Xibom sa darrera corranda

24 febrer 2017

Xiboms letzes Lied

Els insolents vehicles l’imperible gatxull, que en la seua proliferació vessava de la soll, escandalosament llençaren, a gruixuts escatxics, damunt el defectuós, esberladot, patriarca, el qual, com ara sentint-se la cotna greixosa calabruix-abonyegada per aquell fètid garbuix de filigranes excrementícies, amb els pèls de l’inflamat visatge tots enfeixuguits de cascàrries, volgué heroic plànyer-se’n amb cap arenga escruixidora, on per torna per la boca mateixa li n’entraren tèbies femtes rai i amb soliditats de suros de diferents mides. Un porcairol qui rabejant-se en l’oci l’observava volgué al seu torn fer-li avinent que com més xerrés més merda menjaria, indicació que semblà xinxollar el més que tocat prelat, clergue arrebossat ans gratinat de brutícia pútida, bateig més que merescut ara que la vida li fotia definitivament figa, musclejà com qui diu per tu fotràs, capdecony, i continuà somiant truites farcides, o pastorívoles aventures de cardamentes si fa no fot, ja et dic, bucòliques.

D’un dels vehicles, tot d’una aturat, en davallava a vomitar dama perfumadíssima i d’aires aristocràtics, la qual en ensumar el bisbe emmerdissat orxegà amb més força encara. La reconegué l’eclesiàstic, puta parroquiana de preu, i en conseqüència automàtic es convidà al vehicle. El xofer li venia una basca invencible i per això davallà al seu torn. Sol al vehicle, l’untat, malmès, mistagog trobà als seients del darrere ampolles de fortors i d’essències a dojo, d’on que en begués a galet en cap sacrílega barreja i es fiqués a fer-ne gàrgares, teòleg de qui llavors, quan menys se l’entenia, més hi toqués, car, com és conegut, qui té per ofici bavejar bajanades, només te’l pots creure quan no diu ni caca, mama.

Mes què me’n fot del rat d’església, ninot de teòcrata, tronat, tabescent, titella del feixisme religiós, ni del porcairol exhaust de no haver fotut tampoc re el jorn sencer; el que volia, estètic com figureta de porcellana dalt la plataforma, barliqui-barloqui amb ulls de zigòpter, un pèl massa arrogant i tot, com cap astrònom si fa no fot prou optomètricament organitzat, escrutant vidre amunt el calidoscopi del cel, mosaic obcònic, com si sóc un déu d’incògnit, que arribés… Que arribés, vull dir, el “meu” vehicle, el que m’havia de dur sense més neguits a indrets triats, on potser àdhuc fotjava en sucosets plecs intercrurals de madones de certa categoria, car prou m’havien dit que on anàvem, protervioses heteres de l’alta societat amb el verriny esventat, ço és, amb febres pel cardar i remenar el cul, rai, a pler, un farciment, a vits besats, vós, som-hi, fot-li’n, aür.

Ah com se m’atansa, paràsita, amb espontaneïtat de crisàlide qui s’espelleix, humida i sedega alhora de gresca i d’histèria! Ajorneu les cornetes de l’últim juí, doncs! Que els seus llavis angèlics es posin pus tost a la meravellosa banyeta del marrec (des Knaben Wunderhorn), i hi xiulin a pleret, a cor-què-vols, manela, i que en traguin tot el suquet. Balanífer, tit, el marrec, i la seua meravellosament llambresca corneta, que cap altre efeb ni dandi patorrat d’ert cuquet (ni tampoc cap altre goliat de titoleta minúscula, ell, estatuesc ans herculi com cap “mestre Univers”, pobrissó), quines delitoses, sinestètiques, sensacions en bufar-hi, oi, ma dama, no us forneix!

Vagues somieigs de truites amb mariners sarcàstics qui, passant, criden i truquen al ferro de llur vehicle, bo i transformant-me en albatros de malson, pària a qui el sibil·lí destí no absol de patir també ara mateix. M’empassaré sencer l’escarn i fitaré al lluny, on els paisatges perden amarres i s’esbordellen els horitzons, perquè ara, en coalició proliferant, ve, desesperat, l’hivern, i ve, pruent com acàlef, el crepuscle, i, invisible, me n’adon, una de dues — que he perduda la maleteta, o que he perdut el tren. Quin tren? Vull dir, el vehicle.

Destrempat, ausades, giraré cua. I, mentre ho faig, a cocció lenta com amb certes molt delicades ceràmiques, així vaig sedimentant-me, vàgil, mentre sóc de tornada cap a ca meua. I em dic, Hauran hagut, pobrissons, cap accident? Anecdòtic, qui sap, m’informarà hom més tard del resultat de l’autòpsia, über das Ergebnis der Obduktion? Car enigmàtics, oi, com les mateixes evolucions, estocàstiques, autoesquediàstiques, del camp magnètic terrestre, els trajectes de cap vehicle un pic esqueixadament accelerat cap a l’inconegut, no pas, vós? Sí ves!

Tret és clar que els mesquins apòstates no m’haguessin jaquit enmig del trànsit embogit, servant el ciri de les glaçades candeletes, el cel mentrestant passant de lluent safir a fosc com la puta pega que sembla que hec d’ençà que em nasqueren, malparits, i amb quins enverinaments a la sang, quines endèmiques metilacions dels gens, exigua oradura del tit, empastifada feina de manguis, cos boterut fet per als llamps. Mes calma’t, homenet, això rai. Prou que has els articles a la vida únicament essencials — la teulada, la teca, el llibre, la llàntia i el llit. El romanent, luxe negligible, au, bah.

Quatre o cinc carrers més i ja hi sóc, que em deia, quan tot d’una, nit extravagant, bigarrada trilogia de faranduleres em fan l’aleta. Deia, Què? Com m’esgarriava fins al barri de putarretes? Coses rares dels peus autònoms, a qui les parts nobles del cos, collons i tita, suggereixen nogensmenys on caldria potser adreçar la proa.

Pàl·lides vora la demolida bòbila, fictes òrfenes, i en quin sacríleg deliri, pobrissones, les noietes es veu que no em volen pas poc de parot! Se m’arrapen amb eufòria. Cert que, en la pols cohesiva de la boira, semblaven salsitxes, a qui, ateu i antropòfag, no et costaria gaire fotre’ls mos, mes vençuda, a cop de nues genives, la ruca dèria del mossec, com si sóc ara cap carrincló espantall de bòfia, a qui cap altre cínic fuster llimava la ferramenta, i alhora xollava el cap, el qual, ara, sense palla, en diries lluent compàs, menys de les agulles magnetitzades, acceptes ton lot de passavolant apressat, i prou púdic t’amagues la porra, sense ni gratar-te bragueta endins. A part, oi, que llurs essències essencials puixants i poixèvoles i penetrants, ofensives, irritants; la munió d’aromes viroses amb què s’embalsamaven, mòmies! Molt més m’estimava que s’haguessin persistentment llufades, fa? En fi, com dic, tant se val, a frec totjorn de veure’m acoltellat per les pinces de llurs ungles d’astor, en la trivial penombra m’hi esmunyia com fantàstic llimac. Ave atque vale, spurcae lupae, d’ungles esgrafiades de sangs, i amb encants de sofre i estigmes, ja us ho fotreu, m’agafeu en mala nit, massa desil·lusionat avui, rabejant-me en destempre, ensulsiant-me en descoratge, gruant vagues desgreuges, en acabat de tant haver esperat entre el verí estrident de la pol·lució, per a tornar en acabat en porreta!

I amunt, vós. Sant tornem-hi, ein heldenmütiger Reisender, spurius nocturnus in coturnos adulter, encaputxadet, i, si cal, caminant com amb tapins, a la japonesa (de roure? de freixe? d’om? de faig? de vern!), ara sí, ja m’hi veia, al simfònic magí, horitzó gloriós, prop la casa per què gruava, esvaït.

La caseta per què llavors em desficiava, la llogàvem a mitges, el savi Jeroniet i jo. De fet, doncs, ca meua no era, pròpiament enraonant, una casa casa. Ja em faré entendre, collons. Era una mitja casa; caseta, car era de mida minúscula, amb un canfelipet, una saleta, un dormitori, una cuineta, una cambreta dels mals endreços a dalt de tot. Es tractava, doncs, d’una caseta que hom migpartí, cardant-hi un envà de dalt a baix. L’únic que amb el meu veí a tocar tocar, el savi Jeroniet, de qui la seua part era idèntica a la meua, tret que emmirallada, decidírem, al cap de pocs mesos, de fer-hi dos foradets, a l’envà divisori que dic, un forat al replà del primer pis, i un segon forat més petit al replà dalt a les golfes. Així, si cascú, ell i jo, entràvem a ca nostra per sengles portetes, besades, amb el mateix número i tot, tret que ell amb un alfa afegit i jo amb un beta, un cop dalt, a la saleta, diguéssim, o a les golfes, també, ens podíem ficar, si volíem, bon amics, com benentesos parents, a la meitat de la casa que pertanyia a l’altre.

Així mateix a mitges, llogàvem una minyona lletgíssima, d’un atractiu molt agraïdament nul. De vegades i tot, li suggeria, tanmateix elogiós, que es depilés una miqueta les seues membranes d’escarabat migratori, que així no patia segurament tanta de calor ocupada en les seues catastròfiques tasques casolanes, o potser que assagés de tapar-se els estranys sacsons d’anèl·lid, de qui els el·líptics fragments anulars de què ens feia ofrena no podia jaquir-nos, pobrissons, indiferents, i d’ací que no fos cas que més tard, a l’hora de fer bugada, es trobés amb certes sospitoses taques de més difícil i fastigoset rentar, pobrissona.

La minyona havia una nebodeta, la qual, discràtica, verosa, boterudeta, sempre rondava per qualsevol de les dues meitats de casa. S’estava sobretot, cert, a la meitat del savi Jeroniet. Prou, pobrissona, hi esmerçava les millors hores de la seua granada, tronada, jovenesa en estudiar-hi aferrissadament els llibres, sacrificada a empassar-se’n tota la col·lecció dels OPF(ER) [Omnia Panta Fimmela (Erdolchenden Rippenstössen)], els dos cents volums i escapoló qui venien originalment estotjats en una mena de cilindre amb prestatges, cobert amb una resina transparent mòbil, i que es veu que el savi Jeroniet rebia de ben petitet perquè esdevingués, com cal, ben savi. Era una col·lecció que recollia, doncs, pel cap baix tot el sabut llavors — ço és, tot el sabut, i més i tot; diguéssim, el sabut i l’ensumat. I quan dic llavors vull dir, ara fa, si fa no fot, uns dos cents, dos cents cinquanta, anys. Doncs era això, tota aqueixa ciència abassegada, pròpiament acunçada en erts llibrots, de tapes coriàcies i lletra gòtica, que ara la corpulenta, sorrera, lacònica, larval, nebodeta s’aprenia fil per randa; de cor i tot, si us plau.

Pel que fa a aqueixa molt erudita col·lecció sensacional, haig de relatar que quan un migdia, sense haver re millor a fer, em vaig atansar als prestatges del cilindre del dormitori del savi Jeroniet, el qual dormia com un soc, i en vaig treure els llibres per a espolsar-los ben espolsats, i mentrestant havia col·locat el cilindre amb els prestatges i la coberta de resina transparent vora la finestra del meu dormitori perquè s’oxigenés, s’escaigué que per la finestra entrés una regina d’abelles, amb tota la seua cort, ço és, el seu eixam sencer, i flegmàticament, sense demanar cap mena de permís, tots plegats en prengueren possessió, i ara doncs sempre havíem haguda a casa abelles amigues i mel que regalava del rusc, en cossis que havíem al peu de la prestatgeria cilíndrica, amb els llibres, és clar, degudament exiliats a qualque biblioteca feta de quatre fustes a un racó del seu dormitori, el d’en Jeroniet, on sempre t’hi trobaves la nebodeta amorradeta.

Parlant del savi Jeroniet i el molt que dorm, pobrissó, cal dir que sovint vatua que el crec mort i el vull desvetllar, ressuscitar, amb quatre mastegotets, mes res, vós, falsa alarma; es tractava només de qualque coma o altre, d’on més tard, ell rai, zombiet xiroi d’allò pus.

En Jeroniet, savi vellet, ep. Pretén llavors haver fets els dos cents quaranta o cinquanta-dos, tret que jo, escèptic, no sé per què, però no em creia pas que ultrapassés gaire els dos cents vint i prou. Cert que si jo, amb setanta anys, me n’adonava que havia perduda força alçada, sis centímetres; nogensmenys, que era allò? Com qui diu no res comparat amb ell, el qual, amb força més de dos cents al pot, n’havia perduts a pilots, de centímetres. Com dic, pel cap baix, d’alçada, li’n mancava a hores de llavors un metre i mig. Era petitet com cap nyec, com mamerri, com cap infantó de bolquers.

Aquells dies el trec a passejar amb el taütet i tot. El taütet, car per motius de comoditat i sobretot de practicabilitat, com deia ell mateix, arribat a l’edat on havia arribat, s’estimava més clapar en taütet d’albat. Més confortable, vós, més segur, més estretet, sense perill de caure del llit i trencar-se qualque osset, pobrissó.

Som a fora, ell, cosmonauta de barri remot, menat pel desimbolt, menfotista, coet qui sóc, carall com reviu amb el bon airet, pobrissó! Sobretot quan el trac a la neu de la nit on l’aire encara és més net, parant compte, però, vós. Tampoc no gaire a prop del fum on els sorruts veïns japonesos sovint rosteixen a l’ast improvisat, sovint rovellat, a foc lent, certs infants superflus. Garrepes orientals, molt rarament t’hi han mai convidat!

Sempre he cregut que només es nodreix d’aire, el savi Jeroniet; no l’he vist pas mai menjar altre; i ni caga ni pixa; ep, tret que la minyona li posi i tregui els bolquers, que això no ho sé; no ho he sabut mai, cap cosiment no haig pels pànics higiènics, una micoia patòfob sóc, sí ves; i llavors, vivint amb ell, encara més. Dos cents quaranta-dos anys no es porten fàcilment. Si les meues xacres ja eren múltiples i d’allò més feixugues i fastigosetes, cal imaginar-se les seues, pobrissó.

Que ha, el savi nostre, una pila d’anys, cap bumerang del dubte no pot venir incessant a rosegar-nos-en. Ens ha ensenyat, a la nebodeta i a mi, el seu molt espès guaitajorns, escrit amb lletra microscòpica, i gòtica, és clar, de quan feia si fa no fot de repòrter internacional per a papers d’anuncis ara no en fa poques, d’èpoques, i que són morts i desapareguts, i hi surten, als fulls grocs del guaitajorns seu, tranquil·lament tractats per ell personalment, pler de coneguts contemporanis, en Nap, per exemple, i en Maldà baró, i llavors en Bismark, i en Lenin, i en Nin, i és clar, jo.

Ara, llavors, aleshores, treballàvem en els mateixos projectes intel·lectuals de diletants retirats i sense ínfules, i menys d’esperances de publicació, car és clar que mai no fórem prou bons, nosaltres, excelsos, per a les vastes exquisideses acadèmiques! (Parlant en clau irònica, vós!) Sols un parell d’afeccionats a la coseta sàvia, pobrissons. Immergits en tasques d’investigació pregonetes d’allò pus, tret que sense exagerar, el bon cosiment, la bona voluntat rai i potser prou, benèfica fauna d’ulleres gruixudes, tant ell com jo, ep, i qui sap, potser, més grandeta, la nebodeta i tot qui se’ns afegiria a l’ínclit equip!

I ara que dic nebodeta…

Ah! Senyoret Xibom! Què farem, què farem? Tenim l’Eufoma prenyada!
—Qui és l’Eufoma?
—La neboda, cony!
—Perdoneu, minyona, no sabia que la nebodeta en tingués cap, de nom. Primer cop que me n’assabentava, vós. Nogensmenys, tant se val. Se sap, però; ha hom escatit, tanmateix, qui és el benaurat pare de l’agraciat nou ésser?
—El senyoret Jeroniet, és clar! Sort que es casaran!
—Ah sí? Quina edat li feu a la nebodeta?
—Ja ha fets els dotze i tot.
—Ah, així només es portaran uns dos cents vint o trenta, quaranta, anys. Bé.
—No re, oi? És el que jo he dit!

Tret que, ara que hi caic, quan fou, això? Quan s’esdevenia l’esdeveniment, ni quan s’esqueia l’escaiença? Ahir? No, pitjor. Abans d’ahir, no pas? L’altre? Quan? Al fons de les edats?

O potser ho has somiat, carallot?

Hò! Ara hi queia que, mentre la minyona m’ho contava, oi que hi havia un enorme, força apàtic, caragol borgonyó qui, gebrat, li pujava tarota amunt? No és aquest un detall inconfusible que traeix el malson?

Irrellevant instint de víking ruminatiu que em duus a melangiosos laberints nocturns per comptes de dur-me directe a casa i veure si haig raó, si hi retrobava la sempre descolorida minyona encara destil·lant irisades llàgrimes, o icors ictèrics, de benaurança, per les ben properes noces… O, sotmesa a cruel manguilatge emocional, banyada amargament en oceans, o pitjor, aiguamorts, de putes penes, per la presència del maleït patòleg envinat qui no eludeix nogensmenys el deure de certificar les defuncions dels massa apassionats amants, suïcidats ensems, en quin jangle macabre, o letal joguina, per a provar llur amor, o llur desesperació, o qui collons sap.

Hauria, em deia, d’adreçar-m’hi dret i rabent, a caseta, vós, pobrissó, i no perdre’m encara fosca nit en rònegues vinyes que la calabruixada nafrava.

Rònegues vinyes? Surant-hi, imperatiu, com notori centcames, qui, colltort, caragirat, sobrevivent, amb puteria, pobrissó, abruptament cancel·lava la seua arrapada identitat, i prenia, llambresc i marginat, perillós i incontrolat, en orri, penyorat, tots els riscs de la fugida i el vol? No ho sé, potser sí. Un detall era els llivells estroncats del costerut indret. Perplex, l’havia assolit, i m’hi havia com aquell qui diu glaçat; m’hi havia vist arrelat, arbret esguerrat, arronyacat, vora els corniülls i obriülls, i em rosegaven els conills, i als voltants mèdols i confins de daus ciclopis m’anaven cloent, fins que m’heus que alat estic fotent el camp. O potser no. Potser no em moc de lloc, potser hi faig floretes i nèctars, i em veig visitat per centcames de ben proper parentiu nogensmenys ausades ja promoguts a alats.

Ah les mels, te’n recordes? Havíem fet al vidre de la finestra del meu dormitori un forat petit, rodó, perquè a lloure hi transitessin les abelles. Oi que les dues femelles de casa, carallotetes, quina por els feien les benèvoles abelles; prou em gicaven tranquil el dormitori, no hi entraven mai, ni la minyona ni la nebodeta; tots els meus papers intocats, zum Glück, vós. Contra la por a les abelles, us hi instal·len sense permís ni re, al forat del replà dels dormitoris bessons, aquelles lleugerament electritzants cortines anti-insectes. I és cert que aquella malaurada cortina hauria pogut pelar de cap descàrrega el bon saviet; i per això li deia que no badés, que parés compte a aventurar-s’hi gens, que no es neguitegés per la companyia, que ja em faria caure jo prou sovintet al seu costat. Ara, elles, tot el dret, com dic, sí ves, tota la raó que havien, pobrissones; contra la por, prou s’hi val tot, vós, l’efímera i tanmateix torturada vida ja ens ve dictada amb prou martiri personalitzat per a cascú sense excepció, perquè gratuïtament, enzets i lirons, n’afegíssim si, contràriament, remei posar-n’hi ens fos rai, molla possible, ca? Tortures, com menys mills, que dic, sagaç. (Aforisme copiat del saviet? Qui sap? Som dit i ungla, cul i merda. Saviet i saviet, saviot.)

Mes, ah, se m’escapa un bleix d’esglai. En orrupte són falenes de la calavera, i arnes de mal averany, i rellotges de la mort, i botits i lívids cucs de la nit, i escarabats sarcòfags, qui t’entren clínics pel trauet rodó a la finestra; l’adés benastruc, i l’ara tètric, sinistre, maligne, trauet rodó a la finestra. I qui n’és causant, d’aital apokalyptische panorama? Em pren l’horror. És l’esborronadora imatge que em torna de l’infant de vint-i-cinc anys, degenerat, abjecte, pútrid; és ell, és ell qui se me les ha menjades totes; se t’ha cruspides totes les abelles de viu en viu, i ha xarrupada de pertot, i de part de terra, jaquint-te les rajoles netes i lluents com no les havies vistes mai; t’ha llepada a xarrups, brut, fastigós, tota la mel, tota. Maleït monstret, et té terroritzat; hi ha dies que no goses eixir de casa; el sents, incessant, pujant i baixant les escales, i que truca lent per les parets, plasmant-hi, amb merda, aquelles inscripcions insolubles que sempre assages sense mai reeixir-hi d’escatir; ai, pobrissó, prou et veig cagant-te de por amb només pensar-hi que el sorprens en la foscor; t’inspira, com te l’imagines, una basarda irracional, tot i que és evident que no ha gaire força, amb la mida que fa i la consciència que ha, la mida d’un minyonet de dos anys, la consciència d’un nyec de bolquers, pobrissó.

T’envaïa sense més el territori, i sistemàticament, amb goludam de solraig amb tot el que és gerd, se’t cruspia totes les abelles, no te’n jaquia ni una; i la mel, aitampoc no te’n jaquia gens, tota engolida, tota; cap rebuig no roman rere el pas del solraig golut.

I els seus ulls, esfarrifaons et sallen de cogitar-hi. Els seus ulls són com dues bales de vidre negre, sense escleròtica, sense blanc d’ull, o són, potser sí, com ara de plàstic, un plàstic durador, lluent, envernissat, negre total; i no saps pas què, ni com, li deuen veure re; inimaginable. Quina cara li faig? D’agonitzant. De divertit, ridícul, moribund. I quan em començarà de mossegar, de queixalar, de devorar? No puc viure dels nervis, vós.

Els japonesos, els sorruts japonesos prou en fan una excepció; no se l’osten, esquerps i precipitats, amb barroer estil, del damunt; al contrari, el nodreixen de continu, rient-se’n múrriament; el prenen per petit robot, em fa l’efecte, i el criden i l’han amb ells, i li emboteixen teca i mam, divertits; i ell, prou. Ell prou. Ell prou s’hi avé. Ell menjar i cagar; menjar i cagar, incessant. I li fan pessigolles, i li etziben catxamones i el tusten, i els fa molta gràcia com ressona part de dins; i és que potser ho és, mig de plàstic, monstret horrorós, el fill de la neboda i el savi Jeroniet; un fill qui recentment feia els vint-i-cinc anys, i sembla ben bé, i en tot, que n’hagi tot justs fets dos.

I en acabat, ben tip, torna a casa, tentinejat com un ninot, com un saltamartí, si caic no caic, i ací caic, ací m’aixec, i escales amunt, i ja hi som; m’envaeix i au, les ordalies, la prova del foc, a patir-hi de valent de bell nou, tu, sant tornem-hi; tots els meus papers. Tots els meus papers emmerdats. Merda de monstret qui creba de tip, i creba per la part del ses, i caga i caga, i recaga, i allò que caga, ecs i ecs i reecs, apegalós i pudentíssim, i, com dic, no hi ha paper de greu, molt seriós, treball intel·lectual que no me l’hagi cagat tot, i ja em veus, desesperat, passant-me el dia netejant merda dels papers. Una merda negrosa, enganxifosa, ultrafètida, i tant, i et passes el dia sencer, de debò, de debò, cada dia, cada dia, jorn i nit, netejant merda, traient amb esponges, els dits tots empastifadots, la gola a frec de vòmit, esborrant les piles toves, els grumolls, els greixums de merda dels teus papers per a tu pobrissó tan importants.

I la minyona se m’ha presentat avui mateix. Avui, oi? O ahir, tant se val. O l’altre. L’altre de l’altre, tant se val, tant se val. La minyona qui, perquè sa mare no en vol saber re, massa ocupada amb les tasques intel·lectuals d’erudició més eminent, a l’horrible monstret, li fa de molt patidora padrina, amb el seus típics grossmütterlichen Sorgen um den Grossneffe, i es veu ara que tem tost morir, i és cert que ja deu haver fets els setanta-cinc, pobrissona, per als meus noranta-cinc, i per als trenta-set de la fementida neboda, i els quants? Els dos cents vuitanta o noranta si fa no fot del saviet. Car ens anem fent grandets. Llampant esponera d’anyets, tots plegats, vós. Vaga impressió que hom hauria de desembussar quelcom o altre d’estroncat.

A tots ops féu, la minyona, diu:

Ai, senyoret Xibom, que com sabeu he fets ara fa poc els setanta-cinc, i a la família tots l’espitxem a setanta-sis. Setanta-sis clavats, vós.
—No, dona, us animeu; preneu exemple del senyoret Jeroniet. El saviet frega els tres cents.
—Ell rai, haveu raó, jovenet, jovenet; gairebé tres cents. Mes nosaltres, no; no; nosaltres els setanta-sis és el límit. El parentiu sencer, de dalt a baix; l’arbre genealògic en pes, tot el brancam.
—Un dia o altre hi ha de caure el llamp de la casualitat, i oidà, una branca d’aquelles qui no es moren mai, florint pels descosits!
—Molt ximple sou, Xibom, si creieu en la casualitat, i no pas en el fat dictat per la severíssima divinitat del cel.
—Home, hom fot el que pot. Minyona, predestinacions, brr! Sou cruel.
—Cruel? Realista, i prou; els peus a terra, i els pensaments ja freqüentant, entrevenint, les pureses d’un paradís com més anem més atansadís. La televisió, merda, comparat amb l’espectacle de çassús, lla dalt.
—I ara que dieu paradís…
—Atalaiant amb moderat amusament les engruixides vicissituds de l’avern.
—I ara que dèieu paradís, els dies que fa que no veig el meu estimat col·lega, amb qui lligava a la perfecció tantes de descobertes científico-filosòfiques; quin enyor escruixidoret, si sabéssiu! És que la vostra neboda me n’interdiu, no sols l’honesta freqüentació, com dèieu, la molt joiosa visió llunyana i tot. Haig por, ja em perdonareu, que algun dia no el trobem mai més, l’ínclit saviet. S’haurà perdut i asfixiat en cap dels immensos sacsons de la vostra cetàcia neboda.
—També em planyc jo de la nebodeta, no us penséssiu, senyoret! No s’ocupa gens de gens del meu besnebodet, quin príncep, quin angelet!
—Angelet, ausades.
—I, si sabéssiu, senyoret, amb això, l’ansietat, la boja angoixa, els increments accelerats de fogots excrementicis, com més s’atansa l’hora fatal, l’hora ineludible d’haver de morir ara mateix, com qui diu, però també… Però també, és clar, encara més, el sufocant, l’agònic, neguit pel que li passarà, tantost jo no hi seré, al pobrissonet Panorm.
—En Panorm? Qui és en Panorm?
—Wer ist der kleine Schatz? Mein Grossneffe, sapperlot!
—Ah, perdoneu. Mai no li feia que l’haguéssiu batejat i tot.
—Vint-i-cinc anys que se’n diu, senyoret Xibom; em fa que tampoc vós no us l’estimeu gaire. Ho veieu? Per això mateix haig tanta de por; car què serà d’ell ara que em moriré? Ningú no el voldrà al món!
—Sí, dona, sí. Hi ha gent extravagant, com se’n diu, excèntrica, pertot arreu. Algú o altre se n’enamorarà. He vist que els gossos més lleigs són els més exposats pels rics i d’altres miserables carrinclons.
—Ai que acabarà a les firetes, exhibit d’estranquis, pobrissó; violat sense descans pels brutals ensinistradors de lleons, prou m’ho malicii, senyoret! O pitjor, pels de foc… de foc… de foques! Diese Leute, sie sind so sehr, so sehr böse! Bordells de bugres, els circs i cirquets, com prou sabeu, senyoret!
—I tant.
—Aquest és llur molt herètic pliu: plevir-se’n sense plànyer’l mica, i tantes de vegades com llur maleït verriny no els n’urgeixi.
—Minyona, cap dubte; prou els coneixem.
—Ultratjat sense remei, amb el cul enlaire, esparracat, ell qui mercès a mi tan presumidet, i tan elegant, amb robes inconsútils, entre àuries i miosotis, principesc, que sempre sembla un dandi patorrat!
—(O marieta culcagat.)
—I ara aquells fanàtics dels assots i els naftalens, com me’l tracten, mòrbids, nimfòmans, histèrics, cafres, no pas entre càmfores ni farbalans, entre forques, gàbies i cacauets amb closca, senyoret!
—Optimisme, dona!
—Tants de greuges soferts, massa aprosèctic, cau el meu sotil enteniment en atròfia; és el sollevament dels àtoms del puríssim esperit qui per gràcia infusa em basteix i qui últimament, llas, fort que malda per l’arravatament i el rapte celestials!
—Prou podríeu, al capdavall. Gratulem-nos-en?
—Jo rai, gairebé diria! M’esperen allà dalt amb els braços oberts. Mes, i el pobrissonet? Els turments, els turments! Quin sant d’altíssima pudicícia els resistia, quina altra traumàtica hagiografia ja en ve tota claferta?
—Hagiografies! Quines cavil·lacions més lúgubres ni claudicants, avui! Amb quin peu clop no us aixequeu, i iamba? Només us veig tremolosa veient a venir llamps i trons, i calamarses. I nogensmenys prou que el món, al món… El món… Al món… Guaiteu-me, noranta-cinc anys, i tanmateix encara servant d’amagatotis fragments de desig carnal; o com en diríeu, en cap estil vostre, més fi? Esquinçalls si fa no fot llordets de passió prou em romanen fent la viu-viu, oi, pels bategosos engonals?
—Ai que brut! Verge santíssima, quina degeneració! Ja tornaré quan no sereu tan cotxó!

I la nebodeta? Doncs la nebodeta transformada en truculent hipopotàmica nebodota; manant molt, havent fet tapiar les dues penetracions als envans dels dos replans i tot. Desant-se el saviet per a ella tota sola. Ai, que s’ha acabada la comunicació directa amb el meu Jeroniet, delit, joia i estel polar de la meua vida; llas, manel, la vida doncs perdent el darrer dels al·licients! En Jeroniet, la darrera vegada que el veia, d’esquitllentes, de dalt la finestra del foradet rodó condemnat estant, mentre l’hipopòtama se l’enduia a una de les conferències molt intel·lectuals que ofereix a un públic cada cop més dens i alienat (car molt més sàvia i curta de vista que nosaltres dos plegats, ella; és clar, amb els dos cents o tres cents llibres de tot el saber acumulat que es va aprendre de cor de petita, prou pot!); i el vaig veure doncs que treia el nasset microscòpic de la capsa de les ulleres de la seua donota, l’estoig argentat de les ulleres, car fins els taütets per als albats més diminuts li vénen massa grossos; fa la mida d’un ou, un ouet d’aquells xinesos que t’has de menjar ben podrits. Tan escarransidet, doncs, pobre saviet, que de cop-descuit, au, cap ventegadeta se l’endurà i no se’n sabrà ni cantarà mai més ni gall ni gallina. Sí ves, tots plegats, com més anem més sarcopènics, vós, oi que ja ho he dit? Disminuint de mida acceleradament, com qui diu triturats devers el negre forat del cul on la galàxia balbament l’espitxa.

Quantes de desgràcies estibades, de dissorts apilonades, de congregats pots de la pega a l’arruïnat llindar del meu cor, com més anem més descoratjat! Per això deu ésser que em costa tant de tornar a casa. Per això t’esperaves tantes i tantes d’hores, i de dies i de lustres i de dècades, i fot-li’n, a la intempèrie, durament castigat pels elements i les màquines infernals, que hom se t’aturés per caritat on érets i et portés amb el vehicle a la cràpula promesa, on confiaves, és clar, convèncer cap vídua prou acabaladeta, pobrissona, amb les teues minses mes sòlides gràcies socials i amb la intel·ligent conversa de què de cops ets mig capaç, i, en fi, en general amb el teu humil saber fotre, no fa? Mitridàticament. Mitridàticament prenent dosi rere dosi d’estrèpit i d’estalzí, i glops rere glops de gasos corrosius, que t’estiomenen els dedins, pobrissó. Vint-i-cinc anys com aquell qui diu palplantat a la cruïlla, endurant les brutícies i els sorolls tan criminals del trànsit horrorós; cada dia és clar que més decrèpit i enverinat.

Quan faig l’estaquirot, völlig vergessen, esperançat que em prenguin, un de més, som-hi, afegit per a la festa, i la platxèria, i, amb sort, àdhuc la disbauxa i el sexe descordat; per comptes, pler de llambrecs oblics em percudeixen el véllor puçós. N’hi ha qui, des la tenebror abissal de llurs vehicles, em lluquen amb ulls de foc, com enormes rats irats; d’altres, glaucs, em somriuen amb iniquitat, com si se’m proposessin per al crim. També, haig l’inconvenient de fer un posat comú d’allò pus. Dec haver un cap molt adotzenat. Quantes de vegades no m’he hagut d’excusar! És que hom em confon per altri tan sovint! Mentre no comencin d’allevar-me massa greus forfets aliens, encara rai. Car perill prou; la metastàtica bòfia molt llépola d’anar encolomant al primer badoc crèdit per qualsevol de les transgressions irresoltes que se’ls amunteguen pels lúgubres caus de serps on rauen fètidament i vilment entortolligats.

I ara? S’esbojarren les botzines, i quin tabust de vituperis, i quin esclat d’injúries, tret que qui en fa cap cas? Maniquí impertèrrit, posat amb peus de plom, parsimoniós, prou me n’abstinc. Un vehicle se m’aturava a la vora. Com ànec proterviós qui descendís de l’empiri a infondre’m quins altres epidèrmics atributs? No bellugaràs ni el cap. Ni que se t’hi cagui. Histriònic. Histriònic calvari del matusser qui tothom agredeix bo i circulant.

Puja, collons; no et facis l’estreta! — diu en Silvestre, el meu company de laboratori. Érem cadells, però no anàvem mai a cap cràpula ni saturnal. Se’m vol endur a la feina; car encara treballàvem a les Químiques Formatgeres; a quina altra molt llunyana, remota, amb prou feines reconeguda, vida? I ell, ara, a quina altra guerra hi jaquí la pelleringa?

S’ericen els solcs al peu de la vinya rònega, i enmig la nit s’aixeca mal oratge; lleu s’esbalçaran els llamps com píndoles explosives al sanatori infernal, i no duc antídot ni escapulari. Adveren les estadístiques com a insignificants els carbonitzats per estavellament lumínic, descàrrega fulmínia? Què val un home perdut enlloc, desertívol entre les feres nocturnes de quin ignot desert? Zerrissenes Gewölk, zerrissenen Schleier. Em sembla veure al cel, a una de les boques diabòliques que es mostren entre les nuvolades enlluentides pels llampecs, l’uixer satànic qui diu que em vol acceptar a la malèfica orgia. Per resposta, estàtic, glaçat, posaré un cop més, fent-me el desentès, com si no hi sóc, o com si sóc de pedra i fang; em faré pregar, eternament; sempre diré no. No diré mai la paraula tabú, no diré mai . El mot serà hawaià, noa. Noa. Car sóc tiqui impassible, entre laves i coralls, al rabeig de l’assolellat onatge. Res no m’interromp el concentrat, estoic, entotsolament, on sóc dur pinyol qui en èpoques inimaginables desclourà enjondre en flor de cendra qui l’oreig s’enduu com llavors qui lentament se sembren als pírics oceans.

Sóc n’Aletes, el gran expedicionari, qui arreu camina lleuger, amb aletes als turmells, otacust dels elements ocults. No em barreig mai en intrigues de petulant palau, on cada cortesà no és pas millor que cap altre cagalló avariciós qui malda al femer per a surar més alt. Humilment anar fent.

Vers quarts de sis de la matinada, per via de clavegueres, arribava a casa, xop. Cap infracció demogràfica no he comesa, no em pens pas, ni superficialment parlant, car no crec tampoc que, subterrani, ningú m’hagi vist, a part els rats irats i els coiots orelladreta. Evitava sobretot la via del tren que passa per la costa. Per les vies, la costa i la platja, com formigues, milions d’infants abandonats tothora hi neden, hi vaguen, hi moren, hi sobreviuen de qualsevol manera, pudents, salvatges, infecciosos. Hordes ornamentals de desmanegats bergants, aiguamorts d’on ixen totes les perversions, nius de totes les miasmes i vermina, i malalties i flagells. A urpades la mar se’ls emporta; se’ls mengen sobtats leviatans d’ullals foramidats; a les roques rellisquen i s’esguerren; i tantost no reengegui, quants de més no n’esclafarà el tren…?

Na Luxúries, la minyona, escandalitzada, diu, rapsòdica, que pobrissó, que que sinistrat que vinc avui, ni que envernissat, sobre, de tota mena de merdes, ni que quina calipàndria no enxamparé, i que em tregui tota aqueixa robota vella, vull dir, robota molla, i que ara mateix us apariaré cap cafetot ben cald, i que us renteu ben rentat, collons, senyoret, quines coses de fer.

Com va el saviet, senyora Luxúries — que li dic, més polit, ara que en sé el nom.
Al seu taütet, ben acotxadet, com un torronet.
—I la nebodeta?
—Us voleu creure, senyoret Xibom, que ja la tenim llevada i estudiant com una perduda? Amb el llibre a la falda, s’adorm amb les darreres clarors vora la finestra a les golfes del senyoret Jeroniet, i amb les primeres clarors es desvetlla i continua aprenent des l’indret on s’adormia.
—I el monstret, com va el monstret?
—Quin monstret?
—Quin monstret…? El monstret!
—Ai, que no sé pas quina nit heu passada. Heu rebut cap cop al cap? Vèieu cap pel·lícula de por? La policia us duia de complimentosa visita al manicomi?
—Quin manicomi? Perdoneu, Luxúries, per comptes de cafè, m’enduc a dalt la segona ampolla de llet ben fresca que trobava entrant al llindar, la cremosa, oi, si m’ho permeteu; unes bones xarrupades de nata ben freda és el que em convé en aquestes condicions. Dejú i sedec, la nata qui, natatòria, neda damunt la llet, és allò que més segurament ni ràpida no em refà.
—I tanmateix no dèieu pas que us deprimeix tant, senyoret? La nata i la llet en general, vull dir?
—Només sóc celíac en avinentesa de massa inacció. Avui, al contrari, com vinc aixafat, el que em cal, com dic, és nates a borbolls. Mercès per les congoixes i sol·licituds, nogensmenys.
—Hauríeu de dur sempre a la butxaca, com els cosmonautes hi duen certes llavors que pots hidro-recompondre a qualsevol satèl·lit ni planeta, unes… unes… com se’n diu? Nato-…? Lleto-…?
—Lacto-…? Galacto-…? Oo-…? Spermo-…? Butiro-…?
—Un d’aqueixos, sí. Que podríeu recompondre, què ho sé jo, amb una miqueta de mel?
—Luxúries, quines pensades; deliciós!

Esquena-rompudet, m’ensorrava nu al llit. Les abelles les veig colpides per aquesta meua estranya cacopatia, llurs caretes de circumstàncies prou traint el fet que se’n deuen trobar allò que se’n diu molt i remolt, de greument concernudes, vull dir, concernides, pel meu benésser ni pau anímica, potser fins per l’estat del meu senderi i tot. Per a apaivagar-les, per a fer-los avinent que sóc el mateix, sempre el més assenyat dels humans, novament, com a la desesperada cruïlla dels malèfics trànsits letals, tret que aquest cop d’allò més relaxat ni espiritualment surant, els faig de fix figurant, perquè en processó heurística no em vinguin, simbiòtiques, amb llur gambits epistemològics de biaix cognitiu perfectament harmonitzat, a reconèixer-me pertot. Cada foradet pertinaçment i degudament bufat molt amorosament ni confortant. D’on que m’adormi entre heteres qui m’acaronen, sense estalviar moixaines ni agombols, ni xiuxius irrellevants a cau d’orella, llurs aflats perfumats de dones de salut impecable, a prova d’edat, de cèl·lules rompudes ans tan deletèriament gastades, d’estossegós asil, bressolant-me entre molt feliços núvols de cotó-fluix.

Ull de pany al buit. Schlüsselloch zur Leere. Teranyines de comiats. Entre bellugadisses bromeres de mancances, estacionat, amb ulls extàtics d’otacústic mussol. Amb ulls de granota astorada, reminiscint sobre casos esfumats, fugisseres presències de cossos esvaïts per sempre més. Expedicionari balb, xaruc, dilapidat, desconsolat, a qui el xaloc duu penyores eflorescents de vides qui es fongueren dessagnant-se. Catastròfiques es disparen a tort i a dret les evanescents imatges mentre vas pesant figues sabateres. Combats de samarugues omplen l’atmosfera. Neurones amb espines com garotes hostilitzen els enzims metabòlics qui catalitzarien les mosques qui neixen del que dura, esmicolant-se, el teu esquelet oblidat entre remots densos punxeguts matolls. Les bromeres malestatgeres del son ballen pels confins que malseparen raó i follor. Amb imprecisió, regressàvem als anys concisos, subtils, tòrpids, on no enraonàvem sinó d’actualitats, ço és, d’efímeres ximpleries. A en Silvestre se li distenia el ventre; cascú amb la seua quota d’agudesa, despeníem el jorn tastant formatges. Evocatives intimitats ens empescàvem, tret que ni ell ni jo no ens crèiem les febles decepcions, les supurants enganyifes, de l’altre. A quina profusió de funerals no assistírem! Als més opulents entre els cadàvers, aristocràtica espasa els perforava els tendrums. Confosos entre els fidels, havíem de sofrir sovint els monòlegs dels carismàtics meteoròlegs. Érem ell i jo, les dues més vils creatures de la galàxia. Agres, ens grapejàrem. Durant centúries caminàrem paral·lels resseguint les cordes de la letícia i amb molt significatius pessigolleigs fent-nos la via més planera. És clar que no ens guanyàrem gaires veneracions, rebérem blasmes rai de banda de la ruca plebs. Ens divorciàrem llavors, i els saigs de la metròpoli romangueren amb un pam de nas. Dues decapitacions que hom els furtava. Ebri, a l’armada, més tard, hom es colga en la depravació. A port, un altre titella de carn entre l’àcid escamot, hom es passeja iconoclasta. Die prahlerischen Sirenen. Les fàtues sirenes qui ens mostren enceses cireretes enxampades a llurs sucosos intersticis. Conyets qui fan morrets, qui treuen les múrries llengüetes qui se’t claven com verinoses estelles als tendres costats. Fugies esfereït, a raó de quatre o cinc pedretes desplaçades per ivaçosa trepitjada. Endut pel torniol, tot l’espectre de sedes cosmopolites estripes com vels d’arc de pluja que ocultarien els secrets ontològics. Magnet de gnòmics dimonis, ets explosiu prodigi qui s’escola en sorra de rellotge. Tu i do a destemps tot és u. Aforismes dements de xafallós de qui els capellans corrosius quan ataca ad hominem, llengua en flames, el perforaven amb boïgues a les galtes. Se t’hi filtra el fil del discurs com desmenjats fideus. Ningú, ni cap gos, se n’aprofita. Tot vola en troca de desencastada teranyina. Comiat d’escumes. Ulls pruents d’ultratjós monstret m’han despertat.

Ah, dormilega, ara pots córrer! Retrògrad, mai no et refaràs. Envaït pels nàufrags, fotimers de refugiats en onades incessants. Vint-i-cinc mil monstrets ja t’han pujat per la paret de fora, han ficat el braç pel forat rodó de les abelles, han feta bellugar la balda, han esbatanada la finestra, i s’hi han anat embotint, atrafegats, esbufegats, suosos, panteixant. I ara se t’afetgeguen pels voltants. Se t’han cruspides mels i bresques i abelles. Se t’han cruspits els peixets d’argent dels llibres que han rosegats, i els corcs i els rellotges de la mort del mobles i prestatges que han mossegats, i se t’han cagat; se t’han cagat pertot, i assenyaladament a cadascun dels teus molt importants, tan intel·lectuals, tan treballats, papers.

I ara haig por que, imminents, em devoraran de viu en viu. Minyona! — cridava, car qui sap per quin mecanisme psicològic repressiu en tornava a oblidar el nom. Minyona! — potser perquè tampoc no era moment de luxúries ni de verrinys ni de lubricitats.

I com més anem més esfereït, he cridat, Minyona! Minyona!

(…)



[també a ca n’Opuscle]

[—A tests texts.
—Tot això sorprès a ostracons.]

(…)

—A qui al·ludeix tan al·lusiu?
—Al piu, sempre al·ludeix al piu.

(…)

—Puntada al cul aprenent inhàbil.
—Que se’n vagi àvol on anar vol.

(…)

—M’han nat tigre.
—Fora falòrnies d’hipocresies ni dissimulacions.
—Quan tinc gana, tinc gana.

(…)

—Li petonejava el cul.
—D’òscul obscè a cap os sa.

(…)

—M’han nat efeb amb prou feines apandre.
—Tothom em vol fotre pel cul.

(…)

Vel·leïtats d’escriptoret merdós.
—Vel·leïtats d’escriptoret merdós
tothom en llegir’m tombava d’esquena
ventre en foc cervell encès cor febrós
punyalet en mà cartutxera plena.
—Tant de caire còmic com seriós
mos escrits omplirien a balquena
els alvèols d’un món tot tragitós
de goigs inoïts i idees d’estrena.
—Mes amb mà de mort truca ara l’hivern
a l’hora de guixar el darrer quadern.
—Romans rellegint-te insegur i dubtós…
què collons has anat ficant a escena?
—Tot això no val cap glapit de gos
fent restret com jo una altra tifa obscena.

(…)

—Hom es fa passar per més ruc que encara ja no és.
—D’on les responsabilitats escanyadores minven qui-sap-lo.
—Car prou que com més ruc, més jaquit de banda, i doncs més, molt més, tranquil.

(…)

—Doncs sí. S’escau que em trobava editant els gens d’uns degenerats, quan en Xeic Coques, magnífic ballarí búlgar, desencapollat, entrà al laboratori. Romangué estoneta estupefacte; romanguí serè.
—Només quan bec sóc de la conya.
—Com, per qüestions de píndoles per a la sang, ja no puc beure, mai més de conya no sóc.
—Per això no li dic que es reencapolli, que jo, això de jugar-hi, prou; d’on no n’hi ha no en raja; se n’adona sense paraules.
Quin paper, amb la cara pagues, s’exclama, atxul·lat.
—Jo ni cas. Cal dir que se’n va anar de xeflis i barrila i al bar esclatà qualque baralla o altra entre brètols i embriacs, i una ampolla vingué volant i se li estavellà al clatell. De sobte, entrava en seny ell també.
—Entrades en seny, glòries cantables.

(…)

—Arribà al capdarrer la vellarra als noranta i em diu, Ara que ningú ja no vol furgar’m el pou, pots furgar-me’l tu. Li dic, Carallot, amb què? I abaixant-me els calçotets pot veure si vol com el meu cercapous és tan escarransit i rovellat que, comptat que pogués ficar-se-li al pou, no hi feia altre que trencar-s’hi en mil bocins. Mai no l’emprí, com vols que comenci ara? Mai no em permeteres de cercar-t’hi, i ara s’ha fet malbé del tot. Use it or lose it. Fes-lo anar o ja el pots llençar. No em serveix de re, ni per a saber quina l’hora és, o quina calor fa; ni termòmetre ni gnòmon no se’m tornà, com sempre aspirí que se’m tornés. I tu ara voldries que et furgués, pobrissó, en pou anfractuós. Can’t do. No way. Fotríem goig! Diu, Ni mai, merdós; sempre he sabut que no servies ni per a això. Prou trobaré quelcom o altre. Aquest cactus llarguerut que tens a la finestra de dalt? Responc, esfereïdet, No! Per la mort de déu, tingues compassió, pobre cactus, quin mal t’ha fet?
—Pobre car amic, quina revenja, la malparida. Del seu pou funest no en sortia sinó migpartit i tot escarit, sense espines ni verdors; moribund, grogot. Ara sí que m’ha acabat de capar doncs! Ell qui fou mon sol carall trempat i ara com rau? Assassinat. Amic, amic, li dic, plorant, cactus emèrit qui tant amí, sense tu qui sóc, ni merda! I ella se’n riu, de lluny, rialla nazi, de qui el pou fou tètric ergàstul massa concorregut adés per molt pampanes condemnats, ara tots morts, per això volia ficar-m’hi, i quan va veure que era incapaç de fer-m’hi entrar, mon amatent substitut, el magnífic quilomètric cactus de tota una vida, molt despietada s’hi cardà.
—Injustícia, t’ho pots témer, injustícia, t’ha de tocar, com a tothom, al cap dels anys, tard o d’hora, destí inajornable, incontrovertible, més segur que figues seques, vós.

(…)

—En ma tronada senectut…
—Retroballes amb molts de mos molt colts entranyables atributs: caralloteria, capdeconyada, datpelculisme, i tothora…
—Tothora.
—El clatellot llanut.

(…)

—Sempre tan estalviador
horror al balafi.
—Ous aixafats paròdia d’home.

(…)

—Ou impàvid — el zero.
—Ho conté tot — re.

(…)

—Algú de l’Associació de Pàmfils anomenada Adopt an Artist es veu que em va veure pel carrer, tot esparracat i, en un paperot que m’havia tret de la butxaca, apuntant-m’hi amb un escapoló de llapis ratat i rautat uns versets qui la sobtada inspiració no em duia, angèlic i eteri entre els sorolls i els fums pudents de la ciutat, i em va convidar a pujar a un taxi. És clar que no me’n fiava gens. Tot d’una estic segur que em volen segrestar per a dur’m a cap clínica a fotre’m els ronyons i els collons i ja no sé què més que tingués si fa no fa, a les meues edats, encara ferms. Li dic que se’n vagi a pastar fang, però l’home, amb levita i barret pla de lacai de casa rica, amb aspecte sinistre, de colgamorts o de carboner, sobri, prehistòric, ple de rugues i berrugues, de fètid aflat, escardalenc i amb una crossa, s’encén ara com l’esca, i em diu malmirent…
—Sàpigues, sòmines, desagraït betzol, catiu barroer, que, sanglotant rere paravents, la madura beutat, fent-se picar sovint per verinosa serp i entrant doncs llavors en molt perllongat orgasme, idees inspirades li’n venien que haurien fetes, un cop aplicades per la plebs, si la plebs mai hagués poguda ésser mica ben intencionada, un món meravellós. La fimícola plebs, llas, de ben intencionada res. La plebs, a la qual tu, gèl·lera, atzeru, xeuba, pec ceballot, i com tu mateix prou demostres amb el teu tarannà sospitós i esquerp, tan pregonament no pertanys, encara que et pensis únic i alat, la fimícola plebs desagraïda rai.
—Zoroastrià per excel·lència, iconoclasta de referència als templets de foc que arreu hauré, prou d’estranquis, creats, on, amb les cendres dels morts, lleixiu en faig per a fer bugada i net dels pecats de l’haver mai massa volgut, dilueix-te’m, anacrònic. Confita’t el regalet, i desa’t, carallot, tu i la teua cara d’òsties, capdetrons. Et penses que no et conec. Tu i la teua puta musa, com els editors de tot pèl, m’ho espatllaríeu tot.

—Contemporanis improvisats, prodigiós tomàquet, ella i jo figurarem per sempre pus a la literatura patriòtica, ni que fos en nota a peu de full, mentre tu, què, empestiferat, pollós marginat, taujà mal encarriladet ja d’ençà de patufet, encara, tan granat, escarnint existencialment calandretes i escaterets com un ninot, enamorat de corbs, cornelles, garses i gralles, amb qui discuteixes, en buides queixalades de vent, d’ontològiques veritats i genètiques descobertes i còsmics enigmes, mentre et nodreixes de rosades i pètals caiguts, i et disfresses com les sípies, i ensumes esfínters de lúcids estellons de qui els caralls d’or, els caralls forts, et pixen xampany. Què com sé tot això? Et penses que no seguim els usatges, gamarús, tòfol, cap de tartana, minguet! T’espiàvem, amb telescopis com vagaves, vagament dialèctic, estaquirot de tu, recitatiu, no sé si dir-ne gaire eloqüent ni retòric, arengant, insípid areng, pels comellars solius. Astorat orador, creient-te qui sap si cap hierode de pa sucat amb merda, reconeix que cap bestiola ni feristela no et fa el més mínim cas!
—Encara t’empatolles, pallús? No fa prou hores que me n’he anat!
—Sóc jo qui se t’acomiada, taül! Vés-te’n a podrir al teu cau insalubre on tost t’hem de trobar rostat pels teus amics, els rats.
—A la merda, cabàs! I li dius a la teua medusa, la teua mostassa, vull dir, com se’n diu, mecenes, la teua plepa de mecenes sense idea del que és el món ni el palès orgull del creador, li dius, li dius… Li dius que, si no puc ésser el millor, seré el pitjor, això rai, beneit. Així que…
—Tret que el lacai no em deixà acabar el discurs. Com el llimac, ell qui n’anava vestit; com el llimac, dic, qui amb els ulls ensuma, i amb les dents comet l’acte dolorós d’apofal·lació, on l’entortolligat fal·lus del seu company, amb qui cardava, li cal tallar amb les dents, em tallà la llengua, figurativament, ep, l’obscena llengua, dic, fent-me callar i amb els seus dos ulls, semblants a foscs abissos sens fi de narius de monstruós cetaci, em clavà a lloc amb mocs que li n’eixien com arpons de llefiscositats indesencastables.
—Vaig romandre plantat a lloc, només sotmès als íntims sondrolls de la impotent rancúnia. Tinc consciència que l’estirat subaltern m’ha fet un tort atramentós, i tanmateix quelcom em colla a terra — més que no pas el seu fètid salivam, la seua cara horrorosa, crec.
—Car s’havia tornat collons tan lleig! El seu odi furiós envers meu el disfressava de cagalló amb ulls de drac i goles de foc; tota la merda de dins li sortia defora per cràters irritats. Mesmeritzat, anava a engolfar-m’hi com puput qui en femer bo i fugint es cabussa, quan sonaren cap enllà les campanetes del segon acte.

(…)

—Abrupte com en Pirre, m’immiscí entre els entrants i em fotí d’estranquis al teatre. No pas que no em sabés els noms dels actors; l’únic que calia — que els identifiques rere llurs façanes i màsqueres, com qui teratòleg entre àncores, es fica a identificar testacis antediluvians.
—M’interessava sobretot el paper del mort.
—Coneixia l’obreta perquè l’havia llegida. Consistia en un primer acte on sols tenies coneixement d’una munió d’assistents a una festa, la qual a pleret anava esdevenint més i més descordada, degut a les begudes, les drogues, les musiques, l’ambient de pus en pus foll.
—Tot anava com anava. Converses a betzef, si fa no fa lligades, cabdell més o menys esfilagarsat. Converses incessants entre els festejadors qui es barrejaven, i en deien de totes les colors — remarques iròniques, profundes, lleugeres, veroses, fosques, sinistres, còmiques — la gamma, l’espectre.
—També, inclòs, qualque soliloqui, de tall hamletià, soliloqui al tàrtar.
Ragut pel càncer, romanc a l’aguait. Empíric, les xifres escauig. Quan em rondi per la neulella, remenant sos esquers com putarra qui el cul remenés, la simitarra li enfons.
—El segon acte era el del cru desenllaç.

(…)

—Els seu cos vesper.
—Fiquí-li un ditet al foradet del culet, n’ix una vespa boja, i ai quin mal, car amb quina obsedida delectació la panxeta la vespa no em fibla del dit pocavergonyeta.
—No ho faré mai més.
—Tret que en acabat, mentre clapava, múrriament i secretívola, li ficava la mà al cony i, ai collons que quaranta-dues vespes n’ixen furients a fiblar’m.
—Maleït, em veus córrer encara ara!

(…)

—Les velles ronyoses i els pútrids carrinclons passaven rosari amb la mateixa distreta assiduïtat com jo em repassava els collons pel sòlit forat a la butxaca.

(…)

—A estudi passàvem el rosari
no pas amb denes
amb els collonets.
—Cada estació amb els d’un nou alumnet.
—Muntes cimbells
rosegadors espectres onanistes.
—Follies mortalles
ignomínia sínia
i que escrigui la mort la darrera línia.

(…)

—Menjava menstrus com els altres monstres.
—I d’amagatotis guaitava pixar milions i milions de dones i romania esglaiat per llur pobre sentit de direcció. Llurs pixarrades eixien caòtiques entre plecs i plecs, i els raigs es multiplicaven a la font i els escatxics i les regateres, i cap no sabia concentrar’s en cap únic fitó.
—I allò m’explanava millor que no cap babau professor per què les dones sempre pixen fora de test, ço és, perquè l’erren totjorn de mig a mig.

(…)

—Us ho dic per experiència. Mai no us caseu amb ningú de qui els germans siguin fatxendes, musculats i emprenedors, abocats al viure i a la correguda.
—De quina no me n’escapolia l’altre dia! Era a la platja del riu fort, impetuós i cabalós i com no hi trobava, a la platja, entre els escadussers xibius força concorreguts i les colles sota les ombrel·les, cap clot ni amagatall on pogués arrecerar’m per a pixar-hi, em vaig ficar al riu a fer-ho.
—Un cop dins, amb el jorn força avançat i l’aigua escalfada pel Sol, m’hi trobava tan bé que en acabat de la pixarrada, m’he ficat a nedar, directe enmig el riu, pausadament, corrent avall. De sobte un ensurt. Un cos s’eleva com si fos cap dofí d’aquells qui foten aquells bots. És un cos de dona qui, impel·lit, venç completament el cresp suau de l’aigua. Sé que és una dona perquè va completament nua i raguda. I elevant-se totalment part damunt el cresp, com dic, ja veig ara que per tal de fotre cop a cap pilota de les que li tiren els seus dos germanots tan forçuts com ella i tan raguts, sé que és una dona, dic, perquè li veig l’esquerda entre les cuixes, i no pas cap piuet ni penjoll. De fet aquells tres germans ja els havia calats abans a la platja, fent-se veure com si eren els reis del riu. Es veu que sempre hi són, o molt sovint, els tres amb llurs estrenus exercicis de musculatura. Ben cairats els tres i gairebé idèntics en llur figures hercúlies, tret que si els dos mascles, si més no avui quan els havia vist fora de l’aigua, encara portaven els calçotets, ella anava conilla; blavosa la veia, potser untada amb una pomada blava, dic jo, qui sap, si que per a protegir’s del Sol. No els admirava gens; la gent tifa i presumida sempre m’ha fotut fàstic. Tot i que cert que hi havia pler de badocs pel voltants qui seguien més o menys meravellats llurs acrobàtics moviments.
—Me n’havia anat molt més amunt de la platja, a un indret més tranquil. I llavors m’havia vinguda pixera i, com dic, per això em ficava a l’aigua, per a pixar-hi (o pitjor!), com tothom.
—I ara me’ls tornava a trobar inesperadament, els tres germans excessivament demostratius. Els esquivava nedant finament, sense fer soroll, tan lluny com puc, repel·lit per les pudors gimnàstiques que exhalaven. I m’he pensat que ja podia tornar enmig del riu, quan l’aparició torna a aparèixer’m. És ella, la blava raguda atlètica pudentota donota. Em diu, conilla, fent bots de llefiscós dofí, em diu, dic, que ha revista la meua vida i que només hi mancava ella.
J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Dic, Quoi?
—I m’ho ha repetit cinquanta vegades, en melodramàtica cantilena, amb els seus dos germans sempre entrepanant-la, una a cada costat, una mica fotetes, fotent-hi de chor. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Per a desviar una mica com qui diu l’accent del compromís aquell on em veia tot d’una immergit, ella dient-me que ha revisitat el meu passat i ha trobat que només hi mancava ella perquè el meu passat fos…
—Fos què? Perfecte? Impol·lut? Ni puta!
—Només per a donar’m estona de pair la cosa, de tractar de comprendre-la una mica, els faig, els dic, Per què tan raguts? No pas que no els escaigui, eh? Però per quina raó, si no els sap greu? Coses de salut?
Els raguts anem a la correguda, em responen, amb un cert urc d’atleta superior. Els raguts anem a la correguda.
Ah, que faig. I he pensat, Jo, pelut, no vaig enlloc. I prou crec que només enlloc s’hi troba hom si fa no fa com cal i prou fi.
—Mentrestant, ella qui amb empentes aparta els germans i em continua dient, confidencialment i potser seriosa, T’hi he mancat. T’hi he mancat. Però ara ho arreglarem. Amb mi a la teua vida, tot t’hauria anat collonut.
—Me la guaitava força impedit, enlluernat i marejat pels emmirallaments de l’aigua i les seues fetors de girafa, i doncs encara la veia més desproporcionada, massa boteruda i poderosa, gegantina, umfladota de músculs. I em deia, No em fotràs pas, serpeta; malament rai si queia al teu bàrbar bertrol; em veig lligat a aquesta dona de per vida, i bora nit i bona hora, se m’ha acabada la llibertat, sobretot amb aqueixos dos germanots seus. I pensava, No et casis mai amb cap dona qui té germans, o en tot cas, germanots tan exagerats. Et roben els llibres. T’envaeixen i vénen a “arreglar-t’ho”, és a dir, a espatllar-t’ho, tot. I ja no tens estona de calma ni de reflexió.
—I li dic, Home, això rai, i tant, molt bé, però potser me n’aniré nedant contracorrent; així, com vós vèieu el meu passat nedant avall, jo clissaré mica del meu futur nedant amunt. No fos cas que féssim cap equivocació majúscula corrent massa, no fa? Veurem així si és bona idea això que dieu que només vós m’hi mancàveu, i molt cerimoniosament i assenyada ens unim o no; ep, no pas que no us em cregui, però per a encertir-se’n, oi? Oi? Què costa? Unes quantes braçades i tornaré. Au!
—I feia per a anar-me’n, i em diu, escandalitzada, Nedar contracorrent! Impossible! Al riu de la vida, hà! Ni els meus germans ni jo, tan forçuts i olímpics i poderosos, no ho hem pogut fer, i voldràs fer-ho tu, pelut i desnerit! No em facis riure!
—I dic, Home, ho provaré, ho provaré
—I sota llurs esguards he fet com si ho provés, com si nedés cap al meu esdevenidor, tothora esbiaixant-me cap a la riba platjosa, on hi hagués més concurrència, on tingués més testimonis, no fos cas que encara vinguessin a agredir’m. I quan esclataven llurs rialles, veient-me tan incapaç, m’he aixecat d’una revolada, i, pelut i tot, jotflic, com he corregut! Arribava al cotxe i fotia el camp cagant pets. Cap a caseta, al raconet tranquil, vós.
—Riu de la vida — merda! No hi tornaré mai més.

(…)

—Com dic, de tots els personatges, aquell en el qual em volia centrar, ran d’haver llegida l’obra, era el del mort. Volia veure com esdevenia pou de tot verí, com es podria per a podrir-ho tot.
—El mort és un personatge qui, al començament és viu, però que mai no diu re; de sobte, no gaire en acabat d’haver començada l’acció, en la festa que dic, que s’escau de nit en un pati amb fanals, prop una piscina, hom el saluda sovint, de tal faisó que a l’espectador el nom se li clava, més que més que es diu Muça, com el moro.
—Llavors, un cop desaparegut, tothom encara xerrant i bevent i fent barrila, fent veure que s’hi xalen força, i com més anem més fort, hom, molt passatgerament, de lluny en lluny, com de casualitat, sembla trobar’l a mancar, i l’anomena.
—L’anomena sense parar-s’hi gens, sense fer-ne gaire cas, així com així.

(…)

—Tota la peça és la festa.
—Les converses toquen tots els caires i escaires. Hom enraona pels descosits, i en diu de bones, de dolentes, de poètiques, de salvatges.
Xampany al teu esclop; me’l bec de glop a glop!
—Mon càncer mon cavall, no faig altre que cavalcar’l; el cavalc darrer desert endins, fins que s’exhaureixi i, exhaurit, l’espitxi, o ens exhauríssim ensems, i alhora lliuréssim el darrer ai; en tot cas, ell, sobreviure, gens; potser al capdavall no sobrevivim ni un ni l’altre, mes ell, som-hi, sens cap recurs ni un, ell condemnat segur; jo encara qui sap, oi?

—Aixeca els empesats estors, que veiéssim què hi coves. Oi que li put el cony com si s’hi afetgegava cap esquerdada llauna de bacora?
—Temprat pels llamps, per la vorera de la bordeta, exponencial escarnia l’udol dels peixos, qui al riu s’hi podrien rabents.
—S’afanyen forçuts camàlics, amb argues gegantins, a pujar, peça a peça, la seua molt feixuga llenceria fina — peces molt fines que pesen tones — a cop de maça, cal fer més ample el finestral perquè les assimili — t’he dit que la meua dona és grasseta?

(…)

—Amb abominacions de gata maula
Qui pertot arreu on caga s’hi deixa la merda
M’han atipat fins que no puc dir fava.
—Mes parúlides se’m larvaven en larves
Sota el dens conopeu del repapieig.
—Respirava a pler enmig l’hivern la frescor de la lluna
Mos lleus llur joia en allunyar’s de la ruïna.
—Multituds enrabiades moltonejaven pels carrers
Vora cap mort rierol vora cap molí abandonat
Relliscoses llotades em volien negre.
—Tot i que reparava a no derrapar gaire
Vaig caure a l’abís irreparable d’un cony
Tendre volcà en estètica carcassa
De pler d’impuritats no em cremes i de franc gairebé.

(…)

—Durant la festa, doncs, ara i adés hom anomena en Muça. Sempre faceciosament, exagerada, allevant-li els pitjors, i més obscens, pecats.
On s’ha ficat en Muça?
—T’hi vols jugar que li ha tornada a vindre la diarrea?
—Incestuós fill de forner, qui sap si, insidiós, s’ha amagat rere cap mata, o a cap racó polsegós, a cardar’s sa puta mare, com sol; saps què? Ponentins de merda; de ponent ni vent ni gent, tu.
—Aquell Muça és ui, llefiscós. Llefiscós com un llimac en vaselina. Es fot, conegut, es fut, com cap fora, vull dir, es fot, com cap fura, gens turbulent, sense cap enuig, al foradet més estret, i t’entra o surt, sense que la teua percepció, per aguda que fos, el copsés. Quants de cops no l’han embotit, tu, al sanatori, i ni que l’embotissin al sanitari — això rai, sempre t’ix tot impecable per cap altre descomptat canonet de claveguera
.

(…)

—La faisó com desapareix d’entre els barrilaires, car entre els espectadors sempre hi és present, al fons de la piscina, és de les més banals.
—Entre els qui festegen, n’hi ha un, anònim, qui, sense ni adonar-se’n, fot un cop de colze a en Muça, i en Muça, amb l’empenta, cau a la piscina, no pas sense abans haver’s fotut un cop a un caire de ciment, d’on que, amb el crani asclat, s’enfonsi — i au, ara roman tot al llarg de l’espectacle al fons de la piscina, il·luminada en blau al començament, mes, a poc a poc, esdevenint, mentre en Muça es dessagna, tota vermella — i ara que en Muça es podreix, de color bruna, com si hi covés una immensa merda.
—El mort, en l’acte accelerat d’anar-se podrint, s’assembla de pus en pus — com prou m’havia temut! — al lacai qui suara no em volia fitxar com si jo fos un altre artista d’aquells qui es venen a qui els compra — cal dir, de més a més, que el mort anava vestit amb levita de xofer, justament com el geperut merdacaner qui, retallat a l’horitzó sagnós, tan agressivament no m’havia volgut fatídicament adscriure a la colla traïdora dels comprats.

(…)

—Se’n fotien, els qui feien boja gatzara, del soldat qui, tornat de la guerra sense ous ni cigala per causa de bomba, li’n plantificaren per comptes, els esventats cirurgians militars, els d’un altre soldat qui acabava de morir intacte.
—Relativament content tornava a casa, el soldat refet. Tret que, cada cop que carda, és el mort el qui s’enduu tots els orgasmes. Del mort, els seus companys o veïns de tomba se li planyen, Escolta, tu, que dormim el son etern, collons!
—Només quan el mutilat apedaçat s’haurà mort, els morts vora el mort adés robat de cigala podran descansar en pau.
Tret que no es morirà mai; tothom qui és eternament a la percaça de l’orgasme, no es moren mai. No es moren mai fins que no el troben, l’orgasme.
—L’orgasme és el sant greal.
—El sant greal, ou de vidre, on hi ha la lleterada exímia.
—Ou de vidre on rau la lleterada de tota la creació. Com diem els xinesos
(fa un dels actors qui, és clar, no n’és gens), de l’ou de vidre, l’univers!

(…)

—D’en Panku mort, la seua sang foren els rius i mars; els seus cabells i pèls, boscs i prats; la suor, la pluja; l’aflat, el vent; la veu, el tro…
—Ses puces, els humans.
—Aquesta és l’única història vàlida de l’univers.
—Un ou.
—Un ou qui es romp, pel mig si fa no fot.
—La mitja closca diguem-ne del damunt, amb part de la clara, el cel; la del davall, amb part de la clara, diguem-ne la terra.
—Panku, el primer ésser es formà del rovell més rovellat.
—A mesura que en Panku cresqué, el cel anà pujant i la terra eixamplant.
—Al cap d’un colló de temps, en Panku, sí ves, l’espitxa; cau esterrossat, i així es corromp.
—L’ou del cap se li ascla; se li migparteix com adés l’ou de l’univers.
—Ara una meitat de l’ou del cap d’en Panku mort es torna el Sol, l’altra la lluna.
—Escriviu-me’n, en xinès, una molt millor, més assenyada, bíblia, on l’horror de l’ésser no sigui tan cruel com ens han volgut fer creure els malignes clergues de tota disfressa repel·lent.

(…)

—Piscina del mort — de la mort. A la darrera escena, esclatant, esfereïdora, tothom s’hi llençarà enjogassat, trompa, riallós.
—De totes les boques, la mateixa esborronada esborronadora veu, l’abassegador crit existencial.
—El darrer esgarip que sentirem; el darrer que sentirem; no sentirem mai més re.
—Ou pudent, ou fet malbé.
—Ou buit — ala esborrada.

(…)

—No volguí eixir al carrer fins que no havia vist l’actor mort. El teló havia caigut.
—Sóc el darrer espectador a existir sota la capa de la melangiosa lluna. En un triomf domèstic de la tecnologia del zero afetgegat de matèria fosca i llavors hostilitzat fins que no esclati en energia il·limitada, gloriosament i molt reeixida assolia d’enlairar-se enllà d’aquell planeta podrit.
—Profètic fuselatge qui, com capoll qui salvatgement esgaripa, s’endinsa dins el no re de l’espai negre i infinit, l’escena ara m’encaterinava.
—Penjat com muricec pels nerviüts perpanys imaginaris de la buada del firmament, en una altra de les meues sòlites implosions d’ultratjós coratge, m’arrenquí de soca-rel a l’elegíac enyor que altrament m’hauria anorreat.
—Ah melangia del viatge que mai no s’acabarà!
—Tret que tot d’una et fots a pensar — greu caguerada, llampant error! Car al capdavall la pitjor temptació és de creure’s que hom compta — ets creus que comptes, et creus que ets.
—Et dius — al cor del zero rac secret mecanisme batzegós bategós d’intricacitat, complexitat, indesxifrable. I et descoratges, és clar.
—No en trauré pas l’entrellat, per eons que travessi, enderiat.
—Torna-te’n a l’abans on els zeros eren uns. I, sobretot, on, infant-cosa, és a dir, nombre incògnit, sense responsabilitats ni atributs, et podies amorrar impunement als culs molt peluts i doncs molt flairosos de les padrines.
—Com més peluts, més flairosos, més famosament flairosos, marejadors, astoradors… I, senyoret de la casa, minyones t’agafaven i t’estampaven la careta a llurs carranxes i pitreres suades.

(…)

—Ventall m’apar l’univers, qui es tanca en zero i s’obre justament només fins on els ulls m’esguarden, i si els ulls se’m tanquen, es tanca en zero el ventall de l’univers.
—I, amb gelosia d’astrònom, l’estesa equimòtica del ventall d’avui, espai espès, vull que coalescent sucumbeixi a la projecció del record que enyor. Llimerols de ficta façana qui tapeu el corrent de fons, foneu-vos-em, si us plau, que reaparegui el paisatge exactament comptat dels anys esperançats.

(…)

—Solcs i cavallons s’estenien arbitraris i m’entrebancaven, i es bellugaven serpentins i em canviaven de continu la perspectiva.
—La casa, doncs, on aniria sempre és tan lluny com sempre; no m’hi sé pas atansar; amples murs de temples dels anys de les picors i murs primets amb inútils anuncis carrinclons m’oclouen l’objectiu, i m’haig de bellugar entre el bellugueig per tal de poder tornar a veure la casa sempre llunyana on tanmateix voldria fer cap fins que…
—Heus-la, vós, qui treu el nas de bell nou entre els geomètrics camps catalònics per on deu encara raure, a un lloc o altre, el bon caminet dreturer qui dreturer hi mena!
—Rere un cartell gegantí prendré nogensmenys un bri de repòs. A la runa, un pergamí mig cagadet, per l’airet pessigollejat, em fa la rialleta. Belleu m’aixecaré a rembre’l.

(…)

—Mes ara que m’aixecava me n’adon que la cama del camarlenc hi duu la taqueta adient. Amb això em guiaré, no em cal pas millor mapa que el de la casualitat.

(…)

—El pergamí parlava de nombres afetgegats en xifres, car al capdavall què altre hi hauria mai de trobar enlloc un matemàtic com ell qui els tràmpols del cel imprevist s’escaiguessin de mai dur de bòlit a la babalà…? [Ah cel inferm de sobtades atzaroses ventegueres baterolaires… (o potser batzerolaires si amb la benzina del zero, i com dic per baterola, atzeroles hi atzerolessis pel butzam batzoler del cel esbotzat).]
—Llegim-lo, vols?

(…)

—Són, els nombres fonamentals, fonamentals? Només sé que els nombres em salvaven la vida.
—Em fotia algú puntada al cul, i ara, mentre anava caminant, em vaig ensopegar amb la barraqueta de l’exèrcit. “Be a hero!” — anunciaven.
—I vaig pensar — què hi fot al món, pobre de mi? Sense noia, sense sou, sense cap traça a fotre re (només una miqueta de poeta, però amb això la gent se’n frega el cul).
Si no serveixes doncs per a re, abans deien fes-te mestre o capellà, i ara diem fes-te soldat!
—I soldat m’he fet. M’he apuntat de voluntari per a la guerra constant — sempre en tenim una o altra, la mateixa a indrets diferents, car al capdavall l’única indústria que ens rutlla sempre és la de la màquina mortífera, la de fer armes per a matar més i més gent. M’han donat un paperot que haig de fer validar a una altra oficina, on passaré el “físic” i m’avaluaran si tinc mig gram de cervell sencer, no fos cas que en acabat que m’armin no giri l’arma contra “els meus”, és a dir, contra ells mateixos, els assassins.
—Ara, doncs, mentre vaig caminant cap a l’oficina, encara al mateix indret on la barraqueta no era estratègicament ni malèficament plantada, em trobava per terra una ploma argentada, tota lluent, estil estilogràfica.
—Tot i que tenia por que no passaria les proves físiques, mercès a la meua ploma no passava la prova mental. Car era una ploma que no volia escriure noms (ni lletres), només volia escriure nombres!

(…)

—Les fórmules matemàtiques a través de les quals cada paisatge i cada plat de nodriment no es resolen, sempre mostren nombres que no quadren. Per això cada paisatge — àdhuc el més harmònic i poètic, sobretot vist a l’hora solitària on cauen les boires i les carenes esdevenen suaument purpúries — cada paisatge, dic, com cada plat (per saborós i ben distribuït que sigui pel que fa als seus ingredients doncs molt compatibles), quan els tornes a veure, a sentir, a tocar, a tastar… no casen mai amb els d’abans — on hi havia un nap, hi ha ara un all; on una poma, un cigró; i on el turó es vinclava geperudet cap a l’esquerra, amb mates de farigola i romaní, ara un penya-segat rebec ha aparegut, torturat amb rels de roures centenaris.
—Els nombres submergits, subjacents, estructurals, els nombres qui rauen part davall de part davall, caòtics, sincopadament i sovint, t’ho alteraven tot.

(…)

—En acabat, merda rai. Car fer-se gran què és sinó esdevenir pols i cendra i tindre-ho tot prohibit?
—Abans tot era ou ple, ara l’ou és un zero balmat — closca buida, amb ni rovell ni clara, només amb lletja escarida pols.
—Com esborraves, doncs, en anar-te’n, sol-i-vern, el zero del món!
—Treu el cap per la finestra al firmament alternatiu; rep novell furtiu oreig qui et deixondeix, et desentenebreix, t’aclareix les idees. T’espolsa la polseguera del pes depressiu, massa feixuc, de l’eternitat. I canta’t libèl·lula (saps?) qui, per esbarzers i ortigues, silfs i silvans esborraves amb l’ala.

(…)

—The numbers don’t jell, cantava un dels actors.
—The numbers that (in secret submerged chambers) undergird the very landscapes — albeit beautiful, poetical, even and ever so harmonic in this witching hour — wherein we roam, as the numbers that undergird the nourishing and daintily prepared dishes — and all those complicated but so evenly and deliciously balanced foods — those numbers fail to tally.
—They are in no way as they probably should, mathematically speaking; in patches and snatches, they are chaotic, unsound, and thus the resultant figures must prove always uncertain, so that when one again looks at the same landscapes and at the same concoctions, the images — and everything that the images entail — the feel, the touch, the taste — have been irretrievably altered.

(…)

—I un altre, per enormes remordiments entrevingut, feixuc comentava, entre els festius comentaris sense càrrega, que tot esdeveniment…
—Tot esdeveniment carregat positivament tard o d’hora s’ha descarregat totalment — on hi havia un nombre positiu qualsevol, hi ha encontinent un zero.
—Car l’univers és ou asclat, gàbia rovellada — tot s’hi escola, fa malbé — no saps ja si és rebost o podrimener.

(…)

—Només el viatge al somni duu cap guardó — el guardó del record durable, mai feridor.
—Em sobrevenen les mateixes imatges, els mateixos aparts, o eutrapèlics dirs, que em marcaren els tels anímics.
—Ni retinc ni em revénen, ni me’n sosvinc ni em sosvenen, ni les sostinc ni em sostenen, d’altres sosvinences mig esvaïdes.
—Tòrrid enquadrament i bla xafardeig se m’afonen sense jaquir bombolla pou de l’oblit avall. En esclat entròpic, han esdevinguts de mantinent corcaments, sotracs, afolls, eixarreïdes gelees de momificades verges, res.

(…)

—M’he aixecat havent somiat el lloc de ma naixença. Ara fa més de cinquanta anys que no hi sóc, i tanmateix la imatge de la casa i la de les cases veïnes, tot i que eren traslladades a l’esdevenidor, només havien canviades de forma molt subtil — tot hi era com abans del present on les abandoní, adu doncs el camp del davant, on havia ja vist (i ho havia sentit com una gran pèrdua de llibertat: horitzó robat, plantes i vies i muntanyes volatilitzades, devorades, llas, pel ciment, el maó, el vidre i la brutícia de l’amuntegament caní i humà), hi havia ja vist, abans d’anar-me’n, amarg i desconfit, que hi construïen fort i més fort — i ara aquell camp d’eixamplament de mires i de pit, de consciència i de benanança, tornava a ésser-hi un camp llaurat de sègol on els bigarrats esbarts espigolaven i els núvols, els vents i els infants ara i adés lliuraven llurs anecdòtiques batalles — i tanmateix, com dic, encara, les cases, sobretot la caseta de l’estanc de na Pepeta Grossa (qui acabà ultracentenària, tot i que tota la vida, i sempre la coneguí de vella, semblava a les darreries, botida i nana, de mala carn i ranca, i pens ara que qui sap si encara hi és, asseguda rere el taulell ratat, llepant-se els dits barrufets i boteruts bo i escartejant segells), les cases, doncs, i sobretot la seua, hom les havia reformades de maneres que mai no havia vistes dels anys que hi vaig viure ni, per descomptat, en fotografia (car qui me la trametria si com dic fa més de mig segle que hi manc i poc hi conec prou íntimament ningú?) — parl tot plegat, doncs, d’uns canvis estructurals molt subtils soferts per un grapat d’edificis que foren el rovell de l’ou del meu món enyorat de la infantesa, hi vivien els meus amics i em coneixia cada pis on entrava amb reverència abans d’endinsar’m a la penombra i anar directe a l’indret on el company desava curosament els seus volums d’antics llibres de ninots, o més recents quaderns d’aventures, on m’enfonsava indiscriminadament a viure-hi més o aitan intensament com a fora a l’hora del joc més o menys calculat o esbojarrat; enraon, però, doncs, d’uns retocs, unes millores, unes neteges, que només puc imaginar que hom hagués volgut sotmetre aquells edificis a servar, com aquell qui diu constrènyer’ls a una rentada general de l’aspecte per tal d’adaptar’ls al pas del temps (un procés lògic de l’intel·lecte, no fa?), anava a dir adaptar’ls a l’increment del tràfec, amb aitanta de gent nova, i, encara més, del trànsit desgastador, ara cal suposar que molt més atapeït, escolant-se per la carretera del davant, entre el camp conreat i les façanes, tret que ara me n’adon que en tota l’estona del meu somni, que em fa que s’esqueia cap al migdia, no solament no hi ha passat ningú (i potser m’hi hauria agradat veure’m passar: un altre eu possible i incanviat, dreturer, treballador, saludant la vella, constant, etern, comcal), ans no hi ha passat aitampoc ni un sol vehicle, tret d’una mena de moteta coberta amb una llauna més que no re carbassa, si fa no fa ovalada, plena de prestatges part de dins per a permetre’n qualque altra mena de transport casolà de mercaderies poc feixugues — el tricicle virolat s’ha aturat silenciosament, ullprenedorament, davant l’estanc, hi duia de bell nou qui sap si les nyèbits decoracions de nadal o els sòlits simples focs artificials per a çon Joan, piuletes, palles, trons, o les regalimoses i polsegoses llepolies per a les palmes de rams, o els sobrets d’estampetes i de sants de guerra i de romans, poca cosa sempre — capsetes de pedretes d’encenedor, tiretes d’agulles d’estendre la roba, rodets de fils de cosir, caixetes de llumins, feixets de pòlisses, estris engomats, ninots, caretes, qui sap.
—I tant se val; el cas és que, en deixondir’m, gairebé immediatament he comprès que aquella apaivagadora visió no era la realitat del món més lògic, esmorteït, rutinari i perillós de l’estat anímic que en diem vigília, o eixoriviment, fins i tot vigilància, vull dir, quan el cap o el cervell ha perduda la benaurada espectacular mortalla del son. És clar, m’hauria estranyat moltíssim (de fet n’acabaria fet bocins, sense saber ja a quin món rac) que, aitantost agafant un avió i llavors plantant-me novament a la ciutat inexistent de la meua infantesa (ara la ciutat impostora, esdevinguda espúria pel verí corruptor del temps), trobés que reconec aquells topants, o, adu bo i reconeixent-ne si més no alguns, me’ls trobés ni mica com els acabava de viure. No, de cap manera; la coincidència és de totes totes inescaient, no pot en absolut escaure’s. I prou.
—El somni t’imagina un univers paral·lel, sense altra vigència, llas, que a l’alberg meravellós part de dintre el teu crani; ah, si es pogués transcendir i fer-se sòlid, cavà, què més voldríem! La vida esdevinguda art, somni de ventafocs on la mort arriba en carbassa i et duu a l’ultramon de les delícies on tot es fon en enflongit somriure, en astruga pau… per a renéixer, estort del temps, ara diví. Tot hi és perfet: cal veure el somni com el súmmum de l’art a l’instant on s’esdevé; cada somni el millor, més animador, concert, l’exposició més cor-robadora, el tractat més il·luminador, el teatre més ben fet, cap conferenciant de seny pus esmolat, els bocins de cinema on la satisfacció del tot-hi-colla t’envaeix, epítoms filosòfics, res més esclaridor, tots els quòdlibets existencials planament ans sucosament resolts, lletradura cabdal — a quin altre llibre, il·lús, la trobaràs, clàssics instantanis ans irrepetívols, joies úniques i efímeres de l’art, eximplis definitius, paràboles de construccions, ah, inefables, paradís tot plegat subreptíciament o plenament visitat. Ausades, és al somni i prou on l’estranya matèria del temps sembla voler revelar qualsque indicis de secret.
—I això pot confondre qualsevol, jaquir’l així com aquell qui diu cap-rodós, cama ací cama allà, a frec de descoberta essencial (Ja ho tinc, ara respir!) o altrament si caic no caic precipici avall de la desraó (Qui sóc; no: qui m’és?) — l’alternativa és despodrir’s o podrir’s, estòrcer’s del tenallament ineluctívol de la corrupció o afegir-hi a gratcient: t’angelitzes pels mitjans a l’abast, assenyaladament el somieig de l’esperit, o li fas la farina blana al temps per l’accelerament putrefactiu de la carn — la presó no és fugívola sinó per entre les brèndoles de les diferents realitats; torna’t fum balsàmic i construeix sempre enllà, enjondre, on les tanques no són altre, ben remotament avall, que fusta qui ivaçosament es corca.
—Com les de tota bona història novella, les premisses, de fet els prolegòmens, de cada somni són d’allò més atractius i enllepolidors; en acabat, és clar, justament com la vida viscuda, l’arruixat descabdellament de la resolució és catastròfic — no pas tràgic necessàriament, mes sempre catastròfic — i desil·lusionador, penjat, filós, fluix, lluny d’osques, feblet, sense embranzida, morent, abrupte, curt-tallat. A l’inici, el bell bot rabent de l’innat a la fórmula pel rost viarany de l’ascensió òrfica: màgic, vós! Adés, però, sobtadament, sense adonar-te’n, leri-leri al llos del raor fas equilibris pels meandres dels aiguamorts hipnagògics: a força de despullar’t, robes carrinclones ostades, desendoll de les passions carnals, desempallec de la brutícia, larva corporal amb fàstic lleixada enrere, esdevens filagarsa de buit, i ja aviat no-res. Per això t’arrapes al norai del somni, al món oníric de les formes plaents, de la plàstica il·lògica, del tot delitosament comcal i entès. La inaturívola ambivalència et duu al rodament de cap: a fe ni saps on pares. Hom o quelcom t’eixoriveix i un regust viscut et regala per l’ésser — ets enganxifós com una (pusil·l)ànima òrfena; entre el sofre qui s’espesseeix i l’airecel qui es fon, marejadament et debats. I, retocat, més espatllat, o ara noliejant unces nocionals inèdites, si primfilem ets nou, t’has adherit a un ésser qui no és pas del tot aquell d’anit — millor, pitjor, no ho dic.
—Això m’he ficat a pensar, encara aireferit, sota els efectes tremolencs de la visió d’un intimíssim referent refet. Hi ha, consirava, hi ha animals, és clar, però també persones poc discernidores, inclosos els de més dels infants, qui confonen sovint com van dades i llavors prenen per veres les imatges imaginades del somni, és a dir, poc distingeixen entre allò esdevingut materialment, de carn i ossos com aquell qui diu, i allò altre fet del fum fugisser del son. Llurs processos lògics es revelen nàquissos, subdesenvolupats, poc farien prou el pes, bé pel fet que llurs processadors anímics — cervell i companyia — són fets naturalment així — cas dels animals qui d’un jorn a l’endemà se’t llencen eixelebradament a trossejar’t segurament perquè durant la darrera migdiada et somiaven no pas gens amic — bé per causa d’immaduresa — els infants — bé al capdavall per motiu de malaltia neurològica — certs adults si fa no fa llunàtics qui tothom algun camí s’ha hagut d’ensopegar, llas, i molt esglaiadorament.
—Per això de camins no saps per on esquitllar’t, et trobes que aquell gos qui fins ara et tractava d’allò milloret ara et gruny o adu t’abuixeix tantost t’ensumava i fins se t’arraparia al coll amb una darrera queixalada letal, i hi ha canalla maleïda qui sense que els hajos provocat ni pensaments de sobte malrecorden el malson on aitant de mal no els volies que ara doncs te’n fan de les més grosses, i de quines barbaritats no t’acusen — i tothom qui tingo estudiants comprendrà immediatament de què enraon.
—La gàbia, per a fugir’n cal un (sobre)salt d’allò més universal. El temps indivisívol és el parany concret i localitzat que, si doncs no vols romandre-hi empantanegat d’empertostemps, sols pots esquivar d’espetec — i únicament tot d’una, totalment i d’espetec, car com dic és un tot absolut, i d’un tot aitan malèfic, totalitari i massís només pots esmunyir-te’n amb un canvi radical: robes el cos al parany i sobtadament t’hi trobes fora; és una qüestió total: d’ésser-hi o no. T’hi has d’esconillar amb un arrencament escruixidor de l’ànima. I prou. Et vas podrint amb els anys dementre que alfarrasses l’evasió i, ensems, pels corredors laberintins i els túnels perduts, les bròfegues andròmines no van aumon; molt de xup-xup, escalfament de motors rai, mes alhora les locomotrius no es mouen, les portes prou s’obren i tanquen, la gent prou va amunt i avall, cap tren, emperò, no inicia el bellugueig que cal de debò; adu, de sobte, tot l’enrenou cessa, s’aturen totes les complicades maniobres, aitanta de fúria, aitant de soroll i d’anticipació, i de fet no res; es veu que qualque giny menor o màquina adjutora, no gens central, esdevenia massa animat, rodava i grinyolava a tot estrop, i nyec, que accidentalment ens ha esclafats uns quants operatius, per sobre d’operaris.
—I ara…? D’aquesta estació subterrània ningú no n’ix viu. I tanmateix la gernació (no pas a boldrons si fa no fot familiars, pus tost a glops d’individu esgarriat, gros i petit) continua afluint-hi. Qui pogués ésser tornat a la superfície, instant zero, ans tota aqueixa enfangadora, enfonsadora, conjuminació no hagués començada d’engranar’s! Llas, massa tard, trencant-te el front a les rajoles esquerdades, estalzinoses, del túnel. Néixer a la mort, ans que el parany del temps no t’atrapés, esquitllant-te-li’n, pam de nas…!
—Delit de somieig, quan saps que hi ha un altre món, entrellucat pel somni: un món lliure de la corrupció i el podrimener amb què el temps aquest no infecta, irremissiblement. Voldries perdre-t’hi, elevadament, mai pus redavallar a la merda.

(…)

—Ahir, doncs, tornant de la universitat on imparteixc classes de grec (el grec dels grecs obsolets, i assenyaladament de llurs ridícules tragèdies i el boig jurqueig que s’hi assereix; de tot el qual faig olímpicament abstracció per a fixar’m en l’esparsa saviesa dels ostracons), cap a l’hora baixa del vespre on correm a prendre el te que ens escalfo i ens revifo el viu-viu de l’animeta, i s’esqueia, pel fred i el rúfol i la foscor incipient de l’hivern, que els carrerons fósson força deserts, justament quan tombava prop de casa (un parell de travesseretes més i ja l’hauria atesa), de trascantó surt a esverar’m el vidriaire esquerp qui he vist de cops, ell i la seua escala, amunt i avall entre les casetes atapeïdes, sovint remugant paraulotes o estossegant com un moribund, i ara què vol, molt enfellonit, fent continent de llençar-se’m damunt tantost no em veu, sort que de moment sense gaire esme, com ara si la idea d’agredir’m no l’hagués envaït sinó a contracor, tret que de seguida l’el·lipsi se li ompl, i se li ompl pel que sembla de fel i de rancúnia, i de falsos greuges endenyats durant agres llargs malcovaments, d’on engrapant pel canó una ampolla grossa de sidra que s’ajup a rembre de part de terra, on no és pas la sola runa que hi rau, i llavors, redreçant-se amb ulls fumegosos del foc que deu treure pels queixals, l’escula d’un batzac a la cantonada i, trencada i raent, me la burxa cap als ulls, i cap al coll quan em faig arrere maldant per evitar’l, alhora que esqueixadament li deman, Què vols? què et pruu? — i ell esgaripant em contesta que encara li dec no sé quant del darrer lliurament de “merda” — de merda…? — deu vúlguer dir qualque mena o altra d’estupefaent fastigós, és clar.
—I ara com li expliques que ho ha somiat…? S’enfal·lereix a heure’t amb un bocinot tallant d’ampolla que de bòlit et va burxant davant els ulls, i tu voldries desencantar’l amb captinguts raonaments, potser adu primfilar-hi i febrir’ls fins que l’enlluernésson, on, finalment, ple de sàvia pietat, regirés la bròfega captinença, com qui diu dedins defora, com un mitjó, i, d’idiota i condemnat, es tornés un altre escèptic membre equilibrat de la societat, no pas un contrapès pudent i espellifat, sinó un ben untat coixinet qui també sapigués treure’n, com cal, mesurada nyapa.
—Fóra per a pixar-s’hi de riure, si doncs no fos per la poixèvola situació. Alhora, d’afegitó, em ve a l’esment el paperot que devem fotre dos sexagenaris bo i barallant-se a mort en un carreró foscant i atrotinat — repel·lents, rai. Deia ridícules tragèdies, i ja ho veus a quin altre cove no m’he fet enxampar.
—Ves, probablement durant un instant de lluc il·luminat, que pensés que jo fos “the serial killer for the neighborhood” — i allò d’heure’m i porta’m al quarter dels pudents com ara cap trofeu, devia donar-li un tast d’èxit espiritual que déu-n’hi-do el poder drogaire de la cosa.
—Era un home sempre reprimit i alhora obsedit per la carn. Netejava finestres i darrere hi havia vists molts de morents, desfent-se en grumolls de carn podrida. Amb quina arbitrarietat de cirurgià sapastre o carnisser bavós no em ganivetejaria ara!
—Com despertar’l del malson on jo, l’assassí qui entrevé de nits barris de putes, i durant els jorns els pobres “museus” provincials amb monstres guardats en gerres per sapastres cirurgians d’antany, li faig de víctima del seu fet heroic…?
—La meua dona mateixa havia cregut si no fóra jo mateix aquell boig malparit qui esquarterava bagassetes. Cada nit me n’anava, sense donar cap explicació, fosc com la nit mateixa, silent, inconcret, sense un ral a la butxaca, vestit amb roba vella, caminant milles i milles, fins la matinada. A fer-hi què. No ho diré pas, com no li ho deia.
—En caigué malalta. Tot el neguit rosegant-la. Veient-se com les bagasses fetes xixines, ella mateixa somiant-se triturada per l’assassí nocturn, el qual sospita també que potser no sóc. Es veu teca de diariot — “she was freaking nervous about it, about the idea of becoming any forlorn dawn also herself some undistinct heap of mincemeat — grub for tabloids, a little more blasted plasted shit for next morning’s bumpf”.
—I llavors, de sobte, la veig somrient. Massa segura d’elleixa. Com ara si ha perduda la por, i ja no es resigna al seu paper de xagna, de víctima. Al contrari, com si es preparés a la revenja abans del fet — i doncs, planejant acuradament la meua mort per bare ganivetada…
—Fotríem goig. El neguit ara era meu. Com esperava que els pudents trobessin també l’assassí en sèrie… El netejavidres i el professor un instant durant somiàvem el mateix, portant l’assassí sangós a coll-i-be amunt, cap a la glòria de l’heroi.
—No va passar res. M’enfugia corrent, endinsant-me esbufegadament a la foscor del cansament, com en els somnis més vívids de la nit.

(…)

—Divendres. Matí d’escombraires. Encantat els ull des la finestrella estant. N’Ostentós i en Sumptuós aturen llurs esgarrifadors vehicles a boca de veïnat.
Ei, xoca-la, en Sumpt!
—Què fotem, doncs, n’Ost!

—La fan petar una estoneta, bo i alhora embarrancant el fluix dels altres vehicles aventurats de bon matí. Al capdavall es fan adéu i cascú, per equivocació, puja al monstre de l’altre. N’Ost, qui era el conductor de l’autobusot que recull la canalla qui va a estudi, s’ha ficat a la cabina del camionot de les escombraries. En Sumpt, qui menava l’esborronador tarararat que amuntega i atapeeix els repugnants rebuigs jaquits per cada casa a la vorera, ara mena a la insabuda l’aparell de l’altre, groga carcaixa xucla-infantons, la qual és clar ara omple de tota l’oradura i orqueria que va trobant si fa no fot embolicada o emperada a frec d’embornal, caire de vorera, àpex d’estintol i aresta de cantonada.
—Vingo o no a tomb, ambdues ferotges baluernes amb prou expeditesa, adés pel mateix costat, ara per l’oposat — ironies complaents de la coincidència (tothom feliç, ja ho he dit) — n’Ost s’atura davant cada boldró d’infantons i arrengleradets els convida somrient que es fàçon cruspir pel cul de metàl·lica ans d’esmolada ferramenta del molt pudent camió bestial.
—Tothom content. Les escombraries descarreguen educadament a escola. La quitxalla, és a dir, l’esgarrifós aiguabarreig de cossos triturats que en roman, va a raure a la descàrrega d’immundícies. O alternativament, vós, tant se val, tant hi fot, depèn si hom se n’adona i es refà o no, l’escola rep els romanents de molts d’infants esclafats en escruix, i el bruticier de foravila rep les gairebé incòlumes brutícies.
—Ça com lla, que no fos dit, el lent podriment poc pren lleure, compassadament l’aperduament infinit poc s’interromp. Caldria un sacseig de proporcions — no fa? — còsmiques — oh, mons altres, altres mons que hi sou! Que hi sou!
—On sou? Qui sou? I com escalar-hi, acusmàtic…?

(…)

—Car som encar al mateix jorn, conscient dels nimbes fosforescents de boira davant els ulls dels veïns de mendraig, la meua rialleta nerviosa els allunya malfiats devers els darrers confins de l’enclòs, fins que qui ha de fugir’n sóc man — no fos cas que encara rebés de valent — i, en acabat, m’hi trob tant a desgrat i balder.
—Doncs, de mendraig a mendraig (tret que als de més els ve gros el nom de mendraig, car prou que no són refugis ni prou consistents ni prou enfonyats i segurs, no són sisvol fets d’obra; són uns minsos, frèvols aixoplucs apedaçats amb quatre vidres precàriament estintolats, amb esquinçalls d’anuncis servant-los si fa no fot a lloc els treps i les esquerdes), per comptes d’esperar-hi l’autobús blindat sempre massa curull, amb el terra brut de qui sap quins rabiüts excrements i la fi maleïda del viatge perennement enlaire, sense pujar al capdavall a cap dels esverats vehicles, faig cap, per selves de cuirs esbotzats i ferros rovellats, als darrers i més escarransits circells de la societat, on m’embolic fins que no sé pas com sortir’n, pudor enganxifosa de carns d’egipcianes de totes les edats — i, amb visatge horrorosament esgarrifat, quin mareig, quin empegueïment, per quin desig d’elidir’m aclaparadorament sobrat!
—Vull fer’m escàs, com si ni existís, i tanmateix m’espeteguen per la patidora pell l’enveja i la malícia, l’odi virulent, i en tot cas no pas menys virulent que entre les altres lleixes de la societat. Voldria fondre’m, que la selva hi fos novament primigènia i mos infants fósson de bell nou de tendra amorfa edat on els calgués l’amorosa conducció a través d’aitanta de fulla verinosa i de sauri gens llefec i de calàpet astorador i d’insecte espectacular.
—Tant se val, llivell vedat, a l’embús flonjo constret, camí de retorn barrat, prou feines tinc a conduir’m cap a la invisibilitat del pou sobtat; tota muntanya penosament pujada té enmig un forat d’oblit.
—Sóc rel corcada. Mai més relluc puc impel·lir. Em jaquiran no pas gens vist fins que el proper terratrèmol no esclato i el daltabaix m’exposi. Quan ja he dit prou, glaçat.

(…)

—Davall dels cels canviants, sondrollats de continu pel pas dels avions de guerra, em parava sovint davant les escales dels hospitals, sobtat per les disbauxes i barriles que hi tenien lloc. El que al començament em pensava que eren ampolles de llets trencades i vessades, veia en acabat que eren ampolles de licors i de sèrums i de sangs, i d’excrements i òrgans descongelats, tots fets malbé.
—De les cridòries i desendreçats alarits, i per les formes com veia a través qualsque finestres com anaven de nues les infermeres, i com fugien, mai no pas del tot hàbils, els esborronats malalts, endevinava que hom hi endegava tostemps operacions sovint innecessàries, els cirurgians mateixos sempre abillats amb les més grotesques, malèfiques, robes de bufó i albardà, de mòmia ressuscitada, de llop rabiüt, de vampir, de monstre carrincló.

(…)

We are the human bananas with chicken lips — canten els hospitalers, amb llavis de pollastre, dansant la raspa. I etziben a tort i a dret, i tant si ve a tomb com no, tot de comentaris vitriòlics pel que fa a la condició dels malalts, tost traslladats a cadàver — se’ls parteixen i reparteixen com qui parteix peres — de camins amicalment, de camins enfellonits rai. Acollonits pel vent pudent de llurs bates de dervix, atrapats entre llençols ensangonats, els infants piocs s’amagarien, tot esgarrifats, desesperats pel que senten a la pell, i pel que veuen i oeixen.
—Per les finestres ragen mitjons bruts — i llavors peus maltolts, escruixits, i nervis, ossos, sangs, entranyes, molt vescosos sucs.
—Pel fet que no vull trobar-me’ls, els mesells netejadors de cambres qui llencen finestres avall tot allò per què ja no troben més utilitat, m’enfil heures amunt, sempre evitant les escales.
Què et xapesques…? — per tota resposta, si llavors, havent penetrat per cap alta finestrota, mai deman si n’hi ha encara cap de viu entre els meus malalts del matí — què t’empatolles…? — com si ni em coneixen, com si hi sóc de pus.
—Rodant les sales, tots els qui inerts em fiten avui, l’endemà seran morts.

(…)

—Tornat al carrer, hauria de ficar els punts sobre les is. Hauria d’assajar d’aturar aquest cap qui em roda indecís.
—Car tant de mort inútil. Mascles ensinistrables rai, d’aparells segurament encar competents. Tothom qui hauria pogut jeure amb la meua dona, per a apaivagar-la, en aquelles nits de neguit sens fi. La meua dona, amb el xifarot a punt.
—S’hi pas per la porta d’algú trempant, em dic, Imatge única. Esperançat, l’hi encabiríem.

(…)

—Finalment — passats els qui berenen de tranuita, els qui tenen problemes pescant, i llavors cagant, per culpa de les arestes empassades a les fosques.
—I ara, ostat, fugint com cap ombra de les gernacions nocturnes, més i més complicades, quan els nafrats esventen llurs nafres i l’aigua manca, adu la bruta.
—Mentre allà baix, on les llums somortes de la ciutat amb prou feina arriben, minyones en traginen, galledes abonyegades curulles, i les mestresses s’ajeuen amb bosses blaves d’aigua calda per al llit erm de marit.
—Hò, ja hi sóc, a les muntanyes indecents on descarreguen els camions de les escombraries i on els bocins esbargits de la nostra filla rauen xemicats com llavors de carn qui s’eixumflen i creixen en monstres alats.

(…)

—Ah, les noietes boniques, negretes, cremades pels Solells més flamants de la nit, com regiren i escorcollen entre els rebuigs! Amb el que troben, es decoren allí mateix, il·luminades per les pudents fogueres; amb els cassigalls i arnats drapots que recobren es vesteixen de fantasia, rampoines llampants, i amb els metalls i les ceràmiques i els plàstics emboïgats es reconstrueixen els habitacles on viuen — tresors de pobre en capseta, i elles la perla per a netejar.
—Tot el que altri descarta, per a un hom o altre troba tanmateix finalitat. Per què són tan boniques les noietes qui recacegen entre els detritus…? Primetes, negretes, brutetes, pudents… mes, ep, boniques i xiroies rai. Em fa que per això les bandegen als suburbis infectes. Per llur joia monstruosa — tractant de sebollir-les amb les onades incessants d’escombraries — la ciutat un oceà de rebuig i els suburbis la platja on la xúrria s’estavella, inclosos els cossos dels hospitals, els cossos dels autobusos, els cossos de l’aprofitament.

(…)

—Per rosts relliscosos barrancs, damunt i a frec d’avencs, fraus, pregons portussos, amunt i avall, precipitós, cercant de tornar a trobar la casa on introduiríem els nous iniciats, entre els quals un fill meu és el més decidit, tot i que encoratjaria els altres, negrets i blanquets, dient-los que comprenia la dificultat de la cosa, mes que prou calia llençar-s’hi sense por, tanmateix com ell, qui, com veien, si al començament no l’acompanyava gens l’èxit, gradualment s’acostumava a les intricades complexitats de la cosa, i semblava reeixir-hi.
No tant per com ho dius com per com ho fas, els dic; la qüestió és ficar-s’hi, apitrant, per molt que el cor no se us vulgui en l’empresa, esbojarrat, crebar.
—Més tard, hauríem els introductors de netejar a força de mans, agenollats damunt les fredes rajoles, amb fregalls i sabons naturals, ben a fons, tota la casa perquè els nous iniciats fossin pròpiament afegits, sang jove, nova, al nostre excels boldró d’assabentats dels fòssils ans ambrats secrets.

(…)

—No voldria pas fer tard, més que més que, ple de fang i greix de moto com vaig, m’hauré encara de purificar de valent abans de poder netejar re.
—I ara, tot d’una, salvat de caure daltabaix.
—Salvat de caure daltabaix, i tant. Pel soroll estrepitós de la catàstrofe al fons del precipici on m’anava a estimbar.
—Ara, indefens, espiava de no gaire lluny estant els dignitaris i els sòlits llepaculs dels mitjans com s’explicaven feixugament ells amb ells el penya-segat per on el tren havia caigut causant un pilot de víctimes, quan jo mateix, a l’altre costat de la roca penjada, havia relliscat i queia daltabaix al buit.
—Quina por, havia començat de cridar prou tímidament ajut. Moriré esclafat. Estic glaçat, no em sé apujar, em penjaven una cama i el peu de l’altra.
—Hi havia haguda bona gent qui de l’altre costat de la roca m’havien dit que l’equilibri era al meu favor, que només em calia agafar quelcom darrere a l’esquena, allargant els braços, temptejant amb les mans, mes jo n’era incapaç, incapaç de moure’m, incapaç de trobar re.
—Al capdavall, una mà grassoneta m’estirà. Era un antic atleta, ara força abandonat de cos, el qual havia tinguda la iniciativa de fer això, de voltar la immensa roca part darrere, per ço d’atènyer’m i llavors atendre’m i no pas perdre l’estona xerrotejant i donant inútils consells a algú glaçat de por, salivant, ells, els consellers, de veure al capdavall el marcat de mort relliscar daltabaix cap a l’espetec i el xemicament.
—Ara li havia donades les gràcies efusivament i li demanava tot empegueït que manés, que estaria content de correspondre’l en el que volgués.
—Li dic, Sabeu què, esdevingueu, si voleu, un dels iniciats, sense preparacions ni re; prou sé que us ho valeu; li diré a la dona que féssim a casa una festa celebrant el rescat — i, a honor vostra, si doncs no us sap greu — d’on us preguem, sobre, que porteu, si així us lleu, tots els amics vostres que us sembli doncs bé de dur.

(…)

—Va arribar amb una gernació de jovent sorollós; ballaren tot el vespre, tota la nit, tota la matinada, bona part del matí; cap al nou migdia la casa es buidava d’espectres…
—Al vespre del segon dia, retuts, la dona i jo poguérem encertir’ns dels terrabastalls causats pels gaudents i ens ficàrem les mans al cap.
—El pitjor era la sala de banys; tant la banyera com la tassa del canfelip eren totalment embussats de gegantins cagallons.
—Gens malastrucs, car al capdavall jo tenia la meua vida, i ella encara em tenia a mi, acordàrem de prendre’ns-ho amb filosofia — amb pales i galledes, duguérem, ballant als mateixos ritmes que els cagaires ballaires d’adés, les galledes curulles de cagallons cap a l’hort de part darrere.

(…)

—Fou magnífic com cresqueren els bròquils en acabat; les dones que en compraren alguns saquets, després ens tornaren compliments i tot, i ens demanaven si en tindríem més. Cert que eren tan bons, els bròquils, que decidírem, aquest camí sense arriscar la vida, la primavera propvinent de tornar a convidar l’atleta grassonet i el seu nombrós seguici per ço de celebrar aquest cop el cap d’any del feliç esdeveniment, no pas el de l’accident de tren on centenars periren esclafats, ans el del meu rescat, de despenjar’m, al mateix indret, i no voler que caigués daltabaix, car, manoi, oi, de quin catacrec no m’estalviava, i car prou calia, és clar, estar’n encara agraït, i pels llargs anys que em romanguessin de bona salut.
—De fet, no sé si m’és llegut de revelar’l del tot, aquest és un dels fòssils ambrats secrets que particularment dispens als iniciats…
L’agraïment ha d’ésser constant, i aitan durador com la vida mateixa, i que només allò llongament primparat, roman — roman en positiu relleu, gravat, llegible, palès.

(…)

—Fica en ordre el teu petit raconet — and the rest will follow.
—A pleret, tot se t’endreça al voltant.

(…)

—S’escolen les hores com s’escola l’escola.
I què ens diu el mestre? El mestre no ens diu re.
S’escolà com l’escolà, s’escolà en bombolles.

(…)

—Que lentes les hores mentre l’univers creixia
Cada hora era un segle cada segle un món
Mes ara l’univers s’escarranseix, s’escurcen les hores
Van les hores de menys en menys
Una hora és un segon, un mil·lenni un bleix.

(…)

—I’d like to be under the canopy
of many pussies unquenchable
in its dark garden shade
inhaling the odoriferous breeze.

(…)

—Què hi faig al jardí de conys sens fi?
A l’oreig nemorós entre ombres fluixes
I sentors fantàstiques sots el conopeu
De tendrums encesos i pèls que ferumegen
Delitosament perdut en un bosc de cuixes
On vaig creixent bolet arrapadet
Fal·lus impúdic d’ous diabòlics?

(…)

—Hi faig d’heroic grimpador de mels
Bresques altíssimes
Penya-segats precipitats
Rodaments de cap
Caigudes toves
Edèn t’hi trobes.

(…)

—Sóc poètic simètric ver bell
Sóc bell ver simètric poètic
La barreja es barreja poèticament simètrica vera bella
Bellament vera simètrica poètica.

(…)

—Finalment feia en Frasi el maligne al reial capdecony Busiri, Si sacrificàvem a déu tots els forasters qui vénen a emprenyar, l’eixut que patim s’acabarà.
—I ara, collons, maleïts, les pluges incessants ho colgaven tot.
Per què, Frasi merdós, no li dius al rei que per a revertir el dictat del déu tan llépol de sang, no li sacrifiquem tots els oriünds i així ens torna a dur la puta sequedat on tanmateix només els pobres perien de set?
—Som-hi. Els oriünds sacrificats, l’eixut tornava.
I ara qui ens romania, en Frasi set-ciències?
—Doncs els aborígens, és clar. Aquest déu nostre es veu que ens vol tots morts.
—Sacrifiquem sempre per a tornar a l’abans. De la merda d’avui a la d’ahir.
I llavors, quan només restem tu i jo, en Frasi? T’hauré de sacrificar, o em sacrificaràs?

(…)

—Qui se’n fia, malparits datspelcul?
—I si sacrificàvem els Frasis i els Busiris abans no començaven de fotre’ns a tots? És a dir, i si sacrificàvem tots els qui volen sacrificar re a un déu tan malèfic com l’inventat?

(…)



Escorrialles de lleterada mínima (passi-ho bé de penjat pengim-penjam).

(…)

—De fotre de filòsof i de caminar desvagat remenant-te els collons per un forat a la butxaca, fotent-te mentalment l’erístic, l’agonístic, i no cal dir el ximplístic, i llavors plasmant en paperet la gran pensada, és activitat tot plegat que es resumeix en una sola acció palpable — un remenament de collons.

(…)

—Me la sondrollava sèdul quan
inoportuna la mort trucava
Qui hi ha —que dic
diu —obr collons la mort
—Puta què em duus ni lluus
em prens inconcús per lluç
i a quina hora més inconvenient de pus a pus
sóc a frec d’orgasme i em véns amb l’embús
fot-li’n abús dessús dejús
si tot em pruu molt més no em pruus
—I què te’n duus
amb els teus quatre ossos sense pus
només quatre ossos de pus
i aquest vòmit inconclús

—Tot això li dic mentre no m’he escorregut
i tot el viscut ni conegut
orgasme virtut inòpia i atribut
fot el camp com fa el puput
endut pel torb d’un esternut.

(…)

—En aquests temps d’irracionalitat i cretinisme
silenci i com si no hi ets
caga’t a l’hort i entén-hi els bolets.

(…)

—Estic ple de bones intencions
que immediatament se’n van als collons.

(…)

—Entre els mots qui em posseïren:
eidòlon ostracó.
—Cada jorn en aixecar’m
he ratllat el meu eidòlon
a un ostracó i l’he llençat
i he continuat caminant
desesperat cap a la desaparició.
—Entenc per eidòlon
el meu jo d’ahir qui queia a lloc
com exúvia de metamorfosat insecte.
—Entenc per ostracó
un padellàs de teula o llicorella
àdhuc un palet
on he ratllat l’eidòlon:
la fragmentària representació
del que fugaçment no fui
.

(…)

—Em guaitava el xenopod
qui sempre em trempa a deshora
i al davant del cul erroni.
—Dic: escolta carallot
si els tens els dos a la vora
el cul amb cony és l’idoni.
—No és pas si és ple o buit el got:
la dona un cul que enamora
val per quaranta d’en Johnny.

(…)

—Tanta de merda al món
embussats tots els forats
de tal faisó que la merda rau arreu.
—I cada cop que la terra fot un tomb
ens cau al cap als qui en som cap per avall
una insistent pluja de merda.
—Per molt que vulguis netejar re
sempre t’hi caurà la merda d’estrena
treball sisifesc que no duu enlloc.
—Decidíem molt assenyadament
de doncs mai més no netejar re
ni de cercar a cagar a cap forat inexistent.
—Cada forat tot ocupat de merda
cada forat tot ocupat cada forat
curull de merda sobreeixint merda
cada forat eclipsat cada forat ocupat
per cacatua de caca teua i meua
que embussa cada cràter de volcà de merda
qui bull i bull en ebullició sens fi perenne eterna.

(…)

—Emprenia fortes gambades devers l’arquetip
era l’arquetip simpàtic del trempat heresiarca
un arxiheretge xiroi com cap gínjol i menjant crancs.
—Revelava de franc als creients que el cony de l’ínia és horitzontal
i allò omplia tothom de coratge davant l’universal categòric
hom s’estarrufava de frisança davant l’esplai qui se’ns oferia insidiós.
—A l’esglai davant el gran canyó de la mort se li esmussava el fibló
mentre vora un taüt per a goril·les escopinat per l’oceà
l’arquetip com gerd àrbitre s’atipà de nomenar’ns ectips.
—Jubilàvem ensems els ectips negres blaus verds grocs
execrated excreta of a forgettable season execrats excrements
d’una saó al foll assoc de l’orc al basar ctònic in the devil’s souk.
—Anàdroms li cantàvem a tota mànega llampants psalms de salmó
i ens penjava el moc i s’obsedí amb els qui ens mocàvem a les parets
on per als inics porta-llatzèries trenta-dues fuetades seguides no decretà.
—Amb el formidable despit de la neu m’allunyí vers els turons
en un tres i no res del desig al fastig càmfores en àmfores quin disgust
com això re altre el viure no em tol
em deia mentre fugia melangiós.
—Cruel apoteosi de l’escàndol el picatatxes es desendollava la cucurulla
i místic i amb satiriasi engegava l’engranatge del destraleig
em venien darrere munió a assassinar’m monolític ramat d’immarcescibles cadells.
—Els insurgents corcs del taüt eixien ambtant de llurs amagatalls
desendreçats putxinel·lis es deixondien de llur letargia
i ara esdevindrien amb sort el desllorigador.
Som els trol·laires caos-ficaires merdafiraires!
cridaren jocunds com qui es trencà el sec de la cama a la closca d’un cargol
ritu oníric el llur on vaporós als llunys i alts no em fonc.
—Ran cap ram de follor on aviat n’esclataria l’arquebisbe esquerdà el simulacre
com mardà amb umflades tonsil·les o com tenrec titllat de xacrós
sotjava el vernís trompant del món i amb tremp camaleònic s’hi fongué.
—Amb quin profús sil·logisme no es trobaren de sobte
els del rabiós formiguer espantalls de zoòtrop espatllat
tomb en tomba fiu cascú mentider car com tot no-ningú són colgats en cenotafi.
—La massa de corcs corcada insolvent amb amargor ni aversió
de qui els ulls marejats estergien innombrables pèlags
es reatapeeixen a llur fúnebre bresca consirosos a opacament rostar-hi.
—Havent salvat del fel i el balafi filosòfic un altre escabiós merdhumà
qui amb encant de ministrer no gens irós the shining shores fled
tocaren comiat mesell farciment de desencantat taüt sempre delerós d’àpat.

(…)

—Pengim-penjam per caminets oblics
aturat per vidres inexistents
angles constel·lats d’arbres de penjats
marmòries eixutes pelleringues
amb tasts de cotna d’enrancit pernil.
—Un altre dels ja enjovats als futurs
ous ixents de les trivials matrius
ets l’incansable virolet prenyat
com qualsevol erudit d’abortives
nocions en la fervent cerimònia
on els peons escatim si la llum
del llum la vèiem (també el mateix llum)
si ací no hi fóssim doncs per a copsar’ls.
—El colom ets qui ulls embromallats
empastifat amb femtes per la jungla
es perd i a l’entortolligament quàntic
palimpsests els estisoren cirrosis
i a pàncrees claferts de teranyines
costelles i espòndils vinclats al llum
llunyà que mig il·lumina l’indret
s’hi agenollen costellam cantellut
esglaons d’escala de pou que duu
avall al calidoscopi penúltim
on hom ensuma carn de sacrifici
de colom qui el pèrfid gegant emprà
de torcaculs ell i ses carrinclones
joguines de mort qualque sangonera
d’escanyolit gladiador qui el nas
es trau com nosa a fuetades flonges
de cua de faisà qui al darrer
sardinell davant l’abís a frec rau.
—Davall la duad riuada final
de merda que tot i tot cos s’enduu.
—Catecòntic qui li aturarà els peus
no fos cas que encara es fotés més mal?
—Raïa a caire amb esmolat raor
d’ungla d’estruç polze a la salvatel·la
al ritme del cor t’hi ragen cadàvers
hi despertaven ferro uns quants de faves
es feien dir i tot de braus almogàvers.
—Ramats de vells cap a l’escorxador
els pengen carcasses dalt el trebol
inclòs t’hi volen t’hi volen muló
abans no t’heguin ja has emprès el vol.

(…)

—Balandrim-balandram colom minvant
El brut gegant l’ha emprat de torcaculs
Ara fonent-se seguirà l’impuls
S’engegarà tot sol al botavant.
—Bada badoc pel bosc i amb els senys nuls
Arriba ran de cap trau esclatant
D’escales que duen al foc convuls
Calidoscòpic glot i bategant.
—Sangloten al capdavall condemnats
Tots ells enduts encesos com parracs.
—Si caic no caic víctima de sotracs
Trèmul roman amb ulls esbatanats
A caire de trau com fútils rebaves.
—“Merda ara seca volaré sens traves.”

(…)

—Lliçó de religió lògica (oxímoron).
—Si els moscs es carden les mosques, els mosqueus les mosquees.

(…)

—Bon tros dels objectes religiosos són transformables en godomassins.
—A la fi, una utilitat, una funció raonable!
—Un godomassí, això serveix. Car les coses prou serveixen o no.
—El raor d’Occam.
—El raor de la raó. Si serveix, envant. Si no, fora.

(…)

—Eufemismes de merda.
—La síndrome de les Eumènides.
—Només hi ha un déu…
—I es diu la mort.
—Caga’t en déu.
—Car cagar’s en déu…
—Prou és cagar’s en la mort.
—I cagar’s en la mort és el que cal.

(…)

Consolador.
—Al seu godomassí, la meua tieta Vexil·lària li havia donat el nom de “Religió”.
—I doncs, cada cop que se la pelava i ho feia amb el seu godomassí Religió…
—Hom podia haver dit, verament, que…
—“Trobava sempre el consol de la Religió”.

(…)

—Vides alternatives?
—Per a viure-les, rai.
—Universos paral·lels?
—Per a ésser-hi, i fins a 34 ensems.
—Res. Només cal fer’s novel·lista, vós.
—Les vius, les vius. Les vius en eteri encadenament.
—I més en ragessin, ca?

(…)

—Els supersticiosos (ço és, els religiosos) de vegades canvien de religió (ço és, de superstició).
Ecs, tot aquell ridícul moneig!
—És un procés molt carrincló que en diuen conversió.
—I es veu, segons diuen, que ho fan, allò de tan carrinclonament convertir’s a una altra superstició, per tal d’afinar millor llurs probabilitats de salvació.
—Salvació? Falòrnies, inutilitats, bestieses!
—Si voleu conversió, això rai, putes fleumes, tard o d’hora, vulguis no vulguis, també us convertireu en l’única conversió que compta.
—Tots convertits!
En cadàvers.

(…)

—D’emplomallat a esplomallat.
—D’anar volant a estimbar’s pla.
—Les plomes del temps. L’univers s’acabarà quan el temps haurà perduda la darrera ploma.
—Un temps esplomallat no podrà volar enlloc. S’estromparà, i au. Ni volar ni merda.

(…)

—(Boigs i boigs qui he vists pertot arreu…)
—Em diu l’experiència…
—Que, tantost perceps algú qui menja brutament, com un maleït golafre maldestre, ja saps que, si no és boig, prou arribarà a ésser-ho amb no gaires dies més.

(…)

—Les fètides palterades dels fangosos repel·lents cabalistes.
—Tan útils, llurs rucs cabòries, com catorze quinze setze… conys als sengles caps de l’hidra més ferotge.

(…)

—“Intuïtiu, intuïtiu…!” — xiulava el piupiu.
—Veig que ja prou deia, molt intuïtiu, en Poe fa un pilot d’anys (el 1848) que d’universos pot ésser — i doncs, si pot ésser, és (amb tota la raó diu!), car tot el que pot ésser ha d’ésser (tard o d’hora, o tothora, simultanis), ha d’ésser, i prou — pot ésser, dic, diu, que n’hi hagi (d’universos), a pèrdua d’horitzó, il·limitadament, doncs, i cascú rumbejant el seu propi molt exclusiu “déu” — i qui diu “déu”, vol dir (és clar!) “feix de [sempre absurdes] lleis matemàtiques” que regeixen aquell altre (i cascun altre) precís univers.

(…)

De cony a cony.
—Entrem al món pel cony de madona Vida.
—En sortim pel cony de madona Mort.
—I prou.

(…)

—La vida només és fàcil si te’n fots del mort i del qui el vetlla.
—Tantost com dónes cap importància al mort o a qui el vetlla cagada l’has.

(…)

—En què balafiaràs la vida?
—N’hi ha qui la balafien en les imbecil·litats de la religió…
—Del poder…
—De l’estratègia… i de l’homei…
—De l’avarícia…
—Faré com n’Endimió.
—La balafiaré somiant.
—Per què no? Car cal balafiar-la en quelcom o altre, millor en quelcom plaent.

(…)

—Aquella carallot d’Iris Murdoch diu que no pot creure en “déu” perquè és incapaç de concebre algú de qui la crueltat sigui tan desorbitada com per haver creat un món així.
—Fal·laç argument, és clar — car un déu per força ha d’ésser maligne, malparit i sense cap respecte per allò que crea.
—Car, no fotem, tot el que hom crea prou cal que mori.
—No solament això (que “déu” sigui cruel) no és cap obstacle per a creure en “déu”, és condició sine-qua-non.
—No pots creure en “déu” si doncs no creus que és un ésser d’allò més criminal.
—Vés-te’n a la merda. Saps què? Més val no creure en cap déu. Per què podrir-te tu sol el cervell? Això fóra fer-li la farina blana, re no el satisfaria tant (si mai existís!) com veure’t torturat, a sobre del que et tortura i et torturarà…
—Veure’t torturat per la idea horrorosa de creure-hi.
—Babau!

(…)

—Per al paradís dels marietes moros, hom hi promet, no pas àngels si fa no fot verges, ans atzebs, vós, atzebs!
—Atzebs a betzef!
—72 atzebs rondant-te pel cap, 72 atzebs trempats rondant-te pel cap, volant-t’hi girientorn a tall d’aurèoles (sortós sortós!), a tall d’helicoptèriques aurèoles, aitan virtuoses sumptuoses sublims.

(…)

—A la pica (i hi degoten fastigosament els patògens) s’hi van senyant els datspelcul. N’hi ha de manta mena — l’insidiós, el delirós; l’assassí i el vagarós; i el qui ja és un flagell precoç…
—I el datpelcul més datpelcul de tots — el datpelcul especulador addicte al peculat — fa percolar els calers — dels butxacons d’altri degoten al seu, molt religiosament, això també — molt, molt religiosament.

(…)

Relíquies rai, cada vegades que els santons ens aclofem rere les pedres — oferiments a balquena.
—Quan el cretí Jesús va anar a cagar rere un pilotet de pedres, de la mateixa faisó que el seu cul mirava la caguerada, la caguerada mirava el cul — era una caguerada miraculosa.

(…)

~0~0~

Meanwhile, heard while riding the train

(…)

—A qui amb dos dits de seny li podria importar el que pensa o diu un imbècil amb faldilla i pretensiós barret de faraó qui creu que els morts són vius en una altra dimensió, i que entre els morts vius hi ha criminals tan psicòticament sanguinaris com els canfelipútrids Franco o el Canfelip V d’Asspain, els quals no sols són vius i doncs deuen continuar fotent llurs assassinats a lloure, ans, perquè “defensaren la vera religió dels cretins”, han d’ésser per collons al cel o paradís, cardant-se cada dia setanta-dues noves verges!
—Ai les santíssimes bestieses!

(…)

Capellans i franquistes.
—Els veies i els hauries morts tots. Capellans — amb llurs budells bo i penjant-ne llavors els feixistes qui manaven a al merdós imperi inquisitorial; amb els budells dels feixistes, a tornajornals penjant-ne els clergues còmplices de la imposició universal de la por.
—El mot d’en Diderot et venia a l’esment, i un dia eren els budells dels uns escanyant els altres, i l’endemà era el contrari; el resultat, és clar, sempre era excel·lent — ambdós trinxats com porcs massa grassos i encara golafres de sangasses.
—Durant l’imperi feixista de l’església — a ranting cesspit of ignorance, bigotry and fear — cap als anys cinquanta i més, quan el franquisme canfelipútrid feia forrolla — i a d’altres indrets veïns no pas que fos gaire millor, ep! — les velles no solament havien d’heure-se-les amb la por de la mort imminent, es veien “moralment” trepitjades, humanament anihilades, per la por molt més grossa a l’infern – l’infern que els etzibaven els cruels capellans de merda, cobejosos de l’adorament i els petits calers de les velles, molt zelosos d’aquell poder que tenien damunt les miserables velles, i rere la màniga plena de mocs rient-se’n encara molt criminalment.
—Adoradors de la piadosa femta.

(…)

—El feixisme borbònic que tenalla els canfelipútrids es nodreix amb el moviment vers la independència dels Països Catalans.
—Pobres pútrids, vós! Haurien d’abandonar ni que fos un moment llur dèria secular d’avarícia lladra i lluitar per al nostre alliberament!
—Car només se’n desempallegaran, del feixisme borbònic, quan els Països Catalans serem lliures.

(…)

—Em sembla que els catalans hem seguit, per necessitat — abassegats ans terroritzats pels avariciosos bàrbars pútrids i gavatxs qui sempre ens han volguts anorreats — a seguir, pus tost que no el llibret de collonades dels cretins, el dels moros.
—Els moros, a llur llibret de collonades, s’hi diu que, on cal sobreviure de totes totes, prou cal fer l’hipòcrita, el fals-cul.
—Saps què? No siguis carallot, català assetjat, no et sacrifiquis pas si no val la pena, no et sacrifiquis si l’enemic té totes les armes i et vol extingit; part dedins serves la flameta, és clar, això rai, mes part defora fas paper de ruquet, i et t’armes…
—T’armes; t’armes, eh?
—T’armes de paciència fins que les escaiences circumstancials no variïn — llavors, arribat el bon moment, si de cas ja et resquitaràs.
—Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, fa en Pompeu, el nostre oracle. Esperança de llibertat.

(…)

Canfelip.
—Irrisoris canfelipútrids — tenien un “cardillo” perquè era petitet i merdetes, un nan degenerat, sanguinari, ultra repugnant. I quan el “cardillo” se’ls va morir, hi ficaren el “quan cardo”, perquè era de “prosàpia” — sàpia déu què vol dir prosàpia! — i no volien insultar’l amb un diminutiu tan fastigós com “cardillo bis”, a part que del paio n’hi havia una penca — que em sembla que això vol dir prosàpia — que n’hi ha una penca, de gamarús.
—Ara els surt un cagalló encara més llargarut, i com mosques de merda tots al voltant del cagalló llarguerut, se n’havien de pensar un “cardo” més augmentat. Boniren i zumzejaren escardalencs fins que tots a frec de miocardi, ho hagueren de deixar estar.
—Al capdarrer, això ben debatut resolgueren, pobres capsdecony: —Saps què? A la merda els “cardos” i “cardillos”, “cardotes” i “cardassos” i “cardèrrimos”…! Per què no aprofitem que el cagalló llargarut és un “cagalló llargarut”, i ves collons que s’escau, molt propíciament, que el cagalló damunt la N és allò sempre més elevat i conspicu en el nom de la nostra pàtria patrièrrima, i en el gentilici de tots plegats… I… I, escaientíssima idea per a un cagalló llargarut, excel·lent representant d’un país que ja es fa representar amb un cagalló al capdamunt, com diem, i en diem… En diem… En diem “Canfelip”!
—Els castelladres, els canfelipaires, són així. Merda rai, què hi fotrem!

~0~0~