126 Qrim Qatalà

126

Alpha Centauri

La finestra havia desapareguda, i llavors havia reapareguda, i llavors havia tornada a desaparèixer. És que de vegades hom devia esguardar enfora pel cantó de casa equivocat. Hom esguardava devers llevant, quan calia fer-ho devers xaloc, o, qui sap, de biaix devers inescandallables llunyàries, devers i tot el mateix centaure alfa.

Ça com lla, vet ací que ara tornava a aparèixer en tota la seua glòria — la il·luminada finestra on feia sovint acte de presència aquella dona qui de cops ensenyava el cul sense que se n’adonés, o, ça com lla, sense que, de tan lluny estant, de la cuina de la casa fosca, mai endevinés que hom, l’otacust autenticat, molt assíduament no se l’espiava.

Espieta diplomat, garantit testimoni, camuflada estàtua qui tòrpida ans impertèrrita escoseix els límits, tanmateix ara on hom tornava a veure la finestra en estat d’activitat lúdica i palúdica, te n’adones, bajoca, que has perdudes les ulleres de llarga vista! A ull nu, la bella dona a la finestra prou sembla avui encara, sota les amples faldilles negres, anar sense calces. Serveix el sopar per a qualcú o altre. Qualcú amb pantalons — com si no hi fos — no en fas ni cas.

Ara, el dilema, vet ací, el dilema és on són les ulleres de llarga vista? Com en serà mai hom segur, si porta avui calces o no en porta, la consumada beutat? Ulleres, doncs, hom ha de demanar-s’ho, ansiós, ulleres, dic, ulleretes, on sou…? Sou a les golfes? Sou al terrat? Sou al soterrani?

I alhora, ja que hi som, on són les claus… les claus que màgicament els obren, les màgiques claus policrestes, multi-ús, que obren tots aqueixos espiralls i ullerols i espiells oclusos o proctatrèsics, tots aqueixos infernets i caus claferts de desllorigadors fantàstics?

N’has estrebats, de calaixos i escrinys! Fins que en un d’encara més petitet les claus miraculosament no t’hi fan acte d’aparició. I ara xiroi i fent botets on aniràs? Amunt? Avall? I agafaràs l’ascensoret tan estretet que es beu totalment l’ull de l’escala dels senyors? O agafaràs les meravellosament rònegues escaletes de servei? Per a anar a dalt? A baix?

Amb les claus que et dringuen joiosament a la butxaca, davalles fins al soterrani, on a la teua gàbia, hi trobes de mantinent les ulleres de llarga vista.

Amb el cor exultant, hom corr ara vers l’eixida del soterrani. Mes arribat al replà una nova perplexitat li ix de trascantó. Pujaràs corrent per l’escaleta de servei? Agafaràs aquest cop l’ascensoret? Gosaràs per un cop pujar a salts esmeperduts per l’escala dels senyors?

Mentre hom fa balanç dels pros i contres presentats per la dificultat, què vol la noieta asseguda a la tauleta del cafè de la vora, la tauleta que damunt la vorera gairebé toca el vestíbul de l’edifici on hom rau feixugament sospesant els més i menys de l’enigma de l’ascensió?

T’ha fet signe, i te l’hi atanses bonhomiós rai. Prou la coneixes — és la noieta dels quid pro quos. No n’endevina mai ni una, pobrissona. Ara, hi ha… Hi ha una certa familiaritat, entre ella i tu, una mena de relació latent, pel fet que… Si ella prou enconada per les imatge pies, tu per les imatges que espies, hà!

Et mostra el llibre que llegeix. Un recull d’hagiografies. Les imatges que t’hi ensenya són totes de dones nues lligades molt cruelment, i torturades (pits tallats, estaques cony amunt, cremades amb tions que els entren pels ulls, escorxades de viu en viu, i així anar fent), torturades de les faisons més brètoles per torturadors molt virils i molt trempats i palesament trempant, sota uns pantalons d’estofes lleugeres d’aquells que hom imagina que devien portar els molt enjogassats torturadors dels anys de les (sovint encara prou corrents) inquisicions.

Són imatges que fan fondre de part del canonet del cony certes noietes molt religioses, d’aquelles qui només somien en el martiri, el sacrifici, la santificació, és a dir, en ésser cardades d’allò més bestialment.

A hom li dringuen a la butxaca les claus màgiques, i li ve llavors a l’esment el cap d’any, encara ben jovenet, on hom li regalava les ulleres de llarga vista que aitantes de fenomenals visions no li procuraven després, de dones sensacionals qui sense saber-ho li ensenyaven la glòria del cul.

Puc pujar amb tu? — et demana la pàmfila noieta dels quid pro quos, amb careta de víctima expiatòria amb el cony per descomptat tot liquat.

Li anaves a dir: —Ai carallot, pobra noia! No saps qui sóc? L’espieta diplomat! Espieta, ep! Mai xerreta! Espieta i prou! Cap secret curullat, cap intimitat revelada! Tot ben desat a l’inviolable calaix de l’ànima. Potser t’has cregut, atès que la “meua” dona fa el que vol, que jo també puc. Jo muts i a la gàbia. Jo a la gàbia i prou, espiant, espiant. No hi ha ull per ull, no hi ha queixal per queixal. No tinc “femelles legítimes”, com ella en té de mascles a gavadals — els innombrables mascles cardaires seus — conegut! — “mascles legítims” qui prenen les escales dels senyors o qui ocupen la totalitat de l’ascensoret, i n’ocupen, de casa “meua”, la totalitat. I jo qui hi sóc tostemps sinó el servei?

Però només li dius: —Ara que em dringuen a la butxaca les claus màgiques que em fan pensar en el cap d’any on… Saps què? Tu qui ets tan religiosa i estudiosa de temes afins, i qui doncs saps aitant de tortures sagrades, un cap d’any que sempre m’ha capficat… Escateix-me si et plau quan fa el cap d’any el teu déu. Li trametré per a felicitar’l una foto (presa, llas, de prou lluny) de la dona de les amples faldilles negres qui a la finestra dels miracles m’ensenya de cops el sol paradís assolellat del seu cul. De totes les atuïdores vicissituds d’on hom és vaporosa joguina — o és hom frèvol estaquirot com ara sotmès als huracans dels salvatges esdeveniments que li cauen damunt… Només l’aventura de l’anònima dona del cul palesament nu (l’anomèn Verònica perquè els seus pits són aitambé monumentals) em lliura de debò cap raó de continuar espiant. Ella és la meua vera deessa a l’ombra. No ho diguis a ningú. Com tampoc no revelaré, si mai m’ho vols contar, quin dia va néixer el teu déu, i si son pare i sa mare se l’estimaven mai gaire, o si, pobrissó, el nasqueren garduix (orfenet, ca?), o encara (sí ves!) si no en fa ja pocs, d’anys, que és mort i colgat. Car amb els déus, és conegut. Es mostren a la finestra gloriosament rai, il·luminats a collons. I tot d’una, la finestra no s’encén mai més. Tot d’una… Tot d’una, noieta dels encantadors quid pro quos teus, ni finestra no hi ha. I en la nit en cerques girientorn cap altra com qui diu desesperadament i tot.

Finestra, finestra! —consirava monomaníac hom, ara pujant, pujant.

~0~0~

[als ulls de foc s’esgarrien falenes]

[Sóc qui amb binocles constantment us ulla
Entre merlets de la torre més alta.
Us veig sedecs amb aprimada galta
Corbs i abatuts mentre corbs de cuculla
Escarns i esbroncs us llencen al copalta.

Us veig perduts expel·lint la despulla
Un cap insomne que quelcom enjulla
Si caic no caic i tot us sobresalta.

Quantes de nits que no dormiu d’angoixa
Quants de camins que no duen enlloc
Quants d’oceànics valls pudents com noc
Quant de gnom foll nat de la terra broixa?

Sóc qui al castell els laberints patrulla
Amb ulls glaçats i carcanada sulla.]

(…)

[un darrer cop et vibraran antenes]

[Entre merlets sotjat per l’esquelet
Qui amb ulls de glaç inert ha alfarrassada
La desconfita meua si haig errada
De continu als atzucacs del canyet
Quina via no hauria d’haver emprada

I ara perdut, arnat, sots el retret
De l’atziac corb qui insulta indiscret
Dalt la cuculla amb riota fada
Dut a destret suant la carcanada
Exuviant esfigassat, i un tret
Sobtat al cap d’una mort enyorada
Sols vols que del faduc castell t’ha tret.

Com palps de cuc sobrant ressabagais
Creues els valls amb botavants de rais.]

~0~0~

Jakarta, nineteen eighty-fuck

Vora la finestra, musant, el cap cap al cel — blau esquinçat amb ales d’ocells, o belleu només amb fulles eixutes que desplaça l’oreig.

Som al pis de dalt, el penúltim, a l’estreteta escola on el mestre, en Xaropp Debastoh, de vasta anomenada, servava severa càtedra — ver que feia dies que s’havia mort, el carallot, mes nosaltres encara no ho sabíem. Estudiàvem — 0 ho fèiem veure — tanmateix doncs sense apostrateg ni mainader ni del bestiar l’esqueller.

L’hora convinguda la condeixebla i jo eixíem ensems.

Em convida, al cap d’estoneta que caminem, que pugi a feinejar alhora amb ella en els papers de l’endemà. De primer ens dutxem, jo tot nu, ella amb vestit de bany. Ver que no fa cap cas de ma cigaleta nana. I ara, a l’encop que ja obríem la porta, i en acabat de fer-me prendre un parell de llesques de pa i una rajola de xocolata, perquè es pensa que no tornarem sinó tard, diu que — Som-hi, i que em duu vers l’aplec polític d’aquest vespre.

Som a l’aplec, i, a l’aplec, collons com hi enraona, i si en sap! Ella la conferenciant en cap. Ver que no hi entenc re, i que l’ull se’m distreu esguardant pits i culets d’altres clandestinetes si fa no fot aitambé aitan furibundetes.

Entre dos distrets esguards, copsava nogensmenys un petit signe que la noia sàvia no em fa, que m’indica que li haig de portar un got d’aigua, ço que faig, com còngrua serpeta inconsútil, inconspícua, qui ningú no nou ni ningú espanta.

Els aplaudiments m’esveren; sort que quan esclaten, ja em trobava de bell nou a la cuina, on també em remull la gola amorrat a l’aixeta, somiant que per comptes d’aixeta, m’amorr, de l’amor, a l’aixella.

M’hauria abellit d’haver pogut somiar de veure-m’hi amorrat potser a la carranxa, de l’amor qui dic — ella o una altra de les més abrandadetes, i doncs humides de flairós replec — mes ep, sóc mesurat, i prou sé que — Qui massa gosa, no és ja sinó nosa.

Mentre millor no bavejava bo i somiant truites, ai, que entra a la cuina una paia lletja i grossa, abillada amb llorda mortalla, i vol sàpiguer, monitòria, què collons hi faig. Repel·lent i repressora havia d’ésser, fúnebre tervagant, fòrcida obscena. Amb un cap podrit on es belluguen milers de virosos ambulacres, on volten eixams de cuïcs i rantells, i d’alucites i arnes, i d’on rènecs se’n desprenen, i on rellotges de la mort constantment i embogidora no hi raten. Tots els indelebles estigmes del rèprobe dibuixats llavors al seu vult de medusa. Món de condemnades guilles qui els ous et foraden amb forquilles.

Li dic que, calma, que hi venia amb la vènia de la conferenciant principal (la qual deu envejar amb esquírria màxima) i que no sóc cap infiltrat ni pensaments — no sóc ni espieta ni saborall… i menys, jamai, xerreta… i que de més a més jo rai… i que — De tota faisó, passi-ho bé, ja me n’anava.

Poc que m’hi vull, a ca d’altri. Sempre el mateix — ésser-hi em cohibeix, em constreny, i m’inhibeix i em restreny qui-sap-lo — angoixós, un martiri — al cap de poca estona, una atrició — reverberacions, percussions, dels fútils mots dels pecs discursos de la pega gent — munió de potiners — com si cap sardanista, dansaire foll qui m’ompl d’oprobi, em botava eixelebrat pels espòndils i d’altres corbets massa tendrumencs de l’espinada — una atrició, una atrició — un rau-rau que em rosega l’esquena — n’esdevinc tot geperut — arrupidet, arronsant-me, tractant d’enfilar-me avall, de filtrar-me per les reixetes al fons de la comuna, envers on? Devers la llibertat de la tremolenca nimfa transformada en celestial imago.

Davallava les fosques escales tement-me a cada esglaó la ganivetada. El cap em roda, les cames em fan figa, tinc por de mai no arribar al replà de l’eixida.

M’he degut perdre, agafant un revolt dolent o bord de l’escala, car ja em diràs què hi haig de fotre, en aquest soterrani, en comptes de trobar-me, tot estortet i xiroiet, enjòlit, com dic, sense càrrecs ni càrregues, al nítid carrer, virginal i tot preciosament campant-me-la.

—Ah (diu la pontífex dels cleptòcrates), un dels nous porta-setrills, just a l’instant on anàvem a rostir l’anyell sacrificat. Fica’t el davantalet, manyac.

Junxu ximasu (que responc, aquiescent, ans obtemperant, ans obseqüent, quin remei — i ella esdevé tot d’una roent com nafrada bleda-rave).

No sabia que la cavallot sabés japonès (xinès?), tot i que en fa la cara. Ara se’m llença damunt, fent-me tota mena, no pas d’alegrois, ans omplint-me de sanglots i de gemecs, garranyigosa gramola de trèmolos i grémoles sens fi — car tot plegat quina ploramicamenta, vós!

És que hom la raptava de petiteta i l’home qui se la cardava i torturava habitualment, li era habitual així mateix d’emprar aquella expressió — Junxu ximasu. I vol sàpiguer ara doncs d’on collons l’he treta.

Li dic que ve d’un home (un xinès molt com cal i set-ciències) qui viu a la meua escala

(…)

Eclipsi. Com ens en desempallegarem? Nedàvem en foscors de foc somort. Pujàvem cap al piset, amb una de les més recents ostatges, escàpola, una minyona formidable, el capet ple de polls — tret que no fossin corcs, son pare essent com fou fracassat fuster. No me’n fa cap retret, d’haver badat i oblidat de pitjar l’interruptor doblement, essent com és que vivim dalt de tot, i la bombeta només roman encesa catorze o quinze segons.

I llavors de bell nou s’encengueren els llums a l’escala. Qui ens en rescatava, del petit destret? El prodigiós xinès, naturalment. Amb qui, al cap de poc, no havíem de tornar-nos tots plegats bucòlics, delerosos pus tost d’ensumar sàndals que no pudors no gens higièniques de suats obrers.

Mes n’estàs segur, amnèsic, que voldries ara recobrar el record de tot allò per on no t’esgarriares adés? Car prou ho tens emmagatzemat al cap i podríem donar-te’n la màgica clau perquè en desemmagatzemessis l’embalum sencer.

Deixem-ho córrer, cap intricacitat supèrflua, si us plau. I au. Fugírem del tràgic bordell. I alleujats de llast, sense l’enfilall de fills tinyosos. Abandonat alberg on els fems sobreeixien.

Opacament, ens esmunyim, nit colgada, esporrets, mes sense haver tampoc pagada la dispesera monstruosa — quina abominació de cuitós bec — fètida i obesa, de qui les bromeres eren tostemps a uf deletèries. Xst i som-hi!

Homèrics elastomèrics, per llambordes iridescents, obliteréssim l’ahir duríssim, i inauguréssim els horitzons feraços on els tucs s’espelleixen en fenomèniques invencions.

Només sé que els tres colló-gastats co-llogaters, l’alumaire ocasional, en Primitiu Rostalòs — i l’enigmàtic xinès dels mil tranquils recursos — i el bleda estudiant ragatxo qui fui — amb les blanes penjarelles de totes les femelles d’inevitable seguici — ens traslladàrem, pigmeus, cap al reialme embalsamat de les clofolles, on amb els iacs i els brúfols rostollem i espigolem, i amb els hipopòtams, els onocròtals i les migales hom s’immergeix per a enxarxar amb les dents escórpores i bailes i libèl·lules, de qui hom n’ingereix sobretot, i cru, el moll.

Pòtols i brètols damunt el serrill i el corquim mòrbids boixem, i amb la lluna plena cantem i ballem, ministrers, i esguardem pels matins més apoteòsics cap a l’illa de Pa-Txoca, on de la cigala se’n diu tsigà, i del cony xipulla, d’on que, amb allò, força avençats; si més no, en arribar-hi, si mai hi arribem, no ens equivoquem pas en allò principal.

Una altra cosa diré d’en Primitiu, el del vast caixot d’alums, d’on en regalen molt tastívols llepadums. No solament és alumaire, fa també d’escorxa-ròsses i de fosser — les tres feines sovint anant alhora, vull dir, ensems, d’allò més finament ni bé — ai, el primitiu Rostalòs, ell sempre rondant, com dic, amb els seus alums que rendeixen d’allò milloret escaients pelleringues i rebaixadures de qui sap quin quòndam — ep, venudes en acabat d’estranquis a tall de relíquies molt sagrades, estil prepucis d’apòstols pel cap baix — prepucis de llurs apòstols! — si se’n rellepen els cretins — com jo rellepava, de nyec, conys.

I rondinaven les dones, i deien, Nen, nen, i m’etzibaven un carxot, i, fent-se l’adormidetes, m’hi amorraven més fort.

(…)

Sóc el llepaconys qui els troba tots agres
Sóc la lletera qui viola negres
Sóc la mosqueta qui es menjà els onagres
Sóc qui obès i fètid paga els alegres
Perquè l’enculin amb mànecs de gigres
Sóc l’amorós qui prefereix les sogres

Sóc gàbia de ca on clapen els pigres
Sóc el sastrinyoli qui occí set ogres
Sóc el tigre sodomitzat pels bugres
Sóc qui oblitera dels llençols les magres

Sóc un de pus entre els homèrics progres
Amb falòrnies de tartuf visc dels llogres

Sóc llambordí qui fa lloc als poagres
Glands llavieig iridescents com pagres.

(…)

Qui viu a la teua escala? Duus-m’hi que el mataré!

—Quina escala? No, no. Ni me’n recordava. Això era abans, quan era jovenet. Diguem-ne que vivia sota la mateixa teulada, al nostre mendraig, redós, xibiu, sopluig. D’ell aprenguí a explanar-me en l’explicació. Mon mestre de zen, o quelcom de paregut. No en fa pocs, de lustres, que perí. De vell, cal dir.

—Et dic que m’hi duguis, que el mataré!

—No, no, senyora; no matarem ningú. Hi deu haver un malentès. Un malentès molt gros. No ens llençarem pas daltabaix d’aqueix avenc, o parany, o bertrol, on els clítoris o cimbells elastoplàstics al fons, histèricament deceptius, no ens criden. L’assassinat-suïcidi és un atzucac massa putrefactement perillós. Pus tost que en miserable procés d’ombrívol carnatge, entréssim, exhausts, en sòlida catatonia. No hi ha res de més sa.

Sistemàtic, lacònic com pitònid, li engreixinava l’occípit amb sèu de moltó. No hi ha millor calmant.

—L’aberrant espècimen qui voleu exterminar no crec que sigui tan malparit ni subtil ni dolós, i, encara menys, subdolós. Cap energumen, ca? Car hostil, ell, no gens. Un eunuc, com en Narses, a tot estrebar. La ciutat cria eunucs, digué en Sòcrates, oi? I als coliseus, les mortaldats! L’emperadriu Teodora, puta qui fou, plus santa i tot, hi anihila els avalotats, magnífic paradigma per a tots els santíssims generals qui vénen després. L’espècimen, sapiguéssiu, si voleu, que no assisteix mai sinó a les corregudes de caragols. A cap altra manifestació més sanguinària no concorr. Què dic? O a cap altra manifestació menys sanguinària no fa cap. I això que com sabeu a ciutat, si n’hi foten, si se n’escuncen, als circs, i als estadis, i als hipòdroms i rings — fotimers, constel·lacions, munts i munts de batalles campals. Mes ell, mai; ell tostemps pacífic, impertorbable, constant — estàtua groga, de sabó, a la moderació.

Em queia, ella qui suara s’havia volguda abassegadora parricida, òrfena i llagrimosa als peus. Em torcava amb el drap de cuina tot llord la pols que dec dur a les peülles, de tant de trotar pel món.

—I, si mai hi ha cap altercació entre els corredors, en la correguda de caragols, és a dir, quan saps que la correguda no s’acabarà mai, no és pas ell qui perd mai la paciència. Pus tost sóc jo, qui crida — Guarda l’orologio, Txotxo-san! Un s’hi va morir! I ell, cap paper? Cap! I ell, plegar? Never! Què altre a fer, quin altre afer, que d’esguardar la resolució de la lenta, lentíssima, contesa. Menja-sopes agafa-sopes a escruix, en Txotxo-san, ma dama. Ma dama?

Se m’havia adormida a la cama, com al perplex xai a l’ast se li adormia el foc. Quantes d’hores despenc, desvagat despecec, detallant-li, monòton, les virtuts hipnòtiques del plàcid xinès (japonès?), pel que fa a les seues subreptícies activitats amb els artròpodes, i els crustacis i amfibis, i els llangardaixos llongs com corretges, i els ambistòmids i amblicefàlids, ah i els camaleòntids, als quals pessigolleja amb punxegudetes cerres per a afaitar-los en la caça de puces de gasteròpode — els gasteròpodes, l’atot que em trec (i es treu) amb tota arbitrarietat de la màniga cada vegada que deleig (deleja) de fer-me (-se) explícit fins a l’exhaustivitat? Amb lates examinacions de tòpics impertinents, sense cap relació amb el tema tractat?

De ben jovenets, és el cas que ens n’adonàvem que, aitantost garlem, letàrgics, de totes totes, totes se’ns adormen. Ni les més insomnes de la tribu s’hi resisteixen gaire. Aqueixa és la innata habilitat, la facultat somnífera del nostre anestèsic verb. Atribut inestimable que tant ell com jo no abasseguem en opimes quantitats. I útil oimés qui-sap-lo, jotflic.

És clar que encara pitjor (millor!) si mai escriguéssim, vel·leïtosos carallets! Aberrugades bufes de comatós descloure’s, esbotzat abscés de narcòtica llufa, llúpia de gasos estupidificants… Per què insistiríem a allargar-nos-hi, en mudes cataractes al gota gota? D’infinit escatxic a l’ull? Tortura exquisida, obtundent, qui embalbeix quiscú, mes les femelles bon tros pus.

Me’n tornava. Me’n tornava, mandrós, morós i amorós, devers els meus. Els meus, camperols d’afores, com cuquets micòfags entre flotes, o colltorts mirmecòfags en formiguer, som els qui de debò ens n’entenem.

Sabem sobretot que només allò que es troba en espai reduït és comprensible, és gens entenedor. Cal doncs reduir els espais — per tal de llavors provar d’arribar mai a l’ideal de l’aprehensió de re (o millor de tot) d’allò comprès dins el reduït espai triat. Un pic la conclusió feta que hom ha comprès allò que hi ha raïa, potser aleshores caldrà gosar eixamplar l’espai una miqueta. Un miqueta i prou. I au, qui sap, i així anar fent.

Com el mateix món, com el mateix univers, vull dir, com la mateixa matèria, la qual tractem de molla copsar, no anem pas enlloc. Ni l’univers ni nosaltres no anem aumon. Anem fent, i au. Anem fent per a anar fent, i au. Fins que la collonada no foti el pet.

Les competicions d’èstrids i cal·lifòrids quan s’atansen bregosos a beure a les nafres i plagues de cap tonyina naufragada, de qui els bocins més saborosos diuen que se’n diuen sorres. O a les ensorrades carronyes dels enderrocats mariners de cap jonc derelicte — llurs cares d’horrífica caràtula fent cara de patir rai, com ara constrets, llurs mortificats cossos, qui sap per quin cruel barat reat, encara a endurar-hi un fútil afegit de vexacions — hi desclouen, com si de re no fos, els fenomenalment famèlics virons. I qui s’enfonsava a les zones batials? Com si no veiem ja prou demolició ran de nas. La terra sencera zona bestial. Tothom anar-hi fent, amb la mateixa intenció.

Si fa no fa convulsos, totdéu amunt i au, tris-tras, mangalejant, ara devers la teca, ara devers el cul.

Nosaltres, a l’endeví, aprofitant la natura, bucòlics nogensmenys, ja ho he dit, maldant de no fer-li cap tort superflu, o ça com lla excessiu. Qui fórem per a empitjorar el merder? Com si no s’endenyés sol!

Si el paisatge és idíl·lic? Home, no pas sempre, mes hom s’hi fa. I bellugar, mentre hom en sigui capaç, rai. Bellugar (pausadament) devers millor.

Esversats en la tasca, sovint (quan cal) fem, sempre molt provisional, un petit clos a tall de gàbia tancada damunt un rierol (o séquia o claveguera), amb pler (tres o quatre, depèn de les dimensions del xibiu o barraqueta), amb pler, dic, de foradets a terra, coberts tots amb una reixeta (treta de cap somier rovellat llençat a les escombraries, trossos del qual també van bé per a transformar-los en graelles per a rostir-hi cap avinent ni faitissa carronya que amb sort mai no trobéssim); reixetes; reixetes, dic, contra els proditoris rats i caimans, i qui sap els equinoderms i els artròpodes i els com se’n diguin, i el romanent infinit de bares, traïdorencs, serpetes (subdolosos, ver!), prospectius, intrusos o xarnecs de moltes de potes o de no cap, i qui fan tanta de por (que no els penetrin de cop-descuit als conys!) a les dones sempre tan patidoretes.

Allò, els nombrosos foradets enreixadets, allò resol l’eterna frustració, no pas de l’univers sense solta ni volta, ni cap ni centener, ni raó d’ésser ni finalitat ni dèria, ans, molt més important, del qui no pot cagar ni pixar quan vol — pel que sigui, pobrissó, perquè li cal trobar l’indret, i l’indret avinent qui sap on para, o perquè sap on és o l’ha trobat, i qualcú, malparit, ja l’ocupava! Hom es fa fotre d’una faisó terminal; suplici, turment, més que inútil, merdós.

Ara, lleixa’t d’embolics sense suc ni bruc. La qüestió que — Quin tip no ens fotrem avui, amb en Txotxo-san i el peripatètic Primitiu, amb, és clar, les opípares pellucalles per a les incomptables dones qui se’ns aprofiten del treball que no fem, bo i construint casetes i guanyant messions amb els caragols campions, plus d’altres tripijocs que ens portem; quin tip, dic, havent trobat una carcassa només mig rostada de pollastre, momificada per la calor i l’eixut, mes tot seguit mòrbidament estovada per la llonga pluja d’ahir, i alhora… Alhora, com ens divertirem llegint el fragment de revista amb fotos (quatre fulls rebregats) que el ventijol providencial no ens ha dut, únic entreteniment savi que no ens cau de feia setmanes!

La felicitat a petites dosis, l’única que comprendreu.

Per exemple, ell, el magnífic quintaessenciat exemplar clàssic, qui ens rau coruscant i glatint meravellosament al marge — el pixallits en tota la seua multiforme glòria. La generositat i la beutat supremes del pixallits, planta divinal — serveix per a tot, i tot ho embelleix. Abans de cruspir-me’l sencer, l’observava detingudament — jotfot obra d’art, fuig! Ni punta de comparació (cap obra d’art al món, ni dona eixarrancada per impecable que sigui), amb les aventures del pixallits — tots els seus alats i rèptils visitants, quin mostrari més astorador! I totes les seues evolucions, els descabdellaments, miraculosos. I com s’envola, havent conegut el sòlid i el líquid, volent al capdavall conèixer així mateix els dominis dels astres i dels altres ocells. Qui pogués esdevenir-ne cap! Qui pogués tindre la virtut de transformar-se amb tanta d’harmoniosa facilitat! I tot comptat i debatut, qui el comprengués… Qui el comprengués!

Jakarta, nineteen eighty-fuck, anys d’èxodes episòdics carregats de significatius esdeveniments, anys d’exploracions fonamentals, d’avinenteses del tot reeixides, de somnis viscuts, de veres realitats assolides i palpades. Fins que el foc no es revifà — i qui s’hi vol, enmig?

A Jakarta, els aldarulls — ens n’arribava l’esborronadora remor. Perill i amenaça d’ivaçosa estesa. La cabaneta, tan ben tinglada amb repetides recuperacions d’afegitons més o menys impermeables, sí ves, l’haurem de derelinquir. I nosaltres, és clar, tocar el dòs.

—Saps què? Torca i deleix als llençols la taca del crim. O crema’ls. Modestament, hi addicionem això, a l’unànime incendi.

Érem els tres, en Primitiu Rostalòs, en Txotxo-san, i jo. Cloquejàvem, els músculs del riure prenent massa riscs, a frec d’eixmaixellar-nos i tot. Les dones, parracs còmplices, ens venien darrere, remotes — llurs sanglots, llurs bleixos, llurs lamentacions, llurs ventres umflats a tentipotenti, en escreix.

Les dones nogensmenys, si fa no fa indelebles a l’esment. L’afrodisíaca flaire de llurs conys, quan als porxos dels masos transitoris, en la foscor del crepuscle, se’ls airejaven — arquetípiques ídoles, icones, de sexe repetidament picat. Feixugues nigromants qui us forneixen (clientes faves) les més denses ans greus abstrusitats amb aires esgarrifosos rai, mes que en realitat on s’arreceraven si mai els mancava la nostra invicta masculinitat?

Tornem-hi, transhumants. Camejant, tot el que mai hem après a estudi, regurgitàvem-ho.

Vora les riques lleres, hi apariàrem, ditiràmbics, paraigües. Se’ns hi enrellentien els pollastres. Els còdols se’ns cuixabadaven, amb esplendors de vastes enciclopèdies.

El sempre odorant Primitiu, alumaire prehistòric, troglodític, de bell nou molt lasciu nimfolepte, treia fum per les portentoses banyes, les volia ficar, fins al clipi, a quin coixí de ventre amanós?

Això rai. Les dones, cassigalls al vent, feien cap. Les dones, tic-tac, tic-tac, feien cap, ineluctables.

—Hora de cançons, prou fluctuacions, amaguem els ganivets.

~0~0~

[el xeic espia]

A l’aixopluc del cony el xeic espia
Llicenciat escopòfil s’hi encanta
Ecoic el cucut ceballut hi canta
Muricecs hi són qui colen l’aimia.

Gelós cucut qui acrobàtic s’avia
Fa un tomb al món i esdevé sicofanta
Us cantarà ecumènic les quaranta
Tret que llavors sols s’autodenuncia.

Despòtics muricecs foscants s’atansen
Supressió imminent tem el cucut
Verí de por li infecta el cap banyut
I al voltant de l’aimia els muricecs dansen

Moderat atura el tàcit atans
Cusc ulla a l’atri el màgic totentanz.

~0~0~

[fecalomes de bordell]

l’emputit torna amputat
amb el piu-piu més petit
i el trau del cul tot tapat
em sap greu tut mir leid

qui s’emputeix surt tot tight
amb estretors de constret
darrere brut davant net
més que fotre l’han fotut

voodoo’s hoodoo’s pippy pinned
ninot punxat i no drut
piules d’arlot amagat
com t’han anades punyint!

bossa perds bossa has guanyat
l’or i la merda és tot u
ningú de fet t’ha enganyat
sempre va dur du du du
sempre va dur l’ampul·lat.

(…)

si t’hi treus en polifem
prou cal ficar-li el monocle
polimorfs fems a betzef
hi rauen arreu on va

freus de brians i tumors
fraus plenes de sang i merda
caus de vergonyes i horrors
avencs de carronya a manta

i amagats rere l’armari
com artiodàctils arlots
de les brutícies amants

molt amics dels fecalomes
rossams d’homes molt fecals.

~0~0~

Faisons preferents de veure les dones — cagant

A estossegadetes de moribund, el cigarret qui encara cremava deixava anar miquetes de fum. Smoke gets in your eyes. De rerefons, llong sublim interludi de sideral clarinet. Car cert que l’aparell de les cançonetes encara tocava, fluixet, les peces del ceballut n’Artús Shaw, crec que suputí.

Summertime, and the livin’ is easy, especulí.

Sense molla roncar, na Minerva matava l’araig vora la finestra on la tempesta fotia molt desesperadament ni carrinclona el mec. Havia l’ensopida deessa un diari mig rebregat a la falda. Es veu que tot llegint aquell trist paperot que se’n diu L’Osservatore Lleidatano, naturalment, s’hi havia adormit. Amb un cop d’ull veig, damunt, que s’hi trobava un altre d’aquells ridículs articlets que parlen de mi.

—Sour rehash of old chesnuts, shit! Les mateixes bestieses de sempre. Quina merda. Such piffle. It ain’t me, goddess, it ain’t me! — me n’hauria, si hagués gosat, ensems excusat i plangut.

Com aardvark vergonyós, atorrollat volia amagar’m, abans no s’eixorivís potser de mala jeia, mes justament llavors legions de menystingudes llumeneres s’escapolien del sanatori del costat; com acabalades ballarines de sapastre talent afaiçonaven estatuetes amb instint molt malmès de coreògraf pet. Mentiders i apòcrifs qui foren en llur vida de fantasmes, engeperudits per tanta d’impedimenta ni embarassament de paràsites reminiscències fules, imbuïts tanmateix per la vigorosa velocitat que imparteix d’antuvi la llibertat sense fons, amollaven ambigus apotegmes que tothom qui se’ls escoltés (tret que les llumeneres mai no s’entre-escolten, prou feina tenen lluint llurs llums) haurien fet caure de cul.

Romania doncs encantat a la finestra. Ara amb quina crueltat no travessen el camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats. Ah si es desvetllés la deessa i presenciés aitant de sacrilegi, vós! Els histèrics erudits trencaven lloses, s’hi cagaven, s’hi pixaven, hi vomitaven, hi eslleteradataven.

Volia que els llamps se n’estiguessin d’enllumenar l’horrorós espectacle. La natura em desobeïa de bell nou; sempre m’ha desobeït; és clar que qui sóc jo per a ensenyorir-me’n — cap llumenera, carallot de manguis, això per descomptat. Pus tost llemenera, si hom vol veure què vull dir.

Baldament doncs aquell vidre de finestra pogués canviar de pel·lícula, amb quina alacritat no en pitjava el piuet! La meua mà, balba com la d’hom, la mà de qualcú sols figurat, no assoleix mai d’engrapar’n el servocomandament. Com si furgués fútilment en cenotafi per a emparar’s de l’oferta dama somiada. Cos absent, ni dels ossos la pols.

Ambtant, els plàstics humans, en acabat de vagues dècades de no púguer del tot demostrar al món llurs meres mestries, ara es ficaven a blasmar totdéu, i especialment la manca de nodriment que altrament haurien pogut aportar a les ments sedegues de la humanitat, mes, ai, que el criminal poder establert havia sine die ajornat, de tal faisó que el món, orfe, no havia reeixit a parir ambtant sinó eunucs com jo mateix — i l’oratge mateix s’havia desmanegat fins al punt que l’ozó (o en deien l’azot?) aviat l’esperaríem amb candeletes, i totes les tasques s’haurien convertides en una sola tasca — la de rembre al cul de la deessa Natura la paparra, pitjor el rènec, del consum qui aitant la consumia i doncs li espatllava el tarannà, la disposició.

Quin somni brodava vora meu la deessa? Parant-hi un munt de compte, com qui diu amb peus de plom, amb una vamba i una xiruca, me li volia ficar el nas a la seua sacra cruïlla de carn, i tot ensumant-hi, inspirar-m’hi. Mes veia que somiant i tot treia ferotge, geniüda, els ullals. Una feixuga basarda em feia aliatge a l’aigualida sang amb els estrògens hiperdesenvolupats, vet ací per què de bell nou desistia de moure’m del tot. Cert que ma luctuosa piula era umflada — i tota roent d’aplicar-m’hi certa manxiula que hom, esperançat, tanmateix no feia pas gaire prou erròniament s’hi aplicava.

Ça com lla se m’eixorivia, vós, oi i més alhora si hom ullava, com jo ullava de cua d’ull, sots els llamps insistents, la perussa o carxena o carnatge on les llumeneres escàpoles descordadament no es lliuraven. S’entrepelaven a tort i a dret. Volia empescar’m qualque frase punyent per a descriure’n en acabat a la deessa l’estesa — i per xo vaig vúlguer ajudar’m amb la crossa de l’anap curull d’ordiat esplèndidament encigalonit amb anís, the filthy Aragonese liqueur, bo com els espotzims per a la memòria, segons hom havia pogut oir una vegada, no en fa pas pocs d’anys, vora els trens.

Per antull, em veig anònim rantell en atapeït eixam. M’estenc com la por damunt l’improvisat cementiri on les fastigoses llumeneres s’han tolts tots els horribles cosmètics de la convivialitat, i ara es retien amb ardida aquiescència a llurs veres natures de feres. Felló, insolent, vinc a escarnir’ls ara que són massa ocupats en llur vernichtungskrieg. Així és com som els volpells. Aprofitem l’avinentesa on tot és un merder per a fiblar quiscú impunement — eixam i exèrcit, tot plegat el mateix.

I què dirà la deessa quan li recitaré els òbits irrisòriament brutals d’aquelles molt autovantades tecnològiques eminències?

How proud the mothers of soldiers to have a fucking killer all their very own!

Amb zel roent, sense moure’m de lloc, he anat pertot. Reialme d’atzucacs de mala mort; per floridures pansit, per vespers estimulat — i vés a sàpiguer on són, les claus de la recessió.

De no re doncs no gens traient-ne del tot l’entrellat — com dicta tostemps l’hàbit contret.

Alça Manela, l’ensurt! Absorbit en mos pregons consirs, m’ix al pas, més que madur, un xai en orri, escarot, qui, si sabia rembre’l, m’enduria llavors (per a estendre’l virginal al jaç nupcial) al xibiu on secretament (si la deessa s’adorm) sovint no rac (n’expulsava, cadaveritzats, els gossos).

Treu-te el llaç del butxacó, munificent fuster, i sense distreure’t llegint a lloses recents on morts de beutat inversemblant rebien doncs molt adequades llampants llaors necrològiques, i, a obituaris lluents, concises distincions, inscripcions que nogensmenys saxífrags llimacs microscòpics ans lapidescents roseguen fins a la deleció, el xai lliga.

Xai carnívor disfressat de llop turbulent o de vivaç pollastre a qui tanmateix les plomes se li desencasten, aqueixos dies de fred, amb prou facilitat, car em fa que prou li toca mudar el plomatge. Atansa-te-li amb un robust pom de flors, a tall de boig ermità per un cop pacífic.

Amb el xi que em trac del butxacó, no cal que us te me n’esglaieu gaire; el xi només me’l trac per a escurçar’m les ungles, o potser m’hi rac una mica barba o mostatx.

Univers en huracà, les trajectòries se m’enreden. Era fuster? Era ermità? Amb el xi escollava el xai (el pollastre? el llop? la sahariana?).

Addled torsos by pains contorted.

Remots molt devots bruixots per aqueixos ermots adés inútilment hi pregaren. Pels solcs veig que s’hi desendollen, amb dificultats qui-sap-les, les descarnades mans dels malsebollits, i als oronells de llurs calaveres la pols incapaç hi sanglota.

Mercès als somnis, sobrevisc.

I ara belleu els anys s’escolen com merda al cul pollós del disentèric. Fora, la nit guanyava en foscor. A la perifèria del somni, el submarinista s’hi descobreix, venint d’enlloc, sense saber què hi fotia, totalment desert de companyia, i havent oblidat on anava ni si tampoc no anava enlloc.

Barrades trobes totes les portes que duien al benaurat abís de l’eterna derisió. Xorc cossi d’escombraries de cada història, cascú justament gaudint de la mateixa autonomia dels peons a l’escaquer.

On em duus, virot del temps?

Inclina’t a l’adveniment d’aqueixos nous forts batecs a les temples, com si hi tens cap borinot engabiat.

Fotut de tendrums, acondroplàstic nan, torna’t a atansar a l’endimoniada, meravellosa, dorment. A la seua sacra cruïlla de carn, lacrimabund, assaja de desxifrar-hi els barrocs esmegmes.

I doncs? D’escabetxada o d’escabetx? Conté prolactina? Prou t’estimula els testicles, eunuc! I oxitocina? Prou promou afecte devers aquell qui et cardaries. La idiosincràtica testosterona? Segur, car prou t’empeny al sexe!

Soliloquis de granota qui balba i monòtona al toll corromput declames ràncies savieses, malaveges debades.

Criptògraf, aprèn d’una puta vegada les pristines lleis de l’anatomia! Això no era cap cony amb esmegmes i romanents d’antigues i més recents lleterades! Volia la xiripa que fos un artefacte groc, d’aquells on hom hi met raspalls de raspallar ferramentes? Sort encara, encara rai, que no era cap ormeig d’aquells de fer trits peus de porc o àdhuc caps de moltó.

Torna-te’n destrempat, desapuntat, amb cua de moltó.

As any other fucker, after he erupts, he mourns, se’m plany, de conya, en somnis, la princesa adormida, femna de gran formositat; de llufes emètiques, així mateix.

M’hi fotia el sord — i no cal dir l’insensible de nas, anòsmic, del tot.

Missenyora, com si no hi sóc, del tot.

Ets fet d’estofa que s’inflama com estopí. Vigila, doncs; amputa’t de llengua, com t’amputares d’ous. Poc que dic re, xeic, fora de to.

A la llum llunàtica de l’ambre, les dríades… Tornem-hi, a la llum ambrada de la lluna, les dríades llur encant, llur beutat, en beatífica apoteosi, havien enxarxades pler de llumeneres a l’encesa. Com sàtirs nuls, es frustraven les llumeneres bo i assajant d’envestir dríades — cascuna de llurs desconfites era un delit — queien a l’abís ametista abolits per sempre pus, llur angoixa la senties xuixar rombolls de llur anihilació amunt.

Com afolls tumefactes d’angunioses escates, les llumeneres s’havien perdudes pels infinits orificis que les terebrants dríades, en ben lubricats giravolts gimnàstics, no perforaven a les lloses tombals, on inscripcions de fantasies sil·làbiques descrivien els components dels productes enllaunats als sepulcres que aplacaven. Llangardaixos nocturns, estimulats per l’escalfor dels tombs i retombs de les dríades, reien harmònics bo i repenjats a les escorces.

Assisteixes, impotent testimoni, al multitudinari i nogensmenys molt escollit col·loqui.

Som molts milions de plantes, animals, minerals, qui vivim al plint greixós d’un sol pèl de cony, em va semblar sentir a dir.

Llavors me n’adonava, on em devia haver adormit — ací, centre de l’univers — el cap borlat per un parell de grans verdancs (penyores del seu desig adulterí) a l’interior d’una de les cuixes de la deessa — el nas a frec de cony — amb un dels dos ulls (el de dalt) amb les parpelles badades a causa que els seus pèls (els cilis de la parpella de dalt de l’ull dret) s’haguessin entortolligadament casats amb els més propers pèls del cony ensumat — i així el que veia l’ull adormit, nogensmenys badat de bat a bat, eren petits ens, més petits que no els menairons més petits, qui habitaven, per milers i milers de milions, es veu, l’hirsut nemorós pelatge de l’enamorós parruf — i el que n’escoltava, víctima (què hi farem) d’una certa eritrofòbia, eren tot plegat llurs molt saberudes dissertacions.

Som els íncoles selectes als plints de les tricobòtries, als plints de les tricobòtries vulvars. Nobody luckier, man!

Llurs parrups, llurs carrisqueigs, eren perfectament comprensibles (car, gens malenconiós, ben enconat, com ells, al gust d’aquell taboll de figa — mos dents son riurau! — qui millor que no jo, és clar, per a comprendre’ls?), mentre erístics (ans erets rai, d’eretisme saturats), magistrals s’exprimien.

Els tothora benaurats bacteris qui hi vivim (ah, fragant trau de ben matxucada carn!), si en veiem, de coses, company! Mai desinteressats, mai tips ni ujats de la vida, vós! Car som testimonis tothora de pler d’acció, de flagrant peripècia, de malavejat, sol·licitat, succés, això rai! Sotracs a balquena, jotflic! Mai ni un instant de repòs. Visca l’incessant vaivé! Zum-zum i som-hi, ja et dic! A través de naltres passa el tèrbol cap de fibló de la història del món

Avesat a tastar’n les conseqüències, d’aitantes de felices accions, era hom (l’oient) qui hi afegia, in an afterthought, de puixconsir, —Com geòleg qui descolgués evidències amb la llengua, m’hi jugava messions que cascuna de mes papil·les (sempre rumbejaren els millors pertrets!), us en podrien contar d’encara més peludes, ni que fos només pel fet que llur longevitat excedia la vostra?

Tret que sóc, tros d’ase, qui re no diu. Qui escolta i calla.

Ara, la fauna i flora heteròclites als plints salabrosos de les meues pestanyes, llurs instints s’inclinaven pus tost a témer bon tros els avenços dels habitants de la pútida fufa, mes, encaterinats pel verb molt instructiu dels minúsculs ens, triaren llavors d’evitar tot conflicte, i, encara inspirats per les ascètiques prèdiques de llurs opositors, sota el carquinyol defensiu dels llavis del cony al lleny d’aquell cos divinal (carquinyol que era alhora reverberant gàbia d’apuntador d’on els xiu-xius s’eixamplaven qui-sap-lo), llurs parts es fongueren amb les contraparts dels oponents, i tot hi eren bombolles de càlides petites esferes mundials de companyonia exemplar.

Hom (què altre?) en roman corprès. Car cada plint… cada plint, vós!

Cada plint de pèl, populosa nació. Nacions sens fi. Varietat prodigiosa de prolífiques fascinants cuquetes — llur eloqüència sempre abracadabrant. Arreu arreu pul·lulacions de larves enraonadores, ans d’arnes garlaires, ans de molt savis ans loquaços mínims efemeròpters (els aitan famosos dels dos carallets harmònics ans sincopats!). De tota la joiosa patuleia — llur instantani infinit enginy, qui (llas!) tantost parit es fon; llur vitalitat, tot i que ventissa, fenomenal — llur… llur…

I com s’entenen nogensmenys en llur enfollit amuntegament! Molt rarament prenen mal; mai gens averganyats, i això que n’entomen de totes bandes; doncs res, poc que es fan malbé; ausades, mai pràcticament cap n’acaba mica nyaufat, per molt… Per molt que, a llur beneïda tofuda molt fotuda pelfa, hi hagin manxat tota la puta nit els celluts molt musculats llavorers qui habitualment, com dic, se’ls carden llur ben eficient, llur beneficiant (doxologies rebi sens fi, ans peans ni aürs sense plànyer-li’n molla cap), llur molt monumentalment munífica hostalera — ço és, la colossal deessa, és clar, la de l’immens univers ben retalladament tanmateix pelut.

Ai, però. Sí. Condemnats nogensmenys a quins altres sinistres fats? Car llur humanitat, no pas menys amenaçada que, ací, la del tit. Bug removals on tap. Escucaments a betzef.

Saben, intueixen (amb el temps i una canya, provarien que…) que…

Que hi han hagudes un fotimer d’edats anteriors… Hi han hagudes, en l’abís insondable del fosc passat, èpoques prehistòriques incomptables on, de lluny en lluny, una bromera vinguda dels espais incognoscibles els eixorbava, i encontinent un ferro fred llavors no ho arranava tot!

Tret que aviat, de mantinent com qui diu, les noves generacions nacionals renaixien — cada cop, cada cop — valentes, sense atur — i llurs històries, ah, llurs històries nacionals — i llurs geografies! — eren, naturalment, supernalment glorioses!

L’emoció potser, i, amb un parell de sanglots, no me’n poguí estar — llagrimegí. Les ulleres de miop, ara totes de través, no n’impediren pas el fluix tolerablement timorat — les qui sap si deletèries gotes escatxigaren segurament els pelets de l’empireumàtica figa en qüestió.

Els menairons microscòpics, qui, si s’havien ells avesats a mantes d’inundacions de tall menstrual, excretori, secretori, espermàtic, i així anar fent — bàlsams, laves, salses, loocs qui-sap-los — aquell conyet fet i fet qualque mena de canyet! — mai no s’havien trobats fins al coll dins les traïdores riuades de les, com dic, qui sap si antimicrobianes llàgrimes, es barrufaren, en caòtic desconsol, immergits doncs en la fi del món.

En la fi del món, tot aquell univers feliç? Sí ves, sí ves! Feliç o infeliç, tot univers hi passa, per l’adreçador del cras anorreament. Més val no capficar-s’hi.

Més tard (tost eixutes les carrinclones llagrimetes, a part que mos tricobacteris ciliars, solidaris, segur que els havien volgut convèncer que aquella aigüeta, ei, inofensiva rai, vós), ells, tots plegats, tanmateix molt alleujats sobrevivents, bo i remembrant, en discutirien, alhora tifejant-hi si fa no fa com heretgets — ça com lla, tifejant-ne un pelet, si més no.

Doncs em deia, enmig del cataclisme, força tranquil·lament nogensmenys… que ignorava…
—Que ignorava, carall, que toqués fi del món.
—Ignorava que toqués fi del món justament aquella estranya nit on rebíem els flascs visitants.

S’ho recontaven simfònics, mentre prenien el cafè, tots ensems, en bellugós eixam, els veterans companys de l’equip de natació. Altrament, lluny de llurs esments ara l’esglai encorregut d’adés, llurs tarannàs tothora altament neutrals, com si llurs nervis simpàtics, responsables per a les reaccions massa carrinclones ni sentimentals, hom els els hagués quirúrgicament tolts.

Qui ho hauria dit que tocava avui, vull dir, aquell dia.
—Aquell dia on totes em ponien amb suavitat, vós, on s’escau que prou tot em rodés si fa no fa cap a com qui diu bona fi.
—Casat de fresc i tot!
—Ha-hà! I amb quins fleumes, amb quins taujans bajans!
—Cilis d’ull! No han vist mai re!
—Sí ves!

Encopresi, vós — el fet de sollar’s de merda un mateix sense voler, sobretot clapant. Hom s’hi enllorda i au, res on botre com cap altre cafre degenerat, religiós, davant cap tòtem botriocèfal qui li pugés, operós, pel cul. Ça com lla, això rai, encopresi, tothom tard o d’hora en pateix qualque cop escadusser, ca? Cas prou corrent, incident trivial, nimi accident, vulgar esdeveniment, i tant, ociós d’allongar-s’hi, poc en parlarem pas pus.

I què? Esmant-me quelcom com ara científic especialitzat en sòlids afectats pels espasmes (sovint força estètics) dels ferments, em sembla que el que vaig fer llavors fou encendre un llumí per tal així d’espantar una miqueta la pudor de la deessa, qui, sense desvetllar’s, encara roncant com qui digués a esporàdiques sotragades, jaquia anar, amb una llufa, un filet prim, un rajolí, de merda líquida.

Pel finestral vam veure cremar cada ninot, es feien avinent els menairons amb prou feines visibles, llurs magnificades imatges, per quin miratge de la proximitat, tremolencament reflectides en qualque goteta minúscula de sang embrancada vora la retina, i dels quals en cabien, a la negligible goteta, pel cap baix múltiples milions.

Ninots adés no feia gaire benaurats encara, i de qui ara mateix, pel vidre gruixut, prou en veies les horroroses ganyotes, mes només n’endevinaves els esgarips, mentre, part darrere, per l’empiri de banús, solcat per caps de fibló i llamps a balquena, hi volaven, ascendits, en folcs de malson, els renascuts monstruosos bestiars d’èpoques insabudes.

Em figurí astruc espantall entre gardènies. Car per sort, com dic, portada a cavall de glutinoses escorregudes, una flaire força falaguera s’afegia tot d’una a la bigarrada barreja odorant, bo i eixint segurament de certes glàndules (les d’en Skene? les d’en Bartholin?) d’aquella doncs pobladíssima xona, l’escultural mestressa de la qual devia llavors somiar en clau eròtica.

Una darrera glopada — féu llavors un dels més rectes tricobotribàcters, menairó més aqueferat — i tornaré a la feina.

Fora (o dins?) s’enfonsaven asclades les lloses tombals, i es reciclaven en quelcom o altre (hom en servava el sentiment) els saturns ressuscitats. Cristal·litzats en lluents miniatures, els llops i moltons, i les llumeneres, i les dríades, i els cadàvers, i els menairons, pler d’altres microbis rai, adés martiritzats, o adés promesos a quines glòries de noces i paradisos a lloure, les distòpies i les distopies dels atzars que, de cop-descuit, amb llavis intrusius els petonejaven adversos, es veu que te me’ls condemnaven a aqueixa immobilització de fòssil en ambre on mos ulls dorments, ataleiats, no es clavaven, muts.

Els dic, clapant, —Mentrestant, consuet, mon calamitós caulicle claudica incorregible. Indeed, my clumsy pitiful caulicle perpetually capitulates.

I m’aixecava doncs per a… Qui s’aixecava? No pas l’atuït davant la portentosa font de totes les secrecions — un altre, entre els hostes o els amfitrions, un altre dels diminuts convivents.

I m’aixecava doncs per a pujar dalt i, si tombes una mica el cap, te n’adones que ells, tots plegats, orfes, sanglotant, es deixen caure sobre els feixucs comptafils i els gegantins llibres dels balanços, i, devers l’espessa foscor, ja no es condueixen sinó amb inestables cames de por.
—Veus que, d’esme, desconfits, s’afegeixen al seguici, que s’hi afetgeguen, desfets.
—El seguici que duu la infecta carronya de llur mare a l’incendiat turó dels morts.
—El llum meravellós, la llàntia màgica, em duu escales amunt cap a les golfes on fredament la feina em demana.
—Amb un bufec m’assec; ara em tocarà pencar d’alba a llostre, encara que potser de moment hom els hagi cancel·lats, abolits, esborrats, subsumits en la fixa fosca.
—Ça com lla mai no t’afegeixes (qui hi balafiaria l’estona?) als pútrids morfíbics hòrrids corrosius ninots ni a llurs reincidents fastigoses mascarades on el foc engoleix de bell nou la carronya del món, mentre rebrollen arreu, i àdhuc sallen per l’empiri flamejant, els folcs de tant de grotesc organisme qui els ulls reneguen d’haver mai copsats i abjuren els senys d’haver mai concebuts
.

La guspira, la flama, l’olor de fòsfor, me’ls inspirava tanta d’èpica, d’epopeia, prosopopeia, poca epiqueia? I’ll be… I’ll be buggered!

Car cavà que sempre el mateix embafa? — hom hi fica cullerada, prenent el cafè amb els antics companys del cercle de muntanya, mentre pel finestral del cafè es repeteixen els adotzenats fenòmens.

Tret que tothom, no en feia pas poc que s’havien tornat pedra — monument, monument de pedra, al camp d’olles on tots els nostres fills no són colgats.

Tant me fa, poc calen respostes a qüestions ocioses, d’aquelles que en diuen retòriques. I llurs parers, uja sentir’n l’esquelleig — banal cançoneta, ramat.
—Així que vidre gruixut, i au
— microbians menairons s’empatollaven de lluny.

Quan…? Quan…? Quan em despertaré i em tornaré a ficar a lloc les ulleres?

Un tremolí solcava la bella. Ai, si m’hi enxampava, posició delictiva com cap altra! Eia, l’aporrinament! Pitjor, l’imponent tacó! Eixoriveix-te, capdecony!

Eixoriveix-te, doncs, capdecony!

~0~0~

[noces de lluna i lava]

La marinada aviat ens alleujava
Només calia romandre quiet
Ens esguardàvem una pedra blava
Ens hi adreçàvem amb el cor tot net.

De cel serè bastits i de mar brava
Els tres inerts i fosos en quelcom concret
Els tres presents — noces de lluna i lava
Tots plegats uns sense portar’ns cap plet.

Ni naltres mestres ni tu nostra esclava
Esperant l’hora i rebre el vistiplau
Del benvingut ventet qui ens diu quin grau
Cascú adquireix a la mateixa grava.

Nostra i teua ànima del mateix ferro
Terra que crema el Sol — carrall i esguerro.

~0~0~

[sobtats canviots]

Abruptament el viatge finí
La dona amb la qual anava em va dir
Trau-m’hi del pit la bosseta que hi duc
La jaca massa estreta i doncs no puc

L’hi trac amb prou feines i me la pren
L’obre i hi treu un bitllet per al tren
Se’n va i romanc dient que ja ens veurem

Com serp al clot es fon el tren — i trem
La terra tota com si el món es romp

De crits m’eixord i el silenci irromp

Mama! Barrufs sortits d’un sol forat
Tothom qui era ara en fum canviat

Fum de volcà cascú qui tumefacte
M’embolicava en tremebund contacte.

~0~0~

còpia a l’Opuscle



Comments are closed.