No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Eleuteri XX

nocturn diürn nocturn

amb un mal estrany a l’esquena
un nou gep o tumor o esquinç o os roent de l’espinada
ací m’estic
carregat d’humil paciència
esperant en fosca nit de guerra el tren.

el tren que m’hauria de dur de la vila provinciana
a la gran ciutat on hom diu que els metges prou en saben.

aixec el braç esquerre i crid com els vaguistes o els revolucionaris
no pas perquè en segueixi les dèries
(tot i que tampoc no és pas que hi tingui gaire a dir en contra)
ans pel fet que el costat esquerre és el costat adolorit
i em fan menys mal el braç i el nou gep quan aixec el braç
i cloc la mà com un picacancells i alhora esgarip :
Revolució!
o Visca els vaguistes i llurs reivindicacions!
és com si em trec doncs un pes feixuc de sobre.

al capdavall foscs en la foscor apareixen damunt les vies relluents tres vagons
on llavors un rajolí escarit de gent no es fica.

me’n vaig a la finestrella a comprar-hi algun bitllet.

l’home em diu que ja no hi ha tiquets cap enlloc.

li’n faig cinc cèntims pel que fa al meu estat
li dic que potser hauria d’ésser a la gran ciutat sovint bombardejada pel fet
oi?
que haig de visitar-hi un gran especialista…

somrient suau i amable
llepa tres segells color de malva i me’ls enganxa al dors de la mà.

em diu que amb això cap revisor no em dirà res.

li ho agraeixc amb ulls que em deuen espurnejar i tot.

em tusta l’esquena i em diu que no és pas res :
Honor de bon ferroviari en temps de guerra i de reivindicacions.

els tres vagons al cap d’hores que sóc assegut a un racó
amb dues dones grosses qui em ronquen a la vora
es veu que una locomotriu força silent
tot i que fuma molt
se’ls enduu a pleret cap endavant.

a la matinada som a la capital.

haig d’esperar sots el plugim
encara en la foscor
que faci cap un autobús.

li dic al conductor que voldria baixar a Veterans
però que no sé pas on para pel fet que sóc de fora
si em faria doncs el favor de dir-m’ho quan hi féssim cap.

em diu que me li assegui a la voreta i que m’ho farà avinent tantost hi espeteguéssim.

em veu aixecar el braç esquerre i tancar en picacancell la mà
i fa ell el mateix i em somriu i em diu que no cal que em tregui el canvi de la butxaca
que ja ho trobarem.

els ulls em llampurnegen :
Tanta de bondat en temps de foscor, invasió i guerra!

a Veterans la claror comença d’instal·lar’s
mes tot i que s’hi veu em perdc per carrerons
fins que no sé trobar la clínica que a la vila provincial
on m’amagava no em recomanaven.

al capdavall la clínica els raigs del Solell hi espeteguen ara que acaba de sortir
i veig que és una caseta tota petiteta.

em diuen que dins no hi cap ningú.

que el metge em veurà si sé esperar’m fora una estoneta.

hi ha al carreró dones qui ja comencen de cosir prenent doncs el dolç Solell
assegudetes en menudes cadires de boga davant les portes de casa llur.

una dona de davant la clínica veig que a la seua vora hi té una altra cadireta
on ningú no s’hi asseu.

li deman si m’hi puc asseure i s’arronsa d’espatlles.

assegut ara rere la dona prima i adusta qui tanmateix saluda
i és saludada per tothom qui passa pel carrer
estic espiant contínuament l’entrada a la clínica.

no esguard gens cap enrere
sóc mig dedins la cambra de la dona qui em mig permetia d’asseure’m a la seua cadira sobrera.

tinc la impressió que a la penombra hi ha algú qui encara hi dorm.

el seu home, potser :
potser malalt…?

no vull però abusar de la confiança de ningú
tots hem de viure amb normes dures
més estrictes encara que no pas normalment
i sobretot en aquest temps maleït on ronden de trascantó els enverinats guerrers
qui ens envaeixen amb enrònies d’anorrear’ns.

les hores s’escolen i la dona se’n cansa
i entra a ca seua amb la seua cadira.

no tanca la porta perquè la cadira on sóc assegut
justament és mig endins de la seua cambra
i li falca doncs la porta mateixa.

ja devem anar cap a migdia.

veig un dels eminents cirurgians qui s’adreça cap on sóc.

entra a la cambra i anuncia que l’operació serà molt greu
mes que sortosament encara hi ha un fil d’esperança.

estic tot espantat :
Si encara ni m’ha vist…!
que dic
i em somriu, molt amatent.

no em deia pas res a mi.

ho anunciava al pacient de dins la cambra en tenebres colgada.

i em veu somriure
i em tusta l’esquena
just a l’indret on em fa tant de mal
– i miraculosament ara no me’n fa gens.

i ara doncs esperaré molt més animat.

a desgrat dels bombardeigs
a desgrat de la foscor nova que s’atansa
a desgrat del fet que la dona m’ha fet aixecar
i s’ha enduta la cadireta i ha tancada un bri bròfega la porta.

i que ara m’estic esbaldregat damunt la vorera
esperant humilment que la nova nit no s’escoli i l’endemà l’especialista
potser em pugui veure…

les bombes il·luminen el cel.

els esclats m’engavanyen els somnis.

el plugim damunt l’impermeable
m’acompanya amb la seua pausada musica
cap a un sendemà com dic de noves glòries…

de noves glòries, la-là.

~0~0~

(Setè lliurament amb el vidu primaveral)

A O’Hare m’hi ensopec n’Emili Cuguç, disfressat avui de Vidu Primavera.

Com ha anat l’avió?
Bé, he pogut dormir-hi i tot.
A Xicago, doncs, novament?
Prou sabeu per què, Eleuteri.
Veniu a veure-hi el metge? L’oculista, el dentista, el cardiòleg?
Hi vinc de vidu.
Una altra vegada! Ei, i som a la primavera.
És quan se me’n moren més.
I na Minerva?
Anar fent.
Trista?
Pse. Ella rai. Teca jove té per a rosegar. A part el que treballa, és clar. No pot pas anar a cadascun dels enterraments dels seus antics amants.
I us hi envia a vós.
Home, m’hi tramet, i de gust que hi vinc. Els seus vells amants li ensenyaren molt, i els n’estem molt agraïts, i jo mateix a l’època de màxima acció els respectí un colló, i sempre els he tinguts, i els hi tinc (i els hi tindré) (molt reconegut) en el delitós record. Eren tots homes d’una gran categoria. Mascles de debò debò.
I així doncs el vidu sou vós.
Sí ves, coses de l’edat. Quan érem a Amèrica, érem joves, i la dona més. S’encaterinava llavors amb homes madurs. (Ara li fan més gràcia els marrecs.) Els madurs s’anaven fent vellets, i ara es van morint, i jo, tant com els apreciava i respectava, doncs cada dia més marrit, de vidu continu, com aquell qui diu.
Cada dia més marrit? No us veig pas gens desmillorat.
Home, marrit quan els haig de sebollir. Altrament, no; a casa no; amb els nous amics de la dona (jovent, sabeu?), entretingut rai. Escolteu, ja en parlarem; no vull fer tard, l’ofici és ara a les vuit.
Arreveure, doncs.
Us trucaré abans d’anar-me’n; podrem dinar junts, si voleu; la dona em diu que puc despendre a lloure per a avui fins a vint-i-tres dòlars i seixanta cèntims i tot. Sempre tan generosa, dona ideal!
Siau. Bon responsori.
És clar, mercès.

~0~0~

encar que sóc qui posseeix la cullereta més petita
mai no m’ha estat permès de remenar al pot petit
de la meua dona –

els sobrecocs amb llurs llosses enormes sí poden
i quan al pot petit hi ha la confitura ben remenada
això també s’ha escaigut
nits de sort
tanmateix

coquí orfe i desert
de naquis vehicle
entre sobrecocs subtilment amagadet
com test d’olla inconspicu
o fust balmat de naufraig
entre atzarosos niells

hom m’ha permès
no pas amb la cullereta
mes prou amb la llengüeta
de fer-hi cap tastet!

~0~0~

Dilema del profús banyam

Les banyes valen per individu o per acte?
Car si duc una banya per cada drut de la dona
tinc un cap tot eriçat com garota.

Ara, si el que val per banya és cada cardada
llavors fretur, monstruós, una galàxia de caps eriçats
com hidres, meduses o garotes
qui orbitessin un Solell
meravellosament lluminós
tot de banyes fet.

~0~0~

[Dilemme d’une outrance de cornes

Les cornes, ça compte par gars ou par acte?
Car si j’en porte une pour chacun des amants de mon épouse
j’ai une tête toute hérissée comme oursin.

Or, si est plutôt valable que chaque baise en soit une
alors j’ai besoin, monstrueux, d’une pléiade de têtes hérissées
comme hydres, méduses ou oursins
qui allassent autour d’un Soleil
merveilleusement plein de lumière
et tout de cornes fait.]

~0~0~

Ho jaquirem, Minerva, per a un altre cop

Deuen ésser coses de la sang : mandreja i no m’assoleix amb prou vigoria els indrets del cervell que caldria perquè llavors em sentís prou bé… Cames i braços : se m’adormen. Em mareig : caic si no vigil; cauria si no em servés… Vinc carranquejant i ajudat amb la mangalota fins a la teua porta, mes no gos pas trucar-hi; poc vull que em vegis en aquest estat; i tanmateix, si m’hi morís, ací, com mig podrit estaquirot estant, potser encara hi trucaria, si hi fossis, dins, perquè traguessis el nas per la finestra i em veiessis anar-me’n, i així me n’anés amb la teua imatge de deessa enregistrada al meu magí mandrós, no pas prou regat per una sang prou vigorosa… I nogensmenys hi ensum, a la teua porta, no pas cap pixada de gos, la petjada dels teus peus, la flaire del teu pas quan t’afanyes, com sang vigorosa, per les artèries de la ciutat, tret que abans, has d’eixir de casa, i en acabat entrar-hi, i així anar fent…

Ara me n’adon : sóc el cervell del teu transitar damunt la terra, no dic pas el cervell principal, potser un d’adjacent, d’assessor, d’assistent, substitut, ersatz… Un cervell subsidiari, aparegut de trascantó i condemnat a l’atròfia abans de no gaire, car em morc, em morc; em morc sense remei.

Amb el mànec del bastó hi truquí, i ningú no respongué. T’havia mancada per mil·lèsims. No valia doncs la pena de morir’m llavors.

Me’n torní a casa, oblidós de gairebé tot. Només m’hi romanen les tòrrides sessions als tròpics, deessa; mercès.

~0~0~

I ara davalla de l’avió en Falorni – en Falorni Winnipeg. Se’n fa sovint i moltes te’n conta (vull dir, l’orni i falòrnies).

Sembla no ningú, com sempre, i tanmateix quan t’enraona et fascina. Té el do del poeta del fi afalac. Presumeix sense presumir, anònim i anomenat. Sempre diu, si fa no fa líric, el que hom volia sentir-se dir. Esdevens sots sa recargolada musica -minent (vull dir, pree-, e-, pro- i im-), gairebé un monument (molt avinent).

Aquest és el seu secret; sense haver fet mai ni brot, ni començar amb cap ral a la butxaca, ja té ara, gens xaruc, cap als setanta, i sempre ha viscut amplament; tothom qui li interessa de convèncer convenç amb mots escollits d’adients tonalitats on altrament s’amaguen, molt ran de cresp, blanes carícies cap a l’amansit oient.

Amb vers pervers perversifica i te n’amolla fins que encaterinat no li’n somrius que prou deu tindre tota la raó. Et diu sovint que la seua dona… altíssima senyora qui es fa amb mant cap de democràtic estat… (mes si li demanaves quins, fa l’orni).

O que va reeixir de fugir (de ben marrec encara) de la seua llunyana pàtria moribunda – llavors (i ara) plena d’invasors sempre dominats per qualque dictador ridícul i molt sanguinari – i en fugí sense voler-ne mai aprendre (dels anihiladors) la llengua tan cagallona, sempre enraonant-los nogensmenys en la llengua saborosíssima de la seua envaïda pàtria perduda, per què els “mestres” de l’enemic me li cremaven la llengua amb teies, cigarrets i atiadors de braser, i, escapant-s’hi, sense un ral a la butxaca, doncs, ni cap coneixement altre que l’adquirit vivint, féu cap al Canadà, on només oferint-los poemes que tanmateix li porten pler de tec pagat o camisa regalada, a pleret es guanya amistats rai… (mes fa l’orni si li demanes quins són ni on els famosos amics).

I que es va casar doncs amb una noia d’alta volada, filla de cèlebres científics, i amb castells i masos, amb la qual féu una mà de filles i fills, ara tots científics d’anomenada, o advocats, o caps molt respectats de les millors associacions… (mes sempre fa l’orni si mai vols saber-ne el nom). I és doncs feliç i mou molts de fils…

I tot et sona a falòrnia, tret que després penses : I tanmateix, al capdavall, no és pas aquesta si fa no fa també la teua història?

~0~0~

pàtria moribunda, empeltada de castelladritis
fot-ne el camp i no en tornitis.

(pàtria a les últimes, empalterada amb traïdors
te’n desentens, t’osques millor pàtria a l’intradós)

~0~0~

què vol el bub-bub
que tan iracund
sense cap parrup
borda al vagabund

amb cul de zub-zub
vermell, furibund
elevat al cub
son crit nauseabund

em fa eixir del cup
i a fotre-li’n un
bitzac al xup-xup
del musell immund.

~0~0~

sóc en Falorni Winnipeg
qui et versifica d’espetec;

sóc en Dandi Patorrat
qui viu d’allò que ha cantat;

de la lírica rosa visc
que et lliur troquisc a troquisc

no pas com ofenós capellà
qui et vexa com a cap de bestiar;

la seua falòrnia bestial
i monçònega morral

no tenen cabuda en mi,
filantrop refinat i fi;

tothom m’és persona (i tu)
mai no amenaç pas ningú

ni tract ningú d’animal
vigilat per cap déu viral,

patró cruel i repugnant
qui et don pel sac sermonant;

si el que et dic t’afalaga
no vulguis millor triaga
per als verins de malviure;

sóc qui fa el vers que et deslliura
de tots els pecats de l’angúnia :

desvia dic tota rancúnia
cap als qui et volen animal

persona única ets, i venial
cada malplec al teu tarannà,
i ets entranyablement peculiar;

per poc que tens, tu rai pecúnia;
en tot pom de flors lluus com petúnia.

~0~0~

sóc l’il·lús Vilòbit, diletant ximplet;
no em cal espill – tinc l’ombra a la paret.

~0~0~

il·lús V.
qui un dia es va trobar re
i es pensava que era la gran cosa
però era no re.

~0~0~

La cosa tenia pebrots; la veu del poeta Dandi Patorrat ressonava amb mínima autoritat. Chor cacofònic de nous de qui les closques són estrepitosament aixafades semblava l’estàtic amb què la seua veu no retrunyia. S’omplí la mui de confits els quals pels niells de la ferramenta i els buits dels queixals llevats, on les ceràmiques i esmalts dels dels costats oferien pantalles de so d’on el tritlleig de cada confit com perla lliure en closca d’ostra s’obtenia, havien de zigzagar com tests d’olla enduts pel desglaç; tests d’olla o ostracons on cada mot que en Dandi no volia dir s’oscava com esgrafiat, i si el mot era massa punxegut podia àdhuc nafrar genives, d’on que mant d’abscés s’hi encetés, abscessos que llavors foren per al líric beis d’on extraure’n o millor extorquir-ne nous verbs, d’on que ses frases esdevinguessin, ai, encara més complicades, com si l’atzep de la llengua hagués per excés de zel trencats els hímens on s’enniaven, enouats, els mots fiçosos d’invent, mes no pas encara inventats; fiçances les llurs no pas gens heretges ni condemnables, no fotéssim, car tothom (o gairebé) qui és a frec de néixer té una certa pressa, ca? No fos cas que encara l’atròfia el guanyés i acabés nat mort o pitjor, empelt paràsit d’un bessó seu qui com tascó més esmolat hagués sabut esmunyir-se per l’escletxa del cony cap al naixement. En Dandi s’hi rabeja ara, tot i que ningú dels qui potser se l’escoltarien no l’entén. Com mormó qui prediqués les seues bestieses, diu i diu, i si copsa cap nou mot en flagrant, pren el risc i el diu encara més fort i el met en estratègic indret i ardit el repeteix. I ara plou, mes plou aigua-ros (tan feliç no sóc), i tota l’esplanada és toll no pas de sang ni paltruus, d’aigua-ros, i la palestra vaixell d’aigua-ros. I tota recança se li esvaeix i el guariment se li instal·la, i no es troba ni xaruc ni feixuc, ni mica soca ni caricatura de poetastre obtús, i s’autodedica extravagants afalacs… (Afalacs que em duc) (prou me’n calen, car sinó jo mateix, qui) (ni tampoc a qui nouré amb açò?)

A qui nouré amb açò?

A ningú no noc si em dic de genuí
i de bon actor i de millor ballarí.

I que cap vers meu pas que put com noc
ni re del que dic, ara que no em sent ningú, hagi ningú nogut.

Entre trons i trons sóc campió
i entre llamps i malls trobaire faroner.

Els homenets verds anem a velocitat d’estàtua;
i tampoc no tenim sexe, a tall d’ocells.

Ara, si ve la foscor, sobtadament ens belluguem
a velocitats de llampec, i així cardem.

Ballet i conversa, emparellats com cal, vulvars i cònyics,
com tríbades; i això ha nogut gaire ningú? No, gens!

Entrevingut pels esperits de mos pròdroms més vius
visc la glòria de l’instant com un altre truncat con.

Reposos i repassos dels més ínclits poetes d’antany
els filtr per l’embut de mon enginy nuadís.

Muscleig i em cauen de la cabellera xopa
fils d’or d’una èpica de nyandús qui s’enyoren.

Doneu-me (prou en fóra hora) les putes palmes mèrdiques;
pigòfil me’n ventaré; me’n ventaré, me’n ventaré.

Venia pertot d’il·lús, diletant ximplet;
mes amb les proeses de suara ja no em moriré d’aprenent.

Món dinàmic – la pluja i el vent n’afaiçonen les roques
de la muntanya on ubic ni negligit no raus.

Avall, encara, la costa – les roques, les coves,
les caletes, els crustacis i la llum de qualque cony divinal.

Enlluernava l’ullet de mon borni atzep el cresp
per on davallen els ostracons – llurs cossos esdevinguts sobtadament gelees.

Gelees a les platges, de químiques corrosives totes xopes,
diran Life’s sometimes swell, death’s always perfect.

Ruminating about sundry matters, o rumiant d’altri,
la vida sovint s’ho val, mes la mort és harmonia eterna.

No me les encolomareu pas, passatgers de l’odi;
el nas de mant home veus que m’ensuma.

Sóc el qui s’esgargamella i només l’ou la pluja.

~0~0~

Visions

els ulls me’ls banyaven llunes
tot ho veien cristal·lí

persones creia albirar’n mantunes
mes eren totes nyaps torts de mi.

~0~0~

[les chiures des oiseaux de passage
avaient marqués mes jours

jusqu’à qu’ils arrêtèrent de passer
et mes yeux sans chiures
ne virent que dalle.]

~0~0~

[I had eyes varnished with shit – and all I saw was shit.

My brother, the whoremaster, fucked for free all his whores, and made a bundle besides; his eyes were green.

Zachary, our other brother, the writer, bathed his eyes everymorn with petals of roses – all he saw was pink – including his wife’s twat and the pricks of all her lovers which he incessantly craved to lick… and occasionally he could… and his life was pinkier then.]

~0~0~

iconoclasta, esbocín tots els prismes
per a no guipar re

sinó amb mos ulls banyats de sang
per les esberles dels vidres
esbombats per la trencadissa.

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i ronc d’aquella manera
si de cornisa en xarnera
vaig pujant cap al terrat

si em diuen d’enamorat
no s’erren poc d’aparat :

són els budells democràtics
que alfarrassen matemàtics
per a tothom qui avall passa
quanta en vol de colomassa.

~0~0~

A boqueta de fosc

The red-haired girl, she hates tall guys. Na Merla Blanc, pèl-roja plena de rancúnia, ha mort en Gustau Netastets. En Ludwig von Arschenloch, el professor encarregat d’escatir-hi, vull dir, al crim, és molt baixet. Per què, na Merla, occíreu en Gustau, un noi tan ben plantat?

Fa ella : Tan ben plantat? Justament!

Poc ho entenc.

Collons, avorreixc els mecs alts. Es pensen que, perquè la fan de metre, tenen totes les opcions. S’alleven privilegis i et tocarien el cony ans que els en donessis permís. Mentre que a mi allò que m’abelleix són masclets així com vós. Amb xil·la miniatura i amb ditets de nina de jugar-hi quan tens cinc anys.

Oh, sou tan generosa, Merla!

Amorreu-vos-m’hi!

Perdonada! Direm que qui occia el carallot Gustau era el capità de la bòfia, per envejós.

Exacte. El mateix dissortat que metre’m volia a la garjola. Datpelcul de merda, ca!

No hi ha perdó per als traïdors, Merla adorada!

Treu-me amb les dents la camalliga! I on tens l’ocell? Ah! Oh que és petitó! És així com m’abelleixen, von Arschenloch!

Petitó, inadequadet i no gens precoç, ma Merla!

No gens precoç? És doncs altrici! Altricis els am! I amanits amb les pansetes de dos collonets gairebé invisibles! Oh que és dolç, tant, tot!

Sempre he dit que això de la magnitud no resol cap ratador problema ni qüestió rosega-paltruus. Que el que compta no és ni la confitura ni la grandària del pot. Bon resoledor d’abstrusos crims, allò que compta, sempre he dit, les dèries de l’impertèrrit heroi qui trasllada a l’acte la proesa del crim. Les dèries, ço és, els abelliments i els avorriments. Allò que ens abelleix estalviem; allò que avorrim, si som prou heroics, mortrim.

I ara que em ve talent de pixar, beu-te’m el xampany.

Provecte, ara hi vinc, ranquejant.

Repulsiu vidu nu, em sembla que et terebriré el forat del cul. On tinc el bisbe de ferre rovellat?

Em perdonareu, senyoreta Blanc. Tot i que sempre he volgut ésser casat amb diabòlica mestressa, pèl-rojota i bandarra, com vós, no és pas que vidu en sigui gaire, ni, llas, gens; la meua muller, n’Inverecunda Emfiteuta, prou cueja i és tota blancota, com ceballot que hom descolga, repel·lit.

Manfred! Manfred!

Qui crideu? No pas cap conxorxat pelut perquè em trameti a l’altre món?

No; no s’hi val a patir, Arschenloch. Vull que vingui l’esguardaire Manfred. L’espieta del pis. Li vull ensenyar com la feu de petitona. No patiu. Tot i que lleig rai, sempre s’amaga rere un ventall eriçat amb pues de cues d’escorpí. És un ventall amb un trau de pany borat enmig. Per allí li brolla sempre un ull i mig, fecunds d’esguards molt punxeguts.

És negre? Ai quina por!

No; va llord de sutge i de saïm irisat; també s’hi ficaria quitrà, com antic mariner, de qui els bels avergonyirien el boc més agressiu.

Ah, és que com que l’albirava tan febrit, com negre esclavitzat, ja em veia amb l’ànima fugaç i el cos al magatzem dels cirurgians, negociants malèfics qui amb la meua melsa fan diners, jo qui només en treia fiblades i rares melangies.

Melsut, oi? Amb la ganyota de fàstic t’ho reconec tantost no et veig entrar per eixa porta, manyac.

Ah, Merla! Ah, Merla! Ah!

Ja te m’escorrs? Què dirà en Manfred? Manfred, gustau-ne tastets! Lleterada de maduixa i avajons, no fot?

Senyoreta Blanc, no dic re. Port dol, apagat heroi, de tristor ni de tebiesa curullet. A part que sóc dels qui hi sóc i no hi sóc. Espiant.

Cert.

Doncs per quins set sous (dic jo, el professor Ludwig von A.) no em tastaríeu? Si més no, d’estranquis. Ja tombarem l’esguard i hi tastareu com ara d’esquitllèbit, i sense tremendismes ni prenent-vos-ho aitampoc com negligible anècdota; en acabat ens en fareu cinc cèntims.

Ecs!

Què vol dir ecs! Ecs és el que diem els qui hem de guaitar, car som professors de l’escatir i l’esbrinar, i tots els qui portem a can gànguil, a la cangrí, per crims contra la humanitat i contra el bordell, i són doncs condemnats a veure’s esquarterats, doncs això : els hem de guaitar com els esquarteren, com llurs ventres esclaten i la merda s’escampa arreu, i sabeu que veure un nan esquarterat rai, mes que veure’n un gegant malament rai?

Jo els condemnaria a un pocs zigzags de vímet al vit. De fet ho posaria de moda. El gladiol líric, amb pantomima fetillera de botxí ballarí tot solcat per oblics rovells de viciós vertigen! Allò fóra espectacle! I per comptes de fàstic i vòmit, impel·lia al trempament i al millorament, doncs, de la societat.

Matalot de merda! Véns a impugnar amb pànics i agrors les lleis de la terra! Maleït babuí amb esclops! Porta aquest ventall babilònic! Guàrdies, guàrdies!

Senyoria!

Emmanilleu-me aquest malparit que esmenaria sense estudis ni diplomes les ordres judicials de la jurisprudència ínclita. Màcula piacular! Afegiu-me’l al pogrom que parla de fogueres. Que hi sigui bri o tija. Secs. I que me li mossegui el cul un gos rabiós. T’hem enxampat en fals, macarró! I et devem quelcom de força retributiu per greu falta comesa. Car fort la cagares suara, rebutjant mon esperma a qui, si sóc a palau, pler de prínceps enllepolits s’hi engatgen, i hi rellepen. Qui no sap el que és bo, millor que es mori. I ara, en un estil tot estripat, com qui té cap queixal corcat i li fa de caldéu un mal, au, t’engeg ja a la puta merda, animal.

Collons, quin jutge més ferotge no foteu, von Arschenloch!

Cavà que sí, ma Merla?

Ah mariner, de qui la casa era totes les aigües qui es vessen lluny de cada pla terreny! I ara a l’estiribel dels infectes vents terraqüis em marceixc. (Així em planyc, jo, Manfred l’esguardaire, qui saigs s’enduen rudes a rostir de viu en viu pel xaró pecat del malgust.) Què hi fotrem! Prou sabia, ficant els peus en la podrida terra, que el meu fat malastruc el segellaven les tres fètides fotudes fastigoses efs del : flam, fum, foc.

L’extrema proximitat de la mort et fa ubic. Ja no ets ni ací, pus tost enjondre. Prou pots, espieta de supositoris i coses semblants, enveja i succedani del submarí on ja no et volen, per caduc. Prou pots que ets alhora a dues bandes. Aquesta, desagraït, és una gràcia que et fem els terraqüis legals, legítims i amb totes les de la llei.

Sou tan generós, mestre Ludwig.

Au, vós a la vostra, diabòlica. El mariner pagarà. Ell, per mal tastaire, serà, és clar, qui occí de lesa sapiditat en Gustau.

Passeu-ho bé, inspector. Saludeu n’Inverecunda Emfiteuta; segur que ni sap pas quina vàlua no té de minúscul marit.

Malaputa, no pas. Arribaré a casa i argüir-hi rai. Tot m’ho redargüeix : les propietats de la matèria, la rodonesa del globus, la cosmografia de l’aigua, les fàcils relliscades devers les últimes foscors, la psicopatia dels psicòtics qui amen els sorolls i les pampallugues dels focs artificials, la superficialitat dels executats, quan, dalt llur estrada o cadafal podrien arribar a llivells declamatoris que depassessin tot oblit… D’ira m’ompl massa sovint; amb el llos del raor osques distintives m’obr com tatuatges d’alquimista indesxifrable a les lànguides estructures del cos així gratuïtament penalitzat, quan el que voldria, és clar, és arranar-li’n la gola, tret que un potent sentit de la propietat em supervisa, estratègic, i no em permet de violar cap norma civilitzada. Ara, apocalíptica retòrica de clergue brutal, això, per als crims més mínims com el vostre, doncs rai, com prou heu vist, amada Merla.

Els descreguts es regolfen a l’empara de les exempcions; no sé per què tantes de lleis els protegeixen; no hi podríeu fer re, professor? Els averanys que avien els més madurs dels meus clients, car com sabeu faig de puta cara, són, segons em confessen a l’hora de les secrecions, prou concrets com ara per a diagnosticar que tot estrany organisme que d’ací poc encara trobi que li cal oxigen per a respirar es trobarà aleshores amb anomalies o aberracions, anormalitats espontànies, que els buidaran de tota arquitectura si fa no fot humana. M’ho diuen, no gens escèptics, tant en Díl·linger Rofrec com en Terrassa Jònec, l’un l’hereu de les millors concessions, l’altre l’hipotètic director de les correlacions amb els segments més lleugerament associats (perifèrics) dels metamòrfics. No és pas que me n’entengui molla, ara, sembla efectiu el fet que les variants genòmiques que correlacionen les emocions dels cervells amb els còrtexs orbitals dels raigs estocàstics que destruiran tota carn vulguis no vulguis, i això molt més aviat que ningú no pas ensenyat no s’afigura, s’escuncen de sotamà i a cops d’atzar, de tal faisó que com més insà es cregui ningú, segur que el podem convèncer que l’endevina de mig a mig, que no hi ha eco per a cap ambigüitat, i doncs que més val que ell mateix cometi l’abraçada assassina de barrejar-se directament amb els morts del món dels morts. Allò ens treu recapte de les presons. L’estalvi que hom s’embutxaca, professor. Penseu-hi, ca, seguiu-me’n el fil metafòric, i us n’adonareu eufòric que poc o molt ja ho tinc tot dit.

Benvinguda al cercle; tinc un nas! M’ho ensumava tantost veure-us.

Sacrificarem els peons.

Gambitarem els cavalls.

La partida sempre és nostra.

Passeu-ho collonut.

I vós.

~0~0~

Uatarà, Uatarà, d’on ve ni on anirà?

Va aparèixer de sobte, profeta acollonidor.

Fill de la Marieta Barjau, qui els guerres nazis van violar. Els Barjau tenien calers, van encolomar la Marieta a en Pep Fuster, fuster embriac, caduc, vidu, carregat de fills, en tenia tretze, com el seu veí Senén, sis nens, set nenes, i li van dir si no era triskaidekòfob, i que fóra menys malastruc si en tenia un altre amb una paia tan jove, i amb una dot de tants de pistrincs (i així el poble pallús no l’assassinava, pobra xiqueta, d’anar prenys sense ésser casada, i sobre de l’enemic).

El pacte fou fet. Es casaren. El vidu fent-li aquell favor i la Marieta Barjau, després de consumada la primera nit, mai permetent-li d’atansar-se-li, home pudent, xaruc, malaltot.

I n’Uatarà fou nat. I tots sos germans, xinxes xerecs, li’n deien, petitet i tot que era, de bordet, mes la Marieta Barjau, la Marieta, al contrari, li deia que era fill de cap déu, en Jou, en Zeus, qualcú poderós en excés, qui, armat i lluminós, durant una nit horrorosa de guerra va davallar del cel i li’n va fer present, dient-li que li digués que el fill fóra fill de déu i que valia a proclamar-ho ben alt. I ja ho veus tu quin infant més fastigós no es va tornar n’Uatarà. Sempre el veies mai no treballant, ociós i desvagat, llegint datpelculades de la religió.

En Pep reptava la dona tan pretensiosa… “Que li omples el cap de falòrnies repugnants, carallot, mala barjaula! N’acabarem rebent tots; que en rebi ell, rai, empeltat amb ínfules de boig, insaculat amb totes aqueixes nocions criminals de déus qui davallen a cardar-se’t perquè els d’ací baix no som prous bons. I el teu mocós no sé pas que es deu creure que és, capdecony! Em sembla que ja el tenim de repulsiu predicador fanoc del sud de l’Amèrica i tot. Amb dotze anys i ja vomita tot el femer dels il·luminats dels collons. Caldria esclafar-lo com maligne escarbat verinós abans no faci més de mal, tragitant com tragita incessant infàmies de molt abjecta bíblia.”

La Marieta l’enviava a pastar merda. “Mon fill ens posarà tots plegats al mapa, pollós!”

I n’Uatarà ningú no sabia d’on sortia ni on anava, però el cas és que es fotia enmig la placeta i anunciava cada dia la puta fi del món. I molta de gent anava cagada i no comprava re, i els comerciants i d’altres negociants es van emprenyar. I cada vesprada es confabulaven i el fotien tou a tacons.

I n’Uatarà se n’anava a un racó a llepar-se les nafres i es planyia al seu déu inventat per la Marieta. “Pare, m’has abandonat?” demanava. I ell mateix es contesta, foll : “No, fill meu; tens tota la raó; la fi del món és per a demà, jo te’n faig costat, no flaquegis, no fotem!”

I profeta acollonidor, cada dia més fet malbé, de jorn tornava a anunciar la fi del món i el retorn del reialme de son pare inventat, i ell d’estiracordetes de son pare mon malparit i venjador.

I aquella nit, els negociant van dir “massa és massa” i ja l’aixafaren com paparra. Mentre l’espitxava, n’Uatarà paparra, esventregat, amb els budells enmig del camí, anava encar demanant “pare? pare? em cag en déu, pare…?”

~0~0~

L’inquisidor Eimeric / es va guaitar el melic / i rere les gruixudes antiparres / se t’hi trobava paparres!

Les condemnà a dura tortura / allí mateix dins la sutzura / del seu ventre repel·lent / com si els insectes fossin gent / gènere moro, bruixa o jueu / o qualsevol altri de qui el preu / o el predi fossin prou alts / perquè els lladres de papes, cardenals / bisbes, capellans i tota la púrria / eclesiàstica els pogués, molt múrria / així robar, tot impunement / tret que no comptava segurament / el fastigós inquisidor sense manies / que ell mateix per d’altres vies / es veiés aixecat de sobte / pel garfi d’algú qui opta / ara treure-se’l d’entre la femta de l’anus / l’anus, dic, d’un mec immens qui es deia Janus / i hi veia pertot arreu / i era un déu molt més déu que no el seu / qui era un déu merdós, molt cabró / lladre, assassí i inquisidor.

Li diu en Janus al rènec Eimeric : / tothom foteu un salt de melic a melic / o d’anus a anus, o de pou a pou / (melic, anus o pou plens de no re i prou) / i el vol efímer que hi feu / fes-te’n creus, galifardeu! / no és sinó salt de paparra / qui com més tipa de sang més la marra.

Feta rènec repugnant / no va enlloc, cau enterra / i ara passa un déu nan / qui bada al cel i sol xerra / i mentre tot xiula al voltant / l’esclafa en horror esclatant.

~0~0~

Saurins espasmòdics encerten d’endevinar d’ensopegar un xoll colgat de brou d’embrió, Ai, ai, ai, correm-hi tots, sense fòbia, aviséssim la puta bòfia i les altres patums de la merdegada, tret que llavors, una miqueta més tard, el forènsic tothosaus hi ensuma amb la tarota i diu : Això no és cap embrió aixafat ni colgat per afollaires clandestins, això és que el veí anit hi buidava el paltruu, i ara tots, joguines de les circumstàncies, s’ho prenen de bell nou com quelcom que fa de debò riure.

Què hi farem, hem presa una altra caguerada per fetus esclafat. I això que tots entre el suquet l’hi admiràvem el fal·lus – que no devia pas ésser altre que un altre estront de la buidarada! Si això no és còmic, companys!

I s’esclafien, i se’n fotien especialment del forense amb la nàpia bruna i pretenien que hi havia tastat, ço que l’altre denegava tanmateix amb posat divertit.

(…)

S’esguarda el forense els fastigosos buls de la panxota farta i els greixos excedents, i es torca una llagrimeta en record de tots sos fills. Sempre us he volguts llambrescs com primets contorsionistes de cirquet, fills meus. I per tant uròfags. Tots els qui us m’heu morts i us em calia sebollir, us em moríeu contents, car us em sabíeu, d’ençà de nadons per exercicis naturals i constants, de mastegar-vos-em molt manyagament la cigaleta.

I ara sense fer-se esperar, sempre emparat per la intuïció que, entre les intricacitats de les vicissituds quotidianes, li diu quan cal anar-hi, bada els llavis i aüca, Us em penseu per la propaganda dels garrepes tips que potser sou tan carismàtics ni epifànics, mes en realitat, pallussos, us rau la morbiditat i tampoc no cobreu gaire. I ara fot el camp corrent, no fos que encara l’haguessin sentit.

Entre els altres, tothom es gratava cicatrius i s’amoixava gangrenes, i si alguns es van tombar cap al crit mut, llurs ulls entelats poc passaren examen a l’histrió qui ara es fonia en un horitzó d’escombraries.

Bru com zíngar, negligible, fui testimoni, al rerefons, de la retòrica desfeta. Ara, al celler de les fetals fatalitats, el metge trampós no havia volgut albirar-hi cap luxúria onírica ni apoteòtic vertigen de cap hipotètica orgia de matança d’excedents minyons. Aquesta era una de les seues privades victòries. Qui altre que no jo vívid invocaria doncs episodis esvaïts ans rovellats d’òlims mig oblidats, de ça enreres colgats sots lloses de llongs mesos escolats? Lloses sens escletxes o estanyades amb els màstics de denses salives i grumolls de gargalls de xerrameques sense aturador? El timpà em surt de polleguera pel pànic engargullat de l’aixeta dels mals records per on les cendres i els estalzins del tràgic setge perpetu on tant d’innocent no fou esclafat volen estòrcer-se. Tret que si dic re, esdevinc més sospitós que ja no sóc. Trenes d’erosió es dibuixen letàrgiques damunt el caos estantís d’aquell camp de sacrifici massa pretensiós. Una insípida lluïssor amb confins de glaç iridescent l’orla part damunt com ponderós llevat que volgués parir-hi si fa no fa còsmics jocs d’òptica. Només jo, idíl·lic ans anecdòtic, els sé guipar. Catifa de pòrfir, ambigu portent, estigues-te’n, ja els ho diràs demà.

~0~0~

Eleuteri XIX

Damned informer! — maleït xerreta!

A frec de cardar un vespre fosc amb una negra a l’aire lliure damunt el meu abric blanc de pell de xai, el fred m’esborronava la pell al cul. Érem sota un arbre vora el rierol del parc. Pel fet que l’abric era blanc encara rai que hi veia la negra sobre, mes pel fet que la negra n’era molt i la nit també, no sabia del tot on ficaria la xil·la, d’ací que li digués, Sorry, but I don’t even know where I’ll be putting it; couldn’t we get someplace else with a bit of light? Sense gens de ganes, va accedir-hi, de tal faisó que ens atansàvem on un fanal feia una mica de llum, tret que ja hi havia allí una altra parella també cardant, i me’n vaig adonar que aquella altra dona era la meua dona, i em vaig esfereir de valent, car que la dona cardi amb altri és normal car prou és la seua feia, mes que jo despengui el que ella guanya, i tan estrènuament, en d’altres meuques, allò no anava ni amb rodes. Vaig dir-li, Shit, let’s go piss off and fast; the woman there is my own wife.

Ella va aprofitar l’ocasió. Diu, You better pay me and let me go by myself, or else I’ll yell that is you here, her husband, that I have with me.

Maleïda xerreta! Li vaig dir, planyent-me’n com cap cadell a hom qui trepitgés cruelment i patètica la cueta, That’s blackmail, you know?

Pay and shut up, féu, i se’n va anar enduent-se’n la paga i res més, vull dir, sense ni haver hagut d’eixarrancar’s.

Essent com sóc pus tost garrepa, allò de despendre cinc dòlars debades, em féu força mal, em va sabre força greu. Tot pansit, vaig tornar a casa, on no vaig tindre ni esme de pelar-me-la.

Durant la nit, abans de bon matí no tornés la dona de treballar, vaig tindre un somni on el maleït xerreta, el damned snitch, el rotten fink, el podrit delator, era no pas la barjaula d’anit, ans jo mateix.

Moltó Puig! em cridava algú en breus reverberacions. Moltó! Puig!

No em podia pas amagar, retallat dalt la carena al Solell de l’horitzó. I la veu autoritària de no sé pas quin capità de l’exèrcit, influïda pel Solell, esdevenia més i més ridícula, com si n’hagués xuclat l’heli. No sóc cap torsimany amb ful turbant tractant seriós de desencapsar fortuïtes semàntiques, fades litúrgies de funeral, que li dic; ara, assumiré tanmateix que vols que te’m quadri i t’obeeixi, ço que faig prou paradigmàtic i àdhuc estètic.

I ara! Carallot qui sóc! Què li havia d’haver dit! Com tendra piconadora, se’m fot damunt i feixuc em paralitza. De mantinent, allò esdevenia malson. Em raona el cervell adormit: Sòmines que ets; cal dir que obeeixes i llavors deseixir-te’n (desteixir-te’n com si per teranyina et veiessis enxampat) sense que qui mana (ni t’enllaça) se n’adoni. Ans no se’t tiri a devorar’t doncs damunt. I, darrere, al rerefons, Suggereix un nom, suggereix un nom, em repetia insistent, el magí. Qui denunciaré, qui denunciaré, li responia al meu torn, esveradament.

M’enfonsava a l’abís de l’apnea, i esguardava a les parets del pou els noms indelebles dels indígenes qui conec. Sabia tanmateix que l’hom qui portés el nom que diria, rebria de valent. Sobtats depredadors el torturen, i un ruixim cristal·lí de plors se li construeix al patètic visatge, cortines d’ambres escalabornats que tot instint amorós repel·leix. Quin nom diràs, quin nom diràs, em deia. I vaig dir el meu.

Tot d’una em vaig eixorivir; bleixava feixugament. L’empatia devers tothom demostrada per l’ésser més perfecte qui esdevinc adormit em redimia als propis ulls. Eren només les cinc de la matinada. Per arcaics crims de perversa moralitat aliena havia despesos prou mesos prou durs a les presons. La societat té regles repressives i disciplines de ruc que cal tanmateix fer veure que hom reconeix i si fa no fa accepta. Per diverses violacions de les falses lleis que hom ens etziba per a aclaparar’ns, temporalment la meua residència ha raguda en desèrtics verals dels quals no he sabut o en tot cas pogut mai fugir. Sempre he acomplerta la pena en la seua molt cruel totalitat. Em vaig anar a guaitar al mirall. Hi era jo, marcat. La veracitat de les marques de les antigues sevícies administrades al meu cos per presoners i escarcellers de qui les actituds o els tarannàs paral·lels havien estats de rebuig i d’odi devers qui sóc part de fora (car no em poden veure, ni ningú, si sóc de debò gaire perfectible dins, que tampoc no crec pas, el malson de suara demostrant-ho, per si calia, prou) m’assentava en la meua convicció: no duc escates als ulls, ni tinc les parpelles cosides, ni hom ha feta mitja amb els raigs lluminosos qui a les ninetes em truquen; em veig com sóc: puríssim criminal.

Les primeres clarors se suggerien a l’atmosfera; l’oratge prometia molt; escalava sense angoixa el Solell els puigs amoltonats de bromes on es bressolaven angelets. O, hipnopòmpic, tenia la cara plantificada entre bonys i bots de coixins i llençols. Sí, car el llit grinyolava com cap actriu d’escardalenca veu. Paisatge talàmic, de prat aitan assolellat que sembla blanquinós: com s’hi alleuja, a llàgrima viva, el bou; ah, pobre bon bou, sull, sense banyes, tan que et maltractaven, i ets un tros de pa!

Vaig sentir la clau al pany. Tornava la dona, un pom de ponsèties al braç, com qui tragina amb flames d’infern.

Ei, em diu. I li dic, Ei; beuríeu una copeta?

Volonters, respon, mes amb un frunzit de celles. Què teniu? faig. Llambrescament s’evacua devers l’espill. Avorreixc les imatges, diu, i simultàniament en trenca el vidre amb un cop de colze. M’estimuleu la curiositat; per què? que li deman. Un dels clients d’aquesta nit m’ha sortit teocràtic; m’ha dit, incoatiu, de “deessa”; l’he volgut desenganyar, mes ha orquestrada aleshores tota una litúrgia d’adoració fastigosa i exhauridora. Li he dit que aturés, que esdevenia soporífic, que tota la merdegada dels rígids axiomes de la religió i la jerarquització societària me la portaven d’allò més fluixa. Com s’ha posat! I això que no li he dit la veritat, que els trobava falsos, fanocs, colltorts… i subsidiaris només a les ambicions repugnants d’uns avantpassats perpètuament malparits. Tant se val. De sublim, rabit i entusiasta s’ha propulsat d’espetec a tot estirat i dret i estantís, a simptomàtic i psicòtic; ara no adorava re; ara s’esgargamellava acusador amollant tòpics suats i coents. Ha esdevingut amenaçador i tot, s’ha dispensat de tota polidesa, s’ha indulgenciat a la bestreta i la inèrcia violent l’empenyia a l’agressió. Melangiosa, he consentit a etzibar-li el xi al pom de la gola. S’ha escanyat com si infatuat volgués alhora cantar, volar i menjar ametlles. La segla s’enduia la seua la sang, els rats més tard bocins del seu vult.

L’acotxava al llit, encara sanglotant, com al prat esblanqueït per la roentor heliocroma adés el bon bou escornat, de xereca figura mes d’ànima excel·lent, llagrimejava així mateix. No ha estat re, que li dic, pitjor ça-enrere us feren a vós, a la plaça, entre bòfies i d’altres dretans malparits. No permetré mai pas que us hi tornin a dur.

Car és cert que si mai per cap altra casualitat vinguessin a endur-se-la, em denunciava sol. I se’m tornaven a endur. Maleït xerreta, mes amb condicions.

~0~0~

No sé si t’he dit que na Minerva Mur carda amb tothom… cardava amb tothom abans que no es casés amb en Zacaries i res no ha canviat; carda després de casada si fa no fa igual… (cuguç en herba i cuguç en garba, diu el gavatx) … hè…! àdhuc un jorn d’estiu on mataven el porc, no sé pas si m’ho deia de per riure o perquè anava una mica pet o per què, però àdhuc, com dic, m’ho va proposar a mi i tot, que anéssim, passat l’hort, a fotre una miqueta; me’n riguí com conillet i li ho vaig agrair alhora excusant-me que havia d’anar a l’excusat; no pas que m’abelleixi gaire o gairebé mai de cardar amb ningú sense avís, mes encara pitjor, molt pitjor, si la dona és la dona d’un amic; una cosa que trobaria impossible de fer mai (és que només pensant-hi em destremp totalment) fóra cardar amb la dona de cap amic.

Doncs tant se val, la qüestió que l’altre dia, de Xicago a Atlanta, la van enxampar cardant al canfelip de l’avió. Els collons d’americans, sempre tan acollonits que tenen por de tot, i s’han d’armar per a anar a cal veí o a pixar defora, cridaven tots esfereïts i ridículs al terrorisme, terrorisme!

I ara tens na Minerva a la garjola i el pobre Zacaries anant d’advocat en advocat i despenent falaguer en unts i suborns tot el capital. Ha dit a tothom que no era pas ella cardant, que era ell, datpelcul, disfressat d’ella, emmirallat (litotement, diu) d’ella, i que doncs l’haurien d’engarjolar a ell, que de més a més és reu de mant d’altre crim insospitat, que som-hi, que au, que ella és una santa de cloquer, que hom l’hauria d’entronitzar i oferir-li en acabat himnes, chors i lloances, mes ningú no li’n fot cap cas, car cada cas és un cas, i aquell cas no és pas el seu.

I ara! — fa, amb hiperbòlics escarafalls, quan li diuen que prou era ella, que els americans de més a més de molt porucs són molt garneus, i la hi tenen filmada bo i cardant al canfelip, alhora posant tot l’avió en greu perill de terrorisme amb l’animositat divina creada per aital defesa i ultratjosa, sacrílega, cardada enjòlita. A l’hora de l’acollonida nacional generalitzada, qui així desafia o arrameix els déus de la bíblia, i no cal dir el pilot i els armats de la secreta infiltrats entre els pets, tremolencs, passatgers, condemna tot el poble, tant l’alat com el de sota l’ala, i no cal dir tots plegats, tocats de l’ala rai. Ei, i un bon plec de rucades semblants.

L’escàndol s’ha eixamplat a gola d’epilèptica balena. Mocoses, les locutores de cada noticiari hi han ficats èmfasis tronats i de tro; i els militars molt experts en aqueixes irrisòries matèries s’hi han cagat, encara més patètics, amb llurs anàlisis eixordadores amb rerefons d’esclats i de llamps, i de bombardeigs anihiladors i de catàstrofes totals.

Poètics, els comentaristes polítics amb programa a part, no mostraven, ells, avions ni helicòpters estavellant-se molt exageradament enmig del poble alhora esgargamellat i enllordint, incessant, calces i calçotets (imatges de trucat cataclisme massa gastades pels xarons periodistes de l’instant); mostraven en canvi coleòpters d’èlitres escapçades qui venien, taciturns i tristois, a jaquir teranyines i budells damunt la neu; llurs cadàvers adés, ai, de vius coruscants velluts, es marcien ans podrien ara encontinent, a tot estrop, i on tot era abans cuca de pinces, ungles i fiblons molt evocativament agressius, ara malastruc t’hi ensopegaves, nyap nivós, un mesquí palteret de corrupció — metàfora adient on l’imperi esdevenia en un tres i no res brutícia impotent, per culpa no pas de cap insecte víric ni maltempsada del maltractat ambient, ans per l’atzagaiada impertèrrita i ineluctable, ai, del terrorisme, tampoc no pas domèstic, aliè.

Bufava el zèfir i era a l’eixida, i m’hi ha visitat l’esveradot Zacaries. Em diu que ha esbrinat l’espectre sencer ans malauradament massa psicodèlic del seu dilema i que no en trau, marejat, l’entrellat. Volen na Minerva acusada de vil sarraïna, mora bestial, de sobrepuig suïcida, tractant de sabotejar un vol beneït damunt territori sagrat. Els diu que no en van pas poc, lluny d’osques, mes ses raons se les passen part davall el cinyell que els serva el gruixut pap d’imminents merdes totjorn clafert.

Eleuteri — em diu — tu qui, sobergament adust ans gloriosament sobirà, saps perfectament de com són fetes les rares ceres que afaiçonen l’humà; car prou me’n record d’ençà de fa molts d’anys, quan encara als avions tot hi era, part de dins, estossegós fum dels maleïts fumadors, i en canvi als camps benignes hi bleixaven les fadugues ans condemnades omedes, i tu doncs ja hi érets, doncs, guru qui sense tron ni safrà, ni pudor de boca (ni cal dir), ens aconsellaves, el romanent d’estudiants, de com havíem de captenir’ns si doncs volíem no fer pel món dels indesxifrables adults l’irredimible carallot, de genollons t’ho deman, en flatulent adulació, els lleus i els ulls omplerts del zèfir i el safir – el zèfir qui t’esbulla, gràcil, el copiós cabell, i el safir qui t’orla la coroneta – mentre, santó certificat, prens l’airet a l’eixida, i endolcit pel moscatell de Ribesaltes, ans acolorit alegrement pels oriflames de l’ombrel·la, observes les cebes afrodisíaques dels atlants qui serven les balconades del museu de cera del davant, i hi muses, sobre el fet sobretot que els estalzins dels tubs emuntoris dels vehicles traïdors i els ximecs dels xolls els les embruten, vull dir, les cebes (els sacs dels collons i els monumentals pipins), i llavors, qui sap per quins meandres reflectius al teu fur intern, sense resclums ni entrebancs ni embarassos mai, en dedueixes, llambresc, a través dels vòrtexs, laberints, vertígens, sibilants xiuxiueigs de sibil·les incorporades, i d’altres veraços sèrums, pus els el·líptics, encíclics, sinàptics, sobtats acoblaments de tos axons i dendrites, sempre, em jugaria, a llurs puixances màximes, tot plegat, al capdavall, no n’infereixes, dic, qui sap, les contumèlies possibles, de tals estrenus carnals apendicles, si mai es tornaven, Pigmalió tu, car prou t’ho vals, per a aquest miracle, i pus, si mai no esdevenien, dic, ambulants, i els els paràvem, vull dir, els culs… mes, perdonaràs-me, divag; la qüestió per què vinc, Eleuteri, diràs-me, si t’abellia, què els dic next, what do I tell them ara, tu, car vaig de bòlit; ja no sé on tinc el cap. La volen d’heroica terrorista o de boja infame. Tant per l’un vessant com per l’altre se me l’enduen rodolant a tancar-la en cleda no gens accessible, fàcil d’atènyer, abastable, com si és, no pas esvelt gos d’atura, pobrissona, ans eixanguera i maleixamusa gossa rabiüda.

No m’ha calgut rumiar gens. Hom es trau els borinots del damunt amb el primer improvisat ventall. Per això li dic que digui que…

Llas, the frogs, les granotes, les gavatxes, són així, sa altesa (sa senyoria, sa honor molt colta, tant se val, etc.); són així, què hi farem, carden pels descosits per a treure’s tots els mals, i a les primeres de canvi, impromptu, sense mirar-s’ho ni fer-s’ho mirar, sense mirar prim; si res els fa mal, ni que fos latent ni molt imaginat, au, a cardar, això rai. I ella, llas, senyoria, altesa, honorable, ella molt pitjor. Per culpa meua (és a dir, teua, Zacaries, ca?) sobretot, i per culpa dels seus altres admiradors (milers i milers, amb xil·les esborneiadores), es trobava ella, aquell dia nefast, malignament atesa d’ínfules, passatgeres, transitòries, això també, de deessa; ínfules de deessa, altesa, senyoria, i per això, com a bona granota, com a bona gavatxa, honorabilíssim capità, s’enviava enlaire (elle s’envoyait en l’air) tot cardant, és clar, com cal.

Tu rai, amb els vostres calers, us pagueu el més malparit dels defensors. Tot funciona així; els rics no són al capdavall culpables de re; per això són rics, no fotem; per benedicció especial del diví. Si el diví no se’ls estimés tant, no pas que foren tan rics. I això, creu-t’ho, per ruc que et sembli, per a aquells carallots embibliats, passa per lògica.

I llavors, espera’t, per a reblar el reble, un psiquiatre, et cal, ben idiota, freudià, ple de falòrnies, Zacaries, m’escoltes? Poc te’n facis; ja ho veuràs, li trobarà tota mena de redhibitòries manies; americans tanoques, la tornaran ipsofacte al continent, sense cap recança ans espolsant-se’n molt satisfets els garfis tothora tenallats per la por. Advocat malparit, el qui es faci pagar pus; psiquiatre enderiat, també molt carot; i au.

Au, vés-hi, i ja me’n tornaràs contesta passats un parell d’anys si fa no fot.

~0~0~

Al llarg dels anys, esventat vers l’ideal, tractant debades d’atènyer l’asímptota del temps, havia molt múrriament assajat de pelar la meua dona de mil maneres secretes (secretes car ni ella ni eventualment les autoritats repressives mai no n’escatirien, del dubtós forfet, l’origen); de mil maneres, dic, secretes i diferents, mes ella rai, tanmateix; sempre a tot ignorat destret, i incòlume, havia sobreviscut.

Per força me n’adonava al capdavall que devia ésser doncs que era immortal — una altra deessa d’aquelles de l’olimp — (sempre se n’han creades i descreades en la mateixa mesura on hom no hi creia i descreia, això rai).

La qüestió que ara, per això, no la pelaria mai. Al contrari, ara la colc, i en fóra màrtir… i xai expiatori, piaculós, propiciatori… i cap de turc banyut de sacrifici… i, tant se val, allò que fos que calgués, per poc que m’ho digués o jo ho endevinés…

I li faig la farina encara més blana… i cap tasca que calgui fer per a aplanar-li el pas, felicíssim li faig.

~0~0~

Sopa de fufa

Avui tindràs sopa de fufa, coquí, em diu la dona, vindràs a remenar-hi amb la teua cullereta de cafè; som-hi.

Li ho agraeixc immensament i hi remèn fins que s’escorr. Ara que la tinc tota esbufegada al costat potser em permetrà d’aviar-li cap gracieta. Per això dic: Amb la meua cullereta de cafè, prou ho sabeu, deessa, cap altra olleta al món amb escudella de fufa no he remenada ni remenaré, i encar menys, és clar, escudelleta de culet, car sóc coquí i no pas sobrecoc, i em moriré d’aprenent, mai no havent arribat a mestre coc, vull dir, com els insignes sobrecocs amb llosses enormes qui us remenen sòlitament les denses sopetes d’ambdues olletes rosetes, deessa, fa?

Tu i jo, coquí, em respon, somrient, de bona jeia ara que l’orgasme se li perllongava foramida perquè es veu que avui n’estava, vés, molt de filis; tu i jo, coquí, som simètrics. És la nostra una simetria asimptòtica.

Faig que sí encar que no l’entenc del tot. Ja sé que si la meua cullereta de cafè mai no té permès ni pensaments d’anar a remenar cap altra cassoleta que la seua, i la del davant i prou, mai la de darrere, i llavors, en canvi — ep, asimètricament, jo diria; mes que em sé jo, de matemàtiques ni d’economies ni de temes obtusos, vull dir, abstrusos, pobre de mi… Veig prou, doncs, que si jo cap, i en canvi, dic, ella, amb les seues dues cassoletes, la del davant i la del darrere, llurs brous de fufa i de flairosa roseta color de caca, podent ésser i essent regularment remenats per cullers gegantins de cocs mestres qui té si fa no fa amatentment amarinats a cada (aero)port o veïnatge estratègic… veig, dic, no sé… m’ho sembla… que l’equilibri periclita, el piu no encadella, l’estiba va ranca, al solc balder el crestall hi balla, o com ho diré?

Perquè potser em veu amb posat de carallot hesitant, amb immensa generositat m’aclareix la fórmula. Som simètrics, coquí; tu amb no ningú cardant, jo amb tothom; només cal que et vegis emmirallant-te en cap espill còncau, fa?

Sí, deessa.

Sí faig, deessa; mercès.

~0~0~

les inundacions sovintejades
els sòlits negats
els cossos morts amuntegats
la llepissosa disposició dels cadàvers

així
rosegant merdetes resseques
llefecs copròfags
és com ens perdem
per a mai pus no retrobar’ns

~0~0~

a poc a poc els he anats descartant
perquè no en sabien prou

s’enfonsaven a talussos
s’enfonsaven a orinals

volia que fessin fit
volia que es giquessin de falòrnies
mes poc en sabien prou

i pujaven per a caure
i es morien sense un ai

sense saber-ne mai prou
sense saber-ne mai prou

~0~0~

On els Bruins i els Celtics pengen llurs gonfanons de gloriosos guanys
i els parlamentaris desengorgen llurs estrepitoses certituds de peu de banc
jo m’esguard a contrallum la sabata
i cloc els ulls i l’esperit de la sabata… existeix!

Oh miracle de les partícules subatòmiques
i dels enlluernaments i les hipersensibilitats prou susceptibles
i… i qui sap què altre encar
si vas a guaitar!

~0~0~

Clotilde

AvuidotzedemaigmheixecatalesnoumhefetlesmorzâïdesprésdecruspirmelmenhenatacagâmentreralcanfelipijamnetejavalculencavallatalrentamanzhevistperlafinestraquhihavialracódeljardíamagatdelcarrêpelvèrtexdelesduestanquesdelsveïnzunacamisabandonadaïdiccollonsquimenllordaljardíssegûquessónelsmexicansdahîquetallavenescandalosamentlagespadelveíssempremhillencenllurmerdamerdademexicansgentfastigosaïbrutasorollosaïssenserrespecteperaningúmalxerradamalreeixidarraçadedegeneratzissinossónbossesdeplàsticsónllaunesrovelladesdebenzinaoentrepansmigrrosegatzobranquezicagueradezembolicadeziàdhucuncopmhivanllençâünaguineumortapollosarratadapudenttantsevaldonczhedavallataljardíatreurhilacamisablavesvellegadambunbastóïaiquemenadonquelacamisanovepassolaquedinzhihaelcosmortdunmexicàïnocrecpasquemelhillencessinelsmexicansdahîquedevienéssêünzaltresmexicansquipassavenpelcarrêdebaixissendesenpallegareniaramelvoldriendonczencolomânomelencolomareupasdicmalparitziprousséquézobligaciódedirhoalabòfiamezamimenfotnotincdeuresnidecrreacapautoritatnomésmancariaixòquessenvaginalamerdalsdeuresdelciutadàssónpagâïcallâïanâlaguerraperamantindrelsfillsdemarcolfalpodêïnopodêmprâcertessubstànciezinonsenyâlculadezhoraïaüafotrelamàdatspelculhegafatelcotxeïhenatalmagatzemalairelliureonhihaquellestesadeterrenyambtotamenadatuellsperalhortiljardíïhihedemanatssihiteniencaparbremexicàïmhanditquequèïherespostdonczalcontrarivoldriaünarbrebenimpossibledefêcréixamèxichavejugotatrithatculdntpossibligrowinMexicorTexazorArizonaforthatmatterïmhanditwhydontjutryafirriaixòsdonczézelquhecompratunpidAlaskaïhetornatacasaïmenhenatambunbonmagalldamuntlheuradelracóonhihavielmexicàmortihecomprovatquelsmexicanzancarapudenpitjômortsquenoviussiaixòspossibleïambelmagallhefetunclotildeposavavallbonanitibonhoracolgatmexicàquipudiescomunósrentadôounaguineuamigcorromprenfeiadellgarsóbessódelgarsódelpidAlaskaïlzheplantatzensemsdesprézhetornataspargirhilheuraïaünivüniconnücomdiuenelsgavatxzieiunmatíbenesmerçatambunamicadexercicinclòzhà!

~0~0~

Els qui tornem de Binèfar
adorem la sinalefa.

Si els de Sils en fan Siels
els de Binèfar en fem befa.

~0~0~

Si sóc llangardaix de roca
sovint esguard el tanoca
qui es torra de panxa al Sol.

Si fos bèstia de sang calda
poc fóra el boig qui ara malda
per ésser el que el cos no vol.

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera
sots la noieta ronsera
hi faig niuet temporal,

i aixec els ulls cap endalt
i n’ull ullprès la presó
qui és mena de teranyina.

Si m’hi volies, oh, nina,
i, pres, me’n prens el bessó!

~0~0~

Si sóc colom de vorera
poc enyor sas ni pedrera
ni el bassal passada l’era
on l’astor et tol la trempera.

Estic més content sirgant
entre taxi i transeünt,
i a l’ampit filosofant
com n’és de foll cadascun.

~0~0~

Si sóc colom de vorera
no empait pas cap masovera
ni amb cap agulla saquera
plant enlloc cap ruc bandera
ni mèdol marc, ni frontera.

M’estic guaitant el trepig
de cada passant i en llig
de la sola el lleig desig,
i ras enlluny petj i pitj
ans no em trepitgi pel mig.

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i veus que pugn amb cap gos
com ell captindre’m no gos;

fot el camp i el deix enrere,
m’envol i romanc enjòlit
i el promoc a gros prohom
dels qui ens fan anar de bòlit,

dels qui ordenen el pogrom,
generals de genocidi
i sants de pitjor presidi,

herois de l’ala despòtica,
poetes de la falòrnia
nacional i patriòtica,

en un mot, estàtua bòrnia
car me li cag a la còrnia
com me li cag al barret
i a cada espasa i medalla
i a la boca del canalla
qui ha lladrat tant de destret.

~0~0~

Eleuteri XVIII

D’odalisques nasplè

Als calçotets de jute li etzibí un genoll i ensems, d’eixauc, un mastegot al vult. Caigué rodó, escruixit, en escreix batut. Aturí el tacó. Poc vull anar-hi més lluny que no cal.

–Greu pitafi, Grau, agre griu, ogre lleig. Ni puta idea. Jaqueix-me, pas lliure, ninot, esgarriacries, esqueixagrues, carallot.

–Trobes que allò és de bon averany. Esclafeixes la rialla, la sentim els qui som fins d’orella des d’ací dalt estant i tot. Productor no pas de perles ni de geodes, ni d’ous d’oreneta ni de reig ni d’estruç, ni d’opi ni d’afolls, ni de follets geperuts. Què ens vols vendre? Pilotes de golf! Això et creus, eixidures, tumors d’indubtable vàlua mercantívola. Ja has feta la sort; el soldà et met al seu servei, vida ampla a perpetuïtat, badaràs, badoc.

M’ensenyà ara no-res pinçat amb un índex i un polze. Brandí el cap, me n’espolsí: –Com sempre, manoi, malastruc rai. Més lluny d’osques ja no hi pots anar a petar.

Ple d’enrònia: –Ja ens coneixem; sòlit, consuetudinari, t’estaves abaltit o només ensopit rere la bardissa d’esbarzer on les pudors es regolfen, reescalfant subterfugis, els mitjons arnats a un dit de la vora de l’aigua estantissa d’un toll on sanguinyoles botides ensumaven l’esquer, quan t’has anat a gratar una aixella. Ep, què cony se m’hi cargola? Furgues, furgues, i oidà!

–Eu el qui vull és el soldà.

–Que aixantos la mui, ja me’n faig càrrec.

–No ho copsaries ni que m’hi estigués tres quarts de vida fent-te’n cinc cèntims.

–Tòtil-tòtil, vols callar? –Ara amb disfressa d’insecte subreptici.

L’en desdiguí de mantinent, i tranquil: –No, perquè ho sàpigos haig vingut a una altra cosa de totes totes diferent.

–Malagraït! –Amb un rogall nou, es ficà a braire.

–En Sigfrid, eh? Per això, després de tot, dec ésser més entès que no tu en moixons (me’n riguí); i prou et conec totes les guatlles.

–Tau-tau? Ací fotràs millor, redéu. De primer, t’hem de fotre tip, i llavors, jaqueix que pensi un instant; hò, ja te la tinc: t’esverg, t’encarranquín d’esquitllèbit una forastera qui el soldà encara no ha tastada, no sap ni que ha arribada; ei, comença d’escatainar de contentet; tu ets el primer qui l’esportella; pon-l’hi, pon-l’hi, fill meu; setze anyets, tota gençor, cabell del corb, ulls d’ametlla, turmells primets i llambrescs, mugrons que en dius hum, oidà, aür, manoi, saliveja’n; damunt la nata la maduixeta, ungles d’ambre, esclau, per a millor escoixendre’t, piu del niu, ei, roent d’allò més, estergeix una deessa, la pus adreta i adonosa, salvatge, vulnerant, afrodisíaca, n’Àrtemis, musa d’art, na Dànae, na Leda, na Prosèrpina, nuetes gràcies, se’t mengen de viu en viu, vessant arreçó i verriny àdhuc part les roents orelles; na Dianeta, una neboda meua, vestida de llustrins, pluja d’or, flassades virolades de seda damunt la màrfega, fes-t’hi el captiu, fes-te-n’hi el distret; espontània, de trascantó, li esdevens com el terra al suïcida qui es despenja d’un pis pel cap baix cinquantè; no et dic pas que ets un soca, però ets la soca on, si fossos mig ocellaire, ornitòleg, com ací man, el tit, prou ho sabries; la milotxa ve a esmolar-s’hi els ullals, o les urpes i el bec: t’astorava, en romans ert; com em dic Grau, per graus se t’estireganya el virot fins que t’arriba al trebol i l’esportellaries com un altre telet, i això en un angle agut de grau aitan reduït que gairebé és nul; i creix, de mou i faisó que tost et guanya a tu mateix; lleu ja ets més virot que no tu mateix, no pas un cos amb cap atzep, un virot amb un negligible cosset; no et dius Dàmocles, et dius Virot Gegantí, en Polifem; cresqué el grop, desconfeix el fust on prengué rel, el desféu; ets un sol tendrum, amb tremolor d’estintol massa abassegat; i la moixa, maula, que s’hi esmola les ungles; fumeral oblic, t’hi agafava una rampa que no te la treia nidéu; hi jaqueixes que se t’hi enfujo el romanent del cos menic, recança d’ahir; ni surar no fot, gaiatell traucat i submergit; s’exhaureix a exhaurir’t; ai, ratolineta, pobrissona, rosegar rai; no l’ennuegos, bestiota, ara que et rosta; a trenc d’esbaldir’t, dia on havia d’ésser de jorn, és de nit; mors de plaer, brou de cendres, sòbria hemorràgia, brolla el màgic aiguaneix; érets un merda i ara una merda, car mai no cardares a mort com avui; se’t feia malbé l’equilibri químic del cervell, érets a frec d’esdevindre un canviot, un rebuig de la natura, i tanmateix, això rai, ai, ixes amb un plop serè de l’ascla paradís i, ep, torna a surar’t el cos, com un bocí de glaç; se’t refà el pols, somrius amb una certa insolència, ultracuidança, home de seny qui al capdavall mai no cau en malbargany, i inversemblant: alambinament gloriós, al·lucinació coruscant, ídola, aparició, semidéu resurrecte, què, revius! Revius, perfectament instal·lat, amb dos collons com dues taronges, gens afeblit, gens torbat, sense crosses, sense galteres, sense pruïges, sense fragilitats. Ve-t’ho ací què concloc: quan érets al bres, com a en Sigfrid, et van colgar amb fems de drac.

–Ves.

–Dàmocles Skamarlà, tostemps el senyor valent, fent malabarismes (i ensems ganyolant si fa no fot harmònicament) com n’Arístides, amb agrassos de mallols, panses, agrassons; dàtils, festucs; nous i llobins… Per tu sempre haig trempat. Tothom m’enllustra més que no pas si els fos llur llogrer i toqués ara mateix de pagar’m. Qui més qui menys, si de per riure o per una mania els rebutjava els untets, estarien tots disposats a fregar’m les galtes del cul amb lletovaris i embrocacions profilàctiques i de preu fins a fotre-me-les ben xiroies i lluents. Tu, en canvi, ni per embrocacions ni per brocs. De dret al coll. Skamarlà, ets un heroi. I digues, com t’ha anat?

–Et plant una guitza als bonys i embalums de què fretures a l’escarranxa nàquissa, saps?

–Doncs fotràs goig. Per això veig que véns. Ací el soldà soldanes rai, que en té aitantes com vulgo, li ragen a set deus; i teca, aesma’t, és clar, la pus collonuda. Compta els ossos malrostats; ací un escombriaire s’hi fotria gras en un tres i no-res. No véns pas a demanar’n lloc?

–M’estic a can Garí. Tot hi és humitat. Verdet als esmalts. Pollegueres mal engreixinades. Ala geriàtrica. Només avis qui serven greuges de l’any de la pera. Ni una beutat ni que fos pintada com ara cap d’aitantes d’icones carrinclones, verges putes trepitjant nans rabassuts qui en llur deliri diarreic perden àdhuc els budells. A taula, un porró amb pixum i cucat bou en llauna perennement.

–Puta abominació, i com puden a merda i suarda. Femer de nyeu-nyeus, tots del ram, tallats del mateix patró maltrabucat rai; salaços, paròdics, i cada sés un cingle escabrós on virus i bacteris s’arrapen espasmòdicament abans de no estrompar’s, parets necròtiques avall, i esdevindre també estront rocallós amb tènies per pegellides; procel·losa orografia claupassada, no t’hi vulgos pas aventurar; ecs, tu, quin fàstic; qui l’explora ja ha begut oli, no pas cap tutia ni vaccí. I sempre juntets, cul i merda, ca? S’han fotjats tants de camins els baldufaris que ara ja no saben anar sols, encadenats d’empertostemps, la llengua d’aqueix collada a l’esfínter de l’altre, és clar, i així successivament. Sotanes a balquena, no en donem l’abast; cada tres per quatre, ens cal augmentar la quota de buata. Ja et dic que lleu haurem d’originar un avalot d’estranquis. Quan la cosa es calma, els maleïts clercs, entre els quals els clergues, els més virulents, voluda d’ignorants, pastosa, corretjosa, culgrossa, s’apoderen sempre de la situació. Guaita els veïns, la superstició comunista, la superstició cristiana, la feixista, la gavatxa, centralisme i buròcrates. Molta llibertat de gargall però en realitat no priva sinó la igualtat, és a dir, el patoll, la pasta, el bunyol, això sí, adobat amb les essències de la raça, ço que vol dir, els capellans de l’insult quan hom discurseja de llibertat, d’igualtat, de fraternitat, i de totes aqueixes merdes sense solta ni volta, des de la trona de la tribu qui mana, i doncs la qui et nega la llibertat, la igualtat (car ets tu qui t’has d’igualar al seu
paràmetre); i de fraternitat, un colló de mona, car tot ho vol per a ella, i si encara et
roman re, t’ho pren alçurada, o prohibeix amanint-t’ho amb mastegots. I tu, tant se val, què recony hi deus venir a raure, aquesta vegada. On t’estàs?

–Dàmocles, fica-t’hi, fica-t’hi… –M’estrebà cap dintre, i l’ajudí a tancar la portota, bo i jaquint fora el patoll sencer d’encesos talossos, els quals, urpes envant, encara fotien una faraó i aviaven una cridòria de caldéu.

–Ah, el polifacètic Dàmocles Skamarlà. –Féu l’eunuc llefiscós, un conegut d’altres vegades: en Grau, em fa que es deia; i es ventà l’escamot d’enzes fanàtics com qui es venta un eixam de borinots, clatellots a doll. En Grau, pediculat titella sense gràcies, nan geperut, de la sort, primera víctima dels hereus del vell soldà adés assassinat quan començaven d’empescar’s turments i maleses; per a estovar’l colgat d’antuvi en secretes secrecions, davant els quadres escollits de la quadra – els xerifs, pontífexs, califes, mandarins, hurís, muetzins – i de mantinent en diverses ares de l’àrea exposat, amb cua i sense, fins que no l’hi tolgueren del tot, i el jaquiren llavors en pau al peu de la pagoda perquè hi romangués oblidat, convalescent, sense fotre brot, menjant semolina amb allot, cercant-se en acabat, il·lús, la cua per deserts i tundres, per neus i cendres, escorcollant per pells i tanins, de llops, de volps, d’iguanes de Guaiana, i furtivament davall les dunes, com qui aixeca coixins, i per finançar els vans viatges manllevant totjorn de foscs mohatrers qui per bestreta se’l violen, li rapeixen un cul més i més plenet de saïm, i llavors, posant seny garneu, entrant molt adientment al seminari, on esdevé millor que no clergue, sense barreres, aprenent-hi d’afaiçonar amb ulnes godomassins per a les odalisques, i d’aprenent guanyant-se llur beneplàcit, per exemple duent-los d’amagatotis cloïsses amanides i, de llevants, tarongetes de Tànger assortides amb sucrets i llepolies rai, de tal manera que la vox pòpuli entre les concubines retruny a les orelles del dapifer així mateix anorc qui s’encarrega de tindre-les prou titil·lades, i d’anècdota picant en anècdota coent, ei, no n’acabaríem mai. Com deia el pare Ajonjolí d’Heràklia, en la seua Cloïdissea – o Odissea de les Cloïsses – les quals enlluernadament entraren al serrall, a estampar’s salivoses als conys, ja amb pròpies sentors marines, de les grassetes soldanes, d’on tot era somriures, és clar, i ganes de no remolejar gaire, car “qui hi entra cloïssa, o sibil·lina llengua burella, no en sortirà sinó quan no pugui dir figa”; i així en Grau s’hi anava fent vell, bona vida. Pel portal que duu al soldà pocs habitants amb cua hi travessen que la cua no se’ls torni encontinent brimarada. Res no l’empoixevoleix com veure-hi a prop homes amb cua. “Ahir em banyava tranquil·lament i els ous em suraven al cresp ensabonat com cigrons en remull. Feia calor, i a la segla del vall passat el mur també s’hi rabejaven, ambtant, rabins i bramans. Tot d’una se m’ocorr que rient-rient potser conspiren a cor-què-et-pruu. Ixc amb la tovallola i dic Obriu, collons! Hom badava el portal; per a anar més de pressa n’espanyava les cuirassades fulles. D’una revolada, ja els era davant; l’astorament els oscava els posats ans nafrava les ànimes. Tremolen de valent, els espetega la carcanada com si cascú fos vil ossari sacsat per l’huracà. Aberrants cortesans, ni que m’entréssiu només pels ulls, encara m’hi heu prou d’entrar amb permís i escuats. Grau, procedeix!” En Grau era doncs qui els tolia les boles. Els seus estiracordetes s’havien trets els cordills de les sabates i, a tall de botafions i ostes, a tentines els te me’ls escolaven pels traus de les camises de força, i llavors els te me’ls lligaven ferms, tot per tal d’ancorar’ls; arreu alhora, de traus de portes i de vases, per golfos i pius de baldes, de forrellats, claus de quadres, ulls de pany, ulls hi gaudien. Els esfereïts dervixos qui oficiaven part darrere al rerefons no volien pas ficar-s’hi, s’eixorbaven perquè ningú no els veiés. Recíprocs, es cosien a mastegots.

Mon mestre al seminari, en Perillós d’Agrigent (Sicília), cirurgià molt empescaire se n’empescava, amb metalls de foll xerric, de ben formoses, vull dir, formes a les esferes. Les bastia de dins enfora. Operacions a doll. On hi havia hagut abans un mig home empastifat amb qualque penjoll de bavosa cigala, ara et condemnava, diví, a ésser flairosa i sens tara. Marcolfes de les Suaus Magarrufes rajaven-ne doncs com flors d’uadi o com noies de vidre d’harmònic oasi. Els fars d’Agrigent assenyalaven on havien de fer cap els vaixells carregats de pròtesis i perfums. Les figures que en guanyàvem – les monges d’en Perillós – després eren venudes de marfantes, i mai no aplegaven, dels més estètics carallots, cap retret ni despectiva petarrufa. Gens fades doncs, ja et dic, cap de les noves minyones, car, cert, prou ens n’eixien plegades verges i tot. Per a millor ésser païdes pel llop més acabalat. Radiants, flairoses (com dic), frescals, els vits ni atzeps més rics com piques se’ns clavaven fins que la forma ni figura no se’ns malmetien, i llavors és clar érem degradades a prostíbuls de millor mercat o ja, amb una puntada al cul, fotudes al carrer. Als ulls als traus hi enfonsaves adesiara punxons. Redéu, us ocupareu del vostre nas, que prou brut el teniu, els retraguí.

Allò li dóna una idea… Grufava a les braguetes dels dos buls… Únic elixir al desert dels coits: quall de bon vit. –Mes se la trauen de sobre a mastegots–. Doncs tant se val, si volien els ensenyava el diploma, abans era un home, femella molt mascla del moliner, mes a pleret hom em dissenyava de dona, oimés de monja… De monja, hò, entre les monges del convent d’en Perillós, millor fabre.

És na Loli Bunyol, de Lituània, fotent de marcolfa de les suaus magarrufes sense prou papers, i pels voltants, ai, de la Casa Blava, centre estratègic del poder imperial. Expulsada del çòviet local, emigrada d’estranquis. Sense home, sense arlot, a mercè dels armats. Horitzó de mals averanys rai. S’esqueia que els núvols sanguinolents representaven aleshores qualque altre grell, o quall més vil de vit…

On tinc el molinet de moldre la sal? –Demanava ella, i hi tornava–: El moliner em feia el salt; el denunciava al çòviet, mes ningú no me’n feia cap cas.

En la ràtzia caigué, pobra Loli. No duia sinó un passaport fals amb un visat malfet. Dona de la vida molt agosaradeta, no anava aquella nit mudadeta sinó amb un parell d’unces de sedetes. Oceans de miratges se li obriren amb els tremolins. Creia veure passar ciclistes més bons que no en Merckx, o filòsofs més aguts que no en Marx, o humanistes més exactes que en Mao, o professors més dignificats que en Marcuse. La bòfia li deia que per què veia tan impossibles visions, o estrafolàries al·lucinacions. Que allò només podia ésser que pel fet que na Loli Bunyol anés, damunt, drogada, llas, i fort.

~0~0~

Els nois de l’apoptosi

Em truquen al cervell i sent la dona que diu qui hi ha i tot seguit que obre i tot.

Aristarc! Són els nois de l’apoptosi, fa, cridant.

Bé, crid en resposta, prou ocupat llegint quelcom o altre.

Tret que ara m’he posat a consirar sobre els “nois”… Atès que sóc dels qui s’enllamineixen bon tros esguardant per les teranyines cibernètiques les bones historietes de cardament… on les dones rosses reben visites de negrots molt superdotats pel cantó virotístic… i la meua dona és rossa… i els nois de l’apoptosi, atès tampoc que no sé què vol dir apoptosi i podria doncs ésser el nom de qualque agència que trametés nois amb virots superdotadíssms per a “servir” les rosses a casa llur mateixa… i, en fi, doncs m’he distret. Ara, per comptes de llegir re, només em perd per les cambres del cervell… hi vaig badant, a les palpentes, tentinejant, carranquejant, amb el cap a tres quarts de quinze… i al rerefons amb la idea que em fa trempar… que potser hi veuré bona teca (la dona cardant esmeperdudament amb els nois; rossa donada pel cul per negres molt superdotats), i tremparé llavors encara més, i m’escorreré com cap elefant, copiosament, inundant-me de joia i de fines endorfines…

Car al meu cervell qui hi som? Doncs hi visc jo, és clar, i hi viu la meua dona, i hi viuen els seus amants… de tant en tant… I qui més…? Oh, gent rai… hostes qui venen i van… espectrals ara, i ben sòlids llavors… I si comptés tots els qui hi han passats…! Car n’hi ha qui passen volant i ni temps tinc de conèixer’ls debò debò… i en canvi d’altres s’hi estan que voldries potser que ja no hi fossin i tot… i en deu haver d’altres qui deuen viure en cap racó si fa no fa latent… i hi ha els qui dormen a les golfes i al sostremort i al soterrani… ei… tota mena de fantasma qui extrec del que llegia aleshores o el que guaitava a cap indret o el que m’esmava com un ximplet… tothom s’hi fa niu… bé transitòriament… o potser ja més sedentària… Car tot s’hi val… som molt oberts, la dona i jo, amb el meu cervell… Un cervell bohemi, un cervell generós… poc maniàtic… Una mica maniàtic, sí. Maniàtic i no maniàtic… va a tongades. De vegades, cal tancar les portes al mal temps. D’altres, obres els finestrons de bat a bat.

La qüestió tanmateix… que la meua dona és rossa… rossa com l’Eva d’aquella historieta de l’Adam i l’Eva, plantificats, vulguis no vulguis, en paradís per una entitat fastigosa, criminal, repugnant… maligna, com tots els déus… I n’Adam era negre i molt superdotat pel que fa al virot… I aquell déu malèfic el ficà en un diguem-ne paradís (molt pseudo-paradís, en realitat) on podien fer de tot, és a dir, no res, car els era prohibit de cardar. I doncs es veu que n’Eva va temptar n’Adam. La rossa mostrà al negre un cony tot vermell i sucós… I li va dir: tasta-hi, carallot; és collonut. I el negre hi va tastar, i hi va ficar el virot i tot, i aquell tros de merda de déu malparit i envejós es va treure el seu virot, que era com una espaseta mida llumí mullat, de foc fos i d’espurnetes d’amb prou feines rai, i els va condemnar a fotre el camp, fora de ca meua, fora del meu cervell, els va dir, xisclant, amb un espinguet, tot esborifat, histèric, fleuma podrit, com un marieta ultratjat, i els entaferrà de més a més l’afegitó maleït de tota mena de malalties i d’atzagaiades… i el descansat que es va quedar, malparit de merda… encara se’n deu riure ara, l’abjecte datpelcul renegat repel·lent traïdor i criminal.

Tant se val, ací som. Viatjant doncs pel meu cervell, escoltant per les parets, espiant pels foradets… Tractant de veure la dona cardant amb els nois de l’apoptosi… I, collons, que em sembla que m’he equivocat… Que deuen ésser electricistes… Car com més anem, a menys cambres s’hi veu…

I em fotré a cridar… tret que no tinc gaire veu… i vull avisar la dona… i no sé on s’ha fotuda… li volia demanar si sabia de què feien els nois de l’apoptosi… si eren electricistes… o pintors… o bastaixos i portaven un altre televisor… o forn… o rentadora… o nevera… o com se’n diu…

I a poc a poc no vaig pescant-hi re… se m’apaguen les cel·les i les cèl·lules d’una en una… i tot ho veig fosc… i re no em funciona com cal… i oblid el nom de la dona… i oblid on deu ésser la porta per a fotre-hi el camp… i ni esme no tinc per a bellugar els dits i obrir les finestres d’aquest cervell pol·luït i pudent… damnat… fumós… deleteri… m’hi ofec… m’hi ofec…

~0~0~

Què hi faig
mesell balb
de tuls impudents
monòleg d’escates
passerell empegueït
passant com un fenomen?

~0~0~

Matèria somiada, l’univers

Qualsevol blanca paret interior pot esdevenir paret dels somnis de la matèria.

De taca fosca en paret blanca, matèria fosca se’n desengorja.

M’hi atans amb un cert tremolor d’anticipació. Paret tota blanca, hi dibuix amb negra pintura, molt negra, la figura que hi vull.

Un cercle, unes èlitres, unes escales, un nas boterut…

I ara només em cal esperar que la ubiqua matèria negra de l’univers se n’adoni, que hi té aquella finestreta oberta, per a deseixir-se’n a lloure… perquè efectivament, a poc a poc, no hi degotegin… o en allau incessant no en ragin… figuretes exactes, molt més petites que no les finestres mateixes, mes idèntiques de forma…

Cercles, èlitres, espirals, escales… cels ennuvolats, rombes, cilindres, cons, conys, fils i flocs, peus i potes, i nassos, orelles, titelles, diamants, budells…

Taques de colors… geomètriques… estamp a les blanques parets perquè la matèria fosca se n’adoni i es desclogui en figuretes de les mateixes colors…

Car, cert, la matèria fosca on l’univers se somia… o que l’univers no somia… és no solament negra…

És també roent de ferro, verd madur, rovell d’ou, blau d’escata…

Acaroneu-me, doncs, nous ambulacres, tentacles, probòscides, arestes, dits…

Solqueu-me, llavis, vulves, ulls…

Balleu-m’hi, exèrcits, xanguets, eixams, estols, esbarts…

Disfresseu-vos-se-me’n, arlequins.

~0~0~

Конец (la fi implícita a l’inici)

Viure
comença al conyet
s’acaba al canyet.

Tot no és sinó
qualque defecte de pronúncia.

~0~0~

tan content que estava i tot cal diferir-ho

tan content que estava i tot cal diferir-ho

els llibres i papers que creia perduts
els trobava dalt l’armari de l’altra casa
sota la pols els toms acolorits
els plàstics lluents els fulls formiguejants

ah i l’altra meitat de l’esborrany
amb l’escrit cabdal…

…per això he corregut cap a casa dels pares
a rembre-hi l’altra meitat

per a anar més de pressa
he oberta la porta de la botiga

mal fet… tantost m’hi ficava
m’hi jaquien el minyó d’algú
perquè hi esperi que sa mare no torni

i ara la porta s’obrirà sense descans
incessant clientela que poc puc trametre
a dida tret dels més estranys

l’animal amb la casaca de cuir negra
qui duu insígnies esportives
per al meu fill ara absent
d’on que se’n torni reganyant i emprenyat

el marieta amb l’enorme turbant relluent
de seda blau al cap qui vol pujar al pis
o davallar al celler part de rere la botiga
sense que hi tingui cap dret
d’on dic que també l’hagi d’enviar a fer enjondre la mà
tret que aquest s’ho pren bellugant el culet

el metge i la seua filla escultural
que volen que els aconselli de qüestions culturals

la munió de dones sense descripció particular
qui romanen darrere amb llurs bosses i monederets

interessants converses amb gent carallot
tret que el que m’interessa de debò és
de tornar a mos papers

no donaré pas l’abast si començava
de vendre’ls el que no venc

escoltin estic tancat estic tancat
no obria pas la botiga per a vendre-hi re
ha estat per expedient que hi passava
per a anar dalt…

tots llurs vults expectants… quin paperet!
escriure mos ideals pensaments haurà doncs
d’ésser per a més tard què hi farem.

~0~0~

Si sóc barber de manicomi
m’esguard amb ullets de microbi
cada pèl ni cada fol·licle

rac barbes de cada imperdible
i les calces els cauen als folls

sens calces se’ls enfuig follia
com de gàbia ocellet massa trist

i les tites enfonsen persianes
cada ascla fóra’n sucós cony

i fa cap la metgessa en cap
i s’arrenca l’esparadrap
qui li obstruïa la vista
de massa de nap d’artista
emmordassat i amb cloroforms

i cada cervell n’és col-i-flor
i cada bròquil s’acaba ensems

i ara tothom fot el camp pelat

tots duem la consciència al pap
qui no la caga és un cagat.

~0~0~

Si era colom de vorera
m’atansava peonant a l’embornal
i hi espiava la claveguera

hi veus raure de tot
rats i gats
rals i orinals
palters entrepans condons embrions
i això prou : manta bandera
de causes i nacions
òrfenes o subterrànies
i els dimonis repatanis
que algun dia sortiran
a menjar’s cada sabatot
de capdecony ambulant.

~0~0~

Davallant de pler de trens

Quantes de vegades no m’he trobat somiant que davallava d’un tren o altre tot tornant a casa! Com em conec la placeta amb l’estany i l’aloja de pedra, i llavors els viaranys de rere l’estació per a fer drecera fins a casa nostra!

Els coneguts adients indrets per on amb quina facilitat sur i llisc… són prou acolorits… Cases de bell nou visitades… magníficament parades… elegants, harmòniques, fresques, netes… amb antigors ací i allà, de bon gust… Els vermells, els verds, els ocres dels fruits… Les terrisses multicolors… món estàtic… plaïble, suau.

Mes tost tot és descoloreix… i, si mai doncs de dins les cases estant guaitaves finestres enfora, com reconeixies aquells voltants tanmateix tan adequats!… amb botiguetes planes de mercaders qui exposen llurs mercaderies… llas, nogensmenys, esdevingudes amb els anys totes fades, destenyides… cadiraires, barreters, bobilaires de terrisses decoratives: nans de jardí, déus solars, rellotges de Solell, nimfetes, dianes, faunes, càntirs, sellons, porronets… Can canvi, altre que de tonalitat: on el briu els sobreeixia els arrabassa la goda… i els dolços paisatges, i acollidores estances… de mantinent i sovint evocats només en vagues somieigs… són doncs idèntics a l’hora on foren buidats d’ànima…

Arreu només s’hi belluguen, com babuïns de repulsiu cul encès, els ocupants. (Els ocupats, moixoni; por rai.)

Quantes de vegades reprenc així mateix doncs la fugida! Es veu que aquell matí el president o capgròs d’un club – un dels pocs caps de brot prou audaç, prou ardit – havia estat assassinat al camp del seu club mateix… Volia esmorzar… Mes tothom a casa massa enfeinat tractant d’entrevindre-se’n i assabentar-se’n encar pus, dels detalls de l’assassinat… Ara tothom parlant del mort en termes encomiàstics… I pel parlar massa, ningú encar no havia fet res a casa… No tinc, doncs, res a l’hora: ni la roba, ni els atuells, ni l’esmorzar… Tothom de dol molt pregon i sentit… Vaig esguardar finestra amunt… àdhuc el cel portava, plantificades als núvols de pluja, bandes negres fetes pel fum de trists foscs aeroplans de mal averany… les bandes negres relliscaven pel cel molt lentament…

Vaig escorcollar damunt les cadires… i als respatllers deserts… No, no hi tenia parada roba neta… No sabia pas jo (i devia ésser l’únic) ni que el sobtadament molt cèlebre mort era ara doncs mort… ni de fet qui era. Havia doncs de proveir-me d’un diari per tal d’encertir-me’n mica… Tothom ambtant a casa massa plorós o entotsolat o ocupat a esbrinar-ne més subtils entrellats…

Escorcollava a la pila de roba bruta… fins que hi trobí pantalons i camisa que no fessin gaire fortor… El carrer era ple de carotes llargues, ulls plorosos, tristor ambient… No hi havia enlloc diaris recents…

Havia d’anar a operar algú dels collons i la cigala… el germà d’un dels directors de qualque feixuga agència tributària o altra… Ara, aitan anar amunt i avall, havia agafat fred a les mans… I una por estranya em garratibava… com si anava avui a fer la feina a jova… i algú altre, el germà poderós, més tard se me n’anava de totes totes… furient… esfínters en foc… a revenjar-se molt cruelment per la matusseria… Li vaig dir a la meua ajudant, na Dallonses, et diré exactament com operar collons i cigala… Em vaig fornir amb una curta ampolla esculada amb la qual llavors cernia els indrets on calia tallar i retallar, i alhora vedava amb llepies, xuclets, feses i indusis cap lloc on no calgués fer-ho… Era de na Dallonses (na Zalia, em fa) el venturós guia… de qui les balbes mans tanmateix aviaven docents pantomimes… Pel lloc marcat pampalluguejaven malabarismes de fins raors… i l’operació reeixí…

Vam jeure junts al llit del costat… L’angoixa temprada doncs amb l’escalfor del seu cos desencotillat… “Avorreixc aqueixa feina… pas vós, doctor?” que em digué a cau d’orella. I decidíem d’exiliar-nos… clandestinament, és clar… En Dallò (en Lluís, crec), un antic amant de na Dallonses, volia vindre… La seua companya d’ara també… Ah, com corríem, cap a nòrdics indrets de llibertat…

Ara em venia novament a l’esment com fugíem, els quatre clandestins, de la ciutat irrespirable. Com llavors, lluny de la ciutat envaïda i densament llorda, ara doncs tot d’una allerats, estorts i lleugers, per paisatges de clars impecables monuments que es retallaven al cel blau… rodolàvem per tarteres i rosts, les dues noies llurs faldilles sovint pujant-los entre rialles fins a les barbetes… i com saltàvem aleshores, ell i jo, llambrescs, altes tanques i baranes… i com corríem tots quatre per avingudes de promesa… i com relliscàvem entre frescals verdures… i com escalàvem, amb escansoris imaginats afegitons, escalinates de triomf…

A les sèquies el xanguet ens duia de corcoll… dels petits individus llisquents i lluents, argentats com mabritjols, no n’enxampàvem cap… ara, rèiem… “cada dia aprens” dèiem en llatí… gojats i gojates arruixats i arrauxats… i ens banyem a l’aigua gèlida, nítida… Na Dallonses (na Zalia, sí) amb patí improvisat i caient de cul… encar tendre… hi patí adés una mica de pèmfig… veig que hi té manta de piga a la figa… En Dallò (en Lluís, som-hi) es mostra glot a fotre-se-la allà mateix… a la riba on la brisaina ens eixamora…

Hi creixien a la riba didalets. Temptadors com esquellerincs ni joiells als llisos colls ni als llongs tentacles de les dames més putes ni senyores. Mai més, ens hem resolts, no ens adonarem a la maleïda vivisecció. Renunciem tots quatre als nostres títols de metge que fins ara ens donaven permís per a mortrir i destrènyer sense pors d’ulteriors conseqüències. Tot d’una, una al·lucinació ens encurioseix… atrets plegats pel reeixit àlibi d’un llangardaix qui, íntim, encigaleix un cigne… “sense fer soroll es va totjorn més lluny” dèiem en grec. I que no ens barallaríem mai més amb cap altre ésser, tant se val el nombre de potes ni d’ullals ni d’arpons, tret que, mal intencionats, ens ataquessin. I ens estalviaríem de discórrer amb ningú qui ja no tingués un cervell ni un enteniment no pas rellogats, ans completament independents i propis; potser no ens caldria mai més dir ni hola a cap entecat del cervell per por d’odiós encomanament.

Ah, com riem, tanmateix. Sense escrúpols ni lletges empremtes a l’esperit estigmatitzat per empeltades culpes!

Érem els mèdiums i ho interpretàvem tot tan encertadament… Nitrogenava, dret, la soca de cap primet plançó, “Llas, tot do es deu estroncar tard o d’hora, i qui sap si sempre a deshora” dic “cada matí fins ara era reeixit saurí – amb la meua vareta màgica tremolenca i estirada – trobava segur, a la tassa del pixar-hi, aigua”.

L’astor s’endugué algú d’enmig l’esbart a la cort d’un mas proper; l’aviram ni piular. “Sempre és massa tard per a les gallines” sentencià na Zalia.

Dalt un turó sense vigilants guaitàrem avall. Els presoners empresonats a la vila malalta jugaven encar a espases de fusta… eren els paradigmàtics hostatges decebuts, entabanats… jugaven a pilota amb la perla de la saviesa… i no se n’adonaven… i assumien que la perla era pilota de drapots… i se’n desdeien… i no es defensaven doncs amb res… i perdien llur idioma… i adquirien els dels llops qui els assetjaven, qui els envaïen, qui els ocupaven, qui els esclafaven, qui tost els anihilarien… i au… no en jaquirien aprés ni de mostra… esfumats…

Fum i boira llepissosos enterbolien aleshores el panorama… els nostres ex-conciutadans ja anaven vestits de mortalla… ja no en desarrugarien mai més els plecs… zombis ocupats, agressivament extorquits, oprimits… i alhora mortíferament engavanyats, com dic, per les mortalles i les cotilles dels idiomes (i doncs les ideologies) enemics… amb allò doncs espremuts a tesa… fets càustica pols, i duts a ranera i a ofec… cendres tots plegats, amb prou feines mantinguts en cap forma remotament genuïna… repapiejant… entrevinguts per esperits aliens… cendres i estalzins, com dic, cendres i estalzins embolicats en parracs… espantalls per l’invasor espletats i, és clar, com més espletats més odiats… “més odiats, ells, els espletats envaïts espantalls, pels endurits inics reconsagrats ocupants” puntualitzàvem.

Drogats, cada diumenge, ensinistrats en dogmes pecs… hom inaugurava boïgues, butllofes, a les llengües dels infants… tots esguerrats… mentre els grans pesaven figues… no gosaven dir cap peudebancada sinó en sordina… els capcineigs, vists de lluny, semblaven cerimònia de ramat… xais cap a l’escorxador, diries… la mateixa mansuetud fastigosa… el patró de porpres i encensos aixecava la vareta esvelta i, ronsa, els vergassejava l’esquena perquè anessin encar més a poc a poc… Amb ardus xiulets i estrèpits de falòrnia en beneïen, del degenerat ramat, la follia.

Hi havia dues casetes amb begudes… hi anaven els més desconfits en soplec, de genollons… “Més virós verí, si us plau!” I els sobergs, repulsius, guardians, vestits de porpres i voltants d’encens, gaudien a denegar-los-els, i llavors encar més a atorgar-los-els, de fètid ultracuidament curulls…

A l’aplec tothom s’enfarinava cara i carranxa amb la mateix farina del mateix cabàs… Ho trobàrem no pas gens higiènic… I tampoc no volíem ésser lívidament blancs… amb la poteta blanca… Mes hi havia els entremesos guardians qui ens denunciarien… o ens assassinaven a lloc… I, tot i que la tria era nul·la, tothom havia doncs d’haver votat, amb el nas pintat i la punta l’atzep. Un tremolor… un espès iogurt d’incertitud… se’t congriava al voltant… Enduts pel duad, gent sense esme, esdevinguts cagallons que el corrent remena… Ens tornava a agafar la mandra enorme, mans balbes, ertes… Les gallines sempre fem tard… “I si…?”

Hi havien els tendals oberts del Circ del Feix Escanyat allà al firal, a l’estesa vora l’assut gros… De rapafuig en fugia un animal salvatge… algú disparà… l’animal caigué rodó… el ventríloc, un home petitó i aviciat, molt conyarrí, prengué l’avinentesa i s’espolsà el borrissol del virot… S’havia acabat de cardar el pobre animal… havia estat, aquell animal, un animal quimèric, de nom Or-en-biaix, mig medusa mig hidra, pell de verge sempre… tot i que, de més a més del ventríloc, se’l cardaven sense atur els nans, els albardans, els comptables amb comptafils i d’altres màrtirs burocràtics qui al capdavall no fotien altre que equilibrar guanys i despeses per altri aplegats o doncs espargits… Ara l’animal quimèric era tractat de desagraït i d’il·lús… amb veu gruixuda de desembre tètric, el ventríloc hi afegia grollers penjaments… I l’animaló, què era, en acabat que no li esclatés si fa no fa damunt, la bomba llençada amb canó de dalt el turó… pels ximples i llords guerrers entecat… què era? Doncs no era altre que tendrums i membranes molt esbarriats… I com se’n fotien, com si fos palterada, els barroers assassins, amb gardenys i grufant-hi, repel·lents.

Si esguardaves amunt de prou avall, veies com s’arronsaven, escruixits, els parrufs de totes les coristes… Sota un magnoli escarransit, la góndola de l’hamaca servava un anunciant obsedit… “Em cagaré en tots els morts de qui m’ha matat l’animal quimèric de pell sempre virginal… Ara romaníem verges de verge… Quin paperet fotrem sense vestal bona només per a la violació dels albardans…?”

Tastà els xampanys, fumà els cigars de dinamita… A quin cony enfonsarem per amor a l’espectacle qualque d’aqueixos cigars de dinamita? Mig enfonsat al cony… amb el ble pus tost llarguet ja encès… així voldria plegar… (Ens diu doncs l’anunciant…) Tret que no tinc prou de cony… Serveix un forat de cul…? Probablement, car tot és foradet de carn… Si canvies “cony” per “forat del cul…” ah… i així és com m’abelliria de plegar de viure… amb un atzep roent qui m’enfilés… No provocava ningú, massa acostumats a no jaquir-nos atreure per cap esquer regalimós ni ham procaç.

Tot feia pudor de cremat… Les obres dels nostres dramaturgs foren foguera… Cada dramaturg qui no escrigui per al circ oficial i únic, portaveu no gaire disfressat dels corifeus de l’ocupant, i en llur algaraví tremebund, hom el considera obsolet, cremat… ningú no en serva cap interès… i això si no et diuen de delinqüent, de clandestí, de terrorista… Pel que fa a les obres antigues, antigalles sense cap vàlua, torcaculs… Els invasors tot ho tenien escrit, i no hi podíem afegir res. Abans no se’ns enduguessin, ens endúiem a millor indret…

Desacluquí’m. A la falda em reposaven els fulls de quelcom que havia escrit mentre tornava… Era aquest estrany sonet ferroviari, amb estramp i tot, que confegia al ritme del tren que em duia encar un cop pus a la vila pairal en acabat de trenta-tants anys d’exili. Els meus retorns són fats, destenyits, repetits, despesos, gastats… vagament somiats un cop i altre.

ah horror, horror, horror!

horror de nimfa qui a la font s’atansa
a plorar-hi la mort del bell heroi…

hi plorava la mort del bell heroi
i talment escates a la balança
semblaven les llàgrimes en lluir
al pas de cada seua suau galta…

com al préssec el rou del bon matí
lluïa el llagrimeig de la malalta
amorosa aloja qui duu a la font
les flors del camp per a l’heroi qui mor
com moren els herois qui moren sols…

i l’heroi de sobte darrere el pont
li ix, i a cop de pala amb què tresor
colgava, me li sega el coll… “Li tols

la vida, heroi, i la nimfa duu els plors
encar a la cara, i als dits les flors.”

No sé pas si l’entenc gaire, tret que llavors, quan davallí del tren, l’estany amb l’adolorida goja, i, rere l’estació, les pòstumes cases dels pares…!

Circulem, circulem, insistien les mateixes imatges, circulant ausades en cercle.

Tornàvem doncs novament d’una caseta a les firetes de devora la platja… gojats i gojates hi abundaven, enjogassats, enriolats… Tot hi és companyonia, i tendres dones, doncs, i infants juganers… tot hi és paradisíac…

El visatge d’una de les gojates era una rondalla de passions… les emocions hi sallaven sulfuroses… L’espetec d’un tret o d’una cinglada hi esclatava que retruny per torniols adesiara remembrats… Rere romans, pobra minyona, enxampada a la cambra dels horrors del maleït circ oficial, vaig pensar, amb lleigs retasts de nelet. La seua cara de sobte m’esfereïa. “Llas, no sé amb què em véns… no sé amb què em véns…” vaig repetir, esveradament.

L’havien morta a mig fugir, tret que, sense dir res, parlava. “Les abassegadores màquines subterrànies del mal immens que s’atansa ineluctable… els nostres enemics ens foraden la terra sota els peus… Som a frec d’ésser extingits… si ara no és hora doncs de treure les urpes…!”

Enfarinats, amb jeia de cadàvers, ens arrapàvem passant la ratlla al terra corcat.

~0~0~

Ja hi havia llençat no feia gaire un altre inútil cotxe daltabaix d’aquell penya-segat llunyà, i avui em proposava de llençar-n’hi un altre, tret que abans he volgut veure que sota tampoc no hi hagués ningú, i quan m’he repenjat a la lleixa, a frec de timba, collons que me n’adon que part de baix hi ha tot de gent, com si som al dia de la mona, tothom berenant-hi, bevent a galet, cantant i rient, amb tros de la canalla jugant amb la carcassa rovellada despullada del cotxe que hi llencí adés, i doncs què hi farem, me’n torn cap a la carretera, i hi ha ara més i més gent qui hi fa cap, i amb un esglai veig també que sembla que hi hagi un grapat de guàrdies al voltant del meu vehicle, com si m’hi estiguessin clavant una multa, per això aixec la mà i faig signe que ara hi vinc, ara hi vinc, i l’anunciant es deu pensar que l’estic saludant, car, abans no arrib on és, em diu somrient-me, i per l’altaveu, el seu nom: Jenkins! i ara m’empastifa el micròfon a la cara i deu voler que li digui el nom per l’altaveu i m’ha agafat sense preparació i hi dic: Reggie here, how’s it going? i continuii endavant i me n’adon que no, doncs, que ningú no em fotia cap multa, que m’havia equivocat, i que hi puc romandre tranquil·lament, i fins i tot algú em convida a un entrepà amb fuet i no sé si duc prou per a comprar’m cap cervesa al concessionari, tret que abans no regiri per la butxaca, hi tinc en Jenkins al costat qui em diu: Reggie, that you? Have one of these, on the house, i és una mena de llimonada amb bombolles i li dic, a través l’altaveu: Yummy! i veig que està tot cofoi, que no l’he defraudat, i crida: Reggie agrees, Citroncil·la is the yummiest of drinks.

~0~0~