Archive for cassanelles i banyarriquers: aquell element d’en Sunifred Nicaló al seu element

Més rerialles d’escorrialles
a ca n’Opuscle
i a cals Quxjupz

—Sempre que t’has trobat enlloc cap indret buit i secret, com ara sota cap ample arbre amb la soca amagadament foradada, on de primer has furgat amb un bastó llarg amb por que no et sortís cap bèstia enfurismada, i llavors, bo i adonant-te que cap reacció no venia de la cavorca, camí doncs franc, t’has acotxat i has gosat fer-hi un cop d’ull, i àdhuc en acabat ficar-t’hi bocaterrosa, bo i entrant, doncs, sempre, dic, n’has romàs meravellat, amb aquell immens espai qui neix ran la rabassa traucada, un espai grotesc, de caverna enorme, i davant aqueix eixamplament subterrani tanmateix tan ben emmurallat, t’hi trobaves sempre, dic, el mateix espectacle.
—Les cendres i carbons extints d’un foc si fa no fa central, els jócs pollosos i arnats als racons, les ampolles de licors ara eixutes o mig plenes de pixats, les llaunes buides rovellades, els drapots i paperots mig cremats i emmerdats, i els cagallons, pertot arreu els cagallons sovint ben ressecs i tanmateix pudents.
—Ah, i les obscenitats i les estupideses religioses als murs, ratllades amb punta de ganivet i guixades amb cagallons, sempre els ubics cagallons.
—Això, et dius cada vegada, aquesta maleïda soll, no pertany a cap bèstia salvatge, no; cap bèstia salvatge no arribaria tan lluny en les excel·lències de la creació; això és cosa del rei, el rei de la creació, hà.
—Això no és pas cau de bèl·lua ferotge; és cau d’humans; això és testimoniatge, heretatge, llegat, penyora, de presència “civilitzada”.
—Ecs.

(…)

—Ariadna dona aranya
qui per a mon conhort em tramets directe el fil
per a treure’m del dèdal on m’escany.
—A la fi del fil esquers sucosos que em sadollarien
tret que dels esquers hams
hams afilats que em penetren
em penetren fins als penetrals
ungles esmolades
múltiples penetracions
carnús botxinejat
ungles corbes de vampiressa els hams.
—Fil amb esquers sucosos de deessa
esquers apaivagadors satisfaents
fil dels vint hams.
—Fil que es trencarà
no pas quan seré fora del dèdal
ans quan a un de molt pitjor no sóc
més… molt més escanyat que no abans.
—Deessa dels opípars esquers
tots aquests milers de vegades on hi he mossegat
on m’has benauradament enganyat
per a ficar-me nafrat al dèdal dels campions
perquè hi esdevingui el campió dels campions
el més cuguç el més vegades enganyat
enfonsa’m
enfonsa’m els hams
les ungles vampiressa
deessa
penetra’m
penetrat escanyat
les ungles les ungles
endins endins
més
més.

(…)

—Quantes d’hores no has romàs marmori
al tombant del cel arborescent
esperant dins el cotxe blau
que se’t dignés ella descendir
i quantes d’hores indignats camions
o impertèrrits automòbils
no has hagut d’esguardar fit a fit
estacat davant el garatge dels sollats corifeus?
—Fins que finalment no foties el camp
alhora oblidant-t’hi al pany la clau.
—Colgat per la nit t’has allunyat
hi havia llibres abandonats
a la foscor d’un carreró
no en plegaves cap tot i la temptació
perquè et sents estretament observat
pels armats de la presó.
—Ara creus que ja has vagat prou per l’estiribel
i tornes esventadament corrent
és clar per a trobar-t’ho tot buit
el garatge desert el cotxe blau desaparegut.
—D’espetec la llum del cel ha esclatat
i els llibres (qui eren d’altri) la llum ha cuits
sorolls d’avions emmudeixen clams de cucut.

(…)

—Castoret i Pol·luït, bessons abandonats qui poparen de la pàmfila lloba.
—Si en Castoret gorjut abassegava els mugrons, en Pol·luït qui altre remei que d’amorrar’s al cony.
—Per a un les llets, per a l’altre les lleterades.
—Els descendents d’en Pol·luït som ara molt més vius que no els altres. Qui se sap pol·luït, no l’entrevenen inútilment ximples supersticions ni fantasies de rectitud ni d’altres falòrnies dogmàtiques.
—Som esperits lliures, d’alleujada descàrrega.

(…)

—Els homes llurs canons.
—Els homes aquest és el nostre secret que les dones no capirien mai.
—Els homes podem allargar i eixamplar el canó molt més que no fotem quan trempem presumptament al màxim per tal de descarregar la lleterada.
—Els nostres canons en hores secretes, quan totes les dones dormen entre capats capellans, es desenvolupen en vastes canonades, i les canonades de tots els homes ensems s’endollen mútues en perfecta xarxa, millor: en perfecta teranyina, millor: en laberint esfereïdorament complex, gairebé perfectament indesxifrable; en un complex, doncs, gairebé inextricable de verdes inconspícues canonades, que subterrànies i interestel·lars esdevenen l’hamaca on jeu i es manté famosament instal·lat, si fa no fa estable, bo i conservant (com als astrals illots els hiats entre els iots planetaris, les degudes distàncies) cadascun dels elements de l’univers present passat i venidor.
—Sense els homes tot era caos volcànic, eriçat, i qui covés crueltats apoplèctiques, univers de totes totes fracassat; coleu-nos, doncs, devotes, femelles, en tornar bo i colcant, salvatges, de les nostres nocturnes, desèrtiques, mai no gens ocioses, excursions de sustentació total.

(…)

—Sèdul investigador a segles i estanys, on trobes tots els animals a pler interessants, típules i opilions; becuts i bernats pescaires; blauets i xanguet; rats-bufs i crancs de riu; sabaters i dafnes; ídoles i nimfes; escolopendres i caragols; tàvecs i trombicles; guatlles i perdius; cueretes i papallones entre joncs i campànules; diatomees i fontinals; libèl·lules, avions i senyoretes; llambrics i cadells; renocs, granots i sangoneres; sargantanes, tritons i llangardaixos; capolls i crisàlides; marts i llúdries; cigales i grills; guineus i lirons, i noies de vidre i serps d’enfonys…
—I encara, potser a la llarga l’animal qui trobes més interessant de tots, ço és, les dones llurs conys.

(…)

—L’univers essent no re altre, al cap i la fi, que gas escalfat, i de cops solidificat en galàxies, Sols, planetes, i, molt més insignificativament, en mamuts i persones i cucs, sort que havem un nas per tal d’ésser segurs si més no que, si som gas, no som (si més no alguns) almenys solament pets.
—Quin consol, vós!

(…)

—Sóc rector i uixer de la universitat del meu ésser, i tanmateix m’ha sortit un estudiant molt revolucionari.
—És el meu cos, qui no solament no m’obeeix, ans cruament em ridiculitza davant tots els altres estudiants de la universitat del que sóc.
—De tal faisó que aviat no solament hauré perduda tota autoritat, ans tothom se me’n fotrà esfereïdorament i l’anarquia sense solta ni volta durà la universitat, i doncs em durà, a l’anorreament.
—Res que puga fer-hi. Pertot fotent el pallasso bo i intentant d’imposar una mica d’ordre. Ningú fotent-me’n ja cap cas.
—I doncs, ací sóc, som-hi. Incapaç de ficar ordre, incapaç de fotre altre que el paper que em toca, el del dissortat mec qui, grotescament periclitant, tothom fot sapastrement esclafir de riure.

(…)

Mestre Groc, a divuit anys.
—Mestre Groc ha divuit anys, i a divuit anys ha al sarró de la consciència pler d’esdeveniments que li han esdevinguts.
—Despert al somni, si n’hi va, a llocs; i si en torna, carregat d’infal·libles prolepsis!
—A divuit anys, mestre Groc, ha divuit vegades tombat el cap cap a tombant.
—Tombant en tomba, mestre Groc haurà complert.

(…)

Només mort serviràs potser de re, car seràs fems — fa.
Seré — faig — màgics fems als magins dels exquisits, on esplets rai llavors de flors d’imaginació excel·lents no promouen.
—Fa — Màgics fems?
Màgics — faig.
—Car només morts fem màgia. Transformats, transformem. Fets fems, fem fets.

(…)

—Em va dir que el matés.
Mata’l, et dic! Mata’l, et dic!
—I el matí.
—I el matí era clar i els ocells xiulaven pels arbres del jardí, i m’havia estrenat d’assassí, i trobava que tampoc no em calia fugir. Que ningú no trobaria a mancar el qui matí ni aquell matí ni cap altre matí de tots els morts matins encara no programats; un reguitzell indeterminat de matins de mort.

(…)

—Mentre vaig caminant i admirant allò que hom exhibeix al bigarrat basar, tot d’una me n’adon que tres noiets passen i repassen davant meu, fins que al capdavall només resta el més petit, els dos més grandets s’han esfumats i amb ells el meu feixuc abric de vellut blau. Engrapava doncs el noiet petit, i la gent em començava de guaitar de gairell i jo dient-li, On és l’abric, on és l’abric? I ell, un minyonet bru vestit tot de verd, fent-se el desentès, no dient re, però musclejant i fent molt innocentment com aquell qui fa, Ets boig? A mi que m’expliques tu ara? Així que l’haig de deixar anar, abans no me n’esdevingui cap de grossa amb els malcarats locals, i ara em reca més que no pas perdre l’abric, haver-hi perdut, a la butxaca, el ganivet de l’assassí.
—Fugint els més malparits dels presents qui potser encara em linxaven si badava gaire, m’he ficat a la primera porta, on la massa flairosa xafogor de l’ambient em mig fot potes enlaire. Carns suades hi pampalluguegen i de bell antuvi m’he ficat a trempar amb vel·leïtats d’estelló desbocat. Empegueït, encontinent m’haig de reptar, infant ridícul qui no donaria abast. Pírric rostar ossos de costelles per al desdentegat qui se somiés que es nodreix amb sucosíssimes carns i es deixondeix davant les sòpites sopetes.
—Atapeït local potser de clínica especialitzada on les nues o mig nues prenyades hi foten, popudes i eixarrancades, exercicis diguem-ne de salut obstretícia, preparant més o menys gimnàsticament parts i puerperis; no sé ni on ficar’m entre tantes de cuixes i ventres i pits botits de vegades fins a límits d’imminent esclat. A pleret, tothom em va esguardant com si hi sóc efectivament de més. Així que, perdent-me a tentines entre nueses, m’enfil fins a una altra porta, i au.
—Pitjor, encara més nues, les lesbianes, fent que foten ioga, llordades rai. Sort que aqueixes no me’n fan cap cas, massa ocupades. En tot cas, la fortor de cony excitat excedeix les meues capacitats de joiós ensum, i tantost ensopeg amb una altra porta, endins em fic.
—Quin barreig repugnant! Nuvolades d’ossos boteruts, de carnussos i farnats per burxes i objectes contundents tot castigats; orificis sangosos, llengües penjant; a tesa esgarrapats, rasclats, masegats, trinxats, piconats, els pervertits, segurament molt tocats tots plegats d’una repulsiva mania o altra; ec, si m’esgarrifen, vós, i com la basca i les arcades no em pugen, i com orxegant no m’ennueg!
—Als taulells de control on voldria demanar’ls indicacions, les infermeres, indiferents i rere reixes, a part que prou han vist amb la meua cara de fàstic que, de pervertit, jo, gens, només em foten gest que foti el camp, Sí, som-hi, desa’t, arruix, bah. I m’assenyalen la darrera porta, la qual per sort, uf, duu al carrer.
— Fora, doncs, i tan aviat com puc! Erràtic putxinel·li, com un bugre qui, tanmateix líric, fugís àdhuc del ressò de tanta de fosca ans escabrosa violència, nogensmenys amb tota tranquil·litat, bo i escaujant els ramats autòctons en llur típic, desballestat, hàbitat i les no gaire persuasives façanes, feia cap a l’hotel. M’hi entretenia una estona llençant, d’ençà de la “meua” finestra, anònima i de les més altes, qualsque escadussers bitllets locals, segons el meu parer (potser prou lluny d’osques) d’escassa vàlua, i que tanmateix fotien xiroi d’allò més qui els trobés.
—Estesa estepària, la plaça d’en Neptú (un Neptú amb faixa i jupetí, barretina i espardenyes, i en tost de trident un flascó ple de plors, sémens i d’altres xerigots, símbol aquell tèrbol contingut segurament del líquid fecund d’on tot allò si fa no fa viu no prové), l’ampla plaça doncs, dic, on els bitllets anaven a estavellar’s, en acabat de llur vol capriciós de papallona romancera, era tan poc concorreguda que de cops un bitllet dels grossos romania impassible a lloc tanta d’estoneta que m’hi adormia i tot.
—L’endemà dematí, ara que encara hi sóc d’hora, em veig pujant amb les maletes i paquets fins al replà per a veure la desmesurada crescuda del riu, on no feia sinó hores havia salvada la noieta d’una barqueta que feia aigües pertot arreu i s’enfonsava irremissiblement. Solitari enmig la tempesta, balancejava llavors una caixota d’eines o d’ormeigs a una gúmena fixada al capdamunt del pal major d’una altra barca, buida, i més grossa, que havia romasa ancorada al costat de terra ferma, i quan la gúmena duia prou embranzida, m’hi enganxava penjat d’un braç alhora que en desfeia la caixota, i així, amb la revolada afegida del meu impuls corporal, m’enviava fins la noieta, la qual amb l’altre braç assolia de pescar en el primer intent, i ara, amb el balanceig de tornada, amb una empenta afegida de les meues cames fotent guitza damunt la torta quilla de la barqueta condemnada, arribàvem ensems a l’Arcàdia, ço és, la bona barca de vés a saber quin absent propietari, vós. Tot xops, ella i jo, ella mig desmaiada, deixàvem enrere la riba del riu esbojarrat i havíem desembarcat, trontollant, a l’edifici dels oficials portuaris, que s’hi eixugués, pobrissona, i em deien els duaners si no em volia també eixugar prop els radiadors, i els deia que no valia la pena, que l’hotel m’era prou a la vora, i era llavors, on ja me n’anava, després de collir algunes molt flasques felicitacions d’alguns dels oficinistes, on, pel que els deia als de la taula ampla, vaig començar a comprendre que la noieta no havia estada sola a la barca, que hi era amb un amant força notat a la població, casat i amb interessos polítics, el qual havia estat assassinat durant l’idíl·lic viatge (just uns instants abans el sobtat cap de fibló, esdeveniment no pas rar es veu en aquell vast estuari) per un nedador misteriós qui havent atesa silenciosament la barca, amb un coltell li havia tallat el coll, per a tot seguit tornar a fotre’s aigua endins i enllà qui sap on. Me n’adonava ara, car el sentia gratant-me el cul, que el coltell l’havia dut la noieta al moment que la rescatava i que en el procés d’entomar-la, i ella obrir les mans per a abraçar’m, li devia haver caigut, i que, sense ni ella ni jo adonar-nos-en, se m’havia ficat a la butxaca de darrere els pantalons.
—Havia estat llavors, quan, eixut i net, havia fets els paquets i les maletes, que havia llençats, d’un a un, i de lluny en lluny, els darrers bitllets d’aquell atziac territori finestra avall, entretingut a veure qui els anava collint, satisfet que fossin sobretot molt il·lusionada canalleta. El sardònic noiet de verd sobre el qual adés m’abraonava, amb perill que hom m’ataconés a mort allí mateix, impostora ovelleta, era un dels afortunats. Li enviava un gargall mentre era ajupit replegant el bitllet, mes el mancava estrepitosament; em recava doncs no haver-m’hi abans torcat el cul, amb el bitllet del massa entremaliat noiet de verd, per qui el ganivet de l’assassí qui sap on para.
—El riu tumultuós i la pluja, tot i que sóc sota el ràfec damunt el replà d’observació prop la duana on haig d’agafar el vaixell que se m’endugui de l’indret, reïxen a mullar’m, i he de davallar fins a l’oficina on era ahir que hi cridin quan vulguin els passatgers.
—Els oficials, de moment, abans l’embarcament, força desvagats, potser els hauria lliurat el ganivet de l’assassí si els caòtics noiets al basar no m’haguessin l’ocàs passat pispat l’abric. O potser no. Depèn del grau d’avolesa que hauria sabut esbrinar destriant els gairebé hermètics articles consagrats, en ful homenatge, a l’interfecte dins els infectes mitjans de comunicació, aquells sempre repel·lents satèl·lits del podrit poder. Si trobava que s’ho mereixia, ben assassinat i més glòria per al bon assassí. Si veia contràriament que era un bon home atrapat per les circumstàncies i l’assassí era llogat pels qui el purgarien abans no revelés els pitjors, més malignes, tripijocs dels sempiterns oligarques, llavors prou piulava, i ben clar.
—Ara, dic l’assassí, l’assassí… Mes ep, per què no l’assassina…? Car i si hagués estat la mateixa noieta de l’estretet vestidet vermell, per a salvar la qual tant no m’havia despentinat? Prou que portava encara el ganivet, ca?
—O potser l’excel·lent nedador desconegut havia estat jo, qui per a això precisament arribava d’incògnit a aquest nociu indret? No m’estranyaria pas gens, no, vós, que l’àgil elegant silent nedador ignot, qui apareix i desapareix entre aigües amb perfecta eficacitat ans amb mortridora efectivitat, hagués estat jo mateix. Quina millor disfressa per a tapar el fet que aparegués tot xop que per causa d’haver’m hagut de llençar tan cavallerosament al riu per a rembre l’exposada indefensa princeseta amb l’escàs roent samitell, tan cenyit i més tot moll fent-la encara més encantadora?
—Car qui sap per què hi sóc ni a la percaça de què hi vinc, dissimulat de bòmbix molt agosarat qui amb fanfara irromp al rusc a depredar-hi alienes bresques? Què hi feia, enmig de la tempesta, sota les buguenvíl·lees fuetejades pel vent, tan a peu de la sòlida barca de l’alt i dens pal major arrambada a la riba i amb la gúmena tota presta?
—Sóc de tarannà tan fi i amistós, tendre i afectuós, qui si algú hi ha qui mai persuadeix l’antropòfag troglodita a estar-se de fètids grunys i de garrotades a tort i a dret, i a conrear per comptes les arts esporàdiques del saber guipar-hi, en l’estelada harmonia del cel de la nit, entre calfreds de trapezi, el ficte periple del vaixell idoni qui lliure i sobirà et duu a l’alberg celeste on ni violacions ni mossades de gana ni d’altres letals plagasitats no hi poden tindre mai lloc, i on en lleure permanent contemplatiu no jaus, despulla indestructible on totes les joies vingudes del firmament dolçament se t’allunen al cos estel·lar, lluminós, llunàtic, amb potetes de lleuger pardalet, i sense que hagis de moure mai al capdavall tu mateix ni un dels altrament enferritjats engranatges d’un cos nat ja desconfit… Si pel nòlit insignificant de l’orba creença que duus a l’oliós xerraire qui sóc, esdevens, crèdul grotesc cavernícola, imaginativament barca solar on només els divins misteris del suau plaer etern no s’hi carreguen durant els pacífics dies infinits… Si algú, deia, benaurat miraculós persuasiu retòric, pot convèncer’l, i qui diu troglodita diu duaner, amb tota seguretat ací sóc.
Ah, l’heroic salvador d’ahir, diuen dos o tres qui m’han reconegut, hauríem de comonir la puta premsa, tret que no hi ha prou temps; el vaixell és a frec de fotre el camp, ja atiava els motors; quins subterfugis ni quines traves podríem idear que en garantissin l’ajornament?
—Els dic, fent-me l’extremat humil, que eternament agraït ja prou rai, pobrissó, i que allò tot plegat m’empegueïa bon tros, que es jaquissin doncs de ximpleries honorífiques, que sóc molt vergonyoset i que llur zel patriòtic m’omplia per comparació de xacres morals, una ànima de càntir que hec tota macada ni asclada per les meues mancances, vassall qui llur alta cultura esperona als batecs convectius, oi? Turista molt poqueta-cosa qui les conviccions de llur nació sublimment lletrafereixen, i que convinguéssim que, osmòtic al gemec de les gàrgoles locals, me’n tornava alhora estripat com paperot i cohesionat com tavella de fava qui portés no pas faves, arestes de construcció que per sempre pus ja em serviran espiritualment de crosses.
—Rucades d’aqueixes. Què collons saben els bòfies? Plasticitat sinàptica gens, més aviat una anquilosi cerebral generalitzada d’ençà del jorn on juraren bandera borlada carrinclonament de santificats cagallonets complagudament malpenjats per filets de vells eixarreïts vòmits.
L’abís de l’enyorament, els retrunys de l’antic ensenyament, el vesc de les recances, els dic, vessant mels de fel, i els trets de llurs visatges emmirallen el meu, tres pàmfils, tres sòmines qui glop a glop ens empassem, nens de pit, les farinetes amanides amb gargalls piroclàstics de les fementides dides, si doncs no les lleterades dels pútrids capsigranys qui d’estranquis normalment no se les carden.
—Amb el passaport entredents, furtiu com pudibund conill, palanca amunt, de llur asil asfixiant finalment m’esmunyia.

(…)

—Envaïts pels armats criminals quan menys ens els esperàvem.
—Sort (per a mi si més no) que havia perduts, poc feia gens, els meus topants bo i havent-me’n hagut d’anar enrere entre la fort entoixada gentada, tot assajant de retrobar la cartera on havia duts els documents, on, tampoc no havent trobat re entre el desori, de fet ni el petit tresor perdut ni el mateix indret a la graderia on hauria tornat, ara amb el cartipàs joiosament ben trobat i ben arrapadet sota el braç, al qual indret, dic, doncs, ara mateix debades no m’adreçava (car vés a saber a quin cantó parava) per a reunir-me novament amb els companys per a veure-hi l’espectacle, escaient-se ésser llavors aquest el mateix cantó de l’esgraonada al capdavall on els armats brutals criminals no triaven precisament, bo i envaint-nos, també d’emmenar-se, sort, dic, doncs, que, mercès a la meua badoqueria i al meu pobre sentit de l’orientació, ni m’hi trobés ni m’hi trobessin.
—Després d’uns quants de trets i cridòries, els maleïts invasors oficials s’enduien els qui volien, i llavors, com si no res, tot reprenia curs, l’espectacle s’anunciava, els protagonistes eixien a l’arena, etcètera, tret que els meus dos companys no eren enlloc; eren doncs entre els dissortats qui els brutals s’enduien.
—Ara davallava badoquejant inofensivament devers la riba roent. I llavors els localitzava.
—De força prop, els he vists, estirats en sengles graelles, els meus dos companys qui en veure’m m’imploraven amb els ulls encara vius que em fes heroi, que esdevingués algú amb prou collons, i que amb un cop de mà els deslliurés de les bestials tortures dels botxins.
—Quina angoixa no em tenallava llavors, vós, quina paràlisi, quina incapacitat de moure’m. Tornat tremolosa pedra. Jo, carallot, qui hauria d’haver fotut el camp lluny, lluny, i a tot estrop.
—Ei, vós! — crida un dels estiracordetes dels botxins. Us heu perdut? Apa, arruix! No teniu pas credencials per a gaudir del nostre espectacle?
—No, no — faig amb el cap, i sense esme, i ja allunyant-me’n, ara, girant cua, oferint l’esquena a tota aquella molt afligidora salvatjada.
—Oblida, em dic, l’entreacte esfereïdor, i ciutadà discret, negligible, millor: anònim, sense lligam de cap mena, torna-te’n als carrers, a netejar-hi les brutícies. Prou és la teua feina, l’única que saps fer, l’única per a la qual mig et volen. Au, anar ostant neus i fangs, i branques i escòries, i a humilment esguardar de lluny cap als arrests dels autobusos de les escoles i com certs infants estúpidament innocents s’hi fan raptar i violar. Imatges, llas, també prou doloroses.

(…)

—Sóc l’escombriaire qui escombra deserts. Adés, fa trenta-vuit anys, quan encara feia de torsimany, especialitzat en els dialectes xinesos, just al moment de la invasió, quan plogueren com sembra tota mena de rampoines, de fòtils i d’andròmines que al capdavall resultaren d’ésser esturments de tortura, esdevinguí de cop i volta no ningú, qui, armat d’una escombra de gódua, recollia entre les polsegueres les restes que els tombaven de la boca a tota aquella gent qui fora els supermercats adeleradament endrapaven.
—A la barres dels bars els actors fracassats parlaven d’inanitats, de preteses grandeses pretèrites. Frustrats ninots, quins merdes no eren tots plegats, quins inútils aprofitats; anava escombrant com qui mai no hi és, i tot el que deien em feia un fàstic incommensurable.
—Me’n record que llavors la padrina grassa, feixuga, ella sempre arrossegant la cadira que alhora li feia de crossa, vingué a prendre’m per les orelles, i em va acompanyar vulguis no vulguis a l’estació dels autocars. Volia presenciar com me n’anava, car em volia fora, ben lluny, potser “salvat” d’aquell ambient sense endemà.
—Els autocars partien tots alhora i totalment confós no sabia pas quin agafar. Fou llavors que fui testimoni d’aquell altre cas com un cabàs. Cercant entre els autocars i els cartells que duien empastifats ací i allà, a la xamberga, entre anuncis i advertències, i amenaces governamentals, i noms de lloc qui sap si d’origen o de destí, vaig, d’esme, aixecar els ulls i hi havia dues dones fartes i lletges qui queien enrere mig abraçades. Les veia amb un ai al cor com eren a un pèl de caure d’un tercer pis avall, d’un balcó sense barana; me les esguardava mut, amb temor, car com dic eren a frec de caure i de fer-se a mil bocins part de terra davant meu mateix, i llavors com qui diu miraculosament l’embranzida que duien se’ls estroncava; aturaven de rodolar just a un centímetre de l’abís. S’aturaren i s’incorporaren totes pàl·lides, mes se n’adonaren llavors que de llur inèpcia, de llurs sapastreria, n’hi havia un testimoni, i llurs ulls claferts d’odi, de rancúnia, em volgueren perforar.
—Cremat pels raigs de llur furor, vaig doncs abaixar els ulls i avançava amb la vista clavada a terra quan un dels autocars m’escometé davant part davant. Quin monstre no es veu que esdevenia de cop-descuit!
—Corrent de desert a desert, sóc ara el savi ultrasavi qui presenta aquesta forma: sóc un cavallet de quatre llargues potes i cos tot petitet, amb un cap pelat de vell xinès amb barbeta, i amb la part superior del crani (allò que se’n diu el suc) tot pla, com estès barret oval que protegís del Sol la totalitat del meu cos.
—Davant meu, com a guia, sempre acompanyant-me, extremadament fidel, acèrrim defensor meu, corrent de desert a desert, incansable, un altre cavallet si fa no fa fet com jo, petit de cos, llarg de cames, tret que el cap és ara de simi savi, però mut, i també amb un suc aplanat com ara un barret tot pla i oval que el cos sencer aixopluga de les rigors del Sol despietat.
—Car som els més savis, només alliçonem les sorres i les dunes dels deserts, i els rius sobtats que hi creixen, i les palmeres i els ibis i els fennecs concomitants.

(…)

—En la plasticitat del somni l’aviram, llurs inescandallables xerroteigs ni soliloquis entre espectaculars cospins i repalasses, o la insistent sorda bonior dels corpuscles sarcòfags qui com peixos al ressabagai de l’afàs, on les àncores de les xalupes es camuflen en osques i floridures, s’estavellen ells amb ells.
—El rem d’arrere en flasc bellugueig infligeix al moviment, tan variat, acolorit, mogut, universal, i sempre així mateix interromput per l’interruptor de l’espetec sobtat, un silenci de plom i cementiri.
—La fi de la follia es repeteix indefinidament, car cert que es reprèn la follia quan el foll moviment el rem d’arrere en flasc bellugueig molt ventissament no l’interromp ni silencia.
—Es repeteix enllà de les èpoques, els espais, els terrenys, les gents, com si els episodis principals haguessin de tornar absurdament i a despit de tanta de distància i de tant de canvi d’escenari, i d’intriga i de població, a fer cap.
—Guaita què et dic, Copia els escrits belleu indicatius de quelcom cabdal que ungles i artells a les potes de l’aviram no escriuen damunt la pols de la cort. En llegiràs eternament la mateixa intriga fins al brusc estroncament.
—El brusc estroncament on llavors l’ondulant vehicle del mateix gest de l’inici no té perniciosament lloc; ulla doncs aleshores les carícies de les urpes a les orquídies, els sílexs, els ònixs, i les fòssils closques, gomboldat bacteri qui pariràs el nou firmament tantes de vegades repetit.

(…)

—Redubtable zoologia amb aplom d’estàtues. Clars aürs ara per a llur expertesa castradora. Amb els ullals sedecs de sang i les urpes talismans exegètics, quin catàleg de primetes finestres no obren a l’abdomen d’en Silè. Aviram d’aram qui, amb esperons esmolats, mecànics capen, escriuen, escatainen, soliloquegen, i àdhuc motegen d’espectral i d’impostora la fort mal rescabalada colobra qui a la carranxa del tirà botxí, ans les estisorades, es gronxava feliç, sense gens ni mica del ferotge vertigen d’ara.
—Ara em ve a l’esment. És clar, és clar. Em dic Jeroni Balb, escombriaire qui, tantost la febre minvava, es cenyia sota la brusa el cinyell d’òpals, i llavors, encara segurament empaitat pels destralers, tanmateix ranc, transfigurat, anava a perdre’s al bosc — un bosc de quatre pams, jardinet no gens congru on s’eixamenaven lúgubres, en un luxe energètic, uns cucs de cadàver.
—Raritat singular, al malson l’escamot de fleumes verms burells envernissa assidu les crosses qui sostenen la matriu de l’angúnia del nauxer badoc, en Palinur, qui amb aclucalls de vellut verd sucre candi, i amb força insuccés, bo i burxant amb el seu tan corcat rem d’arrere, prehistòrics sepulcres submergits no eludeix o pus tost assaja de fer-ho, justament com jo, qui, així mateix imaginant-me estoic i sobirà, de na Rosó, la dels eixordadors parrups, de les seues rovellades popes, abruptes i riscoses com ocults niells, adés no me n’esquitllava o si més no assajava de fer-ho.
—Plouen d’un cel densament embromallat, plumbi, feixuc, cucs de cossos morts, cucs de monòtones escates i qui amb fantasmagòrics zigzagueigs, ara que queia ultratjosament de bocaterrosa, estranys operadors de no gens versemblants òrbites aèries prou crec que, molt il·lusament ni decebuda, no es pensessin, i àdhuc actuant, calidoscòpics, als circs, d’acròbates i tot.
—Al cap d’estoneta, ujat amb l’espectacle pus tost mancat de suc, o belleu recobrant senderi, Ep, que em demanava, amb una certa irascibilitat, On sóc? On anava a petar? On és que hom m’ha dut?
—Cert que febrils satèl·lits em ronden encara els ulls enlluernats. Jeroni, vull dir, Jacint, només ets un pobre aprosèctic bacó, molt epicari i com cal, i qui excel·leix en la no-agressió; algú qui ni roba no empraria que no fos abans llençada per altri, ni tampoc és clar cap mena de luxe, i qui prou feliç ja no és doncs bo i aprofitant allò que els altres, els molt fatus bípedes, per exemple, com prou dic i redic, pertot arreu si fa no fa no rebutgen.
—Són ells qui, carrinclons, bo i naufragant sempre en deshonest descoratge, voldrien transcendir l’invisible — belleu es creien els irrisoris mites que els contaven quan eren minyons perquè fotessin bonda i jaquissin en pau els maleïts indecents qui els cagaren; allò dels inferns, i les concomitants constants traïdes de llurs caòtics esfínters, i allò altre dels paradisos enjòlit, enllà de les més apregonades galàxies, irreals collonades que els desponcellaven el cervell amb semences verinoses, i ara no són ells, ans eu (un animalet sense història ni manies ni gaires tocadures de cap) qui hom venia a raptar per a molt durament ni cruel no castigar-lo?

(…)

—Me’n ric, Transcendiríeu l’invisible?
Hà! — això em retrauen, sense riure — i tu enyores l’indicible!
—Petitó i estrafolari!
—Lànguid, estòlid!
—Immensament lletget, valetudinària gàrgola, malenconiós d’insulsa melangia, mastegant desdentegadament, com fan les larves a la plaga, les teues memòries de l’abjecció
.
—Chor atziac, d’inclinacions nefàries, prou hi estic acostumat. Qualsevol excusa bona per al linxament del ninot Jeroni.
—Dementre que ella, mítica, fent tremolar totes les fustes amb el seu pes i el seu pas, anquejant davalla la rampa fins a la fi, el seu urc nodrit amb les invasives atrocitats que a tall d’escabrosos panegírics i afalacs els caòtics no li aboquen, veieu-m’hi, exigu, decoratiu ase dels cops, el marit, estaquirot negligible, a baix de tot de l’escala, exposat, lacai, esperant d’ésser de servei, un petit individu insignificant, amb un vitet de tan menudet gairebé inexistent.
—Als salons de les begudes i disbauxes, els monstruosos psicòtics emergits dels pudents aiguamorts dels voltants qui el gargot negrós entre cuixes de la dona hipnotitza i la fortor que se n’exhala gasa.
—El qui mai no compta per a re, el sempre marginat, bandejat, ostracitzat, el qui mai no és admès a la recreació, s’abandona a la creació.
—Alhora que encantat, maniquí malmès per la bretolada, et somies algun dia ardidament encomanat al benguí i cridant “Altafulla!” i enfilant-te fumeral amunt, a calar focs entre els més subtils dels simfònics mosaics oferts nocturnament pels plànctons.
—Se t’hi aixeca a explorar, monoftàlmic, el periscopi epilèptic. I la nit respon, s’eixarranca mínimament, i infanta. Com per ascles esclats, tot d’una il·luminadores idees, eidètics espasmes, se t’encenen de platges i ciutats, d’èpoques, de conflictes, d’emporis. Més a prop, mol·luscs de pinces bel·licoses, exòtics batallers. I saltarel·les, algues, flamencs, pegellides, muricecs, llurs èxodes entre les sorres; espectres qui a cremaqueixals, a tot rem, el pànic a esvair-se els duu.
—Tota la riquesa que els raigs al·lucinògens al cel no em vessaven desencadenava un tren d’amargs lirismes, al molt avorrible plepisme dels quals ara mateix, amb voluntat doncs de brau manitú, encara nogensmenys enlluernat pel desori, m’estimaria més d’estalviar-ne tothom.
—El coll de la vella a qui anava a demanar indicacions era un enorme cony antic aflicte a espasmes de dolorós vulvisme. Hi atalaiava paisatges de falsament heroiques edats empescades només per tètrics fabulistes, de qui els segons fragments pudien a suors patogèniques i a infernals sofres líquids. Car cert que amb uns certs tics escrivíem els antics.
—I que com escric jo ara? Home, en conyiforme, com els sumeris. Tant se val, rucades. Resumíssim en canvi, sumaris, que, rere la vacil·lant verjura de qualque perjurada ròssa, qualque perranya xereca i taliquina, qui, remenant el cul, em mena rere bardisses d’on remors sospitoses de llimacs immensos no se’n deseixien, o de cucs jups de gruixos folls, amanits sens dubte a la deslliurança, arraulits rere les mates, més alhora comonint, convocant, totes les forces per a l’emboscada i llavors encontinent rostar-me, i amb la por doncs amb el meu do poètic en pana, Llarga lleugera crina de cavall blanc salvatge isnell devers l’horitzó clarós no em creixia cada cop que l’ullava, beutat sens parió, volia dir-li, per a apaivagar-la, per a ablanir el cop que m’anava a caure segurament…
—I hi caic, i un altre estratagema em ve a l’esment, i…
—Eloïsa, no te’n recordes? Sóc l’Anicet! Tornava finalment del continent cremat! Tornava al supermercat on adés recollia restes, mes ara és tancat, esdevingut inapropable hotel de luxe. Em trametrien els saigs i alarbs i alans. Sortien i cames ajudeu-me, i llavors allò que foren adés tanques on tancaven els gossos del mercat, ara és presó on, fugint-los, m’he perdut. M’hi ficava sense mirar-m’hi, mal adreçat per un mal subjecte. Era un rònec local clos, on per un passatge estret totes les meuques nues arrambades a les parets, i prou has d’anar passant-hi fins al capdarrer, on has d’agafar la darrera, o no et toca res, paregut a allò dels taxis fent cua davant els aeroports, que has d’agafar el primer de la renglera, és a dir, el que t’ha tocat, tret que jo de meuca, Eloïsa, et pots pensar que no en volia cap, car què n’hauria fet? El que volia era fotre el camp aquella nit, car prou m’esperaven a muntanya de matinada i no m’hi podia fer altre que prenent cap taxi, per al qual no tenia prou calers, i em vaig quedar a les escapces; ara, per aquestes, pots estar segura que no em passarà mai més; sempre duc un ressolet de menudalla al fons de l’infern.
—La vella, llogada mentrestant per altri, ujada (com pretenia) de la meua no gens profitosa xerrera, s’havia escamotejada. No pas per ella, doncs, ans per d’altres petits lladregots, com no ho havia estat jo adés, i amb els quals encara mantenia una certa familiaritat, m’assabentava com i on podia trobar cap mitjà de locomoció de debò a bon preu, un preu assequible, diguem-ne, jo amb els meus quatre rals.
—Ai, Ataraxi, Ataraxi Balasc, heus una altra vegada que, bo i perdent-te, perdies (sí ves, què hi fotrem) segurament l’oportunitat de la teua vida — negoci i interès sentimental alhora; faràs goig, pobrissó, sempre la mateix cantarella.
—I esperaràs hores i hores, freda nit. Sense hostal ni mitjà de transport cap enlloc — i alhora pertot els indrets tan canviats… Predestinat doncs, Jacint, Ataraxi, Anicet, Jeroni, a raure sempre lluny d’osques, sempre catamarg, embarassat enmig d’enlloc, com suid sarnós qui potser apallerava tranquil·lament roïssos, i de sobte visitants astronòmics, o millor estratosfèrics, li foten de veïns i volen emblar-li la individualitat, i endur-se’l enjondre, çassús en esferes per cap altra matèria detectables, per a millor estudiar-lo, cavà…?

(…)

—Eloïsa, no em reconeixes? Sóc en Jacint! L’Anicet? N’Ataraxi? Sí, dona, sí. Torní de les llunyàries! Caiguí d’una bastida i em trenquí l’espinada? Exacte!
—Llarga nit, t’ho pots pensar! La vida del desertor al desert, dura com diuen, si fa no fa.
—Queia a un clot molt, molt pregon, i reemergia a l’altre cantó de món. I em feia passar dins la metròpoli per molt esversat professor de dansa per a noietes. Me’n tragueren a puntades perquè un dels milions de miralls al taller era sens fons i les espiava sondrollant-me de valent quan cagaven. L’únic que, llas, un vespre de cansament m’hi adormia esguardant-les cagar i els roncs les advertiren. Una impudent matrona, una d’aquelles cavallots qui les vigilaven, amb un martell féu bocins el mirall i som-hi, corrent rai escales avall que ningú no em trobés mai més per aquelles endreçúries.
—Tan lluny no me’n vaig llavors que guaita’m artista ambulant per les fantàstiques muntanyes asiàtiques. Hi faig d’ós, d’ós blanc, el més digne de la colla, car disfresses acolorides, rai; n’hi ha, entre el chor multifacètic d’óssos, de roses, de malves, de verds, d’irisats, óssos xarons a collons, tota la gamma. Còmica tirallonga ells, i jo una miqueta separat, l’ós blanc, el savi, l’únic que els pagerols dels llogarrets no gosen sinó molt d’esme (no fos cas!) d’apedregar al capdavall de la funció.
—I llavors esdevinguí ictiòleg i em feia molt amb monges. Hi anàvem en camions i en llanxes d’illot a illot i quan ens havíem de somorgollar les monges també es despullaven de pèl a pèl, i de les més ben formades, d’estranquis en remenava les bosses de feltre i si hi trobava amagats preservatius sabia que potser amb sort m’acceptaven a cap caleta amagada per a cap isnella cardada, Eloïsa.
—Doncs ja ho veus, llarga nit no pas del tot (ca?) balafiada.

(…)

—Tret que aleshores la terra rodava i tots els qui malauradament hi érem, fer’ns-e fotre rai. Hi hem de córrer constantment per a no bellugar’ns mai de puta lloc, establíem, de bell nou retuts a l’evidència.
—Així i tot, part davant, amb cura rai, hom va fent, car clavat a lloc (no pas?), hom podrir-s’hi rai. Sense teca durant trams equidistants de desert incessant. Sense notícies d’enjondre de setmanes i mesos que hom portaria aïllat. Atrapat rere el glaç aturonat i les bèsties famèliques qui li obstaculitzaven el camí per on altrament normalment no assajaria d’eixir?
—I part darrere, pitjor, on hi ha les timbes gairebé ja inaccessibles al bon temps? I ara, amb tots els rocs i roques tan relliscosos, amb les melmelades i aixarops, i vescs regalimosos i llets condensades que els envernissen de tal faisó que, de tan llefiscosos, escaguitxosos, que és com si trepitjaves goma fosa, no assoleixes mai de pujar enllà de quatre passes?
—No; part darrere tampoc hom no feia mai cap enlloc.
—Cert que alguns coneixíem certs dels viaranys que davallaven cap a la desaparició, però triàrem de no emprendre’ls. N’hi havia un de relliscós, de neus glaçades i forats traïdors; n’hi havia un altre tot enteranyinit on aranyes i serps i monstruosos animals d’emmetzinats ullals no romanien celats, a frec de saltar’t al cap; el tercer era impassable pels arços i per les espines i per la sinistra jungla.
—Per geps lacolítics coronats de llims de llimac, com truges ajonollades qui en plena defallença encara tractessin de desxifrar el dèdal on, entre verrims i colcrems, brums i boirums, la vermina comet crims de croms i arams a betzef, els ambres de l’ebrietat desoxigenada ens envalenteixen, i ara esdevinguts pigmeus desimbolts, a cap esquerda avinent que trobéssim no ens fiquem, com al seu cau el gegantesc conill alb qui ens guia al paradís hipogeu, on tot és net i clar.
—El cel de dins es desemboira i a pleret hi apareix no pas el blau, ans, bo i omplint l’espai de gom a gom, l’ull omnituent de la serp universal, l’ull de negra llargueruda nineta — ull maligne verinós golafre venjatiu.
—I ara, salvatges, en afamegada gossada, els gossos agressius enmig l’eixarmada tresquera. El corriol que ens duria a l’exposició on hom s’anava a exhibir, ballador estàtic, davant les altres velles de cabell nivós, colrades i d’allò pus admiratives de la seua agilitat que a imperceptibles graus el vol, sense bellugar gens els peus, vinclat enrere fins que el cap no li reneix per la carranxa, i llavors pitjor, car el nus del seu cos esdevé indestriable.
—Només els somorts aplaudiments el desnuen a graus imperceptibles de nu desnuament.
—S’acluca lentament de costat, l’ull de la serp al cel; la membrana nictitant és burella com bromegada de tempesta; i ara que com un vel atziac pel costat on venia se’n torna la membrana, el blau ha tornat, i bleixem pregonament, i els gossos fugen esfereïts davant la presència de les dues emmasquerades sarraïnes qui se’ls atansen pel cantó oposat d’on no preteníem d’avançar cap a l’indret d’exposicions on hom s’hauria naturalment exhibit, dansaire immòbil.
—I descabdelles la troca de fil auri lluent qui travessa el mur del son, cap al somni de les exactes imatges, com si ets a cap museu sense entrebancs de gent ni d’elements externs per a poder fitar-hi tots els detalls de la faisó més lúcida, nítida, inesborrable.
—I ara m’hi veig; sóc en un dels quadres antics de l’exposició; hi faig (què altre?) d’anònim comparsa.
—Entre els dels chor i uniformats adjacents, en aquesta rovellada gàbia de món rovellat, ens comptàvem desvagadament els dies, Tu ni deu mil, dèiem, o tu més de catorze mil. I en Porfiri, ancià perillós, callava, com callava jo, car ja passàvem, irrecuperables, dels vint-i-cinc mil.
—Per sort (per sort?), balandrim-balandram un llit ens cau aleshores dels espermàtics núvols. És un llit de ferro amb corretges, un llit de boig.
—Quina pluja més fàtua ni incommensurablement ultracuidada! Al terrat mateix, el rovellat ferroviari Indolenci Catalutxo, nogensmenys il·lès, es va treure de l’infern una voluminosa pistola i començà a engegar, beneit del cabàs, trets contra el cel.
—En Jacint, del Centre Terratremolístic, l’advertí que allò només agrimaria els núvols i encara més els volcans que s’hi celaven, cel obsessiu, eruptiu com envejós alquimista libel·lat de frau.
—Ens reguardàvem, els egregis marginals, que tot allò no augurés una nova ocupació massiva canfelipútrida. Hi ha fenòmens còsmics inautenticats que només el decor dels més savis hem mantinguts encriptats, com si érem els patòlegs massa caritatius qui amb vernissos de bondat us amaguem les precoces ombrel·les de mort general a trenc d’esclafar-se-vos sobre, ni espetegar-vos-hi damunt.
—Entre els nostres, en Porfiri veu ara que en Meleta Topan, un dels atletes amb els qui sovint anem als cims més alts a péixer-hi — a péixer-hi, ep; no pas a fer-hi péixer cap ramat de mefítics, gens higiènics, cretins ni gallines — ans doncs a péixer-hi de faisó personal, individual, per remots, electius, selectes, indrets, entre les proliferants, rares, floretes, lluny de plets i trets, lluny de brutals lletgeses, de fums eixorbadors, de sardònics rivals, d’irrespirables tigres, d’ires carregoses, de guerrers i pantalles de rucades, de flascons i tronades, de fems conspicus i eteris, de fecals, reumatoides, ociosos, oligarques, emperaires, i forçats i còmits i xurma annexa — en Meleta Topan, doncs, fa cap, dels llimbs dels llors i bordets, com n’Hipòmenes mateix, al capdavant de tota una infanteria de cadells, amfibis, cactus i cigonyes, a portar’ns belleu socors; a tots ops, a ficar’s de nostra part.
—Aquell còsmic niu de puputs, la palesa decrepitud de les galàxies, l’espai qui abruptament es dilatava o s’estrenyia, els bibliòfils qui, des la finestra, guaitàvem amb astorada horror el cel, les variades guspires qui com pul·lulants immundícies ombrejaven l’ultratjós caos on ens evaporaria la mort, la temptació del bombat soliloqui, els de més entre nosaltres la trobàvem d’allò més difícil de sobrar.
—Qui més qui menys, tots, inclòs el repel·lent Papimerdet, en Corneli, a qui, ulls apagats i acamptes, nogut per jussanes hemorràgies (no li fregava suara en Furaci, l’abnegat, pitiriàtic, victimari o estiracordetes del mal torcat Torquat, cremes de santònic?), se li enrampaven els músculs risoris, i només aviava, per la part del cul, flèbils gemecs, tothom, dic, hauríem volgut satíricament ventriloquar amb veu enjòlit el presumptuós gastroenteròleg del soldà, explanant-li a sa molt pega excel·lència els pecadets del seu paltruu en els elevats amples sonors termes de l’astronomia, mes alhora capgirant totalment el pastís, com qui diu, és clar, explanant als companys les presents terribles distorsions universals en els mocosos termes que els iàtrics pallassos no han de descriure qualsevol merdeta de molt idiopàtic mal de panxota.
Torna a Sorrent, Nimrod, i esguarda per la finestra. La torre qui sola s’ensorra. S’ensorra sola i no pas per cap esquírria de cap ídol carallot. Colt per idòlatres infames, entonàvem, ennuegadament nasals.
La catacústica aboleix l’harmonia — es diu, en Porfiri Capoll, mag esguerrat qui, com nosaltres, esguarda finestra enllà els esbufecs dels vicissitudinaris botxins qui, autòmats epidèrmics, alçapremen les rels de l’astorament fins que el roure de l’horror no s’estimba entre les planyents revulsions dels ociosos beats — i a l’empiri els zenits, com automòbils embalats cap als estavellaments i les sorolloses destruccions, fracassen com galàctics miratges; bords miratges on hi clisses, no pas diàfans gessamins de divines lleterades, ans enceses histèries de Sols artrítics qui a abominables urpades i queixalades no esclataran, íl·lico presto, per a endur-se en acabat en llur torniol bojal cada crèdul planeta qui molt decebedors mai no assoliren d’atreure.
—En Porfiri, amb els nervis de punta, pell llefiscosa, ulls boteruts, cos d’ofegabous, llofra, reflectit al vidre de la finestra a través de la qual esguardava els contemptibles borreus torturar innocents davant llur clientela, xurria i arribatge de miserables cretins, llofra, dic, rere seu, arribar abillat amb setins el pàl·lid dandi, en Corneli Papimerdet, ell qui, amb el banal coratge d’un monstre qui l’aventura d’un món enganyós sedueix, sense ni saber encara de caminar del tot, ja eixia claudicant del bressol, i tot seguit, i amb quin compulsiu vertigen, no esdevenia, gens neguitós, cònjuge del cirurgià qui, bo i encoratjant els músculs altrament apàtics a indecents coincidències on el turment guanyés punts, reeixia la peripècia beatífica de fer dels seus titelles de carn cavallers priàpics, de qui les grasses colobres s’apirrossessin i, com prènsils joguines de mútua seducció, fos llur fat ineluctable de júnyer’s de bracet, petés qui petés, d’empertostemps, d’on les dolors perhom aneu a esbrinar, hom se’n fa càrrec, car, per causa de llur prensilitat inherent, un cop preses de bracet no poden fer altre que aquest de bracet es torni torcebraç, i el torcebraç per força ha de resoldre’s tard o d’hora, sí ves, en trencament de serp.
—La flaire del bec del cucut emmerdat del malastruc favorit Corneli, de qui el replec o anastola de la nafra del seu anus regala tostemps cert inestable cosmètic, el qual, en oblic procés, acaba en suc al pinzell del cirurgià amb què aquest llavors pinta la desdentegada boca dels patidors, ompl de ganyotes el vult ja prou fastiguejat d’en Porfiri Capoll.
La pudor al còccix cagat del desgraciat cortesà Corneli, de qui el rugós mig nafrat forat del cul regala tothora cert suc si fa no fa volàtil i alhora pastós, el qual tanmateix ben dissimuladament subreptici, ço és, fent-se el poca-vergonya tot i que tothom en sap el secret, fa servir per a pintar-hi els pèls del pinzell del seu company de llit, el cirurgià, perquè aquest l’apliqui a les arnades genives dels desdentegats condemnats, repel·leix encara més palesament (arrufa el nas, fa cara de prunes agres) el flamini oficiant, l’arximim Porfiri — així ecoics, litúrgics, revessàvem.
—Tornant al quadre a la paret, que, per cert, era al costat de l’indigne Gos Vermell, que no havent guanyat mai re de re, llavors, més tard, mercès a l’empenta massiva de certs venuts crítics propagandistes, havia guanyat durant tres anys seguits (!) el millor premi, el premi únic (només calia fer un cop d’ull a la classificació anual de les obres del món encunyada a lloc d’honor a tots els monuments triomfals de cada població), i en realitat no era aquell quadre del gos roig altre que una vulgar imitació del celebrat Gos Blanc, merescut guanyador del premi gros cinc anys seguits, on, en el cas del Blanc (de fet, de nom sencer, Gos Blanc Damunt la Neu), es tractava d’una llenç, com dic, tot blanc, amb un contorn buidat que representava la silueta d’un gos de raça llora, barrejada, que, moble, movible, aquest perfil buit de gos, qui sap per quin mètode, segurament magnèticament, era sempre adossat al llenç i l’observador, com dic, el podria a lloure bellugar a un indret o altre de tot el quadre, i així el gos blanc en fons blanc es trobava on al mirador millor li abellís que es trobés. Doncs exactament el mateix s’esdevenia amb el Gos Vermell (Gos Vermell Damunt un Sol Qui Es mor i Fuig, segons el títol sencer), on el blanc en blanc es transformava servilment en vermell en vermell, i el gàlib, el perímetre, la franja o frontera o mèdol arbitrari, les orelles, el musell, les potes, l’esquena, el ventre, la cua, del gos vermell, de la mateixa raça incerta que el blanc, per comptes d’ésser fet potser de cinta de filferros i plàstic blanc, era fet de filferros i plàstic vermell. Quina vergonya de crítica decrèpita, corrupta i degradada! Qui se’n fia a hores d’ara de les classificacions universals! Ecs, vós, de tot plegat, i tant, i tant.
—Doncs bé, tant se val, tornant al quadre a la paret on hi faig quin paperet? Car d’això es tracta, de saber què hi faig, car no tinc pas esment d’haver mai existit durant el molt antic, històric, icònic, període on el quadre fou concebut, i tanmateix, on hom potser diria, Oi que no hi coneixes ningú? Per què capficar-t’hi? Això rai, natural! Tots hi serem, amb els desconeguts, a la cruïlla de les divuit cantonades.
—Mes no, car el cas és que… (Quins desconeguts? Quines cantonades?) No, no. Hi conec tothom! Tothom, si més no de vista. I certament els personatges més importants els conec, i els conec prou, els conec pel nom, i pel motiu íntim i tot. I això és l’estrany, vós, això.
—A baix, per exemple, les obsèquies i gori-goris semblaven que foren esplèndidament tot just conclosos vora un clot qualsevol del cementiri, quan el botxí Torquat, qui menava la cerimònia del que en deien sacrifici…
—En deien (escandalosament!) sacrifici, tret que ningú no se n’escandalitzava, cap dels cretins idòlatres de ninots xarons en nínxols pudents d’esglésies repulsives qui ara eren, com ramat bestial, vora el clot.
—El botxí sacrificador, dic, doncs, quan els egregis marginals, suposa en Porfiri, es pensaven que ja havia collons conclòs d’una puta vegada, va prendre inopinadament encara revolada i es foté a continuar enraonant en mots que ningú, i menys els qui de çassús (i àdhuc de ben enfora) no raíem, poc era capaç de gens capir.
—Deia, em sembla, si fa no fa que en la pols indolent, claferta d’oldans somieigs, d’espatllats vertígens, d’ennuvolats enyors, tot de sobte les simptomàtiques esfereïdores fragors dels aücs lleonins com ferotges torniols no s’hi aixequen, fragors llavors que els impurs abruptament una deu d’èczemes molt peniblement no els causa que a tesa els asclen, i que a aqueixos vacúols de caòtica amputació s’hi sargeixen tot sols onírics dimonis arribats expressament per les neus roents que a tundres, estepes i taigàs flamígeres apareixen, on s’estintolen embrionaris com carcasses escorxades qui els emmirallen, perquè l’espill es trenqui tot d’una i perquè engolits per la indignada pols s’esvaeixin per sempre pus transportats a uns orcs hermètics.
—La resta del chor de gossos perniciosos, erisipelatosos, impetuosos, se’ns trasbalsava el programa, i romaníem a l’aguait que el mestre corifèic no ens indiqués què cony se seguia; chor esglaiat, el nostre, corprès, encantat, a mig solfeig, amb el no pas menys supersticiós septet tot restret, impedit, constipat, ell mateix perdut en quest sense eixides.
—On el repulsiu saig dels bufons sacsons, ho aprofita potser i creu que per a avui ja n’hi ha prou, on, tantost de gairell no plega doncs de fotre de merdosa bòfia, se’n va a fotre de puta o de putaner, tant se val, per endreçúries força perilloses; voluminós, esborrat, revoltant, ara vessant a l’atzar fels de greuge, adés bescantant amb rèquiems i calúmnies paleòlegs i cleptòmans, o menant amb robusts cobles, amb teses xàquimes, enjondre els delicats arpistes (en Timoteu i en Perpetu; l’emprenyadora Marquet no pas, les dones fent-li massa fàstic) amb els quals sos lloscs afers duu més o menys a terme, bo i endinyant-los alhora faristols a indrets altrament no gens atmosfèrics.
A qui feies l’aleta tot tocant(-te), Timoteu? — li diu, burxant-lo odiosament, car troba que massa el torben els irregulars eixamenaments que d’amagatotis i somnàmbuls, de tort, a tall de crancs, sovint no endeguen els castrats musics.
—Va inserint-se-li a la zona incerta una voluntat irresistible d’àvol flautista de qui hemorràgies hostils no li inundessin el juí perquè amb llengua trenquívola molt ofenós no s’adonés, munificent, a un bolc inexhaurible de violents jocs de maixelles, on, amb passió de basilisc, les clavegueres de la seua pusil·lanimitat no se sobreeixissin.
—Ençà davallaven per les serralades circumdants els incompatibles sorges qui sovint coronem de llorers perquè conquereixen als arcaics bordells, entre antipàtiques orgies, les més descoratjadores ans rovellades de les joguines eròtiques, amb les quan hom ha mortificats secularment innombrables cagots d’esquerdades cigales.
—Al tron la carronya arximímica, en Porfiri Capoll, amollava fluixet i com si li requés recargolats eixarms. I tanmateix prou sap que, de les nafres causades per la cerimònia, poc ha cap possibilitat d’esdevenir mica pitiàtica. Car el món és irreparable. Si pogués fer ploure ara mateix, amb les facultats renovellades, el miracle d’escurçons i escorpins i llangardaixos! Si li ploguessin, encara millor, tombats dels trapezis, alats acròbates qui armats de forques i coratges no escampessin als quatre vents la damnada congregació d’inútils. Si tothom hagués la vocació d’escombraire, quin món si més no habitable, car oi que l’únic esforç que paga la pena mai de fer és el de treure brutícia? Ausades cada nou jorn amb el mateix sacre esforç del cagar, hom…
—Ocupació perenne, Jacint. Fot-te’n del cretí mort i de tots els cretins qui tan cretinament no el vetllen. I al voltant escombra-hi; escombra-hi, tenaç, escombra-hi.
—I apa, prou; amb aquesta lliçó, exilia’t; estort, malda i, si pots, sura i tot; troba’t el quadre adient, car qui sap?
—Ara, tampoc sense ni com va ni com ve, esclataren més fort, polifònics, santimoniosos, els enguantats ancians, qui inestables, com qui servés cap obelisc, servaven, monocrom, un gira-sol orb.
—Uixers, eixees, i d’altres bidells i ordenances, amputats mandrils tots, de qui les sobtades llefardoses plagues els volien espècimens geriàtrics qui ululessin en aquaris, amb polsegoses mortalles de moribunds ens treien furiosament d’aquell bordell de miserable suburbi.
—Enllà del marc, martellejat pels rellotges de la mort, tota altra esdevinença expirava. Au, bah. També amb la teua desaparició, desgraciat consol, l’univers mateix, Jacint, s’extingirà.

(…)

—Aquest és el vaixell
Qui em duu a l’altra riba.
—Com es diu aquest riu?
Aquest riu es diu vida.
—Llisca llisca vaixell
Llisca amb suavitat
Llisca sense entrebancs
Riu de realitat.
—A les vores hi ha neu
Cobreix la neu els morts
Qui per les vores rauen
—Catifes fas de neu
Blanques per a les platges.
—Els morts ja hi arribaren
Sota la neu s’enfonsen
Goles endins a platges.

(…)



[també a ca n’Opuscle]

[—A tests texts.
—Tot això sorprès a ostracons.]

(…)

—A qui al·ludeix tan al·lusiu?
—Al piu, sempre al·ludeix al piu.

(…)

—Puntada al cul aprenent inhàbil.
—Que se’n vagi àvol on anar vol.

(…)

—M’han nat tigre.
—Fora falòrnies d’hipocresies ni dissimulacions.
—Quan tinc gana, tinc gana.

(…)

—Li petonejava el cul.
—D’òscul obscè a cap os sa.

(…)

—M’han nat efeb amb prou feines apandre.
—Tothom em vol fotre pel cul.

(…)

Vel·leïtats d’escriptoret merdós.
—Vel·leïtats d’escriptoret merdós
tothom en llegir’m tombava d’esquena
ventre en foc cervell encès cor febrós
punyalet en mà cartutxera plena.
—Tant de caire còmic com seriós
mos escrits omplirien a balquena
els alvèols d’un món tot tragitós
de goigs inoïts i idees d’estrena.
—Mes amb mà de mort truca ara l’hivern
a l’hora de guixar el darrer quadern.
—Romans rellegint-te insegur i dubtós…
què collons has anat ficant a escena?
—Tot això no val cap glapit de gos
fent restret com jo una altra tifa obscena.

(…)

—Hom es fa passar per més ruc que encara ja no és.
—D’on les responsabilitats escanyadores minven qui-sap-lo.
—Car prou que com més ruc, més jaquit de banda, i doncs més, molt més, tranquil.

(…)

—Doncs sí. S’escau que em trobava editant els gens d’uns degenerats, quan en Xeic Coques, magnífic ballarí búlgar, desencapollat, entrà al laboratori. Romangué estoneta estupefacte; romanguí serè.
—Només quan bec sóc de la conya.
—Com, per qüestions de píndoles per a la sang, ja no puc beure, mai més de conya no sóc.
—Per això no li dic que es reencapolli, que jo, això de jugar-hi, prou; d’on no n’hi ha no en raja; se n’adona sense paraules.
Quin paper, amb la cara pagues, s’exclama, atxul·lat.
—Jo ni cas. Cal dir que se’n va anar de xeflis i barrila i al bar esclatà qualque baralla o altra entre brètols i embriacs, i una ampolla vingué volant i se li estavellà al clatell. De sobte, entrava en seny ell també.
—Entrades en seny, glòries cantables.

(…)

—Arribà al capdarrer la vellarra als noranta i em diu, Ara que ningú ja no vol furgar’m el pou, pots furgar-me’l tu. Li dic, Carallot, amb què? I abaixant-me els calçotets pot veure si vol com el meu cercapous és tan escarransit i rovellat que, comptat que pogués ficar-se-li al pou, no hi feia altre que trencar-s’hi en mil bocins. Mai no l’emprí, com vols que comenci ara? Mai no em permeteres de cercar-t’hi, i ara s’ha fet malbé del tot. Use it or lose it. Fes-lo anar o ja el pots llençar. No em serveix de re, ni per a saber quina l’hora és, o quina calor fa; ni termòmetre ni gnòmon no se’m tornà, com sempre aspirí que se’m tornés. I tu ara voldries que et furgués, pobrissó, en pou anfractuós. Can’t do. No way. Fotríem goig! Diu, Ni mai, merdós; sempre he sabut que no servies ni per a això. Prou trobaré quelcom o altre. Aquest cactus llarguerut que tens a la finestra de dalt? Responc, esfereïdet, No! Per la mort de déu, tingues compassió, pobre cactus, quin mal t’ha fet?
—Pobre car amic, quina revenja, la malparida. Del seu pou funest no en sortia sinó migpartit i tot escarit, sense espines ni verdors; moribund, grogot. Ara sí que m’ha acabat de capar doncs! Ell qui fou mon sol carall trempat i ara com rau? Assassinat. Amic, amic, li dic, plorant, cactus emèrit qui tant amí, sense tu qui sóc, ni merda! I ella se’n riu, de lluny, rialla nazi, de qui el pou fou tètric ergàstul massa concorregut adés per molt pampanes condemnats, ara tots morts, per això volia ficar-m’hi, i quan va veure que era incapaç de fer-m’hi entrar, mon amatent substitut, el magnífic quilomètric cactus de tota una vida, molt despietada s’hi cardà.
—Injustícia, t’ho pots témer, injustícia, t’ha de tocar, com a tothom, al cap dels anys, tard o d’hora, destí inajornable, incontrovertible, més segur que figues seques, vós.

(…)

—En ma tronada senectut…
—Retroballes amb molts de mos molt colts entranyables atributs: caralloteria, capdeconyada, datpelculisme, i tothora…
—Tothora.
—El clatellot llanut.

(…)

—Sempre tan estalviador
horror al balafi.
—Ous aixafats paròdia d’home.

(…)

—Ou impàvid — el zero.
—Ho conté tot — re.

(…)

—Algú de l’Associació de Pàmfils anomenada Adopt an Artist es veu que em va veure pel carrer, tot esparracat i, en un paperot que m’havia tret de la butxaca, apuntant-m’hi amb un escapoló de llapis ratat i rautat uns versets qui la sobtada inspiració no em duia, angèlic i eteri entre els sorolls i els fums pudents de la ciutat, i em va convidar a pujar a un taxi. És clar que no me’n fiava gens. Tot d’una estic segur que em volen segrestar per a dur’m a cap clínica a fotre’m els ronyons i els collons i ja no sé què més que tingués si fa no fa, a les meues edats, encara ferms. Li dic que se’n vagi a pastar fang, però l’home, amb levita i barret pla de lacai de casa rica, amb aspecte sinistre, de colgamorts o de carboner, sobri, prehistòric, ple de rugues i berrugues, de fètid aflat, escardalenc i amb una crossa, s’encén ara com l’esca, i em diu malmirent…
—Sàpigues, sòmines, desagraït betzol, catiu barroer, que, sanglotant rere paravents, la madura beutat, fent-se picar sovint per verinosa serp i entrant doncs llavors en molt perllongat orgasme, idees inspirades li’n venien que haurien fetes, un cop aplicades per la plebs, si la plebs mai hagués poguda ésser mica ben intencionada, un món meravellós. La fimícola plebs, llas, de ben intencionada res. La plebs, a la qual tu, gèl·lera, atzeru, xeuba, pec ceballot, i com tu mateix prou demostres amb el teu tarannà sospitós i esquerp, tan pregonament no pertanys, encara que et pensis únic i alat, la fimícola plebs desagraïda rai.
—Zoroastrià per excel·lència, iconoclasta de referència als templets de foc que arreu hauré, prou d’estranquis, creats, on, amb les cendres dels morts, lleixiu en faig per a fer bugada i net dels pecats de l’haver mai massa volgut, dilueix-te’m, anacrònic. Confita’t el regalet, i desa’t, carallot, tu i la teua cara d’òsties, capdetrons. Et penses que no et conec. Tu i la teua puta musa, com els editors de tot pèl, m’ho espatllaríeu tot.

—Contemporanis improvisats, prodigiós tomàquet, ella i jo figurarem per sempre pus a la literatura patriòtica, ni que fos en nota a peu de full, mentre tu, què, empestiferat, pollós marginat, taujà mal encarriladet ja d’ençà de patufet, encara, tan granat, escarnint existencialment calandretes i escaterets com un ninot, enamorat de corbs, cornelles, garses i gralles, amb qui discuteixes, en buides queixalades de vent, d’ontològiques veritats i genètiques descobertes i còsmics enigmes, mentre et nodreixes de rosades i pètals caiguts, i et disfresses com les sípies, i ensumes esfínters de lúcids estellons de qui els caralls d’or, els caralls forts, et pixen xampany. Què com sé tot això? Et penses que no seguim els usatges, gamarús, tòfol, cap de tartana, minguet! T’espiàvem, amb telescopis com vagaves, vagament dialèctic, estaquirot de tu, recitatiu, no sé si dir-ne gaire eloqüent ni retòric, arengant, insípid areng, pels comellars solius. Astorat orador, creient-te qui sap si cap hierode de pa sucat amb merda, reconeix que cap bestiola ni feristela no et fa el més mínim cas!
—Encara t’empatolles, pallús? No fa prou hores que me n’he anat!
—Sóc jo qui se t’acomiada, taül! Vés-te’n a podrir al teu cau insalubre on tost t’hem de trobar rostat pels teus amics, els rats.
—A la merda, cabàs! I li dius a la teua medusa, la teua mostassa, vull dir, com se’n diu, mecenes, la teua plepa de mecenes sense idea del que és el món ni el palès orgull del creador, li dius, li dius… Li dius que, si no puc ésser el millor, seré el pitjor, això rai, beneit. Així que…
—Tret que el lacai no em deixà acabar el discurs. Com el llimac, ell qui n’anava vestit; com el llimac, dic, qui amb els ulls ensuma, i amb les dents comet l’acte dolorós d’apofal·lació, on l’entortolligat fal·lus del seu company, amb qui cardava, li cal tallar amb les dents, em tallà la llengua, figurativament, ep, l’obscena llengua, dic, fent-me callar i amb els seus dos ulls, semblants a foscs abissos sens fi de narius de monstruós cetaci, em clavà a lloc amb mocs que li n’eixien com arpons de llefiscositats indesencastables.
—Vaig romandre plantat a lloc, només sotmès als íntims sondrolls de la impotent rancúnia. Tinc consciència que l’estirat subaltern m’ha fet un tort atramentós, i tanmateix quelcom em colla a terra — més que no pas el seu fètid salivam, la seua cara horrorosa, crec.
—Car s’havia tornat collons tan lleig! El seu odi furiós envers meu el disfressava de cagalló amb ulls de drac i goles de foc; tota la merda de dins li sortia defora per cràters irritats. Mesmeritzat, anava a engolfar-m’hi com puput qui en femer bo i fugint es cabussa, quan sonaren cap enllà les campanetes del segon acte.

(…)

—Abrupte com en Pirre, m’immiscí entre els entrants i em fotí d’estranquis al teatre. No pas que no em sabés els noms dels actors; l’únic que calia — que els identifiques rere llurs façanes i màsqueres, com qui teratòleg entre àncores, es fica a identificar testacis antediluvians.
—M’interessava sobretot el paper del mort.
—Coneixia l’obreta perquè l’havia llegida. Consistia en un primer acte on sols tenies coneixement d’una munió d’assistents a una festa, la qual a pleret anava esdevenint més i més descordada, degut a les begudes, les drogues, les musiques, l’ambient de pus en pus foll.
—Tot anava com anava. Converses a betzef, si fa no fa lligades, cabdell més o menys esfilagarsat. Converses incessants entre els festejadors qui es barrejaven, i en deien de totes les colors — remarques iròniques, profundes, lleugeres, veroses, fosques, sinistres, còmiques — la gamma, l’espectre.
—També, inclòs, qualque soliloqui, de tall hamletià, soliloqui al tàrtar.
Ragut pel càncer, romanc a l’aguait. Empíric, les xifres escauig. Quan em rondi per la neulella, remenant sos esquers com putarra qui el cul remenés, la simitarra li enfons.
—El segon acte era el del cru desenllaç.

(…)

—Els seu cos vesper.
—Fiquí-li un ditet al foradet del culet, n’ix una vespa boja, i ai quin mal, car amb quina obsedida delectació la panxeta la vespa no em fibla del dit pocavergonyeta.
—No ho faré mai més.
—Tret que en acabat, mentre clapava, múrriament i secretívola, li ficava la mà al cony i, ai collons que quaranta-dues vespes n’ixen furients a fiblar’m.
—Maleït, em veus córrer encara ara!

(…)

—Les velles ronyoses i els pútrids carrinclons passaven rosari amb la mateixa distreta assiduïtat com jo em repassava els collons pel sòlit forat a la butxaca.

(…)

—A estudi passàvem el rosari
no pas amb denes
amb els collonets.
—Cada estació amb els d’un nou alumnet.
—Muntes cimbells
rosegadors espectres onanistes.
—Follies mortalles
ignomínia sínia
i que escrigui la mort la darrera línia.

(…)

—Menjava menstrus com els altres monstres.
—I d’amagatotis guaitava pixar milions i milions de dones i romania esglaiat per llur pobre sentit de direcció. Llurs pixarrades eixien caòtiques entre plecs i plecs, i els raigs es multiplicaven a la font i els escatxics i les regateres, i cap no sabia concentrar’s en cap únic fitó.
—I allò m’explanava millor que no cap babau professor per què les dones sempre pixen fora de test, ço és, perquè l’erren totjorn de mig a mig.

(…)

—Us ho dic per experiència. Mai no us caseu amb ningú de qui els germans siguin fatxendes, musculats i emprenedors, abocats al viure i a la correguda.
—De quina no me n’escapolia l’altre dia! Era a la platja del riu fort, impetuós i cabalós i com no hi trobava, a la platja, entre els escadussers xibius força concorreguts i les colles sota les ombrel·les, cap clot ni amagatall on pogués arrecerar’m per a pixar-hi, em vaig ficar al riu a fer-ho.
—Un cop dins, amb el jorn força avançat i l’aigua escalfada pel Sol, m’hi trobava tan bé que en acabat de la pixarrada, m’he ficat a nedar, directe enmig el riu, pausadament, corrent avall. De sobte un ensurt. Un cos s’eleva com si fos cap dofí d’aquells qui foten aquells bots. És un cos de dona qui, impel·lit, venç completament el cresp suau de l’aigua. Sé que és una dona perquè va completament nua i raguda. I elevant-se totalment part damunt el cresp, com dic, ja veig ara que per tal de fotre cop a cap pilota de les que li tiren els seus dos germanots tan forçuts com ella i tan raguts, sé que és una dona, dic, perquè li veig l’esquerda entre les cuixes, i no pas cap piuet ni penjoll. De fet aquells tres germans ja els havia calats abans a la platja, fent-se veure com si eren els reis del riu. Es veu que sempre hi són, o molt sovint, els tres amb llurs estrenus exercicis de musculatura. Ben cairats els tres i gairebé idèntics en llur figures hercúlies, tret que si els dos mascles, si més no avui quan els havia vist fora de l’aigua, encara portaven els calçotets, ella anava conilla; blavosa la veia, potser untada amb una pomada blava, dic jo, qui sap, si que per a protegir’s del Sol. No els admirava gens; la gent tifa i presumida sempre m’ha fotut fàstic. Tot i que cert que hi havia pler de badocs pel voltants qui seguien més o menys meravellats llurs acrobàtics moviments.
—Me n’havia anat molt més amunt de la platja, a un indret més tranquil. I llavors m’havia vinguda pixera i, com dic, per això em ficava a l’aigua, per a pixar-hi (o pitjor!), com tothom.
—I ara me’ls tornava a trobar inesperadament, els tres germans excessivament demostratius. Els esquivava nedant finament, sense fer soroll, tan lluny com puc, repel·lit per les pudors gimnàstiques que exhalaven. I m’he pensat que ja podia tornar enmig del riu, quan l’aparició torna a aparèixer’m. És ella, la blava raguda atlètica pudentota donota. Em diu, conilla, fent bots de llefiscós dofí, em diu, dic, que ha revista la meua vida i que només hi mancava ella.
J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Dic, Quoi?
—I m’ho ha repetit cinquanta vegades, en melodramàtica cantilena, amb els seus dos germans sempre entrepanant-la, una a cada costat, una mica fotetes, fotent-hi de chor. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi. J’ai revue ta vie et il n’y manquait que moi.
—Per a desviar una mica com qui diu l’accent del compromís aquell on em veia tot d’una immergit, ella dient-me que ha revisitat el meu passat i ha trobat que només hi mancava ella perquè el meu passat fos…
—Fos què? Perfecte? Impol·lut? Ni puta!
—Només per a donar’m estona de pair la cosa, de tractar de comprendre-la una mica, els faig, els dic, Per què tan raguts? No pas que no els escaigui, eh? Però per quina raó, si no els sap greu? Coses de salut?
Els raguts anem a la correguda, em responen, amb un cert urc d’atleta superior. Els raguts anem a la correguda.
Ah, que faig. I he pensat, Jo, pelut, no vaig enlloc. I prou crec que només enlloc s’hi troba hom si fa no fa com cal i prou fi.
—Mentrestant, ella qui amb empentes aparta els germans i em continua dient, confidencialment i potser seriosa, T’hi he mancat. T’hi he mancat. Però ara ho arreglarem. Amb mi a la teua vida, tot t’hauria anat collonut.
—Me la guaitava força impedit, enlluernat i marejat pels emmirallaments de l’aigua i les seues fetors de girafa, i doncs encara la veia més desproporcionada, massa boteruda i poderosa, gegantina, umfladota de músculs. I em deia, No em fotràs pas, serpeta; malament rai si queia al teu bàrbar bertrol; em veig lligat a aquesta dona de per vida, i bora nit i bona hora, se m’ha acabada la llibertat, sobretot amb aqueixos dos germanots seus. I pensava, No et casis mai amb cap dona qui té germans, o en tot cas, germanots tan exagerats. Et roben els llibres. T’envaeixen i vénen a “arreglar-t’ho”, és a dir, a espatllar-t’ho, tot. I ja no tens estona de calma ni de reflexió.
—I li dic, Home, això rai, i tant, molt bé, però potser me n’aniré nedant contracorrent; així, com vós vèieu el meu passat nedant avall, jo clissaré mica del meu futur nedant amunt. No fos cas que féssim cap equivocació majúscula corrent massa, no fa? Veurem així si és bona idea això que dieu que només vós m’hi mancàveu, i molt cerimoniosament i assenyada ens unim o no; ep, no pas que no us em cregui, però per a encertir-se’n, oi? Oi? Què costa? Unes quantes braçades i tornaré. Au!
—I feia per a anar-me’n, i em diu, escandalitzada, Nedar contracorrent! Impossible! Al riu de la vida, hà! Ni els meus germans ni jo, tan forçuts i olímpics i poderosos, no ho hem pogut fer, i voldràs fer-ho tu, pelut i desnerit! No em facis riure!
—I dic, Home, ho provaré, ho provaré
—I sota llurs esguards he fet com si ho provés, com si nedés cap al meu esdevenidor, tothora esbiaixant-me cap a la riba platjosa, on hi hagués més concurrència, on tingués més testimonis, no fos cas que encara vinguessin a agredir’m. I quan esclataven llurs rialles, veient-me tan incapaç, m’he aixecat d’una revolada, i, pelut i tot, jotflic, com he corregut! Arribava al cotxe i fotia el camp cagant pets. Cap a caseta, al raconet tranquil, vós.
—Riu de la vida — merda! No hi tornaré mai més.

(…)

—Com dic, de tots els personatges, aquell en el qual em volia centrar, ran d’haver llegida l’obra, era el del mort. Volia veure com esdevenia pou de tot verí, com es podria per a podrir-ho tot.
—El mort és un personatge qui, al començament és viu, però que mai no diu re; de sobte, no gaire en acabat d’haver començada l’acció, en la festa que dic, que s’escau de nit en un pati amb fanals, prop una piscina, hom el saluda sovint, de tal faisó que a l’espectador el nom se li clava, més que més que es diu Muça, com el moro.
—Llavors, un cop desaparegut, tothom encara xerrant i bevent i fent barrila, fent veure que s’hi xalen força, i com més anem més fort, hom, molt passatgerament, de lluny en lluny, com de casualitat, sembla trobar’l a mancar, i l’anomena.
—L’anomena sense parar-s’hi gens, sense fer-ne gaire cas, així com així.

(…)

—Tota la peça és la festa.
—Les converses toquen tots els caires i escaires. Hom enraona pels descosits, i en diu de bones, de dolentes, de poètiques, de salvatges.
Xampany al teu esclop; me’l bec de glop a glop!
—Mon càncer mon cavall, no faig altre que cavalcar’l; el cavalc darrer desert endins, fins que s’exhaureixi i, exhaurit, l’espitxi, o ens exhauríssim ensems, i alhora lliuréssim el darrer ai; en tot cas, ell, sobreviure, gens; potser al capdavall no sobrevivim ni un ni l’altre, mes ell, som-hi, sens cap recurs ni un, ell condemnat segur; jo encara qui sap, oi?

—Aixeca els empesats estors, que veiéssim què hi coves. Oi que li put el cony com si s’hi afetgegava cap esquerdada llauna de bacora?
—Temprat pels llamps, per la vorera de la bordeta, exponencial escarnia l’udol dels peixos, qui al riu s’hi podrien rabents.
—S’afanyen forçuts camàlics, amb argues gegantins, a pujar, peça a peça, la seua molt feixuga llenceria fina — peces molt fines que pesen tones — a cop de maça, cal fer més ample el finestral perquè les assimili — t’he dit que la meua dona és grasseta?

(…)

—Amb abominacions de gata maula
Qui pertot arreu on caga s’hi deixa la merda
M’han atipat fins que no puc dir fava.
—Mes parúlides se’m larvaven en larves
Sota el dens conopeu del repapieig.
—Respirava a pler enmig l’hivern la frescor de la lluna
Mos lleus llur joia en allunyar’s de la ruïna.
—Multituds enrabiades moltonejaven pels carrers
Vora cap mort rierol vora cap molí abandonat
Relliscoses llotades em volien negre.
—Tot i que reparava a no derrapar gaire
Vaig caure a l’abís irreparable d’un cony
Tendre volcà en estètica carcassa
De pler d’impuritats no em cremes i de franc gairebé.

(…)

—Durant la festa, doncs, ara i adés hom anomena en Muça. Sempre faceciosament, exagerada, allevant-li els pitjors, i més obscens, pecats.
On s’ha ficat en Muça?
—T’hi vols jugar que li ha tornada a vindre la diarrea?
—Incestuós fill de forner, qui sap si, insidiós, s’ha amagat rere cap mata, o a cap racó polsegós, a cardar’s sa puta mare, com sol; saps què? Ponentins de merda; de ponent ni vent ni gent, tu.
—Aquell Muça és ui, llefiscós. Llefiscós com un llimac en vaselina. Es fot, conegut, es fut, com cap fora, vull dir, es fot, com cap fura, gens turbulent, sense cap enuig, al foradet més estret, i t’entra o surt, sense que la teua percepció, per aguda que fos, el copsés. Quants de cops no l’han embotit, tu, al sanatori, i ni que l’embotissin al sanitari — això rai, sempre t’ix tot impecable per cap altre descomptat canonet de claveguera
.

(…)

—La faisó com desapareix d’entre els barrilaires, car entre els espectadors sempre hi és present, al fons de la piscina, és de les més banals.
—Entre els qui festegen, n’hi ha un, anònim, qui, sense ni adonar-se’n, fot un cop de colze a en Muça, i en Muça, amb l’empenta, cau a la piscina, no pas sense abans haver’s fotut un cop a un caire de ciment, d’on que, amb el crani asclat, s’enfonsi — i au, ara roman tot al llarg de l’espectacle al fons de la piscina, il·luminada en blau al començament, mes, a poc a poc, esdevenint, mentre en Muça es dessagna, tota vermella — i ara que en Muça es podreix, de color bruna, com si hi covés una immensa merda.
—El mort, en l’acte accelerat d’anar-se podrint, s’assembla de pus en pus — com prou m’havia temut! — al lacai qui suara no em volia fitxar com si jo fos un altre artista d’aquells qui es venen a qui els compra — cal dir, de més a més, que el mort anava vestit amb levita de xofer, justament com el geperut merdacaner qui, retallat a l’horitzó sagnós, tan agressivament no m’havia volgut fatídicament adscriure a la colla traïdora dels comprats.

(…)

—Se’n fotien, els qui feien boja gatzara, del soldat qui, tornat de la guerra sense ous ni cigala per causa de bomba, li’n plantificaren per comptes, els esventats cirurgians militars, els d’un altre soldat qui acabava de morir intacte.
—Relativament content tornava a casa, el soldat refet. Tret que, cada cop que carda, és el mort el qui s’enduu tots els orgasmes. Del mort, els seus companys o veïns de tomba se li planyen, Escolta, tu, que dormim el son etern, collons!
—Només quan el mutilat apedaçat s’haurà mort, els morts vora el mort adés robat de cigala podran descansar en pau.
Tret que no es morirà mai; tothom qui és eternament a la percaça de l’orgasme, no es moren mai. No es moren mai fins que no el troben, l’orgasme.
—L’orgasme és el sant greal.
—El sant greal, ou de vidre, on hi ha la lleterada exímia.
—Ou de vidre on rau la lleterada de tota la creació. Com diem els xinesos
(fa un dels actors qui, és clar, no n’és gens), de l’ou de vidre, l’univers!

(…)

—D’en Panku mort, la seua sang foren els rius i mars; els seus cabells i pèls, boscs i prats; la suor, la pluja; l’aflat, el vent; la veu, el tro…
—Ses puces, els humans.
—Aquesta és l’única història vàlida de l’univers.
—Un ou.
—Un ou qui es romp, pel mig si fa no fot.
—La mitja closca diguem-ne del damunt, amb part de la clara, el cel; la del davall, amb part de la clara, diguem-ne la terra.
—Panku, el primer ésser es formà del rovell més rovellat.
—A mesura que en Panku cresqué, el cel anà pujant i la terra eixamplant.
—Al cap d’un colló de temps, en Panku, sí ves, l’espitxa; cau esterrossat, i així es corromp.
—L’ou del cap se li ascla; se li migparteix com adés l’ou de l’univers.
—Ara una meitat de l’ou del cap d’en Panku mort es torna el Sol, l’altra la lluna.
—Escriviu-me’n, en xinès, una molt millor, més assenyada, bíblia, on l’horror de l’ésser no sigui tan cruel com ens han volgut fer creure els malignes clergues de tota disfressa repel·lent.

(…)

—Piscina del mort — de la mort. A la darrera escena, esclatant, esfereïdora, tothom s’hi llençarà enjogassat, trompa, riallós.
—De totes les boques, la mateixa esborronada esborronadora veu, l’abassegador crit existencial.
—El darrer esgarip que sentirem; el darrer que sentirem; no sentirem mai més re.
—Ou pudent, ou fet malbé.
—Ou buit — ala esborrada.

(…)

—No volguí eixir al carrer fins que no havia vist l’actor mort. El teló havia caigut.
—Sóc el darrer espectador a existir sota la capa de la melangiosa lluna. En un triomf domèstic de la tecnologia del zero afetgegat de matèria fosca i llavors hostilitzat fins que no esclati en energia il·limitada, gloriosament i molt reeixida assolia d’enlairar-se enllà d’aquell planeta podrit.
—Profètic fuselatge qui, com capoll qui salvatgement esgaripa, s’endinsa dins el no re de l’espai negre i infinit, l’escena ara m’encaterinava.
—Penjat com muricec pels nerviüts perpanys imaginaris de la buada del firmament, en una altra de les meues sòlites implosions d’ultratjós coratge, m’arrenquí de soca-rel a l’elegíac enyor que altrament m’hauria anorreat.
—Ah melangia del viatge que mai no s’acabarà!
—Tret que tot d’una et fots a pensar — greu caguerada, llampant error! Car al capdavall la pitjor temptació és de creure’s que hom compta — ets creus que comptes, et creus que ets.
—Et dius — al cor del zero rac secret mecanisme batzegós bategós d’intricacitat, complexitat, indesxifrable. I et descoratges, és clar.
—No en trauré pas l’entrellat, per eons que travessi, enderiat.
—Torna-te’n a l’abans on els zeros eren uns. I, sobretot, on, infant-cosa, és a dir, nombre incògnit, sense responsabilitats ni atributs, et podies amorrar impunement als culs molt peluts i doncs molt flairosos de les padrines.
—Com més peluts, més flairosos, més famosament flairosos, marejadors, astoradors… I, senyoret de la casa, minyones t’agafaven i t’estampaven la careta a llurs carranxes i pitreres suades.

(…)

—Ventall m’apar l’univers, qui es tanca en zero i s’obre justament només fins on els ulls m’esguarden, i si els ulls se’m tanquen, es tanca en zero el ventall de l’univers.
—I, amb gelosia d’astrònom, l’estesa equimòtica del ventall d’avui, espai espès, vull que coalescent sucumbeixi a la projecció del record que enyor. Llimerols de ficta façana qui tapeu el corrent de fons, foneu-vos-em, si us plau, que reaparegui el paisatge exactament comptat dels anys esperançats.

(…)

—Solcs i cavallons s’estenien arbitraris i m’entrebancaven, i es bellugaven serpentins i em canviaven de continu la perspectiva.
—La casa, doncs, on aniria sempre és tan lluny com sempre; no m’hi sé pas atansar; amples murs de temples dels anys de les picors i murs primets amb inútils anuncis carrinclons m’oclouen l’objectiu, i m’haig de bellugar entre el bellugueig per tal de poder tornar a veure la casa sempre llunyana on tanmateix voldria fer cap fins que…
—Heus-la, vós, qui treu el nas de bell nou entre els geomètrics camps catalònics per on deu encara raure, a un lloc o altre, el bon caminet dreturer qui dreturer hi mena!
—Rere un cartell gegantí prendré nogensmenys un bri de repòs. A la runa, un pergamí mig cagadet, per l’airet pessigollejat, em fa la rialleta. Belleu m’aixecaré a rembre’l.

(…)

—Mes ara que m’aixecava me n’adon que la cama del camarlenc hi duu la taqueta adient. Amb això em guiaré, no em cal pas millor mapa que el de la casualitat.

(…)

—El pergamí parlava de nombres afetgegats en xifres, car al capdavall què altre hi hauria mai de trobar enlloc un matemàtic com ell qui els tràmpols del cel imprevist s’escaiguessin de mai dur de bòlit a la babalà…? [Ah cel inferm de sobtades atzaroses ventegueres baterolaires… (o potser batzerolaires si amb la benzina del zero, i com dic per baterola, atzeroles hi atzerolessis pel butzam batzoler del cel esbotzat).]
—Llegim-lo, vols?

(…)

—Són, els nombres fonamentals, fonamentals? Només sé que els nombres em salvaven la vida.
—Em fotia algú puntada al cul, i ara, mentre anava caminant, em vaig ensopegar amb la barraqueta de l’exèrcit. “Be a hero!” — anunciaven.
—I vaig pensar — què hi fot al món, pobre de mi? Sense noia, sense sou, sense cap traça a fotre re (només una miqueta de poeta, però amb això la gent se’n frega el cul).
Si no serveixes doncs per a re, abans deien fes-te mestre o capellà, i ara diem fes-te soldat!
—I soldat m’he fet. M’he apuntat de voluntari per a la guerra constant — sempre en tenim una o altra, la mateixa a indrets diferents, car al capdavall l’única indústria que ens rutlla sempre és la de la màquina mortífera, la de fer armes per a matar més i més gent. M’han donat un paperot que haig de fer validar a una altra oficina, on passaré el “físic” i m’avaluaran si tinc mig gram de cervell sencer, no fos cas que en acabat que m’armin no giri l’arma contra “els meus”, és a dir, contra ells mateixos, els assassins.
—Ara, doncs, mentre vaig caminant cap a l’oficina, encara al mateix indret on la barraqueta no era estratègicament ni malèficament plantada, em trobava per terra una ploma argentada, tota lluent, estil estilogràfica.
—Tot i que tenia por que no passaria les proves físiques, mercès a la meua ploma no passava la prova mental. Car era una ploma que no volia escriure noms (ni lletres), només volia escriure nombres!

(…)

—Les fórmules matemàtiques a través de les quals cada paisatge i cada plat de nodriment no es resolen, sempre mostren nombres que no quadren. Per això cada paisatge — àdhuc el més harmònic i poètic, sobretot vist a l’hora solitària on cauen les boires i les carenes esdevenen suaument purpúries — cada paisatge, dic, com cada plat (per saborós i ben distribuït que sigui pel que fa als seus ingredients doncs molt compatibles), quan els tornes a veure, a sentir, a tocar, a tastar… no casen mai amb els d’abans — on hi havia un nap, hi ha ara un all; on una poma, un cigró; i on el turó es vinclava geperudet cap a l’esquerra, amb mates de farigola i romaní, ara un penya-segat rebec ha aparegut, torturat amb rels de roures centenaris.
—Els nombres submergits, subjacents, estructurals, els nombres qui rauen part davall de part davall, caòtics, sincopadament i sovint, t’ho alteraven tot.

(…)

—En acabat, merda rai. Car fer-se gran què és sinó esdevenir pols i cendra i tindre-ho tot prohibit?
—Abans tot era ou ple, ara l’ou és un zero balmat — closca buida, amb ni rovell ni clara, només amb lletja escarida pols.
—Com esborraves, doncs, en anar-te’n, sol-i-vern, el zero del món!
—Treu el cap per la finestra al firmament alternatiu; rep novell furtiu oreig qui et deixondeix, et desentenebreix, t’aclareix les idees. T’espolsa la polseguera del pes depressiu, massa feixuc, de l’eternitat. I canta’t libèl·lula (saps?) qui, per esbarzers i ortigues, silfs i silvans esborraves amb l’ala.

(…)

—The numbers don’t jell, cantava un dels actors.
—The numbers that (in secret submerged chambers) undergird the very landscapes — albeit beautiful, poetical, even and ever so harmonic in this witching hour — wherein we roam, as the numbers that undergird the nourishing and daintily prepared dishes — and all those complicated but so evenly and deliciously balanced foods — those numbers fail to tally.
—They are in no way as they probably should, mathematically speaking; in patches and snatches, they are chaotic, unsound, and thus the resultant figures must prove always uncertain, so that when one again looks at the same landscapes and at the same concoctions, the images — and everything that the images entail — the feel, the touch, the taste — have been irretrievably altered.

(…)

—I un altre, per enormes remordiments entrevingut, feixuc comentava, entre els festius comentaris sense càrrega, que tot esdeveniment…
—Tot esdeveniment carregat positivament tard o d’hora s’ha descarregat totalment — on hi havia un nombre positiu qualsevol, hi ha encontinent un zero.
—Car l’univers és ou asclat, gàbia rovellada — tot s’hi escola, fa malbé — no saps ja si és rebost o podrimener.

(…)

—Només el viatge al somni duu cap guardó — el guardó del record durable, mai feridor.
—Em sobrevenen les mateixes imatges, els mateixos aparts, o eutrapèlics dirs, que em marcaren els tels anímics.
—Ni retinc ni em revénen, ni me’n sosvinc ni em sosvenen, ni les sostinc ni em sostenen, d’altres sosvinences mig esvaïdes.
—Tòrrid enquadrament i bla xafardeig se m’afonen sense jaquir bombolla pou de l’oblit avall. En esclat entròpic, han esdevinguts de mantinent corcaments, sotracs, afolls, eixarreïdes gelees de momificades verges, res.

(…)

—M’he aixecat havent somiat el lloc de ma naixença. Ara fa més de cinquanta anys que no hi sóc, i tanmateix la imatge de la casa i la de les cases veïnes, tot i que eren traslladades a l’esdevenidor, només havien canviades de forma molt subtil — tot hi era com abans del present on les abandoní, adu doncs el camp del davant, on havia ja vist (i ho havia sentit com una gran pèrdua de llibertat: horitzó robat, plantes i vies i muntanyes volatilitzades, devorades, llas, pel ciment, el maó, el vidre i la brutícia de l’amuntegament caní i humà), hi havia ja vist, abans d’anar-me’n, amarg i desconfit, que hi construïen fort i més fort — i ara aquell camp d’eixamplament de mires i de pit, de consciència i de benanança, tornava a ésser-hi un camp llaurat de sègol on els bigarrats esbarts espigolaven i els núvols, els vents i els infants ara i adés lliuraven llurs anecdòtiques batalles — i tanmateix, com dic, encara, les cases, sobretot la caseta de l’estanc de na Pepeta Grossa (qui acabà ultracentenària, tot i que tota la vida, i sempre la coneguí de vella, semblava a les darreries, botida i nana, de mala carn i ranca, i pens ara que qui sap si encara hi és, asseguda rere el taulell ratat, llepant-se els dits barrufets i boteruts bo i escartejant segells), les cases, doncs, i sobretot la seua, hom les havia reformades de maneres que mai no havia vistes dels anys que hi vaig viure ni, per descomptat, en fotografia (car qui me la trametria si com dic fa més de mig segle que hi manc i poc hi conec prou íntimament ningú?) — parl tot plegat, doncs, d’uns canvis estructurals molt subtils soferts per un grapat d’edificis que foren el rovell de l’ou del meu món enyorat de la infantesa, hi vivien els meus amics i em coneixia cada pis on entrava amb reverència abans d’endinsar’m a la penombra i anar directe a l’indret on el company desava curosament els seus volums d’antics llibres de ninots, o més recents quaderns d’aventures, on m’enfonsava indiscriminadament a viure-hi més o aitan intensament com a fora a l’hora del joc més o menys calculat o esbojarrat; enraon, però, doncs, d’uns retocs, unes millores, unes neteges, que només puc imaginar que hom hagués volgut sotmetre aquells edificis a servar, com aquell qui diu constrènyer’ls a una rentada general de l’aspecte per tal d’adaptar’ls al pas del temps (un procés lògic de l’intel·lecte, no fa?), anava a dir adaptar’ls a l’increment del tràfec, amb aitanta de gent nova, i, encara més, del trànsit desgastador, ara cal suposar que molt més atapeït, escolant-se per la carretera del davant, entre el camp conreat i les façanes, tret que ara me n’adon que en tota l’estona del meu somni, que em fa que s’esqueia cap al migdia, no solament no hi ha passat ningú (i potser m’hi hauria agradat veure’m passar: un altre eu possible i incanviat, dreturer, treballador, saludant la vella, constant, etern, comcal), ans no hi ha passat aitampoc ni un sol vehicle, tret d’una mena de moteta coberta amb una llauna més que no re carbassa, si fa no fa ovalada, plena de prestatges part de dins per a permetre’n qualque altra mena de transport casolà de mercaderies poc feixugues — el tricicle virolat s’ha aturat silenciosament, ullprenedorament, davant l’estanc, hi duia de bell nou qui sap si les nyèbits decoracions de nadal o els sòlits simples focs artificials per a çon Joan, piuletes, palles, trons, o les regalimoses i polsegoses llepolies per a les palmes de rams, o els sobrets d’estampetes i de sants de guerra i de romans, poca cosa sempre — capsetes de pedretes d’encenedor, tiretes d’agulles d’estendre la roba, rodets de fils de cosir, caixetes de llumins, feixets de pòlisses, estris engomats, ninots, caretes, qui sap.
—I tant se val; el cas és que, en deixondir’m, gairebé immediatament he comprès que aquella apaivagadora visió no era la realitat del món més lògic, esmorteït, rutinari i perillós de l’estat anímic que en diem vigília, o eixoriviment, fins i tot vigilància, vull dir, quan el cap o el cervell ha perduda la benaurada espectacular mortalla del son. És clar, m’hauria estranyat moltíssim (de fet n’acabaria fet bocins, sense saber ja a quin món rac) que, aitantost agafant un avió i llavors plantant-me novament a la ciutat inexistent de la meua infantesa (ara la ciutat impostora, esdevinguda espúria pel verí corruptor del temps), trobés que reconec aquells topants, o, adu bo i reconeixent-ne si més no alguns, me’ls trobés ni mica com els acabava de viure. No, de cap manera; la coincidència és de totes totes inescaient, no pot en absolut escaure’s. I prou.
—El somni t’imagina un univers paral·lel, sense altra vigència, llas, que a l’alberg meravellós part de dintre el teu crani; ah, si es pogués transcendir i fer-se sòlid, cavà, què més voldríem! La vida esdevinguda art, somni de ventafocs on la mort arriba en carbassa i et duu a l’ultramon de les delícies on tot es fon en enflongit somriure, en astruga pau… per a renéixer, estort del temps, ara diví. Tot hi és perfet: cal veure el somni com el súmmum de l’art a l’instant on s’esdevé; cada somni el millor, més animador, concert, l’exposició més cor-robadora, el tractat més il·luminador, el teatre més ben fet, cap conferenciant de seny pus esmolat, els bocins de cinema on la satisfacció del tot-hi-colla t’envaeix, epítoms filosòfics, res més esclaridor, tots els quòdlibets existencials planament ans sucosament resolts, lletradura cabdal — a quin altre llibre, il·lús, la trobaràs, clàssics instantanis ans irrepetívols, joies úniques i efímeres de l’art, eximplis definitius, paràboles de construccions, ah, inefables, paradís tot plegat subreptíciament o plenament visitat. Ausades, és al somni i prou on l’estranya matèria del temps sembla voler revelar qualsque indicis de secret.
—I això pot confondre qualsevol, jaquir’l així com aquell qui diu cap-rodós, cama ací cama allà, a frec de descoberta essencial (Ja ho tinc, ara respir!) o altrament si caic no caic precipici avall de la desraó (Qui sóc; no: qui m’és?) — l’alternativa és despodrir’s o podrir’s, estòrcer’s del tenallament ineluctívol de la corrupció o afegir-hi a gratcient: t’angelitzes pels mitjans a l’abast, assenyaladament el somieig de l’esperit, o li fas la farina blana al temps per l’accelerament putrefactiu de la carn — la presó no és fugívola sinó per entre les brèndoles de les diferents realitats; torna’t fum balsàmic i construeix sempre enllà, enjondre, on les tanques no són altre, ben remotament avall, que fusta qui ivaçosament es corca.
—Com les de tota bona història novella, les premisses, de fet els prolegòmens, de cada somni són d’allò més atractius i enllepolidors; en acabat, és clar, justament com la vida viscuda, l’arruixat descabdellament de la resolució és catastròfic — no pas tràgic necessàriament, mes sempre catastròfic — i desil·lusionador, penjat, filós, fluix, lluny d’osques, feblet, sense embranzida, morent, abrupte, curt-tallat. A l’inici, el bell bot rabent de l’innat a la fórmula pel rost viarany de l’ascensió òrfica: màgic, vós! Adés, però, sobtadament, sense adonar-te’n, leri-leri al llos del raor fas equilibris pels meandres dels aiguamorts hipnagògics: a força de despullar’t, robes carrinclones ostades, desendoll de les passions carnals, desempallec de la brutícia, larva corporal amb fàstic lleixada enrere, esdevens filagarsa de buit, i ja aviat no-res. Per això t’arrapes al norai del somni, al món oníric de les formes plaents, de la plàstica il·lògica, del tot delitosament comcal i entès. La inaturívola ambivalència et duu al rodament de cap: a fe ni saps on pares. Hom o quelcom t’eixoriveix i un regust viscut et regala per l’ésser — ets enganxifós com una (pusil·l)ànima òrfena; entre el sofre qui s’espesseeix i l’airecel qui es fon, marejadament et debats. I, retocat, més espatllat, o ara noliejant unces nocionals inèdites, si primfilem ets nou, t’has adherit a un ésser qui no és pas del tot aquell d’anit — millor, pitjor, no ho dic.
—Això m’he ficat a pensar, encara aireferit, sota els efectes tremolencs de la visió d’un intimíssim referent refet. Hi ha, consirava, hi ha animals, és clar, però també persones poc discernidores, inclosos els de més dels infants, qui confonen sovint com van dades i llavors prenen per veres les imatges imaginades del somni, és a dir, poc distingeixen entre allò esdevingut materialment, de carn i ossos com aquell qui diu, i allò altre fet del fum fugisser del son. Llurs processos lògics es revelen nàquissos, subdesenvolupats, poc farien prou el pes, bé pel fet que llurs processadors anímics — cervell i companyia — són fets naturalment així — cas dels animals qui d’un jorn a l’endemà se’t llencen eixelebradament a trossejar’t segurament perquè durant la darrera migdiada et somiaven no pas gens amic — bé per causa d’immaduresa — els infants — bé al capdavall per motiu de malaltia neurològica — certs adults si fa no fa llunàtics qui tothom algun camí s’ha hagut d’ensopegar, llas, i molt esglaiadorament.
—Per això de camins no saps per on esquitllar’t, et trobes que aquell gos qui fins ara et tractava d’allò milloret ara et gruny o adu t’abuixeix tantost t’ensumava i fins se t’arraparia al coll amb una darrera queixalada letal, i hi ha canalla maleïda qui sense que els hajos provocat ni pensaments de sobte malrecorden el malson on aitant de mal no els volies que ara doncs te’n fan de les més grosses, i de quines barbaritats no t’acusen — i tothom qui tingo estudiants comprendrà immediatament de què enraon.
—La gàbia, per a fugir’n cal un (sobre)salt d’allò més universal. El temps indivisívol és el parany concret i localitzat que, si doncs no vols romandre-hi empantanegat d’empertostemps, sols pots esquivar d’espetec — i únicament tot d’una, totalment i d’espetec, car com dic és un tot absolut, i d’un tot aitan malèfic, totalitari i massís només pots esmunyir-te’n amb un canvi radical: robes el cos al parany i sobtadament t’hi trobes fora; és una qüestió total: d’ésser-hi o no. T’hi has d’esconillar amb un arrencament escruixidor de l’ànima. I prou. Et vas podrint amb els anys dementre que alfarrasses l’evasió i, ensems, pels corredors laberintins i els túnels perduts, les bròfegues andròmines no van aumon; molt de xup-xup, escalfament de motors rai, mes alhora les locomotrius no es mouen, les portes prou s’obren i tanquen, la gent prou va amunt i avall, cap tren, emperò, no inicia el bellugueig que cal de debò; adu, de sobte, tot l’enrenou cessa, s’aturen totes les complicades maniobres, aitanta de fúria, aitant de soroll i d’anticipació, i de fet no res; es veu que qualque giny menor o màquina adjutora, no gens central, esdevenia massa animat, rodava i grinyolava a tot estrop, i nyec, que accidentalment ens ha esclafats uns quants operatius, per sobre d’operaris.
—I ara…? D’aquesta estació subterrània ningú no n’ix viu. I tanmateix la gernació (no pas a boldrons si fa no fot familiars, pus tost a glops d’individu esgarriat, gros i petit) continua afluint-hi. Qui pogués ésser tornat a la superfície, instant zero, ans tota aqueixa enfangadora, enfonsadora, conjuminació no hagués començada d’engranar’s! Llas, massa tard, trencant-te el front a les rajoles esquerdades, estalzinoses, del túnel. Néixer a la mort, ans que el parany del temps no t’atrapés, esquitllant-te-li’n, pam de nas…!
—Delit de somieig, quan saps que hi ha un altre món, entrellucat pel somni: un món lliure de la corrupció i el podrimener amb què el temps aquest no infecta, irremissiblement. Voldries perdre-t’hi, elevadament, mai pus redavallar a la merda.

(…)

—Ahir, doncs, tornant de la universitat on imparteixc classes de grec (el grec dels grecs obsolets, i assenyaladament de llurs ridícules tragèdies i el boig jurqueig que s’hi assereix; de tot el qual faig olímpicament abstracció per a fixar’m en l’esparsa saviesa dels ostracons), cap a l’hora baixa del vespre on correm a prendre el te que ens escalfo i ens revifo el viu-viu de l’animeta, i s’esqueia, pel fred i el rúfol i la foscor incipient de l’hivern, que els carrerons fósson força deserts, justament quan tombava prop de casa (un parell de travesseretes més i ja l’hauria atesa), de trascantó surt a esverar’m el vidriaire esquerp qui he vist de cops, ell i la seua escala, amunt i avall entre les casetes atapeïdes, sovint remugant paraulotes o estossegant com un moribund, i ara què vol, molt enfellonit, fent continent de llençar-se’m damunt tantost no em veu, sort que de moment sense gaire esme, com ara si la idea d’agredir’m no l’hagués envaït sinó a contracor, tret que de seguida l’el·lipsi se li ompl, i se li ompl pel que sembla de fel i de rancúnia, i de falsos greuges endenyats durant agres llargs malcovaments, d’on engrapant pel canó una ampolla grossa de sidra que s’ajup a rembre de part de terra, on no és pas la sola runa que hi rau, i llavors, redreçant-se amb ulls fumegosos del foc que deu treure pels queixals, l’escula d’un batzac a la cantonada i, trencada i raent, me la burxa cap als ulls, i cap al coll quan em faig arrere maldant per evitar’l, alhora que esqueixadament li deman, Què vols? què et pruu? — i ell esgaripant em contesta que encara li dec no sé quant del darrer lliurament de “merda” — de merda…? — deu vúlguer dir qualque mena o altra d’estupefaent fastigós, és clar.
—I ara com li expliques que ho ha somiat…? S’enfal·lereix a heure’t amb un bocinot tallant d’ampolla que de bòlit et va burxant davant els ulls, i tu voldries desencantar’l amb captinguts raonaments, potser adu primfilar-hi i febrir’ls fins que l’enlluernésson, on, finalment, ple de sàvia pietat, regirés la bròfega captinença, com qui diu dedins defora, com un mitjó, i, d’idiota i condemnat, es tornés un altre escèptic membre equilibrat de la societat, no pas un contrapès pudent i espellifat, sinó un ben untat coixinet qui també sapigués treure’n, com cal, mesurada nyapa.
—Fóra per a pixar-s’hi de riure, si doncs no fos per la poixèvola situació. Alhora, d’afegitó, em ve a l’esment el paperot que devem fotre dos sexagenaris bo i barallant-se a mort en un carreró foscant i atrotinat — repel·lents, rai. Deia ridícules tragèdies, i ja ho veus a quin altre cove no m’he fet enxampar.
—Ves, probablement durant un instant de lluc il·luminat, que pensés que jo fos “the serial killer for the neighborhood” — i allò d’heure’m i porta’m al quarter dels pudents com ara cap trofeu, devia donar-li un tast d’èxit espiritual que déu-n’hi-do el poder drogaire de la cosa.
—Era un home sempre reprimit i alhora obsedit per la carn. Netejava finestres i darrere hi havia vists molts de morents, desfent-se en grumolls de carn podrida. Amb quina arbitrarietat de cirurgià sapastre o carnisser bavós no em ganivetejaria ara!
—Com despertar’l del malson on jo, l’assassí qui entrevé de nits barris de putes, i durant els jorns els pobres “museus” provincials amb monstres guardats en gerres per sapastres cirurgians d’antany, li faig de víctima del seu fet heroic…?
—La meua dona mateixa havia cregut si no fóra jo mateix aquell boig malparit qui esquarterava bagassetes. Cada nit me n’anava, sense donar cap explicació, fosc com la nit mateixa, silent, inconcret, sense un ral a la butxaca, vestit amb roba vella, caminant milles i milles, fins la matinada. A fer-hi què. No ho diré pas, com no li ho deia.
—En caigué malalta. Tot el neguit rosegant-la. Veient-se com les bagasses fetes xixines, ella mateixa somiant-se triturada per l’assassí nocturn, el qual sospita també que potser no sóc. Es veu teca de diariot — “she was freaking nervous about it, about the idea of becoming any forlorn dawn also herself some undistinct heap of mincemeat — grub for tabloids, a little more blasted plasted shit for next morning’s bumpf”.
—I llavors, de sobte, la veig somrient. Massa segura d’elleixa. Com ara si ha perduda la por, i ja no es resigna al seu paper de xagna, de víctima. Al contrari, com si es preparés a la revenja abans del fet — i doncs, planejant acuradament la meua mort per bare ganivetada…
—Fotríem goig. El neguit ara era meu. Com esperava que els pudents trobessin també l’assassí en sèrie… El netejavidres i el professor un instant durant somiàvem el mateix, portant l’assassí sangós a coll-i-be amunt, cap a la glòria de l’heroi.
—No va passar res. M’enfugia corrent, endinsant-me esbufegadament a la foscor del cansament, com en els somnis més vívids de la nit.

(…)

—Divendres. Matí d’escombraires. Encantat els ull des la finestrella estant. N’Ostentós i en Sumptuós aturen llurs esgarrifadors vehicles a boca de veïnat.
Ei, xoca-la, en Sumpt!
—Què fotem, doncs, n’Ost!

—La fan petar una estoneta, bo i alhora embarrancant el fluix dels altres vehicles aventurats de bon matí. Al capdavall es fan adéu i cascú, per equivocació, puja al monstre de l’altre. N’Ost, qui era el conductor de l’autobusot que recull la canalla qui va a estudi, s’ha ficat a la cabina del camionot de les escombraries. En Sumpt, qui menava l’esborronador tarararat que amuntega i atapeeix els repugnants rebuigs jaquits per cada casa a la vorera, ara mena a la insabuda l’aparell de l’altre, groga carcaixa xucla-infantons, la qual és clar ara omple de tota l’oradura i orqueria que va trobant si fa no fot embolicada o emperada a frec d’embornal, caire de vorera, àpex d’estintol i aresta de cantonada.
—Vingo o no a tomb, ambdues ferotges baluernes amb prou expeditesa, adés pel mateix costat, ara per l’oposat — ironies complaents de la coincidència (tothom feliç, ja ho he dit) — n’Ost s’atura davant cada boldró d’infantons i arrengleradets els convida somrient que es fàçon cruspir pel cul de metàl·lica ans d’esmolada ferramenta del molt pudent camió bestial.
—Tothom content. Les escombraries descarreguen educadament a escola. La quitxalla, és a dir, l’esgarrifós aiguabarreig de cossos triturats que en roman, va a raure a la descàrrega d’immundícies. O alternativament, vós, tant se val, tant hi fot, depèn si hom se n’adona i es refà o no, l’escola rep els romanents de molts d’infants esclafats en escruix, i el bruticier de foravila rep les gairebé incòlumes brutícies.
—Ça com lla, que no fos dit, el lent podriment poc pren lleure, compassadament l’aperduament infinit poc s’interromp. Caldria un sacseig de proporcions — no fa? — còsmiques — oh, mons altres, altres mons que hi sou! Que hi sou!
—On sou? Qui sou? I com escalar-hi, acusmàtic…?

(…)

—Car som encar al mateix jorn, conscient dels nimbes fosforescents de boira davant els ulls dels veïns de mendraig, la meua rialleta nerviosa els allunya malfiats devers els darrers confins de l’enclòs, fins que qui ha de fugir’n sóc man — no fos cas que encara rebés de valent — i, en acabat, m’hi trob tant a desgrat i balder.
—Doncs, de mendraig a mendraig (tret que als de més els ve gros el nom de mendraig, car prou que no són refugis ni prou consistents ni prou enfonyats i segurs, no són sisvol fets d’obra; són uns minsos, frèvols aixoplucs apedaçats amb quatre vidres precàriament estintolats, amb esquinçalls d’anuncis servant-los si fa no fot a lloc els treps i les esquerdes), per comptes d’esperar-hi l’autobús blindat sempre massa curull, amb el terra brut de qui sap quins rabiüts excrements i la fi maleïda del viatge perennement enlaire, sense pujar al capdavall a cap dels esverats vehicles, faig cap, per selves de cuirs esbotzats i ferros rovellats, als darrers i més escarransits circells de la societat, on m’embolic fins que no sé pas com sortir’n, pudor enganxifosa de carns d’egipcianes de totes les edats — i, amb visatge horrorosament esgarrifat, quin mareig, quin empegueïment, per quin desig d’elidir’m aclaparadorament sobrat!
—Vull fer’m escàs, com si ni existís, i tanmateix m’espeteguen per la patidora pell l’enveja i la malícia, l’odi virulent, i en tot cas no pas menys virulent que entre les altres lleixes de la societat. Voldria fondre’m, que la selva hi fos novament primigènia i mos infants fósson de bell nou de tendra amorfa edat on els calgués l’amorosa conducció a través d’aitanta de fulla verinosa i de sauri gens llefec i de calàpet astorador i d’insecte espectacular.
—Tant se val, llivell vedat, a l’embús flonjo constret, camí de retorn barrat, prou feines tinc a conduir’m cap a la invisibilitat del pou sobtat; tota muntanya penosament pujada té enmig un forat d’oblit.
—Sóc rel corcada. Mai més relluc puc impel·lir. Em jaquiran no pas gens vist fins que el proper terratrèmol no esclato i el daltabaix m’exposi. Quan ja he dit prou, glaçat.

(…)

—Davall dels cels canviants, sondrollats de continu pel pas dels avions de guerra, em parava sovint davant les escales dels hospitals, sobtat per les disbauxes i barriles que hi tenien lloc. El que al començament em pensava que eren ampolles de llets trencades i vessades, veia en acabat que eren ampolles de licors i de sèrums i de sangs, i d’excrements i òrgans descongelats, tots fets malbé.
—De les cridòries i desendreçats alarits, i per les formes com veia a través qualsque finestres com anaven de nues les infermeres, i com fugien, mai no pas del tot hàbils, els esborronats malalts, endevinava que hom hi endegava tostemps operacions sovint innecessàries, els cirurgians mateixos sempre abillats amb les més grotesques, malèfiques, robes de bufó i albardà, de mòmia ressuscitada, de llop rabiüt, de vampir, de monstre carrincló.

(…)

We are the human bananas with chicken lips — canten els hospitalers, amb llavis de pollastre, dansant la raspa. I etziben a tort i a dret, i tant si ve a tomb com no, tot de comentaris vitriòlics pel que fa a la condició dels malalts, tost traslladats a cadàver — se’ls parteixen i reparteixen com qui parteix peres — de camins amicalment, de camins enfellonits rai. Acollonits pel vent pudent de llurs bates de dervix, atrapats entre llençols ensangonats, els infants piocs s’amagarien, tot esgarrifats, desesperats pel que senten a la pell, i pel que veuen i oeixen.
—Per les finestres ragen mitjons bruts — i llavors peus maltolts, escruixits, i nervis, ossos, sangs, entranyes, molt vescosos sucs.
—Pel fet que no vull trobar-me’ls, els mesells netejadors de cambres qui llencen finestres avall tot allò per què ja no troben més utilitat, m’enfil heures amunt, sempre evitant les escales.
Què et xapesques…? — per tota resposta, si llavors, havent penetrat per cap alta finestrota, mai deman si n’hi ha encara cap de viu entre els meus malalts del matí — què t’empatolles…? — com si ni em coneixen, com si hi sóc de pus.
—Rodant les sales, tots els qui inerts em fiten avui, l’endemà seran morts.

(…)

—Tornat al carrer, hauria de ficar els punts sobre les is. Hauria d’assajar d’aturar aquest cap qui em roda indecís.
—Car tant de mort inútil. Mascles ensinistrables rai, d’aparells segurament encar competents. Tothom qui hauria pogut jeure amb la meua dona, per a apaivagar-la, en aquelles nits de neguit sens fi. La meua dona, amb el xifarot a punt.
—S’hi pas per la porta d’algú trempant, em dic, Imatge única. Esperançat, l’hi encabiríem.

(…)

—Finalment — passats els qui berenen de tranuita, els qui tenen problemes pescant, i llavors cagant, per culpa de les arestes empassades a les fosques.
—I ara, ostat, fugint com cap ombra de les gernacions nocturnes, més i més complicades, quan els nafrats esventen llurs nafres i l’aigua manca, adu la bruta.
—Mentre allà baix, on les llums somortes de la ciutat amb prou feina arriben, minyones en traginen, galledes abonyegades curulles, i les mestresses s’ajeuen amb bosses blaves d’aigua calda per al llit erm de marit.
—Hò, ja hi sóc, a les muntanyes indecents on descarreguen els camions de les escombraries i on els bocins esbargits de la nostra filla rauen xemicats com llavors de carn qui s’eixumflen i creixen en monstres alats.

(…)

—Ah, les noietes boniques, negretes, cremades pels Solells més flamants de la nit, com regiren i escorcollen entre els rebuigs! Amb el que troben, es decoren allí mateix, il·luminades per les pudents fogueres; amb els cassigalls i arnats drapots que recobren es vesteixen de fantasia, rampoines llampants, i amb els metalls i les ceràmiques i els plàstics emboïgats es reconstrueixen els habitacles on viuen — tresors de pobre en capseta, i elles la perla per a netejar.
—Tot el que altri descarta, per a un hom o altre troba tanmateix finalitat. Per què són tan boniques les noietes qui recacegen entre els detritus…? Primetes, negretes, brutetes, pudents… mes, ep, boniques i xiroies rai. Em fa que per això les bandegen als suburbis infectes. Per llur joia monstruosa — tractant de sebollir-les amb les onades incessants d’escombraries — la ciutat un oceà de rebuig i els suburbis la platja on la xúrria s’estavella, inclosos els cossos dels hospitals, els cossos dels autobusos, els cossos de l’aprofitament.

(…)

—Per rosts relliscosos barrancs, damunt i a frec d’avencs, fraus, pregons portussos, amunt i avall, precipitós, cercant de tornar a trobar la casa on introduiríem els nous iniciats, entre els quals un fill meu és el més decidit, tot i que encoratjaria els altres, negrets i blanquets, dient-los que comprenia la dificultat de la cosa, mes que prou calia llençar-s’hi sense por, tanmateix com ell, qui, com veien, si al començament no l’acompanyava gens l’èxit, gradualment s’acostumava a les intricades complexitats de la cosa, i semblava reeixir-hi.
No tant per com ho dius com per com ho fas, els dic; la qüestió és ficar-s’hi, apitrant, per molt que el cor no se us vulgui en l’empresa, esbojarrat, crebar.
—Més tard, hauríem els introductors de netejar a força de mans, agenollats damunt les fredes rajoles, amb fregalls i sabons naturals, ben a fons, tota la casa perquè els nous iniciats fossin pròpiament afegits, sang jove, nova, al nostre excels boldró d’assabentats dels fòssils ans ambrats secrets.

(…)

—No voldria pas fer tard, més que més que, ple de fang i greix de moto com vaig, m’hauré encara de purificar de valent abans de poder netejar re.
—I ara, tot d’una, salvat de caure daltabaix.
—Salvat de caure daltabaix, i tant. Pel soroll estrepitós de la catàstrofe al fons del precipici on m’anava a estimbar.
—Ara, indefens, espiava de no gaire lluny estant els dignitaris i els sòlits llepaculs dels mitjans com s’explicaven feixugament ells amb ells el penya-segat per on el tren havia caigut causant un pilot de víctimes, quan jo mateix, a l’altre costat de la roca penjada, havia relliscat i queia daltabaix al buit.
—Quina por, havia començat de cridar prou tímidament ajut. Moriré esclafat. Estic glaçat, no em sé apujar, em penjaven una cama i el peu de l’altra.
—Hi havia haguda bona gent qui de l’altre costat de la roca m’havien dit que l’equilibri era al meu favor, que només em calia agafar quelcom darrere a l’esquena, allargant els braços, temptejant amb les mans, mes jo n’era incapaç, incapaç de moure’m, incapaç de trobar re.
—Al capdavall, una mà grassoneta m’estirà. Era un antic atleta, ara força abandonat de cos, el qual havia tinguda la iniciativa de fer això, de voltar la immensa roca part darrere, per ço d’atènyer’m i llavors atendre’m i no pas perdre l’estona xerrotejant i donant inútils consells a algú glaçat de por, salivant, ells, els consellers, de veure al capdavall el marcat de mort relliscar daltabaix cap a l’espetec i el xemicament.
—Ara li havia donades les gràcies efusivament i li demanava tot empegueït que manés, que estaria content de correspondre’l en el que volgués.
—Li dic, Sabeu què, esdevingueu, si voleu, un dels iniciats, sense preparacions ni re; prou sé que us ho valeu; li diré a la dona que féssim a casa una festa celebrant el rescat — i, a honor vostra, si doncs no us sap greu — d’on us preguem, sobre, que porteu, si així us lleu, tots els amics vostres que us sembli doncs bé de dur.

(…)

—Va arribar amb una gernació de jovent sorollós; ballaren tot el vespre, tota la nit, tota la matinada, bona part del matí; cap al nou migdia la casa es buidava d’espectres…
—Al vespre del segon dia, retuts, la dona i jo poguérem encertir’ns dels terrabastalls causats pels gaudents i ens ficàrem les mans al cap.
—El pitjor era la sala de banys; tant la banyera com la tassa del canfelip eren totalment embussats de gegantins cagallons.
—Gens malastrucs, car al capdavall jo tenia la meua vida, i ella encara em tenia a mi, acordàrem de prendre’ns-ho amb filosofia — amb pales i galledes, duguérem, ballant als mateixos ritmes que els cagaires ballaires d’adés, les galledes curulles de cagallons cap a l’hort de part darrere.

(…)

—Fou magnífic com cresqueren els bròquils en acabat; les dones que en compraren alguns saquets, després ens tornaren compliments i tot, i ens demanaven si en tindríem més. Cert que eren tan bons, els bròquils, que decidírem, aquest camí sense arriscar la vida, la primavera propvinent de tornar a convidar l’atleta grassonet i el seu nombrós seguici per ço de celebrar aquest cop el cap d’any del feliç esdeveniment, no pas el de l’accident de tren on centenars periren esclafats, ans el del meu rescat, de despenjar’m, al mateix indret, i no voler que caigués daltabaix, car, manoi, oi, de quin catacrec no m’estalviava, i car prou calia, és clar, estar’n encara agraït, i pels llargs anys que em romanguessin de bona salut.
—De fet, no sé si m’és llegut de revelar’l del tot, aquest és un dels fòssils ambrats secrets que particularment dispens als iniciats…
L’agraïment ha d’ésser constant, i aitan durador com la vida mateixa, i que només allò llongament primparat, roman — roman en positiu relleu, gravat, llegible, palès.

(…)

—Fica en ordre el teu petit raconet — and the rest will follow.
—A pleret, tot se t’endreça al voltant.

(…)

—S’escolen les hores com s’escola l’escola.
I què ens diu el mestre? El mestre no ens diu re.
S’escolà com l’escolà, s’escolà en bombolles.

(…)

—Que lentes les hores mentre l’univers creixia
Cada hora era un segle cada segle un món
Mes ara l’univers s’escarranseix, s’escurcen les hores
Van les hores de menys en menys
Una hora és un segon, un mil·lenni un bleix.

(…)

—I’d like to be under the canopy
of many pussies unquenchable
in its dark garden shade
inhaling the odoriferous breeze.

(…)

—Què hi faig al jardí de conys sens fi?
A l’oreig nemorós entre ombres fluixes
I sentors fantàstiques sots el conopeu
De tendrums encesos i pèls que ferumegen
Delitosament perdut en un bosc de cuixes
On vaig creixent bolet arrapadet
Fal·lus impúdic d’ous diabòlics?

(…)

—Hi faig d’heroic grimpador de mels
Bresques altíssimes
Penya-segats precipitats
Rodaments de cap
Caigudes toves
Edèn t’hi trobes.

(…)

—Sóc poètic simètric ver bell
Sóc bell ver simètric poètic
La barreja es barreja poèticament simètrica vera bella
Bellament vera simètrica poètica.

(…)

—Finalment feia en Frasi el maligne al reial capdecony Busiri, Si sacrificàvem a déu tots els forasters qui vénen a emprenyar, l’eixut que patim s’acabarà.
—I ara, collons, maleïts, les pluges incessants ho colgaven tot.
Per què, Frasi merdós, no li dius al rei que per a revertir el dictat del déu tan llépol de sang, no li sacrifiquem tots els oriünds i així ens torna a dur la puta sequedat on tanmateix només els pobres perien de set?
—Som-hi. Els oriünds sacrificats, l’eixut tornava.
I ara qui ens romania, en Frasi set-ciències?
—Doncs els aborígens, és clar. Aquest déu nostre es veu que ens vol tots morts.
—Sacrifiquem sempre per a tornar a l’abans. De la merda d’avui a la d’ahir.
I llavors, quan només restem tu i jo, en Frasi? T’hauré de sacrificar, o em sacrificaràs?

(…)

—Qui se’n fia, malparits datspelcul?
—I si sacrificàvem els Frasis i els Busiris abans no començaven de fotre’ns a tots? És a dir, i si sacrificàvem tots els qui volen sacrificar re a un déu tan malèfic com l’inventat?

(…)



 

Agost 2004 – Agost 2011

Set anys sencers fotent lo nap

Si adés amb mig lector, ara amb no cap.