No hi ha al món re més repugnant que un botifler

127

Paf! — o tot d’una tolt per pitofa Deessa

Crues ultracuidances en túniques sollades
Aberracions antigues, m’hi presentava nu
Amb celestials joiells, monstre existencial
En còsmic soliloqui, dubtes molt efímers

Filagarses de crosses, d’incests marginalies
Apreuaments de rebles cuits a apotecaries
Amb cor de baquelita, dels corrents m’aïllava
Estigmes, el botxí, de boig m’entaferrava

Repetitiu somnàmbul, vague ambulava en somnis
I mos esplets, llavors, devien ser magnífics
Cerebral onanisme, componem-ne els versicles

Amb nervis de tungstè, sublimament pintat
I, seguint l’etopeia, abillat de xantung
Amb suau oli de tung, tractat amb epiqueia.

~0~0~

Coulrofòbia del mocós

Als rebosts creixen rels d’apàtics aparells. Llavors engegats, emetien remors ofegades. Conduïdes per oblics, mig amagats, conductes, les onomatopeies de rares farmacopees n’eixien, llambresques, furtives, i m’havien ben tost guanyades les orelles. Si al començament pregaven d’ésser ignorades, ara, com heretgets oligarques amb sòlites diarrees, exigien fer-se escoltar.

Jo posava com ara mort, i el mite s’asclava sol volent-me de totes totes cicatritzar. Fins que vaig badar els ulls.

—Calmeu’s-e, ca? Qui pot ací fê’us ombratge? Prou hi sou, Segimona, el senyor, l’autèntic, totpoderós..

Segimona, sou, com fa el babau bardot, sou…

Sou l’autèntic qui greu mena amples legions
De dimonis qui a bec de vit pugen dels collons.

Na Segimona Creus era la patrona de la botiga, on jo hi fotia de mig inútil xerric, pagat misèries, i s’esqueia ara que, com s’esqueia sovint, estranyament ujat, jagués entre sacs de farina. Car al capdavall, sirgar, primera llei del meu llibre, aitan poquet com puc.

—Ets avui com aquell fanàtic tanoca qui gitava els canvistes dels porxos del templet.

Això, doncs, com dic, em deia la patrona, jaquint la feina al taulell i traient el nas a la rebotiga, i vol, doncs, que buidi els canfelips, on, entre els corredors que menen al forn, s’arraïmen sovint les minyonetes tantost ixen de l’escola del costat; s’hi arreceren, bacants, a fumar-hi i a pelar-se-la de valent, tant a riallers boldrons com, molt més seriosament ni sèdula, per cabal.

—Arruix, arruix!

Ridícul mocós, ragatxet saltimbanqui, em vaig fotre a escridar-les, mentre les hi ostava, alhora disfressat d’ogre molt maleït; cardant, doncs guitzes a les portes, estossegant exageradament, esventant les fètides fumerades.

Havent si fa no fot reeixit, tornava a cau. Endormiscat, entre farines, tornava a somiar truites. I cantussejava. Cantussejava molt enamoradament la cançó de la tos.

—Cough, cough, a tan caftan…

Llavors, de sobte, quin esglai; una veueta molt burleta, em diu: —Com més m’escrides, menys cas et faig.

Era, és clar, una de les minyonetes qui s’havia amagada i ara em volia seduir. Em deia, bruna, amb aire evocatiu, com la llefiscoseta lluna:

—Escoltava l’encantador crooner emotivament cantar i, quan va acabar, li fiu un petit signe que s’atansés a la barra de bar. Li ensenyava força cuixa i s’hi atansà. Li vaig dir que em deia Cony Podrit i que l’admirava molt. I ell em va dir que es deia Page, Next Page. Em va dir que l’anomenés pel nom. Li vaig dir que gràcies, vós. I que em digués, elleix, de Cony.

Se m’esborrona la cotna i esgarrifa el cuir. Cert que, en cap altra ocasió, m’hauria plagut d’allò pus oir doncs la continuació del groc misteri, mes alhora intuïa que, amb una mica més, i aquella foscant puteta em durà a martiri.

Oh boqueta de dolcets sucs. Oh culet de minyoneta, marbre bellugós; mantega mig presa; d’enfletxats esguards formós fitó; roses i lliris i mels i torronets de mant de tast ni regàlia; lluents lingots afaiçonats amb empralinaments d’astoradores beutats; lluna àuria; esfèrica divinitat en paradís rodó…

Molt escaientment, m’hi postil·lava nogensmenys, al fur intern, la prescripció del guru…

No volem que cap home s’agallini
Traient pit desdujant el kundalini.

I deia el mantra que em dic sovint per a desconstrènyer’m:

Sóc sempre qui neix amb cara de peix
Qui neix i reneix amb cara de peix
Amb cara de peix qui neix i reneix
Amb cara de peix sóc qui sempre neix.

Llas, tot debades! Sos ulls ambres m’havien embruixat. Ambres ulls que reflectien els focs avials dels campaments nocturns, on s’esdevingueren al llarg de les centúries les festes immemorials amb, particularment, els malabarismes amb ous, gallines de vestits policroms i pollastres de crestes carmins. La minyoneta m’havia (ferm!) per les boletes. I jo tremolant ans en escreix escaguissant-me. Es treia un raor i fotia ara fascinant carona de gitana. M’escapçava de mànec i, rient esfereïdorament, bellugant el culet, pirandonet tocava.

L’encoratjadora veu del guru s’unia a la meua:

Millor nom no hauré que el de Llangardaix.
Quants de cops hom, com qui arrana cap guaix,
No em tol la cua etzibant-m’hi desdenys.
Llavors recreix… Cuejant nogensmenys!

M’oí la patrona gemegar al raconet. Les farinetes de la vora s’enrojolaven totes. Ai, agraït! Car com m’apeixa, ella, ara, per comptes d’aporrinar’m, com hagués calgut; com em tracta d’allò milloret, i m’apeixeix amb tota mena de platets excels!

Mots de consol:

Tothom duu el cul entre pedaços
Els safranets i els sassafrassos.

—Les dones, fillet, ja sé sap. Prou n’aprens. Ja ho veus, una bona lliçó per al que t’espera a la vida.

A cal metge, em vaig asseure a una de les vèrtebres; els seients hi eren àzigues vèrtebres de balena. Hi venia tot preparat. Ma mare a l’autobús m’ho deia.

—Buida-te’ls el pap, fes-los feliços, revela tant com vulguin, i més, molt més. Que el vilatge sencer s’escagarrini davant teu. Confessa, doncs, confessa sense por, confessa sempre, confessa sobretot els torts que no cometies; com més culpable et trobin, més aviat seràs mort. O, si allò doncs no, hom al capdavall et deixarà en pau d’empertostemps, incatalogable. I, ficats a dir, es pot fins i tot escaure que, tant de confessar pecats absurds, crims de mig a mig inversemblants, o, en tot cas, que hom sap del cert que tu no pots haver comesos, car el reu confés i provat prou és altri, no se’t creguin aleshores (prou pots!) ni el que confesses de ver.

—Sí, mama.

—No en facis cas. Digués sí a tot. Com els bombers s’empesquen focs, els capitalistes guerres, i la bòfia, per a justificar la pròpia existència, ha ops de malifetes, i, com s’escau que en qualsevol moment en manquen, doncs llavors se les empesca, i crea aldarulls, i causa violències, i mata d’estranquis, també els metges, això rai, s’inventen reguitzells inexistents de malalties, per als quals et recepten inútils, si doncs no molt nocius, remeis que hom es pren sempre amb un granet de sal.

La mama em sap coulrofòbic. Aquells mèdics albardans, disfressats de mòmies, sobretot, em foten a tremolar, em foten a parir. Per això ella m’enfonyava el cap al pit, que hi popés, per a apaivagar’m, sota la jaca.

Volent-la més que no sé dir, ella mon astre, jo son patètic satèl·lit, vatua si, com les fulles d’or vell dels ginkgos de la ginkguera, no tombàrem allí mateix, ictèrics i a l’uníson.

Qui se n’escarafallaria? Qui ens en reptaria ni maldiria? Potser qualque felló anepilogista per ops sols de metre so, de fer’s veure, de pintar re, minvats atributs els seus qui el fan membre natural del sometent idiota qui les joliues gitanetes de golafres orificis (conys goluts!) sense solta ni volta anorrearia, com irrisori, carrincló, Hèrcules de pa sucat amb merda, per a fer el món molt menys culut.

Això rai. Em diu a cau d’orella encara en Filodem, el guru:

—Els valents i els cagats… tots acabem enterrats. Heroi i antiheroi al mateix bocoi.

O:

—Sempre tothora tothom qui es gita a clapar, sàpiga o no ho sàpiga, ho fot damunt mortalla; només caldrà demà embolicar-t’hi, i s’ha acabat la collonada.

Un tàvec nectari em puja amb xanques a l’oblidat cadafal del nas. Quina tragèdia de guipar-hi guerxo! Quin xiquet més espantadet!

Ai no, tant se val, sensacional esplet d’esfèrics edens, doncs, com adés. Al capdavall, prou que, al delitós sanatori de les popes, amb tanta de bona medecina, hi has de veure per força doble!

Deserts i blancúries, dunes. Com diem els africans:

—Les impressions dels vents et prediuen el que s’atansa. Nas amunt ensuma-hi el futur.

Ara anemòleg, ensumava les flaires, els ensums. Sempre he volgut saber d’on bufaven els vents, sempre doncs he duta a la butxaca una capseta de llumins; saps que, quan n’encens cap, la flameta et diu de quin vent no depens. Si saps d’on ve el vent, saps on acaçar’n, collir’n, les impressions. Les impressions. Cull-ne d’enlloc.

Hi havia hagut l’any cinquanta-quatre aquell huracà famós. Part damunt el pont hi volaven, com míssils taronges, els coloms ablamats, mes els militars no s’immutaven; m’aixoplugava entre llurs rangs. Només els dels marges queien daltabaix. Llurs cavalls paravents massa exposats.

Componguí:

—Al capdavall el cavall cap per avall davalla avall.

Em bufeteja molt cruelment ni crua de cop i volta la mama.

—Que em vols cremar?

Tornava a ésser el mateix nenet pedant, el mateix mammotrepte de sempre. Aquell qui tothom vol esclafar de crani. Son crani, ou podrit.

—Amb les mules mortes de la passa, tots els nenets escruixits hi foten cap. Del fons del canyet, catacústics llurs gemecs.

Ombrívol, prop la finestreta de la borda, espiava, de molt minyó, defora. Els gatets incipients eixits de la claveguera; els homes nus, de verema. I el Sol i les fulles verdes dissenyaven formes d’esquemes i matrius lleugerament hipnotitzants. M’ho esguardava ans escoltava tot plegat, i què n’aprenia?

—Els autobusos ocasionalment aprofitaven l’avinentesa. Com canalleta qui cacés marietes i n’esfereís les aranyetes, s’estimbaven els mamotrectes i s’enduien part davant velles i infants. Els romanents romaníem alhora petrificats i epilèptics.

Em portaren als maristes com ara al metge. Tots són germans… o pares — sempre quelcom o altre de putament incestuós. I que calia obeir’ls quan pel cul no et daven.

—A traus innocents t’hi entaferrem ferros roents. Mentre respons com caleretament els catecismes; tripijocs de la docència.

Tots els disfressats de pallàs (disfressat de pallàs o de capellà, cap canvi, cavà? hi excel·leixen, a entaferrar-te-les, indignitats.

—Ignomínies vàries mercadejant camàndules.

A contracor, m’oferia als parracs ambulants del fastigós espantall. Davant el sàtir sobirà, l’ésser sencer clama apoptosi. Havia aparegut, espantós, el bon altre. Còmicament obscè, xarlatà obtús.

—Sóc el metge Merdolepte. Aquest viatge no te m’escaparàs pas!

Inversemblantment disfressat de grotesca patum, se’m llença a apariar’m el piuet. Debades, debades!

—D’un nyap en fot un pitjor nyap. Sempre el mateix eixidiu al complicat embús.

Melangiosos, desconfits, tornàvem a casa. Amb un cert neguit, em diu la mama:

—Al cor del tendur no cap braser, mes sota les faldilles troba-hi, calda, la túrgida penyoreta. Tot això que t’has guanyat de prèmit per haver set tan bon minyó, obtemperant com cal, complaent, manyac davant les adversitats, i tota la mandanga.

Componguí:

La sang m’havia sortida pel mànec
Gegantina servava ella la bola
Obseqüent cugucet a la bestreta
Concupiscent em fotia l’oniròcrita.

En Filodem, amb veu de ma mare, endormiscadament, d’ençà de çassús, em diu:

—Què somies, carallet?
—Farines, farines. Polsim d’ales. Cendres.
—I què en conclous?
—Falenes.
—Falenes?

Vaig respondre al mestre:

—Sí, mestre.

Car les copsava, dutes llurs veus pels molt tènues sospirs dels vents:

Ens ulles, ca? Ens veus amb quin deler no voltem la flama en la nit?
Fins que, cruspits pel foc, amb lletres de cendra, no diem bona nit?

I potser millor que ara reposi… endevinant endevinalles d’en Simfosi. Car, tampoc, fossis on fossis, si no fos p’en Simfosi, malament rai.

En el son, se t’activen, vibràtils, les antenes de l’eufòria. Amb quina gelosia de vídua invertebrada no avies filigranes de sanglot davant el sarcòfag que ambliòpic no acabes de filustrar. Ah sí, ara. Sumptuosament embalsamat hi deus raure, sempre sospitat, sospitós, proteic, pencaire, o monegaire, gambaire, i gos. Aimia, no hajos pas cap por. Cap de sos aigualits espermatozous mai no foradarà cap de tos tan armadíssims ous. Brians, furóncols i hemorroides, ells i tant, pirotècnics rai. Te’n recordes?

Qui se n’oblidarà, trauma ran de flor, a flor de ranera, florint-me la pell. Quan t’esporgaren, ximecs de sang et plogueren promptes com granots.

—D’aquest mort no me’n fii gens.
—Fiï-se’n, home, fiï-se’n.
—No puc; no me’n fii, no me’n fii, no, gens, gens.

Amb raó. Car l’encaixat esdevé, ara palès, el cadàver del pallàs. Totes ses gracietes, pòstumes, com s’escau.

—Sóc dels qui són infinitament… fins (diu), i no caguen mai fins a la mort.

Em deixondiré, com sempre, profusament… cagat.

—Nen, tant se val, confessa-ho sempre, encara que no sigo gens veritat.

~0~0~

Fa cap la fi del sotjat espectacle

I a frec de mort una confessió:
Tot i que viure és nar de dol a dol
(Dura corretja de transmissió)
I que prou saps que no vola qui vol

L’aventura val com val el guió
I de plànyer’s re val ni re resol
El que comptava era fer-hi l’actor
De nar servant tota l’estona el rol

Que voli qui pot i tu rai a peu
Prou n’hi ha prou i tot costa el mateix preu

M’ha plagut viure i trempar de valent
I de veure-hi nar amunt i avall la gent

A l’estela del temps inexistent
Hi afig aquest gargot incongruent.

~0~0~

Sesta crapulosa

Cap a migdia, caminava geperudet amb el meu bastó d’espantar el gossos, i, ataüllava l’estrident contundent conspícua varietat d’arbres, llangardaixos, còdols i ocells, i pensava alhora ensems com sempre en les meues rucadetes, quan, de sobte, tombava el caparró, i… Allò era de debò seductor, oblida-te’n de l’adotzenadot romanent! Car déu-n’hi-doneret les admirabilíssimes natgetes!

Hom me les ensenyava molt amablement, i jo donava gràcies al cel pel fet que fos avui tan esparpilladet i estritlladet i assolelladet i clar i diàfan i cru, d’aital faisó que, vinclada ella damunt els esglaonets a l’entrada de ca seua, netejant-ne qui sap les brossetes, li veia, entre blanques natgetes, fins i tot el començament de la més alta meravella, ço és, els tímids pelets del conyet vist d’arrere; i m’ajustava encara millor les ulleres i esdevenia colltort i em venia un mareig, i girava cua i tornava a passar davant la casa de la meravellosa aparició, i ara em calia encarcaradament tombar doncs el coll a l’altra banda i el mareig, contrarestat, se m’esvaïa solet, i la noia (una jove mare de pits segurament curullets de llet) es vinclava ara de cara al carrer i… doncs, déu-n’hi-doneret les mamelletes qui se li sobreeixien part davant del lleuger i curtet vestidet d’estiu, estampadet amb floretes, i el món em somreia, i de viure era miraculós.

I no cal dir la lliçó que amb allò n’aprenia de per vida — que quan surts, has de portar sempre indefectiblement i tothora les ulleres del veure-hi millor, car mai no saps quina meravella sobtada, única al món, com ara la meravella més meravellosa mai existent, que és, és clar, de trascantó un nu culet sensacional amb tot el que l’acompanya de tremendament excitant ni trempera-impel·lent.

I passava i repassava doncs davant els esglaons del miracle espaterrant, i mut i tremolós davant tan esplendorós prodigi ni espectacle insuperable, la noia rient-se’n ara, i mig fent veure que s’amagava els irresistibles esquers, al capdavall ja continuant el passeig, empegueït, tot vermell, amb carota d’uacari, i més engeperudit encara, i nogensmenys que felicet ni agraït de viure a un món de tantes de meravelles i de fascinacions, i sobretot de polits culets (quina letícia ni delícia!) que de cop-descuit (mec!) no et poden escervellar, no et poden fer perdre el senderi, de tal faisó que, més que no caure de cul davant tanta de màgica majestuositat, hi caus de corcoll, i encara millor, de coroneta — de coroneta, com qui diu, escaientment convertit tot d’una a la religió de la molt fanàtica adoració del culet insospitat.

I, trempat i trempant com s’escau, i entravancant-me jo tot solet, de fer saltets carallotets de gaudença, gaubança, gaietat i joia a la baldor, cinc minuts més tard, passant per d’altres carrers on la natura, tot i abundant i generosa com abans, ara m’interessava molt menys, car, pobrissó, com dic, encara era perdut pels núvols gloriosos de la glòria de l’haver vista la glòria, i potser la noia es deia Glòria i tot, quan un cotxe de la policia, no gens acostumat per aquells paratges benestants, bufa, em sorprèn qui-sap-lo. El policia del cotxe de policia és parlant amb una donota grassa i rabassuda-boteruda al marge del jardí davant casa seua, i s’escau que quan sóc a punt d’arribar on si fa no fa on no són, ells hagin justament acabada la xerrada, i la dona tombant-se d’esquena i anant-se doncs cap a casa, i, ell guaitant-me, i li faig, com volen els bons costums, l’amical salut amb la mà, i vull anar-me’n com si re, tret que em fa signe que me li atansi, assegut ell tranquil·lament davant el volant.

Li dic que Què li pruu, i em diu si He vist un home…

I ja sé que em voldria engarjolar com a tipus suspecte, de tant d’haver-me passejat davant la mateixa casa dels miracles culans, i el vague (no tan vague!) sentiment de culpabilitat em fa malentendre la qüestió. On ell deia skirt hi entenc shirt. Orelles de culpable, rosetes i arrugadetes com… com forat de cul, vós!

Idò, he entès que em diu si He vist un home amb la samarreta verda, i, amb un pessic al pit, li estic ensenyant la meua, que és negra, i em diu, No dic pas samarreta, dic faldilla. I llavors hi caic. Un home en faldilla verda!

I doncs li dic I tant! El veig gairebé cada dia! Adorable excèntric extravagantet, com jo (no; no pas pas com jo; jo molt més modest, androgin, els collonets com gotetes de mercuri, no pas sòlids ni plumbis com els seus; què més voldria!).

—I sabeu on viu?
—No; no sé on viu. Per què? No és pas interdit, de passejar-se vestit de dona, oi; on és el tort, on rau el crim?
—No, enlloc, enlloc; però s’escau que avui ha penetrat a casa d’algú i per això el cerquem.
—De debò? Ha degut equivocar-se de porta, pobre home. No és que tingui la facultat del seny fonamentada en fonaments gaire sòlids, sabeu? Caught him often enough talking to himself — or with his shadow. Conreant com qui diu la pròpia amistat. Qui fóra dolent, si com vol el filòsof, fa el que cal — ço és, conèixer-se un mateix. I, segons mon educat parer, si em permeteu, no és pas aitampoc que sigui gens perillós. Gens perillós.
—L’heu vist avui, o no?
—Avui no; avui no.
—Doncs au (fotent-me signe ara que foti el camp).
—Passeu-ho bé, gràcies.

I ara em ficava a barrinar la crosta i la molla de la qüestió. Primer que res, per què denunciaria un company de cràpula innocent? L’únic que fotem, impotents, és d’anar inofensivament exprimint en ambient protegit les nostres petites dèries íntimes. Ell la seua encantadora “perversió” de disfressar-se de dona lletjota, grotesca, malgirbada, cavernícola… Monstruosa, inharmònica, simulacre esguerrat, ofenosa caricatura d’espasmòdica femella només bastida de defectes, gàrgola infame del ninotaire més malparidament misogin, la qual, cert, tot sigui dit, prou es veu, també, ridiculitzada col·lectivament — com ens pertoca a tots els qui som de mena mancats, els qui raem al darrer esglaó de l’escala de la beutat — ell amb la seua ruca perruca, sabatots de gairell, mitges al garrell, amb, per comptes de cap bell cony, damunt, aquell empastif placentari, aquell embrionari bunyol de bunyol atrofiat que deu tindre-hi. I eu… Eu (eu!), eu encara més modest, amb la meua tímida perversió d’admirar, cusc i inconspicu, insignificant, d’embadalir-me d’esquitllèbit davant la font imperfectible de tota joia, ço és, mig fos, feble, balb, tòrpid, sense gaire saba, els nius, els nius als entrecuixos, els nius del paradís (birdless! vull dir, sense el moixó) i llurs molt rares aparicions espontànies en un món altrament així mateix atractiu (petits triomfs damunt les gespes i entre els rocs dels mèdols — els macs, els llangardaixos, els líquens, els ocells, els arbres — els arbres i llurs múltiples personalitats!) — i tanmateix, tot això, ai, sense els nius que dic — què? — res; llavors, sense l’al·licient cabdal, món massa trivial, negligible.

I, tampoc, quin crim és el seu ni el meu? Som en una contrada lliure, vull dir, in a free country, i com a bons ciutadans (good citizens, paying our taxes), podem portar faldilles, si així ens abelleix, i podem, encara millor, portar les ulleres òptimes per a veure-hi els millors culs que mai no saps quan et poden saltar, sumptuaris tafanaris, com remenaires conillets, als ulls — al capdavall, cap cony autoescaient, extemporani, epentètic, fulminant, única esperança, vós, de mai fer cap descobriment amb cap mena d’autèntica vàlua per a algú tan paradet com eu! Eu, eu, amb la possibilitat sempre oberta d’ensopegar amb l’esguard amb cap xona entrepanada per les natges més rodonetes ni blanquetes, un conyet qui et cau del cel com el premi gros, allò és allò que fa per excel·lència la vida vivible! Car, no fotéssim, car què fotíem, eh, què fotíem, sense conys; sense conys, abans de néixer i tot, ja ens suïcidàvem tots.

Vaig córrer cap a ca l’enfaldillat un pic aquell pallús agent no era enlloc i hi vaig trucar i, amorrat a la porta, a frec de fenella, li deia qui era, i a què cony hi venia, que venia a fer-lo avinent que no és mai pas cap bona idea d’entrar a ca les velles confiades a violar-les amb cigala mínima i desesmada i torta, i li recitava els manaments de la meua església (que no és pas la dels cretins amb llurs horroroses cretinades, no fotem!), manaments, en canvi, els meus, que manen de fotre sempre el que vulguis, d’amagatotis, això sí, i sense fer mal a altri, això també (que no se n’assabenti mai, no fos cas que se’n dolgués!), i que, amb allò, au, amunt pausadament, com llangardaix mig enfredorit, o còdol endormiscat, o arbre infinitament pacient, o ocell expectant i teorètic dalt cap branca avinent, i atendar-te i aguaitar i llofrar quina de bona no te’n cau mai, car al capdavall no hi ha altre pecat que el de no saber apreciar la qualitat dels conys impremeditats en llur variada perfecció — conys verosos, i madurs, i encara cruets del tot, tant se val, tot s’hi valen, tots valen prou…

Tret que rere la porta ningú no em respon. Ni tampoc rere la casa, pel forat que duu claroreta al soterrani, on, sota les azalees, he continuada la mateixa sonsa cançó — per a més martiri, pobre home, darrer repapieig de l’enze de torn (ai, si sóc ruc!) que potser jamai oirà. (Trist destí, el seu, si això fos veritat. Penedeix-te’n, gamarús!)

Te’n tornes d’antuvi despagat, mes lleu tornes a somiar en el culet que suara t’ullprenia per a l’eternitat. Avui és un jorn reeixit, i un jorn reeixit regalima per força pler d’averanys assolellats, i doncs també d’esdevenidors molt prometedors. Així que xiroi rai, vós. Car tampoc no és pas cada dia (once in a blue moon!) que et trobes de trascantó cap magnífic cony nou per a la teua estrambòtica col·lecció — tothora a la pingueressa, a disposició, desada nogensmenys al santuari més recòndit ni pregon del sensori — de conys molt policroms!

(…)

Al vespre tard, abans no t’adorms, és clar que no te’n pots estar de rumiar-hi, en les diverses ans amenes escaiences del jorn.

I et dius, pres d’un sobtat botorn, que si hi haguessis caigut i llavors haguessis gosat, també hauries pogut dir-li a aquell pipioli d’agent que, pus tost que no mon amic (o llunyà conegut), Per què no engarjolaríeu la maleïda mentiderota denunciant, la de les podrides lletanies, les falsedats, les malignes maniobres…?

Car segurament es tractava d’una d’aquelles hòrrides faves beates qui prenen llurs fantasies, llurs fastigosos “pecats”, per realitat; una altra d’aquelles escarransidíssimes putes religioses (ecs!) qui “desaprovava moralment” (ecs ecs ecs!) els molt sans costums del molt incorrectament acusat, al qual, quan m’amorrava a la fenella de la porta de ca seua, i més tard, no fos cas, part darrere, per l’enfonyada finestra del soterrani, a avisar-lo que el cercaven i alhora, malparit qui sóc sovint sense adonar-me’n fins que és massa tard, palesament el traïa, allevant-li sense fonament les mateixes culpes que li allevaven (amb quines proves!) les repugnants envejoses…! (Eu, tret que, per comptes de cap harpia pia, cap altre revoltant súcube flatulent, no fos un més dels molt merdosos outstanding pillars of society — fotem-hi un espantall ressec de militar retirat, múltiple assassí qui, part de terres mesquines, damunt no fou; mai no en tindrà prou, típic, d’anar arreu fent mal; es deu dir que ell rai qui és molt escrupolós, tret que un excés d’escrúpols tothom sap on mena — a les més agressives brutals violències; fanocs tanoques, els purs; els purs — els qui no caguen mai — són els qui més la caguen; tant de pretendre que no caguen, i la merda prou els ha d’eixir pels altres forats, i assenyaladament la boca, jotflic!)

I ara, malament rai. Car què somiaré de dolent i escanyadís si me’n vaig a clapar amb la consciència a mig corcar-se’m…? Això no va ni amb rodes.

Haig d’ostar de la cassola del meló aqueixa metzina corruptora que per qualque desviament del magí adés hi incloc — arruix, arruix!

Saps què? I tant! Agulla de canvi de via ara mateix, o, si això no, naufraig i estimbada rai — horror als saprògens consumats dels malsons — arrapadissos íncubes sèptics, atròfics.

Exacte, doncs, canvi de tema, d’episteme — a quelcom de veres cert ans palpable ni xiroi ans jovial, ço és, som-hi…

—Conys, conys! Això. Única salvació.

(…)

Te n’assabentaves uns dies més tard; caminant amb el bastonet, t’aturaves, com qui admira cap acrobàtic llimac o els mims inversemblantment histriònics del doblement disfressat grill-talp…

M’aturava, dic, a escoltar d’estranquis la xerrameca de dues xafarderes… i d’això te n’assabentes, llas, que el teu conegut…

El meu company esporàdic en les passejades eufòriques, hom…

Hom l’havia trobat eviscerat per mà pròpia amb un anyoc d’agulles de fer ganxet. Feia dies que duia al cap, al front, una mica part damunt una de les arcades o projeccions òssies supraciliars, una ascla pregona, negra, necròtica… I allò no podia pas ésser bon senyal de res — segons la fórmula dels qui ens n’entenem i tanmateix mai no diem res: nafra dolenta a pus no púguer, vós; i llavors, de més a més, prolegòmens inconfusibles del Siau i ja us ho fotreu definitiu, s’havia volguda cruspir la seua granota gegantina, la seua companya del cor. L’havia socarrimada com hom socarrima un pollastre, o millor, un galldindi, car era una granota mida galldindi grossot, i l’havia volguda rostir a l’ast, i la salava alhora amb les darreres llàgrimes, però ni de caure malalt per culpa de l’àpat caníbal no va tindre prou temps, car abans, segons les xafarderes, amb les agulles rovellades (per què rovellades, xafarderes massa sermoncinatrius, volubles, verboses, xerraires, prolixes?), amb les agulles de fer ganxet, deien, s’havia efectivament harakiritzat. (Harakiritzat…? O qui altre havia entrat per la lloriguera, pel cau que duia al soterrani? El rònec, reconsagrat, uniformat, inveterat nyeu-nyeu de les cofoies idees assassines?)

Sí ves, sí ves! Greu pèrdua per al veïnat en gros, nogensmenys — passejar-hi d’ara endavant mai no serà del tot el mateix.

Me n’adonava tot d’una que parlava amb la seua ombra. Al seu esgarrapat, esparracat, fantasma li estava dient, belleu força rebaixadot ni penedit, com, amb ronca veu, qui provés de conhortar-lo…

—Fracassant, no fracassem. Després del fracàs acadèmic, el fracàs “romàntic”, el fracàs bèl·lic, amb la jovenesa un desastre, jo també el romanent del viure el despenc vegetant. I què? Tornem-hi amb el mantra del fracassat qui es consola perquè vol — la voluntat de consolar-se més forta que no la de rosegar-se com cranc afamegat qui no troba d’altra teca que el propis teguments. Fracassant, no fracassem. Molt més lleig se la fot un gran gegant que un petit nan. Els qui reeixien són els qui al capdavall fracassen més estrepitosament. Com més s’alzinaven en llur èxit, més mal s’han de fotre. Car cauen de molt més lluny, de molt més amunt; d’ací llur dèria, en acabat, d’anar fotent la guitza arreu; d’ací el despit que els rosega perquè tothom prengui mal, i acabi si fos possible tan fet malbé com ells. Els qui, com tu i jo, ja ens donàvem per fracassats gairebé de bell antuvi, ens en pairàvem, de tot el bugat, tota la carrinclonada; no ens calia mesurar-nos, car prou ens sabíem ja mínims. I al capdavall per què prendre’s la mida del coratge ni l’ambició? Fèiem bé de sospitar que érem naquis, que no faríem mai el pes. Abans de començar la brega i tot, ja ens alliberàvem de la ineluctable agonia que calia que seguís; ens estalviàvem, assenyadament, la desolació de perdre a la fi, de perdre irreversiblement, com tothom qui mai fou nat.

O, amb veu no gens ja sepulcral, parlava tot solet, soliloqui hiperbatònic — o amb la meua ombra. I de què l’havia de convèncer? Del mateix, sempre del mateix, reiterar-li l’important.

—Sort dels culets, sort dels culets! Sort dels culets que no saps mai quan, gloriosament ni meravellosa, baldament no tornaran a fer acte de presència molt astoradorament reverenda. Car per què altre viuries, si per a això no, carallot?

(…)

A la nit…

—Always felt like an impostor, never once entitled to occupying any space in the public way. And yet, here I was, lurking, always lurking, clueless, yet aware, aware in case… in case… in case something happened, something at last worthwhile happened to happen.

A la nit, la dona del polit culet em mena, rabent, dins el seu vehicle diminut i ultravulnerabilíssim per les avingudes clafertes d’altres vehicles, alguns d’ells gegantins, que tanmateix van tant de bòlit o més com els altres i el seu, i tots plegats s’estimbarien pertot sense fer cap mena de cas de cap trencacoll…

—Com he pogut deixar-me enganyar així, per a veure’m en aital destret?
—No ho sabré mai.
—On errava la via?
—Quan cec orb guia…
—El meu Morfeu doncs més obtús que no jo encara…? Car per on em duu, perjur? I com s’ho ginya perquè la molt preciosa dona del molt preciós conyet no m’hagi eixit fet i fet també traïdoreta?
—Ah… ah!

Cavalcada folla a velocitats de faduc meteorit, carrerots farcits de vehicles estridents, i enllà i arreu, si caic no caic, amenaçant d’esfondrar-se encontinent, els monuments eixorbadorament enllumenats d’aquella maleïda metròpoli esclatant.

Impotent, invàlid, xaruc, rabejant-me en un acolloniment dens i sens fi.

Sort que, no sé com (bum!), reeixia de relliscar a terra ferma un instant de benaurat accident on l’eixelebrat intransigent tragí, ans l’impassable tràngol, semblen mig ficar-se en un parèntesi d’indret gravenc i sorrat (loose gravel!) on, lluny del caos del catacrec, una sospita de calma belleu s’intueix.

Condemnat, com t’emboteixes llavors pels carrerons on el trànsit maligne no hi és interdit, on només hi som, xino-xanet, les velles i la més indefensa canalla, de més a més de qualque simiesc ancià com jo, amb els emblemàtics bastó i ulleres, i gep.

Fins que fas cap, rere un altre vell, a la porta de la mort. La porta de la mort és closa amb una forta xarxa de ferro rovellat (tornem-hi; per què rovellat? tan pobres sou als orcs mitològics que no podeu enreixar les vostres portes ni amb filferrades inoxidables? sóc com el pàmfil Odisseu qui vinc a fer-la petar una miqueta amb mon pare i tot hi és ombra ronyosa i corrupta?).

Vist i no vist, el vell qui em precedia travessa la porta i amb quina facilitat, vós, com fantasma impalpable. No crec pas que jo sabré ni pensaments fer el truc de passa-passa amb la seua habilitat. Ni la porta ni la tensa xarxa de fils ferrats no s’han moguts, i tanmateix heus-te’l a l’altre costat qui se t’allunya irremissiblement.

Calla, però, que uns joves darrere meu volen passar-hi. Atura’t i esguarda-te’ls, com s’ho manegaran? El primer, el més decidit i caparrut, hi tossa, a la xarxa, com brau banyut i esbojarrat. Hi insisteix, rient i tocat. Fins que reïx a fer-hi un forat, i, primet com és, s’hi esmuny. Els altres dos i jo no hi passarem mai, més gruixudament bastits. Com ens ho farem?

—Ajuda’ns, tu. A l’altre costat, al teu costat, hi ha el mànec, vull dir, el pom.
—Sí, però el bloca un cadenat o forrellat. Em sembla que me n’aniré. Romandreu a l’altre costat fins que tindreu millor sort.

Mes qui fóra sinó jo, el protagonista del meu somni al capdavall, qui trobés on rau la clau, tota torta i penjada a una corda florida i rosegada, a l’altre racó d’on tots ens teníem, bledament arraïmats.

—Agafa la clau, i prova-ho!

Fet. Amb la clau la porta als orcs mitològics se’ns bada perquè ens afegíssim, beneitons, a les ombres ratades.

(…)

Tret que, ara lúcid, vós… Et demanes: per què afegir-m’hi..? Per què aquesta estranyament dissimulada desesperació? Aitan sol he romàs? Per què te n’enyoraries tant, del teu ex-company de caminadetes innòcues? La mort de l’altre excèntric, l’altre marginal, l’altre abnegat no-ningú — i la teua — lligades al capdavall per quin fil misteriós?

I, després de tot, doncs, si hi penses, et dius…

Exactament, què collons hi faig, a la porta de la mort? No m’hi vull pas! Per patètica simpatia m’equivocava de porta — com adés, molt fatídicament (llas!), ell…?

Fuig-ne, fuig-ne, datpelcul! O abandonaries la tasca única de servar l’esperança de veure’n més, de veure’n àdhuc pler? Ni en Fabra ni jo no n’estaríem gens contents!

O, recony, on és la teua ambició? Sigues entenimentat, capdecony! Llençaries a la merda d’empertostemps tanta de possibilitat de cony previst…? Criminal, més que criminal!

Desagraït! No en tindries doncs prou amb els espectaculars fantàstics supranaturals transcendentíssims conyets qui encara et són deguts? No creus que encara potser te’n plourà cap com benigna plugeta d’estiu abans no et toqui de debò creuar la puta porta?

Saps què, saps què? Estalvia’t el dol per a millor avinentesa, i viu en l’esperança de millors conyets; això, carallot! Tanta de renunciatària pusil·lanimitat, aleatoris, per escaiences còsmiques, qualcuns encara te’ls deus merèixer! Ferm, ferm!

Ferm — vet ací doncs el manament, vull dir, la recomanació — en vindran, en vindran! Fortitud, endurança, paciència. I au.

Car altrament, què? Malament rai, malament rai, saps?

—Altrament… Digues: on són? On les haig? Saps tu mai on paren les teues agulles de fer calça?
—Saps bé prou que enlloc. Poc ets pas gens manetes, pobrissó! Així que cap perill!
—(…)
—Així que cap perill, oi…? Oi…?
—Amb qui enraones?
—Amb la meua ombra, qui coincideix perfectament amb l’ombra de la mort, qui em ve a mortrir, a fondre, a anorrear.
—Cusc otacust, quina meravella galivares que encara et ret més humil?
—Galiví… Galiví l’horripilant realitat — la meravella abassegadora de l’extinció total de cada manifestació de l’ésser; la ineluctabilitat del buit incopsable pel que roman.
—Pel que roman, pel que roman… Oh inescandallable desesperació! S’escolaran les centúries, els eons, les eternitats, i no en veuràs mai més cap altre!
—Com ell, amb els anys, dut al desert de la desesperació per l’única via — la de la realitat!
—Car l’esperançat què altre fóra que el perdut…? El perdut, el perdut, l’il·lús!
—T’enfonses…! T’enfonses! Sura…! Sura! Ets… Ets un minyó molt puteta; t’has trobades pel carrer unes sabates gairebé noves!
—On aniré? On aniré?
—Conys, conys! Al contrari: conys!
—(L’esperança reneix, font de vitalitat.)
—Conys, on sou? Presentin… armes!
—Ai, ximplets, i hauríeu ploriquejat que no jaquiria de fer-vos-en tot el cas del món!
—No way, Khossey!
—Poc me’n cansaré mai, de passar-vos-en revista… De revisitar, incessant, una i mil vegades, totes les divisions.
—Som-hi, som-hi! Cada divisió sencera, ara mateix, revisió!
—Revisió!
—Revisió, revisió; ara fas goig, home, ara fas goig.
—No pensa pas això la…

(…)

—No pensa pas això la dispesera. L’opulent dispesera qui ensopec al replà de baix de tot de les escales. Hi fregava el terra amb un d’aquells ginys de fregar — una galleda amb escorredora, una baieta al capdavall d’un llong mànec.
—Aristarchus (em diu), t’haig d’apujar el preu del lloguer.
—El preu, el preu…? Un altra vegada! D’on trauré els pèmpins, pobrissó? Cada nou jorn el lloguer més car que no ahir.
—I molt menys que demà, carallot!
—Com m’ho faré, com m’ho faré?
—Torca’t la merda amb un paper! (Se’n fot massa grollerament, desitjable!) El paper que fots!
—Escanyat, ofegat, pobrissó. Cap mica de pietat?
—Res, si no pagues, ja pots començar a prendre els trastets. Ah, mestre Rock!

D’escac per roc, apareix a mitja escala, regi, el senyor Rock. El senyor Rock és el cambrer jove i bell, on jo sóc el (i hi faig del) lleig claupassat. Ell rai, conys i estrenes, en guanya a semalades. On jo mai no guanyí ni un mal ral enllà del que em calia per a no dinyar-la de fam.

Mestre Rock només paga mai amb la seua formosor, a la qual la dispesera (com tanta d’altra femella revinguda) ret un homenatge cada jorn més bavós.

Ara, ella, seductriu tervagant, fòrcida fascinat, gallimarsot adorable, perquè pretén que ja ha acabat de fregar el terra, s’eixarranca damunt la galleta i hi pixa.

—Ah raig enamorós, amb quin delit ni deler no hi bevia, si mai em fos permès!

Tret que el tret mateix m’ha trets els trets. Segur que de tan a prop en romania orb, raig que m’eixorbava — i eu morent de goig. Alhora que ell, el bell, l’apol·lini, el ben plantat, no en fot mai cap cas, de cap figa fada de cruel dispesera, la qual (molt benauradament) m’hauria cremades les ninetes amb l’àcid càustic de sos pixats. Car cavà que puden deliciosament a sofre?

A en Rock els conys adotzenats de gotzes dispeseres sutzes l’hi porten d’allò més fluixa, si el tit oblidat, descomptat, negligit, invisible, pel seu compte, trempa fins que enfolleix — i crec que es morirà de cap atac. Quina carota no dec fotre-hi, escorrent-me?

—Quina carota hi dec fotre? Fufa assassina qui em solsia la fesomia, qui em fregia el desmanegat rellotge de Sol que adés fou ma faç.
—Que quines ganyes fots? De desamortallada mòmia, de descolgat heretget òlim mig rostit en purgant foguera.

Me li trac la cua, i el drama continua; hi vaig d’una manera escrua, i s’hi torna amb quina fua; amb el mànec amb malabua, me n’etziba de cops densa corrua, on esdevinc palter que hom evacua, paregut carnús a allò quan menstrua.

—Aristarchus!
—Que mani!
—Demà et vull al carrer.
—Obeeixc, obeeixc.

Fugiré on pertanyc.

—Sewer, sewer, here I come!
—Rat fastigós, esguardeu-me-li-n’hi, restablerta, la múrria rialleta.
—Ah viaranys de claveguera!
—Ah aromàtics laberints onírics!
—Ah rizomes, nervis, engranatges, canemassos, entrellats, on no ret ni creix, babèlic, monumental, l’opac ventís muntatge, l’espectacle molt episòdicament enlluernat!
—On belleu, qui sap…
—Potser (hò, de debò!) m’hi hauré trobades, no gaire gastadotes, unes sabatetes!
—I llavors, amunt i avall…
—Embornals a munts! I embornals amunt, si en veus, de rars miracles, sota les faldilletes!

~0~0~

Eiserne Jungfrau

La dispesera és artefacte d’esguerro
Hom qui mai se la cardi en surt tot fet malbé
Et fibla el miocardi amb esmolat acer
La dispesera és un gran robot de ferro

Parany tot rovellat baluard de cagaferro
Tanc mecànic i armat d’on nidéu n’ix sencer
Titella esbocinat — cap os no se t’avé
Giny és la dispesera de punxegut filferro

Taüt on t’han trinxat — estri passapuré
Hi entres enganyat te’n treuen fet paté

T’ha fet miques el crani i el cervell fuig de gerro
Perquè hi rellisqui el cadell i hi xarrupi el nyerro

La dispesera és coltell de peixater
No vals re i així raus — capimoca al paper.

~0~0~

també ficat a l’opuscle

Tweet

126

Alpha Centauri

La finestra havia desapareguda, i llavors havia reapareguda, i llavors havia tornada a desaparèixer. És que de vegades hom devia esguardar enfora pel cantó de casa equivocat. Hom esguardava devers llevant, quan calia fer-ho devers xaloc, o, qui sap, de biaix devers inescandallables llunyàries, devers i tot el mateix centaure alfa.

Ça com lla, vet ací que ara tornava a aparèixer en tota la seua glòria — la il·luminada finestra on feia sovint acte de presència aquella dona qui de cops ensenyava el cul sense que se n’adonés, o, ça com lla, sense que, de tan lluny estant, de la cuina de la casa fosca, mai endevinés que hom, l’otacust autenticat, molt assíduament no se l’espiava.

Espieta diplomat, garantit testimoni, camuflada estàtua qui tòrpida ans impertèrrita escoseix els límits, tanmateix ara on hom tornava a veure la finestra en estat d’activitat lúdica i palúdica, te n’adones, bajoca, que has perdudes les ulleres de llarga vista! A ull nu, la bella dona a la finestra prou sembla avui encara, sota les amples faldilles negres, anar sense calces. Serveix el sopar per a qualcú o altre. Qualcú amb pantalons — com si no hi fos — no en fas ni cas.

Ara, el dilema, vet ací, el dilema és on són les ulleres de llarga vista? Com en serà mai hom segur, si porta avui calces o no en porta, la consumada beutat? Ulleres, doncs, hom ha de demanar-s’ho, ansiós, ulleres, dic, ulleretes, on sou…? Sou a les golfes? Sou al terrat? Sou al soterrani?

I alhora, ja que hi som, on són les claus… les claus que màgicament els obren, les màgiques claus policrestes, multi-ús, que obren tots aqueixos espiralls i ullerols i espiells oclusos o proctatrèsics, tots aqueixos infernets i caus claferts de desllorigadors fantàstics?

N’has estrebats, de calaixos i escrinys! Fins que en un d’encara més petitet les claus miraculosament no t’hi fan acte d’aparició. I ara xiroi i fent botets on aniràs? Amunt? Avall? I agafaràs l’ascensoret tan estretet que es beu totalment l’ull de l’escala dels senyors? O agafaràs les meravellosament rònegues escaletes de servei? Per a anar a dalt? A baix?

Amb les claus que et dringuen joiosament a la butxaca, davalles fins al soterrani, on a la teua gàbia, hi trobes de mantinent les ulleres de llarga vista.

Amb el cor exultant, hom corr ara vers l’eixida del soterrani. Mes arribat al replà una nova perplexitat li ix de trascantó. Pujaràs corrent per l’escaleta de servei? Agafaràs aquest cop l’ascensoret? Gosaràs per un cop pujar a salts esmeperduts per l’escala dels senyors?

Mentre hom fa balanç dels pros i contres presentats per la dificultat, què vol la noieta asseguda a la tauleta del cafè de la vora, la tauleta que damunt la vorera gairebé toca el vestíbul de l’edifici on hom rau feixugament sospesant els més i menys de l’enigma de l’ascensió?

T’ha fet signe, i te l’hi atanses bonhomiós rai. Prou la coneixes — és la noieta dels quid pro quos. No n’endevina mai ni una, pobrissona. Ara, hi ha… Hi ha una certa familiaritat, entre ella i tu, una mena de relació latent, pel fet que… Si ella prou enconada per les imatge pies, tu per les imatges que espies, hà!

Et mostra el llibre que llegeix. Un recull d’hagiografies. Les imatges que t’hi ensenya són totes de dones nues lligades molt cruelment, i torturades (pits tallats, estaques cony amunt, cremades amb tions que els entren pels ulls, escorxades de viu en viu, i així anar fent), torturades de les faisons més brètoles per torturadors molt virils i molt trempats i palesament trempant, sota uns pantalons d’estofes lleugeres d’aquells que hom imagina que devien portar els molt enjogassats torturadors dels anys de les (sovint encara prou corrents) inquisicions.

Són imatges que fan fondre de part del canonet del cony certes noietes molt religioses, d’aquelles qui només somien en el martiri, el sacrifici, la santificació, és a dir, en ésser cardades d’allò més bestialment.

A hom li dringuen a la butxaca les claus màgiques, i li ve llavors a l’esment el cap d’any, encara ben jovenet, on hom li regalava les ulleres de llarga vista que aitantes de fenomenals visions no li procuraven després, de dones sensacionals qui sense saber-ho li ensenyaven la glòria del cul.

—Puc pujar amb tu? — et demana la pàmfila noieta dels quid pro quos, amb careta de víctima expiatòria amb el cony per descomptat tot liquat.

Li anaves a dir: —Ai carallot, pobra noia! No saps qui sóc? L’espieta diplomat! Espieta, ep! Mai xerreta! Espieta i prou! Cap secret curullat, cap intimitat revelada! Tot ben desat a l’inviolable calaix de l’ànima. Potser t’has cregut, atès que la “meua” dona fa el que vol, que jo també puc. Jo muts i a la gàbia. Jo a la gàbia i prou, espiant, espiant. No hi ha ull per ull, no hi ha queixal per queixal. No tinc “femelles legítimes”, com ella en té de mascles a gavadals — els innombrables mascles cardaires seus — conegut! — “mascles legítims” qui prenen les escales dels senyors o qui ocupen la totalitat de l’ascensoret, i n’ocupen, de casa “meua”, la totalitat. I jo qui hi sóc tostemps sinó el servei?

Però només li dius: —Ara que em dringuen a la butxaca les claus màgiques que em fan pensar en el cap d’any on… Saps què? Tu qui ets tan religiosa i estudiosa de temes afins, i qui doncs saps aitant de tortures sagrades, un cap d’any que sempre m’ha capficat… Escateix-me si et plau quan fa el cap d’any el teu déu. Li trametré per a felicitar’l una foto (presa, llas, de prou lluny) de la dona de les amples faldilles negres qui a la finestra dels miracles m’ensenya de cops el sol paradís assolellat del seu cul. De totes les atuïdores vicissituds d’on hom és vaporosa joguina — o és hom frèvol estaquirot com ara sotmès als huracans dels salvatges esdeveniments que li cauen damunt… Només l’aventura de l’anònima dona del cul palesament nu (l’anomèn Verònica perquè els seus pits són aitambé monumentals) em lliura de debò cap raó de continuar espiant. Ella és la meua vera deessa a l’ombra. No ho diguis a ningú. Com tampoc no revelaré, si mai m’ho vols contar, quin dia va néixer el teu déu, i si son pare i sa mare se l’estimaven mai gaire, o si, pobrissó, el nasqueren garduix (orfenet, ca?), o encara (sí ves!) si no en fa ja pocs, d’anys, que és mort i colgat. Car amb els déus, és conegut. Es mostren a la finestra gloriosament rai, il·luminats a collons. I tot d’una, la finestra no s’encén mai més. Tot d’una… Tot d’una, noieta dels encantadors quid pro quos teus, ni finestra no hi ha. I en la nit en cerques girientorn cap altra com qui diu desesperadament i tot.

—Finestra, finestra! —consirava monomaníac hom, ara pujant, pujant.

~0~0~

[als ulls de foc s’esgarrien falenes]

[Sóc qui amb binocles constantment us ulla
Entre merlets de la torre més alta.
Us veig sedecs amb aprimada galta
Corbs i abatuts mentre corbs de cuculla
Escarns i esbroncs us llencen al copalta.

Us veig perduts expel·lint la despulla
Un cap insomne que quelcom enjulla
Si caic no caic i tot us sobresalta.

Quantes de nits que no dormiu d’angoixa
Quants de camins que no duen enlloc
Quants d’oceànics valls pudents com noc
Quant de gnom foll nat de la terra broixa?

Sóc qui al castell els laberints patrulla
Amb ulls glaçats i carcanada sulla.]

(…)

[un darrer cop et vibraran antenes]

[Entre merlets sotjat per l’esquelet
Qui amb ulls de glaç inert ha alfarrassada
La desconfita meua si haig errada
De continu als atzucacs del canyet
Quina via no hauria d’haver emprada

I ara perdut, arnat, sots el retret
De l’atziac corb qui insulta indiscret
Dalt la cuculla amb riota fada
Dut a destret suant la carcanada
Exuviant esfigassat, i un tret
Sobtat al cap d’una mort enyorada
Sols vols que del faduc castell t’ha tret.

Com palps de cuc sobrant ressabagais
Creues els valls amb botavants de rais.]

~0~0~

Jakarta, nineteen eighty-fuck

Vora la finestra, musant, el cap cap al cel — blau esquinçat amb ales d’ocells, o belleu només amb fulles eixutes que desplaça l’oreig.

Som al pis de dalt, el penúltim, a l’estreteta escola on el mestre, en Xaropp Debastoh, de vasta anomenada, servava severa càtedra — ver que feia dies que s’havia mort, el carallot, mes nosaltres encara no ho sabíem. Estudiàvem — 0 ho fèiem veure — tanmateix doncs sense apostrateg ni mainader ni del bestiar l’esqueller.

L’hora convinguda la condeixebla i jo eixíem ensems.

Em convida, al cap d’estoneta que caminem, que pugi a feinejar alhora amb ella en els papers de l’endemà. De primer ens dutxem, jo tot nu, ella amb vestit de bany. Ver que no fa cap cas de ma cigaleta nana. I ara, a l’encop que ja obríem la porta, i en acabat de fer-me prendre un parell de llesques de pa i una rajola de xocolata, perquè es pensa que no tornarem sinó tard, diu que — Som-hi, i que em duu vers l’aplec polític d’aquest vespre.

Som a l’aplec, i, a l’aplec, collons com hi enraona, i si en sap! Ella la conferenciant en cap. Ver que no hi entenc re, i que l’ull se’m distreu esguardant pits i culets d’altres clandestinetes si fa no fot aitambé aitan furibundetes.

Entre dos distrets esguards, copsava nogensmenys un petit signe que la noia sàvia no em fa, que m’indica que li haig de portar un got d’aigua, ço que faig, com còngrua serpeta inconsútil, inconspícua, qui ningú no nou ni ningú espanta.

Els aplaudiments m’esveren; sort que quan esclaten, ja em trobava de bell nou a la cuina, on també em remull la gola amorrat a l’aixeta, somiant que per comptes d’aixeta, m’amorr, de l’amor, a l’aixella.

M’hauria abellit d’haver pogut somiar de veure-m’hi amorrat potser a la carranxa, de l’amor qui dic — ella o una altra de les més abrandadetes, i doncs humides de flairós replec — mes ep, sóc mesurat, i prou sé que — Qui massa gosa, no és ja sinó nosa.

Mentre millor no bavejava bo i somiant truites, ai, que entra a la cuina una paia lletja i grossa, abillada amb llorda mortalla, i vol sàpiguer, monitòria, què collons hi faig. Repel·lent i repressora havia d’ésser, fúnebre tervagant, fòrcida obscena. Amb un cap podrit on es belluguen milers de virosos ambulacres, on volten eixams de cuïcs i rantells, i d’alucites i arnes, i d’on rènecs se’n desprenen, i on rellotges de la mort constantment i embogidora no hi raten. Tots els indelebles estigmes del rèprobe dibuixats llavors al seu vult de medusa. Món de condemnades guilles qui els ous et foraden amb forquilles.

Li dic que, calma, que hi venia amb la vènia de la conferenciant principal (la qual deu envejar amb esquírria màxima) i que no sóc cap infiltrat ni pensaments — no sóc ni espieta ni saborall… i menys, jamai, xerreta… i que de més a més jo rai… i que — De tota faisó, passi-ho bé, ja me n’anava.

Poc que m’hi vull, a ca d’altri. Sempre el mateix — ésser-hi em cohibeix, em constreny, i m’inhibeix i em restreny qui-sap-lo — angoixós, un martiri — al cap de poca estona, una atrició — reverberacions, percussions, dels fútils mots dels pecs discursos de la pega gent — munió de potiners — com si cap sardanista, dansaire foll qui m’ompl d’oprobi, em botava eixelebrat pels espòndils i d’altres corbets massa tendrumencs de l’espinada — una atrició, una atrició — un rau-rau que em rosega l’esquena — n’esdevinc tot geperut — arrupidet, arronsant-me, tractant d’enfilar-me avall, de filtrar-me per les reixetes al fons de la comuna, envers on? Devers la llibertat de la tremolenca nimfa transformada en celestial imago.

Davallava les fosques escales tement-me a cada esglaó la ganivetada. El cap em roda, les cames em fan figa, tinc por de mai no arribar al replà de l’eixida.

M’he degut perdre, agafant un revolt dolent o bord de l’escala, car ja em diràs què hi haig de fotre, en aquest soterrani, en comptes de trobar-me, tot estortet i xiroiet, enjòlit, com dic, sense càrrecs ni càrregues, al nítid carrer, virginal i tot preciosament campant-me-la.

—Ah (diu la pontífex dels cleptòcrates), un dels nous porta-setrills, just a l’instant on anàvem a rostir l’anyell sacrificat. Fica’t el davantalet, manyac.

—Junxu ximasu (que responc, aquiescent, ans obtemperant, ans obseqüent, quin remei — i ella esdevé tot d’una roent com nafrada bleda-rave).

No sabia que la cavallot sabés japonès (xinès?), tot i que en fa la cara. Ara se’m llença damunt, fent-me tota mena, no pas d’alegrois, ans omplint-me de sanglots i de gemecs, garranyigosa gramola de trèmolos i grémoles sens fi — car tot plegat quina ploramicamenta, vós!

És que hom la raptava de petiteta i l’home qui se la cardava i torturava habitualment, li era habitual així mateix d’emprar aquella expressió — Junxu ximasu. I vol sàpiguer ara doncs d’on collons l’he treta.

Li dic que ve d’un home (un xinès molt com cal i set-ciències) qui viu a la meua escala…

(…)

Eclipsi. Com ens en desempallegarem? Nedàvem en foscors de foc somort. Pujàvem cap al piset, amb una de les més recents ostatges, escàpola, una minyona formidable, el capet ple de polls — tret que no fossin corcs, son pare essent com fou fracassat fuster. No me’n fa cap retret, d’haver badat i oblidat de pitjar l’interruptor doblement, essent com és que vivim dalt de tot, i la bombeta només roman encesa catorze o quinze segons.

I llavors de bell nou s’encengueren els llums a l’escala. Qui ens en rescatava, del petit destret? El prodigiós xinès, naturalment. Amb qui, al cap de poc, no havíem de tornar-nos tots plegats bucòlics, delerosos pus tost d’ensumar sàndals que no pudors no gens higièniques de suats obrers.

Mes n’estàs segur, amnèsic, que voldries ara recobrar el record de tot allò per on no t’esgarriares adés? Car prou ho tens emmagatzemat al cap i podríem donar-te’n la màgica clau perquè en desemmagatzemessis l’embalum sencer.

Deixem-ho córrer, cap intricacitat supèrflua, si us plau. I au. Fugírem del tràgic bordell. I alleujats de llast, sense l’enfilall de fills tinyosos. Abandonat alberg on els fems sobreeixien.

Opacament, ens esmunyim, nit colgada, esporrets, mes sense haver tampoc pagada la dispesera monstruosa — quina abominació de cuitós bec — fètida i obesa, de qui les bromeres eren tostemps a uf deletèries. Xst i som-hi!

Homèrics elastomèrics, per llambordes iridescents, obliteréssim l’ahir duríssim, i inauguréssim els horitzons feraços on els tucs s’espelleixen en fenomèniques invencions.

Només sé que els tres colló-gastats co-llogaters, l’alumaire ocasional, en Primitiu Rostalòs — i l’enigmàtic xinès dels mil tranquils recursos — i el bleda estudiant ragatxo qui fui — amb les blanes penjarelles de totes les femelles d’inevitable seguici — ens traslladàrem, pigmeus, cap al reialme embalsamat de les clofolles, on amb els iacs i els brúfols rostollem i espigolem, i amb els hipopòtams, els onocròtals i les migales hom s’immergeix per a enxarxar amb les dents escórpores i bailes i libèl·lules, de qui hom n’ingereix sobretot, i cru, el moll.

Pòtols i brètols damunt el serrill i el corquim mòrbids boixem, i amb la lluna plena cantem i ballem, ministrers, i esguardem pels matins més apoteòsics cap a l’illa de Pa-Txoca, on de la cigala se’n diu tsigà, i del cony xipulla, d’on que, amb allò, força avençats; si més no, en arribar-hi, si mai hi arribem, no ens equivoquem pas en allò principal.

Una altra cosa diré d’en Primitiu, el del vast caixot d’alums, d’on en regalen molt tastívols llepadums. No solament és alumaire, fa també d’escorxa-ròsses i de fosser — les tres feines sovint anant alhora, vull dir, ensems, d’allò més finament ni bé — ai, el primitiu Rostalòs, ell sempre rondant, com dic, amb els seus alums que rendeixen d’allò milloret escaients pelleringues i rebaixadures de qui sap quin quòndam — ep, venudes en acabat d’estranquis a tall de relíquies molt sagrades, estil prepucis d’apòstols pel cap baix — prepucis de llurs apòstols! — si se’n rellepen els cretins — com jo rellepava, de nyec, conys.

I rondinaven les dones, i deien, Nen, nen, i m’etzibaven un carxot, i, fent-se l’adormidetes, m’hi amorraven més fort.

(…)

Sóc el llepaconys qui els troba tots agres
Sóc la lletera qui viola negres
Sóc la mosqueta qui es menjà els onagres
Sóc qui obès i fètid paga els alegres
Perquè l’enculin amb mànecs de gigres
Sóc l’amorós qui prefereix les sogres

Sóc gàbia de ca on clapen els pigres
Sóc el sastrinyoli qui occí set ogres
Sóc el tigre sodomitzat pels bugres
Sóc qui oblitera dels llençols les magres

Sóc un de pus entre els homèrics progres
Amb falòrnies de tartuf visc dels llogres

Sóc llambordí qui fa lloc als poagres
Glands llavieig iridescents com pagres.

(…)

—Qui viu a la teua escala? Duus-m’hi que el mataré!

—Quina escala? No, no. Ni me’n recordava. Això era abans, quan era jovenet. Diguem-ne que vivia sota la mateixa teulada, al nostre mendraig, redós, xibiu, sopluig. D’ell aprenguí a explanar-me en l’explicació. Mon mestre de zen, o quelcom de paregut. No en fa pocs, de lustres, que perí. De vell, cal dir.

—Et dic que m’hi duguis, que el mataré!

—No, no, senyora; no matarem ningú. Hi deu haver un malentès. Un malentès molt gros. No ens llençarem pas daltabaix d’aqueix avenc, o parany, o bertrol, on els clítoris o cimbells elastoplàstics al fons, histèricament deceptius, no ens criden. L’assassinat-suïcidi és un atzucac massa putrefactement perillós. Pus tost que en miserable procés d’ombrívol carnatge, entréssim, exhausts, en sòlida catatonia. No hi ha res de més sa.

Sistemàtic, lacònic com pitònid, li engreixinava l’occípit amb sèu de moltó. No hi ha millor calmant.

—L’aberrant espècimen qui voleu exterminar no crec que sigui tan malparit ni subtil ni dolós, i, encara menys, subdolós. Cap energumen, ca? Car hostil, ell, no gens. Un eunuc, com en Narses, a tot estrebar. La ciutat cria eunucs, digué en Sòcrates, oi? I als coliseus, les mortaldats! L’emperadriu Teodora, puta qui fou, plus santa i tot, hi anihila els avalotats, magnífic paradigma per a tots els santíssims generals qui vénen després. L’espècimen, sapiguéssiu, si voleu, que no assisteix mai sinó a les corregudes de caragols. A cap altra manifestació més sanguinària no concorr. Què dic? O a cap altra manifestació menys sanguinària no fa cap. I això que com sabeu a ciutat, si n’hi foten, si se n’escuncen, als circs, i als estadis, i als hipòdroms i rings — fotimers, constel·lacions, munts i munts de batalles campals. Mes ell, mai; ell tostemps pacífic, impertorbable, constant — estàtua groga, de sabó, a la moderació.

Em queia, ella qui suara s’havia volguda abassegadora parricida, òrfena i llagrimosa als peus. Em torcava amb el drap de cuina tot llord la pols que dec dur a les peülles, de tant de trotar pel món.

—I, si mai hi ha cap altercació entre els corredors, en la correguda de caragols, és a dir, quan saps que la correguda no s’acabarà mai, no és pas ell qui perd mai la paciència. Pus tost sóc jo, qui crida — Guarda l’orologio, Txotxo-san! Un s’hi va morir! I ell, cap paper? Cap! I ell, plegar? Never! Què altre a fer, quin altre afer, que d’esguardar la resolució de la lenta, lentíssima, contesa. Menja-sopes agafa-sopes a escruix, en Txotxo-san, ma dama. Ma dama?

Se m’havia adormida a la cama, com al perplex xai a l’ast se li adormia el foc. Quantes d’hores despenc, desvagat despecec, detallant-li, monòton, les virtuts hipnòtiques del plàcid xinès (japonès?), pel que fa a les seues subreptícies activitats amb els artròpodes, i els crustacis i amfibis, i els llangardaixos llongs com corretges, i els ambistòmids i amblicefàlids, ah i els camaleòntids, als quals pessigolleja amb punxegudetes cerres per a afaitar-los en la caça de puces de gasteròpode — els gasteròpodes, l’atot que em trec (i es treu) amb tota arbitrarietat de la màniga cada vegada que deleig (deleja) de fer-me (-se) explícit fins a l’exhaustivitat? Amb lates examinacions de tòpics impertinents, sense cap relació amb el tema tractat?

De ben jovenets, és el cas que ens n’adonàvem que, aitantost garlem, letàrgics, de totes totes, totes se’ns adormen. Ni les més insomnes de la tribu s’hi resisteixen gaire. Aqueixa és la innata habilitat, la facultat somnífera del nostre anestèsic verb. Atribut inestimable que tant ell com jo no abasseguem en opimes quantitats. I útil oimés qui-sap-lo, jotflic.

És clar que encara pitjor (millor!) si mai escriguéssim, vel·leïtosos carallets! Aberrugades bufes de comatós descloure’s, esbotzat abscés de narcòtica llufa, llúpia de gasos estupidificants… Per què insistiríem a allargar-nos-hi, en mudes cataractes al gota gota? D’infinit escatxic a l’ull? Tortura exquisida, obtundent, qui embalbeix quiscú, mes les femelles bon tros pus.

Me’n tornava. Me’n tornava, mandrós, morós i amorós, devers els meus. Els meus, camperols d’afores, com cuquets micòfags entre flotes, o colltorts mirmecòfags en formiguer, som els qui de debò ens n’entenem.

Sabem sobretot que només allò que es troba en espai reduït és comprensible, és gens entenedor. Cal doncs reduir els espais — per tal de llavors provar d’arribar mai a l’ideal de l’aprehensió de re (o millor de tot) d’allò comprès dins el reduït espai triat. Un pic la conclusió feta que hom ha comprès allò que hi ha raïa, potser aleshores caldrà gosar eixamplar l’espai una miqueta. Un miqueta i prou. I au, qui sap, i així anar fent.

Com el mateix món, com el mateix univers, vull dir, com la mateixa matèria, la qual tractem de molla copsar, no anem pas enlloc. Ni l’univers ni nosaltres no anem aumon. Anem fent, i au. Anem fent per a anar fent, i au. Fins que la collonada no foti el pet.

Les competicions d’èstrids i cal·lifòrids quan s’atansen bregosos a beure a les nafres i plagues de cap tonyina naufragada, de qui els bocins més saborosos diuen que se’n diuen sorres. O a les ensorrades carronyes dels enderrocats mariners de cap jonc derelicte — llurs cares d’horrífica caràtula fent cara de patir rai, com ara constrets, llurs mortificats cossos, qui sap per quin cruel barat reat, encara a endurar-hi un fútil afegit de vexacions — hi desclouen, com si de re no fos, els fenomenalment famèlics virons. I qui s’enfonsava a les zones batials? Com si no veiem ja prou demolició ran de nas. La terra sencera zona bestial. Tothom anar-hi fent, amb la mateixa intenció.

Si fa no fa convulsos, totdéu amunt i au, tris-tras, mangalejant, ara devers la teca, ara devers el cul.

Nosaltres, a l’endeví, aprofitant la natura, bucòlics nogensmenys, ja ho he dit, maldant de no fer-li cap tort superflu, o ça com lla excessiu. Qui fórem per a empitjorar el merder? Com si no s’endenyés sol!

Si el paisatge és idíl·lic? Home, no pas sempre, mes hom s’hi fa. I bellugar, mentre hom en sigui capaç, rai. Bellugar (pausadament) devers millor.

Esversats en la tasca, sovint (quan cal) fem, sempre molt provisional, un petit clos a tall de gàbia tancada damunt un rierol (o séquia o claveguera), amb pler (tres o quatre, depèn de les dimensions del xibiu o barraqueta), amb pler, dic, de foradets a terra, coberts tots amb una reixeta (treta de cap somier rovellat llençat a les escombraries, trossos del qual també van bé per a transformar-los en graelles per a rostir-hi cap avinent ni faitissa carronya que amb sort mai no trobéssim); reixetes; reixetes, dic, contra els proditoris rats i caimans, i qui sap els equinoderms i els artròpodes i els com se’n diguin, i el romanent infinit de bares, traïdorencs, serpetes (subdolosos, ver!), prospectius, intrusos o xarnecs de moltes de potes o de no cap, i qui fan tanta de por (que no els penetrin de cop-descuit als conys!) a les dones sempre tan patidoretes.

Allò, els nombrosos foradets enreixadets, allò resol l’eterna frustració, no pas de l’univers sense solta ni volta, ni cap ni centener, ni raó d’ésser ni finalitat ni dèria, ans, molt més important, del qui no pot cagar ni pixar quan vol — pel que sigui, pobrissó, perquè li cal trobar l’indret, i l’indret avinent qui sap on para, o perquè sap on és o l’ha trobat, i qualcú, malparit, ja l’ocupava! Hom es fa fotre d’una faisó terminal; suplici, turment, més que inútil, merdós.

Ara, lleixa’t d’embolics sense suc ni bruc. La qüestió que — Quin tip no ens fotrem avui, amb en Txotxo-san i el peripatètic Primitiu, amb, és clar, les opípares pellucalles per a les incomptables dones qui se’ns aprofiten del treball que no fem, bo i construint casetes i guanyant messions amb els caragols campions, plus d’altres tripijocs que ens portem; quin tip, dic, havent trobat una carcassa només mig rostada de pollastre, momificada per la calor i l’eixut, mes tot seguit mòrbidament estovada per la llonga pluja d’ahir, i alhora… Alhora, com ens divertirem llegint el fragment de revista amb fotos (quatre fulls rebregats) que el ventijol providencial no ens ha dut, únic entreteniment savi que no ens cau de feia setmanes!

La felicitat a petites dosis, l’única que comprendreu.

Per exemple, ell, el magnífic quintaessenciat exemplar clàssic, qui ens rau coruscant i glatint meravellosament al marge — el pixallits en tota la seua multiforme glòria. La generositat i la beutat supremes del pixallits, planta divinal — serveix per a tot, i tot ho embelleix. Abans de cruspir-me’l sencer, l’observava detingudament — jotfot obra d’art, fuig! Ni punta de comparació (cap obra d’art al món, ni dona eixarrancada per impecable que sigui), amb les aventures del pixallits — tots els seus alats i rèptils visitants, quin mostrari més astorador! I totes les seues evolucions, els descabdellaments, miraculosos. I com s’envola, havent conegut el sòlid i el líquid, volent al capdavall conèixer així mateix els dominis dels astres i dels altres ocells. Qui pogués esdevenir-ne cap! Qui pogués tindre la virtut de transformar-se amb tanta d’harmoniosa facilitat! I tot comptat i debatut, qui el comprengués… Qui el comprengués!

Jakarta, nineteen eighty-fuck, anys d’èxodes episòdics carregats de significatius esdeveniments, anys d’exploracions fonamentals, d’avinenteses del tot reeixides, de somnis viscuts, de veres realitats assolides i palpades. Fins que el foc no es revifà — i qui s’hi vol, enmig?

A Jakarta, els aldarulls — ens n’arribava l’esborronadora remor. Perill i amenaça d’ivaçosa estesa. La cabaneta, tan ben tinglada amb repetides recuperacions d’afegitons més o menys impermeables, sí ves, l’haurem de derelinquir. I nosaltres, és clar, tocar el dòs.

—Saps què? Torca i deleix als llençols la taca del crim. O crema’ls. Modestament, hi addicionem això, a l’unànime incendi.

Érem els tres, en Primitiu Rostalòs, en Txotxo-san, i jo. Cloquejàvem, els músculs del riure prenent massa riscs, a frec d’eixmaixellar-nos i tot. Les dones, parracs còmplices, ens venien darrere, remotes — llurs sanglots, llurs bleixos, llurs lamentacions, llurs ventres umflats a tentipotenti, en escreix.

Les dones nogensmenys, si fa no fa indelebles a l’esment. L’afrodisíaca flaire de llurs conys, quan als porxos dels masos transitoris, en la foscor del crepuscle, se’ls airejaven — arquetípiques ídoles, icones, de sexe repetidament picat. Feixugues nigromants qui us forneixen (clientes faves) les més denses ans greus abstrusitats amb aires esgarrifosos rai, mes que en realitat on s’arreceraven si mai els mancava la nostra invicta masculinitat?

Tornem-hi, transhumants. Camejant, tot el que mai hem après a estudi, regurgitàvem-ho.

Vora les riques lleres, hi apariàrem, ditiràmbics, paraigües. Se’ns hi enrellentien els pollastres. Els còdols se’ns cuixabadaven, amb esplendors de vastes enciclopèdies.

El sempre odorant Primitiu, alumaire prehistòric, troglodític, de bell nou molt lasciu nimfolepte, treia fum per les portentoses banyes, les volia ficar, fins al clipi, a quin coixí de ventre amanós?

Això rai. Les dones, cassigalls al vent, feien cap. Les dones, tic-tac, tic-tac, feien cap, ineluctables.

—Hora de cançons, prou fluctuacions, amaguem els ganivets.

~0~0~

[el xeic espia]

A l’aixopluc del cony el xeic espia
Llicenciat escopòfil s’hi encanta
Ecoic el cucut ceballut hi canta
Muricecs hi són qui colen l’aimia.

Gelós cucut qui acrobàtic s’avia
Fa un tomb al món i esdevé sicofanta
Us cantarà ecumènic les quaranta
Tret que llavors sols s’autodenuncia.

Despòtics muricecs foscants s’atansen
Supressió imminent tem el cucut
Verí de por li infecta el cap banyut
I al voltant de l’aimia els muricecs dansen

Moderat atura el tàcit atans
Cusc ulla a l’atri el màgic totentanz.

~0~0~

[fecalomes de bordell]

l’emputit torna amputat
amb el piu-piu més petit
i el trau del cul tot tapat
em sap greu tut mir leid

qui s’emputeix surt tot tight
amb estretors de constret
darrere brut davant net
més que fotre l’han fotut

voodoo’s hoodoo’s pippy pinned
ninot punxat i no drut
piules d’arlot amagat
com t’han anades punyint!

bossa perds bossa has guanyat
l’or i la merda és tot u
ningú de fet t’ha enganyat
sempre va dur du du du
sempre va dur l’ampul·lat.

(…)

si t’hi treus en polifem
prou cal ficar-li el monocle
polimorfs fems a betzef
hi rauen arreu on va

freus de brians i tumors
fraus plenes de sang i merda
caus de vergonyes i horrors
avencs de carronya a manta

i amagats rere l’armari
com artiodàctils arlots
de les brutícies amants

molt amics dels fecalomes
rossams d’homes molt fecals.

~0~0~

Faisons preferents de veure les dones — cagant

A estossegadetes de moribund, el cigarret qui encara cremava deixava anar miquetes de fum. Smoke gets in your eyes. De rerefons, llong sublim interludi de sideral clarinet. Car cert que l’aparell de les cançonetes encara tocava, fluixet, les peces del ceballut n’Artús Shaw, crec que suputí.

—Summertime, and the livin’ is easy, especulí.

Sense molla roncar, na Minerva matava l’araig vora la finestra on la tempesta fotia molt desesperadament ni carrinclona el mec. Havia l’ensopida deessa un diari mig rebregat a la falda. Es veu que tot llegint aquell trist paperot que se’n diu L’Osservatore Lleidatano, naturalment, s’hi havia adormit. Amb un cop d’ull veig, damunt, que s’hi trobava un altre d’aquells ridículs articlets que parlen de mi.

—Sour rehash of old chesnuts, shit! Les mateixes bestieses de sempre. Quina merda. Such piffle. It ain’t me, goddess, it ain’t me! — me n’hauria, si hagués gosat, ensems excusat i plangut.

Com aardvark vergonyós, atorrollat volia amagar’m, abans no s’eixorivís potser de mala jeia, mes justament llavors legions de menystingudes llumeneres s’escapolien del sanatori del costat; com acabalades ballarines de sapastre talent afaiçonaven estatuetes amb instint molt malmès de coreògraf pet. Mentiders i apòcrifs qui foren en llur vida de fantasmes, engeperudits per tanta d’impedimenta ni embarassament de paràsites reminiscències fules, imbuïts tanmateix per la vigorosa velocitat que imparteix d’antuvi la llibertat sense fons, amollaven ambigus apotegmes que tothom qui se’ls escoltés (tret que les llumeneres mai no s’entre-escolten, prou feina tenen lluint llurs llums) haurien fet caure de cul.

Romania doncs encantat a la finestra. Ara amb quina crueltat no travessen el camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats. Ah si es desvetllés la deessa i presenciés aitant de sacrilegi, vós! Els histèrics erudits trencaven lloses, s’hi cagaven, s’hi pixaven, hi vomitaven, hi eslleteradataven.

Volia que els llamps se n’estiguessin d’enllumenar l’horrorós espectacle. La natura em desobeïa de bell nou; sempre m’ha desobeït; és clar que qui sóc jo per a ensenyorir-me’n — cap llumenera, carallot de manguis, això per descomptat. Pus tost llemenera, si hom vol veure què vull dir.

Baldament doncs aquell vidre de finestra pogués canviar de pel·lícula, amb quina alacritat no en pitjava el piuet! La meua mà, balba com la d’hom, la mà de qualcú sols figurat, no assoleix mai d’engrapar’n el servocomandament. Com si furgués fútilment en cenotafi per a emparar’s de l’oferta dama somiada. Cos absent, ni dels ossos la pols.

Ambtant, els plàstics humans, en acabat de vagues dècades de no púguer del tot demostrar al món llurs meres mestries, ara es ficaven a blasmar totdéu, i especialment la manca de nodriment que altrament haurien pogut aportar a les ments sedegues de la humanitat, mes, ai, que el criminal poder establert havia sine die ajornat, de tal faisó que el món, orfe, no havia reeixit a parir ambtant sinó eunucs com jo mateix — i l’oratge mateix s’havia desmanegat fins al punt que l’ozó (o en deien l’azot?) aviat l’esperaríem amb candeletes, i totes les tasques s’haurien convertides en una sola tasca — la de rembre al cul de la deessa Natura la paparra, pitjor el rènec, del consum qui aitant la consumia i doncs li espatllava el tarannà, la disposició.

Quin somni brodava vora meu la deessa? Parant-hi un munt de compte, com qui diu amb peus de plom, amb una vamba i una xiruca, me li volia ficar el nas a la seua sacra cruïlla de carn, i tot ensumant-hi, inspirar-m’hi. Mes veia que somiant i tot treia ferotge, geniüda, els ullals. Una feixuga basarda em feia aliatge a l’aigualida sang amb els estrògens hiperdesenvolupats, vet ací per què de bell nou desistia de moure’m del tot. Cert que ma luctuosa piula era umflada — i tota roent d’aplicar-m’hi certa manxiula que hom, esperançat, tanmateix no feia pas gaire prou erròniament s’hi aplicava.

Ça com lla se m’eixorivia, vós, oi i més alhora si hom ullava, com jo ullava de cua d’ull, sots els llamps insistents, la perussa o carxena o carnatge on les llumeneres escàpoles descordadament no es lliuraven. S’entrepelaven a tort i a dret. Volia empescar’m qualque frase punyent per a descriure’n en acabat a la deessa l’estesa — i per xo vaig vúlguer ajudar’m amb la crossa de l’anap curull d’ordiat esplèndidament encigalonit amb anís, the filthy Aragonese liqueur, bo com els espotzims per a la memòria, segons hom havia pogut oir una vegada, no en fa pas pocs d’anys, vora els trens.

Per antull, em veig anònim rantell en atapeït eixam. M’estenc com la por damunt l’improvisat cementiri on les fastigoses llumeneres s’han tolts tots els horribles cosmètics de la convivialitat, i ara es retien amb ardida aquiescència a llurs veres natures de feres. Felló, insolent, vinc a escarnir’ls ara que són massa ocupats en llur vernichtungskrieg. Així és com som els volpells. Aprofitem l’avinentesa on tot és un merder per a fiblar quiscú impunement — eixam i exèrcit, tot plegat el mateix.

I què dirà la deessa quan li recitaré els òbits irrisòriament brutals d’aquelles molt autovantades tecnològiques eminències?

—How proud the mothers of soldiers to have a fucking killer all their very own!

Amb zel roent, sense moure’m de lloc, he anat pertot. Reialme d’atzucacs de mala mort; per floridures pansit, per vespers estimulat — i vés a sàpiguer on són, les claus de la recessió.

De no re doncs no gens traient-ne del tot l’entrellat — com dicta tostemps l’hàbit contret.

Alça Manela, l’ensurt! Absorbit en mos pregons consirs, m’ix al pas, més que madur, un xai en orri, escarot, qui, si sabia rembre’l, m’enduria llavors (per a estendre’l virginal al jaç nupcial) al xibiu on secretament (si la deessa s’adorm) sovint no rac (n’expulsava, cadaveritzats, els gossos).

—Treu-te el llaç del butxacó, munificent fuster, i sense distreure’t llegint a lloses recents on morts de beutat inversemblant rebien doncs molt adequades llampants llaors necrològiques, i, a obituaris lluents, concises distincions, inscripcions que nogensmenys saxífrags llimacs microscòpics ans lapidescents roseguen fins a la deleció, el xai lliga.

Xai carnívor disfressat de llop turbulent o de vivaç pollastre a qui tanmateix les plomes se li desencasten, aqueixos dies de fred, amb prou facilitat, car em fa que prou li toca mudar el plomatge. Atansa-te-li amb un robust pom de flors, a tall de boig ermità per un cop pacífic.

—Amb el xi que em trac del butxacó, no cal que us te me n’esglaieu gaire; el xi només me’l trac per a escurçar’m les ungles, o potser m’hi rac una mica barba o mostatx.

Univers en huracà, les trajectòries se m’enreden. Era fuster? Era ermità? Amb el xi escollava el xai (el pollastre? el llop? la sahariana?).

—Addled torsos by pains contorted.

Remots molt devots bruixots per aqueixos ermots adés inútilment hi pregaren. Pels solcs veig que s’hi desendollen, amb dificultats qui-sap-les, les descarnades mans dels malsebollits, i als oronells de llurs calaveres la pols incapaç hi sanglota.

—Mercès als somnis, sobrevisc.

I ara belleu els anys s’escolen com merda al cul pollós del disentèric. Fora, la nit guanyava en foscor. A la perifèria del somni, el submarinista s’hi descobreix, venint d’enlloc, sense saber què hi fotia, totalment desert de companyia, i havent oblidat on anava ni si tampoc no anava enlloc.

Barrades trobes totes les portes que duien al benaurat abís de l’eterna derisió. Xorc cossi d’escombraries de cada història, cascú justament gaudint de la mateixa autonomia dels peons a l’escaquer.

—On em duus, virot del temps?

Inclina’t a l’adveniment d’aqueixos nous forts batecs a les temples, com si hi tens cap borinot engabiat.

Fotut de tendrums, acondroplàstic nan, torna’t a atansar a l’endimoniada, meravellosa, dorment. A la seua sacra cruïlla de carn, lacrimabund, assaja de desxifrar-hi els barrocs esmegmes.

—I doncs? D’escabetxada o d’escabetx? Conté prolactina? Prou t’estimula els testicles, eunuc! I oxitocina? Prou promou afecte devers aquell qui et cardaries. La idiosincràtica testosterona? Segur, car prou t’empeny al sexe!

Soliloquis de granota qui balba i monòtona al toll corromput declames ràncies savieses, malaveges debades.

—Criptògraf, aprèn d’una puta vegada les pristines lleis de l’anatomia! Això no era cap cony amb esmegmes i romanents d’antigues i més recents lleterades! Volia la xiripa que fos un artefacte groc, d’aquells on hom hi met raspalls de raspallar ferramentes? Sort encara, encara rai, que no era cap ormeig d’aquells de fer trits peus de porc o àdhuc caps de moltó.

Torna-te’n destrempat, desapuntat, amb cua de moltó.

—As any other fucker, after he erupts, he mourns, se’m plany, de conya, en somnis, la princesa adormida, femna de gran formositat; de llufes emètiques, així mateix.

M’hi fotia el sord — i no cal dir l’insensible de nas, anòsmic, del tot.

—Missenyora, com si no hi sóc, del tot.

Ets fet d’estofa que s’inflama com estopí. Vigila, doncs; amputa’t de llengua, com t’amputares d’ous. Poc que dic re, xeic, fora de to.

A la llum llunàtica de l’ambre, les dríades… Tornem-hi, a la llum ambrada de la lluna, les dríades llur encant, llur beutat, en beatífica apoteosi, havien enxarxades pler de llumeneres a l’encesa. Com sàtirs nuls, es frustraven les llumeneres bo i assajant d’envestir dríades — cascuna de llurs desconfites era un delit — queien a l’abís ametista abolits per sempre pus, llur angoixa la senties xuixar rombolls de llur anihilació amunt.

Com afolls tumefactes d’angunioses escates, les llumeneres s’havien perdudes pels infinits orificis que les terebrants dríades, en ben lubricats giravolts gimnàstics, no perforaven a les lloses tombals, on inscripcions de fantasies sil·làbiques descrivien els components dels productes enllaunats als sepulcres que aplacaven. Llangardaixos nocturns, estimulats per l’escalfor dels tombs i retombs de les dríades, reien harmònics bo i repenjats a les escorces.

Assisteixes, impotent testimoni, al multitudinari i nogensmenys molt escollit col·loqui.

—Som molts milions de plantes, animals, minerals, qui vivim al plint greixós d’un sol pèl de cony, em va semblar sentir a dir.

Llavors me n’adonava, on em devia haver adormit — ací, centre de l’univers — el cap borlat per un parell de grans verdancs (penyores del seu desig adulterí) a l’interior d’una de les cuixes de la deessa — el nas a frec de cony — amb un dels dos ulls (el de dalt) amb les parpelles badades a causa que els seus pèls (els cilis de la parpella de dalt de l’ull dret) s’haguessin entortolligadament casats amb els més propers pèls del cony ensumat — i així el que veia l’ull adormit, nogensmenys badat de bat a bat, eren petits ens, més petits que no els menairons més petits, qui habitaven, per milers i milers de milions, es veu, l’hirsut nemorós pelatge de l’enamorós parruf — i el que n’escoltava, víctima (què hi farem) d’una certa eritrofòbia, eren tot plegat llurs molt saberudes dissertacions.

—Som els íncoles selectes als plints de les tricobòtries, als plints de les tricobòtries vulvars. Nobody luckier, man!

Llurs parrups, llurs carrisqueigs, eren perfectament comprensibles (car, gens malenconiós, ben enconat, com ells, al gust d’aquell taboll de figa — mos dents son riurau! — qui millor que no jo, és clar, per a comprendre’ls?), mentre erístics (ans erets rai, d’eretisme saturats), magistrals s’exprimien.

—Els tothora benaurats bacteris qui hi vivim (ah, fragant trau de ben matxucada carn!), si en veiem, de coses, company! Mai desinteressats, mai tips ni ujats de la vida, vós! Car som testimonis tothora de pler d’acció, de flagrant peripècia, de malavejat, sol·licitat, succés, això rai! Sotracs a balquena, jotflic! Mai ni un instant de repòs. Visca l’incessant vaivé! Zum-zum i som-hi, ja et dic! A través de naltres passa el tèrbol cap de fibló de la història del món…

Avesat a tastar’n les conseqüències, d’aitantes de felices accions, era hom (l’oient) qui hi afegia, in an afterthought, de puixconsir, —Com geòleg qui descolgués evidències amb la llengua, m’hi jugava messions que cascuna de mes papil·les (sempre rumbejaren els millors pertrets!), us en podrien contar d’encara més peludes, ni que fos només pel fet que llur longevitat excedia la vostra?

Tret que sóc, tros d’ase, qui re no diu. Qui escolta i calla.

Ara, la fauna i flora heteròclites als plints salabrosos de les meues pestanyes, llurs instints s’inclinaven pus tost a témer bon tros els avenços dels habitants de la pútida fufa, mes, encaterinats pel verb molt instructiu dels minúsculs ens, triaren llavors d’evitar tot conflicte, i, encara inspirats per les ascètiques prèdiques de llurs opositors, sota el carquinyol defensiu dels llavis del cony al lleny d’aquell cos divinal (carquinyol que era alhora reverberant gàbia d’apuntador d’on els xiu-xius s’eixamplaven qui-sap-lo), llurs parts es fongueren amb les contraparts dels oponents, i tot hi eren bombolles de càlides petites esferes mundials de companyonia exemplar.

Hom (què altre?) en roman corprès. Car cada plint… cada plint, vós!

Cada plint de pèl, populosa nació. Nacions sens fi. Varietat prodigiosa de prolífiques fascinants cuquetes — llur eloqüència sempre abracadabrant. Arreu arreu pul·lulacions de larves enraonadores, ans d’arnes garlaires, ans de molt savis ans loquaços mínims efemeròpters (els aitan famosos dels dos carallets harmònics ans sincopats!). De tota la joiosa patuleia — llur instantani infinit enginy, qui (llas!) tantost parit es fon; llur vitalitat, tot i que ventissa, fenomenal — llur… llur…

I com s’entenen nogensmenys en llur enfollit amuntegament! Molt rarament prenen mal; mai gens averganyats, i això que n’entomen de totes bandes; doncs res, poc que es fan malbé; ausades, mai pràcticament cap n’acaba mica nyaufat, per molt… Per molt que, a llur beneïda tofuda molt fotuda pelfa, hi hagin manxat tota la puta nit els celluts molt musculats llavorers qui habitualment, com dic, se’ls carden llur ben eficient, llur beneficiant (doxologies rebi sens fi, ans peans ni aürs sense plànyer-li’n molla cap), llur molt monumentalment munífica hostalera — ço és, la colossal deessa, és clar, la de l’immens univers ben retalladament tanmateix pelut.

Ai, però. Sí. Condemnats nogensmenys a quins altres sinistres fats? Car llur humanitat, no pas menys amenaçada que, ací, la del tit. Bug removals on tap. Escucaments a betzef.

Saben, intueixen (amb el temps i una canya, provarien que…) que…

Que hi han hagudes un fotimer d’edats anteriors… Hi han hagudes, en l’abís insondable del fosc passat, èpoques prehistòriques incomptables on, de lluny en lluny, una bromera vinguda dels espais incognoscibles els eixorbava, i encontinent un ferro fred llavors no ho arranava tot!

Tret que aviat, de mantinent com qui diu, les noves generacions nacionals renaixien — cada cop, cada cop — valentes, sense atur — i llurs històries, ah, llurs històries nacionals — i llurs geografies! — eren, naturalment, supernalment glorioses!

L’emoció potser, i, amb un parell de sanglots, no me’n poguí estar — llagrimegí. Les ulleres de miop, ara totes de través, no n’impediren pas el fluix tolerablement timorat — les qui sap si deletèries gotes escatxigaren segurament els pelets de l’empireumàtica figa en qüestió.

Els menairons microscòpics, qui, si s’havien ells avesats a mantes d’inundacions de tall menstrual, excretori, secretori, espermàtic, i així anar fent — bàlsams, laves, salses, loocs qui-sap-los — aquell conyet fet i fet qualque mena de canyet! — mai no s’havien trobats fins al coll dins les traïdores riuades de les, com dic, qui sap si antimicrobianes llàgrimes, es barrufaren, en caòtic desconsol, immergits doncs en la fi del món.

En la fi del món, tot aquell univers feliç? Sí ves, sí ves! Feliç o infeliç, tot univers hi passa, per l’adreçador del cras anorreament. Més val no capficar-s’hi.

Més tard (tost eixutes les carrinclones llagrimetes, a part que mos tricobacteris ciliars, solidaris, segur que els havien volgut convèncer que aquella aigüeta, ei, inofensiva rai, vós), ells, tots plegats, tanmateix molt alleujats sobrevivents, bo i remembrant, en discutirien, alhora tifejant-hi si fa no fa com heretgets — ça com lla, tifejant-ne un pelet, si més no.

—Doncs em deia, enmig del cataclisme, força tranquil·lament nogensmenys… que ignorava…
—Que ignorava, carall, que toqués fi del món.
—Ignorava que toqués fi del món justament aquella estranya nit on rebíem els flascs visitants.

S’ho recontaven simfònics, mentre prenien el cafè, tots ensems, en bellugós eixam, els veterans companys de l’equip de natació. Altrament, lluny de llurs esments ara l’esglai encorregut d’adés, llurs tarannàs tothora altament neutrals, com si llurs nervis simpàtics, responsables per a les reaccions massa carrinclones ni sentimentals, hom els els hagués quirúrgicament tolts.

—Qui ho hauria dit que tocava avui, vull dir, aquell dia.
—Aquell dia on totes em ponien amb suavitat, vós, on s’escau que prou tot em rodés si fa no fa cap a com qui diu bona fi.
—Casat de fresc i tot!
—Ha-hà! I amb quins fleumes, amb quins taujans bajans!
—Cilis d’ull! No han vist mai re!
—Sí ves!

Encopresi, vós — el fet de sollar’s de merda un mateix sense voler, sobretot clapant. Hom s’hi enllorda i au, res on botre com cap altre cafre degenerat, religiós, davant cap tòtem botriocèfal qui li pugés, operós, pel cul. Ça com lla, això rai, encopresi, tothom tard o d’hora en pateix qualque cop escadusser, ca? Cas prou corrent, incident trivial, nimi accident, vulgar esdeveniment, i tant, ociós d’allongar-s’hi, poc en parlarem pas pus.

I què? Esmant-me quelcom com ara científic especialitzat en sòlids afectats pels espasmes (sovint força estètics) dels ferments, em sembla que el que vaig fer llavors fou encendre un llumí per tal així d’espantar una miqueta la pudor de la deessa, qui, sense desvetllar’s, encara roncant com qui digués a esporàdiques sotragades, jaquia anar, amb una llufa, un filet prim, un rajolí, de merda líquida.

—Pel finestral vam veure cremar cada ninot, es feien avinent els menairons amb prou feines visibles, llurs magnificades imatges, per quin miratge de la proximitat, tremolencament reflectides en qualque goteta minúscula de sang embrancada vora la retina, i dels quals en cabien, a la negligible goteta, pel cap baix múltiples milions.

—Ninots adés no feia gaire benaurats encara, i de qui ara mateix, pel vidre gruixut, prou en veies les horroroses ganyotes, mes només n’endevinaves els esgarips, mentre, part darrere, per l’empiri de banús, solcat per caps de fibló i llamps a balquena, hi volaven, ascendits, en folcs de malson, els renascuts monstruosos bestiars d’èpoques insabudes.

Em figurí astruc espantall entre gardènies. Car per sort, com dic, portada a cavall de glutinoses escorregudes, una flaire força falaguera s’afegia tot d’una a la bigarrada barreja odorant, bo i eixint segurament de certes glàndules (les d’en Skene? les d’en Bartholin?) d’aquella doncs pobladíssima xona, l’escultural mestressa de la qual devia llavors somiar en clau eròtica.

—Una darrera glopada — féu llavors un dels més rectes tricobotribàcters, menairó més aqueferat — i tornaré a la feina.

Fora (o dins?) s’enfonsaven asclades les lloses tombals, i es reciclaven en quelcom o altre (hom en servava el sentiment) els saturns ressuscitats. Cristal·litzats en lluents miniatures, els llops i moltons, i les llumeneres, i les dríades, i els cadàvers, i els menairons, pler d’altres microbis rai, adés martiritzats, o adés promesos a quines glòries de noces i paradisos a lloure, les distòpies i les distopies dels atzars que, de cop-descuit, amb llavis intrusius els petonejaven adversos, es veu que te me’ls condemnaven a aqueixa immobilització de fòssil en ambre on mos ulls dorments, ataleiats, no es clavaven, muts.

Els dic, clapant, —Mentrestant, consuet, mon calamitós caulicle claudica incorregible. Indeed, my clumsy pitiful caulicle perpetually capitulates.

I m’aixecava doncs per a… Qui s’aixecava? No pas l’atuït davant la portentosa font de totes les secrecions — un altre, entre els hostes o els amfitrions, un altre dels diminuts convivents.

—I m’aixecava doncs per a pujar dalt i, si tombes una mica el cap, te n’adones que ells, tots plegats, orfes, sanglotant, es deixen caure sobre els feixucs comptafils i els gegantins llibres dels balanços, i, devers l’espessa foscor, ja no es condueixen sinó amb inestables cames de por.
—Veus que, d’esme, desconfits, s’afegeixen al seguici, que s’hi afetgeguen, desfets.
—El seguici que duu la infecta carronya de llur mare a l’incendiat turó dels morts.
—El llum meravellós, la llàntia màgica, em duu escales amunt cap a les golfes on fredament la feina em demana.
—Amb un bufec m’assec; ara em tocarà pencar d’alba a llostre, encara que potser de moment hom els hagi cancel·lats, abolits, esborrats, subsumits en la fixa fosca.
—Ça com lla mai no t’afegeixes (qui hi balafiaria l’estona?) als pútrids morfíbics hòrrids corrosius ninots ni a llurs reincidents fastigoses mascarades on el foc engoleix de bell nou la carronya del món, mentre rebrollen arreu, i àdhuc sallen per l’empiri flamejant, els folcs de tant de grotesc organisme qui els ulls reneguen d’haver mai copsats i abjuren els senys d’haver mai concebuts.

La guspira, la flama, l’olor de fòsfor, me’ls inspirava tanta d’èpica, d’epopeia, prosopopeia, poca epiqueia? I’ll be… I’ll be buggered!

—Car cavà que sempre el mateix embafa? — hom hi fica cullerada, prenent el cafè amb els antics companys del cercle de muntanya, mentre pel finestral del cafè es repeteixen els adotzenats fenòmens.

Tret que tothom, no en feia pas poc que s’havien tornat pedra — monument, monument de pedra, al camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats.

—Tant me fa, poc calen respostes a qüestions ocioses, d’aquelles que en diuen retòriques. I llurs parers, uja sentir’n l’esquelleig — banal cançoneta, ramat.
—Així que vidre gruixut, i au — microbians menairons s’empatollaven de lluny.

Quan…? Quan…? Quan em despertaré i em tornaré a ficar a lloc les ulleres?

Un tremolí solcava la bella. Ai, si m’hi enxampava, posició delictiva com cap altra! Eia, l’aporrinament! Pitjor, l’imponent tacó! Eixoriveix-te, capdecony!

—Eixoriveix-te, doncs, capdecony!

~0~0~

[noces de lluna i lava]

La marinada aviat ens alleujava
Només calia romandre quiet
Ens esguardàvem una pedra blava
Ens hi adreçàvem amb el cor tot net.

De cel serè bastits i de mar brava
Els tres inerts i fosos en quelcom concret
Els tres presents — noces de lluna i lava
Tots plegats uns sense portar’ns cap plet.

Ni naltres mestres ni tu nostra esclava
Esperant l’hora i rebre el vistiplau
Del benvingut ventet qui ens diu quin grau
Cascú adquireix a la mateixa grava.

Nostra i teua ànima del mateix ferro
Terra que crema el Sol — carrall i esguerro.

~0~0~

[sobtats canviots]

Abruptament el viatge finí
La dona amb la qual anava em va dir
Trau-m’hi del pit la bosseta que hi duc
La jaca massa estreta i doncs no puc

L’hi trac amb prou feines i me la pren
L’obre i hi treu un bitllet per al tren
Se’n va i romanc dient que ja ens veurem

Com serp al clot es fon el tren — i trem
La terra tota com si el món es romp

De crits m’eixord i el silenci irromp

Mama! Barrufs sortits d’un sol forat
Tothom qui era ara en fum canviat

Fum de volcà cascú qui tumefacte
M’embolicava en tremebund contacte.

~0~0~

còpia a l’Opuscle

Tweet

[guaitaire guaitaire]

Ets el guaitaire qui guaitava l’aire —
Hi ensopegaves qui sap si el teu cos
(Se’n va bocí a bocí, petit i gros,
Que mai no es pren pas a cap croc ni caire).

El cos — l’ignora hipòcrita missaire;
(No sé què es creu que és, datpelcul talòs:
Ple de misèries, un envàs mal clos
D’on se n’enfuig l’ànima per l’escaire).

Fum a través, per arriscats ravals,
Al far fas cap, on sincer escorniflaire
Els vents ensumes amb nas de drapaire.

La veritat la dius, i amic no gaire —
Només n’hauràs si com ells ets tan fals.

Del far dels clars n’ostes parracs, fecals.

~0~0~

[filosofant t’afoguen]

Ocell sortós pres al vol i esmocat
Anys fets malbé esperant el temps propici.
I ara encarem absorts el precipici
L’esbart sencer engolit pel fosc forat.

Procrastinant veiem passar el seguici
De mant de mort sempre en precària edat.
Sens ales ara amb el motor espatllat
Ens estimbem i com qui diu per vici.

Nova carronya afegida al canyet
Monstres grotescs bavant t’hi cataloguen.
Somriu-los quec amb espasme discret
Quan amb el nas filosofant t’afoguen.

Efímer entre espècimens sens fi
Banal floreta d’oblidat camí.

~0~0~

[8 de març 2016]

Arribes avui a l’edat obscena.
Tothom et xiula — la piula t’has treta.
“Què és ara això? Sembla que cagui veta!
L’estireganya com torta amfisbena!”

Plegat, la piula embroques com trompeta.
Uròbor ets, allò els desencadena:
“Quina indecència! Buidem l’escena!
Fot-nos el camp, antiquat atleta!”

No vols anar-te’n i de tot et cau:
Pedres tomàquets cacauets i ous.

Restes incòlume, ets prou on t’escau.
Poc has d’anar-te’n per cap dels renous.

Ara, quan és el cos qui et cau a peces
Llavors i tant, al darrer cau t’adreces.

~0~0~

Nou aparatós descens

A l’esglaó més alt espiava els amants. Amb el lleuger biaix del darrer esglaó, els llapis a pleret relliscaven, i de vegades, per a evitar que s’estimbessin i potser alertessin tothom de la meua presència, em calia apartar els ulls de l’escena bàsica, quan ve-li que, sense adonar-me’n, a la vora l’hi tinc — ella.

Què hi fas? — que em diu.
Espiant els amants.

Crec que ho troba bé; en tot cas, es treu uns pintallavis i un tallaungles i d’altres petits instruments d’una bosseta de maquillatge i s’ho fica tot a la falda no fos cas que si els fiqués a l’esglaó esbiaixat li rellisquessin; ça com lla, en ficar-s’ho tot a la falda, s’ha hagut de (o volgut) eixarrancar, eixarrancar espectacularment — son entrecuix palès palès.

No sé si ho sabeu — que li dic, prou humil — mes als setanta i tot, trempar encara rai.
Setanta? Me’n portes pel cap baix quaranta.
Xifra important.
I tant. Parla’m de la feina — fa, gratant-se despreocupadament els pèls del cony sota les estretetes calces blanques, alhora que moneja amb els petits instruments de fer-se encara més desitjable.

Començava a dir-li que potser s’erra, que no és pas que sigui espia professional, que ho faig d’afeccionat, diguem-ne per feblesa i per tendresa envers el món, i envers les persones enamorades, sobretot, i gairebé exclusivament, les qui festegen i carden il·lícitament, ço és, fora dels contractes matrimonials i d’altres encarcaraments imposats per les reaccionàries societats, integrades, sembla, per un gran nombre de ferotges animals especialment perversos, només dedicats a impedir els goigs naturals del proïsme. Maleïdes opressives i repressives forces del cretinisme ambient.

No sé pas si m’escolta gaire. Tot d’una, quelcom m’impel·leix a amorrar-me-li a l’entrecuix. A través les estretetes calces blanques, el seu cony sucós fa una divina flaire.

D’antuvi, s’hi troba bé, amb jo xarrupant-hi. Tot i els meus setanta, de sobte no em fa mal re; com qui diu, elàstic rai. Els mals vindran en acabat — ai, ai, endemàs d’ahirs insensats, prou m’hi conec.

Mormola i bleixa d’un cert plaer. Ara un sotragueig salvatge. És l’orgasme, prou que ho sé. I tot rodola. Els petits instruments de maquillatge, els pintallavis, els meus llapis… Greu daltabaix. Forta crisi. Sorollós terrabastall. Bromera sobreïxent. Rodolaria avall jo mateix i tot, si doncs no fos que se servar-me, molt precàriament, a un branc de barana. Ridícul.

A baix, als diferents llivells, tothom alertat. Amants, oficinistes, operaris.

Em va caldre davallar excusant-me profusament. Un vellet pregonament avergonyit, amb una taca cada cop més grossa al davant dels pantalonots. La riota de tothom. Rialles nervioses dels amants, múrries dels oficinistes, grolleres dels operaris. Ella, ningú no n’endevinava mai la presència. Més tard, quan la gent, qui suara descansadament i molt agraïda tant se’n reien, foren novament ocupats en llurs inútils empreses, potser, imperceptiblement, ella davallava, i suaument se n’anava també rere la seua taula de trista buròcrata.

~0~0~

—El nostre llit un clot.
—El nostre llit — un clot. Un clot rectangular fet a cop d’urpa damunt la dura terra siena. Abans me’n record que prenent més o menys revolada, el podia saltar. El podia saltar, el llit, al començament, tant en la llargària com en l’amplària. Mes és certament cert que amb el pas dels anys l’hem degut anar eixamplant.
—I allargant.
—I enfondint, i enfondint.
—De tal faisó que ara no puc, ni en l’amplària, i menys, és clar, en la llargària, saltar-lo.
—A part que…
—A part que, fons com és, si hi queia, el mal que m’hi feia, vós.

~0~0~

[—La mort un detall.
—Tens nou anys, aviat seran les nou; et dius Aristarc, vas a escola.
—Esquivant un cagalló de gos, relliscaràs damunt un gargall i cauràs de la vorera a la carretera.
—Precisament ara que un autobús passava arran.
—Una de les rodes del qual t’esclafarà el cap al caire de la vorera.
—Les dones qui tornen de la plaça s’aturaran un moment, esfereïdes, i veient el teu cadàver tot espatllat, amb la bata d’escola tota plena de sang, i el teu cap esgarrifosament esclafat, s’exclamaran, qui amb molts d’escarafalls, qui molt recollida i gairebé silenciosa, Pobrissó pobrissó, o Fillet fillet.
—Tornaran cap a casa commocionades, les dones, encara passant per la darrera botiga, per cal flequer, per la fleca, i faran un comentari, alhora demanant el pa, Oh estic tota trastocada, pobre xiquet, tot fet malbé, esclafadet, el cap fet miques…
—És clar que la mort és un detall.
—La mort — un detall. Sembla important perquè s’escau a la fi de la vida. Si s’escaigués a qualsevol altre moment passatger de la vida, fóra detall oblidadís, te n’oblidaries com si mai no hagués passat.
—Com quan de petit anaves a estudi, i et veies caminant reflectit efímerament damunt cap vidre d’aparador que, a més, dintre, mostrava miralls, i et deies, sense pensar-hi, de fet pensant en coses més interessants…
—Com ara en les cagades de gos que no has trepitjades.
—O en el fet que ets avui moro heroic, tornant victoriós de pelar milions de croats merdosos, i qui ara doncs reconeix, molt magnànim, els aplaudiments del seu harem.
—El seu harem, constituït per moltes (les més fermes) de les noietes qui van a escola, a l’estudi de monges on va ta cosineta, gairebé a la vora de la teua escola.
—O resulta que ara mateix, entre les cagades, t’has trobat un centimet, i has pensat immediatament en la rateta qui escombrava l’escaleta. Què en faràs? No gran cosa. L’estalviaràs i te n’aniràs trobant milers i llavors… Llavors sí que et compraràs… Et compraràs…
—O et capfica el panteix feixuc d’una vella grassa qui pujava les escales…
—No.
—T’havies vist en els miralls i automàticament havies dit, Aquest el conec… aquest el conec… vagament. I has continuat, i no hi penses mai més.
—O qualsevol altra petita anècdota que no se’t grava a la memòria, com ara mateix que has vists uns homes qui semblaven parlar de diners.
—Ah, tants d’homes inútils parlen de diners; de vegades més efusivament que no d’altres, però…
—Oi que ja no te’n recordes, de les cares que feien, i si n’hi havia un de més emprenyat que no els altres, o més agafatós, o obsequiós, apegalós?
—O més malparidet, més murri?
—Furtiu?
—Fatu?
—Doncs així mateix la mort, si no fos que s’escau quan s’escau, és clar.
—(…)
—“Aristarc Verdura, nou anys, va morir ahir d’un accident, trepitjat per un autobús mentre anava a estudi” — això deia si fa no fa el diari l’endemà.]

~0~0~

[vinclada damunt les petúnies]

Sempre arronsadet a les parets, xiquet molt patidoret, molt paradet, molt espantadet, geperudet, he tornat a passar vora el jardí de la veïna.
I quina sort, avui, vós!
D’esquena meu, ella era vinclada damunt les petúnies, i jo, entre els barrots de la tanca, ajupidet, li esguardava faldilles amunt.
Li he vist el cony? No ho sé. Qui n’ha vist mai cap? Estic tan desconcertat!

Jagut al fang, esdevenia fang, com qui diu invisible, per ningú calat.
Sóc fang, sóc fang — que em deia —. Brosseta a l’ull d’una formigueta qui, espiant-la cuixes amunt, es rabeja en buina d’elefant.

Tret que en un altre instant ella m’ha vist i se’n riu, i em diu, rient, que vaig tot brut, que ja puc tornar a casa a rentar’m.
Avergonyit me’n ric vergonyosament. Tan victoriós, i venturós, i amb la terra fos.
Car quan tinc vergonya sóc campió!

He corregut cap a casa; m’he torcat amb un drap de cuina que llençava en acabat a la roba bruta.
He presa llavors la caixeta de ferro dels meus tresors.

Tornant, si fa no fa net, he entrat al seu jardí.
M’ha somrigut; em sembla que es pensava que li portava cap encàrrec de part ma mare.

M’he distret amb el seu somriure de deessa imponent, i m’ha caiguda als peus la caixeta.
Ui quin mal.
La seua rialla llavors, si em feia trempar!
És la vergonyeta el meu opi? La vergonyeta prou em fa trempar.

Quan tot embarassat m’he ficat a la gatzoneta a plegar la caixeta, ella, davant meu, també s’hi ficava per a acunçar la terra al peu d’unes peònies. La seua faldilla li pujava a mitja cuixa.
Gosaré fotre-l’hi llambregadeta carranxa amunt? Oi que no porta calces?
En porta? No en porta? Quin embolic, quin mareig.

Com si li oferia en secret tot el bé que tinc, humilment, tot tortet, arrupidet, davant seu he colgada molt superficialment la caixeta de ferro, entre tres o quatre tuies i criptomèries joves, o nanes, a un raconet altrament nu del seu jardí.
I amb allò ella se’n reia encara més fort.

Tot d’una m’ha escopinat a la cara, i he xarrupat, escorrent-me, el seu gargall.
Llavors ella ha cridat el gos i jo he fugit tot esverat.
He sentit que, encara rient, tancava la tanca darrere meu.

L’aigualideta lleterada m’anava rajant cuixes avall, sobreeixia els camals dels pantalonets, es regolfava en sengles tollets a cadascun dels revolts dels genolls.
Empegueïdet rai part defora, mes ben contentet part dedins.

Car m’imaginava (fora dubtes!) que sí, que allò, aquells llavis, aquells morrets glabres, partits per una pregona entalla, devia ésser, mentre es vinclava amoixant les petúnies, al capdavall el capdavallet… el capdavallet ragudet d’un conyàs triomfant.
I no pas cap plec de cuixa i natja, no.
Un cony, un cony!
Un cony de dona, misteri supernal! No pas cap conyet merdoset i sense història de neneta qui va pel carrer sense calcetes, no.
No! Un cony de veritat… que, sencer, vés a sàpiguer com cony deu semblar ni quina cara deu fer!

I llavors un rosec, Demà n’estaré tan segur, que li veia el cony?

Demà…
Demà continuaré cercant pertot arreu aqueix flairós bolet il·lusori que hom diu que les dones duen tan esotèricament amagadet al bell centre del món.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort (40)

—L’Aristarc Verdura amic meu? De cap manera, senyor inspector!
—Al contrari, senyor inspector, escolteu. Cert que ens coneixíem de lluny, diguem de fa sis o set anys. Ell era escombriaire, com jo encara ara. Després ell fou expulsat del gremi, massa boig, massa maltractar els contenidors, massa insultar i picar l’ullet i voler tocar, amb la vènia, el cul a les caramaseres.
—Doncs bé, cert. Érem, fa tots aqueixos anys, un boldronet d’escombriaires qui sortíem algunes nits. No res, senyor inspector. Fèiem unes copetes, visitàvem algunes senyoretes d’aquelles qui hom en diu fàcils i de millor mercat. Vós rai que em compreneu, cert, amb la vènia.
—Una vegada que érem quatre i ens anàvem a cruspir una coca de recapte, i era, sabeu, cert, una d’aquelles coques de recapte que duen una fava dintre. I així qui treu la fava, la penyora, oi, doncs ell ha de pagar la coca?
—Doncs bé, rai, això rai, tothom entesos. I la fava hi era, ca? I qui la trobés pagava, fa?
—Doncs, au, què. Que la fava no va aparèixer mai, senyor inspector! Algú entre els quatre se l’empassava. Per a no haver de pagar!
—Qüestió d’honor, diguérem, senyor inspector, cert. Punt d’honor, autoestima, amor propi. Amb la vènia, marcials. Altrament, ca, quin greu oprobi per al gremi, per a l’ínclita entitat!
—Ultratge a la bandera, o al drap brut on ens torcàvem els patògens i els morbífics elements, tant se val, car el que compta és la intenció, cert, no pas? El greuge comès, barement entaferrat, i el greuge admès, baronívolament encaixat. Baronívolament, mes no pas mai impunida. Car l’honor del gremi… Ja ho he dit.
—La qüestió, un de naltres el culpable, l’indigne de l’amistat i el respecte de la resta; calia doncs esporgar’l, i per això quina millor solució, cert, senyor inspector, que vigilar’ns mútuament, amb la vènia, vigilar’ns la merda, els tres altres presents a cada sessió de defecació de cascun dels membres.
—Tret que és clar, cert, els tres a casa de qui? Allò era, com se’n diu, cert, un problema d’intendència, d’estratègia, de tàctica, de què? De logística, exacte, gràcies, de logística molt castrense, amb la vènia, cert.
—Mes llavors, rai, això rai. Llavors vam trobar una altra solució: aniríem per parelles. Per dissort, o com se’n diu, per malastrugança, em va tocar de germà… De germà, amb la vènia, senyor inspector, de germà de merda, d’anar amb el Verdura.
—Me’l vaig endur a casa. No podíem pas anar a la seua miserable dispesa; tothom s’hi hauria pensat que érem, amb la vènia, senyor inspector, marietes, amb allò d’anar sempre al canfelip plegats. Sempre bessonets, com les parelles de policies, qui pertot han d’anar ben juntets, tret que, és clar, d’una manera, ells, els policies, altament baronívola, vull dir, viril, muscular, bovina, inspector, no fotem; qui fos gens eixerit no hi trobaria ni punta de comparació, amb els repulsius invertits degenerats, cert, no diguéssim bestieses, ca? Tothom qui no és un tarat prou ho sap, que els policies, la crema de la masculinitat. Cert, i tant. Doncs bé…
—Ara, a casa, podeu pensar, i tant, la dona rondinant, com una puta amb mala setmana, fa?
—Res, res, senyor inspector, cap neguit. Rondineig i mala llet de femella. Res que encontinent no haguessin arreglat quatre mastegots ben etzibats, cert, oi, és clar.
—I si amb quatre mastegots no n’hi ha prou, oi, senyor inspector? Em trec la corretja i, de part de sivella, tacó rai, ca? I tant! A tall d’heroic policia, en imitació molt respectuosa i no cal dir l’humil, senyor inspector. Els inferiors, cert, garrotada i a callar.
—Tu, prou històries. Les dones, muts i a la gàbia, o barrot. Prou històries, cert. O encara vindrien a plànyer’s. I de què? Prou que les dones sempre en perill que les violin, les forcin, les agredeixin. És natural, oi, cert. Per això es casen, vós, ca, perquè algú les defensi. Algú tan ben parit com jo… I molt més encara, vull dir, ben parit, com vós, cert, és clar, senyor inspector, ni cal dir.
—S’ha acabat i som-hi. I ella somicant, amb un ull de vellut, i dient, Perdó, perdó. I au, és clar. El Verdura i jo dormiríem i aniríem, amb la vènia, la vostra vènia, vull dir, senyor inspector, no pas la de la dona, la de la dona qui la vol, eh, hà! Ell i jo aniríem, dic, ell i jo, sempre a cagar ensems. Sempre, és a dir, tres o quatre o cinc o sis dies seguits. Els que calgués. I ella mentrestant a dormir amb la canalla. I a callar i a fer la feina. I au. Perfecte acunç, oi, cert.
—Doncs som-hi. Tant se val. Ara començaven les com se’n diu, les ordalies, les dificultats, les dures qüestions, les proves inquisitorials, gairebé, les tortures, amb la vènia, senyor inspector. Car calia tindre sempre si més no un ull obert. No fos cas que l’altre se t’escapés a cagar d’esquitllèbit. De nits, cert, vam ficar una campana al capdamunt de la porta. Així, si cap dels dos, eixia del dormitori enmig de la nit, i l’altre clapava, despert rai.
—I que calia ésser testimoni de la caguerada, del palter, dels estronts. Els estronts que calia destriar acuradament; la palterada així mateix, encara més difícil, degut a la seua diguem-ne liquiditat, oi, cert, la seua massa toveta textura de pastís. Pastís per ara i tant sense penyora, llas!
—Car hom cagava no pas directament a la tassa del canfelip; hom ho havia de fer damunt un diari estès. I llavors, un pic la feina feta, el company, amb el cagaire de testimoni — cert, és clar, oi, necessari, no fos cas que hi hagués qui, sense ulls d’altri presents, ho aprofités i trompés — el company, dic, el germà de merda, havia d’anar destriant, triant, furgant, amb els dits, veient si, entre, amb la vènia, la merda, no hi sortia al capdavall la santa penyora dels nostres somnis!
—Gens de sort. Ni ell ni, encara menys jo, és clar, cagar la fava, jamai, ni traces.
—I s’escolaren els dies, cert, i llavors, al capdavall, més o menys tothom ujat del procés fins a la coroneta, quelcom! Quelcom que em va fer comprendre que el Verdura era un malparit de marca. Un bútxara impropi de romandre entre naltres, amb la vènia, els civilitzats.
—Sabeu, senyor inspector… És clar, car prou ho sabeu tot, si no qui us hauria promogut a inspector de la ben meritíssima policia, cert. Sabeu, dic, que les penyores de les coques amb penyora són uns petits ninotets de porcellana de cops policroma i tot. Doncs bé, us ho voldreu creure? Els inversemblants cops de traïdor del criminal fementit Verdura!
—Una nit, mentre ell té el nas ficat a la caguerada que jo acabava de cagar, d’esquena meu, tot d’una fot un crit de boig.
—Eureka, eureka! — que esgaripa. Eurekes que eixorivirien tot el veïnat —. La fava, la fava!
—Qui s’ho podia creure? La fava! Quin esglai, senyor inspector, cert. El cor, quin bot! I que em queia la cara de vergonya! Podia ésser cert que m’havia empassada la penyora sense adonar-me’n? Que el culpable al capdavall era jo?
—No! No podria pas viure amb el pes, amb l’avergonyiment, la insofrible ignomínia. No! M’hauria de suïcidar!
—Li vaig dir, esgarrifat, i prou escotiflat, a les últimes, Porta, capdecony, a veure! I ell que no volia. Ens barallàrem allí mateix. La dona i la canalla, amb tota la sorollada de la campana i el rebombori al canfelip, s’havien presentat i, altament astorats, ens veien lluitar damunt la merda. Galdós espectacle, ca, cert. Gens exemplar.
—Gens exemplar pel que fa a naltres, mers afeccionats; car què més voldríem que voler assemblar’ns, vull dir, atansar’ns mica a l’exemplaritat sempre proveïda, amb la vènia, per l’espectacle, altrament molt natural ans professional, d’un dels vostres quarters d’interrogacions, senyor inspector! La lluna en un cove, ca, cert.
—Tant se val, som-hi, i tant.
—Al capdavall, uf, li vaig poder arrabassar la penyora. El xaquiós, l’epicaricac, el malparit, senyor inspector! Car la famosa penyora, la seua transcendent troballa, era una figureta de plàstic que era palès que ell havia pispada no feia gaire entre les joguinetes de la canalla!
—De plàstic! Cap ninotet de porcellana típic! Cap fava com déu mana! I és que m’havia “plantada l’evidència”, a estil dels policies. No pas els policies com vós, i els del vostre molt eximi gremi, és clar, cert, no fotem, i tant! Gràcies. Vull dir, els policies corruptes de les terrorífiques, les nihilistes, pel·lícules estrangeres, és clar.
—I jo rebentant, us ho podeu imaginar, senyor inspector, amb la vènia, Mai més no me’n fiaré, de tu! (que li vaig dir). I ho diré a tothom. Trampós! Em cag en déu! Trampós de merda!
—El deixava amorrat a la merda, sapròfag entre patògens. La seua boca de pòlip dient qui sap les merdegades i la dona i la canalla llençant-li al cap atuells variats, no fos cas que gosés atansar-se’ls, safarosa cuca monstruosa. Pel que fa a mi mateix, senyorívol, cop de tovallola i som-hi. L’agafava com amb pinces per un dels peus, el menys ensangonat i emmerdat, i au, puntada al cul i fora, cert.
—De mantinent, encara bullint de ràbia, que me’n vaig al carrer, ullant amunt i avall, la costa quítia, cap a cals altres. A denunciar’l a l’altra parella. Enmig de la puta nit i tot, amb la vènia.
—Que ja no calia pas que cerquessin més merdes. Que el culpable havia d’ésser per força el Verdura. Amb aquell tripijoc abominable seu de voler’m encolomar una penyora clandestina, falsa, furtiva, hòrrida! Car amb ell entràvem al reialme ratat de bausia i escurçó! Calia deseixir-se’n sense arrest! Expulsar’l, exposar’l. Apedregar’l al costell. Penjar’l a la forca més alta, amb el seu cap en acabat podrint-se entre matacans, com als bons temps, oi, cert, amb la vènia, senyor inspector.
—No vam parlar-hi mai més, amb aquell insolent, aquell oprobiós cabrit, aquell indigne del gremi! Als pocs dies, denunciat per tothom, hom l’expulsava de la feina, cert, com us deia, senyor inspector. Que es podrís! Això si no ens conxorxàvem, estil màfia, o, encara més dignament, és clar, estil policia, i molt honorablement no l’assassinàvem en conjurat escamot i molt d’estranquis. I colgat qui sap on. Segurament amb un bloc de ciment pres als peus enmig de cap estany perdut o llac de muntanya o fora mar i tot.
—Enllestiré, perdó, cert, i tant.
—Doncs… I així els mesos que s’escolaren, senyor inspector. I tant. Cert. I llavors, mercès a la meua immensa honestedat, a la meua immarcescible amabilitat, a la meua indesmanegable humilitat, fui promogut a escombriaire de barris rics. Ah, els rics, quina benedicció dels déus, senyor inspector, cert, que no, i tant! On fórem, escombriaires i policies, amb el meu més humil respecte, és clar, cert, senyor inspector. On fórem, sense els rics? L’única raó de la nostra existència. Vostès protegint-los dels sempre exigents miserables merdosos indigents, nosaltres arramassant la infecciosa brossa ambient. A fi que el sacrosant sistema procedeixi en el seu progressiu camí envers l’utòpic paradís. Cert, oi, i tant.
—Doncs ara us ho dic, el nus de l’intricadíssim cas que sou a frec de molt gloriosament desvelar. Abans-d’ahir, l’accident que investigueu, amb la mort de l’Aristarc Verdura.
—S’escau que em ficava a una de les cases de ric. I a baix, al primer pis, què hi faig sempre sinó recobrar valuoses escombraries? La meua molt necessària feina. I, com sabeu, tots en vivim, ca, senyor inspector, en més alta mesura el vostre incomparabilíssim gremi, en més humil mesura el meu dels modests, mes molt més honests, escombriaires. Tot el que llencen els rics, altament aprofitable. Cert.
—I tant, doncs allí sóc. Recollint les valuosíssimes escombraries. En aquell ambient paradisíac. Els placèvols gets d’aigua, els plaïbles brolladors, que feien ballar dins l’ampla piscina les lleugeres estàtues tan acolorides, vivament policromes, les àmfores sobreïxents de flors de fines flaires, les barquetes abandonades pels delicadíssims infantons…
—I de sobte… De sobte, horror, vós. Amb la vènia, una ombra traïdora, enigmàtica, assassina. Quin altre esglai! Aquest maleït brètol em matarà a desgrats. Esborronat, rac de glaç. Fins que no em surt l’esgaldiny.
—Què hi fots, aquí?
—Car cert, i tant, oi, era ell. Ell, el maligne Verdura, segurament infiltrat d’amagatotis, havent entrat qui sap com, d’estranquis, qui sap amb quins podrits mitjans de professional del crim més avorrible; i a què? A robar-hi les tan preuades escombraries! Cert, quin dubte?
—I sabeu quin paper fa? Mentre, amb l’ai al cor i un cor que cuida esclatar’m, li retrec el seu delictuós atreviment? Sabeu què, senyor inspector, amb la vènia.
—Doncs ell qui fot de savi. Es fot de savi. Un paperot de savi, de viu, de molt merdós intel·lectual. Arrogant com rata de claveguera. I que es trau una targeta de la butxaca de l’americana. Gens polit, tot i que no la vull, me la dóna, me l’entafora, me l’entaferra al pit. I la targeta què hi diu. Quelcom com ara “A.V. Investigador”. O, pitjor, collons, amb la vènia, esmeu’s-e quina bestiesa, ull privat, “A.V. ull privat”, com a les males pel·lícules dels ignorants subversius forasters.
—I llavors parla. Se m’adreça com si mai no ens hem conegut, com si mai no ens hem escodrinyades les caguerades. I em mostra un bitllet gros, del qual, estripant-lo, me n’emboteix, a la butxaca de la camisa, un dels dos bocins. Em vol corrompre, com se’n diu, comprar, xantatgejar, com hom fa correntment amb la policia. Ui, la policia de les pel·lícules estrangeres, tan dolentes, és clar, no fotem, cert, i tant. Gràcies per la vostra equanimitat, la vostra generositat incommensurable, i tant, cert, senyor inspector.
—I em diu, referint-se d’antuvi al segon bocí del bitllet gros, Això per a tu, si escateixes a qui pertanyen aqueixes ampolles de cerveses japoneses. Veus? N’hi ha nou, nombre emblemàtic. Tret que vuit són de vidre transparent, i només una de vidre verd. I no porten cap etiqueta. Només el tap duu la mateixa inscripció en japonès molt críptic. Em trob enmig d’una investigació molt important, cabdal, d’interès planetari. Si esbrines, en la teua capacitat de menyspreable escombriaire vergonyosament venut als rics, on ningú no sospitarà de tu, qui és que es beu aqueixes cerveses, quin contuberni de verinosos espies diguem-ne ultramuntans, per no dir’n ultra-estratosfèrics, tant se val, fet i fet, misteri ubic d’on no hi entendries molla, massa lluny de les teues minses capacitats cranials; i esbrines, dic, oimés, on t’enduries llavors, d’afegitonet, una prima força profitosa, què hi diu al tap, m’ajudes un pèl de no res a resoldre al capdavall un afer internacional de conseqüències fonamentals per a la supervivència de l’univers. Ull viu, no la caguis! Et tinc agullat!
—I, presumit de merda, tifa dels collons, amb la vènia, senyor inspector, amb allò gira cua i fot el camp.
—Em quedava amb un pam de nas. I, vós direu, cert, llavors, amb la vènia, és clar, cert, em venia l’odi! Quines ganes de matar’l! Vaig agafar una de les ampolles, la verda, em sembla, i vaig sortir rere seu. Li volia asclar el crani! Desgraciat (que li vaig dir), mai no treballaré per a tu! Ja he remenada prou merda de la teua. I si mai et torn a trobar a prop, et mataré si puc!
—Em va llambregar d’una manera estranya, a tall de com se’n diu, d’esfinx; millor, d’esfínter, els seus ulls com dos turgents esfínters culans. Un llambrec nipó, oriental, tornem-hi, enigmàtic. Un llambrec tot plegat que feia basarda, despietat, cruel, privat enterament dels dignes sentiments comuns als escombriaires, i no cal dir els policies, senyor inspector; un llambrec de molt empedreït delinqüent, oi, cert, i tant.
—Ho hauria anunciat, profètic, als quatre vents huracanats — si hi hagués pensat, pobre de mi.
—Tremoléssim a lloure, eminents ciutadans del barri excels! Car l’amenaça del malèfic s’atansa apocalíptica. Car guaiteu-lo com guaita! Amb odiós esguard de maligne. De maligne típic, horrorós, com en diuen, molt sui generis, d’immanent avolesa; amb la vènia, de gendarme, de veí molt perillós, fiscalitzant, infernal.
—I llavors, llavors…
—Ronc, cassàndric, carrincló, amb veu molt ruca, com se’n diu, d’ultratomba, fa, Xst, que qui em vol d’enemic, ja ha begut oli. D’aqueixa qui en surt viu? Nidéu.
—Només va sentenciar això. I se n’anà fent la puta roda, bellugant molt, amb la vènia, el cul.
—Haguéreu vist que repugnant! L’hauríeu… Un home amb la vostra majúscula autoritat, senyor inspector, cert! L’hauríeu pelat allí mateix. Amb tota la raó, amb tota la raó del món. Púrria d’aqueixa, element nefand, cuca morbífica, ecs!
—I jo, ambtant, direu? Doncs jo, pobrissó, impotent; impotent rai, eixalat. Car era enmig del carrer, i amb l’ampolla oimés verda i selecta, de col·lecció, no el podia pas agredir. No. A part de fer malbé aquell colt, preat, objecte de secular, excels, heretatge, hauria… Hauria perduda la consideració i el bon nom entre els rics. Amb aquella eixelebradeta acció, hom m’hauria rebaixat als barris dels infectes indigents, o pitjor, acomiadat i tot. Així que vaig callar i no vaig dir res. Ara, la processó prou anava per dintre, cert, senyor inspector, i tant, i la meua ànima altament irritada, prou guaitant, i tant, heroicament, com vós mateix no hauríeu fet, amb la vènia, meravellós com us pertoca, guaitant, de la barana del meu cos impertèrrit estant, la farsa grotesca, bestial, d’aquell xaró monument, aquell contemptible pas, d’empastifat ninot dut a irrisòria crucifixió.
—Aquella increïble ficció de repel·lent gargot, dic, es perdé per la cruïlla, i em pensava que no el veuria mai més. El seu ofenós bluf buidat públicament per la meua molt asserenada comunicació a l’aplec del gremi, havent ell doncs, un pic exposat, rectament denunciat, i conseqüentment molt vergonyosament estigmatitzat, desaparegut de la nostra urbs — ara, sense ell, bon tros més neta, mes…
—Mes no, car aquest matí, us ho voleu creure? El crim perfecte. Es pensa, en el seu odi impensablement orb, que comet el crim perfecte. Datpelcul (amb la vènia)!
—Sóc a mig buidar un cossi al camió de les escombraries, i això mentre els queixals de la boca compressora del camió no van escruixidorament queixalant les deixalles, quan què em surt de l’ou de mona podrit d’aquell cossi particularment feixuc?
—No ho diríeu mai, senyor inspector! Impensable, cert!
—És el cos del Verdura! El Verdura qui se’n riu, com se’n diu, estentori, estrident, com un ogre, un cafre d’allò més ofensiu!
—I abans els queixals de la màquina trituradora no el facin bocins, encara té temps de dir-m’ho tot, la resolució del vostre vastament laberíntic cas, amb la vènia, senyor inspector, cert, i tant.
—Diu, Sóc molt estrenu kamikaze vingut a revenjar’m! Ahir em vaig trobar un cinyell explosiu per a suïcides terroristes. Posant-me’l i amagant-me a un dels cossis que sé que buidaràs, quan els queixals del camió se’m mengin, l’esclat que fotré se t’endurà als orcs més corrosius, merdós de merda! Merdós de merda que m’has fotut la vida un martiri!
—Tret que devia ésser un cinyell mortífer bord. Car ni llufa, vós. I per això els autèntics bons kamikazes se’n desempallegaven, ca, senyor inspector? Lògic. Car esclat, cap. I ell fent xixines, ecs, milers de bocinets tots aixafats. Ossos, nervis, freixures, tendons, en volguéssiu, esbarriats arreu. Barbàric, atroç.
—Cert nogensmenys que per què la immensíssima glòria del kamikaze?
—Per què aquell desig d’intrepiditat harakirienca?
—Per què, si havent-hi deixat al cossi només el cinyell sull, potser al capdavall hauria esclatat, i ell ambtant indemne, com se’n diu, incòlume, sa i estalviet, el carallot, l’imbècil, el sapastrot, i, sobre, guaitant-s’ho tot tan divertit de si fa no fa lluny.
—No fa, senyor inspector, a tall de bon estrateg policial? Hom planta la bomba i alleva a qui calgui la culpabilitat de la proesa, oi, oi?
—Cert. Vull dir, com la roïna, la xereca, policia a les pel·lícules estrangeres, llençar la pedra (o la bombeta) i amagar d’on ve, i fer-ho pagar a altri qui hom vol denigrar, com se’n diu, anorrear?
—Quines esdevinences!
—Sí ves. Què en penseu? Però ell, ca, viu, no gaire. Cert. Com demostrava l’intent de plantar’m la figureta de plàstic de la canalla com si fos la cèlebre penyora de la coca de recapte. No, ja ho veieu, i tant. D’on no n’hi ha, com voleu que en ragi, oi, i és clar, amb la vènia, senyor inspector.
—Gràcies, gràcies. No, res més. Un plaer incommensurabilíssim, com se’n diu, gros. Gros, un plaer gros.
—Cert, i tant, hom ho fa tan bé com pot. Cossi amunt, cossi avall. I, com vós dieu tan encertadament, tots els casos fossin tan fàcils!
—Siau, siau; content d’haver contribuït, amb tota humilitat. Cert. Meravellós. A manar, a manar, això rai, i tant.

~0~0~

A l’opuscle…

i al Cul a l’Ull

Tweet