Archive for Jakarta ‘86 — perkara belakang

[També a l’opuscle]

Jakarta ‘86 — perkara belakang — [3]

—Eleuteri, la dona s’aixecava les faldilles, es tombava una mica, de mig cos cap amunt, es vinclava lleugerament envant, i mostrava el seu bell cul cobert per les impol·lutes calces de cotó blanc, i ara, amb un somrís, s’assenyalava el sacre indret del cony, i així, amb el coll tombat graciosament, deia… —Aquest és el sant greal dels collons, el nectarífer ans panaceic got pel qual tant no s’esdernegaren ni tant no cercaren pegues legions de pàmfils cavallers mai sense cap idea ni esclau ni clau, pobrissons.

—Atès que ella son cony és el greal, jo ja ho he trobat tot. Mai més re no he cercat.

~0~0~

—Sóc un tocat del bolet.
Et pour cause, Eleuteri, et pour cause!
—La dona em va dir… —Ets merdós boletet (pet de llop, pixacà, moc de bruixa, vit pudent) qui només pot viure a la meua ombra. Assaja d’ésser’n un de ben benigne, no fos cas, car per poc de verí que ragessis t’hauríem de trepitjar sense compliments.
—Amb això, només sé que al camp, a l’aire lliure, és on millor no em trob; lluny dels traüts, tragins, tragits i tràngols de l’aixafadora “civilització”.
—Per muntanyes i prats i vessants verds verds, sota cels blaus blaus, la dona sempre sap on va, amunt amunt, sempre petjant ferm.
—I eu, és clar, darrere darrere, a baix a baix, per ombres, rebufegant, sempre a trenta, o quaranta, o cinquanta passes… I on vaig? Què vull? Què hi faig? Pas que ho sé, ni idea ni clau ni esclau. Només sé que no puc perdre-la d’ull, o ja he begut oli bullent.
—L’únic propòsit a la vida és no perdre’m, és a dir, perdre’n l’ombra salvadora que molt generosament no em fa. Car si mai perdia la dona de vista, on sóc? Perdut ans desolat! Perdre-la vol dir trobar’m de sobte sol, indefens, inútil, fastiguejat i repel·lit per mi mateix, maleint el meu massa malastruc destí. Què hi sóc, enmig d’enlloc? Merda abandonada a la muntanya, buina pútrida pútida coent roent… No em remenéssiu pas que esclataré en flagell!
—I ningú al món no corr més perill que els inservibles. La societat “civilitzada” sempre boja per tal d’anorrear’ns com més isnellament millor.
—Ah que em digui cap dia que no servia per a re, ni per a anar als enterraments dels vells amants! Non servis, gamarús!
—Som-hi, ja hi sóc. Frèjol bolet trepitjat.

~0~0~

Tres reapareixences, Eleuteri.

a)
—D’estudiant a la gran vila, sempre hi visquí a dispesa. Dispesa on em volien, dispesa on, al cove de la roba bruta o dins la màquina de rentar encabida dins l’excusat, hi ensumava amb unció totes les calces brutes de les dones qui també hi fossin, en aquell pis. Totes les dones les coneixia per les oloretes més íntimes, tot i que molt vergonyoset mai no gosés ni aixecar gaire els ulls quan hi passava devora, vull dir, de cap de les aromàtiques mestresses. Nitament me la pelava, tret que mon company de cambra, invariablement fumaire, petaner, groller a més no púguer, sovint em distreia de la delicada tasca, de tal faisó que per a de debò fruir en tranquil·litat de la presència femenina de trast en trast queia malalt.

—Malalt em venien, com proficus gombutzins, les imatges nues de les dones ensumades, llurs estofes excrementícies duent-me a alçades paradisíaques d’orgasme amagadet… i, el fet fet… veieu-me, ai, embolicant-ne en acabat les fètides bromeres en cap mocadoret… que llavors llençaré a cap paperera… un dia on, reviscolat, per vila tornaré molt furtivament a caminar.

—Amb tofudes orelles de binturong i amb la fotuda cua doncs degudament prènsil, parava compte mentre me la pelava, soi-disant malalt, que cap de les fragants femelles qui rondaven per casa quan tots els mascles eren a la feina, no fes cap a veure’m si m’havia ja mort, o em duia, plena de pietat, cap mica de peix bullit perquè em refés. No fos cas que hom m’enxampés, rudimentari, fetal, molt espiritualment promiscu, pelant-me-la abassegat per sensibles imatges de les dones de la dispesa, nues i exposades, amb totes llurs flaires i ambrosies volant-me pel magí com tangibles aurèoles de cap sant Serafí carallotet.

—I un pic escorregut, com dic, com començava allavòrens l’angoixa! La recança, el remordiment. Que cap d’elles no s’ho malfiés (que pecava tan egrègiament a través llurs pornogràfics eidòlons o ectoplasmes o representacions tots plegats de tan marejadores sentors cafits) i en cerqués retribució, i tornés doncs com un llamp en forma d’espasa de foc… de cap de cap… de cap cap a mon llit de lacrimabund moribund… a demanar-me’n, letal, raons; que cap nimfa aparentment equànime, doncs, ni cap assedegada làmia ni bogeta assassina no fes doncs cap ara, vengeresse, à me foutre au taüt.

—I prou em deia —Apaivaga’t de ganglis, minyó; poc hi reeixia gens; del pitjor nerviosisme reu, sabent del cert que se m’atansaven terribles represàlies, ensopir-me no pas, car em pensava, encontinent de pesar la primera figa, pres per tants de dits com arestes a l’aquari, i tot seguit escorxat i esquarterat, tothora inerme dins el son traïdorenc. I, tan tens, queia doncs malalt de debò; la pell se m’omplia de nafres, llúpies, volcans; els constipats budells per quin abrasiu repertori de serioses ans mortals retroactives obscenitats evolutives no es veien insomnement assaltats; les parts eròtiques pitjor, sinistrament subjectes a fragmentacions i a angunioses obliteracions, de tal faisó que al cap de no res no me’n sé trobar ni traces. Somnàmbules han fotut lo camp.

Què se’m deu menjar? persistia a demanar’m a través buits temporals de consciència, car la meua identitat s’havia anada, amb tot, extraviant, esbarriant, esgarriant… en mants diacrònics substrats, sempre embarassada, empegueïda, avergonyida… per la tanmateix impermanent memòria. En tot cas, cert que certes distants assumpcions se m’estaven menjant el cor cirròtic amb una facilitat abismal.

—I em penedia doncs de tot, i queia de genolls i pregava als desconeguts idiosincràtics mecanismes còsmics que pogués mai, si us plau, assolir un mòdic bri de perdó; i em volia metamorfosat, insecte repel·lent, amb les antenes eixutes i trencadisses, i el punxó del cardar escapçat per sempre pus; i avorria les viroses nimfòmanes, collons, amb quin zel!

—I m’aixecava, caigut en eixorquia, espellifat empelt per la pota de l’esquirol comatós i i trufà i fraudulent fet tombar part de terra, i orfe i xarxó, de tot pesquis camús, gens esmolat, apareixia fantasmal, i entrava a cap cambra de dona esfereïda i eixia al balcó d’aqueixa ben llepada dona vella, i de la barana estant, leri-leri, si caic no caic, atalaiava mèlic antifònic elegíac les esteses ruïnoses de la ciutat morent.

—L’endemà invariablement m’havien llençats els quatre trastets barrim-barram a la vorera (la cítara en sis bocins), i l’home de la patrona m’havia fotuda una puntada al cul. Sense casa, de bell nou som-hi; a trobar a cap paperera cap diari llençat i a cercar-hi anuncis de dispesa amb lloc lliure. El diari torcaculs sempre era el mateix. Un diari fet per feixistes “moralistes” només per a ús de ximples i ignars; la Mà Nana, es deia. And what kind of a name’s that for a piece of such sorry bumpf? The fucking Dwarfish Hand…?

—Al cap d’esbufegada estona, trobar trobí quelcom. Voilà, votre majesté, Qarlès Leqouillon se présente devant sa reine, que li dic a la nova dispesera, i no sé per què, però em sembla que se’n sent afalagada. Ai que ens entendrem i tot!

—Més tard, nogensmenys… On he caigut, desgraciat? Jo qui em pensava perdre la virginitat i àdhuc cardar pler ara, al capdavall dels capdavalls, i sobretot sense culpabilitats, car tot ho hauria fet guiat per dona madura i búlgara, i aquella búlgara senescent arribada la nit se’m torna enigmàtica, se’m despulla com arbre mort qui perd la darrera fulla, i més que no pas dona, és enrancit esquelet, de desumflats pits, amb mugrons pampalluguejaires que es belluguen de dalt a baix i de baix a dalt, de tal faisó que tantost en té un tapant-li un ull i un altre assíduament burxant per fotre-se-li forat del cul endins, com té l’altre sortint-li de melic i l’un baixant-li com moc.

—Ai ai ai, que no sé ni on amagar’m! Sóc obès gimnasta qui titànic canta per a espantar la por. I em diu: —Com em desil·lusiones, marrec; un petit càncer tant t’ha d’acollonir! I se’m vol abraçar, i conec que és mendaç malastruga psicopompa, una d’aquelles tètriques deesses bordes qui per comptes de guiar els tendres inexperts per les sanitoses vies del sexe, et guia, difunt, al merdós reialme infernal dels morts. Quina merda, vós!

—Espampolat que li sóc, nu com cuc restret, retret i escarransit, amb els prènsils circells dels seus dits xucladors com dentalludes sanguinyoles qui bdel·latòmiques, àgils, se m’atansen a escanyar’m, ara posseït pel pessimisme, què faig…? Aquest és el preu que ha de pagar la jovenesa quan es gica enlluernar pels misteriosos closos sexes de les dones! Sense haver cardat mai, em moriré cardat! Històrica culminació de l’il·lús esteta qui hemolàcrim es veu a la cabdal cruïlla que hauria pogut portar la seua tita d’hittita al paradís sense semàfors ni d’altres rucs obstacles policials del primer cony… i per comptes (llas!) l’hi duu a l’atzucac de la rovellada mort xorca qui cap sentit ni elegíac panegíric no pas que molla tampoc no es mereix.

—I ambtant tinc la collonada a mercè de les urpes de la bútxara esbagotaire; quin òbol es veu que no vol? un ou? en tindrà prou? Un ou no em fa gaire; els dos, vós, una mica més. Tret que si cal pagar’ls per a salvar la resta de la pelleringa, endavant; seré la saltarel·la qui envescada prefereix ostar tres potes i una ala de la seua carlinga i salvar volant la resta dels atifells. I ei, lliure d’amors, lliure de merdes, aitambé! Em dedicaré als daus, o a enconar extraterrestres (llurs secretes pol·linitzacions), o a col·leccionar succedanis, o fotré de monjo al Tibet.

—Em vaig despertar i hi havia llefiscositats de la psicopompa espargits pertot, al llit i a les parets, i sobretot arreu de mon cos; se m’havia desfeta, fosa, com dic, en mocs. Per sort, sóc Peixos i d’ací que no m’hi negués. Impervious to drowning — I’m a Pisces, vós!

Succubi are adhesive and lurid, com sabeu; enganxifosos i malaltissos, els súcubes, com sabeu, i són flagell i contagi nauseabund; us encomanen un fàstic etern a la cosa del cardar i fotre. Mai pus no ho he fet ni intentat. Què se’m deu estar menjant…? Sempre la mateixa impressió. Ruc que sóc, ja ho sé.

(…)

b)

—Això és el que dic, que quan en Jòixua Pènsum era estudiant a Màntxestah, tot passejant poèticament de nit pels rònecs suburbis, es va trobar amb una desconeguda. Na Clítoris Simbomba, es veu que li va dir que es deia, i afegí la suosa matrona que fugia de son marit tot trompa i pet i pitof, el qual tot d’una l’havia volguda atupar per no pas cap raó del món, pobrissona. Volia entrar, la Clítoris li deia, a ca uns amics, qui també devien escorxar el gat, i que per això no la sentien, i li va demanar, a en Pènsum pansit, si no podia doncs escalar fins a llur finestra al tercer pis, on devien doncs, com dic, dormir-hi com lirons, i si arribat a la finestra, sense perdre-hi abans la vida, si no podia així mateix llavors entrar-hi, i eixorivir’ls prou que si us plau li llencessin la clau.

—En Jòixua sempre galant amb les dones, li besà els peus qui pudien a merda de gos, i començà a enfilar-se heura amunt. A mig camí, si caic no caic, sentí a baix na Clítoris aleshores saludar bonhomiosament un parell de paios qui arribaven cantant. Es tractava d’en Wíttol·ly Mec, el seu home, i un amic llur, en Janga Repèl.

—Mig davallant mig caient, en Jòixua Pènsum veient que la dona se’n desdeia i l’oblidava, girà cua perillosament i tractà de fer cap a terra. Sort que tingué amb la interrupció de baix, car els de dalt es devien haver despertats amb les cançons i, malfiats, ara l’apuntaven amb una escopeta.

—Els tres de part de terra se n’anaven rient. Tot d’una en Repèl, però, es va tombar, i davant la Clítoris i davant el Wíttol·ly, va dir (abans no l’oblidessin tots plegats per sempre…), va dir a en Jòixua, qui tocant pirandó mig queia, entre acollonit i esbufegat…

Perdona, manoi, prou sé que tenies intenció de cardar-te-la en acabat de fer-li el favor… i creu-me, tot això que et perds, car ningú no carda millor que na Clítoris! Ei, coratge, tu, un altre cop serà!

(…)

c)
—Quan era jove i mesurava pisos amarinat a molt baix preu per la Casa de la Vila (duia carnet i tot, signat pel batlle mateix), per tal d’en acabat poder (els buròcrates) ficar’ls multes (als propietaris), si mai resultava que havien construït qui sap què sense permís… un jorn d’estiu cap a migdia havia pujat a un terrat… on, després d’haver’l mesurat… bo i repenjant-me al parapet, vaig veure a un dels balcons de baix una dona jove asseguda part de terra, d’esquena a la barana, prenent la fresca i sargint, amb un infant de pit que tenia dormint al costat. Portava la dona un barnús lleuger, i amb la calor que feia n’havia apujades les faldilles fins a mitges cuixes.

—Bavejant, alfarrassí on fóra localitzat el pis, i il·lusionat hi davallí.

—M’obrí la porta la casolana beutat. Li mostrí el carnet i li expliquí el cas, i em va dir que entrés, i que fes a mon plaer, com manaven els cànons, ara que tampoc sense fer gaire soroll, si es pogués fer, pel fet que el nyec clapés al balcó.

—Vaig treure’m les cintes de mesurar i feia veure que mesurava parets i finestres per les cambres, i la dona m’era prou a la vora mesurant ella què cony m’enredava, i adesiara heus que es gratava el cony a través del fi teixit del barnús, un barnús de seda o de material paregut, tènue i primet com conopeu, o mosquitera, on tot es marcava ben palesament, sense gicar dubtes, vós — mugrons, natges, melic, pentenill, ascla del cony i tot, amunt bah! I era evident que davall anava nua, que no portava damunt cap altre fil de roba; ni sostenidor ni calces ni collonades…

—Els fregaments del gratar-se el cony amb les ungles damunt el teixit fi i damunt els pèls del cony (el pentenill) feia uns sorollets evocadors… i el cor se m’accelerava i la xil·la se m’eixorivia i se m’esbocava…

—I entrava en conflicte i em demanava si la dona calda potser, amb aquells frecs tan seductors, no em volia fer entendre que volia que fes un primer pas devers la possibilitat que, ben demanada, tot seguit se m’obrís de cuixes i poguéssim cardar allí mateix, mentre el nyec bordet al balcó somiava.

—Llavors vaig identificar els sorollets, el significat dels quals alhora em ballava feia estoneta pel cap; els havia sentits al camp, prop d’un ramat de cabres; ve-li, semblaven talment esbiecs, el (diguem-ne) belar típic de les cabres.

—Em vaig dir: —Son cony, si esbiega com cabra, en deu pudir! I allò encara em feia trempar amb més il·lusió.

—Al capdavall, estireganyadament, estossegant, fent-me una miqueta el tímid terminal, estrebant la beta de la cortesia, exagerant la delicadesa, uf, gosí demanar-li: —Veig que us grateu en delitós indret, ma dama; potser us sabria, amb el vostre permís, alleujar’n la pruïja.

No és pas el parruf qui em pruu, i en tot cas no pas per verriny, carallot; em respongué. No en sents pas els esbiecs…? Són cabres!

—Ah, eren cabres, cabres de les altres! Cabres d’aquelles tan petites de qui les llémenes tant no se us mengen i us desmengen.

—Ara hi queia, encara pus empegueït. Era una dona amb cabres vora el cony. Com tantes llavors! Res a veure amb cap desig que me la cardés in situ, pobre de mi.

—Encontinent, vós, com me n’acomiad! Amb cua de moltó, escarransidota entre cames, i acollonit, i disculpant-me profusament, només havent mesurada un cop més la immensa llargària (eh?) de la meua estupidesa.

Sí ves!

~0~0~

—Quan et fas l’humil, ran de terra com un cuc, si alces els ulls parant compte que cap peu no et trepitgi, veus tanmateix el paradís de molts de conys.

~0~0~

—Ah les meues ineluctables tendències selvàtiques, boscanes, nemorals, salvatges, brutals…!
—Que bé que hi estic amagadet sots les faldilles de les dones!
—Entre cuixes petitet, respirant-hi molt a fons l’ambient del bosc despietat.

~0~0~

A pare gelós, fill cuguçós, dita incontrovertible.
—Fes com fiu…
Pren sempre partit per la mare, de totes les dones epítom, i de qui les cuixes s’eixamplen per a rebre-hi milers d’erts vits.
—I atenyeràs un mòdic encet devers la perfecció.

~0~0~

—Fes bondat i assumeix-te masoquista si el sàdic transitori tanmateix tria (tot i la teua bonesa) de maltractar’t.
—El mot clau, Eleuteri, és “transitori”. Si tot passa, i l’avolesa, tot doncs, tard o d’hora, torna a la calma del goig natural, del cos bestial temporalment dejú de perills.
—Això rai.

~0~0~

—Amb ella a casa, no gos pas fotre mai el gos — al contrari, pencar rai, cal, sense atur.
—És que si al ver començament dels nostres jocs de dominació i submissió… em pensava com un ruc que potser anava tot una mica de conya… i la cosa potser podria esdevindre reversible…
—La puntada als collons em va convèncer que, amb ella, en aquestes qüestions, mai no s’hi riu.
—D’acord amb el Principi de Dissonància: —Si no fas allò que creus, acabaràs creient en allò que fas.
—I així, envescat, fins a l’infern del darrer jorn, Eleuteri.

~0~0~

—Sabeu què, Eleuteri? Sempre m’ho dic: — No et vulguis important ni encara menys interessant

I ningú no t’emprenyarà gaire.

~0~0~

Tu est dans ma poche, em diu, i que em porti a la butxaca per a fer’n de mi el que li roti, tanmateix em protegeix talment com si em deia que sóc sota la seua reverenda ègida.

—Abans al capdavall el venerat propici objecte no esdevingués (tercerament) sacre tapaconys portat per les paies més ben parides i agressives, l’ègida de la deessa (Atena-Minerva) originalment consistia, com sens dubte sabeu, Eleuteri, en una bossa màgica de pell fina de cabra amb qualque serp dins i amb un cap de gorgona brodada al davant. Això esdevingué segonament… bossa màgica; car, encara més primitivament ni primordial, primigènia, l’ègida era la bossa de pell fineta, i ausades màgica, i de perfums torbadors i oraculars per antonomàsia… ço és, el cony, és clar!

—El cony és bossa màgica qui desa tantes de serps (o punyents cigales) com vol, i per als cuguços i cagadets com jo, per als tímids i pipiolis, per als infants i aprenents qui comencem d’ensumar la màgia dels òrgans divinals del cardar… el cony i son ull eixarmador són terrorífica gorgona qui, tantost ulles, et petrifica!

—L’ègida de la deessa, tothom s’hi embadoca (milions!) i son cusc cuguç puerilitzat, pèdic, retropedomorfosat, i de totes totes capat… s’hi embadoca encara més embadocat que no cap!

—Cert, son santíssim cony sempre m’ha petrificat, gorgonitzat! Les serps innombrables qui n’han tret i en treuen lo nas mocós com xurriaques de batre’m, m’han portat recte d’allò pus, i m’han hipnotitzat i dominat i fet anar de bòlit, com bavós lacai hostilitzat per enartadors ullals que em galvanitzen icors i sangs, nervis i tendons, neurones i mandangues. Sóc esclau de la conyal gorgona i de ses gruixudes serps.

—Sapiguéssiu doncs, si us plau, que la deessa no solament em duu a la butxaca, per al que se li ocorri de disposar; de tant en tant, a més a més, m’endinya dures lliçons que sap que seguiré i obeiré amb totes les de la llei, i més acollonit que no pas cap ou en ascensor!

—I, com us deu ésser d’allò més palès, obeir, en grec arcaic, en l’idioma ideal per a les deesses abans els patriarques no ho podrissin ni empastifessin tot, obeir es diu peidomai… de peido, i per qualque mena d’analogia o altra, transformativament, peido te’l trobes anant i venint de bracet amb el seu mig amic paidion, aquest volent dir l’infant qui aprèn, és clar, l’infant en edat de rebre les lliçons a les quals cal sotmetre’s i que cal doncs obeir ulls clucs i tot…

—I qui trobaríeu més obedient ni infantilitzat (alliçonat!) que no el vostre Mili Guç! Slúixaiu, slúixaiu, Baguínia! dic, totalment agemolit (i feliç).

—Em té a la butxaca per a despendre’m a lleure i a lloure… o per a perdre’m com cap copec qui sap on… o per a llençar’m i tot a cap embornal, o a cap reixeta rovellada avall de la primera claveguera, entre gargalls i palters de gos, dentalluts rats frèjols i famèlics, i carcasses malrostades, i mòmies i monstres, i brutícies rai, si mai això mig decideix de fer. Qui mai l’en desdirà?

—Sots sa ègida no em plouen sinó els rudes cops que mai no he mancat de molt injustament merèixer, sortós!

~0~0~

—Heu vists tots aqueixos productes que duen un Proof of Purchase estampat a l’envàs; això perquè el client estigui segur que compra el genuí article?

—Doncs igualment quan la dona apareix amb les noves delicades nafres pels frecs passionals marcats al finíssim cresp de sa pell amfibial. Duríssims ans brutals druts els seus, jotfot! A manta encetant-li marques de volàtil propietat, zones de fricció bategoses, coruscants.

—En romanc fetillat, fascinat, amorós. Preuve de Jouissance, em dic. Prova de Goig — cap dubte quant a l’ardor de l’acció. Qui hi fos al costat, mut encaterinat testimoni, ensumant-ne salivós l’espetarrec! Genuí article, indeed!

~0~0~

Infantilitzat.
—J’ai besoin de faire pipi (fa la deessa ballotejant i amb una mà prement-se l’entreforc).
—Be my guest (badant tan ampla com puc la boca).

~0~0~

—Sóc adorador de serps. Ofiòlatra, Eleuteri.

—Prou sabeu de quines. Les dels pròstates (o, hel·lenament, campions) cardaires qui atrets hi picaren a palmar-hi.

—Adorí la serp qui l’esminyonà (o com diem els clàssics: li tolgué el poncellatge); la serp qui la donà pel pompis (o com diem els clàssics: la féu escardassar de bocadents); i els milers de serps qui, en clàssic, hi cogueren llur pa.

—Mes sempre he colta sobretot la serpeta més fascinant ni embruixadora, la sàvia serpeta al bell centre del front de la fetillant gorgona qui intercruralment duu la deessa, el petit cimbell del clítoris, o munta o esquer del delitós parany que, com a àlfica dòmina, tothora a totdéu para (fem els clàssics: amb fort petit cimbell els fa la dona en llençol caure), per a llavors munyir’ls fins que la fins llavors campiona pròstata no els esdevingui figa seca, exhausta.

—I llur tàbida serp qui sap si mai es refarà del tot. Sols els més durs ni vers VH (vers homs) mai hi han mig reeixit fins ara. Serps les llurs qui mentalment encofurn en santificats fornícules o nínxols, com vers lars i penats de manta d’espelmeta encendre-hi.

~0~0~

—Mon uixor, na Minerva Mur, arcaica deessa immarcescible, sempre acomplerta ans majestàtica, a sa bossa em duu, perennement.

—Mon uixor son ègida son cony, son cony son sagrari, son sagrari sa butxaca màgica, sa bossa màgica son reptiliari, son ofidiari, son serpentari, son amfibiari… on em rabeig.

—Mon uixor son cony l’universal espermateca.

—M’hi té. Sóc l’embutxacat, dins bossa màgica, sagrari, espermateca, on en espermes o verins de milions de serps em rabeig.

—Ègida o bossa o butxaca màgiques on la deessa em desa, i on convisc amb milions de serps qui hi passen desembocant-hi llur exquisit verí.

~0~0~

—Mon uixor sa cloïssa només esdevé de debò tastívola per a mi si amanida pel majúscul pebrer del drut.

~0~0~

—Elixir de cony espremut
em rejoveneix l’esperit —
millor que no pas cap vermut,
m’ompl genives, ànima, i pit.

~0~0~

—Oh, elitista, elitista; l’uixor n’és molt, moltíssim; ningú no la guanya a elitista.

—A part d’amoral, com sabeu, elitista rai, ferotgement.

—Si mai té una ceba al meló, re no l’atura. Com les grans emperadrius històriques, cruels conqueridores, de qui els ucasos anorreen ninots a barrals, només volia que sobrevisquessin els seus triats. Fa anys la vaig veure fer fer volar la sauna on hi havia fets encabir tots els menuts (eren set o vuit) qui haurien feta ombra als dos germans escollits qui havia suputat que esdevindrien, com ella, grans guanyadors. Les cendres dels horriblement cremats foren fems perquè millor hi suressin els sobrevivents. No és pas clàssica deessa, ella, per no re, vós!

—“Els òvuls nus i les nuus” — Nuées, uves, et suffit, assez, ça y est; alternativament, “Tot són uves, núvols, i amunt” (“uves de llambrusca”, hi diu al Tresor dels Pobres); a tota esdevinença, aquesta és una dita que, sense entendre-li gaire, li havia sentit emprar (si no pas sovint, dos o tres cops) aquells dies, i en aquesta escaiença cal dir que s’hi aplicava d’allò milloret, car al capdavall, vaig comprendre a què es referia…

—A la vida, els guanyadors com ella, pessiguen com qui pessiga raïms — les uves, com les úvules, les úvees, i els umbons dels mugrons o els bufons batalls (ding-dong, ding-dong) a les vulves — els millors grans per a cruspir-se’ls (o fer-ne el millor vi); i els pitjors (els dolents), hom, sense miraments, els llença a l’oblit del rebarreig natural… Mentre alhora tota mena de recança ni de remordiment ni de càrrec de consciència quant a allò que fóra ètic ni moral… tot aquell núvol difuminat, borrós, de conceptes inestables i sovint tan rucs… perquè t’hi capficaries? Talles pel dret, i amunt. No vols pas fondre’t a cap aiguabarreig violent de precaris conceptes empescats, els nebulosos conceptes filosòfics, tan arbitraris i contradictoris entre ells, i de fet només existents com a excrescència fantàstica als sensoris dels empatolladors, sense cap essència real ni una a la natura, on tot és lluitar a mort per a sobreviure i per a fer passar al futur el màxim possible del teu moll, d’allò qui ets, perquè vols, impel·lit per la teua natura imperial, que al capdavall tot sigui (esdevingui) tu.

—Havia ella doncs llogat (amb una mica de sexe i força calers) un escamot de soldats de pas. Els va dir què volia que fessin mentre feia veure que hom la cridava a cap reunió professional bontròs cabdal. Com sempre, jo ho espiava tot. L’escamot de sis soldats feren esclatar el dispositiu de gas que escalfava el dipòsit d’aigua per a la sauna del costat, on hi havia abans fet encabir tots els menuts qui volia fer desaparèixer del mapa dels vius, per tal que no fessin ombra als dos petits electes qui considerava amb moltes més possibilitats de reeixir a la jungla despietada del món. La jungla del món, on, és clar, qui no corre, vola; i qui no menja, és menjat.

—Els soldats se’n reien mentre fotien el camp afetgegats tots plegats a llur tanc lleuger. Soldats de pas, invasors de merda, endavant i lluny, a fotre mal enjondre i pertot arreu. Ells rai, món cagarrinós.

—Qui pateix… (per no re, la veritat, car al capdavall què en trec…?) qui pateix sóc jo, Eleuteri; molt patidor, com la meua padrina; tothora un rosec de consciència del qual no sé pas alliberar-me… tret potser pensant en més pregones rucades encara. Sí ves!

—Lladronicis, homeis, esglais i troballes, fogueres… Welcome to the tunnel world, where the glimmer of hope keeps receding…

~0~0~

—Haig de donar una imatge al món assassí de fideuot massa cuit; altrament no tornaria mai viu del carrer.

—Sóc tan anti-, vull dir, de tantes anti-coses no sóc! Anti-gos, antimàquina que mai foti fum o soroll, anti-religiós, antibòfia, antiuniformat, antidiners, antiemmerdador del món, i, ni cal dir, anti-invasor. Tot i tothom qui m’envaeix el cos i sos eidòlons (mon fravashi, mon geni, dimoni, ma bombolla vital, mon envolupament)… Què hi fumbrem! Molt maniàtic, carallot de manguis.

—Només sóc pro-floreta, només sóc pro-passeig, només sóc pro-paisatge, només sóc pro-silenci, només sóc pro-meditació.

—A llegir llegums m’adon — car cada mongeteta prou duu lletreta.

—Tothom qui enraona “amb molta de raó” em nafra. Per excessivament betzol.

—Vull que les dones m’ensenyin sempre el cony, i envant. Fora màsqueres! Sinceritat!

—Cretins, creients, capellans, gent de bé, decents, honests, rectes, i tota bòfia i armat, i els insofribles xarnecs i infiltrats, com dic, i els bruts monstres dels sorolls, i les bestioles i bestiotes agressives, i tota mena de gos, no puc encobeir-ne cap.

—Ara, només puc fer el paper molt bla del ruc, si vull viure un dia més, confiant que si tard o d’hora tot fot un pet, re en acabat no s’hagi mínimament arreglat, i pugui doncs tornar a piular, ni que sigui mínimament, sense fer gaire sorollet, fluixet, confidencial, com ara, d’amagatotis, secretament, que no em senti ni el coll de la camisa; ei, no fos cas, vós, no fos cas.

~0~0~

Hold bravely on to your boner and avaunt!

—My boner on the banister of the bridge of life
Leading the way through the throng.

My dick the bull to whose horns I’m holding for dear life
toward the glory lurking in the gloaming far over there
where the horizon must end in some kind or other of…

Of… of… of what worthy upshot…? Paradise… vindication… release…?

Hold bravely on to your boner, hey, and avaunt…!

Avaunt, avaunt, and quit harrying your pretty head.

~0~0~

Invent de la religió.

—(Si la deessa és natura, i la natura dona… els elements descordats els mascles qui me la violen.)

—Els mascles qui se’m carden la deessa em fan por. Quan, a tard i malmesa, torna la deessa de les estretes brutals dels mascles, sols ensumar-ne llur presència, veure’n les conseqüències de llur brutalitat, m’acolloneix.

—I, acollonit, n’esdevinc per a amollir’ls, adorador.

—Els mascles amants han esdevinguts déus.

~0~0~

—Segons feien els tractats de demonologia cretina, et creixia una banya per cada manament violat.
—Quins manaments cretins viola el vostre entranyable banyut…?
—Més dels que els cretins (molt diarreics en llur producció de manaments idiotes) mai no s’han sabuts empescar i tot!

~0~0~

—Com em plangués en acabat de les violències que m’etzibava un dels VH de la deessa… (amb ais rai, i quan em pensava que ningú no em sentia), la deessa Minerva, en sobreoir’m, per comptes d’afegir-hi a les garrotades, en un instant d’infinita bondat, trià d’explicar’m que tot el conjuminat rau en: la cadena de les submissions.

—Si sóc sotmesa al VH i tu sotmès a mi, és natural i de seny que la darrera baula que tu ets rebi un màxim de violència.

—Impacte augmentat a la cua del fuet impel·lit per la força acumulada del gros d’àtoms impetuosament empesos. O, ep, quelcom així, si fa no fa.

—Tant se val; tot roman dins l’ordre correcte ans natural. Plànyer-se’n és anar contra les lleis divines de la natura… A part…

—(I ara prenia embranzida i esponerosament guaixava al seu dedins el pinyol de la molt ferma part de deessa clàssica qui la compon, la clàssica deessa molt magnífica a qui les revenges tant no abelleixen…)

—A part que és d’imbècils i de betzols i de beneits… i un exercici doncs fotudament banal i emprès del tot debades… inútil empresa de bètic, betós, betenc, betà… esfereïdora endemesa… greu caguerada…

—I mentrestant, com cal, reps i reps. Massa poc.

—Car tot plegat amb els esgaripets merdetes anuncies als quatre vents i és com si a crits demanaves que, com a càstig del plany malemès ans malvingut, hom hi empalmi, hom hagi doncs d’ataconar’t amb un vast afegitó d’escreix… i encara que en acabat t’esgargamellis dient com puteta botxinejadeta… fava, fava!

—Entesos?

—I tant, deessa, i tant! I mercès, moltes, immenses, abassegadores, mercès!

~0~0~

—S’encadenen les veritats; s’encadenen els fets; s’encadenen els actes.
—Fins que les mentides, els fums, la pols… no fan cap a l’altre bec.
—I de sobte plouen cendres… i cada baula on és…?
—Què se’n feia?
—Foses…
—S’han foses i re no és connectat enlloc…
—On fins ara prou semblava que tot es connectava arreu i pertot.

~0~0~

—Només amor et guareix.
—Si tot apagat i croi, i pitjor, desesperat, fet espantall esparracat pels rodaments de cap… per torniols traïdorencs tramès esventadament cap al no re… cridant esbojarradament… raus morint-te molt involutàriament…
—Només amor, Eleuteri, només amor

~0~0~

—Banyes, Eleuteri, sovint m’és vijares que, en part, ho fa per caritat, de ficar-me’n non-stop.
—Car quina casualitat que quan més angoixat no m’estic per la temença asfixiant de la imminència de la mort…
—Com ara màgicament, m’eixoriveix amb la revelació evident d’un nou afer amb hom desmesurat.
—Un altre drut d’espectacular dimensions, car Eleuteri!
—Re no m’eixoriveix davant la mort com el sexe.
—Quan em deu veure cridar de por, terroritzat per la presència de la mort qui se m’apareix tot d’una fent-me perdre el sentit de la realitat… quan, sense que em mogui de lloc, el món tanmateix s’enfuig, esclatat, crebat en mil bocins, i tot s’envola monstruós cap a infinites foscors, i crid, morint-me, crid… crid…
Mama! Mama!
—Fet malbé d’horror, joguina als huracans, titella desmanegat xurriacat pels paroxismes del vertigen, on el món sencer fot el camp, zigzagant cap al lluny remot…
—I gisclant esfereïdament, m’haig d’aferrar astorat al primer objecte sòlid, el qual, horrorosament, llavors també es desferma, de tal faisó que se’n va al carall, volant, en onades folles com en tempesta caòtica de cosmos qui es desfà… en naufraig total… on cap norai no roman a lloc, tramès a estratosferes com marejats coets de focs petarrellants…
—Ah, llavors…!
Que em mostri encara un altre amant… que així m’aixequi l’esperança del molt saludable vivent!
—Caldria que fos desagraït ni suïcida, a part de pec sense remei, qui s’abstingués d’adorar deessa aital! No us pareix?

~0~0~

—Els cuguços “tenim” (diem tenim quan de debò ens tenen, mes tant se val), tenim sovint dones hiperactives, tiroïdals. Les encoratgem (és un dels nostres deures d’encoratjar-les-n’hi) que n’adquireixin pler, d’amants…
—Per tal de tindre, naltres, en acabat si més no una mica de pau per a prendre cura de les nostres humils ocupacions ni ínfimes afeccions, tirades, galivances. Altrament, és clar, temps, no pas gens.
—El nom en antic de cuguç era, com prou deveu saber, cogotz. Aleshores, com no ignoreu, cogotz volia dir alhora cuguç i hipòcrita… car sovint prou calia fer veure que ni te n’adonaves, de les banyes que amb no gaire intermitència et cardava ben clavades al front profús la bona dona.
—Mes prou te’n beneficiaves pler. No dic pas a tall crematístic, en forma d’incrementat capital…
—En forma de pau. D’estona de lleure, d’estona de dedicació a les tasques pròpies i prou. Afers de prou vàlua per a tu (qui sap si assaigs mig científics i tot) que altrament, amb la dona tristament dejuna de druts per a entretindre-l’en la hiperactivitat, no et pots pas permetre sinó d’esquitllèbit somiant-les, ca?

~0~0~

—Esdevenia de la dona sor/ i si en sóc sor en vull del món tot l’or/ i cada vit major blanc negre i llor/ i mai l’odi agressiu de cap horror.
—Em desfaig en dolces llàgrimes d’amor / mentre em decoren el front banyes de tor / banyut! banyut! fot insultant lo chor/ de gent fastigosa qui d’enveja es mor.

~0~0~

—Heus n’Ovidi, parlant d’en Proteu: —Et feien les banyes toro. (Te faciebant cornua taurum.)

~0~0~

—Ets banyut, perquè com al taure vençut [sia en el fet ritual de la tauroctonia (tauroboli molt més seriós) o ja en el molt més picant de la cugucia], t’hem tallats collons i cigala…
—O (ai!), carrinclonament o aixarnegada, “orelles” i “cua”, saps…?
—Tot cuguç igualment sacrificat.
—Com si li tallaven collons i vit. Car no és pas ell qui els hi fica per a de debò pondre-hi. Prou que el drut hi ponia abans!
—I, un cop prenys, potser els hi ficaves, mes era com si el cony de la dona, en cloure’s, te’ls arranava ensems.

~0~0~

—Banyes. Direu, si les banyes són per a intimidar d’altres mascles envers l’accés a la femella, per què justament qui en perd l’accés (el cuguç) hom el pinta amb banyes?
—Oi, Eleuteri? Les banyes del ren són armes tallants només aparegudes per a fotre por o fotre mal a d’altres mascles contrincants, pugnaços devers la mateixa femella en zel o estre o verriny.
—Per al mascle deficient, les molles banyes t’ofereixen tanmateix un accés d’estranquis, de sotamà. Al món de manta sàvia bèstia, les deesses més deesses entre les femelles carden per plaer amb els déus més mascles, mes es fan concebre per maridets assidus i fidels d’allò més. Car preen prou llurs cries.

~0~0~

—Per què tant de dissimular amb la conversa que ens dons, si en acabat ens jaqueixes, mon amic i jo, pansidament continuant la fada discussió, per a anar-te’n, tret que no pas gens lluny, a les cambres del costat, on si mig trec el nas distretament per la finestra, curiosament mon llambrec ensopega amb la teua silueta a través del vidre enllorat de la finestra que toca la sala de banys…

—Hi prens una dutxa… no pas sola… amb una amiga, sembla…?

—No! Car, ara que l’amiga es mou, veig que és amic! Un alt homenàs de considerable vit!

~0~0~

—Casings of snakes everywhere you turn.
Maman is shedding her peau.
—The beaus’ peaux.
—[Un terra de condons que tost netejaràs (veremaràs fent-ne tastets?), fins a la collita del sendemà.]

~0~0~

[[hi figura així mateix a l’opuscle…]]

Jakarta ‘86 — perkara belakang — [2]

—Ei, Eleuteri, tat que no n’heu sentides com aqueixa gaires…? Ridícula, hò, mes em retrata tan bé!

Tots sots coneguents que són cusc cogotz
que ningun tel ni tolc ni ascl ni esbotz
e encar menys el de la muller qui em botz-
inega i em diu de pec e de gotz

e que de vit n’hec un de ben adotz-
enadament mesquí ni tort ni agotz-
onat ni delgat ni poruc… que espotz-
im sembla pus tost, d’on marrit que embotz-
egant-me diga que… puix són cogotz
e ningun tel doncs anc ni tolc ni esbotz

què àls ans jeure pusca fer e gotz
a l’enfreforc que em plor lo verm… sanglotz?

~0~0~

—Remastered.

—Ço és, amb el mestre canviat. Si abans em mestrejava la voluntat pròpia, ara em mestreja la d’ella.

—Consirant-hi, me n’adonava.

—Cadascun de sos actes de força fets al començament eren altes cerimònies.

—Cerimònies com ara les d’abans, amb les quals hom adobava qualcú amb prou mèrit cavaller. Ella amb les seues m’adobava home-fembra, emasculat, sotmès, còmplice. Cada acte és com ara bescollada que millor i millor no m’adoba ni declara (públicament) femelleta.

—Que siguis fet home implica que puguis ésser-ne desfet. Si per a desfer cavaller calia tallar-li, encara en cerimònia, part darrere la corretja de l’espasa, la dona et desfà d’home si et talla, en cerimònia d’adient puntada als collons, tota possibilitat de coit.

—Com el propvinent escuder rep queixada si el cavaller de debò l’adoba escuder (perquè se’n recordi del que promet), així la puntada als collons m’adoba cuguç capat (i talment ja esguerradet qui pot lleixar de recordant-se’n?) (a part que la puntada fa molt més de mal que no cap si fa no fot cerimoniós mastegot o cop al queix) (en tenia per a un mes d’anar arrupidet, geperudet, garrell, vull dir, sancallós, rai).

—No só pas marit, jatsia encara apellat (per convenció social i per a millor servir la meua deessa) marit.

—Comença al bell inici el meu perenne ofici de cuguç comcaleret.

—D’ésser amb una miqueta de poder… a despoderat total; de coratjós (ni que fos per a anar fent) a totalment descoratjat.

—Pèrdua doncs de la nobilitat mascla. Gitat (ai!) de l’ordre dels homes vers.

—Hoc encara, creat per a l’eternitat merdetes esclafadet.

—A la cerimònia dels ouets fets truita, se seguiren ivaçosament les següents cerimònies d’establiment ferm.

—Àvid copròfag, te li has de torcar amb la llengua el cul cagat.

—Rellepant-hi els llambrots, li has d’escurar al cony lleterades de drut.

—Li has d’ensumar els pets com qui ensuma bàlsams sublims.

—Reps cada tacó (seu, i els delegats als mascles qui se la carden) en acabat amb el feble somriure immensament agraït.

—Cada instant hi ets disponible. Agenollat davant seu, els peus vas funyint-li alhora assenyadament enèrgic i admirablement delicat.

—Cada cerimònia hi enfonsa un altre clau… creu delitosa.

~0~0~

—Sóc un solitari.

—Tot m’abelleix molt més fer-ho tot sol.

—Sobretot cardar.

Fes-te fotre, heus ma divisa, vós!

~0~0~

—Tot just aixecar’m, i m’ataca de sobte el desig foll de fer’m un entrepà amb cogombre.

—Sense cogombre a la nevera me’n vaig a comprar’l al gegantí supermercat.

—Tan aviat, gairebé buit. Enormes corredors sense ningú. A l’indret pomonal de les fruites i verdures, triant-ne doncs el més bonic — un mig cogombret que, embolicat i tot en qualque mena de fina cel·lofana, ben ferm i dret, em fa vindre salivera.

—M’atans a una de les caixeres. És una noieta nova i novençana, boniqueta, pintadeta, joveneta.

—Li plant el cogombret tot verd i amb una etiqueta blanca al capdamunt enganxada amb una gometa on hi ha el preu marcat.

—La noia se m’excusa, i se’n va dient-me que ara torna tot seguit. Se la veu esverada, segurament essent el primer jorn que hi treballa.

—Ara me n’adon que el mig cogombret que li he plantat davant, amb la base tallada plana damunt el taulell, i l’etiqueta diguem-ne penjant-li del prepuci, sembla exactament mon vitet trempat, tret que tot verd fosc per comptes de color d’encesa carn.

—I ara que em treia la cartera per a pagar, pitjor! Pitjor que me n’adon que oblidava al calaix de la calaixera la cartera, i escorcollant les butxaques, de més a més de pols i borra, no hi duc aitampoc ni un trist pistrinc, ni una mala malla! Quina vergonya, quina vergonya!

—Quina vergonya que no podré pagar. No pas que he plantat un vit petit tot trempat i ja mig escorregut davant la noieta qui ara ha tornada encara excusant-se d’haver’m fet esperar.

—I li vull dir que no puc pagar, que ho deixi córrer, i no em vol comprendre i ja ha fet dringar la caixa… I què hi farem? Què hi farem…? No podré vindre mai més a aquest supermercat tan avinent? O hauré d’espiar que no hi hagi mai més la noieta bonica?

—O em deixaré humiliar una mica més? Això rai; qui mai pateix humiliat? No pas eu, ei! Fiqueu-hi, fiqueu-hi. Ve a comprar’s un vitet de recanvi, i el desgraciat no té pas amb què.

~0~0~

—Els he presos tres grans de raïm; volia en realitat prendre’ls tres figues, però pel fet que eren molt més cares, i doncs molt millor vigilades, no he sabut ni pogut prendre’ls-les, i m’acontentava doncs amb els tres grans tots negres de raïm. De tota manera, ara portava els grans a la mà esquerra, que em ficava dissimuladament i bonhomiosa a la butxaca, i ara cercava entre totes les lluminàries i musiquetes, tot el tràfec, del gegantí supermercat (una mena de baazaar en ziggurat, d’assoc piramidal, d’empori imperial; un immens firal en pastís de noces de pisos i magatzems rai), i què hi faig, havent pispada una miqueta de capriciosa teca, perdut pel laberint bigarrat, esbotzegador de senys i sentits… Doncs atuït, tret que amb l’ull ben eixorivit, ara davallaré per les escales més solitàries, i en un revolt agut, arronsant-me al raconet tranquil, amb no cap vigilant d’ulls roents de llop a les envistes, car cal témer fort i tothora llur instint criminal, de gos, que només ensumen merda i després te la fan pagar amb escreix i escruix; i tot confiant, hò i més, que cap càmera tampoc no em guipi ni cali, d’estranquis em duré els tres granets al pap, com qui tus una miqueta, com qui mig estossega, i ara mig tipet, amunt i au, fotré ràpidament el campet. Tret que abans d’anar-me’n saludaré la vella orxatera qui s’està sempre a la guingueta del vestíbul, i no en fa pocs, d’anys, que ens coneixem. I avui afablement li dic que vinc a acomiadar’m, que segurament que no ens veurem sinó passats vuit anys, hò i encara… D’on que una llagrimeta li brolli al llagrimall dret, i la bessona em brolli al llagrimall esquerre, i així estem… emmiralladament emocionadets… quan un jovencell s’atansa a la paradeta, i s’entremet, i diu, també sensible i poètic com cal, diu —Jo també estaré temps a no veure-la, senyora Emerenciana; i ella diu, bleixant de trista joia —Ah, els dos… els meus dos… Vull dir, dos dels meus poetes preferits! I mig ens presenta, o ens mig presenta… —Mili… Quiteri… I el jovencell i eu ens esguardem mig empegueïts, amb mitges rialletes sense significat, i ens fem mitja capcinada, i a mitges ens atansem, i a mitges aixecàvem la mà sense mai aixecar-la del tot… I ja mig ens ignoràvem, i jo els feia adéu amb la mateixa mà, ara una mica més aixecada, i s’escau que el jovencell surt amb pressa, gairebé alhora, potser tan mig tipet com eu (tret que ell hagi pogut emblar quelcom més substanciós, i llavors ix de l’empori diguem-ne tipot i tot), i encara ens diem mig adéu, tret encara que abans de dir’ns adéu del tot, el jovencell mig estossega i comença de mig parlar, i jo de mig respondre, com si estiguéssim mig enamorats, vull dir, potser l’un de l’altre, no gens segurs de re, és clar, i, sense gaires ganes… I tanmateix heus que ja hi som, que xerrem sense dir re, com hom sol fer amb coneguts molt circumstancials… Fins que el jovencell es decideix i gosa i diu que —Oi que fóra avinent que esdevingués si fa no fa el vostre deixeble, i doncs que col·laboréssim en l’elaboració de qualque mig poemari, fet ensems si fa no fa, a tres o quatre mans, com qui diu, o si més no, a dues i mitja… i oi, mestre, què us en sembla…? I el desdic, amablement, li dic —Escolta, noi, on vas a parar, tinc seixanta-set anys; som de generacions ben diferents, no veig pas mai que… I em vol contradir, això sí, modestament, sense pretensions, esborradís, i fa —I doncs, escolteu… i Els Pirates i en Sun-Ra Carat…? I no sé pas què vol dir; allò és collons enigmàtic, tret que supòs que deu estar enraonant d’un grup o altre de joves tocaires d’esturments qui darrerement s’han aliat amb un veterà de la cançó de qualque país exòtic… estil diguem-ne Beatles i… i… i com es deia l’hindú cacofònic de les cítares i els esquellots…? I li dic —No, escolta; de tot això no en conec molla, i és veritat que no en sé re, de tots aqueixos cantants antics, i encara menys moderns, qui foten soroll pels carrers i pels supermagatzems, emprenyant el públic, espatllant la vida de tothom una mica més… Mes ell hi insisteix, difident i tot el que vulguis, decidit nogensmenys, i fa, fa… —És que, és que, escolteu… podríem fer un tan bon llibre, plegats… analectes, florilegi, antològic… Mes li tolc el devessall, li dic —Escolta, m’hauràs de perdonar, però… I ara em distrac, romanc encantat amb les seues suaus contorsions… Car, xerrant xerrant, pujàvem a la seua cambra de bohemi si fa no fa poètic que ell tenia llogada a una dispesa d’allí mateix, no gens lluny de l’empori marejador, i m’ha volguts ensenyar alguns fulls escollits de la seua producció, i ens mig esteníem al llit esguardant i escandint sòpites línies… I, bo i jaient, com dic, se’m començava, el jovencell Quiteri, ell hò i tant, de despullar.. Com qui no vol la cosa… De primer la camisa, després la samarreta, els pantalons, els calçotets… Me n’adon que té pitets, que li vénen potser del fet que és tendral i grassonet, mes és cert que semblen pus tost de femelleta, de xiqueta d’onze dotze tretze anyets… I així, som-hi, anar fent… I traient-se com qui diu doncs el capoll dels vestits… com del cuc la papallona, o de l’ouet la marieta… el jovencell Quiteri, a poc a poc, mandrosament, m’ix Quitèria… I ah feble sorpresa…! Vulguis no vulguis, t’hi has de fixar, no pots evitar que l’esguard se t’esquitlli cap al seu entrecuix…. Un entrecuix sense vitet… Per comptes de cigaleta, ni que fos humil i atrofiadeta (com la d’algú qui conec), hi té una ascleta, i, enmig l’ascleta un foradet tot rodonet, molt petitet, com ara una xinxeta de carn, de cabota gruixudeta, perfectament regular… I li dic —Ja veig que vols que me n’adoni que el teu sexe no era el que pretenies que fos; m’és vijares que segurament ets homosexual, i, ja t’ho diré, mes eu… barreges d’aqueixes mai no m’han altades gaire ni engrescades gens… I fa, finet —Sóc asexual… I em dic, ja ho veus tu, tinc tot d’una un “amic” (pitjor, un deixeble!) asexuat, doncs sí que farem goig, només em calia això… un jovencell mig singular, i mig content i satisfet de fer-s’ho veure. I reprenc —Doncs, com dic, ja em perdonaràs, però si et penses que, com el cras embalum dels poetastres, tinc tendències homosexuals, prou vas catafracte, és a dir (com prou deus saber), prou vas lluny d’osques, minyó… Amb allò s’enfelloneix una micoia, flascament, i diu —Homosexual, jo, no; a-, a-…! subratlla, en un quequeig ara una micota apassionat. Faig, abaixant el to —Si fóssim més íntims et revelaria que quan la dona em fa xarrupar les lleterades dels seus “amics”, ho faig per obligació, no pas per gust. Mes ell encara hi és, mig cataplèctic, epilèptic, vermell, fotent una mica de por, amb els seus —A-… a-… a…! I que li dic, doncs, encoratjant-lo —Ah…? Ah…? I ell hi torna —Asexual! respon ara, com si diguéssim mig desrengat. Ei, i tanmateix allò seu prou sembla una miqueta un cony… incipient… diguem-ne, un primer esbós d’osca femellenca, de fetal conyet, o embrionari… mes ep, tant me fot, al capdavall, per què especular-hi…? De tota manera, ara, tot d’una, me n’adon encara que l’hora s’escolava i… —Ai, tu, que faré tard…! Haig d’anar a cercar la dona, i haig de córrer força o encara rebré… I he agafada la porta d’una revolada, i l’efeb criptògam i epicè, monoclí, ha degut romandre amb un pam de nas (a manca de púguer romandre amb un pam de… o amb tres quarts de… pixa, hà!), car ambtant, tot justificant a la babalà la meua deserció, com dic, m’he fotut a córrer escales avall… Fins que, encara corrent, tret que més fort i tot, per les avingudes, pels afores… aviat per la densa foscor i tot dels camps… enllà doncs de la gran ciutat que segurament que no veuré mai més… (o en tot cas no pas en aqueixos vuit anys vinents, car la dona ha trobada feina a una nova localitat… a tres quarts de quinze, o pitjor, a la quinta forca… i qui sap, qui sap…) me n’adonava d’un darrer nyap. I és que amb l’esverament i la conversa absurda amb el noiet tendre i estrany, oblidava de desencallar el cotxe, i ara com hi arribaré, on la dona para…? En aquell indret llunyà de casalot perdut on la dona diu que fa mig ioga, mig dansa i musica, o què em sé…? Aquell hostal rònec i pudent, entrevingut per maniàtics…? Doncs de quina altra faisó que corrent i caminant! Au, corrent i caminant de valent, això rai, quilòmetres i quilòmetres per qui sap quins foscs verals… que la serp inexhaurible de la nit no atura de devorar… i encara tot plegat per al capdavall quin paper de ruc no fotent un cop més! No me’n cauran poques, damunt, d’objurgacions, aporrinaments..! Tret que ambtant aquests viaranys que no s’acaben mai, en la closa nit on no s’hi veu molla, i jo corrent-hi i caminant-hi alhora, tractant d’orientar’m… i no sé pas si arribaré, ja no dic pas tard ni aviat… si hi arribaré mai viu, vull dir… encara enlluernat i estabornit per les lluminàries i sorollades de la gran vila, corrent com qui diu a les palpentes enmig la densa fosca, havent oblidat el cotxe aparcat ja no caic ni on, em dic —Carallot, i si mai hi arribes, al casalot maleït, com la hi portaràs, la dona, a casa, en acabat? De l’emprenyament de la dona, qui en surt viu? A part que això rai, ja em veig mig menjat abans pels gossos qui no aturen de bordar embogits mentre vaig passant per endreçúries inhospitalàries… Fins que, encara sort, per un dels caminois estrets, de pagerol, la llum difusa dels llums d’un tractor lleuger, molt ample, que ocupa de marge a marge el tirany, i que es veu que de moment s’enfila cap on m’enfil… I jo accelerant-hi, cap a aquell raig de salvació… som-hi, som-hi, encara un esforç… A una respectable distància, al seu solc m’endoll… Ah, fóra de debò providencial que fes cap justament a aquella podrida acadèmia remota, i jo a remolc, culpable de moltes de cagades, mes almenys encara venturosament viu. Ja me n’empescaré, de crespes i complicades, per a explicar-li el cas, que la dona no m’esclafi a lloc. Li diré que lladres assassins em robaven el cotxe i m’estripaven, abans no havia pogut fugir cames ajudeu-me. Potser s’ho creurà… s’ho mig creurà… una mica… No pas per l’absència del cotxe irrisori, car qui es creuria que mai ningú me’l volgués robar, carraca que tothom s’abelleix de maltractar, llençant-hi gargalls, puntades, rocs. Ara, si m’hi esdernec… sobretot si ara caic dues o tres vegades més, i em faig si més no qualsque bons blaus i esgarranyades, hò! Ben escoixengut i boterut, amb prou bonys i nafres, seré molt més creïble. Apa doncs, patacada i amunt. Tinc més por (molta més por) dels orcs gossos, de llurs ulls, tot roents com brases en la fosca… gossos segurament antropòfags qui m’abuixeixen… amb llurs bavosencs rabiüts lladrucs que em fan saltar el cor… i llurs urpes que m’urpen amb desfici, cada cop més a prop, fins que m’heuran… i llurs aflats fètids qui a l’eriçat clatell esborronadorament se’m somorgollen… en tinc més por, com dic, naturalment, que no pas del tacó i tot que em fotrà la dona. Sort que en una de les caigudes he ensopegat amb un garrot… no podia pas haver arribat al millor moment… ja tinc les ferramentes incisives de tres o quatre gossos ganuts rosegant-me les cames… el cul… el coll i tot… quan foten aquells monstruosos bots… Quines garrotades! A tort i a dret els n’etzib, i com ganyolen els malparits! Massa poc, així els esgalabrés tots plegats, maleïda raça d’àvols, infernals, diables sense cap raó d’ésser vius altra que de torturar els pobrets perduts! Tret que de sobte, ja hi som, l’esglai, em moriré! Un d’aquells gossos tan agressius, sense front… un d’aquells qui encara foten més cara d’animal que no els altres… un gos gris fosc, amb dents i ullals de sang mercès als llums vermells de darrere el tractor lleuger… se m’abraona al braó dret… i el garrot per terra… i si al començament semblava que el gossot només em volia fer aturar, sense clavar-me canines ni queixals… a poc a poc, quina angúnia, amb determinació, me’ls va enfonsant… i el braç se’m va fent malbé… i carallot que sóc, per comptes de pensar que m’hi va la vida, estic pensant que quina bona excusa no tindré ara… amb el braç fet miques… sense cotxe… perquè és clar que sense braç… o a tota esdevinença amb un braç espatllat, destruït, hidrofòbic… com podria mai haver pogut conduir’l…? Prou llavors ja faré prou pena per a estalviar’m el pitjor de la ràbia plena de corrosius capellans de la furiosa dona… I aleshores, ei, encara més sort en aquella tèrbola nit… Vés a saber per quina causa, tot d’una el tractor ha aviat un cop de botzina esborronador… com ara una mena de gemec angoixat estentori… i els gossos tots plegats s’han acollonits… inclòs el qui em tenia fotent-me el braç a bocins… i jo aprofitant-ho i corrent rai, esbufegadament jaquint-los enrere, ells ganyolant esmeperdudament, tocats per qui sap quina por supersticiosa de merda de gos… Al capdavall, el ponderós vehicle passava de llarg… però veia, com dic, amb les darreres clarors del tractor que davant meu s’allunyava… hi veia l’hostal entrevingut…! Ja hi som. Ara prepara’t, Emili. La dona prou hi devia ésser, traient foc pels queixals, amb ganes d’acabar de trencar’m cada os encara sencer… Tret que no, ai, pobret de mi; segurament que he arribat massa tard… Car no hi ha cap llum encès… i totes les finestres cegues… Ja hi puc trucar… Això sembla desert, un casalot arruïnat, que fa anys que ningú no n’hi vol sàpiguer re… No, ningú no em respon… i, si no par prou compte amb el soroll, encara tornaré a cridar l’atenció dels gossos homicides… He jagut doncs amagat, tot arrupit, sota un pedrís, esperant-hi la matinada… Amb les primeres lluors he tornat a la vila que no hauria d’haver vista mai pus. I amb el cotxe merdós tornava a casa, amanit, com dic, a rebre de valent. És molt de matí, tothom deu ésser encara dormint… Però no… La deessa també havia tornada a la insabuda… Ara mig despullada planxava a la terrassa… ha tornada més grassoneta, més jove, renovellada, com qui diu, vestida i tot amb una vella combinació de nou nova… Amb un barret mig mongol… castanya… com el que portava fa vint… trenta anys… amb els fils de llana al capdamunt i mig al voltant que el vent esbulla… I porta les mateixes ulleres rodonetes, tan bufones, d’antany… —Ja t’has aixecat? em diu; —on has deixat el cotxe? I ara tinc l’excusa, amagant-me el braç dret penjant, tot mig menjat —Deessa, us he cercada pertot arreu tota la nit. El cotxe és a baix. Ni a l’hostal, on ningú tampoc no hi era, ni enlloc ni ombra de vós. Diu —Sí, era dia de festa per a ells; aprofitant que no tenia classe, havia tornat a casa molt abans, amb un “amic” íntim; ara li estic planxant la roba, perquè se’n pugui anar al despatx… Ja havíem començat de cardar i tot al seu cotxe, i se li arrugava tota… Tè, me’n vaig a despertar’l, acaba tu de planxar-li camisa, jaqueta i pantalons… Quina sort, doncs! No se n’ha adonat de re. Amb la mà esquerra faig si fa no fa bona feina… Ni ell ni ella en acabat no se’n planyen… I cap a les sis quarts de set, els tres trets del triangle (eu el catet pus curt, ell bestialment hipotenúsic) ens dispersem, esclatats, disparats com viratons als quatre vents… Trifurcant’ns-e, idíl·lics. Ell cap a la feina, a cardar-hi de baronívol directiu; ella cap al llit, a fer’s una beutat… i jo, uf, amb prou feines, barrim-barram, cap a l’hospital… si els plau… que m’apedàçon, tat…? Que m’apedàçon… car malmès rai… tot i que (ben agraïdament) prou tot s’hagi acabat tan feliçment.

~0~0~

—[Semblant, ca, Eleuteri, aquest altre cas.]

Enlloc i presents

Perdut per àrides àrees de museu
sempre inadmès al nomenclàtor
sortint-hi en acabat per porta equivocada
sota la pluja mai trobant-hi l’automòbil.

On encabiré els dos minyons qui hom m’encomanava?
Gairebé no re no en reconec de la metròpoli
que tant han transformada
ni qui sap on som
ni si aquesta nit mai se t’acaba.

Si no et volen enlloc
si més no que a qualque indret o altre a ells els acullin.

Si mai n’escatíem els topants i no fèiem constantment ceba
o si tornés la llum o sabien els pecs adreçadors
de debò de què mai s’empatollaven…

Car sense aixopluc què fórem sinó víctimes nocturnes
entre les urpes i els ullals dels qui ferotges se t’abaten.

Tornéssim a lloc tornéssim a lloc d’una vegada!

Ai minyons tot fos tan fàcil; baldament hi som
sols si sabíem on rau aqueix vostre lloc que se’m fot fantàstic.

I si ens guiàvem pel més mocós ens enfonsem encara:
només tentinegem per velles escales per rels rosegades
cap a pitjors foscors de vies mortes
on ni trens fantasmes folls se’ns aventurarien.

Calléssim, tendrals, i ens volguéssim manumesos
seguint les dures injuncions de la sàvia deessa.

Féssim memòria i les solucions com brullols caplleven?
Som estàtues en la nit qui pensen…
(no pas en les ferramentes dels depredadors)
en les ales brugents de la delatora matinada.

~0~0~

—[Deesses d’horror, Eleuteri, sovint rai, com prou sabeu; n’abunden, vull dir, a un lloc o altre, sobtades, com bolets. I als carallets capsdeconys com jo, ens en toca com qui diu fortuïtament non-stop… Magnets per a aqueixa mena d’esfereïdor arquetip (culut i mamellut, musculat i geniüt) de colossal sacerdotessa retributiva, sempre presta a administrar sense romanços el càstig que la seua divinitat decideix de fer’t merèixer, tat?
—Potser us en contaré un parell o tres més d’exemples…
—(No m’hi puc estar gaire…)
—Aniré de pressa; mai no sóc gens lat, com sabeu. Ja ho veureu, us resseieu; som-hi.]

—Tot just a l’inici del jorn, l’activitat s’embala; ella que surt amb son superisnell automòbil d’esport, i per les vies esperitades sempre hi condueix follament, de primer seguint el trànsit, sobrant tothom, mes de sobte travessant les mitjanes i anant contracorrent, contra els qui vénen cagant llets portant tanmateix llur mà, i de tots prou esquitllant-se’n, tret que molts dels contrincants se la foten entre ells tantost ella hi llampega, i naturalment sempre s’estalvia tota duana ni peatge ni indret de pagament etzibant meandres acrobàtics, i llavors arriba on volia arribar exactament a l’hora que ella s’havia fet el determini d’ésser-hi, i em jaqueix mentrestant sol i ben empantanegat, amb eu esguardant melangiosament per la finestra, ullant-hi descoratjadament el glaç panoràmic — tot ho cobreix, carrers i rierols tots blancs de glaç gebrat — el gran riu mateix tot també tot blanc i glaçat sòlidament — m’hi jaqueix tranquil·lament, despreocupada, perquè em baralli amb la rutinàries tasques — agença’t, manel, que no ha estat re; sàpigues trampejar-hi, vida estimbada; acaba portant cadascun dels infants a estudi després d’haver reeixit a vestir’l, consolar’l, peixar’l, menar-l’hi a despit de tant de glaç, de tant de parany, de tanta de dificultat… pels rierols atorrentats que duen al molí, entre fangars, tenassars, gaures, avall, avall… fins a vèncer doncs tot obstacle… i de sobte doncs fent cap a la corda que penja de la rancorosa politja per a fer abaixar les rovellades aspes i tornar-vos a trobar a terra ferma, entre les guinguetes de les firetes ocasionals i els edificis d’estudi, i entre la marrida voluda qui tampoc no viu aventures, immergida novament al sòpit avui de la feina mortífera, fins que no et veus les mans buides… i guaites entorn… de tasques despullat… novament inútil… Un més dels pencaires sense projeccions, expectacions, possibilitats… Shit! I per això, manoi, tant de córrer!

~0~0~

Jaqueix els amants en vastíssima tirallonga de cadàvers… esdevinguts ambuts [cadàvers bells i avinents (escultòrics) part de fora mes part de dins esdevinguts podrimener], cossos exhaurits, fets malbé, sense més saba… llurs mànecs desmanegats… llurs adés ardits ovopositors ara espatllats, migpartits, trencats en escreix… I ells mateixos… estesa a l’infinit, amunt i avall… els peus d’un dels buits ambuts (buidats de tot vim ni vigoria) gairebé tocant el cap del següent… cascun substitut qui fou del d’abans… ara tots igualment usats i llençats…

Dins son cony ultrazelós, molt destructor, tot de grans mànecs hi manegaren a lloure, a llur albir, mes ara… ah, deplorables… ambuts! Llurs famílies llagrimoses desfilaran en patètic seguici a reconèixer’ls, identificar’ls, endur-se’ls, sebollir’ls… I bona nit, bona nit.

Ella, flagell itinerant, quina altra contrada al món no devastarà properament? Mascles del món, ja heu begut oli, desgraciats!

(…)

[I ambtant mon maneguet… ell rai! Incòlume! Desert de tot esquer… enlloc picava.

Mon maneguet que el bòmbon, saps? Que el bòmbon.

Només té permís de ficar’s a cap vesper… I doncs (no, gràcies!) (entre poc i massa!) (és com si diguéssim) (només té permís de ficar’s) enlloc.]

~0~0~

—Volia pujar al pis de dalt a ajustar una mica la porta de la cambra i espiar-hi la dona i un seu amant qui ara eren junts al bany, i amb el soroll de l’aigua i el xipolleig dels cossos segurament no em sentirien espiar-los (ho tinc estrictament prohibit), mes abans ella m’havia ordenat que m’enfonyés de mantinent als hipogeus budells foscs del casalot i hi apariés la fuita de la canonada mestra que buida totes les brutícies a la claveguera; amb una feble lot trobava la juntura que deixava anar un ruixat de ximecs o escatxics i feia una idíl·lica remor contínua com la dels rajolins d’un espargidor de mànega d’arrosar el jardí, vull dir, un d’aquells aparells o fontetes giratoris, on els ocells vénen a banyar-s’hi i a rabejar-s’hi i esplugar-s’hi, i sovint el gat garneu hi intervé i sobtat hi instal·la la catàstrofe. Els escatxics em davallaven per la cara, tret que m’imaginava que eren el producte que suara acariciava els cossos de la dona i el seu drut tan tarzanesc. Si ell un Tarzan, la dona una Valkíria; autoritària, potent, intrèpida, de gràcia mes sobretot de músculs plena, com les que dibuixava en Frazetta. Ah que content, i com hi xarrup, delitosos ximecs. I ara trec el fil d’estopa i l’engrut i em dispòs a estroncar la mel dels rajolins… I tot d’una, aleshores, tastava què? Fel? Sang? Merda? Rovell? La bròfega minyona a la cuina hi renta les tripes del garrí del corral qui avui vol fer per a sopar? O al triturador de l’aigüera s’hi enganxa la mà? Hi tritura cap fetus que s’ha fet afollar? O és el podrit vell boig de les golfes, qui acaba d’anar a cagar? Ah, quin fàstic! Orxegant i patint, si vaig de pressa a obturar la fuita, collons! I ara a dutxar’m a baix, i no sé si tinc humor de pujar a veure si encara es banyen els atlètics, sensacionals, cardadors. Potser alhora tinc por que la valkíria, en els seus ferotges deliquis, no hagi tallat el cap a un altre dels seus tarzans…? Sempre em toca llavors d’anar a amagar ben lluny la feixuguíssima carcassa i el molt malaguanyat adorable cap escultural del campió destrossat.

~0~0~

—N’Aristarquet tenia gairebé dos anys i sos pares, quins crits. Es devien barallar al menjador. “Doncs si tant de fàstic et faig…” la veu de son pare, obrint la porta del pis. I llavors batzac, la porta que es clou. Silenci. El seu cor s’apaivagava una miqueta. Al cap de poca estona, ha sentit sa mare trucar una amiga. “Aquell malparit! Vull fotre el camp de casa! Em véns a cercar i t’esperaré a baix, que anirem a Atlantic City. Ens farem espetegar.” I ara quin daltabaix esfereïdor. Sa mare qui amb un martell, o amb un punyal de cuina, ho fa tot bocins, exultant com una boja. Llavors novament la porta del pis que esclata.

—I llavors els vagues sorolls de la casa, els sorolls de fora. L’ascensor, els camions, les sirenes. N’Aristarquet ha gemegat, ha pidolat, ha implorat més i més tènuement.

—Han passats tres dies. Ha perdut el coneixement, tancat en aquella cambreta on l’havien oblidat, pensant-lo adormit, absent.

—Sóc son pare. He tornat al vell apartament sense pensar-hi, potser per a recollir-hi quelcom, un document, qualsque provisions de boca, recapte en llauna del rebost, potser amb l’esper de cap mitja reconciliació; i et trobes el pis tot descurat, paperots part de terra, mobles estellats, i llavors, de sobte, me n’adonava, on és l’infantó…?

—Em tornava a l’esment que la seua presència m’havia mancat tots aquells dies, o potser era que allò tan pudent i rebregat, suara que d’esme havia oberta la porta de la cambreta, el meu cap resolia que al capdavall només podia ésser l’infantó.

—I ah malson, ho era! A qui li passava pel cap de deixar-lo enrere, l’infantó; i ara quina mala impressió de retrobar-te’l! Encara viu, tanmateix; amb prou feines bleixant; patint, pobrissó, primet, amb ulls patètics, tot brut, el cul tot cagat; ha endurats tres dies sencers sense beure ni menjar.

—I ara què fa? Un darrer bleix. Se’m mor a les mans, que sacs amb fàstic, llençant el paquet.

~0~0~

—[A Bangkok el ‘09, doncs, amb aquesta mena d’epíleg, oi?
—I vós que em dieu…
Vidu de bell nou, amic Emili?
—I eu…
Ah vós per ací a Bangkok encara, mestre Eleuteri! Doncs hò, i sí, vidu, vidu. Ja ho veieu, sant tornem-hi. Aquest cop del çoviètic escàpol, el seu gran amor qui llavors esdevingué són pitjor odi. El de la lletra fatídica, adu quasi fratricida!]

—El de la lletra fatídica, hò, el luxemburguès Lucreci?

—No, no; çoviètic, çoviètic; què hi empastifaríeu?

—Çoviètic? Som-hi, doncs si així ho voleu. Ara, çoviètics… de quins ni de quants no me’n record que me’n parlàveu? Hi ha l’estonià Estanislau? El georgià Gla… Glastònburi? El letó Liturgi… o Litargiri…?

—Teniu raó. El nombre atabala, àdhuc eu els confonc; tant se val, això rai, ara que tots som morts, tots parlem amb tots en català, la llengua perfecta. Sabeu què? Doncs això, diguem-ne de l’armeni Ermengol.

—L’Ermengol, ah, armeni.

—Com us vaig dir l’any ‘86 a l’aeroport nou de trinca de Jakarta, heus que un bon dia la dona torna de l’oficina i li tinc primparadeta, amb safata d’argent i tot (i jo un argent-viu de deliqüescent anticipació), la lletra darrera (que esdevindrà, llas, la darrera lletra) del seu amant més amant de tots, el qui amb perill de sa vida viatja de lluny en lluny a “occident” a cardar-se-la profusament i sobretot, tot fotent-hi d’espia per al uns i de contra-espia per als altres, alhora doncs tan literari ell, sabent com sap armeni, rus, francès, anglès i català.

—Català per amor a vós, és clar.

—Clavada, la faldilletes, la femelleta de torn (servidora!) també té la seua influència en les àrees de la cultura, que diguéssim. Els catalans pertot lo món ensenyem el català, ni que sigui d’estranquis ni d’amagatotis, o que només al gos, o a les nines de les nenes; la qüestió és dir-hi la nostra, amb proverbis sens fi, i sempre adients com tenim; i tothom amb orelles percep que millor mai enlloc, i quelcom se’ls encomana, vós, quelcom de… radical.

—I vós, doncs, tot i que no hi pinteu re, alguna cosa hi devíeu tothora pintar.

—A tots ops. You bet. Sóc el qui raspalla i lubrica, sóc el qui passa discretament el ribot per tal d’assuavir les asperitats.

—I així que l’erroni Ermengol finalment l’ha palmada, oi?

—I tant. Era vint-i-tres anys més vell que no la dona.

—La vostra? La seua?

—Fiquem-hi de les dues, ca? La qüestió que culpa de la seua fou que la “meua” agafés l’emprenyament més virulent de la seua carrera d’amant qui ama i mana. Mai cap home, per alt a la vida que no fos, no l’ha aviada que abans ella no l’aviés. Tret del cas del çoviètic fementit, ai!

—La dona (la d’ell!) l’amenaçà de denunciar’l a les autoritats d’un cantó o l’altre si del seu cercle amatori la (vostra) dona no n’era defenestrada?

—Segurament.

—I com, si les tèrboles boires no m’entabanen… com em vau dir el ‘86, la vostra dona s’ho prengué horrorosament.

—No sabeu pas prou fins a quin punt!

—Ah?

—Ara ja es pot dir, tots plegats amb un peu i mig al sepulcre. De fet, vós mateix i tot, que em vau dir del vostre càncer el ‘86 encara sigueu d’aquest món vint-i-tants anys després…?

—Sí ves!

—Ens colgareu a tots!

—No, no, vós, vós. Sou vós, el vidu especialitzat, vull dir, l’especialitzat en viduïtats.

—Vidu dels amants de la dona, prou. Quants en duc, n’he sebollits trenta-sis, -set amb n’Ermengol. Demà hi ha la cerimònia. Si hi voleu vindre, per curiositat?

—No, no. No m’abelleix mai de bellugar’m. Sempre raent desvagadament a estacions i aeroports, veient com es desficia a mort el personal. Vàcua vacuïtat. Així la vanaglòria del món es va escolant, etc. Filosofant mandrosament com qui mandrosament se la pelés, prou em coneixeu.

—No pas que em plagui gens a mi tampoc, de viatjar. Vocació d’arbre, com sabeu. Mes qui representarà discretament la dona si no la representava jo? L’obligació pot la devoció, per als femelletes honorables qui encara som feliçment mullerats. I honorem els mestres presents i passats, a qui devem fins la mort i enllà submissió i obediència. Car si la dona ens domina, i no en som sinó tímid annex, ens domina amb el dominador de torn. I si ella no és gaire fidel a cadascun dels druts, naltres n’hem d’ésser doblement, a ella i a ells, perquè l’equilibri es mantingui i el caos no dugui el cosmos a l’abís.

—O quelcom de paregut.

—Potser us ho diré…

—Em direu…?

—La curiositat no us corseca? L’any ‘86 us deia que amb la lletra de l’uzbeq Usufructe el destí ens duia a la malastruga cruïlla dels quatre camins cap al mateix infern.

—Ah sí?

—Quina mala memòria, noi!

—I vós…? Usufructe? Ermengol? Armeni? Uzbeq? Tot i que… a hores d’ara supòs que tant se val tot.

—Era molt valent, això és el que compta. Tantost la veia, the knickers down, and som-hi, txic-txac txic-txac!

—Sabeu què? Ja m’ho direu un altre dia; faig tard per a una cosa o altra…

—No, no! Un segon més i tot és dit! Escolteu, иди ты нахер!

—Home, gràcies.

Que et fotin (иди ты нахер), va mastegar com si mastegués podrits tramussos la dona… i va cremar a la llar la lletra tot just rebuda. Car no hi ha pitjor caos que el causat per dona rebutjada, com prou sabeu i han dit mants de diguem-ne clàssics.

—Lloc comú, efectivament.

—La dona russa de l’alt acadèmic çoviètic era qui hi escrivia sobretot (a la lettre de cachet, segellada amb la sang virtual del condemnat dins). Havia retrobat, retributiva, el seu home i, espeleòloga remenamerdes, descolgades fotos i lletres molt denunciatòries ni pregonament desades. Amb quin al·licient ni baveig incondicionals no s’abocava, tàvec, borinot atret per la corrupció, al femer del calaix secret de l’escriptori, on en un clotet amb les urpes roents del desig foradat, no se li ajocaven els papers letals! No sé si trobeu prou higiènic menjar merda, mes us diré que n’he menjada a carretons… i més n’hauria menjada per a salvar’ls. Debades, ai! Car amb difusa histèria, la immunda assaltant, amb típica brutalitat de ximpanzé adoctrinat, es llença al podrimener de la correctitud, de la com-calitud! Bevent, prostrada, cossis curulls de molt moral rancúnia, la digníssima boja, per comptes de fer bonda i pensar que viure és quatre estones i que tota tempesta s’acaba al bon temps, i anar fent, i au… m’agafa l’Ermengol pels collons virtuals i li diu, O signes, gamarús, i afegeixes de pitjor en aquesta lletra de rebuig ineluctable… o la txeca a l’ambaixada t’heu ipsofacte! Veureu miracle, el gran cardaire tan ardit ni conqueridor s’acolloneix abjectament. Típic. Signa, i amunt. I la dona us la crema, la lletra que condemna a mort l’altre Aristarquet, i s’ha acabat, ja no diu re, mai més no se’n parlarà.

—Quin mareig, senyor reig!

—Mani?

—Novament, crec que m’he perdut.

—Tothom se’m perd. Ploramorts, mon darrer avatar. No, home, us deia que si la folla maniàtica hagués fet bondat… Car, mireu-me, oi? Fent bondat i anant-hi amb prou mònita, tothom si fa no fa rai que et bentracta! No pas?

—Què em sé?

—Codi genètic, test de paternitat… Ara n’està del tot segura, que l’altre Aristarquet és el fill del “rus”. És un xiquet molt “electricista”, li abelleixen els llums. Doncs bé, li amaneix ben amanits fils nus a la seua cambra… De què voleu que me n’assabenti ambtant si m’ha tramès fora a fer-li qui sap les tasques? Compra’m això, allò, andròmines. Deleix les traces… saltaran els ploms… Tantost arribava tot carregat em diu que ha rebuda una trucada de les United Nations, i és veritat, és clar; tots els esclaus ni aups, tots els solcs delators, senyors inspectors, via fora, tots els detalls incriminaires que durien a la seua persona desviats per les circumstàncies d’un món en ebullició; matances arreu, genocidis rai, cataclismes, i calen ments i sensoris desperts com el seu, i hom l’espitxa cap l’indret on l’acció és més brutal… a negociar-hi, magnífica encantaire. L’infant qui tingué amb el çoviètic es trobava a la banyera… un bany a deshora, havent mancant per collons el Kindergarden… Mentre m’ho diu, que se n’ha d’anar, davant meu, mentre jo endreçava les compres inútils pels prestatges, el fa sortir i l’embolica amb una tovallola ja xopa i me’l tanca a la seua cambra i li diu “Eixuga’t i vesteix-te”, un xiquet de tres anys i mig, i ara em diu que l’assisteixi que es vesteix cuita-corrent per a anar a New York… I que l’acompanyi amb el cotxe a l’aeroport i que li digui adéu tot educat. “I el xiquet… i el xiquet…? Tot sol…?” no gos a dir, car qui la contradirà? I quan he tornat, és clar, l’altre Aristarquet te’l trobaves tot electrocutat. És culpa meua, això sens dubte, tots els inspectors del crim pla se n’adonen, tothom ho troba palès d’allò pus… i la garjola (i m’hi toca d’ésser-hi no pas per primer cop per causes que ara no us diré, encara que també s’emparin a algun Statute of Limitations o altre), la cangrí, dic, no me la treu ningú…. i que (durant aquelles avinenteses som encara destacats a Hong-Kong) m’havia de durar pel cap baix deu anys llargs… és clar, si no fos que… si no fos doncs que fent bondat i anant-hi amb prou mònita… m’hi treuen amb encara no pas quatre anys complits. Ara… Si n’he menjada, vós, de sangosa merda… com veieu!

~0~0~

—Vocació d’arbre.

—Arbre sóc, cedre… estòlid… inscrit amb críptics signes inspiratius… sempre amb les branques esteses als quatre vents, per forts que vinguin… i oferint aixopluc a tots els ocells passatgers qui s’escaiguin de tindre’n fretura… mes al capdavall indesarrelable… això també, car… desarrelat… ràpidament em migr, pereixc.

~0~0~

—Arbrissó cedrí escanyat, asfixiat, seduït, pel vel·leïtós claveller.

—Estrany paràsit claveller qui torna d’enfilar’s al voltant dels arbres més ferms qui abandona xuclats fins a l’exhaustió, i d’on es desix sapròfit per a envolar’s màgicament i múrria, sense avís, cap a cap altre tronc poderós… qui aviat no haurà esdevingut sinó corcada llenya.

[—Et put l’alè, em deia (com ma mare adés), parla’m només si duus entre les dents, a mig mastegar, una tigeta de girofle.]

—Beutat exterior de la jungla despietada. Gaudim-ne…?

—I tant! Què altre si doncs no?

~0~0~

[[també a l’opuscle]]

Jakarta ‘86 — perkara belakang

—Eleuteri, l’altre dia la dona em diu Vés i escombra l’escaleta; i doncs l’escombrava i em vaig trobar un condonet dins son sobret, no pas gens encetadet; i ara em dic Un condonet, un condonet! i n’estava tan contentet que no cabia a les calcetes, i vaig dir Ai, carall, què en faré, què en faré…? En faré un ninotet bufant-hi i umflant-lo i cargolant-lo així i aixà, estrafent-hi un animal o altre, amb orelles i banyes, i potes i cua, i així anar fent…? I és clar el dubte s’instal·lava i oblidava d’escombrar i tot. I llavors em temia que no em caigués qualque clatellot, i escombrava de valent, i, escombrant escombrant, anava enraonant amb jo mateix, i gosava pensar àdhuc greus gosadies, com ara…

—Com ara… O…? O potser algun dia gosaré trempar d’amagatotis i calar-me’l a fons, fins arran la rel de la xil·leta… i llavors… i llavors…

—I llavors qui em cardaré…!

—Em posaré ben posadet al replà de baix de tot de l’escaleta, trempant com un camell i amb el condó ben acalat i lluent, i hi esperaré cap casual doneta qui vulgui obrir-se’m de cuixetes perquè la xil·leta meua faci humils estralls a sos sacres orificis…

—Oh… Oh… Oh… oh… oh… senyora, senyoreta, sor, nena, gossa, camella, cangura, hiena, gata-moixa, mosca, guilla, fura, vaca, cavallot…?

—O…

—O quina triaré sinó…?

—O gosaré triar-ne cap…? Quantes no em fotran tot seguit un gec de mastegots…? Quantes no correran pèrfides a denunciar’m a la dona o a cap dels seus molt agressius amants…? Quants de tacons no patiré abans ningú no se m’obri per distracció…?

—Saps què, saps què…?

—Aquell condó més m’hauria valgut trobar-me’l ja usat; amb la lleterada dins, l’omplia en acabat de bitè i altra vianda i, fet salsitxa, el donava al gat.

—Ni vu ni connu. Si ningú se n’adona, no hi ha pecat.

~0~0~

—Eleuteri, la dona em creuclava a la gegantina creu de ferro feta dels vits trempats dels seus innombrables amants. Ah crucifix on patir-hi és paradís!

~0~0~

[—Amb quina estupor de datpelcul no em sobtava cagant xil·les!

Tret que…

No era pas que ningú o altre em donés constantment pel cul…

És que tot cagant, cagava cada cop vits, matrassos, faves, xil·les, pixes, fal·lus, atzebs… Cagava titoles, xirimbergues, caralls… Cagava cigalots… Cigalots trempats, bategosos, roents, estridents…

Que s’escorrien en corglaçadors sanglots…

Cigalots foramesura, plorosos, orfes, àzigs, sol-i-verns, morents… Perint d’un atac demolidor d’orgasme immediat…

Tota llur vida… efímera boja escorreguda… entre l’acte inaugural de l’eixir esfínter avall…

I el terrorífic patatxap del caure de morros a l’enlleteradat fons de l’orinal rovellat.]

~0~0~

—Sobre el masoquisme, Eleuteri, sabeu…?

—Ici donc mes réflexions sur le sujet… [li ho diré en el vernacle patuès dialectal regionalista] [hom s’indigeneix (o indigenitza) i comença d’enraonar com enraona el poble, i el poble llavors aprecia bontròs, i hom en rep qualque petit prèmit i tot____un fruit exòtic, un plat d’insectes rostits, qualque altra llepolia inextricable…]

—Le “bon” masochiste est l’ennemi furtif mais conscient des deux pires tyrannies jamais inventées par la nature — celle du temps… et celle de la mort.

—D’abord, idéalement, en allongeant le désir sans attendre jamais a la jouissance… le temps perd emprise… les temps s’écroule… tu crois pouvoir même l’abolir…

—Après, ainsi en perdant substance… ton “moi” devenant de plus en plus défait (c’est pour ça que tu aimes la défaite)… la mort a de moins en moins d’espace où mettre sa griffe… Ah… si idéalement tu pouvais être si insignifiant… que tu étais déjà devenu rien…! Alors la mort ne pourrai pas t’attendre… car seul qui est (quelque chose) meurt… Celui qui n’est pas ne peut pas mourir…

~0~0~

—Donc, petit resumé pour les autres patoisants:

—Masoquista — subversiu contra les dues pitjors tiranies — la del temps i la de la mort.

—Perllongant el desig i no arribant mai al goig… el temps és abolit____o en tot cas força distorsionat…

—Esdevenint menys i menys… desfent-te… (és per això que tant no t’alta la desfeta!)… el teu propi “tu” perdent substància, i doncs volum i consistència… la mort cada cop té menys i menys per a engrapar…

—Si fossis tan poc que poguessis arribar a no ésser res… Ah, desig! — llavors la mort no et podria prendre per enlloc…

—Si ets no re, no mors… car només allò que és (quelcom) mor.

~0~0~

—En Joyce, Eleuteri, les pulsions que el percudien eren les de la coneixença pus tost que les del desig; se’l menjava el deler de saber; saber com l’altre (ço és, la dona, mes també l’amant, i al capdavall els adúlters, els conqueridors del territori defès) fan de debò la feina; deler també de saber com se sent el banyut mateix (la “víctima”); set de conèixer, doncs, més que no pas desig de trempera “perversa”, “anormal”… o de joia de l’haver sabut fer impunement (ço és, sense conseqüències “greus”) allò que els ignorants i els pobres convencionals burgesos troben “prohibit”, “lleig”, “enemic”, “subversiu”, “contraproduent”…

—Si s’hagués procurada una dona més educada, hi hauria reeixit. Com jo, Eleuteri. Aquest és mon cas.

—Joyce’s blue dream implemented. Remastered____ by the imperatrix____

—Tot el que més vol la fantasia dels banyuts vocacionals, jo ho vivia____a la carn… El viatge de lluna de mel de la dona amb un dels seus druts o altre, i això durant setmanes senceres; el seu retorn…

—El seu retorn a l’Ítaca del fidel merdetes qui grua tractar-la tan dolçament i agraïda: li té la casa tota relluent, li té els fills magníficament peixats i pujats, li té el merescut repòs de guerrera del sexe tot acunçat: pomadetes, llençols, somriures, preances, tovors, pau.

—L’assidu banyut muny llavors tubets i tubets de crema bona i li embroca les roents i fervents zones les quals, ençà de les friccions amoroses concomitants als actes cardaires més ardus, esdevenien per a ell zones molt coltes de llur batalla molt afrodisíaca… Quin carnatge al cos adorat de la dona! Aquells homenots, si hi van fort…! Ah, colem-les, colem-les, agenollats, fem-los totes les honors… zones estimades… que el devot cuguç ompl de tremolencs estimets… zones, zones… zones a genolls, colzes, galtes, esquena, lloms… per on els ossos castigats capllevarien… als isquis, jotfot, a les símfisis de l’os bertran que afloren la pell al capdamunt de les natges… delicades zones doncs que per l’estrenu fregadís patiren petites nafres… i pel bel·licós fregament oimés no pas sovint només amb l’objecte mascle mateix… ans amb el suplementari del terra impiadós de rajoles, o la rude catifa, i la mal trobada cantonada del dur moble… àdhuc del sotrac de la rebel blava renascuda barba de l’ultra-valent qui brau hi anava, bregant fins ben entrada la matinada!

—Vine’m que dolçament i molt agraïda no et guareixi, aventurera coloma qui ençà de l’ardu exòtic viatge tornes a betzef nafrada pels fets cruels de l’exterior lasciu i els homenots massa mascles.

—Amb ham i sense, lluny de casa, paranys i bertrols sens límits.

—Fins la més divina ni omnipotent de les colomes a mant de llaç ha de lleixar-hi plomes.

~0~0~

—No cal ésser gaire savi per a adonar-se que, atès que hem tinguda la dissort de néixer, el que cal sobretot ara és alleujar la maligna càrrega del viure, i que doncs cal també prou bonhomia, bona dosi d’amatent indulgència, devers l’impuls naturalment poliàndric de totes les sanes femelles.

—Prou és palès, Eleuteri.

—Només l’home irrecuperablement llondro (prou n’abunden per a vergonya d’aquest món esguerrat) falleix de capir-ne l’evidència, no pas? No pas?

~0~0~

Cardaire pels descosits se’n ve de mena.

—Al bell començament de nostres relacions, perquè havia festejat innocentment una miqueta amb una noia qui em demanava quelcom referent a mos carrinclons escrits, la dona una mica més tard se’m ficava feta una fera. T’he dit que aquí només fic banyes jo! Com, força ploramicós, li comentés a mon sogre l’esdeveniment un vespre on érem sols a casa i la fèiem petar emparats per una ampolla de whisky i uns panellets, em va dir Sí ves, desgraciat que ets; la nena ha heretats sens dubte els trets de son caràcter de la “meua” dona, car si els hagués heretats de manguis, rai, noi; li ficaves totes les banyes del món, i ella, com jo ara, feliç d’allò pus.

—Ja sé doncs què contestaré si mai un gendre ve a ploriquejar’m que només és la “seua” dona qui té dret a cardar amb qui vol. Sí ves, dissortat! Aquesta és la que t’ha tocada! La “meua” filla heretava exclusivament els trets genètics de sa mare, no pas els “meus” (posat que cap no en tingui, pobre de mi!), car no hi ha ningú al món que porti les pobladíssimes banyes amb més bon equilibri que ja no faig.

~0~0~

Dominació constructiva, se’n diu.

—La dona m’ho ha explicat perfectament.

—Les mantes lleterades alienes a son cony i glutis, són el gluten, la cola, l’argamassa que sospedra i reforça la construcció de la nostra unió intrencable de muller imperial i maridet sotmès.

~0~0~

—El babau baró [Sacher Masoch] va dir que un hom de dominat de debò no en fóra mai fins que la dona no fos intel·lectualment i financerament el seu superior, tant per carrera com per habilitat i per intel·ligència… Que ambtant tot era farsa, paperets distribuïts… i sovint pel comediant “màrtir” mateix.

—Catamarg anava, pobre home. Les nostres — oi germans qui a les veres osques ens rabegem? — les nostres ens guanyen en tot.

—La “meua” em guanya en tot; dicta sens trava: tota iniciativa, decisió, despesa, entomada de vit roent… Només sa voluntat mana. És ella només qui defineix, estableix, la realitat, la veritat.

—Sóc un sotmès perfeccionat!

—(Ganyotetes de benaurat merdetes a l’espill.)

~0~0~

Situació preliminar; predisposició: la deessa és alfa, establerta, activa, llibertina; tu, el seu tímid annex, ets beta, passiu, incapaç, capat, escopòfil, voyeur.

Començament: sotmès de bon antuvi; la deessa et diu, abans de casar-se’t, que ella té el control de la seua sexualitat; això vol dir, per a ella, que encara està molt enamorada d’un amant seu correntment rere el cortinatge ferri, en contrada çoviètica, i, damunt, casat i afillat, només podent tornar a l’Europa capitalista de lluny en lluny, en viatge acadèmic de tres a cinc mesos i prou, i que tantost l’amant farà de bell nou cap, ella és totalment seu; la conseqüència del control de la sexualitat per part de la deessa porta concomitant el control de la sexualitat del cuguç; on la deessa estableix de bon principi que té llibertat per a jeure amb tothom altri… i tu amb ningú altre… que (si de cas, qui sap… i en acabat de fort estrenu de mai no assolir… permís) amb ella… I llavors el panorama és clar, i les dues conseqüències són lògiques i força ràpides: emasculació i feminització.

Emasculació: la deessa porta els collons, se’ls ha guanyats, d’on que tu els hagis tantost perduts; totes les decisions i iniciatives són exclusivament seues; la disposició dels diners només li pertany a ella; totes les teues despeses han d’ésser expressament permeses per ella; quant a les seues, tu no n’has de fotre re. Pel que fa al sexe, la condició continua com al començament; ella jeu amb qui vol, i dins dels estrets paràmetres permesos, on només el seu orgasme compta, tu només podries fer-ho amb ella — ep, si mai t’ho permet, cada cop atorgant-ho més de lluny en lluny — fins que la finestra de la minsa oportunitat cardaire naturalment no es fon… Així mateix, cada cop que la deessa s’ofereix a cap nou drut, aquest es masculinitza encara pus, en un grau diguem-ne si fa no fa proporcional a la teua feminització.

Feminització: esdevingut dona segons els paradigmes de l’antiga escola d’ignorants on el mascle era patró de tot i la femella de no re, tu ets la nova femella. En esdevenir femella, se segueix que el teu sexe no sigui ja de mascle; i doncs, no pots actuar com a mascle; tot acte sexual permès per la deessa és reservat als homes de veritat amb els quals jeu com li convé i amb qui fa el que vol, assenyaladament actes que l’annex molt timorat mai no ha fets ni en períodes de llunyana bonança; pots, això sí, a manament d’ella, fer-la orgàsticament gaudir a tall d’amiga íntima, ergo, amb la llengüeta, amb el nasset, amb els ditets.

—Què voleu, Eleuteri? És així; les coses com són.

~0~0~

Les banyes del banyut.

—Aqueixa condició d’extrema feminització, on el sotmès esdevé femella____el seu aparell genitori si fa no fa masculí transformat ara en aparell genitori si fa no fa femení, ço que al mateix temps indica al mascle la seua disponibilitat sexual, com si el cuguç cridés al mascle Guaita, amat, també tinc un cony qui a ton lleure a lloure et pots cardar… explica el fenomen dels “altres” banyuts.

—Car de sempre el més banyut ha estat el més poderós dels mascles. Com es menja doncs que, en acabat, també l’universalment ridiculitzat dels pseudo-mascles es trobi amb el front bellament ornat…? La transferència de banyes, per conducte de la calda deessa, explica perfectament el fet. Com el mascle es carda la femella, el marit, ell mateix tornat femella, també les rep. Aquest, Eleuteri, és, psicològicament, el secret.

~0~0~

—Cert que quan em vanta de faisó aparentment desproporcionada les proeses sexuals de sos druts, creuríeu, Eleuteri, que la dona ho diu també per a impressionar i esfereir el cagadet cuguç; com qui diu, “pour épater le cocu”.

—Sí ves, això mateix m’havia sospitat qualque vergonyós instant de malaltissa descreença____

—Fins que, metamorfosat en borinot, espiadimonis, bufaforats, per cap trau no en guip (abans aparatosa descoberta on rebre rai en acabat), en desconfit llit de batalla, les èpiques lúbriques heroïcitats.

—La dona es queda sempre curta en ses molt coltes, ara fil per randa cregudes, apocalipsis, revelacions.

~0~0~

I si es fotessin el nas al cul?

—Eleuteri, a un altre d’aquells malparits xarfarders, de qui el desig sobirà és de fer mal, i qui l’altre dia se m’atansa molt furtivament per a avisar’m que ha vista la dona amb algú i “molt es tem que s’entenen”, li dic —My wife, why should I care with whom she fucks? It ain’t as if she were my Siamese twin. Roman amb un pam de nas, i jo secretament enjogassat.

—No és pas dolenta la rèplica, dic.

~0~0~

Per què aprenc vocabulari?

—Doncs ran d’aquest esdeveniment traumàtic.

—Era encara jovenet (els dotze els tretze) i estava secretament enamorat d’una xiqueta de la meua classe, i un migdia tota l’escola, per ordre bisbètica del bisbe de la vila (manaven els feixistes i capellans, justament com ara), suposadament per tal d’aprendre “història de la bona”, atenguérem al Principal una funció (especial per als pipiolis estudiants) d’una altra d’aquelles caguerades hollywoodianes que en aquest cas es deia “Els deu manaments”.

—Us ho voldreu creure, mes per un d’aquells atzars de l’asseure’s al teatre, qui se m’asseu a la vora…? No pas la xiqueta per la qual em delia secretament, mes millor encara! Una de les seues nou o deu germanes, una de les més grans. Una beutat de catorze anys o més, amb pits i tot, i cuixes, i cul, i llavis i qui sap part de l’allà baix boscós i flairós!

—Eren filles de militar, i doncs molt putes, com totes les filles dels militars. Com totes, ep, tret que siguin molt lletges… o maleïdes per qualque maledicció maligna… i llavors es fan monges, que és molt pitjor que ésser puta, és clar.

—Érem al teatre veient la faramalla, la farfutalla, les fades foteses dels americans “interpretant” les pudents cretinades dels jueus (o, en tot cas, les de llur molt repel·lent capellanufada), i a cau d’orella, amb la follia de l’inexpert rufià, li xiuxiuejava sòpits comentaris referents si fa no fa a les turpituds de l’espectacle, i potser aleshores a l’encop li bleixava sense adonar-me’n al tou del coll, i ella de sobte doncs en la lleu penombra (calia collons, car pler de fastigosos ulls d’ensotanats vigilants ens assetjaven) m’agafava d’amagat la mà i me la passava sota les faldilles part damunt les seues tendres blanques dolces suaus elàstiques molt finetes cuixes. Quin salt al cor! Seriosament, Eleuteri, escolteu, creia perir-hi.

Toca, toca — deia —. Mon cresp vitel·lí esdevingut tot anserí.

Què? — responguí…

—I ai, que amb aquell “què” carallot se n’adonava de l’ignorant que no sóc!

—I, massa poc… ja doncs no hi sucaré mai més. Encontinent es destrempava, se’m treia la balbota inútil mà del paradís eriçat de la seua cuixa, me la ficava amb un batzac damunt la freda cadira, s’aixecava amb un rebuf, i se n’anava enllà, segurament a seure al costat d’un mascle qui fotés cara d’ésser potser si més no un pèl menys ruc que no jo.

—Per això.

~0~0~

—Then in the middle of the transmittal meddled the addled no-mettle wittol, in brittle muddled piddling prattle that mollycoddled poodle of an old twat told his twaddle; thus he unsettlingly tattled:

—L’únic manament que de debò mana: oh tu, probe, microbià, contrariat, tan pron a oprobis, Emili, saps què, o millor quin…? Quin manament només has d’obeir? El d’idolatrar! Idolatra prou uxori la magnànima marcolfa de qui tot do no ix… ni mai cessa d’eixir! Idolatra-la fins a l’última momificació… i de tot altra cosa molt gloriós xauta-te’n.

~0~0~

Lactucari de carranxa.

—Lactucari de carranxa
que sedec xarrup
(ah panacea opopònac
aigualit melós ruà!
)

al veire tendre i vermell
de la dona adormida
qui tantost tornava de cardar

i on el Tarzan de torn
hi ha tot just espremuda
la seua galàctica cabalosa tija

mestrívola formidable
inestroncable calmant…

~0~0~

Tornada.

—Si se m’eixarrancava
al veire amorós de la dona
hi xarrup de ver home
recents ambrosies.

~0~0~

Tot mon poder rau en gens no tindre’n.

—Sabia que m’enganyava; no pas que s’ho amagués; cada nit tornant tota marcada amb tot de sagnants zones estifollades a genolls, colzes, esquena, paracolpi.

—I doncs que per què l’espiava…?

—Volia sàpiguer no pas amb qui m’enganyava, mes amb quants alhora.

—Per xo.

~0~0~

—Dies on potser li sóc especialment lúgubre o pansit o silent, em retreu mon “laconisme”…

—Mes encontinent hi entenc “laocconisme”, i em veig doncs lluitant heroicament i estrènua cada nit amb la meua serpeta intercrural, sense dir mai re…

—Només feixugament panteixant… i pensant en ella cardant-se qualque brau reguitzell o altre d’amants, qualque enfilall de braus jònecs, d’esversats braus, amb sémens profusos, en raigs recurrents, d’orgàstic eixiu, en folla exultació.

~0~0~

—Quan sóc a frec d’ofegar’m a la platja de les Grenadines, em ve a l’esment l’intercanvi de lletres entre la dona i un dels seus druts més constants; el passatge entranyable on ell li respon al que ella li havia escrit no feia pas gens. Havent-li confessat ella que, bo i volant damunt els Andes, tement-se que l’avió espatllat on anava no fos a trenc d’estavellar’s, en aquell instant suprem el seu darrer pensament havia estat per a ell, i on ell, com dic, responia que el mateix li esdevenia suara, just no feia tampoc gaire, aquell mateix mes i tot, damunt els Urals, quan el seu avió estossegós cuidava despenjar’s, i només a ella se n’anava son pensament final, i sóc com dic enfonsant-me, sens bleix, pou fosc infinit avall, i ja només sentia el caòtic bategar del cor de l’oceà, i el meu darrer pensament, és clar, també se’n va devers ells dos… Ah colta imatge, abraçats, plorosos, orgàstics, aitan dolçament ni enamoradament cardant.

—Ah pau de pou…

—Fins que ni sé ara pas com, com erupció o lleterada, tornava a capllevar pel cràter aquós.

~0~0~

—Sóc com mon amic el sofert Vulcà
qui sembla no saber mai sinó pencar.

Els maleïts xafarders m’atiaran en va;
desitjaven que anés a veure’ls cardar:
la meua dona amb qualque gran capità.

Si ho faig no faré pas com en Wtewael em pintà,
ans com el comprensiu Perugí em fa:
trempant com qualque furiós guarà!

El frustrat bugader prou se n’ha d’espinyar
si dona i soldat el dosser tornen a abaixar
i manxen envant com si res no s’ha esdevingut.

Cascú com és, i li cal fer el paperet rebut.

El mercurial missatger es fa fotre i tururut.

Jo fent fils d’or per a les crespines de la joventut
i la dona fent fills amb son molt valent drut

Fills qui després pujaré com complidor banyut
perquè siguin com llur ver pare glòries de l’Olimp.

(Si tots plegats grimpen, a llur ombra grimp).

~0~0~

—Un acolloniment màxim cal presentar quan la dona torna de cardar amb drut bestial — oi, Eleuteri? Si em passés pel cap de no fer prou bondat presentant-me com absolutament merdegosament bavosament sotmès, potser no m’ho voldria contar (no voldria presumir-ne) i com m’ho fotia en acabat, sense saber-ho amb pèls i senyals (mai millor dit), per a pelar-me-la?

—Atès, compreneu…? Atès que tota ma vida sexual rau en la vida sexual que ells es porten, la dona i els seus amants. No n’hi ha d’altra de permesa (no pas tampoc que calgui), sabeu…?

~0~0~

—Em diu la dona:

Ver Home qui en veure’t tant desgraciadament cuguç s’apiadés de tu i triés en conseqüència de no fotre-se’m (brutalment com sempre tant no em lleu!) allí mateix, no fóra verament Ver! Al contrari, només es guanyava mon menyspreu i rebuig…

—I el de totes les dones!

—Car el Ver Home és un alfa a qui re no fa més temporalment feliç que de prendre el territori (o cony) a cap merdoset beta com tu.

~0~0~

—Em diu la dona (tantost son cony havia tastat desmesurat matràs de “Mandingo”, i jo li demanava humilment si no n’havia patit):

—I love it! I’m gonna do it a lot!

~0~0~

CoQ10 (insistent remei).

—Em diu la dona (tot i que tinc un cor en prou bon estat):

—Better you take them pills daily; good remainder, you know!

[M’havia dit un instant abans: —De zéro à dix, tu est un dix! Tu est le cocu de référence, le cocu de cote maximale, donc un CoQ10!]

~0~0~

—Segons la dona tinc collonets de nen — i doncs serv el mateix coratge que cap nenet qui jamai no gens eixelebrat sempre fa bondat.

~0~0~

Ares, altars.

—Com el bou cuguç, festejat, amb garlandes ornant-me les banyes, mentre em duen a l’escorxador____delitós sacrifici____de veure’m la dona violentament cardada pels autèntics mascles.

~0~0~

—Si la dona sembla viure per a dir-ho, jo haig de narrar-ho per a viure. Car si ella és dona d’acció, valquíria menja-mascles qui en acabat me’n diu un bon tros, jo, un dinguilla, un mistinguet, un cassigall, no gran cosa, si no ho escric no m’ho crec; només quan escric les seues batalles amoroses, com només quan escric els meus somnis, esdevenen de debò fets actuals, per mi a fons viscuts, guilloixats al meu sensori en memòries inesborrables.

—Quan veig d’altres llegir-ho, sovint, sent que s’escridassen, molt incrèduls: I els collons d’en Vamba! D’altres, més policials, amb posats escrofulosos, “llurs semblants representant follia”, em voldrien de mantinent mort sota tortura.

~0~0~

—Eleuteri, em diu la dona:

—Mili, “la nuit on baise deux ou trois fois; après je prétend n’avoir eu assez; je ne veux non plus harasser le gars s’il est crevé; ça l’humilierait”.

~0~0~

Tèrbol cor nard.

—Sovint em vanta la dona que tinc un cor de nard
alhora carnal i immaculat.

—Amb molt de desig o d’intenció i no gens d’acompliment ni materialització
llas, massa tímid i polit,
òpal o àgata que al dit de l’efeminat es torna violetes.

~0~0~

—Anell simbolitza cony — caldria ensenyar el dit de l’anell per a dir Et donc pel cul o fes-te fotre, no pas el del mig; l’anell en la dona diu, tinc el cony ocupat; en l’home mon vit ocupa un cony.

—Eleuteri, no pas? Què en penseu?

~0~0~

—Coses de la dona, Eleuteri.

—Jo havent de votar doncs el que em diu de votar, car jo és clar que votaria l’esquerra més justa i redistributiva____mes ella, imperiosa, per descomptat, em fa votar els dretans més imperialistes i lladres.

—Sí ves, què hi farem! Esclavitzats i oprimits hauran d’esperar; allò de l’estòrcer’s és llarg.

~0~0~

—Em ve la dona a consolar…

—“Comprenc, cuguç, que estiguis frustrat, però no he pogut pas, avui… M’ha feta cosa, n’estava ell massa segur, allò m’ha destrempat… Ja saps que m’abelleix una miqueta més de festeig i de misteri… Tot ha anat massa ràpid… Tot just hem enllestit el sopar i em diu Pugem? Tinc a dalt una cambra emparaulada… El restaurant d’un hotel, el viu, allí m’ha convidat; em pensava que em diria de fer una passejada, abans, per a endolcir una miqueta la trobada, per a esturmassar o enfarcellar amb “romanç” el pallet, diguem-ne, per al passatge cap a l’aventura… Al cap i a la fi, què li costaven unes paraules de tendresa i suau picantor?”

—Ah, defectes del massa espitxat, i àvid, i tabalot, Eleuteri. Allò a tothom esqueixava la grua, o aixafava la guitarra, i fotia la festa enlaire.

—I al tit vostre… prou… pitjor (la trista rebentada) que no a ningú, sabeu?

~0~0~

[—M’aclareix la dona (quan cap dels Vers Homes m’adreça el signe del cornut):

Amb aqueixes dues banyes…

El gest s’aplicaria pus tost al banyut qui tingués permès de cardar’s la pròpia dona.

Foren les dues banyes qui es carden la mateixa dona.

La teua i “una [altra] peça prop del cul qui el fa cogul”, com digué el clàssic…

Exacte, la banya de l’amant i la banya del cuguç alhora (en diferent forat?).

(…)

—Tret que en el teu cas, rai.

Tu no tens dret de mai cardar-se-te’m. Ets un banyut immaculat.

El gest per a insultar’t com déu mana, ni l’han encara inventat.

(…)

—De tota manera, cap Ver Home poc tindria prou mans ni dits per a ensenyar’t quants d’ensems no se’m carden.

Si et calgués una banya per “cada peça”, malament rai.

On et cabien? Només tens un caparró; només tens un crani tot naquis.

El caldria potser un cap gros com un bosc.

Tantes branques, tantes banyes.

Hà!]

~0~0~

—És clar que…

—Sovint exagerem en la nostra passió uxòria…

—I com més petites fem les boles… més compensem… esdevenint hiperbòlics en les nostres lloances a la dona…

—És natural, és natural.

~0~0~

—Ella per llunyàries. Amb qui?

—I si em ficava com els altres soliu al llit, ho feia ple de dubtes i embasardit.

—Per viaranys i potges ses petges s’esvaeixen tantost sos peus, vellutats de molses, lleugerament les hi jaquien____polsim de papallona que s’enduu la brisaina.

—On? La dona hi fou?

—La dona, re; prou entretinguda amb els seus hobbies; per exemple, li lleu sovint, perquè li fa goig, que diferents fal·lus espeleòlegs li pessigollegin ensems els tendres caires als foradets, diguem-ne a les esplugues de sa fort flairosa carranxa.

—Geloses, al voltant de parc de les orgies latents, totes les estàtues, amb fictes aires menfotistes, comencem nogensmenys d’empedreïdament pelar-nos-les.

—Cap eixiu. Conegut desenllaç.

—On el moment pel qual has esperat hores i hores és a trenc d’establir-se___pam de nas; n’has romàs a les escapces.

~0~0~

Lletra bel·lerofòntica.

—Ja signant molt sol·lícit el contracte que molt santificadament no em mullera… em sé ineluctablement destinat al delitós martiri.

—Acte crucial, Eleuteri; fatídic, faitís. En fer-lo, fou com ara si sacrificial signava la meua pròpia lletra bel·lerofòntica…

—Tret que, damunt, sóc conscient amb qui la sign… car prou sóc signant-la amb la mateixa deessa Minerva!

—La qui encontinent, com prou toca i és adient, m’enjova amb la brida d’or amb la qual em muntarà per sempre pus… com si li sóc l’elegíac ruc de sínia… qui, per a qualsevol tasca fada i feixuga qui ningú altre no fotria sinó amb fàstic i xurriacades rai, prou serveix i ha de per sempre pus servir.

~0~0~

Dormir és bo (morir millor).

—Pobre de manguis, nou Aristarc Verdura.

—Tot i l’admonició de la dona que no puc espiar quan ella i l’amant carden — m’havia amagat davall llur llit____

—A l’hora de llur orgasme m’hi moria — no pas reiteradament esclafat — sols per causa d’un cor massa curull de joia i sobreïxent de sang bullent____

—Llavors hom em devia escaujar o alfarrassar de transitòriament desaparegut____

—El cas essent que al cap de ben pocs dies pudoreta rai — al començament la dona pensant-se segurament que el pudent és ell, i el drut malmirant-se-la que segur que és ella.

—Fins que, uf, quin descans (per a ells!) quan sots llur llit no m’hi descobreixen… totalment podrit.

~0~0~

—Ah, quina por que tinc avui d’haver perdut l’ensum!

—Abans, de jove, sempre veia amb qui s’entenia la dona… El paio més 007 del pilot de paios qui veies pel seu voltant, diguem-ne, per a dir-ho d’una manera expeditiva.

—Ara li ho he de demanar (discretament, mormolant-ho)… Jeus amb aquest, amb aqueix altre…?

—I la contesta sovint em sorprèn. I com més anem, pitjor. Els qui eren del seu gust, els “zero-zero-setistes”, diguem-ne, disminueixen ràpidament. No ho direu a ningú, si us plau, però em sembla que ara, amb els anys, ha perduda no cal dir la frescor, però també molts dels seus atributs i moltes de les seues virtuts, i crec que s’ha doncs d’acontentar amb paiets molt menys ben parits, si veieu què vull dir.

—Ja em perdonareu, sovint àdhuc eu pecant… Per estranya malaltia… Cap atracció de vegades devers ella, esdevinguda misteriosament minyona primota, molt blanca, estesa al llit, tota nua, mes desmillorada… i plena pertot de sangtraïts.

~0~0~

Sàtir pels baluards.

—Ai.

—Amb aürts rai, sense molla de polidesa ni plànyer flagells, sòrdid em nodreixc de rosegons i d’agres xarops. Tibat com el marbre, cap xacra d’afalac no forneixen mai mos llavis. Cacòleg, no aconhort mai angúnies; al contrari.

—I llavors…

—Són corprenedores rai les inspirades apercepcions que tinc quan la despulla de mon piu, sempre magre i arrupit, tasta la neu virginal — el veig pigmeu eixorbat pel Sol ans per l’infinit desert moribundament esgarriat — o pujant, encara orb, inacabables ziggurats on els suïssos i llurs piques li van burxant el cul — i sord i sedec per eixuts guarets i rostolls on rere cap rabassa corcada cap fressa de cap font amb joiosos xiuxiueigs no li embasta el trau de l’orella. O assajant sense reeixir-hi gens d’esbotzar, destraler, parpelles.

~0~0~