No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Qrim Qatalà CXXIV [Extrets de l’estada (10)]

A l’opuscle…
i a can Juli

[ens episòdics]

Som condemnats en gàbies microcòsmiques.
Un instant són les escenes enceses.
Feren les llànties llurs sentors cacòsmiques.
Sempre als preludis ja ens foren defeses.

No ens ho ensumàvem, tarotes anòsmiques.
Tot d’una al fons de fosques pregoneses
No ens esmercem en zeloses proeses
D’ens episòdics entre forces còsmiques.

Ara rodem eternament concèntrics
Perdut el quest, cada cop més anèmics
Fins que parteixen cap enlloc excèntrics
Cascun dels àtoms. Cascú sa i estalvi
Va a quin altre jo ficte qui el salvi?

No en té mai prou amb tants d’enganys eufèmics?

~0~0~

[evaporat en un instant màgic]

Hi arribàvem de matinada per avingudes fosques i desertes perquè sabíem que la funció començava molt aviat.

Així i tot, calia fer cua davant la finestreta dels tiquets.

Fora, hi havia diversions per a entretindre els qui esperàvem.

Hi havia un firaire amb aparells i mecanismes de guerra, pintats com cal, amb camuflatge i tot, mida miniatura, els quals, estesos part de terra, sense cap avís, sabien autodestruir-se fent un petit espetec. Els àtoms de les estranyes màquines paramilitars s’esfumaven en el no res; cada àtom de l’objecte fins llavors present, ara evaporat en menys del que pren aclucar els ulls.

Ens assegurava llavors el firaire que, amb prou contribucions d’inversors al seu projecte, podria desenvolupar els aparells presents en màquines gegantines de cabuda no pas sols individual, ans per a qui sap les gentades i tot; per a tothom qui volgués, individualment o massiva, desaparèixer en un tres i no res — cada àtom seu (personal i col·lectiu) evaporat en un instant màgic… per a fondre’s en el tot de qui sap quina altra dimensió.

Ens demanàvem per què fórem tan rucs d’invertir en el no res de qui sap on? No era millor guardar els calerets per a allò si fa no fa substancial, allò diguem-ne concret? I vam desviar automàticament els ulls cap uns còdols terrosos i uns munteguets d’encenalls de cedre fets per algú (qualque minyonet enfeinadet) qui havia feta punta a un llapis. Humils còdols i entranyables munteguets d’encenalls oblidats a un raconet. Ens els miràvem amb ulls humits. —En allò esmerçàvem el nostre capital, si de cas, oi, tu?

Car allò ens tocava el cor, ens vam dir, mentre tornàvem a la cua, ara la de davant la porta d’entrar, car ja havíem entretant obtinguts a la finestreta els tiquets adients.

Ella i jo confiàvem molt en les bondats de l’espectacle. D’ací (oi?) que ens haguéssim llevat aitan d’hora i que haguéssim fetes — tanmateix prou pacients, i molt com cals, sense mai fer trampa ni entrescar-nos-hi — tantes d’agradabilíssimes cues, on cascun dels esperançats — gnòmics i iridescents, com paraigües únics d’encantat paraigüer — marcàvem la bona hora de l’atans imminent de la revelació de la meravellosa veritat.

Algú, més impudent, gosà amb veu llampegant llavors cantar aquella cançoneta somiada.

El Sol surt per l’horitzó.
Llavors escalfa els cossos.
Si una dona s’hi despulla
Cal fer-hi els ulls grossos.

Cap càndida gasela entre les qui esperaven tanmateix no s’inclinà, en aquell ambient pus tost fred, a seguir la cruel injunció de l’anònim trobador dorment. Així mateix tampoc el Sol no en féu cap cas; l’aurora no s’anunciava. Ara, tothom altri sí; en certa faisó, en férem cas. Callats, hi férem els ulls grossos, a la impudència del no gens canor cantaire. I l’únic despullat hi fou, ara enrojolat de vergonya, ell, el qui, somiant dempeus, tan truculentament no ens havia astorats amb l’albada, que, tanmateix mel·lífluament taral·lejada mentalment, no ens relliscava a tots plegats, per cabal suaument somrients, pels enteniments deliciosament bressolats.

~0~0~

Reguitzells tirallongues cues

[Tallàrem la cua força endavant tot i que acabàvem d’arribar-hi.
Ja m’havia preparat per a rebre empentes i mastegots, mes un esguard ferotge de la dona, dominant, els aturà en sec.
N’hi havia alguns que rondinaren, mes tot plegat força feblement.

Empetitit, com si no hi era, guaitava, fent el distret, enfosquir-se el cel.

Després gosava incertament abaixar la vista.
Fascinat, romania esguardant enrere, a la cua de la cua.
Lentament, la gent hi desapareixien, dins la gola d’una serp gegantina.

Els qui es veien empassats no deixaven anar sinó lleus gemecs, tothom al capdavall tan ple de blana conformitat.

I aleshores me n’adonava, també m’atenyien venint de cap endavant el sons delicats d’altres lleus gemecs.

De què ens servia, doncs, haver-hi tallat?

Al cap de la cua, entrava la gent, amb la mateixa fleuma acceptació, a la gola d’una altra serp hom hauria dit que idèntica, o, si això no, bessona, a la de la fi.]

(…)

[O som la glota serp la gent?
La gent, nosaltres, fent infinita cua, de bec a bec d’història, no anant al capdavall sinó cap enlloc.
Com si som, per quina mena de follia…
Esventada atiada amfisbena, la qual ho devora tot, àdhuc la mort, i la matèria mateixa?]

(…)

[I fan cua els animals?
Els animals, amb tots els nostres trets, les nostres mans, ulls, membres, nítols, si fa no fa emmirallats…
Tanmateix no són de déu, tanmateix no compten, ells?
A quins espais s’expliquen, s’explanen, s’expandeixen, esdevenen?
Què hi decideixen, què hi realitzen, com hi reïxen, a llurs mons paral·lels?
Se’n surten millor?
Llurs cues no pas absurdes com les nostres, venint d’enlloc, anant enlloc?
Car prou que no sembla pas possible cap altra espècie tan pàmfila com la nostra, oi?]

(…)

[Fotia cinc o sis dies que fotíem cua.
Afamegats de caldéu tots plegats.
De sobte una dona donà a llum.
Com ens hi llençàrem.
Ens en cruspírem ipsofacte secundines, vidiella i nyec
(no en deixàvem ni osset).
I ella no pas que se’n plangués molla.
Era la primera a esgarrapar-hi, teca candent.

Ara enfortits ens ullàrem enjogassadament.
Ens alfarrassàvem mútuament.
Qui era prou grassonet i tendret i si fa no fot indefens?
Per al proper tec?
Qui gosaria aquest cop fer-ne la primera mossada?
Tàcitament, tàcitament entesos, oi?

És grassonet — deu ésser d’allò pus tendret.
Fem-li plegats homenatge pus tost que no ombratge.
L’hem de tindre confiadet.
Aquesta cua qui sap com durarà?
Serà nostre proper viàtic.

I en acabat?
En acabat l’ull dirà.]

(…)

[La fam ens feia menjar els dits
fugíem per l’embut
fugíem el foc boig que feia centúries martellejava els vasts embornals del darrere
per a constrènyer’ns a fer cua a l’estret estopí
d’on hom assajava amb totes les feinades d’eixir
és clar que aparentment sense mai reeixir-hi.

Fèrtils els dits ens rebrollaven
i les invectives contra els focs gairebé s’esvaeixen
ara que coincidentment
els dits capllevaven de fresc enyorosos de llum
(in luminis oras)
ens rebrollen com circells vers les vores amb llum
i llur tast és de circell
lleugerament agre.

N’hi havia de carallots (mai millor dit) qui havien provat
amb contorsions de saltimbanqui rai
de menjar’s la titola.

Llas! la titola s’esdevenia d’ésser al capdavall
(qui ho hauria dit? irònic, vós!)
l’únic dels mengívols pius que mai no ens ressuscitava.

Trobàvem en contrasemble que els nassos sí
els nassos a més a més servaven l’encant de l’escurçó
i si algú de la cua somiós s’adormia
pots estar segur que algú altre
queixalut l’hi fotia mos, al nas apetitós
(el qual com més mossegat més s’empetitia
i ja no renaixia sinó renoquet, naquis, rebordonidet
si bé que prou encar més ensucradet i sucós
i llavors el posseïdor del nasset més tendre i tou i nou
de dormir ja mai ni pensar-hi
no fos cas!).

Les cosmopolites orelles com els hemorroides
tastaven a cendres i estalzims
i hom (tret dels perversos) no s’hi enllepolia gens.

Ah i els collons —
única (tret que molt perillosa) llaminadura, vós!
qui els tastés no volia mai més re altre
(empedreït, desmenjat
displicent i mesell per a re més!).

És clar que per a qui els tastés allò era molt àvol maledicció
i hom en acabat (ja ho veieu!) s’estimava pus morir’s de fam
que no pas haver de tastar cap altre excés de carn
d’aquells que ens rauen grotescament
a les si fa no fot ignotes perifèries del cos.

Tot d’una ja no ens mengem sinó l’ànima angoixada.

S’estén el pànic al cel
el foc salvatge també apareix al cantó
on ens crèiem que avençàvem
si fa no fa esperançats
devers potser el salvament.

Saltaven dels focs
ara més esbojarrats i atiats
coents espurnes
i atesos a l’atzar ens desrenguem.

Ambres i rovells de corrupció ens taquen
i n’hi havia molts que en quèiem malalts irremissiblement.

Riuades contraposades es formen
a rauxes les gentades s’arruixen
sense saber-hi ni potser voler-ho
estranyament de dret cap als focs
i els qui enmig del desori ens hi volíem estàtics
som enduts
tantost endavant tantost enrere
i les taques ambres i rovell de l’entec
també se’ns estampen horrorosament
ineluctablement —
cossos qui se’ns podreixen amb celeritat.

Qui gosés encoratjar novament
reng i seny
hom el trepitjava irrisòriament
inútil emprenyador
com si pogués ignorar els focs desbocats que a cantó i cantó
ens embolicaven
i s’estimés més que ens hi sacrifiquéssim com estaquirots
fent mèrits absurds
davant qui?

Car prou aviat no hi hauria enlloc sinó els focs
els focs.]

(…)

[Fets de no re
fèiem cua per a entrar-hi.

Tantost entrats
fets de quelcom
començàvem de fer cua per a eixir-n’hi.

N’eixíem tot d’una
instantàniament fets etern no re.

Prou cues
prou cues.]

(…)

[Fèiem cua per a entrar-hi
i ells en feien per a sortir-n’hi.

Tant ells com nosaltres avançàvem lentament i amb somriures.

I ens abraçàvem l’entrant i el sortint
i hom ens en feia fotos, de l’abraçada.

I davant part davant les cues anaven avançant.
Ells fugien de dins, nosaltres de fora.

I tant ells com nosaltres
sabíem que tots plegats
fugíem debades
car dins i fora les condicions hi eren idèntiques.

I sabíem oimés que l’únic que al capdavall de debò comptava
eren els somriures
les abraçades
i les fotos que ens en fèiem, si fa no fa càndides ni artístiques.]

(…)

[Com les espadel·les amb ales al cap
fèiem cua en constant bellugueig.

T’anava al voltant frenèticament
i espontanis ens volen els caps —
ens volen els caps cap a la col·lisió.

I a l’instant on ens trencaríem els cranis
els abdòmens amb sengles sotracs sobtats
se’ns avencen als caps —
i alhora t’ha omplert
a feixos adelerats
el get feixuc de la meua lleterada.

I ara ens capgirarem
i la teua cua s’entortolligarà a les ales del meu cap
i al teu cap alat la meua cua apaivagada rau
entre moixells de son.

I la cua on som ambtant
neda neda —
neda endavant
suaument
inexorable.]

(…)

[Amb quina vanitat els suïcides no fèiem cua cap al nostre escorxador.
La vanitat del suïcida no és excedida per cap altra vanitat al món.
No podíem anar-hi més presumits.
Paons cua-estesos, ep!

Quins tifes tots plegats!
La tiferia — esgarrifosa!
Esgarrifosa, vós!
Joiells maquillatges llustrins esmalts plomes…
Pells estarrufades…
I quins barrets — espectaculars!

I pretensiosos — a uf, a betzef!
O no preteníem oir com qui diu angèlics
els subtils violins de la nostra exclusiva mort tutelar!
Acords altament simptomàtics d’excelsa superioritat.

I ens en contàvem d’apujades, de recargolades, de sublims!

Jo… — dèiem — és que jo…
I ens crèiem tan importants!
I que valia tant la pena de voler’ns matar!

La meua absència — quin buit inescandallable, universal!
Els dissortats jaquits enrere subjectes ara a ignominiós eclipsi perenne!

Com el geperut que tot d’una ans irrefrangiblement perd el gep!
El gep de la sort!

Meravellós gep de la sort entre els omòplats del món!
Millor — entre els omòplats dels mateix Atles, car el gep era jo —
el gep que justificava la substancialitat mateixa del món.

El geperut, sobtadament sense gep, segrega àcida càustica incredulitat
aviat no en romandrà sinó esmicolat esquelet…

Aberració límbica, gambuix corromput…
De santó miraculós a colossal error ambulant.

El desengany del geperut, és a dir, de tothom qui resta enrere, és tan enorme!
Sense ànima ni ombra, ni… ni…

Tothom trobarà a mancar la meua presència
tothom tothom
tothom enyorarà la meua molt molt molt cabdal presència de llavors…
Quan només els duc inabastable benaurança…
I tant!

Serà, sense jo, tot una constant catàstrofe
puja-hi dempeus!

Car jo… a mi… totes em ponen… sempre… sempre m’han post…
m’han postes… totes…
totes…

I dolor…
dolor… gens!
Gens…

Sempre atlètic, ja ho he dit, i fascinant i seductor!
Collonut d’allò pus!
Quin atot únic de la humanitat!

Perquè jo…

“Nyac!” — fotia llavors el perboc
que ens tallava en sec el coll…

Justament a mig dir Jo…

Perquè jo…
Jo…
…]

(…)

[A cops de colze pretenguérem tallar la cua
abortiu intent
la turba poixèvola esdevé insolent
oprobi i ignomínia ens plouen com rocs.

Anàvem a dir’ls —Tranquils minyons…

Quan tot d’una
novament
com tants de cops
objectes sideris vinguts d’enlloc i d’arreu
torben la turba.

Caos pertot
la cua temporalment a parir parteres
trencada en mil bocins.

I nogensmenys…

Com d’obscens esperits (trip-trap, trip-trap)
reprenen les petjades
i la cua va refent-se…

Com sempre —
on es desfà es refà.

I au, així anar fent.

Coratjosos hi érem
molt més a prop —
on account of all the dead no longer there.

Mes havien apresa la lliçó?
No, no l’aprendran mai.

I ens haurem de guardar l’admonició avortada
potser per a millor avinentesa
quan provarem de tallar la cua si encara som vius.

—Tranquils minyons
t’hi fiquis com t’hi fiquis la casualitat dictarà.

(Un coup de coudes jamais n’abolira la queue.)]

(…)

[Com fugiríem d’aqueixa jungla de pobresa malaltia i brutalitat?

Alguns reeixíem d’amuntegar’ns al que ens pensàvem que potser fos un punt d’evasió.
A pleret l’amuntec s’acunçava en cua.

S’escolaven així els anys i ni ens hi bellugàvem.
Cua anquilosada.

Les baixes pels atacs sobtats de ferotges bèsties silents i despietades formaven buits que reomplíem en havent-nos mogut tampoc no gaire de lloc.
Les malalties de tanta de pobretat es cobraven a l’atzar cossos a betzef.

Resolíem al capdavall votar opcions.
En comptàvem amb els dits d’una mà quants no fórem a favor de les proposicions adés d’un grupuscle adés d’un altre.
La mà dreta comptava els qui votaven amb el grupuscle de la dreta, la mà esquerra amb els de l’esquerra.
Llavors demanàvem els papers de tothom, prioritzant, és clar, els dels guanyadors.
Mes volíem incloure el millor de cascú, tant dels qui guanyaren com dels qui perderen com dels neutres.
No volíem perdre’ns en el caos, és clar que no.

Per dissort, abans no els acabàvem de reunir, ja la intempèrie ens els havia mig esborrats.
Vents i pluges amb quina inclemència no mancaven mai a escometre’ns.

Així, quan els volíem estudiar, ja no sabíem quin bocí de paper tot rebregat pertanyia a quina facció ni què hi deia entre el barreig i la mullena.

Un tremolí em solcà la pell del braç.
Dits qui comptaren els vots, sense toc ara, mercè implorarien tots junts a l’implacable voler del destí?
Mai!
Els enfonsava al tarquim; potser hi retrobaven teca.

Uns crits diguem-ne humans em van fer aixecar els ulls.
Qualque esbojarrat sempre hi havia d’haver qui esdevendria foll i fugiria a la babalà.

Aviat n’oíem els esgarips horroritzats.
Feres se’l cruspien, o focs en clots insospitats se l’engolien.
Fos tot d’una, el silenci s’imposava dens durant una estoneta d’alta basarda.

En acabat, re.
Recomençava el perillós xivarri de la jungla salvatge.]

(…)

[Somni irresoluble com la vida mateixa.

Érem només dos a la cua esperant que obrissin la finestreta
tret que prou sabíem que no l’obririen mai.

Per això per a matar l’estona
ens contàvem sens fi anècdotes edulcorades i amargades
de la nostra mentida del viure.

Com ara certes proeses atlètiques i rucades afins
que havíem acomplides qui sap quan
i per descomptat per a l’immediat oblit.

Ell i jo
només esperant
esperant
esperant que no obrissin pas mai.]

~0~0~

Els rovellats eunucs i llurs sengles frugals xiulets

Dos titelles amb sengles xiulets. I que com xiulen els xiulets? Doncs xiulen com canta el cucut.

—Cu-cut cu-cut — van fent pertot arreu. I si mai es troben, elets alats, se saluden com qui diu prou civilitzadament.

Eunucs frugals, amb quin perpetu coratge no fan pel món, ja us ho diré, d’esclatant revulsiu, en aqueix fangar elegíac de societat, on cada diarreic corcó només malda a fer-hi la mísera viu-viu!

—Bones compres a la plaça?
—Tau-tau tau-tau.
—Oi? Tampoc hi trobaves tirabecs? La dona em matarà.
—Guaita, en tens prou amb un parell de sarpats?
—Em salves la vida. Què et don a canvi?
—Ja ho trobarem.
—Som-hi. I adés adés on dius que anirem a fotre el nas?
—Home, al cul de la merda, és clar!
—I hi fotrem la llengua, i els llavis.
—I que sembla xalar-se’n prou, la deessa, garneua rai!
—Prou fa el que vol, sempre ho ha fet; i m’esgarrapa l’esquena com una malparida!
—I què hi fotrem! Prou m’abelleix, ai.
—Doncs prou pots! Què vols que et digui!
—Ei, prou m’abelleix així mateix; eladament, hom s’hi rabeja, manoi!
—Crec! Anava a dir que “crec que…” i amb el “crec”… crec! Se’m trenca el fil.
—Doncs, re; tant se val, això rai; un altre cop serà; au.

Ara reprenen danses triomfals en avinentesa d’universal ranera. Filargúrics com electròlits, si cascú vogeix proclamant heurístic les bondats de l’eutrapèlia…

—“Us estalvieu més tard mals qui-sap-los!”
—“Us transformeu tots en cuguços referencials, collons — únic camí cap a la felicitat universal!”
—“Amb angúnia de crisàlide, no us surt altrament re altre que mala llet!”
—“Del cardar. Parleu-ne rai, mes mai no ho féssiu!”
—“Només capats arriba hom enlloc!”

…sempre, al capdavall, diàfans ensopeguen, i llavors amb quina joia de llampant ectoplasma!

—No l’enxampessis mai en flagrant adulteri!
—No pas! Glacial emasculatriu, qui et talla, si mai et creix gens, lo piu!
—Sona-li de lluny madrigals amnèsics, vull dir, anestèsics.
—Puja-li bavós amb un pomet de prímules.
—Oidà!
—I si et diu mai “clou!”
—Cloc cloc! Cloc cloc! — que faig, molt agradablement obtemperant; car prou sóc molt millorat capó, promogut a adorable lloca!

Sanefes i arabescs de vores de camins. Insectes i senills, arquitectes gens suspectes ni senils.

—Els sassos en tot cas fèrtils, feraços, tant se val qui els conreï — si el pagerol pugnaç amb el seu encara més maleït gos, bel·licós parell de merda, qui mai no aprecien els dilectes Cu-cuts que els trametem — o, millor, conreats (els sassos) pels agents naturals, font de tot bon gratuït nodriment.
—Amb urc hi anem, elats, aerostàtics; elats, com si surem, molt finament alats, entre enrojolades brometes, per cingles, carenes, codolars. Pedestres, sense cap densitat ideològica, amb quina estètica llibertat, no albirem, de llunyes alçades, les sempre accessibles intrigues dels folls residents.
—Ah, i els eclipsis a l’estora historiada del cel. Els llamps grotescs, d’ambres ombres, no pas poc eròtics de cops, i les òrbites i els vòrtexs i els estels immolats. Terra escoixengut, hi buidem el paltruu sense rigiditat, amb alta mal·leabilitat, i ens torquem entre branques, com els nostres estarrufats parents els ocells.
—Els gossos no ens saben; ningú no ens sap com ens sabem. Ens sabem pels parracs les identitats, car els xiulets, idèntics.

Dos ocells negres vénen volant a posar’s a una nua branca. Semblen xerrotejar-hi, enraonar-hi i tot, com si són a l’andana de qualque estació internacional. Ara un emprèn el vol cap a migjorn, com si ha pujat a un tren exprés que tot d’una ha partit amb embranzida. L’altre ocell espera una estoneta – que arribi el seu (tren), segurament. I ara sí, ara agafa un tren veloç tramuntana amunt, volant tan lluny com hom pot de l’altre, per a trobar’s mai (qui sap) a l’altre cantó de la petita esfera qui pel firmament apelfat a l’atzar no roda…?

Així es com es retrobaven.

—Serva’t prop meu ara que s’atansa l’eclipsi — en la sobtada foscor n’entonarem l’epinici.
—Les potetes de mosca mentre somiava… O eren les ungles de la diablessa…?

Mentre del dèdal marejador de la casa de les joguines, en sortiren esfereïts, tapant-se els forats del cul.

—En sortírem esfereïts…
—I tapant-nos els adolorits forats del cul.

Pantomimes de metronòmics follets, els dos titelles dels sengles fort negligibles xiulets.

—Havíem entrat (per etivocació?), ell pel seu cantó, jo pel meu, a l’estreta casa de les joguines, on tot són escaletes i petites alcoves, farcides de joguines de totes les colors. Les carrinclones joguines esteses arreu — plàstics, paraigües oberts, balons a betzef — n’omplen sostres i graons, i els esculturals homes trempant s’hi passegen, llurs ereccions enormes, astoradores.
—Ereccions tètriques, herètiques. De meretriu eretisme. Qui n’havia mai vistes, d’aqueixes?
—Ni als pitjors malsons. I on ens n’amagaríem?
—On? On?
—On ens n’amagarem? Car, collons, et fiquis on et fiquis, t’hi empenyen els trempaires. I damunt els llitets estretets estesos als racons ran de terra, se’t llencen damunt, o volen que te’ls hi llencis.
—O ja se’ls troben tots ocupats, els llitets, amb d’altres compel·lidors apol·los qui hi fan llur sòlites, inapel·lables, molt pol·luents porcades.
—Estocàstics, impel·lents, una mica pertot, hi esclataven (quina por!) uïssos mocallosos de cigalot.
—Ai, pobrets de nosaltres!
—Ai ai ai ai ai!

Grafítiques tenebres els rebien.

—No hi enteníem re.
—Amb els xiulets per l’esglai retuts muts, no podíem fotre-hi ni el muricec.

A les palpentes, tentinejant, per glíptiques osques i flictenes als murs si fa no fa crípticament guiats, mòrbids magins, gèlides espinades, tanmateix reeixiren a trobar cap uix que els dugués, voraços, cap a cap aproximació de llum.

Amfibis, els dos maniquins transgressors, defugint romandre enxarxats, s’esmunyien, entre ramats d’idíl·liques àncores, de les arpes dels crancs gegantins, i ara, sorpresos de veure l’aurora, sorpresos fet i fet de viure…

—Car per quins set sous sóc viu?
—Sense mèrit.
—Sense cap mèrit.
—Perquè sí.
—Perquè sí.

…jeuen a la sorra. Mig adormits, amb dits desvagats, hi ditegen.

—Em dius (tant d’escriure!) per qui has escrigut? I amb qui t’has (tant de morir’t!) llavors morigut?
—Per al primer qui fotés cap esternut… d’amable benvinguda al gelós cornut.
—Per a qui el condó d’estranquis has sostragut… d’aquell qui es carda la dona del cucut?
—Per què no pas doncs la dona del puput… la qui té el cony més cucat, vull dir cucut?
—Potser (ai barrut!) vol anar menys restrenyut.

Anodins eixams de voltors pel cel corrosiu xifren funerals. De furtius a desimbolts, estranys ratolins, amb roents ullets de fòssil de decoració, se’ls atansen fins que els sanglots del somni repul·lulant no els sonen a blasmes i rebuigs de fer fugir animal més insolent i pompós i tot.

Qui escandallaria l’enteniment salvatge d’aquelles indelicades, ímprobes, carcasses. Ens crèiem a tocar d’ullal de cap suculent ramat de cadàvers qui amb embalbiment de gàrgoles romanien a l’abast, quan bruscament, de llurs cràters oncògens, n’ixen hipnopòmpics bramuls d’escàndol. Sort que hom és omnívor i no serà pas avui en tot cas on es veurà pòstum.

—Per què plores?
—No re, rucades. Memòries dutes pel son.
—M’ho dius, te’n desenfeixugueixes. Quina angoixa t’escarranseix?
—Magí degenerat, em remossega sensori i esperit, se’m beu tot sol el seny.
—Cabussa-t’hi.
—El cony, el cony!
—Ho dius amb quin esfereïment…
—Font de sang, de llet, de mel…
—D’horror?
—D’horror.

Roseguen rosegons, xarrupaven no gaire lluny aigüetes filtrades a clotets de fresc escarbotats.

—Per què ens casaríem amb cap vida nova que ens fos mai oferida?
—Si vols, somiéssim truites vagament erògenes, tot això que ens assuauja.
—Tinc fred.
—És l’esbiaixada natural dels nostres tendrums vers la vitrificació. Car qui ens negaria les tendències troglodítiques, vull dir, de sa, dedicat, espeleòleg.
—L’espluga, l’espluga. Aqueixa és la casa que vull.

Amb trets si fa no fa deliqüescents d’ullpresos naturalistes no pas noguts per cap altra intempèrie, es lliuraren a assajar assíduament d’endinsar’s a cap via secreta que els dugués a contrades més abruptes i doncs propícies a les impel·lides al·lucinacions de les dolces hores soliues, on els anodins embagaments de mantes d’ubiqüitats no els sostreuen a les constants paradoxes que altrament els ixen de trascantó a contradir els inconfessats anhels que, amb les interrupcions, tan inútilment no els rosegaven.

Mentre part de solell ascendeixen, a l’insòlit rabeig de certa opacitat porpra, un ventall d’opinions prou salubres reflecteix la millora de l’aire que ara, amorós, prou escalfa força.

—Si albires mai cap dotzeneta de noies, diguem-ne, de dones, pensa sempre en llurs conys suats, en llur flairós pèl moixí; passes amb la teua moto, i més tard (quan seràs més vellet) amb la teua bicicleta…
—Moto… Bicicleta…
—I toca’ls la botzineta, tifejant-hi, molt arran.
—La botzineta? Cu-cut cu-cut…?
—No. Hi passes amb tot de…
—No?
—No. Passa-hi carregadet, amb cordetes a les mans, amb tot de bossetes de farines, d’aqueixes que tens a la nevera, de germen, de gluten, de civada, de nou de coco, d’avellana, d’ametlla, de llavor de lli, de segó… Te’n pengen dels dits amb filets, o te’n pengen als manillars, i fas —Mec-mec, senyoretes!
—Mec-mec…?
—Mec-mec! — presumint, presumint. Fas el mec!
—Faig el mec…?
—I si mai t’atura un pudent de la bòfia, es veu obligat a tastar totes les farines; crues, és clar; no pas que vol cagar-la davant els seus companys si se t’enduu emmanillat, sospitós de traficar amb malèvola droga; tret que només portes mostres de farines.
—Pastosa, saburral, llenguota.
—Es queda amb un pam de nas, disgustat. Car mai no portes cap mena de cosa prohibida, ni pensaments.
—Ca! Una personeta tan honesta i comcalereta, caram!
—I t’agrada presumir enmig del carrer, a part que ets molt bon motorista, i més tard, amb els anyets amuntegats, prou passable ciclista.
—I m’agrada fer el mec mec.
—T’agrada fer el mec i fer —Mec-mec, quan passes entre senyoretes i senyores elegants i joves, de conys suadets.

Pels solcs de l’anguniat oprobi, acolorit llangardaix hi salla. Per a llurs constrets llimbs, quina delectança. I ara se’ls esmuny entre floretes de tortellatge, i, amb allò, inquisitius koans els distreuen. Llavors hom oblida entre trèvols i roldors les píndoles del declivi. Hom es medica, a recer de cap cornàs, amb juleps de pluja entre els moraduixos i les orengues.

—Qui no es consola és perquè no ho vol.
—Els budells se’m flagel·laven recíprocs.
—“A pessic jugal, mastegot zigomàtic.” La saps, aquesta?
—Sabia la dels “no gaire grans mals, més minúsculs remeis”.
—L’humil saviesa del manyac longeu.

Eixia la lluna, geperuda, quasi plena.

—Comptat i debatut, tots som bords.
—Car tots, per ara i tant, fills de dona.
—Prenyades (estranyes verges) per un raig de lluna.
—O més probablement d’estranquis sota els raigs de la còmplice lluna, de qui tots n’heretem les banyes, car al cap i a la fi no hi ha home qui no sigui banyut.
—Car tot cony roman tothora obert a les escaiences.
—Tots bords, doncs, i tots banyuts com la lluna.
—Els homes, animals llunàtics. Tantost contents com humiliats de tindre una dona qui carda amb d’altres — al capdavall, vulguis no vulguis, tants com li roten — una dona alhora prou desitjable, doncs, i tan incontrolable!
—Saps? No era el primer qui veia desaparèixer cony de la dona amunt.
—El primer què?
—El primer individu. El primer home. El primer dels seus druts.
—No t’anguniïs…
—Havien cardat tota la nit, i ell s’estava estès al llit, retut, dormint pregonament; la dona es va badar de cuixes, i se li va instal·lar a la gatzoneta encavallant-li el cap, el seu cony es va estendre com immensa boca de qualque enorme bèstia marina dels funests abissos; a poc a poc, aquella gola estireganyada es va anant empassant el cap, el cap sencer del drut adés dorment i ara negat en famolenca gola constrictora… I després… I després, metòdicament i lenta, sense altre aparent esforç, avesada a la tasca, amb un moviment sinuós, eixamplant-se gradualment més i més, aquella monstruosa boca de cony, entortolligant-lo, trencant-li els ossos tranquil·lament a mesura que se’l cruspeix, com qui diu, mitjançant una acció alhora de succió i de peristaltisme ascendent, el cos sencer del drut despès anava… Anava desapareixent, empassat ineluctablement, muscles espremuts, pit xemicat, braços a bocins, malucs triturats, cuixes, cames, peus… I au.
—Fiu!
—I au, el cony carnívor pot fer el rotet; s’havia empassat, sense dents, només xuclant xuclant, com cap immensa serp, el cos sencer. On hi havia un home petulant, ara què hi ha? Matèria de pet.
—Marcat a l’ànima, comprenc.
—I ara, com les vegades prèvies on el fet s’havia escaigut, què passaria? Doncs que la dona faria una setmana de vacances. No sortiria de casa; de fet, n’estava, força botida; colpidorament deformada. En acabat de l’apàtica, letàrgica, setmana, amb el seu excel·lent metabolisme — gairebé gens d’egagròpiles ni betzoars mai perbocats; potser un anell de noces i algun metall dental — havent ben paït aquell àpat, ja es tornaria a arreglar, a desemperesir.
—Resurrecció.
—I ell? Ni record. Totalment desaparegut, el tifa molt apropiadament transformat en merda.
—Massa poc! Ai, perdona. Em fan parlar atàvics rosolis de ràncies gelosies i els presumptes torts de què cuegen.
—Paït i cagat degudament, la dona torna a sortir com si re no s’ha esdevingut, ni més grasseta ni més primeta, perfecta, com sempre.
—Crim perfecte, els crims de cony són sempre perfectes.
—D’ací… D’ací la meua por cerval… El somni me la tornava a dur. Aquella nit…
—La nit on tu fugires…
—Era al procrustí llitet, arrupidet al meu racó. I tot de sobte ella, figura espectral, se m’apareix.
—Espectral en la foscor…
—Se m’eixarranca a la cara, cony estampat al meu nas, forat del cul a la meua boca. I ara cal xarrupar…
—M’hi conec, m’hi conec.
—Cal xarrupar com si t’hi va la vida, ço que, d’altra banda, molt probablement és el cas.
—Xarrup xarrup.
—I alhora la por, la maleïda por… La por que tot d’una el cony no decideix d’esdevindre boca de colossal serp de malson.
—I que tu esdevinguis un més entre els empassats, com enorme morena terrorífica qui ve i se t’empassa, tendra anguila humilment peixant per cap bei fosquet.
—Se’ls empassa despullats.
—Menys d’egagròpiles. Peluts repussalls de remuc. Com n’has dit? De betzoars.
—L’únic que em sap greu és que no en puc aprofitar els vestits. Sóc massa petitó, escanyolit, comparat als bellíssims druts.
—A qui li ho dius? M’hi he vist milers de vegades.
—Per això… Per això, en els llibres antics dels imbècils religiosos…
—Durant generacions brutalitzades pels anquilosats dogmes dels malignes pontífexs, les dones dominants ara ens la tenen jurada.
—Sempre equiparaven, els imbècils religiosos, la dona amb una serp… És clar, la dona, un cony que és una boca de serp qui s’ho pot empassar tot.
—Potser alguns d’aquells imbècils… el greu escarment ran pareguda terroritzant experiència, i au, esdevinguts així mateix eunucs frugals…
—Qui amb perpetu coratge…
—I amb sengles xiulets asmàtics.
—Un so rovellat entre ennuegat udol i esgarrifós garranyic…
—En aqueix fangar elegíac de societat, on cada diarreic corcó només malda a fer-hi la mísera viu-viu…
—Hi fem…
—Hi fem… Fotéssim-hi! D’esclatant…
—D’esclatant revulsiu, com deia suara el clàssic.
—De mig a mig erroni, pobrissó.

Sí ves. O com digué el primer novel·lista, el parafrasta Caritó, “jo rai”. Amb els meus ormeigs i atifells d’herpetòleg, fi solipsista entre feltres i velluts, els veia adés de lluny, ara de prop. Çassús, passaven els ocells a velocitats admirables. Çajús, rosegaven els insectes les cares de certs cadàvers; llur zel els feia honor. Ara, però, muts i a la gàbia i foteu-me el camp, car un dels eunucs prop la carronya, rere la llegendària barca, ve a cagar-hi. Amb romanents de gúmena d’àncora s’hi torcava, curós, amb tremolins d’autòmat revoltat, el cul.

—Llavors, efectivament, vam trobar un crepuscular ranvespre, d’horitzó encantador en la posta pictòrica, vora la platja deserta, una barqueta abandonada, amb sovintejats foradets i tot a la fusta corcada, i, una miqueta més tard, gairebé vora la barqueta, vam trobar uns patinets abandonats, rovelladets. Amb uns claus i una pedra, clavàrem les rodes dels patinets al cul de la barqueta.
—I ara endavant. Anàvem, de cops ell, de cop jo, l’un caminant i l’altre jagudet, molt opíparament, vull dir, sumptuosa, en prou llisquent, no gaire sotraguejant, barqueta de rodes. Una barra curta de metall idòniament balmat, ben falcada amb corretja de sivella, enferida a la faixa del caminant, prou enginyosament arrossegava, de costat, la barqueta on reposava l’altre, entre coixins i flassades que amaníem amb cassigalls trobats pigmentant alegrement ací i allà qualsque munts d’escombraries.
—Caminàvem ara vora la carretera. Jo dempeus, xino-xanet, ell en barqueta. Hi havia davant el cafè del poble, asseguts a una tauleta, una parella de diguem-ne enamorats. Quin quadre deliciós. Hi ha un ventet que bufa, te n’adones pel tarquim tot tou que hi ha vora la carretera, tarquim que tremola com petita duna xopa, o com fosquet pastisset d’enxocolatada crema.
—Ella i ell enraonaven a primer pla. El Solell al cel safirí accentuava les ombres de llurs belles fesomies. Mes llavors, ai, que la donzella somiqueja! El galant es treu, impol·lut, tan impol·lut que, amb els raigs roents del Solell, tothom enlluerna — enlluerna tant que diries que cremaria el cel·luloide d’aquella emocionant, molt sentimental ans pregona, pel·lícula en blanc i negre — un mocador.
—Ço és, el galant es treu un mocador tot relluent de blancor i el lliura a la sanglotant beutat, i ella fa acció d’anar’s a torcar finament les llagrimetes, i un buf de vent més fortet heus que s’enduu el mocador. S’envola el mocador com coloma esmunyedissa. I llavors…

Amb l’esperit somiador (viatjant “in spiritu”), ací teníem les quatre llegendàries ànimes on cascú tard o d’hora es descompon. Com diuen els savis, fiar emmena a ruïna. La calamitat imminent. El cap al cel i els peus al cementiri.

—Fatídic mocador.
—Ai com corr l’heroi a recobrar’l! Sense mirar-s’hi, jugant-s’hi la pell, com qui envesteix cap niu enemic amb pilots de retrunyents armes automàtiques; no, no; som-hi, ell endavant; collons, i valent!
—Protagonista intrèpid qui corrs devers el mocador i tan esvalotat que no te n’adones que un camió vol fer cap amb forta embranzida!

La impressió de l’objecte enlluernador ofusca la trèmula ressonància dels intersticis per on el crepuscle s’assereix.

—Continuàrem, un pas rere l’altre, la nostra anada.

Els limícoles, en processó extàtica, tocaven a jóc.

—Vam sentir l’estrèpit i els garranyics esgarrifosos dels frens del camió, i l’espetec estrany, i els crits esborronadors de la gent?
—Els sentírem.

Tota implacable experiència s’afegeix als cànons purgatorials.

—Però no ens vam pas tombar enrere?
—Doncs no, gens.

Mims de roí metall, pigall l’un de l’altre, i l’altre de l’u, llaunejaren avall.

—El vam avisar?
—I tant! Home, indefectiblement!
—L’avisàrem, l’avisàrem rai!
—Ambdós ensems amb els nostres xiulets.
—Que aviaren, prou emfàtics, llurs grinyolants advertiments.
—Qui ens duria la contrària?
—Mentider!
—Els nostres sengles xiulets prou xiularen, àdhuc, palesament, amb cert escreix d’avesada vigoria.
—Cu-cut cu-cut…!
—Cu-cut cu-cut…!

Que bé que s’entenen, oi? Quina benedicció! Quin aparellament més providencial!

—És que cada individu projecta el seu món.
—I hi ha doncs tants de mons com individus.
—El sensori de l’individu rep impressions, i aqueixes impressions s’arrosseguen de per vida, i es refonen amb cada actualització, amb cada percebuda renovació del mateix o semblant acunç de circumstàncies.
—Així, hi ha, en tot individu, tant en individu diguem-ne humà com animal, per fer una diferència, que és de grau.
—Un individu felí, per exemple (ras i curt, un gat), la sentor que desprens li obre, a la memòria que instintivament arrossega, una impressió favorable o desfavorable que refon en tu. Així, si és una bona memòria, la sentor, l’eidòlon, que deixes anar de tu mateix, la projecció de tu mateix, l’espectre sensorial de tu mateix, si és satisfactori, dic, si és favorable, l’individu gat agafa afecte envers tu; si és desfavorable, immediatament esdevé irritable, rebec, no gens amic teu.
—Hi ha, efectivament, hi ha en tot individu, unes animadversions i uns afectes (incompatibilitats i compatibilitats, doncs) amb d’altres individus, els mons dels quals poden coincidir, en certs angles o espais, amb els del primer individu.
—O no.
—O no. És a dir, pots sentir una certa afinitat i doncs una certa bona predisposició envers un individu, mentre aqueix serva una forta animadversió envers tu; és perquè el seu món i el teu no coincideixen, o fins i tot es troben (per aquelles casualitats) en confrontació.
—Són mons contradictoris.
—D’on que atribuir la construcció del món a un ésser fora del teu sensori, és fotre’s un mateix — és una absurditat, una inutilitat, una balafiament espantós.
—No hi ha creador.
—Tot es crea, incessant, per projecció.
—No hi ha creador ni doncs culpable. Ningú a qui agrair re ni blasmar per re. Cap benaurança ni rosàcia prometença enlloc, tret la que et porten certes espècies de dolça follia.
—Car tot món és projectat per un mateix.
—I tothom sent el que vol. És com el bisbe que en arribar a una altra vila demana on és el bordell i tots els dignitaris qui l’envolten assumeixen que per qualque defecte de pronúncia vol saber on és la catedral. Aquesta anècdota me la contava una caixera molt vergonyosa la qual, sense saber-ho, la tenia tota enamorada; això quan era jove, eh? Molt jove, i encara em pensava que la vida era qui sap què. Era on? A un magatzem de queviures on anava sovint. I aquell dia li comprava què ho sé jo, tirabecs. I em demana, ja començant-se d’enrojolar si sóc gàl·lic —Sou gàl·lic?. I, automàtic, de seguida li presentava l’all.
—El garlic!
—Pobra noia. Potser volia tornar’l a pesar o a tastar, o què em sabia.
—A part que els gàl·lics garlic rai.
—Un malentès de distret. I ens fiquem a riure, i tinc ganes de fotre el camp. Sempre m’han fet un fàstic immens les dones apegaloses.
—Llefiscositats de moc de cony eixint-los per cada forat al cos. Cada porus un moc.
—Fou llavors que em va contar l’anècdota del bisbe. Els dignitaris confonent bordel·lo per cathedral. I ella roent com un pebrot.
—Demostrat. Sovint no és defecte de pronúncia, és defecte d’entesa.
—A part que cal convenir que els mots bordell i catedral no s’assemblen gaire.
—Tret que ben sovint ambdós són plens de lletges putarres a saldo.
—Sort encara que darrere meu es formava una cua de clients. Me n’anava i no hi tornava mai més.
—Tu el cony d’icona prodigiosa qui, bo i fintant en circells d’obra mestra, es fon pels obtusos budells del laberint del maipús. Per la teua perllongadíssima, eternal, absència, en acabat la proletària enfigassosa vol suïcidar’s; gemecs de mamelles massa suades adés, jeremiades esquelètiques ara que no envela ni endrapa altre que selectes cucs blancs, les dilectes maleïdes larves de l’escarabat de maig, d’on que l’aberrant coneguda de rere la caixa esdevingui ara ultrafeixuga, grotescament embarassada, i tan flatulent que potser, si es mor de veritat, la faran santa.

Trists verms, això els tocava sovint per tota teca, en aquella asimptòtica correguda cap als opacs no res. Per qui sap quin ontològic tap, objecten al consum de tritons qui encerten entre escletxes. Ponderen corol·laris qui oposen les rares actituds dels infructuosos excèntrics a les dels eviscerats patidors del xiulet ara commonitori, ara comminatori. Quan et manca aquella carn especial que manca al capat, la manera on veus el món refuta tot altre groller cuinat d’aquells que t’atzufen els enterramorts i funeraris.

—No mentirem. Cu-cut cu-cuts!

Els estridents reialmes de les pròtesis són només per als indulgents candidats a l’insensat viure urbà. Ells, llurs memòries escrutables els ixen planeres per les goles. No pas vilipendiades lliçons de faisons homilètiques amb facetes faves, ans, com pèl·lets d’empedreïts tendrums, vindicades alquímies d’estómacs avesats a processar totes les abjeccions, infames burxades que et torturen l’endurit pinyol.

—A tothora traïts per la carn.
—Pel proditori trempar, hom pateix el temut trofeu que li aixeca els pantalons del pijama amb astoraments de penya-segat. Ella ho sorprèn (oh terror!) i de mantinent cataclísmica injungeix —Demoleix l’obsolet obelisc o també te’l tolc!

Només conquereix el més caníbal. Els qui perifèrics heretaven la condició de desconfit súcube, a tot estirar, amb empolainades invocacions, estàtics es penedeixen demanant constant perdó pels evidents desmèrits.

—Ni fent tota la bondat del món hom hi reïx mai mica.
—A cop de corneta, el cornut aprèn la lliçoneta.
—Quan la corneta del corneta fa Cu-cut cu-cut, el cornut s’amaga ben amagat perquè la seua dona hom (altri!) se la cardi ben cardada, i ell no n’hagi d’acabar, per haver’l hom sorprès en mala hora a mal indret, ben ataconat.

Tothom els sentírem, claferts de reverència. Corns de caça anunciaven l’arribada de quin altre senyor? I ara fóra ell, el senyor, qui triaria quina de les dones del poble es cardaria avui, ço és, a qui ficaria les banyes.

—Repetidament, els corns m’anuncien les noves banyes, car molt sovint la meua dona és benauradament la llavors triada per a la sacra cerimònia de l’embanyament.
—Sortós que naixies.

Cada cop més minvades llurs facultats cognitives. —Els fels en fals. —Els fils en falç. —Els fulls folls. —Els fills fuls. Tennis insidiós que es menaven avençant com rats cellards per tenebroses clavegueres ctòniques. Mentre d’altres si fa no fot herculis fèiem volar a la superfície borinots o estels, ells feien, no pas sorrats per cap mena d’òrquic, testicular, alçacavall, voleiar l’esperit.

—Sense collons vol dir sense enveja, ni despits, ni esperit de revenja, ni…
—Pobres diables, per no portar pes…
—Òrfenes torretes, ensorrades, desfornides, fetes rosegats enderrocs, totes desertes de guaites, d’anys i panys morts a ganivetades.
—Portem, et deia, portem, no pas banyes, banyetes; petites i tendrals com les incipients, sempre incoatives, molt vergonyosetes, emmirallades, cigaletes.
—Sense corneta…
—Ni collonets…
—Només l’humil…
—L’humit…
—L’humil rovellat…
—Xiulet.

Arribats a cap trivi entre garites i vedrunes, ja s’ormejaven per als braons i les invectives dels titànics vigilants qui els garfeixen amb els arpons de llurs urpes i els borden tan fort i tan a prop que els tragues se’ls premen d’ells mateixos als uixos de les orelles, quan Isis, xarxona, cassigall, es desprengué del seu vel arnat i tot d’una certes ombres químiques s’abateren monolítiques. S’havia fet de nit. I un a tall de coleòpter, l’altre de crustaci, coalescents miratges, es consolidaren en crosses. Espectre ranc qui, enfebrat, travessa les tòxiques agonies de la foscor. Òrfenes gàbies, desertades pels taurons d’adés, se n’adonaren que tot era xèric, desert, sabotatge, ruïna, podriment i genocidi. Només orquestres mudes de pols, calçobres i cendres. Esperons rovellats acoltellaven encara flancs d’esquelets tots rostats d’antics húnnics estellons. I les beines de les espases, cuirs ratats, donaven un rampeu als romanents dels molls eixuts dels ossos oberts. Havien tornat al born.

—Ja tornem a ésser com qui diu a casa. Com colpades llavors alades qui volaren pel món i acabarem caient al mateix bressol d’on adés vents cruels les deslletaren.
—A prest empriu retenim, en avinentesa, el títol (falaguer rai) d’asos dels cops garantits, coneguts cuguços capats, testimoni tot plegat del nostre tranc ni del nostre talent per a rebre.
—Per a rebre, i prou.

Com ropalòcers qui haguessin libat a flors de cagaferro, unes ulàlgies de caldéu se’ls deixondien. Dir les veritats més crues sovint equival a mossegar les nafrades lloses de les tombes on els vers filòsofs per sempre abrogats, llurs cadàvers cremen encara en flames de vius electrons, semblants a eixams no gens cerimoniosos d’abelles de ferro roent qui t’entren pels ulls del coneixement i tota fada il·lusió definitivament desemmortallen.

—Sé perfectament on vaig.
—Cap al darrer naufraig.

Com sequoies a cada cantó del forc on, un a la dreta, l’altre a l’esquerra, la casa de cascú no rau, una paciència inexhaurible els arma. A l’hora de la veritat, com sempre, la molt més forta realitat del somni els fa fretura. Els fluixegen les cames.

—Les indignitats, les informalitats, les públiques demolicions, humiliacions, no fa? Tantost et casares amb sàdica dona policia.
—M’embruteix, em deshumanitza, mes mai no hauria gosat replicar-hi mica. Guitzes i bitzacs sense solta ni volta.
—Rebre i callar, heus el secret.
—Car més tard encara rebia pitjor, en la delectable intimitat de la llar.
—Fins al punt de perdre els testimonis; i sense testimonis, què et val la vida? Ningú no voldrà ni escartir’n mai, ja no dic la vàlua prèvia, la raó d’aital total desaparició.
—Sempre enyorem la mateixa felicitat. Paradís d’on fórem, per qui sap quins entrecasos, expulsats. Tu del regit per la colossal torturadora inquisidora. Jo de la meua imponent truja, de la seua soll, on em fou allerat de poder fer-hi créixer uns quants d’anyets, a manca d’altra cosa, el gep.
—Havies de portar-hi barret-paraigua, de tantes de lleterades que no et plovien al cap, dels amants qui fotien i tot cua per a cardar-se-te-la. Qui en resol el pandemoni?
—Tintes de sang del seu immens calamars intercrural es barrejaven amb els estalzims de les cremades amb què els monumentals cigars roents dels druts negres no m’estigmatitzaven; a les molses de les llordes catifes, hi ressuscitava sovint, just a l’instant on no ho havia de tornar a fer tot net, perquè les visites es renovellaven, sempiternes. Ara t’ho diré…

—Ara et diré els qui ens casàvem amb truges
Com ens ho fem; el pitjor són les pluges
Que de retop rebem; llurs conys tremuges
Monumentals; gegantines aluges
Qui xuclen vits; els tentacles en duges
De mil colors els ofeguen fins que puges
A reduir la tensió i ara en fuges
Abans no et caiguin els cops, i et sopluges
A cap racó amb rats i fosc, i te n’uges
I traus el nas, veus cap crim, i trabuges.

Has girat cua mentre viu t’apuges
Els calçotets que amb el desig empluges
I amb tanta por amb els estronts repuges.

Patir rai els qui ens casàvem amb truges!

Trontollaven més del normal. Gams degeneratius tots dos rai.

—Què et reviscola?
—Re; potser encara qualsque conys vists de lluny lluny lluny.

Babeques a l’afust de qualque esquena d’ase, amb ulls rotunds, de dalt estant, els trobaven potser inconseqüents.

—Femelles del doble gust.
—Mai no hi hauria al món millor gelat!
—En flaires la merdeta mentre en tastes lo cony.
—En flaires lo conyàs mentre la merda en tastes.
—Hum hum hum hum hum!
—L’ambre gris, del recte al perfum.
—I ens diran a nosaltres de degenerats.
—Hà!

Escarabats banyuts, els espantallops qui entrevenien els fanals, se’ls arremolinaven a tall de gambuixos d’honor al voltant de les nues clepses, els bruns solideus, adés que s’hi adormien, a la platja tornats molt mandrosos xifosurs.

—Dones normals és el que cal; llurs conys giripiga única; només ensumar’n un, hom ateny llimbs de benaurança.
—Nèctar als conys. Com el nèctar al cony de la planta carnívora.
—La capseta secreta dels déus; hi estotgen d’amagatotis d’estranquis d’esquitllèbit, els molt murris, garneus, llurs nèctars: medecines tuties panacees opopònacs xarops, boníssims, inapel·lables, infal·libles, per al gust i el tastar, i l’eterna joventut i l’excel·lentíssima immillorable salut.
—Nèctar amb flaire de bacallà. Giripiga per als manumesos macips; som-hi?

Omnívors, afolls adés aixafats per mòrbids botxins, per sortilleres atiades per atramentosos desigs, cercaven pertot on veurien encara omesos conys.

—Infructuós sacrifici — fa el sagaç estruç, mentre el creuclavat geperut avia sanglots.
—I això? Quina en tribanes, que tot d’una aitant t’entristeix?
—Per què jurcar-hi? On treu a cap? Una dona despullada i una despulla de cabra espellada, fan si fa no fa el mateix efecte; el metge Jaume Roig, ara clàssic català, ja ho descrivia.
—No viuríem pas, si no ho féssim enganyats; això ho sap tothom.
—I tanmateix… Hi ha moments… Hi ha moments que costa… Costa…

Espuris sobris estrats també integren llur composició? Noses dissimètriques esmerçades en duels els empudeguen senderis? Corrosió letal del pinyol! Com se’n distrauran?

—Ara, te n’has adonat…? Per què sembla (dic, sembla) que les esquerranes siguin més lletges que no les dretanes?
—Hom remarca entre les esquerranes una gran proporció de gallimarsots, qui és clar no prenen pas aparent cura de llur cos.
—I el contrari entre les dretanes, on has d’afegir-hi els marietes primmiradets; les dretanes es disfressen amb tota mena d’unts i pròtesis per a semblar més belles del que no són.
—Totes al capdavall si fa no fa. L’únic que canvia entre dretanes i esquerranes, doncs, la disfressa.
—Psicològicament, hom assegura, no hi ha pas dona qui no es trobi íntimament lletja — d’ací les dones casades llurs constants imprecacions, llurs carregosos pidolaments de “gests” i mots d’afalac envers llur com més anem més patètica figura.
—Les estàtues clàssiques són belles (quan en són) perquè són estàtues — sense metamorfosis, sense fases degeneratives, sense malalties.
—Cap dona pot confiar mai atènyer la bellesa perenne de cap estàtua.
—Solament poden aspirar potser a la bellesa efímera d’uns quinze anyets beneïts (esdevinença molt rara, car als quinze i tot les lletjors actuals i sobretot les imaginades, rai, incomptables!).
—Exemple, certes salvatges sense miralls ni coneixement de què collons foren els traumes. Són, un instant, perfectes.
—Altrament, què dura? Re.
—Car les dones són “fetes” per a portar infants al món — res més.
—Això no és culpa ni dels homes, ni dels “déus”, ni de ningú — és ordre de la natura, és ordre dels gens qui comanden el cos.
—És la raó al capdavall per la qual som al món — per a transportar uns invasors mínims qui, per casualitats de la selecció atzarosa i orba del pec univers, ens triaven de transitoris contenidors.
—Les barreges orgàniques han reeixit a condemnar’ns que ens reproduïm infinitament, sense cap objectiu, perquè sí.
—Nosaltres correm tots els riscs i ells ben arrapadets als collons; entre escalforetes de sémens, sempre prests a prémer el gallet i etzibar el tret.
—Doncs tu i jo, cavà? Herois rebels! Ens neguem en rodó a fer’ls la farina blana.
—Eunucs frugals!
—Esclatants revulsius!

Els duien camallades doncs vers el carrer de sempre. Havien volgut (un darrer intent) tornar a casa? Tornarien a passar pel jou (la porta de la vergonya), vençuts, ajupits, com tots els desfets, ço és, pel mateix indret on els druts passaren, i per a ells, els vencedors, els orgullosos, la porta no era pas jou, era arc de triomf?

—Cu-cut, ja sóc ací!
—Mai m’hi moguí d’ençà que m’hi casí!

Hi havien viscuts simètrics, arraulits, dujats, atuïts, ortopèdics, un parell de balbes secundines qui es fitaven repenjats a les baranes dels afrontats balcons. I qui sap si cap vespre de llamps i trons no van rebre simultanis cap incisiu signe del cel. S’havien fosos cap dins. Havent recollits quatre parracs, i de roís qualque palpís estantís replegat al tapís. Reaparegueren, equipats.

Aleshores s’envolaren alhora de llurs il·lustres masos gloriosos.

Pels èters salutífers, per sumptuosos trams entre propicis astres, ensems furetejaren pels budells de la despietada llibertat. Muntaven godomassins, els ben oliats mànecs de les escombres de llurs sengles dones — cavallots, lletges mullers, hermètiques bruixes, de qui la mística atracció és massa…

Massa escandalosament irresistible.

—No hem anat enlloc — diran.
—Espolsàvem solament baranes.

~0~0~

Tothom en aixecar’s

Tothom en aixecar’s
fa cara de pallàs.

Tothom també en casar’s
fot cara de cabàs.

Tothom en masturbar’s
cara de calamars.

Tothom en concagar’s
(ai quina cara fas!)
la del rosegaaltars.

Tothom en mig desfer’s
fa cara de confés.

Tothom en acabar’s
fa cara de trencar’s…
fa cara de partir’s…
de pansir’s… de podrir’s…
d’anar-se’n al fracàs.

Tothom en el ocàs
prou sembla que patís.

Tothom en el traspàs
amb pinta de postís.

Tothom i ja en morir’s
la cara d’imprecís.

Tothom i l’Ermengol
amb cara de dur dol.

~0~0~

[sabors d’amors]

Li besava el cony [sapore di mare…]
Li besava el cony [sapore di sale…]
Li besava el cony [sapore d’amore…]
Li besava el cony [sapore di te!]

I a ritme de la cançó
Fins que no s’acabés la cançó…

Li xuclava
Li xuclava
Li xuclava
Li xuclava…

Li xuclava [sapore sapore!] el cony.

~0~0~

[godomassins avials els ullals del senglar]

Com en Fourier, curiós lesbià
sóc el senglar qui el mestre véu grufar
entre bolets que flairaven a cony
i el maleït guardabosc cercant grony

per a encular’l treu pistola i tirony
i el té a tret, i el mestre —On m’ensofrony?
que diu, perdut, l’ull a la babalà
per si trobés cap clot sobtat i a mà —

mes res a fer-hi, el condemnat burot
el té amorrat al fang i el mariot
li té exposat per a metre-hi el tirony…

quan el senglar ha ensumat flaire de cony
i al cul de l’agressor hi fica els ullals —
godomassins lesbians… avials.

~0~0~

Cony de rellotge

Amb aquell cony de rellotge
sempre feies tard.

Hi arribava l’endemà
mancava tota efemèride
mancava la processó.

On era l’hora de viure?
Quan hi feies cap
la mort hi havia passat.

Cony de rellotge
tramet-me als espais
on tot s’esdevingui
just quan hi sóc.

Sense futur ni passat
atura el mareig
i duus-me al present
de l’immesurat.

Oh goig estàtic
sense cap tic-tac
on les ones quietes
em neden insensibles
em mar aturada
d’oceà immens i mut.

~0~0~

[espectacles vils]

Dalt la carena que divideix els climes
em veig sovint entre neus i deserts
sota els elèctrics dos pals dels encerts
dels enginyers d’adés i llurs esgrimes
de raigs rebels i les dissorts opimes
que em poden dur quan als espais oberts
de neus i sorres amb ulls tot desperts
a un cantó esper l’ascensió de les primes
nubianes àgils i a l’altre que els nòrdics
musculats rossos barbàrics els pòrtics
trenquin i esbotzin de tota decència.

Car món estàtic fóra decadència
i el xoc més val dels espectacles vils
que no no tindre al meu buirac prou fils.

~0~0~

[cap avall pel budell culà]

L’úvula ensems sonant sis clavicordis
s’havia cruspits el drac trenta-tres sant jordis
quan amb el trenta-quatrè s’escanyà —
tus i es remena i el vol vomitar.

“Ninots com ell sovint me n’arrigol
mes se m’enxarxa a la gola… i gol!
Au cap avall” — dius, i sembla que bordis
com qui per boca infanta mil primordis.

“M’opilen oronells taps com batòlits
al gargamell hi pag excés de nòlits.

Mes tant se val au pel budell culà
i el trenta-cinc ens el mengem demà.

Car el que cal és que cascú al seu rol:
Amb mi les verges — i mort qui les vol.”

~0~0~

[submarins mitreus]

Som els elets qui rebérem l’encàrrec
De matar totdéu qui restés dempeus.

Com desglaçada serp o malespàrrec
Amotinats dels submarins mitreus
Assassinem de sobte els més faves
I en acabat els vius i els nous i grans.

Negociants venem els contrabans:
Nous i grans que ara mateix et menjaves.

Som escombriaires amb grans intel·lectes.
Som els electes — triem analectes
Som els elets de les escombraries.

Les grans nous i els nous grans a gatamèus
Les nous grans i els grans nous — exhausts hereus:
D’exòtics temps previs les escorries.

~0~0~

Vull que m’humiliïs! (li ordenava, altament emprenyat)

—Maleïda puta de dona qui tinc. Aquesta nit, com tantes i tantes, torna de fora i em diu que fa tard perquè s’ha trobat algú amb el qual li han vingudes ganes de cardar-hi, i han pujat a cap hotel i hi han estats cardant hores i hores. Car prou sap que re no em fa trempar, ni per tant re no em fa tan content, com de saber que algú altre se la carda, mes avui s’escau que, malfiant-me’n, prou l’he espiada, i jo mateix ara no fa ni mitja horeta que he fet cap a casa i sé que torna, no pas de cardar, ans de l’església! Traïdora de merda! L’hi he vista, amagat rere una columna, pregar com una boja, agenollada i llagrimejant i fotent-se copets al pit, davant una ninot de guix malpintat i després davant un altre, com si demanés favors als ninots, ai miserable!
—Que demanés, dic, segurament, el favor més gros, que els ninots assoleixin, qui sap per quins mitjans satànics, la meua “conversió”, el meu abandonament de la “perversió” que em tenalla, car m’estima, ui com m’estima, la truja, la porca!
—Saps què? L’he cosida a mastegots.
—Jo sí que et convertiré, li dic bo i ataconant-la de valent. Et convertiré en un sac tot boterut i ple de blaus! No m’enganyis mai més, li dic, ara amenaçant-la amb un canelobre molt feixuc com si li anés a asclar el crani. Si em dius que tornes de cardar amb cap dels teus milers i milers d’amants, millor que sigui veritat, i me’n portes proves, vull tastar’n les lleterades! Car si et torn a enxampar amb mentides no en surt pas viva, m’entens!
—Vull que m’humiliïs força i tothora bo i cardant amb tothom! M’entens? M’entens!

~0~0~

Tweet

Qrim Qatalà CXXIII [Extrets de l’estada (9)]

Piles i piles de llibres poètics
i n’extrec què sinó un viure insegur
un tentineig tacat de tinta “blue”
femer qui creix en hàbitats patètics.

Originals es volen o “estètics”
o heroics rai o regalant glamur
mes a molt pocs no pas altre allò els pruu
que la pruïja de mostrar’s “poètics”.

I no n’hi ha prou. Cal tocar a altri la fibra
que se li aixequi quelcom: els cabells
de por, de joia el cor, del que equilibra
els obencs, o els orincs dels gaiatells

i llavors és clar la immensa titola
darrer triomf que tot ho reviscola.

~0~0~

Estronts i cagallonets amb noms d’estranya persona i tot

M’avançava una miqueta de no re als esdeveniments ni a les escaiences posteriors.
Havia vist al Museu dels Fòssils uns cagallons qui hom havia anomenats.
Anomenats a tall de persona individualitzada.
Cagallons amb nom, amb nom; anomenats molts sacriliciosament, vull dir, això rai, sagrada.

Som els copròlits, som els copròlits!
Això em cantaven (a manguis exclusivament) i a tall de salaces cancanaires
a tall d’aquelles múrries balladores, els copròlits tan consagradament exposats.

I cascun duia el seu nom ben contundent.
Cucafèram Espaordidòrum. Marracòrum Aiquinaponàram.
Dimonietus Monejairium. Moltarnatus Bugium.
Nothifixitis Gairus. Megacagairutis Palterius.

I m’esguardava els meus cagallonets i els meus estronts l’endemà
i els veia anònims i semblaven sanglotar de molt justificada tristor.

I doncs decidia d’anomenar’ls.
Car tots prou neixen al món.
Tots són de déu.
Tots tenen una història.

I au, doncs, cagalló que afaiçon, estront tantost construït, nom que li allev.
Molt merescudament.

Tu et diràs Pepet.
Tu Joanet.
Tu Cristineta.
Tu Eugènia.
Teodoreta tu.

I així anar fent, tothom molt comcaleretonetament batejat
i eu sentint-me en acabat divinament rai.

Segons s’assemblin a tal o a tal altre parent i conegut
amic o enemic
i gentota carallot d’aquella qui malda per a treure la tarota
pertot i sobretot a les carrincloníssimes notícies dels noticiaris
tothom per la cara que fot es guanya un nom o altre.

No solament pobl el meu món
pobl el món encar més merdós del futur.

Baldament els meus cagallons i estronts sobrevivents
fets dura pedra
aprenguin amb els innombrables mil·lennis d’enraonar i tot!

I quan qualque estaquirot de les saons sens fi d’un univers moribund
pretengui il·lusament d’anomenar’ls “copròlit Nom Espantós”
responguin plens d’urc català…

Que em dic Pepeta, collons!
Que em dic Lluïset, capdecony!
Aprèn-ne, xeuba, vols?

~0~0~

Ennuec d’en Nic

Tornant (virtualment o ficta) de meretricar per lletosa matinada, crisàlides de faiança eren els caramells; com pontífex qui aspergís l’endimoniat apotecari, l’alfàbrega espolsava gebres. Espieta sempre asimptòtic, ensopegava al parc tothom cardant, crec, resupinats sota abrics. Pertot m’hi trobaven de pus. Sense xanç en aquell xàl·lenj, vull dir, collons, portant les de perdre, fotia el camp ans no em ploguessin rocs.

Més ençà, hi ha un boig qui esbomba àzig sos doxàstics gronys. Catralls, rancs bobanys, que brollen a gets d’un pou que put a noc. Dempeus damunt caixa corcada, es deu nogensmenys pensar al marmori pedestal instruint la plebs amb idees contundents. Gens de parrèsia i molt fluixa retòrica, el borinot. Ignominiós vòmit, malaguanyada ptialorrea. Cridar, ara ennassat, adés ronc, sap, i prou. Pec flagell, saps què? Allunyem-nos-en.

Eixordat per l’exordi, del mèrdic sermó ja no en vaig copsar sinó vagues remors sense il·lació. Vius com mosteles, llests com rabassos, minyons pispaven a massa distrets cardaires flonges carteres. Hi havien, a elevats panells, xarones empastifades llampants que la boira desgraciadament desvelava. Les autoritats, és a dir, els dels diners i les xurriaques, ordenaven i t’endinyaven (t’anunciaven, recomanaven) que… (camàndules de cruel plutòcrata!). Per llivells tan dubtosos com els dels traficants de supersticions, assoleixen massa sovint de convèncer pler de beneits dels cabàs.

Els qui no som ningú no podem mai greujar cap institució (si ens enxampen, ens espellen), mes ells ens greugen de continu amb conceptes de corrupció accelerada, ens volen fer creure en espectres, en zombis, en déus, en bisbes, en vàlues, en guerres, en merdegades i metzines camuflades en pegats de salut i nodriments d’estaquirot superheroic. No anirem enlloc.

Dos morts, mascle i femella, bígams, piu encadellat al galze, romanien acumbents. Pacte suïcidari? Qui sap. Espinguets de dol s’atansaven. Els armats qui venien belleu a sebollir’ls. Els merdes vestits de merda merdament formats. No me’n recordava que era al cementiri dels merdes de tots els exèrcits. Molt millor perdre’s en bordell. Ennuecs d’enuig em pugen. Fugia esperitat, color de cony com fuig.

Doncs sí que sóc ruc. I jo qui em pensava que…

Em trob a casa la dona plorant. No la trobava pas dormint. Estrany.

—Sé que tornes de putes.
—Doncs sí que saps coses. Ara, si em demanaves si amb meretriu meretricava suara no gaire ha, doncs nyiclis, vós, lluny d’osques a més no púguer, saps?
—Tornaves de puntetes. Era una bona nit per a matar’m, no pas?
—Cançons cadavèriques cantades per dones histèriques — immune, com se’n diu? gens susceptible, vaccinat.
—Tens un escorpí per atzeb. No me l’etzibaràs pas mai pus! Les infeccions. Les sides, els lues, les sudes, els castells! Noies llogadisses virulents com llonganisses. Com llonganisses enllardonades amb boles de verí. Pallangues qui es belluguen com ludions mutilats. Llurs tòrrides discràsies en sotrac orgàstic esputen fels de corrupció. Impregnades de destructiva saó, llurs putes conys intempestius et paralitzen en el perniciós deliri. La teua pixa de depravat centaure microscòpic, tu, èpic titella, cràpula de priàpul de pàpules ple, gall de panses, crestallut i crostallut qui et creus, són crostes herpètiques que de les crostes a les crestes dels conys et creixen per tot.

I amb això em retreu els lluents relleus de certs bells ganglis crurals, tubercles esmaltats, com de vidre, o de pedra febrida, dels quals com argenter tofonaire qui geodes cobeja n’estic d’allò més orgullós, car qui sap en què (brillantíssim) mai no esclataran. Cal fer-s’hi, saps? Dut pel corrent, com tots els morts qui s’adormien bressolats pel deliciós riu del no re, se m’aclucaven els ulls, una mica pet de les mentes preses al bar vermell on les meretrius a tall d’ídoles s’exhibien com s’exhibien adés les degenerades cases reials als vells almanacs.

—Cinc anys seguits avui que no tens permès de cardar’m. Ara esdevindran els anys eterns, la interdicció infinita, el ramadà conyístic l’únic mes per a tu accessible, un mes sense nits. Aombrats per les ombres ombrívoles, així romandrem. Gros, gros segriny de penúltims mamuts a frec d’extinció. Les rodes basardoses de la foscor interminable esclafant-nos d’empertostemps. Al cel tothora els ossos garranyigosos tremolencs de l’incansable tro. Per sempre pus, desvagadament, ja ens veus, estireganyant-nos neguitosament cigaletes destrempades o ensopits llambrots de cony mentre esperem, precàriament atendats, les fatídiques noves de l’esclat darrer. Panorama excel·lent. A tots ops, millor que no de bell nou cap colpitis de caldéu.

Ofesa per certs nous tatuatges al tòtem, m’hi escopinava horroritzada. Son cony irritat avorreix butllofes.

—Rebregadot pellingot, font de gams innombrables, em va dir.
—La salpingitis acomboia vidus, vaig respondre.
—La tieta Rosalia, de qui l’àlies era Rosa Aliè, vàtica emfàtica, d’averanys sens erra, ja m’ho advertí amb les primeres gonorrees: aquest home és inveterat conyarrí, només et durà refrecs d’àvols pruïges, planyent, afegí.
—Me la cardí gens rancuniós a un racó mentre tu abdicaves fent la migdiada. Les cotnes del cony de ta tia eren graella i guillotina. M’hi rostien l’escapçada sardina. Cony ignipotent i vit doncs roent. El seu i el meu, ella i jo. I tu l’absent, al sofà, burell calcomania. De ta tia àdhuc les empàtiques crosses treien amb els sotracs espurnes, mentia acidulat, mes sense obstacles, per inspirats fascicles.

En tot cas, és veritat que tots els conys es valen — carn foradada, i au. M’havia ficat al llit i prolegòmens del son, hipnagògiques em tornaven del bar vermell les animades imatges. Hairy cunts à gogo. Tothom semblava xalar-s’hi bon tros. Mon cor descordat, desacordat, descorat, sense coratge, només servava esme per a empassar’s les categòriques mentes.

De cua d’ull. Ah, yes, ausades, aquella vagina de mora, entre indi i morat. Apsara de llora pell. Cert. D’aquell cony sortós en retrunyia un eco que l’home més astènic, no cal dir el dinàmic, hauria interpretat com volent dir: —Vine’m a fotre, vine’m a fotre, si et plau!

Què hi confegia mentalment, entre mentes i trasbalsadores flaires? Poètic, orfe de xona, dejú de coit tots aqueixos anys d’infernal eixut.

—No sé si puc/ Servar’m el cuc/ Com veig el suc/ Que et surt del cony.

Havia perdut el do de mon clarinet, i amb l’escalforeta i la por el retrobava. Començava de veure’m les orelles. Al bar vermell, entre mentes i mèntules de gais bagassers, d’ajogassats gaiols, el verecund escagassat, per nerviosisme, fa o es jaqueix fer. Un mariner gegantí. Tendrals circells, mos dits amb prou feina envolupen sos ous.

—Quelcom put a cony. Ah quina ferum de cony tendre que ensum! que fa.

Ogrenca cigala. A tornajornals, mon encès vitet.

—Encès vitet, et llences suïcida cap al foll vesper.
—Ma cigala és un ogre. Espasa de carn — diu l’home, i em fa engrapar-li el pom de l’espasa de carn que duu clavada al baix ventrell.

Hesiten els espermatozous. Tot just desencofurnats hesiten els espermatozous. Es diuen: —Amb instint d’insecte vinc de no anar enlloc.

Empegueït, jo també me’n vaig, abassegat per la feixuga vermellor dels llums. Forn en brasa.

—Forn en brasa, fum qui t’emmetzina — pledeja, nugaç, l’untermensch.

Dec somiar.

S’intersequen llurs carns al vèrtex roent del cony, que és eix fonamental, ço és, font fervent de tota essència. Al parc, qualscunes se’m lliuren, mènades tipes. Me li trac l’escurçó a mossegar-li la mandonguilla buida. I ara l’altra. I l’altra. Aitantes! I la tieta! Vaig de bòlit, de tasca en tasca a acomplir, foc follet qui crema en il·limitades descàrregues.

Vaig rebre al cap un cop de paella. Vaig veure’n el cel de la desembromallada nit.

Boig d’horror, de rancúnia corruixat, l’escanyava. No hi podia més. Sangs m’ho disfressaven tot del mateix feixuc vermell on suara rebia l’entec d’aitanta d’humiliació. Amb orba esquírria, el cony li arrencava. He corregut cap a muntanya.

(…)

Vaig trobar un cony abandonat; impertorbable, me’l fiquí a la sina i continuí endavant. Conys, no pas que em serveixin de gaire. Sempre em semblaven una miqueta críptics. Pudors, ragets, plecs laberíntics; qui en tragués l’entrellat, savi fos. I les sangs! Les sangs; les sangs sí que no m’agradaven gens; no em feien cap gràcia, no; por i tot, vós!

Doncs què faràs? el llençaràs? vull dir, el llençaré?

M’ho pensaré. Així rumiava, per altes roques, amb recalç, samarreta verda i uns mig escamallats pantalons de pijama.

De sobte la veu del duaner.

—Res a declarar?

Sense adonar-me’n travessava, silent com qui camina amb mocassins i duu quatre plomes a la clepsa, la ratlla de les Carolines. De la de Migjorn a la de Tramuntana. El duaner lluu elm lluent, lluu un poblat mostatx, lluu ulls de lluç. Viu a un humil casella de burot, feta de toves. A les esquerdes, llangardaixos, talla-robes, tritons.

Com li ho diràs? Com li ho diràs…? Com en deuen dir del cony part d’ací dalt…?

—Doncs mireu, hò. M’he trobat per la muntanya… Bucòliques muntanyes, ca? Xalambrins espicossant als travertins, francolins als llambordins, i llavors guarnicions i guarnicions de cargolins escorxant el gat entre donzells i tanarides i cadells; i els esbarts! Els esbarts espatotxins d’urubús i d’hoatzins. Ah, els xurrimpàmpols dels hoatzins; ah, dels urubús als llavis els carmins!
—L’urubú em cantava els matins d’adés cançons d’albades llefiscoses ans víscides com lleterades. Metabòlic, potser amb dificultats dentals, ara fa anys, emperò, se’m fa el ronsa.
—I doncs amb mal de queixals no us canta.
—Gens.
—Qui us cantaria en aqueixes dramàtiques condicions, inescandallable. Ni els eclèctics psítacs carolinencs, tan preats en llur cotorreica espasticitat.
—I tant. Ningú, ningú. Ni els granots primaverals. Ni les cantàrides, que ja és poc cantar. Ni cal dir els cougars.
—Ni els cougars?
—Ni àdhuc els conjurats cowbirds.
—Ui. Qui no li canta ni el cucut, fotut, fotut.
—Sí ves! Quan a hom se li estronca la cantera…
—Tot so abruptament tolt. Com qui rau estàtic estaquirotejant a l’àrtic. Ni mec.
—Onades només de balbes imperceptibles bafarades d’embarassament.
—Tènues, fútils, com sargassos o tendrums que s’entrebesessin fumosament, difuminada. O com topades de pops? El dens atrament de llurs lleterades?
—Si fa no fot. Mes què dèieu que hi trobàveu, trescant a la babalà ans bocabadadament? Cap geoda, ca?
—Geoda? No, no. Una xona.
—Una xona?
—En fi, una fufa, un parruf.
—Em ficaré millor l’otòfon, i m’ho tornareu a dir.
—Potser no sou enòfob. Em convidareu a vi?
—Eh?
—No re. Un cony de pas. Això em trobava, pse.
—Un bony. Les muntanyes, fraus, llaus, graus, caus, traus, cataus de feres, un bony, no re, natural.
—Sabeu? El primer pic on havia vist un cony, la por, pobrissó del tit! Quina cosa més goluda, mama! Uns llavis així de grossos, i que salivava, com si es delia per a cruspir-se’m de viu en viu!
—Qui se’n plany? Cony? De què?
—Ai com fugia, esbufegadot que encar en vinc! I bleixant com si he vist el llop. Però allò és pitjor que no llop, allò, monstre assassí… Us ho explicaré amb quequeig de quec, perquè faci més efecte, un efecte de mànigues que voleien explicant el fet, ca, ca?
—L’assumpció més hàbil serà que no heu trobat re. I que d’amagat, ni merda. Anant com qui diu nu com aneu. Per eixa raó entre d’altres, doncs, au, au. Per l’uix. Sense fels amargs ni agres llets. Benvingut a la Carolina Nord. Les idolatrables ans idíl·liques noies llogadisses hi són virulents com adulterades deletèries llonganisses, efectivament. Ho heu endevinat. Tothom l’endevina, aqueixa.

(…)

Havien xiulades bales. Qualque caçador qui m’havia pres de lluny estant per bèstia estranya? Piadosament, creiem-nos-ho. Ara, que era viu, no m’ho havia cregut mai del tot, ni que mai pogués fer re al món, ni que sabria mai què m’empatollava. Era el meu secret — de vegades prou faig continent que sóc, que dic, que faig, mes en realitat, re, re, re, tot comèdia.

I en acabat som-hi, ja hi som, a l’altra Carolina, l’impecuniós Nic Peculiar, mai ni un ral a la butxaca — fam rai. Esvaït, tampoc sense cap altre pla contingent, i ni un honest rosegó per rats rosegat; ensumant la tanarida, això sí, i els donzells.

—Enyorós d’absentes?
—De mentes, de mentes, de mèntules.

Sóc com el pobre gessamí — com més pansit, més poc a dir. M’assec en sec al pedrís. Hi rebia la visita com qui diu protocol·lària d’un altre dels entranyables uxoricides qui hom aplegava velis nolis a l’asil d’invàlids. El bròfec homuncle, per l’acció dels psicòtrops ja bon tros menys paranoic, avui em conta, punyent relat, com assassinava, ell, la peremptòria mestressa qui adés tant no el desmantellava.

—Era claferta de desigs inconfessats, sovint ni volguts reconèixer. Les seues pulsions: d’insecte qui es cruspeix qui alhora es carda. Quin martiri, Nic. Sempre n’acabava trossejat. Els sobresalts quan em crida al llit, Nic! I com em sotsobra, sense compliments, com si anem en bòlid per sots de pregoneses sens fi. M’agafen tota mena de rodaments de gep, com si sóc condemnat camaleó sotmès a la tortura de les llums versicolors. Espurneigs de sinapsis esbojarrades. No hi veig de cap ull i alhora en totes les gammes, àdhuc les que no hi són i mai no hi han estat en cap dels planetes més econòmics; em comprens?
—Qui jeu amb gallimarsot, adéu virot.
—Me’l trencava de mig a mig al primer embat. Ara on aniré amb el virot tot tort i inhàbil; i amb un mal que em fot de tots els dimonis?
—N’hi ha per a tornar’s boig, Ixió.
—Tu ho has dit. L’accident. Se li incrustà el volant al pols. L’esquerre, em sembla.
—Pràctic!
—Encar calda, li arranquí…
—El cor?
—Ep, home, no som pas salvatges! El cony, el cony.
—El cony; com jo, cavà?

Me’l mostrava. Em mostrava el seu cony, el parruf sencer arrencat al cadàver de l’assassinada.

Tret que allò no és pas cap cony; són uns estalvis apelfats. Uns estalvis apelfats a hores de llavors força llords — és clar que mai tan llords com un cony de veritat.

De sobte en el dubte m’he sumit. I si el meu cony tampoc no en fos? Si he viscuts tots aqueixos anys — saons i saons que s’escolaven pel sedàs de la confusió — si els he viscuts estafat, en la fofa il·lusió? En l’òrfena, monàstica, totèmica, il·lusió? Sísif amfisbènic, urobòric, xifòpag, autodatpelcul i en un cercle viciós? Qui m’ho desllorigarà?

Li ho demanaré a un contemporani molt més avençat en aqueixes qüestion conyístiques. Per exemple, qui? Qui entre els bacanards qui ens mediquen, prolífics, és menys acerb ni saturn, prou acostadís, ah, i informat…?

O millor a qualque d’aqueixos infermers, potser al qui em sembli més podrit ni bestial, el qui deu conèixer-se’n més, de conys i d’hímens escarxats; dones i dones qui deu haver estuprades, estripades, amb virilitat ans virior enormes; els milions de conys que ell i d’altres com ell no han deguts comprovar, assajar, espatllar, fotre fora de combat, magnífics!

I ara les rialles em tornen a la realitat. (—La realitat? —Sí.) Es veu que perquè m’havia cagat a la sabata, ell i jo, els dos repapiejaires homeiers, ens en rèiem de valent. Tret que més que palterada, allò gairebé eren boletes de xerri, o en tot cas cagallonets de senyoreta delicada i distingida, carrinclonota; estrontets molt ben formadets, primets, petitets i virolats, viats amb coloraines ben separadetes, verdes, carbasses, castanyes, cafè amb llet, com llepolies potser, o salsitxetes exquisides, per a ric maltip, arribista, ful, posaire, xaronot, esnob.

—Heus ací en Jordi Negret/ castigat a la paret/ per haver donat bolet —/ ja ho veus tu quin paperet! —/ a la dida d’un xiquet/ força aviciat i estretet.

Jugàvem al tic-tac-toc (o, belleu entremaliadament pouant a més versats teoremes, jugàvem a resoldre peluts tangrams i estomaquions) amb les boletes de xerri de diferents colorits, i l’infermer Juli Setrill de bursada ens ha ventats sengles carxots. Entra llavors en soliloqui nerviós.

—Feliçment conclosos ans com cal acomplerts els requisits i omplerts llavors els formularis, ara inscrit als llimbs de mides sanitoses apropiades, per una solvent medicació d’aproximat discerniment, l’anomenat Nic Peculiar, l’estrany mutant qui, ataràctic, en llangors s’esllangueix, ara, per malèvol sarcàstic, promiscu, demagog, arbitrari i farsant, i per cagar’s, calçotets estranyament indemnes, directament a les sabates, demostrant al capdavall trobar-s’hi d’allò pus collonut, no gens drapetomànic, doncs, com a càstig recomanem, senyories, que sigui fotut fora. Signat, en Juli el dels folls turments.

(…)

Som a la presó de Birmingham, l’uxoricida Ixió Luxori i jo. Érem plàcidament fent mitja, i brodats d’agulla amb tamboret, i puntes de blonda amb boixets, quan, barement i nocturna, sorpresos doncs per un altre diluvi de mastegots ocorregut espontàniament, ambdós, rebre, rai.

És que els escarcellers alabamans et fulminen a carxots tantost els escau. És per a ells, intrèpids, un joc. Ahir, tanmateix, pels meus trets anorèxics, no me n’havia caigut cap, de bolet. Prou sabia que avui em tocava. Així i tot, l’estomacada sempre t’obre el mateix interrogant.

—Ara que la meua puta vida s’ha escolada gairebé fins les darreres filagarses pel forat del cul del temps, un forat del cul atramentós i que put abassegadorament a la corrupció de la mort, potser caldria que, abandonant totes les galindaines, pretensions i farfutalles, sense accelerar els esdeveniments, musant de cara a la finestra, on, fent abstracció de la vida vegetal que enyor pregonament com si fos la vida que m’hauria d’haver pertocada, els altres ocupants, diguem-ne els ocupants amb potes, els qui es belluguen innecessàriament, sense quest ni tresc, com si els incumbís tothora d’anar boigs pel paisatge, rabiüdament assassinant tothom qui tenen a tret, bé pel plaer de fer-ho, bé per gana, en tot cas grotescs tots plegats, súbdits del temps tirànic que en un tres i no res els ha convertits en repulsives gàrgoles ancianes o, si més aviat, en fètides carronyes, encar per rostar, o mig rostades, o ja en oblidada pols, potser caldria que per a distreure’m l’angoixa en llegís els darrers fulls, com si diguéssim d’aquest còmic de virulents colors, al paisatge enllà la finestra d’aquest racó on hom reïx tanmateix d’arrecerar’s per a esventar-hi si fa no fot en pau el bleix definitiu.

N’Ixió em veu immergit en aquella malaltissa absorció ontològica i tem, dic jo, pel meu enteniment, i per xo em deixondeix amb qualque profanitat ben modulada. I llavors, és clar, es caga tremebund en els escarcellers.

—Són com gossos, llur ànima la del gos; se’n saben, gossos, i d’ací que a nosaltres ens vegin com a animals; no es qüestionen re, ni la immanència, ni la contingència, ni l’ésser-hi. Ni l’ésser-hi, Nic, ni l’ésser-hi. Ho veus?
—Ho veig. Són gossos i ens veuen com a animals. I no es qüestionen què hi foten, al món, ni qui els hi ficava, ni què, ni a què trau cap tot plegat?

L’exabrupte era encar més comprensible atès el fet que els brutals escarcellers ens havien, poc feia gaire, confiscat, tant a ell com a mi, l’únic consol que ens romania, ço és, els sengles tovíssims conyets; els molt particulars ans íntims conyets, aitan ben tocats i retocats, fenyuts, masegats, cardats; les nostres relíquies molt coltes, les nostres suaus penyores d’adés, aitan plenes de benaurat enyor, i que tant n’Ixió (diguem-ne els seus estalvis flongets) com jo (jo cada nou jorn dematí amb més reserves pel que feia al meu, així mateix quant a la seua legitimitat, veracitat, autenticitat, quiditat) encar doncs servàvem, ell el seu, jo el meu, sempre a la sina, ben amagadets, ben escalfadets i acubilladets, ben desadets, i ben secrets, car prou era palès que eren per a cascú de nosaltres el tresor més preciós que hom mai pogués imaginar’s.

Doncs bé, merda, sense. Sense!

Ens havien fets anar en encadenats escamots a unes excavacions veïnes, prop les basses on van a parar els purins de mantes de solls; basses pudents, mefítiques, on, immemorialment, innombrable canalla molt desprevinguda s’hi ha anat ofegant. I ens hi fan treballar amb pic i pala, eixamenats ací i allà, pertot, ara uns a aquest nou forat, ara d’altres a aqueix de més antic, grans esvorancs oberts tot a l’ample d’unes espectaculars ruïnes, on trobem romanalles, relíquies, padellassos, bocins d’objectes de segles enfonyats, de certes tribus índies i que, si ens hi caben, ens fiquem d’estranquis a la butxaca, per a bescanviar’ls més tard per favors, generalment per cigarrets, car tothom sense excepció som fumadors. Mes, creu-t’ho. Tantost tornem a pujar a l’autocar, els maleïts bestials ens regiren i ens ho prenen tot, i a manguis i a n’Ixió, els conys i tot, per molt que ens en planyem, i llavors damunt ens toquen garrotades.

—No s’han aturats mai a deliberar mica en els hermenèutics purins, per exemple — continua ell a pintar’m el tarannà animalístic dels monstruosos escarcellers —. Tots els enjogassats infants qui s’hi negaven. La vida!
—I tant, i tant.
—Els purins: elemental realitat, pinyol de l’ésser, tot s’hi converteix!
—Oital, oital.
—Ei, ei, sóc un no re que es disfressa de re, mes rere el re no hi ha re.
—Profund, pregon.
—Ei, ei, sóc el moro, el jueu, qui es disfressa de porcòfob, de misocoiró, qui fa veure que no pot ni veure’ls, ni les truges ni els garrins, i que, de fet, sense testimonis, maleït hipòcrita, no menjaria pas mai re més.
—Ha-hà.
—Car per què hi ha re i no pas no re?
—Bona, bona.
—En realitat, però, només hi ha no re, tret que es disfressa de re, de qui sap què, d’estel de pa de neu de ninot de nit de nou… i de… i de… i de…

—Hum, hum…
—Oi? Què hi dius?
—Que de totes, totes. I tant. Clavat. I la llibertat, eh, i la llibertat.
—La llibertat, la llibertat, nosaltres.
—Nosaltres, nosaltres. Nosaltres sabem de què es tracta. Sobretot nosaltres, els empresonats. I tant. La llibertat rau al cap. El meu cap no rau a cap presó. I a la presó del cap, hi campa, lliure, la més ampla llibertat.
—Per això, per això…
—Per això som totalment humans.
—Exactament, no pas disfressats d’humans!
—No pas sòpits i soms i sems sojornaires a l’autoengany.
—Cap pretensió de pretensiós mestre Pardal. Que només trempa amb cul o cony. No, alliberats. Amb el cap en tenim prou.
—Trempa, cap, esdevén-te’m, allibera’t!
—Perdre el cony, bah! No serà pas això el que m’estroncà la pixera, vull dir, la trempera.
—Així m’agrada, fort!
—Simultàniament tot es belluga, l’erosió i els implacables moviments tectònics li fan a la terra de continu una cara nova.
—I què me’n dius dels sideròlits qui li cauen perquè aviat, tota estigmatitzada, ni ella no es reconegui al tèrbol espill del firmament?

I llavors n’Ixió Luxori qui l’hauria apercebut? Potser al voltant queia quina altra nit? De cop i volta. Alabama, tothom (cada déu dispèptic, maltip de tant de mort) li té el dit ficat a l’ull.

O es tracta de re més proper, de cap atac al cap? Cercava neguitós dins la gàbia angoixant de la consciència. On ets, on ets? Hi trobava dubtoses relíquies de les meues tres ànimes; no, de dues; una altra de les tres, efectivament, ara me n’adon que viatjava esgarriadament per les nits hiperbòries.

Ànima bessona, n’Ixió, te’m disfresses de tritó esmunyedís i em sobreviuràs per esquerdes hospitalàries d’habitacle encar tan abstrús. M’hi immortalitzaràs? M’hi tindràs present? Tu ben acomboiadet, gomboldadet, çassús, i eu de llonga data desaparegut a fons candents?

—He vista un cop la mal velada xicarrona anar-se’n de la barra molt cap jup. Em sembla que de cap al suïcidi, llas. Maleït terrorisme de la religió…! Com caldria no lleixar-ne cap viu, dels paràsits enfaldillats qui van pel món “ensenyant” merdegades, i pitjor, merdegadegades, i corroint i corrompent doncs els cervells dels infants amb infantilismes mortífers…
—Societat podrida. Fent bona cara al criminal clergue, el pitjor enemic, qui caldria aixafar encontinent… Tantost te’n trobes cap… el penges al primer fanal… o li arrenques el cap del coll… o el colgues ben pregon a cap clot! I no pas perquè mai t’hagi ficat el dit al forat del cul i hi hagi sacsat tot torbat… mes perquè se’t caga al cervell… t’aixeca el barret del crani i se’t caga amb merda verinosa i corruptora el cervell, i el dels teus fills i nacionals… i ton cervell i els llurs es tornen palters plens d’infecta merdologia (o teologia) i no serveixen ja sinó per a destil·lar més merda, i no pas cap pensament. La merda dels déus és la merda més corrosiva ni enruquidora del món. Qui et vingui amb déus, ve a cagar-se’t al cap i a enverinar-te el cervell perquè se’t torni, en quatre dies o menys, tou estront ple de pudents virons de rosegadora ferramenta. I on érets home, no ets sinó cagalló ambulant qui creu en fantasmals éssers qui l’esclavitzen perquè l’han cagat, i als déus els agrada, segons els clergues qui se t’han cagat al cap, de jugar amb llur merda. I llur merda ets tu.
—Totes les religions són per al pec llepapalters meravellosa sublimitat; per al brutal dictador seca utilitat — i (hà!) per a qui té dos dits de cervell (i els fa servir) molt palesa imbecil·litat — digué en Lucreci no en fa poques, de centúries. I encar tanta de patuleia decebuda. Quin món de titelles dominats no pas pel seny, per l’instint. Haurien poguts néixer insectes, recollons, cap diferència!
—Tot crèdul datpelcul empeltat per la merda dels clergues s’infantilitza fins a límits que funcionaria amb el mateix ritme si, per comptes del palter de cervell que no té, no hi tingués sinó un palter amb quatre virons pudents qui amb les rosegadores ferramentes qui el corroeixen no aixequessin per casualitat ara un alçaprem, ara n’abaixessin un altre, que els fes si fa no fot rutllar com rutllen o no rutllen ara, robots emmerdissats, treballant i predicant, i prou, car pensament lògic ni propi no els en cal cap.
—Ara, en canvi, toca’ls (als infants) una miqueta el pipí, acarona’ls o estima’ls o tracta’ls amb humanitat… I ets un criminal qui cal apedregar, “ajusticiar”, torturar, anorrear…
—Tot a l’inrevés. Món cap per avall. Per comptes de dur a justícia els capellans per violar el cervell dels infants… Els hi porten (quan ho fan, molt rarament!) pel benifet d’haver-los estimats!

(…)

—Ou mon prec, Doi, si et plau!
—Quin prec?
—Ui ui ui ui ui!
—Si vols pregar més val que preguis al teu amic Ixió, ara qui és al cel!

Se’n fotia, foteta com umflat gripau, i verinós.

—L’os de la cama romput, Doi; ui ui ui ui ui, Doi!
—Quin os? L’isqui?
—L’isqui? Quin isqui? Qui vols que…? On?
—Eh?
—No, no! El tebi, vull dir, el tibi.
—Tibi mècum mòcum. Mec-mec! M’hi mòcum!
—No, el tibi, la ràdio…
—Què hi diuen?
—La tíbia! I l’altre, el del costat, més primet, es diu raig, radi? Espera’t, no. Ulnes, fíbules… això, aquest, aquest!
—Blàstules, filipèndules, pústules; èczemes. Vagínules, cratícules, escròfules; ènemes! Camandulaire de caldéu, somnàmbul de dret al patíbul. Au, au.

El maleït escarceller Doi Barrut, sovint iracund i sempre bel·luí, se m’havia aparegut com beneïda aparició i, rient, jocós, havia aixecat el pedrís amb una mà, i amb l’altra em prenia per la pell del bescoll, i així, penjant, se m’enduia, per a llençar’m d’espetec a un racó de la nostra cel·la, llavors lamentablement tota òrfena del pobrissó Ixió Luxori, i després, re, tancava la reixa i ja fotia el camp quan li demanava per pietat que oís mon prec.

És que abans el daltabaix, érem, n’Ixió i jo, al patí de la presó es veu que fent-la petar, i en fer-la petar tan alleradament, si ves, desafiàvem il·lusos els déus. Anàvem tan desorientats! Havent perdut el seny, vull dir, el cony. L’home qui perd el cony és un home perdut.

Tot és que el premi no es feia pas esperar. Així és com et diuen gràcies, els déus. Els déus, sempre tan generosos; rellisca una vegada, home perdut qui et quedaves sense cony, i au, condemnat d’empertostemps. Car sí, barrum! Tot d’una l’huracà esclatava al pati. Qüestió de sort, d’escaiences, de sorteigs. Els divins, tan maleïdament juganers. N’Ixió, la pedreta blanca, se sentia arravatat per la gloriosa polseguera i ascendia al cel. A mi el feixuguíssim pedrís capgirat em falcava molt negrament ans dolorosa una cama.

Delirava. Cap arravatament per a mi. I doncs, i doncs… I doncs, tampoc cap glòria.

(…)

Ara, al mur, amb l’ungla, i en el record, escric.

—Ennuec d’en Nic.

—Sol i sens cony i amb la cama trencada
em veig sovint en bròfegues presons
prop llots de mort on s’ofeguen mainada
i embuts sobtats se t’enduen bessons.

I dic què hi fots? Per quina matinada
se t’obrirà mai cap cel de cançons?
Els elements inics manta putada
i la muntanya et vol fer rosegons.

Enraonies d’errònies enrònies
i ara per rònegues estances vagues
on et fotran i tot cagar a les bragues
d’hòrrides mòmies gordes cerimònies.

Ja has begut oli del postrem anap
naquis de cony seny i cama. Quin nyap!

(…)

Tornant de meretricar, i amb quina rossa més candent, de molt sucosos traus que eu llaurava assidu i amb quin goig, la dona, la meua excel·lent muller, qui s’esqueia d’haver’s ja acotxada ben acotxadeta al llit, car prou eren les onze tocades, m’havia deixat ben preparadet un bon sopar.

M’estic morint en el dolç deliri. És d’agrair. Somni feliç, follia d’amor, pacífic trànsit de transcendència estàtica, o ègloga. Ègloga on sóc lleuger, llambresc i eteri com cap fíl·lid o potser una miqueta més garneu encar, com cap espiadimonis…

I de bursada tanta de benaurança estuprada! Veure’ls fa angúnia. Rebre’ls l’angoixa. Espuris àngels custodis, la parella d’obscens escarcellers, en Boi Despit, i en Doi Barrut de nou, amb quina violència no penetren a la cel·la. El dolç morir’m, escalabornat, escruixit, pitjor, xemicat de mig a mig. La brèvola benignitat fuig feta filagarses que es reuneixen enjòlit en denses fètides boires. M’hi ofec. Al carall, doncs, la idíl·lica immanència, on com ou covat netament surava, suaument nedava.

En Doi m’ha pescat amb el seu guant de ferro i ara se m’enduu com si sóc un titella desmanegat, un putxinel·li xop. En Boi duu una pala gegantina per a millor fer cap forat. No crec que mentre se m’enduen trobin cap diferència entre jo l’home i la meua minsa closca buida.

Se m’enduen a sebollir’m — em fa que se m’han cregut mort. Com avisar’ls? Baldament nogensmenys se n’encertissin abans de fotre’m sota terra! Amb un bon caritatiu cop de pala al cap, per exemple.

Som-hi, eclipsat definitivament, víctima, diran si mai calgués, del mateix huracà que s’endugué l’ascendent l’ascendit l’assumpte santíssim Ixió!

Ell al cel, jo als orcs hipogeus. Innocent l’un, l’altre culpable. I tanmateix companys. Amistat forjada en les dificultats. Ja xerrarem a través la impassable barrera; potser amb senyals (de fum? de foc? de llum? de mut? de mim?).

Ganyotes, ens farem ganyotes plenes de sentit. I potser, i potser. I potser àdhuc pot trametre’m de dalt a baix sense que el foc l’evapori (això fóra massa cruel, massa malparit; això fóra massa cosa de capellà!). Potser apuntant-s’hi bé, em pot enviar, d’amunt estant, un rajolinet. Un rajolí del porró celestial. Ambrosíac, vull dir, és clar, nectari. Nectari, oi?

Entre esferes i elements esotèrics, arcans, enlluernador papalló nivós ell, tètrica falena negra jo, mes al capdavall, què? Exemplars selectes tant l’un com l’altre per a l’entomòleg, com se’n diu, el lepidopteròleg dels reialmes anagògics. Parents d’espècie, tot plegat; ambdós clavats a cap vitrina d’insectari astral, empiri, sideri, estel·lar. Espècimen rar ell, potser negligible jo, mes ni ell ni jo excedents qui excedeixen el quòrum dels comptats. No pas qualcú qui hom hauria de poder fer desaparèixer així com així. Dins un forat, i au. Ep, ep! No!

Mes qui els atura. Al contrari. Ambtant, els tres endavant. Passa la tètrica faràndula, el fosc seguici a baix de tot, els dos enterramorts i el mort qui s’ignora, dos augusts i l’albardà ase dels cops, un dos, avençant compassadament i tanmateix amb la vigoria d’un molt maligne tumor que cavalca estrenu, bo i ferint d’esperons, a tota màquina, vós.

I ara, merda, pitjor, car s’esqueia que la pala no era pas per a cap forat. La pala era per a tallar’m a bocins… En Doi em llença a la babalà prop la gossera, i els gossos llurs lladrucs de folls enfollits. I en Boi qui s’hi posa tranquil·lament, i au, a cops de perboc de pala. Hò, empra la pala a tall de tallador, a tall de fulla de tallar pasta de fer pa, i amb quina facilitat, com si no sóc sinó ninotet sotil.

Quants de bocins en farà, de mi? Comptem-ne els cops, és interessant. Comptem-les, les peces. Nou. El nou màgic. Nombre de les transformacions, de les alquímies. M’hauria calgut néixer tartrany; potser ara fórem nou, per comptes d’ésser dos, un, zero.

Nou peces, efectivament, en comptava els batzacs de perboc de pala. Un tall rodó al coll; tall tall tall i tall a l’articulació alta de cascun dels quatre membres; tall sec i poderós a la cintura, i llavors pit i costellam migtallat, i ventrell i pelvis migtallats, i apa, nou peces, nou peces de carn per a vint-i-tants gossos afamegats. La cridòria, la baralla, les salvatges ferotges mossades entre les hostils injurioses mossegades.

En Boi enviava, a lentes, tantalitzadores, palades, els nou trossos del meu cos tan expertament espedaçat als gossos perquè em devoressin, espectacle astorador. I l’esfereïment llavors a les finestres dels raquítics presoners.

Certament.

—Mateu-me, mateu-me! — imploren alguns dels més histèrics dels presoners, llurs crits desesperats, ecoics, d’ençà dels murs impàvids que afronten la cort amb l’estentòria gossera entre reixes i, davant, aquella circense solemnitat on esdevinc l’objecte prou mal·leable dels dos artistes botxins.

Què en restarà, de mi, darrere meu? Ah sí, un sabatot allà baix per tot record. Mena d’irrellevant Empèdocles no pas a cap gloriós volcà, ans a les goles dels monstres més casolans i repulsius, i sobre, en el meu cas, perquè no se’n recordi mai més ningú.

—En Nic, qui els gossos caòtics es menjaren de cop-descuit, un migdia cru.
—En Nic? Quin Nic?
—No es deia Nic? Pse. Tant se val, és clar.

Feren continent de saludar l’acollonida plebs els imponents gladiadors? Gairebé, gairebé. A tots ops, prou s’esguardaren força satisfets.

—Res no dissuadeix els dissidents com veure els companys menjats sobtadament per fera impensable, Boi.
—Somriguéssim a les càmeres, Doi.

~0~0~

Sóc carismàtic i de nàcsia insigne

Sóc carismàtic i de nàcsia insigne.
Ball pel carrer si la puta em fa signe.

—Buides butxaques per molt que les gratis.
Fa tant se val doncs, i se’m dóna gratis.

Al món hi ha còdols i torrents i arbres,
Solells i llunes, i ocells i flors barbres;
Rovines, runes, i insectes pictòrics,
I esclats de trons, llamps, i volcans eufòrics.

I és que la vida (oi tu?) no és gens tràgica.
És una merda, això entesos, mes tràgica…?

El món és ple d’imbècils albardans:
Hi ha militars, jutges i capellans!

Quina riota veure’ls ximplejar!
L’armat covard matant qui mai s’armà…
El fosc qui fot qui fes cap guitza als afins…
L’enfaldillat robant els crèduls cretins…

—I què me’n dius dels malalts qui es podreixen lentament?
—Afegeixen fems al merder i haurien de morir rient.

~0~0~

Hi fórem, tòrpids, destriant enigmes
Hostilitzant cadenats, conys tinyosos
D’inestuprables harpies, estigmes
Ens en romanen, com glavis refosos.

Al clot de serps deleàturs i sigmes
Tintes tot fútils d’oasis reclosos
Palimpsest llord, clafert de paradigmes
Fosc entrellat amb els arbrats tots tosos.

Fecund pinyol pels torts soferts inhàbil
Trofeu de saldo brut pels mocs del caos
Pels inherents defectes fluix i làbil
Tocat del cap, esgarriat dels taos.

Font de verí hi abeuràrem erronis
Mai més, mai més; hem renascuts dimonis.

~0~0~

Sóc neurastènic la tardor s’atansa
Epigramàtic trencaré una llança
Per la gran dama qui tothom posterga
Estrenu heroi de Bigorra i Roergue.

Ets filantròpic i lloances llances
I ets pròdig amb floretes i romances
Que eclogalment i prou òrfica endergues
Per a les més dejunetes de vergues.

Sóc monolític quant a les flairances
Sempre el nas m’hi va i amb nul·les recances
Flors de rosses més pansides que panses.

Ets virtuós i pervers i albergues
Per a vellotes i lletges, sobergues
Tremperes grosses i mai desenvergues.

[Rossota àziga de cony pansit
Dolcíssima em gomboldarà el prismàtic
I jo orgàstic orgàsmic orgasmàtic
Kamikaze olímpic rapsode he dit
Profètic litúrgic trau culà al dit
Didot didàctic cavaller agraït:

Millor la pansida de cony en flor
Que no les podrides molt de ressò
Ronyoses pècores de cony florit.]

~0~0~

Popes i natges flairosos somriures
estic trempant i m’amides aortes
la boca aigua pels mòrbids queviures
ditets amunt per les aigües tortes.

Màgics coàguls dels quals em deslliures
mecanogràfics panxells a tes portes
entre la vuit i la nou molt d’escriure’s
d’amors ocults que les reten absortes.

Llença’m imatges bombardeig oníric
com qui es perd per platges de vestals fúlgides.
Lliure m’hi vull paradís pedofílic
gaudint de verges de rosetes túrgides.

Ens escorrem ensems llums ecogràfics
rítmics ens duen als deliquis sàfics.

~0~0~

Puta diu i s’ha petat, diputat

D’alògia víctima, només parrupa.
Pensar no gens. Fa tremolar els cartílags
Als oronells que el gèlid gris atupa
I amb ulls de boa veu créixer els tussílags.

És el colom gris qui al pluig s’estarrufa
És el gripau pausat qui espolsa epílegs
La mona pudent amb cul de baldufa
O el mussol savi amb sos angles sacrílegs.

No en manca cap, sencers amb llurs putrílags
Que els van rajant com dites de sortílegs.
Tots hi fan cap, el nas ple de mucílags.

A l’hemicicle, rai de magarrufa
Es fan, i es guaiten qualque llei amb lupa.

Tot hi és per riure, i el que en surt és trufa.

~0~0~

Apa els alacantins

Apa els alacantins
herculis per fora
elèctrics per dins
boteruda la vora
espurneigs als confins
fem cap tard o d’hora
i esguardem supins
entre estels la flora
les serps entre els brins
bocinets d’aurora
encesos llumins.

~0~0~

Sóc carismàtic i d’insigne nàcsia

Sóc carismàtic i d’àmplia panòplia
Sóc polièdric i de caire harmònic
Atrabiliari sóc, amb pell de líquens.

Sóc molt elàstic, de tempre acrobàtic
Sóc hidropònic amb trets d’ornitòleg
Sóc acusmàtic mes de mena insípid.

Sóc estrambòtic amb biaixos úmbrics
Sóc aristòcrata al trau la gardènia
Sóc eutrapèlic, de rampells volàtils.

Sóc catedràtic amb la nàpia incòlume
Sóc soporífic, de jeia histriònica
Sóc cataclísmic, de tarannà úlmic.

Sóc faraònic amb esclats hel·lènics
Aristotèlic amb visions empíriques
Del tot lucrècic amb clau heraclítia.

És clar que cínic clitoridomànic
Bon tros amfíbol i atelocefàlic
Sóc diabòlic i d’escreix anorc.

Amb ulls de múl·lid i ungles vulneràries
Abscindí úvules d’ínclites vulves
Bufetes pèrfides d’utriculàries.

No sóc hipòcrita ni em captinc voltúrid
Un poc histèric amb rauxes colèriques
Reponc els òvuls a relleixos fúlvids.

Sóc impertèrrit a la saó àlgida
De pírrics vòrtexs i vertígens còsmics
Lúcid i ombrívol reacunç les úvules.

Romanc mnemònic com bon numismàtic
Sóc de prosàpia de tall inconsútil
Sóc epitàfic i d’èpica húnnica.

L’apocalíptic m’és sempre paròdic
I el crematístic em fot claustrofòbic
Quirats cromàtics aixamfran simbòlic.

Sóc elegíac a instants meteòrics
O ditiràmbic d’úriques síl·labes
Anacreòntic, veig arcàdies cícliques.

Ocell palúdic, sense al·lucinògens
Úvules i òvuls en lírics concúbits
Per les centúries dic epitalàmic.

Sóc catecumen d’angúnies i còpules
I molt litúrgic amb turgències mútues
L’estomaturg fúlgid qui objurga els lúgubres.

Descobrint òrbites per trams d’hipòdroms
Gnòmons innúmers de búixoles òrfiques
Trob apeiròfob que em perdia equívoc.

Sóc carismàtic, de substància glútia
Sóc vulnerable a sidrals d’harúspexs
Amb hiperbúlia hercúlia ara em dic búdic.

Sàfic heroic, acúfens pindàrics
Anacolútics a atzucacs em duen
D’altes edícules em cauen llúceres.

Gargalls d’ostíols d’ulòtrica índole
Mòrules pèndules de dèries ctòniques
Sóc hiperbòlic cronòleg de tènies.

Iconoclàstic idòlatra crònic
Clon d’ombres lúbriques, llúpies halúrgiques
Creixen a clepses i muscles queràsfors.

Pústules pòstumes tomben impàvides
Sóc epidèmic qui n’entoma tàctil
Sóc protohistòric de línia fantàstica.

Furro escolàstic amb mals disparèunics
Esvent patògens de nissaga esdrúixola
Port catracòlica d’amplàries fúnebres.

Cap calipàndria hipercatalèctica
Els prolegòmens de rels obstètriques
Víscid vestíbul em talla embriòtom.

Ous cadavèrics per guia paròsmic
Puj hipotètic fins que parentètic
Declar eutròfic el cim pleonàstic.

Tornant catàdrom per aigües mel·líflues
Sóc metamòrfic ran l’àvid periple
Ple de parènquima telolecític.

Sóc programàtic, de tendències rígides
Hipocorístic amb anacorètics
Haptotròpics, de catatímia víctimes.

Molt epitèlic amb els epilèptics
Me’ls trec gens lúdic amb ordre tel·lúric
O sóc mimètic i onomatopeic.

Sóc l’ataràctic de gènere típic
Característic cromo carismàtic
Sempre analític amb ímpetus mèlics.

Gens paralític al plòcon sulfúric
Duc dialèctic tantes de durícies
Perquè hemostàtiques nafres se’m tanquin.

És antisèptica, barba amb cladònies
Mos taps de nas carúncules d’eufòrbies
Antipirètiques diaforètiques.

Sóc filosòfic d’impulsió sintètica
Prenc alitzaris per tota diürètica
Prou diarreic esdevinc i plúmbic.

Gens carismàtic i de nàcsia mòdica
Sóc qui empra tàctiques tot plistocèniques
Em fonc en pols d’epífrasis noümèniques.

~0~0~

You are trying too hard — diu l’enze cambrer

I au, no res.
Amunt, amunt, trontollant de valent, i amb dues rodes.
Vist de lluny, qui sóc?
Enigmàtic punt.
Enigmàtic punt qui ineludiblement evolueix en línia.
Línia qui es bifurca tard o d’hora en doble enigma.
Doble enigma qui per força es desenvoluparà en cruïlla.
Cruïlla on hauràs de triar, segons te la bufi llavors, de segur entre com qui diu quatre pals de creu.
Per a fer cap irremissiblement a quin clau?
A quin clau, és clar, car a quina clau, cap.

(…)

En bicicleta com si no res tant per llisos paviments com molt rosts enfangats tarters.
I tant.

(…)

Pujava en bicicleta fins al capdamunt del conegut calvari.
Cert que al butxacó de dalt hi duia una lletra de recomanació perquè esdevingués un dels protagonistes del múltiple creuclavament.
Els quatre qui hom havia de triar (mitjançant qualque complicat sorteig) perquè fossin famosament creuclavats, ja ens hi trobàvem, rient, entre els presents.
Prou ens ho pressentíem, tots quatre, crec, que fórem els sortosos triats.
Les quatre creus tot alzinades romanien fermament palplantades, com quatre davanters encarant la porteria per a fer-hi, imminents, el més cridaner dels gols.

(…)

La lletra de recomanació s’havia envolada tota sola amb el vent fort que corria amb el riu, quan amb la insegura bicicleta en travessava el pont.
I tanmateix sé que seré un dels triats.
Que el meu destí d’una manera o altra serà acomplert, tant se val les recomanacions emblades pel vent.
Per això tot m’ho prenc tan despreocupadament; me’n fot de la virolla, verament.

(…)

Els quatre tendres triats el director qui ens veu amb poca o no gens experiència d’ésser creuclavats ens pren seriosament a part i ens adverteix que qui hom creuclava solla qui-sap-lo.
Se solla elleix, amb merda, pixats i lleterades rai, mes solla també tot el que hi ha davall, el supedani, la soca de la creu, i no cal dir els maleïts badocs, els quals llavors els escarafalls de fàstic, que espatllen tot el misteri, diguem-ne, del moment.
Ens ha enviats tots quatre al paraigüer més proper.
Us hi la peleu tantes de vegades com calgui; buideu-hi els collons, que no us en resti gota.
I pixeu-hi que la bufeta no pugui dir bufa; eixuta sense remei.
I cagueu-hi inspirats, que els budells us enyorin més tard pobrissons les entranyables merdes d’antany.

(…)

Els quatre ostensibles herois ens ficàvem a la tasca, qui més qui menys, com qui diu amb una certa abrasió i tot.
S’hi esmercen estrenus els quatre capitans, que diguin els títols a les fotos panoràmiques a les més llampants publicacions.
Hi anem tan fort! Car prou ens temem el pitjor.
Que no fos cas que de mantinent els rols fossin de qualque faisó capgirats, o àdhuc que un altre sobtat vent boig no trastoqués cada creu
Quatre incògnites més, jotfot!
I que ningú en acabat tampoc no sabés treure’n l’entrellat, ni en trobés el desllorigador, ni…
Un cop més, durant una altra… Una altra generació pel cap baix.
Ridícul eixam aitan sovint esgarriat!

(…)

I au, aleshores, en aquella avinentesa, què?
Res, cop de bicicleta, i cap avall.
De bell nou tornant a casa esporret, escuat, d’allò pus mortificat.
Per a trobar-t’hi un cop més que t’hi llençaven?
Prou deies que te n’anaves per sempre, capsigrany; ara et fas fotre!

(…)

El poc que hi tenia raurà tot barrim-barram pengim-penjam a la carretera.
La guitarra feta estelles, la màquina d’escriure tota estavellada i feta malbé, els quatre llibres estripats; la tauleta, que eren quatre totxos i una post damunt, ara en quin estat, irrecuperable.
I encar, és clar, hauré d’afegir-hi l’exsangüe bicicleta.
Pse.
Pse.

~0~0~

També a l’Opuscle

I al cau dels Extrets de l’estada

Tweet

Qrim Qatalà CXXII [Extrets de l’estada (8)]

A l’Opuscle així mateix

oh netedat única divinitat

oh netedat única divinitat
qui endreces cada cosa
nosa llosa tosa rosa
closa resclosa desclosa
esposa alosa corfosa
fosa mucosa prosa…

oh netedat deessa sola
qui vols veure que tot
a son lloc reposa…

que encendries les alarmes
si el caos mai s’imposa…

crits d’aranyes
claus despenjades
llençols enduts pels vents

atesos ventres oh netedat
on morfosa la por es metamorfosa
en pudent flor desastrosa.

~0~0~

Al·lucina l’infant

“Ping!” fa l’alabastre vermell
al pàmpol del llum del trebol
i la llum balla en ombres
fins que tot és ombra
d’on els monstres rellueixen
brollant intermitents
com flors de terror.

A frec de mort
esgaripa l’infant
les parets se li clouen
la foscor l’embolcalla
amb ullals de sang
ulls desorbitats
urpes on pengen
parracs de pells
de carns.

Qui vindrà a treure-l’en
no pas ningú
o només el son llarg o curt
d’un endemà opac
o encar sobtadament
enlluernat per la mateixa
floració de monstres foscs
sempre devora
qui tard o d’hora
el devoraran.

~0~0~

Impressionat llavors pels vitals mastegots

—Saps què? M’haig de reforçar mentalment: que la depressió no se m’assegui al cervell, a pondre-hi o a defecar-hi els seus afamegats virons de degenerescències deliqüescents. Viure ja és prou abassegadorament embeneïtidor, poc em cal a sobre que hom em tiri damunt totes aqueixes empegueïdores reòsties del malcardar.

Tret que aquesta era ma mare, tu, la qui adés m’estimà tant; la qui tanmateix ara em jaquia en dic sec, espatllat, a les escapces, a l’estacada, popant merda de claveguera.

Qui sóc, qui sóc? (Una desesperació em tenallava.)

(Dins l’oceà del mirall, m’hi deia… el cos… el cos rai! Que tot allò era dolor d’adolescent… sí ves, ho haig de reconèixer… el cos, doncs, rai… a canvi… l’esperit… l’esperit no… l’esperit és qui és naquis… ací és on hi ha allò que no rutlla… ara, —No pas lo cos, redéu, vós (com fan els vulgars), lo cos rai; l’ànima fa figa, l’esperit naufraga, l’eidòlon trontolla abís avall… Això, o quelcom de semblant, acollonidor rai.)

—Sobreposa’t, tu! —i dins l’oceà del mirall, m’hi perd el desig.

(Dins l’oceà de l’espill, a la tonalitat indistinta de l’onada deshidratada, duc el pòndol: un trident, amb què planific l’estratègia. Empresonat, en acabat de descendir en ofegoses distòpies, emergiré nu; sense que els tentacles carregats de teca als perímetres afegeixin a llurs botris la carn del meu cos exposat. Al marc, osques de víctimes o caps tallats. Visions de cua d’ull d’amenaces voraviuades molt de prop amb nafres en carns, d’on naixences en rengs s’esdevenen — d’on rossolen animalons monstruosos de llargues llengües. Sospites m’assalten de cròniques paradoxes que no seré pas jo tampoc qui vindrà pas a resoldre. Els meus cassigalls no cobreixen re; tinc la pell massa calda; vinc de mòmia, amb llençols arnats, tacats de secrecions eixarreïdes, molt antigues.)

(Te n’adones de ben minyó que vius a un món on les al·lucinacions i les realitats exteriors es fonen sense que ningú es presti a destriar-te-les. Els joiells als tentacles del doctoret; el doctoret de pa sucat, de qui les fredes mans de color de pell de verat em furguen dedins roents, coents, degenerats. Vermitxols en esbart de mabritxol qui barrigués insistent, amb milers de llavis àvids, al meu ventre de pollós pelleter. Per les perifèries del sensori, com mocs ploguts i enduts pel mateix raig, em rellisquen en plors de repapieig dels qui massa afeccionats a la violència ara carrinclonament cocodrilegen. Cianòtics rere el cresp del mirall onejant, llurs vults, d’on ixen supernals llengües de llimac. Si baden les obertures, vint rengs de queixals de gasteròpode hi apareixen, ubiqües ferramentes que no els fan aitampoc gaire més eloqüents.)

(Febres en cambra de llum somorta i vermella. Caòtics els elements, els ingredients, els cofins, calaixos, marbres de tauleta, gots, aixarops, vestits, les llibretes amb ninots, les espardenyes, els bacins. Dels murs, els monstres llurs caps caplleven estocàstics, i de sobte, de trast en trast, llurs cares esdevenen les de tos cínics germans grans, qui amb canonets als llavis et llencen punyents pinyols a les ninetes que esclaten en lluminàries d’horror.)

Ma mare… és clar que no era tampoc el primer cop que em traïa… El vespre aquell de l’operació. Ara me’n recordava. M’havia dit que em duien a menjar gelats al bell mig de la bullent ciutat! I per comptes d’això, què? M’arrapen sobtats assassins de la bata blanca, i brutals m’enfonsen sense miraments freds metalls de tenalles gola avall. Què hi feren llavors, furgant tanta d’estona…? Segurament que alhora em van remoure els nítols més vitals, em van com ara capar i pitjor, llevant-me els altres collons més essencials, els de l’entendre de què va re, ni tot…

Car què he comprès d’ençà d’aquella nefasta esdevinença? Ni merda.

Em dic Diodor Verdura i Smolà, de malnom l’Esmolet (no pas perquè esmoli re, ni el meu enteniment sigui tan esmolat com això, ans potser perquè, esmolant-me el piu, els metges me l’esmolaren massa, de manera que ara és, oidà, molt esmolat, això rai, tret que també, de tant esmolat, és naquis, no fa el pes, l’empetitiren fins a extrems de nugacitat, d’insignificança, de nimietat, ceptre groguenc sempre minvant, de negligible lluentor, d’insignificança palesa que mai no podré brandir enlloc amb cap autoritat).

Ah, i el conte de la Marieta qui pujava les escaletes.

(Quantes de vegades m’he de repetir? El cervell que tinc sempre és el mateix. I les circumval·lacions que emprenc quan divag pel seu laberint sempre em duen a espetegar als indrets on més m’impressionaven certes pors de petitó. Què hi farem, desgraciat qui arribi on arribi sempre torna enrere i es reneix en la mateixa desgràcia, fins potser l’alliberament de moment massa angoixant de la mort. Confiem-hi!)

Na Marieta, doncs, qui sa mare tramet a comprar fetge per a sopar, i ara ella, al carrer, amb uns trinxeraires, es juga, i perd, els pistrincs del sopar, i ara se les pensa i se’n va al cementiri i hi descolga un mort de fresc, i li tol i embla (i li pren i li fuig) fetge i menuts, i els embolica amb un paper de maeller (o pus tost de diari planer) que es troba ventant pel vent, i els duu a sa mare, i sa mare cou els menuts del difunt, i els germans i els pares de la Marieta se’n rellepen els llavis a l’hora de sopar, Oi que és bo això avui!… però ella no vol tastar el fetge, diu que no té prou gana, i ara ve l’hora esfereïdora de l’anar a clapar, i na Marieta sent el difunt pujar les escales! Tothom dormint com soques, tips com lladres, però ella ai, sent el mort anar pujant les escaletes. I el mort dient-li: “Marietea-ea-ea… a! Ja sóc al primer replà!” “Marietea…ea…a…a…! Ja sóc al segon replà!” Trac-trac… trac-trac… “Marieta…!” I la Marieta tremolant al llit, fins que com menys (i com més) s’ho esperava (m’ho esperava): “Ja et tinc!”

(I ma mare m’agafava fort en la foscor, i l’extrem esglai de l’instant fatídic… com em saltava llavors el cor!… ah, en molt dolça terror… com em feia també llavors delitosament morir!)

Nenet massa impressionable, què en farem, què en farem…? Xuclem-li el vitet!

—Vitet, vitet, on ets?

(Desaparegut. A la panxa de les truges.) Ah, i com se’n reien, ella i les minyones!

No sé per què sóc tan injust, dient només, i aital com raja, les malvestats i gatades que em feia i deia ma mare… les nafres inguaribles que m’encetava a l’esperit… molt de plànyer-me, ple de transitori fel i prou… solcat per agres tremolins de despit… i en canvi no dic (injust, injust!) les amatents manyagueries, els afeblidors acaronaments, les dolçors afalagadores que em lliura gairebé sense cessar… les immenses tasques acomplertes… la meua educació tan rodona i clàssica… la guspirejant sexualitat… les estones que m’ha deixat gaudir al seu llit tan tou de coixins, matalassos, caldes carns… els parracs que m’ha cosits quan he fet teatret, i sempre m’he vestit de vagabund, de desconfit, de submís i sotmès perdedor… ah, i és que sap tant de costura… admirable madona… tot i ésser com és una clàssica impressionant!

Tot en tot, sobirà, sublim, plaer de viure amb ella, de tindre-la per a mi tot sol tan sovint, en l’esclat de la nuesa, en les sentors marítimes i càlides del seu cos — un cos d’esculls de costa tova on el vaixell de la meua carn esmolada gaudeix d’estavellar-s’hi, derelicte, nàufrag.

Ah, fang convuls del meu piu… ah, sou llefiscós que, com pirata de vasts tresors, deposit a les coves nemoroses de la seua colta geografia… entre les blanes roques semiesfèriques que moltonegen passat el tràngol de l’orgiàstica morena… ah, com qui hi desa a vescoses gotetes llivells amuntegats d’artístics trempaments estalagmítics…

Mes hum! hum! hum…! potser que aturéssim, car això… això agafa lletgets trets d’anar cap a territoris incestuosos… i aquest és pedregós terreny… domini ara com ara en aquests anys de repressió esbojarrada (car no pas clàssicament, és clar, que és com sempre hem viscut a casa) molt vigilat i interdit… d’on que, per tal de no noure, desdenyi de continuar-ne l’exposició…

Tant se val, doncs. Passem als fets.

El jorn on me n’adoní que ma mare s’entenia amb el meu condeixeble, m’enduguí, naturalment, un batzac anímic gros d’allò pus. Ma mare (l’altra), na Dídaca als Inferns Vinçà, feia de professora de grec al mateix campus de la Universitat on jo havia començat de cursar estudis d’enginyeria aeronàutica. (Per a més endavant assajar d’aprendre de fer més absolutes bombes de neutrins.)

En Ponç Apol·loni Cataracte només l’havia vist algun camí pels patis entre les aules, o a la cantina. Llavors, però, me’l trobí a casa mateix un jorn on tornava tard; ell era a punt d’anar-se’n i ens saludàrem part damunt; ma mare em deia, en comentari ventís, que havien discutit d’un projecte de doctorat que ell havia de perfer; es tractava de quelcom que tenia a veure amb en Diodor Sícul, autor, semblava, de força de volums una mica derivatius (i ací reia — vull dir, raïa — l’interès de la recerca: esbrinar encar més primfiladament d’on rajaven originalment les fonts d’aitanta d’erudició) essencialment sobre història — història, però, compresa en el seny enciclopèdic que donaven al mot els escriptors i compilaires del segle anterior al primer mil·lenni (comptant, ep, no pas com comptaven els grecs, mes com ara si fa no fot comptem els de més dels terraqüis d’ara mateix). Ja sé que tot això és complicat, sobretot per als qui ens dediquem, per manca de prou enteniment classicista, a les lletres tècniques i mecàniques, com ara la bona aeronàutica de mos afanys.

D’en Diodor Rodó, això en pescava, tanmateix… Que “sícul” volia dir, és clar, sicilià — i doncs que es tractava d’un sicilià (de cap a mitjans la darrera centúria ans l’era corrent — o, com en diuen d’altres, lats i mentiders alhora, ans aquell trist ninot — patró dels malignes cretins qui el món empastifaren fins a límits sembla que irreversibles — aquella farsa de personatge ficte — anomenat el Crismat — no fos pseudo-nat), un sicilià qui recollia en grec les històries de tots els pobles amb història qui havien passats pel món abans de la seua època, i dels quals, com dic, en tingués notícia, per petita que fos. Mercès a en Diodor i a la seua fidelitat reproductora de trams sencers dels escrits d’autors anteriors, posseíem ara referències més o menys fiables a obres altrament perdudes. Historiadors, qui el temps letal (eternament pertinaç en la seua tràgica esquírria contra l’orgànic) ara hauria esborrats sense remei, retrobaven sortosament nom (la gran cosa, hà!) i part de collita espargits a les nombroses pàgines ara encar sobrevivents que en Diodor Rodó donava al món — al món exquisit dels versats i erudits (com l’insigne professor Diodor Wilson, o la mama mateixa, o, posats a dir, en Cataracte i tot), al món dels dotats per a aqueixes foteses, tots plegats, doncs, prou agraïts. La gràcia d’en Diodor havia esset principalment d’espigolar en aquelles vastíssimes i sovint ben falorniosament enfarfegades praderies de la historiografia antiga, i treure’n les gemmes més llampants d’enginy, i és clar sisvol més acurades als fets de debò diguem-ne esdevinguts.

Ça com lla, en Ponç Apol·loni me’l trobava ara per casa més que no m’hauria abellit; home, el senties a la saleta o a la cuina, amb ma mare, xiuxiuejar i escatir punts arcans de fosques qüestions, i llavors te n’anaves a clapar i no hi consiraves pus. I tanmateix, l’endemà et tornava a eixir de trascantó, ocupant un dels canfelips, o guaitant somiós els pardalets al balcó del davant, o encar assegut vora la tauleta del rebedor, trucant-hi enrioladament algun amic.

El saludava lleugerament: “Cataracte…” Em responia: “Esmolet…” I romaníem així, una estoneta com dos estaquirots, sense sàpiguer què afegir-hi, fins que tombàvem cua, musclejant una micoia, fent flonjament: “Bé…”, o bé: “Bé, ja ens veurem…”

(I mentrestant na Dídaca als Inferns, ta mare, encar mandrejant al llit, vós, i allò era l’estrany, atès que mai abans no hi havia ronsejat; ben a l’inrevés: que s’aixecava amb l’aviram de baix, als hiverns àdhuc bon tros més aviat i tot que no pas les gallinàcies.)

El jorn on me n’adoní, que s’entenien, els sorprenguí sense cap mena de mònita de sotamà ni pensament anticipat per part de manguis, no fa…? Puteria, gens. Al contrari, allò fou un cas.

M’havia disposat a prendre una instantània de “l’habitant de l’altre món” — com l’apellava mon germanet en Guiu — l’“alienígena” qui feia niu en una de les casetes de fusteta que, per als cargolets, les mallerengues, els cardenals i els altres mosquiters qui s’hi abellissin a col·locar, ell i jo havíem penjades a les branques del faig senyorívol qui com he dit embolicava l’eixida del darrere part damunt el corralet.

L’habitant de l’altre món — curiós de mena, car per exemple si en sacsaves l’habitatge descordava un brunzir exacte al del vesper, de tal faisó que instintivament fugies i àdhuc qualque vespa xana es jaquia enganyar per la bonior i hi tafanejava — aqueix personatge peculiar, doncs, del qual només en vèiem de jorn la careta si la treia de trast en trast del forat, qui sap si per a alfarrassar el carés de l’oratge o a ensumar qualque presència del defora, o només per a flairar-hi nous aires, exempts del resclum o la ferum i la xafogor de l’empallat interior, era — de fet — un esquirolet volaire — un esquirolet d’aquells, doncs, qui si de lluny en lluny, espectrals, treuen el nas com encar s’hi veu — o per força major, com qui diu, com quan, per exemple, llur niu i sobretot llurs petits són amenaçats per un perill imminent, i llavors, a tall de gats, amb les dents a la pell sobrera del clatell de cadascun dels cinc o sis menuts qui diguem-ne coven, els menen un per un i d’allò més amatents i tanmateix adelerats, de cau exposat a cau més segur — doncs, a part això, únicament a la foscor ixen de debò del tot a planejar, bo i voleiant de branca en branca, fent la impressió ara de rats massa hàbils i enjòlit, ara de muricecs massa feixucs i monitoris.

Gairebé com amb l’episodi tan carregat d’emoció (esglaiador resum impressionat del viure) de la serp reveladora dels meus anys minyons, també aquells ullots nocturns qui et fitaven part defora el foradet et duien un desori basardós a l’ànima: sospitaves (sense gosar de confessar-t’ho) que darrere s’hi amagava, vel·leïtós, un ens esporret dels corcs de la consciència (re a rosegar-hi amb maleïda recança), algú, ell, qui per molt que t’hi esderneguessis no podries doncs entendre pas, algú àvol, estrany, d’un altre món i d’un altre joc de sentiments, amb un seny de la justícia belleu encar per desenvolupar, implacable, estort dels patètics invents humans quant a ànimes etèries, vides ultratombals, déus suspesos per ales imponderables d’angelets, doncs, i a romanços i enganys i falòrnies, ai, tristament pareguts…

Cap fantàstic neguit, ell, d’evadir-se de la gàbia escanyadora del temps, doncs, ni aitampoc de sobreviure’s, no li macava — ni llavors li feia malbé i esdevindre del tot llenegós i lloca — l’esperit ferreny i decidit. Et glatien, temorenques, les aortes, les caròtides, preses de vagues agalius, com ara si es malfiaven de la fiçança molt cruel d’uns ullals qui, per poc que els fos factible, se’ls abatrien sense cap mena de compunció…

Ah, com em dessagnaves, bèstia fosca i bufoneta! I amb quin estoic heroic esguard no desdenyaves, en acabat, rebregat com solitari guerrer atès, aquell carrinclonament cridaner firmament de lluminàries vanes…!

Deixem-ho córrer (encar semblaria que, antropomòrfic, exager); tant se val, doncs, de trets més o menys benèfics altrejats per l’evolució omnipotent. Surem les espècies d’animaló no pas més garneus, ni obsedides a surar (consirar, cresta-alts, això fóra pecat d’ultracuidança) — tot és bolla, xiripa, casualitat — som els qui som; i els altres, al sac. Els comptaires de pèls de guineu amb aquesta sort, i els altres fotent el paperot. Per això estudiava enginyeria, perquè sabia que (amb el meu enteniment massa naquis per a qüestions tan ridículament fines) al món no hi entendria re de veritat. Massa acollonit així mateix per a acceptar la realitat nua: és a dir, sense atifells ni farbalans. Nua, ço és, cruel, letal.

Aquella nit de rerialles d’estiu, doncs, pel fet que em costava d’adormir-me, pel nerviosisme o pel que fos, me n’adonava que la podia aprofitar tractant d’emblar d’esquitllèbit qualque imatge de l’estrany alienígena, per tal d’en acabat ésser capaç, tot cofoi, de mostrar-la a mon fraret en Guiu, qui, degudament meravellat, l’afegiria al seu recull de bestiotes vistes (i palesades en instantànies originals) — prou ja en desava pler, en un escriny reblert aitambé d’altres frasques i innòcues andròmines.

M’havia posats samarreta i calçotets, i havia sortit a asseure’m davant el pati del darrere, ben bé a tocar de mà del tronc de més ençà del majestuós faig qui estenia la seua florençada capçana àdhuc part damunt el teulat de l’eixida. Amb la càmera penjada al coll, la lot a la falda, les orelles ben amatents, allí romanguí com qui diu horetes. Ara i adés, qualque espetec adient m’eixorivia abruptament i llavors apuntava la lot encesa devers l’indret de la capçana on m’ensumava que l’animaló no havia fet cap, i alhora amb l’altra mà aixecava la càmera amb el piu a punt de disparar. Tot per a no gaire; falses alarmes rai: un branquilló que es desprenia, el malson de qualque pollastre, un mussol passavolant, el moix d’en Guiu fotent nosa amb les cigales, la talent esbojarrada de qualque altre carnisser qui es llençava, projectat, autollençat, com tallant discòbol (bufa!), i l’astorament llavors de l’enxampada ans malaurada víctima, qui tant si somiava bledament com si frisosament vetllava, ara, llas, i veure’s que ja havia begut oli, aitanmateix, ves, quina cridòria, doncs, com dic. Me’n vénen (i potser la serena freda prou hi ajuda) tremolins i tot.

Aquella, també, vós, era la nit, com dic, on m’adonava que això de la via làctia que el nadó n’Hèracles poc sabé entomar, de fet millor fóra considerar-la lleterada infamant de molt repugnant escarceller titanesc, o llàgrima lletosa d’una humanitat gegantina totalment integrada pels morts de fins ara, car, fos com fos, res al món, i menys al vòrtex roda-cap-caspós del firmament (que de ferm gens), no convida a la facècia taujana, bledana i bona noia; ben a l’inrevés — guaitar el cel i renegar hauria d’ésser sempre u, i automàtic, vós, per a qualsevol humà qui es preés. Tot i que, és clar, a fi de què, si així mateix poc res no serveix de re… mes callaré… car que altre faig que reglotar reglots… i quin millor reglotaire que en Diodor Rodó… ara famós… com jo mai no seré famós per cap fet… tret que… potser… des d’un coet… inventat… per mi… tot l’univers… no foti el degut darrer espetec… que tant ens convé a tots els qui fórem nats… i segurament encar més a tots els qui fórem morts.

(En els amargs roncs de la nit — on el fotògraf rondinaire, ja lluny d’arnades dèries, es rabejava — més tard d’altres insectes, ara més virolats i evanescents, aparegueren. S’adormiren al seu cervell els coents virons qui les mosques del dubte adés cagats hi havien, i tot hi era papallonetes de somni i cassigalls al vent. Els catalans dominem de les alçades les voludes inútils i incessants de bàrbars desèrtics. Som els grecs del present per cultura delitosa i exquisida, triada excelsament i encertada entre les bescunces i malendreços d’una caòtica (“caos”, fa n’Ovidi, “rude i impaïda mola” qui llavors parí per bolla la natura), d’una caòtica, natural, botiga de penyores que, per un joc de mots que pruu i ofèn, despietats anomenem Món de pietat. Ni hi recollim verdets, ni d’altres llambordes llefiscoses; gens folls, n’abasseguem els maragdes nets, i secs, sense greix ni xafalleig. Conreu alzinat i com cal i pulcre, de ginys impol·luts qui sirguen sense sorolls ni nyaps, entre el desori esmeperdudament esventegat de les terres baixes; ah, sonoritats d’exactituds, ço és, d’“eucitats”, escaients i adients, “sac-i-peresenques”. Car qui sinó nosaltres, únics no pas afectats d’amúsia, entenem en tota llur esfèrica musica en Jaume Rei, n’Osies, en Bernat, n’Eiximenis, l’impotentíssim Espriuet? I el més alt ans gegantinet de tots, l’ubic atzep, el nan, n’Ònim? Ja no xantem onzes de setembre desnerits i escotiflats — allò d’ai, companys, companys, companys / I ai quin món de disbarats / Els pútrids són un patoll / I nosaltres quatre gats! — ara sense ennuecs diem ben clar: No ens ve d’un pam, Esbarriem les boies, Tot el camp és un clam, I eu am les noies!)

Dorment trempaire, l’estimet suau de l’oreig fredolic el solca de tèrbols tremolins. I doncs, se li aprima el son a pleret ben prim. Se li esvaeix, com dic, l’ensopiment…

Eu, fins que la piuladissa matinera doncs no em deixondí; m’havia endormiscat de valent i ara ja era de jorn, amb el Solell amb prou feines a un parell d’hores de fer acte d’aparició. El monstret bonhomiós devia fer estoneta que d’amagatotis s’havia tornat a encauar; només calia plegar, doncs, esbaldir les filagarses del bleix líric despès, i, mà-buit, havent fet nyec, desar lot i estris, i gitar-me bonament al llit una altra vegada a provar d’acaçar-hi una miqueta més de son… quan, tot d’una, un garranyic em distragué: algú empenyia enfora els finestrons de la finestra de la cambra de ma mare, que s’obria a l’eixida de part darrere. M’esperí per dir bon dia, sort la guard al jorn nou, a na Dídaca als Inferns, professora emèrita, quan qui de debò tragué pit i cap, i escabellat i despullat, fou en Ponç Apol·loni!

L’astorament mutu ens colpí. “Fotrem goig”, devíem pensar aitant l’un com l’altre, perquè cap dels dos no sabíem fer cap altre paper que de babau, amb un mig somrís empegueït que ens regalimava de la cera estovada de la carota com bavalles de gripau enlluernat. Remugava ell: Plou gaire? I man: Gens. El Solell apareixia, injuriós, de pet.

Per tal d’evitar que l’escena encar no s’enlletgís més, prou que ja n’era, amb sengles febles estossecs ens enretiràrem, ell als panteons profanats de la cambra materna, el tit a les entranyes grinyolants del casalot.

Amb minvat espatller, la càrrega d’àrguens que virtualment ja arrossegava tostemps havia esdevinguda ara molt més engeperudidorament feixuga — s’hi afegien, llas, pler de sensacions malestatgeres, rares recances mig lúbriques, un tou empoixevolidor de greuges novells i mal definits, un rebrot de llànties inesborrívoles a l’ànima… Ma mare un cas? Una altra dallò? Mon pare un banyut, com sempre ens havíem temut? Tothom sucant-hi, ca? Tret de manguis, oi? Embolics rai.

Mes com diu que fa en Diodor: “Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen”, o: si doncs no ho saps, més val que callis. Ara, clapar, gens. Me la pelava, hò, això; sense treure’n nyapa, però, sense dedició absurda. Per a més plaer ulterior. Verges llençols de tostemps ajornada màcula.

Ni el fementit sacríleg ni la sacerdotessa indecent no els retrobí fins aquell mateix vespre, bo i tornant d’estudi, com obria la porta de casa, i allí eren, a la saleta, tots dos al sofà, davant la tauleta baixa, claferta de papers, llibrots i ordinadors. La bonior de les maquinetes engegades gronxava, santíssima, llurs molt sàvies ans saberudes paraules. Així mateix massa esverat, no n’esbrinava borrall; no pas que de costum n’esbrinés gaire, mes llavors encar menys; als mots me’ls mancava l’argamassa de la il·lació que hi duu un mínim de delit d’entendre-les. Amb una capcinada gens compromesa, m’esquitllava cap al corredor; ells m’havien respost amb el mateix desinterès. I tanmateix ara, de puntetes, sense sabates, tornava secretament a la saleta, orelles ben dretes i esmolades, a xafardejar-hi què s’empatollaven. Alfarrassava que sense la roba estesa de la meua presència, es trairien, car me’ls esmava rebaixats, així com grolleres rentadores garlaires, malfiades que rere els llençols estesos no s’hi amaguessin enemigues, o marits, o canalla, i s’assabentessin de secrets massa punyents i vergonyosos.

Aquell camí no en romanc a l’escapça. Allò que abans semblava sense solta ni volta, ara, tret de les parts en grec antic, esdevenia entenedor de mig a mig.

Som, en part, la família, d’antiga nissaga russa; doncs, el rus l’entenc, i no cal pas dir el polonès, l’alemany, l’anglès, etc. I els més subtils entrellats de la nostra llengua, els perceb pregonament. (Allò que no entenc ni vull entendre és el xarnec… de fet m’esgarrifa sentir-ne el més lleuger accent, massa repel·lent, i de mantinent m’agafa la dèria assassina si mai en sent un sol conat de mot… tret que el xarnec no hi ha persona intel·ligent qui es rebaixi a dir-ne bram, així que aleshores i per aquests encontorns rai, vós; no calia que l’odi em pugés al cervell ni que em tragués de la butxaca el xifarot molt esmolat). Pel que fa al nostre amat idioma, com ho diràs? Massa coral, massa intrínsec al teu si més sòlid… era com allò que et deien de petit i, pel fet que ho copsaves perfectament i la matèria era toveta, d’empertostemps ho duràs pregonament esgrafiat al cervell… quelcom com ara allò d’“a la voreta del riu, no t’hi faços lo niu”… quin català serà prou pallús i datpelcul de davallar de les alçades per a jaquir-se endur per la bare torrentada…? àvol esplai de l’acte gratuït…? carallot…! oldans antulls, jotflic… tarter avall, a tomballons, amb greu terrabastall, com la targuerada immunda…? on és la puta gràcia…? No; sempre serem exquisits. Qui ha estat un camí exquisit… qui ha tastades les mels vocals, bucals, entenimentades, de la glòria… d’un llenguatge imperfectible… mai no es llençarà a l’estanyol fètid, enverinat, malsonant, d’un algaraví inepte i fastigós.

Així que, com dic, tret fragments de grec massa obscurs, ho enxampava tot, i part damunt, tot en tot, en deduïa pler. Tanmateix, convinguéssim que en Diodor, amb el seu devessall de pobles obsolets i civilitzacions desaparegudes, lliurant, amb quatre espeteguets de panxell de dit del mig al tou del tènar, dret d’existència o — per un oblit, o escunç o daltabaix, qualssevol, qui sap si astrucs o malastrucs — dret d’etern i innominat repòs a innombrables arreplecs d’humans qui conqueriren, maldaren i se sotsobraren a tornajornals al llarg de les maltempsades, i tanmateix foren elidits o absorbits sense aup ni esclau ni rastre, doncs (car prou manquen, perduts, volums a les seues històries, i comptéssim amb els incendis, els rats cellards, els aiguats, els analfabets, i els maliciosament esborraires d’inconvenients realitats — ço és, els nazis i els xarnecs i els stalinistes — i les no-referències, les llacunes al seu recacejar rere les fonts, com sempre: amb les espontànies casualitats), i llavors encar lliurant, a llivell d’individu si fa no fot heroic, guardons i blasmes a tort i a dret — i qui en fóra l’objecte mort i podrit, i rebarrejat en la gàbia asfixiant i infecta del temps, ans benauradament o malaurada oblidat si doncs no fos precisament per l’esment que elleix no en fa, en Diodor Rodó, sicilià, convinguéssim, deia, que a hores d’ara t’ho relativitza bon tros tot.

Aitantost faci cap el jorn belleu possible on a mon pare, n’Aristarc Verdura i Quitrà, li serà llegut que isqui de la cangrí on l’han mès, llas, i remès, els maleïts ocupants de la pàtria llunyana, per qüestions polítiques que toquen a l’alliberament de la nació ans al desempallegament d’una puta vegada del jou ultravilipendiós que els pútrids ens cardaren per barret massa d’eixorques saons ha… ecs!… — mes mai no diré sense odi mortridor (bombes de neutrí! bombes!) el nom insultant amb què volen i revolen que siguem coneguts a les noves històries del món dels diodorets de pa sucat amb merda qui s’arrosseguen, ignars, actualment…! — massa d’eixorques saons, ausades, rostats, rosegats fins al bessó… de tal manera que, ja desmenjats, nosaltres, rai, i fatalistes, ai, gairebé… — i (mon pare Aristarc, car per què l’assassinarien ara en presó si il·lusament es creuen que el buidaven de secrets?) pugui arribar-se fins a ca nostra, a Berkeley, on a la placeta on urqueja amb totes les de la llei l’estàtua a l’heroi de la Terra Lliure que erigírem adés, fa una tongada de mesos, els exiliats, ens trobarem perquè el pre-assabenti de la diguem-ne situació amb la seua dona ma mare, confiéssim que llavors, distret amb aqueixes birimboies de cuques i moixons en nius trastocats, ànima dolcíssima com és, tot i que mai no se les ha popades dolces, li manqui lleure per a dedicar-se al tema estudiat — tan perillós (pel seu briu relativitzador) per a un home amb ideals (i a mon pare el vull viu!) — pel fet que ja haurà esmerçat el de més del seu interès en l’estudiant.

L’estudiant, com dic, en Ponç Apol·loni Cataracte, certifiquí llavors que prou se circumscrivia al tema, ço és, en Diodor Rodó, i no pas, com serp malcollada, al grapejós festeig amb la molt il·lustre amistançada.

Llas, autòpticament, podia esmar-me’ls empaitant qualque àpat greixós amb xivarri de copes de xampany i patxip-patxaps de plecs sexuals amb massa de mocs, o ja passant-ne els taps amb exclamacions de xurriacades i foscs esbufecs de sadisme. Sí-bé, tanoca, creu-t’ho! De fet, anc, ni en cap contumeliosa i molt pudent estampeta de la més carrinclona ans xarona apologètica, no havia, pobrissó, albirada escena més inspirada de devoció didàctica: tant professora com alumne hi anaven, embeguts per la roent lliçó, de tot cor. A tot estrop t’omplien, amb variants d’estranys mots, amb guixets i clarions, glaubes i glaubes, d’on, en esborrar-los (els fetillaires mots), el polsim se n’aixecava com boira d’illot misteriós que irremeiablement es perd, rerefons avall, en l’antàrtica foscor.

Qui no s’ho cregués, doncs ni mai. Mes en aquells instants d’emoció molt punyent, immergit com qui vertiginós es nega en corusqueigs, pampallugueigs, espurneigs d’entretastets de mons mai encetats, com en els sobreïxents esparpells de les àries wagnerianes, o d’en Putxí diví, del tot ja rabit, una força mística m’hi atreia… ara esdevenia suau, llisquent, colobra silent… era el llangardaix lleial qui sens esme m’hi esmunyia… volia fondre’m, com adés, en llur molt íntima comunió, volia esbleixar-me definitivament i dir-los sens veu, com si havien trobat el puta greal de la glòria indecent, ja trencant-me doncs l’exsangüe, flonja, pereixonada gargamella: —Ep, part en vull, minyons, part en vull! (sol·lícit, deliciós, amb tendres, manyacs, saladets, esqueixos del bon castís vernacular).

Minyons, part en vull… No pas que ho hagués fet; de la intenció a l’acte hi ha un abís; i ben sovint cap espontani pont de sobtada embranzida, voluntària o no. Sort encar tanmateix que en Guiu mon frare tornava d’escola; tot és que la seua presència, malmirrosa i tot, desféu el malaltís embruix. “Ton germà et donarà el berenar,” se’n deseixí, massa enfeinada, na Dídaca als Inferns, i en Guiu Smolà i Vinçà s’ensopegà amb manguis.

“Guaita”, li diguí, “hem rebuda, molt clandestinament, lletra del pare.” I amb això el feia més content.

Dementre que ells se les heien amb llurs tripijoquesques llunyàries, cada camí, llas, més minúscules i inconseqüents, nosaltres ens n’anàrem suaus ans sèduls a la cuina.

Em fa que una de les traduccions on treballaven era alemanya. Prou els havia sentits suara desqualificar n’Heròdot, i un altre historiador, per torna si fa no fa eufònica: “Was sollte es heissen, dass Herodot oder Herodian an Halbheit zugrunde gegangen sei”, quelcom com ara això, ausades: “Què cony hi feia si n’Herodià ni n’Heròdot no ho endevinaven prou, ni àdhuc si s’erraven de mig a mig”, havia volgut sàpiguer en Ponç Apol·loni; tant se valia si, com deia el perspicaç torsimany, s’havien empantanegats a mig camí; la qüestió era que allí foren, no pas soldats ni generals qui tard o d’hora passaren per ull i desaparegueren al gorg per on tota fera desapareix, sense jaquir altre aup que el del nombre (allí 132 atenesos morts), rarament el del nom en un túmul força anònim, com el d’aquest cas de Marató, i on rats, fures i d’altres carnissers qui s’entenguin de galeries tantost puguin fer-hi niu i gros tiberi, vós; de debò la qüestió, és clar, és tornar a casa prou estalvi que puguis contar-ho, i contar-ho amb aitanta de traceta com aquells dos. Car, si no ho contaven, on fórem? Ja empantanegats abans de començar.

Això devia haver consirat així mateix el pare nostre: no fos cas, oi? En Diodor: “I així rutllaven les coses part Sicília”… kaí ta mèn katà tén Sikelian èn toütois én… i qui diu Sikelian diu qualsevol altra banda, vós, com ara Berkeley, no fa? Diu el pare que ha fet tanta de bondat. Que la màquina de detectar mentides ja no li’n detecta cap, i que els saigs malignes (xarnecs xuclaestronts) albiren efectivament d’alliberar-lo… tret que és clar cap màquina encar no detecta re… altre que canvis d’emoció: tírries, ràbies, èxtasis, enyors… Un cervell és d’allò més plàstic… es renova constantment… els universos hi van de bòlit… Com més intel·ligent, els universos que crees més caòticament no s’entortolliguen, i pereixen i es re-reneixen, i s’enfonsen en pous de banys d’aliatges inoïts. Ningú no apamarà l’il·limitat expandir-se de mon pare — i menys, jotflic, cap maleït buròcrata canfelipútrid, per molt esvalotadament assassí que sigui.

Com vaticinàvem els antics catalans: “Aquell qui pitjor et vol, no s’erra pas a tort: morirà de sobte”; sé que mon pare s’apuntava mentalment el nom dels seus torturadors qui ara cometran doncs l’errada fatal de deixar-lo tornar a casa viu.

I qui rebrà de sobrepuig, en torna o afegitó sense importància, serà, avergonyit per una comunitat resistent qui rebrà l’heroi amb fanfàrries indignades, el meu nou amic-enemic, en Ponç Apol·loni.

Tot plegat, d’allò pus contentet, doncs, que no estic!

~0~0~

Canfelipútrids llur lladra avarícia
Ens ho ha pres tot — esclaus no havem sinó
D’altre remei que fotjar’ls al carpó —
Mentre ens eixorben i en diuen carícia.

Orbs i esllenguats ja els som i llur fiçó
Es deleix ara amb fe excrementícia
A eixorellar’ns extremant llur malícia
Volent-nos flascs i balbs com cagalló.

Merda ja els som — carnús de claveguera
Tant de bo fóssim ja fets fumeguera.

Per què sobreviure envaïts pel cucut?
El niu un caos i fotem els dòcils.

Més ens valdria no haver mai nascut
Sens suc anem — no pas millors que fòssils.

~0~0~

No nation is forever

Arbre antic amb insinuacions de desigs
que són ressecs tentacles de branques mortes

Tronc corcat amb un cruany enyorós per nucli
encar somiant fumeroles d’aspiracions tot vagues.

(…)

I’ve become an old tree
whose needs and wants
are dissecated limbs
that either fall by themselves
or one cuts off

I’m just a bole
with a hard nostalgic core
and a soul of embers
left dreaming
of a slow coke fire.

~0~0~

Al bosc dels enamorats
Comptàrem els cors dels arbres.

Corals cantaren els arbres
En la sobtada tronada
Himnes bojals de discòrdia.

~0~0~

Hi havia dos amants
Són Xampany i Xantipa
Na Xantipa un mal jorn
D’en Xampany se n’atipa
Ell la titlla de trompa
L’entesa se’ls estripa.

~0~0~

El cony fruit més sucós i dehiscent
Em disposava a tastar’l amatent
Quan de les alçades em cauen bolets
I garrotades blasmes i retrets.

La dona és un arbre gens generós
Son fruit asclat a l’entreforc llustrós
És prohibit per als moixons pensius
Només hi és per a bàrbars actius
Perquè l’arrabassin amb violència
I en llencin el pinyol sense consciència.

Qui el tastaria fi i llambresc com jonc
Hom el tortura relligat al tronc.
Fruit prop i lluny amb verins fora i dins
Dards que em tramet em volten els confins.

Tantalitzat la temptació fou massa
Entrí a l’infern del qui el piu s’arrabassa.

~0~0~

La dona només s’ascla
a qui li romp la closca

Un cop desclosa es dóna
a mant salvatge en horda

A mant amant es dóna
amb muscle i fresca rosca

Mes fosca mai no s’ascla
al flasc qui el racó enllorda.

~0~0~

Certes femelles han
un feble pels poetes

llur cony és pudent
i llurs ulls zigzaguen

i quan carden
ah quan carden

els castigats somiers
esbocinats s’esbalcen.

~0~0~

Aixopluc de bombardeig

Bèstia negra destructora, asclada pel mig i trepitjada
recomprat maletí amb pertinences d’abans — objectes retrobats
garatges buits — més ens val caminar
emigrants — taques grogues — brosses als ulls
el xiulet silent en el soroll

La pantomima — tendrums mal casats en un cel opac
sizígiament els gols dels sortílegs hi entren sols

L’hotel es desfà
les noietes, massa joves, massa cardar-hi rai

Al conat del recompte, l’esclat!

D’on cal amagar’s — al soterrani les pedres burxen

Màscara — màscara
màscara per a escriure millor el transsumpte

Record — oblit — record.

~0~0~

Anamnesi amunt

—Ni els meus més propers no reconeixien el meu cadàver.
—Mes per què haurien d’haver’l reconegut, si ningú no pot reconèixer’s en la imatge que ningú altre té d’ell mateix encara viu i tot?
—I fins la imatge que un mateix té de si mateix? Irrecognoscible!
—Car quantes de vides vius a mesura que es despenen els anys? Les imatges que de tu mateix tens, reverberacions en el mirall tremolós d’una aigua tèrbola, i, com més te n’allunyes, més — una imatge que es dissol en qualque si fa no fa mitificat algú qui de fet mai no visqué enlloc altre que al teu incert magí.
—Si això és quelcom que s’esdevé dins teu pel que fa a tu mateix, imagina’t, si pots, amb les imatges d’altri.

~0~0~

—Era petit i anàvem de nits al camp d’esports a veure l’intercities (per a quan l’interplanetaries, vós?), una competició ciclista entre viles on prou que ens esgargamellàvem bo i animant els lleidatans, i en acabat, tothom anant-se’n, els projectors apagats, allí sóc, jaquit enrere, mentre l’home qui m’hi duia feia foscs negocis; allí romanc, doncs, mes com un boig, esventegat, corrent a peu, tot oblic pel velòdrom, aitan de pressa com puc, i de més en més de pressa, obsedit, com si recordés la meua mort, la revisqués, rodant rodant rodant… a frec de forat, com brossa ínfima entre la minvant minvant minvant aigua d’aigüera.
—Fins que ja no caic, retut, marejat, abocat, com qui, a la fi endut pel romball de qualque enorme i sacsejat embut, no s’esmunyís eixidiu o bunera o estopí del fons de tot, avall avall avall, devers el torrent o la duad que s’enduu els morts, tots els morts, per sempre, eternament.

~0~0~

—Sempre he tastat el gust descoratjador de l’últim destí de tot l’existent. I sé que els crits, els crits, com més forts, més animats, més angoixa no amaguen, més nua anorreadora veritat no volen disfressar de ficta joia.
—Com més cridòria i més orgia, més por colgada pel fang de la inconsciència.
—Com abans, oi? A tall de saturnals, les danses a ca els més rics sovint esdevenien capgirades bacanals. Els acabalats servint els servents. Unes poques hores on totdéu trastocat rai, amb els esclaus fotent de mestres, els mestres d’esclaus, els folls de bisbes, els bisbes de folls, els cuguços de druts, els druts de cuguç…
—N’Athenasi prou en documenta la divertida degradació. Sobretot, els peixos disfressats de pescador, els pescadors pescats pels peixos amb hams i xarxes molt destructors. I tothom alhora trempant, i les dones, ui, lubrificades part de dins i part de fora fins a l’ofec. El fàstic.
—Les festes i els circs i les guerres, aitan lletjament espectaculars.
—Per què hi riu la gent? Per què hi riu la pega gent…? No hi trobava de cap manera explic.
—Aquest xiquet és un llunàtic, deia sovint sorrut l’home, arrossegant-me ara cap a casa. Al cel, infinitud d’estels esclataven, mons de sobte finits. Mons de no re immediatament cremats com xàldigues veloces. La lluna sangosa s’atansava cada cop més a prop. Se’ns hi estavellarà. Aviat hi passem tots, per l’ull del nou forat.
—Rodem rodem rodem, òrbites inestables, i tot d’una, crac, avall!

~0~0~

—Records d’aquella altra vida.
—Petit, les estrenes del solstici d’hivern, o diguem-ne el present nadalenc, que potser mai no em feia més goig era una caixeta de ferro amb una claueta que hi pogués desar tots els meus tresors, car sempre he estat molt secretiu. Un cop pleneta, no fos cas que ningú la violés, tot i que tothora duia amb mi l’única claueta, vaig decidir que més valia amagar-la millor. D’esquitllèbit, me’n vaig anar al fons del corral, a un indret on fa colzada i, al racó més privat, vora un dels murs a l’altre costat del qual comença l’ampli predi d’un veí, a un lloc invisible doncs de cap casa, amb els conills, gallines, gallsdindi — amics meus tots plegats, de sols confidents — prou que ens coneixíem, hi passava mitja vida, tantes d’hores que despenia amb ells parlant-los de mes aventures màgiques vistes dormint — hi feia un forat per a colgar-hi la caixeta, quan em vaig trobar un tresor colgat abans per algun altre gran aventurer com jo, separats ell i jo només per sis centúries. Era un anyoc de monedes, embolicat originalment qui sap amb què, car ara els pèmpins — una vintena de croats del segle tretzè — romanien una mica esbarriats. Els vaig netejar amb el mocador i, content d’allò pus, els vaig afegir als tresors de la caixeta. Tot ben afetgegat prou hi cabien. Per les vicissituds ulteriors, car poc després hom m’havia tramès a un internat, i amb la claueta rovellada perduda qui sap on, l’oblit tranquil·lament s’instal·la. Mai més torní a la ruïnes de casa.
—Qui sap si sis centúries més endavant encara algun altre “predestinat” sabrà doncs els meus secrets per a barrejar-los amb els seus? Qui sap si…
—Són això els llimbs on el parentiu virtual es perpetua?

~0~0~

—Vocació de Vell.
—Nen, i què voldràs ser quan seràs gran?
—Gran.
—[Aquesta era sempre la resposta. I ara que sóc gran ningú no m’ho demana, mes si m’ho demanaven els responia: Doncs més gran encara, jotfot. Car sempre he tinguda la mateixa vocació… de vell.]

~0~0~

—Davant qualsevol concepte infantilitzador — com més abstractes, com més irreals, pitjor — conceptes buits, estil ànima, déus, honor, follets, espectres, zombis, fantasmes, angelets, paradisos, inferns, eternitats, immortalitats, viatges al temps, premonicions, metempsicosis — tantes tantes tantes imbecil·litats, tantes de pegues creences sense cap ni peus!
—Tothom qui s’hi fot a discutir’n esdevé per força infantilitzat.
—Màgia imbècil — bocins de pa disgustat donats per les mans llordes d’un pedòfil es transformen en qualque miraculosa menja malèfica que t’obre les portes d’un món de boigs enjòlit entre galàxies qui ballen sardanes, saltironant, amb els pits i natges de llurs estels portant un ritme familiar, i les galàxies mateixes somrient amplament i molt putament beatífiques.

~0~0~

—Per als qui hem el costum un si no és lletget de cagar cap per avall, belleu ens caldria, gos a dir, un petit invent a tall de paraigüet que desviés potser el fluix merdós cap a indrets menys compromesos, car pel que fa als oronells, per exemple, alhora cagar i eixavuir produeix al cos, ho dic per manta experiència, llas, allò que els antics sàviament en diem un mal-tremp. Per a no dir que et destrempa un tou, i et destarota un niu, i et desacunça fort, i et desguitarra rai.
—Pres de pànic, el cos et diu, Collons, noi, eixavuïm o caguem? Oi? Eixavuíssim o caguéssim, mes mai ensems!
—No fos cas, colt minyó enzet rai, que, com t’ha succeït manta vegada, hom es torni a trobar que eixavueix part de cul i part de gola caga.

~0~0~

—Algú m’havia dit, Quan l’avió semblava que s’estavellava irremissiblement, el meu darrer pensament anà cap a tu.
—Quin xantatge, havia pensat. I llavors, gairebé automàtic, vaig correspondre amb una mentida equivalent. El mateix em va passar a mi; tothom n’estava convençut que ens la fotíem; hi havia els histèrics, hi havia els supersticiosos, hi havia els desesperats, i els acollonits fets un bolic, mes eu què faig? Em vaig adreçar mentalment a tu — “Que tinguis una vida meravellosa, na Tal”.
—Quina emoció. Ho veus? Som ànimes bessones. Etc. La pudent carrinclona sentimental merdegada de sempre.
—Car quina imatge representava aquell presumpte darrer pensament? D’on sortia? Qui la projectava? El “meu” desig? La “meua” por? La meua lluna particular d’aquella hora — m’hi trobava cínic, espiritual, enyorívol, heroic? I si haguessin estats els mitocondris? Els gèns? Les hormones? Els bacteris? Els sentits en aquell moment força excitats — les pudors, els sorolls, el mareig; les influències oïdes, ensumades, sentides, tastades, vistes? Una lectura, una conversa, un record, mòrbid, romàntic? Les aleatòries sinapsis? Cap paràsit? Cap infecció? Cap grip?
—Em creus, oi?
—És clar, és clar.

~0~0~

—No li havia volgut dir, per a no ridiculitzar-la més que no s’havia ridiculitzada ella sola, I, abans d’espitxar-la, pobrissona, com m’hi havies vist? Què hi feia? Com m’hi estava? Era una imatge d’odi, oi? Per què no? D’on la treies, la imatge de manguis que comonies del buit? M’hi veies de memòria? Em treies de la memòria? I què és la memòria? Esfilagarsat palimpsest, gens fiable, mai! I què devia fer-hi, carallot de mi? Hi trempava, me la pelava, hi cagava? Hi cantava? Et bescantava? Hi fotia un rot, un badall, un crit? Em fotia un tec? Hi aixecava el porró? O és que llavors fotia cara de malalt, de pet, d’emprenyat, d’angèlic (ha-hà, en edèn idíl·lic)? Ah, no; hi era un maleït follet, qualque molt nic fantasma. O a la presó. A l’hospital. Al manicomi. Al taüt. Estès, ventre i pit acopats de mig a mig, damunt el marbre tot llord on els botxins forenses hi foten llurs porques disseccions.
—Ai, no sé com dir-ho, potser m’hauria dit, Sí ves, hi érets tu mateix, aital com ets. Aital com ets.
—Mes com sóc? qui sóc? què sóc? Falòrnies.
—Tret que a qui marejaré? El món ja és prou mareig.

~0~0~

—El jorn mateix on fotí els 36, l’emperador boig de l’àvol imperi — es deia Règan, aquell pobre repulsiu lolita foll — féu espetegar totes les merdoses andròmines nuclears, i doncs féu tornar, en un tres i no res, la crosta adés si fa no fa feraç de la terra sencera, en una mar molt pregona de cendres enverinades. Només quatre gats qui vivíem sebollits en coves inescandallables sobrevisquérem. A mi m’anava prou bé no haver de dependre dels maleïts de dalt — sempre m’ha plagut viure lluny de tothom — i lluny de tothom, vol dir lluny de les pol·lucions de la llum el soroll les pudors i el fum.
—Quan els de dalt l’emperador boig Règan els esborrà tots (inclòs ell mateix, l’imbècil), els de baix ens espavilàrem. No cal dir que, sense la pol·lució de la puta llum, els ulls se’ns avivaren.
—Personalment, sempre havia ja vist molt millor en la foscor.

~0~0~

—Es deportaven a l’arbreda, i, a través d’aquella constel·lació d’obstacles, d’inadequacions, reeixia tanmateix a extreure’n, si fa no fa de les que em calien, llur acolorida saba.
—Car cert que cada lletra es divertia, cascuna estenent enjogassadament la seua reverberant color tan distintiva.
—Lletres, doncs, i llavors sindicats o esbarts o escamots de lletres convertits en mots, portaven diferents colors — i prou aferrissadament que les defensaven, tothom contra tothom. Per això, per llur dèria de defensar les colors pròpies, no pas que mai es poguessin unir en re altre que no fos incertes paraules d’efímers conceptes, les quals, com dic, anava enxampant perquè em servissin tanmateix per a suputar qüestions, mig resoldre dubtes, enigmes.
—Un mal jorn amnèsic tanmateix tots plegats, lletres i mots de totes les colors, s’uniren en llur ira contra l’ús que en feia, i deien, No volem pas que ens empris mai més per als teus designis, pseudo-solucions; vés-te’n a la merda, osta, fot el camp, malparit!
—Què podia fer?
—Els vaig dir, Com vulgueu; ja n’empraré d’altres…
—D’altres? Se’n reien, molt ofensius, amollant alhora pler d’impropietats, de denigracions, improperis.
—Sempre puc somiar noves lletres, nous somnis, noves solucions, noves qüestions en d’altres sistemes…
—Car ara me n’adonava, totes aquelles lletres, i aquells sindicats de lletres, tan partidistes, de colors tan agressives… Quina colla de degenerats! Hi havia el qui semblava cap dels rebels davant, tot ennegrit, rude, cremat… Cremat com tants de mots, i de dites i frases fetes, de proverbis, de constrenyents constants literàries, i de “savieses”, de “savieses de tota la vida”, tots plegats emprats de reble i prou — o, pitjor, per motius de “moralitat”, és a dir, d’enganyifa… Ecs, vós!
—I aquelles seductores lletres i mots femelles, de cos vistós — mes de cony molt promiscu, i doncs altament infecte!
—I tant de mandrós fastigós, qui, pudent, decrèpit, gens vigorós, només espera, callat, a banda, l’hora de trair.
—La malfiança doncs era mútua. En realitat, ara me n’adonava. Em deia, Mai no ne n’he fiat, de les lletres ni dels suspectes sindicats de lletres, portin la color cridanera que portin. Sempre repel·lit pel contacte, i tant, la corrupció, la contaminació que porta. No me n’ha feta mai gens, de gràcia, cap desig d’intimitat, de col·laboració, de convivència — desigs que, com es sabut, sempre es poden tornar desigs de vindicta, desigs de fer’m mal, desigs d’enveja, de pretesa explotació.
—No m’agraden els amics, les visites, les barreges, els conviures… la promiscuïtat. Ecs, la promiscuïtat, font de totes les malalties, malsdecap!
—No se sap mai com reaccionaran la gent (vull dir, els ens, les entitats, els colors) qui acceptaries, qui tindries massa a prop — caràcters estranys, inescandallables, imprevisibles — i, part d’arrere, amb quines maleïdes intencions…?
—Més val tindre’ls sempre a una certa distància, per a observar’ls, per a albirar d’on fan cap, fins i tot per, si cal, fer’ls servir, o al contrari, per a ajudar’ls, si els cal — ajudar-se’n i ajudar’ls de lluny, de lluny… Car et vols sempre autònom, a part.
—T’estimes més anar sol, pel conegut — sense desagradables, o àdhuc letals, sorpreses.
—I al capdavall, d’amagat, furtivament, d’estranquis, velis nolis, com dic, te’n pots servir.
—Com qui no vol la cosa, tu a la teua. Encara que conscientment no vulguin, lletres i paraules que et calguin, sempre n’enxampes, d’inconscients o mig adormides, o badant o distretes, i aleshores pots emprar-les per a plantejar-t’hi certes qüestions — i àdhuc, qui sap, per a trobar solucions, tot i que llur participació no sigui gens participativa, hà!
—Car què són lletres i mots de qualssevol tendències ni colors, sinó menes de crosses involuntàries — crosses sovint fins i tot un pèl rebels, gens col·laboradores — o força enemigues; declaradament enemigues, com ara, en període amnèsic — en tot cas, sempre capricioses, difícils de manejar. Mes tant hi fot, de tota manera les prens i que se n’espinyin, que vagin a plànyer’s al sanedrí de les literals exasperacions. Els diran que se’n vagin a donar pel ses elles amb elles. La qüestió, tant si vols com si no vols, que t’ajudin a anar fent. A anar guarint, anar salvant, eixesparadrapant, els treps de les ininterrompudes… ininterrompudes conjectures… que a tothora, mentre ets si fa no fa viu, putament se’t presenten.

~0~0~

—Les putes reputades som les més reputes. Per la nostra reputació malreputades, putada que fotéssim sempre serà una bona putada. Hom ens diputa, impotents, amb repunts rai d’hipotètiques hipoteques. Oipús, putatives amputadores de puats prepucis i adu molt precipus vits, puntuts ens imputen amb impunitat, molt vituperativament, d’esputar’n impudents en acabat els atributs, i ens atupen a tributs i no tituben, punitius, molt preconcebuts, a suputar que ja debutem sense cap pulcritud, ans amb tota impuritat, putes.
—I que doncs tota opulent putada que, sense dubtança decuplinada, molt manipulativament els dèspotes han estipulat que molt putament ans empotinada hom no ens encolomi… — massa poc!

~0~0~

—Tria ton fat, ço és, el fat que el fat et tria.
—I vós què n’espereu, de la vida?
—Que la vida se m’esperi encara una estoneta.
—I…?
—…que, cansada d’esperar-se’m, en anar-se’n, me n’en vagi, cansat.
—Desesperançat.
—Mes no pas desesperat, car no n’esperava altre que esperar-hi.

~0~0~

—Passejant em trobava davant un espectacle fascinant. Al fons d’un fastigós atzucac, un esgarrifat objecte que hi patia lamentable setge — el flagel·laven cruament.
—Fins que no el fulminaven — llavors les fosques forces que l’assetjaven fugien, s’esvaïen, i havia pogut veure l’objecte assassinat.
—Era el meu nom.
—Molt més lleuger no em passejava ara. Car hi tant, vós! I agraït, eh?
—Si se’t mor el nom, tu rai, car rere hi ets, alliberat.
—Et vol el nom el seu esclau.

~0~0~

—L’insecte sense nom, alliberat de la càrrega carregosa del capoll la nimfa la crisàlide… s’envola allerat, en un aixec gloriós.
—Imaginem’ns-el anomenat, pobra bestiola; esmem’ns-el carregat amb la consciència d’ésser fictament u que el nom t’encoloma — el seu vol fa figa. Què faig al cel? es diu, Què collons és tot això?
—I cau devorat pel dubte angoixós. Sap que tot és mentida. I que la veritat del tot només és un altre concepte que tampoc no anomena re. Com el temps, l’espai.
—I cau, cau al no re. Sense remei, buidor endins, eternament.

~0~0~

—I on existeixen l’espai i el temps?
—No són enlloc altre que en el nom.
—Quan hom en diu espai, quan hom en diu temps, heus-los, fan cap.
—Són concepcions mentals.

~0~0~

—Contenen o són continguts?
—S’escauen o són escaiguts?
—Cauen o sorgeixen? I on?
—On?
—Noms idiotes per a conceptes absurds.
—Llur coreografia sense cap ni peus, ni braços ni cames.
—Quina horrorosa sapastrada! El ball de no re a l’enlloc.

~0~0~

—I si el món fos un picarol enjòlit, fet sonar de trast en trast per qualque ximplet, sonat, foll, culcagat?
—I on fiques el foll?
—El foll ets tu, qui ignarament anomenes els éssers i les coses.
—En foties un enrenou indesxifrable.

~0~0~

—Quan feia de fals metge psicòleg (amb rònega oficineta i tot, accés a la qual, en un piset dels afores en un gran bastiment on les obres mai no s’acabaven del tot, i doncs on fins jo mateix en perdia de cops les traces per a fer-m’hi…)
—Deia, El següent, i el feia asseure, molt amablement, i llavors d’escoltar-me’l, li receptava, amb bones paraules, molt honestament, li receptava el que receptava sempre a tothom, Calma.
—A les dones, així mateix, amb mans de metge i amb les millors paraules, els oferia seguits orgasmes.
—Als homes, i a les dones frígides, amb mans de metge, els oferia, finestra avall, horitzons llunyans.
—Els pacients calmats, amb calma me’ls enduia d’un en un, o a parelles si llurs neguits pertanyien a parella, a assolellats, enjardinats, paisatges.
—I fèiem petites excursions entre les plantes dels camps, que aprenguessin d’herboritzar-hi, i els anomenava els virolats romanents d’esvaïdes remotes glaceres, i els mostrava més amunt els desgels vora els rierols; re més reparador d’esperits malmesos — esdevindre calm, vivificat, testimoni dels bells desgels; com la neu tornada glaç es desglaçava en alliberats torrents de nítida aigua descordadament joiosa.
—Hi anàvem a veure així mateix, i això era especialment recomanat per a les jovencelles, com els arbres eren ens plens de vida i de dolces mans sobtades, i que pixar-hi darrere, ben ajupidetes les senyoretes, hi era sovint experimentar la misteriosa sorpresa de llurs tènues braços arboris que s’allargaven en mans de metge que suaument et pessigollejaven a ben encertats indrets de pessigolleig — i les jovencelles com amaven això; en tornaven totes animadetes.
—Res de més plaent que de fer bo a la bona, plana, gent. Sense pus pretensions.

~0~0~

—Mon perlí pipí, màgic.
—Perles al bec, enraonaire convincent.
—Vit meu qui ets el bon dimoniet de tots els bons consells.
—Quan aixeques les banyes, cal que hom et faci tot el cas del món, car què altre voldries, prou ho sé, que el bé de mon cos?
—Visca el vit!
—Visca el vit vit vit, perlí pipí, pipí pelàgic, antitràgic, màgic!

~0~0~

—Tallar’m? Mai! Abans una cama.
—Com era jove, tenia tanta de por de perdre consciència que m’empesquí un aforisme o apotegma (no sabia ni l’un ni l’altre mot) que feia: “Tallar’m? mai! abans una cama”.
—Ni amb drogues ni amb el que fos, tallar-se el coneixement ho trobava l’animalada més grossa del món. Per això m’empescava, com dic, el ranc aforisme, el qual sempre he fet servir de bona crossa.

~0~0~

—Carota de jutge, botifler segur.
—Com més rigorós, més fastigós.
—Com més greu i caragreu, més fariseu i filisteu.
—Com més recte es fica l’estaquirot, més crueltat i buidor de burgès ninot.
—Com més autoritari i moralista d’alt bramul, més capdecony, foll, nul i datpelcul.

~0~0~

—A què jugues ara?
—Car tots juguem a fer un paperot o altre, és clar.
—Uns juguem a fer’ns el viu; els altres a fer’ns el ruc.
—Molts dels vius som més molt més rucs que no els rucs. Molts del rucs molt més vius que no els vius.
—L’estil, l’estil, l’estil del joc és allò que, fet i fet, mentre la peça dura, al capdavall no compta.

~0~0~

—Mancat de “gràcies socials”, conseqüències rai. És que em costa de fer veure, de fer el bugiot en societat. Si quelcom és lleig no puc dir que no n’és pas, i menys dir que és bonic; si cap teca fa gust de vòmit, no diré pas que no en sigui, emètica rai; si algú és un subaltern, no faré pas veure que és re més gros, per què li ho hauria d’amagar, per què enganyar’l, pobre desgraciat…
—Potser no hauria de dir mai re, fins i tot quan hom em demana el parer, em comoneix a pronunciar’m, potser llavors hauria de fer el distret, o l’imbècil, Look, isn’t that your cousin Betty; ah, no? sorry. Mes si fes això, al capdavall, de què em serviria? Només per a sentir fàstic de mi mateix en acabat! Per això, sol·licitat, interpel·lat, Abstén-te’n, abstén-te’n, em diu un dimoni si fa no no fa poètic a l’orella, naus de silenci abstraieu-me a nous cels!
—Mes ai, sovint, massa sovint, no me’n puc estar, i em veig impel·lit, maleït, a dir quelcom, i llavors, si dic re, que digui sovint doncs la veritat — si és una merda, és una merda, i s’ha acabat.
—Les creences merdences, les filosofies merdies, els paradigmes merdigmes, els cementiris merdiris, les presons merdons, els hospitals merdals, els automòbils merdòbils, les esglésies merdésies, els perfums merdums, les musiques merdiques, les pintures merdures, el tec merdec, la muller merder, el savi merdavi, el sant merdant…
—Me’n fot de les conseqüències. Igual serem, que deia ma padrina. Ara, això també, quan dius la veritat, quan al subaltern li dius que no és altre que això; i dius que el pollastre tendre és una gallina dura; que l’infant és un palter repulsiu; que el gras és un sac de budellots claferts prou sabem de què; que la fina un esquelet nauseabund; i el valent un covard cagat; i el lladre un polític, i un gos un monstre horrorós, un monument pedrotes i ferralla, un cementiri una abominació, les filosofies ximpleries, les creences manies simiesques, que llurs mafumets, budes, vixnús, manitús, jesusos, moisesos… són uns fanàtics datspelcul més ignorants que un cagalló fumós, i les musiques estrèpits i cacofonies, i l’art gargots, i els perfums pudentors, i un general un desvergonyit assassí, i un jutge un botxí… i…
—I, llavors, albugínies, vós, tothom s’emprenya, tothom s’irrita, tothom ho troba tan estrany! I ja no et conviden mai més, això si no et volen matar allí mateix. I ja no et saludaran mai més, i sempre més arreu diran aitant de mal de tu com podran, i has esdevingut un pària irreversible, i au, som-hi, anar fent.
—No. My fault, you see? No aprenia mai de jugar al joc repel·lent de les lloes buides i les constants monçònegues. Per això, per això. Per això, ja ho veieu, que no tingui ni amics ni coneguts ni família ni merdegades semblants. Sóc lliure i independent com solitari insecte. Pof!

~0~0~

—Em deia en Jimmy amb tota la raó, Saps qui són immensament de plànyer? Els miserables imbècils qui de petits no foren sexualment “molestats”; desgraciats, pobrissons! No sols ningú no els trobà prou atraients, ni minyones, ni mestres, ni capellans, ni guàrdies, ni els xiquets grans del carrer, sinó que ara els manca molt dolorosament l’excusa màxima per a justificar llur merdosa inferioritat! Ah, quin goig i quina satisfacció i doncs quina bona excusa, si algú s’hagués dignat d’“abusar-ne”! Si algú, és a dir, els hagués volgut fer el fotut favor de tocar’ls una miqueta el conyet, de burxar’ls amb un ditet al culet, de ficar’ls el cigalot a la boqueta! Ui que contents, ui que feliços, ui com poden dir que són la merda qui són per culpa d’altri, no pas per la pròpia, no, no, mai per llur pròpia culpa!

~0~0~

—Si arribéssim si més no a xifra, no fa? A xifra, a qualsevol xifra, a qualsevol unitat. Mes no; cascú no és sinó fragment de punt suspensiu entre els innombrables punts suspensius del nombre aproximat que representaria l’infinit no re de la totalitat.

~0~0~

Sóc qui arregla els mons

Acabava de néixer i em diuen
Aixeca’t! Ja has escoltats els nius?

I dic Quins nius?

Els nius dels gaigs!

I ja (mentre escolten els inútils enganyats
Cacofònics aparells d’enverinament general)
Escoltava nius i nius
Els nius dels falcons
Dels cucuts dels coloms
Dels psítacs dels alcions
N’escoltava en aixecar-me les innombrables revelacions.

I així esdevinc qui esdevinc.
Sóc ara qui arregla els mons.

Sóc qui va de món en món
A dur-ho tot en cunç.

Tothom hi troba ara feina justa i plaent.
Tothom hi és nou.
Tots hi som clons
Les nostres disposicions en tot coincideixen
Cap aresta ni tibantor
Re no ens burxa ni alenteix.

Sense dogmes ni codis hi som
Cada món en acabat
Adaptat a les necessitats pròpies.

I enlloc ni l’enveja ni el desig
Ni les dones no hi caben.
L’home nou hi neix sens sexe.

Ningú no hi pot cobejar de ningú la sort diversa
Car la sort no hi té tampoc cabuda
El nostre destí és idèntic i únic
Acomplir la tasca deguda.

I cada món és endreçat amb calmat mètode
I la satisfacció en abandonar un món tot endreçat
Només la sobra l’anticipació de trobar-te’n un de nou
On ordre em cal metre-hi.
Car ador de tot cor la feina ben feta.

Sóc qui arregla els mons de claror
Per foscors d’infinits espais.

Sóc qui arregla els mons esclatants
En eternitats de nits ben acomplertes.

~0~0~

Òstracons trobats a la butxaca

—Ningú amb dos dits de seny no es creu el que hom li diu durant una nit de sexe.
—Són mots passionals que amb la passió s’esvaeixen.

(…)

—Aquell fava havia arrencada una flor i ara n’estripava els pètals… M’estima? No m’estima? — anava dient, maleït ximplet.
—Ja et diré jo qui no t’estima, capdecony! La flor qui assassines i tortures!

(…)

—Tothora amb la por que tothom em matés.
—I de fet tan negligible no em veien que a ningú mai li abellia molla fer-ho.

(…)

—Entotsolat, en companyia amb mi mateix.
—Els diàlegs sempre hi són molt més intel·ligents.

(…)

—Les nenes qui pixen.
—En bec a galet.

(…)

—Her boots are made for walking…
—Damunt mos collonets.

(…)

—El fàrmac o boc expiatori és aquell entre tots qui hom sacrifica per a la redempció dels pecats de la tribu i per a la pacificació dels maleïts déus qui sempre demanen sang.
—Sabeu que abans justament d’ésser botxinejat hom començava per esclafar-li els ous?

(…)

—La meua dona m’ha castrat.
—Algú ha romàs ben descansat.

(…)

—El cony de la Deessa…
—Greal que només es toca amb un capciró escruixit d’un dit tremolenc banyat en llàgrimes.

(…)

—Qui es desvia del ramat, no és cap malalt; el malalt és qui es migra i mor, o el qui depereix o es mig mor.
—El qui es desvia del ramat, podrà ésser un rebel, un mal adaptat, un solitari, un vergonyós, el que vulguis, mes no pas malalt.

(…)

—A Eutòpia som una societat tan fanàticament pacífica que el primer signe d’un infant qui demostra inequívocament cap inclinació devers les armes i la il·lusió d’ésser bòfia o assassí soldat, l’escapcem.

(…)

—Cavall mort aposta per mi.
—Que ni guanyi re al cap del carrer.

(…)

—Pensem-hi, deixebles!
—Neixem engolits; perim cagats.
—Tot el procés és digestiu.
—Hom ens concep com una mossada i llavors la vida ens paeix fins que no ens torna cagalló expulsat a la mort de l’univers copròfag.

(…)

—Si no sóc ningú, rai, vull dir, millor, tu!
—Quan em moriré no s’haurà mort ningú.

~0~0~

De dalt l’alta muntanya on hi ha el sanatori
cels blaus s’estenen on els avions esclaten:
paisatges monumentals — hi creixen taques
al llenç natural s’hi croquisen primordis.

Per morenes d’avials glaceres escaujàvem simfònics
ròssecs de refoses memòries de primitius malsons
on s’esqueien les calamitats perennes a encadenats crepuscles:
prehistòrics estigmes d’extincions molt lúcides
en sentim els udols i en tastem cendres necròtiques
entre les enigmàtiques mustigueses d’antigues glòries.

Els nostres trepigs al xipolleig del desglaç:
hi enlluerna el rou a les molses de branques i rocs
dels líquens a les lumaquel·les tota color és audaç.

Çassús llong descens devers l’estavellament
espectacle que a certs angles es malmet:
com ara escatxics de rovells al cel·luloide
suren petits gorgs de sang a escleròtiques i còrnies.

Tants de cossos tantost esclafats en escruix
amb cada cos conscient de l’imminent destí
i hom tanmateix qui encar fort s’arrapa
als ferros dels seient com si servés cap esperança.

Per als boigs tot ens va venint previst
manta de vegada la mateixa fantasmada
ens ombreja les hores inquietes de la nit:
la teua-seua vida repetida fins al fastig.

S’estenen cels blaus com llenços tibats
perquè tothom hi fantasmegi en esclatats paisatges:
interessants aventures d’idèntics desenllaços
vivim en bombolla — amb els queixals la punxen pallassos.

Els boigs ens compadíem dels qui queien
som prou equànimes — més del que creien — :
les darreres horrors no ens esborneien.

~0~0~

excursions de nits a Sols d’enjondre

excursions de nits a Sols d’enjondre
feixucs insomnis carregats de glòries
grutes en laberints de veus i ombres
camps verges encetats per arades enormes
avingudes d’arbres de flors carnívores
amples altes pèndules porpres

magatzems excelsos amb els salamons encesos
i els terres immensos de lluentors enlluernadores
si a fora es mantenen assídues les pluges voluptuoses
part de dins coreogràfics els acrobàtics vestits hi rellisquen

nits d’excursions meravelloses molt actives nits
si a l’obvers clarós hi ha els panteons plens de mausoleus fastuosos
al revers sinistre ens podem repenjar a foscs abissos
on collites genocides formen ratades piràmides

dalt turons atalaiem promissoris horitzons de rius
estacionades als meandres fades sacrificials
escanyen aus amb dents de cocodril
propiciatoris abellerols ibis cigonyes estruços
talígrads gressoris cursoris sindàctils gral·latoris
els tol i escapça cames i peus i sobre els eixalava

i com ens bellugarem ni peonarem ni correrem
amb xanques ni garrells ni sancallers com adés molt eficaços?

per ribes diverses sots els Sols novells d’antigues nits
no ens manquen d’altres histriòniques escaiences

rares i adotzenades escaiences ausades d’enjondre
sorgides de cop sense avís
a tall de tubercles espasmòdics que

rere historiats baluards on les seqüeles zoològiques
i encar més les fitològiques llur pas marcaren efímers
de sobte et sodomitzin drapaires

amuntegades seqüències sots els Sols nocturns albirades
sens dubte més excitants que no les que mai et durien els diürns
amb alhora l’exotisme i la distància
que prou te’n disminueixen el caire tràgic

car al capdavall cada assolellada nit s’ha de resoldre
en el mateix trasllat suau a un altre pla
a un altre llivell o llesca o frust d’aquest pastís
que cap sempre restret monstre putrefacte
molt gormand de tot el que d’orgànic no es basteix ni muneix
d’un sol mos o glop no es cruspeix

i llavors de re no en roman taca.

~0~0~

Lletres mèrdiques

Com el bou llaura
així escric (bon pagerol)
ficant l’esbós de qualque lletra mèrdica.

Quatre lletres mèrdiques part d’ací
quatre lletres mèrdiques part d’allà
i al capdavall tombes el cap
i què has descobert?

No he descobert pas re escrit
he descobert un altre full amb ratlles
si fa no fa dretes
si fa no fa tortes.

Un full il·lusament esperançat
un full que fa com qui si esperés lletres
lletres que no fossin potser mèrdiques
lletres que es tinguessin, ca?

Tret és clar que res no es té
que res no dura
que tot es fon en re.

De zero a zero
palimpsest ventís.

~0~0~

Rodaments

El món sencer balla
si em balla el cap.

(…)

Ni pagant-los fort m’aplaudeix la claca
Ni pegant-los fort m’estorç la gossada.

(…)

Amb despit em despita
m’engoleix i regurgita
s’emmantega s’espitrega
a la màrfega m’ofega.

(…)

Benvinguts avui al gran embolic
Amb polze i índex li fots in pessic
Caga’t de por — se t’arronsa el melic
D’icor i pus un incessant salic
En va rajant sense possible explic
En sents l’oracle — ranera i somic.

(…)

Què vol l’aranya (demanava obtús)
esmolar la banya? pujar a l’autobús?
menjar-se un llobí (o en dius tu un tramús)?
amagar la ganya com sol fer l’estruç?
a filar s’afanya? o cus com un lluç?
o fa que t’escanya amb esquírria estranya?

(…)

Potser es fica a riure com un gamarús
o qui sap si a escriure aquest engargús.

Que no entri en campanya i em foti fora d’ús
no en vull cap castanya i romandre inconclús.

(…)

—Què te’n sembla del caient de la meua faldilla? — vol saber.
—L’assabent, aitan poètic com sé.
—El caient…? Doncs com el deixant… el deixant d’un transatlàntic… el pujant d’una gavina…
—El relliscant d’una foca…
—El penjant d’un penjat a la forca…
—O com l’ombrós oscil·lant de flairosa marfanta…
—Com el sobreeixint de cap niàgara… o el cagant…
—El cagant de la més bèstia ni enorme elefanta.

(…)

Ah hierofanta carregat de maules
per a ensibornar paules el magí esmoles
allevant culpes com qui estreba mules
vens ben cares evangelitzadores miules
qui les papagaies empiulen i mou-les.

(…)

Qui ha vist ballar aquest elefant sense ales?
Qui ha desfermats xais i llops per les sales?
Qui es fot la carn que aviat veuré que sales?

Qui ets (Faó o Caront)? — quines barques n’hales
Davallant orb i pet per les escales?

Quants dels vuit xais sacrificats no escules?
Quants d’albercocs per quins embuts no escoles?
Quins dels tres llops cerbers serós no esquiles?
Qui llavors no en calcula les seqüeles?

Ni a quin graó t’estrompes quan la sales?
I aprés salar-la en culpes quines aules
D’alumnes pecs qui se’t creien les faules?

(…)

Prosa qui nou com del verí la dosi
tos paraules esfereïdores: tos ultimàtums
no pas mel que llambresca s’esmuny
llavis avall: perillós talent
de la teua boca: beix fluix el fluix
qui t’hi flueix: exempt de dolcesa

llengua del camaleó la teua
maixella d’ase i del crim l’espasme

els ulls enlluernats: cap en migranya
llàgrimes de rèptil les meues
gàrgoles hi neden: llur ganyotes

ai si la sal! llurs circells subversius
atmosfèrics se m’aiguabarregen:
sóc trobat cadàver d’ungles ratades.

~0~0~

Tweet