q.q. c

[també a l’opuscle]

Regirant xorrèstic que es rabeja al dens resclosit

Somiava en calaixos dins calaixos quan la veu molt sexual de na Genoveva; na Genoveva Pujol “Teòcrit! On són les figuretes…?” cridava, i ara a pleret m’eixorivia, em desensopia. “Les figuretes…?” vaig dir, fort alarmat.

—Han totes desaparegudes, saps?

—Ah, vols dir les que hi havia al prestatge de la cuina?

—Totes. I les del menjador. Ens les han lilades durant la nit!

Mos budells transparentaven, sonors, angúnia. Vaig excusar’m i vaig córrer al canfelip. El verí desat ara m’eixia a sacsades. Suplicacions manyagues i desvergonyides m’atenyien. Era na Genoveva al telèfon, congriant, vull dir, comonint la presència de l’inspector amic seu. El plaer estrany dels focs artificials: les pampallugues o focs follets qui em cremaven els ulls; a la saó, sentors de cautxú inflamat n’emergien. Me’ls vaig refregar fins que el cor no em deia prou. Aurores triomfals m’hi naixien com esmolats senglars de rere els rangs de matolls espinosos. Amb inquietud vaig esperar fins que les sengles eixordaires remors que m’engreixinaven grollerament ambdues orelles no aturessin llurs obscè glopeig.

Quan tornava a la cuina, na Genoveva pessigollejava i acaronava l’inspector. Ambdós tombaren l’esguard cap al meu vult ara sollat de mig blaves i mig sors tonalitats mats. Vair (ni clar ni fosc) vaig recular a tot estrop. Melangiós, resinós, em vaig tornar a jeure al llit, al cóm, colom, capó, ben embolicat amb draps de cuina i amb un excés de braços que tinc si escarransit n’esdevinc encara pus. Em bategaven les venes caòticament; tractava d’aipaivagar’m guaitant al trebol les suggeridores goteres. Hi voletejaven girientorn falenes esllanguides.

Na Genoveva i l’inspector entraven, ja mig despullats, vehements. Silenciosa com la d’un llop, la meua ombra s’amagà entre la roba bruta. Na Genoveva, la desitjada, aquell gall de panses la destrossava a ferotges cops de bec.

En aquell instant, l’altra alarma, la de la porta, espetegà, retrunyí. Amb l’esglai el cor se’m despenjà oronells avall. Despentinat, el cabell voltat com dic d’eixams de falenes qui suaven o ploraven amb gotes o llàgrimes iridescents i atapeïdes, vaig anar cap a la porta. Amb veu ingènua vaig demanar “Qui hi ha?

De na Genoveva en sentia neguitós els esgarrifats vots oferts de l’orgasme. Vaig badar la porta cridant “Benvingut, benvingut!” Un home alt i bru, segurament molt ple de mèrits, se’m presentava de sotsinspector.

—On és doncs el comissari?

—Malauradament no ho sé. Potser se li corrompia de despit la teranyina de l’esperança i s’allunyava llavors, massa astorat pels oblics esquelets qui rauen rere les façanes de l’aparença.

—Eh?

—Potser esgarriava el llambrec i es guipava llangardaix amb cames de simi i tentacles de pop. Car oi que ningú no se sap de debò part dedins? Per un forat negre intergalàctic enmig el faduc i maleït mirall, la cana o embega el trasviava, per sequioles i braçals càustics rai, i mòdols, almenares i caliponts com més anàvem més estrets, fins que l’embut escanyador del viure no se l’enduia duad avall, justament devers l’altra banda (o, llas, com en el meu cas, devers enlloc). Tot hi eren, com sempre, màsqueres i monstres. Llurs dits o garfis l’atraçaven a indrets inhospitalaris. Com el meu croc rovellat que us assenyala on crec que no són.

Li obria la porta d’una cambra buida. Molt malfiat m’ullava sense tanmateix moure’s. “Comissari!” va esgaripar, hauries dit esfereït i tot, pobre sòmines del cabàs.

Seductora, vantant-se en la indecència, per sort na Genoveva aparegué. Coquetejà com qualsevol múrria veïna escalfabraguetes amb l’ara força pàl·lid i miseriós sotsinspector.

Bavejant ella com qualque llimac de fresc escorregut, de bracet se l’endugué, arrapant-lo fort, ses bombades tovors oscades pels metàl·lics músculs i armes del mascle. Amb el pretext que el seu company devia ésser ja a la cuina, plegats enfilaren el corredor com qui diu encadellats, trempats crestalls d’ell enfonyant-se als tebis solcs de la femella.

Amb certa tristor, on s’afegia un feble odi, tremolava tot solet al raconet del rebedor. La meua reputació de pacífic tocat del bolet, de poeta líric, per dir-ho en finet, no havien dissuadits els escrúpols del sotsinspector, qui embolicat i tot per la calda beutat de na Genoveva, encara no era tanmateix capaç de lliurar-s’hi sense por. Tenia com qui diu els sentiments empenyorats per l’escena proppassada, i s’interdeia doncs d’esvair’s sense prevencions a les dolceses d’aquella dona massa sospitosa potser en els seus devessalls de devoció.

—Ah, Dídac Divuit, el meu ajudant. Vine, Dídac.

—Volenters, comissari. Sense cap recança, uf.

—Has interrogat el marit?

—Qui mana?

—El senyor Recòndit.

—El cap de casa?

—El cap…? Ha hà, no. Ni el peu. Potser l’ulldepoll. Màxim el renòs, i au.

—No he entens re del que ha dit.

—És que és molt líric…

—Faldilletes, oi? El fàmul de casa, fa?

—Nyac.

—Em sembla que de bull li’n manca més d’un.

—Em fa que és molt murriet. Se’ns disfressa de ratolí ratat i llavors d’amagatotis rosega els millors bocins quan totdéu va distret.

—Us ensumeu que és el criminós? Que s’ha degudes empenyorar les figuretes per a comprar’s qualque narcòtic refinat? Per a l’avara inspiració?

Na Genoveva se’n rigué. “Si en som, els inspectors, de malpensats!

L’inspector li cargolà una natja amb un pessic. “Reassumpció assídua del pregon escorcoll, som-hi. Badéssim finestrons, esbravéssim resclums” va dir.

Escopinà a l’aigüera. “Dídac Divuit, canta’m els objectes, endreçats i no, continguts a la cambra, les cambres, on els actes desastrosos adés s’escunçaren, au.”

Mentre enumeraven el recapte, m’esguardava a l’espill. Vaig ullar la calaixera. Com un espectre m’hi atansí. El meu espectre s’hi atansà…

(…)

(En Teòcrit Recòndit obrí el calaix)

re bo
rebuigs
ecs

les fetors apujades de l’estiu
la dinamita al cos de la teranyina
el vòrtex que duu el vertigen àvol malèvol desdentegat

l’esclat eidètic
l’òntic vaivé
les gernacions oceàniques
els aclucalls cavalcant orelles
les ulleres nassos
els ullals genives
les pròtesis crosses cossos

els crucifixos esmolats
els murris furtius assassins
els clergues disfressats
els sòpits carrabiners

les espàtules sollades
els genitals elants gairebé alats
els elàstics esmeperdudament pansits
les goles cogombrosament incòngrues
les coltes icones

cada taca sedueix

la borra càustica als racons

la ganyota que et davalla al coll i t’hi rosta la nou
el coll fals punxegut de rostoll

les proeses de l’aixarop
el circell qui escanyava el gos

l’antagonista rudimentari qui creies haver oblidat
l’infant precoç qui et va denunciar
els oronells fent-te ventall
el cor fallint-te
l’omnívor budell
l’epilèptic tendó

l’epíl·lic (èpic melòdic) epitalàmic ditirambe
els opalins polits convidats
els predis agrers
els joiells inversemblants
els inconseqüents cataclismes
els esguerrats espectres

un ventís venedís havà

el pirotècnic reialme

(i aleshores plorà)

(…)

La veu monòtona del Divuit m’atenyia. Semblava a mig comptar.

—Condescendeix, Dídac, a deixar’m respirar. Fem’ns-e una copeta, vols?

Us l’ompl a caramull” respongué na Genoveva. El tres xarruparen; llavors es lleparen els llavis.

—Reassumíssim la tasca amb zel infinit.

—Fiquem’ns-hi, comissari, vehements.

—Au, au, minyons, valents!

L’atmosfera a la cuina s’anava escalfant. “Antigues samfaines tornassolades” en Divuit anava dient “microcosmos de rampoines; safranòries sabateres; lliuradorets rovellats; salpassers amb vidriols ressecs; gens de sofrosine; corrosius rai; sinistres erugues; fagòcits espurnejants; asclades llecadores…”

Ai, ai. Ni traces de l’Elefant! Ni claus ni esclaus d’on anava a raure cap dels òptims figurins!” es planyé la dona “Sarraí fatu, on t’has ficat? I tu, Lleidatà molt de la ceba, on ets? I el Nan geperut amb el pirulí d’ull rectoscòpic tan protuberant? I els íncubs, i els tabús, i els tòtems i els talismans? I el Bobilaire oriolà? I la Corista riallera? I el Batlliu equí? El Comparsa ignorat?

—Llas! Ni ací ni aquí ni enlloc! Teniu raó, patrona, que us els han emblats tots plegats!

—Brètols! Si els enxampés!

—Us els enxamparem per a vós, mestressa, baronessa; no us capfiqueu! Somoniu-me, comoniu-me el senyor Recòndit ara mateix!

Teòcrit! Teòcrit!” convocava amb espinguets l’escardalenca, moralment molt enfonsada Pujol.

Me’ls apareixia, nadalenc o Nicolau, amb una rialla grollera a trenc de voler trencar’m el mosaic obscenament malaltís de la carota.

—Ho trobava a la polseguera d’un racó de sota la taula de vora l’altra finestra.

Exultà la dona “L’osset Nicolau, eixerit com un gínjol i més viu que una centella!

—Els devia haver relliscat als lladres, o se’ls esmunyia, viu, del sac, dementre que fugien, silentment sobreeixits, per cap trau ni escletxa de la finestra.

Declarà el comissari “Hum!

Vaig afegir “Els lladruncles potser trobaven l’ós il·libable”.

—Il·liquè?

—Il·libable… inrobable, potser el trobaven massa il·lot… brut, safarós, sense rentar.

—Pocavergonya! Mira que dir de merdós al pobre Nicolau! I vigila, capdecony, que ets davant l’autoritat.

Reptat per la il·lectriu… seductriu Genoveva, i fitat severament pels dos ineptes saigs, acotava els ulls, acotava el cap, blegava lleugerament el genoll dret, parava l’esqueneta per si de cas cap dels tres no em volia batut amb sarga, vímet, sarment o llong curvímetre aleshores mateix.

Tremolinets em solcaven les venes. Qui m’encetaria treps ni sangtraïts entre els omòplats?

—Molt nyeu-nyeu, el vostre home, patrona, si sabeu què vull dir.

—Inspector, no sabeu pas l’ultracuidat ni garneu! De cops em fa la vida il·legible!

—Malament rai, hi haurem de ficar remei.

Només ara amb una puntada al cul. Oraculars, cascú fotent si fa no de Hierode, orador i hierofanta molt cult, hi van, gos a dir, com àfids o pugó color de puça polidament sucre amunt. Fins que el sucre no es tornarà fel, i ja sabem qui rebrà.

—Tants de ninots encantadors (i de marca!). Era mon erari irisat!

—Quan sabrem el que hi ha, sabrem el que hi manca.

—Als prestatges hi teníem, molt presumits, els titulars; al forn —que no encenem mai— i entre coixins, els reserves hi rauen, beutats adormides que un petonet no eixorivirà qui sap el jorn gloriós. O partiran per badada i dissort en estalzins i flames.

Tant se val, i així anar fent. Aprimant la cosa, només afegiré que la irritació anava creixent, i que el veredicte leri-leri de caure, dràstic, segur que em condemnava a la cangrí. Car quin altre sospitós a la pingueressa no els rau?

Si la pòtola grassatriu m’escuguceix impunement, impunement m’acusen al capdavall de lladregot, això t’ho vaticín, esbrín, endevín, desencalaixín, i (fluixet) t’ho botzín.

Sentencien els mascles “Bord anorc i guita mula totjorn te’n foten alguna”, amb llengua innocent.

I la meucarra, plorinyosa “I això que hom àdhuc li permet esporàdiques friccions! Si em convenen, és clar, i no hi tinc ningú disponible o en prou avinença perquè me les encolomi com cal…”

—És clar! (Llavors, amb copet de colze afegit i tot, deia sots la rosa el comissari “I sovint i menut els fongs del seu cony botzegós i batzoler quantes de vegades no han dut a malaltia l’il·lús palangana!” I estrafeia amb la meua abnegadeta veu de capat colomí en Dídac Divuit, malparit “Ai carallot qui sóc! Amb l’innocent cercapous del carallí quin monstruós microbi no he anat a replevir!”)

—I llavòrens l’hi tinc i tinc tinc tinc, i tant reguitnós mig ofegat no l’hi tinc sostinc retinc, fins que no em ve el gustet!

—I parlant de coloms tan ben ensinistrats, hi ha cap finestra, podé, al racó on dieu que ens l’eixexileu quan és fora de servei?

—Hi ha un foradet al trebol, que no li calgui despendre llum de llum que no té permès de tindre-hi. Altrament, sí, “penca”, i si més no dorm, al seu “despatx”, al recer dels mals endreços, vull dir, amb la resta de folls titelles afollats i els altres ormeigs i aparells espatllats, un altre frugal marieta amb el feble esquelet romput, una altra matussera marioneta de qui espetegaven fils i tendons, figurant emmordassat, tot cargolat i rebregat, macerant en trotinaire deterioració teratològica, dins l’obi vil mateix que hi té per comptes de llit, l’incòmode cóm on, amb els palps arrugats, acumbent no rau, com desconfit escarabat destarotat… Ha hà, com diu ell mateix, només si clapa ben engrapat i minvós, estretament esturmassat a la grípia, se li’n fuig mica l’agrípnia!

—De l’obi a l’òbit en el temps de dir te! (Era una e neutra, no pas l’imperatiu greu tè! ni l’agut indicatiu té! I mentre em ficava a cavil·lar-hi, vull dir, en les immenses implicacions, la conversa se me n’havia anat a can cresta.)

—Arnat al llenegós bací, com un altre dels crestats cucuts taxidèrmicament mal empallats de la col·lecció d’ocells de companyia, qui òlim privadejaren, qui, quòndam gallets, gaudiren de les sovint massa “flairoses” intimitats de la sororitat, i ara, en canvi, i ara…

—Hi haurà fet el darrer badall, el darrer batec penós li haurà sonat a buit, potser mentre confegia qualque litúrgic peà als sucs de la putrefacció on xauxinava i…

—Conc tot florit i amb verdets on fetal en closca es remet per a tornar a l’origen de tant de no re. Hi mata l’araig en captiri ultratjós, tot i que, com dieu, es deu somiar en magne olivet amb aiguaneixos o fonts, paranys d’orella, i bombolleigs frescals, i tebiors d’oreigs, i sentors de magranetes i cireretes rai.

—Poti-poti eclogal on si mai es vol esmar la seua rudimentària sanguinyola belleu anar trempant, sabent-se cuguçós qui mullebrós mullerós cap verriny ni “escalfor” enlloc no el mena, car cap verdura ni molsa de carranxa per molt que no maldi mai no ratarà, no gens eixorc tanmateix, entre ennuecs, sangassa l’hi brolla i prou, d’on el taüt on maldorm s’unta amb lúties dilucions i delusius lleixius, de qui el pessigolleig neguiteja fins al pitjor malson.

—Dídac, prou; prou me’n freg el cul, amb ses desconfites ni sos íncubes feixucs.

—El que més el desconfeix, comissari, és la por del que vindrà, si hom mai no l’atrapa.

—Collons, baronessa, doncs ja l’hem atrapat. Car qui altre fóra? No em direu pas que us n’entren encontinent busnades, voludes, d’amants.

—Pura só, fautriu o partidària de tindre sempre un cony impol·lut, i com se’n diu, immú, immú, immunitzat contra totes les ferotges esgarrifances venèries i tal.

En malacreu! Ja m’hi puc morir. Abans d’anar a parar a la presó, on hom m’esminyonava amb foll ressentiment, em desconfeixc jo mateix; me’n vaig a la banyera a tallar’m venes i artèries ensems.

Ah, catarsi tanmateix, abans no m’hi he irremissiblement nafrat! Albíxeres, plaisir du bonheur au tombeau! A la banyera, grípia on sovint el psítac, si doncs ell no hi col l’agrípnia, s’hi rabeja enyorós de la jungla plugenca d’on hom no el desarrelà, el psítac savi, dic, s’hi remulla amb na Irene, el pensiu batraci amb pler d’idees, amb el pinsà Festel…lliiiit-festel…lliiiit! Amb n’Eleuteri estort i mostatxut tocant el seu sac de gemecs, i amb l’arec Urubú, i la verosa na Iris Tomàquet, i el cogombre en Comiat, qui sempre diu adéu llefiscós pujant-te pel cul… I amb totes les altres gruades figuretes mancants!

Ara que us he retrobats, amb quin urc no eixiré a l’arena, i molt harmònicament refilant…

(…)

(En Teòcrit, disfressat d’en Llimac Gilós, diu tres cops… re!)

amb una orella de serp
i una cua de gripau
amb una cuixa de peix
i l’harmonia d’un carrau

et bull l’ull de mant de tartrany
i el melic de qualque ocell;
t’ho duc tot en plat d’oripell
i tec i mam tens per tot l’any

(i aleshores part del sota el nas, conillet, riguí)

(…)

I els ho dic mentre d’esquena faran alhora “Què s’empatolla encara el capdecony!

I ensems encara, riallers “Hem fet un bisbe!

I ara doncs tornen a dir alhora “Un altre!

I doncs s’esclafien enduts pel vòrtex del desori sens fi.

Un altre! Un altre!

I tants de bisbes, tu, allò què era? Un sínode, com se’n diu, un conclau de xots, xuts i mussols?

Fins que en tombar’s no em veuran, i se’ls estronca de mantinent la túrgida purpúria dèria pedofílica.

La dona del dimoni, na Genoveva Pujol, papessa quaix apoplèctica, si se n’adona que duc el seu psítac tan ben (tot i que no tant com manguis, colom sens ous), tan ben ensinistrat (és a dir, bare, ell, botifler, traïdor), el seu amat psítac, dic, a mig escanyar com adés m’escanyava el cigaló perquè sagnés veritats, engega cella amunt negres fumarades de fallida i de despit, mes debades, car só prou eu, man, el tit, qui duu com qui diu el plomós timó, i a fe que el fotré ganyolar.

—En erupció amolla els adients paràgrafs!

I, així manat, ja es desennuega l’esborifat parroquier.

(…)

Lítotes totèmiques l’ara no gens aparatós psítac us recita!” he anunciat, encomanat, si doncs no de tots els mals, de tots els mals de mar de les efervescències de la redempció imminent.

I més retòric que no voldria, subjacent, amb zum-zums i zub-zubs de zombi qui betzoars de betzarrut emmetzinat no pot pervindre a etzibar del tot, fot:

—Vinc d’enlloc, foll, ranc i geperut
amb un elm que és una ampolla de vermut
esculada com un anacolut
o potser vull dir catalèctica com mig esternut
o si me la posava cap per avall, rampellut
escapçada com anapodotònic uròbor esquenut
qui per comptes de cruspir’s la cua, mig begut,
és el cul qui, ai, se li cruspia el cap orellut
uroboret del cul estret ben corroborat ganut
(com els epíl·lics germans Impins molt anal-golut).

(…)

—I ets tu, deduïm de la cançó, qui emblares sense exagerar la matèria fosca de l’univers, o diguem-ne el material absent, per a jugar-hi com amb groc escaguitxós aneguet?

—Sóc el qui paga les figuretes trencades. Cabrit sacrificial, himen de vestal, nyec per a en Baal, en Jahvè i en Marduk, d’hospital negligit malalt, gallineta de vodú, cigne, colom, meix, picot, cucut; boc emissari, comissari, cap de turc; escorniflaire escornat, ase dels cops, xagna; estaquirot fes i perfès, malastruc, corferit, corcorcat, corfós, patrona, corglaçat, melsaforadat, fetgeatès, panxaesbotzat; culpable, culpable, parroquians, culpable de res; el qui paga, el qui paga, comcalerets catecúmens, el qui paga els ninotets de nyigui-nyogui… ara tots encetats, asclats, esberlats, plens de treps, d’esbornacs!

Trencats! Na Genoveva, tràgica.

I ara rebrem tots plegats. Ninotets atrotinadets, sempre hem depesos dels seus arravataments, les seues ramalades de gènit; quan la ràbia li ve, salvi’s qui fotre pugui.

Els quatre banyuts descrestats eixíem volant i eixalats, evangelistes de pa sucat amb oli, pitjor, de xaró guixot escrostonat; gargots i nyaps d’obsoleta col·lecció descartada, boteruts putxinel·lis, botinflades teresetes, figurants boirosos, espantalls esparracats, passerells sense rumb…

Si tombaves el coll per darrer cop, per la finestra dels lladres, l’empedreït cap de la medusa el despentinaven serps d’esgargamellat emprenyament. El Solell, ègida no gaire esplèndida, de matisos eslleïts, s’anava a amagar tampoc no gaire valent. S’atansava una nit pus tost galdosa, resplendent com la figureta mancant del greument escalabornat Solell fugit.

Una nit doncs d’agrípnies rai.

Férem un bisbe l’ensopit parroquier i eu “Una altra!

El porpra del bisbe escapçat era un ocàs.

~0~0~

fris llampant bellament historiat

travessant viles i camps
prats de tardor i fangars hivernals
ponts soterranis pendissos abissos

perdent-hi bous i esquelles
bicicletes automòbils fills

pujant baixant amunt i avall
parlant rient fugint
discutint de rucades amb personatges sense gens de seny

tot tan difícil
quan tot hauria pogut ésser tan fàcil
si cada segon es repetia en la tranquil·litat de veure’l vindre

si mai no frisaves ni te n’esveraves
ni feies gaire cas de quin pou no et malrep quan adormit caus
car la vida rai

viscuda entre l’esme i l’esment
sense perdre l’esme parant esment
cada segon s’emmiralla en el precedent
i vius en un dolç segon
perllongat infinitament

i ara finalment
al capdavall de tants de treballs ni frisances
el fris a la casa de la gran actriu!

car aquest només era del greu desplaçament l’objectiu
veure’n el fris

el fris llampant colpidor impressionant
que tot el desert reviscola i il·lumina

és un fris massiu amplíssim
qui volta la terça part alta del palau
a tall de fres o passamà molt sòlid qui passés davant els ulls
el front els polsos el clatell de la vasta molt acollidora construcció

cinta mòbil i en relleu doncs
que cromogràficament i estereoscòpica
el bell edifici promissori orlés totalment

és un fris canviant
representant tot de vegetació paradisíaca
afaiçonada en ceràmica enlluernadora

de colors no pas adormides
vibrants brillants vivaces resplendents

es belluguen també les fulles de bategosos grocs vermells verds
que embolcallen figures procaces lúbriques cardaires

i si mai hom sent la pansidora presència de genteta cagallona
renegaire recusant contrària al viure
i qui s’escandalitzen doncs de tot i de no re
aquelles fulles llavors
amaguen de mantinent els salaços protagonistes
qui tant no ens encaterinaven els del viure amants

el fris llavors esdevenia llas
de bursada púdic iconoclasta
carrinclonet vulgar
sense cap dels bellíssims cardaires cardant

i és clar només hi hem vingut
a veure-hi cardar
de lluny de lluny

mes calla
delicat flairós trontoll
anuncia els trepigs de les senyoretes nues
qui porten els fruits i els vins

deserts d’empudegaires repel·lents
de tan “rectes” tots tot torts

anacreòntics
dins la rodera renascuda en paradís
del sempre mateix segon del suau goig perllongat
estireganyat fins al mai no acabar’s

pel bell cimbell del fris
delitosament seduïts
cremarem pausadament
com humil ble constant
fins que el buf darrer dolçament no ens apagarà

a ca la gran actriu
cuscs figurants qui admirem el fris sumptuosament acolorit
que part dedins ens orla tot al voltant

com cinta als ulls de l’home feliç

qui tantost afusellaran.

~0~0~

Ègloga novella (hi ullava la cabra, anava a dir l’ovella)

Nen, oblidis pas la graella. El jorn no podia començar millor. Érem quarts d’onze del matí i sortíem la dona, el drut i jo d’excursió dominical. El Solell, per dret d’usucapió senyorejava el cel. A pleret ascendíem. La dona i el “vrai homme” caminaven a lloure, lleugers. Com embrió asmàtic, els anava, pedíssec, darrere, tendons dels argues a les sofrages patint i cada camí més estrebats; a l’esquena el gep afegit del molt prenys pallet; al coll les alforges curulles; per cinyell basts i beaces, tots feixucs i carregats. Quan trobaren el bon indret (idíl·lic, bucòlic, bosquí) em digueren de desembolicar l’esturmàs i buidar bosses i bessacs; d’estendre-hi les flassades; d’apariar’ls el niuet, de preparar’ls el dinar… mentre se n’anaven al rierol pirenaic una miqueta a mullar’s. Sota l’alerç florit esmocava els peixets; en llençava lluny els budells per als adips i els coiots, o vés a saber els feréstecs guillots, i els carnissers nocturns, qui amb urpes, tentacles i esmalts ressusciten caòtics en l’emocionada foscor. Ventríloc, destarotava les mosques cismàtiques, els sectaris, heretges, tàvecs, borinots. Ara iniciava la foguereta, ecològic, coherent, i amb compte rai; fumet no gaire, estalzí no gens. Peixets rostits, rostia l’anyell, amb regalims de mel. Melat anyell, peixets oliats, búrnies, setrilleres, anaps. Perfecte encès tastet, taula parada. I ara arriben els enamorats, mig eixuts i molt ganuts, somalls i esbufegats, exhalant sentors molt saludables de boc. En veure que tot ho tinc perfectament enllestit, Aquest xiquet val molt, etziba ell, delitós peà que molt m’enrojoleix. S’ha ensinistrat solet, i doncs el tinc més com cal que no mai, autodidacte de referència, fa la dona, amb un cert èmfasi, i allò també m’ompl d’orgull. I ara es fiquen a endrapar, mentre els sóc no pas gens lluny amb tovallons adients i l’ampolla de vi a trenc de vessar’ls-en (rajolins esclatants) tantost els veig nàquissos els gots. Amb els llevants a tocar de mà de fruits i dolçors per quan s’escaigui que no caldran. I això fins que no acabaran. De satèl·lit amatent, ara, a anacolut fora de gradient; d’afí ans addicte satèl·lit resolut a allunyat i abstrús anacolut. Car veig que es comencen d’entortolligar, i doncs poc que els calc gens, altre que com a gos d’atura, és clar, no fos cas que ningú, lúbric o envejós, els espiés, o pitjor, cap lladre se’ls atansés enmig dels amorosos embats a pispar’ls a barces i senalles objectes personals de qui sap la vàlua. Servidor, ambtant, tramès doncs A péixer entre el xerri, nen. I així, vigilant, vigilant, de recules, sóc retrovisorament a les envistes del frescal rierol pirenaic. Sense fer-hi del tot cap, me n’adon que hi ha un pare amb un seu infant molt enjogassat. L’al·lotet (què deu tindre? cinc anys?) ha passat el rierol a gual. El pare parla amb un halieuta no gens enfeinat. Tot de sobte i sense que cap dels tres adults ens n’adonéssim, allò era degut a què…? Al desglaç…? A les altes rescloses de molt més amunt ara obertes…? Qui sap. Tot és que el rierol s’ha tornat un riu acanalat i cabalós, d’una aigua d’un blau pur que el cel avergonyeix i tot. L’infantó ha romàs per la riuada embrancat a la riba contrària; i ara enjogassat crida son pare… Vol tornar a passar cap la riba on aquest rau, mes el pare, esfereït, li va dient: No, no! I el pescador avesat adverteix que ara la fondària és d’allò pus estireganyada… i el corrent bestial. I el xicotell: Ara vinc, papa, ara vinc. I son pare, esborronat: No saltis, no saltis, no saltis pas! Tret que, és clar, el minyonet riallós salta devers la riba on som i cau enmig del corrent. Com s’esvera el pare! Com burxa al blau tan pur! Com es baralla amb el riu arrelut i maleït! Foll d’indòcil follia, el tens com anguniat llangardaix gegantí qui, xipollant monstruosament i desesperada, el riu sencer torna bombolles, bromeres, brolladors. Debades, tot per no re. Orfe de peix, tret que dient Vist això, tant se val, d’esquitllentes fot el camp, enfonsada fins al nas la barretina musca, l’halieuta esporret. Coll tort, cap de biaix, esguard tèrbol, hieràtic xitxarel·lo melangiós, estaquirot llagrimós; i ara què collons encara hi faig? Com espectral carcassa del fracàs, me’n torn, opac, cap als “meus”. El drut i la dona han acabat d’estimar’s. El bugre pafart fins i tot s’ha entrompat. En veure’m plorós, es pensa que ho faig per les banyes que tot just m’ha afegides al front (greu desencert, car banyes milers rai, poc em ve d’una). Barroer, conceptualment guerxo, coent com anticor, i blasmant-me i renegant, em fot un moc al tarot, un bitzac al paracolpi, i m’arrapa per la bescara, o vull dir el clatell, i em duu la cara a la cruïlla molt flairosa (estupend estipendi) de la seua carranxa. Em diu, amb un cert despit, home també de dur temperament: Què véns a cercar, plorant, desgraciat! I em fot el peu al gep, i tinc ara la seua cigalota destrempada davant mateix el nas sagnós. I em diu: No t’he pres pas re, carallot! Vols el que és “teu”? Tè, doncs, xarrupa; tot el que hi ha sucat damunt ve de la teua dona, és clar; idò, et deus pensar, il·lús, que prou ho és, teu; au bah, doncs, ací ho tens, prou pots! I em fica el matràs tou que me l’hi xarrupi a fons, ofegant-m’hi, negant-m’hi, com el pobre xicotet d’adés (quin pensament més malparit, ofenós!). Com els ho explicaràs? No voldràs pas posar’ls encontinent en escandalosa evidència. Llurs llàgrimes assemblant-se massa als regalims de lleterades encara a mig rajar’ls de conys rosetes brocs de faves. Per la hipotiposi a la patopeia. De l’anècdota al patètic. Del marrec negat i son pare agònic a les recances esclatants, els sanglots remordiments contricions penitències. No, no, quina cruel inflicció de part meua, pobrissons; no els humiliaràs pas, no. T’ho desaràs per sempre més, d’hipèrbaton mal col·locat a anapòdoton silent. Per el·lipsis de màrtir elidit; per eclipsis de devoció eclipsat, de recós reu arraconat, sense presses, voltor mandrós, esvellegat, desdentegat, síl·laba penjada, sibil·la penedida, anacrútica, sense garfis, insensible satèl·lit amb plàteres i panòplies de sil·lepsis escaients i, és clar, atuells rai, atuells propis que mai no els calgués manllevar; atuells sans i sencers, que mai no parlessin castellà, impropis, amb ascles per on l’adí de dins a la merda se n’anés. Així doncs, som-hi, i au, comès, com de costum, complint, jamai justificat, reivindicat, entre bromes, ombres i turgències, ni redhibit ni replevit, servidor impensat, servidor tàcit, servidor mut, relapse, sense ceptre, de nits cargolat al fútil palafit del buit, esquifit rèptil qui, atàvic, obedient, fa niu al propi melic, peus i cames de fang, periclitant, enterbolit, tremolant, no gens deny, qui altrament (prou feina tinc) mai tampoc no he salvat… ni salvaré mai (inútil esmerç) ningú.

~0~0~

D’antuvi em creia que enjòlit a l’aire prístin fossin papallones
mes en acabat me n’adonava que eren flairosos regalimosos conys
qui com tothom feia la migdiada repenjats als pallers de qui manyacs
mormols els amoixaven o a les ombres dels roures damunt l’herbei vora la font
se’ls enfugien de les carranxes ardents a les bellíssimes odoríssimes dones
qui eren a la berenada.

Els homes tots a pescar i a beure-hi vi a galet i romania solet
i únic d’entre els qui mai tenen un carallí d’aquells qui s’alzinen com llances
i es llancen amb les goles badades a enfilar per l’aire diàfan
ans cruspint-se’ls de viu en viu si mai cap n’enxampen
conys de vol incert conys saborosíssims conys d’immens mareig.

Ah xafogors sacres dels joves estius que l’enyor endolceix!

~0~0~

compenetrats

estic molt ben compenetrat
amb la meua dona
i tots plegats ens entenem molt bé
cascú feliç amb el seu paper

jo prou puc les compenetracions
i els pobres druts seus les penetracions
mentre suats cants suaus de cucuts
amenitzen tants d’afanys boteruts.

~0~0~

A la meua dona patxoca força fan-li els xicots moderns i vius, i atlètics i ben plantats; mascles macarrònics i hiperbàtics (com eu mateix, menys de vit, vult, vigoria i virtut — ni permís per a accedir-hi, altre que, amb sort, amb la llengua post factum — no só); li alta el jovent alt i cald, que sàpia com fotre el salt; minyons i adults esvelts i desimbolts, resolts i de qui els vits sense empelts sàpien fer tilt! li plauen, i molt.

A baix doncs davant els só, i cua discreta el jovent postulant qui vol cardar-se’m de franc la dona no fa, i eu a la dona de servant, servent cerber, molt assidu no fent-li doncs.

I a aquest per exemple que dic-li:

—Si t’alta, t’alta; si no t’alta, tolt.
—Tolt? (respon).
—Tolt.
—M’alta, doncs, m’alta.
—T’alta gaire? O molt?
—Molt.
—Molt?
—I talt! Vull dir, i tant!
—Doncs au, cap ben alt pots ‘nar cap dalt.

I mentre s’enfila amunt prou olímpicament trempant, entrevistant el proper bell candidat al fotre ja em trob.

—Vejam tu, company. Saps que de rebutjar hagut n’hem uns quants d’incults. T’hi condols?
—Hom s’hi condol i ol que condold… re-se’n més li val; s’hi condol, doncs, i ol, ol, ol que més li val old… re a hom qui pencar-hi fort sol que no pas a molt mòlt.
—Veig que ets cult; qui és prou cult no es mai estult.
—I es guanya molt més fàcil l’indult. Ep, sense que això cap insult ocult no us sigui, cerber molt colt.
—Atès que tan bé ho doncs dius… si t’ensumessis com a la dona li alten els bells giravolts amb prou girs de vellúries tints… de mant de prosòdic crim açò sol no sol absold… re’l, el tal.
—Doncs amunt… si per vós absolt?
—Tantost despès i dissolt no davalli el d’abans.
—Hi pujaré solt i mostrant els esmalts.
—Platxeriós!

~0~0~

La dona doncs carda amb “tothom”, mes algú amb qui mai no cardarà és amb mon germà Vulcà. Massa fogós, ai llas!

No en patírem prou de petits!

Llençols antiinflamatoris, calçotets d’amiant li havíem de fer portar d’ençà que cap als vuit anys la seua cigaleta ja descarregava lleteradetes de foc.

I llavors de més jovenet, com presumia si els companys volien encendre un cigarret. En Vulcanet se la treia, se la pelava una miqueta, i au, descarregant amb la seua cigaleta-llançaflames els “donava foc”. Les noietes sobretot com s’hi delien, verge, déu meu!

El que no feia mai és descarregar la lleterada damunt cap paper. No fos cas que calés foc a casa i pertot; ni que ho fes damunt cortinetes ni tovalloles, mateix perill d’incendi sobtat!

Més grandet, d’allò que en diuen “polititzat”, patriòtic com cal, no n’havia cremades poques, de les odiades banderes xarnegues que els repel·lents invasors plantaven pertot! Només calia fer veure que les saludava molt “apassionadament” i marcial, ecs, estil fanàtic feixista i castelladre, i au, raig de foc, i a parir panteres el drapot fastigós.

O entrava al sànctum-sanctòrum de qualque centre que els canfelipútrids ponien, teratògens, i colien i covaven al bell mig de qualque de les nostres viles envaïdes perquè espargissin pertot arreu l’infame gatxull i l’anihiladora pol·lució de llur “doctrina imperial”, i tot i que l’escorcollaven ben escorcollat, no fos cas que fos un “subversiu” amb avials tendències “vernaculars” qui mai ficar-s’hi no volgués, ell sempre s’hi ficava tanmateix, amb la incorporada “arma de foc” de la seua xirimberga flamígera aviat ben a trenc de flamejar.

Les merdoses exhibicions, les exposicions ridícules dels franquistes “combustaven espontàniament” justament quan en Vulcà amb ulls de robins diamantins més admirativament ans devota no les “embevia”, pobrissó, i quins esglais!

En la seua vida amorosa, en Vulcà, emperò, entrebancs rai. Només es cardaria l’enemiga (l’enemic i tot, si mai calgués), car tot l’aparell reproductiu els el trametia a can pistraus. Amb la seua lleterada roent, encesa, incendiària, calia mirar-s’hi molt. Podia esdevenir-se àdhuc que et descarregués entre pits o a la boca, dona insensata, i n’acabessis cendra en un tres i no res.

No us aconsellaria pas que hi cardéssiu mai.

Sí ves, que se n’estigui, cavà, com ací el tit! Tret que ell per millors raons, és clar.

~0~0~

If — if — if — (amb singlots i un pic pet)

Siguis conseqüent, fill meu, i metòdic

Un dia es divideix en jorn i nit
El jorn és si fa no fa claror i duraria dotze hores
La nit és si fa no fa foscor i duraria dotze hores

Dotze i dotze fan vint-i-quatre
I vint-i-quatre dividit per tres fa vuit

Els tres fragments de vuit hores els empraràs així

Dormiràs vuit hores
Menjaràs vuit hores
Te la pelaràs vuit hores

Dormiràs en la foscor
Menjaràs en la claror
Te la pelaràs a hores tèrboles… com jorn i nit són mitja figa mig raïm

Si segueixes aquest ritme (si fa no fa, és clar, no fotem)
Seràs, fill meu, qualcú altament acomplit

Seràs (ho diré?) un home!

~0~0~

L’incident de la peixera

Eixint bascós de l’orgia de ca l’autor famós

(tanta de donota despullada damunt tirant-se’t indiscriminadament!
pertot tant de nerviüt marieta
a cops de colze ostant-me d’indret
perquè volen cardar “center stage”!)

m’he ficat al recer tranquil a l’altra banda de replà
on la gran peixera sembla ésser-hi la mateixa
o potser n’és una de més grossa encara
i els llums que ara l’il·luminen més vius i cridaners.

Els peixos s’hi han engreixats de valent potser un pèl de massa i tot
i les noves adquisicions pengen xarones a les parets
quadres i objectes de preu i els llibres és clar…

Ah no els llibres no — tots hi són només peces de decoració
i ara ve l’autor i ample i magnànim hi presumeix
i li dic que Aquest peix és gras com gras meix
i que Sos ulls tenen forma de xeix.

I li cau amb sa barbeta de moixell la maixella
i somric mig jagut damunt fluixell de xixella.

~0~0~

tothom part volent-ne (i al capdavall oblidant de què)

la fava de l’acròbata jeia al coixí de seda sor
per a heure’n talismànic escapoló epígons galàctics brollaren paral·lels d’ontocom
i convergiren a l’embús a ancorar-s’hi simultanis
creatures empíriques lúcides melangioses
qui amb els cobles o els orincs tard o d’hora es penjarien
si hom no els atenia amb prou cura els puerils desigs

mentre eren ignorades les prerrogatives de l’ull
esfera llenegosa on superficials les acrecions al·lòctones a pleret s’amuntegaven
s’escalaixaven ecoiques en al·literacions alarmants les onades angoixades
trameses per mons morts i esclatats molts d’eons fa
durant èpoques doncs altrament incopsables

vituperis d’en Borodin silenciaren un instant els més cosmopolites dels espècimens

irrompia doncs ampla erupció d’addendes seminals pels acadèmics cuinades a lloc
regurgitades obvietats ja antigues d’antic
com ara que els més catèxokhen (genuïns) invents de totes les píties pítimes els causaren
i amb enteses reticents rialletes també que: calia matisar quant a les fonts
que: abissals desencants per arcans circuits segmentats col·lapsarien els parènquimes
on paràsits els universos es compendien tendenciosos insegurs oscil·lants

de bursada els desviats exigien igualtat en el fracàs
meticulosos bohemis en tàndems encallats (com gossos esglaiats indissolubles pel coit)
amb empenta al·ludeixen als romanents de civilització
part en volen: en som mereixedors tenim-ne dret n’enyorem les cadenes

convictes a la mateixa presó per tèrboles mol·lícies entecada
esdevinguts convivals vernacles solubles
a les ulleres mutus engalzant-s’hi rivets de dol
per tal de no haver de clissar com amb parsimònia
ineluctables els pius s’engatgen dels coixinets de l’engranatge omniscient
d’on al capdarrer de tant de rodar la resposta tornarà a ésser insatisfactòria del tot:
un desencant ausades còsmic

esfavat el tortell de fètides ventresques
hermètic tremolava que ningú se’n recordés de queixalar-hi

reunits intuïm tots plegats que fotem aigües pertot
tret que enmig del naufraig tampoc no hi planyem truismes

ni dic tanmateix ni em moc ni re no remoc

o els deia (si mai em toqués tret que mai no em tocarà) que tota humiliació és terapèutica

que: els ous dels estruços aspirants
(acròbates astronautes escarbotaires d’arcans)
ni els els toquis ni els els trenquis
ni els els guaitis de gaire a prop
ni els els agafis pels pèls curts

mes que hi esguardis nogensmenys tan palesos els grops
car malament rai malament rai malament rai

els agalius (els diria si mai veu tingués) pitjors no poden pas ésser
no.

~0~0~

els 3 al podi tramposos rai

cada correguda empresa m’hi he comès
i ha d’ésser empesa fins que despès hi he demès
o vençó no admesa heroic m’he pretès

s’arrossegaven part de terra esbufegats
no podent dir figa els 2 primers
només a 4 pams com qui diu de l’arribada

els vinc darrere dempeus guimbant tot fresc

quin dels 2 no ajudaré?
el del meu equip… o el del equip dels “dolents”?

la trampa més grossa hauria estat
si només empenyia el “meu”
i trepitjava el pobrissó dels contrincants

ambdós alhora amb els peus els he empès

calia fer-ho dissimulat
no fos cas que tots 3 n’acabéssim desqualificats

fent veure doncs que sobtadament
m’eren les forces nàquisses
matusserament ensopegava
amb llurs peus estesos part de terra

alhora amb tot el nervi pitjava
perquè ensems llurs closques esterrossades
no travessessin doncs ex æquo la ratlla

llavors passava tercer cuquet del tot crebat

al podi emmedallats els aplaudiments balmats
ens empastifaven flascs com desfiles de cotó-fluix
xopes de qualque anodí extenuant

pel camí tornant a casa he llençat
a les escombraries el meu humil metall

els ex æquos s’esguardaven estranyats
fotran l’error de prendre’m per boig?

no! ensems llencen rient (descansats!)
llur més “nobles” metalls
a sengles cossis dels rebuigs

demà dematí aquells bocinots de ferralla
tornaran (com havien de tornar tard o d’hora)
a la mateixa pila d’escòria

hi veníem a córrer i a riure
no pas a endur’ns-en mig món

naltres rai ja hem feta història

és veritat que només compta
i sempre només ha comptat
haver mai enlloc fet cap.

~0~0~

tot d’una adonant-me’n

perquè anava massa embalat
m’he projectat fotent-me la gran castanya

en la carretera torta qui davallava davant meu
he vist més endavant
en la meua imaginació
l’accident vívidament i nítida

mes de fet no era pas el meu
era un altre cotxe blanc molt semblant
el qui acabava xemicat entre les roques

tantost hi he fet cap m’hi aturava
i he vist que l’home dins
així mateix se m’assemblava tant
que hom ens hauria pogut confondre

tret que ara allà el tenies
ninot tot desmanegat
sagnant profusament i tot allò
segurament mort

segurament mort
deien també els garatgistes
i els homes de l’ambulància
i alhora ho destarotaven tot
i n’hi havien àdhuc qui es menjaven
allò que el mort era menjant
mentre carallot s’embalava cap enlloc

i tot ho retocaven i empastifaven…

i els ho anava doncs a retreure
quan els bòfies recents han demanat
si hi havia hagut testimonis

i aleshores hi he perorat una estoneta
sense immiscir-m’hi gaire — “hi era força lluny
a l’hora dels fets
” que els dic
i he continuat novel·lant-hi de faisó tan amena

amb invents monstruosos
d’aquells que hom somia de vegades

(s’hi havien esdevinguts enlluernaments estranys
com ara esclats d’asteroides efímers
amb aparicions i desaparicions
d’espectres imperfectes qui saltironejaven
esborronadorament aberrants i grollers
i els membres alhora
se t’adormien i embalbien o et bufetejaven
i toquejaven sense esme ni voler
i la memòria… ah la memòria!
et feia pampallugues
tantost hi veies ciutats submarines
com planetes impensats habitats
per gallines de becs gegantins)

m’hi delia doncs i m’hi engrescava tant
que mercès a una mestra capitana
qui s’esqueia d’afegir-s’hi i m’ha sentit
les escoles m’han amarinat
per a fer-los de conferenciant impagat

i ara dic als mocosos marrecs els perills
de mai anar enlloc massa de pressa

i els dic sobretot que Per a sobreviure
no hi ha pas com armar-se amb la millor arma

assenyaladament la de la imaginació.

~0~0~

Home a la cua

Torn a veure l’home de l’estació
Fent espetegar el nas a l’aparador.

És un home moro i sempre parla amb noies.

A la cua del tren atrapa al vol toies
Que els dóna enraonant de llibres i d’arts
Que veu exposats pels amples bulevards.

Viatgen amb ell a la cua del tren
Qualsque de les toies noies tot rient.

Mes si els feia pessigolles a l’entrecuix
D’un mastegot el fotien daltabaix;

Cap noia, toia i tot, no pas que es vol l’uix
Empastifat per l’home mig llangardaix
Qui només s’atreveix, caparronet moix,
A la cua a zigzagar, amb elles, o broix.

~0~0~

Al tren del crim

Som al tren del crim,
sempre hi delinquim;
a l’altre bec de vagó,
totjorn l’interlocutor.

De vagó en vagó pels crims comesos
fins que tots plegats no ens són defesos.

Si érem al darrer,
serem al primer.

Dic: sempre fem curt;
diu: sempre en fem, curt.

Dic: sempre ens en manca,
mai no en duem prou
;
diu: raó no us manca;
mes no és res de nou
.

—Duc vestits de dona;
Hi sóc molt mal vist.

—La disfressa és bona;
el futur ben trist.

Dic: no hi puc tornar;
diu: no hi ha demà.

—El tren se m’acaba,
el viatge no mai.

—És cosa d’espai:
pujàvem com saba
mes tot s’ha estroncat.

—També us n’heu adonat?
Reculem, reculem ara.

—El mateix fum d’alimara:
Mai no passem de mig camí.

—I el Sol tornarà a relluir.

—I per la finestra hi veurem
vagament entre les fulles…

—Com si s’asseu en alçaprem
i ets ventijol que hi desembulles…

—Fragments de noia rere figuera…

—El tren haurà doncs tornat enrere.

Enfonsem les mans als foscs vestits;
hi fan curt: rebuigs ben esquifits…
llords polsims de bitllet de tren
qui a mig camí se sobreprèn.

~0~0~

Amunt amunt i sol sol

Per això sempre ja de petit me n’anava tan amunt com puc
dalt de tot ben lluny al darrer reng
d’estadis amfiteatres pavellons
per tal d’alhora veure-ho tot i gairebé no re

Car de massa prop tot és violència dissort horror putrefacció

Sempre esgarrifat pels episodis on de cop-descuit
siguis on siguis passis per on passis
bestiesa i bestialitat es manifesten en tota llur cruesa crueltat

Caminava suara i dins el cotxe blau fosc blau fosc mateix
el jove negre angoixat anguniós agònica
volia treure el cap per la finestra respirar eixir sobreviure
i darrere seu el seu company i el pare d’aquest l’estrangulaven
li han trencat el coll allí mateix davant meu
i l’horror l’horror tremolant i esborronat he fugit corrent

I això que els dos joves negres eren tan bons companys
molt ben considerats al veïnatge
formaven una companyia força boiant
afaiçonaven samarretes de fantasia per a assenyalades avinenteses
i per a celebracions i festes còmiques i serioses
tot molt legítim i com cal
portant-les amunt i avall amb llur lluent cotxe blau fosc blau fosc
i nogensmenys com dic tot de sobte
tot de sobte tot de sobte tanta d’horror i tanta de brutalitat

I ni amagant-me a casa mateix
tot i vivint a l’àtic més petit i enlairat del gratacels
davant mateix només traient el nas al balcó
la joveneta qui viu davant
de vegades estenent la roba l’he vista tan vistosa vistent ben escaient
i avui el vell l’atzufava l’omplia de cops
i ella esfereïda i jo terroritzat
i el vell gelós o irat o embogit o monegós
s’ha ficat un instant a dins a cercar-hi (he vist més tard) un objecte contundent
i la noieta ambtant s’ha enfilat per la paret que divideix llur terrat del del veí
i ha trencada la barrera de fusta pintada de verd que hi havia damunt el mur
i s’ha deixada caure al terrat del veí
mes aleshores ha sortit el vell amb un objecte cilíndric negre petri
i també ha pujat mur amunt i per la barrera esbotzada
ha saltat amb feinades rai al terrat del veí
i encara més enfellonit ha volgut trencar el crani de la joveneta acorralada
i ja no he pogut guaitar més
tanta d’agressió el vell qui foll agredeix la noieta agredida claferta de treps
el cor em cuidava espetegar i he caigut rere el parapet agemolit mig mort

Davant aqueixos sobtats tan sovintejats episodis violents
els ulls em pampalluguegen d’inesgotable esglai
no en puc aturar el foll pampallugueig agònic
i haig d’aviar esbramecs de por
mama! mama! mama!
i m’haig d’amagar amagar sempre amagar

Tan bo d’agombolar que sóc
si amb tot estic content si tot ho trob de lluny prou bell
a lloc immillorablement ben dispost conjuminat
mes els nervis no m’ho volen
massa d’estralls girientorn inexhauribles

Amunt doncs amunt amunt al turó més alt
al terrat darrer
a l’àpex sobirà de la torre més alta del castell arruïnat
vivint si puc enjòlit a l’avió
o ermità de pic nevat
santó hiperbori epilític assegut molt calm damunt la roca

Que ho pugui sempre veure tot
tot tot tret els detalls els horrorosos detalls
les sangs les sangasses els esguerros esbudellaments
escapçaments mutilacions
els episodis els episodis els infinits episodis
d’inestroncable ubiqua violència
imperi absolut imperi imperi imperi incopsable de la mort
la mort més horrorosa incansable cruel

Amunt vident invident amunt amunt

com liquen
catifa de roca
codolenc amic dels vents les maltempsades
els més diversos amicals agalius i caresos atmosfèrics
amb prou feines present
sisvol tot just latent
veient-t’ho tot
i re.

~0~0~

mon pare

mon pare m’espia
com un esparver

…que no ho mengi tot
sens deixar-li re.

~0~0~

L’home de plom

Dad’s back!
ha tornat mon pare, crec

Mentre és assegut al menjador
estàtua silent
he anat a veure la seua cambra
cambra buida
maleta buida
només qualsque illes de pols

Illes de pols
pertot on abans hi havia hagut re
illes de pols

El seu cos?
cos buit

No li he dit re
no m’ha dit re

Illes de pols

No he cregut mai en cap mena d’esperit
follet burot parrot ni interventor insubstancial
ni en cap miraculosa bestiota parida per cap banal superstició
ni en cap ninot de guix qui es bellugués tot sol
(altre que en disgregar-se en illes de pols)

Ja sé que aquell ninot de plom no és mon pare, doncs

que és quelcom inert
un estaquirot pintat tot de plom qui algú plantificava
a aquell indret buidat de tot sentit

Casa dels morts sense solta ni volta

Espolsem-hi espolsem-hi.

~0~0~

a mon pare qui sempre estava trist
cruel li deia Em moriré rient!

i llavors ell es va morir… rient
ara tinc por que em moriré tot trist.

~0~0~

(Dos poemes d’autodescoberta)

larvatus

arrossegant-me pel món com cuc furtiu
fraudulent… hipòcrita a collons

recosament entrevingut
per la meua tendència indeturable
a allevar a qui fos els crims
dels quals sóc-ne íntimament reu

imputant doncs a altri els propis vicis
ara a aquest adés a aqueix
sovint a boldrons sencers

encolomant-los mos pecats
entaferrant-los mes mancances…

i sempre em trobava moderadament esfereït
que en un moment de feblesa física
no m’anés a trair dient al món
mos continus nyaps… nelets… i taques…

ara que… confessant això… què en trec?

desvirtuat més virtuós?
(catralls…! farfolla…!)

afegint hipocresia…
com qui il·lús es “confessa” amb capellà
qui fa de llefiscós ninot
representant l’ull repel·lent del maligne vigilant…

el mateix verí regalant-los pels podrits llagrimalls

quina altra excusa no reeixiré a confegir?
hi ha tantes d’excuses per al crim!

diré que sóc artista
que he d’ésser una mica tothom
per a “personificar” els meus poemes
omplir-los de fauna adient…

i al capdavall (excusa ve!)
encara rai… encara rai que!
cregui que em calen excuses…

car és palès que els pitjors crims… pecats… vicis…
són els que mai no en necessiten

són els que ja vénen “excusats”
per “raons d’estat”!

per “raons d’invasió”… “de civilització”
o sense vergonya… “de conversió a la vera religió”

totes aquelles desraonades “raons”
per a la salvatjada i la depredació
la usurpació i el genocidi
el pillatge… la destrucció.

(…)

imago

pel qui altrament no sóc
em veig viatjat

ombra grotesca
subconscient neguitós
alter ego fosc
fetus incorporat

insegura signatura
gargot més bellugós

presència latent
íncube enganxifós
nosa indesencastable
íntim estrany

ocult bessó insistent
cadàver adossat

escurçó de trascantó
eidòlon sinistre
closca en mosaic conflictiu
d’ou covarot

fals emmirallament
imatge qui em sobreviu

passatger intangible

entre boires filagarses
anàfic morfós
neulit ínfim nitós
volàtil esvaït

pel naufraig agraït
se’t mor com l’esperança

efímer aflat
crec que força endinsat
a l’oceà esborrat.

~0~0~

exúvia

si darrere ja no hi ha re
dempeus encara ha romasa
la il·lusòria façana.

~0~0~

al meu carrer

hi viu una celebritat
tothom el saluda
mai l’he saludat.

~0~0~

ambut a la moda

vés-te’n a remullar al revolt
entre els canyars a la voreta del riu
no pas lluny dels hotels
la platja els ascensors
món d’enganyifa
de parences i parencers

escunça-hi esglai
troba-t’hi l’ambut:
mort exquisit
part de fora perfecte
part de dins tot podrit

torna-te’n a l’hort
hort emmalaltit
moscallam pertot
eixams de flagells
cuques enfervorides
fusta corcada
borrons rostats

troba-t’hi la dona
empenyent carretó
amb forca enforcant palla
rocalla fems

amb vestit llarg antic tot blanc
tancat de coll a peus

pentinat aplanat en plaques
encastades al cap

això no va ni amb rodes li dius
ara em dedicaré a la moda
com qui vestís l’ambut això rai

rossa esborifada
amb vestits volanders
virolats estampats
estrets de cintura
accentuant gropa
pits cuixes turmells

la dona quin goig
guanyaries mant concurs

fins que tampoc no esclatem
tots plegats prematurs

prematurs ambuts.

~0~0~

ni cagar en pau no et jaqueixen

fot cascú son paper, i el meu és de caganer;
tota activitat humana, tret l’estudiar, em fa cagar;

sense altra feina ni tasca, no havent nascut per a escarràs;
fent-me basca tota ridícula operació
dels adeleradament enfeinats;
havia assajat de fer de paràsit, i tanmateix no hi reeixia gens;

ho atesten ara i adés les fitxes de can bòfia
a 23 “nacions” pel cap baix:
“vagrant” “seasonal” “manual” “temporary”
“never been gainfully employed”
“says he failed even at parasitism”;

en pic ja no es creuen que a 40 o a 50 anys
encara es pot ésser “estudiant”,
només sobrevisc amb el que en descuit o de casualitat
no em tomba damunt;

si avui mateix faig de mariner ras,
i nitós m’alluny de tot passatger,
a cagar-hi tranquil entre vents i ximecs,
i crits d’ocells emprenyats, i peixos i calamars i pops voladors
volent-me jogassers llepar o menjar-se’m l’excés,
sempre pujarà a coberta un emprenyador o altre,
humà poètic o orxegós potser a passejar o pitjor:
a passejar son gos!

ah si fos, a part de vagabund, criminal!
com els llençava tots plegats daltabaix!

car ni mon paper no em jaqueixen fer, de caganer.

~0~0~

fan veure que s’ho creuen

que dins hi ha re
mes de tot només en roman si fa no fa la forma
el contingut no en fa pocs d’anys que s’ha fos

s’hi atapeïen molts de “jos” al llarg de les estacions
a la mateixa closca

el xufanc diferent qui amb cada revolució
s’hi instal·lava qui sap on para

aqueixa arqueològica devoció per la closca
és patètica atzagaiada

[al capdavall tanmateix creu-te (i prou) la forma

dins qui sap què hi ha

segur que el llogater s’hi troba tan malament
que només pensa a fotre-hi el camp

això suposant que hi hagi cap llogater

més sovint s’escau que dins no hi hagi re
(ningú anava a dir
mes re és més precís)

closca vacant].

~0~0~

tota veritat és veritat de putxinel·li i au

pouant al femer amb un cert decor
costurer atzarós al pilot barroc
trobava pler de paral·lelismes al contínuum

despòtics deliris de policromàtics ritmes
fosos metalls voraços rovells
orquestres d’estetes rabits fervents
lascives centellejants serps
qui als dominis psíquics se t’immisceixen
per a dur’t a sumptuoses intuïcions
on engonals volcànics babilònics
en erupcions de palpitants pol·lucions
t’assabentaven íntimament
de verídiques aberracions irrellevants

les assimiles mussolesc
seduït seduït sempre seduït
per les epidèmiques insinuacions
coercitives ambigües mal·leables
absències al·lusions il·lacions
llengües de seda piruetes de carn
superficials follies on vermina es rabeja

tres o quatre dècades seguides de virtuós desdeny
remenant entre sardònixs
raspallant orfresos
gratant èlitres amb xilòfon
i sobretot amb quin entusiasme (càgumdeu!) catúfols fotent

redubtable anacronisme escleròtic
fruint d’ençà de forat entre merlets
de l’alta xifra de ferrets atrets pel magnet

aboldronem’ns-e eixelebrats
al voltant de l’espontani despullament
eròtics bàrbars al servei dels estilístics tsars

demolíssim acadèmics els forniments pietístics de l’ahir
ens estimem més l’arcà de l’endemà
amb somnàmbules damisel·les turmentades als zoos

èters i jaspis i opis impetuosos insurrectes
enquadren la marcida apoteosi

tanta de sofisticació és a dir de merdificació…

ofegats de vergonya s’arraconen moribunds
els nafrats campions enjovats als trofeus
d’on brollen els ramats de famèlics queixaluts cucs
qui amb rancúnia se’t remenen com sardònixs
piruetes de carn damisel·les de zoos
pèrfid caprici de les fórmules exuberants

se li escapoleix la bromera que li raja del trau
el vent dalt la torratxa la reparteix vibràtil com corda d’arc

sofre remenàvem a baix els gitans prostituïts
sense d’altres neguits que d’afegir’ns tal qual
al varengatge de l’amuntegament testimonial

a trenc de femer si fa no fa en ziggurat
efímera treia el nas cada fada veritat.

~0~0~

estrenu estront

sense entendre-hi mot
faig si fa no fa sí sí al buròcrata

tant se val
a tota esdevinença cagant-m’hi rai

rere el seu taulell o gabieta
tant seriós com fent brometa
sempre el veig com és

i amb la mateixa semi-admiració
i oblidós desdeny
on adés esguardava
al fètid forat del canfelip
just ans el sifó no se l’endugués
al mai més
la merda feta.

~0~0~

Paletes al Quiròfan llurs Eines anant-hi

— sense gaire Descans

la Casa i el Cervell
— mateix incessant Combat
afegint-hi i traient-hi
— Substància
endreçant-ne i desendreçant-ne entre Cançons
— el Canemàs

ah i l’Establiment part de ci part de ça
— de les Cambres secretes
on els Secrets despullats rauran
— per a Tu
— Espia serpentí
immòbils com qui pren
— interdites Senyoretes

— eixarrancades a la xamberga
el Sol il·lusori de les gairebé impenetrables
— Foscors interiors.

~0~0~

faç sense careta cos sense disfressa

sé que sóc el meu cos

i tanmateix el veig com un vehicle estrany
qui cal tractar bé i amb prou miraments
no fos cas que se m’espatllés
i em fotés llavors perdre encara més de temps
en fastigosos i fatigosos apariaments

si el pogués trametre a ca la puta de déu
i continuar nogensmenys d’ésser jo mateix…
l’enviava a dida ara mateix!

i encara ara, si mai l’obeeixc
només ho faig si veig que gens m’afavoreix
car tantost em voldrà fer fer animalades
com ara luxúries avideses cobejances religions prostracions bogeries
el desdic i n’estreb les regnes
com si és despès rossí.

(…)

“si t’agredeixen, torna-t’hi
si t’enyores, torna-te’n.”

(…)

no tenia cap mal
i em veia morint

ara que m’estic morint
pens que re no tinc.

(…)

sota les pluges torrencials
els saigs qui entre tots paguem
torturen salvatgement i escapcen als terrats
els subversius
dementre que als primers pisos
irònicament discutim de les exquisideses
dels plats que hom ens serveix

el fàstic no em permet ni de menjar
ni d’escoltar ni de parlar

tanta de fada vanitat m’afligeix
només puc obrir el bec per a orxegar

hom em tracta per això d’estrany

(…)

no diguis de tos fets
a altri que a tu mateix
o se’n segueixen plets
i crims i danys en creix
(Guillem de Cervera).

~0~0~



Comments are closed.