Tercer d’en Xibom

28 abril 2017

Retut i tot per tant de treball fet damunt bigues i carenes, ara, enmig la foscor, no podia clapar. L’angoixa i el vertigen davant l’ineluctable pas del temps. Sempre som fent folls equilibris damunt el mateix perboc del mateix raor, bo i volent anar endavant envers un fit o altre, i tanmateix mai no anant enlloc, caient a un costat o a l’altre. I gosàvem esguardar enrere, i el mareig! El mareig, l’angoixa, la por, la basarda, de quelcom monstruós qui ens empaita afamegadament.

Efectivament, Xibom, fa la veueta que transitòriament m’afranqueix. Te’n deus recordar. De l’atàvic mot de savis hindús. El camí que duu a l’afirmació vital on et sents unànime amb la calma del no res és tan difícil de passar com si el passaves damunt el tall d’un raor.

—Simulacre de lúrid elf (car te m’esm, com els santons qui dius, tot ple de blaus), balb gombutzí, doncs, o cossatge lletjot, qui larval m’enllardones l’intel·lecte, on te m’obres a la consciència com putativa ombrel·la opaca qui m’eclipsa, avariciosa, la resta de la biomassa, dic que per què haig d’haver rebut aquest galdós guardó qui perenne se m’encasta pels giravolts més agrests del cervell com bandit avatar amagat entre els morrons.
—Morrons, dius, i em vénen a l’esment aquells estranys ocells disfressats de fosc, a tall d’ibis, els savis moros, amb llur idèntic missatge. Hom (com tothom qui viu) camina pel mateix camí. Schwierig ist dieser Weg. Auf dieses Messers Schneide leben wir. I es diu sirat, aquest camí, i és fi com fil de teranyina, i tallant com raor esmolat, i hom no se’n pot cansar, o cau a l’infern etern dels piroclors espetarregants, i el viatge dura tres mil — tres mil!— anys. Jo només n’he fet una desena part. Això vol dir, paciència i mesura, saps? I qui no endevines amb qui t’has d’emmirallar? Amb els caragols! Cal ésser caragol a la vida. Tant pel perboc com pel cas del raor, rai que, a poc a poc i amb bona lletra, passar, hi passem, els caragols; esmolat com raor no vol dir res per a nosaltres, això rai, xano-xano, fent tranquils equilibris al fil molt perillós, bo i portant a l’esquena la càrrega feixugueta de la casa-closca, fa?

Allò llavors em sotragava la memòria. I tant. Car s’esqueia, de petit, que un veí turc de la meua edat havia a la terrassa de ca seua un conillet tot blanc qui la seua família li havia comprat i jo, envejoset, en volia també un. I deia de continu, Un conillet, un conillet, i la meua mare, qui sovint me’n fotia de grosses, es veu que llavors, emprenyada per les meues súpliques d’irritant faldilletes (“mos soplecs de poixèvola femelleta”), a la cuina on érem, em va donar un ou i em va dir que era un ou de conill, que només em calia plantar-lo, i que si el plantava bé i el regava i en parava compte com déu mana, segurament que em creixeria un conillet, i llavors tindria un conillet per a mi tot sol, i ben merescut i tot, vós.

Al cap del dies, nogensmenys, sí ves, el conill no creixia gens, de cap manera, i li vaig dir a ma mare, com ara plorós, que devia ésser que l’ou de conill que m’havia donat era bord perquè no brostava ni capllevava ni treia l’orelleta ni re. Ma mare ni se’n devia recordar, car prou que diu, Quin ou?

Dic, tot impressionat, L’ou de conill que em vas donar ara fa més d’un mes perquè en cresqués cap conillet!

Diu, fotent-se’n i tot, Ai tanasi, els conills no en ponen pas, d’ous; allò era un ou de gallina normal i corrent!

Doncs tampoc no en puja cap pollet, que prou lògicament responc, fent com qui diu el botet.
És clar, carallot, com vols que en pugi cap, si era un ou dur! — m’etziba ma mare, cruelment.

Traïdories sempre rai, aquella dona. Ferit a l’ànima, me’n vaig anar plorant com càndia magdaleneta. Era palès i repalès, pobrissonet, que ningú no m’estimava, ves.

Ran d’aquella gran putada, una més doncs, i de les més grosses, vaig decidir nogensmenys de no creure’m mai més ningú. Car qui fóra tan ruc de caure sempre al mateix parany? Mentides tothom. Sobretot els pares, entitats de tortura. I els mestres, pitjors, tots feixistes. No confiaré en ningú altre, s’ha acabat. Vull anar ben servit, em faig jo mateix el llit.

Aleshores què li roman a l’infant a qui el vel de la delusió se li trenca amb el de la innocència? Què es creurà? Amb quina ajuda d’ariet intel·lectual penetrarà el món repulsiu de les aparences? Fou així com ensopegava amb els llibres, quin remei. Qui sap si als llibres… Una esperança (molt evanescent) de trobar-hi la veritat. Car prou coneixies els llibres d’escola, Tot de malignes evacuacions patriòtiques (ço és, engruixidores de butxaques de plutòcrates) i, ecs, vós, les falòrnies inempassables de la religió. Tampoc no et podies creure els llibres, no; versemblantment tots escrits pels mateixos feixistes de sempre; merdegades rai, els llibres. Segurament que deu haver-hi llibres prohibits? Aqueixos són els teus, aqueixos cercaràs; t’hi jugaràs la pell fins a trobar-los (si existeixen, és clar!)

I remenant d’esquitllentes ja em veus doncs a les esparses lleixes amb llibres a les cases dels companys. Fins que de casualitat no en trobares un de comprovable! De científic. La ciència és això, l’asseveració de quelcom que et ressalta al capdavall de tot un recaceig més o menys complicat, resultat que llavors pot ésser repetit seguint el mateix procediment, usant els senys (ulls nas toc orelles llengua) i el seny. Allò és un llibre com cal. I sabies doncs que allò que s’hi deia no era mentida, si podies eixir al carrer, i millor al camp, i comprovar-ne les realitats. Ve-li!

Així és com descobria els caragols, Jeroniet!
—Prou pots, prou pots.
—La teua prolèptica veueta fou sortosament reapresa en el meu tendre avatar del passat.
—Això cal, això cal (i no t’ho dic pas en rus)
.

Vaig córrer cap a la caragolera penjada vora les pells de conill, a la terrasseta de darrere casa, i vaig treure’n uns quants caragols qui no fessin pudor de mort. Els vaig ficar en un capseta de ferro, amb un fons de terra afegida, i els vaig donar enciam mullat. Els desava en lloc secret, sempre prop meu; ara a l’espona vora la paret, ara al racó més arraconat on raïen les joguines. Ells s’eixoriviren i començaren d’atipar-se, pobrissons. La remor de llurs dentetes incomptables, ara qui eren tot un esbart qui rosegaven, rataven, raspaven, ratllaven, amb llurs ràdules meravelloses, allò, dic, aquell sorollet, era musica de paradís. Car tot s’esdevenia exactament com havia predit el sacre llibre que havia molt santament pispat!

Es tractava d’un llibre prim i groc del gran poeta de la natura, l’occità Marcel Roland. Amb ell, en quatre pàgines magnífiques, n’aprenc tot el que cal aprendre’n, dels caragols. I tot hi és veritat. Veritat. Veritat. Cap mentida, vós (si més no superficialment copsable, ep, que no és pas poc). Esdevinc ipsofacte malacòleg especialitzat, ple de goig descobrint el món; el món no pas de les idees, sempre fals; el món, vull dir, autèntic, el d’allò tangible, visible, ensumable, tastable, oïble, vós; i prou, no hi ha res més; no hi ha pas cap altre món que valgui.

És clar que hi havia detalls… hà! Ara m’hi pixaria de riure, però llavors, amb la meua immaturitat i la meua bona fe, quina impressió no rebí amb l’esglai majúscul que s’enduu ell mateix, l’oncle Marcel, estudiant els seus caga-raüls qui ha vists descloure en cap test o cossiol ben desat, i ara, a través la primeta translúcida closqueta dels cargolins de poc nats, se n’adona de llur primera cagadeta!

Què és aqueixa defecació, diu, esfereït, i es fica a llagrimejar vivament. Ah sollament insidiós que t’insinues enmig d’aqueixa virginitat! Dejecció universal a la qual ens condemna la nostra forma terrestre! (…) De quina tara original és l’excrement la remçó, el pagament? Per què l’animal, del més nyicris ni naquis al més complex i encaboriat, (…) no es pot pas nodrir sense facturar aqueixos humiliants residus que el col·loquen, si més no mirat d’aquest cantó, ben part dessota el vegetal?

I ara ell, rapsòdic, en cantava les virtuts tròfiques, de les verduretes i els arbrots, qui prou saben nodrir-se aprofitant les coses netes i naturals, i sobretot sense cagar merda!

Si en aquest món hom atorgués el primer lloc a l’entitat més pura, no hi ha cap dubte que el trofeu se l’enduia el vegetal (i no pas els molt excretoris homes, vós!)

I doncs, sí, i tant, consirant-hi més seriosament, de qui te’n riuries, beneit del cabàs? Si en realitat m’haig de retre a l’evidència — la raó era tota seua; ho és i sempre ho serà — homes de carn, homes de merda. Aquell alt punt filosòfic seu jaquia en el meu tendre esperit un estigma indeleble. A tots ops, em marcava prou pregonament perquè ja per sempre més em fes por la brutícia, i pitjor la merda. I la carn, doncs, i particularment, naturalment, els conys. Aquells doblecs sangosos de llepissós tendrum; aquelles crestes de gall embut avall; aquelles teules d’equimòtiques coriàcies planxes de llicorella imbricades anàrquicament per empostadors espàstics; aquelles orelles de porc empotades en llorda o en tot cas ben suspecta samfaina; aquelles puntes de naips del joc de cartes d’identitat que flamejant escarteja l’espectacularment tètric cap dels diables; aquell dur crematori on, eixalades i estellades, naufragaven, tost tornades cendra, les banyes dels més heroics ariets; aquella cuca groga qui tot d’una, infernal, pren foc com el sofre; aquell paorós badall que escatós es desplega com boca de llangardaix. Sí ves, què altre es podia esperar. Al capdavall, mai no en tocava ni un; encara ara em faria cosa.

No pas tampoc, ep, que, com dic, les endevinés totes, pobre home; sí ves, qui fóra infal·lible, ca? Per exemple, on diu que sota mateix de la banya dreta s’hi troba el trau clau — el cony, el gerro de Pandora, la vera cornucòpia, on tot hi cap, on tot hi entra i tot hi surt — el cul, el sexe hermafrodita, el trau ponedor, i el buirac i l’arc qui llença el dard amorós — el forat omnipotent, doncs — res d’això. Només cal agafar cap caragol de part de terra i comprovar-ho, vós; és troba molt més avall, el trau clau; a la dreta, hò, mes ran de bocana de closca, en general a l’altre costat del melic, el qual, columel·la amunt, te’l trobes oposat a l’àpex de la fascinadora closca.

Car aqueixos deliciosos mol·luscs gastròpodes es llencen Liebespfeilen— calcaris dards amorosos, armes d’amor (tela amoris), gipsobels, projeccions de guix, que hom en diu — amb els quals s’apunyalen recíprocs, excitacions sexuals molt exquisides, crims passionals per a donar i vendre, i així es fan sortir les titolasses, amb les quals s’intercanvien lents espermatozous; magnífic, abracadabrant, procés, vós.

Me’n record al triàsic, quan els meravellosos cefalòpodes hi prosperàvem — (em diu la veueta?) Rient-nos-en, dels volcànics desgraciats terrícoles, i tanmateix com ens han atrapat en evolucions fenomenals; el que fa el pas molt constructiu dels anys!

Ran de res, m’immiscia a converses i pretenia estendre-hi modestament el meu saber, no fos cas que algú de bon cor volgués eixamplar-me’l amb les seues molt escaients esmenes. Mes tothom m’esguardava com si era cap insecte insolent, i, cap jup, havia de romandre sempre a les escapces.

Em feia fonedís, commogudament conscient de fer nosa, i au, amunt, anant fent, trampejant ritualment per àrees conegudes.

Si no t’hi volen, ni mai; això rai — em deia, cadufs avall, insocorregut. Fins que un matí, carranquejant per una altra ruta, em veig de cop i volta restaurat per analèptica teofania. La troballa. Se m’havien aparegudes, rosses i colrades, les tres gràcies. Sortós. Nasqueres amb la flor al cul. De massa sensibilitat a flor de pell, a exòtic pom de peixets de colors a flor d’anus. Exultéssim; tàcitament i molt mesurada, exultéssim.

Cert, llavors, en acabat, que sempre que passava part dessota llur alzinada casa i hi havia la noieta fent bugada damunt l’herba en un cossi posat damunt uns maons davant l’ampla finestra, romania encantat admirant-ne la força, sobretot si es tombava i veia relluir-li, sobtadament sedec, la suoreta a les sofrages entre els molt poderosos tendons poplitis; de vegades, també sortia sa mare, una dona magnífica, dura, musculada, i el seu esguard m’agallinava, i continuava el meu camí, cap jup i tot empegueïdet, mes aquell dia la noieta semblava dir-li quelcom a la seua germaneta qui jugava damunt l’herba, i em va semblar, il·lús, que m’ho deia a mi, i doncs automàtic vaig girar cua, tot i davant la presència imponent de la mare, i vaig gosar pujar una mica damunt l’herba devers elles; m’hauria mort de goig si em permetien d’assistir-les en la bugada. Puc ésser de cap ajuda?

És clar que ni em contestaven, com si no hi fos. Per això me’n tornava, i de sobte la veu de la noieta, dient quelcom o altre, segurament un comentari a sa mare o cap observació a la petita, però ho aprofitava per a aturar-me, tombar el cap, tornar-hi, És que em deien quelcom?

Per què t’hauríem de dir res! — es digna a respondre’m aquest cop, d’una faisó inqüestionable.
Perdó, gràcies — aquest cop el de gràcia; me n’anava per a no tornar a passar-hi mai més, davant llur prohibida casa.

No ets volgut al món dels comuns, em tornava a dir, ara, amb tota justícia, de faisó més definitiva. Desconfit, conxorxa’t amb tu mateix. On te n’aniràs a partir d’aqueixa, doncs, sinó al temple silenciós del saber? Solució, ca?

Emigrava doncs amunt, per esgraons de l’abassegador edifici, supervisat per l’esguard impertèrrit de cada dona al replà, sense que mai calgués cap mot. De dona en dona, seriosa i cairada i dominant, ascendint graus de paradís, fins que arribaràs a la bibliotecària en cap, qui era naturalment la Deessa Màxima. Què vols? — imperiosa inquireix.

Només insignificant, negligible, sense fer cap nosa, beure alguns tímids glopets a la font de la vostra impàvida saviesa — dic. I crec que assenteix. On m’asseia llavors entre els infinits rengs de feréstecs, escaguissadors, volums.

I així anava aprenent i triant. Què fóra un bon subjecte d’estudi que no cagués? Això, és clar, ficant a part els vegetals — els vegetals qui, fementit, devorava, ai, llas!

I ho trobí — les terres rares: piroclors i altres, vós, els quals no amollen d’altres dejeccions que les molt netes radiacions. Ai, pobrissó, nogensmenys, no prou viu per a això; les fórmules, vós, uf, massa complicat per al meu melonet tot verd… Però, xarrupava xerigots, i em dic que qui sap si potser prou pesquis no n’hec per als… per als formatges? Qualls, bolets i bacteris; bona química, la formatgera, fa? En tot cas, un cop fermament girat cap a la ciència, i per casualitats de la vida, de tots els innombrables embrancaments de la ciència, guaita que em sembla que en aquest hi faràs carrera. Els elements tirògens (originats en formatge) no semblen cagar gens o a tots ops no gaire. Hi ha, és clar, els tiroglífids (els àcars i trombicles qui de cops molt rars assoleixen de fer-s’hi), i hi ha els tirotoxicons (les ptomaïnes verinoses que s’hi formen quan es fa massa malbé), però qui sigui lliure de pecat… Vull dir, al món, a l’univers, què hi ha de pur pur? Ni la purina, i ni cal dir el purí. Així que…

Davallava la neu, la sentia caure flonjament damunt les teules, l’estrafeien les llampurnetes que se’m feien, soles, als ulls, i em sentia alleujat, i lleuger, com si m’esvaïa sencer al rerefons tot blanc de la negror. Nur einen Hoden, nur ein Ei — anava dient la cançó de la neu qui tombava, incessant i suau, mentre me l’anava pelant, sense gens d’intenció, només d’esma balba, i au, per a anar fent.

I, ah, sí, és clar, allò dels caragols i el meu heroi de jovenesa, en Marcel. Ens contava com apreciava les caga-raülades, les caragolades de la seua clarosa terra; prou pot. I ens recomanava l’aixarop de llimac, perfecte per a les afeccions bronquials. I sobretot, quelcom que em jaquia ert d’emoció. Sobretot quan l’hivern no serà prou fort, o d’una manera provisional, quan vol descansar, diguéssim, quan no hi ha prou humitat o teca, quan les condicions són transitòriament adverses… Potser llavors el caragol pensa que no val la pena fer-se un epifragma complet, i aprofita qualsevol cosa adient, com ara la closca d’un company, una fulla seca, un bocinet pla de llenya, i llavors només en cimenta les vores amb la seua bava polivalent per tal de tancar-se a caseta tranquil·lament. He vist un cop un d’aqueixos eixerits gastròpodes aprofitar per a aqueixa tasca un bocí de diari, el qual no crec pas que ho fes per a haver material de lectura durant els dies de clausura obligada! A tots ops, no es pot pas negar que aqueixos mol·luscs són de cops capaços d’un grau de reflexió sorprenent.

Contràriament a l’oncle, crec immediatament en la bona fe del candi caragol. Era evident, pobrissó, que la seua intenció era d’aprendre de lletra! Així mateix com hom, un pic se li obre la molt voluminosa arca de la biblioteca, es farceix d’arcà, així mateix ell, amb dèries polimàtiques, volent desxifrar codis enigmàtics, cròniques dogmàtiques de diari tendenciós. Ep, i ça com lla, tant se val. La qüestió: epifragma escrit. Bada tu quina idea no m’ofereixes, Marcel! Ciència aplicada de la bona.

Adún tot el meu exèrcit benèvol de caragols recollits d’ací i d’allà, i romanc a l’aguait per a escatir quin de tots no serà el més dotat per a les lletres. Car vull ensenyar de llegir un caragol, vull anar una mica més lluny que no l’oncle Marcel, ell qui em guarnia innocentment amb la meravellosa pensada. Greu problema el meu, nogensmenys, de no entendre l’idioma que parleu, fills meus, pobrissons. De fet no en sent ni la veu, només el monòton rosec quan rosegueu. Potser no enraoneu amb mots. Així no sabré mai si apreníeu de llegir o no. Científic fracassat als nou anyets, capdecony qui sóc.

Fou llavors que en Zeferí sobresortí, n’excel·lí i amb escreix. En Zef em vingué a l’ajuda, ell em tragué de la meua dejecció, del meu descoratge, del meu descreure en les possibilitats infinites de les evolucions. Car me n’adonava que potser no sabia de llegir, però prou sabia d’escriure! Li n’havia ensenyat obeint a una inspiració somiada. Era al llit i vaig fer un bot de joia. Ensenyaré, dic, a un caragol d’escriure; amb el moc, amb el moc!

I ara, amb una mica més d’empenteta, canviava la tonada la neu qui queia, i feia, Amb el moc, amb el moc.

Pugem-hi dempeus, fou ell, en Zeferí, qui respongué, amb el seu moc, i amb la seua beneïda traça. Benaurada criatura! Vull que li donin el premi Nobel de literatura! A escriptors molt pitjors que en Zef prou que aquells fleumes n’han oferts a betzef, de premis Nobels de literatura, a milers de grafòmans plens de pudent merda moralista, vós!

Encara una virtuosa empescada de savi pipioli, sortosament aviadet en flor! Els més avençats els ficava a règims molt estrictes. Tu a bleda, tu a enciam; a carbassó tu; i vosaltres a pixallits, a lletsó, a tanarida… I així anar fent. Hom esdevé el que es cruspeix, prou és comunament conegut. I doncs, cert, els qui només menjaren bledes, faves, bajoques, naps, boixeroles, figaflors… no em sortiren gaire espatotxins, pobrissons; pus tost insípids, ca? Ara, en Zeferí, qui fou ficat a un règim únic de meló, ell, espaterrant, vós!

Com dic, sense ni un bri de rancúnia pel règim tanmateix prou saborós, al contrari, fi i llambresc com cap de fibló, grans lletres que li fiqui davant, lletres que llavors amb el moc lleugerament pres de la tinta i el tint de la lletra que, molt com cal i amable, li feia llegir, mig em reprodueix en paper blanc! I cada dia que passa ho fa millor! Si al començament, les lletres semblaven fetes amb titola de gos, lleu esdevenen més i més esmoladetes, i si d’antuvi només sap fer majúscules, aviat volia fer-me’n de gòtiques i tot. Li haig d’aturar els peus, vull dir, el peu. Car com més gòtiques les lletres, més il·legibles, vós, i qualque dissortat pseudocientífic podria pensar en acabat que estic exagerant i tot.

Tothom entre els meus companys d’estudi més de fiar se me’n feia creus. Quin miracle, cavà? Una malavella! Qui s’ho cregués! — expressions d’aqueixes, pobra canalla inexperta. I jo demanant a totes les sueques qui trobava pel carrer que li donessin el premi Nobel. A tants de lloros que no han donat el premi Òscar d’actriu i àdhuc d’actor, i per què no li donarien el premi Nobel de literatura a un caragol. Quin món més mancat, amb tants de maleïts prejudicis. Tot aquest indigne, injust, palès, antimol·lusquisme!

I així érem, cercant sueques a les quals atansar-nos amb prou urc de gran causa, quan, llavors, qui diríeu que em va fotre el projecte a can Pistraus? Ma puta mare, és clar! Ella, na Magma (tret que no, no es deia Magma; es deia, al començament, Magda, mes qui sap si, ja amb inclinacions de químic, per coalescència emulsoide, o per sinèresi sinergètica, o per com se’n digui, car és clar que de jovenet (Un xicotet adust, qui s’arronsava per les parets) era extremadament estúpid, molt més encara que no ara, i, entre pler d’altres patafis, de Magda i mama en feia Magma), i, en fi, hom es grata on li pruu, i enlloc no pruu pas pus que al paltruu més íntim on la lava de la seua mala llet se’m fongué en el magma estantís de l’ànima.

Què deia del dissortat, malaguanyadet, Zeferí, aquell qui com cuquet immortal d’orella i amb la veueta d’en Simfosi, en recorda sovint que, Sempre vaig carregat amb ca meua/ magníficament prest a fotre el camp on sigui/ no pas com cap desgraciat exiliat nu/ car meu és el mèrit d’haver nascut així de savi? Que què en deia? Doncs que havia estada naturalment na Magma, doncs, ma mare, qui, un vespre on jo era fora, caçant sueques o potser bolets, la mala guilla em cardava en Zeferí a la cassola. A l’hora de sopar me’l trobava surant al plat! Si amb allò no n’hi havia per a matar-la! Li dic de pestilent feixista, i encesa m’etziba més de cinc cents pinyacs i tot, plus quingentos colaphos infregit mihi, condemnada. Enmig la nit, al llit, tot ple de blaus i d’abonyecs, em veig qualsevol dia rostit en brau d’aram. I després direu que sóc adust, no gens tractívol. Amb el cor esberlat, pispava l’escriny de laca i vellut, on, desats, raïen els seus vilipendiats joiells, i tanmateix ple d’urc amb el meu inútil lladronici, tocava, bo i estalviant-me el bleix, el dos; tocava el dos com arna qui al gruix de migjorn aixeca el periscopi i emergeix enmig del pèlag, precisament al triangle de Bermuda, on tot hi són sofres i estels diürns.

Em trobava doncs a un altre món. Entre gargots al cel d’intermitents satèl·lits; més a prop, entre jovent abandonat qui, en nodrides gimnopèdies, ens avesem a sobreviure. Perdia tots els sacsons i adquiria a canvi múscul i habilitats de molt digne perdulari, de nyèbit eximi, i, clavant les incisives a l’oceànic abocador on desemboquen totes les clavegueres, per a veure què hi pescava entre els estronts i els xerris i les cagarrines, intrusiu em veig grapejant a la fi grassos aparells de física, segurament escolats de bombardejats laboratoris; ni paranoic ni vanagloriós, aprenia ara dels rats emmelats, de qui la paraula viva movia les vives pedres, i àdhuc les cariàtides se’ls fonien de tendresa, com fer-ne escaient empriu, i amb entusiasme de detectiu i tot.

Fou n’Eduí, n’Eduí Guitzalcul, qui em guià a la bona platja. Fui amb ell un de més entre els qui rescatàrem els petits cetacis embarrancats entre les xarxes, mes no m’afegí pas més tard, tancant-se el capvespre, a la clariana del bosc vora el riu, entre barques capgirades, als qui dansaven seriosos, ans escoltí atentament els dedicats tocadors, de qui n’admirí, silent, les altes maneres i les traces en ditejar precisament llurs rars instruments.

Quelcom em distragué. Una cuca groga, de cames i antenes tigrades (zebrades, si voleu); hi aní darrere, m’hauria plagut, abellit, saber-ne el nom i per què serviria al món, un conyet alat qui en òrbites ambrades entona muts rèquiems pels seus assassinats. Fou llavors tan gran aleshores el meu desig de desvelar-ne el nom que me n’expedia darrere. A quin templet selvàtic no s’aixoplugava a xamullar-hi no gens confortables confidències de neuròleg secretament avergonyit del seu postureig de fals erudit? Avara pobretat dels morosofistes qui fètidament sermonegen i amb mans acròbates, que amorosament ressegueixen les proeses de les constel·lacions, deceptors rere el llogre, ens esperonarien, parroquians anòmals, que ens agenolléssim, abismals, damunt guanos i gangues, über Schund und Schmutz, i damunt aiguamorts que se’ns engolirien com gripaus sense esme qui, polzada a polzada, es van enfonsant. Enllà de l’ou del tot on la muntanya creix, el sermonaire romandria alçurat, hi presumiria, cridant com ficte foll, d’haver trobada una altra palleta o Goldklumpen del primigeni suplici, i els qui se n’empassaven la falòrnia, sangoneres i octòpodes els anaven rostant. Hom s’hi enlaberinteix i hi espia com desembridada oreneta qui cerqués tresors sebollits, o ous de pasqua o cireretes de pastor, i cau al parany anacrònic de confondre’s d’edat. [Cal dir que molt més tard hauria d’aprendre que es tractava d’un redúvid, més exactament d’un psel·liop (d’un escarbat molt dandi qui portava, doncs, pler de braçalets a les potes).]

La qüestió, naturalment, és que tornant al foc de camp vora el riu on em pensava trobar-hi tothom jóc, t’hi trobes una devastació enllardonada de cadàvers i de trontollants presoners, als quals bel·luïns saigs abillats amb grogues samarretes de sarja, encontinent, i a batzacs i calúmnies, t’hi han afegit. Tastava la teua carn d’encantat, d’estaquirot, el glavi del botxí. I, escatainant, com corries rere la cua del darrer dels atrapats. Sempre has estat un cagadet. Cert que els febles durem; els valents la caguen tost.

Com cap vella qui rere les faldilles de cap capellà consira que enganya el diable, i segurament alhora la mort, així jo amb les dones, llurs faldilles. Dones de tot pèl; pèls de marejadores sentors. Dones rere les quals t’amagues perquè la mort no et trobi, hò i tant. Tan canviables, elles, que la mort es confon. Tan lleu s’han camuflades, com ara invisibles, al rerefons, com — barram! — t’esclaten davant molt enlluernadorament. Llur beutat es corromp en unes hores — de bruixa a beutat, de beutat a bruixa. Amb elles, ni el temps fulament omnipotent no sap on va. El temps, pobrissó, confós per la folla activitat de les dones, ara va de cul, ara de cara.

Havia plantat un ou perquè em pensava que en creixeria una gallina. No sempre l’endevines, saps? Tant se val, home; les més trompaires, les millors — rebla ell, amb veueta de pardal cloc-piu. De la mateixa manera que et trompen, trompen aquell ens malignament despietat, repulsiu cadàver qui, amb dalla rovellada per tota crossa, carranqueja com deletèria, abassegadora, ombra per a arrabassar-te de lloc i fotre’t de dret al canyet sens fi.

Les dones, mendraig. Mendraig on t’aixoplugues de tot mal. Fins àdhuc lluny de cap dona, en acabat que ma mare fracassés en el seu paper, mai no sóc sol — sempre de servei a la qui mana. A cadascun dels meus amagatalls hi és, present, sincopada, la veu. Les veus de les absents — mestres, mestresses, o deesses — qui em tenallen, dominat.

Els captius, ara, després de l’emboscada on havíem caiguts. Enduts doncs per vaixells on la teca és magra i la nuditat gèlida. Als trasts, engrillonats, passant-la puta, intempèries agressives qui-sap-lo. Ran les molses, evanescències, com incopsables mormols, sallen vers el Sol; vull dir, damunt la fusta dels trasts, ran la molsa que s’hi feia, en vèiem néixer i créixer emanacions, evaporacions, evocacions, intimacions, gairebé com tangibles imatges; com ara si fossin les nostres allerades ànimes, i perquè només hi restessin als trasts, fregits al Sol, els cossos. Els cossos insignificants, negligibles, ensulsiats, com insensibles socs, o potser cassigalls que es regolfen en resclums, o si vols, encara, despulles resseques, pelleringues penjades.

Envaïts, per la basarda, per les xàldigues i estrèpits dels explosius, tota moció aturada en sec per l’emoció, esdevenim muts, muntes, enzes, estaquirots, encarcarats gossos grocs, atzembles petrificades, porcs espins despullats, petxines buides, dessagnades sangoneres, glaçades flors, nimfes deglutides, cruanys pixats, egagròpiles, betzoars. En àvol coratge, abans i tot no ens diguessin d’evacuar, prou que evacuàvem — als calçotets. D’altiu reclús a les estepes, qui, aspriu, com esperma salvatge, explorava rànules, campànules, cànules, grànuls i orgànuls a papallons i escarabats, mi-te’ns, garratibats, aversius, abstinents.

Els dimonis emprenyats dels rius que el mar fagocitava ens van cerndre amb llurs rastelleres de dents i queixals, rengs i rengs, ferramentes d’esquals; els nostres cranis d’asfalt, ruboritzats en negre, melanòtics, de dol, trencaven els vidres del crepuscle, contrarestaven els ressonants gresols de l’encantament interromput per l’alquímia periscòpica de l’eclipsi sobtat. Zooms de maixelles de nefands arquitectes dels reialmes anorreadors qui com periscopis foraden les esferes on, belonefòbics, ens arreceràrem, engabiats primparadament i precària en bombolles, perquè llurs espines infectes, nefastes, se’ns clavin a lloure i amb enorme succés. Entrats definitivament en zona de tristor, al raconet ben ensinistrats ni domèstics, amb lleure rai, escalivem idees i escrúpols. De cops cal retre’s a l’insobrable contrapès extintiu del factor corpori, sí ves.

Com deia suara, els més acostumats a dur el pòndol, per minso que fos, es migren els primers. En canvi, els qui nasquérem esclaus resistim molt millor tota mena de deficiència a l’ambient on som. És conegut. Així és la vida. Només cal que trontollis, i ja els malignes dels voltants et veuen caigut i fet estelles. Els febles molt més elàstics que els forts; els forts, massa rígids, difícil troben d’adaptar-s’hi.

L’Eduí, en conseqüència, un dels primers a haver de saltar, ja cadàver, o si fa no fa, per la borda; per la borda, vull dir; palanca avall, ausades, oidà, i amb una guitza al cul. Potser per això m’he pensat tots aqueixos segles que es deia Guitzalcul de cognom; sí ves, no me’n feu gaire cas.

Covards pirates o reclutadors de l’exèrcit, molt cruels quan són en boldró; com se’n foten, com el desdenyen i l’escarneixen, n’Eduí, sos darrers patatxaps.

La memòria havia programada la proesa del senyor Arió. N’Arió i l’arpa, vull dir, la lira, i el seu chor de peixos apolàustics. Peixos? Potser millor dofins, foques i pops, els qui n’aplaudien els ditirambes, abans els pirates no el llencessin daltabaix, o ell mateix, confiat, ja s’hi llencés, estalviant-se de cop i volta la palanca, i se l’enduguessin, els marítims oients, en triomf i a cavall, com s’escaigué amb la nimfa Galatea i sos quatre dofins ben aparellats.

Ara, en canvi, no; cap peix ni gros ni petit no el rem ni el redimeix ni rescata, n’Eduí, ans tauró — no gens ben enconat tauró, qui, lúgubre, malenconiós, se’l cruspeix d’una mossada. Aquest cop els qui aplaudim (el tauró) som els espectadors, els cagats soldats duts a la guerra en flatulent vaixell.

Desembarcats, en reng i de dret cap al mercat d’esclaus, el camp de Mart, l’hospital i la garjola. Del luxe de la plaça enorme i majestuosa, plena d’acabalats badocs forasters qui es perden entre els laberints i l’estesa estatuària d’una gegantesca font ara eixuta justament perquè pugui ésser visitada pels badocs, passeu als carrers dels vilatans de soca-rel on tot són botiguetes de mestres en totes les arts populars, a part dels qui vénen de tot, qui més qui menys més o menys especialitzat en certs gèneres de queviures, i ja, jaquint enrere aqueixos barris genuïns, encara més lluny, us endinseu als repulsius fanguissars on viuen, amuntegats, els intocables, els inguaribles, i on tot, cada atrotinat objecte, ha una capa de fètid engrut, de cosa llefiscosa, de bilorda, de brutícia, de merdegada i lleterada, i greixum i vòmit. Allí hi ha el nostre indret, garjola o quarter, camp de concentració o bordell.

Acabàvem als hospitals on ens guanyàvem tota mena de vasts apedaçaments. Fou allí, crec, on l’aranya memorialista em féu niu al cau de l’orella. Íntima entre ulls i orelles, fou al lòbul de l’orella dreta on jaquí, inscrites, a mida microscopiqueta, totes les meues memòries.

Al llit, per negra nit, quan amb el son vols occir-la, la nit, l’araig, pensa, company, i amb escalfor reconfortant, en la teua amistat predilecta, la teua dilecta negra aranyeta, qui hipermnèsica et llegeix amb veu inconfusible certes confidències abans microscòpicament inscrites a l’inexhaurible padellàs del lòbul de la teua orella dreta.

Aquell dia que guaitava per la finestra, i casa nostra tocava tot d’una al nou abocador, aparegut de cop-descuit, de la nit al jorn. I, en rast d’alls, ben arrengats, et sobtava veure-hi, entre els boteruts detritívors i sapròfags, entre els arrugats estercoraris, qui, com gantes i pelicans i ibis qui triessin pinyols per a dur-se al grier, es passaven geperudament la vida escarbotant entre carronyes i escombraries, mon pare mateix, al costat d’una dona lletja, anciana i vulgar, qui portava un vestidot vermell, que s’havia arregussat cul amunt, car tant ell com ella, com tots els altres foragitats, s’entretenien orquestrals a pixar damunt unes flors qui havien haguda la boja gosadia de créixer en aquell femer mai encalmat. Romanguí badant la llarga estona que durà la pixarada unànime. Fascinat per llurs sexes antiquats. Totes aquelles pixes de vell, pigadotes, feixugues, com porres somalles; carn morta, balbs penjolls, inútils mànecs, i llavors el solitari cony de l’amiga, esbotifarrat, a mig prolapse, volcànic, encès, amb fumerols mefítics que corroïen, ja no dic frèvoles floretes, faves, naps, bleda-raves, nyàmeres, nous, conquilles d’òsties, caps de morts… I els peixos morts qui amb mon pare pescàrem aquell migdia ja enverinats pel mateix riu i tot.

Parabòliques pixarades, com si fossin llançaments de granada llençats per moribunds fluixos de manoquella, no pas doncs gens hiperbòliques, esmeperdudes, canonades de lleterada. M’hi identificava. Hi nedàvem doncs, hàbils infusoris, esflocallats, austers, sense ínfules, fotent-nos-en, d’aquelles pluges banals, incomprensibles com mollons escrits en marcià i que no afegien ni sostreien res al mòrbid clima del qual gaudíem, naturistes excel·lents.

Fou belleu la mateixa negra nit on, mig desesperat, em distreia observant la negror del cel, i algú, ombra entre ombres, les seues males intencions prou clares, quan anava sinistrament darrere aquella noia, la qual en fugia a grans gambades, i sóc qui per fosques cantonades segueix doncs el malvat personatge no fos cas que encara pogués ésser, no se sap mai, de cap ajuda a la femella, tret que qui deu voler-me mal a mi ara és tot el destacament de bòfies nocturns qui com ombres disperses em segueixen. Aparicions sobtades qui t’envaeixen els fins ara ben guardats voltants on et semblava que era segur de poder-t’hi moure. És com quan cap manifestació al carrer, de nipons o de teutons, qui exigirien qui sap què amb molta d’esquírria, pobrissons, apassionats, recargolats, irats com cans amb mals de queixals o cucs al cul, geniüts com pallassos, reganyosos com mig desmanegats titelles, plens de buida raó, amb incomprensibles consignes (molt raonables, segurament, per als assabentats, tret que per als llecs com jo completament absurdes), i anaves fent la teua, tranquil·lament distret, i ara de cop i volta la legió et sobrepassa i en llurs feréstegues reclamacions hi ets implicat vulguis no vulguis, i sovint ets àdhuc un dels qui rep per tots costats. Hi havia un cop fins i tot, en un indret on sota un cel d’asfalt, entre fàbriques i dipòsits descomunals, on cap vegetació no prosperava, ni un brinet de mala herba, tot d’una t’hi trobaves que aquells merdacaners, els manifestants d’aquell lloc perdut, passaven gemegant i es castigaven les carbasses amb branquillons de bèrberis i amb tirsos de bananers, i amb tiges de malcoratge granat, i amb potes de mussol dissecat, i anaven nus, tret que molts d’ells amb les coroces de gairell, i gairebé tots amb el cos ple de pegats i manxiules, com si es tractés de gafs o llebrosos, duts ells mateixos al ben necessari sacrifici inquisitorial. A molts els sagnaven esgarrifosament clepses i galtes. Ho trobava d’allò més ruc, mes què hi farem, tothom bestieses rai. Em sembla que d’aquella festa en deien la dels Clodoveus creuclavats, o martiritzats, o sacrificats, o quelcom si fa no fa així de repugnantment paregut, immolats, torturats, turmentats, investigats, morts d’àvol mort per qualsevol causa esplèndidament dadapelcul. Ep, em sembla, tot això, ja dic, car potser ho somiava posteriorment. És clar que si ho he somiat és que és veritat.

Tant se val. Doncs el mateix ara, llavors, tret que potser amb més perillositat encara, una perillositat letal. Car som al més dens de la nit i els testimonis manquen i doncs la brutalitat de la bòfia no hi ha pas déu qui l’exposi mai ara. De cop i volta, m’he vist sense eixida. Havia entrat en un atzucac, i segurament els qui m’empaiten ho sabien. Era al fons de cap clot pregon, de cap frau espadada, on les parets són els culs, la part d’arrere, d’unes cases altes. He grimpat per uns balcons i certes anfractuositats a pedres i maons, fins que he trobada a un racó entre dues cases una petita eixida amb un safareig. Allí m’amagava bo i apaivagant-me, tractant filosòficament de fer-me minvar la bogeria dels batecs, tret que, de cop, vet ací que s’hi jaquia caure un dels bòfies. No el devia sentir pujar esbufegant-se, segurament per la borinor de la sang esglaiada a les orelles. Era un animalot d’home, el bòfia aquest; un home jove, ben proporcionat, enorme d’estatura, segurament de força, tret que es veu de seguida que no em vol de mal. Diu que no cal que em capfiqui, que no m’esveri, que servi la calma, que ell només hi ve a cagar-hi, que no pot més, que la cosa se li escapa, que ha pujat a buidar-hi els budells, que per a anar més lleuger jaquia l’arma amb un company de baix, que coneix l’indret, que el safareig és un lloc idoni, que Algunes nits hi vinc a cagar-hi; la merda s’hi asseca al cap dels dies, i au, hom hi pot tornar a cagar, descansat, sense pudors ni interrupcions extemporànies; no és pas l’únic indret, prou n’haig un parell o dos més que em vénen a tret, convenients d’allò més, i… I llavors sense haver hagut temps ni de descordar-se els pantalons, encara dempeus, massa xerrar, la merda li fuig. Anava a respondre-li si allò de cagar-se a ca d’altri d’estranquis, i justament a segons quins safareigs, era cerimònia típica de la bòfia, potser quelcom semblant a allò que hom sent a dir de vegades, allò que en diuen missa castrense, tret que el volcà del seu cul descarregava sense avís. La pudor em feia orxegar. Un moment àdhuc el ganivet malai, el kriss, em tremolava a les mans, tret que se sobreposar-me. L’hec a la meua mercè, cagat i tot, potser més encara ara, que la merda el deu entravancar. Per poc que faci cap mal gest, el meu xuri li foradava el pit. D’altra banda, per què me n’estic? Si no ho faig ara, si era prou ximplet de jaquir-lo partir tal qual, arribant a baix, o abans i tot, ja m’haurà denunciat. No haig doncs cap altre remei; l’haig d’apunyalar, tot i que em repel·leix d’atansar-m’hi més. Tret que ell roman ara tot avergonyit. On trobarà pantalons, ploramiqueja. L’uniforme tot cagat d’una diarrea massiva, d’allò més pútida, pútrida. I el safareig és mort; l’aixeta, vull dir, no raja. Ni manera de rentar-se, doncs. Ara enraonava el cagat, Trenca el vidre de la finestra; no hi ha ningú; et podràs escapolir per la part del davant, a l’altre carrer; no cridaré, no diré res; com vols que digui res; la vergonya. El meu ganivet apuntava al seu cor; només em calia donar prou embranzida al braç, i au, enfonsat.

Els ho diràs cridant, els diràs d’ací mateix estant que sóc sortint per la porta del davant.
—No; entrem al pis; hi deu haver roba, a un lloc o altre, segurament; en cercaré, m’hi torcaré, em vestiré de qualsevol manera, fugiré després de tu; a casa meua em ficaré un uniforme de recanvi. Com se me’n riurien els companys si em veien tot cagat, oi que m’entens?

Assentia, car els rucs com jo som fàcils de convèncer, mes tantost era, llavors, prenent totes les precaucions per tal de no fer gaire soroll, bo i assajant de fer petar el vidre de la finestra, havent prèviament augmentat el gruix de la roba a l’alçada del colze per a esmorteir-ne el cop, car és amb el colze que sóc intentant de crebar el vidre, heus que l’home cagat aprofitava l’estona, es vinclava al buit i es fotia a cridar com un esperitat cap als de baix, S’escapoleix! S’escapoleix per l’altre carrer, la porta del davant! Allò em glaçava un instant. L’instant següent, automàtic, el meu kriss se li clavava a l’esquena. A baix, xiulets i esgarips; corregudes, trets engegats. El cos del cagat espetegava en estavellar-se avall.

Les sabates m’havien trepitjada merda. Ara que descendia a tot estrop, anava relliscant perillosament pels esglaons. Aviat, no era pas l’únic qui davallava escales. Davant, desvetllats per les cridòries, força gent havia eixida al carrer. Pertot arreu on caminava, confós entre els manifestants, la gent feia fàstics, Quina pudor, deien, ecs!

De merda de gos, les escales de l’hospital n’eren també plenes. Aquell dies treballàrem a la ràdio, rèptils qui navegàvem en cendres. Hi reconeixíem tots els nostres crims, ço és, els de l’enemic. Ens nodrírem mentrestant d’allò que trobàvem, caiguts com granades de mà que feien si fa no fa figa — sabons, formatges, cebes, llunes. Amb prou mònita, esdeveníem arnes de catifa als peus dels generals. I quan els més abrandats dels saigs ens escanyaven, el que calia era desentendre-se’n; desentendre-se’n.

—A qui deuen escanyar ara? Ah, a allò que breument degué ésser continent on fui contingut, closca asclada que episòdica em contingué. La meua oldana pelleringa, doncs? Collons, carallot, no va prou lluny d’osques. Si en fot, d’anys, centúries, eons, que, traslladat enjondre, la jaquia darrere, balafiada conquilla, arcaica.

La patrona del bordell, Puffmutter Octàvia Magna. Zu Magna kam ich, kriechend. Sota les seues faldilles, puça, cutibut, fistó, fístula, alga, fong, liquen, paràsit. Cony clos amb clau, cony cosit, inviolable, hermètic — flor carnívora ara que les dents i els sucs gàstrics hi feinegen, corroeixen. Embruixat, dins el sepulcre, el genoll com magranes, hi ventava, amb mans d’espectre, lèmurs qui la desraó em personificava, esguerrades efígies aparegudes com estampats als inclinats paisatges als dedins de les faldilles. Els aberrants ritmes eròtics del paisatge i, davall, l’abís infernal. Serva-t’hi fort. Na Mefitis, deessa dels sofres, còsmica energia defeca. Te’n banyes les banyes. Femat, reneixes. O si més no això és allò que el crani assumeix, o allò que el pa revingut que et fa de cervell, evocatiu, no subsumeix. Respiràvem alkarsí o cacodil, i potser desvariejàvem.

Engarjolats, amb el xicot Silvestre, damunt la muda pedra, en pallets adjacents, imaginàvem evasions. Fins que no serem venuts, o llogats d’assassins a cap exèrcit dels negociants qui entre treves estratègiques fan guerres encara més profitoses. A la guerra tot s’hi val, cada genocidi romandrà impune, encara més, tot genocidi hom t’hi encoratja que el cometis per a la glòria dels qui t’hi atiaven, i ara es fan d’or a la rereguarda.

Fa quatre-cents milions d’anys, me’n record que els peixos començàvem de voler caminar. Convidat al bateig del gat, ferms tetràpodes ens hi atansàvem, encara mig aquàtics, amb aletes fossilitzades, amb aures d’escollits, amb cares de pàmfils, tot rabits, en trànsit, cadascú amb un menut buirac al capdamunt de cap anell al dit, buirac clafert no pas amb dards d’amor, ans amb càpsules de cianur de potassi, vós!

I ens diem, Ací som — sempre atrapats; hi serem titelles, hi serem follets, tant se val, mania mòrfica la nostra, flors de miceli oceànic, ventissos bolets d’oceà gràvid on ésser-hi i no ésser-hi al capdavall és el mateix.

Més tard, en circumspecte col·loqui, com fan els savis qui se n’entenen de ciències bariàtriques i estudien doncs els bombats abdòmens, ascítics, grotescament umflats de tant distesos, a frec d’esclat, els sacs de gemecs no pas gens aromàtics, que les còrpores enormes dels més abusius dels presoners no traginen com marracos espetarregants, com gàrgoles d’enfitat paltruu qui a trenc d’envol va rotant, psicòpates de peristaltismes sobreïxents on la ràbia assassina els brolla com vòmit de volcà, nosaltres, doncs, dic, com els savis atàvicament minuciosos, bo i esprement i doncs fent segregar les més arrelades intuïcions del nostre primitivisme, també estudiàvem, tret que no pas panxes monstruoses dels escamarlats bestiotes qui menaven la xurma, ans els estratagemes per on, galiots escanyolits, tot colzes, malpeixats, sabríem sobreviure.

Així érem, i cada suggeriment trobava, de part d’un o altre, inconvenients; lleu, apocopat el programa pels dos becs, ens en quedàvem sense. Llepissosos, embrionaris, com renocs, ens calia tornar a iniciar, amb una certa recança, amb minvant empenta, l’embolicada evolució cap a l’entesa. Les eines esmussades de la persuasió no assolien d’encetar gaire el tantmenfotisme, el riure-se’n de la virolla, ni el menyspreu i la insolència, dels qui ja només ragem ganyotes de resignació.

Saps què? Res no és necessari. Només volem el que hi ha perquè hi és. Si no hi fos, com podries voldre’l?

Coreografies de presó espartana, marcial; tothom tothora ens hi capteníem com en avinentesa d’enterrament solemnial. A cops de xiulet, o de bram, o de xurriaques, a la cangrí, com a la casa d’orats, com a les sales terminals dels hospitals, les confidències, les confessions autèntiques, les revelacions veritables dels tarannàs, els caràcters, el despullament de les ànimes, les intimitats exposades, car què altre havem a fer, vulnerables esclaus, a qui, lixiviats de cervell, espletats a fons, torçudament adoctrinats per la teràpia, ensinistrats per al crim d’estat, i per a qui només és pecat la insubordinació, la desobediència, el negar-se a l’autosacrifici, què altre havem a fer-hi, dic, que, a instants de mínima desatenció, d’assajar de connectar d’esperit a esperit? Les tortures del dolor del cos qui travessa hologrames discordants s’allargassa en eternitats de consciència estireganyada — l’holograma no ha els límits precisos. El cos, estrebat per la roda àvol del turment d’unes vinyetes d’espaitemps desllorigades capriciosament per unes circumstàncies adverses, no assaja de copsar, infructuós, sinó fatus prestigis d’albelló, brometes de funesta fermentació on s’hi dibuixen monstres enriolats.

El fill o el nét del fotògraf qui m’havia fotografiat en el meu únic moment de glòria, bo i guanyant la baralla dels presoners tots contra tots, baralla que els guardians ens feren fer si no volíem veure’ns plens de forats d’ençà de les torres de guaita per l’acció de llurs metralladores disposades a trenc de quequeig, em diu molt amable que cercarà la foto, i de fet em convida darrere, i em mostra lleixes i lleixes amb milers i milers de capses que contenen milions i milions de fotos, totes en blanc i negre, de l’època, si fa no fa, de l’allunyada data que li esment, dels anys, doncs, on fui jove i guanyí per una d’aquelles casualitats la baralla i fui l’únic qui, sonat i tot, doncs, els guardians conxorxats jaquiren fugir. No pas que no m’esperés llavors un tret a l’esquena, que parava un darrer cop tan ampla com podia, però l’estona s’escorregué i el tret no arribà mai. Era enmig d’un indret desolat i, tentinejant, caiguí seix de xaragall avall, i rossolant de qualsevol manera, acabí encallat rere una roca abans de caure al fons, i m’hi adormia, despès.

I llavors, mentre era regirant entre les fotos, un altre home, un home gegantí vestit de negre i vermell viu, s’ha aixecat d’una cadira arrambada a un racó remot i fosc, i se m’ha atansat i s’ha ficat també a escartejar fotos. I vaig aixecar el cap i viu que em fitava amb els seus ulls pintats de negre i viu alhora que amb aquells ulls fascinadors em feia una guerxineta i viu que em somreia amb un somriure inic i murri, mes força encantador, diabòlicament festejadís, i amb un alè pudent d’ous podrits em diu que la foto que vull ell l’ha a ca seua, que ell és qui ha totes les fotos, que ell ha estat anys i panys la màxima autoritat de l’indret desolat on la presó furtivament no niava, i que no sols les fotos, ans ha, així mateix, totes les cèdules i tots els documents gràfics de cadascun dels guardians i els presoners, i les execucions i les efemèrides. I a ca seua se m’enduu de la maneta i arribats s’entronitza i m’haig d’agenollar-me-li davant, i fui son esclau i son objecte sexual — mon cul cosit i recosit tant com fos ops — pel seu vit monstruós fins que es va morir de vell, car prou que tots passem com brometes al cel, nuvolets esfilagarsadets que ni notes ni no notes, ninot, o núvols d’aquells si fa no fot, que jaqueixen anar quatre gotes, o baletes de glaç o volves de neu, i de cops els enfurits nuvolassos qui, com aquell descomunal dimoni d’home, tronen i llampeguen tant com poden, mes al cap i a la fi tan efímerament desesperats com les brometes més fines, i el cel en acabat sempre resta impassible, ull blau o gris de mort immemorial, i a un angle de la taula, viu que m’hi havia jaquit un paquetet de bitllets que em vaig ficar distretament a la butxaqueta del guardapits de fil i cotó que li emmanllevava, el qual tanmateix oblidava a ca seua quan me n’anava definitivament, d’on que al cap de poc em requés pler d’haver oblidats si més no els bitllets, car prou bé que m’haurien vinguts quan tornava a veure’m afracte enmig dels eixams ferotges qui pul·lulaven per la vila.

Al retorn a la vila, cap anagnòrisi? No hi reconeixes cap de tos avantpassats? Al bordell, estitolat, xiscló, ço és, sense titola i amb un sol ou xarbot, sempre (quin remei) obsequiós, hom m’ha feta veure la lleona. Em diuen que ma mare és na Magna (ni mama ni Magma ni Magda, doncs), na Magna Octàvia. Ampla, unerschöpflich, menjant insadollablement, desproporcionada, cardant pets a tort i a dret, fent espetarregar contumaces nespres, ah i epicaricaca, ella, hò i tal, pels descosits, schadenfroh, rient-se’n del mort i del qui el vetlla, i sobretot com cap furient tarasca no planyent pas cap mastegot si mai calia descoratjar cap querella de serrall. Amorfa, vestida sempre amb mortalla, ara de diasprell, ara de samitell, no ajorna mai cap injunció, bevent litres i litres de kvass amb tot l’aplom, i tant si ve a tomb com si no, potser fent-te visitar la cambra d’en Barbablava. Vora la porta, el clau on hi ha la clau, tacada de sang. A dins, ens hi trobem, penjades de ganxos, les desobedients. En aquell moment, les martiritzades les coneixíem totes, n’Ottilie, n’Orotunda, n’Ofèlia i na Cäcilie; no pas que fossin mica mortes, mes ella, per al nostre divertiment, els furgava al viu de les nafres amb un cisell, i, és clar, a tota la gerúsia assistent ens cau la bava i voldríem, foc al cuc claudicant, pobrissons, també furgar-hi, amb què, tant se val, vós; esguardàvem girientorn, pessigolles a les mans; a l’iconòstasi, els estris de tortura (els esturments), la raspa, l’alçaprem, broques rai, pler d’eines esteses a la babalà, avinents, faitisses, a la pingueressa, qüestió de fer una mica el botxí, els pobres mecs, tret que la mestressa, tantost ens atansàvem a tocar res, ens deia, Caca!, ep, i com obeíem, també!

Les hurís i les peris, i els beril·lis dels esturments, potser et fiquen de filis per a cap cardamenta extemporània. No hi ha entre el bestiar cap xiqueta nova? Totes les cadires de bova ocupades? Cop de fuet de part de l’Octàvia me’ls eixoriveixen, aquells pansits nyaps de força estigmatitzades beutats assegudes en folc engallinat en cambra menuda, i ara, tot d’una, quines mostres les llurs d’atlètica capacitat copulatòria!

Damunt el terra llis, grinyolaven les potes de les cadires amb certa aspror que els tocs d’ases de la patrona desaprovaven severament. En Minut, en LaLlorda i en Muixart, més llepaculs, com ara malparits, tacanys, inquilins, qui se’t fiquessin a casa, se t’hi barregessin i ja no te’ls poguessis treure de sobre mai més, s’afegien sense permís a castigar, com clowns hiperbolitzadors, les prou niellades, reticents, oblidadisses xicotelles de les sedicioses cadires. Sort de la Magna Octàvia qui me’ls destrueix com fets de tres vidres paral·lels.

Foren ells, LaLlorda, Muixart i Minut, els tres cadets, esbojarrats pel permís imminent, qui, en una altra prèvia avinentesa, reberen un semblant correctiu. Érem al tren, embalat vers la nova destinació, tots quatre encara de servei, i havien entrats sorollosament al meu compartiment on somiava truites bo i enraonant confidencialment amb una mantis de pam qui s’havia ficada pel vidre mig obert de la finestra i qui servava a la vola de la mà on em pessigollejava amablement les incisures.

Après que em veieren fent aquell paperet de ruc qui sempre feia, decidiren d’inquietar-me tant com pogueren, em betzolaren, em foteren pagar qualque altra imaginària patenta. De mantinent, mentre d’estranquis, fent-me l’escarransit i l’embasardit, amagava la mantis a la sina, els tres maleïts es ficaven ensems a torcar-se les mans, cafides de greixums i lleterades, als meus cabells. Doncs bé, fou precisament llavors on els generals aparegueren tot d’una al vagó i, passant, nogensmenys, se n’adonaren, les altes medalles, encontinent, de la situació, i l’objurgació, el grony, l’arrambatge, que reberen, de part de l’almirall, el mariscal i el califa, els qui m’humiliaren puerilment, els jaquiren fets uns draps bruts i sense esme. No gosaven pas bellugar-se. D’on que, sota els esguards benèvols dels generalíssims qui els havien reptats aitan efervescentment ni digníssima, ho aprofités per a tornar-me-n’hi, pobrissó. Fui jo llavors qui els escopinava impunement al cap. Llurs cabells lluïen mos gargalls com diademes i ells els calia romandre d’allò més ferms, inamovibles, davant la iracúndia molt justificada dels superiors, mentre les nobilíssimes dames dels apostrategs feien que sí, que havia tota la raó, pobrissó, i trobaven l’escena tan com cal i com déu mana.

Tot i que em veia absolt i dessollat per endavant, no gosava, gens ardit, davant els ulls massa patidorament apiadats de les boníssimes dames, de treure’m a llur davant el meu ridícul instrument per a pelar-me-la, per a així poder en acabat aitambé torcar-me les arpes ensemençades als cabells dels criminals.

I ara no eren pas les potes de la meua mantis gegantina qui em llegia esdevenidors problemàtics a les incisures, ans les banyes d’en Zeferí que se’m ficaven mentrestant a llegir inscripcions d’aranyeta. És que em venia a l’esment el meu vell conegut, en Kadírov, i aquells dos coronadors d’oradures qui al barri mateix el coronaren. Eren dos hindús qui ordien en urdú sobre el futur universal i aleshores pronunciaven molt correctament i lenta cada mot, Cor-o-na-dors d’ho-nor-ab-bles or-a-dur-es.

Vaig assistir-hi. En tota la sala del centre comunitari era l’únic assistent a la celebració de les molt sàvies, proverbials, dites, conegudes per bon tros del veïnat, de l’amic Kadírov. S’escaigué que també jo, bo i bellugant (no gens destrament!) la cadira, per tal d’asseure’m davant la taula on hi havia l’homenatjat i els dos homenatjadors, em vingué al cap de disculpar-me dient, Bellugar una cadira per a mi (llas!) gairebé una tasca tan difícil com haver acomplerta l’obra completa d’en Kadírov, i en tot cas, observat pels mateixos coronadors qui, observant totes les regles adients, observen la coronació del coronat. Espetegaren a riure. La primera i darrera vegada que reeixia de fer riure ningú, pobrissó.

I ara potser m’adormiré, car, convocats, juguen sense dir res, en Jeroniet i l’aranyeta negra, a dòmino. Nistagmes em prenien quan trepitjaven l’utricle com si fos estora d’entrada, i segurament s’hi netegen les merdes de gos guanyades pujant per les circumvolucions de la còclea. Són prou savis, en Jeroniet i la negra aranyeta de les memòries, per a parar compte, mentre juguen a dòmino amb peces de kriptonita damunt la tauleta de l’enclusa, que el martell no transformi les peces en ossicles encara més petits, injugables.

Amb el son sordejava. El que deien em feia riure. Ells sí que eren còmics, no pas com jo, eixut, insípid, favot.

De lleure? De vacances? Sense escola?
—L’enclusa, dius?
—Hores cluques, amb els esclops pels lligaboscs, sense memoràndums ni blocs?
—La còclea, doncs?
—Dic si d’esplai? D’oci?
—Oh sí?
—Oci.
—Oh sí! La còclea, la còclea!

Escales cagades per cagades de gos cap al paradís de les sempre verges — les puelles dels sortilegis, les hurís, les peris, i els putti llurs culets — ah, i els sollats beril·lis dels esturments. Com caragolet amunt, amunt, som-hi, som-hi, endavant pel tall del xuri, pel fi fil del xi; és conegut, déu és una aranya i el corriol al seu cau molt desitjat es diu sirat.

Sirat? Escales? Cap correlació entre les noies i les baules de la cadena d’ancorar? I els esculpits barrots de la barana que t’hi duu?

T’hi duu?
—Dejú?
—Secardí.
—Ets tu? Zeferí!

En Zeferí i les inabastables dames sueques dels peixos grossos qui se l’esguardaven encantades. Es meravellaven de les seues banyes immenses, res a veure amb l’irrisori estri meu, qui voldria fer eixorivir, cadavèric, mà-balb, cada dit glaçons, inútilment.

Sorrudes, ja no reien; amb ulls de foc, molt enfellonides, odioses, m’arraconaven amb dits com atzagaies i l’atuellet lamentable me’l ficaven a l’índex expurgatori. No el volien veure mai més. I per tots els topants del somni mateix, me n’interdeien la presència, i em feien caure pel negre forat sens fi, i quelcom, algú, m’hi fotia un mos. Hom em mossegava amb persistència.

Era el mateix gripau qui suara havia xuclat el cony de la morta, era ell, qui ara, en cambra fosca, inaccessible, on hom m’ha tancat definitivament, m’anava rostant els dits dels peus. Aviat seré a la cuixa, el sent pensar, i me l’imagín, macabre, amb el monocle lluent i els bíceps tumultuosos, mentre em va rosegant, obrint-me espantoses finestres de carn fins a l’os, i esbarts de microbis disfressats de formatges m’hi penetren, assidus, amb tota naturalitat, car són ells, el ramat conformista de la gent de cada dia qui vénen a nodrir-se, inconsternables, a l’atzar, entre els sems, sabaters, florits, amoixats, mig podrits, embromerats, verins que segreg.

Sort que com més et migres més se’t reforça el dogma irracional del resurrecte. I, un pic cruspit del tot, ja et veus surant, ja et veus àdhuc dalt, al cau mateix de la teranyina, on s’aixeca el gruat turó. El turó del pedicants, ço és, vulgarment, dels datspelcul; els datspelcul qui pediquen, ço és, qui donen pel cul els angelets, car què altre són les hurís sinó angelets disfressats?

I el turó, el turó, el turó, cada cop que descarregues esdevé, mentre dorms i et refàs per a la propera sessió de pedicamenta a gogò, el turó dels ooommms. On tot és pau. Entre borrissols de borra t’hi rabeges, paquiderm. I els matemàtics, crònics, ooommms fan la volta al cel i tornen i, roncant, els hi tramets novament. Una altra volteta, capsdecony. Fins que et pujarà la mosca al nas, i te n’hauràs atipat que passi ventós i volant tant i tant d’ooommm. I potser obries els ulls, i veies que jugaven a fer gols amb la bala del teu cap. Tret que sempre acabava, la bala del teu cap, fora de joc, fora de joc, fora de joc.

I al capdavall no era pas que diguessin ni Goool…! ni Ooommm. És que deien tots els qui eren eternament al cau de la teranyina, al turó dels momificats, Fotem el camp, fotem el camp, fotem el camp. I l’mp del camp era fet d’un llarguíssim ooommm.

Fes-me’n tornar a recordar, aranyeta negra de les memòries, em dius, Renoi, noi, com l’encertares en tornar-te assidu fugitiu, i com de pertot d’on te n’anares, tost s’instal·laren les ruïnes, de les quals ningú no se’n salvava qui abans no anés totalment descarregat.

I com els supervivents, arrapats talment tardígrads, ens trobàvem damunt ronyoses jàsseres, varengues, bigues, fustes, enduts pel corrent de la inundació, das hervorragendes Thermalbad, raonablement xirois, bo i prenent-nos-ho com quelcom d’afegit, una efemèride més, vós, o millor, qualque altra cura d’aigües i bombolles, eine ausgezeichnete Sprudelkur. No pas mai sols, ans totjorn acompanyats amablement pels grans amics, sempre molt adequadament lleugers de pes, ço és, les cuques i les aranyes, i els esbarts de microbis disfressats, i els erronis inquilins qui sempre s’hi inviten sols, i mant de xilòfag assortit, amb alguns trempats teredínids qui, molt bromistes, ens en conten durant el periple de molt deshonestes.

Ep, i observats tothora per qui? Qui era qui impertorbable treia el nas pel cresp, i veia què (segurament no gaire), com qui diu pel forat de la bragueta de l’oceà?

I hi hagué (oi que sí?) qualsque alcions de la calma qui se’m volgueren fer niu al cap i tot, i em recava un ou descoratjar-los, mes que comprenguin, els prec, que allò fóra una mala idea. Car volem potser al capdavall arribar a un lloc o altre.

Ah, era ell qui treia la il·luminada testa. Ho demanàvem doncs a l’animal més intel·ligent de la terra, faraut, porsavant, dels habitants dels eons vinents. Era un cefalòpode qui, esperit molt absortiu, incòlume, sense càlam, car no li cal, ens guaitava, impassible, perdre’ns. Car, amb plomes o sense, només sap qui coneix i reconeix, i teixeix i reteixeix. Car tot és mentida si doncs no és pas provat i comprovat, sentit i ressentit, begut i absorbit. I finalment aprovat, certificat, pel somni, vós. I, al capdarrer, per què s’hauria de moure qui tot el que ha, i prou és massa, li queia a la falda?

Ens podríeu adreçar si us plau fins a cap riba segura?

Esdevenia llavors el molt erudit octòpode molt actiu, i ens assenyalava, tot d’una enjòlit i voltat de variegades tintes, alhora vers nou punts diferents. Cobreix la circumferència. A nou adreces de tot el voltant ens ha tramesos, a vuit amb els braços, mentre amb el venerable cap curull de cabdals nocions capcinejava devers la darrera. Una o altra serà la veritable, pobrissó. Segur que l’endevina, el molt científic. No s’equivocarà pas. Ens dirigeix, per força, camí bo endavant; només cal que ens hi fiquéssim, ruquets. Pop ho és, i molt més ortodox que no els miserables enfaldillats qui, encara que arreu facin esbombar, vans, que en són, d’ortodoxos, gens; car no crec pas que, plens de falòrnies, sàpiguen verament res de res.

De comiat, el savi m’havia besat amb cada xuclall — vint-i-dos mil. Galdoses relíquies en guardes, llepies a betzef. En llegiràs, en desxifraràs, algun dia la crònica, sense intermissió, de tot allò interessant tard o d’hora de debò venidor. Què t’hi haurà dit? Segurament no res de gens afalagador. Tant se val. T’hi redediques, ardu; només fugitiu quan els lleus t’ho criden. Deleteris ambients, cames engegueu-vos-em. Ço del meu, ben poc, tot em cap sempre al sarronet, i au.

Fotem el camp, fotem el ca…ooommm…, fotem el ca…ooommm…
—Ets tu, Zeferí? Te’n vas? On?
—Ooommm

I ara, llavors, la darrera violació. Et cau damunt, carregada, gens subtilment, de blasmes, una altra de les garranyigoses lliçons de la dona. Cert, car mentre romans insepult, se t’arrapa a l’esperit i te’l rossega la mateixa lluita de sempre, la d’assajar de comprendre’t a tu mateix. I sovint, inconclusiu, caus tentinejant, a les palpentes, al parany que et parava la dona. Ja has begut oli. Atès que cada lliçó de dona és una nova violació de l’esperit qui dubta. La veu de la dona esdevé punxent virolla, càustica cigala, qui amb efracció et penetra l’orella i llavors et dóna pel cul el cervell.

És que les dones sempre m’han presa l’orella per cony. L’orella dreta, l’orella dels orgasmes, l’orella de les esgarrifaós, la qui s’esgarrifa per no res, per un sospir, per un mormol, per cap xiu-xiu, per cap sibilació, de serp.

Ja de petit, molt acollonit per les furioses escridassades de ma mare, les amenaces esfereïdores, m’embarrava, pobrissó, amb cadires i armaris contra la porta, perquè no m’entrés a la cambra enmig de la nit i m’estossinés quan sóc clapant. Isnell en la fuita, cagadet a l’aixopluc.

Només deprimit, he negligit d’amagar-me si mai hi hagudes dones a casa. Deprimit, tant et fa que hom t’occeixi o que t’escopini, si vol, verí sagnós de lloba a l’orella.

Aquesta dona d’ara (com es diu? un nom ridícul; na Platxèries? na Satiriàtiques? na Pruïges? Llúpies? Lupanàries?), aquesta, abans no em capés, la por era que ho fes, mes ara que ja era cosa feta, la por, la feredat, esdevenia belleu pitjor, molt més difusa, amb possibilitats més vastes, i terroritzants, car ignorades, inlocalitzables amb certitud, amb el perill constant doncs que la falç de l’amortallada assassina se t’abati ara qui sap on; el coll, els peus, els ulls? Car al capdavall els collons, rai, no fa? Grotescs petits apèndixs bons per a no res. Mes els ulls, la gola, els tendons a sofrages i sagnies! Diarrees rai.

Els collons, buf! Al contrari, vós; capat, de beneficis, prou. Per exemple, si anem pel costat de la facècia, la grimègia, ja no em cal menjar més cues de panses. Atès que, si mai vull recordar-me de res, m’hi puc fer un nus; a la xil·la, vull dir; això rai, que no se m’aixecarà pas pus, i el nus no es desfarà.

Un exemple encara més gloriós. No podria ni per casualitat mai ésser un altre d’aquells desgraciats qui s’empescaria, per a la mort del món, una altra religió i tot. Car és conegut que això d’empescar-se un d’aquells reguitzells de tòtiles falòrnies que hom anomena religions és només afer d’homes. I d’homes molt carallots, d’aquells qui se sentien culpables en trempar. Quan veien la carn morta tot de sobte ressuscitar, renoi, quines ximpleries sobre resurreccions i vides d’ultratomba no s’imaginaven llavors! És clar, s’imaginaven, plens d’enveja i de rancúnia, vides pòstumes sobretot molt putejades en forma de càstigs i turments molt exquisits per als veïns qui a l’hora del desastrós invent ells veien com a tan aberrants, i que, per tant, tant avorrien, ço és, tant odiaven amb horror.

Les dones no, les dones incapaces d’empescar-se religions pel fet que no trempen, que cap vitet no els ressuscita, i que de tota manera prou són ja creadores de vides reals, i doncs d’universos autèntics, vós. No els en cal inventar de merdosos ni de guerxats. Els homes més inútils, però, es guipaven de cop-descuit ressuscitar el carallet i pensaven, Si aquest miserable cos pot ressuscitar, per què no l’altre? I si tots els cossos podrien fotre el mateix, què fer-ne, un cop ressuscitats, sinó trametre’ls a un reialme altrament inaccessible, on, és clar, ell i quatre gats tan desgraciats com ell, viurien per sempre més, pelant-se-la en presència d’allò més trempador. Com la pixa qui de debò s’ho mereix reneix en cony, així el cos molt meritori reneix en paradís.

Mentre els altres, milions i milions de morts, hom els condemnava als martiris eterns per a divertiment seu i dels amiguets. Atès que tot allò que desplau al boig qui inventava la tràgica carrincloneria d’aquell xaronot esquema és anomenat transgressió, i tot el que fa l’odiat aberrant per força ho és, doncs, au, apa, vós, som-hi, qui transgredeix a l’infern fa cap, a violari, sense cap caplleuta de remença a l’horitzó absent, fagocitat per la mai tipa eternitat. Tant se val. Quines bestieses, vós.

Deia que sentia doncs drings llunyans de trencadissa; eren els vidres del meu cervell que s’esbocinaven percudits per l’ofenosa veu que l’irruïa. Hipnopòmpica, la colpida consciència se’m debatia, estrènua, per tal d’escatir què digués, o no, la veu.

Què em dirà? Més val que m’eixoriveixi o encara la butiràcia pell d’aquell pelut batraci que ella en diu paracolpi se m’encastarà irremissiblement al cap. Ja hi començaves prou de sentir, galtes retràctils, els mòrbids llangardaixos de les seues cames, les panxes de cocodrils de clavegueres de les seues cuixes. I, ofegat en sofres, hauré llavors de tornar a mentir descaradament. Descaradament i sense cara, menjada per aquella bocassa de llamprea. Escanyat de fàstic, mes amb una ganyota de somriure excels, com aquell qui no se’n penedeix ni se n’avergonyeix, nec pudeat quidquam, segurament doncs fent, en acabat del calvari, quelcom com ara…

Ooommm… Quin miracle vostra fufa. Oh meine Muschi, du Entelechie meiner Träume!

Perquè la imperiosa mestressa no acabés, amansida, de cruspir-se’m del tot.

(…)

A l’opuscle també hi és.



Segon d’en Xibom

25 març 2017

Què és, això de minyona? — em repta bo i entrant, amb cara de reguiny i segriny, la minyona. Fa setze anys que som casats, condonys!

M’escapolia per cap tossal calcari amunt, per cap turó de tuf, on, pujant-hi, trepitges improvisats esglaons qui se t’esmicolen, se’n van com l’esca, i per això t’encalles i àdhuc recules, i les parelles qui festejaven amagades pels aspres forats dels múltiples vessants t’atalaien amb aspectes enfellonits, de pocs amics, com si t’anessin a apedregar amb magmes punteguts.

Em sents!
—Que mani? Que mani?
—Tornes a retrocedir; malament rai! Com obsedit paleotòleg, sempre esgarrapant pel mateix clot de terra tot xorc. Mòmia qui hi visqués, no en fa pocs, de mil·lennis, que evacuà.
—Setze anys?
—Setze anys casats, desagraït!
—Setze.
—I com em dic?
—Com us dieu?
—Com em dic, pocavergonya, com em dic!
—Lubrícies? Lascívies? Concupíscides?
—Concu…!
—Inverecúndies? Impudències? Satiriàtiques? Voluptídines? Libídines? Escalfatafarrínides?
—Vols rebre? Vols callar? Vols anar-te’n a la merda? Luxúries!
—Luxúrides, àngela! Luxúrides, Luxúrides, i això que ho havia al bec de la llengua; perdó!
—Vols riure? Catacroc!
— m’abonyegava el bla meló. Luxúries!
—Ai!
—I prou!
—Sí senyora.
—I per què m’has fet pujar? Encara qüestió de morenes? Encara problemes pel cagar?
—Cagar? Pitjor. La invasió, els refugiats, els monstrets qui s’ho cruspeixen tot.
—Ni monstrets ni brocs ni endergues. Només hi veig en Panorm, qui, bon infant…
—Infant? De quants d’anys? Vint-i-cinc i setze, quaranta-u! I encara no ha crescut ni el que creix un bernat pudent en catorze saons.
—Prou! En lloc de mostrar-te-li d’allò més agraït que, zelador carismàtic, et vigili assidu el son, no fos cas que a la fi encara no et morissis…
—(Què més voldríeu!)
— car me’n començava de recordar; em sosvenien, subterrànies, les memòries. Sí, és clar, perdó, luminescent, coreogràfc, ubic, bon vigilant. Encantador, meravellós…
—Així m’agrades.
—Com simi qui espiés per la finestra, amb aberrant semblant de cadavèric ibis, ulls de dura negra febrida pedra, ulls d’obsidiana, ulls de gaieta, escarritxant com rosegador, amb urpes de forràs, nas de mocós rabàs, i fent dringar les adenoides, com un altre bon gripau amb galteres…
—Què!
— me’n queien, bolets, a balquena.
Perdó, volia dir com cucut eteri, rítmic, qui, jeràrquic, escartegés allò adés esborrat amb allò altre ara vitand, per ops d’al capdavall sonar com cap engabiat canari orb, qui, somnolent, es creu nedant en sagnoses condensacions, en emulsions de coalescències mercuroses, en ampul·làcies limitacions oceàniques, on, com ca cerber amb les antenes roents, ferotge cefalòpode pararia compte que ningú no transgredís, alhora transformant-se, en els seus somnis, en captivador escurçó, qui, amb vera o fraudulent paciència, aguaita que l’ouet no s’espelleixi d’on el rèptil vertiginós capllevaria; se n’està, doncs, mentrestant; no hi potineja, peremptori, com cap polla qui a lloure gratés el rònec faristol del terra del corral cercant-hi harmonies de grills; i així, pacient, l’escurçó qui se somia somiós escorpí atendat sota el propi croc com ratat conopeu de bisbe, rau inert fins que no n’ixi, com vitet qui del xap trau el nasset, el nounat llangardaix gruat, qui, si reeixís a prendre’l, escorxarà llavors amb pinces de valetudinari cranc, pinces desdentegades a tall d’esgarrapacrestes no gens esmolat, per a coure’l en acabat, amb evocacions cosmetòlegues, fent-se el desrengat i el melangiós, lloable, funerari, en paella on encara l’oli bull, als seus ulls visionaris, on es reflecteixen, com als d’ambre dels cruels corbs, les si fa no fot incomptables juxtaposicions de sacres i profans vitralls colpits per mil Solells a l’encop, s’hi croquissen espontanis zincats joiells, com si els escatxics de cap badiella qui hom fregís li saltessin a cremar-los-els, tret que no en fa gaire cas, ni el distreuen tampoc gaire els molt enlluernadors diminuts estocàstics flaixos, afectat, pobrissó, de sínquisi centellejant potser amb l’emoció del tec anunciat, ans li floreixen, com pel·lagres, boiroses excrescències, proliferacions malignes, bellugoses ni relliscoses com ammocets en ham, i sempre em ve a l’esment, quan sóc testimoni de semblant fenomen, el mateix apàtic plausible porcairol qui nogensmenys guarda la molt colta soll, ell mateix qui, com observí ara fa qui sap, homilètic, mig repta mig rebutja inconclusiu els prevaricants clegues qui arrossegant arengs, com fetitxes i altres creus, foten pitjor ferum que no els mateixos bacons molt llefres ni llépols ni feixins, com sabeu, de rabejar-se, sorollosos, tribulets, al gatxull.
—I ara!
—Mec mec!
—Mec mec? Mec mec?!
— quin esplet, benigne, no n’entom, d’ursins calbots.
Prou, prou; ja faig bondat. Ja faig bondat.

Setze anys casats. En dec haver fets cent onze. I ella, qui s’havia de morir als setanta-sis, en deu ensarronar a hores d’ara noranta pel cap baix. Com m’he fet heure! Quin paperot!

Em vestiren ocells, ocells de totes les tonalitats del blau sacre, virginal; i a tu peixos, peixos de rovell i verdet. Quina emoció! No t’en recordes?
—Molt vagament. Peixos? Ocells? Ho veig i no ho veig.
—Ensinistrats pels japonesos o malais, els adorables veïns.
—Els afal·lerats, els empedreïts menjadors d’infants!
—Només els sobrers! Els trameten al cel abans no heguin avinentesa de pecar gaire, pobrissons.
—Els peixos no deuen viure gaire a l’aire.
—Prou se servaven la respiracioneta durant la molt egrègia cerimònia; ben ensenyadets, és clar!
—Sóc del parer que se’m devien morir tots plegats damunt.
—Tots ens morim, tard o d’hora.
—(Tard)
— vaig pensar. (Massa tard.) Encara em sembla ensumar-ne el tuf. I els ocells no es moriren, de fàstic, vull dir?
—Finit el perllongat ofici, s’envolaren ensems, eixam gloriós, i romanguí nua com perfecta estàtua; tothom caigué de cul, astorats pel miracle.
—(Segur que pel miracle.)

I ara hi queia jo, de cul. Feia setze anys! Com m’engalipava amb les seus llagrimoses impetracions (que amania amb fosques amenaces). Que si ens caséssim fóra pare del monstret, i no se l’enduien a tortura els circenses assassins. Que ella morint-se al cap de poc (menys d’un any), esdevenia coronat amb el títol molt atractiu de vidu, on les senyores d’alta societat qui troben que és signe de noblesa mòrbides m’admiraven. I m’ablania falaguera, i àdhuc esdevenia severa amb el monstre, li adreçava extraordinàries objurgacions que mai no havíem vistes ni veuríem.

Per la meua mort imminent, serà un matrimoni efímer, senyoret, i morganàtic.
—Morganàtic? Voleu dir en blanc, és clar.
—Això també, senyoret! Us ho pregaré de genollons i per totes les verges. No em violareu pas!
—Ni ganes, vull dir, ni pensaments; per qui em preneu?
—És clar, un homenic tan estudiós, i amb noranta-cinc anys, pobrissó; on vaig a parar? Però us deia morganàtic per la diferència de posició, una serventa sense lletra, i un senyoràs tan important ni eruditet com vós!
—Sí ves.
—A part que la llei sàlica, com sabeu, interdeix la unió incestuosa.
—No som pas parents, nogensmenys!
—Marit i muller, i no fórem pas parents! No hi ha parentiu més proper, pobrissó!

És clar que els aclariments, si mai arriben, massa tard sempre arribaran.

Un esquelet encoixinat de carn/ Adhesiu revoltant que en deletèria/ Carronya tost prou et convertiràs.
—Adés pletòric com lasciu rabàs/ De qui herculi mils de pous i cisternes/ Imploren immersions de tes àncores/ Palesament sarcopènic doncs ara/ Et dringuen mínims ouets del descoratge/ Esquellerincs de por que el cor ultratja.
—La vostra rúbrica així imposada/ Tothom reposa satisfets tendrums.
—Esguarda al mocador els llepadums/ Sàpigues que de cops relluu la merda/ Com or que hi hagués en lleterada gerda.
—Ni jo no em crec cap dels esplets pretèrits.
—Rebràs medalles a cascun dels mèrits/ Si penedit ja n’ets ans no els has fets
.

El casament, la festa, el veïnatge. En grates al record míldius de luxúries en distòpia cacofònica. Temps de narcisets i jonquills. Xampanys engendradors d’homoeròtiques fantasies. Teràpies erògenes d’higienes compartides. Faunes incorregibles meravellosament dotats per a la fruïció. Vulves bacives de vídues qui s’encadenen i desencadenen com tous ferrets de jocs de malabars.

Ah, i que desencantat pels infames obsequis! Per a manguis, calcetes de sedes amb llacets i fines filigranes brodadetes; per a ella, porres, o godomassins enormes, plens d’adhesius ominosos, críptics, amb esvàstiques i roses místiques, i hòsties i bèsties apocalíptiques, i verges pornogràfiques qui aixequen al cel ulls extàtics, i molt madures espartanes amb trenes rosses i els dits als gallets de terribles armes.

El tot presidit per no gens ferms trons on seuen escanyolits ancians, antics de vàries centúries, de qui les anatomies no gosarien pas cap proesa amb folls projectes si fa no fa d’incrementar la desenfrenada natalitat. O-oh! Caspa màgica d’un llevantí de cap densament arrissat, amb cabells molt cargolats, lluents, negres, tofuts, qui damunt la canibàlica foguera dels japonesos (o dels malais — ara sí que la dona m’ha fotut — els confons sense cap raó tan sovint!) fa astoradors espectaculars focs artificials. I ací som al mateix temps arribats a l’hora els bomberets. Els quatre fictes brutals bombers qui venim a extingir focs i fogueretes qui es descordarien per causa potser de llevantí extremat, i venim sobretot a rembre i a escatxigar ben escatxigades amb poderosos raigs les senyoretes qui altrament greument no es cremaven, i sobretot-sobretot a ataconar la gent. Desbandada general.

I, dieu-me, Luxúries, com va el nostre amic Jeroniet?
—Qui sap on para. Qui sap si és viu o mort. Hem escombrat pertot arreu, i ni entre la pols no el trobem. Es tornava petit com ou de puça, i troba’l, tu! Li pots córrer darrere! Punyeteret, vols-te creure que se’ns ha escapat. Un home casat i tocant els tres cents, i encara fent vida de malparit vividor!
—Voleu dir, pobrissó?
—Ni pobrissó ni re; un penques, com tots els homes, només pensant en cardar.
—Amb què? Potser volíeu dir cardar amb puces.
—Que em vols fer emprenyar?
—Vull dir, perdó. I la nebodeta, em dieu? Desconsolada, doncs?
—L’Eufoma? Untröstliche, carallot! Desconsolada, diu el sapperlot! Dummes arschgeburtes Aas, com si no ho sabessis que ja porta guanyats catorze premis Nobel.
—Catorze?
—Això si no m’he descomptat. D’aqueixos en guanya tres o quatre cada any; dels altres, fotimers. Tu i jo orgullosos d’allò pus, que no?
—I tant, i tant.
—Familiars molt propers. Tothom ens gratula, com chor de granotes, jotfot!
—Doncs prou podem
.

Els qui fa seixanta anys qui ens pixem a la sabata, ja en fa uns quants que sabem que vivim amb prou feines en el buit safarós de cap batzolera butllofa mig encastada a la pell del cul del temps. Allò que hom, molt pompós i sense cap raó, en diu contenidor del tot, ço és, l’univers, res, tu, com dic, butllofa que es desprén i esclata en pútids fumets amb qualsevol casual oís del temps tot moribund. Au bah.

No. Els qui hem jagut íntimament amb l’infinit, no ens acoquina gens haver de donar pel cul entitats de molt menor categoria — com ara creença, honor, fidelitat, coratge, tremp… Ni francament cap de les copioses escombraries entre les pírriques virtuts, els perifèrics molt viltenibles conceptes com estintolen totes les falòrnies militars, patriòtiques, religioses i imperatives. Obediències, penitències; jerarquies, gradacions; tiranies i pitjor, les monarquies; en fi, tant se val, tots els dallòs i dallonses que, en nom de cap rucada empescada per qui et vol endogalat i prohibit, et compel·leixen a la desfeta.

Així que això rai. A tot dius que sí, i després fots la teua.

Quines coses més deixondides ni entenimentades no dic! I aleshores hi caic, tot d’una. Car és clar que em pensava que parlava amb mi mateix, mes era la veu del saviet, qui, transformat en puça s’havia instal·lat a la meua orella de coiot.

Qui em profana la sagrada orella?
—Sóc el saviet, ruc!
—El saviet ruc! No hi ha savis rucs; al contrari, tots som molt intel·ligents!
—En fórem més si ens adonàvem de les comes.
—Tocat! Ep, bentornat, Jordiet! Quin tret més distintiu el del teu tren inductiu; quin tremp més seductiu el del teu trop instintiu; quin trip-trap més extintiu pel teu trep tan aflictiu!
—Vigila, noi! Vigila la malèvola puteria de les les dones. Et volen empetitir com m’han empetitit a mi!
—Home, les dones… i els anys
— dic, judiciós.
Les dones i els anys — reconeix, car no és pas savi per no res.
Te’n recordes la nit del teu casament, quan ja eren les quatre de la matinada tocades i tothom com qui diu a jóc, i havia esclatada una tronada espaordidora, amb pluja que queia a bots i barrals, i llamps a betzef, i les dones et van fer sortir a recollir les flassades i els coixins i els parasols oblidats al pati, i mentre ho anaves entrant tot, retut, panteixant, tentinejant, mig abatut, arrossegant-les com podies, sense forces, tan feixugues, totes xopes i brutes d’estalzins i de fang, i et venia a l’esment el vespre sangonós on recollires el cos exànime d’en Silvestre, banyat no pas de pluja, de sang, i alhora també llord de sutges i de fang, i el vas estintolar a un dels enormes suports a la cua de cap canó ara inhabilitat, com ara hi repenjaves els coixins i les flassades a caire de banyera perquè s’hi escorreguessin, i aleshores vas caure malalt, i hom et trobava l’endemà i se t’enduia de qualsevol manera, i et llençava al llit, d’on no et despertes sinó suara cremat pels ulls malignes de “mon fill”, el monstre?

I ara me n’adonava. Era per això que em llevava amb pler de llambrescs lluerts qui em nedaven pels ulls. Eren les grosses llàgrimes pel meu company del cor. Retiràvem amb el meu batalló, car havíem tornada a perdre la batalla, i entre els innombrables morts qui ens ensopeguem, prop un pou mort que més que sobreeixir de merda, sobreeixia de sang, vora on creixien les estranyament incòlumes lleterasses, el veig, el reconec, ell qui pertanyia a un batalló tramès al front feia molt més.

Ara me l’esguardava amb posat de tòfola girafa. Tantost tastant vastes reminiscències, pòstumes, insidioses, se’m mig cristal·litzen, oceàniques, relliscoses, damunt l’esmalt centellejant de la consciència, en irrupció balística, avinenteses d’encantadora follia on sucumbim en insolents cavernes lupines a insòlites estretes mai de debò escunçades, només desitjades per la meua vergonyosa, gens ardida, psique, fins que, insomnes, arrugats, rogallosos, gens polits, de bon matí no emergim a rebre, mentre són encara pixant damunt el foc de camp per a apagar-lo, el desdeny; a rebre el desdeny exagerat, dic, de la resta dels expedicionaris, el diagnòstic segurament pejoratiu dels quals ens distreu, ens fa riure, fins al punt on, assuaujats, per al nostre crèdit, ens fiquem a ballar al ritme de la darrera corranda de moda. Cert que llavors, sense fer cas dels qui tornaven a reraguarda i em reptaven agres que em faria aferrar i ferrar per l’enemic si badava gaire, vaig arrossegar-lo fins al suport rovellat del canó crebat i l’hi vaig curosament repenjar, perquè la pluja li netegés aquella carona d’àngel, qui petonegí tumescent i obnubilat i obtumescent, tàcit, com ara.

No totes són harpies qui només volen que t’estavellis, destruït; ni són tampoc totes lloros qui et tornen balb colom prest al suïcidi amb llurs xerrameques estupefaents — haig de contradir el saviet quan insisteix quant a la inherent maleficència de les dones. Sehr Schwarzseher bist du heute, amic meu. Quants de cops no t’he contat els benifets incomptables que no em féu n’Ipsivendris, de qui tan benauradament sovint ecos totalitaris com resilients incendis a la gèlida ànima nihilista no em creixen espontanis a escalfar-me!

Part darrere, de sobte la mà enorme qui cuida estrangular-me, m’arrapa el coll i em fa tombar el cap vers el taulell. Esglaiat, perdent el bleix, sóc davant un altre dels gegatins tuaregs qui són els escollits buròcrates del camp de concentració on ens emboteixen els vencedors.

Desembutxaca! — ordena el del taulell. Del tot! — i després, veient tot el que hi duc, amb una ganyota de menyspreu. Onze marks!

Com ara ofès, no n’ha prou amb robar-me’ls, m’ordena que li reti així mateix tota la roba. Hom em senyala el cul amb ferro roent i, en acabat, tot despullat, hom em llença com cap drap brut dins el clos descobert, damunt la dura neu gemmada de glaç.

M’hi arrossegava d’esme, endavant, endavant, constant, persistent, sense aturar-me sota la densa nevada. Vaig continuar arrossegant-me dies i mesos damunt la neu glaçada, i devia haver travessats sense ni adonar-me’n les reixes i els filferros que marcaven els límits del camp, sempre bocaterrós, com un cuc desesperat qui assagés infructuosament de colgar-se subterrani, terra hermètica endins, per a la seua salvació, i una vegada unes rels rebeques qui traïdorencament mig capllevaven ran de neu glaçada m’arrenquen un colló. De bon antuvi, ni me n’adonava; és que no me’n podia desencastar i empenyia endavant, caparrut, brivant, bornant, i em trobava esfereïdorament subjectat per les urpes de qualque blanca fera oculta, i per això hi ficava encara més de voluntat, fins que quelcom no afluixà i, alleujat, vaig poder continuar avançant.

Esdevinguí de mantinent conscient que a les orelles, on tothora la sang s’exclamava esborronada, m’hi xiulava una veueta. Era l’ou orfe, de qui el comiat plorós d’enyor pregon pel seu bessó volia punxar-me a qui sap quina decisió, car, arrossegant-me damunt la neu glaçada, cert que del que diu no n’entenc ni borrall(ó). Fos com fos, vaig tombar el cap. Vaig veure no gaire lluny, a alçada dels turmells, una estranya pedreta peluda. Una pedreta peluda, em vaig dir, això és estrany. Una estranya pedreta peluda; embruixada, vós. I vaig continuar mufant, bufant, assucant, sense fer més cas d’aquell colló perdut.

Embruixat, efectivament, com si la pèrdua d’aquell llast m’hagués portada sort. Car al cap de poc em trobava a un bosc espès i fosc. I fins vaig gosar llavors aixecar el caparró per a copsar una visió delitosa. Una caseta encantadoreta, tota feta de torrons (en tost de maons) i de rajoles de xocolata (en tost de teules), i sabia del cert que aquell era el fantàstic aixopluc de la llegendària bruixa de la forest. La bruixa de la forest qui eixí a la porta per a rebre’m, i m’estrebà fins no gaire lluny de la llar, on em va cobrir de flassades netes.

Vaig dormir-hi no sé pas quants de segles. Deixondit, la bruixa de la forest, aquella bellíssima persona qui amb força traça cuinava infants, i qui d’ençà del jorn on em trobà que em deia molt afectuosament d’ogre, em servia, amatíssima, grans bocins d’empireumàtica carn untada amb mel que jo llavors, esplèndid, banyava amb vins famosos, immutable campió qui fagocita a lloure.

Mesos de contes de fades visquí aleshores, aeròbics, resplendents, meravellosos, certs instants sublims dels quals, certes seqüències ni episodis particularment excel·lents, com fulles mortes fetes fi fum en fluix foc d’aromàtica fullaraca, em tornen encara ara en els somnis més lúcids, a posar-m’hi pau, a apaivagar-hi tot malson ni escanyadora aprensió de mort imminent. Es col·lapsen els més greus perills en insignificants obstacles, i els enigmes que em garratiben es resolen en benignes soltes somrients, tantost les memòries de les accions d’aquella benastruga, espíntria, dona no se’m fiquen, excitades, encoratjadores, a pampalluguejar, a espurnejar, com menuts llustrins que esclatessin en beneficial energia. Els trets constrets se’m desconstrenyen; col·lectivament els núvols negres descarreguen festius paperets acolorits, i els veïns més frustrats ni assidus conreadors de rancúnies ja no argüeixen irritats, ans fan cap, orquestrats, a fer-me, cordialment i falaguera, les pitjors tasques ni feines a l’irredempt jardí, i a casa hi desencallen les més encallades ni incòmodes peces de fornitura, com ara baldufaris, i baluernes i obsolets marracos, i antigues neveres, o carcasses de rentadores i de vehicles massa clàssics ni venerables, d’èpoques irremeiables ni de prehistòriques veremes, i arcaics, calamitosos, llits amb mòmies seculars.

Etwas zu tun, und gerne — diuen despreocupats, musclejant, alhora amb urc i humils. I agraïts, vós, i amb els millors auguris per a un veí tan superlativament profitós d’haver sempre a la vora; per als nostres mesquins esperits, la vostra portentosa presència és prova palesa que al capdavall haurem existit i ens hi és des d’ara mateix llegat de goig immarcescible.

Mai desencantats, esllomant-se de valent, a l’esplet s’apleten, en mola s’immolen, aviat cuits, al productiu martiri.

Te’m mereixes, te’l mereixes — m’esgresca la veueta.

Neurones de ventre m’embafen el cap, se m’hi empesquen ensorraments a bòbiles, ensarronades entre els serfs (els geòlegs de conys, els topògrafs de bonys asimètrics, els tocòlegs de pòrfirs de claveguera) qui hi roden com meandres, m’hi maquinen oprobis i malfats, m’empenyen a la pell col·lusions entre paràsits, i als òrgans adjacents monòlegs de màrtirs asexuats, o retorqueixen amb dolors estern amunt com qui m’envaís amb cap pastós esbart de rèptils destralers qui prolífics es subdivideixen en tsunamis que em circumnaveguen repetidament, i a bastonades o canonades fan brollar fonts elegíaques, i devastadors terratrèmols que m’esguerren i raten i em volen vestigial, i el cos sencer me’l perforen amb munions de molt feixugues llufes que em pengen perquè se m’hi amotinin i d’elles mateixes, zwangsläufig, hi guerregin com galls. Prop l’antiga esdernegada bòbila, les pòtoles i les grassatrius zumzegen entre llunes. Oscil·len com virades per marees. I esdevenen sentimentals i s’amanyaguen com molt ben avingudes germanes, o n’acaben tolides a sísmiques recíproques mossades, de tal manera que després els pengen llenques lívides de pelleringues com si llurs cossos són molt llords tampanys on viroses carnasses s’eixuguessin. I tu, pingüí, mamut, mascarell, indeterminada monstruositat, tota ulls fascinats entre les ombres, absent albardà qui hi procrastines en sojorn insegur, immune a la ignomínia, fins que no t’esvaeixes amb les primeres claroretes de l’albada, què hi peles, inert? De trast en trast t’han ullat i et viltenen de lluny i t’alabeen amb maons les enfellonides filles instrumentals, i només quan cíclics els macabres vehicles dels virtuals clients llencen llurs raigs d’àcids roents t’arrugues batzegós fins que no ets entre els astorats munts d’escombraries sinó vèrtola del malalt terreny, ròssa inservible, excedent, afoll de zoo sinistre, clandestí, o enigmàtica llavor qui arronyacada rau baciva d’empertostemps, pinyol envernissat en aiguavidre de qui els voravius en cràter en traeixen la inutilitat, si doncs no el verí i tot. Ep, i ara comença la gatzara i per això t’has fos. No m’empestareu pas més!

Armat amb el triple acer de la paciència, acusmàtic, aprenc molt més si estamp l’orella a les parets i escolt ço que els omniscients barrufets hi mastullen a l’altra banda.

Amb ulls augmentatius, tot hi és gegantí, d’on n’inferia que segurament m’anava escarransint més ràpidament que no em creia. Amb tot, l’avantatge era que hi clissaves detalls que abans t’haurien passats per alt. Escombrava doncs, abans d’ahir, higiènic, les voreres de davant ca nostra per llur tendència latent a recollir les desesperacions dels exhausts i els atxul·lats, i viu que irascibles demolidors s’hi atansaven bo i fotent-se’n. Amb l’escombra llavors hauria volgut, bel·ligerant, concassar-ne les facècies, així fent-los avinents que llur servitud als dictats dels psicòtics “desenvolupadors” només ens accelerava tots plegats davallada avall devers la gloriosa immersió oceànica, on fórem devorats per les llambresques locomotrius dels subrepticis monstres qui, nodrits amatentment per les pol·lucions desenvolupatòries, fosos al rerefons, pleocroics, tinctumutants, adeptes a l’adaptabilitat, excel·lint-hi, versats en la cripsi, camuflats per llurs sempre actius cromatòfors, omnipresents s’hi coven, per a, eixits finalment de reclusió, bo i tapant-se els ulls i obturant-se els oronells, acabar de cruspir-se’ns, macròfags insadollables. Car què altre ens mereixíem?
—D’escombrar voreres a devorat com escombra de ninot de bruixa al capdamunt de tot de la foguera.
—Endut per les ales de l’insomni, el cervell balder al crani, fet com qui diu malsà vapor de les piràmides de budells qui em rauen dejús, anava recollint a la vorera de davant ca nostra, per a llençar-ho en acabat als pers de les escombraries, els indesxifrables ingredients que romanien precàriament a la deriva, tot seguit que els incoherents venedors ambulants de merdes, ço és, els acadèmics malais esdevinguts folls furiosos, penjant-los el moc, corrent amok, no s’haguessin fets fonedissos, després que acoltellessin amb medalles i agulles de condecoracions certs sense-sostre qui, evasius, s’arrossegaven pels voltants, rabidament ni apassionada rostant ossos d’expirats rostits; fugien els agents dels alzinats cleptòcrates mundials, robadors arreu de vides de pobrets, en acabat de llurs crims de punyalada, els kriss (o sinuoses dagues malaies) llurs els enfonsaven fins al hulu (el pom) als ventres i pits i colls i ulls dels rèprobes i indigents qui es trobessin pel camí, i ara les quatre misèries dels nostres pòtols veïnals s’esparpallaven part de terra com vísceres i espòndils; llurs quatre cigrons, llurs quatre cèntims i llurs quatre paperots llampants amb dibuixets d’aventures sanguinàries, les torcívoles rodes del grop de vent nocturn que es girava tot d’una els arrombollaven com turgescent pira de sacrifici, i mentre em ficava a tremolar de temor i de fred ensems, una veueta misteriosa em penetrava els rars integuments de l’ànima…
—Tots els avisats a la bestreta oïm veus (no pas del tot mai comprensibles) del secret tothora revelat…
—Car era clar al clar de lluna que no era sol; amb el viu esguard cercava girientorn més nocturns grassators dels qui totjorn irrompen amb bausia a fer mal; aleshores me n’adoní, un dels pobrissons akrissanats encara agonitzava, i ho feia — oh! — taral·lejant una cançó; una cançó, com en diries, celestial.
—D’esquitllentes m’escapolia de la fàbrica on els orfes torquats hi pencàvem vint de les vint-i-set hores de cada dia — amb un filet de veu em deia el bon home. Ho fiu, l’acte cabdal del meu manumetre’m, rere l’ombra d’en Burt (en Burt era el menys cruel dels capatassos de la fàbrica; el coneixíem amb el nom molt colt d’en Burt en honor d’en Burt Lancaster, car feia el mateix simpàtic mascle posat de l’insigne personatge, havia el seu mateix somrís irònic, i era fort, atlètic i il·lustrat com ell). Seguia doncs en Burt, car sabia, no sé pas com, instintivament, que volia que el seguís. Tret que, desnodrit infant de sis anyets, sovint el perdia de vista. I quan et penses que l’has perdut o te l’imagines que ell, plorós, t’ha perdut, bo i tombant la cantonada, oidà, te’l trobes aturat, somrient amb el seu encantador somrís irònic, potser ocupat a guaitar quelcom o altre, com aquella vegada que era guaitant-se una captaire amb un petit infant, i tant en Burt com jo, com si no els coneguéssim! Un llambrec de complicitat entre en Burt i jo ho diu tot: quin parell d’empedreïts farsants, la captaire esguerrada i raquítica i el mateix nadó, potser vells de mil anys en el més antic ofici! Quan en Burt ja em permet i tot que no li vagi gaire darrere, som no gaire lluny de la mundialment cèlebre estació, un monument del segle vint, i, ran del meu crit de meravellada sorpresa, ens havíem parats a guaitar les harmonioses cases dels treballadors de l’estació, amuntegades com cel·les de rusc d’abelles, tret que ja no eren blanques ni groguetes, ara eren totes brutes dels fums i estalzins escopinats pels fumerals de les gegantesques locomotrius. Ran la meua exclamació, fins i tot en Burt se’m mig adreçà. Em ve a l’esment — digué — ara deu fer vuitanta anys que les construírem. Car abans de fer de capatàs, havia fetes feines utilíssimes per a la societat, com ara de paleta. Tot d’una pujàvem escales de casa ampleta. Érem al pis d’aquell home i aquella dona, coneguts o parents d’en Burt, i caiguí retut a una cadira; ningú no em feia cap cas, mes tampoc no m’ostaven escales avall. Els sentia enraonar de coses familiars. Llavors l’home es ficà a tocar una cançó sensacionalment delicada; generosament, féu cantar una mica la dona, una estrofeta, en la qual tasca, pobra dona, no hi reeixí gens; era una dona d’aquelles típiques, qui només hi són de reble, diguéssim, per a acabar de farcir el paquet, i qui si mai fan res, mai no ho facin amb gaire traça; en acabat, bo i tocant en el seu delitós orgue casolà, continuà cantant-la ell, idòniament, angèlic, la fantàstica melodia, mentre la dona s’ocupava sense emprenyar gaire dels seus animalets, gats i hàmsters i d’altres rosegadors qui havia en gàbies prou balderes. M’hi vaig deliciosament adormir. Aquell fou un son paradisíac. La matinada em sorprengué feliçment llençat a un cossi d’escombraries. De llavors fins ara, sempre he viscut d’aprofitar allò que tothom no llença. Fins avui que hom em punxava massa endins; qui l’ensumava? De tan furtiu, ningú l’ha vist ni col·legit. I nogensmenys, zas, dall i redall, m’enfonsa la daga a costat i costat. Sí ves, tant se val, vós. Moriré oint la miraculosa melodia; els tres minuts harmònics que sempre han acompanyats els meus somnis de sublimitat mentre surava per les altes esferes de Xangrilà. La primera tonada la darrera, vós, i bona nit
.

Amnèsies i anamnesis se succeeixen, en miratges transitoris, adés eròtics i empesats amb midons i guixos mig grotescs mig tràgics, adés anodins, com ara noses que com conspícues bombolles fan bot al cresp del cervell on palesament se’m deteriora el combustible. I qui em serveix en safata foradada aquelles filagarses d’episodi? Doncs no sé pas quin estrany subaltern amb aclucalls i qui, las, apàtic, sovint s’extravia al bosc indesxifrable dels micelis neuronals, entre tòtems escapçats i amb jugulars glaçades, i, fent singlots i tentines d’embriac, orbita totjorn boteruts taparots o superficials abonyecs de significacions no gaire augustes, com si tot plegat el malparit em volgués fer creure que he perduda la xaveta.

Un jorn on m’estimulava al llit l’eina formatgera, les benastrugues, letífiques, vespes qui adés badaven i trastejaven per l’hortet de baix, entraren per la tarja de la porta, totes en folc espitregat, i llurs tendres, tomentoses, trompes em feien pessigolles al capoll ficant-se’m a llepar-hi mels d’esmegmàtic formatget.

En contrasemble, ai, aquell altre vespre infaust, atziac, on jeroglífics d’esquelètics llampecs entraven fetillats pels vidres astorats de la finestra, i llavors…

Prou m’ho havia lla lluny dit n’Ipsivendris, l’amada bruixa de la forest, híspida beutat, com Venus al cel espetegadorament lluminosa, Furtius, els portents desecren treves; els càlculs inescandallables dels ídols amb plomes, el fat de tothom a cap immunitat prèviament firada no les obliguen ni pleguen; sàpigues que cap de les deesses ni llurs subsidiaris deuetons, per molt eloqüents que oraculegin, no vol tampoc dir que el canó mai no se’ls ennuegui, i doncs que fortuïtament disbarats no amollin.

Car llavors, com dic, se’ns abat a tots l’esborronador estrall que tot ho esterrossa; vastes esteses de destrucció; absolut desastre; tots els arbres i les barraques, amuntegaments de fustes; el complex d’edificis mateix de les Químiques Formatgeres, teulades, finestres, murs, tot plegat enderrocs que el fang s’enduu; plötzlich vielleicht viele unbekannte Leichen einfach verschlucken; batzegats sobrevivents de la primera hora, en acabat sovint engolits per pous de sorres apareguts de cop i volta, dins sobtats esfínters d’esfinxs de luxe, flors marcides de carnívores goludams il·limitades.

Un mig arbret molt prim resisteix l’huracà i la torrentada, li sóc esparracadeta bandereta blanca, ens vinclem ensems sense mai rompre’ns; fins que arribaré al subterrani on milions de papallones s’hi han també aixoplugades; sempre la meua afinitat amb munions d’amics insectes; capacitat d’entendre-m’hi, gairebé d’afegir-m’hi, un més a l’eixam, enjòlit, si us plau, expedicionaris impertèrrits dels aires, les aigües, els averns, les fustes, els cossos, les embarcacions, les fortificacions, els fonaments.

Mentre sóc ulls clucs per a millor esponjar-ne les nocions, qui com exactes tessel·les no m’explanen com s’ordena el periple de l’existent, què més…? Què més m’anava inculcant el saviet a la consciència…? Quan…? Quan, en orrupte, un carxot, pitjor, un reguitzell de mastegots epilèptics que qualcú m’endinya, me’l desallotja. On ha anat a parar? Tornarà mai més a emergir, puceta sèdula, estrènua, llords canons amunt del meu decrèpit cos?

Tot just quan l’han desallotjat a trompades, em deia la veueta que és clar que me’l mereixia, ep, naturalment, fóssim prou probes ni íntegres, compartit; compartit pòstumament, amb en Silvestre, el premi, el premi.

Car crec que em donaven al llit el premi Nobel de química, Molt merescut, molt merescut, asseverava, insistent, la veueta. Car oi que descobrírem en tàndem, mimètics, amb inspiració olímpica, una descoberta força inútil, i era que… Era que… Què? Que la ptialina en quitina…? La ptomaïna en cocaïna…? No, no. La caseïna… La caseïna, hò! La caseïna i la… La saponina, la saponina… Això — que els formatges els podíem, amb fórmules laberíntiques ans dedàliques rai, a través d’un reguitzell d’extremadament formoses equacions, els podíem, dic, els formatges, transformar en sabons! Car al temple del laboratori quins jocs d’equivalències oligoestèriques, vós! A bonics cops de “=CO·O=”, eh, perfecte, magnífic, esplendorós? Alliolis ben lligats, idil·lis dels elements afins, tot hi casa i tothom a casa, feliç, exultant.

Els molt doctes farauts de l’Acadèmia no sé pas què s’empatollaven, en malai, i no pots tanmateix treure els ulls de llur aspecte. Car si l’un fa cara de cul, l’altre de cap, de cavall tatuat, de tal faisó que opinaries, opinic desopilat, que et trobes davant un parell de pòtols qui s’han disfressat amb una disfressa de cavall de carnestoltes, i àdhuc te n’adones que el de cara de cul duu un set als pantalons, i la veueuta sàvia et diu, empenyent-t’hi, Sargeix-l’hi, sargeix-li-la, i tu et respons que qui se’ls atansa, amb aquella pudor de quadra tan forta que foten, ni per què t’amaniries pla al fet que ningú et pogués encara millor fotre la guitza, a part que qui se’n recorda, ni amb quins ulls d’ara, d’enfilar l’agulla, ni qui és ja prou hàbil per a fer els molt necessaris nusets als fils?

Mes qui s’embranca en supèrflues ni perifèriques qüestions quan l’important és l’immens reconeixement rebut, d’on que eixorividet ni espatotxinet no em trobi, pobrissó, ben presumidet repenjant-me mig incorporadet al coixí i tot.

Car quina proesa la nostra! Quin triomf que commou els darrers bastions de densos contraforts equilibrats còmicament ni cònica al capdamunt de les més altes muntanyes del nostre estretet microcosmos, on, fins ara fracassats, tota boça ni torcebraç si fa no fot científic que els plantegéssim superaven, i, sempre nosaltres tombats al darrer esglaó, al peu de la serralada, ja només ens era permès potser d’accedir, al·lucinats, a marginals bordells de tedioses mutilades meucarres qui obsequiosament no ens trametien les pitjors malalties, a contrapartida de què, tant ell com jo, escrupulosos i tanmateix equànimes, les pagàvem, romàntics, superlativament; i ara, ara, ai el cor, quina emoció més forta, si te n’adones que encara deu haver-hi nogensmenys al món justícia, car prou és veritat que, com érets tu qui trempava amb més d’afany, tantes de putarretes bellugant el cul plegades, mai no n’havies vistes pas tantes, allò, llurs cossos divinals, era un bédedéu de poternes hipogees que exploraves a quatre potes, com quan en acabat exploraves als atanors dels laboratoris els secrets del cos de la deessa realitat, enganxifant-t’hi dits i artells i separant-ne les parets amb quina facilitat, com si et trobessis, troglodític, entre coles i velluts i elasticitats de cony, i doncs, ara, dic, després de tantes de vicissituds globals viscudes, resulta ausades que també ets tu botonet d’accessòria encantadeta roda de carro on tot no giravolta ni vol raure, car heus-te’ls (no pas?), de carn i ossos, els marmessors meretricis qui et porten la medalleta, en Csimí i en Zimir, i potser àdhuc els dinerons, quan, com dic, del trebol, pataplif, patapluf, que et calamarsegen els pinyacs.

És l’Eufoma, la nebodota, qui amb verí t’eviscera, i et vol pel cap baix despulla, i t’imputa a deshora tots els mals, i en Jeroniet, pobrissó, te’l tramet, qui sap per quines vidielles avall, a terres molt perilloses, de safarosos safirs, on els àcids digestius cada virtut no usurpen.

Lladre, em pisparies el meu primer premi Nobel de química i tot!

Car certament es veu que la seua descoberta amb claredat sobrava la nostra, és clar. De saponina a caseïna per inversió màgica de les nostres prèvies fórmules. Tot sabó és formatge, on els biòlegs i d’altres bromatòlegs, manoi, com jubilen!

No vull veure (ni puc, amb els dos ulls umflats) l’equina pantomima (quina moma!) (quina moma, quina moma, amb maldestres saltimbanquis i l’eqüestre ridícula puta vestal i tot, muntant-se i desmuntant-se ara jo ara tu.), la servil cerimònia, dels cavallers Maximí i Casimir, de l’Acadèmia malaia, qui, amb llavis tumescents, produeixen l’erupció d’un flocall de mots florits i flairosos com pom de roses pansides, on la nebodota s’aixeca els setins i calamacs del faldillam i es fa enfilar la medalleta dalt de tot al gep. Sentors cancerígenes ragen dels seus lúbrics badalls i vull viatjar, no pas amb cap turmell, ans amb el cervell, alat, obsedidament i per mètodes balístics, cap a cap estany de pau, amb molses i falgueres per les vores, on m’assec, amb els ormeigs adients, a pescar-hi què us diré? No pas per a emplenar cap ollal ni salabret; car, tal·là-tal·lera, amb qualque barb o tenca o carpa n’hec prou i massa, el qual xanguet així mateix al capdavall, mentre s’esfilegarsen els bromallons on, rosat, el llostre s’acompleix, i acompanyat, no pas per cap bestiota qui bordés ni d’ullals bavosos que aixafessin res, ans pels refilets dels inofensius ocellets qui cerquen jóc, ja jaquiré fugir de bell nou a l’aigua, perquè a cascú els joiosos companys seus de l’estany no li diguin, Bentornat! Bentornat, Jeroniet! — com suara havia dit jo mateix a la veu del saviet, qui al cap dels anys, anava pujant, pujant, treballós, per llonganisses mig buides de nítols fastigosos meus, fins que no se’m tornava a seure, egregi, al tron de l’antitragus, pobrissó.

I ara em pugen per la finestra, amb el fumet flairós de qualque ambrat rostit, veus de na Lascívies (Lubrícies?) xafardejant amb les veïnes, mamelludes dones dels sacrificants nipons, turcs o teutons qui colen fogueres i brases, i a burgueres hi couen a l’ast les víctimes hodiernes. Per una vegada les donotes s’obliden de contemptibles galindaines, i de molt adornades trifulgues i tragèdies, i discuteixen, bafaneres, de les increïbles proeses dels marits.

El “meu” marit és un gran consumidor d’aranyes; wie der Astronom Lalande, mein Mann liebt rohe Spinnen zu essen; es pot ben dir que gairebé no consumeix res més.

He tancats els ulls i em tornen de molt lluny paraules condensadament sàvies, mentre descendíem per vessants devastats. Car tot feia baixada per als horriblement envellits sobrevivents. Anava de boldró en boldró d’encara il·lusos, esperançats, opsígons, bo i salvant laberints de boscs arrasats, esteses caòtiques de troncs tacats de rovells d’antigues sangs, a escoltar-hi l’apta veu de cada savi, o més generalment, seriosa cavallot de molt greu saberuda matrona.

Arbres caiguts, hi espigolem aranyes — dictaminava aquella esparracada sàvia, i cert que llavors en tastí cap, negra i híspida i geperuda, desada tímidament a cap clotet de la botxinejada fusta, i heus que un espurneig avial m’escalfava l’aridesa d’un sensori adés massa colpit pel terrabastall, pel greu daltabaix suara patit. Mon cervell passava d’ésser fregall eixamorat a esponja xopa, de borra qui es panseix a esca centellejant, com ara si aquell fos nodriment catàrtic qui m’acaronés els nervis, m’allisés rebrecs d’ànima agredida, m’hi perdigonés amb cap estocàstica calabruixada de noves sinapsis.

Era com si tornava a ésser, benaurat, a ca la bruixa Ipsivendris, on sense recança em refeia bo i ingerint tendreses i d’altres carns fresques que tendrament m’estenia perquè m’engreixés, guanyés estaminal trempera, esdevingués novament home. Car què altre voleu que hi fes que atipar-me i pesar figues, i adesiara, trapella, mandrosament cardar-hi? Fins que… Fins que ai, vaig oir de lluny trip-traps de dures botes d’escamots de càstig, catric-catracs de bèl·lica màquina infernal i, estesos els patagis, m’enfugia.

I ara les franges, estirades de dalt a baix, com gonfanons destrempats. I l’himne descordat de l’esqueixat llimac qui, sense trencar-se, es perllongava indefinidament. I m’he desemboirat sacsant la closca, i he tractat de dividir els dies viscuts en tres llistes clares. M’he posat cap per avall, estès d’esquena damunt el matalàs, amb cames i peus enlaire, tan alts com puc, per a sostenir, per a suportar diguem-ne el pes, de les llistes que aniré guixant imaginadament, ulls clucs, al sostre mental d’un cel lluent. Tres rastelleres ben endreçades, una al costat de l’altra, i aquesta al costat de la tercera, amb diferents tonalitats de la mateixa color més o menys indeterminada, entre rosa i blavoseta; les rengleres he decidit d’allerar-los força d’espai a cascuna, car prou crec que hauran d’allotjar-hi tirallongues força feixugues i llargues; al primer enfilall hi ficaré els actes físics importants; al del mig, els esdeveniments decisius vists; al darrer, les experiències impactants que m’afaiçonaven l’esperit.

És clar que després me n’he adonat que tot plegat hi era confús, que tot ho confonia, que els mots i les imatges que volia ficar, ara a una llista, adés a una altra, es barrejaven i es contrarestaven i s’anaven esborrant, s’anihilaven mútuament, i em rodava el cap, i la sang folla em bategava a les orelles, i els ulls em veien pampallugues monitòries, com ara muts esclats d’armes de foc. I comprenc doncs que, en realitat, com efímeres mosquetes de maig, només vivim un dia, i que en aquest dia no s’hi esdevé res, absolutament res. Llavors, pitjor: el complicat entrellat esdevenia sòlid, es desprenia sol i em queia d’espetec a asclar-me el crani. He fet doncs un crit espaordidor.

Un crit al qual ningú ni piu, ni bèstia què et pruu. Així que ho jaquies córrer. I quan et decidies finalment a anar a buidar la gibrelleta que sobreeixia pertot arreu, t’has ficat amb força cura al canfelip i te’l trobaves excessivament ocupat. En Csimí i en Zimir hi eren, jaguts part de terra, repenjats a la tassa, damunt les ben encerades rajoles, i hi escoltaven molt espirituals discs de jazz, tant l’un com l’altre, el culcarat com l’èquid, totalment pintats, això sí, molt polidament, d’elegantíssim negre. De més a més, te n’adones: quina collonuda sentoreta d’attar (oli de roses) no exhalen, delicadament perfumats; és quelcom, et dius, que deu anar amb la disfressa.

I tot i que llavors consiraves, Aviat no s’hi cabrà, ho feies ben fluixet, no volies pas consirar-ho gaire fort, no fos cas que en Jeroniet, segurament arrapat, enfonyat, qui sap on entre les esgarrifadores anfractuositats del teu repulsiu paltruu, com qui diu encara entavellat per cap budellot entre quatre pèsols mèrdics, et sentís aquell consir tan lletget que et venia, fi com olinda, a pessigollejar-te el clatell. Vols-t’hi jugar que se’ls amaguen d’amants? Aquell parell de múrries truges, de paròdics fardots? La farta Lubrícies i l’apresa neboda estotjant a ca meua (nostra, Jeroni!) aquella reserva de ben peixats llavorers.

I quin paperot el meu! Anant-hi amb compte no fos cas que fes cap oradura i els fotés l’orinal curull per barret. Sóc com hàbil furtívola reineta esquitllant-me dels trencacolls, i alhora ullant, llarga llengua en garsó, a punt, en avinentesa, d’assestar flingantada i endur-me al pap potser alhora l’espiadimonis qui colca el cavall de faves, car així és com se’m fiquen, obscenament encavallats, per a jaquir-me pas, curials, vers la bocana de la cagadora. Tret que, és clar, de l’avial, escrostonat, tocadiscs, punyent, un trompetista es delloriga i ens entabana; els seus refulgents acords ens empenyen els tres animalots a densa melangia; lleu, som tres grius, de qui els grotescs sanglots emocionats esclaten en recances, en neguits i en segrinys d’enyorades contrades del passat on encara escorcollàvem, prou esburbats, llampants experiències. Allò ens torç als tres plegats les xil·les.

Marejadots, com reaccionaríem ara al soscaire? Ai si hom fos capaç de recordar-se’n, pobrissó! Allò que seguia s’embussava al cul d’un atzucac a l’intel·lecte, i sí ves, què hi fotrem? Quin cop al cap ens el desencallarà el jorn on menys t’ho creies? I, si doncs no, ni mai.

Amb quin corruix no ve a corregir-me la Luxúries! Potser ha trobada massa fada la teca de la darrera grifolda entre els disbauxats veïns, i el mal pair, la dispèpsia, me la dispara.

On són els negres!
—Quins negres?
—Els acadèmics!
—Such mich! Si portés butxaques, us em desembutxacava, vós!
—I què fa el vàter tot ple de sang i merda?
—Inquiríeu per casualitat si el monstret…
—Quin monstret?
—Tornem-hi!

Esperitat follet em recomana, Penedeix-te, anacrònic, del que encara no has fet ni fotràs mai. L’entenc perfectament, el duc a l’orella, l’arrogant geni de la dita gloriosa sempre a bec de llengua. Bon consell — faig, amb veu imaginada que només pot sentir ell. Faré com dius, diré… Sóc culpable de tot, i de més, i au. I potser ja no hauria de parlar mai més.

Què volen de nosaltres, aqueixes goludes invasores? Home, si de fet oi que no hi ha al món res més ridícul que anar recollins diners?

Ai, pobrissons, als meus cent cinquanta, i als teus tres cents, ja xuclats a sec, privats d’adí, raquítics, escanyolits, ni ombra del que fórem, i encara ens roben i ens freguen pels nassos el pobres que som; ens pispen net les misèries que estalviàvem fotent de savi de ral en quioscs de firetes. Endevinàvem per als idòlatres llurs destins i els dels mateixos mons i déus qui sallen, incongrus, per l’espai. Sinestètics, exòtics, faraònics, amb coroça de capdecony pintada amb les colors del cony mogut, o amb careta de testa de xibec, profetitzàvem rotunds i redundants, fecunds, meditabunds i tremebunds. I algú o altre ens dava cap propina perquè ens compréssim cap cafè que ens apaivagués tos i rogalls.

Canta’m versets de barroques lletanies que amb el son enganyarem la fam. Xapescàvem agònics, trepitjant vidres trencats i xisclaires moixons d’ales rompudes, tètric nocturn enmig del jorn, amb el tremolós brum dels matolls, i el Sol tenebrós, apagat per la pols i pel fum. Amb hostilitat letal ens embolcallen les romanalles del delictuós flagell endèmic; ens anem morint, gastats, abandonant enrere fragments de cos esqueixat. Arreu i a betzef enfeinats eixams d’enginyosos insectes qui delicadament van rosegant-t’ho tot.

Me n’he anat sol per on ningú altre no gosava. Sota els trepigs, el pedruscall aplaudia l’atreviment. I au, som-hi. Aniré a lloure, ranquejant, mes corrent la dula, sense més ensopecs, fins que tombaré retut. Pel matollar, estirat part de terra i estrebant-m’hi, m’envaeixen per tots costats, com folles formigues, esbarts d’infants afamegats qui, si abans no m’aixequés i fotés el camp per estretalls pirates cames ajudeu-me, s’atansen queixaluts a rostar-me.

A frec d’ésser cruspit, cabells d’harpia se m’abaten, m’ennueguen, m’escanyen. Aixeca’t i fot el camp per viaranys clandestins, m’ordena efectivament la veueta sàvia. I havia oberts grossos com taronges de sang els ulls sangosos perquè veiés la Luxúries com l’havia tornada a clissar. M’havia semblat que era vessant-m’hi, assídua i sibil·lina, orella avall, el verí definitiu de les seues empatollades suggestions de suïcidi.

Aquesta orellota, amb el que et put, t’ho hauries de fer mirar més aviat per cap proctòleg; diese Krankheiten, vull dir, Fissuren, Fisteln, Abszesse, Hämorrhoiden, ecs, quin fàstic, faríem goig! Heure això a les orelles, crani endintre no presagia pas res de bo; t’haurem d’evacuar de mantinent.
—Què? Was?

Car cert que abans ho entenia tot i ara no entenc res; abans totes em ponien i ara ni una no em pon ni pondre’m vol; potser és el cuquet a l’orella qui, intrús, manefla, m’ha canviades les cançons. Potser caldrà partir peres un dia d’aqueixos, vós.

No feia gaire (quants de lustres ni dècades, doncs?), havia oïdes, íntimament, herètiques pirotècnies que se’m disparaven al bell centre del cervell, com si l’estrafolari paquet molecular qui sóc anés de debò a esclatar d’una puta vegada en mil bocins, en mil minúsculs divertidets escarabatets de totes les colors. Atomitzat. Asche zu Asche, Staub zu Staub. Tret que és clar que…

Només essent gairebé no res abans d’ésser de debò no res, l’angoixat patiment de saber que un paquetet, tan collonut com et penses que ets, lleu s’espargirà, arreu i enlloc alhora, en un esclat de cendres mig enceses, per a no reformar-se mai més en tota la interminable infinitud, esdevé, contra tota raó, mínimament suportable.

Passaran trens rovellats duts per qui sap quina inèrcia ni quin deler de pesantor ni agre d’estavellament. Empesos per quin totpoderós sisme espasmòdic d’embranzida inicial.

Baldriga-baldraga qui s’esfilegarsava ràpidament, ignorant com em deia ni qui era ni què cony hi fotia, esdevinc pueril meteorit qui, a mig fer-se malbé, serpentejant, rossola tanmateix com negra bola de neu qui s’engruixeix amb les estalzinoses teranyines plogudes suara ran la despietada espoliació. El vent del cumblac encara duu enjòlit molt perillosos objectes augmentats esglaiadorament per llurs ombres si s’atansen fortuïts a rebatre’s contra terra. D’ací que amb ulls geogràfics sotgés amb zel interestel·lar aquell cel cruel, d’on osculatrius esferes i paral·lelepípedes i d’altres geomètriques tosses, com ara portes, i bigues i vies i felipes, cuidaven esclafar-me. Amb el mareig de tant aixecar el cap i alhora caure, m’ataquen basques i esdevinc orb per excessiu enlluernament. Indòcils em llagrimejaven, desagraïts, els ulls, i se’m descordava el jejú i trontollaven els murets de toves als envitricolls del meu cervell.

Notes trucs i corregudes pels corredors del teu cervell i, portes qui s’hi obren i s’hi clouen incessants. Pels carrerons com congosts foscs i abandonats, amb totes les clares botigues on adés es treballava ara condemnades, sorolls de persecucions esfereïdores.

Quark ballarí trau el nas per l’estopí, es jaqueix de falòrnies, de l’embut buida les còrnies, les espieres torna bòrnies; quark xafarot viu de l’esvalot, com qui cerca un ou, per a remenar amb vit de bou, va errant pel buit, no en troba cap de cuit, no en troba cap de cru, pessigolleja nassots de manitú.

Quantes de vegades et trencaràs abans no et trenquis del tot? Això érets tu, mònades en butllofa que s’esquerdava. Àtoms, molècules, cèl·lules, sense lligam; com rusc cremant en flames amb cada abella campant com pot, o com formació en tortuga de l’exèrcit romà amb el pinyol corcat on cada supersticiós soldat fot el camp esbojarradament esgaripant enforcat al cul per quin faune fantasmal o dimoni intrús; allò que suara fou unitat és ara cèl·lules solitàries perdudes, sense quest, penjades en territori exposat on l’enemic et sotmet a anorreament immediat.

En un desert on per ràfegues deserten freixes i àlbers, i només sembla romandre-hi l’estoic cirerer radioactiu amb cireres que crepiten i espurnegen, i al voltant del qual segurament caldria fer-hi una barrera perquè ni els ocells ni els oblidosos hi pelluquessin, el tren. El tren hi és bromosa silueta atreta telepàticament devers l’aürt estrepitós. Triaràs per quin biaix assages d’entrar-hi sense mai reeixir-hi?

Tant se val. No és pas que passis a través res, ni que res et passi part davant; és només que et vas passant, ço és, podrint, i, podrint-te, passes doncs a raure a llesques diferents del mateix no res on t’enfonses. Pastís d’hospital. Ecs, ecs, ecs.

Pastís d’hospital. Mon oncle Bixbix s’hi anava morint, i ja puc curar-hi que no es refarà pas; li dic si li cal res i com es va trobant. Ara, res. El qui sap no diu; el qui diu no sap. Sempre ha estat així, sempre així serà. Mantell virolat, xarons tirabuixons, cofoi o sorrut, enze o equànime, per què em contestarà? Tot el que em diria, prou en faré esplet als llibrets i me’n pleviré amb més goig ni calma ni percaç. Potser li sap greu de viure amb ell mateix, en acabat de tants d’honorables fracassos, i ara la mort, fracàs definitiu.

Sense permís, he regirades perplex en les vitrines: canyelles, aiguanafs, carbons; píndoles de totes les colors de l’espectre; quantes se n’engolia, balb, l’hèctic Bixbix? Em sembla que, abstinent, no cap. M’ha feta una guerxina quan li ho demanava? Cert que aviava ganyotes a tort i a dret. Arrufava sovint el nas; un nas transfigurat en un grotesc clítoris rudimentari; per això se’l gratava tant? Així mateix, tot d’una, i en forma d’interrogant, diries que involuntàriament, se li arrugava l’ofri, com si el sorprenguessin part dedins encara certs pensaments sospitosos. Potser escrutava el seu trajecte i li recaven crims i ultratges, torts i greuges, qui sap si els rebuts o els etzibats.

Quina pau d’aigües quan pixes sostingudament a la tassa; sorollet de font suaument apologètica. Mentre pixes, alces els ulls i el guipes pel mirall; quin ominós miratge l’afligeix? S’obsedeix amb posat adolorit a dir que sí amb el cap. De sobte, però, un alleujament a les faccions, com si a pleret hi matinés, simbòlic, el vel que esborra els pecats marcats a l’antiga pecadriu fesomia. Ascendeix o faig el ruc jaquint-me entabanar per les irregularitats a l’espills. A risc de caure de cul, tombaré el cap.

Fa una ganyota pintoresca al burot avial que li foradi el bitllet cap a l’ultramon, o el fot de fàstic contra la meua propinqua presència?

Mes què són aqueixos estranys espetecs, i sobretot què és aquest suquet tan pudent que m’ix de l’orella?

I a la fi, esbufegada, deia la veueta, Perdona, però sóc molt com mon oncle Moxi-moxi; haig sempre fretura de defecar a l’instant més inconvenient; per exemple quan, sepulcral, en Moxi-Moxi, segons ens contava ara deu fer, què, sis cents, set cents, anys, un vespre on anava a enfonsar la xil·la alternativament en dues dones cuixarrones qui, gens esquerpes damunt la màrfega se li obrien, i llurs esponerosos pentenills, dels quals ferums tan fortes de conys no n’emanaven que feien bolcar d’esglai tant cap ens escardalenc com ell, com cap altre ens molt més opulent ni polput, ni crapulós ni populós, ni papulós ni palpissut, d’entre els consternats nassuts qui romanien a la cua, doncs fou llavors aleshores, diu, dic, on, també ell com els altres trempant fins a la vera volàtil essència del coet, i esdevingut gelós vector de penetració fins-a-la-peti-qui-peti, pobrissó, intempestiu se n’havia tanmateix d’anar abans a cagar, mon oncle Moxi-moxi, oi, d’on que el seu lloc fos pres encontinent per cap altre assedegat de nimfes entre els polifònics agonitzants qui, molt reprensius, gemegaven darrere, i hagués de romandre, ell, per culpa de la merda inoportuna, de bell nou a les escapces. Hò, i espera’t. Potser lleugerament pitjor i tot; aquell malaguanyat jorn on feia cua per a rebre el Nobel d’astrofísica, varietat èpica quàntica, em sembla, i, és clar, amb tota vitalitat, li vingué la impertinent caguera i, ja cagat, un pèl abans mans de carrinclonota pubilla no l’hi lliuressin, hagué de córrer empegueït rai, i el guardó o el trofeu o la copeta o el ninot que devien lliurar, doncs, se l’endugué un altre de la cua; sempre el mateix destret, pobre oncle! Més tard, ja el veies, cavicorni, havent perdut el torn, a la cua de cap altre premi Nobel dels més rucs, exemple, el de política porquina o de la cort, crec; o, no em facis cas, potser m’err i es tractava de cap altre Nobel de més volada, en pornografia, diguéssim, especialitat sadisme exhilarant dels pèrfids helicobàcters; a tots ops, quelcom si fa no fot; ja saps com aqueixa patuleia moderna troba estupefaents especialitats fins furgant amb ungles blaves a melics de lluerts i a matrícules de clons.

Com mantres que em calmessin, encadenadament m’adormia fent interminable balanç de les meues possessions que amb els anys minven i minven.

Gibrelleta mangala sabates pantalons
gibrelleta mangala… sabates pantalons
gibrelleta mangala sabates… panta… lons…

El monstret en deu haver fets més dels vuitanta i tanmateix encara, gatgejant qui sap mai què, hom el sent també, amb estronts triats, i aprenent, es veu, cal·ligrafia, gratant, gratant, damunt les noves parets de vidre espès, bisellat en blanc, amb filigranes d’atauric, o d’enreixat o gelosia. Potser ho fa que en Qim-Prim, el nou drut de la neboda es fa veure l’arquitecte. Les constants modificacions a allò que adés, en tremps i saons antediluvials, fou ca nostra i ara és indefectivament ca llur, han feta desaparèixer la meua avial tresquera. Ja no puc arribar-me a la finestra a ullar els cremats energúmens i llurs entretingudes pràctiques culinàries, ni atansar-me al canfelip a buidar-hi la gibrelleta.

Només cal avesar-s’hi. Més val que ningú no sàpigui que sóc encara viu. Les noves construccions que em barren el pas cap enlloc, aviat m’hi sabré esmunyir com cap verm inconegut cada cop més reduït.

I ara pesava figues, aviat mataria l’araig, quan, com qui és atacat per les minúcies incendiàries de l’epilèpsia, tot d’una el ficte arquitecte entra, a marrameus, al meu racó. Què hi pinta al meu purgatori el glabre no ningú? No m’amagaré pas tot rebregadet al microones perquè l’intrús l’encengui; ni fugiré per la finestra (tampoc no puc, vedada per les recents altres parets) per a penjar-me al frangipani de baix on m’hi eixarranc, escorxat, com si sóc flor qui falenes del cap del mort pessigollegen; ni tornaré a córrer per a vendre’m al mercat d’esclaus tan a bon preu que se m’enduran a tot estrop vils compradors abans els meus sanguinaris perseguidors no fotin cap. No; no cometré mai cap més d’aqueixos errors tan greus; letals nyaps així hom només els pots fer un cop. I ja ho sé que m’he promès de prendre-m’ho tot amb eutrapèlia, i de només mai enraonar quan fos del tot necessari, mes aquell sotrac vingut d’enlloc em desperta al cos pirotècnies de difunt qui en taula de dissecció s’abandona sibarític als plaers més indiscrets.

I ara me n’adon, obrint el ulls, que en Qim-Prim em fita amb el monocle com si li sóc bufó espectacle, i potser, taujà, m’esclafarà com cap corc de tremujal amb un dit mal esporgat.

Tità qui ens brutalitzes, vaig piular llavors, mentre, com vespa antiga, d’ales aglutinades en plecs, ranquejava damunt la fusta sense poder molla volar; esdevinguis avui entomòleg mig antropològic, ço és, híbrid amb cor, collons, i no ens siguis per comptes tan fisiològic ni equí, trempant en marbre, com cap poliglot massa enginyós, mentre ens assassines; estalvia’ns l’estrepitosa lletania, és clar, quan, a barrades i a esclafaments de llorda ungla, ens tornes caviar qui, aritmètic, hom tasta reguardós, com cap ós la mel, amb busquetes ni branquillons ben mesurats, no fos cas que cap metzina s’hi celés. No pas que hom no copsi ni clissi que et creus presenciant cap òpera esbufegada, on, coalescents, els escaigs bategosos del teu masoquisme i els dels viciosos qui escauges ni avalues, en imperiosa anticipació de les antipaties consegüents, ensopeguen com horitzons d’escenari que es clou, glacial, com ara empès per dos massius icebergs atrets mútuament. Recorda-te’n si us plau, de l’Illa de les orquídees i del Turó de puritat, on tu i ell anàveu nus i llauràveu i cardàveu i només menjàveu cogombres i ous d’estruç, i amb estellallenyes i maçola us engrescàveu, pel més recòndits voltants, al bosquet i a l’abocador d’escombraries que hi tocava, a rompre i esbotzar fustes repudiades (esquís pianos calaixeres escriptoris) per a cremar després, en intrèpides fogueres, els llibres de tothom. I com xarrupàveu a ruscs com qui a mugrons s’amorra, mamerris de llavis codolencs, calapetencs, coriacis, i com amb la mateixa maçola, en temps de desglaços i allaus, signàveu l’extinció definitva dels fòssils que mancaven, cabdals, als pàmfils paleòlegs.

Silenci de golfes estretes on cada garranyic ni grinyol no és sinó calúmnia i excomunicació. El soporífic gegant, glauc com gafarró o com submarí, per què hauria pujat, kamikaze capdecony? Es jaqueix aenzar pels cimbells de tots els meus paràsits qui ficava, sondrollant-me, a bellugar. Biòleg molecular especialitzat en clavegueres, conec intuïtiu les veus del més rebotegosos ni poixèvols, i aquests, per atlètics mecanismes, sé com trametre’ls, com qui fot virtual xurriacada o assaja amb la bassetja, que es juxtaposin justament al cos del busaraca emprenyador, que s’hi rabegin sense embaràs, sobretot timpans o narius endins, d’aquell pom de porta de nas seu i d’aquelles orelles anàcroniques de ratolí que ha.

Amb boca de roent cèrvix, de tor inflamat, de cul desarrugat d’enorme ponedora, humil i tanmateix amablement ferm en les seues conviccions, em sorprèn, somiós, evocador, modest, dolç, en pau amb si mateix, bioluminescent, rapsòdic, subtil, eudemònic, remembrant la seua sumptuosa estada entre les arbredes, les papallones, els escarabats, qui, en aquella illa de puritat entre turons d’orquídees, l’ajuden i l’amusen i l’inspiren, i li presenten, perquè ho sàpigui extreure amb cura infinita, tot el que té de poètic nogensmenys, i malgrat ell mateix, si el saps massegar com cal, el planeta genocida.

Hi rebíem lentes il·luminacions. Hi fèiem sabó, remenant, remenant, amb paciència excelsa. Hi cuinàvem llongament, eons rere eons, sovint a l’uníson amb les molt més romanceres coccions ni coaccions dels universos; entotsoladament combregant amb llurs estireganyats xup-xups de mai no acabar-se, i en sublims enyors, aixecant els ulls envers llurs magnífiques manifestacions. Car tot hi era observat amb tota la calma del món. Benaurada hora que dura l’eternitat. De vegades quèiem en clots i hi romaníem, extasiats. Els ulls dels cloroplasts i els nostres en exultant entesa tàcita. Fins que levitàvem i serpentejàvem, lleugers com borrissol, eteris, volàtils, insubstancials, constantment oblidats, pels camins del zen. I enraonàvem amb unció, sense cap pressa, amb l’omniscient cavall blanc. Car cert que sovint, quan quèiem en zona de pregona meditació, heus-te el cavall blanc qui ens llepava el visatge. I sentíem que ens mormolava, suau com l’oreig, Junts… Junts anirem a tot arreu sense moure’ns del prat. Floretes insectes vols d’oc… Cristalls de sal al cel… Aiguaneixos fonts palets molses… Vent pluja neu tro llamp… Bou arbre ànec bernat…

Transportat a la beatitud dels seus llimbs, fins jo i tot hi albirava el místic cavall d’ivori qui amb les seues no dites savieses m’apaivagava fins a punts de profund i tanmateix joiós penediment. I em deia, Ell qui havia estalviades tantes de vides de bestioles, per què no hauria d’estalviar la meua?

Algú el cridava de baix. I aleshores em demaní, amb la mateixa equanimitat, Per què me l’hauria de salvar, potser avui era el dia justament on se’n cansava.

Cert que sempre val més savi conegut que boig per conèixer. Per comptes de comiats insípids ni d’amargs esguards de mai més no veure’ns, abans de pirar, l’arquitecte oblic, bo i evitant el bany accelerat de negatius espurneigs, tria, imprevisible, de masturba-se el seu ou solitari, ou fratricida de llonga data qui annihilà abruptament son frare molt més rèprobe i flirtaire, de qui les emissions proliferaven sense ni com va ni com ve, com febrós ans ictèric grafòman qui fiqués cullerada de sopa de lletres a cada aparença ni virtual aparició de gorg revingut que (o li semblés que) es cargolés en plecs de cartilaginosa carn, on vessava doncs, gens clandestí ni temorós, desnatades llets i alhora aigualits i hematosos elixirs, de qui els miralleigs ambres, a miríades escarnufaven (i hom podria pensar que escarnien o àdhuc estrafeien) els moribunds piulets dels estels més apagadament somalls en cap univers no pas poc de lluny obsolet, pitjor, d’anys i panys inexistent, univers extingit, col·lapsat irremissiblement, desaparegut en realitat del magre territori hermètic de quin altre espai, de tan minvant, clausurat, on nogensmenys en Qim-Prim, cloquejant íntimament amb mig subjugats singlots de riure, qui sap si imaginant-se’m patint-li qualque banal flagel·lació, alfarrassant encertadament que sóc massa contemptible per a tal viril ni indòmit conqueridor, qui ara pot, si ho vol, negligir, massa magnànim, de què ho sé jo… d’afusellar-me, d’executar-me, de rentar-me el cervell com cap altre demagog o tribú, o potser no, potser només m’empatollava, massa fecund en les meues pors, obsedit en ajornar l’ultratge, i no es masturbava pas gens l’ou, potser només se’l bellugava a les envistes d’un altre fi, l’emprava diguéssim a tall de dau, tot esperant què en veu sortir, quin nombre no m’enduc, el de l’esclafament immediat o el del muscleig menfotista del Saps què? que et bòmbon, desgraciat, quan gira cua i fot definitivament el camp, car al capdavall prou el criden peremptòries les inesquivables mestresses de baix.

Calfreds d’agonia em descomfeixen, car sóc a les portes infernals de l’esmicolament o l’esvaïment, del total anorreament del meu minso material, pobrissó, amb la meua arestuda, punxeguda, carcassa de súcube diminut fàcilment trepitjada en sorres i pols? O, amb estoica serenitat, aconsellat pel bonament electrificant cavall blanc, sé encarar el resultat amb prou decència, autocompassió i avergonyiment de cagar-la a última hora, amb què em garantia, doncs, estètic, si més no una mort exemplar? Ni l’un ni l’altre, vós, car, badant els ulls, filustr doncs que ni m’ha renyat, que de fet ni hi és, s’ha robat elleix rere la nova façada ran la qual es veu que no raïa, construïda sense que ni me n’adonés, mentre era a dalt, arquitecte màgic qui aixeca parets de vidre només amb els reflexos del lluent esguard.

El meu gimnàs ara molt més reduït, m’incumbeix doncs dissenyar-m’hi també noves coreografies, molt més inanimades, a tall dels muts ballets immòbils que dansem els bandejats txeroquiïs amb els nostres confrares més pollosets ni espellifats ni al capdavall, com dic, ostracitzats, quan ni en avinentesa de casament hom prou que se n’està, d’amollar-nos molla del tec, ni molles de l’especialment especiat esmorzar, i ni cal dir el dinar; i encara si mai volem sentir la veu teocràtica del jeràrquic padrí, ho hem de fer disfressats de llosa de cementiri tacada de caqui, perquè ningú es maliciï ni que hi som, intocables. Ara que, tant se val, vós, els qui no ens morem mai, conservats com copròlits, hem totes les hores del món per a flairar-nos-en rai, de fúnebres asteroides qui se’ns estavellaven a les closques les quals altrament ens rompien com porcellanes; símptomes invasius ens en plouen arreu de pertot i d’ençà de la més antiga antiguitat, sí que, amb el nostre currículum sempre encallat, no gens fluid — com totèmics gripaus qui, per mèrit diguem-ne paralític, d’ancorada prostració, bombardejats pels sorralencs raigs de la font calcària, s’empedreïen, i, en detriment de qui sap quins tabús, no raucaven sinó titllant, a sords trets de trabuc, amb prou feines brandant el gargamelló, tothom de simulacre enteranyinat en dèries voraces i rau-raus de ruc, i de tous balots de tripes i orxegosos aixarops, i de blans bolics d’icors i cervells i greixos i ous nus — ajornem, mentrestant, adeptes al sentdemà, l’instant on no cau, ecoica, la guillotina del prou prou prou, i només segurament pel fet de voler saber, encara encuriosits, a quins inaptes topalls no s’aturen els solcs dels tendenciosos batalladors, els fal·laciosos entabanats, encara que no cal ésser gaire savi per a endevinar que tampoc no deuen de tota manera menar enlloc, els solcs, les vies, les molt il·lusament vantades rutes empreses pels qui suren a graus, car on anirien a parar? On anirien a parar? On?

Aquell cop on trepitjava ruïnes, hi trobava tresors; m’enfilava per traus estrets i eixia de goles precàries, i tot plegat hi gaudia un ou, gaubança i jubilació a betzef, car al capdavall tot hi era aventura i jovenesa i au, lluny de tot destret. D’un morter de coure, monedes d’or en curullaren. Florien les monedes d’or esteses com floretes al camp, i és clar que no trigaria pas gens a ploure aigua règia, car les maltempsades prou són teixides al tapís de la bonança, i tot llençol serveix de mortalla, i tota crònica de proeses de nota necrològica. I ara vindran entecs sens fi, i els mals de queixals, i les vetlles no fos cas, i els tributs a ops d’haver la pau, car els acabalats al poder sempre demanaran més, i et trametran els brutals qui amb llur tarannà de brau insà t’arramiran, vulguis no vulguis, a conteses on què en treus altre que els nítols esbarriats damunt el fang? Car per què t’hauria hom de permetre que participessis en cap guany per magre que fos? Els qui de la teca natural en trauen abusiva nyapa, no volen pas ni ombra dels qui la protegiríem, per mer fet de no fotre altre que jaquir-la fer, benauradament adormits al prat o ensopits sots el roure esponerós perquè potser el cavall blanc es prestés a llepar-nos la galta.

Res. Queia la nit com cada nit, i t’aqueferes al tremujal, rellotge de la mort qui vas corcant per a anar corcant. Tot ha de caure, perquè més tard hom pugui trepitjar ruïnes, trobar-hi tresors, enfilar-se a traus estrets, emergir de goles perilloses, jubilant, ple d’un jove goig, guaitant el cel, que hi plogui, que hi plogui. Bruixa qui em pentines, bruixa adorada, mentre la nit ens embolcalla, cotó fluix entintat, sopa de lletres, gloc-glocs, gàrgares, glops, de bla pou…

Bla pou, bou pla, puu blau, blau bou, pou bla, blau peu, peu bla, beu pou, plou ble, ple plau… Enyorós tecleig a l’orgue casolà. L’harmoniosa tornada a la dolça tonada vagament taral·lejada per la llunyana veu del barrufet omniscient.

(…)

els dos Xiboms fins ara a l’
Enneàquer
i com sempre a
l’opuscle



Xibom sa darrera corranda

24 febrer 2017

Xiboms letzes Lied

Els insolents vehicles l’imperible gatxull, que en la seua proliferació vessava de la soll, escandalosament llençaren, a gruixuts escatxics, damunt el defectuós, esberladot, patriarca, el qual, com ara sentint-se la cotna greixosa calabruix-abonyegada per aquell fètid garbuix de filigranes excrementícies, amb els pèls de l’inflamat visatge tots enfeixuguits de cascàrries, volgué heroic plànyer-se’n amb cap arenga escruixidora, on per torna per la boca mateixa li n’entraren tèbies femtes rai i amb soliditats de suros de diferents mides. Un porcairol qui rabejant-se en l’oci l’observava volgué al seu torn fer-li avinent que com més xerrés més merda menjaria, indicació que semblà xinxollar el més que tocat prelat, clergue arrebossat ans gratinat de brutícia pútida, bateig més que merescut ara que la vida li fotia definitivament figa, musclejà com qui diu per tu fotràs, capdecony, i continuà somiant truites farcides, o pastorívoles aventures de cardamentes si fa no fot, ja et dic, bucòliques.

D’un dels vehicles, tot d’una aturat, en davallava a vomitar dama perfumadíssima i d’aires aristocràtics, la qual en ensumar el bisbe emmerdissat orxegà amb més força encara. La reconegué l’eclesiàstic, puta parroquiana de preu, i en conseqüència automàtic es convidà al vehicle. El xofer li venia una basca invencible i per això davallà al seu torn. Sol al vehicle, l’untat, malmès, mistagog trobà als seients del darrere ampolles de fortors i d’essències a dojo, d’on que en begués a galet en cap sacrílega barreja i es fiqués a fer-ne gàrgares, teòleg de qui llavors, quan menys se l’entenia, més hi toqués, car, com és conegut, qui té per ofici bavejar bajanades, només te’l pots creure quan no diu ni caca, mama.

Mes què me’n fot del rat d’església, ninot de teòcrata, tronat, tabescent, titella del feixisme religiós, ni del porcairol exhaust de no haver fotut tampoc re el jorn sencer; el que volia, estètic com figureta de porcellana dalt la plataforma, barliqui-barloqui amb ulls de zigòpter, un pèl massa arrogant i tot, com cap astrònom si fa no fot prou optomètricament organitzat, escrutant vidre amunt el calidoscopi del cel, mosaic obcònic, com si sóc un déu d’incògnit, que arribés… Que arribés, vull dir, el “meu” vehicle, el que m’havia de dur sense més neguits a indrets triats, on potser àdhuc fotjava en sucosets plecs intercrurals de madones de certa categoria, car prou m’havien dit que on anàvem, protervioses heteres de l’alta societat amb el verriny esventat, ço és, amb febres pel cardar i remenar el cul, rai, a pler, un farciment, a vits besats, vós, som-hi, fot-li’n, aür.

Ah com se m’atansa, paràsita, amb espontaneïtat de crisàlide qui s’espelleix, humida i sedega alhora de gresca i d’histèria! Ajorneu les cornetes de l’últim juí, doncs! Que els seus llavis angèlics es posin pus tost a la meravellosa banyeta del marrec (des Knaben Wunderhorn), i hi xiulin a pleret, a cor-què-vols, manela, i que en traguin tot el suquet. Balanífer, tit, el marrec, i la seua meravellosament llambresca corneta, que cap altre efeb ni dandi patorrat d’ert cuquet (ni tampoc cap altre goliat de titoleta minúscula, ell, estatuesc ans herculi com cap “mestre Univers”, pobrissó), quines delitoses, sinestètiques, sensacions en bufar-hi, oi, ma dama, no us forneix!

Vagues somieigs de truites amb mariners sarcàstics qui, passant, criden i truquen al ferro de llur vehicle, bo i transformant-me en albatros de malson, pària a qui el sibil·lí destí no absol de patir també ara mateix. M’empassaré sencer l’escarn i fitaré al lluny, on els paisatges perden amarres i s’esbordellen els horitzons, perquè ara, en coalició proliferant, ve, desesperat, l’hivern, i ve, pruent com acàlef, el crepuscle, i, invisible, me n’adon, una de dues — que he perduda la maleteta, o que he perdut el tren. Quin tren? Vull dir, el vehicle.

Destrempat, ausades, giraré cua. I, mentre ho faig, a cocció lenta com amb certes molt delicades ceràmiques, així vaig sedimentant-me, vàgil, mentre sóc de tornada cap a ca meua. I em dic, Hauran hagut, pobrissons, cap accident? Anecdòtic, qui sap, m’informarà hom més tard del resultat de l’autòpsia, über das Ergebnis der Obduktion? Car enigmàtics, oi, com les mateixes evolucions, estocàstiques, autoesquediàstiques, del camp magnètic terrestre, els trajectes de cap vehicle un pic esqueixadament accelerat cap a l’inconegut, no pas, vós? Sí ves!

Tret és clar que els mesquins apòstates no m’haguessin jaquit enmig del trànsit embogit, servant el ciri de les glaçades candeletes, el cel mentrestant passant de lluent safir a fosc com la puta pega que sembla que hec d’ençà que em nasqueren, malparits, i amb quins enverinaments a la sang, quines endèmiques metilacions dels gens, exigua oradura del tit, empastifada feina de manguis, cos boterut fet per als llamps. Mes calma’t, homenet, això rai. Prou que has els articles a la vida únicament essencials — la teulada, la teca, el llibre, la llàntia i el llit. El romanent, luxe negligible, au, bah.

Quatre o cinc carrers més i ja hi sóc, que em deia, quan tot d’una, nit extravagant, bigarrada trilogia de faranduleres em fan l’aleta. Deia, Què? Com m’esgarriava fins al barri de putarretes? Coses rares dels peus autònoms, a qui les parts nobles del cos, collons i tita, suggereixen nogensmenys on caldria potser adreçar la proa.

Pàl·lides vora la demolida bòbila, fictes òrfenes, i en quin sacríleg deliri, pobrissones, les noietes es veu que no em volen pas poc de parot! Se m’arrapen amb eufòria. Cert que, en la pols cohesiva de la boira, semblaven salsitxes, a qui, ateu i antropòfag, no et costaria gaire fotre’ls mos, mes vençuda, a cop de nues genives, la ruca dèria del mossec, com si sóc ara cap carrincló espantall de bòfia, a qui cap altre cínic fuster llimava la ferramenta, i alhora xollava el cap, el qual, ara, sense palla, en diries lluent compàs, menys de les agulles magnetitzades, acceptes ton lot de passavolant apressat, i prou púdic t’amagues la porra, sense ni gratar-te bragueta endins. A part, oi, que llurs essències essencials puixants i poixèvoles i penetrants, ofensives, irritants; la munió d’aromes viroses amb què s’embalsamaven, mòmies! Molt més m’estimava que s’haguessin persistentment llufades, fa? En fi, com dic, tant se val, a frec totjorn de veure’m acoltellat per les pinces de llurs ungles d’astor, en la trivial penombra m’hi esmunyia com fantàstic llimac. Ave atque vale, spurcae lupae, d’ungles esgrafiades de sangs, i amb encants de sofre i estigmes, ja us ho fotreu, m’agafeu en mala nit, massa desil·lusionat avui, rabejant-me en destempre, ensulsiant-me en descoratge, gruant vagues desgreuges, en acabat de tant haver esperat entre el verí estrident de la pol·lució, per a tornar en acabat en porreta!

I amunt, vós. Sant tornem-hi, ein heldenmütiger Reisender, spurius nocturnus in coturnos adulter, encaputxadet, i, si cal, caminant com amb tapins, a la japonesa (de roure? de freixe? d’om? de faig? de vern!), ara sí, ja m’hi veia, al simfònic magí, horitzó gloriós, prop la casa per què gruava, esvaït.

La caseta per què llavors em desficiava, la llogàvem a mitges, el savi Jeroniet i jo. De fet, doncs, ca meua no era, pròpiament enraonant, una casa casa. Ja em faré entendre, collons. Era una mitja casa; caseta, car era de mida minúscula, amb un canfelipet, una saleta, un dormitori, una cuineta, una cambreta dels mals endreços a dalt de tot. Es tractava, doncs, d’una caseta que hom migpartí, cardant-hi un envà de dalt a baix. L’únic que amb el meu veí a tocar tocar, el savi Jeroniet, de qui la seua part era idèntica a la meua, tret que emmirallada, decidírem, al cap de pocs mesos, de fer-hi dos foradets, a l’envà divisori que dic, un forat al replà del primer pis, i un segon forat més petit al replà dalt a les golfes. Així, si cascú, ell i jo, entràvem a ca nostra per sengles portetes, besades, amb el mateix número i tot, tret que ell amb un alfa afegit i jo amb un beta, un cop dalt, a la saleta, diguéssim, o a les golfes, també, ens podíem ficar, si volíem, bon amics, com benentesos parents, a la meitat de la casa que pertanyia a l’altre.

Així mateix a mitges, llogàvem una minyona lletgíssima, d’un atractiu molt agraïdament nul. De vegades i tot, li suggeria, tanmateix elogiós, que es depilés una miqueta les seues membranes d’escarabat migratori, que així no patia segurament tanta de calor ocupada en les seues catastròfiques tasques casolanes, o potser que assagés de tapar-se els estranys sacsons d’anèl·lid, de qui els el·líptics fragments anulars de què ens feia ofrena no podia jaquir-nos, pobrissons, indiferents, i d’ací que no fos cas que més tard, a l’hora de fer bugada, es trobés amb certes sospitoses taques de més difícil i fastigoset rentar, pobrissona.

La minyona havia una nebodeta, la qual, discràtica, verosa, boterudeta, sempre rondava per qualsevol de les dues meitats de casa. S’estava sobretot, cert, a la meitat del savi Jeroniet. Prou, pobrissona, hi esmerçava les millors hores de la seua granada, tronada, jovenesa en estudiar-hi aferrissadament els llibres, sacrificada a empassar-se’n tota la col·lecció dels OPF(ER) [Omnia Panta Fimmela (Erdolchenden Rippenstössen)], els dos cents volums i escapoló qui venien originalment estotjats en una mena de cilindre amb prestatges, cobert amb una resina transparent mòbil, i que es veu que el savi Jeroniet rebia de ben petitet perquè esdevingués, com cal, ben savi. Era una col·lecció que recollia, doncs, pel cap baix tot el sabut llavors — ço és, tot el sabut, i més i tot; diguéssim, el sabut i l’ensumat. I quan dic llavors vull dir, ara fa, si fa no fot, uns dos cents, dos cents cinquanta, anys. Doncs era això, tota aqueixa ciència abassegada, pròpiament acunçada en erts llibrots, de tapes coriàcies i lletra gòtica, que ara la corpulenta, sorrera, lacònica, larval, nebodeta s’aprenia fil per randa; de cor i tot, si us plau.

Pel que fa a aqueixa molt erudita col·lecció sensacional, haig de relatar que quan un migdia, sense haver re millor a fer, em vaig atansar als prestatges del cilindre del dormitori del savi Jeroniet, el qual dormia com un soc, i en vaig treure els llibres per a espolsar-los ben espolsats, i mentrestant havia col·locat el cilindre amb els prestatges i la coberta de resina transparent vora la finestra del meu dormitori perquè s’oxigenés, s’escaigué que per la finestra entrés una regina d’abelles, amb tota la seua cort, ço és, el seu eixam sencer, i flegmàticament, sense demanar cap mena de permís, tots plegats en prengueren possessió, i ara doncs sempre havíem haguda a casa abelles amigues i mel que regalava del rusc, en cossis que havíem al peu de la prestatgeria cilíndrica, amb els llibres, és clar, degudament exiliats a qualque biblioteca feta de quatre fustes a un racó del seu dormitori, el d’en Jeroniet, on sempre t’hi trobaves la nebodeta amorradeta.

Parlant del savi Jeroniet i el molt que dorm, pobrissó, cal dir que sovint vatua que el crec mort i el vull desvetllar, ressuscitar, amb quatre mastegotets, mes res, vós, falsa alarma; es tractava només de qualque coma o altre, d’on més tard, ell rai, zombiet xiroi d’allò pus.

En Jeroniet, savi vellet, ep. Pretén llavors haver fets els dos cents quaranta o cinquanta-dos, tret que jo, escèptic, no sé per què, però no em creia pas que ultrapassés gaire els dos cents vint i prou. Cert que si jo, amb setanta anys, me n’adonava que havia perduda força alçada, sis centímetres; nogensmenys, que era allò? Com qui diu no res comparat amb ell, el qual, amb força més de dos cents al pot, n’havia perduts a pilots, de centímetres. Com dic, pel cap baix, d’alçada, li’n mancava a hores de llavors un metre i mig. Era petitet com cap nyec, com mamerri, com cap infantó de bolquers.

Aquells dies el trec a passejar amb el taütet i tot. El taütet, car per motius de comoditat i sobretot de practicabilitat, com deia ell mateix, arribat a l’edat on havia arribat, s’estimava més clapar en taütet d’albat. Més confortable, vós, més segur, més estretet, sense perill de caure del llit i trencar-se qualque osset, pobrissó.

Som a fora, ell, cosmonauta de barri remot, menat pel desimbolt, menfotista, coet qui sóc, carall com reviu amb el bon airet, pobrissó! Sobretot quan el trac a la neu de la nit on l’aire encara és més net, parant compte, però, vós. Tampoc no gaire a prop del fum on els sorruts veïns japonesos sovint rosteixen a l’ast improvisat, sovint rovellat, a foc lent, certs infants superflus. Garrepes orientals, molt rarament t’hi han mai convidat!

Sempre he cregut que només es nodreix d’aire, el savi Jeroniet; no l’he vist pas mai menjar altre; i ni caga ni pixa; ep, tret que la minyona li posi i tregui els bolquers, que això no ho sé; no ho he sabut mai, cap cosiment no haig pels pànics higiènics, una micoia patòfob sóc, sí ves; i llavors, vivint amb ell, encara més. Dos cents quaranta-dos anys no es porten fàcilment. Si les meues xacres ja eren múltiples i d’allò més feixugues i fastigosetes, cal imaginar-se les seues, pobrissó.

Que ha, el savi nostre, una pila d’anys, cap bumerang del dubte no pot venir incessant a rosegar-nos-en. Ens ha ensenyat, a la nebodeta i a mi, el seu molt espès guaitajorns, escrit amb lletra microscòpica, i gòtica, és clar, de quan feia si fa no fot de repòrter internacional per a papers d’anuncis ara no en fa poques, d’èpoques, i que són morts i desapareguts, i hi surten, als fulls grocs del guaitajorns seu, tranquil·lament tractats per ell personalment, pler de coneguts contemporanis, en Nap, per exemple, i en Maldà baró, i llavors en Bismark, i en Lenin, i en Nin, i és clar, jo.

Ara, llavors, aleshores, treballàvem en els mateixos projectes intel·lectuals de diletants retirats i sense ínfules, i menys d’esperances de publicació, car és clar que mai no fórem prou bons, nosaltres, excelsos, per a les vastes exquisideses acadèmiques! (Parlant en clau irònica, vós!) Sols un parell d’afeccionats a la coseta sàvia, pobrissons. Immergits en tasques d’investigació pregonetes d’allò pus, tret que sense exagerar, el bon cosiment, la bona voluntat rai i potser prou, benèfica fauna d’ulleres gruixudes, tant ell com jo, ep, i qui sap, potser, més grandeta, la nebodeta i tot qui se’ns afegiria a l’ínclit equip!

I ara que dic nebodeta…

Ah! Senyoret Xibom! Què farem, què farem? Tenim l’Eufoma prenyada!
—Qui és l’Eufoma?
—La neboda, cony!
—Perdoneu, minyona, no sabia que la nebodeta en tingués cap, de nom. Primer cop que me n’assabentava, vós. Nogensmenys, tant se val. Se sap, però; ha hom escatit, tanmateix, qui és el benaurat pare de l’agraciat nou ésser?
—El senyoret Jeroniet, és clar! Sort que es casaran!
—Ah sí? Quina edat li feu a la nebodeta?
—Ja ha fets els dotze i tot.
—Ah, així només es portaran uns dos cents vint o trenta, quaranta, anys. Bé.
—No re, oi? És el que jo he dit!

Tret que, ara que hi caic, quan fou, això? Quan s’esdevenia l’esdeveniment, ni quan s’esqueia l’escaiença? Ahir? No, pitjor. Abans d’ahir, no pas? L’altre? Quan? Al fons de les edats?

O potser ho has somiat, carallot?

Hò! Ara hi queia que, mentre la minyona m’ho contava, oi que hi havia un enorme, força apàtic, caragol borgonyó qui, gebrat, li pujava tarota amunt? No és aquest un detall inconfusible que traeix el malson?

Irrellevant instint de víking ruminatiu que em duus a melangiosos laberints nocturns per comptes de dur-me directe a casa i veure si haig raó, si hi retrobava la sempre descolorida minyona encara destil·lant irisades llàgrimes, o icors ictèrics, de benaurança, per les ben properes noces… O, sotmesa a cruel manguilatge emocional, banyada amargament en oceans, o pitjor, aiguamorts, de putes penes, per la presència del maleït patòleg envinat qui no eludeix nogensmenys el deure de certificar les defuncions dels massa apassionats amants, suïcidats ensems, en quin jangle macabre, o letal joguina, per a provar llur amor, o llur desesperació, o qui collons sap.

Hauria, em deia, d’adreçar-m’hi dret i rabent, a caseta, vós, pobrissó, i no perdre’m encara fosca nit en rònegues vinyes que la calabruixada nafrava.

Rònegues vinyes? Surant-hi, imperatiu, com notori centcames, qui, colltort, caragirat, sobrevivent, amb puteria, pobrissó, abruptament cancel·lava la seua arrapada identitat, i prenia, llambresc i marginat, perillós i incontrolat, en orri, penyorat, tots els riscs de la fugida i el vol? No ho sé, potser sí. Un detall era els llivells estroncats del costerut indret. Perplex, l’havia assolit, i m’hi havia com aquell qui diu glaçat; m’hi havia vist arrelat, arbret esguerrat, arronyacat, vora els corniülls i obriülls, i em rosegaven els conills, i als voltants mèdols i confins de daus ciclopis m’anaven cloent, fins que m’heus que alat estic fotent el camp. O potser no. Potser no em moc de lloc, potser hi faig floretes i nèctars, i em veig visitat per centcames de ben proper parentiu nogensmenys ausades ja promoguts a alats.

Ah les mels, te’n recordes? Havíem fet al vidre de la finestra del meu dormitori un forat petit, rodó, perquè a lloure hi transitessin les abelles. Oi que les dues femelles de casa, carallotetes, quina por els feien les benèvoles abelles; prou em gicaven tranquil el dormitori, no hi entraven mai, ni la minyona ni la nebodeta; tots els meus papers intocats, zum Glück, vós. Contra la por a les abelles, us hi instal·len sense permís ni re, al forat del replà dels dormitoris bessons, aquelles lleugerament electritzants cortines anti-insectes. I és cert que aquella malaurada cortina hauria pogut pelar de cap descàrrega el bon saviet; i per això li deia que no badés, que parés compte a aventurar-s’hi gens, que no es neguitegés per la companyia, que ja em faria caure jo prou sovintet al seu costat. Ara, elles, tot el dret, com dic, sí ves, tota la raó que havien, pobrissones; contra la por, prou s’hi val tot, vós, l’efímera i tanmateix torturada vida ja ens ve dictada amb prou martiri personalitzat per a cascú sense excepció, perquè gratuïtament, enzets i lirons, n’afegíssim si, contràriament, remei posar-n’hi ens fos rai, molla possible, ca? Tortures, com menys mills, que dic, sagaç. (Aforisme copiat del saviet? Qui sap? Som dit i ungla, cul i merda. Saviet i saviet, saviot.)

Mes, ah, se m’escapa un bleix d’esglai. En orrupte són falenes de la calavera, i arnes de mal averany, i rellotges de la mort, i botits i lívids cucs de la nit, i escarabats sarcòfags, qui t’entren clínics pel trauet rodó a la finestra; l’adés benastruc, i l’ara tètric, sinistre, maligne, trauet rodó a la finestra. I qui n’és causant, d’aital apokalyptische panorama? Em pren l’horror. És l’esborronadora imatge que em torna de l’infant de vint-i-cinc anys, degenerat, abjecte, pútrid; és ell, és ell qui se me les ha menjades totes; se t’ha cruspides totes les abelles de viu en viu, i ha xarrupada de pertot, i de part de terra, jaquint-te les rajoles netes i lluents com no les havies vistes mai; t’ha llepada a xarrups, brut, fastigós, tota la mel, tota. Maleït monstret, et té terroritzat; hi ha dies que no goses eixir de casa; el sents, incessant, pujant i baixant les escales, i que truca lent per les parets, plasmant-hi, amb merda, aquelles inscripcions insolubles que sempre assages sense mai reeixir-hi d’escatir; ai, pobrissó, prou et veig cagant-te de por amb només pensar-hi que el sorprens en la foscor; t’inspira, com te l’imagines, una basarda irracional, tot i que és evident que no ha gaire força, amb la mida que fa i la consciència que ha, la mida d’un minyonet de dos anys, la consciència d’un nyec de bolquers, pobrissó.

T’envaïa sense més el territori, i sistemàticament, amb goludam de solraig amb tot el que és gerd, se’t cruspia totes les abelles, no te’n jaquia ni una; i la mel, aitampoc no te’n jaquia gens, tota engolida, tota; cap rebuig no roman rere el pas del solraig golut.

I els seus ulls, esfarrifaons et sallen de cogitar-hi. Els seus ulls són com dues bales de vidre negre, sense escleròtica, sense blanc d’ull, o són, potser sí, com ara de plàstic, un plàstic durador, lluent, envernissat, negre total; i no saps pas què, ni com, li deuen veure re; inimaginable. Quina cara li faig? D’agonitzant. De divertit, ridícul, moribund. I quan em començarà de mossegar, de queixalar, de devorar? No puc viure dels nervis, vós.

Els japonesos, els sorruts japonesos prou en fan una excepció; no se l’osten, esquerps i precipitats, amb barroer estil, del damunt; al contrari, el nodreixen de continu, rient-se’n múrriament; el prenen per petit robot, em fa l’efecte, i el criden i l’han amb ells, i li emboteixen teca i mam, divertits; i ell, prou. Ell prou. Ell prou s’hi avé. Ell menjar i cagar; menjar i cagar, incessant. I li fan pessigolles, i li etziben catxamones i el tusten, i els fa molta gràcia com ressona part de dins; i és que potser ho és, mig de plàstic, monstret horrorós, el fill de la neboda i el savi Jeroniet; un fill qui recentment feia els vint-i-cinc anys, i sembla ben bé, i en tot, que n’hagi tot justs fets dos.

I en acabat, ben tip, torna a casa, tentinejat com un ninot, com un saltamartí, si caic no caic, i ací caic, ací m’aixec, i escales amunt, i ja hi som; m’envaeix i au, les ordalies, la prova del foc, a patir-hi de valent de bell nou, tu, sant tornem-hi; tots els meus papers. Tots els meus papers emmerdats. Merda de monstret qui creba de tip, i creba per la part del ses, i caga i caga, i recaga, i allò que caga, ecs i ecs i reecs, apegalós i pudentíssim, i, com dic, no hi ha paper de greu, molt seriós, treball intel·lectual que no me l’hagi cagat tot, i ja em veus, desesperat, passant-me el dia netejant merda dels papers. Una merda negrosa, enganxifosa, ultrafètida, i tant, i et passes el dia sencer, de debò, de debò, cada dia, cada dia, jorn i nit, netejant merda, traient amb esponges, els dits tots empastifadots, la gola a frec de vòmit, esborrant les piles toves, els grumolls, els greixums de merda dels teus papers per a tu pobrissó tan importants.

I la minyona se m’ha presentat avui mateix. Avui, oi? O ahir, tant se val. O l’altre. L’altre de l’altre, tant se val, tant se val. La minyona qui, perquè sa mare no en vol saber re, massa ocupada amb les tasques intel·lectuals d’erudició més eminent, a l’horrible monstret, li fa de molt patidora padrina, amb el seus típics grossmütterlichen Sorgen um den Grossneffe, i es veu ara que tem tost morir, i és cert que ja deu haver fets els setanta-cinc, pobrissona, per als meus noranta-cinc, i per als trenta-set de la fementida neboda, i els quants? Els dos cents vuitanta o noranta si fa no fot del saviet. Car ens anem fent grandets. Llampant esponera d’anyets, tots plegats, vós. Vaga impressió que hom hauria de desembussar quelcom o altre d’estroncat.

A tots ops féu, la minyona, diu:

Ai, senyoret Xibom, que com sabeu he fets ara fa poc els setanta-cinc, i a la família tots l’espitxem a setanta-sis. Setanta-sis clavats, vós.
—No, dona, us animeu; preneu exemple del senyoret Jeroniet. El saviet frega els tres cents.
—Ell rai, haveu raó, jovenet, jovenet; gairebé tres cents. Mes nosaltres, no; no; nosaltres els setanta-sis és el límit. El parentiu sencer, de dalt a baix; l’arbre genealògic en pes, tot el brancam.
—Un dia o altre hi ha de caure el llamp de la casualitat, i oidà, una branca d’aquelles qui no es moren mai, florint pels descosits!
—Molt ximple sou, Xibom, si creieu en la casualitat, i no pas en el fat dictat per la severíssima divinitat del cel.
—Home, hom fot el que pot. Minyona, predestinacions, brr! Sou cruel.
—Cruel? Realista, i prou; els peus a terra, i els pensaments ja freqüentant, entrevenint, les pureses d’un paradís com més anem més atansadís. La televisió, merda, comparat amb l’espectacle de çassús, lla dalt.
—I ara que dieu paradís…
—Atalaiant amb moderat amusament les engruixides vicissituds de l’avern.
—I ara que dèieu paradís, els dies que fa que no veig el meu estimat col·lega, amb qui lligava a la perfecció tantes de descobertes científico-filosòfiques; quin enyor escruixidoret, si sabéssiu! És que la vostra neboda me n’interdiu, no sols l’honesta freqüentació, com dèieu, la molt joiosa visió llunyana i tot. Haig por, ja em perdonareu, que algun dia no el trobem mai més, l’ínclit saviet. S’haurà perdut i asfixiat en cap dels immensos sacsons de la vostra cetàcia neboda.
—També em planyc jo de la nebodeta, no us penséssiu, senyoret! No s’ocupa gens de gens del meu besnebodet, quin príncep, quin angelet!
—Angelet, ausades.
—I, si sabéssiu, senyoret, amb això, l’ansietat, la boja angoixa, els increments accelerats de fogots excrementicis, com més s’atansa l’hora fatal, l’hora ineludible d’haver de morir ara mateix, com qui diu, però també… Però també, és clar, encara més, el sufocant, l’agònic, neguit pel que li passarà, tantost jo no hi seré, al pobrissonet Panorm.
—En Panorm? Qui és en Panorm?
—Wer ist der kleine Schatz? Mein Grossneffe, sapperlot!
—Ah, perdoneu. Mai no li feia que l’haguéssiu batejat i tot.
—Vint-i-cinc anys que se’n diu, senyoret Xibom; em fa que tampoc vós no us l’estimeu gaire. Ho veieu? Per això mateix haig tanta de por; car què serà d’ell ara que em moriré? Ningú no el voldrà al món!
—Sí, dona, sí. Hi ha gent extravagant, com se’n diu, excèntrica, pertot arreu. Algú o altre se n’enamorarà. He vist que els gossos més lleigs són els més exposats pels rics i d’altres miserables carrinclons.
—Ai que acabarà a les firetes, exhibit d’estranquis, pobrissó; violat sense descans pels brutals ensinistradors de lleons, prou m’ho malicii, senyoret! O pitjor, pels de foc… de foc… de foques! Diese Leute, sie sind so sehr, so sehr böse! Bordells de bugres, els circs i cirquets, com prou sabeu, senyoret!
—I tant.
—Aquest és llur molt herètic pliu: plevir-se’n sense plànyer’l mica, i tantes de vegades com llur maleït verriny no els n’urgeixi.
—Minyona, cap dubte; prou els coneixem.
—Ultratjat sense remei, amb el cul enlaire, esparracat, ell qui mercès a mi tan presumidet, i tan elegant, amb robes inconsútils, entre àuries i miosotis, principesc, que sempre sembla un dandi patorrat!
—(O marieta culcagat.)
—I ara aquells fanàtics dels assots i els naftalens, com me’l tracten, mòrbids, nimfòmans, histèrics, cafres, no pas entre càmfores ni farbalans, entre forques, gàbies i cacauets amb closca, senyoret!
—Optimisme, dona!
—Tants de greuges soferts, massa aprosèctic, cau el meu sotil enteniment en atròfia; és el sollevament dels àtoms del puríssim esperit qui per gràcia infusa em basteix i qui últimament, llas, fort que malda per l’arravatament i el rapte celestials!
—Prou podríeu, al capdavall. Gratulem-nos-en?
—Jo rai, gairebé diria! M’esperen allà dalt amb els braços oberts. Mes, i el pobrissonet? Els turments, els turments! Quin sant d’altíssima pudicícia els resistia, quina altra traumàtica hagiografia ja en ve tota claferta?
—Hagiografies! Quines cavil·lacions més lúgubres ni claudicants, avui! Amb quin peu clop no us aixequeu, i iamba? Només us veig tremolosa veient a venir llamps i trons, i calamarses. I nogensmenys prou que el món, al món… El món… Al món… Guaiteu-me, noranta-cinc anys, i tanmateix encara servant d’amagatotis fragments de desig carnal; o com en diríeu, en cap estil vostre, més fi? Esquinçalls si fa no fot llordets de passió prou em romanen fent la viu-viu, oi, pels bategosos engonals?
—Ai que brut! Verge santíssima, quina degeneració! Ja tornaré quan no sereu tan cotxó!

I la nebodeta? Doncs la nebodeta transformada en truculent hipopotàmica nebodota; manant molt, havent fet tapiar les dues penetracions als envans dels dos replans i tot. Desant-se el saviet per a ella tota sola. Ai, que s’ha acabada la comunicació directa amb el meu Jeroniet, delit, joia i estel polar de la meua vida; llas, manel, la vida doncs perdent el darrer dels al·licients! En Jeroniet, la darrera vegada que el veia, d’esquitllentes, de dalt la finestra del foradet rodó condemnat estant, mentre l’hipopòtama se l’enduia a una de les conferències molt intel·lectuals que ofereix a un públic cada cop més dens i alienat (car molt més sàvia i curta de vista que nosaltres dos plegats, ella; és clar, amb els dos cents o tres cents llibres de tot el saber acumulat que es va aprendre de cor de petita, prou pot!); i el vaig veure doncs que treia el nasset microscòpic de la capsa de les ulleres de la seua donota, l’estoig argentat de les ulleres, car fins els taütets per als albats més diminuts li vénen massa grossos; fa la mida d’un ou, un ouet d’aquells xinesos que t’has de menjar ben podrits. Tan escarransidet, doncs, pobre saviet, que de cop-descuit, au, cap ventegadeta se l’endurà i no se’n sabrà ni cantarà mai més ni gall ni gallina. Sí ves, tots plegats, com més anem més sarcopènics, vós, oi que ja ho he dit? Disminuint de mida acceleradament, com qui diu triturats devers el negre forat del cul on la galàxia balbament l’espitxa.

Quantes de desgràcies estibades, de dissorts apilonades, de congregats pots de la pega a l’arruïnat llindar del meu cor, com més anem més descoratjat! Per això deu ésser que em costa tant de tornar a casa. Per això t’esperaves tantes i tantes d’hores, i de dies i de lustres i de dècades, i fot-li’n, a la intempèrie, durament castigat pels elements i les màquines infernals, que hom se t’aturés per caritat on érets i et portés amb el vehicle a la cràpula promesa, on confiaves, és clar, convèncer cap vídua prou acabaladeta, pobrissona, amb les teues minses mes sòlides gràcies socials i amb la intel·ligent conversa de què de cops ets mig capaç, i, en fi, en general amb el teu humil saber fotre, no fa? Mitridàticament. Mitridàticament prenent dosi rere dosi d’estrèpit i d’estalzí, i glops rere glops de gasos corrosius, que t’estiomenen els dedins, pobrissó. Vint-i-cinc anys com aquell qui diu palplantat a la cruïlla, endurant les brutícies i els sorolls tan criminals del trànsit horrorós; cada dia és clar que més decrèpit i enverinat.

Quan faig l’estaquirot, völlig vergessen, esperançat que em prenguin, un de més, som-hi, afegit per a la festa, i la platxèria, i, amb sort, àdhuc la disbauxa i el sexe descordat; per comptes, pler de llambrecs oblics em percudeixen el véllor puçós. N’hi ha qui, des la tenebror abissal de llurs vehicles, em lluquen amb ulls de foc, com enormes rats irats; d’altres, glaucs, em somriuen amb iniquitat, com si se’m proposessin per al crim. També, haig l’inconvenient de fer un posat comú d’allò pus. Dec haver un cap molt adotzenat. Quantes de vegades no m’he hagut d’excusar! És que hom em confon per altri tan sovint! Mentre no comencin d’allevar-me massa greus forfets aliens, encara rai. Car perill prou; la metastàtica bòfia molt llépola d’anar encolomant al primer badoc crèdit per qualsevol de les transgressions irresoltes que se’ls amunteguen pels lúgubres caus de serps on rauen fètidament i vilment entortolligats.

I ara? S’esbojarren les botzines, i quin tabust de vituperis, i quin esclat d’injúries, tret que qui en fa cap cas? Maniquí impertèrrit, posat amb peus de plom, parsimoniós, prou me n’abstinc. Un vehicle se m’aturava a la vora. Com ànec proterviós qui descendís de l’empiri a infondre’m quins altres epidèrmics atributs? No bellugaràs ni el cap. Ni que se t’hi cagui. Histriònic. Histriònic calvari del matusser qui tothom agredeix bo i circulant.

Puja, collons; no et facis l’estreta! — diu en Silvestre, el meu company de laboratori. Érem cadells, però no anàvem mai a cap cràpula ni saturnal. Se’m vol endur a la feina; car encara treballàvem a les Químiques Formatgeres; a quina altra molt llunyana, remota, amb prou feines reconeguda, vida? I ell, ara, a quina altra guerra hi jaquí la pelleringa?

S’ericen els solcs al peu de la vinya rònega, i enmig la nit s’aixeca mal oratge; lleu s’esbalçaran els llamps com píndoles explosives al sanatori infernal, i no duc antídot ni escapulari. Adveren les estadístiques com a insignificants els carbonitzats per estavellament lumínic, descàrrega fulmínia? Què val un home perdut enlloc, desertívol entre les feres nocturnes de quin ignot desert? Zerrissenes Gewölk, zerrissenen Schleier. Em sembla veure al cel, a una de les boques diabòliques que es mostren entre les nuvolades enlluentides pels llampecs, l’uixer satànic qui diu que em vol acceptar a la malèfica orgia. Per resposta, estàtic, glaçat, posaré un cop més, fent-me el desentès, com si no hi sóc, o com si sóc de pedra i fang; em faré pregar, eternament; sempre diré no. No diré mai la paraula tabú, no diré mai . El mot serà hawaià, noa. Noa. Car sóc tiqui impassible, entre laves i coralls, al rabeig de l’assolellat onatge. Res no m’interromp el concentrat, estoic, entotsolament, on sóc dur pinyol qui en èpoques inimaginables desclourà enjondre en flor de cendra qui l’oreig s’enduu com llavors qui lentament se sembren als pírics oceans.

Sóc n’Aletes, el gran expedicionari, qui arreu camina lleuger, amb aletes als turmells, otacust dels elements ocults. No em barreig mai en intrigues de petulant palau, on cada cortesà no és pas millor que cap altre cagalló avariciós qui malda al femer per a surar més alt. Humilment anar fent.

Vers quarts de sis de la matinada, per via de clavegueres, arribava a casa, xop. Cap infracció demogràfica no he comesa, no em pens pas, ni superficialment parlant, car no crec tampoc que, subterrani, ningú m’hagi vist, a part els rats irats i els coiots orelladreta. Evitava sobretot la via del tren que passa per la costa. Per les vies, la costa i la platja, com formigues, milions d’infants abandonats tothora hi neden, hi vaguen, hi moren, hi sobreviuen de qualsevol manera, pudents, salvatges, infecciosos. Hordes ornamentals de desmanegats bergants, aiguamorts d’on ixen totes les perversions, nius de totes les miasmes i vermina, i malalties i flagells. A urpades la mar se’ls emporta; se’ls mengen sobtats leviatans d’ullals foramidats; a les roques rellisquen i s’esguerren; i tantost no reengegui, quants de més no n’esclafarà el tren…?

Na Luxúries, la minyona, escandalitzada, diu, rapsòdica, que pobrissó, que que sinistrat que vinc avui, ni que envernissat, sobre, de tota mena de merdes, ni que quina calipàndria no enxamparé, i que em tregui tota aqueixa robota vella, vull dir, robota molla, i que ara mateix us apariaré cap cafetot ben cald, i que us renteu ben rentat, collons, senyoret, quines coses de fer.

Com va el saviet, senyora Luxúries — que li dic, més polit, ara que en sé el nom.
Al seu taütet, ben acotxadet, com un torronet.
—I la nebodeta?
—Us voleu creure, senyoret Xibom, que ja la tenim llevada i estudiant com una perduda? Amb el llibre a la falda, s’adorm amb les darreres clarors vora la finestra a les golfes del senyoret Jeroniet, i amb les primeres clarors es desvetlla i continua aprenent des l’indret on s’adormia.
—I el monstret, com va el monstret?
—Quin monstret?
—Quin monstret…? El monstret!
—Ai, que no sé pas quina nit heu passada. Heu rebut cap cop al cap? Vèieu cap pel·lícula de por? La policia us duia de complimentosa visita al manicomi?
—Quin manicomi? Perdoneu, Luxúries, per comptes de cafè, m’enduc a dalt la segona ampolla de llet ben fresca que trobava entrant al llindar, la cremosa, oi, si m’ho permeteu; unes bones xarrupades de nata ben freda és el que em convé en aquestes condicions. Dejú i sedec, la nata qui, natatòria, neda damunt la llet, és allò que més segurament ni ràpida no em refà.
—I tanmateix no dèieu pas que us deprimeix tant, senyoret? La nata i la llet en general, vull dir?
—Només sóc celíac en avinentesa de massa inacció. Avui, al contrari, com vinc aixafat, el que em cal, com dic, és nates a borbolls. Mercès per les congoixes i sol·licituds, nogensmenys.
—Hauríeu de dur sempre a la butxaca, com els cosmonautes hi duen certes llavors que pots hidro-recompondre a qualsevol satèl·lit ni planeta, unes… unes… com se’n diu? Nato-…? Lleto-…?
—Lacto-…? Galacto-…? Oo-…? Spermo-…? Butiro-…?
—Un d’aqueixos, sí. Que podríeu recompondre, què ho sé jo, amb una miqueta de mel?
—Luxúries, quines pensades; deliciós!

Esquena-rompudet, m’ensorrava nu al llit. Les abelles les veig colpides per aquesta meua estranya cacopatia, llurs caretes de circumstàncies prou traint el fet que se’n deuen trobar allò que se’n diu molt i remolt, de greument concernudes, vull dir, concernides, pel meu benésser ni pau anímica, potser fins per l’estat del meu senderi i tot. Per a apaivagar-les, per a fer-los avinent que sóc el mateix, sempre el més assenyat dels humans, novament, com a la desesperada cruïlla dels malèfics trànsits letals, tret que aquest cop d’allò més relaxat ni espiritualment surant, els faig de fix figurant, perquè en processó heurística no em vinguin, simbiòtiques, amb llur gambits epistemològics de biaix cognitiu perfectament harmonitzat, a reconèixer-me pertot. Cada foradet pertinaçment i degudament bufat molt amorosament ni confortant. D’on que m’adormi entre heteres qui m’acaronen, sense estalviar moixaines ni agombols, ni xiuxius irrellevants a cau d’orella, llurs aflats perfumats de dones de salut impecable, a prova d’edat, de cèl·lules rompudes ans tan deletèriament gastades, d’estossegós asil, bressolant-me entre molt feliços núvols de cotó-fluix.

Ull de pany al buit. Schlüsselloch zur Leere. Teranyines de comiats. Entre bellugadisses bromeres de mancances, estacionat, amb ulls extàtics d’otacústic mussol. Amb ulls de granota astorada, reminiscint sobre casos esfumats, fugisseres presències de cossos esvaïts per sempre més. Expedicionari balb, xaruc, dilapidat, desconsolat, a qui el xaloc duu penyores eflorescents de vides qui es fongueren dessagnant-se. Catastròfiques es disparen a tort i a dret les evanescents imatges mentre vas pesant figues sabateres. Combats de samarugues omplen l’atmosfera. Neurones amb espines com garotes hostilitzen els enzims metabòlics qui catalitzarien les mosques qui neixen del que dura, esmicolant-se, el teu esquelet oblidat entre remots densos punxeguts matolls. Les bromeres malestatgeres del son ballen pels confins que malseparen raó i follor. Amb imprecisió, regressàvem als anys concisos, subtils, tòrpids, on no enraonàvem sinó d’actualitats, ço és, d’efímeres ximpleries. A en Silvestre se li distenia el ventre; cascú amb la seua quota d’agudesa, despeníem el jorn tastant formatges. Evocatives intimitats ens empescàvem, tret que ni ell ni jo no ens crèiem les febles decepcions, les supurants enganyifes, de l’altre. A quina profusió de funerals no assistírem! Als més opulents entre els cadàvers, aristocràtica espasa els perforava els tendrums. Confosos entre els fidels, havíem de sofrir sovint els monòlegs dels carismàtics meteoròlegs. Érem ell i jo, les dues més vils creatures de la galàxia. Agres, ens grapejàrem. Durant centúries caminàrem paral·lels resseguint les cordes de la letícia i amb molt significatius pessigolleigs fent-nos la via més planera. És clar que no ens guanyàrem gaires veneracions, rebérem blasmes rai de banda de la ruca plebs. Ens divorciàrem llavors, i els saigs de la metròpoli romangueren amb un pam de nas. Dues decapitacions que hom els furtava. Ebri, a l’armada, més tard, hom es colga en la depravació. A port, un altre titella de carn entre l’àcid escamot, hom es passeja iconoclasta. Die prahlerischen Sirenen. Les fàtues sirenes qui ens mostren enceses cireretes enxampades a llurs sucosos intersticis. Conyets qui fan morrets, qui treuen les múrries llengüetes qui se’t claven com verinoses estelles als tendres costats. Fugies esfereït, a raó de quatre o cinc pedretes desplaçades per ivaçosa trepitjada. Endut pel torniol, tot l’espectre de sedes cosmopolites estripes com vels d’arc de pluja que ocultarien els secrets ontològics. Magnet de gnòmics dimonis, ets explosiu prodigi qui s’escola en sorra de rellotge. Tu i do a destemps tot és u. Aforismes dements de xafallós de qui els capellans corrosius quan ataca ad hominem, llengua en flames, el perforaven amb boïgues a les galtes. Se t’hi filtra el fil del discurs com desmenjats fideus. Ningú, ni cap gos, se n’aprofita. Tot vola en troca de desencastada teranyina. Comiat d’escumes. Ulls pruents d’ultratjós monstret m’han despertat.

Ah, dormilega, ara pots córrer! Retrògrad, mai no et refaràs. Envaït pels nàufrags, fotimers de refugiats en onades incessants. Vint-i-cinc mil monstrets ja t’han pujat per la paret de fora, han ficat el braç pel forat rodó de les abelles, han feta bellugar la balda, han esbatanada la finestra, i s’hi han anat embotint, atrafegats, esbufegats, suosos, panteixant. I ara se t’afetgeguen pels voltants. Se t’han cruspides mels i bresques i abelles. Se t’han cruspits els peixets d’argent dels llibres que han rosegats, i els corcs i els rellotges de la mort del mobles i prestatges que han mossegats, i se t’han cagat; se t’han cagat pertot, i assenyaladament a cadascun dels teus molt importants, tan intel·lectuals, tan treballats, papers.

I ara haig por que, imminents, em devoraran de viu en viu. Minyona! — cridava, car qui sap per quin mecanisme psicològic repressiu en tornava a oblidar el nom. Minyona! — potser perquè tampoc no era moment de luxúries ni de verrinys ni de lubricitats.

I com més anem més esfereït, he cridat, Minyona! Minyona!

(…)