127 Qrim Qatalà

127

Paf! — o tot d’una tolt per pitofa Deessa

Crues ultracuidances en túniques sollades
Aberracions antigues, m’hi presentava nu
Amb celestials joiells, monstre existencial
En còsmic soliloqui, dubtes molt efímers

Filagarses de crosses, d’incests marginalies
Apreuaments de rebles cuits a apotecaries
Amb cor de baquelita, dels corrents m’aïllava
Estigmes, el botxí, de boig m’entaferrava

Repetitiu somnàmbul, vague ambulava en somnis
I mos esplets, llavors, devien ser magnífics
Cerebral onanisme, componem-ne els versicles

Amb nervis de tungstè, sublimament pintat
I, seguint l’etopeia, abillat de xantung
Amb suau oli de tung, tractat amb epiqueia.

~0~0~

Coulrofòbia del mocós

Als rebosts creixen rels d’apàtics aparells. Llavors engegats, emetien remors ofegades. Conduïdes per oblics, mig amagats, conductes, les onomatopeies de rares farmacopees n’eixien, llambresques, furtives, i m’havien ben tost guanyades les orelles. Si al començament pregaven d’ésser ignorades, ara, com heretgets oligarques amb sòlites diarrees, exigien fer-se escoltar.

Jo posava com ara mort, i el mite s’asclava sol volent-me de totes totes cicatritzar. Fins que vaig badar els ulls.

Calmeu’s-e, ca? Qui pot ací fê’us ombratge? Prou hi sou, Segimona, el senyor, l’autèntic, totpoderós..

Segimona, sou, com fa el babau bardot, sou…

Sou l’autèntic qui greu mena amples legions
De dimonis qui a bec de vit pugen dels collons
.

Na Segimona Creus era la patrona de la botiga, on jo hi fotia de mig inútil xerric, pagat misèries, i s’esqueia ara que, com s’esqueia sovint, estranyament ujat, jagués entre sacs de farina. Car al capdavall, sirgar, primera llei del meu llibre, aitan poquet com puc.

Ets avui com aquell fanàtic tanoca qui gitava els canvistes dels porxos del templet.

Això, doncs, com dic, em deia la patrona, jaquint la feina al taulell i traient el nas a la rebotiga, i vol, doncs, que buidi els canfelips, on, entre els corredors que menen al forn, s’arraïmen sovint les minyonetes tantost ixen de l’escola del costat; s’hi arreceren, bacants, a fumar-hi i a pelar-se-la de valent, tant a riallers boldrons com, molt més seriosament ni sèdula, per cabal.

Arruix, arruix!

Ridícul mocós, ragatxet saltimbanqui, em vaig fotre a escridar-les, mentre les hi ostava, alhora disfressat d’ogre molt maleït; cardant, doncs guitzes a les portes, estossegant exageradament, esventant les fètides fumerades.

Havent si fa no fot reeixit, tornava a cau. Endormiscat, entre farines, tornava a somiar truites. I cantussejava. Cantussejava molt enamoradament la cançó de la tos.

Cough, cough, a tan caftan

Llavors, de sobte, quin esglai; una veueta molt burleta, em diu: —Com més m’escrides, menys cas et faig.

Era, és clar, una de les minyonetes qui s’havia amagada i ara em volia seduir. Em deia, bruna, amb aire evocatiu, com la llefiscoseta lluna:

Escoltava l’encantador crooner emotivament cantar i, quan va acabar, li fiu un petit signe que s’atansés a la barra de bar. Li ensenyava força cuixa i s’hi atansà. Li vaig dir que em deia Cony Podrit i que l’admirava molt. I ell em va dir que es deia Page, Next Page. Em va dir que l’anomenés pel nom. Li vaig dir que gràcies, vós. I que em digués, elleix, de Cony.

Se m’esborrona la cotna i esgarrifa el cuir. Cert que, en cap altra ocasió, m’hauria plagut d’allò pus oir doncs la continuació del groc misteri, mes alhora intuïa que, amb una mica més, i aquella foscant puteta em durà a martiri.

Oh boqueta de dolcets sucs. Oh culet de minyoneta, marbre bellugós; mantega mig presa; d’enfletxats esguards formós fitó; roses i lliris i mels i torronets de mant de tast ni regàlia; lluents lingots afaiçonats amb empralinaments d’astoradores beutats; lluna àuria; esfèrica divinitat en paradís rodó…

Molt escaientment, m’hi postil·lava nogensmenys, al fur intern, la prescripció del guru…

No volem que cap home s’agallini
Traient pit desdujant el kundalini
.

I deia el mantra que em dic sovint per a desconstrènyer’m:

Sóc sempre qui neix amb cara de peix
Qui neix i reneix amb cara de peix
Amb cara de peix qui neix i reneix
Amb cara de peix sóc qui sempre neix
.

Llas, tot debades! Sos ulls ambres m’havien embruixat. Ambres ulls que reflectien els focs avials dels campaments nocturns, on s’esdevingueren al llarg de les centúries les festes immemorials amb, particularment, els malabarismes amb ous, gallines de vestits policroms i pollastres de crestes carmins. La minyoneta m’havia (ferm!) per les boletes. I jo tremolant ans en escreix escaguissant-me. Es treia un raor i fotia ara fascinant carona de gitana. M’escapçava de mànec i, rient esfereïdorament, bellugant el culet, pirandonet tocava.

L’encoratjadora veu del guru s’unia a la meua:

Millor nom no hauré que el de Llangardaix.
Quants de cops hom, com qui arrana cap guaix,
No em tol la cua etzibant-m’hi desdenys.
Llavors recreix… Cuejant nogensmenys!

M’oí la patrona gemegar al raconet. Les farinetes de la vora s’enrojolaven totes. Ai, agraït! Car com m’apeixa, ella, ara, per comptes d’aporrinar’m, com hagués calgut; com em tracta d’allò milloret, i m’apeixeix amb tota mena de platets excels!

Mots de consol:

Tothom duu el cul entre pedaços
Els safranets i els sassafrassos
.

—Les dones, fillet, ja sé sap. Prou n’aprens. Ja ho veus, una bona lliçó per al que t’espera a la vida.

A cal metge, em vaig asseure a una de les vèrtebres; els seients hi eren àzigues vèrtebres de balena. Hi venia tot preparat. Ma mare a l’autobús m’ho deia.

—Buida-te’ls el pap, fes-los feliços, revela tant com vulguin, i més, molt més. Que el vilatge sencer s’escagarrini davant teu. Confessa, doncs, confessa sense por, confessa sempre, confessa sobretot els torts que no cometies; com més culpable et trobin, més aviat seràs mort. O, si allò doncs no, hom al capdavall et deixarà en pau d’empertostemps, incatalogable. I, ficats a dir, es pot fins i tot escaure que, tant de confessar pecats absurds, crims de mig a mig inversemblants, o, en tot cas, que hom sap del cert que tu no pots haver comesos, car el reu confés i provat prou és altri, no se’t creguin aleshores (prou pots!) ni el que confesses de ver.

—Sí, mama.

—No en facis cas. Digués sí a tot. Com els bombers s’empesquen focs, els capitalistes guerres, i la bòfia, per a justificar la pròpia existència, ha ops de malifetes, i, com s’escau que en qualsevol moment en manquen, doncs llavors se les empesca, i crea aldarulls, i causa violències, i mata d’estranquis, també els metges, això rai, s’inventen reguitzells inexistents de malalties, per als quals et recepten inútils, si doncs no molt nocius, remeis que hom es pren sempre amb un granet de sal.

La mama em sap coulrofòbic. Aquells mèdics albardans, disfressats de mòmies, sobretot, em foten a tremolar, em foten a parir. Per això ella m’enfonyava el cap al pit, que hi popés, per a apaivagar’m, sota la jaca.

Volent-la més que no sé dir, ella mon astre, jo son patètic satèl·lit, vatua si, com les fulles d’or vell dels ginkgos de la ginkguera, no tombàrem allí mateix, ictèrics i a l’uníson.

Qui se n’escarafallaria? Qui ens en reptaria ni maldiria? Potser qualque felló anepilogista per ops sols de metre so, de fer’s veure, de pintar re, minvats atributs els seus qui el fan membre natural del sometent idiota qui les joliues gitanetes de golafres orificis (conys goluts!) sense solta ni volta anorrearia, com irrisori, carrincló, Hèrcules de pa sucat amb merda, per a fer el món molt menys culut.

Això rai. Em diu a cau d’orella encara en Filodem, el guru:

Els valents i els cagats… tots acabem enterrats. Heroi i antiheroi al mateix bocoi.

O:

Sempre tothora tothom qui es gita a clapar, sàpiga o no ho sàpiga, ho fot damunt mortalla; només caldrà demà embolicar-t’hi, i s’ha acabat la collonada.

Un tàvec nectari em puja amb xanques a l’oblidat cadafal del nas. Quina tragèdia de guipar-hi guerxo! Quin xiquet més espantadet!

Ai no, tant se val, sensacional esplet d’esfèrics edens, doncs, com adés. Al capdavall, prou que, al delitós sanatori de les popes, amb tanta de bona medecina, hi has de veure per força doble!

Deserts i blancúries, dunes. Com diem els africans:

Les impressions dels vents et prediuen el que s’atansa. Nas amunt ensuma-hi el futur.

Ara anemòleg, ensumava les flaires, els ensums. Sempre he volgut saber d’on bufaven els vents, sempre doncs he duta a la butxaca una capseta de llumins; saps que, quan n’encens cap, la flameta et diu de quin vent no depens. Si saps d’on ve el vent, saps on acaçar’n, collir’n, les impressions. Les impressions. Cull-ne d’enlloc.

Hi havia hagut l’any cinquanta-quatre aquell huracà famós. Part damunt el pont hi volaven, com míssils taronges, els coloms ablamats, mes els militars no s’immutaven; m’aixoplugava entre llurs rangs. Només els dels marges queien daltabaix. Llurs cavalls paravents massa exposats.

Componguí:

Al capdavall el cavall cap per avall davalla avall.

Em bufeteja molt cruelment ni crua de cop i volta la mama.

Que em vols cremar?

Tornava a ésser el mateix nenet pedant, el mateix mammotrepte de sempre. Aquell qui tothom vol esclafar de crani. Son crani, ou podrit.

Amb les mules mortes de la passa, tots els nenets escruixits hi foten cap. Del fons del canyet, catacústics llurs gemecs.

Ombrívol, prop la finestreta de la borda, espiava, de molt minyó, defora. Els gatets incipients eixits de la claveguera; els homes nus, de verema. I el Sol i les fulles verdes dissenyaven formes d’esquemes i matrius lleugerament hipnotitzants. M’ho esguardava ans escoltava tot plegat, i què n’aprenia?

Els autobusos ocasionalment aprofitaven l’avinentesa. Com canalleta qui cacés marietes i n’esfereís les aranyetes, s’estimbaven els mamotrectes i s’enduien part davant velles i infants. Els romanents romaníem alhora petrificats i epilèptics.

Em portaren als maristes com ara al metge. Tots són germans… o pares — sempre quelcom o altre de putament incestuós. I que calia obeir’ls quan pel cul no et daven.

A traus innocents t’hi entaferrem ferros roents. Mentre respons com caleretament els catecismes; tripijocs de la docència.

Tots els disfressats de pallàs (disfressat de pallàs o de capellà, cap canvi, cavà? hi excel·leixen, a entaferrar-te-les, indignitats.

Ignomínies vàries mercadejant camàndules.

A contracor, m’oferia als parracs ambulants del fastigós espantall. Davant el sàtir sobirà, l’ésser sencer clama apoptosi. Havia aparegut, espantós, el bon altre. Còmicament obscè, xarlatà obtús.

Sóc el metge Merdolepte. Aquest viatge no te m’escaparàs pas!

Inversemblantment disfressat de grotesca patum, se’m llença a apariar’m el piuet. Debades, debades!

D’un nyap en fot un pitjor nyap. Sempre el mateix eixidiu al complicat embús.

Melangiosos, desconfits, tornàvem a casa. Amb un cert neguit, em diu la mama:

Al cor del tendur no cap braser, mes sota les faldilles troba-hi, calda, la túrgida penyoreta. Tot això que t’has guanyat de prèmit per haver set tan bon minyó, obtemperant com cal, complaent, manyac davant les adversitats, i tota la mandanga.

Componguí:

La sang m’havia sortida pel mànec
Gegantina servava ella la bola
Obseqüent cugucet a la bestreta
Concupiscent em fotia l’oniròcrita
.

En Filodem, amb veu de ma mare, endormiscadament, d’ençà de çassús, em diu:

Què somies, carallet?
—Farines, farines. Polsim d’ales. Cendres.
—I què en conclous?
—Falenes.
—Falenes?

Vaig respondre al mestre:

Sí, mestre.

Car les copsava, dutes llurs veus pels molt tènues sospirs dels vents:

Ens ulles, ca? Ens veus amb quin deler no voltem la flama en la nit?
Fins que, cruspits pel foc, amb lletres de cendra, no diem bona nit?

I potser millor que ara reposi… endevinant endevinalles d’en Simfosi. Car, tampoc, fossis on fossis, si no fos p’en Simfosi, malament rai.

En el son, se t’activen, vibràtils, les antenes de l’eufòria. Amb quina gelosia de vídua invertebrada no avies filigranes de sanglot davant el sarcòfag que ambliòpic no acabes de filustrar. Ah sí, ara. Sumptuosament embalsamat hi deus raure, sempre sospitat, sospitós, proteic, pencaire, o monegaire, gambaire, i gos. Aimia, no hajos pas cap por. Cap de sos aigualits espermatozous mai no foradarà cap de tos tan armadíssims ous. Brians, furóncols i hemorroides, ells i tant, pirotècnics rai. Te’n recordes?

Qui se n’oblidarà, trauma ran de flor, a flor de ranera, florint-me la pell. Quan t’esporgaren, ximecs de sang et plogueren promptes com granots.

D’aquest mort no me’n fii gens.
—Fiï-se’n, home, fiï-se’n.
—No puc; no me’n fii, no me’n fii, no, gens, gens
.

Amb raó. Car l’encaixat esdevé, ara palès, el cadàver del pallàs. Totes ses gracietes, pòstumes, com s’escau.

Sóc dels qui són infinitament… fins (diu), i no caguen mai fins a la mort.

Em deixondiré, com sempre, profusament… cagat.

Nen, tant se val, confessa-ho sempre, encara que no sigo gens veritat.

~0~0~

Fa cap la fi del sotjat espectacle

I a frec de mort una confessió:
Tot i que viure és nar de dol a dol
(Dura corretja de transmissió)
I que prou saps que no vola qui vol

L’aventura val com val el guió
I de plànyer’s re val ni re resol
El que comptava era fer-hi l’actor
De nar servant tota l’estona el rol

Que voli qui pot i tu rai a peu
Prou n’hi ha prou i tot costa el mateix preu

M’ha plagut viure i trempar de valent
I de veure-hi nar amunt i avall la gent

A l’estela del temps inexistent
Hi afig aquest gargot incongruent.

~0~0~

Sesta crapulosa

Cap a migdia, caminava geperudet amb el meu bastó d’espantar el gossos, i, ataüllava l’estrident contundent conspícua varietat d’arbres, llangardaixos, còdols i ocells, i pensava alhora ensems com sempre en les meues rucadetes, quan, de sobte, tombava el caparró, i… Allò era de debò seductor, oblida-te’n de l’adotzenadot romanent! Car déu-n’hi-doneret les admirabilíssimes natgetes!

Hom me les ensenyava molt amablement, i jo donava gràcies al cel pel fet que fos avui tan esparpilladet i estritlladet i assolelladet i clar i diàfan i cru, d’aital faisó que, vinclada ella damunt els esglaonets a l’entrada de ca seua, netejant-ne qui sap les brossetes, li veia, entre blanques natgetes, fins i tot el començament de la més alta meravella, ço és, els tímids pelets del conyet vist d’arrere; i m’ajustava encara millor les ulleres i esdevenia colltort i em venia un mareig, i girava cua i tornava a passar davant la casa de la meravellosa aparició, i ara em calia encarcaradament tombar doncs el coll a l’altra banda i el mareig, contrarestat, se m’esvaïa solet, i la noia (una jove mare de pits segurament curullets de llet) es vinclava ara de cara al carrer i… doncs, déu-n’hi-doneret les mamelletes qui se li sobreeixien part davant del lleuger i curtet vestidet d’estiu, estampadet amb floretes, i el món em somreia, i de viure era miraculós.

I no cal dir la lliçó que amb allò n’aprenia de per vida — que quan surts, has de portar sempre indefectiblement i tothora les ulleres del veure-hi millor, car mai no saps quina meravella sobtada, única al món, com ara la meravella més meravellosa mai existent, que és, és clar, de trascantó un nu culet sensacional amb tot el que l’acompanya de tremendament excitant ni trempera-impel·lent.

I passava i repassava doncs davant els esglaons del miracle espaterrant, i mut i tremolós davant tan esplendorós prodigi ni espectacle insuperable, la noia rient-se’n ara, i mig fent veure que s’amagava els irresistibles esquers, al capdavall ja continuant el passeig, empegueït, tot vermell, amb carota d’uacari, i més engeperudit encara, i nogensmenys que felicet ni agraït de viure a un món de tantes de meravelles i de fascinacions, i sobretot de polits culets (quina letícia ni delícia!) que de cop-descuit (mec!) no et poden escervellar, no et poden fer perdre el senderi, de tal faisó que, més que no caure de cul davant tanta de màgica majestuositat, hi caus de corcoll, i encara millor, de coroneta — de coroneta, com qui diu, escaientment convertit tot d’una a la religió de la molt fanàtica adoració del culet insospitat.

I, trempat i trempant com s’escau, i entravancant-me jo tot solet, de fer saltets carallotets de gaudença, gaubança, gaietat i joia a la baldor, cinc minuts més tard, passant per d’altres carrers on la natura, tot i abundant i generosa com abans, ara m’interessava molt menys, car, pobrissó, com dic, encara era perdut pels núvols gloriosos de la glòria de l’haver vista la glòria, i potser la noia es deia Glòria i tot, quan un cotxe de la policia, no gens acostumat per aquells paratges benestants, bufa, em sorprèn qui-sap-lo. El policia del cotxe de policia és parlant amb una donota grassa i rabassuda-boteruda al marge del jardí davant casa seua, i s’escau que quan sóc a punt d’arribar on si fa no fa on no són, ells hagin justament acabada la xerrada, i la dona tombant-se d’esquena i anant-se doncs cap a casa, i, ell guaitant-me, i li faig, com volen els bons costums, l’amical salut amb la mà, i vull anar-me’n com si re, tret que em fa signe que me li atansi, assegut ell tranquil·lament davant el volant.

Li dic que Què li pruu, i em diu si He vist un home

I ja sé que em voldria engarjolar com a tipus suspecte, de tant d’haver-me passejat davant la mateixa casa dels miracles culans, i el vague (no tan vague!) sentiment de culpabilitat em fa malentendre la qüestió. On ell deia skirt hi entenc shirt. Orelles de culpable, rosetes i arrugadetes com… com forat de cul, vós!

Idò, he entès que em diu si He vist un home amb la samarreta verda, i, amb un pessic al pit, li estic ensenyant la meua, que és negra, i em diu, No dic pas samarreta, dic faldilla. I llavors hi caic. Un home en faldilla verda!

I doncs li dic I tant! El veig gairebé cada dia! Adorable excèntric extravagantet, com jo (no; no pas pas com jo; jo molt més modest, androgin, els collonets com gotetes de mercuri, no pas sòlids ni plumbis com els seus; què més voldria!).

—I sabeu on viu?
—No; no sé on viu. Per què? No és pas interdit, de passejar-se vestit de dona, oi; on és el tort, on rau el crim?
—No, enlloc, enlloc; però s’escau que avui ha penetrat a casa d’algú i per això el cerquem.
—De debò? Ha degut equivocar-se de porta, pobre home. No és que tingui la facultat del seny fonamentada en fonaments gaire sòlids, sabeu? Caught him often enough talking to himself — or with his shadow. Conreant com qui diu la pròpia amistat. Qui fóra dolent, si com vol el filòsof, fa el que cal — ço és, conèixer-se un mateix. I, segons mon educat parer, si em permeteu, no és pas aitampoc que sigui gens perillós. Gens perillós.
—L’heu vist avui, o no?
—Avui no; avui no.
—Doncs au (fotent-me signe ara que foti el camp).
—Passeu-ho bé, gràcies.

I ara em ficava a barrinar la crosta i la molla de la qüestió. Primer que res, per què denunciaria un company de cràpula innocent? L’únic que fotem, impotents, és d’anar inofensivament exprimint en ambient protegit les nostres petites dèries íntimes. Ell la seua encantadora “perversió” de disfressar-se de dona lletjota, grotesca, malgirbada, cavernícola… Monstruosa, inharmònica, simulacre esguerrat, ofenosa caricatura d’espasmòdica femella només bastida de defectes, gàrgola infame del ninotaire més malparidament misogin, la qual, cert, tot sigui dit, prou es veu, també, ridiculitzada col·lectivament — com ens pertoca a tots els qui som de mena mancats, els qui raem al darrer esglaó de l’escala de la beutat — ell amb la seua ruca perruca, sabatots de gairell, mitges al garrell, amb, per comptes de cap bell cony, damunt, aquell empastif placentari, aquell embrionari bunyol de bunyol atrofiat que deu tindre-hi. I eu… Eu (eu!), eu encara més modest, amb la meua tímida perversió d’admirar, cusc i inconspicu, insignificant, d’embadalir-me d’esquitllèbit davant la font imperfectible de tota joia, ço és, mig fos, feble, balb, tòrpid, sense gaire saba, els nius, els nius als entrecuixos, els nius del paradís (birdless! vull dir, sense el moixó) i llurs molt rares aparicions espontànies en un món altrament així mateix atractiu (petits triomfs damunt les gespes i entre els rocs dels mèdols — els macs, els llangardaixos, els líquens, els ocells, els arbres — els arbres i llurs múltiples personalitats!) — i tanmateix, tot això, ai, sense els nius que dic — què? — res; llavors, sense l’al·licient cabdal, món massa trivial, negligible.

I, tampoc, quin crim és el seu ni el meu? Som en una contrada lliure, vull dir, in a free country, i com a bons ciutadans (good citizens, paying our taxes), podem portar faldilles, si així ens abelleix, i podem, encara millor, portar les ulleres òptimes per a veure-hi els millors culs que mai no saps quan et poden saltar, sumptuaris tafanaris, com remenaires conillets, als ulls — al capdavall, cap cony autoescaient, extemporani, epentètic, fulminant, única esperança, vós, de mai fer cap descobriment amb cap mena d’autèntica vàlua per a algú tan paradet com eu! Eu, eu, amb la possibilitat sempre oberta d’ensopegar amb l’esguard amb cap xona entrepanada per les natges més rodonetes ni blanquetes, un conyet qui et cau del cel com el premi gros, allò és allò que fa per excel·lència la vida vivible! Car, no fotéssim, car què fotíem, eh, què fotíem, sense conys; sense conys, abans de néixer i tot, ja ens suïcidàvem tots.

Vaig córrer cap a ca l’enfaldillat un pic aquell pallús agent no era enlloc i hi vaig trucar i, amorrat a la porta, a frec de fenella, li deia qui era, i a què cony hi venia, que venia a fer-lo avinent que no és mai pas cap bona idea d’entrar a ca les velles confiades a violar-les amb cigala mínima i desesmada i torta, i li recitava els manaments de la meua església (que no és pas la dels cretins amb llurs horroroses cretinades, no fotem!), manaments, en canvi, els meus, que manen de fotre sempre el que vulguis, d’amagatotis, això sí, i sense fer mal a altri, això també (que no se n’assabenti mai, no fos cas que se’n dolgués!), i que, amb allò, au, amunt pausadament, com llangardaix mig enfredorit, o còdol endormiscat, o arbre infinitament pacient, o ocell expectant i teorètic dalt cap branca avinent, i atendar-te i aguaitar i llofrar quina de bona no te’n cau mai, car al capdavall no hi ha altre pecat que el de no saber apreciar la qualitat dels conys impremeditats en llur variada perfecció — conys verosos, i madurs, i encara cruets del tot, tant se val, tot s’hi valen, tots valen prou…

Tret que rere la porta ningú no em respon. Ni tampoc rere la casa, pel forat que duu claroreta al soterrani, on, sota les azalees, he continuada la mateixa sonsa cançó — per a més martiri, pobre home, darrer repapieig de l’enze de torn (ai, si sóc ruc!) que potser jamai oirà. (Trist destí, el seu, si això fos veritat. Penedeix-te’n, gamarús!)

Te’n tornes d’antuvi despagat, mes lleu tornes a somiar en el culet que suara t’ullprenia per a l’eternitat. Avui és un jorn reeixit, i un jorn reeixit regalima per força pler d’averanys assolellats, i doncs també d’esdevenidors molt prometedors. Així que xiroi rai, vós. Car tampoc no és pas cada dia (once in a blue moon!) que et trobes de trascantó cap magnífic cony nou per a la teua estrambòtica col·lecció — tothora a la pingueressa, a disposició, desada nogensmenys al santuari més recòndit ni pregon del sensori — de conys molt policroms!

(…)

Al vespre tard, abans no t’adorms, és clar que no te’n pots estar de rumiar-hi, en les diverses ans amenes escaiences del jorn.

I et dius, pres d’un sobtat botorn, que si hi haguessis caigut i llavors haguessis gosat, també hauries pogut dir-li a aquell pipioli d’agent que, pus tost que no mon amic (o llunyà conegut), Per què no engarjolaríeu la maleïda mentiderota denunciant, la de les podrides lletanies, les falsedats, les malignes maniobres…?

Car segurament es tractava d’una d’aquelles hòrrides faves beates qui prenen llurs fantasies, llurs fastigosos “pecats”, per realitat; una altra d’aquelles escarransidíssimes putes religioses (ecs!) qui “desaprovava moralment” (ecs ecs ecs!) els molt sans costums del molt incorrectament acusat, al qual, quan m’amorrava a la fenella de la porta de ca seua, i més tard, no fos cas, part darrere, per l’enfonyada finestra del soterrani, a avisar-lo que el cercaven i alhora, malparit qui sóc sovint sense adonar-me’n fins que és massa tard, palesament el traïa, allevant-li sense fonament les mateixes culpes que li allevaven (amb quines proves!) les repugnants envejoses…! (Eu, tret que, per comptes de cap harpia pia, cap altre revoltant súcube flatulent, no fos un més dels molt merdosos outstanding pillars of society — fotem-hi un espantall ressec de militar retirat, múltiple assassí qui, part de terres mesquines, damunt no fou; mai no en tindrà prou, típic, d’anar arreu fent mal; es deu dir que ell rai qui és molt escrupolós, tret que un excés d’escrúpols tothom sap on mena — a les més agressives brutals violències; fanocs tanoques, els purs; els purs — els qui no caguen mai — són els qui més la caguen; tant de pretendre que no caguen, i la merda prou els ha d’eixir pels altres forats, i assenyaladament la boca, jotflic!)

I ara, malament rai. Car què somiaré de dolent i escanyadís si me’n vaig a clapar amb la consciència a mig corcar-se’m…? Això no va ni amb rodes.

Haig d’ostar de la cassola del meló aqueixa metzina corruptora que per qualque desviament del magí adés hi incloc — arruix, arruix!

Saps què? I tant! Agulla de canvi de via ara mateix, o, si això no, naufraig i estimbada rai — horror als saprògens consumats dels malsons — arrapadissos íncubes sèptics, atròfics.

Exacte, doncs, canvi de tema, d’episteme — a quelcom de veres cert ans palpable ni xiroi ans jovial, ço és, som-hi…

Conys, conys! Això. Única salvació.

(…)

Te n’assabentaves uns dies més tard; caminant amb el bastonet, t’aturaves, com qui admira cap acrobàtic llimac o els mims inversemblantment histriònics del doblement disfressat grill-talp…

M’aturava, dic, a escoltar d’estranquis la xerrameca de dues xafarderes… i d’això te n’assabentes, llas, que el teu conegut…

El meu company esporàdic en les passejades eufòriques, hom…

Hom l’havia trobat eviscerat per mà pròpia amb un anyoc d’agulles de fer ganxet. Feia dies que duia al cap, al front, una mica part damunt una de les arcades o projeccions òssies supraciliars, una ascla pregona, negra, necròtica… I allò no podia pas ésser bon senyal de res — segons la fórmula dels qui ens n’entenem i tanmateix mai no diem res: nafra dolenta a pus no púguer, vós; i llavors, de més a més, prolegòmens inconfusibles del Siau i ja us ho fotreu definitiu, s’havia volguda cruspir la seua granota gegantina, la seua companya del cor. L’havia socarrimada com hom socarrima un pollastre, o millor, un galldindi, car era una granota mida galldindi grossot, i l’havia volguda rostir a l’ast, i la salava alhora amb les darreres llàgrimes, però ni de caure malalt per culpa de l’àpat caníbal no va tindre prou temps, car abans, segons les xafarderes, amb les agulles rovellades (per què rovellades, xafarderes massa sermoncinatrius, volubles, verboses, xerraires, prolixes?), amb les agulles de fer ganxet, deien, s’havia efectivament harakiritzat. (Harakiritzat…? O qui altre havia entrat per la lloriguera, pel cau que duia al soterrani? El rònec, reconsagrat, uniformat, inveterat nyeu-nyeu de les cofoies idees assassines?)

Sí ves, sí ves! Greu pèrdua per al veïnat en gros, nogensmenys — passejar-hi d’ara endavant mai no serà del tot el mateix.

Me n’adonava tot d’una que parlava amb la seua ombra. Al seu esgarrapat, esparracat, fantasma li estava dient, belleu força rebaixadot ni penedit, com, amb ronca veu, qui provés de conhortar-lo…

Fracassant, no fracassem. Després del fracàs acadèmic, el fracàs “romàntic”, el fracàs bèl·lic, amb la jovenesa un desastre, jo també el romanent del viure el despenc vegetant. I què? Tornem-hi amb el mantra del fracassat qui es consola perquè vol — la voluntat de consolar-se més forta que no la de rosegar-se com cranc afamegat qui no troba d’altra teca que el propis teguments. Fracassant, no fracassem. Molt més lleig se la fot un gran gegant que un petit nan. Els qui reeixien són els qui al capdavall fracassen més estrepitosament. Com més s’alzinaven en llur èxit, més mal s’han de fotre. Car cauen de molt més lluny, de molt més amunt; d’ací llur dèria, en acabat, d’anar fotent la guitza arreu; d’ací el despit que els rosega perquè tothom prengui mal, i acabi si fos possible tan fet malbé com ells. Els qui, com tu i jo, ja ens donàvem per fracassats gairebé de bell antuvi, ens en pairàvem, de tot el bugat, tota la carrinclonada; no ens calia mesurar-nos, car prou ens sabíem ja mínims. I al capdavall per què prendre’s la mida del coratge ni l’ambició? Fèiem bé de sospitar que érem naquis, que no faríem mai el pes. Abans de començar la brega i tot, ja ens alliberàvem de la ineluctable agonia que calia que seguís; ens estalviàvem, assenyadament, la desolació de perdre a la fi, de perdre irreversiblement, com tothom qui mai fou nat.

O, amb veu no gens ja sepulcral, parlava tot solet, soliloqui hiperbatònic — o amb la meua ombra. I de què l’havia de convèncer? Del mateix, sempre del mateix, reiterar-li l’important.

Sort dels culets, sort dels culets! Sort dels culets que no saps mai quan, gloriosament ni meravellosa, baldament no tornaran a fer acte de presència molt astoradorament reverenda. Car per què altre viuries, si per a això no, carallot?

(…)

A la nit…

Always felt like an impostor, never once entitled to occupying any space in the public way. And yet, here I was, lurking, always lurking, clueless, yet aware, aware in case… in case… in case something happened, something at last worthwhile happened to happen.

A la nit, la dona del polit culet em mena, rabent, dins el seu vehicle diminut i ultravulnerabilíssim per les avingudes clafertes d’altres vehicles, alguns d’ells gegantins, que tanmateix van tant de bòlit o més com els altres i el seu, i tots plegats s’estimbarien pertot sense fer cap mena de cas de cap trencacoll…

—Com he pogut deixar-me enganyar així, per a veure’m en aital destret?
—No ho sabré mai.
On errava la via?
—Quan cec orb guia

—El meu Morfeu doncs més obtús que no jo encara…? Car per on em duu, perjur? I com s’ho ginya perquè la molt preciosa dona del molt preciós conyet no m’hagi eixit fet i fet també traïdoreta?
Ah… ah!

Cavalcada folla a velocitats de faduc meteorit, carrerots farcits de vehicles estridents, i enllà i arreu, si caic no caic, amenaçant d’esfondrar-se encontinent, els monuments eixorbadorament enllumenats d’aquella maleïda metròpoli esclatant.

Impotent, invàlid, xaruc, rabejant-me en un acolloniment dens i sens fi.

Sort que, no sé com (bum!), reeixia de relliscar a terra ferma un instant de benaurat accident on l’eixelebrat intransigent tragí, ans l’impassable tràngol, semblen mig ficar-se en un parèntesi d’indret gravenc i sorrat (loose gravel!) on, lluny del caos del catacrec, una sospita de calma belleu s’intueix.

Condemnat, com t’emboteixes llavors pels carrerons on el trànsit maligne no hi és interdit, on només hi som, xino-xanet, les velles i la més indefensa canalla, de més a més de qualque simiesc ancià com jo, amb els emblemàtics bastó i ulleres, i gep.

Fins que fas cap, rere un altre vell, a la porta de la mort. La porta de la mort és closa amb una forta xarxa de ferro rovellat (tornem-hi; per què rovellat? tan pobres sou als orcs mitològics que no podeu enreixar les vostres portes ni amb filferrades inoxidables? sóc com el pàmfil Odisseu qui vinc a fer-la petar una miqueta amb mon pare i tot hi és ombra ronyosa i corrupta?).

Vist i no vist, el vell qui em precedia travessa la porta i amb quina facilitat, vós, com fantasma impalpable. No crec pas que jo sabré ni pensaments fer el truc de passa-passa amb la seua habilitat. Ni la porta ni la tensa xarxa de fils ferrats no s’han moguts, i tanmateix heus-te’l a l’altre costat qui se t’allunya irremissiblement.

Calla, però, que uns joves darrere meu volen passar-hi. Atura’t i esguarda-te’ls, com s’ho manegaran? El primer, el més decidit i caparrut, hi tossa, a la xarxa, com brau banyut i esbojarrat. Hi insisteix, rient i tocat. Fins que reïx a fer-hi un forat, i, primet com és, s’hi esmuny. Els altres dos i jo no hi passarem mai, més gruixudament bastits. Com ens ho farem?

—Ajuda’ns, tu. A l’altre costat, al teu costat, hi ha el mànec, vull dir, el pom.
—Sí, però el bloca un cadenat o forrellat. Em sembla que me n’aniré. Romandreu a l’altre costat fins que tindreu millor sort.

Mes qui fóra sinó jo, el protagonista del meu somni al capdavall, qui trobés on rau la clau, tota torta i penjada a una corda florida i rosegada, a l’altre racó d’on tots ens teníem, bledament arraïmats.

—Agafa la clau, i prova-ho!

Fet. Amb la clau la porta als orcs mitològics se’ns bada perquè ens afegíssim, beneitons, a les ombres ratades.

(…)

Tret que, ara lúcid, vós… Et demanes: per què afegir-m’hi..? Per què aquesta estranyament dissimulada desesperació? Aitan sol he romàs? Per què te n’enyoraries tant, del teu ex-company de caminadetes innòcues? La mort de l’altre excèntric, l’altre marginal, l’altre abnegat no-ningú — i la teua — lligades al capdavall per quin fil misteriós?

I, després de tot, doncs, si hi penses, et dius…

Exactament, què collons hi faig, a la porta de la mort? No m’hi vull pas! Per patètica simpatia m’equivocava de porta — com adés, molt fatídicament (llas!), ell…?

Fuig-ne, fuig-ne, datpelcul! O abandonaries la tasca única de servar l’esperança de veure’n més, de veure’n àdhuc pler? Ni en Fabra ni jo no n’estaríem gens contents!

O, recony, on és la teua ambició? Sigues entenimentat, capdecony! Llençaries a la merda d’empertostemps tanta de possibilitat de cony previst…? Criminal, més que criminal!

Desagraït! No en tindries doncs prou amb els espectaculars fantàstics supranaturals transcendentíssims conyets qui encara et són deguts? No creus que encara potser te’n plourà cap com benigna plugeta d’estiu abans no et toqui de debò creuar la puta porta?

Saps què, saps què? Estalvia’t el dol per a millor avinentesa, i viu en l’esperança de millors conyets; això, carallot! Tanta de renunciatària pusil·lanimitat, aleatoris, per escaiences còsmiques, qualcuns encara te’ls deus merèixer! Ferm, ferm!

Ferm — vet ací doncs el manament, vull dir, la recomanació — en vindran, en vindran! Fortitud, endurança, paciència. I au.

Car altrament, què? Malament rai, malament rai, saps?

—Altrament… Digues: on són? On les haig? Saps tu mai on paren les teues agulles de fer calça?
—Saps bé prou que enlloc. Poc ets pas gens manetes, pobrissó! Així que cap perill!
—(…)
—Així que cap perill, oi…? Oi…?
—Amb qui enraones?
—Amb la meua ombra, qui coincideix perfectament amb l’ombra de la mort, qui em ve a mortrir, a fondre, a anorrear.
—Cusc otacust, quina meravella galivares que encara et ret més humil?
—Galiví… Galiví l’horripilant realitat — la meravella abassegadora de l’extinció total de cada manifestació de l’ésser; la ineluctabilitat del buit incopsable pel que roman.
—Pel que roman, pel que roman… Oh inescandallable desesperació! S’escolaran les centúries, els eons, les eternitats, i no en veuràs mai més cap altre!
—Com ell, amb els anys, dut al desert de la desesperació per l’única via — la de la realitat!
—Car l’esperançat què altre fóra que el perdut…? El perdut, el perdut, l’il·lús!
—T’enfonses…! T’enfonses! Sura…! Sura! Ets… Ets un minyó molt puteta; t’has trobades pel carrer unes sabates gairebé noves!
—On aniré? On aniré?
—Conys, conys! Al contrari: conys!
—(L’esperança reneix, font de vitalitat.)
—Conys, on sou? Presentin… armes!
—Ai, ximplets, i hauríeu ploriquejat que no jaquiria de fer-vos-en tot el cas del món!
No way, Khossey!
—Poc me’n cansaré mai, de passar-vos-en revista… De revisitar, incessant, una i mil vegades, totes les divisions.
—Som-hi, som-hi! Cada divisió sencera, ara mateix, revisió!
Revisió!
—Revisió, revisió; ara fas goig, home, ara fas goig.
—No pensa pas això la…

(…)

—No pensa pas això la dispesera. L’opulent dispesera qui ensopec al replà de baix de tot de les escales. Hi fregava el terra amb un d’aquells ginys de fregar — una galleda amb escorredora, una baieta al capdavall d’un llong mànec.
—Aristarchus (em diu), t’haig d’apujar el preu del lloguer.
—El preu, el preu…? Un altra vegada! D’on trauré els pèmpins, pobrissó? Cada nou jorn el lloguer més car que no ahir.
—I molt menys que demà, carallot!
—Com m’ho faré, com m’ho faré?
Torca’t la merda amb un paper! (Se’n fot massa grollerament, desitjable!) El paper que fots!
—Escanyat, ofegat, pobrissó. Cap mica de pietat?
—Res, si no pagues, ja pots començar a prendre els trastets. Ah, mestre Rock!

D’escac per roc, apareix a mitja escala, regi, el senyor Rock. El senyor Rock és el cambrer jove i bell, on jo sóc el (i hi faig del) lleig claupassat. Ell rai, conys i estrenes, en guanya a semalades. On jo mai no guanyí ni un mal ral enllà del que em calia per a no dinyar-la de fam.

Mestre Rock només paga mai amb la seua formosor, a la qual la dispesera (com tanta d’altra femella revinguda) ret un homenatge cada jorn més bavós.

Ara, ella, seductriu tervagant, fòrcida fascinat, gallimarsot adorable, perquè pretén que ja ha acabat de fregar el terra, s’eixarranca damunt la galleta i hi pixa.

—Ah raig enamorós, amb quin delit ni deler no hi bevia, si mai em fos permès!

Tret que el tret mateix m’ha trets els trets. Segur que de tan a prop en romania orb, raig que m’eixorbava — i eu morent de goig. Alhora que ell, el bell, l’apol·lini, el ben plantat, no en fot mai cap cas, de cap figa fada de cruel dispesera, la qual (molt benauradament) m’hauria cremades les ninetes amb l’àcid càustic de sos pixats. Car cavà que puden deliciosament a sofre?

A en Rock els conys adotzenats de gotzes dispeseres sutzes l’hi porten d’allò més fluixa, si el tit oblidat, descomptat, negligit, invisible, pel seu compte, trempa fins que enfolleix — i crec que es morirà de cap atac. Quina carota no dec fotre-hi, escorrent-me?

—Quina carota hi dec fotre? Fufa assassina qui em solsia la fesomia, qui em fregia el desmanegat rellotge de Sol que adés fou ma faç.
—Que quines ganyes fots? De desamortallada mòmia, de descolgat heretget òlim mig rostit en purgant foguera.

Me li trac la cua, i el drama continua; hi vaig d’una manera escrua, i s’hi torna amb quina fua; amb el mànec amb malabua, me n’etziba de cops densa corrua, on esdevinc palter que hom evacua, paregut carnús a allò quan menstrua.

—Aristarchus!
—Que mani!
—Demà et vull al carrer.
—Obeeixc, obeeixc.

Fugiré on pertanyc.

Sewer, sewer, here I come!
—Rat fastigós, esguardeu-me-li-n’hi, restablerta, la múrria rialleta.
—Ah viaranys de claveguera!
—Ah aromàtics laberints onírics!
—Ah rizomes, nervis, engranatges, canemassos, entrellats, on no ret ni creix, babèlic, monumental, l’opac ventís muntatge, l’espectacle molt episòdicament enlluernat!
—On belleu, qui sap…
—Potser (hò, de debò!) m’hi hauré trobades, no gaire gastadotes, unes sabatetes!
—I llavors, amunt i avall…
—Embornals a munts! I embornals amunt, si en veus, de rars miracles, sota les faldilletes!

~0~0~

Eiserne Jungfrau

La dispesera és artefacte d’esguerro
Hom qui mai se la cardi en surt tot fet malbé
Et fibla el miocardi amb esmolat acer
La dispesera és un gran robot de ferro

Parany tot rovellat baluard de cagaferro
Tanc mecànic i armat d’on nidéu n’ix sencer
Titella esbocinat — cap os no se t’avé
Giny és la dispesera de punxegut filferro

Taüt on t’han trinxat — estri passapuré
Hi entres enganyat te’n treuen fet paté

T’ha fet miques el crani i el cervell fuig de gerro
Perquè hi rellisqui el cadell i hi xarrupi el nyerro

La dispesera és coltell de peixater
No vals re i així raus — capimoca al paper.

~0~0~

també ficat a l’opuscle



Comments are closed.