125 Qrim Qatalà

[guaitaire guaitaire]

Ets el guaitaire qui guaitava l’aire —
Hi ensopegaves qui sap si el teu cos
(Se’n va bocí a bocí, petit i gros,
Que mai no es pren pas a cap croc ni caire).

El cos — l’ignora hipòcrita missaire;
(No sé què es creu que és, datpelcul talòs:
Ple de misèries, un envàs mal clos
D’on se n’enfuig l’ànima per l’escaire).

Fum a través, per arriscats ravals,
Al far fas cap, on sincer escorniflaire
Els vents ensumes amb nas de drapaire.

La veritat la dius, i amic no gaire —
Només n’hauràs si com ells ets tan fals.

Del far dels clars n’ostes parracs, fecals.

~0~0~

[filosofant t’afoguen]

Ocell sortós pres al vol i esmocat
Anys fets malbé esperant el temps propici.
I ara encarem absorts el precipici
L’esbart sencer engolit pel fosc forat.

Procrastinant veiem passar el seguici
De mant de mort sempre en precària edat.
Sens ales ara amb el motor espatllat
Ens estimbem i com qui diu per vici.

Nova carronya afegida al canyet
Monstres grotescs bavant t’hi cataloguen.
Somriu-los quec amb espasme discret
Quan amb el nas filosofant t’afoguen.

Efímer entre espècimens sens fi
Banal floreta d’oblidat camí.

~0~0~

[8 de març 2016]

Arribes avui a l’edat obscena.
Tothom et xiula — la piula t’has treta.
“Què és ara això? Sembla que cagui veta!
L’estireganya com torta amfisbena!”

Plegat, la piula embroques com trompeta.
Uròbor ets, allò els desencadena:
“Quina indecència! Buidem l’escena!
Fot-nos el camp, antiquat atleta!”

No vols anar-te’n i de tot et cau:
Pedres tomàquets cacauets i ous.

Restes incòlume, ets prou on t’escau.
Poc has d’anar-te’n per cap dels renous.

Ara, quan és el cos qui et cau a peces
Llavors i tant, al darrer cau t’adreces.

~0~0~

Nou aparatós descens

A l’esglaó més alt espiava els amants. Amb el lleuger biaix del darrer esglaó, els llapis a pleret relliscaven, i de vegades, per a evitar que s’estimbessin i potser alertessin tothom de la meua presència, em calia apartar els ulls de l’escena bàsica, quan ve-li que, sense adonar-me’n, a la vora l’hi tinc — ella.

Què hi fas? — que em diu.
Espiant els amants.

Crec que ho troba bé; en tot cas, es treu uns pintallavis i un tallaungles i d’altres petits instruments d’una bosseta de maquillatge i s’ho fica tot a la falda no fos cas que si els fiqués a l’esglaó esbiaixat li rellisquessin; ça com lla, en ficar-s’ho tot a la falda, s’ha hagut de (o volgut) eixarrancar, eixarrancar espectacularment — son entrecuix palès palès.

No sé si ho sabeu — que li dic, prou humil — mes als setanta i tot, trempar encara rai.
Setanta? Me’n portes pel cap baix quaranta.
Xifra important.
I tant. Parla’m de la feina
— fa, gratant-se despreocupadament els pèls del cony sota les estretetes calces blanques, alhora que moneja amb els petits instruments de fer-se encara més desitjable.

Començava a dir-li que potser s’erra, que no és pas que sigui espia professional, que ho faig d’afeccionat, diguem-ne per feblesa i per tendresa envers el món, i envers les persones enamorades, sobretot, i gairebé exclusivament, les qui festegen i carden il·lícitament, ço és, fora dels contractes matrimonials i d’altres encarcaraments imposats per les reaccionàries societats, integrades, sembla, per un gran nombre de ferotges animals especialment perversos, només dedicats a impedir els goigs naturals del proïsme. Maleïdes opressives i repressives forces del cretinisme ambient.

No sé pas si m’escolta gaire. Tot d’una, quelcom m’impel·leix a amorrar-me-li a l’entrecuix. A través les estretetes calces blanques, el seu cony sucós fa una divina flaire.

D’antuvi, s’hi troba bé, amb jo xarrupant-hi. Tot i els meus setanta, de sobte no em fa mal re; com qui diu, elàstic rai. Els mals vindran en acabat — ai, ai, endemàs d’ahirs insensats, prou m’hi conec.

Mormola i bleixa d’un cert plaer. Ara un sotragueig salvatge. És l’orgasme, prou que ho sé. I tot rodola. Els petits instruments de maquillatge, els pintallavis, els meus llapis… Greu daltabaix. Forta crisi. Sorollós terrabastall. Bromera sobreïxent. Rodolaria avall jo mateix i tot, si doncs no fos que se servar-me, molt precàriament, a un branc de barana. Ridícul.

A baix, als diferents llivells, tothom alertat. Amants, oficinistes, operaris.

Em va caldre davallar excusant-me profusament. Un vellet pregonament avergonyit, amb una taca cada cop més grossa al davant dels pantalonots. La riota de tothom. Rialles nervioses dels amants, múrries dels oficinistes, grolleres dels operaris. Ella, ningú no n’endevinava mai la presència. Més tard, quan la gent, qui suara descansadament i molt agraïda tant se’n reien, foren novament ocupats en llurs inútils empreses, potser, imperceptiblement, ella davallava, i suaument se n’anava també rere la seua taula de trista buròcrata.

~0~0~

El nostre llit un clot.
—El nostre llit — un clot. Un clot rectangular fet a cop d’urpa damunt la dura terra siena. Abans me’n record que prenent més o menys revolada, el podia saltar. El podia saltar, el llit, al començament, tant en la llargària com en l’amplària. Mes és certament cert que amb el pas dels anys l’hem degut anar eixamplant.
—I allargant.
—I enfondint, i enfondint.
—De tal faisó que ara no puc, ni en l’amplària, i menys, és clar, en la llargària, saltar-lo.
—A part que…
—A part que, fons com és, si hi queia, el mal que m’hi feia, vós.

~0~0~

[—La mort un detall.
—Tens nou anys, aviat seran les nou; et dius Aristarc, vas a escola.
—Esquivant un cagalló de gos, relliscaràs damunt un gargall i cauràs de la vorera a la carretera.
—Precisament ara que un autobús passava arran.
—Una de les rodes del qual t’esclafarà el cap al caire de la vorera.
—Les dones qui tornen de la plaça s’aturaran un moment, esfereïdes, i veient el teu cadàver tot espatllat, amb la bata d’escola tota plena de sang, i el teu cap esgarrifosament esclafat, s’exclamaran, qui amb molts d’escarafalls, qui molt recollida i gairebé silenciosa, Pobrissó pobrissó, o Fillet fillet.
—Tornaran cap a casa commocionades, les dones, encara passant per la darrera botiga, per cal flequer, per la fleca, i faran un comentari, alhora demanant el pa, Oh estic tota trastocada, pobre xiquet, tot fet malbé, esclafadet, el cap fet miques
—És clar que la mort és un detall.
—La mort — un detall. Sembla important perquè s’escau a la fi de la vida. Si s’escaigués a qualsevol altre moment passatger de la vida, fóra detall oblidadís, te n’oblidaries com si mai no hagués passat.
—Com quan de petit anaves a estudi, i et veies caminant reflectit efímerament damunt cap vidre d’aparador que, a més, dintre, mostrava miralls, i et deies, sense pensar-hi, de fet pensant en coses més interessants…
—Com ara en les cagades de gos que no has trepitjades.
—O en el fet que ets avui moro heroic, tornant victoriós de pelar milions de croats merdosos, i qui ara doncs reconeix, molt magnànim, els aplaudiments del seu harem.
—El seu harem, constituït per moltes (les més fermes) de les noietes qui van a escola, a l’estudi de monges on va ta cosineta, gairebé a la vora de la teua escola.
—O resulta que ara mateix, entre les cagades, t’has trobat un centimet, i has pensat immediatament en la rateta qui escombrava l’escaleta. Què en faràs? No gran cosa. L’estalviaràs i te n’aniràs trobant milers i llavors… Llavors sí que et compraràs… Et compraràs…
—O et capfica el panteix feixuc d’una vella grassa qui pujava les escales…
—No.
—T’havies vist en els miralls i automàticament havies dit, Aquest el conec… aquest el conec… vagament. I has continuat, i no hi penses mai més.
—O qualsevol altra petita anècdota que no se’t grava a la memòria, com ara mateix que has vists uns homes qui semblaven parlar de diners.
—Ah, tants d’homes inútils parlen de diners; de vegades més efusivament que no d’altres, però…
—Oi que ja no te’n recordes, de les cares que feien, i si n’hi havia un de més emprenyat que no els altres, o més agafatós, o obsequiós, apegalós?
—O més malparidet, més murri?
—Furtiu?
—Fatu?
—Doncs així mateix la mort, si no fos que s’escau quan s’escau, és clar.
—(…)
—“Aristarc Verdura, nou anys, va morir ahir d’un accident, trepitjat per un autobús mentre anava a estudi” — això deia si fa no fa el diari l’endemà.]

~0~0~

[vinclada damunt les petúnies]

Sempre arronsadet a les parets, xiquet molt patidoret, molt paradet, molt espantadet, geperudet, he tornat a passar vora el jardí de la veïna.
I quina sort, avui, vós!
D’esquena meu, ella era vinclada damunt les petúnies, i jo, entre els barrots de la tanca, ajupidet, li esguardava faldilles amunt.
Li he vist el cony? No ho sé. Qui n’ha vist mai cap? Estic tan desconcertat!

Jagut al fang, esdevenia fang, com qui diu invisible, per ningú calat.
Sóc fang, sóc fang — que em deia —. Brosseta a l’ull d’una formigueta qui, espiant-la cuixes amunt, es rabeja en buina d’elefant.

Tret que en un altre instant ella m’ha vist i se’n riu, i em diu, rient, que vaig tot brut, que ja puc tornar a casa a rentar’m.
Avergonyit me’n ric vergonyosament. Tan victoriós, i venturós, i amb la terra fos.
Car quan tinc vergonya sóc campió!

He corregut cap a casa; m’he torcat amb un drap de cuina que llençava en acabat a la roba bruta.
He presa llavors la caixeta de ferro dels meus tresors.

Tornant, si fa no fa net, he entrat al seu jardí.
M’ha somrigut; em sembla que es pensava que li portava cap encàrrec de part ma mare.

M’he distret amb el seu somriure de deessa imponent, i m’ha caiguda als peus la caixeta.
Ui quin mal.
La seua rialla llavors, si em feia trempar!
És la vergonyeta el meu opi? La vergonyeta prou em fa trempar.

Quan tot embarassat m’he ficat a la gatzoneta a plegar la caixeta, ella, davant meu, també s’hi ficava per a acunçar la terra al peu d’unes peònies. La seua faldilla li pujava a mitja cuixa.
Gosaré fotre-l’hi llambregadeta carranxa amunt? Oi que no porta calces?
En porta? No en porta? Quin embolic, quin mareig
.

Com si li oferia en secret tot el bé que tinc, humilment, tot tortet, arrupidet, davant seu he colgada molt superficialment la caixeta de ferro, entre tres o quatre tuies i criptomèries joves, o nanes, a un raconet altrament nu del seu jardí.
I amb allò ella se’n reia encara més fort.

Tot d’una m’ha escopinat a la cara, i he xarrupat, escorrent-me, el seu gargall.
Llavors ella ha cridat el gos i jo he fugit tot esverat.
He sentit que, encara rient, tancava la tanca darrere meu.

L’aigualideta lleterada m’anava rajant cuixes avall, sobreeixia els camals dels pantalonets, es regolfava en sengles tollets a cadascun dels revolts dels genolls.
Empegueïdet rai part defora, mes ben contentet part dedins.

Car m’imaginava (fora dubtes!) que sí, que allò, aquells llavis, aquells morrets glabres, partits per una pregona entalla, devia ésser, mentre es vinclava amoixant les petúnies, al capdavall el capdavallet… el capdavallet ragudet d’un conyàs triomfant.
I no pas cap plec de cuixa i natja, no.
Un cony, un cony!
Un cony de dona, misteri supernal! No pas cap conyet merdoset i sense història de neneta qui va pel carrer sense calcetes, no.
No! Un cony de veritat… que, sencer, vés a sàpiguer com cony deu semblar ni quina cara deu fer!

I llavors un rosec, Demà n’estaré tan segur, que li veia el cony?

Demà…
Demà continuaré cercant pertot arreu aqueix flairós bolet il·lusori que hom diu que les dones duen tan esotèricament amagadet al bell centre del món.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort (40)

—L’Aristarc Verdura amic meu? De cap manera, senyor inspector!
—Al contrari, senyor inspector, escolteu. Cert que ens coneixíem de lluny, diguem de fa sis o set anys. Ell era escombriaire, com jo encara ara. Després ell fou expulsat del gremi, massa boig, massa maltractar els contenidors, massa insultar i picar l’ullet i voler tocar, amb la vènia, el cul a les caramaseres.
—Doncs bé, cert. Érem, fa tots aqueixos anys, un boldronet d’escombriaires qui sortíem algunes nits. No res, senyor inspector. Fèiem unes copetes, visitàvem algunes senyoretes d’aquelles qui hom en diu fàcils i de millor mercat. Vós rai que em compreneu, cert, amb la vènia.
—Una vegada que érem quatre i ens anàvem a cruspir una coca de recapte, i era, sabeu, cert, una d’aquelles coques de recapte que duen una fava dintre. I així qui treu la fava, la penyora, oi, doncs ell ha de pagar la coca?
—Doncs bé, rai, això rai, tothom entesos. I la fava hi era, ca? I qui la trobés pagava, fa?
—Doncs, au, què. Que la fava no va aparèixer mai, senyor inspector! Algú entre els quatre se l’empassava. Per a no haver de pagar!
—Qüestió d’honor, diguérem, senyor inspector, cert. Punt d’honor, autoestima, amor propi. Amb la vènia, marcials. Altrament, ca, quin greu oprobi per al gremi, per a l’ínclita entitat!
—Ultratge a la bandera, o al drap brut on ens torcàvem els patògens i els morbífics elements, tant se val, car el que compta és la intenció, cert, no pas? El greuge comès, barement entaferrat, i el greuge admès, baronívolament encaixat. Baronívolament, mes no pas mai impunida. Car l’honor del gremi… Ja ho he dit.
—La qüestió, un de naltres el culpable, l’indigne de l’amistat i el respecte de la resta; calia doncs esporgar’l, i per això quina millor solució, cert, senyor inspector, que vigilar’ns mútuament, amb la vènia, vigilar’ns la merda, els tres altres presents a cada sessió de defecació de cascun dels membres.
—Tret que és clar, cert, els tres a casa de qui? Allò era, com se’n diu, cert, un problema d’intendència, d’estratègia, de tàctica, de què? De logística, exacte, gràcies, de logística molt castrense, amb la vènia, cert.
—Mes llavors, rai, això rai. Llavors vam trobar una altra solució: aniríem per parelles. Per dissort, o com se’n diu, per malastrugança, em va tocar de germà… De germà, amb la vènia, senyor inspector, de germà de merda, d’anar amb el Verdura.
—Me’l vaig endur a casa. No podíem pas anar a la seua miserable dispesa; tothom s’hi hauria pensat que érem, amb la vènia, senyor inspector, marietes, amb allò d’anar sempre al canfelip plegats. Sempre bessonets, com les parelles de policies, qui pertot han d’anar ben juntets, tret que, és clar, d’una manera, ells, els policies, altament baronívola, vull dir, viril, muscular, bovina, inspector, no fotem; qui fos gens eixerit no hi trobaria ni punta de comparació, amb els repulsius invertits degenerats, cert, no diguéssim bestieses, ca? Tothom qui no és un tarat prou ho sap, que els policies, la crema de la masculinitat. Cert, i tant. Doncs bé…
—Ara, a casa, podeu pensar, i tant, la dona rondinant, com una puta amb mala setmana, fa?
—Res, res, senyor inspector, cap neguit. Rondineig i mala llet de femella. Res que encontinent no haguessin arreglat quatre mastegots ben etzibats, cert, oi, és clar.
—I si amb quatre mastegots no n’hi ha prou, oi, senyor inspector? Em trec la corretja i, de part de sivella, tacó rai, ca? I tant! A tall d’heroic policia, en imitació molt respectuosa i no cal dir l’humil, senyor inspector. Els inferiors, cert, garrotada i a callar.
—Tu, prou històries. Les dones, muts i a la gàbia, o barrot. Prou històries, cert. O encara vindrien a plànyer’s. I de què? Prou que les dones sempre en perill que les violin, les forcin, les agredeixin. És natural, oi, cert. Per això es casen, vós, ca, perquè algú les defensi. Algú tan ben parit com jo… I molt més encara, vull dir, ben parit, com vós, cert, és clar, senyor inspector, ni cal dir.
—S’ha acabat i som-hi. I ella somicant, amb un ull de vellut, i dient, Perdó, perdó. I au, és clar. El Verdura i jo dormiríem i aniríem, amb la vènia, la vostra vènia, vull dir, senyor inspector, no pas la de la dona, la de la dona qui la vol, eh, hà! Ell i jo aniríem, dic, ell i jo, sempre a cagar ensems. Sempre, és a dir, tres o quatre o cinc o sis dies seguits. Els que calgués. I ella mentrestant a dormir amb la canalla. I a callar i a fer la feina. I au. Perfecte acunç, oi, cert.
—Doncs som-hi. Tant se val. Ara començaven les com se’n diu, les ordalies, les dificultats, les dures qüestions, les proves inquisitorials, gairebé, les tortures, amb la vènia, senyor inspector. Car calia tindre sempre si més no un ull obert. No fos cas que l’altre se t’escapés a cagar d’esquitllèbit. De nits, cert, vam ficar una campana al capdamunt de la porta. Així, si cap dels dos, eixia del dormitori enmig de la nit, i l’altre clapava, despert rai.
—I que calia ésser testimoni de la caguerada, del palter, dels estronts. Els estronts que calia destriar acuradament; la palterada així mateix, encara més difícil, degut a la seua diguem-ne liquiditat, oi, cert, la seua massa toveta textura de pastís. Pastís per ara i tant sense penyora, llas!
—Car hom cagava no pas directament a la tassa del canfelip; hom ho havia de fer damunt un diari estès. I llavors, un pic la feina feta, el company, amb el cagaire de testimoni — cert, és clar, oi, necessari, no fos cas que hi hagués qui, sense ulls d’altri presents, ho aprofités i trompés — el company, dic, el germà de merda, havia d’anar destriant, triant, furgant, amb els dits, veient si, entre, amb la vènia, la merda, no hi sortia al capdavall la santa penyora dels nostres somnis!
—Gens de sort. Ni ell ni, encara menys jo, és clar, cagar la fava, jamai, ni traces.
—I s’escolaren els dies, cert, i llavors, al capdavall, més o menys tothom ujat del procés fins a la coroneta, quelcom! Quelcom que em va fer comprendre que el Verdura era un malparit de marca. Un bútxara impropi de romandre entre naltres, amb la vènia, els civilitzats.
—Sabeu, senyor inspector… És clar, car prou ho sabeu tot, si no qui us hauria promogut a inspector de la ben meritíssima policia, cert. Sabeu, dic, que les penyores de les coques amb penyora són uns petits ninotets de porcellana de cops policroma i tot. Doncs bé, us ho voldreu creure? Els inversemblants cops de traïdor del criminal fementit Verdura!
—Una nit, mentre ell té el nas ficat a la caguerada que jo acabava de cagar, d’esquena meu, tot d’una fot un crit de boig.
Eureka, eureka! — que esgaripa. Eurekes que eixorivirien tot el veïnat —. La fava, la fava!
—Qui s’ho podia creure? La fava! Quin esglai, senyor inspector, cert. El cor, quin bot! I que em queia la cara de vergonya! Podia ésser cert que m’havia empassada la penyora sense adonar-me’n? Que el culpable al capdavall era jo?
—No! No podria pas viure amb el pes, amb l’avergonyiment, la insofrible ignomínia. No! M’hauria de suïcidar!
—Li vaig dir, esgarrifat, i prou escotiflat, a les últimes, Porta, capdecony, a veure! I ell que no volia. Ens barallàrem allí mateix. La dona i la canalla, amb tota la sorollada de la campana i el rebombori al canfelip, s’havien presentat i, altament astorats, ens veien lluitar damunt la merda. Galdós espectacle, ca, cert. Gens exemplar.
—Gens exemplar pel que fa a naltres, mers afeccionats; car què més voldríem que voler assemblar’ns, vull dir, atansar’ns mica a l’exemplaritat sempre proveïda, amb la vènia, per l’espectacle, altrament molt natural ans professional, d’un dels vostres quarters d’interrogacions, senyor inspector! La lluna en un cove, ca, cert.
—Tant se val, som-hi, i tant.
—Al capdavall, uf, li vaig poder arrabassar la penyora. El xaquiós, l’epicaricac, el malparit, senyor inspector! Car la famosa penyora, la seua transcendent troballa, era una figureta de plàstic que era palès que ell havia pispada no feia gaire entre les joguinetes de la canalla!
—De plàstic! Cap ninotet de porcellana típic! Cap fava com déu mana! I és que m’havia “plantada l’evidència”, a estil dels policies. No pas els policies com vós, i els del vostre molt eximi gremi, és clar, cert, no fotem, i tant! Gràcies. Vull dir, els policies corruptes de les terrorífiques, les nihilistes, pel·lícules estrangeres, és clar.
—I jo rebentant, us ho podeu imaginar, senyor inspector, amb la vènia, Mai més no me’n fiaré, de tu! (que li vaig dir). I ho diré a tothom. Trampós! Em cag en déu! Trampós de merda!
—El deixava amorrat a la merda, sapròfag entre patògens. La seua boca de pòlip dient qui sap les merdegades i la dona i la canalla llençant-li al cap atuells variats, no fos cas que gosés atansar-se’ls, safarosa cuca monstruosa. Pel que fa a mi mateix, senyorívol, cop de tovallola i som-hi. L’agafava com amb pinces per un dels peus, el menys ensangonat i emmerdat, i au, puntada al cul i fora, cert.
—De mantinent, encara bullint de ràbia, que me’n vaig al carrer, ullant amunt i avall, la costa quítia, cap a cals altres. A denunciar’l a l’altra parella. Enmig de la puta nit i tot, amb la vènia.
—Que ja no calia pas que cerquessin més merdes. Que el culpable havia d’ésser per força el Verdura. Amb aquell tripijoc abominable seu de voler’m encolomar una penyora clandestina, falsa, furtiva, hòrrida! Car amb ell entràvem al reialme ratat de bausia i escurçó! Calia deseixir-se’n sense arrest! Expulsar’l, exposar’l. Apedregar’l al costell. Penjar’l a la forca més alta, amb el seu cap en acabat podrint-se entre matacans, com als bons temps, oi, cert, amb la vènia, senyor inspector.
—No vam parlar-hi mai més, amb aquell insolent, aquell oprobiós cabrit, aquell indigne del gremi! Als pocs dies, denunciat per tothom, hom l’expulsava de la feina, cert, com us deia, senyor inspector. Que es podrís! Això si no ens conxorxàvem, estil màfia, o, encara més dignament, és clar, estil policia, i molt honorablement no l’assassinàvem en conjurat escamot i molt d’estranquis. I colgat qui sap on. Segurament amb un bloc de ciment pres als peus enmig de cap estany perdut o llac de muntanya o fora mar i tot.
—Enllestiré, perdó, cert, i tant.
—Doncs… I així els mesos que s’escolaren, senyor inspector. I tant. Cert. I llavors, mercès a la meua immensa honestedat, a la meua immarcescible amabilitat, a la meua indesmanegable humilitat, fui promogut a escombriaire de barris rics. Ah, els rics, quina benedicció dels déus, senyor inspector, cert, que no, i tant! On fórem, escombriaires i policies, amb el meu més humil respecte, és clar, cert, senyor inspector. On fórem, sense els rics? L’única raó de la nostra existència. Vostès protegint-los dels sempre exigents miserables merdosos indigents, nosaltres arramassant la infecciosa brossa ambient. A fi que el sacrosant sistema procedeixi en el seu progressiu camí envers l’utòpic paradís. Cert, oi, i tant.
—Doncs ara us ho dic, el nus de l’intricadíssim cas que sou a frec de molt gloriosament desvelar. Abans-d’ahir, l’accident que investigueu, amb la mort de l’Aristarc Verdura.
—S’escau que em ficava a una de les cases de ric. I a baix, al primer pis, què hi faig sempre sinó recobrar valuoses escombraries? La meua molt necessària feina. I, com sabeu, tots en vivim, ca, senyor inspector, en més alta mesura el vostre incomparabilíssim gremi, en més humil mesura el meu dels modests, mes molt més honests, escombriaires. Tot el que llencen els rics, altament aprofitable. Cert.
—I tant, doncs allí sóc. Recollint les valuosíssimes escombraries. En aquell ambient paradisíac. Els placèvols gets d’aigua, els plaïbles brolladors, que feien ballar dins l’ampla piscina les lleugeres estàtues tan acolorides, vivament policromes, les àmfores sobreïxents de flors de fines flaires, les barquetes abandonades pels delicadíssims infantons…
—I de sobte… De sobte, horror, vós. Amb la vènia, una ombra traïdora, enigmàtica, assassina. Quin altre esglai! Aquest maleït brètol em matarà a desgrats. Esborronat, rac de glaç. Fins que no em surt l’esgaldiny.
Què hi fots, aquí?
—Car cert, i tant, oi, era ell. Ell, el maligne Verdura, segurament infiltrat d’amagatotis, havent entrat qui sap com, d’estranquis, qui sap amb quins podrits mitjans de professional del crim més avorrible; i a què? A robar-hi les tan preuades escombraries! Cert, quin dubte?
—I sabeu quin paper fa? Mentre, amb l’ai al cor i un cor que cuida esclatar’m, li retrec el seu delictuós atreviment? Sabeu què, senyor inspector, amb la vènia.
—Doncs ell qui fot de savi. Es fot de savi. Un paperot de savi, de viu, de molt merdós intel·lectual. Arrogant com rata de claveguera. I que es trau una targeta de la butxaca de l’americana. Gens polit, tot i que no la vull, me la dóna, me l’entafora, me l’entaferra al pit. I la targeta què hi diu. Quelcom com ara “A.V. Investigador”. O, pitjor, collons, amb la vènia, esmeu’s-e quina bestiesa, ull privat, “A.V. ull privat”, com a les males pel·lícules dels ignorants subversius forasters.
—I llavors parla. Se m’adreça com si mai no ens hem conegut, com si mai no ens hem escodrinyades les caguerades. I em mostra un bitllet gros, del qual, estripant-lo, me n’emboteix, a la butxaca de la camisa, un dels dos bocins. Em vol corrompre, com se’n diu, comprar, xantatgejar, com hom fa correntment amb la policia. Ui, la policia de les pel·lícules estrangeres, tan dolentes, és clar, no fotem, cert, i tant. Gràcies per la vostra equanimitat, la vostra generositat incommensurable, i tant, cert, senyor inspector.
—I em diu, referint-se d’antuvi al segon bocí del bitllet gros, Això per a tu, si escateixes a qui pertanyen aqueixes ampolles de cerveses japoneses. Veus? N’hi ha nou, nombre emblemàtic. Tret que vuit són de vidre transparent, i només una de vidre verd. I no porten cap etiqueta. Només el tap duu la mateixa inscripció en japonès molt críptic. Em trob enmig d’una investigació molt important, cabdal, d’interès planetari. Si esbrines, en la teua capacitat de menyspreable escombriaire vergonyosament venut als rics, on ningú no sospitarà de tu, qui és que es beu aqueixes cerveses, quin contuberni de verinosos espies diguem-ne ultramuntans, per no dir’n ultra-estratosfèrics, tant se val, fet i fet, misteri ubic d’on no hi entendries molla, massa lluny de les teues minses capacitats cranials; i esbrines, dic, oimés, on t’enduries llavors, d’afegitonet, una prima força profitosa, què hi diu al tap, m’ajudes un pèl de no res a resoldre al capdavall un afer internacional de conseqüències fonamentals per a la supervivència de l’univers. Ull viu, no la caguis! Et tinc agullat!
—I, presumit de merda, tifa dels collons, amb la vènia, senyor inspector, amb allò gira cua i fot el camp.
—Em quedava amb un pam de nas. I, vós direu, cert, llavors, amb la vènia, és clar, cert, em venia l’odi! Quines ganes de matar’l! Vaig agafar una de les ampolles, la verda, em sembla, i vaig sortir rere seu. Li volia asclar el crani! Desgraciat (que li vaig dir), mai no treballaré per a tu! Ja he remenada prou merda de la teua. I si mai et torn a trobar a prop, et mataré si puc!
—Em va llambregar d’una manera estranya, a tall de com se’n diu, d’esfinx; millor, d’esfínter, els seus ulls com dos turgents esfínters culans. Un llambrec nipó, oriental, tornem-hi, enigmàtic. Un llambrec tot plegat que feia basarda, despietat, cruel, privat enterament dels dignes sentiments comuns als escombriaires, i no cal dir els policies, senyor inspector; un llambrec de molt empedreït delinqüent, oi, cert, i tant.
—Ho hauria anunciat, profètic, als quatre vents huracanats — si hi hagués pensat, pobre de mi.
Tremoléssim a lloure, eminents ciutadans del barri excels! Car l’amenaça del malèfic s’atansa apocalíptica. Car guaiteu-lo com guaita! Amb odiós esguard de maligne. De maligne típic, horrorós, com en diuen, molt sui generis, d’immanent avolesa; amb la vènia, de gendarme, de veí molt perillós, fiscalitzant, infernal.
—I llavors, llavors…
—Ronc, cassàndric, carrincló, amb veu molt ruca, com se’n diu, d’ultratomba, fa, Xst, que qui em vol d’enemic, ja ha begut oli. D’aqueixa qui en surt viu? Nidéu.
—Només va sentenciar això. I se n’anà fent la puta roda, bellugant molt, amb la vènia, el cul.
—Haguéreu vist que repugnant! L’hauríeu… Un home amb la vostra majúscula autoritat, senyor inspector, cert! L’hauríeu pelat allí mateix. Amb tota la raó, amb tota la raó del món. Púrria d’aqueixa, element nefand, cuca morbífica, ecs!
—I jo, ambtant, direu? Doncs jo, pobrissó, impotent; impotent rai, eixalat. Car era enmig del carrer, i amb l’ampolla oimés verda i selecta, de col·lecció, no el podia pas agredir. No. A part de fer malbé aquell colt, preat, objecte de secular, excels, heretatge, hauria… Hauria perduda la consideració i el bon nom entre els rics. Amb aquella eixelebradeta acció, hom m’hauria rebaixat als barris dels infectes indigents, o pitjor, acomiadat i tot. Així que vaig callar i no vaig dir res. Ara, la processó prou anava per dintre, cert, senyor inspector, i tant, i la meua ànima altament irritada, prou guaitant, i tant, heroicament, com vós mateix no hauríeu fet, amb la vènia, meravellós com us pertoca, guaitant, de la barana del meu cos impertèrrit estant, la farsa grotesca, bestial, d’aquell xaró monument, aquell contemptible pas, d’empastifat ninot dut a irrisòria crucifixió.
—Aquella increïble ficció de repel·lent gargot, dic, es perdé per la cruïlla, i em pensava que no el veuria mai més. El seu ofenós bluf buidat públicament per la meua molt asserenada comunicació a l’aplec del gremi, havent ell doncs, un pic exposat, rectament denunciat, i conseqüentment molt vergonyosament estigmatitzat, desaparegut de la nostra urbs — ara, sense ell, bon tros més neta, mes…
—Mes no, car aquest matí, us ho voleu creure? El crim perfecte. Es pensa, en el seu odi impensablement orb, que comet el crim perfecte. Datpelcul (amb la vènia)!
—Sóc a mig buidar un cossi al camió de les escombraries, i això mentre els queixals de la boca compressora del camió no van escruixidorament queixalant les deixalles, quan què em surt de l’ou de mona podrit d’aquell cossi particularment feixuc?
—No ho diríeu mai, senyor inspector! Impensable, cert!
—És el cos del Verdura! El Verdura qui se’n riu, com se’n diu, estentori, estrident, com un ogre, un cafre d’allò més ofensiu!
—I abans els queixals de la màquina trituradora no el facin bocins, encara té temps de dir-m’ho tot, la resolució del vostre vastament laberíntic cas, amb la vènia, senyor inspector, cert, i tant.
—Diu, Sóc molt estrenu kamikaze vingut a revenjar’m! Ahir em vaig trobar un cinyell explosiu per a suïcides terroristes. Posant-me’l i amagant-me a un dels cossis que sé que buidaràs, quan els queixals del camió se’m mengin, l’esclat que fotré se t’endurà als orcs més corrosius, merdós de merda! Merdós de merda que m’has fotut la vida un martiri!
—Tret que devia ésser un cinyell mortífer bord. Car ni llufa, vós. I per això els autèntics bons kamikazes se’n desempallegaven, ca, senyor inspector? Lògic. Car esclat, cap. I ell fent xixines, ecs, milers de bocinets tots aixafats. Ossos, nervis, freixures, tendons, en volguéssiu, esbarriats arreu. Barbàric, atroç.
—Cert nogensmenys que per què la immensíssima glòria del kamikaze?
—Per què aquell desig d’intrepiditat harakirienca?
—Per què, si havent-hi deixat al cossi només el cinyell sull, potser al capdavall hauria esclatat, i ell ambtant indemne, com se’n diu, incòlume, sa i estalviet, el carallot, l’imbècil, el sapastrot, i, sobre, guaitant-s’ho tot tan divertit de si fa no fa lluny.
—No fa, senyor inspector, a tall de bon estrateg policial? Hom planta la bomba i alleva a qui calgui la culpabilitat de la proesa, oi, oi?
—Cert. Vull dir, com la roïna, la xereca, policia a les pel·lícules estrangeres, llençar la pedra (o la bombeta) i amagar d’on ve, i fer-ho pagar a altri qui hom vol denigrar, com se’n diu, anorrear?
—Quines esdevinences!
—Sí ves. Què en penseu? Però ell, ca, viu, no gaire. Cert. Com demostrava l’intent de plantar’m la figureta de plàstic de la canalla com si fos la cèlebre penyora de la coca de recapte. No, ja ho veieu, i tant. D’on no n’hi ha, com voleu que en ragi, oi, i és clar, amb la vènia, senyor inspector.
—Gràcies, gràcies. No, res més. Un plaer incommensurabilíssim, com se’n diu, gros. Gros, un plaer gros.
—Cert, i tant, hom ho fa tan bé com pot. Cossi amunt, cossi avall. I, com vós dieu tan encertadament, tots els casos fossin tan fàcils!
—Siau, siau; content d’haver contribuït, amb tota humilitat. Cert. Meravellós. A manar, a manar, això rai, i tant.

~0~0~

A l’opuscle…

i al Cul a l’Ull



Comments are closed.