No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Q.Q. setanta-setè

N’Eleuteri Mut i Nu, no gaire ningú, versus n’Òmfal Ventúries, deessa.

N’Òmfal Ventúries, puça poixeule, es fica pertot. L’altre dia era a ca meua i tot de sobte es va aixecar, irritada, com dic, i em va dir: La teua benevolència em compel·leix a la crucifixió.

D’antuvi les meues hipòtesis eren un garbull; ni amb telescopi no en desniava, escatia, la millor. Qui era el creuclavat…? qui el creuclavaire…? hum…? Mes llavors el meu bon dimoni m’adverteix: Ei, Mutinú! (com qui invoca en Manitú), ets tu qui vol compel·lir a l’aspra eixorca barra de fusta, i clavar-t’hi ple d’estelles molt empudegadores ans infeccioses i tot. Ets tu qui vol esborrar, guaita-te-li el visatge ferotge de botxí, i els ulls de lloba assassina i les espirals de fumet de sàdica anticipació que no li ixen de les orelles roents!

I li vaig respondre: Recony, tens raó. I ple d’angúnia i de por em vaig treure el barnús i, mut i nu, vaig córrer cap on tinc les eines, anava a dir les armes, de quan era cirurgià i operava molts d’ulls de gentota interrompuda en llurs garranyigoses activitats per les estretors de llurs mires que se’ls curullaven de tintes i carbons i els feien el món si fa no fot visible gairebé opac, i plegant-me i desplegant-me llambrescament, com un d’aquells ocellets de paper amb què, per comptes d’omplir’ls amb xifres de costs i afegitons de fantasia, no transformava tota la paperassa confessional i llavors oficial dels operats, de tal manera que al capdavall el metge en cap em foté fora de l’hospital, i ja sense examinar quina mena d’escalpels no agafava, un per mà, em vaig llençar contra la dòmina.

N’Òmfal no s’esperava pas la meua reacció; els de més dels seus dominats o víctimes, al contrari, se li foten encontinent com embrions tremolencs davant perquè amb els seus mastegots i xurriacades, i esgarrapades i ganivets, no els examini ni operi ni els clafeixi i esclafeixi i esclafi de cops… de cops fins a la mort i tot, si calgués o s’escaigués, qui sap – llurs gemecs i somics estimulant-la, damunt, a etzibar-los garrotades més fortes i tot; rèptils en àvol delit, n’acaben tot plegat en delit pèssim; ara, això també, els sobrevivents plens d’il·lusió, no solament d’haver sobreviscut (ara doncs menys culpables, més quitis de pecats), sinó també perquè, bon pic si fa no fa restablerts, podran tornar-hi, que n’Òmfal no els ataconi un poc pus, ençà dels límits mortals, letals… o, amb una mica de sort, ep, això rai, albíxeres, enllà i tot – bona faisó aquesta, jotfot, de partir peres amb aqueixa esfera corcada, de gorjuts, ganuts malparits sobreixint.

No sé qui li donava l’adreça, mes se m’havia presentat tota vestida, molt lluentment i estreta, de negre, els seus generosos bonys de carn cap al cul, cuixes, pits, i els bonys típics dels atletes a cames i braços, amb prou feines aturats per l’elàstic teixit que cuidava estripar’s i esvellegar’s a cada felí moviment que ella no feia, ah, i amb el coll voltat de cadenes i punxes, i a les mans unes xurriaques… i jo, carallot, ingenu, ja ho veus, convidant-la a seure’s, a beure ni tastar quelcom, ganyips, gatzims, menjucs, aperitius, sempre tan immutable en el meu sentit de pertànyer a un ramat selecte, qui, per català, rep d’entrada un vist-i-plau i un passavant d’immunitat, i ella veies que li pujaven les colors i que no li prendria pas una setmana, ni sisvol un dia sencer, ni ja una hora, sinó gairebé instantani, que fóra que la seua ira imparable s’encengués com matoll ressec en tòrrid desert.

Amb la seua innata superioritat, m’havia mesurat despectivament de dalt a baix, inflamada, rere les onades de fum del seu cigar, i jo m’havia anat escarransint; de boterut que era tantost no la veia (si més no tocant a la carranxa), llavors, així com la tenia, gegantina, a prop, i li esdevenia doncs negligible nan, una passa o entec d’aquells galopants que et trameten a fer catúfols en un tres i no res em va atacar de dins enfora i, polidament, vaig voler recular, amb les espardenyes a retaló, pensant arribar a la cuina i fugir per la porta de part d’arrere. Tret que ella havia vingut a fer la seua feina, pagada no sé pas per qui, i com dic, amb un mastegot, em va fer naufragar contra els esculls dels mobles del menjador. Brutalment telescopat pel carxot, vaig acabar prop la vitrina on hi tinc les eines de metge i, com dic, engrapava pels mànecs sengles punxons d’aquells que tallen tant. Amb mal pertot arreu, i bramant i braent com qualque bèstia nafrada, començava a rodar, com un d’aquells ebris capellans dels faldillots acampanats, o com el matràs qui bat nata o mantega, i sense cap compunció, socorrent-me jo mateix, com el llobató assetjat, pujava a taula, doblement punxegut, com dic, disposat a defensar’m… i ella rient-se’n a tota màquina, amb les corretges ferrades de les xurriaques bategant totes alhora, manejades impromptu i amb collons la traça… i, tot impactant-me, fent-me encara més raquític el pipí, qui volent-se fer absent, amb les dues boletes ensems, els tres plegats com granets de sorra en dunes esmunyedisses, granets anònims, dic, qui s’escapoleixen cap on menys oxigen no hi fos, al cul de la piràmide o al meu centre mateix, rere el melic… llurs esperances ateses ans eixoïdes, ni ells no respiraven, ni ja jo, i esdevinc doncs tot blanquet i estic a punt de desmaiar’m i tot, quan es trau del sarró la màsquera del maníac morro-de-vaques, i som-hi, ja em veig executat com un altre collons de sant crist.

Ara doncs començava l’etzigori. Ambdós hi anem, l’un contra l’altre, amb fiblons, virolles, capçats, broques, caps de frare i mandrins tots esmolats, de consternadores fiçances, jo de dalt el quer estant, el quer més alt de l’abrupte i pedregós camp de batalla, ella, gegantina damunt aquelles sabatotes de metre i mig d’alçada, tanmateix més alta que no jo qui, com dic, rac com un estaquirot damunt la taula.

Sota el meu camuflatge de valent, torniols de mareig m’atrapaven, com si sóc al gorg entre ximecs qui m’eixorben; si si més no no anava nu…! si portava doncs arnès, pavès o cuirassa…! Sóc al llindar de perdre el coneixement, massa madur, pudent com els fal·lals més decrèpits, a frec doncs de caure, quan l’oprobi que em moriré a eines d’una altra cruel mala puta a minve sou d’un podrit faceciós, em fan escarransir encara més, fins que, triomfant, no sóc sinó com qui diu microbi… un microbi qui quer la salvació per vies incògnites, anònimes, no vistes pel comú dels mortals, i encara menys, és clar, pels gegants. On t’has fotut, diu ella, amb els ulls esgarriats pels racons, escosint-hi ni reguardejant-hi debades, car li sóc davant i, més que no davant, pujant-li pel cuir negre (groc a les soles de merda de gos) de les botes, minúscul cavaller errant qui s’aventurarà per l’arriscada pedrera o mèdol dels seus músculs, seguint la sentor poderosíssima del seu cony on hi mossegaré amb pinces, arpes i fiblons d’insecte molt tuixegós. Tret que de bell nou la bona pudor de cony és massa forta, requereix que entre ganyotes eixavuiri; amb estuforns de caldéu que avien núvols de capellans que em traeixen. M’ha clissat! Per a atuir’m o ja matar’m, em fot ara un cop de guant ferrat amb la mà que no engrapa el fuet, i sent seguit que fot un crit, pel cop al cony que s’ha fotut, i encara més petit i tot, i ara alat, de retop, cuixes trements avall, li caic bota endins, com si m’hi han llençat amb encertat canó, i me li col·loc a l’hàl·lux del peu esquerre. Que què hi faré…? Doncs re, llepant-hi el salpetre com llepolia fins que, l’hora complida, tornant a ca seua, no es tregui el mitjó, on ja miraré d’esmunyir’m en acabat a un lloc o altre, invisible en la meua exigüitat, fins que no pugui eixir per cap escletxa a la finestra a agafar-hi el tramvia nocturn a la primera cantonada.

Ja ho veieu, doncs. Una altra de les meues amors així d’empertostemps enllestida. Estrany sovinteig de semblant escena. Finició doncs aquesta com tantes – com totes, llas, vós – de mes amors; després de tant de fiçó ni de punxó, ves, que tot s’acabi rom, sem, sonso, insípid, sense intensitat, com el serrill o la cendra més molles. Dient adéu definitiu, sense possibilitat de retorn… i alhora gaudint-hi, car mai no s’està millor que sol-i-vern, enamorat al capdavall de l’única donzella qui mai no et desencantarà – la mort… la mort qui mai no sabràs vèncer, ni amb xàquies i argúcies ni amb coratges i fortituds. Ei, bona nit.

~0~0~

Ací som (quin paperet!), un de més en l’estantissa bertrolada

Puça poixeule

qui amb prou feines té prou vímet

per a avençar gens en aquest lloca globus encallat,

cascú com lepidòpter empalat xup-xupejant a l’embús èpic,

on promiscu cada insecte ambigu ni creatura marcescent

faria per fer cap enlloc…

guaitava vers el cel caqui com qui n’esperés l’aliè renat

qui esquerp com cap rabàs comencés de fer neteja.

I res. I res.

El vòrtex celest es tornava molsa resseca

i els penellons efímers s’enganxifaven als volants;

els vents panteixaven, aücaven ululants els clàxons

i els codonys de cada tèrbol visatge o crani mal assaonat

engabiat en roent gàbia de vidre i metall

es tornaven nespres confoses per pellucalles i bequetejades per fiçosos eixams.

Les químiques fonyegaven les cotnes dels vehicles convalescents,

els fums n’empitjorien les plagues;

quimèriques simfonies iridescents de planys d’insectes trepitjats en capllevaven,

i amb veus escanyades continuàvem de voler deseeixir’ns-en debades,

com per mig fosos jous envescats a cada seient;

i ens veiem als retrovisors com neguitosos lliris presos per dits folls.

Si fóssim metàl·lics ens podrien, fallits, tornar a fàbrica,

mes som de carn, llas,

i re no ens renovarà com per eixarm;

serem líquid pútrid qui s’eixamorarà tot lent

com minso pixum de vaca de subterfugis sàvia.

Car ah, qui pogués jeure en prat, produint llet,

o, encara millor, haver nascut de ferro i vidre,

punxant dret.

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera

trac el pit blanc com nevera

i em barall amb el més prim;

part de l’ala me li he enduta

amb el bec, i aprés el crim,

ja me li card doncs la puta.

Ella se m’obr infidel

i rep mos bons homenatges;

li bomb, bomber, fort les natges

i el vençut té a l’ull un tel.

~0~0~

No, no; cap dels meus xiquets no és meu genèticament parlant; “només” meus per parentiu matrimonial amb la dona; la dona els té de mascles de primera; les dones “alfes”, belles i intel·ligents, ja ho heu degut llegir a un lloc o altre, es casen amb baldraguetes o calçasses, masclets de segona, femelletes, faldilletes, sotmesos, casolanets, agraïts i obedients… i alhora, cardar de veritat, carden amb els mascles alfes com elles; els avantatges per als fills són enormes; nature plus nurture, vós! Reben el plançons naturalment un cabal genètic triomfador, i alhora són pujats per algú qui els és sempre present, dolç, acurat, i qui els nodreix cos i esperit amb pregona amor paterna… i els ensenya, sèdul, insistent i delicat, amb totes les ciències a l’abast, de númens excedit, content i trempant, optimista, cent per cent a ells dedicat… car la dona feines rai, amunt i avall, car prou és ella qui a casa duu els collons, i té tot el poder… el control i iniciativa i, no cal dir, els diners, i les decisions d’on ficar-los, i on ficar la família, i què fotre en general, en exclusiva, amb autoritat absoluta… i amb el cuguç no tenint dret sinó a ésser-li agraït d’allò pus, car ella sempre l’endevina, no pot pas no endevinar-la, on aniríem a parar: la seua superioritat tan palesa que eixorba, prou us dic.

(…)

No, no; no traïm gens els infants. Al contrari, no se n’adonen perquè són petitets, però cascun ha estat pujat també, a part de la llengua de sa mare i de l’indret on som…

(…)

La llengua del pare? El pare putatiu, direu. El català, voleu dir. Home, l’aprenen automàticament. Però el català no serveix de re; el català és un dels idiomes més importants del món, i doncs tothom el sap… o si més no tothom se l’ensuma d’espetec, tantost no el senten i tot per primer cop, nyac, ja s’hi enganxen; és la koiné mediterrània; grans pensadors ho han sempre dit, i l’eximi Anthony Burgess, que amb el català és va a tot arreu; és el llatí universal d’ara; no serveix doncs per a re; en tot cas, vull dir, no pas per a dir-te secrets al nas de tothom altri; per això serveixen tant les llengües rares: el letó, el massai, el georgià (el georgià per a trametre’t i tot missatges escrits, amb aquelles lletres tan bèsties), i això és allò que aprecia la canalla, l’habilitat de poder-se passar secrets i confidències davant la víctima innocent. I, allò que deia, a part de conèixer naturalment l’idioma de la mare i de l’indret on s’escaigui que som, és a dir, on llur mare es trobi destacada internacionalment… doncs aquesta és la meua aportació diguem-ne lingüística més important… parar compte que aprenguin també el del pare autèntic de cadascú… i això rai, al contrari, millor, car… mentre els els enseny, els idiomes dels pares llurs, doncs, també els aprenc jo; no tan bé com ells, no cal dir, car els infants són capaços d’aprendre una llengua sense pensar-hi, amb la plasticitat del cervell, sobretot com més joves no l’aprenen, i els nostres els aprenen tantost nascuts, al bressol literalment, i llavors ensems, per òsmosi, ca…?

(…)

Maneu? Ah, doncs per a un el massai, per a l’altre el georgià, per al tercer el letó…

(…)

Negret el primer? Home, bru com zíngar.

(…)

Exacte. Bru com zíngar, com jo. No sabeu que mon pare era zíngar lleidatà? No sabeu que els zíngars portàvem un estel bru, cortesia dels nazis, i ens duien als forns a cremar, i ens gasaven i ens anihilaven, perquè a naltres no ens adreçava nidéu? Si d’una altra cosa estic orgullós és d’ésser zíngar, i d’haver estat perseguit tota la vida pels maleïts cretins, pels feixistes del canfelip merdanyol, pels hereus dels nazis, pels paios putrefactes tan morals i ben pensants, tan dretans i tan asfixiants, d’aquells qui sempre parlen en franquista i sovint es fan passar per esquerrans i tot… Per què m’hauria de blegar a llur model tan repugnant? Ni per què en voldria llur anorreadora benevolència? Ecs, va dir en Txèkhov, del putrefacte més val rebre’n coltellada al coll que no pas cap afalac. Si ells no em poden veure, jo els voldria veure tots morts. Zíngar català independentista faldilletes cuguç i esquerrà de debò, comunista com cal, mereixedor doncs d’estels de gairebé totes les colors. Els inquisidors cretins ja no sabien com assassinar-me ni esborrar-me de llur infern. Em mereixia tots els mètodes d’extermini inquisitorial i apostòlic, i “imperial” i “universal”, condemnats merdegades de la pàtria del cagalló.

(…)

Els cretins, sí; he dit els cretins; aquells de la creu i la crueltat. Sabeu que sempre esperen, maleïts babaus, el “retorn” del “merdies”, o el messies? I que se’ls endurà tots plegats, de patacada, reptats o rabits al cel o al paradís, o a l’harem d’allà dalt? I que els altres (els moros, zíngars, jueus, ateus, gent com cal i solidària, sis milers de milions pel cap baix) romandrem tots a l’atrotinada terra, ara, per l’odi de llur déu odiós, esdevinguda terrorífic infern, en infinites flames i continus turments bullits, i per a l’eternitat, per a l’eternitat…? Fastigosos degenerats! Repulsius criminals! Se’ls pelaran els atrofiats ouets esperant! En canvi, la meua deessa redemptriu, la meua dona divinal, electró lliure, i poliàndrica, resplendent, em torna cada mes, al cap d’un parellet de setmanes o tres, i (ah aparició felicíssima!) compleix totes les meues esperances, profusament cardada per homes forts, marcada amb delicioses marques amoroses damunt les quals plor de joia quan en acabat, a caseta, en prenc cura… Mentre que els cretins cruels i fanocs, carrinclons diabòlics, encara esperen ara, i es moriran esperant, com tota la gent mesquina i assassina i rancuniosa, esperaran milers i milers d’anys, i s’hauran tots morts i llur déu infernal, repulsiu, abjecte, i al capdavall inexistent, mai no haurà collons aparegut enlloc; que es fotin, dic, massa poc!

(…)

Per què em serveix el massai? Badaríeu! Serveix per a tot, com l’anglès o el català; quina qüestió més poc digna de vós! A part que és la llengua, una de les tres llengües, amb el georgià i el letó, on els nostres testaments, el de la dona, i per ínfima derivació el meu, no són escrits, i on finalment es revela als infants quins no foren llurs pares mascles ni per què.

(…)

Per què? Doncs perquè sóc mentalment impotent, i volíem tindre bons fills, i la dona va triar els mascles més ben dotats físicament i psicològica per a impregnar-se’n. I jo els pugí amb tota l’amor, com si fossin mig adoptats, devot com sóc a la dona, uxori, i monogin.

(…)

No, impotent de veritat, no el sóc, ni en sóc; tant de bo en fos, menys distraccions. Però tant se val, tot ve al mateix. Sóc beta, i el beta espera i fa el que la deessa mana. I és bo per a tothom. I enterament lògic. Per al beta mateix, de qui els seus fills ara són molt millors que no si fossin “directament” seus… i la dona té fills com cal (no pas mig de segona) i, damunt, ben pujats, i, és clar, els fills tots els avantatges. Tothom content. No m’ho discutireu pas.

(…)

El pare? El pare també s’hi ha divertit… hi ha gaudit com un rinoceront… no heu sentit ni vist vós la dona jeure!

(…)

Això rai, serem tots morts. Prou malsdecap tindran llavors… (Els malparits no manquen mai, i de més a més saben sempre enfilar-se al capdamunt del femer, com l’escuma safarosa o el cagalló balmat, i de dalt de tot, com al tron o al presídium o la presidència, esbargir la femta rai, les injustícies, els mals repartiments…) Prou malsdecap tindran llavors per a capficar-se doncs en les bones excuses de les generacions prèvies. Així com el putrefacte cerca i troba sempre excuses per a fer mal, la bona persona en cerca i troba per a continuar confiant de millorar la vida. Ells rai que si més no van ben preparats espiritualment i genètica, amb amor pujats i a mantes de ciències sense manies molt intel·ligentment introduïts.

(…)

Decebeu-vos-en, carallot; ningú al món més feliç que no jo, escolteu. Àdhuc… mils d’exemples… Per exemple, els meus íntims i molt pregons instints maternals paterns, mercès a la generositat de la dona ideal, tan sovint poguts posar en operació fefaent. Us diré pus. La dona ideal… força sovint eixoint els meus precs… i assuaujant les meues ansietats quant al benésser i propi desenvolupament dels infants… i llavors assentint doncs a anar parcialment de vacances qualque estiu escadusser a l’estrany indret d’on ve el pare natural… Ho veieu? No pas que jo no tingui iniciatives… o si més no suggestions d’iniciativa… i ella donant-hi generosament el vist-i-plau…

(…)

Ah, em sembla que diuen que l’avió ja ha aterrat. Deixeu-me atansar a la porta. Ara estic tot frisós i il·lusionat.

(…)

Sí; ja ens veurem.

~0~0~

Més carEmiliets

Rosegant caramel·lets de làudanum i sucre d’ordi, qui se t’apareix vora el banc on ets badant a l’aeroport? Encara n’Emili Cuguç, tornant per a fer-se veure això o allò per l’especialista, o és que hi és per a l’enterrament d’un altre Hèrcules. I llavors quines no te n’escopina a l’ull com capellans corrosius, o confitats pètals triats; acolorits, apujats episodis al seu periple agredolç; rosegats amb rabeig, els seus carEmiliets de regressió i anapodisme.

Passiu-agressiu, feble esteta garneu, ell, en Cuguç, sempre amb l’ull al retrovisor, arqueòfil, palintrop, retrospectiu, llepafilosament analític (car és ell per exemple qui et té tots els amants de la seua dona d’aquests darrers trenta anys catalogats i puntuats; no pas la seua dona mateixa, qui els usa com mocadors per a no gaires usos i tot seguit llençats; fidel cronista doncs, ell, i alhora anacrònic; molt precís en les dates i dades, i alhora constantment revisant-ne i reinterpretant-ne cada detall)… I se t’asseu a la vora i au; només li cal un instant per a esborrar-se’t querúbic i ressuscitar-se’t diabòlic, i, com dic, te n’amolla llavors de crespes, i farcides d’al·lusions alhora genitals i caníbals rai.

(…)

[Hom evolueix – diu la meua dona (dona i madona) (senyora i majora) – si abans érets homenet beta, ara homenic omega] [si abans encara podies confiar a endur-te cap dona al llit si (amb la condició inexplicable que mai se’t tirés a sobre i t’ho donés tot mastegat), ara la remotíssima possibilitat no entra ni al teu mentalisme ni doncs esquema mental; si abans deferies a l’alfa qui se’m cardava, ara defereixes a tots els mascles, car has esdevingut al teu esquema mental el darrer dels mascles qui fan cua per a posseir la deessa].

(…)

Em deia ma mare, arrugada de fels, “don’t you realize that everyone was laughing at you for having yourself hitched to such a hussy that plenty of men were already enjoying?”

Li deia, “maleïts despits d’enveja, eh? Don’t you realize yourself que això mateix era allò que m’atreia irreprimiblement cap a la qui fóra la meua molt aimada, mai traïda ni pensaments, sempre admirada, molt colta dona? Que tots se l’haguessin ja cardada molt enjogassadament i joiosa? Que això m’omplia de goig i de contemplació? Tanta de beutat per tothom reconeguda! Qui podria ésser més sortós! Mare, collons, on tens el cap? Allò volia dir que tindria sempre prou meu una dona de veritat, sense manies, exaltada, progressiva, activa, i meravellosament degustada per cada mascle com cal!”

(…)

“Ton cocu a bien de la chace parce que tu baises toujours comme une ogresse”, li diu cada drut esgarrapat, i sóc tostemps el cuguç més ben afalagat del món. La deessa és l’ogressa, i com no té d’altra carn on enfonsar urpa i ullal, hi té, al rebost resclosit de la voreta del llit, cadàver vivent, ací el tit.

(…)

em guait el pipí flagrant –

full many a flower is born to blush unseen –

mels de mon pipí florent –

només hi tasten les sílfides fulgents –

impalpables genetes dels zèfirs benvolents.

(…)

gat esgarrapat

la dona m’atacona

com ella se’n va amb ell

durícies i tendrors.

(…)

Em demana si comprenc les forces i li dic que hò, i tant, i que s’hi jugui el que vulgui.

Que la relativitat de l’acceleració on me’n vaig s’anul·la amb la tensió dels fils llepissosos on elàsticament no sóc pres. Que aquest crani boterut meu fa els límits de l’univers… les intersubordinades constel·lacions de neuròtiques neurones (per partícules divergents internes així mateix forçades) no hi esclaten sinó amb idees de pres al capdavall molt fermament pres. Que per inèrcia per tant no em moc, tot i que la força centrífuga em voldria lluny d’aquest podrit de cony qui em fot banyes a doll, i en canvi la centrípeta m’hi vol seduït i amorrat per les mels i els vescs saborosíssims que no amolla, i tot roman encara doncs a lloc, les lleis de la pesantor donant-me, sobre, uns collons tots blaus i feixucs, de plom, que m’ancoren a les pregoneses gravitatòries dels possiblement permesos acaronaments, i contraresten doncs tota vaga intenció de moció enlluny devers les remogudes remoteses de l’espai tortuós de filamentoses llums qui es destrien en llàgrimes i plors de metàl·liques lluïssors de taüt qui estocàstic ans estroboscòpic es desfà en llustrins qui ornen les barbes flagrants del temps autoimmolat.

I em respon, llunyà, un lleuger toc de campanes, i, a la llarga (d’ella), un ronc perllongat.

(…)

Tothora extàtic davant mon beneït dinamisme estàtic.

L’energia de tota ma matèria es dissol en ígnia flor ignorada al desert inguinal; l’esforç per a apagar’n la floració em despèn fins a l’etern retorn del mateix zero obturat.

Ni a les golfes ni als soterranis del meu ésser no hi rau sinó el rau-rau de saber que al ver centre de la construcció tampoc no hi rau re.

Com arreu, rere les façanes plaents, les cambres de les implacables horrors.

Escorcollant la lleterada, a la percaça d’homuncles esfereïts, t’hi trobes sempre el mateix: remor de ronc bleixat per la marmòria beutat impassible.

Tot recomença a frec d’inexistència.

Fins que àdhuc el somni no farà un pet.

Tot es resol en el sòlit estirabot sense solta.

~0~0~

–Ah, Emili; per quins trencacolls no heu fet cap?

–Cascú se sap els seus; tothom els llurs.

–Enigmàtic?

–Aquesta és la jeia avui de mon entecat enteniment.

–Ho veig prou.

–Moc, magmàtic moc per on l’homuncle intern no s’esmuny. Caurà a qualque ascla fesa al cul de la monstruosa mare terra.

–L’en farà gràvida?

–No; s’hi cremarà com volva eixuta; ni espurna ni fum instantanis; regalims de roents llefiscositats el fonen.

–Me’n veieu sobrejoiós.

–Us erreu, Eleuteri. No hi ha re de bo en l’anihilació. La voluda posa l’èmfasi en el magnificat clot on ens colguen el cos. Hom hi veu túnel ominós ans corrosiu, mes sense noses, devers els fonaments encara més evidents d’una tramoia que (tot elevant-se en ariet o manganell que atacarà les torres perlines) duu al capdavall cap al solaç lúdic suprem, per passos subtils on a cada nínxol o fornícula s’hi amaguen metàfores de vagues substanciacions paradisíaques. Fins que tot no esdevindrà màgicament sensible i àdhuc sòlid. Els triats per un cervell massa intel·ligent sabem, però, que tota construcció s’ensorrarà i que la carronya suplantarà tota beutat ni flairosa fantasia. El més banyut de tots serà sempre el geni més ple de la més poderosa racionalitat.

–Voleu dir que paga ésser doncs ruc?

–No, gens; què hi guanya el pec qui, com el gos qui és feliç recobrant un bastonot, és feliç recobrant-se en la imaginació “salvat” entre impúdiques animetes? A la cuculla de la cua a ambdós els flameja la mateixa flameta pentecostal de la cacofònica bestiesa i els oxímorons sentits i dits amb veus d’idiomes massa grotescs; tot els parla, el·líptic, ventríloc: vagines, culs, conys, cuixes… Com si es calava foc al galliner o al gineceu.

–Sí ves; viure és confús, Emili, i més per a qui s’atura a pensar-hi.

–El que més m’aïra ni empoixevoleix són les gelatinoses hipòtesis nades del pànic. Us descriuré un vespre crònic. Us en diré, xemic per randa, la crònica. Damunt les espelmes de l’envelat, les esferes al cel simfòniques ans harmòniques s’entenien, com ara si a l’edèn dansessin. Mes després me n’adon: la il·lusa lent de mecanisme intricat amb què les guaitava ja ha ultrapassada la data de caducitat; se’m romp allí mateix; de sobte, només m’hi veu, molt nítid ni prístin, un cosmos ruïnós. Tot se m’alçura, i sobretot pels paltruus més anònims de la idoneïtat que em creia. Per exemple, els llivells marítims ressorts amagats me’ls estavellen als caus més ombrívols del cervell en cercles feridors. Eixams de rares espècies corrosives em despullen les carns, m’hi expel·leixen els ossos i, com cap mag el reguitzell de subtils mocadors de colors, l’esperit sense esclau de carns ni merdes m’estorcen i avien cap als aires resclosits dels negres firmaments. Hi sóc sense singularitat un altre atribut musical, de més monejant entre l’estrident caos perdut. I ara? Talment al·lucinés. Car obscens croats robusts pel cel volant en flascons de vidre no em desen com si els sóc microbià espècimen.

–Aparencen déus pagans.

–Tot era matraca i dispèpsia en xibiu de mala mort; hi havia anat amb en Fritz Capoll i les bessones Òmfal i Psique Ventúries, portallatzèries, llas; lletges i cavallots com erinyes. Amb neons intermitents, hi vèiem accidentalment tabús assortits per ninots perpetrats amb corretges, ganivetots, menstrus i tòtems. Amb l’esglai esdevinguí dislèxic durant un fragment de segon. Volia dir-hi quelcom picant i alhora innocu, com ara: escorcollar ni mortrir rosetes ni fufes o zuzús amb objectes fútils de carn ni metalls qui tallen com punyals de trinxar és, vós, com implorar que el moment que et mors et visitin els pollosos follets de les famoses al·lusions celestials, car res al capdarrer no et redimeix de re.

–I què vau dir?

–No ho sé. Palesament evocatiu, manllevava a les promiscuïtats fonètiques medievals les més vicioses i ancianes derivacions. Deia greus fastigs, es veu, als dignes ans espectacles actors i actrius, i algú, qualque no gens espectacle batlliu, carrinclonament uniformat, venia part darrere amb un ast no pas de gratar conys ans de rostir-hi embostes de carn i no pas que me l’embotís a l’orifici dels orígens, ans, per a despatxar’m (diríeu), me l’embotia al mateix clatell.

–Vau deure veure tota mena de visions.

–M’hi assassinà el bocí rèptil. Ara no puc fer ni dir re que no sigui altament racional.

–Per això patiu més que no l’altra gent.

–Per això, per això.

–I hi cerqueu cap remei?

–Remeis? Extàtic, rabit, sóc davant el tòtem. Amb urpa i ullal li feria la carcanada. M’havia despullat. Cercant amb delitós neguit caldes ascles per a llaurar-hi. On les femelles fetus hòrrids no caguen. Em vull educat i eufemístic, i amb quina sorpresa no em faig tanmateix amb el terme desitjat! Tret que els miralls m’esgarrien. Hi he perdut, i a escena, l’esclau dels meus pensaments. Anava a dir quelcom com ara on les carícies seran prioritàries o potser on la virtut rau, rau l’honorabilitat no pas gens sollada, i llavors mateix ni me’n recordava de no pas haver dit les sicàries estripaires, o les xicoires tripijocs, o potser les turpituds nedadores, o els sadolls triümvirats entre lloques, o … Quin embolic, quin embolic! Algú se’n reia amb rialla rovellada. Vaig sentir un clic al fur intern; el rellotge del cap em feia sorolls de carracota. Tot d’una, allà dalt, tornava a ésser-hi el nyec sense consciència i massa forçut que no fui. M’aixecava de nits i, somnàmbul, amb la gorra de cop a tall d’elm emplomallat damunt el capçó suat, me n’anava a entrevindre l’edifici sencer; les velles qui em tractessin de manyac xaiet amb immensa hipocresia, n’eixien esgarrifosament mutilades; les assassinava si podia a cops de bergansí, i m’arregussava el menudall per a cagar-m’hi, fent abstracció de la basseta, o pensant-me que llurs boques, que la ranera eixeixamplava com les dels peixots qui s’ofeguen, en fossin el foradet. Només respectava, ja de rebuscall mig boig, qui a mastegots em tragués de ca seua ni que fos llençant-me daltabaix de l’ampit d’un quinzè pis.

–Supòs que d’aquell pont dels ases massa empegueïdor us en tragué el vostre amic Fritz.

–No me’n treu nidéu. N’Òmfal i na Psique hi afegien llur imprimàtur, i demostraven llur talent en exacerbar sempre la ignomínia, bo i esdevenint catalítiques perquè el caos més violent reeixi al lloc més lúgubre ni serè ni boirós i tot. S’havien tretes les xurriaques de les butxaques i xurriacaven, psicòtiques, el jaspiat piano perquè gemegués mentre, oracles cadavèrics, calumniaven tothom. En Fritz, ja mig porta d’eixida enllà, havia esdevingut afònic i jurava doncs omertà. Els llops més intransigents entre l’horitzó tèrbol de furots i batllius qui hi havia a la sala abandonaren llurs píxides on els sanguinolents licors exhibicionistes es rebregaren amb angoixes de trepitjada carn, i declarant-se massa ultratjats per aquella colla de degenerats, corregueren a eclipsar’ns com larves elidides pels ombrívols mecanismes de llurs subtils atrocitats. Tret que, és clar, primer, ans l’encontre cataclísmic del nostre destronament no s’escuncés, esclataren les ovacions que els afolls obscurs i piadosos qui com mones omegues, o sense privilegis, s’arreceraven al galliner, no ens atorgaren, pacients com molècules sense individualitat i de qui el rigor crític, com sabeu, no val re, o val exactament el que val el de Le Monde i d’altres torcaculs jacobins, apèndixs infectes i provincians dels pecs nacionalistes mal parits per les racials supersticions.

–En sortíreu doncs incòlume.

–Com a cada novella concepció marcat per l’imminent llepís formatjós de l’experiència.

–Ah.

–Ja no he pujat mai més a cap escenari.

–No.

~0~0~

Sóc qui se’n va incòlume

entre els de la voluda (i llur cridòria)

(llurs fútils litúrgies, llurs cerimonials querimònies, llurs graduals esvellecs);

tot em recreix i, quan sóc sol, impecable.

Impecablement sencer (mentre els de la voluda s’endormisquen)

(n’hi ha de nafrats, d’embriacs, de despesos,

d’escarransits qui mai no tornaran a créixer)

(com les flors amb les quals batallaven

o els llunyans tam-tams ara muts).

Intocat, tot negre i lluent, a través la nit

(cap a una nit més densa i sense bruits).

~0~0~

Les autoritats em trobaven al capdavall “impossible”, vós. Els meus pares s’havien “cansat” de treure’m la son a mastegots; els mestres a treure’m la mandra a garrotades; els capellans (després d’anar traient tots llurs dits envescats del meu forat del cul, disgustats amb les pròpies lleterades que els empastifaven part de dins les sotanotes) també es declaraven doncs “fastiguejats” d’haver de treure’m la luxúria a devotes xurriacades.

Tot plegat doncs que havien de fer tots plegats? Doncs re, vós, trametre’m, pagant l’estat, a can boig. “Cal recuperar aquest treballador – només té catorze anys; encara li’n podem treure suc durant cinquanta o més.”

A can boig els metges se’m diuen l’“escandalitzats!”

“Pobre bordegàs, quina brutalitat, quanta de crueltat… voler treure-li les dèries i manies, i altres nàquisses identitats, i intricats complexos i descolorides tintures d’arquetip… a cops de corretja i barrots…! Collons amb els llecs! Què saben ells de maltractar els tocats! Els carquinyols a tort i a dret que ha hagut d’anar patint, pobrissó, només perquè està malalt del cap i no sap plegar’s a les ordres de l’autoritat que cal eixorivir’s i treballar, treballar, treballar! Cada dia treballaràs, i si no treballes et moriràs, això ho sap tothom, mes amb quins mètodes de bàrbar no hi van; redéu, redéu, si en són, de salvatges i d’animalots!”

I encontinent els bons embatanats em van endollar el bolet corcat a esgarrifosos aparells elèctrics, i m’hi foten passar animalades incessants de volts i watts, i d’altres cremúries i roentors, ei, i n’acab que ni sé tampoc on collons sóc, ni qui. Sense esme ni sest ni quest, com un carallot qui s’ha perdut al laberint en la foscor. Ei, ei, ei, qui sóc, ni on! Mes, per contesta, amunt va, bah, som-hi, que no ha estat re, i m’injecten apòzemes rai, i amb embut m’engorgen amb gatxull i verrim, o m’hi enganxifen rars cassigalls d’emplastres corrosius, o, ja si m’he despertat gaire, em tornen als horrorosos mecanismes guspirejants, vull dir, m’hi tornen a endollar. Màquines elèctriques d’aspecte monstruós perquè l’electricitat m’atuís en passar’m pel trèpid timorat gallinaci cervell, i socarrimant-me’l tot; escarransit com caguerada de cargol ressec, cervell electrocutat repetidament; vós, o potser me’l carbonitzaven i tot, car al capdavall pensava, a estonetes arbitràries on tornava del coma, com mai deu pensar un cremall o cruany o escarandaix, un bocí qualsevol de carbó mig encès o apagat, o apagat del tot; pensava pensaments d’absoluta negativitat; tots mos pensaments negres; negres i buits de tot altre tret, tret que fos el de negror…

Ni rastre ara ja doncs ni de son ni de mandra ni de luxúria. Cervell torrat i esborrat; esgrunat en brosses i carbonets i cendres, i boïgues, i xàldigues foses i estalzins… Arrucat, un més del ramat, engalipat, perdent el son, la benanança, la trempitud… Fotrem goig, malament rai…

Fins que (aürs i albíxeres, julis i oidàs!), a poc a poc i ja més grandet, no em tornen tots els instints ni inclinacions, girades ni vocacions, singularitats, qualitats, mos tremps, mos tarannàs, tirats, fal·leres, jaients… i som-hi, torn a ésser jo mateix, sòmines, dropo, calent, tot fent-ho a dretcient, seguint índole, caràcter, delit, personalitat. Mon cos així creat, i gràcies als déus de la natura qui em pariren, sempre ell mateix, tendint cap a les pròpies glòries de la indolència, la dormilegueria i la trempera… tothora acaronades tendrament.

Manyagament, íntimament ben tractat, i sempre plantat. Plantat, contra totes les maltempsades ni traïments del proïsme envejós i podrit. No gens vinclable ni guerxable; de cor intocat, incremable; de nucli de metall més rar i esclet, infusible. Nu i pur, cap al florent futur. I que es fotin, ca?

~0~0~

Tres bateigs

Vasts maçams d’espermes regalimen de fufa i roseta de la dona quan torna de cardar amb sos llavors eixespremuts mascles superiors de despesos bells druts – me’n frec de dalt a baix molt pietosament per tal d’intentar així de rembre i quitar bon tros dels pecats de massa de culpabilitat quan, fent-ho, en gaudeixc com qualque epicuri hipopòtam enfonsat a l’embaumat salutífer brac.

(…)

Les dones llurs gràcils menstrus on aitant m’abelleix, contemplatiu, de rabejar’m. Sabes lustrals on em cabús com a l’opim vesper del cràter glaçat on es mulla l’univers d’asfixiants secrecions perquè quin altre déu aparegut de trascantó no el doni pel cul.

(…)

Flairoses calces i embaumats tampons on, colgat, em tocava la pereta i, pel minúscul trau de la pereta, doncs, son minsoi cuc solitari qui malda alhora per sortir i romandre-hi, com si fos badiella cap al naixement en l’ultraespai de la pau eterna. Sucs de menstrus, de secrecions vaginals, de caquetes oblidades, com amebes que em profanessin còrnies i budells, amollaven renecs de mènades qui a l’estany estantís de l’hort clos de la meua ment volguessin negar-m’hi. Ah, èpica jovenesa de molt estrenus actes d’on no en trec el nas sinó, com àvol obsedida serp, amb la molt sollada ni estripada despulla enrere.

~0~0~

De petit somiava encaterinat en el caos i l’anihilació del món, perquè abans no em morís pogués cardar-me milers de conys morts sense que ningú hi empudegués per les vores. Després, més grandet, viu que només la reconeixença del nom valia de debò per a la impunitat, i a poc a poc em vaig anar fent dir de doctor… jutge… bisbe… general… president… Estic tot ple de sacrosants noms que no volen dir re. Ah felicitat, ah, excelsitud, tanmateix, d’ésser alhora no-ningú i ésser immensament reconegut pel boldró, per la voluda, fins i tot per la sencera, si fa no fa, esferota balmada i boteruda, abonyegada i sense quest, rebotent flascament pels caòtics firmaments de mútues assegurades destruccions.

~0~0~

Mort de n’Aristarc

Aristarc Verdura, cloròtic,

tenia un pare despòtic;

se li cardava el culet

i el castigava a la paret.

Després se n’havia de confessar

i el violava el capellà,

qui el denunciava a la bòfia

perquè l’estupressin fins l’atròfia

(tothom sap que en terreny adobat

hi creix millor la piula i son esclat).

Cada cop més cloròtic

s’encomanava al narcòtic.

Somiant es veia campió…

i de sobte el matà un xarampió.

~0~0~

Mort d’en Verdura

Aristarc Verdura, eròtic,

es fot, robòtic,

son pare prehistòric,

el capellà retòric

i el bòfia domèstic;

a tots els aboca xorrèstic

o teca rai, com un animal,

i els ompl de suc lustral

fins que no se n’ha buidat…

ells tots encesos, ell apagat.

~0~0~

De pagat a apagat

En deixondir-me força de matins em trobava amb el fal·lus falcat a qualque coveta o clotet circumdant, i els lligams de l’angoixa amb l’objecte atrapat s’escurçaven fins assolir patrons de bessonada, com dos roents pans al soler del forn besats per umflaós i propinqüitats foramidades; d’ací, em deia, aquest cop, merda que me’n sortiré pas. La remor de les onades només albirades per equivocació si els quers i les roques de la costa se les empassava qualque altra gola sobtada de terratrèmol prou potent, se’m retien als timpans amb insistència com més anàvem més abassegadora, i mos dots de premonició esdevenien nàquissos, i poc podia, doncs, esbrinar vies d’esmunyiment gens excel·lents. De fet, com dic, el cap se’m marejava i només sentia sorolls i urgències, i empenys i fiçances, i ja, per comptes d’extreure el fal·lus, collons, com déu mana, l’estrebava de qualsevol manera, d’on que n’acabés sovint amb forces mancances.

Així, doncs, cada dia, de bon matí, com sempre. El que durant la nit havia estat tot empenta i optimisme, i home al capdavall prou pagat d’ell mateix, de jorn malament rai, el contrari, home apagat i amb ressaca, i amb filaments i pelleringues de carn per comptes de fal·lus enorme i trempat i qui es cardés la terra mateixa, falcat entre les dents rocoses de na Gea de pler de conys ubics i multiformes.

Sí ves, què hi farem. La il·lusió del buit fa que el fal·lus (el més íntim fal·lus sobirà) es vulgui alhora plenitud i estètica incontrovertibles, i còsmic es fiqui a escandallar, enlluernat per la foscor del buit, cada clotet ni boca famolenca d’al·legòric ans esplèndid monstre nocturn. El gaudi eixorbador que segueix a l’orgasme de l’orgia del sacrifici, fa que a les palpentes surti l’asclat hipospàdic fal·lus a recacejar per estanys corsecats, diapírics badalls de plutònics arribistes i calderetes de volcà i tot, a la percaça, oblic, de l’obscur paó mullat de qualque cony de na Gea molt colta. La seua cosmovisió, pel botxinejat monocle, esdevé múltiple espectre, la cronològica seqüència del qual fa giravolts curullats de tremolins i ressons semblants constantment als de l’allau. Cada matí el fal·lus i jo aprehenem (massa tard), anellats a qualque obaga de recent cataclisme, quina altra tumbaga abrupta de trencada ans nafradora geologia no portem tota nova ans feixuga – tan feixuga que sovint ens anul·la el jorn sencer fins que no tornem a albirar la nit on, pels cataclismes de l’adoració i el sacrifici, els fal·lus totals no es tornen a eixorivir, i l’orgia i els orgasmes recomencen.

Cada cau caquèctic (il·lusionat, el fal·lus itifàl·lic t’hi titil·la), l’ull del borni ditiràmbic hi escateix, alhora balb i sensible, damunt la pedra, escallimpant ans esmolant urents cantons amb remor de mussolina. Membre orfe, borni, pron i enclí com serp a immiscir-s’hi, i amb la mateixa psique violent de l’ofidi irascible, cardant-se doncs el món amb sublims passions de regicida. No blasmarem pas ni ell ni jo els atzarosos conys de pedra ni posarem el focus dels nostres planys en l’aparició miraculosa de tantes de fútils finestres cap a les entranyes roents de la tan ben dotada mare nostra, l’esfèrica terra, deessa dels firmaments, amb crani d’ombrel·la i queixals d’ós qui es cruspeix amb delit els colls de moltes de virginals minyonetes qui eixien a muntanya d’excursions d’estudi sencer (menys les malaltes, qui romanien a casa perquè els terratrèmols no ens les colgués amb runa incoherent i sobtada), estudi, dic, per a xicotelles de conyets molt àvids. Eixam d’innocents pels fal·lus hipnotitzades… llurs boques no s’hi tanquen (a escapçar-hi doncs fal·lus; a escapçar-ne amb simptomàtic enferritjament) fins que al capdavall no endevinen (ensems immergides en laberints vidus on tota sortida es descompon en malaguanyats desavantatges) que qui tan fort no els crida a sagnant revenja és el lli flasc de llur primer pèl vulvar, jurat, si us plau, a amors un pèl menys salvatges.

Ah, en Tità Titola, qui titànic es va cardant, com tascó adequat, cada ascla de la planeta molt substancial de terra-cuixa i prou banyada arreu d’oceà-secreció – em saluda en Fritz Capoll, el burot de la porta de Migjorn, quan del camp de les disbauxes torn a la vila dels retòrics lletrats homes de lleis.

Li dic que hola, amb el fal·lus pus tost ajagut i trencadot, i me li assec a la garita a fumar i prendre-hi un refresc.

Tità Titola, em diu.

Fritz Capoll, li dic.

I rumiem llongues tirades de mudes estones rere els fums adormidors de les nostres pipes. Així si fa no fot s’escolen els jorns sense interès, sense que ningú a través et porti d’estranquis mercaderies sabateres, car tothom prou esperem només les hores bones de la nit.

Ni amb acadèmica irrellevància ni amb escorxant fanoqueria no ens adonem, mecànics, al joc fastigós dels motius de discussió; ambdós coincidim en la idoneïtat de la pròpia burocratització del catàleg insípid dels temes; només es pot parlar civilitzadament rai dels estrambòtics capricis fàl·lics. Tots molt repatanis a evitar les impureses de les fades matèries vanes, ço és, ciències, religions, economies, polítiques… tots els milions i remilions de volums a aqueixes rucades sense solta ni volta dedicats, tothom estem d’acord a suputar que haurien d’ésser eradicats, potser àdhuc cremats en foguerades purificants, i que cada presumptuós carallot qui es confessés només d’erudit, condemnat a estrènues penitències fins que ell mateix no fos capaç d’abstreure’s altament als defectes i a les desfetes de les ambicions orquestrades, adés ça-enrere a les eres simiesques, per àvols cervells per malalties múltiples malaguanyadament oscats. Amb flagrant descreença i àdhuc amb físic malestar, tant en Fritz com eu mateix, amb posats icònics de funeral, ens admirem que encara hi hagi gent prou pallussa ni gamarussa per a veure de trobar raons al caos de l’ésser. Ecs. Amb oprobi els trametem als llimbs dels datspelcul més il·lusos mai no fets néixer per qualque equivocada concatenació d’àtoms de rebuig. Re de bo no se’n desix de llurs enteniments tot lloscs, lloques i corcats.

Ah, Fritz! – m’exclamava llavors, car me n’adonava amb esglai que un dels dos guants grocs de cuir que havia jaquits a l’ampit de la finestra en entrar ara es veia, malastruc, endut pel vent.

Tità, malament rai – em respon.

I ambdós guaitem amb ulls de son com el guant s’esbaldrega i cau damunt qualque tomba anònima. Quin fantasma de corprenedora vitalitat no se l’emportava amb misterioses energies fins a l’indret fantàstic on ningú no reposa per a l’eternitat. L’eternitat, tanmateix, oi, quina enganyifa! – li dic, i els dos ens esclafim, obscenament tremolencs. Com tremola l’obscena ruïna on el guant groc de cuir no se n’ha anat a descansar com ara també enyorant-se del no-re etern.

Ja m’esperaré prou a la nit per a rembre’l – li dic –. Tot i que no sé pas amb quins mètodes
no assoliré pas tal objectiu. Potser empaitat pel fosc neguit, em faré enclí a ésser una miqueta més àvol que no sóc; tothom sap que només amb qualque maldat més grossa que no l’antiga pots esborrar la maldat original que tant t’empudegava. Hà! Te’n recordes, burot, quan qualque tanoca metafísic no va voler transformar, qui sap amb quins jocs de mans de miop mòpia ximplet, Gea la morta en Gaia la viva…? I que volia que sortíssim de nits a fecundar-la amb noves espècies, per la força constrets, i a favor doncs de les desigualtats, les pestilències i les senilitats més voluptuoses? Sort que amb prou paciència els sans profans de seny reeixírem a esmicolar tal gàrgola fins a la pols més fina ni tendra. I que tota nosa científica ja mai no podrà fer ressuscitar.

Tità, l’extravagant afer entre Gea la morta i Gaia la viva, tens raó, fou l’anacronisme sobirà; empresa incoherent i mal plaçada a collons; sistema orellut i sense cap ni peus; escena criminalment ridícula… on reverberaven tanmateix els extrems perills que de debò la morta esdevingués prenys. Goig hauríem llavors fet tots!

Rialleta hi aviava per mostra de complicitat. I en acabat… hiats rai. Instants glaçats s’anellaren com baules. Taral·lejàrem, melangiosos, la vella cançó…

Tots érem dones i cagàvem sang:

Semences de fal·lus vessen cocons

Debades ens hi esderneguem, cecs;

Ni estanyem on es dessagna la mare.

(…)

I ara s’atansava la nit i ens moríem d’angúnia i de neguit perquè s’accelerés. En Fritz, després del seu accident amb la darrera dona existent, és l’arquetip del doblement cama-escapçat qui, monòpode, camina pertot arreu només amb el fal·lus superdesenvolupat. És ell qui ens duu a l’esment l’obsolet model de dona. Car és cert que, ans no s’extingissin per massa balderes, la natura no trobant-ne doncs cap necessitat, els fal·lus de les dones o ogresses eren abassegadors. I prou agressius. Esgaripaven i esgarrapaven, elenfantíacs. Les dones llurs fal·lus eren els fastigosos fetus qui els brollaven incessants, per imperatiu biològic i compulsió procreativa, per les carranxes sempre sagnants. Aleshores cap home, ni de fal·lus monstruós, no podia, pobrissó, mentalment disminuït, competir amb els fal·lus de les dones qui ignominioses parien constantment.

En Fritz es posà dempeus, vull dir, demfal·lus. I au, que contents que no sortírem cap a la novella disbauxa nocturna!

Cridàrem, ara tu ara eu, Lleterada inicial de campionat! Em bull lo vit! Bombolles hi caplleven!

I de jonolls: Ah déu meu, quin càstig nou aquest! Quin nou flagell haig de patir! I amb quin dolorós plaer! Disparèunic, tot hi és foc! Ardent intumescència, fanal encès d’últim explorador! Sortosament algolàgnic, jotfot!

I entre retrets i sanglots, pitofs: Prou pots, feliç catàdrom espatotxí peixet apedaçat qui per l’oceà flairós qui la mare és no ets perds i reperds, marejat! Sàvia gallineta dels abissals femers d’enjondre, què portes al bec botxinejat: palimpsests esvellegats de destí escrit!

Fal·lus, injecteu-vos-ens, tel·lúrics, esquerdes avall de les difuntes esferes; jaquiu-hi, sempre moribunds, les etèries llavors; com les tisores del xufanc ixen de la rellogada closca, sorgíssiu, camuflats en closques de meteorits vinguts de distàncies inconcebibles, i signéssiu-hi l’apoteosi.

Disfressats o curiosos paràsits de meteorit (hi som el verm qui corca el gra, i com el verm qui del gra corcat surt, hi sortíem), meteorit qui féu cap en acabat de veure’s oprimit per innombrables ordalies físiques i d’altres ritus psíquics etzibats per cruels contrincants esferes mares – dissortat, no en relataré pas les pàssies – esgaripàrem amb veus atees inimaginables dissidències mentre eixextrèiem, fets a bocins, els vel·leïtosos volàtils fal·lus qui donaren pel zero les incisives superfícies rocoses.

Infatuació termodinàmica de les pedres, llurs estranyes reaccions, anava a dir sempre (o almenys força de cops, estadísticament significatius) ens giquen de pedra; climes separats se’ls inauguren sovint pels voltants, basses hi brollen amb tòpics renocs i samarucs, i cucots i salients amb caps de martell qui, cardant i sense, s’intercanvien químiques, qui… o els redueixen a mínims… o ja els asfixien o marceixen, bo i omplint alhora l’atmosfera amb rosegadores pudors qui ens fan fugir cap a noves escletxes de la repel·lent carcassa tectònica qui ens cardarem tanmateix amb la mateixa inèrcia. Car per a això són, i prou, les obreptícies nits.

Exhaurits ens retroba el cofí grogós qui s’ancora al cel, colofó feixuc qui si descarregués part del sorrat lluminós que no duu potser faria via amb més estil i menys de fastig. Com naltres, com sortim de nits, llambrescs, atlètics, acrobàtics, faraònics, òrfics, simiescs. Caramel·lets de làudanum i benjuí ens donen les darreres forces fins a les bordes, borges o garites on vigilarem que no s’escorri el maleït tòrrid jorn on els trontolls epocals i els flagells agònics de cucam efímer i molt verinós no es tornaran a escunçar, perquè la terra se n’atipi, el seu cassigallós arnès botànic de bell nou nogut pels fels i els focs, i el cresp catafracte de durs minerals esdevingut indestriablement caòtic, perquè nous conys de pedra secant no se li formin perquè de saba onírica no els li tornéssim a omplir, complidors.

Com avorrim mentrestant el paradís invisible de les dones dansaires al cel dinàmic d’horrors per on, orbes i escabellades, sallen, sadolles d’espuris vents de salvació. Eminents barrets perdem per les bufegades i de vegades els guants grocs, qui estrènuament a la nit no assolim de retrobar, cada matí una miqueta més orfes, despullats.

I ara hi tornaríem, en Fritz i eu, ambdós de tan bon tarannà, en un diàleg sense ires, fat i enfú, paint sense sotracs pèrdues i traïments, tampoc no gens influïts per cap dogmàtic sorrat, això rai. No tinc pas memòria de mai haver combatut per re ideològic, no pas mai comès a cap de les sangoses idees, vós. La vàlua de cap exegesi essent sempre negativa, car misteri enlloc poc que n’hi ha ni hi ha hagut anc. Ens garantim l’un a l’altre un cert contrapès col·loquial, això hò, i prou. Ah, i enraonem de cops de remeis exòtics, com ara d’extractes de caquetes amb benjuís i làudanums, de qui, tot plegat, qui fóra prou carallot que en dubtaria l’exquisitat, tot i que de fet siguin de nul·la efectivitat, és clar.

I au, res més. Patint de tremolins de febre i d’agrípnia constant, i sempre el mateix paper del xut, esperant que s’obri la nit, tothora amb l’orella atenta als mormols de xaps i cebes, que els llefiscosos vits (fàl·lics projectils mal arrelats) prou foradaran per a ejacular’s, sedecs, devers fora, doncs, i cap al sa estupre, corrosius, anihiladors, de nous conys ni trencacolls per la podrida esfera de fresc acollits mercès als sòlits cataclismes diürns; i naltres amunt, avall, d’esbiaix, sense veure-hi gaire, o ja gens, pels diabòlics abissos, pigmeus molt hipòcrites ni obrepticis ni llagoters, dient de glòries i de magníficats a la xorca brutícia de la terra, frenètica en els orgasmes, en consens de cagallons qui ben cagats i quan s’escau, segons la cèdula, coincideixen a impregnar la mateixa convoluta metafòrica fesa qui fen la dura crosta terràqüia com adés els conys el tou cos. I tot quiets i enfeinats, sèduls, esmerçant-nos-hi fins al darrer bri, ni que hi moríssim, caquèctics, sense adreçar-li tampoc ni invectives ni enfarfecs de mots inventats, i en canvi rics amb lèxics pròpiament hidrogràfics, metal·lúrgics, mineralògics, topogràfics, etc.

Mes tant se val, sabeu què? Tot això ja ho he dit abans.

~0~0~

El cregut esperit és el paràsit (cuc sense nas) qui s’aprofita del cos – com el xufanc de la buida closcota. Tret que l’esperit és un xufanc… o bé malalt (qui aritjola un cos per a morir-hi)… o bé molt pec (qui aritjola quelcom sempre a mig podrir, a les últimes, i qui, bo i morint-se, el mata). Quan esperit i cos viuen en simbiosi, una certa calma s’assoleix – ah, si durés! si el cos no fos una màquina orgànica equivalent al femer o al podrimener! si l’esperit fos al capdavall quelcom que de debò existís! Tret que l’esperit (cregut o ignorat) és un subproducte del cos, màquina del vivent condemnada orbament a l’autoreproducció mentre, en acabat, individualment desapareix.

~0~0~

L’ordenada mestressa penja els mobles

Si sóc dona i em guait als espills

i m’hi veig rea de la senectud,

pertot amb marques de servitud,

llepies del cruel pont dels perills

de cada any qui s’escola com mut

animal sense esme ni renills

empassat per la gola de taüt

del monstre del temps qui es menja sos fills,

prenc cada moble, cada entretingut

atuell o andròmina, i, amb cordills

o claus, pengen com penjolls d’assut

part les parets, o ragen com setrills

ampits avalls perquè amb sol·licitud

no els recullin els més garneus conills

dels poetes del queixal garfiüt

i ara, amb llurs geriàtrics xants de grills,

em diguin que, gens de decrepitud,

que maduresa m’exalta, i que mills

que jo doncs enlloc, ni cap anacolut

s’estalvien per a dir’m que òptims sills

de flairosa beutat, com és solgut,

no em vessen entre esquerdills i serrills

molt nobles de mon alta plenitud.

És clar, que no diuen, els malparits,

que sent demà tornaran les nits

on la vellúria més endins s’arrela,

i dels mobles penjats tot és seqüela

ruïnosa, i cada altra bagatel·la

llençada als sedecs barruts és trits

rebuigs… com adés llurs escrits ni crits.

(…)

Així em captinc, com m’he captingut,

tot fent-ho passar pel mateix embut.

Com cruel mestre temps lliga amb vencills

feixos de jorns i nits com julls i mills,

faig jo amb tots mos inútils ets i uts :

escanyats i mesos en multituds

de penjolls enjondre, perquè els ulls

malacunçats perdin comptes i fulls,

i els ulls dels mateixos traïdors espills

tot ho vegin nou, de mareigs curulls.

~0~0~

Si sóc dona

Si sóc dona i em rabeig al bany (tot tebi)

i em grat el cony somiant somiant (i que hi nevi)

i que hi aparegui (prec) l’amatent colós (ora pro nobis),

tot colrat damunt l’alba bromera fèrtil (en microbis)

i obscè i brutal (i colossal) (i tot sobri)

m’ordena i mana (i malmet les cuixes) (perquè més no me li obri)

i és l’escuma més agrera (i el cresp tèrbol com tremolor)

i manxa son cul petri (i tot és maremàgnum, maelstrom, capdefibló)

i hi bombollegen els espermatozous en caldes cataractes (de sanes lleterades),

fins que casta, i banyada, no m’aixec puríssima i composta (una altra de les fades

de les fonts sagrades), tocada pel toc eteri afrodisíac (de la pròpia amor),

angèlica m’enduc jo mateixa com cap a l’himen net (portada per les ales de l’excels pudor).

~0~0~

Estigmes de meteorit

Mon nebot Guillemó Lluert és pilot de proves. Puja molt alt amb les darreres màquines encara no pas del tot patentades i tot. Avions de la darrera fornada, secrets i malparidots rai. L’altra matinada es veu que era al verdanc del cel i véu caure, com un fruit pansit de l’arbre podrit del firmament, un bony estrany, un sant pedrot; tragué doncs la mà i, apa, enxampà un meteorit corcat! Un meteorit, jotflic, de vuit lliures; caga-t’hi, si us plau. Li féu un foradot a la vola o palmell de la mà, fotent-se’n rai del guant doble de cuir groc i tot. Ara la mà no se li guareix mai del tot, i presumeix doncs de dur els estigmes on els carallots de la ridícula secta dels cretins creuen, molt crèduls, que els sants més sants els han de portar, mimant els que porta llur “déu” (un datpelcul clafert de delusions qui, damunt, es féu creuclavar), així dibuixat o esculpit pertot arreu en aquells bordells llurs que en diuen esglésies. I amb això, em diu (i no sé pas, és clar, si tot el que em diu és la vera veri), es carda pler d’impressionables minyonetes molt estimulades per la mà estigmatitzada; són senyoretes fanoques, carrinclones, faves, de les que abunden en la irrisòria secta dels cretins, i que se les carda, diu, molt cruelment, i doncs sense culpabilitats, car prou s’ho mereixen.

Diu que els diu mentre se les carda, entre fastigs, retrets, penjaments i renecs rai, una oració molt devota i tot, que fa: Meteorit corcat, cau-me al cap, que els teus cucs i els meus es casin en acabat. No sé què en fan, del prec, les senyoretes transformades en putes bacants per la vista dels estigmes molt sacrosants (o potser aquest segment de la narració del nebot és afegitonet de tifa, floritura i fantasia).

Tant se val. El cert és que tots els meteorits pel cel vénen corcats. Els cucs qui els corquen es moren carbonitzats quan travessen aquella merda de cosa estranya que envolta la terra que en diuen atmosfera. Sense atmosfera tots fórem anaeròbics, tròfics pel costat del cul, com qui diu.

Em diu en Guillemó que la nit abans el meteorit no cuidés (l’esglai, oncle, l’esglai!)… no cuidés anorrear-lo allà dalt, encavallat a la seua màquina icàrica, damunt totes les estratosferes, havia somiat que a la seua màquina d’escriure, vull dir, al teclat del seu ordinador, tecles noves de trinca hi creixien com qui diu orgànicament, amb signes i lletres nous que feien tot text molt més coherent i esclatant. I que el presagi o la premonició es complí amb l’embertrolament, per l’embut groc del seu guant, del míssil còsmic o projectil olímpic pels qui sap quin dels impensables déus més infectats estossegosament no escopinat. I doncs, és clar, corcat. Car tots els meteorits cauen corcats, em repeteix. L’únic que la repel·lent atmosfera els crema quan els fa passar pel seu criminal adreçador. Mes la sort i fortuna, i la consagrada casualitat, han volgut que el cuc del seu meteorit sigui magníficament viu! Aquest cuc de meteorit afegeix una nova tecla a l’acordió orgànic de la vida a la terra, oncle! És ben viu i cuejant, i qui sap quins ouets de novetat meravellosa no cova!

Espatotxí com un gínjol, de miracle en miracle, en Guillemó puja i baixa dels jovians dominis, i sovint, beneït ell, si passa a veure’m, és un bleix d’aire fresc i eixorividor per al meu fondre’m com frèvol verm de terra qui l’atmosfera mateixa implacable ni obsessiva no ofega, perquè fet i fet no em sigui doncs possible d’esdevindre mai cap altra tecla generativa, llas, enlloc pus.

Qui festuc no pot, rosega tramús.

~0~0~