Balanç ans del suïcidi.
—Omnipotent en la impotència cremares les veritats
tots els escrits on descobrires que l’escuma de la present realitat
tot i tràgica
no és re comparada a l’horror de darrere el teló
que estripes amb entristida ràbia.
—I en moto encesa et llençares cap al buit
amb la seua pistola que et burxava el clatell.
—Disparareu ensems disparareu alhora.
—Seqüències dramàtiques ara.
—Instantànies lentes de la fi.

(…)

—A tot estrop
esqueixadament esventats cap al no re
mossegant foscors a queix multiplicat
el tu d’ara i el tu d’abans
closques toses o encalbides
perquè ningú no reconegués
qui fóra el ros i qui el bru
mutus en l’entesa
sengles pistoles als recíprocs clatells.

(…)

—Penjats acaben els embolcalls de tu
en cap penya-segat
com arnats véllors d’or
a qualque Còlquida d’oblit.

(…)

—Aquest és l’heroi.
—L’heroi sóc jo. Sóc l’insignificant savi a la voreta, qui ni carda ni assassina ni abassega, mes qui al moment on cal, sap resoldre el trencaclosques letal.

(…)

—Vora el rierol, ben amagadet a l’altra voreta, esperant la visita de les minyones qui a la gatzoneta se separaran les enlluernadores calcetes, gaiament el fabre incipient, amb el plomall del jonc que l’oreig li facilita, es fa pessigolles al nas escrivint-hi dilemes mentiders, velats, banyuts, i l’esternut esgarrifa les grives.
—Quan anava a la carretera d’Osca on vivia la padrina, si caminàvem fins al camp d’esports, jugàvem amb els cosins a la Pollancreda, on el Lleida es ficà a jugar després que jugués també als Codonyars, i, com la Pollancreda era prop ca la padrina, eren, els Codonyars, a tocar mateix de cals meus pares; eren, de fet, el pati o prat de la fàbrica de conserves (enllaunats albercocs, préssecs, macedònies de diferents barreges en almívar o sense), fàbrica on els diumenges al matí ens feien fotre allò totalment incomprensible del catecisme dels cretins, i on els jorns de feina, als estius, les treballadores a l’hora de dinar sortien a endrapar el dinar, i alhora sovint a enjogassadament rabejar-s’hi, faldilles enlaire i blanques calces a la vista, i a fer-hi i tot la migdiada, i sobretot, com dic, a pixar-hi pels raconets del rierol de zoologia amuntegada, on, sol i malaltet, les espiava, trempant i escorrent-me a cent per hora.
—L’esca a l’osca! Els la veig, ballaruga, salivera! I em deuen eixir, instantànies, al front, les banyes de les lleterades congelades! Car, a tall de caragols i llimacs de riba de rierol, duc el sexe al cap. Tret que quin sexe més desproporcionat el llur, un sexe qui ix i ix i s’engreixa i s’allonga fins a límits monstruosos, tendrum lívid, llefiscós, ofídic, a qui la idea i la frisor del meu desig els vol segurament i imaginativa donar un rampeu.
—Praderia autògena de flors bufones — gessamins, xicoires, lletsons — tanarides, marxívols — agapants, baladres, roselles, crisantems — orquidietes, safranets, margaridoies — mes cert que flors com les que els creixien cuixes amunt a les esplèndides dones fabrils, cabells a lloure i pèls de pentenill estarrufadets, enlloc!

(…)

—Tant se val. Sempre he vista la pilota amb la qual jugàvem tant a la Pollancreda com als Codonyars com el cosmos autogeneratiu, cosmos disfressat de microcosmos, és clar, i les meues puntades de pària amb un carallet qui miraculosament em tornava a créixer, com cua de llangardaix, cada vegada que hom me’l tolia — com em creixia el serrell si el barber brutal, per ordres de mon pare el dictador, me’l tallava, en la seua cambra de tortures on el fum dels cigarrets era asfixiant, i la conversa una inestroncable, forastera, feixista, torracollonada, i on amb la seua maquineta arranadora em descobria cada cop per a la meua vergonya el clatell bombat de fabre poètic, i no pas, com el que jo volia, dels imbècils herois a les pel·lícules americanes, ras i greixós, energúmens tot coll i maixelles, sense lloc al crani per al cervell d’un llimac — les puntades, dic, que etzibava al microcosmos que representava el cosmos autogeneratiu, eren les puntades que corrent cap al no res enllà dels límits de l’espai el cosmos es fotia al cul, com les puntades al cul que em fotia jo mateix quan corria cap a l’arribada per a guanyar totes les corregudes de la meua edat, amb les enormes gambades, de gran embranzida, que solia fotre, esventat, marrec massa anguniat, angoixat àdhuc, hipocondríac, sempre llençat enllà, per tal de no haver de pensar en la mort als talons, tret que, entrat encarriladament en suau zona de pregona, meditativa, calma, encantat, transportat, quimèric, místic, amb els conys de les treballadores qui vora el rierol edènic, arcàdic, bucòlic, eclogal, geòrgic, agrest, pixen. Pixen!
—Zen, oh zen! Deu vegades zen!

(…)

—Com consignava enjondre, com era petit, cap als sis, set, anys, vaig ensenyar d’escriure un caragol qui es deia Zeferinet. Un dia, no pas gaire abans de morir assassinat, com en Zeferinet ja n’havia après força, m’escrigué un missatge cabdal, un missatge que em deixà bledament astorat.
—Això escrigué en Zef, Sóc l’ànima de la senyora Bepeta.
—Com també he consignat enjondre, la senyora Bepeta fou el primer cadàver de qui mai haguí consciència que allò era efectivament persona morta. Com tothom sap, el primer mort és el que et roman més indeleblement a l’esment; com qui diu, romans per sempre més enamorat del teu primer mort.
—La senyora Bepeta era una dona grassa, vulgar, flairosa; no crec pas que es rentés mai, ni com ploia, o potser una mica amb els escatxics com rentava el marmany, car, com he consignat (tornem-hi) enjondre, la senyora Bepeta era marmanyera, i justament el seu esponerós cadàver el guipí a la mateixa fresca quadra on, damunt la mateixa freda taula on ara jeia estesa, hi estenia ella adés tota mena de verdures i fruits per a vendre. Quantes de vegades ma mare no m’havia tramès a ca la senyora Bepeta que li comprés un enciamet o un manat de ravenets o qualsque cebetes o tomàquets. I llavors, aquella senyora era morta, encara grassa i flairosa, i rosa i florida, i toveta i colrada com dolcet pa de pessic, i heus-te tu que la seua ànima emigrava de mantinent i habitava ara el cos de l’ésser meravellós qui era mon amat caragolí.
—Com he consignat enjondre, ai, llas, poc després de l’esparveradora revelació d’en Zeferí, aquest fou vilment assassinat per ma mare, qui el cogué, i a la faisó d’un altre Ramonet de Castell-Rosselló de pa sucat amb oli, me’l presentà aquella tètrica nit cuit amb la sopa.
—Què volíeu que fotés, pobre de manguis?
—Aní a veure el capellà dels Frarets i me li confessí, de part de ma mare, l’assassinat. Ma mare és una assassina! Anirà a l’infern, segur! — que li dic, i el tros d’ase fotent-se’n creus, Conta’m, conta’m! — enllepolit d’allò pus, el malparit.
—Doncs res — que li dic. Ma mare ha matat el caragol qui portava l’ànima de la senyora Bepeta; ha matada l’ànima, etcètera etcètera.
—Se’n desinteressava d’espetec. De xautar-se’n com d’un altra estrafolària, dogmàtica, falòrnia del Pius Dotzè dels collons a no xautar-se’n com qui diu gens. Em féu avinent, Home, un caragol; i al capdavall, l’ànima rai, qui no es mor mai. Només es mor el cos, com diu la santa mare.
—Quina sort, la vostra, amb una mare santa; i la meua una assassina.
—Sí ves!
—I l’ànima? I l’ànima doncs? Cony, on va a parar, l’ànima?
—On cony va a parar? On vols que vagi a parar? Si triava d’anar de cap al teu caragol, després, amb el caragol als llimbs, qui sap on s’ha enfilada. Ella rai, potser s’ha ficat al cor d’un elefant, ep, o d’una papallona, tu; això! Potser ja vola amb els angelets i tot. Au, bah, vés, vés, fuig, fuig, au, ja n’hi ha prou
.
—Car la cua de putes velles i qualque assassí feixista amb bigotet, albirava, el pobre home, que li creixia d’allò pus darrere meu. Quin ofici més ruc!
I l’ànima d’en Zeferí? — reeixia a demanar-li ara que ja m’havia desagenollat i tot.
Quin Zeferí?
—El caragolet assassinat. Car ma mare, l’assassina, no assassinava solament l’ànima de la senyora Bepeta, també l’ànima del Zeferí, cavà?
—L’ànima del Zeferí, a mi que m’expliques, capdecony. Potser s’ha ficat al cul de la veïna. Fot el camp d’una puta vegada!

—Aquell confessor no era com els qui em tocaven el cul. Era un groller i un ignorant. Els qui em tocaven el cul, m’ho perdonaven gairebé tot. Eren persones molt com cal.
—La qüestió tanmateix era que, ben ensinistrat doncs per l’irritable capellà en el pietós dogma animista metempsicòtic, veiés ara ànimes pertot arreu. Abans de menjar’m un entrepà, per exemple, demanava abans si entre llesca i llesca no hi hauria també l’ànima de la senyora Bepeta, o l’ànima del savi escriptor, en Zeferinet Cargolí.
Senyora Bepeta? — demanava al formatge o a la xocolata. Zeferí? — al tall de pernil o al bocí de tonyina.
—No fos cas que em responguessin i llavors qui se’ls menjava impunement? No pas jo, vós!
—I passejant cap a estudi o tornant-ne, als arbres, i als ocells, i als mosquits, i a les llambordes i tot, i als tolls de pluja, i a les bicicletes, a tothom els demanava, íntimament i privada, Zeferí? Senyora Bepeta?
—Passava un dissabte davant les caixes amb fruits i verdures de davant una altra marmanyera, i, bo i parlant a un pebrot verós, ni verd ni vermell, que li dic, Senyora Bepeta…?
Sí? Sí? — respon el pebrot.
Ah que content que us hagi tornat a trobar, senyora Bepeta! — que responc.
Ah sí? Ah sí? — tret que era la marmanyera intrusa qui responia, i no pas el pebrot.
—Així doncs que, no fent cas de la dona, ans adreçant-me més personalment al pebrot, li dic, car oi, qui sap, Zeferí…?
Amb qui parles? Amb qui parles? — diu, un bri com qui diu emprenyada com un mussol, la marmanyera, i me n’adon llavors que és clar que és ella qui em respon cada vegada, i no pas mai el pebrot mut.
Volia parlar amb la senyora Bepeta.
—La senyora Bepeta sóc jo. Què vols? La senyora Bepeta sóc jo. Què vols? Vols comprar un pebrot? Vols comprar un pebrot?

—Aquell ressò, aquella, com qui diu, ecolàlia, de la marmanyera, m’ha fet comprendre el fet que ni ella mateixa no comprenia. Que no solament era ella una altra marmanyera amb el nom força comú entre les marmanyeres de senyora Bepeta, ans que el fet que contestessin les dues si fa no fa alhora volia dir que era una dona que sonava a buit, com qui diu ecoica, precisament pel fet contrari, pel fet que era plena d’ànimes, i — car no em podia pas arriscar a demanar més noms, o em prendrien per boig — si doncs no plena de moltes, si més no prou plena de dues, i les dues venint de cos de Bepeta, les quals, com dic, contestaven si fa no fa ensems.
Ara que l’he trobada, senyora Bepeta, cercaré l’ànima d’en Zeferí i vindré a contar-li la fantàstica escaiença — dic, fluixet, que només em senti la “meua” senyora Bepeta.

Aquest xiquet no hi és tot. Aquest xiquet no hi és tot — encara sentia que deia la fula Bepeta a una clienta malcarada, suspicaç, ronyosa, mixorrera. Amb ulls d’assassina i bava verinosa semblava drac rabiüt. No em vaig dignar pas demanar-li si hi desava en Zeferinet. No era pas tan ruc, ni de petit. Car era impossible que la benaurada ànima del, segons jo mateix, premi Nobel de literatura honorari i vitalici, el caragol més docte ni més bon escriptor de tots, s’hagués volgut mai amagar en un cos tan animal.

(…)

—I ara els anys on era un nas. En realitat, on era un carallot. Dic carallot i no pas carall i prou, perquè s’escau que era el carall d’un jugador de bàsquet que feia vuit peus d’alt pel cap baix, i el seu carallot, és a dir, jo en el meu darrer avatar fins llavors, feia, com qui diu prou correlativament, dotze polzades pel cap baix. I dic nas perquè aquell carall, mercès a les meues experiències de vides precedents, on me n’entenia pler d’elefants i de caragols i de bestioles rai, l’havia sabut ensinistrar que es captingués com el nas d’un elefant, amb les mateixes habilitats, si doncs no millors i tot, a part, és clar, que m’agradava molt de treure el nas. Treure el nas sobretot de la bragueta del jugador i veure el món. El meu portador prou alt perquè pogués veure bon tros del que s’esdevenia arreu.
—Amb habilitats de caragol, com deia, amb cap perill que se m’atansés a l’horitzó copsat, era capaç d’amagar’m encontinent a la closca, com qui diu, a la closca del cuirassat baix ventre de l’atleta, mentre que els collons, amb els quals no m’entenia gens, es feien fotre, no trobaven lloc on encabir-se, i eren ells qui en ple joc rebien els cops de genolls i les puntades.
—Quan vam guanyar el campionat i haguérem d’anar a la casa blanca a veure el president, tant la seua filla, com la seua dona, com la seua mare, les quatre se’m van voler cardar. Ço que fou fet per a no defraudar gent poderosa, no fotem. No en prenyava cap, car, per culpa de la contínua mala comunió amb aquells collons de collons, mai no li fou possible, a l’eximi jugador, de descarregar en cony; ara, cardar-hi, milions, això rai; tantes de dones pertot qui es deleixen per instruments descomunals, com és conegut mundialment.
—El meu nas, vull dir, el meu carall pot fer tot el que pot fer el nas d’un elefant, i força pus i tot, vós, jotfot, i tant. Pot mossegar, pessigar, escopinar. Pot descordar botons, obrir i tancar fàcilment cremalleres, fotre mastegots, manejar eines. Pot aixecar faldilles, abaixar calcetes, furgar en conys. Pot canviar l’hora del despertador; pot desabrigar l’atleta, el pot fer adormir d’un bon cop de trompa al cap. Pot guarir-lo, si cal; li pot fer veure la bona via; el pot dur pel bon camí; li pot fer prendre les medecines adients fins i tot si, pobrissó, per cap depressió o ànim suïcida, no volgués pas; li puc fer fer el que vull, és clar, i sobretot quan dorm, que és justament on esdevinc més actiu. Sóc un carallot multitasca, sóc un carallot bo per a tot.
—La meua vida de nas molt olfactiu ni ensumaire, de molt curiós ni escorniflaire carallot. I tant. Me’n record molt afeccionadament ni tendra.

(…)

—De ben petitet, acaronadoret molt esversat, avesat, de caps, clatells i sotabarbes de gatets, de qui els parrups i ronquets agraïts em gratificaven fins a indrets de paradís, el pas a acaronadoret de conys fins que les dones així acaronades no parrupessin ni ronquessin en acabat de boigs orgasmes, vull dir, d’extravagants escorregudes, oi, no podia, dic, el pas, la transició, ésser sinó suau.
—Un migdia al pati mateix de casa acaronava el cap d’un gateta pèrsica, me’n record, i una xicotella se’ns atansà i se’ns posà a la voreta, tota il·lusionadeta, a la gatzoneta, i la mà qui acaronava el capet de la gateta, molt naturalment, en adonar-se’n de la freturosa, necessitosa, presència d’un altre capet mig peludet tot proper, se n’hi anà, pobrissoneta, d’ella mateixa, i la xicotella quin plaer no n’extreia, mentre la gateta del costat un pèl melangiosa, de tal manera que amb l’altra mà acaroní la gateta, i les dues femelles si les tenia contentetes!
—En aquell instant, a la meua jovenesa més tendra, vaig comprendre que amb aquella enorme habilitat prou faria carrera, vós.

(…)

—Sortint del restaurant subterrani on faig de cambrer de bon matí fins a la nit, i avui ja érem molt tard, només enfilar’m cap al carrer, i m’acull la sorollada d’una moto monstruosa que compta arrencar; una noia, deixant anar un enfilall de renecs i sobretot salaces interjeccions, puja darrere la moto, que la seua parella se l’endugui, i humil cambrer tot batejat amb fètids estalzins del tub d’escapament, em dic privadament, Carall si és trist això de les noies salaces, els fa perdre tot l’encant.
—Cert que avui, de més a més, estic tot desficiós, no sé què em fa témer per la meua vida.
—Aquest matí he tornat a sorprendre l’homenot políticament molt poderós qui he sorprès més d’una vegada per la abrupta drecera que prenc per a arribar’m al restaurant. És un home qui, anònimament (vull dir, d’incògnit, com en diuen), segurament per a distendre’s, per a relaxar’s, fa de pagès a una clariana de la selva, entre els aladerns i les bardisses.
—Sempre he fet veure que no el conec de re. El salud tot passant i au. Cascú a la seua.
—Jo qui cambrer de restaurant, mai no he fet perdre el temps a cap “personatge”, per molt que el tingués a taula demanant-me quin plat recomanava el sobrecoc, jo qui només he delegat el missatge al sobrecoc i ell s’ha espavilat. Jo qui, fora de la feina, doncs, tampoc, encara menys, no he fet mai perdre gens de temps a cap artista de les lletres, o a cap altra persona coneguda per la seua activitat artística; mai no els demanat re, mai ni els he saludats, sempre he fet veure que ni els coneixia, tot i que s’escaigués de vegades que algun d’ells fos assegut al meu costat, com en cap avió, car sempre he pensat, i si les coses haguessin estades capgirades, si hagués estat jo l’artista reconegut…? Doncs és clar m’hauria emprenyat molt que cap persona qui no conec em comencés a demanar imbecil·litats.
—Igual. La mateixa cosa amb aquest polític tan poderós.
—Tret que aquest matí l’home poderós es veu que tenia ganes de xerrera i hem parlat una miqueta de no re; llavors, abans no pleguéssim, m’ha ofertes un parell de pomes gegantines, una de vermella, l’altra verosa.
—Li he dit que no, que mercès, vós, mes que no podia anar carregat, tret, és clar, que del poderós no en vull re; no en vull re ni saber re. Una malfiança innata envers els poderosos, sobretot els políticament poderosos, que em fa creure que només han pogut arribar on són havent fent mal, i com més amunt són, més mal.
—El meu refús he vist que l’enfellonia. Ha frunzit el front, ha arrufades les celles, i m’ha fitat molt malignament. Alenava pútridament i també la seua curta barba tota negra, serrada, semblava covar-hi guspires, semblava adquirir amb els primers raigs de Sol puntes enceses, i un xerriqueig odiós, un carrisqueig de fregit, com si electrons magnetitzats hi fluïssin amunt i avall em feia l’efecte que expel·lís una pudor de socarrimat.
—Ara, una basarda que enmig la nit, per la selva arundinàcia, no em fes doncs occir. I què duc per a salvar’m altre que aquest bastó amb virolla contra les urpes elèctriques i les ferramentes d’hermètic mossec de les salvatgines? Contra els armats assassins estiracordetes del polític, en canvi, res a pelar-hi.
—Sé que em perdré tractant d’empescar’m una nova drecera, que eviti sobretot l’hort del polític advers. I tanmateix som-hi, enmig la nit, m’endinsava on fos, sols no fos cas que em retrobés a la fressada drecera.

(…)

—Érem a la manifestació contra el maleït enemic de la llibertat, i tothom o gairebé portava cartells més o menys ben confegits i barrinats, mes de sobte, entre els badocs, va eixir una bandarra d’aquelles d’església a criticar’ns ferotgement, i només havia començat a dir, com si s’escanyés i amb la seua cara de figa eixuta, Ceci… Ceci n’est pas… quan vaig tallar, Une pipe…?
—Impulsiu, endut per quina inspiració demoníaca, bo i esbraguetant-me d’espetec i trempant de valent i avançant-li el vitot, l’havia doncs tallada encontinent.
—Jo havia dit, Une pipe…? i ara ella, garratibada, fotia una cara d’esglai amb la boca badada com cul d’estruç quan pon, i algú prengué una instantània del precís escunç i, com dic, a la foto, més tard publicada, la meucarra eclesiàstica la veies amb la boca tota oberta i hi veies mon carall umflant, qui sap per quin biaix de perspectiva, que semblava enfilar-se-li endins, de tal faisó que la llegenda al peu de la foto, que deia, és clar, Ceci n’est pas une pipe, no pas que fos mentida ni ironia ni frase de viu per a fer rodar el cap, al contrari, era quelcom de ben cert, car ella ni em feia la pipa, car, dissortat de mi si la dona rabiosa hagués haguda ma xil·la al seu trau, m’hi hauria fotut mossada bestiota rai, ni, més convencionalment, allò al capdavall no era altre que la imatge d’una altra foto qualsevol.

(…)

—Parlant de fotos, quina benaurança aquesta darrera empescada de les fotos en 3D! Un dels millors bons ginys profans.
—Profans, ço és, científics, ço és, com cal!

—Amb les fotos en tres dimensions, tothom és a les mans de quisvulla; democràcia de la bona, vós! Fins i tot per als drapaires com jo. Virtualment, a distància, sense fer cap mal, pots fotre el nas pertot arreu, sense cap por de les conseqüències, i sobretot sense ofendre la teua dignitat, car supracrepidari, tu, gens. Car no critiques ni comentes mai sobre allò que no n’entens molla, o el que et depassa (que és pràcticament tot el que existeix, estranya teranyina on som enxampats). No ets cap insà sandalier ficant els mocs on no et demanen.
—I, la veritat, en el que te n’entens una miqueta, tampoc no gosaries, vista la teua posició.
—Així que muts i a la gàbia, i visca els nous ginys!
—Un drapaire com jo, qui mai no s’hauria pogut atansar ni pensaments a cap dama de l’alta societat, per molt que hi perdés la bava, pobre desgraciat (i en baví, sobretot de jovenet; en baví, en baví, en bavares, en bavà, en bavàrem, en bavàreu, en bavaren, i tant), i ara…
—Ara, mercès a les fotos aqueixes, què en fas? De les altes dames. El que vols! Les despulles, els apuges les faldilles i els pots tocar i tot les calcetes, i, per torna, als marrecs llurs infants, tan educadets i mudadets, tan presumidets i mitjamerdetes, i, si vols, els baixes els pantalonets i els calçotets per a servar’ls impunement les titoletes, nyam!
—Oh, i espera’t. Diuen que aviat les maquinetes que fan aqueixes fotos màgiques, endevinaran, per les fesomies i la qualitat de la pell i la fondària de les ninetes on tota malaltia ni indisposició no es traeix, i, en fi, per l’aspecte en general de les altes dames de societat, tan fora d’abast, tan lluny d’atesa que les tenies, ai llas, fins ara, i què faran, les maquinetes màgiques?
—Agafa’t! T’endevinen i tot l’oloreta que fan…
—Que fan quan els aixeques les faldilles i els ensumes les calcetes… Quines delicioses pudoretes de conyet i de merdeta!
—Paradís! Paradís de drapaire, collons, i tant, visca la ciència, ja et dic, jotfot!

(…)

—Sóc n’Eladi Escombriaire, el qui neteja el parc, constant en la dilecta tasca d’anar roplegant brutícies i fulles i branquillons.
—Eixon així mateix la bigarrada acolorida marqueteria de la quisca a la xisca, mentre la neu no cau o no xiula la gisca, i xiquetes poètiques em troben llavors i tothora fàcilment abordable; els responc francament amb timidesa encantadora, amb la humilitat que em correspon de modest ans molt honest neteja-papereres, i escombriaire de viaranys, i totes em romanen agraïdetes qui-sap-lo.
Reïra de vet, vós, quin homenet més savi, diuen, sap dels pinsans i de les cantàrides, i de les marietes groguetes i vermellones, i dels ouets dels variegats xuclans i qui sap els malacopterigis als bassiols, i de granotes i gripaus, i de ballarucs i dels cecidis més espectaculars, i de trompitxols i de conteses d’infants, i dels tremolins a les goles dels diferents escamots de còrvids, i sap, i molt, dels descarats banyarriquers. Collons, collons, companyes, quin fenomen!

(…)

—Ara, no vull pas que us cregueu la butllofa que sóc el jueu qui cogué l’hòstia, i tots els cretins se li foteren a parir i trobaren que aquella merda d’excusa era una molt bona excusa per a exterminar tots els jueus.
—No, jo sóc l’altre jueu qui cogué l’hòstia consagrada i l’amaní amb figues verdes, d’on que em tractessin de pedòfil, tot i que era casat amb una vella de noranta.
—Em fotí a guisar l’hòstia amb figues verdes, i, ves per què pobre de manguis, em vénen tots darrere armats i renegant i m’haurien penjat buida pelleringa si no corregués encara.

(…)

—Encara ple d’esperança, infant, em volia ocell qui espiés pels fumerals i les més altes finestres i descobrís de continu mons nous, i s’envolés enjondre tantost res l’empipés.
—Em volia ocell de nit enamorat dels cabells humans, no pas dels cabells dels vius ni dels morts, els cabells endreçats en artístics, fantàstics, postissos.
—Trenes i flocs, trosses i redortes, pentenills i serrells, perruques de totes faisons ni faiçons amb les quals, ben entrelligades, acoblaria arbres.
—Arbres amics per a endur-me’ls, amoladonats, en adondat ramat de cars companys qui en mutu conhort viatgen amb les meues ales, fins a alçàries i òrbites per a ells inèdites, i així albiressin çajús, també ells, tanmateix tan generosos amb tothom, els altres mons que fins ara tan injustament hom els havia prohibits.

(…)

—Només havia anat a l’escola a pagar la multa, però tothom, sobretot les mares, em prenen per un dels mestres. No deia pas re en resposta a llurs somriures. Eren gairebé totes prou fermes, joves i colrades, i me les imaginava cardant amb els mestres més eloqüents i atlètics qui els explicaven, i amb quina envejable facilitat, complicats fets científics o els recitaven teatre tràgic. Jo, sense saber la més mínima ratlla ranca de cap maleït poema ni conèixer ni per què hi ha al cel una lluna i no pas un pollastre, no badava boca; no he badada mai boca, altre que per a cardar esfereïts esgarips de Mama, mama! davant la terror de viure quan de sobte aquella estranya por no m’agafa.
—L’home qui havia de cobrar la multa pel fet d’haver jo aparcada en propietat escolar la carraca de la distribució de cossis d’escombraries, només una estoneta de no re, perquè em volia menjar a l’ombra dels freixes un entrepà, m’havia dit que ara mateix tornava, però feia hores que havia desaparegut, i ningú no l’havia substituït a la taula al fons del corredor tan concorregut per les mares i els mestres, amb aquells grans finestrals i les entrades als canfelips mascle i femella.
—Amb vaga recança albirava al pati la llibertat (allò de llur autèntic lliure arbitri) dels incivilitzats insectes i ocells. Qui com ells, em deia, qui com ells, incivilitzat, això em voldria!
—I llavors, d’enlloc, dels aires, em sosvingué un vers, em vingué a l’esment com qui diu part de sota el clatell, un vers d’un poema que ma mare cantava tot rentant al safareig els estius on era petitet i encara em calia fer la migdiada.
—Murris moixons qui cerqueu picar cuques/ sanguinyola amb gebre als ulls com hi lluques/ Sargantilla qui amb la cua esperruques/ Sabaters rat-bufs llimacs noctiluques/ Ai quina enveja del viure salvatge/ Sense el buròcrata ni l’arrambatge/ Que sempre et desen al mateix prestatge/ Amb la marca infernal a cada natja.
Emporta-te’m ona d’aquesta platja/ On s’encallà per sempre el meu viatge, aquest era el vers que recordava esperant pagar la multa nova.
—Fora, un ramat atziac de monges funeràries, de dalt a baix vestides de negre, amb grans faldillams i mostrant només l’esfereïment a les lletgíssimes carotes, s’arrupien rere la meua carraca per a cagar-hi i pixar-hi.

(…)

—Na Melània de pèl a pèl m’ensenyava de caminar.
—Diu Veus? Has de bellugar les natges i les mamelles així.
—I els collonets?
amb un filet de veu vaig gosar dir.
—Diu Ecs tu! tens raó! lleig contrapès! I me’ls tolgué com si no res.

(…)

Cop d’estisores d’esporgar i au! féu amb veu ferma.
—Arribat al nou món arraulit petonejava la sangosa terra erma.

(…)

—De petit se m’apareixien monstres
De gran coneguí’ls tots en carn i ossos.

(…)

—L’univers era una píndola amarga que l’apèptic “déu” es prenia de tant en tant, per a, en acabat de mal païda, cagar-la, ara feta un univers encara, és clar, molt més merda.
—Amb greus espoderaments, el ponia a qualsevol indret perdut pel buit, i una clara insinuació de col·lapsats hemorroides donava, a aquesta merda de nou univers, un aspecte encara més cru ni sanguinari.

(…)

—Em pensava que el món era un cagalló rodó cagat per qualque cul enjòlit misteriós gegantí celestial. Diguem-ne cap gra de xerri gros cagat per qualque “déu” cabró.
—Car pertot arreu hi ensumava merda.
—Llavors me’n recordí que feia anys que no em torcava el cul.
—Vaig dir, Això ho explica tot. Prou m’ho deia la mama, “Frega’t bé el cul que faràs pudor.”
—Hm hm hm! Frega’t bé el cul que faràs pudor…? Com s’entén?
—El meu cervell infantil, i ara que sóc vellet també, sempre ho ha comprès tot a la biorxa.
—Ves si sóc ruc! És clar que no torcant-me mai el cul, vagi on vagi, tot faci pudor de merda…
—Hm hm hm!
—Tret que tot això no trau, és clar, que encara cregui que el món és un greu gran grossa cagada.

(…)

—Merda rai, t’hi ofegues si no hi sures.
—T’ofegues en merda si no sures en merda.
—Car què altres hi ha enllà de merda?
—Merda.

(…)

—Vit al trau.
—I què trau el trau?
—El trau trau llet.

(…)

[—Això de dalt extret de cap lliçó d’idiomes.]

(…)

—La meua ambició havia estat d’ésser ambiciós.
—No havia comprès al començament que amb l’ambició d’ésser ambiciós no n’hi havia prou, que calia un mínim de talent.
—Sí ves!

(…)

L’ambiciós, és a dir, l’avar, féu amb raó LaFontaine. Tret que per a ésser avar cal haver quelcom amb el qual ésser-ho.
—Rastinyac de pa sucat, arribava a tot estrebar al replanet més baix.

(…)

—També s’hi està bé, que no? Palplantadet al replanet de l’esglaó més baix, com ara galvanitzada pelleringa de conill clavada a la paret.
—Galvanitzat, i amb ulls com taronges, cada copet que m’és llegut de poder guipar les cames de les femelles qui potser gosessin fer grimpada.
—Ah felicitat, nues dures cames que pugen pugen pugen fins al cel.

(…)

—Assabentat que els conys ni es moren ni es fan vells mai, me n’adonava que els conys posseïen un embolcall carallot apellat cos, i ja mai més no en feia cas, dels cossos; només dels conys.
—Els conys, herois llegendaris que del fons de les edats ens esguarden fotre l’imbècil en aquest pudent tap de suro petat de cop i pet per cap cul gegantí enjòlit celestial i ara misteriosament perdut en la nit sense fi d’un firmament no gens ferm.
—Au a la merda, cossos astrals que no existiu sinó per a dur fins a l’eternitat triomfant els conys conqueridors; no sou, com dic, sinó folre arnat que viltinc olímpic.

(…)

—Sóc llarguerut, de cap força boterut; sóc com cap antropomòrfic vit. I em mantinc erecte, tot dret. Per mercats i places i botigues, on ningú no va més majestàtic ni estàtic ni enrogalladament encarcaradot, hom badoqueja en guipar’m bon tros.
—I em sallen sovint, si mai m’hi engresc gaire, calfreds i tremolins, com ara encès per hàbils fregaments de massatge fets per mans molt abrivades, d’on llavors pot escaure’s que de la boca no m’ixi un petarrellós orgasme de cabalosa ans irrefragable eloqüència. Tothom en roman astorat, meravellat, vol sentir’n més i més, de la meua efervescent i tanmateix lògicament impecable peroració.
—Les dones sobretot impressionades fins a la llàgrima, gairebé atuïdes, deliqüescents. Desfets els homes en humils elogis.
—Tothom, tothom, Quina gloriosa exhibició, oi vós?
—I, Bis bis, Més més, Encara encara!
—Heroic, ja ho sé.

(…)

—Tornes enrere perquè veus que t’has equivocat.
—Quan tornes a començar veus que t’has tornat equivocar, pensant-te que el cop d’abans t’havies equivocat, quan de fet l’encertaves de mig a mig.

(…)

Poema llarguet de les enamorades galàxies.
—Hi havia una notícia ficada a la vora, com si no fos pas la més important
Tret que, és clar, havia d’atraure l’atenció dels més angoixats envers l’esdevenidor
Els qui pateixen l’angúnia del futur, el neguit del què serà.
“Atracció letal — el nostre món també ha caigut a la trampa anihiladora de l’amor.”
Acompanyava el text un dibuix disfressat en foto:
Eren dues galàxies esventades l’una contra l’altra
Les dues galàxies qui s’atreien ineluctablement i esbojarrada
Tret encara que, segons el relat, i això potser era dit per a tranquil·litzar —
Els qui més efímers no es sentien — això només al cap de mig bilió d’anys.
—Amb mig bilió d’anys més doncs la nostra galàxia i la veïna atretes a mort
S’estretirien d’amor — i en l’estreta s’anorrearan.
—Aquesta notícia atrau els ontològicament interessats cada cop més
I s’escau que tothom qui escauja la velocitat d’atracció de les dues galàxies
Amorrat al dibuix que sembla una foto anima les acceleracions.
—Com més hom les coneix més es coneixen elles i acceleren doncs llur amor.
—És ara com si la passió d’hom per a saber fins on arriba llur manera d’estimar’s
Els afegís carburant, i l’encesa passió mútua esdevingués de més en més roent.
Fatídica, fatídica imatge!
—Una nova absurdament alarmista esdevé una alarma autèntica i general
La nostra galàxia i la veïna s’atansen molt més de pressa del que hom no pensava
Car el fet que tothom en mesurés l’amor n’augmentava el desig de mort.
—Amor assassí que, si al començament el moment de l’orgasme de l’estreta
Semblava absurdament llunyà, ara de més en més sembla imminent
Com qui diu per a ara mateix — desaparició instantània de mons.

(…)

—Com quan hom examina la curtedat de la pròpia vida
I veu la pròpia mort qui se li atansa, sempre se li atansa
I com més l’investiga, més de pressa creix l’amor de la mort
I l’atans s’accelera fins a l’extinció dels dos.
—Com més violentament l’examina, més curta esdevé la distància
L’impacte la col·lisió l’anul·lació d’ambdós s’atansa rabent
Es fa més i més curta fins que l’espetec és imminent — ara!

(…)

—Cal imaginar què s’esdevindria si en l’encontre fatal
Un dels dos nogensmenys sobrevisqués.
—Si fos hom ai pobrissó!
Sense la seua mort qui se li atansa en la curtedat de la vida
No moriria mai, veuria passar els temps i els universos sempre en vida
Condemnat a no morir mai — no hi ha pitjor fat per a cap hom!
—Ara, i si sobrevisqués la mort
Si fos la mort d’hom qui sobrevisqués l’encontre?
Què faria la mort, sense la seua víctima, sense el seu amor?
Vagaria pels temps cercant desesperadament per cap casualitat
Dels mons inexhauribles que el seu hom tornés a néixer
Per a llavors unir-se-li folla de foll amor i així
I així poder-lo eliminar eliminant-se.
—Car ai mesquina quina immensa dissort fins ara!
Era una mort òrfena, lamentable, nàquissa, sense objectiu.

(…)

—La fascinació obsessiva dels qui ens estimem
Com les galàxies veïnes, com hom i la seua mort particular
Som com ara els dos ulls d’un hom mateix qui s’esguarden passionalment
Fins que s’absorbeixen recíprocament en un esclat
En un esclat on desapareixen
Un esclat d’unió que els duu a fondre’s en un
En una estreta tan potent que esdevé foguera que tot ho consum.

(…)

—Car la nostra mort és la nostra parella, la nostra companya perenne
Sempre ens fem companyia; que orfes ni desemparats no fórem sense la nostra amiga!
—Quan parlem amb nosaltres mateixos parlem amb la mort
I ens li queixem del dolor i prou ho comprèn
Li ho diem tot, no li amaguem re, totalment íntims.
—És un casament únicament harmònic, ens entenem perfectament.

(…)

—Mai no estem sols; podem xerrar-hi fins a la fi
Quina compenetració inextricable, quina amabilitat mútua
Quina tendresa més suau!
—És clar que no és una dona com les de carn i ossos
Elles sempre amb llurs exigències apegaloses de sexe, d’objectes, de diners, d’atencions.
—No! No demana mai res. Al contrari, ens amanyaga amb el toc més fi, eteri, evanescent
Sempre a la voreta, tan amatent, tan amatent!
—I quan li demanarem l’estreta final
Per a l’alliberament del pes nauseabund de viure
Fidelment la tindrem al costat i adoradament ens petonejarem en delitosa extinció.
—Abraçada mortal, abraçada vital.

(…)

—Hom i la mort, com més anem, millor ens coneixem
I on la coneixença mútua augmenta, augmenta l’amor — sempre ha anat així.

(…)

—Espontanis com Penèlopes, els neguitosos corcs corquen el món
I del polsim en neix el novell.

(…)

“Le futur qui fut ur” — el futur i el passat es mosseguen els becs.
—Aprofita el teu món
I no vulguis pas fer tard en les retroballes amb la teua sola amant, la mort.

(…)

—Hom es perd en la fantasia fantasiejant fantàsticament.
—Hom percep llavors dues basses fonamentals
Dues basses que són (com ara invertits) els dos pits
Claferts de tèbia llit materna
On el visatge d’hom rau endormiscat.

(…)

—Exacte: a menys d’un segon abans de l’esclat definitiu
Les dues galàxies es transformaven en basses amniòtiques.
—Són ara les galàxies les basses de les aigües primordials
Les basses de l’origen de l’ésser.
—En la plenitud, la meua mort i jo ens hi rabegem
Hi bevem a glops pausats.
—Un fantasieig, ai, un fantasieig que en aquell darrer segon de l’atans indeturable durés
Durés eternament…

(…)

—A manca de parpelles un parell d’arnes ala-esteses
Se’m posaven com escates damunt els ulls
D’on els sóc d’allò més agraït, car altrament belleu en acabat ni dormia.

(…)

—Els pobles on la mort la representa un mascle, tots psicològicament homosexuals.
—La mort ha d’ésser (per a hom) femella.
—Com l’altra representació (molt més carrinclona) de la mort, ço és, la puta verge.

(…)

—N’Ost i en Sumpt, satèl·lits recíprocs, ambdós entusiasmats botzinaires en llurs hores felices.
—N’Ost i en Sumpt, els mateixos qui una vegada, en un cas divertit i ara cèlebre, s’equivocaren de vehicle, l’autobusaire per a la canalla prenent el camió de les escombraries…
—I l’escombriaire l’autobús que duia la quitxalla a escola.
—Quina barrila se’n seguí. Quin xanxejar-hi; succeït sucós d’allò pus.
—Tret que és que allò, aquell incident, on només xemicada perí una grossa o dues de ximple canalla, i les classes de les escoles com cal, plenes de brutícia rai, la societat ho comprengué. Un petit error, tothom hi cau.
—Ara, el que la societat no pot encobeir de cap manera és l’amor esbojarradeta que es porten.
—Els dos apassionats amants impedits per la societat fan doncs un pacte de suïcidi.
—Amant i amant prenen la mateixa barreja cent per cent letal.
—I tanmateix, ai.
—Al cap dels dies, un es desperta, l’altre ja fa temps que ha començat de podrir-se.
—Pobre n’Ost, doncs, diguéssim. Caldrà que un advocat, n’Èsquil Unding, demostri que allò no ha estat cap assassinat ans un suïcidi pactat.
—I en cap món paral·lel?
—Qui es despertés fos l’altre. En Sumpt, direm.
—Caldrà que el mateix advocat, n’Èsquil Unding, de qui na Bepeta Unding, la seua dona, potser n’havia perdut traça encara a quin altre món, i ara se’l retroba i potser li fot castanya pel fet molt greu de no saber a quin món para, tot i el bon advocat, caldrà que demostri que…
—I si som a un altre món, i els dos es desperten i se’n penedeixen i emigren a terres sense lleis tiràniques, i és clar no els cal cap collons d’advocat…?
—Tret que segurament el món serà sempre el mateix i et trobaràs dos morts. La història es repeteix eternament. No calen tants de mons perquè tot es desenvolupi de la mateixa manera.
—Car cert al capdavall que havia calgut esbotzar la porta i tot — se’n filtrava al replà massa de pudor.

(…)

—Tòfona òrfena, son sol colló.
—Santimoniós, com em colpia el sensori!
—Tu encara rai, li dic, que en aquest temps caòtic guarnit balandrim-balandram, mai no saps si amb conys o orquídies, tòfona remenes.

(…)

Sempre heroic, em coroní de glòria.
—Ja de jovenet, s’escau, nitós, que sobtí una assassina de cantonada.
—L’assassina se m’esguardava atuïda, amb el ganivet regalimós que li penjava d’una mà, i amb el mec qui acabava d’acoltellar qui se li dessagnava als peus.
—La vanitat intrínseca de les dones les fa víctimes propícies de tota mena d’embacinada.
Vanta’ns i prou, diuen, res no ens horroritza tant com la veritat.
—Per això cauen preses tan fàcilment en les verinoses falòrnies on les enxarxen els capellans de tota malignitat.
—Sabent això, al capdavall hom suputa…
—Suputéssim que hom suputa que suputem que suputa que tant ens fa, que hom de fet es fa força amb les putes, i amb el posat que fotem, això rai, que no és gens difícil de creure ni menys de suputar, que la nostra reacció serà sempre la bona.
—Ens hi fiquem amb la fastigosa santimònia, la repulsiva untuositat, de l’enfaldillada serp, ço és, del clergue infame?
—No; no caurem mai pas tan baix. Adoperem el paper del despreocupat bonjan, escarníssim el simpàtic malapeça, això.
—Així que ja hi som — hom es fot a passar de llarg, només impertorbablement ni desimbolta dient, Hey, well done, I’m sure he deserved it; in spades. La raó que teníeu, minyona, som-hi i amunt, keep up the good work.

(…)

—O a la penúltima guerra, te’n recordes?
—Patriòtic, amb el teu platoon, amb les flags in your pocket.
—Barrejat ben enrere del teu destacament, amb els pavellons dels contrincants ben embolicadets a la butxaca.
—I ara goses. Mates tothom per l’esquena, aixeques la bandera dels altres i et rets; la bandera dels “teus” la ficaves a la butxaca d’un dels teus morts. L’únic sobrevivent del teu escamot ets doncs tu; bufa, company, si en saps! Cert que el paper del supervivent és el que sempre m’ha plagut més de fotre.

(…)

—I si mai, de paisà, veies que violaven cap dama, o xiqueta, o dona, joint in if and when safe, or allowed, or when they are finished; if not, just from afar, be yourself, wanking. Te les re-cardes si pots, i, si doncs no, això rai, te la peles ben amagadet.

(…)

—Quan érets a l’avió i terroristes ens el prenien. Oi que el duien de dret a estavellar’l a la casa blanca?
—I una de dues, o l’hi estavellaran, o abans, els “nostres” avions, amb una mica de friendly fire, i au, a la merda. O, encara una tercera possibilitat, els terroristes mateixos s’estimbaran, sapastres dels collons.
—Ei, en tot cas, la mort segura, i doncs l’acolloniment màxim, i doncs, tothom cagats, i doncs, per això cridaves, shit fight, shit fight, batalla de tiferades, shit fight, i en començaves amb la caguerada de por que havies acabada de fer.
—Car prou venim de mones, i hi ha re que els abelleixi pus a les mones que llençar’s les merdes damunt?
—A la fi, alliberats de les nostres merdoses inhibicions d’encarcaradíssims, restretadíssims, civilitzats, merdes enjòlit, merdes arreu, merdes pels aires, que espeteguin als vults dels més mitgesmerdes, és a dir, els més tifes, vanitosos, presumits.
—Heroic, ja ho he dit. Mirònic, praxitèlic, que hom monumentament m’estàtua-transformi en l’arquetípic copròbol. I que toqui doncs a honor meua també una altra d’aquelles bajanes, esgarrifosament merdoses, marxes dels perfectament ridículs militars.
Tut-tut, tut-tut, i au.

(…)

—Tot roda tot rodant en la roda qui roda que és l’univers.
—Tot marejat, fent tentines, ja repapiejant des l’instant on em nasqueren, on vols que faci cap sinó daltabaix de l’infinit forat?

(…)

—Borinot qui no em puc treure de cap manera del damunt
Borinot qui em bufa insistent irritant incessant indissociable
Cadascun dels forats del visatge — boca ulls nas orelles.
—Incapaç d’aturar l’agressió constant al capdavall me n’adon
Que potser sap més que no sé.
—Que m’ha endevinat esquelet i empeny sense impediment
Cavorques buides dels meus ulls endins.

(…)

—Grogues falenes qui en esplèndids conflictes
No s’afal·leren ortodròmiques a recórrer llur paradís.
—Ombres en urnes qui per llampecs aïllats
Porten mos cavorques a enlluernaments hipnòtics.
—Exuberants dipositàries dels secrets de mon crani
Arnes de la mort amb quina voluptat no s’hi esmercen garneus.
—Amb fantasmagòrica perseverança vicàriament
Muneixen impunides les bases de les transvaluacions.
—Lúgubres quimèriques es lliuren a la meditació
I llencen al·legòrics esguards que fondrien les pedres.
—Conreen ara amagant les rialles els posats estripats
Lamenten els fonaments efímers i com s’engruna l’establert
La puta volatilitat de tot — i mentrestant…
—Mentrestant ningú no trau del tron l’esquelet.

(…)

—Me n’aní estentori on el vent xiulava
Jugàrem a qui esgaripés amb més estridència.
—Pugí ustori fins al cràter més aspre
Qui pixaria foc amb més d’encert?
—M’enfonsí infusori a l’abís més fosc
De la virulent vermina el cuc més plàcid.
—Me la pelí compulsori a l’opalí capvespre
De bracet dues panteres hi esclafaven confrares.
—Romanguí uxori confós en la pols
La dona la mort en remenava les cendres.
—M’empeltí marmori entre esplets de cementiri
Desllorigats a les llicorelles mamífers hi arpegen.
—Ni si et furgaven pel trau emuntori
Cercant-hi trumfes o triomfs o tòfones
Prou te’n desentendràs tot incorpori.

(…)

—Sóc n’Emili Cambrer qui us amenitzà tantes de vetllades amb jocs d’intel·lectualoide, sinestètics i hipnòtics. Cap metjarra llavors de cop-descuit m’encolomà cruelment cap càncer de fatal desenllaç imminent, i allò tant em destarotava que arribat a casa, baixava al taller, i amb l’escopeta em volava el cap. Havia abans passat fugaçment pel dormitori on a la tauleta del meu costat els quatre volums de la Plèiade amb la Recerca del Temps Perdut que m’havia promès ara que assolia el calm retir de sibaríticament paladejar, melangiosos, amb petits llampecs enllagrimats, m’acomiadaren.
—Sóc n’Emili Cambrer i sóc exactament enlloc.
—I hi he retrobats tots els temps.
—Tots els temps, tots els temps.
—Tots els temps dels temps i temps, i temps i temps, i temps.
Som n’Emili Cambrer — infinits han respost en la buidor els ecos eterns.
Som n’Emili Cambrer. Som n’Emili Cambrer. Per a servir’l. Per a servir’l.

(…)

—Em volia morir a l’estil més elegant
No pas com cap energumen ni tervagant
Mes ensumí la Seca i acabí cagat
Tothom arrufa el nas al pas de mon comiat.

(…)

—Flonget caigué un coixí i m’espantí
És que sóc un acollonit, collons!
—Un jorn d’aquests em cauran els botons
I hauran fugits cigrons i cigalí.

(…)

—Quina comèdia que féu aquell caspós Èdip!
—Caspós (i merdós i horrorós) com tot el que s’esdevingués mai a Casp.
Perdona, Esfinx, volia dir que l’animalot de la ruc endevinalla és una dona, és clar! Car, un home, animal, ui, ni pensaments! — li va dir al carrincló, pueril, oracle; li ho va dir molt penedidament, amb carota de prunes agres, i sobretot molt vaticanament i xarona, molt pare-de-l’esglesiament, molt botiflerament i trastamàrica, i molt pseudomasclament, i repel·lent, i burgesa i comcal.
—I després què fot? No res. Per equivocació pela son pare, la gran cosa! I per equivocació, encara millor, més joiós, més sucós, es carda sa mare. Sí ves, la gran cosa, també. Misèries. I llavors, com dic, quina comèdia! Beneit, allò de treure’s els ulls, i les cridòries i tota la grimègia… ridícul. Ri-dí-cul!

(…)

—Sóc l’home del sac.
—Tant me’n donaren que ara en donava.
—Pel sac.

(…)

—Còsmics trepants em trumfen els atots
Sojorns omnívors on n’ixes tot sorn
Romanc al llit escatint funcions
D’udols idiotes que esguerren punxons.
—Plastidis de bacils cien assidus
Caimà més vell que l’hom de Talteüll
Em dic anòsmic si deu ser fragant
Mut interludi eteri i radiant.
—Roncs de tudons als ampits de solell
Miralleigs de tumbagues a l’obaga
M’urtava a murs de sorollada immensa
Costa un colló servar la captinença.
—Entren els òpals del precari hivern
Flasca agapeta em vol servir falern.

(…)

—Sóc n’Insigni, l’insignificant, qui almescat amb mescs mesclats de conys innombrables, es rabeja humilment i modesta en la tasca i el deure que hom li assigna, i endevina i sovint sospita que deu ésser que ara és a qualque paradís d’aquells on hom es veu transportat, de cop sobte, a esferes impensades, ultraestratosfèriques o falcades entremons, on les realitzacions dels somnis tenen lloc palpable, actual, incontrovertible.
—Hom s’hi veu totalment integrat; com qui diu, encasellat en la casella exacta de l’escaquer ideal, just on li pertoca de casar per qui sap quins mèrits acrescuts, bo i surant en l’airecel suau d’aquest paradís on les assenyades i incessants festes, abans només imaginades per la fantasia més descordada, s’han tornades realitats.
—Sóc n’Insigni Diligent, cuquet servicial d’allò pus, qui, xino-xano, va fent escala a llivells o replans on a orgia se segueix orgia. Es tracta de cràpules no pas agressives en cap sentit. Al contrari, educades, sofisticades, sublims. Hom hi enraona molt encertadament de filosofia, i de trast en trast s’escau naturalment que qualque altra femella meravellosa se t’atansi i llavors cardeu, sense més ambages, amb tota naturalitat, i en acabat torneu a la sàvia, calma, molt penetrant, conversa, fins que sigui naturalment natural novament que de bell nou, de lluny en lluny, al cap d’eons d’amables disquisicions espurnejants, una altra sumptuosa donassa, de dimensions clàssicament monumentals, no hagi mester d’haver son cony titil·lat pel cuquet assidu.
—Hom s’hi fica, feinater, sempre agraït a la sort de trobar’s en aquest oceà de dones de formes superbes de lascives proporcions. I tant, som-hi.
—“No cal funyir, la pasta lleva sola.”
—Hom es veu benauradament somorgollat en els encantadors volums i embalums, de tasts insuperables, de la darrera molt exigent postulant, la qual, sense haver balafiades doncs estones en mefistofèliques litúrgies túrgides, se’t fot damunt, i au.
—Femelles de formes impecables, deesses imperibles, se t’atansen a doll amb ànsies de cardera, i cardeu, és clar que cardeu, i amb quina amorositat, afabilitat, dolcesa, on tots els sentits es troben perfectament coordinats i banyats en harmònic goig. I àdhuc si et banyaves en llurs copioses defecacions, no n’eixies sinó delicadament perfumat, aromatitzat amb les més fines, edèniques, sentors. Car al capdavall què hi altre hi mengen ni beuen amb marejadores boques de desig? Maduixes de l’olimp, plats ambrosíacs, conyacs nectarins.
—Aprés les esplèndides ans repetides escorregudes de suara, una altra vegada hom hi enceta amb tota naturalitat el diàleg filosòfic. I, bo i filosofant, sovint arribes a la ventissa conclusió que ací hi deus ésser qualque escollit subaltern molt obseqüent, tot plegat un esclau sexual, és clar que tractat d’allò milloret al paradís de les magnífiques femelles, on tot ens ve donat potser per robots invisibles; invisibles, car l’única cosa tangible, a part dels tecs i mams deliciosament apropiats, i els mobles escaients, són els cossos de les innombrables benaurades, i el teu cos d’esclau sexual qui amb tota cura indefectiblement ha de perennement servir-les.
—Almescat amb mescs mesclats de conys innombrables, insignificant, en pregoneses oceàniques de carns impecables de deesses incomptables, horitzons sens fi de paradís estàtic al centre immòbil de l’univers, milions i milions de dones, muntanyes de natges conys ventres pits, cuquet emprat milers de cops cada jorn i cada nit, per replans i llivells on les blanes orgies incessants no s’escauen, tot filosofant sàviament amb les monstruosament belles mestresses de tot saber, aprenent-ne un munt, absorbint fonamentals nocions com absorbent espongeta, al capdavall com t’hi plaus, punyeteret.
—No sé pas com t’ho has merescut. Em sembla que és la teua total insignificança mateixa que t’ha dut, t’ha transportat de cop sobte, a les esferes impensades on et banyes i et rabeges, almescat de mescles de mescs de conys interminables, cuquet reixinxolat, esclau sexual, constant i incansable, en el quiet oceà de caloroses carns de totes les perfectes, modèliques, ideals, fenomenals, incomparables, dones mai nades.
—Carallet, prou pots.

(…)

—Clònicament, asexualment, autoesquediàstica, espontàniament parint a tort i a dret, l’univers, fecunda femella, procaç beutat, amb cara de mula, m’endreçava els escrits.
—Axiomàtic cosmòleg, la conec íntimament, tot i que no hàgim mai cardat.
—També endrecem ensems en taules infinites els paquets, els malembolicats paquets. I les anòmales, heteròclites, amalgames de tantes de coses pertot arreu qui foten tants d’espeteguets i sorolls estranys, com si posseïen ànimes d’explicacions bàsiques, elementals, decisives, de qui els llenguatges sempre ens són, nogensmenys, inintel·ligibles.
—Com aeronàutiques dicògames llavors irrevocablement escairades, hom ens en deposita incessants de nous, paquets barrejats duts per esbufegats camàlics, amunt amunt, entravancant-se per curosament malcomptats esglaons i estimbant-se per baranes malplaçades, fins atènyer potser al capdavall replans tots torts, totjorn bascosos, sanglotant, martiritzats, inconsolables, massa treballats per la ressaca, ells qui pus tost escorxarien el gat a cap racó oblidat, sí que hom patiria per llur salut i tot, dit sense cap causticitat, si no fos per la feinada.
—Seriosos hi som, feinada sens fi, sense gens de fressa, gaudint tanmateix de l’endreça, de l’acunç mestrívol, cada estranyament remorós objecte com qui diu a pleret destil·lat si fa no fa al lloc que li pertoca, sense fer nosa mai al veí, amb modest coratge, ella i jo, la procaç beutat, fecunda femella, amb cara de mula, i l’obsequiós cuquet subaltern, eficaços rai, com dic, sense gaire por d’espatllar l’equilibri a cada novament enllestit angle, ara, per la nostra gràcia, tan ben elegantment munit.

(…)

—Sóc en Panku, l’excessiu.
—Tot em sobreïx. No comprenc re i tanmateix tot aquest res que no comprenc m’augmenta, m’engreixa, em dilata, fins a límits d’esclat, de tal faisó que hauré de perbocar, regurgitar, tard o d’hora tanta de ciència que no entenc perquè re novament no sigui entès.
—Amb disfresses cerúlies, els formidables fòssils, intransigents com puces de cony d’heterogènies heteres i cortesanes, insisteixen sense inhibicions a violar cascun dels tabús que hauries dit potser abans que fóra de pronòstic violar’ls.
—Mentre a la meua pell de pop hi fluctuen els calidoscòpics hologrames, gèrmens d’irrevocable distracció, me’ls presentava, tot banyut, amb ganes boges de cardar, de cardar-me’ls, vull dir, mes eren els fòssils durs com pedres de llamp.
—Per les oceàniques fondàries de les geologies, gelosies desvetll. En aquells paratges de salubritat uliginosa, meteoròleg onerós, dinamitava pedreres, i en la dessacralitzadora operació empedreïts monòmfals els violentava a dispergir’s. Hi guspirejaven guspires, i, dispergits, de sobte com qui diu desconstipats, travessaven el llindar del llong enuig i la feixuga melangia, i ara, a tall d’hermafrodites circenses de vacances, cascú s’entremet en les seues si fa no fot laxes o barroeres endemeses, ambdós lliurant-se, descosits i pel broc gros, com dic, a ociositats insensates i a les tasques polifacètiques dels més inversemblants monstres reptilians.
—He ficats damunt encluses els ferments i les essències dels budells prims i amples pertanyents a totes les espècies, i com flictenes, maçut, bo i crebant-les, les espargia als quatre punts, que hi formessin firmaments.
—No s’hi val a burxar, imploraven alguns, com ara demanant socors, mes sóc un peixet de fusta blau clavat al mur, i qui llavors en fot cap cas.
—Em dic Panku i, amb l’aplom del més ignorant torsimany, totalment sord, sé que llurs estentoris roncs, i brams d’ase i raneres i rogalloses lamentacions, no són sinó amens aparts, gerds bleixos, i lloances a doll.

(…)

—Bell ballarí enllestia el seu ball tot suat
i em feia amb la mà acció que li portés… un cogombre?
l’hi portava ben fresc perquè es refresqués
i ell dient no no
car el seu signe era perquè li xuclés
el seu cogombre sucós
xucla-me’l porta’m socors
em va dir sense re dir
on l’hi xuclí bell ballarí
tan eficient com adés mateix on portí
a la bella ballarina fresc cogombrí
perquè es refresqués tret que era el seu cony sucós
que demanava socors
socors demanava sucós el seu cony
prenguí de la cuina el cogombrí més fresc
sucós a pler i amb estratègic bony
on aquiescent la viu (jo portant-li socors)
amb el cogombrí sucós
ella joiosa dient sí sí.

(…)

—Sóc en Pòstum Canclar qui visqué vuitanta-quatre mil anys i de què li serví? Què hi aprengué? Les mateixes femtes caigueren incessants com neus empastifadores. Totjorn el temps hi fou l’últim. Els guies, bruts animals de llavis caiguts, qui ens guiaven exactament enlloc. On res no s’escau que meriti crònica. Retorn llavors a l’infern de la concurrència. On has de conviure amb nicis i lleigs, i ossuts i bombats, i tota mena de malalts repulsius. Fet i fet sense remei tots plegats frèvols esquelets. Cert que tractí de mantindre mon clos durant cap estona amb pulcritud extrema perquè les colors florides emergissin. Mes totjorn t’hi cau, totjorn, tard o d’hora, la neu de femta que tot t’ho emmerda. I quan pujares amb el globus groc fins a la torre més alta de la presó on ton pare, qui havia sobreviscudes moltes de més guerres, no raïa? Oi que hi duies a la butxaca la clau? La clau? La clau? Una clau que al capdavall no capigué a la finestra. I què diu ton pare? Tant se val. Oblidat a l’ergàstul rac com oblidat al teu no rauràs. Abans d’estimbar’m, esguardí llavors vers els descolorits paisatges. Coberts de femta, totjorn la mateixa neu, fúrfur corrosiu d’un univers de merda.

(…)

—Hostil naturalista qui lacònic i enigmàtic ens jaqueix, als més honests d’entre nosaltres, perplexs i estupefactes. Fa precipitar les mosques adés indolents en sobtats eixams qui al Sol jaqueixen anar llampecs com els que sospitaries que jaqueix anar un revòlver ben febrit. Àvids de desconegut, alguns es bleguen volenters a la poderosa influència de l’inútil acadèmic i li demanen, fort humils, que com collons s’ho fa. Com m’embarassen per llur ignorància els de la plebs insípida, només respon, no fan cap gràcia.
—Amb uns mots de calfred, tènues imprecacions tenebroses d’aures indesxifrables, i amb un dit com un artrític ceptre, de cap racó fosc, anàleg a l’alba, ens ix, reflectit als ulls, un enlluernament de rapinyada presa. I llavors a contracor, car tot ens pruu, com ens gratem! Car, entre els parracs, se’ns lleva tumultuós xinxam. Presos de vertigen ens esbalcem com sequoies, de qui les prehistòriques glòries ni joies de plenitud es revelen ara, l’hora de la veritat, cosmètiques i irrellevants.
—Cosmonauta volcànic, sóc en Pòstum Canclar, qui amb estratègies i logístiques no en vinc pas poc, de lluny, i per això portava de viàtic un esclatant esmorzar que em permetria d’endurar els capellans més emfàtics del ridícul titella qui tothom jaquia limfàtic i infructuós. No em fotràs pas, límpid em deia, mentre furtiu l’havia plenament calat, i doncs no el veia pas com a matèria tangible (i doncs alabeable, batible a cops de rocs o de tralla), ans intempestiu simulacre electrònic d’insignificant importància, i tramès a nosaltres, carallots, per quines altres empastifadores, ensarronadores, entitats?
—Fou llavors que clarivident clissí encara millor el túrgid tergiversaire d’inversemblant aparença. Car quin esglai de botxí al qual l’èczema li sanglota en cràters de pus fastigós d’allò pus. Les celles mateixes, llurs angles se li tanquen i tot en cercles, esdevingudes llavors, en les abruptes pregoneses cranials, esferes desdenyoses al centre de les quals abissos sebolleixen vestigis d’aptitud, ombres i llampucs d’esguards terroritzats d’oprimida bèl·lua. Insidiosos símptomes arreu que tot plegat vehiculen un no re qui ens acula impiu a la irredimible novella neu de femta, d’on neixen adesiara eixamenats insectes horrorosos de l’angoixat martiri.
—Per això delicat no m’esmunyí devers els feixucs indesencastables cortinatges de l’eixida. Eixidiu embossat, tost les emanacions barbàriques del calze febrós, suós, on bullien malèfiques tores, penetrants escanyallops, com els originals que nasqueren de les caguerades d’aquell cacoètic, enderiat, gossot maligne qui braços herculis estacaren i impediren, amb raó, de mai més fugir, em duen a col·lapse.
—A frec d’obliteració, atròfic, aflicte el meu magí per estranyes intrusives processons d’escarabats indestructibles d’ultratomba, arrapant-me com puc als melòdics perpanys de l’hodiern, mals arrambatges m’envaeixen i veig, gegantina, a un primer pla molt augmentat, damunt la seua carota, orgíaca amb ponderosos hemorroides, i amb espermatoides supuracions, com hi rostollen chors de salvatge vermina, de qui les embranzides mecàniques que recorden, per llurs sobtades ondulacions impertinents, folcs de coloms seduïts pels clams foscs d’un cel on badalla la negror del darrer no re, no em distreuen fins al punt que no pugui adonar-me’n oimés que hi ha ara infeccioses cèl·lules esqueixadament apressades qui de cap gra madur ja prenen comiat i, fixant els estreps i ferint d’esperons com qui diu, se m’atansen als ulls com verinoses erupcions de magmes d’anorreament, on les parpelles assoleixc al darrer instant de dur avall, alhora que llàgrimes com gebres pradencs i fresques rosades dels ulls hi sé estrènyer perquè m’hi netegin si us plau tanta de fatídica lletjor. I amb quin engronyament no escombr amb braços estrenus ans agressius tot aquell nociu embromallament, on l’insèctil bruixot prou roman fascinat davant la inexplicable meua nova desaprovació!
—La terrible veritat és que el culte a la mort més horrorosa per mitjà del cruspiment de viu en viu per part de bestioles incomptables de qui els aspectes són infernals, domina la nació, i ningú no em vol, per culpa d’adoració defectuosa, altre que cruspit o desaparegut.
—Tret és clar que les atrocitats d’altri només m’empenyen a la subversió. I doncs d’ací que d’amagatotis, químic, confegís a tones insecticides, que després espargiria on les concurrències més no s’espesseïssin.

(…)

No has raó, Pòstum Canclar, denunciaven, ensems que a poc a poc s’allunyaven, les papallones màgiques, taquetes de groc al blau.
—I vidus falcons en nombres oceànics berles sinistres al cel no inauguraven. Subrogats en la revenja, convocats, somonits, a llur percaça, esguerraven, sòrdids, el paisatge, i els crits esglaiats de les papallones ocres i carbasses esdevenien lleus com bleix d’oreig, lleugers com plomissol.
—Les femelles i llurs opsígons se’ls morien, hò, falcons desconsolats, qui a encalçaments s’esmercen i a caceres s’empren, a esbarts entrecreuats en malla, l’ordit i la trama sovint col·lidint, car elles, les papallones sors, raoles i sienes al crepuscle, aitampoc no pas tan inermes, car enverinades, vós, i ells doncs la mort sallant-los per les venes.
Sabes pestilents, tòxic flagell, ens flagel·len ans aritjolen els butzams, es lamenten a pèrdua d’horitzó, on, penedit, psicòpata massivament nafrat part dedins, corria a perdre’m pel bosc dels penjats.

(…)

—Humilitat davant el destí irrefragable de la destrucció total i, concomitant, l’oblit etern.
—Ambtant, bo i separant, única, l’espiga, deleix-te’n; construcció admirable. I admira, sol, el bri. I, sol, el còdol banyat pel llimerol. I, única, la broma al cel. I, extraordinàriament ressaltada, la silueta única de l’arbre al foscant. I, sense parió, el rovell al ferro. I, destacat, molt a prop, l’art fantàstic de l’insecte.
—Car mentre tot no s’acabi, res no s’acaba.

(…)

—Ens encantàvem, àzigs, privats, amb la intel·ligència de les perfectament endreçades espigues de totes les gramínies, organitzacions mestrívoles que haurien desconfit, en escruix, amb estratosfèric escreix, en qualsevol concurs imparcial, la dels recelosos bípedes, de qui la robòtica pusil·lanimitat que aprenien de petits, guerxats irremissiblement per instructors malèfics qui els vantaven com a virtuoses la ignorància i la crueltat, els esclavitzava de per de bo a una vida brutal, quan llavors mateix, com agres borborigmes d’enverinament universal, sense fre nous escamots se’ns abatien, a tall un cop més de maleïts invasors. Mentre els més vituperadors, la fetor cadavèrica de llurs halitosis pitjor, i de molt, que no les que emanen clavegueres, gatxulls i purins, s’acarnissaven amb els qui, sotmesos d’avanç, tombats part de terra, escoltant els xiu-xius de les bressolades espigues, només fotíem encara la viu-viu, ells, els insensats salvatges, com carrinclones mènades de qui les ombrel·les aviessin gargalls d’esclat destructor o matxuquessin com matxets, ho arranaven tot perquè no hi restés sinó erm adobat amb pinyols de càmfores i rancis resclums d’arnat enyor, l’esbotifarrat aixovar dels volcans quan en casori bord vomiten els vins eutaxítics de l’horrorós futur.

(…)

—Quan les carns comencen de coure a paelles i graelles i l’embalum de nova gent comença de xerrar massa i aviat no s’hi cabrà i foscament el maldecap se m’instal·la, jo, fastiguejar, amb folles idees de mai més no tornar, ja he fotut el camp a comprar’m a cap botiga cap panet i cap areng i a cercar en acabat cap font de les de més lluny, a respirar-hi arbres i sentir-hi ocells.
—Amb prou lleure llavors tot ho resols.

(…)

—Somni impertinent on vols guanyar, tot i que t’ho tinc prohibit, ànima merda.
—Ànima merda qui em duries a perills i a endemeses, a destrets i a competicions, només perquè hi vols rucament figurar, quan el que cal és voler-se intranscendent, i millor insignificant, i doncs a tota contesa desistir-hi, retre’s i fotre’s llavors, alleujat, al rabeig de l’oreig, lluny de tot neguit ni maleït enrenou.

(…)

—Com tot mite, sóc ninot de laves i neus fet a grumolls, a segments o fragments, a llivells, a pegats — afegits o sostrets — alternativament o aleatòria — a la meua figura.
—Afegits d’onsevulla, o presos d’altri a l’atzar. Sostrets, arrabassats de força o per casualitat i oferts a altri. Ço és, dels ninots — i als ninots — de neu i lava mítics qui rauen si fa no fa a la vora meua, fins que…
—Fins que un vent de fosa no ens converteix en indistints monticles de reduïdes pols i neus, condemnats a l’aigua tèrbola que per comú eixidiu s’escola a la universal claveguera.

(…)

—Lligams, barreges, indestructibles, de la màfia i el govern, com els lligams i les barreges dels nocturns copagorges i malfactors més vulgars i els grans senyors de la mentida pública. Tots els he vists i sentits, xipòtol arraconat, invisible rere les escombraries, confós entre les deixalles, els diferents boldrons conspirant, ordint llurs crims.
—I et demanes, ingenu carallot, Per què el govern, un govern qui fa guerres pertot el món, i en trau dictadors i en posa a lloure, i en rata i en reforça tants com vol, no trenca la maleïda màfia?
—Perquè van lligats, van barrejats, la màfia dels bilionaris, el govern dels cleptòcrates, dues cares de la mateixa moneda.

(…)

—L’oncle Ignasi, molt creient i tot, havia avisat tota la família que, ell a les portes de la mort, sobretot que cap capellà inútil ple de falòrnies, que l’únic que li calia era una forca.
—I és clar que no dormia pas mai sense engrapar-ne una.
—Si es moria dormint, volia arribar directament a l’infern ja bo i fent-se passar per un dels qui ja hi treballaven de buròcrata empedreït.
—Per un dels infernals factòtums, vós, i no pas per cap dels innombrables desgraciats qui, gràcies al criminal invent dels molt cristians pares de l’església, hom ha de torturar-hi molt cruelment, i per sempre, vós, per sempre, ep, i sense cap descans.

(…)

—Vaig arribar a l’aeroport
O era al bosc entre el troncs
Hi oïa brunzir de borinots
O em trobava prop cap colla de catalans.
—Pujava esbufegat escales de passarel·la
Encauats a baix virulents s’arraïmaven els malfactors
O vaig anar a parar vora mar entre les roques i la platgeta.
—No sabia si estendre’m pron a l’ampla barana
Ganivet safarós m’irrompria als ronyons
O veia altius castells blancs i vil·les milionàries
I tres dones a una finestra acunçades en triangle
Amb divuit burgesos granats qui ensems se les cardaven.
—Esperaria calm que tornessin els pescadors
Els turistes s’eixamenaven com borinots empapissoteïts
O hi enyorava el clar brunzir dels catalans
Ningú al món no borinoteja pas millor.
—A l’estació desdelitats ramats vers el sacrifici
Vora mar les dones llurs alens amb flaires de conys
O les aromes del mar del peix dels conys
I les reparadores zzzs a les veus dels catalans.
—O les sentors del Sol qui no es mor mai
M’havia estès retut a la barana de la passarel·la
Hi irromprien ganivets de malfactor
Nit sense trens apoteosis foses.
—Ah si hi ploguessin blaus escatxics de vora mar
O aigüetes de conys naturalment moguts!
—Ronyons atesos ales sangoses borinot qui es mor
Les zzzs les zzzs…
Fecundants nodridores
Les zzzs.

(…)

—Nedàvem en aigües adequadament brutes, i algú volgué salvar’ns, i ens ficà en un pou d’aigua pura, on morírem doncs cruelment enverinats.

(…)

—Viu encara, comptava morts i morts, fins que se m’acabaren les xifres.
—Llavors, morint-me, m’hi afegia, amb la xifra que emprava d’ençà que se m’acabaren les altres.
—Sóc també doncs el mort número vuit, el vuit buit, sense pinyol ni cacauet; el vuit jagut de costat, adormit per a l’eternitat; el vuit buit de l’infinit.

(…)

—Em dic Hermini Bla, però no tinc re de tou.
—Sóc un culer de les matemàtiques, sóc un vadecul per les xifres i les funcions més complicades. “Sóc n’Euclid, l’únic a veure de la puta beutat la nuesa.”
—I cert que els culers de les matemàtiques i els vadeculs per les fórmules més enigmàtiques hem resolts els problemes més peluts de la humanitat. No hi ha res com les matemàtiques per a descobrir les veritats, diem, mentint, car l’únic que fem és mesurar l’existent.
—Per casualitat, a recer dels eons, el caos del vivent s’endreça en consciència. Primer dilema resolt.
—Per casualitat, a recer dels eons, el caos de la matèria s’endreça en vida. Segon dilema al pot.
—Mes merda, vós, car res no es pot endreçar en quelcom. Del zero mai no n’ix l’u.
—Els matemàtics, dic, passerells molt presumits, i prou.
—El tercer dilema, que és el primer i més important, no som pas els matemàtics qui el resolem. Llas! Només som pols, i a la pols tornem.

(…)

—Sóc n’Anacleta Clit, qui al vici es fa amb bicicleta.
—Sílfide sifilítica, s’hi féu; s’hi féu amb bicicleta.
—Quan el cas fou net i esclet amb esclat m’hi fiu.
—Que els cas fos lleu o greu, o fosc o clar, tostemps al clot s’enclota, n’Anacleta; n’Anacleta Clit.
—Si el clot és d’antuvi només un bassiol de merda, el bassiol bassota tot seguit esdevé, i a la bassota tot hi és merda, inescandallable merda, on també m’hi neg.
—I ara? Ara rai.
—Tots els qui ens ofegàrem en merda, ens banyem eternament al cel, en basses de maduixes, i de llet i mel.

(…)

—És conegut que per a tot bon catalanet, de petit, calia anar viu pel món.
—Si hom mai tenia gana, s’havia de menjar una cama.
—Si mai fred, s’havia d’embolicar a la paret.
—Set? Doncs si set, és clar, hom es pixava a la mà i beia a galet.
—Totes aquestes fórmules eren magníficament poètiques i, personalment, em feien pensar un ou — m’obrien horitzons imaginatius.
—Ara, si deia Tinc son, i, com és sabut, em responien Salta barana i llença’t del pont, aquesta darrera era la fórmula més poètica de totes.
—Així, quan anava a matar l’araig, ben acotxadet, mentalment què feia…?
—Això rai. Saltava llambresc barana i em llençava pont avall al riu dels somnis.
—Al Segre dels somnis. Riu deliciosament cabalós. Els somnis hi eren com peixos. Uns peixos qui no n’eren. Eren fantàstiques suaus bombolles que t’amortallaven dolçament perquè a llurs entranyes hi veiessis molt meravellosos mons. Mons molt meravellosos i altrament invisibles.

(…)

—Temorec poeta esgarrapat
Qui mai no es guanya un cèntim rovellat
Bo i es casa amb la seua mecenes.
—Ara sap què és jeure sota teulat
I de treure el ventrell de penes.

(…)

—Mentre vaig vivint acollonit per la imminent extinció, ma mare i la dona se’n foten de la mort.
—Sempre ho he dit, hom, com més “heroic” més cagat.
—Els homes maten per por, per la bogeria duta per l’angoixa. Maten per a matar la mort.
—La vida és una espelma que una vegada, tot de sobte, s’encén tota sola, i que, tard o d’hora, també tot d’una, buf, s’apaga, i mai més, mai més, mai més, no s’encendrà.
—Hom fa pagar a l’invent de la mort personificada la bufada que extingeix d’empertostemps la flameta de la vida. Per això hom li vol de mal, a aqueixa carrinclona mort.
—Per a les dones, en canvi, les dones acomplertes com a femelles, les quals són de debò l’encarnació d’aquell altre invent capdecony dels capellans, allò que ells, falorniaires de merda, en diuen “déu creador”, la mort és un invent fluixet, irrisori, fantasmal.
—Les dones només maten per a defensar la vida. La vida de llurs petits, essencialment. Llur vida pòstuma els ve assegurada per llurs continuacions vivents. La por a l’extinció, l’angoixa al no ésser eternament enlloc, al no ésser i prou, i això per sempre, i per sempre i per sempre, es veu força mitigada per aquest fet del veure’s perllongades per llurs perfectament tangibles creacions.

(…)

—El trempat gità i l’àgil gitana s’afegiren a la sardana
El gità es deia Casimir i la gitana Roseta Mir
En Casimir i na Roseta s’esbadiaren de bragueta
S’esplaiaren pel camí que duia a l’altre matí
Al capdavall hagueren pubill l’apellaren Carlets Conill
En Carlets anava a verema tothom en deia la crema
S’estimbava de l’escala es fotia bonyot de gala
Al crani cop de martell ipsofacte se’t gira el cervell
I esdevens de cop i volta geni sabut i poca-solta
Que fa collita automàtica de tota la matemàtica
I trau esplet a cor què vols dels àtoms i llurs pinyols
Però on és més sinestèsic és que en el més proctatrèsic
O àdhuc l’aprocte absolut sap trobar-hi l’embut
Es veu que hom com més tocat millor se n’entén del forat.
—Carlets Conill quin campió quin campió
Dels secrets de l’erecció
Dels traus de la secreció
De la manutenció de la tensió!

(…)

—Sóc en Carlets Conill qui sempre fuig de tot perill.
No fot mai el camp del cau no fos cas que hi hagués cacau.

(…)

—Car la terra cremava com paella en foc, apreníem, tots els compel·lits a raure damunt terra, de volar o, artificialment gral·latoris, de caminar amb xanques; i si això no, a morir rostits.
—Ornitòlegs i entomòlegs ens esborifàvem culminant recerques damunt arbres carbonitzats del cims més alçurats.

—Àdhuc els nostres pipinets, més que atzebs de canalleta, atzebibs de pardalet, s’eixorivien amb la sort d’haver après a fer l’ocell o el papalló.
—De trist espantall humà amb dues potes enceses, a ocell alat o a escarabat banyut, quina promoció, quin avenç, quin progrés, en les branques del vivent!

(…)

—Entre qui planta arbres bo i pitjant de ferm i el qui lleuger falca espantalls hi ha una mena de pugna amiga.
—Els ocells qui viuen a les mànigues dels espantalls i els ocells qui habiten els arbres, llur baralla nogensmenys assoleix dimensions èpiques.
—Tres quarts de pixa era l’hora, i me’n record que, peó perpendicularment i perspectivament minvant dellà l’horitzó disbauxat d’aquella sangosa posta, estrenyent les òrbites, ho observava encara calmament.
—M’ho documentava, dic, mentalment, quan oïa, de més en més a prop, esgarrifoses veus d’invasor.
—Esdevenia encontinent espantall cagat de por, però els arbres corrien a emparar’m, perquè, ben camuflat, no prengués mal.
—Cap dels ocells de cap dels dos bàndols fou mai tan malparit de denunciar’m.
—En subtil violació geomètrica, al capdavall havia reeixit d’escapolir’m doncs amb el conegut estratagema de l’autoespantallament.

(…)

—Sempre enfilat per dreceres on sovint em faig incomprensiblement assassinar damunt saques boterudes de queviures per capsigranys sense altra il·lusió que la de robar i occir.
—O en acabat que m’he enemistat amb tot el veïnat i només els mantinc a ratlla amb el meu esguard fosc i misteriós que tanmateix promet tota mena de caòtica dissort, et trobes que l’avesada drecera per on t’escapolies ha esdevinguda de la nit al jorn atzucac. Ara hi ha per comptes de porta intancable, alta barrera, i darrere hi ha un gos enrabiat. I encara davant la barrera i el forat de l’esbarzerar per on t’has esmunyit, hi ha aquest brau negre, lligat i esgenollat, amb els tendons de les sofrages tallats, pobra bèstia, però encara, damunt el genolls i al llarg de la corda, perillós d’allò pus; estrebant, en té prou a tindre’t atrapat. I àdhuc, mestre esbojarradament i amb totes tes forces assages de colpir-li el tos amb guitzes desesperades, prou assoleix de clavar’t al ventre letal banyada.
—I, definitivament atès, quina drecera prendràs ara que damunt el fang ubic (som en la monsònica saó) robaves un infant de pit? Te l’enduies dins una galleda com qui trasllada mesquita, i el jaqueixes prou feliç damunt el fang del pati de ca teua, i tothom, del diminut l’absent, en parla amb escarafalls i totes les policies alertades són sorollejant pertot arreu bo i cercant doncs aqueix infant raptat. Mes què fas en lloc de deseixir-te’n? Tornes a l’indret on robares el primer i, damunt el mateix fang, amb la mateixa inconspícua galleda, en raptes un altre, un altre infant de pit, qui, com qui trasllada mesquita, t’enduus pels esvalotats carrers fins que arribes a ca teua i el vesses damunt el fang del teu pati. I les alarmes al carrer s’han doblades i quina drecera doncs prens ara, si és de ca teua d’on has de fugir, i per a arribar on, a quin altre inaccessible mendraig, on de tota faisó seràs sens dubte assassinat?

(…)

—Els anys se’t descarreguen a l’insuls carbassot com vessats del cel per monstruosos caixots de mesquita, i al vertigen del repel·lent recapte que doncs t’hi raja per força et perds, endut inevitablement pel nauseabund cap de fibló que ivaçós t’està transformant en afegida merda.

(…)

—Davallaves a les vies trencades i hi ha a l’altre costat la noia qui veies de dalt la barana; no porta calces i vinclada renta als tolls culleres.
—Quan t’hi atansaves per a millor guipar-la, tens por que cap tren no vingui barement damunt les vies tanmateix totes doblegades i arrencades, i has desviats els ulls per a encertir-te alhora si el teu got d’aigua encara és al parapet que saltares suara.
—El tren fantasma ha passat com una exhalació i la noia del cony ros ja no hi és.
—Et desorientes una mica cercant on s’hauria pogut embotir que no fos el tren fugaç i, ara que hi ets, vols assajar un nou camí d’ascens, car què altre se t’hi ha perdut ací baix amb l’absència de l’obscena beutat.
—No ets l’únic qui assaja, tu amb les teues tres culleres netes relluents que has trobades vora un toll entre vies, de pujar repenjat amb els dits de les mans i dels peus aquest mur perpendicular fet de maons i rels.
—T’has pensat d’antuvi d’haver triat el millor camí cap a la capterrera, tret que, a frec d’arribar-hi, veus que no pots.
—Encallat, amb por d’estimbar-te i trencar-te el coll, i incapaç de superar el mig metre que et cal per a atènyer la superfície, fas tracte amb d’altres qui han assajat de pujar el mur per vies diferents i es troben en situacions semblants; si t’ajudarien en ésser dalt on ja has llençades les culleres.
—Et responen en japonès, en xinès i en coreà. I en ase i en girafa i en elefant. I saps llavors que ningú ni corda ni braç ni cama ni cua no t’estendrà si mai assoleix de fer-se dalt de tot.
—Mentalment encanta’t doncs davant el mapa biològic on hi ha ressaltada tota la topografia del món. Ficaves llavors ulls clucs un peu als Pirineus i l’altre, a pleret, a pleret, amb l’hàl·lux ben calat al capdamunt de l’Etna, encavallant la catalana mar, i així, avall avallet, per relleus recordats del mapa del xinès, el japonès, el coreà, la girafa, l’ase i l’elefant, sempre els sis o set tan cofois de llurs força acolorits mapes biològics i tanmateix alhora amatents a mostrar-te’ls perquè t’hi embadaleixis bon tros.
—Fins que cauràs sense fer-te gaire mal, escullerat, essabatat, els dits amb sang.
—Retroba’l ara i torna pel camí on has vingut. Sort que el got és encara a lloc, assenyalant-te la bona via de l’enfangat retorn.

(…)

—El meu periple de fosca pèrdua i esgarriament constants per atzucacs sinistres i per sòrdids carrerons de bordells i ganivets, desemboca a l’insoluble aturall de la immensa bassa que em separa de l’estació de tren i el pont que n’emana, i que reconec com el pont que em tornaria vers la bona via que em duria a casa.

(…)

—Tant de tragí per a sortir per l’uix
Que em meni al pont que em duria a bon port.
Al trau m’hi adreçava un petit garduix
I ara darrere una gentada prem fort.
—Tothom es vol pel forat cap amunt
Ningú com nàufrag sens recurs roman.
Recrudescents empenyen en conjunt
I doncs m’ajuden d’esqueneta em fan.
—Forat qui ens duus a la salvació
Te’ns fas estret amb vores com rascler
Ens hi obrirem genolls i mans a pler
Ara només compta l’exterior.
—Que trons i llamps no ens rebin quan som fora
Tornats al llis camí tothom l’enyora.

(…)

—Tothom sap com em dic — l’Home Sense Melic
Tothom sap qui sóc — sóc qui carda com el boc
Tothom sap d’on vinc — de tres quarts de tres cops cinc
Tothom sap on vaig — on prou cony franc hec i haig.
—Sempre a frec de cau — tothom sap que l’ombra em rau
Ans la flor no es clou — tothom sap que hi ponc un ou.

(…)

—S’han fosos en bòria — tots els meus dies de glòria
Diu tothom qui em sap viu — Era actor o era actriu?
Com tothom i ningú — mort i viu és tot u.
No crec pas que re fos — respon el menys confós.

(…)

—Visquí sols d’idees — i només em cardí dees
Esclatí com tro — ningú no arrencà el plor
Ho fiu com la gla — qui no ha melic re no ha.
—Fui doncs la bombolla — qui tothom punxà amb virolla.

(…)

—Sabia que era ell, l’Home Sense Carn, qui havia raptada la fresca femella qui sovint veia per aquells concorregudíssims verals, molt sucoseta, bellugoseta, transitar.
—Tret que en aquell món de brutícia i de brutalitat ningú no en volia saber re.
—No trobava mai ningú altri qui s’apiadés, amb mi, de la gent moribunda abandonada pertot arreu, ni si més no qui netegés, ni que fos una mica al seu voltant, la merda que ens ofegava a tots, maleïts festucaris de megaurbs.
—Ella, la fresca temptadriu, l’havia vista debatent-se dalt al camió de l’Home Sense Carn i esgaripant esmeperdudament d’esfereïment; entraven al magatzem molt desfermadament i a cop de clàxons cridaners. Més tard, havia sentits crits esborronadors de dona que eixien de l’alta finestra del magatzem. Ho vaig dir a molta de gent sense haver-ne cap resultat; a mi què cony m’expliques, musclejaven. Els deia, inventant-m’ho, que era interventor oficial de telèfons, i havia interceptats durant tres o quatre dies seguits crits desesperats de dona qui venien del magatzem. Que el seu passatge cap al reialme dels morts, pobrissona, devia ésser un continu esglai. Ningú cap cas. Tothom pròpiament cuirassat amb dura cuirassa d’insensibilitat envers l’entorn.
—La bòfia, res, és clar; encara menys. La nostra, com la de tot arreu, només hi era per a protegir els més poderosos lladres i assassins qui són els qui sempre han manat i els qui al capdavall els paguen i els afalaguen, i ells enzement creguts, ecs.
—El dia on vaig veure l’Home Sense Carn sortir a tot estrop amb el camió, quan ja s’havia cruspida del tot l’adés fresca femella, com fou provat més tard, quan alguns “valents” gosaren entrar al seu magatzem i només en trobaren els ossos tots rostats, sabia que, tan decidit, ho feia per a suïcidar’s, potser enduent-se alhora part davant seu tanta de gentada com podria, i al moment on m’apartava que l’ultramagre no m’envestís, me n’adonava que ecs, la por, que era verament esquelètic, només pell i ossos, i allò era estrany, com si el fet que es mengés la fresca femella raptada, l’anés aprimant encara més; més en menjava, més s’aprimava, fins que de carn, com ara, zero de zero.
—Doncs aquell dia fou el mateix dia on vaig dir prou. Vaig dir prou, me’n vaig. A la merda la megaurbs.
—Me’n record, en acabat, que fotia el camp de la pista de glaç on anava a distreure’m bo i patinant fàcilment quan em trobava massa angoixat, sense fer cap cas de la multitud de bestiotes i putes desvergonyides i els molt maltractats esclaus qui els serveixen, bo i fent la meua sense empipar ningú, patinant pels indrets més difícils, boteruts i allunyats, quan, finalment, recollint de part de terra, ara que me n’anava, per tal de netejar ni que fos una mica, com he dit, una llauna de sardines buida, encara tota oliosa, m’he afegit a l’atapeïda cua dels qui, com dic, volíem fotre el camp de l’indret on patinàrem.
—Un noiet molt primet, gairebé tan prim com l’Home Sense Carn, com si fos un fill seu o familiar, un esclau molt escarransit, era davant meu a la cua; darrera meu hi tenia uns homenots i unes donotes molt típics, molt grollers i cruels.
—El noiet em feia fàstic, no volia atansar-m’hi gaire, del brut que anava i de la pudor que feia, i no volia tampoc que m’encomanés cap malaltia d’aquelles que et fan aprimar ràpidament fins a la mort. Així que tot i que els de darrere empenyien, adreçava i tibava l’esquena i resistia.
—Ara, s’escaigué que, tantost el noiet primet passà a l’altra banda de la porta, va caure en rodó al carrer, i allò, el seu cos, barrà el moviment de la porta; la vaig empènyer una miqueta amb tot el compte del món, car qui volia desmanegar l’escarransidet esclau, no pas jo, i així que llavors vaig desistir-hi; no li volia fer més mal; esperaria que algú del carrer al capdavall se n’apiadés i el repengés a la paret, al costat, que es refés bo i descansant, o que amb el repòs li tornés el coneixement, o què ho sé jo, tret que, és clar, ningú, i passaven milers i milers d’indiferents transeünts, ningú no en fotia cap cas; al contrari, de cops hom el trepitjava o li fotia guitza, bé sense pensar-hi bo i xerrant i discutint amb companys, bé amb tota la mala intenció dels malparits.
—I llavors, collons, l’horror.
—Un homenot dels qui tenia darrere meu es va pensar més “valent” que els altres. Em va fotre una empenta tot emprenyat. Em va així treure del mig i obrí la porta vulguis no vulguis, amb tota la mala llet.
—La maneta escarransideta del petit esclau desmaiat era sota la porta, i doncs llavors vaig veure horroritzat com l’homenot, empenyent la porta cap enfora, mentre la seua companya se’n reia com una boja en veure divertidament el fet que m’horroritzava, triturava la mà del noiet, la transformava en un estret farnat de venes, nervis i ossets esbarriats damunt el paviment, una mà i un puny i part d’un braç i tot fets morterol, xixines relliscoses, allí mateix, i així, amb allò, la porta es badà prou perquè l’homenot i companya i els altres sortissin rient, i després, amb les cames que em tremolaven, sortia jo, amb la meua llauna oliosa a les mans, i no és pas que volgués tocar el noiet sangós, suara esguerrat, i sé que volia vomitar, i, amb basques, orxegant, vaig tanmateix, amb les sabates, empènyer el cos del noiet, el que en romania, ben arrambadet a la paret, fora de les trepitjades dels transeünts despreocupats, i fora del pas de la porta de sortida de la pista de glaç.
—I no sabia on ficar la llauna, i anava per la vorera i no gaire lluny hi havia uns sis o set xiquets qui voltaven molt interessats una capsota, i passant pel costat me n’adonava que era mig plena i que el que hi desaven, ben acunçadament, eren precisament llaunes de totes mides per a canviar-les segurament més tard per dinerons, com fèiem de petits els xiquets del meu carrer, amb els programes del govern de llavors, i els els vaig afegir la meua i un xiquet grasset el vaig veure content i tot, ço que em va donar una certa esperança, mes, tot seguit, encara vaig tombar el cap cap al noiet primet qui amb tant de fàstic havia arrambat a la paret, i no, vaig veure que no hi havia res a fer, que davant la indiferència de tothom, calia fugir de la inhumanitat, de l’atapeïment de la megaurbs, i dic, no, fora, tu, no hi tornaré mai més.

(…)

—Això no té esmena. Això no ho arreglarà ningú. El món perdut.
—Només estalviant tres bombes atòmiques, potser. Llençades simultàniament a la Meca, a Jerusalem, al Vaticà, els tres nuclis malèfics d’on els malparits vomiten el verí més corrosiu. No pas que siguin allí els únics enverinadors, mes és cert que són els més malignes. Prou que n’hi ha pertot arreu, d’enverinadors, però potser que amb allò els altres rebien una lliçó, potser s’esmenaven una mica, i de moment muts i a la gàbia, parant compte a vomitar la mateixa podridora brutícia. No caldria amb ells tanta de pirotècnia ni d’escarafall perquè callessin d’una puta vegada.
—I mentrestant, el temps al costat dels qui potser encara confiaven que allò es podia arreglar.
—Car era evident que calia canviar els dogmes que sempre s’arrapen, com pagellides epilèptiques, als cervells dels imbècils del dogma. Els dogmàtics dels mons alternatius, tots miserablement tocats del bolet, creient imbecil·litats que duen l’únic mon de veritat a la puta extinció, com ara.
—Potser amb el temps guanyat, amb el buit fet pels malèfics nuclis ara amb el vòmit corrosiu momentàniament escanyat, estroncat, hom podria empeltar els imbècils del dogma amb dogmes per un cop raonables, amb veritats de persona amb dos dits de cervell sa.
—Atès que els imbècils del dogma no poden viure sense dogma encastat, hom els encastava els dogmes científics, i ara tothom amb dos dits de bon cervell podia continuar raonant sense les criminals, corrosives, interrupcions dels déu-rosegats imbècils.

(…)

[als cucs jups les escorrialles fins ara]

{a l’opuscle per ací}



Tercer d’en Xibom

28 abril 2017

Retut i tot per tant de treball fet damunt bigues i carenes, ara, enmig la foscor, no podia clapar. L’angoixa i el vertigen davant l’ineluctable pas del temps. Sempre som fent folls equilibris damunt el mateix perboc del mateix raor, bo i volent anar endavant envers un fit o altre, i tanmateix mai no anant enlloc, caient a un costat o a l’altre. I gosàvem esguardar enrere, i el mareig! El mareig, l’angoixa, la por, la basarda, de quelcom monstruós qui ens empaita afamegadament.

Efectivament, Xibom, fa la veueta que transitòriament m’afranqueix. Te’n deus recordar. De l’atàvic mot de savis hindús. El camí que duu a l’afirmació vital on et sents unànime amb la calma del no res és tan difícil de passar com si el passaves damunt el tall d’un raor.

—Simulacre de lúrid elf (car te m’esm, com els santons qui dius, tot ple de blaus), balb gombutzí, doncs, o cossatge lletjot, qui larval m’enllardones l’intel·lecte, on te m’obres a la consciència com putativa ombrel·la opaca qui m’eclipsa, avariciosa, la resta de la biomassa, dic que per què haig d’haver rebut aquest galdós guardó qui perenne se m’encasta pels giravolts més agrests del cervell com bandit avatar amagat entre els morrons.
—Morrons, dius, i em vénen a l’esment aquells estranys ocells disfressats de fosc, a tall d’ibis, els savis moros, amb llur idèntic missatge. Hom (com tothom qui viu) camina pel mateix camí. Schwierig ist dieser Weg. Auf dieses Messers Schneide leben wir. I es diu sirat, aquest camí, i és fi com fil de teranyina, i tallant com raor esmolat, i hom no se’n pot cansar, o cau a l’infern etern dels piroclors espetarregants, i el viatge dura tres mil — tres mil!— anys. Jo només n’he fet una desena part. Això vol dir, paciència i mesura, saps? I qui no endevines amb qui t’has d’emmirallar? Amb els caragols! Cal ésser caragol a la vida. Tant pel perboc com pel cas del raor, rai que, a poc a poc i amb bona lletra, passar, hi passem, els caragols; esmolat com raor no vol dir res per a nosaltres, això rai, xano-xano, fent tranquils equilibris al fil molt perillós, bo i portant a l’esquena la càrrega feixugueta de la casa-closca, fa?

Allò llavors em sotragava la memòria. I tant. Car s’esqueia, de petit, que un veí turc de la meua edat havia a la terrassa de ca seua un conillet tot blanc qui la seua família li havia comprat i jo, envejoset, en volia també un. I deia de continu, Un conillet, un conillet, i la meua mare, qui sovint me’n fotia de grosses, es veu que llavors, emprenyada per les meues súpliques d’irritant faldilletes (“mos soplecs de poixèvola femelleta”), a la cuina on érem, em va donar un ou i em va dir que era un ou de conill, que només em calia plantar-lo, i que si el plantava bé i el regava i en parava compte com déu mana, segurament que em creixeria un conillet, i llavors tindria un conillet per a mi tot sol, i ben merescut i tot, vós.

Al cap del dies, nogensmenys, sí ves, el conill no creixia gens, de cap manera, i li vaig dir a ma mare, com ara plorós, que devia ésser que l’ou de conill que m’havia donat era bord perquè no brostava ni capllevava ni treia l’orelleta ni re. Ma mare ni se’n devia recordar, car prou que diu, Quin ou?

Dic, tot impressionat, L’ou de conill que em vas donar ara fa més d’un mes perquè en cresqués cap conillet!

Diu, fotent-se’n i tot, Ai tanasi, els conills no en ponen pas, d’ous; allò era un ou de gallina normal i corrent!

Doncs tampoc no en puja cap pollet, que prou lògicament responc, fent com qui diu el botet.
És clar, carallot, com vols que en pugi cap, si era un ou dur! — m’etziba ma mare, cruelment.

Traïdories sempre rai, aquella dona. Ferit a l’ànima, me’n vaig anar plorant com càndia magdaleneta. Era palès i repalès, pobrissonet, que ningú no m’estimava, ves.

Ran d’aquella gran putada, una més doncs, i de les més grosses, vaig decidir nogensmenys de no creure’m mai més ningú. Car qui fóra tan ruc de caure sempre al mateix parany? Mentides tothom. Sobretot els pares, entitats de tortura. I els mestres, pitjors, tots feixistes. No confiaré en ningú altre, s’ha acabat. Vull anar ben servit, em faig jo mateix el llit.

Aleshores què li roman a l’infant a qui el vel de la delusió se li trenca amb el de la innocència? Què es creurà? Amb quina ajuda d’ariet intel·lectual penetrarà el món repulsiu de les aparences? Fou així com ensopegava amb els llibres, quin remei. Qui sap si als llibres… Una esperança (molt evanescent) de trobar-hi la veritat. Car prou coneixies els llibres d’escola, Tot de malignes evacuacions patriòtiques (ço és, engruixidores de butxaques de plutòcrates) i, ecs, vós, les falòrnies inempassables de la religió. Tampoc no et podies creure els llibres, no; versemblantment tots escrits pels mateixos feixistes de sempre; merdegades rai, els llibres. Segurament que deu haver-hi llibres prohibits? Aqueixos són els teus, aqueixos cercaràs; t’hi jugaràs la pell fins a trobar-los (si existeixen, és clar!)

I remenant d’esquitllentes ja em veus doncs a les esparses lleixes amb llibres a les cases dels companys. Fins que de casualitat no en trobares un de comprovable! De científic. La ciència és això, l’asseveració de quelcom que et ressalta al capdavall de tot un recaceig més o menys complicat, resultat que llavors pot ésser repetit seguint el mateix procediment, usant els senys (ulls nas toc orelles llengua) i el seny. Allò és un llibre com cal. I sabies doncs que allò que s’hi deia no era mentida, si podies eixir al carrer, i millor al camp, i comprovar-ne les realitats. Ve-li!

Així és com descobria els caragols, Jeroniet!
—Prou pots, prou pots.
—La teua prolèptica veueta fou sortosament reapresa en el meu tendre avatar del passat.
—Això cal, això cal (i no t’ho dic pas en rus)
.

Vaig córrer cap a la caragolera penjada vora les pells de conill, a la terrasseta de darrere casa, i vaig treure’n uns quants caragols qui no fessin pudor de mort. Els vaig ficar en un capseta de ferro, amb un fons de terra afegida, i els vaig donar enciam mullat. Els desava en lloc secret, sempre prop meu; ara a l’espona vora la paret, ara al racó més arraconat on raïen les joguines. Ells s’eixoriviren i començaren d’atipar-se, pobrissons. La remor de llurs dentetes incomptables, ara qui eren tot un esbart qui rosegaven, rataven, raspaven, ratllaven, amb llurs ràdules meravelloses, allò, dic, aquell sorollet, era musica de paradís. Car tot s’esdevenia exactament com havia predit el sacre llibre que havia molt santament pispat!

Es tractava d’un llibre prim i groc del gran poeta de la natura, l’occità Marcel Roland. Amb ell, en quatre pàgines magnífiques, n’aprenc tot el que cal aprendre’n, dels caragols. I tot hi és veritat. Veritat. Veritat. Cap mentida, vós (si més no superficialment copsable, ep, que no és pas poc). Esdevinc ipsofacte malacòleg especialitzat, ple de goig descobrint el món; el món no pas de les idees, sempre fals; el món, vull dir, autèntic, el d’allò tangible, visible, ensumable, tastable, oïble, vós; i prou, no hi ha res més; no hi ha pas cap altre món que valgui.

És clar que hi havia detalls… hà! Ara m’hi pixaria de riure, però llavors, amb la meua immaturitat i la meua bona fe, quina impressió no rebí amb l’esglai majúscul que s’enduu ell mateix, l’oncle Marcel, estudiant els seus caga-raüls qui ha vists descloure en cap test o cossiol ben desat, i ara, a través la primeta translúcida closqueta dels cargolins de poc nats, se n’adona de llur primera cagadeta!

Què és aqueixa defecació, diu, esfereït, i es fica a llagrimejar vivament. Ah sollament insidiós que t’insinues enmig d’aqueixa virginitat! Dejecció universal a la qual ens condemna la nostra forma terrestre! (…) De quina tara original és l’excrement la remçó, el pagament? Per què l’animal, del més nyicris ni naquis al més complex i encaboriat, (…) no es pot pas nodrir sense facturar aqueixos humiliants residus que el col·loquen, si més no mirat d’aquest cantó, ben part dessota el vegetal?

I ara ell, rapsòdic, en cantava les virtuts tròfiques, de les verduretes i els arbrots, qui prou saben nodrir-se aprofitant les coses netes i naturals, i sobretot sense cagar merda!

Si en aquest món hom atorgués el primer lloc a l’entitat més pura, no hi ha cap dubte que el trofeu se l’enduia el vegetal (i no pas els molt excretoris homes, vós!)

I doncs, sí, i tant, consirant-hi més seriosament, de qui te’n riuries, beneit del cabàs? Si en realitat m’haig de retre a l’evidència — la raó era tota seua; ho és i sempre ho serà — homes de carn, homes de merda. Aquell alt punt filosòfic seu jaquia en el meu tendre esperit un estigma indeleble. A tots ops, em marcava prou pregonament perquè ja per sempre més em fes por la brutícia, i pitjor la merda. I la carn, doncs, i particularment, naturalment, els conys. Aquells doblecs sangosos de llepissós tendrum; aquelles crestes de gall embut avall; aquelles teules d’equimòtiques coriàcies planxes de llicorella imbricades anàrquicament per empostadors espàstics; aquelles orelles de porc empotades en llorda o en tot cas ben suspecta samfaina; aquelles puntes de naips del joc de cartes d’identitat que flamejant escarteja l’espectacularment tètric cap dels diables; aquell dur crematori on, eixalades i estellades, naufragaven, tost tornades cendra, les banyes dels més heroics ariets; aquella cuca groga qui tot d’una, infernal, pren foc com el sofre; aquell paorós badall que escatós es desplega com boca de llangardaix. Sí ves, què altre es podia esperar. Al capdavall, mai no en tocava ni un; encara ara em faria cosa.

No pas tampoc, ep, que, com dic, les endevinés totes, pobre home; sí ves, qui fóra infal·lible, ca? Per exemple, on diu que sota mateix de la banya dreta s’hi troba el trau clau — el cony, el gerro de Pandora, la vera cornucòpia, on tot hi cap, on tot hi entra i tot hi surt — el cul, el sexe hermafrodita, el trau ponedor, i el buirac i l’arc qui llença el dard amorós — el forat omnipotent, doncs — res d’això. Només cal agafar cap caragol de part de terra i comprovar-ho, vós; és troba molt més avall, el trau clau; a la dreta, hò, mes ran de bocana de closca, en general a l’altre costat del melic, el qual, columel·la amunt, te’l trobes oposat a l’àpex de la fascinadora closca.

Car aqueixos deliciosos mol·luscs gastròpodes es llencen Liebespfeilen— calcaris dards amorosos, armes d’amor (tela amoris), gipsobels, projeccions de guix, que hom en diu — amb els quals s’apunyalen recíprocs, excitacions sexuals molt exquisides, crims passionals per a donar i vendre, i així es fan sortir les titolasses, amb les quals s’intercanvien lents espermatozous; magnífic, abracadabrant, procés, vós.

Me’n record al triàsic, quan els meravellosos cefalòpodes hi prosperàvem — (em diu la veueta?) Rient-nos-en, dels volcànics desgraciats terrícoles, i tanmateix com ens han atrapat en evolucions fenomenals; el que fa el pas molt constructiu dels anys!

Ran de res, m’immiscia a converses i pretenia estendre-hi modestament el meu saber, no fos cas que algú de bon cor volgués eixamplar-me’l amb les seues molt escaients esmenes. Mes tothom m’esguardava com si era cap insecte insolent, i, cap jup, havia de romandre sempre a les escapces.

Em feia fonedís, commogudament conscient de fer nosa, i au, amunt, anant fent, trampejant ritualment per àrees conegudes.

Si no t’hi volen, ni mai; això rai — em deia, cadufs avall, insocorregut. Fins que un matí, carranquejant per una altra ruta, em veig de cop i volta restaurat per analèptica teofania. La troballa. Se m’havien aparegudes, rosses i colrades, les tres gràcies. Sortós. Nasqueres amb la flor al cul. De massa sensibilitat a flor de pell, a exòtic pom de peixets de colors a flor d’anus. Exultéssim; tàcitament i molt mesurada, exultéssim.

Cert, llavors, en acabat, que sempre que passava part dessota llur alzinada casa i hi havia la noieta fent bugada damunt l’herba en un cossi posat damunt uns maons davant l’ampla finestra, romania encantat admirant-ne la força, sobretot si es tombava i veia relluir-li, sobtadament sedec, la suoreta a les sofrages entre els molt poderosos tendons poplitis; de vegades, també sortia sa mare, una dona magnífica, dura, musculada, i el seu esguard m’agallinava, i continuava el meu camí, cap jup i tot empegueïdet, mes aquell dia la noieta semblava dir-li quelcom a la seua germaneta qui jugava damunt l’herba, i em va semblar, il·lús, que m’ho deia a mi, i doncs automàtic vaig girar cua, tot i davant la presència imponent de la mare, i vaig gosar pujar una mica damunt l’herba devers elles; m’hauria mort de goig si em permetien d’assistir-les en la bugada. Puc ésser de cap ajuda?

És clar que ni em contestaven, com si no hi fos. Per això me’n tornava, i de sobte la veu de la noieta, dient quelcom o altre, segurament un comentari a sa mare o cap observació a la petita, però ho aprofitava per a aturar-me, tombar el cap, tornar-hi, És que em deien quelcom?

Per què t’hauríem de dir res! — es digna a respondre’m aquest cop, d’una faisó inqüestionable.
Perdó, gràcies — aquest cop el de gràcia; me n’anava per a no tornar a passar-hi mai més, davant llur prohibida casa.

No ets volgut al món dels comuns, em tornava a dir, ara, amb tota justícia, de faisó més definitiva. Desconfit, conxorxa’t amb tu mateix. On te n’aniràs a partir d’aqueixa, doncs, sinó al temple silenciós del saber? Solució, ca?

Emigrava doncs amunt, per esgraons de l’abassegador edifici, supervisat per l’esguard impertèrrit de cada dona al replà, sense que mai calgués cap mot. De dona en dona, seriosa i cairada i dominant, ascendint graus de paradís, fins que arribaràs a la bibliotecària en cap, qui era naturalment la Deessa Màxima. Què vols? — imperiosa inquireix.

Només insignificant, negligible, sense fer cap nosa, beure alguns tímids glopets a la font de la vostra impàvida saviesa — dic. I crec que assenteix. On m’asseia llavors entre els infinits rengs de feréstecs, escaguissadors, volums.

I així anava aprenent i triant. Què fóra un bon subjecte d’estudi que no cagués? Això, és clar, ficant a part els vegetals — els vegetals qui, fementit, devorava, ai, llas!

I ho trobí — les terres rares: piroclors i altres, vós, els quals no amollen d’altres dejeccions que les molt netes radiacions. Ai, pobrissó, nogensmenys, no prou viu per a això; les fórmules, vós, uf, massa complicat per al meu melonet tot verd… Però, xarrupava xerigots, i em dic que qui sap si potser prou pesquis no n’hec per als… per als formatges? Qualls, bolets i bacteris; bona química, la formatgera, fa? En tot cas, un cop fermament girat cap a la ciència, i per casualitats de la vida, de tots els innombrables embrancaments de la ciència, guaita que em sembla que en aquest hi faràs carrera. Els elements tirògens (originats en formatge) no semblen cagar gens o a tots ops no gaire. Hi ha, és clar, els tiroglífids (els àcars i trombicles qui de cops molt rars assoleixen de fer-s’hi), i hi ha els tirotoxicons (les ptomaïnes verinoses que s’hi formen quan es fa massa malbé), però qui sigui lliure de pecat… Vull dir, al món, a l’univers, què hi ha de pur pur? Ni la purina, i ni cal dir el purí. Així que…

Davallava la neu, la sentia caure flonjament damunt les teules, l’estrafeien les llampurnetes que se’m feien, soles, als ulls, i em sentia alleujat, i lleuger, com si m’esvaïa sencer al rerefons tot blanc de la negror. Nur einen Hoden, nur ein Ei — anava dient la cançó de la neu qui tombava, incessant i suau, mentre me l’anava pelant, sense gens d’intenció, només d’esma balba, i au, per a anar fent.

I, ah, sí, és clar, allò dels caragols i el meu heroi de jovenesa, en Marcel. Ens contava com apreciava les caga-raülades, les caragolades de la seua clarosa terra; prou pot. I ens recomanava l’aixarop de llimac, perfecte per a les afeccions bronquials. I sobretot, quelcom que em jaquia ert d’emoció. Sobretot quan l’hivern no serà prou fort, o d’una manera provisional, quan vol descansar, diguéssim, quan no hi ha prou humitat o teca, quan les condicions són transitòriament adverses… Potser llavors el caragol pensa que no val la pena fer-se un epifragma complet, i aprofita qualsevol cosa adient, com ara la closca d’un company, una fulla seca, un bocinet pla de llenya, i llavors només en cimenta les vores amb la seua bava polivalent per tal de tancar-se a caseta tranquil·lament. He vist un cop un d’aqueixos eixerits gastròpodes aprofitar per a aqueixa tasca un bocí de diari, el qual no crec pas que ho fes per a haver material de lectura durant els dies de clausura obligada! A tots ops, no es pot pas negar que aqueixos mol·luscs són de cops capaços d’un grau de reflexió sorprenent.

Contràriament a l’oncle, crec immediatament en la bona fe del candi caragol. Era evident, pobrissó, que la seua intenció era d’aprendre de lletra! Així mateix com hom, un pic se li obre la molt voluminosa arca de la biblioteca, es farceix d’arcà, així mateix ell, amb dèries polimàtiques, volent desxifrar codis enigmàtics, cròniques dogmàtiques de diari tendenciós. Ep, i ça com lla, tant se val. La qüestió: epifragma escrit. Bada tu quina idea no m’ofereixes, Marcel! Ciència aplicada de la bona.

Adún tot el meu exèrcit benèvol de caragols recollits d’ací i d’allà, i romanc a l’aguait per a escatir quin de tots no serà el més dotat per a les lletres. Car vull ensenyar de llegir un caragol, vull anar una mica més lluny que no l’oncle Marcel, ell qui em guarnia innocentment amb la meravellosa pensada. Greu problema el meu, nogensmenys, de no entendre l’idioma que parleu, fills meus, pobrissons. De fet no en sent ni la veu, només el monòton rosec quan rosegueu. Potser no enraoneu amb mots. Així no sabré mai si apreníeu de llegir o no. Científic fracassat als nou anyets, capdecony qui sóc.

Fou llavors que en Zeferí sobresortí, n’excel·lí i amb escreix. En Zef em vingué a l’ajuda, ell em tragué de la meua dejecció, del meu descoratge, del meu descreure en les possibilitats infinites de les evolucions. Car me n’adonava que potser no sabia de llegir, però prou sabia d’escriure! Li n’havia ensenyat obeint a una inspiració somiada. Era al llit i vaig fer un bot de joia. Ensenyaré, dic, a un caragol d’escriure; amb el moc, amb el moc!

I ara, amb una mica més d’empenteta, canviava la tonada la neu qui queia, i feia, Amb el moc, amb el moc.

Pugem-hi dempeus, fou ell, en Zeferí, qui respongué, amb el seu moc, i amb la seua beneïda traça. Benaurada criatura! Vull que li donin el premi Nobel de literatura! A escriptors molt pitjors que en Zef prou que aquells fleumes n’han oferts a betzef, de premis Nobels de literatura, a milers de grafòmans plens de pudent merda moralista, vós!

Encara una virtuosa empescada de savi pipioli, sortosament aviadet en flor! Els més avençats els ficava a règims molt estrictes. Tu a bleda, tu a enciam; a carbassó tu; i vosaltres a pixallits, a lletsó, a tanarida… I així anar fent. Hom esdevé el que es cruspeix, prou és comunament conegut. I doncs, cert, els qui només menjaren bledes, faves, bajoques, naps, boixeroles, figaflors… no em sortiren gaire espatotxins, pobrissons; pus tost insípids, ca? Ara, en Zeferí, qui fou ficat a un règim únic de meló, ell, espaterrant, vós!

Com dic, sense ni un bri de rancúnia pel règim tanmateix prou saborós, al contrari, fi i llambresc com cap de fibló, grans lletres que li fiqui davant, lletres que llavors amb el moc lleugerament pres de la tinta i el tint de la lletra que, molt com cal i amable, li feia llegir, mig em reprodueix en paper blanc! I cada dia que passa ho fa millor! Si al començament, les lletres semblaven fetes amb titola de gos, lleu esdevenen més i més esmoladetes, i si d’antuvi només sap fer majúscules, aviat volia fer-me’n de gòtiques i tot. Li haig d’aturar els peus, vull dir, el peu. Car com més gòtiques les lletres, més il·legibles, vós, i qualque dissortat pseudocientífic podria pensar en acabat que estic exagerant i tot.

Tothom entre els meus companys d’estudi més de fiar se me’n feia creus. Quin miracle, cavà? Una malavella! Qui s’ho cregués! — expressions d’aqueixes, pobra canalla inexperta. I jo demanant a totes les sueques qui trobava pel carrer que li donessin el premi Nobel. A tants de lloros que no han donat el premi Òscar d’actriu i àdhuc d’actor, i per què no li donarien el premi Nobel de literatura a un caragol. Quin món més mancat, amb tants de maleïts prejudicis. Tot aquest indigne, injust, palès, antimol·lusquisme!

I així érem, cercant sueques a les quals atansar-nos amb prou urc de gran causa, quan, llavors, qui diríeu que em va fotre el projecte a can Pistraus? Ma puta mare, és clar! Ella, na Magma (tret que no, no es deia Magma; es deia, al començament, Magda, mes qui sap si, ja amb inclinacions de químic, per coalescència emulsoide, o per sinèresi sinergètica, o per com se’n digui, car és clar que de jovenet (Un xicotet adust, qui s’arronsava per les parets) era extremadament estúpid, molt més encara que no ara, i, entre pler d’altres patafis, de Magda i mama en feia Magma), i, en fi, hom es grata on li pruu, i enlloc no pruu pas pus que al paltruu més íntim on la lava de la seua mala llet se’m fongué en el magma estantís de l’ànima.

Què deia del dissortat, malaguanyadet, Zeferí, aquell qui com cuquet immortal d’orella i amb la veueta d’en Simfosi, en recorda sovint que, Sempre vaig carregat amb ca meua/ magníficament prest a fotre el camp on sigui/ no pas com cap desgraciat exiliat nu/ car meu és el mèrit d’haver nascut així de savi? Que què en deia? Doncs que havia estada naturalment na Magma, doncs, ma mare, qui, un vespre on jo era fora, caçant sueques o potser bolets, la mala guilla em cardava en Zeferí a la cassola. A l’hora de sopar me’l trobava surant al plat! Si amb allò no n’hi havia per a matar-la! Li dic de pestilent feixista, i encesa m’etziba més de cinc cents pinyacs i tot, plus quingentos colaphos infregit mihi, condemnada. Enmig la nit, al llit, tot ple de blaus i d’abonyecs, em veig qualsevol dia rostit en brau d’aram. I després direu que sóc adust, no gens tractívol. Amb el cor esberlat, pispava l’escriny de laca i vellut, on, desats, raïen els seus vilipendiats joiells, i tanmateix ple d’urc amb el meu inútil lladronici, tocava, bo i estalviant-me el bleix, el dos; tocava el dos com arna qui al gruix de migjorn aixeca el periscopi i emergeix enmig del pèlag, precisament al triangle de Bermuda, on tot hi són sofres i estels diürns.

Em trobava doncs a un altre món. Entre gargots al cel d’intermitents satèl·lits; més a prop, entre jovent abandonat qui, en nodrides gimnopèdies, ens avesem a sobreviure. Perdia tots els sacsons i adquiria a canvi múscul i habilitats de molt digne perdulari, de nyèbit eximi, i, clavant les incisives a l’oceànic abocador on desemboquen totes les clavegueres, per a veure què hi pescava entre els estronts i els xerris i les cagarrines, intrusiu em veig grapejant a la fi grassos aparells de física, segurament escolats de bombardejats laboratoris; ni paranoic ni vanagloriós, aprenia ara dels rats emmelats, de qui la paraula viva movia les vives pedres, i àdhuc les cariàtides se’ls fonien de tendresa, com fer-ne escaient empriu, i amb entusiasme de detectiu i tot.

Fou n’Eduí, n’Eduí Guitzalcul, qui em guià a la bona platja. Fui amb ell un de més entre els qui rescatàrem els petits cetacis embarrancats entre les xarxes, mes no m’afegí pas més tard, tancant-se el capvespre, a la clariana del bosc vora el riu, entre barques capgirades, als qui dansaven seriosos, ans escoltí atentament els dedicats tocadors, de qui n’admirí, silent, les altes maneres i les traces en ditejar precisament llurs rars instruments.

Quelcom em distragué. Una cuca groga, de cames i antenes tigrades (zebrades, si voleu); hi aní darrere, m’hauria plagut, abellit, saber-ne el nom i per què serviria al món, un conyet alat qui en òrbites ambrades entona muts rèquiems pels seus assassinats. Fou llavors tan gran aleshores el meu desig de desvelar-ne el nom que me n’expedia darrere. A quin templet selvàtic no s’aixoplugava a xamullar-hi no gens confortables confidències de neuròleg secretament avergonyit del seu postureig de fals erudit? Avara pobretat dels morosofistes qui fètidament sermonegen i amb mans acròbates, que amorosament ressegueixen les proeses de les constel·lacions, deceptors rere el llogre, ens esperonarien, parroquians anòmals, que ens agenolléssim, abismals, damunt guanos i gangues, über Schund und Schmutz, i damunt aiguamorts que se’ns engolirien com gripaus sense esme qui, polzada a polzada, es van enfonsant. Enllà de l’ou del tot on la muntanya creix, el sermonaire romandria alçurat, hi presumiria, cridant com ficte foll, d’haver trobada una altra palleta o Goldklumpen del primigeni suplici, i els qui se n’empassaven la falòrnia, sangoneres i octòpodes els anaven rostant. Hom s’hi enlaberinteix i hi espia com desembridada oreneta qui cerqués tresors sebollits, o ous de pasqua o cireretes de pastor, i cau al parany anacrònic de confondre’s d’edat. [Cal dir que molt més tard hauria d’aprendre que es tractava d’un redúvid, més exactament d’un psel·liop (d’un escarbat molt dandi qui portava, doncs, pler de braçalets a les potes).]

La qüestió, naturalment, és que tornant al foc de camp vora el riu on em pensava trobar-hi tothom jóc, t’hi trobes una devastació enllardonada de cadàvers i de trontollants presoners, als quals bel·luïns saigs abillats amb grogues samarretes de sarja, encontinent, i a batzacs i calúmnies, t’hi han afegit. Tastava la teua carn d’encantat, d’estaquirot, el glavi del botxí. I, escatainant, com corries rere la cua del darrer dels atrapats. Sempre has estat un cagadet. Cert que els febles durem; els valents la caguen tost.

Com cap vella qui rere les faldilles de cap capellà consira que enganya el diable, i segurament alhora la mort, així jo amb les dones, llurs faldilles. Dones de tot pèl; pèls de marejadores sentors. Dones rere les quals t’amagues perquè la mort no et trobi, hò i tant. Tan canviables, elles, que la mort es confon. Tan lleu s’han camuflades, com ara invisibles, al rerefons, com — barram! — t’esclaten davant molt enlluernadorament. Llur beutat es corromp en unes hores — de bruixa a beutat, de beutat a bruixa. Amb elles, ni el temps fulament omnipotent no sap on va. El temps, pobrissó, confós per la folla activitat de les dones, ara va de cul, ara de cara.

Havia plantat un ou perquè em pensava que en creixeria una gallina. No sempre l’endevines, saps? Tant se val, home; les més trompaires, les millors — rebla ell, amb veueta de pardal cloc-piu. De la mateixa manera que et trompen, trompen aquell ens malignament despietat, repulsiu cadàver qui, amb dalla rovellada per tota crossa, carranqueja com deletèria, abassegadora, ombra per a arrabassar-te de lloc i fotre’t de dret al canyet sens fi.

Les dones, mendraig. Mendraig on t’aixoplugues de tot mal. Fins àdhuc lluny de cap dona, en acabat que ma mare fracassés en el seu paper, mai no sóc sol — sempre de servei a la qui mana. A cadascun dels meus amagatalls hi és, present, sincopada, la veu. Les veus de les absents — mestres, mestresses, o deesses — qui em tenallen, dominat.

Els captius, ara, després de l’emboscada on havíem caiguts. Enduts doncs per vaixells on la teca és magra i la nuditat gèlida. Als trasts, engrillonats, passant-la puta, intempèries agressives qui-sap-lo. Ran les molses, evanescències, com incopsables mormols, sallen vers el Sol; vull dir, damunt la fusta dels trasts, ran la molsa que s’hi feia, en vèiem néixer i créixer emanacions, evaporacions, evocacions, intimacions, gairebé com tangibles imatges; com ara si fossin les nostres allerades ànimes, i perquè només hi restessin als trasts, fregits al Sol, els cossos. Els cossos insignificants, negligibles, ensulsiats, com insensibles socs, o potser cassigalls que es regolfen en resclums, o si vols, encara, despulles resseques, pelleringues penjades.

Envaïts, per la basarda, per les xàldigues i estrèpits dels explosius, tota moció aturada en sec per l’emoció, esdevenim muts, muntes, enzes, estaquirots, encarcarats gossos grocs, atzembles petrificades, porcs espins despullats, petxines buides, dessagnades sangoneres, glaçades flors, nimfes deglutides, cruanys pixats, egagròpiles, betzoars. En àvol coratge, abans i tot no ens diguessin d’evacuar, prou que evacuàvem — als calçotets. D’altiu reclús a les estepes, qui, aspriu, com esperma salvatge, explorava rànules, campànules, cànules, grànuls i orgànuls a papallons i escarabats, mi-te’ns, garratibats, aversius, abstinents.

Els dimonis emprenyats dels rius que el mar fagocitava ens van cerndre amb llurs rastelleres de dents i queixals, rengs i rengs, ferramentes d’esquals; els nostres cranis d’asfalt, ruboritzats en negre, melanòtics, de dol, trencaven els vidres del crepuscle, contrarestaven els ressonants gresols de l’encantament interromput per l’alquímia periscòpica de l’eclipsi sobtat. Zooms de maixelles de nefands arquitectes dels reialmes anorreadors qui com periscopis foraden les esferes on, belonefòbics, ens arreceràrem, engabiats primparadament i precària en bombolles, perquè llurs espines infectes, nefastes, se’ns clavin a lloure i amb enorme succés. Entrats definitivament en zona de tristor, al raconet ben ensinistrats ni domèstics, amb lleure rai, escalivem idees i escrúpols. De cops cal retre’s a l’insobrable contrapès extintiu del factor corpori, sí ves.

Com deia suara, els més acostumats a dur el pòndol, per minso que fos, es migren els primers. En canvi, els qui nasquérem esclaus resistim molt millor tota mena de deficiència a l’ambient on som. És conegut. Així és la vida. Només cal que trontollis, i ja els malignes dels voltants et veuen caigut i fet estelles. Els febles molt més elàstics que els forts; els forts, massa rígids, difícil troben d’adaptar-s’hi.

L’Eduí, en conseqüència, un dels primers a haver de saltar, ja cadàver, o si fa no fa, per la borda; per la borda, vull dir; palanca avall, ausades, oidà, i amb una guitza al cul. Potser per això m’he pensat tots aqueixos segles que es deia Guitzalcul de cognom; sí ves, no me’n feu gaire cas.

Covards pirates o reclutadors de l’exèrcit, molt cruels quan són en boldró; com se’n foten, com el desdenyen i l’escarneixen, n’Eduí, sos darrers patatxaps.

La memòria havia programada la proesa del senyor Arió. N’Arió i l’arpa, vull dir, la lira, i el seu chor de peixos apolàustics. Peixos? Potser millor dofins, foques i pops, els qui n’aplaudien els ditirambes, abans els pirates no el llencessin daltabaix, o ell mateix, confiat, ja s’hi llencés, estalviant-se de cop i volta la palanca, i se l’enduguessin, els marítims oients, en triomf i a cavall, com s’escaigué amb la nimfa Galatea i sos quatre dofins ben aparellats.

Ara, en canvi, no; cap peix ni gros ni petit no el rem ni el redimeix ni rescata, n’Eduí, ans tauró — no gens ben enconat tauró, qui, lúgubre, malenconiós, se’l cruspeix d’una mossada. Aquest cop els qui aplaudim (el tauró) som els espectadors, els cagats soldats duts a la guerra en flatulent vaixell.

Desembarcats, en reng i de dret cap al mercat d’esclaus, el camp de Mart, l’hospital i la garjola. Del luxe de la plaça enorme i majestuosa, plena d’acabalats badocs forasters qui es perden entre els laberints i l’estesa estatuària d’una gegantesca font ara eixuta justament perquè pugui ésser visitada pels badocs, passeu als carrers dels vilatans de soca-rel on tot són botiguetes de mestres en totes les arts populars, a part dels qui vénen de tot, qui més qui menys més o menys especialitzat en certs gèneres de queviures, i ja, jaquint enrere aqueixos barris genuïns, encara més lluny, us endinseu als repulsius fanguissars on viuen, amuntegats, els intocables, els inguaribles, i on tot, cada atrotinat objecte, ha una capa de fètid engrut, de cosa llefiscosa, de bilorda, de brutícia, de merdegada i lleterada, i greixum i vòmit. Allí hi ha el nostre indret, garjola o quarter, camp de concentració o bordell.

Acabàvem als hospitals on ens guanyàvem tota mena de vasts apedaçaments. Fou allí, crec, on l’aranya memorialista em féu niu al cau de l’orella. Íntima entre ulls i orelles, fou al lòbul de l’orella dreta on jaquí, inscrites, a mida microscopiqueta, totes les meues memòries.

Al llit, per negra nit, quan amb el son vols occir-la, la nit, l’araig, pensa, company, i amb escalfor reconfortant, en la teua amistat predilecta, la teua dilecta negra aranyeta, qui hipermnèsica et llegeix amb veu inconfusible certes confidències abans microscòpicament inscrites a l’inexhaurible padellàs del lòbul de la teua orella dreta.

Aquell dia que guaitava per la finestra, i casa nostra tocava tot d’una al nou abocador, aparegut de cop-descuit, de la nit al jorn. I, en rast d’alls, ben arrengats, et sobtava veure-hi, entre els boteruts detritívors i sapròfags, entre els arrugats estercoraris, qui, com gantes i pelicans i ibis qui triessin pinyols per a dur-se al grier, es passaven geperudament la vida escarbotant entre carronyes i escombraries, mon pare mateix, al costat d’una dona lletja, anciana i vulgar, qui portava un vestidot vermell, que s’havia arregussat cul amunt, car tant ell com ella, com tots els altres foragitats, s’entretenien orquestrals a pixar damunt unes flors qui havien haguda la boja gosadia de créixer en aquell femer mai encalmat. Romanguí badant la llarga estona que durà la pixarada unànime. Fascinat per llurs sexes antiquats. Totes aquelles pixes de vell, pigadotes, feixugues, com porres somalles; carn morta, balbs penjolls, inútils mànecs, i llavors el solitari cony de l’amiga, esbotifarrat, a mig prolapse, volcànic, encès, amb fumerols mefítics que corroïen, ja no dic frèvoles floretes, faves, naps, bleda-raves, nyàmeres, nous, conquilles d’òsties, caps de morts… I els peixos morts qui amb mon pare pescàrem aquell migdia ja enverinats pel mateix riu i tot.

Parabòliques pixarades, com si fossin llançaments de granada llençats per moribunds fluixos de manoquella, no pas doncs gens hiperbòliques, esmeperdudes, canonades de lleterada. M’hi identificava. Hi nedàvem doncs, hàbils infusoris, esflocallats, austers, sense ínfules, fotent-nos-en, d’aquelles pluges banals, incomprensibles com mollons escrits en marcià i que no afegien ni sostreien res al mòrbid clima del qual gaudíem, naturistes excel·lents.

Fou belleu la mateixa negra nit on, mig desesperat, em distreia observant la negror del cel, i algú, ombra entre ombres, les seues males intencions prou clares, quan anava sinistrament darrere aquella noia, la qual en fugia a grans gambades, i sóc qui per fosques cantonades segueix doncs el malvat personatge no fos cas que encara pogués ésser, no se sap mai, de cap ajuda a la femella, tret que qui deu voler-me mal a mi ara és tot el destacament de bòfies nocturns qui com ombres disperses em segueixen. Aparicions sobtades qui t’envaeixen els fins ara ben guardats voltants on et semblava que era segur de poder-t’hi moure. És com quan cap manifestació al carrer, de nipons o de teutons, qui exigirien qui sap què amb molta d’esquírria, pobrissons, apassionats, recargolats, irats com cans amb mals de queixals o cucs al cul, geniüts com pallassos, reganyosos com mig desmanegats titelles, plens de buida raó, amb incomprensibles consignes (molt raonables, segurament, per als assabentats, tret que per als llecs com jo completament absurdes), i anaves fent la teua, tranquil·lament distret, i ara de cop i volta la legió et sobrepassa i en llurs feréstegues reclamacions hi ets implicat vulguis no vulguis, i sovint ets àdhuc un dels qui rep per tots costats. Hi havia un cop fins i tot, en un indret on sota un cel d’asfalt, entre fàbriques i dipòsits descomunals, on cap vegetació no prosperava, ni un brinet de mala herba, tot d’una t’hi trobaves que aquells merdacaners, els manifestants d’aquell lloc perdut, passaven gemegant i es castigaven les carbasses amb branquillons de bèrberis i amb tirsos de bananers, i amb tiges de malcoratge granat, i amb potes de mussol dissecat, i anaven nus, tret que molts d’ells amb les coroces de gairell, i gairebé tots amb el cos ple de pegats i manxiules, com si es tractés de gafs o llebrosos, duts ells mateixos al ben necessari sacrifici inquisitorial. A molts els sagnaven esgarrifosament clepses i galtes. Ho trobava d’allò més ruc, mes què hi farem, tothom bestieses rai. Em sembla que d’aquella festa en deien la dels Clodoveus creuclavats, o martiritzats, o sacrificats, o quelcom si fa no fa així de repugnantment paregut, immolats, torturats, turmentats, investigats, morts d’àvol mort per qualsevol causa esplèndidament dadapelcul. Ep, em sembla, tot això, ja dic, car potser ho somiava posteriorment. És clar que si ho he somiat és que és veritat.

Tant se val. Doncs el mateix ara, llavors, tret que potser amb més perillositat encara, una perillositat letal. Car som al més dens de la nit i els testimonis manquen i doncs la brutalitat de la bòfia no hi ha pas déu qui l’exposi mai ara. De cop i volta, m’he vist sense eixida. Havia entrat en un atzucac, i segurament els qui m’empaiten ho sabien. Era al fons de cap clot pregon, de cap frau espadada, on les parets són els culs, la part d’arrere, d’unes cases altes. He grimpat per uns balcons i certes anfractuositats a pedres i maons, fins que he trobada a un racó entre dues cases una petita eixida amb un safareig. Allí m’amagava bo i apaivagant-me, tractant filosòficament de fer-me minvar la bogeria dels batecs, tret que, de cop, vet ací que s’hi jaquia caure un dels bòfies. No el devia sentir pujar esbufegant-se, segurament per la borinor de la sang esglaiada a les orelles. Era un animalot d’home, el bòfia aquest; un home jove, ben proporcionat, enorme d’estatura, segurament de força, tret que es veu de seguida que no em vol de mal. Diu que no cal que em capfiqui, que no m’esveri, que servi la calma, que ell només hi ve a cagar-hi, que no pot més, que la cosa se li escapa, que ha pujat a buidar-hi els budells, que per a anar més lleuger jaquia l’arma amb un company de baix, que coneix l’indret, que el safareig és un lloc idoni, que Algunes nits hi vinc a cagar-hi; la merda s’hi asseca al cap dels dies, i au, hom hi pot tornar a cagar, descansat, sense pudors ni interrupcions extemporànies; no és pas l’únic indret, prou n’haig un parell o dos més que em vénen a tret, convenients d’allò més, i… I llavors sense haver hagut temps ni de descordar-se els pantalons, encara dempeus, massa xerrar, la merda li fuig. Anava a respondre-li si allò de cagar-se a ca d’altri d’estranquis, i justament a segons quins safareigs, era cerimònia típica de la bòfia, potser quelcom semblant a allò que hom sent a dir de vegades, allò que en diuen missa castrense, tret que el volcà del seu cul descarregava sense avís. La pudor em feia orxegar. Un moment àdhuc el ganivet malai, el kriss, em tremolava a les mans, tret que se sobreposar-me. L’hec a la meua mercè, cagat i tot, potser més encara ara, que la merda el deu entravancar. Per poc que faci cap mal gest, el meu xuri li foradava el pit. D’altra banda, per què me n’estic? Si no ho faig ara, si era prou ximplet de jaquir-lo partir tal qual, arribant a baix, o abans i tot, ja m’haurà denunciat. No haig doncs cap altre remei; l’haig d’apunyalar, tot i que em repel·leix d’atansar-m’hi més. Tret que ell roman ara tot avergonyit. On trobarà pantalons, ploramiqueja. L’uniforme tot cagat d’una diarrea massiva, d’allò més pútida, pútrida. I el safareig és mort; l’aixeta, vull dir, no raja. Ni manera de rentar-se, doncs. Ara enraonava el cagat, Trenca el vidre de la finestra; no hi ha ningú; et podràs escapolir per la part del davant, a l’altre carrer; no cridaré, no diré res; com vols que digui res; la vergonya. El meu ganivet apuntava al seu cor; només em calia donar prou embranzida al braç, i au, enfonsat.

Els ho diràs cridant, els diràs d’ací mateix estant que sóc sortint per la porta del davant.
—No; entrem al pis; hi deu haver roba, a un lloc o altre, segurament; en cercaré, m’hi torcaré, em vestiré de qualsevol manera, fugiré després de tu; a casa meua em ficaré un uniforme de recanvi. Com se me’n riurien els companys si em veien tot cagat, oi que m’entens?

Assentia, car els rucs com jo som fàcils de convèncer, mes tantost era, llavors, prenent totes les precaucions per tal de no fer gaire soroll, bo i assajant de fer petar el vidre de la finestra, havent prèviament augmentat el gruix de la roba a l’alçada del colze per a esmorteir-ne el cop, car és amb el colze que sóc intentant de crebar el vidre, heus que l’home cagat aprofitava l’estona, es vinclava al buit i es fotia a cridar com un esperitat cap als de baix, S’escapoleix! S’escapoleix per l’altre carrer, la porta del davant! Allò em glaçava un instant. L’instant següent, automàtic, el meu kriss se li clavava a l’esquena. A baix, xiulets i esgarips; corregudes, trets engegats. El cos del cagat espetegava en estavellar-se avall.

Les sabates m’havien trepitjada merda. Ara que descendia a tot estrop, anava relliscant perillosament pels esglaons. Aviat, no era pas l’únic qui davallava escales. Davant, desvetllats per les cridòries, força gent havia eixida al carrer. Pertot arreu on caminava, confós entre els manifestants, la gent feia fàstics, Quina pudor, deien, ecs!

De merda de gos, les escales de l’hospital n’eren també plenes. Aquell dies treballàrem a la ràdio, rèptils qui navegàvem en cendres. Hi reconeixíem tots els nostres crims, ço és, els de l’enemic. Ens nodrírem mentrestant d’allò que trobàvem, caiguts com granades de mà que feien si fa no fa figa — sabons, formatges, cebes, llunes. Amb prou mònita, esdeveníem arnes de catifa als peus dels generals. I quan els més abrandats dels saigs ens escanyaven, el que calia era desentendre-se’n; desentendre-se’n.

—A qui deuen escanyar ara? Ah, a allò que breument degué ésser continent on fui contingut, closca asclada que episòdica em contingué. La meua oldana pelleringa, doncs? Collons, carallot, no va prou lluny d’osques. Si en fot, d’anys, centúries, eons, que, traslladat enjondre, la jaquia darrere, balafiada conquilla, arcaica.

La patrona del bordell, Puffmutter Octàvia Magna. Zu Magna kam ich, kriechend. Sota les seues faldilles, puça, cutibut, fistó, fístula, alga, fong, liquen, paràsit. Cony clos amb clau, cony cosit, inviolable, hermètic — flor carnívora ara que les dents i els sucs gàstrics hi feinegen, corroeixen. Embruixat, dins el sepulcre, el genoll com magranes, hi ventava, amb mans d’espectre, lèmurs qui la desraó em personificava, esguerrades efígies aparegudes com estampats als inclinats paisatges als dedins de les faldilles. Els aberrants ritmes eròtics del paisatge i, davall, l’abís infernal. Serva-t’hi fort. Na Mefitis, deessa dels sofres, còsmica energia defeca. Te’n banyes les banyes. Femat, reneixes. O si més no això és allò que el crani assumeix, o allò que el pa revingut que et fa de cervell, evocatiu, no subsumeix. Respiràvem alkarsí o cacodil, i potser desvariejàvem.

Engarjolats, amb el xicot Silvestre, damunt la muda pedra, en pallets adjacents, imaginàvem evasions. Fins que no serem venuts, o llogats d’assassins a cap exèrcit dels negociants qui entre treves estratègiques fan guerres encara més profitoses. A la guerra tot s’hi val, cada genocidi romandrà impune, encara més, tot genocidi hom t’hi encoratja que el cometis per a la glòria dels qui t’hi atiaven, i ara es fan d’or a la rereguarda.

Fa quatre-cents milions d’anys, me’n record que els peixos començàvem de voler caminar. Convidat al bateig del gat, ferms tetràpodes ens hi atansàvem, encara mig aquàtics, amb aletes fossilitzades, amb aures d’escollits, amb cares de pàmfils, tot rabits, en trànsit, cadascú amb un menut buirac al capdamunt de cap anell al dit, buirac clafert no pas amb dards d’amor, ans amb càpsules de cianur de potassi, vós!

I ens diem, Ací som — sempre atrapats; hi serem titelles, hi serem follets, tant se val, mania mòrfica la nostra, flors de miceli oceànic, ventissos bolets d’oceà gràvid on ésser-hi i no ésser-hi al capdavall és el mateix.

Més tard, en circumspecte col·loqui, com fan els savis qui se n’entenen de ciències bariàtriques i estudien doncs els bombats abdòmens, ascítics, grotescament umflats de tant distesos, a frec d’esclat, els sacs de gemecs no pas gens aromàtics, que les còrpores enormes dels més abusius dels presoners no traginen com marracos espetarregants, com gàrgoles d’enfitat paltruu qui a trenc d’envol va rotant, psicòpates de peristaltismes sobreïxents on la ràbia assassina els brolla com vòmit de volcà, nosaltres, doncs, dic, com els savis atàvicament minuciosos, bo i esprement i doncs fent segregar les més arrelades intuïcions del nostre primitivisme, també estudiàvem, tret que no pas panxes monstruoses dels escamarlats bestiotes qui menaven la xurma, ans els estratagemes per on, galiots escanyolits, tot colzes, malpeixats, sabríem sobreviure.

Així érem, i cada suggeriment trobava, de part d’un o altre, inconvenients; lleu, apocopat el programa pels dos becs, ens en quedàvem sense. Llepissosos, embrionaris, com renocs, ens calia tornar a iniciar, amb una certa recança, amb minvant empenta, l’embolicada evolució cap a l’entesa. Les eines esmussades de la persuasió no assolien d’encetar gaire el tantmenfotisme, el riure-se’n de la virolla, ni el menyspreu i la insolència, dels qui ja només ragem ganyotes de resignació.

Saps què? Res no és necessari. Només volem el que hi ha perquè hi és. Si no hi fos, com podries voldre’l?

Coreografies de presó espartana, marcial; tothom tothora ens hi capteníem com en avinentesa d’enterrament solemnial. A cops de xiulet, o de bram, o de xurriaques, a la cangrí, com a la casa d’orats, com a les sales terminals dels hospitals, les confidències, les confessions autèntiques, les revelacions veritables dels tarannàs, els caràcters, el despullament de les ànimes, les intimitats exposades, car què altre havem a fer, vulnerables esclaus, a qui, lixiviats de cervell, espletats a fons, torçudament adoctrinats per la teràpia, ensinistrats per al crim d’estat, i per a qui només és pecat la insubordinació, la desobediència, el negar-se a l’autosacrifici, què altre havem a fer-hi, dic, que, a instants de mínima desatenció, d’assajar de connectar d’esperit a esperit? Les tortures del dolor del cos qui travessa hologrames discordants s’allargassa en eternitats de consciència estireganyada — l’holograma no ha els límits precisos. El cos, estrebat per la roda àvol del turment d’unes vinyetes d’espaitemps desllorigades capriciosament per unes circumstàncies adverses, no assaja de copsar, infructuós, sinó fatus prestigis d’albelló, brometes de funesta fermentació on s’hi dibuixen monstres enriolats.

El fill o el nét del fotògraf qui m’havia fotografiat en el meu únic moment de glòria, bo i guanyant la baralla dels presoners tots contra tots, baralla que els guardians ens feren fer si no volíem veure’ns plens de forats d’ençà de les torres de guaita per l’acció de llurs metralladores disposades a trenc de quequeig, em diu molt amable que cercarà la foto, i de fet em convida darrere, i em mostra lleixes i lleixes amb milers i milers de capses que contenen milions i milions de fotos, totes en blanc i negre, de l’època, si fa no fa, de l’allunyada data que li esment, dels anys, doncs, on fui jove i guanyí per una d’aquelles casualitats la baralla i fui l’únic qui, sonat i tot, doncs, els guardians conxorxats jaquiren fugir. No pas que no m’esperés llavors un tret a l’esquena, que parava un darrer cop tan ampla com podia, però l’estona s’escorregué i el tret no arribà mai. Era enmig d’un indret desolat i, tentinejant, caiguí seix de xaragall avall, i rossolant de qualsevol manera, acabí encallat rere una roca abans de caure al fons, i m’hi adormia, despès.

I llavors, mentre era regirant entre les fotos, un altre home, un home gegantí vestit de negre i vermell viu, s’ha aixecat d’una cadira arrambada a un racó remot i fosc, i se m’ha atansat i s’ha ficat també a escartejar fotos. I vaig aixecar el cap i viu que em fitava amb els seus ulls pintats de negre i viu alhora que amb aquells ulls fascinadors em feia una guerxineta i viu que em somreia amb un somriure inic i murri, mes força encantador, diabòlicament festejadís, i amb un alè pudent d’ous podrits em diu que la foto que vull ell l’ha a ca seua, que ell és qui ha totes les fotos, que ell ha estat anys i panys la màxima autoritat de l’indret desolat on la presó furtivament no niava, i que no sols les fotos, ans ha, així mateix, totes les cèdules i tots els documents gràfics de cadascun dels guardians i els presoners, i les execucions i les efemèrides. I a ca seua se m’enduu de la maneta i arribats s’entronitza i m’haig d’agenollar-me-li davant, i fui son esclau i son objecte sexual — mon cul cosit i recosit tant com fos ops — pel seu vit monstruós fins que es va morir de vell, car prou que tots passem com brometes al cel, nuvolets esfilagarsadets que ni notes ni no notes, ninot, o núvols d’aquells si fa no fot, que jaqueixen anar quatre gotes, o baletes de glaç o volves de neu, i de cops els enfurits nuvolassos qui, com aquell descomunal dimoni d’home, tronen i llampeguen tant com poden, mes al cap i a la fi tan efímerament desesperats com les brometes més fines, i el cel en acabat sempre resta impassible, ull blau o gris de mort immemorial, i a un angle de la taula, viu que m’hi havia jaquit un paquetet de bitllets que em vaig ficar distretament a la butxaqueta del guardapits de fil i cotó que li emmanllevava, el qual tanmateix oblidava a ca seua quan me n’anava definitivament, d’on que al cap de poc em requés pler d’haver oblidats si més no els bitllets, car prou bé que m’haurien vinguts quan tornava a veure’m afracte enmig dels eixams ferotges qui pul·lulaven per la vila.

Al retorn a la vila, cap anagnòrisi? No hi reconeixes cap de tos avantpassats? Al bordell, estitolat, xiscló, ço és, sense titola i amb un sol ou xarbot, sempre (quin remei) obsequiós, hom m’ha feta veure la lleona. Em diuen que ma mare és na Magna (ni mama ni Magma ni Magda, doncs), na Magna Octàvia. Ampla, unerschöpflich, menjant insadollablement, desproporcionada, cardant pets a tort i a dret, fent espetarregar contumaces nespres, ah i epicaricaca, ella, hò i tal, pels descosits, schadenfroh, rient-se’n del mort i del qui el vetlla, i sobretot com cap furient tarasca no planyent pas cap mastegot si mai calia descoratjar cap querella de serrall. Amorfa, vestida sempre amb mortalla, ara de diasprell, ara de samitell, no ajorna mai cap injunció, bevent litres i litres de kvass amb tot l’aplom, i tant si ve a tomb com si no, potser fent-te visitar la cambra d’en Barbablava. Vora la porta, el clau on hi ha la clau, tacada de sang. A dins, ens hi trobem, penjades de ganxos, les desobedients. En aquell moment, les martiritzades les coneixíem totes, n’Ottilie, n’Orotunda, n’Ofèlia i na Cäcilie; no pas que fossin mica mortes, mes ella, per al nostre divertiment, els furgava al viu de les nafres amb un cisell, i, és clar, a tota la gerúsia assistent ens cau la bava i voldríem, foc al cuc claudicant, pobrissons, també furgar-hi, amb què, tant se val, vós; esguardàvem girientorn, pessigolles a les mans; a l’iconòstasi, els estris de tortura (els esturments), la raspa, l’alçaprem, broques rai, pler d’eines esteses a la babalà, avinents, faitisses, a la pingueressa, qüestió de fer una mica el botxí, els pobres mecs, tret que la mestressa, tantost ens atansàvem a tocar res, ens deia, Caca!, ep, i com obeíem, també!

Les hurís i les peris, i els beril·lis dels esturments, potser et fiquen de filis per a cap cardamenta extemporània. No hi ha entre el bestiar cap xiqueta nova? Totes les cadires de bova ocupades? Cop de fuet de part de l’Octàvia me’ls eixoriveixen, aquells pansits nyaps de força estigmatitzades beutats assegudes en folc engallinat en cambra menuda, i ara, tot d’una, quines mostres les llurs d’atlètica capacitat copulatòria!

Damunt el terra llis, grinyolaven les potes de les cadires amb certa aspror que els tocs d’ases de la patrona desaprovaven severament. En Minut, en LaLlorda i en Muixart, més llepaculs, com ara malparits, tacanys, inquilins, qui se’t fiquessin a casa, se t’hi barregessin i ja no te’ls poguessis treure de sobre mai més, s’afegien sense permís a castigar, com clowns hiperbolitzadors, les prou niellades, reticents, oblidadisses xicotelles de les sedicioses cadires. Sort de la Magna Octàvia qui me’ls destrueix com fets de tres vidres paral·lels.

Foren ells, LaLlorda, Muixart i Minut, els tres cadets, esbojarrats pel permís imminent, qui, en una altra prèvia avinentesa, reberen un semblant correctiu. Érem al tren, embalat vers la nova destinació, tots quatre encara de servei, i havien entrats sorollosament al meu compartiment on somiava truites bo i enraonant confidencialment amb una mantis de pam qui s’havia ficada pel vidre mig obert de la finestra i qui servava a la vola de la mà on em pessigollejava amablement les incisures.

Après que em veieren fent aquell paperet de ruc qui sempre feia, decidiren d’inquietar-me tant com pogueren, em betzolaren, em foteren pagar qualque altra imaginària patenta. De mantinent, mentre d’estranquis, fent-me l’escarransit i l’embasardit, amagava la mantis a la sina, els tres maleïts es ficaven ensems a torcar-se les mans, cafides de greixums i lleterades, als meus cabells. Doncs bé, fou precisament llavors on els generals aparegueren tot d’una al vagó i, passant, nogensmenys, se n’adonaren, les altes medalles, encontinent, de la situació, i l’objurgació, el grony, l’arrambatge, que reberen, de part de l’almirall, el mariscal i el califa, els qui m’humiliaren puerilment, els jaquiren fets uns draps bruts i sense esme. No gosaven pas bellugar-se. D’on que, sota els esguards benèvols dels generalíssims qui els havien reptats aitan efervescentment ni digníssima, ho aprofités per a tornar-me-n’hi, pobrissó. Fui jo llavors qui els escopinava impunement al cap. Llurs cabells lluïen mos gargalls com diademes i ells els calia romandre d’allò més ferms, inamovibles, davant la iracúndia molt justificada dels superiors, mentre les nobilíssimes dames dels apostrategs feien que sí, que havia tota la raó, pobrissó, i trobaven l’escena tan com cal i com déu mana.

Tot i que em veia absolt i dessollat per endavant, no gosava, gens ardit, davant els ulls massa patidorament apiadats de les boníssimes dames, de treure’m a llur davant el meu ridícul instrument per a pelar-me-la, per a així poder en acabat aitambé torcar-me les arpes ensemençades als cabells dels criminals.

I ara no eren pas les potes de la meua mantis gegantina qui em llegia esdevenidors problemàtics a les incisures, ans les banyes d’en Zeferí que se’m ficaven mentrestant a llegir inscripcions d’aranyeta. És que em venia a l’esment el meu vell conegut, en Kadírov, i aquells dos coronadors d’oradures qui al barri mateix el coronaren. Eren dos hindús qui ordien en urdú sobre el futur universal i aleshores pronunciaven molt correctament i lenta cada mot, Cor-o-na-dors d’ho-nor-ab-bles or-a-dur-es.

Vaig assistir-hi. En tota la sala del centre comunitari era l’únic assistent a la celebració de les molt sàvies, proverbials, dites, conegudes per bon tros del veïnat, de l’amic Kadírov. S’escaigué que també jo, bo i bellugant (no gens destrament!) la cadira, per tal d’asseure’m davant la taula on hi havia l’homenatjat i els dos homenatjadors, em vingué al cap de disculpar-me dient, Bellugar una cadira per a mi (llas!) gairebé una tasca tan difícil com haver acomplerta l’obra completa d’en Kadírov, i en tot cas, observat pels mateixos coronadors qui, observant totes les regles adients, observen la coronació del coronat. Espetegaren a riure. La primera i darrera vegada que reeixia de fer riure ningú, pobrissó.

I ara potser m’adormiré, car, convocats, juguen sense dir res, en Jeroniet i l’aranyeta negra, a dòmino. Nistagmes em prenien quan trepitjaven l’utricle com si fos estora d’entrada, i segurament s’hi netegen les merdes de gos guanyades pujant per les circumvolucions de la còclea. Són prou savis, en Jeroniet i la negra aranyeta de les memòries, per a parar compte, mentre juguen a dòmino amb peces de kriptonita damunt la tauleta de l’enclusa, que el martell no transformi les peces en ossicles encara més petits, injugables.

Amb el son sordejava. El que deien em feia riure. Ells sí que eren còmics, no pas com jo, eixut, insípid, favot.

De lleure? De vacances? Sense escola?
—L’enclusa, dius?
—Hores cluques, amb els esclops pels lligaboscs, sense memoràndums ni blocs?
—La còclea, doncs?
—Dic si d’esplai? D’oci?
—Oh sí?
—Oci.
—Oh sí! La còclea, la còclea!

Escales cagades per cagades de gos cap al paradís de les sempre verges — les puelles dels sortilegis, les hurís, les peris, i els putti llurs culets — ah, i els sollats beril·lis dels esturments. Com caragolet amunt, amunt, som-hi, som-hi, endavant pel tall del xuri, pel fi fil del xi; és conegut, déu és una aranya i el corriol al seu cau molt desitjat es diu sirat.

Sirat? Escales? Cap correlació entre les noies i les baules de la cadena d’ancorar? I els esculpits barrots de la barana que t’hi duu?

T’hi duu?
—Dejú?
—Secardí.
—Ets tu? Zeferí!

En Zeferí i les inabastables dames sueques dels peixos grossos qui se l’esguardaven encantades. Es meravellaven de les seues banyes immenses, res a veure amb l’irrisori estri meu, qui voldria fer eixorivir, cadavèric, mà-balb, cada dit glaçons, inútilment.

Sorrudes, ja no reien; amb ulls de foc, molt enfellonides, odioses, m’arraconaven amb dits com atzagaies i l’atuellet lamentable me’l ficaven a l’índex expurgatori. No el volien veure mai més. I per tots els topants del somni mateix, me n’interdeien la presència, i em feien caure pel negre forat sens fi, i quelcom, algú, m’hi fotia un mos. Hom em mossegava amb persistència.

Era el mateix gripau qui suara havia xuclat el cony de la morta, era ell, qui ara, en cambra fosca, inaccessible, on hom m’ha tancat definitivament, m’anava rostant els dits dels peus. Aviat seré a la cuixa, el sent pensar, i me l’imagín, macabre, amb el monocle lluent i els bíceps tumultuosos, mentre em va rosegant, obrint-me espantoses finestres de carn fins a l’os, i esbarts de microbis disfressats de formatges m’hi penetren, assidus, amb tota naturalitat, car són ells, el ramat conformista de la gent de cada dia qui vénen a nodrir-se, inconsternables, a l’atzar, entre els sems, sabaters, florits, amoixats, mig podrits, embromerats, verins que segreg.

Sort que com més et migres més se’t reforça el dogma irracional del resurrecte. I, un pic cruspit del tot, ja et veus surant, ja et veus àdhuc dalt, al cau mateix de la teranyina, on s’aixeca el gruat turó. El turó del pedicants, ço és, vulgarment, dels datspelcul; els datspelcul qui pediquen, ço és, qui donen pel cul els angelets, car què altre són les hurís sinó angelets disfressats?

I el turó, el turó, el turó, cada cop que descarregues esdevé, mentre dorms i et refàs per a la propera sessió de pedicamenta a gogò, el turó dels ooommms. On tot és pau. Entre borrissols de borra t’hi rabeges, paquiderm. I els matemàtics, crònics, ooommms fan la volta al cel i tornen i, roncant, els hi tramets novament. Una altra volteta, capsdecony. Fins que et pujarà la mosca al nas, i te n’hauràs atipat que passi ventós i volant tant i tant d’ooommm. I potser obries els ulls, i veies que jugaven a fer gols amb la bala del teu cap. Tret que sempre acabava, la bala del teu cap, fora de joc, fora de joc, fora de joc.

I al capdavall no era pas que diguessin ni Goool…! ni Ooommm. És que deien tots els qui eren eternament al cau de la teranyina, al turó dels momificats, Fotem el camp, fotem el camp, fotem el camp. I l’mp del camp era fet d’un llarguíssim ooommm.

Fes-me’n tornar a recordar, aranyeta negra de les memòries, em dius, Renoi, noi, com l’encertares en tornar-te assidu fugitiu, i com de pertot d’on te n’anares, tost s’instal·laren les ruïnes, de les quals ningú no se’n salvava qui abans no anés totalment descarregat.

I com els supervivents, arrapats talment tardígrads, ens trobàvem damunt ronyoses jàsseres, varengues, bigues, fustes, enduts pel corrent de la inundació, das hervorragendes Thermalbad, raonablement xirois, bo i prenent-nos-ho com quelcom d’afegit, una efemèride més, vós, o millor, qualque altra cura d’aigües i bombolles, eine ausgezeichnete Sprudelkur. No pas mai sols, ans totjorn acompanyats amablement pels grans amics, sempre molt adequadament lleugers de pes, ço és, les cuques i les aranyes, i els esbarts de microbis disfressats, i els erronis inquilins qui sempre s’hi inviten sols, i mant de xilòfag assortit, amb alguns trempats teredínids qui, molt bromistes, ens en conten durant el periple de molt deshonestes.

Ep, i observats tothora per qui? Qui era qui impertorbable treia el nas pel cresp, i veia què (segurament no gaire), com qui diu pel forat de la bragueta de l’oceà?

I hi hagué (oi que sí?) qualsque alcions de la calma qui se’m volgueren fer niu al cap i tot, i em recava un ou descoratjar-los, mes que comprenguin, els prec, que allò fóra una mala idea. Car volem potser al capdavall arribar a un lloc o altre.

Ah, era ell qui treia la il·luminada testa. Ho demanàvem doncs a l’animal més intel·ligent de la terra, faraut, porsavant, dels habitants dels eons vinents. Era un cefalòpode qui, esperit molt absortiu, incòlume, sense càlam, car no li cal, ens guaitava, impassible, perdre’ns. Car, amb plomes o sense, només sap qui coneix i reconeix, i teixeix i reteixeix. Car tot és mentida si doncs no és pas provat i comprovat, sentit i ressentit, begut i absorbit. I finalment aprovat, certificat, pel somni, vós. I, al capdarrer, per què s’hauria de moure qui tot el que ha, i prou és massa, li queia a la falda?

Ens podríeu adreçar si us plau fins a cap riba segura?

Esdevenia llavors el molt erudit octòpode molt actiu, i ens assenyalava, tot d’una enjòlit i voltat de variegades tintes, alhora vers nou punts diferents. Cobreix la circumferència. A nou adreces de tot el voltant ens ha tramesos, a vuit amb els braços, mentre amb el venerable cap curull de cabdals nocions capcinejava devers la darrera. Una o altra serà la veritable, pobrissó. Segur que l’endevina, el molt científic. No s’equivocarà pas. Ens dirigeix, per força, camí bo endavant; només cal que ens hi fiquéssim, ruquets. Pop ho és, i molt més ortodox que no els miserables enfaldillats qui, encara que arreu facin esbombar, vans, que en són, d’ortodoxos, gens; car no crec pas que, plens de falòrnies, sàpiguen verament res de res.

De comiat, el savi m’havia besat amb cada xuclall — vint-i-dos mil. Galdoses relíquies en guardes, llepies a betzef. En llegiràs, en desxifraràs, algun dia la crònica, sense intermissió, de tot allò interessant tard o d’hora de debò venidor. Què t’hi haurà dit? Segurament no res de gens afalagador. Tant se val. T’hi redediques, ardu; només fugitiu quan els lleus t’ho criden. Deleteris ambients, cames engegueu-vos-em. Ço del meu, ben poc, tot em cap sempre al sarronet, i au.

Fotem el camp, fotem el ca…ooommm…, fotem el ca…ooommm…
—Ets tu, Zeferí? Te’n vas? On?
—Ooommm

I ara, llavors, la darrera violació. Et cau damunt, carregada, gens subtilment, de blasmes, una altra de les garranyigoses lliçons de la dona. Cert, car mentre romans insepult, se t’arrapa a l’esperit i te’l rossega la mateixa lluita de sempre, la d’assajar de comprendre’t a tu mateix. I sovint, inconclusiu, caus tentinejant, a les palpentes, al parany que et parava la dona. Ja has begut oli. Atès que cada lliçó de dona és una nova violació de l’esperit qui dubta. La veu de la dona esdevé punxent virolla, càustica cigala, qui amb efracció et penetra l’orella i llavors et dóna pel cul el cervell.

És que les dones sempre m’han presa l’orella per cony. L’orella dreta, l’orella dels orgasmes, l’orella de les esgarrifaós, la qui s’esgarrifa per no res, per un sospir, per un mormol, per cap xiu-xiu, per cap sibilació, de serp.

Ja de petit, molt acollonit per les furioses escridassades de ma mare, les amenaces esfereïdores, m’embarrava, pobrissó, amb cadires i armaris contra la porta, perquè no m’entrés a la cambra enmig de la nit i m’estossinés quan sóc clapant. Isnell en la fuita, cagadet a l’aixopluc.

Només deprimit, he negligit d’amagar-me si mai hi hagudes dones a casa. Deprimit, tant et fa que hom t’occeixi o que t’escopini, si vol, verí sagnós de lloba a l’orella.

Aquesta dona d’ara (com es diu? un nom ridícul; na Platxèries? na Satiriàtiques? na Pruïges? Llúpies? Lupanàries?), aquesta, abans no em capés, la por era que ho fes, mes ara que ja era cosa feta, la por, la feredat, esdevenia belleu pitjor, molt més difusa, amb possibilitats més vastes, i terroritzants, car ignorades, inlocalitzables amb certitud, amb el perill constant doncs que la falç de l’amortallada assassina se t’abati ara qui sap on; el coll, els peus, els ulls? Car al capdavall els collons, rai, no fa? Grotescs petits apèndixs bons per a no res. Mes els ulls, la gola, els tendons a sofrages i sagnies! Diarrees rai.

Els collons, buf! Al contrari, vós; capat, de beneficis, prou. Per exemple, si anem pel costat de la facècia, la grimègia, ja no em cal menjar més cues de panses. Atès que, si mai vull recordar-me de res, m’hi puc fer un nus; a la xil·la, vull dir; això rai, que no se m’aixecarà pas pus, i el nus no es desfarà.

Un exemple encara més gloriós. No podria ni per casualitat mai ésser un altre d’aquells desgraciats qui s’empescaria, per a la mort del món, una altra religió i tot. Car és conegut que això d’empescar-se un d’aquells reguitzells de tòtiles falòrnies que hom anomena religions és només afer d’homes. I d’homes molt carallots, d’aquells qui se sentien culpables en trempar. Quan veien la carn morta tot de sobte ressuscitar, renoi, quines ximpleries sobre resurreccions i vides d’ultratomba no s’imaginaven llavors! És clar, s’imaginaven, plens d’enveja i de rancúnia, vides pòstumes sobretot molt putejades en forma de càstigs i turments molt exquisits per als veïns qui a l’hora del desastrós invent ells veien com a tan aberrants, i que, per tant, tant avorrien, ço és, tant odiaven amb horror.

Les dones no, les dones incapaces d’empescar-se religions pel fet que no trempen, que cap vitet no els ressuscita, i que de tota manera prou són ja creadores de vides reals, i doncs d’universos autèntics, vós. No els en cal inventar de merdosos ni de guerxats. Els homes més inútils, però, es guipaven de cop-descuit ressuscitar el carallet i pensaven, Si aquest miserable cos pot ressuscitar, per què no l’altre? I si tots els cossos podrien fotre el mateix, què fer-ne, un cop ressuscitats, sinó trametre’ls a un reialme altrament inaccessible, on, és clar, ell i quatre gats tan desgraciats com ell, viurien per sempre més, pelant-se-la en presència d’allò més trempador. Com la pixa qui de debò s’ho mereix reneix en cony, així el cos molt meritori reneix en paradís.

Mentre els altres, milions i milions de morts, hom els condemnava als martiris eterns per a divertiment seu i dels amiguets. Atès que tot allò que desplau al boig qui inventava la tràgica carrincloneria d’aquell xaronot esquema és anomenat transgressió, i tot el que fa l’odiat aberrant per força ho és, doncs, au, apa, vós, som-hi, qui transgredeix a l’infern fa cap, a violari, sense cap caplleuta de remença a l’horitzó absent, fagocitat per la mai tipa eternitat. Tant se val. Quines bestieses, vós.

Deia que sentia doncs drings llunyans de trencadissa; eren els vidres del meu cervell que s’esbocinaven percudits per l’ofenosa veu que l’irruïa. Hipnopòmpica, la colpida consciència se’m debatia, estrènua, per tal d’escatir què digués, o no, la veu.

Què em dirà? Més val que m’eixoriveixi o encara la butiràcia pell d’aquell pelut batraci que ella en diu paracolpi se m’encastarà irremissiblement al cap. Ja hi començaves prou de sentir, galtes retràctils, els mòrbids llangardaixos de les seues cames, les panxes de cocodrils de clavegueres de les seues cuixes. I, ofegat en sofres, hauré llavors de tornar a mentir descaradament. Descaradament i sense cara, menjada per aquella bocassa de llamprea. Escanyat de fàstic, mes amb una ganyota de somriure excels, com aquell qui no se’n penedeix ni se n’avergonyeix, nec pudeat quidquam, segurament doncs fent, en acabat del calvari, quelcom com ara…

Ooommm… Quin miracle vostra fufa. Oh meine Muschi, du Entelechie meiner Träume!

Perquè la imperiosa mestressa no acabés, amansida, de cruspir-se’m del tot.

(…)

A l’opuscle també hi és.



Segon d’en Xibom

25 març 2017

Què és, això de minyona? — em repta bo i entrant, amb cara de reguiny i segriny, la minyona. Fa setze anys que som casats, condonys!

M’escapolia per cap tossal calcari amunt, per cap turó de tuf, on, pujant-hi, trepitges improvisats esglaons qui se t’esmicolen, se’n van com l’esca, i per això t’encalles i àdhuc recules, i les parelles qui festejaven amagades pels aspres forats dels múltiples vessants t’atalaien amb aspectes enfellonits, de pocs amics, com si t’anessin a apedregar amb magmes punteguts.

Em sents!
—Que mani? Que mani?
—Tornes a retrocedir; malament rai! Com obsedit paleotòleg, sempre esgarrapant pel mateix clot de terra tot xorc. Mòmia qui hi visqués, no en fa pocs, de mil·lennis, que evacuà.
—Setze anys?
—Setze anys casats, desagraït!
—Setze.
—I com em dic?
—Com us dieu?
—Com em dic, pocavergonya, com em dic!
—Lubrícies? Lascívies? Concupíscides?
—Concu…!
—Inverecúndies? Impudències? Satiriàtiques? Voluptídines? Libídines? Escalfatafarrínides?
—Vols rebre? Vols callar? Vols anar-te’n a la merda? Luxúries!
—Luxúrides, àngela! Luxúrides, Luxúrides, i això que ho havia al bec de la llengua; perdó!
—Vols riure? Catacroc!
— m’abonyegava el bla meló. Luxúries!
—Ai!
—I prou!
—Sí senyora.
—I per què m’has fet pujar? Encara qüestió de morenes? Encara problemes pel cagar?
—Cagar? Pitjor. La invasió, els refugiats, els monstrets qui s’ho cruspeixen tot.
—Ni monstrets ni brocs ni endergues. Només hi veig en Panorm, qui, bon infant…
—Infant? De quants d’anys? Vint-i-cinc i setze, quaranta-u! I encara no ha crescut ni el que creix un bernat pudent en catorze saons.
—Prou! En lloc de mostrar-te-li d’allò més agraït que, zelador carismàtic, et vigili assidu el son, no fos cas que a la fi encara no et morissis…
—(Què més voldríeu!)
— car me’n començava de recordar; em sosvenien, subterrànies, les memòries. Sí, és clar, perdó, luminescent, coreogràfc, ubic, bon vigilant. Encantador, meravellós…
—Així m’agrades.
—Com simi qui espiés per la finestra, amb aberrant semblant de cadavèric ibis, ulls de dura negra febrida pedra, ulls d’obsidiana, ulls de gaieta, escarritxant com rosegador, amb urpes de forràs, nas de mocós rabàs, i fent dringar les adenoides, com un altre bon gripau amb galteres…
—Què!
— me’n queien, bolets, a balquena.
Perdó, volia dir com cucut eteri, rítmic, qui, jeràrquic, escartegés allò adés esborrat amb allò altre ara vitand, per ops d’al capdavall sonar com cap engabiat canari orb, qui, somnolent, es creu nedant en sagnoses condensacions, en emulsions de coalescències mercuroses, en ampul·làcies limitacions oceàniques, on, com ca cerber amb les antenes roents, ferotge cefalòpode pararia compte que ningú no transgredís, alhora transformant-se, en els seus somnis, en captivador escurçó, qui, amb vera o fraudulent paciència, aguaita que l’ouet no s’espelleixi d’on el rèptil vertiginós capllevaria; se n’està, doncs, mentrestant; no hi potineja, peremptori, com cap polla qui a lloure gratés el rònec faristol del terra del corral cercant-hi harmonies de grills; i així, pacient, l’escurçó qui se somia somiós escorpí atendat sota el propi croc com ratat conopeu de bisbe, rau inert fins que no n’ixi, com vitet qui del xap trau el nasset, el nounat llangardaix gruat, qui, si reeixís a prendre’l, escorxarà llavors amb pinces de valetudinari cranc, pinces desdentegades a tall d’esgarrapacrestes no gens esmolat, per a coure’l en acabat, amb evocacions cosmetòlegues, fent-se el desrengat i el melangiós, lloable, funerari, en paella on encara l’oli bull, als seus ulls visionaris, on es reflecteixen, com als d’ambre dels cruels corbs, les si fa no fot incomptables juxtaposicions de sacres i profans vitralls colpits per mil Solells a l’encop, s’hi croquissen espontanis zincats joiells, com si els escatxics de cap badiella qui hom fregís li saltessin a cremar-los-els, tret que no en fa gaire cas, ni el distreuen tampoc gaire els molt enlluernadors diminuts estocàstics flaixos, afectat, pobrissó, de sínquisi centellejant potser amb l’emoció del tec anunciat, ans li floreixen, com pel·lagres, boiroses excrescències, proliferacions malignes, bellugoses ni relliscoses com ammocets en ham, i sempre em ve a l’esment, quan sóc testimoni de semblant fenomen, el mateix apàtic plausible porcairol qui nogensmenys guarda la molt colta soll, ell mateix qui, com observí ara fa qui sap, homilètic, mig repta mig rebutja inconclusiu els prevaricants clegues qui arrossegant arengs, com fetitxes i altres creus, foten pitjor ferum que no els mateixos bacons molt llefres ni llépols ni feixins, com sabeu, de rabejar-se, sorollosos, tribulets, al gatxull.
—I ara!
—Mec mec!
—Mec mec? Mec mec?!
— quin esplet, benigne, no n’entom, d’ursins calbots.
Prou, prou; ja faig bondat. Ja faig bondat.

Setze anys casats. En dec haver fets cent onze. I ella, qui s’havia de morir als setanta-sis, en deu ensarronar a hores d’ara noranta pel cap baix. Com m’he fet heure! Quin paperot!

Em vestiren ocells, ocells de totes les tonalitats del blau sacre, virginal; i a tu peixos, peixos de rovell i verdet. Quina emoció! No t’en recordes?
—Molt vagament. Peixos? Ocells? Ho veig i no ho veig.
—Ensinistrats pels japonesos o malais, els adorables veïns.
—Els afal·lerats, els empedreïts menjadors d’infants!
—Només els sobrers! Els trameten al cel abans no heguin avinentesa de pecar gaire, pobrissons.
—Els peixos no deuen viure gaire a l’aire.
—Prou se servaven la respiracioneta durant la molt egrègia cerimònia; ben ensenyadets, és clar!
—Sóc del parer que se’m devien morir tots plegats damunt.
—Tots ens morim, tard o d’hora.
—(Tard)
— vaig pensar. (Massa tard.) Encara em sembla ensumar-ne el tuf. I els ocells no es moriren, de fàstic, vull dir?
—Finit el perllongat ofici, s’envolaren ensems, eixam gloriós, i romanguí nua com perfecta estàtua; tothom caigué de cul, astorats pel miracle.
—(Segur que pel miracle.)

I ara hi queia jo, de cul. Feia setze anys! Com m’engalipava amb les seus llagrimoses impetracions (que amania amb fosques amenaces). Que si ens caséssim fóra pare del monstret, i no se l’enduien a tortura els circenses assassins. Que ella morint-se al cap de poc (menys d’un any), esdevenia coronat amb el títol molt atractiu de vidu, on les senyores d’alta societat qui troben que és signe de noblesa mòrbides m’admiraven. I m’ablania falaguera, i àdhuc esdevenia severa amb el monstre, li adreçava extraordinàries objurgacions que mai no havíem vistes ni veuríem.

Per la meua mort imminent, serà un matrimoni efímer, senyoret, i morganàtic.
—Morganàtic? Voleu dir en blanc, és clar.
—Això també, senyoret! Us ho pregaré de genollons i per totes les verges. No em violareu pas!
—Ni ganes, vull dir, ni pensaments; per qui em preneu?
—És clar, un homenic tan estudiós, i amb noranta-cinc anys, pobrissó; on vaig a parar? Però us deia morganàtic per la diferència de posició, una serventa sense lletra, i un senyoràs tan important ni eruditet com vós!
—Sí ves.
—A part que la llei sàlica, com sabeu, interdeix la unió incestuosa.
—No som pas parents, nogensmenys!
—Marit i muller, i no fórem pas parents! No hi ha parentiu més proper, pobrissó!

És clar que els aclariments, si mai arriben, massa tard sempre arribaran.

Un esquelet encoixinat de carn/ Adhesiu revoltant que en deletèria/ Carronya tost prou et convertiràs.
—Adés pletòric com lasciu rabàs/ De qui herculi mils de pous i cisternes/ Imploren immersions de tes àncores/ Palesament sarcopènic doncs ara/ Et dringuen mínims ouets del descoratge/ Esquellerincs de por que el cor ultratja.
—La vostra rúbrica així imposada/ Tothom reposa satisfets tendrums.
—Esguarda al mocador els llepadums/ Sàpigues que de cops relluu la merda/ Com or que hi hagués en lleterada gerda.
—Ni jo no em crec cap dels esplets pretèrits.
—Rebràs medalles a cascun dels mèrits/ Si penedit ja n’ets ans no els has fets
.

El casament, la festa, el veïnatge. En grates al record míldius de luxúries en distòpia cacofònica. Temps de narcisets i jonquills. Xampanys engendradors d’homoeròtiques fantasies. Teràpies erògenes d’higienes compartides. Faunes incorregibles meravellosament dotats per a la fruïció. Vulves bacives de vídues qui s’encadenen i desencadenen com tous ferrets de jocs de malabars.

Ah, i que desencantat pels infames obsequis! Per a manguis, calcetes de sedes amb llacets i fines filigranes brodadetes; per a ella, porres, o godomassins enormes, plens d’adhesius ominosos, críptics, amb esvàstiques i roses místiques, i hòsties i bèsties apocalíptiques, i verges pornogràfiques qui aixequen al cel ulls extàtics, i molt madures espartanes amb trenes rosses i els dits als gallets de terribles armes.

El tot presidit per no gens ferms trons on seuen escanyolits ancians, antics de vàries centúries, de qui les anatomies no gosarien pas cap proesa amb folls projectes si fa no fa d’incrementar la desenfrenada natalitat. O-oh! Caspa màgica d’un llevantí de cap densament arrissat, amb cabells molt cargolats, lluents, negres, tofuts, qui damunt la canibàlica foguera dels japonesos (o dels malais — ara sí que la dona m’ha fotut — els confons sense cap raó tan sovint!) fa astoradors espectaculars focs artificials. I ací som al mateix temps arribats a l’hora els bomberets. Els quatre fictes brutals bombers qui venim a extingir focs i fogueretes qui es descordarien per causa potser de llevantí extremat, i venim sobretot a rembre i a escatxigar ben escatxigades amb poderosos raigs les senyoretes qui altrament greument no es cremaven, i sobretot-sobretot a ataconar la gent. Desbandada general.

I, dieu-me, Luxúries, com va el nostre amic Jeroniet?
—Qui sap on para. Qui sap si és viu o mort. Hem escombrat pertot arreu, i ni entre la pols no el trobem. Es tornava petit com ou de puça, i troba’l, tu! Li pots córrer darrere! Punyeteret, vols-te creure que se’ns ha escapat. Un home casat i tocant els tres cents, i encara fent vida de malparit vividor!
—Voleu dir, pobrissó?
—Ni pobrissó ni re; un penques, com tots els homes, només pensant en cardar.
—Amb què? Potser volíeu dir cardar amb puces.
—Que em vols fer emprenyar?
—Vull dir, perdó. I la nebodeta, em dieu? Desconsolada, doncs?
—L’Eufoma? Untröstliche, carallot! Desconsolada, diu el sapperlot! Dummes arschgeburtes Aas, com si no ho sabessis que ja porta guanyats catorze premis Nobel.
—Catorze?
—Això si no m’he descomptat. D’aqueixos en guanya tres o quatre cada any; dels altres, fotimers. Tu i jo orgullosos d’allò pus, que no?
—I tant, i tant.
—Familiars molt propers. Tothom ens gratula, com chor de granotes, jotfot!
—Doncs prou podem
.

Els qui fa seixanta anys qui ens pixem a la sabata, ja en fa uns quants que sabem que vivim amb prou feines en el buit safarós de cap batzolera butllofa mig encastada a la pell del cul del temps. Allò que hom, molt pompós i sense cap raó, en diu contenidor del tot, ço és, l’univers, res, tu, com dic, butllofa que es desprén i esclata en pútids fumets amb qualsevol casual oís del temps tot moribund. Au bah.

No. Els qui hem jagut íntimament amb l’infinit, no ens acoquina gens haver de donar pel cul entitats de molt menor categoria — com ara creença, honor, fidelitat, coratge, tremp… Ni francament cap de les copioses escombraries entre les pírriques virtuts, els perifèrics molt viltenibles conceptes com estintolen totes les falòrnies militars, patriòtiques, religioses i imperatives. Obediències, penitències; jerarquies, gradacions; tiranies i pitjor, les monarquies; en fi, tant se val, tots els dallòs i dallonses que, en nom de cap rucada empescada per qui et vol endogalat i prohibit, et compel·leixen a la desfeta.

Així que això rai. A tot dius que sí, i després fots la teua.

Quines coses més deixondides ni entenimentades no dic! I aleshores hi caic, tot d’una. Car és clar que em pensava que parlava amb mi mateix, mes era la veu del saviet, qui, transformat en puça s’havia instal·lat a la meua orella de coiot.

Qui em profana la sagrada orella?
—Sóc el saviet, ruc!
—El saviet ruc! No hi ha savis rucs; al contrari, tots som molt intel·ligents!
—En fórem més si ens adonàvem de les comes.
—Tocat! Ep, bentornat, Jordiet! Quin tret més distintiu el del teu tren inductiu; quin tremp més seductiu el del teu trop instintiu; quin trip-trap més extintiu pel teu trep tan aflictiu!
—Vigila, noi! Vigila la malèvola puteria de les les dones. Et volen empetitir com m’han empetitit a mi!
—Home, les dones… i els anys
— dic, judiciós.
Les dones i els anys — reconeix, car no és pas savi per no res.
Te’n recordes la nit del teu casament, quan ja eren les quatre de la matinada tocades i tothom com qui diu a jóc, i havia esclatada una tronada espaordidora, amb pluja que queia a bots i barrals, i llamps a betzef, i les dones et van fer sortir a recollir les flassades i els coixins i els parasols oblidats al pati, i mentre ho anaves entrant tot, retut, panteixant, tentinejant, mig abatut, arrossegant-les com podies, sense forces, tan feixugues, totes xopes i brutes d’estalzins i de fang, i et venia a l’esment el vespre sangonós on recollires el cos exànime d’en Silvestre, banyat no pas de pluja, de sang, i alhora també llord de sutges i de fang, i el vas estintolar a un dels enormes suports a la cua de cap canó ara inhabilitat, com ara hi repenjaves els coixins i les flassades a caire de banyera perquè s’hi escorreguessin, i aleshores vas caure malalt, i hom et trobava l’endemà i se t’enduia de qualsevol manera, i et llençava al llit, d’on no et despertes sinó suara cremat pels ulls malignes de “mon fill”, el monstre?

I ara me n’adonava. Era per això que em llevava amb pler de llambrescs lluerts qui em nedaven pels ulls. Eren les grosses llàgrimes pel meu company del cor. Retiràvem amb el meu batalló, car havíem tornada a perdre la batalla, i entre els innombrables morts qui ens ensopeguem, prop un pou mort que més que sobreeixir de merda, sobreeixia de sang, vora on creixien les estranyament incòlumes lleterasses, el veig, el reconec, ell qui pertanyia a un batalló tramès al front feia molt més.

Ara me l’esguardava amb posat de tòfola girafa. Tantost tastant vastes reminiscències, pòstumes, insidioses, se’m mig cristal·litzen, oceàniques, relliscoses, damunt l’esmalt centellejant de la consciència, en irrupció balística, avinenteses d’encantadora follia on sucumbim en insolents cavernes lupines a insòlites estretes mai de debò escunçades, només desitjades per la meua vergonyosa, gens ardida, psique, fins que, insomnes, arrugats, rogallosos, gens polits, de bon matí no emergim a rebre, mentre són encara pixant damunt el foc de camp per a apagar-lo, el desdeny; a rebre el desdeny exagerat, dic, de la resta dels expedicionaris, el diagnòstic segurament pejoratiu dels quals ens distreu, ens fa riure, fins al punt on, assuaujats, per al nostre crèdit, ens fiquem a ballar al ritme de la darrera corranda de moda. Cert que llavors, sense fer cas dels qui tornaven a reraguarda i em reptaven agres que em faria aferrar i ferrar per l’enemic si badava gaire, vaig arrossegar-lo fins al suport rovellat del canó crebat i l’hi vaig curosament repenjar, perquè la pluja li netegés aquella carona d’àngel, qui petonegí tumescent i obnubilat i obtumescent, tàcit, com ara.

No totes són harpies qui només volen que t’estavellis, destruït; ni són tampoc totes lloros qui et tornen balb colom prest al suïcidi amb llurs xerrameques estupefaents — haig de contradir el saviet quan insisteix quant a la inherent maleficència de les dones. Sehr Schwarzseher bist du heute, amic meu. Quants de cops no t’he contat els benifets incomptables que no em féu n’Ipsivendris, de qui tan benauradament sovint ecos totalitaris com resilients incendis a la gèlida ànima nihilista no em creixen espontanis a escalfar-me!

Part darrere, de sobte la mà enorme qui cuida estrangular-me, m’arrapa el coll i em fa tombar el cap vers el taulell. Esglaiat, perdent el bleix, sóc davant un altre dels gegatins tuaregs qui són els escollits buròcrates del camp de concentració on ens emboteixen els vencedors.

Desembutxaca! — ordena el del taulell. Del tot! — i després, veient tot el que hi duc, amb una ganyota de menyspreu. Onze marks!

Com ara ofès, no n’ha prou amb robar-me’ls, m’ordena que li reti així mateix tota la roba. Hom em senyala el cul amb ferro roent i, en acabat, tot despullat, hom em llença com cap drap brut dins el clos descobert, damunt la dura neu gemmada de glaç.

M’hi arrossegava d’esme, endavant, endavant, constant, persistent, sense aturar-me sota la densa nevada. Vaig continuar arrossegant-me dies i mesos damunt la neu glaçada, i devia haver travessats sense ni adonar-me’n les reixes i els filferros que marcaven els límits del camp, sempre bocaterrós, com un cuc desesperat qui assagés infructuosament de colgar-se subterrani, terra hermètica endins, per a la seua salvació, i una vegada unes rels rebeques qui traïdorencament mig capllevaven ran de neu glaçada m’arrenquen un colló. De bon antuvi, ni me n’adonava; és que no me’n podia desencastar i empenyia endavant, caparrut, brivant, bornant, i em trobava esfereïdorament subjectat per les urpes de qualque blanca fera oculta, i per això hi ficava encara més de voluntat, fins que quelcom no afluixà i, alleujat, vaig poder continuar avançant.

Esdevinguí de mantinent conscient que a les orelles, on tothora la sang s’exclamava esborronada, m’hi xiulava una veueta. Era l’ou orfe, de qui el comiat plorós d’enyor pregon pel seu bessó volia punxar-me a qui sap quina decisió, car, arrossegant-me damunt la neu glaçada, cert que del que diu no n’entenc ni borrall(ó). Fos com fos, vaig tombar el cap. Vaig veure no gaire lluny, a alçada dels turmells, una estranya pedreta peluda. Una pedreta peluda, em vaig dir, això és estrany. Una estranya pedreta peluda; embruixada, vós. I vaig continuar mufant, bufant, assucant, sense fer més cas d’aquell colló perdut.

Embruixat, efectivament, com si la pèrdua d’aquell llast m’hagués portada sort. Car al cap de poc em trobava a un bosc espès i fosc. I fins vaig gosar llavors aixecar el caparró per a copsar una visió delitosa. Una caseta encantadoreta, tota feta de torrons (en tost de maons) i de rajoles de xocolata (en tost de teules), i sabia del cert que aquell era el fantàstic aixopluc de la llegendària bruixa de la forest. La bruixa de la forest qui eixí a la porta per a rebre’m, i m’estrebà fins no gaire lluny de la llar, on em va cobrir de flassades netes.

Vaig dormir-hi no sé pas quants de segles. Deixondit, la bruixa de la forest, aquella bellíssima persona qui amb força traça cuinava infants, i qui d’ençà del jorn on em trobà que em deia molt afectuosament d’ogre, em servia, amatíssima, grans bocins d’empireumàtica carn untada amb mel que jo llavors, esplèndid, banyava amb vins famosos, immutable campió qui fagocita a lloure.

Mesos de contes de fades visquí aleshores, aeròbics, resplendents, meravellosos, certs instants sublims dels quals, certes seqüències ni episodis particularment excel·lents, com fulles mortes fetes fi fum en fluix foc d’aromàtica fullaraca, em tornen encara ara en els somnis més lúcids, a posar-m’hi pau, a apaivagar-hi tot malson ni escanyadora aprensió de mort imminent. Es col·lapsen els més greus perills en insignificants obstacles, i els enigmes que em garratiben es resolen en benignes soltes somrients, tantost les memòries de les accions d’aquella benastruga, espíntria, dona no se’m fiquen, excitades, encoratjadores, a pampalluguejar, a espurnejar, com menuts llustrins que esclatessin en beneficial energia. Els trets constrets se’m desconstrenyen; col·lectivament els núvols negres descarreguen festius paperets acolorits, i els veïns més frustrats ni assidus conreadors de rancúnies ja no argüeixen irritats, ans fan cap, orquestrats, a fer-me, cordialment i falaguera, les pitjors tasques ni feines a l’irredempt jardí, i a casa hi desencallen les més encallades ni incòmodes peces de fornitura, com ara baldufaris, i baluernes i obsolets marracos, i antigues neveres, o carcasses de rentadores i de vehicles massa clàssics ni venerables, d’èpoques irremeiables ni de prehistòriques veremes, i arcaics, calamitosos, llits amb mòmies seculars.

Etwas zu tun, und gerne — diuen despreocupats, musclejant, alhora amb urc i humils. I agraïts, vós, i amb els millors auguris per a un veí tan superlativament profitós d’haver sempre a la vora; per als nostres mesquins esperits, la vostra portentosa presència és prova palesa que al capdavall haurem existit i ens hi és des d’ara mateix llegat de goig immarcescible.

Mai desencantats, esllomant-se de valent, a l’esplet s’apleten, en mola s’immolen, aviat cuits, al productiu martiri.

Te’m mereixes, te’l mereixes — m’esgresca la veueta.

Neurones de ventre m’embafen el cap, se m’hi empesquen ensorraments a bòbiles, ensarronades entre els serfs (els geòlegs de conys, els topògrafs de bonys asimètrics, els tocòlegs de pòrfirs de claveguera) qui hi roden com meandres, m’hi maquinen oprobis i malfats, m’empenyen a la pell col·lusions entre paràsits, i als òrgans adjacents monòlegs de màrtirs asexuats, o retorqueixen amb dolors estern amunt com qui m’envaís amb cap pastós esbart de rèptils destralers qui prolífics es subdivideixen en tsunamis que em circumnaveguen repetidament, i a bastonades o canonades fan brollar fonts elegíaques, i devastadors terratrèmols que m’esguerren i raten i em volen vestigial, i el cos sencer me’l perforen amb munions de molt feixugues llufes que em pengen perquè se m’hi amotinin i d’elles mateixes, zwangsläufig, hi guerregin com galls. Prop l’antiga esdernegada bòbila, les pòtoles i les grassatrius zumzegen entre llunes. Oscil·len com virades per marees. I esdevenen sentimentals i s’amanyaguen com molt ben avingudes germanes, o n’acaben tolides a sísmiques recíproques mossades, de tal manera que després els pengen llenques lívides de pelleringues com si llurs cossos són molt llords tampanys on viroses carnasses s’eixuguessin. I tu, pingüí, mamut, mascarell, indeterminada monstruositat, tota ulls fascinats entre les ombres, absent albardà qui hi procrastines en sojorn insegur, immune a la ignomínia, fins que no t’esvaeixes amb les primeres claroretes de l’albada, què hi peles, inert? De trast en trast t’han ullat i et viltenen de lluny i t’alabeen amb maons les enfellonides filles instrumentals, i només quan cíclics els macabres vehicles dels virtuals clients llencen llurs raigs d’àcids roents t’arrugues batzegós fins que no ets entre els astorats munts d’escombraries sinó vèrtola del malalt terreny, ròssa inservible, excedent, afoll de zoo sinistre, clandestí, o enigmàtica llavor qui arronyacada rau baciva d’empertostemps, pinyol envernissat en aiguavidre de qui els voravius en cràter en traeixen la inutilitat, si doncs no el verí i tot. Ep, i ara comença la gatzara i per això t’has fos. No m’empestareu pas més!

Armat amb el triple acer de la paciència, acusmàtic, aprenc molt més si estamp l’orella a les parets i escolt ço que els omniscients barrufets hi mastullen a l’altra banda.

Amb ulls augmentatius, tot hi és gegantí, d’on n’inferia que segurament m’anava escarransint més ràpidament que no em creia. Amb tot, l’avantatge era que hi clissaves detalls que abans t’haurien passats per alt. Escombrava doncs, abans d’ahir, higiènic, les voreres de davant ca nostra per llur tendència latent a recollir les desesperacions dels exhausts i els atxul·lats, i viu que irascibles demolidors s’hi atansaven bo i fotent-se’n. Amb l’escombra llavors hauria volgut, bel·ligerant, concassar-ne les facècies, així fent-los avinents que llur servitud als dictats dels psicòtics “desenvolupadors” només ens accelerava tots plegats davallada avall devers la gloriosa immersió oceànica, on fórem devorats per les llambresques locomotrius dels subrepticis monstres qui, nodrits amatentment per les pol·lucions desenvolupatòries, fosos al rerefons, pleocroics, tinctumutants, adeptes a l’adaptabilitat, excel·lint-hi, versats en la cripsi, camuflats per llurs sempre actius cromatòfors, omnipresents s’hi coven, per a, eixits finalment de reclusió, bo i tapant-se els ulls i obturant-se els oronells, acabar de cruspir-se’ns, macròfags insadollables. Car què altre ens mereixíem?
—D’escombrar voreres a devorat com escombra de ninot de bruixa al capdamunt de tot de la foguera.
—Endut per les ales de l’insomni, el cervell balder al crani, fet com qui diu malsà vapor de les piràmides de budells qui em rauen dejús, anava recollint a la vorera de davant ca nostra, per a llençar-ho en acabat als pers de les escombraries, els indesxifrables ingredients que romanien precàriament a la deriva, tot seguit que els incoherents venedors ambulants de merdes, ço és, els acadèmics malais esdevinguts folls furiosos, penjant-los el moc, corrent amok, no s’haguessin fets fonedissos, després que acoltellessin amb medalles i agulles de condecoracions certs sense-sostre qui, evasius, s’arrossegaven pels voltants, rabidament ni apassionada rostant ossos d’expirats rostits; fugien els agents dels alzinats cleptòcrates mundials, robadors arreu de vides de pobrets, en acabat de llurs crims de punyalada, els kriss (o sinuoses dagues malaies) llurs els enfonsaven fins al hulu (el pom) als ventres i pits i colls i ulls dels rèprobes i indigents qui es trobessin pel camí, i ara les quatre misèries dels nostres pòtols veïnals s’esparpallaven part de terra com vísceres i espòndils; llurs quatre cigrons, llurs quatre cèntims i llurs quatre paperots llampants amb dibuixets d’aventures sanguinàries, les torcívoles rodes del grop de vent nocturn que es girava tot d’una els arrombollaven com turgescent pira de sacrifici, i mentre em ficava a tremolar de temor i de fred ensems, una veueta misteriosa em penetrava els rars integuments de l’ànima…
—Tots els avisats a la bestreta oïm veus (no pas del tot mai comprensibles) del secret tothora revelat…
—Car era clar al clar de lluna que no era sol; amb el viu esguard cercava girientorn més nocturns grassators dels qui totjorn irrompen amb bausia a fer mal; aleshores me n’adoní, un dels pobrissons akrissanats encara agonitzava, i ho feia — oh! — taral·lejant una cançó; una cançó, com en diries, celestial.
—D’esquitllentes m’escapolia de la fàbrica on els orfes torquats hi pencàvem vint de les vint-i-set hores de cada dia — amb un filet de veu em deia el bon home. Ho fiu, l’acte cabdal del meu manumetre’m, rere l’ombra d’en Burt (en Burt era el menys cruel dels capatassos de la fàbrica; el coneixíem amb el nom molt colt d’en Burt en honor d’en Burt Lancaster, car feia el mateix simpàtic mascle posat de l’insigne personatge, havia el seu mateix somrís irònic, i era fort, atlètic i il·lustrat com ell). Seguia doncs en Burt, car sabia, no sé pas com, instintivament, que volia que el seguís. Tret que, desnodrit infant de sis anyets, sovint el perdia de vista. I quan et penses que l’has perdut o te l’imagines que ell, plorós, t’ha perdut, bo i tombant la cantonada, oidà, te’l trobes aturat, somrient amb el seu encantador somrís irònic, potser ocupat a guaitar quelcom o altre, com aquella vegada que era guaitant-se una captaire amb un petit infant, i tant en Burt com jo, com si no els coneguéssim! Un llambrec de complicitat entre en Burt i jo ho diu tot: quin parell d’empedreïts farsants, la captaire esguerrada i raquítica i el mateix nadó, potser vells de mil anys en el més antic ofici! Quan en Burt ja em permet i tot que no li vagi gaire darrere, som no gaire lluny de la mundialment cèlebre estació, un monument del segle vint, i, ran del meu crit de meravellada sorpresa, ens havíem parats a guaitar les harmonioses cases dels treballadors de l’estació, amuntegades com cel·les de rusc d’abelles, tret que ja no eren blanques ni groguetes, ara eren totes brutes dels fums i estalzins escopinats pels fumerals de les gegantesques locomotrius. Ran la meua exclamació, fins i tot en Burt se’m mig adreçà. Em ve a l’esment — digué — ara deu fer vuitanta anys que les construírem. Car abans de fer de capatàs, havia fetes feines utilíssimes per a la societat, com ara de paleta. Tot d’una pujàvem escales de casa ampleta. Érem al pis d’aquell home i aquella dona, coneguts o parents d’en Burt, i caiguí retut a una cadira; ningú no em feia cap cas, mes tampoc no m’ostaven escales avall. Els sentia enraonar de coses familiars. Llavors l’home es ficà a tocar una cançó sensacionalment delicada; generosament, féu cantar una mica la dona, una estrofeta, en la qual tasca, pobra dona, no hi reeixí gens; era una dona d’aquelles típiques, qui només hi són de reble, diguéssim, per a acabar de farcir el paquet, i qui si mai fan res, mai no ho facin amb gaire traça; en acabat, bo i tocant en el seu delitós orgue casolà, continuà cantant-la ell, idòniament, angèlic, la fantàstica melodia, mentre la dona s’ocupava sense emprenyar gaire dels seus animalets, gats i hàmsters i d’altres rosegadors qui havia en gàbies prou balderes. M’hi vaig deliciosament adormir. Aquell fou un son paradisíac. La matinada em sorprengué feliçment llençat a un cossi d’escombraries. De llavors fins ara, sempre he viscut d’aprofitar allò que tothom no llença. Fins avui que hom em punxava massa endins; qui l’ensumava? De tan furtiu, ningú l’ha vist ni col·legit. I nogensmenys, zas, dall i redall, m’enfonsa la daga a costat i costat. Sí ves, tant se val, vós. Moriré oint la miraculosa melodia; els tres minuts harmònics que sempre han acompanyats els meus somnis de sublimitat mentre surava per les altes esferes de Xangrilà. La primera tonada la darrera, vós, i bona nit
.

Amnèsies i anamnesis se succeeixen, en miratges transitoris, adés eròtics i empesats amb midons i guixos mig grotescs mig tràgics, adés anodins, com ara noses que com conspícues bombolles fan bot al cresp del cervell on palesament se’m deteriora el combustible. I qui em serveix en safata foradada aquelles filagarses d’episodi? Doncs no sé pas quin estrany subaltern amb aclucalls i qui, las, apàtic, sovint s’extravia al bosc indesxifrable dels micelis neuronals, entre tòtems escapçats i amb jugulars glaçades, i, fent singlots i tentines d’embriac, orbita totjorn boteruts taparots o superficials abonyecs de significacions no gaire augustes, com si tot plegat el malparit em volgués fer creure que he perduda la xaveta.

Un jorn on m’estimulava al llit l’eina formatgera, les benastrugues, letífiques, vespes qui adés badaven i trastejaven per l’hortet de baix, entraren per la tarja de la porta, totes en folc espitregat, i llurs tendres, tomentoses, trompes em feien pessigolles al capoll ficant-se’m a llepar-hi mels d’esmegmàtic formatget.

En contrasemble, ai, aquell altre vespre infaust, atziac, on jeroglífics d’esquelètics llampecs entraven fetillats pels vidres astorats de la finestra, i llavors…

Prou m’ho havia lla lluny dit n’Ipsivendris, l’amada bruixa de la forest, híspida beutat, com Venus al cel espetegadorament lluminosa, Furtius, els portents desecren treves; els càlculs inescandallables dels ídols amb plomes, el fat de tothom a cap immunitat prèviament firada no les obliguen ni pleguen; sàpigues que cap de les deesses ni llurs subsidiaris deuetons, per molt eloqüents que oraculegin, no vol tampoc dir que el canó mai no se’ls ennuegui, i doncs que fortuïtament disbarats no amollin.

Car llavors, com dic, se’ns abat a tots l’esborronador estrall que tot ho esterrossa; vastes esteses de destrucció; absolut desastre; tots els arbres i les barraques, amuntegaments de fustes; el complex d’edificis mateix de les Químiques Formatgeres, teulades, finestres, murs, tot plegat enderrocs que el fang s’enduu; plötzlich vielleicht viele unbekannte Leichen einfach verschlucken; batzegats sobrevivents de la primera hora, en acabat sovint engolits per pous de sorres apareguts de cop i volta, dins sobtats esfínters d’esfinxs de luxe, flors marcides de carnívores goludams il·limitades.

Un mig arbret molt prim resisteix l’huracà i la torrentada, li sóc esparracadeta bandereta blanca, ens vinclem ensems sense mai rompre’ns; fins que arribaré al subterrani on milions de papallones s’hi han també aixoplugades; sempre la meua afinitat amb munions d’amics insectes; capacitat d’entendre-m’hi, gairebé d’afegir-m’hi, un més a l’eixam, enjòlit, si us plau, expedicionaris impertèrrits dels aires, les aigües, els averns, les fustes, els cossos, les embarcacions, les fortificacions, els fonaments.

Mentre sóc ulls clucs per a millor esponjar-ne les nocions, qui com exactes tessel·les no m’explanen com s’ordena el periple de l’existent, què més…? Què més m’anava inculcant el saviet a la consciència…? Quan…? Quan, en orrupte, un carxot, pitjor, un reguitzell de mastegots epilèptics que qualcú m’endinya, me’l desallotja. On ha anat a parar? Tornarà mai més a emergir, puceta sèdula, estrènua, llords canons amunt del meu decrèpit cos?

Tot just quan l’han desallotjat a trompades, em deia la veueta que és clar que me’l mereixia, ep, naturalment, fóssim prou probes ni íntegres, compartit; compartit pòstumament, amb en Silvestre, el premi, el premi.

Car crec que em donaven al llit el premi Nobel de química, Molt merescut, molt merescut, asseverava, insistent, la veueta. Car oi que descobrírem en tàndem, mimètics, amb inspiració olímpica, una descoberta força inútil, i era que… Era que… Què? Que la ptialina en quitina…? La ptomaïna en cocaïna…? No, no. La caseïna… La caseïna, hò! La caseïna i la… La saponina, la saponina… Això — que els formatges els podíem, amb fórmules laberíntiques ans dedàliques rai, a través d’un reguitzell d’extremadament formoses equacions, els podíem, dic, els formatges, transformar en sabons! Car al temple del laboratori quins jocs d’equivalències oligoestèriques, vós! A bonics cops de “=CO·O=”, eh, perfecte, magnífic, esplendorós? Alliolis ben lligats, idil·lis dels elements afins, tot hi casa i tothom a casa, feliç, exultant.

Els molt doctes farauts de l’Acadèmia no sé pas què s’empatollaven, en malai, i no pots tanmateix treure els ulls de llur aspecte. Car si l’un fa cara de cul, l’altre de cap, de cavall tatuat, de tal faisó que opinaries, opinic desopilat, que et trobes davant un parell de pòtols qui s’han disfressat amb una disfressa de cavall de carnestoltes, i àdhuc te n’adones que el de cara de cul duu un set als pantalons, i la veueuta sàvia et diu, empenyent-t’hi, Sargeix-l’hi, sargeix-li-la, i tu et respons que qui se’ls atansa, amb aquella pudor de quadra tan forta que foten, ni per què t’amaniries pla al fet que ningú et pogués encara millor fotre la guitza, a part que qui se’n recorda, ni amb quins ulls d’ara, d’enfilar l’agulla, ni qui és ja prou hàbil per a fer els molt necessaris nusets als fils?

Mes qui s’embranca en supèrflues ni perifèriques qüestions quan l’important és l’immens reconeixement rebut, d’on que eixorividet ni espatotxinet no em trobi, pobrissó, ben presumidet repenjant-me mig incorporadet al coixí i tot.

Car quina proesa la nostra! Quin triomf que commou els darrers bastions de densos contraforts equilibrats còmicament ni cònica al capdamunt de les més altes muntanyes del nostre estretet microcosmos, on, fins ara fracassats, tota boça ni torcebraç si fa no fot científic que els plantegéssim superaven, i, sempre nosaltres tombats al darrer esglaó, al peu de la serralada, ja només ens era permès potser d’accedir, al·lucinats, a marginals bordells de tedioses mutilades meucarres qui obsequiosament no ens trametien les pitjors malalties, a contrapartida de què, tant ell com jo, escrupulosos i tanmateix equànimes, les pagàvem, romàntics, superlativament; i ara, ara, ai el cor, quina emoció més forta, si te n’adones que encara deu haver-hi nogensmenys al món justícia, car prou és veritat que, com érets tu qui trempava amb més d’afany, tantes de putarretes bellugant el cul plegades, mai no n’havies vistes pas tantes, allò, llurs cossos divinals, era un bédedéu de poternes hipogees que exploraves a quatre potes, com quan en acabat exploraves als atanors dels laboratoris els secrets del cos de la deessa realitat, enganxifant-t’hi dits i artells i separant-ne les parets amb quina facilitat, com si et trobessis, troglodític, entre coles i velluts i elasticitats de cony, i doncs, ara, dic, després de tantes de vicissituds globals viscudes, resulta ausades que també ets tu botonet d’accessòria encantadeta roda de carro on tot no giravolta ni vol raure, car heus-te’ls (no pas?), de carn i ossos, els marmessors meretricis qui et porten la medalleta, en Csimí i en Zimir, i potser àdhuc els dinerons, quan, com dic, del trebol, pataplif, patapluf, que et calamarsegen els pinyacs.

És l’Eufoma, la nebodota, qui amb verí t’eviscera, i et vol pel cap baix despulla, i t’imputa a deshora tots els mals, i en Jeroniet, pobrissó, te’l tramet, qui sap per quines vidielles avall, a terres molt perilloses, de safarosos safirs, on els àcids digestius cada virtut no usurpen.

Lladre, em pisparies el meu primer premi Nobel de química i tot!

Car certament es veu que la seua descoberta amb claredat sobrava la nostra, és clar. De saponina a caseïna per inversió màgica de les nostres prèvies fórmules. Tot sabó és formatge, on els biòlegs i d’altres bromatòlegs, manoi, com jubilen!

No vull veure (ni puc, amb els dos ulls umflats) l’equina pantomima (quina moma!) (quina moma, quina moma, amb maldestres saltimbanquis i l’eqüestre ridícula puta vestal i tot, muntant-se i desmuntant-se ara jo ara tu.), la servil cerimònia, dels cavallers Maximí i Casimir, de l’Acadèmia malaia, qui, amb llavis tumescents, produeixen l’erupció d’un flocall de mots florits i flairosos com pom de roses pansides, on la nebodota s’aixeca els setins i calamacs del faldillam i es fa enfilar la medalleta dalt de tot al gep. Sentors cancerígenes ragen dels seus lúbrics badalls i vull viatjar, no pas amb cap turmell, ans amb el cervell, alat, obsedidament i per mètodes balístics, cap a cap estany de pau, amb molses i falgueres per les vores, on m’assec, amb els ormeigs adients, a pescar-hi què us diré? No pas per a emplenar cap ollal ni salabret; car, tal·là-tal·lera, amb qualque barb o tenca o carpa n’hec prou i massa, el qual xanguet així mateix al capdavall, mentre s’esfilegarsen els bromallons on, rosat, el llostre s’acompleix, i acompanyat, no pas per cap bestiota qui bordés ni d’ullals bavosos que aixafessin res, ans pels refilets dels inofensius ocellets qui cerquen jóc, ja jaquiré fugir de bell nou a l’aigua, perquè a cascú els joiosos companys seus de l’estany no li diguin, Bentornat! Bentornat, Jeroniet! — com suara havia dit jo mateix a la veu del saviet, qui al cap dels anys, anava pujant, pujant, treballós, per llonganisses mig buides de nítols fastigosos meus, fins que no se’m tornava a seure, egregi, al tron de l’antitragus, pobrissó.

I ara em pugen per la finestra, amb el fumet flairós de qualque ambrat rostit, veus de na Lascívies (Lubrícies?) xafardejant amb les veïnes, mamelludes dones dels sacrificants nipons, turcs o teutons qui colen fogueres i brases, i a burgueres hi couen a l’ast les víctimes hodiernes. Per una vegada les donotes s’obliden de contemptibles galindaines, i de molt adornades trifulgues i tragèdies, i discuteixen, bafaneres, de les increïbles proeses dels marits.

El “meu” marit és un gran consumidor d’aranyes; wie der Astronom Lalande, mein Mann liebt rohe Spinnen zu essen; es pot ben dir que gairebé no consumeix res més.

He tancats els ulls i em tornen de molt lluny paraules condensadament sàvies, mentre descendíem per vessants devastats. Car tot feia baixada per als horriblement envellits sobrevivents. Anava de boldró en boldró d’encara il·lusos, esperançats, opsígons, bo i salvant laberints de boscs arrasats, esteses caòtiques de troncs tacats de rovells d’antigues sangs, a escoltar-hi l’apta veu de cada savi, o més generalment, seriosa cavallot de molt greu saberuda matrona.

Arbres caiguts, hi espigolem aranyes — dictaminava aquella esparracada sàvia, i cert que llavors en tastí cap, negra i híspida i geperuda, desada tímidament a cap clotet de la botxinejada fusta, i heus que un espurneig avial m’escalfava l’aridesa d’un sensori adés massa colpit pel terrabastall, pel greu daltabaix suara patit. Mon cervell passava d’ésser fregall eixamorat a esponja xopa, de borra qui es panseix a esca centellejant, com ara si aquell fos nodriment catàrtic qui m’acaronés els nervis, m’allisés rebrecs d’ànima agredida, m’hi perdigonés amb cap estocàstica calabruixada de noves sinapsis.

Era com si tornava a ésser, benaurat, a ca la bruixa Ipsivendris, on sense recança em refeia bo i ingerint tendreses i d’altres carns fresques que tendrament m’estenia perquè m’engreixés, guanyés estaminal trempera, esdevingués novament home. Car què altre voleu que hi fes que atipar-me i pesar figues, i adesiara, trapella, mandrosament cardar-hi? Fins que… Fins que ai, vaig oir de lluny trip-traps de dures botes d’escamots de càstig, catric-catracs de bèl·lica màquina infernal i, estesos els patagis, m’enfugia.

I ara les franges, estirades de dalt a baix, com gonfanons destrempats. I l’himne descordat de l’esqueixat llimac qui, sense trencar-se, es perllongava indefinidament. I m’he desemboirat sacsant la closca, i he tractat de dividir els dies viscuts en tres llistes clares. M’he posat cap per avall, estès d’esquena damunt el matalàs, amb cames i peus enlaire, tan alts com puc, per a sostenir, per a suportar diguem-ne el pes, de les llistes que aniré guixant imaginadament, ulls clucs, al sostre mental d’un cel lluent. Tres rastelleres ben endreçades, una al costat de l’altra, i aquesta al costat de la tercera, amb diferents tonalitats de la mateixa color més o menys indeterminada, entre rosa i blavoseta; les rengleres he decidit d’allerar-los força d’espai a cascuna, car prou crec que hauran d’allotjar-hi tirallongues força feixugues i llargues; al primer enfilall hi ficaré els actes físics importants; al del mig, els esdeveniments decisius vists; al darrer, les experiències impactants que m’afaiçonaven l’esperit.

És clar que després me n’he adonat que tot plegat hi era confús, que tot ho confonia, que els mots i les imatges que volia ficar, ara a una llista, adés a una altra, es barrejaven i es contrarestaven i s’anaven esborrant, s’anihilaven mútuament, i em rodava el cap, i la sang folla em bategava a les orelles, i els ulls em veien pampallugues monitòries, com ara muts esclats d’armes de foc. I comprenc doncs que, en realitat, com efímeres mosquetes de maig, només vivim un dia, i que en aquest dia no s’hi esdevé res, absolutament res. Llavors, pitjor: el complicat entrellat esdevenia sòlid, es desprenia sol i em queia d’espetec a asclar-me el crani. He fet doncs un crit espaordidor.

Un crit al qual ningú ni piu, ni bèstia què et pruu. Així que ho jaquies córrer. I quan et decidies finalment a anar a buidar la gibrelleta que sobreeixia pertot arreu, t’has ficat amb força cura al canfelip i te’l trobaves excessivament ocupat. En Csimí i en Zimir hi eren, jaguts part de terra, repenjats a la tassa, damunt les ben encerades rajoles, i hi escoltaven molt espirituals discs de jazz, tant l’un com l’altre, el culcarat com l’èquid, totalment pintats, això sí, molt polidament, d’elegantíssim negre. De més a més, te n’adones: quina collonuda sentoreta d’attar (oli de roses) no exhalen, delicadament perfumats; és quelcom, et dius, que deu anar amb la disfressa.

I tot i que llavors consiraves, Aviat no s’hi cabrà, ho feies ben fluixet, no volies pas consirar-ho gaire fort, no fos cas que en Jeroniet, segurament arrapat, enfonyat, qui sap on entre les esgarrifadores anfractuositats del teu repulsiu paltruu, com qui diu encara entavellat per cap budellot entre quatre pèsols mèrdics, et sentís aquell consir tan lletget que et venia, fi com olinda, a pessigollejar-te el clatell. Vols-t’hi jugar que se’ls amaguen d’amants? Aquell parell de múrries truges, de paròdics fardots? La farta Lubrícies i l’apresa neboda estotjant a ca meua (nostra, Jeroni!) aquella reserva de ben peixats llavorers.

I quin paperot el meu! Anant-hi amb compte no fos cas que fes cap oradura i els fotés l’orinal curull per barret. Sóc com hàbil furtívola reineta esquitllant-me dels trencacolls, i alhora ullant, llarga llengua en garsó, a punt, en avinentesa, d’assestar flingantada i endur-me al pap potser alhora l’espiadimonis qui colca el cavall de faves, car així és com se’m fiquen, obscenament encavallats, per a jaquir-me pas, curials, vers la bocana de la cagadora. Tret que, és clar, de l’avial, escrostonat, tocadiscs, punyent, un trompetista es delloriga i ens entabana; els seus refulgents acords ens empenyen els tres animalots a densa melangia; lleu, som tres grius, de qui els grotescs sanglots emocionats esclaten en recances, en neguits i en segrinys d’enyorades contrades del passat on encara escorcollàvem, prou esburbats, llampants experiències. Allò ens torç als tres plegats les xil·les.

Marejadots, com reaccionaríem ara al soscaire? Ai si hom fos capaç de recordar-se’n, pobrissó! Allò que seguia s’embussava al cul d’un atzucac a l’intel·lecte, i sí ves, què hi fotrem? Quin cop al cap ens el desencallarà el jorn on menys t’ho creies? I, si doncs no, ni mai.

Amb quin corruix no ve a corregir-me la Luxúries! Potser ha trobada massa fada la teca de la darrera grifolda entre els disbauxats veïns, i el mal pair, la dispèpsia, me la dispara.

On són els negres!
—Quins negres?
—Els acadèmics!
—Such mich! Si portés butxaques, us em desembutxacava, vós!
—I què fa el vàter tot ple de sang i merda?
—Inquiríeu per casualitat si el monstret…
—Quin monstret?
—Tornem-hi!

Esperitat follet em recomana, Penedeix-te, anacrònic, del que encara no has fet ni fotràs mai. L’entenc perfectament, el duc a l’orella, l’arrogant geni de la dita gloriosa sempre a bec de llengua. Bon consell — faig, amb veu imaginada que només pot sentir ell. Faré com dius, diré… Sóc culpable de tot, i de més, i au. I potser ja no hauria de parlar mai més.

Què volen de nosaltres, aqueixes goludes invasores? Home, si de fet oi que no hi ha al món res més ridícul que anar recollins diners?

Ai, pobrissons, als meus cent cinquanta, i als teus tres cents, ja xuclats a sec, privats d’adí, raquítics, escanyolits, ni ombra del que fórem, i encara ens roben i ens freguen pels nassos el pobres que som; ens pispen net les misèries que estalviàvem fotent de savi de ral en quioscs de firetes. Endevinàvem per als idòlatres llurs destins i els dels mateixos mons i déus qui sallen, incongrus, per l’espai. Sinestètics, exòtics, faraònics, amb coroça de capdecony pintada amb les colors del cony mogut, o amb careta de testa de xibec, profetitzàvem rotunds i redundants, fecunds, meditabunds i tremebunds. I algú o altre ens dava cap propina perquè ens compréssim cap cafè que ens apaivagués tos i rogalls.

Canta’m versets de barroques lletanies que amb el son enganyarem la fam. Xapescàvem agònics, trepitjant vidres trencats i xisclaires moixons d’ales rompudes, tètric nocturn enmig del jorn, amb el tremolós brum dels matolls, i el Sol tenebrós, apagat per la pols i pel fum. Amb hostilitat letal ens embolcallen les romanalles del delictuós flagell endèmic; ens anem morint, gastats, abandonant enrere fragments de cos esqueixat. Arreu i a betzef enfeinats eixams d’enginyosos insectes qui delicadament van rosegant-t’ho tot.

Me n’he anat sol per on ningú altre no gosava. Sota els trepigs, el pedruscall aplaudia l’atreviment. I au, som-hi. Aniré a lloure, ranquejant, mes corrent la dula, sense més ensopecs, fins que tombaré retut. Pel matollar, estirat part de terra i estrebant-m’hi, m’envaeixen per tots costats, com folles formigues, esbarts d’infants afamegats qui, si abans no m’aixequés i fotés el camp per estretalls pirates cames ajudeu-me, s’atansen queixaluts a rostar-me.

A frec d’ésser cruspit, cabells d’harpia se m’abaten, m’ennueguen, m’escanyen. Aixeca’t i fot el camp per viaranys clandestins, m’ordena efectivament la veueta sàvia. I havia oberts grossos com taronges de sang els ulls sangosos perquè veiés la Luxúries com l’havia tornada a clissar. M’havia semblat que era vessant-m’hi, assídua i sibil·lina, orella avall, el verí definitiu de les seues empatollades suggestions de suïcidi.

Aquesta orellota, amb el que et put, t’ho hauries de fer mirar més aviat per cap proctòleg; diese Krankheiten, vull dir, Fissuren, Fisteln, Abszesse, Hämorrhoiden, ecs, quin fàstic, faríem goig! Heure això a les orelles, crani endintre no presagia pas res de bo; t’haurem d’evacuar de mantinent.
—Què? Was?

Car cert que abans ho entenia tot i ara no entenc res; abans totes em ponien i ara ni una no em pon ni pondre’m vol; potser és el cuquet a l’orella qui, intrús, manefla, m’ha canviades les cançons. Potser caldrà partir peres un dia d’aqueixos, vós.

No feia gaire (quants de lustres ni dècades, doncs?), havia oïdes, íntimament, herètiques pirotècnies que se’m disparaven al bell centre del cervell, com si l’estrafolari paquet molecular qui sóc anés de debò a esclatar d’una puta vegada en mil bocins, en mil minúsculs divertidets escarabatets de totes les colors. Atomitzat. Asche zu Asche, Staub zu Staub. Tret que és clar que…

Només essent gairebé no res abans d’ésser de debò no res, l’angoixat patiment de saber que un paquetet, tan collonut com et penses que ets, lleu s’espargirà, arreu i enlloc alhora, en un esclat de cendres mig enceses, per a no reformar-se mai més en tota la interminable infinitud, esdevé, contra tota raó, mínimament suportable.

Passaran trens rovellats duts per qui sap quina inèrcia ni quin deler de pesantor ni agre d’estavellament. Empesos per quin totpoderós sisme espasmòdic d’embranzida inicial.

Baldriga-baldraga qui s’esfilegarsava ràpidament, ignorant com em deia ni qui era ni què cony hi fotia, esdevinc pueril meteorit qui, a mig fer-se malbé, serpentejant, rossola tanmateix com negra bola de neu qui s’engruixeix amb les estalzinoses teranyines plogudes suara ran la despietada espoliació. El vent del cumblac encara duu enjòlit molt perillosos objectes augmentats esglaiadorament per llurs ombres si s’atansen fortuïts a rebatre’s contra terra. D’ací que amb ulls geogràfics sotgés amb zel interestel·lar aquell cel cruel, d’on osculatrius esferes i paral·lelepípedes i d’altres geomètriques tosses, com ara portes, i bigues i vies i felipes, cuidaven esclafar-me. Amb el mareig de tant aixecar el cap i alhora caure, m’ataquen basques i esdevinc orb per excessiu enlluernament. Indòcils em llagrimejaven, desagraïts, els ulls, i se’m descordava el jejú i trontollaven els murets de toves als envitricolls del meu cervell.

Notes trucs i corregudes pels corredors del teu cervell i, portes qui s’hi obren i s’hi clouen incessants. Pels carrerons com congosts foscs i abandonats, amb totes les clares botigues on adés es treballava ara condemnades, sorolls de persecucions esfereïdores.

Quark ballarí trau el nas per l’estopí, es jaqueix de falòrnies, de l’embut buida les còrnies, les espieres torna bòrnies; quark xafarot viu de l’esvalot, com qui cerca un ou, per a remenar amb vit de bou, va errant pel buit, no en troba cap de cuit, no en troba cap de cru, pessigolleja nassots de manitú.

Quantes de vegades et trencaràs abans no et trenquis del tot? Això érets tu, mònades en butllofa que s’esquerdava. Àtoms, molècules, cèl·lules, sense lligam; com rusc cremant en flames amb cada abella campant com pot, o com formació en tortuga de l’exèrcit romà amb el pinyol corcat on cada supersticiós soldat fot el camp esbojarradament esgaripant enforcat al cul per quin faune fantasmal o dimoni intrús; allò que suara fou unitat és ara cèl·lules solitàries perdudes, sense quest, penjades en territori exposat on l’enemic et sotmet a anorreament immediat.

En un desert on per ràfegues deserten freixes i àlbers, i només sembla romandre-hi l’estoic cirerer radioactiu amb cireres que crepiten i espurnegen, i al voltant del qual segurament caldria fer-hi una barrera perquè ni els ocells ni els oblidosos hi pelluquessin, el tren. El tren hi és bromosa silueta atreta telepàticament devers l’aürt estrepitós. Triaràs per quin biaix assages d’entrar-hi sense mai reeixir-hi?

Tant se val. No és pas que passis a través res, ni que res et passi part davant; és només que et vas passant, ço és, podrint, i, podrint-te, passes doncs a raure a llesques diferents del mateix no res on t’enfonses. Pastís d’hospital. Ecs, ecs, ecs.

Pastís d’hospital. Mon oncle Bixbix s’hi anava morint, i ja puc curar-hi que no es refarà pas; li dic si li cal res i com es va trobant. Ara, res. El qui sap no diu; el qui diu no sap. Sempre ha estat així, sempre així serà. Mantell virolat, xarons tirabuixons, cofoi o sorrut, enze o equànime, per què em contestarà? Tot el que em diria, prou en faré esplet als llibrets i me’n pleviré amb més goig ni calma ni percaç. Potser li sap greu de viure amb ell mateix, en acabat de tants d’honorables fracassos, i ara la mort, fracàs definitiu.

Sense permís, he regirades perplex en les vitrines: canyelles, aiguanafs, carbons; píndoles de totes les colors de l’espectre; quantes se n’engolia, balb, l’hèctic Bixbix? Em sembla que, abstinent, no cap. M’ha feta una guerxina quan li ho demanava? Cert que aviava ganyotes a tort i a dret. Arrufava sovint el nas; un nas transfigurat en un grotesc clítoris rudimentari; per això se’l gratava tant? Així mateix, tot d’una, i en forma d’interrogant, diries que involuntàriament, se li arrugava l’ofri, com si el sorprenguessin part dedins encara certs pensaments sospitosos. Potser escrutava el seu trajecte i li recaven crims i ultratges, torts i greuges, qui sap si els rebuts o els etzibats.

Quina pau d’aigües quan pixes sostingudament a la tassa; sorollet de font suaument apologètica. Mentre pixes, alces els ulls i el guipes pel mirall; quin ominós miratge l’afligeix? S’obsedeix amb posat adolorit a dir que sí amb el cap. De sobte, però, un alleujament a les faccions, com si a pleret hi matinés, simbòlic, el vel que esborra els pecats marcats a l’antiga pecadriu fesomia. Ascendeix o faig el ruc jaquint-me entabanar per les irregularitats a l’espills. A risc de caure de cul, tombaré el cap.

Fa una ganyota pintoresca al burot avial que li foradi el bitllet cap a l’ultramon, o el fot de fàstic contra la meua propinqua presència?

Mes què són aqueixos estranys espetecs, i sobretot què és aquest suquet tan pudent que m’ix de l’orella?

I a la fi, esbufegada, deia la veueta, Perdona, però sóc molt com mon oncle Moxi-moxi; haig sempre fretura de defecar a l’instant més inconvenient; per exemple quan, sepulcral, en Moxi-Moxi, segons ens contava ara deu fer, què, sis cents, set cents, anys, un vespre on anava a enfonsar la xil·la alternativament en dues dones cuixarrones qui, gens esquerpes damunt la màrfega se li obrien, i llurs esponerosos pentenills, dels quals ferums tan fortes de conys no n’emanaven que feien bolcar d’esglai tant cap ens escardalenc com ell, com cap altre ens molt més opulent ni polput, ni crapulós ni populós, ni papulós ni palpissut, d’entre els consternats nassuts qui romanien a la cua, doncs fou llavors aleshores, diu, dic, on, també ell com els altres trempant fins a la vera volàtil essència del coet, i esdevingut gelós vector de penetració fins-a-la-peti-qui-peti, pobrissó, intempestiu se n’havia tanmateix d’anar abans a cagar, mon oncle Moxi-moxi, oi, d’on que el seu lloc fos pres encontinent per cap altre assedegat de nimfes entre els polifònics agonitzants qui, molt reprensius, gemegaven darrere, i hagués de romandre, ell, per culpa de la merda inoportuna, de bell nou a les escapces. Hò, i espera’t. Potser lleugerament pitjor i tot; aquell malaguanyat jorn on feia cua per a rebre el Nobel d’astrofísica, varietat èpica quàntica, em sembla, i, és clar, amb tota vitalitat, li vingué la impertinent caguera i, ja cagat, un pèl abans mans de carrinclonota pubilla no l’hi lliuressin, hagué de córrer empegueït rai, i el guardó o el trofeu o la copeta o el ninot que devien lliurar, doncs, se l’endugué un altre de la cua; sempre el mateix destret, pobre oncle! Més tard, ja el veies, cavicorni, havent perdut el torn, a la cua de cap altre premi Nobel dels més rucs, exemple, el de política porquina o de la cort, crec; o, no em facis cas, potser m’err i es tractava de cap altre Nobel de més volada, en pornografia, diguéssim, especialitat sadisme exhilarant dels pèrfids helicobàcters; a tots ops, quelcom si fa no fot; ja saps com aqueixa patuleia moderna troba estupefaents especialitats fins furgant amb ungles blaves a melics de lluerts i a matrícules de clons.

Com mantres que em calmessin, encadenadament m’adormia fent interminable balanç de les meues possessions que amb els anys minven i minven.

Gibrelleta mangala sabates pantalons
gibrelleta mangala… sabates pantalons
gibrelleta mangala sabates… panta… lons…

El monstret en deu haver fets més dels vuitanta i tanmateix encara, gatgejant qui sap mai què, hom el sent també, amb estronts triats, i aprenent, es veu, cal·ligrafia, gratant, gratant, damunt les noves parets de vidre espès, bisellat en blanc, amb filigranes d’atauric, o d’enreixat o gelosia. Potser ho fa que en Qim-Prim, el nou drut de la neboda es fa veure l’arquitecte. Les constants modificacions a allò que adés, en tremps i saons antediluvials, fou ca nostra i ara és indefectivament ca llur, han feta desaparèixer la meua avial tresquera. Ja no puc arribar-me a la finestra a ullar els cremats energúmens i llurs entretingudes pràctiques culinàries, ni atansar-me al canfelip a buidar-hi la gibrelleta.

Només cal avesar-s’hi. Més val que ningú no sàpigui que sóc encara viu. Les noves construccions que em barren el pas cap enlloc, aviat m’hi sabré esmunyir com cap verm inconegut cada cop més reduït.

I ara pesava figues, aviat mataria l’araig, quan, com qui és atacat per les minúcies incendiàries de l’epilèpsia, tot d’una el ficte arquitecte entra, a marrameus, al meu racó. Què hi pinta al meu purgatori el glabre no ningú? No m’amagaré pas tot rebregadet al microones perquè l’intrús l’encengui; ni fugiré per la finestra (tampoc no puc, vedada per les recents altres parets) per a penjar-me al frangipani de baix on m’hi eixarranc, escorxat, com si sóc flor qui falenes del cap del mort pessigollegen; ni tornaré a córrer per a vendre’m al mercat d’esclaus tan a bon preu que se m’enduran a tot estrop vils compradors abans els meus sanguinaris perseguidors no fotin cap. No; no cometré mai cap més d’aqueixos errors tan greus; letals nyaps així hom només els pots fer un cop. I ja ho sé que m’he promès de prendre-m’ho tot amb eutrapèlia, i de només mai enraonar quan fos del tot necessari, mes aquell sotrac vingut d’enlloc em desperta al cos pirotècnies de difunt qui en taula de dissecció s’abandona sibarític als plaers més indiscrets.

I ara me n’adon, obrint el ulls, que en Qim-Prim em fita amb el monocle com si li sóc bufó espectacle, i potser, taujà, m’esclafarà com cap corc de tremujal amb un dit mal esporgat.

Tità qui ens brutalitzes, vaig piular llavors, mentre, com vespa antiga, d’ales aglutinades en plecs, ranquejava damunt la fusta sense poder molla volar; esdevinguis avui entomòleg mig antropològic, ço és, híbrid amb cor, collons, i no ens siguis per comptes tan fisiològic ni equí, trempant en marbre, com cap poliglot massa enginyós, mentre ens assassines; estalvia’ns l’estrepitosa lletania, és clar, quan, a barrades i a esclafaments de llorda ungla, ens tornes caviar qui, aritmètic, hom tasta reguardós, com cap ós la mel, amb busquetes ni branquillons ben mesurats, no fos cas que cap metzina s’hi celés. No pas que hom no copsi ni clissi que et creus presenciant cap òpera esbufegada, on, coalescents, els escaigs bategosos del teu masoquisme i els dels viciosos qui escauges ni avalues, en imperiosa anticipació de les antipaties consegüents, ensopeguen com horitzons d’escenari que es clou, glacial, com ara empès per dos massius icebergs atrets mútuament. Recorda-te’n si us plau, de l’Illa de les orquídees i del Turó de puritat, on tu i ell anàveu nus i llauràveu i cardàveu i només menjàveu cogombres i ous d’estruç, i amb estellallenyes i maçola us engrescàveu, pel més recòndits voltants, al bosquet i a l’abocador d’escombraries que hi tocava, a rompre i esbotzar fustes repudiades (esquís pianos calaixeres escriptoris) per a cremar després, en intrèpides fogueres, els llibres de tothom. I com xarrupàveu a ruscs com qui a mugrons s’amorra, mamerris de llavis codolencs, calapetencs, coriacis, i com amb la mateixa maçola, en temps de desglaços i allaus, signàveu l’extinció definitva dels fòssils que mancaven, cabdals, als pàmfils paleòlegs.

Silenci de golfes estretes on cada garranyic ni grinyol no és sinó calúmnia i excomunicació. El soporífic gegant, glauc com gafarró o com submarí, per què hauria pujat, kamikaze capdecony? Es jaqueix aenzar pels cimbells de tots els meus paràsits qui ficava, sondrollant-me, a bellugar. Biòleg molecular especialitzat en clavegueres, conec intuïtiu les veus del més rebotegosos ni poixèvols, i aquests, per atlètics mecanismes, sé com trametre’ls, com qui fot virtual xurriacada o assaja amb la bassetja, que es juxtaposin justament al cos del busaraca emprenyador, que s’hi rabegin sense embaràs, sobretot timpans o narius endins, d’aquell pom de porta de nas seu i d’aquelles orelles anàcroniques de ratolí que ha.

Amb boca de roent cèrvix, de tor inflamat, de cul desarrugat d’enorme ponedora, humil i tanmateix amablement ferm en les seues conviccions, em sorprèn, somiós, evocador, modest, dolç, en pau amb si mateix, bioluminescent, rapsòdic, subtil, eudemònic, remembrant la seua sumptuosa estada entre les arbredes, les papallones, els escarabats, qui, en aquella illa de puritat entre turons d’orquídees, l’ajuden i l’amusen i l’inspiren, i li presenten, perquè ho sàpigui extreure amb cura infinita, tot el que té de poètic nogensmenys, i malgrat ell mateix, si el saps massegar com cal, el planeta genocida.

Hi rebíem lentes il·luminacions. Hi fèiem sabó, remenant, remenant, amb paciència excelsa. Hi cuinàvem llongament, eons rere eons, sovint a l’uníson amb les molt més romanceres coccions ni coaccions dels universos; entotsoladament combregant amb llurs estireganyats xup-xups de mai no acabar-se, i en sublims enyors, aixecant els ulls envers llurs magnífiques manifestacions. Car tot hi era observat amb tota la calma del món. Benaurada hora que dura l’eternitat. De vegades quèiem en clots i hi romaníem, extasiats. Els ulls dels cloroplasts i els nostres en exultant entesa tàcita. Fins que levitàvem i serpentejàvem, lleugers com borrissol, eteris, volàtils, insubstancials, constantment oblidats, pels camins del zen. I enraonàvem amb unció, sense cap pressa, amb l’omniscient cavall blanc. Car cert que sovint, quan quèiem en zona de pregona meditació, heus-te el cavall blanc qui ens llepava el visatge. I sentíem que ens mormolava, suau com l’oreig, Junts… Junts anirem a tot arreu sense moure’ns del prat. Floretes insectes vols d’oc… Cristalls de sal al cel… Aiguaneixos fonts palets molses… Vent pluja neu tro llamp… Bou arbre ànec bernat…

Transportat a la beatitud dels seus llimbs, fins jo i tot hi albirava el místic cavall d’ivori qui amb les seues no dites savieses m’apaivagava fins a punts de profund i tanmateix joiós penediment. I em deia, Ell qui havia estalviades tantes de vides de bestioles, per què no hauria d’estalviar la meua?

Algú el cridava de baix. I aleshores em demaní, amb la mateixa equanimitat, Per què me l’hauria de salvar, potser avui era el dia justament on se’n cansava.

Cert que sempre val més savi conegut que boig per conèixer. Per comptes de comiats insípids ni d’amargs esguards de mai més no veure’ns, abans de pirar, l’arquitecte oblic, bo i evitant el bany accelerat de negatius espurneigs, tria, imprevisible, de masturba-se el seu ou solitari, ou fratricida de llonga data qui annihilà abruptament son frare molt més rèprobe i flirtaire, de qui les emissions proliferaven sense ni com va ni com ve, com febrós ans ictèric grafòman qui fiqués cullerada de sopa de lletres a cada aparença ni virtual aparició de gorg revingut que (o li semblés que) es cargolés en plecs de cartilaginosa carn, on vessava doncs, gens clandestí ni temorós, desnatades llets i alhora aigualits i hematosos elixirs, de qui els miralleigs ambres, a miríades escarnufaven (i hom podria pensar que escarnien o àdhuc estrafeien) els moribunds piulets dels estels més apagadament somalls en cap univers no pas poc de lluny obsolet, pitjor, d’anys i panys inexistent, univers extingit, col·lapsat irremissiblement, desaparegut en realitat del magre territori hermètic de quin altre espai, de tan minvant, clausurat, on nogensmenys en Qim-Prim, cloquejant íntimament amb mig subjugats singlots de riure, qui sap si imaginant-se’m patint-li qualque banal flagel·lació, alfarrassant encertadament que sóc massa contemptible per a tal viril ni indòmit conqueridor, qui ara pot, si ho vol, negligir, massa magnànim, de què ho sé jo… d’afusellar-me, d’executar-me, de rentar-me el cervell com cap altre demagog o tribú, o potser no, potser només m’empatollava, massa fecund en les meues pors, obsedit en ajornar l’ultratge, i no es masturbava pas gens l’ou, potser només se’l bellugava a les envistes d’un altre fi, l’emprava diguéssim a tall de dau, tot esperant què en veu sortir, quin nombre no m’enduc, el de l’esclafament immediat o el del muscleig menfotista del Saps què? que et bòmbon, desgraciat, quan gira cua i fot definitivament el camp, car al capdavall prou el criden peremptòries les inesquivables mestresses de baix.

Calfreds d’agonia em descomfeixen, car sóc a les portes infernals de l’esmicolament o l’esvaïment, del total anorreament del meu minso material, pobrissó, amb la meua arestuda, punxeguda, carcassa de súcube diminut fàcilment trepitjada en sorres i pols? O, amb estoica serenitat, aconsellat pel bonament electrificant cavall blanc, sé encarar el resultat amb prou decència, autocompassió i avergonyiment de cagar-la a última hora, amb què em garantia, doncs, estètic, si més no una mort exemplar? Ni l’un ni l’altre, vós, car, badant els ulls, filustr doncs que ni m’ha renyat, que de fet ni hi és, s’ha robat elleix rere la nova façada ran la qual es veu que no raïa, construïda sense que ni me n’adonés, mentre era a dalt, arquitecte màgic qui aixeca parets de vidre només amb els reflexos del lluent esguard.

El meu gimnàs ara molt més reduït, m’incumbeix doncs dissenyar-m’hi també noves coreografies, molt més inanimades, a tall dels muts ballets immòbils que dansem els bandejats txeroquiïs amb els nostres confrares més pollosets ni espellifats ni al capdavall, com dic, ostracitzats, quan ni en avinentesa de casament hom prou que se n’està, d’amollar-nos molla del tec, ni molles de l’especialment especiat esmorzar, i ni cal dir el dinar; i encara si mai volem sentir la veu teocràtica del jeràrquic padrí, ho hem de fer disfressats de llosa de cementiri tacada de caqui, perquè ningú es maliciï ni que hi som, intocables. Ara que, tant se val, vós, els qui no ens morem mai, conservats com copròlits, hem totes les hores del món per a flairar-nos-en rai, de fúnebres asteroides qui se’ns estavellaven a les closques les quals altrament ens rompien com porcellanes; símptomes invasius ens en plouen arreu de pertot i d’ençà de la més antiga antiguitat, sí que, amb el nostre currículum sempre encallat, no gens fluid — com totèmics gripaus qui, per mèrit diguem-ne paralític, d’ancorada prostració, bombardejats pels sorralencs raigs de la font calcària, s’empedreïen, i, en detriment de qui sap quins tabús, no raucaven sinó titllant, a sords trets de trabuc, amb prou feines brandant el gargamelló, tothom de simulacre enteranyinat en dèries voraces i rau-raus de ruc, i de tous balots de tripes i orxegosos aixarops, i de blans bolics d’icors i cervells i greixos i ous nus — ajornem, mentrestant, adeptes al sentdemà, l’instant on no cau, ecoica, la guillotina del prou prou prou, i només segurament pel fet de voler saber, encara encuriosits, a quins inaptes topalls no s’aturen els solcs dels tendenciosos batalladors, els fal·laciosos entabanats, encara que no cal ésser gaire savi per a endevinar que tampoc no deuen de tota manera menar enlloc, els solcs, les vies, les molt il·lusament vantades rutes empreses pels qui suren a graus, car on anirien a parar? On anirien a parar? On?

Aquell cop on trepitjava ruïnes, hi trobava tresors; m’enfilava per traus estrets i eixia de goles precàries, i tot plegat hi gaudia un ou, gaubança i jubilació a betzef, car al capdavall tot hi era aventura i jovenesa i au, lluny de tot destret. D’un morter de coure, monedes d’or en curullaren. Florien les monedes d’or esteses com floretes al camp, i és clar que no trigaria pas gens a ploure aigua règia, car les maltempsades prou són teixides al tapís de la bonança, i tot llençol serveix de mortalla, i tota crònica de proeses de nota necrològica. I ara vindran entecs sens fi, i els mals de queixals, i les vetlles no fos cas, i els tributs a ops d’haver la pau, car els acabalats al poder sempre demanaran més, i et trametran els brutals qui amb llur tarannà de brau insà t’arramiran, vulguis no vulguis, a conteses on què en treus altre que els nítols esbarriats damunt el fang? Car per què t’hauria hom de permetre que participessis en cap guany per magre que fos? Els qui de la teca natural en trauen abusiva nyapa, no volen pas ni ombra dels qui la protegiríem, per mer fet de no fotre altre que jaquir-la fer, benauradament adormits al prat o ensopits sots el roure esponerós perquè potser el cavall blanc es prestés a llepar-nos la galta.

Res. Queia la nit com cada nit, i t’aqueferes al tremujal, rellotge de la mort qui vas corcant per a anar corcant. Tot ha de caure, perquè més tard hom pugui trepitjar ruïnes, trobar-hi tresors, enfilar-se a traus estrets, emergir de goles perilloses, jubilant, ple d’un jove goig, guaitant el cel, que hi plogui, que hi plogui. Bruixa qui em pentines, bruixa adorada, mentre la nit ens embolcalla, cotó fluix entintat, sopa de lletres, gloc-glocs, gàrgares, glops, de bla pou…

Bla pou, bou pla, puu blau, blau bou, pou bla, blau peu, peu bla, beu pou, plou ble, ple plau… Enyorós tecleig a l’orgue casolà. L’harmoniosa tornada a la dolça tonada vagament taral·lejada per la llunyana veu del barrufet omniscient.

(…)

els dos Xiboms fins ara a l’
Enneàquer
i com sempre a
l’opuscle