Segon d’en Xibom

25 març 2017

Què és, això de minyona? — em repta bo i entrant, amb cara de reguiny i segriny, la minyona. Fa setze anys que som casats, condonys!

M’escapolia per cap tossal calcari amunt, per cap turó de tuf, on, pujant-hi, trepitges improvisats esglaons qui se t’esmicolen, se’n van com l’esca, i per això t’encalles i àdhuc recules, i les parelles qui festejaven amagades pels aspres forats dels múltiples vessants t’atalaien amb aspectes enfellonits, de pocs amics, com si t’anessin a apedregar amb magmes punteguts.

Em sents!
—Que mani? Que mani?
—Tornes a retrocedir; malament rai! Com obsedit paleotòleg, sempre esgarrapant pel mateix clot de terra tot xorc. Mòmia qui hi visqués, no en fa pocs, de mil·lennis, que evacuà.
—Setze anys?
—Setze anys casats, desagraït!
—Setze.
—I com em dic?
—Com us dieu?
—Com em dic, pocavergonya, com em dic!
—Lubrícies? Lascívies? Concupíscides?
—Concu…!
—Inverecúndies? Impudències? Satiriàtiques? Voluptídines? Libídines? Escalfatafarrínides?
—Vols rebre? Vols callar? Vols anar-te’n a la merda? Luxúries!
—Luxúrides, àngela! Luxúrides, Luxúrides, i això que ho havia al bec de la llengua; perdó!
—Vols riure? Catacroc!
— m’abonyegava el bla meló. Luxúries!
—Ai!
—I prou!
—Sí senyora.
—I per què m’has fet pujar? Encara qüestió de morenes? Encara problemes pel cagar?
—Cagar? Pitjor. La invasió, els refugiats, els monstrets qui s’ho cruspeixen tot.
—Ni monstrets ni brocs ni endergues. Només hi veig en Panorm, qui, bon infant…
—Infant? De quants d’anys? Vint-i-cinc i setze, quaranta-u! I encara no ha crescut ni el que creix un bernat pudent en catorze saons.
—Prou! En lloc de mostrar-te-li d’allò més agraït que, zelador carismàtic, et vigili assidu el son, no fos cas que a la fi encara no et morissis…
—(Què més voldríeu!)
— car me’n començava de recordar; em sosvenien, subterrànies, les memòries. Sí, és clar, perdó, luminescent, coreogràfc, ubic, bon vigilant. Encantador, meravellós…
—Així m’agrades.
—Com simi qui espiés per la finestra, amb aberrant semblant de cadavèric ibis, ulls de dura negra febrida pedra, ulls d’obsidiana, ulls de gaieta, escarritxant com rosegador, amb urpes de forràs, nas de mocós rabàs, i fent dringar les adenoides, com un altre bon gripau amb galteres…
—Què!
— me’n queien, bolets, a balquena.
Perdó, volia dir com cucut eteri, rítmic, qui, jeràrquic, escartegés allò adés esborrat amb allò altre ara vitand, per ops d’al capdavall sonar com cap engabiat canari orb, qui, somnolent, es creu nedant en sagnoses condensacions, en emulsions de coalescències mercuroses, en ampul·làcies limitacions oceàniques, on, com ca cerber amb les antenes roents, ferotge cefalòpode pararia compte que ningú no transgredís, alhora transformant-se, en els seus somnis, en captivador escurçó, qui, amb vera o fraudulent paciència, aguaita que l’ouet no s’espelleixi d’on el rèptil vertiginós capllevaria; se n’està, doncs, mentrestant; no hi potineja, peremptori, com cap polla qui a lloure gratés el rònec faristol del terra del corral cercant-hi harmonies de grills; i així, pacient, l’escurçó qui se somia somiós escorpí atendat sota el propi croc com ratat conopeu de bisbe, rau inert fins que no n’ixi, com vitet qui del xap trau el nasset, el nounat llangardaix gruat, qui, si reeixís a prendre’l, escorxarà llavors amb pinces de valetudinari cranc, pinces desdentegades a tall d’esgarrapacrestes no gens esmolat, per a coure’l en acabat, amb evocacions cosmetòlegues, fent-se el desrengat i el melangiós, lloable, funerari, en paella on encara l’oli bull, als seus ulls visionaris, on es reflecteixen, com als d’ambre dels cruels corbs, les si fa no fot incomptables juxtaposicions de sacres i profans vitralls colpits per mil Solells a l’encop, s’hi croquissen espontanis zincats joiells, com si els escatxics de cap badiella qui hom fregís li saltessin a cremar-los-els, tret que no en fa gaire cas, ni el distreuen tampoc gaire els molt enlluernadors diminuts estocàstics flaixos, afectat, pobrissó, de sínquisi centellejant potser amb l’emoció del tec anunciat, ans li floreixen, com pel·lagres, boiroses excrescències, proliferacions malignes, bellugoses ni relliscoses com ammocets en ham, i sempre em ve a l’esment, quan sóc testimoni de semblant fenomen, el mateix apàtic plausible porcairol qui nogensmenys guarda la molt colta soll, ell mateix qui, com observí ara fa qui sap, homilètic, mig repta mig rebutja inconclusiu els prevaricants clegues qui arrossegant arengs, com fetitxes i altres creus, foten pitjor ferum que no els mateixos bacons molt llefres ni llépols ni feixins, com sabeu, de rabejar-se, sorollosos, tribulets, al gatxull.
—I ara!
—Mec mec!
—Mec mec? Mec mec?!
— quin esplet, benigne, no n’entom, d’ursins calbots.
Prou, prou; ja faig bondat. Ja faig bondat.

Setze anys casats. En dec haver fets cent onze. I ella, qui s’havia de morir als setanta-sis, en deu ensarronar a hores d’ara noranta pel cap baix. Com m’he fet heure! Quin paperot!

Em vestiren ocells, ocells de totes les tonalitats del blau sacre, virginal; i a tu peixos, peixos de rovell i verdet. Quina emoció! No t’en recordes?
—Molt vagament. Peixos? Ocells? Ho veig i no ho veig.
—Ensinistrats pels japonesos o malais, els adorables veïns.
—Els afal·lerats, els empedreïts menjadors d’infants!
—Només els sobrers! Els trameten al cel abans no heguin avinentesa de pecar gaire, pobrissons.
—Els peixos no deuen viure gaire a l’aire.
—Prou se servaven la respiracioneta durant la molt egrègia cerimònia; ben ensenyadets, és clar!
—Sóc del parer que se’m devien morir tots plegats damunt.
—Tots ens morim, tard o d’hora.
—(Tard)
— vaig pensar. (Massa tard.) Encara em sembla ensumar-ne el tuf. I els ocells no es moriren, de fàstic, vull dir?
—Finit el perllongat ofici, s’envolaren ensems, eixam gloriós, i romanguí nua com perfecta estàtua; tothom caigué de cul, astorats pel miracle.
—(Segur que pel miracle.)

I ara hi queia jo, de cul. Feia setze anys! Com m’engalipava amb les seus llagrimoses impetracions (que amania amb fosques amenaces). Que si ens caséssim fóra pare del monstret, i no se l’enduien a tortura els circenses assassins. Que ella morint-se al cap de poc (menys d’un any), esdevenia coronat amb el títol molt atractiu de vidu, on les senyores d’alta societat qui troben que és signe de noblesa mòrbides m’admiraven. I m’ablania falaguera, i àdhuc esdevenia severa amb el monstre, li adreçava extraordinàries objurgacions que mai no havíem vistes ni veuríem.

Per la meua mort imminent, serà un matrimoni efímer, senyoret, i morganàtic.
—Morganàtic? Voleu dir en blanc, és clar.
—Això també, senyoret! Us ho pregaré de genollons i per totes les verges. No em violareu pas!
—Ni ganes, vull dir, ni pensaments; per qui em preneu?
—És clar, un homenic tan estudiós, i amb noranta-cinc anys, pobrissó; on vaig a parar? Però us deia morganàtic per la diferència de posició, una serventa sense lletra, i un senyoràs tan important ni eruditet com vós!
—Sí ves.
—A part que la llei sàlica, com sabeu, interdeix la unió incestuosa.
—No som pas parents, nogensmenys!
—Marit i muller, i no fórem pas parents! No hi ha parentiu més proper, pobrissó!

És clar que els aclariments, si mai arriben, massa tard sempre arribaran.

Un esquelet encoixinat de carn/ Adhesiu revoltant que en deletèria/ Carronya tost prou et convertiràs.
—Adés pletòric com lasciu rabàs/ De qui herculi mils de pous i cisternes/ Imploren immersions de tes àncores/ Palesament sarcopènic doncs ara/ Et dringuen mínims ouets del descoratge/ Esquellerincs de por que el cor ultratja.
—La vostra rúbrica així imposada/ Tothom reposa satisfets tendrums.
—Esguarda al mocador els llepadums/ Sàpigues que de cops relluu la merda/ Com or que hi hagués en lleterada gerda.
—Ni jo no em crec cap dels esplets pretèrits.
—Rebràs medalles a cascun dels mèrits/ Si penedit ja n’ets ans no els has fets
.

El casament, la festa, el veïnatge. En grates al record míldius de luxúries en distòpia cacofònica. Temps de narcisets i jonquills. Xampanys engendradors d’homoeròtiques fantasies. Teràpies erògenes d’higienes compartides. Faunes incorregibles meravellosament dotats per a la fruïció. Vulves bacives de vídues qui s’encadenen i desencadenen com tous ferrets de jocs de malabars.

Ah, i que desencantat pels infames obsequis! Per a manguis, calcetes de sedes amb llacets i fines filigranes brodadetes; per a ella, porres, o godomassins enormes, plens d’adhesius ominosos, críptics, amb esvàstiques i roses místiques, i hòsties i bèsties apocalíptiques, i verges pornogràfiques qui aixequen al cel ulls extàtics, i molt madures espartanes amb trenes rosses i els dits als gallets de terribles armes.

El tot presidit per no gens ferms trons on seuen escanyolits ancians, antics de vàries centúries, de qui les anatomies no gosarien pas cap proesa amb folls projectes si fa no fa d’incrementar la desenfrenada natalitat. O-oh! Caspa màgica d’un llevantí de cap densament arrissat, amb cabells molt cargolats, lluents, negres, tofuts, qui damunt la canibàlica foguera dels japonesos (o dels malais — ara sí que la dona m’ha fotut — els confons sense cap raó tan sovint!) fa astoradors espectaculars focs artificials. I ací som al mateix temps arribats a l’hora els bomberets. Els quatre fictes brutals bombers qui venim a extingir focs i fogueretes qui es descordarien per causa potser de llevantí extremat, i venim sobretot a rembre i a escatxigar ben escatxigades amb poderosos raigs les senyoretes qui altrament greument no es cremaven, i sobretot-sobretot a ataconar la gent. Desbandada general.

I, dieu-me, Luxúries, com va el nostre amic Jeroniet?
—Qui sap on para. Qui sap si és viu o mort. Hem escombrat pertot arreu, i ni entre la pols no el trobem. Es tornava petit com ou de puça, i troba’l, tu! Li pots córrer darrere! Punyeteret, vols-te creure que se’ns ha escapat. Un home casat i tocant els tres cents, i encara fent vida de malparit vividor!
—Voleu dir, pobrissó?
—Ni pobrissó ni re; un penques, com tots els homes, només pensant en cardar.
—Amb què? Potser volíeu dir cardar amb puces.
—Que em vols fer emprenyar?
—Vull dir, perdó. I la nebodeta, em dieu? Desconsolada, doncs?
—L’Eufoma? Untröstliche, carallot! Desconsolada, diu el sapperlot! Dummes arschgeburtes Aas, com si no ho sabessis que ja porta guanyats catorze premis Nobel.
—Catorze?
—Això si no m’he descomptat. D’aqueixos en guanya tres o quatre cada any; dels altres, fotimers. Tu i jo orgullosos d’allò pus, que no?
—I tant, i tant.
—Familiars molt propers. Tothom ens gratula, com chor de granotes, jotfot!
—Doncs prou podem
.

Els qui fa seixanta anys qui ens pixem a la sabata, ja en fa uns quants que sabem que vivim amb prou feines en el buit safarós de cap batzolera butllofa mig encastada a la pell del cul del temps. Allò que hom, molt pompós i sense cap raó, en diu contenidor del tot, ço és, l’univers, res, tu, com dic, butllofa que es desprén i esclata en pútids fumets amb qualsevol casual oís del temps tot moribund. Au bah.

No. Els qui hem jagut íntimament amb l’infinit, no ens acoquina gens haver de donar pel cul entitats de molt menor categoria — com ara creença, honor, fidelitat, coratge, tremp… Ni francament cap de les copioses escombraries entre les pírriques virtuts, els perifèrics molt viltenibles conceptes com estintolen totes les falòrnies militars, patriòtiques, religioses i imperatives. Obediències, penitències; jerarquies, gradacions; tiranies i pitjor, les monarquies; en fi, tant se val, tots els dallòs i dallonses que, en nom de cap rucada empescada per qui et vol endogalat i prohibit, et compel·leixen a la desfeta.

Així que això rai. A tot dius que sí, i després fots la teua.

Quines coses més deixondides ni entenimentades no dic! I aleshores hi caic, tot d’una. Car és clar que em pensava que parlava amb mi mateix, mes era la veu del saviet, qui, transformat en puça s’havia instal·lat a la meua orella de coiot.

Qui em profana la sagrada orella?
—Sóc el saviet, ruc!
—El saviet ruc! No hi ha savis rucs; al contrari, tots som molt intel·ligents!
—En fórem més si ens adonàvem de les comes.
—Tocat! Ep, bentornat, Jordiet! Quin tret més distintiu el del teu tren inductiu; quin tremp més seductiu el del teu trop instintiu; quin trip-trap més extintiu pel teu trep tan aflictiu!
—Vigila, noi! Vigila la malèvola puteria de les les dones. Et volen empetitir com m’han empetitit a mi!
—Home, les dones… i els anys
— dic, judiciós.
Les dones i els anys — reconeix, car no és pas savi per no res.
Te’n recordes la nit del teu casament, quan ja eren les quatre de la matinada tocades i tothom com qui diu a jóc, i havia esclatada una tronada espaordidora, amb pluja que queia a bots i barrals, i llamps a betzef, i les dones et van fer sortir a recollir les flassades i els coixins i els parasols oblidats al pati, i mentre ho anaves entrant tot, retut, panteixant, tentinejant, mig abatut, arrossegant-les com podies, sense forces, tan feixugues, totes xopes i brutes d’estalzins i de fang, i et venia a l’esment el vespre sangonós on recollires el cos exànime d’en Silvestre, banyat no pas de pluja, de sang, i alhora també llord de sutges i de fang, i el vas estintolar a un dels enormes suports a la cua de cap canó ara inhabilitat, com ara hi repenjaves els coixins i les flassades a caire de banyera perquè s’hi escorreguessin, i aleshores vas caure malalt, i hom et trobava l’endemà i se t’enduia de qualsevol manera, i et llençava al llit, d’on no et despertes sinó suara cremat pels ulls malignes de “mon fill”, el monstre?

I ara me n’adonava. Era per això que em llevava amb pler de llambrescs lluerts qui em nedaven pels ulls. Eren les grosses llàgrimes pel meu company del cor. Retiràvem amb el meu batalló, car havíem tornada a perdre la batalla, i entre els innombrables morts qui ens ensopeguem, prop un pou mort que més que sobreeixir de merda, sobreeixia de sang, vora on creixien les estranyament incòlumes lleterasses, el veig, el reconec, ell qui pertanyia a un batalló tramès al front feia molt més.

Ara me l’esguardava amb posat de tòfola girafa. Tantost tastant vastes reminiscències, pòstumes, insidioses, se’m mig cristal·litzen, oceàniques, relliscoses, damunt l’esmalt centellejant de la consciència, en irrupció balística, avinenteses d’encantadora follia on sucumbim en insolents cavernes lupines a insòlites estretes mai de debò escunçades, només desitjades per la meua vergonyosa, gens ardida, psique, fins que, insomnes, arrugats, rogallosos, gens polits, de bon matí no emergim a rebre, mentre són encara pixant damunt el foc de camp per a apagar-lo, el desdeny; a rebre el desdeny exagerat, dic, de la resta dels expedicionaris, el diagnòstic segurament pejoratiu dels quals ens distreu, ens fa riure, fins al punt on, assuaujats, per al nostre crèdit, ens fiquem a ballar al ritme de la darrera corranda de moda. Cert que llavors, sense fer cas dels qui tornaven a reraguarda i em reptaven agres que em faria aferrar i ferrar per l’enemic si badava gaire, vaig arrossegar-lo fins al suport rovellat del canó crebat i l’hi vaig curosament repenjar, perquè la pluja li netegés aquella carona d’àngel, qui petonegí tumescent i obnubilat i obtumescent, tàcit, com ara.

No totes són harpies qui només volen que t’estavellis, destruït; ni són tampoc totes lloros qui et tornen balb colom prest al suïcidi amb llurs xerrameques estupefaents — haig de contradir el saviet quan insisteix quant a la inherent maleficència de les dones. Sehr Schwarzseher bist du heute, amic meu. Quants de cops no t’he contat els benifets incomptables que no em féu n’Ipsivendris, de qui tan benauradament sovint ecos totalitaris com resilients incendis a la gèlida ànima nihilista no em creixen espontanis a escalfar-me!

Part darrere, de sobte la mà enorme qui cuida estrangular-me, m’arrapa el coll i em fa tombar el cap vers el taulell. Esglaiat, perdent el bleix, sóc davant un altre dels gegatins tuaregs qui són els escollits buròcrates del camp de concentració on ens emboteixen els vencedors.

Desembutxaca! — ordena el del taulell. Del tot! — i després, veient tot el que hi duc, amb una ganyota de menyspreu. Onze marks!

Com ara ofès, no n’ha prou amb robar-me’ls, m’ordena que li reti així mateix tota la roba. Hom em senyala el cul amb ferro roent i, en acabat, tot despullat, hom em llença com cap drap brut dins el clos descobert, damunt la dura neu gemmada de glaç.

M’hi arrossegava d’esme, endavant, endavant, constant, persistent, sense aturar-me sota la densa nevada. Vaig continuar arrossegant-me dies i mesos damunt la neu glaçada, i devia haver travessats sense ni adonar-me’n les reixes i els filferros que marcaven els límits del camp, sempre bocaterrós, com un cuc desesperat qui assagés infructuosament de colgar-se subterrani, terra hermètica endins, per a la seua salvació, i una vegada unes rels rebeques qui traïdorencament mig capllevaven ran de neu glaçada m’arrenquen un colló. De bon antuvi, ni me n’adonava; és que no me’n podia desencastar i empenyia endavant, caparrut, brivant, bornant, i em trobava esfereïdorament subjectat per les urpes de qualque blanca fera oculta, i per això hi ficava encara més de voluntat, fins que quelcom no afluixà i, alleujat, vaig poder continuar avançant.

Esdevinguí de mantinent conscient que a les orelles, on tothora la sang s’exclamava esborronada, m’hi xiulava una veueta. Era l’ou orfe, de qui el comiat plorós d’enyor pregon pel seu bessó volia punxar-me a qui sap quina decisió, car, arrossegant-me damunt la neu glaçada, cert que del que diu no n’entenc ni borrall(ó). Fos com fos, vaig tombar el cap. Vaig veure no gaire lluny, a alçada dels turmells, una estranya pedreta peluda. Una pedreta peluda, em vaig dir, això és estrany. Una estranya pedreta peluda; embruixada, vós. I vaig continuar mufant, bufant, assucant, sense fer més cas d’aquell colló perdut.

Embruixat, efectivament, com si la pèrdua d’aquell llast m’hagués portada sort. Car al cap de poc em trobava a un bosc espès i fosc. I fins vaig gosar llavors aixecar el caparró per a copsar una visió delitosa. Una caseta encantadoreta, tota feta de torrons (en tost de maons) i de rajoles de xocolata (en tost de teules), i sabia del cert que aquell era el fantàstic aixopluc de la llegendària bruixa de la forest. La bruixa de la forest qui eixí a la porta per a rebre’m, i m’estrebà fins no gaire lluny de la llar, on em va cobrir de flassades netes.

Vaig dormir-hi no sé pas quants de segles. Deixondit, la bruixa de la forest, aquella bellíssima persona qui amb força traça cuinava infants, i qui d’ençà del jorn on em trobà que em deia molt afectuosament d’ogre, em servia, amatíssima, grans bocins d’empireumàtica carn untada amb mel que jo llavors, esplèndid, banyava amb vins famosos, immutable campió qui fagocita a lloure.

Mesos de contes de fades visquí aleshores, aeròbics, resplendents, meravellosos, certs instants sublims dels quals, certes seqüències ni episodis particularment excel·lents, com fulles mortes fetes fi fum en fluix foc d’aromàtica fullaraca, em tornen encara ara en els somnis més lúcids, a posar-m’hi pau, a apaivagar-hi tot malson ni escanyadora aprensió de mort imminent. Es col·lapsen els més greus perills en insignificants obstacles, i els enigmes que em garratiben es resolen en benignes soltes somrients, tantost les memòries de les accions d’aquella benastruga, espíntria, dona no se’m fiquen, excitades, encoratjadores, a pampalluguejar, a espurnejar, com menuts llustrins que esclatessin en beneficial energia. Els trets constrets se’m desconstrenyen; col·lectivament els núvols negres descarreguen festius paperets acolorits, i els veïns més frustrats ni assidus conreadors de rancúnies ja no argüeixen irritats, ans fan cap, orquestrats, a fer-me, cordialment i falaguera, les pitjors tasques ni feines a l’irredempt jardí, i a casa hi desencallen les més encallades ni incòmodes peces de fornitura, com ara baldufaris, i baluernes i obsolets marracos, i antigues neveres, o carcasses de rentadores i de vehicles massa clàssics ni venerables, d’èpoques irremeiables ni de prehistòriques veremes, i arcaics, calamitosos, llits amb mòmies seculars.

Etwas zu tun, und gerne — diuen despreocupats, musclejant, alhora amb urc i humils. I agraïts, vós, i amb els millors auguris per a un veí tan superlativament profitós d’haver sempre a la vora; per als nostres mesquins esperits, la vostra portentosa presència és prova palesa que al capdavall haurem existit i ens hi és des d’ara mateix llegat de goig immarcescible.

Mai desencantats, esllomant-se de valent, a l’esplet s’apleten, en mola s’immolen, aviat cuits, al productiu martiri.

Te’m mereixes, te’l mereixes — m’esgresca la veueta.

Neurones de ventre m’embafen el cap, se m’hi empesquen ensorraments a bòbiles, ensarronades entre els serfs (els geòlegs de conys, els topògrafs de bonys asimètrics, els tocòlegs de pòrfirs de claveguera) qui hi roden com meandres, m’hi maquinen oprobis i malfats, m’empenyen a la pell col·lusions entre paràsits, i als òrgans adjacents monòlegs de màrtirs asexuats, o retorqueixen amb dolors estern amunt com qui m’envaís amb cap pastós esbart de rèptils destralers qui prolífics es subdivideixen en tsunamis que em circumnaveguen repetidament, i a bastonades o canonades fan brollar fonts elegíaques, i devastadors terratrèmols que m’esguerren i raten i em volen vestigial, i el cos sencer me’l perforen amb munions de molt feixugues llufes que em pengen perquè se m’hi amotinin i d’elles mateixes, zwangsläufig, hi guerregin com galls. Prop l’antiga esdernegada bòbila, les pòtoles i les grassatrius zumzegen entre llunes. Oscil·len com virades per marees. I esdevenen sentimentals i s’amanyaguen com molt ben avingudes germanes, o n’acaben tolides a sísmiques recíproques mossades, de tal manera que després els pengen llenques lívides de pelleringues com si llurs cossos són molt llords tampanys on viroses carnasses s’eixuguessin. I tu, pingüí, mamut, mascarell, indeterminada monstruositat, tota ulls fascinats entre les ombres, absent albardà qui hi procrastines en sojorn insegur, immune a la ignomínia, fins que no t’esvaeixes amb les primeres claroretes de l’albada, què hi peles, inert? De trast en trast t’han ullat i et viltenen de lluny i t’alabeen amb maons les enfellonides filles instrumentals, i només quan cíclics els macabres vehicles dels virtuals clients llencen llurs raigs d’àcids roents t’arrugues batzegós fins que no ets entre els astorats munts d’escombraries sinó vèrtola del malalt terreny, ròssa inservible, excedent, afoll de zoo sinistre, clandestí, o enigmàtica llavor qui arronyacada rau baciva d’empertostemps, pinyol envernissat en aiguavidre de qui els voravius en cràter en traeixen la inutilitat, si doncs no el verí i tot. Ep, i ara comença la gatzara i per això t’has fos. No m’empestareu pas més!

Armat amb el triple acer de la paciència, acusmàtic, aprenc molt més si estamp l’orella a les parets i escolt ço que els omniscients barrufets hi mastullen a l’altra banda.

Amb ulls augmentatius, tot hi és gegantí, d’on n’inferia que segurament m’anava escarransint més ràpidament que no em creia. Amb tot, l’avantatge era que hi clissaves detalls que abans t’haurien passats per alt. Escombrava doncs, abans d’ahir, higiènic, les voreres de davant ca nostra per llur tendència latent a recollir les desesperacions dels exhausts i els atxul·lats, i viu que irascibles demolidors s’hi atansaven bo i fotent-se’n. Amb l’escombra llavors hauria volgut, bel·ligerant, concassar-ne les facècies, així fent-los avinents que llur servitud als dictats dels psicòtics “desenvolupadors” només ens accelerava tots plegats davallada avall devers la gloriosa immersió oceànica, on fórem devorats per les llambresques locomotrius dels subrepticis monstres qui, nodrits amatentment per les pol·lucions desenvolupatòries, fosos al rerefons, pleocroics, tinctumutants, adeptes a l’adaptabilitat, excel·lint-hi, versats en la cripsi, camuflats per llurs sempre actius cromatòfors, omnipresents s’hi coven, per a, eixits finalment de reclusió, bo i tapant-se els ulls i obturant-se els oronells, acabar de cruspir-se’ns, macròfags insadollables. Car què altre ens mereixíem?
—D’escombrar voreres a devorat com escombra de ninot de bruixa al capdamunt de tot de la foguera.
—Endut per les ales de l’insomni, el cervell balder al crani, fet com qui diu malsà vapor de les piràmides de budells qui em rauen dejús, anava recollint a la vorera de davant ca nostra, per a llençar-ho en acabat als pers de les escombraries, els indesxifrables ingredients que romanien precàriament a la deriva, tot seguit que els incoherents venedors ambulants de merdes, ço és, els acadèmics malais esdevinguts folls furiosos, penjant-los el moc, corrent amok, no s’haguessin fets fonedissos, després que acoltellessin amb medalles i agulles de condecoracions certs sense-sostre qui, evasius, s’arrossegaven pels voltants, rabidament ni apassionada rostant ossos d’expirats rostits; fugien els agents dels alzinats cleptòcrates mundials, robadors arreu de vides de pobrets, en acabat de llurs crims de punyalada, els kriss (o sinuoses dagues malaies) llurs els enfonsaven fins al hulu (el pom) als ventres i pits i colls i ulls dels rèprobes i indigents qui es trobessin pel camí, i ara les quatre misèries dels nostres pòtols veïnals s’esparpallaven part de terra com vísceres i espòndils; llurs quatre cigrons, llurs quatre cèntims i llurs quatre paperots llampants amb dibuixets d’aventures sanguinàries, les torcívoles rodes del grop de vent nocturn que es girava tot d’una els arrombollaven com turgescent pira de sacrifici, i mentre em ficava a tremolar de temor i de fred ensems, una veueta misteriosa em penetrava els rars integuments de l’ànima…
—Tots els avisats a la bestreta oïm veus (no pas del tot mai comprensibles) del secret tothora revelat…
—Car era clar al clar de lluna que no era sol; amb el viu esguard cercava girientorn més nocturns grassators dels qui totjorn irrompen amb bausia a fer mal; aleshores me n’adoní, un dels pobrissons akrissanats encara agonitzava, i ho feia — oh! — taral·lejant una cançó; una cançó, com en diries, celestial.
—D’esquitllentes m’escapolia de la fàbrica on els orfes torquats hi pencàvem vint de les vint-i-set hores de cada dia — amb un filet de veu em deia el bon home. Ho fiu, l’acte cabdal del meu manumetre’m, rere l’ombra d’en Burt (en Burt era el menys cruel dels capatassos de la fàbrica; el coneixíem amb el nom molt colt d’en Burt en honor d’en Burt Lancaster, car feia el mateix simpàtic mascle posat de l’insigne personatge, havia el seu mateix somrís irònic, i era fort, atlètic i il·lustrat com ell). Seguia doncs en Burt, car sabia, no sé pas com, instintivament, que volia que el seguís. Tret que, desnodrit infant de sis anyets, sovint el perdia de vista. I quan et penses que l’has perdut o te l’imagines que ell, plorós, t’ha perdut, bo i tombant la cantonada, oidà, te’l trobes aturat, somrient amb el seu encantador somrís irònic, potser ocupat a guaitar quelcom o altre, com aquella vegada que era guaitant-se una captaire amb un petit infant, i tant en Burt com jo, com si no els coneguéssim! Un llambrec de complicitat entre en Burt i jo ho diu tot: quin parell d’empedreïts farsants, la captaire esguerrada i raquítica i el mateix nadó, potser vells de mil anys en el més antic ofici! Quan en Burt ja em permet i tot que no li vagi gaire darrere, som no gaire lluny de la mundialment cèlebre estació, un monument del segle vint, i, ran del meu crit de meravellada sorpresa, ens havíem parats a guaitar les harmonioses cases dels treballadors de l’estació, amuntegades com cel·les de rusc d’abelles, tret que ja no eren blanques ni groguetes, ara eren totes brutes dels fums i estalzins escopinats pels fumerals de les gegantesques locomotrius. Ran la meua exclamació, fins i tot en Burt se’m mig adreçà. Em ve a l’esment — digué — ara deu fer vuitanta anys que les construírem. Car abans de fer de capatàs, havia fetes feines utilíssimes per a la societat, com ara de paleta. Tot d’una pujàvem escales de casa ampleta. Érem al pis d’aquell home i aquella dona, coneguts o parents d’en Burt, i caiguí retut a una cadira; ningú no em feia cap cas, mes tampoc no m’ostaven escales avall. Els sentia enraonar de coses familiars. Llavors l’home es ficà a tocar una cançó sensacionalment delicada; generosament, féu cantar una mica la dona, una estrofeta, en la qual tasca, pobra dona, no hi reeixí gens; era una dona d’aquelles típiques, qui només hi són de reble, diguéssim, per a acabar de farcir el paquet, i qui si mai fan res, mai no ho facin amb gaire traça; en acabat, bo i tocant en el seu delitós orgue casolà, continuà cantant-la ell, idòniament, angèlic, la fantàstica melodia, mentre la dona s’ocupava sense emprenyar gaire dels seus animalets, gats i hàmsters i d’altres rosegadors qui havia en gàbies prou balderes. M’hi vaig deliciosament adormir. Aquell fou un son paradisíac. La matinada em sorprengué feliçment llençat a un cossi d’escombraries. De llavors fins ara, sempre he viscut d’aprofitar allò que tothom no llença. Fins avui que hom em punxava massa endins; qui l’ensumava? De tan furtiu, ningú l’ha vist ni col·legit. I nogensmenys, zas, dall i redall, m’enfonsa la daga a costat i costat. Sí ves, tant se val, vós. Moriré oint la miraculosa melodia; els tres minuts harmònics que sempre han acompanyats els meus somnis de sublimitat mentre surava per les altes esferes de Xangrilà. La primera tonada la darrera, vós, i bona nit
.

Amnèsies i anamnesis se succeeixen, en miratges transitoris, adés eròtics i empesats amb midons i guixos mig grotescs mig tràgics, adés anodins, com ara noses que com conspícues bombolles fan bot al cresp del cervell on palesament se’m deteriora el combustible. I qui em serveix en safata foradada aquelles filagarses d’episodi? Doncs no sé pas quin estrany subaltern amb aclucalls i qui, las, apàtic, sovint s’extravia al bosc indesxifrable dels micelis neuronals, entre tòtems escapçats i amb jugulars glaçades, i, fent singlots i tentines d’embriac, orbita totjorn boteruts taparots o superficials abonyecs de significacions no gaire augustes, com si tot plegat el malparit em volgués fer creure que he perduda la xaveta.

Un jorn on m’estimulava al llit l’eina formatgera, les benastrugues, letífiques, vespes qui adés badaven i trastejaven per l’hortet de baix, entraren per la tarja de la porta, totes en folc espitregat, i llurs tendres, tomentoses, trompes em feien pessigolles al capoll ficant-se’m a llepar-hi mels d’esmegmàtic formatget.

En contrasemble, ai, aquell altre vespre infaust, atziac, on jeroglífics d’esquelètics llampecs entraven fetillats pels vidres astorats de la finestra, i llavors…

Prou m’ho havia lla lluny dit n’Ipsivendris, l’amada bruixa de la forest, híspida beutat, com Venus al cel espetegadorament lluminosa, Furtius, els portents desecren treves; els càlculs inescandallables dels ídols amb plomes, el fat de tothom a cap immunitat prèviament firada no les obliguen ni pleguen; sàpigues que cap de les deesses ni llurs subsidiaris deuetons, per molt eloqüents que oraculegin, no vol tampoc dir que el canó mai no se’ls ennuegui, i doncs que fortuïtament disbarats no amollin.

Car llavors, com dic, se’ns abat a tots l’esborronador estrall que tot ho esterrossa; vastes esteses de destrucció; absolut desastre; tots els arbres i les barraques, amuntegaments de fustes; el complex d’edificis mateix de les Químiques Formatgeres, teulades, finestres, murs, tot plegat enderrocs que el fang s’enduu; plötzlich vielleicht viele unbekannte Leichen einfach verschlucken; batzegats sobrevivents de la primera hora, en acabat sovint engolits per pous de sorres apareguts de cop i volta, dins sobtats esfínters d’esfinxs de luxe, flors marcides de carnívores goludams il·limitades.

Un mig arbret molt prim resisteix l’huracà i la torrentada, li sóc esparracadeta bandereta blanca, ens vinclem ensems sense mai rompre’ns; fins que arribaré al subterrani on milions de papallones s’hi han també aixoplugades; sempre la meua afinitat amb munions d’amics insectes; capacitat d’entendre-m’hi, gairebé d’afegir-m’hi, un més a l’eixam, enjòlit, si us plau, expedicionaris impertèrrits dels aires, les aigües, els averns, les fustes, els cossos, les embarcacions, les fortificacions, els fonaments.

Mentre sóc ulls clucs per a millor esponjar-ne les nocions, qui com exactes tessel·les no m’explanen com s’ordena el periple de l’existent, què més…? Què més m’anava inculcant el saviet a la consciència…? Quan…? Quan, en orrupte, un carxot, pitjor, un reguitzell de mastegots epilèptics que qualcú m’endinya, me’l desallotja. On ha anat a parar? Tornarà mai més a emergir, puceta sèdula, estrènua, llords canons amunt del meu decrèpit cos?

Tot just quan l’han desallotjat a trompades, em deia la veueta que és clar que me’l mereixia, ep, naturalment, fóssim prou probes ni íntegres, compartit; compartit pòstumament, amb en Silvestre, el premi, el premi.

Car crec que em donaven al llit el premi Nobel de química, Molt merescut, molt merescut, asseverava, insistent, la veueta. Car oi que descobrírem en tàndem, mimètics, amb inspiració olímpica, una descoberta força inútil, i era que… Era que… Què? Que la ptialina en quitina…? La ptomaïna en cocaïna…? No, no. La caseïna… La caseïna, hò! La caseïna i la… La saponina, la saponina… Això — que els formatges els podíem, amb fórmules laberíntiques ans dedàliques rai, a través d’un reguitzell d’extremadament formoses equacions, els podíem, dic, els formatges, transformar en sabons! Car al temple del laboratori quins jocs d’equivalències oligoestèriques, vós! A bonics cops de “=CO·O=”, eh, perfecte, magnífic, esplendorós? Alliolis ben lligats, idil·lis dels elements afins, tot hi casa i tothom a casa, feliç, exultant.

Els molt doctes farauts de l’Acadèmia no sé pas què s’empatollaven, en malai, i no pots tanmateix treure els ulls de llur aspecte. Car si l’un fa cara de cul, l’altre de cap, de cavall tatuat, de tal faisó que opinaries, opinic desopilat, que et trobes davant un parell de pòtols qui s’han disfressat amb una disfressa de cavall de carnestoltes, i àdhuc te n’adones que el de cara de cul duu un set als pantalons, i la veueuta sàvia et diu, empenyent-t’hi, Sargeix-l’hi, sargeix-li-la, i tu et respons que qui se’ls atansa, amb aquella pudor de quadra tan forta que foten, ni per què t’amaniries pla al fet que ningú et pogués encara millor fotre la guitza, a part que qui se’n recorda, ni amb quins ulls d’ara, d’enfilar l’agulla, ni qui és ja prou hàbil per a fer els molt necessaris nusets als fils?

Mes qui s’embranca en supèrflues ni perifèriques qüestions quan l’important és l’immens reconeixement rebut, d’on que eixorividet ni espatotxinet no em trobi, pobrissó, ben presumidet repenjant-me mig incorporadet al coixí i tot.

Car quina proesa la nostra! Quin triomf que commou els darrers bastions de densos contraforts equilibrats còmicament ni cònica al capdamunt de les més altes muntanyes del nostre estretet microcosmos, on, fins ara fracassats, tota boça ni torcebraç si fa no fot científic que els plantegéssim superaven, i, sempre nosaltres tombats al darrer esglaó, al peu de la serralada, ja només ens era permès potser d’accedir, al·lucinats, a marginals bordells de tedioses mutilades meucarres qui obsequiosament no ens trametien les pitjors malalties, a contrapartida de què, tant ell com jo, escrupulosos i tanmateix equànimes, les pagàvem, romàntics, superlativament; i ara, ara, ai el cor, quina emoció més forta, si te n’adones que encara deu haver-hi nogensmenys al món justícia, car prou és veritat que, com érets tu qui trempava amb més d’afany, tantes de putarretes bellugant el cul plegades, mai no n’havies vistes pas tantes, allò, llurs cossos divinals, era un bédedéu de poternes hipogees que exploraves a quatre potes, com quan en acabat exploraves als atanors dels laboratoris els secrets del cos de la deessa realitat, enganxifant-t’hi dits i artells i separant-ne les parets amb quina facilitat, com si et trobessis, troglodític, entre coles i velluts i elasticitats de cony, i doncs, ara, dic, després de tantes de vicissituds globals viscudes, resulta ausades que també ets tu botonet d’accessòria encantadeta roda de carro on tot no giravolta ni vol raure, car heus-te’ls (no pas?), de carn i ossos, els marmessors meretricis qui et porten la medalleta, en Csimí i en Zimir, i potser àdhuc els dinerons, quan, com dic, del trebol, pataplif, patapluf, que et calamarsegen els pinyacs.

És l’Eufoma, la nebodota, qui amb verí t’eviscera, i et vol pel cap baix despulla, i t’imputa a deshora tots els mals, i en Jeroniet, pobrissó, te’l tramet, qui sap per quines vidielles avall, a terres molt perilloses, de safarosos safirs, on els àcids digestius cada virtut no usurpen.

Lladre, em pisparies el meu primer premi Nobel de química i tot!

Car certament es veu que la seua descoberta amb claredat sobrava la nostra, és clar. De saponina a caseïna per inversió màgica de les nostres prèvies fórmules. Tot sabó és formatge, on els biòlegs i d’altres bromatòlegs, manoi, com jubilen!

No vull veure (ni puc, amb els dos ulls umflats) l’equina pantomima (quina moma!) (quina moma, quina moma, amb maldestres saltimbanquis i l’eqüestre ridícula puta vestal i tot, muntant-se i desmuntant-se ara jo ara tu.), la servil cerimònia, dels cavallers Maximí i Casimir, de l’Acadèmia malaia, qui, amb llavis tumescents, produeixen l’erupció d’un flocall de mots florits i flairosos com pom de roses pansides, on la nebodota s’aixeca els setins i calamacs del faldillam i es fa enfilar la medalleta dalt de tot al gep. Sentors cancerígenes ragen dels seus lúbrics badalls i vull viatjar, no pas amb cap turmell, ans amb el cervell, alat, obsedidament i per mètodes balístics, cap a cap estany de pau, amb molses i falgueres per les vores, on m’assec, amb els ormeigs adients, a pescar-hi què us diré? No pas per a emplenar cap ollal ni salabret; car, tal·là-tal·lera, amb qualque barb o tenca o carpa n’hec prou i massa, el qual xanguet així mateix al capdavall, mentre s’esfilegarsen els bromallons on, rosat, el llostre s’acompleix, i acompanyat, no pas per cap bestiota qui bordés ni d’ullals bavosos que aixafessin res, ans pels refilets dels inofensius ocellets qui cerquen jóc, ja jaquiré fugir de bell nou a l’aigua, perquè a cascú els joiosos companys seus de l’estany no li diguin, Bentornat! Bentornat, Jeroniet! — com suara havia dit jo mateix a la veu del saviet, qui al cap dels anys, anava pujant, pujant, treballós, per llonganisses mig buides de nítols fastigosos meus, fins que no se’m tornava a seure, egregi, al tron de l’antitragus, pobrissó.

I ara em pugen per la finestra, amb el fumet flairós de qualque ambrat rostit, veus de na Lascívies (Lubrícies?) xafardejant amb les veïnes, mamelludes dones dels sacrificants nipons, turcs o teutons qui colen fogueres i brases, i a burgueres hi couen a l’ast les víctimes hodiernes. Per una vegada les donotes s’obliden de contemptibles galindaines, i de molt adornades trifulgues i tragèdies, i discuteixen, bafaneres, de les increïbles proeses dels marits.

El “meu” marit és un gran consumidor d’aranyes; wie der Astronom Lalande, mein Mann liebt rohe Spinnen zu essen; es pot ben dir que gairebé no consumeix res més.

He tancats els ulls i em tornen de molt lluny paraules condensadament sàvies, mentre descendíem per vessants devastats. Car tot feia baixada per als horriblement envellits sobrevivents. Anava de boldró en boldró d’encara il·lusos, esperançats, opsígons, bo i salvant laberints de boscs arrasats, esteses caòtiques de troncs tacats de rovells d’antigues sangs, a escoltar-hi l’apta veu de cada savi, o més generalment, seriosa cavallot de molt greu saberuda matrona.

Arbres caiguts, hi espigolem aranyes — dictaminava aquella esparracada sàvia, i cert que llavors en tastí cap, negra i híspida i geperuda, desada tímidament a cap clotet de la botxinejada fusta, i heus que un espurneig avial m’escalfava l’aridesa d’un sensori adés massa colpit pel terrabastall, pel greu daltabaix suara patit. Mon cervell passava d’ésser fregall eixamorat a esponja xopa, de borra qui es panseix a esca centellejant, com ara si aquell fos nodriment catàrtic qui m’acaronés els nervis, m’allisés rebrecs d’ànima agredida, m’hi perdigonés amb cap estocàstica calabruixada de noves sinapsis.

Era com si tornava a ésser, benaurat, a ca la bruixa Ipsivendris, on sense recança em refeia bo i ingerint tendreses i d’altres carns fresques que tendrament m’estenia perquè m’engreixés, guanyés estaminal trempera, esdevingués novament home. Car què altre voleu que hi fes que atipar-me i pesar figues, i adesiara, trapella, mandrosament cardar-hi? Fins que… Fins que ai, vaig oir de lluny trip-traps de dures botes d’escamots de càstig, catric-catracs de bèl·lica màquina infernal i, estesos els patagis, m’enfugia.

I ara les franges, estirades de dalt a baix, com gonfanons destrempats. I l’himne descordat de l’esqueixat llimac qui, sense trencar-se, es perllongava indefinidament. I m’he desemboirat sacsant la closca, i he tractat de dividir els dies viscuts en tres llistes clares. M’he posat cap per avall, estès d’esquena damunt el matalàs, amb cames i peus enlaire, tan alts com puc, per a sostenir, per a suportar diguem-ne el pes, de les llistes que aniré guixant imaginadament, ulls clucs, al sostre mental d’un cel lluent. Tres rastelleres ben endreçades, una al costat de l’altra, i aquesta al costat de la tercera, amb diferents tonalitats de la mateixa color més o menys indeterminada, entre rosa i blavoseta; les rengleres he decidit d’allerar-los força d’espai a cascuna, car prou crec que hauran d’allotjar-hi tirallongues força feixugues i llargues; al primer enfilall hi ficaré els actes físics importants; al del mig, els esdeveniments decisius vists; al darrer, les experiències impactants que m’afaiçonaven l’esperit.

És clar que després me n’he adonat que tot plegat hi era confús, que tot ho confonia, que els mots i les imatges que volia ficar, ara a una llista, adés a una altra, es barrejaven i es contrarestaven i s’anaven esborrant, s’anihilaven mútuament, i em rodava el cap, i la sang folla em bategava a les orelles, i els ulls em veien pampallugues monitòries, com ara muts esclats d’armes de foc. I comprenc doncs que, en realitat, com efímeres mosquetes de maig, només vivim un dia, i que en aquest dia no s’hi esdevé res, absolutament res. Llavors, pitjor: el complicat entrellat esdevenia sòlid, es desprenia sol i em queia d’espetec a asclar-me el crani. He fet doncs un crit espaordidor.

Un crit al qual ningú ni piu, ni bèstia què et pruu. Així que ho jaquies córrer. I quan et decidies finalment a anar a buidar la gibrelleta que sobreeixia pertot arreu, t’has ficat amb força cura al canfelip i te’l trobaves excessivament ocupat. En Csimí i en Zimir hi eren, jaguts part de terra, repenjats a la tassa, damunt les ben encerades rajoles, i hi escoltaven molt espirituals discs de jazz, tant l’un com l’altre, el culcarat com l’èquid, totalment pintats, això sí, molt polidament, d’elegantíssim negre. De més a més, te n’adones: quina collonuda sentoreta d’attar (oli de roses) no exhalen, delicadament perfumats; és quelcom, et dius, que deu anar amb la disfressa.

I tot i que llavors consiraves, Aviat no s’hi cabrà, ho feies ben fluixet, no volies pas consirar-ho gaire fort, no fos cas que en Jeroniet, segurament arrapat, enfonyat, qui sap on entre les esgarrifadores anfractuositats del teu repulsiu paltruu, com qui diu encara entavellat per cap budellot entre quatre pèsols mèrdics, et sentís aquell consir tan lletget que et venia, fi com olinda, a pessigollejar-te el clatell. Vols-t’hi jugar que se’ls amaguen d’amants? Aquell parell de múrries truges, de paròdics fardots? La farta Lubrícies i l’apresa neboda estotjant a ca meua (nostra, Jeroni!) aquella reserva de ben peixats llavorers.

I quin paperot el meu! Anant-hi amb compte no fos cas que fes cap oradura i els fotés l’orinal curull per barret. Sóc com hàbil furtívola reineta esquitllant-me dels trencacolls, i alhora ullant, llarga llengua en garsó, a punt, en avinentesa, d’assestar flingantada i endur-me al pap potser alhora l’espiadimonis qui colca el cavall de faves, car així és com se’m fiquen, obscenament encavallats, per a jaquir-me pas, curials, vers la bocana de la cagadora. Tret que, és clar, de l’avial, escrostonat, tocadiscs, punyent, un trompetista es delloriga i ens entabana; els seus refulgents acords ens empenyen els tres animalots a densa melangia; lleu, som tres grius, de qui els grotescs sanglots emocionats esclaten en recances, en neguits i en segrinys d’enyorades contrades del passat on encara escorcollàvem, prou esburbats, llampants experiències. Allò ens torç als tres plegats les xil·les.

Marejadots, com reaccionaríem ara al soscaire? Ai si hom fos capaç de recordar-se’n, pobrissó! Allò que seguia s’embussava al cul d’un atzucac a l’intel·lecte, i sí ves, què hi fotrem? Quin cop al cap ens el desencallarà el jorn on menys t’ho creies? I, si doncs no, ni mai.

Amb quin corruix no ve a corregir-me la Luxúries! Potser ha trobada massa fada la teca de la darrera grifolda entre els disbauxats veïns, i el mal pair, la dispèpsia, me la dispara.

On són els negres!
—Quins negres?
—Els acadèmics!
—Such mich! Si portés butxaques, us em desembutxacava, vós!
—I què fa el vàter tot ple de sang i merda?
—Inquiríeu per casualitat si el monstret…
—Quin monstret?
—Tornem-hi!

Esperitat follet em recomana, Penedeix-te, anacrònic, del que encara no has fet ni fotràs mai. L’entenc perfectament, el duc a l’orella, l’arrogant geni de la dita gloriosa sempre a bec de llengua. Bon consell — faig, amb veu imaginada que només pot sentir ell. Faré com dius, diré… Sóc culpable de tot, i de més, i au. I potser ja no hauria de parlar mai més.

Què volen de nosaltres, aqueixes goludes invasores? Home, si de fet oi que no hi ha al món res més ridícul que anar recollins diners?

Ai, pobrissons, als meus cent cinquanta, i als teus tres cents, ja xuclats a sec, privats d’adí, raquítics, escanyolits, ni ombra del que fórem, i encara ens roben i ens freguen pels nassos el pobres que som; ens pispen net les misèries que estalviàvem fotent de savi de ral en quioscs de firetes. Endevinàvem per als idòlatres llurs destins i els dels mateixos mons i déus qui sallen, incongrus, per l’espai. Sinestètics, exòtics, faraònics, amb coroça de capdecony pintada amb les colors del cony mogut, o amb careta de testa de xibec, profetitzàvem rotunds i redundants, fecunds, meditabunds i tremebunds. I algú o altre ens dava cap propina perquè ens compréssim cap cafè que ens apaivagués tos i rogalls.

Canta’m versets de barroques lletanies que amb el son enganyarem la fam. Xapescàvem agònics, trepitjant vidres trencats i xisclaires moixons d’ales rompudes, tètric nocturn enmig del jorn, amb el tremolós brum dels matolls, i el Sol tenebrós, apagat per la pols i pel fum. Amb hostilitat letal ens embolcallen les romanalles del delictuós flagell endèmic; ens anem morint, gastats, abandonant enrere fragments de cos esqueixat. Arreu i a betzef enfeinats eixams d’enginyosos insectes qui delicadament van rosegant-t’ho tot.

Me n’he anat sol per on ningú altre no gosava. Sota els trepigs, el pedruscall aplaudia l’atreviment. I au, som-hi. Aniré a lloure, ranquejant, mes corrent la dula, sense més ensopecs, fins que tombaré retut. Pel matollar, estirat part de terra i estrebant-m’hi, m’envaeixen per tots costats, com folles formigues, esbarts d’infants afamegats qui, si abans no m’aixequés i fotés el camp per estretalls pirates cames ajudeu-me, s’atansen queixaluts a rostar-me.

A frec d’ésser cruspit, cabells d’harpia se m’abaten, m’ennueguen, m’escanyen. Aixeca’t i fot el camp per viaranys clandestins, m’ordena efectivament la veueta sàvia. I havia oberts grossos com taronges de sang els ulls sangosos perquè veiés la Luxúries com l’havia tornada a clissar. M’havia semblat que era vessant-m’hi, assídua i sibil·lina, orella avall, el verí definitiu de les seues empatollades suggestions de suïcidi.

Aquesta orellota, amb el que et put, t’ho hauries de fer mirar més aviat per cap proctòleg; diese Krankheiten, vull dir, Fissuren, Fisteln, Abszesse, Hämorrhoiden, ecs, quin fàstic, faríem goig! Heure això a les orelles, crani endintre no presagia pas res de bo; t’haurem d’evacuar de mantinent.
—Què? Was?

Car cert que abans ho entenia tot i ara no entenc res; abans totes em ponien i ara ni una no em pon ni pondre’m vol; potser és el cuquet a l’orella qui, intrús, manefla, m’ha canviades les cançons. Potser caldrà partir peres un dia d’aqueixos, vós.

No feia gaire (quants de lustres ni dècades, doncs?), havia oïdes, íntimament, herètiques pirotècnies que se’m disparaven al bell centre del cervell, com si l’estrafolari paquet molecular qui sóc anés de debò a esclatar d’una puta vegada en mil bocins, en mil minúsculs divertidets escarabatets de totes les colors. Atomitzat. Asche zu Asche, Staub zu Staub. Tret que és clar que…

Només essent gairebé no res abans d’ésser de debò no res, l’angoixat patiment de saber que un paquetet, tan collonut com et penses que ets, lleu s’espargirà, arreu i enlloc alhora, en un esclat de cendres mig enceses, per a no reformar-se mai més en tota la interminable infinitud, esdevé, contra tota raó, mínimament suportable.

Passaran trens rovellats duts per qui sap quina inèrcia ni quin deler de pesantor ni agre d’estavellament. Empesos per quin totpoderós sisme espasmòdic d’embranzida inicial.

Baldriga-baldraga qui s’esfilegarsava ràpidament, ignorant com em deia ni qui era ni què cony hi fotia, esdevinc pueril meteorit qui, a mig fer-se malbé, serpentejant, rossola tanmateix com negra bola de neu qui s’engruixeix amb les estalzinoses teranyines plogudes suara ran la despietada espoliació. El vent del cumblac encara duu enjòlit molt perillosos objectes augmentats esglaiadorament per llurs ombres si s’atansen fortuïts a rebatre’s contra terra. D’ací que amb ulls geogràfics sotgés amb zel interestel·lar aquell cel cruel, d’on osculatrius esferes i paral·lelepípedes i d’altres geomètriques tosses, com ara portes, i bigues i vies i felipes, cuidaven esclafar-me. Amb el mareig de tant aixecar el cap i alhora caure, m’ataquen basques i esdevinc orb per excessiu enlluernament. Indòcils em llagrimejaven, desagraïts, els ulls, i se’m descordava el jejú i trontollaven els murets de toves als envitricolls del meu cervell.

Notes trucs i corregudes pels corredors del teu cervell i, portes qui s’hi obren i s’hi clouen incessants. Pels carrerons com congosts foscs i abandonats, amb totes les clares botigues on adés es treballava ara condemnades, sorolls de persecucions esfereïdores.

Quark ballarí trau el nas per l’estopí, es jaqueix de falòrnies, de l’embut buida les còrnies, les espieres torna bòrnies; quark xafarot viu de l’esvalot, com qui cerca un ou, per a remenar amb vit de bou, va errant pel buit, no en troba cap de cuit, no en troba cap de cru, pessigolleja nassots de manitú.

Quantes de vegades et trencaràs abans no et trenquis del tot? Això érets tu, mònades en butllofa que s’esquerdava. Àtoms, molècules, cèl·lules, sense lligam; com rusc cremant en flames amb cada abella campant com pot, o com formació en tortuga de l’exèrcit romà amb el pinyol corcat on cada supersticiós soldat fot el camp esbojarradament esgaripant enforcat al cul per quin faune fantasmal o dimoni intrús; allò que suara fou unitat és ara cèl·lules solitàries perdudes, sense quest, penjades en territori exposat on l’enemic et sotmet a anorreament immediat.

En un desert on per ràfegues deserten freixes i àlbers, i només sembla romandre-hi l’estoic cirerer radioactiu amb cireres que crepiten i espurnegen, i al voltant del qual segurament caldria fer-hi una barrera perquè ni els ocells ni els oblidosos hi pelluquessin, el tren. El tren hi és bromosa silueta atreta telepàticament devers l’aürt estrepitós. Triaràs per quin biaix assages d’entrar-hi sense mai reeixir-hi?

Tant se val. No és pas que passis a través res, ni que res et passi part davant; és només que et vas passant, ço és, podrint, i, podrint-te, passes doncs a raure a llesques diferents del mateix no res on t’enfonses. Pastís d’hospital. Ecs, ecs, ecs.

Pastís d’hospital. Mon oncle Bixbix s’hi anava morint, i ja puc curar-hi que no es refarà pas; li dic si li cal res i com es va trobant. Ara, res. El qui sap no diu; el qui diu no sap. Sempre ha estat així, sempre així serà. Mantell virolat, xarons tirabuixons, cofoi o sorrut, enze o equànime, per què em contestarà? Tot el que em diria, prou en faré esplet als llibrets i me’n pleviré amb més goig ni calma ni percaç. Potser li sap greu de viure amb ell mateix, en acabat de tants d’honorables fracassos, i ara la mort, fracàs definitiu.

Sense permís, he regirades perplex en les vitrines: canyelles, aiguanafs, carbons; píndoles de totes les colors de l’espectre; quantes se n’engolia, balb, l’hèctic Bixbix? Em sembla que, abstinent, no cap. M’ha feta una guerxina quan li ho demanava? Cert que aviava ganyotes a tort i a dret. Arrufava sovint el nas; un nas transfigurat en un grotesc clítoris rudimentari; per això se’l gratava tant? Així mateix, tot d’una, i en forma d’interrogant, diries que involuntàriament, se li arrugava l’ofri, com si el sorprenguessin part dedins encara certs pensaments sospitosos. Potser escrutava el seu trajecte i li recaven crims i ultratges, torts i greuges, qui sap si els rebuts o els etzibats.

Quina pau d’aigües quan pixes sostingudament a la tassa; sorollet de font suaument apologètica. Mentre pixes, alces els ulls i el guipes pel mirall; quin ominós miratge l’afligeix? S’obsedeix amb posat adolorit a dir que sí amb el cap. De sobte, però, un alleujament a les faccions, com si a pleret hi matinés, simbòlic, el vel que esborra els pecats marcats a l’antiga pecadriu fesomia. Ascendeix o faig el ruc jaquint-me entabanar per les irregularitats a l’espills. A risc de caure de cul, tombaré el cap.

Fa una ganyota pintoresca al burot avial que li foradi el bitllet cap a l’ultramon, o el fot de fàstic contra la meua propinqua presència?

Mes què són aqueixos estranys espetecs, i sobretot què és aquest suquet tan pudent que m’ix de l’orella?

I a la fi, esbufegada, deia la veueta, Perdona, però sóc molt com mon oncle Moxi-moxi; haig sempre fretura de defecar a l’instant més inconvenient; per exemple quan, sepulcral, en Moxi-Moxi, segons ens contava ara deu fer, què, sis cents, set cents, anys, un vespre on anava a enfonsar la xil·la alternativament en dues dones cuixarrones qui, gens esquerpes damunt la màrfega se li obrien, i llurs esponerosos pentenills, dels quals ferums tan fortes de conys no n’emanaven que feien bolcar d’esglai tant cap ens escardalenc com ell, com cap altre ens molt més opulent ni polput, ni crapulós ni populós, ni papulós ni palpissut, d’entre els consternats nassuts qui romanien a la cua, doncs fou llavors aleshores, diu, dic, on, també ell com els altres trempant fins a la vera volàtil essència del coet, i esdevingut gelós vector de penetració fins-a-la-peti-qui-peti, pobrissó, intempestiu se n’havia tanmateix d’anar abans a cagar, mon oncle Moxi-moxi, oi, d’on que el seu lloc fos pres encontinent per cap altre assedegat de nimfes entre els polifònics agonitzants qui, molt reprensius, gemegaven darrere, i hagués de romandre, ell, per culpa de la merda inoportuna, de bell nou a les escapces. Hò, i espera’t. Potser lleugerament pitjor i tot; aquell malaguanyat jorn on feia cua per a rebre el Nobel d’astrofísica, varietat èpica quàntica, em sembla, i, és clar, amb tota vitalitat, li vingué la impertinent caguera i, ja cagat, un pèl abans mans de carrinclonota pubilla no l’hi lliuressin, hagué de córrer empegueït rai, i el guardó o el trofeu o la copeta o el ninot que devien lliurar, doncs, se l’endugué un altre de la cua; sempre el mateix destret, pobre oncle! Més tard, ja el veies, cavicorni, havent perdut el torn, a la cua de cap altre premi Nobel dels més rucs, exemple, el de política porquina o de la cort, crec; o, no em facis cas, potser m’err i es tractava de cap altre Nobel de més volada, en pornografia, diguéssim, especialitat sadisme exhilarant dels pèrfids helicobàcters; a tots ops, quelcom si fa no fot; ja saps com aqueixa patuleia moderna troba estupefaents especialitats fins furgant amb ungles blaves a melics de lluerts i a matrícules de clons.

Com mantres que em calmessin, encadenadament m’adormia fent interminable balanç de les meues possessions que amb els anys minven i minven.

Gibrelleta mangala sabates pantalons
gibrelleta mangala… sabates pantalons
gibrelleta mangala sabates… panta… lons…

El monstret en deu haver fets més dels vuitanta i tanmateix encara, gatgejant qui sap mai què, hom el sent també, amb estronts triats, i aprenent, es veu, cal·ligrafia, gratant, gratant, damunt les noves parets de vidre espès, bisellat en blanc, amb filigranes d’atauric, o d’enreixat o gelosia. Potser ho fa que en Qim-Prim, el nou drut de la neboda es fa veure l’arquitecte. Les constants modificacions a allò que adés, en tremps i saons antediluvials, fou ca nostra i ara és indefectivament ca llur, han feta desaparèixer la meua avial tresquera. Ja no puc arribar-me a la finestra a ullar els cremats energúmens i llurs entretingudes pràctiques culinàries, ni atansar-me al canfelip a buidar-hi la gibrelleta.

Només cal avesar-s’hi. Més val que ningú no sàpigui que sóc encara viu. Les noves construccions que em barren el pas cap enlloc, aviat m’hi sabré esmunyir com cap verm inconegut cada cop més reduït.

I ara pesava figues, aviat mataria l’araig, quan, com qui és atacat per les minúcies incendiàries de l’epilèpsia, tot d’una el ficte arquitecte entra, a marrameus, al meu racó. Què hi pinta al meu purgatori el glabre no ningú? No m’amagaré pas tot rebregadet al microones perquè l’intrús l’encengui; ni fugiré per la finestra (tampoc no puc, vedada per les recents altres parets) per a penjar-me al frangipani de baix on m’hi eixarranc, escorxat, com si sóc flor qui falenes del cap del mort pessigollegen; ni tornaré a córrer per a vendre’m al mercat d’esclaus tan a bon preu que se m’enduran a tot estrop vils compradors abans els meus sanguinaris perseguidors no fotin cap. No; no cometré mai cap més d’aqueixos errors tan greus; letals nyaps així hom només els pots fer un cop. I ja ho sé que m’he promès de prendre-m’ho tot amb eutrapèlia, i de només mai enraonar quan fos del tot necessari, mes aquell sotrac vingut d’enlloc em desperta al cos pirotècnies de difunt qui en taula de dissecció s’abandona sibarític als plaers més indiscrets.

I ara me n’adon, obrint el ulls, que en Qim-Prim em fita amb el monocle com si li sóc bufó espectacle, i potser, taujà, m’esclafarà com cap corc de tremujal amb un dit mal esporgat.

Tità qui ens brutalitzes, vaig piular llavors, mentre, com vespa antiga, d’ales aglutinades en plecs, ranquejava damunt la fusta sense poder molla volar; esdevinguis avui entomòleg mig antropològic, ço és, híbrid amb cor, collons, i no ens siguis per comptes tan fisiològic ni equí, trempant en marbre, com cap poliglot massa enginyós, mentre ens assassines; estalvia’ns l’estrepitosa lletania, és clar, quan, a barrades i a esclafaments de llorda ungla, ens tornes caviar qui, aritmètic, hom tasta reguardós, com cap ós la mel, amb busquetes ni branquillons ben mesurats, no fos cas que cap metzina s’hi celés. No pas que hom no copsi ni clissi que et creus presenciant cap òpera esbufegada, on, coalescents, els escaigs bategosos del teu masoquisme i els dels viciosos qui escauges ni avalues, en imperiosa anticipació de les antipaties consegüents, ensopeguen com horitzons d’escenari que es clou, glacial, com ara empès per dos massius icebergs atrets mútuament. Recorda-te’n si us plau, de l’Illa de les orquídees i del Turó de puritat, on tu i ell anàveu nus i llauràveu i cardàveu i només menjàveu cogombres i ous d’estruç, i amb estellallenyes i maçola us engrescàveu, pel més recòndits voltants, al bosquet i a l’abocador d’escombraries que hi tocava, a rompre i esbotzar fustes repudiades (esquís pianos calaixeres escriptoris) per a cremar després, en intrèpides fogueres, els llibres de tothom. I com xarrupàveu a ruscs com qui a mugrons s’amorra, mamerris de llavis codolencs, calapetencs, coriacis, i com amb la mateixa maçola, en temps de desglaços i allaus, signàveu l’extinció definitva dels fòssils que mancaven, cabdals, als pàmfils paleòlegs.

Silenci de golfes estretes on cada garranyic ni grinyol no és sinó calúmnia i excomunicació. El soporífic gegant, glauc com gafarró o com submarí, per què hauria pujat, kamikaze capdecony? Es jaqueix aenzar pels cimbells de tots els meus paràsits qui ficava, sondrollant-me, a bellugar. Biòleg molecular especialitzat en clavegueres, conec intuïtiu les veus del més rebotegosos ni poixèvols, i aquests, per atlètics mecanismes, sé com trametre’ls, com qui fot virtual xurriacada o assaja amb la bassetja, que es juxtaposin justament al cos del busaraca emprenyador, que s’hi rabegin sense embaràs, sobretot timpans o narius endins, d’aquell pom de porta de nas seu i d’aquelles orelles anàcroniques de ratolí que ha.

Amb boca de roent cèrvix, de tor inflamat, de cul desarrugat d’enorme ponedora, humil i tanmateix amablement ferm en les seues conviccions, em sorprèn, somiós, evocador, modest, dolç, en pau amb si mateix, bioluminescent, rapsòdic, subtil, eudemònic, remembrant la seua sumptuosa estada entre les arbredes, les papallones, els escarabats, qui, en aquella illa de puritat entre turons d’orquídees, l’ajuden i l’amusen i l’inspiren, i li presenten, perquè ho sàpigui extreure amb cura infinita, tot el que té de poètic nogensmenys, i malgrat ell mateix, si el saps massegar com cal, el planeta genocida.

Hi rebíem lentes il·luminacions. Hi fèiem sabó, remenant, remenant, amb paciència excelsa. Hi cuinàvem llongament, eons rere eons, sovint a l’uníson amb les molt més romanceres coccions ni coaccions dels universos; entotsoladament combregant amb llurs estireganyats xup-xups de mai no acabar-se, i en sublims enyors, aixecant els ulls envers llurs magnífiques manifestacions. Car tot hi era observat amb tota la calma del món. Benaurada hora que dura l’eternitat. De vegades quèiem en clots i hi romaníem, extasiats. Els ulls dels cloroplasts i els nostres en exultant entesa tàcita. Fins que levitàvem i serpentejàvem, lleugers com borrissol, eteris, volàtils, insubstancials, constantment oblidats, pels camins del zen. I enraonàvem amb unció, sense cap pressa, amb l’omniscient cavall blanc. Car cert que sovint, quan quèiem en zona de pregona meditació, heus-te el cavall blanc qui ens llepava el visatge. I sentíem que ens mormolava, suau com l’oreig, Junts… Junts anirem a tot arreu sense moure’ns del prat. Floretes insectes vols d’oc… Cristalls de sal al cel… Aiguaneixos fonts palets molses… Vent pluja neu tro llamp… Bou arbre ànec bernat…

Transportat a la beatitud dels seus llimbs, fins jo i tot hi albirava el místic cavall d’ivori qui amb les seues no dites savieses m’apaivagava fins a punts de profund i tanmateix joiós penediment. I em deia, Ell qui havia estalviades tantes de vides de bestioles, per què no hauria d’estalviar la meua?

Algú el cridava de baix. I aleshores em demaní, amb la mateixa equanimitat, Per què me l’hauria de salvar, potser avui era el dia justament on se’n cansava.

Cert que sempre val més savi conegut que boig per conèixer. Per comptes de comiats insípids ni d’amargs esguards de mai més no veure’ns, abans de pirar, l’arquitecte oblic, bo i evitant el bany accelerat de negatius espurneigs, tria, imprevisible, de masturba-se el seu ou solitari, ou fratricida de llonga data qui annihilà abruptament son frare molt més rèprobe i flirtaire, de qui les emissions proliferaven sense ni com va ni com ve, com febrós ans ictèric grafòman qui fiqués cullerada de sopa de lletres a cada aparença ni virtual aparició de gorg revingut que (o li semblés que) es cargolés en plecs de cartilaginosa carn, on vessava doncs, gens clandestí ni temorós, desnatades llets i alhora aigualits i hematosos elixirs, de qui els miralleigs ambres, a miríades escarnufaven (i hom podria pensar que escarnien o àdhuc estrafeien) els moribunds piulets dels estels més apagadament somalls en cap univers no pas poc de lluny obsolet, pitjor, d’anys i panys inexistent, univers extingit, col·lapsat irremissiblement, desaparegut en realitat del magre territori hermètic de quin altre espai, de tan minvant, clausurat, on nogensmenys en Qim-Prim, cloquejant íntimament amb mig subjugats singlots de riure, qui sap si imaginant-se’m patint-li qualque banal flagel·lació, alfarrassant encertadament que sóc massa contemptible per a tal viril ni indòmit conqueridor, qui ara pot, si ho vol, negligir, massa magnànim, de què ho sé jo… d’afusellar-me, d’executar-me, de rentar-me el cervell com cap altre demagog o tribú, o potser no, potser només m’empatollava, massa fecund en les meues pors, obsedit en ajornar l’ultratge, i no es masturbava pas gens l’ou, potser només se’l bellugava a les envistes d’un altre fi, l’emprava diguéssim a tall de dau, tot esperant què en veu sortir, quin nombre no m’enduc, el de l’esclafament immediat o el del muscleig menfotista del Saps què? que et bòmbon, desgraciat, quan gira cua i fot definitivament el camp, car al capdavall prou el criden peremptòries les inesquivables mestresses de baix.

Calfreds d’agonia em descomfeixen, car sóc a les portes infernals de l’esmicolament o l’esvaïment, del total anorreament del meu minso material, pobrissó, amb la meua arestuda, punxeguda, carcassa de súcube diminut fàcilment trepitjada en sorres i pols? O, amb estoica serenitat, aconsellat pel bonament electrificant cavall blanc, sé encarar el resultat amb prou decència, autocompassió i avergonyiment de cagar-la a última hora, amb què em garantia, doncs, estètic, si més no una mort exemplar? Ni l’un ni l’altre, vós, car, badant els ulls, filustr doncs que ni m’ha renyat, que de fet ni hi és, s’ha robat elleix rere la nova façada ran la qual es veu que no raïa, construïda sense que ni me n’adonés, mentre era a dalt, arquitecte màgic qui aixeca parets de vidre només amb els reflexos del lluent esguard.

El meu gimnàs ara molt més reduït, m’incumbeix doncs dissenyar-m’hi també noves coreografies, molt més inanimades, a tall dels muts ballets immòbils que dansem els bandejats txeroquiïs amb els nostres confrares més pollosets ni espellifats ni al capdavall, com dic, ostracitzats, quan ni en avinentesa de casament hom prou que se n’està, d’amollar-nos molla del tec, ni molles de l’especialment especiat esmorzar, i ni cal dir el dinar; i encara si mai volem sentir la veu teocràtica del jeràrquic padrí, ho hem de fer disfressats de llosa de cementiri tacada de caqui, perquè ningú es maliciï ni que hi som, intocables. Ara que, tant se val, vós, els qui no ens morem mai, conservats com copròlits, hem totes les hores del món per a flairar-nos-en rai, de fúnebres asteroides qui se’ns estavellaven a les closques les quals altrament ens rompien com porcellanes; símptomes invasius ens en plouen arreu de pertot i d’ençà de la més antiga antiguitat, sí que, amb el nostre currículum sempre encallat, no gens fluid — com totèmics gripaus qui, per mèrit diguem-ne paralític, d’ancorada prostració, bombardejats pels sorralencs raigs de la font calcària, s’empedreïen, i, en detriment de qui sap quins tabús, no raucaven sinó titllant, a sords trets de trabuc, amb prou feines brandant el gargamelló, tothom de simulacre enteranyinat en dèries voraces i rau-raus de ruc, i de tous balots de tripes i orxegosos aixarops, i de blans bolics d’icors i cervells i greixos i ous nus — ajornem, mentrestant, adeptes al sentdemà, l’instant on no cau, ecoica, la guillotina del prou prou prou, i només segurament pel fet de voler saber, encara encuriosits, a quins inaptes topalls no s’aturen els solcs dels tendenciosos batalladors, els fal·laciosos entabanats, encara que no cal ésser gaire savi per a endevinar que tampoc no deuen de tota manera menar enlloc, els solcs, les vies, les molt il·lusament vantades rutes empreses pels qui suren a graus, car on anirien a parar? On anirien a parar? On?

Aquell cop on trepitjava ruïnes, hi trobava tresors; m’enfilava per traus estrets i eixia de goles precàries, i tot plegat hi gaudia un ou, gaubança i jubilació a betzef, car al capdavall tot hi era aventura i jovenesa i au, lluny de tot destret. D’un morter de coure, monedes d’or en curullaren. Florien les monedes d’or esteses com floretes al camp, i és clar que no trigaria pas gens a ploure aigua règia, car les maltempsades prou són teixides al tapís de la bonança, i tot llençol serveix de mortalla, i tota crònica de proeses de nota necrològica. I ara vindran entecs sens fi, i els mals de queixals, i les vetlles no fos cas, i els tributs a ops d’haver la pau, car els acabalats al poder sempre demanaran més, i et trametran els brutals qui amb llur tarannà de brau insà t’arramiran, vulguis no vulguis, a conteses on què en treus altre que els nítols esbarriats damunt el fang? Car per què t’hauria hom de permetre que participessis en cap guany per magre que fos? Els qui de la teca natural en trauen abusiva nyapa, no volen pas ni ombra dels qui la protegiríem, per mer fet de no fotre altre que jaquir-la fer, benauradament adormits al prat o ensopits sots el roure esponerós perquè potser el cavall blanc es prestés a llepar-nos la galta.

Res. Queia la nit com cada nit, i t’aqueferes al tremujal, rellotge de la mort qui vas corcant per a anar corcant. Tot ha de caure, perquè més tard hom pugui trepitjar ruïnes, trobar-hi tresors, enfilar-se a traus estrets, emergir de goles perilloses, jubilant, ple d’un jove goig, guaitant el cel, que hi plogui, que hi plogui. Bruixa qui em pentines, bruixa adorada, mentre la nit ens embolcalla, cotó fluix entintat, sopa de lletres, gloc-glocs, gàrgares, glops, de bla pou…

Bla pou, bou pla, puu blau, blau bou, pou bla, blau peu, peu bla, beu pou, plou ble, ple plau… Enyorós tecleig a l’orgue casolà. L’harmoniosa tornada a la dolça tonada vagament taral·lejada per la llunyana veu del barrufet omniscient.

(…)

els dos Xiboms fins ara a l’
Enneàquer
i com sempre a
l’opuscle



Xibom sa darrera corranda

24 febrer 2017

Xiboms letzes Lied

Els insolents vehicles l’imperible gatxull, que en la seua proliferació vessava de la soll, escandalosament llençaren, a gruixuts escatxics, damunt el defectuós, esberladot, patriarca, el qual, com ara sentint-se la cotna greixosa calabruix-abonyegada per aquell fètid garbuix de filigranes excrementícies, amb els pèls de l’inflamat visatge tots enfeixuguits de cascàrries, volgué heroic plànyer-se’n amb cap arenga escruixidora, on per torna per la boca mateixa li n’entraren tèbies femtes rai i amb soliditats de suros de diferents mides. Un porcairol qui rabejant-se en l’oci l’observava volgué al seu torn fer-li avinent que com més xerrés més merda menjaria, indicació que semblà xinxollar el més que tocat prelat, clergue arrebossat ans gratinat de brutícia pútida, bateig més que merescut ara que la vida li fotia definitivament figa, musclejà com qui diu per tu fotràs, capdecony, i continuà somiant truites farcides, o pastorívoles aventures de cardamentes si fa no fot, ja et dic, bucòliques.

D’un dels vehicles, tot d’una aturat, en davallava a vomitar dama perfumadíssima i d’aires aristocràtics, la qual en ensumar el bisbe emmerdissat orxegà amb més força encara. La reconegué l’eclesiàstic, puta parroquiana de preu, i en conseqüència automàtic es convidà al vehicle. El xofer li venia una basca invencible i per això davallà al seu torn. Sol al vehicle, l’untat, malmès, mistagog trobà als seients del darrere ampolles de fortors i d’essències a dojo, d’on que en begués a galet en cap sacrílega barreja i es fiqués a fer-ne gàrgares, teòleg de qui llavors, quan menys se l’entenia, més hi toqués, car, com és conegut, qui té per ofici bavejar bajanades, només te’l pots creure quan no diu ni caca, mama.

Mes què me’n fot del rat d’església, ninot de teòcrata, tronat, tabescent, titella del feixisme religiós, ni del porcairol exhaust de no haver fotut tampoc re el jorn sencer; el que volia, estètic com figureta de porcellana dalt la plataforma, barliqui-barloqui amb ulls de zigòpter, un pèl massa arrogant i tot, com cap astrònom si fa no fot prou optomètricament organitzat, escrutant vidre amunt el calidoscopi del cel, mosaic obcònic, com si sóc un déu d’incògnit, que arribés… Que arribés, vull dir, el “meu” vehicle, el que m’havia de dur sense més neguits a indrets triats, on potser àdhuc fotjava en sucosets plecs intercrurals de madones de certa categoria, car prou m’havien dit que on anàvem, protervioses heteres de l’alta societat amb el verriny esventat, ço és, amb febres pel cardar i remenar el cul, rai, a pler, un farciment, a vits besats, vós, som-hi, fot-li’n, aür.

Ah com se m’atansa, paràsita, amb espontaneïtat de crisàlide qui s’espelleix, humida i sedega alhora de gresca i d’histèria! Ajorneu les cornetes de l’últim juí, doncs! Que els seus llavis angèlics es posin pus tost a la meravellosa banyeta del marrec (des Knaben Wunderhorn), i hi xiulin a pleret, a cor-què-vols, manela, i que en traguin tot el suquet. Balanífer, tit, el marrec, i la seua meravellosament llambresca corneta, que cap altre efeb ni dandi patorrat d’ert cuquet (ni tampoc cap altre goliat de titoleta minúscula, ell, estatuesc ans herculi com cap “mestre Univers”, pobrissó), quines delitoses, sinestètiques, sensacions en bufar-hi, oi, ma dama, no us forneix!

Vagues somieigs de truites amb mariners sarcàstics qui, passant, criden i truquen al ferro de llur vehicle, bo i transformant-me en albatros de malson, pària a qui el sibil·lí destí no absol de patir també ara mateix. M’empassaré sencer l’escarn i fitaré al lluny, on els paisatges perden amarres i s’esbordellen els horitzons, perquè ara, en coalició proliferant, ve, desesperat, l’hivern, i ve, pruent com acàlef, el crepuscle, i, invisible, me n’adon, una de dues — que he perduda la maleteta, o que he perdut el tren. Quin tren? Vull dir, el vehicle.

Destrempat, ausades, giraré cua. I, mentre ho faig, a cocció lenta com amb certes molt delicades ceràmiques, així vaig sedimentant-me, vàgil, mentre sóc de tornada cap a ca meua. I em dic, Hauran hagut, pobrissons, cap accident? Anecdòtic, qui sap, m’informarà hom més tard del resultat de l’autòpsia, über das Ergebnis der Obduktion? Car enigmàtics, oi, com les mateixes evolucions, estocàstiques, autoesquediàstiques, del camp magnètic terrestre, els trajectes de cap vehicle un pic esqueixadament accelerat cap a l’inconegut, no pas, vós? Sí ves!

Tret és clar que els mesquins apòstates no m’haguessin jaquit enmig del trànsit embogit, servant el ciri de les glaçades candeletes, el cel mentrestant passant de lluent safir a fosc com la puta pega que sembla que hec d’ençà que em nasqueren, malparits, i amb quins enverinaments a la sang, quines endèmiques metilacions dels gens, exigua oradura del tit, empastifada feina de manguis, cos boterut fet per als llamps. Mes calma’t, homenet, això rai. Prou que has els articles a la vida únicament essencials — la teulada, la teca, el llibre, la llàntia i el llit. El romanent, luxe negligible, au, bah.

Quatre o cinc carrers més i ja hi sóc, que em deia, quan tot d’una, nit extravagant, bigarrada trilogia de faranduleres em fan l’aleta. Deia, Què? Com m’esgarriava fins al barri de putarretes? Coses rares dels peus autònoms, a qui les parts nobles del cos, collons i tita, suggereixen nogensmenys on caldria potser adreçar la proa.

Pàl·lides vora la demolida bòbila, fictes òrfenes, i en quin sacríleg deliri, pobrissones, les noietes es veu que no em volen pas poc de parot! Se m’arrapen amb eufòria. Cert que, en la pols cohesiva de la boira, semblaven salsitxes, a qui, ateu i antropòfag, no et costaria gaire fotre’ls mos, mes vençuda, a cop de nues genives, la ruca dèria del mossec, com si sóc ara cap carrincló espantall de bòfia, a qui cap altre cínic fuster llimava la ferramenta, i alhora xollava el cap, el qual, ara, sense palla, en diries lluent compàs, menys de les agulles magnetitzades, acceptes ton lot de passavolant apressat, i prou púdic t’amagues la porra, sense ni gratar-te bragueta endins. A part, oi, que llurs essències essencials puixants i poixèvoles i penetrants, ofensives, irritants; la munió d’aromes viroses amb què s’embalsamaven, mòmies! Molt més m’estimava que s’haguessin persistentment llufades, fa? En fi, com dic, tant se val, a frec totjorn de veure’m acoltellat per les pinces de llurs ungles d’astor, en la trivial penombra m’hi esmunyia com fantàstic llimac. Ave atque vale, spurcae lupae, d’ungles esgrafiades de sangs, i amb encants de sofre i estigmes, ja us ho fotreu, m’agafeu en mala nit, massa desil·lusionat avui, rabejant-me en destempre, ensulsiant-me en descoratge, gruant vagues desgreuges, en acabat de tant haver esperat entre el verí estrident de la pol·lució, per a tornar en acabat en porreta!

I amunt, vós. Sant tornem-hi, ein heldenmütiger Reisender, spurius nocturnus in coturnos adulter, encaputxadet, i, si cal, caminant com amb tapins, a la japonesa (de roure? de freixe? d’om? de faig? de vern!), ara sí, ja m’hi veia, al simfònic magí, horitzó gloriós, prop la casa per què gruava, esvaït.

La caseta per què llavors em desficiava, la llogàvem a mitges, el savi Jeroniet i jo. De fet, doncs, ca meua no era, pròpiament enraonant, una casa casa. Ja em faré entendre, collons. Era una mitja casa; caseta, car era de mida minúscula, amb un canfelipet, una saleta, un dormitori, una cuineta, una cambreta dels mals endreços a dalt de tot. Es tractava, doncs, d’una caseta que hom migpartí, cardant-hi un envà de dalt a baix. L’únic que amb el meu veí a tocar tocar, el savi Jeroniet, de qui la seua part era idèntica a la meua, tret que emmirallada, decidírem, al cap de pocs mesos, de fer-hi dos foradets, a l’envà divisori que dic, un forat al replà del primer pis, i un segon forat més petit al replà dalt a les golfes. Així, si cascú, ell i jo, entràvem a ca nostra per sengles portetes, besades, amb el mateix número i tot, tret que ell amb un alfa afegit i jo amb un beta, un cop dalt, a la saleta, diguéssim, o a les golfes, també, ens podíem ficar, si volíem, bon amics, com benentesos parents, a la meitat de la casa que pertanyia a l’altre.

Així mateix a mitges, llogàvem una minyona lletgíssima, d’un atractiu molt agraïdament nul. De vegades i tot, li suggeria, tanmateix elogiós, que es depilés una miqueta les seues membranes d’escarabat migratori, que així no patia segurament tanta de calor ocupada en les seues catastròfiques tasques casolanes, o potser que assagés de tapar-se els estranys sacsons d’anèl·lid, de qui els el·líptics fragments anulars de què ens feia ofrena no podia jaquir-nos, pobrissons, indiferents, i d’ací que no fos cas que més tard, a l’hora de fer bugada, es trobés amb certes sospitoses taques de més difícil i fastigoset rentar, pobrissona.

La minyona havia una nebodeta, la qual, discràtica, verosa, boterudeta, sempre rondava per qualsevol de les dues meitats de casa. S’estava sobretot, cert, a la meitat del savi Jeroniet. Prou, pobrissona, hi esmerçava les millors hores de la seua granada, tronada, jovenesa en estudiar-hi aferrissadament els llibres, sacrificada a empassar-se’n tota la col·lecció dels OPF(ER) [Omnia Panta Fimmela (Erdolchenden Rippenstössen)], els dos cents volums i escapoló qui venien originalment estotjats en una mena de cilindre amb prestatges, cobert amb una resina transparent mòbil, i que es veu que el savi Jeroniet rebia de ben petitet perquè esdevingués, com cal, ben savi. Era una col·lecció que recollia, doncs, pel cap baix tot el sabut llavors — ço és, tot el sabut, i més i tot; diguéssim, el sabut i l’ensumat. I quan dic llavors vull dir, ara fa, si fa no fot, uns dos cents, dos cents cinquanta, anys. Doncs era això, tota aqueixa ciència abassegada, pròpiament acunçada en erts llibrots, de tapes coriàcies i lletra gòtica, que ara la corpulenta, sorrera, lacònica, larval, nebodeta s’aprenia fil per randa; de cor i tot, si us plau.

Pel que fa a aqueixa molt erudita col·lecció sensacional, haig de relatar que quan un migdia, sense haver re millor a fer, em vaig atansar als prestatges del cilindre del dormitori del savi Jeroniet, el qual dormia com un soc, i en vaig treure els llibres per a espolsar-los ben espolsats, i mentrestant havia col·locat el cilindre amb els prestatges i la coberta de resina transparent vora la finestra del meu dormitori perquè s’oxigenés, s’escaigué que per la finestra entrés una regina d’abelles, amb tota la seua cort, ço és, el seu eixam sencer, i flegmàticament, sense demanar cap mena de permís, tots plegats en prengueren possessió, i ara doncs sempre havíem haguda a casa abelles amigues i mel que regalava del rusc, en cossis que havíem al peu de la prestatgeria cilíndrica, amb els llibres, és clar, degudament exiliats a qualque biblioteca feta de quatre fustes a un racó del seu dormitori, el d’en Jeroniet, on sempre t’hi trobaves la nebodeta amorradeta.

Parlant del savi Jeroniet i el molt que dorm, pobrissó, cal dir que sovint vatua que el crec mort i el vull desvetllar, ressuscitar, amb quatre mastegotets, mes res, vós, falsa alarma; es tractava només de qualque coma o altre, d’on més tard, ell rai, zombiet xiroi d’allò pus.

En Jeroniet, savi vellet, ep. Pretén llavors haver fets els dos cents quaranta o cinquanta-dos, tret que jo, escèptic, no sé per què, però no em creia pas que ultrapassés gaire els dos cents vint i prou. Cert que si jo, amb setanta anys, me n’adonava que havia perduda força alçada, sis centímetres; nogensmenys, que era allò? Com qui diu no res comparat amb ell, el qual, amb força més de dos cents al pot, n’havia perduts a pilots, de centímetres. Com dic, pel cap baix, d’alçada, li’n mancava a hores de llavors un metre i mig. Era petitet com cap nyec, com mamerri, com cap infantó de bolquers.

Aquells dies el trec a passejar amb el taütet i tot. El taütet, car per motius de comoditat i sobretot de practicabilitat, com deia ell mateix, arribat a l’edat on havia arribat, s’estimava més clapar en taütet d’albat. Més confortable, vós, més segur, més estretet, sense perill de caure del llit i trencar-se qualque osset, pobrissó.

Som a fora, ell, cosmonauta de barri remot, menat pel desimbolt, menfotista, coet qui sóc, carall com reviu amb el bon airet, pobrissó! Sobretot quan el trac a la neu de la nit on l’aire encara és més net, parant compte, però, vós. Tampoc no gaire a prop del fum on els sorruts veïns japonesos sovint rosteixen a l’ast improvisat, sovint rovellat, a foc lent, certs infants superflus. Garrepes orientals, molt rarament t’hi han mai convidat!

Sempre he cregut que només es nodreix d’aire, el savi Jeroniet; no l’he vist pas mai menjar altre; i ni caga ni pixa; ep, tret que la minyona li posi i tregui els bolquers, que això no ho sé; no ho he sabut mai, cap cosiment no haig pels pànics higiènics, una micoia patòfob sóc, sí ves; i llavors, vivint amb ell, encara més. Dos cents quaranta-dos anys no es porten fàcilment. Si les meues xacres ja eren múltiples i d’allò més feixugues i fastigosetes, cal imaginar-se les seues, pobrissó.

Que ha, el savi nostre, una pila d’anys, cap bumerang del dubte no pot venir incessant a rosegar-nos-en. Ens ha ensenyat, a la nebodeta i a mi, el seu molt espès guaitajorns, escrit amb lletra microscòpica, i gòtica, és clar, de quan feia si fa no fot de repòrter internacional per a papers d’anuncis ara no en fa poques, d’èpoques, i que són morts i desapareguts, i hi surten, als fulls grocs del guaitajorns seu, tranquil·lament tractats per ell personalment, pler de coneguts contemporanis, en Nap, per exemple, i en Maldà baró, i llavors en Bismark, i en Lenin, i en Nin, i és clar, jo.

Ara, llavors, aleshores, treballàvem en els mateixos projectes intel·lectuals de diletants retirats i sense ínfules, i menys d’esperances de publicació, car és clar que mai no fórem prou bons, nosaltres, excelsos, per a les vastes exquisideses acadèmiques! (Parlant en clau irònica, vós!) Sols un parell d’afeccionats a la coseta sàvia, pobrissons. Immergits en tasques d’investigació pregonetes d’allò pus, tret que sense exagerar, el bon cosiment, la bona voluntat rai i potser prou, benèfica fauna d’ulleres gruixudes, tant ell com jo, ep, i qui sap, potser, més grandeta, la nebodeta i tot qui se’ns afegiria a l’ínclit equip!

I ara que dic nebodeta…

Ah! Senyoret Xibom! Què farem, què farem? Tenim l’Eufoma prenyada!
—Qui és l’Eufoma?
—La neboda, cony!
—Perdoneu, minyona, no sabia que la nebodeta en tingués cap, de nom. Primer cop que me n’assabentava, vós. Nogensmenys, tant se val. Se sap, però; ha hom escatit, tanmateix, qui és el benaurat pare de l’agraciat nou ésser?
—El senyoret Jeroniet, és clar! Sort que es casaran!
—Ah sí? Quina edat li feu a la nebodeta?
—Ja ha fets els dotze i tot.
—Ah, així només es portaran uns dos cents vint o trenta, quaranta, anys. Bé.
—No re, oi? És el que jo he dit!

Tret que, ara que hi caic, quan fou, això? Quan s’esdevenia l’esdeveniment, ni quan s’esqueia l’escaiença? Ahir? No, pitjor. Abans d’ahir, no pas? L’altre? Quan? Al fons de les edats?

O potser ho has somiat, carallot?

Hò! Ara hi queia que, mentre la minyona m’ho contava, oi que hi havia un enorme, força apàtic, caragol borgonyó qui, gebrat, li pujava tarota amunt? No és aquest un detall inconfusible que traeix el malson?

Irrellevant instint de víking ruminatiu que em duus a melangiosos laberints nocturns per comptes de dur-me directe a casa i veure si haig raó, si hi retrobava la sempre descolorida minyona encara destil·lant irisades llàgrimes, o icors ictèrics, de benaurança, per les ben properes noces… O, sotmesa a cruel manguilatge emocional, banyada amargament en oceans, o pitjor, aiguamorts, de putes penes, per la presència del maleït patòleg envinat qui no eludeix nogensmenys el deure de certificar les defuncions dels massa apassionats amants, suïcidats ensems, en quin jangle macabre, o letal joguina, per a provar llur amor, o llur desesperació, o qui collons sap.

Hauria, em deia, d’adreçar-m’hi dret i rabent, a caseta, vós, pobrissó, i no perdre’m encara fosca nit en rònegues vinyes que la calabruixada nafrava.

Rònegues vinyes? Surant-hi, imperatiu, com notori centcames, qui, colltort, caragirat, sobrevivent, amb puteria, pobrissó, abruptament cancel·lava la seua arrapada identitat, i prenia, llambresc i marginat, perillós i incontrolat, en orri, penyorat, tots els riscs de la fugida i el vol? No ho sé, potser sí. Un detall era els llivells estroncats del costerut indret. Perplex, l’havia assolit, i m’hi havia com aquell qui diu glaçat; m’hi havia vist arrelat, arbret esguerrat, arronyacat, vora els corniülls i obriülls, i em rosegaven els conills, i als voltants mèdols i confins de daus ciclopis m’anaven cloent, fins que m’heus que alat estic fotent el camp. O potser no. Potser no em moc de lloc, potser hi faig floretes i nèctars, i em veig visitat per centcames de ben proper parentiu nogensmenys ausades ja promoguts a alats.

Ah les mels, te’n recordes? Havíem fet al vidre de la finestra del meu dormitori un forat petit, rodó, perquè a lloure hi transitessin les abelles. Oi que les dues femelles de casa, carallotetes, quina por els feien les benèvoles abelles; prou em gicaven tranquil el dormitori, no hi entraven mai, ni la minyona ni la nebodeta; tots els meus papers intocats, zum Glück, vós. Contra la por a les abelles, us hi instal·len sense permís ni re, al forat del replà dels dormitoris bessons, aquelles lleugerament electritzants cortines anti-insectes. I és cert que aquella malaurada cortina hauria pogut pelar de cap descàrrega el bon saviet; i per això li deia que no badés, que parés compte a aventurar-s’hi gens, que no es neguitegés per la companyia, que ja em faria caure jo prou sovintet al seu costat. Ara, elles, tot el dret, com dic, sí ves, tota la raó que havien, pobrissones; contra la por, prou s’hi val tot, vós, l’efímera i tanmateix torturada vida ja ens ve dictada amb prou martiri personalitzat per a cascú sense excepció, perquè gratuïtament, enzets i lirons, n’afegíssim si, contràriament, remei posar-n’hi ens fos rai, molla possible, ca? Tortures, com menys mills, que dic, sagaç. (Aforisme copiat del saviet? Qui sap? Som dit i ungla, cul i merda. Saviet i saviet, saviot.)

Mes, ah, se m’escapa un bleix d’esglai. En orrupte són falenes de la calavera, i arnes de mal averany, i rellotges de la mort, i botits i lívids cucs de la nit, i escarabats sarcòfags, qui t’entren clínics pel trauet rodó a la finestra; l’adés benastruc, i l’ara tètric, sinistre, maligne, trauet rodó a la finestra. I qui n’és causant, d’aital apokalyptische panorama? Em pren l’horror. És l’esborronadora imatge que em torna de l’infant de vint-i-cinc anys, degenerat, abjecte, pútrid; és ell, és ell qui se me les ha menjades totes; se t’ha cruspides totes les abelles de viu en viu, i ha xarrupada de pertot, i de part de terra, jaquint-te les rajoles netes i lluents com no les havies vistes mai; t’ha llepada a xarrups, brut, fastigós, tota la mel, tota. Maleït monstret, et té terroritzat; hi ha dies que no goses eixir de casa; el sents, incessant, pujant i baixant les escales, i que truca lent per les parets, plasmant-hi, amb merda, aquelles inscripcions insolubles que sempre assages sense mai reeixir-hi d’escatir; ai, pobrissó, prou et veig cagant-te de por amb només pensar-hi que el sorprens en la foscor; t’inspira, com te l’imagines, una basarda irracional, tot i que és evident que no ha gaire força, amb la mida que fa i la consciència que ha, la mida d’un minyonet de dos anys, la consciència d’un nyec de bolquers, pobrissó.

T’envaïa sense més el territori, i sistemàticament, amb goludam de solraig amb tot el que és gerd, se’t cruspia totes les abelles, no te’n jaquia ni una; i la mel, aitampoc no te’n jaquia gens, tota engolida, tota; cap rebuig no roman rere el pas del solraig golut.

I els seus ulls, esfarrifaons et sallen de cogitar-hi. Els seus ulls són com dues bales de vidre negre, sense escleròtica, sense blanc d’ull, o són, potser sí, com ara de plàstic, un plàstic durador, lluent, envernissat, negre total; i no saps pas què, ni com, li deuen veure re; inimaginable. Quina cara li faig? D’agonitzant. De divertit, ridícul, moribund. I quan em començarà de mossegar, de queixalar, de devorar? No puc viure dels nervis, vós.

Els japonesos, els sorruts japonesos prou en fan una excepció; no se l’osten, esquerps i precipitats, amb barroer estil, del damunt; al contrari, el nodreixen de continu, rient-se’n múrriament; el prenen per petit robot, em fa l’efecte, i el criden i l’han amb ells, i li emboteixen teca i mam, divertits; i ell, prou. Ell prou. Ell prou s’hi avé. Ell menjar i cagar; menjar i cagar, incessant. I li fan pessigolles, i li etziben catxamones i el tusten, i els fa molta gràcia com ressona part de dins; i és que potser ho és, mig de plàstic, monstret horrorós, el fill de la neboda i el savi Jeroniet; un fill qui recentment feia els vint-i-cinc anys, i sembla ben bé, i en tot, que n’hagi tot justs fets dos.

I en acabat, ben tip, torna a casa, tentinejat com un ninot, com un saltamartí, si caic no caic, i ací caic, ací m’aixec, i escales amunt, i ja hi som; m’envaeix i au, les ordalies, la prova del foc, a patir-hi de valent de bell nou, tu, sant tornem-hi; tots els meus papers. Tots els meus papers emmerdats. Merda de monstret qui creba de tip, i creba per la part del ses, i caga i caga, i recaga, i allò que caga, ecs i ecs i reecs, apegalós i pudentíssim, i, com dic, no hi ha paper de greu, molt seriós, treball intel·lectual que no me l’hagi cagat tot, i ja em veus, desesperat, passant-me el dia netejant merda dels papers. Una merda negrosa, enganxifosa, ultrafètida, i tant, i et passes el dia sencer, de debò, de debò, cada dia, cada dia, jorn i nit, netejant merda, traient amb esponges, els dits tots empastifadots, la gola a frec de vòmit, esborrant les piles toves, els grumolls, els greixums de merda dels teus papers per a tu pobrissó tan importants.

I la minyona se m’ha presentat avui mateix. Avui, oi? O ahir, tant se val. O l’altre. L’altre de l’altre, tant se val, tant se val. La minyona qui, perquè sa mare no en vol saber re, massa ocupada amb les tasques intel·lectuals d’erudició més eminent, a l’horrible monstret, li fa de molt patidora padrina, amb el seus típics grossmütterlichen Sorgen um den Grossneffe, i es veu ara que tem tost morir, i és cert que ja deu haver fets els setanta-cinc, pobrissona, per als meus noranta-cinc, i per als trenta-set de la fementida neboda, i els quants? Els dos cents vuitanta o noranta si fa no fot del saviet. Car ens anem fent grandets. Llampant esponera d’anyets, tots plegats, vós. Vaga impressió que hom hauria de desembussar quelcom o altre d’estroncat.

A tots ops féu, la minyona, diu:

Ai, senyoret Xibom, que com sabeu he fets ara fa poc els setanta-cinc, i a la família tots l’espitxem a setanta-sis. Setanta-sis clavats, vós.
—No, dona, us animeu; preneu exemple del senyoret Jeroniet. El saviet frega els tres cents.
—Ell rai, haveu raó, jovenet, jovenet; gairebé tres cents. Mes nosaltres, no; no; nosaltres els setanta-sis és el límit. El parentiu sencer, de dalt a baix; l’arbre genealògic en pes, tot el brancam.
—Un dia o altre hi ha de caure el llamp de la casualitat, i oidà, una branca d’aquelles qui no es moren mai, florint pels descosits!
—Molt ximple sou, Xibom, si creieu en la casualitat, i no pas en el fat dictat per la severíssima divinitat del cel.
—Home, hom fot el que pot. Minyona, predestinacions, brr! Sou cruel.
—Cruel? Realista, i prou; els peus a terra, i els pensaments ja freqüentant, entrevenint, les pureses d’un paradís com més anem més atansadís. La televisió, merda, comparat amb l’espectacle de çassús, lla dalt.
—I ara que dieu paradís…
—Atalaiant amb moderat amusament les engruixides vicissituds de l’avern.
—I ara que dèieu paradís, els dies que fa que no veig el meu estimat col·lega, amb qui lligava a la perfecció tantes de descobertes científico-filosòfiques; quin enyor escruixidoret, si sabéssiu! És que la vostra neboda me n’interdiu, no sols l’honesta freqüentació, com dèieu, la molt joiosa visió llunyana i tot. Haig por, ja em perdonareu, que algun dia no el trobem mai més, l’ínclit saviet. S’haurà perdut i asfixiat en cap dels immensos sacsons de la vostra cetàcia neboda.
—També em planyc jo de la nebodeta, no us penséssiu, senyoret! No s’ocupa gens de gens del meu besnebodet, quin príncep, quin angelet!
—Angelet, ausades.
—I, si sabéssiu, senyoret, amb això, l’ansietat, la boja angoixa, els increments accelerats de fogots excrementicis, com més s’atansa l’hora fatal, l’hora ineludible d’haver de morir ara mateix, com qui diu, però també… Però també, és clar, encara més, el sufocant, l’agònic, neguit pel que li passarà, tantost jo no hi seré, al pobrissonet Panorm.
—En Panorm? Qui és en Panorm?
—Wer ist der kleine Schatz? Mein Grossneffe, sapperlot!
—Ah, perdoneu. Mai no li feia que l’haguéssiu batejat i tot.
—Vint-i-cinc anys que se’n diu, senyoret Xibom; em fa que tampoc vós no us l’estimeu gaire. Ho veieu? Per això mateix haig tanta de por; car què serà d’ell ara que em moriré? Ningú no el voldrà al món!
—Sí, dona, sí. Hi ha gent extravagant, com se’n diu, excèntrica, pertot arreu. Algú o altre se n’enamorarà. He vist que els gossos més lleigs són els més exposats pels rics i d’altres miserables carrinclons.
—Ai que acabarà a les firetes, exhibit d’estranquis, pobrissó; violat sense descans pels brutals ensinistradors de lleons, prou m’ho malicii, senyoret! O pitjor, pels de foc… de foc… de foques! Diese Leute, sie sind so sehr, so sehr böse! Bordells de bugres, els circs i cirquets, com prou sabeu, senyoret!
—I tant.
—Aquest és llur molt herètic pliu: plevir-se’n sense plànyer’l mica, i tantes de vegades com llur maleït verriny no els n’urgeixi.
—Minyona, cap dubte; prou els coneixem.
—Ultratjat sense remei, amb el cul enlaire, esparracat, ell qui mercès a mi tan presumidet, i tan elegant, amb robes inconsútils, entre àuries i miosotis, principesc, que sempre sembla un dandi patorrat!
—(O marieta culcagat.)
—I ara aquells fanàtics dels assots i els naftalens, com me’l tracten, mòrbids, nimfòmans, histèrics, cafres, no pas entre càmfores ni farbalans, entre forques, gàbies i cacauets amb closca, senyoret!
—Optimisme, dona!
—Tants de greuges soferts, massa aprosèctic, cau el meu sotil enteniment en atròfia; és el sollevament dels àtoms del puríssim esperit qui per gràcia infusa em basteix i qui últimament, llas, fort que malda per l’arravatament i el rapte celestials!
—Prou podríeu, al capdavall. Gratulem-nos-en?
—Jo rai, gairebé diria! M’esperen allà dalt amb els braços oberts. Mes, i el pobrissonet? Els turments, els turments! Quin sant d’altíssima pudicícia els resistia, quina altra traumàtica hagiografia ja en ve tota claferta?
—Hagiografies! Quines cavil·lacions més lúgubres ni claudicants, avui! Amb quin peu clop no us aixequeu, i iamba? Només us veig tremolosa veient a venir llamps i trons, i calamarses. I nogensmenys prou que el món, al món… El món… Al món… Guaiteu-me, noranta-cinc anys, i tanmateix encara servant d’amagatotis fragments de desig carnal; o com en diríeu, en cap estil vostre, més fi? Esquinçalls si fa no fot llordets de passió prou em romanen fent la viu-viu, oi, pels bategosos engonals?
—Ai que brut! Verge santíssima, quina degeneració! Ja tornaré quan no sereu tan cotxó!

I la nebodeta? Doncs la nebodeta transformada en truculent hipopotàmica nebodota; manant molt, havent fet tapiar les dues penetracions als envans dels dos replans i tot. Desant-se el saviet per a ella tota sola. Ai, que s’ha acabada la comunicació directa amb el meu Jeroniet, delit, joia i estel polar de la meua vida; llas, manel, la vida doncs perdent el darrer dels al·licients! En Jeroniet, la darrera vegada que el veia, d’esquitllentes, de dalt la finestra del foradet rodó condemnat estant, mentre l’hipopòtama se l’enduia a una de les conferències molt intel·lectuals que ofereix a un públic cada cop més dens i alienat (car molt més sàvia i curta de vista que nosaltres dos plegats, ella; és clar, amb els dos cents o tres cents llibres de tot el saber acumulat que es va aprendre de cor de petita, prou pot!); i el vaig veure doncs que treia el nasset microscòpic de la capsa de les ulleres de la seua donota, l’estoig argentat de les ulleres, car fins els taütets per als albats més diminuts li vénen massa grossos; fa la mida d’un ou, un ouet d’aquells xinesos que t’has de menjar ben podrits. Tan escarransidet, doncs, pobre saviet, que de cop-descuit, au, cap ventegadeta se l’endurà i no se’n sabrà ni cantarà mai més ni gall ni gallina. Sí ves, tots plegats, com més anem més sarcopènics, vós, oi que ja ho he dit? Disminuint de mida acceleradament, com qui diu triturats devers el negre forat del cul on la galàxia balbament l’espitxa.

Quantes de desgràcies estibades, de dissorts apilonades, de congregats pots de la pega a l’arruïnat llindar del meu cor, com més anem més descoratjat! Per això deu ésser que em costa tant de tornar a casa. Per això t’esperaves tantes i tantes d’hores, i de dies i de lustres i de dècades, i fot-li’n, a la intempèrie, durament castigat pels elements i les màquines infernals, que hom se t’aturés per caritat on érets i et portés amb el vehicle a la cràpula promesa, on confiaves, és clar, convèncer cap vídua prou acabaladeta, pobrissona, amb les teues minses mes sòlides gràcies socials i amb la intel·ligent conversa de què de cops ets mig capaç, i, en fi, en general amb el teu humil saber fotre, no fa? Mitridàticament. Mitridàticament prenent dosi rere dosi d’estrèpit i d’estalzí, i glops rere glops de gasos corrosius, que t’estiomenen els dedins, pobrissó. Vint-i-cinc anys com aquell qui diu palplantat a la cruïlla, endurant les brutícies i els sorolls tan criminals del trànsit horrorós; cada dia és clar que més decrèpit i enverinat.

Quan faig l’estaquirot, völlig vergessen, esperançat que em prenguin, un de més, som-hi, afegit per a la festa, i la platxèria, i, amb sort, àdhuc la disbauxa i el sexe descordat; per comptes, pler de llambrecs oblics em percudeixen el véllor puçós. N’hi ha qui, des la tenebror abissal de llurs vehicles, em lluquen amb ulls de foc, com enormes rats irats; d’altres, glaucs, em somriuen amb iniquitat, com si se’m proposessin per al crim. També, haig l’inconvenient de fer un posat comú d’allò pus. Dec haver un cap molt adotzenat. Quantes de vegades no m’he hagut d’excusar! És que hom em confon per altri tan sovint! Mentre no comencin d’allevar-me massa greus forfets aliens, encara rai. Car perill prou; la metastàtica bòfia molt llépola d’anar encolomant al primer badoc crèdit per qualsevol de les transgressions irresoltes que se’ls amunteguen pels lúgubres caus de serps on rauen fètidament i vilment entortolligats.

I ara? S’esbojarren les botzines, i quin tabust de vituperis, i quin esclat d’injúries, tret que qui en fa cap cas? Maniquí impertèrrit, posat amb peus de plom, parsimoniós, prou me n’abstinc. Un vehicle se m’aturava a la vora. Com ànec proterviós qui descendís de l’empiri a infondre’m quins altres epidèrmics atributs? No bellugaràs ni el cap. Ni que se t’hi cagui. Histriònic. Histriònic calvari del matusser qui tothom agredeix bo i circulant.

Puja, collons; no et facis l’estreta! — diu en Silvestre, el meu company de laboratori. Érem cadells, però no anàvem mai a cap cràpula ni saturnal. Se’m vol endur a la feina; car encara treballàvem a les Químiques Formatgeres; a quina altra molt llunyana, remota, amb prou feines reconeguda, vida? I ell, ara, a quina altra guerra hi jaquí la pelleringa?

S’ericen els solcs al peu de la vinya rònega, i enmig la nit s’aixeca mal oratge; lleu s’esbalçaran els llamps com píndoles explosives al sanatori infernal, i no duc antídot ni escapulari. Adveren les estadístiques com a insignificants els carbonitzats per estavellament lumínic, descàrrega fulmínia? Què val un home perdut enlloc, desertívol entre les feres nocturnes de quin ignot desert? Zerrissenes Gewölk, zerrissenen Schleier. Em sembla veure al cel, a una de les boques diabòliques que es mostren entre les nuvolades enlluentides pels llampecs, l’uixer satànic qui diu que em vol acceptar a la malèfica orgia. Per resposta, estàtic, glaçat, posaré un cop més, fent-me el desentès, com si no hi sóc, o com si sóc de pedra i fang; em faré pregar, eternament; sempre diré no. No diré mai la paraula tabú, no diré mai . El mot serà hawaià, noa. Noa. Car sóc tiqui impassible, entre laves i coralls, al rabeig de l’assolellat onatge. Res no m’interromp el concentrat, estoic, entotsolament, on sóc dur pinyol qui en èpoques inimaginables desclourà enjondre en flor de cendra qui l’oreig s’enduu com llavors qui lentament se sembren als pírics oceans.

Sóc n’Aletes, el gran expedicionari, qui arreu camina lleuger, amb aletes als turmells, otacust dels elements ocults. No em barreig mai en intrigues de petulant palau, on cada cortesà no és pas millor que cap altre cagalló avariciós qui malda al femer per a surar més alt. Humilment anar fent.

Vers quarts de sis de la matinada, per via de clavegueres, arribava a casa, xop. Cap infracció demogràfica no he comesa, no em pens pas, ni superficialment parlant, car no crec tampoc que, subterrani, ningú m’hagi vist, a part els rats irats i els coiots orelladreta. Evitava sobretot la via del tren que passa per la costa. Per les vies, la costa i la platja, com formigues, milions d’infants abandonats tothora hi neden, hi vaguen, hi moren, hi sobreviuen de qualsevol manera, pudents, salvatges, infecciosos. Hordes ornamentals de desmanegats bergants, aiguamorts d’on ixen totes les perversions, nius de totes les miasmes i vermina, i malalties i flagells. A urpades la mar se’ls emporta; se’ls mengen sobtats leviatans d’ullals foramidats; a les roques rellisquen i s’esguerren; i tantost no reengegui, quants de més no n’esclafarà el tren…?

Na Luxúries, la minyona, escandalitzada, diu, rapsòdica, que pobrissó, que que sinistrat que vinc avui, ni que envernissat, sobre, de tota mena de merdes, ni que quina calipàndria no enxamparé, i que em tregui tota aqueixa robota vella, vull dir, robota molla, i que ara mateix us apariaré cap cafetot ben cald, i que us renteu ben rentat, collons, senyoret, quines coses de fer.

Com va el saviet, senyora Luxúries — que li dic, més polit, ara que en sé el nom.
Al seu taütet, ben acotxadet, com un torronet.
—I la nebodeta?
—Us voleu creure, senyoret Xibom, que ja la tenim llevada i estudiant com una perduda? Amb el llibre a la falda, s’adorm amb les darreres clarors vora la finestra a les golfes del senyoret Jeroniet, i amb les primeres clarors es desvetlla i continua aprenent des l’indret on s’adormia.
—I el monstret, com va el monstret?
—Quin monstret?
—Quin monstret…? El monstret!
—Ai, que no sé pas quina nit heu passada. Heu rebut cap cop al cap? Vèieu cap pel·lícula de por? La policia us duia de complimentosa visita al manicomi?
—Quin manicomi? Perdoneu, Luxúries, per comptes de cafè, m’enduc a dalt la segona ampolla de llet ben fresca que trobava entrant al llindar, la cremosa, oi, si m’ho permeteu; unes bones xarrupades de nata ben freda és el que em convé en aquestes condicions. Dejú i sedec, la nata qui, natatòria, neda damunt la llet, és allò que més segurament ni ràpida no em refà.
—I tanmateix no dèieu pas que us deprimeix tant, senyoret? La nata i la llet en general, vull dir?
—Només sóc celíac en avinentesa de massa inacció. Avui, al contrari, com vinc aixafat, el que em cal, com dic, és nates a borbolls. Mercès per les congoixes i sol·licituds, nogensmenys.
—Hauríeu de dur sempre a la butxaca, com els cosmonautes hi duen certes llavors que pots hidro-recompondre a qualsevol satèl·lit ni planeta, unes… unes… com se’n diu? Nato-…? Lleto-…?
—Lacto-…? Galacto-…? Oo-…? Spermo-…? Butiro-…?
—Un d’aqueixos, sí. Que podríeu recompondre, què ho sé jo, amb una miqueta de mel?
—Luxúries, quines pensades; deliciós!

Esquena-rompudet, m’ensorrava nu al llit. Les abelles les veig colpides per aquesta meua estranya cacopatia, llurs caretes de circumstàncies prou traint el fet que se’n deuen trobar allò que se’n diu molt i remolt, de greument concernudes, vull dir, concernides, pel meu benésser ni pau anímica, potser fins per l’estat del meu senderi i tot. Per a apaivagar-les, per a fer-los avinent que sóc el mateix, sempre el més assenyat dels humans, novament, com a la desesperada cruïlla dels malèfics trànsits letals, tret que aquest cop d’allò més relaxat ni espiritualment surant, els faig de fix figurant, perquè en processó heurística no em vinguin, simbiòtiques, amb llur gambits epistemològics de biaix cognitiu perfectament harmonitzat, a reconèixer-me pertot. Cada foradet pertinaçment i degudament bufat molt amorosament ni confortant. D’on que m’adormi entre heteres qui m’acaronen, sense estalviar moixaines ni agombols, ni xiuxius irrellevants a cau d’orella, llurs aflats perfumats de dones de salut impecable, a prova d’edat, de cèl·lules rompudes ans tan deletèriament gastades, d’estossegós asil, bressolant-me entre molt feliços núvols de cotó-fluix.

Ull de pany al buit. Schlüsselloch zur Leere. Teranyines de comiats. Entre bellugadisses bromeres de mancances, estacionat, amb ulls extàtics d’otacústic mussol. Amb ulls de granota astorada, reminiscint sobre casos esfumats, fugisseres presències de cossos esvaïts per sempre més. Expedicionari balb, xaruc, dilapidat, desconsolat, a qui el xaloc duu penyores eflorescents de vides qui es fongueren dessagnant-se. Catastròfiques es disparen a tort i a dret les evanescents imatges mentre vas pesant figues sabateres. Combats de samarugues omplen l’atmosfera. Neurones amb espines com garotes hostilitzen els enzims metabòlics qui catalitzarien les mosques qui neixen del que dura, esmicolant-se, el teu esquelet oblidat entre remots densos punxeguts matolls. Les bromeres malestatgeres del son ballen pels confins que malseparen raó i follor. Amb imprecisió, regressàvem als anys concisos, subtils, tòrpids, on no enraonàvem sinó d’actualitats, ço és, d’efímeres ximpleries. A en Silvestre se li distenia el ventre; cascú amb la seua quota d’agudesa, despeníem el jorn tastant formatges. Evocatives intimitats ens empescàvem, tret que ni ell ni jo no ens crèiem les febles decepcions, les supurants enganyifes, de l’altre. A quina profusió de funerals no assistírem! Als més opulents entre els cadàvers, aristocràtica espasa els perforava els tendrums. Confosos entre els fidels, havíem de sofrir sovint els monòlegs dels carismàtics meteoròlegs. Érem ell i jo, les dues més vils creatures de la galàxia. Agres, ens grapejàrem. Durant centúries caminàrem paral·lels resseguint les cordes de la letícia i amb molt significatius pessigolleigs fent-nos la via més planera. És clar que no ens guanyàrem gaires veneracions, rebérem blasmes rai de banda de la ruca plebs. Ens divorciàrem llavors, i els saigs de la metròpoli romangueren amb un pam de nas. Dues decapitacions que hom els furtava. Ebri, a l’armada, més tard, hom es colga en la depravació. A port, un altre titella de carn entre l’àcid escamot, hom es passeja iconoclasta. Die prahlerischen Sirenen. Les fàtues sirenes qui ens mostren enceses cireretes enxampades a llurs sucosos intersticis. Conyets qui fan morrets, qui treuen les múrries llengüetes qui se’t claven com verinoses estelles als tendres costats. Fugies esfereït, a raó de quatre o cinc pedretes desplaçades per ivaçosa trepitjada. Endut pel torniol, tot l’espectre de sedes cosmopolites estripes com vels d’arc de pluja que ocultarien els secrets ontològics. Magnet de gnòmics dimonis, ets explosiu prodigi qui s’escola en sorra de rellotge. Tu i do a destemps tot és u. Aforismes dements de xafallós de qui els capellans corrosius quan ataca ad hominem, llengua en flames, el perforaven amb boïgues a les galtes. Se t’hi filtra el fil del discurs com desmenjats fideus. Ningú, ni cap gos, se n’aprofita. Tot vola en troca de desencastada teranyina. Comiat d’escumes. Ulls pruents d’ultratjós monstret m’han despertat.

Ah, dormilega, ara pots córrer! Retrògrad, mai no et refaràs. Envaït pels nàufrags, fotimers de refugiats en onades incessants. Vint-i-cinc mil monstrets ja t’han pujat per la paret de fora, han ficat el braç pel forat rodó de les abelles, han feta bellugar la balda, han esbatanada la finestra, i s’hi han anat embotint, atrafegats, esbufegats, suosos, panteixant. I ara se t’afetgeguen pels voltants. Se t’han cruspides mels i bresques i abelles. Se t’han cruspits els peixets d’argent dels llibres que han rosegats, i els corcs i els rellotges de la mort del mobles i prestatges que han mossegats, i se t’han cagat; se t’han cagat pertot, i assenyaladament a cadascun dels teus molt importants, tan intel·lectuals, tan treballats, papers.

I ara haig por que, imminents, em devoraran de viu en viu. Minyona! — cridava, car qui sap per quin mecanisme psicològic repressiu en tornava a oblidar el nom. Minyona! — potser perquè tampoc no era moment de luxúries ni de verrinys ni de lubricitats.

I com més anem més esfereït, he cridat, Minyona! Minyona!

(…)



[també a ca n’Opuscle]

[—A tests texts.
—Tot això sorprès a ostracons.]

(…)

—A qui al·ludeix tan al·lusiu?
—Al piu, sempre al·ludeix al piu.

(…)

—Puntada al cul aprenent inhàbil.
—Que se’n vagi àvol on anar vol.

(…)

—M’han nat tigre.
—Fora falòrnies d’hipocresies ni dissimulacions.
—Quan tinc gana, tinc gana.

(…)

—Li petonejava el cul.
—D’òscul obscè a cap os sa.

(…)

—M’han nat efeb amb prou feines apandre.
—Tothom em vol fotre pel cul.

(…)

Vel·leïtats d’escriptoret merdós.
—Vel·leïtats d’escriptoret merdós
tothom en llegir’m tombava d’esquena
ventre en foc cervell encès cor febrós
punyalet en mà cartutxera plena.
—Tant de caire còmic com seriós
mos escrits omplirien a balquena
els alvèols d’un món tot tragitós
de goigs inoïts i idees d’estrena.
—Mes amb mà de mort truca ara l’hivern
a l’hora de guixar el darrer quadern.
—Romans rellegint-te insegur i dubtós…
què collons has anat ficant a escena?
—Tot això no val cap glapit de gos
fent restret com jo una altra tifa obscena.

(…)

—Hom es fa passar per més ruc que encara ja no és.
—D’on les responsabilitats escanyadores minven qui-sap-lo.
—Car prou que com més ruc, més jaquit de banda, i doncs més, molt més, tranquil.

(…)

—Doncs sí. S’escau que em trobava editant els gens d’uns degenerats, quan en Xeic Coques, magnífic ballarí búlgar, desencapollat, entrà al laboratori. Romangué estoneta estupefacte; romanguí serè.
—Només quan bec sóc de la conya.
—Com, per qüestions de píndoles per a la sang, ja no puc beure, mai més de conya no sóc.
—Per això no li dic que es reencapolli, que jo, això de jugar-hi, prou; d’on no n’hi ha no en raja; se n’adona sense paraules.
Quin paper, amb la cara pagues, s’exclama, atxul·lat.
—Jo ni cas. Cal dir que se’n va anar de xeflis i barrila i al bar esclatà qualque baralla o altra entre brètols i embriacs, i una ampolla vingué volant i se li estavellà al clatell. De sobte, entrava en seny ell també.
—Entrades en seny, glòries cantables.

(…)

—Arribà al capdarrer la vellarra als noranta i em diu, Ara que ningú ja no vol furgar’m el pou, pots furgar-me’l tu. Li dic, Carallot, amb què? I abaixant-me els calçotets pot veure si vol com el meu cercapous és tan escarransit i rovellat que, comptat que pogués ficar-se-li al pou, no hi feia altre que trencar-s’hi en mil bocins. Mai no l’emprí, com vols que comenci ara? Mai no em permeteres de cercar-t’hi, i ara s’ha fet malbé del tot. Use it or lose it. Fes-lo anar o ja el pots llençar. No em serveix de re, ni per a saber quina l’hora és, o quina calor fa; ni termòmetre ni gnòmon no se’m tornà, com sempre aspirí que se’m tornés. I tu ara voldries que et furgués, pobrissó, en pou anfractuós. Can’t do. No way. Fotríem goig! Diu, Ni mai, merdós; sempre he sabut que no servies ni per a això. Prou trobaré quelcom o altre. Aquest cactus llarguerut que tens a la finestra de dalt? Responc, esfereïdet, No! Per la mort de déu, tingues compassió, pobre cactus, quin mal t’ha fet?
—Pobre car amic, quina revenja, la malparida. Del seu pou funest no en sortia sinó migpartit i tot escarit, sense espines ni verdors; moribund, grogot. Ara sí que m’ha acabat de capar doncs! Ell qui fou mon sol carall trempat i ara com rau? Assassinat. Amic, amic, li dic, plorant, cactus emèrit qui tant amí, sense tu qui sóc, ni merda! I ella se’n riu, de lluny, rialla nazi, de qui el pou fou tètric ergàstul massa concorregut adés per molt pampanes condemnats, ara tots morts, per això volia ficar-m’hi, i quan va veure que era incapaç de fer-m’hi entrar, mon amatent substitut, el magnífic quilomètric cactus de tota una vida, molt despietada s’hi cardà.
—Injustícia, t’ho pots témer, injustícia, t’ha de tocar, com a tothom, al cap dels anys, tard o d’hora, destí inajornable, incontrovertible, més segur que figues seques, vós.

(…)

—En ma tronada senectut…
—Retroballes amb molts de mos molt colts entranyables atributs: caralloteria, capdeconyada, datpelculisme, i tothora…
—Tothora.
—El clatellot llanut.

(…)

—Sempre tan estalviador
horror al balafi.
—Ous aixafats paròdia d’home.

(…)

—Ou impàvid — el zero.
—Ho conté tot — re.

(…)

—Algú de l’Associació de Pàmfils anomenada Adopt an Artist es veu que em va veure pel carrer, tot esparracat i, en un paperot que m’havia tret de la butxaca, apuntant-m’hi amb un escapoló de llapis ratat i rautat uns versets qui la sobtada inspiració no em duia, angèlic i eteri entre els sorolls i els fums pudents de la ciutat, i em va convidar a pujar a un taxi. És clar que no me’n fiava gens. Tot d’una estic segur que em volen segrestar per a dur’m a cap clínica a fotre’m els ronyons i els collons i ja no sé què més que tingués si fa no fa, a les meues edats, encara ferms. Li dic que se’n vagi a pastar fang, però l’home, amb levita i barret pla de lacai de casa rica, amb aspecte sinistre, de colgamorts o de carboner, sobri, prehistòric, ple de rugues i berrugues, de fètid aflat, escardalenc i amb una crossa, s’encén ara com l’esca, i em diu malmirent…
—Sàpigues, sòmines, desagraït betzol, catiu barroer, que, sanglotant rere paravents, la madura beutat, fent-se picar sovint per verinosa serp i entrant doncs llavors en molt perllongat orgasme, idees inspirades li’n venien que haurien fetes, un cop aplicades per la plebs, si la plebs mai hagués poguda ésser mica ben intencionada, un món meravellós. La fimícola plebs, llas, de ben intencionada res. La plebs, a la qual tu, gèl·lera, atzeru, xeuba, pec ceballot, i com tu mateix prou demostres amb el teu tarannà sospitós i esquerp, tan pregonament no pertanys, encara que et pensis únic i alat, la fimícola plebs desagraïda rai.
—Zoroastrià per excel·lència, iconoclasta de referència als templets de foc que arreu hauré, prou d’estranquis, creats, on, amb les cendres dels morts, lleixiu en faig per a fer bugada i net dels pecats de l’haver mai massa volgut, dilueix-te’m, anacrònic. Confita’t el regalet, i desa’t, carallot, tu i la teua cara d’òsties, capdetrons. Et penses que no et conec. Tu i la teua puta musa, com els editors de tot pèl, m’ho espatllaríeu tot.

—Contemporanis improvisats, prodigiós tomàquet, ella i jo figurarem per sempre pus a la literatura patriòtica, ni que fos en nota a peu de full, mentre tu, què, empestiferat, pollós marginat, taujà mal encarriladet ja d’ençà de patufet, encara, tan granat, escarnint existencialment calandretes i escaterets com un ninot, enamorat de corbs, cornelles, garses i gralles, amb qui discuteixes, en buides queixalades de vent, d’ontològiques veritats i genètiques descobertes i còsmics enigmes, mentre et nodreixes de rosades i pètals caiguts, i et disfresses com les sípies, i ensumes esfínters de lúcids estellons de qui els caralls d’or, els caralls forts, et pixen xampany. Què com sé tot això? Et penses que no seguim els usatges, gamarús, tòfol, cap de tartana, minguet! T’espiàvem, amb telescopis com vagaves, vagament dialèctic, estaquirot de tu, recitatiu, no sé si dir-ne gaire eloqüent ni retòric, arengant, insípid areng, pels comellars solius. Astorat orador, creient-te qui sap si cap hierode de pa sucat amb merda, reconeix que cap bestiola ni feristela no et fa el més mínim cas!
—Encara t’empatolles, pallús? No fa prou hores que me n’he anat!
—Sóc jo qui se t’acomiada, taül! Vés-te’n a podrir al teu cau insalubre on tost t’hem de trobar rostat pels teus amics, els rats.
—A la merda, cabàs! I li dius a la teua medusa, la teua mostassa, vull dir, com se’n diu, mecenes, la teua plepa de mecenes sense idea del que és el món ni el palès orgull del creador, li dius, li dius… Li dius que, si no puc ésser el millor, seré el pitjor, això rai, beneit. Així que…
—Tret que el lacai no em deixà acabar el discurs. Com el llimac, ell qui n’anava vestit; com el llimac, dic, qui amb els ulls ensuma, i amb les dents comet l’acte dolorós d’apofal·lació, on l’entortolligat fal·lus del seu company, amb qui cardava, li cal tallar amb les dents, em tallà la llengua, figurativament, ep, l’obscena llengua, dic, fent-me callar i amb els seus dos ulls, semblants a foscs abissos sens fi de narius de monstruós cetaci, em clavà a lloc amb mocs que li n’eixien com arpons de llefiscositats indesencastables.
—Vaig romandre plantat a lloc, només sotmès als íntims sondrolls de la impotent rancúnia. Tinc consciència que l’estirat subaltern m’ha fet un tort atramentós, i tanmateix quelcom em colla a terra — més que no pas el seu fètid salivam, la seua cara horrorosa, crec.
—Car s’havia tornat collons tan lleig! El seu odi furiós envers meu el disfressava de cagalló amb ulls de drac i goles de foc; tota la merda de dins li sortia defora per cràters irritats. Mesmeritzat, anava a engolfar-m’hi com puput qui en femer bo i fugint es cabussa, quan sonaren cap enllà les campanetes del segon acte.

(…)

—Abrupte com en Pirre, m’immiscí entre els entrants i em fotí d’estranquis al teatre. No pas que no em sabés els noms dels actors; l’únic que calia — que els identifiques rere llurs façanes i màsqueres, com qui teratòleg entre àncores, es fica a identificar testacis antediluvians.
—M’interessava sobretot el paper del mort.
—Coneixia l’obreta perquè l’havia llegida. Consistia en un primer acte on sols tenies coneixement d’una munió d’assistents a una festa, la qual a pleret anava esdevenint més i més descordada, degut a les begudes, les drogues, les musiques, l’ambient de pus en pus foll.
—Tot anava com anava. Converses a betzef, si fa no fa lligades, cabdell més o menys esfilagarsat. Converses incessants entre els festejadors qui es barrejaven, i en deien de totes les colors — remarques iròniques, profundes, lleugeres, veroses, fosques, sinistres, còmiques — la gamma, l’espectre.
—També, inclòs, qualque soliloqui, de tall hamletià, soliloqui al tàrtar.
Ragut pel càncer, romanc a l’aguait. Empíric, les xifres escauig. Quan em rondi per la neulella, remenant sos esquers com putarra qui el cul remenés, la simitarra li enfons.
—El segon acte era el del cru desenllaç.

(…)

—Els seu cos vesper.
—Fiquí-li un ditet al foradet del culet, n’ix una vespa boja, i ai quin mal, car amb quina obsedida delectació la panxeta la vespa no em fibla del dit pocavergonyeta.
—No ho faré mai més.
—Tret que en acabat, mentre clapava, múrriament i secretívola, li ficava la mà al cony i, ai collons que quaranta-dues vespes n’ixen furients a fiblar’m.
—Maleït, em veus córrer encara ara!

(…)

—Les velles ronyoses i els pútrids carrinclons passaven rosari amb la mateixa distreta assiduïtat com jo em repassava els collons pel sòlit forat a la butxaca.

(…)

—A estudi passàvem el rosari
no pas amb denes
amb els collonets.
—Cada estació amb els d’un nou alumnet.
—Muntes cimbells
rosegadors espectres onanistes.
—Follies mortalles
ignomínia sínia
i que escrigui la mort la darrera línia.

(…)

—Menjava menstrus com els altres monstres.
—I d’amagatotis guaitava pixar milions i milions de dones i romania esglaiat per llur pobre sentit de direcció. Llurs pixarrades eixien caòtiques entre plecs i plecs, i els raigs es multiplicaven a la font i els escatxics i les regateres, i cap no sabia concentrar’s en cap únic fitó.
—I allò m’explanava millor que no cap babau professor per què les dones sempre pixen fora de test, ço és, perquè l’erren totjorn de mig a mig.

(…)

—Us ho dic per experiència. Mai no us caseu amb ningú de qui els germans siguin fatxendes, musculats i emprenedors, abocats al viure i a la correguda.
—De quina no me n’escapolia l’altre dia! Era a la platja del riu fort, impetuós i cabalós i com no hi trobava, a la platja, entre els escadussers xibius força concorreguts i les colles sota les ombrel·les, cap clot ni amagatall on pogués arrecerar’m per a pixar-hi, em vaig ficar al riu a fer-ho.
—Un cop dins, amb el jorn força avançat i l’aigua escalfada pel Sol, m’hi trobava tan bé que en acabat de la pixarrada, m’he ficat a nedar, directe enmig el riu, pausadament, corrent avall. De sobte un ensurt. Un cos s’eleva com si fos cap dofí d’aquells qui foten aquells bots. És un cos de dona qui, impel·lit, venç completament el cresp suau de l’aigua. Sé que és una dona perquè va completament nua i raguda. I elevant-se totalment part damunt el cresp, com dic, ja veig ara que per tal de fotre cop a cap pilota de les que li tiren els seus dos germanots tan forçuts com ella i tan raguts, sé que és una dona, dic, perquè li veig l’esquerda entre les cuixes, i no pas cap piuet ni penjoll. De fet aquells tres germans ja els havia calats abans a la platja, fent-se veure com si eren els reis del riu. Es veu que sempre hi són, o molt sovint, els tres amb llurs estrenus exercicis de musculatura. Ben cairats els tres i gairebé idèntics en llur figures hercúlies, tret que si els dos mascles, si més no avui quan els havia vist fora de l’aigua, encara portaven els calçotets, ella anava conilla; blavosa la veia, potser untada amb una pomada blava, dic jo, qui sap, si que per a protegir’s del Sol. No els admirava gens; la gent tifa i presumida sempre m’ha fotut fàstic. Tot i que cert que hi havia pler de badocs pel voltants qui seguien més o menys meravellats llurs acrobàtics moviments.
—Me n’havia anat molt més amunt de la platja, a un indret més tranquil. I llavors m’havia vinguda pixera i, com dic, per això em ficava a l’aigua, per a pixar-hi (o pitjor!), com tothom.
—I ara me’ls tornava a trobar inesperadament, els tres germans excessivament demostratius. Els esquivava nedant finament, sense fer soroll, tan lluny com puc, repel·lit per les pudors gimnàstiques que exhalaven. I m’he pensat que ja podia tornar enmig del riu, quan l’aparició torna a aparèixer’m. És ella, la blava raguda atlètica pudentota donota. Em diu, conilla, fent bots de llefiscós dofí, em diu, dic, que ha revista la meua vida i que només hi mancava ella.
J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Dic, Quoi?
—I m’ho ha repetit cinquanta vegades, en melodramàtica cantilena, amb els seus dos germans sempre entrepanant-la, una a cada costat, una mica fotetes, fotent-hi de chor. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Per a desviar una mica com qui diu l’accent del compromís aquell on em veia tot d’una immergit, ella dient-me que ha revisitat el meu passat i ha trobat que només hi mancava ella perquè el meu passat fos…
—Fos què? Perfecte? Impol·lut? Ni puta!
—Només per a donar’m estona de pair la cosa, de tractar de comprendre-la una mica, els faig, els dic, Per què tan raguts? No pas que no els escaigui, eh? Però per quina raó, si no els sap greu? Coses de salut?
Els raguts anem a la correguda, em responen, amb un cert urc d’atleta superior. Els raguts anem a la correguda.
Ah, que faig. I he pensat, Jo, pelut, no vaig enlloc. I prou crec que només enlloc s’hi troba hom si fa no fa com cal i prou fi.
—Mentrestant, ella qui amb empentes aparta els germans i em continua dient, confidencialment i potser seriosa, T’hi he mancat. T’hi he mancat. Però ara ho arreglarem. Amb mi a la teua vida, tot t’hauria anat collonut.
—Me la guaitava força impedit, enlluernat i marejat pels emmirallaments de l’aigua i les seues fetors de girafa, i doncs encara la veia més desproporcionada, massa boteruda i poderosa, gegantina, umfladota de músculs. I em deia, No em fotràs pas, serpeta; malament rai si queia al teu bàrbar bertrol; em veig lligat a aquesta dona de per vida, i bora nit i bona hora, se m’ha acabada la llibertat, sobretot amb aqueixos dos germanots seus. I pensava, No et casis mai amb cap dona qui té germans, o en tot cas, germanots tan exagerats. Et roben els llibres. T’envaeixen i vénen a “arreglar-t’ho”, és a dir, a espatllar-t’ho, tot. I ja no tens estona de calma ni de reflexió.
—I li dic, Home, això rai, i tant, molt bé, però potser me n’aniré nedant contracorrent; així, com vós vèieu el meu passat nedant avall, jo clissaré mica del meu futur nedant amunt. No fos cas que féssim cap equivocació majúscula corrent massa, no fa? Veurem així si és bona idea això que dieu que només vós m’hi mancàveu, i molt cerimoniosament i assenyada ens unim o no; ep, no pas que no us em cregui, però per a encertir-se’n, oi? Oi? Què costa? Unes quantes braçades i tornaré. Au!
—I feia per a anar-me’n, i em diu, escandalitzada, Nedar contracorrent! Impossible! Al riu de la vida, hà! Ni els meus germans ni jo, tan forçuts i olímpics i poderosos, no ho hem pogut fer, i voldràs fer-ho tu, pelut i desnerit! No em facis riure!
—I dic, Home, ho provaré, ho provaré
—I sota llurs esguards he fet com si ho provés, com si nedés cap al meu esdevenidor, tothora esbiaixant-me cap a la riba platjosa, on hi hagués més concurrència, on tingués més testimonis, no fos cas que encara vinguessin a agredir’m. I quan esclataven llurs rialles, veient-me tan incapaç, m’he aixecat d’una revolada, i, pelut i tot, jotflic, com he corregut! Arribava al cotxe i fotia el camp cagant pets. Cap a caseta, al raconet tranquil, vós.
—Riu de la vida — merda! No hi tornaré mai més.

(…)

—Com dic, de tots els personatges, aquell en el qual em volia centrar, ran d’haver llegida l’obra, era el del mort. Volia veure com esdevenia pou de tot verí, com es podria per a podrir-ho tot.
—El mort és un personatge qui, al començament és viu, però que mai no diu re; de sobte, no gaire en acabat d’haver començada l’acció, en la festa que dic, que s’escau de nit en un pati amb fanals, prop una piscina, hom el saluda sovint, de tal faisó que a l’espectador el nom se li clava, més que més que es diu Muça, com el moro.
—Llavors, un cop desaparegut, tothom encara xerrant i bevent i fent barrila, fent veure que s’hi xalen força, i com més anem més fort, hom, molt passatgerament, de lluny en lluny, com de casualitat, sembla trobar’l a mancar, i l’anomena.
—L’anomena sense parar-s’hi gens, sense fer-ne gaire cas, així com així.

(…)

—Tota la peça és la festa.
—Les converses toquen tots els caires i escaires. Hom enraona pels descosits, i en diu de bones, de dolentes, de poètiques, de salvatges.
Xampany al teu esclop; me’l bec de glop a glop!
—Mon càncer mon cavall, no faig altre que cavalcar’l; el cavalc darrer desert endins, fins que s’exhaureixi i, exhaurit, l’espitxi, o ens exhauríssim ensems, i alhora lliuréssim el darrer ai; en tot cas, ell, sobreviure, gens; potser al capdavall no sobrevivim ni un ni l’altre, mes ell, som-hi, sens cap recurs ni un, ell condemnat segur; jo encara qui sap, oi?

—Aixeca els empesats estors, que veiéssim què hi coves. Oi que li put el cony com si s’hi afetgegava cap esquerdada llauna de bacora?
—Temprat pels llamps, per la vorera de la bordeta, exponencial escarnia l’udol dels peixos, qui al riu s’hi podrien rabents.
—S’afanyen forçuts camàlics, amb argues gegantins, a pujar, peça a peça, la seua molt feixuga llenceria fina — peces molt fines que pesen tones — a cop de maça, cal fer més ample el finestral perquè les assimili — t’he dit que la meua dona és grasseta?

(…)

—Amb abominacions de gata maula
Qui pertot arreu on caga s’hi deixa la merda
M’han atipat fins que no puc dir fava.
—Mes parúlides se’m larvaven en larves
Sota el dens conopeu del repapieig.
—Respirava a pler enmig l’hivern la frescor de la lluna
Mos lleus llur joia en allunyar’s de la ruïna.
—Multituds enrabiades moltonejaven pels carrers
Vora cap mort rierol vora cap molí abandonat
Relliscoses llotades em volien negre.
—Tot i que reparava a no derrapar gaire
Vaig caure a l’abís irreparable d’un cony
Tendre volcà en estètica carcassa
De pler d’impuritats no em cremes i de franc gairebé.

(…)

—Durant la festa, doncs, ara i adés hom anomena en Muça. Sempre faceciosament, exagerada, allevant-li els pitjors, i més obscens, pecats.
On s’ha ficat en Muça?
—T’hi vols jugar que li ha tornada a vindre la diarrea?
—Incestuós fill de forner, qui sap si, insidiós, s’ha amagat rere cap mata, o a cap racó polsegós, a cardar’s sa puta mare, com sol; saps què? Ponentins de merda; de ponent ni vent ni gent, tu.
—Aquell Muça és ui, llefiscós. Llefiscós com un llimac en vaselina. Es fot, conegut, es fut, com cap fora, vull dir, es fot, com cap fura, gens turbulent, sense cap enuig, al foradet més estret, i t’entra o surt, sense que la teua percepció, per aguda que fos, el copsés. Quants de cops no l’han embotit, tu, al sanatori, i ni que l’embotissin al sanitari — això rai, sempre t’ix tot impecable per cap altre descomptat canonet de claveguera
.

(…)

—La faisó com desapareix d’entre els barrilaires, car entre els espectadors sempre hi és present, al fons de la piscina, és de les més banals.
—Entre els qui festegen, n’hi ha un, anònim, qui, sense ni adonar-se’n, fot un cop de colze a en Muça, i en Muça, amb l’empenta, cau a la piscina, no pas sense abans haver’s fotut un cop a un caire de ciment, d’on que, amb el crani asclat, s’enfonsi — i au, ara roman tot al llarg de l’espectacle al fons de la piscina, il·luminada en blau al començament, mes, a poc a poc, esdevenint, mentre en Muça es dessagna, tota vermella — i ara que en Muça es podreix, de color bruna, com si hi covés una immensa merda.
—El mort, en l’acte accelerat d’anar-se podrint, s’assembla de pus en pus — com prou m’havia temut! — al lacai qui suara no em volia fitxar com si jo fos un altre artista d’aquells qui es venen a qui els compra — cal dir, de més a més, que el mort anava vestit amb levita de xofer, justament com el geperut merdacaner qui, retallat a l’horitzó sagnós, tan agressivament no m’havia volgut fatídicament adscriure a la colla traïdora dels comprats.

(…)

—Se’n fotien, els qui feien boja gatzara, del soldat qui, tornat de la guerra sense ous ni cigala per causa de bomba, li’n plantificaren per comptes, els esventats cirurgians militars, els d’un altre soldat qui acabava de morir intacte.
—Relativament content tornava a casa, el soldat refet. Tret que, cada cop que carda, és el mort el qui s’enduu tots els orgasmes. Del mort, els seus companys o veïns de tomba se li planyen, Escolta, tu, que dormim el son etern, collons!
—Només quan el mutilat apedaçat s’haurà mort, els morts vora el mort adés robat de cigala podran descansar en pau.
Tret que no es morirà mai; tothom qui és eternament a la percaça de l’orgasme, no es moren mai. No es moren mai fins que no el troben, l’orgasme.
—L’orgasme és el sant greal.
—El sant greal, ou de vidre, on hi ha la lleterada exímia.
—Ou de vidre on rau la lleterada de tota la creació. Com diem els xinesos
(fa un dels actors qui, és clar, no n’és gens), de l’ou de vidre, l’univers!

(…)

—D’en Panku mort, la seua sang foren els rius i mars; els seus cabells i pèls, boscs i prats; la suor, la pluja; l’aflat, el vent; la veu, el tro…
—Ses puces, els humans.
—Aquesta és l’única història vàlida de l’univers.
—Un ou.
—Un ou qui es romp, pel mig si fa no fot.
—La mitja closca diguem-ne del damunt, amb part de la clara, el cel; la del davall, amb part de la clara, diguem-ne la terra.
—Panku, el primer ésser es formà del rovell més rovellat.
—A mesura que en Panku cresqué, el cel anà pujant i la terra eixamplant.
—Al cap d’un colló de temps, en Panku, sí ves, l’espitxa; cau esterrossat, i així es corromp.
—L’ou del cap se li ascla; se li migparteix com adés l’ou de l’univers.
—Ara una meitat de l’ou del cap d’en Panku mort es torna el Sol, l’altra la lluna.
—Escriviu-me’n, en xinès, una molt millor, més assenyada, bíblia, on l’horror de l’ésser no sigui tan cruel com ens han volgut fer creure els malignes clergues de tota disfressa repel·lent.

(…)

—Piscina del mort — de la mort. A la darrera escena, esclatant, esfereïdora, tothom s’hi llençarà enjogassat, trompa, riallós.
—De totes les boques, la mateixa esborronada esborronadora veu, l’abassegador crit existencial.
—El darrer esgarip que sentirem; el darrer que sentirem; no sentirem mai més re.
—Ou pudent, ou fet malbé.
—Ou buit — ala esborrada.

(…)

—No volguí eixir al carrer fins que no havia vist l’actor mort. El teló havia caigut.
—Sóc el darrer espectador a existir sota la capa de la melangiosa lluna. En un triomf domèstic de la tecnologia del zero afetgegat de matèria fosca i llavors hostilitzat fins que no esclati en energia il·limitada, gloriosament i molt reeixida assolia d’enlairar-se enllà d’aquell planeta podrit.
—Profètic fuselatge qui, com capoll qui salvatgement esgaripa, s’endinsa dins el no re de l’espai negre i infinit, l’escena ara m’encaterinava.
—Penjat com muricec pels nerviüts perpanys imaginaris de la buada del firmament, en una altra de les meues sòlites implosions d’ultratjós coratge, m’arrenquí de soca-rel a l’elegíac enyor que altrament m’hauria anorreat.
—Ah melangia del viatge que mai no s’acabarà!
—Tret que tot d’una et fots a pensar — greu caguerada, llampant error! Car al capdavall la pitjor temptació és de creure’s que hom compta — ets creus que comptes, et creus que ets.
—Et dius — al cor del zero rac secret mecanisme batzegós bategós d’intricacitat, complexitat, indesxifrable. I et descoratges, és clar.
—No en trauré pas l’entrellat, per eons que travessi, enderiat.
—Torna-te’n a l’abans on els zeros eren uns. I, sobretot, on, infant-cosa, és a dir, nombre incògnit, sense responsabilitats ni atributs, et podies amorrar impunement als culs molt peluts i doncs molt flairosos de les padrines.
—Com més peluts, més flairosos, més famosament flairosos, marejadors, astoradors… I, senyoret de la casa, minyones t’agafaven i t’estampaven la careta a llurs carranxes i pitreres suades.

(…)

—Ventall m’apar l’univers, qui es tanca en zero i s’obre justament només fins on els ulls m’esguarden, i si els ulls se’m tanquen, es tanca en zero el ventall de l’univers.
—I, amb gelosia d’astrònom, l’estesa equimòtica del ventall d’avui, espai espès, vull que coalescent sucumbeixi a la projecció del record que enyor. Llimerols de ficta façana qui tapeu el corrent de fons, foneu-vos-em, si us plau, que reaparegui el paisatge exactament comptat dels anys esperançats.

(…)

—Solcs i cavallons s’estenien arbitraris i m’entrebancaven, i es bellugaven serpentins i em canviaven de continu la perspectiva.
—La casa, doncs, on aniria sempre és tan lluny com sempre; no m’hi sé pas atansar; amples murs de temples dels anys de les picors i murs primets amb inútils anuncis carrinclons m’oclouen l’objectiu, i m’haig de bellugar entre el bellugueig per tal de poder tornar a veure la casa sempre llunyana on tanmateix voldria fer cap fins que…
—Heus-la, vós, qui treu el nas de bell nou entre els geomètrics camps catalònics per on deu encara raure, a un lloc o altre, el bon caminet dreturer qui dreturer hi mena!
—Rere un cartell gegantí prendré nogensmenys un bri de repòs. A la runa, un pergamí mig cagadet, per l’airet pessigollejat, em fa la rialleta. Belleu m’aixecaré a rembre’l.

(…)

—Mes ara que m’aixecava me n’adon que la cama del camarlenc hi duu la taqueta adient. Amb això em guiaré, no em cal pas millor mapa que el de la casualitat.

(…)

—El pergamí parlava de nombres afetgegats en xifres, car al capdavall què altre hi hauria mai de trobar enlloc un matemàtic com ell qui els tràmpols del cel imprevist s’escaiguessin de mai dur de bòlit a la babalà…? [Ah cel inferm de sobtades atzaroses ventegueres baterolaires… (o potser batzerolaires si amb la benzina del zero, i com dic per baterola, atzeroles hi atzerolessis pel butzam batzoler del cel esbotzat).]
—Llegim-lo, vols?

(…)

—Són, els nombres fonamentals, fonamentals? Només sé que els nombres em salvaven la vida.
—Em fotia algú puntada al cul, i ara, mentre anava caminant, em vaig ensopegar amb la barraqueta de l’exèrcit. “Be a hero!” — anunciaven.
—I vaig pensar — què hi fot al món, pobre de mi? Sense noia, sense sou, sense cap traça a fotre re (només una miqueta de poeta, però amb això la gent se’n frega el cul).
Si no serveixes doncs per a re, abans deien fes-te mestre o capellà, i ara diem fes-te soldat!
—I soldat m’he fet. M’he apuntat de voluntari per a la guerra constant — sempre en tenim una o altra, la mateixa a indrets diferents, car al capdavall l’única indústria que ens rutlla sempre és la de la màquina mortífera, la de fer armes per a matar més i més gent. M’han donat un paperot que haig de fer validar a una altra oficina, on passaré el “físic” i m’avaluaran si tinc mig gram de cervell sencer, no fos cas que en acabat que m’armin no giri l’arma contra “els meus”, és a dir, contra ells mateixos, els assassins.
—Ara, doncs, mentre vaig caminant cap a l’oficina, encara al mateix indret on la barraqueta no era estratègicament ni malèficament plantada, em trobava per terra una ploma argentada, tota lluent, estil estilogràfica.
—Tot i que tenia por que no passaria les proves físiques, mercès a la meua ploma no passava la prova mental. Car era una ploma que no volia escriure noms (ni lletres), només volia escriure nombres!

(…)

—Les fórmules matemàtiques a través de les quals cada paisatge i cada plat de nodriment no es resolen, sempre mostren nombres que no quadren. Per això cada paisatge — àdhuc el més harmònic i poètic, sobretot vist a l’hora solitària on cauen les boires i les carenes esdevenen suaument purpúries — cada paisatge, dic, com cada plat (per saborós i ben distribuït que sigui pel que fa als seus ingredients doncs molt compatibles), quan els tornes a veure, a sentir, a tocar, a tastar… no casen mai amb els d’abans — on hi havia un nap, hi ha ara un all; on una poma, un cigró; i on el turó es vinclava geperudet cap a l’esquerra, amb mates de farigola i romaní, ara un penya-segat rebec ha aparegut, torturat amb rels de roures centenaris.
—Els nombres submergits, subjacents, estructurals, els nombres qui rauen part davall de part davall, caòtics, sincopadament i sovint, t’ho alteraven tot.

(…)

—En acabat, merda rai. Car fer-se gran què és sinó esdevenir pols i cendra i tindre-ho tot prohibit?
—Abans tot era ou ple, ara l’ou és un zero balmat — closca buida, amb ni rovell ni clara, només amb lletja escarida pols.
—Com esborraves, doncs, en anar-te’n, sol-i-vern, el zero del món!
—Treu el cap per la finestra al firmament alternatiu; rep novell furtiu oreig qui et deixondeix, et desentenebreix, t’aclareix les idees. T’espolsa la polseguera del pes depressiu, massa feixuc, de l’eternitat. I canta’t libèl·lula (saps?) qui, per esbarzers i ortigues, silfs i silvans esborraves amb l’ala.

(…)

—The numbers don’t jell, cantava un dels actors.
—The numbers that (in secret submerged chambers) undergird the very landscapes — albeit beautiful, poetical, even and ever so harmonic in this witching hour — wherein we roam, as the numbers that undergird the nourishing and daintily prepared dishes — and all those complicated but so evenly and deliciously balanced foods — those numbers fail to tally.
—They are in no way as they probably should, mathematically speaking; in patches and snatches, they are chaotic, unsound, and thus the resultant figures must prove always uncertain, so that when one again looks at the same landscapes and at the same concoctions, the images — and everything that the images entail — the feel, the touch, the taste — have been irretrievably altered.

(…)

—I un altre, per enormes remordiments entrevingut, feixuc comentava, entre els festius comentaris sense càrrega, que tot esdeveniment…
—Tot esdeveniment carregat positivament tard o d’hora s’ha descarregat totalment — on hi havia un nombre positiu qualsevol, hi ha encontinent un zero.
—Car l’univers és ou asclat, gàbia rovellada — tot s’hi escola, fa malbé — no saps ja si és rebost o podrimener.

(…)

—Només el viatge al somni duu cap guardó — el guardó del record durable, mai feridor.
—Em sobrevenen les mateixes imatges, els mateixos aparts, o eutrapèlics dirs, que em marcaren els tels anímics.
—Ni retinc ni em revénen, ni me’n sosvinc ni em sosvenen, ni les sostinc ni em sostenen, d’altres sosvinences mig esvaïdes.
—Tòrrid enquadrament i bla xafardeig se m’afonen sense jaquir bombolla pou de l’oblit avall. En esclat entròpic, han esdevinguts de mantinent corcaments, sotracs, afolls, eixarreïdes gelees de momificades verges, res.

(…)

—M’he aixecat havent somiat el lloc de ma naixença. Ara fa més de cinquanta anys que no hi sóc, i tanmateix la imatge de la casa i la de les cases veïnes, tot i que eren traslladades a l’esdevenidor, només havien canviades de forma molt subtil — tot hi era com abans del present on les abandoní, adu doncs el camp del davant, on havia ja vist (i ho havia sentit com una gran pèrdua de llibertat: horitzó robat, plantes i vies i muntanyes volatilitzades, devorades, llas, pel ciment, el maó, el vidre i la brutícia de l’amuntegament caní i humà), hi havia ja vist, abans d’anar-me’n, amarg i desconfit, que hi construïen fort i més fort — i ara aquell camp d’eixamplament de mires i de pit, de consciència i de benanança, tornava a ésser-hi un camp llaurat de sègol on els bigarrats esbarts espigolaven i els núvols, els vents i els infants ara i adés lliuraven llurs anecdòtiques batalles — i tanmateix, com dic, encara, les cases, sobretot la caseta de l’estanc de na Pepeta Grossa (qui acabà ultracentenària, tot i que tota la vida, i sempre la coneguí de vella, semblava a les darreries, botida i nana, de mala carn i ranca, i pens ara que qui sap si encara hi és, asseguda rere el taulell ratat, llepant-se els dits barrufets i boteruts bo i escartejant segells), les cases, doncs, i sobretot la seua, hom les havia reformades de maneres que mai no havia vistes dels anys que hi vaig viure ni, per descomptat, en fotografia (car qui me la trametria si com dic fa més de mig segle que hi manc i poc hi conec prou íntimament ningú?) — parl tot plegat, doncs, d’uns canvis estructurals molt subtils soferts per un grapat d’edificis que foren el rovell de l’ou del meu món enyorat de la infantesa, hi vivien els meus amics i em coneixia cada pis on entrava amb reverència abans d’endinsar’m a la penombra i anar directe a l’indret on el company desava curosament els seus volums d’antics llibres de ninots, o més recents quaderns d’aventures, on m’enfonsava indiscriminadament a viure-hi més o aitan intensament com a fora a l’hora del joc més o menys calculat o esbojarrat; enraon, però, doncs, d’uns retocs, unes millores, unes neteges, que només puc imaginar que hom hagués volgut sotmetre aquells edificis a servar, com aquell qui diu constrènyer’ls a una rentada general de l’aspecte per tal d’adaptar’ls al pas del temps (un procés lògic de l’intel·lecte, no fa?), anava a dir adaptar’ls a l’increment del tràfec, amb aitanta de gent nova, i, encara més, del trànsit desgastador, ara cal suposar que molt més atapeït, escolant-se per la carretera del davant, entre el camp conreat i les façanes, tret que ara me n’adon que en tota l’estona del meu somni, que em fa que s’esqueia cap al migdia, no solament no hi ha passat ningú (i potser m’hi hauria agradat veure’m passar: un altre eu possible i incanviat, dreturer, treballador, saludant la vella, constant, etern, comcal), ans no hi ha passat aitampoc ni un sol vehicle, tret d’una mena de moteta coberta amb una llauna més que no re carbassa, si fa no fa ovalada, plena de prestatges part de dins per a permetre’n qualque altra mena de transport casolà de mercaderies poc feixugues — el tricicle virolat s’ha aturat silenciosament, ullprenedorament, davant l’estanc, hi duia de bell nou qui sap si les nyèbits decoracions de nadal o els sòlits simples focs artificials per a çon Joan, piuletes, palles, trons, o les regalimoses i polsegoses llepolies per a les palmes de rams, o els sobrets d’estampetes i de sants de guerra i de romans, poca cosa sempre — capsetes de pedretes d’encenedor, tiretes d’agulles d’estendre la roba, rodets de fils de cosir, caixetes de llumins, feixets de pòlisses, estris engomats, ninots, caretes, qui sap.
—I tant se val; el cas és que, en deixondir’m, gairebé immediatament he comprès que aquella apaivagadora visió no era la realitat del món més lògic, esmorteït, rutinari i perillós de l’estat anímic que en diem vigília, o eixoriviment, fins i tot vigilància, vull dir, quan el cap o el cervell ha perduda la benaurada espectacular mortalla del son. És clar, m’hauria estranyat moltíssim (de fet n’acabaria fet bocins, sense saber ja a quin món rac) que, aitantost agafant un avió i llavors plantant-me novament a la ciutat inexistent de la meua infantesa (ara la ciutat impostora, esdevinguda espúria pel verí corruptor del temps), trobés que reconec aquells topants, o, adu bo i reconeixent-ne si més no alguns, me’ls trobés ni mica com els acabava de viure. No, de cap manera; la coincidència és de totes totes inescaient, no pot en absolut escaure’s. I prou.
—El somni t’imagina un univers paral·lel, sense altra vigència, llas, que a l’alberg meravellós part de dintre el teu crani; ah, si es pogués transcendir i fer-se sòlid, cavà, què més voldríem! La vida esdevinguda art, somni de ventafocs on la mort arriba en carbassa i et duu a l’ultramon de les delícies on tot es fon en enflongit somriure, en astruga pau… per a renéixer, estort del temps, ara diví. Tot hi és perfet: cal veure el somni com el súmmum de l’art a l’instant on s’esdevé; cada somni el millor, més animador, concert, l’exposició més cor-robadora, el tractat més il·luminador, el teatre més ben fet, cap conferenciant de seny pus esmolat, els bocins de cinema on la satisfacció del tot-hi-colla t’envaeix, epítoms filosòfics, res més esclaridor, tots els quòdlibets existencials planament ans sucosament resolts, lletradura cabdal — a quin altre llibre, il·lús, la trobaràs, clàssics instantanis ans irrepetívols, joies úniques i efímeres de l’art, eximplis definitius, paràboles de construccions, ah, inefables, paradís tot plegat subreptíciament o plenament visitat. Ausades, és al somni i prou on l’estranya matèria del temps sembla voler revelar qualsque indicis de secret.
—I això pot confondre qualsevol, jaquir’l així com aquell qui diu cap-rodós, cama ací cama allà, a frec de descoberta essencial (Ja ho tinc, ara respir!) o altrament si caic no caic precipici avall de la desraó (Qui sóc; no: qui m’és?) — l’alternativa és despodrir’s o podrir’s, estòrcer’s del tenallament ineluctívol de la corrupció o afegir-hi a gratcient: t’angelitzes pels mitjans a l’abast, assenyaladament el somieig de l’esperit, o li fas la farina blana al temps per l’accelerament putrefactiu de la carn — la presó no és fugívola sinó per entre les brèndoles de les diferents realitats; torna’t fum balsàmic i construeix sempre enllà, enjondre, on les tanques no són altre, ben remotament avall, que fusta qui ivaçosament es corca.
—Com les de tota bona història novella, les premisses, de fet els prolegòmens, de cada somni són d’allò més atractius i enllepolidors; en acabat, és clar, justament com la vida viscuda, l’arruixat descabdellament de la resolució és catastròfic — no pas tràgic necessàriament, mes sempre catastròfic — i desil·lusionador, penjat, filós, fluix, lluny d’osques, feblet, sense embranzida, morent, abrupte, curt-tallat. A l’inici, el bell bot rabent de l’innat a la fórmula pel rost viarany de l’ascensió òrfica: màgic, vós! Adés, però, sobtadament, sense adonar-te’n, leri-leri al llos del raor fas equilibris pels meandres dels aiguamorts hipnagògics: a força de despullar’t, robes carrinclones ostades, desendoll de les passions carnals, desempallec de la brutícia, larva corporal amb fàstic lleixada enrere, esdevens filagarsa de buit, i ja aviat no-res. Per això t’arrapes al norai del somni, al món oníric de les formes plaents, de la plàstica il·lògica, del tot delitosament comcal i entès. La inaturívola ambivalència et duu al rodament de cap: a fe ni saps on pares. Hom o quelcom t’eixoriveix i un regust viscut et regala per l’ésser — ets enganxifós com una (pusil·l)ànima òrfena; entre el sofre qui s’espesseeix i l’airecel qui es fon, marejadament et debats. I, retocat, més espatllat, o ara noliejant unces nocionals inèdites, si primfilem ets nou, t’has adherit a un ésser qui no és pas del tot aquell d’anit — millor, pitjor, no ho dic.
—Això m’he ficat a pensar, encara aireferit, sota els efectes tremolencs de la visió d’un intimíssim referent refet. Hi ha, consirava, hi ha animals, és clar, però també persones poc discernidores, inclosos els de més dels infants, qui confonen sovint com van dades i llavors prenen per veres les imatges imaginades del somni, és a dir, poc distingeixen entre allò esdevingut materialment, de carn i ossos com aquell qui diu, i allò altre fet del fum fugisser del son. Llurs processos lògics es revelen nàquissos, subdesenvolupats, poc farien prou el pes, bé pel fet que llurs processadors anímics — cervell i companyia — són fets naturalment així — cas dels animals qui d’un jorn a l’endemà se’t llencen eixelebradament a trossejar’t segurament perquè durant la darrera migdiada et somiaven no pas gens amic — bé per causa d’immaduresa — els infants — bé al capdavall per motiu de malaltia neurològica — certs adults si fa no fa llunàtics qui tothom algun camí s’ha hagut d’ensopegar, llas, i molt esglaiadorament.
—Per això de camins no saps per on esquitllar’t, et trobes que aquell gos qui fins ara et tractava d’allò milloret ara et gruny o adu t’abuixeix tantost t’ensumava i fins se t’arraparia al coll amb una darrera queixalada letal, i hi ha canalla maleïda qui sense que els hajos provocat ni pensaments de sobte malrecorden el malson on aitant de mal no els volies que ara doncs te’n fan de les més grosses, i de quines barbaritats no t’acusen — i tothom qui tingo estudiants comprendrà immediatament de què enraon.
—La gàbia, per a fugir’n cal un (sobre)salt d’allò més universal. El temps indivisívol és el parany concret i localitzat que, si doncs no vols romandre-hi empantanegat d’empertostemps, sols pots esquivar d’espetec — i únicament tot d’una, totalment i d’espetec, car com dic és un tot absolut, i d’un tot aitan malèfic, totalitari i massís només pots esmunyir-te’n amb un canvi radical: robes el cos al parany i sobtadament t’hi trobes fora; és una qüestió total: d’ésser-hi o no. T’hi has d’esconillar amb un arrencament escruixidor de l’ànima. I prou. Et vas podrint amb els anys dementre que alfarrasses l’evasió i, ensems, pels corredors laberintins i els túnels perduts, les bròfegues andròmines no van aumon; molt de xup-xup, escalfament de motors rai, mes alhora les locomotrius no es mouen, les portes prou s’obren i tanquen, la gent prou va amunt i avall, cap tren, emperò, no inicia el bellugueig que cal de debò; adu, de sobte, tot l’enrenou cessa, s’aturen totes les complicades maniobres, aitanta de fúria, aitant de soroll i d’anticipació, i de fet no res; es veu que qualque giny menor o màquina adjutora, no gens central, esdevenia massa animat, rodava i grinyolava a tot estrop, i nyec, que accidentalment ens ha esclafats uns quants operatius, per sobre d’operaris.
—I ara…? D’aquesta estació subterrània ningú no n’ix viu. I tanmateix la gernació (no pas a boldrons si fa no fot familiars, pus tost a glops d’individu esgarriat, gros i petit) continua afluint-hi. Qui pogués ésser tornat a la superfície, instant zero, ans tota aqueixa enfangadora, enfonsadora, conjuminació no hagués començada d’engranar’s! Llas, massa tard, trencant-te el front a les rajoles esquerdades, estalzinoses, del túnel. Néixer a la mort, ans que el parany del temps no t’atrapés, esquitllant-te-li’n, pam de nas…!
—Delit de somieig, quan saps que hi ha un altre món, entrellucat pel somni: un món lliure de la corrupció i el podrimener amb què el temps aquest no infecta, irremissiblement. Voldries perdre-t’hi, elevadament, mai pus redavallar a la merda.

(…)

—Ahir, doncs, tornant de la universitat on imparteixc classes de grec (el grec dels grecs obsolets, i assenyaladament de llurs ridícules tragèdies i el boig jurqueig que s’hi assereix; de tot el qual faig olímpicament abstracció per a fixar’m en l’esparsa saviesa dels ostracons), cap a l’hora baixa del vespre on correm a prendre el te que ens escalfo i ens revifo el viu-viu de l’animeta, i s’esqueia, pel fred i el rúfol i la foscor incipient de l’hivern, que els carrerons fósson força deserts, justament quan tombava prop de casa (un parell de travesseretes més i ja l’hauria atesa), de trascantó surt a esverar’m el vidriaire esquerp qui he vist de cops, ell i la seua escala, amunt i avall entre les casetes atapeïdes, sovint remugant paraulotes o estossegant com un moribund, i ara què vol, molt enfellonit, fent continent de llençar-se’m damunt tantost no em veu, sort que de moment sense gaire esme, com ara si la idea d’agredir’m no l’hagués envaït sinó a contracor, tret que de seguida l’el·lipsi se li ompl, i se li ompl pel que sembla de fel i de rancúnia, i de falsos greuges endenyats durant agres llargs malcovaments, d’on engrapant pel canó una ampolla grossa de sidra que s’ajup a rembre de part de terra, on no és pas la sola runa que hi rau, i llavors, redreçant-se amb ulls fumegosos del foc que deu treure pels queixals, l’escula d’un batzac a la cantonada i, trencada i raent, me la burxa cap als ulls, i cap al coll quan em faig arrere maldant per evitar’l, alhora que esqueixadament li deman, Què vols? què et pruu? — i ell esgaripant em contesta que encara li dec no sé quant del darrer lliurament de “merda” — de merda…? — deu vúlguer dir qualque mena o altra d’estupefaent fastigós, és clar.
—I ara com li expliques que ho ha somiat…? S’enfal·lereix a heure’t amb un bocinot tallant d’ampolla que de bòlit et va burxant davant els ulls, i tu voldries desencantar’l amb captinguts raonaments, potser adu primfilar-hi i febrir’ls fins que l’enlluernésson, on, finalment, ple de sàvia pietat, regirés la bròfega captinença, com qui diu dedins defora, com un mitjó, i, d’idiota i condemnat, es tornés un altre escèptic membre equilibrat de la societat, no pas un contrapès pudent i espellifat, sinó un ben untat coixinet qui també sapigués treure’n, com cal, mesurada nyapa.
—Fóra per a pixar-s’hi de riure, si doncs no fos per la poixèvola situació. Alhora, d’afegitó, em ve a l’esment el paperot que devem fotre dos sexagenaris bo i barallant-se a mort en un carreró foscant i atrotinat — repel·lents, rai. Deia ridícules tragèdies, i ja ho veus a quin altre cove no m’he fet enxampar.
—Ves, probablement durant un instant de lluc il·luminat, que pensés que jo fos “the serial killer for the neighborhood” — i allò d’heure’m i porta’m al quarter dels pudents com ara cap trofeu, devia donar-li un tast d’èxit espiritual que déu-n’hi-do el poder drogaire de la cosa.
—Era un home sempre reprimit i alhora obsedit per la carn. Netejava finestres i darrere hi havia vists molts de morents, desfent-se en grumolls de carn podrida. Amb quina arbitrarietat de cirurgià sapastre o carnisser bavós no em ganivetejaria ara!
—Com despertar’l del malson on jo, l’assassí qui entrevé de nits barris de putes, i durant els jorns els pobres “museus” provincials amb monstres guardats en gerres per sapastres cirurgians d’antany, li faig de víctima del seu fet heroic…?
—La meua dona mateixa havia cregut si no fóra jo mateix aquell boig malparit qui esquarterava bagassetes. Cada nit me n’anava, sense donar cap explicació, fosc com la nit mateixa, silent, inconcret, sense un ral a la butxaca, vestit amb roba vella, caminant milles i milles, fins la matinada. A fer-hi què. No ho diré pas, com no li ho deia.
—En caigué malalta. Tot el neguit rosegant-la. Veient-se com les bagasses fetes xixines, ella mateixa somiant-se triturada per l’assassí nocturn, el qual sospita també que potser no sóc. Es veu teca de diariot — “she was freaking nervous about it, about the idea of becoming any forlorn dawn also herself some undistinct heap of mincemeat — grub for tabloids, a little more blasted plasted shit for next morning’s bumpf”.
—I llavors, de sobte, la veig somrient. Massa segura d’elleixa. Com ara si ha perduda la por, i ja no es resigna al seu paper de xagna, de víctima. Al contrari, com si es preparés a la revenja abans del fet — i doncs, planejant acuradament la meua mort per bare ganivetada…
—Fotríem goig. El neguit ara era meu. Com esperava que els pudents trobessin també l’assassí en sèrie… El netejavidres i el professor un instant durant somiàvem el mateix, portant l’assassí sangós a coll-i-be amunt, cap a la glòria de l’heroi.
—No va passar res. M’enfugia corrent, endinsant-me esbufegadament a la foscor del cansament, com en els somnis més vívids de la nit.

(…)

—Divendres. Matí d’escombraires. Encantat els ull des la finestrella estant. N’Ostentós i en Sumptuós aturen llurs esgarrifadors vehicles a boca de veïnat.
Ei, xoca-la, en Sumpt!
—Què fotem, doncs, n’Ost!

—La fan petar una estoneta, bo i alhora embarrancant el fluix dels altres vehicles aventurats de bon matí. Al capdavall es fan adéu i cascú, per equivocació, puja al monstre de l’altre. N’Ost, qui era el conductor de l’autobusot que recull la canalla qui va a estudi, s’ha ficat a la cabina del camionot de les escombraries. En Sumpt, qui menava l’esborronador tarararat que amuntega i atapeeix els repugnants rebuigs jaquits per cada casa a la vorera, ara mena a la insabuda l’aparell de l’altre, groga carcaixa xucla-infantons, la qual és clar ara omple de tota l’oradura i orqueria que va trobant si fa no fot embolicada o emperada a frec d’embornal, caire de vorera, àpex d’estintol i aresta de cantonada.
—Vingo o no a tomb, ambdues ferotges baluernes amb prou expeditesa, adés pel mateix costat, ara per l’oposat — ironies complaents de la coincidència (tothom feliç, ja ho he dit) — n’Ost s’atura davant cada boldró d’infantons i arrengleradets els convida somrient que es fàçon cruspir pel cul de metàl·lica ans d’esmolada ferramenta del molt pudent camió bestial.
—Tothom content. Les escombraries descarreguen educadament a escola. La quitxalla, és a dir, l’esgarrifós aiguabarreig de cossos triturats que en roman, va a raure a la descàrrega d’immundícies. O alternativament, vós, tant se val, tant hi fot, depèn si hom se n’adona i es refà o no, l’escola rep els romanents de molts d’infants esclafats en escruix, i el bruticier de foravila rep les gairebé incòlumes brutícies.
—Ça com lla, que no fos dit, el lent podriment poc pren lleure, compassadament l’aperduament infinit poc s’interromp. Caldria un sacseig de proporcions — no fa? — còsmiques — oh, mons altres, altres mons que hi sou! Que hi sou!
—On sou? Qui sou? I com escalar-hi, acusmàtic…?

(…)

—Car som encar al mateix jorn, conscient dels nimbes fosforescents de boira davant els ulls dels veïns de mendraig, la meua rialleta nerviosa els allunya malfiats devers els darrers confins de l’enclòs, fins que qui ha de fugir’n sóc man — no fos cas que encara rebés de valent — i, en acabat, m’hi trob tant a desgrat i balder.
—Doncs, de mendraig a mendraig (tret que als de més els ve gros el nom de mendraig, car prou que no són refugis ni prou consistents ni prou enfonyats i segurs, no són sisvol fets d’obra; són uns minsos, frèvols aixoplucs apedaçats amb quatre vidres precàriament estintolats, amb esquinçalls d’anuncis servant-los si fa no fot a lloc els treps i les esquerdes), per comptes d’esperar-hi l’autobús blindat sempre massa curull, amb el terra brut de qui sap quins rabiüts excrements i la fi maleïda del viatge perennement enlaire, sense pujar al capdavall a cap dels esverats vehicles, faig cap, per selves de cuirs esbotzats i ferros rovellats, als darrers i més escarransits circells de la societat, on m’embolic fins que no sé pas com sortir’n, pudor enganxifosa de carns d’egipcianes de totes les edats — i, amb visatge horrorosament esgarrifat, quin mareig, quin empegueïment, per quin desig d’elidir’m aclaparadorament sobrat!
—Vull fer’m escàs, com si ni existís, i tanmateix m’espeteguen per la patidora pell l’enveja i la malícia, l’odi virulent, i en tot cas no pas menys virulent que entre les altres lleixes de la societat. Voldria fondre’m, que la selva hi fos novament primigènia i mos infants fósson de bell nou de tendra amorfa edat on els calgués l’amorosa conducció a través d’aitanta de fulla verinosa i de sauri gens llefec i de calàpet astorador i d’insecte espectacular.
—Tant se val, llivell vedat, a l’embús flonjo constret, camí de retorn barrat, prou feines tinc a conduir’m cap a la invisibilitat del pou sobtat; tota muntanya penosament pujada té enmig un forat d’oblit.
—Sóc rel corcada. Mai més relluc puc impel·lir. Em jaquiran no pas gens vist fins que el proper terratrèmol no esclato i el daltabaix m’exposi. Quan ja he dit prou, glaçat.

(…)

—Davall dels cels canviants, sondrollats de continu pel pas dels avions de guerra, em parava sovint davant les escales dels hospitals, sobtat per les disbauxes i barriles que hi tenien lloc. El que al començament em pensava que eren ampolles de llets trencades i vessades, veia en acabat que eren ampolles de licors i de sèrums i de sangs, i d’excrements i òrgans descongelats, tots fets malbé.
—De les cridòries i desendreçats alarits, i per les formes com veia a través qualsque finestres com anaven de nues les infermeres, i com fugien, mai no pas del tot hàbils, els esborronats malalts, endevinava que hom hi endegava tostemps operacions sovint innecessàries, els cirurgians mateixos sempre abillats amb les més grotesques, malèfiques, robes de bufó i albardà, de mòmia ressuscitada, de llop rabiüt, de vampir, de monstre carrincló.

(…)

We are the human bananas with chicken lips — canten els hospitalers, amb llavis de pollastre, dansant la raspa. I etziben a tort i a dret, i tant si ve a tomb com no, tot de comentaris vitriòlics pel que fa a la condició dels malalts, tost traslladats a cadàver — se’ls parteixen i reparteixen com qui parteix peres — de camins amicalment, de camins enfellonits rai. Acollonits pel vent pudent de llurs bates de dervix, atrapats entre llençols ensangonats, els infants piocs s’amagarien, tot esgarrifats, desesperats pel que senten a la pell, i pel que veuen i oeixen.
—Per les finestres ragen mitjons bruts — i llavors peus maltolts, escruixits, i nervis, ossos, sangs, entranyes, molt vescosos sucs.
—Pel fet que no vull trobar-me’ls, els mesells netejadors de cambres qui llencen finestres avall tot allò per què ja no troben més utilitat, m’enfil heures amunt, sempre evitant les escales.
Què et xapesques…? — per tota resposta, si llavors, havent penetrat per cap alta finestrota, mai deman si n’hi ha encara cap de viu entre els meus malalts del matí — què t’empatolles…? — com si ni em coneixen, com si hi sóc de pus.
—Rodant les sales, tots els qui inerts em fiten avui, l’endemà seran morts.

(…)

—Tornat al carrer, hauria de ficar els punts sobre les is. Hauria d’assajar d’aturar aquest cap qui em roda indecís.
—Car tant de mort inútil. Mascles ensinistrables rai, d’aparells segurament encar competents. Tothom qui hauria pogut jeure amb la meua dona, per a apaivagar-la, en aquelles nits de neguit sens fi. La meua dona, amb el xifarot a punt.
—S’hi pas per la porta d’algú trempant, em dic, Imatge única. Esperançat, l’hi encabiríem.

(…)

—Finalment — passats els qui berenen de tranuita, els qui tenen problemes pescant, i llavors cagant, per culpa de les arestes empassades a les fosques.
—I ara, ostat, fugint com cap ombra de les gernacions nocturnes, més i més complicades, quan els nafrats esventen llurs nafres i l’aigua manca, adu la bruta.
—Mentre allà baix, on les llums somortes de la ciutat amb prou feina arriben, minyones en traginen, galledes abonyegades curulles, i les mestresses s’ajeuen amb bosses blaves d’aigua calda per al llit erm de marit.
—Hò, ja hi sóc, a les muntanyes indecents on descarreguen els camions de les escombraries i on els bocins esbargits de la nostra filla rauen xemicats com llavors de carn qui s’eixumflen i creixen en monstres alats.

(…)

—Ah, les noietes boniques, negretes, cremades pels Solells més flamants de la nit, com regiren i escorcollen entre els rebuigs! Amb el que troben, es decoren allí mateix, il·luminades per les pudents fogueres; amb els cassigalls i arnats drapots que recobren es vesteixen de fantasia, rampoines llampants, i amb els metalls i les ceràmiques i els plàstics emboïgats es reconstrueixen els habitacles on viuen — tresors de pobre en capseta, i elles la perla per a netejar.
—Tot el que altri descarta, per a un hom o altre troba tanmateix finalitat. Per què són tan boniques les noietes qui recacegen entre els detritus…? Primetes, negretes, brutetes, pudents… mes, ep, boniques i xiroies rai. Em fa que per això les bandegen als suburbis infectes. Per llur joia monstruosa — tractant de sebollir-les amb les onades incessants d’escombraries — la ciutat un oceà de rebuig i els suburbis la platja on la xúrria s’estavella, inclosos els cossos dels hospitals, els cossos dels autobusos, els cossos de l’aprofitament.

(…)

—Per rosts relliscosos barrancs, damunt i a frec d’avencs, fraus, pregons portussos, amunt i avall, precipitós, cercant de tornar a trobar la casa on introduiríem els nous iniciats, entre els quals un fill meu és el més decidit, tot i que encoratjaria els altres, negrets i blanquets, dient-los que comprenia la dificultat de la cosa, mes que prou calia llençar-s’hi sense por, tanmateix com ell, qui, com veien, si al començament no l’acompanyava gens l’èxit, gradualment s’acostumava a les intricades complexitats de la cosa, i semblava reeixir-hi.
No tant per com ho dius com per com ho fas, els dic; la qüestió és ficar-s’hi, apitrant, per molt que el cor no se us vulgui en l’empresa, esbojarrat, crebar.
—Més tard, hauríem els introductors de netejar a força de mans, agenollats damunt les fredes rajoles, amb fregalls i sabons naturals, ben a fons, tota la casa perquè els nous iniciats fossin pròpiament afegits, sang jove, nova, al nostre excels boldró d’assabentats dels fòssils ans ambrats secrets.

(…)

—No voldria pas fer tard, més que més que, ple de fang i greix de moto com vaig, m’hauré encara de purificar de valent abans de poder netejar re.
—I ara, tot d’una, salvat de caure daltabaix.
—Salvat de caure daltabaix, i tant. Pel soroll estrepitós de la catàstrofe al fons del precipici on m’anava a estimbar.
—Ara, indefens, espiava de no gaire lluny estant els dignitaris i els sòlits llepaculs dels mitjans com s’explicaven feixugament ells amb ells el penya-segat per on el tren havia caigut causant un pilot de víctimes, quan jo mateix, a l’altre costat de la roca penjada, havia relliscat i queia daltabaix al buit.
—Quina por, havia començat de cridar prou tímidament ajut. Moriré esclafat. Estic glaçat, no em sé apujar, em penjaven una cama i el peu de l’altra.
—Hi havia haguda bona gent qui de l’altre costat de la roca m’havien dit que l’equilibri era al meu favor, que només em calia agafar quelcom darrere a l’esquena, allargant els braços, temptejant amb les mans, mes jo n’era incapaç, incapaç de moure’m, incapaç de trobar re.
—Al capdavall, una mà grassoneta m’estirà. Era un antic atleta, ara força abandonat de cos, el qual havia tinguda la iniciativa de fer això, de voltar la immensa roca part darrere, per ço d’atènyer’m i llavors atendre’m i no pas perdre l’estona xerrotejant i donant inútils consells a algú glaçat de por, salivant, ells, els consellers, de veure al capdavall el marcat de mort relliscar daltabaix cap a l’espetec i el xemicament.
—Ara li havia donades les gràcies efusivament i li demanava tot empegueït que manés, que estaria content de correspondre’l en el que volgués.
—Li dic, Sabeu què, esdevingueu, si voleu, un dels iniciats, sense preparacions ni re; prou sé que us ho valeu; li diré a la dona que féssim a casa una festa celebrant el rescat — i, a honor vostra, si doncs no us sap greu — d’on us preguem, sobre, que porteu, si així us lleu, tots els amics vostres que us sembli doncs bé de dur.

(…)

—Va arribar amb una gernació de jovent sorollós; ballaren tot el vespre, tota la nit, tota la matinada, bona part del matí; cap al nou migdia la casa es buidava d’espectres…
—Al vespre del segon dia, retuts, la dona i jo poguérem encertir’ns dels terrabastalls causats pels gaudents i ens ficàrem les mans al cap.
—El pitjor era la sala de banys; tant la banyera com la tassa del canfelip eren totalment embussats de gegantins cagallons.
—Gens malastrucs, car al capdavall jo tenia la meua vida, i ella encara em tenia a mi, acordàrem de prendre’ns-ho amb filosofia — amb pales i galledes, duguérem, ballant als mateixos ritmes que els cagaires ballaires d’adés, les galledes curulles de cagallons cap a l’hort de part darrere.

(…)

—Fou magnífic com cresqueren els bròquils en acabat; les dones que en compraren alguns saquets, després ens tornaren compliments i tot, i ens demanaven si en tindríem més. Cert que eren tan bons, els bròquils, que decidírem, aquest camí sense arriscar la vida, la primavera propvinent de tornar a convidar l’atleta grassonet i el seu nombrós seguici per ço de celebrar aquest cop el cap d’any del feliç esdeveniment, no pas el de l’accident de tren on centenars periren esclafats, ans el del meu rescat, de despenjar’m, al mateix indret, i no voler que caigués daltabaix, car, manoi, oi, de quin catacrec no m’estalviava, i car prou calia, és clar, estar’n encara agraït, i pels llargs anys que em romanguessin de bona salut.
—De fet, no sé si m’és llegut de revelar’l del tot, aquest és un dels fòssils ambrats secrets que particularment dispens als iniciats…
L’agraïment ha d’ésser constant, i aitan durador com la vida mateixa, i que només allò llongament primparat, roman — roman en positiu relleu, gravat, llegible, palès.

(…)

—Fica en ordre el teu petit raconet — and the rest will follow.
—A pleret, tot se t’endreça al voltant.

(…)

—S’escolen les hores com s’escola l’escola.
I què ens diu el mestre? El mestre no ens diu re.
S’escolà com l’escolà, s’escolà en bombolles.

(…)

—Que lentes les hores mentre l’univers creixia
Cada hora era un segle cada segle un món
Mes ara l’univers s’escarranseix, s’escurcen les hores
Van les hores de menys en menys
Una hora és un segon, un mil·lenni un bleix.

(…)

—I’d like to be under the canopy
of many pussies unquenchable
in its dark garden shade
inhaling the odoriferous breeze.

(…)

—Què hi faig al jardí de conys sens fi?
A l’oreig nemorós entre ombres fluixes
I sentors fantàstiques sots el conopeu
De tendrums encesos i pèls que ferumegen
Delitosament perdut en un bosc de cuixes
On vaig creixent bolet arrapadet
Fal·lus impúdic d’ous diabòlics?

(…)

—Hi faig d’heroic grimpador de mels
Bresques altíssimes
Penya-segats precipitats
Rodaments de cap
Caigudes toves
Edèn t’hi trobes.

(…)

—Sóc poètic simètric ver bell
Sóc bell ver simètric poètic
La barreja es barreja poèticament simètrica vera bella
Bellament vera simètrica poètica.

(…)

—Finalment feia en Frasi el maligne al reial capdecony Busiri, Si sacrificàvem a déu tots els forasters qui vénen a emprenyar, l’eixut que patim s’acabarà.
—I ara, collons, maleïts, les pluges incessants ho colgaven tot.
Per què, Frasi merdós, no li dius al rei que per a revertir el dictat del déu tan llépol de sang, no li sacrifiquem tots els oriünds i així ens torna a dur la puta sequedat on tanmateix només els pobres perien de set?
—Som-hi. Els oriünds sacrificats, l’eixut tornava.
I ara qui ens romania, en Frasi set-ciències?
—Doncs els aborígens, és clar. Aquest déu nostre es veu que ens vol tots morts.
—Sacrifiquem sempre per a tornar a l’abans. De la merda d’avui a la d’ahir.
I llavors, quan només restem tu i jo, en Frasi? T’hauré de sacrificar, o em sacrificaràs?

(…)

—Qui se’n fia, malparits datspelcul?
—I si sacrificàvem els Frasis i els Busiris abans no començaven de fotre’ns a tots? És a dir, i si sacrificàvem tots els qui volen sacrificar re a un déu tan malèfic com l’inventat?

(…)