No hi ha al món re més repugnant que un botifler

o ho observàveu a l’opuscle?

109

Ocell d’isnell passatge

He vingut a veure el món
i m’ha semblat prou collonut
mes fotia un esternut
i s’ha dissolt en un minut.

No pas perquè sóc dissolut
ans perquè no és gens solvent
i molt soluble i dissolvent.

Ah com en planyc els qui hi són
com en planyc la il·lusa gent!

~0~0~

No pas del tot gramatical, mes sempre i pertot campió integral

Cert que tinc (o em té) (ens tenim amb) un jo indestructible.
Un jo d’un egoisme abassegadorot, imperial, forçós, gairebé total.
Un jo imponent qui sempre i pertot reneix més poderós.

Per xo que me li ens me li calgui tota mena de forçudes forçades lliçons…
D’humilitat.
I millor, molt millor, d’humiliació.

Mosques del món, veniu a cagar-vos-em-se-me-l’hi al nas!
Me li us li n’hi cagueu els ulls i tot!
Això rai, això rai!

Dones del món, millor, millor!
Dones del món, rieu-vos-em-me-l’hi-l’en, de son (mon) (nostre) carrincloníssim… Escarransidíssim atzeb!
Què hi fa, què hi fa – puix que (res de pus itifacient…)
Més monumentalment astronòmic còsmic idealment no tremparà!

Homes valents, retraguéssiu-me-li-me’n com n’és, de cagat…
Com en som, com ens caguem sempre i pertot…
Ens ho me li ho esgaripeu viltenint-nos-en amb disgust incessant!
I tanmateix, i tanmateix…
Mai no en tindrem pas prou!

Que algú molt poderós ens em me l’ompli sovint de crus mastegots!
I tant se val, tant se val…
Car encara ens se us em pensaríem superior!
Superior, superior, superior!

Ah, res a fer, res a fer…
Car cert que no pas del tot gramatical,
Mes sempre i pertot…
Arreu i tostemps…
Eternament i infinita…
Campió integral!

~0~0~

Branca del brancam de mon banyam

En un moment on la dona cau
(diguem-ne exagerant) en furor uterina
i s’escau doncs per un d’aquells atzars
que presa de folls desigs de cardar
no troba a cony roent cap de sos druts
(cap d’aquells qui anomena “homs de veritat”)
cap al cuguç s’atansa imponent
vull dir se m’atansa espontàniament
i furient m’arrenca del cap
una de les branques més dretes
del profús brancam de mon banyam.

Encontinent d’esme l’ha oliat
i ben amunt i ferm se l’ha ficat
lluent godomassí improvisat.

Bisbe doncs adient i amanós
tret de les mateixes banyes
que immensament dominant
m’imposava al llarg dels anys
en generosa penyora
de tota la pacient bondat
que li feia esgarrapat
abellot qui mai no ronda
cap forat.

~0~0~

Utilitat de la ciència matemàtica

La ciència matemàtica ens estorç dels mites ximplets qui ens esclavitzarien.

Per exemple.

Sempre m’havia pensat que el clítoris de la meua dona era més gros – llarg ample espès i ferm – que no pas mon molt humil cigaleta.

Una nit no gaire ha on la dona tornà pet d’una de ses salvatges orgies i caigué doncs al llit com plom adormit…

Què fiu…?

Doncs gosí anar amb la cinta de mesurar a mesurar-li el clítoris encara tot umflat dels múltiples orgasmes pobrissona suara soferts.

Una polzada i mitja!

Amb trepidació em fiquí tanmateix a trempar…

Mesurí llavors mon bategós vitet…

Quatre polzades i mitja!

Ah bondats de les eines de precisió matemàtiques davant la palesa inferioritat del que hom carallot diu a barrisc!

L’instrument científic donant mil voltes a la simplicitat no gens acurada d’un dit!

Un temerari escapcívol dit qui voldria mesurar fineses impossibles!

No!

Que sigui d’empertostemps la infal·lible maquineta dels savis qui digui el que el món científic llavors certificarà.

Tornem-hi…

Quatre polzades i mitja!

Ara sabem amb total certitud on som!

Amb mon tímid atzeb tanmateix guanyador!

Per tres senceres polzades!

Qui mai ho hauria dit!

Ah si en va perdre de fosc misticisme… la dona… aquella condemnada nit!

~0~0~

darrera nit ací

en la solitud de l’haver refusat tota participació enlloc
la nit abans on cal partir
la desesperació s’instal·la
d’haver-ho d’abandonar tot
sense ni tan sols haver-ne emprat bon tros

tant que n’hauries pogut fer content altri
si mai ho haguessis sabut calcular bé!

mes ara és massa tard
és massa tard

la blanca aparició d’una dona àgil no ho adobarà pas
et roman un darrer refús que li ofereixes amb bones paraules
tot i que amb molt més de gust li hauries dit la veritat

vostres músculs
vostra alçada
vostra agilitat
vostra sol·licitud
ah com em porten ànims a l’ànima
mes haig d’anar-me’n
butxaques buides
tantost s’hagi fet clar

i qui voldria convidar ningú devers enlloc?

com veieu a fi de comptes un darrer refús
un darrer refús s’imposa

i ara encara un cop d’ull tenyit d’enyor a la cambra
la cambra que ho conté tot i et conté

l’abraçaves si et fos factible
te l’enduies ben embolicada al cor

mes acostuma-te’n

amb la claror hauràs fotut el camp
capcot
sense re
caminant de bell nou cap enlloc.

~0~0~

grogors enjòlit

no feien cap cas els vells desnonats dels suspesos ventiladors grocs
mentre nosaltres dos encara vigorosos ens aferràvem al negoci

en vendríem milions i conqueriríem l’illa blava
on enterràvem els morts i llurs monstruosos tresors

i garlàvem animadament
mentre al cel el bosc groc de ventiladors suspesos
volaven anàrquics catàrtics exhilarants de gom a gom

l’arrencaqueixals a la cantonada esdevenia un bri pus desastrós
d’on que mon company tot i el boiant cuidés defallir

un rar vidriol em corroeix la melsa
recitava amb celles acalades i molls ulls

cops tothom en rep… només compta sobreviure’ls — encoratgí

mes volia rebregar-se’m per terra
no gens convenientment car qui jaquia surar els ulls enjòlit
amb el més proper indiscret espectacle tot arran?

el prenguí de bracet i el filtrí cap a ca meua

la dona sempre amb un ull de biaix cap a la bagatel·la
el rebé tota fimbrosa

triï triï — li deia
sota lo xut empallat amb al bec lo talismà
a l’estatger rere la cortineta hi té
lo ruà i lo ricí
lo resolis i lo benguí
la melissa i lo sloà
el bolet i la gelea reial
la cera d’espelmeta beneita i l’oli de bacallà

m’hi entremetí i declamí — no serà re no serà re
sou fet de pasta de molibdè
preneu-vos per comptes aquest cordial

mig refet em vantà a la dona
vós rai que teniu un home molt potent — féu

us puc assegurar que abans no se li torcés lo mànec
cardava com un camell — bleixava ella
i els seus sospirs afegien balons grocs al firmament

a l’ocre llindar tacat d’agrors i líquens ens reposàvem

cel inversemblant
amb delit ens plevírem allí mateix de fer-ne d’empertostemps
ni que fos acrònics o àdhuc pòstumament
lo ditirambe

falba harmonia
epidèmics en tombaven els pinyols i les llavors

amb pitjor juí hauríem aixecats grans aürs
d’albíxeres

elegants ens n’estiguérem

els viratons de la pols ens esgrogueïen el panorama

amb els ulls així esperonats
ara ho jaquírem per a l’endemà

pel succés de suara tanmateix encaixàrem

els vells desnonats la borrasca els esborrava.

~0~0~

barruf de món fugit em sura com rot que em fes l’enfitat cervell

en vida pretèrita al temps d’antigor
quan érem benauradament salvatges
un flamíger meteorit s’estrompà enmig d’un vast ermot

altament intimidades
les nues tribus dels voltants de lluny atalaiaren l’indret atès
erts l’esguardaren redubtablement i reguardosa bategar
solell nocturn qui de l’ou rost de la dura terra s’esdernega a néixer

seductors torterols
el fum verd lluent
que eixia fimbrós com sardanes de temptadrius del cràter abruptament crestat
els tenia més tard plegats hipnotitzats

impel·lit per l’estre de la distinció
em fotí enmig de la grogor

m’hi haig ficat impertèrrit
i romàs n’haig al bell centre
hores i hores
jorn sencer
immòbil i furient
nu i encès
sota la creixent intensitat de l’envejós antic Solell penjat al sobirà oceà

imbuït pels calds metalls aliens
a pleret esdevinc semidéu indestructible

sagrat cercle infernal
ningú altri qui gosés atansar-s’hi no feia altre mai
que cremar-se peus i cames sense remissió
fins al carbó que intermitent s’escruixia roent
entre sos esgarips de darrer horror
i l’esfereïment esvalotat dels presents
cos tost ensorrat entre cruanys de pregonament abrusada carn

i eu?
què hi feia en acabat de semidéu per aquells rudes paratges?

què altre que fotre-hi l’escarabat a qui la cuirassa inviolable
permet ficar-se arreu
i monejar-hi a son grat?

tret que sempre grau per grau
amb prou moderació
amb la greu circumspecció que escau a un molt durable heroi…
si vol esdevenir com esdevinc
mite imperible.

~0~0~

entre autors

a la fira dels “misteriosos” hi he conegut en Senko
a qui mig veraç dic “sou el meu autor de misteris preferit”

complagut ens ha convidat amb un parell d’altres d’admiradors a ca seua

hi anàvem els quatre en taxi

en Senko és un home molt escarransit
ca seua és un forat malsà
sos llibres són idèntics als meus
la seua màquina d’escriure ídem

per què eu qui visc en un piset de baix en casa tan merdosa com la seua
qui tinc els mateixos gruixuts llibres
la mateixa màquina de pitjar-hi
si fa no fa els mateixos aires tèrbols enmig el bataller proletariat…
no escric sinó frèvoles impressions
que certes minyones troben sovint “romàntiques” i prou?

és perquè sóc bohemi i lliure
no estic casat i domat
les correccions conjugals no em tenen feliçment endogalat

al contrari doncs
amb similituds de saltarel·la
oblic
tota nosa ni damnat impediment
mon hiperbòlic passatge arrupit arran i estampat com caqueta trepitjada
jaqueix tan tost o tard com calgui

ah i sedegues de discret afalac
les dones del veïnat si mai tenen fora de saó un cert desfici a la carranxa
vénen d’estranquis que els “reciti”
part de cigala
qualque ardent versió del meu “romanticisme”

i si mai cal fugir en un minut plegat
això rai

només cal arramassar quatre llibres
quatre parracs
la màquina d’escriure
l’alcohol i el tabac
i au
lluny
anònim cap a cap altre atapeït veïnat…

(…)

i els paperots fantàsticament guixats…?

els paperots que volin com somiosos papallons de la bona sort
per a les dones i minyones ara enyoradament ploramicoses als balcons
del món oblidat.

~0~0~

Els qui patírem la humiliant vençó voldríem refer els mons

Si re depengués de manguis
no fóra pas prou diferent com tot no rutllava!

Per començar…

A mon món
tota arma i tot diner
i tot maquillatge i tota màquina…
passaven a destrucció immediata —
i eren per sempre pus interdites
(no sols pas d’ús ans de concepció).

I tot soroll i tot perfum
(que no fossin causats per causes naturals)
esdevenien moralment tan reprensibles
que ningú amb dos dits no gosava emprendre’n
l’inici de la confecció.

Ens dedicàvem plegats al treball
a tall de d’abelles o formigues —
tret que sense jerarquies.

Absoluta igualtat —
tothom alhora obrer i regina.

~0~0~

Impressions

Mentre els cobejosos banquegen
m’assec als líquens.

Mentre els tifes pontifiquen
remèn l’arròs.

Mentre passa el film (un bri grotesc)
al capdavall només mos ulls en són els protagonistes.

Tot el que s’hi esdevé
(tanta d’esmeperduda dèria i xafogor despesa
tant de temps balafiat)
només si l’enregistrava el cel·luloide de mon cervell
adquireix cap tènue tast ni ensum de realitat…

I tampoc no et pensaràs pas
que no et serveix de res — ton nas!

Desprèn-te’m (imatge) cap a nivells d’enjòlit capmàs!

Per a arrodonir el somni
aboleix el que vol.

El que no hi vol ho aboleix —

Visió impresa —
únic vector que hi ha romàs.

~0~0~

El jorn on vaig perdre la imatge

Era guaitant-me al mirall damunt el faldar de la llar
i la dona em va cridar:
Robert!

Me’n record que me n’anava cap a l’esquerra
lluny de la dona
quan la meua imatge a l’espill se n’anava també a la seua esquerra
cap a la dona
(impostor!)

Se n’anava la meua imatge
(em voldràs trair
després que tan amics no fórem?)

Mai més no ens retrobàrem.

Ell (no re altre que buida imatge rai doncs)
reeixia ans relluïa (és clar!) en societat.

Esdevingut un altre entre els entretenidors
entre els titelles de merda
actors músics cantants comentaristes mistagogs llufaires
tota mena d’assortit enganyador
(s’entreacontenten amb vagues nocions de sobreviure a la mort)
i de qui l’equip (país nació pàtria sistema imperi…)
sempre hauria d’haver guanyat
car sempre és el millor
(ah insípida vanitat
fals orgull
fat fatu fat).

Mentre jo (sense imatge)
em perdia amargat
pels amatents deserts
de les grogors sens fits
patufet foscant.

~0~0~

Cette fois il nous faut deguerpir for good

Desenguerxeix, doncs, i deguerpeix, Robert, que em dic.
Oi? Derelinqueix.
Derelinquíssim, Robert, prou cal, res a fer, som-hi, ja hi som.

Sabent-me greu d’haver de tornar a abandonar
tots els meus llibres
i aquest cop definitivament.

Tots aqueixos anys amb por que vingués
la patrona del bungalou
i ens fes pagar.

I ara doncs el darrer dia
regalant els llibres
no podent endur-me’n
tampoc aquest cop
ni un.

Acomiadant-me dels qui se’ls queden
desitjant-los sort.

Hem d’anar-nos-en on fos
a una altra vila
on ocuparem les cambres
d’un altre hostal.

I la patrona s’oblidarà
de fer-nos pagar.

I recomençaré de reunir
l’enèsima delitosa biblioteca
carregat de trast en trast
de feixucs paquetots
de llibres vells.

~0~0~

ou de carn qui el tren pongué

per la finestra del tren que se n’anava
veia perdre’s la petita…

sa mare volia que la guardés
mes ella, enjoiellada, se n’anava
a repartir sos joiells entre el pobrets…

per a no haver de donar raons
a la mare (encara més enjoiellada que no la petita)
de la desaparició…
havia de desaparèixer jo mateix
a qualque racó o altre del tren que s’embalava…

a la propera estació
el tren em pondrà no gens conspícuament
talment com ou de carn qui rodolant es perd.

~0~0~

belluga’t al groc

belluga’t al groc
que hi reapareguin els castells
i les dolors s’hi fonguin;

belluga’t al groc
que els paisatges s’hi estenguin
inoblidables, sanguins;

belluga’t al groc
i que els blaus en esbarts ocellívols
s’hi escampin;

belluga’t al groc
i encomana’t al vast viatge
vers el cor de l’espiga
on perennes bateguin
les segones essències.

~0~0~

Al port amb la desconeguda

Seriós, descendia del vaixell.

Al port, la desconeguda em sortí al pas. Semblava pidolar. Les seues dues mans em tremolaven davant, com si m’engresquessin a sacsar les butxaques per a trobar-hi uns pistrincs per a l’almoina.

Em corsecava un neguit. Aquelles mans… aquelles mans…

Aquelles mans les havia vistes aquell mateix dia almenys tres cops ja.

Aquelles mans eren les mans que es repenjaven als passamans de les escales que pujava mig a sopols, com si portés fang a les sabates, de tres en tres esglaons; eren les mans que després es repenjaven a la barana de coberta. Aquelles mans aquell matí havien netejat amb blanc detergent en pols i esponja groga els fogons a la cuina de baix on faig de rentaplats. Aquelles mans m’havien cordades les sabates i m’havien fregats turmells i canyelles durant el partidet de futbol que fèiem entre els marinerets, tots portant el mateix uniforme verd fosc de la selecció nacional catalana.

Aquelles mans eren les meues. Les mans de la desconeguda eren les meues. Les seues les meues!

Aquestes mans…! — vaig dir, i volia prendre-les-hi.

La falsa captaire es va fotre a riure a grans riallades, com una puta, i se’n va anar corrents cap al barri de putes del costat.

L’empaitava esmeperdut, bleixant, esbufegat, corbategós. I totes les altres desconegudes se me’n reien.

I ella…? I ella…? I la dona qui m’ha robades les mans…? — anava dient pertot arreu. I em prenien per foll i ceballot.

Delerós, encara la cerc ara, a les palpentes, tentinejant, amb mans manllevades, robòtiques, per totes les cantonades dels barris de putes de cada port.

~0~0~

Narració llonga breu

Entre ell i jo hem descoberts els nínxols secrets dels herois de l’antic setge.

Eren amagats sota les peanyes dels balcons.

Ningú no sabia que alguns dels balcons dels edificis més singulars de la vila decelaven aquells amagatalls.
Només calia saber aixecar el balcó, tot plegat, peanya i baranam, i sota trobar-hi la pedra llisa.
Rere la pedra els cadàvers amb els secrets.

Quan calia escriure’n l’informe acadèmic trobava que mon col·lega esdevenia estrany, fred, contemptori, vexatori i tot.

“Ja ho escriuré jo”, em diu, com si jo no servís de res.

Volia objectar-hi. “Per què? Per què? És que en saps més? És que hi ha quelcom que no m’has volgut dir…?”

Sense respondre’m, despectiu, se n’ha anat a dinar a dalt, als menjadors de la Universitat.

Totes mes recerques a parir panteres, doncs? Mes col·laboracions a can pistraus?
Quin mareig! Potser sí, que no sé ni on em para el cap. De debò conec el significat del nostre descobriment? Què hem descobert, fet i fet? Val la pena perdre-hi el lleixiu? No fóra millor reconèixer que no hi entenc pràcticament re?

Ple de cabòries i neguits, doncs, anava a pujar a dinar quan m’ha vinguda caguera
.
Sense guaitar abans on defecava, es veu que ho he fet damunt d’altres caguerades. El canfelip sempre put tan horriblement, qui se n’adonava!

Quan tanmateix maquinalment he feta rajar l’aigua perquè s’endugués el palter, veig que la tassa devia doncs ja estar embussada de no feia pas poc.
Reguardoses, les merdes negres pujaven bombollejant

.

El pitjor naturalment és que amb el nerviosisme m’hi ha caiguda la jaqueta — segon cop a la vida que tal destret m’esdevé: que em caigui la jaqueta a tan pútid, frustrat, maelstrom; a tan repugnant caòtic xarboteig; a cap xipolleig, a cap rabeig, multimerdós, com aquell; a tal cap de fibló de copioses femtes i cagallons; quin rodament de merdes i quin rodament de cap, vós; tot plegat gairebé res a la vida de tan esborronador!

La jaqueta amb el llapis electrònic on hi ha enregistrades les meues investigacions. La jaqueta amb les meues ulleres. La jaqueta amb els documents!
L’he pescada entre les merdes de qui sap quants de culs.
Mai més no l’ha netejaré de tot.
Mai més no em netejaré prou.
La minsa aixeta del petit rentamans poc dóna l’abast.

Avergonyit i nogensmenys encara prou brut me’n tornava a baix, sense dinar.

És aleshores que la noia eixerida ha entrat al nostre despatx.
Hi estic secretament enamorat, però ella no sé pas amb qui surt. Tothom prou sembla tindre’n la clau, per al seu trauet de pany, mentre jo la meua clau si no en fot pas, d’anys, que l’he perduda; potser la perdia i tot tot naixent.

Ara, onta rai. I com ho faré perquè que no se n’adoni de la pudor que faig?
El meu gras col·lega sempre put, com tots els grassos. Per això hi tenim al racó aqueixa ampolleta destapada de colònia. I si badant badant la fes caure? Fet! “Ai, perdó!”

“Si que estàs avui nerviós”, em retreu.

“És que hi ha nous problemes amb la investigació”, li dic, i veig per la finestra que al pati, damunt l’herba, el gros fastigós, havent acabat segurament de dinar, juga amb el seu petit, tan gras i fastigoset com ell, i segurament pudent, encara que qui pudi més a merda avui sigui jo.

“Vinc a solucionar-t’ho tot!” tan optimista se m’exclama. “Tret que abans me n’he d’anar a dinar.”

I en un tres i no res s’ha disfressada d’elegant cambrera, amb el seu uniforme flor de magrana, cenyit i amb joiells lluents.
Així no li calen credencials per a anar arreu l’edifici, tot i que no en tingui cap dret, essent com és, no pas investigadora, secretària d’advocat, tot i els agalius que ofereix de meuca de barri car.
Com em plauria de pujar amb ella, mes la pudor que faig fa orxegar.

M’estic rere la finestra, cremant amb els ulls l’amic i col·lega qui m’ha traït.
“Mal llamp forcat no els rostís, ell i son nyec tan grotesc!”

“Ai verge!” que em retrec.
He pres el meu ordinador i mos papers, i he fugit.

Fugit de la Universitat, de la vila, de la investigació, de l’amor.
Per a mai més no refer-hi cap.

I em fonc al rerefons.

~0~0~

L’estilista català

He ben corregut fins al cim sense estrompar’m.
L’únic qui ni s’estrompava ni s’havia abans retut.
Ah si he doncs ben corregut i com tot entrebanc no he sobrat!

I quines faces de desconfits els qui darrere m’han romasos!
Llargs i curts, cuits i crus, amples i estrets — ujats, nefastos!
Faces de cal dentista, la de cascú amb sis variacions de la mateixa emoció.

Tothom convençut (més: plerofòric) que sóc titànic i nogensmenys sol·lícit,
Que davant la corol·la empedreïda de cap volcà poc em destrempa el vertigen,
Ni que, despesec rai de trofeus, poc m’obnubilen del triomf les noces salvatges.

No pas felló, ni enlluernat, ni esvaït, ni a cap barloc mai encallat,
Ans fàl·lic, de ciment armat, gens astorat, menfotista amb l’espectre
De malalts matisos o el tro subreptici que la carronya del crepuscle rota.

Horitzons de sofre, or a l’oró, exhausta posta, on la visió penetrant
Em floreix de l’epigramàtic diàleg entre l’escamarlà i la piragua.
Assumpcions a betzef, minyonies de nàusea, ulls omnituents.

Tripes insultants, pròlegs tempestuosos, silencis trepidants,
Nimfes i vailets encolats, de qui mai no estrafaria pas follament de zelar
Per cap futur de fracàs. I guarets, buidors, eixorquies i d’altres objectivitats.

Per dreceres del coratge, somnambulant, sense vacil·lacions les tall.
Deteriorats vòrtexs, robusts fenòmens, cohorts de nèmesis…
Ni amb les goles més ressonants ni horrorosament eloqüents poc m’annexaran.

Repulsives carcasses qui jaquies enrere d’hordes amnèsiques,
Qui amb corglaçats engranatges renuncis plantaven àdhuc als declivis,
Tu ton tarannà de víctor, nodrit de certituds, el capdamunt, lúbric, fongueres.

Esguard d’escarabeu tiranys desglaça, i l’ascensió durant
Mes pebroteres tan feraces llurs pebrots verds, verosos i vermells
Somiats reveig i benaurat entre espurnalls d’estuprada tresquera.

Vermina llur metzinosa dialèctica, esperons amb verins — amb dits de virtuós
Qui de l’eriçat violí en rebla les espines que nigues els nourien,
Si pel barutell del lúcid vesper de mos recursos no els elidia!

Oneironauta, nauxer oníric, pels ergonòmics objectes matemàtics
(Estructures del destí per la física visceralment repudiades), m’hi endinsava,
Tascó eclèctic, domèstic cosmòleg de qui el velocípede implosiona.

Cada món — no gens estètica víctima d’accident en perversa ruta.
Llurs nafres atmosfèriques cap de les sòlites lúgubres elucubracions no les vexen.
Fantasmagories macabres de laberint corcat, els fragments tel·lúrics s’hi cristal·litzen.

Centelleigs d’àgates i marbres, de nacres i safirs, zincs i carboncles,
Cruanys que bateguen amb el delit espontani d’espígols i peònies.
I les ululacions i la bonior enigmàtica al rerefons al·ludeixen a súcubes.

Les escates balbes d’esmalts espuris del fòsfor insidiós n’usurpen
Les vàlues oblidades dels pòl·lens ardents cap als gambits idíl·lics.
Panteons d’envergadura naixien nomàdics a reorquestrar obscurs somieigs.

Orgies de mènada en soterrani esquàlid, estètica Thule d’on les rels de l’èxtasi,
Prenys com armes, conreen esquerdes que regalen luxúria
Com pels plecs de l’harem on mon lleure s’eixampla.

Eclíptic accípitre salla per l’esplèndid capvespre on els amorals dimonis,
Amb tècniques químiques, Pèlions apilen damunt Osses simbòliques,
I amb obsedida èmfasi per creixents contínuums de buits paradoxals…

Sóc l’oblong narcís qui per pugnaces evasions megalomaníac es reencarna.
Silueta hercúlia al taní, Alceu enquistat entre les enjoiellades Hespèrides,
Gran lluminista, amb llambresc cervell absolc dels qui me n’ofreneu les noses.

Plaent capteny se’m desprèn de l’inherent avantatge que duc d’aborigen
Ara enlairat al cim més sa, tret que, hagiogràfic rai, tanmateix no vull signar
El que unànimes pondereu com prolífica proesa que obsolet el futur fa.

Sóc català, distant estilista qui çajús us veu metanoics, prons, híbrids, abortius,
Per tot obstacle transgredits, per tota violència corromputs, encefalítics,
Trèmuls, amb crosses, epiglòtics, tèrbols, adolescents i evaginats.

Amb quin palpable crit no esberl meteòric l’opacitat del cel,
Mac a llorda tarja de d’hermètic Olimp, monàstic recer dels febles farsants,
Amputats titellaires de qui les decebents narracions, exposades, s’han foses.

Mediocres untuosos de la fotesa retòrics qui el profà campió, herètic, descompon.
Llurs patètiques torturants bombolles, indignitats dogmàtiques,
Amb insolència mon ceptre fa esclatar — i en plouen a l’atzar fems antediluvians.

Intransactre, mai petjant cap branc fressat i menys relliscant per sòlites empiuladures,
En imperible llosa epitàfica fenc al capdamunt, entre didàctiques escultures,
Per a la incoherent posteritat: N’Aristarc — crític duríssim — hi conreà verdures.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort

Com adés ça enrere n’Erisicte, qui assassinà arbres i punit per la natura mateixa, nafrada al viu del tendrum, hagué (condemnat doncs per la Mare) d’esdevindre autòfag, així n’Opili, qui el 1999, per l’emètica mimesi empès a fotre com la voluda ignara, i per això, havent perduda tota noció de rigorós balanceig de les dades ofertes, cruspit pel bertrol de la mistificació esbombada pels mitjans, es ficà eixelebradament doncs a consumir encara que no tingués gens de gana, o en tingués de faisó infinitesimal, i sempre artificialment provocada per les insípides, molt betzols, propagandes (i els infinitèsims els millors matemàtics sempre els hem presos per zeros, i doncs els hem tinguts degudament per abstractes o sense vàlua ni influència), fins que, és clar, com no podia escunçar-se altrament, amb els seus còmplices farts i repugnants, ell i els altres llefres molt pecs, van col·lapsar l’antiga harmonia, ara doncs esdevinguda novament caos, confonent ara ell, amb el seu enteniment enverinat per l’ambient pol·luït, ésser amb mantindre’s viu (la dada ontològica “ésser” amb el simple detall tròfic “menjar per a no morir”), n’Opili, per excés de fam, aquesta vegada, en operacions mútues amb d’altres, esdevinguts tots plegats espontanis cirurgians (a part el fet “normal” en aquelles circumstàncies terminals que qui podia escorxava algú, la víctima de mantinent i traïdorencament assassinada – la xagna amanosa de l’arquetípic esparver – i la rosegava a l’indret del banal tort mateix, tant com podia, car hom ensumava carn i allò s’omplia immediatament d’hienes i voltors humans), es feien recíprocament, com dic, forats al cos i es llevaven òrgans i greixos excedents amb què llavors es nodrien, tot i que no els en calgués tant com prou fenyien, fingien, creure’s: prou podien altrament d’antuvi haver cremat el greix excessiu que feixugament encara traginaven, mes, és clar, els malparits, malavesats rai, malvestats rai — tot fos omplir el pap.

Es torç — em dic, antropòleg un pèl xenòfil i tot qui sos cars espècimens tanmateix esguarda com ara vaixells ambigus i convulsos — es torç, crec, massa la clina, violant doncs fort les lleis de l’equilibri.

I capficat rai amb mes xifres i requadres. Car quin laberint de perverses tendències i sobtats clinàmens, oi? Cloc els ulls i, esvaït ans quimèric, apareix llavors l’ambient on tot creixia, es desenvolupava.

Amb ulls d’etnòleg, amb ulls doncs equànimes i enfonsats amb lleure tant als horitzons pretèrits com als vinents, me’ls esguardava tots plegats per un espiell petit. Vull dir, mos conills porcins.

N’Aristarc n’era el més golafre, i doncs destructor. Verdura que veia verdura que es cruspia i ensems malmetia perquè mai pus ressorgís. Presumia de gras i d’acabalat i de propietari i de mestre de bòfies, jutges, exèrcits, periodistes, proletaris, capellans i d’altres esclaus.

Home daurat qui molt tifeges,
Si mitjamerdegessis menys,
Potser gosaríem passar la tanca
Sense gaires pors de trepitjar palters.

El qui portava aquell escrit altrament inintel·ligible fou encontinent assassinat i devorat. Em pessigollejaven els panxells dels dits. Només pitjant un botó el brutal i sos sequaços els hauria fets desaparèixer. Mes me n’estava; com podia l’investigador com cal deixar d’ésser neutre i imparcial? Qui voldria mai comprometre la deguda precisió científica? És axiomàtic que tot fenomen es val tot altre. Diré, com n’Ammoni, de qui les vehements dendrites llurs luxes sinàptics teixien incisives troques de pensades exquisides, que la precisió del científic es mesura pel baròmetre de la seua absoluta objectivitat. “Hi és com si no hi fos, i és aleshores que tot àtom, creient-se sol i en la intimitat, poc anc feny, fingeix, fer altre que el ha de fer per pròpia voluntat.” El principi de la incertesa doncs batut; no pas alterant-ne (de la cosa) doncs les propietats pel fet de fotre-hi l’ull, o pitjor, el dit (al gallet). “No n’intersequéssiu pas (dels observats) gens llur sobirania. Febríssiu per comptes només tot allò rovellat, en vostres mitjans d’observació, i prou, mos cars minyons”, això escrigué mon mestre, i prou que ho seguia fins ara que mai no m’ha calgut desdir-lo, ca?

N’Edmon Acròbata, equilibrista l’abdomen del qual el veies atrofiat com el de cap antic maniquí, esguerrat, esmerlit i geperut com era, com ara cap canviot qui les bruixes — havent-te robat el bell infant — per comptes llavors a l’escaleta et cagaren, ara, amb mostatx acadèmic, fent-se el llefec, el seu receptacle desmanegat que cap gastroenteròleg amb dos dits no hauria pas certificat com a prou hàbil per a encara pair re, amb ulls inescrutables de llamprea o anguila, i trau a la faç reduït pel desús, i sobre desdentegat (com l’agòmfia aurora d’un Sol com més anem més escarransit ans enfredorit), assajava en aqueix raconet de xuclar d’amagatotis un bon embalum de certa indeterminada putrefacció plena de mocs, potser vírics virosos romanents de qualque altre rèptil, d’insípida reputació, lleig com egagròpila, mort qui sap els mesos que fa de qualque gam de rel també termonuclear, o, si això doncs no, potser que fos carn corrompuda, residus deleteris de qualque gegantí coleòpter mort de vell i no pas per ningú fins ara detectat; i no pas aitampoc que aquella repulsiva oradura no se l’hagués n’Edmon cruspida de viu en viu, ni crua, com ara es disposava a fotre, tret que, és clar, amb lleure i permís, prou s’hagués, com tothom, més estimat rostir-la en graella i amanir-la amb cap mosaic d’essències i síntesis de suc de peix i de ceba, i de crancs i sabaters de riu, i d’esmaltats papallons i espiadimonis de fonteta qui saurí psicòtic tot just ha esbatanadament exorcitzada, tret que ni estoneta ni menys encara llicència poc havia, pobrissó, i poc doncs així mateix que li fos llegut (ni pel temps robat ni pels ulls i nassos dels molt tenaços vigilants) de ficar-se al pap re que abans n’Aristarc mateix o algun dels estiracordetes i merdacaners del seu escamot de cruels llunàtics (quin florilegi de lascius terroristes, eh?), no ho hagués triat i tastat i, si s’esqueia, en acabat tragitat; i el veies doncs aleshores atansar-se, com qui es carda el paisatge, fornicador de fiters, macs i terrossos, arrossegant-s’hi, devers la cobejada safarosa teca, quan, com dic, els mimètics aliens de l’agre baló boterut d’òrbita oculta qui ja vingueren, dansant de panxa com soldanes i odalisques, a abduir tothom qui enxampessin i a transformar alhora el món en un bordell suspès al buit, a caire d’abís infinit, a frec de dissolució, semblaren haver tornats, despertats de llur mil·lenari eixiverniu, a fotre la mateixa tasca d’abolir anacròniques civilitzacions, tret encara que no eren pas els malignes savis extraterrestres aquesta vegada, ans els heroics criminals de l’eclèctica colla dels alfes qui balístics i amb hòrrids visatges li cauen tot de sobte damunt a fer-li la doctrina, i quin desfici i quina esgarrifaó llavors l’estancat inerme Acròbata, de qui els ossos, com trepidants bambús, simultanis toquen chors de bacanal i avien xiulets de líriques follies, alhora que cuiden eixir-li de l’estricte perímetre del seu cos tan succint, per a solaç dels seus innombrables paràsits moribunds, mentre així estimulats (per aquella obra mestra de l’orquestració òssia) els molt rudes atacants ceballudament se li abaten a onades descordades, d’on, per manca de prou trellat, i doncs per excés de passió, que ells amb ells topin i s’inundin com adés les pluges constants de granotes apilades, i, qui poc qui molt, tothom rebi batzacs rai i ningú no romangui gaire intacte; sinistra farsa tot plegat que el meu ull vidu a la finestrella no pas gens evita, un pèl fascinat i tot, d’anar captant a graus negligibles, de tal faisó que li sembli pel·lícula de cine, pebrada austerament per drings llunyans d’enyorós violí, mes vet ací que disruptiu el sabó de la mort ve a fer-hi dissabte potser on menys qualcú o altre no s’havia cregut, car prou veies en acabat que entre els qui restaven dempeus el datpelcul cuguç de n’Aristarc poc s’hi comptava, i com doncs llavors no aprofitaven els seus desagraïts rancuniosos segons per a rompre tot pletge erroni i, tot esquarterant-li el generosíssim cos, per a ficar-se de mantinent a repartir-se’n l’abundantíssima carn, com bons germans d’antuvi qui garbellen els millors mossos i ensems s’acaronen sexes i tot, mes tot d’una, un pic més tard, sortint de tota ratlla que els contingués, és clar, i a la mercè de llurs disposicions de carallot salvatge, havent-lo trinxat com al morter, trinxant-se alhora mútuament, com donzells a la lliça qui pugnen desancorats per a fer detonar els caps dels adversaris i alhora, ah mesquina delusió típica de cada pec il·lús, esdevindre al capdavall prou provisori transitori efímer cap de tribu antropòfaga, sí ves, què hi farem, amb tots els subordinats només atents que tu també tinguis, per massa golut, collons, un “accident”.

[Pugnaç corcó, el darrer dels aliens encara enjovat per l’espectacle del vell món ensorrat badallava ara, i semblava al capdavall decidir-se per jaquir de servar proa al vent, i seguir per comptes ja el sa costum dels companys qui, en acabat de fer cap i transformar l’indret d’aterratge en la típica serralada de marbre viat, lleugerament avinagrat, farcida, entre altes vedrunes, de perfectes circuits i amples planures totalment llises, on, sempre a les envistes de la vasta nau ara camuflada al paisatge que hom titllaria tanmateix d’extraordinari, hi ballaven, letals simpàtics aliens plens de goig, com babèliques granotes, o, si amb l’hivern s’hi posava glaç, hi patinaven i relliscaven com monstruosos vailets entremaliats, cabeilis adorables qui nogensmenys, per llur fabulosa lletjor, prou embasardirien hidres i gorgones i tot, fins que, ujats ujats, no se n’anaven, com dic, tots a clapar, durant mil·lennis rai, i fins a la propera… fins a la propera… fins a la pro… pera ex… cur… excursi… ó.]

~0~0~

Tweet

Per on retruny la veu del barroer destí

S’esmarreixen els pipiripips
els quiquiriquics s’eixarreeixen
i les mòmies penitents
pedalen com enzes.

Centúries anèmiques
de pànic de sípies
llurs funambulesques esquenes
noliegen crepuscles.

Epistemològiques píties
per finestres eròtiques
amb hams escandallen
fidelitats de bruixes.

Ah retrunys diarreics
de cacofònics oracles.

Idiosincràtiques petges
d’aviram cal·ligràfic.

El que dius i no dius
ous lilats d’afollanius.

Qui t’entén no t’entén
amb l’hivern la catipén.

I pedala penitent
cada mòmia contravent.

(…)

Wo tönet das groβe Geschick?

Ah malaurança de ton tràgic destí
de tes fintes se’n fot i t’amorra al purí.

(…)

Fat faduc fada faduga
ama l’aranya el mosquit
i el caragol la lletuga.

(…)

Volgué el destí que mon cul fos rodó
i que per a veure-hi prou clar em manqués un fotó.

Volgué el destí que perdut en la foscor
algú m’encertés amb la cigala al fitó.

Recony destí (esgaripí) fes quelcom!

Carallot et fas fotre (respon) prou li passa a tothom!

(…)

Ho vol el destí

Era provant de cagar i ja feia una estoneta
fins que de sobte… plop!

M’exclamava:

That was the tiny turd
fate wanted me to drop
all along

after all those mind-numbing
galactic gyrations
and wrong-matter goings-on

during those long

long

unendurably long
eons.

~0~0~

Les pors d’ara

Amb el poeta coreà
remembrem les heroiques joveneses
on nostres cossos perfectes
obrien bulevards.

Eren estatuescs
i dominaven les avingudes linears
i els cordials templets.

Xipollejaven en fonts monumentals
i en antres i xibius feien esclatar d’entusiasmes.

Trobaven sempre indret
on dir la poètica veritat…
sense les pors que els prenen ara.

Les pors d’ara
on sota l’ombra dels pistolers
amb orelles de tres pams
els cossos escarransidament controlats
no gosen fotre altre
que silenciosament remembrar ensems
llurs pretèrites llibertats
en absència llavors
de les mefítiques màquines.

~0~0~

Error etern

Nat de fresc, de mantinent
te n’adones astorat
que havies entrat a la botiga equivocada!

Mai més no en surts
client enxampat pels segles dels segles.

Els morts qui tenen la botiga
només hi venen turments incessants
en esteses infinites.

A les palpentes vas
per corredors infinits de foscor
de qui els murs són intocables
car habitats molt atapeïdament ni pregona
pels tous monstres més malignes
de la realitat amagada.

Al cresp dels murs horriblement flonjos
on tot so ni llum s’esmorteeixen i moren
oceans sens fons de monstres
qui, mai arrigolats, et devoraven.

Rere els murs sens fons de foscor
només l’horror nu hi rau
de l’ofec continu
i l’angoixada reincident interminable pampalluga.

Tos crits esfereïts no van enlloc
englotits com tos ulls
per les urpes i esmolades ferramentes
que estocàstiques es disparen dels murs il·limitats.

~0~0~

En Txal·li Rab Biüt

Sóc en Txal·li Rab Biüt
sóc sempre cercant maror.

I et dic que el món no és rodó
que és tot collons boterut.

I et dic que tot és cançó
per a enganyar l’orellut.

Qui més togat més tofut.
Qui més pagat més prostitut.
Qui més artístic més xaró.
Qui més savi més doiut.

On més perfum més pudor.
I qui més xerra qui vols mut.

Per al més titella l’escó
Per al més tifa el plató.
Per al botifler la raó.
Per al més ric l’afegitó.
I el més cruel fet faraó.

Com més tip més gorjut.
(Teca rai per al panxut.)

Com més fanoc més barrut.
Com més ruc més conegut.
Com més lladre més cregut.
I com més traïdor més crescut.

Com més de llei més de l’embut.
Com més cassigall més en faiçó.
Com més assassí més medallut.
Com més assenyat més de corcó.
I jotfot com més fidel més banyut.

On no hi arriba la intel·ligència s’hi fot la màgia
com on no hi arriba l’educació la merdosa màfia
i el braç de l’avariciós on del bo ni la màniga.

Sóc en Txal·li Rabiüt
banyat en dèria aràbiga
molt enrabiat a la gàbia.

M’estic ple d’aspror
amb llengua àziga
amarg en un racó
llepant-me arrelut
la nafra al carpó.

Ullant amb ull d’àliga
si s’hi caga el puput
al dedalt de cap pompó.

Sóc en Rab Rab Rab
ceballut com baobab.

Sóc en Biüt Biüt
i si mai re menyscab
nou seguit t’ho he retut.

Potser diràs que em gab
mes com em dic Txal·li
no sóc pas qui circumval·li
per cap excusa de ral·li.

I més val que reinstal·li
cada cosa sots son pal·li.

Cada cosa… no pas cap cabró
qui hom prea pel mal que ha fotut!

Malparit de la coentor
de part meua ja ha rebut.

~0~0~

Clavat matemàtic

Doncs quin misteri, vós!
Quin misteri de la natura —
I el seu substrat estructural fonamental tan matemàtic!

Ahir feia cinquanta anys
I em mesurava la cigala —
Cinquanta centímetres!

Cinquanta centímetres —
Clavat matemàtic exacte misteriós natural!

Car sapiguéssiu que —
als deu anys ja em feia deu centímetres!

I vint als vint!

Si mai faig els cent —
Escolteu!
Em farà un metre!

Un metre —
Clavat exacte matemàtic natural misteriós!
Misteriós!

Sóc així!
Sóc així.
Que no…?

~0~0~

Romanç horrorós del fatídic viatge al canfelip
on ne só perduda la muller

La moral d’això que us deia que em va passar
és que més val que corregueu a comprar
un bon tap ben gros
si voleu mai guardar la dona.

La qui us renta els plats
sargeix els sets
cus els botons
amaneix els tecs…

renta els draps
moca els marrecs…

escalfa el llit
amanyaga els ouets…

i de trast en trast fins us toca i torra els collons
perquè li foteu (car prou s’escau llavors)
qualsque mastegots
ni de garrotades mants de gecs…

i tot per a la bona circulació… de la relació
a més a més d’un bé de déu de bondat sense rancor
que se’n segueix i desprèn… naturalment.

Ara per a bona mesura
el tap que heu obtingut
l’hi entaforareu al cul ben premut…

que no se’l tregui mai pus
que ja no li calgui anar
mai a cagar…

que no us digui (com em va dir)
xiquet me’n vaig al canfelip…

I se’m fongué… com ninot de neu.

I per molt que no l’espereu
ja us hi podeu asseure
ja us ho podeu ben creure…

prou veieu que ja no ve
que l’espereu amb candeletes
i en això qui s’hi avé?

Se us encenen les ninetes
de la irritació major.

Ja mai més no us tornarà.

La meua es va enamorar
al canfelip d’un cagalló
molt rumbós… i ambdós
hi feren l’escarabatot del doble dors
i en acabat es varen escapolir
i es van recasar i molts de fills varen tenir
(tots molt merdetes cal reconèixer
mes fills al cap i a la fi).

I jo prou em veieu sol i pelat
sense dona qui m’escalfi el llit
ni cusi ni sargeixi ni renti ni netegi
ni torqui paracolpis ni perineus de nyecs…

ni tampoc no m’emprenyi emprenyatriu
perquè llavors li venti qualque o altre correctiu
que mantingui tothom a to.

I això us dic: no tindreu por
si pareu compte i amb ull viu
us compreu un tap ben gros…

i si us sé element efectiu
cap de vosaltres serà tan carallot
de no entaforar-l’hi encontinent al mariot…

és a dir amunt amunt del budell culà
i si ara no tot pas us satisfà
si més no la dona rai
tampoc no se us enamorarà
en cap viatge al canfelip
de cap cagalló maltip
lleig arquetip
d’aquells qui no en tenen prou amb sortir
tampoc no es volen del tot desjunyir

encara es volen renéixer
i doncs tornar a entrar…

i així metempsicòtics
reocupar reocupar reocupar…

fins… a… l’exhaustió…

Només us dic companys
que un tap és la solució.

~0~0~

Erlöser aus dem Dschungel

Volia anar a pixar al balcó, mes em calia per a arribar-hi abans passar per alguna de les cambres on temia enxampar-hi en calda acció una parella o altra de gais.

Al pis tots n’eren, i trobar-te’ls enllaçats damunt el llit no era pas diguem-ne factible ni en tot cas del tot permissible.

Car ja no hi era gaire ben vist; essent com era l’únic qui no fotia re; que no pencava, vull dir; i doncs qui no aportava al pis la seua participació.

Només hi era l’artista més fi de tots; i potser el més revolucionari.

Els meus elegants dibuixets prou encaterinaven sovint tothom; mes els meus sobtats actes directes contra els escruixidors, allò hò que tothom lleixava ben esparverat.

Ara, com dic, doncs, em tocava merescudament viure (o si més no dormir-hi) al rebost, la cambreta més interior de totes, sense finestra; amb un respirall reixat al sostre i prou, i una bombeta molt fluixa allí dalt suspesa a l’extrem d’un fil ratat; ben estretet, fredet i fosquet jo doncs, entre les bananes, les llaunes, el pernil penjat i les xocolates.

Quan volia anar a pixar al balcó em calia doncs parar compte que els de la cambra exterior que triés no fossin a trenc de fer l’amor o diguem-ne pitjor, en plena sessió plenària; a l’inrevés, que hi dormissin ben adormits, i aleshores, a les fosques i sense fer gens de soroll, poder doncs sortir al balcó i al capdavall lleixar anar.

Un jorn un company de revolució i jo tornàrem al pis en acabat d’un atemptat; només hi volia recollir els papers falsos que m’identificaven de foraster turista tot just arribat, fent cara de ruc, i no sabent gairebé ni un borrall del que s’empatollen els brutals qui mantenen al poder els damnats escruixidors.

Tret que quan érem al pis, els brutals de la bòfia han trucat; nerviós, he agafat d’esme l’esfera eriçada de color morat fosc on hi ha el verí explosiu que pot potser anihilar tota una població de molts de milions; mentre l’agafava cuita-corrents per l’osca que com cinyell estret l’envoltava, l’esfera enverinada s’ha asclada per aquella osca prima i he començat a respirar el verí extremadament virulent!

M’he despullat mentre el meu company tan cagat s’oferia ja als brutals i, sense pensar-hi més, esfereït que m’escanyava a mort, m’he llençat, amb l’esfera letal encara enganxada escaguitxadament als dits, per la finestra, al rierol que hi passa sota.

El verí explosiu continuava desprenent-se, en un xiulet reguardós, de l’esfera fatídica.

He nedat contracorrent i somorgollat mentre l’esfera a la fi se’m desencastava i s’anava lentament buidant corrent avall; corrent enverinat ara, i ardent, que se n’anava, com serp de fi del món, ivaçosament devers la vila on milions i milions d’habitants començarien d’estossegar com estossegava i cuidarien esglaiadament perir-hi com hi cuidava; amenaçats de mort imminent com jo mateix prou n’estava.

Les bales dels brutals de la bòfia qui estintola els podrits escruixidors espetegaven al cresp violeta del rierol fumós; em sentia una mica menys invulnerable, impenetrable, que de costum; girientorn senties els coents escatxics dels maleïts projectils.

Erlöser aus dem Dschungel, Erlöser aus dem Dschungel… per tal de no pensar en re tan angoixant com la mort dolorosa qui duia punxant-me pertot arreu, anava repetint obsedidament el mantra alleujador que havia après de petit.

Vaig capllevar, i llavors eixir esbufegat, entre matolls indestriables i ulls de cocodrils.

La nit s’havia estimbada, mes la vila incendiada de no gaire lluny il·luminava ara el cel com un altre Solell d’ocàs final dels déus desconfits.

A hores de llavors, tothom moríem — les diverses bòfies qui em perseguien, mos gais companys, els milions de ciutadans… àdhuc les serps i cocodrils.

Ah com enyorava en aquelles darreres hores tèrboles el meu rebostet amb les bananes i taronges, i les meues aventures d’haver d’anar a pixar al balcó travessant abans les cambres perilloses dels gais enamorats!

~0~0~

fa flors

fa flors
           i el viatge que no s’acabaria mai ara girava cua

fa flors
           i el retorn s’iniciava amb les naturals aprensions

fa flors
           i troba a l’estació al cap d’eons les mateixes claus

fa flors
           i no perd mai el tren cap a l’endemà clarós

fa flors
           i hom comprèn que malgrat la inversemblança és ver ço que diu

fa flors
           i l’encarregat li obr la porta dels banys i li fia la tovallola

fa flors
           i el seu cos tot tatuat pels exotismes s’emmiralla als tatuatges de l’altre

fa flors
           i sap que anant tan lluny no anava enlloc car ragudes a lloc li eren les rels

fa flors
           i les rels adés latents ara se li embalen cap les inexplorades pregoneses

fa flors
           i reprèn el viatge que no s’acabarà mai llevat de l’instant on sobtadament…

farà flor
           i de bell nou girarà cua.

~0~0~

Tweet

107
[a l’opuscle també hom ho apercep prou bé]
107

Minerva perfectament fascinant

L’indret era estret i relliscós, de marbre lluent, carreró adjacent on les xiquetes i llurs mares sovint venien a pixar-hi. Les petites s’atansaven, coquetes i putes, a les braguetes dels vells, a llepar-hi ans xuclar-hi xil·les, i fer’s a tornajornals elles llepar’s els foradets sots les faldilletes. Les mares passaven amb la mà estesa en acabat i reunien els pistrincs.

Més ençà, al carrer principal, els soldats marxaven cantant al pas la coneguda cançó de na Minervon.

—Na Minervon es carda una gentada / Na Minervon es carda tot lo món / Na Minervon sua la cansalada / Tot cardant / Tot cardant / Tot cardant!

I ara aparegué la visió enlluernadora; aombrat, esdevinguí segurament glauc.

Visió doncs de pulquèrrima noia.

I entre el xeic (qui sóc eu) i el xerec (qui és l’altre), jugueu-vos-hi fins els calçotets que qui l’ha d’heure és ell. I el xeic, què altre pot fer que contemplar-la en l’èxtasi, estàtua clàssica d’astoradora beutat qui tanmateix es mou, bellugant cada tendra ferma rodonor amb ritme roent?

Cum Minerva manum quoque move; ço és, la deessa ajuda qui elleix s’ajuda; no n’hi ha prou amb la mà de na Minerva, cal que moguis també la teua, si re vols mai acomplir, com ara de nedar devers la riba.

Mes no pas; segur altrament que a les bassetes de pixats m’hi ofegava. Ni que la deessa em donés mai la mà per a treure-m’hi, immòbil, arronsadet, preferia de negar-m’hi.

Adés els escoltava estimar-se a l’altre cantó de cantonada.

—Amb mon encès matràs, de tota norma eixit, te m’atans, ominós, a posseir’t.

—Si ha eixit de na Norma, no el vull pas; fica-te’l, del darrere, al cabàs.

—Só de mena promíscua; si no m’has promès la cua, ja et promet la meua.

Hi entenc el que hi entenc.

La casa sembla alta part defora, mes part de dins al tercer pis tot seguit s’acaba. Era de bell nou davant el buit quotidià.

Em cridaren. Em tocaria premi segur; ma mare coneixia les dones del jurat. Tret que només digueren el meu nom… (—Mili Guç…!) quan gairebé totdéu ja havia rebut qualque premi o altre. No creia pas que els en romanguessin. Al capdavall, tanmateix, miracle. Em criden i em donen, amb quatre altres casos especials com el meu — els més ruquets del certamen — i de pseudo consolació, doncs — un tiquet plastificat on hi diu la temperatura que avui hi havia feta. Magnífic trofeu, prou puc.

Me n’anava neu enllà, fumant una punteta curta de pudent cigarret trobat part de terra.

La confonia per escurçó ronyós, mes era una dona rugada, lletja, cassandra, qui m’avisava, es veu, que de taxista esquirol, mai no te’n fiïs.

Justament aleshores un taxi esclafava els vaguistes qui li volien nosa. Esbalaït, em tornava enfredorida formiga qui torna en porreta cap a la borda.

Uns vells et demostren com és de vulnerable la teua cabana a l’hort dels enciamets de pobre. Els anava a dir —Què hi tinc a perdre? — tret que em fascinaven les taques beix a la pell relliscosa de l’agressiva monstruosa serp amb ulls d’aranya qui relluïen en la nit — era la serp qui em guardava la borda, ara occida per vehicle — els trossos, em dic, arramassa’ls per a estudiar’n doncs les propietats.

Dins la borda, hi viuen polls gegantins — de pam i mig; per això que m’hagi de posar els calçotets de ferro, com a cuirassa contra ells, els polls — paràsits xuclaires, fiblaires, unglosos, penetrants.

—L’important — diu ma mare — és mon fill menut; la política, merda. I, com eu, només vota els qui li prometen premi.

Prou ho diu el mot: —A totes crisis, cridaràs n’Isis.

N’Horus, tot i ésser sempre el fill bo, una vegada s’enrabià tant que escapçà sa mare, n’Isis. Durant un temps, doncs, a tots els seus temples, l’estàtua de la deessa era una estàtua sense cap.

Mentre ma mare era a l’hospital, m’exiliava, perdut, i perquè ningú no em trobés mai, a l’atrotinadota borda de l’hortet. Hi espiava per un foradet. El carreró relliscós de les xiquetes pixaires i cardaires era la meua molt veraç enciclopèdia.

D’ella en coneixia aviat el nom — Minerva. Em vaig conjurar amb mi mateix: —En seré, poc que pugui, el mussol.

D’amagatotis, amb molta de por, eixia com ratat furot del meu cau. Em penjava la llengua. Llepa-hi. Nodrit, fortificat llavors secretament, de ses secrecions, suors, salives…

—Quan era molt joveneta, 5, 6 anys, vaig somiar que era asseguda, tota eixarrancadeta, si fa no fa al bell mig d’unes altes escalinates, segurament les de la catedral. Tenia al costadet el portamonedes. Els portamonedes dels anys setanta era de goma i ovals, amb una fenella al mig que s’obria si del portamonedes en premies els vèrtexs. El meu també tenia molt plausiblement la forma d’un cony; tenia així mateix la mesura d’un cony… tenia el toc d’un cony fred… S’obria exactament com un cony. El cony o portamonedes que somiava de petiteta, mentre era asseguda al bell mig de les escales de la catedral, glatia esperançat. Els homes qui pujaven per les escales, homes tots fets i drets, s’aturaven un instant vora meu, un peu a l’esglaó de dalt, un altre peu a l’esglaó “meu” i s’ajupien i em prenien, remenant-hi una mica, unes quantes monedes del portamonedes. Allò durava fins a l’orgasme. De vegades em calien vint o trenta homes forts i ben parits, de vegades amb una dotzeneta en tenia prou. Ho vaig interpretar com si fos un signe del meu àngel de la guarda molt freudià. Que em deia, és clar, que el que em convenia era obrir el monederet del meu conyet cada cop que calgués benvindre qualsevol home ver, que hi prengués el seu dineret, procés pel qual tothom hi guanyava — hi guanyava felicitat. Sempre he sabut, maridet, que el meu portamonedes, vull dir, el meu cony, fóra perennement obert a tots els homes com cal…

Em bategaven esperançats, mullats, tots els esfínters.

—Tenia al costat el meu moneder de plàstic verd clar. Era un moneder d’aquells ovalats, amb una escletxa pneumàtica; els premies, i l’escletxa es badava com un cony i en pescaves les monedes; homes fort i adrets pujaven de tant en tant els esglaons; alguns dels homes, els més ben parits, se m’aturaven i es vinclaven una mica a prendre’m del moneder un dineret. I eu en gaudia cada cop! En gaudia cada cop, maridet. Maridet…? Dorms…?

M’havia escorregut i m’estava torcant amb un paper assecant. No sabia si en tenia permís; d’ací la por, i el silenci, i el pretendre’m adormit. Nihil invita Minerva facies — res no fotràs si na Minerva no ho permet.

La vida m’ha volgut doncs astruc. Triat per la deessa d’adorador inassadollable.

Ve-li, hò. Mili Guç, l’afavorit pels garneus deuetons de l’atzar qui als pus astrucs, doncs, confereixen excel·lent mulleratge.

Som-hi. I de minuta diària? Escoltar-ne amatent les instruccions, metre-les llavors en exacta execució.

—Beu-te la lleteta i a clapar — em mana, tot i que sap que no puc encobeir gens la lactosa; tanmateix, abans d’anar al llit, m’he de beure la calda lleteta sense mel, i au, amb petarrera rai tota la nit. (Una altra excusa — la pudor que faig — perquè el mussol no pugui mai dormir amb sa deessa.)

Ahir hi eren plegades, en festa dilatada, la Cyrille, l’Annabel, la Jacqueline, la Mireille, la Françoise i la Nathalie… Totes em saben cuguç. Els en sóc favorit. I eu feliç, blandint-les, penjant de llur moc, merdacaner, amb la llenguona fora. Agafatós, molt afeccionat alumne d’aitanta de gràcil divinal femella.

Pujant obedient, davall el nas pruent, somreia com un conill. En sentiria les rialles, n’espiaria les elegants discussions mentre bevien i fumaven a baix. Em queia la bava davant llur simposi; de cascuna els pungents escolis em lleixaven escruixit.

I llavors quin alleujament, car començaren d’enraonar de llurs adorables infidelitats. Trempava a l’escaleta com un camell!

L’endemà m’havia d’aixecar tan aviat, i tanmateix no m’hi sabia moure. Les historietes de les amoroses infidelitats de les enamoroses dames m’embadaleixen sens remei.

L’escombriaire Mili s’aixeca aviat, recull la brossa molt esversadament, sense manies, amb aire adu enjogassat. Llavors se’n torna al cau i, llegint, s’assuauja, s’alleuja, se’n rabeja, rellogant qualque crim.

No em cal dir bon jorn a gaire de gent — els de més encar són clapant.

—Mes d’escombriaire! — s’escarafallaria belleu qualque betzol. Doncs què…? O altrament, amb què em guanyaria els pocs pistrincs amb què comprar-li a la dona obsequis?

L’escombriaire, quan encar és fosc, aixeca l’esguard cap als cimbells de les foscors sidèries i es treu un paper de la butxaca i inspirat hi escriu qualque pregon verset. Llas, en sóc tan dolent que cascun de mos escrits és un crim!

Cada astre és un baló, bolic hiperbòlic qui histriònic fa llum perquè l’astruc estruç qui el vetlli (eu!) el tingui a l’esment i l’esmenti al poema.

Mes ara seré a casa, la dona treballant, totes les seues còmplices caldes a llur cases o feines, i eu, solet, casolà, si la son no em desconfeix, faré reús dels crims fets o pensats per altri. Vida sortosa.

Una serp a l’espona quan anava a posar’m les espardenyes. Una serp densa, voraç i ampla, no pas cap verm naquis, sem, insuficient. I ara…? Evolucions de serp. Serp cusca, embarassada per la meua presència.

—D’on surts, serp…? De quin terrari o museu no foties el camp? Tinc tanta por de les serps com dels conills — no pas gens! Mes què mengeu les serps…? Et donaré una nou; totjorn en tinc a la tauleta de nit, per si haig de rosegar re de nits.

Reacció típica de qui se sent escarnit. La serp reganya. Bípede arrogant qui nous espargeix.

—D’ençà que t’hi entrava, la teua cambra només ofenses em ret — em diu. I es taparia el nas, tret que es amb la llengua forcada amb allò que es veu que ensuma. La seua pell és com la meua. Qui estalvia despendre a la babalà greixos de lleterada li pugen a la cara on l’hi enceren i febreixen, enlluenteixen. Pel que fa a l’ofidi qui acaron, somiós, com em faré perdonar…? No sóc pas dels qui mengen carn.

—Dels meus escadussers bocins a la nevera cap no et faria ni goig ni patxoca.

La vaig abocar dolçament finestra avall.

Ara menava el camionet i m’aturava davant cada casa a recollir’n, dels cossis, la brossa. Emergien en la foscúria els cossis sobreïxents com feraces terres promeses.

La teua comesa, Mili, és més necessària que no pas cap altra al món civilitzat. No en persuadiràs ningú, d’aital veritat, mes tampoc no hi perdràs ni una mil·lèsima a esclarir-los-en. Sempre és de savis fer’s el mut.

I ara? Arrisca-t’hi. Les neus d’aitantes de subseqüents nevades tapaven i retapaven la xicota assassinada, de qui els corcs i llurs feinades tanmateix tenien davall els naturals iglús el cos cald com forn. No m’han fetes mai por les damisel·les assassinades. Només en plor les gràcies apagades.

Futilitat del plor. No em cal viure en fantasies quan la realitat és fantàstica.

Sóc l’absent. El qui silent ans anònim descolgava la morta madura perquè fos descoberta pels adoradors de la mort — bòfies i capellans, historiadors i hermeneutes, falorniaires de marca. I en fotessin la gran balmada cosa.

Llivells assoleixc mai no assolits quan morent com crisàlide em transform en mortifuig o arna qui s’atansa a la llum per a sols cremar-s’hi. Espiar com assassinen dones en fred desinterès descoratjaria el menys boig. Per això mai no espii metges, infermeres, hospitals ni posobres. Quarters, manicomis… I torn corrent a jeure entre novel·les. Agut intuïtiu autor em descriu tot el que el meu enteniment de viu en viu no copsa. Full encès al cervell se’m cala.

Callaren a baix. Creatures esplèndides, demà és ninou, i els marits enyorosos i solius mortalment les gruen.

Aïlla’t, Mili, entre noses. Entre obstacles el toll bull d’organismes qui en aital aixopluc prosperen o suren. I ara, petaneret, dorm. Si ets l’únic qui no hi toca, no ets pas l’únic qui la toca. Això t’inaugura el somriure que et guia al son encapsat d’un vermell pregon.

O parlaran de modes. De romanços i danses. M’hi estaria d’empertostemps, per sempre, com rel de llurs arbres, com ungles perllongades de llurs peus que besava, amb ulls buits de rabit, extàtic, quiet ans quiti, histèric.

Palesament, en acabat d’anar monejant amb els cossis d’escombraries, prou m’he de fer mica decent. Això rai. Mai no acusaré de re (de cap nyap ni crim) altri.

Si mai trob cap tresor entre corfonents desferres — tret que sigui cap altre barret verd per cap altre xinès llençat, on llavors ja en tinc un altre — o llibret que llegiré com si cap esperit benèvol me’l tramet — si mai, dic, cap altre tresor no trob, diguéssim cap teixell o cap anell, ans no l’oferia entre cotó-fluixos a la meua molt colta ídola, els coïa en desinfectants com el coc u qui sóc. Car també só bon cuiner, you bet.

Contava na Minerva, la meua dona, a les seues amigues en festa bellament efeminada…

—Érem al mas vora Rambouillet i el meu gall d’aleshores, de clandestina visita del Caucas, esdevenia cucuri (nom del gall com entra en verriny i s’adelera a cardar’s les gallines); alors le cocq eût à faire.

Mentre el gall tenia a fer, allò alhora era afer que em feia cuguç. I era afer de cuguç córrer-hi per a espiar-hi. Mentre reien trempava.

Fa ella: —Pensava que el coc u, vull dir, en Mili, era a baix a la cuina encar fregant els plats — em demana n’Erle robust, el mascle del Caucas — com és doncs que no en sent ara els sorolls?

Ja hi fórem, fúrfur esdevinc. Fotuts rai (absumpti sumus). Amb pell solífuga, pessigollosa, i amb cor esventat, a caire de patac, me’ls revelaré.

—Mea culpa!

A real romp, good fun ensues.

Llengua sotmesa; què balbucejaries, quec, mut? Mes de sobte, a baix, espetecs de plats. Ara rebré de valent.

Clots a la neu, hi escorxes indulgent colgats cadàvers. Foc a llevant revelarà l’ultratge per als qui amb això s’enllamineixen. Inhibeix-te’n; només hi ets a recollir la brossa, a fer-hi neteja, a lleixar-ho tot part de vorera com cal i en cunç. Reeixidament constret tothora als límits del full. Mai no te n’excedeixes.

Impedeixes (o, si doncs no pots, ajornes) l’instant fatídic on l’autèntic esclata. Agafa’n les fotos, augmenta’n els detalls tornassolats. Allí són, sense escrúpols. Allò esborneiaria cap notari si no fos que el teu contracte diu el que diu. Que ella pot on tu no pas.

Ara seran les quatre de la matinada. Hora de llevar’s. Sedes de foscors t’emboliquen com mortalles fresques — ensuma’n les mans de les bugaderes, el Solell que les eixamorava. Oh meravella de la brossa gebrada!

Quina felicitat ésser escombriaire amb una dona qui arreu amb facilitat troba excel·lent cardaire qui pel que l’afer dura la manté feliç. Quina felicitat, Rellogacrims, home del Caucas, que t’hagis mort coronat pels crítics. Si m’haguessis ficat en cap de tes novel·les, m’hi trobava sencer, i no pas com ara lleugerament naquis. Moriré de la teua absorbent malaltia, no pas per mundana vida esclafat, ans per l’onírica — mes al capdavall això rai, car tot s’equival.

Fragilitat fluent de llurs orquídies, les femelles de qui la sagacitat ans superioritat intel·lectual m’esclavitzen, amb quina suavitat no els les acomboiaria. Ebri de fums i efluvis quan tanquen la porta del carrer, sóc cassigall qui, bon escombriaire, recull… Fins que no em duc al cossi de les escombraires del meu beatífic llit.

Amb vehicle que amb cordialitat propel·lia trobava esplets de persones desplaçades.

—On aneu, ànimes rèprobes…? No apreníeu prou humilitat que ara sou orfes de muller deïficada a l’ombra tèbia ans beneïda de la qual el viure us rellisca com dàtils espinyolats folrant massapà i amb caramel manyagament embolcallats damunt mels fluïdes d’aliena lleterada…?

Cadàvers (sovint ja lloques, moixos, sabaters) davall la neu. Oh, nocturns assassins, sou les falenes enverinades de l’hivern! Veure-us com malèfics follets bords qui us esquitlleu entre tucs geperuts de neu negra em buida d’optimismes.

Acceler llavors massa el buidat dels cossis — la feina que faig no és pas prou bona. Grui per tornar al cau i oblidar-hi… entre fulls harmònics on els fellons són lògics.

Obre la porta de la meua cambra. Testimoni gloriós. Com totjorn que la veig, el cor em salta, de joia. La seua flaire em desfà. Immens regal — em llença la seua roba com es despulla abans d’anar-se’n a clapar. Llavors tanca la porta i sóc al rabeig de la seua roba — paradís que sense merèixer se’m vessava damunt. Agraïda belleu pel fet que aquesta nit era lacai acomplert o minyona discreta qui doncs mai no s’entremet, en rebia immens guardó que altrament furtivament haig d’anar a lilar al cistell de la roba bruta.

Uxori, sanglotant de goig, somiaré en poliàndries, en ginarquies, en fimbroses coincidències que xauxinen als granits on les rodes del meu camionet no xerriquen. A l’atzar, què més no hi trobaré…? M’ho dic sempre en silenci. No fóra pas el porc asiní qui sóc qui voldria ensenyar mia re a la deessa. Sus Minervam docet. Fóra de boig.

El xeic i el xerec ens guaitàvem l’antic panorama repixós. Ell va anar-hi de dret. Eu de tort, arrupit, de cua d’ull m’ho esguardava. Tot el que portaven, homes i dones i canalla, mitjons blaus marí fins a mitja cama; també a tots plegats, fossin ancians o infants tot just nats, els penjava (a tots) la porpra badiella, el bec de la qual, mandrós degotall, fosca sang tothora repixava… Dura usu molliora, amb l’ús allò dur esdevé moll, bla. Tard o d’hora, un escombriaire a tot s’acostuma.

I ara m’he assabentat que hi ha hagut un altre atemptat contra la vida del dictador de torn i en František Bohr, el gendre d’una filla nostra (l’home d’una nostra néta, doncs), s’hi ha vist implicat. M’han tret de l’asil perquè, quant al seu caràcter, pogués anar a declarar davant l’alta jutgessa qui mena l’enquesta.

—Só l’oracle del pseudo ambulacre; d’allò que de mon pipí n’és simulacre. Só el profeta de la fort minsoia bragueta, i dic que: tantost com a tothom ensems se li escarranseix la titoleta… el món fa figa.

La jutgessa mateixa em justifica. —Aquest home mai no hi ha esset tot.

—Va dir aquell carallot de Hegel que el mussol obr els braços sota capa del crepuscle, sa senyoria. Perquè, delitosos, li ressonin al costellam els carillons exultants de les xurriacades.

—Tret que en el teu cas — respon la fosca deessa enrobada de negre — beta rai, beta perennement, toqués qui et toqués de parella pel totpoderós atzar portada. Ets típicament aquell qui: Si la geganta no ho vol, besa el cul de qualsevol.

Allò m’enfonsava en pregon consir.

—Heu-lo — reprengué — ara, el pobre, amb pler de plets ple, i ja quan hom l’ha pròpiament capat i lobotomitzat, i hom el té, de sobines, culbadat, feble, petrificat… i amb goll, i guenyo… Doncs què estatueixc…? Que vúlguer’l exhaurit, massa espremut d’àlibis i monçònegues, fóra belleu contraproduent per a la societat i tot — potser en deia que ni calien per al bé públic, collons, vull dir, revelar’ls. Au, som-hi, que se m’atansi.

—Mussol…? Mussola…? Cerqueu-m’hi la tita — insereixc, pòstum —. Premi per a qui l’endevina — una cartolina amb l’efemèride corrent.

Clatellot i a córrer. I veig, satisfet, que m’han declarat hittita.

—Mili Guç, that was your life!

Amb aquest certificat, guardó de ventafocs, despenc els budells més neuronals, de qui el monòleg retruny en aquell àmbit estret, fins que n’entenc, de llur despesa, bon gruix.

~0~0~

Incident

Passejant, jo i els dos menuts, 3 i 5 anys, i explicant-los que…

Tot acte té la mateixa vàlua que tota absència d’acte; tot el que fas s’equival amb tot el que no fas; tot el que fot l’heroi, tant d’escarrassar-se en la destrucció — o àdhuc, ficats a dir, tot el que construeix el gran arquitecte, com ara ziggurats esbalaïdors — mai no pot valdre més que el que fa o no fa el pastor qui contempla l’espai, o l’estudiós qui somia despert, o el presoner qui s’entreté a afaiçonar pausadament cap fusteta.

Així, doncs, enraonant i esguardant insectes, plantes i taques a fulles i flors — ah, les taquetes, quina enciclopèdia natural! Escatir-ne de cascuna el significat! Saber si més no quins microbis no les causen! I que…

Com ells són els nostres microbis, naltres som llurs macrobis (i deuen pensar — sovint amb tota la raó — com més alt més animal!), i al capdavall ells i naltres ens equivalem, tot i que no pas, és clar, en mida i gruixària, mes hò i tant, sí prou, com a entitats individualitzades i contemporànies atrapades a la mateixa gàbia d’un planeta perdut qui sap a quin racó rònec de l’anapodíctic, insospitable, univers.

Tots aquells matisos — potser si fóssim (no dic pas micòlegs ni gasteropodòlegs, car, com tots els catalans, ja en naixem experts), si fóssim, de més a més, bons ornitòlegs i espeleòlegs… Llavòrens no sols sabíem tot el que pertany als ocells (i per què voldria ningú àngels ni dimonis, si tenim ocells i insectes al món!) i dels copròlits n’escatíem els tresors, ans sabíem també què volen dir ni a quins mons encara indescoberts no menaven els mapes dibuixats (a llurs panxetes i esquenetes)!

Ens aturàvem adés a esguardar com dos coleòpters blaus damunt unes floretes de qualsque potamogetonàcies qui hi havia encara prou xiroies vora el filet d’aigua del torrent, aprofitaven la saó de la benaurada topada i s’acoblaven; s’acoblaven molt lentament — ara que, això rai, car qui en tindria cap pressa; tota l’estació autumnal prou els és dedicada a la delitosa feineta; i ara que els ulls sabien què trobar-nos, ens trobàvem tota mena d’altres acoblaments; dues arnes clapades de bru, dos nimfàlids de cirera i carbassa, dues marietes (encara més simpàtiques cardant), dues libèl·lules metàl·liques, dues senyoretes molt elegants, dos llangardaixos daurats, dues noies (de vidre), dos tritons, dues altres falenes molt apassionades (qui ho hauria dit dels lepidòpters!), totdéu s’acoblava, bressolats cascú a llurs brins i branquillons pel ventijol de migjorn… o, fresquets a l’ombra dels molsuts macs de vora l’aigua, dos sabaters al cresp, dues sangoneres també — i les granotes!

Ah, felicitat, i una mica ençà dos escurçons, i ara dos escorpins, i dues aranyes, i dos centpeus, i dos talla-robes sota la teula d’una borja vora el camí!

I els arbres, ah els arbres! Els verns, els freixes, els castanyers! El miracle de llurs cassanelles! El nervis bategosos de llurs comunicacions! La intel·ligent harmonia de llurs molt més assenyades societats!

I que ningú els pensés pas indefensos. Els contava aquella vegada que esporgava el faig, i la força de preservació de l’elàstica branca, bon pic tallada, la feia recular (com jo recularé a l’instant essencial on aniré contra mon sobtat enemic), i el contracop, doncs, del brusc moviment de retrocés, amb l’embranzida de la inèrcia (i aquest és un exemple com l’individu arbre verbalitza el seu desacord), em fotia ara, mentó amunt, enorme mastegot, un uppercut de caldéu, d’aquells que et passes una setmana només menjant sopetes del mal que et foten les maixelles — i encara rai que no em tolgués cap ull ni m’esqueixés la tarota.

I encara ens en rèiem, de la meua poca traça, i ens n’adonem que ens hem perdut, passejant ara pels barris dels rics on els palauets es distancien els uns dels altres un mínim de mig quilòmetre, i on hi ha, rere tanques guardades, immensos jardins sempre prohibits per a gent modesta com nosaltres.

Hem llavors sentides rialles buides, engavanyades, de compromís. Ens atansàvem a una tanca, i hi vèiem qualsque rics fent veure que fotien la gran gresca — la gran gresca fina, ep!

Ecs, tu! Naltres rai! Mai no hi arribarem, a tanta de fada, flasca, balba, mort en vida; amb angúnies de festetes i reunions, i amb sonsos partits de golf, i amb repugnants intrigues polítiques i de negocis… Totes eixes viltenibles merdetes se les poden desar ben desades, aqueixa genteta miserable qui es pensa la gran cosa, i cap d’ells no s’equival a un gos indesitjat qui es grata les puces, cabres, xinxes i paparres, i es llepa les cascàrries per vermut, i es cruspeix el palter d’un altre gos per plat principal del seu dinar.

Xanxejàvem doncs els tres, i ara ens ficàvem, car ens venia de pas, i ho fèiem perquè sí, sense ganes; ens ficàvem, dic, a espiar una mica a través d’una de les tanques, tot i que trobàvem més interessants que no els disgustats zombis rics, els tèrmits qui, dels barrots d’una de les tanques de fusta, n’assaborien l’amanit vernís…

I llavors, com ara vèiem que algú s’atansava, ho deixàvem córrer, tot plegat, i continuàvem caminant. We are in a free country, aren’t we?

I els faig notar, sense pensar-hi més, ni en els anorreadors camps de golf i la devastació que generen, amb aquell herba mortífera, ni en els mateixos ricots, ostentatoris mitgesmerda, petulants estronts pudents, qui l’únic que foten mai és fotre-ho tot malbé — paisatges, fauna, flora, món — amb llurs maquinotes que només vomiten verins — sorolls, fums, pol·lucions — i tot ho empastifen perquè re no comprenen; i tot ho compren, fins els gossos de dues i quatre potes qui tanmateix els adoren i els guarden les carrinclones possessions que amb horribles cobejança, avarícia i goludam no han anat robant a tothom altri (car és palès i només cal un dit de pesquis per a veure que tothom qui té massa ho ha robat a qui no en té prou); cada ricot, ninot balmat, fatu i repulsiu; malaguanyador, balafiador, com si el món li pertangués — i cap d’ells no hi té pas més dret que no cap puta puça niga i poixeule!

Els faig ficar atenció, en canvi, dic, en la beutat i bonicor sempre present, ben mirada, en els elements i en els paisatges, en les pedres, en els líquens i molses, en les fanerògames, en les lleguminoses… Unes mongetes devien haver caigudes per terra de qualsevol manera i ara tanmateix assajaven d’arrelar-s’hi, alhora pitjant enlaire amb un tija dreta i glauca coronada amb dues fulletes virginals com dues aletes angelicals prestes al vol… Ah, les coses petites, sobretot! La grava, els còdols i palets, les pedretes… Les pedretes! Amb els dibuixets, i àdhuc els texts aleatoris, les inscripcions naturals confegides amb taquetes minerals, que diuen fins i tot potser (qui sap!) mots màgics; tot és tan formós, delitós i interessant, vist singularment i de ben a prop!

I els estudiàvem un per un, còdols, macs, palets, llivanyes, òpals, perdicles, i n’hi havia de lumaquel·lats amb epilítics oracles que, pel fet que no els sabíem esbrinar, amb més raó ens els podíem imaginar encara més significatius i tot. Somiar no costa gaire; de fet no costa gens, si et saps donar prou lleure per a fer-ho.

I els deia que quins mots no descobríem, que prou podíem de descobrir-ne tants, i que cap descoberta no es val la descoberta dels mots. I aquells, ai que bons; els mots a les pedretes, de qui el so es corresponia exactament amb el significat, vull dir. Llur sonoritat i semàntica s’equivalien; què vols més, el súmmum de l’estètica; pel so deien la cosa!

I hi insistia, si saps el nom de cada cuca, de cada planta, de cada pedra… és com si en sents llurs veus i els comprens…

I a tu te’n redunda el benefici del somni perfeccionat: hi veus, i comprens, i somies, i vius, molt més; vius, com més en saps, més, i millor, i més clarament. A més vocabulari, més vida!

Així som, comunicant doncs amb la molt generosa natura, quan un home odiós, molt malparit, ens sorprèn; és potser un d’aquells malignes indignes gossos de guàrdia per als rics; discuteix amb mi, m’insulta i amenaça, i m’atuparia i tot, i ens fot fugir, i, mentre fugim, crida, massa xerraire, tafarra, covard i faroner: I ull viu, que aquest només és el primer capítol! Espera’t, que al segon tot es resol!

Com som (com cal!) molt cagadets davant energúmens armats, fugíem corrents, hò i tant, fugíem, fugíem, com sempre he fugit dels perills, poc que m’ho amagaré pas.

Vam retrobar el camí llunyà de casa; i un cop a casa, doncs, una mica més pansidets, i cansats, tractàrem d’eixorivir-nos engegant la ràdio i amanint-nos un bon berenar.

Ja no hi pensava més, en aquell desagradable incident, quan, potser quinze dies més tard, era sol dalt al meu racó, sortint justament de la comuneta, i hi apareix de sobte l’home malparit, amb capa negra, amb barret negre, amb un ganivet engrapat i, rient-se’n cruelment, adreçant-se’m al cor amb el ganivet, se’m llença damunt sense haver avisat; no sé pas com ha entrat; sóc sol a casa, com dic; la mainada de compres amb llur mare; i no havia sentit cap soroll sospitós.

Engrapa l’arreplegapets, el merdacaner, l’estiracordetes amb ànima de botxí dels rics, engrapa, dic, un fi ganivet de pescador que ara lluu i relluu sinistrament — el malparit em vol esmocar com si li sóc cap rap o lluç o tonyina, mut i sense potes, i he reculat amb esglai.

M’ataca. M’ataca. M’ataca, aparegut d’enlloc. M’ataca el maligne dalt les golfes, com dic, on hi tinc el raconet que em fa d’estudi, i ai quin esglai! Esfereït a mort, reculant d’instint, i, sense ni adonar-me’n, d’esme, es veu que he agafat un punxó llarguerut que tinc rere l’altra porta, un punxó faitís per a estovar la terra de les quatre torretes de plantes que hi tinc davant la finestreta, i d’esme, automàticament, l’hi clav al cor.

L’hi enfons al cor… un instant abans l’assaltant amb intencions assassines no hagi acabat d’arribar-me al cor amb el seu fi ganivet de pescador.

Amb aquest ganivet mateix, tan ben esmolat, l’he escapçat damunt la cagadora, perquè tota la sang s’escoli com merda, i en acabat, au, avall, cap i cos — cap i cos finestreta avall.

Això rai, el devoraran feristeles. En aquest cantó del jardinet de baix, encarat a tramuntana, rere el vèrtex de la caseta, no hi toquem mai re; tot hi creix com ara a la selva, com si fos un terreny protegit per a les plantes i les bèsties naturals. Com cal.

I ara dic que segur que cap de les guineus qui hi mig sestegen ben amagades durant el jorn…

S’esdevindrà belleu com en el quadre d’en Caravaggi, on… Hi ha l’aprenent en Txeco, fent de Daviu, qui mostra el cap escapçat d’en Caravaggi mateix, representant ell l’ara desfet i adés orgullós legionari de merda Goliat…

O, millor, com en Perseu qui s’enduia el cap de l’ogressa, engorgada gorgona, per a salvar n’Andròmeda del mostre…

Amb, en aquesta joliua joiosa comèdia natural, jo fent-hi doncs el paper de la virginal Andròmeda, i la guineu fent-hi el paper del foner Daviu, o del cavaller Perseu, i, és clar, la sempre imminent bòfia fastigosa, com totjorn, amb el dissortat paper del pútid monstre qui se’m menjaria… com se’m volia menjar el malparit sequaç dels rics qui, amb barret i capa de fer por i amb fi xi d’assassí, una mica més i no em fot al sac. (Poc és poc; de poc m’hi anava. Quina inspiració, la meua, i que providencial el fibló amanós amb què, insecte punxegós, no em defensava!)

Doncs això. Segur que, com dic, de la mateixa manera, la guineu Perseu s’endurà el cap de l’assassí força lluny, qui sap on, on tingui el cau i les cries. I el cos, també rai, qui se’n capfica; entre corbs, llúdries, ossets rentadors, opòssums, gossos, furots… aviat no en romandrà ni pensaments. Serà com el cos del cérvol qui es va morir vés a saber de què i que l’hi tinguérem dues, tres setmanes si fa no fa al mateix indret; i durant el jorn els ocells diürns, i durant la nit el nocturns, a més a més de tots els mamífers carnívors… doncs aviat no en romangué tampoc gran cosa: les banyes, qualsque ossos, la molt arnada pell… i restes de fortors… que les pluges i els vents a pleret també s’endugueren o que la maragde benèfica verdura sebollí i purificà, reconvertí. La natura i naltres, sempre com cal, compenetrats.

Tant se val. Em sembla, a tots ops, que, pel que fa als marrecs i jo, això rai, em fa que trigarem qui-sap-lo a tornar-nos a perdre pels orcs on viuen els rics repulsius, àvols, diabòlics, tòxics. Més val perdre’s en bosquets i selves, i, amb ulleres de pam, escodrinyar-hi, sempre col·laboratoris, els secrets molt més amables d’animalons, pedretes, plantes i bolets.

~0~0~

Aristarc Verdura, gairebé tan degenerat com els borbons de merda

Havia recorregudes a gratcient totes les parafílies reconegudes. De les més innocents, com ara d’espiar finestres; d’ensenyar sobtadament la tita trempada a nétes i padrines; d’ensumar sabates i mitges, i també calcetes brutes (i de tastar’n i rellepar’n menstrus i secrecions); i, a les calcetes esteses i netes als estenedors d’eixides i terrasses, jaquir-hi d’estranquis a la carranxa, o potser vull dir a l’entrecuix, el record de qualsque gotetes de lleterada…

I esdevinc un altre cínic Diògenes, filosòficament ponderant avinenteses i escaiences existencials, mentre estic cagant i pelant-me-la enmig de l’àgora… o en el meu cas de la plaça del mercat on les caramaseres més filistees em deien de tot, i els més brutals marmanyers del firal volien, repel·lents presumidets, penjar’m al primer fanal.

—Pengem-l’hi, pengem-l’hi, s’esgargamellaven, mentre jo, rabent, ja era a l’altra banda de riu.

Sempre se n’aprèn, vós. Va dir en Balzac que les manies són plaers transformats en idees. I les idees en generen, d’idees.

Llavors, és clar, ja ben ensinistrat en les “perversions” (versió de xaró carrincló moralista), progressar rai, jo, en l’estudi i l’afecció a la cosa… Progressava, doncs, a cardar’m innombrables culets d’infants, com si sóc cap altre capellà o monja de barri pobre, o d’acadèmia molt estricta; o sóc cap d’escoltes; o mestre d’escola; o professor de musica; o entrenador d’esports molt engatjat; o capità d’artillers molt seriós…

I llavors som-hi, això rai. Infants, gossos, peixos, com dic, grossos llangardaixos (cocodrils i tot), petits rinoceronts, aviram, serps, gripaus… I hermafrodites de tot pèl, bestiotes de sexe ambigu, una mica monstruoses, on d’antuvi no hi trobes mai els bons foradets, mes tant se val. Tants de culs i tantes d’espècies com en ragin, sense gaires discriminacions; anant cap als rècords Guinness, o el que fos.

Com he dit a les meues memòries: Aristarc Verdura, mort — que serà prou tost (així que surti) el llibre més venut a l’univers — sóc panconyista.

Millor que no pas cap carallot panteista — panconyista, hò! Car tot esdevé cardable, cardívol, per a mi! Tot m’és cony! Forats i protuberàncies, probòscides i sifons, llibres, aparells, màquines! Vehicles, obstacles, avions! Cares, nafres, afolls!

Sàtrapes i lacais; acòlits i demiürgs; bombes atòmiques i merdetes semblants; ous i orbes; orbs i Acteons… I les catedrals, i les presons i els jutjats!

Tots cardats, tots querats, tots boquits, tots farcits, i tots enlleteradits amb mon suc molt marcador! Sense jangles, vós!

Pse; quin datpelcul més fat ni balb altrament, aquell manefla maleït, el panteista — colent i protegint fulletes, pedretes, insectes, arcs de sant Martí!

Al contrari, valent, me’ls cardava tots — millor, he comesa sexual violència contra aquells i totdéu — insectes, pedretes… I rius, fonts, focs follets… Sofres, soses, processons… Boires, nits, cels… Papallones, porrons, llimutges, greals… Brees, carxofes, brocs de bel·larmins… Bucòlics salvatges, cismàtics mussols… Casuístiques baules, flegmons… Galàxies, formigues, mosquits… Palpissos, gessamins… Càncers, àcids, volcans… Subterranis, caragols, oligarques, bolets… Didalets, àrbitres, agonòtetes, espantalls… Punxes, arestes, núvols, dinamos, bicicletes… Pagodes, panteons, safareigs… Costures, descosits, ascles d’espills… Barrufets, codonyacs, llimacs, cranis, cràters… Funàmbuls, aristòcrates, pederastes, escurçons… Botànics, enterramorts, escarabats… Ulls emborrossats, vars genolls, borrallons… Sangoneres, ferramentes (serrades ferramentes i tot, car prou va dir en Barthes que prou perversió humana és l’ús de la paraula)… I vidres, i geps… Mitjons, estreps… I clorofil·les, i entomòlegs, herpetòlegs… La natura sencera, collons!

Tot, doncs, tot; m’ho he cardat tot, absolutament tot; ei, sense sàtires ni cagarel·les, com dic… Que què oblidava de cardar’m? No re!

Afegiu-hi, com volguéssiu, que en caigui, diguéssiu, això rai, a la babalà: de tot; tant sigui rèprobe i calamitós com beneït i astruc i portentós; i sòlid, líquid, gasós; a deshora i oportú; orgànic o in-; vegetal, animal, mineral; epítom de quelcom o altre i no pas gens; nocional i actual; passat, present, futur; i fèrtil i xorc; atòmic i nuclear; víric, bacterià; lleig, bonic… I si fa no fot, i figa i raïm; i bellugós i inert; i preterit i famós; i fred i calent; roent, glaçat; el vi, el pa; els entrevins, els entrepans… Els instruments de l’orquestra en pes, i ep, amunt, i tant, tant si sona com si no sona, em cag en déu, tot!

Doncs bé, tant se val, som-hi, com deia, totes aquelles cosetes fàcils i innocents que feia, amatent i tranquil·let, sense gaires desoris ni contracops… Fins… fins, ai fillets…!

Fins que, com volia el programa programat pels entesos programadors, no em tocava de fer, doncs, cap de les altres parafilietes una miqueta més llordes… Com ara de menjar femtes i ensems trempar i escórrer’m; o fer’m fuetejar i ídem; o, ja passant-me a l’enemic, fuetejant les “víctimes” i gaudint-n’hi bon tros més encara… Osca, osca, osca. Fet, fet, fet. I endavant.

D’on que finalment avencés, és clar, naturalment, cap a les amputacions, cap als esquarteraments, cap a l’antropofàgia, i tac da-li; qüestions més serioses, ponderoses, intricades.

Encara que antropofàgia, ep, un incís. De primer, una mica d’autofàgia, per a tastar la cosa. I… ecs, tu, merda! No sóc gens de bo!

I els altres què són? Pitjors! Mes què hi farem, si ho dicta la perversió; un cop t’hi apuntes, cal anar fins a les darreres conseqüències — incloses les concomitants cagarrines i gitarades, ves!

Car sempre he trobada la carn molt repel·lent. I ací més val que hi afegeixi, quant a això de la carn, que tots els assassins d’animals qui en mengen, no sé pas què em retraurien, els maleïts hipòcrites!

Tant se val. Diré que qualcunes fílies divertides per les quals passí no les trobaves ni als llibres més especialitzats. Quan encara hi havia capellans i misses i totes aquelles cerimonioses rucades dels cretins, de jovenet i escolanet, em cardava copons, i carall com el muntet d’hostietes que més tard s’empassarien molt carallotament els més decebuts i entabanats veïns no quedaven ben sucadetes! Hi devien, els il·lusos, trobar un regust molt “inefable”, “misteriós”, “inspirat per la divinitat” o vés a saber la puta falòrnia… Sense adonar-se’n, és clar, que no eren els dits mal torcats del capellà, aqueix cop, ans les meues adorables lleteradetes d’infantó molt procaç, vull dir, precoç!

Mes hum… Ara que, com en Diògenes, també hi ponder… Quina sort que totes aqueixes esdevinences no s’escaiguessin sinó quan era jovenet i molt innocent, als anys privats, no pas en els presents dies maleïts, on tothom hi té pertot arreu càmeres engegades que tot ho enregistren! Car com m’haurien llavors enxampat, pobret noiet entremaliadet de manguis, i quin escàndol! S’haurien pensat que gairebé era tan degenerat (tant no pas, que fóra impossible) com els mateixos borbons de merda.

Ara, sempre he estat molt complidor. I doncs, cada mania per la qual he recorregut, el recorregut que n’he fet ha estat fet amb totes les de la llei, amb tot el que recomanen els especialistes. Els especialistes de la “moralitat”, és a dir, de tot allò que mantingui l’statu quo on els privilegiats se la campen rabejant-se. Sempre hi he esmerçades totes les energies, devers la feina ben feta. Sempre m’hi he dedicat amb tota l’embranzida i la dèria adequades a la mania, segons, com dic, m’ensenyaven (i havia assíduament après a) els manuals dels ximplets psicoanalistes i d’altra púrria moralista i molt temptadora. De tots els qui discursegen i s’empatollen, i mastollen i propaganditzen (debades!), perquè tothom sigui, com ells, un maleït autòmat sense sentiments ni independència, ni desigs ni sanes propulsions, ni punt d’honor ni possibilitat de reeixir a atènyer l’adultesa; i, en canvi, amb llurs invents de manies increades, ens donen idees als qui potser ens en mancaria, o ens mancaria prou d’imaginació, o diguem-ne als qui tindríem un magí pus tost naquis per a aqueixes “maleses” (que en diuen).

Tots els “nous savis” malignes qui prenien el relleu dels altres enganyabadocs més antics i assentats — mestres, militars, capellans, eparques, demagogs… i psicòpates afins. Els matussers bèsties se’n pensaven de llargues! Milions de causes banals per les quals vas indefectiblement a l’infern, minyó! I quina casualitat: totes se centren en respectar la propietat dels qui, flagell de la humanitat, ja posseeixen prou massa!

Els moralistes sempre ens venen tòxiques falòrnies, sabut! Ens venen (a preu boig) merdes inservibles, com més anem més podrides. Així, darrerement, s’ha anat tornant pitjor d’amar xiquets que no d’assassinar’ls amb bombes sàvies, teledirigides des de la teua oficina oficial d’assassí diplomat, beneït per l’estat (i d’assassinar’ls indiscriminadament i de lluny s’ha tornat un esport que et guanya, per haver estat tan bon militar, medalles i emoluments i retirs esplèndids), i això és gairebé tant perniciós per a l’infant (de trobar’t assassinat sense ni com ve ni com va) com de tindre permís de fotre d’eclesiàstic, i, amb el vist-i-plau, doncs, de l’estat (la societat enverinada), d’injectar’ls, als xiquets, d’ençà que són ben petitons, les malignes nocions paràsites que els podriran els cervell de pitjor en pitjor com aniran creixent — falòrnies tòxiques, com dic, merdes inservibles, paràsits malignes, empelts inapel·lablement destructors — com ara allò tan fastigós que en diuen “déu” i les verinoses “moralitats” que segrega aqueix monstre, és a dir, les normes indefugibles d’ésser per sempre més, i de pitjor en pitjor, un pobre miserable datpelcul qui criminalitzarà tothom qui mai volgués robar els lladres o anorrear els anorreadors.

Ai, vós, pobrissons! Cada infant parasitat ja ha begut oli: és com si son cervell esdevenia de cop sobte caguerada.

I per lògica, com si sóc sempre en Diògenes prodigiós, que em deia, de ben jovenet…

—Xicarró, això rai; si tot és pecat, re no n’és.

Quan tot el que és bo per al cos, les “autoritats” religioses o estatals t’ho interdiuen, reprimeixen, t’ho fan pagar tan car… Buf, vós! Les autoritats moralitzants… Quina entabanada! Totes llurs penitències i merdències, llurs tortures i merdures, llurs càstigs i merdàstigs! Cagalàstics! Per comptes de penalitzar els exhibicionistes de l’avarícia, és a dir, de l’opulència, de la reialesa, o penalitzar l’exhibició repulsiva de l’estupidesa religiosa, o de l’impuls assassí militarista… penalitzen que no treballis prou per als senyors! O que ensenyis, pobrissonet, el cul, i que t’agradi de cardar, o que trobis amables infants… gossos… tasts… perfums…

O quan, per exemple, néixer mateix ja és pecat — original cretinada — amb totes les altres cretinades semblants… O per coses tan banals com ara l’adulteri; el marietisme; l’ensenyar el cul; no creure pas en el monstre irrisori que en diuen “déu”; tastar, com dic, això o allò; parlar en l’idioma vedat, i tac da-li i tac da-li, això banalitza el crim; hom n’acaba perplex. En efecte, si tot és crim, re no n’és.

Va dir en Cioran, a propòsit d’en Gògol, el qual caigué en el parany dels malignes ensotanats, i féu doncs cas dels capellans i embogí, és clar; va dir amb raó que en Gògol prengué llavors “una cura d’estupidesa” — com d’altra banda volia que en prenguéssim tots plegats aquell betzol vitenible, en Pascal, qui ens preferia convertits, com ell, en infames titelles, en ninots datspelcul, pitjor, immensament pitjor, que ja collons no som.

I en acabat, parlem-ne; cal mirar-s’ho. Fília, és clar, vol dir amor… Així, hi ha els tafòfils (els plau un ou visitar tombes, cementiris), i els tesmòfils, el més degradats de tots, car prou trempen amb les lleis! I hi ha les conegudes pedofílies, de l’amor als infants, ni cal dir; o la podofília, d’amor als peus; pigofília i mazofília, als culs i als pits; tricofília i nasofília, als cabells i tarotes… I, és clar, erotofonofília, l’amor més forteta de totes, la que t’impel·leix a assassinar, sempre tot trempant, l’enamorat, i au, i tac da-li, així anar fent…

Amb lagnia de mot alternatiu per a dir gairebé el mateix; amb la millor: astenolagnia, o com més humiliat més trempat no véns; i, en acabat, doncs això rai, pler. Mascalagnia, si et fan trempar les aixelles; urolagnia, els pixats; algolagnia, tot patint (millor, gaudint) el dolor; coprolagnia, trempant amb la caca, vós, you are welcome; osmolagnia i osfresiolagnia llavors, amb les oloretes i pudoretes… i au, i au, tac da-li, que dic.

Amb tot això, els parafílics hauríem de tindre, es veu, amors desviades, perverses, molt trempades i, encara millor, trempaires — tret que ça com lla, tot plegat, a fi de comptes, amors, que és la qüestió. I, pel fet que d’amors en tenim a mils, doncs som els tits més feliçment enamorats del món. Tothom deu envejar’ns; d’ací que pertot ens vulguin assassinats com més aviat millor.

En canvi, si els grollers malastrucs qui donen permís d’escriure novel·les a grafòmans i a ninotaires, i als “artistes” de fer programes a cinemes i televisions, i peces a teatres i putxinel·lis i tot allò… Si aquells hipòcrites desgraciats qui els donen permís, com dic, fossin de debò sincers quan permeten d’exposar, diguem-ne a l’àgora, romanços romàntics per a les dones encantades (amb els marietes llurs més afeccionats babaus clients), nosaltres, amb les nostres amors tan apassionades, hauríem d’ésser-ne sempre els protagonistes — els bons, els xics, els xeics, els herois. I en canvi, societat degenerada, som els més empaitats, condemnats.

Mes prou de prolegòmens. A això volia anar. I dir que…

Per a enllestir aquesta breu noteta, confessaré que sempre he estat massa cagadet per a acomplir una certa parafília “patològica” — la sola que em mancava, ai!

La jaquia per al darrer perquè em fotia un insuportable fàstic d’esmerçar-m’hi. Aquella que mana d’escórrer’t bo i cardant i menjant morts.

Car ecs, els morts! No pas els de fresc, que ja he dit que llur carn, merdosa, rai… Mes, si més no, ep, és fresca. No; vull dir, els morts podrits en tòxic taüt. Ja sé que, de morts, no n’hi haurà mai cap de més putrefacte que un borbó (viu i tot), mes, com dic, els mort podrits, podrits rai, ai! Per a mi, massa i tot!

Tot plegat, mai no he pogut sobrar ni desconfir el fàstic que em foten. Tret que tard o d’hora a tot hi ha solta, volta i remei. Fotent novament de Diògenes filòsof, ponderava al capdavall que…

Tots els morts es fan fotre.

Es fan fotre… literalment. Es fan fotre per la Mort. (I molts també pels putetes tafòfils i necròfils qui d’amagatotis i d’estranquis se n’emparen — i d’aqueixos necròfils putetes n’hi ha a milions, començant pels dissectors a les taules d’anatomia, i els metges, i les monges, i d’altres vampirs qui treballen a les morgues, i tac da-li.)

Doncs, com a solució brillant, com dic, se m’ha ocorregut de morir’m. De morir’m en suïcidi perfectament programat — i amb això m’acabava d’empescar (psico-contista de pa sucat amb merda) la més delitosa fília o passió, ço és, la del pelar’s pelant-se-la, la de l’anorrear’s un mateix alhora que gaudeix qui-sap-lo (com en diràs? Oudenofília? Kenofília? Nihilmania?). Una enrònia tan excelsa ni sublim i excel·lent que només pots practicar-la una vegada a la vida.

De tal faisó (pel fet que és de factura única) que no pugui ésser obsessió, tampoc, ni vici, per molt privat que trobis que és. (Cap altre més privat que aquest!) Mes vici, ausades, al cap i a la fi, ai, naquis, que no fa prou el pes; vici mancat. Car no pot pas mai arribar a vici autèntic ni a vera dèria, per molt que t’hi escarrassis. La impossibilitat més impossible — un cop i au, prou.

Tant és. Solució esclatant i final, doncs. De suïcidar’m tot fruint-hi, i alhora mossegant-me la cama, segurament escanyant-m’hi amb un mos massa gruixut.

Durant una fracció de segon, sóc conscient que he complit, parafílic exemplar, èpic, solemne, total! Més ínclit ni estrenu, intrèpid i ple, que no cap heroi mai empescat enlloc.

El fet cabdal, oimés, fent-lo, això també, en cert indret privat, com dic, enmig de qualque selva qui sap on al món. Auto-sebollit en cert clot que mai no descobrireu, car ni a les meues memòries immortals (Aristarc Verdura, mort, si feu memòria), no us en present cap indici ni aup ni esclau ni solc ni ròssec ni detall.

La qüestió era omplir la casella de la necrofília. I ara ho hauré fet. Com dic. Car, per lògica diogènica encara… Si tot mort es fa fotre… mort voluntàriament és, com aquell qui diu, el qui es fa fotre també per si mateix — i això en tots els graus de putrefacció al llarg de tota la puta eternitat.

—No pas?

Puta eternitat, doncs, cardant-me sencer el cony molt pregon de l’espai — mon cos mon vit.

I mort i tot, envitit, envanit, invençut, continuaré cobrant. Car recordeu, boníssim: Aristarc Verdura, mort.

~0~0~

Tweet