Eleuteri Qq – 103

[103]

El pueril dramatúrgid perd el paraigua

Març marçot, ara assolellat adés diluviant. I l’altre dilluns que no calia pagar-hi em fiquí al M.I.R. Tantost començava de ploure i m’hi trobava prop, m’endinsí a l’humil edifici on s’aixopluga doncs el Museu d’Insípids Reescalfats. Malgrat no calgués pagar, tampoc no hi havia gaire gent. Amb l’afegitó natural d’un parell de guardians, un a cada racó; un tercer davant la porta de sortir-hi.

Era esguardant mig filosòficament les peces exposades, allò que hom considerava patafis i bunyols, patates, fallits escolis escultòrics, fallits comentaris pictòrics a les conegudes obres mestres de l’antigor, quadres i monuments mal copiats, coses fàcils i primitives, sense feina ni recerca, només epigòniques, quan de cop sobte me’n recordava, guaitant l’hora, que encara havia de passar per la clínica que em renovessin els vaccins calguts en acabat del meu recent viatge africà.

Anava doncs a sortir quan me n’adonava que tornava a ploure. Doncs què faig? Prenc el primer paraigua que veig entre els tres o quatre a un racó de l’entrada; és un paraigua tot negre, tot mullat i gotejant. El qui l’emprava devia haver tot just entrat.

A la clínica em ficaven les punxades, i au, fora on torna a fer-hi un Sol xiroi i clarós. D’esme me’n tornava al M.I.R.

Quan hi sóc, em torna a l’esment perquè m’hi adreçava. Volia tornar-hi el feixugot paraigua de l’any de la picor, tret que, badoc de manguis, l’havia oblidat a la clínica. Anava doncs a tombar cua encara una vegada, quan una cridòria espaterrant em distreu. Qui deu ésser l’histèric personatge?

Es tracta d’un energumen molt desmanegat. Del cagat individu grotesc n’hi ha una penca. I maldestre a collons, tot cames i braços, amb un cap minúscul. Se’l veu molt pallús, i, quan el sents, te n’adones que l’enveja és la seua gran passió.

Gemegós, aviciadet, ridícul, demana comptes a l’impassible guardià del museu qui hi ha vora la sortida.

Titella llarguerut, mal collat, amb les diferents peces de mala fusta lligades a la biorxa, tentinejant sota la càrrega d’un gep gegantí (el seu enorme complex de víctima), imprecatori, alhora implora i increpa l’estàtic bon home.

Ascajó m’han rubat al paraiguah! M’han rubat al paraiguah! Ascajó correu-hi tots! D’aquí no surt ningú! Ai quin patatús! Ascajó am semblah cam moriré! Am semblah calgú es morirà!
Ascajó no saps qui sóc! Sóc al Xussep Baneit i Xumet! Al millor dramatúrgid da la província!

El guarda (potser faceciosament, tot que i romanent molt seriós) s’espanta una mosca. El Xumet gairebé cau de cul, i segurament que s’ha cagat als calçotets.

Ascajó sóc mol barçaluní i als barçalunins partot ans ténan tírria!
Ascatú tens molta sort ca no ats barçaluní, sagur cats cosmupolita, tu!
Ascajó sóc un dramatúrgid ca no guanyah mai prou.
Ascatú ats massah jovah i ja an saps mol més!
Ascatú… ascatú… tan jovah i tan intel·ligén, i jo carregat amb una donah… una donah… una donah de mol pes, mol pes…
Ascajó ara cam veus com sóc de miserablah és sagur ca ta n’aprofitaràs; tuthom sa n’aprofitah!
Ascajó… t’udiaré tota la vidah!

Li vèiem la ràbia impotent sobreixir-li per les orelles vermelles com pebrots. El guarda no en feia cap cas; tractava el ninot com si no hi fos, no fos cas que, ell mateix, bon estudiant de zen, encara s’emprenyés de debò i llavors li hagués de fer mal i tot.

Ascajó ascric treiatru, un treiatru mol renubador, rebulucionari, oi?
Ascajó això d’escriurah treiatru és mol compromès, i, asclar, visc acullonit, tinc moltah por ca vinguin da nit las auturitats i au, a turturah.
Ascatú cà? Tu és com si vius a un altrah món.
Ascatú sagur ca saps mols d’adiomas i jo numés barçaluní.
Ascajó putser sóc una miqueta anvajós, i am fot mol ca a tu, amb las tebas calitats, tan ta fot tot.
Ascajó… ascajó… ascajó… sóc mol dal barçah ca semprah pert.
Ascatú putser ats dal madrit ca semprah guanyah!

I ara es va fotre a plorar, a somicar, a rebregar-se part de terra, furiós, maleït bufó. I els qui ens l’esguardem, admirats de la corretja del guardià. Els de més li hauríem fotut un mastegot que collons callés d’una vegada. Burlot sense gràcia, fastigós.

Ascajó no pot ser! Al món és mol injust! I a sobra am bírlan al paraiguah i ningú no an fum cap cas!

Es descorda el titella lleig en carrinclona pseudo epilèpsia.

Ascajó la meba donah am pegah.
Ascatú a tu sagur ca no et pegah ningú.
Ascajó las auturitats am fan molta por.
Ascatú sagur ca tu gens.
Ascajó am trecariah un buf.
Ascatú ats més que no déu forçut. Amb l’uniforme da l’auturitat, sa’t veu, pal posat, ca véns
da la classe militar. Tu pots fer i desfer; tu ats mol sortós.
Ascajó sóc un desgraciat, am ròban al paraiguah i tot, buenu puess!
Ascajó vull al meu paraiguah! O am moriré… o am mataran! Fill da putah, fill da putah!

Vam veure el guarda ara ullar-lo de mal ull.

Asacajó, no, no, pardó; ascajó sóc mol millor can Sagarrah, així ca… buenu puess!
Ascajó sóc un dramatúrgid mol valén.
Ascajó fins i tot am bumitu damun al Sagarrah.
Ascajó, ui, quina escenah més atrevidah… i subtil, bumitan sobra un llibra dal Sagarrah, ha, ha, ha, quina carah als burgesus i las auturitats, com als he fumut!
Ascatú, oh, pardó. Ascatú putser respectas als clàssics. Ascatú sagur ca pensas com tuthom cal Sagarrah té bucabulari i argumén, i jo numés sé insultar als morts… u als cam pensu c’hu són.
Ascatú sagur ca pensas cal Sagarrah am dóna cinquanta milions da voltas, quell sap resoldra unah conversah sensa pusar-sa nerviós.
Ascajó al primer diàleg ca no va enlloc numés am surt da dir-hi, “Fill da putah; fill da putah; fill da putah”, tan si s’escau com si no; asclar, cam això, als treiatrairus ca m’estíman an tènan prou.
Ascajó sé com pensah al pobla; ascajó sóc pobla.
Ascatú sagur cats aristòcrata; ascatú sagur cats mol impurtan, da castah d’auturitat.
Ascajó als culobrots a la tela m’han fet mol famós, ascajó als burgesus i auturitats m’han donat un premi i tot, da mols diners i hunorabilitats, “Aquest premi no és par mi, és par tot al treiatru català”, vaig dir an rebra-lu; asclar, l’únic: cam cadaré tots als diners, no fumaré pas com l’imbècil Padrolu (ca burru, eh? i ca dulén, al Padrolu, eh, ranoi!); pero jo me’ls cadaré parca ningú no se’ls mereix més cajó, asclar, i al treiatru català, puess cas foti, ca continuï com arah, tot fumut, fumén, com déu manah, totas las mebas dramatúrgidas, i si pot ser i prou, asclar, ufegan par sempra més tuthom ca pugués surtir a fer-ma ombrah.
Ascajó m’infèctan las tendèncias dal pobla més crèdul… ep, sempra ca síguin dal barça i parlin barçaluní, asclar!
Ascajó ascric par las massas; ascajó sóc al nivell da las massas.
Ascatú sagur ca no et rebaixas mai putser parca no et càlan tans diners i la teba donah no t’apurrinah fins a la mort.
Ascatú putser ats un aristòcrata ca s’especialitza an als filòsofs idealistas.
Ascatú sagur cats un artistah; ascatú sagur ca ningú no et comprèn.
Ascajó tuthom m’hu captah. Ascajó dic, “Fill da putah”, i tuthom cuntén. Ascajó no cal traballar tan si ats tan vulgar com ells i la pelah baixa. Ascajó mol viu… i mol valén.
Ascatú sagur cat pots parmetra da ser mol exquisit.
Ascajó més pobra cuna ratah.
Ascatú sa’t veu la calitat.
Ascajó m’he d’acuntentar a servir al públic més baix.
Ascatú sagur ca n’escrius da millors!
Ascajó la faig tan petita!
Ascatú putser ats un culós!

Un altre esclat de ploramiqueig el prengué. Els espectadors ja començàvem de “trubar-lu bumitiu”.

Tot d’una es penjà a la jaqueta del guarda. Tot forassenyat davant aquell guarda el qual crèiem massa assenyat i tot. Quin clímax més ximplet!

Ascajó vull al meu paraiguah! Ascajó la donah am matarà! Ascajó al meu paraiguah és sagrat!

Sort que… “Seràs titella o seràs follet” — fou en Hölderlin qui ho digué? Tant se val, la qüestió que de sobte, el guardià qui no feia cap paper, com si totes les bajanades del titella Beneit i Xumet li haguessin fins ara passat de llarg, tot d’una, dic, adquireix una flama espurnejant, molt vivaç, d’animació. I diu, Prou!

Ascajó… ei, ei, ca sóc al Baneit Xumet, ca sóc al Mariah i Xussep, ca sóc al Xumet i Mariah, al Baneit Xussep! Ascajó… sucorru, sucorru! Amb la por cam fa l’auturitat, amb la por ca ningú es pensi ca sóc maricó!

El guarda ha agafat el titella per la pell del bescoll, i part darrere pel cinyell dels pantalons; l’aixeca com si re, i me li fot puntada al cul fora del museu.

El pobre Xumet encara es volia justificar…

Ascajó… ascajó… par déu, homa… ca d’on damun traus tan da…

Ah, carallot, l’arrapada el sobta mit der Zunge zwischen den Zähnen, i es mossega doncs la llengua d’una manera que crec que en perd part de terra un bon bocinot… que es menja el primer gossot qui passa estrebat “sagurament” per qualque “burgesa” o “auturitat”, qui sap si fins i tot per una d’aquelles a les quals deu si fa no fa plaure sentir dir “a la tela” no gens escaients “fills da puta” i, maleïts ignorants, fins i tot veure-hi vomitar impunement damunt els clàssics.

El titelleta no l’he vist mai més. Mes diria que ara encara deu parlar pitjor.

(Escriure? Li ho deu escriure la “sebah” dona – no el veig pas capaç de confegir ni les pifiadetes que ofereix al seu “pobla”.)

~0~0~

paràsit molt “revolucionari”

té un triomf de cenacle
el bord insolent
qui com boletaire eidètic
en antipòdic mirall
catòptric es comprèn

ara s’aixeca impudent
a rebre els panegírics
on palúdics no es fonen
els dogmàtics prohoms… de seny

sol·lícits acollint-lo a llur rogle radiant
amb amples devessalls
de més beneplàcits imminents

quina angúnia més exuberant
diu sense sarcasme
quan als substrats d’escombraries
piament vinclat hi descobria
la dinamita de mon apoteòtic verb

segons el principi dialèctic
nan mig esvaït
amb greixos de sobri cigne
n’untava vitralls
llavorats amb lúbrics episodis
del lúgubre periple
del gran tirà didàctic
de qui dels tel·lúrics gargalls
les anacolútiques llefiscositats
en sacres òrbites encara
prou ens fumen girar

tots ens sabem invictes
vantem-nos-en jovials
en anacreòntiques disbauxes
d’aquelles de fer envejar

i amb feinades d’hercúlies tasques
amb tints de tenyir purpuris
toquem’ns-e amb urcs i murtres
els quilomètrics pitxolins!

~0~0~

Nosaltres els Valentins

He parits bessons… Bé, bessó i mig.

Sí. Fa trenta quaranta anys vaig tindre bessons. El primer xiquet el nomení Valentí, com jo. El segon… El segon encara l’esperem que caigui!

Fa quaranta cinquanta anys que el duc al ventre.

Son germà bessó suggereix de cops que potser si no en féssim cap cas… tampoc no es feia pregar tant, i ja queia sol…?

~0~0~

Petit incident eclogal

En aquell poblet de muntanya hi coneguí una dama magnífica, molt esvelta, alta i ben plantada, pleneta, amb, molt escaients ans fimbraires, tendrals i rodons volums, sempre abillada exquisidament i avantatjosa, qui solia per a distraure’s d’escandir poemes alemanys amb una perícia, dedicació, elegància i entonació que t’eixarmaven.

Un jorn clarós, poc després de migdia, prenent-m’ho amb lleure i enjogassadament, anava en bicicleta bo i contemplant de dalt el turó estant el meravellós paisatge estàtic de la vall, pensant alhora que aquell era un instant per a l’eternitat (recorda-te’n!), quan la vaig veure pujar passejant amb el seu gos monstruós.

Davallava doncs zigzagant amb la bicicleta i ells pujaven turó amunt quan tot d’una el gos es desprengué i, bo i fent un salt colossal, atacà un ocell qui voletejava i xiulava entre les branques d’un om airós. El reprenguérem – sense cap autoritat jo, és clar, i d’altra banda el gos ni dignar-se mirar’m no va fer, mes la poetessa amb raó (i immediata efectivitat) rai.

Penedit, gemegant i tot, aquell monstre horrorós de ca malparit deixà caure l’ocell sacrificat.

Era un ocell de plàstic, qui portava tanmateix llavorades al ventrell unes instruccions per a poder-lo cuinar.

L’escultural poetessa les llegí. Fa de tan bon escandir la poesia alemanya! Embadalit n’escoltí el peà de les recomanacions per a l’avinent cocció del tan ben sintetitzat ocell. Qui es deia Magarrufa. Em dic Ma-gar-ru-fa.

Tas-teu-me, suz plau (es veu que deia la darrera frase), sóc de-li-ci-ós!

~0~0~

m’assec assenyat

i ara que he fets passivament tots els oficis del món
potser fóra hora de prendre la iniciativa?

potser no!

massa trista i ridícula la vida dels qui manen
(o s’ho pensen)

perden constantment el lleixiu per no re
i llur ase com llur cul continua encascarriat
(i com més anem pitjor)

a caire de penya-segat
i a trenc de millor hora

esguardaré daltabaix
com es desficien a mort
per la més lleu caguerada.

~0~0~

ma mare jardinera d’estels

a la nit segueix el jorn
mes al cel diürn i nocturn
se’ns atansa angoixós el mateix paisatge

cada estel hi guanyava magnitud
i desenvolupava una alta cella a betzef expressiva
molt lluminosa

i ara no aturen els estels de créixer ensems
i llurs dúctils celles així mateix
i com més anem més resplendents

tàcitament abdica el sol
o esdevé obsolet
eclipsat per tots els altres astres
d’enlluernadores celles roents
que amb llustrins d’ambres
maliciosament s’aixequen sorpreses

tots els altres sols ens renovàvem
mes ell gens provident romania com fins llavors
escarbotant i rostollant cascarrós
per l’obtusa capa del cel
com bou mandrós de fluixos budells
per re no esperonat
altre que per la pueril coudineta de l’anar peixent

mentre ma mare
sense presses mes de continu
va buidant
de galleda en galleda
les escumes pestilencials
que curullen el cor del nostre maleït objecte celestí
satèl·lit despès d’aquell sol moribund

pel cràter o esfínter jussà on s’endinsa
fet com més anem més i més abrupte i ample
de galleda en galleda
com qui poua en pou enverinat
ma mare
jardinera d’estels
va buidant l’ull

va buidant l’ull
d’eix planeta fallit
d’eix planeta balmat
d’eix planeta punxat
que com baló traucat
es desumfla pudent.

~0~0~

little man will out

per la finestreta del rellotge de paret
ni cucut ni puput no hi surten
(greu que ens sap! malaguanyats!)

no
aquest maleït rellotge de paret
ens té mastegant renecs cada dos per tres

quan tres quarts de pixa i gotejant no sonen
qui hi surt (malament rai!)
qui hi surt és un homenet tot mudadet

angoixosament redundant
cada tres quarts de pixa surt a gotejar
repulsivament
el mateix homenet
tot mudadet
tot difident i fastigoset
qui amb accent botifleret
goteja doncs:

ja hi sóc… ja hi sóc…
ja sóc aquí…!

i naltres tot ultrats i dient: encara hi ets!
desgraciat!
ja ho sabem que hi ets i amb les potes dins un cossi de fems!
per què no t’hi acabes d’ofegar?

baldament teníem a l’abast un tomàquet podrit
que t’estavellàvem a la tarota
i dient massa poc! malparit!

i amb això encara rai!
agraït podies dir

car quin deler
quin deler d’agafar

el “molt honorable” aparell dels collons
tot sencer
i fotre’l ben lluny
a tres quarts de quinze pel cap baix

amb el ninot venut
i tots els altres homenets mudadets
pikhets carrinclonets xaronets
aixarnegadets
fastigosament merdanyols
pútidament canfelipútrids
i doncs tan bons coneixedors del cagalló

qui se’ns repeteixen
traïdorencament
merdanyolament
encadenadament

ah si mai hi hagués sortit
un homenot valent
qui tota la merda castelladra
hagués tramesa a cap cràter anorreador
per a dir ple d’urc
ja hi som! ja hi som!
lliures!

allò hauria estat rellotge com cal
gomboldable encobeïble desador

i clar
i català.

~0~0~

Tornant en tren

—Tornant en tren, sempre fallit, només el llibret em consola micoia.
—La meua amor als llibres ho copa tot; re altre no cobeig. Amb enormes sabates negres, filòsof de pa sucat, em vaig cruspint mon ànec amb bacallà, i alhora unbraiding the blades in my brain, esbrinant els brins on se’m trenen els pensaments.
—Vejam què fa aquest altre aplec de bordons molt… simbòlics… simbòlicament closos, ca?
—Encantat amb els trens/ els trens i llurs finestres/ visc tocant l’estació/ a frec de vies com qui diu/ la capçalera del meu llit just a la finestra…/ que és al mateix llivell on les finestres…/ il·luminades alentidament no passen/ incessants… dels trens, dels trens.
—I aquest altre signat no pas per cap anònim capsigrany com l’altre, ans per un tal Qau Maloig molt conegut…
—Mes, aquell any, un cas estrany/ en lo món nou, jorn de ninou s’hi esdevenc/ jo tinguí el reng: fiu convidar tots a sopar qui junts havíem/ allí teníem de tots potatges, de carns salvatges/ volateria, pastisseria, molt preciosa/ la pus famosa de tot París…
En un pastís, capolat, trit/ d’hom cap de dit hi fou trobat/ fou molt torbat qui el conegué/ reconegué què hi trobaria…
Més hi havia: un cap d’orella!
—Carn de vedella crèiem menjàssem/ ans que hi trobàssem l’ungla i el dit/ tros mig partit/ tots el miram i arbitram carn d’hom cert era.
—La pastissera, amb dos aidants – filles ja grans – / era fornera i tavernera.
—Dels qui hi venien i allí bevien, alguns en mataven/ carn capolaven, feien pastells/ i dels budells en feien salsitxes o llonganisses…/ del món pus fines/ mare i fadrines, més en tinguessin més en vendrien/ l’abast no donaven.
—Alguns vedells també mataven/ amb la carn d’aquests tot ho cobrien/ assaborien amb fines salses.
—Les dones falses, en un clot tou/ pregon com pou/ descarnats ossos, cames i tosos/ endins metien/ i ja l’omplien les fembres braves/ cruels i praves, de mal fel, malvades/ i celerades, abominables.
—Cert, els diables com els mataven, crec les aidaven – i lo dimoni.
—Faig testimoni (que en mengí prou)/ mai carn ni brou, perdius, gallines/ ni francolines, de tal sabor/ tendror, dolçor, mai no sentí.
—Per lo matí, de totes tres feren quarters/ i llur dispesa fou derrocada/ i l’aplanaren, sal hi sembraren/ i tots los cossos, tallats a trossos/ cent n’hi contaren/ i els soterraren en lloc sagrat.
—Molt haguí grat d’aquell país/ mai el viu divís, ni bandolejar i breguejar-hi…
—Homes rics, pacífics, suaus/ benignes, allò prou/ ara, també dones malignes, rai/ viu-ne de condemnades, pler/ mil en bandejaven, més en penjaven/ que de raïms per varis crims.
—Una en penjaren, viva escorxaren/ gran fetillera i metzinera/ de nit venia sens companyia/ sola pujava i arrencava dents i queixals/ dels qui en pals ben alt muntats eren penjats.
—La falsa folla, dintre una olla ben enginyada/ llum amagada prou hi tenia/ i si sentia algú passàs i s’acostàs/ la descobria: de lluny paria espaventable/ cap de diable: per cinc forats ben compassats/ els raigs eixien: ulls, nas parien/ gran boca amb foc.
—Amb semblant joc tots s’espantaven/ fugir cuitaven; gens no es torbava/ ans acabava sos maleficis.
—Porc ple de vicis, un mal matí/ son sant Martí ella trobà/ la pell lleixà per a fer-ne bots.
—Bon simbolisme simbòlic, tu, que em dic. Hi sóc, hi sóc… tret que ara potser m’hi ensopiré…
—Tornava en tren de París i meditava el tou de tanta de malícia de pastisseres i d’altres bruixes i cortesanes. Hum! Les cortesanes… i, no cal dir, molt pitjor: els cortesans! Els cortesans, repel·lents àvols monstres de qui les atrocitats desafiarien cap anàlisi que hom mai no en fes. Sempre hom en trauria la conclusió de llur inhumanitat, animalitat, ferotgia, irreductibles.
—A la cort del degenerat borbó de torn prou m’ho recomanaven: “Xauxín Li, heu d’ésser comprensible. Un genocidi ara i adés, puf, això rai, cavà? Res més sa per a mantindre la bona identitat entre els triats al gran reialme. El territori conquerit ans robat als pagerols de les perifèries prou cal netejar-lo ben net. Els pagerols, ecs, llurs patuesos no tenen ni nom per a comprendre el que els esdevé, quan una força massiva d’invasió els desfà en escruix.”
—De sobte un llum vermell s’encengué al vagó. Tots els qui hi érem mig adormits, la por! Uns guàrdies feixistes se’m llencen damunt. Obren la porta. Què hi vinc a fotre per terra, tot damunt davall, desmanegadot, amb mant d’os romput, expulsat nitament i d’estranquis i amb malícia, mentre el tren s’esventa fort…?
—M’he arrossegat d’esme, i amb prou feines, com espadel·la cefalòptera fora de toll, fins a l’estació de Xang Hai, la més propera. L’essencial és haver viscut, és a dir, haver somiat, recitava, simbòlic i incessant, mig subterrani, monòton, per a donar’m prou forces. L’essencial, hò, és haver somiat, és a dir, haver viscut.
—Sabeu què, Eleuteri? Tornant en tren de veure en Xa Qeltò, qui el passat divuit d’agost havia hagut d’endurar un greu tràngol, m’he arrossegat, mig subterrani, monòton, de l’estació de la Unió a l’estació d’en Penn; llavors pel parc central voltant el reservori, hi he volat com papalló disfressat de boira; tornant a la porta on rau en Xa Qeltò, els xarnecs a la porta no m’hi volien deixar entrar; els estalvii la vida; per això cal anar sempre armat, per estalviar la vida o no, qui hagis decidit (sempre entès en benefici propi) d’estalviar, o no; només he ragut fora fins que algú qui em coneixia no em donés el vist-i-plau, el com se’n diu, el salconduit.
—Presoners del no-re per a l’eternitat, els exòtics, molt lleigs, xarnecs, morts per l’ofec d’anar massa curulls de perpetus desficis, cleptofílies, filarguries, avideses, cobejances, escarransiments, avarícies, i d’altres ridícules, carrinclonotes, fal·leres de xarnec (xarnec torerista, flamenquenc, merdanyol), se’m trencaven cristal·lins, escamarlats com closques buides, esberlats totalment en la simetria del temps, bunyols en la simetria espacial de la natura, nyaps en la simetria temporal del (sens ells) net horitzó, falenes inservibles cremades a l’absurda gelosia inconsútil del llumenet qui altrament anima el nostre cervell intel·ligent com la cíclica estructura de l’univers factible.
Massa palesament ni gutural pecant de presumptuós…? Potser teniu raó. Les rodes de la patografia proliferen dins els esquemes més o menys calitjosos on es creuen i recreuen les memòries. Potser sóc una mica menys valent del que dic. Hom suposa que de trast en trast exagera; hom s’hi trobar a pler, en l’aventura on son paper fa prou goig, i hom s’hi embala i diu, declama, acompanyant de gests certes realitats, certes barbaritats.
—De fet, prou ho veieu, com ara amb vós, a hom no li costa gens de parlar de merda ni de cagar. Ara, de fer-ho, ui! Hom poc que pot, hom poc que pot pas… altre que si hom és tot amagadet, molt (si no del tot) en privat.
—A l’estació de Xang Hai hom no es capaç de trobar-hi cap cagadora prou privada; i prou que li cal, car hom s’està cagant; cagant de valent, vós!
—Hom se sap carallot, pler. I nogensmenys on ficar’s? Gent pertot; passavolants, distrets, passatgers, pixavagants, guàrdies, guardians; esguarden, comenten, enraonen; dones, sempre dones, de la feina, dels bars, de la neteja, mig oficials… I cap foradet prou solitari. A cap dels innombrables vagons aturats, a cap dels canfelips cardats a les parets; enlloc. Aumon on les veus o els esguards s’hi filtressin, vedat. Hom no pot cagar en públic; no pot, i prou; per molt que a hom li calgui; se li fa un tap. Té por de què? Dels sorolls que fot, de la pudor, del fet que li calgui cagar. Hom té un sentit de la vergonya massa desenvolupat.
—Potser hi pensareu, com hom hi ha pensat manta de vegada, sense mai haver arribat a una resposta prou coherent. El sentit excessiu de la vergonya, és un tret intrínsec o adquirit? Hom es creu ara un dels dos punts, ara l’altre. Fiquem si voleu que en el cas d’hom sigui adquirit, que sos pares, sos mestres, sos directors del mester que fa (en el cas d’hom, hom féu tota sa vida de gànguil ascensorista de gran edificis ciutadans; tant pujar i davallar l’estireganyava més que no devia caldre, mes què hi fotrem; hom s’estireganyava fins que cuidava, de tan primet, de no fer’s bocinets i tot).
—En contrasemble, un fillet entre els disset o divuit (de fet, sis) qui a hom li nasqueren de les diferents dones amb les quals es casà, un fillet dels primers (si no el primer i tot) qui hom tingué, doncs, i qui hom pujà sense les inhibicions que hom patí de petitet, tanmateix semblava haver nascut amb la mateixa por de cagar si mai hi havia algú present, ni que fos només hom, i això, com dic, d’ençà de nat. Cas estrany que postularia pel cas de la intrinsicalitat del tret. Com si el tret pertinent fos tret heretat!
—Si sabéssiu! Moixoni, oi, mes hom sempre s’ha acusat de mal comunista i tot. Aqueixa por de cagar naturalment entre companys. Quina perversió!
—Totes aqueixes avingudes amb forats per a cagar-hi i tothom cagant-hi deseixits, alegrement, i hom evitant-les, esfereït, desesperat, incomprès, incomprensible, incomprenent.
—Hom havia sempre somiat que esdevenint granat, amb trenta quaranta anys, tots aqueixos folls neguits se li fondrien. Llas, hom ha complits setanta o vuitanta anys (de fet, seixanta-sis) i les mateixes prevencions de sempre li romanen encastades com paparres perennes, mai tipes, mai rènecs qui cauen panxuts per a trobar on fotre niu i parir-hi les manies, les enrònies, noves. No hi ha res a fer, marcat fins a la mort pel mal cagar.
—Els xinesos érem tots fins no fa gaire pagesos; cagàvem a lloure a l’aire lliure en moment de lleure o quan ens era llegut. Immergits en els sorolls de la natura ens cardàvem tranquil·lament a cap sot o rere cap roca o entre arbrets, i en clotades, o als tucs. Els qui tenien l’ànima poètica àdhuc feien algun dibuix procaç a l’indret on cagaven o hi guixaven (si en sabien) cap aforisme ben punxegut. Tot hi era natural, tot hi era com cal. En canvi, les cases d’ara; pastissos escarransits de mants de llivells, llurs venes són canonades carregades de merda; i no hi ha privadesa que compti; els veïns ho senten tot; és tan difícil de cagar-hi, si a hom li roman, rudiment avial, atàvic, qualque mínim vestigi del sacre sentit de la vergonya!
—No pas que tothom estigui condemnat a arrossegar tal càrrec. Al contrari, els de més caguen sense miraments, i s’han adaptats (molt menys sensitius, doncs!) a les condicions molt indecents de la vida moderna. Una de les catorze o quinze dones (en realitat, vuit) amb qui hom s’ha casat (comprendreu que, ascensorista, entre veïns, de propinc a promiscu, un pas) son pare (el sogre d’hom) era franc d’allò pus; i servava una cigalota com la trompa d’un elefant (en canvi, ningú no ha vista mai la cigala d’hom, com no li ha vist mai penjar cap estront!). Aquell homenot cagava guaitant la televisió davant tothom, menfotista, tant se val que mengés hom o tractés d’enllestir (líric i tot) qualque composició, articlet.
—Hom s’hi mira potser massa, nogensmenys. Hom no es peta mai; se n’està i això el restreny; hom ha viscut la part més carregada de sa vida encaixonat en ascensor — no hi podia rebre ningú ni menys cap cap gros amb cap astoradora fortor d’hom; allò fóra haver’s mort de vergonya; car si obres el taüt sotsobrós i hi ets sol, a qui n’allevaves el crim?
—Direu, Eleuteri, mes Xauxín Li, no heu trobat mai cap paradís? (Paradís volent dir, és clar, el mític indret on hom pot cagar en pau.) I hom us haurà de respondre, llas i rellàs, capità, no pas! Ni fent-se hom, als estius, pagès, no hi ha reeixit!
—Bensenes, al camp hom ha assajat d’ostracitzar-s’hi. Seqüències d’acopar-li, de tocar pirandó quan tothom sesteja o és de festa, o penca… rai; de perdre’s pels horts, orbitant l’ocàs… i tant; espigolant pels ombratges… pler; oscant les bitlles adés sollades i ara novament prístines… un munt, un munt de vegades; treballant sol, fent les feines més brutes, netejant per exemple les latrines o de sang les sivelles dels batllius, i enlluentint-les i enlluentint els greixosos engraellats de galliners i solls… en incomptables avinenteses, vós! Mes som massa gent! Sempre hi ha algun capdecony marginal, blasmable, efímer, rondant pels voltants com mosques i borinots o com les obsessives al·lusions al meló dels qui sempiterns en conreem.
—Per què tants de ninots al món? Ens engalavernem, enferritgem, empoixevolim, xinxollem, fem la guitza, la llesca, mútuament. Amb un de naltres a cada continent n’hi hauria prou prou, no trobeu? I els cinc o sis… si cagaríem contents!
—Ça com lla, hom no hi roman a cap cagadora gaire, a tots ops no pas prou per a poder-hi fer son fet; Qui no pot cagar que foti el camp i deixi el forat de la comuna a altri, digué en Deng, amb tota la raó. I en Mao mateix féu, Ull viu car qui hi romangués massa estona fóra suspecte de voler ésser comptat més d’una vegada!
—Hom el trobem doncs no gens segur de la seua posició al món; llas, com si hom no fos xifra anònima, ans algú amb qualque engruna d’honor; potser el sentit extremat de la vergonya de què hom és víctima va associat a la sensibilitat. De vegades, hom, l’estre poètic el pot i el fot al pot de la singularitat; no pot pas ésser xifra puix que és esperit!
—Atureu-lo si veieu que hom despara massa desbarats, Eleuteri! Hom, a tota esdevinença, sos composicions a les parets dels canfelips en trens o estacions, en latrines o fins rupestrement, sempre les ha brodades tan concís (gens prolix) com ha pogut; i hi ha cantat ans vantat el paradís inassolible del cagar-hi ample i sense noses mai, i la seua miniatura de doctrina mai no ha redundada en subversió (altre que una miqueta poètica, com suara asseverat); com hi ha cagat tan poc, poc hi ha pogut mai escriure (escassedat d’adient cagalló); inspirat de cua d’ull pels bornois i bornois dels toroides turmells dels companys cagaires, hom amb el brou o tinta de verema antiga de les cagades d’altri, a tot estrebar hi ha guixades màximes magnífiques.
—S’ha guiat pel gran Orwell, qui escrigué per les cagadores de Lleida, La merdanya és cau fastigós de feixistes; baldament fos anihilada per les forces superiors del poble alliberat; i per l’exemple i les directives de l’encara més gran Mao, qui afegí, Escriu als murs de les cagadores allò que fa progressar el bé del poble i esborra-hi allò que promou la salvatjada de les ofensives gàrgoles paràsites.
—I direu, I tu què hi has escrit, Xauxín Li?
—Doncs anècdotes enjòlit (no sé pas aquella gent què han menjat; són les tintes llurs espontànies, estroboscòpiques, que apareixen i desapareixen segons certes influències que vinguessin de les esteses còsmiques o de les col·lisions que s’hi produïssin, amb forats negres supermassius, llurs camps magnètics gegantins trametent trencaclosques, descartant-se d’estranyades identitats escopinades a l’atzar, a tall de rajoletes de mosaic, que decorés llavors el mediocre cementiri emocional d’aquell hom condemnat, despert i tot a l’entreson del desig fugitiu).
—O amb pseudònims doncs així mateix convulsos, diguem-ne episodis vehements on els capricis solipsístics i els raptes estètics imbriquen el públic successiu en genuïnes estratègies on els líquens crònics de l’herbari, com les cremades de les torxes de l’endeví damunt el vernís de cada fossilitzada digressió, no diuen re de reaccionari, ni malvolent, ni perniciós, ans, clafertes de subtils sarcasmes, neden als ulls d’hom (ben cagat o no) com foscs senyalets on roden, estímuls cinètics, els dards contaminats d’irreductibilitat que hom llençava, estèril i hesicàstic (quietista), perquè, per comptes de cagar com déu (la natura) mana, es perdia en ecoiques buidors, d’on no n’emergia sinó ranc de tant romandre agotnat, agotzonat, càgundeu, per collons no re.
—D’aquest món intolerant on no es pot mai cagar en pau, ni burxant-s’hi amb dit redemptor molt sucat de vaselina, hom, sense cap altra pretensió (les ungles sempre ben curtetes) què altre faria que, esberlant-se poètic en eidòlons varis, trametre’s a més fàcils reialmes de paisatges arcaics, sense gent enlloc, o de naufraig en illa ignota, on hom pot treure el verí sense por dels de dalt ni dels de baix, sense por dels ninots tots plegats, convertits tothora en taps.
—Paisatge nevat d’escleròtica on els fenòmens no es desenvolupen ni en imatge ni en so. Ah qui pogués!
—Potser algun dia seré cec i sord. Continuaré, Eleuteri, a tindre por de cagar per a no ofendre mai ningú?
—Bensenes serà pitjor. Cortesanes decadents de bordells, de serralls, de caravanserralls, folles fembres fetitxistes i feixistes, qui sospiteu que part de dins sóc brut; que no sóc de vori figurí inodor, com apareixia entre els miralls de l’ascensor; abaixéssiu el volum de les vostres sospites i socorreguéssiu-me, espúries, si us plau! I tots els meus antagonistes disfressats d’amics, si sabéssiu com us perceb, lúcid i amb orgull! Us em crèieu feble perquè tinc por de cagar davant quisvulla, enfangat en l’absorbent aiguamort dels cercles infernals que sintetitzen la virtual escena obsessiva on em desenrotll, i tanmateix acaneu-me la solució.
—Urocèfal (amb el cap sempre al cul de qualque dona), amb l’estaca constant de la meua llengua clavada i desclavada sense repòs a la seua nafra com més anem més roent ni inflamada, amagat davall el matalàs com ponderós gripau m’hi rau l’orinal salvador on, rere els crits d’aquell orgasme per mampara, complicadament alhora hi estic cagant.
—Qui no té sopes, se les pensa…
—Tornant en tren pels conductes dels llimbs, dels òrgans tabú no volia parlar’n; qui destronat de la trona de cap canfelip, s’exposa al risc d’esclatar, més val ja no pensar-hi pus. De merda empedreït, tòtem assegut qui balla amb les vies el minuet de la nit.
—Que digui, Si no puc cagar, això rai. Encara puc escoltar, esguardar, escriure, llegir. Ecfràctic, composant sonates, guaitant en Patinir, llegint en von Pufendorf, i pintant, sincrètic, l’ull de l’arbre andarec qui es passeja pels panys cronològics de les creacions artístiques mai passades de data. A l’angle del cercle, la durada estètica disposada en un cunç que faci prou patxoca sargeix les memòries més exigents entre els hiats del deure sens retret ni oradura. Les eflorescències també fan llur paper. En la furor de la contemplació mon obra enllestiré alhora que cloc la presó on m’enclosc. I ens darem recíprocs perdó, el jove qui fui, el vell qui só, cascú reconeixent al cos successiu el succés difús de l’haver viscut a graus permutats on les inversions i reversions coherents ans dinàmiques, diacròniques, epigòniques i precursores, només negligiren del ben cagar.
—Sí ves. Un matí no gaire llunyà em dessonillaré amb el jo futur o el jo passat (qui sap mai qui) al coixí del costat, sense cap, escapçat. Al corredor de fora la cambra l’estel polaritzat del desencant marginal romandrà marejat, amb prou feines viu. Fúnebre consternació general davant la destrucció de la jovenesa. Sota el feixuc silenci, les ponderoses metàfores demanaran asil amb ulls espaordits i pàl·lids llaviots, llambrots. A l’aguait guspiregen les doloroses visions de fumós cementiri. Aquest home no va púguer cagar de debò mai, guixaran amb qualque cruany damunt la llosa segurament robada a qualque altre veí oblidat.
—Amb quina penetració mental no m’he anat fent malbé! Al fang fetal les despulles se’m podreixen ivaçosament. La rapiditat de la corrupció ofereix a les vídues eloqüents cròniques de latent resurrecció. Travessava el pont com somnàmbul privat de tot sentit. Hom sap que ni diu re ni vol dir re, i que cascun dels seus episodis claflerts de punxents atrocitats reverberen al disgust dels senescents jutges qui amb hostil integritat de màrtir envejosament se’l llegeixen, bo i envejant-li, doncs, la buidor i la covardia, les mitges veritats, les mitges mentides, i tots els trets heretats, adquirits i intrínsecs. Proclius a les fases cícliques, estic segur que algun dia, rabejant-se en d’altres sangs, oblidaran aquella enveja. I llavors, rai, no m’haurà calgut cagar mai més, esdevingut jo mateix merda.
—Paròdica crisàlide, conjures amb insinuacions de cínic tot un tou de frustracions. Escombra’t, més val que callis.
—Mai no descloguis; ni tos mals no descloguis; tothom se’n fot. [The wailing larvae were demolishing the shadows; for they were indeed shadow-demolishing wailing larvae.] [Eren els fars del tren nou, qui anava durament aixafant tot entrant a l’estació.] I quantes d’hores no deu fotre que mon mut interlocutor no fotia el camp? Bensenes, quinze o setze (en realitat, un quart).

(…)

El tren anava aixafant

—On duu aquest ascensor…? M’he degut errar de tren, esdevinença que s’escau, llas, prou sovint.
Estranyament (fa el poema), estranyament parasitats, els vagons. Com els gèns en l’home, els passatgers programen el desenvolupament embrional de llurs vehicles; quan n’estan prou contents, s’hi fiquen fins al topall darrer, on llurs fills, engendrats durant el viatge, pugen al tren nou, per a la nova generació del mateix trajecte.
—No puc anar (debades car re no rajava de l’aixeta), no puc anar a beure aigua al rentamans del canfelip que hi ha entre els dos vagons… que, quan sóc de tornada al meu seient, només hi ha un ferroviari qui em diu que m’afanyi, que el vagó ha estat evacuat perquè un flascó de producte “molt tuixegós per a mon i ton bleix” s’hi ha trencat. A vagó fallit encomanava doncs mon fat. Sort que té un, sí ves!
—Sense el meu paquetet sóc a endinsar’m al vagó de la vora i veig que rai, que hi ha lloc, que s’hi està còmode i bé, i que algú potser m’ha guardat el paquet i tot, i me’l tornarà en veure’m. Mes tothom m’esguarda amb fàstic com si què collons hi haig de fotre, a l’indret. I el tren rep qualque fort sotragueig i, mig sotsobrant, gairebé faig caure també el dipòsit immens d’aigua que tenen reservat per al vagó. (Ah, l’aixeteta daurada i lluent, com un enllaminidoret pitxolí de minyó!) Ara sóc a adonar-me’n doncs que sóc a primera classe. Hi ha una A cridanera pels volants de dalt a les lleixes. I a mi, com als meus, només ens pertany la B (i gràcies).
—Sóc a anar-me’n del vagó dels A. I ara sóc a ficar’m a un altre dels del B. És un vagó escarransidet. Tot incòmode, pútid, claflert. Els passatgers abrigats com si són al pol nord. Car cert que les finestres tanquen malament. Qui tingui el meu farcell l’ha degut amagar. I no hi ha seient lliure altre que un de mig trencat davant de tot, rere la màquina mateixa del tren.
—El tren continua aixafant. Em vénen veus mascles que canten cançons que esmenten sempre amb eufòria el Pirineu lleidatà. No crec que hi vagin pas a esquiar. Més escaientment a servir-hi, lacais, les estacions, cal suputar.
—El matí passat quan havia fet el meu farcell amb una flassada, un pa sencer, un bocí de formatge dur, i la botella de pell de be amb vi negre dins, per a anar a l’estació he agafat el metro. Hi havien esperant dues o tres persones. Una havia caigut a la via, i algú l’havia estesa a un banc. Era un noiet qui havia perdut l’esme; tot blanc, mig dessagnat, mormolava quelcom en el seu somni de mort. Una de les rodes del tren del metro li havia passat part damunt una de les cames. L’os trencat sortia entre tendons i nervis. Allò m’entristia encara més.
—Per a arribar a l’estació calia passar damunt una passarel·la metàl·lica que feia panxa devers la part inferior i s’enfonsava al riu. Els eventuals passatgers passàvem per l’estreta passarel·la en renglera, d’un en un, i cap al bell mig de la palanca l’aigua ens arribava fins al maluc o melic o als penjolls dels pessics. De fet, en pic he passat dellà el riu, he tornat a passar ençà per una altra passarel·la paral·lela cap al mateix carrer d’on havia vingut perquè me n’havia adonat que em mancava un llibre per a llegir. M’he mullats pantalons, calçotets, sabates, mitjons, jaqueta i camisa tres vegades seguides doncs. El llibre l’he trobat llençat a una paperera, tot rebregat, mig embolicant una pell de banana bruna i llorda, l’he netejat i allisat una mica i l’he embotit a l’esturmàs, que cada camí que travessava el riu aixecava (estil salvatge) damunt el cap. El llibre era estretet, però de poemes molt closos, i doncs teca per a rumiar-hi rai.
—En pic al tren, no anava de debò enlloc; només amunt, amunt, i au.
—A Maçanet-Maçana, el tren s’hi aturava un instant i vaig davallar-hi. Em vaig amagar rere uns arbres que havia dalt un turó. Com si hi anava a fer caca per por de la gent. Al cap de ben poc, el tren xapescava xiulant.
—La nit massissa s’esbalçava de pressa. En la foscor vaig anar caminant nord amunt, resseguint la via entre estacions. Si per les llums me n’adonava que cap nucli de població s’atansava, em desviava; així anant fent, tot plegat en vaig travessar pler. Sovint en tenia prou de recórrer, com si fossin caminets de sirga, vora les vies, viaranys molt fressats entre els matolls silvestres que en acabat duien a altes fàbriques nocturnes. De vegades trobava obrers de les vies o de les fàbriques qui tornaven a la feina o en tornaven. Em devien prendre per un d’ells tot fent la comesa inversa. Ens saludàvem amb un gruny, sense poder mai reconèixer’ns en la densa foscor. Tots portàvem un farcellet o altre entre les mans; ells llur teca, segons el cas carmanyola i cantimplora buides o plenes, i el canvi de roba i qualque eina; jo el mateix esturmàs amb la flassada i la mica de recapte.
—A Caldes de Malavella no em devia haver desviat prou lluny. El gos de dos guàrdies feixistes em va ensumar. Cridaren els feixistes que m’aturés o em mataven allí mateix. Ara m’escorcollaren i em xemicaren el paquetet. Em tractaven de tot. Un amb el canó de l’escopeta sempre burxant-me el ventre; l’altre atupant-me de valent si gosava obrir el bec o bellugar’m micoia.
—No em trobaven tanmateix el ganivet ben arrecerat sota l’aixella. I al paquetet no duia re de contraban ni “terrorista”. El llibre el caporal se’l guaitava part de dins amb una lot amb cara de no comprendre-hi re. Em va dir si era un llibre comunista, i li vaig dir que és clar que no, que eren de poemes simbolistes, per a interpretar. L’home féu hum, amb cara de prendre’m per boig.
—Més tard s’apaivagaren. Em convidaren a un cigarret. Em feren enraonar ara. Les galtes em coïen dels mastegots.
—Només me n’anava amunt; volia respirar, respirar, entre l’aire lliure, la neu. A ciutat la gent s’ofega, els noiets se suïciden, els vaig dir.
—El guàrdia feixista qui mana, el caporal, és l’únic qui parla; és el qui m’ha ataconat. L’altre encara és més pallús: només sap burxar’m amb el canó de la seua arma.
—Diu el qui parla que no comprèn la joventut d’avui. Per què rebel·lar’s contra re; tan bé que som sota el règim assassí. I em diu de què faig.
—Sóc naturista. (Perquè no fos cas que sense entendre la paraula es pensés que li parl en xinès, vull dir, en català, abans de bursada, amb la rauxa de tot feixista, no em faci matar allí mateix per son sequaç, ja li aclaria encontinent el mot.) Un admirador del món natural, i llavors escric petits articles de no re als diaris. I no us em neguitegéssiu pas, gràcies. Si mai volien fiblar’m els garneus cuïcs, per tota arma això rai, em faig qualque cuticle amb les primeres branquetes adients, per a esfereir’ls.
—Periodista, eh?
—De pa sucat, de pa sucat.
—Tanmateix! No diràs pas re del que t’ha passat avui!
—Ni mica! Com dic, ses senyories, només escric alguns articlets sense importància, de floretes fantàstiques i animalons increïbles. Les espadel·les cefalòpteres viuen al cul dels tolls; són cucs molt gimnàstics; cardant-cardant, fan les figuretes més simbolistes (tret que segurament vull dir simbòliques) imaginables: creus, trenes, seixanta-nous, tot plegat molt millors que no aquelles merdetes (teniu raó, capità), aquelles cagadetes no gens acrobàtiques ni màgiques de poemetes… sim… simbòlics, que tampoc no entén ningú; car no és pot pas ésser tan llefec en la tria dels mots, no fa? No fos cas que a hom li passés com al lletraferit Garcia. Saben què li va passar al Garcia, oi?
—Garcia, Garcia… (fa el qui parla; i demana al més pallús encara…) Garcia, el coneixes? (el més pallús fa que no).
—Jo tampoc, teniu raó; segur que m’he etivocat de nom, potser volia dir Maoxiao Ping. En tot cas no sóc qui qui (ni en Kikí, bon altre! del ram, sabeu?) qui mai escriuria re ofensiu; no vull pagar (ha-hà) amb la vida cap tria delicada de mots. Puf, escolteu, no sé per què ningú fotria el nas en afers tan delicats, i menys interdits. Sabeu què? Potser duc aquest llibret per a emprar’l de paperet de torcar’m el cul. A muntanya, com prou sabeu, la caca no fa pudor, mes el cul mal torcat rai que en fot.
—I tu, tot plegat, ara… on aniràs enmig la nit?
—Oh, cap amunt, cap amunt; segur que trobaré bestioles rai, fosforescents i tot, com els ulls dels llops embruixats. I llavors au, cap a Llagostera, cap a les platges i les muntanyes. Cap on no hi hagi ningú sinó la pura natura. A respirar-hi, a netejar els pulmons, l’ànima, i confegir l’articlet simbòlic de merda que escric perquè no sé fotre pas re més.
—T’escortarem fins a la sortida del poble. No fos cas que cap altre destacament et disparés abans de dar’t l’alto; no tots els guàrdies feixistes som tan mirats i posats com naltres dos, ca? Vols un altre cigarret?
—No, mercès; n’estic una mica marejat.
—Llavors, estranyament incòlume, només amb les galtes escalfades pels mastegots, m’he perdut pels camps, sempre lluny dels gossos qui m’ensumen de molt lluny i m’amenacen abuixint i ganyolant.
—El fred és intens. Sóc a esperar-hi l’aurora enmig d’un camp molt estès, equidistant de totes les llumenetes. Només hi estic tremolant, sota un cel de mil milions d’estels, qui hom m’ha dit que són solells qui il·luminen i gombolden innombrables invisibles mons.
—Tantost el solell es lleva, em confonc amb els carros de pagesos i pageses, amb marmanys i avirams, qui avancen pels camins. La meua intenció és tornar a trobar cap estació i agafar un bitllet que em dugui novament a casa, fracassat.
—Horitzons ara esborrats d’evocadores omedes capaltard. Vinc d’enlloc, i anant-hi; anant-hi, sol-i-vern. Entre neus, enfredorit.
—Dins la nostra barraqueta vora la tresquera del tren/ vivíem del que hom llençava (o els queia) a les vies/ i vèiem passar les vides diverses als vagons fosquets/ i així subsistíem, i així ho sabíem si fa no fa… tot.

(…)

Ull viu! El tren ja hi ha passat

Malalt per dins i per fora. D’haver de menjar viandes dolentes fetes per la sogra? Infectat amb les malalties sexuals dels amants de la dona? Covava febrós el verí dolç de la font a sa nemoral carranxa?

Tant se val. Bé, ja s’ho fotran; a tots ops, estranya osmosi.

I, llavors, de sobte, em comença el cagalló (una altra vegada, la vergonya!); amb el cagalló a mig penjar, l’angoixa de trobar un indret on defecar ara entre tanta de cridanera gentada qui s’atansa… Quin mal dia he triat! Deu ésser festa! Potser és el dia de la mona i tot! I enlloc cap canfelip a l’abast, cap raconet, cap capseta on fer-ho amagat rere cap cortinatge… Cagalló imminent, i enlloc no puc expel·lir’l. I sé tanmateix que, en pic trobi l’indret, el desfici haurà passat, i encara amb el mig cagalló penjant, em neguitejaré debades a fer’l caure tot.

No puc, no puc, no puc, l’angoixa, l’angoixa. Així sóc, doncs. Perdent-me per cambres mentals on pogués fer la feina d’amagat… quan de sobte sóc a una cambra (deu tractar-se d’una cova) que sembla molt privada; me’n record que en una cambra així un cop vaig demanar a mon pare permís de poder-hi regirar els calaixos a la percaça de records de la infantesa i jovenesa… I que mon pare, gegantí de pell molt fineta damunt els músculs ben dibuixats, m’ho va atorgar sense gaire bon humor… I que hi vaig trobar secrets que em desmuntaren tot el calidoscopi a través del qual fins llavors no guaitava l’existència… car… quines coses desa la gent…!

Doncs ara parellament; al sofà semblava haver-hi un cos amortallat per flassades fosques; semblava haver-hi algú mort o altre, amagat, latent; com el càncer que em batega sota els bonys i les punxades… tot tapat i flonjo… Tret que això sembla de debò tanmateix un cos… Potser un gos? Gos destapar’l una miqueta… Portava una careta de carota de fantasma, ulls negres molt grossos i caiguts, i una boca com una barca negra en la boira…

Què hi feies, tota l’estona? — diu amb la veu de botxí merdeta, ridícula i esquerdada del sacerdot de torn.

Era la meua dona, sí, qui es veu que s’havia adormit esperant-me.

Què hi feies tota l’estona, diu amb la veu de botxí merdeta, ridícula i esquerdada del Wojtila, amb la del l’Schwartzenegger; quin parell de grotesques figuretes amb veus d’uix escanyat l’un, d’uixer pet el segon…!

Oh, els sofismes quotidians, senyora. Senyoreta? Orgia? Orgasme? Esperma? — gatgeig.

Amb aquell mastegot, o un de molt paregut, vaig perdre un dels ulls. Borni, amb el de vidre, veig passar millors trens.

Com n’Epimeteu, i com el mateix Li Xauxín, vaig voler ajupir’m.

Taló molt primet i esmolat de dona molt superior et trauca la mà quan de part de terra vols recollir-l’hi l’orquídia que, amb la virada i embranzida del recent mastegot, de son trau suara caiguda no havia.

Nen, això que et tinc és amor… o és només verriny, cardera, ganes d’umflar’t… els ulls?

Els electricistes i d’altres estiracordetes ens engatem els sàbats. I llavors no sabem desnuar els enigmes on les dones, ara amb esclat adés amb desdeny, no ens empantaneguen.

Em creixia la pedra, mes tot d’una me l’ha reduïda a pols.

Li Xauxín, quan va veure n’Eto’o magníficament cridant el crit revolucionari: Merdid, cabró, saluda el campió! li vingué a l’esment la revolució cultural.

Sagaç es capficava en l’ideograma amb forma de mandràgola. Li sonaven al sensori cascavells i timbals. L’entenc ensems sense entendre’l; no l’entenc i a l’encop sé què vol dir. Vols dir? On the spur of the implosion… obscure epiphanies. Em veig destriat en mantes subversives personalitats de qui les proeses eròtiques, ventríloqües, sodomites, gonorreiques, per vies el·líptiques, em duen a ironies insadollables.

A cor, a corns i a crits, letals criades et declaren convicte de plaers meretricis. Vídues ectoplasmàtiques et vénen amb complots platònics. Ni el més carismàtic n’esborraria els redundants escàndols.

T’alleven, amanits amb insults (gos fastigós!), tota mena de torts. Ets ubic, precoç, idíl·lic, burlesc, nadiu, vernacle, bàrbar, innat i estètic!

Obliden “omniscient, heroic, oníric…?” No, ara ve la segona tongada, la segona onada (gegantina, aquesta). Ets perifèric, miraculós, abissal, voluptuós, quiropràctic!

Tants de sentits per a un sol signe! Incoherent camaleó, la teua al·legoria ontològica només inspira falsies.

T’aixeques, o quan?

Amb submissió i menja-sopes et rets a l’hegemonia de la jutgessa. Per les osques de llum a la persiana, imatges de mig maig.

Posa’t els pantalons color d’àntrax.

Com pels somnis la prolepsi, tot el que predeien s’esdevé. Efectivament, sacrificat a la pluja i al llamp, sense plànyer-me’n ni procrastinar-hi mica, som-hi, al museu hi manca un guardià.

Amb quina culpabilitat (com la d’en Li Xauxín quan ara que vell ell mateix se n’adona que l’home qui de jove tant colpia perquè es tractava d’un home vell i amb massa de cultura, ara que ell mateix ha assolida si fa no fa l’edat del seu “enemic”, no li arriba ni a la sola de la sabata quant a coneixença ni coneixement, ni saviesa ni seny), veig que a l’infern inundat tot hi és a les onze.

Anit, tot tancant, no feia cas de les instruccions de fotre cop d’ull als eixidius no fos cas que cap cadàver de gos o de qui sap calgués evacuar’l perquè, per si de cas plovia massa, les sales del soterrani no es neguessin com s’han negades? Gosaré dubtar que és culpa meua? A qui li encolomaré el descuit?

Incrèduls se’m guaitarien els jutges? Que contéssim anècdotes espacials, els tres cosmonautes qui fórem ara fa vint anys, presentment retirats de guardians d’obscur museu, mentre bandejàvem els ridículs burlots ressagats qui encara cercaven el paraigua o qui sap si havien perdut part de terra un dineret o oblidaven on ficaven l’infant, ni si l’hi havien dut, i ja barràvem finestres i portes, sense afluixar de remembrar proeses (alis aspicio astra: a cop d’ala els estels sé atalaiar), fóra prou exquisida excusa, mes n’hi hauria prou per a convèncer la tirallonga burocràtica de larvats psicòpates qui manen al departament “artístic” de la Paeria? El paer en cap mateix, qui derogà pler de negligibles crues lleis per a molt cortesament poder oferir’ns una feina fàcil qui ens estorcés a sobre de glaçar’ns ni de morir’ns de fam pels carrers, perillaria si els rengs de sinistres sicaris d’ínfim rang, toca ferro, mai se n’assabentaven? Per a esquitllar’ns del carrincló furor dels molt merdacaners regidors pedanis, ens n’hem d’empescar una i bona.

Què faria el meu introductor al zen, en Li Xauxín? Bombeta encesa, el cuquet de la vivor no em salmeja pas que el que cal sobretot és autonomia? De quina guisa no ens autonomitzem, companys?

N’Elvirus Farmaciola i en Sencer Sanç, per llurs ertes urpes els coneixereu, antics cosmonautes qui les esbalaïdores beutats astronòmiques jaquiren paraplègics, d’on que els calgués pler de tractaments psiquiàtrics per a descontaminar’ls unes seus dels senderis ara enfonsades en l’hesitació sistèmica, finalment (sempre es presenten a les talúries) acaben de fer cap. Vist el panorama, de mantinent llurs llàgrimes s’afegeixen a l’aiguat.

Prou plorar com clergues sense fuls arguments, dic, amb els accents molt persuasius de la meua mestressa (tret que ella els diu arborant les xurriaques); desaconilleu-vos-em de cames, no us em vull entravancats; el que cal és escaujar les possibilitats de divergir el nyap a culpables més tolerables.

Tot i que us sé esmussos, no pas gens esmolats (qui sap, de més podrits en germinen), cap idea, a part la massa palesa de fer-ho pagar a cap xinès, o negrot, o xarnec? Juguéssim net ni que fos per una vegada.

Qui n’és vinovat?

N’Elvirus, pensiu, es disloca qualsque brians (o potser llúpies) de devora el bressol molt llord de sos llavis, i tot i que no en fa pocs, de dies, que es pixa a les sabates, forneix, sacríleg, sense escrúpols, l’absurda solució (sovint com més absurdes millor rutllen) de parar tots tres alhora boigs, com si una malaltia sobtada se celés en aquest maleït museu dels mals endreços, o com si tot això fos obra de cap escriptoret de trucalembut, pallasset espatllat.

Pel que fa a en Sanç Sencer, li hauria volgut veure els iris opalins (se li inflamen part darrere quan fa filar gens el magí), mes s’escau que ahir dejorn, bo i fotent d’espieta al parc, tot d’una esdevingué fiblat als dos ulls alhora per sengles vespes; no era pas cap branca el que son cap colpia, era un vesper), només recomana la visita al Coliseu a ca cap sibil·la qui vulgui estripar’n el vel, del nostre neguit ni maldecap, afegint-nos-n’hi amb la propina un bon consell.

Eixoïda la fàtua seqüència de diagnòstics que els galens cosmològics ascèticament proposem, triguem tanmateix a reconèixer que, tot i untats de suor freda, un vent poper es gira que de maniquins de paper ens duu, papallons, a volàtils paradisos.

Serà la nostra astrugança que faci doncs que sotracs i col·lisions no anunciïn els epifànics desempedreïments d’un terratrèmol melsut d’allò pus?

Molt marejat, el museu mercès al qual mants de regidors de l’enganyatall s’entenien per a apropiar’s molt d’envejable peculat, se’n va tot plegat a dida. No dic pas que s’estrompin dissortats vernissos i llenços, dic que tot plegat com castell de naips s’ensorra.

Circumspectes, tornem els tres enjòlit a volar. Voler volar sempre ens fa vessar mescs (succintament, una oloreta d’areng sepulcral) que els nostres receptors sensorials i d’altres mòduls congrus a oronells i part dedins lo dur crani no ens duen, com durien cap guineu qui s’ho valgués, amb substàncies força exigües i tot, a estrenu ofec.

Quan el velocíssim tren del terratrèmol sobtadament ha passat, ni que no calgui ens jaquim caure, perquè qui ens salvi ho faci tan sèdul, zelós, que l’anell mateix de noces no li rellisqui i tot justament on ma vola (o mon palmell) (i les o els llurs) no rau (rauen).

Ecos de compendis dialogats escoltarem mentre marinem als llits de l’hospital. No hi ha esport com el de la rectitud que estigui tan carregat de fraus.

Dins les calderes fantasiegem; a l’apogeu de l’entabanament, els paers ens visiten; hi exercíem d’herois.

~0~0~

A tentipotenti erets, i doncs vulvòdroms

Erets, els elets, anàvem cap als conys;
Entre cuixes fort ens creixien els bonys.

Els elets, erets, violàvem els nèdols;
Amb els ariets trempats trencàvem els mèdols.

~0~0~

multiús

aquest paper serveix per a tot
i és veritat que és absorbent a collons

ahir el duia a la butxaca com a mocador
i m’hi mocava el jorn sencer…

anit un cop eixut
m’hi torcava la lleterada…

aquest matí tornava a ésser eixut
i m’hi he pogut torcar el cul…

i ara que som al vespre
eixut de bell nou (o altrament s’hi esbarriava
la tinta pertot)
prou puc
car hi puc prou
escriure… aquest diguem-ne…
poema

poema que desaré on?
no pas a la butxaca

no fos cas que durant aquest nou jorn
em pensés que fos mocador
i hi tornéssim

mocant-nos-hi
i torcant-nos-hi açò i allò
i escrivint-hi (palimpsest palimpsest)
aquell altre diguem-ne
poema

no
no
saps què?
no

multiús i tant
mes amb seny amb seny
ca?

~0~0~

com estic?

mefitisme i menfotisme antic

duc l’infern al melic

envaït
esvaït
m’he cagat al llit

que mori el malparit

de tot déu n’estic tip
davant cada puta trac-me el pipiripip

com un ruc vestit.

~0~0~

Si se m’eixarrancava
al veire amorós de la dona
hi xarrup de ver home
recents ambrosies.

~0~0~

Qui baixa negat pel flum cabalós?
Hi baixen tos fills — oh plant rigorós!

Hi baixa el ramat també hi baixa el gos
Hi baixa el fill bru hi baixa el fill ros.

~0~0~

Aür aür! — La floreta surt

Som a la primavera

Dolces sentors de murtra

Ix del trau cuc nou qui adés s’esquera

Batzac de bec — Ensurt

D’urpa l’aürt — Esglai

Fosc sobtat — Benvingut benvingut…

Benvingut al no mai!

~0~0~

Òrbites podotecals, dècades apòstates

Narcís al llit. A la paret reproducció de La perlaire gaudent i el pop qui el cony li xucla golut. La marquesa Menfot de Totplegat exigint per intèrfon llurs plàteres amb els esmorzars a la camandulaire de baix als ergàstuls, segurament conjuminada amb el romanent del servei a fer-li la vida un suplici.

—Ets tan bel·ligerant, Menfot, manyaga.
—Són la xacra, Narcís.
—Pugnacitat enlletgeix, rugues afegeix.
—També m’ho diu la guru del ioga, no et pensos pas.

La gràcil cambrera n’Isis Gratulls entra catastròfica, i sense els esmorzars.

—Senyoreta! El marquès acaba de fer cap d’improvís!
—Heavens, me husband, Ciset!
—Collons, malament rai.
—Fes quelcom, vols?
—On m’amagaré, Foteta, on? La puta finestreta penja damunt el vall amb els esquals molt queixaluts.
—Hit the floor, hit the fucking floor.
—Vols dir sota el llit?
—Exactament!
—Uf.

Érem als llimbs de l’hipogeu, com tartranys tot entortolligats, o llimacs tot entortolligadament barrejant-nos els mocs, quan irromp en Totplegat, el marquès.

—Només hi sóc de bòlit, en un tràmpol; hi vinc al promptuari a proveir’m d’adient matràs; demà dematí l’envit.
—L’endemà hi haurà el que hi haurà, carquinyoli; per ara desplega’m els plecs, i carda-m’hi, deposita-me’n si pus no un petricó, una descàrrega de caldéu.
—Massa compromès, Menfot, massa compromès; seré aïna morterol badant gaire.
—Sempre en duels, tanta d’honor, te’n sobreïx!
—Accés de tensió coratjosa, feréstec m’impel·leix a verges, de qui les calces als garrons arreludes m’enforteixen ferotge a defensar, i els barroers agosarats a anihilar, en anodins vessants de ràpids polígons industrials altrament no gens estètics.

—Filòlegs silenciosament ressentits en esgrafiats al·lusius cadascun de tos heroics episodis no guixaran segurament conclòs ton viatge de viatjant croat, qui clafert de gelosia enciclopèdica protegia com gelós arlot, o només mig rovellat arnot, innocents plançons de cony mig clos i d’altres troncs de femelles on a sucoses fenelles hi escrivien, erudits, amb ganivets de fal·lus ben llossats (el llos refet i esmolat moltes de vegades) i tintes (de cops indelebles) de llet, els qui, enjovant els mateixos espeternecs amb que no feien el fet, ara fugiren en veure’t, amens i melòdics com cucuts, bonjans i jovials com cutibuts.
—Amb el ventall ferruginós del zel bèl·lic tot ho esterròs. Ni fi ni afí camàlic no só, ni silent ni lent ni miquetes, ni amb cames de camarlenc enlloc no vaig, ans amb els tancs eriçats de mon furor.
—Doncs au bon vent, carquinyoli. Fins demà. (…) Narcís, amunt.

Amb rebregats budells i asfixiat de suor, disfressat de tremolins i claustrofòbic, el si-mateix portant en sinistre escorç esbossos d’aiguats vists ençà de perilloses baranes, el galant ix del soterrani com del canó del cony n’ixen per graus els queixals creixents d’acer i les quinta-essències dodecaèdriques que intuïtiu i penetrant suputa que al lactucari de tal parèntesi com s’hi somorgolli i els aclucalls del xuclador no se li tanquin i l’eixorbin, no hi serà ja pas en delitós rabeig, ans en càustic ofec on hi jaquirà el ximplet invent del viure.

—Menfot, perdó, mes en acabat d’aqueix arqueològic hiat, l’astoradora mel a ton gresol captiva, cap ascla ni osca a mon oscat i asclat marbre poc crec pas que estopegi ni conglutini. En un mot, ja veus que escèptic, no crec pas que altre siguin que del tot xorques mes propvinents collites. M’ultralimitava a l’exercici residual, si la vostra marquesal autoritat ho autoritzés, de ja vestir’m i fer’m escàs.
—Malparit, això em faràs!
—Tot i que tinc un sismògraf d’anomenada, ho reconec, qui si cal com pistolet o ampolla de xampany amb poc de sacseig no t’esclata o qui, si el que és ops és el contrari, reticent roman encara que tot decidís d’ensorrar’s part de la vora, que ton marit vagi armat i surti en quest de violaires amb llossos i rectangles, i qui sap a son buirac els espetegosos ormeigs, ja t’ho diré, poc o molt m’enrampa. Amb la por, criptògam, gairebé, prou ho veus.
—A nice spate of indignation should follow, and yet… your totem of fun lacking technique… què val? Vés, vés cap a la teua dona. Trucaré per comptes n’Isis Gratulls que m’enllesteixi. El servei és el servei, tu baixant, ella pujant. Tu t’ho perds, per tu fots, tu mateix…
—Sé com sap la seua eminència que el godomassí de ma dama Gratulls és tan monstruós que totes les anècdotes que ens n’arriben als esclaus dels ergàstuls de baix, mentre (i és escaiença) fem rodar els evocadors enganyamarits per a fer nevar les clares, fa no sols plausibles, marquesa, ans estètiques i tot – eines per als himnes il·lustratius que els mitòmans cantaires de l’esdevenidor cantaran i recontaran.
—I cap no es refereix al gebre delitós on se m’agreuja l’orgasme, Cisot.
—Si em sabeu poeta mig amè potser en podria familiaritzar la posteritat?
—I un colló. Au, a pencar.

A l’esmentada presó dels catalans torturats, l’anorreament dels conquerits a càrrec de botxins la capacitat cranial dels quals no compliria un didal, encara era, com sempre, en procés de reeixir. Hi fa cap en Cisell.

—Hi vinc (hi argüeix autodidacte) a trepar-hi i a piconar-hi no pas cap rebuig incoherent de bandarra carnavalesca, ans qualque col·lecció de ben estructurada fauna només molt matisadament jerarquitzada.

Eufrònia Tomàquet, la seua dona, li surt al pas.

—Abans no em foti monja, Cisell, demostra potser la traça d’un rat de qui el neocòrtex epigenèticament adquireix l’habilitat del mos trobar – el rat, rosegador la pregonesa de la irracionalitat del qual hom inferirà no gaire inescandallable, la llepolia sap ensopegar al capdavall del laberint, i tu, qui, com l’ardu trobador, bordó a bordó, a cop de llengua, no maldes fins que no et llencen els malparits cap ranci rosegó, tu, suposadament amb accés a les alçades, prou bé fotries si mai prou tost t’afiguraves, belleu més viu que no un rat, amb els ben diàfans binocles d’un sensori humà, cap lúcida solta al trencaclosques on ens migrem. Ací baix, ja t’ho diré, hom s’hi cern traslladat en vinagroses polsegoses cendres.
—Eufrònia, fillastra, tot fos tan fàcil! Té un marit molt recte! Pots regraciar els fats que mai et torni mig viu, com avui.
—Mostra-li ta besunya i potser trobarà assats bona ta preguera.
—O em denuncia per irredemptista que el migjorn irredempt molt grua a reanimar. I m’esclafen la closca com mol·lusc; amb caires de calaix et vinc llavors, paral·lelepípede aplanat qui ningú no desaplanarà. Taüt de manguis mateix.
—Deshonest facsímil de fula pel·lícula m’encolomaries, tu qui sense closca nu mocós cargol li ets i prou.
—Sense closca i tot, aixafat rai.

Cridòria els atueix. De musclos a mussols.

—La marquesa és morta d’un atac d’orgasme, què farem, què farem.
—Isis, què dius!

Monestir inèdit, tots callàrem. Quin compendi màgic no assajà d’abatre-se’ns. Clamà al cel el duo de vídues bordes. Correctes llagoteres corregueren devers el patró. Emeses nèmesis, sort que no el trobaven enlloc. O de les fictes recances se li morien entre ses botes ferrades, o ja es fotien el seppuku amb la barrina al capdamunt de son elm prussià.

Amb disciplina d’hoste garneu, en Narcís enraonies de moltons desballesta; les tracta, les enraonies, com potentat qui a tentipotenti tipifiqués, d’erronis, lleigs, fal·laços, inversemblants ans barroers símptomes de xacra mental o follia. Colpidor forneix reguitzells de bones raons per què la qualitat angoixosa de la nova també pot ésser vehicle per a l’emissió, en lúcida passejada per les lluents arestes, d’eriçades albíxeres.

—Per comptes d’estertits, tetanitzats, conreéssiu de cop-sobte tots els adés enfonsats desigs. Car prou podeu. Titlleu-me de tipus optimista, mes prou m’és vijares que els nous cartells ni serrells de nostra situació serven millor aspecte que no pas suara. Com la vella mor, s’esvaeix la càrrega , com digué, proverbial, en Xopi. Obit anus, abit onus, i au. La dictatriu la dinyava, visca la llibertat. Cert que roman l’altre. Com tornarà de negar xitxarel·los com moixos amb l’aclaparadora superioritat de les seues panòplies amuntegades al promptuari sumptuós, car és llordament ric, fiquem-hi messions que el sotrac l’ensopega nogensmenys molt tòxic. Saliveig llefiscós ara li raja, s’ha degut tornar (potser només transitòriament, transitorietat que caldrà aprofitar) tarambana.

Dalt al dormitori mortuori, es projectaven al sostre oscil·lacions d’horabaixa. No hi és tot ni de bon tros el patró?

Home, ves! Les diferents àrees de la seua façana inspiren elusives diagnosis. És el paio en delicades negociacions amb cada quàntum vacu i pèndul de les seues antagonitzades sensacions, o solament unívocament somnolent?

Ho sabríem si entràvem a son sensori, mes com?

Dissortat llegat; per causa de la peguesa crònica dels nostres avantpassats no en sabem gaire gens, de llegir trastorns reflectits coetàniament als visatges molt més críptics dels acabalats. Allò que diries que fos malenconia, car hom indueix i concep que l’absència sobtada de la parella d’un hom desprèn qualque mena o altra de fretura tàctil, podria també ésser que el vernís rosegat o espuri cosmètic amb què la cara se li disgrega fossin senyals d’embriac, encavallaments enjogassats dels ratolins i les arnes de l’anestèsia etílica (em sembla que se’n diu).

La sumptuosa ogressa s’ennuegava, s’ofegava, feia l’ànec entre els pipiripips del verd madur del seu esclatat orgasme. Esplet degut, deu pensar l’home. Se li ha acabat patir. I qui matarem demà?

—Oh, senyoret, quins psíquics estupres ni ràtzies morals no espargeixen els mítics desastres, fa?
—Ah, Isis, sí.
—Les atzaroses seqüències cremen marques vergonyoses a les pells esborronades de les diferents dimensions esbarriades pels fragmentats universos, i invasors fantàstics, en monòtona promiscuïtat, grotescament constants, fútils perversions durant oblidades centúries s’enderien, fantasmals, a promoure urbi et orbi. Viciats, aviciats, resclosits, florits, enrancits comunistes serven vàlues psicodèliques de prolix alcohòlic, mentre naltres, taciturns, ens triem i garbellem, molt com cal, concisos.
—Tu ho has dit. Escapçats, assassinats provisionalment per les circumstàncies, som trofeus o víctimes fetes obres d’art qui, indubtablement, els elfs dels ecos de l’hòrrida predestinació llur territori decadent voldrien que intoxiquéssim, cínicament desconfits, durant anys i panys. Doncs saps què, que es fotran fotre.
—Ah, molt marcial capitost, quin geni, quin estrateg! Nafrat pels ganivets embrionals de la desil·lusió, amb quina rabiüda simfonia, amb quina bulbosa embranzida, no rebutgeu tal excepció! A l’iridescent cresp oleaginós de vostres llavis, ah si tenaç hi podia estampar un anguniat petó! Pujaré al podi amb mímica prou de qui serva ardu equilibri i com qui esventa pinassa un fotré per etivocació un parell de mastegots.
—Ah, lúdica lúdrica, amb quin musament no em fas desdenyar tos bullits llavis! Ara, si amb la
rabida rabent raptada transida llengua les vàlvules no em llepessis, belleu, qui sap, entre els sotsobres del plaer, t’atorgava, mig marejat, qualsque privilegis.
—Comparsa de poc preu anc no en fui, ni mai no en seré, general! O tot o re. Mateu-me ara mateix o al tron ascendiu-me, pompós, nauseabund.
—Som-hi. Sempre m’han altat els arquetips irracionals. Sembles tan eixelebrada, enze i carallot com la dona qui em fou. Has sentit a parlar dels empelts fecals?
—Hò.
—Hom met l’estront d’altri als budells del recipient receptor; excel·lent tractament, diuen, per al molt infecciós clostridi de la diarrea perniciosa. Doncs això mateix. Com d’esquer a l’ham si el tauró de la mort se t’hi cruspeix un cuc (no cal ésser morós lingüista ni químic clapotejaire perquè mai et beneeixi l’aurora eruptiva del pensar tampoc que) el que hi és ops és un altre cuc. Tu seràs mon altre molt íntim cagalló.

I així és com la nova marquesa de Totplegat no es diu na Menfot, es diu n’Isis.

I fluctuaran les dècades apòstates i a les cansades òrbites els creixeran ambulatòries epigenètiques cames, abans no pereixin les sospites dels nans psicòtics que tot no està muntat al món perquè ens toqui sempre, Narcís, de mig morir’ns de gana rosegant i gràcies tendrums abans mastegats pels esquirols, de qui les botifleres atrocitats ens mantenen a letal ratlla, no fos cas. Convictes de la nostra viciosa insignificança denegarem desdenyosos tot mite de progrés, i amb uns quants de minsos arabescs ens desfasarem cap a l’altre de món, on hom pronostica que tampoc no hi manquen els microbis addictes al canibalisme més dogmàtic. Així que aviem els esbiecs de consuetud i dormilegues com pansides orquídies no perdéssim pas els estreps, no fos cas, tornaré a dir, que fos cas que tot s’empitjorés. Paciència i empassa’t els gargalls com si fossin xavalla.

Una estoneta somià en Cisell la vana truita que qui sap, si s’hagués mort el molt colt senyor assassí, potser la Menfot no se’n fotia gaire, i llavors, havent cernuts els innombrables postulants cardaires, el triava triomfalment.

I sor Eufrònia, què? Doncs la Tomàquet, rai; no val a badar, ella. La mala xinxa es féu, com predèiem, monja.

Al convent, anar fent, sense cansar’ns-hi molla. Els de l’hàbit molt beat fem cara de ruc mes prou la sabem llargueruda. (Cal respectar els qui llonga la sabem, fora que en el procés del triar la bona vida ho fotéssim fotent, com foten tostemps els infernals, por a altri, i sobretot a la canalla.) Més val amo inventat que no pas amo obligat, diem; l’inventat el fas content amb tasques inventades, amb obligacions “morals”, és a dir, de per riure, i no pas, com a l’obligat, cru pencant-hi de diari i de valent.

I amb absurditat d’anòmal abegot escaugem, repetitius, el mateix domini naufragat. Que la estructura entri en ignició o s’inundi tot, tant se val, la mateixa frustrada emoció furgarà sense treva a l’oblic, relicte, subversiu, embolcall. Què t’hi trobes mai? Agra Eurídice entre els acrídids. Abstret oceà de sorolls esmicolats. Cohorts guspirejants als ambres del subsòl. Mormols de cerimònies i milions i milions de peus sibilants. Grills commiseratius que et saben adolorit i ranc ranc ranc.

O irrisoris entreteiximents estel·lars. Infames focs follets d’animetes afollades. Objectables, planetaris, cargols – llurs banyes oracles. Evita doncs de permetre’t tota eloqüència, closca de buidor, que prepòstera sagnaria, colpida, com si t’hi treballaven obstrèpers metal·lúrgics. Defectes de qui a la defecció s’ha afeccionat, closca on et vulguis, trobaràs d’ara endavant asclada en escruix, sense remei.

Cap palp ni antena et torna mot que no sembli injuriós. Firmament avall, llimac sens crit, impetiginós.

Çassús, jafut, vessut, rellisca’t en moc mig eixarreït i no gosis ni el xiuxiueig. Ans eviscera’t disbauxadament dels càustics amulets del cretí. I amb tacte i ubic, sucumbeix paral·lelament a la delinqüència i la revenja, i arrisca’t a l’eclipsi patològic, i a la geròntica negligència.

Car respirar, res; respirar sempre fou faula.

Massa palesament pecant de presumptuós, s’ha adormit en acabat.

Lacòniques se t’immisceixen certes resistències a la brutal existència. Gripaus se t’arruguen com partícules essencials a les llefiscoses costures de l’esquàlid joiell del viure. Quan ronques ressuscitaries la contreta mosca qui marina al vi avinagrat. A la cuina les llavors que voltaven un dels buits atuells que s’erigeix en ídol han germinades en servil humil adoració.

Si això no t’és prou al·legòric, capdecony! Mongetes, cigrons, llurs mans implorant, llurs llavis o colps imprecant. Hi xales, hi xales.

~0~0~

El cosmonauta Narcís, arestut neuròleg qui a les plantoses assistents sanitàries estranyament diu de llur

Com l’espiga, arestut; com el pot de la pega, geperut; com el subversiu, melsut; com el polític, barrut; com el crani, boterut; com el món, força fotut, i, com el giraf, rai collonut… sóc el savi Narcís, qui adu pot, si molt convé, com ruc i babuí, de braire, o d’escombrar com escombraire; com inic i nic cuïc, de xiuxiuejar; com cucut i puput, de xiular, mes mai com cap jutge de jutjar.

El prominent neuròleg, quirúrgic paladí qui, alhora abandonat a èmfasis oratòries, tant et fa prismàtic allò rodó com allò monàdic et multiplica per onze amb quatre passades d’escalpel, es veu que veu el seu boldró d’infermeretes com ara qualque mena de chor angèlic çassús enjondre en un núvol lluny, molt celestial, i tot i que sempre les té davant o darrere, o al costat, en tot cas pels voltants, se’ls adreçava com si li fossin inabastablement amunt amunt, remotes, providents, vigilants, entrevinents deuetones pulquèrrimes, i els deia sempre doncs de llur.

El laboratori és laberint, i el sofròleg enjòlit, en càpsula clos, voldria eixir’n ni que fos per vies de circumval·lació de cervell. Angèliques, “llur” comesa és de treure’m de l’envitricoll on em som mès ni sotmès.

Per popes i culs, gaiatells de salvament, hi sur i m’hi orient. “Llur” popam ni culam, angèliques, angelitza’m així mateix.

Surem-hi, surem-hi; surem-hi ensems.

Perifèriques se li empelten com hipogees fonts al rude saurí. Sense ometre cap dels meandres de llur camp magnètic, l’enginyós cosmòleg Narcís, neuròleg malparit, a les dotze beutats grata’ls virtuals pruïges, i té la virtut de gratar-los-les en hipnòtics teoremes de masoquista august.

Se m’osten “llurs” cíclades i l’inefable misteri, apassionades germanes, de “llurs” sexis artefactes, les carismàtiques cícliques dècades on estic suspès, amb ferotges tintes xiroies m’encanten la serp.

Va brandar el raor llavors per a toldre d’algú el polze infectat.

Donin-lo a les garses o als bacons; nodreixin-ne si això no les esperançades herbes de “llurs” reminiscents hortets; o encara l’encenen com espelma i a les capelletes de la devoció “llur”, penes i melangies es fan esvair, car qui col no dol, i qui mènada s’estripa amb flairosos parracs només condemna qui, com cullereta d’aixarop que no et deixen ni tastar, mai heure-la no pot.

No és pas son cas, mentre es somia enlairat.

Sanguinolents apiatrius, aviatrius qui foren, bugonen al rusc. Remotes invectives d’ombrívoles adolescències els atenyen al capdavall com monstruoses tortugues qui amb flors i òperes els vinguessin a rembre, redimir, en acabat de llongs atzars. Cada ruscaire, apiatriu, a frec de la mamba del metge desvergonyidament psicòtic, pomposament misogin, el pren per patològic cargol: Carallot galifardeu banyut, tes cròniques pòstumes de tirà barbamec poc que sedueixen cap dels nostres pirates barbuts.

I ell? Per les sortilleres eixarmat.

Ai, immaculades, que són escalfabraguetetes avui! Han oblidades “llurs” baralles al fenc, mentre els capil·lars les solcaven de damnatges i aneurismes prenys? Ai com rèiem adés, inconscients, quan associàvem les més altes vàlues a les més crues propietats de les femelles. I les despullàvem, com qui dalla i redalla, o cull i recull, a disciplinades sessions, mentre la freda vacuïtat del firmament ens hipotecava els guanys. I amb quina rancúnia llavors, angèliques, esfereïdes es raïen “llurs” conys!

Tret que elles arguïen maliciosament ans li distorsionaven l’embranzida verbal arrebossada d’enyor amb la feridora referència a la planera simbologia del tolt polze infectat. D’on el metge boig pel cel perdut es toca on es tot buit, on li manca quelcom. Vinc naquis de l’altre penjoll!

Malfet ninot de firetes, et trameteren al cel inassolible perquè, ultracuidat iconoclasta, no t’hi trenquessis sinó sol.

Virat en inofensiu estaquirot qui se somia voltat d’angelicals minyonetes i transformistes cargols, de cops et copses acomplert i lluminós en distrets de milers vidrets.

Regirant escombraries a la percaça de l’objecte d’art, t’hi trobes un vidre trencat; percudit per la llum, sortilegi! Damunt la pols hi dibuixa una imatge llargueruda que es resol en moltes d’escarranxes arrenglerades de dalt a baix, perpendicularment, com escala on els conys són els esglaons i que mena, ara al centre del solell, ara al cor del pinyol incandescent dels orcs. El nas se’t tornava eburni d’aitant fitar-hi, immòbil, captiu. Davallarà cap gralla pensant-se que és pastís. Car si el desesperançat contempla fer, és l’esperança qui duu a assaig d’acció. Contempla-la menjant-se’t.

Quan al centre del cervell ja en rebràs, de son bec molt escarrassat, la fiblada, desperta’t doncs i posat a pencar-hi curosament; quin quadre més magnífic al capdarrer no n’obtens si assoleixes de fixar-lo per al romanent.

Tot allò que em manca, tot això que em sobra (va dir, odiós), L’univers excedent, sapastre varengatge innecessari on, dut pel vent roent de les flames, només hi pengen paperots cagats… que l’absolut foc imminent tost s’endurà; construcció monstruosa que en un no re, això rai, fotrà implosió.

I retruny al buit el seu crit angoixat. Esdevingut, en tràgic molt apujat, en Pòl·lux mateix, tot just esgargamellant-se, a tesa cremat.

Vicari, onerari, substitut, suplent, tapaforats, merdacaner, apoderat, dolor ultrancera de membre fantasmal d’oprobiós esguerrat!

De sobte una altra vegada, la vergonya! Amb el cagalló a mig penjar i la mòrbida angúnia de poder saber trobar un indret on defecar ara entre tanta de gent sorollosa (here comes the mob, monitoris ominosos trepigs abassegadors d’irritant poixèvola voluda), qui se’n riuen potser de qui? D’ell…?

I m’havia omplertes les butxaques de cargols gegantins de Borgonya i tornava tot xiroi cap a ca, cap al cau… quan tot d’una en una clariana un bri enfonsada hi veig l’escena encantadora d’un ball camperol – en romanc embadalit, la dolça rítmica musica és tan embruixadora que adu els cargols se’m fiquen a ballar part les butxaques – t’hi deuen ballar en gràcils parelles hermafrodites com els mateixos ballaires a la clariana del fetillat bosquet, on enyorat follet hi fores flameta que només apagaren amb l’espetec del macabre caçador.

Follet doncs qui es dissol en foc.

~0~0~



Comments are closed.