Dinou de n’Eleuteri

 

 


Eleuteri XIX

Damned informer! — maleït xerreta!

A frec de cardar un vespre fosc amb una negra a l’aire lliure damunt el meu abric blanc de pell de xai, el fred m’esborronava la pell al cul. Érem sota un arbre vora el rierol del parc. Pel fet que l’abric era blanc encara rai que hi veia la negra sobre, mes pel fet que la negra n’era molt i la nit també, no sabia del tot on ficaria la xil·la, d’ací que li digués, Sorry, but I don’t even know where I’ll be putting it; couldn’t we get someplace else with a bit of light? Sense gens de ganes, va accedir-hi, de tal faisó que ens atansàvem on un fanal feia una mica de llum, tret que ja hi havia allí una altra parella també cardant, i me’n vaig adonar que aquella altra dona era la meua dona, i em vaig esfereir de valent, car que la dona cardi amb altri és normal car prou és la seua feia, mes que jo despengui el que ella guanya, i tan estrènuament, en d’altres meuques, allò no anava ni amb rodes. Vaig dir-li, Shit, let’s go piss off and fast; the woman there is my own wife.

Ella va aprofitar l’ocasió. Diu, You better pay me and let me go by myself, or else I’ll yell that is you here, her husband, that I have with me.

Maleïda xerreta! Li vaig dir, planyent-me’n com cap cadell a hom qui trepitgés cruelment i patètica la cueta, That’s blackmail, you know?

Pay and shut up, féu, i se’n va anar enduent-se’n la paga i res més, vull dir, sense ni haver hagut d’eixarrancar’s.

Essent com sóc pus tost garrepa, allò de despendre cinc dòlars debades, em féu força mal, em va sabre força greu. Tot pansit, vaig tornar a casa, on no vaig tindre ni esme de pelar-me-la.

Durant la nit, abans de bon matí no tornés la dona de treballar, vaig tindre un somni on el maleït xerreta, el damned snitch, el rotten fink, el podrit delator, era no pas la barjaula d’anit, ans jo mateix.

Moltó Puig! em cridava algú en breus reverberacions. Moltó! Puig!

No em podia pas amagar, retallat dalt la carena al Solell de l’horitzó. I la veu autoritària de no sé pas quin capità de l’exèrcit, influïda pel Solell, esdevenia més i més ridícula, com si n’hagués xuclat l’heli. No sóc cap torsimany amb ful turbant tractant seriós de desencapsar fortuïtes semàntiques, fades litúrgies de funeral, que li dic; ara, assumiré tanmateix que vols que te’m quadri i t’obeeixi, ço que faig prou paradigmàtic i àdhuc estètic.

I ara! Carallot qui sóc! Què li havia d’haver dit! Com tendra piconadora, se’m fot damunt i feixuc em paralitza. De mantinent, allò esdevenia malson. Em raona el cervell adormit: Sòmines que ets; cal dir que obeeixes i llavors deseixir-te’n (desteixir-te’n com si per teranyina et veiessis enxampat) sense que qui mana (ni t’enllaça) se n’adoni. Ans no se’t tiri a devorar’t doncs damunt. I, darrere, al rerefons, Suggereix un nom, suggereix un nom, em repetia insistent, el magí. Qui denunciaré, qui denunciaré, li responia al meu torn, esveradament.

M’enfonsava a l’abís de l’apnea, i esguardava a les parets del pou els noms indelebles dels indígenes qui conec. Sabia tanmateix que l’hom qui portés el nom que diria, rebria de valent. Sobtats depredadors el torturen, i un ruixim cristal·lí de plors se li construeix al patètic visatge, cortines d’ambres escalabornats que tot instint amorós repel·leix. Quin nom diràs, quin nom diràs, em deia. I vaig dir el meu.

Tot d’una em vaig eixorivir; bleixava feixugament. L’empatia devers tothom demostrada per l’ésser més perfecte qui esdevinc adormit em redimia als propis ulls. Eren només les cinc de la matinada. Per arcaics crims de perversa moralitat aliena havia despesos prou mesos prou durs a les presons. La societat té regles repressives i disciplines de ruc que cal tanmateix fer veure que hom reconeix i si fa no fa accepta. Per diverses violacions de les falses lleis que hom ens etziba per a aclaparar’ns, temporalment la meua residència ha raguda en desèrtics verals dels quals no he sabut o en tot cas pogut mai fugir. Sempre he acomplerta la pena en la seua molt cruel totalitat. Em vaig anar a guaitar al mirall. Hi era jo, marcat. La veracitat de les marques de les antigues sevícies administrades al meu cos per presoners i escarcellers de qui les actituds o els tarannàs paral·lels havien estats de rebuig i d’odi devers qui sóc part de fora (car no em poden veure, ni ningú, si sóc de debò gaire perfectible dins, que tampoc no crec pas, el malson de suara demostrant-ho, per si calia, prou) m’assentava en la meua convicció: no duc escates als ulls, ni tinc les parpelles cosides, ni hom ha feta mitja amb els raigs lluminosos qui a les ninetes em truquen; em veig com sóc: puríssim criminal.

Les primeres clarors se suggerien a l’atmosfera; l’oratge prometia molt; escalava sense angoixa el Solell els puigs amoltonats de bromes on es bressolaven angelets. O, hipnopòmpic, tenia la cara plantificada entre bonys i bots de coixins i llençols. Sí, car el llit grinyolava com cap actriu d’escardalenca veu. Paisatge talàmic, de prat aitan assolellat que sembla blanquinós: com s’hi alleuja, a llàgrima viva, el bou; ah, pobre bon bou, sull, sense banyes, tan que et maltractaven, i ets un tros de pa!

Vaig sentir la clau al pany. Tornava la dona, un pom de ponsèties al braç, com qui tragina amb flames d’infern.

Ei, em diu. I li dic, Ei; beuríeu una copeta?

Volonters, respon, mes amb un frunzit de celles. Què teniu? faig. Llambrescament s’evacua devers l’espill. Avorreixc les imatges, diu, i simultàniament en trenca el vidre amb un cop de colze. M’estimuleu la curiositat; per què? que li deman. Un dels clients d’aquesta nit m’ha sortit teocràtic; m’ha dit, incoatiu, de “deessa”; l’he volgut desenganyar, mes ha orquestrada aleshores tota una litúrgia d’adoració fastigosa i exhauridora. Li he dit que aturés, que esdevenia soporífic, que tota la merdegada dels rígids axiomes de la religió i la jerarquització societària me la portaven d’allò més fluixa. Com s’ha posat! I això que no li he dit la veritat, que els trobava falsos, fanocs, colltorts… i subsidiaris només a les ambicions repugnants d’uns avantpassats perpètuament malparits. Tant se val. De sublim, rabit i entusiasta s’ha propulsat d’espetec a tot estirat i dret i estantís, a simptomàtic i psicòtic; ara no adorava re; ara s’esgargamellava acusador amollant tòpics suats i coents. Ha esdevingut amenaçador i tot, s’ha dispensat de tota polidesa, s’ha indulgenciat a la bestreta i la inèrcia violent l’empenyia a l’agressió. Melangiosa, he consentit a etzibar-li el xi al pom de la gola. S’ha escanyat com si infatuat volgués alhora cantar, volar i menjar ametlles. La segla s’enduia la seua la sang, els rats més tard bocins del seu vult.

L’acotxava al llit, encara sanglotant, com al prat esblanqueït per la roentor heliocroma adés el bon bou escornat, de xereca figura mes d’ànima excel·lent, llagrimejava així mateix. No ha estat re, que li dic, pitjor ça-enrere us feren a vós, a la plaça, entre bòfies i d’altres dretans malparits. No permetré mai pas que us hi tornin a dur.

Car és cert que si mai per cap altra casualitat vinguessin a endur-se-la, em denunciava sol. I se’m tornaven a endur. Maleït xerreta, mes amb condicions.

~0~0~

No sé si t’he dit que na Minerva Mur carda amb tothom… cardava amb tothom abans que no es casés amb en Zacaries i res no ha canviat; carda després de casada si fa no fa igual… (cuguç en herba i cuguç en garba, diu el gavatx) … hè…! àdhuc un jorn d’estiu on mataven el porc, no sé pas si m’ho deia de per riure o perquè anava una mica pet o per què, però àdhuc, com dic, m’ho va proposar a mi i tot, que anéssim, passat l’hort, a fotre una miqueta; me’n riguí com conillet i li ho vaig agrair alhora excusant-me que havia d’anar a l’excusat; no pas que m’abelleixi gaire o gairebé mai de cardar amb ningú sense avís, mes encara pitjor, molt pitjor, si la dona és la dona d’un amic; una cosa que trobaria impossible de fer mai (és que només pensant-hi em destremp totalment) fóra cardar amb la dona de cap amic.

Doncs tant se val, la qüestió que l’altre dia, de Xicago a Atlanta, la van enxampar cardant al canfelip de l’avió. Els collons d’americans, sempre tan acollonits que tenen por de tot, i s’han d’armar per a anar a cal veí o a pixar defora, cridaven tots esfereïts i ridículs al terrorisme, terrorisme!

I ara tens na Minerva a la garjola i el pobre Zacaries anant d’advocat en advocat i despenent falaguer en unts i suborns tot el capital. Ha dit a tothom que no era pas ella cardant, que era ell, datpelcul, disfressat d’ella, emmirallat (litotement, diu) d’ella, i que doncs l’haurien d’engarjolar a ell, que de més a més és reu de mant d’altre crim insospitat, que som-hi, que au, que ella és una santa de cloquer, que hom l’hauria d’entronitzar i oferir-li en acabat himnes, chors i lloances, mes ningú no li’n fot cap cas, car cada cas és un cas, i aquell cas no és pas el seu.

I ara! — fa, amb hiperbòlics escarafalls, quan li diuen que prou era ella, que els americans de més a més de molt porucs són molt garneus, i la hi tenen filmada bo i cardant al canfelip, alhora posant tot l’avió en greu perill de terrorisme amb l’animositat divina creada per aital defesa i ultratjosa, sacrílega, cardada enjòlita. A l’hora de l’acollonida nacional generalitzada, qui així desafia o arrameix els déus de la bíblia, i no cal dir el pilot i els armats de la secreta infiltrats entre els pets, tremolencs, passatgers, condemna tot el poble, tant l’alat com el de sota l’ala, i no cal dir tots plegats, tocats de l’ala rai. Ei, i un bon plec de rucades semblants.

L’escàndol s’ha eixamplat a gola d’epilèptica balena. Mocoses, les locutores de cada noticiari hi han ficats èmfasis tronats i de tro; i els militars molt experts en aqueixes irrisòries matèries s’hi han cagat, encara més patètics, amb llurs anàlisis eixordadores amb rerefons d’esclats i de llamps, i de bombardeigs anihiladors i de catàstrofes totals.

Poètics, els comentaristes polítics amb programa a part, no mostraven, ells, avions ni helicòpters estavellant-se molt exageradament enmig del poble alhora esgargamellat i enllordint, incessant, calces i calçotets (imatges de trucat cataclisme massa gastades pels xarons periodistes de l’instant); mostraven en canvi coleòpters d’èlitres escapçades qui venien, taciturns i tristois, a jaquir teranyines i budells damunt la neu; llurs cadàvers adés, ai, de vius coruscants velluts, es marcien ans podrien ara encontinent, a tot estrop, i on tot era abans cuca de pinces, ungles i fiblons molt evocativament agressius, ara malastruc t’hi ensopegaves, nyap nivós, un mesquí palteret de corrupció — metàfora adient on l’imperi esdevenia en un tres i no res brutícia impotent, per culpa no pas de cap insecte víric ni maltempsada del maltractat ambient, ans per l’atzagaiada impertèrrita i ineluctable, ai, del terrorisme, tampoc no pas domèstic, aliè.

Bufava el zèfir i era a l’eixida, i m’hi ha visitat l’esveradot Zacaries. Em diu que ha esbrinat l’espectre sencer ans malauradament massa psicodèlic del seu dilema i que no en trau, marejat, l’entrellat. Volen na Minerva acusada de vil sarraïna, mora bestial, de sobrepuig suïcida, tractant de sabotejar un vol beneït damunt territori sagrat. Els diu que no en van pas poc, lluny d’osques, mes ses raons se les passen part davall el cinyell que els serva el gruixut pap d’imminents merdes totjorn clafert.

Eleuteri — em diu — tu qui, sobergament adust ans gloriosament sobirà, saps perfectament de com són fetes les rares ceres que afaiçonen l’humà; car prou me’n record d’ençà de fa molts d’anys, quan encara als avions tot hi era, part de dins, estossegós fum dels maleïts fumadors, i en canvi als camps benignes hi bleixaven les fadugues ans condemnades omedes, i tu doncs ja hi érets, doncs, guru qui sense tron ni safrà, ni pudor de boca (ni cal dir), ens aconsellaves, el romanent d’estudiants, de com havíem de captenir’ns si doncs volíem no fer pel món dels indesxifrables adults l’irredimible carallot, de genollons t’ho deman, en flatulent adulació, els lleus i els ulls omplerts del zèfir i el safir – el zèfir qui t’esbulla, gràcil, el copiós cabell, i el safir qui t’orla la coroneta – mentre, santó certificat, prens l’airet a l’eixida, i endolcit pel moscatell de Ribesaltes, ans acolorit alegrement pels oriflames de l’ombrel·la, observes les cebes afrodisíaques dels atlants qui serven les balconades del museu de cera del davant, i hi muses, sobre el fet sobretot que els estalzins dels tubs emuntoris dels vehicles traïdors i els ximecs dels xolls els les embruten, vull dir, les cebes (els sacs dels collons i els monumentals pipins), i llavors, qui sap per quins meandres reflectius al teu fur intern, sense resclums ni entrebancs ni embarassos mai, en dedueixes, llambresc, a través dels vòrtexs, laberints, vertígens, sibilants xiuxiueigs de sibil·les incorporades, i d’altres veraços sèrums, pus els el·líptics, encíclics, sinàptics, sobtats acoblaments de tos axons i dendrites, sempre, em jugaria, a llurs puixances màximes, tot plegat, al capdavall, no n’infereixes, dic, qui sap, les contumèlies possibles, de tals estrenus carnals apendicles, si mai es tornaven, Pigmalió tu, car prou t’ho vals, per a aquest miracle, i pus, si mai no esdevenien, dic, ambulants, i els els paràvem, vull dir, els culs… mes, perdonaràs-me, divag; la qüestió per què vinc, Eleuteri, diràs-me, si t’abellia, què els dic next, what do I tell them ara, tu, car vaig de bòlit; ja no sé on tinc el cap. La volen d’heroica terrorista o de boja infame. Tant per l’un vessant com per l’altre se me l’enduen rodolant a tancar-la en cleda no gens accessible, fàcil d’atènyer, abastable, com si és, no pas esvelt gos d’atura, pobrissona, ans eixanguera i maleixamusa gossa rabiüda.

No m’ha calgut rumiar gens. Hom es trau els borinots del damunt amb el primer improvisat ventall. Per això li dic que digui que…

Llas, the frogs, les granotes, les gavatxes, són així, sa altesa (sa senyoria, sa honor molt colta, tant se val, etc.); són així, què hi farem, carden pels descosits per a treure’s tots els mals, i a les primeres de canvi, impromptu, sense mirar-s’ho ni fer-s’ho mirar, sense mirar prim; si res els fa mal, ni que fos latent ni molt imaginat, au, a cardar, això rai. I ella, llas, senyoria, altesa, honorable, ella molt pitjor. Per culpa meua (és a dir, teua, Zacaries, ca?) sobretot, i per culpa dels seus altres admiradors (milers i milers, amb xil·les esborneiadores), es trobava ella, aquell dia nefast, malignament atesa d’ínfules, passatgeres, transitòries, això també, de deessa; ínfules de deessa, altesa, senyoria, i per això, com a bona granota, com a bona gavatxa, honorabilíssim capità, s’enviava enlaire (elle s’envoyait en l’air) tot cardant, és clar, com cal.

Tu rai, amb els vostres calers, us pagueu el més malparit dels defensors. Tot funciona així; els rics no són al capdavall culpables de re; per això són rics, no fotem; per benedicció especial del diví. Si el diví no se’ls estimés tant, no pas que foren tan rics. I això, creu-t’ho, per ruc que et sembli, per a aquells carallots embibliats, passa per lògica.

I llavors, espera’t, per a reblar el reble, un psiquiatre, et cal, ben idiota, freudià, ple de falòrnies, Zacaries, m’escoltes? Poc te’n facis; ja ho veuràs, li trobarà tota mena de redhibitòries manies; americans tanoques, la tornaran ipsofacte al continent, sense cap recança ans espolsant-se’n molt satisfets els garfis tothora tenallats per la por. Advocat malparit, el qui es faci pagar pus; psiquiatre enderiat, també molt carot; i au.

Au, vés-hi, i ja me’n tornaràs contesta passats un parell d’anys si fa no fot.

~0~0~

Al llarg dels anys, esventat vers l’ideal, tractant debades d’atènyer l’asímptota del temps, havia molt múrriament assajat de pelar la meua dona de mil maneres secretes (secretes car ni ella ni eventualment les autoritats repressives mai no n’escatirien, del dubtós forfet, l’origen); de mil maneres, dic, secretes i diferents, mes ella rai, tanmateix; sempre a tot ignorat destret, i incòlume, havia sobreviscut.

Per força me n’adonava al capdavall que devia ésser doncs que era immortal — una altra deessa d’aquelles de l’olimp — (sempre se n’han creades i descreades en la mateixa mesura on hom no hi creia i descreia, això rai).

La qüestió que ara, per això, no la pelaria mai. Al contrari, ara la colc, i en fóra màrtir… i xai expiatori, piaculós, propiciatori… i cap de turc banyut de sacrifici… i, tant se val, allò que fos que calgués, per poc que m’ho digués o jo ho endevinés…

I li faig la farina encara més blana… i cap tasca que calgui fer per a aplanar-li el pas, felicíssim li faig.

~0~0~

Sopa de fufa

Avui tindràs sopa de fufa, coquí, em diu la dona, vindràs a remenar-hi amb la teua cullereta de cafè; som-hi.

Li ho agraeixc immensament i hi remèn fins que s’escorr. Ara que la tinc tota esbufegada al costat potser em permetrà d’aviar-li cap gracieta. Per això dic: Amb la meua cullereta de cafè, prou ho sabeu, deessa, cap altra olleta al món amb escudella de fufa no he remenada ni remenaré, i encar menys, és clar, escudelleta de culet, car sóc coquí i no pas sobrecoc, i em moriré d’aprenent, mai no havent arribat a mestre coc, vull dir, com els insignes sobrecocs amb llosses enormes qui us remenen sòlitament les denses sopetes d’ambdues olletes rosetes, deessa, fa?

Tu i jo, coquí, em respon, somrient, de bona jeia ara que l’orgasme se li perllongava foramida perquè es veu que avui n’estava, vés, molt de filis; tu i jo, coquí, som simètrics. És la nostra una simetria asimptòtica.

Faig que encar que no l’entenc del tot. Ja sé que si la meua cullereta de cafè mai no té permès ni pensaments d’anar a remenar cap altra cassoleta que la seua, i la del davant i prou, mai la de darrere, i llavors, en canvi — ep, asimètricament, jo diria; mes que em sé jo, de matemàtiques ni d’economies ni de temes obtusos, vull dir, abstrusos, pobre de mi… Veig prou, doncs, que si jo cap, i en canvi, dic, ella, amb les seues dues cassoletes, la del davant i la del darrere, llurs brous de fufa i de flairosa roseta color de caca, podent ésser i essent regularment remenats per cullers gegantins de cocs mestres qui té si fa no fa amatentment amarinats a cada (aero)port o veïnatge estratègic… veig, dic, no sé… m’ho sembla… que l’equilibri periclita, el piu no encadella, l’estiba va ranca, al solc balder el crestall hi balla, o com ho diré?

Perquè potser em veu amb posat de carallot hesitant, amb immensa generositat m’aclareix la fórmula. Som simètrics, coquí; tu amb no ningú cardant, jo amb tothom; només cal que et vegis emmirallant-te en cap espill còncau, fa?

Sí, deessa.

Doncs t’hi veus? M’hi veus? On tu hi ets tot petitet i contingut, la teua imatge hiperbòlica, ideal, qui amb una mica de fantasia podria ésser jo, se’n va, superior, angèlica, per cada bec.

Oh, ara ho comprenc, deessa. Mercès! Som simètrics. Vós fructificant, esbadellant-vos, sidèriament, llavorada pels astronòmics poders; eu arrapadet a caseta, com un pinyolet qui hom desa al celler per si mai calgués plantar-lo enlloc.

Home, si fa no fa. M’agrada que mai hi pesquis.

Mercès, deessa.

Sóc el que mai no gosaries ésser altre que en tes pus descordades fantasies, coquinet. Els dos feliços, compenetrats, còmplices… Jo l’ànima etèria, tu el granet d’argila amorf qui se somia amb ales…

…i s’emmiralla al mirall còncau, hiperbòlica deessa.

Com més endins tu colgat, casolanet cigronet, més esponerosa ni puixant no creixc. No et pensis pas que no serveixes de re. De les teues rels masturbatòries n’ixen i s’envolen els ocells del paradís de les meues conquestes pels mons dels gegants.

Ho dieu aitan poèticament, matemàtica!

Au, bah; fes el llit; me’n vaig a rentar.

Sí faig, deessa; mercès.

~0~0~

les inundacions sovintejades
els sòlits negats
els cossos morts amuntegats
la llepissosa disposició dels cadàvers

així
rosegant merdetes resseques
llefecs copròfags
és com ens perdem
per a mai pus no retrobar’ns

~0~0~

a poc a poc els he anats descartant
perquè no en sabien prou

s’enfonsaven a talussos
s’enfonsaven a orinals

volia que fessin fit
volia que es giquessin de falòrnies
mes poc en sabien prou

i pujaven per a caure
i es morien sense un ai

sense saber-ne mai prou
sense saber-ne mai prou

~0~0~

On els Bruins i els Celtics pengen llurs gonfanons de gloriosos guanys
i els parlamentaris desengorgen llurs estrepitoses certituds de peu de banc
jo m’esguard a contrallum la sabata
i cloc els ulls i l’esperit de la sabata… existeix!

Oh miracle de les partícules subatòmiques
i dels enlluernaments i les hipersensibilitats prou susceptibles
i… i qui sap què altre encar
si vas a guaitar!

~0~0~

 

 

 

 


Clotilde

AvuidotzedemaigmheixecatalesnoumhefetlesmorzâïdesprésdecruspirmelmenhenatacagâmentreralcanfelipijamnetejavalculencavallatalrentamanzhevistperlafinestraquhihavialracódeljardíamagatdelcarrêpelvèrtexdelesduestanquesdelsveïnzunacamisabandonadaïdiccollonsquimenllordaljardíssegûquessónelsmexicansdahîquetallavenescandalosamentlagespadelveíssempremhillencenllurmerdamerdademexicansgentfastigosaïbrutasorollosaïssenserrespecteperaningúmalxerradamalreeixidarraçadedegeneratzissinossónbossesdeplàsticsónllaunesrovelladesdebenzinaoentrepansmigrrosegatzobranquezicagueradezembolicadeziàdhucuncopmhivanllençâünaguineumortapollosarratadapudenttantsevaldonczhedavallataljardíatreurhilacamisablavesvellegadambunbastóïaiquemenadonquelacamisanovepassolaquedinzhihaelcosmortdunmexicàïnocrecpasquemelhillencessinelsmexicansdahîquedevienéssêünzaltresmexicansquipassavenpelcarrêdebaixissendesenpallegareniaramelvoldriendonczencolomânomelencolomareupasdicmalparitziprousséquézobligaciódedirhoalabòfiamezamimenfotnotincdeuresnidecrreacapautoritatnomésmancariaixòquessenvaginalamerdalsdeuresdelciutadàssónpagâïcallâïanâlaguerraperamantindrelsfillsdemarcolfalpodêïnopodêmprâcertessubstànciezinonsenyâlculadezhoraïaüafotrelamàdatspelculhegafatelcotxeïhenatalmagatzemalairelliureonhihaquellestesadeterrenyambtotamenadatuellsperalhortiljardíïhihedemanatssihiteniencaparbremexicàïmhanditquequèïherespostdonczalcontrarivoldriaünarbrebenimpossibledefêcréixamèxichavejugotatrithatculdntpossibligrowinMexicorTexazorArizonaforthatmatterïmhanditwhydontjutryafirriaixòsdonczézelquhecompratunpidAlaskaïhetornatacasaïmenhenatambunbonmagalldamuntlheuradelracóonhihavielmexicàmortihecomprovatquelsmexicanzancarapudenpitjômortsquenoviussiaixòspossibleïambelmagallhefetunclotildeposavavallbonanitibonhoracolgatmexicàquipudiescomunósrentadôounaguineuamigcorromprenfeiadellgarsóbessódelgarsódelpidAlaskaïlzheplantatzensemsdesprézhetornataspargirhilheuraïaünivüniconnücomdiuenelsgavatxzieiunmatíbenesmerçatambunamicadexercicinclòzhà!

~0~0~

 

 

 

 


Els qui tornem de Binèfar
adorem la sinalefa.

Si els de Sils en fan Siels
els de Binèfar en fem befa.

~0~0~

Si sóc llangardaix de roca
sovint esguard el tanoca
qui es torra de panxa al Sol.

Si fos bèstia de sang calda
poc fóra el boig qui ara malda
per ésser el que el cos no vol.

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera
sots la noieta ronsera
hi faig niuet temporal,

i aixec els ulls cap endalt
i n’ull ullprès la presó
qui és mena de teranyina.

Si m’hi volies, oh, nina,
i, pres, me’n prens el bessó!

~0~0~

Si sóc colom de vorera
poc enyor sas ni pedrera
ni el bassal passada l’era
on l’astor et tol la trempera.

Estic més content sirgant
entre taxi i transeünt,
i a l’ampit filosofant
com n’és de foll cadascun.

~0~0~

Si sóc colom de vorera
no empait pas cap masovera
ni amb cap agulla saquera
plant enlloc cap ruc bandera
ni mèdol marc, ni frontera.

M’estic guaitant el trepig
de cada passant i en llig
de la sola el lleig desig,
i ras enlluny petj i pitj
ans no em trepitgi pel mig.

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i veus que pugn amb cap gos
com ell captindre’m no gos;

fot el camp i el deix enrere,
m’envol i romanc enjòlit
i el promoc a gros prohom
dels qui ens fan anar de bòlit,

dels qui ordenen el pogrom,
generals de genocidi
i sants de pitjor presidi,

herois de l’ala despòtica,
poetes de la falòrnia
nacional i patriòtica,

en un mot, estàtua bòrnia
car me li cag a la còrnia
com me li cag al barret
i a cada espasa i medalla
i a la boca del canalla
qui ha lladrat tant de destret.

~0~0~

 

 



Comments are closed.