Vintè eleuterí

 

 


Eleuteri XX

nocturn diürn nocturn

amb un mal estrany a l’esquena
un nou gep o tumor o esquinç o os roent de l’espinada
ací m’estic
carregat d’humil paciència
esperant en fosca nit de guerra el tren.

el tren que m’hauria de dur de la vila provinciana
a la gran ciutat on hom diu que els metges prou en saben.

aixec el braç esquerre i crid com els vaguistes o els revolucionaris
no pas perquè en segueixi les dèries
(tot i que tampoc no és pas que hi tingui gaire a dir en contra)
ans pel fet que el costat esquerre és el costat adolorit
i em fan menys mal el braç i el nou gep quan aixec el braç
i cloc la mà com un picacancells i alhora esgarip :
Revolució!
o Visca els vaguistes i llurs reivindicacions!
és com si em trec doncs un pes feixuc de sobre.

al capdavall foscs en la foscor apareixen damunt les vies relluents tres vagons
on llavors un rajolí escarit de gent no es fica.

me’n vaig a la finestrella a comprar-hi algun bitllet.

l’home em diu que ja no hi ha tiquets cap enlloc.

li’n faig cinc cèntims pel que fa al meu estat
li dic que potser hauria d’ésser a la gran ciutat sovint bombardejada pel fet
oi?
que haig de visitar-hi un gran especialista…

somrient suau i amable
llepa tres segells color de malva i me’ls enganxa al dors de la mà.

em diu que amb això cap revisor no em dirà res.

li ho agraeixc amb ulls que em deuen espurnejar i tot.

em tusta l’esquena i em diu que no és pas res :
Honor de bon ferroviari en temps de guerra i de reivindicacions.

els tres vagons al cap d’hores que sóc assegut a un racó
amb dues dones grosses qui em ronquen a la vora
es veu que una locomotriu força silent
tot i que fuma molt
se’ls enduu a pleret cap endavant.

a la matinada som a la capital.

haig d’esperar sots el plugim
encara en la foscor
que faci cap un autobús.

li dic al conductor que voldria baixar a Veterans
però que no sé pas on para pel fet que sóc de fora
si em faria doncs el favor de dir-m’ho quan hi féssim cap.

em diu que me li assegui a la voreta i que m’ho farà avinent tantost hi espeteguéssim.

em veu aixecar el braç esquerre i tancar en picacancell la mà
i fa ell el mateix i em somriu i em diu que no cal que em tregui el canvi de la butxaca
que ja ho trobarem.

els ulls em llampurnegen :
Tanta de bondat en temps de foscor, invasió i guerra!

a Veterans la claror comença d’instal·lar’s
mes tot i que s’hi veu em perdc per carrerons
fins que no sé trobar la clínica que a la vila provincial
on m’amagava no em recomanaven.

al capdavall la clínica els raigs del Solell hi espeteguen ara que acaba de sortir
i veig que és una caseta tota petiteta.

em diuen que dins no hi cap ningú.

que el metge em veurà si sé esperar’m fora una estoneta.

hi ha al carreró dones qui ja comencen de cosir prenent doncs el dolç Solell
assegudetes en menudes cadires de boga davant les portes de casa llur.

una dona de davant la clínica veig que a la seua vora hi té una altra cadireta
on ningú no s’hi asseu.

li deman si m’hi puc asseure i s’arronsa d’espatlles.

assegut ara rere la dona prima i adusta qui tanmateix saluda
i és saludada per tothom qui passa pel carrer
estic espiant contínuament l’entrada a la clínica.

no esguard gens cap enrere
sóc mig dedins la cambra de la dona qui em mig permetia d’asseure’m a la seua cadira sobrera.

tinc la impressió que a la penombra hi ha algú qui encara hi dorm.

el seu home, potser :
potser malalt…?

no vull però abusar de la confiança de ningú
tots hem de viure amb normes dures
més estrictes encara que no pas normalment
i sobretot en aquest temps maleït on ronden de trascantó els enverinats guerrers
qui ens envaeixen amb enrònies d’anorrear’ns.

les hores s’escolen i la dona se’n cansa
i entra a ca seua amb la seua cadira.

no tanca la porta perquè la cadira on sóc assegut
justament és mig endins de la seua cambra
i li falca doncs la porta mateixa.

ja devem anar cap a migdia.

veig un dels eminents cirurgians qui s’adreça cap on sóc.

entra a la cambra i anuncia que l’operació serà molt greu
mes que sortosament encara hi ha un fil d’esperança.

estic tot espantat :
Si encara ni m’ha vist…!
que dic
i em somriu, molt amatent.

no em deia pas res a mi.

ho anunciava al pacient de dins la cambra en tenebres colgada.

i em veu somriure
i em tusta l’esquena
just a l’indret on em fa tant de mal
i miraculosament ara no me’n fa gens.

i ara doncs esperaré molt més animat.

a desgrat dels bombardeigs
a desgrat de la foscor nova que s’atansa
a desgrat del fet que la dona m’ha fet aixecar
i s’ha enduta la cadireta i ha tancada un bri bròfega la porta.

i que ara m’estic esbaldregat damunt la vorera
esperant humilment que la nova nit no s’escoli i l’endemà l’especialista
potser em pugui veure…

les bombes il·luminen el cel.

els esclats m’engavanyen els somnis.

el plugim damunt l’impermeable
m’acompanya amb la seua pausada musica
cap a un sendemà com dic de noves glòries…

de noves glòries, la-là.

~0~0~

(Setè lliurament amb el vidu primaveral)

A O’Hare m’hi ensopec n’Emili Cuguç, disfressat avui de Vidu Primavera.

Com ha anat l’avió?
Bé, he pogut dormir-hi i tot.
A Xicago, doncs, novament?
Prou sabeu per què, Eleuteri.
Veniu a veure-hi el metge? L’oculista, el dentista, el cardiòleg?
Hi vinc de vidu.
Una altra vegada! Ei, i som a la primavera.
És quan se me’n moren més.
I na Minerva?
Anar fent.
Trista?
Pse. Ella rai. Teca jove té per a rosegar. A part el que treballa, és clar. No pot pas anar a cadascun dels enterraments dels seus antics amants.
I us hi envia a vós.
Home, m’hi tramet, i de gust que hi vinc. Els seus vells amants li ensenyaren molt, i els n’estem molt agraïts, i jo mateix a l’època de màxima acció els respectí un colló, i sempre els he tinguts, i els hi tinc (i els hi tindré) (molt reconegut) en el delitós record. Eren tots homes d’una gran categoria. Mascles de debò debò.
I així doncs el vidu sou vós.
Sí ves, coses de l’edat. Quan érem a Amèrica, érem joves, i la dona més. S’encaterinava llavors amb homes madurs. (Ara li fan més gràcia els marrecs.) Els madurs s’anaven fent vellets, i ara es van morint, i jo, tant com els apreciava i respectava, doncs cada dia més marrit, de vidu continu, com aquell qui diu.
Cada dia més marrit? No us veig pas gens desmillorat.
Home, marrit quan els haig de sebollir. Altrament, no; a casa no; amb els nous amics de la dona (jovent, sabeu?), entretingut rai. Escolteu, ja en parlarem; no vull fer tard, l’ofici és ara a les vuit.
Arreveure, doncs.
Us trucaré abans d’anar-me’n; podrem dinar junts, si voleu; la dona em diu que puc despendre a lloure per a avui fins a vint-i-tres dòlars i seixanta cèntims i tot. Sempre tan generosa, dona ideal!
Siau. Bon responsori.
És clar, mercès.

~0~0~

encar que sóc qui posseeix la cullereta més petita
mai no m’ha estat permès de remenar al pot petit
de la meua dona –

els sobrecocs amb llurs llosses enormes sí poden
i quan al pot petit hi ha la confitura ben remenada
això també s’ha escaigut
nits de sort
tanmateix

coquí orfe i desert
de naquis vehicle
entre sobrecocs subtilment amagadet
com test d’olla inconspicu
o fust balmat de naufraig
entre atzarosos niells

hom m’ha permès
no pas amb la cullereta
mes prou amb la llengüeta
de fer-hi cap tastet!

~0~0~

Dilema del profús banyam

Les banyes valen per individu o per acte?
Car si duc una banya per cada drut de la dona
tinc un cap tot eriçat com garota.

Ara, si el que val per banya és cada cardada
llavors fretur, monstruós, una galàxia de caps eriçats
com hidres, meduses o garotes
qui orbitessin un Solell
meravellosament lluminós
tot de banyes fet.

~0~0~

[Dilemme d’une outrance de cornes

Les cornes, ça compte par gars ou par acte?
Car si j’en porte une pour chacun des amants de mon épouse
j’ai une tête toute hérissée comme oursin.

Or, si est plutôt valable que chaque baise en soit une
alors j’ai besoin, monstrueux, d’une pléiade de têtes hérissées
comme hydres, méduses ou oursins
qui allassent autour d’un Soleil
merveilleusement plein de lumière
et tout de cornes fait.]

~0~0~

Ho jaquirem, Minerva, per a un altre cop

Deuen ésser coses de la sang : mandreja i no m’assoleix amb prou vigoria els indrets del cervell que caldria perquè llavors em sentís prou bé… Cames i braços : se m’adormen. Em mareig : caic si no vigil; cauria si no em servés… Vinc carranquejant i ajudat amb la mangalota fins a la teua porta, mes no gos pas trucar-hi; poc vull que em vegis en aquest estat; i tanmateix, si m’hi morís, ací, com mig podrit estaquirot estant, potser encara hi trucaria, si hi fossis, dins, perquè traguessis el nas per la finestra i em veiessis anar-me’n, i així me n’anés amb la teua imatge de deessa enregistrada al meu magí mandrós, no pas prou regat per una sang prou vigorosa… I nogensmenys hi ensum, a la teua porta, no pas cap pixada de gos, la petjada dels teus peus, la flaire del teu pas quan t’afanyes, com sang vigorosa, per les artèries de la ciutat, tret que abans, has d’eixir de casa, i en acabat entrar-hi, i així anar fent…

Ara me n’adon : sóc el cervell del teu transitar damunt la terra, no dic pas el cervell principal, potser un d’adjacent, d’assessor, d’assistent, substitut, ersatz… Un cervell subsidiari, aparegut de trascantó i condemnat a l’atròfia abans de no gaire, car em morc, em morc; em morc sense remei.

Amb el mànec del bastó hi truquí, i ningú no respongué. T’havia mancada per mil·lèsims. No valia doncs la pena de morir’m llavors.

Me’n torní a casa, oblidós de gairebé tot. Només m’hi romanen les tòrrides sessions als tròpics, deessa; mercès.

~0~0~

I ara davalla de l’avió en Falorni – en Falorni Winnipeg. Se’n fa sovint i moltes te’n conta (vull dir, l’orni i falòrnies).

Sembla no ningú, com sempre, i tanmateix quan t’enraona et fascina. Té el do del poeta del fi afalac. Presumeix sense presumir, anònim i anomenat. Sempre diu, si fa no fa líric, el que hom volia sentir-se dir. Esdevens sots sa recargolada musica -minent (vull dir, pree-, e-, pro- i im-), gairebé un monument (molt avinent).

Aquest és el seu secret; sense haver fet mai ni brot, ni començar amb cap ral a la butxaca, ja té ara, gens xaruc, cap als setanta, i sempre ha viscut amplament; tothom qui li interessa de convèncer convenç amb mots escollits d’adients tonalitats on altrament s’amaguen, molt ran de cresp, blanes carícies cap a l’amansit oient.

Amb vers pervers perversifica i te n’amolla fins que encaterinat no li’n somrius que prou deu tindre tota la raó. Et diu sovint que la seua dona… altíssima senyora qui es fa amb mant cap de democràtic estat… (mes si li demanaves quins, fa l’orni).

O que va reeixir de fugir (de ben marrec encara) de la seua llunyana pàtria moribunda – llavors (i ara) plena d’invasors sempre dominats per qualque dictador ridícul i molt sanguinari – i en fugí sense voler-ne mai aprendre (dels anihiladors) la llengua tan cagallona, sempre enraonant-los nogensmenys en la llengua saborosíssima de la seua envaïda pàtria perduda, per què els “mestres” de l’enemic me li cremaven la llengua amb teies, cigarrets i atiadors de braser, i, escapant-s’hi, sense un ral a la butxaca, doncs, ni cap coneixement altre que l’adquirit vivint, féu cap al Canadà, on només oferint-los poemes que tanmateix li porten pler de tec pagat o camisa regalada, a pleret es guanya amistats rai… (mes fa l’orni si li demanes quins són ni on els famosos amics).

I que es va casar doncs amb una noia d’alta volada, filla de cèlebres científics, i amb castells i masos, amb la qual féu una mà de filles i fills, ara tots científics d’anomenada, o advocats, o caps molt respectats de les millors associacions… (mes sempre fa l’orni si mai vols saber-ne el nom). I és doncs feliç i mou molts de fils…

I tot et sona a falòrnia, tret que després penses : I tanmateix, al capdavall, no és pas aquesta si fa no fa també la teua història?

~0~0~

pàtria moribunda, empeltada de castelladritis
fot-ne el camp i no en tornitis.

(pàtria a les últimes, empalterada amb traïdors
te’n desentens, t’osques millor pàtria a l’intradós)

~0~0~

què vol el bub-bub
que tan iracund
sense cap parrup
borda al vagabund

amb cul de zub-zub
vermell, furibund
elevat al cub
son crit nauseabund

em fa eixir del cup
i a fotre-li’n un
bitzac al xup-xup
del musell immund.

~0~0~

sóc en Falorni Winnipeg
qui et versifica d’espetec;

sóc en Dandi Patorrat
qui viu d’allò que ha cantat;

de la lírica rosa visc
que et lliur troquisc a troquisc

no pas com ofenós capellà
qui et vexa com a cap de bestiar;

la seua falòrnia bestial
i monçònega morral

no tenen cabuda en mi,
filantrop refinat i fi;

tothom m’és persona (i tu)
mai no amenaç pas ningú

ni tract ningú d’animal
vigilat per cap déu viral,

patró cruel i repugnant
qui et don pel sac sermonant;

si el que et dic t’afalaga
no vulguis millor triaga
per als verins de malviure;

sóc qui fa el vers que et deslliura
de tots els pecats de l’angúnia :

desvia dic tota rancúnia
cap als qui et volen animal

persona única ets, i venial
cada malplec al teu tarannà,
i ets entranyablement peculiar;

per poc que tens, tu rai pecúnia;
en tot pom de flors lluus com petúnia.

~0~0~

sóc l’il·lús Vilòbit, diletant ximplet;
no em cal espill – tinc l’ombra a la paret.

~0~0~

il·lús V.
qui un dia es va trobar re
i es pensava que era la gran cosa
però era no re.

~0~0~

La cosa tenia pebrots; la veu del poeta Dandi Patorrat ressonava amb mínima autoritat. Chor cacofònic de nous de qui les closques són estrepitosament aixafades semblava l’estàtic amb què la seua veu no retrunyia. S’omplí la mui de confits els quals pels niells de la ferramenta i els buits dels queixals llevats, on les ceràmiques i esmalts dels dels costats oferien pantalles de so d’on el tritlleig de cada confit com perla lliure en closca d’ostra s’obtenia, havien de zigzagar com tests d’olla enduts pel desglaç; tests d’olla o ostracons on cada mot que en Dandi no volia dir s’oscava com esgrafiat, i si el mot era massa punxegut podia àdhuc nafrar genives, d’on que mant d’abscés s’hi encetés, abscessos que llavors foren per al líric beis d’on extraure’n o millor extorquir-ne nous verbs, d’on que ses frases esdevinguessin, ai, encara més complicades, com si l’atzep de la llengua hagués per excés de zel trencats els hímens on s’enniaven, enouats, els mots fiçosos d’invent, mes no pas encara inventats; fiçances les llurs no pas gens heretges ni condemnables, no fotéssim, car tothom (o gairebé) qui és a frec de néixer té una certa pressa, ca? No fos cas que encara l’atròfia el guanyés i acabés nat mort o pitjor, empelt paràsit d’un bessó seu qui com tascó més esmolat hagués sabut esmunyir-se per l’escletxa del cony cap al naixement. En Dandi s’hi rabeja ara, tot i que ningú dels qui potser se l’escoltarien no l’entén. Com mormó qui prediqués les seues bestieses, diu i diu, i si copsa cap nou mot en flagrant, pren el risc i el diu encara més fort i el met en estratègic indret i ardit el repeteix. I ara plou, mes plou aigua-ros (tan feliç no sóc), i tota l’esplanada és toll no pas de sang ni paltruus, d’aigua-ros, i la palestra vaixell d’aigua-ros. I tota recança se li esvaeix i el guariment se li instal·la, i no es troba ni xaruc ni feixuc, ni mica soca ni caricatura de poetastre obtús, i s’autodedica extravagants afalacs… (Afalacs que em duc) (prou me’n calen, car sinó jo mateix, qui) (ni tampoc a qui nouré amb açò?)

A qui nouré amb açò?

A ningú no noc si em dic de genuí
i de bon actor i de millor ballarí.

I que cap vers meu pas que put com noc
ni re del que dic, ara que no em sent ningú, hagi ningú nogut.

Entre trons i trons sóc campió
i entre llamps i malls trobaire faroner.

Els homenets verds anem a velocitat d’estàtua;
i tampoc no tenim sexe, a tall d’ocells.

Ara, si ve la foscor, sobtadament ens belluguem
a velocitats de llampec, i així cardem.

Ballet i conversa, emparellats com cal, vulvars i cònyics,
com tríbades; i això ha nogut gaire ningú? No, gens!

Entrevingut pels esperits de mos pròdroms més vius
visc la glòria de l’instant com un altre truncat con.

Reposos i repassos dels més ínclits poetes d’antany
els filtr per l’embut de mon enginy nuadís.

Muscleig i em cauen de la cabellera xopa
fils d’or d’una èpica de nyandús qui s’enyoren.

Doneu-me (prou en fóra hora) les putes palmes mèrdiques;
pigòfil me’n ventaré; me’n ventaré, me’n ventaré.

Venia pertot d’il·lús, diletant ximplet;
mes amb les proeses de suara ja no em moriré d’aprenent.

Món dinàmic – la pluja i el vent n’afaiçonen les roques
de la muntanya on ubic ni negligit no raus.

Avall, encara, la costa – les roques, les coves,
les caletes, els crustacis i la llum de qualque cony divinal.

Enlluernava l’ullet de mon borni atzep el cresp
per on davallen els ostracons – llurs cossos esdevinguts sobtadament gelees.

Gelees a les platges, de químiques corrosives totes xopes,
diran Life’s sometimes swell, death’s always perfect.

Ruminating about sundry matters, o rumiant d’altri,
la vida sovint s’ho val, mes la mort és harmonia eterna.

No me les encolomareu pas, passatgers de l’odi;
el nas de mant home veus que m’ensuma.

Sóc el qui s’esgargamella i només l’ou la pluja.

~0~0~

Visions

els ulls me’ls banyaven llunes
tot ho veien cristal·lí

persones creia albirar’n mantunes
mes eren totes nyaps torts de mi.

~0~0~

[les chiures des oiseaux de passage
avaient marqués mes jours

jusqu’à qu’ils arrêtèrent de passer
et mes yeux sans chiures
ne virent que dalle.]

~0~0~

[I had eyes varnished with shit – and all I saw was shit.

My brother, the whoremaster, fucked for free all his whores, and made a bundle besides; his eyes were green.

Zachary, our other brother, the writer, bathed his eyes everymorn with petals of roses – all he saw was pink – including his wife’s twat and the pricks of all her lovers which he incessantly craved to lick… and occasionally he could… and his life was pinkier then.]

~0~0~

iconoclasta, esbocín tots els prismes
per a no guipar re

sinó amb mos ulls banyats de sang
per les esberles dels vidres
esbombats per la trencadissa.

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i ronc d’aquella manera
si de cornisa en xarnera
vaig pujant cap al terrat

si em diuen d’enamorat
no s’erren poc d’aparat :

són els budells democràtics
que alfarrassen matemàtics
per a tothom qui avall passa
quanta en vol de colomassa.

~0~0~

A boqueta de fosc

The red-haired girl, she hates tall guys. Na Merla Blanc, pèl-roja plena de rancúnia, ha mort en Gustau Netastets. En Ludwig von Arschenloch, el professor encarregat d’escatir-hi, vull dir, al crim, és molt baixet. Per què, na Merla, occíreu en Gustau, un noi tan ben plantat?

Fa ella : Tan ben plantat? Justament!

Poc ho entenc.

Collons, avorreixc els mecs alts. Es pensen que, perquè la fan de metre, tenen totes les opcions. S’alleven privilegis i et tocarien el cony ans que els en donessis permís. Mentre que a mi allò que m’abelleix són masclets així com vós. Amb xil·la miniatura i amb ditets de nina de jugar-hi quan tens cinc anys.

Oh, sou tan generosa, Merla!

Amorreu-vos-m’hi!

Perdonada! Direm que qui occia el carallot Gustau era el capità de la bòfia, per envejós.

Exacte. El mateix dissortat que metre’m volia a la garjola. Datpelcul de merda, ca!

No hi ha perdó per als traïdors, Merla adorada!

Treu-me amb les dents la camalliga! I on tens l’ocell? Ah! Oh que és petitó! És així com m’abelleixen, von Arschenloch!

Petitó, inadequadet i no gens precoç, ma Merla!

No gens precoç? És doncs altrici! Altricis els am! I amanits amb les pansetes de dos collonets gairebé invisibles! Oh que és dolç, tant, tot!

Sempre he dit que això de la magnitud no resol cap ratador problema ni qüestió rosega-paltruus. Que el que compta no és ni la confitura ni la grandària del pot. Bon resoledor d’abstrusos crims, allò que compta, sempre he dit, les dèries de l’impertèrrit heroi qui trasllada a l’acte la proesa del crim. Les dèries, ço és, els abelliments i els avorriments. Allò que ens abelleix estalviem; allò que avorrim, si som prou heroics, mortrim.

I ara que em ve talent de pixar, beu-te’m el xampany.

Provecte, ara hi vinc, ranquejant.

Repulsiu vidu nu, em sembla que et terebriré el forat del cul. On tinc el bisbe de ferre rovellat?

Em perdonareu, senyoreta Blanc. Tot i que sempre he volgut ésser casat amb diabòlica mestressa, pèl-rojota i bandarra, com vós, no és pas que vidu en sigui gaire, ni, llas, gens; la meua muller, n’Inverecunda Emfiteuta, prou cueja i és tota blancota, com ceballot que hom descolga, repel·lit.

Manfred! Manfred!

Qui crideu? No pas cap conxorxat pelut perquè em trameti a l’altre món?

No; no s’hi val a patir, Arschenloch. Vull que vingui l’esguardaire Manfred. L’espieta del pis. Li vull ensenyar com la feu de petitona. No patiu. Tot i que lleig rai, sempre s’amaga rere un ventall eriçat amb pues de cues d’escorpí. És un ventall amb un trau de pany borat enmig. Per allí li brolla sempre un ull i mig, fecunds d’esguards molt punxeguts.

És negre? Ai quina por!

No; va llord de sutge i de saïm irisat; també s’hi ficaria quitrà, com antic mariner, de qui els bels avergonyirien el boc més agressiu.

Ah, és que com que l’albirava tan febrit, com negre esclavitzat, ja em veia amb l’ànima fugaç i el cos al magatzem dels cirurgians, negociants malèfics qui amb la meua melsa fan diners, jo qui només en treia fiblades i rares melangies.

Melsut, oi? Amb la ganyota de fàstic t’ho reconec tantost no et veig entrar per eixa porta, manyac.

Ah, Merla! Ah, Merla! Ah!

Ja te m’escorrs? Què dirà en Manfred? Manfred, gustau-ne tastets! Lleterada de maduixa i avajons, no fot?

Senyoreta Blanc, no dic re. Port dol, apagat heroi, de tristor ni de tebiesa curullet. A part que sóc dels qui hi sóc i no hi sóc. Espiant.

Cert.

Doncs per quins set sous (dic jo, el professor Ludwig von A.) no em tastaríeu? Si més no, d’estranquis. Ja tombarem l’esguard i hi tastareu com ara d’esquitllèbit, i sense tremendismes ni prenent-vos-ho aitampoc com negligible anècdota; en acabat ens en fareu cinc cèntims.

Ecs!

Què vol dir ecs! Ecs és el que diem els qui hem de guaitar, car som professors de l’escatir i l’esbrinar, i tots els qui portem a can gànguil, a la cangrí, per crims contra la humanitat i contra el bordell, i són doncs condemnats a veure’s esquarterats, doncs això : els hem de guaitar com els esquarteren, com llurs ventres esclaten i la merda s’escampa arreu, i sabeu que veure un nan esquarterat rai, mes que veure’n un gegant malament rai?

Jo els condemnaria a un pocs zigzags de vímet al vit. De fet ho posaria de moda. El gladiol líric, amb pantomima fetillera de botxí ballarí tot solcat per oblics rovells de viciós vertigen! Allò fóra espectacle! I per comptes de fàstic i vòmit, impel·lia al trempament i al millorament, doncs, de la societat.

Matalot de merda! Véns a impugnar amb pànics i agrors les lleis de la terra! Maleït babuí amb esclops! Porta aquest ventall babilònic! Guàrdies, guàrdies!

Senyoria!

Emmanilleu-me aquest malparit que esmenaria sense estudis ni diplomes les ordres judicials de la jurisprudència ínclita. Màcula piacular! Afegiu-me’l al pogrom que parla de fogueres. Que hi sigui bri o tija. Secs. I que me li mossegui el cul un gos rabiós. T’hem enxampat en fals, macarró! I et devem quelcom de força retributiu per greu falta comesa. Car fort la cagares suara, rebutjant mon esperma a qui, si sóc a palau, pler de prínceps enllepolits s’hi engatgen, i hi rellepen. Qui no sap el que és bo, millor que es mori. I ara, en un estil tot estripat, com qui té cap queixal corcat i li fa de caldéu un mal, au, t’engeg ja a la puta merda, animal.

Collons, quin jutge més ferotge no foteu, von Arschenloch!

Cavà que sí, ma Merla?

Ah mariner, de qui la casa era totes les aigües qui es vessen lluny de cada pla terreny! I ara a l’estiribel dels infectes vents terraqüis em marceixc. (Així em planyc, jo, Manfred l’esguardaire, qui saigs s’enduen rudes a rostir de viu en viu pel xaró pecat del malgust.) Què hi fotrem! Prou sabia, ficant els peus en la podrida terra, que el meu fat malastruc el segellaven les tres fètides fotudes fastigoses efs del : flam, fum, foc.

L’extrema proximitat de la mort et fa ubic. Ja no ets ni ací, pus tost enjondre. Prou pots, espieta de supositoris i coses semblants, enveja i succedani del submarí on ja no et volen, per caduc. Prou pots que ets alhora a dues bandes. Aquesta, desagraït, és una gràcia que et fem els terraqüis legals, legítims i amb totes les de la llei.

Sou tan generós, mestre Ludwig.

Au, vós a la vostra, diabòlica. El mariner pagarà. Ell, per mal tastaire, serà, és clar, qui occí de lesa sapiditat en Gustau.

Passeu-ho bé, inspector. Saludeu n’Inverecunda Emfiteuta; segur que ni sap pas quina vàlua no té de minúscul marit.

Malaputa, no pas. Arribaré a casa i argüir-hi rai. Tot m’ho redargüeix : les propietats de la matèria, la rodonesa del globus, la cosmografia de l’aigua, les fàcils relliscades devers les últimes foscors, la psicopatia dels psicòtics qui amen els sorolls i les pampallugues dels focs artificials, la superficialitat dels executats, quan, dalt llur estrada o cadafal podrien arribar a llivells declamatoris que depassessin tot oblit… D’ira m’ompl massa sovint; amb el llos del raor osques distintives m’obr com tatuatges d’alquimista indesxifrable a les lànguides estructures del cos així gratuïtament penalitzat, quan el que voldria, és clar, és arranar-li’n la gola, tret que un potent sentit de la propietat em supervisa, estratègic, i no em permet de violar cap norma civilitzada. Ara, apocalíptica retòrica de clergue brutal, això, per als crims més mínims com el vostre, doncs rai, com prou heu vist, amada Merla.

Els descreguts es regolfen a l’empara de les exempcions; no sé per què tantes de lleis els protegeixen; no hi podríeu fer re, professor? Els averanys que avien els més madurs dels meus clients, car com sabeu faig de puta cara, són, segons em confessen a l’hora de les secrecions, prou concrets com ara per a diagnosticar que tot estrany organisme que d’ací poc encara trobi que li cal oxigen per a respirar es trobarà aleshores amb anomalies o aberracions, anormalitats espontànies, que els buidaran de tota arquitectura si fa no fot humana. M’ho diuen, no gens escèptics, tant en Díl·linger Rofrec com en Terrassa Jònec, l’un l’hereu de les millors concessions, l’altre l’hipotètic director de les correlacions amb els segments més lleugerament associats (perifèrics) dels metamòrfics. No és pas que me n’entengui molla, ara, sembla efectiu el fet que les variants genòmiques que correlacionen les emocions dels cervells amb els còrtexs orbitals dels raigs estocàstics que destruiran tota carn vulguis no vulguis, i això molt més aviat que ningú no pas ensenyat no s’afigura, s’escuncen de sotamà i a cops d’atzar, de tal faisó que com més insà es cregui ningú, segur que el podem convèncer que l’endevina de mig a mig, que no hi ha eco per a cap ambigüitat, i doncs que més val que ell mateix cometi l’abraçada assassina de barrejar-se directament amb els morts del món dels morts. Allò ens treu recapte de les presons. L’estalvi que hom s’embutxaca, professor. Penseu-hi, ca, seguiu-me’n el fil metafòric, i us n’adonareu eufòric que poc o molt ja ho tinc tot dit.

Benvinguda al cercle; tinc un nas! M’ho ensumava tantost veure-us.

Sacrificarem els peons.

Gambitarem els cavalls.

La partida sempre és nostra.

Passeu-ho collonut.

I vós.

~0~0~

Uatarà, Uatarà, d’on ve ni on anirà?

Va aparèixer de sobte, profeta acollonidor.

Fill de la Marieta Barjau, qui els guerres nazis van violar. Els Barjau tenien calers, van encolomar la Marieta a en Pep Fuster, fuster embriac, caduc, vidu, carregat de fills, en tenia tretze, com el seu veí Senén, sis nens, set nenes, i li van dir si no era triskaidekòfob, i que fóra menys malastruc si en tenia un altre amb una paia tan jove, i amb una dot de tants de pistrincs (i així el poble pallús no l’assassinava, pobra xiqueta, d’anar prenys sense ésser casada, i sobre de l’enemic).

El pacte fou fet. Es casaren. El vidu fent-li aquell favor i la Marieta Barjau, després de consumada la primera nit, mai permetent-li d’atansar-se-li, home pudent, xaruc, malaltot.

I n’Uatarà fou nat. I tots sos germans, xinxes xerecs, li’n deien, petitet i tot que era, de bordet, mes la Marieta Barjau, la Marieta, al contrari, li deia que era fill de cap déu, en Jou, en Zeus, qualcú poderós en excés, qui, armat i lluminós, durant una nit horrorosa de guerra va davallar del cel i li’n va fer present, dient-li que li digués que el fill fóra fill de déu i que valia a proclamar-ho ben alt. I ja ho veus tu quin infant més fastigós no es va tornar n’Uatarà. Sempre el veies mai no treballant, ociós i desvagat, llegint datpelculades de la religió.

En Pep reptava la dona tan pretensiosa… “Que li omples el cap de falòrnies repugnants, carallot, mala barjaula! N’acabarem rebent tots; que en rebi ell, rai, empeltat amb ínfules de boig, insaculat amb totes aqueixes nocions criminals de déus qui davallen a cardar-se’t perquè els d’ací baix no som prous bons. I el teu mocós no sé pas que es deu creure que és, capdecony! Em sembla que ja el tenim de repulsiu predicador fanoc del sud de l’Amèrica i tot. Amb dotze anys i ja vomita tot el femer dels il·luminats dels collons. Caldria esclafar-lo com maligne escarbat verinós abans no faci més de mal, tragitant com tragita incessant infàmies de molt abjecta bíblia.”

La Marieta l’enviava a pastar merda. “Mon fill ens posarà tots plegats al mapa, pollós!”

I n’Uatarà ningú no sabia d’on sortia ni on anava, però el cas és que es fotia enmig la placeta i anunciava cada dia la puta fi del món. I molta de gent anava cagada i no comprava re, i els comerciants i d’altres negociants es van emprenyar. I cada vesprada es confabulaven i el fotien tou a tacons.

I n’Uatarà se n’anava a un racó a llepar-se les nafres i es planyia al seu déu inventat per la Marieta. “Pare, m’has abandonat?” demanava. I ell mateix es contesta, foll : “No, fill meu; tens tota la raó; la fi del món és per a demà, jo te’n faig costat, no flaquegis, no fotem!”

I profeta acollonidor, cada dia més fet malbé, de jorn tornava a anunciar la fi del món i el retorn del reialme de son pare inventat, i ell d’estiracordetes de son pare mon malparit i venjador.

I aquella nit, els negociant van dir “massa és massa” i ja l’aixafaren com paparra. Mentre l’espitxava, n’Uatarà paparra, esventregat, amb els budells enmig del camí, anava encar demanant “pare? pare? em cag en déu, pare…?”

~0~0~

L’inquisidor Eimeric / es va guaitar el melic / i rere les gruixudes antiparres / se t’hi trobava paparres!

Les condemnà a dura tortura / allí mateix dins la sutzura / del seu ventre repel·lent / com si els insectes fossin gent / gènere moro, bruixa o jueu / o qualsevol altri de qui el preu / o el predi fossin prou alts / perquè els lladres de papes, cardenals / bisbes, capellans i tota la púrria / eclesiàstica els pogués, molt múrria / així robar, tot impunement / tret que no comptava segurament / el fastigós inquisidor sense manies / que ell mateix per d’altres vies / es veiés aixecat de sobte / pel garfi d’algú qui opta / ara treure-se’l d’entre la femta de l’anus / l’anus, dic, d’un mec immens qui es deia Janus / i hi veia pertot arreu / i era un déu molt més déu que no el seu / qui era un déu merdós, molt cabró / lladre, assassí i inquisidor.

Li diu en Janus al rènec Eimeric : / tothom foteu un salt de melic a melic / o d’anus a anus, o de pou a pou / (melic, anus o pou plens de no re i prou) / i el vol efímer que hi feu / fes-te’n creus, galifardeu! / no és sinó salt de paparra / qui com més tipa de sang més la marra.

Feta rènec repugnant / no va enlloc, cau enterra / i ara passa un déu nan / qui bada al cel i sol xerra / i mentre tot xiula al voltant / l’esclafa en horror esclatant.

~0~0~

Saurins espasmòdics encerten d’endevinar d’ensopegar un xoll colgat de brou d’embrió, Ai, ai, ai, correm-hi tots, sense fòbia, aviséssim la puta bòfia i les altres patums de la merdegada, tret que llavors, una miqueta més tard, el forènsic tothosaus hi ensuma amb la tarota i diu : Això no és cap embrió aixafat ni colgat per afollaires clandestins, això és que el veí anit hi buidava el paltruu, i ara tots, joguines de les circumstàncies, s’ho prenen de bell nou com quelcom que fa de debò riure.

Què hi farem, hem presa una altra caguerada per fetus esclafat. I això que tots entre el suquet l’hi admiràvem el fal·lus – que no devia pas ésser altre que un altre estront de la buidarada! Si això no és còmic, companys!

I s’esclafien, i se’n fotien especialment del forense amb la nàpia bruna i pretenien que hi havia tastat, ço que l’altre denegava tanmateix amb posat divertit.

(…)

S’esguarda el forense els fastigosos buls de la panxota farta i els greixos excedents, i es torca una llagrimeta en record de tots sos fills. Sempre us he volguts llambrescs com primets contorsionistes de cirquet, fills meus. I per tant uròfags. Tots els qui us m’heu morts i us em calia sebollir, us em moríeu contents, car us em sabíeu, d’ençà de nadons per exercicis naturals i constants, de mastegar-vos-em molt manyagament la cigaleta.

I ara sense fer-se esperar, sempre emparat per la intuïció que, entre les intricacitats de les vicissituds quotidianes, li diu quan cal anar-hi, bada els llavis i aüca, Us em penseu per la propaganda dels garrepes tips que potser sou tan carismàtics ni epifànics, mes en realitat, pallussos, us rau la morbiditat i tampoc no cobreu gaire. I ara fot el camp corrent, no fos que encara l’haguessin sentit.

Entre els altres, tothom es gratava cicatrius i s’amoixava gangrenes, i si alguns es van tombar cap al crit mut, llurs ulls entelats poc passaren examen a l’histrió qui ara es fonia en un horitzó d’escombraries.

Bru com zíngar, negligible, fui testimoni, al rerefons, de la retòrica desfeta. Ara, al celler de les fetals fatalitats, el metge trampós no havia volgut albirar-hi cap luxúria onírica ni apoteòtic vertigen de cap hipotètica orgia de matança d’excedents minyons. Aquesta era una de les seues privades victòries. Qui altre que no jo vívid invocaria doncs episodis esvaïts ans rovellats d’òlims mig oblidats, de ça enreres colgats sots lloses de llongs mesos escolats? Lloses sens escletxes o estanyades amb els màstics de denses salives i grumolls de gargalls de xerrameques sense aturador? El timpà em surt de polleguera pel pànic engargullat de l’aixeta dels mals records per on les cendres i els estalzins del tràgic setge perpetu on tant d’innocent no fou esclafat volen estòrcer-se. Tret que si dic re, esdevinc més sospitós que ja no sóc. Trenes d’erosió es dibuixen letàrgiques damunt el caos estantís d’aquell camp de sacrifici massa pretensiós. Una insípida lluïssor amb confins de glaç iridescent l’orla part damunt com ponderós llevat que volgués parir-hi si fa no fa còsmics jocs d’òptica. Només jo, idíl·lic ans anecdòtic, els sé guipar. Catifa de pòrfir, ambigu portent, estigues-te’n, ja els ho diràs demà.

~0~0~

 

 



Comments are closed.