No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Eleuteri XVII

Tornant del ball, en Cascalls ÇaFont sent part darrere en Porn Festucs qui el crida. S’atura i es saludaven. Ei, Porn. Ei, Cascalls. Suara em feies enveja, li diu, ballant com ballaves amb aquella paia de qui diria que la pipeta fa més embalum que no la teua xil·leta escarransida i momificada.

Li respon : Com bé dius, parla l’enveja.

—Véns al gimnàs nocturn?

—A què fotre-hi? Barallar-t’hi amb cordes i ressorts perquè la cal·listènia et lluï? I a qui encaterinaràs llavors amb un cos tan bulbós?

—Carallot, s’atansen les vacances d’estiu. Tènues vels decoren els seriosos poemes que són fufes, pompoms i mamelles de les senyoretes estiuejants. I calen urpes fortes d’aligot o de pantera per a estripar’ls les llenceries ni arrencar’ls-els dels palpissos bategants i suculents; açò les impressiona un ou; la violència mascla, vull dir; se’n deleixen com dels monòlits més erts ni dels caralls trempats més montserratins. Llurs veus acollonides te la porten més forta que no la de cap goril·la king-konguesc. Si els músculs les astoren, la violència dels músculs eròticament aplicada els remulla amb densos aixarops, com dic, cascun dels molt elàstics traus que els gruen per veure’s tots penetrats, i en tenen pler, pam avall i pam amunt de tot un cos que només serveix per a cardar.

—Fes com vulguis, Porn. Per tu faràs. Jo sóc pus tost un no ningú silent; fa onze anys que no ensum parruf. Només vaig a ballar per l’estètica harmònica, pel moviment superflu i opulent, el vaivé sideral. Ara, si la balladora em fot mà a la carranxa, la vergonya i l’escàndol em poden i m’anorreen; i la noia la trob desvergonyida, i li dic d’irreverent per la profanació de les meues parts, i de fastigosa per tindre una ànima tan salaç ni lúbrica, veus?

—Ximplet, no n’endevines una. Sempre lluny del fitó; sempre mancant les osques. Fot-em cas, Cascalls; una successió d’oloroses molses d’entrecuix és l’única dieta bona per a la longevitat. Tinc agalius i segueixc l’esclau de la meua intuïció, i et veig (i això molt més aviat que no t’afigures) esfereïdorament mort d’inanició de vulva. Xarrupar’n t’exclou encontinent dels letals capbreus de la Mort, t’esborra de moment dels latercles ni registres de la Seca de la dalla esmolada; la Tètrica Mestressa t’allera un pany més d’anys car se n’adona si t’estimes ses germanes de cony.

—Què hi farem. Però, guaita, si vols blasmar algú o quelcom, blasma i ompl de desalts l’impuls devers l’acrimònia que aqueixos darrers onze anys m’ha pres. Com per baterola o rebequeria, només em pugen a l’esment hostils anècdotes pel que fa a la profanitat intrínseca de les femelles. Sóc un home molt respectuós amb les coses ni animals creats. Per això només menj allò que cau, i això un instant abans no esdevingui — pitjor que sabater ni sem ni malmès de tan amoixit ni cucat — podrit ni deny ja de femer. I en canvi, les dones se’n foten del mort i del qui el vetlla, i no ho fan ni subtilment, ho fan desconfint tota norma, escalabornant totes les arestes i tots els vèrtexs de la geometria divinal de la vida sempiterna, i això a cara destapada, petant i rotant, rient i pixant, i cagant i menstruant, sobre les imatges ni conceptes més sagrats.

—Home, les dones són terrenals; és natural. Veuen en pròpia carn d’on ix la vida i la forma, l’estètica i la psíquica, i damunt, com un afegitó paràsit, tota l’etèria, girella, feble i febrosa bastida ètica i moral, deontològica i teomaniàtica. Tot això i més els ix del cul. Formats de merda. Del cul, tot això, tantost hi fan néixer ningú. Algú, un contigu rival qui per les efímeres bombolles cosmopolites del món després, ei, no en faran esclatar pocs, d’hímens, tu! Per això el món és un camp de batalla per a naltres, mascles. Qui faci esclatar més hímens, i això inclou els del recte i els de les goles; els de les orelles i els dels ulls; els dels melics i dels oronells; i els traus nous de trinca per via de xi esmolat, doncs prou pot, ell, guanyador!

—No, no; atura de bombar betzolades. Tot això és superstició molt contemptible. Porn, quiet, collons, si m’escoltessis! Els gèrmens i les falgueres, heus meravelles davant les quals tota teoria es panseix. Els objectius dels gèrmens són palesos : atien ans encoratgen els cossos inerts — per les passions decebuts a continuar vivint com éssers sense consciència — a prendre’n. A prendre consciència de llur condició ni situació, a discutir’n la coherència, a escrutinitzar’n l’estrident embrancament cap avall. Car això fem. Anem de dalt avall. Cap a la fossilització. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes que volen que cada mes tot sigui palimpsest, i doncs esborrat i escrit de bell nou amb sangassa de cos assassinat…

Ací, en Cascalls s’escanyava. Després d’estossegar mitja hora, va dir : Perdona, tinc l’eustaqui ple de pèls i borra.

—No; t’engargusses perquè ets massa fanàtic; algun dia vomitaràs tant de fel, i amb el fel el paltruu i tot el seu reialme fastigós d’òrgans a mig corrompre.

—Lleixa’m acabar. Per culpa de les dones, amb llurs males setmanes de sacrilegi mensual, voldrien que el llibre de la vida fos reescrit cada quatre setmanes… i escrit cap amunt, cap a la diversificació. Quan és evident que anem cap a falguera, i falguera en ambre, i fòssil doncs molt relluent. La replicació infinita ens va evoluir cap a l’oblit superb del germen — fantàstica taquigrafia del nostre ens més reduït. Fins que esbocinats ans subdividits en les nostres manifestacions més mínimes ni primitives no tornem a acabar entre les urpes salvatges del déu creador!

—No sé si ho entenc. Les dones són l’entrebanc o llagui cap al retorn definitiu devers el no-res de què fórem creats…? Perquè reescriuen cada mes l’etern retorn al començament amb la sang menstrual…?

—Exacte; la teoria de l’etern retorn és una teoria falsa, és una teoria femella, de capats, d’acollonits, com aquell malastruc de Nitsxe.

—Oh, ell, i un grapat de filòsofs com tu!

—No jo, no jo! Jo tinc la bona. L’única teoria bona és la del retorn definitiu. Cap a les xarpes del diví àvol dimoni qui amb escarransiment molt savi creà els àtoms del germen qui s’embrancà en aquesta superfluïditat tan repulsiva on surem, naltres, com bromera deletèria i tragitant, naltres, els microbis més repel·lents i malestatgers mai creats, i per equivocació.

—Tens un prejudici contra l’embolcall que ens embolcalla — vull dir, el paisatge i els humans qui ens hi rabegem. Et turmentes tu sol. Per cabal. Com un intel·lectual naquis qui fa onze anys que no tasta cony.

—Moixoni, tanasi. Tu què saps? Fa onze anys, llaguiava a una cantonada fosca; em volia vendre el cos; tret que crec que era massa lleig, no anava a fer bíceps ni colia el déu cal·listènic com tu, i doncs ningú no semblava voler-me’l llogar, el cul.

—Un cul d’intel·lectual, no fotis! Flasc i amb morenes! No em fotis riure!

—O potser no ensenyava prou cuixa. Tant se val. Tot d’una, un oreig, un ventijol perfumat de merda i de rats i gats, i gossos i humans a mig podrir, surà del forat de la claveguera… I amb l’airet pudent un paperet… No t’ho creuràs, collons… El vaig llegir… Era un retall de diari regalat als trens subterranis… La pàgina obituària… el retall hi diu que m’he mort i on em colgaven. El poeta Cascalls ÇaFont, mort d’un atac, després de molt criminal malaltia, de gèrmens molt invasors tot envaït, l’espitxava abans-d’ahir; hom el ficava en ambres sintètics i el colgava a un cràter d’Olot, ben avall, com havia volgut al testament, i amb aqueixes despeses s’esfumaven tots els seus minsois estalvis. Amb aquell gest poètic, una cosa o altre devia voler dir. Fins ací la nota necrològica. Inexorablement sorneguera, com veus. I tanmateix, sota la pell esborronada, la carn retuda em diu que és hora de plegar de fotre el defectuós. Ara m’esdernegaré a atènyer els fons més pregons dels pous de la perfecció. Em vaig presentar a la presó.

—A la cangrí? Per què?

—Hi he passats aquests darrers onze anys, carallot.

—Tots et crèiem mort o a l’estranger.

—Vaig confessar a la bòfia totes les iniquitats. Els dic que sóc un podrit i un monstre. Els mostr un manuscrit epònim que he creat aquella nit mateixa perquè m’engarjolin, i així pugui pair, piaculós, tant de pecat. Tot hi són distorsions astoradores; es diu : El Criminal es Confessa. Els motius hi són cristal·lins. Em vull màrtir pel déu nefand dels gèrmens atòmics. Em diuen si per comptes no vull anar al manicomi. Se’m pensen tocat. Sóc resistent a tota immunitat. Rudement els escarnitz, ans d’escarns els ompl; sumptuosament, els fot mastegots; la cara d’un acabaria a un museu : tantes de pintures ferotges de blaus i verdancs i sangtraïts. Tornant-se-n’hi, alhora eqüestres i equins, em foten guitzes a betzef; amb porres em donen pel cul; n’acab a l’hospital, i acusat ensems dels crims fictes i dels certs; crims molt agressius ans de lesa autoritat, i per pler de bòfia testimoniats amb fotos i films. Amb aquesta orella no hi sent; amb aquest ull no hi veig; collons en tinc zero. També sóc a les exposicions : panegíric a la fisiognomonia dels trets més destralejats, i al cos més botxinejat. Llagrimoses, s’hi aturen davant les dones; a tot troben motiu de pelar-se-la tot prement les cuixes, eròtiques màquines de destrucció universal.

—T’hauria portat no dic pas cap corona ni garlanda, però potser alguna floreta de marge, prou; potser un pixallits o un lletsó — tanarides? no sé pas si foten gaire bona flaire — cascalls? potser una mica incestuós, cascalls per a en Cascalls — ei, si hagués sabut que érets mort, vull dir.

—Calèndules.

—Eh?

—Camàndules. Calèndules, camàndules. Totes les flors són femenines. Són la perversió de la creació. El primer que hem de fer per a rembre l’univers és agafar una falç i anar tolent el cap de cada planta qui es vesteixi de meucarra.

—Sense flors, no hi ha fruits. No és pas que sàpigui gaire de botànica, tu, però això em sembla que rutlla així. Sense fruits, no en cauen, i què menjaries?

—Podrien caure ocells, perquè ara s’atansa una nova glaciació. La glaciació infernal, la glaciació darrera. Cauran ocells, cauran balenes, hipopòtams, girafes; caurà tot el que voli, immediatament glaçat, avions, coets, dinosaures. Els carronyaires ni els detritívors tindrem teca infinita.

—Saps que quan fa molt de fred, a les fufes el glaç adhereix els dos llavis, i llepar conys esdevé llavors llepar glaçons que remintolessin mentols, la puritat contemporània dels quals t’eixoriveix reminiscències de flames per escarpres de foc cisellades en trons?

—En trons?

—No en trons de llamp, amb greu; en trons amb agut, en una qualitat o categoria d’àngel. Pensava que te n’entenies tant, de teologia. Crec que ets un farsant. Decrèpits, nectarins, serafins… Ambrosins, dionisins, hipòcrites… Enclins, tetraciclins, trons… Tothom se les sap, aqueixes llistes d’àngels.

—Falòrnies! Són religions falses. De cretins.

—Cretins, un altre tipus o avatar d’àngel, ara que ho dius. Cretins, ebúrnies, ploms.

—L’ordit i la trama de la veracitat són l’agonia del retorn i el fàstic del cos. Tot cos és disfressa de puteig.

—Osta-te’m, capdecony. Un cos de dona escultural, hum, el porró del racó.

—Un forat de cul sempre n’amaga un altre. El gallet de l’entrecuix envileix la mortalla, immarcescible senyera dels morts. La gàbia de l’oblit esborra l’entusiasme de la solitud. El full buit no pot dir ni figa. El nyap al queixal és laberint de vidre. El furtiu pànic del tresorer embolica d’ions el presoner rudimentari.

—Bon poema, si sabés què vol dir.

—Vol dir que, en l’harmonia del ball, com hom giravolta es filaberquina cap a les pregoneses on el retorn es plasma.

—Arbequines, em sembla que això és una altra qualitat d’àngel. Arberquines, introits, trumfes.

—Olives.

—Eh?

—Raïms, doncs. Quelcom d’epirrizi; no pas alat ni eixalat; banyut ni sull; amb cua ni escuat. Crec que hi ha coses sense rel, vull dir, sense flor. Els bolets! No em moriré de fam.

—Tòfona.

—Exacte. Tot colgat és tòfona qui es desclou en àtoms esporàdics a les ungles sangoses del creador monstruós. Em sembla que, en morir’m, em vaig descompartir, com molècula de llum, com fotó, fotent alhora de partícula i d’onada. De viu virtual, i de mort i enterrat.

—Filaberquins, mandrins, tremperes (dels matins). Àngels rai; reguitzells. Floreta, sargantana, rave. Beelzebubs, astarots, cuquetes de la llum. Au, i parlant de tot, ja hem arribat.

—On! On!

—No t’esveris. Al gimnàs.

—No! No! Se’n riuran!

—Que se n’han de riure.

—Hi deu haver una fauna exclusiva.

—Pse. De marietes i moribunds. Apa. Pagaré jo, i el beure ultra-fortificant.

—Vols dir?

—Som-hi.

—Ui. Quins mascles més arrodonits!

—Arrodonits, querubins, fleumes. Àngels de qualitat. Esguarda-te-li’ls les tosses als eslips. Llurs matrassos ni perns fan cap al metre. O pel cap baix.

—Tastívols!

—Garratiba’t, Cascalls; no hi ha tipus ni espècie ni faisó d’àngel més exquisit. El súmmum de les jerarquies celestials i les altres.

—Oi. Se’m fan els dos o tres culs aigua!

—Murri.

~0~0~

sóc el gità qui tocava el pià

quan fotia de cambrer a Eivissa
jo i mon company Jeroni
ens ocupàvem de tot un pis

en Jeroni, un xicot de sant Celoni
molt ben plantat i amb un rave no gens erroni,
se’n tirava, turistes angleses i alemanyes,
a grapats; anava de cambra en cambra
a fer’ls el llit, i els feia també els forats

jo, en canvi, pus tost escanyolit,
no gaire ben parit, massa baldragues,
vingut amb tren de Tamarit,
sense prou empenta, ningú mai no em cardí

no pas que no m’estimessin, les turistes
alemanyes i angleses qui venien
per deu o vint dies a omplir’s de vi el pap
i els conys de lleterades

mon servei sol·lícit i acurat les encaterinava,
mes de cardar-me’n cap, no pas

és que em tenien, amb raó, per inofensiu
i ara us diré que hi havia un cop una rossa,
ah virginal, ah escultural,
ah la femella més perfecta ni ideal!

i en Jeroni se la tirava adesiara
i jo li portava els iogurts i els tortells
i em permetia que li flairés les tovalloles
i que la guaités de pixar
i li cantava encantat : les noies boniques
pel dematí s’alcen i reguen… s’alcen
i reguen… les noies boniques pel dematí
s’alcen i reguen el llur jardí

i tot i que no hi entenia res, em permetia que fes
i ara que li rentés doncs mitjons i calcetes
i sobretot que li teclegés els peus amb massatgets
mozartians i txaikovskiïans, i em trobava al paradís
i l’endemà la rossa em va dir : digues, dis,
quin vernacle no ganyola la gent del país?

és clar, li dic que enraonen el millor que es fa
ni desfà, i li propòs d’ensenyar-li de català,
l’idioma del poble més noble
enlloc d’aquest univers o son doble
qui mai creà millor moble
ni immoble ni restoble sota la capa de Sol

i li mostrava l’estatura i me li deia de na
i mos poemes i li deia que tots eren al ba
i que no lluitava contra el règim ni l’església
(tot el mateix) perquè era volpell
i mandrós i que tenia doncs un os bertrà
molt gra, i que per xo tampoc no ballava el cancà
ni per les fogueres de sant Joà

i li dic que l’illa sobreïx d’orangutà i de caimà
i que les platges són doncs totes plenes de guà
hom hi rellisca com al tobogà
s’hi estrompa com sapastre elefà
sempre en surt amb un nas tot malsà
i amb la cigala sovint donant pel cul l’escamarlà

i em posava a tocar-li als peus el pià,
maleït com cap astruc nassut gità,
i li deia doncs : sóc el gità qui adés tocava el pià
i li deia : sóc el music Ramó,
el qui enganyava les criades

i li cantava : el music Ramó
enganya les criades… el music Ramó
enganya tot lo mo;
les pobres criades quan se’n van al llit
tururut, tururut… qui gemega ja ha rebut

i li deia : o sóc el capità Rotllà
qui amb son tinent Galzerà
se n’anà a ballar per la Vall d’Arà
i va vindre un basc dolent
i ens va tirar qualque roc
i vam crida el timbaler del Bruc
i amb la corneta ell féu tururut
tururut, qui gemega ja ha rebut

per xo els catalans no gemeguem mai;
callem, i te la fotem de sotamà
quan, enemic, menys t’ho esperes

i per xo quan la rossa s’adormia
o pesava figues i peres,
la meua mà li pujava d’estranquis
cames amunt, i cuixes i tot, si era prou viu,
fins a la font de tot goig i meravella

i allí érem, jorns de dolçors amb femella
a qui als peus doncs li tocava la piana
amb dits roents com la volcana
i llavors la cama, les cuixes, i el piu

i jo em tocava d’amagat la cigaleta nana
i taral·lejava nassut la cançoneta gitana :

a prop de la rossa… pas el dia trempant
pant, pant… a prop de la rossa
pas el dia trempant, pant, pant…
collons que s’hi està bé!
collons que s’hi està bé!
a prop de la rossa… pas el dia trempant
pant, pant… collons que s’hi està bé…

ella sestejava i m’hi estic
millor que dir no puc, i hores i hores així
fins que no se m’hi adormia del tot i…

i se m’eixorivia, i em renyava amb un somriure
i em fotia un clatellot i jo deia : tururut,
no gemegaré pas per molt que hagi rebut

i és que encara era al cel, i continuava taral·lejant
a prop de la rossa, i a cadascun dels dos ulls
sentia punxegaós de brossa

i per al coll de la meua samarreta folgant
com dic continuava mussitant :
a prop de la rossa… pas el dia trempant pant-pant

i així anar fent, com si no hi existís demà,
fins la nit fatídica, llas,
que ella prenia l’aeroplà
per a tornar-se’n a Alacà o potser més lluny i tot

i en Jeroni rai, car se’n cardava de noves,
mes jo anava pertot marrit
enyorant-me de la rossa, i no pas gens de Tamarit

i vaig anar a fer la cambra i el llit
i vet ací que sota el llit de la rossa etèria
i tanmateix carnosa i colrada,
esfereïdora troballa, m’hi trob un nadó mort
un nadó tot mort, o nonat, i esvelt i colrat com la rossa
o potser no era colrat, era llor;
llor com si el pare fos africà :
kenyà, algerià, libi, andalús, qui sap,
qui vulgui que ho trianguli

pobre minyó, ara no sé pas si la rossa l’estrangula
o si s’escanyava tot sol, tot fotent el camp
pels estrets esfínters que les dones han

o potser fins i tot ni la rossa n’era mare
(prou no li havia vista pas panxeta
tots aquells vespres de sentits massatges)

qui sap si una altra femella de les més grasses
no ens l’embotia quan tots badàvem
dient siau amb ulls entelats i boques de mu,
jurant de mentides que ens escriuríem,
mes per dins tots dient tururú

tant se val; la qüestió, què faig?
agaf una bossa i hi fic l’albat
i ara m’estic esperant l’hora de lleure
on no aniré pas avui a empastifar’m al guà
de cap oragutà, elefà ni caimà

avui aniré a muntanya amb pler de teca i mam
dins una bossa que duré a l’esquena

i enllà del cim més alt de la carena
davallant enllà de restobles, guarets i rostolls,
hi trobaré cap antiga pedrera,
faré un clot ben fons amagat rere un bell roc,
com si sóc l’astut timbaler del Bruc
qui sense armar gaires sorolls
hi anava a fer-hi si fa no fa guà,
o és a dir, a buidar-hi el buc

i ara tornaré a dir tururut, i colgaré el qui ha rebut
dins el sot que afetgegaré, i sobre hi afegiré
molta de pedra i molt de roc
com si li queien casualment damunt

ja hi som; tornant taral·lejava nassut :
a prop de la rossa… hi feia bo de trempar
pa-pà… a prop de la rossa, hi trempava tot lo jorn!
hi trempava tot lo jorn! a prop de la rossa…
hi feia de bo trempar, pa-pà…

vaig fer cap mentre l’hora queia,
i jo prou fent-me veure el tip,
per si algú em demanava si m’havia cruspit
tot el xorrèstic endut, escorrialles de la cuina
que hauria lleixades per als nocturns
ocellots i llops, tret que ningú
no em demanà mai re

només, bruna, la lluna
de lluny en lluny se’m vesteix de dol
i em brunz enyors d’antics records,
timbaler del Bruc amb prou rocs a la faixa,
i qui tururut mai no diu sinó molt fluixet
i amagant la mà, com el music Ramó
o el capità Rotllà, o aquell murri de gità
qui anava aitan fi tocant cuixa,
i també el pià.

~0~0~

zumzejant, romania inèdit

quan fotia de capellà al mar de la Xina
no em treia mai la barretina

i als parroquians els etzibava sermons
i tota mena de falòrnies
de baratacançons
torracollons

amanides amb porreccions
oracions
ploricons
cigrons
i patacons

how are you doing, minister?
que em demanen suaus i flascs
tocant-me la mà balba
com qui toca el cony de cap euga

i els hauria de gust dit
el que em desava leri-leri a l’ampit
de la punta de la llengua

si hi sóc no hi sóc
a dir-los-ho, malparit!

just feeding, fucking, and shitting
que els dic i, si haguessin lògics respost
fucking, really?

well, physically now less that I’d wish
but, shit, much more than ever “spiritually”
for I fuck your minds non-stop

I fuck you all with my fucking sermons
and my fucking blessings
and my fucking vows
and my fucking send-offs to heaven
and my fucking ecclesiastical shits
you pile of morons

els ho deia només pensant

i continuava anar fent
ço és, menjant, fotent i cagant

exactament
el que fotien ells
cada hipòcrita i cada fleuma
que al porticó s’atansava
a fer-hi el ploricó
a fer-hi mims de ninot Pantaló

a sentir-hi la fada oració
i a lleixar-hi el patacó
i la llufa del cigró

per a tornar-se’n tranquil·lament
com cap altre insecte existent

a menjar… beure…
ficar… i treure.

~0~0~

quan sóc…

quan sóc n’Harpòcrates, i havia vist el llop
només sentia ocells, i de les fontetes glops

després em vaig casar amb una xerraire il·lusa
qui mai no lleixava cap clàusula inconclusa
me’n martellejava el cap com si me’l vol enclusa
i, pobrets de nosaltres, anava amb esclops

ara glopeig allaus i a cascades xarrup
mes encara me n’estic d’amollar parrup

tothom m’hi vessi tant com pot
I never go over the top
je suis pas soupe-au-lait du tout
mai no em fareu sobreeixir el cup.

~0~0~

quan sóc un històric

sóc, companys, un històric
i mes reeixides fan feredat

mai no atrap cap virus ni rofredat
tots em trobeu pictòric

i pel cantó al·legòric
déu em voleu al cel entronitzat

mes encara sóc entre els vius
empaitant garses o perdius

així que estalvieu-vos-em les honors
mòmia poc seré al cingle relliscós

molt de voltor rancuniós
de la pols m’esborrava
tantost no m’hi esmorrava

estic molt millor com estic
cingle avall sentint-me ubic
i rimant així… artistic.

~0~0~

tasteu-hi sense por

sóc l’adroguer il·luminat
tot ho venc d’arròs
tasteu-hi doncs sense por

per cada tastet m’embutxac un gra d’arròs
i si ompliu la bossa i us n’aneu
m’embutxac el lliurador del sac

i si us m’endúieu també el lliurador
no m’embutxacaré re
i així i tot de content saltaré

ahir vaig tindre un síncop
o m’atacava un íncub

la qüestió que ara he ben vist
que tot el que val la pena
ja ho tinc desat al butxacó foradat
del crani

hora de Sol
cel clar amb ocells
flaire de dona suada
tastet de raïm
gerani.

~0~0~

Mon cosí Relloga i Cadires, el capellà, m’envesteix al banc de l’estació; em diu esbufegant que li escateixi l’enigma : —Me n’anava a escorcollar racons, i de sobte em veig atacat en nocturn viarany — part darrere horrorosament — no tinc re, els dic (mai no duc re ni mai no he tingut altre que el mínim quotidià, i ara era nit colgada i no portava encar ni un crostó a la sina per a la minsa magra minestra de l’endemà) — eren dos, i en reconec un — era en Carles, el venedor de cigronets rostits qui s’asseu a la cantonada de la plaça Desmarets — us sóc amic, li dic — i ell fa: ’neu, ’neu, doncs; féssiu, féssiu… — ara doncs feia continent de continuar caminant quan l’altre, qui s’havia mantingut desconegudament a les fosques, tot d’una m’arrapava ferm, pel coll — en Carles li deia: el conec, jaquiu-lo fer — però l’home era mut, i belleu sord; a tota esdevinença, no deia en tota l’estona mai re ni feia d’en Carles cap cas — i tenia la força que hom alleva generalment a un goril·la o a un ós als agres de l’edat i la salut — estranyament no pudia gens — no me’n podia deseixir — m’escanyava i tot — ningú no donarà un all podrit per la meua pell — saps qui em sembla que era? — el moro xorc, n’Artús Mas al-Guaret — no et pensis pas que em donés pel sés; l’únic que féu : clavar’m els esperons, pujar’m als estreps de les sofrages, amb tanta poca gràcia, malastruc, que ara hi tinc dos poplitis robins, i, heroic, en acabat creure’s cavaller qui per les nues ones s’acomiada, ventríloc subtil; s’acomiada, dic, d’aquell afoll orfe, la seua dona, tothora ella tocant ferro perquè aquell maleït moro no li torni mai pus de cap aventura d’oceànic pirata, tret que, pobra dona, aleshores l’al-Guaret va davallar del seu fust i reculà (em sembla que muntant-me s’havia escorregut), segurament ara per a tornar-se’n, i tornar’s novament, tantost arribi a casa, aparició sobtada de molt viva serp qui cap als ulls a ella se li llença — perifèric romanguí, mentre s’allunyaven; cascades de rialla metamorfosant la fins ara intacta llet de la lluna en al·lucinacions omnipotents — agemolit, caiguí, a tall de fetus; avorria de mi mateix, em trobava de segona mà, usat, servidís — un automòbil embogit qui a mort s’embalava m’eixoriví de l’èxtasi — m’encavalleria sol : som de la ceba, em diguí, infant rebec i estrident qui hom maltractava perquè callés o a qui hom li cremava a la llengua puntes enceses de cigarrets perquè no fos mai més català — i doncs, amb mon nas de colló, mon collonàs, que sempre m’estimula a ésser irònic i aligot, cagant-me en els sepulcres, pixant-me en els espectres, apitrí — després que em muntessin, de sobte em trobava eròtic; em temia i tot cap erupció a l’entrecuix, i taques doncs rai a la sotana — escateix-me l’enigma, ÇonMut — no és pas que trobéssim el pirata i jo cap tresor sota la calamarsa que pitjor esporgava l’arbre llampat — havíem patit amb vil endurança ans amb preable equanimitat ell el gànguil inestable, jo el cavaller salvatge, sens por i sens retret — i ara guiat per les lluernes i els coleòpters fosforescents de la nit, saps què em treu de polleguera? — que no aprofités l’avinentesa — l’al-Guaret era prou polit; com t’he dit, no pudia gens; és cert que el seu silenci d’astrònom t’omplia de temença i t’atiava al respecte; però oi que li hauria pogut proposar, amb prou eufemismes, una mica d’intimitat entre els espígols del parc? — els ritus apresos a la presó, fora no et serveixen de re — l’ambigua lliçó potser és aquesta : amb la beutat astoradora del moro Artús, cua hi hauria — mes a la presó amb una guerxina n’hauríem tingut prou per a enfilar’ns al racó — fora, llas, et calen els refilets adients, els guants de colors ominoses, el malabarisme òptic de darrer crit, el cos litúrgic còptic… — tot això no pas que s’aprèn en quatre dies, ÇonMut! — la calamarsa continuava esclatant; aquells flocs erts et fiblaven la pell nua com espines — passava un folc de rèptils grocs, blaus… sóc qui s’afegeix al ramat, quiti de tot pes de roba, rovell ni cendres — relíquies ja sense virtuts — m’accepten encontinent, no veuen que sigui cap caragirat — saps on anem? — al racó dels deliquis, com a la presó! — promiscus hi som, com si som al darrer mendraig ans no esclati el món — i amb quin zel ni trontoll no reeixim, exigents, a albirar de molt a prop els orgasmes més arcaics i doncs els més febrosos mai no vists en els eons que aquesta terra no roda, impotent — saps que les cerimònies dels escorpins a l’hora de cardar, on del dolç verí del fibló durant l’orgasme en reps molt gormand com si et ve de la mamella diarreica de la teua omnívora àvia, són idèntiques a les dels gegants engarjolats qui amb llurs fal·lus bífids, forcats, se les entre-endinyen? — els mateixos escarafalls, ÇonMut; els mateixos ruflets apocalíptics a l’hora del comiat d’aquest món quan s’escorren, mítics — i les ontes (ço és, els esclaus o regateres) que giquen darrere llurs lleterades de sentors tan torbadores, sedueixin el més castrat dels casts bacallans — en ensumar-les es desvien i au, ja hi són; atrapats com al parany de les mels de cap deessa de les nits — escateix-me l’enigma, ÇonMut — de bon matí, tremolant, m’he despertat al banc del parc, no pas vestit amb cap teixit; amb folres i burells, fustanys, llustrines, pellaixeries — i algú m’ha desminyonada la closca — cuques l’envaeixen — s’enduen com formigues o escarabats copròfags bocinets de cervell pels quals nidéu no pagarà un pèmpim de remçó, car si una cosa ens sobra — no creus? — als humans és cervell — una abraçada? — una abraçada, home, una abraçada — com tractes el teu cosí! — doncs si no vols, ni mai!

El tren amb ell dintre foté el camp.

En Mas al-Guaret, mentrestant, endormiscat al banc de fusta, una veu severa el va sobtar… Va veure un capellà qui fumava a la finestra del vagó de tercera… Mentre el tren panteixava feixugament, fenent com ganivet de llos esmussat el quitrà nocturn… l’home fosc se li va tombar i li va dir qualques insults o benediccions (els li va dir en un llenguatge idiota, de capellà); n’Artús musclejà, volent-li fer entendre que no hi pescava re de la requesta; alguns dels altres passatgers espetegaren a riure; n’hi havia qui llençaren al cap del capellà restes dels entrepans, o corfes i pellucalles; no cap ampolla per sort… “No en fotis cas!” cridaren cap a n’al-Guaret “maleït bruixot, no sap ni què s’empatolla!”

Tothom, mandrosament, rostava les rerialles. Tots anàvem vestits de blau; si tots tenien un forat al cul, les dones un altre trau.

N’Artús Mas al-Guaret, cambrer enamorat, es tornava a veure, bavós, estaquirot baldragues : ella li lleixava rentar-li lleotards i bragues.

Mon cosí Relloga i Cadires, heresiarca pedòfil i filo-sarraí, amb pantomimes còmico-serioses de litúrgic August, patètic ximplet, l’injust disfressava de just.

Al cul del vagó, fosc, l’escriptor o poeta, adroguer il·luminat, es fregava assíduament el crani; el crani, el crani… d’inútils confessions croi soterrani.

~0~0~

Senyors

El senyor Pic de la Miràndola
recentment operat d’una glàndula
gandula que hom li aglanava
per a toldre-li la mandra blava

ara una empenta el posseeix
platonitza com un peix
en peixera idealitzada

s’hi rabeja cama aixecada
fins que al cap no li fa pet una altra glàndula
i llavors, il·lús Pic de la Miràndola
tot se li queda en esclat

el peix era idea, i idea l’aparat
de la peixera on mai somiava fotre-hi tat.

~0~0~

El senyor Abdó guaitava la processó
el senyor Senén la gent.

Mentre n’Abdó pregava als capellans
qui empastifaven la carretera
en Senén li fotia la cartera.

~0~0~

En Marieta Català era un senyor amb molta de força
se li eixamplaven els horitzons
mai no llençava farons
d’estranquis arrencava l’escorça
que era tota de merda en crosta
dels militars enemics
perquè restessin nus fets a posta
per a ésser trepitjats com cucs

com cucs inics
deserts d’explics
morint al llostre
maleïts faducs
sense lluc, eunucs
se’ls acaben els sucs
de llurs merdes rucs
com mosquits crics
esclafats pel sostre.

~0~0~

Àtoms

Ah si la meva cigaleta mai assolís les cinc polzades;
entraríem llavors ensems al reialme de la normalitat;
del sexe gaudíem, astrucs, pel cercle més baix del ziggurat;
i hom hi somia, i s’hi esdernega perquè s’esdevingui, ausades.

Hom l’ensinistra i hom se l’estreba;
hom se la pela innombrables vegades;
hom l’emboteix a cada trau que troba,
ni que niu fos mai de borinots ni vespes xanes.

Mes el destí ens condemna a les quatre polzades;
les quatre polzades i escaig si bufen terral o marinada;
gairebé a les cinc i tot quan ensumem sentors d’ingent mainada
de qui els conyets es banyen en suors al bany maria, i marinades
n’acabaríem les minses cigaletes qui, sortoses, ens hi hauríem ficades.

I així maldem, i només maldem debades,
car poc pot la cigaleta créixer enllà de sos límits;
si prens tuties, t’indueixen vòmits;
si empres màquines, t’esllomes pels tràmits,
i tampoc no et mous de les quatre polzades.

Acontenta’t del que tens;
sempre serà més gros que no cap clítoris;
ensuma sentors, guipa conyets, palpa d’estranquis;
pela-te-la fort, i a cap ops no et tanquis;
per cada trau que es clou, se te n’obre un altre :
llardós, melós, de coixí o de molla;
fica-hi el clau, alvocat, xirimoia;
això rai, conyets n’hi ha pertot :
tota carn és àtoms.

~0~0~

Tres safranòries, si us plau

Em diu en Guç (amb bon tros de raó) que com molts d’altres adolescents, també ell havia volgut esdevenir bala de vidre, en el seu cas per a llavors molt cuscament demanar-li al taumaturg d’on collons sortia un hom qui ho feia tot… si doncs s’havia fet tot sol, i, quan aquest, ple de lògica, li contestés no, que no sortia sinó del cul de sa mare… que d’on sa mare doncs, i quan el taumaturg li digués, que d’un altre cul de mare, i ja irritadament que no li demanés d’un sortia l’altra, que així avall avall infinitament, de tal faisó que tot l’existint no sortia de ningú, sortia i prou d’un cul… va caure malalt del cap i el ficaren en un sanatori tot l’estiu, i allí se sabé fracassat, que mai no assoliria l’ideal on visava, que, al contrari, el seu destí era el de bala de fang… que mai no s’havia ni imaginat, ecs, bala de pedra. Que els bales de fang som tu i jo, i tota la voluda en general, la hoi-pol·loi aqueferada, la massa anònima i feinera — els bales de fang som mal·leables del tot, som qui som sempre depenent de les mans de qui caiem, som els no-ningú de l’anar-fent. Que els bales de pedra, en canvi, són els empedreïts, són les de més de les dones fortes i manipulatives, són els guerrers, són els segurs, són els qui manen i més mamen, són el qui tenen nom, els notoris, els del fer-se veure i els del cop de colze. Que els bales de vidre són els escassos, els mai-no-vists de tan elevats, els marcats per la gràcia, són, els qui pertanyen entre les glòries i els estels, inassolibles, perfectes, idolitzats, idealitzats, selectes, relluents, intocables, invisibles en llur enlluernador anonimat; són els escàpols, els emergents, els desconeguts enjòlits cada cop més lluny del fang i de la pedra, i que ni ell ni jo no n’havíem mai vist doncs cap; tot i que n’havíem flairats alguns i que sabíem que a un lloc o altre hi eren… hi eren, molt escadusserament, això sí.

Pels bornois estridents arribava l’esquàlid tren dels poblets més allunyats de muntanya. Amb supererogació la màquina assolia de sobrar tot risc cada collons de puta jorn, i ací els teníem ara, els alleujats viatgers dels prats de maragde, de les carenes burelles i els sots sobtats i doncs decebedors. Sanglots oírem; una vella davallava del darrer vagó, es torcava les llàgrimes amb un drap brut. Va dir en Guç, catàrtic: Mama! I va anar a rebre-la escalabornant arestes de passatgers estantissos. El verí de l’abís es desprenia de l’endimoniada pagerola. Aqueixa dona la conec; no n’he patits pas pocs, de traumes, entre les seues cuixes. Vaig començar doncs de desaparèixer pel cul de l’estació.

En Guç i sa mare em corrien darrere, com dues harpies a qui els vingués molt de gust de menjar-se’m crus els ulls. No aniria doncs pas a girar cua, llençar-me estès bocaterrosa i, bavejant, demanar-los la gràcia. Prou sé que cada prec roman tremendament incontestat. Pel vacu del cul qui m’havia absorbit mentre me’ls esmunyia, aücs d’ultramons en pujaven a nafrar-me teguments intercranials. Em vaig treure el telèfon de la butxaca. Era en Guç, tot ultratjat. Com m’has pogut trair tan aclaparadorament, Eleuteri; te n’hauries d’avergonyir de tal faisó que l’atmosfera mateixa esdevingués tan empegueïda que tot fos ara porpra i ple de microbis gegantins portadors d’infeccions galopants que t’arranessin (i a tothom) tantost els ensumessis. Vaig pretendre que les ones de la transmissió esdevenien molt febles i que tot de sobte érem i tot fora d’amplitud. Per això premia el gallet que apagava l’aparell, i ho feia sense negligir els moms de desplaença ni els mims de pitjar-hi fort, per tal que si en Guç ni sa mare em veien esbufegats de lluny, n’estiguessin del tot convençuts.

Vagues assumpcions assumia, croi de mi. Car en aquell instant un cavall tot eriçat se’ls aturava davant. Prenien doncs el taxi equí i no pas estalviant-se cap salvatge atrocitat, com ara envestir i aixafar, en llur foll embalament pels carrers, pler d’esguerrats i d’altres individus patològicament atesos (no ho hauria pas de reconèixer, mes prou és cert), la bubianesa i son condemnat de fill m’assolien, net. Em vaig treure mentalment el catàleg de denegacions i recondicionaments. Esdevindré, em vaig dir, aquell qui s’auto-autoritza a defensar tot volpellatge ni bausia. De cap avolesa sóc reu; de cap lesa bondat, factor ni, menys, fautor. Sóc, sí, aquell qui mai no fui, i aquell qui fui, rebutjaré que mai el coneguí. L’hegemònic entre nosaltres imposarà la seua tirania i els seus fets esdevindran els fets, i au, a córrer, com sempre.

Ara doncs ens barallaríem, voluntat contra voluntat, oldanament buidant-nos de tàcites omnisciències, i reviscolant zombis qui mai no foren vius ni doncs moriren, i bescanviant, catal·làctics, testimonis i abjuracions que ara doncs em convenen a mi, ara a tu. Ausades, l’esmolat desig de persuadir l’altre, ni que fos de falòrnies mítiques ni invencions empescades just de fresc, ens duien els tres cap a atzucacs estrets, d’on no n’eixíem que encara més forts i més disposats a les proeses de la decepció. Sitot, ens enganyàrem tant els tres que subseqüentment apareguérem abruptament transvestits cascú amb els vestits dels altres dos, mes mai ni peça amb els propis. Quin naufraig d’alteracions! Ens havíem disputats tan despietadament que ara els detalls de tot el que s’havia realment esdevingut en el passat romania anorreat. Els més petits detalls de les nostres noves vides, empescades durant l’escalfada conversa, enlluernaven i es perpetuaven per amples avingudes d’esdevenidor, mentre la realitat de l’òlim i enjondre, esborrada, no existiria mai pus. No; no m’he cardada mai aquesta dona, no l’havia mai vista fins hui! Sóc pas de tarannà paregut. Doncs, no m’assaltessis, Mili; i vós, ben volguda senyora Cloris, fotríeu bé, crec, d’escatar el vostre massa enfurismat plançó; prou us ben dic que va peix.

Na Cloris, l’esperit se li mogué a pietats que li eixien, com de crisàlides, d’entercs amagatalls de l’ànima. Severa, doncs, arrapà aquell inquietant eriçó de son fill i amb eixutesa li clavà tres o quatre fiblades que retrunyiren al voltant de la plaça, on els exhausts badocs s’eixoriviren belleu creient-se que quatre pneumàtics de quatre camions havien rebentats ensems, i que tot hi fóra espectacle de cossos molt malmesos, estavellaments abstrusos i carnussos de rabents saballons. Llambrescament, vaig aprofitar la confusió impartida per aquells globals impactes per a sobrar ni soltar doncs totes aquelles analítiques dificultats. Fiquem-nos, ca, Mili, i oi, senyora, a l’ombra d’aquella ombrel·la, i amb una orxata i distrets, i sense pensar-hi pus, escoltant xiular les papallones i pondre els ocells, ens deixatarem fins a un cert grau totes les amnèsies que ens erosionen les veus massa sacsades. Les arrugues dels temps encavallats ens aplaudiran; tota amnèsia ja pansida s’empitjora, i doncs s’arronsa encara pitjor, si hom tracta de guiar-la per força, pels solcs de l’esquírria, cap al cresp.

En Guç i sa mare, presos de feblesa, subservents, digueren hò, llurs antenes abruptament perderen tota munició. Cap dels tres (tret d’una mica el tit) no maquinàvem pus. Els rols havien perduda vigor. De catastròfics i acerbs, passàvem de seqüència on ara llençàvem com al poal de les escombraries tota ulterior emfasització. Crèiem els tres, convençuts, que com hom es panseix, la màsquera li cau. Amb polides amfibologies, tornàrem a entrar al territori familiar. Ens pouàrem les consciències amb els tendrums i tendons del cercapous més segur de l’apaivagament. Mama, som vius i n’estem! cridà, rabit, en Guç, i com falconer perenne etzibà els falcons de les seues mans a abraçar sa mare, qui adés, en ara eclipsades antologies, em cardava, de fadrí, quotidianament. Ah, costums! Allò marcà l’època.

I ara impel·lida no sé pas per què, pels matisos exquisits d’un antic Solell qui feia figa rere unes bromes primes belleu, na Cloris, tot i que ballava molt malament, obstinadament féu continent d’esvair les teranyines, i, amb els tèrbols fils, esvair tota inseguretat, i, com cap pontífex mig pet adreçant-se a la tribu, en acabat d’empassar-se setze glops d’orxata on s’hi havia fets afegir bogals cigalons de vodka, polifònica taral·lejà uns bons la-làs i alhora entreprengué uns passos de sardana. Lleials ens aixecàrem i arriscant-nos a les malediccions dels enfeinats qui sortien mig morts de les oficines, ens enfonsàrem a la dansa més persuasiva. Ah, continu cant de bressol on la carn naprapàticament (sense drogues) es dissol en runa i l’esperit puja espectral devers raconets de paradís!

Com hi anàvem, remuts. En acabat de tanta de disputa, i ja ho veus, estorts. Jaquim-nos de vocabularis idòlatres i incoherents, no fóssim dements, avorríssim el verb. El que ens cal és lleugeresa i harmonia. Esotèrics s’enfugen els becs inclements. Com a beneït corol·lari, no diem re. Només gaudim de l’instant fins que no es pansirà també. I les muses se n’aniran a clapar i cap mite no serà veritat. I no seré ton pare de casualitat. Ni ningú percebrà cap escàndol ni serà amonestat contemptiblement, ni prepòsterament dotat de pretèrites intencions àvols, quan només hi anava, de jove, pels pobles, a veure quin botí s’enduia a casa, amb un pipí de cops ben content, després que el meu bec ha mormolat serenament en miops cementiris nocturns inordenades lloances a qualque pageroleta de qui l’amor propi demanava un cert estintolament, o diguem-ne consolidació mitjançant i tot titola.

Totes les lloses eren empegueïdorament il·legibles a la nit, i tanmateix amb reverència i aforístic en recitava (laminant-ne alhora els defectes més dissortats ni hipòcrites) els sentiments poètics que hermenèutic hi descobria, tot i que no hi fossin ni pensaments. I melangiosa i saturna, cada Cloris nogensmenys s’abandonava als imperdonablement obsessius preludis fins que les cuixes no se’ls badaven soles i mon vit no esdevenia encara més simptomàtic… car mon vit mai no les viltindria ni reprovaria; mon vit, incòlume, sord a les frustracions que en un cervell més fi que no el cervell de mon vit no aixecarien aquells retorts segments de lingüística aberració ni absolut insensat cloqueig, anava de dret al clot tendre, i s’hi plantava, rabit, rave.

Pàl·lids, cloròtics (pitjor amb la lluna dalt), fallits, ressentits, escèptics, els genolls o els malucs raguts pel frec amb qualque llosa mal rostada o rònega, ara l’èxode a través dels vagues estranys quequeigs que suraven de l’inframon ens duia, epònims, devers la terra promesa de l’estació. No hi regatejàvem pas ara com llepafils jueus; jo pagava el bitllet, ella se’n tornava amb llàgrimes d’amor al mas. En acabat d’aquell fet il·lusori fluïen en la pageseta sovint els llagrimeigs de la legitimitat promesa. Car què volies que els digués, verbàtim que han sucumbit a les exagerades llagoteries d’un poca-vergonya a qui li abelleix de llaguir en un bany d’esplèndids anagrames ni estètiques qüestions que resol sense solta ni volta? No; els feia relliscar d’esquitllèbit a la maneta qualque fetitx d’aparença antiga, penyora que els apujava les esperances essencials de rescat ni remença, pobres noies. Maleït sofista qui só; com escriuran el meu obituari, que hi posin si volen que mai no honorava cap jurament. Saps què? Tindran raó.

Vaig ara caure de cul, a propòsit, fent-me veure el marejat. Em van asseure a la cadira i vaig cloure els ulls, ara estrafent el desmaiat. Gosaren fotre’m uns quants de mastegots, com aquell qui et vol eixorivir, mes vaig continuar absent, aparentment colgat sota capes si fa no fot cel·luloides d’inconscient. El joc durà una estona increïble, car hi ficava una increïble convicció.

Per comptes de cridar cap metge, resolgueren aprofitar l’hiat per a demanar al cambrer que els dugués uns entrepans mamuts. Ara mastegaren doncs mentre jo romania dejú. Ansiós al capdavall que el meu mètode de ritual paciència no acabés durant hores i hores, i fotent-me el romanent de jorn a parir panteres, vaig apedregar-los amb certs emprenyadors mormols que simulaven, a bocins entenedors, evocacions atiades pel somni o pel coma. Aquests segments amb mica de seny, els deia lentament i clara, perquè semblessin coherents profecies. Les notes a peu de pàgina comencen de revelar que a les fonts de l’abans s’hi pixaven molts de forasters de qui les romanalles de lleterada n’enverinaven la puritat — de re no ens podem fiar; tothom pot ésser fill de tothom; i cada gremi de qualsevol perdulari amb ínfules d’idees, i cada infant amb cap curiositat malbona d’una greu agafada de dits. Sense pietat els atuïa amb tuïcions de mestre-tites, al·literatiu.

Què s’empatolla, féu en Guç. I sa mare digué, no gens contenta, que aquell home cansaria qualsevol adult. I si fotéssim el camp? Les dones sempre molt més fortes, és clar. Llencen eslògans d’insospitada violència sense mai del tot comprendre’n l’abast de destrucció; les diuen intuïtivament, furgant a la nafra. Jaquim-lo que es mori, home fementit. Ningú en pagaria cap remçó, ni gra de comí ni polsim de cúrcumes i safrans. A l’atzar; i si fotéssim el camp? Aquella dona s’aixecava doncs, amanida per a anar-se’n. Tentinejava, massa de vodka. En Guç votava per romandre-hi fins que no em despertés.

Filial cap a ell, i no pas cap a mi, qui sóc ta mare? el reptà. Filial, vet ací una filagarsa de mot que li espellia a l’ou del cervell inconcretes fantasies. Belleu fóra bo de diagnosticar-hi si mels d’alienació no li enferritjaven les polaritats de la deontologia. Mòrbidament, se li bellugava la punta del nas. La de la tita no ho sé. Prolífics se li descloïen records. Era aquell l’home qui l’ataconava de petitet? Es començà a relatar relats de solitàries masturbacions, relats d’hom molt inadequat, de qui els dits crepusculars cercaven redempcions entre ploms de garatge i llords llardosos bidons, depressiu, mal acadèmic, gemegós… I l’esglai que en rebia com, absorbit en les seues perpetracions, l’enèrgic home profètic no l’enxampava, sempre procliu a espiar-lo i atupar-lo.

Els cucs del seu cervell s’eixorivien tots, cercaven horitzons de llum, volien eixir-li per cada forat… els oronells, les orelles… cada trau, funcionés o no. Volien veure si l’home dolent era jo.

Per això em vaig deixondir tot de sobte. Em permetreu que també begui vodka, vaig dir. He patides certes evocacions, mentre era adormit, molt destrempadores; sóc reu de greu destret. I em figurava abaltit, amb els teguments adherits pel cruel mànguil de les emocions.

Sóc presoner pels crims descartats dels qui massa humiliats triaren d’auto-abatre’s, buits i rabiüts; són averanys infreqüents que em recorden temps que mai no s’escunçaren, i que nogensmenys esdevingueren al meu magí pitjors que no viscuts. Cal sempre doncs assolir el llivell més alt dels dubtes, no fos cas que el sobrant o excés sobreeixit d’energia culpabilitzada esgarriada per l’univers no ens damni les molècules més inestables, i ens suggereixi doncs memòries de combats ni justes que no emergiren, mal interrompudes, que per la insistència dels decebedors sentits massa atiats per mecanismes incongrus de comprensibilitat oimés nul·la. Tanquem-nos, dic, als ímpetus que ens volen fora de la cleda pròpia del que sabem que som. Ofegats de salut hodierna, voldríem, impel·lits per pulsions polsegoses dels anys on fórem lluerts o cocodrils, emmalaltir-nos d’absurds enyors. No; pesem el que pesem; som sòlids; no exercíssim pas de ploma qui s’envola imponderable, nodrida ni injectada, propel·lida, pel petroli del sospitós silenci, i visita erròniament rerefons d’enjondre on tot hi és reprogramat — cada itinerari ni recepta — per l’adroguer hiperbòlic del record fals i la descordada fantasia. Ens volem, al contrari, allivellats, hermenèuticament sobris, espolsegant amb calma les capes de l’horror per tal d’atènyer la llosa escleta on el text és tot clar. Hi hem descolgada de bell nou l’al·legoria del soldat sens fi plorat, per qui doncs portem interminable dol, i tant ens manca, quan el malparit egoista (no sé pas per què ens hi matàvem tant ni tan debades) té encara totes les forces, i ostensible se les campa per atmosferes reputades. Fóssim pas babaus; a l’atzar, de continu, frases i sentències ens fuetegen la consciència vingudes d’enlloc i arreu, i ens pensem com uns carallots que són pensaments — avantconsirs i puixconsirs plens de significat — que paríem tots sols. I els allerem privilegis d’entesa incalculable i els inaugurem monuments de caire teocràtic — o ens armem esbojarrats per a retre’ls sanguinària fidelitat. Quan no són sinó efluvis fuls, bares usurpadors, casuals intrusos, cassigalls de somni… N’hi ha embalums que es reparteixen a l’engròs, a qui l’entomi l’entomi, escapolons de raciocinis, sense altra baga ni baula on endollar-se, que tomben dels sobreploms enjòlits dels ambients tot foscs dels firmaments, i els saludem com antics renascuts avantpassats de relíquia derelicta o, tòtils de nosaltres, com maleïts, ara no gens dilectes, soldats pseudo-perduts qui només tornen perquè ensumen que heretaran.

Ara que era adormit la badiella del cervell se’m colgava al torniol dels somnis on les idees sense cap roden i roden. Sempre en pesques alguna, per molt que t’hi oposis. Repel·lents grumolls de símbols abreactius passen pel mànguil de les teues neurones i es reifiquen, es personifiquen, se t’aritjolen, paràsits. I ara hi són vius i t’hi iteren convençuts, com si són allò més de moda, i et dirien àdhuc què fer… i no són sinó oldanes rerialles de llibre medieval mal llegit. Contra això, com dic, no si valen drogues ni d’altres acrimoniosos remeis. Cal resistir-hi enrabiat com qui resisteix un cosí qui et vol fotre cul amunt una estaca roent. Plans urgents estens per tal de denegar-los accés. Un humà ben pujat no fa cas de cap pronòstic. Tot el que sabem, per molt que ens ho reputin, es infortunat i fatu. A tot cabal de nocions transmeses, ens hi girem d’esquena amb baronívol muscleig. Només ens nodrien amb fets mal establerts, amb carrinclones litúrgies sacrificials, amb clucs d’ulls burletes, amb jocs de mans i de xifres, tints falsos, i dites apòcrifes de molt plagues suplents.

Quan era a la Índia enraonava en hindú, i ho feia pausat i amb prou bon senderi, i doncs sempre poc o gaire m’escoltava un manyoc o anyoc de dones pudents, marrecs mocosos i d’altres desvagats encara més llords. Era santó; ensumava amb discreció atmosferes, en percebia certes intimitats místiques enjòlites a l’ambient, i les analitzava, i amb allò en reformava individus efímers, qui hom trobaria més tard al departament d’òbits sobtats – causes de la defallença última enlloc no esmentades altre que en les meues anàlisis, de pregoneses qui a vertígens duien – i, assegut, jo rai, allí romania, impassible, i sempre ensenyant els collons.

De vegades queia desmaiat qui sap si per inanició o per ensopiment, com núvia ultracardada damunt el sofà durant llunes mel·líflues d’ònixs i ambres, i, fos com fos, totjorn mostrava els collons. Entre sorres i fums, quasi indistint enmig les piles d’escombraries, era el punt impol·lut on les assemblees d’espatllats espantalls s’aplegaven, amb les natges flonges i els pipinets pansits que a la gatzoneta els fregaven el terra brut, i, com si sóc al meu dormitori amb barnús badat, sempre tendrament alliçonant-los, els mostrava els collons. Refusava sovint d’honorar, per raons segurament no gaire apropiades, les requestes sense prefacis de mants suïcides en flor – potser volien que els escrigués la nota pòstuma; pretenia llavors no saber escriure o haver-me’n oblidat tot d’una, i em gratava, com ara pollós i simiesc, els exposats collons. On em portaven els suïcides en flor notes ulteriorment pòstumes perquè els les omplís de savieses, i, per comptes, distretament els les estripava a bocinets sense demanar-ne apologies, només remarcant-los que aleshores em calia molt picallosament torcar-me’n el cul – i alhora em veien tots plegats els tinyosos collons. M’oferien estrambòtiques joguines robades, o sors molt menudes perquè els arruïnés els tendrums intercrurals – tota minyona es deleix perquè el santó sigui el primer a traucar-la – mes els deia que m’estimava molt més si em duien cap bocí de pa, i, escarxofats, damunt les sorres rudes raïen mos nus collons. Als arenys de la vora del flum hi havia un bagul esculat i qualques llistons – amb aquells accessoris aeronàutics em declarava prou quiti, i llavors agafava tot l’embalum i el feia volar en la meua imaginació, i, assegut, ensenyava els collons. Mos deixebles trobaven que tot el que feia volar pels oceans dels cels era meravellós, i, davall, sorrats, terraqüis, em romanien els escarxofats collons. Sovint me n’adonava que no els deia sinó teories de merda, i queia doncs en malencònic anèmic buidament d’adí – els deia llavors: sóc un moc, sóc un moc… i m’aixecava d’un cop, i me n’anava a nedar nu com rèptil, llos esmolat qui trenca la membrana oliosa dels cresps, peix argentat llavors qui xauxina meditabund sense acabar mai de coure-s’hi. Era santó; i humil, sense esforç ni recança, em rentava jo mateix la roba i l’estenia a la vora del riu que s’eixamorés amb lentituds sinuoses de perllongada cuixa, estesa a l’ocre crepuscle, i sempre ensenyava, assegut, els collons. Em rentava les faldilles i, tant amb faldilles com sense, assegut sempre ensenyava els collons. No hi havia més remei – tret que ho feia molt naturalment i humilment, i n’hi havia qui s’hi embadalien una estoneta i perdien el fil de les meues sanes recomanacions del bon viure sense mai despendre-hi un ral rovellat. A part, és clar, que els de més de mos oients m’escoltaven cagant. Tothom tenia l’ull del cul llongues hores enlairat a l’airet. Mos collons no eren res de l’altre món. Mon ull tampoc. I llavors, en aquells sermons no gens muntanyencs, molt planers, de vegades callava i, entotsolat, hi confegia poemes – poemes en hindú a la Índia, capiu? I em portaven, els qui s’excusaven així de no voler poder-me sentir, teca; d’altres intocables com jo, em portaven, dic, intocables teques que tanmateix em cruspia molt circumspectament i compartint-les amb qui volgués pessigar-hi amb dits de ronya i merdosos rai… o nets i plens d’ungles roents, com s’escaigués. I sovint rentava roba d’altri – és que en sabia pler. Rentava roba de dona, sobretot, blaus i verds, i morats i safrans vels i tovalloles, faldillams i bruses, tovalloletes d’entrecuix, draps de pit, i mocadors de nas i de cap, de les veïnes i les passavolants – ah, i els bolquers de llurs infants; rodaven les ones i rodaven mes mans, i la roba era roda qui rodava geperudament amb les ones del cresp bromerós del corrent – i al capdavall dones i mainada, i no cal dir certs desvagats, me n’estaven tots plegats ben agraïts, reconeguts.

Si algú s’escau de demanar-se què hi predicava, monòton com un estaquirot, entre poemes, li ho diré, això rai. Doncs això: la inutilitat del batre ningú, ni com a remei correctiu, i menys encara per “infidelitat” (concepte absurd, car un cos només deu “fidelitat” a la natura, ço és, faci el que faci és “natural” que ho faci, i doncs res que faci pot ésser “infidel”, atès que ho fa, bo i seguint – com cal! – l’empenta natural); ah, i recusava també la salvatgeria de la tortura, a part que tampoc no servia de res: “dolor força a mentir àdhuc qui de re no té culpa”, etiam innocentes cogit mentiri dolor, els deia en hindú; i les dones, sense reguard prop meu, assentien amb pietat; els deia: “perdre cap correguda duu l’autèntic plaer”, car qui la guanya, no guanya sinó l’ou bord d’una assegurança sense base, d’una seguretat que res no val re – lleig gegant sense cervell; l’infinit sempre equival a zero; dins l’intel·lecte, el concepte de l’ésser només subsisteix en geometries d’absurd – tantost hi fiques els estintols de l’orgull propi, les propietats de l’oldana construcció impossible s’encenen en espontània conflagració i tot s’esfondra – te n’adones que ni fores ni ets. Sense la casa del cos (ara enderrocat), ets tèrbol miralleig en sinistre estany que el primer raig del matí en escruix ja fon. Vius no pas en virtuts ans en virtualitats; tota regla hi és perquè el cap no t’esclati en salsa fètida – mes la saviesa rau en saber-se’n, salsa.

Que arribi migjorn, i tots dos ens n’anirem a celebrar sense dir re els qui mancaren a la cita, i els qui perderen tota correguda… car ells són els escollits pels déus inexistents, ni llurs assortits avatars, perquè tastin suors de felicitat. Saps què? Despulla’t tu també a l’espoliari i condueix-me més tard, en nit fosca, fins al toll de les hilarants granotes; condueix-me en acabat, amb sintètiques candeles a la sintètica mà, a la sintètica vetlla dels tancats fora – ballarem com trucaportes i picacancells arrencats als paràmetres, i esgariparem i renegarem en cràpules discontínues. Serem psítacs transferents qui durem analectes de savieses d’ultramon als caus d’orella, tan terrenals que mill hi creix i tot, dels desfets a la bestreta – els més feliços dels humans, naquis de tot pinyol.

Els buidats de les capses, els tancats fora, sempre ens mereixem millor – espiarem allerats la nit. L’espiarem, tot ho té escrit en lletra negra. I ja no espiarem mai més finestres endins dels qui couen, en pol·lucions de regles, perquè els caps no els esclatin en salses merdoses; ja no direm mai més cur aliquid vidi (horror! “per què haver-ho vist?”). Només qui no hi és, hi és. Només qui no hi és comptat, compta.

Quan era a la Índia m’adormia al ras, amb els collons, escàpols com satèl·lits, recollint, aeronàutics, astronòmics, els tasts de les intempèries. El nas em fugia, autònom. Les antenes de mos oronells, com llargs estigmes del safrà, donaven un rampeu a les celles de les papallones. Els deia, a mos oients: “no val a badar mai.” O: “hum.” I: “badeu sempre.”

De tota faisó, d’allò que de debò els volia enraonar era del papalló que vaig veure xarrupant als safrans d’un jardí el dia set de març. Era un papalló porpra fosc, vellutat, tot nou, no gens esparracat; i no era pas cap falena. Era un papalló diürn, d’aquells que en diries papalló de debò, ample, i bonic d’ales, i acolorit rai… les taques blanques només eren al marge de dalt de les ales, a les orles negres que van de cap a esquerra i dreta fins als vèrtexs on en acabat l’ala ja comença de descendir… és clar, no me n’havia adonat que hi ha moltes de papallones que eixivernen, que en saben prou per a passar l’hivern intactes, i esperar que el primer bon temps no bufi per tal de sortir ja a cercar mam (o tec).

Això era el set de març. Som al catorze i torna a fer fred. No hi veig pas cap papallona, avui. Tot i que els safranets allí són, oferint llurs conyets peludets a qualsevol insecte qui en prengués gustet. Parlant de conyets, na Clítoris era filla d’un mirmidó pelut, amb unes antenes als narius molt nervioses, que copsaven totes les sentors d’una hora lluny. Era, la filla, una xiqueta molt ben plantada, tret que petiteta, minúscula… i nogensmenys un dels avatars més lascius ni conyarrins del déu més gros, en Jou, se la volia cardar, com es cardava cada femella qui a la terra fos, car per això havien els déus cagada la terra, collons, per a cardar-se’n els habitants. Es va haver de transformar en formiga, en Jou. I el formigueig que totes les dones patiu al clítoris, qui sap si hi teniu un déu cardant-vos-el, molt amatent, i astruc, malparit. Parlant d’insectes, oimés. Maleïts si n’hi ha, qui eixivernen! L’altre jorn que feia bo, el set de març, n’acabava amb picades rai als turmells… no sé pas quins dos elements (les picades són molt diferents) m’atacaven… confii prou que cap dels dos no fos cap aranya d’aquelles letals o mig letals… me’n record el dia dels nassos de l’any 1999, quan al mateix jardí, em vaig trobar una aranya negra… la vaig agafar en un potet de vidre… encara hi deu ésser, tota eixuta, momificada… Em trobava tot deprimit, i encara em vaig deprimir més… amb la mort sempre a frec de fotre-se’t a sobre… Amb tots aquells agents de mort a l’aguait, món de merda… Fins i tot al jardí de la voreta… I llavors pitjor, car encara hi tenia canalla a casa… Terrible… jo qui per a protegir-los era capaç de tot i pus.

Les fiblades als turmells, en acabat d’una setmana encara feien molt mala cara… eren diferents… les cinc al turmell (i voltants) esquerre eren amples, amb un pinyolet central molt enfellonit; les tres al dret s’havien aprimades, empetitides, en un vermell roent… aranyes, paparres… no ho sé… hi ve molt de cérvol i mamífer salvatgí per ací, i això porta paparreta dolenta… També els ossets rentadors, les guineus, els opòssums, les hienes… I les figures escrites providencialment a la pell… sabeu què? Tot és signe de quelcom, i res no és signe de re.

Ara, això de l’insecte nociu, no hi ha animal més nic ni inic ni que hagi fet doncs més de mal als humans… Vigilar rai, cal.

Altrament, rentant-ne i no, el safrà sempre m’ha dutes memòries plaïbles. És tanmateix cert que els qui es veuen obligats a treballar-hi per a obtenir-lo, ni els paguen com cal ni els tracten amb prou miraments. Home, als de la colla del Safrà, a en Nonell, en Mir, en Canals, aquells encara rai – els deien del Safrà, car a llurs belles pintures, si hi havia una color que no planyien gens era aqueixa… I també hi ha aquells carallots, els bonzos dels aeroports. N’hi havia un, d’aquells enfaldillats de la falòrnia, al qual li vaig dir, abans el barrut sarcofagós Sarkofaguí no se m’ho copiés, casse toi pouv’ con (osta-te’m, datpelcul), i se’m va irritar talment que, tret que corria millor que no pas ell, car encara no era a la Índia ni era santó, i doncs anava sense faldilles (vull dir, anava en pantalons), per una mica que no em fa una cara nova a mastegots.

Tant se val. Amb el safrà era. I feia o tenia intenció de fer, tanmateix, referència al fet dels arrossos de casa. L’arròs de peix, assenyaladament. El safrà que obtens tu mateix i llavors, ara deses per a més endavant, ara fiques a l’arrosset… Allò alhora t’atia la vista, el gust, l’olfacte i l’oïda… Tornes a sentir ta mare o ta padrina, ton pare, ton padrí, tots traspassats de lluny, mentre hom remena l’arròs al caliu de l’eixida. A part, hi ha els safranets que com el safrà bord també ixen ensems quan encara l’hora és freda. Quin anunci primaveral més fi! Per a quins insectes, safranets, us badeu? Quines idees, sòpites sòmines de cervells, amb ham i esquers prehistòrics, no tracteu ara d’empeixonar? Han d’ésser per força insectes molt primerencs, i doncs força enduradors de glaçades i fredors.

I llavors cal esperar la tardaó perquè el safrà ver (o satiu) no tregui el nas amb els seus (en general) tres estigmes llargueruts que cal pessigar amunt… Cal parar compte amb els safrans bords o safranets – diuen que verí rai. Ah, i si faig memòria, tres o quatre cops he anat explicant pel món el nom meravellós de “groc” en català. Quan la gent deia “crocus” jo qui : “indeed, from crocus comes groc!” D’on tothom feia polidament veure que se’n feia creus. Car, llas, no pas que tothom el meu entusiasme pel català (ni ara per l’hindú) comparteixi pas… Sí ves, tinc certes manies, mes ja em direu a qui li’n manquen.

Mes moixoni que ara se m’atansen els menuts. Dic als marrecs com confegir poemes. En sou capaços! engresc. Només us calen les tisores dels dits per a pinçar-hi paraules al vol, i tallar-les i retallar-les al vostre gust, que caiguin on caiguin – sempre llavors volen dir quelcom o altre, oh i tal!

Començ de perdre empenta, les banyes se m’escarranseixen. Noses de quequeigs blaus, de gemecs revinguts en degradacions agòniques, em subverteixen l’ideal acer, rom i rovellat, de l’estossegós discurs. Els faig anar a ca l’adroguer que m’hi comprin cap cuc nu i que, sense compassió, el fiquin en cap osca de noia perquè dins no me l’esclafi com codonyac, me’l mig liqüefaci com desglaç, i que llavors, recollit en voles o palmells si fa no fa nets, me’l duguin perquè l’ensumi, escorniflaire, molt llefre de fragàncies oníriques. Cauré de son després, immòbil, com pegellida qui amb bleix prou pausat se somia baldriga o falciot.

Imperiós, en acabat de la becaina, congriaré llavors, amb millor veu, esguerrats i famolencs, com si els sóc el timoner qui per vívids somnis els restaura. I ara, oh miracle, saltareu tots plegats per a caure ensems desmanegats; els esquelets tots compromesos, i sense exprimir ni esprémer cap renec ni jurament ni que sigui de caire vaporós. En acabat, llanuts i borralluts, fets un farcell si fa no fot vescós, romandrem a lloc, desfent-nos gradualment. Oïu-me, ho repetiré : Només el qui no fa re, té dret al perdó. Ni el blat ni la falç no vulgueu. Qui més vol, més ha; mes qui més ha volgut, menys ha tingut, al capdavall. Sou immortals per trons. El grumoll de tots vosaltres mort, ficaré el vostre únic crani comú damunt pentacle perquè na Cloris, pitonissa de l’as de pica, en faci nou déu qui inauguri un millor paradís.

Sí ves, noia; érem encara joves i dins l’arbre érem. Vivíem encara als estrets forats i galeries dins els grossos arbres escapçats. Al llarg de foscs corredors s’hi trenaven, espontànies, cambres i cambres on cap moble no engavanyava mai l’avenç, i on et podies doncs sempre col·locar a recer de la nit, els animals, i el fred, o d’altres maltempsades, com ara certes maleites invasions de veïns bàrbars i còbeus — repulsius desgraciats qui tot ho fotien malbé en nom de qui sap el concepte babau… o infecta divinitat… dit, a sobre, en un trist ganyol d’algaraví tot plegat esborronadorament llord i lleig.

Tant se val. I ara, dins aquest arbre tranquil, m’hi tornava a ficar avui, jorn de pau, després d’haver-me cardades profusament quatre femelles molt pipiolis al peu de cap paller i… I hi havia… Hi havia, a la llum del ble qui cremava en el cossiol de sagí fos, el cos del mort. Al racó, imatge divertida, el mort qui somreia molt sorneguer, com ara fotent-se’n dels no-morts i dels qui il·lusos tampoc no els vetllaven; alguns en atalaiar-lo restàvem esbalaïts, car com traduir el seu somriure…? Hum! I, damunt, exhibeix, per una esquerda prou burlesca a l’entrecuix, no pas cap impotència, ans un il·lícit, crec, trempament. Així s’escau. Com vivim tots plegats a la soca de cap arbre, la soca o monyó del seu ésser (o no-ésser, tant se val, car tot i que és mort el mot que compta és és) viu al seu vit… i tothom, com la saba munta i el vit trempa, hi enfoca l’esguard per a veure’l batre i glatir — i doncs viure.

—Una mica més de vodka, Cloris?

—Em teniu encaterinada… Nen, no tenies tanda al dentista?

—Mama, érets tu, qui hi tenia hora.

—Doncs t’hi arribes i els dius que estic malalta.

—Però…

—Nen, fes el que et dic; no siguis enze, em sents?

~0~0~

en aquest món d’ous i esferes

en aquest món d’ous i esferes
si no saps et desesperes

sovint t’hi manca una peça
cerques doncs al fons de l’ésser

cerques pels guals i atzucacs
cerques pels cels i els escacs

també pels llimbs malencònics
en seient de braços cònics

raonant amb llibres ímprobes
enraonant amb cuscs íncubes

i si al mills de tos poders
no t’hi trobes sinó res

doncs com dic et desesperes
en aquest món d’ous i esferes

d’on només se’n baden nyaps
s’hi espelleixen esgarraps

d’absurds monstres o quimeres
de qui no en veus ni esperes

veure’n cap raó d’essència —
res no serva consistència

i t’esmes doncs irredempt
t’esmes esclau mai no exempt

de la química del cos
ni de la follia exclòs

dels àtoms tan arbitraris
de la matèria als armaris

de les esferes i els ous
d’aquest món de protozous

fent caramboles o pífies
per les atmosferes bífies

ni les boges litoglífies
dels genomes sense quest

fent ara aquell — ara aquest
tant si és astruc com funest

tant se val — si surt bé val
i si et surt fluix o tal qual

o una merda total
tot hi cap — nois — això rai

tot el que surt és cobai
dels experiments del savi

més boig i més arbitrari —
no ningú a cap calendari

inexistent doncs — i així
i tot fent-nos cap ací

i ens pren el cap per topí.

~0~0~

Eleuteri XV

Vidu Primavera, segon lliurament

Davallant de l’autobús d’Alcarràs qui t’hi trobes com un xut, en Mili Guç, llepant embadalidament un pirulí rosat…

[—què fotem?
—na fent
etc]

[Pobrissó, que desmillorat en el seu nou i darrer exili! (No volia haver tornat a Catalònia fins que el castelladre invasor no en fos tornat a expulsar. Mes el traïren els maleïts venuts negociants barcelonins, infecta púrria, i Catalònia doncs és encar a urpes del pútrid. I s’ha hagut de fer fotre, com tants i tants, tret que ell n’és més nyicris i no es vol morir que li calgui femar terra llunya. Encar que Catalònia ja sigui prou un femer envaït, hi afegirà, vidu primaveral, la seua pura carcassa de genuí aborigen, sí ves.)]

[I només fa uns anys, a ca seua de debò, a Nova York, a l’aeroport hi teníem (ell eixelebradament eufòric) la xerrada més capdecony, d’on en acabat en treu aquell volum (el llibre més ferotgement mancat mai empescat per ningú) publicat també el 1998. Llibre que es diu: Llibre d’en Mili Guç, copròfag. (Amb el nom ja paga, ecs.)]

[I aquests segments que dedicarem als repulsius datspelcul de la indecent “lliga del bon mot” qui ens amargaren les joveneses… (Redéu de merda, com si no n’haguessin tingut prou amb els criminals castelladres qui ens esllomaven a cops de vímets i ens apagaven burilles a la llengua si enraonàvem en català i si no apreníem llur fastigós algaraví virós) (no l’aprenguérem pas, i el que ens injectaren com verí, el nostre cos sa i enteniment més ferm més tard ho rebutjaren pla!)…]

[Aquests segments d’ara… què són doncs sinó tristes romanalles del seu verb esvalotat… sobreeiximents, afegitons, apèndixs, escolis i esporguies… tot plegat rampoina i bordissalla a l’esvaït volum de rebomboris morts?]

~0~0~

…“por de morir em fa fer vida estreta”, ausades, vós… pitjor… vull dir, millor… pel cap baix! — [això em deia, difressat ara d’en Zacaries Mur — qui es fa dir Emili Cuguç quan les obres que escriu són “filosòfiques” i ja no pas feixugament ni ensomicadament ans endormiscadament (somníferament) “històriques”] — por de morir em fa fer vida negada, ofegada, escanyada, restringida, estrangulada, escapçada, anihilada… por de la mort em duu a pèrdua volguda (benvinguda!) d’identitat…

…així, escolteu… com menys sóc… menys mor de mi… menys patir ni patir-hi, doncs…

…car tot és fantasia, construcció del cervell per l’alteració de les químiques que hi deuen coure… (per això sóc tan complaent amb el meu fat de beta… de cosa secundària, sense vàlua, que hom oblida, havent cregut que l’ha llençada a les escombraries no en fa pocs, d’anys…) (i cuguç… cuguç, és clar, des del ver començament… dona meravellosa, divinal… promíscua… aventurera, heroica, valent… per tots els alfes qui li fan patxoca a tesa… i llongament ans pregonament… tastada… on jo només hi tinc permesos tastets adotzenats… mai en indrets sacres, interdits… i humiliat… humiliat a bastament… humiliat per la dona… i pels seus adònics, esversats, savis, eclèctics, eminents amants… i per ells, i sobretot ella, sovint molt vergonyosament atupat…)

…atupat (oh joia i rejoia en la meua part més íntima aitan joiosament doncs i aitan agraïdament!)… refeu-m’ho… refeu-m’ho… refeu-m’ho cada dia… escarransiu-me el jo fins que com pansa claferta de floridura i verdet no es torni al capdarrer esventadota pols… empetitiu-me cada dia una miqueta més… que al capdavall romangui aitan negligible que la mort em passi part damunt sense entrompassar-se gens… com si passava damunt un cotó-fluix eixut tot impregnat de (buf!) no res!

Així em vull… així agraïdament… cuguç… humiliat… ataconat… vaig fent… per les nits teclejant sonses matèries impregnades de… impregnades de… (un mareig de químiques alterades que… al gresol o cassoleta fètida del com més anem més corromput cervell… coure deuen-s’hi… coure s’hi deuen… s’hi deuen coure).

…sense gaire consciència de tu, la por de la mort, la por a l’anorreament, s’allunya — car si no saps del tot ni qui ets, tu què en saps? — pots potser, metamorfosat, perllongar-te en acabat (en acabat del cop letal) en qualsevol altra cosa — tot fluctua — la continuació de la feble flameta del tu es perd per les denses boires de l’horitzó esborrat del qui sap…

…sense gaire consciència de tu mateix, ver, la por a la mort s’esllangueix…

…minimitza’t… i…

(tan mínim, minvant… alhora se li eclipsava la veu).

~0~0~

Mili Guç
no fotis el badoc
i para compte a no dubtar ni un segon
a acceptar els favors de cap deessa
— les deesses no aprecien gens els dubtes
i pitjor
t’arrisques a mort molt cruel si ets prou ruc i les rebutges.

~0~0~

sempre assumeix el NO com a contesta en tot a la vida
el NO ja el tens
si per si de cas et ve el sí, llavors la joia

en canvi, si assumeixes que tens el sí
i et ve, com sempre, el NO
malament rai
la fúria, l’atac, el pansiment, el podriment
la vida sabatera, lloca, flonja, esclafada, virosa i fètida.

~0~0~

a la cua del ramat de savis bocs barbats
feliç amb la collita aitan fàcil de l’espigoleig
escarbat merdisser jubilava entre el xerri

així eu i mos llibrets de filosofia
em solacen només d’ensumar’ls
cada pàgina dur’m flaires de culs o cervells
que m’obsequien amb qualque molt restret
atapeït afetgegadot palteret

idees de consol m’atipen il·lusament
com si en tingués prou no pas amb teca vera
mes nodrint-me amb pets.

~0~0~

coprògraf

del pleniluni en neix el nèctar nacrat de la nit
excelsa poesia com si de la musa en bec llet
m’inspira aquella nit d’inestroncable ruix de pit
on cada objecte pren (com les que m’alcen l’esperit)

ales i èlitres diàfans que em ballen pel barret
llagoters follets xerraires llur cloqueig obsedit
líric deliri que em vol volant com ells i de pet
llençar’m eteri pels aires tremolenc lluent coet

ara us em vinc els dic sols de pensa sens esgarip
só qui desclou i s’envola com si fos ou (son gep)
i enjòlit colca els raigs lactis sens eixanguer ni estrep

un altre peixet sense substància ara doncs rep
la xarxa lunar — un nou ens lleu de lluïssors tip
qui als traus això hi escriu amb frescs estronts de canfelip.

~0~0~

és difícil demanar re als patrons
rarament et donen el que vols
amb un somriure de complicitat
et donen sovint allò menys adequat

i si et vols allunyar et tenen controlat
i si els vols assassinar et fan assassinar
i si vols anar a cagar et tenen vigilat
i si vols no veure’ls cagar et fan delegat
de canfelips amb tota lluminària il·luminats
perquè vegis eternament com ragen les merdegades
i com l’embut se les engoleix
a tesa sacsant-les perquè pudissin pus
i ton nas les tastés sense que se n’atipés jamai.

~0~0~

Oratge monitori — mes va tanmateix eixir a l’horitzó estrany — prenia el cel mal carés — els agalius eren de temporal rabiós — es mullarà, es mullarà — es mullà, efectivament — mullat esdevé més moll — i moll trobà millor muller — s’hi mullerà — i foren feliços — car marit moll amb forta muller, consent molt amable a cap contracop de matrimoni — que llavors es consolida com ferm sòlid monument — ben assegut al món.

~0~0~

ah el goig i el plaer d’ésser una mèrdica merda
tothom pel voltant disparadament desesperada
presumint esmeperdudament i histèrica

i tu (tu rai!)
presumint de no re
trepitjat a tesa
com esguerrada estàtua
com caguerada estàtica
com rajoleta asclada
friable estètica
èpica blana
etèria enjòlita
ectoplasmàtica

padellàs mig delit
ostracó fungible
fluent fonent-se
tost impalpable

reflectint cap raig
feble llis
insegur transitori

pampalluga fugaç
que molt imperceptiblement
l’ambient potser
en va torniolet
difuminadament arrugava…?

~0~0~

molta por i poca vergonya

si de petit faldilletes
molt adondat adult

torna’t un pèl més escarransit
davant l’imminet clatellot
de la dona — la mare
la padrina la tieta
la dida la minyona
la seductriu de torn
la dona la dona…

i que sobre t’arruqui:
molta por i poca vergonya!

etern retorn del clatellot de torn.

~0~0~

massa coneguts

si veig en Mili cada dia més pansit i escarransit, desvalgut
i la seua dona cada dia més colossal, grossa i lluent
haig de pensar per força
vampir ella
vampiritzat ell

—no, no (em diu l’homuncle
amb el seu somriure obsequiós)
t’erres, Eleuteri, de mig a mig
vampir si de cas (ha-hà) eu
car li xarrupava el menstru totalment
i ara que li’n manca (pel com se’n diu, el megateri
no, el climateri)
la merda li’n xucl sencera
entre les cuixes titàniques
o la carranxa que és pont cap a l’infinit

—ecs, manoi!
d’ací, malastruc, les infeccions que et migren!

—no, home, deu ésser la meua natura, ves
poc feta als treballs del viure rude

—carallot, això en dic suïcidi merdós

—no, no, vull viure fins que el vel no caigui dels secrets del món
i en pugui beure a galet i a pler els menstrus
les secrecions, en cels beneïts xipollejant, rabejant-m’hi!

—lamentable!
feble seient aixafat pel cul desmesurat

—cap de naltres la coneix del tot
produeix si vol monstres a l’engròs
fàbrica i màquines letals als clots recòndits de la femna
faries mal fet si li queies mig tort
tot triturat a tesa per aventura en tornaves, ca?

—desfet en cul com la merda que et menges?

—vomituricions, nodriments reciclats, xarrupa-hi

—poc faré pas

—tots som merda fins que no ascendim

—no sóc cap mosca vironera

—per què tan defensiu?

—jo defensiu? vols que et fòtigui cap mastegot?

—Minerva, Minerva! (l’homuncle se’n va anar fugint
a arrapar’s ben ferm a les faldilles de la mestressa)

(per què me’n tornava abassegat
un nou gep molt feixuc a l’esquena?).

~0~0~

natura

al tòt de la tuta atura-t’hi un bri

i ara corr…!
corr fins al primer turó
esgaripa-hi: na!

i corr
corr
encar corr

i al capdamunt de tot turó
esgaripa-hi
na!
naa!!
naaa!!!

~0~0~

Rodin

pensar i cagar…
si fa no fa.

~0~0~

Vantaré com demagog
el forat sialagog
o com el baró Remigi
diré que el trau uripigi
és el millor trau del món.

Tothom sap que sóc copròfag
que llep mant de cul per diners…
per donar’ls amb la llengua pel sés
vídues em paguen.

~0~0~

copròfag i reculant

disgustat de tot
fiquí’m a menjar merda
mengí’n a tort i a dret
de torts i de drets
i dels qui fotien torts a tort i a dret
i cagaven generós
i dels qui eren molt rectes drets rígids
i cagaven estret
i tota merda m’era al·licient espiritual
i sexual manteniment

merda de cada color de merda
em duia a empiri i paradís de colors etèries
fins que…

disgustat de tota merda
torní a la sana teca del fruit
de l’obriülls l’arbust l’arbrot
l’arbre comcal mateix
d’on la meua pell guanyà’n llavors
bells reflexs de fresques lluentors
– i pausa al capdavall mon botxinejat ventrell.

~0~0~

sempre com qui no hi és, ni tot

pujant i baixant escales
d’estranquis i silenciós
clandestí
com qui no hi és, ni tot

amb por tothora d’ésser-hi sorprès
deposant benèvols paquets
a frec de porta
molt curosament

i ara fugint com serp
car qui podria encobeir’n els sorolls
les bogeries
les acusacions novament
si mai fos descobert…?

~0~0~

passejava amb la dona…
nan tortet geperut
al seu costat com si passegés el gosset
dona escultural magnífica valquíria alta venúsica

o sóc una persona!
una persona amb cara de gos hà!

~0~0~

ma femme

ma femme
est le gâteau
qu’on goûte
goutte à goutte
sans jamais
le gâter

[ah les pauvres gâteux
et leur vif constant désir
dont ils doivent néanmoins
toujours s’en brosser].

~0~0~

sortós arany

sortós arany
qui et fas cruspir
per la dona

li adores el cony
i alhora se’t cruspeix

millor destí
d’estel esclatat
entre constel·lacions
d’infinits plaers

en un univers
qui en part dolorós
a la identitat negativa
lliure i feliç
mos a mos reneix.

~0~0~

shitting

i fought with my shit
and though she’s a little shit
she always wins.

~0~0~

matèria suïcidària

ah ineluctable progrés de l’estavellada

es desfà
en les minúcies constituents
la matèria suïcidària.

~0~0~

ample camp
eloqüent discurs
arraïmat ramat de gent qui bela
quin altre fat malson d’adotzenament

quan tot es fon
en el ver record
de la dona eixarrancada
qui a vespre colgat
et permet libar-li
sucs excel·lents
de roseta i zuzunet.

~0~0~

asses, fesses

tout à l’heure
quand j’étais votre carpette
j’aurais bien aimé [je le conFESSE]
que vous FESSiez [ou que votre FESSier ne fASSe]
pipi et caca sur moi.

~0~0~

proudly helmeted with
my returning wife’s discarded panties
I deeply sniff her lover’s spent milk

while with my gourmand’s lips
(at the other end) I slowly eke my pleasure
as there I savor her tasty
streaked drying shit.

~0~0~

com a sa ésser groc i jovenívol
m’abellia pler de parar sempre al prostíbul

abans em trencava treballant mant os
per a buidar’m de moll dins el cony més gros

hi anava com un penjat renegant entre penjaments
retrets i mals llambrecs de la gentalla moral i impertinent

ah al prostíbul cada bandarra gens carrinclona
a l’ull del cicló de llurs menstrus m’hi acluc estona

entre delits de suors i pudors de prostituta
mos orquestrals orgasmes baten la batuta

no sabia aumon d’altres divinitats
que de caldes dones badades de bat a bat

ah collons que n’era de savi de jovenet
ara de vellot veig que tot el que fet
que no fos cardar conys de prostituta
és anar restret de seny, budell i escorreguda

qui tornés a ésser savi sa groc i jovenívol
de tot os trencat buidant-ne el moll dalt al patíbul.

~0~0~

la neu tapava les portes de les casetes de glaç
el xiulet eixordant el sentia ara sovint
i me n’eixelebrava

el primer cop em creia que l’havia emès un vell desmanegat
qui passava davant meu i geperudament
amb un carretó amb ferralla

em pensava que sabia el vellot de xiular
d’aquella faisó embogidora i boja

fiblades al viu del nervi
sirenes de dolor intens

ara me n’adon que tot em ve de l’interior

i sort en tinc de la dona
qui sap els topants i m’obrirà les portes de la neu
al glaç lluminós
on els crits dels infants qui hi juguen recòndits
aixequen el cor.

~0~0~

teranyines de son no te’n deseixies
i en acabat l’autobús raïa lluny
només hi romanien agrors als plats
i els convidats d’estranquis eixien com rats

els recava que hi fos i aixecaven el puny
i maldeien de mi carregat de manies
mes poc en fotia gens de cas — lascius
lacais de la conformitat te’ls en rius

part dejús lo nas — paràsits sense vàlua
condemnats a sirgar a la mateixa sínia
feina que no m’escau gens — fat d’ignomínia

allò que faig — fer i independent com bèl·lua
hi valc i m’ompl — bastint escaletes rectes
per a les musiques de les cuques dilectes.

~0~0~

treball

treballar és cagar
cagant treballes
i tot esforç és merda.

~0~0~

noces de sang… de s’han caga ta l’escaleta

essent com sóc molt nervioset
el jor no nem casí
només pensava e nanar de ventre

si no vaig de ventre no valc re
el negui tesdevé pitjor
acab fetu nestaquirot
polló za qui tot fa mal

per xo si per de cas feia tres
dies sencers que no menjava gens

quin martiri la nit d’abans
aqueix vespre’l rapsode Faustí Fenici
i el seu aman tApol·loni Llec
han vingu ta ca meua a sopar
i a dur’ns joliua joia a la festa

raça gitanesca am bambres
diàfan zenjoiellats

s’han posat zèpic za tocar i cantar
i jo al racó pansit mastegant
cinte zo cordon zo nels llamàntol
zi llagoste zangoixat zhavien
ragut zabans no’ls coguessin

prou que tinc l’estatger ple
de giripigues remeis ruans lletovari
zi tutie zi tanmateix mastegan tallò
altre esdevin càvo lal·lucinan
testrageg qui tothom condemna’l foc

el zanava donc za treure tot za puntades
qua nel dapifer Mdònec Margalef
sempra mic de la bullanga’m
diu que tasti l’estofat

mentre’ls gitans solacen els jubilant
zhoste zobtusamen ta la manduca
mos llavi zatanse na la tassa
que’l dapifer Mdòne quem dóna

estofat letal amb farinera inclosa!

tot zanaven morint-se’m pels costats

mentre’l Fenici clamava
i’l Lle quera terpsícore desmanegada
ah horrible quadre corcat

allò ni’l conte d’en Poe Ball de Màsqueres
de la Mort Porprada

tothom es rebregava rabit
rastella tals rostolls dels nítol
zam besmolats punxons
totho mesdevenia ràpidament lloca
podri ti lin aixie nescate
zi tot zel zera estretor zi bromeres

(…)

avui però era l’endemà
sacerdo tepigramati cam bullals de ser
pes descorda am bepitalami corgasme
se’ns creu al lli ti tocant’ns-hi les peres
diu no sé què i’m petoneja la dona

instàntania vídua sal·laç la dona
se m’atansava co moratge desavinent

volia fotre’l camp mor ti tot

relliscava’n pluja de cendres
cremaven letàrgic zels morts d’ahir

m’amagava a l’opim racone
ton roman cam bofec zi torçons
banya te nel zexcrements de tot
zels qui tan bé havien paït zels
mariscs del vergonyó zahir.

~0~0~

companys, companys
quin món més mal cardat
el zhome zam bel banyó
les done zam blo forat!

…

companys, companys
quin món de cornamuses
els homes els catets
les dones hipotenuses

…

companys, companys
l’univers es desintegra
els homes les supernoves
les dones el forat negre

…

companys, companys
oi quin món més malparit!
l’home llangardaix de migdia
la dona muricec de nit

…

ni per a naltres ni per a valtres
amb blens massa fàcils d’encendre’s
els homes s’entrecremaven
les dones n’atiaven les cendres

~0~0~

foramurs fronteres

rere els mèdols de tòtems col·lapsats
més alts tòtems amb armes neguitoses
oiosos s’alzinen

de tret a atret
buit ninot dels vents
creats pels fètids aflats
dels conductors.

~0~0~

de sobte

de sobte, on som?
tornem’ns-en tornem’ns-en
aquest desert de bromes és immens
aquest desert de bromes és infinit
ens hi asfixiem
tornem’ns-en tornem’ns-en
ans no sia massa tard
ans no hi fóssim perduts
sense sàpiguer on anem
ni d’on veníem
enmig de les bromes asfixiants
de l’infinit desert xorc.

~0~0~

vists de bell nou

en tornar de bell nou a la meua cambra de minyó
com quan mon pare encar era viu
i tot hi era doncs harmoniós
i m’enyorava corestès amb les velles vistes del riu immens pel balcó
amb el paisatge heroic dels camps catalònics on els catalans
vam vèncer les hordes salvatges i llordes del ponent enverinat
i tornava a oir-ne els timbals aferrissadament esventats
i el cor, estès doncs, em batia més fort
fins que no tornava els ulls a l’interior
i ara m’apaivagaven les conegudes sentors
de mos racons plens de tresors
amb les plantes encar llavors regades
per mans amigues de trast en trast
i em tombava il·lusionat car em semblava que tornava a sentir
barallar-se a cops ressonants de bec els meus dos tucans
com en vida prou sovint havien fet…

mes ara quelcom hi és mal plantificat
qualque pegat m’ho destarota tot
els ulls ho veuen tot nou

avui tot d’una me n’he adonat
que l’aigua bon tros havia deguda pujar
car als armaris tota la meua roba romanent
la d’hivern sobretot els barnussos els abrics blaus
són tots somalls i part de terra i a les lleixes baixes
les capses de sabates amb les revistes de ninots i de col·lecció
no valen ja re – uns grumolls empastifats

i també me n’adon que les de més de mes joguines
han estades pispades qui sap per qui per lladres transeünts
i àdhuc que tot hi put a indefensable resclum

els ulls de la nit nombrosos en hordes m’esguarden
novament cap al passat
car el passat és l’esdevenidor amb això de menys:
aquell sentiment d’ofec
aquell escanyament anguniós
aquell tòrcer o cargolament del coll transformat
en cargol darrer
que tanca el taüt.

~0~0~

monyó a la calda sorra

ma mare i mon pare — encara tristos
han posat damunt la taula
un ventilador gros negre potent

aquest ventilador és perillós

per a demostrar-los-en la perillositat
com qui diu distretament
he ficat un dit entre les aspes rabents
el perdia encontinent
veus? — ensenyant-los la mà amb
l’anular de l’esquerra a parir panteres
arranat arran

un ditet escapçat qui de moment
massa sorprès
ni a sagnar gaire no pensa

llavors he corregut a la platja a enfonsar
el monyó a la calda neta saladeta sorra

un somriure plàcid se’m dibuixava al vult.

~0~0~

seny de cony

cony de seny!
el seny del cony
endreça el món

món en bescunç
(per l’eixelebrament del vil vit
sempre a frec de caos mès).

~0~0~

uxori

si morir és bo i sovint molt assenyat
millor és morir per una causa bona

fet i dit, m’he mort per la meua dona
qui duu, amb urc, el nom de Llibertat.

~0~0~