem no fer-ne, d’això se’n diu viure en societat. Tothom sabem que tot és mentida, mes que prou més val fer d’actor en la mentida qui ens permet si fa no fa conviure, que no pas morir’ns de fàstic.
—“Mentre que els qui fan teatre pretenen no fer-ne i per això ho fan sempre tan malament; nàquissos, escassans; se’ls veu massa el tombac, el llautó; gens reeixits en llur falses falsies; n’eixim disgustats. Car anar al teatre o al cinema és com anar al carrer o a qualsevol lloc amb gent, i veure tanmateix com ells l’espifien, com els actors ni pensament com la vera gent, si en van, ells, lluny d’osques, bo i volent estrafer els naturals, és a dir, com dic, la gent “normal” de pertot arreu, per això doncs, som-hi, fet: els actors no són mai molla creïbles, tret quan fan pallassades, quan demostren que el que fan verament és l’idiota, el ximplet, i prou.
—“Insípids mims en sínia tota espatllada, per a quan el desnuament de tanta de sapastrada?”
—I ja veia al meu magí els pobres actors, i els artistes de rere escena, i l’introductor de la peça i tot, tots avergonyits, pansidets, penedits, amb les cues entre cuixes, quan me n’adonava que mostrava a tothom la buidor del tub que servava el pàmpol en forma de flama, flama apagada per qualque defecte de funcionament, i un dels entesos qui se m’havia atansat a donar’m lliçons de com recargolar el fòtil, ara va dir, És buit, potser hi ha bomba amagada…
—Tantost el capsigrany aquell havia dit “bomba”, la bomba del seu haver-ho dit s’expandí com foc de palla…
Bomba! Bomba! Bomba del Liceu!
—Tothom cridant (molt entre la busnada de vells amb sordària, és clar), tothom acollonit, i escanyant-se, esgargamellant-se, esvalotant; tothom foll orat; tothom empentes recíproques, ulls de vellut, gandalles estripades, gambuixos urpits, enderrocats; carúncules arrencades d’arrel; diademes, corones, usurpades, trameses al carall; els estigmes molt gloriosos dels divinament escollits ara esborrats a cops de garrotades; i esgarrapades rai, i esguerros, escapçaments, mutilacions; els més febles i ancians trepitjats a tesa; els més forçuts matant a dojo, fent foc, obrint foc, obrint camí, fent camí; tantes de pistoles disparant alhora fel, i follia, i bales. Calamarsades roents de bales explosives. Bales, vós, per a donar i vendre. Molsuts mastodonts traucats com paelles de torrar castanyes. Pler de plutòcrates escorxats pacientment i penosa per perseverants obsequiosos ancil·laris nous afeccionats als serveis auxiliars de guerra, sobretot senyoretes de ràncies nèxies qui descobreixen, en els aquelles orgies de gadolla i paltruu, de farnat i carnús, de sangs i tendrums, enfonyades vocacions de boquera, maellera, peixatera, enterramorts. I els actors, fellons vassalls, ara amb les perruques flamejants, quin paperot, quin paperot ablamat, tot encès: torxes vivents, atxes errants; la disbauxa, l’anarquia, les esplèndides tenebres de la fi del món; l’hecatombe, l’holocaust, la foguera, la festa!
—Me n’he tornat al canfelip, he obert amb la claueta el lúgubre, resclosit, entaforall del més baix factòtum de la casa (c’est à dire, moi), el recambró privat on el custodi, el pare Verulami del convent, encofurna els seus instruments de fer neteja, i m’hi he desdisfressat, per a tornar’m a disfressar amb la disfressa de sempre, d’escombriaire de barri, i així he tornat a trobar-me, i he pogut bleixar, quin descans.
—Vestit de jo mateix, ací soc. Qui? On?
—Qui, diu? Tan inferior, tan a baix de tot de l’escaleta al fons de la piràmide que esdevinc invisible fins per al mirall i tot. Massa lleig. A tots ops tant se val. Essencialment un de més, anònim.
—On, diu? Justament enlloc, netejant obstinada merda, i eixint, feina feta, equànime d’allò pus, per la porteta de servei; millor, esmunyint-me fora, ben frescal, pel forat de les rates. Ja s’ho fotran.

(/—\)