No hi ha al món re més repugnant que un botifler

[103]

El pueril dramatúrgid perd el paraigua

Març marçot, ara assolellat adés diluviant. I l’altre dilluns que no calia pagar-hi em fiquí al M.I.R. Tantost començava de ploure i m’hi trobava prop, m’endinsí a l’humil edifici on s’aixopluga doncs el Museu d’Insípids Reescalfats. Malgrat no calgués pagar, tampoc no hi havia gaire gent. Amb l’afegitó natural d’un parell de guardians, un a cada racó; un tercer davant la porta de sortir-hi.

Era esguardant mig filosòficament les peces exposades, allò que hom considerava patafis i bunyols, patates, fallits escolis escultòrics, fallits comentaris pictòrics a les conegudes obres mestres de l’antigor, quadres i monuments mal copiats, coses fàcils i primitives, sense feina ni recerca, només epigòniques, quan de cop sobte me’n recordava, guaitant l’hora, que encara havia de passar per la clínica que em renovessin els vaccins calguts en acabat del meu recent viatge africà.

Anava doncs a sortir quan me n’adonava que tornava a ploure. Doncs què faig? Prenc el primer paraigua que veig entre els tres o quatre a un racó de l’entrada; és un paraigua tot negre, tot mullat i gotejant. El qui l’emprava devia haver tot just entrat.

A la clínica em ficaven les punxades, i au, fora on torna a fer-hi un Sol xiroi i clarós. D’esme me’n tornava al M.I.R.

Quan hi sóc, em torna a l’esment perquè m’hi adreçava. Volia tornar-hi el feixugot paraigua de l’any de la picor, tret que, badoc de manguis, l’havia oblidat a la clínica. Anava doncs a tombar cua encara una vegada, quan una cridòria espaterrant em distreu. Qui deu ésser l’histèric personatge?

Es tracta d’un energumen molt desmanegat. Del cagat individu grotesc n’hi ha una penca. I maldestre a collons, tot cames i braços, amb un cap minúscul. Se’l veu molt pallús, i, quan el sents, te n’adones que l’enveja és la seua gran passió.

Gemegós, aviciadet, ridícul, demana comptes a l’impassible guardià del museu qui hi ha vora la sortida.

Titella llarguerut, mal collat, amb les diferents peces de mala fusta lligades a la biorxa, tentinejant sota la càrrega d’un gep gegantí (el seu enorme complex de víctima), imprecatori, alhora implora i increpa l’estàtic bon home.

Ascajó m’han rubat al paraiguah! M’han rubat al paraiguah! Ascajó correu-hi tots! D’aquí no surt ningú! Ai quin patatús! Ascajó am semblah cam moriré! Am semblah calgú es morirà!
Ascajó no saps qui sóc! Sóc al Xussep Baneit i Xumet! Al millor dramatúrgid da la província!

El guarda (potser faceciosament, tot que i romanent molt seriós) s’espanta una mosca. El Xumet gairebé cau de cul, i segurament que s’ha cagat als calçotets.

Ascajó sóc mol barçaluní i als barçalunins partot ans ténan tírria!
Ascatú tens molta sort ca no ats barçaluní, sagur cats cosmupolita, tu!
Ascajó sóc un dramatúrgid ca no guanyah mai prou.
Ascatú ats massah jovah i ja an saps mol més!
Ascatú… ascatú… tan jovah i tan intel·ligén, i jo carregat amb una donah… una donah… una donah de mol pes, mol pes…
Ascajó ara cam veus com sóc de miserablah és sagur ca ta n’aprofitaràs; tuthom sa n’aprofitah!
Ascajó… t’udiaré tota la vidah!

Li vèiem la ràbia impotent sobreixir-li per les orelles vermelles com pebrots. El guarda no en feia cap cas; tractava el ninot com si no hi fos, no fos cas que, ell mateix, bon estudiant de zen, encara s’emprenyés de debò i llavors li hagués de fer mal i tot.

Ascajó ascric treiatru, un treiatru mol renubador, rebulucionari, oi?
Ascajó això d’escriurah treiatru és mol compromès, i, asclar, visc acullonit, tinc moltah por ca vinguin da nit las auturitats i au, a turturah.
Ascatú cà? Tu és com si vius a un altrah món.
Ascatú sagur ca saps mols d’adiomas i jo numés barçaluní.
Ascajó putser sóc una miqueta anvajós, i am fot mol ca a tu, amb las tebas calitats, tan ta fot tot.
Ascajó… ascajó… ascajó… sóc mol dal barçah ca semprah pert.
Ascatú putser ats dal madrit ca semprah guanyah!

I ara es va fotre a plorar, a somicar, a rebregar-se part de terra, furiós, maleït bufó. I els qui ens l’esguardem, admirats de la corretja del guardià. Els de més li hauríem fotut un mastegot que collons callés d’una vegada. Burlot sense gràcia, fastigós.

Ascajó no pot ser! Al món és mol injust! I a sobra am bírlan al paraiguah i ningú no an fum cap cas!

Es descorda el titella lleig en carrinclona pseudo epilèpsia.

Ascajó la meba donah am pegah.
Ascatú a tu sagur ca no et pegah ningú.
Ascajó las auturitats am fan molta por.
Ascatú sagur ca tu gens.
Ascajó am trecariah un buf.
Ascatú ats més que no déu forçut. Amb l’uniforme da l’auturitat, sa’t veu, pal posat, ca véns
da la classe militar. Tu pots fer i desfer; tu ats mol sortós.
Ascajó sóc un desgraciat, am ròban al paraiguah i tot, buenu puess!
Ascajó vull al meu paraiguah! O am moriré… o am mataran! Fill da putah, fill da putah!

Vam veure el guarda ara ullar-lo de mal ull.

Asacajó, no, no, pardó; ascajó sóc mol millor can Sagarrah, així ca… buenu puess!
Ascajó sóc un dramatúrgid mol valén.
Ascajó fins i tot am bumitu damun al Sagarrah.
Ascajó, ui, quina escenah més atrevidah… i subtil, bumitan sobra un llibra dal Sagarrah, ha, ha, ha, quina carah als burgesus i las auturitats, com als he fumut!
Ascatú, oh, pardó. Ascatú putser respectas als clàssics. Ascatú sagur ca pensas com tuthom cal Sagarrah té bucabulari i argumén, i jo numés sé insultar als morts… u als cam pensu c’hu són.
Ascatú sagur ca pensas cal Sagarrah am dóna cinquanta milions da voltas, quell sap resoldra unah conversah sensa pusar-sa nerviós.
Ascajó al primer diàleg ca no va enlloc numés am surt da dir-hi, “Fill da putah; fill da putah; fill da putah”, tan si s’escau com si no; asclar, cam això, als treiatrairus ca m’estíman an tènan prou.
Ascajó sé com pensah al pobla; ascajó sóc pobla.
Ascatú sagur cats aristòcrata; ascatú sagur cats mol impurtan, da castah d’auturitat.
Ascajó als culobrots a la tela m’han fet mol famós, ascajó als burgesus i auturitats m’han donat un premi i tot, da mols diners i hunorabilitats, “Aquest premi no és par mi, és par tot al treiatru català”, vaig dir an rebra-lu; asclar, l’únic: cam cadaré tots als diners, no fumaré pas com l’imbècil Padrolu (ca burru, eh? i ca dulén, al Padrolu, eh, ranoi!); pero jo me’ls cadaré parca ningú no se’ls mereix més cajó, asclar, i al treiatru català, puess cas foti, ca continuï com arah, tot fumut, fumén, com déu manah, totas las mebas dramatúrgidas, i si pot ser i prou, asclar, ufegan par sempra més tuthom ca pugués surtir a fer-ma ombrah.
Ascajó m’infèctan las tendèncias dal pobla més crèdul… ep, sempra ca síguin dal barça i parlin barçaluní, asclar!
Ascajó ascric par las massas; ascajó sóc al nivell da las massas.
Ascatú sagur ca no et rebaixas mai putser parca no et càlan tans diners i la teba donah no t’apurrinah fins a la mort.
Ascatú putser ats un aristòcrata ca s’especialitza an als filòsofs idealistas.
Ascatú sagur cats un artistah; ascatú sagur ca ningú no et comprèn.
Ascajó tuthom m’hu captah. Ascajó dic, “Fill da putah”, i tuthom cuntén. Ascajó no cal traballar tan si ats tan vulgar com ells i la pelah baixa. Ascajó mol viu… i mol valén.
Ascatú sagur cat pots parmetra da ser mol exquisit.
Ascajó més pobra cuna ratah.
Ascatú sa’t veu la calitat.
Ascajó m’he d’acuntentar a servir al públic més baix.
Ascatú sagur ca n’escrius da millors!
Ascajó la faig tan petita!
Ascatú putser ats un culós!

Un altre esclat de ploramiqueig el prengué. Els espectadors ja començàvem de “trubar-lu bumitiu”.

Tot d’una es penjà a la jaqueta del guarda. Tot forassenyat davant aquell guarda el qual crèiem massa assenyat i tot. Quin clímax més ximplet!

Ascajó vull al meu paraiguah! Ascajó la donah am matarà! Ascajó al meu paraiguah és sagrat!

Sort que… “Seràs titella o seràs follet” — fou en Hölderlin qui ho digué? Tant se val, la qüestió que de sobte, el guardià qui no feia cap paper, com si totes les bajanades del titella Beneit i Xumet li haguessin fins ara passat de llarg, tot d’una, dic, adquireix una flama espurnejant, molt vivaç, d’animació. I diu, Prou!

Ascajó… ei, ei, ca sóc al Baneit Xumet, ca sóc al Mariah i Xussep, ca sóc al Xumet i Mariah, al Baneit Xussep! Ascajó… sucorru, sucorru! Amb la por cam fa l’auturitat, amb la por ca ningú es pensi ca sóc maricó!

El guarda ha agafat el titella per la pell del bescoll, i part darrere pel cinyell dels pantalons; l’aixeca com si re, i me li fot puntada al cul fora del museu.

El pobre Xumet encara es volia justificar…

Ascajó… ascajó… par déu, homa… ca d’on damun traus tan da…

Ah, carallot, l’arrapada el sobta mit der Zunge zwischen den Zähnen, i es mossega doncs la llengua d’una manera que crec que en perd part de terra un bon bocinot… que es menja el primer gossot qui passa estrebat “sagurament” per qualque “burgesa” o “auturitat”, qui sap si fins i tot per una d’aquelles a les quals deu si fa no fa plaure sentir dir “a la tela” no gens escaients “fills da puta” i, maleïts ignorants, fins i tot veure-hi vomitar impunement damunt els clàssics.

El titelleta no l’he vist mai més. Mes diria que ara encara deu parlar pitjor.

(Escriure? Li ho deu escriure la “sebah” dona – no el veig pas capaç de confegir ni les pifiadetes que ofereix al seu “pobla”.)

~0~0~

paràsit molt “revolucionari”

té un triomf de cenacle
el bord insolent
qui com boletaire eidètic
en antipòdic mirall
catòptric es comprèn

ara s’aixeca impudent
a rebre els panegírics
on palúdics no es fonen
els dogmàtics prohoms… de seny

sol·lícits acollint-lo a llur rogle radiant
amb amples devessalls
de més beneplàcits imminents

quina angúnia més exuberant
diu sense sarcasme
quan als substrats d’escombraries
piament vinclat hi descobria
la dinamita de mon apoteòtic verb

segons el principi dialèctic
nan mig esvaït
amb greixos de sobri cigne
n’untava vitralls
llavorats amb lúbrics episodis
del lúgubre periple
del gran tirà didàctic
de qui dels tel·lúrics gargalls
les anacolútiques llefiscositats
en sacres òrbites encara
prou ens fumen girar

tots ens sabem invictes
vantem-nos-en jovials
en anacreòntiques disbauxes
d’aquelles de fer envejar

i amb feinades d’hercúlies tasques
amb tints de tenyir purpuris
toquem’ns-e amb urcs i murtres
els quilomètrics pitxolins!

~0~0~

Nosaltres els Valentins

He parits bessons… Bé, bessó i mig.

Sí. Fa trenta quaranta anys vaig tindre bessons. El primer xiquet el nomení Valentí, com jo. El segon… El segon encara l’esperem que caigui!

Fa quaranta cinquanta anys que el duc al ventre.

Son germà bessó suggereix de cops que potser si no en féssim cap cas… tampoc no es feia pregar tant, i ja queia sol…?

~0~0~

Petit incident eclogal

En aquell poblet de muntanya hi coneguí una dama magnífica, molt esvelta, alta i ben plantada, pleneta, amb, molt escaients ans fimbraires, tendrals i rodons volums, sempre abillada exquisidament i avantatjosa, qui solia per a distraure’s d’escandir poemes alemanys amb una perícia, dedicació, elegància i entonació que t’eixarmaven.

Un jorn clarós, poc després de migdia, prenent-m’ho amb lleure i enjogassadament, anava en bicicleta bo i contemplant de dalt el turó estant el meravellós paisatge estàtic de la vall, pensant alhora que aquell era un instant per a l’eternitat (recorda-te’n!), quan la vaig veure pujar passejant amb el seu gos monstruós.

Davallava doncs zigzagant amb la bicicleta i ells pujaven turó amunt quan tot d’una el gos es desprengué i, bo i fent un salt colossal, atacà un ocell qui voletejava i xiulava entre les branques d’un om airós. El reprenguérem – sense cap autoritat jo, és clar, i d’altra banda el gos ni dignar-se mirar’m no va fer, mes la poetessa amb raó (i immediata efectivitat) rai.

Penedit, gemegant i tot, aquell monstre horrorós de ca malparit deixà caure l’ocell sacrificat.

Era un ocell de plàstic, qui portava tanmateix llavorades al ventrell unes instruccions per a poder-lo cuinar.

L’escultural poetessa les llegí. Fa de tan bon escandir la poesia alemanya! Embadalit n’escoltí el peà de les recomanacions per a l’avinent cocció del tan ben sintetitzat ocell. Qui es deia Magarrufa. Em dic Ma-gar-ru-fa.

Tas-teu-me, suz plau (es veu que deia la darrera frase), sóc de-li-ci-ós!

~0~0~

m’assec assenyat

i ara que he fets passivament tots els oficis del món
potser fóra hora de prendre la iniciativa?

potser no!

massa trista i ridícula la vida dels qui manen
(o s’ho pensen)

perden constantment el lleixiu per no re
i llur ase com llur cul continua encascarriat
(i com més anem pitjor)

a caire de penya-segat
i a trenc de millor hora

esguardaré daltabaix
com es desficien a mort
per la més lleu caguerada.

~0~0~

ma mare jardinera d’estels

a la nit segueix el jorn
mes al cel diürn i nocturn
se’ns atansa angoixós el mateix paisatge

cada estel hi guanyava magnitud
i desenvolupava una alta cella a betzef expressiva
molt lluminosa

i ara no aturen els estels de créixer ensems
i llurs dúctils celles així mateix
i com més anem més resplendents

tàcitament abdica el sol
o esdevé obsolet
eclipsat per tots els altres astres
d’enlluernadores celles roents
que amb llustrins d’ambres
maliciosament s’aixequen sorpreses

tots els altres sols ens renovàvem
mes ell gens provident romania com fins llavors
escarbotant i rostollant cascarrós
per l’obtusa capa del cel
com bou mandrós de fluixos budells
per re no esperonat
altre que per la pueril coudineta de l’anar peixent

mentre ma mare
sense presses mes de continu
va buidant
de galleda en galleda
les escumes pestilencials
que curullen el cor del nostre maleït objecte celestí
satèl·lit despès d’aquell sol moribund

pel cràter o esfínter jussà on s’endinsa
fet com més anem més i més abrupte i ample
de galleda en galleda
com qui poua en pou enverinat
ma mare
jardinera d’estels
va buidant l’ull

va buidant l’ull
d’eix planeta fallit
d’eix planeta balmat
d’eix planeta punxat
que com baló traucat
es desumfla pudent.

~0~0~

little man will out

per la finestreta del rellotge de paret
ni cucut ni puput no hi surten
(greu que ens sap! malaguanyats!)

no
aquest maleït rellotge de paret
ens té mastegant renecs cada dos per tres

quan tres quarts de pixa i gotejant no sonen
qui hi surt (malament rai!)
qui hi surt és un homenet tot mudadet

angoixosament redundant
cada tres quarts de pixa surt a gotejar
repulsivament
el mateix homenet
tot mudadet
tot difident i fastigoset
qui amb accent botifleret
goteja doncs:

ja hi sóc… ja hi sóc…
ja sóc aquí…!

i naltres tot ultrats i dient: encara hi ets!
desgraciat!
ja ho sabem que hi ets i amb les potes dins un cossi de fems!
per què no t’hi acabes d’ofegar?

baldament teníem a l’abast un tomàquet podrit
que t’estavellàvem a la tarota
i dient massa poc! malparit!

i amb això encara rai!
agraït podies dir

car quin deler
quin deler d’agafar

el “molt honorable” aparell dels collons
tot sencer
i fotre’l ben lluny
a tres quarts de quinze pel cap baix

amb el ninot venut
i tots els altres homenets mudadets
pikhets carrinclonets xaronets
aixarnegadets
fastigosament merdanyols
pútidament canfelipútrids
i doncs tan bons coneixedors del cagalló

qui se’ns repeteixen
traïdorencament
merdanyolament
encadenadament…

ah si mai hi hagués sortit
un homenot valent
qui tota la merda castelladra
hagués tramesa a cap cràter anorreador
per a dir ple d’urc
ja hi som! ja hi som!
lliures!

allò hauria estat rellotge com cal
gomboldable encobeïble desador

i clar
i català.

~0~0~

Tornant en tren

—Tornant en tren, sempre fallit, només el llibret em consola micoia.
—La meua amor als llibres ho copa tot; re altre no cobeig. Amb enormes sabates negres, filòsof de pa sucat, em vaig cruspint mon ànec amb bacallà, i alhora unbraiding the blades in my brain, esbrinant els brins on se’m trenen els pensaments.
—Vejam què fa aquest altre aplec de bordons molt… simbòlics… simbòlicament closos, ca?
—Encantat amb els trens/ els trens i llurs finestres/ visc tocant l’estació/ a frec de vies com qui diu/ la capçalera del meu llit just a la finestra…/ que és al mateix llivell on les finestres…/ il·luminades alentidament no passen/ incessants… dels trens, dels trens.
—I aquest altre signat no pas per cap anònim capsigrany com l’altre, ans per un tal Qau Maloig molt conegut…
—Mes, aquell any, un cas estrany/ en lo món nou, jorn de ninou s’hi esdevenc/ jo tinguí el reng: fiu convidar tots a sopar qui junts havíem/ allí teníem de tots potatges, de carns salvatges/ volateria, pastisseria, molt preciosa/ la pus famosa de tot París…
—En un pastís, capolat, trit/ d’hom cap de dit hi fou trobat/ fou molt torbat qui el conegué/ reconegué què hi trobaria…
—Més hi havia: un cap d’orella!
—Carn de vedella crèiem menjàssem/ ans que hi trobàssem l’ungla i el dit/ tros mig partit/ tots el miram i arbitram carn d’hom cert era.
—La pastissera, amb dos aidants – filles ja grans – / era fornera i tavernera.
—Dels qui hi venien i allí bevien, alguns en mataven/ carn capolaven, feien pastells/ i dels budells en feien salsitxes o llonganisses…/ del món pus fines/ mare i fadrines, més en tinguessin més en vendrien/ l’abast no donaven.
—Alguns vedells també mataven/ amb la carn d’aquests tot ho cobrien/ assaborien amb fines salses.
—Les dones falses, en un clot tou/ pregon com pou/ descarnats ossos, cames i tosos/ endins metien/ i ja l’omplien les fembres braves/ cruels i praves, de mal fel, malvades/ i celerades, abominables.
—Cert, els diables com els mataven, crec les aidaven – i lo dimoni.
—Faig testimoni (que en mengí prou)/ mai carn ni brou, perdius, gallines/ ni francolines, de tal sabor/ tendror, dolçor, mai no sentí.
—Per lo matí, de totes tres feren quarters/ i llur dispesa fou derrocada/ i l’aplanaren, sal hi sembraren/ i tots los cossos, tallats a trossos/ cent n’hi contaren/ i els soterraren en lloc sagrat.
—Molt haguí grat d’aquell país/ mai el viu divís, ni bandolejar i breguejar-hi…
—Homes rics, pacífics, suaus/ benignes, allò prou/ ara, també dones malignes, rai/ viu-ne de condemnades, pler/ mil en bandejaven, més en penjaven/ que de raïms per varis crims.
—Una en penjaren, viva escorxaren/ gran fetillera i metzinera/ de nit venia sens companyia/ sola pujava i arrencava dents i queixals/ dels qui en pals ben alt muntats eren penjats.
—La falsa folla, dintre una olla ben enginyada/ llum amagada prou hi tenia/ i si sentia algú passàs i s’acostàs/ la descobria: de lluny paria espaventable/ cap de diable: per cinc forats ben compassats/ els raigs eixien: ulls, nas parien/ gran boca amb foc.
—Amb semblant joc tots s’espantaven/ fugir cuitaven; gens no es torbava/ ans acabava sos maleficis.
—Porc ple de vicis, un mal matí/ son sant Martí ella trobà/ la pell lleixà per a fer-ne bots.
—Bon simbolisme simbòlic, tu, que em dic. Hi sóc, hi sóc… tret que ara potser m’hi ensopiré…
—Tornava en tren de París i meditava el tou de tanta de malícia de pastisseres i d’altres bruixes i cortesanes. Hum! Les cortesanes… i, no cal dir, molt pitjor: els cortesans! Els cortesans, repel·lents àvols monstres de qui les atrocitats desafiarien cap anàlisi que hom mai no en fes. Sempre hom en trauria la conclusió de llur inhumanitat, animalitat, ferotgia, irreductibles.
—A la cort del degenerat borbó de torn prou m’ho recomanaven: “Xauxín Li, heu d’ésser comprensible. Un genocidi ara i adés, puf, això rai, cavà? Res més sa per a mantindre la bona identitat entre els triats al gran reialme. El territori conquerit ans robat als pagerols de les perifèries prou cal netejar-lo ben net. Els pagerols, ecs, llurs patuesos no tenen ni nom per a comprendre el que els esdevé, quan una força massiva d’invasió els desfà en escruix.”
—De sobte un llum vermell s’encengué al vagó. Tots els qui hi érem mig adormits, la por! Uns guàrdies feixistes se’m llencen damunt. Obren la porta. Què hi vinc a fotre per terra, tot damunt davall, desmanegadot, amb mant d’os romput, expulsat nitament i d’estranquis i amb malícia, mentre el tren s’esventa fort…?
—M’he arrossegat d’esme, i amb prou feines, com espadel·la cefalòptera fora de toll, fins a l’estació de Xang Hai, la més propera. L’essencial és haver viscut, és a dir, haver somiat, recitava, simbòlic i incessant, mig subterrani, monòton, per a donar’m prou forces. L’essencial, hò, és haver somiat, és a dir, haver viscut.
—Sabeu què, Eleuteri? Tornant en tren de veure en Xa Qeltò, qui el passat divuit d’agost havia hagut d’endurar un greu tràngol, m’he arrossegat, mig subterrani, monòton, de l’estació de la Unió a l’estació d’en Penn; llavors pel parc central voltant el reservori, hi he volat com papalló disfressat de boira; tornant a la porta on rau en Xa Qeltò, els xarnecs a la porta no m’hi volien deixar entrar; els estalvii la vida; per això cal anar sempre armat, per estalviar la vida o no, qui hagis decidit (sempre entès en benefici propi) d’estalviar, o no; només he ragut fora fins que algú qui em coneixia no em donés el vist-i-plau, el com se’n diu, el salconduit.
—Presoners del no-re per a l’eternitat, els exòtics, molt lleigs, xarnecs, morts per l’ofec d’anar massa curulls de perpetus desficis, cleptofílies, filarguries, avideses, cobejances, escarransiments, avarícies, i d’altres ridícules, carrinclonotes, fal·leres de xarnec (xarnec torerista, flamenquenc, merdanyol), se’m trencaven cristal·lins, escamarlats com closques buides, esberlats totalment en la simetria del temps, bunyols en la simetria espacial de la natura, nyaps en la simetria temporal del (sens ells) net horitzó, falenes inservibles cremades a l’absurda gelosia inconsútil del llumenet qui altrament anima el nostre cervell intel·ligent com la cíclica estructura de l’univers factible.
—Massa palesament ni gutural pecant de presumptuós…? Potser teniu raó. Les rodes de la patografia proliferen dins els esquemes més o menys calitjosos on es creuen i recreuen les memòries. Potser sóc una mica menys valent del que dic. Hom suposa que de trast en trast exagera; hom s’hi trobar a pler, en l’aventura on son paper fa prou goig, i hom s’hi embala i diu, declama, acompanyant de gests certes realitats, certes barbaritats.
—De fet, prou ho veieu, com ara amb vós, a hom no li costa gens de parlar de merda ni de cagar. Ara, de fer-ho, ui! Hom poc que pot, hom poc que pot pas… altre que si hom és tot amagadet, molt (si no del tot) en privat.
—A l’estació de Xang Hai hom no es capaç de trobar-hi cap cagadora prou privada; i prou que li cal, car hom s’està cagant; cagant de valent, vós!
—Hom se sap carallot, pler. I nogensmenys on ficar’s? Gent pertot; passavolants, distrets, passatgers, pixavagants, guàrdies, guardians; esguarden, comenten, enraonen; dones, sempre dones, de la feina, dels bars, de la neteja, mig oficials… I cap foradet prou solitari. A cap dels innombrables vagons aturats, a cap dels canfelips cardats a les parets; enlloc. Aumon on les veus o els esguards s’hi filtressin, vedat. Hom no pot cagar en públic; no pot, i prou; per molt que a hom li calgui; se li fa un tap. Té por de què? Dels sorolls que fot, de la pudor, del fet que li calgui cagar. Hom té un sentit de la vergonya massa desenvolupat.
—Potser hi pensareu, com hom hi ha pensat manta de vegada, sense mai haver arribat a una resposta prou coherent. El sentit excessiu de la vergonya, és un tret intrínsec o adquirit? Hom es creu ara un dels dos punts, ara l’altre. Fiquem si voleu que en el cas d’hom sigui adquirit, que sos pares, sos mestres, sos directors del mester que fa (en el cas d’hom, hom féu tota sa vida de gànguil ascensorista de gran edificis ciutadans; tant pujar i davallar l’estireganyava més que no devia caldre, mes què hi fotrem; hom s’estireganyava fins que cuidava, de tan primet, de no fer’s bocinets i tot).
—En contrasemble, un fillet entre els disset o divuit (de fet, sis) qui a hom li nasqueren de les diferents dones amb les quals es casà, un fillet dels primers (si no el primer i tot) qui hom tingué, doncs, i qui hom pujà sense les inhibicions que hom patí de petitet, tanmateix semblava haver nascut amb la mateixa por de cagar si mai hi havia algú present, ni que fos només hom, i això, com dic, d’ençà de nat. Cas estrany que postularia pel cas de la intrinsicalitat del tret. Com si el tret pertinent fos tret heretat!
—Si sabéssiu! Moixoni, oi, mes hom sempre s’ha acusat de mal comunista i tot. Aqueixa por de cagar naturalment entre companys. Quina perversió!
—Totes aqueixes avingudes amb forats per a cagar-hi i tothom cagant-hi deseixits, alegrement, i hom evitant-les, esfereït, desesperat, incomprès, incomprensible, incomprenent.
—Hom havia sempre somiat que esdevenint granat, amb trenta quaranta anys, tots aqueixos folls neguits se li fondrien. Llas, hom ha complits setanta o vuitanta anys (de fet, seixanta-sis) i les mateixes prevencions de sempre li romanen encastades com paparres perennes, mai tipes, mai rènecs qui cauen panxuts per a trobar on fotre niu i parir-hi les manies, les enrònies, noves. No hi ha res a fer, marcat fins a la mort pel mal cagar.
—Els xinesos érem tots fins no fa gaire pagesos; cagàvem a lloure a l’aire lliure en moment de lleure o quan ens era llegut. Immergits en els sorolls de la natura ens cardàvem tranquil·lament a cap sot o rere cap roca o entre arbrets, i en clotades, o als tucs. Els qui tenien l’ànima poètica àdhuc feien algun dibuix procaç a l’indret on cagaven o hi guixaven (si en sabien) cap aforisme ben punxegut. Tot hi era natural, tot hi era com cal. En canvi, les cases d’ara; pastissos escarransits de mants de llivells, llurs venes són canonades carregades de merda; i no hi ha privadesa que compti; els veïns ho senten tot; és tan difícil de cagar-hi, si a hom li roman, rudiment avial, atàvic, qualque mínim vestigi del sacre sentit de la vergonya!
—No pas que tothom estigui condemnat a arrossegar tal càrrec. Al contrari, els de més caguen sense miraments, i s’han adaptats (molt menys sensitius, doncs!) a les condicions molt indecents de la vida moderna. Una de les catorze o quinze dones (en realitat, vuit) amb qui hom s’ha casat (comprendreu que, ascensorista, entre veïns, de propinc a promiscu, un pas) son pare (el sogre d’hom) era franc d’allò pus; i servava una cigalota com la trompa d’un elefant (en canvi, ningú no ha vista mai la cigala d’hom, com no li ha vist mai penjar cap estront!). Aquell homenot cagava guaitant la televisió davant tothom, menfotista, tant se val que mengés hom o tractés d’enllestir (líric i tot) qualque composició, articlet.
—Hom s’hi mira potser massa, nogensmenys. Hom no es peta mai; se n’està i això el restreny; hom ha viscut la part més carregada de sa vida encaixonat en ascensor — no hi podia rebre ningú ni menys cap cap gros amb cap astoradora fortor d’hom; allò fóra haver’s mort de vergonya; car si obres el taüt sotsobrós i hi ets sol, a qui n’allevaves el crim?
—Direu, Eleuteri, mes Xauxín Li, no heu trobat mai cap paradís? (Paradís volent dir, és clar, el mític indret on hom pot cagar en pau.) I hom us haurà de respondre, llas i rellàs, capità, no pas! Ni fent-se hom, als estius, pagès, no hi ha reeixit!
—Bensenes, al camp hom ha assajat d’ostracitzar-s’hi. Seqüències d’acopar-li, de tocar pirandó quan tothom sesteja o és de festa, o penca… rai; de perdre’s pels horts, orbitant l’ocàs… i tant; espigolant pels ombratges… pler; oscant les bitlles adés sollades i ara novament prístines… un munt, un munt de vegades; treballant sol, fent les feines més brutes, netejant per exemple les latrines o de sang les sivelles dels batllius, i enlluentint-les i enlluentint els greixosos engraellats de galliners i solls… en incomptables avinenteses, vós! Mes som massa gent! Sempre hi ha algun capdecony marginal, blasmable, efímer, rondant pels voltants com mosques i borinots o com les obsessives al·lusions al meló dels qui sempiterns en conreem.
—Per què tants de ninots al món? Ens engalavernem, enferritgem, empoixevolim, xinxollem, fem la guitza, la llesca, mútuament. Amb un de naltres a cada continent n’hi hauria prou prou, no trobeu? I els cinc o sis… si cagaríem contents!
—Ça com lla, hom no hi roman a cap cagadora gaire, a tots ops no pas prou per a poder-hi fer son fet; Qui no pot cagar que foti el camp i deixi el forat de la comuna a altri, digué en Deng, amb tota la raó. I en Mao mateix féu, Ull viu car qui hi romangués massa estona fóra suspecte de voler ésser comptat més d’una vegada!
—Hom el trobem doncs no gens segur de la seua posició al món; llas, com si hom no fos xifra anònima, ans algú amb qualque engruna d’honor; potser el sentit extremat de la vergonya de què hom és víctima va associat a la sensibilitat. De vegades, hom, l’estre poètic el pot i el fot al pot de la singularitat; no pot pas ésser xifra puix que és esperit!
—Atureu-lo si veieu que hom despara massa desbarats, Eleuteri! Hom, a tota esdevinença, sos composicions a les parets dels canfelips en trens o estacions, en latrines o fins rupestrement, sempre les ha brodades tan concís (gens prolix) com ha pogut; i hi ha cantat ans vantat el paradís inassolible del cagar-hi ample i sense noses mai, i la seua miniatura de doctrina mai no ha redundada en subversió (altre que una miqueta poètica, com suara asseverat); com hi ha cagat tan poc, poc hi ha pogut mai escriure (escassedat d’adient cagalló); inspirat de cua d’ull pels bornois i bornois dels toroides turmells dels companys cagaires, hom amb el brou o tinta de verema antiga de les cagades d’altri, a tot estrebar hi ha guixades màximes magnífiques.
—S’ha guiat pel gran Orwell, qui escrigué per les cagadores de Lleida, La merdanya és cau fastigós de feixistes; baldament fos anihilada per les forces superiors del poble alliberat; i per l’exemple i les directives de l’encara més gran Mao, qui afegí, Escriu als murs de les cagadores allò que fa progressar el bé del poble i esborra-hi allò que promou la salvatjada de les ofensives gàrgoles paràsites.
—I direu, I tu què hi has escrit, Xauxín Li?
—Doncs anècdotes enjòlit (no sé pas aquella gent què han menjat; són les tintes llurs espontànies, estroboscòpiques, que apareixen i desapareixen segons certes influències que vinguessin de les esteses còsmiques o de les col·lisions que s’hi produïssin, amb forats negres supermassius, llurs camps magnètics gegantins trametent trencaclosques, descartant-se d’estranyades identitats escopinades a l’atzar, a tall de rajoletes de mosaic, que decorés llavors el mediocre cementiri emocional d’aquell hom condemnat, despert i tot a l’entreson del desig fugitiu).
—O amb pseudònims doncs així mateix convulsos, diguem-ne episodis vehements on els capricis solipsístics i els raptes estètics imbriquen el públic successiu en genuïnes estratègies on els líquens crònics de l’herbari, com les cremades de les torxes de l’endeví damunt el vernís de cada fossilitzada digressió, no diuen re de reaccionari, ni malvolent, ni perniciós, ans, clafertes de subtils sarcasmes, neden als ulls d’hom (ben cagat o no) com foscs senyalets on roden, estímuls cinètics, els dards contaminats d’irreductibilitat que hom llençava, estèril i hesicàstic (quietista), perquè, per comptes de cagar com déu (la natura) mana, es perdia en ecoiques buidors, d’on no n’emergia sinó ranc de tant romandre agotnat, agotzonat, càgundeu, per collons no re.
—D’aquest món intolerant on no es pot mai cagar en pau, ni burxant-s’hi amb dit redemptor molt sucat de vaselina, hom, sense cap altra pretensió (les ungles sempre ben curtetes) què altre faria que, esberlant-se poètic en eidòlons varis, trametre’s a més fàcils reialmes de paisatges arcaics, sense gent enlloc, o de naufraig en illa ignota, on hom pot treure el verí sense por dels de dalt ni dels de baix, sense por dels ninots tots plegats, convertits tothora en taps.
—Paisatge nevat d’escleròtica on els fenòmens no es desenvolupen ni en imatge ni en so. Ah qui pogués!
—Potser algun dia seré cec i sord. Continuaré, Eleuteri, a tindre por de cagar per a no ofendre mai ningú?
—Bensenes serà pitjor. Cortesanes decadents de bordells, de serralls, de caravanserralls, folles fembres fetitxistes i feixistes, qui sospiteu que part de dins sóc brut; que no sóc de vori figurí inodor, com apareixia entre els miralls de l’ascensor; abaixéssiu el volum de les vostres sospites i socorreguéssiu-me, espúries, si us plau! I tots els meus antagonistes disfressats d’amics, si sabéssiu com us perceb, lúcid i amb orgull! Us em crèieu feble perquè tinc por de cagar davant quisvulla, enfangat en l’absorbent aiguamort dels cercles infernals que sintetitzen la virtual escena obsessiva on em desenrotll, i tanmateix acaneu-me la solució.
—Urocèfal (amb el cap sempre al cul de qualque dona), amb l’estaca constant de la meua llengua clavada i desclavada sense repòs a la seua nafra com més anem més roent ni inflamada, amagat davall el matalàs com ponderós gripau m’hi rau l’orinal salvador on, rere els crits d’aquell orgasme per mampara, complicadament alhora hi estic cagant.
—Qui no té sopes, se les pensa…
—Tornant en tren pels conductes dels llimbs, dels òrgans tabú no volia parlar’n; qui destronat de la trona de cap canfelip, s’exposa al risc d’esclatar, més val ja no pensar-hi pus. De merda empedreït, tòtem assegut qui balla amb les vies el minuet de la nit.
—Que digui, Si no puc cagar, això rai. Encara puc escoltar, esguardar, escriure, llegir. Ecfràctic, composant sonates, guaitant en Patinir, llegint en von Pufendorf, i pintant, sincrètic, l’ull de l’arbre andarec qui es passeja pels panys cronològics de les creacions artístiques mai passades de data. A l’angle del cercle, la durada estètica disposada en un cunç que faci prou patxoca sargeix les memòries més exigents entre els hiats del deure sens retret ni oradura. Les eflorescències també fan llur paper. En la furor de la contemplació mon obra enllestiré alhora que cloc la presó on m’enclosc. I ens darem recíprocs perdó, el jove qui fui, el vell qui só, cascú reconeixent al cos successiu el succés difús de l’haver viscut a graus permutats on les inversions i reversions coherents ans dinàmiques, diacròniques, epigòniques i precursores, només negligiren del ben cagar.
—Sí ves. Un matí no gaire llunyà em dessonillaré amb el jo futur o el jo passat (qui sap mai qui) al coixí del costat, sense cap, escapçat. Al corredor de fora la cambra l’estel polaritzat del desencant marginal romandrà marejat, amb prou feines viu. Fúnebre consternació general davant la destrucció de la jovenesa. Sota el feixuc silenci, les ponderoses metàfores demanaran asil amb ulls espaordits i pàl·lids llaviots, llambrots. A l’aguait guspiregen les doloroses visions de fumós cementiri. Aquest home no va púguer cagar de debò mai, guixaran amb qualque cruany damunt la llosa segurament robada a qualque altre veí oblidat.
—Amb quina penetració mental no m’he anat fent malbé! Al fang fetal les despulles se’m podreixen ivaçosament. La rapiditat de la corrupció ofereix a les vídues eloqüents cròniques de latent resurrecció. Travessava el pont com somnàmbul privat de tot sentit. Hom sap que ni diu re ni vol dir re, i que cascun dels seus episodis claflerts de punxents atrocitats reverberen al disgust dels senescents jutges qui amb hostil integritat de màrtir envejosament se’l llegeixen, bo i envejant-li, doncs, la buidor i la covardia, les mitges veritats, les mitges mentides, i tots els trets heretats, adquirits i intrínsecs. Proclius a les fases cícliques, estic segur que algun dia, rabejant-se en d’altres sangs, oblidaran aquella enveja. I llavors, rai, no m’haurà calgut cagar mai més, esdevingut jo mateix merda.
—Paròdica crisàlide, conjures amb insinuacions de cínic tot un tou de frustracions. Escombra’t, més val que callis.
—Mai no descloguis; ni tos mals no descloguis; tothom se’n fot. [The wailing larvae were demolishing the shadows; for they were indeed shadow-demolishing wailing larvae.] [Eren els fars del tren nou, qui anava durament aixafant tot entrant a l’estació.] I quantes d’hores no deu fotre que mon mut interlocutor no fotia el camp? Bensenes, quinze o setze (en realitat, un quart).

(…)

El tren anava aixafant

—On duu aquest ascensor…? M’he degut errar de tren, esdevinença que s’escau, llas, prou sovint.
—Estranyament (fa el poema), estranyament parasitats, els vagons. Com els gèns en l’home, els passatgers programen el desenvolupament embrional de llurs vehicles; quan n’estan prou contents, s’hi fiquen fins al topall darrer, on llurs fills, engendrats durant el viatge, pugen al tren nou, per a la nova generació del mateix trajecte.
—No puc anar (debades car re no rajava de l’aixeta), no puc anar a beure aigua al rentamans del canfelip que hi ha entre els dos vagons… que, quan sóc de tornada al meu seient, només hi ha un ferroviari qui em diu que m’afanyi, que el vagó ha estat evacuat perquè un flascó de producte “molt tuixegós per a mon i ton bleix” s’hi ha trencat. A vagó fallit encomanava doncs mon fat. Sort que té un, sí ves!
—Sense el meu paquetet sóc a endinsar’m al vagó de la vora i veig que rai, que hi ha lloc, que s’hi està còmode i bé, i que algú potser m’ha guardat el paquet i tot, i me’l tornarà en veure’m. Mes tothom m’esguarda amb fàstic com si què collons hi haig de fotre, a l’indret. I el tren rep qualque fort sotragueig i, mig sotsobrant, gairebé faig caure també el dipòsit immens d’aigua que tenen reservat per al vagó. (Ah, l’aixeteta daurada i lluent, com un enllaminidoret pitxolí de minyó!) Ara sóc a adonar-me’n doncs que sóc a primera classe. Hi ha una A cridanera pels volants de dalt a les lleixes. I a mi, com als meus, només ens pertany la B (i gràcies).
—Sóc a anar-me’n del vagó dels A. I ara sóc a ficar’m a un altre dels del B. És un vagó escarransidet. Tot incòmode, pútid, claflert. Els passatgers abrigats com si són al pol nord. Car cert que les finestres tanquen malament. Qui tingui el meu farcell l’ha degut amagar. I no hi ha seient lliure altre que un de mig trencat davant de tot, rere la màquina mateixa del tren.
—El tren continua aixafant. Em vénen veus mascles que canten cançons que esmenten sempre amb eufòria el Pirineu lleidatà. No crec que hi vagin pas a esquiar. Més escaientment a servir-hi, lacais, les estacions, cal suputar.
—El matí passat quan havia fet el meu farcell amb una flassada, un pa sencer, un bocí de formatge dur, i la botella de pell de be amb vi negre dins, per a anar a l’estació he agafat el metro. Hi havien esperant dues o tres persones. Una havia caigut a la via, i algú l’havia estesa a un banc. Era un noiet qui havia perdut l’esme; tot blanc, mig dessagnat, mormolava quelcom en el seu somni de mort. Una de les rodes del tren del metro li havia passat part damunt una de les cames. L’os trencat sortia entre tendons i nervis. Allò m’entristia encara més.
—Per a arribar a l’estació calia passar damunt una passarel·la metàl·lica que feia panxa devers la part inferior i s’enfonsava al riu. Els eventuals passatgers passàvem per l’estreta passarel·la en renglera, d’un en un, i cap al bell mig de la palanca l’aigua ens arribava fins al maluc o melic o als penjolls dels pessics. De fet, en pic he passat dellà el riu, he tornat a passar ençà per una altra passarel·la paral·lela cap al mateix carrer d’on havia vingut perquè me n’havia adonat que em mancava un llibre per a llegir. M’he mullats pantalons, calçotets, sabates, mitjons, jaqueta i camisa tres vegades seguides doncs. El llibre l’he trobat llençat a una paperera, tot rebregat, mig embolicant una pell de banana bruna i llorda, l’he netejat i allisat una mica i l’he embotit a l’esturmàs, que cada camí que travessava el riu aixecava (estil salvatge) damunt el cap. El llibre era estretet, però de poemes molt closos, i doncs teca per a rumiar-hi rai.
—En pic al tren, no anava de debò enlloc; només amunt, amunt, i au.
—A Maçanet-Maçana, el tren s’hi aturava un instant i vaig davallar-hi. Em vaig amagar rere uns arbres que havia dalt un turó. Com si hi anava a fer caca per por de la gent. Al cap de ben poc, el tren xapescava xiulant.
—La nit massissa s’esbalçava de pressa. En la foscor vaig anar caminant nord amunt, resseguint la via entre estacions. Si per les llums me n’adonava que cap nucli de població s’atansava, em desviava; així anant fent, tot plegat en vaig travessar pler. Sovint en tenia prou de recórrer, com si fossin caminets de sirga, vora les vies, viaranys molt fressats entre els matolls silvestres que en acabat duien a altes fàbriques nocturnes. De vegades trobava obrers de les vies o de les fàbriques qui tornaven a la feina o en tornaven. Em devien prendre per un d’ells tot fent la comesa inversa. Ens saludàvem amb un gruny, sense poder mai reconèixer’ns en la densa foscor. Tots portàvem un farcellet o altre entre les mans; ells llur teca, segons el cas carmanyola i cantimplora buides o plenes, i el canvi de roba i qualque eina; jo el mateix esturmàs amb la flassada i la mica de recapte.
—A Caldes de Malavella no em devia haver desviat prou lluny. El gos de dos guàrdies feixistes em va ensumar. Cridaren els feixistes que m’aturés o em mataven allí mateix. Ara m’escorcollaren i em xemicaren el paquetet. Em tractaven de tot. Un amb el canó de l’escopeta sempre burxant-me el ventre; l’altre atupant-me de valent si gosava obrir el bec o bellugar’m micoia.
—No em trobaven tanmateix el ganivet ben arrecerat sota l’aixella. I al paquetet no duia re de contraban ni “terrorista”. El llibre el caporal se’l guaitava part de dins amb una lot amb cara de no comprendre-hi re. Em va dir si era un llibre comunista, i li vaig dir que és clar que no, que eren de poemes simbolistes, per a interpretar. L’home féu hum, amb cara de prendre’m per boig.
—Més tard s’apaivagaren. Em convidaren a un cigarret. Em feren enraonar ara. Les galtes em coïen dels mastegots.
—Només me n’anava amunt; volia respirar, respirar, entre l’aire lliure, la neu. A ciutat la gent s’ofega, els noiets se suïciden, els vaig dir.
—El guàrdia feixista qui mana, el caporal, és l’únic qui parla; és el qui m’ha ataconat. L’altre encara és més pallús: només sap burxar’m amb el canó de la seua arma.
—Diu el qui parla que no comprèn la joventut d’avui. Per què rebel·lar’s contra re; tan bé que som sota el règim assassí. I em diu de què faig.
—Sóc naturista. (Perquè no fos cas que sense entendre la paraula es pensés que li parl en xinès, vull dir, en català, abans de bursada, amb la rauxa de tot feixista, no em faci matar allí mateix per son sequaç, ja li aclaria encontinent el mot.) Un admirador del món natural, i llavors escric petits articles de no re als diaris. I no us em neguitegéssiu pas, gràcies. Si mai volien fiblar’m els garneus cuïcs, per tota arma això rai, em faig qualque cuticle amb les primeres branquetes adients, per a esfereir’ls.
—Periodista, eh?
—De pa sucat, de pa sucat.
—Tanmateix! No diràs pas re del que t’ha passat avui!
—Ni mica! Com dic, ses senyories, només escric alguns articlets sense importància, de floretes fantàstiques i animalons increïbles. Les espadel·les cefalòpteres viuen al cul dels tolls; són cucs molt gimnàstics; cardant-cardant, fan les figuretes més simbolistes (tret que segurament vull dir simbòliques) imaginables: creus, trenes, seixanta-nous, tot plegat molt millors que no aquelles merdetes (teniu raó, capità), aquelles cagadetes no gens acrobàtiques ni màgiques de poemetes… sim… simbòlics, que tampoc no entén ningú; car no és pot pas ésser tan llefec en la tria dels mots, no fa? No fos cas que a hom li passés com al lletraferit Garcia. Saben què li va passar al Garcia, oi?
—Garcia, Garcia… (fa el qui parla; i demana al més pallús encara…) Garcia, el coneixes? (el més pallús fa que no).
—Jo tampoc, teniu raó; segur que m’he etivocat de nom, potser volia dir Maoxiao Ping. En tot cas no sóc qui qui (ni en Kikí, bon altre! del ram, sabeu?) qui mai escriuria re ofensiu; no vull pagar (ha-hà) amb la vida cap tria delicada de mots. Puf, escolteu, no sé per què ningú fotria el nas en afers tan delicats, i menys interdits. Sabeu què? Potser duc aquest llibret per a emprar’l de paperet de torcar’m el cul. A muntanya, com prou sabeu, la caca no fa pudor, mes el cul mal torcat rai que en fot.
—I tu, tot plegat, ara… on aniràs enmig la nit?
—Oh, cap amunt, cap amunt; segur que trobaré bestioles rai, fosforescents i tot, com els ulls dels llops embruixats. I llavors au, cap a Llagostera, cap a les platges i les muntanyes. Cap on no hi hagi ningú sinó la pura natura. A respirar-hi, a netejar els pulmons, l’ànima, i confegir l’articlet simbòlic de merda que escric perquè no sé fotre pas re més.
—T’escortarem fins a la sortida del poble. No fos cas que cap altre destacament et disparés abans de dar’t l’alto; no tots els guàrdies feixistes som tan mirats i posats com naltres dos, ca? Vols un altre cigarret?
—No, mercès; n’estic una mica marejat.
—Llavors, estranyament incòlume, només amb les galtes escalfades pels mastegots, m’he perdut pels camps, sempre lluny dels gossos qui m’ensumen de molt lluny i m’amenacen abuixint i ganyolant.
—El fred és intens. Sóc a esperar-hi l’aurora enmig d’un camp molt estès, equidistant de totes les llumenetes. Només hi estic tremolant, sota un cel de mil milions d’estels, qui hom m’ha dit que són solells qui il·luminen i gombolden innombrables invisibles mons.
—Tantost el solell es lleva, em confonc amb els carros de pagesos i pageses, amb marmanys i avirams, qui avancen pels camins. La meua intenció és tornar a trobar cap estació i agafar un bitllet que em dugui novament a casa, fracassat.
—Horitzons ara esborrats d’evocadores omedes capaltard. Vinc d’enlloc, i anant-hi; anant-hi, sol-i-vern. Entre neus, enfredorit.
—Dins la nostra barraqueta vora la tresquera del tren/ vivíem del que hom llençava (o els queia) a les vies/ i vèiem passar les vides diverses als vagons fosquets/ i així subsistíem, i així ho sabíem si fa no fa… tot.

(…)

Ull viu! El tren ja hi ha passat

Malalt per dins i per fora. D’haver de menjar viandes dolentes fetes per la sogra? Infectat amb les malalties sexuals dels amants de la dona? Covava febrós el verí dolç de la font a sa nemoral carranxa?

Tant se val. Bé, ja s’ho fotran; a tots ops, estranya osmosi.

I, llavors, de sobte, em comença el cagalló (una altra vegada, la vergonya!); amb el cagalló a mig penjar, l’angoixa de trobar un indret on defecar ara entre tanta de cridanera gentada qui s’atansa… Quin mal dia he triat! Deu ésser festa! Potser és el dia de la mona i tot! I enlloc cap canfelip a l’abast, cap raconet, cap capseta on fer-ho amagat rere cap cortinatge… Cagalló imminent, i enlloc no puc expel·lir’l. I sé tanmateix que, en pic trobi l’indret, el desfici haurà passat, i encara amb el mig cagalló penjant, em neguitejaré debades a fer’l caure tot.

No puc, no puc, no puc, l’angoixa, l’angoixa. Així sóc, doncs. Perdent-me per cambres mentals on pogués fer la feina d’amagat… quan de sobte sóc a una cambra (deu tractar-se d’una cova) que sembla molt privada; me’n record que en una cambra així un cop vaig demanar a mon pare permís de poder-hi regirar els calaixos a la percaça de records de la infantesa i jovenesa… I que mon pare, gegantí de pell molt fineta damunt els músculs ben dibuixats, m’ho va atorgar sense gaire bon humor… I que hi vaig trobar secrets que em desmuntaren tot el calidoscopi a través del qual fins llavors no guaitava l’existència… car… quines coses desa la gent…!

Doncs ara parellament; al sofà semblava haver-hi un cos amortallat per flassades fosques; semblava haver-hi algú mort o altre, amagat, latent; com el càncer que em batega sota els bonys i les punxades… tot tapat i flonjo… Tret que això sembla de debò tanmateix un cos… Potser un gos? Gos destapar’l una miqueta… Portava una careta de carota de fantasma, ulls negres molt grossos i caiguts, i una boca com una barca negra en la boira…

Què hi feies, tota l’estona? — diu amb la veu de botxí merdeta, ridícula i esquerdada del sacerdot de torn.

Era la meua dona, sí, qui es veu que s’havia adormit esperant-me.

Què hi feies tota l’estona, diu amb la veu de botxí merdeta, ridícula i esquerdada del Wojtila, amb la del l’Schwartzenegger; quin parell de grotesques figuretes amb veus d’uix escanyat l’un, d’uixer pet el segon…!

Oh, els sofismes quotidians, senyora. Senyoreta? Orgia? Orgasme? Esperma? — gatgeig.

Amb aquell mastegot, o un de molt paregut, vaig perdre un dels ulls. Borni, amb el de vidre, veig passar millors trens.

Com n’Epimeteu, i com el mateix Li Xauxín, vaig voler ajupir’m.

Taló molt primet i esmolat de dona molt superior et trauca la mà quan de part de terra vols recollir-l’hi l’orquídia que, amb la virada i embranzida del recent mastegot, de son trau suara caiguda no havia.

Nen, això que et tinc és amor… o és només verriny, cardera, ganes d’umflar’t… els ulls?

Els electricistes i d’altres estiracordetes ens engatem els sàbats. I llavors no sabem desnuar els enigmes on les dones, ara amb esclat adés amb desdeny, no ens empantaneguen.

Em creixia la pedra, mes tot d’una me l’ha reduïda a pols.

Li Xauxín, quan va veure n’Eto’o magníficament cridant el crit revolucionari: Merdid, cabró, saluda el campió! li vingué a l’esment la revolució cultural.

Sagaç es capficava en l’ideograma amb forma de mandràgola. Li sonaven al sensori cascavells i timbals. L’entenc ensems sense entendre’l; no l’entenc i a l’encop sé què vol dir. Vols dir? On the spur of the implosion… obscure epiphanies. Em veig destriat en mantes subversives personalitats de qui les proeses eròtiques, ventríloqües, sodomites, gonorreiques, per vies el·líptiques, em duen a ironies insadollables.

A cor, a corns i a crits, letals criades et declaren convicte de plaers meretricis. Vídues ectoplasmàtiques et vénen amb complots platònics. Ni el més carismàtic n’esborraria els redundants escàndols.

T’alleven, amanits amb insults (gos fastigós!), tota mena de torts. Ets ubic, precoç, idíl·lic, burlesc, nadiu, vernacle, bàrbar, innat i estètic!

Obliden “omniscient, heroic, oníric…?” No, ara ve la segona tongada, la segona onada (gegantina, aquesta). Ets perifèric, miraculós, abissal, voluptuós, quiropràctic!

Tants de sentits per a un sol signe! Incoherent camaleó, la teua al·legoria ontològica només inspira falsies.

T’aixeques, o quan?

Amb submissió i menja-sopes et rets a l’hegemonia de la jutgessa. Per les osques de llum a la persiana, imatges de mig maig.

Posa’t els pantalons color d’àntrax.

Com pels somnis la prolepsi, tot el que predeien s’esdevé. Efectivament, sacrificat a la pluja i al llamp, sense plànyer-me’n ni procrastinar-hi mica, som-hi, al museu hi manca un guardià.

Amb quina culpabilitat (com la d’en Li Xauxín quan ara que vell ell mateix se n’adona que l’home qui de jove tant colpia perquè es tractava d’un home vell i amb massa de cultura, ara que ell mateix ha assolida si fa no fa l’edat del seu “enemic”, no li arriba ni a la sola de la sabata quant a coneixença ni coneixement, ni saviesa ni seny), veig que a l’infern inundat tot hi és a les onze.

Anit, tot tancant, no feia cas de les instruccions de fotre cop d’ull als eixidius no fos cas que cap cadàver de gos o de qui sap calgués evacuar’l perquè, per si de cas plovia massa, les sales del soterrani no es neguessin com s’han negades? Gosaré dubtar que és culpa meua? A qui li encolomaré el descuit?

Incrèduls se’m guaitarien els jutges? Que contéssim anècdotes espacials, els tres cosmonautes qui fórem ara fa vint anys, presentment retirats de guardians d’obscur museu, mentre bandejàvem els ridículs burlots ressagats qui encara cercaven el paraigua o qui sap si havien perdut part de terra un dineret o oblidaven on ficaven l’infant, ni si l’hi havien dut, i ja barràvem finestres i portes, sense afluixar de remembrar proeses (alis aspicio astra: a cop d’ala els estels sé atalaiar), fóra prou exquisida excusa, mes n’hi hauria prou per a convèncer la tirallonga burocràtica de larvats psicòpates qui manen al departament “artístic” de la Paeria? El paer en cap mateix, qui derogà pler de negligibles crues lleis per a molt cortesament poder oferir’ns una feina fàcil qui ens estorcés a sobre de glaçar’ns ni de morir’ns de fam pels carrers, perillaria si els rengs de sinistres sicaris d’ínfim rang, toca ferro, mai se n’assabentaven? Per a esquitllar’ns del carrincló furor dels molt merdacaners regidors pedanis, ens n’hem d’empescar una i bona.

Què faria el meu introductor al zen, en Li Xauxín? Bombeta encesa, el cuquet de la vivor no em salmeja pas que el que cal sobretot és autonomia? De quina guisa no ens autonomitzem, companys?

N’Elvirus Farmaciola i en Sencer Sanç, per llurs ertes urpes els coneixereu, antics cosmonautes qui les esbalaïdores beutats astronòmiques jaquiren paraplègics, d’on que els calgués pler de tractaments psiquiàtrics per a descontaminar’ls unes seus dels senderis ara enfonsades en l’hesitació sistèmica, finalment (sempre es presenten a les talúries) acaben de fer cap. Vist el panorama, de mantinent llurs llàgrimes s’afegeixen a l’aiguat.

Prou plorar com clergues sense fuls arguments, dic, amb els accents molt persuasius de la meua mestressa (tret que ella els diu arborant les xurriaques); desaconilleu-vos-em de cames, no us em vull entravancats; el que cal és escaujar les possibilitats de divergir el nyap a culpables més tolerables.

Tot i que us sé esmussos, no pas gens esmolats (qui sap, de més podrits en germinen), cap idea, a part la massa palesa de fer-ho pagar a cap xinès, o negrot, o xarnec? Juguéssim net ni que fos per una vegada.

Qui n’és vinovat?

N’Elvirus, pensiu, es disloca qualsque brians (o potser llúpies) de devora el bressol molt llord de sos llavis, i tot i que no en fa pocs, de dies, que es pixa a les sabates, forneix, sacríleg, sense escrúpols, l’absurda solució (sovint com més absurdes millor rutllen) de parar tots tres alhora boigs, com si una malaltia sobtada se celés en aquest maleït museu dels mals endreços, o com si tot això fos obra de cap escriptoret de trucalembut, pallasset espatllat.

Pel que fa a en Sanç Sencer, li hauria volgut veure els iris opalins (se li inflamen part darrere quan fa filar gens el magí), mes s’escau que ahir dejorn, bo i fotent d’espieta al parc, tot d’una esdevingué fiblat als dos ulls alhora per sengles vespes; no era pas cap branca el que son cap colpia, era un vesper), només recomana la visita al Coliseu a ca cap sibil·la qui vulgui estripar’n el vel, del nostre neguit ni maldecap, afegint-nos-n’hi amb la propina un bon consell.

Eixoïda la fàtua seqüència de diagnòstics que els galens cosmològics ascèticament proposem, triguem tanmateix a reconèixer que, tot i untats de suor freda, un vent poper es gira que de maniquins de paper ens duu, papallons, a volàtils paradisos.

Serà la nostra astrugança que faci doncs que sotracs i col·lisions no anunciïn els epifànics desempedreïments d’un terratrèmol melsut d’allò pus?

Molt marejat, el museu mercès al qual mants de regidors de l’enganyatall s’entenien per a apropiar’s molt d’envejable peculat, se’n va tot plegat a dida. No dic pas que s’estrompin dissortats vernissos i llenços, dic que tot plegat com castell de naips s’ensorra.

Circumspectes, tornem els tres enjòlit a volar. Voler volar sempre ens fa vessar mescs (succintament, una oloreta d’areng sepulcral) que els nostres receptors sensorials i d’altres mòduls congrus a oronells i part dedins lo dur crani no ens duen, com durien cap guineu qui s’ho valgués, amb substàncies força exigües i tot, a estrenu ofec.

Quan el velocíssim tren del terratrèmol sobtadament ha passat, ni que no calgui ens jaquim caure, perquè qui ens salvi ho faci tan sèdul, zelós, que l’anell mateix de noces no li rellisqui i tot justament on ma vola (o mon palmell) (i les o els llurs) no rau (rauen).

Ecos de compendis dialogats escoltarem mentre marinem als llits de l’hospital. No hi ha esport com el de la rectitud que estigui tan carregat de fraus.

Dins les calderes fantasiegem; a l’apogeu de l’entabanament, els paers ens visiten; hi exercíem d’herois.

~0~0~

A tentipotenti erets, i doncs vulvòdroms

Erets, els elets, anàvem cap als conys;
Entre cuixes fort ens creixien els bonys.

Els elets, erets, violàvem els nèdols;
Amb els ariets trempats trencàvem els mèdols.

~0~0~

multiús

aquest paper serveix per a tot
i és veritat que és absorbent a collons

ahir el duia a la butxaca com a mocador
i m’hi mocava el jorn sencer…

anit un cop eixut
m’hi torcava la lleterada…

aquest matí tornava a ésser eixut
i m’hi he pogut torcar el cul…

i ara que som al vespre
eixut de bell nou (o altrament s’hi esbarriava
la tinta pertot)
prou puc
car hi puc prou
escriure… aquest diguem-ne…
poema

poema que desaré on?
no pas a la butxaca

no fos cas que durant aquest nou jorn
em pensés que fos mocador
i hi tornéssim

mocant-nos-hi
i torcant-nos-hi açò i allò
i escrivint-hi (palimpsest palimpsest)
aquell altre diguem-ne
poema

no
no
saps què?
no

multiús i tant
mes amb seny amb seny
ca?

~0~0~

com estic?

mefitisme i menfotisme antic

duc l’infern al melic

envaït
esvaït
m’he cagat al llit

que mori el malparit

de tot déu n’estic tip
davant cada puta trac-me el pipiripip

com un ruc vestit.

~0~0~

Si se m’eixarrancava
al veire amorós de la dona
hi xarrup de ver home
recents ambrosies.

~0~0~

Qui baixa negat pel flum cabalós?
Hi baixen tos fills — oh plant rigorós!

Hi baixa el ramat també hi baixa el gos
Hi baixa el fill bru hi baixa el fill ros.

~0~0~

Aür aür! — La floreta surt

Som a la primavera

Dolces sentors de murtra

Ix del trau cuc nou qui adés s’esquera

Batzac de bec — Ensurt

D’urpa l’aürt — Esglai

Fosc sobtat — Benvingut benvingut…

Benvingut al no mai!

~0~0~

Òrbites podotecals, dècades apòstates

Narcís al llit. A la paret reproducció de La perlaire gaudent i el pop qui el cony li xucla golut. La marquesa Menfot de Totplegat exigint per intèrfon llurs plàteres amb els esmorzars a la camandulaire de baix als ergàstuls, segurament conjuminada amb el romanent del servei a fer-li la vida un suplici.

—Ets tan bel·ligerant, Menfot, manyaga.
—Són la xacra, Narcís.
—Pugnacitat enlletgeix, rugues afegeix.
—També m’ho diu la guru del ioga, no et pensos pas.

La gràcil cambrera n’Isis Gratulls entra catastròfica, i sense els esmorzars.

—Senyoreta! El marquès acaba de fer cap d’improvís!
—Heavens, me husband, Ciset!
—Collons, malament rai.
—Fes quelcom, vols?
—On m’amagaré, Foteta, on? La puta finestreta penja damunt el vall amb els esquals molt queixaluts.
—Hit the floor, hit the fucking floor.
—Vols dir sota el llit?
—Exactament!
—Uf.

Érem als llimbs de l’hipogeu, com tartranys tot entortolligats, o llimacs tot entortolligadament barrejant-nos els mocs, quan irromp en Totplegat, el marquès.

—Només hi sóc de bòlit, en un tràmpol; hi vinc al promptuari a proveir’m d’adient matràs; demà dematí l’envit.
—L’endemà hi haurà el que hi haurà, carquinyoli; per ara desplega’m els plecs, i carda-m’hi, deposita-me’n si pus no un petricó, una descàrrega de caldéu.
—Massa compromès, Menfot, massa compromès; seré aïna morterol badant gaire.
—Sempre en duels, tanta d’honor, te’n sobreïx!
—Accés de tensió coratjosa, feréstec m’impel·leix a verges, de qui les calces als garrons arreludes m’enforteixen ferotge a defensar, i els barroers agosarats a anihilar, en anodins vessants de ràpids polígons industrials altrament no gens estètics.

—Filòlegs silenciosament ressentits en esgrafiats al·lusius cadascun de tos heroics episodis no guixaran segurament conclòs ton viatge de viatjant croat, qui clafert de gelosia enciclopèdica protegia com gelós arlot, o només mig rovellat arnot, innocents plançons de cony mig clos i d’altres troncs de femelles on a sucoses fenelles hi escrivien, erudits, amb ganivets de fal·lus ben llossats (el llos refet i esmolat moltes de vegades) i tintes (de cops indelebles) de llet, els qui, enjovant els mateixos espeternecs amb que no feien el fet, ara fugiren en veure’t, amens i melòdics com cucuts, bonjans i jovials com cutibuts.
—Amb el ventall ferruginós del zel bèl·lic tot ho esterròs. Ni fi ni afí camàlic no só, ni silent ni lent ni miquetes, ni amb cames de camarlenc enlloc no vaig, ans amb els tancs eriçats de mon furor.
—Doncs au bon vent, carquinyoli. Fins demà. (…) Narcís, amunt.

Amb rebregats budells i asfixiat de suor, disfressat de tremolins i claustrofòbic, el si-mateix portant en sinistre escorç esbossos d’aiguats vists ençà de perilloses baranes, el galant ix del soterrani com del canó del cony n’ixen per graus els queixals creixents d’acer i les quinta-essències dodecaèdriques que intuïtiu i penetrant suputa que al lactucari de tal parèntesi com s’hi somorgolli i els aclucalls del xuclador no se li tanquin i l’eixorbin, no hi serà ja pas en delitós rabeig, ans en càustic ofec on hi jaquirà el ximplet invent del viure.

—Menfot, perdó, mes en acabat d’aqueix arqueològic hiat, l’astoradora mel a ton gresol captiva, cap ascla ni osca a mon oscat i asclat marbre poc crec pas que estopegi ni conglutini. En un mot, ja veus que escèptic, no crec pas que altre siguin que del tot xorques mes propvinents collites. M’ultralimitava a l’exercici residual, si la vostra marquesal autoritat ho autoritzés, de ja vestir’m i fer’m escàs.
—Malparit, això em faràs!
—Tot i que tinc un sismògraf d’anomenada, ho reconec, qui si cal com pistolet o ampolla de xampany amb poc de sacseig no t’esclata o qui, si el que és ops és el contrari, reticent roman encara que tot decidís d’ensorrar’s part de la vora, que ton marit vagi armat i surti en quest de violaires amb llossos i rectangles, i qui sap a son buirac els espetegosos ormeigs, ja t’ho diré, poc o molt m’enrampa. Amb la por, criptògam, gairebé, prou ho veus.
—A nice spate of indignation should follow, and yet… your totem of fun lacking technique… què val? Vés, vés cap a la teua dona. Trucaré per comptes n’Isis Gratulls que m’enllesteixi. El servei és el servei, tu baixant, ella pujant. Tu t’ho perds, per tu fots, tu mateix…
—Sé com sap la seua eminència que el godomassí de ma dama Gratulls és tan monstruós que totes les anècdotes que ens n’arriben als esclaus dels ergàstuls de baix, mentre (i és escaiença) fem rodar els evocadors enganyamarits per a fer nevar les clares, fa no sols plausibles, marquesa, ans estètiques i tot – eines per als himnes il·lustratius que els mitòmans cantaires de l’esdevenidor cantaran i recontaran.
—I cap no es refereix al gebre delitós on se m’agreuja l’orgasme, Cisot.
—Si em sabeu poeta mig amè potser en podria familiaritzar la posteritat?
—I un colló. Au, a pencar.

A l’esmentada presó dels catalans torturats, l’anorreament dels conquerits a càrrec de botxins la capacitat cranial dels quals no compliria un didal, encara era, com sempre, en procés de reeixir. Hi fa cap en Cisell.

—Hi vinc (hi argüeix autodidacte) a trepar-hi i a piconar-hi no pas cap rebuig incoherent de bandarra carnavalesca, ans qualque col·lecció de ben estructurada fauna només molt matisadament jerarquitzada.

Eufrònia Tomàquet, la seua dona, li surt al pas.

—Abans no em foti monja, Cisell, demostra potser la traça d’un rat de qui el neocòrtex epigenèticament adquireix l’habilitat del mos trobar – el rat, rosegador la pregonesa de la irracionalitat del qual hom inferirà no gaire inescandallable, la llepolia sap ensopegar al capdavall del laberint, i tu, qui, com l’ardu trobador, bordó a bordó, a cop de llengua, no maldes fins que no et llencen els malparits cap ranci rosegó, tu, suposadament amb accés a les alçades, prou bé fotries si mai prou tost t’afiguraves, belleu més viu que no un rat, amb els ben diàfans binocles d’un sensori humà, cap lúcida solta al trencaclosques on ens migrem. Ací baix, ja t’ho diré, hom s’hi cern traslladat en vinagroses polsegoses cendres.
—Eufrònia, fillastra, tot fos tan fàcil! Té un marit molt recte! Pots regraciar els fats que mai et torni mig viu, com avui.
—Mostra-li ta besunya i potser trobarà assats bona ta preguera.
—O em denuncia per irredemptista que el migjorn irredempt molt grua a reanimar. I m’esclafen la closca com mol·lusc; amb caires de calaix et vinc llavors, paral·lelepípede aplanat qui ningú no desaplanarà. Taüt de manguis mateix.
—Deshonest facsímil de fula pel·lícula m’encolomaries, tu qui sense closca nu mocós cargol li ets i prou.
—Sense closca i tot, aixafat rai.

Cridòria els atueix. De musclos a mussols.

—La marquesa és morta d’un atac d’orgasme, què farem, què farem.
—Isis, què dius!

Monestir inèdit, tots callàrem. Quin compendi màgic no assajà d’abatre-se’ns. Clamà al cel el duo de vídues bordes. Correctes llagoteres corregueren devers el patró. Emeses nèmesis, sort que no el trobaven enlloc. O de les fictes recances se li morien entre ses botes ferrades, o ja es fotien el seppuku amb la barrina al capdamunt de son elm prussià.

Amb disciplina d’hoste garneu, en Narcís enraonies de moltons desballesta; les tracta, les enraonies, com potentat qui a tentipotenti tipifiqués, d’erronis, lleigs, fal·laços, inversemblants ans barroers símptomes de xacra mental o follia. Colpidor forneix reguitzells de bones raons per què la qualitat angoixosa de la nova també pot ésser vehicle per a l’emissió, en lúcida passejada per les lluents arestes, d’eriçades albíxeres.

—Per comptes d’estertits, tetanitzats, conreéssiu de cop-sobte tots els adés enfonsats desigs. Car prou podeu. Titlleu-me de tipus optimista, mes prou m’és vijares que els nous cartells ni serrells de nostra situació serven millor aspecte que no pas suara. Com la vella mor, s’esvaeix la càrrega , com digué, proverbial, en Xopi. Obit anus, abit onus, i au. La dictatriu la dinyava, visca la llibertat. Cert que roman l’altre. Com tornarà de negar xitxarel·los com moixos amb l’aclaparadora superioritat de les seues panòplies amuntegades al promptuari sumptuós, car és llordament ric, fiquem-hi messions que el sotrac l’ensopega nogensmenys molt tòxic. Saliveig llefiscós ara li raja, s’ha degut tornar (potser només transitòriament, transitorietat que caldrà aprofitar) tarambana.

Dalt al dormitori mortuori, es projectaven al sostre oscil·lacions d’horabaixa. No hi és tot ni de bon tros el patró?

Home, ves! Les diferents àrees de la seua façana inspiren elusives diagnosis. És el paio en delicades negociacions amb cada quàntum vacu i pèndul de les seues antagonitzades sensacions, o solament unívocament somnolent?

Ho sabríem si entràvem a son sensori, mes com?

Dissortat llegat; per causa de la peguesa crònica dels nostres avantpassats no en sabem gaire gens, de llegir trastorns reflectits coetàniament als visatges molt més críptics dels acabalats. Allò que diries que fos malenconia, car hom indueix i concep que l’absència sobtada de la parella d’un hom desprèn qualque mena o altra de fretura tàctil, podria també ésser que el vernís rosegat o espuri cosmètic amb què la cara se li disgrega fossin senyals d’embriac, encavallaments enjogassats dels ratolins i les arnes de l’anestèsia etílica (em sembla que se’n diu).

La sumptuosa ogressa s’ennuegava, s’ofegava, feia l’ànec entre els pipiripips del verd madur del seu esclatat orgasme. Esplet degut, deu pensar l’home. Se li ha acabat patir. I qui matarem demà?

—Oh, senyoret, quins psíquics estupres ni ràtzies morals no espargeixen els mítics desastres, fa?
—Ah, Isis, sí.
—Les atzaroses seqüències cremen marques vergonyoses a les pells esborronades de les diferents dimensions esbarriades pels fragmentats universos, i invasors fantàstics, en monòtona promiscuïtat, grotescament constants, fútils perversions durant oblidades centúries s’enderien, fantasmals, a promoure urbi et orbi. Viciats, aviciats, resclosits, florits, enrancits comunistes serven vàlues psicodèliques de prolix alcohòlic, mentre naltres, taciturns, ens triem i garbellem, molt com cal, concisos.
—Tu ho has dit. Escapçats, assassinats provisionalment per les circumstàncies, som trofeus o víctimes fetes obres d’art qui, indubtablement, els elfs dels ecos de l’hòrrida predestinació llur territori decadent voldrien que intoxiquéssim, cínicament desconfits, durant anys i panys. Doncs saps què, que es fotran fotre.
—Ah, molt marcial capitost, quin geni, quin estrateg! Nafrat pels ganivets embrionals de la desil·lusió, amb quina rabiüda simfonia, amb quina bulbosa embranzida, no rebutgeu tal excepció! A l’iridescent cresp oleaginós de vostres llavis, ah si tenaç hi podia estampar un anguniat petó! Pujaré al podi amb mímica prou de qui serva ardu equilibri i com qui esventa pinassa un fotré per etivocació un parell de mastegots.
—Ah, lúdica lúdrica, amb quin musament no em fas desdenyar tos bullits llavis! Ara, si amb la
rabida rabent raptada transida llengua les vàlvules no em llepessis, belleu, qui sap, entre els sotsobres del plaer, t’atorgava, mig marejat, qualsque privilegis.
—Comparsa de poc preu anc no en fui, ni mai no en seré, general! O tot o re. Mateu-me ara mateix o al tron ascendiu-me, pompós, nauseabund.
—Som-hi. Sempre m’han altat els arquetips irracionals. Sembles tan eixelebrada, enze i carallot com la dona qui em fou. Has sentit a parlar dels empelts fecals?
—Hò.
—Hom met l’estront d’altri als budells del recipient receptor; excel·lent tractament, diuen, per al molt infecciós clostridi de la diarrea perniciosa. Doncs això mateix. Com d’esquer a l’ham si el tauró de la mort se t’hi cruspeix un cuc (no cal ésser morós lingüista ni químic clapotejaire perquè mai et beneeixi l’aurora eruptiva del pensar tampoc que) el que hi és ops és un altre cuc. Tu seràs mon altre molt íntim cagalló.

I així és com la nova marquesa de Totplegat no es diu na Menfot, es diu n’Isis.

I fluctuaran les dècades apòstates i a les cansades òrbites els creixeran ambulatòries epigenètiques cames, abans no pereixin les sospites dels nans psicòtics que tot no està muntat al món perquè ens toqui sempre, Narcís, de mig morir’ns de gana rosegant i gràcies tendrums abans mastegats pels esquirols, de qui les botifleres atrocitats ens mantenen a letal ratlla, no fos cas. Convictes de la nostra viciosa insignificança denegarem desdenyosos tot mite de progrés, i amb uns quants de minsos arabescs ens desfasarem cap a l’altre de món, on hom pronostica que tampoc no hi manquen els microbis addictes al canibalisme més dogmàtic. Així que aviem els esbiecs de consuetud i dormilegues com pansides orquídies no perdéssim pas els estreps, no fos cas, tornaré a dir, que fos cas que tot s’empitjorés. Paciència i empassa’t els gargalls com si fossin xavalla.

Una estoneta somià en Cisell la vana truita que qui sap, si s’hagués mort el molt colt senyor assassí, potser la Menfot no se’n fotia gaire, i llavors, havent cernuts els innombrables postulants cardaires, el triava triomfalment.

I sor Eufrònia, què? Doncs la Tomàquet, rai; no val a badar, ella. La mala xinxa es féu, com predèiem, monja.

Al convent, anar fent, sense cansar’ns-hi molla. Els de l’hàbit molt beat fem cara de ruc mes prou la sabem llargueruda. (Cal respectar els qui llonga la sabem, fora que en el procés del triar la bona vida ho fotéssim fotent, com foten tostemps els infernals, por a altri, i sobretot a la canalla.) Més val amo inventat que no pas amo obligat, diem; l’inventat el fas content amb tasques inventades, amb obligacions “morals”, és a dir, de per riure, i no pas, com a l’obligat, cru pencant-hi de diari i de valent.

I amb absurditat d’anòmal abegot escaugem, repetitius, el mateix domini naufragat. Que la estructura entri en ignició o s’inundi tot, tant se val, la mateixa frustrada emoció furgarà sense treva a l’oblic, relicte, subversiu, embolcall. Què t’hi trobes mai? Agra Eurídice entre els acrídids. Abstret oceà de sorolls esmicolats. Cohorts guspirejants als ambres del subsòl. Mormols de cerimònies i milions i milions de peus sibilants. Grills commiseratius que et saben adolorit i ranc ranc ranc.

O irrisoris entreteiximents estel·lars. Infames focs follets d’animetes afollades. Objectables, planetaris, cargols – llurs banyes oracles. Evita doncs de permetre’t tota eloqüència, closca de buidor, que prepòstera sagnaria, colpida, com si t’hi treballaven obstrèpers metal·lúrgics. Defectes de qui a la defecció s’ha afeccionat, closca on et vulguis, trobaràs d’ara endavant asclada en escruix, sense remei.

Cap palp ni antena et torna mot que no sembli injuriós. Firmament avall, llimac sens crit, impetiginós.

Çassús, jafut, vessut, rellisca’t en moc mig eixarreït i no gosis ni el xiuxiueig. Ans eviscera’t disbauxadament dels càustics amulets del cretí. I amb tacte i ubic, sucumbeix paral·lelament a la delinqüència i la revenja, i arrisca’t a l’eclipsi patològic, i a la geròntica negligència.

Car respirar, res; respirar sempre fou faula.

Massa palesament pecant de presumptuós, s’ha adormit en acabat.

Lacòniques se t’immisceixen certes resistències a la brutal existència. Gripaus se t’arruguen com partícules essencials a les llefiscoses costures de l’esquàlid joiell del viure. Quan ronques ressuscitaries la contreta mosca qui marina al vi avinagrat. A la cuina les llavors que voltaven un dels buits atuells que s’erigeix en ídol han germinades en servil humil adoració.

Si això no t’és prou al·legòric, capdecony! Mongetes, cigrons, llurs mans implorant, llurs llavis o colps imprecant. Hi xales, hi xales.

~0~0~

El cosmonauta Narcís, arestut neuròleg qui a les plantoses assistents sanitàries estranyament diu de llur

Com l’espiga, arestut; com el pot de la pega, geperut; com el subversiu, melsut; com el polític, barrut; com el crani, boterut; com el món, força fotut, i, com el giraf, rai collonut… sóc el savi Narcís, qui adu pot, si molt convé, com ruc i babuí, de braire, o d’escombrar com escombraire; com inic i nic cuïc, de xiuxiuejar; com cucut i puput, de xiular, mes mai com cap jutge de jutjar.

El prominent neuròleg, quirúrgic paladí qui, alhora abandonat a èmfasis oratòries, tant et fa prismàtic allò rodó com allò monàdic et multiplica per onze amb quatre passades d’escalpel, es veu que veu el seu boldró d’infermeretes com ara qualque mena de chor angèlic çassús enjondre en un núvol lluny, molt celestial, i tot i que sempre les té davant o darrere, o al costat, en tot cas pels voltants, se’ls adreçava com si li fossin inabastablement amunt amunt, remotes, providents, vigilants, entrevinents deuetones pulquèrrimes, i els deia sempre doncs de llur.

El laboratori és laberint, i el sofròleg enjòlit, en càpsula clos, voldria eixir’n ni que fos per vies de circumval·lació de cervell. Angèliques, “llur” comesa és de treure’m de l’envitricoll on em som mès ni sotmès.

Per popes i culs, gaiatells de salvament, hi sur i m’hi orient. “Llur” popam ni culam, angèliques, angelitza’m així mateix.

Surem-hi, surem-hi; surem-hi ensems.

Perifèriques se li empelten com hipogees fonts al rude saurí. Sense ometre cap dels meandres de llur camp magnètic, l’enginyós cosmòleg Narcís, neuròleg malparit, a les dotze beutats grata’ls virtuals pruïges, i té la virtut de gratar-los-les en hipnòtics teoremes de masoquista august.

Se m’osten “llurs” cíclades i l’inefable misteri, apassionades germanes, de “llurs” sexis artefactes, les carismàtiques cícliques dècades on estic suspès, amb ferotges tintes xiroies m’encanten la serp.

Va brandar el raor llavors per a toldre d’algú el polze infectat.

Donin-lo a les garses o als bacons; nodreixin-ne si això no les esperançades herbes de “llurs” reminiscents hortets; o encara l’encenen com espelma i a les capelletes de la devoció “llur”, penes i melangies es fan esvair, car qui col no dol, i qui mènada s’estripa amb flairosos parracs només condemna qui, com cullereta d’aixarop que no et deixen ni tastar, mai heure-la no pot.

No és pas son cas, mentre es somia enlairat.

Sanguinolents apiatrius, aviatrius qui foren, bugonen al rusc. Remotes invectives d’ombrívoles adolescències els atenyen al capdavall com monstruoses tortugues qui amb flors i òperes els vinguessin a rembre, redimir, en acabat de llongs atzars. Cada ruscaire, apiatriu, a frec de la mamba del metge desvergonyidament psicòtic, pomposament misogin, el pren per patològic cargol: Carallot galifardeu banyut, tes cròniques pòstumes de tirà barbamec poc que sedueixen cap dels nostres pirates barbuts.

I ell? Per les sortilleres eixarmat.

Ai, immaculades, que són escalfabraguetetes avui! Han oblidades “llurs” baralles al fenc, mentre els capil·lars les solcaven de damnatges i aneurismes prenys? Ai com rèiem adés, inconscients, quan associàvem les més altes vàlues a les més crues propietats de les femelles. I les despullàvem, com qui dalla i redalla, o cull i recull, a disciplinades sessions, mentre la freda vacuïtat del firmament ens hipotecava els guanys. I amb quina rancúnia llavors, angèliques, esfereïdes es raïen “llurs” conys!

Tret que elles arguïen maliciosament ans li distorsionaven l’embranzida verbal arrebossada d’enyor amb la feridora referència a la planera simbologia del tolt polze infectat. D’on el metge boig pel cel perdut es toca on es tot buit, on li manca quelcom. Vinc naquis de l’altre penjoll!

Malfet ninot de firetes, et trameteren al cel inassolible perquè, ultracuidat iconoclasta, no t’hi trenquessis sinó sol.

Virat en inofensiu estaquirot qui se somia voltat d’angelicals minyonetes i transformistes cargols, de cops et copses acomplert i lluminós en distrets de milers vidrets.

Regirant escombraries a la percaça de l’objecte d’art, t’hi trobes un vidre trencat; percudit per la llum, sortilegi! Damunt la pols hi dibuixa una imatge llargueruda que es resol en moltes d’escarranxes arrenglerades de dalt a baix, perpendicularment, com escala on els conys són els esglaons i que mena, ara al centre del solell, ara al cor del pinyol incandescent dels orcs. El nas se’t tornava eburni d’aitant fitar-hi, immòbil, captiu. Davallarà cap gralla pensant-se que és pastís. Car si el desesperançat contempla fer, és l’esperança qui duu a assaig d’acció. Contempla-la menjant-se’t.

Quan al centre del cervell ja en rebràs, de son bec molt escarrassat, la fiblada, desperta’t doncs i posat a pencar-hi curosament; quin quadre més magnífic al capdarrer no n’obtens si assoleixes de fixar-lo per al romanent.

Tot allò que em manca, tot això que em sobra (va dir, odiós), L’univers excedent, sapastre varengatge innecessari on, dut pel vent roent de les flames, només hi pengen paperots cagats… que l’absolut foc imminent tost s’endurà; construcció monstruosa que en un no re, això rai, fotrà implosió.

I retruny al buit el seu crit angoixat. Esdevingut, en tràgic molt apujat, en Pòl·lux mateix, tot just esgargamellant-se, a tesa cremat.

Vicari, onerari, substitut, suplent, tapaforats, merdacaner, apoderat, dolor ultrancera de membre fantasmal d’oprobiós esguerrat!

De sobte una altra vegada, la vergonya! Amb el cagalló a mig penjar i la mòrbida angúnia de poder saber trobar un indret on defecar ara entre tanta de gent sorollosa (here comes the mob, monitoris ominosos trepigs abassegadors d’irritant poixèvola voluda), qui se’n riuen potser de qui? D’ell…?

I m’havia omplertes les butxaques de cargols gegantins de Borgonya i tornava tot xiroi cap a ca, cap al cau… quan tot d’una en una clariana un bri enfonsada hi veig l’escena encantadora d’un ball camperol – en romanc embadalit, la dolça rítmica musica és tan embruixadora que adu els cargols se’m fiquen a ballar part les butxaques – t’hi deuen ballar en gràcils parelles hermafrodites com els mateixos ballaires a la clariana del fetillat bosquet, on enyorat follet hi fores flameta que només apagaren amb l’espetec del macabre caçador.

Follet doncs qui es dissol en foc.

~0~0~

Tweet

així es com es guipa a l’opuscle [q.q. 102]

Com despenc aquest diumenge (24-III-2013)

Matí

Perquè sentia fora ploure fort
previsor he anat cap on el boldró
de botes negres de cautxú
no romanen arraconades

He embotits els peus en el parell
que em semblava més “meu”

Greu error
ara me n’adonava que eren plenes d’aigua

Així
quan he sortit feia un Sol que enamorava
tret que és clar
immergit cada peu en sengles tolls ambulants
només em tocava trepitjar pluja.

(…)

Migdia

(Molt poixèvol
deu tindre mal de queixals!)

Sóc doncs qui treu el lleonet del pis
mentre em mossega una mà
i jo rient força estoic
i a poc a poc alhora substituint
la mà caçada dins la seua ferramenta quasi hermètica

Introduint-hi el mànec de la mangala
per comptes de l’animalet amb cinc tentacles tot magolat

I ara que el tinc fora
li puc alhora etzibar puntada al cul
i fotre el camp corrents cap a casa

(Tant de bo amb les presses
no m’hagi tancat tot sol fora!)

(…)

Vespre

Limfàtic sinovial
simpàtic al·luvial
telepàtic fantasmal
participava a les rialles generals
perquè (quin descans!) tampoc
no tenia res a comunicar
ni a aconsellar
ni a recomanar…

No sé pas de què reien
mes si més no
quan tothom riu (cal aprofitar-ho!)
no m’haig d’amagar que ric

Car quan tothom plora (malament rai!)
o tothom fot el datpelcul bèl·lic
i el merdeta guerrer
això rai que encara ric (encara prou ric, encara ric prou!)
tret que no puc riure amb forta rialla (que és el que cal!)

Haig de fer carota de mig trist
o de mig malhumorat
sense que això vulgui dir (és clar!)
que no els trobi encara més ridículs i carrinclons
que no mai

Ni que part de dins
no me’n foti més estridentment
ni descordada.

~0~0~

A la feble llum que feia l’aigua sardana de geronts

De riuada en riuada els automòbils s’afuen
Tret que de sobte foscor total s’hi esbalça
i ningú no sap on fotre’s.

Les màquines s’aturen i les contradients riuades mecanitzades
són ara riuada de debò i unidireccional
cabalosa torrentada que de tot s’empara i tot ho ratlla arran.

Els supervivents silents surem en l’aigua de qui certs electrons
o àtoms lluminosos la foscor total del cel no anul·len
(tot i que només molt superficialment).

Les ulleres se’m desencasten i ara sallen
cap a una de les voreres on els caminants
dificultosament avencen amb l’aigua a mitja cuixa.

Si cinyell col·lapsat en abís
la carretera s’enfonsava damunt les desferres
i és ara pregon riu atorrentat
les voreres sols són marges inundats.

I les meues ulleres evasives una dona les ha plegades
damunt el cresp onejant i se’n va no gens recosa
havent-me-les doncs preses.

Ei, ei, sorel·la! Les ulleres són meues! Ei!
(mes no sembla pas sentir-me
per ço que hi ned tan fort com puc).

I ara faig cap a la vorera i puc anar-hi amb l’aigua a mitja cuixa
i encalçant la dona l’assoliré
tret que a l’instant on la tocava perquè em tornés les ulleres…

Les ulleres li queien i l’aigua rabent se les enduia qui sap on
Somorgolla-t’hi i què t’hi trobes?
(rajoles oscades de vorera despullada).

Per ço m’atansava a la boca del metro. Endinsa-t’hi.
I a contracorrent de la gentada emergint-ne esbufegada
vaig burxant amb mans orbes a cada vèrtex d’esglaó d’escala.

I del fang no en trec pas poques d’ulleres enfangades
d’ulleres amputades d’ulleres a bocins
ulleres de totes menes graduacions i marques.

Tret que cap no se m’adiu i entre d’altres geronts
esdevinguts invidents o quasi
fent cercles amb les mans enllaçades com ells
a fer el mort em fic.

Panxa enlaire rabejant-me en merda
rebent a ulls plens
la insistent pluja negra.

~0~0~

El problema

He inaugurada per a femelles de totes les edats una Escola de Pixaires per a Femelles. Car és palès que com més aviat n’aprenen més de pressa esdevenen habitants alfa de la terra. Porteu-me-les de tres quatre cinc anyets cap endavant — el que aprendran en aquesta escola els servirà fins a l’hora de la mort, hora molt gloriosa com a dones internacionals de vida acomplerta i segurament sensacional.

El problema és que quan pixeu us espixarreu pertot arreu, us ho diré ben clar. El forat de la pixera cal exposar-lo i ensinistrar-lo a esdevindre piu regulable de mànega explosiva, d’on el raig fervent ix esbojarrat a espetegar just a l’indret desitjat; penseu-hi doll o raig d’ormeig molt especialitzat d’esverçat bomber… raig efervescent adreçat justament al pinyol del foc que cal apagar, com qui apaga l’irritant infern on la natura envejosa us esfonsava, dones, perquè l’ànima, estorta del foc de la vergonya de la pixarrada esbarriada pertot arreu, se us pugui en contrasemble o contràriament elevar a exultacions d’acompliment insobrat.

Un pic amb apresa traça separats tots els plecs que me li fan maleïda nosa, el meat nu fa guerxines al Sol, fa morros a la natura, i amb tot el gènit es dispara. La deu del doll ja treu fumeres de roent intenció i de revenja. I, campió d’inici, el raig ix net, cabalós, llunyà i precís. I cap home no tindrà jamai més injust avantatge en la precisió i la concisió, ni en la monomaniàtica obsedida concentració en el punt a atènyer i doncs sobretot a resoldre.

Exacte, succintament i axiomàtica, problema resolt. Les dones ara parelles als homes en llur precisió… i àdhuc, sabent-ne doncs (havent prou après a la nostra Escola), força superiors en llur git, car prou llurs bufetes molt millor dotades, capaces, sense els entrebancs d’inútils pròstates, i collons, i d’altres objectes feixucs per a la construcció dels mecànics homuncles, obstaculitzant-los el dipòsit, punxant-los i burxant-los els murs de l’hostilitzat contenidor i afectant-los doncs la pressió d’on el flux d’expulsió sempre en pateix.

Veniu-me totes a preu prou baix a aprendre’m com pixar, i doncs a esdevindre deesses qui amb urc trepitgeu el furiós caparró de l’acollonit serpent de la natura ignara. Som-hi, sou-hi, i au.

~0~0~

Sí però no

Sóc com d’altres dels grans cardadors
de qui fama i seriositat enlluernen femelles
algú qui s’ha de cardar quotidianament dues dones diferents

o no n’estic gens content
i m’afigur que ja pleguem
que m’estic morint tot malaltot
i me n’angoixava bon tros
i tost si no hi posava ivaçós remei
vulguis no vulguis la depressió
de viu en viu se’m cruspeix

me’n calen doncs dues de noves
una abans d’esmorzar
l’altra al vespre mig paït el sopar
quan el jorn fa figa i figa prou cal

catorze dones per setmana
diguem-ne que seixanta al mes
diguem-ne que set centes trenta a l’any
diguem-ne que set mil tres centes per dècada
diguem-ne que unes trenta mil aquests darrers quaranta anys

i aqueixes trenta mil fermes donasses
els conys i culs de les quals
assíduament he llaurats i sembrats
totes m’han felicitat

i totes sense excepció
les he pagades d’una faisó o altra
pels serveis prestats

i totes se n’han anades cap a llurs marits
(car només les casades són dones qui valen)
més riques en qui sap els graus i qualitats

i els trenta mil banyuts sabents o ignars
prou que se n’han així mateix beneficiat
qui sap tampoc fins a quins extrems d’experiència
ni de mística finalitat.

~0~0~

Camises groc safrà

Camises groc safrà per a cada escaiença i ocasió.

Camises groc safrà per als jardiners furtius
qui m’assassinen l’olivella perquè parençoses xarones
“japonades” hi usurpin amb roses penjolls.

Camises groc safrà esventegadament alades
quan cal caure de l’alta escala de mà
providencialment damunt la capçana de l’arbre de baix.
(On part de sota calia-hi prou sorprendre els falsos enamorats.)

Camises groc safrà quan cal posar-s’hi fort ferm
i dir “no” als llogaters indesitjables
i pitjor: als reguitzells de captaires de qui el poixeule és estrident
o el nyic-nyic massa subtilment amenaçador.

Camises groc safrà per als penjats qui s’enranceixen
i per als qui ens atansem d’amagatotis
a lloc remot d’aigües fosques
a atènyer-hi d’estranquis gruix de personalitat.

Camises groc safrà per al qui va vestit i despullat.

Camises groc safrà per a les lletres closes de glauca enveja
i per al reflex cloròtic de l’estilet ocult
que et clavarà el maligne nan flavescent
qui rau recondit a l’aguait
afetgegat al buit del taronger corcorcat.

Camises groc safrà tan manyes com mortalla
o exigües com estretet jupetí d’albardà.

Camises groc safrà per als prohoms ictèrics cirròtics
de qui l’ímpetu luti dicta el doll d’imatges on sebollits ens ofeguem.

Camises groc safrà per als fabricants de mortífer humor.
Per al prestidigitador de vòmit màgic al tren embalat.
Per al castigat qui creix en l’esperança de rebre més i més ert.

I per als marcits empesos en cadires de rodes
carregades amb humils evocadors escrostonats tresors
de tota una existència (fugisserament incopsable).

Camises groc safrà per a cada avinentesa i saó.

Camises groc safrà per a cuguços i campions.
Per als anònims i els numerats.
Per als sotmesos i els dominants
els dominats i els insubmisos
els folls els assenyats
els rèptils els alzinats.

Camises groc safrà a tort i a dret
i a dret i a tort
i a qui per dret fa tort
i a qui tort va dret
i per als de dret
vivint dels torts
fets per rectes i guerxats.

Camises groc safrà per a aquest present de faula
i doncs per a tota la groguenca safranosa fauna
de l’endemà d’aquell ahir presentment mig oblidat.

Camises groc.
Camises groc.
Camises groc.
Safrà.

~0~0~

Tothom

Tothom en aixecar’s fa cara de pallàs
Tothom amb trep al nas fa cara de pedaç
Tothom qui marxa al pas fa cara d’infeliç
Tothom molt ple d’encís fa cara de narcís
Tothom qui es caga al pis fa cara de merdós
Tothom religiós fot cara de caspós
Tothom amb les picors fa cara de talòs
Tothom rosegant l’os fa cara de feroç
Tothom no gaire gros fa cara d’inconclús
Tothom ja massa il·lús fa cara d’obtús lluç
Tothom amb els ous nus fa cara de pagès
Tothom no gens entès fa cara de despès
Tothom de mal endreç fa cara d’insuccés
Tothom sense diners fa cara de nogués
Tothom boig pels plaers fa cara d’aixecar’s
Tothom qui és un pallàs fa cara de ben ruc

Tothom a trenc de suc (quan se la pela)
fa cara de mostela…

Tothom molt datpecul (com mul bastonejat)
fa cara de bagul…

Tothom molt enganyat (sobretot per l’estat)
fot cara de soldat

Tothom en anar al llit (amb vit eixorivit)
fa cara de mamut

Tothom qui ensuma el pet fa cara d’anar pet
Tothom qui es pica el pit fa cara de buit pot
Tothom qui rota el rot fot cara d’esternut
Tothom molt malparit fa carona d’astut
I prou tothom tothom s’acarona el taüt.

~0~0~

Pòdex prolix contra tòrax perplex

On ella té el pòdex prolix
(per la cèrvix rondant-li el bòmbix
pel còccix l’hèlix del fènix)
i amb ungles d’ònix
urpes de linx
pòl·lux i hàl·lux en flux
al nàrtex del múrex
(de complex plec inflex)
sèdula es grata àpex i annex
com tecles de tèlex
que es toca amb tics i tox
on se li afegix així el sufix
d’un orgasme ple de sux…

Tinc eu el tòrax perplex
amb de qualque tènia l’escòlex
remenant-m’hi un vòrtex
d’on l’adés fix apèndix
ara em pessigolleja vèrtex
de paltruc tot lax.

Amb l’esòfag no gens ortodox

pler de reflux
calent-m’hi doncs bon dròpax…
podé compost per artífex
qui prou coneix qualque còdex connex
que els alquímics apotecaris astrux
de qui dels cosiments n’isqué mant lux
i de llurs cervells al còrtex i al fòrnix
quant a compondre fàrmax
prou se’n forjaren a anyox…
d’on doncs ell ja en rem looc redox…

O (aquest de fàrmax artífex
picat de l’acuïtat el cúlex)
com perspicu harúspex
o àdhuc conspicu pontífex
qui de debò sap on van ics i hax
i qui com tots els Balzax
coronats d’espernellax
(i ai! de banyes d’òrix)
exacte dictarà l’hàpax
qui esculpit al simbòlic sílex
durà llavors el clímax
de cada acte afix
de “constitucionalíssim” dux…
(ex! merda de generalíssims renox
baldament per camins el·líptix
i omplerts de bitzax i tàbax
fossin trepitjats com cux!)

O encar (aquest artífex de fàrmax)
com molt curós orífex
qui dels conys als nòstox
i àdhuc a borres i cascàrries de culs i melix
amb guants de làtex
i amb fornicari índex
cusc anell unisex
sap col·locar convex
com carboncle o àntrax
que cundescs i marrux
dels concupiscents marrex
arrenca i de goig pler d’aüx…

Ai si doncs mai trobés els escaients opopònax
excel·lents remeis i loox
d’on dic que si en bec prou em relax!

Car tampoc gaudi no dic d’arqueòpterix
qui vola promiscu pels prehistòrix brux…

ni de bens estrenats camàlix
qui tot just descarregaren brex…

no… ni menys (amb crits agònix)
joia d’ella… de qui el pòdex prolix
rep mant de colossal carall com ara làrix:
ert i llis i dret i gros (no pas com mon trist espàdix…)

ans potser només (com els tòpix badox)
just amb benaurança de xaruc sioux
assegut i fumant entre els cadux amix
típic escaujant els fums equívox…

I alhora somiant… somiant en brix…
somiant en brax…
i en brox… en brox… sobretot en brox.

~0~0~

Estadístiques com aqueixes hi podeu pujar dempeus

—Això és molt gros, direu, mes si en Wilt Camarlenc, qui com sabeu era un gegantí jugador de bàsquet qui malgrat el seu nom no la devia tindre gaire estona “wilted”, car bafanejava en llibre escrit i famoset d’haver-se cardades deu mil paies diferents (tothom sap que les paies al món, com abelles qui es delissin tothora per xuclar lleterades a l’estigma de l’estil del pistil als conys bigarrats que en diem flors; les paies al món, dic, doncs sempre immensament atretes a les xil·les gegantines, estigmes d’estil de pistil de flor de carranxa, collons inclosos, i com més gegantines, aqueixes xil·les, millor, així que els basquetbolistes prou poden, no fotem, aprofitats rai), i si, a part en Camarlenc, tenim l’escriptoret Si Mais Non, qui també en llibre escrit i si fa no fa llegit, bafanejava d’haver-se’n cardades, també de paies diferents, trenta mil (les de més pagant, car anava per feina, no tenia prou pati ni estona per a festejar amb floretes i pedretes; arribar i agranar, ell, car escriure volia tants de llibrets com pogués, i si hagués estat tan fàcil, escriure’n tants com culs no s’anava cardant, rai, tret que és clar pel que fa a l’escriure féu naquis; no sé si en va escriure tot plegat tres cents o quatre, i amb prou feines, ja dic), i doncs, tant se val, com dic, si aqueixos dos, i els qui pengen i qui sovint tothom recorda, com ara en Casanova, en Genguis Khan, en Tamerlà, en David i en Salomó del llibret dels cretins (l’única cosa que hom es pot mig creure d’aquell llibret cretí n’és la barbaritat, el retardament mental, la bestialitat i la pornografia), i etc, ei, tots plegats molt fantàstics i llegendaris, i creure-me’n no pas gaire, un bri i a córrer, car jo no hi era pas, ni ganes, car ja sóc prou bé on sóc; aviat, amb totes les tècniques i màquines, i apomixis i brutícies mèdiques semblants, cardar milers de conys artificials d’autòmats molt formoses, amb carns gomoses i flairoses i tot el que vulguis, tret que no pas gens naturals, tinc por que serà tan fàcil que tothom se’n desdirà; que cardi son pare, diran, i això de cardar (i tota la gràcia i tremolí, neguit i sobresalt que tragina) es perdrà, malaguanyats; en fi, la qüestió és una altra, car ara som a l’ara, i s’ha acabat, i la resta és especular espectacularment i banalment, i debades; la qüestió és, dic, que si tots ells bafanejant rai de milers i milions de conys cardats, jo només bafanejaré que la meua dona s’ha cardats cinquanta mil mecs diferents. Apa. I en bafanejaré jo, car prou sóc qui en porta la comptabilitat, la meua dona poc volent perdre temps en numerets, sempre ocupada en coses molt més importants. La meua dona, a part de tindre una força sobrehumana, sap els secrets masoquistes al cor de cada ceba; t’espinya un bulb i t’hi fa sortir, instantànies, tija i flor, i pòl·lens i aromes; et fa, de tot pinyol, només afetgegant-te’l, magnífic arbre fruitós i tendinós i durament brancat, i doncs, i tant… el mateix amb la ceba o pinyolet de la pròstata; home qui veu i mai li fa mica de gràcia, home qui s’enduu a un raconet i home qui viola. S’ha acabat. Me l’agafa pel coll, me’l llença a terra, li fot el dit al cul i, amb una ungla llarga i tibada, molt esmolada, com qui diu en prem el gallet, n’encén l’estopí, me li fot una fiblada bestial a un punt precís a la pròstata, i au, tot creix, eufòric, ubèrrim, torrencial, com palau babilònic, com castell i ziggurat enjòlit qui t’apareix encontinent, colossal, aombrant-te, monument, cenotafi a la masculinitat més enderiada, endimoniada, descomunal, descordada, salvatge, i el carall de l’apol·línia sortosa víctima up, up, up, com supercanó embussat que s’aixequés implorant molt desconsoladament al cel tot moll i rosat, i maldant i jurcant com un boig, sedec, descosit, mocós, cosmonauta, remenant entre galàxies que voldria totes plegades làcties i més làcties, i el pobre mec davall, damunt el qual l’immens fogós celebratori monòlit (anicònic obelisc que tanmateix ella adés il·lustrarà amb sangtraïts i nafres rai) no s’alzinava, ella muntant-me’l, i remuntant-me’l fins que no me’l destrossa, enderroca, desconfeix, tot cardant-se-me’l i recardant-se-me’l. Cinquanta mil en duc de comptats (ep, en xifres rodones, compreneu; sempre es tracta de xifres rodones, quan hom parla d’aqueixa mena de casos); sí, cinquanta mil rodons, dic, doncs, i com qui diu els qui pengen, hauria de dir, car no pas que hagi afluixat gaire, la dona, i la xifra va creixent, qui sap on arribarem, seixanta, setanta, vuitanta, cal ésser optimista, no fa? I tant se val, el cas, nogensmenys, és que de tots aqueixos maleïts afortunats, ací volia fer cap, de totes aqueixes desenes de milers, de tants i tants de beneits beneïts per la seua femellenca molt millor lleterada panaceica de Deessa molt heroica, de trast en trast, de lluny en lluny, malament rai, sempre hi ha un nyap, un anticor, un jafut barroer i desnerit, un merdegós o altre aixecant maror; qualque podrit empudegant la benaurada conjuminació, malparits; doncs bé, aleshores… tantost n’hi ha cap qui se’n plany, que voldria portar-la als tribunals i tot, pel “mal” que li ha fet (“espiritual”, sobretot, els meuques, car no és pas que amb el batzac sobtat a la pròstata que els ficava automàticament en perxa, la dona els l’hagi desumflada in aeternitatis, ca?), doncs llavors, de mantinent, na Minerva avisant-me ans atiant-m’hi, Miliet, en Tal-i-quin o en Qualsevol vol querellar-se’m, capdecony de merda; a l’atac, Miliet, i som-hi, fort, mossega-li l’ull! Au, i no cal que em digui res més. La meua feina, a part la de la comptabilitat, que més que feina és cavallet de distracció, és que el rebotegós aturi en sec els sorollets emprenyadors. Cal deixar viure la gent, i els qui no deixen viure la gent, hi són de massa. No pots tractar amb condescendència i amb fortitud, ni amb paciència i amb floritures les noses que t’entrebanquen l’existència. Hi has d’anar d’espetec, a cop d’esporgadora; cal fer net i envant, sense consternacions ni contemplacions. En realitat, les meues tècniques homeieres són molt pedestres, casolanes, de sibarita i de favorita. Homenet beta, de manoquella flàccida, de carcanyell frugal, de cigronet de carranxa negligible del tot, em puc ficar gairebé pertot arreu sense fer por a ningú. Les dones saben que no gosaré fer re (cap mena d’agressivitat sexual; com a mascle, nul; pitjor que capat; i sempre passiu, fent el paperet, pàmfil, esguardant les brometes del cel, esperant veure si cap nespra més o menys ambrosíaca em cau al bec badoc…) i els homes pitjor, no es senten ni tenen raó de sentir-se gens amenaçats en llurs interessos de portadors dels grans collons, i del tit, re; del tit només se’n foten, o li foten mig d’estranquis (o potser vull dir mig obertament) qualque clatellot o altre (i el tit tothora somrient, deferentment, difidentment, balduferet, esquifit, fotudet…) Barrejar verins variats a mams i mossos dels victimistes fastigosets, llavors, això rai, sempre n’endevines l’avinentesa. Amb això només m’ha calgut fer callar tres mil desagraïts. Renegats. Tornats enemics. La qüestió… que això vol dir que sols un sis per cent d’homes violats mai se’n planyen. Un sis per cent, i som-hi; res; bromeres que cal escumar. Estadístiques com aqueixes hi podeu pujar dempeus; els marits assistents (no sé pas si en som gaires al món, mes amb nosaltres, si mai xerràvem, els de més d’homeis mai no descoberts a hores d’ara prou en foren), els marits estiracordetes, victimaris, còmplices, merdacaners; els bons, uxoris, devots, marits, dic, prou hi posem la titoleta al foc, per a suportar-ne la fiabilitat, consistència, veracitat, àdhuc quasi exactitud, dels nombres que dic. Així que… Què us en sembla? Ja en parlarem.

~0~0~

Otacust i escopòfil a la paret

—Esdevinc simi exasperat, Segimon!
—Pèricles! Què t’ha passat?
—Rovell advers m’afua a xiular, glaçat en concupiscent persistent vaivé… M’he trobat aquest xiulet per terra i em sembla que el covaven escurçons — llas! i no pas nàiades plantígrades, com hauria volgut — o ja pitjor, escorpins, de l’aspra suor de les dures mamelles dels quals el xiulet tant en patia.
—Vejam, vejam… Hum… Romanc-ne quasi extàtic i tot en acabat de la inspecció severa que li endiny, cavà…? Diria, tanmateix, que, això, ni xiulet, ans clàxon, ca?
—Clàxon, Segimon? I creus que me’n daven cap remçó si clamés pertot que el tinc i que estic disposat a tornar’l al seu patró si l’eixauc s’ho val prou?
—Pèricles, on vas! Te’n donaran no re! Manca de lluentor! I fa un so exhaurit! És com qui bufa en xops encenalls, no gens encesos ni àdhuc fumosos doncs. Un so flonget, xaruc; de ranera de qualcú de tota abilió ni baronatge (eretisme, eh?) ja desposseït. Hà, carallot! Sempre somiant! Belleu et creies que perquè t’anunciessis fort, eixams de clients se’t plantaven al nas!
—Llas, doncs, i tornem-hi! Fútil elació! No em fotré mai ric! Tinc tot un arsenal d’estratagemes màgics… Sempre amb els oronells i llurs candeles ran de selectes solcs ni aups, ròssecs ni esclaus ni virastres… i assidu ensumant-hi sens relaxament, i au, tot i que mes troballes m’omplen ans curullen i tot el tagzim, i faig tostemps oimés que se’m divideixin perfectament per nou, no mai al capdavall valen un ou, ni xarbot ni covarot, ni un zero tampoc; mai no en trac guasardó per ínfim que fos. Ep, tant córrer, cap on anem?
—A lleu hi serem; poc em pateixis, gens.
—On, però?
—Al teatre, és clar! I llavors… ah gaubances! El que hom hi veu, i ou, i ensuma, i tasta… a l’ambient del prosceni aquesta nit, i el que en Pèricles sense anàfia i amb la nàpia inserida no hi sent… el perineu li neva de llets delitosament candents…
—Ah, Segimon, de debò?
—Carallot, si sabies…!
—Qui hi veurem doncs?
—La xinxa zòmbia — la mateixa xinxa qui picà sor Eufrònia… Tot hi és ereccions i conspícues encòlpies…
—Encòlpies, oi?
—No ho confonguis, ecs, amb cap eucolpi… No hi anem a veure monges ni que se’ns hi despullessin i amb cap creu amb relíquia inclosa (l’eucolpi) se la pelessin o se n’afaitessin ja el colp (lo cony) ni l’encòlpia o paracolpi (els voltants del zuzú en aquest cas amb la roseta inclosa), de qui filustrar-los-els, ai, ens allevava de minyons tanta de culpa…
—Ui els tacons…! D’antuvi les putes semblaven donar’ns-e xanguet, mes quan ens ho crèiem i ens hi atansàvem gens, ui l’atupada! Llurs xones pitjor que cap consagrat greal dels collons. Qui hi va prou prop, calamarsada de garrotades. Encar en vaig tot esguerrat i malmès, amb cada antic sangprès rosegant-m’hi com rancuniós areng, i açò fins que desrengat no me’n faré l’aresta!
—Fins dinyar-la, dius, efectivament! Zonats, cremats amb cruels llepies fins a la mort; allò no ens ho treu ningú ni re; marcats amb el ferro roent dels queixaluts sexes cruels dels inquisitorials moralistes, maleïts nyeu-nyeus mixorrers, qui ens “educaren”, ço és, ens dugueren al calvari de la lletra “e” — que és un ou tallat pel mig i amb un verinós ham penjant… on hom ens hi pesca per a llavors nodrir’ns del no re qui a l’ou no roman.
—Tant se val. I de quin dels múltiples gèneres s’escau l’obra de mai no ésser?
—Del pus lúcid, és clar! Gènere picant. Hi ensopegues, ofert a l’eixarm, les millors dicotomies del llenguatge gràfic, al·lusiu, que mai no condescendeix a esdevindre particularment obscur ni innovatiu… La peça es diu: “Minerva, m’estic cagant” — elegant sentència que ja es distingeix pel perfum, per la sentor, no gens astringents, que sens esforç empeny…
—Hum… Misteriós femer d’on véns, histèric titella, en eixes serioses centúries de seny no gens complit… Confiaré que s’hi escúnçon pler de decapitacions… com a “Salomé”, tret que en quantitats industrial-armamentístiques… Car òspima tu! M’abelleix talment veure rodar caps! Quan no en roda cap, tot m’és suspecte! Quan en roden, i com més millor, cercles rere cercles… per cap creixen les terapèutiques unces de la meua elació… com pus caps no pas pus barrets, ans pus èxtasis i orgasmes… per a manguis, exacte: el nombre màgic de caps qui han de rodar cada quart d’hora és també nou, ja ho saps.
—Encobeeixes a manta, Pèricles pampana, peques per generós; ara, sense gaires rals, la millor solució fóra que et fessis rodar el cap, tolt arran en l’escalfor del desig, i aprofitant la sang encara viva veure-ho tot rodant i sagnós; altrament, fins que no hauràs empesos untets rai, no te’n toldran pas tants, de colls, en cap espectacle general… Per a aqueixa mena de xou nauseabund hauries d’anar-hi de privat i amb pistrincs en abundor… o hauries de fer-te fer general o polític pel cap baix… De moment i fins que no brandin els senys discordants que anunciaran ton vil òbit… te n’hauràs d’espinyar i enyorar’n llavors als paravents tremolencs del teu magí les truculents projeccions.
—Hi surten vespasianes, si més no!
—Llas, força escarides, i escadusserament oimés hom s’hi fonyega penjolls…
—Doncs collons no sé pas ni si hi vinc… Serà una merda, com sempre. Ecs! O sóc boig… o el que plau al comú em fa un fàstic immens. Segimon, totes aquelles historietes amb quatre sòmines xerrant… i amb escenes glaçades on progressen estantissos o suren estàtics esquelets qui només acabaran bunera avall. Una vegada hi havia un rei qui d’història en sabia molta, merda per a qui se l’escolta!
—I un altra vegada aquell rei tenia el nas vermell, merda per a ell! Ambdós som boigs, Pèricles beneit; qüestió ociosa qui fóra’n pus.
—Bon parell de passerells qui s’humilien ferm davant les deesses de carn.
—Amb meló contús regurgitant cúmuls de bagatel·les, comesos a portar les mateixes ulleres aberrants de l’avorrició i l’agradabilitat, sempre segons diagnosis molt intuïtives, no gens serioses.
—Retreu-me’n el carcellatge, la servitud, mes que fàcil es depènyer’s d’humà i creure’s llavors la ful fal·làcia. Cascú com fou nat l’il·luminaren quant a la seua recobrada anatomia. El naixien obsolet, i tanmateix, obviant opressions intestines de pregona melangia, li deien com s’assemblava (millorat) als seus predecessors, és a dir, a tots els qui abans d’ell no periren. Si aquells no eren intersignes o presagis de mort!
—Cada detall del mateix designi t’infligeix enuig i t’exhaureix amb el mateix ensopit segriny. Mastegant agrella, t’esguardes la pluja incessant. Dèries de suïcidi se’t recolzen forenses, i l’esguard et segrega llavors certes patològiques estructures que influeixen cada individu qui altrament conjunyit se’t voldria.
—Merda, Segimon, que se m’hi amorri més aviat com voraç llampresa… sols l’individu qui dius fos l’actriu més procaç ni salaç de tota la peça.
—Com llavigrossota “peixa”, Pèricles, pertinaç disciplinari; vull dir, com àvid osculant peix femella qui de tota la peixera més d’escates no se’t juramenta a desempallegar’s per a presentar-se’t amb tot desavantatge, quaix esclavatge.
—I no gens indivídua, al capdavall, car, un pic l’actriu escapçada (o la “peixa” esmocada), cel·la per cel·la de cada cèl·lula ensorrada se li desprèn, per a no tornar-la mai més a formar ni informar.
—Ni a deformar ni a etcètera. Ara, ja saps oi que cèl·lula és diminutiu de cel·la?
—Aquesta és la gràcia.
—?
—Tot i tothom una única cèl·lula, i cada cosa i cascú, cel·la de la cèl·lula total amèbica, cel·la que, escapçada, es dissol… Com es dissol, escapçada, la cèl·lula mare…
—Tots aqueixos espuris secrets de la citologia, eh?
—Meiosi, mitosi, partenogènesi… sí. I llavors autòfaga!
—Si autòfaga… autoexcretora, ca? Ameba inacabable! Em rodarà el cap.
—Si et rodés el cap, això rai. Quina troballa! Miracles de la taxidèrmia i dels nocs on hom rendeix pells i membranes, i nassos i tendrums, i els adoba tots plegats en acabat magníficament. Amb el cap arranat, potser ho veuríem al teatre. Minerva, m’estic menjant. Minerva, m’estic cagant. Minerva, t’estic, escopòfil, espiant cardant. Cansada, fastiguejada, et fa tallar el cap per cap amant més carnisser. Com prou li esdevingué a l’obscur novel·lista A.V.
—Aristarc Verdura?
—Ve-li. Ell mateix. Massa curiós. Volent escriure quelcom sobre gelosies, adulteris, dominacions i submissions, conqueriments i rendicions, exclusivitats i servilismes, i de goigs i penes de banyut, i, contràriament, d’epicaricàcies i riotes de mascle alfa, janglant esmeperdudament sobre les cuguçoses dissorts. Doncs el Verdura aleshores, som-hi, tothora otacust, com dic, escoltant i espiant la dona com carda i festeja, i, perquè llavors el pescaven ficant-hi el ventall i la tarota massa sovint mentre més esveradament ni diguem-ne amorosa no s’hi esmerçaven, tips, finalment, ella i el drut goril·lí del moment, molt fogós, d’espetec, l’escurcen d’un cap.
—Oh elizabetà!
—Espera’t; o com li va passar a l’altre novel·lista, A.V.
—L’altre Aristarc Verdura?
—Justa la fusta. No n’hi ha pas pocs! La gent es repeteix — i es repeteix… Tothom som repetits — i ens repetim; i tot el que diem fou dit, i tot el que direm serà redit… I tan únics, i especials, i orinals, i originals que, enganyats, decebuts, no ens volíem!
—Què va passar amb el doble de l’altre, o amb el triple, o el múltiple…?
—L’altre Verdura, semblant, el mateix, igualment fent recerca per a les seues novel·les, ara era fontaner, i refeia i “esmenava” sense que calgués, i espatllava doncs, totes les banyeres i cagadores, i aixetes i eixidius, i canonades de ca seua; i ara era electricista i tots els fils daltabaix i els endolls de bòlit; i ara era capellà, i beneint i encensant i aspergint pels racons, sebollint, batejant, i tractant de violar minyons, i cagant-se al confessionari mentre cap vellarra no l’avorreix a mort; espera’t, i es féu enginyer de ponts i enginyer agrònom, i el seu hort o jardí malament rai, hi naixien rius, plantes carnívores s’entremenjaven; i es féu copròfag i la seua dona al paradís, és clar! Res no estimen tant les dones com que te’ls menjos tothora la merda; prou ho saps, Segimon.
—L’únic que de debò al món no les engresca, certament. Això, i els calers.
—Doncs tot d’una va canviar. Va començar a escriure una novel·leta Si-Mais-Noniana, on el protagonista no era cap inspector magret ni grasset, era assassí. I va començar a estudiar doncs tècniques assassines, i se n’adonà per mantes de malalties que llavors ja el tenien força pioc, que menjar merda gams rai. Camí de Damasc on trepitges merda. Look I don’t recommend eating shit ok?/ I’m the biggest shiteater in the world/ I thought shiteating was the biggest shit ever/ the solution to all kind of shits in life/ Big error! shiteating helps none!/ on the contrary all that shit filled me the worst viruses/ no panacea shit I tell you!/ Look as a consequence of the shit infections/ I lost an eye an ear a nostril/ a tooth a lip a lung a kidney/ a bronchus a ball a finger a toe/ you know what? I won’t eat shit no more/ and neither should you no more no no.
—Instant sinestètic de revelació. La merda ens emmalalteix, i al·legòricament la dona és merda, simple cas de metonímia, o d’aproximació massa palesa; com van dir tots els damnats “pares de totes les esglésies”, marietes amargats, neuròtics, embogits en veure cony i merda alhora a les carranxes de les femelles. No hi ha mèdol ni frontera entre el forat cagaire i el forat de les sangs; massa adjacents, besats; pòdex i paracolpi embessonats. Quin esfereïment, pobres ignorants — i en acabat qui els treu l’enrònia, massa espantadots! Per sempre pus hi veuran el doble signe de l’infern — sangs portallatzèries i cràter cagat!
—And now the deadly shit viruses are coming to get the critical single guys — throat heart brain pancreas… Lastly they come for the only thing makes me unique — my number. My number is up — by shit all covered buried done immerded unreadable.
—El nombre és l’únic que ens distingeix tots els homònims, tots els doblats i redoblats. Sense nombres, fotuda l’hem; sense nombres, ni sabem qui som, ens confonem… tu…? jo…? ell…? Som-hi, ben clars: si tu ets l’u, jo el dos, i au.
—Sí senyor, i aqueix segon novel·lista A.V. — la dona el mata quan vol canviar de copròfag a assassí. Tothom sap que no hi ha assassinat més “perfecte” que el que inventen els novel·listes. Així que la dona ja sap que ha begut oli. I l’emprenyament que agafa llegint allò, l’oda d’odi a la seua merda per part del seu home fins ara tan arec, allò no ho atura cap déu. Dona fins ara dominant qui de sobte vols sotmetre, amaga-te’n, car no hi ha pitjor bèstia desfermada ni folla — diu amb tota la raó l’adverbi, vull dir, el proverbi.
—L’orgasme de l’assassí com assassina és molt superior al del cardaire com s’escorr — tothom qui ho sap, ho sap, això.
—No sé si la seua dona s’hi avesà. Potser encara ronda pelant mecs a tort i a dret.
—El que sabem que féu és plantar el cap arranat a la paret.
—Exacte. Prou falòrnies, amb tota ardidesa l’ha plantat a la paret.
—De quina de les dones de quin dels Aristarcs parlem?
—D’ambdues, de totes, collons. No em vinguis amb merdegadetes metafísiques. Cada dona ho fa si pot.
—Les dones són tan terra a terra, tan poc lliurades als vaivens de l’esperit vesànic del món. No s’ho demanen cap de les dues qui coneixem… com faria algú sensat com jo mateix, qui m’ho deman constantment.
—Què vols que es demanin, baratacançons? Prou feina tenen vivint com animals.
—Sóc jo qui fa el que vol amb el seu cos? O és el cos el que fa el que vol amb mi…? Convivim, coevolucionem, ell i jo, mes cap on…? No gaire lluny, segurament; cap a l’extinció. Fem veure a la fi que érem matèria i antimatèria, destinats (mútuament reconeguts a qualsevol distància) a ensopegar’ns-e justament quan ens calia desaparèixer. Fosos d’empertostemps.
—T’has equivocat d’obreta de teatre, capdecony. Aquesta que anem a veure havíem acordat que és de cardar i riure.
—O si això no pleguem, tens raó.
—Tornem-hi. Boc estaquirot, a qui han arranat el cap, l’Aristarc u, l’Aristarc dos, tots els Aristarcs… Cap sull que llavors ella ha penjat empallat a la paret, com si és (encara millor) el d’un ant de bell banyam o el d’un exòtic bou africà de cornamenta cargolada, ei, o de qualsevol altre animalot de front florit, adés caçat al vol. I en acabat, ara, què li diu? Li diu maligna que: Prou pots, penjat a la paret, Segimon, vull dir, Aristarc! Veus impunement i sense més càstig, tu rai, ja enllà de tot neguit, tots els vers homes… com els am al llit… sovint per tanta de passió destruït.
—Minerva, m’estàs corn-palplantant! M’estàs cornúpeta-fent! Millors títols, efectivament.
—O hi veus tots els assassinats que tants d’orgasmes no em solleven part d’aparell genital… i part d’ànima accelerada cap l’origen roent d’indestriables magmes qui tot ho creen i anihilen ensems.
—Minerva, a mig perdre la llet, m’estàs clavant al cor l’estilet! Vull dir, m’estàs tallant el coll en rodó!
—Fagocitar, defecar, escapçar, cardar, no hi ha millor teatre. Saps què? Una altra caparrada. Si tant m’alta veure rodar iteradament caps com irisats parhelis qui es desprenguessin per a caure’ns a les closques com gambuixos o aurèoles tornassolats, per què no m’estalvii tanta d’eloqüència centenària i el primer infant que vegi d’aspecte brutal (no cal anar gaire lluny, tots el duen, mimètics; prou poc poden evitar-ho, cascun de naltres tan brut i animal com l’animal més brut) i no li sostrec, inepte i clínic, l’abstracte cim per on mai més no plorarà de penes doblement psíquiques i psicòtiques?
—Amb aquella neta sobtada fracció o abrupció acefalofaent ja estorcent-lo idíl·licament de tantes d’ambivalents controvèrsies, esotèriques messions, reticències escandaloses, transgressives dinàmiques, ressentits silencis, evocatius candaulismes, humiliants coltellades, deliqüescents hostilitats, empoixivolidores circumlocucions… Pèricles, ets tot un senyor… feudal.
—Qui amaga o millor recondeix les vídues assassinades al mateix indret secret on hi duu les ballarines robades. Ah escoltant rere la porta els mormols i xiuxiueigs excitants. Segimon, diguéssim Sèsam! que em morfonc. Em deleixc per penetrar-hi.
—Què hi faràs, Pèricles, reiet? Clavats als murs de suro els romanents fosquets de cadascuna de les teues ben desades ballarines. Papallones qui es corromperen a l’aire enverinat. I el forniment de la cel·la dels suplicis, ai, estrictament de bordell del dinou. Xaró!
—Volia escoltar’n secretament les confidències prohibides; dissimulat rere la roba del penja-robes, embolicat en un abric feixuc com mamotrecte, i penjat de qualsevol manera, trempant, apandre, llefiscós. Tàctilment allargant palps per a líricament tocar-hi grotescs ventres anònimament i molt ridiculitzadament bufats.
—Pèricles, quin idealista!
—Amb quina eficaç intel·lectualitat no col·laborarien les nostres vergues i llur verges xonetes aptes per a tot espectacle. Miops i nus, aeronautes pels autòdroms de les altes respostes flairoses i elegants, tot el que les exòtiques dansarines no ens llencen com meandriformes bales, persistents ans autodepreca’ns-e i tot els els tornem, centenàriament eloqüents, teatret fútil de seriós argument. Oh quina merda, Segimon! Ja hi tornem a ésser! Sant tornem-hi, la mateixa merda teatral de la conversa fàtua. Com hem caigut al mateix bertrol?
—No no! És un teatre diferent! Sense censures, carallot, sense censures! En aquest teatre de paret no hi censuren re. Ni el comte Guifre, rei dels Països Catalans d’aleshores, no els és sagrat i en poden dir les veritats. Com s’empescà la molt gloriosa senyera, per exemple. La seua dona…
—La molt formosa Ermessenda, segurament?
—Guinidilda, fàcil de recordar-te’n; només cal que pensis en godomassí o “dildo” i en les guineus, donetes molt múrries pel que fa als estratagemes adúlters que se saben fer anar per al guillot enganyar.
—Guineu-dildo, fet.
—La Guinidilda, segons aquesta altra versió molt més fidel, li fotia banyes contínuament, i en Guifre, és clar, contentíssim espiant-los, otacust i escopòfil ensems, ausades, i ve-t’ho ací que un bon migdia, la Guinidilda enmig d’un altre enfollit orgasme, me li esgarrapa a la natja esquerra de l’amant groguet qui se la carda (potser era un dels mongols mercès a qui, per via catalana, un parell o tres de centúries més tard, d’altres pariren en Genguis Khan mateix i tot), i, esgarrapant-l’hi amb tota la dèria, com dic, a la natja grogueta m’hi inaugura “quatre rius de sang”, i fa en Guifre, escorrent-se, llavors, Collons, doncs ja tinc el penó que guanyarà totes les putes guerres del món! I així va néixer el nostre antiquíssim estendard immortal. No et creguis cap de les rucades que en deien abans, quant al naixement del més esplèndid senyal de l’univers.
—No me les creuré pas. Ja ni me les creia ara, saps? Els qui escriuen d’història em sembla que en saben molta.
—Merda per a qui se’ls escolta, ausades; oh i espera’t, hi pots dir “penetrar” i tot, en aquest teatre de paret, i qualsevol altre dels mots prohibits. Saps que penetrar era un mot que els cagallons castelladres franquistes sempre li censuraven al novel·lista Pedrolo (un novel·lista molt millor que cap dels Verdura, ni cal dir)?
—Qui perdonarà mai els franquistes cagallons? Baldament es morís ara mateix qui mai ho fes.
—I hi pots dir zizí i zuzú! Te n’adones que com les plantes dioiques, els arbres femelles sempre són oberts de cames, vull dir, de branques, en “U”, i els arbres mascles s’enfilen en “I”? El mateix amb el zizí (que assenyala l’òrgan de l’orgasme mascle), amb dues “i” o vits trempats; la primera “i” amb una mica d’aigüeta de lubricant al capciró de la fava, la segona (“í”) ja amb la lleterada que s’enfuig. I el zuzú quelcom força semblant; el cony o zuzú té dues obertures de cames, dues “u”; la primera sense lleterada, la segona amb llet delitosa d’orgasme de dona (“ú”). Adona-te’n que en gavatxet (els gavatxets no són gaire bons en anatomia), a zouzou hi ha, a part del zuzú propi en “u”, la “roseta” en “o”, figurant el forat del cul, mes tot plegat és un zuzú massa complicat, vull dir, confús, i sobretot una mica més pansit, adust, poc gustós (té tastets de merda) — hi manca l’accent de la llet en “ú”. En fi, tant se val, només per a fer-te avinent si és un teatret que s’ho val, i alhora que tot a la natura ho garanteix i certifica: És destí de tot ver home penetrar i de tota vera dona obrir-se de cames i veure’s penetrada, posseïda.
—I això veurem?
—I escoltarem, Pèricles.
—Si tu ho dius…
—Cap reviscolança? Encara capcot i xil·la aflonjat? Sobreposa-t’hi, company… Ah si tinc cap aperitiu per les butxaques? Ni molla.
—Disgustadot, malhumorós, tarannà tarat; el pes massa feixuc de l’escala del firmament i d’altres tarararats que se t’abaten, megalòmans i infinits.
—Quina ràbia; cismàtic cervell, alhora volent’ns-e esfinxs de cor ferri i carrinclonament enlluernats pels furtius il·lustradors qui ens il·luminarien amb llurs cridaneres anatomies sempre reconstituïdes amb escombraries i rebuigs.
—Més val no pensar-hi, com dius; no pas a mig camí.
—No; no anirem enlloc. Xipollejant d’empertostemps al purí; eternament trepitjant gatxull.
—O potser al llit, plens de tristor i d’emprenyament. Reguiny i segriny. Girem cua, doncs. Cap novetat.
—Ah si amb el coltell del nostre enginy sabíem rompre la redubtable teranyina del tedi! Cada batalla es repeteix amb els mateixos morts reciclats! Cada catàstrofe astronòmica amb el mateix esclat carallot.
—Cert; cada univers es resol amb el mateix violí descordadament discordant, garranyics de nyigo-nyigo-nyogui-nyigui-nyago-nyungui.
—Pèricles, sé que ets llunàtic. Prova-m’ho! Comença de fer-ho malbé tot. I tol-me si et plau el cap!
—Astre d’alabastre votat al desastre, la lluna, Segimon; formatge ratat; el firmament clafert del rau-rau dels rats als budells.
—Món afamegat, natura ganuda, cort celestial o de porcs. Tothom es menja tothom; els universos embaulats, menjant-se alhora i cagant-se. Posseït desposseït. Menjar-cagar, únic esdeveniment fastigós, repetit fins al fastig. No n’hi ha cap més. No hi ha res més. Dit i fet, som-hi; de la panòplia et duc la simitarra.
—Duus-me un pom de flors que amb onades d’aromes duré al carçre d’amor.
—Encara hi tens vives les ballarines robades, les assassinades vídues, Pèricles, manyac?
—Viu o mort, re no esdevindrà inhibidor a la titànica pol·linització que s’atansa.
—Per què quan dius “titànic” penses en el banyut més titànic de tots? En n’Hefest, ferrer volcànic, ranc i lletjot, de qui la dona Afrodita és la més sexualment promíscua de totes les deesses de l’olimp; mentre ell pencant de valent als focs rugents de les forges, ella al llit amb els més herculis dels pretendents. Renegant, mastegant tatxes, n’Hefest nefast empescant-se’n de peludes: taules de tres potes, dones autòmats incombustibles, rets irrompibles… I parlant de mites i mitosis, saps que els grecs creien que les gallines en tenien prou per a concebre sentint el crit el gall?
—Otacustes.
—I para compte, volcànic, amb tos massa rebregats llocs comuns, les noies bescuites crec que esdevenen metzines. Cap noia no és un bosc. Feta cendra mai no reneix.
—Segimon, per les orelles i per l’embut del gramòfon, us ix el mateix fum. Ja sé que tot el que dic és tronat. I que cremem part de dins, com més anem més disminuïts. La vida és un lladre icònic; voldríem esmunyir’ns-en i es repeteix contínuament, i el càstig de baquetes és infinit. Amb cada garrotada perdem substància.
—I un llençol amb cada bugada. I amb cada tort que ens fan, un dret. Ah qui em gomboldés al gambuix de la lluna, Pèricles, ara que seré vellet!
—Somies en angelets?
—Decapitats, com tu.
—Endèmic aïllament duu implícit totes aqueixes renyines que ens maneguem. Et faré prometre, Segimon, que, aprés mon vil òbit, mon reliquiari segellat gosaràs plantar com llavor si fa no fot botànica, ho dic bé?
—Irrellevant metàfora, què vols que en tanyi?
—Què vull que tanyi? Sorprèn-me, collons!
—Pèricles, exigent, prou feina tinc estirant lentament la pota per a fotre’m ara a amollar enganxifoses reflexions faves favoides fades.
—Inflexions d’implicacions inescondibles, ço és, injustificables, Segimon. Els qui francs ens donem al vici de la metamorfosi no canviarem mai.
—Destrucció automàtica de cos esventat a l’ésser, fa? Abscís, mínimament, molt, molt mínimament prematur a l’ésser del no ésser. Car l’eternitat és eternament eterna pel bec que vulguis prendre-la. O quina és la bestiola que si l’escurces, amb els dos bocins esdevé doble? Cavall de serp, cavall de faves, espiadimonis, peixet de coure?
—Tartrany.
—Això. I en deuen haver d’altres. Per què no naltres? Doblats o multiplicats potser qualcun de naltres troba la com se’n diu, la felicitat.
—Capdecony; encara anem al teatre?
—A veure-hi cuixa, recordes?
—Re altre no val mai la pena veure.
—Merda, deceptiva mancança! On són els enyorats bandolers d’antanyasses qui agotzonats et gruaven i se t’adherien intrínsecs i molt fidels al marge de l’ombrívol camí per on caminaries per a sortir-t’hi de trascantó i meravellosament simètrics d’un tall sec fer-te’n de tu dos? Allò era enginyeria de vàlida sort. No com ara, que re no val re. Ningú a qui emular, ningú qui et temptarà, ningú qui et niarà, ningú qui de cera et farà i t’atiarà com baldufa, ninot impel·lit qui així s’arrisca a rodar cap al cau sens fi.
—M’espies per les esquerdes els malsons?
—Mana?
—Patètic personatge, ets tu qui em penetres per les poroses bagues soltes dels fils que tramen i ordeixen el carnestoltes inherent on se m’entrellaça cada reluctant catalític, cada crítica i sarcasme, cada pobra diagnosi, cada estret desfici, cada absoluta desconfita, cada enrabiada i abstinència, i plasmodi i ectoplasma, cada espectre i abissal peixot.
—Què vols que hi foti?
—Ets tu, ets tu! Ineluctable vicari de la pega. Subjecte de qui els fragmentaris gènits em duen a naufraig dades i dates, i m’omplen de males herbes el jardí.
—Saps què? Desvarieges. Me’n torn a casa.
—Massa gent tinc a nodrir, m’envaeixen la casa i encara se m’alçuren: com si sóc qui els deu la teca!
—Ja sé que ets molt generós, Pèricles.
—I t’hi veig de capitost, maleït! Em voldríeu fer pagar arsia, bausia, cugucia, regalia; m’envaïu el cau com bruts damnats metecs, i us creieu amb més drets. Algú (tu?) em calava foc a casa; ara em tocava pagar-ho doble, per a reparar-ne estralls i desfetes, vull dir, desfets, i damunt indemnitzant el banc de la hipoteca. Algú altre (tu també?) llençava insults als comandants qui presumien pel carrer de guerrers i de valents, i hom els crits els allevava a un dels balcons de casa meua — multa i presó, i això si doncs no m’afusellen ipsofacte. I em creia, pobrissó, que portar banyes ja era prou pecat, però no; tothom m’ho fa pagar (i tu atiant-los-hi), clavant-me llufes, fotent-me travetes, llençant-me al cap cagallons de gos. I tot em costa deu vegades més. I ara descobriu que ni a casa no hi cab.
—No mengis mai serps abans de jeure. Llur verí duu dubtes. No n’hi ha cap de bona, serps verdes, negres, sanguínies, lànguides… Tria fideus.
—Cert que de cops… quan tot s’omple del caos de l’enfeinament… fins i tot dins casa ”meua” envaïda… sempre prenc el vol part damunt el poti-poti; el batall entre cuixes em va tocant pirandó. Ja us ho fotreu.
—Pèricles, a en Vi Bòlit el vi el fa anar de bòlit — se n’ha anat de casa perquè al menjador abelles han fet niu al pàmpol del llum del sostre, i té por que no el pícon massa; en canvi a mi, que amb una fiblada d’abella ja voldria dir que sóc mort (si no em duen amb ambulància i m’injecten allò que em permet respirar novament en menys d’un minut i mig), em fic a dormir amb la boca badada sota l’arna clenxinada o el rusc parrupant perquè m’hi degoti mel.
—Tantost ets conscient del que no voldries fer, pitjor ho fas; part darrere la part conscient, un rau-rau insidiós et rosega les idees; et voldries pur, i tot el que toques, ton toc fa esdevenir podrit… És com cap altre tabú: més vols evitar d’esmentar-lo, i més l’esmentes – com la família qui havia perdut un fill negat al riu mentre hi solcava en canoa era a ca teua sopant i heus que la teua dona, na Hipàcia carallot, no es va poder estar d’esmentar la pel·lícula Lliurament on tot s’esdevé en un riu, amb quatre companys d’excursió ara atacats des dels marges pels una munió de muntanyers locals molt religiosos, és a dir, assassins; va dir: És com a Lliurament tots aquells maleïts ignorants maldant per tal d’humiliar a mort els ciutadans qui els envaeixen el territori salvatge on hi foten de covards caçadors… I, com llavors em vaig ficar a estossegar i ella al capdavall se n’adonà, es va posar a barrejar les imatges: Les dents van armades… de tothom — va dir, i les hipàl·lages hi suraren ans prosperaren llavors com erupcions de papers de colors que escriguessin pel cel romanços irisats.
—“Sitot veiem que el trau de la femta trau humor groga i calda”, arribem al grau inherent del fenomen epistemològic. Quan el teu contemporani esdevé agressiu (dicta el savi), viola’l prosaicament amb mots egregis de progrés acadèmic.
—Esdevinc simi exasperat, Segimon.
—Intuiré que la teua irritació… caldria assessorar-se’n degudament… mes diria que et ve de qualque supressió metafísica de la màquina.
—Quina màquina, malparit?
—Que apaivaga eventualment la feral pirotècnia del pols restret i l’estómac claustrofòbic; la saba contreta, l’aflat dificultós…
—Pensava que de tot això ja no en tenia…
—El nyap anatòmic que succedani i per casualitat guareix tot baticor; l’ultracuidat estront de vàlua intimidant entre les dents del trofeu microcèfal…
—Precisament! Que el meu cap escarransit penjava a la paret, damunt els puçosos mamotrectes dels abrics antics al bordell del dinou, i pensava que havíem acordat que en un oceà de rialles reconeixia les obres mestres del llenguatge cru de les meuques i en un místic paisatge il·limitat de rius de coure i turons somrients, tot hi era autòpsia. Com en taulell de marbre a l’hospital. Amb quin desig de revenja no hi desmantellen els cossos de substàncies somrients!
—I ara et dic que ton cap hi és absent! Hi ets… mes no pas tot… del tot… hi ets menys del cap!
—Abolició matemàtica que al conflent de mon naquis funeral i la venerable obsoleta fèrtil cristal·lina fràgil escala de mà cap a la propera endemesa, les esplèndides constriccions de la superstició (llur demagògica persuasiva eloqüència) comoneixen (conjuren) dels homes i les gallines els orgasmes buits. Cal reconèixer que el teu cap de cavall boig que sovint penja sospitós, de malparit aristòcrata, qui sense cap recança em boicoteja i desafia, als meus malsons, dispara tentacles de pruent distòpia que com abegot intrèpid qui es desix de constel·lació o eixam ominós, corromput, de flagell, esteranyín amb mandrets no gaire subtils fins només jaquir’n un parell que adoper de regnes per a dur’m espectralment i psíquica a la sòbria closca de la tinta i l’ambre gris paradoxals que em protegeixen al capdavall de tota vivisecció. Mon capet atrofiat se n’esquitlla, s’esmuny fang endins, lluny dels becs dels agrons, orvals, bernats pescaires… de la teua ubiqüitat… qui ardus i simultanis se’m fotrien damunt. No somiaré mai més, i amb això, ludió esvaït, no m’emprenyaràs mai més tampoc amb tos ritmes i períodes d’arcabús i d’encenall espontàniament encesos, o d’opulent esquelet qui diu decebut i il·lús que se m’enduu. M’arrel al panteó de la meua suposada individualitat.
—Idòniament, sota la cara enfarinada la regatera se m’inaugura d’una grassa llàgrima de pallasso. Què hi farem, monçònega. Ets tan mort i de tan lluny que ni de tu dol no port. Érets un cap, cert; un cap d’espantall que el foc al bosc i als camps abreujà fins a inconspícua volveta de cendra; te’m bufava lluny del cresp cutani, mecànicament, inconscient, com ara anàfic, no gens ni mica tàctil.
—I amb aquest acurat epigrama no sé si mig enigmàtic mig desconcertant, reconec que a l’objectiu submarí del teatre on anàvem hem fet gairebé cap. Els estímuls induïts, Segimon, ens duran totes les il·lusions que calen als fantasmes perquè llurs sensacions continuïn d’emanar indiluïdes.
—Ah com tremparem, Pèricles! Ara, que no sé si m’hi veig prou competent, amb unes ereccions que nosa faran i tot quan voldré puntuar com cal els maldestres arguments del vague escepticisme amb què tota raó incoherent sé sempre saludar.
—Xst, només citaré breument el que diu la closcatrencaire natura: Tot plaer falleix per la maledicció de l’anticipació.
—Ja no diré res més.
—O encara no veuríem les espitllants coruscants resplendents trajectòries dels precoços vehicles subversius: les xicotelles de cony encara totalment glabre qui parodien als marges seminals de l’escenari barjaules molt procaces.
—Se’m fa el gland aigüeta, Pèricles.
—Borni ploramiques, fica-t’hi un tap. O et diré de rival amb nombre zero, inexistent. Abdicat d’agre fregolià qui rancs paradigmes de nul enginy vol entremetre entre esgarrapades de parèntesi mal cuinat. No sé si te n’adones que ens creix damunt els cossos, no pas pèls ni cabells… herba! I que anem vestits amb terrisses de torreta, de pot per a plantes.
—Em duràs a l’hospital per a la vivisecció? I com sortiré de l’oníric destret? Potser em tornaré a perdre per la branca dedicada a les dones. I després de tornar-hi a veureu sense ni voler milers i milers de conys esventats, exhibits, palpables, i altrament palpats per romancers obstetres, em tornaré a escapolir per una porteta lateral, rere una gran escala de mà que tragín com si hi sóc treballador. Per aquells carrers que no conec, estranys, molt concorreguts, amb la feixuga escala carregat, només tornaré a barrinar com desempallegar-me’n. Quan hauré trobat al capdavall un racó o cantó prou fosc, potser tornaré a abandonar-hi la fèrria andròmina, tret que de bell nou, ja oblic anant-me’n, una mica menys cacofòric, tornaré a esguardar enrere i copsar-hi aquella dona qui ara hi passava acompanyada per dues xiquetes molt petites qui de mantinent s’han adreçades cap a l’escala i s’han ficades a jugar-hi. Ah fiblada, veig novament el mal letal que les petites poden fer-s’hi. Per això tornaré a tornar-hi, quan una de les minúscules personetes ja torna plorant vers sa mare, i abans tot no s’empitjori tornaré doncs a reclamar l’escalota que de mantinent un energumen una mica travalloques d’un taller de la vora ha sortit també per a apropiar-se’n, i tornaré doncs a haver de dir-li que allò pertany a l’hospital i l’hi estic transportant, l’únic que em calia aturar una estoneta a respirar perquè amb el que pesa n’anava esbufegat. Que no es migri gaire que ja me l’enduc. I així és com tornaré a carregar-me’n i a refer el camí cap a la porteta ignorada de l’hospital, branca femelles.
—On pobret de tu tot recomença. Sempre tornaràs a tornar-hi. Al seguer on pul·lulen els conys. A les fonts, en virtut de qualque estímul si fa no fa vital o altre. On els dits esporàdicament ortodoxos dels cirurgians et torcen colls, ulls et tolen, closques i pinyols i esquelets trasconillen i malemmagatzemen com atots oblidats a calaixos pudents com puden les solls.
—I, ajornat espectre, tornaré a ésser l’heroi; punyent triomf de talp qui percep qui ha eixit a la llum, il·lícit pipioli, i embarassadament demana perdó abans de fondre’s ivaçosament a l’abís de bell nou.
—Tot això només si mai et tornen a treure dels calaixos, Venceslau. Vull dir… Com et dius? Com et dius, carallot? El teu cap sense visatge, en blanc… No hi ha escrita aquest cop cap fesomia… Com et llegiré? Qui ets? Qui sóc?
—El qui caga i el cagat, o a l’inrevés.
—Ah és clar!
—Ei tu, ja hi som. Creus que l’espectacle ha recomençat?
—Per força, car encara parlem, Venceslau.
—Com hi toques i retoques, Venceslau.
—M’afalagues, Venceslau.
—No no, Venceslau; la realitat.
—Guaita, guaita, Amfitrió!
—Escolta, escolta, Candaules!
—Cuixa, cuixa, Amfitrió!
—Conys, conys, Candaules, xipolleig de conys!
—Ah…!
—Ah…!
—No hi ha teatret com el teatret de finestra i de paret.
—Cert cert cert cert cert…
—Cert.

~0~0~

itinerari eclipsat

sempre em plau depènyer’m de massa ocupat
i així fugir les gernacions

vaig depassant tothom per llargs corredors d’aeroport
com si tinc les oques a ferrar
i més urgents negocis a enllestir que no ningú

mes és clar un cop fora mala rebuda rai
muda llorda neu i foscor del capvespre tapat
m’aturen la tirada

m’haig de desviar un pèl avergonyit de la gentada
i sull ja no em cal anar tan esventat

ara davallant interminables escales cap als barris morts
sabent també que tampoc no vaig enlloc
m’ho prenc de filòsof despagat
desvagadament concentrant detingudament els tèrbols ulls
en els feixucs trepigs damunt la neu sollada

i si per facècia un boldró de brètols peguissers
taral·lirotejant em roba les sabates

peu nu i sense maleteta, safi, alleugerit
encara correré més fort
per jardinets il·lots (descurats) i les buides fires
i més tard enfonsats claveguerams i fètids fangs

fins que encara no anant tampoc enlloc
xòrrec avall ja no caic
cridant em sembla si a caire de seix
no s’ascla ma clepsa.

~0~0~

Try as they might
the ravages of time
came up empty
stroke just dirt

Couldn’t have me
ravaged as well
as they surely
would’ve wished to

Luckily I had always
been already
ugly
dwarfish
aling
and insane

So that
having been born
fucking old already
how could they
malignant forces
of odious time
uglyfy me further?

Not feasable

Not to me you don’t

In any event
maybe if
gearshifting in reverse?

Not even

Been tried

Same result

Frozen in disastrous amber.

~0~0~

la dona és un gallimarsot
qui quan em fot un mastegot
veig opopetre i taciturn
(llavicosit i ull viu nocturn)
els cinyells de l’antic Saturn
amb d’Hiperió cada ninot
fotent-me guitza amb son coturn

i si m’esmuny com borinot
pertot arreu on m’encofurn
el regueró de xerigot
prou que li crida on tinc el clot

ella fa cap brandant l’assot
(vímet de laburn o viburn)
i part d’ous llavors com espurn
i part de natges com llampurn
amb el cops de la matalot

mentre amb goigs de visigot
feliç tot picat carallot
faig ensems rialles i el bot.

~0~0~

Tweet

[qq 101 a l’opuscle]

Cares costen les facècies del merdetes Micky Merda

De jove vivia en dispesa; en una de les dispeses on visc, hi havia un personatge repel·lent. Es deia Micky. Micky Merda. I era un lladre de somnis.

Ja aleshores, o potser més aleshores que no mai després, m’estrafaig i bafaneig de poeta molt inspirat. Poeta qui els somnis nodreixen d’imatges colpidores, exòtiques, inoïdes, excel·lents.

Sempre tinc a la voreta del llit llapis i paper. Sense desaclucar, tantost un somni meravellós no em percudeix, n’escric els fragments més excitants.

I tanmateix, en deixondir’m i voler veure il·lusionat què hi he escrit, damunt el paper — terror, tu!

Car només hi trobava ditades de merda!

Molt esfereït em pensava haver-me cagat durant la nit. Ja repapiejant, tan jovenet! Dec tindre el cervell encarcerit amb càncers. El càrcer del càncer al dodecàedre del crani — quins càbits incalculables, quines fracassos camforats, quins càustics càstigs, quins collons carregats, quines quimerudes cabòries, quins càrrecs camuflats de camús camàlic ni quines constants qüestions inconqueribles! I, amb això (prou ho copses), re a la corpenta no puc regular! Se’m disparen els budells sense avisar! I (ensuma-t’ho) què en resulta? Tot cagat!

Cala’m doncs angoixat, recacejant com un carallet; desesperadament escorcollant; regirant flassades, amb l’escrua por qui em rau crus tendrums d’esventada esverada ànima…

I no, uf, vós, uf…! Els llençols impol·luts; ni moquets eixuts d’innòcua lleterada.

I doncs?

Una nit somiava que meravelloses beutats m’acomboien, em consolen, m’aconhorten, acaronen, gronxolen… Els estic abandonat, com vailet manyac o nyec de pit amb el lleu vitet molt encès i eixorivit. Ah si em violéssiu, quin desig, som-hi, sou-hi, me’n migr! Són dones perfumades, de serrall molt ben triat, molt millor que no cap bordell de molta de classe ni categoria, ni cal dir; allò de dins, en colors somortes i entre coixins, són les noies mandroses i molt cardaires d’en Ticià pel cap baix, o les d’en Harunobu i en Hokusai, sobiranament llençades als plaers.

Apsares en saunes suaus; embaumades hi ressuen; i cama-fluixet hi tast.

Eren somnis deliciosos de dones de dolços perfectes embalums tovets qui m’amanyagaven desvagadament; eren doncs somnis “orientals” amb luxes i lascívies rai, l’un darrere l’altre… I me’ls apuntava, i apuntava, i apuntava… apunts sensacionals als paperets de la vora.

L’endemà, novament, per comptes d’allò tan solaçant i sexual, evocador, impressionant, deliciós… ditades de merda! Ditades de merda molt virosa i prou! Em deprimia — ja no hi ha potsers; era segur ara que em cagava de nits, i, si doncs no al llit, on? I veieu-me cercar angoixadament pels armaris, calaixos i racons…

Tornem-hi. Estic perdent el senderi; m’estic tornant boig? Car, pel fet mateix que tinc consciència d’haver apuntats bocins de bell somni, sé que hi era, entre els braços ambrosíacs de les hurís. Hi sóc llur biògraf, anant d’una a l’altra, com en serrall sumptuosament farcit. Avinents, toves, dolces, adretes cortesanes episòdicament biografiades per llur eunuquet molt lletraferit. I amb l’atlètica soldana, ah que bé que hi estic, extàtic, cast i cusc, i al dolç rabeig! Ni cap altra molt hàbil odalisca circassiana d’en Vathek, verament. Car bella acollença em fa la dama tota blanca, sí! Nimfa hieràtica. Amazònica, eixarrancada. La qui delicadament esgarrapa, pessiga i grata la lira o la cua de l’ocell lira, i de qui la biblioteca que sovint amb el seu permís reverentment entrevinc és tan majestuosament fornida entre els empedreïts epítets tombals a cantó i cantó dels reguitzells de toms amens.

I ah la qui sense adonar-me’n, per quin premi sobtat que guanyava sense cap mèrit, blanament se m’atansa a l’orella mentre sóc humilment llegint i em mormola amb alè roent mots de suavíssima cardada.

Ai pobret de mi; i aquella pregona felicitat, aquell delitós mareig de benésser, doncs, què se’n fotia, al capdavall? Transformada (païda) en excrement molt vomitiu.

Tant se val. Una altra nit un sorollet m’ha eixorivit. Encara aromes de dona pregonament perfumada. Ni em moc. Car, és clar, em volia deixar “violar” per dona perfumada, de serrall hipnopòmpic molt acollidor. Sent però tot seguit uns sorollets de paper rebregat. Badava mitja parpella, estossegava, em bellugava. Ràpids trepigs. Un espectre s’esmunyia lleuger porta enfora.

I el paper dels somnis, si encenc el llum, és ple no pas de les meues inspirades guixades, amb els ocells lira molt ben descrits, car s’esqueia que hi feia, me’n record, d’ornitòleg molt colt i apreciat per les senyores i senyoretes de l’harem, a qui duc aures de contraban, i psítacs i moixonets exòtics; no hi ha pas les excelses línies que ni el mateix Coleridge, pobre home, no hauria escrites; és que, per a no haver-hi, no hi ha ni els bordons il·lògics, tètrics, gòtics, dels carallots de la por, com el “monjo” Lewis, amb, per comptes d’ocells de somni… de malson, amb els quatre eixalats ans plomats genets de l’apocalipsi de l’aviram qui entren a sac al galliner rodó, no, ni això, car això rai, car escriure és escriure, i exprimir el teu somni de faisó si fa no fa llegible no és pas poc, tampoc… Si hi hagués hagut això, content, feliç, encantat!

Perquè, és clar, ni allò. Només hi han ara bocins de merda mal estampada, i hi ha un bocí de cagallonet no pas encara emprat com a guix. Car, per culpa de les corregudes, el guixaire merdós es veu que no ha pogut emprar tot el seu “llapis” molt fètid.

Tret que ara ja sé què fer. Vetllar. Vetllar, peti qui peti, i a despit de flaquejar a estudi i durant el jorn, i de no poder tampoc afaiçonar cap misteriós ni místic poema oníric, simbòlic, metonímic, sinecdocal, com cal, idíl·lic, atmosfèric, psicopatològic, fascinant. Sense Xanadús ni banys i vapors tebis i sexualment escalfadors. Sense genials gineceus! Ni poemes on cascuns dels molt elevats bordons llampurnegen com cinyells d’estels. Ah, Orió descenyit, et cauran els pantalons, i en Sírius sedec et prendrà la cigala per perdiu. Què diran en Poussin, en Boucher, en Dürer, en Delacroix, n’Ingres sobretot!

I me n’adon, carranquejant com un ressuscitat pels corredors de la dispesa, que entre els altres dispesers, hi ha un noiet fastigoset, molt calladet, qui respon amb hums i hams, fent veure que a tothom qui mai li diu re li segueix la conversa, que la troba àdhuc d’allò pus interessant (i sobretot, és clar, l’intel·ligentíssim capdecony qui l’amolla), i ell mentrestant, doncs, no dient mai re. Et deixa parlar i assenteix en tot el que dius, de tal manera que et penses que és tan llest com tu… mentre part darrere, sempre deu estar pensant quina putada no et pot fotre.

I me n’adon sobretot que en Micky Merda (car així, molt profèticament, no es deia) es posava pútids perfums, molt penetrants, de putarra de preu fluix.

I aquella nit l’enxampí. Era ell qui, odiós, envejós, datpelculós, em pispava els somnis. Venia, a canvi, amb un estront tot fresc entre els dits; em prenia el paper amb els escrits, el rebregava i s’hi torcava el cul, se’l ficava a la butxaca, i qui sap si el llençava a les escombraries de la cuina o se’l desava on; en tot cas, a un dels altres papers que tinc amuntegats a la tauleta amb l’estront hi emmerdissava línies il·legibles de merda.

Lloguem-hi cadires. Li agaf el braç mentre mà nu amb merda va escrivint, i dins la foscor densa de la nit, necròfils, ens queixalem. Ah els crits d’horror!

Tret que en acabat qui dels dos us creureu que es creuran la resta dels astorats maldesvetllats casolans, vull dir, residents… els maleixamusos, de futris, agres residents?

Se’l van creure a ell. Prou sabem com la gent baixa es malfia dels fins intel·lectuals. Em van fotre a fora, per fantasiós, o fantàstic. Per elevat. Per celestial. Per eteri. Per estratosfèric. Per vaporós.

Allí ferm la cagaren, capsdecony. Sé que no van passar gaires dies que ho pagaren amargament. Clavegueres desbotades. La dispesa enduta catastròficament per una llau de femta emmagatzemada als racons de la cambra d’en Merda que els seus molts mefítics nocius perfums, com disfressen amb bàlsams molt odorants un mort podrit (per què altre servirien els perfums?), dissimulaven.

Massa poc.

~0~0~

Penteu ataconat

Ací sóc, esperant a travessar la via gran. Una “ferotge” manifestació la recorr, una manifestació tan “abrandada” que tanmateix amb quatre ridícules gotes que ara tot de sobte no cauen caòticament es dissol. Tothom fot el camp, cascú a ca seua enfredorit i arrapat.

Ara, sense por de la misèria que plou, amb el meu espectacular bòlid d’esport, descapotable, tot de vermell lluent, travessaré doncs, la buida relliscosa carretera. De fet, això rai, en un tres i no res, el ruixat s’ha esvaït.

Desatenent els precs de la meua dona, qui vol que enfili cap a centre de l’urbs, m’he endinsat en un carreró molt costerut a l’altre costat de la carretera.

La dona com se m’ha emprenyat. No vol ficar’s a la vila vella, laberint per a ella insuls. M’aturava, li obria la porta, Doncs au.

Anava a anar-me’n sol quan he sentit el crit; me n’adonava que tantost arribava la dona a la vorera de la gran via, se li havia atansat un espantall horrorós.

La meua dona hostilitzada per un ninot lleig i fastigós, mocós i llefiscós, a qui li ragen sémens vomitius pels ulls i les orelles, la pell mateixa, tota llenegosa i repel·lent, malalt repugnant qui es disgrega en mocs pudents pertot on va. Els crits de la dona. Esfereïda, amb molt de sentiment crec que em demana ajut.

He davallat del bòlid. M’he atansat al monstre, corrent. I’ll cut your fucking throat if I see you again! — li dic fotent-li alhora una burxada amb la virolla del paraigua. D’on el gargot repulsiu fuig jaquint enrere regateres de matèria infame.

—Què fas! Pobre home!

No entenc què cony em retreu la dona. Li dic, pedantesc: Si és veritat que hom ha descobert molt escadusserament algun idiota “savi”, en tot cas no mai gaires! Hi ha immensament més, incomparablement molts més, idiotes perillosos, bruts, cruels i assassins, que no pas “savis” o maniàticament saberuts en qualque qüestió imbècil. Listen, I don’t do freaks; I can’t stand slimy.

I ara s’ha emprenyat amb mi; reganyosa, se’n torna a casa caminant; li vaig un instant darrere; hi ha un home vell panxut, assegut en cadirota de boga, a la cantonada del carreró amb la via gran. Foteta i malparit, se’n riu com em barall amb tothom, primer abans amb el repulsiu llebrós i llavors ara amb la dona, a qui dic:

—On vas? Per què t’emprenyes?

—No el reconeixes?

—Qui. Aquell tros de putrescència ambulant qui tant t’ha esglaiat? Aquell bocí de merda demanant-te almoina i amenaçant-te d’infecció i repartint a tort i a dret la corrupció d’enganxifoses pelleringues repel·lents?

—Després de tants anys botxinejat a la presó, passant-les molt putes, pobrissó, patint ininterrompudament, el meu nebot; en Micky Merda, ell, sí.

—Aquest era en Micky Merda? El teu nebot? No entenc re!

—Mai no t’has fet amb la meua família. Tots et semblem no fer mai prou el pes. Au, deixa’m estar! I vés-te’n cap al cotxe que encara et quedaràs sense; a hores d’ara ja te l’hauran pres.

He tornat a passar davant l’homenot foteta. He pujat al meu bòlid de col·lecció. A tot cilindre, nogensmenys seriós i guaitant cada racó i clínic revolt no fos cas que l’imprevist em glacés, m’he embotit al rudimentari nucli medieval. Carrerons costeruts, estretíssims, laberíntics, amb llambordes en forma de pa de motlle i baranams de pedra espessa arrodonida; amb fontetes impensades a encantadors replans on patinen marrecs. Prou complicat, tret que jo rai; amb cotxe antic i poderós em fic ardit arreu.

Fins que, és clar, novament, com sempre, em veig perdut enmig d’enlloc, com un xut, enxampat. He d’anar reculant. Se’n riu encara el vellard panxut quan sóc de tornada; muscleig: Perdut pels carrerons costeruts, intricats, sense espai per a la maniobra.

—Ià eixlúixaiu. I hear you, boss. Històries de nebots qui tot ho espatllen, el verí de la vida. Iadovítaia gizny. El meu era marieta; la dona me l’encolomava, com t’encolomarà el teu a tu; el vam tindre a casa tres quatre anys; un paio silent, molt malparit, capdecony, datpelcul, repugnant. Sempre volent seduir son oncle, sempre volent-me seduir; sortint-me de trascantó amb el seu carall trempat; anant-me darrere, aixecant-me la camisa; no pas que gosi gens, pobre de manguis, d’anar a cagar de nits, no fos cas! I no puc pas fotre-li mastegot; a part que la dona em renyaria de valent, potser em desheretava i tot; i que el maleït nebot de la dona és més alt i fort, i el seu carall, enorme, de marieta de medecina reforçant i de gimnàs. De marieta narcís. I molt agressiu; xeremia descominal, ja et dic; i quina por, doncs, i quin culet meu patidor! Tret que això rai; el meu, rai. El teu molt pitjor, deleteri, letal. Car el teu en canvi et sortia tot podrit, infectant-te tot el que toca i que tu hauràs de tocar, perquè tornareu a viure junts; la dona encolomant-te’l, com et dic, fins que no us sigui guarit… o l’espitxi; o ella es mori… o preferentment tu. El meu, encara; marieta i seductor, molt burxaire, emprenyador. Tret que amb paciència sobrevius. Sobreviure és el que val. I llavors… ja ho veus, la bona vida. Car, te’m creus, que no? Només quan seràs vell i amb la mort fotent-te pessigolles amb el seu bigot vermell rere l’orella, podràs riure i ballar… i petar, i rotar, i fotre això rai allò que voldràs, com diu la cançó; i sobretot quin panxot veient esdernegar’s els altres, no anant enlloc i pensant-se els carrinclons que van tan lluny; si arriben a vell ja fotran prou; i tu a la teua cantonada, ample rient-te’n, ridícul espectacle; fotent-te’n de totdéu com m’estic fotent de tu.

—Però tinc un bòlid d’esport, i d’avial verema, com en diuen? d’època. Hà!

—Txipukhà, nitxevó. Aviat, vulguis no vulguis, ton infecte nebot de la presó ficarà el nas pertot arreu; amb l’aval de la teua dona esdevindrà el segon de bord; ella l’almirall, ell el nauxer, i tu galiot encarregat de l’uix de la sentina; i a ton bòlid de merda, és clar que ell hi pujarà; i ja no gosaràs tocar-hi mai més, per por d’encomanar-t’hi malalties rai. T’hi ensopegaves arreu mocs i sucs molt virulents; com n’he dit? deleteris, letals. D’aquest punt envant la teua vida un martiri. Enverinada, corcada per dins. Fes-te fotre, noi. Serva ferm, serva ferm, això cal. I quan seràs vell, ja en parlarem; amb sort, faràs com jo, ben assegut en cadira de boga, d’ençà de cap indret estratègic mig amagat, content i rient, escarnint el personal qui s’esfetgega inútilment rere mirallets banals, i divertidament planyent sobretot els més malastrucs i humiliats, els qui tenen la condemnada dissort de viure amb mestressa molt possessiva, i manadora, i maleïdament “familiar”, i amb repulsius paràsits nebots irreparablement encastats part del cul.

L’ancià garneu i burleta es deia Mixa Kadírov — me’n record perfectament, car en sentir el seu nom pensava en mon padrí, qui es va morir assegut a una cadira; i he pensat, en sentir-ne el nom i veure’l, Aquest home es morirà assegut.

I ara ací sóc, esperant assegut en cadira de boga a la cantonada de la gran via amb un carreró estretet i inconspicu, que passi la vehement manifestació de descontents molt cagats, i pugui esclafir-me’n satíricament, i sarcàstica si cal… Riure-me’n de totdéu; d’ells, segur, i llavors de qualque altre aleatori dissortat, amb bòlid o sense, per la dona i sos nebots incessantment destralejat.

Car això és viure, esdevens l’objecte del ridícul durant uns anys fins que te n’adones que els ridículs també són ells, belleu pus i tot que no tu, sortós, esperant la mort, plàcidament i riallera, prenent la fresqueta, assegut.

~0~0~

Didots sense dàtils

On vaig sense somnis pel món? De pitjor en pitjor borràs!

[I saw professor Obi Vlit, most pointed of neurologists, standing on the railroad platform, his chaotic intellectualism dynamicly enhanced with his cynical smile; as he was all alone, laughing in bitter sarcasm at the vanishing world, I decided that this was just the right moment to accost such a famous man.

—My dearest wife’s rotten nephew, sir, has stolen all my dreams; dreamless, I’m rudderless, wallowing in decay, breathing in grieved sighs that echo abstractedly in the ominous ruins that in vile ambiguity oscillate in the deserts of my barren fancy; and I see atop the broken towers of those forlorn ruins doves fiddling with eels; am I crazy already? Acrobatic, surreptitious, sinuous, endless, these elusive doves (indelible dandelions, their exploding pappuses for ever more imprinted in my mind’s trembling eyes) I do desire obsessively to catch; yet, in intricate swerves, their volatile reflections escape always my empty grasps; in analogous emotional states the eels must transit, don’t you think? Deaf to the eery songs of the phosphenian doves, only their whimpers (the irritatingly played eels’ as well as mine) windmillingly reverberate in the bloodthirsty void. A plangent metal staircase spirals down and beckons in murderous allure, but the exhausted bones of my badly squeezed pelvis impede our batty flight toward the unreachable doves whose prolix emphatic dirges do doom us. For I am indeed one of them choking, badly corrugated eels, professor, who in his last throes intuitively becomes the urgent emissary to the sapphire skies where my inner hypnotist used to articulate his rigorous continuum of gaudy fluorescent tropes where pugnacious Erotes and other picturesque sojourners (mainly female; alas, how I regret them now!) joyfully collided in luminous fireworks; how I long for their filthy shoes to walk all over my brains again! For I miss them all awfully, don’t you know? Not excluding the detestable doves above, outrageous epidemic pimps, of exuberant death the shittiest flunkies, ensconced like blobs of sperm in the chloral ether, that for eternity now keep fiddling away with their wriggly anguillous bows. And forever also the abused and humbled eels, meanwhile, shriveling, grated, hurt, how shaken by the sonorous ignominies the soiled shadows have them perform! Lugubrious, fuming, what colossally injurious sounds (shrill swollen minefields of agonizing bursts) we’ve got to listen to! And we do, with bated breath and tender smiles… But ah how our tragic gender en masse does exhibit such a saintly fortitude… that with promiscuous ceremony I’m even tempted to propose that they (not I, too modest) be briefly canonized! With me it’s okay, thanks. I’m done, cooked and raw, boiling down and up, soon to be swallowed by the grating throats of oblivious hell. My only remaining defense mechanism being that of seeing myself prancing and caroming with them all, ephemeræ on limitless green meadows unleashed that in retrospect try still to fill the heavily leaking bucket of my soul. The only task left me now (what sayeth thou, perfessor?) is that alone of persistent reminiscence. For nothing new can advene without dreams. The worst being yet that, after the dizzying fogs of each of those vivid Gothic episodes half wafted away, I always woke and wake wiping the scarlet off my ass. The toilet bowl now become the bleeding cauldron of my asphyxiant phantasms. But wait… wait!]

Espera’t, il·lusionista insolent qui em jaqueixes escuat i entre teatrals espasmes mentre el tren oprobiós fot el camp!

D’ençà que en aquell maleït bordell, enxampí mestre Merda en flagrant delicte, mon son és son xorc, son sense somnis, son infecund i queixalut qui antropòfag em rosega. I ara ningú, ni cap neuròleg arestut trobat a cap andana, vol-me consolar. Car perquè sóc un il·lús, sempre m’he il·ludit amb rampoines i paperines, i pampallugues i espeternecs, tret que amb jo sol ja no en tinc prou. Em cal cap autoritat. Per a afermar’m. Qualque saberut qui m’il·ludeix contant-me àdhuc si s’escau trufes metafísiques.

Per això esdevinc ara molt religiós. Cervell qui cap somni, ni anecdòtic, ai, ni melodramàtic, no guarneix esdevé al capdavall, en breu i tot, molt eixarreït, i tot mòlt; ja no es frunzeix lleganyós ni llenegós, en folla emocionant activitat; encenalls i cendres, sequedats, n’aturen en sec, doncs, engranatges i coixinets; amb tots els galfons destarotats, amb cap dels perns collats a les adients pollegueres, ni neurones ni collons que valguin no hi treuen enlloc el ceruli nas.

Ja no puc pensar dret. Cervell qui, en molt eloqüents evocacions, no cria espectacles d’òptiques anòmales i miralleigs cristal·lins qui tanmateix el cor cofoi no duen a territoris eteris on ell, sa, s’eixampla i bleixa tot lliure, ja et dic que no val re.

A quina claveguera mortífera no t’has estimbat, cervell infaust, impotent? D’august mag immanent qui volums de florents epístoles amorosament no feies guspirejar a l’enclusa noosfèrica de les fulgents idees… d’estètic entusiasta dels jocs lingüístics… de fraternal intern titil·laire amb hams i esquers molt temptadors d’incoades rels d’escorços i esbossos de farses que ni en cel·luloide mai hom no diquelava ni clissava plasmades, amb esclatants homeis i uxoricidis, i esgargamellaires humorismes i atípics estereotips, i gelosies i pànics nimfomaníacs, i coincidències excèntriques en atmosferes trabucaires, de fer caure de cul, que tot clapant ton estre escabrós de l’èter íntim i molt femellenc (vaginal i uterí i prenys) no espigolava ni esgotimava, alhora sirgant i sallant com per oceans d’embrionaris contes…. i de sobte quina feblesa de vaporet pútid no t’ix del fumeral tot ascladot del mig negat carbassot que recentment les malvolents circumstàncies no t’hi han encolomat… transformant-te també en cap grotesc d’albardà desnerit, jafut i inútil qui només segrega xop guix qui no escriu.

Tu no ets tu, robat de tu mateix. Indicis de pròtesi endevín que duus damunt la tomba molt acollonida del coll. Atacat sense somnis per la temudíssima melangia cerebral, t’hi escorcoll espermes emfàtic; t’hi trobaria gustós subtils llacunes amb espigues de quelcom que s’assemblés vagament a cap nou argument, mes em sap molt de greu de dir-te que te m’has tornat irreversiblement desconegut. Si per a somiar no em serveixes, per què collons haig menester de tu? Més val que giti aquest pes mort, aquest llast feixuc que és llosa muda i en blanc de la tomba del coll; més val que sense idees l’encomani als orcs o m’encomani als “déus” imaginats no pas per tu, ans pels maleïts enemics de la desraó.

A la depressió m’has dut, i al carallot enyor, carallot. Car ah com els grui, cert, els geomètrics cels safrans on s’escuncen escàndols espirituals en al·lusions d’ocultes tenebres… amb urpes d’ambres qui n’ixen estocàstics, i en estrenus, heroics, olímpics, catalítics aürts, sedosos no s’enllacen… amb sobergues favorites qui en maragdes oasis es freguen estètics astràgals i, si adés m’hi insinuava, distret estruç a qui ningú no pega cop d’ull, tot d’una, saltant els andans amb peus de vellut, allí els sóc, vehement espectre qui pica d’estreps a sollar-los tendrums d’amagat dels eunucs… i si mai ells em pescaven, esperonats al zenit minvant pel caos dins la cleda on el gineceu només es banya amb les regateres molt terapèutiques de mes esverades gònades, i, pel virulent vernís de l’enveja enverinats, em volien doncs balístic cap al volcà del no re infernal… molt de tornada, fent-me el mesell, pst, foguejat d’allò més, això rai, canviava de somni…

I et fots, didot sense dàtils, que ara ja sóc a un somni llunyà sense anhels ni penúries ni aldarulls de pistolers altricis en espuri niu d’irredemptes femelles qui l’agrest segrest ardu i gentil endolceixc.

No; cervell per a qui evacuar somnis és un suplici, ha de virar, feta al·lucinant carronya, cap a la religió.

Chors angèlics sent al seu meló corcat, i es diu, tornem-hi: Quina inspiració, quina infusió infusa, infosa, m’hi fonc! El colomí de l’esperit sant se m’ha cagat al cap, i la seua merdeta em revela que els pontífexs forasters tenen raó; que no tinc dret a ésser sencer, que mitja vermina i gràcies sóc al cul d’una sangonera, les genives del qual cul em roseguen com rosegó; i oiosos odiosos ominosos ròssecs jaquim entre els vestigis ruïnosos de la raó.

Ah si encara somiés! Somiava que, tothom d’acord, ara corr el chor, i el cor corr de cascú del chor com corr cap al cor del cor cru de la carxofa, car potser hom, irònic, o qui sap, potser ple de cobermòrums i enrònies, enderiat, els ha dit que la carn del cor de la carxofa tota veu nodreix, basteix, guareix, i unànimes, avis i vailets electes, en coratjós paral·lelisme, setge meten a la gegantina inflorescència com tropes severament ensinistrades.

Up! Jup! — ordena alternatiu el sergent. I ordena sincopat el cor de la carxofa: Cru! Cuit! I el chor cru juga a cuit, ara jup, ara up… ara jup, ara up, ara jup… ara up… ara…

Fins que no m’he escorregut.

[Or I didn’t come, but I came to. And coming to I came to realize that the coming itself had been a dream induced by the play on words. Oh joy. On a bench of the station I had fallen asleep; thieves had taken me for a lush, had emptied my pockets. But even robbed blind, now I saw indeed clearer than ever; and I was exulting, so glad… So glad, so glad, so fucking glad… for the screens of my dreams had come back with a vengeance, and were again gladly gleaming. Micky Merda be damned, sooner or later, as long as it is in my dreams, if I fall, I do, but always on my feet.]

~0~0~

insistent cacofonia de ja invàlides cançons

pararem boigs — molt neguitejat deia a la dona

la ràdio espatllada del veí m’esclatava al cap

aleshores em vaig tombar i vaig adonar-me’n de l’error

ah no
el soroll espatllat venia de la meua ràdio

he anat doncs a apagar-la i veig que ja n’és
que no l’havia pas engegada mai

m’he tombat aquest cop devers la dona
i aleshores he remembrat que no n’he tinguda mai

i he guaitat cap a la casa del veí
i ara hi mancaven les finestres
només hi veia davant una paret molt alta tota grisa

d’on devien vindre’m doncs els sorolls espatllats?

per a desencaboriar’m he davallat devers la platja
a saludar-hi les múltiples dones qui mai no he tingudes

són totes molt semblants
ronden la cinquantena
són totes una mica plenetes
molt blanquetes
de pell molt fineta
i no jeuen gaire al Sol

s’estimen més fer-ho dejús ombrel·la
allunyadetes dels ximecs
d’on les ones arítmiques s’escalaixen espectaculars

l’excusa que tinc per a apropar-me-les-hi
és que els duc de casa un mocador tot net

llurs marits m’ignoren
o m’esguarden com si els sóc mosca fastigosa

les meues dones en canvi (agraïdes o no)
diuen tanmateix mercès

no sé pas què es deuen pensar que venc

aleshores els mocadors se m’acaben
i remembr les toves aromàtiques carranxes
de totes les meues dones on podia barrigar-hi
remugant de felicitat

i remembr que mai no he tinguda cap dona

i el soroll espatllat
torna a entrevindre’m el cap.

~0~0~

Ququtz cent qantant ensemz

Cent ququtz qantaven junz
I de bursada han qallatz

La gent amb por… molta
Els homz llurs qux jupz
Les dones llurs qonyz sens sux

Tot ho embolqalla la negror
El Solell s’aixeqa negre
Negra ha qaiguda la neu

Vidus ensemz i de dol
Eixutz en el desert
Cendres i qruanys

Per les tresques i verdesques
Del xorc mai més
Perdutz per sempre puz…

Si de les dones els qonyz
S’estronqaven… sens sux.

~0~0~

Sux

Ah xicotella! Li veig lo cony i me n’ensum mels de benaurança…
li viu la claveguera i encontinent n’esdevinguí gormand…
son somicós entrecuix…
plec intercrural de delitoses llagrimetes xop…

Car oi que les dones fonts inexhauribles
oi que sempre ragen mels de cony…

S’han de canviar la roba tan sovint…
on els mascles no ens canviem en sis mesos o set…

Les dones són molt més brutes
per això són molt més netes…

Exacte! Brutes de mena
netes de necessitat… justa clavada!

Cada matí en aixecar’s
la dona em fa xarrupar son conyàs…

Del savi dels opopònacs sempre en fem cas:
“Cada maití aixarop de conys penràs
no hi ha pas millor hipocràs…”

I què me’n dius bordegàs salaç
de les cascàrries als pelets del cul…

En desembarassaves l’embaràs
amb la llengua… o amb el matràs?

Si deies la llengua… llargs allongs doncs dónes
a l’instant faitís on la mort tot esquelet
(sense cascàrries als pelets ni conys ni xones)
no t’adiava per a endur-se-te’n al canyet.

~0~0~

mox

si me la sax
sux sex

no paz mox ni grox ni opax

massa xarux ouz malastrux
que no podeu ni amb trox ni trux
ni tox ni jox bajox i rux
a llox i llux
aviar mox
ni de llimax
ni de qargolz ni altres qux flax

desertz sou d’urqz
d’entreforqz porqz
i ben enterqz
que qom orqz qorqz
entren a solqz
primz esbaldrex
per parqz i cirqz
i a bolqz i calqz
fent esbramex
qarden qom turqz
amb llurz trabux
totz quex

xerriq-xerraqz
qatriq-qatraqz
qom esdernex

no vull remux
sembleu anorqz
nyex de xiqz rox

bessax piox
d’eixorqz ronyax
dutz a remolqz
qom doz sax buitz
o de sex marqz

ni vull expliqz ni obliqz repliqz
iniqz buirax molt enemiqz

xiqz qriqz baldriqz
d’antiqz somiqz eixutz i sex
i somz i semz

quan qalen sonz
de brauz pessiqz
d’amiqz musiqs

uz vull ubiqz
en meliqz i qulz
de riqz abriqz
qardant moltz piqz
i amb boniqz xerriqz
d’altz escatxiqz de diqz

pex ballarux
roïnz porux
i plenz de brox
i sense fox

no en rebreu paz pox
de xox i qopz a plex i blex
si no feu qaz d’aquestz moz prex

ullz qlux
uz vull de box molt qaldz
no genz eunux

anz de bonz tex tipz
qardant a anyox i a flox
arex segallz de qulz manyax
i bellz esbiex
i barbamex
en pler d’aplex als pratz de brux
i rex badox

no paz en nox d’atziax renox
amb qrox sedex de vilz mossex

ni mai sotz atax
en fosqz atzucax
de feixux drax
de lladrux tosqz

ni d’espantallz amb follz parrax
fotent batzax qom boigz qosax

anz qom prou diq
plenz d’espinax
sense alifax
ni ofex ni enfarfex
ni ennuex ni sotrax

jugant a esqax
tranquilz qontentz
sense espetex ni llex enrox

qar sempre elz ox
han tingutz bex
i amb bonz tex
i qulz cusqs i beqgrox
ben propz i a frec
per als refrex
i per als embox
sense perbox

toz ouz llefex
genz temorex
amb afalax i tripijox
quls als xaloxs
en brusqz nyaq-nyax
i unz pox esbufex i batex
muntz de renex
qualsque gemex
faz-ne esvellex
faz-ne enderrox

i ensemz qom llampex
sux no paz sex
anz plenz de mox
t’ixen delz sax.

~0~0~

somiava que hi anava somiant

somiava que anava en avió
somiava que hi anava cap per avall
somiava que l’avió assolia tanmateix de redreçar’s

somiava que hi anava cardant
adés davall damunt… i ara damunt davall
amb la dona d’aquell pilot tan enfeinat

somiava que hi anava somiant

i era veritat que era un somni allò que havia tingut
i alhora tot veritat el que enjòlit s’hi ha esdevingut.

~0~0~

diu algú que l’àngelus d’en Millet “és obra molt espiritual!”

(i tant!) (vols dir?)

doncs ara et diré què hi veig

hi veig un pagès amb esclops dient a la seua dona:
em cag en déu, guaita el capellà qui passa pel camí;
pega que al mateix l’instant
del cloquer toquin l’àngelus malparit;
fotéssim veure que preguem!

datpelcul de merda, com em plauria,
satanàs casolà, de trucalembut,
d’esfonsar-li aquesta forca al cul!

i hi veig la pagesa amb esclops no dient pas gaire,
mes de sotamà la veig forcant dos dits,

amb els mànecs del carretó
representant com qui diu l’ombra
dels seus dos oprobiosos pollegons,
mentre al cove hi rauen pilots de trumfes
representant diguem-ne els escrots volatilitzats
o les nespres caigudes de l’entreforc de home emasculat;

la veig doncs dient-li de: banyut, banyut!

car prou és el capellà qui et fot el salt cada divendres al vespre,
on et dic que me n’he d’anar a confessar
per tal de púguer combregar diumenge;

cascú dissimulant segons son estil
tant els pagerols presents
com l’inquisidor ensotanat passant pel camí tot just fora de quadre
i de qui tanmateix prou n’intueixes la presència d’hipòcrita capsigrany
en aquest quadre ausades (cavà?) (jotfot!) (creu-t’ho) tan espiritual
(per la part dels ous!).

~0~0~

dona s’escriu amb q

i només la salvaré
si amb l’ham a la cua de la q
no espany la porta

de l’indret fosc tancat
on la tenen els agressius presonera

perquè tots els secrets no els confessi.

~0~0~

empès als marges

empès als marges

no pas que gens m’hi planyi
prou s’hi respira millor

misantrop de mena
el contacte amb les voludes
em descol·loca
qui em roba els ous? dic en lloca

i ara on sóc? em dic tot pol·luït
ni qui?
no pas formiga
qui la pudent química duu a parir

mussol em vull
eleuteri sa solitari nocturn

sa mussol sol
qui s’empenys als marges
mai prop de res que nogui

rient contra els estels
prenent-m’ho tot a trufa:
univers de nyigui-nyogui.

~0~0~

mon pare emprenyat
quantes de vegades
no em sabatejava amb la merda de:
sigues un home!

vés-te’n a cagar, company,
mentalment el contestava,
home als collons;
molt millor sóc dona.

~0~0~

Sacrificant els peons

No s’estressa la sastressa
mentre em cus els pantalons

mentre en rus canta cançons

mentre tus els dos pulmons

mentre usa escapolons

mentre un lluç molt toca-sons

(o és un fus entre botons)

prou s’amusa sentint trons

mentre nus i pels racons
quin nus no són mos collons!

~0~0~

llum de la meua vida
saba que em do embranzida
Rosó Rosó

he vingut perquè em fotis un tacó
re no em dóna millor erecció
que un bon massatge al cul

i amb tu d’horrible mestressa
brandant aquell bastó
bastó bastó
Rosó
tan delitós ni esfereïdor.

~0~0~

De catoptromàntic catoptroclasta a catoptròman catoptrolàtric (o potser només catoptrodulià)

Fa vint trenta anys vaig acabar una novel·la on el protagonista me’n record que necessitava veure’s en miralls per a saber-se present, és a dir, de carn i ossos, car ben segur que se sabia existent, tenia esment d’existir espectralment a un lloc o altre, tret que no sabia on… fins que no es veia, sòlid, a un mirall. Era catoptròman, depenia doncs dels espills, i per facècia l’en deia adorador, catoptrodulià, i àdhuc, de cops, catoptrolàtric.

En una altra novel·la meua antiga (no tant, aquesta, deu vint anys ha, car digitalitzada i tot), hi trob fàcilment això; amb un dels personatges principals tancat al canfelip i esguardant-se reflectit a l’espill: “Els miralls! Teca inexhaurible, tu! Catoptrotròpics, ens hi intuïm; catoptròmans, ens hi cerquem; catoptromàntics, ens hi endevinem; catoptròdroms, ens hi retrobarem, autopsicoanalitzats tots ensems.”

(…)

És tot això ficció literària i ganes de fer-me l’autor “interessant”, o hi ha un contrapès espiritual carregat d’energia psíquica que, actuant, m’hi impel·leix?

Car catoptromàntic rai. De petit, esperava els diumenges que tothom de casa sortís; m’havia fet el malicós i hom em permetia romandre-hi sol, amb mos pares i germans al cine o a passejar, i la minyona a festejar, i llavors ho regirava tot, armaris, calaixos, amagatalls.

En acabat, de bell nou mestre de tots els darrers secrets, despullat, em ficava davant el mirall al dormitori de mos pares, davant l’armari, doncs, amb aquella lluna “tan cara i tan fidel”, sovint preada per ma mare. “Quin espill més natural, sense cap defecte; no se’n veuen pas gaires, de tan bons!”

Tenia vuit anys i dins la lluna, despullat, era Tarzan qui brandava un martell, i cridant i botant i de liana en liana saltant, assassinava dolents i folles bestiotes, i brandava i brandava el martell. Em veia doncs com fóra exactament com fóra gran. Heroic, magnífic, sobrehumà.

De sobte, mentre sacsava ferotgement el martell bo i matant qualque enemic molt malparit, el ferro del martell es desprengué. Em vaig quedar amb el mànec i prou. I la meua imatge, com la meua ànima, caigueren trencats en mil bocins. A cada bocinet per terra hi veia la meua carronya, el meu esquelet a mig podrir. Ausades, el meu esdevenidor clarament revelat.

Volia fugir de casa. Sabia que, en tornar, tantost mos pares se n’adonessin, era pell.

Em vaig amagar al rebost de baix, fosc, fred. Fent-me el mort, volent-me’n; fent-me el mesell, tremolant; en nínxol, entre cucs i rates, si imaginats, tanmateix ben oïbles, amb neguitosos sorollets incessants que em martellejaven els senys.

Els crits esbojarrats de ma mare em llevaren els sentiments. Quin rodament de cap! Queia desmaiat. Greix em gotejaven els pernils penjats.

Mai més no m’he fet el valent davant els miralls. Mai ni m’hi he guaitat, sinó distret. Algun dels meus eidòlons a les novel·les, sí. Tots uns carallots, pobrissons, sense altre futur que el que els don, patètic.

No tant patètic com el meu, carronya, esquelet a mig podrir. Clarament revelat d’ençà que ja no sóc ben petit.

~0~0~

Tweet