No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Qrim Qatalà 97 també ací

Urc de copròfag, i amunt (vull dir, avall)

No se’ns en justificarà pas. Ets com ets, i s’ha acabat. Si tu no fórets tu, no fórets ningú. Tot el que t’alteraria la identitat fóra destorb o verí; tot el que te la “milloraria”, te l’empitjorarà.

(…)

Indeleble temptació dels bolquers ençà, només ens va dir una vegada; a l’orinalet m’amorrava, m’hi arrigolava, enrampat. Presoner de la necessitat fisiològica…

(…)

I ara, embolicat de boira, torna a entrar a aquell xibiu, moblat amb peculiars ormeigs, en Justinià Inraja; n’Irma Groller, mestressa dominant “XL”, extra llarga, és a dir, gegantina, el rep com el vesper rebia ton nas si l’hi ficaves.

Era l’hora oimés on en sortia el dinguilla cassigall d’en Coragre Milserrell, avui ben detergit i escarrutxat, titella esguerrat, ple de blaus i taques de sang que se li esbargeixen com boïgues a través els vestits ben planxats; suara tractat com baldufa ferida pels llamps de les xurriaques de la deessa, amb una ganyota d’urc, més que content amb els seus intrèpids budells, que s’han sabut constrènyer a no jaquir esquitllar-se’ls la merdeta més fina, i qui li feia hola silent molt polidament amb el cap.

Ens saludem sovint, es diu en Justinià, admirant l’heroic patidor en Coragre, com m’abelliria atènyer mai el seu molt coratjós grau de patiment sensacional!

En eix planetari de màrtirs, qui més rep més lluu. Com més lluents i emfàtics, com més abusats, més perdurem, més vida abasseguem.

I ara amb l’esguard encara de gairell, es fot cop de cap a la cantonada. En zé zop zaprendre nels topants (ens és ops aprendre’n els topants?), es diu, anant (ara sí, i trempant) darrere la geganta.

I fan cap (amb trep i tot) al delitós indret dels càstigs. La llar roent i els cortinatges feixucs i vermells, de flamejant vellut, fenyen els orcs, àvols i vehements.

Sense avisar, la germana Irma, grollerament, ogressa dominatriu, monja opressiva, me l’estomacava de valent. Quin bon parell no som! es diu, ni quin bon parell no fan la necrofília i la coprofàgia! Ella necrofílica, jo copròfag! Ella em vol mort, jo la vull caca!

Es demana què ha degut menjar avui. Barramunde zam balls, pebrò ti xirivies? (barramundes amb alls, pebrots i xirivies?).

Zam balls, zam balls! respon la geganta, cagant-se-li molt rítmica ni adu harmònica damunt.

Un bé de déu doncs d’estronts estorts cruspits d’espetec, tal com ragen…

Menjant (mastegant-la, assaborint-la) merda, en Justinià es recorda, tot tocat i posat, i elegant, el posat tan digne ni respectuós (sòlid com l’estront més ben format) que sempre no fa (i prou cal fer) tanmateix.

No sóc cap intel·lectual, però prou en faig la cara (amb la cara, pag?). I ara de la merda li’n davallen les escorrialles (solatge, marro, sansa, pinyolada?). Tastem-ne lentament, com en Jafà, i ultrajoiosos, com els feliços espectres de can Crestes, fins a les darreres rerialles.

El llencen, acabada la celestial sessió, com qualque llorda carcassa, via finestra de baix, al boscany adjacent. Mercès, deessa! poc s’oblida nogensmenys d’exclamar-se tot caient (no gens espectacularment).

S’arrossegarà fins a la sèquia. S’hi abocarà com vòmit. Els americans anem fent xup-xup sota capes i capes de merda i falòrnia, enze zil·luminat zen zhi rabegem! (enzes il·luminats, ens hi rabegem…) (en les fades falòrnies de la plutocràcia infantiloide, supersticiosa?).

Esdevenia cuc mig subterrani qui s’avençava furtiu cap al seu automòbil, on l’esperaven vestits nets, i dragees de sentors.

Assegudet, refent el bleix, s’esmava volant, aletejant amb els braços. I amb l’accelerada velocitat del seu vehicle, per inèrcia, es veia levitant, sense que li calgués ni moure un dit. Una eufòria punxeguda l’envaïa; s’esclafia; la hilaritat li sacsava les pedretes del grier, d’on que en parrupés, ventríloc. Quina felicitat, haver menjada tanta de merda de dona domadora!

I és doncs així, somiant dolces truites i menant l’esventada màquina, que, nyac, es va estimbar.

Va treure el cap nafrat pel sostre traucat de l’automòbil. He sobreviscut a la caiguda, es diu, tanmateix paralitzat, cada membre seu inhibit per qualque inefable força insuperable.

Esguardà els voltants calidoscòpics. Espines hi suaven, sagnoses, delitosos nodriments de sabes. Ínfims insectes s’enfeinaven arreu en caços i escamots adelerats. I llurs collites parien inexhauribles. Tant de franc recapte al cresp feracíssim de la gaia mare!

Petitor és solució. Que bé que s’hi deu estar!

Enantiòdrom, si adés assadollat amb tant de moneig, ara es delia per l’estabilitat.

Seré lleial a eix nou amidat ambient; hi entrava per la porta irrefusable de l’atzar qui només engendra bonesa. Som-hi, doncs; ja no m’hi mouré mai més.

Li tornaren petit a petit qualsque facultats.

Eixí colgada nit de l’estricte capoll metàl·lic. Enmig la foscor, inaugurà cusca esfera fulgurant de manyaga solitud, bo i parant-se cap foguereta amb busques trobades a les palpentes i, sense bellugar-se gaire, apropades amb els crocs adolorits de les seues mans.

Tot d’una romangué petrificat, aombrat de potent temença per amor a qualque latent imminent letal perill. A la llum del foc la pell se li tornava ocre, com ara tota envernissada pels microscòpics llustrins del safranet d’Índies. Qualque fera devia ullar-lo amb intencions gastronòmiques. Ai, l’esglai, mare meua! Tot jo sóc galliner follament escarotat per la presència de la pudent guineu!

No sabia ni on ni com ficar-se ni ficar-s’hi. De sobte, un atac molt fort; el pessigolleig a la sina esdevenint-hi arpons de mant de balener zelosament pitjant-hi i estrebant-hi, despietat. M’he mort, es diu, amb el darrer filet de seny. Tret que ja era hora, car vell rai.

I ara re. Fins a l’endemà, cap a migdia. Vet ací quina formosor de Sol no hi llueix. Ni boires ni foscors de dens bosc no ens sollen l’esfera ni l’atmosfera on nedem estàtics, en entesa unànime, o com qui al rabeig de gelees o mels el tenen de llonga data en inabastable rebost desat, marinant-s’hi, o qui sap si amarinat per a un esdevenidor incalculat, ni per a quines gestes insospitades.

Li calia llavors cagar tanta de merda com no s’havia cruspida ara feia unes catorze o quinze hores (setmanes?), merda ben païda doncs; amb el capçat de l’índex esquerrà s’amoixava el trau. Gomboldat, amanyagat, el trau amollaria son adequat xorrèstic sense gaires punxades…

(…)

Ens ho explicà clarament en Justinià Inraja… El copròfag se’ns assegué a la vora, al mateix banc de l’estació on ja érem mig pesant figues fins que no arribés esbufegant la propera locomotriu.

Doncs escolteu, seixanta-quatre anys que faig abans d’ahir mateix, i mai malalt! Una salut fèrria, conseqüència d’un païdor ferri, amb la més vivaç budellenca fauna, és clar, car… Tot zels mal zel ventrels sap (tots els mals el ventre els sap). Els estronts ben formats de cul fiable, vós; bocinets selectes, hom en xarrupa i en pren per començar un petit bocí només, com dic, en indret molt triat, com de qualque gelat molt exquisit i doncs massa car, on et fan pagar per culleradeta un colló pel cap baix. Assaborit amb delectança, tastet a tastet, sense exagerar, sense goludam, mai t’esbaldregues en àvol delit; a l’inrevés: sempre romans en excel·lent delit. Elixir de llarga vida. La prova: els insectes i animals estercoraris… més longeus i vius que no els altres. Recordeu què en deia en Rimbau, en deia torrons, torrons del joliu trau… Venint de budells ferms… plens de bacteris benèfics. Matèria fecal sublimada, de bleda-raves amb fesols a ambrosies nectarines… o si fa no fa. De tota manera, només mos estronts fan pudor, no pas mai els de la deessa, és clar.

Qui sap, escolteu; potser no n’escollia prou bé la cronologia. Quinze o setze setmanes (o setze o disset mesos?), i, fos com fos, ça com lla, mon ferri païdor ha feta la perfecta feina…

(…)

Ens era doncs cagant al mèdol darrere la roca… com l’escuramerdes Evarist se li va plantar aombrat… Quin estront més gros! li digué, us el compr per una dinerada!

Li va vendre l’estront monstruós i l’Evarist se’n va anar espatotxí com un gínjol…

(…)

Tota merda apropiadament reciclada. És eix l’etern retorn pregonament (o superficialment) filosòfic…?

Tret que ara una oldana recança m’heu. Potser no em resignava pas a perdre mon premi. Com diem els catalans, No hi ha mai esquerde zentrhò mi ses merdes (mai esquerdes entre hom i ses merdes… o, segons els clàssics, cascú sos pets troba prou nets). O era curiositat per a veure què en faria l’escuramerdes, amb l’enorme estront qui suara cagat havia, i per xo mateix darrere i subtilment no li aní…?

Tot i que em temia, sabeu? que no fos cap altre escultor i ara me’l banyés qui sap a quina barreja d’impudent alquímia que el fixés per a l’eternitat i el plantés en acabat al capdamunt de qualque plint adient per a vendre’l al museu més despecec. És esdevinença que massa sòlitament obté, en eix temps d’insuls xaronisme on els tasts artístics a llivells tan sotans ni supins degenerats no s’han. Nocions corrompudes del que adés era carronya. Ara hom ho estima espectacle teleològic, èpic. Tothom diu als teatres: El triomf de mos estronts al tron de la cagadora creen l’adhesió, el dret capteny i l’acolliment benvolent de frares i llecs.

O encara, no em feu gaire cas, potser, vagament, li volia dir, que Quina mala premsa no té la merda, cavà?

Cacodimoni, en diuen als dimonis dolents… I als pitjors, més pobrissons, marietes… culcagats!

Evarist, ho hem de canviar! Vós qui sou escuramerdes molt reconegut i segurament premiat als cercles adients, que en sou doncs tan cony-eixedor, vull dir, encara millor, cac-eixedor, en el bon sentit de la coneixença de tota caca (ses textures, sos teguments, l’espectre sencer de ses sensacions), oi que en podríeu escriure un tractat que llavors faríem desenvolupar en pel·lícules d’art i en documentaris i en jocs molt atractius per al jovent…? Xo rai. Clients i adeptes a betzef. Car no va dir en Dalí, i em sembla que també aquell altre tocaboires d’en Freud, que merda i or és tot el mateix? Que és pel que ens delim solament els humans? Els humans de la identitat inviolada, vull dir, és clar! No pas els deturpats per l’adoctrinament de les “educacions nacionals”, és a dir, feixistes, no fotem!

(…)

N’Evarist carregat, en Justinià xacrós, s’arrossegaven, molt provectes tortugues, per viaranys de no gaire ferm peig. On arribaran? On arribarien? On arribaren?

(…)

On arribarem? Hi arribarem mai?

I què hi fan tants de milers de paraigües plegats amuntegats damunt la molsa dels capçaners de les tanques dels jardins davant les cases, entre les branquetes dels arbusts de bardissa i decoratius – arboços, olivelles, azalees, albellatges, arbres d’en Jou, boixos, sanguinyols, esbarzers…? És impossible que d’ahir a avui tanta de gent – mares i padrines, i faldilletes i d’altres capons i lacais, sempre xerraires i xafarders – els haguessin oblidats després del plugim que s’estroncava de sobte perquè el Solell ho assolellés tot mentre acompanyaven la canalla a estudi o als arrests dels autobusos d’escola que, pudents i estridents, els hi menés. Tret que eix enigma l’hauré d’escatir més tard, car veig que l’escuramerdes Evarist s’emboteix al cau sobtat.

(…)

El cau era pou. Hi ha davall un món hipogeu. L’Evarist hi ha desaparegut. En Justinià s’hi llençarà tot i que cada os li faci encara mal.

(…)

Estil bomber, joiosament davallant, de replà en replà, isnell, a trencabranquetes, milles i milles d’escales avall, jaquint-me lliscar pel pal de ferro d’enmig – cert també que tenint qualsque efímeres aventures als replans entre pencaires que hi pugen i davallen flascament i mesella – faré cap a baix de tot, on comencen els barris dels pobres.

I ara què…? L’Evarist enlloc, i jo trobant-m’hi buit i perplex, havent oblidat l’objectiu de tantes de corregudes i de presses vanes.

(…)

Els barris dels pobres nogensmenys són força entretinguts. A poc a poc s’hi distreia badant.

(…)

Passatger de curta durada, atès que hi som, en trauré una cosa o altra.

I ara on m’havia ficat? Enfonsa’t, enfonsa’t, Justinià!

(…)

Per tubs com més anem més interns i tanmateix capaços, balders, li fa l’efecte que esdevenia estront reabsorbit pel forat del cul del món.

(…)

Hauré de renéixer per la boca de qualque creatura creadora, la qui, fos com fos, parí eixa idea tan absurda del viure?

(…)

Més hauria valgut / que mai no haguéssim nascut, havien esgrafiat als folres d’aquells budells d’altres passatgers abans el seu passatge, hom t’hi caga, i tururut.

(…)

Al banc de l’andana, els vells teníem, simultanis, una aversió a la insurrecció dels excrements. Bordant i cagant, els gossos de certes mig podrides “senyores”. Austers, lacònics, ens aixecàrem per a dissipar nostres gènits volcànics.

(…)

Jo també ho jaquia anar, relatava encara el copròfag Justinià, ja no tenia ni l’esquena ni la constitució de ferro; me n’esquitllava.

(…)

Eixida d’indret fosc per llocs més fàcils… No es volia pas trencar res més; car, malgrat la salut fèrria, tampoc no era un infant qui pertot arreu pogués rebotre, boterut.

(…)

Per boca de claveguera, exigu èxode al riu. Més ençà se sobreeixien els recs. Mes, això rai; en acabat de no gaire eixia el Sol; llavors, si el corrent fineix i s’assenten els aiguats, romanen els tolls, i damunt els tolls el boll ara que a les llunyanes eres esventaven. Vaig veure on parava; per un pontet romà em fiu fins a l’altra riba. I els carrers dels benestants, rierols pastorals. I vet ací els paraigües de bell nou emprats.

(…)

I el cagalló de l’Evarist? vàrem demanar.

Mes en Justinià Inraja, disfressat de puritat encara més intransigent, hermètica, insollable, sacsadament articulat elleix com titella esguerrat, de color tot sencer de llepia o xuclet de botri de tentacle, s’havia aixecat a rebre un bisbe o altre de qualque secta cretina o altra. O potser, no pas gaire millor, sa mare. Per la plaça de l’estació les ambulàncies o els bombers o la bòfia, llurs cridòries i estridències, transitaven de bòlit, perillosament.

Prop, la locomotriu feixugament panteixava. Del comboi n’havia davallada, ausades, sa mare, l’actriu.

~0~0~

Ma mare, l’actriu

En arribar a ca meua es treu la mortalla que l’abrigava i orquestra el decor. Com sempre, no s’inhibeix pas a retreure-m’ho tot.

—Endèmic xaronisme — sardònica em diu — com ton pare, tens el gust al cul. Un gust carrincló, de repel·lent rat burocràtic.

Em fa anar de corcoll, fent-me reajustar cada moble, atuell i quadre penjat.

Invicte tanmateix com romanc, ella també, com es cansa de fer-m’ho remoure tot, també s’ajeu, panteixant. S’espassava, esbravat, el vent de grop.

Som-hi. Amb les potes de qualsevol manera, llençada a la xamberga damunt el sofà, ma mare de vuitanta-quatre anys – ara pus tost esquelètica, actriu qui fou a ses joveneses, fenomenal catalana a Hollywood, pleneta i amb escaients volums i magnànimes corbes, i qui sempre es feia cardar davant les càmeres per tota mena de bestiar ungulat (i, en les escenes aquàtiques, per flotes incessants de llisquents cetacis), na Lily Cucumber (que es feia dir de nom d’artista; car de debò es diu Emília Cogombre), ara oblidada del tot al món cinematogràfic especialitzat en cintes de cardar i riure – com és a ca meua, a can son fill gran, l’hereu, vol que aquest compleixi filialment i més, i que tot li sigui servit adequadament. Tot. Vull dir, pernils, alls, cafès… Li tinc en un tres i no res la taula parada opíparament.

—Encara et fas amb la veïna? — vol saber.

—Doncs hò — que responc —. I l’he trucada que passi si vol, perquè ja saps com admira les teues capacitats tel·lúriques, vull dir, teatrals.

—Son marit sempre tan ase del cops?

—Quin remei! Poc hi pot fer res més!

—Els banyuts, com ton pare. Ecs, sempre m’ha fotut fàstic veure’n.

—Per si ve amb ella, t’he preparat el garrot. Per si el vols anar ataconant.

—Ben pensat! Porta-me’l!

He anat a cercar el bastó amb el qual com li rota atupa també en Coragre Milserrell, el qual he emparaulat així mateix perquè aparegui avui. Ell i n’Irma Groller, els llog per a aqueixes sessions on ma mare veu que faig vida “normal”, amb una amant i tot, i, de bon afegitó, un pobre marit desgraciat i dominat per la dona… per la dona, i pel drut (presumptament, jo), i així doncs potser li continuaré fent gràcia i tampoc no em desheretarà del tot.

Qüestió de noms — hom en fa, si doncs no pas el que vol, el que pot. I amb prou diners, rai. L’extra llarga n’Irma Groller, l’ogressa dominant, esdevé (per quan s’escaigui; com ara, doncs) ma veïna d’avinentesa. I cal dir que fa un paper millor que ma mare, n’Emília Cogombre, ni fent de Lily Cucumber, mai no féu. Pel que fa a en Coragre, llogat de marit cuguç, no li cal fer cap paper, o diguéssim que ja fa el paper que sempre fa, el paper concomitant a la seua natura, que en deuen dir els psicòlegs, els com se’n diu, els psiquiatres, el paper d’acollonit i de perenne vençut. A tothom ens convé el paper que fem, o diguéssim, tothom fem el paper que més ens convé. Per això gairebé tot gairebé sempre rutlla tan bé. Si no féssim tots plegats el paperot, malament rai. Tots som aspectabunds — abundants en aspectes, i sempre ens escudem rere el més adient, si en sabem prou. Habilitat per a viure — viabilitat al món — vol dir saber-se’n disfressar amb el més apropiat al moment, el que ens duu justament a la supervivència. (Em direu que cap mèrit el del supervivent — que tot depèn de la sort o dissort dels impactes — que les bales porta-mort xiulen pertot — que les trajectòries dels projectils fan llur via entre tosses i buidors, sense saber de què cony vas disfressat. I jo dic que no… si doncs t’has sabut disfressar abans… d’absent. D’absent, d’absent; d’absent entre les maltempsades.)

Cert que tots els psiquiatres es veuen afectats per la mateixa perversió: la perversió lligamosques, catalogatriu i omni-culpabilitzant que és la perversió dels caràcters repulsius i escanyats. Mes què hi farem. De vegades, també fan servei — el bon servei sobretot de justificar qualsevol boja mania ni crim.

Després que s’ha ben atipat, ma mare se la vol pelar. Se la pela pertot i gairebé a qualsevol instant. Ho fa per la seua salut, i a fe que saludable rai. Ho fa en públic discretament (n’ha après molt últimament), i casolanament ho fa sense cap mena de prevenció… ni decor, doncs, jotfot!

Tret que llavors, en aquesta avinentesa, ai, que no trobava pas el que li calia.

Obriré un incís per a explicar una mica que… Ma mare de ben jove renegà dels homes. És clar, per a qui ha tastat els ungulats i els cetacis, i s’hi ha acostumat, un míser homenet què serà? Na Lily Cucumber es va casar amb mon pare — el “repel·lent rat burocràtic” per antonomàsia — pels seus diners. Mai se n’ha amagat, ni quan mon pare era viu. Mon pare, en Ninian Inraja, jueu, productor cinematogràfic de films “estranyets”, a part de ric i molt viu amb els negocis, era homenet-homenet, geperut, panxut, lletjot i nan. I la devia fer molt petita, la cigala. Els semites, és conegut, els moros i jueus, tenen sempre aquest complex de petitor “where it matters”, de petitor diguem-ne peniana, doncs. La pena ja la duen intrínseca, com deuen dir aquells qui se n’entenen. I per això ja de nyecs, sistemàticament, es fan tallar la pell del gland (el prepuci, sí, em sembla que en diuen) i en provoquen la balanitis i es pensen, il·lusòriament i delusa, que així la cigala els creix. Quin malviure per tan poca cosa! Amb aquell complex d’inferioritat, amb l’enveja constant que porten envers els cretins i tanmateix molt carallots “cristians”, perquè la fan tan “grossa”, sempre s’han armats fins a la coroneta, perquè en alguna cosa s’han de creure superiors. Diuen: La fem petita — guaita’ns la capacitat cerebral, però! O diuen: Tu la fotràs més grossa — mes guaita’ns si som bons terroristes! O com expliquen si fa no fa els molt pecs, sempre al·lucinats, psiquiatres: Per llei de compensació psicològica, els físicament i íntima mal armats, s’armen follament i gegantina per via externa. I això fins a límits suïcides. És evident que els països amb armes atòmiques (de destrucció massiva, en diuen, i no és facècia), és evident que, com més merdetes es veuen, més en tenen. Són països paràsits, inviables, nocius. Compensen la manca d’assegurança anímica, de fortor corporal, d’energia i d’ardidesa — de fortitud que en deia en Llull — de coratge humà… ho compensen (s’ho pensen, desgraciats acollonits!)… ho compensen amb aquelles cigales explosives, esclatants, putrefactes, anihiladores de tot el que viu. Massa fastiguejats i rancuniosos per a viure amb la realitat. Prou són de plànyer, gamarussos, catius!

Deixa’m anar enrere, que no sé on era. Ah, hò, i tant. Ma mare volent-se-la pelar després del ric refrigeri. Va renegar dels homes de ben jove encara, doncs. Amb els ungulats i els cetacis, qui s’hi pot comparar! En acabat, com ja no fa films, què s’hi ficarà? Vull dir, a la font de tota salut, per a estimular-la com cal, al foradot de les injeccions orgàstiques d’energia electromagnètica, o místic-galàctica, o com se’n digui. Tant se val. S’hi fica de tot: les eines de cap de sos coneguts poc la satisfà… ni escarpre d’escultor, ni escalpel de cirurgià, ni ceptre de rei, ni maça de jutge, ni copó d’hòsties de capellà, ni porra de general de la bòfia… Per això, és clar, es fa fer els godomassins custom-made, a mida. Els quals per això se’ls estima tant. Són fets a les dimensions i als contorns i textures — colors, línies, massa, volum, espai… — exactament dissenyats per a son plaer màxim.

I ara doncs no trobava el bon instrument (esturment, caldria dir, en aquest cas, a l’antiga).

—Mais où s’est-il mis mon gode? — i ho regirava tot entre les seues bosses.

N’Irma Groller afluixà la veu per a demanar-me:

—Mon gode, mon gode? Que potser parla de religió, ara?

—No, no; vol dir godemichet, en francès; en català godomassí; es posa com una boja com el perd, com perd el que justament vol en aquell instant, car en té milions, pel cap baix. Hè! Me’n record una vegada, com era ben jovenet, va esvalotar el veïnatge. Mon germà petit i jo ho havíem posat tot a la vorera que s’ho enduguessin l’endemà de matinada els escombriaires. Havíem escoltat un guru a la televisió: Com menys tindràs, més feliç seràs… I de tota manera llegíem existencialistes: Aviat les circumstàncies universals ens fotrien fora d’aquest món, d’aquesta vida, d’aquesta existència vana, efímera, inútil… D’un rampell rampellut, inspirats i purs, doncs, tot ho abocàvem fora. I les coses pròpies primer. Els nostres llibres, musiques, pintures, aparells — jocs electrònics, ràdios, càmeres, instruments — i allò que trobàvem a la cuina i per les cambres — microones (no n’hi havia encara, potser; fogons i fornets, doncs), i neveretes, televisions…

Ma mare arribà en un dels seus Jàguars. Va veure l’estesa davant casa i no en féu gaire cas. Potser, contenta, es pensava que fèiem neteja i tot. Les minyones ploraven, singlots i sanglots a betzef; tret que tenien ordres de no impedir en re les nostres iniciatives de fills d’un ésser superior. Les arrucà, els digué que aparells i atuells, allò rai, i millor, que ja en compraríem de nous. Car aquells dies “nedàvem en l’abundància”, com hom sol a dir.

Ara, com se’n va adonar que també havíem llençades les seues coses, inclosa la seua tauleta de nit… Uf!

Pertot arreu demanant a crits furients de dona ultra moguda a qui el cony plorés raigs llefiscosos de pur roent elixir: —Where’s my dildo? Mon godomassí, mon godomassí!

Va sortir al carrer armada, engegant trets enlaire. —My dildo, where the fuck’s gone? Nobody take anything at all before my dildo appears!

Va acollonir uns mexicans, tres o quatre escamots, uns quinze carallots aprofitats qui s’havien ensumat teca de franc i ja s’ho enduien tot en unes furgonetes, alhora que es barallaven entre ells pels objectes de més vàlua. Com s’escorregueren, vull dir, com es cagaren i se n’anaren corrent!

Som-hi, au; foteren el camp els esparracats mexicans omplint l’aire del verí fumós de llurs vehicles de merda.

Tots els veïns, ambtant, traient el nas. Un nas molt arrufat. Quines maneres per a una aristòcrata com ma mare! La criticaven entredents, i tan encarcarats que, si els hagués vingut aleshores cap pet, potser s’haurien esberlats en mil escalaborns.

Tots plegats (fills, minyones, la Lily Cucumber mateix més ardentment encara) regiràrem amunt i avall tot el que havíem llençat. Finalment el seu godomassí altament preferit al moment aparegué. Esdevinguí l’heroi, car el trobava jo. Em perdonà allí mateix…

Personalment, n’acabava tan agraït, amb ma mare pelant-se-la alegrement, les minyones totes felices, cantussejant, i mon germà petit passat encara a un grau més inferior, que vaig cagar-me llavors en tots els gurus i en totes les religions, tant si sortien a la televisió com no!

I vaig dir, molt decidit, i ja mai no m’he desdit:

—Fora, ja hi som! La meua tolerància envers els datspelcul de la superstició és zero d’ara endavant; merda per a la merda de totes les creences asiàtiques: merda per als moros, merda per als jueus, merda per als cretins; merda per als xintoistes, merda per als budistes, merda per als hindús; merda per als del ioga i el taekwondò… i el iugurt, i el jujitsu i el judò… i tota la merda de la merda de la religió! Merda per als freudians, i merda per als junguians, i merda per als adeptes al misticisme, a la metafísica, a la ignorància, a la superstició…! Tolerància zero, tolerància zero per als enemics de la raó! I qui no n’estigui content que es xucli un cagalló…! Que, urobòric, autodonatpelcul i horrorós… que s’amorri al forat del cul pudegós… lluç podrit… li fotrà més profit! Que s’hi amorri i vagi menjant… el que va cagant; no els puc encobeir… em foten perperir… Merda per a tots plegats! Merda per als capellans i tots els escarabats! Merda per a tota la tresca i la verdesca, i la merda i la merdesca d’anacoretes i d’estilites, de bonzes i de faquirs, de bisbes i de santons… de transcendentalistes, i deistes, i maçons i mormons! Merda per a totes les verges, màrtirs, profetes, messies, bruixots…! Merda per a tots els eclesiàstics gargots i ninots… de guix! En tots m’hi cag i m’hi pix! Shit for all and sundry, i merda per a cascun d’aquests animals; tots plegats, caps d’orinal… jo només em crec (mentre em convé) la mona, el caganer… i el tronc de nadal!

—Ah, voilà! — feia estona que havia dit ma mare, i ara se la pelava tan alegrement com aquell altre memorable jorn.

Mes ara, en sentir-me dir que “prou, que ja s’havia acabat, que ja no fotria mai més cap cas de les infames merdoses puerils elucubracions de cap altre repel·lent capdecony metafísic de la puta merdosa mare qui el cagà”, ni de cagar-me, doncs, “en tots aquells gurus i religions de merda dels ous podrits”, digué:

—Pobre de tu! No saps pas les malalties que se’n segueixen…!

—On som? Encara parlem de religió, no fa? — responguí, sense de debò sorprendre’m, car prou sabia que la múrria marfanta ens escoltava tot manxant.

—De religió? No; de la merda! — contrabalançà.

—What! — que dic, molt ofès —. Slander! Difamació! No, senyora; les merdes variòrum són justament les essències sublimades del ver nodriment! L’ambrosia divina de què enraonen els clàssics. La pudor, la pudor… La pudor només és un altre vil truc dels déus sempre malparits i garneus, per a decebre, com sempre, els datspelcul d’humans…

Ma mare, allò l’emprenya. Sempre l’ha emprenyat el meu gust copròfag. Diu que és culpa de mon pare. Una predisposició congènita, una afinitat innata, una tendència genètica ineluctablement actualitzada…

—Prou prova, malastruc, que ets fill de ton pare! Condemnat d’ençà de la concepció mateixa a ésser un merdofílic, vull dir, com se’n diu…

—Copròfil? — apuntà n’Irma.

—Copròfil, copròfil! Aquell pobre pallasset xucla-cagallons i amb cara de rat fins i tot prenyant-me ho féu tot tan mal fet com va poder! I tu, i tu! I tu — em diu, enfellonida ara, èpicament manxant al vòrtex efervescent de son cony amb accelerada embranzida —. Tu sortires pel cul, no pas pel cony… pel forat del cul, sí, senyor! Com certs animalons molt degenerats qui ara no me’n record ni com collons es diuen (també ho haig vist en un programa a la televisió)… El teu cas, perquè ho sàpigues, el teu cas fou molt pelut; l’equip de metges (i n’hi havia d’eminents i tot) se’n fotien creus — quin collons de cas més únic (s’exclamaven), no es deu collons escaure sinó un cop cada catorze segles o així; normalment (féu el més savi) això no saben fer-ho sinó certs insectes i artròpodes… em sembla que digué, o què ho sé jo quins noms va dir, animalons sense importància, negligibles, inútils, excedents… Teca per als altres, sempre sotmesos, cruspits, putejats… O monstruosos, quimèrics, teratògens, patumescs, i molt nocius i queixaluts… Traient foc per les orelles… Matant-te d’un llambrec… Dracs, opinics, manticores, cutibuts, basiliscs…

—Les gallines, oi? — la bona Groller interposà —. Les gallines mateixes. Ponen els ous pel cul. No crec que cony ni en tinguin.

—Ep, és veritat, és veritat! Es veu que sou una persona instruïda, veïna! Què hi feu, maridada amb aquesta merda de bescuit malpixat! Hauríeu de decorar la casa d’un gran savi, d’un gran científic… un d’aquells qui miren el cel i tot… un astròleg, pel cap baix!

—Astrònom, mare.

—Les gallines, vatua! I aquell tros d’ase de la televisió, tan set-ciències i tothosaus, i el capdecollons no hi havia pensat!

—Potser es referia als vivípars i prou — intercalí, molt dolçament.

—Sí, ruc! Ho sabràs millor tu que no vas veure el programa!

—Perdona, tens raó. Si em permets, però, pensant-t’hi una mica, te n’adones que tots els animalots qui ponen ous, les serps, les granotes, els peixos, amb un forat en tenen prou; economia estructural de la natura. Per què dos forats quan amb un n’hi ha prou? El conducte cloacal…

—Tu sí que ets cloacal! Què collons en saps? No és el mateix l’orgasme anal que l’orgasme vaginal; ni punta de comparació; collons la diferència, carallot!

—Hò, és clar; perdona.

—Ah, ara em ve a l’esment… Una de les bestioles anomenades al programa, o potser era un programa diferent… Aquell animalet tan estranyet, quimerut, malparidot… sembla un ànec encara més matusser… ara, que té un nom molt bonic… ai, ja ho diré demà… l’oto-rino-laringòleg! Aquest també caga els fills!

—Vols dir potser el plàtypus, l’ornitorinc?

—Tornem-hi! Ho sabràs millor tu! L’oto-rino-laringòleg i s’ha acabat!

—Perdona; què sé jo, és clar.

—I aquest datpelcul què s’ennuega? Que potser se me’n fot; és ennuec d’escarnuf…? — s’adreçava ara al pobre Coragre Milserrell, qui, malauradament, en un petit hiat entre les exclamacions descordades de ma mare, s’havia esclarit la gola, arrupit a un racó, amb ulls melangiosos fitant el sostre, com quan deu ésser a ca seua i deu esguardar amb sos dos ulls d’ou ferrat celobert amunt, catorze pisos, un petit pany de cel ennuvolat —. On tinc el bastó, Justinià? De quatre potes i a parar l’esquena, quili, banau; de mi te’n fotràs!

S’hi prengué fort, l’atupà de valent, i, acabada la tasca, tothom content novament (sobretot en Coragre).

Perquè no hi havia gaire conversa, vaig tornar-hi pel biaix:

—La confessió, mare, no m’alarma gens, no et pensis.

—Quina confessió? Què cony haig confessat?

—Allò que, molt miraculosament, fui nat pel conducte equivocat…

—Ah, ah. Tret que de miraculós, mira’m el cul. El contrari. Allò fou diabòlic. I un mal! Un suplici que excedí totes les fites! Que no ho havien vist mai, cap de les eminències reunides! Tot pare, el milionari, garrepa escarransit i tot, aquell pic poc hi va… didn’t stint at all, com se’n diu, no va mirar gens prim a despendre’ls; un equip mèdic de quinze o vint. I cap ni un sabent-ne la bona explicació. Vaig ser jo, per via mística, diguéssim (ep, i tothom féu que sí, molt impressionats), vaig ser jo qui va dir… Això és com els dos fills de la Deessa Mare, creadora del que diuen que hi ha i no hi ha. La qui parí el maligne pel forat del cul, i el benigne pel forat del cony… els dos bessons nats ensems per canals diferents i qui, prou ho diu cada religió mai empescada, tot ho rutllen i regulen, tot ho governen, tot, tot, tot… tot absolutament, inclosos doncs els diversos universos, i els hiperespais, i tant se val, vés a sàpiguer, el que pengi enjondre i més avall. Les infermeres, a segon ordre, aplaudiren i tot.

—Jo també hauria aplaudit — féu, falaguera, n’Irma Groller.

—Perquè es veu que discrimineu, veïna! Quina sort ha fet aquest esguerrat de fill meu de tindre-us d’amant!

—Ara — perquè les dues dones no sabien si llavors abraçar-se o no, intervinguí encara —. Quina confessió nogensmenys de pa sucat amb oli, mare! Ui, ui, ui! Què altre em portarà demà l’atzar de la claveguera? Sempre em toca el millor tros del pastís de les malvestats! I… — fiu morrets com si anava a engegar el ploricó — …i això, has de dir? Què dirà ara la meua amant…?

—Oh, què vols dir? No em diràs que no sabia que érets copròfag? — féu ma mare, escandalitzada, potser amb recança i tot, vull dir, penedint-se d’haver-me fet perdre una druda i un marit cuguç tan convenients.

—Hò, hò, ho sap, ho sap! — he dit, rient de valent.

Tots ens hem ficat a riure, ma mare, la meua “amant” n’Irma, el pobrissó Coragre amb mitja rialleta de conill (el primer cop que l’he vist mai riure!); fins i tot, joiosos retrunyets de les cambres de les minyones, rebotent per permòdols i culs de llàntia, llambrescament ens feien cap. Quina casa més feliç, oidà! On the whole, ausades, a charmed life for everyone involved.

Ma mare, boiant, s’ha ficat a recitar:

—“Oh if only I could re-shit all what I shat across de centuries! — cries a woman lost in the deepest of orgasmic pangs, as time finally ends, and the world with it… the world itself shitted into some dying sun that enters, lucky sun, a dark enormous ouching anus suspended on a sky made also all of brown shit; suddenly depleted of all other shit and now pure as a burnished sheet of steel, the sun shines as the shield of Hector the horsecocked Trojan shone on the assholes of the fallen as he was about to ram them…” Així començava un dels meus films més celebrats, mentre me la pelava amb un enorme godomassí repenjada a la consola del rebedor, abans no sortís a l’orgia desesperada de la fi del món. M’acompanyeu?

S’havia ficat a pelar-se-la amb més ardor.

Tots ens sabem per ella pagats. Vaig fer signe a en Coragre Milserrell i a n’Irma Groller: Cal pelar-se-la tothom; pistrincs hi haurà.

Em traguí la cigalota, i au.

~0~0~

You are so special!

Constel·lacions de solipsistes

Col·leccions d’individualistes

Amorfes multituds de singularitats

Univers sempre uniformat
amb molt d’usuals unicitats

Boldrons indistints de formiguejants voludes
amuntegades en piràmides de morts oblidats
amb tantes d’adotzenades individualitats
qui un cop havien volgut fer-hi tat!

Tan solius i tan massius

Tan lliures i programats!

Cadascú tan privat… i exposat

(…)

Tan diferents tots… i tan ordinaris!

I tanta d’identitat… i abans de donar-te-la et feien respondre a uns qüestionaris

Amb tanta d’integritat… i tanta de sinapsi arbitrària

I tanta de personalitat… (que hom voldria perenne i estàtica i és d’allò més llunàtica)
titella només de l’hormona més rudimentària

De molt famós tothom volent vendre’s… i al taulell no estenent sinó cendres

(…)

Si cascú es grata on li pruu… em diràs que et grataràs… només on re no t’hi incita

No ets heroic ni sense parió… ni escrú ni diví ni dur…
ets tocat com baldufa que l’atzar repetidament atzufa

(…)

Guaitaràs girientorn… (tu… sí… tu!)
tu… miracle mai no imitat que l’univers pren per fita

Arreu hi ha fosses curulles d’altres anònims ninots
de presumpta prosàpia infinita
i ni cal dir de pedigrí de molta de bufa
i un immens incomparable renom que al retruny de l’espai
també s’ha deturpat… en enrunada llufa.

~0~0~

Programes divergents

Tinc una dona hiperbúlica
espartana tirànica tenaç
patològica heroïna
fa llargues llistes de bon matí
tasques que cal acomplir
o tard tampoc no pot pas… ni deixa dormir.

Això em fa tot abúlic
despreocupat filosòfic fal·laç
figurant o paperina
badallant de bon matí
amagant-me amb posat boví
jaient sota el primer pi
ensopit somiós i gos
roncant com qui escorxa el gat
gratant-m’hi pera i pipí.

~0~0~

La felicitat (saps què?) — la felicitat somiaré

Perquè m’emprenyen les multituds aqueferades, uniformades, formiguejants — a deshora tot ho faré.

Quan tothom pencarà — vacances faré.

A tornajornals, quan tothom farà festa — ferotgement i seriosa carburaré.

Ni vivint mil anys (aquest és mon pletge) — mai ni un mal ral no faré.

Tots els trens (que se’n vagin a la merda, vós!) — tots els trens perdré.

Amb cada pèrdua de tren i d’oportunitat — impertinent exultaré.

Amb cada mort veïna — per a riure a riallades — m’amagaré.

En cada inútil vaivé polític — m’hi cagaré.

En tota altra convenció social — això mateix fotré.

Els edificis (i com més majestuosos ni palauescs, més) — com de cremar-me el bec del vit — evitaré.

Tot paperot oficial — el cul me’n torcaré.

Només a solars desolats — niu hi faré.

A muntanya (tret que no pas ni a tres-quarts de quinze de la càlida mar) — sempre seré.

Per amples esteses de nets paisatges — només m’aventuraré.

Si no hi vaig caminant — enlloc tampoc no aniré.

A llords greixos de benzines — mai no m’enfangaré.

De cendres i d’incendis — tostemps me n’allunyaré.

Tothom es tapa la cara — me la descobriré.

Re mai que no m’hagi preparat jo mateix — no menjaré.

A cap ventís ni adventici jouell mon cap mai no es met — car a re ni a ningú no m’enjovaré.

Mai a cap requesta — no respondré.

Ni cap regal dels déus (que se’n vagin on els trens se’n van!) — mai no agrairé.

Tot és sempre resolt abans de començar — al mateix consuet mirall m’emmirallaré.

Quin remei si cada esdevinença somiada llavors cal reviure-la en l’encara més ficta realitat— la coneguda escena repetiré.

Si de bell nou ara mateix s’esdevé — no pas gens me n’esfereiré!

Em sabia el paper — em sabia el paper.

Orgullós de tots mos crims — sempre seré.

Quan tot va damunt davall — i tot és un daltabaix — i es bolquen els volcans — estàtic ans serè m’ho rumiaré.

Serè seré… i tantost mort — m’enterraré.

Llavors ja hauré fugit del tot — d’aquest merder.

~0~0~

De vegades surten cares les facècies del merdetes Micky Merda

Pertot on passa hi passa pelant-se-la per un forat a la butxaca dels pantalons, i empastifa la lleterada als llocs on més de gent hi haurà de ficar la mà – als interruptors i dolles, i aferralls, i nanses d’atuells, i mantins d’ormeigs, i corretgetes de trapa, i pius de pitjar-hi per al semàfor, i empunyadures de bastons de caminar i de cordes de gos, i agafadors als cossis de les escombraries, i manetes de portella de bústia, i alçaprems per a les portes dels automòbils aparcats al seu fatídic pas, i als respatllers de cadires i bancs públics, i a les aixetes de les fonts i els rentamans dels vàters… i, què ho sé jo, pertot, pertot.

I pertot on feineja, el mateix; hi deixa la lleterada empastifada a mànecs, maniples, pàmpols i poms. I regalimant a les peretes, pertot.

L’havien llogat l’altre dia a un palau o altre, i la comtessa mare en morí i tot – de la lleterada, dic.

S’escaigué que la comtessa (diguem-ne) de Búcketoswill – la vídua del príncep (posem) Phílip de Kanphílip, mort ell mateix feia uns anys per un “terrorista” (aquesta essent la versió oficial, és clar, que, com sempre, no té re a veure amb la realitat, car, maleït marieta lasciu i depredador, com tots els prínceps, en Phílip de Kanphílip una vegada es veu que s’excedí, es va altar de cop i volta d’un guàrdia molt ben plantat i fortet i li va embotir tot de sobte, sense avisar, el monocle per l’ullerol del cul, llavors burxant amunt no gens tendrament ni discreta, i això enmig dels quatre turistes i tot, i em sembla que el monocle, croc, es trencà… i el pudent, molt adolorit, es va emprenyar tot d’una i, sense pensar-hi, etzibà un mastegot al príncep, croc, que el pelà en sec).

Tant se val. La qüestió que la comtessa de Búcketoswill, davant convidats molt mudadets, pobrissons, volia baixar les escalinates d’allò més majestuosament… i féu ecs! I s’esguardà horroritzada la mà amb la lleterada d’en Micky Merda… i alhora gotes de lleterada eren al replà, i, sense parar compte, la provecta comtessa, torcant-se a la màniga la mà, relliscà damunt el tollet llefiscós… i amunt va, cap avall, daltabaix, damunt davall, com un titella tot desmanegat, de qualsevol faisó, tota desconfita, croc, croc, croc, fotent-se cop al crani a cada aresta d’esglaó (n’hi havien si fa no fa quaranta-tres, pel cap baix).

Tot el carrinclonet reialme “plorant amargament i desconsolada” durant una setmanota i tot de dol oficial.

(…)

En Pepet, un nebot de la meua dona, un nen molt curtet, va vindre a viure amb nosaltres mentre, durant vuit o nou mesos molt desgraciats, esdevenia l’aprenent de mestre Merda.

No sé si d’electricista en va aprendre gaire; ara, a esdevenir un malparit en va aprendre un colló. Tot el que rebia a la pell ho emmagatzemava per a fer-ho patir a d’altri el dia potser que mig s’autonomitzés. Mentrestant es devia entrenar a casa. A part de perdre el corrent cada dos per tres, pitjor; amb la dona trobàvem aviat, arreu damunt nanses i mànecs, sucs agafallosos de lleterada. I ens moríem de fàstic.

Les bromes porten aigua — deia sovint mon pare (referint-se alhora al doble sentit corrent del mot broma: trufa o facècia, i, llavors també, núvol amb pluja; volent dir, és clar, que, rere la xanxa cruel, algú o altre n’acaba sempre plorant).

A aquell aprenent merdós de malparit li vaig dir un dia on la dona era a cal perruquer que si tornava a trobar cap lleterada enlloc, de nit vindria i distretament li calaria foc al llit.

En Pepet, per comptes de revelar l’amenaça a la dona (d’on encara n’hauria rebut pler, pobre de mi, car ell és “família” i jo qui sóc?), va triar de fer-me’n una de més crespa encara.

L’endemà dematí, lleterada pertot, al pom, a l’aixeta, al mànec mateix de la cafetera on rau el cafè que ara em reescalfaré. Mentre vaig xarrupant a la tassa, estic pensant on trobaré sense fer-me notar gaire el fluid incendiari…

Aquesta era la darrera putadeta d’en Pepet – m’havia enverinat el cafè. Unes gotetes de qualque potinga corrosiva de les que deuen emprar la gent de l’ofici per a adondar electrons o fotons, o com se’n digui, i au… al pot.

D’ací que, aquest cop, doncs, com dic, no fos pas cap comtessa ni príncep ni ningú d’alta nissaga, no… Que aquest cop, doncs, qui es morís, ai, només fos jo.

Aristarc! Aristarc! – feia després, sanglotant de valent i engegant ridícules ganyotes de tràgica grega, la meua dona quan, extremunciat, jo ja agonitzava – no la palmis; no la palmis, si et plau! Em sents, Aristarc! Aristarc! Car collons també, si et mors, qui sostindrà les meues velleses després, capdecony?

Potser en Pepet…? – vaig encara reeixir a confegir, amb un extrem esforç, fotent-me’n alhora per dins molt estrepitosament, content, molt content, de morir-me tan content.

(…)

No gaire hores en acabat d’aqueixa escena major, i algú havia degut convidar en Micky Merda i tot al meu escarransidíssim funeral (així en lloc de tres, feien quatre gats), i els enterramorts i tot esfereïts – i mira que n’han vistes, de brutícies, tret que brutícies com aquelles, ecs! Car, és clar, entre en Micky i en Pepet, les nanses de la meua caixa de pi, ai, ni cal dir, regalimant profusament d’alienes lleterades rai. Això es trobaren, obrers de la pega, ai.

I jo? Doncs sí ves. Això sobre, sí ves – vaig dir-me, em sembla (sí ves) conformat –. O potser amb això amanit…. em podriré… millor. Sí ves! I si doncs no, doncs… ves, sí, què?

~0~0~

Tweet

Q.Q. XCVI

també a l’altre indret

Aristarc Verdura, home feliç

Em pensava de petit que xo de les dones era la gran cosa.

Després en va haver una qui, prou bonànima, em va ensenyar l’horror, vull dir, el cony.

—Per xo he patit collons tant — vaig dir, caient del ruc —. Un foradot pudent de carn crua? Give me a break!

Mai més no m’hi he atansat. Alliberat de la càrrega del misteri, d’ençà de llavòrens m’he dedicat a viure content, sense cabòries, sense acolloniments, car prou sé ara què són (en llur més íntim pinyol) les dones. N’hec la clau. La clau de llur clau. És una clau que no obre absolutament re — i és un clau que ni treu cap clau ni enlloc treu a cap. És una clau cap al bertrol on t’hi envescaries com ocellet al brell. És un clau on n’acabaves clavat.

Fuig, dona, fuig, no sóc pas tan babau. Qui t’acaronés el gripau escorxat qui duus entre cuixes, ja faria prou si la infecció immediata no el duia a qui sap quin abís de bogeria i de malaltissa enganxifor, de llefiscositat deletèria, pruent. Car pruir-los els pruu constantment – per xo se’l graten – o volen que els el gratis – constantment – i gratis, jotflic!

Al contrari, estort, lleuger, llambresc, veieu-me en canvi cercant per la natura traces de saviesa, i alhora respirant aire net, i bevent aigua prístina. Mai pres, no-nò, mai-mai.

Al començament de la meua descoberta cabdal, em deia d’homosexual. Em pensava que ésser homosexual equivalia a ésser fi, sensitiu, amic de les arts i de les harmonies naturals. Mes aleshores vaig llegir a un organisme, vull dir, a un òrgan molt fiable (la viquipèdia, vós!) que els homosexuals ficaven llur pipí al forat del cul d’un altre home — o se’ls el feien ficar! I tan amunt com podien! Quin esfereïment! Seriously? no shitting? No fotis! De debò al forat del cul…? Exactament al forat de la femta…? Quin escàndol, vós, tanta de brutícia! Ecs, ecs, i ecs! Si hagués estat el forat de l’ull o el de l’orella… home, ves, encara com aquell. Però el forat del cul…? …!

Fastiguejat fins a les ganyes, ja no em vaig dir d’homosexual mai més.

Sembla així mateix (me n’assabentava a la mateixa molt fiable font), sembla que hi hagi homes al món qui, a més a més d’allò (el pipí per al pipí) que endinsen a traus de farnat o carnús, els pengen uns altres penjolls tant o més pendulars encara, i que en diuen “testicles”. Collonets, rai; tumors de turmes, no, tu! Mai no me n’eixiren per enlloc. Amb xo feia sort, ací no em puc plànyer, em naixien amb la flor al cul.

Tret que, ben plantat i saludable, de jovenet un altre flagell haig de patir. Se’m llençaven sobre! Ramats de noies em voltaven, molt agressives, que em volien heure, petés qui petés. Que els embotís el pipí al cony, o rebre rai, amenaçaven, molt cruels. Amb violència, violant-me. No, no, mai! Vaig aprendre llavors un moviment agonístic molt valuós. Amb totes les forces, etziba’ls un cop ràpid amb el peu ben ensabatat al cony: una puntada a l’entrecuix. Allò els fa molt de mal. Ja no volen cardar més. Se’ls engruna la dèria lúbrica de cop i sobte. Recomanat!

Allò que sempre he trobat molt estrany en els humans (pitjor, molt pitjor, en les femelles, per llur necessitat de reproducció) és llur grau de badoqueria – com es deixen decebre pels gèns i les hormones qui els fan anar contínuament de bòlit rere el pipí dels altres. Les de més de les vegades, es veu que no n’han mai prou en ficar el pipí, o que els el fiquin, amb una sola vegada, per traumàtica que els sigui; els cal provar-ho una vegada i altra – sempre amb els mateixos resultats pregonament descoratjadors, atxul·ladors, pobres il·lusos, pel que n’he llegit.

Els de més dels animals – a part de qualsque simis, qui es veu que són tan carallots com els humans – de fet, gairebé la totalitat dels animals en eix planeta – sobretot insectes i aràcnids, els quals ells sols ja deuen fer, què ho sé jo, el noranta-nou per cert dels tipus d’animal existents dins aquesta marejada esfera enjòlita on tots plegats fem la distreta viu-viu – prou n’han prou (gairebé la totalitat dels animals comptables), n’han prou i massa, thank you very much, amb una vegada, de ficar-hi el pipí, o que els l’hi fiquin els del sexe si fa no fa oposat. L’avinentesa esdevé tan deshonorable, l’experiència tan desagradable, que encontinent, tot seguit, avergonyits, molt ultratjadament fastiguejats, plens d’ois i d’ecs i de manies, es moren, sobretot els mascles, car les femelles, més enganyades encara, confien esdevindre’n si més no prenys, per a continuar el maleït cicle que enlloc no duu mai. N’hi ha tots plegats per a suïcidar-se, indeed, davant aquest panorama tan estret, escarransit, escanyador i limitat.

Mentre que, sense sexe, els horitzons s’eixamplen indeterminats, sense mèdols ni palissades de mútua animositat ni de recíproca infecció.

Sóc del parer molt seriós que el pipí només hauria de servir per a fer-ne. Per sort, el meu, amb els anys, de poc que era, passava a no re; se m’ha anat pansint i pansint, fins que un bon jorn, tampoc no fa gaire, me n’adon que s’havia pansit del tot; anava a fer pipí i – ep, avall – m’ha caigut per terra com ressec minúscul folíol. Ara, rai, molt millor; faig pipí per un foradet petitet, minyó, manyac – i és clar, uf, cap noia no m’emprenya ni m’envesteix de cop-descuit a esbraguetar-me… i pitjor, a espantalonsir-me ni a escalçotetsir-me, per a mirar de munyir-me i potser fins i tot pispar-me, furaç, l’escarransida saba; no, no, gamarusses, arruix! Que d’on no n’hi ha no en raja – au, bah, i ara sí que us he fotut, cavà?

Les dones – l’element més poderós de l’univers mercès a llurs estratègics forats, que són pitjors que la pitjor, més embogidora, flairosa, deceptiva, mefítica corol·la de flor mortífera – les dones perden tot llur poder damunt els qui manquem de pipí. Car amb què ens arrucarien? Amb quina mel·líflua metzina ens prendrien al vesc del giny infernal d’ocellaire vil, bare, celerat i fementit? O ens empenyien traïdorencament al bertrol… a l’abís condemnat de l’enteniment corromput, esmussat, negat, nogut i afetgegat amb l’oli atapeït de la constant latent lenta letal lleterada despesa inútilment i suïcida? El cervell del pipí – petit i tot, microscòpic, gairebé invisible – trumfa tanmateix el cervell del cap. I al capdavall, doncs, aqueixa fóra la solució al caos del cosmos, crec: La pèrdua de pipí de cada ésser existent – o millor, de cada ésser imaginable, potencial; no fos cas que en brollessin de nous. Sense pipins enlloc, tothom podríem esmerçar llavors la nostra estona vital en afers de pes, de debò vàlids i interessants.

Doncs sí; així anar fent, ves, tranquil·lament rumiant. Ahir, tant se val, ahir hi consirava. Per què perdre el temps en foteses del fotre? Hi ha tanta de poca gent al món amb ni que només fos un petit bri de seny! I sense descans s’esderneguen i besunyen com folls o com lladres només per a gaudir de millors pipins! Tan fàcil que fóra tot sense la pega enrònia del voler cardar! Et toques la pera (figurativament, cal tocar-te-la de debò ni et cal) i tanmateix prou sures, talòs.

També, amb uns quants de sacs de sosa càustica com els que hec a casa, rai; me’ls trobava abandonats, i ara em subvenen a totes les fretures fisiològiques.

Saps què? Mentre haguessis un petit indret amb teulada – qualque mendraig o recer per humil que fos – on anar ficant-hi les coses que t’aniràs trobant, rai; no cal en acabat que compris ni pispis mai re; a poc a poc, caminant innocentment per ci i per lla, t’ho aniràs trobant tot – una pinta, una roda, un ninotet; un elàstic per a fer músculs i forcetes; un llum, una sabata, una agulleta, un didalet… Un xerrac, un clau, un cargol… I el tornaviset, i el martell… I caragols i bolets… I móres, nabius, ametlletes, nous… Roba a betzef, i crostons… I innombrables joliues pedretes per a la decoració. I un llibre o altre, i un rellotge; una rajoleta de xocolata, una poma no gens macada… Com dic, brells i paranys i cimbells a munts que, tanmateix tantost trobats, trepitges amb rancúnia i els xemiques a tesa, car prou creus fermament que no s’ha d’ésser mai traïdor, i menys envers els qui mai no t’han ofès; al contrari, gairebé tots t’alleugerien la vida amb llurs càntics i advertiments, i quan en presenciaves llurs dois enjogassats i llurs àrdues astúcies.

Ah, i què més et trobes? Doncs et trobes ara i adés àdhuc un joiell i un dineret… que llavors podràs colgar, no pas com si fossin llavors que en acabat germinaran i produiran qualque arbre amb monedes o anells – no, no, no parlem pas de llavors, tot i que llavors te’n trobaràs pler així mateix, i que llavors podràs plantar-les a qualque clariana de bosquet i fer-te’n sense gaire o gens de feina un hortet – parlem de qualque arqueòleg sortós qui d’ací vuit o nou mil anys trobarà ton tresor, ço que segurament l’eixorivirà i el retrà tant eufòric com a tu te’n te’n fa de colgar-l’hi.

Admès, doncs, ca? Només amb les petites cosetes trobades la felicitat s’ateny.

Una vegada em trobava fins i tot una xiqueta qui, en pic néixer, ja parlava i comprenia – quina por que em feia! L’embolicava ben embolicada i la lliurava d’amagatotis davant a la porta dels verguers o dels caps de sometent; qualque mena o altra de burocràtic edifici d’oficines al poble veí.

I no sé si ho hauria de dir, perquè semblarà que vull vantar-me’n… o potser em criticareu que espatllava els esquemes, les estructures, i que no és pas possible el fracàs de les ubiques fractals. Mes què hi farem si així s’esdevingué!

Encara una altra vegada, no dic pas calcat, però semblant, el mateix escunç. Em vaig trobar aquest cop un vailet d’uns cinc o sis anys. No em repeteixc pas! No pattern here! Definitely! Fractals be damned! Car per a reproduir idòniament el cas prou calia que el segon mainatge fos, de més a més de repetit del primer, d’un format més petitó; i tanmateix, no sols era més gros, era el contrari de l’altre! Car si l’altre era femella (son trau cru!), aquest expòsit (amb vitet eixarreïdet) mascle! I no havia pas acabat de néixer, com prou he dit. Rossot, d’ulls rucans, anava perdut per un camp molt extens de conreus caòtics on els rèptils verinosos abundaven.

Que qui devien ésser sos pares tan barliqui-barloqui i tan improvidents, que li deman, sever.

Em diu mastegant màstic i colrat com un tomàquet, difident, a frec d’esclató, que, son pare, inics llenyataires l’estossinaven, i que sa mare i ell fugien de llur caseta al bosc fins que trobaven aquesta vall on s’amagaven al ventrell d’un panissar, covant l’estona tot rosegant panotxes i vigilant els farcells on hi havien atapeïts llurs béns potser més valuosos.

No sabia què fer-ne. I on para ta mare?

Amb deliri, o potser epilèptic, es projecta com si volgués mutilar’m. Un llangardaix gegantí, afusat, de llengua bífida, apareix damunt les mates. Mainatge i monstre sauri sonorosament ensopeguen. Els dos l’esglai! Ictèric com el màstic mateix, el valent cau per terra. El drac s’esblanqueeix, esdevé verós com si la por en lleixiu el banyés. Si fos mig apotecari (em dic) potser conec cap sortilegi o duc al sarró cap remei que a ambdós duu remissió.

Per què m’hi estenc? Bide your time, i tot s’adoba sol.

Més tard tallaré arran brots d’idil·li entre sa mare i jo. El pretext que sa mare emprarà per atansar-se’m passada la línia de saludable distància entre tot sollament de femella i ma immaculada innocència, serà l’alt grau d’efectivitat quan carburàvem ensems. Car després que m’enduia el xiquet desmaiat cap a redós per a guarir’l, una dona esbojarrada m’ix a mig camí i amb palesos instints assassins. Se’m figura furaç i rapinyaire, o pitjor, raptant-li el plançó per a fer-ne què…? Coure’l…? Atroç, em ve amb un bastó punxegut a treure’m un ull, o a segar-me cap caròtide, o ja a toldre’m el topí sencer. Ep, ep, ep!

Sort que m’escudava rere son fill. Se li estronca l’embranzida. L’aristol esmolat del tirapeu que amb urpes d’harpia brandava no perforarà pas l’estopa ni la brea d’aquell cos ben calcat i calafat. Impermeable a les burxades. Gens de sang no n’acabarà degotant. Encontinent sortíem de destret.

De mantinent son consirer entra en raó. Torna’m l’al·lot o ets pell!

Només el tornaré a sa mare.

Qui cony et penses qui sóc? En fi, mig ens fèiem amics.

I ara som el molt empaitat triangle qui molt fidelment s’emfractaleix en la distància.

La dona em repeteix el conte dels malèfics llenyataires, de qui la cobejança esdevenia mortífera, amb, de fatídica figura damnada, son marit, el guardabosc, car testimoni de les mortals abominacions que els destralers perpetraven en l’equilibrada natura i els arbres inermes. I em relatava com ella i el marrec se n’esquitllaven d’esquitllèbit, de la fúria anorreadora de la virulent tropa arboricida. I com esquivaven aquèn i allèn i es filtraven d’estranquis a través de tantes d’abjectes trampes parades.

I llavors quantes de peripècies no havien doncs en acabat endegades per tal de deseixir-se’n. Lluny, lluny! I com acabaven en aquests predis inhospitalaris. On aquest home solitari els durà, ínclit, heroic, a salvament.

Car cert que els trobava en merder pregon. Els menava a vila, car em conec cada drecera, galeria, endreçúria i carrerada, de tant que he caminat ací i enjondre, com em conec pel nom i pel tracte cada pedra i cada arbre. Mes volia dur’ls a vila, que les autoritats sabessin com esmenar’ls la situació.

Ambtant, hem perdut tot el bagatge, però tant se val; quina necessitat n’havíem? Quina necessitat n’ha ningú, amb cap bagatge que l’únic que fa és enfeixuguir-te el trajecte? Ara viatgem més expedits, emancipats. Darrera etapa: dels greixos del dipòsit de vehicles desnonats, a la neguitosa carretera; i de la carretera a cals veguers i verguers.

Aquella dona i jo, fent abstracció de son balderot marrec, hem acomplert (cascú son torn en la vetlla constant i els mastegots fàcils, ara ella, després jo, i així anar fent)… hem acomplertes totes les tasques calgudes perquè sobrevisquessin i em sentís prou com cal, vindicat.

Estalvis, a recer de tot soscaire, ara bleixant d’alleujament, la dona al capdavall se’m llençava al coll per a, molt reconegudament, petonejar’m. Li he dit que s’estigués, que ara mateix tornava.

He fotut el camp com un fuet. Ah clímax exuberant! Ja et tornes a veure les orelles! Platxeri i solaç, suavitat i senderi, torneu-me al continent, re-imbuïu-m’hi l’eixarreïda carcanada!

Èxtasi de la solitud… en esguard de la qual tota altra condició (i en especial la que implica el contacte amb els banals humans) és del tot insuficient, pàl·lida, nàquissa, cacoquílica… i n’acabes amb el fel podrit… o malalt del fetge, com el marrec.

Sense càrregues, doncs, benauradament aïllat, em perdia novament per les muntanyes.

En un tres i no res, per tresqueres subterrànies sóc a les envistes de la borgeta dalt mon turó. Ah com hi jauré! Activitat, rai, tret que cerebral, eminentment.

No n’estava gens content, amb la intrusió dels estranys, mare i xicot. Sovint, d’amagat, em barallava vigorós, mes sense fer-los de debò cap mal, amb uns quants de boixos de qui els el·líptics troncs entomaven mos cops de puny amb força equanimitat i segurament sense sentir-se’n gens; llavors em calmava; em llepava les nafres als artells, i caçava bolets.

Bolets, sí. I les herbetes – res no m’alta ni em satisfà tant com de trobar-ne de noves. Les tastes amb un ai al cor d’anticipació, sense basarda, gairebé delerós… I les de més de les vegades, se’n segueix el triomf. Bo! Sense oblidar l’afegit molt agraït de la salut.

Al meu hortet no hi ha herbeta dolenta – si no és prou bona per a mi ni per a ma querrina, és prou bona per al femer. La querrina la trobava passejant pels turons – anava, pobrissona, en orri, penyorada, i sense marca cremada enlloc. Ara la tinc per a la llet i el formatget – i menja, com jo mateix, gairebé de tot – sobretot verduretes sanes – hum, no n’hi ha cap ni una, on, en fer-ne ús sovint o en assenyat usatge, no et dugui sempre a millor delit. I les conec! No em dic pas Verdura de per riure! You bet!

Tant se val, el fet és que, arreu, tots els qui ben vivim, el nostre impacte és negligible; xo cal, com si mai ni viscut no haguéssim; el nostre cos femarà algun raconet, i au.

Ambtant anem trobant trobant… Som trobadors. Com els ocells mateixos – els ocells caiem en frenètic xerroteig quan hom ens anuncia, per fonts místiques, la imminent arribada de la monstruosa neu; tots a l’una, llavors, assabentats, ens llencem a la recerca de les percaceries, de les pellucalles – i els cucaires de cuques i cucs – ei, i som-hi, som-hi, al bec, al pap, qualssevol xorrèstics doncs que hom sàpigui trobar per a omplir-se’n fort, bah, bah!

I si la neu ha amagats els viaranys, rai, car la canalla muntanyenca tost se n’ha empescats de nous pel bosquet on només amb la samarreta i els minsos calçotets em bellugava un altre matí on eixia de casa segurament no pas per a córrer ans per a acomplir-hi qualsevol altra comesa, com ara esfereir els cerfs qui clandestinament brostaven per l’hort – o atansar-me a recollir cap branca caiguda durant el vent de la nit; encara rai nogensmenys que veig que duc a lloc els calçotets; de moment, davall la samarreta suada, em pensava que me n’havia oblidat de posar-me’ls i tot.

Hortolà tanmateix no gens exòtic, les verduretes de cementiri trob que són les que ja vénen més ben amanides. Pels evocatius canarons entre nínxols florits, en descobreixes = com si ets un infinitament molt millor Colom – un qui és home bo dedicat al bé – en descobreixes, dic, ressuscitades, de més saboroses i casolanes encara.

I ara que, albirant l’estimat paisatge, dalt el turó estant, em sent l’esperit delint-se’m per fugir… posareu-hi, si mai us vaga mica, damunt la llosa de ma tomba o, si xo no, ja en aquest mateix pedrís:

Ací assegudet n’Aristarc Verdura,
home sense pipí, home feliç,
no gens amic de re moll i indecís,
somiava llargues hores meditant,
i potser pesant figues, vincladís,
guaitant pondre’s el riu i rosegant
força de pinyol encomanadís:
llobí, festuc i, a pleret, macís.

Passeu-ho bé, tots plegats.

~0~0~

Impressions errònies d’avui i d’ahir

Dic ja hi som em pensava que el veia del davant i el veia d’esquena.

Tot el que em pensava que era de l’un era de l’altre.

Se m’atansen i se m’allunyen sense cap fidelitat… ni finalitat.

El fracàs assegurat… i les rialles.

I el que em pensava que era ca ma cosina era ca la dona del vestit vermell lleuger – res dessota sinó les calcetes de cotó blanques – i lluny dels altres convidats m’ha dut a un racó i m’ha feta posar la mà sota sa roba d’estiu damunt un de sos pitets i em xiuxiuejava brutícies mentre se m’enduia a recer.

Jo qui sóc fill d’amant el qui em pensava que era mon pare era un monstrinyoli – ogrinyoli – car ni a ogre no arribava pobre banyut – qui amb vuit o nou anys em llençava fora abans la basardosa nit enmig l’hivern més fred.

El que em pensava que era un vaixell estratosfèric sallant dolçament pels infinits era el llit de ma padrina on convalescent hi he clapat durant dos dies i mig seguits després que a la matinada em trobessin ert glaçat arrupidet prop la porta de baix.

Finalment el que em pensava que eren emmirallats dos capolls o clepsidres vull dir crisàlides potser d’enorme papalló eren en espellir-se la mateixa persona i – de formes i tonalitats i tocs patatoides – ses dues personalitats tanmateix molt diferents – alfa i beta com qui diu del mateix espècimen de qui prou voldria saber-ne mai el nom.

És clar que el que pens que mai sabré no ho sabré potser mai i el que pens potser que mai no sabré potser qui sap un dia o altre molt fugaçment i ventissa – clac! – i ho saps.

~0~0~

passeig capvespral

desensopint-me de lectures somníferes
i per a exclusiva consumpció del meu enteniment
feia qualque comentari mordaç
mentre em guaitava caminant
la fauna del barri de les meuques

per les meues nàquisses possibilitats econòmiques
no em podia permetre cap de les copetes de licor
que enmig del carrer de mantes ampolles ambrades
en prestatges primparats em temptaven

millor arrambar’m a les voreres
on sord a les sorollades i orb a les lluminàries
m’estimava més copsar amb ull microscòpic
les dones qui ultrapintades em semblaven tanmateix
pobrissones prou lletgetes

i els miraires estaquirots – apart jo mateix és clar
–
uns bajans i uns barliqui-barloquis

llavors tot d’una esclatà quelcom
una bomba o qui sap què vés a saber
dalt la cúpula que saltà com un barret endut pel vent
de l’imponent edifici de més avall
al barri ben proper dels llunyans negocis

l’edifici que dic el palau més massiu
entre els abundants severs palaus
que atapeïts i fortificats
prohibitius tothom altri inhibien
seu aquest també de molts de diners
– incomptables infinits qui sap

m’hi atansí badoc i els executius atlètics
eixiren molt organitzadament
desfilaren damunt la berma de dalt el talús que duia al vall perillós
tots ells només vestits amb calçotets impol·luts

conscient tanmateix de la injusta divisió del treball
la distribució dels guanys i guardons
i l’estratificació social tan insultantment establerta
no em podia estar d’allerar’ls una certa admiració
en guipar’ls tan ben plantats i nets
a despit de les insòlites ordalies que travessaven

aprofitant que tots miràvem flascs
una putaneta al costat em feia pessigolles a l’anca
fregant-se-m’hi l’entrecuix

amb un somriure piadós me’n deseixí

desemboirat tornava a casa
a re-emprendre les ponderoses no mai prou ponderades
lectures fosques.

~0~0~

D’interludi a interludi

Si la tempesta intervé sobtada
tots correm a improvisat refugi
mentre al cel els llamps s’obre pas
i els invents aeris hi perillen.

Ara més vives i relluents
pels efectes electromagnètics de la furient tempesta
les colors de les màquines voladores
— vermelles verdes grogues blaves —
enlluernadorament ens sobten a llur torn
amb llur tràgica beutat.

Tràgica car les màquines
embogides pels elements
s’entortolliguen al cel irritat
i encara ens cauran sobre i tot si no vigilem.

Ah doncs si correguéssim
cap als més sòlids hotels
entre els crits de les dones i els esclats
i les flamarades dels estavellats objectes celests
a espiar després rere finestres i cortinatges
el pas maleït del temps dolent…

Fins que tot no s’assereni
i tornin les elegants notorietats a desfilar
amb llurs vestits enlluernadors
— blaus vermells grocs verds —
mentre les velles…
mortes de curiositat
ens ofereixen de vigilants a les joves
amb la condició és clar
que a l’altra cambra en la calda intimitat
tampoc no ens les cardem.

~0~0~

Vespers al paisatge foscant

Sóc qui recull les escombraries escampades
i doncs qui a tothom dóna exemple

Sóc qui no vol pneumàtics enlloc
i qui duu doncs a aquest parer tothom plegat

Sóc qui gombolda les trumfes gegantines
qui creixeren sorprenentment soles en sas prou agrer

Sóc qui rere el darrer humil mendraig
retallat a la carena el cusc Solell descobreix

Sóc qui s’atansa a la dona qui amb vestit safrà
entotsoladament i melangiosa rumiava el per què

Sóc qui els esquelets descolga
perquè li ballessin davant i belleu l’eixorivissin?

Sóc qui els vespers colpeja
perquè tots correguéssim cap a l’oposat indret.

~0~0~

En un anyoc de vespres tardorals s’hi esdevé que…

Es reflecteix a les lluors i s’exhaureix en científic de qui tothora tremolen tanmateix més i més remotes les flaques ressonàncies.

Olímpic amb estopa calca els foradets per on se li esmunyiria l’ombra.

I amb l’esperó per ceptre la tendra mossegada del rabàs amb mucílags es frega.

Creu que es morirà aviat.

S’agemoleix davant les dolors.

Orxega amb el fel que li puja a onades i buida els gits a la soll.

Amb una tovallola es torca els torniols càustics qui li ixen vora els llavis.

Ah vana arquitectura del meu cos incoherent (teoritza covant èxodes vers reialmes d’eternal foscor).

Avalots com més anem més violents entre els empastifats elements que conté (o el contenen).

(Llavors es diu) admès – potser per a no gaire – però de moment encara visc.

I se’n va (s’envola?).

Col·lisions a betzef entre ell i les cantelludes bigues (com orba mesella falena decebuda pels llums i llurs oldament refractades conveccions).

Fluctuen les fases mentre caça estranyes balances qui enjòlit li dansen davant els ulls balbs de l’intermitent enteniment.

Continus ous espàstics brollen al reialme físic.

Els científics només n’hem vistes les closques.

Ah complexitat del sistema retocat per mai no vists tornavisos incerts (mentre viatja estàtic).

Persisteixen els fenòmens fins que (excedides) totes les mesures se sobreïxen.

Procrastinant rai mes tard o d’hora sap que acabarà admetent totes les paradoxes.

Cels tardorals de vàcues sincronitzacions.

Em sembla que sobreviuré (es diu més freqüentment).

Escateix que al seu surant prototipus les pigmentacions milloren.

Tret devers la carranxa (afegeix) em detect com més anem més sencer.

Dromòman sempre enjondre en indrets rars com era ans ara col·lapsat poc es mou gaire.

Ja només troba prou pintorescs (o eixoriveix molla les orelles amb) els crims dois follies i rebomboris de les fanoques remotes gentades (com més esventades millor).

Calze sollat de mon cul ple de cremalls (i se serva els budells i d’altres vísceres on els punxents torniols tanmateix s’amanseixen).

Admès (es repeteix) potser per a no gaire mes de moment (ei!) encara viu.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort (39)

Se n’anaven de la convenció molt enfellonits la parella adés més poderosa del partit; els he anat a recobrar; eren al racó d’un xibiu del sector xinès, amb posat desesperat; el meu fill petit era amb ells; els he demanat si els plau que tornessin al local; que foren ben rebuts; que hom se’ls escoltaria i en faria cas; que els congregats estaven encallats, que ells amb llur pes desencallaríem tothom; l’expresident i la seua dona em diuen que no hi ha res a fer, que si els vull ajudar que els porti una altra cervesa fresca; li dic al vailet què vol, em diu que una altra cervesa, aleshores els arruc, els arruc en català, i emprenyat, no sé per què, per tanta de tensió, de neguit… Els vostres néts parlaran tots en català, i quin paper hi fareu…, car llur filla petita i el meu xiquet van junts, i ella és a punt de parir, d’ací un mes, mes i mig. Però l’expresident està encara més marrit. I think I’ve got rabies. I s’aixeca la samarreta i em mostra una inflamació tota roent a l’esquena, si fa no fa damunt la paleta esquerra. Li deman si l’ha mossegat cap gos, o fiblat un muricec, que només mossada de mamífer pot encomanar-li el virus de la ràbia. Que hi ha vaccins contra ràbia. Que un científic català en va trobar la fórmula fa més de cent anys. Que allò pus tost sembla fiblada de qualque cuca, fins i tot simplement un mosquit, i la reacció al·lèrgica ha fet la resta, i que allò amb una mica de glaç, que ara li duré, baixarà, i de seguida es trobarà d’allò pus collonut, que no es capfiqui tant, que el que té és una depressió del caldéu, que no s’ha de veure tan vell, que pensi en els néts que vindran, en les glòries de la nació, en els nous descobriments científics, en tot un futur resplendent… que sap què…? que tantost s’eixoriveixi, demà mateix, anirem al metge i analitzarem la picadota, i au, que vingui, que farem contents els congregats, que l’aplaudiran, i ella, que els aplaudiran tots dos com pares pròdigs, molt agraïts tots plegats que els en treguin encara un cop més, del merder on s’han enfangats.

Diuen que no, que no hi ha res a fer, que se’n tornen a Indiana, entre els pagerols fanocs; dos advocats esgarrapats, decandits, a pledejar pels interessos casolans de patataires i ramaders, de porcairols i gallinaires; escumant les darreres bromeres; que què hi farem, si a Nova York hi són de pus. I aquests dies llur salut es deteriora de valent, prou tost es moriran, llei de vida. L’edat no perdona. I això rai. Nova gent amb noves idees prendran qui sap si el recte camí, i, amb la bona estratègia, qui sap si els jorns de glòria on el partit manava a sis districtes i tot no tornaran. O millors.

Una rauxa em pren; els vull omplir els vults balbs de mastegots! El vailet, amb una certa violència, me’n fa desistir. Em duu fora. Torna-te’n a la convenció i vigila què hi diuen. Duré ambtant els sogres a casa llur. Demà en parlarem. És hora d’asserenar’ns tots plegats.

Anava cap al garatge on teníem la sessió i no sé com collons m’he desviat. Hi anava directe i on… On estic rodant…? Rodant? Del rodó al boterut, del dret al tort, de l’oblic a l’esgraonat… M’he ficat tot plegat en indret equivocat. Ciris hi cremaven, pudents. Foscúria tètrica i tèrbola. Gatgeigs betzols de capellanufes amagats. Les ulleres – o els ulls mateixos – emboirats… Ensopegava en qualque reclinatori. Hi caic agenollat. Quin mareig… ja hi som, l’atac… dec patir un atac de feridura.

(…)

N’Aristarc es jaquí emmenar, titella mal plegat funció finida, embotit a la caixa dels ormeigs de qualsevol faisó.

(…)

Tornem a ésser a l’any 1648-9, i hi bufa una anèmica brisa, segurament portadora dels miasmes del flagell endèmic. La ignomínia d’haver de tornar a veure’m engarjolat entre cruels monjos m’enceta xàldigues al fràgil tegument d’una ànima que cuida ja esquinçar-se’m definitivament. L’altra vegada que em tingueren perquè la meua cerca de llibertat (sempre la força o deessa qui ha menat el meu destí), la tria de les emancipacions de les condicions opressives (abjectíssimes condicions tanmateix tan manyment aclamades, llas, pels “subjectes”, sempre redescobrint, ells, com estimen llurs “senyors” i n’admiren els mecanismes essencials de potència que tenen per a anar acollonint totdéu), m’havia dut a fer-me subtil pedagog implicat a la cruïlla de la llibertat i la ciència, i a esbombar doncs l’única vàlida creença, assenyaladament: La de la independència del pensament basada en el concret de cada objecte i com reacciona en contacte amb qualsevol altre…; doncs bé, i tant, aquella vegada m’esditaren, prou ho revisc, i em caparen, i m’esllenguaren. Així van treure’m de llur fortalesa dels horrors, el monestir idíl·lic, com rebuig repel·lent; sense testicles ni cigala, que amb tenalles, sense anestèsia, m’arrencaren, doncs, car això és el primer que els plau de fotre tantost et tenen; i amb les mateixes eines i amb la mateixa mala traça, privat de llengua perquè no parlés pus, i de dits, perquè no se m’ocorregués d’escriure. L’avolesa humana, sobretot vestida amb l’uniforme marcial de les esglésies, és palès, se sent del tot justificada, excusada, condonada, àdhuc beneïda, seguint els molt estrictes principis del dogma. Tot dogma és molt breu drecera perquè bogeria i crueltat puguin copular incessantment i sense recances. Com en les regles prevalents als matrimonis, tot el que és arbitrari esdevé “natural”. I qui piuli que s’hi ensuma quelcom de no pas prou net, de mantinent hom li escapça (per començar) el bec.

(…)

El boc jau al llaç! – ve aücant, i me n’esglaii, tantost bad els ulls.

Aquell afoll d’“amic” meu, el monjo dels monyons, aquell reconsagrat nan golut, qui perquè ha estat torturat i tolt de cada membre, inclosos els de més dels viscerals, i el fal·lus el primer, això rai, indefens, doncs, i alhora denunciatori i malparit com ca, més ràpid i tot que no el quadrúpede, ell qui només s’arrossega, i més intel·ligent, ni cal dir-ho, que no qualsevol gos, ara hom li allera de nodrir-se, com als altres gossos doncs, dels escapçalls provinents d’altres sacrificats adés trobats si fot no fot en pecat d’heretgia.

Què hi tornes a fer, al monestir, Aristarc? – em diu, i m’ho diu sense llengua, i tot desdentegat, tret que entendre’ns rai que ens entenem, i rient-se-me’n, sarcàstic, amb aquella seua grotesca ganyota de gàrgola, cruspint-se’m encara quelcom que m’han degut tallar mentre em torturaven i havia perdut coneixement, i ara “allò” fins ara meu raïa part de terra, probablement una cama, o un peu, o si més no qualque dit al peu, car prou sembla que rosega artells, tot i que no trob al meu cap que me’n manqui cap de nou. Tret que és clar, amb tots els mals del cos, potser no tria prou, el meu cervell, massa ocupat de destriar mancances, prou feina té a tractar de mantindre’m la identitat, car què altre só que allò (oldans esdeveniments marcats amb la titlla titil·lant del record) que m’amuntega als seus envitricolls?

(…)

Devot ple de vicis, voltat d’esperits de tàvecs, bèmbexs, polls, rats, borinots… llurs boniors irritants només tallades pels eixordaments adesiara provocats per les cridòries i estridències esgarrifoses dels ninots momificats, el llum al racó de la capella n’Aristarc trobava que no en feia prou. O que en feia massa.

Sóc – es deia – probablement la figura més important qui trepitjava aquest conquerit territori d’ençà de deu fotre pel cap baix set centúries o pus. Per canals pol·luïts, sense penedir-me’n ni guaitar doncs enrere ni una vegada, a desgrat de cada obstacle i gaura i contratemps, he obtingut aquest objectiu on ara em rabejaré. Només els traïdors es penedeixen mai de res. Hi ha enteniments arreu d’aquest quincunci sideri, i ni cal dir de d’altres i tot, que, segurament massa filosòfics, cogiten que les descobertes s’esdevenen providencialment i no pas per feina de músculs, i per coratge, i sobretot en reacció als cossers contracops rebuts. El meu sistema, en canvi, que és el dels herois antics encreuat amb el dels criminals pòstums, de tots els quals n’aprenguérem beceroles en lliçons d’història dites per bavosos bruixots, és el d’anar per períodes de puixança manifesta, i llavors aturar-me per a engolir-me cada anècdota – anècdota que voldria escriure en roca amb rocs que hi colpissin ferms, i que tanmateix me n’estic de fer, car qui em llegiria quan ja no roman ningú prou devot ni amb prou llum, doncs, per a saber encara llegir – i, en pair-la, reforçat i satisfet, tornar-hi, doncs.

Llavors s’atansà al llum i el fongué. A les fosques, la seua mà esdevinguda el roc escrigué en els ninots momificats el no re de la seua darrera acció, lletres que s’envolaren etèries o caigueren mortes transformades en calçobre i brossa, en miasmes i efímer espurneig.

(…)

L’endemà d’alfarrassar la vàlua d’allò suara conquerit tornaré – es deia – a les harmonies del meu quincunci sideri; em sembla que l’única aproximació possible a tot el que faig és la idíl·lica, car si ens posàvem a esguardar l’univers pel cantó lleig, més ens valia haver nascut orbs i sense llengua ni ja senys. Car què valdria el viure sense la capacitat de poder metre el dit a l’essència?

Com els pagans d’adés qui els calia pagar dimonis amb sangs, i suors i penes, per a surar ni que fos una nit més, i per això construïen inútils temples que ara em lleu d’ultratjar i conquerir, així els únics ens alliberats d’ara hem de pagar amb destrucció i sarcasme el que trobem de podrit i doncs de dolent (de malaltís) per a l’enteniment, si volem viure endemans d’idil·li i harmonia cascú al nostre quincunci sideri privat.

La seua assumpció (tanmateix errònia) havia estat que ara, en aquest salvatge (inhabitable) quincunci conquerit, ja no hi romania ens per a esclafar, anihilar. Car encara hi restaven dones.

Traïdes pels crits de dona que esfereïdes amollaven, aquells ens romanents li van semblar reguitzells maleïts dels antics dimonis colts pels carrinclons supersticiosos dels eons malastrucs. La discòrdia i la cacofonia li regalimaven verinosos com graus emocionals o valències transgressores a les perifèries del sensori agredit. Esdevingué esfera llisa per on rellisquessin els xiscles llençats i covà una estona el fàstic produït per aquell esclat forà. El revoltava immensament l’antiga divisió demoníaca entre mascles, mig mascles, mig femelles i femelles – (i infants i nyecs escanyats al centre maleït del quincunci contrincant – la decisió de l’infant – mut – en pic vençut el dubte existencial, el marcaria per a sempre ens limitat en un dels vèrtexs, ens monstruós de tota mena de malignitats eriçat) – l’avorria abominablement tot aquell procés on els ens anteriors a ell i als altres herois qui ara conquerien per al ver déu universos i quincuncis sideris com qui conqueria vertígens es veien sotmesos encara ara en certs racons no pas encara prou escorcollats – li produïen doncs basca no sols els ens mateixos ans el fet d’haver-ne de consirar l’esclavatge de llur condició que els constrenyia alhora a la mortalitat imminent i a la dependència dels dimonis inexistents.

S’esvaïen els sorolls de les cascades i els ocells canors; començaven els delers i les picaós devers les neteges higièniques; succintament, calia escosir el panorama i marcar el fitó volgut; les pressuposicions massa mastegades calia escopinar, i créixer, calia, en més agut, enorme, odi contra els munts marginals de brossa. S’enfonsà en un pou gratant dinàmicament la terra atrapada en mònades carcinogèniques i s’allerà llavors la identitat específicament apropiada per als exterminadors d’obsolescències.

Rèptils, bèsties delusòries, per comptes de rocs, ho ocupaven ara tot. Ell, dur, amb glavi, s’atansà als decadents (infants i femelles, febles, balbuços, suaus, tendres, compulsivament abocats al plor), criatures arrapades angoixadament a tòtems… Tothom heroic viu, sol, al seu quincunci sideri, absolut; tothom salvatge, arcaic, viu en família, aboldronat, en voluda vil, en brut, apilotat, els hauria dits, mes qui, ni com, l’haurien entès? Amb èxtasi, la boira ontològica que els envoltava, els l’esborrà com un huracà de qui el cosiment únic fos esbarriar males marors, afollar amb profusió de focs els focus pestilents de desraó.

(…)

Fatídic duel de l’ésser íntim del vellard Verdura amb els propis malsons sempre armats amb el darrer mandret de la feridura.

Serva’t amb totes les forces romanents als agafatalls relliscosos de bol·lards i norais de qui ets o deus ésser part dedins ben endins de dins; no et jaqueixis pas endur per les onades de l’agnòsia rampant que damunt se t’abraona traïdorenca per a enfonsar-te en pou d’ignota nit permanent. Pels nous clots envaïts de sang corrompuda, l’ombra mare et pon ous d’esclatat no re. Una borrasca interior tot ho anorrea, la pols opaca et vol oclòs, et vol absent, et vol ignorat de tu mateix.

(…)

Al refugi per culpa de l’huracà; amb el meu fillet petit, ens ha tocat anar a jeure amb una parella jove; mentre vaig llegint una revista dels anys quaranta — molt interessant, acolorida amb colors d’estranys contorns i tonalitats, amb fotos de dones mig despullades — la parella s’ha posat discretament a cardar, el braç d’un d’ells — i, si m’esm que és el de la noia, em fic a trempar; mes només tremp a mitges, no fos cas que fos el braç del xicot — el braç d’un d’ells frega rítmicament el meu a través l’estofa fina de la flassada que ens separa, mentre el vailet el tinc jugant al racó, el serv amb una mà, la mà que no serva la revista, i mig jagut i tot amb un cop d’ull cap avall el puc vigilar que les porqueries amb les quals juga no se les acabi embotint al pap.

(…)

Grans magatzems — mai no hi compr re — al contrari, part del vestit que duc (posem abric, jaqueta, mitjons, camisa) m’ho trec i ho lleix penjat a qualsevol lloc de qualsevol manera; ningú pren prou cura a retirar-ho, ni a emblar-ho; ni menys a comprar-ho, és clar. Sempre ans d’anar-me’n ho trob tot com ho he lleixat. M’ho tornc a posar i au.

(…)

Al fons de la nevera, aigua calda, lleugerament pudent — hi vaig llençant les claus, i els claus, i les monedes que em vaig trobant — en tinc per a obrir portes i descobrir secrets, o si més no per a triar-hi ferralla i qualque dineret si mai em cal — hi tinc també targes-tiquet metàl·liques o plastificades, o si fa no fa magnètiques, per a espectacles o partits de futbol que no s’han fet ni es faran mai perquè abans l’esdevinença o l’avinentesa l’equip ja l’eliminaven o l’elenc feia naufraig.

(…)

Avions s’encallaven a ple vol. Un gat negre se t’enjoguineix amb la sabata. Per a l’horda llorda sempre és l’hora de l’or, rítmics cantàvem. Els polítics avariciosos (n’hi ha de cap altra mena?), ja els coneixem, tots reus de concussió i peculat. Ai, Aristarc, li diu descarnada una veu, de fàmul de partit a fàmul de déu. De dogma a dogma, i sant tornem-hi.

(…)

Selvàtics territoris mentals oberts per la feridura per a la fe imperialista de la personalitat renovellada, la identitat apariada, fal·laçment íntegra de bell nou.

(…)

Som els immonstres, som els invasors, portem la creu i la clau.

Els immonstres – llur pas anihilador. I llur prepòstera xeringa sedueix totes les dones. És una xeringa icosaèdrica, mutant, canviant, esteto-, vull dir, estereo-, no, estroboscòpica, calidoscòpica, i és doncs delitosa xeringa qui delitosament xeringa la nit durant, sense descans, bé que amb ritmes variats rai.

Llur xeringa immensa i monstruosa s’adapta a cada matriu, ocupa tot el territori envaït i l’estimula sense preferències, pertot amb la mateixa embranzida i amativitat. Les dones fem crits de goig tota la puta nit.

Els immonstres, contràriament als monstres, no són monstruosos altre que en llur monstruosa xeringa de vori i pell d’ase. Xeringa de plaer qui penetra com esmolada daga i et prenya en atroç simulacre.

(…)

Aristarc, Aristarc, em sentiu?

Pare, pare? hi sou? Hi sou?

(…)

Mòmies clavades a les parets, mòmies xisclant esfereïdament. O àgnates i aglosses sobtadament.

Us vinc sotjant, intercanviables ninots!
Únic us sóc!
Sempre part damunt la barreja, car ni compr ni venc mai re.

Pretenia d’ésser mut perquè no em calgués d’explicar el pecat.

(…)

Ni allitat no em convenceran. Els engalipadors del guariment màgic me la portaran sempre fluixa; massa els conec.

Tret que ja em diràs per quina malaltia hi vinc? (Dolorets… cancerets… mareigs… basques… la por a l’aneurisma…?) (Paròtide paròdica? Periòdiques piorrees? Els eburnis oronells, tributaris de la putrefacció?) Lleig paó plomat, hauria volgut encara fer veure, pintar re, ni que només fos uns quants anys més… No sap la meua ànima enverinada que, putrefacte, el cos ha claudicat; per sos oronells eburnis hi ragen piorrees. Voraces aberracions adquirien domini damunt cada pany de corpenta, per tit que fos. Lladres de nit – llur sobtat atac. Vinc a cardar-vos-em la dona, m’havia dit el cap de secció. Pertot, els adreçadors se t’ericen davant – t’has de saber inclinar amb prou traça ni mònita per a mai poder-hi anar passant.

Ja no m’engalipareu més. Massa claupassat. Em reconec mig endut pel torrent carregat de morts.

Ara ja, si doncs no ho veig no m’ho crec. És com qui es creu la “història” – com les historietes de la vora el foc per a mainada, t’amaneixen l’esperit de ben menut per a l’adoctrinament massiu que s’atansa; te les conten generalment pudents i impotents desgraciats qui volien que la petja restés de qualque invent de personatge o fet. Invent, car re del que mai et digueren no és veritat. Tothom qui et conta la història t’està contant un conte de la vora el foc, t’està tractant de pàrvul, pueril, molt crèdul.

Només el que els sentits et revelen et creus – i amb prou feines, ja ho he dit.

I ara m’he despertat i em pensava haver perduts els calçotets; els cercava pertot damunt el llit on vagament em semblava haver jaquida la roba. I efectivament, entre munts de calcetes molt escarransidetes de minyona i alguns calçotetots de mascle barrut, al capdavall, eureka, ací hi són, els pantalons, la samarreta… Els calçotets tanmateix enlloc.

Pots cercar, no els veus pas aumon. Jaquiràs-ho córrer, doncs… tret que, al darrer moment, quan sóc a punt de ficar-me els pantalons i la samarreta amb els quals me’n record que arribava a la clínica dels engalipadors del guariment “espiritual”, me n’adon que els calçotets els estic portant. Els duia damunt l’estona durant! I quina mania de creure’m que els havia perduts! (I això, savis, com es guareix?)

Així que, evidentment, ningú no m’havia convençut que em despullés completament – i llavors potser aturaven d’insistir-hi. Se’n desentenien. Desapareixien. Ja no els veia més, i m’havia adormit. Hores senceres, segurament.

I ara ja ho veus. Els antics engalipadors qui et somreien molt a prop, salivosos, escopinant-te capellans, infectes ximecs, incessantment, assajant de convèncer’t que llur “fantàstic” mètode curatiu molt “místic” era d’allò pus collonut… ara qui sap on rauen. Expulsats, evacuats, fugits, pels deutes incorreguts.

La qüestió que m’havia adormit al doble llit, i ara el llit era simple; en mancava com si diguéssim la meitat. I la clínica d’estranquis s’havia tornat hospital amb cara i ulls. I els qui visitaven i aconduïen eren metges i malalts diguem-ne genuïns. I on damunt el meu llit doble només hi cabia la meua roba, ara, com he dit, hi cabien, al llit simple i soliu, munts de roba (sobretot íntima) d’altres malalts (malaltes sobretot), qui en aquells instants mateixos devien patir manucleigs i recaceigs mèdics rai; pobra gent, calia plànyer’ls, si no fossin tan rucs d’haver-hi vingut voluntàriament.

Tant se val, a hores d’ara ja m’he vestit i estic fotent el camp. Encara doncs inviolat, ixc al carrer, i el carrer no ha canviat gaire del com era el mateix carrer al temps qui sap si gaire remot on entrava, enganyat, a la clínica dels engalipadors dels guariments “miraculosos” dels collons, tret que estic segur que no hi entrava al capdavall per a mi mateix, que hi portava algú qui m’ho havia implorat, o al contrari, hi venia a rescatar algú altre, qualque carallot qui s’havia lleixat seduir per les rucades dels “màgics” saludadors de merda. Tret que ja em diràs qui. Una noia qui coneixia? Un amic? Un familiar? Potser només qualcú qui cridava ajut (o m’ho semblava) a través dels vidres entelats d’una de les finestres?

No sé per què sempre m’embull ni agarbuixc (aquesta dèria de servei; allò d’estimar el proïsme, per poc que en sàpigues); en tot cas, sempre confonc les prioritats, i prenc, no pas la via dreta, qualque biaix perdedor, qualque drecera torta, i m’esgarrii lluny dels eidòlons normals del qui sóc, les ombres definitòries identitàries, les projeccions convenients per al meu (altrament a la bestreta convingut) anar fent pel món. Ja ho veieu que no sempre donc la culpa als altres, ni de bon tros; sovint el qui té més culpa (prou ho reconec) sóc jo.

Mes ara sóc fora… On aniré? Me les camparé ben lluny, entre oliveres, vinyes, pinedes, a les envistes de la ratlla de la mar…

(…)

Qui paga pel teu tiquet al tren, Aristarc? El tren és a trenc de partir. Aristarc? Aristarc…?

Pare? Pare…?

(…)

Desendollem.

(…)

I… i… ic…!

~0~0~

Sóc el negrot qui truca a la porta

Mig intrèpid espiava el nyèbit
la dona qui es ficava al bany ambigu,
mes llavors copsava d’esquitllèbit
del mal armat marit el bleix contigu.

Ui qui planteig! Es resoldrà amb estrèpit?
Això no ho sap ni el més perspicu!

Tret que el marit és tan decrèpit,
i ha el nyèbit un aparell tan poc conspicu…

Per a la dona cada opció li fóra dèbit:
Tan naquis aquest, i l’altre més exigu!

Tret que qui vol espigueta de blat o d’ordi?
Poc cal pas que cap del dos mai se’m descordi!

Si ens banyem és només – ai, collons, misericòrdia! –
per al ben empanotxat tercer en discòrdia!

~0~0~

Sentíem l’estona melodies de ballet (o ens ho semblava).

Aquests són els fets.

N’Alfreda Raïm i n’Aristarc Verdura foren casats el dotze de maig d’enguany.

Abans-d’ahir, setze de desembre, durant la matinada, va caure una gran nevada.

Érem diumenge, setze de desembre, doncs. Abans de les vuit del matí, n’Aristarc obria les cortines del dormitori i veia tot el jardí nevat.

Exultava com un minyó. Freda, Freda, li feia, insistent, a la dona, esguarda’m com ha nevat! Ah i que és bonic! Neu virginal! Quina talent tinc tot d’una d’anar a tastar-la! Freda, Freda! Tinc una idea! Tothom dorm; vull dir, els veïns; avui és diumenge; no s’aixecaran pas abans les deu; i de llurs finestres no es veu re rere la tanca de pedra! Té! Agafa la càmera! Agafa la càmera, vols? Me’n vaig a fora tot despullat! D’ací dalt la finestra, fes-me unes quantes fotos tot pèl a pèl enmig la neu virginal! Artístiques, et dic! Freda, Freda, em sents?

Què vols? Et sent, et sent!

Serva, serva! Serva que et caurà, la càmera! Tot preparat. Només cal que tiris unes quatres instantànies; veuràs que collonut. Faré unes quantes poses artístiques, poètiques, m’entens? Faré àngels a la neu. Freda, ara baixaré. Freda, em sents!

Sí, sí.

Apujaré el termòstat fins a vint-i-dos graus. Em sembla que fora deu fer fred. O potser no. La neu sembla polsegosa. Potser fa calor i tot, amb aquest Sol que enamora. Freda! Esguarda’m el paisatge, si et plau! Has vist mai re de tan meravellós! Hauríem de filmar un documentari i tot. Per a recordar-nos-en tota la vida. Freda, te n’adones! Una nevada tan magnífica potser no la veurem mai més, per aquest verals! És un regal d’hivern de noces! Freda, me’n vaig a baix. Faig pujar el termòstat, i ixc fora, tot despullat! Em sents? Quina talent tinc d’atipar-me de neu! Freda, para compte que no et caigui l’aparell. Freda, Freda! En dos o tres minuts ja hi sóc. Fes-me les fotos tantost m’hi vegis, abans la cigala no se m’amagui esfereïda pel fred, com el cos del caragol quan li plou sal. Oi que m’entens? Hi vaig, eh? Freda!

Sí!

(…)

N’Aristarc corregué cap al pis de baix. Féu pujar el termòstat, de disset graus com el tenien ara, fins a vint-i-dos, i davallà encara fins a la porta de darrere, cap al jardí. Es despullà completament i eixí a la neu. La tastà. Deliciosa! Era una neu tova; calda i tot, semblava; el Sol hi espetegava de ple. Quin enlluernament!

Corregué nu fins una mica abans d’arribar al mur que separava llur jardí dels altres jardins de les tres cases veïnes. Fent un bot, es llençà a un indret pla perquè en les fotografies no es veiessin les trepitjades d’accés al punt verge.

Guaità cap a la finestra del dormitori. El raigs del Sol s’hi reflectien rabiosament. Li semblava que encara era closa. N’Alfreda s’ho devia pensar. Potser ajustava o calibrava els pius de precisió de l’aparell. N’Aristarc va haver d’acalar els ulls. L’enlluernament l’eixorbava.

El fred l’anava posseint. Per sort, va sentir un soroll a la finestra. N’Alfreda ja hi devia ésser. Tingué una altra pensada, una mica picant. Es ficà bocaterrosa; amb el cul enlaire, fent veure que estimés la neu; que se la cardés. Sabent-se vist per la dona, àdhuc trempà. El prepuci féu morros, musclejà, s’arrupí, romangué arregussat; el capoll, nu, s’umflà i enlluentí; tres o quatre gotetes de lubricant aparegueren als llavis del trau…

La neu flonja era molt superficial, una capa primeta d’un parell de dits. Sota, tot era glaç molt dur. Feia, fora, per davall dels deu graus; negatius, vull dir. I ara el Sol s’havia amagat darrere uns núvols negres. Després de les fotos de cul, n’Aristarc volgué prendre una nova posició, potser per a fer un àngel a la neu tot bellugant braços i cames en ventall, mes llavors, carall, se n’adonà que tenia el vit enrampat, enxampat en glaç. Se’n rigué empegueïdament. Digué, cridant una miqueta: Freda, Freda! No és per riure! No em puc bellugar. Si vull deseixir-me’n em fa molt de mal. Freda! Fes rajar aigua tèbia i porta-me-la que m’alliberaràs! Freda, si et plau! Ai! Fa molt mal, fa molt mal! No ho dic de riure.

(…)

N’Alfreda Raïm va sentir que n’Aristarc l’empudegava de bon matí. Va sentir vagament la porta de baix. Cercà el cos de n’Aristarc perquè tenia una mica de fred, i només hi va trobar el coixí; s’hi arrapà i continuà dormint. A poc a poc la temperatura ambient anà pujant. Tot d’una va sentir un soroll a la finestra. Badà una mica els ulls. Re. Els tornà a tancar. No havia vist l’ocell qui, enlluernat i afamegat, havia ensopegat amb el vidre vivament assolellat. Un altre soroll, en acabat, ni la va inquietar; en aquell moment somiava pregonament. Era la càmera que havia caiguda a l’espona; mes, com diem, no en féu cap cas; cap consciència del que fos.

(…)

Eren quarts de nou, i en Steve Coffin, el veí de la dreta, era al canfelip, i alertat per les sotragades als vidres, esguardà finestra enfora. Una borrasca de neu s’havia aixecat, ferotge. Va guaitar amb un bri d’aprensió cap a les branques dels arbres, carregades de neu i fuetejades pel vent. Desviant els ulls, també se’n va adonar d’un ninot de neu boterut, caigut damunt el cresp endurit de la neu, vora la tanca de pedra, al jardí dels Verdura. Va sortir del canfelip; en entrar a la cambra, li va dir a la dona, encara jaguda, Quin ninot més malfet han fet els carallots de l’esquerra, i se li tornà a gitar a la vora.

(…)

Freda, Freda, amb un filet de veu, mormolava n’Aristarc, no em puc moure; ca que arribes…? No és de per riure; això… això va de veres… Freda… l’ésser… l’ésser em fuig per un forat… el forat de l’orella dreta… i… i… i amb el darrer filet d’essència… aixecaré el braç… i amb la mà esquerra… m’abaixaré les parpelles… I bona nit, què hi farem, bona nit… Bona nit, Freda… Freda? Freda…? Ah, ací ets! Uf! Quin descans! Gràcies, tu! Ja sabia que em salvaries. Ah, que bonica véns, Freda! Celestial, tota blanca, perfecta, adorable, com una ídola! I acollidora, somrient… I calda… Calda… Ah i que bé que s’hi està, a la teua sina, Freda! Ets l’àngel…! Ets l’àngel de la neu! Gràcies, gràcies…! On em duus…? Ah, has encesa la llar de baix… Hi crema la llenya a tot estrop…? Sí que em sembla ensumar-ne el fumet… Per això devies haver trigat una miqueta, oi…? Vols dir que calia tant, vull dir, encendre el foc i tot? Oi que no m’oblidava pas d’apujar el termòstat? A vint-i-dos, a vint-i-dos graus, com sempre que som a casa. Trobes que tanmateix en aquestes condicions cal el foc, un foc ben viu… i reviscolador. I tot allò altre, dius…? Tot preparat… Comprenc, comprenc, mercès… Les flassades…? Les begudes…? Gràcies, gràcies, amor! Sempre ens hem entès perfectament… Ets un àngel… Millor que un àngel… Un angelet del cel, diví, miraculós, com se’n diu, taumatúrgic…? Dama blanca de bondat… Fada dels vels vaporosos i perfumats… Te m’enduus als prats eternament suaus i assolellats… Harmoniosa, virginal, mig assumpta… M’embolcalles, m’annexes, posseït…! Ah i que s’hi està bé! Als teus braços, fos en la teua escalforeta… Hi estic com al paradís! Mercès, deessa… Freda! Per sempre més viurem feliços, així, abraçadets… D’aquesta en sortim segellats en unió perfecta per a l’eternitat… Una abraçada absorbent, totalitària, esclatant… ascendent, ascendent… Freda, Freda. Ah… Ah… Quina felicitat!

(…)

Cap a migdia s’aixecà n’Alfreda. Amb el peu, sense voler, trobà la càmera per terra; què hi devia fer? La recollí. Fora, el mal temps continuava. Tot era fosc, ventós, desagradable. Encengué tots els llums. Se n’anà al canfelip. Una cançoneta li rondava pel cap. A la neu virginal, faunes i verges; al pou de les heretges, foc infernal… Quines rucades. Ho devia haver somiat. On es devia haver ficat n’Aristarc? No se sentia dins la casa cap soroll, ni havien pujades de la cuina les sentors de cafè i pa torrat que pujaven normalment els diumenges quan n’Aristarc es llevava abans d’ella. Vols-t’hi jugar que se n’ha anat a veure les destrosses de la tempesta? La curiositat se’l menja sempre. Quina sort, tanmateix; no hem perdut el corrent. Mes renoi… Quina mandra, els diumenges!

(…)

N’Aristarc no s’havia mogut. Ni la ventada rasa no l’havia mogut. Només la nova neu mastegotejada per les ràfegues l’havia amortallat, car, somrient i tot, mes ert i glaçat completament, efectivament, mortalla li esqueia, car feia un parell d’hores o més que era mort.

(…)

No direm ara els crits esgarrifadors (histèrics, en va dir l’endemà a l’oficina en Steve Coffin, qui a l’hora de l’esdeveniment esguardava a la televisió un partit de futbol on els seus acabaven de rebre un altre touchdown), no ens estendrem pas, diem, amb els xiscles esborronadors de n’Alfredeta Raïm quan, cap a les cinc del vespre, el descobrí, descobrí el cos, fet còmic ninot tibat, del pobre Aristarc. Massa tràgic fóra, potser. Amb un petit toc d’horror en tindrem prou, per a avui.

~0~0~

Tweet

q.q. XCV

Mestre Micky Merda, de dispesa en dispesa

Mestre Micky Merda ja havia cremades sis o set ciutats de les grosses – Detroit, Xicago, Cincinnati, Cleveland… – fins que no vingué a parar a la nostra. Això ho vàrem descobrir després que el malparit hagués avergonyit molt maleïdament la mestressa. Es veu que dispesa on anava (ens n’assabentàrem a cops de telèfon entre dispesers); dispesa on feia cap, doncs, dispesa on tard o d’hora s’hi escunçava si fa no fa el mateix esgarrifós incident. Una de les senyoretes o senyores es trobava que, havent cagat, i havent en acabat feta rajar l’aigua del dipòsit perquè s’endugués la gran cagada, el canfelip (la tassa del canfelip) se sobreeixís immediatament i profusa. Quin daltabaix sempre, llavors, i quina immarcescible horror, vós!

De petit (crec que tenia uns vuit anys), doncs diguem-ne que accidentalment, a mestre Merdeta li va caure l’aneguet de goma de la banyera dins la comuna. El va treure mentre sa germana trucava molt insistentment i emprenyadora, com sempre, a la porta del canfelip, planyent-se que si hi cagava veta, que fotés el camp, que ella tenia molta de pressa, que ja li tocava a ella, caralls, i que sempre el mateix!

Mestre Micky duia esquírria i apujada rancúnia a la seua germana, tan presumida i ultracuidada amb els seus catorze anys; tan agressiva i superior que, de tant en tant, li etzibava qualsque carxots i tot. Mestre Micky Merdeta se’n pensà encontinent una de bona: va tornar a embotir l’aneguet groc de goma a la tassa, de fet l’afetgegà al forat de sota el llivell de l’aigua tant com pogué. Després obrí la porta del canfelip i eixí disculpant-se, tot cusquet i arrupidet, amb el caparró acotadet. L’acollonida disculpa li estalvià el mastegot que sa germanota li tenia amanit. La xiqueta es ficà al canfelip a fer-hi doncs la seua molt urgent feina del matí. Al cap d’uns deus minuts, els crits d’esglai, els crits estentoris, els crits esfereïts! Tothom a córrer-hi. Pare i mare abandonaven amb el cor a la boca l’esmorzar i, empenyent fort, badaven la porta… La germana nedava, com aquell qui diu, en merda.

Mestre Micky trobà que allò era un tast del paradís dels infeliços capellans. Meravellós, opim, idoni, allò… allò induïa una pau interior delitosa d’allò pus. Naturalment, ho va haver de provar un segon cop, amb un guant de goma que sa mare feia servir per a netejar la banyera. La segona avinentesa sempre ultra, en aqueixos pruents, delicats, tràfecs, sempre hi és de massa. Sa germana novament envernissada de merda, els pares de bell nou bojament esborronats… Mestre Micky fou bandejat… Li defengueren de mai més tornar a emprar el canfelip… Ara havia de reprendre les antigues mesures… cagant a l’orinal i buidant-lo d’estranquis finestra avall… o ja metre atrevidament el cul en finestra (ah, dolç costum enyorat!), i au; les garrotades que li anaven caient per part dels de casa i els veïns, rai; la fama que adquiria, de brut i d’ofenós, considerablement augmentant.

Tant se val, la qüestió que, a pleret, rebent a tort i a dret sense que allò fes altre que anar-lo escarransint més i més, no pas adreçant-lo molla ni gens, ell rai, tossut, anant fent… I, doncs, mestre Micky es féu diguem-ne gran; abans dels setze anys començà de treballar d’electricista, no pas a la vila d’on venia, a la del costat – Cœur d’Alène – on els babaus qui hi vivien encara no en sabien re. Hi residia en una dispesa. Un altre dels residents de la dispesa era casat amb una dona força cassigall, molt vestida a la moda, i molt fineta també, fent sempre fanàticament cas dels neguits indumentaris més “moderns”; romania, aquesta model de fira, el dia sencer a la dispesa, xerrant i xafardejant, i cosint amb la patrona i amb alguna altra vídua o padrina – era bona cosidora i feia dinerets arreglant vestits d’algunes clientes entre les veïnes. Mestre Micky sovint l’espiava per un foradet – de fet, més que no pas d’enlloc, de darrere la porta ajustadeta de la seua cambra amb el llum apagat. Pel fet que, cosint asseguda, la dona, de vegades s’eixarranqués, o de cops fins una mica allunyada, davant un mirall, s’emprovés qualque peça, tot plegat a mestre Merda al magí li’n nasqueren idees caldes i punxents. Un dia, tornant de la feina, pujant les escales, amb la cosidora venint del magatzem de queviures amb la bossa plena, ara davant seu, abaixà ell el cap tot estossegant, com si li volgués guipar cuixes amunt, alhora satisfet (i somrient intencionadament) que ella se n’adonés. La dona el reptà – Pocavergonya, ja li ho diré al meu home! De fet, la cosidora ja ho va dir tot entrant a la dispesera, i les dues dones es foteren un panxot de riure davant mestre Merda mateix.

Al cap d’una setmana de l’irrisori incident, mestre Merda (qui es va fer el malalt tres o quatre dies i romangué doncs dins la casa covant la seua “malaltia”) sabia a quines hores aproximadament la dona qui l’havia humiliat anava a cagar. El darrer dia de la seua malaltia, ell va anar al canfelip deu minuts o menys abans no li toqués si fa no fa a la dona d’anar-hi. A la tassa hi va endinsar la sabonera, la conquilla que servava el sabó del rentamans. Quan la dona anà a cagar, allò que s’havia escunçat feia anys amb la germana de mestre Micky, s’escunçà doncs de bell nou. La tassa embossada, la merda sobreeixint, els esgarips esglaiats de la pobra dona. Com se’n reia ara ell, amb aquella excel·lent revenja seua, dins la foscor rere la porta del seu pudent recambró!

Després s’hi avicià. Mestre Micky Merda hi tornava i hi tornava, i cremava així vila rere vila, com he dit. Ara, cada vegada, de dispesa en dispesa, passant davant la senyora o senyoreta més esvelta i elegant de la dispesa, la dona qui, pretensiosa i ultratjant, mai no li voldria permetre la floreta o la insinuació més petita sense alhora viltindre’l i tractar-lo de brut, i de naquis i d’impotent, la dona doncs qui ell vol avergonyir davant tothom… doncs quina casualitat, tu!… Qualque decoració de la paret – sempre “accidentalment”, és clar! – hi cau… O és el raspall d’escurar la merda rebeca qui roman enganxada a la tassa que avui s’escau, per qualque estranya misteriosa voluntat pròpia, que ei, es desprèn o es descargola del bastonet qui el serva i, al forat d’endur-se la brutícia, “malauradament” i “inadvertidament” durament s’hi encasta, mortífer… O l’esponja del bany… O una tovalloleta de fregar el cony… uns bolquers… unes boles de plàstics i paperots de la paperera mateixa del canfelip… roba bruta… Ell rai, sempre trobant quelcom o altre per a embotir-hi, i atapeir-hi i afetgegar-hi… Mitges penjades, bragues, mocadors… Sempre embossant la tassa amb tota mena d’objecte adient, i amb allò avergonyint a mort doncs les senyoretes i senyores qui, en acabat del seu fatídic pas i desastrosa ocupació, també vénen a cagar-hi… Sempre el mateix penós panorama catastròfic… Bromeres repulsives rai, i els crits molt estridents de fàstic i de por… I, d’ell, les amagades molt garneues rialles.

Fins que es repeteix i el foten fora. I ell rai, d’electricista a una altra banda… I si ha “fetes” sis o set dispeses a una vila, doncs som-hi, ell i la seua barça de les eines cap a una altra vila, això rai, se sap llogar a mant indret…

A casa nostra hi enxampà la nostra mestressa mateixa… La mestressa de la nostra dispesa d’estudiants era jove, bonica i cardadora – una beutat amorosa. Si va acceptar mestre Micky Merda era perquè va aparèixer una nit de vent i neu i, compadida, li va dir que (beta merdós, homenet de no gaire categoria) podria clapar-hi aquella nit i prou – tret que mestre Micky va caure encara “malalt” i l’endemà la mestressa (qui té un cor monumental) no el va voler ostar; al carrer hi fotia un fred!

I mestre Micky miquetes, mestre Merda merdetes, sempre ha estat bon pagador, això també; per poc que mai guanyi, atès que cap “vici” no té, doncs… – (home, cap vici tret el d’embossar cagadores). La qüestió que no trobes raó d’expulsar-lo fins que te n’adones que té tendència a repetir la proesa… de perdre-hi, dins el fred seient del canfelip, quelcom o altre que l’embossarà.

Quan, fent unes quantes de trucades, ens vam assabentar que aquell podrit carallet tenia aquella manera maniàtica d’humiliar femelles, li volíem fotre un tacó d’escarment. Vàrem publicar el seu nom i els seus crims per la xarxa, i diguérem per correu electrònic a tantes de dispeses com vam trobar que ens avisessin si mai hi feia cap aquella mala peça.

Mal fet, car ell mateix devia veure el seu nom anunciat arreu, i se’l devia doncs canviar… Ara vés-li amb un flabiol escardalenc darrere… Potser ha passat a l’acte al Canadà, o a Sudamèrica, o, qui sap, car deu ésser bon electricista i feina no li’n manca enlloc.

És a Europa ara? Vigileu tots els qui viviu en dispesa… Mestre Micky Merda us obturarà el canfelip… juga-t’hi el que vulguis… segur! I llavors ai, alguna bellíssima boníssima escalfadoríssima dona, rebre rai; traumàtic i tot, no gens catàrtic ni pensaments. Salvem-les, salvem-les, si us plau!

(…)

[Master Micky Merda, repeat offender – or revenges of a shitty beta

His first victim had to be his own too abrasive big sister – the yellow rubber ducky getting into the toiletbowl somehow… and the evil crazy sister shitted all over… hey, and how had he relished the beautiful result… so much so that he had to do it soon after… bad idea, though… only eight years old, and already banned from the bathroom… now he had only the chamberpot… and the window… (but ah also the sweet classic nostalgic image of the ass out the window!)

He never learned… he had to try it again, always… and in each occasion… the second time he did try it, indefectively proved to be twice too many… Soon he was out altogether… Nowadays not a flophouse from Chicago to Cleveland to Cincinnati… to you name it… would now take him… He had burned down many cities then, before he came to ours… and did it to us, his dastardly act. So, pay heed everyone concerned to what we are saying, ok…? His method follows straightforth.

A handy worker, a handyman with the meek mien to get easily hired here and there, he’d go from flophouse to flophouse and, sooner or later, once he had roughly reckoned whatever happened to be the regular times… for the regular ladies… to “go”… then, during one eagerly awaited, very inspired day, all of a sudden… with the hour of truth calling to “nature” one of the… let’s say one of the most sassy and arrogant (or flirtatious, but never with him) of the lady residents… and the beaut rushing to the john for her secret tryst with the sensitive product of her bowels… for she needed indeed to “go” big… Lo! he’d just happened to have been there first… and (always “accidentally”, mind you!), every time something solid would “inadvertently” have flown off its handle, as it were, and, with a purpose, that solid thing then would’ve dropped inside the toiletbowl… A decorative shell from the wall… Or was it the self-willed brush itself that would have gotten unstuck from the toiletbrush stick and…? Or say maybe already that a big piece of soap had “fatally” flown in… And what about some panties now in a bunch, erstwhile last seen drying over the tub…? Whatever. No mistake, though; all said and done, something or other would always have gotten pushed hard into the hole… And then, after the lady had consummated her private somewhat dirty exploit, and so afterward she had coyly flushed… in order surely to as quietly as allowed bury her odorous criminous sin into the unsuspected elsewhere of watery oblivion… Alas, the ominous rumble, the looming stercoraceous cataclysm, and finally the pouring… the outpouring of unending shit, and the dismaying uncoiling of the exploding serpentine turds… And with it she got flushed herself indeed, and how, and worse… the burning pall of red-hot shame descending all over her… not unlike the very ordure that in the hysterical meantime, overflown, was varnishing her feet, and legs…

The ordure, the ordure… the foamy sticky crap would flow over the toiletbowl… and the screaming guilty lady… what…? A horrified mess, a panic-stricken, despairing gorgon… you bet! And the flophouse stinking much worse than ever yet… and the foul waters seeping through, and filling up the floors… and falling on the stories below… The universal commotion, all told!

Master Micky Merda is now a marked man… Watch out all you flophouse managers… If anyone – for surely by now, with such hungry fame biting his heels, he must have changed his name – … if anyone at all ever accomplishes such prowesses in your hallowed abodes… please don’t let him apologetically flee… don’t give him the boot either… no… hold onto the fucking beastly bastard for us… for we owe him one… a big one!]

~0~0~

Els quecs — llur poderosa atracció sexual

He despès el jorn sencer a l’oficina de correus a rembre-hi uns certificats adreçats a la dona i que el carter no ha pogut o volgut jaquir a la bústia de ca nostra. La claror del matí i llavors la del migdia i la de la vesprada s’han anat pansint, pansint. Els buròcrates rere el taulell anaven tornant-se, i jo restant enrere, inatès per molt que de tant en tant, humilment (és a dir, com cal, o és pitjor, car llavors se t’emprenyen i, rancuniosos, el paquetet ja l’has vist), hi insistís. M’he avesat a la sala d’espera (tot plegat, en el seu ambient alhora ensopit i neguitós, i també en el seu aspecte físic de bancs arrambats a les dues parets, una davant la porta i l’altra davant el taulell, molt semblant a la sala d’espera d’un hospital no gaire boiant). Sense que cap dels buròcrates nou-arribats em poguessin tampoc resoldre els taps que obstaculitzaven el lliurament dels misteriosos patracols oficials de la dona, per a mi el busil·lis raïa en com esmerçar l’estona.

Llavors m’he entretingut tractant d’arreglar una finestra alta que tancava malament. Després, qualcuns dels qui s’esperaven com jo, tret que havent fet cap més tardet, ja em prenien per qualque tipus d’operari llogat — un altre ergastre no gaire viu fent tanmateix el viu i la viu-viu pagat per l’erari.

Tot i que m’hi he esmerçat de valent i hi he parat tant de compte com he pogut, al capdavall no hi he reeixit gens i ho he hagut de jaquir estar. He davallat arrupidet de la tauleta on m’havia enfilat per a atènyer el forat malclòs, i he abaixats els ulls, tot penedit, mentre damunt meu la finestra ha romasa espatllada — de fet, ara, mercès als meus esforços, una mica pitjor i tot que no abans.

Aleshores, a pleret, ha arribada l’hora on l’oficina deia prou. Algú de rere el taulell ha dit: Ladies and gentlemen… pleguem; tornaran demà, si els plau. I han començat d’apagar els llums.

He fet cap a casa que el vespre ja feia estona que havia estat encetat. Tantost he oberta la porta la dona m’ha fet sàpiguer que sopàvem fora i que m’afanyés.

En acabat, sopàvem doncs a cals seus amics i hi havia a taula un vell d’uns noranta o cent anys qui, quequejant, explicava matèries filosòfiques pregones rai.

Enllestits, dient que quines hores de la nit, quan la gent més decent ja s’era colgada l’estona que devia fúmer, en acabat doncs d’acomiadar-nos dels gentils amfitrions i tot allò, i ja érem dins el cotxe i la dona, abans d’engegar i posar-se a menar (sempre mena ella, és clar, car és qui en sap) ara em diu: Toca’m el cony — i se m’eixarrancava adientment perquè pogués ficar-hi els dits… i renoi els mocs! Els mocs del cony li rajaven fins a mitja cuixa.

—Perdoneu, deessa; no n’endevín pas la causa; cap dels convidats a l’àpat no semblaven gaire mascles. Pus tost matussers burgesos d’irritant conversa, com de costum.

—Carallot, no sabràs mai què engresca de debò les dones. A mi, els quecs, no sé ben bé què deuen tindre, que sempre em mullen el cony una barbaritat, sempre més que no els altres, per ben plantats i masclots que siguin. I si el mascle és quec, llavors ideal, és clar.

I ara ha engegat i som de tornada cap a casa, i em va contant coses escaients a l’afer. Diu que qui sap. Que potser fos que una de les possibles causes que els quecs tant me l’encenguin, pobrissona… ragués també en el fet que la quequesa mateixa (la quequesa en els mascles, és clar), li produeix, pel fet de l’insistent catric-catrac mateix del verb incomplet, al seu ímpetu lúbric de dona molt calda, diguéssim, la imatge de l’acte sexual mateix, i aquest degudament perllongat, allargat fins a cada orgasme repetit del mot finalment i triomfalment ensopegat.

Entre les coses que em diu llavors sobresurt la prop-següent, em sembla. Em diu que quan tenia uns sis o set anys — i ja cardava aitan sovint com podia, i açò amb minyons molt més grans — de dotze i tretze anys i tot, i de quinze i de setze — es veu que un jorn cap al tard, eixint a deshora de la masia, anant segurament a trobar-se amb algun marrec a la borda de l’hort — tot d’una, l’esglai! Car, traient el nas d’una cantonada, un home bestial, qui s’esqueia de treballar al mas de temporer, per a collir-hi cireres (o arrencar-hi cebes, o a veremar, qui sap), au, que me la va enxampar i, d’una revolada, se l’endugué a sopols, com una ploma, rere el corral i, damunt el femer mateix, llavors la va violar ferotgement.

Ara, aquell energumen, com dic, era molt fort i despietat, i s’escau així mateix que mentre se la cardava li anava dient tota mena de grolleries molt crues i insultants, i no cal dir d’allò més eròtiques, impúdiques, ontoses, valents — la tractava de puteta i pitjor, i li allevava xacres rai, com ara que li agradés palesament massa de cardar, i la blasmava per tindre un cul ja més burxat que el trau de la comuna mateix, i, en fi, no s’estalviava pas d’adreçar-li, bleixant i panteixant feixugament, pler d’altres obscenitats i brutícies semblants. Tret que tot allò, alhora que l’home satànic me la manxava com un desesperat, li ho anava dient amb un quequeig que, degut a l’excitació de l’instant, esdevenia més i més estireganyat i estrident. Car hò i tant, l’homenot salvatge era quec — i era potser el fet mateix d’ésser-ho que l’havia empès a fer-se, amb els anys, tan poderós i musculat, monstruós. I pel mateix cantó era plausible que fos aqueixa la raó per què, a còpia de rancúnia contra tothom, alhora hagués esdevingut tan rude i agressiu, i cruel.

Tot en tot, amb aquell home tan dur i gegantí, la xiqueta va comprendre que cardar, cardar, podia ésser molt més (i molt millor, no cal dir, em diu ara la dona) que fins llavors no s’havia pensat. Tant se val, la qüestió, tot plegat, que l’acció espectacular del quec tan decidit, i el fet mateix que quequegés, es veu que romangueren cremats indeleblement al sistema límbic de la meua dona. Trobava efectivament que el fet de quequejar — el ca-ca-ca-ca-cà sincopat del quec — figurava simultàniament l’acte sexual ideal — tot aquell manxeig sobtat i insistent, ardit i violent — i així els estigmes del delit se li oscaren càusticament a la part del magí més llefiscosa, lasciva, animada i amorosa.

Jo deia que sí, que sí, mentre conduíem de nit a casa — sempre dic que sí a la dona — i encara més falaguerament i enganxifosa quan s’embala a dir-me intimitats, és clar.

—En acabat de rebre repetidament la copiosa semença d’aquell homenot fet i dret, i com cal, i masclot, aquell home de debò, qui, un pic servit, ell rai, em va fotre un mastegot d’advertència (i l’endemà, l’ull de vellut, dient-los que havia ensopegat anant a cagar fora), abans no m’afegís, amb un empentota, de fems al femer, jo xiroia d’allò pus, convençuda que aqueix cop n’havia esdevinguda degudament prenys. Que triomfal em sentia! Em guaitava aquells dies mos pares com a dos desgraciats fracassats, cansats, envellits, nyicris, sobretot comparats amb el magnífic exemplar qui fóra ben aviat el pare de la meua excepcional criatura — i, ni cal dir, em guaitava els cardaires d’abans com a miquetes i merdetes, i faldilletes, incapaços de fotre’m fills sensacionals com els qui ell em devia haver fets.

—Admirable, deessa!

—Tret que… les setmanes (dues, tres, quatre…) s’escolaven, i què. La panxa no em creixia molla! Llavors vaig començar de renegar, de flastomar, de cagar-me a tort i a dret en tots els déus… car aleshores, infantiloide com era, no gens avesada a la ciència, encara creia en déus i diables… doncs açò… em cagava en tots els déus més o menys escaients, culpables… el de la gestació, el de la concepció, la generació, què ho sé! Tots els déus implicats… perquè els malparits no havien volgut beneir-me amb el fruit tan desitjat (i com m’ho faria després? Amb l’home, aquell monstre únic i meravellós, qui l’endemà pots pensar! Havia desaparegut del mas, saps?).

—I tant; per dissort, ai llas.

—Doncs bé; fos pel que fos, per qualque efecte mental o místic, vés a sàpiguer, tu! Aquella nit claferta de trons i de llamps on omplia encara més estentòriament, enmig l’era, exposada als maleïts elements, omplia, dic, de penjaments i de renecs com més anàvem més agressius, més sacrílegs, més apujats de to, boigs, desfermats, els merdosos déus qui tant m’havien fotuda la puta guitza no volent-me donar el fill del meu molt immens heroi, doncs… ep! Tot d’una, d’espetec, nyec! Vés a sàpiguer ara per quin càstig si fa no fot diví, o pus tost per quin mecanisme psíquic molt estranyet, de cop i volta, com dic, som-hi, se’m baden les portalades del cony i ploc-ploc-ploc… ploc! Que ponc i ponc… i ponc… i ponc! Allí mateix vaig parir quatre petits dimoniets!

—Òspima, vós!

—Sé que eren dimonis perquè portaven banyetes als caparrons, banyetes vermelles, roents; i llurs potetes eren de cabra, i les cuetes bifurcades, i amb sengles plomalls tots esborifats al bec…

—Açò és codonys l’estrany! I què en vàreu fer…?

—Tu què hauries fet? Quin desastre, tu, quina espifiada, i quin desencant! Els prenc tots plegats — i cremaven! — i els duc, sota els llamps i els trons, fins a la soll; i els hi llenç, amunt va, tanca enllà, avall. I es deixondeixen, i que contents! Vull dir la truja, i els bacons i els garrins, i apa, som-hi, ells rai, ganuts, dentegades amunt i avall… i, mig cuits i tot, se’ls cruspien tanmateix en un tres i no res.

—Quatre dimoniets, eh?

—Quatre, quatre; quatre ensems!

—Tots de cop, oi?

—I que cremaven i tot, sota la claror i la roentor dels llamps.

—Açò sí que fou doncs estranys, deessa. I tant. Ara, el que, si em permeteu, no trob gens estrany és açò altre dels quecs, veieu? Que us facin rajar tant el cony. Natural, oi? Quan hom hi pensa… llur staccato és d’allò més sexy! Ver!

—No pas…?

—I ta-ta-ta-tà… ta-tant!

—(…)

—Ai perdó! Prou sé que fer el ruc no em servirà de re! Al contrari!

—Abans d’anar-te’n a clapar netejaràs la cuina i les sales de bany, que abans que tornessis de correus hi havíem tinguda una certa… activitat; i deuen fer força oi. I au, que caic de son.

—Sí, deessa; bona nit; mercès…

—I prendràs esment que totes les finestres tanquin, ca?

—I ta… ta… Vull dir, bona nit!

Se n’anava badallant a matar l’araig després d’un altre jorn molt ocupat, i, ambtant, jo, alat, m’enfugia per una de les finestres de mal tancar. O ho somiava.

Fotent el camp cap al camp a cagar-hi alleradament i, amb la cistelleta del llacet rosa i blau al braç, alhora trobar-hi pler de salutífer nodriment. Nyam-nyam!

Tret que dec dormir, somrient, home feliç (felicitats!) qui só, tot sol al racó, en acabat de la feina ben feta, satisfet. Al vèrtex nemorós del tòrax, el limbe fosforescent al regle de mon carall trempadet mesurant avui vint centímetres o més; i al vòrtex sens fi del meu meliquet, que va burxant-hi com cercapous salivós el polsegós flairós cinabri; mentre a la gola, el vodka pectinat, acrobàtic, m’hi rellisca com lleterada dels vers homes, de qui l’activitat potser havia tinguda lloc als indrets que suara aitan nets, pobret de mi, no netejava.

Ah, fantasies delitoses del son! Que lluny som, benaurats, dels tètrics sopars de condemnat a mort per a la matinada!

~0~0~

Nictolúcides aigües qui no mullen

Meravellat, els deia guaiteu, guaiteu!

I ells feien que no, que no veien re.

I llavors hi queia,
car… havia oblidat que
només el qui el somia hi veu,
dins l’eixarm de les pregones aigües
resplendents
del somni.

~0~0~

Colom al cel

Colom d’iridescent pèl moixí,
aquest matí em tocava morir,
mes sabia que venia al vespre la pluja,
i, amb el Sol colgant, l’arc de sant Martí —

arc de sant Martí on fa bo de morir.

Nós qui emblemàtics duïm,
del coll, el pèl moixí tornassolat,
coloms, tudons, xixelles,
on tornaríem… sinó al Sol
pel mateix camí de l’arc de sant Martí?

En hiperbòlics vols acolorits,
lluny dels estocàstics titelles
i de llurs fats espantalls,
per l’arc del plugim,
pont cap al Sol qui mai no es pon,
ultrant els límits,
reabsorbits per les avials badielles,
al tan gruat somni adolorit
de l’inflamat corquim
de l’oceà angoixat del cel ascendim;
pel pont fugaç, ventís,
en sublimat irisat plugim transcendim.

De la gastronòmica veça a la bessa astronòmica
que, per l’arbre del Sol,
ens duu a la rel de l’esclat,
on la gamma cromàtica, desclosa, es resol.

Closos de bell nou en magrana o ou,
volves o volàtils esferes sense becs ni arpelles,
dins la llet del Sol al xup-xup bombolletes,
en esclatades colors prou tost ens espargim
en el somni d’ésser, en fi, fi bocí d’allò més fi:
miratge enjòlit o arc de sant Martí.

~0~0~

Aristarc Verdura, mort i resolt (38)

Aqueixa és l’altívola casa on em plau, beatífic, de romandre-hi… fins a la fi del somni; fent-hi vida camperola, pausada… i bonhomiosa, i semi-solitària. És dalt el turó aspriu i s’hi veu, quan surts per la porta de baix, l’estesa excelsa de valls verdes i muntanyes llunyes. I a l’esquerra, damunt un altre turó, hi ha el poblet, i rere el poblet, retallat al capdamunt de la carena, l’imposant castell. I a la dreta, damunt un tercer turó de vessants suaus, hi ha el campament d’estiu amb tot aquell bé de déu de jovent… i llurs tendes i envelats i llurs innombrables inventades banderes tacades amb tota mena de joioses colors… Ah, que és bonic pels matins veure-hi eixir en delitosos eixams tantes de minyonetes de cuixes llarguetes qui se’n van a banyar al Noguereta, o al Turbó, o al Francolí o al Flamissell… encara no he decidit com es dirà el riuet. Cada dia, esmorzat, davallaré de casa meva… passejaré sense empudegar ningú pel “meu” paisatge gairebé desert… hi faré una miqueta de pastor… em beuré una cerveseta esguardant el ramat qui sesteja i els moixons qui hi vénen gentilment a esplugar-los… mastegaré pa corretjós i formatge sec… i empaitaré amb la gaiata qualque salvatgina… i herboritzaré… i em banyaré els peus a un revolt de la riera… i xiularé amb les canyes… i caçaré qualque bolet…

Un soroll de quelcom que em queia molt a prop em va despertar. Vaig guaitar girientorn. Cambra totalment nua, estreta, escarransida, aïllada. Silenci absolut. A cap de les altres cel·les abandonades no hi viu ni una rata (què hi menjaria? si hi hagués cap crosteta perduda l’hauria trobada abans jo). Què pot haver-hi doncs caigut? Clapava a terra, vestit. Aquestes són totes les meves possessions: les sabates, els pantalons, la camisa, la jaqueta. Tot això ho duc posat. Cap de les quatres coses (i cap parrac o descosit que se’n desprengués tampoc no faria cap espetec com el que he sentit) no ha poguda pas haver caigut. Car no he caigut pas, jo, qui les portava; era jagut a terra com en sóc ara. Tret que hagués levitat mentre clapava… i el batzac de l’eixoriviment al món del… no-somni fos el soroll que sentia de quelcom que queia, sec. Què més tinc? L’espelma, la capseta de llumins. Un llapis a la butxaca. Aquest paperot on escric això. Un mocador força llord. Un carnet d’identificació. La foto d’un gat. Un bastonet dolç. Res no ha caigut, tot era a les butxaques…

I llavors hi caic. Enmig de la nit, en el silenci absolut, m’ha caiguda pels voltants l’ànima de n’Aristarc. Pobre xicot, s’ha degut haver mort en aquest instant mateix. “Bona nit, Aristarc; bon repòs! Demà dematí aniré a l’hospital.”

I no vull pensar-hi més. Ja veurem demà què faig. Buf la flameta de l’espelma i torn a jóc. Tret que adormir-me de nou em costa. Em neguiteja quelcom. El meu amic Aristarc Verdura, el visitava ahir a l’hospital dels indigents…

(…)

—D’indigent a indigent (em diu), què fa la gent quan es mor?

—Doncs (li dic) posen llurs papers en ordre, llurs negocis en regla, dicten llurs disposicions… Fan un testament, nomenen un marmessor qui els meni a bon port els darrers desigs llurs…

—Això farem (em diu). Tot el que tinc t’ho deixaré a tu.

—Tens gaires milions amagats? (jo, fent xanxa).

—Tinc els pantalons, les sabates, el llapis, el mocador… Tot això ho hauràs de cremar… Qui sap els polls, i potser els microbis d’aquesta infecció que se m’enduu al clot… I, parlant de clot…! Hi ha la qüestió del cos. D’això sí que caldrà que te n’ocupis (em diu, una mica esverat, panteixant una mica més feixugament).

—Què vols que en faci?

—Havia pensat en cremar-lo. És més net, no creus?

—I la pol·lució? Diuen que afegir fum a l’ambient, no hi ha res pitjor per a perjudicar la terra. I ja sé que, com a mi, t’agrada molt la natura, els ocellets, els bolets, les herbes, les ovelles, les jovençanes qui es banyen als rierols i als estanys…

—Tens raó! Què doncs recomanes?

—Diuen que el més amic de la terra és que et colguin en terreny pobre. Així engreixes la terra, vull dir, em comprens, la fas una miqueta més agrera i feraç.

—I la pudor? I el fàstic?

—Ja veig que no et fa gaire gràcia. Saps allò dels… com se’n diuen… em sembla que se’n diuen zoroastrians… Són tan rucs com els cretins, però potser una mica menys… No sé per què ho fan, em sembla que per la famosa bestiesa de la “resurrecció de les carns”… en tot cas… posen el cadàver al terrat, que hi baixin els ocells a menjar-se’l, i quan el tenen ben rostat, no sé què en fan amb els ossos, potser els posen en lloc adient que es petrifiquin si fa no fa… La qüestió que quan li toqui a la carn de ressuscitar ja sigui enlaire on se l’han enduta els ocells, i es pugui doncs afegir al ossos tots nets… És clar, tot això suposant que els ocells no l’han abans convertida en merda… I en tot cas, com tu dius, és més net que no deixar que es podreixi sebollida i pudint qui-sap-lo…

—I les cagadetes d’ocells també femen el terreny…

—Tretes les que ens cauen al cap.

—És un bon sistema, tanmateix.

—T’hi apuntes, doncs?

—Si no hi ha res més…?

—Home, pots oferir el cos als carnissers de la ciència… Potser aprofitaran alguns dels teus òrgans per a perllongar una miqueta més la vida d’un altre desgraciat… O potser només hi faran experiments…

—Ah, això m’esgarrifa, els malparits!

—Si vols aniré ara sortint a la biblioteca, i passaré demà a dir-te quines més bones solucions hi ha als llibres…

—D’acord, i perdona per la feina que t’estic donant.

—Res, home; què altre vols que faci?

(…)

Així vàrem quedar. En no res. I tenia tota la raó, el pressentiment nocturn realitzat; n’Aristarc mort si fa no fa al mateix instant on la seva ànima empedreïdeta em queia al costat i m’espatllava el somni i la tranquil·litat. Car de bon matí sóc a l’hospital, i m’ho asseguren. Ja em coneixen, ja els havia mostrat ahir el paperet signat per n’Aristarc Verdura dient que ell em declarava el seu marmessor… I ara, al taulell, em diuen que efectivament s’havia mort durant la nit… segurament (mes com no tinc rellotge no hi puc ficar la mà al foc)… segurament a l’hora mateixa on, com dic, me’l sentia esbaldregar-se’m a la vora. Em diuen que el tenen a la nevera del soterrani. Que me’l puc endur quan vulgui.

I així és com em carreguen el mort del meu amic Aristarc. Què en faré ara? No teníem res decidit. Tot poder és patològic. Tantost tens gaire poder, les tendències se’t torcen cap al cantó repel·lent. Només els indigents som gent sana. Tant se val. Mes ara què? Infectat amb aquest nou organisme, el cos de n’Aristarc, amb el qual puc fer allò que collons em roti, em crec superior. Com eradicaré tal xacra del meu caràcter; en altres mots, com me’n desempallegaré, del mort i doncs de les meves ínfules de superioritat que em fan agressiu i criminal, feixista i datpelcul.

Anem junts als canfelips públics, jo i ell (ell, mon enorme farcell), i ens fiquem en una de les cagadores. Ni ell ni jo no reeixim de cagar. Mai no hem pogut en públic. Una vegada, fins i tot, quan encara era jovenot i mig presentable, em detingueren i m’encofurnaren a la cangrí, només per haver fet veure que em cagava (i només hi era per a veure cuixa…). La cosa anà així… Vagarejant, m’ensopeguí amb els començaments de les classes en una escola per a pobres. Hi havien moltes motes de xiquetes — partenòfil, en sóc d’allò més llépol (de les xiquetes, no pas de les motes). Me n’adoní que els llocs de fer-hi caca i pipí eren dalt una plataforma a la qual s’arribava per unes escales de fusta totes desballestades. Com les cagadores mateixes eren fetes de fusta, i la fusta era tota foradada, m’havia dit que, si hi pujava, hi veuria molts de petits conyets (són els que més patxoca trob que foten). I per ço feia veure que em calia anar-hi de totes totes. La dona qui vigila (una vella esquerpa, vestida amb cassigalls), com em veu tan desesperat, em permet d’entrar en un dels dos canfelips improvisats. Per dissort, aquell canfelip només tenia porta a la façana. Part darrere era tot descobert. I al mateix replà hi havia una botigueta on una marmanyera dispensava pastanagues, naps, i nespres i codonys. Les clientes xerraven molt. Però tot d’una totes tres o quatre han aturat de garlar. Ara tothom em sotjava, tothom em tenia fix a l’ull, em fitava, cadascuna de les donotes prenent alhora un posat molt poixèvol, de jutge de censura. I jo fent palesament forces, tantes com puc; i el resultat… res de res. És clar, no podia, amb la presència de tota aquella gent. I tampoc no podia espiar les minyonetes del costat. Així que quin altre paperet! Llavors algú ha sortit a avisar el guàrdia de tres o quatre cantonades lluny. Ha arribat amb l’arma fora d’estoig i tot. Tafoi, quin record més lleig!

Aquest canfelip, rai; és dels tancats. I ara que hi som sols, desembolicava el paquetot una mica. Aristarc, com t’has tornat? Tot ple de cuquets se’t belluguen, letàrgics rai, i grassonets, i irriten l’ambient; quines afliccions terribles no causaran en l’aire que respirem? Cròniques deficiències respiratòries segurament.

I a poc a poc, tant guaitar-me’ls, per comptes de profilàcticament o teràpicament, o com se’n digui, fer-hi quelcom, el que faig és, mímic rai, acabar fent la mateixa cara que els cuquets no fan. Anava i tot a fer-hi un mos, dalt, al muscle del pobre Aristarc, quan algú del costat és plany de la pudor.

És merda el que caguem, company! (que esgarip). Mes ja sé que no és prou. Que dels canfelips públics i tot és hora d’emigrar.

I tinc gana i no puc anar tant carregat fins als menjadors per als pobres, i no crec pas tampoc que, un pic arribat, m’hi deixarien entrar amb la mòmia pudent.

—Què faré, què faré?

I si l’encolomava al mateix clot, aprofitant qualque altre funeral que tingués lloc al cementiri més proper? Bona idea…? No se n’adonaran si jaquia relliscar el paquetet mig embalsamat i en tot cas ben abrigat d’en Verdura mentre hi aboquen la terra? Ep, com qui no hi és, tot passant passant, esmunyim-l’hi d’estranquis, i continuéssim envant, xiulant respectuosament, atesa si fa no fa la cerimònia.

O què me’n dius d’un nínxol a mig tapiar? Si els distrec dient-los Guaitin, guaitin, un pitecantrop hermafrodita, força higiènic tanmateix, tret, pobrissó, que amb les hemorràgies dels hemorroides concomitants a l’ofici…? Cavà que per tal d’escatir-ne les innovacions anatòmiques, la maxil·la esfenoide i l’apòfisi xifoide, diguem-ne, i llavors, què ho sé, els estranys músculs i venes i ossos exhibits, els còndils, els tendrums, i, ni cal dir, sobretot, parlant d’elàstics tendrums, els múltiples esfínters a la carranxa, cavà, dic, que perdrien l’equilibri i tot, bo i torcent el coll dalt la bastida per a ullar-ho tot millor, vull dir, els paletes qui tancaven el forat…?

Suava suara, tan carregat, camí del cementiri, i, llavors pitjor, car tot d’una s’ha girat un vent pluig. I, al rabeig de la llorda mortalla, avançava a tentines, com a l’agre del repapieig — dos indigents ja sense titola qui, patint patint, s’estintolen, patim-patam, cap al darrer mèdol, o born, de llur bord trajecte que ara se’ls esvaeix com la visió; dos vells oldans qui, mig morts, a les últimes, es porten ells mateixos, corcada crossa cascú de l’altre, a l’indret adient per a fer-s’hi ja colgar. La societat ens hauria d’homenatjar pel servei que li fem — inservibles, ens ostem del mig, com els millor educats. Per comptes de què, ningú no en fot gens de cas; a part que temen la tempesta, i per ço els caminants no caminen, corren; i els vehicles són gargots esventats.

Ara el vent és ferotge. Volen arreu pàmpols, teules, tomàquets, cadires, escultures, finestrons. Em pensava que hi hauria més familiaritat en temps de crisi — gens de modèstia entre la gent, és clar, amb les faldilles enlaire, mes, si més no, més ajut mutu. Doncs no. L’únic qui carrega el mort, encara sóc jo. Ara que, també, em fa de contrapès, de com se’n diu, de llast. I em mantinc a lloc, no pas gens mogut, tot i que bufa i rebufa l’huracà.

Si el jaquia anar, pobre Aristarc? On aniria a petar? Segurament a la taula d’un cirurgià afeccionat. L’en dissequen el cadàver, li’n cerquen els procariotes i d’altres ninots i pòlips, i hi il·luminen les cavitats, i diuen eureka sovint, com si es piquessin els dits en arestes, o els pruïssin fiblades de cnidoblasts. I així anar fent. S’escola la procel·losa, tètrica, nit. I quan l’han pràcticament obliterat, bocinets per ací, bocinets per allà, au. El miracle es resol al forn…

No sé per què me l’esm rostit, servit en plàtera amb taronges i cebes, catiu Aristarc!

Car queia en records… Remembrant sentors d’infantesa, em tornava tot tendre i dolç part dedins. Al forn, pels volts de nadal, hi còiem (coíem) garrins. Els accents de ma mare em gombolden i bressolen amb el vent. Quan hauré oberts els ulls, me n’adonaré que el cos de n’Aristarc m’ha fugit de les mans. Se n’ha anat amb la sobtada riuada, com d’altres despulles de vaques, gossos, gats, cabres, humans, tots damunt davall, cap a les clavegueres, els rius, l’oceà insadollable, indeturable, inestroncable, inacabable de tots els morts de totjorn – els d’abans, els d’ara, els de després…

Me n’adonava que caminava sol. Només queia ara una plugeta dolça — tot pel carrer era lluent, envernissat… Tot era neteja. Tots els morts d’avui l’aiguat se’ls havia enduts qui sap a quins llimbs atapeïts de voltors i cocodrils.

—Ah, i que bé que s’està sol! I que bé que es camina caminant sol!

Car hi ha res al món més ensopit i depriment i ruïnós que les reunions amb la família, o els passeigs pel parc amb la família? La família, vós! Cascun dels membres, dels lats elements, un altre pes mort! M’hi moria de tedi i de fastig. D’irritació. Ara em venia amb desgrat tot a l’esment. Car el pitjor era quan de cop-descuit queien quatre gotes. Compel·lit inevitablement per la seva mania, mon pare confonia llavors el seu nas per un paraigua — i es delia per obrir-se’l i s’hi escarrassava i s’hi basquejava, i en perdia els collons, i s’hauria espellat allí mateix, s’hauria escorxat de viu en viu, només per a obrir-se el paraigua (que no era sinó el seu nas). I l’únic que el deixondia del seu malson despert era uns quants de trets gitats de ben a prop. Els espetecs el tornaven màgicament a la realitat – la realitat pansida i insofriblement soporosa. Per això tota la família anàvem armats, no fos cas.

Qui no va armat, ja l’ha cagat, dèiem a casa; i és l’única que cosa que mai vaig sentir-hi de mig interessant.

I ara havia aturat de ploure i tot, i tenia les mans enganxifoses, els dits com llimacs. N’Aristarc sencer, inclòs els seu crani òptim, se m’havia anat fonent fonent… abans la tempesta i el torrent i tot no me l’arrabassessin d’empertostemps. Tampoc no l’aniré a cercar enlloc. Qui sap on deu parar ni raure, ni si encara rau enlloc.

A poc a poc, m’he anat tornant novament l’esteta qui bípede i amb pas acurat s’enfila pels solcs polvoritzats dels camins menys fressats. Xop, goteig substància. Em migraré si bad gaire.

Rabent ara, enyorant doncs la casa dels somnis, no m’inhibeixc. Espontani contra la bonior dels borinots alarmats dels serveis d’urgències, m’envol, ocellesc. I el díptic historiat dels oronells m’afina l’olfacte — m’hi ensum el verd fosc i feraç, i, amb el verd pregon, la llibertat del son on la son ombrívola em mena. Casa dels somnis, on hi faig d’aventurer; la casa on hi viu el bandoler Manel, bandoler inactiu. I em somorgoll, tendinós, dins el bosc.

—Tomba’t cap a mi, vols? (em diu, vocatiu, mon company de monòleg).

—Què et pruu?

—No oblides res?

—Res, res! (responc). No pas cap mort!

I, pler d’urc i alambor, he grimpat dalt de tot. Dominant els horitzons, sallant damunt el arbres, relliscant (com llambresca, llefiscosa, serp) per les verdes, atapeïdes, capçanes dels arbres del bosc, la casa albir, la casa altívola, suspesa entre les bromes, o per les bromes, on m’hi rau la glòria d’ésser viu.

Ni sóc mut com la serp, ni el vernís idiopàtic damunt els vidres de les finestres m’enlluernen. M’espols les escates dels anys on fui peix prògnat i portava, fidel, la càrrega d’un cadàver com gegantina rèmora. I ull viu (no pas ja de lluç fregit), i amb megàfon, i amb veu de violí, prenc comiat del malson del viure despert.

I dic, parafrast, com si fa no fa no em tinc…

—A la merda, ictiosi poixèvola; a la merda, cadàvers ambulants remenats en peixera, sangoneres de la foscor qui en l’amfiteatre de les síndromes pandèmiques (molt castigat per la maltempsada) carrinclonament feu veure que viure de menat titella és viure, quan només qui dorm i somia es propel·leix èpic pels al·lusius abissos del ple ésser. Sóc l’àrbitre dels ermosos guarets on les subatòmiques entitats canten i aplaudeixen com aloses als rostolls assolellats els malabarismes i les acrobàcies de l’aventurer autosuficient, sense alçaprem, i de qui l’icosàedre de l’espinada és reialme i flascó on tot es metamorfosa, calidoscòpic, en element de paradís. L’aup de les petjades del rabàs damunt la molsa dibuixa maduixes i saïms; la lluna a les cruïlles desertes, amb lluïssors de cloïsses de vèrtexs nacrats i afrodisíacs als vòrtexs irisats de llurs clovelles, descobreix illes, turons i flums de paisatges infinits closos en bombolles qui esclaten com codonys a la llar, on els cruanys es resolen en eixams, esbarts i poms de papallones, insectes metàl·lics, i ocells o orquídies virolats com les ombrel·les de les donzelles de fusta on hi empelt en un llampec l’esqueix vivent d’una part essencial del meu cos espiritual. Carboncles, i esquers i hams, em conviden amb mormols d’adondat huracà des del bategós racó polsegós on es desen, marrits i ala-tocats, els alenants ormeigs. Vine a la dansa (fan les escardalenques veus). Me’n desentenc. Hi sóc, enmig, i nogensmenys me’n desentenc. Prou m’entenc i ball sol (faig). Tant se val, oi? Car sé que fer i veure fer s’equivalen al cervell. Al cervell tant li és fer com fer veure com veure fer. Amb fer veure que fas sempre n’hi ha prou, si voles prou alt.

—Si voles prou alt, la carcassa et passa incòlume el pont; dellà, t’has tornat fumet irreverent; la predisposició dels voltors es troba compromesa; tot hi és cap per avall, llur quest hemisfèric l’àpex de la irracionalitat; retòrics, histèrics, perpetradors desmantellats, llurs testes toltes, tallades arran, plouen com granotes, de qui les assumpcions es revelaven tortes rai. No fas mai cap tort ni fas mai tort si en diferents estats de nuesa t’enfiles pel dret a tot estrop, hàbil menaire, eriçat i borni, acomplint les feines de l’oceà. Xerris, sémens i esgarips d’esgarrapaires rèptils les sedes estripen. Colles de galifardeus, de gambirots d’imprevisible versemblança, es dilueixen com ombres de sospitosos contemporanis qui, procastinant, demoren llur resurrecció. Ah com sota el garrot s’escridassen les estovades espinades, i com m’he ficat a maurar la pasta del pastís d’ametlla i gluten on galfons i pollegueres ardents, roents, pampalluguejants, es torcen de luxúria. Taüts de creosotatge recent són llaguts on jaguts onegem. Entròpics, el carismàtic espectre de totes les colors de cintetes ens condecora. Cony de bacora qui tresoreja escaròtics, paregòrics, antiescorbútics, d’on en romans (xucla que xucla) tot seduït. Apoptosis en mortalla qui en antifònics epitafis d’obsedida profanitat al canibalisme t’atien. L’oncle Tieta (patum, marraco, papu), de moribund a mort en quatre dies, i llavors doncs l’espitxa i la cobejança als visatges subversius n’aboleix tota dissort de naixença. Coordenades d’hipèrboles escumoses al marbre sota el qual el seu enigma no rau, quiti el fan de mai haver ficat els dits a traus de vidriola o d’altres entrecuixos. Els fetus bavosos dels ximpanzés qui escopinà damunt els motlles i estàtues de les víctimes qui mai no tocà som a l’enterrament. Renunciem a tota disciplina redhibitòria. Ni ens reca ni ens pot recar haver perdut allò que mai no haguérem (fastuosos choregem). Se sent aleshores alhora al xup-xup llunyà el chor imponderable de serafins eunucs i d’altres sopranistes cantant la samfaina amb xanguet que en Verdura fa xauxinar.

~0~0~

Tot és màquina, i tot es maquina en màquina

Et dic que tot és màquina
i que si res rutlla, prou n’és, màquina!

I tu dius màquina? màquina? quina?

I et dic pren-t’ho amb quinina
pren-te’n un glop o ja una màquila
mes tot va amb ressorts de màquina
(i no esperarà pas que no t’ataquin, eh?
els ressorts de màquina)

Capten-te, estreny-te’n la xàquima
mes tot, viu o mort, és màquina

Juga-t’hi faixa, mocador i barretina
mes poc reïxes que els fets no t’estomaquin, eh?

N’acabes amb la butxaca nàquissa
car tot és màquina i ressort de màquina

Els inspectors i llur gavardina…
els insectes i llur resilina…
els vehicles i llur botzina…
els tarongers i llur tarongina…

I, tos amants, fes que s’estaquin, eh?
i ensuma’n la putrescina…
ensuma’n la cadaverina…

Femer d’aflat que vaticina
la propvinent mort de la màquina
que, morta i tot, és màquina, màquina, màquina.

~0~0~

Tweet