q.q. ci

[qq 101 a l’opuscle]

Cares costen les facècies del merdetes Micky Merda

De jove vivia en dispesa; en una de les dispeses on visc, hi havia un personatge repel·lent. Es deia Micky. Micky Merda. I era un lladre de somnis.

Ja aleshores, o potser més aleshores que no mai després, m’estrafaig i bafaneig de poeta molt inspirat. Poeta qui els somnis nodreixen d’imatges colpidores, exòtiques, inoïdes, excel·lents.

Sempre tinc a la voreta del llit llapis i paper. Sense desaclucar, tantost un somni meravellós no em percudeix, n’escric els fragments més excitants.

I tanmateix, en deixondir’m i voler veure il·lusionat què hi he escrit, damunt el paper — terror, tu!

Car només hi trobava ditades de merda!

Molt esfereït em pensava haver-me cagat durant la nit. Ja repapiejant, tan jovenet! Dec tindre el cervell encarcerit amb càncers. El càrcer del càncer al dodecàedre del crani — quins càbits incalculables, quines fracassos camforats, quins càustics càstigs, quins collons carregats, quines quimerudes cabòries, quins càrrecs camuflats de camús camàlic ni quines constants qüestions inconqueribles! I, amb això (prou ho copses), re a la corpenta no puc regular! Se’m disparen els budells sense avisar! I (ensuma-t’ho) què en resulta? Tot cagat!

Cala’m doncs angoixat, recacejant com un carallet; desesperadament escorcollant; regirant flassades, amb l’escrua por qui em rau crus tendrums d’esventada esverada ànima…

I no, uf, vós, uf…! Els llençols impol·luts; ni moquets eixuts d’innòcua lleterada.

I doncs?

Una nit somiava que meravelloses beutats m’acomboien, em consolen, m’aconhorten, acaronen, gronxolen… Els estic abandonat, com vailet manyac o nyec de pit amb el lleu vitet molt encès i eixorivit. Ah si em violéssiu, quin desig, som-hi, sou-hi, me’n migr! Són dones perfumades, de serrall molt ben triat, molt millor que no cap bordell de molta de classe ni categoria, ni cal dir; allò de dins, en colors somortes i entre coixins, són les noies mandroses i molt cardaires d’en Ticià pel cap baix, o les d’en Harunobu i en Hokusai, sobiranament llençades als plaers.

Apsares en saunes suaus; embaumades hi ressuen; i cama-fluixet hi tast.

Eren somnis deliciosos de dones de dolços perfectes embalums tovets qui m’amanyagaven desvagadament; eren doncs somnis “orientals” amb luxes i lascívies rai, l’un darrere l’altre… I me’ls apuntava, i apuntava, i apuntava… apunts sensacionals als paperets de la vora.

L’endemà, novament, per comptes d’allò tan solaçant i sexual, evocador, impressionant, deliciós… ditades de merda! Ditades de merda molt virosa i prou! Em deprimia — ja no hi ha potsers; era segur ara que em cagava de nits, i, si doncs no al llit, on? I veieu-me cercar angoixadament pels armaris, calaixos i racons…

Tornem-hi. Estic perdent el senderi; m’estic tornant boig? Car, pel fet mateix que tinc consciència d’haver apuntats bocins de bell somni, sé que hi era, entre els braços ambrosíacs de les hurís. Hi sóc llur biògraf, anant d’una a l’altra, com en serrall sumptuosament farcit. Avinents, toves, dolces, adretes cortesanes episòdicament biografiades per llur eunuquet molt lletraferit. I amb l’atlètica soldana, ah que bé que hi estic, extàtic, cast i cusc, i al dolç rabeig! Ni cap altra molt hàbil odalisca circassiana d’en Vathek, verament. Car bella acollença em fa la dama tota blanca, sí! Nimfa hieràtica. Amazònica, eixarrancada. La qui delicadament esgarrapa, pessiga i grata la lira o la cua de l’ocell lira, i de qui la biblioteca que sovint amb el seu permís reverentment entrevinc és tan majestuosament fornida entre els empedreïts epítets tombals a cantó i cantó dels reguitzells de toms amens.

I ah la qui sense adonar-me’n, per quin premi sobtat que guanyava sense cap mèrit, blanament se m’atansa a l’orella mentre sóc humilment llegint i em mormola amb alè roent mots de suavíssima cardada.

Ai pobret de mi; i aquella pregona felicitat, aquell delitós mareig de benésser, doncs, què se’n fotia, al capdavall? Transformada (païda) en excrement molt vomitiu.

Tant se val. Una altra nit un sorollet m’ha eixorivit. Encara aromes de dona pregonament perfumada. Ni em moc. Car, és clar, em volia deixar “violar” per dona perfumada, de serrall hipnopòmpic molt acollidor. Sent però tot seguit uns sorollets de paper rebregat. Badava mitja parpella, estossegava, em bellugava. Ràpids trepigs. Un espectre s’esmunyia lleuger porta enfora.

I el paper dels somnis, si encenc el llum, és ple no pas de les meues inspirades guixades, amb els ocells lira molt ben descrits, car s’esqueia que hi feia, me’n record, d’ornitòleg molt colt i apreciat per les senyores i senyoretes de l’harem, a qui duc aures de contraban, i psítacs i moixonets exòtics; no hi ha pas les excelses línies que ni el mateix Coleridge, pobre home, no hauria escrites; és que, per a no haver-hi, no hi ha ni els bordons il·lògics, tètrics, gòtics, dels carallots de la por, com el “monjo” Lewis, amb, per comptes d’ocells de somni… de malson, amb els quatre eixalats ans plomats genets de l’apocalipsi de l’aviram qui entren a sac al galliner rodó, no, ni això, car això rai, car escriure és escriure, i exprimir el teu somni de faisó si fa no fa llegible no és pas poc, tampoc… Si hi hagués hagut això, content, feliç, encantat!

Perquè, és clar, ni allò. Només hi han ara bocins de merda mal estampada, i hi ha un bocí de cagallonet no pas encara emprat com a guix. Car, per culpa de les corregudes, el guixaire merdós es veu que no ha pogut emprar tot el seu “llapis” molt fètid.

Tret que ara ja sé què fer. Vetllar. Vetllar, peti qui peti, i a despit de flaquejar a estudi i durant el jorn, i de no poder tampoc afaiçonar cap misteriós ni místic poema oníric, simbòlic, metonímic, sinecdocal, com cal, idíl·lic, atmosfèric, psicopatològic, fascinant. Sense Xanadús ni banys i vapors tebis i sexualment escalfadors. Sense genials gineceus! Ni poemes on cascuns dels molt elevats bordons llampurnegen com cinyells d’estels. Ah, Orió descenyit, et cauran els pantalons, i en Sírius sedec et prendrà la cigala per perdiu. Què diran en Poussin, en Boucher, en Dürer, en Delacroix, n’Ingres sobretot!

I me n’adon, carranquejant com un ressuscitat pels corredors de la dispesa, que entre els altres dispesers, hi ha un noiet fastigoset, molt calladet, qui respon amb hums i hams, fent veure que a tothom qui mai li diu re li segueix la conversa, que la troba àdhuc d’allò pus interessant (i sobretot, és clar, l’intel·ligentíssim capdecony qui l’amolla), i ell mentrestant, doncs, no dient mai re. Et deixa parlar i assenteix en tot el que dius, de tal manera que et penses que és tan llest com tu… mentre part darrere, sempre deu estar pensant quina putada no et pot fotre.

I me n’adon sobretot que en Micky Merda (car així, molt profèticament, no es deia) es posava pútids perfums, molt penetrants, de putarra de preu fluix.

I aquella nit l’enxampí. Era ell qui, odiós, envejós, datpelculós, em pispava els somnis. Venia, a canvi, amb un estront tot fresc entre els dits; em prenia el paper amb els escrits, el rebregava i s’hi torcava el cul, se’l ficava a la butxaca, i qui sap si el llençava a les escombraries de la cuina o se’l desava on; en tot cas, a un dels altres papers que tinc amuntegats a la tauleta amb l’estront hi emmerdissava línies il·legibles de merda.

Lloguem-hi cadires. Li agaf el braç mentre mà nu amb merda va escrivint, i dins la foscor densa de la nit, necròfils, ens queixalem. Ah els crits d’horror!

Tret que en acabat qui dels dos us creureu que es creuran la resta dels astorats maldesvetllats casolans, vull dir, residents… els maleixamusos, de futris, agres residents?

Se’l van creure a ell. Prou sabem com la gent baixa es malfia dels fins intel·lectuals. Em van fotre a fora, per fantasiós, o fantàstic. Per elevat. Per celestial. Per eteri. Per estratosfèric. Per vaporós.

Allí ferm la cagaren, capsdecony. Sé que no van passar gaires dies que ho pagaren amargament. Clavegueres desbotades. La dispesa enduta catastròficament per una llau de femta emmagatzemada als racons de la cambra d’en Merda que els seus molts mefítics nocius perfums, com disfressen amb bàlsams molt odorants un mort podrit (per què altre servirien els perfums?), dissimulaven.

Massa poc.

~0~0~

Penteu ataconat

Ací sóc, esperant a travessar la via gran. Una “ferotge” manifestació la recorr, una manifestació tan “abrandada” que tanmateix amb quatre ridícules gotes que ara tot de sobte no cauen caòticament es dissol. Tothom fot el camp, cascú a ca seua enfredorit i arrapat.

Ara, sense por de la misèria que plou, amb el meu espectacular bòlid d’esport, descapotable, tot de vermell lluent, travessaré doncs, la buida relliscosa carretera. De fet, això rai, en un tres i no res, el ruixat s’ha esvaït.

Desatenent els precs de la meua dona, qui vol que enfili cap a centre de l’urbs, m’he endinsat en un carreró molt costerut a l’altre costat de la carretera.

La dona com se m’ha emprenyat. No vol ficar’s a la vila vella, laberint per a ella insuls. M’aturava, li obria la porta, Doncs au.

Anava a anar-me’n sol quan he sentit el crit; me n’adonava que tantost arribava la dona a la vorera de la gran via, se li havia atansat un espantall horrorós.

La meua dona hostilitzada per un ninot lleig i fastigós, mocós i llefiscós, a qui li ragen sémens vomitius pels ulls i les orelles, la pell mateixa, tota llenegosa i repel·lent, malalt repugnant qui es disgrega en mocs pudents pertot on va. Els crits de la dona. Esfereïda, amb molt de sentiment crec que em demana ajut.

He davallat del bòlid. M’he atansat al monstre, corrent. I’ll cut your fucking throat if I see you again! — li dic fotent-li alhora una burxada amb la virolla del paraigua. D’on el gargot repulsiu fuig jaquint enrere regateres de matèria infame.

—Què fas! Pobre home!

No entenc què cony em retreu la dona. Li dic, pedantesc: Si és veritat que hom ha descobert molt escadusserament algun idiota “savi”, en tot cas no mai gaires! Hi ha immensament més, incomparablement molts més, idiotes perillosos, bruts, cruels i assassins, que no pas “savis” o maniàticament saberuts en qualque qüestió imbècil. Listen, I don’t do freaks; I can’t stand slimy.

I ara s’ha emprenyat amb mi; reganyosa, se’n torna a casa caminant; li vaig un instant darrere; hi ha un home vell panxut, assegut en cadirota de boga, a la cantonada del carreró amb la via gran. Foteta i malparit, se’n riu com em barall amb tothom, primer abans amb el repulsiu llebrós i llavors ara amb la dona, a qui dic:

—On vas? Per què t’emprenyes?

No el reconeixes?

—Qui. Aquell tros de putrescència ambulant qui tant t’ha esglaiat? Aquell bocí de merda demanant-te almoina i amenaçant-te d’infecció i repartint a tort i a dret la corrupció d’enganxifoses pelleringues repel·lents?

—Després de tants anys botxinejat a la presó, passant-les molt putes, pobrissó, patint ininterrompudament, el meu nebot; en Micky Merda, ell, sí.

—Aquest era en Micky Merda? El teu nebot? No entenc re!

—Mai no t’has fet amb la meua família. Tots et semblem no fer mai prou el pes. Au, deixa’m estar! I vés-te’n cap al cotxe que encara et quedaràs sense; a hores d’ara ja te l’hauran pres.

He tornat a passar davant l’homenot foteta. He pujat al meu bòlid de col·lecció. A tot cilindre, nogensmenys seriós i guaitant cada racó i clínic revolt no fos cas que l’imprevist em glacés, m’he embotit al rudimentari nucli medieval. Carrerons costeruts, estretíssims, laberíntics, amb llambordes en forma de pa de motlle i baranams de pedra espessa arrodonida; amb fontetes impensades a encantadors replans on patinen marrecs. Prou complicat, tret que jo rai; amb cotxe antic i poderós em fic ardit arreu.

Fins que, és clar, novament, com sempre, em veig perdut enmig d’enlloc, com un xut, enxampat. He d’anar reculant. Se’n riu encara el vellard panxut quan sóc de tornada; muscleig: Perdut pels carrerons costeruts, intricats, sense espai per a la maniobra.

Ià eixlúixaiu. I hear you, boss. Històries de nebots qui tot ho espatllen, el verí de la vida. Iadovítaia gizny. El meu era marieta; la dona me l’encolomava, com t’encolomarà el teu a tu; el vam tindre a casa tres quatre anys; un paio silent, molt malparit, capdecony, datpelcul, repugnant. Sempre volent seduir son oncle, sempre volent-me seduir; sortint-me de trascantó amb el seu carall trempat; anant-me darrere, aixecant-me la camisa; no pas que gosi gens, pobre de manguis, d’anar a cagar de nits, no fos cas! I no puc pas fotre-li mastegot; a part que la dona em renyaria de valent, potser em desheretava i tot; i que el maleït nebot de la dona és més alt i fort, i el seu carall, enorme, de marieta de medecina reforçant i de gimnàs. De marieta narcís. I molt agressiu; xeremia descominal, ja et dic; i quina por, doncs, i quin culet meu patidor! Tret que això rai; el meu, rai. El teu molt pitjor, deleteri, letal. Car el teu en canvi et sortia tot podrit, infectant-te tot el que toca i que tu hauràs de tocar, perquè tornareu a viure junts; la dona encolomant-te’l, com et dic, fins que no us sigui guarit… o l’espitxi; o ella es mori… o preferentment tu. El meu, encara; marieta i seductor, molt burxaire, emprenyador. Tret que amb paciència sobrevius. Sobreviure és el que val. I llavors… ja ho veus, la bona vida. Car, te’m creus, que no? Només quan seràs vell i amb la mort fotent-te pessigolles amb el seu bigot vermell rere l’orella, podràs riure i ballar… i petar, i rotar, i fotre això rai allò que voldràs, com diu la cançó; i sobretot quin panxot veient esdernegar’s els altres, no anant enlloc i pensant-se els carrinclons que van tan lluny; si arriben a vell ja fotran prou; i tu a la teua cantonada, ample rient-te’n, ridícul espectacle; fotent-te’n de totdéu com m’estic fotent de tu.

—Però tinc un bòlid d’esport, i d’avial verema, com en diuen? d’època. Hà!

Txipukhà, nitxevó. Aviat, vulguis no vulguis, ton infecte nebot de la presó ficarà el nas pertot arreu; amb l’aval de la teua dona esdevindrà el segon de bord; ella l’almirall, ell el nauxer, i tu galiot encarregat de l’uix de la sentina; i a ton bòlid de merda, és clar que ell hi pujarà; i ja no gosaràs tocar-hi mai més, per por d’encomanar-t’hi malalties rai. T’hi ensopegaves arreu mocs i sucs molt virulents; com n’he dit? deleteris, letals. D’aquest punt envant la teua vida un martiri. Enverinada, corcada per dins. Fes-te fotre, noi. Serva ferm, serva ferm, això cal. I quan seràs vell, ja en parlarem; amb sort, faràs com jo, ben assegut en cadira de boga, d’ençà de cap indret estratègic mig amagat, content i rient, escarnint el personal qui s’esfetgega inútilment rere mirallets banals, i divertidament planyent sobretot els més malastrucs i humiliats, els qui tenen la condemnada dissort de viure amb mestressa molt possessiva, i manadora, i maleïdament “familiar”, i amb repulsius paràsits nebots irreparablement encastats part del cul.

L’ancià garneu i burleta es deia Mixa Kadírov — me’n record perfectament, car en sentir el seu nom pensava en mon padrí, qui es va morir assegut a una cadira; i he pensat, en sentir-ne el nom i veure’l, Aquest home es morirà assegut.

I ara ací sóc, esperant assegut en cadira de boga a la cantonada de la gran via amb un carreró estretet i inconspicu, que passi la vehement manifestació de descontents molt cagats, i pugui esclafir-me’n satíricament, i sarcàstica si cal… Riure-me’n de totdéu; d’ells, segur, i llavors de qualque altre aleatori dissortat, amb bòlid o sense, per la dona i sos nebots incessantment destralejat.

Car això és viure, esdevens l’objecte del ridícul durant uns anys fins que te n’adones que els ridículs també són ells, belleu pus i tot que no tu, sortós, esperant la mort, plàcidament i riallera, prenent la fresqueta, assegut.

~0~0~

Didots sense dàtils

On vaig sense somnis pel món? De pitjor en pitjor borràs!

[I saw professor Obi Vlit, most pointed of neurologists, standing on the railroad platform, his chaotic intellectualism dynamicly enhanced with his cynical smile; as he was all alone, laughing in bitter sarcasm at the vanishing world, I decided that this was just the right moment to accost such a famous man.

—My dearest wife’s rotten nephew, sir, has stolen all my dreams; dreamless, I’m rudderless, wallowing in decay, breathing in grieved sighs that echo abstractedly in the ominous ruins that in vile ambiguity oscillate in the deserts of my barren fancy; and I see atop the broken towers of those forlorn ruins doves fiddling with eels; am I crazy already? Acrobatic, surreptitious, sinuous, endless, these elusive doves (indelible dandelions, their exploding pappuses for ever more imprinted in my mind’s trembling eyes) I do desire obsessively to catch; yet, in intricate swerves, their volatile reflections escape always my empty grasps; in analogous emotional states the eels must transit, don’t you think? Deaf to the eery songs of the phosphenian doves, only their whimpers (the irritatingly played eels’ as well as mine) windmillingly reverberate in the bloodthirsty void. A plangent metal staircase spirals down and beckons in murderous allure, but the exhausted bones of my badly squeezed pelvis impede our batty flight toward the unreachable doves whose prolix emphatic dirges do doom us. For I am indeed one of them choking, badly corrugated eels, professor, who in his last throes intuitively becomes the urgent emissary to the sapphire skies where my inner hypnotist used to articulate his rigorous continuum of gaudy fluorescent tropes where pugnacious Erotes and other picturesque sojourners (mainly female; alas, how I regret them now!) joyfully collided in luminous fireworks; how I long for their filthy shoes to walk all over my brains again! For I miss them all awfully, don’t you know? Not excluding the detestable doves above, outrageous epidemic pimps, of exuberant death the shittiest flunkies, ensconced like blobs of sperm in the chloral ether, that for eternity now keep fiddling away with their wriggly anguillous bows. And forever also the abused and humbled eels, meanwhile, shriveling, grated, hurt, how shaken by the sonorous ignominies the soiled shadows have them perform! Lugubrious, fuming, what colossally injurious sounds (shrill swollen minefields of agonizing bursts) we’ve got to listen to! And we do, with bated breath and tender smiles… But ah how our tragic gender en masse does exhibit such a saintly fortitude… that with promiscuous ceremony I’m even tempted to propose that they (not I, too modest) be briefly canonized! With me it’s okay, thanks. I’m done, cooked and raw, boiling down and up, soon to be swallowed by the grating throats of oblivious hell. My only remaining defense mechanism being that of seeing myself prancing and caroming with them all, ephemeræ on limitless green meadows unleashed that in retrospect try still to fill the heavily leaking bucket of my soul. The only task left me now (what sayeth thou, perfessor?) is that alone of persistent reminiscence. For nothing new can advene without dreams. The worst being yet that, after the dizzying fogs of each of those vivid Gothic episodes half wafted away, I always woke and wake wiping the scarlet off my ass. The toilet bowl now become the bleeding cauldron of my asphyxiant phantasms. But wait… wait!]

Espera’t, il·lusionista insolent qui em jaqueixes escuat i entre teatrals espasmes mentre el tren oprobiós fot el camp!

D’ençà que en aquell maleït bordell, enxampí mestre Merda en flagrant delicte, mon son és son xorc, son sense somnis, son infecund i queixalut qui antropòfag em rosega. I ara ningú, ni cap neuròleg arestut trobat a cap andana, vol-me consolar. Car perquè sóc un il·lús, sempre m’he il·ludit amb rampoines i paperines, i pampallugues i espeternecs, tret que amb jo sol ja no en tinc prou. Em cal cap autoritat. Per a afermar’m. Qualque saberut qui m’il·ludeix contant-me àdhuc si s’escau trufes metafísiques.

Per això esdevinc ara molt religiós. Cervell qui cap somni, ni anecdòtic, ai, ni melodramàtic, no guarneix esdevé al capdavall, en breu i tot, molt eixarreït, i tot mòlt; ja no es frunzeix lleganyós ni llenegós, en folla emocionant activitat; encenalls i cendres, sequedats, n’aturen en sec, doncs, engranatges i coixinets; amb tots els galfons destarotats, amb cap dels perns collats a les adients pollegueres, ni neurones ni collons que valguin no hi treuen enlloc el ceruli nas.

Ja no puc pensar dret. Cervell qui, en molt eloqüents evocacions, no cria espectacles d’òptiques anòmales i miralleigs cristal·lins qui tanmateix el cor cofoi no duen a territoris eteris on ell, sa, s’eixampla i bleixa tot lliure, ja et dic que no val re.

A quina claveguera mortífera no t’has estimbat, cervell infaust, impotent? D’august mag immanent qui volums de florents epístoles amorosament no feies guspirejar a l’enclusa noosfèrica de les fulgents idees… d’estètic entusiasta dels jocs lingüístics… de fraternal intern titil·laire amb hams i esquers molt temptadors d’incoades rels d’escorços i esbossos de farses que ni en cel·luloide mai hom no diquelava ni clissava plasmades, amb esclatants homeis i uxoricidis, i esgargamellaires humorismes i atípics estereotips, i gelosies i pànics nimfomaníacs, i coincidències excèntriques en atmosferes trabucaires, de fer caure de cul, que tot clapant ton estre escabrós de l’èter íntim i molt femellenc (vaginal i uterí i prenys) no espigolava ni esgotimava, alhora sirgant i sallant com per oceans d’embrionaris contes…. i de sobte quina feblesa de vaporet pútid no t’ix del fumeral tot ascladot del mig negat carbassot que recentment les malvolents circumstàncies no t’hi han encolomat… transformant-te també en cap grotesc d’albardà desnerit, jafut i inútil qui només segrega xop guix qui no escriu.

Tu no ets tu, robat de tu mateix. Indicis de pròtesi endevín que duus damunt la tomba molt acollonida del coll. Atacat sense somnis per la temudíssima melangia cerebral, t’hi escorcoll espermes emfàtic; t’hi trobaria gustós subtils llacunes amb espigues de quelcom que s’assemblés vagament a cap nou argument, mes em sap molt de greu de dir-te que te m’has tornat irreversiblement desconegut. Si per a somiar no em serveixes, per què collons haig menester de tu? Més val que giti aquest pes mort, aquest llast feixuc que és llosa muda i en blanc de la tomba del coll; més val que sense idees l’encomani als orcs o m’encomani als “déus” imaginats no pas per tu, ans pels maleïts enemics de la desraó.

A la depressió m’has dut, i al carallot enyor, carallot. Car ah com els grui, cert, els geomètrics cels safrans on s’escuncen escàndols espirituals en al·lusions d’ocultes tenebres… amb urpes d’ambres qui n’ixen estocàstics, i en estrenus, heroics, olímpics, catalítics aürts, sedosos no s’enllacen… amb sobergues favorites qui en maragdes oasis es freguen estètics astràgals i, si adés m’hi insinuava, distret estruç a qui ningú no pega cop d’ull, tot d’una, saltant els andans amb peus de vellut, allí els sóc, vehement espectre qui pica d’estreps a sollar-los tendrums d’amagat dels eunucs… i si mai ells em pescaven, esperonats al zenit minvant pel caos dins la cleda on el gineceu només es banya amb les regateres molt terapèutiques de mes esverades gònades, i, pel virulent vernís de l’enveja enverinats, em volien doncs balístic cap al volcà del no re infernal… molt de tornada, fent-me el mesell, pst, foguejat d’allò més, això rai, canviava de somni…

I et fots, didot sense dàtils, que ara ja sóc a un somni llunyà sense anhels ni penúries ni aldarulls de pistolers altricis en espuri niu d’irredemptes femelles qui l’agrest segrest ardu i gentil endolceixc.

No; cervell per a qui evacuar somnis és un suplici, ha de virar, feta al·lucinant carronya, cap a la religió.

Chors angèlics sent al seu meló corcat, i es diu, tornem-hi: Quina inspiració, quina infusió infusa, infosa, m’hi fonc! El colomí de l’esperit sant se m’ha cagat al cap, i la seua merdeta em revela que els pontífexs forasters tenen raó; que no tinc dret a ésser sencer, que mitja vermina i gràcies sóc al cul d’una sangonera, les genives del qual cul em roseguen com rosegó; i oiosos odiosos ominosos ròssecs jaquim entre els vestigis ruïnosos de la raó.

Ah si encara somiés! Somiava que, tothom d’acord, ara corr el chor, i el cor corr de cascú del chor com corr cap al cor del cor cru de la carxofa, car potser hom, irònic, o qui sap, potser ple de cobermòrums i enrònies, enderiat, els ha dit que la carn del cor de la carxofa tota veu nodreix, basteix, guareix, i unànimes, avis i vailets electes, en coratjós paral·lelisme, setge meten a la gegantina inflorescència com tropes severament ensinistrades.

Up! Jup! — ordena alternatiu el sergent. I ordena sincopat el cor de la carxofa: Cru! Cuit! I el chor cru juga a cuit, ara jup, ara up… ara jup, ara up, ara jup… ara up… ara…

Fins que no m’he escorregut.

[Or I didn’t come, but I came to. And coming to I came to realize that the coming itself had been a dream induced by the play on words. Oh joy. On a bench of the station I had fallen asleep; thieves had taken me for a lush, had emptied my pockets. But even robbed blind, now I saw indeed clearer than ever; and I was exulting, so glad… So glad, so glad, so fucking glad… for the screens of my dreams had come back with a vengeance, and were again gladly gleaming. Micky Merda be damned, sooner or later, as long as it is in my dreams, if I fall, I do, but always on my feet.]

~0~0~

insistent cacofonia de ja invàlides cançons

pararem boigs — molt neguitejat deia a la dona

la ràdio espatllada del veí m’esclatava al cap

aleshores em vaig tombar i vaig adonar-me’n de l’error

ah no
el soroll espatllat venia de la meua ràdio

he anat doncs a apagar-la i veig que ja n’és
que no l’havia pas engegada mai

m’he tombat aquest cop devers la dona
i aleshores he remembrat que no n’he tinguda mai

i he guaitat cap a la casa del veí
i ara hi mancaven les finestres
només hi veia davant una paret molt alta tota grisa

d’on devien vindre’m doncs els sorolls espatllats?

per a desencaboriar’m he davallat devers la platja
a saludar-hi les múltiples dones qui mai no he tingudes

són totes molt semblants
ronden la cinquantena
són totes una mica plenetes
molt blanquetes
de pell molt fineta
i no jeuen gaire al Sol

s’estimen més fer-ho dejús ombrel·la
allunyadetes dels ximecs
d’on les ones arítmiques s’escalaixen espectaculars

l’excusa que tinc per a apropar-me-les-hi
és que els duc de casa un mocador tot net

llurs marits m’ignoren
o m’esguarden com si els sóc mosca fastigosa

les meues dones en canvi (agraïdes o no)
diuen tanmateix mercès

no sé pas què es deuen pensar que venc

aleshores els mocadors se m’acaben
i remembr les toves aromàtiques carranxes
de totes les meues dones on podia barrigar-hi
remugant de felicitat

i remembr que mai no he tinguda cap dona

i el soroll espatllat
torna a entrevindre’m el cap.

~0~0~

Ququtz cent qantant ensemz

Cent ququtz qantaven junz
I de bursada han qallatz

La gent amb por… molta
Els homz llurs qux jupz
Les dones llurs qonyz sens sux

Tot ho embolqalla la negror
El Solell s’aixeqa negre
Negra ha qaiguda la neu

Vidus ensemz i de dol
Eixutz en el desert
Cendres i qruanys

Per les tresques i verdesques
Del xorc mai més
Perdutz per sempre puz…

Si de les dones els qonyz
S’estronqaven… sens sux.

~0~0~

Sux

Ah xicotella! Li veig lo cony i me n’ensum mels de benaurança…
li viu la claveguera i encontinent n’esdevinguí gormand…
son somicós entrecuix…
plec intercrural de delitoses llagrimetes xop…

Car oi que les dones fonts inexhauribles
oi que sempre ragen mels de cony…

S’han de canviar la roba tan sovint…
on els mascles no ens canviem en sis mesos o set…

Les dones són molt més brutes
per això són molt més netes…

Exacte! Brutes de mena
netes de necessitat… justa clavada!

Cada matí en aixecar’s
la dona em fa xarrupar son conyàs…

Del savi dels opopònacs sempre en fem cas:
Cada maití aixarop de conys penràs
no hi ha pas millor hipocràs
…”

I què me’n dius bordegàs salaç
de les cascàrries als pelets del cul…

En desembarassaves l’embaràs
amb la llengua… o amb el matràs?

Si deies la llengua… llargs allongs doncs dónes
a l’instant faitís on la mort tot esquelet
(sense cascàrries als pelets ni conys ni xones)
no t’adiava per a endur-se-te’n al canyet.

~0~0~

mox

si me la sax
sux sex

no paz mox ni grox ni opax

massa xarux ouz malastrux
que no podeu ni amb trox ni trux
ni tox ni jox bajox i rux
a llox i llux
aviar mox
ni de llimax
ni de qargolz ni altres qux flax

desertz sou d’urqz
d’entreforqz porqz
i ben enterqz
que qom orqz qorqz
entren a solqz
primz esbaldrex
per parqz i cirqz
i a bolqz i calqz
fent esbramex
qarden qom turqz
amb llurz trabux
totz quex

xerriq-xerraqz
qatriq-qatraqz
qom esdernex

no vull remux
sembleu anorqz
nyex de xiqz rox

bessax piox
d’eixorqz ronyax
dutz a remolqz
qom doz sax buitz
o de sex marqz

ni vull expliqz ni obliqz repliqz
iniqz buirax molt enemiqz

xiqz qriqz baldriqz
d’antiqz somiqz eixutz i sex
i somz i semz

quan qalen sonz
de brauz pessiqz
d’amiqz musiqs

uz vull ubiqz
en meliqz i qulz
de riqz abriqz
qardant moltz piqz
i amb boniqz xerriqz
d’altz escatxiqz de diqz

pex ballarux
roïnz porux
i plenz de brox
i sense fox

no en rebreu paz pox
de xox i qopz a plex i blex
si no feu qaz d’aquestz moz prex

ullz qlux
uz vull de box molt qaldz
no genz eunux

anz de bonz tex tipz
qardant a anyox i a flox
arex segallz de qulz manyax
i bellz esbiex
i barbamex
en pler d’aplex als pratz de brux
i rex badox

no paz en nox d’atziax renox
amb qrox sedex de vilz mossex

ni mai sotz atax
en fosqz atzucax
de feixux drax
de lladrux tosqz

ni d’espantallz amb follz parrax
fotent batzax qom boigz qosax

anz qom prou diq
plenz d’espinax
sense alifax
ni ofex ni enfarfex
ni ennuex ni sotrax

jugant a esqax
tranquilz qontentz
sense espetex ni llex enrox

qar sempre elz ox
han tingutz bex
i amb bonz tex
i qulz cusqs i beqgrox
ben propz i a frec
per als refrex
i per als embox
sense perbox

toz ouz llefex
genz temorex
amb afalax i tripijox
quls als xaloxs
en brusqz nyaq-nyax
i unz pox esbufex i batex
muntz de renex
qualsque gemex
faz-ne esvellex
faz-ne enderrox

i ensemz qom llampex
sux no paz sex
anz plenz de mox
t’ixen delz sax.

~0~0~

somiava que hi anava somiant

somiava que anava en avió
somiava que hi anava cap per avall
somiava que l’avió assolia tanmateix de redreçar’s

somiava que hi anava cardant
adés davall damunt… i ara damunt davall
amb la dona d’aquell pilot tan enfeinat

somiava que hi anava somiant

i era veritat que era un somni allò que havia tingut
i alhora tot veritat el que enjòlit s’hi ha esdevingut.

~0~0~

diu algú que l’àngelus d’en Millet “és obra molt espiritual!

(i tant!) (vols dir?)

doncs ara et diré què hi veig

hi veig un pagès amb esclops dient a la seua dona:
em cag en déu, guaita el capellà qui passa pel camí;
pega que al mateix l’instant
del cloquer toquin l’àngelus malparit;
fotéssim veure que preguem!

datpelcul de merda, com em plauria,
satanàs casolà, de trucalembut,
d’esfonsar-li aquesta forca al cul!

i hi veig la pagesa amb esclops no dient pas gaire,
mes de sotamà la veig forcant dos dits,

amb els mànecs del carretó
representant com qui diu l’ombra
dels seus dos oprobiosos pollegons,
mentre al cove hi rauen pilots de trumfes
representant diguem-ne els escrots volatilitzats
o les nespres caigudes de l’entreforc de home emasculat;

la veig doncs dient-li de: banyut, banyut!

car prou és el capellà qui et fot el salt cada divendres al vespre,
on et dic que me n’he d’anar a confessar
per tal de púguer combregar diumenge
;

cascú dissimulant segons son estil
tant els pagerols presents
com l’inquisidor ensotanat passant pel camí tot just fora de quadre
i de qui tanmateix prou n’intueixes la presència d’hipòcrita capsigrany
en aquest quadre ausades (cavà?) (jotfot!) (creu-t’ho) tan espiritual
(per la part dels ous!).

~0~0~

dona s’escriu amb q

i només la salvaré
si amb l’ham a la cua de la q
no espany la porta

de l’indret fosc tancat
on la tenen els agressius presonera

perquè tots els secrets no els confessi.

~0~0~

empès als marges

empès als marges

no pas que gens m’hi planyi
prou s’hi respira millor

misantrop de mena
el contacte amb les voludes
em descol·loca
qui em roba els ous? dic en lloca

i ara on sóc? em dic tot pol·luït
ni qui?
no pas formiga
qui la pudent química duu a parir

mussol em vull
eleuteri sa solitari nocturn

sa mussol sol
qui s’empenys als marges
mai prop de res que nogui

rient contra els estels
prenent-m’ho tot a trufa:
univers de nyigui-nyogui.

~0~0~

mon pare emprenyat
quantes de vegades
no em sabatejava amb la merda de:
sigues un home!

vés-te’n a cagar, company,
mentalment el contestava,
home als collons;
molt millor sóc dona
.

~0~0~

Sacrificant els peons

No s’estressa la sastressa
mentre em cus els pantalons

mentre en rus canta cançons

mentre tus els dos pulmons

mentre usa escapolons

mentre un lluç molt toca-sons

(o és un fus entre botons)

prou s’amusa sentint trons

mentre nus i pels racons
quin nus no són mos collons!

~0~0~

llum de la meua vida
saba que em do embranzida
Rosó Rosó

he vingut perquè em fotis un tacó
re no em dóna millor erecció
que un bon massatge al cul

i amb tu d’horrible mestressa
brandant aquell bastó
bastó bastó
Rosó
tan delitós ni esfereïdor.

~0~0~

De catoptromàntic catoptroclasta a catoptròman catoptrolàtric (o potser només catoptrodulià)

Fa vint trenta anys vaig acabar una novel·la on el protagonista me’n record que necessitava veure’s en miralls per a saber-se present, és a dir, de carn i ossos, car ben segur que se sabia existent, tenia esment d’existir espectralment a un lloc o altre, tret que no sabia on… fins que no es veia, sòlid, a un mirall. Era catoptròman, depenia doncs dels espills, i per facècia l’en deia adorador, catoptrodulià, i àdhuc, de cops, catoptrolàtric.

En una altra novel·la meua antiga (no tant, aquesta, deu vint anys ha, car digitalitzada i tot), hi trob fàcilment això; amb un dels personatges principals tancat al canfelip i esguardant-se reflectit a l’espill: “Els miralls! Teca inexhaurible, tu! Catoptrotròpics, ens hi intuïm; catoptròmans, ens hi cerquem; catoptromàntics, ens hi endevinem; catoptròdroms, ens hi retrobarem, autopsicoanalitzats tots ensems.”

(…)

És tot això ficció literària i ganes de fer-me l’autor “interessant”, o hi ha un contrapès espiritual carregat d’energia psíquica que, actuant, m’hi impel·leix?

Car catoptromàntic rai. De petit, esperava els diumenges que tothom de casa sortís; m’havia fet el malicós i hom em permetia romandre-hi sol, amb mos pares i germans al cine o a passejar, i la minyona a festejar, i llavors ho regirava tot, armaris, calaixos, amagatalls.

En acabat, de bell nou mestre de tots els darrers secrets, despullat, em ficava davant el mirall al dormitori de mos pares, davant l’armari, doncs, amb aquella lluna “tan cara i tan fidel”, sovint preada per ma mare. “Quin espill més natural, sense cap defecte; no se’n veuen pas gaires, de tan bons!”

Tenia vuit anys i dins la lluna, despullat, era Tarzan qui brandava un martell, i cridant i botant i de liana en liana saltant, assassinava dolents i folles bestiotes, i brandava i brandava el martell. Em veia doncs com fóra exactament com fóra gran. Heroic, magnífic, sobrehumà.

De sobte, mentre sacsava ferotgement el martell bo i matant qualque enemic molt malparit, el ferro del martell es desprengué. Em vaig quedar amb el mànec i prou. I la meua imatge, com la meua ànima, caigueren trencats en mil bocins. A cada bocinet per terra hi veia la meua carronya, el meu esquelet a mig podrir. Ausades, el meu esdevenidor clarament revelat.

Volia fugir de casa. Sabia que, en tornar, tantost mos pares se n’adonessin, era pell.

Em vaig amagar al rebost de baix, fosc, fred. Fent-me el mort, volent-me’n; fent-me el mesell, tremolant; en nínxol, entre cucs i rates, si imaginats, tanmateix ben oïbles, amb neguitosos sorollets incessants que em martellejaven els senys.

Els crits esbojarrats de ma mare em llevaren els sentiments. Quin rodament de cap! Queia desmaiat. Greix em gotejaven els pernils penjats.

Mai més no m’he fet el valent davant els miralls. Mai ni m’hi he guaitat, sinó distret. Algun dels meus eidòlons a les novel·les, sí. Tots uns carallots, pobrissons, sense altre futur que el que els don, patètic.

No tant patètic com el meu, carronya, esquelet a mig podrir. Clarament revelat d’ençà que ja no sóc ben petit.

~0~0~



Comments are closed.