Eleuteri Qq – CIV

104 Qq

Homes perduts qui caminem entre vies

Quan vivia amb mon padrí i ma padrina, ell, aleshores cap d’estació i únic encarregat ferroviari d’un poblet petit de la Segarra, el vaig veure, en aquella avinentesa on, d’un dels escassos combois que s’hi aturaven no en davallés un home estrany i parat, l’hi vaig veure, dic, llavors enraonar novament amb un cert toc de filòsof… que potser (confiem-hi) he heretat i tot.

El tren bufà enlluny, no sé pas si cap a Barcelona o cap a Lleida, i l’estrany romangué no diré pas a l’andana, car a Freixenet encara no en teníem, mes sí a la vora de les vies, solivern, perplex, perdut, i d’aquesta faisó, distret pel seu destret, sense pensar-hi, va passar entre vies, i, serpentejant una mica, dubtós, adés se n’anava quatre gambadetes enllà, i en acabat se’n tornava, quatre gambadetes ençà, tot tentinejant, entravancat per les felipes, ara doncs desfent el camí.

Mon padrí, amb la banderola vermella embolicada sota el braç, havia fet continent d’anar-se a amagar dins la caseta, car prou érem a l’estiu i la calor espetegava (què devia ésser? cap a migdia?), quan se n’adonà que aquell home no se’n sortiria.

—Déu’s guard, mestre. Qualque contratemps? Quelcom que no rutlla?

L’home estrany, amb cara de patir rai, vull dir, com ara angoixat, ple d’angúnia, doncs, va respondre: —Qui sóc? D’on vinc? On vaig?

—Home, per què no m’ensenyeu el bitllet?

—El bitllet?

—Així sabrem segurament de quina estació no veniu, i pel preu o per les marques i incisions (i potser hi ha el nom escrit i tot), endevinarem on aneu.

L’home perdut semblà caure-hi. —Ah!

Es guaità el cos com qui s’hi cerca una butxaca.

—Oh. Només em reconec pels vestits! Ara sé qui sóc! Sóc el qui porta els vestits que porta!

—Ho veieu, home? Tot fos tan fàcil!

No dic pas que mon padrí no aixequés l’índex de la dreta com ara qualque mític Sòcrates o altre llavors, tot explanant el cas ben explanat. Ça com lla, si fa no fa, contestà. —Prou, prou, això rai; escolteu, tots ens reconeixem pels vestits; sense vestits, poc sabríem qui fórem; ens llevem, ens esguardem a l’espill, diem: Què és, això? I no et saps reconèixer. I llavors, tot encaparrat, et vesteixes d’esme, i de casualitat, de cua d’ull, o fermament, perquè ets un presumit, et tornes a esguardar a l’espill… ep, i si s’escaigués que no t’hi esguardaves, potser la dona o el gat prou t’ho deien, qui érets. Fa ella: Casimir, no t’oblidos d’endur’t la carmanyola. O ell: Mèu, mèu, Romeu? I encara, si vius sol, tant se val, surts al carrer i cap conegut tard o d’hora te n’assabenta; et diu: Què, Francesc? cap a la fàbrica? O: Carall, Duard, sempre tan mudat! I automàticament us guaiteu què porteu, la granota de la feina, el complet ben planxat, l’uniforme de director d’orquestra… i encontinent sabeu qui cony sou! I doncs això: Tant si és l’espill, que us diu el secret, o qualque altre animal, en pic us veieu vestit, tot us revé, vull dir, la vostra identitat, el vostre vós mateix ocult. Home, l’espill… l’espill tanmateix és el millor remei, l’espill, l’espill. T’hi esguardes ben esguardat, i et dius: Doncs hò, i tant, aquest dec ésser, bomber, boquer, mecànic, florista, metge, sabater… altrament per què me’n vestiria? No som pas a carnestoltes.. ni és pas que sigui el vespre i me’n vagi a cap ball de disfresses… i bisbetó, què? tampoc (tret, és clar, que de debò sigueu bisbe, i llavors n’anireu vestit i tindreu un maldecap addicional. Sóc el bisbe Olisbe? us dieu; o sóc el lladre Silvestre qui s’ho vol fer veure? sóc el guixaire lleig Morer qui se’n va de xeflis i gatzares? saps què? correré cap a l’armari i hi escorcollaré, no fos cas que tot el que hi tingués per a abillar’m fos bisbètic i supersticiós… i llavors és segur que vós sou bisbe, un bisbe canònicament certificat i tot allò… mes aquest, ja us ho diré, cal ésser malastruc, car és un cas molt raret). Així i tot, posem’ns-hi bé, esderneguéssim’ns-n’hi una miqueta pus, car només hem resolta la meitat de la incògnita. El vestit us diu què sou, mes encara no pas qui! Cercar-hi cal; guaita-te’l ben guaitat. Qui altre duu aquest vestit? Tots els bisbes van vestits si fa no fa, tots els lladres més o menys emmascarats, els floristes tan manoquella-fluixa i perfumadets, els sabaters amb els esclops tots enllustrats… I ah que benauradament aleshores t’hi trobes, a la roba, un tret reconegut! un set sargit, una taqueta, un descosit, un botó que balla, una trinxa baldera, un trau a la butxaca esquerra… quelcom curiós i únic, i que et dispara el record… I et descobreixes! Ara sé qui sóc: Jo! aquest sóc jo! quina il·lusió! Ho veieu? Doncs així mateix vós. Vós sou vós perquè aneu vestit com aneu vestit: Us hi reconeixeu! I ara que us sabeu vós mateix, ara que us reassumiu, sabeu doncs d’on veniu, i, adu (molt més pelut), potser i tot on aneu. Au, més tranquil?

Estranyament, en aquell moment feia cap, esperitat, un exprés d’aquells que no s’aturarien mai ni pensaments a una estació tan petita i, us ho voldreu creure, l’home perdut, encara entre vies, féu un petit signe amb la mà i el bòlid roent (vull dir, la locomotriu boja amb el grinyolaire reguitzell de vint o trenta vagons darrere) s’aturà en sec, i això un ditet abans de no fer bocins aquell incoherent estaquirot, aquell estrany titella qui suara desesperadament s’enyorava i llavors, potser mercès a les raons mon padrí, s’havia sobtadament i feliçment retrobat. Dit i fet, l’estrany pujà al tren, i ell i l’aparell esventat es foteren fonedissos en un tres i no res; l’estona que feies una guerxina i et perdies l’espectacle insòlit, hum!

En romanguí encantat. Llavors vaig capgirar l’esguard cap a mon padrí. Mon padrí es llevà la gorra i es gratà la clepsa.

—Segur que si els anava despullat, ni la màquina ni el qui la menava no n’haurien fet ni cas. Saps què, marrec? vigila mai a despullar’t gaire, i molt menys del tot.

Aconsellà: —Car despullat esdevens genèric, i llavors, perdut en l’anonimat, escateix-te, pobret de tu… sobretot si qualque malparit t’ha pres els vestits mentrestant… o te’ls canviava pels seus… i ara, transvestit, quin conflicte de personalitats! No, no; samarreta i calçotets sempre damunt i sempre ben marcats, si més no amb les inicials.

I amb això entràrem a la caseta, a beure-hi un rajolí del selló del racó, i a guaitar-hi endormiscadament les flors de la finestra i els meravellosos insectes segarrencs, amb llurs vestits tan brillants. Ma padrina, re; devia encara fer la migdiada, gitada al llit amb el cul enlaire; no era gaire canallera; no me’n contava de cap color; s’estimava més de jugar a naips amb les altres diguem-ne caramaseres i riure-se’n alhora de valent de tota mena de xafardeigs del cardar; totes plegades múrries rai; no pas gens filòsofes ni serioses, com el padrí i jo.

Mentre passàvem cap a la finestra del davant, amb el rellotge, els itineraris, els feixos de butlletes, i sobretot, al faristol, d’on penjava el llapis màgic, la bigarrada llibreta estesa que era en realitat el diari d’esdeveniments i de passatges rutinaris (trens fantasmes doncs exclosos, no fos cas que ens prenguessin per tocats del bolet), en passar-hi, dic, mon padrí cobrí una mica amb una flassadeta el cul de la padrina. Va dir: —Cal mai no revelar del tot el formigueig immund que la roba no tapa.

Doncs en fi, sí ves. L’antiga esdevinença m’ha revingut a la memòria per causa del fet que… O fiquem-m’ho més planament… Que hi pensés avui, en el cas curiós que dic, ha vingut del fet, sí, que aquest matí mateix, en llevar’m, novament ni me’n recordava qui fos. Com els esbalaïdors insectes segarrencs, em creia haver soferta qualque sobtada metamorfosi i amb quina fal·lera no necessitava doncs trobar’m, emmirallar’m en qualque estany o tollet, i veure’m de què cony anava vestit.

De filòsof. Ho he vist a l’espill. I ara sé doncs qui sóc: Cap; cap d’una cosa o altra… Ah sí, d’estació; d’estació. Amb un petit signe molt vestit de significat (potser aixecant un mític índex socràtic, potser amb un senyal vermell de banderola desplegada) puc fer aturar d’espetec cap tren de bogeria, per adelerat que el capdecony no vingui. I puc doncs dir, sempre que em llegui ni em vingui de gust: —Conya i ludibri, prou per a avui. S’ha acabat, tu, s’ha acabat. Demà, ja ho veurem…

~0~0~

ah il·lusori! buit fal·leram!

ah la llibertat!
em llençava de tots els ponts per alts que no fósson!
i nedava contracorrent al llarg de cada riu…
fins que ai!
ineluctablement arribava nedant on el riu
havia esdevingut privat!
i hom me’n fotia fora fastiguejat i a empentes o a escopetades

llavors amb els darrers estalvis em comprava un cotxe
i ah la llibertat!
com enfilava carreteres que semblaven sens fi!
… fins que no me n’adonava que sempre anava
devers el mal indret
i calia doncs desfer camí

tret que la carretera equivocada era de direcció única

pujava doncs al primer talús faitís del cru terreny d’enmig
de les carreteres paral·leles i contràries
perquè pogués potser llavors bo i davallant enfilar’m a l’altra

tret que a l’altre cantó el talús era espadat
era alambor precipitós
era rost penya-segat sense bermes
i temia caure’n amb el vehicle o sense

i estavellats i fets mil bocins
i mil vegades trepitjats pel trafegós trànsit de baix
què en trèiem…?

d’ací que calgués abandonar el carregós vehicle
a un forat fosc de garriga i obriülls
ara que s’atansaven a cantó i cantó els sorollosos tractors
dels qui plantaven i desplantaven
el terreny d’enmig i m’hi voldrien
molt enfellonidament
fora

ah la trista llibertat
de viure sense vehicle
sense un sou
sense teca
sense teulat!

i ara ja no vaig enlloc
i on passaré la nit…?

nit freda deserta angoixosa
ni quina bèstia no se m’hi voldrà cruspir de cop-descuit…?

què vol dir ésser lliure?
vol dir anar sol i perdut
sense casa
sense indret
rostant rocs…?

tost pudents parracs esdevenien mos vestits

saps què…?
enlloc no seré re així

m’he vestit doncs només amb una cremallera
que penjant-me del coll
m’arriba fins al bec rebregadet del pipí

faig veure que vaig vestit de pell de cos
(mercès a les pluges tampoc no gens brut)

i ara ui!
rai que haig trobada feina al circ

hi sóc qui de les anguniades feres en neteja les gàbies
en trec amb forques i rascles el fenc immund
les serradures cagades

i dic rere les reixes
a les feres sovint tan esperançades
amb llur va fal·leram per la llibertat
que prou poden prou poden…

prou podeu
prou podeu!

car l’únic que és bo de la llibertat
és l’esperança de mai heure’n

car cert que en pic l’heus
què…?

on vas llavors?
on dorms?
què menges?
qui et vol…?

fora tot hi és privat
tot hi és ja pres

n’hi ha prou (crec) amb de trast en trast
fer’t córrer la cremallera
i exposar’t als elements

l’il·lusori fal·leram en tindrà prou…
n’estarà tipet.

~0~0~

Orfes de fill

Féu na Fura Marella: “Hi ha gotes a l’orient.”

En Gaietà Lluert aixecà els ulls cap a la finestra que guaitava a llevant i va veure que de debò les fosques bromegueres ja es descordaven. Va dir: “Els viaranys pedregosos de la virtut envaeixen ans s’immisceixen blanes intimitats endins del santuari de la llar. L’oceà primitiu dels bacteris i els jocs petroquímics que els geoquímics troben tan divertit…”

–Els bacteris hipertermòfils, vols dir?

–Collons, i els altres.

Na Fura amb el croc de l’ungla del menovell es desencastà cap bri de tap eixarreït al vèrtex dret de l’oronell esquerre. Els seus ulls de lluent gaieta, zelants com els de l’urubú qui dalt la capçana de l’acàcia nua, estalviadora, puada, per la fil·loptosi atesa, semblava fitar-la, o belleu qualque coloma occídua, oculta, qui sestegés dalt la teulada, penetraren la penombra, es posaren damunt els ulls esbravats d’en Lluert.

–Cal ficar cloenda al traspàs del teu fill, Gaietà –recomanà, pesant les unces d’unes síl·labes que sabia cabdals si volia doncs no irritar encar pus la depressió del seu home–. L’acte luctuós ens duu a l’ocàs.

–L’enlluernament dels cicles i els segles… –va dir ell–. I els sengles inèdits descomptats d’al·lusions incomprensibles tant de banda dels ètics i religiosos com de banda dels absurds i científics…

Desvià na Fura Marella: “Saps qui no em diu ni ase ni bèstia, i passa de llarg amb un insolent tomb de coll, fent moms viltenidors, amb pocs o gens pal·liatius, ans trepitjant massa fort, en palès abús de les llambordes del carrer i rajoletes de les voreres?”

–Qui? –En Lluert, un tremolor de genolls se li instal·là de tal manera que els ossos li aviaven petits gemecs i tot; féu veure que ni se n’adonava na Marella.

–És un addicte als mitjons massa cridaners, ja t’ho diré; en portava uns tots plens del mot molt carrincló: Núm. U.

–Sempre tan xaronament presumit!

–Has endevinat de qui parl, doncs? La seua dona…

Glopejà sonorament en Lluert. Aquells dies es veia amb la dona del metge Arenys. Havien jaguts plegats durant els mesos abans de l’assassinat del petit, i ara, al cap de cinc anys, feia un parell de setmanes que havien represes les relacions.

–…amb aquells pits repulsius seus, amb els mugrons enmig, sempre apuntant-te als ulls com dits escapçats, com monyons de dits vist en escorç… i això que n’Arenys me li els li feia les mil-i-una… els ha operats milers i milers de vegades, els li ha trets tota mena de tumors, i els… els li ha omplerts de màstic, i…

–Prou, Fura, si et plau!

–Psè, et penses que em fa parlar l’enveja, que estic obsedida en els pits senyorívols de la senyora Fineta! Doncs no vas pas prou lluny d’osques, fillet!

En Lluert se l’esguardà com si la seua dona fos irrecobrablement boja. D’ençà de la mort del fill, d’antuvi tan emmurriada i pansida, i llavors de sobte tan plena d’empentes lúbriques… esfereint els amics, despullant-se enmig de la saleta davant l’Arenys, davant en Tamarit, davant els companys de la feina… tocant-los i grapejant-los sense ni com va ni com ve les cebes… sospesant-los els collons… volent-los besar els traus del cul… xuclar-los com orxates les vastes lleterades…

Renoi, doncs tan entenimentada com era abans… i ara, pitjor: En societat no mirant-s’hi gens, les seues apujades de to més i més apujades com més gros és el peix gros… quin avergonyiment per al marit… i sovint se li desencadena amb tota mena de bajanades d’àvia fluixa del cervell, febleses i estovaments del senderi, deliris de manxiula i d’altres emplastres per al cony…

Claferta doncs de manies, les mans nervioses sobreeixint-li d’andròmines i foteses inútils, i ostant i foragitant amb flits pudents esperits invisibles, empenyent fora de casa eteris hostes malvinguts… o tractant de desglaçar glaçons de plom a les aixelles… o fent-se la llengua “flairosa” mastegant cagarulles de conill… o injectant-se el moll raquidi amb llimutges de força tonalitats per a “llampurnar iridescentment”… o tornant a esdevenir “verge” clavant-s’hi repulsius “sucs d’angelet”… I… omplint-li la carmanyola de peixos podrits… o… i aquest era el nadir de llurs relacions darrerement… carismàticament tractant d’aconhortar-lo fent-se créixer els pèls a tot el cos, adu aplicant-s’hi llefiscosos tricògens, al capdavall “perquè volia que així ell tingués millor coixí…”

–Què llegeixes?

En Lluert s’esverà… El paper que feia veure que llegia mentre rumiava tot allò era un paper en blanc… Dissimulà, entristí el visatge… “És un paper buit. Com buida és la meua ànima, Fureta. El sentiment de pèrdua… tot i que meravellosament arcà… tanmateix se m’arrapa ferrenyament als teguments com aquella tesi que vaig sentir de jove i que em va convertir al comunisme, al bo, al bon comunisme, únic remei per a la humanitat.”

Na Fura Marella s’havia despullada. Es fregava amb sucs enlluentidors el cos hirsut: Era audible el fregament. El col·lotge que es duien els pèls electrificats pel febriment es manifestava en guspires i tot. Les espurnes en la penombra dibuixaven lletres.

–Tothom pateix embolics de què avergonyir-se, Gaietà. Fins els aristòcrates més hipocondríacs o els homeiers més freds arriba un jorn fosc on se n’adonen: Llur esperit els argüeix que aquell embolic amb aquella dona lletja i llorda, pudent i tifa, era quelcom que només duria la ruïna al cos ans la ràbia a la societat… Ningú no presumeix dels embolics fracassats… només algú malalt del cap fóra prou obstinat per a…

–Sempre has set una dona d’idees elevades, Fureta! D’idees lluminosament amples! Si algú fos al puig de Gibraltar i tu fóres a Alger, dalt un terrat, pensant les teues idees més elevades, el gibraltareny veuria segurament un pampallugueig com qui diu màgic, unes llumetes semafòriques… unes xàldigues espetegoses com les que aviaven els tramvies…

–Acarona’m, làctia. Acarona el cactus, Gaietà.

–Ara vinc, dona. Primer volia cancel·lar aqueixos xecs que…

–El cactus lacti de mon cony, Gaietà…

–Ara… Haig de fer amb el raor unes osques a eixa pota de cadira que construeixc al taller… se m’eixugarà a la biorxa l’epoxi i…

–Què és, aqueixa angoixa, Gaietà? No em diràs que et faig fàstic!

–Exactament l’oposat, Furona. Per circumval·lacions insospitades, el meu cervell s’enyora com l’amant auspicial enyora el codonyac als llavis de l’amada; s’enyora el meu cervell de la teua mel de caqui… però saps què em demana encara més fort, a baix al taller, la conversa de la pedra tosca i del paper de vidre… els mobles volen atenció ara mateix…

–Els mobles, Gaietà?

–Prou saps que decorava l’interior d’una ampolla de ginebra amb un vaixell naufragat?

–Activitats rai, pel que veig.

–Amb pulcritud, tapa’t, donzella. No fos cas que cap espieta espiés per les finestres…

Na Fura Marella, nua i esborifada, se li atansà. Ara ja duia al pit catorze o quinze pits, vull dir, mamelletes com les de qualsque bestioles mamíferes on les femelletes, penjarelles rai, mamelludes prou.

Les metamorfosis d’aquell home la deixaven embarbesclada. En acabat del funeral, son marit adés doncs tan filosòfic, adoptà el laudable posat d’esguardar-s’ho tot amb saviesa, de gaudir dels petits goigs: Els ocellets, les floretes… mes llavors, llas, nogensmenys, se li enfonsava en la depressió més fosca i pregona… de sobte, se n’anava al banc i en treia una quantitat bestial de calers i se n’anava tot sol de viatge… s’estava tres setmanes sense dir res… ens el crèiem suïcidat dalt de tot de qualque turó inhospitalari… quan… tot d’una… trucada rai… i ens deia, a frec d’ofec, que era a Nevada… jugant-s’hi els naps i pistrincs… o, portentós, et diu per telèfon que li n’ha esdevinguda “una de grossa”… t’esfereeixes… el veus a l’hospital, mutilat, fet malbé, mig amnèsic… quan se t’esclafeix a rialles estridents… m’he casat bígamament a Nevada… i llavors m’hi he divorciat… i llavors he guanyats milers i milers de virolles… i et parla de noves receptes de cuina… freginades de tritons amb larves de cigala…. foscors se’n segueixen…. ha “escrit al congrés”… vol que tothom “usi el bec i aprengui uzbeq… la llengua del segle vint-i-u i mig!

I ara… i ara… aquesta dèria pels mobles fets a baix… la punyent reverència devers els moblistes… els programes vists a la televisió sobre les col·leccions antigues, corcades… les visites a museus… el badoqueig davant l’ordinador cercant a la xarxa, l’internet, els millors i més nobles mobles de les èpoques diverses… la vehement fascinació amb les fustes, els vernissos, els epòxids…

–No siguis carallot i anem a dormir; a aqueixes hores te’n vols anar a arreglar petges de cadires?

–Mes val que t’hi acostumis, Fura. La mà se’m trenca cada dia més a favor d’aquesta colta activitat, tasca gairebé sagrada que recíprocament m’escull de nou profeta… No vull espaiar-me en sonses teories… Mes saps que proliferen darrerement, molt erudites, les anàlisis dient que qui no s’estima els mobles mostra doncs senyals molt accentuats de demència, de personalitat que s’esfuma i esvaeix a trencabranquetes, a velocitats esfereïdores, atès que el seient cerebral on la vel·leïtosa s’ancorava, podrit ans malmès, es desfà en corquim, en serrill de no res…? Que hom ha descobert, saps, doncs, que de tots els nostres avantpassats, com més despreocupats amb els mobles, com més privats de mobles, més perents, ço és, més fàcils a perir, més prematurs en llur mort… ans, damunt, més animals, més simiescs i, com dic, poc duradors… i, no cal dir, en conseqüència també molt més ximplets, pecs, betzols, sense senderi ni cervell, ni seny ni pesquis ni xaveta…

Se li embarcava de bell nou en maniàtiques tirallongues. Na Marella va haver d’endurar el discurs. Això rai, ella rai, era una dona forta (segons propi parer); les ratlles frontereres de la seua endurança creixien amb els anys. Paciència, què hi farem.

–L’univers, Gaietà, viu aïllat en el buit. Te n’adones, doncs, que fóra pestilent de voler consolar qui perd un fill amb historietes de fustes i epoxis, i no sé pas quins altres balbs, fats, reguitzells d’oradures més no m’has endinyats? La vida és curta com sedeny i el de més del que s’hi escola és molt corrupte pus. Les conseqüències morals del teu capteniment, qui sap, enjondre, d’ací pocs terrenys de temps, t’adverteixc, qui sap, dic, on et duran! Hi ha assumpcions que hom assumeix anys i panys, i al capdavall què…? Hom s’hi troba no re. Aigua tornada vapor que, evaporat, es dilueix en el tot; introbable mai pus. Com qui es creu que trobarà qualque tresor al cor d’una muntanya de glaç… i… ha ha hà!… esdevé divertit fòssil embogit… amb un cervell estantís on cada neurona ha espetegat com vidre prim.

–Vés-te’n dalt a dormir, Furona. Ara mateix pujaré… esvaït el desvarieig… net i pur. Em rentaré les mans amb lleixiu i tot.

Ara ho diré. Llur precària coexistència hauria feta riure (o plorar, o qui sap què) algú qui els espiés. Mes, llas, ningú no els espiava. Ningú no en treia fruit, ni n’atraçava models de capteniment, ni sisvol pensaments melangiosos, ni rialles sardòniques, davant la fantàstica buidor dels humans llençats a l’ésser miscel·lani… Que bonic hauria set si un adolescent ardit i coratjós (com eu de jovenet; i cal dir que tot el que mai no he après, ho aprenia llavors, bo i escoltant per finestres i parets)… que alliçonador, doncs, dic, per al deixeble de la vida llavors no hauria set si s’hagués estat rere la finestra, bo i aprenent del palimpsest de les converses (el pseudo-diàleg) de dos qui ja no saben si es volen… o si s’avorreixen. És com al teatre, on mai no s’aprèn re; per a aprendre re, en canvi, cal trobar-se pus tost a les rònegues estretes escaletes del rereteatre, als budells malmesos de l’opima façana, a la paltruu putrefacta de rere l’opípar fartum.

Tant se val, doncs. La qüestió: Se n’anava cap-cota escales amunt cap a llur dormitori na Fura, i en Lluert en contrasemble s’adreçava escales avall cap al taller… quan algú trucà a la porta del carrer.

Eren el metge Nasi Arenys i la seua dona Fineta. Na Fineta Natjà venia damunt una cadira de rodes.

Amb això tant en Lluert com na Fura aviaven escarafalls rai: “I ara! I això! Renoi, renoi!

Diu en Nasi, en un mormol escardalenc que filaberquina pavellons i atia irritants zub-zubs: “Esper que cap dels dos no tingueu motiu per a detestar les cadires de rodes. He suades moltes de samarretes, i no cap dir enllordades bates i omplertes de pul·lulants baves i mocs innombrables màsqueres de cirurgià, per a poder-li’n comprar una de tan bona. Sempre ha seta la il·lusió de na Fineta d’anar pel mon amb cadira de rodes. N’hem provades milers i milers, i mai no reeixíem a trobar-ne la idònia. Fins avui! I n’estem tan contents que volíem ensenyar-la als amics.”

Fa na Fineta: “És tan emocionant de conduir! Em tròbol tan acomplerta! Refílol i jubílol com cap estudianteta qui alada torna al piset després de rebre el primer petó o tocadeta de cony!”

–Fineta, perdona’m; era fins ara orb als teus desigs –diu, massa candorós, en Lluert.

–Era secret entre marit i muller –respon, amb urc, l’Arenys.

–Bé, entreu del tot. No us estigueu com estaquirots regatejant els mèrits de qualque dolorós procés de coragror… Us feu endins, i us asseieu, i us duc les begudes i qualque mossada, cavà? I xerrem –na Fura intervé, a frec d’endinsar-se a la cuina.

Es passa la mà en Lluert pel visatge i n’esborra ara les sobtades rugues de neguit. Durant un instant semblava vell i espectral, feia por. Se sobreposa tanmateix, agafa els abrics dels nou-vinguts i els penja. Els dels seu amic Nasi a qualsevol cabota, els de la seua amant Fineta Natjà als ullals d’un cap de senglar plantat a la paret. Només ensumant la roba de na Natjà un greu zumzeig li envaeix el virot. En Gaietà trempa com un boc.

–Que trempes, noi? –na Fura sempre li deia de “noi” quan eren entre la gent, aquell epítet pueril l’empegueïa qui-sap-lo.

Ara estossegà, tot roig de galtes. Obrí ràpidament un meandre. “Parlem de política, potser. Què en creieu? S’endinsa venturosament la nació en aqueixa nova etapa històrica, on la revolució ens tornava la república, la justícia de l’esquerra, la independència, i doncs, tot plegat, la llibertat. Tastem-la i escanyem-nos-en per manca de costum. Mes que això – oi? – tampoc no ens aturi. Que, estossegosets i tot, goséssim glopejar-hi. En Lenin mateix havia dit, magistral com sempre: Qui, ja claupassat, massa ajornava la pròpia supressió, romania, llas, en estat de descomposició durant una estona mortificant rai per als nassos dels presents als quals calia, contra la putrefacció, llavors desenvolupar llúpies, obstacles, que els feien grotescs. Potser doncs se t’han acabades les avinenteses, Nasi, on et feies ric… vull dir, només per manca de gent lletja… no hi haurà lleigs d’ara endavant… en una societat lliure, on la gent gaudeix doncs de la independència i de la justícia autèntica de l’esquerra.”

–Tens raó. Serà difícil ara de comprar cap cadira de rodes només per antull, per baterola, per banalitat, per ximpleta vanitat, per capsigrany caprici. Hem fet bé de fer-ho ara.

Se n’havien anades les senyores al canfelip. Quan els mascles parlen de política, ecs. Li demanava la peluda Fura a la fineta Natjà com s’ho feia per a cagar amb la nosa de cadirota, que havia d’ésser quelcom, carall, força empudegós. Mes na Natjà volia ensenyar-li’n quina tècnica no havia ja desenvolupada, que tot plegat la tasca esdevenia bagatel·la, que era com ficar fil al cós de l’agulla.

Ara que els mascles eren sols, el cirurgià embellidor confessà a l’elegant moblista: “La teua dona trob que no fa gaire progrés. Saps que em demana constantment verins…? Poètics, lírics, verins…? Em diu de didalets… didalets, noi, didalets, em demana, matallops, segura, sofre… duus-me’n, noi… duus-me’n, misericordiós… orpiment, noi… estricnina, argent viu, litargiri, verdet, farineres bordes… fes… duus… no te n’estiguis… te n’estaria aitan agraïdeta si… I llavors se m’insinua, Gaietà, una dona tan repugnant, ja em perdonaràs… Oh i espera’t… Més tard hi insisteix, martelleja, amb un filet de veu… la seua condició molt pitjor amb el pas de les setmanes, la seua aflicció desesperada, i tan dolorosa, pobrissona… Em diu d’eutanàsia… eutanàsia, noi, eutanàsia; fossis si et plau una mica pietós… I em fa mims de mom… sembla un orangutà, orangutana… plena de calm, serè, histerisme… hieràtiques positures… histriònics sacseigs… fa continent d’enfonsar el punyal… d’etzibar cop de destral… de toldre’t el cor, la freixura, la carcanada… per un forat al cistell costellut… o… o, espera’t… o… rebrega els punys així… nyec…! com si et volgués, cap nit on no dorms a fons, torçar-te el coll!”

No vol fer cas del cirurgià trampós. En Lluert guaita cap a l’urubú qui la celístia tradueix en ninot de ceràmica. Diu: “Com…? Com s’ho farà ara la Fineta, amb la cadirota, si vol pujar a les golfes, a descolgar-hi, de l’heteròclit embalum, què ho sé jo, una revista de modes i faisons de l’any cinquanta-quatre, on recorda vagament que s’hi trobava una recepta o un patró que ara assajaria de reeixir a posar en fruïció, dolça madona?”

–Eh? –el metge Arenys, davant aquell terrible problema, cau en cogitacions.

–Car recorda, Nasi, mai no es pot tornar enrere…! Ni la història no hi torna… ni el món no pot desrodar el rodat… ni cap vida desviure el viscut. Un cop imbuït hom amb rodes, les cames per què les voldríem? No es pot tornar enrere, no. Home, si li havies donades qualsque xanques… o fiquem-hi fins i tot un parell de mànecs d’escombra que se’n servís de crosses… encara com aquell! Però la bogeria d’una cadira!

Aïllat en la foscúria, en Nasi, sembla comprendre la pregonesa del seu crim. La Fineta condemnada a no servir-se tard o d’hora, per causa de degenerescència de desús, dels membres inferiors!

Mes, xamoses d’allò més, i famosament renovellades, s’esqueia justament que tornaven les femelles, i rient amb tota la barra. Na Fura anava damunt la cadira, la Fineta caminant! S’agenollà, mentalment, en acció de gràcies, el cirurgià. En Gaietà va veure que tot tornava a ésser rosaci. S’animà de valent, digué: “Porta els popets, si pots, Fureta; i les gambetes, i les olivetes! Mentrestant encetaré vermuts i vinets, ca!”

–Ca, i tu pocs que en beuràs, noi! No vull pas que et pugin al cap, i a la nit te m’aixequis braint i bramant que íncubes te l’etziben per cada foradet embussat ans fort adolorit!

Se li’n reien bonhomiosos tots plegats, dementre que el noi s’empegueïa. Els altres tres menjarien ara saborosos platets, i ell, au, a un raconet pelant mel·líflues aranges, endrapant-ne lentament gallons. Tombà el cap cap a la negror de la finestra. El vidre n’era un mirall. L’atzabó que en tremolava venia potser d’un cel tempestuós, potser del seu cervell enfellonit.

Del defora invisible estant, l’urubú sotjava aquari endins. Enllà del vidre de l’aquari, els balbs, fofos, llefiscosos, feixucs, cacofònics animals qui s’hi trobaven, ara s’esgargamellaven, ara gemegaven, ara s’ensopien molt previsiblement, i s’atribuïen tous atributs, i llurs repetitives missions semblaven ésser establertes d’origen: Mai no se n’escampaven mica, sempre subjectes d’altra banda als molt estrets límits de l’aquari. Eren al·lucinants d’allò més de guaitar gaire estona. L’urubú el temptava, l’impel·lia gairebé, el desig d’anar a remoure’ls, a fotre’ls el gran esglai, potser trucant de matinada al vidre amb el bec, potser amb una revolada, amb el bec, estavellant-se al vidre i fent-lo bocins. Tret que, ara mateix, dins l’ambient rufagós, un llampuc el distragué. La lluentor semblà despertar-lo del bla somieig. Prou musar davant el pàmfil aquari on mai no s’hi esdevé tampoc re que valgui un all, es devia dir. S’envolà doncs sense tornar a pensar-hi.

–El mes passat, t’ho creuràs, vaig treure del cos cascat i granat d’una matrona un objecte oblong, estil supositori, que era de fet un míssil minúscul amb el piu nuclear. Si allò hagués esclatat, mitja Amèrica se n’hauria anada a mar. L’esfera terràqüia amb un xancre espantós. Hi ha pel món gent qui són de debò bombes ambulants.

–Arreu ixen eixams d’insurrecció, quins riscs més mefítics no correm. Els metges veieu vinyetes i oïu lletanies que déu-n’hi-do –féu ell, d’esme.

–La ignorància de presidents, dictadors, generals, historiadors, literats i ecònoms és cert que ens fa riure. Són tan pallussos. No saben ni el que porten al cos. Qualsevol ganxet que els desconjuntessis un bri, i tararat, vull dir, i tururut.

–Tens raó. Un poder, hum, un poder estratègic, vitalment letal, el vostre. N’estic astorat. Escolta, Nasi –li xiuxiuejà–, em podries passar d’estranquis, de sotamà, cap popet farcit?

–Caldria sinó, tu; per què fórem els amics? I d’estranquis et duc tot d’ampolles de mam.

–Repta’m, rapta’m, Nasi, vull dir, segresta’m, saps? Canvia’m la cadireta del racó per la motoritzada de la teua dona i som-hi, contundents ans lacònics, mentre elles es foten vulvars, paracòlpiques, pessigolles; al bordell hi manca gent!

–Fóra fútil d’arriscar-hi nostres sòlids edificis, Tatà. Osques endèmiques trobes sota les mortalles de mos operats, tatuatges de prematura putrefactiva mort. Qui aboleix els murs del comcalerisme burgès, anur n’acaba a urpes dels “correctors”. Et delies per prismes i tiorbes, i esferes de carns en dúctil pampallugueig, tot per a allunyar’t de les massa interessants vicissituds sofertes per les trajectòries paral·leles de l’apotecari i sos pòlips que el volen grotesc com gàrgola d’infernals cretins, i tot plegat queies reu de les autoritats. Jo vigil molt; no m’enseny gaire ni presumeixc gens, i doncs no public mai re. Publicar és autodenunciar’s.

–Tret de fer-ho al cos dels sacrificats qui se’t planten, i pagant esmeperdudament, al quiròfan.

–Llurs cossos texts atetitzats amb òbels, i llavors tolts, sublats, amb enfurits deleàturs, raó que duus.

–És com qui ha tramès el text als editors. Si mai l’hi tornen fent encara cap viu-viu, llurs fastigoses incorreccions neguen el text; màrtir autor, son text llefiscosament somorgollat en merda, irrespirable, fos en ranera. Ara que ha de recorregir’l, l’ompl d’òbels. Els òbels marquen els múltiples passatges suputats espuris. I al capdavall se n’adona: Re no roman mica salvable. Totalitat atesa. Pitjor que no atetitzar’l; delir’l, cal. Deleàturs ha de clavar-hi doncs pertot arreu. Sos texts adés tan clars, subtils, eufònics, ara esdevinguts molt barroers texts d’antuvi atetitzats amb òbels, tot seguit (texts empestats!) amb deleàturs tolts, sublats, efectivament.

–Havent sovint de satisfer qualque carrinclona vanitat o altra, ai la pobretat oceànica dels megalòmans! Humilitat caldria. Content amb el que serves, si a cap perill ambtant no et met.

–Vaig escriure un vers: Paisatges espontanis, ballets d’estalzins, enyor de dèdal… tret que només volia dir: Enyor de didal… als dits llambrescs de la padrina… botons cosits… sargits becs de mitjons amb, davall, de fusta, l’ou llis. Enyor, enyor, on la serenor domèstica s’eixamplava en duradora benaurança. Ens entenem tan bé, Nasi, quan volem.

–Com s’entenen nostres dones, company.

–Condemnadament civilitzats.

Ah per pietat, signem-hi, tots quatre n’acabaren pets.

~o~o~

Guia turística

Heus primer una introducció introduïda per l’introductor qui introdueix introductes.

Heus amb permís una instrucció instruïda per l’instructor qui instrueix instructes.

Heus si són tan gentils una adducció adduïda per l’adductor qui addueix adductes.

Heus sisvol una traducció traduïda pel traductor qui tradueix traductes.

Heus doncs una producció produïda pel productor qui produeix productes.

Heus ara una conducció conduïda pel conductor qui condueix conductes.

Heus després una inducció induïda per l’inductor qui indueix inductes.

Heus tot seguit una reducció reduïda pel reductor qui redueix reductes.

Heus ensems una reproducció reproduïda pel reproductor qui reprodueix reproductes.

Heus tot d’una (i perdó) una eructació eructida per l’eructor qui eructeix eructes.

Heus si us plau una deducció deduïda pel deductor qui dedueix deductes.

Heus encara una construcció construïda pel constructor qui construeix constructes.

Heus presentment una obstrucció obstruïda per l’obstructor qui obstrueix obstructes.

Heus per tant una destrucció destruïda pel destructor qui destrueix destructes.

Heus per a fer dentetes una abducció abduïda per l’abductor qui abdueix abductes.

Heus amb plaer una seducció seduïda pel seductor qui sedueix seductes.

Heus a més (trempéssim!) una exsucció exsuïda per l’exsuctor qui exsueix exsuctes!

Heus ací (uf) una darrera educció eduïda per l’eductor qui edueix eductes.

Heus com dic una aconducció aconduïda per l’aconduïdor qui acondueix aconductes.

Heus al capdavall (i som-hi) una reconducció reconduïda pel reconductor qui recondueix reconductes.

Heus (i pleguéssim) (i au) una subducció subduïda pel subductor qui subdueix subductes.

Heus (passi-ho bé, passi-ho bé) una esducció esduïda per l’esduïdor qui…
com esdueix esductes…
s’esdueix… esducte…

~0~0~

Orgànic

Sóc un paio especialment repel·lent
si ensum amb l’oronell del cul
cag en paral·lel pels forats del nas.

Serpeta prima ma cigala
de cinquanta-sis metres i escaig
per son ull els escandalitzats espia què collons fan
mentre mes cavorques oculars pixen sens atur
denses lleterades d’alta ferum.

Si prou camín amb les orelles
amb els peus sé prou què dius.

Si amb les mans te m’embec
t’ho toqueja ma llenguassa tot.

Saps que quan era mamerri
se’m pensaven gripau?

Ecs quin paio més repel·lent no sóc!
Parit fui per femer una nit de pau.

~0~0~

Vòrtex i brollador ensems, i n’ixen en acabat les rajoletes de la revelació

Oh el terratrèmol qui causa el vòrtex enmig
on tot s’enfuig i d’on la inundació no neix!

La inundació qui s’engoleix el contingut.

I ara aprèn que per molt que servis el buf
molt mala idea és metre’t sots l’aigua en túnel sens fi,
poc en sortiràs gens viu —
plany-ne a la bestreta cada il·lús qui s’hi met.

I ara torna perpendicle al cresp i ulla si fos cas que cap illa
no emergia nova ençà de l’incommensurable desastre.

Emergeix tu mateix com peix amb rudimentàries potes
i una nova era estableix — bleixa-hi primigeni i ample.

I quan voldràs fer-hi cap forat per a ficar-hi cap piu
que per a la nit servi cap cabana,
troba-t’hi sortós, com en John Smith, les providencials rajoletes!

Són rajoletes lluents, i molt vermelles,
no pas àuries com les seues,
ni escrit no hi duen cap patafi de mormonada ni gatada,
ans la novel·la del que vivies i potser encara viuràs,
si pagues, com diu part de sota, en verd lluent,
nou dòlars addicionals per pàgina viscuda
del teu esdevenidor brillant d’illenc força allerat.

Oh època nova doncs on tot de bell nou serà tan nou!

~0~0~

HA HA HA HA HA HA HA HÀ!

La vana gent mascla HA decretada la mort de l’efeminat
El pec cos eclesiàstic HA segellat el pacte diabòlic amb la “divinitat”
El brutal búnquer militar HA sacralitzades la guerra i l’assassinat
La repulsiva gelea burocràtica HA legalitzada la bondat del forrellat
L’empedreït món econòmic HA estatuït que qui no guanya prou és prou malparit
El fastigós verí capitalista HA imposades les lleis del consum tot-corrosiu
La fava elit intel·lectualoide HA decidit que qui no hi és no hi és comptat
Els qui no hi som (xifres indesxifrables, HÀ!) ens en riem ecoics als darrers límits
Del passatge efímer, no fa…? HA HA HA HA HA HA HA HÀ…!

~0~0~

Amb orb instint cinta garfint

(Ah mesquí, l’atleta Jacint
qui sempre perdia a l’esprint.

Anava davant trenta o vint,
i l’horror de qui viu morint
li pintava amb negre retint
el fons etern de sota el plint,
d’on orb es llença, ara oint
crits del vòrtex qui el vol extint.)

Entre la foscor i l’ofec fint,
no sé pas on sóc ni què hi pint

(diu); sóc arribant o partint…?

La correguda és laberint,
topall m’atura, i terebint;
tot hi és clot, gual, fall, llisquent flint-
glass; cada pas vaig avortint.

Sóc l’u, el tres, el quart, el quint…?

Obstètric recul tot garfint
la cinta o l’himen per tots vint
prou ans estuprada tan sovint
d’on hom em paria patint…?

D’aquest recinte que precint,
si puc, ans no vinc sobreeixint,
àvol bromera que l’instint
duu a córrer cap al requint
del “triomf” i els folls aplaudint.

Rebuig de matèria indistint,
menys que cap cuc de cul o helmint
no valc; escumeu-me, succint,
i em llenceu com cap fals forint!

(Qui vol guanyar mai ni a l’esprint,
amb l’esperit del trist Jacint?)

~0~0~

C. per b, i b. per c.

La guerra inevitable entre els qui caminem amb els collons (i els conys, és clar) al capdamunt, i els pobres desgraciats antics i caducs qui encara caminen amb el cap al capdamunt, només s’acabarà amb l’extinció d’una de les parts.

Crec que els depassats mossegaran amb no res la puta pols. El nou perfeccionat sempre venç; el decadent i envellit fa figa sense remei. La natura es modifica, ço és, millora. Nostres cervells, sempre millor irrigats, se’n pensen de molt millors… estratagemes, armaments, desplegaments… Totes ens ponen, i amunt.

I els bons guerrers, quan cal, ens capiculem perfectament; amb un salt, fotem el cap amunt i, bo i caminant amb els braços, etzibem guitzes fulminants, car som boxaires elementals, de batzacs letals. Naturalment, alhora, epigenèticament, hem desenvolupades unes collonades immenses. Els qui les ensenyem en podem de debò fer el mec!

Quant als lluitadors enemics, ells avergonyits rai, cuirassant-se els fràgils collonets i tot. I tot plegat, els paleoantropòlegs els troben amb raó tot de greus defectes que els fan inhàbils al món modern, i encara més al combat.

A mesura que els Qquïstes conquerim el món, esdevenim el nou normal, i ells els anòmals, i els torts. Naltres doncs els drets. I els rectes i els rats. I els írrits i erronis ells. Palès. Es veu d’una hora lluny.

Cert que molts dels dos cantons, rebre rai. Enllestida la batalla general i última, n’haurem alguns de naltres acabats capats. Tret que ells, molt, molt pitjor: escapçats!

Cal dir que tot va començar amb un personatge entranyable, el pare de la nova raça, n’Eleuteri Qq. Va néixer amb cames enlloc de braços, i braços enlloc de cames — perfecte en tots els sentits, doncs.

De primer, entre els protogènics primitius hom es prengué l’Eleuteriet com una curiositat. El que no sabien, dissortats, ni els més cassandres, era que aquell gen (els genetistes del moment l’identificaven com a: TATGAT, 2, 6, que curiosament era un resultat aleshores molt comú del Barça quan jugava al camp del Merda — i ara fóra encara millor, si el Merda existís, és clar, car aquella raça de decrèpits merdosos no en fa pocs, d’eons, que han estat anorreats, massa cobejosos, envejosos, ignorants, malparits i datspelcul; doncs si encara existís el Merda, dic, molt més rebien, cagallons, car tots els qui juguem al Barça prou som fets a la faisó com cal, i, pel fet que estem bastits com n’estem, per força juguem, com sempre, molt millor a futbol, i a tota altra cosa, que no ningú; només cal imaginar-se’n els avantatges, del nou cos, a part que som els millors escollits. És com si part de baix, amb el cap, tenim tres caps, inclosos els dos una mica més petits, tot i que bestialment endurits, part de dalt; i els qui fem molts de gols de part de dalt — de collons, doncs — ens diuen, com a en Kocsis Segon de feliç memòria, “collons d’or”), mes parlàvem, veig, del TATGAT, 2, 6, tret que els entesos d’ara li hem donat, a aquest magnífic, immillorable, gen, un nom molt més bonic, gen O.I. (per Origen Infinit)… Doncs això… Ah, sí, doncs el que no sabien els betzols de llavors, ni els més fàcilment escarotats, era que aquell gen transformaria tots els altres, que era doncs un gen crucial, re-creador, i que doncs fills qui n’Eleuterió hagués (i n’hagué vuit-cents sis, amb pilots i pilots de dones molt entremaliades — vull dir, encara més entremaliades que no són sempre les dones dels arqueo-ninots qui es feien dir de “normals” (normals respecte a l’antic estil, car és clar que, com hem dit, els qui porten cames enlloc de braços, i braços per comptes de cames, són ells, els anòmals i xarbots, desjectes, xarxons), totes plegades molt benauradament i benèfica fetes per la natura perquè s’obrin de cames (antic estil, novament, és clar, car, a l’estil perfeccionat d’ara, s’obren de braços) i hi rebin cony endins les cigales triades a qualsevol instant convenient.

El gen O.I. és un gen qui s’imposa cent per cent. Els vuit-cents (i repicó) fills i filles d’en Qq produïren un fotimer de nous elements, i aqueixos elements encara més; en unes poques (sis o set) generacions hem esdevinguts tan (més!) nombrosos (que) com els passats de moda, els quals, malament rai, raça de degenerescències creixents, tots plegats doncs terminalment deprimits, pel fet, no fotem, com prou es veuen, i rai que en són, lleigs i antiquats, i repulsius.

Naltres no. Naltres caminem amb les cames, i doncs duem el cap, on ells, els primitius primats, execrables retrògrads, arcaics titelles, pràcticament prehistòrics, proto-comcals, dugongs fora de l’aigua, on ells, dic, hi duen els aparells sexuals, i nós altres, doncs, palès, prou amaguem, com cal, les cares tan rucs — molt necessàries, no dic pas que no, amb nas, ulls, boca, orelles… i tant, però prou massa privades per a anar-les ensenyant, desprotegides, al capdamunt — no pas doncs com collonades i conys, les coses més agradables de veure fetes per la natura en tota l’eternitat. El cap i la cara els emprem per al que són fets — per a desar-hi els delicats portals dels sentits, i el gazofilaci endocranial on cauts s’arraïmen, sense distraccions de parences ni aparences. La nova raça d’humans (la definitiva, jotfot!), la raça dels Eleuteriets (els Qquïstes), hem finalment alliberats els sexes de llurs avials constriccions — ara, en canvi, molt orgullosament prenen llur lloc primordial — i creixen gegantinament i s’embelleixen adientment. I fan gols sensacionals.

Som-hi doncs, la batalla final s’atansa. Els darrers anòmals vénen a l’illa enmig del riu on els hem desafiat que vinguin si volen saber el que és bo. A caire d’illa els veiem arribar. Aquest matí de marea baixa, de pura mar blava, de sorreta molt fina i blanca, i ells, els sobrevivents de la raça obsoleta, integrats sobretot de velletes qui amb prou feines poden caminar amb llurs artrítiques raquítiques cametes, passant a gual, ajudades per cadires d’aigua, repenjant-s’hi molt precàriament. Quina pena no foten els claupassats!

Ens guaitem la costa i les dues cintes de riu i totes les roques noves. Són roques buides — serveixen per a sebollir-hi els morts; cada roca qui fa el riu i la costa més pintorescs ni interessants hi allotja un mort. I les velles enemigues descansant-hi sacrílegament. Sort que aviat no seran ni memòria altre que en polsegosos museus on desem també carrinclons australopitecs i els dinosaures maldestres i xapots, reguitzells tots plegats de xarons espantalls rai. No pas gens com naltres, divins.

~0~0~

Desig desconfit, pels dits ensangonats

Bosses de plàstics, a les basses rodones.
Cuines molt llordes, qui freguem amb papers.
Recíproques tríbades, s’escriuen caràtules.
Xerri dels trens, verge estesa de línies.

Cobeges fugir, d’on s’allotja el rabeig.
Polit rellotge, silencia sos greuges.
Crònic mareig, de tot esquer et deslleta.
Ingènua trinxera, on deslleial cous l’ou.

Ofès pels èxodes, rebrecs de collons.
Fent la piràmide, amb pedres de ludibri.
Osques pregones, a cordes de triomf.
Anorreats hostatges, rudiments execrats.

Puden infal·libles, els cagallons del pontífex.
A graus xenòfobs, punxes i guardons.
A re renuncia, l’escarransit vesper.
Atia mestrívol, els tasts singulars.

Sense permís, se’ns omplien les cases.
Nas mascarat, per llagotera medusa.
Malden per relleu, flagrants oronells.
Tot el que oblidares, voldràs rescatar.

Riuada de gent, radiant tirallonga.
Plens de recança, pels conspicus colors.
Quin ruix de noies, xerrant pels descosits.
Conys desbocats, només pensen en fotre.

Exordi punyent, colpidora onada.
Trepigs de flor, goteig de ganivets.
Dels dits el desig, la sang desconfeix.
Cada univers, manuscrit descartat.

~0~0~

A la sala de conferències, els fenomenòlegs mudàvem de treu

Esconillats, en doina, se’ns alteraven els papers.
Pregons canvis de personalitat s’escunçaven doncs.
Sota els jupetins, a tall d’erupcions hipogees
Boigs batecs de cors qui dubten quant a llur propi veredicte
Qui som ni sabem (deien); car qui érem no som.

A Bangkok, leri-leri vora l’ample riu fangós
amb les noses habituals dels cuïcs ubics
qui són els eixams de meuques primes…
Si se t’omplia, cabalós, el somni buit
alhora se t’esborrava allò viscut.

Del gibrellet on tota ta vida d’ans s’atapeïa
la bromera i el curull tot d’una eren rasats
i el fons s’adverava foradat…
D’on que perdessis tot l’adí fins ara abassegat, que palimpsest fossis
on el somni d’altri ha esdevingut tot teu, tot tu, i prou.

I ara maldaves, lleuger i feixuc ensems
bo i assajant d’eixir de qualque pou inèdit.

Tants de nous fenòmens (et dius); cap de naltres no en sortirem vius.

Tot el que mai fos estat teu, et repel·leix…
quan tot el que fou seu t’envaeix.

T’omples al mateix temps que et buides
i a ell així mateix li succeeix.

Els malentesos, les col·lisions, els tribulls…

A la sala de conferències, sota les pluges de Bangkok
els fenomenòlegs fórem reinventats.
Tot ço que vèiem fins ara ho havíem somiat.

Del fang s’aixecava, massiu, el malson
primera mostra dels nostres horrífics descendents.

O començàvem de percebre com ells
com els qui imminents seguiran a la nostra extinció…

Ara que mudàvem per darrer cop de treu
de dret cap al naufraig.

~0~0~

Sosvinences dels eons endreçats

Només et recordaré que fórets saure amb ales
i doncs que tots tos somnis alats
vénen de les llampegants centúries on enjòlit
escaujares el món
te’n cardares els vents
els núvols en rotares
els llamps en destrenares
l’oceà en suares
n’escrestares volcans i monuments
en destronares els morts
en devorares els focs
en signares els Sols
i amb ombres escaients
d’impertèrrits sentiments
incrustares l’indret
amb els esdevenidors corcats
d’entrevingut present
que si adés s’encordava al bec
suara ho farà a les urpes indomtables
del saure fúlgid
cruel
omnituent.

~0~0~

Famílies

És tram de prim temps
tot és tendre i verd;
amb ull esmolat
el flagell no es perd
cap nou bleix sobtat
qui neix al bosc dens.

L’estiu tot ho crema
re no roman viu;
del flagell el pare
el fill desempara;
en un cel que trema
penjaments hi escriu.

Li pica la cresta
li toca el crostó
el repta i retreu
que faci conquesta
sense mirar preu
del tram de tardor.

Tot el que tu trenques
no és pas teu ni meu;
de qui et fa flagell
és nafrada pell
(que s’embena amb neu
ben ficada a llenques).

~0~0~

Por de tindre’t no tinc

Que de tindre’t por no tinc
ho demostra que ara vinc
amb un nas d’ornitorinc
enfilat cap al teu ying.

Això que trec no és cap brinc
ni sa pelleringa rebaixinc
pus tost sembla got de zinc
tot trempat i tot propinc
on la llet hi fotés dring.

Fent sonar l’esquellerinc
de mon àncora l’orinc
ben trempat i ben propinc
amb un bon ritme de swing
prou faig cap al teu bell ring.

I perquè en fotessis trinc-trinc
o en beguessis de glops cinc
al got ert sens rebaixinc
xucla’n fort a ritme de swing.

~0~0~

Processons
o progressions d’individus constants cap al zero

Tots hem de caure de cap al prim matalàs.

Tots hem de saber dir cul
i passar per estrets congosts amb aràcnids serps i insectes.

Tots hem de saber burxar pertot
que s’ensorrin els bonys.

Tots hi hem de pujar sols
castell dalt al cel inassolible
i per cap altre mitjà
que no sigui el d’anar…

I anar
i anar
i anar… pujant.

~0~0~

2004-2013

Mentre part de dins
el cranc furtiu
anava rosegant…

Com m’anava divertint
escrivint
tots aquests escrits
de cranc furtiu
qui foteta va rosegant
gant
gant
la fibra de l’existent
tent
tent.

~0~0~

Amunt i avall arrossegant el cossi gros per a les escombraries

Si vaig com dic pertot arreu on puc
— on puc, car dels de més d’indrets, hom (la gent de bé) em foragita —
tornem-hi: si hi vaig, pertot arreu on puc, prou arrossegant doncs
un cossi gros per a les escombraries,
prou és per a fer avinent a tothom qui vulgui fer-se’n
(i sobretot per a fer-me’n a mi mateix, recordant-m’ho com martelleig)
que cada tragèdia a la vida allí l’endins, ben atapeïda,
al cossi gros d’escombraries que tragín (de cops mal em dolgui prou sorollosament)
fins al primer abís o cingle on mai sigui permès d’estimbar-les-hi.

Ai minyó — em deia — car més et val de capgirar com un mitjó
brut i amb brosses i bestioles punxegudes i pedretes
el cossi gros de les escombraries tràgiques,
que no pas haver de capgirar com un mitjó arnat
aquesta teua mig esfilagarsada, tan ultranafrada, ànima.

~0~0~

Femelleta complaent

Sovint em posava a cridar com un boig;
sempre em pensava que sabia més que tothom,
i els reptava egrègiament i els corregia
qualque coneixement si fa no fot abstrús
o com pronunciar quelcom o altre.

I collons, que no podia mai anar més lluny d’osques!
Me n’adonava quan era sol i repassava avinenteses i esdeveniments
que l’errat de mig a mig era jo.

I em desesperava i no sabia ara com castigar’m.
I de sobte em castigava a callar per sempre pus,
tret que el càstig no durava gaire;
impel·lit per qualque dimoni de testosterona fart,
hi tornava, desgraciat, més esgargamelladament.

Fins que — oh bella astrugança! —
fins que per la dona no fui totalment feminitzat!

Llavors vaig esdevindre feliçment doneta sense drets,
tímid annex, apèndix, vull dir, petita rateta
qui s’arrecera tremolenca a l’ombra de son superior,
i qui de piular és clar mai no gens,
sempre oferta envers tothom altri, i assentint humilment,
i agraïdeta damunt d’allò pus.

Prou de cridar sense seny ni raó!
Prou de pensar que sé re, carallot!

Callar i somriure; i sempre obeir, sotmesa, deferent,
i sobretot gaudir admirada davant les coneixences immensíssimes
de mos superiors, amb tothom altri inclòs.

~0~0~

Aquest fou el dia

Si en el pampallugueig i el minso tritlleig
de la neu qui es desfà sota el Sol esclatant
la límpida aigua s’escola devers els rierolets de fresc
qui al prístin estanyol en tímids glopeigs no ragen
hi veig a la vora de l’aigua d’un dels més ràpids rierols
dos guants de llana grisos qui hi rauen tan a frec
que tinc por que el corrent no se’ls endugui
i ai llavors que si en el matí gloriós en rescatava cap
empès l’altre rabent se n’anava entremaliat
a enterbolir-hi la pura frescor de l’estanyol sobtat
d’on (oh frustrat idil·li) ara rac amb els peus mullats
i un guant tot sull somall orfe ploraire.

(…)

Sóc alhora el refusat i el qui refusa.

Sort en tinc del taxi qui no he vist
i de la mà gegantina qui providencial l’atura.

Car al cap del jorn refusaire i refusat
troben que re no valia d’escarransidament escarrassar-se’n.

Bonhomia calia amb els coneguts i els desconeguts
car tothom s’ho deu valdre.

(…)

I llavors nit encantada
nen meravellós (quina exhibició de la natura!
sis anyets i dotat immensament
violinista eximi
escriptor sens parell).

Em diu que ara feia tres anys havia parlat a la ràdio
per a salvar aquell altre infant qui els indonesis assassinaven.

El mateix infant qui ara crescudet
feia de cambrer i amb qui suara em barallava.

Me’l pensava massa mocós maleducat
i l’insultava fort i el viltenia.

I ara el nen meravellós
me’n conta la història
i les llàgrimes i la dolça recança em guanyen.

Ah nit encantada
ah nen meravellós
ah lluna gegantina per lleganys tamisada
qui llences els raigs en irisat llençol
on ens emmirallem!

Ets al cel ets al cel (li dic)
i tu i tu (em respon)

Car com en qualsevol altre mirall esbiaixat
si tu el veus ell et veu.

El cambrer salvat l’albirava ara enraonar amb mon pare
com aniré a demanar-los perdó!

De genolls si calgués
i en acabat alhora m’acomiadaré
de tots els qui ja no veuré mai més.

Tots aquells morents de vell
i de les dues padrines dels ulls plens de sang.

Nit encantada
bonhomia cal
nen meravellós
cel en mirall
adéu adéu.

~0~0~



Comments are closed.