Archive for (els 4 genets eixalats al galliner rodó) (Minerva Mur) (Emili Cuguç) (Gaietà Lluert) (Eleuteri Qrim Qatalà)

128 Qrim Qatalà

30 juny 2016

128

Despès os callat desenverinat

Als llimbs estripats les serps vellutades
Pels tossuts espadons del clar succés
De proa a popa es veuran apamades
Perquè a antres hipogeus hagin accés.

Humitats de màquines enfonsades
Adients per als qui són sense recés
Quiets vora l’ull com larves mig glaçades
Estopencs rauran llofrant-ne el procés.

Les serps balbes com olis de setrilla
Pels quatre esfínters de rosta cruïlla
Up s’esmunyen (cascuna xi lluent
Que ha tot just rostat l’os obtumescent).

Catalítics anorcs tarannàs plàcids
Amoixen serps d’ullals lloques o fràcids.

~0~0~

Pensius com serpents freds s’acabarà l’hivern?

Els primitius eunucs solíem desar els ossos
Dels estruços cruspits en coves d’escurçons
On amb dolçors de somnis les unions serpentines
Se’ns dugen en estranys paisatges de ruïnes.

I n’eixien remors de colgades cançons
Filagarses amunt prorrompudes a trossos.

Reposàvem llavors i amb les orelles fines
N’escoltàvem històrics degoteigs de reïnes.

Volíem ésser certs que allò d’ahir fou sòlid
Que els efímers passatges no es desfan com terrossos
Que visquérem els casos que ens marcaren els cossos
Amb cicatrius perennes i enyors d’ecos pregons.

Cascú es vol monument de monòlit estòlid
I es desperta esventat tost tot cremat com bòlid
.

~0~0~

Chors

Oíem barrocs tocs i melodies
tothom en gaudíem, indolents badocs
mentre els qui els tocaven passen com fanocs
proves d’endurança, gairebé ordalies.

Orquestres i chors, i els faunes llurs jocs
les nimfes llurs balls, els timpans llurs tries
ensenyàvem cuixa, endavant follies
trempaven a baix pletòrics bitocs.

Llúdries espontànies espanten sirgaires
actituds hermètiques que esclaten pels aires.

Rovellats carismes, esvaïts orgasmes
taciturns al gris, ens en tornem sulls.

Prou moltonejar, fets cap als quiasmes
Cascú cau de cul, i el que sembres culls.

~0~0~

Vies no obvii al pentagrama mai

Amb mediocres genolls polint sabates
De les madons amb faixes amb sets rai
De cacatues de qui les fermates
Vaig obeint com un anyell o un xai.

Concupiscents llurs veus cremen l’espai
On les catàstrofes mimen sonates
Del groc sepulcre qui trencà el norai
I s’ancorà entre cruentes rates.

Noies del chor com botides granotes
Qui eclipsen els mèdols amb balls exòtics
Els enllustrava quec i tot les notes
Amb panteons de ressons simbiòtics.

Mènsules asimètriques dels cingles
De cabra hi faig ben tibades les cingles.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort

Com adés els sinistres monstres enfaldillats — vull dir, els lladres i assassins frares mendicants — trampejaven obsessivament tucs i clotades, a la percaça de bruixes per a cremar en llurs inquisicions de psicòpata furiós, car aleshores els cretins llur avarícia tot ho podia.

I les bruixes havien d’ésser doncs sempre velles amb qualsque pistrincs, amb qualque petita propietat, que els àvids eclesiàstics volien afegir de guany a llur malèfica església.

Doncs així mateix, més tard, llavors, en temps de mon padrí, les barbàriques putrefactes monges proselitistes, amb les llegues intruses del mateix ram del feixisme invasor, trameses en massa per l’assassí règim cretí, a casa nostra, com a d’altres indrets d’arreu del món amb gent encara no pas enverinada pel brutal cretinisme, per tal de robar impunement béns i esperits als vells i velles moribunds.

Mon padrí, quan la mort se li atansava indefectiblement, se l’endugueren a una d’aquelles clíniques rònegues parasitades per aquelles mateixes putes miserables.

Ell, ateu, català, republicà i d’esquerra, sempre a la mercè, per circumstàncies de la merdosa dissortada història nostra, a la mercè de religiosos, de forasters, d’autoritaris i de putrefactes. [No en deia, ni ell, ni jo, no en dèiem llavors de foraster, com en dic ara per carallot decor o finor; llavors tothom els en dèiem pel ver nom de xarnecs, d’enemics, de papissots, de franquistes, o de castellans i castelladres.] Havent de sobreviure a dues gegantines dictadures feixistes cretines forasteres, i damunt, quan hom s’hauria pensat que la llibertat dels catalans era a tocar de mà, amb l’esquerra republicana dominant, tot d’una els invasors i els infiltrats, i els botiflers de sempre d’afegitó, encara ho podriren tot, bo i imposant llurs petites dictadures, també de dreta, és clar, les dels estalinistes i els anarquistes durant la guerra; els destructors anarquistes destrossant tota organització i fent doncs la feina als feixistes; els estalinistes, dogmàtics fins a la ronyosa coroneta, i qui reeixien àdhuc a expulsar-lo de la feina de ferroviari, perquè mon padrí no podia pas vinclar-se a llurs irrisòries manies religioses.

—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s.
No en tinc cap, de pecat, collons.
—Anirà a l’infern, senyor Aristarc!
Deixeu-me en pau, harpies!
—I l’infern és etern; una eternitat de patiments; els dimonis de foc furgant-lo amb les forques roents cul amunt, remenant-li els budells, ah, i tallant-li els ous amb ganivets enverinats, un cop darrere l’altre, eternament, eternament, eternament!
—I nosaltres rient dalt el cel, contemplant la glòria de déu i contemplant, a baix de tot, els divertidíssims martiris de tots vostès, els atrapats per sempre més a la gàbia hermètica de l’infern infernal!
—Confessi’s, confessi’s, anirà a l’infern!
—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s!
Quin maldecap, quina tortura! Vosaltres sou els dimonis, vosaltres sou l’infern, sòrdides, maleïdes, estiracordetes dels adoradors de la pitjor dolenteria! Foteu el camp, foteu el camp!

Cansat per les eixutes, escarransides, llegues i monges forasteres qui en xafallosa llengua forastera l’amenaçaven per no re amb els pitjors turments eterns a l’infern si no es convertia i es confessava, i el torturaven negant-li calmants i àdhuc aliments fins que no es confessés al capellà infernal qui empenyien constantment a la seua ratada espona, em va demanar, a cau d’orella, un matí dels pocs que hi va durar, mentre el visitava, que li portés una pistola.

No sé pas d’on volia que la tragués.

Per sort coneixia un company infermer de més edat que no jo qui s’esqueia de fer el servei militar obligatori a les casernes de Gardeny. Pel fet que era infermer, sovint, quan se l’enduien a Talarn a fer maniobres, li donaven una pistola, a més a més de la maleteta amb els instruments i remeis d’assistència mèdica (els altres soldats tots portaven fusell, i eren tropa de peu o prenien cura de les mules i els canons). Li vaig dir si li podia manllevar la pistola per a un sol vespre, que l’endemà dematí l’hi tornaria, que mon padrí volia fer por als repulsius dimonis qui el turmentaven.

Els favors que vaig haver de fer-li, al meu amic, no em van servir de re. Quan li vaig voler passar d’estranquis la pistola a mon padrí, li deia que era una pistola sense bales, és clar, no fos cas, car la pistola que els feixistes donaven als infermers només era per a mudar, per a fer veure. Car al capdavall també l’infermer no fotia altre que provar de guarir nafres, no pas matar enemics inexistents. Al contrari, la gent del poble, damunt la qual passaven perillosament les bombes dels canons dels militars en maniobres, si mai haguessin gosat piular, malament rai; la presó i la tortura dels forasters feixistes i cretins sempre imminent, a l’abast, car aquells dies les presons feixistes curulles de bona gent rai.

Mon padrí em va dir, disgustat, que de què collons li servia una pistola sense bales. Me’n vaig tornar a casa desconfit. Vaig tornar immediatament l’arma a l’amic. Malaguanyats favors, alguns de caire vergonyós i tot.

Llavors, aquella nit, hi vaig rumiar. Mon padrí era del Canyeret, d’una caseta rosegada a la roca del Castell, de tal faisó que la cambra de darrere no tenia pas paret de fons, era de viva roca. Al Canyeret, on de mil·lennis hi havíem viscut els lleidatans del rovell, els de nissaga més pregona, els d’abans dels moros i tot, també hi vivien gitans pobres, i els gitans pobres (els rics rai, qui vivien en barris rics), els pobres negociaven amb objectes si fa no fot interdits. Mon padrí m’havia mormolats a l’orella dos o tres noms dels seus antics veïns.

Vaig recollir tots els meus estalvis, i àdhuc vaig pispar el que vaig poder del calaix de la botiga dels meus pares, i em vaig internar, temeràriament, als budells del Canyeret gità.

Vaig assolir finalment de fornir-me, després d’anar d’amagatall a amagatall i d’home tapat a home tapat, i d’anar-me buidant de calers, que em calia tornar a casa cada cop, a tornar a omplir-ne la bossa, reeixia de fornir-me al capdavall, dic, amb una pistola força antiga i rovellada, mes que em demostraren que tirar, de prop, tirava trets segurament letals.

L’endemà l’hi duia a l’avi. Que feliç! Em beneïa, em petonejava, em donava comiat, amb careta d’àngel moribund, la seua pell sempre tan fina relluint a la claror de l’estiu i les cigales.

Quan les irritants meuques proselitistes se li atansaren aquell mateix migdia, es tragué la pistola de la sina i la féu espetegar doblement. Les dues meuques se li esbalçaren davant, una a cada cantó de llit, llurs fronts estelats de sang i corromput cervell, llurs cranis esclatats en mil bocins. I això perquè només se li’n presentaven aquelles dues a ferotgement catequitzar-lo, ço és, a cremar-li els collons amb l’àcid de llurs baves de repel·lents cotorres, car si més li’n venien, més en pelava, amb el carregador que servava sis bales. En tot cas, tot seguit, la tercera de les bales se l’encastà, boca amunt, al deslliurat cervell.

No pas que no vinguessin els de la bòfia feixista a inquirir qui de la nostra família hauria pogut estar qui li hagués procurada l’arma. Mes res. Car mon padrí havia deixada una nota sota el coixí, una nota que trobaren tota tacada de sang, dient que la pistola venia de la guerra i que l’havia duta embolicada amb els calçotets i els mitjons (no pas entre cap dels seus llibres, és clar! — com tothom sap, els llibres com cal eren prohibits pels feixistes — només llibres feixistes i cretins i forasters eren llavors autoritzats), al fons de la capsa de sabates, amb els mitjons i els calçotets doncs, que li havien permès, com a soles possessions seues, li havien permès de dur a la clínica amb ell, perquè fos tot el que en restés a la seua mort. Car, en previsió, tot altre seu ja ho havia donat. Els llibres per a mi. Les altres quatre cosetes a ma mare i mon oncle, qui eren al capdavall els qui pagaven les traïdores meuques perquè l’ajudessin, descarats carallots, a ben (i que ben!) morir.

Sempre he estat molt orgullós de mon padrí, recony! Mon padrí qui amava la república catalana, qui amava les noies fresques, qui amava els boscs, les rouredes, els alzinars, i els moixons i els flumicells, i els hortets i els escarabats i els llangardaixos i les serps. Mon padrí, l’home qui visqué moderadament lliure al bell mig de l’infern creat i atiat pels abjectes invasors.

~0~0~

Predestinació

Nat amb orelles d’elf, orelles sense plecs, orelles de follet, sempre he anat, velis nolis, seguint la mateixa direcció.

Fou la mateixa entremetedora llevadora qui, malament rai, me les afaiçonà, les orelles, dic, si fa no fot, molt aproximadament, hò, me les afaiçonava, doncs, amb els estranys plecs que hom associa amb les orelles dels mortals humans.

Mes que hom et disfressi d’il·lús humà no vol pas dir que n’esdevinguis. Car, com prou traïen, anunciaven, proclamaven i feien palesament avinent les planes punxegudes orelles de follet del bell inici, allò que fui re no féu que no ho fos, per molta d’adotzenada façana que hom no m’etzibés, allò que féu que fos el que fui fou massa a fons, fou intrínsec, congènit, innat, i és clar, part de dins mai no he jaquit d’ésser totalment èlfic.

Només han reeixit, matusserament rai, de disfressar-te; t’han volgut, debades, un titelleta més fotent el mec en llur putxinel·li irracional.

Altrament, re.

Car fet i fet així ets. Vivint segons el teu geni, al teu ritme, al teu estil, a la teua guisa, seguint la teua tirada, i prou. Tota la vida una vida fantàstica, la teua; viscuda en fantasies rai, perdut en somnis, en ficcions, versemblances, monçònegues, alteritats, en tota mena d’esdeveniments alternatius.

Car l’única veritat és la mentida.

—Per què viure en la mentida?
Perquè no viure-hi és no viure.

Car cert que t’adobaren (potinerament rai) les orelles, mes no pas l’inadobable, irremeiable, esperit. Et doblegaren les orelles, això rai, mes mai, això mai, l’esperit!

L’esperit rai; sempre el mateix — d’elf, de follet, d’ésser fantàstic, de barrufell, qui viu, benaurat, exclusivament a l’entreson.

Aür, aür, oidà! Pit i fora, doncs, i au!

~0~0~

Els jocs del vent amb la gorra de l’estel

Sense cap mena de raó, de sobte, part darrere, amb la malignitat típica dels de la bòfia, el bòfia [escurçadament, del de la bòfia, en dic el bòfia] m’ha arrencada la gorra del cap, i l’ha llençada al bell mig del trànsit atapeït.

Els jocs del vent ara amb la meua gorra.

És clar que el vent no és maligne com el maleït bòfia; el vent és juganer, i quan se me l’havia enduta prou lluny, passades les redubtables cruïlles cap on l’avinguda curulla de camions, d’autobusos i d’altres vehicles fumosos, embalats, sorollosos, es perdia dreta i ampla, una ràfega, molt poderosa, vinguda d’enlloc, me la tornava cap on sóc, tret que me la tornava amb massa d’embranzida, d’on que em temés que em passaria de llarg i que se’m perdria cap a l’altra avinguda que, venint a través de la primera, també era tota plena de vehicles boigs, tret que llavors la gorra col·lideix fortament amb el cul d’una dona tot d’una tot agreujada, i se m’atura esborronada només a deu passes d’on sóc, que m’atansava adeleradament a la gorra rebeca, i hi vaig molt modest, i dient de perdó-perdó pertot arreu, i sobretot a aquell bocí monstruós de gegantina dona, mes en aquells instants on m’anava a ajupir i fins i tot a ajeure a gatamèus per tal de poder rembre, poder al capdavall ja replevir-me’n, la díscola gorra, he sentits els assassins ulls del bòfia, i doncs me n’he estat, frustrat, reprimit, i pregava al vent que juganerament se servís de dur-me-la enjogassadament, si us plau, a casa.

On, lloances sien dades, m’esperava arraconadeta a un cantonet del replà davant la porta; una gorra, hò, tota plena de caquetes, mes fidel-fidel.

~0~0~

Els jocs del vent rebutgen els mots

Era fregant-li l’ascla amb el no gaire dòcil péntol de filipèndul meu.

A fora xiulaven agressius sorolls — de tenors, de renocs, de bufaruts.

I hi trucava, ominós, algú.

Vaig baixar i qui trucava, un home fosc, esdevé de sobte l’agressor. Ara doncs lluitava mudament amb l’agressor de baix, li tenia una mà a la cara, li volia arrencar els llavis i buidar-li un ull, mes alhora tenia por que no em mossegués la mà, i de sobte heus que, efectivament, d’una mossada, reïx a endur-se’m un dit.

Ella apareix, patètica, amb un vestit llarg lleuger blau clar, i allí mateix pateix un orgasme delirós, allí mateix, quan veu el dit escapçat a la boca de l’agressor, un orgasme desbocat.

Tot hi és sang, quin fàstic, fàstic doble.

Me’n vaig orxegant, el vestit blau tot tacat de sang de la mala-setmana que se li declarava, torrencial, amb l’orgasme, i ell, ell, l’agressor, qui li havia doncs donat finalment aquell orgasme delirant, encara amb el meu dit escapçat a la boca i qui alhora se’n riu, se’n riu sardònicament.

Dalt vomitava els budells. El vent de l’huracà féu espetegar els ventalls de la finestra, diligent en trencà els vidres, trameté totes les andròmines a la sala de banys damunt davall; la mà encetada l’havia desinfectada, hi ficava gases adients. Sense fer-me tallar cap jugular amb els bocins del vidre trencat encara encastats als galzes, vaig treure el cap per la finestra.

A baix, ella i ell xanxejaven fent veure que es fumaven el meu dit; llurs cares ensangonades els llamps els les enllumenaven amb tints d’esglai; llurs instints de jívaros enfeinats en la manufactura d’atots d’equinocci me’ls feien, a manguis, etnòleg afeccionat, material d’investigació.

Quin subterfugi ni quin trucatge no seré capaç d’emprar, amb ales d’envejós muricec, per a atansar-me’ls, macabres indígenes qui en llur iridescent elació de túrgids ocells egomaníacs, accentuada per llurs rialles psicòtiques, injuriaven els obscens captaires que eren mos ulls tan humiliats, on els inescrutables peixets i llurs concises larves qui com miniaturistes o argenters no m’orquestraven, pragmàtics, la històrica visió, feien ensems zoom com trèmuls vinyòvols aterrits pels ímpetus de les pedretes i les jeremiades de la tempestuosa, espectral, dolorosa, nit.

Les claus de l’immediat caigueren del cel com més anàvem més enlletgit. Els trons llur recrudescència era com el públic embogit del rerefons, i quan, amb la desesperació del fotre, als de baix, les gelinites els rajaven dels genitals, els esclats n’eren els esclats.

Vaig cridar contra el vent que em rebutjava els mots amb samfaines de sofres i escumes de llúpies de vulva qui es desconfiren a l’encop. Eixams de necrofílics insectes m’espigolaven petulants pels oronells. Posseïts, sencers, els objectes s’envolaven finestra enfora menats per voluntats de quin estrany magnetisme?

Els condemnats a mort jubilaven i es congratulaven, ebris de pirotècnies i turbulències procel·loses. De çassús, feixucs, ara els plovien rentamans i banyeres, i tasses de cagar-hi, i màquines de rentar la roba, i figuretes d’alabastre, i Afrodites mutilades, i miralls, i armaris, i…

El cap de fibló llepava els arbres per les perifèries del barri. Aviat la part alta on sóc, casa de paper, s’afegirà, volàtil, al vertigen del caos.

M’esventava, ans no fos massa tard, de dret cap al soterrani. A baix de tot, dens resclum de tantes d’inundacions prèvies. El terra mullat. Hi esparpallí, inspirat, el contingut de cada lleixa a les biblioteques.

Llibres arreu, catifes de llibres, m’hi colgava.

~0~0~

Hom i els uhmans

Dels budells més pregons de l’oblit, brollaven herbams en fangars, i més tard hi brollaven, per lluents racons i fosques perifèries, entre herbams i fangars, per traus emuntoris, vexatoris, hi brollaven, com si eixissin del forat del cul de la mateixa mort, éssers desenganxats, insolidaris — anomenats individus.

Individus, i doncs per força egoistes, vanitosos, autocontinguts, àvids, golafres, pèrfids i malparits; un altre capdecony de Càl·licles cascú, banyant-se en deleteris sucs o secrecions i lubricants de bèl·lica amència; tothom esplèndidament impertinents i agressius, tots plegats freturant d’oxitocina; dedicat cascú a la destrucció ans mutilació de tot el que els entravancaria de reeixir a atènyer mai la màxima efímera satisfacció.

Entre aqueixos diversos individus qui, fitòfags, transformaven els verds de les herbes i els minerals als fangars en carn, hi aparegueren els uh… els uhmans, els més esfereïdors dels esfereïdors egoistes qui havien mai brollat de fangars i herbams, on, abans l’aparició dels irritants individus, tot havia estat harmònicament indivís, i doncs solidari, unànime, idíl·lic, tranquil.

Els esfereïdors uhmans demostraren tot seguit ésser els més vanitosos, i doncs els més il·lusos dels individus, bo i pensant-se com es pensaven que eren diferents de tots els altres individus, amb més drets ni raons, ni afanys de domini i d’apropiació, quan, de fet, no pas que no fossin, ni un àtom redundant, ni més ni menys que qualsevol dels milions i milions dels altres ens fets també d’herba indistinta i de minerals en fang, transformats al capdavall en molt putrefactible carn.

Els uhmans, carrinclons titelles esbarriats entre ploguda pinassa, no pas millors (a tots ops pitjors!) doncs que cap altre ventís, transitori, evanescent, bolet tant de tinta com de sang. I, en canvi, llurs ultracuidances ni petulàncies sobren de lluny les de qualsevol altre presumptuós ens molt tifa ni barralbuit.

Ni els paons cantant-se peans, ni cap dels ortòpters amb llurs epinicis concupiscents, no són mai tan rucs; ni les cobejances folles dels trombicles, en abassegadora legió, amb llurs fiblades i carxenes de croats, els guanyen en generalitzada crueltat; ni els aposemàtics camaleons no se saben disfressar en les monstruositats dels papers que prenen els uhmans per a esfereir-se mútuament; ni les xerreres inútils dels cucuts no són tan repetitivament mancades de cap fonament com les fètides secrecions que representen llurs crèdules epistemologies de capsdecollons quan volen interpretar a llur estúpid favor la intrínseca merdositat del món.

Redundants, llurs àtoms són en tot calcats, són idèntics, als de qualsevol altra producció (incloses les més repugnants ni excretòries) que els herbams i els fangars no han tinguda, en cap mal moment, l’aberrant idea d’empescar-se.

Contra el pec Lactanci i qualsevol altre eclesiàstic d’escanyadores falòrnies curull ni clafert, hom sap que tot és producte dels àtoms esbojarrats en espirals incessants. Car, ara com sempre, tot és fet d’espirals de qui el cor roda incessant.

Hom és alumaire i ha transportats, d’ençà que serva memòria, alums i mesquites en claferts barrals. I la barca mateixa, i la mesquita i els estronts i les cagarrines, que hom hi porta i hi ha totjorn portats, amb els mitjans per on la barca navega, tot ha rodat i roda en perpetu moviment.

A l’interior de cada forma, per minúscula que fos, tantes… tantes d’espirals grosses i petites com hi caben, com mai hi cabran ni hi han cabudes, i totes han rodades, com ara roden, i, en fitar-hi, hom se n’adona que els àtoms han esdevinguts gegantins; i hom sap copsar-hi àdhuc les vies dels electrons i els neutrons qui hi roden, hi orbiten, impacients, alhora despertant-hi, dins els objectes qui els contenen — barca, aigua, vaixell, mesquita, i el cos mateix de l’alumaire — despertant-hi colors estranyes, de coincidències abracadabrants; torniols, badalls, esquers, trontolls, fulgurants; excel·lents averanys, car tot hi és viu, fins i tot dins cada cadàver per tudat que mai fos.

Dallador d’espermes; desinstal·lador de lligams; de sollaments i d’atzagaiades d’egoistes qui només es volen reproduir en proliferacions d’esgarrifaó tremebunda, amb el coratge del bacó, hom crema els darrers palimpsests on les instruccions encara eren mig llegibles. Quins tremolins de calaixos per a cercar-les! Hom se’n riuria, de llurs carasses molt assídues de xerraires sense indici ni esclau ni intuïció ni idea d’on trobar la llista inexistent. Polit, hom muscleja comiats. Fueteja rostolls perquè saltamartins sancallosos li pugin a la gola i l’esperonin a desaparèixer. Que romanguin els uhmans entre el jull. Que carcellers amb corns al cinyell i mitges de raió els traguin d’aquell infern d’inòpia. No els en traurà pas hom!

Enraonava hom amb si mateix.

—Ils m’assomment, ils m’assomment tous.
—They’re insufferable; every word, disgusting; every fucking single word they utter disgusting, becomes uniquely disgusting; soon I won’t be able to use any damned word at all; all of ’em vile evil words tainted by their having used them with their tainted rotten pestilent tongues.
—I d’escoltar-los, els uhmans… d’escoltar-los…
—D’escoltar-los, i de xipollejar en xolls de fossana, ni rabejar-se feixugament en vòmits, tot u, vós!
—Carregosos a uf; la putrefacció em sobreeixia de les orelles, tota blanquinosa i llefiscosa com immunda fràcida infecta nata.
—La putrefacció… la putrefacció dels mots putrefactes que a les orelles m’afetgegaven, com qui afetgega, en boques de femta, femta, em curullava d’un crani tot podrit, que els maleïts havien emprat un cop de massa per a gibrelleta, per a cagar-hi llurs carronyes de virulents malignes paraules.
—Fastigós flagell dels garlaires qui parlen incessantment i sense haver sabut mai enraonar!
—I per què parlar mai més?
—Per què no toldre’s la llengua i petar-se els timpans? Per què no desaprendre d’una puta vegada tants de vectors de corrupció i de contagi com són tots els mots que digueren? Per què no recomençar net del tot, sense mai haver-los escoltat ni sentit, només aprenent allò que subratll, només aprenent allò selecte, allò que no serà mai ubiqua buida xerrameca, falòrnia, falsedat, bogeria, propaganda?
—I el propòsit era ferm. El propòsit era ferm.
—Llengua muda, obtumescent. Orelles amb estapolanys hermètics.
—I aclucalls. Aclucalls per a fitar només allò que genuïnament relluu.
—Magnífic ullprenedor programa!

Car hom, esborifat, esberlat d’angoixes, atrafegat per les embogidores sotragades d’aquella peça de xerri perduda per l’espai infinit on ell i els uhmans havien de compartir presó, abassegat oimés per les sentors asfixiants de conys de gorgones i meduses, de llurs incomptables mínimes sorel·les qui, reeixint sempre en l’adotzenat miracle, planctòniques, sobrevisqueren per a les edats a tall d’ens de qui l’única funció fou i no podria mai sinó ésser de pair brutícies, de menjar-ne i excretar-ne incessantment, com tot altre ens fet d’àtoms de fems.

Hom cavil·lava.

—Els quatre merdosets qui ens interessa — més que no res, i no podem evitar de tindre’ls de continu a la boca…
—Tornem-hi, els quatre merdosets qui ens interessen, doncs, diguem-ne sobretot, els excrements… estàvem l’altre dia d’enhorabona — xiroiets, com qui diu, d’allò pus.
—Ensumàvem excrements pertot arreu, i sabíem ara del cert que tot és fet de reciclada merda.
—Que l’univers d’ara és merda cagada per l’univers previ — el qual fou merda cagada per l’univers previ a la nostra merda d’univers previ — i així, palesament es veia que… anant fent… infinitament cap enrere.
—Que allò que hom anomenava “eufemísticament” — en realitat falsament, car d’eufemístic, és a dir, bensonant, gens — allò del “Gros Espetec”, no era sinó la darrera — i última, de moment — cagada de l’univers previ al “nostre” — era el cul de l’univers previ, cagant — amb aquell immens pet d’afegitó — el “nostre” univers, on tot el que és — tot el que és, orgànic o inorgànic, cuca o moixó — no hi fot al capdavall també altre que cagar…
—Altre que menjar i cagar… altre que cagar… i cagar… fins que la caga.
—Llegíem l’informe secret — filtrat per un dels merdosets infiltrat a la societat més secreta que existeix, la qui mena el món pel cagalló entortolligat del cervell…
—Hi llegíem, dic, que la subtància bàsica, fonamental, constituent, i com qui diu única, que compon l’univers on som és — analitzada en els seus elements elementals — excrement. Excrement i prou. Amb la primera merda sortida del primer cul — i el primer cul d’on…?
—D’on vols que surti…? — de la primera merda.
—I la primera merda…?
—La primera merda, ja ho he dit abans, per què caldria repetir-ho? La merda crea merda d’on el cul que caga, caga culs que caguen.

Hom, de jove heroic heroi, se’n remembra, amb un somrís desencantat.

—Aquell canfelip públic era fet una caca, llord a més no púguer. I llavors m’hi dediquí, hi esmercí mos silents esforços, mos anònims treballs, continus, assidus, insistents.
—Lentament, dia rere dia, aquell repulsiu canfelip esdevé netejat magníficament, com qui diu impol·luta, mercès al meu dedicar-m’hi constantment.
—Abans de morir, deixaria darrere un comunicat on parlava de tots mos acompliments a la vida.
—L’acompliment més acomplit, hi diria, i de lluny, era el d’haver mantingut aquell fastigosíssim canfelip, adés tan llord i repel·lent, com dic, lliure de tota matèria vil ni fecal, i això des l’instant que el localitzava, fins al moment mateix on no em moria.
—Això deuria haver fet doncs durant quaranta-vuit molt estrenus anys seguits.
—Un acompliment meravellós de totes totes.
—I tot mercès al meu molt afeccionat treball continu.
—No pas sacrificadament, ans joiosa.
—I havent-ho fet voluntàriament, sense ajudes ni obligacions ni injuncions…
—(I és clar que sense ajudes — qui m’hauria ajudat? — ningú no es vol ressuscitat transformat en molt immund, inabsolt, carnús.)
—Ni cal dir mai pagat ni un cèntim.
—Per amor a l’art.

Hom enyora el jamai, on les laves i les cendres i tot el que és net ans higiènic era el món, impol·lut. Guspira, espurna, esclat.

De la unitat, de la unió, doncs, a la dispersió d’egoismes, egotismes, narcisismes. De l’u a un ens — a molts d’ens, a ens incomunicables, esponges malcollades tothom, qui només absorbeixen i paeixen, i no donen mai re a canvi, altre que femta, tifes, fems, excrements.

Esclats, esclats. Esclats i prou. Esclats, providencialment asexuats. Car el sexe — el més terrible invent.

Hom llofrà rere el mirall al canfelip els uhmans i llurs tràfecs aporètics, absurds. Dissortats Sísifs amb les malèfiques màquines i rancorosos ans sempre traïdors vehicles. Car heus d’altres invents molt merdosament diabòlics — les màquines i els vehicles, la follia de l’industrialisme, la perversió mateixa dels espills. Gens contrit, cada ens al palter enjòlit excrementat, un u esbocat, per força cobejós, envejós, gelós, glot, violent, lasciu, esllavissant-se cap a la palterada final, desig global — pels eixos del caos, inevitables, duent-los a la duad.

—Imagina’t la duad; romans-ne a frec; medita-hi; tard o d’hora, segurament aviat, se t’endurà també.
—Tu, mort, duad avall.
—Sempre present torrentada avall que incessant s’emporta tots els morts i despulles, totes les carronyes, totes les brutícies i excrements.

Fred, cruel, col·leccionista d’ens excrementicis, l’espai.

—Què hi fots?
—Ubi nihil vales, ibi nihil velis — on re no vals, re no hi vols.
—Llas, tots menjables!
—Els grans els exigus es cruspeixen.
—Tot a la peça de xerri perduda per l’espai hi és combat vigorós.
—Les bruixes umbròfiles fetes desferres qui els lladres eclesiàstics volen collar i assassinar.

Li ve a l’esment. Hom sap que durant la inquisició (i quan va començar sinó a l’inici del cagalló present, i quan s’acabarà sinó a la fi del cagalló?). Durant la inquisició, per a la tortura, calia que aquell qui torturarien no hagués pogut menjar durant deu hores — no volien pas recollir-ne en acabat l’espremuda femta.

Hom en sap la incontrovertible equivalència — gent de religió, gent de cagalló.

—Tant de psicòtic de cagar estrambòtic — tot n’és ple!
—El Mosques, el Malfumet i el Cretí cagaren…
—I ço que caguen ara eternament acomparen.
—Els tres llevantins fanàtics — troben llurs cagallons especialment simptomàtics.
—Són llurs repugnants estronts — basts pudents cagallons que ningú amb un bri de seny dos cops ullava — ni pitjor ensumava.
—Bellugadisses palterades d’infames cagallons — com ara munts asfixiants — d’esmunyedisses salamandres amb diarrea — de tremolenc xanguet gairebé alhora cruspit, paït i expel·lit — de llefiscosos llangardaixos — de llenegosos tritons — pitjor, d’uhmans.
—Cagallons qui tomben i es belluguen com llenegosos uhmans — com serps amb tres caps d’imbècils gegantins — caps dels tres idèntics fanàtics llevantins — amb llengües i ullals de molt virulents verins — moros, jueus i cretins.
—Tres vegades maleït cagador llevantí — d’on tots fastiguejats n’hem de morir.
—Tots morts serem i encara romandran enrere — els tres sempre cagant imbècils fanàtics — bo i vantant cascú el propi palter d’interminable cagaelàstics.
—Uhmans, uhmans!
—Fins que cascú dirà — fet el món una més pudenta merda — traient el nas podrit per la darrera esquerda — guaitant-se la victòria final del cagalló que tot ho emmerda…
—Dirà cascú…
—Fes-te fotre tu — car demostrat resta doncs — que el meu cagalló… — era el millor!

Hom s’hi ha vist, ninot de palla encesa, a l’espill del canfelip. Darrere, noietes ebúrnies, àuries; noietes amb coltells alçats, noietes a bon mercat, a preu llençat; l’espill opalí en reflecteix la sang que en raja; l’excrement, l’excrement que en raja; el cos adés ple que es dessagna, s’excrementa, es buida.

—L’empastifat palter meteòric, mirífic, la peça de xerri perduda, la terra, la gàbia on els uhmans m’hi fan tanta de por. Els sofres a llurs ventrells. Els dies i les desídies dels repulsius llausangers, o sia els llepaculs.
—Cada individu, típic. Tot l’escaquer d’apetits d’alt voltatge, seu, exclusiu.
—I tothom enrampats.
—Cascú, la carallotesa se li barreja amb la sobergueria de sempre, i així enveja tothom altri — i esdevé corruixat o melangiós si en re el veu reeixir.
—Insuportables xanxes qui hom ha d’oir perbocades pels fatxendes mentre torturen.
—Tot diàleg sempre invàlid, prepòster, oximorònic — de què serveix?
—Ets excrement — prou te l’espremen, botxins.

Hom, tàvecs vénen a cagar-se-li a les orelles, en jaqueixen senyals, estigmes, marques. Els pertany. Es trau el capell groc; bonior de guatlles; trets. Tomben estronts del cel. Feixucs, congriats. La ferum constant, de sobte accentuada.

—Distreu-me’n, ventijol. Cremeu-me’ls, llamps.
—A les bromoses fondàries del començ excretori, l’excreta excrementícia excrementa excretes, cel·les sinistres on les cèl·lules es corrompen incessants sense remei. Els cossos.

I, perquè hom és un cos clos clafert d’excrementícia putrefacció, qualque botifarra crua, molt malmesa crua botifarra, assenyaladament culana, per això és tan cagat, i amarg i vindicatiu i fastigós, i per això ho veu tot de les colors fecals, escatològiques. Cos clos, com bala tova empesa pels solcs de l’acrimònia, sense remei xipollejant-hi atrabiliàriament, fins que no es perdrà per l’horitzó on tot és eterna tinta de químiques corrosives que impunement i sense immutar-se enterament se’l cruspeixen.

—Cos clos, cos clos.
—Perquè ambtant totes les malalties, engabiades, puguin acabar de podrir-s’hi.

Hom fa memòria, pregonament despagat.

—A les bromoses fondàries del començ…
—Al començament, bereshit, vera femta, excrement d’ós.
—Cert, àdhuc els pecs hermeneutes ens diuen que “al començament” tot era “femta d’ós” — no cal ésser cap carrincló cabalista per a veure-hi què s’hi amaga en aqueixes lletres augmentades amb la lupa opaca de la ficta perspicuïtat ni la fula perspicàcia.
—Femta d’ós! Som-hi, endavant, amunt!
—I ara hi vénen tirallongues infinites que els desenfeinats en sinecures, és a dir, els pitjors dels uhmans, els qui viuen de la rucada i la falòrnia, com tots els eclesiàstics…
—Els eclesiàstics, els llepaculs dels “déus”.
—Els eclesiàstics de cada ximpleria, és a dir, de cada molt betzola credulitat, on qui paga és l’espletada massa, la massa pampana, trompada, abusada, decebuda i ensarronada…
—La massa excrementada, la massa d’uhmans qui encara no han analitzada quina diferència hi ha…
—Cap, cap.
—Quina diferència entre llurs cossos i els cossos de les palterades que jaqueixen a la tassa del canfelip.

Abans de tornar-se’n, hom, desconfit, s’ha torcat, nogensmenys molt polidament, el cul.

~0~0~

A l’opuscle, com sempre



127 Qrim Qatalà

30 maig 2016

127

Paf! — o tot d’una tolt per pitofa Deessa

Crues ultracuidances en túniques sollades
Aberracions antigues, m’hi presentava nu
Amb celestials joiells, monstre existencial
En còsmic soliloqui, dubtes molt efímers

Filagarses de crosses, d’incests marginalies
Apreuaments de rebles cuits a apotecaries
Amb cor de baquelita, dels corrents m’aïllava
Estigmes, el botxí, de boig m’entaferrava

Repetitiu somnàmbul, vague ambulava en somnis
I mos esplets, llavors, devien ser magnífics
Cerebral onanisme, componem-ne els versicles

Amb nervis de tungstè, sublimament pintat
I, seguint l’etopeia, abillat de xantung
Amb suau oli de tung, tractat amb epiqueia.

~0~0~

Coulrofòbia del mocós

Als rebosts creixen rels d’apàtics aparells. Llavors engegats, emetien remors ofegades. Conduïdes per oblics, mig amagats, conductes, les onomatopeies de rares farmacopees n’eixien, llambresques, furtives, i m’havien ben tost guanyades les orelles. Si al començament pregaven d’ésser ignorades, ara, com heretgets oligarques amb sòlites diarrees, exigien fer-se escoltar.

Jo posava com ara mort, i el mite s’asclava sol volent-me de totes totes cicatritzar. Fins que vaig badar els ulls.

Calmeu’s-e, ca? Qui pot ací fê’us ombratge? Prou hi sou, Segimona, el senyor, l’autèntic, totpoderós..

Segimona, sou, com fa el babau bardot, sou…

Sou l’autèntic qui greu mena amples legions
De dimonis qui a bec de vit pugen dels collons
.

Na Segimona Creus era la patrona de la botiga, on jo hi fotia de mig inútil xerric, pagat misèries, i s’esqueia ara que, com s’esqueia sovint, estranyament ujat, jagués entre sacs de farina. Car al capdavall, sirgar, primera llei del meu llibre, aitan poquet com puc.

Ets avui com aquell fanàtic tanoca qui gitava els canvistes dels porxos del templet.

Això, doncs, com dic, em deia la patrona, jaquint la feina al taulell i traient el nas a la rebotiga, i vol, doncs, que buidi els canfelips, on, entre els corredors que menen al forn, s’arraïmen sovint les minyonetes tantost ixen de l’escola del costat; s’hi arreceren, bacants, a fumar-hi i a pelar-se-la de valent, tant a riallers boldrons com, molt més seriosament ni sèdula, per cabal.

Arruix, arruix!

Ridícul mocós, ragatxet saltimbanqui, em vaig fotre a escridar-les, mentre les hi ostava, alhora disfressat d’ogre molt maleït; cardant, doncs guitzes a les portes, estossegant exageradament, esventant les fètides fumerades.

Havent si fa no fot reeixit, tornava a cau. Endormiscat, entre farines, tornava a somiar truites. I cantussejava. Cantussejava molt enamoradament la cançó de la tos.

Cough, cough, a tan caftan

Llavors, de sobte, quin esglai; una veueta molt burleta, em diu: —Com més m’escrides, menys cas et faig.

Era, és clar, una de les minyonetes qui s’havia amagada i ara em volia seduir. Em deia, bruna, amb aire evocatiu, com la llefiscoseta lluna:

Escoltava l’encantador crooner emotivament cantar i, quan va acabar, li fiu un petit signe que s’atansés a la barra de bar. Li ensenyava força cuixa i s’hi atansà. Li vaig dir que em deia Cony Podrit i que l’admirava molt. I ell em va dir que es deia Page, Next Page. Em va dir que l’anomenés pel nom. Li vaig dir que gràcies, vós. I que em digués, elleix, de Cony.

Se m’esborrona la cotna i esgarrifa el cuir. Cert que, en cap altra ocasió, m’hauria plagut d’allò pus oir doncs la continuació del groc misteri, mes alhora intuïa que, amb una mica més, i aquella foscant puteta em durà a martiri.

Oh boqueta de dolcets sucs. Oh culet de minyoneta, marbre bellugós; mantega mig presa; d’enfletxats esguards formós fitó; roses i lliris i mels i torronets de mant de tast ni regàlia; lluents lingots afaiçonats amb empralinaments d’astoradores beutats; lluna àuria; esfèrica divinitat en paradís rodó…

Molt escaientment, m’hi postil·lava nogensmenys, al fur intern, la prescripció del guru…

No volem que cap home s’agallini
Traient pit desdujant el kundalini
.

I deia el mantra que em dic sovint per a desconstrènyer’m:

Sóc sempre qui neix amb cara de peix
Qui neix i reneix amb cara de peix
Amb cara de peix qui neix i reneix
Amb cara de peix sóc qui sempre neix
.

Llas, tot debades! Sos ulls ambres m’havien embruixat. Ambres ulls que reflectien els focs avials dels campaments nocturns, on s’esdevingueren al llarg de les centúries les festes immemorials amb, particularment, els malabarismes amb ous, gallines de vestits policroms i pollastres de crestes carmins. La minyoneta m’havia (ferm!) per les boletes. I jo tremolant ans en escreix escaguissant-me. Es treia un raor i fotia ara fascinant carona de gitana. M’escapçava de mànec i, rient esfereïdorament, bellugant el culet, pirandonet tocava.

L’encoratjadora veu del guru s’unia a la meua:

Millor nom no hauré que el de Llangardaix.
Quants de cops hom, com qui arrana cap guaix,
No em tol la cua etzibant-m’hi desdenys.
Llavors recreix… Cuejant nogensmenys!

M’oí la patrona gemegar al raconet. Les farinetes de la vora s’enrojolaven totes. Ai, agraït! Car com m’apeixa, ella, ara, per comptes d’aporrinar’m, com hagués calgut; com em tracta d’allò milloret, i m’apeixeix amb tota mena de platets excels!

Mots de consol:

Tothom duu el cul entre pedaços
Els safranets i els sassafrassos
.

—Les dones, fillet, ja sé sap. Prou n’aprens. Ja ho veus, una bona lliçó per al que t’espera a la vida.

A cal metge, em vaig asseure a una de les vèrtebres; els seients hi eren àzigues vèrtebres de balena. Hi venia tot preparat. Ma mare a l’autobús m’ho deia.

—Buida-te’ls el pap, fes-los feliços, revela tant com vulguin, i més, molt més. Que el vilatge sencer s’escagarrini davant teu. Confessa, doncs, confessa sense por, confessa sempre, confessa sobretot els torts que no cometies; com més culpable et trobin, més aviat seràs mort. O, si allò doncs no, hom al capdavall et deixarà en pau d’empertostemps, incatalogable. I, ficats a dir, es pot fins i tot escaure que, tant de confessar pecats absurds, crims de mig a mig inversemblants, o, en tot cas, que hom sap del cert que tu no pots haver comesos, car el reu confés i provat prou és altri, no se’t creguin aleshores (prou pots!) ni el que confesses de ver.

—Sí, mama.

—No en facis cas. Digués sí a tot. Com els bombers s’empesquen focs, els capitalistes guerres, i la bòfia, per a justificar la pròpia existència, ha ops de malifetes, i, com s’escau que en qualsevol moment en manquen, doncs llavors se les empesca, i crea aldarulls, i causa violències, i mata d’estranquis, també els metges, això rai, s’inventen reguitzells inexistents de malalties, per als quals et recepten inútils, si doncs no molt nocius, remeis que hom es pren sempre amb un granet de sal.

La mama em sap coulrofòbic. Aquells mèdics albardans, disfressats de mòmies, sobretot, em foten a tremolar, em foten a parir. Per això ella m’enfonyava el cap al pit, que hi popés, per a apaivagar’m, sota la jaca.

Volent-la més que no sé dir, ella mon astre, jo son patètic satèl·lit, vatua si, com les fulles d’or vell dels ginkgos de la ginkguera, no tombàrem allí mateix, ictèrics i a l’uníson.

Qui se n’escarafallaria? Qui ens en reptaria ni maldiria? Potser qualque felló anepilogista per ops sols de metre so, de fer’s veure, de pintar re, minvats atributs els seus qui el fan membre natural del sometent idiota qui les joliues gitanetes de golafres orificis (conys goluts!) sense solta ni volta anorrearia, com irrisori, carrincló, Hèrcules de pa sucat amb merda, per a fer el món molt menys culut.

Això rai. Em diu a cau d’orella encara en Filodem, el guru:

Els valents i els cagats… tots acabem enterrats. Heroi i antiheroi al mateix bocoi.

O:

Sempre tothora tothom qui es gita a clapar, sàpiga o no ho sàpiga, ho fot damunt mortalla; només caldrà demà embolicar-t’hi, i s’ha acabat la collonada.

Un tàvec nectari em puja amb xanques a l’oblidat cadafal del nas. Quina tragèdia de guipar-hi guerxo! Quin xiquet més espantadet!

Ai no, tant se val, sensacional esplet d’esfèrics edens, doncs, com adés. Al capdavall, prou que, al delitós sanatori de les popes, amb tanta de bona medecina, hi has de veure per força doble!

Deserts i blancúries, dunes. Com diem els africans:

Les impressions dels vents et prediuen el que s’atansa. Nas amunt ensuma-hi el futur.

Ara anemòleg, ensumava les flaires, els ensums. Sempre he volgut saber d’on bufaven els vents, sempre doncs he duta a la butxaca una capseta de llumins; saps que, quan n’encens cap, la flameta et diu de quin vent no depens. Si saps d’on ve el vent, saps on acaçar’n, collir’n, les impressions. Les impressions. Cull-ne d’enlloc.

Hi havia hagut l’any cinquanta-quatre aquell huracà famós. Part damunt el pont hi volaven, com míssils taronges, els coloms ablamats, mes els militars no s’immutaven; m’aixoplugava entre llurs rangs. Només els dels marges queien daltabaix. Llurs cavalls paravents massa exposats.

Componguí:

Al capdavall el cavall cap per avall davalla avall.

Em bufeteja molt cruelment ni crua de cop i volta la mama.

Que em vols cremar?

Tornava a ésser el mateix nenet pedant, el mateix mammotrepte de sempre. Aquell qui tothom vol esclafar de crani. Son crani, ou podrit.

Amb les mules mortes de la passa, tots els nenets escruixits hi foten cap. Del fons del canyet, catacústics llurs gemecs.

Ombrívol, prop la finestreta de la borda, espiava, de molt minyó, defora. Els gatets incipients eixits de la claveguera; els homes nus, de verema. I el Sol i les fulles verdes dissenyaven formes d’esquemes i matrius lleugerament hipnotitzants. M’ho esguardava ans escoltava tot plegat, i què n’aprenia?

Els autobusos ocasionalment aprofitaven l’avinentesa. Com canalleta qui cacés marietes i n’esfereís les aranyetes, s’estimbaven els mamotrectes i s’enduien part davant velles i infants. Els romanents romaníem alhora petrificats i epilèptics.

Em portaren als maristes com ara al metge. Tots són germans… o pares — sempre quelcom o altre de putament incestuós. I que calia obeir’ls quan pel cul no et daven.

A traus innocents t’hi entaferrem ferros roents. Mentre respons com caleretament els catecismes; tripijocs de la docència.

Tots els disfressats de pallàs (disfressat de pallàs o de capellà, cap canvi, cavà? hi excel·leixen, a entaferrar-te-les, indignitats.

Ignomínies vàries mercadejant camàndules.

A contracor, m’oferia als parracs ambulants del fastigós espantall. Davant el sàtir sobirà, l’ésser sencer clama apoptosi. Havia aparegut, espantós, el bon altre. Còmicament obscè, xarlatà obtús.

Sóc el metge Merdolepte. Aquest viatge no te m’escaparàs pas!

Inversemblantment disfressat de grotesca patum, se’m llença a apariar’m el piuet. Debades, debades!

D’un nyap en fot un pitjor nyap. Sempre el mateix eixidiu al complicat embús.

Melangiosos, desconfits, tornàvem a casa. Amb un cert neguit, em diu la mama:

Al cor del tendur no cap braser, mes sota les faldilles troba-hi, calda, la túrgida penyoreta. Tot això que t’has guanyat de prèmit per haver set tan bon minyó, obtemperant com cal, complaent, manyac davant les adversitats, i tota la mandanga.

Componguí:

La sang m’havia sortida pel mànec
Gegantina servava ella la bola
Obseqüent cugucet a la bestreta
Concupiscent em fotia l’oniròcrita
.

En Filodem, amb veu de ma mare, endormiscadament, d’ençà de çassús, em diu:

Què somies, carallet?
—Farines, farines. Polsim d’ales. Cendres.
—I què en conclous?
—Falenes.
—Falenes?

Vaig respondre al mestre:

Sí, mestre.

Car les copsava, dutes llurs veus pels molt tènues sospirs dels vents:

Ens ulles, ca? Ens veus amb quin deler no voltem la flama en la nit?
Fins que, cruspits pel foc, amb lletres de cendra, no diem bona nit?

I potser millor que ara reposi… endevinant endevinalles d’en Simfosi. Car, tampoc, fossis on fossis, si no fos p’en Simfosi, malament rai.

En el son, se t’activen, vibràtils, les antenes de l’eufòria. Amb quina gelosia de vídua invertebrada no avies filigranes de sanglot davant el sarcòfag que ambliòpic no acabes de filustrar. Ah sí, ara. Sumptuosament embalsamat hi deus raure, sempre sospitat, sospitós, proteic, pencaire, o monegaire, gambaire, i gos. Aimia, no hajos pas cap por. Cap de sos aigualits espermatozous mai no foradarà cap de tos tan armadíssims ous. Brians, furóncols i hemorroides, ells i tant, pirotècnics rai. Te’n recordes?

Qui se n’oblidarà, trauma ran de flor, a flor de ranera, florint-me la pell. Quan t’esporgaren, ximecs de sang et plogueren promptes com granots.

D’aquest mort no me’n fii gens.
—Fiï-se’n, home, fiï-se’n.
—No puc; no me’n fii, no me’n fii, no, gens, gens
.

Amb raó. Car l’encaixat esdevé, ara palès, el cadàver del pallàs. Totes ses gracietes, pòstumes, com s’escau.

Sóc dels qui són infinitament… fins (diu), i no caguen mai fins a la mort.

Em deixondiré, com sempre, profusament… cagat.

Nen, tant se val, confessa-ho sempre, encara que no sigo gens veritat.

~0~0~

Fa cap la fi del sotjat espectacle

I a frec de mort una confessió:
Tot i que viure és nar de dol a dol
(Dura corretja de transmissió)
I que prou saps que no vola qui vol

L’aventura val com val el guió
I de plànyer’s re val ni re resol
El que comptava era fer-hi l’actor
De nar servant tota l’estona el rol

Que voli qui pot i tu rai a peu
Prou n’hi ha prou i tot costa el mateix preu

M’ha plagut viure i trempar de valent
I de veure-hi nar amunt i avall la gent

A l’estela del temps inexistent
Hi afig aquest gargot incongruent.

~0~0~

Sesta crapulosa

Cap a migdia, caminava geperudet amb el meu bastó d’espantar el gossos, i, ataüllava l’estrident contundent conspícua varietat d’arbres, llangardaixos, còdols i ocells, i pensava alhora ensems com sempre en les meues rucadetes, quan, de sobte, tombava el caparró, i… Allò era de debò seductor, oblida-te’n de l’adotzenadot romanent! Car déu-n’hi-doneret les admirabilíssimes natgetes!

Hom me les ensenyava molt amablement, i jo donava gràcies al cel pel fet que fos avui tan esparpilladet i estritlladet i assolelladet i clar i diàfan i cru, d’aital faisó que, vinclada ella damunt els esglaonets a l’entrada de ca seua, netejant-ne qui sap les brossetes, li veia, entre blanques natgetes, fins i tot el començament de la més alta meravella, ço és, els tímids pelets del conyet vist d’arrere; i m’ajustava encara millor les ulleres i esdevenia colltort i em venia un mareig, i girava cua i tornava a passar davant la casa de la meravellosa aparició, i ara em calia encarcaradament tombar doncs el coll a l’altra banda i el mareig, contrarestat, se m’esvaïa solet, i la noia (una jove mare de pits segurament curullets de llet) es vinclava ara de cara al carrer i… doncs, déu-n’hi-doneret les mamelletes qui se li sobreeixien part davant del lleuger i curtet vestidet d’estiu, estampadet amb floretes, i el món em somreia, i de viure era miraculós.

I no cal dir la lliçó que amb allò n’aprenia de per vida — que quan surts, has de portar sempre indefectiblement i tothora les ulleres del veure-hi millor, car mai no saps quina meravella sobtada, única al món, com ara la meravella més meravellosa mai existent, que és, és clar, de trascantó un nu culet sensacional amb tot el que l’acompanya de tremendament excitant ni trempera-impel·lent.

I passava i repassava doncs davant els esglaons del miracle espaterrant, i mut i tremolós davant tan esplendorós prodigi ni espectacle insuperable, la noia rient-se’n ara, i mig fent veure que s’amagava els irresistibles esquers, al capdavall ja continuant el passeig, empegueït, tot vermell, amb carota d’uacari, i més engeperudit encara, i nogensmenys que felicet ni agraït de viure a un món de tantes de meravelles i de fascinacions, i sobretot de polits culets (quina letícia ni delícia!) que de cop-descuit (mec!) no et poden escervellar, no et poden fer perdre el senderi, de tal faisó que, més que no caure de cul davant tanta de màgica majestuositat, hi caus de corcoll, i encara millor, de coroneta — de coroneta, com qui diu, escaientment convertit tot d’una a la religió de la molt fanàtica adoració del culet insospitat.

I, trempat i trempant com s’escau, i entravancant-me jo tot solet, de fer saltets carallotets de gaudença, gaubança, gaietat i joia a la baldor, cinc minuts més tard, passant per d’altres carrers on la natura, tot i abundant i generosa com abans, ara m’interessava molt menys, car, pobrissó, com dic, encara era perdut pels núvols gloriosos de la glòria de l’haver vista la glòria, i potser la noia es deia Glòria i tot, quan un cotxe de la policia, no gens acostumat per aquells paratges benestants, bufa, em sorprèn qui-sap-lo. El policia del cotxe de policia és parlant amb una donota grassa i rabassuda-boteruda al marge del jardí davant casa seua, i s’escau que quan sóc a punt d’arribar on si fa no fa on no són, ells hagin justament acabada la xerrada, i la dona tombant-se d’esquena i anant-se doncs cap a casa, i, ell guaitant-me, i li faig, com volen els bons costums, l’amical salut amb la mà, i vull anar-me’n com si re, tret que em fa signe que me li atansi, assegut ell tranquil·lament davant el volant.

Li dic que Què li pruu, i em diu si He vist un home

I ja sé que em voldria engarjolar com a tipus suspecte, de tant d’haver-me passejat davant la mateixa casa dels miracles culans, i el vague (no tan vague!) sentiment de culpabilitat em fa malentendre la qüestió. On ell deia skirt hi entenc shirt. Orelles de culpable, rosetes i arrugadetes com… com forat de cul, vós!

Idò, he entès que em diu si He vist un home amb la samarreta verda, i, amb un pessic al pit, li estic ensenyant la meua, que és negra, i em diu, No dic pas samarreta, dic faldilla. I llavors hi caic. Un home en faldilla verda!

I doncs li dic I tant! El veig gairebé cada dia! Adorable excèntric extravagantet, com jo (no; no pas pas com jo; jo molt més modest, androgin, els collonets com gotetes de mercuri, no pas sòlids ni plumbis com els seus; què més voldria!).

—I sabeu on viu?
—No; no sé on viu. Per què? No és pas interdit, de passejar-se vestit de dona, oi; on és el tort, on rau el crim?
—No, enlloc, enlloc; però s’escau que avui ha penetrat a casa d’algú i per això el cerquem.
—De debò? Ha degut equivocar-se de porta, pobre home. No és que tingui la facultat del seny fonamentada en fonaments gaire sòlids, sabeu? Caught him often enough talking to himself — or with his shadow. Conreant com qui diu la pròpia amistat. Qui fóra dolent, si com vol el filòsof, fa el que cal — ço és, conèixer-se un mateix. I, segons mon educat parer, si em permeteu, no és pas aitampoc que sigui gens perillós. Gens perillós.
—L’heu vist avui, o no?
—Avui no; avui no.
—Doncs au (fotent-me signe ara que foti el camp).
—Passeu-ho bé, gràcies.

I ara em ficava a barrinar la crosta i la molla de la qüestió. Primer que res, per què denunciaria un company de cràpula innocent? L’únic que fotem, impotents, és d’anar inofensivament exprimint en ambient protegit les nostres petites dèries íntimes. Ell la seua encantadora “perversió” de disfressar-se de dona lletjota, grotesca, malgirbada, cavernícola… Monstruosa, inharmònica, simulacre esguerrat, ofenosa caricatura d’espasmòdica femella només bastida de defectes, gàrgola infame del ninotaire més malparidament misogin, la qual, cert, tot sigui dit, prou es veu, també, ridiculitzada col·lectivament — com ens pertoca a tots els qui som de mena mancats, els qui raem al darrer esglaó de l’escala de la beutat — ell amb la seua ruca perruca, sabatots de gairell, mitges al garrell, amb, per comptes de cap bell cony, damunt, aquell empastif placentari, aquell embrionari bunyol de bunyol atrofiat que deu tindre-hi. I eu… Eu (eu!), eu encara més modest, amb la meua tímida perversió d’admirar, cusc i inconspicu, insignificant, d’embadalir-me d’esquitllèbit davant la font imperfectible de tota joia, ço és, mig fos, feble, balb, tòrpid, sense gaire saba, els nius, els nius als entrecuixos, els nius del paradís (birdless! vull dir, sense el moixó) i llurs molt rares aparicions espontànies en un món altrament així mateix atractiu (petits triomfs damunt les gespes i entre els rocs dels mèdols — els macs, els llangardaixos, els líquens, els ocells, els arbres — els arbres i llurs múltiples personalitats!) — i tanmateix, tot això, ai, sense els nius que dic — què? — res; llavors, sense l’al·licient cabdal, món massa trivial, negligible.

I, tampoc, quin crim és el seu ni el meu? Som en una contrada lliure, vull dir, in a free country, i com a bons ciutadans (good citizens, paying our taxes), podem portar faldilles, si així ens abelleix, i podem, encara millor, portar les ulleres òptimes per a veure-hi els millors culs que mai no saps quan et poden saltar, sumptuaris tafanaris, com remenaires conillets, als ulls — al capdavall, cap cony autoescaient, extemporani, epentètic, fulminant, única esperança, vós, de mai fer cap descobriment amb cap mena d’autèntica vàlua per a algú tan paradet com eu! Eu, eu, amb la possibilitat sempre oberta d’ensopegar amb l’esguard amb cap xona entrepanada per les natges més rodonetes ni blanquetes, un conyet qui et cau del cel com el premi gros, allò és allò que fa per excel·lència la vida vivible! Car, no fotéssim, car què fotíem, eh, què fotíem, sense conys; sense conys, abans de néixer i tot, ja ens suïcidàvem tots.

Vaig córrer cap a ca l’enfaldillat un pic aquell pallús agent no era enlloc i hi vaig trucar i, amorrat a la porta, a frec de fenella, li deia qui era, i a què cony hi venia, que venia a fer-lo avinent que no és mai pas cap bona idea d’entrar a ca les velles confiades a violar-les amb cigala mínima i desesmada i torta, i li recitava els manaments de la meua església (que no és pas la dels cretins amb llurs horroroses cretinades, no fotem!), manaments, en canvi, els meus, que manen de fotre sempre el que vulguis, d’amagatotis, això sí, i sense fer mal a altri, això també (que no se n’assabenti mai, no fos cas que se’n dolgués!), i que, amb allò, au, amunt pausadament, com llangardaix mig enfredorit, o còdol endormiscat, o arbre infinitament pacient, o ocell expectant i teorètic dalt cap branca avinent, i atendar-te i aguaitar i llofrar quina de bona no te’n cau mai, car al capdavall no hi ha altre pecat que el de no saber apreciar la qualitat dels conys impremeditats en llur variada perfecció — conys verosos, i madurs, i encara cruets del tot, tant se val, tot s’hi valen, tots valen prou…

Tret que rere la porta ningú no em respon. Ni tampoc rere la casa, pel forat que duu claroreta al soterrani, on, sota les azalees, he continuada la mateixa sonsa cançó — per a més martiri, pobre home, darrer repapieig de l’enze de torn (ai, si sóc ruc!) que potser jamai oirà. (Trist destí, el seu, si això fos veritat. Penedeix-te’n, gamarús!)

Te’n tornes d’antuvi despagat, mes lleu tornes a somiar en el culet que suara t’ullprenia per a l’eternitat. Avui és un jorn reeixit, i un jorn reeixit regalima per força pler d’averanys assolellats, i doncs també d’esdevenidors molt prometedors. Així que xiroi rai, vós. Car tampoc no és pas cada dia (once in a blue moon!) que et trobes de trascantó cap magnífic cony nou per a la teua estrambòtica col·lecció — tothora a la pingueressa, a disposició, desada nogensmenys al santuari més recòndit ni pregon del sensori — de conys molt policroms!

(…)

Al vespre tard, abans no t’adorms, és clar que no te’n pots estar de rumiar-hi, en les diverses ans amenes escaiences del jorn.

I et dius, pres d’un sobtat botorn, que si hi haguessis caigut i llavors haguessis gosat, també hauries pogut dir-li a aquell pipioli d’agent que, pus tost que no mon amic (o llunyà conegut), Per què no engarjolaríeu la maleïda mentiderota denunciant, la de les podrides lletanies, les falsedats, les malignes maniobres…?

Car segurament es tractava d’una d’aquelles hòrrides faves beates qui prenen llurs fantasies, llurs fastigosos “pecats”, per realitat; una altra d’aquelles escarransidíssimes putes religioses (ecs!) qui “desaprovava moralment” (ecs ecs ecs!) els molt sans costums del molt incorrectament acusat, al qual, quan m’amorrava a la fenella de la porta de ca seua, i més tard, no fos cas, part darrere, per l’enfonyada finestra del soterrani, a avisar-lo que el cercaven i alhora, malparit qui sóc sovint sense adonar-me’n fins que és massa tard, palesament el traïa, allevant-li sense fonament les mateixes culpes que li allevaven (amb quines proves!) les repugnants envejoses…! (Eu, tret que, per comptes de cap harpia pia, cap altre revoltant súcube flatulent, no fos un més dels molt merdosos outstanding pillars of society — fotem-hi un espantall ressec de militar retirat, múltiple assassí qui, part de terres mesquines, damunt no fou; mai no en tindrà prou, típic, d’anar arreu fent mal; es deu dir que ell rai qui és molt escrupolós, tret que un excés d’escrúpols tothom sap on mena — a les més agressives brutals violències; fanocs tanoques, els purs; els purs — els qui no caguen mai — són els qui més la caguen; tant de pretendre que no caguen, i la merda prou els ha d’eixir pels altres forats, i assenyaladament la boca, jotflic!)

I ara, malament rai. Car què somiaré de dolent i escanyadís si me’n vaig a clapar amb la consciència a mig corcar-se’m…? Això no va ni amb rodes.

Haig d’ostar de la cassola del meló aqueixa metzina corruptora que per qualque desviament del magí adés hi incloc — arruix, arruix!

Saps què? I tant! Agulla de canvi de via ara mateix, o, si això no, naufraig i estimbada rai — horror als saprògens consumats dels malsons — arrapadissos íncubes sèptics, atròfics.

Exacte, doncs, canvi de tema, d’episteme — a quelcom de veres cert ans palpable ni xiroi ans jovial, ço és, som-hi…

Conys, conys! Això. Única salvació.

(…)

Te n’assabentaves uns dies més tard; caminant amb el bastonet, t’aturaves, com qui admira cap acrobàtic llimac o els mims inversemblantment histriònics del doblement disfressat grill-talp…

M’aturava, dic, a escoltar d’estranquis la xerrameca de dues xafarderes… i d’això te n’assabentes, llas, que el teu conegut…

El meu company esporàdic en les passejades eufòriques, hom…

Hom l’havia trobat eviscerat per mà pròpia amb un anyoc d’agulles de fer ganxet. Feia dies que duia al cap, al front, una mica part damunt una de les arcades o projeccions òssies supraciliars, una ascla pregona, negra, necròtica… I allò no podia pas ésser bon senyal de res — segons la fórmula dels qui ens n’entenem i tanmateix mai no diem res: nafra dolenta a pus no púguer, vós; i llavors, de més a més, prolegòmens inconfusibles del Siau i ja us ho fotreu definitiu, s’havia volguda cruspir la seua granota gegantina, la seua companya del cor. L’havia socarrimada com hom socarrima un pollastre, o millor, un galldindi, car era una granota mida galldindi grossot, i l’havia volguda rostir a l’ast, i la salava alhora amb les darreres llàgrimes, però ni de caure malalt per culpa de l’àpat caníbal no va tindre prou temps, car abans, segons les xafarderes, amb les agulles rovellades (per què rovellades, xafarderes massa sermoncinatrius, volubles, verboses, xerraires, prolixes?), amb les agulles de fer ganxet, deien, s’havia efectivament harakiritzat. (Harakiritzat…? O qui altre havia entrat per la lloriguera, pel cau que duia al soterrani? El rònec, reconsagrat, uniformat, inveterat nyeu-nyeu de les cofoies idees assassines?)

Sí ves, sí ves! Greu pèrdua per al veïnat en gros, nogensmenys — passejar-hi d’ara endavant mai no serà del tot el mateix.

Me n’adonava tot d’una que parlava amb la seua ombra. Al seu esgarrapat, esparracat, fantasma li estava dient, belleu força rebaixadot ni penedit, com, amb ronca veu, qui provés de conhortar-lo…

Fracassant, no fracassem. Després del fracàs acadèmic, el fracàs “romàntic”, el fracàs bèl·lic, amb la jovenesa un desastre, jo també el romanent del viure el despenc vegetant. I què? Tornem-hi amb el mantra del fracassat qui es consola perquè vol — la voluntat de consolar-se més forta que no la de rosegar-se com cranc afamegat qui no troba d’altra teca que el propis teguments. Fracassant, no fracassem. Molt més lleig se la fot un gran gegant que un petit nan. Els qui reeixien són els qui al capdavall fracassen més estrepitosament. Com més s’alzinaven en llur èxit, més mal s’han de fotre. Car cauen de molt més lluny, de molt més amunt; d’ací llur dèria, en acabat, d’anar fotent la guitza arreu; d’ací el despit que els rosega perquè tothom prengui mal, i acabi si fos possible tan fet malbé com ells. Els qui, com tu i jo, ja ens donàvem per fracassats gairebé de bell antuvi, ens en pairàvem, de tot el bugat, tota la carrinclonada; no ens calia mesurar-nos, car prou ens sabíem ja mínims. I al capdavall per què prendre’s la mida del coratge ni l’ambició? Fèiem bé de sospitar que érem naquis, que no faríem mai el pes. Abans de començar la brega i tot, ja ens alliberàvem de la ineluctable agonia que calia que seguís; ens estalviàvem, assenyadament, la desolació de perdre a la fi, de perdre irreversiblement, com tothom qui mai fou nat.

O, amb veu no gens ja sepulcral, parlava tot solet, soliloqui hiperbatònic — o amb la meua ombra. I de què l’havia de convèncer? Del mateix, sempre del mateix, reiterar-li l’important.

Sort dels culets, sort dels culets! Sort dels culets que no saps mai quan, gloriosament ni meravellosa, baldament no tornaran a fer acte de presència molt astoradorament reverenda. Car per què altre viuries, si per a això no, carallot?

(…)

A la nit…

Always felt like an impostor, never once entitled to occupying any space in the public way. And yet, here I was, lurking, always lurking, clueless, yet aware, aware in case… in case… in case something happened, something at last worthwhile happened to happen.

A la nit, la dona del polit culet em mena, rabent, dins el seu vehicle diminut i ultravulnerabilíssim per les avingudes clafertes d’altres vehicles, alguns d’ells gegantins, que tanmateix van tant de bòlit o més com els altres i el seu, i tots plegats s’estimbarien pertot sense fer cap mena de cas de cap trencacoll…

—Com he pogut deixar-me enganyar així, per a veure’m en aital destret?
—No ho sabré mai.
On errava la via?
—Quan cec orb guia

—El meu Morfeu doncs més obtús que no jo encara…? Car per on em duu, perjur? I com s’ho ginya perquè la molt preciosa dona del molt preciós conyet no m’hagi eixit fet i fet també traïdoreta?
Ah… ah!

Cavalcada folla a velocitats de faduc meteorit, carrerots farcits de vehicles estridents, i enllà i arreu, si caic no caic, amenaçant d’esfondrar-se encontinent, els monuments eixorbadorament enllumenats d’aquella maleïda metròpoli esclatant.

Impotent, invàlid, xaruc, rabejant-me en un acolloniment dens i sens fi.

Sort que, no sé com (bum!), reeixia de relliscar a terra ferma un instant de benaurat accident on l’eixelebrat intransigent tragí, ans l’impassable tràngol, semblen mig ficar-se en un parèntesi d’indret gravenc i sorrat (loose gravel!) on, lluny del caos del catacrec, una sospita de calma belleu s’intueix.

Condemnat, com t’emboteixes llavors pels carrerons on el trànsit maligne no hi és interdit, on només hi som, xino-xanet, les velles i la més indefensa canalla, de més a més de qualque simiesc ancià com jo, amb els emblemàtics bastó i ulleres, i gep.

Fins que fas cap, rere un altre vell, a la porta de la mort. La porta de la mort és closa amb una forta xarxa de ferro rovellat (tornem-hi; per què rovellat? tan pobres sou als orcs mitològics que no podeu enreixar les vostres portes ni amb filferrades inoxidables? sóc com el pàmfil Odisseu qui vinc a fer-la petar una miqueta amb mon pare i tot hi és ombra ronyosa i corrupta?).

Vist i no vist, el vell qui em precedia travessa la porta i amb quina facilitat, vós, com fantasma impalpable. No crec pas que jo sabré ni pensaments fer el truc de passa-passa amb la seua habilitat. Ni la porta ni la tensa xarxa de fils ferrats no s’han moguts, i tanmateix heus-te’l a l’altre costat qui se t’allunya irremissiblement.

Calla, però, que uns joves darrere meu volen passar-hi. Atura’t i esguarda-te’ls, com s’ho manegaran? El primer, el més decidit i caparrut, hi tossa, a la xarxa, com brau banyut i esbojarrat. Hi insisteix, rient i tocat. Fins que reïx a fer-hi un forat, i, primet com és, s’hi esmuny. Els altres dos i jo no hi passarem mai, més gruixudament bastits. Com ens ho farem?

—Ajuda’ns, tu. A l’altre costat, al teu costat, hi ha el mànec, vull dir, el pom.
—Sí, però el bloca un cadenat o forrellat. Em sembla que me n’aniré. Romandreu a l’altre costat fins que tindreu millor sort.

Mes qui fóra sinó jo, el protagonista del meu somni al capdavall, qui trobés on rau la clau, tota torta i penjada a una corda florida i rosegada, a l’altre racó d’on tots ens teníem, bledament arraïmats.

—Agafa la clau, i prova-ho!

Fet. Amb la clau la porta als orcs mitològics se’ns bada perquè ens afegíssim, beneitons, a les ombres ratades.

(…)

Tret que, ara lúcid, vós… Et demanes: per què afegir-m’hi..? Per què aquesta estranyament dissimulada desesperació? Aitan sol he romàs? Per què te n’enyoraries tant, del teu ex-company de caminadetes innòcues? La mort de l’altre excèntric, l’altre marginal, l’altre abnegat no-ningú — i la teua — lligades al capdavall per quin fil misteriós?

I, després de tot, doncs, si hi penses, et dius…

Exactament, què collons hi faig, a la porta de la mort? No m’hi vull pas! Per patètica simpatia m’equivocava de porta — com adés, molt fatídicament (llas!), ell…?

Fuig-ne, fuig-ne, datpelcul! O abandonaries la tasca única de servar l’esperança de veure’n més, de veure’n àdhuc pler? Ni en Fabra ni jo no n’estaríem gens contents!

O, recony, on és la teua ambició? Sigues entenimentat, capdecony! Llençaries a la merda d’empertostemps tanta de possibilitat de cony previst…? Criminal, més que criminal!

Desagraït! No en tindries doncs prou amb els espectaculars fantàstics supranaturals transcendentíssims conyets qui encara et són deguts? No creus que encara potser te’n plourà cap com benigna plugeta d’estiu abans no et toqui de debò creuar la puta porta?

Saps què, saps què? Estalvia’t el dol per a millor avinentesa, i viu en l’esperança de millors conyets; això, carallot! Tanta de renunciatària pusil·lanimitat, aleatoris, per escaiences còsmiques, qualcuns encara te’ls deus merèixer! Ferm, ferm!

Ferm — vet ací doncs el manament, vull dir, la recomanació — en vindran, en vindran! Fortitud, endurança, paciència. I au.

Car altrament, què? Malament rai, malament rai, saps?

—Altrament… Digues: on són? On les haig? Saps tu mai on paren les teues agulles de fer calça?
—Saps bé prou que enlloc. Poc ets pas gens manetes, pobrissó! Així que cap perill!
—(…)
—Així que cap perill, oi…? Oi…?
—Amb qui enraones?
—Amb la meua ombra, qui coincideix perfectament amb l’ombra de la mort, qui em ve a mortrir, a fondre, a anorrear.
—Cusc otacust, quina meravella galivares que encara et ret més humil?
—Galiví… Galiví l’horripilant realitat — la meravella abassegadora de l’extinció total de cada manifestació de l’ésser; la ineluctabilitat del buit incopsable pel que roman.
—Pel que roman, pel que roman… Oh inescandallable desesperació! S’escolaran les centúries, els eons, les eternitats, i no en veuràs mai més cap altre!
—Com ell, amb els anys, dut al desert de la desesperació per l’única via — la de la realitat!
—Car l’esperançat què altre fóra que el perdut…? El perdut, el perdut, l’il·lús!
—T’enfonses…! T’enfonses! Sura…! Sura! Ets… Ets un minyó molt puteta; t’has trobades pel carrer unes sabates gairebé noves!
—On aniré? On aniré?
—Conys, conys! Al contrari: conys!
—(L’esperança reneix, font de vitalitat.)
—Conys, on sou? Presentin… armes!
—Ai, ximplets, i hauríeu ploriquejat que no jaquiria de fer-vos-en tot el cas del món!
No way, Khossey!
—Poc me’n cansaré mai, de passar-vos-en revista… De revisitar, incessant, una i mil vegades, totes les divisions.
—Som-hi, som-hi! Cada divisió sencera, ara mateix, revisió!
Revisió!
—Revisió, revisió; ara fas goig, home, ara fas goig.
—No pensa pas això la…

(…)

—No pensa pas això la dispesera. L’opulent dispesera qui ensopec al replà de baix de tot de les escales. Hi fregava el terra amb un d’aquells ginys de fregar — una galleda amb escorredora, una baieta al capdavall d’un llong mànec.
—Aristarchus (em diu), t’haig d’apujar el preu del lloguer.
—El preu, el preu…? Un altra vegada! D’on trauré els pèmpins, pobrissó? Cada nou jorn el lloguer més car que no ahir.
—I molt menys que demà, carallot!
—Com m’ho faré, com m’ho faré?
Torca’t la merda amb un paper! (Se’n fot massa grollerament, desitjable!) El paper que fots!
—Escanyat, ofegat, pobrissó. Cap mica de pietat?
—Res, si no pagues, ja pots començar a prendre els trastets. Ah, mestre Rock!

D’escac per roc, apareix a mitja escala, regi, el senyor Rock. El senyor Rock és el cambrer jove i bell, on jo sóc el (i hi faig del) lleig claupassat. Ell rai, conys i estrenes, en guanya a semalades. On jo mai no guanyí ni un mal ral enllà del que em calia per a no dinyar-la de fam.

Mestre Rock només paga mai amb la seua formosor, a la qual la dispesera (com tanta d’altra femella revinguda) ret un homenatge cada jorn més bavós.

Ara, ella, seductriu tervagant, fòrcida fascinat, gallimarsot adorable, perquè pretén que ja ha acabat de fregar el terra, s’eixarranca damunt la galleta i hi pixa.

—Ah raig enamorós, amb quin delit ni deler no hi bevia, si mai em fos permès!

Tret que el tret mateix m’ha trets els trets. Segur que de tan a prop en romania orb, raig que m’eixorbava — i eu morent de goig. Alhora que ell, el bell, l’apol·lini, el ben plantat, no en fot mai cap cas, de cap figa fada de cruel dispesera, la qual (molt benauradament) m’hauria cremades les ninetes amb l’àcid càustic de sos pixats. Car cavà que puden deliciosament a sofre?

A en Rock els conys adotzenats de gotzes dispeseres sutzes l’hi porten d’allò més fluixa, si el tit oblidat, descomptat, negligit, invisible, pel seu compte, trempa fins que enfolleix — i crec que es morirà de cap atac. Quina carota no dec fotre-hi, escorrent-me?

—Quina carota hi dec fotre? Fufa assassina qui em solsia la fesomia, qui em fregia el desmanegat rellotge de Sol que adés fou ma faç.
—Que quines ganyes fots? De desamortallada mòmia, de descolgat heretget òlim mig rostit en purgant foguera.

Me li trac la cua, i el drama continua; hi vaig d’una manera escrua, i s’hi torna amb quina fua; amb el mànec amb malabua, me n’etziba de cops densa corrua, on esdevinc palter que hom evacua, paregut carnús a allò quan menstrua.

—Aristarchus!
—Que mani!
—Demà et vull al carrer.
—Obeeixc, obeeixc.

Fugiré on pertanyc.

Sewer, sewer, here I come!
—Rat fastigós, esguardeu-me-li-n’hi, restablerta, la múrria rialleta.
—Ah viaranys de claveguera!
—Ah aromàtics laberints onírics!
—Ah rizomes, nervis, engranatges, canemassos, entrellats, on no ret ni creix, babèlic, monumental, l’opac ventís muntatge, l’espectacle molt episòdicament enlluernat!
—On belleu, qui sap…
—Potser (hò, de debò!) m’hi hauré trobades, no gaire gastadotes, unes sabatetes!
—I llavors, amunt i avall…
—Embornals a munts! I embornals amunt, si en veus, de rars miracles, sota les faldilletes!

~0~0~

Eiserne Jungfrau

La dispesera és artefacte d’esguerro
Hom qui mai se la cardi en surt tot fet malbé
Et fibla el miocardi amb esmolat acer
La dispesera és un gran robot de ferro

Parany tot rovellat baluard de cagaferro
Tanc mecànic i armat d’on nidéu n’ix sencer
Titella esbocinat — cap os no se t’avé
Giny és la dispesera de punxegut filferro

Taüt on t’han trinxat — estri passapuré
Hi entres enganyat te’n treuen fet paté

T’ha fet miques el crani i el cervell fuig de gerro
Perquè hi rellisqui el cadell i hi xarrupi el nyerro

La dispesera és coltell de peixater
No vals re i així raus — capimoca al paper.

~0~0~

també ficat a l’opuscle



126 Qrim Qatalà

23 abril 2016

126

Alpha Centauri

La finestra havia desapareguda, i llavors havia reapareguda, i llavors havia tornada a desaparèixer. És que de vegades hom devia esguardar enfora pel cantó de casa equivocat. Hom esguardava devers llevant, quan calia fer-ho devers xaloc, o, qui sap, de biaix devers inescandallables llunyàries, devers i tot el mateix centaure alfa.

Ça com lla, vet ací que ara tornava a aparèixer en tota la seua glòria — la il·luminada finestra on feia sovint acte de presència aquella dona qui de cops ensenyava el cul sense que se n’adonés, o, ça com lla, sense que, de tan lluny estant, de la cuina de la casa fosca, mai endevinés que hom, l’otacust autenticat, molt assíduament no se l’espiava.

Espieta diplomat, garantit testimoni, camuflada estàtua qui tòrpida ans impertèrrita escoseix els límits, tanmateix ara on hom tornava a veure la finestra en estat d’activitat lúdica i palúdica, te n’adones, bajoca, que has perdudes les ulleres de llarga vista! A ull nu, la bella dona a la finestra prou sembla avui encara, sota les amples faldilles negres, anar sense calces. Serveix el sopar per a qualcú o altre. Qualcú amb pantalons — com si no hi fos — no en fas ni cas.

Ara, el dilema, vet ací, el dilema és on són les ulleres de llarga vista? Com en serà mai hom segur, si porta avui calces o no en porta, la consumada beutat? Ulleres, doncs, hom ha de demanar-s’ho, ansiós, ulleres, dic, ulleretes, on sou…? Sou a les golfes? Sou al terrat? Sou al soterrani?

I alhora, ja que hi som, on són les claus… les claus que màgicament els obren, les màgiques claus policrestes, multi-ús, que obren tots aqueixos espiralls i ullerols i espiells oclusos o proctatrèsics, tots aqueixos infernets i caus claferts de desllorigadors fantàstics?

N’has estrebats, de calaixos i escrinys! Fins que en un d’encara més petitet les claus miraculosament no t’hi fan acte d’aparició. I ara xiroi i fent botets on aniràs? Amunt? Avall? I agafaràs l’ascensoret tan estretet que es beu totalment l’ull de l’escala dels senyors? O agafaràs les meravellosament rònegues escaletes de servei? Per a anar a dalt? A baix?

Amb les claus que et dringuen joiosament a la butxaca, davalles fins al soterrani, on a la teua gàbia, hi trobes de mantinent les ulleres de llarga vista.

Amb el cor exultant, hom corr ara vers l’eixida del soterrani. Mes arribat al replà una nova perplexitat li ix de trascantó. Pujaràs corrent per l’escaleta de servei? Agafaràs aquest cop l’ascensoret? Gosaràs per un cop pujar a salts esmeperduts per l’escala dels senyors?

Mentre hom fa balanç dels pros i contres presentats per la dificultat, què vol la noieta asseguda a la tauleta del cafè de la vora, la tauleta que damunt la vorera gairebé toca el vestíbul de l’edifici on hom rau feixugament sospesant els més i menys de l’enigma de l’ascensió?

T’ha fet signe, i te l’hi atanses bonhomiós rai. Prou la coneixes — és la noieta dels quid pro quos. No n’endevina mai ni una, pobrissona. Ara, hi ha… Hi ha una certa familiaritat, entre ella i tu, una mena de relació latent, pel fet que… Si ella prou enconada per les imatge pies, tu per les imatges que espies, hà!

Et mostra el llibre que llegeix. Un recull d’hagiografies. Les imatges que t’hi ensenya són totes de dones nues lligades molt cruelment, i torturades (pits tallats, estaques cony amunt, cremades amb tions que els entren pels ulls, escorxades de viu en viu, i així anar fent), torturades de les faisons més brètoles per torturadors molt virils i molt trempats i palesament trempant, sota uns pantalons d’estofes lleugeres d’aquells que hom imagina que devien portar els molt enjogassats torturadors dels anys de les (sovint encara prou corrents) inquisicions.

Són imatges que fan fondre de part del canonet del cony certes noietes molt religioses, d’aquelles qui només somien en el martiri, el sacrifici, la santificació, és a dir, en ésser cardades d’allò més bestialment.

A hom li dringuen a la butxaca les claus màgiques, i li ve llavors a l’esment el cap d’any, encara ben jovenet, on hom li regalava les ulleres de llarga vista que aitantes de fenomenals visions no li procuraven després, de dones sensacionals qui sense saber-ho li ensenyaven la glòria del cul.

Puc pujar amb tu? — et demana la pàmfila noieta dels quid pro quos, amb careta de víctima expiatòria amb el cony per descomptat tot liquat.

Li anaves a dir: —Ai carallot, pobra noia! No saps qui sóc? L’espieta diplomat! Espieta, ep! Mai xerreta! Espieta i prou! Cap secret curullat, cap intimitat revelada! Tot ben desat a l’inviolable calaix de l’ànima. Potser t’has cregut, atès que la “meua” dona fa el que vol, que jo també puc. Jo muts i a la gàbia. Jo a la gàbia i prou, espiant, espiant. No hi ha ull per ull, no hi ha queixal per queixal. No tinc “femelles legítimes”, com ella en té de mascles a gavadals — els innombrables mascles cardaires seus — conegut! — “mascles legítims” qui prenen les escales dels senyors o qui ocupen la totalitat de l’ascensoret, i n’ocupen, de casa “meua”, la totalitat. I jo qui hi sóc tostemps sinó el servei?

Però només li dius: —Ara que em dringuen a la butxaca les claus màgiques que em fan pensar en el cap d’any on… Saps què? Tu qui ets tan religiosa i estudiosa de temes afins, i qui doncs saps aitant de tortures sagrades, un cap d’any que sempre m’ha capficat… Escateix-me si et plau quan fa el cap d’any el teu déu. Li trametré per a felicitar’l una foto (presa, llas, de prou lluny) de la dona de les amples faldilles negres qui a la finestra dels miracles m’ensenya de cops el sol paradís assolellat del seu cul. De totes les atuïdores vicissituds d’on hom és vaporosa joguina — o és hom frèvol estaquirot com ara sotmès als huracans dels salvatges esdeveniments que li cauen damunt… Només l’aventura de l’anònima dona del cul palesament nu (l’anomèn Verònica perquè els seus pits són aitambé monumentals) em lliura de debò cap raó de continuar espiant. Ella és la meua vera deessa a l’ombra. No ho diguis a ningú. Com tampoc no revelaré, si mai m’ho vols contar, quin dia va néixer el teu déu, i si son pare i sa mare se l’estimaven mai gaire, o si, pobrissó, el nasqueren garduix (orfenet, ca?), o encara (sí ves!) si no en fa ja pocs, d’anys, que és mort i colgat. Car amb els déus, és conegut. Es mostren a la finestra gloriosament rai, il·luminats a collons. I tot d’una, la finestra no s’encén mai més. Tot d’una… Tot d’una, noieta dels encantadors quid pro quos teus, ni finestra no hi ha. I en la nit en cerques girientorn cap altra com qui diu desesperadament i tot.

Finestra, finestra! —consirava monomaníac hom, ara pujant, pujant.

~0~0~

[als ulls de foc s’esgarrien falenes]

[Sóc qui amb binocles constantment us ulla
Entre merlets de la torre més alta.
Us veig sedecs amb aprimada galta
Corbs i abatuts mentre corbs de cuculla
Escarns i esbroncs us llencen al copalta.

Us veig perduts expel·lint la despulla
Un cap insomne que quelcom enjulla
Si caic no caic i tot us sobresalta.

Quantes de nits que no dormiu d’angoixa
Quants de camins que no duen enlloc
Quants d’oceànics valls pudents com noc
Quant de gnom foll nat de la terra broixa?

Sóc qui al castell els laberints patrulla
Amb ulls glaçats i carcanada sulla.]

(…)

[un darrer cop et vibraran antenes]

[Entre merlets sotjat per l’esquelet
Qui amb ulls de glaç inert ha alfarrassada
La desconfita meua si haig errada
De continu als atzucacs del canyet
Quina via no hauria d’haver emprada

I ara perdut, arnat, sots el retret
De l’atziac corb qui insulta indiscret
Dalt la cuculla amb riota fada
Dut a destret suant la carcanada
Exuviant esfigassat, i un tret
Sobtat al cap d’una mort enyorada
Sols vols que del faduc castell t’ha tret.

Com palps de cuc sobrant ressabagais
Creues els valls amb botavants de rais.]

~0~0~

Jakarta, nineteen eighty-fuck

Vora la finestra, musant, el cap cap al cel — blau esquinçat amb ales d’ocells, o belleu només amb fulles eixutes que desplaça l’oreig.

Som al pis de dalt, el penúltim, a l’estreteta escola on el mestre, en Xaropp Debastoh, de vasta anomenada, servava severa càtedra — ver que feia dies que s’havia mort, el carallot, mes nosaltres encara no ho sabíem. Estudiàvem — 0 ho fèiem veure — tanmateix doncs sense apostrateg ni mainader ni del bestiar l’esqueller.

L’hora convinguda la condeixebla i jo eixíem ensems.

Em convida, al cap d’estoneta que caminem, que pugi a feinejar alhora amb ella en els papers de l’endemà. De primer ens dutxem, jo tot nu, ella amb vestit de bany. Ver que no fa cap cas de ma cigaleta nana. I ara, a l’encop que ja obríem la porta, i en acabat de fer-me prendre un parell de llesques de pa i una rajola de xocolata, perquè es pensa que no tornarem sinó tard, diu que — Som-hi, i que em duu vers l’aplec polític d’aquest vespre.

Som a l’aplec, i, a l’aplec, collons com hi enraona, i si en sap! Ella la conferenciant en cap. Ver que no hi entenc re, i que l’ull se’m distreu esguardant pits i culets d’altres clandestinetes si fa no fot aitambé aitan furibundetes.

Entre dos distrets esguards, copsava nogensmenys un petit signe que la noia sàvia no em fa, que m’indica que li haig de portar un got d’aigua, ço que faig, com còngrua serpeta inconsútil, inconspícua, qui ningú no nou ni ningú espanta.

Els aplaudiments m’esveren; sort que quan esclaten, ja em trobava de bell nou a la cuina, on també em remull la gola amorrat a l’aixeta, somiant que per comptes d’aixeta, m’amorr, de l’amor, a l’aixella.

M’hauria abellit d’haver pogut somiar de veure-m’hi amorrat potser a la carranxa, de l’amor qui dic — ella o una altra de les més abrandadetes, i doncs humides de flairós replec — mes ep, sóc mesurat, i prou sé que — Qui massa gosa, no és ja sinó nosa.

Mentre millor no bavejava bo i somiant truites, ai, que entra a la cuina una paia lletja i grossa, abillada amb llorda mortalla, i vol sàpiguer, monitòria, què collons hi faig. Repel·lent i repressora havia d’ésser, fúnebre tervagant, fòrcida obscena. Amb un cap podrit on es belluguen milers de virosos ambulacres, on volten eixams de cuïcs i rantells, i d’alucites i arnes, i d’on rènecs se’n desprenen, i on rellotges de la mort constantment i embogidora no hi raten. Tots els indelebles estigmes del rèprobe dibuixats llavors al seu vult de medusa. Món de condemnades guilles qui els ous et foraden amb forquilles.

Li dic que, calma, que hi venia amb la vènia de la conferenciant principal (la qual deu envejar amb esquírria màxima) i que no sóc cap infiltrat ni pensaments — no sóc ni espieta ni saborall… i menys, jamai, xerreta… i que de més a més jo rai… i que — De tota faisó, passi-ho bé, ja me n’anava.

Poc que m’hi vull, a ca d’altri. Sempre el mateix — ésser-hi em cohibeix, em constreny, i m’inhibeix i em restreny qui-sap-lo — angoixós, un martiri — al cap de poca estona, una atrició — reverberacions, percussions, dels fútils mots dels pecs discursos de la pega gent — munió de potiners — com si cap sardanista, dansaire foll qui m’ompl d’oprobi, em botava eixelebrat pels espòndils i d’altres corbets massa tendrumencs de l’espinada — una atrició, una atrició — un rau-rau que em rosega l’esquena — n’esdevinc tot geperut — arrupidet, arronsant-me, tractant d’enfilar-me avall, de filtrar-me per les reixetes al fons de la comuna, envers on? Devers la llibertat de la tremolenca nimfa transformada en celestial imago.

Davallava les fosques escales tement-me a cada esglaó la ganivetada. El cap em roda, les cames em fan figa, tinc por de mai no arribar al replà de l’eixida.

M’he degut perdre, agafant un revolt dolent o bord de l’escala, car ja em diràs què hi haig de fotre, en aquest soterrani, en comptes de trobar-me, tot estortet i xiroiet, enjòlit, com dic, sense càrrecs ni càrregues, al nítid carrer, virginal i tot preciosament campant-me-la.

—Ah (diu la pontífex dels cleptòcrates), un dels nous porta-setrills, just a l’instant on anàvem a rostir l’anyell sacrificat. Fica’t el davantalet, manyac.

Junxu ximasu (que responc, aquiescent, ans obtemperant, ans obseqüent, quin remei — i ella esdevé tot d’una roent com nafrada bleda-rave).

No sabia que la cavallot sabés japonès (xinès?), tot i que en fa la cara. Ara se’m llença damunt, fent-me tota mena, no pas d’alegrois, ans omplint-me de sanglots i de gemecs, garranyigosa gramola de trèmolos i grémoles sens fi — car tot plegat quina ploramicamenta, vós!

És que hom la raptava de petiteta i l’home qui se la cardava i torturava habitualment, li era habitual així mateix d’emprar aquella expressió — Junxu ximasu. I vol sàpiguer ara doncs d’on collons l’he treta.

Li dic que ve d’un home (un xinès molt com cal i set-ciències) qui viu a la meua escala

(…)

Eclipsi. Com ens en desempallegarem? Nedàvem en foscors de foc somort. Pujàvem cap al piset, amb una de les més recents ostatges, escàpola, una minyona formidable, el capet ple de polls — tret que no fossin corcs, son pare essent com fou fracassat fuster. No me’n fa cap retret, d’haver badat i oblidat de pitjar l’interruptor doblement, essent com és que vivim dalt de tot, i la bombeta només roman encesa catorze o quinze segons.

I llavors de bell nou s’encengueren els llums a l’escala. Qui ens en rescatava, del petit destret? El prodigiós xinès, naturalment. Amb qui, al cap de poc, no havíem de tornar-nos tots plegats bucòlics, delerosos pus tost d’ensumar sàndals que no pudors no gens higièniques de suats obrers.

Mes n’estàs segur, amnèsic, que voldries ara recobrar el record de tot allò per on no t’esgarriares adés? Car prou ho tens emmagatzemat al cap i podríem donar-te’n la màgica clau perquè en desemmagatzemessis l’embalum sencer.

Deixem-ho córrer, cap intricacitat supèrflua, si us plau. I au. Fugírem del tràgic bordell. I alleujats de llast, sense l’enfilall de fills tinyosos. Abandonat alberg on els fems sobreeixien.

Opacament, ens esmunyim, nit colgada, esporrets, mes sense haver tampoc pagada la dispesera monstruosa — quina abominació de cuitós bec — fètida i obesa, de qui les bromeres eren tostemps a uf deletèries. Xst i som-hi!

Homèrics elastomèrics, per llambordes iridescents, obliteréssim l’ahir duríssim, i inauguréssim els horitzons feraços on els tucs s’espelleixen en fenomèniques invencions.

Només sé que els tres colló-gastats co-llogaters, l’alumaire ocasional, en Primitiu Rostalòs — i l’enigmàtic xinès dels mil tranquils recursos — i el bleda estudiant ragatxo qui fui — amb les blanes penjarelles de totes les femelles d’inevitable seguici — ens traslladàrem, pigmeus, cap al reialme embalsamat de les clofolles, on amb els iacs i els brúfols rostollem i espigolem, i amb els hipopòtams, els onocròtals i les migales hom s’immergeix per a enxarxar amb les dents escórpores i bailes i libèl·lules, de qui hom n’ingereix sobretot, i cru, el moll.

Pòtols i brètols damunt el serrill i el corquim mòrbids boixem, i amb la lluna plena cantem i ballem, ministrers, i esguardem pels matins més apoteòsics cap a l’illa de Pa-Txoca, on de la cigala se’n diu tsigà, i del cony xipulla, d’on que, amb allò, força avençats; si més no, en arribar-hi, si mai hi arribem, no ens equivoquem pas en allò principal.

Una altra cosa diré d’en Primitiu, el del vast caixot d’alums, d’on en regalen molt tastívols llepadums. No solament és alumaire, fa també d’escorxa-ròsses i de fosser — les tres feines sovint anant alhora, vull dir, ensems, d’allò més finament ni bé — ai, el primitiu Rostalòs, ell sempre rondant, com dic, amb els seus alums que rendeixen d’allò milloret escaients pelleringues i rebaixadures de qui sap quin quòndam — ep, venudes en acabat d’estranquis a tall de relíquies molt sagrades, estil prepucis d’apòstols pel cap baix — prepucis de llurs apòstols! — si se’n rellepen els cretins — com jo rellepava, de nyec, conys.

I rondinaven les dones, i deien, Nen, nen, i m’etzibaven un carxot, i, fent-se l’adormidetes, m’hi amorraven més fort.

(…)

Sóc el llepaconys qui els troba tots agres
Sóc la lletera qui viola negres
Sóc la mosqueta qui es menjà els onagres
Sóc qui obès i fètid paga els alegres
Perquè l’enculin amb mànecs de gigres
Sóc l’amorós qui prefereix les sogres

Sóc gàbia de ca on clapen els pigres
Sóc el sastrinyoli qui occí set ogres
Sóc el tigre sodomitzat pels bugres
Sóc qui oblitera dels llençols les magres

Sóc un de pus entre els homèrics progres
Amb falòrnies de tartuf visc dels llogres

Sóc llambordí qui fa lloc als poagres
Glands llavieig iridescents com pagres.

(…)

Qui viu a la teua escala? Duus-m’hi que el mataré!

—Quina escala? No, no. Ni me’n recordava. Això era abans, quan era jovenet. Diguem-ne que vivia sota la mateixa teulada, al nostre mendraig, redós, xibiu, sopluig. D’ell aprenguí a explanar-me en l’explicació. Mon mestre de zen, o quelcom de paregut. No en fa pocs, de lustres, que perí. De vell, cal dir.

—Et dic que m’hi duguis, que el mataré!

—No, no, senyora; no matarem ningú. Hi deu haver un malentès. Un malentès molt gros. No ens llençarem pas daltabaix d’aqueix avenc, o parany, o bertrol, on els clítoris o cimbells elastoplàstics al fons, histèricament deceptius, no ens criden. L’assassinat-suïcidi és un atzucac massa putrefactement perillós. Pus tost que en miserable procés d’ombrívol carnatge, entréssim, exhausts, en sòlida catatonia. No hi ha res de més sa.

Sistemàtic, lacònic com pitònid, li engreixinava l’occípit amb sèu de moltó. No hi ha millor calmant.

—L’aberrant espècimen qui voleu exterminar no crec que sigui tan malparit ni subtil ni dolós, i, encara menys, subdolós. Cap energumen, ca? Car hostil, ell, no gens. Un eunuc, com en Narses, a tot estrebar. La ciutat cria eunucs, digué en Sòcrates, oi? I als coliseus, les mortaldats! L’emperadriu Teodora, puta qui fou, plus santa i tot, hi anihila els avalotats, magnífic paradigma per a tots els santíssims generals qui vénen després. L’espècimen, sapiguéssiu, si voleu, que no assisteix mai sinó a les corregudes de caragols. A cap altra manifestació més sanguinària no concorr. Què dic? O a cap altra manifestació menys sanguinària no fa cap. I això que com sabeu a ciutat, si n’hi foten, si se n’escuncen, als circs, i als estadis, i als hipòdroms i rings — fotimers, constel·lacions, munts i munts de batalles campals. Mes ell, mai; ell tostemps pacífic, impertorbable, constant — estàtua groga, de sabó, a la moderació.

Em queia, ella qui suara s’havia volguda abassegadora parricida, òrfena i llagrimosa als peus. Em torcava amb el drap de cuina tot llord la pols que dec dur a les peülles, de tant de trotar pel món.

—I, si mai hi ha cap altercació entre els corredors, en la correguda de caragols, és a dir, quan saps que la correguda no s’acabarà mai, no és pas ell qui perd mai la paciència. Pus tost sóc jo, qui crida — Guarda l’orologio, Txotxo-san! Un s’hi va morir! I ell, cap paper? Cap! I ell, plegar? Never! Què altre a fer, quin altre afer, que d’esguardar la resolució de la lenta, lentíssima, contesa. Menja-sopes agafa-sopes a escruix, en Txotxo-san, ma dama. Ma dama?

Se m’havia adormida a la cama, com al perplex xai a l’ast se li adormia el foc. Quantes d’hores despenc, desvagat despecec, detallant-li, monòton, les virtuts hipnòtiques del plàcid xinès (japonès?), pel que fa a les seues subreptícies activitats amb els artròpodes, i els crustacis i amfibis, i els llangardaixos llongs com corretges, i els ambistòmids i amblicefàlids, ah i els camaleòntids, als quals pessigolleja amb punxegudetes cerres per a afaitar-los en la caça de puces de gasteròpode — els gasteròpodes, l’atot que em trec (i es treu) amb tota arbitrarietat de la màniga cada vegada que deleig (deleja) de fer-me (-se) explícit fins a l’exhaustivitat? Amb lates examinacions de tòpics impertinents, sense cap relació amb el tema tractat?

De ben jovenets, és el cas que ens n’adonàvem que, aitantost garlem, letàrgics, de totes totes, totes se’ns adormen. Ni les més insomnes de la tribu s’hi resisteixen gaire. Aqueixa és la innata habilitat, la facultat somnífera del nostre anestèsic verb. Atribut inestimable que tant ell com jo no abasseguem en opimes quantitats. I útil oimés qui-sap-lo, jotflic.

És clar que encara pitjor (millor!) si mai escriguéssim, vel·leïtosos carallets! Aberrugades bufes de comatós descloure’s, esbotzat abscés de narcòtica llufa, llúpia de gasos estupidificants… Per què insistiríem a allargar-nos-hi, en mudes cataractes al gota gota? D’infinit escatxic a l’ull? Tortura exquisida, obtundent, qui embalbeix quiscú, mes les femelles bon tros pus.

Me’n tornava. Me’n tornava, mandrós, morós i amorós, devers els meus. Els meus, camperols d’afores, com cuquets micòfags entre flotes, o colltorts mirmecòfags en formiguer, som els qui de debò ens n’entenem.

Sabem sobretot que només allò que es troba en espai reduït és comprensible, és gens entenedor. Cal doncs reduir els espais — per tal de llavors provar d’arribar mai a l’ideal de l’aprehensió de re (o millor de tot) d’allò comprès dins el reduït espai triat. Un pic la conclusió feta que hom ha comprès allò que hi ha raïa, potser aleshores caldrà gosar eixamplar l’espai una miqueta. Un miqueta i prou. I au, qui sap, i així anar fent.

Com el mateix món, com el mateix univers, vull dir, com la mateixa matèria, la qual tractem de molla copsar, no anem pas enlloc. Ni l’univers ni nosaltres no anem aumon. Anem fent, i au. Anem fent per a anar fent, i au. Fins que la collonada no foti el pet.

Les competicions d’èstrids i cal·lifòrids quan s’atansen bregosos a beure a les nafres i plagues de cap tonyina naufragada, de qui els bocins més saborosos diuen que se’n diuen sorres. O a les ensorrades carronyes dels enderrocats mariners de cap jonc derelicte — llurs cares d’horrífica caràtula fent cara de patir rai, com ara constrets, llurs mortificats cossos, qui sap per quin cruel barat reat, encara a endurar-hi un fútil afegit de vexacions — hi desclouen, com si de re no fos, els fenomenalment famèlics virons. I qui s’enfonsava a les zones batials? Com si no veiem ja prou demolició ran de nas. La terra sencera zona bestial. Tothom anar-hi fent, amb la mateixa intenció.

Si fa no fa convulsos, totdéu amunt i au, tris-tras, mangalejant, ara devers la teca, ara devers el cul.

Nosaltres, a l’endeví, aprofitant la natura, bucòlics nogensmenys, ja ho he dit, maldant de no fer-li cap tort superflu, o ça com lla excessiu. Qui fórem per a empitjorar el merder? Com si no s’endenyés sol!

Si el paisatge és idíl·lic? Home, no pas sempre, mes hom s’hi fa. I bellugar, mentre hom en sigui capaç, rai. Bellugar (pausadament) devers millor.

Esversats en la tasca, sovint (quan cal) fem, sempre molt provisional, un petit clos a tall de gàbia tancada damunt un rierol (o séquia o claveguera), amb pler (tres o quatre, depèn de les dimensions del xibiu o barraqueta), amb pler, dic, de foradets a terra, coberts tots amb una reixeta (treta de cap somier rovellat llençat a les escombraries, trossos del qual també van bé per a transformar-los en graelles per a rostir-hi cap avinent ni faitissa carronya que amb sort mai no trobéssim); reixetes; reixetes, dic, contra els proditoris rats i caimans, i qui sap els equinoderms i els artròpodes i els com se’n diguin, i el romanent infinit de bares, traïdorencs, serpetes (subdolosos, ver!), prospectius, intrusos o xarnecs de moltes de potes o de no cap, i qui fan tanta de por (que no els penetrin de cop-descuit als conys!) a les dones sempre tan patidoretes.

Allò, els nombrosos foradets enreixadets, allò resol l’eterna frustració, no pas de l’univers sense solta ni volta, ni cap ni centener, ni raó d’ésser ni finalitat ni dèria, ans, molt més important, del qui no pot cagar ni pixar quan vol — pel que sigui, pobrissó, perquè li cal trobar l’indret, i l’indret avinent qui sap on para, o perquè sap on és o l’ha trobat, i qualcú, malparit, ja l’ocupava! Hom es fa fotre d’una faisó terminal; suplici, turment, més que inútil, merdós.

Ara, lleixa’t d’embolics sense suc ni bruc. La qüestió que — Quin tip no ens fotrem avui, amb en Txotxo-san i el peripatètic Primitiu, amb, és clar, les opípares pellucalles per a les incomptables dones qui se’ns aprofiten del treball que no fem, bo i construint casetes i guanyant messions amb els caragols campions, plus d’altres tripijocs que ens portem; quin tip, dic, havent trobat una carcassa només mig rostada de pollastre, momificada per la calor i l’eixut, mes tot seguit mòrbidament estovada per la llonga pluja d’ahir, i alhora… Alhora, com ens divertirem llegint el fragment de revista amb fotos (quatre fulls rebregats) que el ventijol providencial no ens ha dut, únic entreteniment savi que no ens cau de feia setmanes!

La felicitat a petites dosis, l’única que comprendreu.

Per exemple, ell, el magnífic quintaessenciat exemplar clàssic, qui ens rau coruscant i glatint meravellosament al marge — el pixallits en tota la seua multiforme glòria. La generositat i la beutat supremes del pixallits, planta divinal — serveix per a tot, i tot ho embelleix. Abans de cruspir-me’l sencer, l’observava detingudament — jotfot obra d’art, fuig! Ni punta de comparació (cap obra d’art al món, ni dona eixarrancada per impecable que sigui), amb les aventures del pixallits — tots els seus alats i rèptils visitants, quin mostrari més astorador! I totes les seues evolucions, els descabdellaments, miraculosos. I com s’envola, havent conegut el sòlid i el líquid, volent al capdavall conèixer així mateix els dominis dels astres i dels altres ocells. Qui pogués esdevenir-ne cap! Qui pogués tindre la virtut de transformar-se amb tanta d’harmoniosa facilitat! I tot comptat i debatut, qui el comprengués… Qui el comprengués!

Jakarta, nineteen eighty-fuck, anys d’èxodes episòdics carregats de significatius esdeveniments, anys d’exploracions fonamentals, d’avinenteses del tot reeixides, de somnis viscuts, de veres realitats assolides i palpades. Fins que el foc no es revifà — i qui s’hi vol, enmig?

A Jakarta, els aldarulls — ens n’arribava l’esborronadora remor. Perill i amenaça d’ivaçosa estesa. La cabaneta, tan ben tinglada amb repetides recuperacions d’afegitons més o menys impermeables, sí ves, l’haurem de derelinquir. I nosaltres, és clar, tocar el dòs.

—Saps què? Torca i deleix als llençols la taca del crim. O crema’ls. Modestament, hi addicionem això, a l’unànime incendi.

Érem els tres, en Primitiu Rostalòs, en Txotxo-san, i jo. Cloquejàvem, els músculs del riure prenent massa riscs, a frec d’eixmaixellar-nos i tot. Les dones, parracs còmplices, ens venien darrere, remotes — llurs sanglots, llurs bleixos, llurs lamentacions, llurs ventres umflats a tentipotenti, en escreix.

Les dones nogensmenys, si fa no fa indelebles a l’esment. L’afrodisíaca flaire de llurs conys, quan als porxos dels masos transitoris, en la foscor del crepuscle, se’ls airejaven — arquetípiques ídoles, icones, de sexe repetidament picat. Feixugues nigromants qui us forneixen (clientes faves) les més denses ans greus abstrusitats amb aires esgarrifosos rai, mes que en realitat on s’arreceraven si mai els mancava la nostra invicta masculinitat?

Tornem-hi, transhumants. Camejant, tot el que mai hem après a estudi, regurgitàvem-ho.

Vora les riques lleres, hi apariàrem, ditiràmbics, paraigües. Se’ns hi enrellentien els pollastres. Els còdols se’ns cuixabadaven, amb esplendors de vastes enciclopèdies.

El sempre odorant Primitiu, alumaire prehistòric, troglodític, de bell nou molt lasciu nimfolepte, treia fum per les portentoses banyes, les volia ficar, fins al clipi, a quin coixí de ventre amanós?

Això rai. Les dones, cassigalls al vent, feien cap. Les dones, tic-tac, tic-tac, feien cap, ineluctables.

—Hora de cançons, prou fluctuacions, amaguem els ganivets.

~0~0~

[el xeic espia]

A l’aixopluc del cony el xeic espia
Llicenciat escopòfil s’hi encanta
Ecoic el cucut ceballut hi canta
Muricecs hi són qui colen l’aimia.

Gelós cucut qui acrobàtic s’avia
Fa un tomb al món i esdevé sicofanta
Us cantarà ecumènic les quaranta
Tret que llavors sols s’autodenuncia.

Despòtics muricecs foscants s’atansen
Supressió imminent tem el cucut
Verí de por li infecta el cap banyut
I al voltant de l’aimia els muricecs dansen

Moderat atura el tàcit atans
Cusc ulla a l’atri el màgic totentanz.

~0~0~

[fecalomes de bordell]

l’emputit torna amputat
amb el piu-piu més petit
i el trau del cul tot tapat
em sap greu tut mir leid

qui s’emputeix surt tot tight
amb estretors de constret
darrere brut davant net
més que fotre l’han fotut

voodoo’s hoodoo’s pippy pinned
ninot punxat i no drut
piules d’arlot amagat
com t’han anades punyint!

bossa perds bossa has guanyat
l’or i la merda és tot u
ningú de fet t’ha enganyat
sempre va dur du du du
sempre va dur l’ampul·lat.

(…)

si t’hi treus en polifem
prou cal ficar-li el monocle
polimorfs fems a betzef
hi rauen arreu on va

freus de brians i tumors
fraus plenes de sang i merda
caus de vergonyes i horrors
avencs de carronya a manta

i amagats rere l’armari
com artiodàctils arlots
de les brutícies amants

molt amics dels fecalomes
rossams d’homes molt fecals.

~0~0~

Faisons preferents de veure les dones — cagant

A estossegadetes de moribund, el cigarret qui encara cremava deixava anar miquetes de fum. Smoke gets in your eyes. De rerefons, llong sublim interludi de sideral clarinet. Car cert que l’aparell de les cançonetes encara tocava, fluixet, les peces del ceballut n’Artús Shaw, crec que suputí.

Summertime, and the livin’ is easy, especulí.

Sense molla roncar, na Minerva matava l’araig vora la finestra on la tempesta fotia molt desesperadament ni carrinclona el mec. Havia l’ensopida deessa un diari mig rebregat a la falda. Es veu que tot llegint aquell trist paperot que se’n diu L’Osservatore Lleidatano, naturalment, s’hi havia adormit. Amb un cop d’ull veig, damunt, que s’hi trobava un altre d’aquells ridículs articlets que parlen de mi.

—Sour rehash of old chesnuts, shit! Les mateixes bestieses de sempre. Quina merda. Such piffle. It ain’t me, goddess, it ain’t me! — me n’hauria, si hagués gosat, ensems excusat i plangut.

Com aardvark vergonyós, atorrollat volia amagar’m, abans no s’eixorivís potser de mala jeia, mes justament llavors legions de menystingudes llumeneres s’escapolien del sanatori del costat; com acabalades ballarines de sapastre talent afaiçonaven estatuetes amb instint molt malmès de coreògraf pet. Mentiders i apòcrifs qui foren en llur vida de fantasmes, engeperudits per tanta d’impedimenta ni embarassament de paràsites reminiscències fules, imbuïts tanmateix per la vigorosa velocitat que imparteix d’antuvi la llibertat sense fons, amollaven ambigus apotegmes que tothom qui se’ls escoltés (tret que les llumeneres mai no s’entre-escolten, prou feina tenen lluint llurs llums) haurien fet caure de cul.

Romania doncs encantat a la finestra. Ara amb quina crueltat no travessen el camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats. Ah si es desvetllés la deessa i presenciés aitant de sacrilegi, vós! Els histèrics erudits trencaven lloses, s’hi cagaven, s’hi pixaven, hi vomitaven, hi eslleteradataven.

Volia que els llamps se n’estiguessin d’enllumenar l’horrorós espectacle. La natura em desobeïa de bell nou; sempre m’ha desobeït; és clar que qui sóc jo per a ensenyorir-me’n — cap llumenera, carallot de manguis, això per descomptat. Pus tost llemenera, si hom vol veure què vull dir.

Baldament doncs aquell vidre de finestra pogués canviar de pel·lícula, amb quina alacritat no en pitjava el piuet! La meua mà, balba com la d’hom, la mà de qualcú sols figurat, no assoleix mai d’engrapar’n el servocomandament. Com si furgués fútilment en cenotafi per a emparar’s de l’oferta dama somiada. Cos absent, ni dels ossos la pols.

Ambtant, els plàstics humans, en acabat de vagues dècades de no púguer del tot demostrar al món llurs meres mestries, ara es ficaven a blasmar totdéu, i especialment la manca de nodriment que altrament haurien pogut aportar a les ments sedegues de la humanitat, mes, ai, que el criminal poder establert havia sine die ajornat, de tal faisó que el món, orfe, no havia reeixit a parir ambtant sinó eunucs com jo mateix — i l’oratge mateix s’havia desmanegat fins al punt que l’ozó (o en deien l’azot?) aviat l’esperaríem amb candeletes, i totes les tasques s’haurien convertides en una sola tasca — la de rembre al cul de la deessa Natura la paparra, pitjor el rènec, del consum qui aitant la consumia i doncs li espatllava el tarannà, la disposició.

Quin somni brodava vora meu la deessa? Parant-hi un munt de compte, com qui diu amb peus de plom, amb una vamba i una xiruca, me li volia ficar el nas a la seua sacra cruïlla de carn, i tot ensumant-hi, inspirar-m’hi. Mes veia que somiant i tot treia ferotge, geniüda, els ullals. Una feixuga basarda em feia aliatge a l’aigualida sang amb els estrògens hiperdesenvolupats, vet ací per què de bell nou desistia de moure’m del tot. Cert que ma luctuosa piula era umflada — i tota roent d’aplicar-m’hi certa manxiula que hom, esperançat, tanmateix no feia pas gaire prou erròniament s’hi aplicava.

Ça com lla se m’eixorivia, vós, oi i més alhora si hom ullava, com jo ullava de cua d’ull, sots els llamps insistents, la perussa o carxena o carnatge on les llumeneres escàpoles descordadament no es lliuraven. S’entrepelaven a tort i a dret. Volia empescar’m qualque frase punyent per a descriure’n en acabat a la deessa l’estesa — i per xo vaig vúlguer ajudar’m amb la crossa de l’anap curull d’ordiat esplèndidament encigalonit amb anís, the filthy Aragonese liqueur, bo com els espotzims per a la memòria, segons hom havia pogut oir una vegada, no en fa pas pocs d’anys, vora els trens.

Per antull, em veig anònim rantell en atapeït eixam. M’estenc com la por damunt l’improvisat cementiri on les fastigoses llumeneres s’han tolts tots els horribles cosmètics de la convivialitat, i ara es retien amb ardida aquiescència a llurs veres natures de feres. Felló, insolent, vinc a escarnir’ls ara que són massa ocupats en llur vernichtungskrieg. Així és com som els volpells. Aprofitem l’avinentesa on tot és un merder per a fiblar quiscú impunement — eixam i exèrcit, tot plegat el mateix.

I què dirà la deessa quan li recitaré els òbits irrisòriament brutals d’aquelles molt autovantades tecnològiques eminències?

How proud the mothers of soldiers to have a fucking killer all their very own!

Amb zel roent, sense moure’m de lloc, he anat pertot. Reialme d’atzucacs de mala mort; per floridures pansit, per vespers estimulat — i vés a sàpiguer on són, les claus de la recessió.

De no re doncs no gens traient-ne del tot l’entrellat — com dicta tostemps l’hàbit contret.

Alça Manela, l’ensurt! Absorbit en mos pregons consirs, m’ix al pas, més que madur, un xai en orri, escarot, qui, si sabia rembre’l, m’enduria llavors (per a estendre’l virginal al jaç nupcial) al xibiu on secretament (si la deessa s’adorm) sovint no rac (n’expulsava, cadaveritzats, els gossos).

Treu-te el llaç del butxacó, munificent fuster, i sense distreure’t llegint a lloses recents on morts de beutat inversemblant rebien doncs molt adequades llampants llaors necrològiques, i, a obituaris lluents, concises distincions, inscripcions que nogensmenys saxífrags llimacs microscòpics ans lapidescents roseguen fins a la deleció, el xai lliga.

Xai carnívor disfressat de llop turbulent o de vivaç pollastre a qui tanmateix les plomes se li desencasten, aqueixos dies de fred, amb prou facilitat, car em fa que prou li toca mudar el plomatge. Atansa-te-li amb un robust pom de flors, a tall de boig ermità per un cop pacífic.

Amb el xi que em trac del butxacó, no cal que us te me n’esglaieu gaire; el xi només me’l trac per a escurçar’m les ungles, o potser m’hi rac una mica barba o mostatx.

Univers en huracà, les trajectòries se m’enreden. Era fuster? Era ermità? Amb el xi escollava el xai (el pollastre? el llop? la sahariana?).

Addled torsos by pains contorted.

Remots molt devots bruixots per aqueixos ermots adés inútilment hi pregaren. Pels solcs veig que s’hi desendollen, amb dificultats qui-sap-les, les descarnades mans dels malsebollits, i als oronells de llurs calaveres la pols incapaç hi sanglota.

Mercès als somnis, sobrevisc.

I ara belleu els anys s’escolen com merda al cul pollós del disentèric. Fora, la nit guanyava en foscor. A la perifèria del somni, el submarinista s’hi descobreix, venint d’enlloc, sense saber què hi fotia, totalment desert de companyia, i havent oblidat on anava ni si tampoc no anava enlloc.

Barrades trobes totes les portes que duien al benaurat abís de l’eterna derisió. Xorc cossi d’escombraries de cada història, cascú justament gaudint de la mateixa autonomia dels peons a l’escaquer.

On em duus, virot del temps?

Inclina’t a l’adveniment d’aqueixos nous forts batecs a les temples, com si hi tens cap borinot engabiat.

Fotut de tendrums, acondroplàstic nan, torna’t a atansar a l’endimoniada, meravellosa, dorment. A la seua sacra cruïlla de carn, lacrimabund, assaja de desxifrar-hi els barrocs esmegmes.

I doncs? D’escabetxada o d’escabetx? Conté prolactina? Prou t’estimula els testicles, eunuc! I oxitocina? Prou promou afecte devers aquell qui et cardaries. La idiosincràtica testosterona? Segur, car prou t’empeny al sexe!

Soliloquis de granota qui balba i monòtona al toll corromput declames ràncies savieses, malaveges debades.

Criptògraf, aprèn d’una puta vegada les pristines lleis de l’anatomia! Això no era cap cony amb esmegmes i romanents d’antigues i més recents lleterades! Volia la xiripa que fos un artefacte groc, d’aquells on hom hi met raspalls de raspallar ferramentes? Sort encara, encara rai, que no era cap ormeig d’aquells de fer trits peus de porc o àdhuc caps de moltó.

Torna-te’n destrempat, desapuntat, amb cua de moltó.

As any other fucker, after he erupts, he mourns, se’m plany, de conya, en somnis, la princesa adormida, femna de gran formositat; de llufes emètiques, així mateix.

M’hi fotia el sord — i no cal dir l’insensible de nas, anòsmic, del tot.

Missenyora, com si no hi sóc, del tot.

Ets fet d’estofa que s’inflama com estopí. Vigila, doncs; amputa’t de llengua, com t’amputares d’ous. Poc que dic re, xeic, fora de to.

A la llum llunàtica de l’ambre, les dríades… Tornem-hi, a la llum ambrada de la lluna, les dríades llur encant, llur beutat, en beatífica apoteosi, havien enxarxades pler de llumeneres a l’encesa. Com sàtirs nuls, es frustraven les llumeneres bo i assajant d’envestir dríades — cascuna de llurs desconfites era un delit — queien a l’abís ametista abolits per sempre pus, llur angoixa la senties xuixar rombolls de llur anihilació amunt.

Com afolls tumefactes d’angunioses escates, les llumeneres s’havien perdudes pels infinits orificis que les terebrants dríades, en ben lubricats giravolts gimnàstics, no perforaven a les lloses tombals, on inscripcions de fantasies sil·làbiques descrivien els components dels productes enllaunats als sepulcres que aplacaven. Llangardaixos nocturns, estimulats per l’escalfor dels tombs i retombs de les dríades, reien harmònics bo i repenjats a les escorces.

Assisteixes, impotent testimoni, al multitudinari i nogensmenys molt escollit col·loqui.

Som molts milions de plantes, animals, minerals, qui vivim al plint greixós d’un sol pèl de cony, em va semblar sentir a dir.

Llavors me n’adonava, on em devia haver adormit — ací, centre de l’univers — el cap borlat per un parell de grans verdancs (penyores del seu desig adulterí) a l’interior d’una de les cuixes de la deessa — el nas a frec de cony — amb un dels dos ulls (el de dalt) amb les parpelles badades a causa que els seus pèls (els cilis de la parpella de dalt de l’ull dret) s’haguessin entortolligadament casats amb els més propers pèls del cony ensumat — i així el que veia l’ull adormit, nogensmenys badat de bat a bat, eren petits ens, més petits que no els menairons més petits, qui habitaven, per milers i milers de milions, es veu, l’hirsut nemorós pelatge de l’enamorós parruf — i el que n’escoltava, víctima (què hi farem) d’una certa eritrofòbia, eren tot plegat llurs molt saberudes dissertacions.

Som els íncoles selectes als plints de les tricobòtries, als plints de les tricobòtries vulvars. Nobody luckier, man!

Llurs parrups, llurs carrisqueigs, eren perfectament comprensibles (car, gens malenconiós, ben enconat, com ells, al gust d’aquell taboll de figa — mos dents son riurau! — qui millor que no jo, és clar, per a comprendre’ls?), mentre erístics (ans erets rai, d’eretisme saturats), magistrals s’exprimien.

Els tothora benaurats bacteris qui hi vivim (ah, fragant trau de ben matxucada carn!), si en veiem, de coses, company! Mai desinteressats, mai tips ni ujats de la vida, vós! Car som testimonis tothora de pler d’acció, de flagrant peripècia, de malavejat, sol·licitat, succés, això rai! Sotracs a balquena, jotflic! Mai ni un instant de repòs. Visca l’incessant vaivé! Zum-zum i som-hi, ja et dic! A través de naltres passa el tèrbol cap de fibló de la història del món

Avesat a tastar’n les conseqüències, d’aitantes de felices accions, era hom (l’oient) qui hi afegia, in an afterthought, de puixconsir, —Com geòleg qui descolgués evidències amb la llengua, m’hi jugava messions que cascuna de mes papil·les (sempre rumbejaren els millors pertrets!), us en podrien contar d’encara més peludes, ni que fos només pel fet que llur longevitat excedia la vostra?

Tret que sóc, tros d’ase, qui re no diu. Qui escolta i calla.

Ara, la fauna i flora heteròclites als plints salabrosos de les meues pestanyes, llurs instints s’inclinaven pus tost a témer bon tros els avenços dels habitants de la pútida fufa, mes, encaterinats pel verb molt instructiu dels minúsculs ens, triaren llavors d’evitar tot conflicte, i, encara inspirats per les ascètiques prèdiques de llurs opositors, sota el carquinyol defensiu dels llavis del cony al lleny d’aquell cos divinal (carquinyol que era alhora reverberant gàbia d’apuntador d’on els xiu-xius s’eixamplaven qui-sap-lo), llurs parts es fongueren amb les contraparts dels oponents, i tot hi eren bombolles de càlides petites esferes mundials de companyonia exemplar.

Hom (què altre?) en roman corprès. Car cada plint… cada plint, vós!

Cada plint de pèl, populosa nació. Nacions sens fi. Varietat prodigiosa de prolífiques fascinants cuquetes — llur eloqüència sempre abracadabrant. Arreu arreu pul·lulacions de larves enraonadores, ans d’arnes garlaires, ans de molt savis ans loquaços mínims efemeròpters (els aitan famosos dels dos carallets harmònics ans sincopats!). De tota la joiosa patuleia — llur instantani infinit enginy, qui (llas!) tantost parit es fon; llur vitalitat, tot i que ventissa, fenomenal — llur… llur…

I com s’entenen nogensmenys en llur enfollit amuntegament! Molt rarament prenen mal; mai gens averganyats, i això que n’entomen de totes bandes; doncs res, poc que es fan malbé; ausades, mai pràcticament cap n’acaba mica nyaufat, per molt… Per molt que, a llur beneïda tofuda molt fotuda pelfa, hi hagin manxat tota la puta nit els celluts molt musculats llavorers qui habitualment, com dic, se’ls carden llur ben eficient, llur beneficiant (doxologies rebi sens fi, ans peans ni aürs sense plànyer-li’n molla cap), llur molt monumentalment munífica hostalera — ço és, la colossal deessa, és clar, la de l’immens univers ben retalladament tanmateix pelut.

Ai, però. Sí. Condemnats nogensmenys a quins altres sinistres fats? Car llur humanitat, no pas menys amenaçada que, ací, la del tit. Bug removals on tap. Escucaments a betzef.

Saben, intueixen (amb el temps i una canya, provarien que…) que…

Que hi han hagudes un fotimer d’edats anteriors… Hi han hagudes, en l’abís insondable del fosc passat, èpoques prehistòriques incomptables on, de lluny en lluny, una bromera vinguda dels espais incognoscibles els eixorbava, i encontinent un ferro fred llavors no ho arranava tot!

Tret que aviat, de mantinent com qui diu, les noves generacions nacionals renaixien — cada cop, cada cop — valentes, sense atur — i llurs històries, ah, llurs històries nacionals — i llurs geografies! — eren, naturalment, supernalment glorioses!

L’emoció potser, i, amb un parell de sanglots, no me’n poguí estar — llagrimegí. Les ulleres de miop, ara totes de través, no n’impediren pas el fluix tolerablement timorat — les qui sap si deletèries gotes escatxigaren segurament els pelets de l’empireumàtica figa en qüestió.

Els menairons microscòpics, qui, si s’havien ells avesats a mantes d’inundacions de tall menstrual, excretori, secretori, espermàtic, i així anar fent — bàlsams, laves, salses, loocs qui-sap-los — aquell conyet fet i fet qualque mena de canyet! — mai no s’havien trobats fins al coll dins les traïdores riuades de les, com dic, qui sap si antimicrobianes llàgrimes, es barrufaren, en caòtic desconsol, immergits doncs en la fi del món.

En la fi del món, tot aquell univers feliç? Sí ves, sí ves! Feliç o infeliç, tot univers hi passa, per l’adreçador del cras anorreament. Més val no capficar-s’hi.

Més tard (tost eixutes les carrinclones llagrimetes, a part que mos tricobacteris ciliars, solidaris, segur que els havien volgut convèncer que aquella aigüeta, ei, inofensiva rai, vós), ells, tots plegats, tanmateix molt alleujats sobrevivents, bo i remembrant, en discutirien, alhora tifejant-hi si fa no fa com heretgets — ça com lla, tifejant-ne un pelet, si més no.

Doncs em deia, enmig del cataclisme, força tranquil·lament nogensmenys… que ignorava…
—Que ignorava, carall, que toqués fi del món.
—Ignorava que toqués fi del món justament aquella estranya nit on rebíem els flascs visitants.

S’ho recontaven simfònics, mentre prenien el cafè, tots ensems, en bellugós eixam, els veterans companys de l’equip de natació. Altrament, lluny de llurs esments ara l’esglai encorregut d’adés, llurs tarannàs tothora altament neutrals, com si llurs nervis simpàtics, responsables per a les reaccions massa carrinclones ni sentimentals, hom els els hagués quirúrgicament tolts.

Qui ho hauria dit que tocava avui, vull dir, aquell dia.
—Aquell dia on totes em ponien amb suavitat, vós, on s’escau que prou tot em rodés si fa no fa cap a com qui diu bona fi.
—Casat de fresc i tot!
—Ha-hà! I amb quins fleumes, amb quins taujans bajans!
—Cilis d’ull! No han vist mai re!
—Sí ves!

Encopresi, vós — el fet de sollar’s de merda un mateix sense voler, sobretot clapant. Hom s’hi enllorda i au, res on botre com cap altre cafre degenerat, religiós, davant cap tòtem botriocèfal qui li pugés, operós, pel cul. Ça com lla, això rai, encopresi, tothom tard o d’hora en pateix qualque cop escadusser, ca? Cas prou corrent, incident trivial, nimi accident, vulgar esdeveniment, i tant, ociós d’allongar-s’hi, poc en parlarem pas pus.

I què? Esmant-me quelcom com ara científic especialitzat en sòlids afectats pels espasmes (sovint força estètics) dels ferments, em sembla que el que vaig fer llavors fou encendre un llumí per tal així d’espantar una miqueta la pudor de la deessa, qui, sense desvetllar’s, encara roncant com qui digués a esporàdiques sotragades, jaquia anar, amb una llufa, un filet prim, un rajolí, de merda líquida.

Pel finestral vam veure cremar cada ninot, es feien avinent els menairons amb prou feines visibles, llurs magnificades imatges, per quin miratge de la proximitat, tremolencament reflectides en qualque goteta minúscula de sang embrancada vora la retina, i dels quals en cabien, a la negligible goteta, pel cap baix múltiples milions.

Ninots adés no feia gaire benaurats encara, i de qui ara mateix, pel vidre gruixut, prou en veies les horroroses ganyotes, mes només n’endevinaves els esgarips, mentre, part darrere, per l’empiri de banús, solcat per caps de fibló i llamps a balquena, hi volaven, ascendits, en folcs de malson, els renascuts monstruosos bestiars d’èpoques insabudes.

Em figurí astruc espantall entre gardènies. Car per sort, com dic, portada a cavall de glutinoses escorregudes, una flaire força falaguera s’afegia tot d’una a la bigarrada barreja odorant, bo i eixint segurament de certes glàndules (les d’en Skene? les d’en Bartholin?) d’aquella doncs pobladíssima xona, l’escultural mestressa de la qual devia llavors somiar en clau eròtica.

Una darrera glopada — féu llavors un dels més rectes tricobotribàcters, menairó més aqueferat — i tornaré a la feina.

Fora (o dins?) s’enfonsaven asclades les lloses tombals, i es reciclaven en quelcom o altre (hom en servava el sentiment) els saturns ressuscitats. Cristal·litzats en lluents miniatures, els llops i moltons, i les llumeneres, i les dríades, i els cadàvers, i els menairons, pler d’altres microbis rai, adés martiritzats, o adés promesos a quines glòries de noces i paradisos a lloure, les distòpies i les distopies dels atzars que, de cop-descuit, amb llavis intrusius els petonejaven adversos, es veu que te me’ls condemnaven a aqueixa immobilització de fòssil en ambre on mos ulls dorments, ataleiats, no es clavaven, muts.

Els dic, clapant, —Mentrestant, consuet, mon calamitós caulicle claudica incorregible. Indeed, my clumsy pitiful caulicle perpetually capitulates.

I m’aixecava doncs per a… Qui s’aixecava? No pas l’atuït davant la portentosa font de totes les secrecions — un altre, entre els hostes o els amfitrions, un altre dels diminuts convivents.

I m’aixecava doncs per a pujar dalt i, si tombes una mica el cap, te n’adones que ells, tots plegats, orfes, sanglotant, es deixen caure sobre els feixucs comptafils i els gegantins llibres dels balanços, i, devers l’espessa foscor, ja no es condueixen sinó amb inestables cames de por.
—Veus que, d’esme, desconfits, s’afegeixen al seguici, que s’hi afetgeguen, desfets.
—El seguici que duu la infecta carronya de llur mare a l’incendiat turó dels morts.
—El llum meravellós, la llàntia màgica, em duu escales amunt cap a les golfes on fredament la feina em demana.
—Amb un bufec m’assec; ara em tocarà pencar d’alba a llostre, encara que potser de moment hom els hagi cancel·lats, abolits, esborrats, subsumits en la fixa fosca.
—Ça com lla mai no t’afegeixes (qui hi balafiaria l’estona?) als pútrids morfíbics hòrrids corrosius ninots ni a llurs reincidents fastigoses mascarades on el foc engoleix de bell nou la carronya del món, mentre rebrollen arreu, i àdhuc sallen per l’empiri flamejant, els folcs de tant de grotesc organisme qui els ulls reneguen d’haver mai copsats i abjuren els senys d’haver mai concebuts
.

La guspira, la flama, l’olor de fòsfor, me’ls inspirava tanta d’èpica, d’epopeia, prosopopeia, poca epiqueia? I’ll be… I’ll be buggered!

Car cavà que sempre el mateix embafa? — hom hi fica cullerada, prenent el cafè amb els antics companys del cercle de muntanya, mentre pel finestral del cafè es repeteixen els adotzenats fenòmens.

Tret que tothom, no en feia pas poc que s’havien tornat pedra — monument, monument de pedra, al camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats.

Tant me fa, poc calen respostes a qüestions ocioses, d’aquelles que en diuen retòriques. I llurs parers, uja sentir’n l’esquelleig — banal cançoneta, ramat.
—Així que vidre gruixut, i au
— microbians menairons s’empatollaven de lluny.

Quan…? Quan…? Quan em despertaré i em tornaré a ficar a lloc les ulleres?

Un tremolí solcava la bella. Ai, si m’hi enxampava, posició delictiva com cap altra! Eia, l’aporrinament! Pitjor, l’imponent tacó! Eixoriveix-te, capdecony!

Eixoriveix-te, doncs, capdecony!

~0~0~

[noces de lluna i lava]

La marinada aviat ens alleujava
Només calia romandre quiet
Ens esguardàvem una pedra blava
Ens hi adreçàvem amb el cor tot net.

De cel serè bastits i de mar brava
Els tres inerts i fosos en quelcom concret
Els tres presents — noces de lluna i lava
Tots plegats uns sense portar’ns cap plet.

Ni naltres mestres ni tu nostra esclava
Esperant l’hora i rebre el vistiplau
Del benvingut ventet qui ens diu quin grau
Cascú adquireix a la mateixa grava.

Nostra i teua ànima del mateix ferro
Terra que crema el Sol — carrall i esguerro.

~0~0~

[sobtats canviots]

Abruptament el viatge finí
La dona amb la qual anava em va dir
Trau-m’hi del pit la bosseta que hi duc
La jaca massa estreta i doncs no puc

L’hi trac amb prou feines i me la pren
L’obre i hi treu un bitllet per al tren
Se’n va i romanc dient que ja ens veurem

Com serp al clot es fon el tren — i trem
La terra tota com si el món es romp

De crits m’eixord i el silenci irromp

Mama! Barrufs sortits d’un sol forat
Tothom qui era ara en fum canviat

Fum de volcà cascú qui tumefacte
M’embolicava en tremebund contacte.

~0~0~

còpia a l’Opuscle