[més escorrialles a can Quxjupz
i a ca n’Opuscle.]

—Quan els llepaculs feren vaga, ens vérem obligats a llogar torcaculs.
—Vés a saber per quins motius els sempre fidels copròfags prengueren aquella incongruent posició; potser trobaven que la femta que ingerien no era darrerement prou nutritiva?
—Nosaltres, rai. La despesa, en havent llogat els torcaculs, prou ens pruïa, és clar, mes encara ens arreglàvem. Ara, quan els torcaculs a llur torn (potser perquè se n’adonaren que ens havien pels collons) decidiren també de fer vaga, llavors malament rai, car haguérem d’anar amb els culs sempre cagats.
—A la llarga la situació esdevenia insostenible, i és així com al capdavall sorgí, com matacà de la brutícia, la carrinclona secta dels solidaris. Els solidaris eren uns il·lusos qui propagaren durant una estona força efímera l’absurda doctrina del torcament de culs recíproc, és a dir, tu em torques el cul, i et torcaré el teu, i això no pas en parelles d’intimitat ultramerdosa, ans teòricament en cadenes infinites de candidats naturalment betzols, fins que el betzolisme s’estengués a la totalitat de la població! Tantes de bestieses! I quin ofici més repugnant, que no? Tant se val, car al cap de no gaire ja eren tots morts. Periren de fàstic, car una cosa és la pròpia merda i una altra de ben diferent la merda d’altri, no fotem, vós. No érem pas nosaltres els qui havíem nascut per a rabejar’ns en merda. Ni llepaculs ni torcaculs. Nosaltres érem senyors.
—Fou aleshores, ara quan la situació esdevenia revera desesperada, que qualsque revolucionaris ensopegaren en la solució. Hagueren la feliç idea de torcar’s el cul personalment! Hom es torca el propi cul ell mateix, i au, prou romanços, vós!
—Vérem com d’inanició moriren, copròfags desnodrits, els inútils llepaculs. I com moriren d’inactivitat els ja no prou servils torcaculs.
Au, a la merda tots plegats — diguérem, divertits, i amb els culs tanmateix si fa no fa polits.

(…)

L’artivici hec de l’artifici.
—Sense vici, la merda de la vida és llavors merda absoluta. El vici n’atenua, si més no un bri, la virulent totalitària merditat.
—L’artivici és el vici d’artifotre pler d’artificis, tants com el cos et pugui suportar; car tots els vicis es veuen limitats en els seus admirables efectes per la resistència del cos que els aixopluga.
—Personalment, és clar, l’artivici hec d’artifotre tothora un artifici o altre.
—Enlluernat pels focs més esclatants d’enjondre, sempre sóc fugint, adreçant-m’hi com decebuda fascinada falena.
I vet ací que tot el que faig no sigui sinó enlluernat artifici.
—A tot el que faig, tot hi és artificial. No hi ha res de genuí, en el sentit absurd que hom entén el mot genuí, car en aquest sentit re no n’és (de genuí), altre potser que l’infinitament petit pinyolet (vés a trobar’l!) que sotscenyeix la ubiqua matèria.
—A fer l’artifici m’hi empeny, com dic, el meu artivici. Parlant d’artifotre, tot allò artifotut per mi no és doncs re sinó artifici.
—En cada diguem-ne producte meu, la llengua hi és artificial, l’entrellat ho és, i l’ésser i el desésser d’allò fet (allò articardat), i el raonament que aparentment el sustenta, i, en fi, la mateixa substància sencera.
—Artificial. Artificial tot. I, amb el meu inherent inveterat artivici d’enganyat artífex, cada eina ploguda del cel m’és aleshores doncs vàlida per a artifotre l’artifici.
—Car hipersensitius, rai, mos senys…
—Sorolls llums flaires tasts tocs excessius, m’atueixen.
—Hipersensitius, mos senys gens assenyats repleguen senyals artificials pertot arreu, i llavors n’artifan això o allò.
—Car sóc pur artifici — res estable, tot precari, leri-leri, a trenc de rompre’m en mil bocins.
—Tots els meus components són artificials — i disgregats, què esdevindran…? — tots plegats, ací i allà, qui sap a quines parts d’altres insospitats artificis en acabat no foten cap.
—De l’art més descordat, tot és descordadament part.
—Viure és assajar artificialment rai d’organitzar-ne molt provisionalment i curta un bocí que no trigarà a esclatar per a anar a espetegar, cascun dels ignars components, a tres quarts de quinze l’un de l’altre en tènues organitzacions no pas tampoc verament volgudes; estocàstiques, casuals.

(…)

—Els quatre rats qui m’han tractat, tots quatre m’han trobat (ep, segons em deien, o els sentia dir) que sóc inaferrable.
—Un xicot molt taral·lirot, t’amolla un estirabot que sembla que vulgui dir alguna cosa, i quan te’l tornes a escoltar te n’amolla un altre que sembla dir tot el contrari. No sap ni on para. Tocat.
—Un ninot sense paleses conviccions. Desagradable. Adust. Sense passions, tret amb, de cops, de lluny en lluny, rares rauxes que no arrenquen d’enlloc.
—Imprevisible. Gens fiable. Buit. Fet de no res, d’àtoms esbocinats, de pols, de cendra escampada pel vent.
—Inaferrable, d’elements altrament lliures ventissament circumscrit.
—“Inaferrable” — magnifica definició, hi subscric. Vull aferrar’m i no em sé pas trobar. Què més voldria que aferrar’m, vull dir, part dedins, aferrar’m a alguna seguretat ni fermesa ni agafatall del que sóc… En tot el desésser, ensopegar-hi qualque apòfisi de l’ésser que mai s’hi imbriqués…
—Carallot, debades. Identitat inaferrable, com peix llenegós en ollal de vescs.
—Identitat..? Quina…? Invent vacu. Què fotre’n?
—No, cap. No puc. Un zero; nul. No n’hi ha, no, gens. No hi és, no. Enlloc.

(…)

—Sense mot no hi ha concepte.
—Sense concepte no hi ha l’angoixa afegida d’un nou nus a la curta corda de la vida.
—Tot nou concepte és buida paraula i sempre afegeix a la complicació.

(…)

—Ara que finalment m’he metamorfosat en cagalló ambulant, quina casualitat que pertot arreu on vagi al món hi pudi a merda com si el món mateix en fos fet.

(…)

—Així és com va sempre, vós. De petit que me n’adonava. Hi ha algú qui avui hi és, a la botigueta, bo i pouant a un sac de segó amb un lliurador d’alumini per a servir-te’n una bosseta, i demà te’n trobes la fotografia al nínxol del cementiri. N’Aristarc Verdura igual. Un dia el viu viu, l’endemà el viu mort.
—Llavors quin altre estrany cas d’hipermnèsia. El quadre es repetia. Anava a dir la darrera vegada on el viu… Mes ho haig d’esmenar, car tota aquella acció la reveia, i per xo diré la segona darrera vegada on el viu…
—Car qui sap. Potser perquè érem bessons bessonats, un cop el cremaren a ell i ara em cremaven a mi…? O a l’inrevés…? I allò que van veure els seus ulls ho veien els meus…? O el que els meus veieren ho veien els d’ell…?
—Tant se val, tot xo no aclareix res. I diré el que haig de dir, que la segona o tercera o enèsima darrera vegada on el viu… fou novament quan pitgí el piu, i ell son cos i el taüt de pi mig corcat que l’encaixonava foren furiosament cremats. La dona del crematori (em fa que era la mateixa de l’altra vegada!) volia fer-ho tot ella, engegar les flamotes, fer veure que s’amargava, menjar-se el xeflis, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé i tot, i au, el proper.
—Mes eu, bada, coneixia prou les lleis per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. I n’Aristarc era un germà bessó meu; érem, tothom se’n recorda, érem com els llegendaris “piïs”, vós, com aquells “ocells besats”.
—I ací inclouré aqueixa nota sobre la bona empescada del flequer del nostre barri, a la carretera de Corbins, el del millor manró, a qui si se li besaven els pans i els havia de desenfornar alhora…, i quina en va veure doncs quan li vaig parlar dels piïs. Llavors, xo féu, dels “pans besats” en feia propaganda com del darrer crit en pans, i en deia, apol·linairament rai, com qui diu, en deia, dic, “pans piïs” i en venia un plec, perspicaç negociant de molt aristocràtica família gitana, com nosaltres.
—Tant se val, ocells besats, dic, n’Aristarc i eu, qui, com els cèlebres “piïs”, han de volar a parells, car cascun dels quals, vull dir, cascun dels dos, només ha una ala, i han doncs de volar ensems, fins i tot capiculats si s’escau que ambdós duen l’ala al mateix cantó, o en companyia molt estreta, com n’Aristarc i eu, si cascú duu l’ala al cantó oposat, car al capdavall molt esquerrà ell; eu, ai, dretà rai; o l’inrevés.
Qui m’ha matat, havia dit amb vult desesperat, abans l’embòlia o l’infart, o, a tots ops, l’atac sobtat no se me l’endugués.
—Com el sabia si més no aitan hipocondríac com eu, pobrissó, d’antuvi qui en feia gaire cas? Mes llavors, estès damunt la pollosa màrfega, eu véu com ell veu com se li atansa l’eterna foscor, sent que avall s’enfila pel forat sens fons, s’escola, passa ultra, s’esmuny enfora i enlluny i enjondre i enlloc, duana sense retorn avall, mèdol darrer, mòdol, eixauc, embega, embut d’un sol vector, car la resta és duad cap al nul oceà… I bona nit, vós.
—Per ocanes darreres, vides perdudes s’enfilen, en gola de lleó. Parant tarumba, l’aspriu Aristarc, es fon, es fon, rodolant cap al canyet, s’hi afegeix, hora de calumniar, amb les darreres escorrialles de cap força, tota noció rebuda i, d’esme, ai, inclosa al sensori i consirer, tota aproximació de transcendència. Tururut i au, ja ho he dit.
—Un capellà fou cridat, qui sap per quina capdecony xafardera de l’escala. De primer em pensava que el paio era una mica ruc; després me n’adonava que n’era molt — molt ruc; un d’aquells incansables xerraires qui se’ls veu aviat la imbecil·litat que duen damunt. De més, no és pas que no el conegués, car prou que l’havia clissat abans. Cantonada de Sederies, maurava magre i gras d’una cegueta monstruosa qui, per no res es deixava tocar la xona. Pell bruna, complet negre, corbata i sabates caquis, manxant-se a través de cap a trau a la butxaca, buidava el buirac a la cantonada mateixa. Llavors el veia bo i esmunyint-se’ns tot arrupidet, alhora beneint-se com un beneït beneit. Et condon tots els pecats, i tant, i tant. Ves, no en parlem més, que jegui el boc al llaç i que tot romangui com ho trobem, car, més ho enterbolíem, pitjor no ens anava.
—Tantost aparèixer li vaig dir que es cerqués la vida on hom (cap datpelcul de cervell ratat) se li cregués les infames falòrnies. Go busking elsewhere, mate; you’re not wanted here.
—Transfiguració del ximple pretès demiürg en podrit paràsit curull d’estupor.
—El viu que com pàmfil colgamorts cosificava els cossos com mobles d’orc o paradís, i la testosterona se m’esvalotava. L’hauria atupat i tot, tret que era l’hora de ficar foc al momificat cadàver, i me’l treia del damunt com moc d’entec.
—El fonògraf tocava absoltes o quelcom d’altre de dolorós — dolorós a les orelles, sobretot, per xo li deia a la paia que l’apagués, ço que la fàtua féu, no sé si dir-ne cínicament o paradoxal; a tots ops, bellugant mamelles i natges com si fossin elements cosmològics perniciosament sotmesos a qualque sobtat desumflament de l’errònia bombolla universal, on tots plegats xauxinàvem, pecs.
—Viu llavors que els sòrdids sistemes hormonals dels antropòlatres (tots els qui s’aprofiten dels cossos d’altri, i especialment dels cossos sens vida, com ara, com dic, colgamorts, capellans, i d’altres maleïts indigents dedicats a les pompes fúnebres), amb aquella irreverent intrusió i aquella triomfal sortida de to meues, se’ls convulsionaven, i per infiltracions histèriques de quines brutícies glandulars d’allò més mal ginyades, oblocucions hiperbòliques i feroços retrets fútils se’ls desaglutinaven dels pudents gorgs ineducats dels confusos defectuosos més íntims senys llurs, i se n’engargussaven irreversiblement.
—Ningú, per molt llumenera, no n’hagués tret infinitesimal rovell, de tanta de closca impertinent. Per xo en pagava tanta de concernència, a res que d’allò que diguessin valgués la pena de fixar-m’hi, com a la possibilitat que, fossilitzats enllà dels mil·lennis, llurs enquitranades espinades en col·lusió amb llurs carns severament disciplinades a les regles de l’empedreïment, per infinita o asimptòtica inalterabilitat de galgades paral·laxis, entressin mai en col·lisió amb cap del meus més remots interessos.
—Al contrari, com si sóc novament en cap jungla fonamental, bo i èbriament puntuant-t’ho amb les peülles, cridí, Perish all survival! Mort a tota supervivència! I porc-espí eriçat entre els amenaçadors ombrívols colraves, fugí les carrinclones cridaneres lluminàries d’aquell xaró escenari de crematori i, encara amb els ulls tots empaitats per grinyolants pampallugues, entrí a la cafeteria de la vorera oposada a sopar-hi. Servit una cascada llampant de gambes i caragols a la planxa, de sobte despullat de tot confí, esdevingut beuarra i lúbric, per la dissolució ràpidament deteriorat, tota fortalesa moral esvinçada, mentalment ofert a les més despietades orgies, m’adoní al bordell més proper al tripijoc massa enginyós on sóc macabrament submergit per un oneig incessant de multiplicades xones. Tot un exèrcit d’immodestes beutats, llurs joiells intercrurals rajant cruels mels d’extinció, m’hi amorrí enfonsant-hi els ullals fins al carpó.
—D’aquella solemne esdevinença n’eixia amb la reputació superlativament millorada. L’altre Aristarc, deia tothom, els febles tant com els durs, els gais i joiosos com els pansits, els folls i desancorats com els savis tocats i plens de tics, els qui amb els forats dels cul sagnants demanaven més benaurada humiliació com les altres atroces bandarres més ximples que el cagar cap per avall…
—L’altre Aristarc, amb la seua ultradegenerada odissea, com ens ha avergonyit! Quin superhumà amb totes les de la llei, collons! Ens ha jaquits la resta innoble dels engossits bípedes barallant-nos per les quatre crostetes romanents de ronyós declivi virtuós. Només ell, heroi sense parió, ha pogut fotre peu a l’espaterrant primer llivell que duu a la descoberta de la intimitat mai sollada pel trepig de cap altre exploratori pensador de roent vit lluminós de laberints essencials il·luminador a l’ànima ignota d’uns cossos astoradorament dotats de sistemes de científica defecació! Com la seua proesa no ens mig desarrela finalment de l’atròfia mil·lenària! Filets de plomes de dinosaure comencen de llevar a les nostres indignes pells fins ara tan coriàcies que calia la seua única heroïcitat per a si més no una miqueta oscar. Naufragats androides, per quins episodis sempre idèntics on ens perdem en oceans de bestieses dogmàtiques on el timó per força se’ns torna a trencar i el coll ens tornem a rompre als esculls de la tria errònia.
—I així anar fent. Quin en fa cap cas?
—Mut augur en la crònica calç viva de l’única veritat, els tòtiles paralítics de la idea fixa, maligne i coratjós com serpent qui no revela on rau el moll de l’os del que cal de debò conèixer, resolguí d’ometre’m, i jaquir-los doncs que s’acabessin de podrir tots plegats, paranoics cagots, devotament arrapats a la perniciosa vaguetat de llur primitivisme que, de la biologia, n’ignora àdhuc la triple absurditat d’un parell de natges i l’encesa mà avuncular qui molt lascivament no les subjugaria.
—Orquestrat laconisme el meu que els nusos dels ressentiments estrenyien entre els planyents insectes de qui la inconsútil amplada d’ales rosegava gradualment, bo i atansant-se’m, els abissos de la més axiomàtica insanitat. Minses teranyines d’arpegis pianístics, d’espurneigs de xafarderies, d’hilaritats mig ofegades, de cofis-i-mofis de llepafils, i emboirats parpelleigs pels espiells i els més verídics telescopis o perspicils, no pas que em fessin més estel·lar l’estada.
—Compel·lit, em desembeiní com entremaliada crisàlide qui refusa l’intermediari reialme dels eruptius sorolls i les errors de percepció. M’emanaven pudors d’incinerades escombraries…
—Cremí, cremí, i forçant la màquina, amb un xut de tisora, silent, el xou cloguí.
—De l’altra part de l’hermètica vidrada portella del forn, qui ni quants de la claca, dels conxorxats, se’n curava encara? Cap ni un. Tots semblaven, recargolant renecs i marrameus fecals i insolents, cardar pels descosits.

(…)

De cavall a cabell.
—Quan era pintoret de calms paisatges naturals, després de l’etèria visió del místic cavall blanc qui va vindre a llepar-me el visatge mentre m’adormia sota l’om, una segona miraculosa visió fou la del cabell blanc, de granada ans higiènica femella, sedós, ondulat, copiós, que apareixia al cap del lleugerament conegut qui venia a embadalir-se davant la magnífica dona qui hi jugava amb la seua filla a dolços jocs de blana pilota, i el petitó de tres o quatre anys qui s’aventurava una miqueta més lluny, bo i recacejant pel maragdí prat brins i insectes, bolets i molses, caragols i llangardaixos.
—Feia anys que coneixia molt part damunt el personatge. Era n’Aristarc. N’Aristarc era un home tranquil, d’edat un pèl avançada; de cabell negre, curt i escàs, força calb. L’estrany fou aquell primer migdia. A un dels marges del prat maragdí hi érem un altre pintoret de cavallet i jo. Sota els oms, pintàvem oques i estanys, de vegades cavalls, de vegades lluentors intergalàctiques de papallones i escanyapolls ensumant llises fulles de vern i esclatants floretes de tamarius.
—N’Aristarc va veure la dona bellíssima i en romangué extasiat, ja ho he dit. Bocabadat. Tot fou u, veure-la i l’espars cabell fosc que de cop i volta se li tornava cabellera esponerosa, saníssima, sedosa, tota blanca; un esplet impressionant de rulls setinats, un nivi cascadeig de velluts i laques, de finíssims glaçats caramells que espurnejaven al Sol. I, qui sap si animat per la força quasi-samsoniana del cabell ubèrrim, no gosà llavors atansar-se a la dona i a la noieta, i al titó, al xicotet, els tres magnífics exemplars de la perfecció humana. Rossos, colrats, esvelts; amb cada parpelleig que feies, estàticament estatuescs; tres ultramundanes meravelles. I llur mel·liflu enraonar. Mare i filla, tot jugant, cantussejaven, diabòlicament enjogassades, una melopea evocativa, un recitatiu melòdic, sublim, inquietant, misteriós. El titó, allunyadet del grup, només en coneixia dubtosament una estrofa, i l’anava repetint gairebé sense adonar-se’n, mentre es perdia en els curosos recaceigs de l’ameníssima natura del voltant.
—Hipnotitzat, n’Aristarc romangué ben a prop dels tres espècimens impecables, i quan fou hora que els tres retiraven, retirà amb ells.
—Sé que aquella migdia mateix, mentre els infants feien la migdiada damunt l’herba de llur jardí, n’Aristarc s’encauà al mateix jardí en un sot herbós i hi jagué amb la magnífica beutat. Copularen extraordinàriament i silenciosa. N’Aristarc n’eixí transformat. Lluminós, gairebé translúcid, surant en núvols, sense veure-hi de cap ull, tornava al parc. Fou llavors, abans no perdés la cabellera, que assagí de pintar-lo, d’afegir-lo al meu paisatge.
—L’endemà tornaren. Tothom hi tornà. Sota els oms, no gaire llur de la segla amb els verns i els collverds, els dos marginals pintorets rabassudets, efeminadets, bonhomiosos i negligibles, els dos pintorets insignificants a qui les galtes grassonetes el mític cavall blanc un cop s’abaixà a llepar-los.
—Enmig del prat fresc, el miracle humà de mare i filla, i el preciós entremaliadet marrec, tots tres vellutadament recitant, i suaument jugant, i beatíficament esguardant adesiara els vols màgics de les efímeres.
—Jagut a un sot herbós no gaire lluny, somiós, rabit, posseït, elevat, n’Aristarc, a qui els pobrets quatre cabells tot de sobte se li havien tornat novament profusa cabellera de lluents ones d’argent.
—Ja es veia n’Aristarc segurament fruint novament de la dona meravellosa. Si ahir se li lliurava, avui se li lliuraria. Tret que no comptava ni ell ni ningú amb el cop d’ull que, tot tornar-se’n, la deessa féu distretament als quadres que pintàvem els dos no ningús. Al meu llenç que, pretensiós de manguis, vaig cofoiament creure que s’hi aturava un bri de fugaç estoneta, va deure guipar-hi n’Aristarc transformat en arcàngel.
—Tant se val. Entre arcans símbols si fa no fa tremolosament astronòmics, ell hi levitava, resplendent, com qui diu fosforescent, coruscant, lentament i eternament reglotat pel gorg monstruós, l’abís llegendari on bull o pus tost xauxina el pàmfil univers, com ara qualque mena de terriblement augmentada noctiluca, enjòlit, vull dir, en sempiterna apesantor, ingràvidament, imponderablement suspesa enlaire, antropomòrfica noctiluca ell, doncs, llisament, imperceptiblement, sallant per les negres aigües mortes de l’espai, àdhuc lleugerament nimbat pel llambrall, el miralleig, d’aquell fantàstic gambuix de cabellera extraordinària, en fi, allò que se’n diu més o menys un ens arcangèlic, com bé pretenia, amb la meua prou humil traça, en afixar-ne la remarcablement transfigurada figura, un cop bellament extreta de l’estranya realitat.
—I ara, endavant. Darrere les tres molt excel·lents imatges de la perfecció antropomètrica, l’abundantment i blancament esbullat Aristarc.
No, no! — vam sentir que feia llavors la femella incomparable. I força alçurada, li feia signe a n’Aristarc que no els seguís, que se’n tornés, que els deixés en pau.
—N’Aristarc no comprengué el cas. Per què? Per què? — van sentir que deia, aturat —. Per què fugiu avui, si ahir…?
Ets l’arcàngel! — va cridar, positivament esfereïda, la beutat meravellosa.
—N’Aristarc es va tornar de plom fos. Arcàngel…?
Ens destruiries. Ens destruiries tots.
—Pobre Aristarc. La cabellera sumptuosa li desaparegué de cop i volta. Tornava a ésser un homenet com un altre.
—S’atansà als pintorets qui, astorats per l’escena no depenyien, tot d’una onírics, sinó somieigs de flonges especulacions. Va dir, Què ha passat?
—Els dos pintorets sense cap altre protagonisme només ens vam arronsar d’espatlles.
—Sense comprendre re, cap cot, lentament anant-se’n, n’Aristarc desaparegué.
—Desaparegueren també l’escultural família de perfectes espècimens sobrenaturals. Família adorable; de tan formosos, ideals. Fugiren aquella mateixa nit. El meu mut company pintoret també desaparegué l’endemà. Mai no vaig saber veure sinó de confuses esquitllentes cap dels quadres que reeixí de pintar. Sempre se’ls amagava molt putament de gairell.
—Cap dels cinc personatges d’aquell fet no els vaig veure mai més. I ara, sol, jo, què hi pintava…? Res.
—De vegades em reca que no li hagués gosat dir a n’Aristarc qui em pensava que era el marit de la beutat única. No pas que en fos cert del tot, mes hauria jurat que el seu home era aquell estrany qui de vegades em semblava que travessava el prat maragdí, ivaçós com llampec roent, com com una ventissa taca de pintura tota vermella; una pinzellada espectral, incorpòria; un veloç flamareig.
—Sabia, no sé pas com, que era un home omnipotent, molt vermell, amb banyes i cua, irònic, somrient, despietat. I que aquell badoc de n’Aristarc, carallot d’ell, n’hauria sortit al capdavall ben socarrimat.

(…)

—De pas, havia vista la meua espinada qui, pinzellada vermella, se’m fonia tota sola, llunyana, soliua silueta, ratlla de l’horitzó avall.
—I jo romania fos com plom.
Espinada, espinada! Tornaràs…?
—No tornarà mai més, taca vermella al vermell del crepuscle, somort llampec, llepia incerta, llepet de merda desaparegut al llenç del cel negre.
—Ah, al raconet indistint, com s’escarranseix encara, el pintoret cagat.

(…)

—Arrufí el nas, amè sarraí qui esteta fiscorneja
Mentre a escena malgaix esplomatgegat continua el kabuki.
—Flagrant valedor del flogist flàccid cantusseja florilegis de captiu
Qui així dissuadeix els putxinel·lis de guardonar bocs ni voltors
Que reconeguin penedits per comptes únicament
La indústria feta al forn de la pollosa formigueta.
—Orador superlatiu, gripau clandestí entre noctiluques
Tragué del portabagatges un manubri i un piolet
On críptic i remot amb ruptures d’urpada
Abrupte pinta a les catacumbes llufes als espantalls.
—Al zoo a la zona dels enzes ell i jo quin parell d’inútils plepes
Als vèrtexs del nostre camp de visió quatre crancs orbs i prou.
—Mes tot d’una l’eterna balbesa del horitzó s’avalota de cruïlles
On reconeixements fantàstics ens encenen.
—Exhausts posseïts efectivament reconeixem desvetllats
Rere el camuflatge la presència de l’indestructible nitrogen
Qui espolsant rutinàriament tota altra intransigència
Foc calat, cabdalment empeny l’any.
—Indigne hom es ret finalment a l’evidència
I plegant veles i pinzells entre polsegueres d’amiant passa avall.

(…)

—Sem a l’any mil nou-cents setanta-cinc. Em dic Dolors i vinc de Perpinyà. Mit-ací el flamer i allà és la glòria. He vinguda a Cotlliure, atreta com babau falena. “La Gàbia”, companyia d’amants al teatre, diu que assaja una dramatització de la meva novel·la Bales des del cavall i a la bestreta. Hi era atenta d’allò pus i qualcú em crida l’atenció, em diu si, parlant de cavalls i trets enviats pels qui colquen en praderies, malvats, contra indis irredempts, sabria pas qui és en Marcel-Llorenç Descavalls. Dic que ni puta. I em diu l’actriu mediocre, Doncs és un personatge pintoresc com pas gaires, vós. Adés molt colt per les forces repressores, viu ara vell amargat en un mas pus tost fet malbé penjat a la gira del Tallaferro. Diu que m’hi pot menar amb la seva mobileta.
—En Marcel-Llorenç Descavalls, nom autèntic de qui signava les seves obres pseudo-serioses amb el nom estrany d’Aristarc Verdura, i amb el re-redundant o tris-tautològic de Vit Sardina i Bisbe les tres o quatre obres teològiques que escrigué abans no posés seny i es tornés ateu i pornògraf, havia aquell vint-i-sis de maig setanta anys. L’havien nat a Prats de Molló començant el 1905. Havia estat un excursionista empedreït. Havia pujat el Canigó, segons ell, vuitanta-nou vegades. I encar el pujaria si no m’haguera tornat ranc d’anar fotent guitzes als Solexs qui ens omplen el camp i els caps d’empastifs i de sorollada, panteixant va dir, efectivament, en pic d’etzibar puntades rai al precari vehicle de la meva amiga, amb qui, entre tombant i tombant d’idíl·lic rost, havíem berenades (i en ombratges de pins prou pus!), i ara ens enteníem força més avantatjosament que no férem pas ahir a escena, on tot i que a l’obra només hi feia (vull dir, la companya, pas la petita moto) d’indi assassinat, ho feia, oidà, ben malament.
—Tant se val. Com dic, la rebuda fou famosa d’allò menys. Només treia el nas i, carranquejant i a frec de fotre’s daltabaix el llindar, se’n va anar a malmetre el vehicle, i totes dues, la meva companya, qui es deia, em sembla, Eustàquia, i jo, qui l’esperàvem al pedrís de davant la porta de ca seva, en acabat que en trucar ell sortís a la finestra a dir-nos que faria cap tantost, i s’havia escolada una hora, i doncs, sense pus ni pus, com dic, ara aviava escarafalls a tort i a dret.
—Què us pruu tant doncs, l’avi? — li demanà l’Eustàquia.
—Em fuigs ben lluny, deletèria! Només t’ensumi i em despertes Mitridats entre adins i teguments, llepadums, entrellats i bessonades — va respondre l’avi Marcel-Llorenç (o l’avi Vit? o l’avi Aristarc?), bracejant i fotent empentes, i, bo i tornant a separar, amb aire enfurismat, les quatre fustotes que li feien servei de porta, s’endinsà al mas destralejat, i nosaltres dues darrere, musclejant i un bri enriolades com les gallines.
—Aparentment es ficà encontinent a un rebostet que hi havia lla mateix i n’eixí seguit, bo i mastegant desdentegadament un bocí de cotna de pernil molt perfumat.
—En un remuc, fulminà, Ecs, vós, res pus anafrodisíac que les putes escarransides qui damunt fumen!
—Home, Llorençarrí, quines coses de dir; pas que fumàvem! Com psicopàtic repulsiu hieromonjo, com mistagog amb els calçotets cagats, tot t’és esquizofrènica equació faitissament resolta en escàndol. On hauràs l’honta! I com ço que pas que et veiéssim ben pus ortopèdic, ans de gratituds estàtic? Car, sòmines, qui et creus que contarà les teves pòstumes vicissituds sinó aqueixa i eu?
—I com dues lascives eugues de cursa, bo i martellejant de rònegues peülles, li trepitjàrem capriciosament els incompetents rovellons o moixernons que se li eixugaven al Solell dessús una escala repenjada sots una finestra bòrnia. Hi ascendíem immunes als penjaments que ignívom tornava a adreçar-nos. Entràrem a ca seva per l’esguerrada finestra i iconoclastes estripàrem a l’atzar, entre la pols i les floridures, aquell cementiri de lligalls i de volums pollosos, de baldufaris i mamotrectes de texts de llonga data ratats i re-ratats, bo i cercant-hi, dejús, belleu qualque full precursor on hi lluïssin de debò esclaus o indicis a cap de les sarcàstiques savieses que mai li brollaren, qui sap per quina bolla ni xiripa ni astruga escaiença, ençà del si fa no fa hemisfèric conopeu cranial, per a veure’s pus tard fossilitzades en un dels seus patracols ostensiblement il·luminats per la ploma estèril de la seva encara pus anciana repatània sor, llurs operacions paral·leles, foll mecanisme de vana gimnàstica del qui cus i recús, i sargeix i resargeix la mateixa inguarible plaga, fórmula emprada a lloure per a la reproducció dels malsons ultratjosament anodins anomenats, al caòtic oceà de l’edició d’adés no fa gaire, llibres permesos.
—Panòptiques, ans no fes cap, bo i claudicant pòtolament i geperuda, l’abjecte guinyolet, ell amb la seva escanyada escopeta d’assassinar enrancits gitans i d’altres vestigis espectrals, protoplasmes encoberts, pleonàsticament fuits de qui sap quins metzinosos califats, ja havíem, a cicles de nerviosa estuació, eviscerats, en olles de metall, on jeien inermes i tots impregnats de petroli, per a només amb un llumí ésser fets cendra instantània, envolupats molt secretament, entre els arnats arnesos de cavall i les falses honors i pler d’altres oripells en filagarses, els seus originals de sang. De sang, hò!
—Extraguérem qualsque texts, ja a hores d’aleshores gairebé convertits en polpa, i tractàrem de llegir-los. Què era aquella tirallonga d’oradures! Traumatitzades, romanguérem una bona estona fora de tot remei. Fins que sanglots ens brollaren dels pits, com crits de cornac finalment segregat del pes del pèrfid elefant qui l’esclafava.
—Com ara banyades pel llum boirós de cap molt sòrdid llevantí bordell, espaordides joguines de fang a mans i pixes dels nostres repel·lents segrestadors, nines inundades pels mal encarrilats raigs de lleterades azotúriques, si d’antuvi marinàrem en el desesperat nihilisme del pobre espletat, ben tost nogensmenys, intrèpides, no sols desdenyàrem les virilitats d’aquells suposats perduts, ans exacerbades les nostres curiositats pels torts jeroglífics que suraven al suc vermell que el Sol ara enlluentia, vàrem, incendiades, amanir-nos per al contraatac.
—Maleït col·laborador feixista! Abominat narcisista qui amb emblats cofins recollires, de les febres del genocidi, les més esplèndides i menys opaques il·luminacions per a llavors convertir-les en les entròpiques escombraries de la teva clamorosa complicitat amb el règim de l’enemic.
—Malparit! Depènyer com a teves, en acabat d’haver-les esfereïdorament deturpades, les vigoroses savieses dels nostres sacrificats!
—I amb aplom, mentre aquella irascible carronya finalment entrava a l’esquàlid sostremort dels seus depravats misteris, saltàrem nosaltres, llambresques com musculades panteres, a la polsegosa cort, entre les enriolades gallines, qui ens llençaven, com pruents llevantins qui ens volguessin encara per a llur llord bordell, salaces picadetes d’ullet, i aixecàrem els ulls amb zel anarquista per a esguardar aquell espantall eixut qui es volia llençar frenèticament finestra avall perquè es cremava com es cremaven tots els retalls robats, mes li mancaven collons per a fer-ho, i riguérem foramesura, més que més que molt grotescament l’espotzim de la seva sempre fètida boina era ara encès com ble d’incert ciri d’infames absoltes.
—Amb veu de lloro datpelcul i a mig rostir, xisclava, Qui só! Qui só! I àdhuc els quissos ploraven de rialles.
—Fugírem amb tots els estorts animals quan la casa encesa cuidava ensorrar-se amb l’adipocerosa mòmia de la inservible sor dintre, i amb l’avorrit botifler, qui escrigué ditiràmbiques llaors als qui covardament ens endogalaren, mercès als abjectes badalls que davant el sacrifici del nostre poble les dogmàtiques forces europees viroses no abocaren, finalment horriblement menjat per les rabiüdes flames que sanitosament vindicatives no havien sorgides d’ençà dels retalls de papers estripats escrits en sang pels martiritzats presoners del règim canfelipútrid.
—Com a tots els repulsius enemics a qui només desitjàrem llavors i sempre oblit i anorreament, contàrem viure encara prou anys per a encertir-nos que ben tost ni gall ni gallina no se’n cantaria, de les execrables produccions d’aquell maligne aprofitat.
—Diguérem ensems, Això rai, que re no dura, i encara menys ço que mai no pretengué escriure el maleït botifler Verdura.

(…)

—Un foc fiu perquè s’hi escalfés el Sol
Perquè la pluja s’hi mullés
Perquè l’heretge hi renasqués
Perquè s’hi desfogués la bruixa
Perquè hi sestegessin els fènixs
Perquè els insectes s’hi rabegessin
I els esfinxs més clar hi guipessin.
—Un mosquit gegantí s’hi atansà
Sos ulls negres i esfèrics relluïren flamígers
Eren com dos enormes mons bessons
Qui cuidessin d’espetegar d’un instant a l’altre.
—Creatura inaprehensible escolta’n el crit
Fins al pinyol de l’ésser el penetra el foc.
Sos ulls universos bessons a miríades relluents d’estels
Cert que no es vol pas guerxo de por que tot no esclatés.
—Llavors ses ales translúcides bo i guspirejant tremolaren
I elevaren un vent que trameté al vol el nostre món
On el gegant interromput en la seua contemplació del foc
Irritat fiblà aquell cul rodó i ple de blaus d’impúdic planeta
Que davant a fotre-li la fada gara-garota se li plantava.
—Volaren amb aquella acció els caps de milions i milions
Eren les orelles llurs ales i òrbites i eclipsis a pleret es manegaren
Mentre escapçats i doncs eixalats els cossos femarien l’indret
On el cap boterut eixorellat del botxí sens fi rossolava.

(…)

—Ves si ho sabia, carallot, peuplà i arrupidet, que a l’ampit del foradet que em fa de finestreta, al rònec, baix de sostre, sostremort que em fa d’estudi, hi havia, tanmateix puixant i abundós, el meu molt colt cactus.
—I nogensmenys ara mateix que sentia remor de les putarretes del jardí veí qui es fotien a prendre el Sol, com em llençava sense mirar prim a espiar-les!
—I alhora a fotre’m les punxes del cactus a l’ull dret.
—Pobrissó, em sagnava i tot, ep, i en acabat les seqüeles que per sempre més les fiblades m’hi deixaven, de tal faisó que miodesòpsies rai; d’ençà d’aquella gloriosa feta, m’entrevenen la visió set o vuit constants taques a l’ull, que per a més refinament prenen forma de vuits buits, negres i panxuts, ço és de forats de pany per a la clau, potser per a recordar’m per al que duri l’assidu espieta qui essencialment no só.
—Així i tot, amb l’ull dret fora de combat, qui es creuria que me n’estava un segon d’emprar només l’esquerre?
—És clar, vós, car qui en fotia cap cas de l’ull dret i els seus banals contratemps, si, delitoses putarretes, amb l’esquerre en tenia prou per a potser veure’ls els conyets!

(…)

—Sapigueu que en acabat del meu llarg període de dedicat escopòfil, descobria meravellat l’exhibicionisme. Els tímids beneïts de més a més amb una cigaleta minúscula, prou ens plau un ou d’ensenyar a xicotelles de vuit a dotze la nostra misèria que de cops, tanmateix, les deixa bocabadadetes i tot.
—Llavors, amb aquella descoberta, si esdevinc lliurat al nou esport! Més assidu en l’exhibicionisme indecent que en el perillós espiar culs, allò si m’animava!
—Fins que, ai llas, un migdia assolelladet que, jagut entre les canyes, mentre hi jugaven a prop, ensenyava el vitet trempadet a un parell de noietes de set o vuit, no me n’adonava, carallot, que també l’exhibia al gosset qui una d’elles duia a la voreta; el gosset, encara menys impressionat que les noietes, no sé què es degué pensar que veia, mes es rebolcà com una serp i m’hi foté queixalada.
—Minúscula que la feia abans, vós, i amb la mossegada en perdia, sobre, la meitat. De quatre polzadetes amb prou feines, passava doncs ara a menys dues.
—Un benefici se’n desix; la mossada del quisso em guaria del vici joiós, vull dir, de l’empedreïda virtut, de l’exhibicionisme.
—Quina altra virtut d’aquella exquisida mena diríeu que no triava a continuació…?

(…)

—La dona no vol cap planta amb punxes al jardí
(Que siguin les qui a mi m’agraden més se li’n fot, és clar, esmeperdudament).
—M’ha fet arrencar el bèrberis deliciós qui tenia amagadet entre azalees;
L’havia plantat feia una quinzena d’anys i cada any molt agraïdament floria meravellosament,
Tret que la mateixa meravellosa esponera de floretes primaverals en traïren la sacra presència.
—Malaguanyadet arbust de rels massa fortes i endinsades, rels musculars, d’un groc vivíssim;
Tot demanant-li tristament perdó, estimat bèrberis, les rels, poc he estat capaç de desenterrar-les prou
I es veu que amb la barroera operació l’assassinava,
Car al cap de poc, al seu exili, bandejat d’estranquis al jardí d’una veïna,
S’ha anat esgrogueint, les seues fulles, sempre tan ardidament verdes,
Ara grogues com eren les escapçades rels, i veig que se’m mor,
Se’m mor, llarg comiat, se’m mor irremissiblement…
I tristament i lenta, i cada matí, acompanyant-lo, rememorem temps feliços d’adés.
—Que la dona no ami cap planta amb punxes m’inclou.
—Sóc mala herba insignificant, furtiva, jull, xereix, cadells, blet o fenàs,
Qui com lànguid lacai, fàmul tímid, haig de romandre al servei silenciós de casa seua
I la meua punxeta haig de parar sempre molt de compte que no es faci notar gens,
Que no se m’enrigideixi mai, o prou corre perill, grogueta d’esglai,
De veure’s amb l’emprenyat zim-zam d’unes molt cruels tisores d’esporgar
També condemnada al sobtat no hi sóc.
—Minso branquilló ran tallat
Naquis arbrissó
De malarmat a desarmat en un bleix.

(…)

—Bondat, bondat, cal fer sempre bondat.
—No els portis mai la contrària ni els revelis mai re greu quan menen cap cotxe. Et fotran daltabaix de cap cingle, o rabents se t’estavellaran perquè n’acabis xemicat; el teu bocí més gros, prou que cap a cap didal, això rai, càpiguer-hi gens.
—Molt emocionals, emocionals, molt. I de l’emoció, mort se’n segueix.
—“Passionate intensity, l’eina mestra del feixisme”, paraula de mestre.
—Vaig conèixer un mec un cop qui es deia Aristarc Verdura.
—Un conegut força benestant.
—Carallot, va triar, passaven pel Garraf, i ella l’estimbava… Va triar, dic, força malament el moment de dir-li que n’amava una altra, que volia el divorci i que…
Patatxap, de dalt el penya-segat avall.
—La despulla, vull dir, la desferra, encesa, fou l’aigua de la Mediterrània qui l’apagà.

(…)

—Sempre m’han fet por les persones de carn i ossos, sobretot les dones, ésser malèfics, no te’n pots fiar mai. Escriptors plens de merda, molt “valents”, ço és, molt cagats, m’havien dit, en llurs llefiscosos gargots aplegats en llibres, que allò del cardar era la gran cosa.
—Ec! Quina guatlla, quina butllofa!
—Ho vaig assajar, Pigmalió de Pixa, no pas amb els esfereïdoríssims ninots de carn i ossos, amb estàtues, amb persones de marbre i pedra, i bronze i coure, i jo què em sé quin metall ni mineral.
—I abans i tot de batejar-les amb les escorrialles de l’esparsa saba de la meua ànima, ja me n’adonava que no, que no era pas possible, que el resultat, fet i fet, fóra desastrós. Car trobava que, sense excepció, totes les escultures si fa no fa antropomòrfiques, gàrgoles, mascarons, cariàtides, atlants, carasses, els mancava quelcom, no hi eren totes. Les sentia rere llur disfressa marmòria o metàl·lica com se’n fotien, cruels, dels meus apassionants intents.
—Llur riota esdevingué més i més obscena, la riallada més i més estrident i obsedida, histèrica, llarguíssima, i m’empaitava, ratadora, anés on anés.
—Em volia iconoclasta revenjaire i ressentit. I llavors me n’adoní. Eren boges, totes boges, putes estàtues. I doncs, això rai. Només em calia lobotomitzar-les. Lobotomitzades, es tornaven mansuetes, es tornaven càlides, es tornaven com cal. Per això em munia amb estilets, amb xins de butxaca, amb bisturís, amb cisells, amb escalpels… I, nocturn i caut, ja m’hi veus, ple de bona voluntat, a badar’ls el crani insà i escapçar’ls la tara de la insultant hilaritat al cervell.

(…)

—Què diu la meua metgessa, vull dir, la meua ginecòloga, quan li dic que, De cops em creix un bony al cony?
—Diu, Un bony al cony?
—Dic, Sí, una mena de dit.
—Diu, Un dit o un vit?
—Dic, Escolteu, a mi què m’expliqueu. Quan era tit, manaven els feixistes, com ara, però molt més acarnissadament, vull dir, assassina, oi? I tot hi era lliga del bon mot, d’on la majoria dels mots bons eren dolents, i tot hi era doncs censura, i tot hi era capellà llufaire, i re no es podia mai dir pel seu nom, així que el cervell se’m capgirava, i mai no he acabat de sabre què sóc.
—Llavors, cony s’escrivia bony. Vit, dit. Ficar el vit, picar el pit. Tocar els pits, ratar les nits, car tocar trobava la lliga que fóra mot brut, i en feren tacar, i tacar també els semblà que podria ésser brot mut, i en foteren ratar, i si els infants popaven, vull dir, perdó, vopapen els nets de les nits, els pares rataven doncs les nits de llurs mares. I mare era un gran insult, car mare implicava bony, i mare es tornà doncs pare, d’on que pare tofés pare, i allò a la lliga feixista els tocava els llocons, mes llavors, pitjor, car se n’adonaren, dic, els de la lliga, que lliga, ui, i se suïcidaren tots. Però abans, quan era tit, com dic, els capellans i els raquítics buròcrates del bigotet i les ulleres fosques, i els bòfies revinguts, t’agafaven pel carrer, o a l’església mateixa davant la padrina babaua, i se t’enduien a un raconet i et picaven el pit al bony; i tu eixies del racó amb un bony tot adolorit i sagnós, i potser llegies als llibres dels grans que els bonys eren humits i eren roses i que s’engolien tota mena de pits i dits, i sits i nits, i gits i fits. I tenien pèls i mels, i és a clar que aquest era precisament un dels moltíssims esculls i niells on s’encallaven definitivament milions d’escriptors de pa sucat i de cronicaires de mitja mitja (ei, d’aqueixos, com menys n’haurà sempre millor!), car vet ací que l’empastifament lligaire, capellanufaire i bofiesc de feixistes datspelcul trobaven sospitós el mot pèl, que “milloraven” en mel, tret que abans havien trobat mel mot de no gaire fiar-se’n i havien proposat de substituir’l per pèl, i així, es trobaven els escriptors embogits, ujats i enfeixuguits Sísifs del mot incert, canviant indefinidament, vull dir, incessantment, pèl per mel, i llavors, naturalment, mel per pèl, i si hi ficaven mels i pèls de bony, que hom s’ho imagini, si pot, mels i pèls es convertia automàticament en pèls i mels, i aquest en mels i pèls, i així, com dic, fins a l’infinit, tant córrer per a no bellugar’t mai de lloc, bucle infernal, hom es repeteix eternament caient, faci el que faci, al mateix bertrol de la immediata futilitat (fat d’altra banda dels tots els absurds humans, àdhuc els molt més intel·ligents que no els xucla-xerris i rellepa-estronts escriptors); en tot cas, el text que llegia de tit, de minyó, no deia sinó “els èls i les els dels bonys” on allò qui ho interpretava a la meua edat? Ep, i amb tot això, et malfiaves al capdavall, per inducció, que aquells bonys no fossin pas, tot fet i dit, els vulgars nyanyos, ans quelcom de més aviat devora el cul, que aleshores, és clar, no es podia dir de cul, ans es deia mul. I cert que hi ha muls amb bony i dit alhora, i qui sap a hores d’ara doncs on bòfies, capellans i buròcrates no em picaven el pit; en tot cas, mal rai. I mal és deia sal, i llet, pet. Et picaven el pit al mul, i tot i la sal que et feia, pets te’n rajaven rai, tret, és clar, que pet era una paraulota que la lliga del bon mot no permetria mai, on si de llet se n’havia de dir pet, i de pet, net, quin embolic no et feies contínuament, i de fet, d’això es tractava, de pujar la nova generació rabejada en la saó més assaonada del feixisme de faisó tan confusa que ja em direu d’on trac ara l’entrellat, mot que no es podia dir, és clar, car s’assemblava massa a entrellet, d’on què en treies al capdavall sinó l’enlletret, i per això em vaig fer lletrat, i per això sóc tan pec i ruc, i poruc, i datpelmul i capdebony, i no sé per què serveix aquest bony al cony, ni si tinc la mà plena de vits, en el qual cas de quin gènere em féu, vós qui en sabeu?
—Diu, Tu vés venint i amb el vits de la mà em continues gomboldant i pessigollejant lo bony, i sobre pagant, no fotem, és clar, per a això hi som, sobretot.
—Dic, Vós maneu, no pas?
—Diu la ginecòloga, I com ho saps!
—Dic, Dieu “saps”? Dic “pas”? Quina confusió, col·lega Gina! Les lletres salten i cauen i qui sap com copularan, vull dir, pocularan! L’enlletret és inxesdifrable, la llengua se’m güenlla!
—Diu, Això rai, llepa’m lo bony, i se’t guareix la llengua amb l’entrellet, i prohom lletrat amb el cervell ver cell tornes trellat.
—Dic, si fa no fa, Xaf-xaf, xef, xif, xof, xuf-xuf, xuf.

~0~0~



Escorrialles IV

27 juny 2017

Les quatre escorrialles juntes… al Quxjupz
I a l’Opuscle la darrera…

—[Al clot de l’insomni. En resum, a)]
—Quin paper més grotesc d’astorats badocs, i quina llau de cruels rialles de l’inexistent públic qui s’eixamenaria enfonsat en la més pregona foscor, quan tot d’una s’haurà aixecat el teló de la realitat i ens n’haurem adonat que, tanta de discussió titellesca, i al capdavall tots no hi fèiem altre que fútil teatre.
—Fútils, fútils; sebollits pel sentiment de futilitat de tota l’empresa, ens ensorrem a lloc com estàtues de sorra endutes pel mateix ventet fet pel teló quan s’obr.
—Damunt el làbil, fungible, tost esvaït, escenari on ens ensorrem, cada dramàtica situació ha valguda, fet i fet, exactament la mateixa merda.

(…)

—[Al clot de l’insomni. En resum, b)]
—Letàrgic, i llavors només amb prou feines latent, fonent-te tu mateix en la invisibilitat, havies suara perdudes totes les lletres, que se t’esfumaren com escrites adés en pols, pols que s’enduia el mateix tímid oratjol produït pel bleix suau als oronells del temps adormit.

(…)

—[Al clot de l’insomni. En resum, c)]
—Tot el que ets és un cos — si el cos declina, declines; si el cos mor, mors.
—Ets hoste nebulós, espectral paràsit, al teu propi cos. Tot just un fumet parasitari, vagament deleteri, qui has anomenat consciència.
—Un fumet qui també es dissol amb la dissolució del cos qui li feia de pec, ignorant, cuguç, amfitrió.

(…)

—[Al clot de l’insomni. En resum, d)]
—Hi ha cops on de cop re no copses. Perdut, de cops dius, Qui sóc, on sóc, què hi faig, i només et mig respon el sempitern interregne límbic dels sempre perllongats interrogants, retrunyint, ecoics, per les tenebroses grutes d’un crani aïllat entre detritus i derelictes de general naufraig.

(…)

—Dormíem amb les finestres obertes i sense reixeta contra els mosquits, i mai cap mosquit a casa, vós, i llavors, damunt, durant la nit, sovint quan em despertava perquè havia de pixar o perquè un malson em deixava penjat en cap situació irresoluble, sempre em trobava la cambra plena de muricecs, tres o quatre o cinc rondant, i això és clar explicava allò.
—Ara, el que no era explicable era d’on sortien ni entraven els muricecs, car quan les finestres eren closes per causa de tempesta o pel fet del fred que feia fora, els muricecs continuaven de nits rondant per la cambra, fins que una nit em fiu la resolució d’escatir-ho d’un maleït cop, i doncs pretenguí clapar, mes no clapava gens, i alhora servava vora meu una llanterneta per si de cas; de sobte, orella fina la meua, alhora un soroll d’ales i un sospir alleujat de la dona qui en aquell moment aturava la prepotent ronquera; i veus que encenc la petita lot de no gaire raig de llum, i efectivament, me n’adon encontinent de dues coses, que hi ha si més no un muricec volant i que la dona rau, com sol, completament eixarrancada, ocupant com ocupa sempre si més no tres quarts de llit, amb la quarta o cinquena o sisena part per a mi, arrupidet al raconet, sempre si caic no caic; i ara, ull viu, noi, i meravella’t, que de l’ull del cony de la dona n’ix un altre, vull dir, un altre muricec!
—Ah, ara sé on s’encauen, ara sé on s’amaguen els muricecs casolans; ara doncs estic tranquil, l’enigma resolt, vet ací on viu l’esbart de muricecs qui tant de bo no ens fan; amb les primeres clarors entren per la boca del cony de la dona, i per les inescrutables grutes vaginals durant el jorn s’hi deuen penjar i au, a dormir-hi i a pair-hi, i cada nit deuen eixir-ne tot contentets a fer la feina de nodrir’s i cardar.
—Tret que els dubtes m’envaïren una nit de mal repòs, i havia llegit al diari la passa del moment, i, efectivament, vaig encendre la lot i la vaig adreçar al cony de la dona benauradament dorment, i n’eixia una bromerota, i vaig pensar, la ràbia, vós!
—I ara doncs la por, la terror meua, vivint cada nit amb la seguretat que amb aquells fiblons tan primets i esmoladets dels muricecs per a xuclar sangs i nèctars i què ho sé jo pas per què més, no em fiblaran, folls, enfellonits, ausades, enrabiats; enrabiats per qualque ràbia obscura quan sóc, pobrissó, ingènuament clapant i au, ja he begut oli; amb quatre dies de saliveres i embogiment, al pot.
—Així que vaig agafar el portant i aquella mateixa nit, toquí el dos, i havia deixada una noteta a la tauleta sobre la mort inventada d’un familiar inventat, i el que fotia en realitat era anar-me’n a la vila veïna, i a la clínica m’hi feia vaccinar amb el vaccí adient, i vaig tornar a casa i a cada muricec li vaig donar un nom i l’hi deia fluixet quan el veia, tot saludant-li i alhora li feia molt amical la guerxina.
Guerxineta per a tu, Zacaries; i per a tu, Teofrastre; i per a tu, Victorià; ah, Properci, com anem? Guerxina per a tu, company! Ja ens coneixem!

(…)

Il fait plein de cocus le chef de gare.
—Com deia mantes de vegades, mon padrí era cap d’estació d’un llogarret de pas, on fer-hi contraban, ei, avinent d’allò pus; també, de cops, el tren s’aturava i el revisor davallava i portava algú qui no havia pagat el bitllet, i si era un home, mon padrí feia vindre el saig del poble, i si era una dona se l’enduia al despatx i li feia comprendre, amb bones paraules, que podria pagar d’una altra manera; aleshores em deia, Vigila que no vingui ta padrina, i el sentia cardar’s part davant, i part darrere (sobretot si la bleda deia, Ai però si avui tinc la mala setmana!) la impagadora del moment, la qual en acabat, al proper tren que s’aturés a ca nostra, hi pujava tota plena d’un urc especial d’haver pogut enganyar el cap d’estació amb un viatge tan llarg de franc i a canvi només de cap doble cardada de no re.
—Cal dir que de les coses del sexe n’aprenia un colló, durant aquells estius benaurats de la meua gloriosa infantesa.
—Per exemple, que les dones prou poden, les dones rai; per sempre més he tingut present la sort que han d’haver un cony; un cony val tot sol un capital.

(…)

—A cada orgasme, cridava, per triplicat, car a les èpiques aventures, els estrenus aürs sempre hi venien per tríades, Ep! ep! Aür!
—Molt afeccionat a les lectures on els herois de taules rodones i cavallers de llices a ultrança i torneigs amb tots els complicadíssim ets i uts, els heroics manefles amb llurs escuts de vori, i llurs mànecs d’espasa de vori, i les portes de vori rere les quals dracs insolents i indignats, i bandes de bandits molt dolents i celerats, i ducs bares, i comtes fementits, no desen fleumes donzelles qui cal salvar.
—I guanyen els intrèpids herois batalles i alliberen verges, i trinquen, i criden, com cridava, per triplicat, Ep! ep! Aür! perquè la padrina, si mai em sentís, potser es pensés que encara llegia les ínclites aventures dels esforçats cavallers dels temps miserables de tant d’heroi dandi i culcagat.

(…)

Pel que fa als herois, acana’m això, Filibert, em deia, en la meua deliciosa innocència de minyó carallot.
Tot va de mà: mà súper, mà bat, mà aqua… La mà qui fa del carbó, diamants, i atura bales a mig camí, i d’un mastegot t’aplana el món; i mans qui baten enlaire, i et trameten a volar; i suats palmells qui corroeixen tancs o ponts metàl·lics o mines de plutoni a Saturn, ca?

(…)

—Tot cop que amb el piu nan
Figa cardés un cran
Hi tatuava ran.
—Gotes de sang del bran
Deixen a mà i guant
Mes figa prendre-l’en
Amb llecadora on?
—Ni una no sé trobar’n.
—Mentre diu el meu clon
—Ja re no em lleva el son
Car tota polla em pon.

(…)

—Clons imaginaris, tots.
—Com més impotent no ets, més potències per al teu clon.
—La teua mà només serveix per a pelar-te-la; la seua per als prodigis més prodigiosos.
—Ets ulls i orelles sempre estrebant el coll al darrer reng…
—Mentre ell, dalt la caixa, hi ensuma i, boqueta de cul, hi ora. Hi ora i reconta, hores i hores, alhora vantant-se i excusant-se, carrinclonet, encantador, d’ésser al capdavall tan collonut.

(…)

—Tots els cavallers, imaginaris clons — els Negres, els Verds, i encara amb més raó els Irisats.
—I, pelut com en Jofre, en Merdí, el qual jaquí escrit que, Vull que em sàpigues fill d’un enemic qui emprenyà ma mare; sóc doncs canviot de malbargany, amb la ronya inextirpable del xarnec sempre damunt, d’un fat tan malaurat com el pitjor imaginable, a part, és clar, que fui nat sense cigala, d’on que dugui sempre a mà el màgic malastruc ceptre de platí febrit, amb el qual maleses rai, pobrissó.
—No hi duu al seu ceptre amb què fot pel sés tots els qui pot engalipar, a la percaça de la pitjor rucada, en Merdí, dic, cap camalligues pudent, i això perquè les princeses no portàvem encara (aquells anys d’encanteris i eixarms, i romanços i catralls) calces ni tampons, perquè, escigalat, i anorc, per què tornejaria ell, ni fotria totes aquelles ximpleries de soldat marieta, a part que les princeses, totes tríbades, vós, embruixades per na Morgana, qui, com és sabut, amb l’aquiescència del bon Otger son marit, abans prou es cardà i infectà les famoses parts nobles dels famosíssims nou barons, amb en Juli Vímet de descronicat desè, ell, un altre eximi català del meu poble, qui ficà la cèlebre capterrera eriçada amb vidres d’ampolla verda a la muralla de n’Adrià.
—L’esquer principal que als llaminers els penja en Merdí del fàl·lic ceptre és que cal trobar sigui com fos la sacra podrida gibrelleta on el molt betzol piti pitonet (santíssim oracle incomprensible) cagà per darrera vegada. I els molt valents marietes “tendres gements qui no troben mai l’hora de trencar l’ham”, peixet mort a la carranxa, sense mai haver trobat per què collons tants de treballs ni penes.
—On cascun dels expedicionaris tornem en porreta, és clar, tret que què més volies?
—Car, en acabat, què altre es viure que tornar eternament sense el bon prèmit, eh?
—I llavors, és clar… Continuarà al número proper.
—I, dient d’herois dels temps dolcets, afegim-n’hi, no l’oblidéssim, en Llançalot dels Gorgs dels Estupres, qui llançà lots i lots i lots de llets als al·lots.
—I el príncep Valent, no fotem! Com més “valent”, pitjors les carxenes en escabetx.
—I tot plegat, tant se val, titànics entre els ciments, ultracròniques d’entreson, estopa pels descosits. Cada heroi prou capaç i prou cabàs de les més agosarades bogeries.

(…)

—Incursions dels clons a la consciència, mentre esdevinc cavaller, passant per tots els ritus i ordalies. El ritu del peix qui put. Les ordalies de la prístina ombrel·la per tot peculi i (cul… ih! amunt, amb tant de compte) obrint-la, obrint-la.
—Ara anava pels vàters públics, robava tampons usats, me n’omplia la sina, i a casa, damunt el llit, amb llum directe i ulleres d’augment n’estudiava els esotèrics ets i uts, els molt marejadorets missatges.
—De curós llegidor d’oraculars (hi oren els culs) orinals, havia progressat a llegidor curiosíssim de tampons usats.
—I em faig cabelleraire, si us abelleix, anant fent, selvàtic, anantant com tèrmit entre cabelleres de xafarderes; del calandratge i manguilatge al gomboldatge dels flocs i rulls i serrells; amb resilina a les articulacions dels genolls, bellugant molt sèdulament el culet, senyor de les perruques, i tan ruques, absorbint les incessants xerreres, les altes oracions! Atipant-me de dona fins al badalot, car quants de buits “perquè jo…” no amollen, vós!

Vanta’t ruc, que a vendre et duc!
—Heroiques totes, “alhora vantant-se i excusant-se, carrinclonetes, encantadores, d’ésser al capdavall tan collonudes”.

(…)

—Deixa’t estar, falòrnies. Camí d’enlloc. Feres atots.
—Afronta ara, seriós, amb ver coratge, la teua autèntica vocació, no t’obliqüis debades més, o vas de definitiu mal borràs; assumeix ton tarannà; a ta punyent nissaga de pedestres degenerats, com gos peter a les faldilles de qualsevol puta o pagès xuflaire al seu mesquí terròs, arrapa-t’hi; no perdis cap altra baula, capdecony!
—Esdevinc doncs com cal, meteòric ans heroic escombraire, hò i més, èpic, empíric, místic, mesquiter. Som-hi doncs, ja t’has fet gran.

(…)

—El joc era el més datpelcul mai concebut.
—Es tractava d’omplir un foradet amb una piloteta que calia empènyer amb un bastonet.
—El foradet era enmig de terra, entre una mena d’herba verda, vull dir, merda.
—I em van amenaçar molt seriosament, Empeny amb el bastonet o ací mateix et tallem lo cap.
—Quin remei. Em calgué agafar el bastonet, i llavors, amb el bastonet a la mà, m’aturí a pensar-m’ho. M’hi pensí i repensí. M’hi pensí un colló d’estona. Escaujava i alfarrassava la força que caldria per a etzibar mastegot a la piloteta, la distància que li calia recórrer, la fricció del sinuós terreny, i ep, això rai, un munt de ximpleries d’aqueixes.
—Mes el que de debò esperava era que, tothom collons badant badant, s’adormissin d’una puta vegada, i llavors fotria el camp dellà la fosquejant carena…
I ja m’heu vist, capsdecony!
—I tanmateix, llas, per comptes de ningú adormir’s, es foteren tothom a esperonar, Empeny! Empeny! Empeny!
—Fastiguejat, vaig fotre cop amb el bastonet a la piloteta i au, el món es foté a rodar i m’agafà un fort neguit, un vertigen vomitós, i de sobte m’estimbava per un clotet fosc, i aleshores me n’adonava, mentre anava avall avall avall, que el clot era pregon pregon pregon, tan pregon que, en la foscor més absoluta, no s’acabava mai, i vet ací, em dic, que em sembla que hi mig caic, vull dir, que ho mig comprenc — que la piloteta que em foteren ataconar a cop de bastó era de debò jo mateix.
—La piloteta, jo mateix, qui, atupat, atzufat, emboterudit, havia anat ara rancament rodant i rodant, piloteta de crani esquerdat, amunt avall avall amunt…

—I avall avall avall avall, i com més anem més acceleradament, rodant i rodant, fins a estimbar’m. Fins a estimbar’m a l’interminable foradot del maleït no re.
—Avall avall avall fins que al fons del fons ara mateix me la fotré.

(…)

—Era conegut entre certs somorts intel·lectuals locals com aquell feblement i blanament prestigiós personatge, qui, bo i cercant i espigolant entre el fresc herbei la millor combinació de mots, les millors antigues frases que esclarissin els dilemes i enigmes dels vivents d’ara mateix, de cops en trobava de bones.
És a gespes i herbeis, on els brins el ventijol remena perquè cascun et reveli o suggereixi a l’intel·lecte un mot o mitja idea, on em plau de perdre’m i no pas entre resclums i llibrots.
—Això els hauria d’haver respost aquell cald matí de festa on em veia estrènuament sol·licitat per les tres granades plenetes bibliotecàries somalles i embolicades amb tovalloles.
—Érem ombrats a la platja, jo massa ocupat canviant bolquers i vigilant la canalleta, i elles tres tovament voltant-me i insistint que era el personatge ideal, que em volien per a cap de llur vasta biblioteca pública.
—Els dic que quantes de vegades els he de dir que no és no, i que prou tinc d’altra feina, i, més emfàticament, que Quina horror no duc a sol·licitacions de tota mena!

(…)

—Em veig ahir quan era un pobre desgraciat
Qui no sabia si arribaria viu a avui
I em veig avui on sóc un pobre desgraciat
Qui no sap si arribarà viu a demà…
—I em dic Collons quin progrés!
Fotrem goig! Galdós! Reeixit! Bona!
Vas lluny! Felicita’t badoc!

(…)

—De cops, tu qui et plaus sobretot de solitud (qui viu sol, se la pela tant com vol), quan, per dissort, abandonat per qui et guia, et trobes enmig de la voluda si fa no fot hostil… com te’n desixes?
—Cascun dels integrants d’aital voluda, com tu mateix, perdut en la ficció d’elleix, car la consciència de si mateix no és pas altre que l’engany de creure’s continu en el barreig fortuït d’uns quants elements si fa no fot orgànics molt efímerament agrumollats en cap entesa més o menys estable.
—De creure’s continu quan re no n’és, altre que l’única continuïtat del mateix barreig en roda de torniol que ara pren esbojarrada revolada i ara sembla perdre força, mes que mai no troba la gruada mort de l’equilibri.
—Aleshores, doncs, quan ets entre tants, de cops, a tall com aquell qui diu d’esport, t’has demanat, silentment, un parell de qüestions.
—Amb al capdavall sempre el mateix resultat.
—Et dius, d’antuvi, Esguarda-te’ls, i em dius si hi veus algú de més ruc que no tu.
—Aleshores, en haver-te obeït, i haver esguardat, sense fer-te notar, persona rere persona, la resposta és sempre, No; no hi veig ningú més ruc que no sóc.
—Això aclarit, segonament et demanes, Torna-te’ls a guaitar bé i em dius ara si hi veus algú més intel·ligent que tu.
—La resposta, després de tornar-hi amb la inconspícua cerimònia d’abans, torna a ésser, No, ningú.
—És clar, car, primer, és cert que hi ets el més ruc pel fet de creure’t el més intel·ligent.
—I, segon, és evident que hi ets alhora el més intel·ligent pel fet de creure-t’hi el més ruc.

(…)

—Per creure’m la ficció que sóc o ruc o no ruc, per força ja en sóc (de ruc).
—Tret que potser menys (ruc) que no els qui no saben que són ficció, precisament perquè saben menys que no sé.
—Mes, alhora, dec ésser-ne més (de ruc) pel fet que potser ho saben i, essent com són menys rucs que no jo, no perden l’estona capficant-s’hi.
—Potser tenen millor coses a fer. Potser no n’hi ha gaires (o cap) de tan desvagat com jo. I si n’hi ha, potser ho aprofiten millor.
Per què millor…?

(…)

—Em plac així mateix de perdre’m pels llimbs on dones tòtils fan infinita cua per a sentir’m cantar.
—Car s’escau que jo, com tots els hermafrodites qui no ens cal d’altres sexes que el nostres propis, i qui sovint ens cardem naltres mateixos sense que ningú se n’adoni, com qui diu, mudadets i tot, fent cosetes sense mans part dessota els pantalons, on assolíem folls orgasmes simultanis tant en les nostres parts femelles com mascles, i d’ací que cantéssim tant, com se’n diu, orgiàsticament, espasmòdica, diabòlica, angèlica, robòtica, sucubòtica, apocalíptica, inorgànica… les dones, en sentir’ns, se’ns morfonen, se’ns fonen, se’ns desfan, se’ns dilueixen, i ragen i ragen, fins que tot és un toll d’agredolcetes secrecions on nedem plegats, onades rere onades d’aigües verdes que no et lleixen mai veure l’horitzó, ni si porta promesa o esperança, o just, com sempre, agressivitat i mort.

(…)

—Només els enzes analitzen els somnis.
—Els qui som més escarrabillats, i menys grillats, somiem les anàlisis.

(…)

—Totes aqueixes cases on havia viscut
De les quals només en descobria secrets i amagatalls
Un cop partit ben lluny i al cap d’anys i panys.
—Tots aqueixos camps de futbol on enlluernats
Per l’esclat del Sol casolà de la pilota esdeveníem cecs.
—Tots aqueixos ocells damunt les molses de les roques
De qui només n’aprenia el nom quan eren per sempre més desapareguts
I habitava d’altres continents on tot sol el Sol també petà com una gla
I tots anàvem de sobte despullats de pell.
—Totes aquelles antagòniques incandescències còsmiques
On aplaudíem la vinguda del gat socarrimat pel forat a la porta
Perquè així tot tornava a una flairosa sospita de normalitat
Tot i que sabíem del cert que érem a l’indret equivocat
Que pertanyíem de debò enjondre i dellà els anys
On ens nasqueren de la font eixuta de l’oblit
Les imatges del que mai no fórem ni del que no fórem mai
Abans el doll de les il·lusions no s’estronqués
I calgués llavors llepar sens esme secs llevats d’errònia pols.
—No ens duien a altres ancoratges que als d’enlloc
Els quequeigs i tentines d’un cervell que l’ennuec obnubilava.

(…)

—Sóc qui vull, car viure és ésser somiat per la matèria.

(…)

—Sóc el verificador sepulcral de nuviatges hipogeus.
—M’havien dit que els morts es prometen, es casen i copulen d’esquitllentes.
—Escèptic de mena, me’n volguí encertir. Per això passava el pont d’argent que duu al camp d’olles on tots són sebollits, i, nitament, entre tempestes de llamps veloços com mos peus alats, em ficava a escorcollar tombes i a monejar amb cadàvers.
—La verificació, nogensmenys, discorria a l’hora de la veritat per dreceres insospitades, per coordenades caòtiques, per ben poc reeixits pronòstics ni anticipacions.
—Car sorprenia, no pas cap nuviatge més o menys romàntic entre amorosos ni libidinosos morts, ans un duel entre gelosos. Es veu que també entre certs força cucats esquelets, n’hi ha de cuguços qui, per les gelosies alçurats, a perdent escruix, per a la riota de tot el reialme ctònic, a flasques bogeries es lloguen.
—Lliurats doncs a braceigs garranyigosos, i a grinyolencs encamellaments, ara enarcats, ara encorbats, en estireganyaments al plegat pseudocoreogràfics i epilèptics, espasmòdics i quasi-rítmics, fent amb els cossos i ossos tota mena de ràpids enredats gargots, els dos adversaris, els pudents penjolls de llurs podrits tendrums, com dic, per pruents verms parasitats, els quals verms els veies amb grotescs visatges enfellonits rai davant la inconvenient extemporània interrupció, ells qui eren adés tranquil·lament sopant en família, i ara, amb les contorsions i les sobtades embranzides ni estrebades, eren gitats ni aviats qui sap on, on, de cops, anaven a espetegar, no gens benvinguts, a ca d’altri, els dos adversaris, doncs, afegiré, com íncubes insidiosos que em volguessin fer malbé la seriosa investigació que mamprenia in situ, tectònic, a cops de pala, i no pas que no em sabés greu pels vius paràsits, els reduí, disgustat, a pols inressuscitable.
—Amb tota la prosopopeia de l’espantall, la propera vegada que els veia, repetia als qui m’havien dit allò dels nuviatges i les còpules que no, que Els morts no se n’enamoren ni carden fantàsticament entre ells, ans, fins i tot allà baix, dissortats, es barallen a ultramort.

(…)

—N’hi ha qui es justifiquen i tot. I diuen:
Els qui no la férem ni de pollí ni de rossí, potser la fem de morts, car es veu que prou cal fer-la a una hora o altra.

(…)

—Traçut quirúrgic fent petar bombolles
D’adipocera entre els pudents terrossos
Sóc qui de nits va profanant camps d’olles
Tafanejant a tombes gratant cossos.
—Pervers monàstic rostant amb els llossos
Furgant mortalla amb ceptres i virolles
Esquelets prims qui van caient a trossos
Haig d’ignorar llurs ferotgies folles
D’orquestra d’òpera amb tètrics brams
Sorda necròpsia entre els enciams.
A observar vinc us estalvieu el pànic
Corcs faducs qui us em cardeu el clatell
No sóc qui vol estroncar l’oceànic
Banzim-banzam del goig de l’esgavell
.

(…)

—Dessagnats, fútils, ectoplasmàtics, cerquem, els habitants subterranis del camp d’olles, el maleït inventor de la mort.
—M-o-r-t. Quatre lletres que, meses l’una darrere l’altra, ens neguitejaren per a la resta de la duració; ens acularen a a capficar-nos en la fi de tot.
—Delerosos rèprobes, tan divertits i enjogassats que no vivíem abans de conèixer les lletres (malament!), el mot (pitjor!), i el concepte (pèssim!).
—Gens diplomàtics, qui filava prim llavors! Amb quin goig no assaltàvem molt putarres truges, les marríem a salt de cavall; i, espontanis, assassinàvem, ep, enemics a tort i a dret; i ens nodríem del que ens caigués a l’abast, sense por ni recança de morir ni d’emmalaltir ni de perdre el quest ni l’horitzó, ni, ausades, la continuació de tot això.
—I vingueres tu, i confegires el mot que ens pansí i ens amargà, i ens enverina cada segon d’efímera existència ara! Qui t’enxampés, malparit! Com en sorties, t’ho pots imaginar!

(…)

—El somnolent primitiu esguardà tots aquells esquelets ovals qui hom incinerava en l’idíl·lic crepuscle, l’engrescà llavors la idea del relleu que li oferiria el suïcidi, la sublim peripècia de l’anorreament per mà pròpia.
Fos en la multitud / De dret cap a l’embut.
—Metanoicament, després del trauma, reorientant doncs la vida romanent cap a supervivència, no va voler fer-ho davant els gossos enllaminits per la prospectiva — se l’imaginaven estès i incapaç de defensar-se, i se’l cruspien ja doncs amb els ulls.
—Sabent-se predestinat a les mateixes tristes evolucions de les tost putrefactes llores i cualbres, i adu, més elevadament i llarga, els pobres entròpics gravitons; rostat per les agonies d’aquest cos seu tan pec, tan incongruentment, omnívorament, cobejós de cromàtics reialmes infinits on ancorar-se d’empertostemps, i, ell ensems amb sos joiosos sequaços, gaudir-hi — gaudir, melòdic, harmònic, simfònic, amb les innombrables glòries fetes només per a molt destrament ni naturalment pessigollejar els esmolats senys dels qui, com ell i els seus, viuen plens d’energia encara, el primitiu…
—El primitiu havia malmeses, massa entotsolat en les esfèriques cabòries, les possibilitats de promoció.

(…)

—Consirava el suprem que, Era palès que un dels sequaços s’abstreia enjòlit, bo i habitant certs orbes, on per exemple, una de les tasques compulsòries requeria que hom teixís, non-stop, ulleres de roba per a l’ull del cul del suprem.
—El va cridar a la seua presència. Primitiu, li va dir, no cometré el tort de condemnar-te al blasme incontinent, i menys al càstig corporal; transformat en ase dels cops ofert d’enze ans d’esquer als fèlids qui caçaríem, venjatius. Prou et veig, quin paperet! Crestat i escrestat, sens esperons, eixalat, gall gallinaci qui voldries aviar un gall i aviaries, per a la riota general, un quiquiriquic operàtic de deunhidoneret; mira què et dic, que ni de percudir-te l’os de la musica, que com saps ja galleja tot sol, no faré. Al contrari, només et diré que tots hi hem passats. Cada salvatge ha caigut al mateix bertrol sobtat on (com les estacades puntes l’elefant) l’ha acorat el mot letal — “mort”. Transfixió anagnorítica, decisiva, re-fonamental.
—Suprem, caic de cul. Em pensava que era sol a haver-ne fet cas, ni escoltat el mot marcidor, pansidor, destrempador, del traïdor inventor
, respon el primitiu.
No, home, no! Tothom s’hi adapta. S’hi adapta o mor. En vida, mor en vida, paràsit llavors qui, com comprendràs, no podem tolerar; car no lluita ni es sacrifica prou, com li pertoca per a la supervivència de la tribu.
—Adaptar-me, ho he provat tantes de vegades! M’esmava fins i tot que el camp d’olles on sebollim els cadàvers és un parc d’atraccions on els morts desdiuen la mort matant-se i rematant-se tantes de vegades com els rota.
—Potser tu també seràs un altre fatal inventor. Com el de la mort. Inventaràs l’ofici de bard. I ens ompliràs el cap de falòrnies més o menys distretes, segons la teua habilitat.
—Quina bona idea, Suprem!

(…)

—Prolèpticament, anticipatòria, tres o quatre dies més, i som-hi, ja hi som, al pot.
—La cognició permanent, quotidiana, que som pell i prou (no pas millor que arnada, penjada, pell, rostida al Sol), és un pes massa feixuc de portar.
—Tocatardà, el bard recull, de la batalla, l’alè darrer de cada mort.
Inefable, en diu — mot molt ruc, inútil.
—Car prou cal dir-ho, fer-lo efable, faula. O pleguem.

(…)

—Som a la mercè de la siguètica. Davant la siguètica — ço és, el callament universal, car la volta del cel no et retorna sinó buidor, l’eco de l’interrogant — cal escoltar el silenci.
—Cal escoltar el silenci i aprendre’n, car l’ésser (l’essència del que som) no es revelarà mai amb d’altres mots que els que tu mateix no inventes.
—Només inventarem paraules i les relligarem de faiçons més o menys xamoses, amenes, harmòniques.
—On no hi ha resposta, és on troba hom les més diverses soltes, a tot i al tot. Ep, i en rau prou (molt moderadament) content, o es fa fotre encara pitjor.

(…)

—Síl·labes intruses m’obren camins inèdits a esquemes cabdals.
—Què hi faig, estàtic, covarot?
—Res. Esperant fotre el primer cop.
—Car qui pega, mana!
—Car pegant, les pedres canten.

(…)

La matèria ens somia i no som sinó somnis somiats per la matèria — qui sap això, sap tot el que cal saber.

(…)

—Drac catastròfic, quiti de tot deler d’abassegament, nu i camuflat per la natura mateixa, no hec cap tresor amagat enlloc.
—Si els maleïts garrepes s’aferren als trofeus, jo ho faig al brancam més ocult.
—Sóc el camaleó.
—El camaleó s’enlluenteix com un iglú. Entre les cuixotes, l’esfereïdor, el convolut, brutal, mecànic, aparell de cardar. Pugnaç, se li dispara sol.
—Calçada i descalça, tota verge és falsa.
—Que vingui el cavaller stakhanovistant, pencant de valent, a plantar cap emboscada on suposadament caic, i on ell redimeix llavors ors i hímens. Quan es tornarà a cofar, feina acabada, se n’adonarà que a l’elm, lax, m’hi cagava.
—Cap antena no em trem. La rialla em solca i salla pels dedins, com la merda li regala a la cara.

(…)

—El món, dipòsit de somnis, i tots els éssers, tants i tants i tants i tants, tants arreu d’éssers fantàstics, creatures inversemblants, amb potes i sense, i antenes i palps, xarpes, pinces, ulls irreals, i ales, i escates, i plomes, i volant, i nedant, i subterranis, enormes i de tan nàquissos invisibles, llurs formes surrealistes, grotesques, màgiques, de malson, doncs, tots plegats, què?
—Res, diferents manifestacions espectrals, fantasmagòriques, de la mateixa bogeria hipnoplàstica (hipnagògica, hipnopòmpica, onírica, visionària).
—Amb el deixondiment, constrets a desaparèixer en sobtat lleu espetec. Opalescent, coruscant, bombolleta crebada.

(…)

Perquè un altre somni recomenci…?
—Matèria vana, qui mai prou no n’aprèn.

(…)

—No sabia si afegir-me a la voluda i perdre’m amb ells, pel costat de la trencadissa i l’esclofollada, com ramat qui s’estimba.
—O perdre’m tot sol pel costat que mena de bell nou al replec i a l’escarransiment dins l’embolcall del capoll.

(…)

Sóc en Nefertari Plumbi, le con dans son cocon.
—Egregi, només es belluga de la cadira de boga quan les pixeres li xiuxiuegen que ja n’hi ha prou d’ajornaments. Llavors aguaita darrere els aclucalls, s’aixeca sense espantar cap llebre, i, caut, es belluga mica. Al cap d’estoneta, havent trobat cap racó soliu o amagatall segur, que no l’espiï sisquer cap renegaire xalambrí, es trau el prim bec de l’inconspicu alambí intercrural seu, i, vinclant-lo i fent-lo molt curosament vessar, hi fa un riuet molt fi.
Sóc com el polit tripoxiló, qui roman a casa, i si mai em visita la dona, portant-me cap aranya enverinada per a dinar, potser li dispari amb l’alambí un petit rajolí de semença sana.
—Tant se val; o seré, nas de cera, si doncs no torna sola, qui el ciri els servarà
.

(…)

—Sóc qui, larval, al sot entotsolat es rabeja als llimbs on van a espetegar els conys angelitzats. Els conys glabres i velats, vós. I, ai, els espanyats i voltats de pèls com potes de verinós centcames, oimés massa sovint canuts i cendrosos com cadars de dúcars.
—Em dic Ítac Pelut i Arrelut, fènix fenici qui insolent conquereix dins la gàbia posicions.
—Conys lambitius, qui, com catil·la amb la seua molt elàstica llengua aspra el gat qualque plat deliciós, catil·laràs golut.
—Sialagogs conys a betzef, amb tasts delicats d’avajons, i d’agrassons, i de gerdons, i d’aniset, i d’absenta, i tasts ofensius d’àvol paregòric, i d’ominosa teranyina, i d’anhedònic mesc, i d’opopònac huracanat, i d’hostil al·lucinogen.
—Conys a coves i coves. I a urnes. A les urnes i als coves interiorment enllumenats, com rovells eloqüents i amb saluets d’escarabats bumbums, les sísmiques genives dels barbàrics conys monòtones exigeixen que la llengua les eixarmi.
—Noi nu, incorruptible, ullals de llop m’ixen de les fondàries del crani. No sóc qui s’empatolla sobre sonsos universos màgics. Amb ujats ullals, nutant, nutant, en devores denses garbes, de conys esclofollats del pec proïsmal, varietat femella, fins que, arraconat galant, flagrant o en contumàcia, perllongant eternament, sense mai escórrer’t, l’acord d’en Tristrany, hi ets i hi manques, eclipsat i palès, alhora extint i epidèmic.

(…)

—Bútxares botxins t’arrenquen tonsil·les
Romans oblidat en corredor ignot
Traït et saps com l’heroi Aquil·les
Entre les ombres de l’avern remot.
—Amargues ametlles balbes papil·les
Només et tasten de gelat xapot
N’escopines capellans i postil·les
Et tracten damunt de taral·lirot.
—Voldrien replevir potser l’infant
Qui adés traïren mes la consciència
Et roman oscada pel fet nefand.
—Sols si et visités mai intel·ligència
Condones els causants d’aital greu tort.
—Mentre ets tan pec t’és rancúnia l’esport.

(…)

—Confessa en el teu repapieig com fores, llargs anys ha, i això durant qui-sap-lo, un onocoet qualsevol, ço és, alhora un porc i un ruc. Ni sabies ni et captenies. Només bramaves i porquejaves.
—No pas com ara que, campió d’incògnit, posares tant de seny, escrivint i àdhuc aviant màximes opaques.
—Quin prèmit et deu esperar, sortós de tu?
—Albires un paradís les portes dels qual són les del cony universal. Les fulles de la porta d’eix cony són, típicament i prou tòpica, dues, la de vori i la de banya.
—Tost, ben tost, hom hi xipolleja, s’hi refocil·la, al suau rabeig s’hi banya.

(…)

—Qui que com Aquil·les
Badés les pupil·les
Guaitant-se les vil·les
Dels seus enemics.
—No pas que cavil·les
Ni amb dubtes t’instil·les
Cercant escintil·les
Llepant clots i pics.
—Cert que fort vacil·les
Triant les fibril·les
Dels conys qui catil·les
Amb xarrups oblics.
—Bavetes destil·les
Quin mareig si oscil·les
Mentre clits titil·les
Amb un dit ben fix.

(…)

—Port antic sebollit per cendres. Lentament descobert.
—Amb les ungles, i àdhuc amb sèduls martellets, les crostes de cendres que embolcallaven certs petits objectes ara heu reeixit que hagin setes finament retirades.
—Hom se n’adona que tot el qui hi ha incrustat roman gairebé nou.
—Han passats sis-cents anys d’ençà que el port antic fou sebollit per cendres, i ara et menges una poma alliberada de la seua incrustació, una poma vella de sis-cents anys.
—La trobes tanmateix prou fresca, i bo i menjant-te-la, penses en els teus avantpassats llunyans, els qui vivien quan la poma fou collida, i et demanes si amb el tast una mica gastat de la poma et comuniquen quelcom.
—Ensuma-la a fons.
—Car la gent del bon nas l’endevinem i l’endevinarem sempre. Sabem on rau el que cerquem. Només ens cal ensumar.
—Indefectiblement, escollíem la parella qui ens calia, la parella sense malalties, per exemple.
—I sabem sobretot que, Si ho diu tothom, és mentida.

(…)

—Invàlid, a la meua cadira de rodes, trempava esfereïdorament.
—Era la marejadora flaireta que emanava del cony de la ferma infermera qui, xerrant d’altre amb qui sap qui, em romania dreta al costat.
—D’esme, sense adonar-me’n, caminí.
Miracle, doctor! — digué, fotent-se’n fort, la diabòlica.
—I el doctor què diu?
Infermera, sortosament, amb la calor que fot, la vostra íntima fortor ressuscita els morts.
—Se’n rigué ella més fort, i no se n’anà pas a rentar, com aitampoc no hi aní jo un jorn prou assenyalat durant les meues rebels joveneses.
—Segur com petit milhomes, me’ls presentí.
—Mai cap alta societat no m’ha acollonit molla gens. Els llepafils, nogensmenys, en rebre’m, m’ensumen, no pas com robusts ni adequats èskimos, ans com fluixets merdamiquetes.
—Fan carotes, i algunes carrinclones presumides, disgustades, m’assenyalen la sala de bany i tot.
—Corruptes, totes i tots pudien a perfums, ço és, a productes de dissimulació pertinaç de pudors d’escruixidora malaltia.
A la merda, els dic, no serà pas ací que hi trobaré re de bo.

(…)

Quin minyó més perspicaç!
—Caminàvem pel barri més antic, i entre estretors i resclums, ens trobàrem que érem al carreró de la Llibertat de la Paraula, gairebé a tocar del qual apareixia la placeta de l’Etimologia.
—El minyó digué, Quina contradicció de conceptes!
Què vols dir? — anava a demanar-li, mes hi pensí i hi caiguí. Car cap paraula no pot pas mai ésser lliure. Lligada a la història primitiva i a la seua evolució subseqüent. Arrossega el seu passat com una bola de ferro encadenada al voltant del turmell d’una seua cama. No se’n pot mai estòrcer, vós.
—Ni que es tolgués aqueixa cama, on llavors, víctima de greu labilitat, la paraula esdevenia una altra.

(…)

—Tot s’equival, l’home i l’animal, el xibiu i el palau.
—Tot és nombre i tot és nom.
—Donaré el nom i els nombres que pertanyen a cap ens a cap altre ens o entitat, i els d’aquest ens a un altre qualsevol, i tot serà confós i re no haurà canviat.
—El món serà exactament el mateix per al meu enteniment, que tot el que entén sap que és façana i que, rere, el mateix grumoll, el mateix caramull de bullents minúsculs elements molt emprenyats, hi guerregen constants.

(…)

—És a les teulades que visc
A teulades on tot allò cabdal no s’esdevé.
—On el cel és a tocar de mà
I només els ferms sense por gosem fer’ns-hi.
—Equilibristes acrobàtics, enlloc arrapats, hi enxampem llamps amb l’antena roent de la titola
Quan s’escau que som, vibràtils, a mig cardar entre cony i cony de bategoses dones.
—Car dones fermes i coratjoses rai, n’hi ha a folcs i esbarts pels vasts espais dels ventegosos teulats
Són a boldrons disbauxats, totes deleroses ans amatents a les més ardides indicacions.
—Escàpoles d’una vida somorta a les cambres i carrers d’aires corromputs i fats tripijocs
Les albiraves teratoscòpic escalar murs com teriantròpics talla-robes
Qui llavors a terrats es tornessin a metamorfosar en beutats prodigioses
Perquè s’afegissin també al teu seriós serrall enjòlit
On ardides indicacions tothora desxifressin, sàvies.

(…)

—A quin prodigi ni meravellós personatge no m’assemblava ara?
—Per telèfon si romania a casa, i personalment acostat si mai eixia, tothom, o en tot cas un nombre com més anàvem més important de carallots, de primer sovint, i més tard com aquell qui diu sense descans ni aturall, tothom demanant-me, Ets el kàiser, ets el kàiser permanent?
—Ni kàiser ni permanent!
— em deia, sense respondre mai, i…
Permanent? Qui raja de continu? Qui esdevé constant? Qui mai no s’estronca? Qui es conserva com pentinat de pedra marbre?
—Llur fanatisme exacerbava el meu. S’obsedeixen a sembrar els caos, on caòtic ja no sé què em dic. Els contradic per contradir.
No sóc en KP, no em dic KP…! O sí…? Em feu patir!
—El tió de la febre m’atiava al front el foc.
No; no m’ensarronareu pas! Aquest vostre triomf malastruc ni desastrós no em llevarà pus el son! Sense asclar’m el crani, davallaré de la figuera! No em creuré pas renat, com afoll qui hom retorna al fastigós cau visceral. Sóc qui sóc. Negligible individu astorat davant el caos del viure. Un altre impermanent no ningú!
—I, tolit per l’insistent xafardeig, amb tants d’autòmats, còpies emmirallades a l’infinit d’altres insignificants individus qui es fonen plegats en chor agressiu, llurs innòcues escombraries que nogensmenys, microscòpiques, et corroeixen els nítols i t’agredeixen el cervell fins al punt que ja no saps doncs ni qui ets, i et vols fer fonedís, i assages la finta intel·ligent, el lúcid ultrapàs, mes debades; els voltors sempre hi són, orquestrals, a empudegar’t.
—I mut, en eixivernament i dejuni, jo qui desfaria i faria l’ambient, l’ambient em fa i desfà. Esdevinc com ells, manat ni menat per les escaiences, altre, i àdhuc altri; troballa inoïda, oldana, rara i peculiar, indesitjada, en magatzem insospitat.
—Així, amb embogidor brogit de ment massa entremaliada, aquelles rèmores indesencastables, les mènades del meu malson, em demoleixen el redundant passat.
—Emergiré verge, com accipítrid qui, llambrescament cinètic, amb urc i pompós, profana badies i boscs.
—Al caient del darrer crepuscle, un descurat floc groc gaiol tot tapant-li l’ull, hi ha al lluny aquell Sol embretolit qui amb desori, tip de tant de cremar femta, fot el camp per a no tornar mai pus.
Sóc el tsar permanent de les psoriasis al cel, oïa que diu, sóc el kàiser permanent dels quitzes i els quetzals, el cèsar permanent sóc de la inversemblant situació dins el ficte ans caòtic tot; butza sutza i betzol, arnada per enzes i estaquirots.
—A cap branc de la figuera m’hagués penjat, si abans el xèrif permanent de la festa no fotés aquells grans escarafalls, a l’encop mostrant a tothom el diari estranger que s’havia trobat mig embolicant un peix mort a la platgeta del riu Trinat.
—El vaig veure llençar amb fàstic la part pornogràfica del diari indesxifrable, Ecs, pervertits estrangers! Prou hauríem d’ésser capaços de convocar’ls tots alhora i prendre’ls les claus. Poc es mereixen ni vehicles ni domicilis! Fora!
—Votaria pus tost que els les tornés, les claus a llurs cases i automòbils, tret que em veig en mínima minoria; els de més dels trinats, aclaparadors, se’n riuen, i, malparits de mena, com sempre, sorollosament aproven. Juganerament i nogensmenys prou perillosa fan espetegar enlaire les pistoles. La meua l’havia llençada al riu abans de penjar’m, anònim.
—Sempre ben disposat envers tothom, mai kàiser permanent de no res, amic en canvi d’oliveres i de tarongerars, de tomaqueres i de camps de cols i cebes i alls, la festa amb el xèrif tan datpelcul i l’excés concomitant de musiquetes cacofòniques de pallús fent-se’m força feixuga, m’esmunyia nocturn cap a la meua cambra d’escombriaire rònec.
—Abans no hi sóc, bo i pujant camp a través pel talús, no sóc pas encara dalt de tot, i d’un raconet on els fars dels cotxes a la carretera no hi fan cap sinó en forma de llunyans raigs esbiaixats, m’he posat a pixar, ulls clucs, gaudint-hi bon tros.
—A mitja pixarada, una dona fosca m’està demanant, patètica, ajut. Tot d’una se n’adona què hi faig, i se m’escandalitza, gorgònica. Cuita-corrents em sacsava la titola i acabava de pujar fins a la berma de la carretera. Hi ha una cua de vehicles aparcats. Què vol? Què vol? — anava dient-li a la dona fosca, mes ella ha fugit, devers un seu fill, crec, un homenot qui tampoc no sap on para, com d’altres com ell, gent amunt i avall, confosa, desorientada.
—Què els deu moure a tant d’enrenou? Potser qualque desgràcia a la festa? Un tret desviat que ha fet blanc en el més desvalgut dels nens adorats? I si fos la mort de l’hereu, del kàiser permanent de recanvi, puix que el titular s’ha penjat sots decebent figuera? I si funcionen, els putatius suprems de tots aqueixos carallots, a tall de dalai lama o collonada pareguda?
—Ningú fent-me cas. Massat tabalots, massa atabalats. Si per cominal tots bogegen, per cabal cap no em respon re d’entenedor. Qui me’n farà de debonet cinc cèntims?
—Més val que me n’hi torni, per a encertir-me’n, ca? Potser avui és el dia on un tast nou de llibertat no m’ateny, on reesdevinc jo mateix, o si més no una aproximació no pas gaire massa aberrant.
—I au, doncs, som-hi. Tornant a pujar, a davallar, a pujar, pels turons on s’estén la festa nocturna, de solstici d’estiu, i res, tot normal, favots asseguts entre les roques i l’herba, tocant guitarres, presumint, festejant; m’he tornat a trobar amb les xicotes que havien manllevat al “zoo dels amanyacs” de l’hotel els tres pollastres, vermells de cap a peus; són tres espècimens verament espectaculars, de premi, de raça com dic tot-vermella, panerítrica; tothom doncs l’admiració rai.
Hi ha haguda qualque malvestat? Qualque bescanvi de trets? Qualque esllavissada, qualque accident?
—No, no
, em responen les xicotes, i els pollastres només fan cara de son.
—Així que falsa alarma; tornéssim doncs a girar cua, vós, de bell nou devers la meua cambreta d’escombriaire moderadament feliç.
—Tret que aquest cop m’hi he ficat directament, amb gens de ganes boges de fotre’m a cagar pel camp. M’endinsava a l’edifici per una porta lateral, i de sobte, i vés a saber d’on surt, i alhora hi caic que ves per on ara conec la causa de l’alarma de la dona i els seus rabassuts parents de fa una estona; tot d’una, dic, encara al pla terrer de la casa, se m’apareix un llangardaix gegantesc, crostut, verdós i llefiscós, i enfangat, i esverat i rabent. No és pas la primera vegada que veig cocodrils i caimans i monstres d’aqueixa mena, tret que mai tan fotudament a prop, i, damunt, atrapat en un corredor exigu d’edifici molt modest.
—Haig de dir que l’atac sobtat de la bestiota d’escruixidora ferramenta, ara que en dic re, em duu a l’esment el dia on era al tren i hi havia, dos seients davant meu, un parell de noies ben boniques, les quals espiava rere unes cues tendres de bambú repenjades als respatllers dels seients que hi havia a l’endemig, que pertanyien (els feixos de bambú) a un matrimoni xinès, i les noies parlaven animadament amb la dona, i tot d’una la dona es bellugà, les tiges tendres de bambú s’eixamplaren com ventall i les dues noies fermes tantost veure’m em prenien pel marit de la xinesa, i em somreien i se m’adreçaven amb comentaris innocus, i jo, descobert, tot empegueït, no sabia què fer ni on anar ni guaitar, quan sort que el xinès de debò, vull dir el marit legítim, no aparegué part dessota de sobte, car es veu que era acotxat furgant a una maleta de davall els seients, i de mantinent les noies se n’adonaven de l’error, i es ficaren doncs a intercanviar opinions amb el xinès com cal, i no pas amb l’estranyot, boterut saborall, que era jo, i de tota manera tant se valia tot, car en aquell instant mateix, armats i sinistres, irromperen al vagó el cinc sicaris qui em volien mort, i em vaig disparar cap a l’eixida de l’altre costat del vagó, corredor estret avall, esperitat, mentre ells començaven d’engegar trets a tort i a dret, i tothom, els passatgers en bloc, les cridòries i corregudes, i arribat al bec extrem del vagó, no sabia ara si esgalabrar’m bo i llençant-me a la via o fondre’m a l’alta ampla pila de carbó del tènder.
—Una mateixa impressió, doncs, verament, com dic, l’atac del cocodril i l’atac dels cinc sicaris.
—A tots ops, penes perdudes, el dia del tren. Car més tard me n’assabentava que els cinc saigs bestials no em volien re. Que de fet venien a assassinar el xinès, el qual en previsió, no feia ni dos minuts, havia tret el nas novament, després de romandre ajupit llarga estona, mig davall els seients, bo i estricant de la maleta les seues armes.
—Amb el tren mig aturat per l’avalot, i abans els ferroviaris no em cremessin amb el carbó, jo ja era entre els mirtils i les gencianes de vora la via, llepant-me com cap benaurada salvatgina les lleus nafres tot recents.
—En tot cas, tornant a la bestiota de la gola enorme claferta de ganivets, només em passava pel cap de ficar’m a fer-li por.
Iapa! Iapa! — he aücat, car sé que aquest és el mot clau per a acollonir’ls, i efectivament, en sentir-me aücar “iapa”, i alhora veure’m bellugar braços i cames com qualque caníbal, o millor cocodrilòfag d’allò més gormand, el rèptil bestial, tot esglaiat, es fot a un altre corredor, tret que de seguida n’ix, astorat per algú o quelcom de l’altre cantó.
—I ara em toca tornar-hi, més regirat que mai, i el llangardaix monstruós, un suspecte heloderma, diries, doncs bé, i tant, ivaçós rai damunt les seues quatre curtes potes i el seu ventre tot botit, m’ha passat tocant i s’ha fotut aquest cop cap al corredor que duu a la porta lateral per on jo acabava de fer cap, tret que ara que respirava, tret que encara dient “iapa, iapa!”, no sé quin entrebanc el monstre de gila ha trobat, o quin collons d’insult pruent l’ha atiat, la qüestió que torna tot emprenyat, i ara se’m fot damunt, i em mossega, ultraverinós, el braç dret!
—Ni que encara portés pistola, i llavors encara tingués temps de treure’m la peça de l’estoig a la corretja, tampoc no el podria abatre a trets, car prou sé que és espècie protegida.
—Mentre se’m mig cruspeix, encara em sembla haver pensat que res, vós, que les meues “iapes” no servien pas de gran cosa al capdavall, tret que…
—Tret que, de debò, les guitzes que li estic desesperadament etzibant als collons prou fan molt més efecte, car veus que em jaqueix anar, i ara sóc jo qui corre rabent pels corredors, i cap a les cuines del soterrani, on no en faig poc, de rebombori, d’on que cuiners i marmitons melòmans no surtin tots plegats, armats a abatre el cocodril, tret que no sóc pas qui s’hi afegirà ni aniré tampoc enlloc, car m’he esvaït, i sé al cap de no gaire que em duen en civera, i ara m’he despertat a l’hospital amb un mal de deunhidò i amb un braç força apedaçat.

(…)

—Vagues memòries, vós, del temps on el dalai lama latent, o potencial, vull dir, el kàiser permanent en capoll o borró, era jo, portat en civera, cap per avall, amb els meus enormes, grandiosos, dilatadíssims, collons penjant bo i gairebé fins a terra, i llavors pujant els infinits esglaons de dura pedra del ziggurat sens límit, alt com el cel, i els meus durs collons, més durs que la dura pedra dels esglaons, catacrec, catacroc, a cops de collons, doncs, desengalavernant-ne, vull dir, esgalabrant-ne, escalabornant-ne, fins a arribar dalt, l’un després de l’altre, les arestes, ben a fons, de tots i cascun dels esglaons de la interminable escalinata, on a l’àpex què m’esperava…?
—Segurament el sacrifici, o, qui sap, l’entronització.

(…)

—El meu tron en tot cas, aquesta cadira de boga a la cantonada del carreró costerut que aboca a la concorreguda via, amb vehicles i passants sense atur el sant dia sencer.
—Sóc en Mixa Kadírov. Gairebé (molt localment) famós. Tothom pels voltants em coneix. El permanent Kadírov, el Kadírov permanent. Hi sóc del matí tantost m’aixec, fins tard de nit on me’n vaig a clapar.
—Darrerement hi sóc amb n’Eleuteri Quq, ell amb la seua darrera mixa Qadírova a la falda, amanyagant-li el clatell i rere les orelles, mentre li ronca i parrupa de benaurança claferta. (Es veu que la va anomenar Qadírova, no pas en honor meu, car aleshores no ens coneixíem, ans perquè la mixa jeia sempre, hores i més hores, a la mateixa cadira de boga.)
—Allí som, na Qadírova, en Kadírov i en Quq, tres estetes estàtics, veient passar la inútil follia del món.
—Res (cap de les miserables vicissituds del barbàric viure) no ens torcé. Nasquérem es veu amb la mateixa vocació de vell. Reeixir en aqueixa vocació no és tan fàcil com semblaria de bell antuvi. Al contrari, s’escolen els anyets i contemples com el contemporanis s’estrompen com flitats insectes, van caient com segats a deshora per pec dallaire qui tostemps es descompta greu.
—Vocació de vell, dic; en realitat, de vella. Els homes de debò vius es fan dona o doneta, es fan femelleta, es fan faldilletes. Les dones de debò rucs es fan homes, homenots, salvatges, brutals, orbs al bec esmolat de l’espasota qui els penja constantment damunt el suc, anant sense descans de perill letal a letal perill.
—Les dones, mai cap grossa responsabilitat. El dia sencer a casa, fent feinetes a cobert, mocant marrecs, parlant de draps, cardant amb qui els rota; sexe rai, sexe a pler, legal i d’estranquis; i per cabal, tocant-se la pera a voluntat, davant l’espill o a les fosques, elles rai, godomassins a milions, estris fàl·lics per a donar i vendre, d’ubiqüitat densa i dispersa, i perversa. I llavors, és clar, lleure a balquena, rere els vels de les finestres i les persianes del bacons, alhora lloant la verge santíssima (whoever the fuck she be) i tractant la resta d’humans d’indignes cassigalls, i au, així anar fent, passant les dolces hores, fent mitja o ganxet, i espiant, veient passar els carallots qui passen, mig geperuts, carregats si fa no fa d’anys i de sarnes, arrossegant esbufegadament llurs xacres… I elles fotent-se’n, a lloure, criticant, finament i cruelment, retraient-los llurs ambicions, dèries, cabòries, passions, desesperacions, tractant-los tots de datspelcul, d’absurds, de vans, fats, il·lusos, descreguts… Carregades, elles, de tota la raó, de totes les raons, mestresses, dòmines de llurs dominis. I tant. I ai qui pogués!
Tothom qui camina s’exposa a la riota.
—Això diem els vells a tots els pipiolis qui es pensen saber-ne tant. No sols ens hem llegit sencer el llibre de la vida, ens el rellegim! Mentre vosaltres, què, trossos de quòniam? No sou ni a mig primer capítol!

(…)

—Sóc la mixa Qadírova.
—Ara us dic què.
—Abans que res, cal dir que en realitat és fals que hom pugui trobar-me sempre jaguda a la meua cadira de boga. Al contrari, tantost tothom s’allita, nitament, nit rere nit, ixc defora, i, per terrats i teulades, em faig a les finestres més interessants, les finestres rere reixes, a espiar-hi què s’hi cuina de secret a l’interior.
—Els meus indrets preferits d’observació són quatre — hospitals, presons, quarters i manicomis, on el control exercit pels poders restrictius és fa més desvergonyidament palès.
—Fantasmagòriques visions a les cases dels boigs.
—Els militars sempre xauxinant en desigs de mort, vespes verinoses, en escoles d’assassins sense entranyes.
—Per als engabiats, tortures a doll, amb no pas les menors venint justament de banda dels mateixos tancats.
—Pitjor i tot que les sòlites repel·lents flagel·lacions conventuals, car les femelles, no pas gaire millors en cap concepte. Intromissions de fus en mal trau, no pas seguint cap subtil trontoll, ans amb ànim d’esguerrar de valent, prou, prou.
—I a can malalt, ecs, el fàstic, el fàstic immens, les degeneracions, les turpituds! I els fats presumits qui hi porten l’esmolada batuta tothora cometent, amb l’eufòria del fanàtic ocupat a fer malbé, el mateix error, la mala idea d’esbudellar els fètids, on aleshores, exponencial, creix la pudor. Eufòrics, els fanàtics s’hi rabegen. Tornem-hi. Llurs eufòries de fanàtics, quantes de malvestats!
—Quants de monstres arreu; quanta de calamitat pertot! La crueltat humana, quin pou merder de misèries sense fons! Tan excel·lents qui es creuen, els arrogants, els brètols bertrols, i quina vergonya veure’ls privadament! Tan carrinclonament vanitosos, i literalment banyats en merda.
—I llavors la general aviditat sense objectiu altre que totalment fútil. I les revenges interminables.
—Tancats ells amb ells, com prou dic, pitjor. El cisell rovellat de l’odi mutu en fa pútides gàrgoles.
—Sempre sembla que a tots els sabés molt de greu que algú altre (altre que qualssevol dels dogmàtics ídols inútils qui estranyament i incomprensible es veu que els acolloneixen), sigui fugaçment feliç, sobretot si es tracta d’algú amb la mateixa graduació que no ells. L’enveja és universal i només l’horror absolut i absolutament igualitari, el mateix idènticament per a tothom, sembla que els faria plegats una miqueta contents; altrament, tot desequilibri imaginat, els duu constantment a parir.
—Sòrdids i esquàlids amuntegaments. I cascun dels fastigosament amuntegats, histèric per a arribar. Arribar on?
—On, dic, si tantost els veus mai fer cap a cap esglaó del confusionari ziggurat massa costós físicament de pujar, ja cauen daltabaix, en quin ridícul espetec, escruixidorament estavellats. Ascensionals tribus i tribuns sempre pagant el mateix tribut de l’excelsa trompada.
—No es pot viure en amuntegament, ni en ascensió piramidal, amb guitza constant i cop de colze; llavors, tot hi és fetor, tot hi és fetitxe, i tot hi és guerra.
—Espellifats artífexs, esllomats, mig fets malbé, oblics, tot ho veuen de biaix, un biaix que, incessant, se’ls estreteix.
—Pietat, pietat per als humans, dissortada horda qui s’autodestrueix!
—Agraïda als fats que no fos nada una d’ells.

(…)

—Visc al ritme natural. Les úniques restriccions són les imposades per la natura mateixa, no pas pels elements més repulsius de l’espècie.
—El cagalló més buit i virós sempre sura, i imposa el seu verí als de baix.
—Així van organitzats. Els animals més malastrucs del planeta. Condemnats tots plegats a anar infectats amb el pitjor virus, amb quelcom apellat “consciència”.
—La ressonant buidedat de la consciència engendra la superstició, i la superstició engendra la sacra violència, ço és, la violència justificada per la mateixa superstició, justificada aquesta per la buidedat de la consciència que cal omplir amb quelcom o altre, i doncs, per als ignorants humans, amb què altre que amb salvatgeries sense cap ni centener, sense cap lògica altra que totalment corrompuda i perversa.
—La consciència és una arma suïcida; et mata ràpidament o lenta, però et mata; sempre, i molt amargament, et mata.
—Per la via ràpida, amb un cop arrauxat de cap, quan l’humà pren en mà el determini de finir-ho tot d’una puta vegada. O per la lenta, amb el rosec angoixós dels teguments.
—Car haver consciència què altre és al capdavall que ésser conscient de no ésser absolutament res, i nogensmenys no poder-s’ho amagar als instants de desesperació… I no trobar-hi mai remei, mai remei. I tant doncs si allò els rata els tels interns!
—La destrucció total sempre imminent, i res de possible a fer-hi, res de res.
—Descoratjant, depriment, horrorós, espectacle, tot plegat!
—Són de compadir, i tanmateix si hi ha una sola cosa que els és intrínsecament impossible, altre que de per riure o per auto-enganyifa, i en tot cas molt passatgerament, és això, la compassió.
—Malaguanyats!

(…)

—Es veu que cap dia lleganyós, en Quq, cansat de tant de fer els ulls grossos davant les indecents follies a ca seua, on nebots i mullers se’n pleveixen pler de tot el que se li apropien, especuladors qui amb allò peculat especulen públicament, sense cap por d’ésser denunciats, car en règim repressiu, rai, es veu, dic, que al capdarrer començava tímidament de plànyer’s.
Ets tu, qui li tens el dit ficat a l’ull! Mai no l’has pogut veure, pobrissó! — que li respon la verinosa dona.
—I tanmateix l’he sorprès xeringant àcid al meu col·liri de la vora del llit. Què fots? — que li dic. Eh? — sempre tan loquaç, diu, bo i anant-se’n amb cara d’emprenyat. I au. Fins a la propera.
—I la propera ha estat quan, d’amagatotis al corredor fosc, el sorprenc empastifant amb qui sap quina metzina l’entrepà que de matinada m’enduc a la feina i que tinc desadet a la nevera. Murri, jo què feia? Canviava les etiquetes a les bosses: on hi havia el meu nom a la bossa de l’entrepà hi he posat el seu, i viceversa, a la seua el meu, tret que ell ja devia haver-ho fet abans, havent vigilat en acabat d’ençà del corredor fosc, on fet i fet, tanta d’angúnia, qui dorm en aqueixa diabòlica casa…?
—I tant se val, bosses, etiquetes, brocs i farfolles, tot és que caic enverinat enmig de la carretera. Em sé mort, i veig tots els camions dels companys qui eviten d’un pèl d’aixafar’m; deuria fer-hi massa fàstic aixafat; la qüestió que, tot i mort, només en sóc a mitges, car abans no s’abati la nit, en la humida solitud, m’he pogut si fa no fot aixecar.
—I ara, què? Que tinc la impressió (deu ésser un verí al·lucinatori) que he crescut una barbaritat; els qui em veuen, s’astoren d’ullar aital fenomen, gegant i boterut, com ara afligit per l’ultra-acromegàlia o com se’n digui; tret que així que m’he endinsat entre ruïnes i renovacions a ciutat vella, he anat recobrant la meua mida, escarransit, anònim, veient-ho tot alhora com era i serà, estudiant-ho doncs tot amb un cert sentit de culpabilitat, car és palès que tot ho entenc molt millor que no pas cap de cascun dels altres titelles qui, ignorants carallots, va passant per aquesta vida de merda.

(…)

—Aquell maleït paràsit, es veu, de més, que l’havia ja conegut abans de casar’m i tot; ara que enllà de l’horitzó de l’amnèsia el boirós vaivé em sotsvenia, de jove, ambdós a la mateixa dispesa, crec que el veig on tothom, i amb raó, el tenia per boig, i on s’hi feia dir Micky Merda, però llavors més tard la dona li’n deia de Miquetes Merda o de Merdetes Mica. Afegia que es tractava d’un nebodet molt necessitat.
—Qui sap? Ella s’ho devia entendre. Això dels noms, ca? Potser una de les versions del nom arrencava de rels de pare i l’altra de rels de mare? Potser el nebot es canviava el nom a la Carolina Jussana, a la presó que hi fou deu o dotze anys? A dispesa, abans no es “millorés” el nom, hom el coneixia com a en Miquetes Cagat; ja llavors anava extremadament perfumat, i com tothom qui va perfumat, era perquè, sense la pudor merdosa dels perfums, fotrien encara més fortor de merda i de podrimener, ja ho he dit. El perfum que emprava feia pudor de podrit, perfum d’ambut, de mòmia, de puta morta. Quina vergonya de carronya, pensaves, veient-lo presumir.
—No es torcava mai el cul, i es cagava pertot; allà on cagava hi deixa la merda; tenia la caguera fluixa o malparida i, moment que creia que no el guipava ningú, es cagava a lloc, i on la seua palterada pogués fer més mal; palters seus te’ls trobaves pertot arreu, penyores d’animadversió.
—Un cop, ai, llas, hi jaqueix un palter que en el meu melangiós desesper distretament acaronava, fins que no me n’adon que estic acaronant un altre vellutat palter jaquit damunt la cadira de boga pel nebot de la dona. I si això és un palter, on és doncs na Qadírova?
—Heu vista la mixa enlloc? Fa tres hores que sóc cercant-la pertot arreu!

—Em contesten fotent-me la botifarra.

(…)

—El nebot d’en Quq, quina història.
—Sempre pretén d’arreglar-ho tot, i tot ho espatlla, la nevera, les portes, les escales. Maleïda influència que destrueix la casa i destarota en escruix la tranquil·la domesticitat que el pobre Quq es portava amb la dona; ella cardant i entretenint-se amb sos amants, en Ququet fent sèdulament les seues feines, i amb allò hom ha pler de lleure encara, ell amb el seu bòlid vermell, guanyat amb els calers estalviats d’anar escombrant carrers i fent d’escombriaire amb els camions de les escombraries, ella amb els amants a semalades.
—I les lleterades! Les lleterades amb què l’intrús resident no li empastifa els entrepans a la nevera? Ja n’hem parlat.
Quq, la cagadora embussada, desembussa-la, vols?
—I ell obeint l’ordre de la dona, quin remei, ventafocs, esdernec, escarrasset per al que calgui.
—I tornem-hi, No, però ara que et veig, Quq, la cagadora de baix em diu en Miquetes que torna a estar tota embussada, desembussa-me-la, vols?
—Segur que l’ha tornada a embussar ell! I llavors en Quq fent la tasca adient, el braç tot enfonsat a la cagadora. I…
Qui em mossega! Quin llangardaix gegantí o drac queixalut, quin caiman de claveguera no se’m menjà la mà!
—Ai l’esglai!
I a continuació, Ai l’angoixa, marruixa!
—Car, efectivament, era el cadàver de l’altra seua mixa molt estimada (totes ses mixes es diuen Qadírova), la ferramenta de la qual se li cruspia mig braç. I la infecció, terrible, és clar. El nepòtic enemic a casa l’havia escanyada i negada (“la crueltat humana, quin pou merder de misèries sense fons!”). I vet ací el darrer l’embús.

(…)

—El paràsit i un parell de sos amigots, brètols, trinxeraires, bordellevats. S’atansen on, assegut a la poltrona, el pobre Quq, molt enfonsat en ell mateix, tractava de desxifrar uns abstrusos fulls trobats a les escombraries, o com assajava sovint, potser el trobaves entretingut a ficar tot Nietzsche en una frase, quan, tot de sobte, ai, com s’ofega, com s’ennuega, i d’allò pus estossegós!
En aquesta casa no es fuma! — que cridi ell, pobrissó.
—I serà com si parlava a les parets, car l’ignoren de ple, continuen fent barrila ells amb ells.
—I en Ququet esclatant amb espinguets, I won’t have it! Out! Out!
—Que se’l guaitin doncs molt amenaçadorament ni criminal. Make me, creep! — el nebot i els altres, amb ulls d’assassins.
—Un cas com un cabàs. Jovent sense pietat, vejats meravella. I en Quq qui se sent doncs ancià, massa claupassat. I que es demana, Geperut, claudicant, i en calçotets, quin paper hi dec fotre?
—Galdós
.
—Per això se n’anava a plànyer, acollonidet, davant la dona, car prou és ella la qui mana.
No podrien fumar fora?
—Encara més fàcil, a fora te n’hi vas tu; tanta de por et fa el fum?
—Em fa vindre basca i malsdecap.
—Doncs apa, vés, ja ho saps; la porta
.
—Fou llavors que el prengué la rauxa. Me n’aniré, per sempre!
—Hi perdràs bous i esquelles; desgraciat, i on aniràs? què menjaràs? on dormiràs?

(…)

—Hi havia repenjada a la “nostra” cantonada una bicicleta, i de rauxa, doncs, què faig? La prenc (les bicicletes són per a qui les munta), hi pujava i anava a veure la qui amb, per mans dues aranyes, excel·leix en dur a bon port les meues minúcies; enfonsa la meua minúscula, mes grotescament goluda, hidra a desmesurades carlingues, on el batibull em duu, commogut, a perillosos exterminis de cascun dels senys.
—Vaig tornar en si, i als oronells se m’encomanaven sentors de fi del món. Al foscant celobert feixucs aeròstats queien atesos per molt cruels flagells, i pels carrers es defenestraven tots sols aquells xaronots objectes que representaven molt ridículs pitis pitonets en compromesa situació de vergonyós creuclavament. Tothom es veia ja de paràsit ultraterrenal al cul d’Abraham, bo i rabejant-se en disbauxes. N’hi havia qui cridaven eurekes, estranyament vindicats.
—El cos em responia al rebombori general, organel·les de pigmentació m’inauguraven a la pell gemmes cosmètiques, i pel paltruu orgànuls rebordonits m’hi instal·laven arestuts arsenals aparentment radioactius.
—S’entenebreix el fat teatre del món i en la balba foscor només hi veig, en negatiu, ròssecs d’antics enlluernaments.
—Cada instant viscut s’escolava com ficció de somni inaprehès.
—Fules impressions, fosfens lleugerament retinguts a l’ull de vori per on passen tots els somnis mentiders.
—Puix-imatges del que mai no s’esdevingué.
—Cada puix-imatge tost fosa, episodi fugaç, ventís, d’una vida de fum; vida de fum fos dins l’inexistent, tantost imaginadament ni fictament viscuda.

(…)

—Qui s’estavellés de bell nou amb el seu bòlid vermell perquè tot sumés novament zero!
—Perquè tot tornés a la perenne pau.

(…)

—El bòlid vermell, feia dies que la dona havent-li dit que se’n podia plevir a plaer, el nebot en acabat se l’havia fet robar. Tret que segur que se l’havia a venut o l’havia regalat a algun dels seus amiguets, tots del ram.
—Vuit de març i, pel seu cap d’any, la dona li donava a en Quq un rellotge; era un rellotge d’aquells que, feia trenta quaranta efímers anys, els gitanos venien a la platja de Cambrils; s’espatllava si te’l miraves; quan no te’l miraves, qui sap què devia fer. En Quq el llençava, renegant, entre l’espernallac.
—Li vénen a l’esment, amb la trencadissa, els cops de porta d’en Miquetes Merda. Car, quan tothom dorm, la sorollada. Altrament, sempre tan furtiu, i lladre, com fura pudent. Cap sorollet, com si no hi fos, tret que traït pel perfum de marcolfa de mal preu, pudor irrespirable, de datpelcul molt greu, sobretot quan es tanca amb sos amiguets, pels qui es fa donar tan sovint pel cul.

(…)

Marruixa, marruixa
—La mixa Qadírova me l’enduc a asseure’m per sempre pus amb en Mixa Kadírov, fotent-nos-en i criticant totdéu d’ençà de la cantonada, vivint com déu mana, sense fotre altre que anar clissant tranquil·lament qui ni què collons s’escola pel paisatge.
—El bon Mixa Kadírov. Me’n record perfectament, aquell dia deu fer un parell d’anys on la processó dels ressentits ridículament entestats a “millorar” un món i unes existències que no són al capdavall sinó tremolencs negatius d’enlluernaments antics de quelcom que en realitat mai no s’esdevingué, no ens fotia espetegar tant de riure.
—Ca que en sentir el seu nom havia pensat en mon padrí?
—Mon padrí, qui es va morir assegut a una cadira. I ca que havia pensat, amb tota la raó, que, Aquest home farà com jo; es morirà assegut?

(…)

—La dona per oblatiu missatger em fa dir que torni a casa, que en Merda un ós se la cruspit.
—Ah, ós salvador, seràs mon tabú, vull dir, mon tòtem sempre colt, mai més no te’m menjaré.
—Uns llenyataires apalatxians (els fills sense altre horitzó ni cultura que la que es desprèn d’ajudar els pares per a continuar sense trenc en la mateixa feina bruta) n’han descoberts els ossos.
—Això vol dir que he sobreviscut (la gran cosa!) a un altre dels boigs nebots d’aquella maleïda família, on la bogeria com claveguera negra els recorr amb prou feines ran de pell; la follia assassina els és penjarella adscrita, com petit fanal a cantó amagat, i qui sap quan se’ls enroenteix i reviscola ni activa en virulent verí disparat.
Saps què? Sóc un ésser sense enyors ni falòrnies d’aqueixes. No vull tornar a casa. Casa impura i sollada, degenerada, alienada, per l’avolesa de l’intrús.
—Que hi torni sa mare! Ja m’estic prou bé, assegut a l’altra cadira de boga tot filosofant cínicament amb en Mixa Kadírov a la cantonada dels fenòmens qui en irrisoris naufraigs malden per bracejar.
—Que es desi el seu cony i casa seua i els seus bòlids suïcides.
Com viuràs? — em va dir.

(…)

Money? I never touch the stuff — fa l’escombriaire Quq, i prou s’hi coneix. Pitjor merda que la merda més merda.

(…)

—En solaçants soliloquis, en puerils apologètiques, ens comonim a trobar tristes solucions a molt superficials inanitats. Fins que (rumfla! sac i peres! ja el tinc! el boc jau al llaç!) no trobem sinó ròssecs de somiats enlluernaments sense altra plenitud que de buidedat.
—Som dos vellets de tornada, i potser, perquè sí, enraonant de la fi esborronadora, tan divertida, d’en Merda. I potser ara veient passar el beneit del Xumet, qui, en episodi pixanerament irrisori, voldrà ara robar el paraigua a la castanyera.
—A Aristòfanes, hi ha uns déus tan cretins com el déu dels cretins. Així doncs, de la mateixa manera que les putes monges no es renten mai, i, si mai es renten, ho fan tràgicament vestides “per a no ofendre els ulls omnituents d’aquell déu tan fastigosament marieta que tenen”, i, com sempre, tanta de puresa les omplia de merda i putrefacció, així en Prometeu (ep, ell de per riure, però, car parlem del bon Aristòfanes), “tapant-se amb un paraigua obert perquè els déus no el pesquessin fent-se l’home”.
—Així el beneit del Xumet, tràgic rai, tan tràgic que fot riure, com un condemnat, amb el ver visatge del diable, cercant encara, el carallot, per avingudes i carrerons, tot brut i sollat, sense haver-se rentat per desesperació d’ençà del benaurat dia on, perquè encara era un embacinat ressentit i perquè tampoc no em volia mullar, li prenguí el seu mesquí paraigua…
—I justificacions a posteriori, rai. Em diràs…
—Què són tots els objectes sinó d’utilitat aparent, de fungibilitat òbvia, de palesa labilitat. El paraigua per a qui es mulla. El terra per a qui la treballa. El llibre per a qui el llegeix. L’eina per a qui sap servir-se’n. Les dones (llurs conys) per a qui se les carda. Tots aqueixos objectes adients a l’ús, quin pecat que restessin inactius. Conys, llibres, terra, paraigües… Pleviu-vos-en, som-hi, au, au, prou, prou, i tant.

(…)

He perdut el paraigua (un paraigua d’època!), i és com si perdia la virginitat; ai-ai-ai! aiaiaiaiaiaiai! la dona em matarà!
—La por que el ratava que si tornava a casa sense el paraigua, la seua ferotge dona no l’acabés ja de reptar a mort.
Dove è l’ombrello? Dove è l’ombrello? Maledetto! Voglio quel ombrello del cazzo! Mi senti?
—Volíeu entrada d’albardà de pollós teatre més ridícula que la del beneit del Xumet ara? S’atansava com gossa fementida a la bonhomiosa castanyera de la cantonada i volia emblar-li de cap sarpada el paraigua, pobra dona, la qual, inclement, comença d’alabear’l amb nespres, i moniatos i castanyes, i cruanys i cremalls, i amb la tapa de la paella castanyera i tot, i alhora bufant com una desesperada al seu estrident xiulet, d’on que alerti amb allò la puta bòfia peonera.
—Fugia isnell el beneit del Xumet, però no pas prou perquè la bòfia, més isnella, no l’enxampés com qui diu en un no res.
—Ai com els plorava, el datpelcul! Multa grossa s’endugué, i amb les explicacions que volia donar al jutge encara el prenien per boig, i recomanaven tancar’l.
—Prou t’avisàrem; nogensmenys, persistires.
És ca, senyor jutja… I afegeix que la dona se li empedreeix; indehiscent, mai més no se li obr; sense paraigua, ell és pelleringa perduda al caos de l’univers; esperant qualsevol cosa veritable, com ara que la dona es torni a tornar carn, ni qui hi és no sap. Qui hi sóc…? Què valc a l’horitzó confús…? Res.
—O en tot cas hi és el defecte; pensant en tot el muntatge altrament insensitiu, hi és el nyap. I, tocat de l’ala, amb pas incert, es ficà a recitar…
Paraigua paraigüí em casí amb un pingüí
M’hi mullerí com se’m maridà
No s’hi mirà fort me’n mullí
Inepte inepte inepte ballarí
.
—Per inescaient rebequeria, li afegeixen, de pena, uns mesets més.
Massa poc, riu algú.
—Flaix de càmera, llavors. Puix-imatge per als diaris tan dolents i repel·lents que ni els escombriaires no ens vaga de perdre-hi l’humor repassant-hi els ja prou ujats ulls.

(…)

—Desorbitat, féu cap l’ordinari amb tèrboles, terribles, noves —
Els pròdroms, els gnòmons, les avant-imatges, els averanys!
Diu, i ens nodreix inoportunament perdent el bleix
Amb fragments de recargolats prolegòmens.
—Així, mentre envellits, pitjor, momificats,
I horroritzats (testimoni, les capil·lars rebequeries)
Qualcuns dels pertorbats qui enfilats als rosts esglaons
Prou acollonidament no l’ouen
Cuiden perir d’estretors al pit ara mateix, a l’instant
On del perill imminent de destrucció total
Ens n’ha ja oferts mants de soporífics detalls…
—Quins esllavissalls d’hilaritat els nostres
Car davant els definitius ultimàtums
Els qui érem tastant els mateixos brins de sollat herbei
Eternament ni tan tranquil·la al peu del tremolenc ziggurat,
Què havíem a perdre altre que les sòlites individuals esvinçades,
Sempre prou divertides, cal reconèixer,
Mes no pas, ni punt de comparació, amb el què guanyàvem,
Ço és, l’irrevocable derrocament de la mateixa merdosa piràmide.

(…)

—La tribu dels perdents som la tòpica “tribu perduda”. No ens perdem mai; som l’única tribu qui no es perd mai.
—Car som la tribu d’enlloc. No venim d’enlloc, ni hi anem; hi som.
—No som mai perduts, perquè sempre som exactament on som. I no hi ha altre lloc on ésser, altre que al lloc on som. Som al lloc únic.
—És clar, els de debò perduts són els criminals talossos qui ens cercarien.
—Car malaguanyades les tribus “trobades”!
—Encontinent, daltabaix, i au; perdudes a l’absolut pregon pregon no res per sempre pus.

(…)

—El meu cos adventici, encara mig guipant, en escorços arbitraris, el confós mosaic del món qui s’estén ad infinitum en sonsa frenesia còsmica, els parla per una darrera vegada dels fruits sorprenents trobats novament a certa distància.
—Dic als companys de la tribu d’enlloc
Que ara que rac mort a l’ermot
Rac mort a l’ermot i hi esdevinc
Més que mai subjecte tàctil.
—Tàctil com la més amena clofolla.

(…)



Balanç ans del suïcidi.
—Omnipotent en la impotència cremares les veritats
tots els escrits on descobrires que l’escuma de la present realitat
tot i tràgica
no és re comparada a l’horror de darrere el teló
que estripes amb entristida ràbia.
—I en moto encesa et llençares cap al buit
amb la seua pistola que et burxava el clatell.
—Disparareu ensems disparareu alhora.
—Seqüències dramàtiques ara.
—Instantànies lentes de la fi.

(…)

—A tot estrop
esqueixadament esventats cap al no re
mossegant foscors a queix multiplicat
el tu d’ara i el tu d’abans
closques toses o encalbides
perquè ningú no reconegués
qui fóra el ros i qui el bru
mutus en l’entesa
sengles pistoles als recíprocs clatells.

(…)

—Penjats acaben els embolcalls de tu
en cap penya-segat
com arnats véllors d’or
a qualque Còlquida d’oblit.

(…)

—Aquest és l’heroi.
—L’heroi sóc jo. Sóc l’insignificant savi a la voreta, qui ni carda ni assassina ni abassega, mes qui al moment on cal, sap resoldre el trencaclosques letal.

(…)

—Vora el rierol, ben amagadet a l’altra voreta, esperant la visita de les minyones qui a la gatzoneta se separaran les enlluernadores calcetes, gaiament el fabre incipient, amb el plomall del jonc que l’oreig li facilita, es fa pessigolles al nas escrivint-hi dilemes mentiders, velats, banyuts, i l’esternut esgarrifa les grives.
—Quan anava a la carretera d’Osca on vivia la padrina, si caminàvem fins al camp d’esports, jugàvem amb els cosins a la Pollancreda, on el Lleida es ficà a jugar després que jugués també als Codonyars, i, com la Pollancreda era prop ca la padrina, eren, els Codonyars, a tocar mateix de cals meus pares; eren, de fet, el pati o prat de la fàbrica de conserves (enllaunats albercocs, préssecs, macedònies de diferents barreges en almívar o sense), fàbrica on els diumenges al matí ens feien fotre allò totalment incomprensible del catecisme dels cretins, i on els jorns de feina, als estius, les treballadores a l’hora de dinar sortien a endrapar el dinar, i alhora sovint a enjogassadament rabejar-s’hi, faldilles enlaire i blanques calces a la vista, i a fer-hi i tot la migdiada, i sobretot, com dic, a pixar-hi pels raconets del rierol de zoologia amuntegada, on, sol i malaltet, les espiava, trempant i escorrent-me a cent per hora.
—L’esca a l’osca! Els la veig, ballaruga, salivera! I em deuen eixir, instantànies, al front, les banyes de les lleterades congelades! Car, a tall de caragols i llimacs de riba de rierol, duc el sexe al cap. Tret que quin sexe més desproporcionat el llur, un sexe qui ix i ix i s’engreixa i s’allonga fins a límits monstruosos, tendrum lívid, llefiscós, ofídic, a qui la idea i la frisor del meu desig els vol segurament i imaginativa donar un rampeu.
—Praderia autògena de flors bufones — gessamins, xicoires, lletsons — tanarides, marxívols — agapants, baladres, roselles, crisantems — orquidietes, safranets, margaridoies — mes cert que flors com les que els creixien cuixes amunt a les esplèndides dones fabrils, cabells a lloure i pèls de pentenill estarrufadets, enlloc!

(…)

—Tant se val. Sempre he vista la pilota amb la qual jugàvem tant a la Pollancreda com als Codonyars com el cosmos autogeneratiu, cosmos disfressat de microcosmos, és clar, i les meues puntades de pària amb un carallet qui miraculosament em tornava a créixer, com cua de llangardaix, cada vegada que hom me’l tolia — com em creixia el serrell si el barber brutal, per ordres de mon pare el dictador, me’l tallava, en la seua cambra de tortures on el fum dels cigarrets era asfixiant, i la conversa una inestroncable, forastera, feixista, torracollonada, i on amb la seua maquineta arranadora em descobria cada cop per a la meua vergonya el clatell bombat de fabre poètic, i no pas, com el que jo volia, dels imbècils herois a les pel·lícules americanes, ras i greixós, energúmens tot coll i maixelles, sense lloc al crani per al cervell d’un llimac — les puntades, dic, que etzibava al microcosmos que representava el cosmos autogeneratiu, eren les puntades que corrent cap al no res enllà dels límits de l’espai el cosmos es fotia al cul, com les puntades al cul que em fotia jo mateix quan corria cap a l’arribada per a guanyar totes les corregudes de la meua edat, amb les enormes gambades, de gran embranzida, que solia fotre, esventat, marrec massa anguniat, angoixat àdhuc, hipocondríac, sempre llençat enllà, per tal de no haver de pensar en la mort als talons, tret que, entrat encarriladament en suau zona de pregona, meditativa, calma, encantat, transportat, quimèric, místic, amb els conys de les treballadores qui vora el rierol edènic, arcàdic, bucòlic, eclogal, geòrgic, agrest, pixen. Pixen!
—Zen, oh zen! Deu vegades zen!

(…)

—Com consignava enjondre, com era petit, cap als sis, set, anys, vaig ensenyar d’escriure un caragol qui es deia Zeferinet. Un dia, no pas gaire abans de morir assassinat, com en Zeferinet ja n’havia après força, m’escrigué un missatge cabdal, un missatge que em deixà bledament astorat.
—Això escrigué en Zef, Sóc l’ànima de la senyora Bepeta.
—Com també he consignat enjondre, la senyora Bepeta fou el primer cadàver de qui mai haguí consciència que allò era efectivament persona morta. Com tothom sap, el primer mort és el que et roman més indeleblement a l’esment; com qui diu, romans per sempre més enamorat del teu primer mort.
—La senyora Bepeta era una dona grassa, vulgar, flairosa; no crec pas que es rentés mai, ni com ploia, o potser una mica amb els escatxics com rentava el marmany, car, com he consignat (tornem-hi) enjondre, la senyora Bepeta era marmanyera, i justament el seu esponerós cadàver el guipí a la mateixa fresca quadra on, damunt la mateixa freda taula on ara jeia estesa, hi estenia ella adés tota mena de verdures i fruits per a vendre. Quantes de vegades ma mare no m’havia tramès a ca la senyora Bepeta que li comprés un enciamet o un manat de ravenets o qualsque cebetes o tomàquets. I llavors, aquella senyora era morta, encara grassa i flairosa, i rosa i florida, i toveta i colrada com dolcet pa de pessic, i heus-te tu que la seua ànima emigrava de mantinent i habitava ara el cos de l’ésser meravellós qui era mon amat caragolí.
—Com he consignat enjondre, ai, llas, poc després de l’esparveradora revelació d’en Zeferí, aquest fou vilment assassinat per ma mare, qui el cogué, i a la faisó d’un altre Ramonet de Castell-Rosselló de pa sucat amb oli, me’l presentà aquella tètrica nit cuit amb la sopa.
—Què volíeu que fotés, pobre de manguis?
—Aní a veure el capellà dels Frarets i me li confessí, de part de ma mare, l’assassinat. Ma mare és una assassina! Anirà a l’infern, segur! — que li dic, i el tros d’ase fotent-se’n creus, Conta’m, conta’m! — enllepolit d’allò pus, el malparit.
—Doncs res — que li dic. Ma mare ha matat el caragol qui portava l’ànima de la senyora Bepeta; ha matada l’ànima, etcètera etcètera.
—Se’n desinteressava d’espetec. De xautar-se’n com d’un altra estrafolària, dogmàtica, falòrnia del Pius Dotzè dels collons a no xautar-se’n com qui diu gens. Em féu avinent, Home, un caragol; i al capdavall, l’ànima rai, qui no es mor mai. Només es mor el cos, com diu la santa mare.
—Quina sort, la vostra, amb una mare santa; i la meua una assassina.
—Sí ves!
—I l’ànima? I l’ànima doncs? Cony, on va a parar, l’ànima?
—On cony va a parar? On vols que vagi a parar? Si triava d’anar de cap al teu caragol, després, amb el caragol als llimbs, qui sap on s’ha enfilada. Ella rai, potser s’ha ficat al cor d’un elefant, ep, o d’una papallona, tu; això! Potser ja vola amb els angelets i tot. Au, bah, vés, vés, fuig, fuig, au, ja n’hi ha prou
.
—Car la cua de putes velles i qualque assassí feixista amb bigotet, albirava, el pobre home, que li creixia d’allò pus darrere meu. Quin ofici més ruc!
I l’ànima d’en Zeferí? — reeixia a demanar-li ara que ja m’havia desagenollat i tot.
Quin Zeferí?
—El caragolet assassinat. Car ma mare, l’assassina, no assassinava solament l’ànima de la senyora Bepeta, també l’ànima del Zeferí, cavà?
—L’ànima del Zeferí, a mi que m’expliques, capdecony. Potser s’ha ficat al cul de la veïna. Fot el camp d’una puta vegada!

—Aquell confessor no era com els qui em tocaven el cul. Era un groller i un ignorant. Els qui em tocaven el cul, m’ho perdonaven gairebé tot. Eren persones molt com cal.
—La qüestió tanmateix era que, ben ensinistrat doncs per l’irritable capellà en el pietós dogma animista metempsicòtic, veiés ara ànimes pertot arreu. Abans de menjar’m un entrepà, per exemple, demanava abans si entre llesca i llesca no hi hauria també l’ànima de la senyora Bepeta, o l’ànima del savi escriptor, en Zeferinet Cargolí.
Senyora Bepeta? — demanava al formatge o a la xocolata. Zeferí? — al tall de pernil o al bocí de tonyina.
—No fos cas que em responguessin i llavors qui se’ls menjava impunement? No pas jo, vós!
—I passejant cap a estudi o tornant-ne, als arbres, i als ocells, i als mosquits, i a les llambordes i tot, i als tolls de pluja, i a les bicicletes, a tothom els demanava, íntimament i privada, Zeferí? Senyora Bepeta?
—Passava un dissabte davant les caixes amb fruits i verdures de davant una altra marmanyera, i, bo i parlant a un pebrot verós, ni verd ni vermell, que li dic, Senyora Bepeta…?
Sí? Sí? — respon el pebrot.
Ah que content que us hagi tornat a trobar, senyora Bepeta! — que responc.
Ah sí? Ah sí? — tret que era la marmanyera intrusa qui responia, i no pas el pebrot.
—Així doncs que, no fent cas de la dona, ans adreçant-me més personalment al pebrot, li dic, car oi, qui sap, Zeferí…?
Amb qui parles? Amb qui parles? — diu, un bri com qui diu emprenyada com un mussol, la marmanyera, i me n’adon llavors que és clar que és ella qui em respon cada vegada, i no pas mai el pebrot mut.
Volia parlar amb la senyora Bepeta.
—La senyora Bepeta sóc jo. Què vols? La senyora Bepeta sóc jo. Què vols? Vols comprar un pebrot? Vols comprar un pebrot?

—Aquell ressò, aquella, com qui diu, ecolàlia, de la marmanyera, m’ha fet comprendre el fet que ni ella mateixa no comprenia. Que no solament era ella una altra marmanyera amb el nom força comú entre les marmanyeres de senyora Bepeta, ans que el fet que contestessin les dues si fa no fa alhora volia dir que era una dona que sonava a buit, com qui diu ecoica, precisament pel fet contrari, pel fet que era plena d’ànimes, i — car no em podia pas arriscar a demanar més noms, o em prendrien per boig — si doncs no plena de moltes, si més no prou plena de dues, i les dues venint de cos de Bepeta, les quals, com dic, contestaven si fa no fa ensems.
Ara que l’he trobada, senyora Bepeta, cercaré l’ànima d’en Zeferí i vindré a contar-li la fantàstica escaiença — dic, fluixet, que només em senti la “meua” senyora Bepeta.

Aquest xiquet no hi és tot. Aquest xiquet no hi és tot — encara sentia que deia la fula Bepeta a una clienta malcarada, suspicaç, ronyosa, mixorrera. Amb ulls d’assassina i bava verinosa semblava drac rabiüt. No em vaig dignar pas demanar-li si hi desava en Zeferinet. No era pas tan ruc, ni de petit. Car era impossible que la benaurada ànima del, segons jo mateix, premi Nobel de literatura honorari i vitalici, el caragol més docte ni més bon escriptor de tots, s’hagués volgut mai amagar en un cos tan animal.

(…)

—I ara els anys on era un nas. En realitat, on era un carallot. Dic carallot i no pas carall i prou, perquè s’escau que era el carall d’un jugador de bàsquet que feia vuit peus d’alt pel cap baix, i el seu carallot, és a dir, jo en el meu darrer avatar fins llavors, feia, com qui diu prou correlativament, dotze polzades pel cap baix. I dic nas perquè aquell carall, mercès a les meues experiències de vides precedents, on me n’entenia pler d’elefants i de caragols i de bestioles rai, l’havia sabut ensinistrar que es captingués com el nas d’un elefant, amb les mateixes habilitats, si doncs no millors i tot, a part, és clar, que m’agradava molt de treure el nas. Treure el nas sobretot de la bragueta del jugador i veure el món. El meu portador prou alt perquè pogués veure bon tros del que s’esdevenia arreu.
—Amb habilitats de caragol, com deia, amb cap perill que se m’atansés a l’horitzó copsat, era capaç d’amagar’m encontinent a la closca, com qui diu, a la closca del cuirassat baix ventre de l’atleta, mentre que els collons, amb els quals no m’entenia gens, es feien fotre, no trobaven lloc on encabir-se, i eren ells qui en ple joc rebien els cops de genolls i les puntades.
—Quan vam guanyar el campionat i haguérem d’anar a la casa blanca a veure el president, tant la seua filla, com la seua dona, com la seua mare, les quatre se’m van voler cardar. Ço que fou fet per a no defraudar gent poderosa, no fotem. No en prenyava cap, car, per culpa de la contínua mala comunió amb aquells collons de collons, mai no li fou possible, a l’eximi jugador, de descarregar en cony; ara, cardar-hi, milions, això rai; tantes de dones pertot qui es deleixen per instruments descomunals, com és conegut mundialment.
—El meu nas, vull dir, el meu carall pot fer tot el que pot fer el nas d’un elefant, i força pus i tot, vós, jotfot, i tant. Pot mossegar, pessigar, escopinar. Pot descordar botons, obrir i tancar fàcilment cremalleres, fotre mastegots, manejar eines. Pot aixecar faldilles, abaixar calcetes, furgar en conys. Pot canviar l’hora del despertador; pot desabrigar l’atleta, el pot fer adormir d’un bon cop de trompa al cap. Pot guarir-lo, si cal; li pot fer veure la bona via; el pot dur pel bon camí; li pot fer prendre les medecines adients fins i tot si, pobrissó, per cap depressió o ànim suïcida, no volgués pas; li puc fer fer el que vull, és clar, i sobretot quan dorm, que és justament on esdevinc més actiu. Sóc un carallot multitasca, sóc un carallot bo per a tot.
—La meua vida de nas molt olfactiu ni ensumaire, de molt curiós ni escorniflaire carallot. I tant. Me’n record molt afeccionadament ni tendra.

(…)

—De ben petitet, acaronadoret molt esversat, avesat, de caps, clatells i sotabarbes de gatets, de qui els parrups i ronquets agraïts em gratificaven fins a indrets de paradís, el pas a acaronadoret de conys fins que les dones així acaronades no parrupessin ni ronquessin en acabat de boigs orgasmes, vull dir, d’extravagants escorregudes, oi, no podia, dic, el pas, la transició, ésser sinó suau.
—Un migdia al pati mateix de casa acaronava el cap d’un gateta pèrsica, me’n record, i una xicotella se’ns atansà i se’ns posà a la voreta, tota il·lusionadeta, a la gatzoneta, i la mà qui acaronava el capet de la gateta, molt naturalment, en adonar-se’n de la freturosa, necessitosa, presència d’un altre capet mig peludet tot proper, se n’hi anà, pobrissoneta, d’ella mateixa, i la xicotella quin plaer no n’extreia, mentre la gateta del costat un pèl melangiosa, de tal manera que amb l’altra mà acaroní la gateta, i les dues femelles si les tenia contentetes!
—En aquell instant, a la meua jovenesa més tendra, vaig comprendre que amb aquella enorme habilitat prou faria carrera, vós.

(…)

—Sortint del restaurant subterrani on faig de cambrer de bon matí fins a la nit, i avui ja érem molt tard, només enfilar’m cap al carrer, i m’acull la sorollada d’una moto monstruosa que compta arrencar; una noia, deixant anar un enfilall de renecs i sobretot salaces interjeccions, puja darrere la moto, que la seua parella se l’endugui, i humil cambrer tot batejat amb fètids estalzins del tub d’escapament, em dic privadament, Carall si és trist això de les noies salaces, els fa perdre tot l’encant.
—Cert que avui, de més a més, estic tot desficiós, no sé què em fa témer per la meua vida.
—Aquest matí he tornat a sorprendre l’homenot políticament molt poderós qui he sorprès més d’una vegada per la abrupta drecera que prenc per a arribar’m al restaurant. És un home qui, anònimament (vull dir, d’incògnit, com en diuen), segurament per a distendre’s, per a relaxar’s, fa de pagès a una clariana de la selva, entre els aladerns i les bardisses.
—Sempre he fet veure que no el conec de re. El salud tot passant i au. Cascú a la seua.
—Jo qui cambrer de restaurant, mai no he fet perdre el temps a cap “personatge”, per molt que el tingués a taula demanant-me quin plat recomanava el sobrecoc, jo qui només he delegat el missatge al sobrecoc i ell s’ha espavilat. Jo qui, fora de la feina, doncs, tampoc, encara menys, no he fet mai perdre gens de temps a cap artista de les lletres, o a cap altra persona coneguda per la seua activitat artística; mai no els demanat re, mai ni els he saludats, sempre he fet veure que ni els coneixia, tot i que s’escaigués de vegades que algun d’ells fos assegut al meu costat, com en cap avió, car sempre he pensat, i si les coses haguessin estades capgirades, si hagués estat jo l’artista reconegut…? Doncs és clar m’hauria emprenyat molt que cap persona qui no conec em comencés a demanar imbecil·litats.
—Igual. La mateixa cosa amb aquest polític tan poderós.
—Tret que aquest matí l’home poderós es veu que tenia ganes de xerrera i hem parlat una miqueta de no re; llavors, abans no pleguéssim, m’ha ofertes un parell de pomes gegantines, una de vermella, l’altra verosa.
—Li he dit que no, que mercès, vós, mes que no podia anar carregat, tret, és clar, que del poderós no en vull re; no en vull re ni saber re. Una malfiança innata envers els poderosos, sobretot els políticament poderosos, que em fa creure que només han pogut arribar on són havent fent mal, i com més amunt són, més mal.
—El meu refús he vist que l’enfellonia. Ha frunzit el front, ha arrufades les celles, i m’ha fitat molt malignament. Alenava pútridament i també la seua curta barba tota negra, serrada, semblava covar-hi guspires, semblava adquirir amb els primers raigs de Sol puntes enceses, i un xerriqueig odiós, un carrisqueig de fregit, com si electrons magnetitzats hi fluïssin amunt i avall em feia l’efecte que expel·lís una pudor de socarrimat.
—Ara, una basarda que enmig la nit, per la selva arundinàcia, no em fes doncs occir. I què duc per a salvar’m altre que aquest bastó amb virolla contra les urpes elèctriques i les ferramentes d’hermètic mossec de les salvatgines? Contra els armats assassins estiracordetes del polític, en canvi, res a pelar-hi.
—Sé que em perdré tractant d’empescar’m una nova drecera, que eviti sobretot l’hort del polític advers. I tanmateix som-hi, enmig la nit, m’endinsava on fos, sols no fos cas que em retrobés a la fressada drecera.

(…)

—Érem a la manifestació contra el maleït enemic de la llibertat, i tothom o gairebé portava cartells més o menys ben confegits i barrinats, mes de sobte, entre els badocs, va eixir una bandarra d’aquelles d’església a criticar’ns ferotgement, i només havia començat a dir, com si s’escanyés i amb la seua cara de figa eixuta, Ceci… Ceci n’est pas… quan vaig tallar, Une pipe…?
—Impulsiu, endut per quina inspiració demoníaca, bo i esbraguetant-me d’espetec i trempant de valent i avançant-li el vitot, l’havia doncs tallada encontinent.
—Jo havia dit, Une pipe…? i ara ella, garratibada, fotia una cara d’esglai amb la boca badada com cul d’estruç quan pon, i algú prengué una instantània del precís escunç i, com dic, a la foto, més tard publicada, la meucarra eclesiàstica la veies amb la boca tota oberta i hi veies mon carall umflant, qui sap per quin biaix de perspectiva, que semblava enfilar-se-li endins, de tal faisó que la llegenda al peu de la foto, que deia, és clar, Ceci n’est pas une pipe, no pas que fos mentida ni ironia ni frase de viu per a fer rodar el cap, al contrari, era quelcom de ben cert, car ella ni em feia la pipa, car, dissortat de mi si la dona rabiosa hagués haguda ma xil·la al seu trau, m’hi hauria fotut mossada bestiota rai, ni, més convencionalment, allò al capdavall no era altre que la imatge d’una altra foto qualsevol.

(…)

—Parlant de fotos, quina benaurança aquesta darrera empescada de les fotos en 3D! Un dels millors bons ginys profans.
—Profans, ço és, científics, ço és, com cal!

—Amb les fotos en tres dimensions, tothom és a les mans de quisvulla; democràcia de la bona, vós! Fins i tot per als drapaires com jo. Virtualment, a distància, sense fer cap mal, pots fotre el nas pertot arreu, sense cap por de les conseqüències, i sobretot sense ofendre la teua dignitat, car supracrepidari, tu, gens. Car no critiques ni comentes mai sobre allò que no n’entens molla, o el que et depassa (que és pràcticament tot el que existeix, estranya teranyina on som enxampats). No ets cap insà sandalier ficant els mocs on no et demanen.
—I, la veritat, en el que te n’entens una miqueta, tampoc no gosaries, vista la teua posició.
—Així que muts i a la gàbia, i visca els nous ginys!
—Un drapaire com jo, qui mai no s’hauria pogut atansar ni pensaments a cap dama de l’alta societat, per molt que hi perdés la bava, pobre desgraciat (i en baví, sobretot de jovenet; en baví, en baví, en bavares, en bavà, en bavàrem, en bavàreu, en bavaren, i tant), i ara…
—Ara, mercès a les fotos aqueixes, què en fas? De les altes dames. El que vols! Les despulles, els apuges les faldilles i els pots tocar i tot les calcetes, i, per torna, als marrecs llurs infants, tan educadets i mudadets, tan presumidets i mitjamerdetes, i, si vols, els baixes els pantalonets i els calçotets per a servar’ls impunement les titoletes, nyam!
—Oh, i espera’t. Diuen que aviat les maquinetes que fan aqueixes fotos màgiques, endevinaran, per les fesomies i la qualitat de la pell i la fondària de les ninetes on tota malaltia ni indisposició no es traeix, i, en fi, per l’aspecte en general de les altes dames de societat, tan fora d’abast, tan lluny d’atesa que les tenies, ai llas, fins ara, i què faran, les maquinetes màgiques?
—Agafa’t! T’endevinen i tot l’oloreta que fan…
—Que fan quan els aixeques les faldilles i els ensumes les calcetes… Quines delicioses pudoretes de conyet i de merdeta!
—Paradís! Paradís de drapaire, collons, i tant, visca la ciència, ja et dic, jotfot!

(…)

—Sóc n’Eladi Escombriaire, el qui neteja el parc, constant en la dilecta tasca d’anar roplegant brutícies i fulles i branquillons.
—Eixon així mateix la bigarrada acolorida marqueteria de la quisca a la xisca, mentre la neu no cau o no xiula la gisca, i xiquetes poètiques em troben llavors i tothora fàcilment abordable; els responc francament amb timidesa encantadora, amb la humilitat que em correspon de modest ans molt honest neteja-papereres, i escombriaire de viaranys, i totes em romanen agraïdetes qui-sap-lo.
Reïra de vet, vós, quin homenet més savi, diuen, sap dels pinsans i de les cantàrides, i de les marietes groguetes i vermellones, i dels ouets dels variegats xuclans i qui sap els malacopterigis als bassiols, i de granotes i gripaus, i de ballarucs i dels cecidis més espectaculars, i de trompitxols i de conteses d’infants, i dels tremolins a les goles dels diferents escamots de còrvids, i sap, i molt, dels descarats banyarriquers. Collons, collons, companyes, quin fenomen!

(…)

—Ara, no vull pas que us cregueu la butllofa que sóc el jueu qui cogué l’hòstia, i tots els cretins se li foteren a parir i trobaren que aquella merda d’excusa era una molt bona excusa per a exterminar tots els jueus.
—No, jo sóc l’altre jueu qui cogué l’hòstia consagrada i l’amaní amb figues verdes, d’on que em tractessin de pedòfil, tot i que era casat amb una vella de noranta.
—Em fotí a guisar l’hòstia amb figues verdes, i, ves per què pobre de manguis, em vénen tots darrere armats i renegant i m’haurien penjat buida pelleringa si no corregués encara.

(…)

—Encara ple d’esperança, infant, em volia ocell qui espiés pels fumerals i les més altes finestres i descobrís de continu mons nous, i s’envolés enjondre tantost res l’empipés.
—Em volia ocell de nit enamorat dels cabells humans, no pas dels cabells dels vius ni dels morts, els cabells endreçats en artístics, fantàstics, postissos.
—Trenes i flocs, trosses i redortes, pentenills i serrells, perruques de totes faisons ni faiçons amb les quals, ben entrelligades, acoblaria arbres.
—Arbres amics per a endur-me’ls, amoladonats, en adondat ramat de cars companys qui en mutu conhort viatgen amb les meues ales, fins a alçàries i òrbites per a ells inèdites, i així albiressin çajús, també ells, tanmateix tan generosos amb tothom, els altres mons que fins ara tan injustament hom els havia prohibits.

(…)

—Només havia anat a l’escola a pagar la multa, però tothom, sobretot les mares, em prenen per un dels mestres. No deia pas re en resposta a llurs somriures. Eren gairebé totes prou fermes, joves i colrades, i me les imaginava cardant amb els mestres més eloqüents i atlètics qui els explicaven, i amb quina envejable facilitat, complicats fets científics o els recitaven teatre tràgic. Jo, sense saber la més mínima ratlla ranca de cap maleït poema ni conèixer ni per què hi ha al cel una lluna i no pas un pollastre, no badava boca; no he badada mai boca, altre que per a cardar esfereïts esgarips de Mama, mama! davant la terror de viure quan de sobte aquella estranya por no m’agafa.
—L’home qui havia de cobrar la multa pel fet d’haver jo aparcada en propietat escolar la carraca de la distribució de cossis d’escombraries, només una estoneta de no re, perquè em volia menjar a l’ombra dels freixes un entrepà, m’havia dit que ara mateix tornava, però feia hores que havia desaparegut, i ningú no l’havia substituït a la taula al fons del corredor tan concorregut per les mares i els mestres, amb aquells grans finestrals i les entrades als canfelips mascle i femella.
—Amb vaga recança albirava al pati la llibertat (allò de llur autèntic lliure arbitri) dels incivilitzats insectes i ocells. Qui com ells, em deia, qui com ells, incivilitzat, això em voldria!
—I llavors, d’enlloc, dels aires, em sosvingué un vers, em vingué a l’esment com qui diu part de sota el clatell, un vers d’un poema que ma mare cantava tot rentant al safareig els estius on era petitet i encara em calia fer la migdiada.
—Murris moixons qui cerqueu picar cuques/ sanguinyola amb gebre als ulls com hi lluques/ Sargantilla qui amb la cua esperruques/ Sabaters rat-bufs llimacs noctiluques/ Ai quina enveja del viure salvatge/ Sense el buròcrata ni l’arrambatge/ Que sempre et desen al mateix prestatge/ Amb la marca infernal a cada natja.
Emporta-te’m ona d’aquesta platja/ On s’encallà per sempre el meu viatge, aquest era el vers que recordava esperant pagar la multa nova.
—Fora, un ramat atziac de monges funeràries, de dalt a baix vestides de negre, amb grans faldillams i mostrant només l’esfereïment a les lletgíssimes carotes, s’arrupien rere la meua carraca per a cagar-hi i pixar-hi.

(…)

—Na Melània de pèl a pèl m’ensenyava de caminar.
—Diu Veus? Has de bellugar les natges i les mamelles així.
—I els collonets?
amb un filet de veu vaig gosar dir.
—Diu Ecs tu! tens raó! lleig contrapès! I me’ls tolgué com si no res.

(…)

Cop d’estisores d’esporgar i au! féu amb veu ferma.
—Arribat al nou món arraulit petonejava la sangosa terra erma.

(…)

—De petit se m’apareixien monstres
De gran coneguí’ls tots en carn i ossos.

(…)

—L’univers era una píndola amarga que l’apèptic “déu” es prenia de tant en tant, per a, en acabat de mal païda, cagar-la, ara feta un univers encara, és clar, molt més merda.
—Amb greus espoderaments, el ponia a qualsevol indret perdut pel buit, i una clara insinuació de col·lapsats hemorroides donava, a aquesta merda de nou univers, un aspecte encara més cru ni sanguinari.

(…)

—Em pensava que el món era un cagalló rodó cagat per qualque cul enjòlit misteriós gegantí celestial. Diguem-ne cap gra de xerri gros cagat per qualque “déu” cabró.
—Car pertot arreu hi ensumava merda.
—Llavors me’n recordí que feia anys que no em torcava el cul.
—Vaig dir, Això ho explica tot. Prou m’ho deia la mama, “Frega’t bé el cul que faràs pudor.”
—Hm hm hm! Frega’t bé el cul que faràs pudor…? Com s’entén?
—El meu cervell infantil, i ara que sóc vellet també, sempre ho ha comprès tot a la biorxa.
—Ves si sóc ruc! És clar que no torcant-me mai el cul, vagi on vagi, tot faci pudor de merda…
—Hm hm hm!
—Tret que tot això no trau, és clar, que encara cregui que el món és un greu gran grossa cagada.

(…)

—Merda rai, t’hi ofegues si no hi sures.
—T’ofegues en merda si no sures en merda.
—Car què altres hi ha enllà de merda?
—Merda.

(…)

—Vit al trau.
—I què trau el trau?
—El trau trau llet.

(…)

[—Això de dalt extret de cap lliçó d’idiomes.]

(…)

—La meua ambició havia estat d’ésser ambiciós.
—No havia comprès al començament que amb l’ambició d’ésser ambiciós no n’hi havia prou, que calia un mínim de talent.
—Sí ves!

(…)

L’ambiciós, és a dir, l’avar, féu amb raó LaFontaine. Tret que per a ésser avar cal haver quelcom amb el qual ésser-ho.
—Rastinyac de pa sucat, arribava a tot estrebar al replanet més baix.

(…)

—També s’hi està bé, que no? Palplantadet al replanet de l’esglaó més baix, com ara galvanitzada pelleringa de conill clavada a la paret.
—Galvanitzat, i amb ulls com taronges, cada copet que m’és llegut de poder guipar les cames de les femelles qui potser gosessin fer grimpada.
—Ah felicitat, nues dures cames que pugen pugen pugen fins al cel.

(…)

—Assabentat que els conys ni es moren ni es fan vells mai, me n’adonava que els conys posseïen un embolcall carallot apellat cos, i ja mai més no en feia cas, dels cossos; només dels conys.
—Els conys, herois llegendaris que del fons de les edats ens esguarden fotre l’imbècil en aquest pudent tap de suro petat de cop i pet per cap cul gegantí enjòlit celestial i ara misteriosament perdut en la nit sense fi d’un firmament no gens ferm.
—Au a la merda, cossos astrals que no existiu sinó per a dur fins a l’eternitat triomfant els conys conqueridors; no sou, com dic, sinó folre arnat que viltinc olímpic.

(…)

—Sóc llarguerut, de cap força boterut; sóc com cap antropomòrfic vit. I em mantinc erecte, tot dret. Per mercats i places i botigues, on ningú no va més majestàtic ni estàtic ni enrogalladament encarcaradot, hom badoqueja en guipar’m bon tros.
—I em sallen sovint, si mai m’hi engresc gaire, calfreds i tremolins, com ara encès per hàbils fregaments de massatge fets per mans molt abrivades, d’on llavors pot escaure’s que de la boca no m’ixi un petarrellós orgasme de cabalosa ans irrefragable eloqüència. Tothom en roman astorat, meravellat, vol sentir’n més i més, de la meua efervescent i tanmateix lògicament impecable peroració.
—Les dones sobretot impressionades fins a la llàgrima, gairebé atuïdes, deliqüescents. Desfets els homes en humils elogis.
—Tothom, tothom, Quina gloriosa exhibició, oi vós?
—I, Bis bis, Més més, Encara encara!
—Heroic, ja ho sé.

(…)

—Tornes enrere perquè veus que t’has equivocat.
—Quan tornes a començar veus que t’has tornat equivocar, pensant-te que el cop d’abans t’havies equivocat, quan de fet l’encertaves de mig a mig.

(…)

Poema llarguet de les enamorades galàxies.
—Hi havia una notícia ficada a la vora, com si no fos pas la més important
Tret que, és clar, havia d’atraure l’atenció dels més angoixats envers l’esdevenidor
Els qui pateixen l’angúnia del futur, el neguit del què serà.
“Atracció letal — el nostre món també ha caigut a la trampa anihiladora de l’amor.”
Acompanyava el text un dibuix disfressat en foto:
Eren dues galàxies esventades l’una contra l’altra
Les dues galàxies qui s’atreien ineluctablement i esbojarrada
Tret encara que, segons el relat, i això potser era dit per a tranquil·litzar —
Els qui més efímers no es sentien — això només al cap de mig bilió d’anys.
—Amb mig bilió d’anys més doncs la nostra galàxia i la veïna atretes a mort
S’estretirien d’amor — i en l’estreta s’anorrearan.
—Aquesta notícia atrau els ontològicament interessats cada cop més
I s’escau que tothom qui escauja la velocitat d’atracció de les dues galàxies
Amorrat al dibuix que sembla una foto anima les acceleracions.
—Com més hom les coneix més es coneixen elles i acceleren doncs llur amor.
—És ara com si la passió d’hom per a saber fins on arriba llur manera d’estimar’s
Els afegís carburant, i l’encesa passió mútua esdevingués de més en més roent.
Fatídica, fatídica imatge!
—Una nova absurdament alarmista esdevé una alarma autèntica i general
La nostra galàxia i la veïna s’atansen molt més de pressa del que hom no pensava
Car el fet que tothom en mesurés l’amor n’augmentava el desig de mort.
—Amor assassí que, si al començament el moment de l’orgasme de l’estreta
Semblava absurdament llunyà, ara de més en més sembla imminent
Com qui diu per a ara mateix — desaparició instantània de mons.

(…)

—Com quan hom examina la curtedat de la pròpia vida
I veu la pròpia mort qui se li atansa, sempre se li atansa
I com més l’investiga, més de pressa creix l’amor de la mort
I l’atans s’accelera fins a l’extinció dels dos.
—Com més violentament l’examina, més curta esdevé la distància
L’impacte la col·lisió l’anul·lació d’ambdós s’atansa rabent
Es fa més i més curta fins que l’espetec és imminent — ara!

(…)

—Cal imaginar què s’esdevindria si en l’encontre fatal
Un dels dos nogensmenys sobrevisqués.
—Si fos hom ai pobrissó!
Sense la seua mort qui se li atansa en la curtedat de la vida
No moriria mai, veuria passar els temps i els universos sempre en vida
Condemnat a no morir mai — no hi ha pitjor fat per a cap hom!
—Ara, i si sobrevisqués la mort
Si fos la mort d’hom qui sobrevisqués l’encontre?
Què faria la mort, sense la seua víctima, sense el seu amor?
Vagaria pels temps cercant desesperadament per cap casualitat
Dels mons inexhauribles que el seu hom tornés a néixer
Per a llavors unir-se-li folla de foll amor i així
I així poder-lo eliminar eliminant-se.
—Car ai mesquina quina immensa dissort fins ara!
Era una mort òrfena, lamentable, nàquissa, sense objectiu.

(…)

—La fascinació obsessiva dels qui ens estimem
Com les galàxies veïnes, com hom i la seua mort particular
Som com ara els dos ulls d’un hom mateix qui s’esguarden passionalment
Fins que s’absorbeixen recíprocament en un esclat
En un esclat on desapareixen
Un esclat d’unió que els duu a fondre’s en un
En una estreta tan potent que esdevé foguera que tot ho consum.

(…)

—Car la nostra mort és la nostra parella, la nostra companya perenne
Sempre ens fem companyia; que orfes ni desemparats no fórem sense la nostra amiga!
—Quan parlem amb nosaltres mateixos parlem amb la mort
I ens li queixem del dolor i prou ho comprèn
Li ho diem tot, no li amaguem re, totalment íntims.
—És un casament únicament harmònic, ens entenem perfectament.

(…)

—Mai no estem sols; podem xerrar-hi fins a la fi
Quina compenetració inextricable, quina amabilitat mútua
Quina tendresa més suau!
—És clar que no és una dona com les de carn i ossos
Elles sempre amb llurs exigències apegaloses de sexe, d’objectes, de diners, d’atencions.
—No! No demana mai res. Al contrari, ens amanyaga amb el toc més fi, eteri, evanescent
Sempre a la voreta, tan amatent, tan amatent!
—I quan li demanarem l’estreta final
Per a l’alliberament del pes nauseabund de viure
Fidelment la tindrem al costat i adoradament ens petonejarem en delitosa extinció.
—Abraçada mortal, abraçada vital.

(…)

—Hom i la mort, com més anem, millor ens coneixem
I on la coneixença mútua augmenta, augmenta l’amor — sempre ha anat així.

(…)

—Espontanis com Penèlopes, els neguitosos corcs corquen el món
I del polsim en neix el novell.

(…)

“Le futur qui fut ur” — el futur i el passat es mosseguen els becs.
—Aprofita el teu món
I no vulguis pas fer tard en les retroballes amb la teua sola amant, la mort.

(…)

—Hom es perd en la fantasia fantasiejant fantàsticament.
—Hom percep llavors dues basses fonamentals
Dues basses que són (com ara invertits) els dos pits
Claferts de tèbia llit materna
On el visatge d’hom rau endormiscat.

(…)

—Exacte: a menys d’un segon abans de l’esclat definitiu
Les dues galàxies es transformaven en basses amniòtiques.
—Són ara les galàxies les basses de les aigües primordials
Les basses de l’origen de l’ésser.
—En la plenitud, la meua mort i jo ens hi rabegem
Hi bevem a glops pausats.
—Un fantasieig, ai, un fantasieig que en aquell darrer segon de l’atans indeturable durés
Durés eternament…

(…)

—A manca de parpelles un parell d’arnes ala-esteses
Se’m posaven com escates damunt els ulls
D’on els sóc d’allò més agraït, car altrament belleu en acabat ni dormia.

(…)

—Els pobles on la mort la representa un mascle, tots psicològicament homosexuals.
—La mort ha d’ésser (per a hom) femella.
—Com l’altra representació (molt més carrinclona) de la mort, ço és, la puta verge.

(…)

—N’Ost i en Sumpt, satèl·lits recíprocs, ambdós entusiasmats botzinaires en llurs hores felices.
—N’Ost i en Sumpt, els mateixos qui una vegada, en un cas divertit i ara cèlebre, s’equivocaren de vehicle, l’autobusaire per a la canalla prenent el camió de les escombraries…
—I l’escombriaire l’autobús que duia la quitxalla a escola.
—Quina barrila se’n seguí. Quin xanxejar-hi; succeït sucós d’allò pus.
—Tret que és que allò, aquell incident, on només xemicada perí una grossa o dues de ximple canalla, i les classes de les escoles com cal, plenes de brutícia rai, la societat ho comprengué. Un petit error, tothom hi cau.
—Ara, el que la societat no pot encobeir de cap manera és l’amor esbojarradeta que es porten.
—Els dos apassionats amants impedits per la societat fan doncs un pacte de suïcidi.
—Amant i amant prenen la mateixa barreja cent per cent letal.
—I tanmateix, ai.
—Al cap dels dies, un es desperta, l’altre ja fa temps que ha començat de podrir-se.
—Pobre n’Ost, doncs, diguéssim. Caldrà que un advocat, n’Èsquil Unding, demostri que allò no ha estat cap assassinat ans un suïcidi pactat.
—I en cap món paral·lel?
—Qui es despertés fos l’altre. En Sumpt, direm.
—Caldrà que el mateix advocat, n’Èsquil Unding, de qui na Bepeta Unding, la seua dona, potser n’havia perdut traça encara a quin altre món, i ara se’l retroba i potser li fot castanya pel fet molt greu de no saber a quin món para, tot i el bon advocat, caldrà que demostri que…
—I si som a un altre món, i els dos es desperten i se’n penedeixen i emigren a terres sense lleis tiràniques, i és clar no els cal cap collons d’advocat…?
—Tret que segurament el món serà sempre el mateix i et trobaràs dos morts. La història es repeteix eternament. No calen tants de mons perquè tot es desenvolupi de la mateixa manera.
—Car cert al capdavall que havia calgut esbotzar la porta i tot — se’n filtrava al replà massa de pudor.

(…)

—Tòfona òrfena, son sol colló.
—Santimoniós, com em colpia el sensori!
—Tu encara rai, li dic, que en aquest temps caòtic guarnit balandrim-balandram, mai no saps si amb conys o orquídies, tòfona remenes.

(…)

Sempre heroic, em coroní de glòria.
—Ja de jovenet, s’escau, nitós, que sobtí una assassina de cantonada.
—L’assassina se m’esguardava atuïda, amb el ganivet regalimós que li penjava d’una mà, i amb el mec qui acabava d’acoltellar qui se li dessagnava als peus.
—La vanitat intrínseca de les dones les fa víctimes propícies de tota mena d’embacinada.
Vanta’ns i prou, diuen, res no ens horroritza tant com la veritat.
—Per això cauen preses tan fàcilment en les verinoses falòrnies on les enxarxen els capellans de tota malignitat.
—Sabent això, al capdavall hom suputa…
—Suputéssim que hom suputa que suputem que suputa que tant ens fa, que hom de fet es fa força amb les putes, i amb el posat que fotem, això rai, que no és gens difícil de creure ni menys de suputar, que la nostra reacció serà sempre la bona.
—Ens hi fiquem amb la fastigosa santimònia, la repulsiva untuositat, de l’enfaldillada serp, ço és, del clergue infame?
—No; no caurem mai pas tan baix. Adoperem el paper del despreocupat bonjan, escarníssim el simpàtic malapeça, això.
—Així que ja hi som — hom es fot a passar de llarg, només impertorbablement ni desimbolta dient, Hey, well done, I’m sure he deserved it; in spades. La raó que teníeu, minyona, som-hi i amunt, keep up the good work.

(…)

—O a la penúltima guerra, te’n recordes?
—Patriòtic, amb el teu platoon, amb les flags in your pocket.
—Barrejat ben enrere del teu destacament, amb els pavellons dels contrincants ben embolicadets a la butxaca.
—I ara goses. Mates tothom per l’esquena, aixeques la bandera dels altres i et rets; la bandera dels “teus” la ficaves a la butxaca d’un dels teus morts. L’únic sobrevivent del teu escamot ets doncs tu; bufa, company, si en saps! Cert que el paper del supervivent és el que sempre m’ha plagut més de fotre.

(…)

—I si mai, de paisà, veies que violaven cap dama, o xiqueta, o dona, joint in if and when safe, or allowed, or when they are finished; if not, just from afar, be yourself, wanking. Te les re-cardes si pots, i, si doncs no, això rai, te la peles ben amagadet.

(…)

—Quan érets a l’avió i terroristes ens el prenien. Oi que el duien de dret a estavellar’l a la casa blanca?
—I una de dues, o l’hi estavellaran, o abans, els “nostres” avions, amb una mica de friendly fire, i au, a la merda. O, encara una tercera possibilitat, els terroristes mateixos s’estimbaran, sapastres dels collons.
—Ei, en tot cas, la mort segura, i doncs l’acolloniment màxim, i doncs, tothom cagats, i doncs, per això cridaves, shit fight, shit fight, batalla de tiferades, shit fight, i en començaves amb la caguerada de por que havies acabada de fer.
—Car prou venim de mones, i hi ha re que els abelleixi pus a les mones que llençar’s les merdes damunt?
—A la fi, alliberats de les nostres merdoses inhibicions d’encarcaradíssims, restretadíssims, civilitzats, merdes enjòlit, merdes arreu, merdes pels aires, que espeteguin als vults dels més mitgesmerdes, és a dir, els més tifes, vanitosos, presumits.
—Heroic, ja ho he dit. Mirònic, praxitèlic, que hom monumentament m’estàtua-transformi en l’arquetípic copròbol. I que toqui doncs a honor meua també una altra d’aquelles bajanes, esgarrifosament merdoses, marxes dels perfectament ridículs militars.
Tut-tut, tut-tut, i au.

(…)

—Tot roda tot rodant en la roda qui roda que és l’univers.
—Tot marejat, fent tentines, ja repapiejant des l’instant on em nasqueren, on vols que faci cap sinó daltabaix de l’infinit forat?

(…)

—Borinot qui no em puc treure de cap manera del damunt
Borinot qui em bufa insistent irritant incessant indissociable
Cadascun dels forats del visatge — boca ulls nas orelles.
—Incapaç d’aturar l’agressió constant al capdavall me n’adon
Que potser sap més que no sé.
—Que m’ha endevinat esquelet i empeny sense impediment
Cavorques buides dels meus ulls endins.

(…)

—Grogues falenes qui en esplèndids conflictes
No s’afal·leren ortodròmiques a recórrer llur paradís.
—Ombres en urnes qui per llampecs aïllats
Porten mos cavorques a enlluernaments hipnòtics.
—Exuberants dipositàries dels secrets de mon crani
Arnes de la mort amb quina voluptat no s’hi esmercen garneus.
—Amb fantasmagòrica perseverança vicàriament
Muneixen impunides les bases de les transvaluacions.
—Lúgubres quimèriques es lliuren a la meditació
I llencen al·legòrics esguards que fondrien les pedres.
—Conreen ara amagant les rialles els posats estripats
Lamenten els fonaments efímers i com s’engruna l’establert
La puta volatilitat de tot — i mentrestant…
—Mentrestant ningú no trau del tron l’esquelet.

(…)

—Me n’aní estentori on el vent xiulava
Jugàrem a qui esgaripés amb més estridència.
—Pugí ustori fins al cràter més aspre
Qui pixaria foc amb més d’encert?
—M’enfonsí infusori a l’abís més fosc
De la virulent vermina el cuc més plàcid.
—Me la pelí compulsori a l’opalí capvespre
De bracet dues panteres hi esclafaven confrares.
—Romanguí uxori confós en la pols
La dona la mort en remenava les cendres.
—M’empeltí marmori entre esplets de cementiri
Desllorigats a les llicorelles mamífers hi arpegen.
—Ni si et furgaven pel trau emuntori
Cercant-hi trumfes o triomfs o tòfones
Prou te’n desentendràs tot incorpori.

(…)

—Sóc n’Emili Cambrer qui us amenitzà tantes de vetllades amb jocs d’intel·lectualoide, sinestètics i hipnòtics. Cap metjarra llavors de cop-descuit m’encolomà cruelment cap càncer de fatal desenllaç imminent, i allò tant em destarotava que arribat a casa, baixava al taller, i amb l’escopeta em volava el cap. Havia abans passat fugaçment pel dormitori on a la tauleta del meu costat els quatre volums de la Plèiade amb la Recerca del Temps Perdut que m’havia promès ara que assolia el calm retir de sibaríticament paladejar, melangiosos, amb petits llampecs enllagrimats, m’acomiadaren.
—Sóc n’Emili Cambrer i sóc exactament enlloc.
—I hi he retrobats tots els temps.
—Tots els temps, tots els temps.
—Tots els temps dels temps i temps, i temps i temps, i temps.
Som n’Emili Cambrer — infinits han respost en la buidor els ecos eterns.
Som n’Emili Cambrer. Som n’Emili Cambrer. Per a servir’l. Per a servir’l.

(…)

—Em volia morir a l’estil més elegant
No pas com cap energumen ni tervagant
Mes ensumí la Seca i acabí cagat
Tothom arrufa el nas al pas de mon comiat.

(…)

—Flonget caigué un coixí i m’espantí
És que sóc un acollonit, collons!
—Un jorn d’aquests em cauran els botons
I hauran fugits cigrons i cigalí.

(…)

—Quina comèdia que féu aquell caspós Èdip!
—Caspós (i merdós i horrorós) com tot el que s’esdevingués mai a Casp.
Perdona, Esfinx, volia dir que l’animalot de la ruc endevinalla és una dona, és clar! Car, un home, animal, ui, ni pensaments! — li va dir al carrincló, pueril, oracle; li ho va dir molt penedidament, amb carota de prunes agres, i sobretot molt vaticanament i xarona, molt pare-de-l’esglesiament, molt botiflerament i trastamàrica, i molt pseudomasclament, i repel·lent, i burgesa i comcal.
—I després què fot? No res. Per equivocació pela son pare, la gran cosa! I per equivocació, encara millor, més joiós, més sucós, es carda sa mare. Sí ves, la gran cosa, també. Misèries. I llavors, com dic, quina comèdia! Beneit, allò de treure’s els ulls, i les cridòries i tota la grimègia… ridícul. Ri-dí-cul!

(…)

—Sóc l’home del sac.
—Tant me’n donaren que ara en donava.
—Pel sac.

(…)

—Còsmics trepants em trumfen els atots
Sojorns omnívors on n’ixes tot sorn
Romanc al llit escatint funcions
D’udols idiotes que esguerren punxons.
—Plastidis de bacils cien assidus
Caimà més vell que l’hom de Talteüll
Em dic anòsmic si deu ser fragant
Mut interludi eteri i radiant.
—Roncs de tudons als ampits de solell
Miralleigs de tumbagues a l’obaga
M’urtava a murs de sorollada immensa
Costa un colló servar la captinença.
—Entren els òpals del precari hivern
Flasca agapeta em vol servir falern.

(…)

—Sóc n’Insigni, l’insignificant, qui almescat amb mescs mesclats de conys innombrables, es rabeja humilment i modesta en la tasca i el deure que hom li assigna, i endevina i sovint sospita que deu ésser que ara és a qualque paradís d’aquells on hom es veu transportat, de cop sobte, a esferes impensades, ultraestratosfèriques o falcades entremons, on les realitzacions dels somnis tenen lloc palpable, actual, incontrovertible.
—Hom s’hi veu totalment integrat; com qui diu, encasellat en la casella exacta de l’escaquer ideal, just on li pertoca de casar per qui sap quins mèrits acrescuts, bo i surant en l’airecel suau d’aquest paradís on les assenyades i incessants festes, abans només imaginades per la fantasia més descordada, s’han tornades realitats.
—Sóc n’Insigni Diligent, cuquet servicial d’allò pus, qui, xino-xano, va fent escala a llivells o replans on a orgia se segueix orgia. Es tracta de cràpules no pas agressives en cap sentit. Al contrari, educades, sofisticades, sublims. Hom hi enraona molt encertadament de filosofia, i de trast en trast s’escau naturalment que qualque altra femella meravellosa se t’atansi i llavors cardeu, sense més ambages, amb tota naturalitat, i en acabat torneu a la sàvia, calma, molt penetrant, conversa, fins que sigui naturalment natural novament que de bell nou, de lluny en lluny, al cap d’eons d’amables disquisicions espurnejants, una altra sumptuosa donassa, de dimensions clàssicament monumentals, no hagi mester d’haver son cony titil·lat pel cuquet assidu.
—Hom s’hi fica, feinater, sempre agraït a la sort de trobar’s en aquest oceà de dones de formes superbes de lascives proporcions. I tant, som-hi.
—“No cal funyir, la pasta lleva sola.”
—Hom es veu benauradament somorgollat en els encantadors volums i embalums, de tasts insuperables, de la darrera molt exigent postulant, la qual, sense haver balafiades doncs estones en mefistofèliques litúrgies túrgides, se’t fot damunt, i au.
—Femelles de formes impecables, deesses imperibles, se t’atansen a doll amb ànsies de cardera, i cardeu, és clar que cardeu, i amb quina amorositat, afabilitat, dolcesa, on tots els sentits es troben perfectament coordinats i banyats en harmònic goig. I àdhuc si et banyaves en llurs copioses defecacions, no n’eixies sinó delicadament perfumat, aromatitzat amb les més fines, edèniques, sentors. Car al capdavall què hi altre hi mengen ni beuen amb marejadores boques de desig? Maduixes de l’olimp, plats ambrosíacs, conyacs nectarins.
—Aprés les esplèndides ans repetides escorregudes de suara, una altra vegada hom hi enceta amb tota naturalitat el diàleg filosòfic. I, bo i filosofant, sovint arribes a la ventissa conclusió que ací hi deus ésser qualque escollit subaltern molt obseqüent, tot plegat un esclau sexual, és clar que tractat d’allò milloret al paradís de les magnífiques femelles, on tot ens ve donat potser per robots invisibles; invisibles, car l’única cosa tangible, a part dels tecs i mams deliciosament apropiats, i els mobles escaients, són els cossos de les innombrables benaurades, i el teu cos d’esclau sexual qui amb tota cura indefectiblement ha de perennement servir-les.
—Almescat amb mescs mesclats de conys innombrables, insignificant, en pregoneses oceàniques de carns impecables de deesses incomptables, horitzons sens fi de paradís estàtic al centre immòbil de l’univers, milions i milions de dones, muntanyes de natges conys ventres pits, cuquet emprat milers de cops cada jorn i cada nit, per replans i llivells on les blanes orgies incessants no s’escauen, tot filosofant sàviament amb les monstruosament belles mestresses de tot saber, aprenent-ne un munt, absorbint fonamentals nocions com absorbent espongeta, al capdavall com t’hi plaus, punyeteret.
—No sé pas com t’ho has merescut. Em sembla que és la teua total insignificança mateixa que t’ha dut, t’ha transportat de cop sobte, a les esferes impensades on et banyes i et rabeges, almescat de mescles de mescs de conys interminables, cuquet reixinxolat, esclau sexual, constant i incansable, en el quiet oceà de caloroses carns de totes les perfectes, modèliques, ideals, fenomenals, incomparables, dones mai nades.
—Carallet, prou pots.

(…)

—Clònicament, asexualment, autoesquediàstica, espontàniament parint a tort i a dret, l’univers, fecunda femella, procaç beutat, amb cara de mula, m’endreçava els escrits.
—Axiomàtic cosmòleg, la conec íntimament, tot i que no hàgim mai cardat.
—També endrecem ensems en taules infinites els paquets, els malembolicats paquets. I les anòmales, heteròclites, amalgames de tantes de coses pertot arreu qui foten tants d’espeteguets i sorolls estranys, com si posseïen ànimes d’explicacions bàsiques, elementals, decisives, de qui els llenguatges sempre ens són, nogensmenys, inintel·ligibles.
—Com aeronàutiques dicògames llavors irrevocablement escairades, hom ens en deposita incessants de nous, paquets barrejats duts per esbufegats camàlics, amunt amunt, entravancant-se per curosament malcomptats esglaons i estimbant-se per baranes malplaçades, fins atènyer potser al capdavall replans tots torts, totjorn bascosos, sanglotant, martiritzats, inconsolables, massa treballats per la ressaca, ells qui pus tost escorxarien el gat a cap racó oblidat, sí que hom patiria per llur salut i tot, dit sense cap causticitat, si no fos per la feinada.
—Seriosos hi som, feinada sens fi, sense gens de fressa, gaudint tanmateix de l’endreça, de l’acunç mestrívol, cada estranyament remorós objecte com qui diu a pleret destil·lat si fa no fa al lloc que li pertoca, sense fer nosa mai al veí, amb modest coratge, ella i jo, la procaç beutat, fecunda femella, amb cara de mula, i l’obsequiós cuquet subaltern, eficaços rai, com dic, sense gaire por d’espatllar l’equilibri a cada novament enllestit angle, ara, per la nostra gràcia, tan ben elegantment munit.

(…)

—Sóc en Panku, l’excessiu.
—Tot em sobreïx. No comprenc re i tanmateix tot aquest res que no comprenc m’augmenta, m’engreixa, em dilata, fins a límits d’esclat, de tal faisó que hauré de perbocar, regurgitar, tard o d’hora tanta de ciència que no entenc perquè re novament no sigui entès.
—Amb disfresses cerúlies, els formidables fòssils, intransigents com puces de cony d’heterogènies heteres i cortesanes, insisteixen sense inhibicions a violar cascun dels tabús que hauries dit potser abans que fóra de pronòstic violar’ls.
—Mentre a la meua pell de pop hi fluctuen els calidoscòpics hologrames, gèrmens d’irrevocable distracció, me’ls presentava, tot banyut, amb ganes boges de cardar, de cardar-me’ls, vull dir, mes eren els fòssils durs com pedres de llamp.
—Per les oceàniques fondàries de les geologies, gelosies desvetll. En aquells paratges de salubritat uliginosa, meteoròleg onerós, dinamitava pedreres, i en la dessacralitzadora operació empedreïts monòmfals els violentava a dispergir’s. Hi guspirejaven guspires, i, dispergits, de sobte com qui diu desconstipats, travessaven el llindar del llong enuig i la feixuga melangia, i ara, a tall d’hermafrodites circenses de vacances, cascú s’entremet en les seues si fa no fot laxes o barroeres endemeses, ambdós lliurant-se, descosits i pel broc gros, com dic, a ociositats insensates i a les tasques polifacètiques dels més inversemblants monstres reptilians.
—He ficats damunt encluses els ferments i les essències dels budells prims i amples pertanyents a totes les espècies, i com flictenes, maçut, bo i crebant-les, les espargia als quatre punts, que hi formessin firmaments.
—No s’hi val a burxar, imploraven alguns, com ara demanant socors, mes sóc un peixet de fusta blau clavat al mur, i qui llavors en fot cap cas.
—Em dic Panku i, amb l’aplom del més ignorant torsimany, totalment sord, sé que llurs estentoris roncs, i brams d’ase i raneres i rogalloses lamentacions, no són sinó amens aparts, gerds bleixos, i lloances a doll.

(…)

—Bell ballarí enllestia el seu ball tot suat
i em feia amb la mà acció que li portés… un cogombre?
l’hi portava ben fresc perquè es refresqués
i ell dient no no
car el seu signe era perquè li xuclés
el seu cogombre sucós
xucla-me’l porta’m socors
em va dir sense re dir
on l’hi xuclí bell ballarí
tan eficient com adés mateix on portí
a la bella ballarina fresc cogombrí
perquè es refresqués tret que era el seu cony sucós
que demanava socors
socors demanava sucós el seu cony
prenguí de la cuina el cogombrí més fresc
sucós a pler i amb estratègic bony
on aquiescent la viu (jo portant-li socors)
amb el cogombrí sucós
ella joiosa dient sí sí.

(…)

—Sóc en Pòstum Canclar qui visqué vuitanta-quatre mil anys i de què li serví? Què hi aprengué? Les mateixes femtes caigueren incessants com neus empastifadores. Totjorn el temps hi fou l’últim. Els guies, bruts animals de llavis caiguts, qui ens guiaven exactament enlloc. On res no s’escau que meriti crònica. Retorn llavors a l’infern de la concurrència. On has de conviure amb nicis i lleigs, i ossuts i bombats, i tota mena de malalts repulsius. Fet i fet sense remei tots plegats frèvols esquelets. Cert que tractí de mantindre mon clos durant cap estona amb pulcritud extrema perquè les colors florides emergissin. Mes totjorn t’hi cau, totjorn, tard o d’hora, la neu de femta que tot t’ho emmerda. I quan pujares amb el globus groc fins a la torre més alta de la presó on ton pare, qui havia sobreviscudes moltes de més guerres, no raïa? Oi que hi duies a la butxaca la clau? La clau? La clau? Una clau que al capdavall no capigué a la finestra. I què diu ton pare? Tant se val. Oblidat a l’ergàstul rac com oblidat al teu no rauràs. Abans d’estimbar’m, esguardí llavors vers els descolorits paisatges. Coberts de femta, totjorn la mateixa neu, fúrfur corrosiu d’un univers de merda.

(…)

—Hostil naturalista qui lacònic i enigmàtic ens jaqueix, als més honests d’entre nosaltres, perplexs i estupefactes. Fa precipitar les mosques adés indolents en sobtats eixams qui al Sol jaqueixen anar llampecs com els que sospitaries que jaqueix anar un revòlver ben febrit. Àvids de desconegut, alguns es bleguen volenters a la poderosa influència de l’inútil acadèmic i li demanen, fort humils, que com collons s’ho fa. Com m’embarassen per llur ignorància els de la plebs insípida, només respon, no fan cap gràcia.
—Amb uns mots de calfred, tènues imprecacions tenebroses d’aures indesxifrables, i amb un dit com un artrític ceptre, de cap racó fosc, anàleg a l’alba, ens ix, reflectit als ulls, un enlluernament de rapinyada presa. I llavors a contracor, car tot ens pruu, com ens gratem! Car, entre els parracs, se’ns lleva tumultuós xinxam. Presos de vertigen ens esbalcem com sequoies, de qui les prehistòriques glòries ni joies de plenitud es revelen ara, l’hora de la veritat, cosmètiques i irrellevants.
—Cosmonauta volcànic, sóc en Pòstum Canclar, qui amb estratègies i logístiques no en vinc pas poc, de lluny, i per això portava de viàtic un esclatant esmorzar que em permetria d’endurar els capellans més emfàtics del ridícul titella qui tothom jaquia limfàtic i infructuós. No em fotràs pas, límpid em deia, mentre furtiu l’havia plenament calat, i doncs no el veia pas com a matèria tangible (i doncs alabeable, batible a cops de rocs o de tralla), ans intempestiu simulacre electrònic d’insignificant importància, i tramès a nosaltres, carallots, per quines altres empastifadores, ensarronadores, entitats?
—Fou llavors que clarivident clissí encara millor el túrgid tergiversaire d’inversemblant aparença. Car quin esglai de botxí al qual l’èczema li sanglota en cràters de pus fastigós d’allò pus. Les celles mateixes, llurs angles se li tanquen i tot en cercles, esdevingudes llavors, en les abruptes pregoneses cranials, esferes desdenyoses al centre de les quals abissos sebolleixen vestigis d’aptitud, ombres i llampucs d’esguards terroritzats d’oprimida bèl·lua. Insidiosos símptomes arreu que tot plegat vehiculen un no re qui ens acula impiu a la irredimible novella neu de femta, d’on neixen adesiara eixamenats insectes horrorosos de l’angoixat martiri.
—Per això delicat no m’esmunyí devers els feixucs indesencastables cortinatges de l’eixida. Eixidiu embossat, tost les emanacions barbàriques del calze febrós, suós, on bullien malèfiques tores, penetrants escanyallops, com els originals que nasqueren de les caguerades d’aquell cacoètic, enderiat, gossot maligne qui braços herculis estacaren i impediren, amb raó, de mai més fugir, em duen a col·lapse.
—A frec d’obliteració, atròfic, aflicte el meu magí per estranyes intrusives processons d’escarabats indestructibles d’ultratomba, arrapant-me com puc als melòdics perpanys de l’hodiern, mals arrambatges m’envaeixen i veig, gegantina, a un primer pla molt augmentat, damunt la seua carota, orgíaca amb ponderosos hemorroides, i amb espermatoides supuracions, com hi rostollen chors de salvatge vermina, de qui les embranzides mecàniques que recorden, per llurs sobtades ondulacions impertinents, folcs de coloms seduïts pels clams foscs d’un cel on badalla la negror del darrer no re, no em distreuen fins al punt que no pugui adonar-me’n oimés que hi ha ara infeccioses cèl·lules esqueixadament apressades qui de cap gra madur ja prenen comiat i, fixant els estreps i ferint d’esperons com qui diu, se m’atansen als ulls com verinoses erupcions de magmes d’anorreament, on les parpelles assoleixc al darrer instant de dur avall, alhora que llàgrimes com gebres pradencs i fresques rosades dels ulls hi sé estrènyer perquè m’hi netegin si us plau tanta de fatídica lletjor. I amb quin engronyament no escombr amb braços estrenus ans agressius tot aquell nociu embromallament, on l’insèctil bruixot prou roman fascinat davant la inexplicable meua nova desaprovació!
—La terrible veritat és que el culte a la mort més horrorosa per mitjà del cruspiment de viu en viu per part de bestioles incomptables de qui els aspectes són infernals, domina la nació, i ningú no em vol, per culpa d’adoració defectuosa, altre que cruspit o desaparegut.
—Tret és clar que les atrocitats d’altri només m’empenyen a la subversió. I doncs d’ací que d’amagatotis, químic, confegís a tones insecticides, que després espargiria on les concurrències més no s’espesseïssin.

(…)

No has raó, Pòstum Canclar, denunciaven, ensems que a poc a poc s’allunyaven, les papallones màgiques, taquetes de groc al blau.
—I vidus falcons en nombres oceànics berles sinistres al cel no inauguraven. Subrogats en la revenja, convocats, somonits, a llur percaça, esguerraven, sòrdids, el paisatge, i els crits esglaiats de les papallones ocres i carbasses esdevenien lleus com bleix d’oreig, lleugers com plomissol.
—Les femelles i llurs opsígons se’ls morien, hò, falcons desconsolats, qui a encalçaments s’esmercen i a caceres s’empren, a esbarts entrecreuats en malla, l’ordit i la trama sovint col·lidint, car elles, les papallones sors, raoles i sienes al crepuscle, aitampoc no pas tan inermes, car enverinades, vós, i ells doncs la mort sallant-los per les venes.
Sabes pestilents, tòxic flagell, ens flagel·len ans aritjolen els butzams, es lamenten a pèrdua d’horitzó, on, penedit, psicòpata massivament nafrat part dedins, corria a perdre’m pel bosc dels penjats.

(…)

—Humilitat davant el destí irrefragable de la destrucció total i, concomitant, l’oblit etern.
—Ambtant, bo i separant, única, l’espiga, deleix-te’n; construcció admirable. I admira, sol, el bri. I, sol, el còdol banyat pel llimerol. I, única, la broma al cel. I, extraordinàriament ressaltada, la silueta única de l’arbre al foscant. I, sense parió, el rovell al ferro. I, destacat, molt a prop, l’art fantàstic de l’insecte.
—Car mentre tot no s’acabi, res no s’acaba.

(…)

—Ens encantàvem, àzigs, privats, amb la intel·ligència de les perfectament endreçades espigues de totes les gramínies, organitzacions mestrívoles que haurien desconfit, en escruix, amb estratosfèric escreix, en qualsevol concurs imparcial, la dels recelosos bípedes, de qui la robòtica pusil·lanimitat que aprenien de petits, guerxats irremissiblement per instructors malèfics qui els vantaven com a virtuoses la ignorància i la crueltat, els esclavitzava de per de bo a una vida brutal, quan llavors mateix, com agres borborigmes d’enverinament universal, sense fre nous escamots se’ns abatien, a tall un cop més de maleïts invasors. Mentre els més vituperadors, la fetor cadavèrica de llurs halitosis pitjor, i de molt, que no les que emanen clavegueres, gatxulls i purins, s’acarnissaven amb els qui, sotmesos d’avanç, tombats part de terra, escoltant els xiu-xius de les bressolades espigues, només fotíem encara la viu-viu, ells, els insensats salvatges, com carrinclones mènades de qui les ombrel·les aviessin gargalls d’esclat destructor o matxuquessin com matxets, ho arranaven tot perquè no hi restés sinó erm adobat amb pinyols de càmfores i rancis resclums d’arnat enyor, l’esbotifarrat aixovar dels volcans quan en casori bord vomiten els vins eutaxítics de l’horrorós futur.

(…)

—Quan les carns comencen de coure a paelles i graelles i l’embalum de nova gent comença de xerrar massa i aviat no s’hi cabrà i foscament el maldecap se m’instal·la, jo, fastiguejar, amb folles idees de mai més no tornar, ja he fotut el camp a comprar’m a cap botiga cap panet i cap areng i a cercar en acabat cap font de les de més lluny, a respirar-hi arbres i sentir-hi ocells.
—Amb prou lleure llavors tot ho resols.

(…)

—Somni impertinent on vols guanyar, tot i que t’ho tinc prohibit, ànima merda.
—Ànima merda qui em duries a perills i a endemeses, a destrets i a competicions, només perquè hi vols rucament figurar, quan el que cal és voler-se intranscendent, i millor insignificant, i doncs a tota contesa desistir-hi, retre’s i fotre’s llavors, alleujat, al rabeig de l’oreig, lluny de tot neguit ni maleït enrenou.

(…)

—Com tot mite, sóc ninot de laves i neus fet a grumolls, a segments o fragments, a llivells, a pegats — afegits o sostrets — alternativament o aleatòria — a la meua figura.
—Afegits d’onsevulla, o presos d’altri a l’atzar. Sostrets, arrabassats de força o per casualitat i oferts a altri. Ço és, dels ninots — i als ninots — de neu i lava mítics qui rauen si fa no fa a la vora meua, fins que…
—Fins que un vent de fosa no ens converteix en indistints monticles de reduïdes pols i neus, condemnats a l’aigua tèrbola que per comú eixidiu s’escola a la universal claveguera.

(…)

—Lligams, barreges, indestructibles, de la màfia i el govern, com els lligams i les barreges dels nocturns copagorges i malfactors més vulgars i els grans senyors de la mentida pública. Tots els he vists i sentits, xipòtol arraconat, invisible rere les escombraries, confós entre les deixalles, els diferents boldrons conspirant, ordint llurs crims.
—I et demanes, ingenu carallot, Per què el govern, un govern qui fa guerres pertot el món, i en trau dictadors i en posa a lloure, i en rata i en reforça tants com vol, no trenca la maleïda màfia?
—Perquè van lligats, van barrejats, la màfia dels bilionaris, el govern dels cleptòcrates, dues cares de la mateixa moneda.

(…)

—L’oncle Ignasi, molt creient i tot, havia avisat tota la família que, ell a les portes de la mort, sobretot que cap capellà inútil ple de falòrnies, que l’únic que li calia era una forca.
—I és clar que no dormia pas mai sense engrapar-ne una.
—Si es moria dormint, volia arribar directament a l’infern ja bo i fent-se passar per un dels qui ja hi treballaven de buròcrata empedreït.
—Per un dels infernals factòtums, vós, i no pas per cap dels innombrables desgraciats qui, gràcies al criminal invent dels molt cristians pares de l’església, hom ha de torturar-hi molt cruelment, i per sempre, vós, per sempre, ep, i sense cap descans.

(…)

—Vaig arribar a l’aeroport
O era al bosc entre el troncs
Hi oïa brunzir de borinots
O em trobava prop cap colla de catalans.
—Pujava esbufegat escales de passarel·la
Encauats a baix virulents s’arraïmaven els malfactors
O vaig anar a parar vora mar entre les roques i la platgeta.
—No sabia si estendre’m pron a l’ampla barana
Ganivet safarós m’irrompria als ronyons
O veia altius castells blancs i vil·les milionàries
I tres dones a una finestra acunçades en triangle
Amb divuit burgesos granats qui ensems se les cardaven.
—Esperaria calm que tornessin els pescadors
Els turistes s’eixamenaven com borinots empapissoteïts
O hi enyorava el clar brunzir dels catalans
Ningú al món no borinoteja pas millor.
—A l’estació desdelitats ramats vers el sacrifici
Vora mar les dones llurs alens amb flaires de conys
O les aromes del mar del peix dels conys
I les reparadores zzzs a les veus dels catalans.
—O les sentors del Sol qui no es mor mai
M’havia estès retut a la barana de la passarel·la
Hi irromprien ganivets de malfactor
Nit sense trens apoteosis foses.
—Ah si hi ploguessin blaus escatxics de vora mar
O aigüetes de conys naturalment moguts!
—Ronyons atesos ales sangoses borinot qui es mor
Les zzzs les zzzs…
Fecundants nodridores
Les zzzs.

(…)

—Nedàvem en aigües adequadament brutes, i algú volgué salvar’ns, i ens ficà en un pou d’aigua pura, on morírem doncs cruelment enverinats.

(…)

—Viu encara, comptava morts i morts, fins que se m’acabaren les xifres.
—Llavors, morint-me, m’hi afegia, amb la xifra que emprava d’ençà que se m’acabaren les altres.
—Sóc també doncs el mort número vuit, el vuit buit, sense pinyol ni cacauet; el vuit jagut de costat, adormit per a l’eternitat; el vuit buit de l’infinit.

(…)

—Em dic Hermini Bla, però no tinc re de tou.
—Sóc un culer de les matemàtiques, sóc un vadecul per les xifres i les funcions més complicades. “Sóc n’Euclid, l’únic a veure de la puta beutat la nuesa.”
—I cert que els culers de les matemàtiques i els vadeculs per les fórmules més enigmàtiques hem resolts els problemes més peluts de la humanitat. No hi ha res com les matemàtiques per a descobrir les veritats, diem, mentint, car l’únic que fem és mesurar l’existent.
—Per casualitat, a recer dels eons, el caos del vivent s’endreça en consciència. Primer dilema resolt.
—Per casualitat, a recer dels eons, el caos de la matèria s’endreça en vida. Segon dilema al pot.
—Mes merda, vós, car res no es pot endreçar en quelcom. Del zero mai no n’ix l’u.
—Els matemàtics, dic, passerells molt presumits, i prou.
—El tercer dilema, que és el primer i més important, no som pas els matemàtics qui el resolem. Llas! Només som pols, i a la pols tornem.

(…)

—Sóc n’Anacleta Clit, qui al vici es fa amb bicicleta.
—Sílfide sifilítica, s’hi féu; s’hi féu amb bicicleta.
—Quan el cas fou net i esclet amb esclat m’hi fiu.
—Que els cas fos lleu o greu, o fosc o clar, tostemps al clot s’enclota, n’Anacleta; n’Anacleta Clit.
—Si el clot és d’antuvi només un bassiol de merda, el bassiol bassota tot seguit esdevé, i a la bassota tot hi és merda, inescandallable merda, on també m’hi neg.
—I ara? Ara rai.
—Tots els qui ens ofegàrem en merda, ens banyem eternament al cel, en basses de maduixes, i de llet i mel.

(…)

—És conegut que per a tot bon catalanet, de petit, calia anar viu pel món.
—Si hom mai tenia gana, s’havia de menjar una cama.
—Si mai fred, s’havia d’embolicar a la paret.
—Set? Doncs si set, és clar, hom es pixava a la mà i beia a galet.
—Totes aquestes fórmules eren magníficament poètiques i, personalment, em feien pensar un ou — m’obrien horitzons imaginatius.
—Ara, si deia Tinc son, i, com és sabut, em responien Salta barana i llença’t del pont, aquesta darrera era la fórmula més poètica de totes.
—Així, quan anava a matar l’araig, ben acotxadet, mentalment què feia…?
—Això rai. Saltava llambresc barana i em llençava pont avall al riu dels somnis.
—Al Segre dels somnis. Riu deliciosament cabalós. Els somnis hi eren com peixos. Uns peixos qui no n’eren. Eren fantàstiques suaus bombolles que t’amortallaven dolçament perquè a llurs entranyes hi veiessis molt meravellosos mons. Mons molt meravellosos i altrament invisibles.

(…)

—Temorec poeta esgarrapat
Qui mai no es guanya un cèntim rovellat
Bo i es casa amb la seua mecenes.
—Ara sap què és jeure sota teulat
I de treure el ventrell de penes.

(…)

—Mentre vaig vivint acollonit per la imminent extinció, ma mare i la dona se’n foten de la mort.
—Sempre ho he dit, hom, com més “heroic” més cagat.
—Els homes maten per por, per la bogeria duta per l’angoixa. Maten per a matar la mort.
—La vida és una espelma que una vegada, tot de sobte, s’encén tota sola, i que, tard o d’hora, també tot d’una, buf, s’apaga, i mai més, mai més, mai més, no s’encendrà.
—Hom fa pagar a l’invent de la mort personificada la bufada que extingeix d’empertostemps la flameta de la vida. Per això hom li vol de mal, a aqueixa carrinclona mort.
—Per a les dones, en canvi, les dones acomplertes com a femelles, les quals són de debò l’encarnació d’aquell altre invent capdecony dels capellans, allò que ells, falorniaires de merda, en diuen “déu creador”, la mort és un invent fluixet, irrisori, fantasmal.
—Les dones només maten per a defensar la vida. La vida de llurs petits, essencialment. Llur vida pòstuma els ve assegurada per llurs continuacions vivents. La por a l’extinció, l’angoixa al no ésser eternament enlloc, al no ésser i prou, i això per sempre, i per sempre i per sempre, es veu força mitigada per aquest fet del veure’s perllongades per llurs perfectament tangibles creacions.

(…)

—El trempat gità i l’àgil gitana s’afegiren a la sardana
El gità es deia Casimir i la gitana Roseta Mir
En Casimir i na Roseta s’esbadiaren de bragueta
S’esplaiaren pel camí que duia a l’altre matí
Al capdavall hagueren pubill l’apellaren Carlets Conill
En Carlets anava a verema tothom en deia la crema
S’estimbava de l’escala es fotia bonyot de gala
Al crani cop de martell ipsofacte se’t gira el cervell
I esdevens de cop i volta geni sabut i poca-solta
Que fa collita automàtica de tota la matemàtica
I trau esplet a cor què vols dels àtoms i llurs pinyols
Però on és més sinestèsic és que en el més proctatrèsic
O àdhuc l’aprocte absolut sap trobar-hi l’embut
Es veu que hom com més tocat millor se n’entén del forat.
—Carlets Conill quin campió quin campió
Dels secrets de l’erecció
Dels traus de la secreció
De la manutenció de la tensió!

(…)

—Sóc en Carlets Conill qui sempre fuig de tot perill.
No fot mai el camp del cau no fos cas que hi hagués cacau.

(…)

—Car la terra cremava com paella en foc, apreníem, tots els compel·lits a raure damunt terra, de volar o, artificialment gral·latoris, de caminar amb xanques; i si això no, a morir rostits.
—Ornitòlegs i entomòlegs ens esborifàvem culminant recerques damunt arbres carbonitzats del cims més alçurats.

—Àdhuc els nostres pipinets, més que atzebs de canalleta, atzebibs de pardalet, s’eixorivien amb la sort d’haver après a fer l’ocell o el papalló.
—De trist espantall humà amb dues potes enceses, a ocell alat o a escarabat banyut, quina promoció, quin avenç, quin progrés, en les branques del vivent!

(…)

—Entre qui planta arbres bo i pitjant de ferm i el qui lleuger falca espantalls hi ha una mena de pugna amiga.
—Els ocells qui viuen a les mànigues dels espantalls i els ocells qui habiten els arbres, llur baralla nogensmenys assoleix dimensions èpiques.
—Tres quarts de pixa era l’hora, i me’n record que, peó perpendicularment i perspectivament minvant dellà l’horitzó disbauxat d’aquella sangosa posta, estrenyent les òrbites, ho observava encara calmament.
—M’ho documentava, dic, mentalment, quan oïa, de més en més a prop, esgarrifoses veus d’invasor.
—Esdevenia encontinent espantall cagat de por, però els arbres corrien a emparar’m, perquè, ben camuflat, no prengués mal.
—Cap dels ocells de cap dels dos bàndols fou mai tan malparit de denunciar’m.
—En subtil violació geomètrica, al capdavall havia reeixit d’escapolir’m doncs amb el conegut estratagema de l’autoespantallament.

(…)

—Sempre enfilat per dreceres on sovint em faig incomprensiblement assassinar damunt saques boterudes de queviures per capsigranys sense altra il·lusió que la de robar i occir.
—O en acabat que m’he enemistat amb tot el veïnat i només els mantinc a ratlla amb el meu esguard fosc i misteriós que tanmateix promet tota mena de caòtica dissort, et trobes que l’avesada drecera per on t’escapolies ha esdevinguda de la nit al jorn atzucac. Ara hi ha per comptes de porta intancable, alta barrera, i darrere hi ha un gos enrabiat. I encara davant la barrera i el forat de l’esbarzerar per on t’has esmunyit, hi ha aquest brau negre, lligat i esgenollat, amb els tendons de les sofrages tallats, pobra bèstia, però encara, damunt el genolls i al llarg de la corda, perillós d’allò pus; estrebant, en té prou a tindre’t atrapat. I àdhuc, mestre esbojarradament i amb totes tes forces assages de colpir-li el tos amb guitzes desesperades, prou assoleix de clavar’t al ventre letal banyada.
—I, definitivament atès, quina drecera prendràs ara que damunt el fang ubic (som en la monsònica saó) robaves un infant de pit? Te l’enduies dins una galleda com qui trasllada mesquita, i el jaqueixes prou feliç damunt el fang del pati de ca teua, i tothom, del diminut l’absent, en parla amb escarafalls i totes les policies alertades són sorollejant pertot arreu bo i cercant doncs aqueix infant raptat. Mes què fas en lloc de deseixir-te’n? Tornes a l’indret on robares el primer i, damunt el mateix fang, amb la mateixa inconspícua galleda, en raptes un altre, un altre infant de pit, qui, com qui trasllada mesquita, t’enduus pels esvalotats carrers fins que arribes a ca teua i el vesses damunt el fang del teu pati. I les alarmes al carrer s’han doblades i quina drecera doncs prens ara, si és de ca teua d’on has de fugir, i per a arribar on, a quin altre inaccessible mendraig, on de tota faisó seràs sens dubte assassinat?

(…)

—Els anys se’t descarreguen a l’insuls carbassot com vessats del cel per monstruosos caixots de mesquita, i al vertigen del repel·lent recapte que doncs t’hi raja per força et perds, endut inevitablement pel nauseabund cap de fibló que ivaçós t’està transformant en afegida merda.

(…)

—Davallaves a les vies trencades i hi ha a l’altre costat la noia qui veies de dalt la barana; no porta calces i vinclada renta als tolls culleres.
—Quan t’hi atansaves per a millor guipar-la, tens por que cap tren no vingui barement damunt les vies tanmateix totes doblegades i arrencades, i has desviats els ulls per a encertir-te alhora si el teu got d’aigua encara és al parapet que saltares suara.
—El tren fantasma ha passat com una exhalació i la noia del cony ros ja no hi és.
—Et desorientes una mica cercant on s’hauria pogut embotir que no fos el tren fugaç i, ara que hi ets, vols assajar un nou camí d’ascens, car què altre se t’hi ha perdut ací baix amb l’absència de l’obscena beutat.
—No ets l’únic qui assaja, tu amb les teues tres culleres netes relluents que has trobades vora un toll entre vies, de pujar repenjat amb els dits de les mans i dels peus aquest mur perpendicular fet de maons i rels.
—T’has pensat d’antuvi d’haver triat el millor camí cap a la capterrera, tret que, a frec d’arribar-hi, veus que no pots.
—Encallat, amb por d’estimbar-te i trencar-te el coll, i incapaç de superar el mig metre que et cal per a atènyer la superfície, fas tracte amb d’altres qui han assajat de pujar el mur per vies diferents i es troben en situacions semblants; si t’ajudarien en ésser dalt on ja has llençades les culleres.
—Et responen en japonès, en xinès i en coreà. I en ase i en girafa i en elefant. I saps llavors que ningú ni corda ni braç ni cama ni cua no t’estendrà si mai assoleix de fer-se dalt de tot.
—Mentalment encanta’t doncs davant el mapa biològic on hi ha ressaltada tota la topografia del món. Ficaves llavors ulls clucs un peu als Pirineus i l’altre, a pleret, a pleret, amb l’hàl·lux ben calat al capdamunt de l’Etna, encavallant la catalana mar, i així, avall avallet, per relleus recordats del mapa del xinès, el japonès, el coreà, la girafa, l’ase i l’elefant, sempre els sis o set tan cofois de llurs força acolorits mapes biològics i tanmateix alhora amatents a mostrar-te’ls perquè t’hi embadaleixis bon tros.
—Fins que cauràs sense fer-te gaire mal, escullerat, essabatat, els dits amb sang.
—Retroba’l ara i torna pel camí on has vingut. Sort que el got és encara a lloc, assenyalant-te la bona via de l’enfangat retorn.

(…)

—El meu periple de fosca pèrdua i esgarriament constants per atzucacs sinistres i per sòrdids carrerons de bordells i ganivets, desemboca a l’insoluble aturall de la immensa bassa que em separa de l’estació de tren i el pont que n’emana, i que reconec com el pont que em tornaria vers la bona via que em duria a casa.

(…)

—Tant de tragí per a sortir per l’uix
Que em meni al pont que em duria a bon port.
Al trau m’hi adreçava un petit garduix
I ara darrere una gentada prem fort.
—Tothom es vol pel forat cap amunt
Ningú com nàufrag sens recurs roman.
Recrudescents empenyen en conjunt
I doncs m’ajuden d’esqueneta em fan.
—Forat qui ens duus a la salvació
Te’ns fas estret amb vores com rascler
Ens hi obrirem genolls i mans a pler
Ara només compta l’exterior.
—Que trons i llamps no ens rebin quan som fora
Tornats al llis camí tothom l’enyora.

(…)

—Tothom sap com em dic — l’Home Sense Melic
Tothom sap qui sóc — sóc qui carda com el boc
Tothom sap d’on vinc — de tres quarts de tres cops cinc
Tothom sap on vaig — on prou cony franc hec i haig.
—Sempre a frec de cau — tothom sap que l’ombra em rau
Ans la flor no es clou — tothom sap que hi ponc un ou.

(…)

—S’han fosos en bòria — tots els meus dies de glòria
Diu tothom qui em sap viu — Era actor o era actriu?
Com tothom i ningú — mort i viu és tot u.
No crec pas que re fos — respon el menys confós.

(…)

—Visquí sols d’idees — i només em cardí dees
Esclatí com tro — ningú no arrencà el plor
Ho fiu com la gla — qui no ha melic re no ha.
—Fui doncs la bombolla — qui tothom punxà amb virolla.

(…)

—Sabia que era ell, l’Home Sense Carn, qui havia raptada la fresca femella qui sovint veia per aquells concorregudíssims verals, molt sucoseta, bellugoseta, transitar.
—Tret que en aquell món de brutícia i de brutalitat ningú no en volia saber re.
—No trobava mai ningú altri qui s’apiadés, amb mi, de la gent moribunda abandonada pertot arreu, ni si més no qui netegés, ni que fos una mica al seu voltant, la merda que ens ofegava a tots, maleïts festucaris de megaurbs.
—Ella, la fresca temptadriu, l’havia vista debatent-se dalt al camió de l’Home Sense Carn i esgaripant esmeperdudament d’esfereïment; entraven al magatzem molt desfermadament i a cop de clàxons cridaners. Més tard, havia sentits crits esborronadors de dona que eixien de l’alta finestra del magatzem. Ho vaig dir a molta de gent sense haver-ne cap resultat; a mi què cony m’expliques, musclejaven. Els deia, inventant-m’ho, que era interventor oficial de telèfons, i havia interceptats durant tres o quatre dies seguits crits desesperats de dona qui venien del magatzem. Que el seu passatge cap al reialme dels morts, pobrissona, devia ésser un continu esglai. Ningú cap cas. Tothom pròpiament cuirassat amb dura cuirassa d’insensibilitat envers l’entorn.
—La bòfia, res, és clar; encara menys. La nostra, com la de tot arreu, només hi era per a protegir els més poderosos lladres i assassins qui són els qui sempre han manat i els qui al capdavall els paguen i els afalaguen, i ells enzement creguts, ecs.
—El dia on vaig veure l’Home Sense Carn sortir a tot estrop amb el camió, quan ja s’havia cruspida del tot l’adés fresca femella, com fou provat més tard, quan alguns “valents” gosaren entrar al seu magatzem i només en trobaren els ossos tots rostats, sabia que, tan decidit, ho feia per a suïcidar’s, potser enduent-se alhora part davant seu tanta de gentada com podria, i al moment on m’apartava que l’ultramagre no m’envestís, me n’adonava que ecs, la por, que era verament esquelètic, només pell i ossos, i allò era estrany, com si el fet que es mengés la fresca femella raptada, l’anés aprimant encara més; més en menjava, més s’aprimava, fins que de carn, com ara, zero de zero.
—Doncs aquell dia fou el mateix dia on vaig dir prou. Vaig dir prou, me’n vaig. A la merda la megaurbs.
—Me’n record, en acabat, que fotia el camp de la pista de glaç on anava a distreure’m bo i patinant fàcilment quan em trobava massa angoixat, sense fer cap cas de la multitud de bestiotes i putes desvergonyides i els molt maltractats esclaus qui els serveixen, bo i fent la meua sense empipar ningú, patinant pels indrets més difícils, boteruts i allunyats, quan, finalment, recollint de part de terra, ara que me n’anava, per tal de netejar ni que fos una mica, com he dit, una llauna de sardines buida, encara tota oliosa, m’he afegit a l’atapeïda cua dels qui, com dic, volíem fotre el camp de l’indret on patinàrem.
—Un noiet molt primet, gairebé tan prim com l’Home Sense Carn, com si fos un fill seu o familiar, un esclau molt escarransit, era davant meu a la cua; darrera meu hi tenia uns homenots i unes donotes molt típics, molt grollers i cruels.
—El noiet em feia fàstic, no volia atansar-m’hi gaire, del brut que anava i de la pudor que feia, i no volia tampoc que m’encomanés cap malaltia d’aquelles que et fan aprimar ràpidament fins a la mort. Així que tot i que els de darrere empenyien, adreçava i tibava l’esquena i resistia.
—Ara, s’escaigué que, tantost el noiet primet passà a l’altra banda de la porta, va caure en rodó al carrer, i allò, el seu cos, barrà el moviment de la porta; la vaig empènyer una miqueta amb tot el compte del món, car qui volia desmanegar l’escarransidet esclau, no pas jo, i així que llavors vaig desistir-hi; no li volia fer més mal; esperaria que algú del carrer al capdavall se n’apiadés i el repengés a la paret, al costat, que es refés bo i descansant, o que amb el repòs li tornés el coneixement, o què ho sé jo, tret que, és clar, ningú, i passaven milers i milers d’indiferents transeünts, ningú no en fotia cap cas; al contrari, de cops hom el trepitjava o li fotia guitza, bé sense pensar-hi bo i xerrant i discutint amb companys, bé amb tota la mala intenció dels malparits.
—I llavors, collons, l’horror.
—Un homenot dels qui tenia darrere meu es va pensar més “valent” que els altres. Em va fotre una empenta tot emprenyat. Em va així treure del mig i obrí la porta vulguis no vulguis, amb tota la mala llet.
—La maneta escarransideta del petit esclau desmaiat era sota la porta, i doncs llavors vaig veure horroritzat com l’homenot, empenyent la porta cap enfora, mentre la seua companya se’n reia com una boja en veure divertidament el fet que m’horroritzava, triturava la mà del noiet, la transformava en un estret farnat de venes, nervis i ossets esbarriats damunt el paviment, una mà i un puny i part d’un braç i tot fets morterol, xixines relliscoses, allí mateix, i així, amb allò, la porta es badà prou perquè l’homenot i companya i els altres sortissin rient, i després, amb les cames que em tremolaven, sortia jo, amb la meua llauna oliosa a les mans, i no és pas que volgués tocar el noiet sangós, suara esguerrat, i sé que volia vomitar, i, amb basques, orxegant, vaig tanmateix, amb les sabates, empènyer el cos del noiet, el que en romania, ben arrambadet a la paret, fora de les trepitjades dels transeünts despreocupats, i fora del pas de la porta de sortida de la pista de glaç.
—I no sabia on ficar la llauna, i anava per la vorera i no gaire lluny hi havia uns sis o set xiquets qui voltaven molt interessats una capsota, i passant pel costat me n’adonava que era mig plena i que el que hi desaven, ben acunçadament, eren precisament llaunes de totes mides per a canviar-les segurament més tard per dinerons, com fèiem de petits els xiquets del meu carrer, amb els programes del govern de llavors, i els els vaig afegir la meua i un xiquet grasset el vaig veure content i tot, ço que em va donar una certa esperança, mes, tot seguit, encara vaig tombar el cap cap al noiet primet qui amb tant de fàstic havia arrambat a la paret, i no, vaig veure que no hi havia res a fer, que davant la indiferència de tothom, calia fugir de la inhumanitat, de l’atapeïment de la megaurbs, i dic, no, fora, tu, no hi tornaré mai més.

(…)

—Això no té esmena. Això no ho arreglarà ningú. El món perdut.
—Només estalviant tres bombes atòmiques, potser. Llençades simultàniament a la Meca, a Jerusalem, al Vaticà, els tres nuclis malèfics d’on els malparits vomiten el verí més corrosiu. No pas que siguin allí els únics enverinadors, mes és cert que són els més malignes. Prou que n’hi ha pertot arreu, d’enverinadors, però potser que amb allò els altres rebien una lliçó, potser s’esmenaven una mica, i de moment muts i a la gàbia, parant compte a vomitar la mateixa podridora brutícia. No caldria amb ells tanta de pirotècnia ni d’escarafall perquè callessin d’una puta vegada.
—I mentrestant, el temps al costat dels qui potser encara confiaven que allò es podia arreglar.
—Car era evident que calia canviar els dogmes que sempre s’arrapen, com pagellides epilèptiques, als cervells dels imbècils del dogma. Els dogmàtics dels mons alternatius, tots miserablement tocats del bolet, creient imbecil·litats que duen l’únic mon de veritat a la puta extinció, com ara.
—Potser amb el temps guanyat, amb el buit fet pels malèfics nuclis ara amb el vòmit corrosiu momentàniament escanyat, estroncat, hom podria empeltar els imbècils del dogma amb dogmes per un cop raonables, amb veritats de persona amb dos dits de cervell sa.
—Atès que els imbècils del dogma no poden viure sense dogma encastat, hom els encastava els dogmes científics, i ara tothom amb dos dits de bon cervell podia continuar raonant sense les criminals, corrosives, interrupcions dels déu-rosegats imbècils.

(…)

[als cucs jups les escorrialles fins ara]

{a l’opuscle per ací}