No hi ha al món re més repugnant que un botifler

[també a l’opuscle]

Regirant xorrèstic que es rabeja al dens resclosit

Somiava en calaixos dins calaixos quan la veu molt sexual de na Genoveva; na Genoveva Pujol “Teòcrit! On són les figuretes…?” cridava, i ara a pleret m’eixorivia, em desensopia. “Les figuretes…?” vaig dir, fort alarmat.

—Han totes desaparegudes, saps?

—Ah, vols dir les que hi havia al prestatge de la cuina?

—Totes. I les del menjador. Ens les han lilades durant la nit!

Mos budells transparentaven, sonors, angúnia. Vaig excusar’m i vaig córrer al canfelip. El verí desat ara m’eixia a sacsades. Suplicacions manyagues i desvergonyides m’atenyien. Era na Genoveva al telèfon, congriant, vull dir, comonint la presència de l’inspector amic seu. El plaer estrany dels focs artificials: les pampallugues o focs follets qui em cremaven els ulls; a la saó, sentors de cautxú inflamat n’emergien. Me’ls vaig refregar fins que el cor no em deia prou. Aurores triomfals m’hi naixien com esmolats senglars de rere els rangs de matolls espinosos. Amb inquietud vaig esperar fins que les sengles eixordaires remors que m’engreixinaven grollerament ambdues orelles no aturessin llurs obscè glopeig.

Quan tornava a la cuina, na Genoveva pessigollejava i acaronava l’inspector. Ambdós tombaren l’esguard cap al meu vult ara sollat de mig blaves i mig sors tonalitats mats. Vair (ni clar ni fosc) vaig recular a tot estrop. Melangiós, resinós, em vaig tornar a jeure al llit, al cóm, colom, capó, ben embolicat amb draps de cuina i amb un excés de braços que tinc si escarransit n’esdevinc encara pus. Em bategaven les venes caòticament; tractava d’aipaivagar’m guaitant al trebol les suggeridores goteres. Hi voletejaven girientorn falenes esllanguides.

Na Genoveva i l’inspector entraven, ja mig despullats, vehements. Silenciosa com la d’un llop, la meua ombra s’amagà entre la roba bruta. Na Genoveva, la desitjada, aquell gall de panses la destrossava a ferotges cops de bec.

En aquell instant, l’altra alarma, la de la porta, espetegà, retrunyí. Amb l’esglai el cor se’m despenjà oronells avall. Despentinat, el cabell voltat com dic d’eixams de falenes qui suaven o ploraven amb gotes o llàgrimes iridescents i atapeïdes, vaig anar cap a la porta. Amb veu ingènua vaig demanar “Qui hi ha?”

De na Genoveva en sentia neguitós els esgarrifats vots oferts de l’orgasme. Vaig badar la porta cridant “Benvingut, benvingut!” Un home alt i bru, segurament molt ple de mèrits, se’m presentava de sotsinspector.

—On és doncs el comissari?

—Malauradament no ho sé. Potser se li corrompia de despit la teranyina de l’esperança i s’allunyava llavors, massa astorat pels oblics esquelets qui rauen rere les façanes de l’aparença.

—Eh?

—Potser esgarriava el llambrec i es guipava llangardaix amb cames de simi i tentacles de pop. Car oi que ningú no se sap de debò part dedins? Per un forat negre intergalàctic enmig el faduc i maleït mirall, la cana o embega el trasviava, per sequioles i braçals càustics rai, i mòdols, almenares i caliponts com més anàvem més estrets, fins que l’embut escanyador del viure no se l’enduia duad avall, justament devers l’altra banda (o, llas, com en el meu cas, devers enlloc). Tot hi eren, com sempre, màsqueres i monstres. Llurs dits o garfis l’atraçaven a indrets inhospitalaris. Com el meu croc rovellat que us assenyala on crec que no són.

Li obria la porta d’una cambra buida. Molt malfiat m’ullava sense tanmateix moure’s. “Comissari!” va esgaripar, hauries dit esfereït i tot, pobre sòmines del cabàs.

Seductora, vantant-se en la indecència, per sort na Genoveva aparegué. Coquetejà com qualsevol múrria veïna escalfabraguetes amb l’ara força pàl·lid i miseriós sotsinspector.

Bavejant ella com qualque llimac de fresc escorregut, de bracet se l’endugué, arrapant-lo fort, ses bombades tovors oscades pels metàl·lics músculs i armes del mascle. Amb el pretext que el seu company devia ésser ja a la cuina, plegats enfilaren el corredor com qui diu encadellats, trempats crestalls d’ell enfonyant-se als tebis solcs de la femella.

Amb certa tristor, on s’afegia un feble odi, tremolava tot solet al raconet del rebedor. La meua reputació de pacífic tocat del bolet, de poeta líric, per dir-ho en finet, no havien dissuadits els escrúpols del sotsinspector, qui embolicat i tot per la calda beutat de na Genoveva, encara no era tanmateix capaç de lliurar-s’hi sense por. Tenia com qui diu els sentiments empenyorats per l’escena proppassada, i s’interdeia doncs d’esvair’s sense prevencions a les dolceses d’aquella dona massa sospitosa potser en els seus devessalls de devoció.

—Ah, Dídac Divuit, el meu ajudant. Vine, Dídac.

—Volenters, comissari. Sense cap recança, uf.

—Has interrogat el marit?

—Qui mana?

—El senyor Recòndit.

—El cap de casa?

—El cap…? Ha hà, no. Ni el peu. Potser l’ulldepoll. Màxim el renòs, i au.

—No he entens re del que ha dit.

—És que és molt líric…

—Faldilletes, oi? El fàmul de casa, fa?

—Nyac.

—Em sembla que de bull li’n manca més d’un.

—Em fa que és molt murriet. Se’ns disfressa de ratolí ratat i llavors d’amagatotis rosega els millors bocins quan totdéu va distret.

—Us ensumeu que és el criminós? Que s’ha degudes empenyorar les figuretes per a comprar’s qualque narcòtic refinat? Per a l’avara inspiració?

Na Genoveva se’n rigué. “Si en som, els inspectors, de malpensats!”

L’inspector li cargolà una natja amb un pessic. “Reassumpció assídua del pregon escorcoll, som-hi. Badéssim finestrons, esbravéssim resclums” va dir.

Escopinà a l’aigüera. “Dídac Divuit, canta’m els objectes, endreçats i no, continguts a la cambra, les cambres, on els actes desastrosos adés s’escunçaren, au.”

Mentre enumeraven el recapte, m’esguardava a l’espill. Vaig ullar la calaixera. Com un espectre m’hi atansí. El meu espectre s’hi atansà…

(…)

(En Teòcrit Recòndit obrí el calaix)

re bo
rebuigs
ecs

les fetors apujades de l’estiu
la dinamita al cos de la teranyina
el vòrtex que duu el vertigen àvol malèvol desdentegat

l’esclat eidètic
l’òntic vaivé
les gernacions oceàniques
els aclucalls cavalcant orelles
les ulleres nassos
els ullals genives
les pròtesis crosses cossos

els crucifixos esmolats
els murris furtius assassins
els clergues disfressats
els sòpits carrabiners

les espàtules sollades
els genitals elants gairebé alats
els elàstics esmeperdudament pansits
les goles cogombrosament incòngrues
les coltes icones

cada taca sedueix

la borra càustica als racons

la ganyota que et davalla al coll i t’hi rosta la nou
el coll fals punxegut de rostoll

les proeses de l’aixarop
el circell qui escanyava el gos

l’antagonista rudimentari qui creies haver oblidat
l’infant precoç qui et va denunciar
els oronells fent-te ventall
el cor fallint-te
l’omnívor budell
l’epilèptic tendó

l’epíl·lic (èpic melòdic) epitalàmic ditirambe
els opalins polits convidats
els predis agrers
els joiells inversemblants
els inconseqüents cataclismes
els esguerrats espectres

un ventís venedís havà

el pirotècnic reialme

(i aleshores plorà)

(…)

La veu monòtona del Divuit m’atenyia. Semblava a mig comptar.

—Condescendeix, Dídac, a deixar’m respirar. Fem’ns-e una copeta, vols?

“Us l’ompl a caramull” respongué na Genoveva. El tres xarruparen; llavors es lleparen els llavis.

—Reassumíssim la tasca amb zel infinit.

—Fiquem’ns-hi, comissari, vehements.

—Au, au, minyons, valents!

L’atmosfera a la cuina s’anava escalfant. “Antigues samfaines tornassolades” en Divuit anava dient “microcosmos de rampoines; safranòries sabateres; lliuradorets rovellats; salpassers amb vidriols ressecs; gens de sofrosine; corrosius rai; sinistres erugues; fagòcits espurnejants; asclades llecadores…”

“Ai, ai. Ni traces de l’Elefant! Ni claus ni esclaus d’on anava a raure cap dels òptims figurins!” es planyé la dona “Sarraí fatu, on t’has ficat? I tu, Lleidatà molt de la ceba, on ets? I el Nan geperut amb el pirulí d’ull rectoscòpic tan protuberant? I els íncubs, i els tabús, i els tòtems i els talismans? I el Bobilaire oriolà? I la Corista riallera? I el Batlliu equí? El Comparsa ignorat?”

—Llas! Ni ací ni aquí ni enlloc! Teniu raó, patrona, que us els han emblats tots plegats!

—Brètols! Si els enxampés!

—Us els enxamparem per a vós, mestressa, baronessa; no us capfiqueu! Somoniu-me, comoniu-me el senyor Recòndit ara mateix!

“Teòcrit! Teòcrit!” convocava amb espinguets l’escardalenca, moralment molt enfonsada Pujol.

Me’ls apareixia, nadalenc o Nicolau, amb una rialla grollera a trenc de voler trencar’m el mosaic obscenament malaltís de la carota.

—Ho trobava a la polseguera d’un racó de sota la taula de vora l’altra finestra.

Exultà la dona “L’osset Nicolau, eixerit com un gínjol i més viu que una centella!”

—Els devia haver relliscat als lladres, o se’ls esmunyia, viu, del sac, dementre que fugien, silentment sobreeixits, per cap trau ni escletxa de la finestra.

Declarà el comissari “Hum!”

Vaig afegir “Els lladruncles potser trobaven l’ós il·libable”.

—Il·liquè?

—Il·libable… inrobable, potser el trobaven massa il·lot… brut, safarós, sense rentar.

—Pocavergonya! Mira que dir de merdós al pobre Nicolau! I vigila, capdecony, que ets davant l’autoritat.

Reptat per la il·lectriu… seductriu Genoveva, i fitat severament pels dos ineptes saigs, acotava els ulls, acotava el cap, blegava lleugerament el genoll dret, parava l’esqueneta per si de cas cap dels tres no em volia batut amb sarga, vímet, sarment o llong curvímetre aleshores mateix.

Tremolinets em solcaven les venes. Qui m’encetaria treps ni sangtraïts entre els omòplats?

—Molt nyeu-nyeu, el vostre home, patrona, si sabeu què vull dir.

—Inspector, no sabeu pas l’ultracuidat ni garneu! De cops em fa la vida il·legible!

—Malament rai, hi haurem de ficar remei.

Només ara amb una puntada al cul. Oraculars, cascú fotent si fa no de Hierode, orador i hierofanta molt cult, hi van, gos a dir, com àfids o pugó color de puça polidament sucre amunt. Fins que el sucre no es tornarà fel, i ja sabem qui rebrà.

—Tants de ninots encantadors (i de marca!). Era mon erari irisat!

—Quan sabrem el que hi ha, sabrem el que hi manca.

—Als prestatges hi teníem, molt presumits, els titulars; al forn —que no encenem mai— i entre coixins, els reserves hi rauen, beutats adormides que un petonet no eixorivirà qui sap el jorn gloriós. O partiran per badada i dissort en estalzins i flames.

Tant se val, i així anar fent. Aprimant la cosa, només afegiré que la irritació anava creixent, i que el veredicte leri-leri de caure, dràstic, segur que em condemnava a la cangrí. Car quin altre sospitós a la pingueressa no els rau?

Si la pòtola grassatriu m’escuguceix impunement, impunement m’acusen al capdavall de lladregot, això t’ho vaticín, esbrín, endevín, desencalaixín, i (fluixet) t’ho botzín.

Sentencien els mascles “Bord anorc i guita mula totjorn te’n foten alguna”, amb llengua innocent.

I la meucarra, plorinyosa “I això que hom àdhuc li permet esporàdiques friccions! Si em convenen, és clar, i no hi tinc ningú disponible o en prou avinença perquè me les encolomi com cal…”

—És clar! (Llavors, amb copet de colze afegit i tot, deia sots la rosa el comissari “I sovint i menut els fongs del seu cony botzegós i batzoler quantes de vegades no han dut a malaltia l’il·lús palangana!” I estrafeia amb la meua abnegadeta veu de capat colomí en Dídac Divuit, malparit “Ai carallot qui sóc! Amb l’innocent cercapous del carallí quin monstruós microbi no he anat a replevir!”)

—I llavòrens l’hi tinc i tinc tinc tinc, i tant reguitnós mig ofegat no l’hi tinc sostinc retinc, fins que no em ve el gustet!

—I parlant de coloms tan ben ensinistrats, hi ha cap finestra, podé, al racó on dieu que ens l’eixexileu quan és fora de servei?

—Hi ha un foradet al trebol, que no li calgui despendre llum de llum que no té permès de tindre-hi. Altrament, sí, “penca”, i si més no dorm, al seu “despatx”, al recer dels mals endreços, vull dir, amb la resta de folls titelles afollats i els altres ormeigs i aparells espatllats, un altre frugal marieta amb el feble esquelet romput, una altra matussera marioneta de qui espetegaven fils i tendons, figurant emmordassat, tot cargolat i rebregat, macerant en trotinaire deterioració teratològica, dins l’obi vil mateix que hi té per comptes de llit, l’incòmode cóm on, amb els palps arrugats, acumbent no rau, com desconfit escarabat destarotat… Ha hà, com diu ell mateix, només si clapa ben engrapat i minvós, estretament esturmassat a la grípia, se li’n fuig mica l’agrípnia!

—De l’obi a l’òbit en el temps de dir te! (Era una e neutra, no pas l’imperatiu greu tè! ni l’agut indicatiu té! I mentre em ficava a cavil·lar-hi, vull dir, en les immenses implicacions, la conversa se me n’havia anat a can cresta.)

—Arnat al llenegós bací, com un altre dels crestats cucuts taxidèrmicament mal empallats de la col·lecció d’ocells de companyia, qui òlim privadejaren, qui, quòndam gallets, gaudiren de les sovint massa “flairoses” intimitats de la sororitat, i ara, en canvi, i ara…

—Hi haurà fet el darrer badall, el darrer batec penós li haurà sonat a buit, potser mentre confegia qualque litúrgic peà als sucs de la putrefacció on xauxinava i…

—Conc tot florit i amb verdets on fetal en closca es remet per a tornar a l’origen de tant de no re. Hi mata l’araig en captiri ultratjós, tot i que, com dieu, es deu somiar en magne olivet amb aiguaneixos o fonts, paranys d’orella, i bombolleigs frescals, i tebiors d’oreigs, i sentors de magranetes i cireretes rai.

—Poti-poti eclogal on si mai es vol esmar la seua rudimentària sanguinyola belleu anar trempant, sabent-se cuguçós qui mullebrós mullerós cap verriny ni “escalfor” enlloc no el mena, car cap verdura ni molsa de carranxa per molt que no maldi mai no ratarà, no gens eixorc tanmateix, entre ennuecs, sangassa l’hi brolla i prou, d’on el taüt on maldorm s’unta amb lúties dilucions i delusius lleixius, de qui el pessigolleig neguiteja fins al pitjor malson.

—Dídac, prou; prou me’n freg el cul, amb ses desconfites ni sos íncubes feixucs.

—El que més el desconfeix, comissari, és la por del que vindrà, si hom mai no l’atrapa.

—Collons, baronessa, doncs ja l’hem atrapat. Car qui altre fóra? No em direu pas que us n’entren encontinent busnades, voludes, d’amants.

—Pura só, fautriu o partidària de tindre sempre un cony impol·lut, i com se’n diu, immú, immú, immunitzat contra totes les ferotges esgarrifances venèries i tal.

En malacreu! Ja m’hi puc morir. Abans d’anar a parar a la presó, on hom m’esminyonava amb foll ressentiment, em desconfeixc jo mateix; me’n vaig a la banyera a tallar’m venes i artèries ensems.

Ah, catarsi tanmateix, abans no m’hi he irremissiblement nafrat! Albíxeres, plaisir du bonheur au tombeau! A la banyera, grípia on sovint el psítac, si doncs ell no hi col l’agrípnia, s’hi rabeja enyorós de la jungla plugenca d’on hom no el desarrelà, el psítac savi, dic, s’hi remulla amb na Irene, el pensiu batraci amb pler d’idees, amb el pinsà Festel…lliiiit-festel…lliiiit! Amb n’Eleuteri estort i mostatxut tocant el seu sac de gemecs, i amb l’arec Urubú, i la verosa na Iris Tomàquet, i el cogombre en Comiat, qui sempre diu adéu llefiscós pujant-te pel cul… I amb totes les altres gruades figuretes mancants!

Ara que us he retrobats, amb quin urc no eixiré a l’arena, i molt harmònicament refilant…

(…)

(En Teòcrit, disfressat d’en Llimac Gilós, diu tres cops… re!)

amb una orella de serp
i una cua de gripau
amb una cuixa de peix
i l’harmonia d’un carrau

et bull l’ull de mant de tartrany
i el melic de qualque ocell;
t’ho duc tot en plat d’oripell
i tec i mam tens per tot l’any

(i aleshores part del sota el nas, conillet, riguí)

(…)

I els ho dic mentre d’esquena faran alhora “Què s’empatolla encara el capdecony!”

I ensems encara, riallers “Hem fet un bisbe!”

I ara doncs tornen a dir alhora “Un altre!”

I doncs s’esclafien enduts pel vòrtex del desori sens fi.

—Un altre! Un altre!

I tants de bisbes, tu, allò què era? Un sínode, com se’n diu, un conclau de xots, xuts i mussols?

Fins que en tombar’s no em veuran, i se’ls estronca de mantinent la túrgida purpúria dèria pedofílica.

La dona del dimoni, na Genoveva Pujol, papessa quaix apoplèctica, si se n’adona que duc el seu psítac tan ben (tot i que no tant com manguis, colom sens ous), tan ben ensinistrat (és a dir, bare, ell, botifler, traïdor), el seu amat psítac, dic, a mig escanyar com adés m’escanyava el cigaló perquè sagnés veritats, engega cella amunt negres fumarades de fallida i de despit, mes debades, car só prou eu, man, el tit, qui duu com qui diu el plomós timó, i a fe que el fotré ganyolar.

—En erupció amolla els adients paràgrafs!

I, així manat, ja es desennuega l’esborifat parroquier.

(…)

“Lítotes totèmiques l’ara no gens aparatós psítac us recita!” he anunciat, encomanat, si doncs no de tots els mals, de tots els mals de mar de les efervescències de la redempció imminent.

I més retòric que no voldria, subjacent, amb zum-zums i zub-zubs de zombi qui betzoars de betzarrut emmetzinat no pot pervindre a etzibar del tot, fot:

—Vinc d’enlloc, foll, ranc i geperut
amb un elm que és una ampolla de vermut
esculada com un anacolut
o potser vull dir catalèctica com mig esternut
o si me la posava cap per avall, rampellut
escapçada com anapodotònic uròbor esquenut
qui per comptes de cruspir’s la cua, mig begut,
és el cul qui, ai, se li cruspia el cap orellut
uroboret del cul estret ben corroborat ganut
(com els epíl·lics germans Impins molt anal-golut).

(…)

—I ets tu, deduïm de la cançó, qui emblares sense exagerar la matèria fosca de l’univers, o diguem-ne el material absent, per a jugar-hi com amb groc escaguitxós aneguet?

—Sóc el qui paga les figuretes trencades. Cabrit sacrificial, himen de vestal, nyec per a en Baal, en Jahvè i en Marduk, d’hospital negligit malalt, gallineta de vodú, cigne, colom, meix, picot, cucut; boc emissari, comissari, cap de turc; escorniflaire escornat, ase dels cops, xagna; estaquirot fes i perfès, malastruc, corferit, corcorcat, corfós, patrona, corglaçat, melsaforadat, fetgeatès, panxaesbotzat; culpable, culpable, parroquians, culpable de res; el qui paga, el qui paga, comcalerets catecúmens, el qui paga els ninotets de nyigui-nyogui… ara tots encetats, asclats, esberlats, plens de treps, d’esbornacs!

—Trencats! Na Genoveva, tràgica.

I ara rebrem tots plegats. Ninotets atrotinadets, sempre hem depesos dels seus arravataments, les seues ramalades de gènit; quan la ràbia li ve, salvi’s qui fotre pugui.

Els quatre banyuts descrestats eixíem volant i eixalats, evangelistes de pa sucat amb oli, pitjor, de xaró guixot escrostonat; gargots i nyaps d’obsoleta col·lecció descartada, boteruts putxinel·lis, botinflades teresetes, figurants boirosos, espantalls esparracats, passerells sense rumb…

Si tombaves el coll per darrer cop, per la finestra dels lladres, l’empedreït cap de la medusa el despentinaven serps d’esgargamellat emprenyament. El Solell, ègida no gaire esplèndida, de matisos eslleïts, s’anava a amagar tampoc no gaire valent. S’atansava una nit pus tost galdosa, resplendent com la figureta mancant del greument escalabornat Solell fugit.

Una nit doncs d’agrípnies rai.

Férem un bisbe l’ensopit parroquier i eu “Una altra!”

El porpra del bisbe escapçat era un ocàs.

~0~0~

fris llampant bellament historiat

travessant viles i camps
prats de tardor i fangars hivernals
ponts soterranis pendissos abissos

perdent-hi bous i esquelles
bicicletes automòbils fills

pujant baixant amunt i avall
parlant rient fugint
discutint de rucades amb personatges sense gens de seny

tot tan difícil
quan tot hauria pogut ésser tan fàcil
si cada segon es repetia en la tranquil·litat de veure’l vindre

si mai no frisaves ni te n’esveraves
ni feies gaire cas de quin pou no et malrep quan adormit caus
car la vida rai

viscuda entre l’esme i l’esment
sense perdre l’esme parant esment
cada segon s’emmiralla en el precedent
i vius en un dolç segon
perllongat infinitament

i ara finalment
al capdavall de tants de treballs ni frisances
el fris a la casa de la gran actriu!

car aquest només era del greu desplaçament l’objectiu
veure’n el fris

el fris llampant colpidor impressionant
que tot el desert reviscola i il·lumina

és un fris massiu amplíssim
qui volta la terça part alta del palau
a tall de fres o passamà molt sòlid qui passés davant els ulls
el front els polsos el clatell de la vasta molt acollidora construcció

cinta mòbil i en relleu doncs
que cromogràficament i estereoscòpica
el bell edifici promissori orlés totalment

és un fris canviant
representant tot de vegetació paradisíaca
afaiçonada en ceràmica enlluernadora

de colors no pas adormides
vibrants brillants vivaces resplendents

es belluguen també les fulles de bategosos grocs vermells verds
que embolcallen figures procaces lúbriques cardaires

i si mai hom sent la pansidora presència de genteta cagallona
renegaire recusant contrària al viure
i qui s’escandalitzen doncs de tot i de no re
aquelles fulles llavors
amaguen de mantinent els salaços protagonistes
qui tant no ens encaterinaven els del viure amants

el fris llavors esdevenia llas
de bursada púdic iconoclasta
carrinclonet vulgar
sense cap dels bellíssims cardaires cardant

i és clar només hi hem vingut
a veure-hi cardar
de lluny de lluny

mes calla
delicat flairós trontoll
anuncia els trepigs de les senyoretes nues
qui porten els fruits i els vins

deserts d’empudegaires repel·lents
de tan “rectes” tots tot torts

anacreòntics
dins la rodera renascuda en paradís
del sempre mateix segon del suau goig perllongat
estireganyat fins al mai no acabar’s

pel bell cimbell del fris
delitosament seduïts
cremarem pausadament
com humil ble constant
fins que el buf darrer dolçament no ens apagarà

a ca la gran actriu
cuscs figurants qui admirem el fris sumptuosament acolorit
que part dedins ens orla tot al voltant

com cinta als ulls de l’home feliç

qui tantost afusellaran.

~0~0~

Ègloga novella (hi ullava la cabra, anava a dir l’ovella)

Nen, oblidis pas la graella. El jorn no podia començar millor. Érem quarts d’onze del matí i sortíem la dona, el drut i jo d’excursió dominical. El Solell, per dret d’usucapió senyorejava el cel. A pleret ascendíem. La dona i el “vrai homme” caminaven a lloure, lleugers. Com embrió asmàtic, els anava, pedíssec, darrere, tendons dels argues a les sofrages patint i cada camí més estrebats; a l’esquena el gep afegit del molt prenys pallet; al coll les alforges curulles; per cinyell basts i beaces, tots feixucs i carregats. Quan trobaren el bon indret (idíl·lic, bucòlic, bosquí) em digueren de desembolicar l’esturmàs i buidar bosses i bessacs; d’estendre-hi les flassades; d’apariar’ls el niuet, de preparar’ls el dinar… mentre se n’anaven al rierol pirenaic una miqueta a mullar’s. Sota l’alerç florit esmocava els peixets; en llençava lluny els budells per als adips i els coiots, o vés a saber els feréstecs guillots, i els carnissers nocturns, qui amb urpes, tentacles i esmalts ressusciten caòtics en l’emocionada foscor. Ventríloc, destarotava les mosques cismàtiques, els sectaris, heretges, tàvecs, borinots. Ara iniciava la foguereta, ecològic, coherent, i amb compte rai; fumet no gaire, estalzí no gens. Peixets rostits, rostia l’anyell, amb regalims de mel. Melat anyell, peixets oliats, búrnies, setrilleres, anaps. Perfecte encès tastet, taula parada. I ara arriben els enamorats, mig eixuts i molt ganuts, somalls i esbufegats, exhalant sentors molt saludables de boc. En veure que tot ho tinc perfectament enllestit, Aquest xiquet val molt, etziba ell, delitós peà que molt m’enrojoleix. S’ha ensinistrat solet, i doncs el tinc més com cal que no mai, autodidacte de referència, fa la dona, amb un cert èmfasi, i allò també m’ompl d’orgull. I ara es fiquen a endrapar, mentre els sóc no pas gens lluny amb tovallons adients i l’ampolla de vi a trenc de vessar’ls-en (rajolins esclatants) tantost els veig nàquissos els gots. Amb els llevants a tocar de mà de fruits i dolçors per quan s’escaigui que no caldran. I això fins que no acabaran. De satèl·lit amatent, ara, a anacolut fora de gradient; d’afí ans addicte satèl·lit resolut a allunyat i abstrús anacolut. Car veig que es comencen d’entortolligar, i doncs poc que els calc gens, altre que com a gos d’atura, és clar, no fos cas que ningú, lúbric o envejós, els espiés, o pitjor, cap lladre se’ls atansés enmig dels amorosos embats a pispar’ls a barces i senalles objectes personals de qui sap la vàlua. Servidor, ambtant, tramès doncs A péixer entre el xerri, nen. I així, vigilant, vigilant, de recules, sóc retrovisorament a les envistes del frescal rierol pirenaic. Sense fer-hi del tot cap, me n’adon que hi ha un pare amb un seu infant molt enjogassat. L’al·lotet (què deu tindre? cinc anys?) ha passat el rierol a gual. El pare parla amb un halieuta no gens enfeinat. Tot de sobte i sense que cap dels tres adults ens n’adonéssim, allò era degut a què…? Al desglaç…? A les altes rescloses de molt més amunt ara obertes…? Qui sap. Tot és que el rierol s’ha tornat un riu acanalat i cabalós, d’una aigua d’un blau pur que el cel avergonyeix i tot. L’infantó ha romàs per la riuada embrancat a la riba contrària; i ara enjogassat crida son pare… Vol tornar a passar cap la riba on aquest rau, mes el pare, esfereït, li va dient: No, no! I el pescador avesat adverteix que ara la fondària és d’allò pus estireganyada… i el corrent bestial. I el xicotell: Ara vinc, papa, ara vinc. I son pare, esborronat: No saltis, no saltis, no saltis pas! Tret que, és clar, el minyonet riallós salta devers la riba on som i cau enmig del corrent. Com s’esvera el pare! Com burxa al blau tan pur! Com es baralla amb el riu arrelut i maleït! Foll d’indòcil follia, el tens com anguniat llangardaix gegantí qui, xipollant monstruosament i desesperada, el riu sencer torna bombolles, bromeres, brolladors. Debades, tot per no re. Orfe de peix, tret que dient Vist això, tant se val, d’esquitllentes fot el camp, enfonsada fins al nas la barretina musca, l’halieuta esporret. Coll tort, cap de biaix, esguard tèrbol, hieràtic xitxarel·lo melangiós, estaquirot llagrimós; i ara què collons encara hi faig? Com espectral carcassa del fracàs, me’n torn, opac, cap als “meus”. El drut i la dona han acabat d’estimar’s. El bugre pafart fins i tot s’ha entrompat. En veure’m plorós, es pensa que ho faig per les banyes que tot just m’ha afegides al front (greu desencert, car banyes milers rai, poc em ve d’una). Barroer, conceptualment guerxo, coent com anticor, i blasmant-me i renegant, em fot un moc al tarot, un bitzac al paracolpi, i m’arrapa per la bescara, o vull dir el clatell, i em duu la cara a la cruïlla molt flairosa (estupend estipendi) de la seua carranxa. Em diu, amb un cert despit, home també de dur temperament: Què véns a cercar, plorant, desgraciat! I em fot el peu al gep, i tinc ara la seua cigalota destrempada davant mateix el nas sagnós. I em diu: No t’he pres pas re, carallot! Vols el que és “teu”? Tè, doncs, xarrupa; tot el que hi ha sucat damunt ve de la teua dona, és clar; idò, et deus pensar, il·lús, que prou ho és, teu; au bah, doncs, ací ho tens, prou pots! I em fica el matràs tou que me l’hi xarrupi a fons, ofegant-m’hi, negant-m’hi, com el pobre xicotet d’adés (quin pensament més malparit, ofenós!). Com els ho explicaràs? No voldràs pas posar’ls encontinent en escandalosa evidència. Llurs llàgrimes assemblant-se massa als regalims de lleterades encara a mig rajar’ls de conys rosetes brocs de faves. Per la hipotiposi a la patopeia. De l’anècdota al patètic. Del marrec negat i son pare agònic a les recances esclatants, els sanglots remordiments contricions penitències. No, no, quina cruel inflicció de part meua, pobrissons; no els humiliaràs pas, no. T’ho desaràs per sempre més, d’hipèrbaton mal col·locat a anapòdoton silent. Per el·lipsis de màrtir elidit; per eclipsis de devoció eclipsat, de recós reu arraconat, sense presses, voltor mandrós, esvellegat, desdentegat, síl·laba penjada, sibil·la penedida, anacrútica, sense garfis, insensible satèl·lit amb plàteres i panòplies de sil·lepsis escaients i, és clar, atuells rai, atuells propis que mai no els calgués manllevar; atuells sans i sencers, que mai no parlessin castellà, impropis, amb ascles per on l’adí de dins a la merda se n’anés. Així doncs, som-hi, i au, comès, com de costum, complint, jamai justificat, reivindicat, entre bromes, ombres i turgències, ni redhibit ni replevit, servidor impensat, servidor tàcit, servidor mut, relapse, sense ceptre, de nits cargolat al fútil palafit del buit, esquifit rèptil qui, atàvic, obedient, fa niu al propi melic, peus i cames de fang, periclitant, enterbolit, tremolant, no gens deny, qui altrament (prou feina tinc) mai tampoc no he salvat… ni salvaré mai (inútil esmerç) ningú.

~0~0~

D’antuvi em creia que enjòlit a l’aire prístin fossin papallones
mes en acabat me n’adonava que eren flairosos regalimosos conys
qui com tothom feia la migdiada repenjats als pallers de qui manyacs
mormols els amoixaven o a les ombres dels roures damunt l’herbei vora la font
se’ls enfugien de les carranxes ardents a les bellíssimes odoríssimes dones
qui eren a la berenada.

Els homes tots a pescar i a beure-hi vi a galet i romania solet
i únic d’entre els qui mai tenen un carallí d’aquells qui s’alzinen com llances
i es llancen amb les goles badades a enfilar per l’aire diàfan
ans cruspint-se’ls de viu en viu si mai cap n’enxampen
conys de vol incert conys saborosíssims conys d’immens mareig.

Ah xafogors sacres dels joves estius que l’enyor endolceix!

~0~0~

compenetrats

estic molt ben compenetrat
amb la meua dona
i tots plegats ens entenem molt bé
cascú feliç amb el seu paper

jo prou puc les compenetracions
i els pobres druts seus les penetracions
mentre suats cants suaus de cucuts
amenitzen tants d’afanys boteruts.

~0~0~

A la meua dona patxoca força fan-li els xicots moderns i vius, i atlètics i ben plantats; mascles macarrònics i hiperbàtics (com eu mateix, menys de vit, vult, vigoria i virtut — ni permís per a accedir-hi, altre que, amb sort, amb la llengua post factum — no só); li alta el jovent alt i cald, que sàpia com fotre el salt; minyons i adults esvelts i desimbolts, resolts i de qui els vits sense empelts sàpien fer tilt! li plauen, i molt.

A baix doncs davant els só, i cua discreta el jovent postulant qui vol cardar-se’m de franc la dona no fa, i eu a la dona de servant, servent cerber, molt assidu no fent-li doncs.

I a aquest per exemple que dic-li:

—Si t’alta, t’alta; si no t’alta, tolt.
—Tolt? (respon).
—Tolt.
—M’alta, doncs, m’alta.
—T’alta gaire? O molt?
—Molt.
—Molt?
—I talt! Vull dir, i tant!
—Doncs au, cap ben alt pots ‘nar cap dalt.

I mentre s’enfila amunt prou olímpicament trempant, entrevistant el proper bell candidat al fotre ja em trob.

—Vejam tu, company. Saps que de rebutjar hagut n’hem uns quants d’incults. T’hi condols?
—Hom s’hi condol i ol que condold… re-se’n més li val; s’hi condol, doncs, i ol, ol, ol que més li val old… re a hom qui pencar-hi fort sol que no pas a molt mòlt.
—Veig que ets cult; qui és prou cult no es mai estult.
—I es guanya molt més fàcil l’indult. Ep, sense que això cap insult ocult no us sigui, cerber molt colt.
—Atès que tan bé ho doncs dius… si t’ensumessis com a la dona li alten els bells giravolts amb prou girs de vellúries tints… de mant de prosòdic crim açò sol no sol absold… re’l, el tal.
—Doncs amunt… si per vós absolt?
—Tantost despès i dissolt no davalli el d’abans.
—Hi pujaré solt i mostrant els esmalts.
—Platxeriós!

~0~0~

La dona doncs carda amb “tothom”, mes algú amb qui mai no cardarà és amb mon germà Vulcà. Massa fogós, ai llas!

No en patírem prou de petits!

Llençols antiinflamatoris, calçotets d’amiant li havíem de fer portar d’ençà que cap als vuit anys la seua cigaleta ja descarregava lleteradetes de foc.

I llavors de més jovenet, com presumia si els companys volien encendre un cigarret. En Vulcanet se la treia, se la pelava una miqueta, i au, descarregant amb la seua cigaleta-llançaflames els “donava foc”. Les noietes sobretot com s’hi delien, verge, déu meu!

El que no feia mai és descarregar la lleterada damunt cap paper. No fos cas que calés foc a casa i pertot; ni que ho fes damunt cortinetes ni tovalloles, mateix perill d’incendi sobtat!

Més grandet, d’allò que en diuen “polititzat”, patriòtic com cal, no n’havia cremades poques, de les odiades banderes xarnegues que els repel·lents invasors plantaven pertot! Només calia fer veure que les saludava molt “apassionadament” i marcial, ecs, estil fanàtic feixista i castelladre, i au, raig de foc, i a parir panteres el drapot fastigós.

O entrava al sànctum-sanctòrum de qualque centre que els canfelipútrids ponien, teratògens, i colien i covaven al bell mig de qualque de les nostres viles envaïdes perquè espargissin pertot arreu l’infame gatxull i l’anihiladora pol·lució de llur “doctrina imperial”, i tot i que l’escorcollaven ben escorcollat, no fos cas que fos un “subversiu” amb avials tendències “vernaculars” qui mai ficar-s’hi no volgués, ell sempre s’hi ficava tanmateix, amb la incorporada “arma de foc” de la seua xirimberga flamígera aviat ben a trenc de flamejar.

Les merdoses exhibicions, les exposicions ridícules dels franquistes “combustaven espontàniament” justament quan en Vulcà amb ulls de robins diamantins més admirativament ans devota no les “embevia”, pobrissó, i quins esglais!

En la seua vida amorosa, en Vulcà, emperò, entrebancs rai. Només es cardaria l’enemiga (l’enemic i tot, si mai calgués), car tot l’aparell reproductiu els el trametia a can pistraus. Amb la seua lleterada roent, encesa, incendiària, calia mirar-s’hi molt. Podia esdevenir-se àdhuc que et descarregués entre pits o a la boca, dona insensata, i n’acabessis cendra en un tres i no res.

No us aconsellaria pas que hi cardéssiu mai.

Sí ves, que se n’estigui, cavà, com ací el tit! Tret que ell per millors raons, és clar.

~0~0~

If — if — if — (amb singlots i un pic pet)

Siguis conseqüent, fill meu, i metòdic

Un dia es divideix en jorn i nit
El jorn és si fa no fa claror i duraria dotze hores
La nit és si fa no fa foscor i duraria dotze hores

Dotze i dotze fan vint-i-quatre
I vint-i-quatre dividit per tres fa vuit

Els tres fragments de vuit hores els empraràs així

Dormiràs vuit hores
Menjaràs vuit hores
Te la pelaràs vuit hores

Dormiràs en la foscor
Menjaràs en la claror
Te la pelaràs a hores tèrboles… com jorn i nit són mitja figa mig raïm

Si segueixes aquest ritme (si fa no fa, és clar, no fotem)
Seràs, fill meu, qualcú altament acomplit

Seràs (ho diré?) un home!

~0~0~

L’incident de la peixera

Eixint bascós de l’orgia de ca l’autor famós

(tanta de donota despullada damunt tirant-se’t indiscriminadament!
pertot tant de nerviüt marieta
a cops de colze ostant-me d’indret
perquè volen cardar “center stage”!)

m’he ficat al recer tranquil a l’altra banda de replà
on la gran peixera sembla ésser-hi la mateixa
o potser n’és una de més grossa encara
i els llums que ara l’il·luminen més vius i cridaners.

Els peixos s’hi han engreixats de valent potser un pèl de massa i tot
i les noves adquisicions pengen xarones a les parets
quadres i objectes de preu i els llibres és clar…

Ah no els llibres no — tots hi són només peces de decoració
i ara ve l’autor i ample i magnànim hi presumeix
i li dic que Aquest peix és gras com gras meix
i que Sos ulls tenen forma de xeix.

I li cau amb sa barbeta de moixell la maixella
i somric mig jagut damunt fluixell de xixella.

~0~0~

tothom part volent-ne (i al capdavall oblidant de què)

la fava de l’acròbata jeia al coixí de seda sor
per a heure’n talismànic escapoló epígons galàctics brollaren paral·lels d’ontocom
i convergiren a l’embús a ancorar-s’hi simultanis
creatures empíriques lúcides melangioses
qui amb els cobles o els orincs tard o d’hora es penjarien
si hom no els atenia amb prou cura els puerils desigs

mentre eren ignorades les prerrogatives de l’ull
esfera llenegosa on superficials les acrecions al·lòctones a pleret s’amuntegaven
s’escalaixaven ecoiques en al·literacions alarmants les onades angoixades
trameses per mons morts i esclatats molts d’eons fa
durant èpoques doncs altrament incopsables

vituperis d’en Borodin silenciaren un instant els més cosmopolites dels espècimens

irrompia doncs ampla erupció d’addendes seminals pels acadèmics cuinades a lloc
regurgitades obvietats ja antigues d’antic
com ara que els més catèxokhen (genuïns) invents de totes les píties pítimes els causaren
i amb enteses reticents rialletes també que: calia matisar quant a les fonts
que: abissals desencants per arcans circuits segmentats col·lapsarien els parènquimes
on paràsits els universos es compendien tendenciosos insegurs oscil·lants

de bursada els desviats exigien igualtat en el fracàs
meticulosos bohemis en tàndems encallats (com gossos esglaiats indissolubles pel coit)
amb empenta al·ludeixen als romanents de civilització
part en volen: en som mereixedors tenim-ne dret n’enyorem les cadenes

convictes a la mateixa presó per tèrboles mol·lícies entecada
esdevinguts convivals vernacles solubles
a les ulleres mutus engalzant-s’hi rivets de dol
per tal de no haver de clissar com amb parsimònia
ineluctables els pius s’engatgen dels coixinets de l’engranatge omniscient
d’on al capdarrer de tant de rodar la resposta tornarà a ésser insatisfactòria del tot:
un desencant ausades còsmic

esfavat el tortell de fètides ventresques
hermètic tremolava que ningú se’n recordés de queixalar-hi

reunits intuïm tots plegats que fotem aigües pertot
tret que enmig del naufraig tampoc no hi planyem truismes

ni dic tanmateix ni em moc ni re no remoc

o els deia (si mai em toqués tret que mai no em tocarà) que tota humiliació és terapèutica

que: els ous dels estruços aspirants
(acròbates astronautes escarbotaires d’arcans)
ni els els toquis ni els els trenquis
ni els els guaitis de gaire a prop
ni els els agafis pels pèls curts

mes que hi esguardis nogensmenys tan palesos els grops
car malament rai malament rai malament rai

els agalius (els diria si mai veu tingués) pitjors no poden pas ésser
no.

~0~0~

els 3 al podi tramposos rai

cada correguda empresa m’hi he comès
i ha d’ésser empesa fins que despès hi he demès
o vençó no admesa heroic m’he pretès

s’arrossegaven part de terra esbufegats
no podent dir figa els 2 primers
només a 4 pams com qui diu de l’arribada

els vinc darrere dempeus guimbant tot fresc

quin dels 2 no ajudaré?
el del meu equip… o el del equip dels “dolents”?

la trampa més grossa hauria estat
si només empenyia el “meu”
i trepitjava el pobrissó dels contrincants

ambdós alhora amb els peus els he empès

calia fer-ho dissimulat
no fos cas que tots 3 n’acabéssim desqualificats

fent veure doncs que sobtadament
m’eren les forces nàquisses
matusserament ensopegava
amb llurs peus estesos part de terra

alhora amb tot el nervi pitjava
perquè ensems llurs closques esterrossades
no travessessin doncs ex æquo la ratlla

llavors passava tercer cuquet del tot crebat

al podi emmedallats els aplaudiments balmats
ens empastifaven flascs com desfiles de cotó-fluix
xopes de qualque anodí extenuant

pel camí tornant a casa he llençat
a les escombraries el meu humil metall

els ex æquos s’esguardaven estranyats
fotran l’error de prendre’m per boig?

no! ensems llencen rient (descansats!)
llur més “nobles” metalls
a sengles cossis dels rebuigs

demà dematí aquells bocinots de ferralla
tornaran (com havien de tornar tard o d’hora)
a la mateixa pila d’escòria

hi veníem a córrer i a riure
no pas a endur’ns-en mig món

naltres rai ja hem feta història

és veritat que només compta
i sempre només ha comptat
haver mai enlloc fet cap.

~0~0~

tot d’una adonant-me’n

perquè anava massa embalat
m’he projectat fotent-me la gran castanya

en la carretera torta qui davallava davant meu
he vist més endavant
en la meua imaginació
l’accident vívidament i nítida

mes de fet no era pas el meu
era un altre cotxe blanc molt semblant
el qui acabava xemicat entre les roques

tantost hi he fet cap m’hi aturava
i he vist que l’home dins
així mateix se m’assemblava tant
que hom ens hauria pogut confondre

tret que ara allà el tenies
ninot tot desmanegat
sagnant profusament i tot allò
segurament mort

“segurament mort”
deien també els garatgistes
i els homes de l’ambulància
i alhora ho destarotaven tot
i n’hi havien àdhuc qui es menjaven
allò que el mort era menjant
mentre carallot s’embalava cap enlloc

i tot ho retocaven i empastifaven…

i els ho anava doncs a retreure
quan els bòfies recents han demanat
si hi havia hagut testimonis

i aleshores hi he perorat una estoneta
sense immiscir-m’hi gaire — “hi era força lluny
a l’hora dels fets” que els dic
i he continuat novel·lant-hi de faisó tan amena

amb invents monstruosos
d’aquells que hom somia de vegades

(s’hi havien esdevinguts enlluernaments estranys
com ara esclats d’asteroides efímers
amb aparicions i desaparicions
d’espectres imperfectes qui saltironejaven
esborronadorament aberrants i grollers
i els membres alhora
se t’adormien i embalbien o et bufetejaven
i toquejaven sense esme ni voler
i la memòria… ah la memòria!
et feia pampallugues
tantost hi veies ciutats submarines
com planetes impensats habitats
per gallines de becs gegantins)

m’hi delia doncs i m’hi engrescava tant
que mercès a una mestra capitana
qui s’esqueia d’afegir-s’hi i m’ha sentit
les escoles m’han amarinat
per a fer-los de conferenciant impagat

i ara dic als mocosos marrecs els perills
de mai anar enlloc massa de pressa

i els dic sobretot que Per a sobreviure
no hi ha pas com armar-se amb la millor arma

assenyaladament la de la imaginació.

~0~0~

Home a la cua

Torn a veure l’home de l’estació
Fent espetegar el nas a l’aparador.

És un home moro i sempre parla amb noies.

A la cua del tren atrapa al vol toies
Que els dóna enraonant de llibres i d’arts
Que veu exposats pels amples bulevards.

Viatgen amb ell a la cua del tren
Qualsque de les toies noies tot rient.

Mes si els feia pessigolles a l’entrecuix
D’un mastegot el fotien daltabaix;

Cap noia, toia i tot, no pas que es vol l’uix
Empastifat per l’home mig llangardaix
Qui només s’atreveix, caparronet moix,
A la cua a zigzagar, amb elles, o broix.

~0~0~

Al tren del crim

Som al tren del crim,
sempre hi delinquim;
a l’altre bec de vagó,
totjorn l’interlocutor.

De vagó en vagó pels crims comesos
fins que tots plegats no ens són defesos.

Si érem al darrer,
serem al primer.

Dic: sempre fem curt;
diu: sempre en fem, curt.

Dic: sempre ens en manca,
mai no en duem prou;
diu: raó no us manca;
mes no és res de nou.

—Duc vestits de dona;
Hi sóc molt mal vist.

—La disfressa és bona;
el futur ben trist.

Dic: no hi puc tornar;
diu: no hi ha demà.

—El tren se m’acaba,
el viatge no mai.

—És cosa d’espai:
pujàvem com saba
mes tot s’ha estroncat.

—També us n’heu adonat?
Reculem, reculem ara.

—El mateix fum d’alimara:
Mai no passem de mig camí.

—I el Sol tornarà a relluir.

—I per la finestra hi veurem
vagament entre les fulles…

—Com si s’asseu en alçaprem
i ets ventijol que hi desembulles…

—Fragments de noia rere figuera…

—El tren haurà doncs tornat enrere.

Enfonsem les mans als foscs vestits;
hi fan curt: rebuigs ben esquifits…
llords polsims de bitllet de tren
qui a mig camí se sobreprèn.

~0~0~

Amunt amunt i sol sol

Per això sempre ja de petit me n’anava tan amunt com puc
dalt de tot ben lluny al darrer reng
d’estadis amfiteatres pavellons
per tal d’alhora veure-ho tot i gairebé no re

Car de massa prop tot és violència dissort horror putrefacció

Sempre esgarrifat pels episodis on de cop-descuit
siguis on siguis passis per on passis
bestiesa i bestialitat es manifesten en tota llur cruesa crueltat

Caminava suara i dins el cotxe blau fosc blau fosc mateix
el jove negre angoixat anguniós agònica
volia treure el cap per la finestra respirar eixir sobreviure
i darrere seu el seu company i el pare d’aquest l’estrangulaven
li han trencat el coll allí mateix davant meu
i l’horror l’horror tremolant i esborronat he fugit corrent

I això que els dos joves negres eren tan bons companys
molt ben considerats al veïnatge
formaven una companyia força boiant
afaiçonaven samarretes de fantasia per a assenyalades avinenteses
i per a celebracions i festes còmiques i serioses
tot molt legítim i com cal
portant-les amunt i avall amb llur lluent cotxe blau fosc blau fosc
i nogensmenys com dic tot de sobte
tot de sobte tot de sobte tanta d’horror i tanta de brutalitat

I ni amagant-me a casa mateix
tot i vivint a l’àtic més petit i enlairat del gratacels
davant mateix només traient el nas al balcó
la joveneta qui viu davant
de vegades estenent la roba l’he vista tan vistosa vistent ben escaient
i avui el vell l’atzufava l’omplia de cops
i ella esfereïda i jo terroritzat
i el vell gelós o irat o embogit o monegós
s’ha ficat un instant a dins a cercar-hi (he vist més tard) un objecte contundent
i la noieta ambtant s’ha enfilat per la paret que divideix llur terrat del del veí
i ha trencada la barrera de fusta pintada de verd que hi havia damunt el mur
i s’ha deixada caure al terrat del veí
mes aleshores ha sortit el vell amb un objecte cilíndric negre petri
i també ha pujat mur amunt i per la barrera esbotzada
ha saltat amb feinades rai al terrat del veí
i encara més enfellonit ha volgut trencar el crani de la joveneta acorralada
i ja no he pogut guaitar més
tanta d’agressió el vell qui foll agredeix la noieta agredida claferta de treps
el cor em cuidava espetegar i he caigut rere el parapet agemolit mig mort

Davant aqueixos sobtats tan sovintejats episodis violents
els ulls em pampalluguegen d’inesgotable esglai
no en puc aturar el foll pampallugueig agònic
i haig d’aviar esbramecs de por
mama! mama! mama!
i m’haig d’amagar amagar sempre amagar

Tan bo d’agombolar que sóc
si amb tot estic content si tot ho trob de lluny prou bell
a lloc immillorablement ben dispost conjuminat
mes els nervis no m’ho volen
massa d’estralls girientorn inexhauribles

Amunt doncs amunt amunt al turó més alt
al terrat darrer
a l’àpex sobirà de la torre més alta del castell arruïnat
vivint si puc enjòlit a l’avió
o ermità de pic nevat
santó hiperbori epilític assegut molt calm damunt la roca

Que ho pugui sempre veure tot
tot tot tret els detalls els horrorosos detalls
les sangs les sangasses els esguerros esbudellaments
escapçaments mutilacions
els episodis els episodis els infinits episodis
d’inestroncable ubiqua violència
imperi absolut imperi imperi imperi incopsable de la mort
la mort més horrorosa incansable cruel

Amunt vident invident amunt amunt

com liquen
catifa de roca
codolenc amic dels vents les maltempsades
els més diversos amicals agalius i caresos atmosfèrics
amb prou feines present
sisvol tot just latent
veient-t’ho tot
i re.

~0~0~

mon pare

mon pare m’espia
com un esparver

…que no ho mengi tot
sens deixar-li re.

~0~0~

L’home de plom

—Dad’s back!
ha tornat mon pare, crec

Mentre és assegut al menjador
estàtua silent
he anat a veure la seua cambra
cambra buida
maleta buida
només qualsque illes de pols

Illes de pols
pertot on abans hi havia hagut re
illes de pols

El seu cos?
cos buit

No li he dit re
no m’ha dit re

Illes de pols

No he cregut mai en cap mena d’esperit
follet burot parrot ni interventor insubstancial
ni en cap miraculosa bestiota parida per cap banal superstició
ni en cap ninot de guix qui es bellugués tot sol
(altre que en disgregar-se en illes de pols)

Ja sé que aquell ninot de plom no és mon pare, doncs

que és quelcom inert
un estaquirot pintat tot de plom qui algú plantificava
a aquell indret buidat de tot sentit

Casa dels morts sense solta ni volta

Espolsem-hi espolsem-hi.

~0~0~

a mon pare qui sempre estava trist
cruel li deia Em moriré rient!

i llavors ell es va morir… rient
ara tinc por que em moriré tot trist.

~0~0~

(Dos poemes d’autodescoberta)

larvatus

arrossegant-me pel món com cuc furtiu
fraudulent… hipòcrita a collons

recosament entrevingut
per la meua tendència indeturable
a allevar a qui fos els crims
dels quals sóc-ne íntimament reu

imputant doncs a altri els propis vicis
ara a aquest adés a aqueix
sovint a boldrons sencers

encolomant-los mos pecats
entaferrant-los mes mancances…

i sempre em trobava moderadament esfereït
que en un moment de feblesa física
no m’anés a trair dient al món
mos continus nyaps… nelets… i taques…

ara que… confessant això… què en trec?

desvirtuat més virtuós?
(catralls…! farfolla…!)

afegint hipocresia…
com qui il·lús es “confessa” amb capellà
qui fa de llefiscós ninot
representant l’ull repel·lent del maligne vigilant…

el mateix verí regalant-los pels podrits llagrimalls

quina altra excusa no reeixiré a confegir?
hi ha tantes d’excuses per al crim!

diré que sóc artista
que he d’ésser una mica tothom
per a “personificar” els meus poemes
omplir-los de fauna adient…

i al capdavall (excusa ve!)
encara rai… encara rai que!
cregui que em calen excuses…

car és palès que els pitjors crims… pecats… vicis…
són els que mai no en necessiten

són els que ja vénen “excusats”
per “raons d’estat”!

per “raons d’invasió”… “de civilització”
o sense vergonya… “de conversió a la vera religió”

totes aquelles desraonades “raons”
per a la salvatjada i la depredació
la usurpació i el genocidi
el pillatge… la destrucció.

(…)

imago

pel qui altrament no sóc
em veig viatjat

ombra grotesca
subconscient neguitós
alter ego fosc
fetus incorporat

insegura signatura
gargot més bellugós

presència latent
íncube enganxifós
nosa indesencastable
íntim estrany

ocult bessó insistent
cadàver adossat

escurçó de trascantó
eidòlon sinistre
closca en mosaic conflictiu
d’ou covarot

fals emmirallament
imatge qui em sobreviu

passatger intangible

entre boires filagarses
anàfic morfós
neulit ínfim nitós
volàtil esvaït

pel naufraig agraït
se’t mor com l’esperança

efímer aflat
crec que força endinsat
a l’oceà esborrat.

~0~0~

exúvia

si darrere ja no hi ha re
dempeus encara ha romasa
la il·lusòria façana.

~0~0~

al meu carrer

hi viu una celebritat
tothom el saluda
mai l’he saludat.

~0~0~

ambut a la moda

vés-te’n a remullar al revolt
entre els canyars a la voreta del riu
no pas lluny dels hotels
la platja els ascensors
món d’enganyifa
de parences i parencers

escunça-hi esglai
troba-t’hi l’ambut:
mort exquisit
part de fora perfecte
part de dins tot podrit

torna-te’n a l’hort
hort emmalaltit
moscallam pertot
eixams de flagells
cuques enfervorides
fusta corcada
borrons rostats

troba-t’hi la dona
empenyent carretó
amb forca enforcant palla
rocalla fems

amb vestit llarg antic tot blanc
tancat de coll a peus

pentinat aplanat en plaques
encastades al cap

això no va ni amb rodes li dius
ara em dedicaré a la moda
com qui vestís l’ambut això rai

rossa esborifada
amb vestits volanders
virolats estampats
estrets de cintura
accentuant gropa
pits cuixes turmells

la dona quin goig
guanyaries mant concurs

fins que tampoc no esclatem
tots plegats prematurs

prematurs ambuts.

~0~0~

ni cagar en pau no et jaqueixen

fot cascú son paper, i el meu és de caganer;
tota activitat humana, tret l’estudiar, em fa cagar;

sense altra feina ni tasca, no havent nascut per a escarràs;
fent-me basca tota ridícula operació
dels adeleradament enfeinats;
havia assajat de fer de paràsit, i tanmateix no hi reeixia gens;

ho atesten ara i adés les fitxes de can bòfia
a 23 “nacions” pel cap baix:
“vagrant” “seasonal” “manual” “temporary”
“never been gainfully employed”
“says he failed even at parasitism”;

en pic ja no es creuen que a 40 o a 50 anys
encara es pot ésser “estudiant”,
només sobrevisc amb el que en descuit o de casualitat
no em tomba damunt;

si avui mateix faig de mariner ras,
i nitós m’alluny de tot passatger,
a cagar-hi tranquil entre vents i ximecs,
i crits d’ocells emprenyats, i peixos i calamars i pops voladors
volent-me jogassers llepar o menjar-se’m l’excés,
sempre pujarà a coberta un emprenyador o altre,
humà poètic o orxegós potser a passejar o pitjor:
a passejar son gos!

ah si fos, a part de vagabund, criminal!
com els llençava tots plegats daltabaix!

car ni mon paper no em jaqueixen fer, de caganer.

~0~0~

fan veure que s’ho creuen

que dins hi ha re
mes de tot només en roman si fa no fa la forma
el contingut no en fa pocs d’anys que s’ha fos

s’hi atapeïen molts de “jos” al llarg de les estacions
a la mateixa closca

el xufanc diferent qui amb cada revolució
s’hi instal·lava qui sap on para

aqueixa arqueològica devoció per la closca
és patètica atzagaiada

[al capdavall tanmateix creu-te (i prou) la forma

dins qui sap què hi ha

segur que el llogater s’hi troba tan malament
que només pensa a fotre-hi el camp

això suposant que hi hagi cap llogater

més sovint s’escau que dins no hi hagi re
(ningú anava a dir
mes re és més precís)

closca vacant].

~0~0~

tota veritat és veritat de putxinel·li i au

pouant al femer amb un cert decor
costurer atzarós al pilot barroc
trobava pler de paral·lelismes al contínuum

despòtics deliris de policromàtics ritmes
fosos metalls voraços rovells
orquestres d’estetes rabits fervents
lascives centellejants serps
qui als dominis psíquics se t’immisceixen
per a dur’t a sumptuoses intuïcions
on engonals volcànics babilònics
en erupcions de palpitants pol·lucions
t’assabentaven íntimament
de verídiques aberracions irrellevants

les assimiles mussolesc
seduït seduït sempre seduït
per les epidèmiques insinuacions
coercitives ambigües mal·leables
absències al·lusions il·lacions
llengües de seda piruetes de carn
superficials follies on vermina es rabeja

tres o quatre dècades seguides de virtuós desdeny
remenant entre sardònixs
raspallant orfresos
gratant èlitres amb xilòfon
i sobretot amb quin entusiasme (càgumdeu!) catúfols fotent

redubtable anacronisme escleròtic
fruint d’ençà de forat entre merlets
de l’alta xifra de ferrets atrets pel magnet

aboldronem’ns-e eixelebrats
al voltant de l’espontani despullament
eròtics bàrbars al servei dels estilístics tsars

demolíssim acadèmics els forniments pietístics de l’ahir
ens estimem més l’arcà de l’endemà
amb somnàmbules damisel·les turmentades als zoos

èters i jaspis i opis impetuosos insurrectes
enquadren la marcida apoteosi

tanta de sofisticació és a dir de merdificació…

ofegats de vergonya s’arraconen moribunds
els nafrats campions enjovats als trofeus
d’on brollen els ramats de famèlics queixaluts cucs
qui amb rancúnia se’t remenen com sardònixs
piruetes de carn damisel·les de zoos
pèrfid caprici de les fórmules exuberants

se li escapoleix la bromera que li raja del trau
el vent dalt la torratxa la reparteix vibràtil com corda d’arc

sofre remenàvem a baix els gitans prostituïts
sense d’altres neguits que d’afegir’ns tal qual
al varengatge de l’amuntegament testimonial

a trenc de femer si fa no fa en ziggurat
efímera treia el nas cada fada veritat.

~0~0~

estrenu estront

sense entendre-hi mot
faig si fa no fa sí sí al buròcrata

tant se val
a tota esdevinença cagant-m’hi rai

rere el seu taulell o gabieta
tant seriós com fent brometa
sempre el veig com és

i amb la mateixa semi-admiració
i oblidós desdeny
on adés esguardava
al fètid forat del canfelip
just ans el sifó no se l’endugués
al mai més
la merda feta.

~0~0~

Paletes al Quiròfan llurs Eines anant-hi

— sense gaire Descans

la Casa i el Cervell
— mateix incessant Combat
afegint-hi i traient-hi
— Substància
endreçant-ne i desendreçant-ne entre Cançons
— el Canemàs

ah i l’Establiment part de ci part de ça
— de les Cambres secretes
on els Secrets despullats rauran
— per a Tu
— Espia serpentí
immòbils com qui pren
— interdites Senyoretes

— eixarrancades a la xamberga
el Sol il·lusori de les gairebé impenetrables
— Foscors interiors.

~0~0~

faç sense careta cos sense disfressa

sé que sóc el meu cos

i tanmateix el veig com un vehicle estrany
qui cal tractar bé i amb prou miraments
no fos cas que se m’espatllés
i em fotés llavors perdre encara més de temps
en fastigosos i fatigosos apariaments

si el pogués trametre a ca la puta de déu
i continuar nogensmenys d’ésser jo mateix…
l’enviava a dida ara mateix!

i encara ara, si mai l’obeeixc
només ho faig si veig que gens m’afavoreix
car tantost em voldrà fer fer animalades
com ara luxúries avideses cobejances religions prostracions bogeries
el desdic i n’estreb les regnes
com si és despès rossí.

(…)

“si t’agredeixen, torna-t’hi
si t’enyores, torna-te’n.”

(…)

no tenia cap mal
i em veia morint

ara que m’estic morint
pens que re no tinc.

(…)

sota les pluges torrencials
els saigs qui entre tots paguem
torturen salvatgement i escapcen als terrats
els subversius
dementre que als primers pisos
irònicament discutim de les exquisideses
dels plats que hom ens serveix

el fàstic no em permet ni de menjar
ni d’escoltar ni de parlar

tanta de fada vanitat m’afligeix
només puc obrir el bec per a orxegar

hom em tracta per això d’estrany

(…)

no diguis de tos fets
a altri que a tu mateix
o se’n segueixen plets
i crims i danys en creix (Guillem de Cervera).

~0~0~

Tweet

potser es llegeix millor a l’opuscle

99

Amic del cor

Aquell ouet me’l fiquí a la sina, i llavors quan vaig haver d’agafar el metro em vaig lligar el braç esquerre amb un mocador i vaig fer veure que el tenia trencat, i em vaig ficar l’ouet a l’aixella esquerra, i ningú no m’hi etzibava cap empenta ni cop.

I arribí a casa i li diguí a la mama que tenia un ouet fecundat i que veuria si el podria portar a terme fins que desclogués. I ma mare arronsà els muscles.

I al cap de pocs dies, heus-lo que amb la dent del bec el pollet fengué la closca i n’eixí tot xiroi.

I ara si érem amics! I jo donant-li amb compta-gotes aixarops i vitamines, i llavors farinetes sublims, i més tard grans selectes, i alguna pedreta per al grier, i alguna pansa perquè esdevingués el gall de panses més excel·lent que mai no hagués escatainat ni escarotat pel jardinet on passejàvem cada vespre, tret que plogués o nevés, i llavors romaníem a caseta escoltant heroiques musiques, especialment d’en Berlioz.

I filosofàvem ensems i li guaitava l’ull i hi veia que em comprenia, una espurna sàvia hi relluïa. Schopehauer, assenyaladament, era tant el seu preferit com el meu. I les caquetes que el gall magnífic no feia pertot el meu bocí de pis de dalt, on hi desava els llibres i les musiques, les anava recollint sense entretenir-m’hi gens, i les emmagatzemava en un cabasset, i llavors les duia a l’hortet. I no li vaig trobar mai entre les plomes ni puça ni poll. I la cresta i la barballera les hi eixorivia amb petits massatges molt maternals, i li pentinava el plomissol, i li netejava les ungles, i érem els companys més ben entesos del món.

I aquest migdia érem al jardí i he pujat a una escala de mà per a anar a apariar una de les casetes que pengen de les branques dels faigs on hi fan niu sovint cargolets, mallerengues i pardals, i he caigut de memòria i m’he trencat el coll.

No m’he pogut moure més. Cap de les comandes cerebrals no corren per la medul·la cap al cos. Malament rai. I he vist tanmateix ma mare qui sortia al jardí a estendre-hi la roba. Llençols, camises, samarretes…

Em pensava que ma mare em veuria, però no m’ha vist jagut a terra, incapaç, mig amagat per l’herbei i les canyes de les tomaqueres. No ha vist ni el gall, el qual, molt amorosament, al meu costat, m’anava llençant pedretes a la boca, que dec tindre oberta i que no puc tancar, com no puc tancar els ulls, ni cap dels sentits del cap.

Ma mare s’ha ficat endins. El Solell m’ha anat cremant. Després, el Solell s’ha fos cap a ponent. I el gall, el meu amic del cor, ha començat a clavar-me cop de bec a l’ull esquerre encara enlluernat. Perquè no tenia la facultat de fer anar ni llengua ni gola, no li puc pas dir, pobrissó, que se n’estigui, que em fa molt de mal, i que em priva de la poca visió que em roman.

I a poc a poc la foscor de la nit ens ha enfonsat en l’anonimat. Amb l’ull dret he vist o m’ha semblat veure, de gairell, un gossot qui m’ha fet por que potser volgués atacar el meu amic el gall. Sort que el gossot nocturn i traïdor, hipocrital, es veu que s’ha estimat més de fer el lladre. Estic segur que s’ha endut, a cops de mossades, els estenedors i tota la roba que hi havia estesa i penjada. I ma mare, qui sap què hi feia, sense adonar-se’n de re. Segurament ensopida davant el maleït televisor.

I llavors he vist amb l’ull dret els ulls molt penetrants del gall qui m’esguardava atentament, vinclant esbiaixadament el cap, ara devers aquest costat, ara devers el costat contrari, molt filosòficament, com dic, i cruel, macabra. I tot d’una el seu bec s’ha abatut damunt mon ull dret. I ja no he vist ni veig ni veuré mai més re.

I el gall hi ha insistit. Li plaïa un munt el gust dels meus tendrums, i em sembla que ha assolit de fer-se’m fins al cervell i tot. I de cop de bec a cop de bec, em va descervellant.

I aleshores hi caic. Tot això no és altre que un simple malson. Car prou sóc d’allò més viu i capaç. Damunt la meua barca ancorada enmig de l’assolellat, gloriós, oceà. Quines coses d’imaginar en el somni! Que un gall amic meu se’m cruspeix els ulls i, per via dels tendrums i ossets de rere els ulls, el cervell i tot.

Boig, el corrent marítim s’escorr a banda i banda de la meua barca. I ara se m’atansa una tropa immensa de peixos gegantins qui neden ran de cresp! Em passaran per la vora; els saludaré amb joia, amb bons desigs, amb dolça companyonia de contemporani llur, d’un altre qui com ells gaudeix d’ampla vida! Tret que tantost em veuen espiar-los s’enfonsen i deuen passar (tret que de faisó invisible) vora (o davall) la barca, car se sotsobra de valent; efectivament, car reapareixen ja allunyats, sense haver-se desviat gens, encara drets en llur travessa dels deserts marins, ininterromputs en llur intenció.

Ah bé, tant se val. I ara me n’adon que el meu amic el gall continua de menjar-se’m el cervell. Que el que em pensava que era al·lucinació era veritat, i el bell somni marítim no era sinó al·lucinació d’un cervell com més anem més minvat, i confós.

Car em faig un embolic entre les realitats que em rauen a l’aguait en corrues incessants. I ara què faig? Ah, lúcid i hàbil a la fi! M’aixec de per terra on havia feta una llarga migdiada i corrent pel jardí, espantant amicalment el meu amic el gall, cridant la meua mare que vigili que hi ha un gossot lladre qui ens vol pispar la roba, dient als peixos que portin el meu missatge de benvolença i benaurança a totes les costes dels illots fantàstics i exòtics on faran cap, obriré la porta de la cuina d’una revolada i em faré un bon berenar.

Ultratge idil·li ocellaire. Avantatge orgia. Ou urubú. Rovell verí. Obsedida mortalla que em duu el gossot? Bordell bordell! Càmfora! Metà! Nèctars i daus. Mare mare! Quina casualitat! Atots esporàdics! Aleatorietats de l’estocasticitat. Aristarc…

Amb mig cervell… que es va apagant… Tundres tendres. Brucs. Tasses de bruc. Pimpinelles. Carlets verderols cogomes. Orellanes. Fredolics. Quiquiriquics… pipiripips. Purpúries. M’estic morint… morint… morint… Em deia…? Aristarc…? Verdura…? Feixuc… feixuc.

Neons neus bolles bombolles obscenitats. Esllavissades de nyaps. S’ericen les agressions… Se m’enduen rosegat… En trontolls de basts curulls… vessats… devorat… A la voreta del foc… Estàtic. Onades bromeres. Invisibles… Gegantins… De dret cap a llur port.

Mort… mort…?

~0~0~

Càncer

El cos m’ha post al cos un ou molt íntim.

Aquest ou s’espelleix en petit monstre ganut.

I aquest monstre entranyable
se’m cruspeix — molt llefec — murriet!
els millors òrgans.

~0~0~

Descensor als orcs

Avui, abans les tres xicotes qui serveixen als taulells no sortissin de la botiga, com les sentia enraonar, molt afalagades, del fet (tanmateix un bri suspecte, modificaven) que tres minyons les esperessin cada vespre fora, i fessin veure, elles, fal·laces, en acabat de pintar-se i perfumar-se i agençar-se meravellosament, que allò al capdavall no els semblava gens com cal, els he suggerit que sortissin doncs per la porta del costat, saps què? que pugessin pel carrer de l’esquerra, i que de tota faisó tornarien a trobar-se amb la boca del metro que les distribuiria cascuna a ca seua i sense haver-se topat segurament amb els falaguers pretendents, als quals haurien ensenyada llavors la lliçó que no són cap d’elles xicotes fàcils d’engalipar. Quan els propietaris de la botiga, home i dona, també han sortit de la botiga per a anar a ca llur amb llur cotxe de ric, i m’han interrogat amb els ulls quines me’n trac de la màniga, els he respost rient: —Tothom es complau amb el conegut; jo m’hi complac; vós, senyora, us hi complaeu, i vós si fa no fa, senyor, amb allò que ja us és conegut. Les noietes assoliran el mateix resultat per vies diferents. Això encara ens complau més. Això sincronitza, com qui diu, el plaer del retrobar-se amb el conegut, i al mateix temps amb la il·lusió que hom hi ha atès per vies d’aventura, ço que realça la impressió de reeixida familiaritat, de ben quadrat esdeveniment temporal. Les noietes, tot i que passant de biaix, gairebé d’esquena dels noiets qui pacientment les esperen per a festejar-les fins a ca llur, amb llurs rialletes inevitables atrauran (això si abans un dels noiets desviant l’esguard distret ja no les filustrava), atrauran, dic, els esguards dels pretendents. Per vies diferents, el mateix resultat conegut i esperat. Això el plaer apuja bon tros. M’han guaitat sense dir re; se n’han anat alçant les celles i intercanviant un cop d’ull incert; sempre han suputat que, innocu i tot, no hi só de debò tot. Després he romàs a la botiga per a enllestir-hi l’arqueig del jorn, i llavors tancar-ne les portes i, prement-ne els alçaprems que em donaven trenta segons de coll, armar les molt terribles alarmes. Car de tot això i més en só l’encarregat. Acomplertes les tasques, au, m’he enfilat també cap al metro. Quan n’he sortit vora ca meua, dues gitanetes ploraven assegudes a la vorera, respirant els fums nocius dels vehicles dels rics. Mare i filla, molt lletgetes, pudents. —Algú les ha robades? atonyinades? volen uns dinerets? Com no em responen sinó amb sanglots, ja fotia musclejant el camp, quan la mare, rabassudeta i malgirbada com una sud-americana, m’ha dit: —És que tenim molta de por. —Por de l’inconegut, segurament! (he perorat). Només de l’inconegut tenim mai por; car com deia avui mateix als propietaris, en el conegut ens complaem, sempre, i bon tros. Llavors m’han mig contat llur trista història, de fet, la mare contant, doncs, i la filla ni piu; encara ara no sé si en sap, d’enraonar, i ja devia tindre uns cinc anys si fa no fa. Es veu que viuen al soterrani de l’estació. Amb les altres netejadores. Hom va als soterranis per un ascensor que hi baixa. No s’hi pot davallar de cap altra manera, que elles sàpiguen. La qüestió és que, un cop tancades als soterranis per a la nit, els trontolls misteriosos, i els sorolls horrífics que ixen de certes cambres secretes, amb crits esgarrifadors i batzacs enormes que cuiden, fent tremolar els murs, ensorrar el sostre, les tenen amb els nervis esfilagarsats i no saben eixir d’aquest dilema; hi han d’ésser si volen guanyar-se les escarides garrofes com de bon matí — de fet, encara de ben fosca matinada — les sirenes criden eixordadores els qui han de netejar totalment l’estació per al nou jorn que s’atansa, hi han doncs d’ésser, dic, i alhora, si hi són, no poden aclucar l’ull durant tota la nit, esfereïdes, esborronades amb els infernals rebomboris i els molt cruels esgarips d’escorxador maleït que els martellegen els murs. Cada vespre que han de tornar als soterranis el despenen doncs lamentant-se amargament i adolorida. —Quin martiri, senyor, si sabés! He romàs feixugament rumiant l’afer uns tres o quatre minuts llargs, mentre la barbeta de boc amb ungletes d’elegant mercer lentament em pentinava. Llavors els he dit que n’esdevenia protector, que, tuïtiu, sota l’ègida aqueixa nit de dissabte les duc. —Us empararé, gitanetes (o indietes sud-americanes, tant se val); us en fieu; sempre só qui dóna els millors consells. Els dic que som-hi, que baixaré a les cambres prohibides amb elles dues i que vigilaré tota la nit contra els monstres misteriosos qui tant les nourien, pobrissones. Hem caminat fins a l’estació, una gitaneta a cada cantó meu, la mare tremolant de por encara més fort que la menudeta. On és l’ascensor cap als soterranis. I oi que, si doncs només va als soterranis, se n’hauria de dir descensor?Anava a dir-los l’enginyosa pensada, demostrant-los alhora si en só, de savi, tret que llavors me n’he adonat que, un cop a baix, el descensor prou havia per força d’esdevenir novament ascensor per tal de portar-nos a la llum i a la felicitat del conegut diumenge. Així que només he anat xiulant, benauradament. Hem arribat a l’estació, i gernació rai, encara. Viatgers i viatjants a betzef, i els qui els rebien i acomiadaven. Plenes d’emoció, les meues brunes odalisques grassonetes m’han assenyalat en un racó perdut una porta metàl·lica que devia doncs ésser la del descensor infernal. Ens hi hem esperat fins que no s’ha oberta sola. Elles dues s’hi han ficat i, estrebant amb llurs sengles manetes, també m’hi han ficat a mi. I ara doncs esperant. D’altres gitanetes – o el que fossin, atzeps no gens esvelts ni elegants, de faldillams cebacis i pitreres guerxes i bombades, i mans i visatges de cuir enlluentit per l’aluder molt avesat del mal temps, pels escots alhora endevinant-los que sí, que els pigments de llurs pells tèrboles (ronyoses?) tampoc no foren, part de dins, ni nivis ni negrals, tot just cúprics i au – d’altres “indígenes” doncs, s’hi han anades encabint, cinc o sis, vull dir, a la gàbia que ens duria als dominis hipogeus dels follets malignes i els ogres goluts, o potser dels inquisidors sempre fanàtics i botxins. I ep, que amb una altra hurí esbufegada qui s’hi fica ja començàvem d’anar estrets, i allò feia massa pudoreta, ferum i suarda d’harem, com qui diu, i els he dit que sortia un instant, i les meues gitanetes han fets i estrafets uns vults tràgics i histriònics d’aquells que t’haurien d’esberlar el cor i tot. Jo nogensmenys apaivagant-les, amb un somriure excels. Que no patissin, que no les desertava pas; només volia fotre un cop d’ull pels voltants, no fos cas que trobés unes escales que duguessin al mateix indret sense haver d’esperar tant. I veus-t’hi la pega que, tantost he tombat l’esquena, el maleït descensor automàtic s’ha engegat i ha descendit. M’he trobat amb un pam de nas. Ara hauré d’esperar el proper viatge. Pobres gitanetes, patidoretes de mena, m’esperaran a baix amb candeletes! De moment, he borinotejat; i no, no he trobades pas enlloc les escales que menessin a baix. Llavors, m’he anat cansant d’esperar. Les hores s’escolaven. Els perdularis dels voltants, i pitjor, les autoritats qui els molestaven, feien l’ambient desagradós. Els banals, en cavi, la gent, minvaven. Vols-t’hi jugar que aquell era el darrer viatge del malparit descensor? I jo havent perdut el viatge. Ara m’he emprenyat. Havia de trobar un forat d’escales que baixessin, per força. Doncs, no; caca. Totes les portes blocades, barrades, tanmateix, i ningú mig oficial a qui poguessis demanar raons. Cambres secretes, rai; mes, com dic, totes hermètiques, amb metalls molt durs protegides, inviolables. I ningú ni entrant-hi ja, ni eixint-hi. I en acabat pitjor, la fauna nocturna ha anada apareixent. Els qui no es cansen mai d’esperar l’endemà. Ensopits, badocs, dispèptics. I l’ascensor sense oferir cap mena de senyal d’activitat. Totalment mort. Vés a endevinar com ara, part de sota, pateixen les meues gitanetes; quins suplicis interminables! Nit impenetrable. Entre la fauna, esdevinc un altre no-ningú no gens congru; algú dubtós, sense gaire flama, ni mig encès ni mig apagat, o al contrari, mig apagat i mig encès… empatollant-m’hi… caient de son… com ells, un altre dissortat sense enlloc altre on anar a raure. —Fementit, em rept, fementit! Els daves la teua paraula de cavaller de fresc adobat! Llur protector, hà! I les lliures als dimonis més demoníacs de les pregoneses sacrificials, martiritzadores! Mare i filla totes soletes davant l’horror inendurable de la més agressiva de les nits! Com ho resistiran! Malament rai, malament rai! I llavors, ben arrupidet a un raconet, m’he adormit, i he viscut un somni tan agradable i segurament buco-còlic, vull dir, bucòlic, que, com m’he eixorivit, cap a les tres de la matinada, les baves em tenien la corbata xopa. Amb mal a totes les articulacions, sense com qui diu ni esme, automàticament, havent pla oblidades les cuproses gitanetes, content del somni que he mig apuntat a un paperet, sí ves, a fil per pua, me n’he tornat xano-xanet cap a ca meua. Mentre desenfilava els esglaons cap al meu soterrani sense monstres, ni secrets ni misteris horrorosos, encara somreia com si avui, com sempre, havia assolit de fer la meua feina fil per randa, vull dir, Filotect, el molt constructiu mercer, com cal, com sempre, amb totes les seues tasques acomplertes, sí senyor, moderadament satisfet, i amb raó, ell (vull dir, jo) sempre tan equànime i filosòfic, sempre tan mesurat, sempre amb les millors intencions. I ei, si en acabat no tot li ix pas com qui diu de faisó òptima, vós, sempre ho he dit, sí ves, què hi farem, prou ho hem intentat, prou ens hi escarrassàvem, prou hi ficàvem una certa mig enderiada voluntat! I prou ara que m’hauria plagut de poder-hi consignar ací el somni de l’estació, on l’escalfor germanívola prop les fètides índies, i les mels persistents a les genives del record del jorn suaument despès amb les molt tocadetes i posadetes dependentes als taulells i amb les delicadetes clientes presumides, m’havien segurament induït a somiar d’arcàdies i pastorel·les, tret que… Tret que també és pega que la mateixa nit, ara al meu llit doncs, tingués la sort de viure-hi un segon somni delitós i, a les fosques, entre els papers de la (pseudo-)tauleta de nit, hi volgués escriure les impressions del segon somni, i a les palpentes hi “escrigués”, sense adonar-me’n, amb el bec on el llapis no hi duu pas la punta de grafit, ans hi duu la gometa d’esborrar, i ai, pitjor! Hi “escrigués” amb la gometa justament al mateix paperet on oblidava (sí ves!) d’haver-hi ja mig escrit el somni primer! M’havia tret els paperets de la butxaca i els jaquia, com solc, dins la “tauleta”. I ara, veus-t’hi, en lloc doncs d’afegir-hi els mots pertinents, hi esborrava els que ja hi havien… d’on que ni del somni darrer ni del primer ara tampoc no en pugui dir futil·la. Tornem-hi, què hi farem! M’he tombat cap a l’esquerra i hi he vist encara la dona dormint. He vigilat a no eixorivir-la mentre m’aixec. No és pas que la toqui mai; és com tocar una serp! I em preparava, carallot, per a anar a obrir la merceria, quan me n’he recordat que encara no érem a dilluns. Només a quarts de set del diumenge. I em fa que he dormit poc; per què? Ah, per causa de caritat. Per causa de caritat envers les gitanetes. Confiéssim que han sobreviscuda la renegada nit. Toca ferro, Filotect! Llavors, mentre abans d’apariar-me l’esmorzar, só tancat a la comuna, i em neguiteja que no recordi les arcàdies dels meus somnis, amb llurs pastorel·les, i sorel·les, i vampirel·les, qui eclògiques m’adonden entre fruiters i ramats, he revistes, als escenaris refulgents del magí, les gitanetes i la deguda caritat (una mica no pas gens reeixida) que els he retuda anit, i, de fil en agulla, he revisada la caritat que em dugué a adquirir n’Ofídia, la dona qui tinc (o em té). La meua dona és nipona, i és llarga i prima i freda com una serp. La recollia quan havia (ella) perduts fills i conillets. S’havia volguda suïcidar i s’havia llençada al riu. Del pont estant, tothom se l’esguardava balbament i flasca, i ningú no aixecava ni un dit. Sense ésser gaire valent, vaig atansar-me a la vora del riu. La presumpta suïcida, nua com verm, tota mullada, a mig ofegar-s’hi sense moure membre ni fer-hi cap paper, hi semblava tanmateix, i més a causa de les petites revesses dels cresp, llonga serp d’aigua. M’hi llencí gairebé de cap. L’estrebí per un cama fins a la voreta. Un murmuri, mig de desaprovació, mig de desencant, ens saludà. Poc en fiu cap cas, i ella, és clar, menys. Me l’enduia a casa, i ara d’això ja deu fer any i mig o dos. Aquell mateix diumenge on la rescatí també m’havia aixecat molt aviat. Com feia bo fora i abans de no pas gaire, tantost el Solell escalfés prou, es desclourien les flors dels cirerers, vaig pensar que al jardí de l’emperaire hi mancava gent, i m’hi adrecí. Hi era sol com un xut, de moment. I veus-t’hi que en aqueix jardí públic, tot hi era encara, aquell matí, carcasses: de coloms i d’altres ocells i aviram (oques, ànecs, pollastres, faisans…), i de bernats pescaires, de gantes, d’esparvers, de milans, merlins i sebel·lins … i llavors d’esquirols, i de gats i gossos, guineus, cavalls, infants… Els carronyaires, diguem-ne, o els escombraires qui s’enduen les carronyes cada matí, aquell, pel que fos, encara no havien arribat amb llurs escombres i sacs, i pales i contenidors, i gasos i líquids de neteja. Car cada matinada el dos cavallers macabres, Nit i Mort, hi han dipositat ritualment (com penyores sacrificials? què ho sé…!), hi han doncs esbarriat, arreu del jardí de l’emperaire, mant d’animal difunt i de nyec i nadó… perits tots plegats per causes dubtoses i motius amagats, i de bon matí, com dic, cada matí, llurs sèduls pillards passen (els assidus pillards d’en Nit i en Mort), molt ordenats, passen a fer-hi net. He tornat enrere, no fos cas que els impedís la feina, i he fet cap, per comptes, al passeig central. Amb les anades i vingudes, s’havia anat fent una mica més tard. I ara doncs era passejant pel passeig central, i hi vaig veure arribar la nipona Ofídia amb els seus cinc niponets. Tots sis, ella i ells, anaven molt ben engiponats. I anaven rectes, disciplinats, marcials. I, ben ensinistrats, obeïen llur mare sense versions ni condicions. Érem tots plegats, vull dir, ells i jo, i els comparses de la gernació sense pes, gairebé davant el monument a certs herois escabetxats pels podrits imperialistes d’ultramar. Una reixa altíssima, molt elegant, tota pintada de negre lluent, encloïa un espai tot de marbre blanc i impol·lut, sembrat molt escadusserament amb certs cossiols o escocells on plantes florides exposaven, amb un gust perfecte, llurs magnífiques flors. Llavors, tot i que era palesament prohibit, la nipona va badar lleugerament la feixuguíssima reixa i hi féu encabir, entre els ohs i ahs esfereïts dels altres passejaires qui s’havien aturat i inclinat per tal de retre llur respecte als molt colts herois sacrificats… (Escopinava ella com verinosa serp: —Betzols!) I… Ah sí, i… l’abrinada i molt senyorial, divina, nipona hi féu encabir, doncs, al sacre lloc, els cinc seus fillets molt disciplinats. Els fillets, vestits tots cinc, com ella mateixa, de blanc absolut, duien cascú un conillet tot negret arrambat al pit. Ara que eren dins, l’altívola nipona féu un petit senyal amb els dits d’una mà molt fina, i, així encavallerits, ensems els cinc fillets prengueren llurs sengles conills de tal faisó que, panxa endavant, i enjòlit, poguessin pixar a raig, ben tranquil·lament, damunt cascuna de les meravelloses flors enginyosament encastades al resplendent paviment. Ara creixien, és clar, les exclamacions d’esglai entre nosaltres, pecs badocs, tret que tampoc no gaire, ep. Un poble molt comcaleret, el nostre, hò. Pels deleteris pixats dels simpatiquíssims conillets, les extraordinàries flors es pansiren veloçment. Com ningú no gosava retreure la nipona, no sé per què, per caritat, segurament, li retraguí jo mateix el no gaire acceptable fet. —Home, dona, quina cosa de fer, o fer fer! (retrec). La nipona m’esguarda com si li só cuquet minúscul i de vàlua zero, no pas prou vàlid per a embrutar-se la sola de la sabata trepitjant-me. —És que no teniu por que vinguin els militars? (reprenc). —Els nipons mai no ens arronsem. —Prou sé que no té cap nipó ni por ni basarda davant re… altre, és clar, que davant l’autoritat ultra-uniformada. Amb cara de fàstic, encara es digna a trametre’m a qualque femer amanós: —Sempre tindré vint-i-set anys. —Prou veig que sou jove i escultural, una beutat d’alb òpal pur i glaçat, i etern per a l’eternitat més llarga, tret que això no us deu atorgar tampoc cap dret a fer malbé el que pertany als caiguts per l’honorífica honor de la nostra pàtria… i què ho sé. —M’hi defec (diu bel·licosa, intrèpida, majestàtica, la deessa única de totes les serps), m’hi defec, en tota cerimònia ni déu íncola o foraster; fats, sonsos, insípids ritus, ecs. I em sembla que, efectivament, afegí: —Só qui só, deessa única de les serps. A l’acte vaig caure’n enamorat; pitjor, encaterinat, fetillat, posseït. Ara havien eixit de rere la reixa, i els sis samurais més elegants i ben parits de tots els temps, abillats d’allò més modern i fi, i amb trots no gens cuitats i amb posats sublims, continuaven llur anament triomfal cap l’altra banda de passeig. De mantinent, jo havia romàs empedreït. Contemplant-los fondre’s com estaquirot, s’escolava l’escaient oportunitat on de bell nou la meua caritat relluu. Hauria d’haver anat corrent-los darrere, llepant llur ombra ferma, com un gosset nerviós i adorador. Mes no hi va haver pas lleure per a altre, ai. Car tot d’una, l’horda de l’autoritat féu cap. Llurs cavalls trepitjaven i aixafaven els indefensos membres del tou públic sense cap mena de mirament. Jo m’havia arrambat a un cirerer i l’abraçava fins que el terratrèmol, l’huracà autoritari no hagués passat, jaquint darrere la mateixa destrucció i els mateixos gemecs i esguerros de sempre. El càstig als rebles, vull dir, als rebels, havia així mateix estat rabent. El capità havia ordenat que encontinent els cinc niponets fossin lligats a la cua d’un cavall monstruós (al qual hom havia ofert, com a guardó liminar, els cinc conillets, qui es cruspí com qui es cruspeix cinc crispetes negres) i ordenà també que els cinc fillets ben lligats fossin llavors arrossegats fins passats els mèdols de la capital, i a través dels pedregars i guarets que calgués, fins que no en restés, de cascun dels fillets, sinó un osset que la mare hauria de cremar perquè amb les cendres s’embrutés (més que no pas s’amanís ni assaonés) el seu darrer àpat abans del suïcidi reglamentari. La molt alta i imponent presència no acceptà cap condició. Girà cua i, pont avall, es llençà al riu per a negar-s’hi, i au. Els bàrbars autoritaris eren ara darrere el monstruós cavall atiat. Després, amb la meua lívida paitida entortolligada al voltant del cos, amb duges rai cargolant-se’m al coll, la cintura, les cuixes, i encara embolicant-me-li amb els braços perquè cap bocí no me’n caigués i esgarrapés per terra, molt esbufegadament, faig cap al meu cau. La dona serp no em cap al llit; l’haig d’eixamplar (el llit) i estireganyar; de fet, n’haig de llençar els llistons i barrots; amb un matalàs n’hi haurà prou. I ara frega, el nostre matalàs (fet no pas de borra, ans d’aigua!), les quatre parets de la cambra, i hi cabem balderament. La tauleta de nit, és clar, no és tal; és un calaixet encastat ran paret (només en sobresurt el pom, que estreb, i dins hi tinc els llapis i els paperets, i la pistola contra l’autoritat). Quan he arribat a la cuina, veus-t’hi que, amb facilitats i silencis de serp, la paitida Ofídia ja hi és. La fit un segon als ulls. Sempre ens entenem perfectament sense dir re. —Què en sabeu dels ascensors de l’estació, deessa? —Que només baixa l’ascensor de l’esquerra; que el de la dreta no puja mai; que la gent qui no ho sap, d’antuvi ho troba estrany. “Un s’hi va morir!” es planyen, i al capdavall ho deixen córrer; no s’hi voldrien tampoc pansir. —Hi ha les escales, però? —Escales amunt, i tant. —Hi deu haver la direcció, dalt. —Hi és, hi és. —Vull pujar-hi, deessa. Prepararé un manuscrit, un com se’n diu, un “cedulari de greuges”? En pergamí antic. —Dalt hi trobaràs, cuc (dalt de tot, ep!), l’oficina on hi diu “(M!)”. —“(M!)”…? A què es deu referir la inicial? Vull dir, què vol dir? “Maleït? misteri? mag…?” O què mana? “Mor? mortreix? mossega…?” Potser, davant l’ascensor bord, si no me’n record que m’heu dit que no puja mai, a poc a poc, tant d’esperar, el memorial de greuges, el pergamí, vull dir, l’he anat ratant, i trob que és prou bo, amb gust de cotna de pernil que rosegues i rosegues, i n’acab cruspint-me tots els planys! —Com tothom, cuc, com tothom. —És que, deessa, hi volia salvar unes gitanetes. Les torturen, els directors, de nit. —Llamprees. —M’agradaria resoldre-ho avui, car demà dilluns, amb la merceria… i tornant a casa tan tard… —És massa tard. Anit els xuclaven el darrer gargall de bessó. —Ara sí que m’heu fotut! (faig, i em fic a guaitar, melangiós, per la minsa finestreta que surt al carrer, les distretes sabates dels transeünts). Car quina manera més trista d’enllestir la historieta de les gitanetes, galdós. Ah, tanmateix…! Que aqueixes sabatetes les conec. Les tres dependentes als taulells passant pel “meu” carrer! I, darrere, les sabates ben enllustrades dels tres pretendents. Ah, felicitat! Quin món al capdavall més rodó; només cal saber triar, entre la satisfacció dels pocs atots i la multitud de naips damnats. I, si mai amb cap atot, doncs saber-t’hi embadalir llongament… llongament… com t’embadaleixes veient, reflectida al vidre, lentament lliscar, pel laberint hipogeu, la gegantina encantadora serp. He tornat a la cambra a trobar-hi els vestits i, essent diumenge i mandrós, havent dormit poc anit, veus-t’hi que m’ajec al matalàs i m’hi he ensopit. De sobte, quins calfreds i tremolins! Quines esgarrifaós! Tret que… tret que no és pas que la paitida m’hagi tocat, encara que quan s’esdevé l’esdeveniment (i és un esdeveniment que s’esdevé sovint), vull dir, quan la dona serp amb el seu trident neptunià apollega el matalàs, i els escatxics que n’ixen en forma de brollador, d’aigua gèlida, i jo pàmfilament encara rabejant-me pels dominis hipnopòmpics, m’eixoriveixen amb un esglai en espetegar-m’hi, a la pell, no sé pas mai, llavors, dic, si la causa dels meus calfreds esborronadors vénen de debò del toc impensat de la cara deessa, la freda ondina Ofídia, o dels raigs del matalàs traucat. I no és pas que ens foradi el matalàs (que llavors, jo, mercer molt constructiu, Filotect molt destre, adobaré, molt esversat, en un tres i no res), no és pas, dic, perquè, niga, em vol de lleig o de dolent, o perquè degui creure que ja he dormit prou; no; ho fa perquè ho fa, i potser (una miqueta) per a veure’m exercir les meues habilitats amb fil i agulla, i amb cintes i pegats. Car formem una parella preciosa; tothom qui ens conegués ho asseveraria, hi pujaria dempeus. Tret que no ens coneix ningú, vivint com vivim colgadets, una mica amagadets, clandestins. L’horda autoritària assetja pertot. I jo qui só? Nu cuc sense pretensions, ningú no en dóna cinc cèntims; una mica (tret que molt inofensivament) excèntric; sovint enclí, veus-t’hi, a la inútil caritat; no pas re on trencar-s’hi el cap, ni despendre-hi ferradura de cavall monstruós, ni fiblada d’ullal.

~0~0~

Com hom es desprèn d’un xinxa diplomat com el lànguid Selaxucl

En Gel·li Selaxucl, de tan lànguid semblava llondro;
tothom qui pel carrer se’l troba el tramet a tondre;
si hom li diu de —Bon dia, ell guaita enjondre,
o només mai amb un muscleig despectiu us sap respondre.

No sé pas per què collons es pensa que tot li és llegut;
tan aviat s’esbalça ensopit com irromp rampellut.

Ens arriba espatllat, heteròclit, el teixit ple de grops,
mes no pas gens contrit ni gens fotent-se el desconfit,
ans com cranc de leucòcit grapejant tots els trops.

—Gel·li, Gel·li (li diem cascú), ens portes de corcoll, t’ho jur!
Ets embut enfú: tot el que t’empasses, de la gola al jejú!

Avui, vespre post, tomb el cap mentre coc el sopar
i per la porta de la cuina em fa cap, trempant com guarà,
en Gel·li no gens angèlic qui també la dona diu que se’m vol cardar
(com si fos ens tot normal, amb els folls vans desigs de l’animal!)

—Pensava que érets tan especial, collons, Selaxucl, en Gel·li!
Mes veig que, com qualsevol altre inútil putxinel·li,
només els budells et guien, i tot altre sòlit verriny que el seny cancel·li.

—Vas molt i molt lluny d’osques (respon); em són els conys closques
i pedres tosques, i no vull que en peret de baix se’m constel·li
d’escalaborns ni de vidrets ni que, excel·lent, ma lleterada de bdel·li,
de sangs bdel·loides s’empleni; a mi no hi ha déu qui em debel·li,
i menys cap fretura de dona. Me la xucl personalment;
me la sacs amb ritme cient, i abans em card la papallona
que no pas cap trau sanguinolent. Em dic “M’ho dic”, i on visc hi visc,
i poc prenc cap risc de pudir a marisc. Só, impol·lut, el campió,
com ho és mon moixó, i per a mi en aquesta i cada altra saó
sempre és temps de Martror. Só tan pregon i profund
que només me la desenfund si no hi ha pels volts re fecund;
no tinguis por per la teua dona, desgraciat, puf! Ni fred ni calor.

Sense ni amb vestigis de decor campant-se-la com impostor,
se’m jeu mirant-me remenar i coure… I tornava la dona, i a lloure
es despullava per a prendre el bany. Sort que era a terra, el tartrany,
car no podia caure més baix en veure de la dona el carcaix:

El buirac (més que no pas braguetes) on el seu perot de baix
i els bitllots (peluts com profetes) hi fan tossa molt conspícua!

Amb l’urc de son fal·lus ert i massís, la dona molt perspícua,
el buirac de terliç es fa relliscar fins al pis davant el mut,
qui ara el tenim tot submís davant, de la meua dona, el mamut,
qui en Selaxucl es fot doncs a xuclar com si fos pinzell de mel.

—Com ha perdut, com ha perdut… alçada el gratacel!
(em dic, coent, rient, no pas pruent enlloc). How do you like this cock!
(li dic, rient, coent, no pas pruent enlloc). This is a real cock,
this is a real one! No pas com el teu (ni el meu), pipinet nan!

Ah, com exulta en Selaxucl! De la dona el matràs l’ha convençut!

Diu: —Ja ni re infame no manyucl, ni só rebec ni barrut…
Ni só gens ni mica adust; ni veig, coll-alt, el proïsme amb cap disgust.

Haig trobada la vocació! Prou d’ésser desmenjat ni lànguid.
Ara, solidari, só molt acollidor amb cada vair varà ni ànguid,
i amb cada gegantí virió viró de dona ni vit de virior d’home
(qui els destriés fóra un taquí qui escatimés en el pleroma!);
só qui bonhomiós cada banana pela i gallineta ploma.

I si abans garrell amb rogall de gralla llogrera
fui qui amb llengua destralera el penjat (a qui els joiells dels ulls tol)
vilté i colca, com viltenia i colcava cada tallarol
qui m’acollia hoste cucut qui al si li creixia arrelut
i amb el pollegó de son ullal tuixegós li apollegava freixures
i òrgans vitals, ara esdevinc, no pas doncs maligne creixent copròlit,
ans mansuet dringaire còlit, qui a fins refilets, de les nobles dones maritals,
pàmfil i lacrimós, canor en vanta musculatures i estatures;
no só pas cap llogater foll qui diabòlic comet l’oradura
de comparar amb el fal·lus de la patrona sa molt vil miniatura,
ans llagoter, claquer, s’apunta, paula maula, a glòries rebre’n d’ordalies i tortures.

—Ajuda’m doncs a parar la taula ara que dius que ets tan bon acaule,
Gel·li, si et plau, i benvingut a palau, és a dir, a cal banyut,
d’on tot es veu més sencer, sincer, enciser, com d’encenser
qui giravolta per la volta i buada acaliuada d’un cel de virtut,
on tot s’escau escaigut, collonut, com cal i degut, i cap anacolut
no hi cap; tot hi és trip-trap de cor molt ample.

—Mercès, i som-hi, car veig que cal banyut és ca l’ample, i se m’eixampla
el cor, i la boca se’m fa bava, i fins que no podré dir “fava”
m’atiparé d’ara endavant, com em dic Gel·li, del bdel·li
de cada fava monstruosa amb què cap dona no em flagel·li.

Feia bondat i, fàmul i flàmula, faldillejava prop, de la dona, el favot.

La dona li deia sovint —Espavila’t, i li cardava clatellot, carxot, mastegot,

i el feia despondre i, espadó, sense ous, no pas apandre,

aprenia, el llondro, a re no confondre: —Un vit de dona,
allò t’ha d’infondre un respecte sense cap mena de meandre.
Agenolla-te’m a l’espona, i fes com el coc: a tot el que dic, dius “hoc”,
i despens l’estona besant gloriós el sés de qui et desarçona…

I ara qui ets el muntat, titella, prou: el teu cicle s’ha acabat;
ets pensaves que érets no saps què i et feies el diplodoc;
pobre de tu que hi tornessis, ni que re ara em desendrecis;
et caurà un bolet o un moc que, tot i despert, et creus a jóc.

—Oidà, oidà, com la mestressa manarà (va dir ell, com el siurell).

I allò va durar el que va durar — no gaire enllà del sendemà.

Foté el camp, cua entre cames, en Gel·li, i sense farcell,
amb por del clítoris o quicarell super-desenvolupat de la senyora,
i jo a la cuina, amb les flames, amb un piu roent com la nyora,
i fotent alhora l’orni, pel fum mig borni, dient que amb un cavicorni
n’hi ha prou a cada niu, i que, ei, ningú no l’enyora, i que prou era el cas
de treure’s del damunt aquell corrosiu de pet bufat tan contumaç!

Sense el toca-son qui ens descompon, ens podem tornar a compondre,
i a comprendre, i a revindre a la mateixa tendra tundra, i romandre-hi
sense tindre’l de veí massa arrapat ni malentendre-hi,
amb sos despits ni perbocs de sorrut masturbatori,
que els mancats encar fórem nós, vós, arnes qui cal que hom camfori!

Amb el llondro desagradós ben lluny enjondre, de boc expiatori,
com respirem allerats, com ara per prats peixent amb eufòria,
una miqueta esgarrapats per tant de banyam arbori,
mes sense cap altra cabòria, harmònics repetint la història.

~0~0~

Mort d’en Silvester, enèsim amant molt reculat

—Eleuteri Mut i Nu!
—Zacaries Mur i Cec.
—Xst, xst.
—Ah, doncs què? Veniu d’Emili Cuguç, potser?
—Vinc de vidu, yes.
—Un altre antic amant de la dona a qui el clamp del suc vital se li desbota, i amén?
—Ai llas, el dull esbotzat, yes, yes! El drakkar a can pistraus, ves, com qui diu!
—Forn crematori, eh?
—Forn, forn, pel que em comuniquen.
—Ningú gaire conegut, aquest camí?
—Conegut no gens; al contrari, un “espectre” de la Ci Ai Ei. Ni de difunt pas que en puc dir el nom. Pas que el sàpiga de debò. Silvester i prou, l’en dèiem a casa.
—I con us assabentàveu que era mort?
—Un altre amant, qui treballà al Pentàgon, i qui a través l’espectre conegué la dona.
—La vostra dona es fa, es fa.
—Es feia i es fa; tret que es feia més que no es fa; els anys els desigs esmussen, sabeu?
—Prou, prou.
—No sé pas per què encara en dic la “meua” dona, si en aquest planeta la “meua” dona és ja la dona de tots — no hi ha pas cap altra dona en aquest planeta! Extingides, ca? Guaiteu al voltant vostre! Quanta de gent veieu passar per l’aeroport de Baltimore? Milions! I hi heu vist mai cap dona diguem-ne aquests darrers cinquanta anys?
—Mai, mai; mai cap; ara m’heu ben oberts els ulls. Tan bonic que era veure dones, Emili!
—“Standing on a corner watching all the girls go by. Brother you don’t know a nicer occupation; matter of fact, neither do I.”
—Exacte, crooner. Giving all the girls the eye. L’únic que duia joia a la visió — les dones. I sobretot les empantalonades molt estretament amb pantalons tots albs! Ah, llurs carranxes blanques impregnades de la sang del menstru pur!
—Notes de colors que ara hem perdut, pega humanitat!
—Pega humanitat, indeed! Només cal romandre parat davant l’aeroport i veure’n la fada gentada, i adonar-se’n com hem davallats a pregoneses abissals; cada dia som més pecs, més infames, més taüls!
—I això que havíem sobreviscuts incòlumes, com la resta dels ous als prestatges, quan el nostre petit bot de plaer fou envestit enmig l’exuberant oceà per aquella virolada embarcació enorme. Un cuirassat pintat en xaró albardà que només ens sacsava com si érem aixarop o opopònac. La festa d’en acabat… quan tots ens vèiem si fa no fa fal·laçment sencers, i cap dels ous als estatgers ni mica asclat, i ens llençàrem doncs, ebris, als xampanys, als etzigoris i les gatzares, a les orgies, on n’acabàvem tots macats, i alguns àdhuc mancant quan en llegírem els capbreus, ço és, els compta-rols. Car… On eren les dones? Totes ofegades? O se les enduien les ventegades del tifó a illes de paradís? Escac i mat… cada ou intacte, mes cada dona fosa! Quin intercanvi ni malbargany més balafiós!
—Malfiem-nos-en!
—Tot ve del gos dels veïns. Quan el gos dels veïns em va robar les ulleres, vaig perdre la visió de les dones. No n’he vista mai cap altra mai enlloc! No sé pas el vostre cas…
—El meu cas? També un gos… O espereu… Covat, encara covat. No havent desclòs, com qui diu. Covat com un ou fòssil, així és com em veig i sent; covat pel peu d’un dels arcs del pont, sí, exacte: com ou en aixella, ben arrupidet, arrapadet, mig colgadet, dins l’exigu espai on l’angle molt agut toca terra, esperant, al no gens conspicu, mig ocult, vèrtex del pont, sempre esperant… ara esperant-hi la inundació, o l’incendi, o les piques burxant insistents de l’horda invasora qui si m’hi trobés m’espellava de viu en viu; car intentava d’amagar-me’ls. Per això romanc a l’ou, perquè no vull que em coguin amb llurs nocions corsecadores…
—Ben fet. Quant als meus veïns, els veïns del gos lladre, doncs són rudes, pagesívols, armats; em feia basarda d’atansar-m’hi, no fos cas que no els trobés aquell dia prou de filis; mes hi havia sentit grasses rialles, i vaig gosar doncs a provar de veure si hi treia una micoia el nas, i si xerrant, xerrant, no feia un vaitot prou coratjós i els demanava si veien enlloc rondar les ulleres, potser a les quadres, o als garatges, o a qualque lloc o altre pel mas desolat. Me’n record que havia plogut força, i tot i que els veïns hi tenien un caminet fet de sacs estesos que anava a parar fins a les taules desparades de vora l’era, m’estimava més de trepitjar al cantó dels sacs, fent petjades al fang.
—Jaquint la vostra marca al món, ja ho veig, no fos cas també que fos al capdavall allò darrer que mai no jaquíssiu.
—Creieu? No sé pas si em perdia per consideracions tan pregones ni laberints tan “existencials”. Al capdavall només anava a rembre les ulleres amb les quals havia vistes tantes de coses remarcables, incloses dones sensacionals i tot. Bé, tant se val. La qüestió que, fora, no s’hi veia ningú. Potser suara que començava de ploure a bots i barrals, es ficaven dins, i ara, mig pets, potser ni se n’havien assabentat que ja no ploïa. O, qui sap; potser s’estimaven més restar dins, o no tenien res a fer-hi fora. I… a qui anava a saludar sense ningú fora, doncs? Romania perplex; hesitava a apitrar i trepitjar endavant, i llavors arriscar-me a trucar.
—Si haguéssiu pres exemple de n’Abd el-Qrim Qatalà. Damunt un ase, molt dignament portava un llençol estès; els invasors mateixos el respectaven. S’escau que un escamot es banyaven al riu, rucs soldats fent el ruc a l’aigua; algú va veure el llençol i en Qrim a cavall, i digué: És ell, és ell; és en Qrim; en Qrim, sol, qui es ret… Nus tots plegats tal com eren, s’aixecaren i esdevingueren erts, i el saludaren militarment, retuts ells mateixos al seu encant d’heroic campió qui, amb inoït coratge, desféu i esclafà els més criminals exèrcits de la història (gavatxs i xarnecs, kanieixna, selbsverstänlich); alguns dels soldats enemics trempaven de valent, no se’n podien pas estar!
—No; al contrari. De gairell me n’adonava que una de les taules encara estava mig parada; amb la gana que duia, i tots aquells triangles gegantins de formatges assortits sota les campanes de vidre, ei, sense mirar-hi gaire prim, amunt i som-hi, i n’endrapava, sense tastar, tants com em semblava.
—Hi ha res més bonic que la primavera? No!
—Us en recordeu d’aquelles entitats encantadores? Aquelles entitats qui no pagaven mai cap multa sinó amb llur baldufari fimbrós o madur culàs?
—Les dones?
—De prop sempre m’han fet por. De lluny, tot el que vulgueu.
—Millor eu! Només ben encotonat dins el cotó de la boira, benèvol, n’excel·leixc, en la imaginada relació! Dins la boira, hi sóc com dins mon nimbe o gambuix; i amb quin plaer no hi sóc, niu esfèric que m’embolcalla molt dolç, sempre limitat per les meues projeccions eidolòniques, idíl·liques, idònies, que tanmateix van rodolant exactament i il·limitadament devers on hec sempre la intenció d’anar!
—Perfectament i molt poètica mes, Eleuteri!
—A la dula, a lloure, controlat per no ningú, cap indiscutible de l’únic ou elàstic existent, indiferent als orbs esguards dels qui no hi són, campant-me-la agrest.
—Com quan hom és sol a l’hortet, cantant a les plantes en rus amb la veu d’en Dino o en Sinatra.
—Emili, hi toqueu.
—Vidu rehabilitat, per sempre més ignoraré els sanglots a les clavegueres que s’empassen els morts.
—Fareu com eu. Badant, estàtic, als aeroports. Trobant només vàlues d’enyor a llibres i a rars escrits. Vàlues, és a dir, tocs textuals qui evoquen i descolguen memòries íntimes que et fan viure doblement.
—Direu què hi feia, com un estaquirot, esperant qualque senyal de vida, ni que només fossin lladrucs del gos cleptòman.
—A l’atzareta, a mercè de maltempsades i atzagaiades rai.
—A l’estiribel, hò; a mercè de llamps, ferros roents, i els sòlits aeròlits aleatoris.
—A la intempèrie, doncs, sota els estels glaçats i les pluges boges. No hi ha millor indret. Potser em trobeu un bri sociòpata, amb la meua devoció per les boires, el vagons refrigerats, les neus, els caramells, les cristal·litzacions, les lentes anàlisis dels vols dels ocells, i llavors d’altres catarsis esporàdiques, d’altres lleterades compassades, bromeres de somni, ascles que es baden als vessants dels volcans…
—S’estimbava el jorn; les cogitacions i el llanguiment, i la repel·lent estètica del mas dels reclusius, endogàmics, veïns, em duien a emetre electromagnètics maelstroms, raigs gamma i infraroigs que les remoteses astrofísiques devien destarotar (car res en la gàbia d’aquest univers sense dones no és inconseqüent), mes que, a tots ops, obversament, no afectaven pas en re conspicu les propinqüitats.
—La migdiada dels herois dura sovint una eternitat.
—A les fotos sempre hi estic fotent cara de fàstic o de disgustat… tret que no pas devers les generacions futures…(o potser també, per què no?), mes sobretot cal dir que estic disgustat i fastiguejat pel fotògraf. O per qui fos qui m’ullés per l’esquerda.
—Teníeu por davant la porta, Emili?
—M’hi escaguissava com quan la cap d’escola em convocava acompanyat de cap de mos fills molt pecadors. Encara hi havien dones, Eleuteri, i manaven molt; encara n’hi havia, encara; car encara no havia perdudes les ulleres.
—De mena inquisidors; tan “morals”, és a dir, plens de merda. Llurs llambrecs fiscalitzadors us glacen: us incriminen, us imputen qui sap els crims que només rauen a llurs putrefactes melons. Només saben noure, psicòpates de cadafal.
—“Eren les cinc del vespre, Silvester, em dius on érets?” “Era voltat de neu insalvable, directora; dins l’hivernacle, atrapat per neu fins la teulada; i tot enlluernat: licantrop, els escotomes m’esborren l’objecte del meu foll escorcoll. A l’aeroport, hi perdia la mare; vestida de blanc, autònoma, traspassava els magatzems ràpidament, no trobant obstacles enlloc, mentre jo només ensopegava en tota mena de nyaps, noses, objectes, agents.”
—Silvester, es deia, com el drut d’adés, com el mort.
—Com el qui ens somiava, agonitzant.
—Un home acomplit.
—Li besaré el front.
—Molt us honora besar-lo entre banyes abans hom no l’incineri, mes… ai, que potser li regalarà la midalina (una altra molt verinosa ptomaïna extreta de la carn pútrida). No m’alta mai tocar ningú: haptotròpic, em sembla que en diu el diccionari.
—Ja ho sé, Eliseu, vull dir, Eleuteri.
—Vaig com cal, distribuint (si mai cal gens) carícies amb didalets als dits.
—Putrescina, cadaverina… No us penseu pas que no em fan por. Com sempre, “bètic”, xarrupant les rerialles de lleterades alfes als traus de la deessa, i d’ací em venien no pas poques malalties venèries… i de les altres molt menys interessants… mes com ho diré…? Prou l’haig d’honorar d’una manera o altra. Això els dec, als amants, un camí palmats, ai. A trenc de plorar-lo, m’hi passaré qualsque hores, mà-pla, esguardant-me créixer les ungles.
—Cal dur una llimona a la butxaca. Molt desinfectant.
—Això és molt d’adolescent. No en fa pocs, d’anys, que hem crescut. La vida se t’escurça sola.
—D’altra banda, què. Ni aventures, ni violències ni cardamentes, no volen dir re si saps que, enjondre, de la vida, no en roman memòria. De cap dels episodis, aup, ni molla.
—Esmentaré la unió, la solidaritat; que estem perduts si hom no comparteix…
—Hom jeu en grumolls, amb arestes i fiblons oblics i inadequats que causen freqüents infidelitats.
—És el sòlit binomi del dimoni i la gelosia; és l’etern partidet al carrer.
—Partidet de què?
—Una pilota o altra. Son pare havia anat pagant els altres nyèbits del carrer, generació rere generació; perquè permetessin que jugués el grandolàs, en Silvester, l’estranyet; tret que, si mai hagués fet un gol, el sotjador impertèrrit l’hauria occit; és que de petit el grandolàs havia mort el germà del militar vigilant; un pic on en Silvester havia fet un gol i el germà deia que era de trampa; cada dia un partidet, d’ençà de feia cinquanta anys; el militar amb pistola lluent, molt mudat, amb l’uniforme d’alt grau; rere el canó del mut acusador sempre havia sabut en Silvester els dies de la seua vida; al capdavall li féu un obsequi: un feix de fulls grocs, un full per cascun dels dies on havia sobreviscut; el vell vigilant el va perdonar; es veu que ja en tenia prou; a més, el grandolàs es trobava malalt de greu malaltia…
—Fulls grocs? Què hi devia haver escrit?
—Era un dibuix gradual que es resolia en el gos qui ens lilà les ulleres.
—Amb basarda ens arrupim davant la porta on acariobionts i eucarionts, com tot altre component de cèl·lula simple i complexa, tot organisme ni parènquima, doncs, com tota altra idea antològica d’ésser o ens, si fa no fa de qualque dimensió o altra, cúbics i trapezoèdrics, prou fórem obliterats només amb una mossegada a la febrida esfera on esquemàtics ens desem. Cauts, rai. I… era, a més de lladre, el vostre gos, lladrador?
—No; molt bare, traïdor; només lladra quan no hi sóc. Estrany, ara que ho dieu. Vaig tombar-me i hi havia la dona al balcó, cariàtide mal col·locada. Tornava en fosca nit plujosa, amb un paraigua negre romput al capdamunt… La noia hostilitzada parava al lluny… Hi havien animalets qui em fiblaven a tort i a dret, insectes de gèneres (o se’n diu filiacions?) molt diferents, com petites recances d’aquell a qui li requen molts de fets, forfets. Amb el bastó del paraigua haig d’esfereir guineus, opòssums, rabassos, úrsids, llúdries, coiots… llurs dents i ferramentes; llurs ullals… i cap no diu re; no borden ni lladren, ni ganyolen ni buixeixen, no; només ho fan quan no hi sóc. I llavors hi ha un diari groc, gros, enjòlit, fugint, alat, del fred. El marrec qui adés s’hi havia embolicat, amb els seus mitjons caiguts, el seu trist vult famèlic, anant, desnonat, potser descobrirà la noia hostilitzada, a la cantonada del parc, on algú (ah, les recances dels fets que tant no em requen… com em fiblen i em fan córrer, lluny dels insectes de la inútil consciència!), algú, dic, algú l’havia jaquida per morta, en acabat d’haver tractat d’escanyar-la i tot.
—La dona glaçada, al balcó. Encara la vau doncs veure un darrer camí, no fa gaire.
—Hò! D’esquitllèbit, tombant el cap, rere la fosquedat del paraigua intermitent.
—Què us hi volia?
—Qui? La grisa parella de mitja edat tirant a puretes? Em diuen discretament com els sap de greu que mon pare sigui mort. No (els dic), no; mon pare no és mort. Ah (fan), com sabíem que el teníeu tan malalt. Llavors hi he consirat. On és, el pare? Foragitat, marginat, esbaldregat, mig fet malbé, fiblat per interminables reguitzells de regirells, rebregat de dolors, cargolat per torçons i espoderaments, l’havia abandonat a les portes de la clínica… O eren les basques que em pujaven? Car aleshores havien eixits ells, els vasts botxins; amples, panxuts, carnífexs amb carnussos, farnats regalimosos d’icors, de limfes, flegmes, sabes, sangs… amb caps d’animals (bípedes i quadrúpedes; reses i simis; i humans) morts a l’escorxador interior… a nodrir-hi ferotges carnívors qui de fora, lluny, s’atansaven horabaixa… tornem-hi… guineus, opòssums, rabassos, úrsids, llúdries, coiots…
—La dona al balcó, què us hi volia? I el gos? El gos eixia amb els carnífexs? Portava ulleres? O, millor, us les portava, no pas, set-ciències, al seu nas o musell; us les portava entre dents, oferiment?
—M’atabaleu, m’atabaleu. Amb aquell espavent (mon pare mort), només volia cuitar a amagar-me, difident, sota el pont, com qui diu cobrint-me el cap amb cendres, rostant remordiments.
—Quin episodi més convulsiu, doncs. Sense pare, orfe. Sense dona, sol. Sense ulleres, invàlid… I vidu novament!
—Món de vidus, on adeleradament tots els grans amants l’espitxen, i sense contemplacions! Món naquis, doncs, on trobes que hi manca el millor assaonament. Tret que cal fer-s’hi fort, no fos cas. No fos cas que, contra tota esperança, l’esperança reflorís.
—Malgrat tots els succints eslògans, la cohesió del vostre discurs pateix punxades rai, com pneumàtic de bicicleta perseguit per aces de reblons. El grau tremolenc on es projecten les vostres dinàmiques maquinacions traeix la corba de la cresta de l’onada que amenaçaria d’estavellar-se en malson, d’estellar-se en teulissos, ancolles, òstracons, de dites impressions ressons fragmentaris confusionaris incomplets.
—Bromera de cresp d’onada. Träume sind Schäume. D’altra banda sense dones… sense dona… On tan desnerit i sotmès a la meua dona, un camí desapareguda, doncs… esdevinc ara molt nerviüt i àdhuc agressiu envers les condicions diguem-ne vitals, enantiòdrom, home de corretja i coratge, estort.
—Enantiòdrom… Trop que darrerement molt empreu.
—Pel tropisme constant que m’empeny devers l’estrany; què hi voleu fer?
—Enantiòdrom, doncs, voleu dir, com el vell morent qui, a trenc de tancar la breu finestra a l’ésser, ço és, a la vida… hi fa un cop d’ull un darrer camí, per a reviure’n els millors i pitjors episodis, de recules, revisant-los rabentment, en un tres i no res, per a tancar, com els ulls, la fonedissa finestreta entre no re i no re justament al punt on, naixent, casualment se li havia obert.
—No sé pas vós, jo encara no hi sóc, en aqueixes angoixes, angúnies. Enantiòdrom, doncs, encara vivaç, vital, ço és, encara viu, amb energia, fent el contrari del que feia. Si era així, ara sóc aixà! Els signes palingenètics m’han capgirat com un mitjó; caic en satori, en anagnòrisi, i ara tot ho veig clar, ho reconec, i dic: Daixtò tü, buòge moi! (I ara, verge!) Sencer! Sóc home amb totes les de la llei, i contra el setge que s’atansa, imminent, em tornen els atributs. Sóc qui tot ho manega com cal. Qui pren la paella pel mànec, i sap que el cel no és pas paella castanyera. Qui a l’hora de la veritat ni s’engargussa ni encalla. Descloent-se encontinent d’ínclit estrateg; de tota fusta ni de tot moble, fent llenya. I emmagatzemant llegums eixuts… trumfes cebes carbasses cols pomes codonys… I penjant herbes i pebrotets, rasts d’alls… bolets, rels… Desant xufles, cacauets…
—Fútil argila de paracaigudista qui, ascètic, pervers, s’adiava a espetegar, romàntic, bufanúvols, de bell nou al tarter del mèdol, “a les pedres”, on, sense les noses grogues de les teranyines nocturnals del “torrent de la consciència”, la lluita entre la canalla no tenia lloc, estrenus marrecs, nyèbits i galifardeus nus i arrapats damunt un terra de vidres (el primer de caure, tot encetat, insígnies de la vençó), tret que hom va créixer, i, petit a petit, peti qui peti, les partícules rigoroses del coratge se li anaren esvaint… i esdevingué bon ciutadà somnolent, impecablement conformat, no fos cas que rebés molt més que ja no rebia de petit.
—Un darrer vaitot, yes. Car sense dones, prou tot és permès! Les dones eren “déu”, eina de tortura qui ens colla el cervell perquè no es desenvolupi sinó en gargot, tumor, grotesca excreció.
—Nòmades de bell nou; prosaicament retuts a l’ocurrència qui capriciosa se’ns presenti.
—Ruïnes sacres, paganes, pertot. Ja mai pus acollonits. Car només les dones ens acollonien, capaven.
—Perllongat fenomen d’atrició, les repercussions del qual tot solaç ni mascle assoliment ens osta, i les vicissituds subseqüents ho subratllen. Un camí enjovat pel cony, ja no vals sinó per a sínia eterna. Servem, presoners, els mateixos criteris que morses i dugongs al zoo. Demà serà ahir.
—El meu marit s’hi coneix, davant coneguts em vantava la dona, sense vantar-me gens, només dient que, anorc, li sóc tot submís, sotmès. Car calia esmolar l’orella, atès que en realitat deia: Mon mari est une conne de soeur.
—Qui escolta de debò? Balbs, mesells, no escandallem mai prou.
—Emmurriats ximpanzés qui realitzàvem els prodigis requisits; i doncs, aprovats, hom ens mantenia mig nodrits. Desumflats, sense ínfules de futur. Tret que això… s’ha acabat!
—Què féreu? Us armàreu?
—I com ho saps! Trac del formol oblidat dels mals endreços l’eflorescent carcassa de l’escopeta dels rebesavis. Tantost ixi el gos, és pell.
—Què en féreu amb les ulleres?
—Carallot! Les xemicava… perquè no fossin redescobertes ni fòssils.
—Enantiòdrom.
—Car qui vol perdre-hi més temps?
—Sempre és massa tard, com deia aquell.
—Amb tota la raó.
—No dic pas que no.
—Fins a una altra.
—Qui sap.

~0~0~

Marieta Culcagat! This is your life!!!

[Primera part. Filmet de fa seixanta-set anys. La meua padrina (mon àvia de part de pare) tapant-se el nas, alhora que m’atzufa un calbot: “What’s that awful stink? Did you forget to wipe your ass… again, Marieta!”]

[Segona part. Filmet d’ahir mateix. La meua néta, tapant-se el nas alhora que branda un índex monitor: “What’s that awful stink? Did you forget to wipe your ass… again, Marieta!”]

~0~0~

Tweet

98

El seu món es divideix entre els llibres llegits i els que llegeix

“El món d’en Justinià és divideix justament entre els llibres llegits i els que justament llegeix.” Així em dibuixava davant la noieta qui volia seduir amb mon posat intel·lectual, alhora mostrant-li els dos immensos pilots de llibres amuntegats a esquerra i dreta de mon llit.

Tret que ella arrufava el nas, no volia grufar entre tal brutícia. I won’t prostrate myself agroof among this filth. I ara li surt la rectitud (la falsa rectitud) del militar de qui és filla. Vol que rectifiqui en les meues tendències tendencioses. Em diu que tot ho veig en termes de defecació: Et defequen al món; el món et defeca a la mort, i au.

Com me’n ric, em diu: Fot-te’n, foll, i mentrestant només fas el món una mica més indecent!

—És el món qui ens fa indecents, Glorieta, vull dir, Cèlia, my pet!

—I’m not your pet!

—Then I’m yours!

Eren tan ingènues algunes d’aquelles xiquetes! No sabien o pretenien no saber que els milions de casa venien justament dels films “bruts” produïts per mon pare.

I ara na Cèlia — qui en realitat es deia Glòria, però que com ja hi havia dues altres Glòries més veteranes entre el minyonam gloriós i flairós de ca ma mare, es feia dir pel seu segon nom de Cèlia — na Cèlia, doncs, la minyona aquells dies més dedicada al meu benésser de rei de la casa, arrugant les celles, em reptava i m’omplia de (suposats) penjaments: de coprolàlic, em deia, i pitjor (millor), de copròlata. Perquè no li agradaven gens (o molt, la molt garneua?) els poemes i proses líriques que li dedicava.

Mon pare, en Ninian Inraja, féu gairebé tots els seus doblers — milions i milions — amb cintes “privades” de dones cagant… Amb càmeres molt atansades feia rodar merdes fumejants per als secrets rics coprolàgnics del món. Als films, les magnífiques dones, de cul i popes imponents, sortien emblemàticament de rere ombrel·les de colors que rodaven lentament, i als morros els culs sensacionals se’t cagaven incessantment: immenses caguerades d’esplèndida deessa! Prou podíem, tots plegats, durant els tibats anys cinquanta i seixanta, abans la pseudo-revolució sexual dels darrers seixanta i començament dels setanta (del segle XX, estic parlant). De petit, havia vists aqueixos films de les ombrel·les i els culs marejadors cent o dues centes vegades; me’ls posaven minyones velles (retirades de l’ofici de princesa cagaire) quan estava massa nerviós i no podia clapar.

Abans no em permetés de llepar-li el culet, ai! En un altre atac frontal al plàcid diletant qui sóc, contemplatiu, indolent, i bon tros epicuri, na Cèlia, celíaca, em deia que no, que no trobava, doncs, “gens bé” que “sempre” parlés de la merda, que en versifiqués i tot! Trobava que “sempre enraonar ni tractar de la merda feia de nihilista”. No m’estalviava (massa mastegats i trits) blasmes i retrets; i evacuava diarrees de renys, i m’omplia, com dic, de severes (molt evanescents) oblocucions.

—Com pots ésser tan brut! Ningú no voldrà llegir mai el teus escrits.

—Prou els vols llegir tu.

—I greu que em saps després!

—Si la merda t’esfereeix, Amèlia, fotràs goig, galdosa. Si creus que hom hauria d’amagar la merda que tanmateix tothom caga, com si al món només s’hi valguessin flors i violes, Amèlia, només et vaticín patir (com tantes de senyores i senyoretes, a qui la propaganda “femenina” constantment decep i engalipa), només et predic que patiràs, doncs, de constipació molt arrelada, escanyadora, invasora, mortal. La merda, rai, dic! Tothom amb apoteòtics budells n’hauria d’estar immensament agraït. La merda un regal diví; comparada amb les malalties putrefactives, Amèlia, ecs! Tot és carn cosida, carn efervescent, carn rebentada, carn amb queixals putrescents que esclaten de cop-descuit, metastatitzats, a betzef. Xemicades butllofes d’horror. Símptomes vomitius a tot estrop. Tot és corrupció, en les infeccions i mals lleigs! En orrupte, de cop, trencant músculs, pells, teixits, els brolladors de pútrid podrimener solquen el cos torturat. I les nafres magmàtiques i repel·lents en les bombes de neutrons, i en les radiacions, i les erosions i les fragilitats dels cossos corcats, Amèlia, hi vols pensar? Em vols dir que no són totes aqueixes malalties mil milions de vegades pitjors que la sana merda natural? Veus els farnats i els carnussos virosos i que puden impossiblement a mort als cossos fètids dels malalts, i no et desesperes llavors, Amèlia, my pet?

—Per què em dius d’Amèlia, i si em dic Cèlia? —vol, doncs, saber, molt seriosa ni olímpica i circumspecta, arrugant les faccions en fútil màsquera d’odi, estrafent no gaire reeixidament un altre fastigós adotzenadíssim déu de buida repressora moralitat.

—Ja em perdonaràs; és que Cèlia és un nom que em duu a l’esment, què hi farem, la imatge d’un cagalló (i la Cèlia d’en Swift, també el seu més destacat atribut és que cagava, pobra dona molt presumida), mentre que Amèlia, no; Amèlia m’assuauja l’impacte, em duu “només” el mot immortal d’en Nabòkov, el mot que fa, si fot no fot: “Pelar-se la cigala amb la mà, quin doi ni desbarat! Prou fóra com cardar-se un amel”, i un amel… “Te’ns lloes, amel n’Enees, qui amb psoes de boes a proes de canoes de minses goes de Samoes a Lisboes, si ens hi incoes per les coes o cues, pels caps ens hi emproes i situes? A quines assemblees — on conrees, segons te’ns prees, no pas quinoes, odissees — no traus tu aqueixes idees panacees, n’Enees…? I no et duen les brees apnees? I ens vols amb lliurees de farisees lliurats a tes canoes com rees lliurades a mosquees?” Un amel, com tothom hauria de saber, és un fetus d’allò més malparit que hi ha i no hi ha, un fetus sense extremitats, amb zero cames ni braços.

—Calla, això és esgarrifador! Ets tan cruel i “mental”!

—Jo no em planyeria pas! Si per comptes de veure’m cagalló, hom em veiés en rosa vianda. Oi que hi surts guanyant? Tret que, en el teu cas, potser només t’hauria de veure com la mà encarcara…, garratibada; garratibada és el mot. Sempre venint-me amb sonses insípides lleterades indecents, com quan em dius que no hauria de parlar dels monstres ni de la merda, ni de la merda dels monstres de merda, quan, rere totes les façanes, tot al món orgànic n’és, merda; tots som merda reciclada, i demana’ls-hi, als teus “vegetals” de sacra vegetariana que sé qui ets, si no suren molt més contents com més i millors de fems no els femen! Tret encara que més que no pas melós i tou amel, Orlaca, ets l’urpa raquítica, massa eixuta i “reumàtica” de massa anar pelant la imaginada gran cigala del déu “moral”, i ara doncs tocant-me, a sobre, els collons.

—Què has dit? Orlaca, ara…?

—Condemnat pels elements “naturals”. M’ha vingut a l’esment en Malcom Lowry qui a Part Davall el Volcà esmenta que la cinta que es diu Les mans d’Orlac la fan al cinema part davant el qual el cònsol condemnat passa i repassa. Són les mans del perill imminent, de l’amenaça creixent, que pressuposen la violència que s’atansa, la tragèdia que, fatídica, s’amaneix en l’inescapable ambient. O ara, de boterut retop, potser més que no les mans d’Orlac veig la mà de goma, groga, morta, al capdamunt del barret del xiquet, i llavors dels innombrables xiquets, presoners del molt sinistre, diabòlic, mestre de piano als 5000 dits del doctor T. — on les tecles infinites esdevenen metàfora molt acollonidora de l’horrorosa inacabable eternitat — i no hi ha res més horrorós que l’eternitat. Ai. Prou record els mesos de terror cada nit en acabat de veure totes aquelles tecles tocades per sempre més! I ara em veig víctima novament. Per les garratibades mans de la masturbació assassina de l’estrangulador, qui amb convulses mans de prístines ungletes masturba colls per comptes de cigales! Les teues mans virginals! Car no em deixes ni respirar si tant em censures, my pet! Sóc l’angoixat artista de qui la dona que li adossaren és com pes mort que no el deixaria avençar en el seu progrés artístic, i, exagerant encara més, sóc l’artista amb una dona “empeltada” qui m’és com les empeltades mans de l’assassí als braços de l’artista accidentat a Orlacs Hände, el film original, que també m’impressionava de petit.

—Pobrissó. I empeltada t’estic, eh? I com te’m desempeltaràs? A base de fer-me relliscar en femta, a força de fer-me vomitar, de disgustar-me de tu completament?

—Ets tu qui m’assassinaries molt figuradament amb les teues ganes de voler-me fer “despensar” la merda, de “desemmerdir-me” per a estergir-me en vulgar moralista de merda, de “purgar-me” de tota brutícia molt saludable, com si sóc un faquir ple de falòrnies, o com si no hagués ja de menjar mai més, car només sense nodriment no hi ha merda. Ets tu, ta pura, pura, qui em purificaries amb purí purpurí de fems. Ets tu, tu, la de les mans qui “purguen” i “burxen” i “operen” al meu cervell per a traure-li la part “cagaire”… sense pensar, il·lusa, my pet, que si el cervell no caga, no creix.

—My pet, encara? Ets tan… tan…

—Pedant?

—Pudent!

—Pudent, oi? Em ve de la merda; deu ésser que sóc més merdós que no el comú de la ciutadania, my pet!

—Prou pets!

—O vols dir: pets prou! La qual cosa és exactament el contrari, Trinitat, com prou saps. (From Enough farts! to Let’s then have more of ‘em farts!)

—Trinitat…? Perquè sóc tres persones alhora? O perquè sóc tres vegades més “persona” que no tu? En intel·ligència, en beutat… i en netedat.

—No, no; tots som tres persones alhora… Tres pel cap baix…! O no podríem pas viure en aquest món d’hipòcrites; ens mataríem tots plegats en mitja hora; cal amagar-se sempre, i cal amagar sobretot la veritat; si fins i tot amaguem una cosa tan “natural” com la merda!

—No pas tu.

—També, també. Molt més del que voldria; com has d’amagar que tens un cervell que raona com ets entre els fanàtics de déu i la religió… has d’amagar i mossegar-te la llengua que no digui les veritats de la vida com ets davant la gent qui manen i s’auto-aristocratitzen amb ceptres i trons daurats, i miralls, i soldats amb sabres relluents… i sedes i maquillatges i perfums… i es fan un cosmos cosmètic, i s’hi tanquen dins, hermèticament si podien! I tot això, justament i inútilment, per a amagar fora la merda que amaguen dintre! En realitat, et deia, falaguer, Tri “Nitada”, que amb tres nits al llit en tens prou per a “buidar” de suc, i doncs d’essència, deixant-ne només la pelleringa, com qui diu, l’home més ferm, vigorós, ni vital. Oh! I ara que deia de ferm, i abans esmentàvem el cònsol del Volcà, què me’n dius, de tot això, Fermina, què me’n dius…?

—Fermina? Perquè et sóc vermina?

—No, no, ai la pobra!

—Perquè em veus com una altra bèstia “on the farm” o “dans la ferme”, una vaca, potser, o una somera, al mas?

—Malpensada! I si fos que és que et veig tan ferma, o, si no això, tan ferma en les teues opinions, que…

—O tan fermada a tots els teus desigs… però això, què més voldries, il·lús!

—Tornem-hi! I jo, pobret de mi, que t’ho dic perquè et tinc tanta de consideració que veig en tu els dotze fermions de què tot, absolutament tot, és format dins l’univers.

—Segur que no, mentider!

—O, si et veiés com a cap de bestiar al mas, Selena, et veuria potser com a cabra.

—Selena? Perquè em veus llunàtica? Comprenc, comprenc, com una cabra, inconstant. O em veus licantropa? Felina?

—O et veig sempre a la Lluna, Dèlia, perquè tampoc no en pesques gaires.

—De què…? És Dèlia un nom de peix…? Dèlia, Dàlia, delit, deler, daliniana… Gala, galena, galàxia, Galina, Gagàrin. O és que em trobes tan escultural i pitonissa, endevinant-ne més que no et creuries (i pescant-ne més que no et penses!) com l’oracle (l’oraclessa, es deu dir) de Delos?

—O és que et dic de “fi… Dèlia”, perquè em portes fidelment el corrent, Adela.

—Uf, i jo em veig “psico…Dèlica”, perquè n’acabaré amb un maldecap; i Adela, ara…? Perquè m’ignores com si no hi sóc?

—Et volies suara “escultural” com l’oraclessa a Delos, i de sobte no tens ni cos? I si de bell nou tenia l’esment posat en el contrari? Adela “a…Dèlica”, és a dir, indeleble, inesborrable, Mecònia, my pet!

—Mecònia, ui, malament; com la caqueta del nou nat!

—O perquè em fas dormir… i somiar, Mèlani, Melène, my pet!

—Ecs, tu, això ja no és caqueta de nyec; això és caca seriosa, i perillosa… de sang païda i tot.

—No, no; t’ho dic perquè sota la façana impol·luta, tu també tens una ànima negra, amb petites brutícies i pecats amagats…

—Potser tinc una ànima de negra… Amb molt de ritme i cançons, segons el tòpic, samba, calipso, xaixaixà…

—Cançons rai, tens, Potifar, Putifar, Putifer!

—Putifar perquè et clavaria totes les banyes que volgués? O perquè et sembl una botifarra?

—No, no; banyes tu…? Pots i fas, mes què hi pot fer ningú…? Sobretot quan el teu Pot és de Ferro, i raja Rovell, my pet?

(…)

Tret que aquell joc dels noms declinats (com frèvols vaixells als grops i torbs de l’erudició, o com bombolla a la lava de la imaginació) és un joc que es perllongava gairebé fins a l’infinit… i llavors ja ens rèiem massa… rebolcant-nos pel llit.

~0~0~

Em lilaren el tomàquet, i patir-hi un munt

Aquesta deu ésser la història d’ahir. Curiosa, collons. Tenim la casa feta malbé i hem cridat el lampista i l’electricista que vinguin a posar una mica d’ordre al món de l’aigua corrent i al món del corrent i prou. Tant el lampista com l’electricista els de casa m’han deixat a mi que els vigilés. Quin parell de rares aus! Tot i que a casa no fa ni fred ni calor, un té massa fred i l’altre evidentment el contrari. Ambdós són grassots i lletjots, fastigosets. El lampista va abrigat fins al nas i quan el veig posant cola a una peça helicoïdal que no sé pas on deu anar… i ho veig tot alhora tot tan desajustat que gos dir-li: D’on s’ha degut descollar això que encoleu?

Tret que no vol o pot respondre’m. Com no diu doncs res, que li dic: Senyor lampista, i més fortet encara, Senyor lampista, i ja cridant: Senyor lampista!

Ara fa: Eh? Parleu amb mi?

Dic: Sí senyor.

—Ah, com dèieu lampista, pensava que parlàveu a algú altre.

—Que no sou lampista, doncs?

—Sóc calafat.

—Calafat? No són els calafats els qui aparien ascles i forats a les barques?

—No ho sé com ho dieu els catalans, els francesos com jo en diem calafat del que vós altres aparentment en dieu lampista.

—Calafat, n’esteu segur?

—El del Sud així en diem, amb e final, calafat-e.

Li haurem de portar el corrent. Evidentment aquell paio és boig — o me’n pren, i menteix amb tota la cara.

—Bé, doncs, senyor calafat-e, us demanava on collaríeu ara aqueixa peça tan estranya?

—Aqueixa peça ràdio-dentada aparentment és la clau de tot el disbarat ni daltabaix d’on aqueixa casa i les veïnes són greus reus. Tota gotera ací i al voltant, penyora de la perfecta situació ni (això va d’ell mateix) col·locació d’aqueixa peça bàsica, cabdal, pivotal; on, un pic collada a lloc, tot serà de llavors endavant estanc, hermèticament estanc. Hi podeu pujar a cavall.

He fet uh-uh, sense creure-me’n mig pam, i he anat a veure què fotia l’electricista. L’he trobat per terra, inconscient, potser dormint, o mort, o amb algun atac, o havent caigut, atordit; com devia tindre calor, anava pràcticament nu; portava un vestit de banyar antic, tot negre, molt esfilagarsa i estretet, amb tirants; tot i que doncs, teòricament, el vestit de banyar antic li hauria hagut de tapar el pit, tenia uns pits tan desenvolupats (uns pits de dona grassa) que li vessaven pertot, i esguardant-li la carranxa, me n’adon que sota la petita tireta que li maltapa l’entrecuix no sembla haver-hi re; i si fos tot plegat dona, doncs? La curiositat pel sexe sempre l’he tinguda forta. Veient que semblava mort o adormit, he gosat aixecar-li la tira de vestit de bany entre les cuixes. No, res. Sota, no hi havia cap mena de sexe. Es veia operat. Però no hi havia no cigala ni ous ni foradet del cony. Res. El del forat del cul més avall. I allò era tot; unes cicatrius antigues i potser un foradet minúscul amb una vàlvula, per on, amb ajut de qualque tubet, devia potser pixar.

En aquell instant s’ha despertat.

—Fèieu una becaina?

—No, és que m’he esvaït. Dec tindre gana.

—Ara us portaré qualque refresc repel·lent clafert de sucre i també quelcom de més sòlid i ben greixós. Us farà patxoca?

—I tant, i s’agraeix!

—I com van els fils?

—Tot bé; tindreu la llum i els llums tot d’una i perfectament sincrono-sintonitzats abans no tingueu temps de fer una altre singlot.

—Singlots? Per què voleu que singloti? Sóc dels qui singloten rarament.

—Doncs el proper… el proper… el proper badall!

—Badall? Ara anava a fer-vos-en un, de ben greixós, com m’heu demanat.

—Assenyaladament!

—Escolteu, sou electricista, oi?

—És clar! I dels bons!

—No sou pas, diem-ne, ebenista, maquinista, o mariner? És que el lampista m’ha dit que és calafat.

—No, no; jo sóc electricista i prou. Fins i tot quan era a la guerra, de soldat, enmig dels vasts deserts, en feia, d’electricista, i de res més. Mariner? No sé ni quin gust té l’aigua! Us agrada riure, a vós!

Mentre reculava me n’anava adonant. Tot era fet una merda. Ni el lampista ni l’electricista no semblaven fer altre que anar espatllant encara més la casa. Quan tornarien els meus trobarien que ni ells ni jo (encara menys jo) no servíem per a res.

He anat a la cuina, on era abans els obrers no fessin cap; hi era fent un film, on la pèrdua de l’únic tomàquet que em creixia a l’hortet, car hom me l’havia pispat, m’havia semblat la tragèdia pitjor, i el camell que feia vessar la palla del got! Era un drama molt dramàtic que m’havia succeït aquell mateix matí! Era l’únic tomàquet, l’únic tomàquet que en tota la vida no havia reeixit a fer créixer, si us plau! No en podia estar més orgullós! Era un tomàtec tot rodó i vermell, i grosset: una beutat de tomàquet, i algun malparit havia passat i me l’havia pres. I com un boig, el protagonista del film (és a dir, jo) anant doncs de cul pel món. Veient a tots els altres hortets dels veïns milers i milers de tomàquets intactes, tan grossets, rodonets i vermellets com havia estat l’únic meu, i ningú no pispant-los-en ni ningú fent-ne ni cas, com si tothom oblidés els miracles, i jo bleixant feixugament, angoixat, moribund, amb ranera, cercant el meu tomàquet robat pertot arreu; i debades! Així que el protagonista (jo) torna a casa desolat i no sap si s’hauria de suïcidar per culpa d’aquell fatal infortuni, fins que tot d’una té una darrera idea salvadora: farà un film del seu fat tan malastruc, i per això se’n va amb una càmera de fer cine a la cuina i alinea tots els ous i els ordena que cap no es bellugui mentre filmem, Acció! I l’ou qui es bellugui, ja ha begut oli, car encontinent el fregirem. A ou fregit, el càstig molt cruel hauria d’esfereir tots els altres ous, els quals de blancs i bruns passarien, amb la passió, la por, la ira, i la vergonya, al vermell del tomàquet emblat pel lladre més maleït ni maligne del món. Aquella al·legoria tan poètica hauria d’haver portat joia i esper a tots els pobres éssers trepitjats, disminuïts, humiliats i espletats d’aquesta terra tan inhospitalària, escrua, injusta i criminal.

Li portava a l’homenot de la calor el badall de llard amb mantega i un got ple de la beguda més repugnant que et puguis imaginar (una cocacola) i la casa relluïa, tot semblava funcionar, cadascun dels llums encesos, i totes les aixetes i dutxes rajant xiroiament, sense estossec…

N’estava encantat. L’electricista s’ha empassat teca i mam amb dues mossades d’ogre, i l’home del fred, el diguem-ne doncs calafat-e, s’ha desabrigat una mica, ha aixecat una mica el tapanàs per a mostrar-me, en un somriure ample, queixals corcats i tot.

En aquell moment, la família ha tornat. Tot eren felicitacions. Els ous aprofitaven l’avinentesa d’aquell ambient de felicitat per a anar, amb potes molt curtetes, cuita-corrents a agençar-se com cal, cascú al seu lloc de la nevera. La nevera bategava de benaurança i d’acontentament – eren els ous sobrevivents, els quals bleixaven molt alleujadament.

Després acomiadàvem els obrers… pagats ells amb tritllejants doblers… i nós altres amb toves satisfaccions.

—Salut!

—Salut! — responguérem, potser una mica irònicament.

I allò era una bassa d’oli. Tots enamorats amb la meravellosa transformació de ca nostra.

Només ens hi mancava el tomàquet adés lilat qui sap per quin dolent dolentot, home lleuger al qual ben mal profit li fes.

Com l’enyoràvem – i sobretot jo – el tomàquet rodó, grosset, vermell, i la seua molt optimista nota de color i de vida a l’hortet. Sense ell, tot semblava tanmateix una miqueta naquis, tot semblava fer curt, anar guerxo, no fer el pes, un si és no és esguerradot, sense atènyer la bona mida, tret, és clar… tret que la perfecció sense qualque petit rebrec ni tap – llas! – la perfecció perfecta tampoc no deu existir… ni en els films més acomplits.

~0~0~

El més perfecte dels humans mai no parits fins ara, us dic

El malaguanyat Ignasi va néixer només amb un forat — hi menjava, cagava, ensumava; hi pixava, cardava, parlava; i hi veia… i hi sentia les cançons dels elements clements i inclements… Ah, i hi respirava! Per això quan he dit que hi cardava, hauria d’haver dit que només ho devia fer amb molt de compte i només segurament amb un ditet molt primet, no fos cas que s’escanyés.

Cardava? direu; hum, un home doncs amb conyet…? No; un home amb un foradet. No és pas el mateix. Car home, rai. Al contrari, era un Apol·lo, era un Adonis, era el míster Univers més míster Univers de tots! Car no he dit pas que no tingués cigala, ni plec d’ull del cul, ni orelles, ulls, boca, nas… L’únic que dic és que els tenia sense foradar… Els tenia per a fer bonic i prou – i prou que hi feien bonic, prou que hi feien forrolla, i patxoca, i tropa, i goig…! I prou que eren admirats per l’urbs i l’orbe, com dic!

Malauradament, un dia caigué malalt i els metges no li trobaven el foradet enlloc.

–On teníeu el foradet, Ignasi?

Mes ell es feia el desentès; no volia revelar a ningú on l’amagava; era el seu gran secret. O és que era un noi i un heroi molt sensible i molt comcaleret. El foradet quelcom massa íntim; una íntima intimitat massa íntima per a dir-la a qualsevol. Potser li era una mena de virginitat que es desava per al jorn gloriós on es casés.

Calculaven ses eminències que havia d’ésser, el foradet, per força en lloc descobert, car altrament el bell noi no hi hauria vist; hauria ensopegat pertot arreu; i menjar sempre menjava privadament, ningú no l’havia vist mai menjar; i cardar només ho havia mai fet (i no gaire) amb el dit petit, i els dits petits no esbomben mai de debò els secrets.

Ara, el foradet amb el qual també veia el món, no el podia doncs tampoc portar amagat rere els vestits. Era als genolls? Car sempre anava vestit amb pantalons curts. No, no l’hi trobaren als genolls. A la mà? A la cara mateixa? Al clatell? Enlloc, pobrets de nosaltres, enlloc! I ell morint-se, i els metges desesperats.

–Com trobarem el foradet. Potser el té embossat!

Per això l’immergiren sencer en banyera, per a veure d’on eixirien les bombolles de la respiració i les del païment. Tret que les bombolles no eixien d’enlloc; bombolles no hi havien; zero; allò havia d’ésser per força malaltia mortal.

–Se’ns quedarà a les mans, un míster Univers tan ben parit; el més ben parit de tots mai al món; espècimen de perfecció inapel·lable! Quina pena, vós!

Amb el foradet tapat, el malaguanyat no hi devia veure… ni ensumar, ni sentir… ni tastar… ni pixar, ni cagar… ni respirar…! Quin martiri!

–Potser se li encallava un didalet?

El més savi entre els metjolles va alfarrassar que quin condó no posaries a un ditet sinó ja un didalet? No volies tampoc quedar prenyat amb la semença del dit més passatger! Allò hauria estat un compromís! Doncs amb un didalet el ditet prou s’hi escorria, enlloc d’escórrer-se al foradet.

Ara doncs portaren, ses eminències mèdiques, grans magnets, per si de cas el didalet encallat al foradet hagués estat fet en metall. Llas, poc hi hagué gens de sort! No el van pas trobar! Potser era una didalet de plàstic!

–I si fos un foradet tan minúscul com un dels porus a la pell? Comptem-li els porus un per un! Bufem-hi un per un amb un ventallet fet expressament!

Dit i fet, els savis s’hi posaren. Amb embuts i lupes i xeringuetes, i el ventallet miraculós que bufés i xuclés dins cada porus del cos de l’estatuesc Hèrcules pioc.

Llas i rellàs, cap resultat!

Devia servar el foradet a l’ànima no pas vista pel comú dels mortals – això decidiren llavors, no gens científicament.

Per això cridaren els falorniaires de la religió, els quals, grotescs, amb repulsives bromeres, i urpes de bruixots, entre la matràfola sacarina i l’agra camàndula, li cercaren i trobaren mants de catralls i bobanys d’ectoplasmes i esperits, i d’àvides ànimes, i fantasmagories rai, i li espremeren els eidòlons i les emanacions, i les aparicions i les repeticions, i els espectres i pler de vàpids (no gens sàpids) cagallons pareguts i semblants, i llurs esgarrifadors aücs, i els tampoc no gens opacs retrunys metafísics del seu ens enze i enzement manuclejat digueren els estrafolles copsar esfilagarsats ontocom en el temps i l’espai.

Aquells abjectes carallots l’acabarien de matar amb llurs repel·lents exorcismes i comoniments dels collons.

–Encara respira…? – demanàrem al cap d’estona.

Hom l’auscultà.

–No.

Malament rai, malaguanyat! Ens quedàrem tots plegats amb un pam de nas. Baril muló, nogensmenys; immarcescible i tot, segurament. N’hi hauria hagut per a plantar-lo d’estàtua enmig d’ufanosa font en jardí nemorós.

No sé què en feren. Els metjorris el deuen tindre desat en buada hipogea, hermètica, entre els altres secrets i misteris encara no mai ni mica escatits.

~0~0~

[Amb rima i sense (3)]

Sense supersticions

Enlloc no seràs lliure si abans no t’alliberes

Allibera’t de cada merda imposada

Tota influència és maligna

Al fer la mà tota “autoritat” religiosa política “moral” econòmica “natural” i somàtica

Ni les dones del culet bellugós qui amb ullet de foradet de cul i bocota de cony
criden endinya-me-la endinya-me-la

Ni els bisbes putetes temptant-te amb llurs ídoles carrinclones
que branden com godomassins
Ni els maleïts saigs assassins claferts de porres i insígnies
Ni els encarcarats legiferants amb llurs “progressos” cap a pitjor merda
Ni els sorollets dels dinerons fantasmals a les butxaques buides
Ni els ximplets desigs del cos animal
Ni les empentes descordades dels elements caòtics…

Enlloc no et duran sinó a la mort de l’inútil badoc
Mai a la llibertat de la possessió teua personal absoluta de l’instant.

(…)

Sense supersticions

Ningú si abans no s’allibera és lliure
Tot el que t’influeix t’emmalalteix
Tota imposició tramet al riure
A cap autoritat donis relleix

Ni les dones amb llurs forats de carn
Ni els bisbes amb llurs masturbacions
Ni els armats qui a la tortura s’acarn-
issaran Ni els directors d’accions

que ho adoben tot perquè tot empitjori
Ni els capricis del cos i la natura
Ni de calers i gràcies la fretura…

Sinó a deshora et duen i al desori

Mai on et vols… que és a la plenitud
De l’instant on vius… sense cap embut.

~0~0~

[Amb rima i sense (4)]

Tota recepta et duu a perdició

—Qui va amb receptes, va, babau, d’esclau.
Diu en Gustau abans no cau al cau.

Ara haurà de sortir d’aquest infern
Ell qui no és acròbata ni cavern-
ícola, espeluncaire, escalador.

Tret que, tot llest, s’hi troba un ascensor.
Ascendeix fins a alçades tan enormes
Que els prats bucòlics perdien les formes.

—Aquest és el món (es deia volant)
De prop infern, de lluny gargot borrós
De l’exacta mesura cal ullar’l.

A les palpentes pel terreny boirós
Ets tu només tot sol qui va guaitant
Fins que no n’obtens el punt ideal.

(…)

Cou-te el món

Cou-te el món de tal faisó que hi trobis cap gust.

Si te’l cous al gust d’un altri malament rai:
Parlem de basques
d’indigestions
de malalties al ventrell, al cap,
de disgusts,
de fàstics,
d’avorricions.

El món només tindrà el gust que li donaràs.
Tasta’l sovint mentre el cous
no fos cas que t’erressis en els ingredients.

Llença el món si el tast t’ho diu
i fes-te’n un de nou en les distàncies
sense fer el mateix error jamai.

El món és mal·leable i prou s’hi troba de tot
per a pastar-lo, això rai, com cal.

~0~0~

Caus farcits al laberint flamejant qui enmig rau del desert inundat

El patiments i l’atrició dels qui part dedins ens transita la processó
Ens voldríem hostils iconoclastes bàrbars volcànics
I a canvi ca nostra s’ha omplert de gentota estranya ventríloca insolent
Grotescament fèrvida
I no ens tornarem a veure les orelles fins que no hagin fotut del tot lo camp

La canalla tothom ho sap dolenteries rai
No els cal cap exegesi mental quant a llurs arravataments ni rauxes
Emancipats de les càrregues de la responsabilitat arrenquen cap el que surt
I si és un bunyol la gent gran el maquillarà
I si és una veritat la gent gran la tergiversarà
I si és amarg sacarinament i xarona ja prou ho vestiran

I enmig el naufraig sóc l’aufrany qui s’envola cap als cims

Només em despertaré en la solitud

De moment hauré corregut una darrera correguda damunt l’herba de l’escola
I al rerefons els gossos buixint i poc en feia gens de cas
I potser tinc el musell barrigant endormiscadament a calze i calicle
Entre les cuixes de la vella cal·lipígica

I coreògraf vaig saltant sèquies i braçals
Sense ramalades ni follies ni esglais apamant espais i esplais

I em deixaré il·ludir per el·lipsis i el·lipses mastegant farratge rere la soca del roure

I el cagaire del temps haurà cagades les hores

I tornaré als petits recambrons sense eixida
I als corredors desolats i als rovellats vàters estrets de parets d’antigues merdes corroïdes
Perquè sóc poble entre el poble menut
I poble sense cabals fort desgraciat
Qui s’emboteix si pot pertot arreu d’estranquis i disfressat d’ombra quaix invisible
Emprenedoret incògnit amorf ambigu autònom desconegut
Entre les rajoletes groc viu i les parets blau cel i les finestres modernistes

Un dia o altre decidiré què hi venc
I llavors amb els profits què eixamplar ni desenvolupar

Perquè ningú altri no hi càpiga.

~0~0~

Palinòdia (o entonant la mateixa oda, adés massa exaltada de la meua galifardeuesa, mes llavors més tard desdient-me’n; desdient-me’n repetidament; ah, i amb, cada nou intent, desdient-me’n més malament)

Ai Qarlets, ai Qarlets, Qarlets!
Ets com érets, i érets com ets;
sempre arrosant-te a les parets,
sempre omplint fèrvids paperets;
sempre fenyent pèrfids retrets
contra tu mateix… I als guarets
bordant, i enviant als canyets
a qui els alleves greus destrets,
renegant de promeses i plets,
flastomant contra els focs follets,
i el firmament sencer dels quiets
estels que als orcs també remets.

A tot això passes rasclets;
a cadascun dels uts i ets
del que has dit no admets
haver-ne esment, i treus esplets
del fet que sols els barrufets
enmig d’enlloc els desuets
brams teus sentien, indiscrets,
que aviaves contra els estrets
congosts i amples cels de merlets
que són núvols, tènues fumets
sense llengües, ni bruts ni nets
ulls, no, ni orelles, ni obsolets
guants de boxa, o punyalets
amb què tornar-s’hi, amb boigs ruflets
atupant-te fins que t’omets
tu mateix dels qui han tiquets
per a viure, com bons vailets,
encar dos dies de ballets
entre els qui en treuen benifets
de l’ésser en pau, tot satisfets.

Tu, tantost en públic, hi ets
la gata moixa dels mansuets
fats afalacs a torts i a drets;
dels farts i agres contrafets,
dels torts palinòdics decrets,
i els “greu que em sap, senyorets”,
tot contret en contrits constrets.

Mes, si érets sol, som-hi alirets!
I les imprecacions que emets,
ai, tothom, als calçotets
cagant-s’hi…! O a tos ximplets
lòbuls frontals de molt mal fets
conceptes davall els barrets,
ja fotent-hi uns quants de bolets!

Vaivens, de tan abstrets, restrets,
que et fan sols saltar els cargolets;
ara te’n manquen tants, Qarlets,
que no encertes els carrilets;
massa et desdius, vas en coets
d’amunt i avall: alt als palets
d’erms i rius, i cingles secrets
i solius… I fent espinguets
nyeu-nyeus als fort curulls indrets
on amb llengües com fuets
la gent llencen gams i àvols gets
de verins com papabenets,
capellans de càustiques llets,
mentre afollen torts minuets
de ralls rucs i els platerets
passen, i pagues doncs, i els rets
fe de submís, i ara arremets
contra els valents qui al gaironet
admires, i rages suquets
fats, repulsius, agres, dolcets
i, arrossegant-hi, lleig, t’hi mets
més baix que no els llimacs amb sets
de veure’s accepte amb tastets
lents i triats, i si amb untets
se’t baden com hàbils magnets,
t’hi rovelles, i de verdets
t’emmerdes, i entre llurs pertrets
n’esdevens un, o dels versets
que diuen un dels més coixets.

Dónes al públic sems peixets
i, sol, rabiüt, te’ls menges, xiclets
del desdit; tot els fets, desfets.

~0~0~

Quina bolla! De trobar-t’hi (dins el laberint infinitament emmirallat de la casa sens fi) l’embrió de qui en d’altres avinenteses no hauries estat!

Per tal de no pas pagar el pàrquing, m’ajec la moto a l’esquena; damunt la moto hi llenç una flassada força acolorida amb motius geomètrics de tonalitats prou colpidores, i esperant mon companyó, qui roman a la botiga comprant els queviures per a la nostra excursió final, em mantinc entre els posaires de la plaça; hom àdhuc em pren per posaire especial (per comptes d’anar nu o gairebé com tots els altres, vells i joves, tan ben tallats i enformosits, vaig sobrevestit amb l’astoradora flassada damunt els bonys estranys de la moto així feta invisible); el que els humans practiquen a la plaça depèn naturalment d’allò que els humans allí reunits prenen per essencial o per accidental, ço és, pel que per a ells és natura o és violació de tal concepte ambigu i al capdavall molt carallot; car per què acceptaríem una mena de posaires i no pas una altra si no fos doncs perquè estem posseïts per certes manies que hom ens inculcava de petit; hom ens deia Això es fa, ço és, és natural i s’adiu a raó i a seny, o Això no és fa, ço és, és contra natura, és foll i criminal; trobem natural quelcom perquè s’escau d’adir-se al model on certs avantpassats esculpiren la matèria, i trobem absurd, o pitjor maligne, quelcom que xoca amb l’arbitrari model imposat vulguis no vulguis pels altres (els precedents i doncs predecessors, tots morts i podrits, mes no pas, llas, llurs repel·lents models, els quals només ens semblen si fa no fot harmònics perquè generalment no som prou capaços o en certs casos prou valents per a conèixer res més), quan de fet res no n’és (ni natural ni no-natural), car natura no existeix altre que com a construcció mental; gypped and euchred by the original exploiters, els del pecat original, ço és, la primordial falòrnia, encara ens serven pels collons, i sobre ens fan bufar.

Ara surt de la botiga carregat del que ens caldrà mon companyó, en Lleonci M’h.

—No saps quina una me n’esdevenia —em diu en M’h.

—Quina? —que dic engegant la moto.

—Era comprant aigua de banya de cérvol per als síncopes —em diu, assegut ja al seient del darrere, i jo sentint-li-ho dir doncs fort malament, amb el soroll de la moto, i entre els espetecs dels elms, car els tenim molt atansats— i oidà, ara amb tu, Qalbet, però m’he revist jo i na Lloret endevinant els mateixos topants. Estrany! Me n’adonava que tot el que farem, ja ho feia amb la dona fa trenta-tres anys! Durant l’altra fi del món. Amb el cometa estantís qui enjòlit hesitava si s’anava a estavellar-se’ns damunt o no. I heus que en aquell instant, t’ho voldràs creure! Hi havia na Lloret també comprant, amb no gaires sous, fragàncies i caluixos, i ous, i ous de bous. Als mateixos indrets on ens perdérem irremissiblement, avui hi vaig amb en Qalbet (que li dic, i em diu) Doncs prou pots! Li he volgut regalar un llibre, i aleshores m’ha dit, Estigues-te’n, ja no treu cap llegir re. L’he trobada molt desmillorada. Li he regalat un tornavís, que ha acceptat somrient.

Al cap d’hores de muntanya, trobàrem l’indret. Davallàrem per l’abrupte cau. Tornàvem a ésser a les clavegueres… o a les catacumbes.

En Lleonci M’h em conta com els va anar aquella vegada.

—Havíem perduda una capsa de llibres pel laberint indestriable de latrines que comuniquen les nostres biblioteques subterrànies d’interdits catalans — per les escletxes a la roca, a tall de discretes espitlleres, hi perceps els bots i les barques subversius que rellisquen pel riu — n’hi ha de disfressats de tartanes menades per bous i tot! — n’hi ha de rem, com si qui els menés tingués sempre prou lleure — i llavors hi passen, rabents i rabiüts, fotent trets a tort i a dret, els de l’acollonidíssima bòfia feixista…

Entre d’altres omissions, diré que ara sentírem arpegis de llaüt. En seguíem, com qui diu (exagerant) encantats, l’esclau (esclau en el sentit d’indicació, d’indici, d’aup o de rastre), el rastre estètic, doncs, fins a un petit forat parit com el cau típic d’un rat o ratolí en el sòcol d’una paret. Qui hi fica el nas també subversiu, en M’h o en Qalbet…? L’hi ficava jo; i què hi veig…?

Hi albir còsmics esquemes transcendentals que ara banyaria fàcilment en un frenesí de no gaire lúcids superlatius. Me n’estic tanmateix. I dic només que hi veia paral·lelismes amb les meravelloses meravelles engendrades pel vi. Vaig encendre un cigarret. Allò havia estat un orgasme.

—Un orgasme mental, M’h —li dic.

—Fes-me’n cinc cèntims. O gosaré ficar-hi el nas jo mateix?

—Gosa-hi, saps què et dic? Gosa-hi, home, i tant.

Pobre Lleonci M’h! L’impacte visual me l’estaborneix. El diguem-ne xoc fòtic fou tan gros i fotut… si en tornà viu (amb prou feines), no en tornà pas gens sa del cap.

—Què haig vist, Qalbet, què haig vist? —feia; o més col·loquialment—. Collons, collons, collons.

Li fregava alls als polsos; li donava que xarrupés en aixarop l’aigüeta de banya; l’engrescava amb metàfores i al·lusions als mecanismes químics d’allò que belleu havíem mig albirat pel foradet, mes com els dos érem autodidactes, ni jo no era gaire explícit ni ell hi entenia mica del que li deia.

Que què hi veiem? Doncs, home, goges, per començar. Sempre m’ha plagut abans d’aixecar-me, perdre’m en mons de fantasia on els cossos imponderables cardem pels descosits… tret que allò que vèiem a l’altra banda de mur, pel foradet gloriós on també hi hauríem ficat més que no l’ull, si ens hi hagués capigut — ço és, el cigalot i tot — allò no era pas fantasia… Si més no el que jo havia vist, car ara el dubte em neguitejava que fóra possible que en M’h hagués vist quelcom de molt diferent. Potser no pas com jo les fermes cariàtides hipogees qui amb llurs cossos de sílex escrú sostenen el cresp esfèric sencer tot ballant i saltant i fent el ruc, i d’ací tants de terratrèmols i volcans i aldarulls i trontolls, i estacions capgirades, i figurades fins del món. Belleu ell hi veia tot d’angoixants malsons, belleu, en lloc de cariàtides terràqüies, en lloc d’enzes d’infern delitós, de cimbells de siluetes molt engrescadores, hi veia entitats horroroses vinents de dimensions insospitades i fetes amb matèries molt repel·lents, llefiscoses, regalimoses, podrides, cridaneres, fumejants. Qui sap si, al capdavall allò que mai cascú veiem — i pitjor (o millor) si ho galivem a través d’un foradet, car l’espectre lumínic (diguem-ne) llavors es concentra en un punt fix i concret, no gens abstracte, general ni distret — qui sap, dic, si allò vist, no depèn pas del que hi hagi o manqui d’haver-hi, ans de la qualitat mateixa de l’ull que pretén de guipar el que tanmateix, d’una manera o altra, hi deu si fa no fa haver, i tot segons els llums de la realitat i les llums de la consciència de l’espia mateix. Em reca ara de no haver-ho fet prou bé, doncs, de no haver-li demanat a en M’h exactament què hi veia ell. Potser el panorama canviava completament. On jo hi veia paradís o infern delitós, ell el darrer horror dels més lleigs monstres ganuts, amb baves corrosives i ullals de verí i unglots d’urpes infectes assenyalant-lo que se’l venien de mantinent a cruspir de viu en viu, per exemple.

Ara, jo rai, amb sorteta, car aquelles goges “meues”, quina musicalitat, quines fragants exhalacions, i quin surar enjòlit tot harmònic, i quina arrogant promiscuïtat, de sobines suspeses entre dos suaus ventijols o airecelets, o prones amb pler d’alades llengües putatives que s’arraïmaven, papilionàcies, a dolçament fregar-los ans subtilment llepar-los els culets! Com un pagerol, hi romania badant, encantat i rabit, anticipant qui sap quin paradigma de revelació monumental, o quin rabeig encara al goig més transgressor i decadent… mentre, destrossat moralment, en M’h s’havia arrossegat fins a la boca d’eixida, tentinejant havia trobat el vehicle, i en un horitzó d’estalzins, fent espetegar el llord tub d’escapament, tocava el dos esmeperdudament. Ell i la moto encontinent s’estimbaven, mes d’això només me n’assabentava molt més tard. De moment, en la meua bombolla icosaèdrica, assaborint-ne, a cada plec, la totalitat (visual i invisible) de l’espectre, mon apetit mostrava proclivitat a consumir-ho tot, d’on que, de mica en mica, el foradet es tornés foradot.

No sé on he acabat ficant-me. Diu en Nit Xe que qui massa es fa amb monstres, n’esdevé; qui massa ulla l’abís, l’abís l’ulla. Potser és això, doncs. Fitant massa adeleradament les monstruoses meravelles d’un esdevenidor promesament màgic, els monstres triomfals, de beutat embalbidora, se n’han adonat que visc. Tot d’una l’embruix es romp, i torna el bec porpra de l’espectre, ja no hi veig més enllà; i, davant, rònega, ha tornada la merdosa sòlita realitat. I aquelles lleugeres deesses s’encenen com feixucs titelles, com fustes corcades penjades de metxes o blens d’un sostre enrajolat d’esques.

Molt enfellonides esgavellades meduses, es conjuraven ara a heure’m, es plevien a plomar-me amb el pretext que amb raigs oculars tant penetrants els fiblava la bombolla llur. Iconoclasta, tot espiant-les, les feia caure totes de cul; literalment, car d’enjòlit que eren i gaudint i gaubants (i amb tanta de gaubança gaubaven que aquell gaubament era altament encomanadís), totes les qui fins ara foren goges magnífiques es foten llavors molt estrepitosa trompada (dedinsdefora, daltabaix, damuntdavall, davantdarrere) i, per la inèrcia, amb quin líric esglai… de mantinent esdevingut estrident pinyol, grinyol, garranyic, espinguet, escarritx i perllongat ganyip escardalenc i esgargamellat.

Si catacriptes eren polides, atlètiques, libidinoses, luxoses i enlairades, descobertes són lletgetes i heretgetes, són constretes, magres, convictes, contrafetes, insolents, no gens hedonistes. D’innòcues bacants a mènades voraces.

I són vellarres recalcitrants, punitives, exasperades, palingenètiques. Són vermiculars, són larves, tampoc no gaire elàstiques. Ara, qui hauria mai predit la força dels cuquets negres? Amb llurs facultats electromagnètiques poden tancar de cop la boca del cocodril ferotge qui potser se m’empassaria d’un mos; com poden aixecar pesos (roques i quers de milers de tones, molt sòlids, massissos, concrets) feixucs d’allò pus, i poden fer-los caure al cap de cap enemic, esclafant els cranis dels cocodrils com hauria cascun dels cuquets pogut esclafar la meua miserable carcassa si de debò hagués volgut. Recony, i ara doncs, és clar, com em sap greu les mil-i-una que havia fetes abans per tal d’arranar-los amb les estisores, bé de cap al cap, ran de coll, bé de cap a la cua on em fa que hi duen àdhuc fibló, ran si més no el darrer segment, i això tantost anessin eixint del foradet on s’havien embotit. Les dones (sempre ho havia vist) els volien tothora i tantost morts, els cuquets negres; collons amb els escarafalls de les dones, pensant-se que els cuquets eren tan verinosos, amb un musell amb quatre forats i uns ullets porcins (vull dir, els cuquets; les dones pitjor rai, encara més porcines, vull dir; i boges com harpies o tervagants: Mata’m això ara mateix! Quina horror de verm maleït i segurament letal!). I ara els simpàtics cuquets em salvaran la vida, no fa? No fa?

No, no: em titllen d’oprobi, de filigranat seductor ans destructor (corruptor immediat) de verges. I ai els crits de víctimes que avien! Catastròfics! Esveltes serps de verins llancívols se’ls tornen les llengües que, un moment ha, llepaven molt còmplices, complagudes, i estètiques i virtuoses, conys i culets. I ursines atrocitats només puc esperar-ne si assoleixen d’assolir-me. Car han esdevingudes gegantines, paleozoiques, sàuries, espúries, i tot els és tabú, tret, d’arqueòlogues, mocar-me com peix, espinyolar-me com cirera, disseminar-me com sac d’ossos esventrat.

Vistes de prop, com perden, redéu! I llurs ulls incandescents, com cremen i maregen, i et fan perdre el coneixement! Hipnotitzat els sóc, com conillet per l’escurçó, el pistó, la pítia, el pitó, el basilisc, la raquítica maga dels mals averanys qui amb llavi contemptuós i quilític, bordant, vota espargir-te, sempre impel·lit en cercles infinits, ensems a la catorze o quinze de les més llunyanes constel·lacions.

Sucumbia a llur collita; em tallaven les cames com la falç el bri. I ara tornaré a somiar en la pel·lícula de les ombrel·les. Es mereix tot el bombeig rebut. És un peà a les dones de bell cony. Pel nexe de culs i culs, amunt, salvat. Era en cruïlla, llençat com rebuig. Una de les galeries devia dur enfora, cap al cadàver corromput d’en M’h; l’altra potser enlloc, a la set, a la inanició, a l’escarransiment total. La tercera? La tercera al pinyol roent o ull orb de l’esfera psicòtica. Calia triar, com sempre; sempre cal triar, i allò m’ultra, i és ultratjós.

Som-hi doncs amb el projecte insoluble de l’anar escorcollant en les pregones estructures blaves de la imprevisibilitat. Per graus instantanis, transferint l’observació del reialme inconsútilment soldat a la regressió infinita de la nafra encetada a la pell còsmica… al reialme germinescent, latent, fecundat per la topografia màgica dels nàquissos desviaments simultanis amb què el somni monolític malignament no t’empaita.

Ets el fitó dels efluvis omniscients que regeneren la impotència sacrílega, immaculada, diferent, que, bel·ligerant, malda per omplir-te el crani de bonys, camps de mines per on les tímides evasions de criteri cercaran la substància especial de qualque apocalipsi o metamorfosi que et transformi en un altre obtús guerrer, qui, aidat d’eixarms i conjurs, molt acollonidament es fiï de l’esplèndida, erràtica, instrucció per a guanyar-se el guardó que el consagra extingit.

Per les sabanes del ziggurat abstrusament anava esgarriat. Pas a pas fins als impassables cingles curulls de foc líquid, i sense guals ni ponts ataüllables aumon.

Opistotònic em rebrec intrínsec, i hi havia una guingueta, i a la guingueta un rebost, i al rebost peculi, i amb l’humil peculi pagaré un gotet de vi de pixallits. Allò em revifarà. I renegaré de les esferes massa vagues perquè poguessin esdevenir vedrunes que marquessin distincions a les quals tampoc no afluiré. Tota estratègia és conjuntural conjectura, i a la prehistòria hi sóc per cercles com més anem més cenyits. Ni llangorós ni letàrgic, anorreador de tota indulgència, la meua ira respon a les infàmies de medes i eunucs, de camarlencs qui untuosos em vendrien afrodisíacs, i dels batllius qui llurs presos pecuniaris emboliquen en tremalls per a fer-se’ls rembre per llurs avials predecessors, qui agres i no gens agraïts, lúgubres acorden circumscriure (l’amb prou feines bategós farcell) al ritme macabre de l’electrocució.

Tornaria al rebost a percaçar-hi aquest cop qualque altra llepolia (un brou de tast fugisser) que em redimís al meu torn d’aquesta estocàstica esclerosi, aquesta gòtica aposiopesi dels sentits mútuament juxtaposats. Balafiant fogoses corregudes tanmateix, eventualment me n’adonaré de l’evidència, que la cosmologia de l’exili és epigenètica, que només amb himnes rovellats ix del formiguer de les ombrívoles quinta-essències, i ara m’aturaré doncs a meditar sense cinisme, sols esperant que valís autòctons i d’altre muladís banals s’escanyin, i em retornin a l’esment les hostils experiències del món de les rebel·lions, els sorolls de la meua moto quan s’embala, dicòtoma, cap a l’ahir, i ensems envers el paradigma rival del futur. Car tercera via mai no hi ha.

Com refer (desfer i tornar a fer) aquella duja tan tremenda de crims i transgressions de magnituds tan titàniques? Joguina dels spoonerismes, pensava’m al llot, al rabeig del fang, surant nici i plogut, i llençava’m al pot, al faveig del rang, rat en suplici nogut.

Sense moto, relliscant avall, els sorolls em deien que hom continuava de perforar en la roca de la muntanya del ruïnós castell per tal de fer-ne encara més i més cambres, enfonsades doncs fins al cor de la prohibitiva elevació, on les catacumbes de l’aire dolent molt perniciós, i el garbuix indesxifrable d’atzucacs subterranis, feien ominós niu; tanmateix, de fora estant, hom hauria dit que aquell casot no era pas gens remarcable entre els altres de l’antic carrer estret al llogarret abandonat; ausades, no semblava pas gran cosa, mes part dedins, les cambres, no gaire grosses, amb les més velles i atrotinades davant, de façana doncs molt impròpia, decebedora, presentant com qui diu les plagues llebroses a la pell, amb tot de forats i bocins i clots, amb murs, parets i envans arbitràriament mig afegits, que tanmateix, si hom sabia fer-s’hi, potser menarien a nombroses d’altres cambres més petites, i darrere aquestes, com més anàvem més aprofundides, les novelles, ja fetes petites d’inici, les cambres, com més anàvem més colgades, les quals llavors ja esdevenien incomptables i eren noves de trinca i hi habitaven o raïen éssers o ens més i més estranys, repulsius.

Sempre hi ha viscut en Gaietà. A ell veníem a veure’l, el malaguanyat Lleonci M’h i jo.

Mon cosí Gaietà aquell altre dia la seua confessió em va jaquir baldat. Em deia que sovint, d’amagatotis, es fot damunt la façana més estètica i surt al carrer amb el cos fragmentat.

—Am i odii alhora, Qarlets; androgin, som un hom de pregons odis, som una dona de pregons afectes, eixarrancada.

—El cuc solitari jugava al solitari amb els naips dels meus budells, i quan no jugava al solitari, s’esmerçava sencer al vici solitari — sóc jo qui trontolla mentre ell es trastorna — més tard, lleterades de cuc m’unten els budells; que bé doncs que no cagaré!

—Amant de llefiscositats, l’okra, els cargols, els bolets, les ostres, les lleterades… pol·lucions, porrasses, pèrdues… I per adrògins estimulat, trempant i escorrent-me si sóc a prop de dona amb vit, sibil·la o gallimarsot, mig-i-mig vori i banús, transgènere, indecís… Pits, cabells, llavis de dona de pell fineta… el pipí penjarut l’únic que li roman del mascle; em pensava en casar-me que la meua dona n’era un; mes ja ho veus, cosí, me n’escuncen de ben crespes; no n’era pas; tot dona, què hi farem, mala sort; ara, això rai, res d’estrany (o, si res és estrany, tot n’és també); la vida és tota de bolles (casualitats) feta.

—Dius, Gaietanot, que em trobes què? — Així demanava’m parer / n’Iracundina Sabater.

—Crec que les gallimarsots són les antigues amazones, / deesses rai, mes no pas merdetes ni bufones, / ans molt potents, i tots els voltants anorreant! — Li responc finet i alhora fugint fort, i tot cagant / llets com minúscul aranyot qui hom es cruspiria / si abans doncs no es fonia.

—On vas, capdecony? — diu n’Iracundina, / abans d’ensopir-se i roncar i petar com no sé pas quina / infernal màquina natural, / potser en somnis esmolant-se cada queixal / amb els ossets més rudes que em romanien a la despulla, / mentre jo, passant estret i sedós com fil en agulla, / com dic, he fotut el camp / tan lluny puc, com prou fa l’aviram / a mig eixalar / i doncs encar / amb prou enrònia i facultat / de prou esquitllar-se’n, tat? / d’ésser plomat, i cuit, i cruspit / aquella mateixa puta errònia nit.

—I també et parlaré, Qarlets, de mos veïns alemanys, filibusters qui, amb baticor, i d’edat avençada i tot, tot ho volien, acrobàtics, filustrar. Quan ens trobàvem ens compreníem perfectament, ells amb llur anglès ranc, jo amb el meu alemany de bot-i-fora; perfectament, dèiem, assentint, amb somriures i capcinades, rai, perfectly, ausgezeichnet, mes no pas gens, car aitantost arribats a la cantonada, com en un somni molt detallat que s’evapora en aixecar-te, tot i que un instant abans, lúcidament dormint, àdhuc t’admiraves dels mots tan exactes i ben triats que s’hi escunçaven en una situació filosòfica i enlairada, ells, la parella alemanya, i jo — ells suposem-ho, i jo segur — ens n’adonàvem que no havíem comprès re, que ni allò que l’altre havia dit, ni (pitjor) allò de què un mateix s’havia empatollat, no jaquia petja a la consciència, que tot romania doncs totalment oblidat, no jaquia, dic, traça ni osca, ni tan sols evocació, al cervell.

—És clar que hom mai no ho sap, el que pensen els personatges; que hom només pretén endevinar-ho. I si hom es té per personatge, vés a endevinar el que penses; t’hi has d’aturar i, en lloc de pensar en re, pensar en què penses, és a dir, pensar en pensar, que equival, a fi de comptes, a pensar en un mecanisme abstracte qui es dispara sense ni com va ni com ve.

—Tant se val, Qarlets, aquest és el fat on la vida ens condemna. Per comptes de multiplicar-se’m els cossos per tal d’assolir un destí, se’m multipliquen els destins perquè al cap i a la fi no reïxi a assolir-ne cap.

—Aquest és el somni que no se m’esfumava aquest matí. Anava amb la moto per una llonga carretera, directe cap al meu destí, quan una cruïlla se’m trifurca. Quin dels tres camins agafar, em dic, i ràpid, car no vull pas haver de passar la vergonya d’haver destorbat el tràfec insistent del trànsit. Triaré el primer forc, el de l’esquerra. El primer forc no duu enlloc. S’acaba d’espetec als camps. Cap enrere doncs i agafem el de la dreta. Aquest no s’acaba mai, es repeteix en un paisatge insuls eternament. Som-hi enrere i triem doncs el tercer. El tercer sembla el bo, el qui em duu al destí… tret que llavors et salta davant una altra cruïlla forcada amb tres camins. Si agafes el primer no vas enlloc; si agafes el segon, no s’acaba mai; si agafes doncs el bo arribés a una cruïlla amb tres forcs… i la teranyina és infinita.

—Una cosa record haver-los dits als alemanys. Si que sou fosquets de pell; fou (no sé perquè assumia que eren germans, i casats), fou la vostra mare negra, potser? Allò evidentment els feria d’alguna manera, feien una ganyota muda. Parlàvem immediatament de quelcom de molt menys delicat.

—Una columna negra de fum molt espès s’elevava de continu d’un fumeral monumental instal·lat al cul de llur jardí. Potser s’hi cremaven cada dia una miqueta més allí dins, cremant-hi alhora què altre, em diràs. Això em plauria saber, Qarlets. M’havia proposat de demanar-los-en discrets aclariments, tret que abans-d’ahir…

—Era abans-d’ahir, o l’altre? O deu fer ja algunes setmanes i tot? Oi com s’escola el temps, Qarlets? Tant se val, diguéssim l’altre dia, els vaig sorprendre, la parella alemanya, enfilats perillosament en bitlles de llenya d’aquelles que en diem pilons, curtes i amples; i s’hi enfilaven, precàriament, com dic, i avençats en edat, com dic, només per a espiar els veïns! Ai, pobrissons! Sorpresos pel veí més xerraire i obert al món, amb la seua moto amunt i avall, pels indrets més ignots, i ells descoberts! Excés d’empegueïment els mena al suïcidi! Ningú no els ha tornats a veure al veïnat. O potser fugiren durant l’espès de la nit. Qui sap. Misteri. I el que devien haver sentit aquells pilons! Si haguessin vinguts del bosc de Dodona, quines no ens en contarien, tat? Potser com el fust dels argonautes, fet amb fusta de Dodona, ens deien què fer. Si fugir o suïcidar-nos, per tal d’arribar al destí tan gruat. Aquells pilons, apilats ara en torres altíssimes, veig que els marrecs del barri (sembla haver-n’hi més que no mai) hi pugen; a alçades inversemblants, Qarlets! Diries que atenyerien la lluna… o llur destí. Em fa por que s’hi faran malbé les cames… o esberlaran els cranis… s’esguerraran… o es trencaran el coll. El cop de l’ànec. Nyec.

Li he manllevat un paraigua i he tornat capcot cap a ca meua. Sense moto, sota la pluja, per tiranys rosts, trobar casa no fóra tampoc bufar i fer ampolles.

Tret que de sobte, oidà, automàtic, ja hi sóc.

—Has portat les espelmes que has sortit a cercar, Qarlets? I tanta d’estona, havies de trigar! — em diu ma mare, desconeguda, tot just he entrat.

—Espelmes rai, prou n’hi ha —responc—. Qua candles we’re fine, mom.

I he obert el calaix de la cuina. N’he tretes cinquanta-tres. Les he anades encenent; llavors les he anades plantant damunt taules i tauletes de casa. Ambient tremolós. I la casa és plena de gent, desconeguda, molt més desconeguda, encara.

Correspondències misterioses. Fer-m’hi no puc, amb ningú. Car què hi fan? I qui són?

Car tot i que sabíem que l’avió on venien s’havia estavellat i no hi havia supervivents, a l’hora convinguda se’ns presenten nogensmenys. Sencera, l’oldana família qui esperàvem, apareix (qui esperàvem fins que no ens assabentàvem de l’estavellament, és clar). Mes ara, tant se val, els meus, i sobretot ma mare, els reben com si fossin els de debò, i amb escarafalls i afables ganyotetes rai.

Ma mare, xiroia, tocant amb dring de platerets l’hora de sopar.

Els morts s’asseuen a taula i semblen endrapar si fa no fa com persones… Hi ha un galifardeu qui es diu Maurici qui em segueix malignament amb els ulls… Jo, molt neguitós, de seguida m’he fet escàs, sempre allunyat de la taula on s’entaulen… A mitges escales cap amunt… Ara a un esglaó més amagat de dalt de tot, ara mig espiant a un esglaó de més avall… No m’amagaré mai del tot a la meua cambra… Massa intrigat per quins crims horrorosos els fantasmals intrusos no cometran…

Aquell menjador de llums embriòniques és com l’indret subterrani on els esgarrifadors misteris de vides extraterràqüies no s’ha congriat… Car qui deuen ésser o no ésser aquelles figures alienes…?

Tot hi és fals i sospitós; i perillós, molt perillós.

—How can you —li dic a ma mare, carregada de plats—. Com pots prestar-te a aqueixa farsa macabra?

La hipòcrita em respon admonitòria: —Nen, cal fer bon paper; cal fer bon paper sobretot als estranys, i com més estranys, més; no fos cas.

He desaparegut (mig desaparegut) durant tot el sopar. No he entès un mot del que deien; em semblava entendre-ho quan ho deien; mes, tantost dit, oblidat. Què han dit, em demanava, i no en treia l’entrellat, i deien una cosa nova, i creia entendre-la, i, en callar, com abans, sant tornem-hi: Què han dit?

Se’n van; finalment mig s’acomiaden; diuen adéu molt flascament, difidents; jo faig adéu encara més feblement, retirat rere tothom, arrupit, geperut tant com puc, com si ni hi sóc.

Ara ja estic més tranquil, puc respirar… Podré apagar les espelmes, podré asseure’m, sopar…

Ma mare xerra molt, mes no em cal escoltar-la, perquè no diu re. I no sé com pot dir que mon pare no és mort. Arrambat a la paret, vora la porta que mena a la cuina, de mon pare, encara no pas a dos pams de terra, només hi ha el seu cap. És un cap que sembla bloc de fusta dura, o àdhuc de pedra. Muntat damunt un petit cub verd, com ara si fos una capsa curta que li fes de pedestal. Em sembla que el cap li han glaçat amb aquella mena d’hidrogen líquid que tot ho petrifica en un instant. I ara ma mare pretén que mon pare encara es viu, i li parla de continu i li diu tots els xafardeigs i el que veu a la televisió. Una televisió de televisor sempre encès i espatllat. On tots els canals mostren sempre el mateix programa mut. Un programa enrotllat, molat en cinta infinita, estil möebius, crec, i que l’únic que ensenya és el mateix interior d’una cambra banal d’oficina pedestre, eternament anant de paret a paret, molt lentament.

Aixecaré el porró, faré un rotet, rostaré els plats…

Mes al cap de mitja hora, potser menys, molt menys… tornem-hi, ells! Es tornen a presentar a sopar… La mateixa família morta en l’accident! La mateixa… o gairebé… Canvis en els personatges… ningú no és del tot el mateix… com si la mitja horeta els ha gastats…

El bordegàs Maurici, gànguil i matusser, i amb malèvola carota de malfiat, és encara més diferent… N’és totalment… és un altre… un altre tot canviat, ni punta de comparació amb el Maurici d’abans. Sí que sopen en una esgarrapada, aquest cop! I desfilen cap al llit, cridant com espectres esfereïts.

A knot of nudes, nus de nus. Tothom al mateix llit. Són vint-i-u. Nus indestriable de nus. I si els esguardes de prop, floridures als tendrums: neus letals. Llur putrefacció (rabent) feia camí.

Qarlets, te n’uges, d’ostar gent de ca teua, i al capdavall és perillós, les topades més i més greus, car sempre hi ha algú qui es creu, després d’envair-te, amb drets adquirits. Molt de discutir i d’argument, molt de brandar arpons i fusells; encara hi prendrem tots mal, i en què us val la pena? No hi tinc res desat, només el cos em serva sentit (i amb l’esquelet em serva i prou) i em serveix; tot altre m’embafa, baldereja, m’és nosa i obstacle. Per això, al capdavall te n’ostes tu mateix — vull dir, fart, fots el camp; ja s’ho fotran; merda de casa, pel que val!

Nits sense lluna ni celístia, me’n vaig a caminar incessantment pels camps — viaranys infinits de foscors on sóc sol amb el que sóc i prou — una entitat qui nua fen un horitzó tot negre i sense topants — un boldró d’afegitons de bocins variats qui si fa no fa en simbiosi s’imagina u i sencer, alhora tractant d’enfilar-se sense gaires pèrdues entre els components vers un punt determinat tanmateix ignorat.

Fent pila com feia pila (feia rodó, feia campana) de petitó – visitant llavors les vil·les dels benestants, i els rius i els prats i els horts, i els ramats. Les vil·les dels pagesos amb prou cabals, amb piscines i jardins; els rius amb pastors; els prats amb insectes i flors – mostrari lluent – horts amb bells pènduls fruits, figues, magranes, codonys, caquis, cireres d’arboç.

Cal caminar amb compte damunt els hortets que hi ha a la cresta de la carena. Ara que tots hi esperem l’esclat, encara hi hem de caminar amb més de cura. Trepitgéssim pas on (quelcom no) creix. Només als marges estrets. No volem fer malbé res abans d’hora. Que el cràter que tot s’ho enduu, s’ho endugui tot ben endreçadet, en cunç, perfectament distribuït, amb cada cuqueta al seu indret, amb cada microbi somrient al microscopi, conformat amb el seu fat de comú rebentament. Els hortolans fins al darrer instant amb l’ull viu que no els aixafis cap carxofa. O ni humil lletsó. Tot i que saben, com dic, que és imminent l’esclat que tot s’ho enduu. Esclataran els fels, els cors, els caps; esclataran els ventres, els pits, les caixes dels pits, amb les brèndoles de les costelles esgarriades com virons de buirac volat. Sobreeiximents sense solta ni volta, els ous, els planetes, els Solells… Aquesta terra massa aviciada pels nostres assidus, interminables, acaronaments, i ara, desagraïda, fotent l’espetec més bestial. Ens passem desigs de bon esclat. Fem nit, una darrera nit, als boscs, a les voretes dels rius. I en despertar-nos allí hi ha els desigs: petits paquetets, petites postaletes, amb floretes, amb llacets, amb caramels, amb joiells. I llegim-ne les dedicatòries a les cintetes imaginàries.

“Que el teu cap esclati amb millor pampallugueig que no esclata una carbassa.”

“Baldament se’t rebenti el cor amb més espectaculars llustrins que no es rebenta un tomàquet.”

Els hortets a la cresta de la carena, aneurismes a l’esquena d’ase del meu pit. Amb quina guitza no se m’esclata la bombolla on visc: plaf! Tot s’esgarria en sang, en foc.

Car avui de bon matí quan tanmateix havia tornat a fer cap a casa, el rentamans on havia volgut rentar-me una mica era insistentment embussat — amb un xuclador de bastó tractava doncs de desembussar-lo mentre escoltava la ràdio on ma dama Mort, la presidenta, propugnava, amb l’aprovació prou sorollosa de tothom, la solució final del suprem espetec.

Suprimim-los tots —deia— i tot tornarà a rutllar perfectament, com abans.

Veia de la finestra de la cuina estant, l’ombra de l’avió que volia posar-se en catàstrofe, virollant, filaberquinant, tornavisant cap avall. Vaig tornar a sortir. Trucava a can Lleonci M’h.

Tot se’ns esvalota al nostre planeta — tot és ara desordre, catàstrofe, i prou tost mort total; passa sota l’atzarosa influència de Mart, vermell, irritat i sobreïxent de sangs podrides. Al Japó, glaç que tot ho enferritja, paralitza; cada clau envernissada d’espesses capes de glaç; cap clau ni obre re ni de re no serveix; no poden obrir cap pany; els forrellats també encallats, les baldes enravenades, encarcarades, massa grasses no entren al trau ni al ganxo, inútils, balderes; res a tancar, res a obrir. Darrer tren a la neu, glaçada com pedres… Només a ca nostra, a la nostra pàtria, el bon oratge… ah enyor! Tret que els desesperats ja han llençats els gats qui troben pertot en pous secs perquè s’hi acabin de morir, entre ells devorats — adés cruel espectacle dels beduïns; ara, on res electrònic no fila, badant, hom, a caire de pou, guanyant-hi doncs una estoneta de lleure i rialles. Tres enormes volums antològics i dos minúsculs diccionaris molt atapeïdets rescataríem del fang mentre els agitadors xerrarien estridents ideant a qui fer la pell més dolorosa, i llavors doncs, carregats, jaquiríem enrere les gernacions exaltades i les biblioteques cremades, i tornaríem als pastorals indrets on només els vents i els arbres sobtadament romputs, potser també els esgarips postrems de la bèstia violada, interromprien la serenor del consirar-hi texts i pensaments.

—No trobes? Hauríem de pujar a muntanya, fos com fos. Cap on viu mon cosí. Ho veurem tot de més alt, més lluny. Tinc la moto engreixinada.

Els àvols malèvols visitants banals i adotzenats s’envolaven en qualque carraca d’avió part d’enmig de les desolacions del Colorado i ara que al capdavall volien aterrar, car el llivell de carburant mostrava vermell, les rodes tampoc no els volien davallar per molt que el pilot pet pitgés petges i premés alçaprems. Que s’haurà ara doncs de plantar de gratapanxa, es va deure dir, amb alcohol glaçat tanmateix a les venes. Entre l’asfalt i els hortets s’allargava una claveguera oberta. Dues formigues s’encauaven, aombrades per l’avió que a mig estimbar feia una remor remota de tro engargussat. De més a prop, abassegats, dos tatús foradaven noves catacumbes, esmeperduts.

L’avioneta groga, amb góndola penjada sota, a la panxa de l’aparell, es gronxava pel cel, com si volgués estavellar-se, mentre ma mare cantava cançons dels 1950. Els coberts a taula, les estovalles verdes, tots els objectes al menjador estampats en cuir. Incloses les llavors de carbassa. És una casa que haurem de vendre; la dona agent de vendes també canta, se sap les mateixes antigues cançons; veig que tothom guaiten velles col·leccions de noies vestides amb vestits de bany o amb pijames del temps de les melòdiques melodies. Tanta d’ambició, acabarem tots plegats a l’escorxador, vull avisar, tret que tinc por de caure pou avall, on els orcs esborronadors de miols m’embolica com bromera d’ofec. Amb una ampolla de whisky a les mans, he volgut fer avinent a tots els veïns i famílies que s’armin i els vigilin, vull dir, els malèfics espies qui hi tenim a casa, Pilleu els més agressius i inclements atuells que us caiguin a mà, i som-hi, car de mantinent envestiran; clisseu-los rere les cortines, i s’amaguen de la llum del Sol i tot. Llavors s’atansava l’hora dels adéus. Penjant ran de mur, part de dins, un dels veïns hi té un infant; el vol deixar anar, que s’estavelli entre els frenètics felins; un amic de la família, sense pensar-s’hi, se sacrifica, es llença ell mateix avall, es trenca les cames, encara fa un esforç per a empènyer els peus de l’infant amunt, o entomar-lo a baix. Mentre els gats se’l cruspeixen, he assolit potser de salvar l’infant a frec de caure, agafant-lo fort per les mans.

—No són gats —m’hauria d’haver dit en Lleonci M’h—. Són goges esveltíssimes qui ballen ballets encaterinadors. Esdevén-ne addicte, Qalbet. Tot és tan bonic!

Tret que es va esfereir. Fugí com boig. S’estimbà.

~0~0~

Tweet