No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Q.Q. 121 — [Extrets de l’estada (7)]

Sibil·la sibil·lina

La nostra minyona havia un moix qui es deia Sibil·lí
un vespre on va tornar pet la nostra minyona l’escorxà
l’endemà encara escorxava ella el moix quan el vam trobar
esglaiadorament escorxat.

Pobre Sibil·lí! Pobra minyona!
cruels com érem com qui diu pel fet d’ésser infants
(crueltat endèmica i condició d’infant anant massa sovint ensems)
en penjàrem a un clau la pell al mur assolellat de l’eixida
on a casa també hi penjàvem les dels conills.

La sangosa despulla l’embrancàrem d’una revolada dalt la teulada
amb l’embranzida i el moviment de torsió la cua ens romangué tot plegat als dits
la tallàrem en tres bocins i els tres ens n’engomàvem barbes
barbes barbes
imperials imperialíssimes barbes.

—Què hi fan tots aqueixos ocellots de malaverany a la teulada?
s’escarafallava la minyona bontròs supersticiosa com totes les minyones.

—Qualque carronya qualque carronya responíem mostatxuts.

—I què se n’ha fet d’en Sibil·lí? Ai ai ai ai ai ai ai! Lo cor se m’escarranseix!
car cert que començava encontinent de témer’s allò pitjor pobra minyona.

—No compreneu minyona que ni moixos ni moixons no viuen pas tants d’anys?
Esguardeu’s-ens com hem crescuts! I tat que barbuts?
i ens recargolàvem exquisits ans tifetes les imperials
com si érem proterviosos molt tafarres savis
savis savis
d’un molt presumptuós aplec de pudentíssims savis.

Gairebé ancians i tot
calguts de mantinent de crosses
de crosses de crosses
i de crosses de paper i d’altres filacteris ni paperets d’estranquis
que ens xiulin d’esquitllèbit les calgudes les calgudes
les calgudes instruccions
no fos cas que ens n’oblidéssim n’oblidéssim totalment
del paperet del paperet
del paperet que d’anar desplegant no ens toca encara.

Vostre moix vostre moix no en fa pas poc que és al cel al cel
al cel cel dels moixos és clar!

Esmeu’s-ens si us plau les dècades les dècades que s’escolaren
d’ençà de les èpoques astrugues
on n’havíeu així mateix l’amable ans benaurada companyia.

Només us cal ara només us cal ara això rai servar’n clara memòria i dolç enyor
com tothom qui perdérem ens si fa no fot amats.

Perdérem ens perdérem ens perdérem ens rai
i nogensmenys no ens perdérem
i nogensmenys i nogensmenys no ens perdérem no ens perdérem no val a badar!

Cor fort panxa plena i vit trempat no fotem!

Parava una mica més bogeta pobra minyona
l’havíem empès encara pus a la beguda
de tal faisó que ara anava com més anàvem més pet.

—Sibil·lí! Sibil·lí! ganyolava pertot malenconiosament i escanyada
mentre el cel mentre el cel mentre el cel s’aombrava sinistrament i reguardosa
i els presagis i els portents i els presagis i els portents esdevenien d’allò més lleigs.

D’allò més lleigs d’allò més lleigs profetessa proclamava escruixida
lamentable tenebrosa la fi
la fi la fi
la fi del món!

I naltres és clar part darrere
l’estona sencera
com ens petàvem de riure.

~0~0~

Darreres notes preses ‘nant a Samarra

El riu és vida, deien abans — i és veritat que totes les viles puixants han un riu considerable — el millor indret és sempre vora el riu o l’oceà.

Vaig anar a passejar a la vora del riu, el contacte amb el corrent em vivifica. Tot i que en aquella hora, una mica tard, de gent no n’hi havia gaire, els qui hi havien s’enjogassaven i reien, allerats rai.

Després d’un parell d’horetes, ja era hora de plegar, diguéssim, l’hora on amb l’inici de la foscor seriosa, tancaven el parc; i doncs la gent començaven de desfilar, ençà de la voreta del riu, devers les eixides. El parc es trobava perfectament mantingut, agençat per a les passejades, per als jocs tranquils, per als festeigs amables, per a les jagudes decoroses dels enamorats. Hi havia al parc ça i lla qualsque guinguetes i xibius on hom lliurava entrepans i refrescs, i aqueixos indrets també, com dic, ja tancaven. Ja no hi romania gaire públic; com més anàvem, menys. Jo també vaig doncs començar a anar-me’n. Sense pensar-hi, gairebé tothom s’havia fos.

Mentre els ressaguers fèiem via, me’n vaig adonar, cinc o sis passos davant meu, d’un home estranyament abrigat pel temps que feia; duia barret i duia una gavardina beix tota cordada. Que me n’adonés era degut al fet que, tot i que jo anava entotsolat, perdut en dolces cabòries, rumiant les meues coses, com qui somia caminant, un sorollet estrany com ara em desvetllava del somieig — m’havia semblat que quelcom li havia caigut a l’home del davant, quelcom si fa no fa metàl·lic. Atès que li anava darrere, en arribar a l’objecte, em vaig ajupir i vaig veure que allò era un ganivet, i el vaig agafar per a tornar-li — era un ganivet tot somall, com si hom l’hagués esbaldit no feia pas gaire a l’aigua que suaument corria vora el riu. Li vaig dir, aixecant una mica la veu mentre me li atansava, Mestre, us ha caigut un ganivet? us ha caigut això?

Es va tombar d’una manera més aviat aspra, esquerpa, i em va respondre, roncament i agra, No, no; això no és meu — i va continuar caminant sense tornar-me a fer cap cas.

Aleshores em dic, Sí, ves, un ganivet trobat — i me’l vaig ficar a la butxaca.

El que no sabia, és clar, és que aquell mateix dia hi havia hagut al parc vora el riu un acoltellament — una noieta hom l’havia occida amb una coltellada, si fa no fa al mateix indret i segurament si fa no fa al mateix temps, on els ciutadans ens esbargíem i qualcuns àdhuc s’hi rabejaven decentment i urbana. I ara, és clar, totes les eixides del parc — prou me n’adonava al capdavall — estaven controlades per escamots de policies. Tothom qui volgués eixir havia de buidar les butxaques i havia d’ésser escorcollat i havia de mostrar documentació.

Abans d’arribar al meu control, ja de llunyet vaig veure l’home abrigat, l’home amb la gavardina beix qui enraonava amb posat sorrut amb un dels policies tot fent senyals amb la testa cap a mi. Ambdós em fitaven, el controlador i l’home de beix. I ara em demanava si l’home de beix no era pas que fos un delator, un xerreta, o un infiltrat, un agent de la bòfia disfressat de paisà, d’home corrent.

En arribar al controlador qui havia, a costat i costat seu, un parell de policies armats cascú amb un fusell a punt de disparar, em va dir que buidés les butxaques. Va agafar amb guants grocs el ganivet i li va ensenyar a l’home de beix, i aquest féu que sí.

I doncs ja em tenien! Se m’enduien emmanillat, car es veu que semblava que sí, que aquell era el ganivet amb què hom acoltellava la noieta.

De bursada, som-hi! Una mica com l’heroi de n’Ambròs (Bierce!), prenia improvisadament revolada, i queia a l’aigua i em sentia salvat!

Alhora dubtant, car sóc un home moderadament llegit, si la meua salvació, entre gaiatells erèctils, i balenes i d’altres estranys embalums de peixos o mig enfonsades plataformes, i taques de petroli de formes suggerents… dubtant si la meua salvació, dic, no és sinó el darrer somni de mon cervell sempre enclí a vanament somiar.

Entre bales que em xiulen com acúfens i tintinabulacions si fa no fa acusmàtiques, o com els bares llisqueigs de les invisibles, les sol·lícites, ço és, emprenyadores, serps d’aigua, amb el verí letal prest als ullals, emergia nogensmenys a l’altra riba. Em treia el fang rebec dels ulls, i, amb el frec, gairebé fosfènicament, la visió m’encaterinava. Car què m’hi ensopegava? Meravella!

Exacte. M’hi he trobada la moto. La meua heroica moto qui, com fidel corser, sempre se’m fa amanosa, com se’n diu, faitissa, trobadissa.

Amb moto doncs ara pertot arreu; per andrones i estretalls, per terrenys fort inhospitalaris, pels indrets del més trencat accés, sovint pràcticament intransitables, i nogensmenys ella i jo som-hi i amunt, llur inaccessibilitat prou hom se’n fot, endavant!

Fins arribar a la llunyana costa i àdhuc encara accedir a les difícils grutes marines on et vols acubillar i recondir. Per això, en acabat d’haver també enfonsada la mai no fementida ni celerada moto, la qual repenges al fons de la ima, cal ara que també tu et somorgollis i alhora cerquis cap entrant submarí que et dugui a qualque tuta sense altre uix que aprés estrènua cabussada.

Mentrestant els sostres de la diguem-ne gruta mestra van claferts de gats salvatges — llurs pells de totes les colors. Hi viuen arrapats amb fortes urpes de quatre potes cap per avall; has de vigilar doncs mentre sovinteges les immersions i les emersions, mentre vas anant fent cogullades dins i fora l’aigua, que no te’n caigui cap al cap, vull dir, de gat, car de trast en trast es deixen caure, patatxap, damunt l’aigua de l’oceà que penetra les grutes, es deixen tombar d’alçades immenses; així arriben al molt pregon fons que és on viuen els peixos albins, abissals, qui són llur sol nodriment.

Una vegada on trec el cap, inspirant a fons, quina me n’escunçava? El cel sencer em devia haver caigut damunt, car ara, a poc a poc, entre boires, me n’adon que he re-esdevingut cuc — subterrani o subaquàtic, de moment tant hi fa.

Atès que alhora el cel hi és tan baix, per l’arronyacada superfície, doncs, ja només puc arrossegar-m’hi — i preferentment d’esquena.

Davant un camp d’estiu per a infants, veig cap per avall que algú hi prenia fotos d’amagat. Arrossegant-m’hi d’esquena, doncs, passava jo pel camí pedregós rere els arbres i sacsava un dels meus guants que semblava tindre-hi una nosa o una brossa a un dels dits. Aquells guants grocs, ara tot d’una em venia a l’esment on els havia haguts. Sempre viatjant amb les butxaques buides, per serres i turons i viles desconegudes on sovint t’ensopegues amb un català o altre amb qui tornar a nuar dolces remembrances — aquest havia una botigueta amb aparells auditius ans implemèntums tàctils i instruments visuals. Sentint-me comentar per a mi mateix la sorprenent abstrusitat de qualque mena de periscopi qui, implex, sap evadir les fronteres globals i àdhuc galàctiques pel que fa als impediments corrosius presentats per les obscures esdevinences còsmiques, se m’atansa amb ulls guspirejants.

Meravellosament deshonest, cap nosa insolent se li interposa, si de sobte li escau d’esdevindre orfe, invàlid, esguerradet, afligit d’un goll monstruós, i, fent el ploricó, histèric, ansiós i fatu, et demana, amb una seua molt zelosa pantomima, les claus del rovellat paradís, ço és, novelles noves de la pàtria.

Quan m’ha venuts els guants que pretén si fa no fa màgics, per mà d’electrònica com qui diu d’empremta futura, s’ajeu al triclini i em fa bla balb adéu de comiat, posant-se no sé pas si a pair o a somiar, mentre, anant-me’n em somiava jo mateix molt aventurós cuc ara empeltat per l’avantatge d’uns guants, la virtut dels quals és fer — com se’n diu? proteic — proteic, l’enguantat.

Proteic, has dit…? Hò, esguarda! T’hi transporta…

Havíem anat a la fira la dona, la nena i jo. La fira consistia aquells dies sobretot en l’exposició a l’altrament nua estesa exterior de feixuga maquinària i nous invents mecànics — tractors, grues, robòtica. Tot és que, tantost entrar-hi, la dona i la nena els cal anar al canfelip. S’han ficades a la caseta dels canfelips, i romanc fora, considerant les noves decoracions de qualsque ruïnes restaurades.

Badant badant, me n’adon que l’estona s’ha feta llarga. Estrany que les femelles no hagi reaparegudes. M’he ficat a la caseta. Les he cridades. Cap resposta. Han degudes eixir per una altra porta. Espetec a córrer amunt i avall per si de cas puc re-enxampar-les, guaitant entre la gentada si hi veig llurs vestits prou cridanerament acolorits. I és aleshores que, saltant entre maquinàries immenses, per terrenys gastats per les proves de demostració que hi han degudes fer sovint, no pas ara, on tot és calm, no essent pas, es veu, l’hora de les exhibicions, segurament els operaris fent la migdiada o dinant, és aleshores, dic, que, ça com lla, prou que m’he recorreguda la fira sencera.

M’he trobat com qui diu a les afores de la fira, tocant als suburbis més pobres. Enllà de la fira, doncs, he continuat nogensmenys caminant, car qui sabia si les femelles no havien també sortides pel mateix estopí, el mateix canó d’embut. Estranyament sentia canalla jugant, i m’ha semblat sentir-hi, entre les veus, el català de la meua filla. Ha deguda trobar amics i amigues d’estudi. Mes no, error. La canalla són uns gitanets molt enjogassats. I ara en sentia enraonar les mares, les gitanes en rotllana, cosint i xerrant. Totes vestides de negre, cap amb els vestits cridanerament acolorits de les meues femelles. Llur català, el català de les gitanes, un català perfecte, meravella de sentir’l en aqueixa contrada tan llunya. En romanc encantadot, tot paradet. Com, per qualque sobtat tic-tac-toc de bolet, transportat a reialmes celestials sortosament mancats de desmanegadores turbulències i semblants empudegaments.

Només el guant groc polimorf, autònom, pel seu propi voler independent, per conducte de la meua mà somnàmbula, m’ha eixorivit amb un rude baronívol clatellot.

Hipnopòmpica eixida d’atzucac. Les ganyes, d’ordinari llur mecanisme ben engreixinat, ara es foten les màrtirs, en convulsiu prolegomen d’un atac d’ofec. Per això em vull bucòlic. Les micròglies essent com són bones piròmanes de vaixells, minyones esversades en les renaixences i en llurs embelliments simultanis, heus que em reduïen al parc molt amable on l’hongarès de beix m’havia traït. Tret que l’hongarès on és? Potser encara no hi ha nascut.

A sacseigs i batzegades, de recules, com titella lligat al darrere de cap vehicle esventat, fins que no reposes al mateix benigne indret on cap ganivet trobat part de terra encara no t’ha tolt el fil del teu altre fat on tornaves a casa, de benaurança ple.

El guant groc, destacat, per staccatos — i tacat de sang! — fa, hipnòtic, els seus inconsistents, constants, passa-passes…

Cada acte escapçat — cada penyora òrfena — les transformacions de les persones en ombres canviants — les transposicions dels fulls d’un llibre per altre, els areopagítics texts draconianament atetitzats, sense que puguis mai retrobar’n el mateix que ara mateix tu mateix atetitzares tampoc al mateix indret — imatges accelerades dels jutges, llurs trets disgustats i en procés d’orxegar davant les viandes sanguinolents de pudors intenses i ofensives — l’avioneta vermella qui debades vol constantment enlairar’s al llarg de la ruta on vénen espitxats els llardosos camions — i vaig caient…

Vaig caient de bell nou a l’estany boirós, paracaigudista qui obr el paracaigudes com la cua els paons — trec els ulls de la finestra de les ulleres i fan de foll ventall els aclucalls mentre caic i recaic, ara supí adés pron — i m’ocloc les orelles per tal de no sentir cap més soroll — soroll que la pell esbotza — al faldar el rellotge mut és aturat de sempre i hi ha un ou d’estruç tot decorat amb una carta nàutica d’un món imaginat — l’evasiva hora m’embolica en cotó-fluixos de cervell — vull saludar el cuc — vull saludar el verm — sóc el mec de fresc matriculat en riscs vescosos on qui es mor diu bona nit — em fotia doncs l’acollonit, individu desgastat…

Em fotia escarotadament l’acollonit, jovençà subreptici — mon alè imperatiu per forrellats i panòplies parracs de vergonya hi penjava. Els malengreixinats eixos grinyolaven dels ferotges mecanismes. La fira feia anys que tampoc no la feien a aquell vague indret ara oblidat.

L’hongarès sàdic, ursí — coratjós pelegrí qui ni de tabús ni d’elfs no té mai mica por, amb gràfic ans neuròtic carisma espècimens intel·lectuals sedueix quan, amb oníriques titàniques sensuals histriòniques contalles, augmenta el volum dels vitriòlics draconianament atetitzats obituaris que estocàsticament es troba escrits a revistes molt antigues, i llavors als oients els vénen basques, n’hi ha qui treuen foc pels queixals, d’altres el fetge per les cànules. Escotomes d’horror anorreen bri a bri els horitzons dels qui com eixalats canaris voldrien arribar massa lluny. Too far afield for you, my lovely. Va d’un posat poc ça poc lla adormit i un paperot d’esllanguit lacònic a aixafar’t, amb la frenesia del carnatge a tot estrop, per mànguils i escorredors d’aparentment inestroncable retòrica iconòtropa, rapaç i esgarrifosa.

Com tot conqueridor, pertany a la mateixa espècie dels enfollits cobejosos — the species insatiable avarice carries ‘em all off ass-side of hell — et la pourrie planète avec.

Amb l’estoïcisme del recollidor de cotó has d’entomar tostemps les verinoses cireretes que l’hongarès remena besunyós com la mare qui el va parir. Fins que rapsòdic no recapitularà, el vaixell traucat del teu cos haurà de romandre a l’escriny asfixiant de la brutícia meteòrica on el seu món no rau. Amb la xiripa dels tritons qui totjorn troben el prisma que els cal per a fugir de la roentor, el seu intel·lecte sura en les ombres i colors més putrefactes de verbositat.

Afrontats de cul, què resolem?

Corda tesa, quiscú quina colquem? Tu damunt la teua, damunt la meua eu, paral·lels? O superposats, tangencials, encreuats, asimptòtics, asíncrons, contradictoris…? Parlava, supòs, amb el guant supí.

—Ho saps? — interpel·lat per manta putarreta gitaneta, pels inhospitalaris afores, l’escapçat, escohesionat, un infructuós sisme li recorr el peritoneu.

Endins la ima, la tuta cova estocàstics llamps. Forrellat indehiscent, que cap tremolí no el conquereixi.

Imprequí inoblidable, que mon taüt d’una embranzida fos quiti de més ultratge i, ensems, que el gint hongarès, tan elegant ell amb les seues calcetes de randa, l’insòlit esbart d’insistents filaberquins d’unes berrugues, supurant bromeres de mamelles sardònixs descloses en taulells marbrats de morgues, li espiguessin a afligir’l com si patia mants de coits amb els iatagans de reptilians botxins de qui els nictitants, com tels de nacre confidencials, em fan la inquietant guerxina. Entoní doncs epinicis, sospitable ministrer, qui, glaçat i sebollit, nogensmenys galvanitza les hordes de vulgivagues temptadrius ans seductrius qui li envaeixen la despulla. Seguit, per comptes de prendre’n el gatge, de bell nou orfe, prenc comiat dels incidentals mugrons i dels precaris patògens qui n’ixen.

Escaujava molt de malgoig el moc de la jungla, desembalbia els dits i moc l’ungla per a gratar’n, potser, de les rebels parpelles, l’estalzí. Massa milers d’hores sotmès a les fogueretes d’esgrifollats rebuigs de laminatge; amb això, qui sap si la química al grier se m’alterava fins a fer’m tornar gallina, de qui la tasca inversemblant fos de seduir, escarbotant presumidament, cul enlaire, les encuriosides abominacions ambients — albins gats qui neden abissals i peixos terroritzats qui es pengen cap per avall als sostres ex-laminats de la meua ara aitan nafrada gruta.

Massa d’hores despeses rostint monstres domèstics, les mateixes hores on romanc esguardant al plató oníric dels murs de la cavorca les melodramàtiques ombres, projectades, a estroboscòpiques tacades, a tall d’estocàstics fotogrames de lleuger maldecap. Ombres sovint tan palesament realçades, tan envanides, tan plenes d’ectoplasmàtics fums, com la mateixa gallina, qui, covant llamps, arrupint les celles, molt intensament, no pas amb aranges ni taronges, ans amb ous mascarats per ulls, s’hi esmerça, s’hi esmerça de valent, bo i tractant de descloure’n, desxifrar’n, quin fos mai el prenyat argument.

Estort ostatge, les ordalies no abdicaven, es declaraven — tanmateix repapiejant, afectades de ximplet irrisori psitacisme — encara embrionàries.

Potser per això, encara a cops d’estaca, eixams d’espases de saigs brutals, amb hacs supèrflues als noms histèrics, en tenebrosos vòrtexs se m’abalançaven. Quadres patètics fets amb flors eixutes i ossos envernissats d’ocells o muricecs n’eren traumàtics testimonis — pedagògiques cohorts (qui, ensumant els rastres, escaujant els esclaus o petjades, els aups colcant, calcant i resseguint, m’encalçaven d’antanyasses ençà, i llavors atenyien perquè tinguéssim plegats una tinguda on hom apel·lés al seny de cascú) opaques irrompen. Em causen calfreds i singlots.

Embruixat per harpies, ni abstret ni rondinaire, em jugava el punt d’honor i el prestigi. Vaig dir, Sí ves!

—Sí ves. Al teatre de la vida m’hi ha tocat un seient allargat — quina sort! — a un racó força atansat a escena, tret que a un racó diguem-ne arraconat, d’on no en veig, com qui diu de biaix, en escorç oblic, sinó una miqueta més d’un quart de l’escenari, amb el mur i els cortinatges impedint-me de guipar’n doncs les gairebé dues tresenes parts romanents, de tal faisó que de l’acció no en pesqui generalment sinó intimacions que haig d’anar desenvolupant mentalment i per cabal, com qui diu al meu fur intern…

Fins que no me n’adon que Per què al capdavall?

Feina inútil, vós! Car el que hom hi fa a escena no és sinó teatre, així que buf! I vet ací, per això mateix que hagi dit que el fet que em toqués un tal seient (allargat!) fos una sort. Car això faig en conseqüència — girar’m d’esquena a la carrinclona xarona insulsa escena que es veu que té lloc damunt la inescandallable totalitat d’aquell molt emprenyador escenari escapçat, i ajaure’m tot llarg, de panxa mateix o de cantó, al meu seient providencialment allargat, al meu triclini — el mateix triclini d’aquell dels guants? el català bruixot, sentimental, electrònic i mandrós? — i ja, per comptes de guaitar re davant, de gairell, guaitar-ho a l’altre costat i al darrere, guaitar-hi aquell altre teatre molt menys artificial, l’espectacle dels vulgars espectadors distrets amb la banalitat de l’acció, i sobretot, és clar, encara millor, amb els ulls clucs, no esguardar re sinó mes dolces àcides elucubracions després d’haver vist aquell públic tan tanoca — quines cares de ninots! quins neguits més casolans, lamentables! — re-situant llurs posats, llurs converses, llurs carotes, molt carregades de trets — exoftàlmics, nassuts, galtuts, llavis de cony golut, i grassos, geperuts, rancs, plens de pets — més ridículs encara que no totes les ridiculeses del teatre.

De què anava la peça? Per anèmics aiguamolls, hi havia ragut el cos del delicte — una noieta acoltellada. Dilecte delicte mon deliqui, perorava l’arlequinat delinqüent qui, delinquint, sinecdòquic i oblic s’embolicava amb la clàmide prop el baldaquí sota el qual, carismàtic, clínic, s’aclimatava a les aclamacions compilades pels criminals qui accedint a la consecució de l’acte clau, llucaven la immortalitat.

Al llaquim de la fotja on el cos adés sereny i ara ivaçosament putrescent de l’acoltellada no havia hores i hores ragut, un col·loqui anacrònic, asclat a tesa per les osques dels defectes dictats pels gelosos encaboriats caníbals a qui pertocava d’analitzar els rebordalls escunçats a l’abdomen esbaconat de l’execrada mòmia, per tal belleu d’esbrinar-hi indicis, hi aparec i desaparec sempre a deshora, com qui al cresp de l’aigua hi fa d’astuciós peixet qui no es jaqueix pas per cap esquer engalipar.

Hi destrien, claustrofòbics (els caníbals dissectors), caluixos a mig pair, despresos replecs de papil·lomes, ossets, cebes, condons, una mànega de granota de burell — detalls tot plegat de casolana orgia.

N’Efialt Calcant, el gaó entre ells, quin llum, pobrissó. Car decreta que, ça com lla, romanents de rostoll indiquen que el genuí assassí havia de tindre pretensions de rude llaurici, ço és, de perínclit pagerol, i havia doncs de vindre de qualque indret perdudament rural.

Absurd! L’Abdó, l’hongarès Abdó, voleu! — volia cridar, mes qui m’hauria oït?

—Adés licantrop inofensiu, tot d’una, desposseït mel·lonimfe, exclòs per aquell xoc emocional de l’osmòtica assistència del seu cercle apostòlic d’esperits rondaires qui en chor de borinots sempre l’aconsellaren, elèctrics, en la millor estratègia, aquell estòlid colós de camperol, ja no doncs empès per l’obès dimoni de seny, ans pel gripau misantrop qui als pitjors destrets de l’a tornajornals se subscriu, la seua fam roent envers les magnètiques excel·lències de la higiènica promesa se li havia tornada de cop i volta podrida fam d’ignorar misses i anihilar masses. Injuriat en la seua modèstia, ara que enjorn la fementida i ell foren u, i tanmateix hom el rebutjava a darrera hora, se li escalabornava el si-mateix en la foscor solitària de la nit. Migpartit, maleïts renecs se li encallen, com enjòdols de torrent, a les tonsil·les. Li creix la ràbia fins que no li esclata en espurnes areopagítiques. Llavors la seua sinistra efígie de difunt tartuf es perd, pus tost que en les carallotades quotidianes d’esgarrifós pagès com fins ara, en propòsits anorreadors on els interfectes es desplomen d’arreu com dels sostres dels magatzems colpits pels terratrèmols s’esbalcen feixucs anònims, umflats jutges, convulsos simis, esmolats falçons — lúgubres calamitats rai. Cataguelàsim (ridiculitzat), entotsolat, inaferrable, corrosiu, per rampes somnolents de pànic, al teclat de l’angúnia els galfons se li resolen en míssils llampegants. Els fars obsessius dels seus ulls ja no veuen el reialme de la realitat sinó amb l’òptica dels semiparalitzats tendrums de les carronyes. Sollat per les tètriques gammes dels vitralls parroquials, nu ans tot camuflat de fangs, l’ofès escolta escoseix rabeigs i caletes, fent, s’escau, pels camps recosits, mantes de marrades ans d’il·ludir’s pels piconats loess dels perversos viaranys al parc que vorejava el riu. Dents de lleó a una clariana, guineus, eriçons, batracis. Amb quina cruesa la basca no el reprèn! Moll o bessó, esculls o niells, les geperudes rels de l’angoixa a sotracs expel·leix. Barroer, no excel·leix pas en trobar-hi pal·liatius. Al contrari, ara li tornava, al cap i davant mateix, el mateix paisatge oníric. Sòlid miratge, amb algú enfangat de beix i ell, l’impol·lut, vora el riu hipnòtic, en aquell “forc de camins” on “esclataren en blasmes”.

—Cascú sospitant de l’altre. Esdevingut múltiple, s’escarransia en dos damunt esglaonades jerarquies de neu — fosfens de bogeria i mareig. Reptilià com tortuga pirata eixia del riu, i amb guants grocs de llot i engrut, engrapant el falçó esmolat, com la tortuga mortífera son bec de queixalada fulgurant, ha esqueixada vora la riba la refocil·lant xicota; llavors, com bare granot de virulent verí, ha tornat a esquitllar’s riu endins.

N’Abdó i eu, a l’encop i unànimes, volíem dir-li que no n’endevinava ni una. Debades, car no hi havíem part, en aquell conciliàbul d’hierofantes fuls qui nogensmenys decidien el nostre fat.

N’Efialt, sol·lícit, volenters, occí l’avial esfinx qui vetllava al conglat l’intempestiu cerndre dels penedits bessons. Noguts pel dol, els lascius bessons es rabegen en el virtuós subterfugi. Amb neguit, els afiblalls es nuen i desnuen. Sortilegis d’oceànics ambres com ossets de joguina engoleixen i, molt polits, perboquen. Llurs coratjoses psiques en pertinaç al·lucinació els duen a atmosferes on huracans obseqüents com tabolls de putarreta en fan miniatures perillosament orfes. Íntimament evocatiu, llur vassall n’Efialt Calcant son errabund martell a velocitats impetuoses llur precoç corrupció toldria d’arrel si mai els fos adversari. Amb corrípies d’esguerrat recitaven ausades rèquiems. Als penetrals del llur esperit, això no contrastant, n’escarneixen els tentacles. Saben que ses onades d’oradura i sollament, d’obscenitat i d’injúria, naufragaven en vaixell adormit enmig les margues alquímiques de la primera imprecació que triessin d’enunciar i que tan vasta projectada duresa, doncs, s’esvaïa com vesper.

El cel de la nit — suspecte llençol tot negre amb estranyes ominoses taques de claror. Taques que t’afigures que podrien pertànyer a les empremtes jaquides per les mans d’un feixuc gegant qui cau, o a les petjades del mateix gegant enjòlit i altrament invisible qui en acabat ha reeixit de tornar’s a aixecar. No tinc gens de sort en aquest món. I ara els estels s’acuncen sols, o el gegant els acunça, o és el meu magí que ho fa, d’acunçar-los en lletres. En lletres, els estels, tot plegat per a pla dir’m que mon fat és tan negre i maleïdament tacat com el llençol brut i amenaçador de la nit perenne.

Hi ha uns espectres femella cleptòmans i nimfolèptics qui m’envesteixen de nits — cada matí a la cartera m’hi manquen dolarets, i els llençols al llit desastrós hi apareixen bruts de molt llordes secrecions. Som les monges boges lletges i nanes, i ens la pelem a batzegades de bananes. Llur demoníaca cançó, llefiscoses filagarses obstinades me’n romanen, a un sensori, llas, força castigat, i àdhuc quan, nogensmenys versemblantment lúcid, sóc si fa no fa immergit al món de les tangibles realitats.

Per la meua sobtada exegesi l’hermetisme del somni heus-lo dinamitat, em dic. I sóc qui n’assaboreix doncs el feixuc significat com qui assaboreix, panxacontentet, qualque intrencable tendrum, quan a la mateixa llum pudent del llum de carbur, hi albir entre la claca allò que m’aboleix la joia d’espetec — l’aparegut.

“—Tots els íncubes de malson ens diem Efialt.
—I Calcant, diràs, d’on em ve el cognom?
—Doncs em ve de lluny, jotfot, i tant. Del Calcant dels temps clàssics, qui fou oracle i qui s’escau que perí rient rient rient. Pensant-se, carallot, que al capdavall tota superposició teòrica que els humans tenen del món no era sinó farsa i collonada, en un mot, que era superstició, incloses doncs les seues sonses pròpies profecies plenes de rucades, inventades aital com rajaven…
—I això, és clar, el mateix jorn on, segons qualque profecia de qualque altre falorniaire com ell, li hauria calgut per força de morir…
—I llavors, uf, per al seu sobtat alleujament, se n’adonava que el jorn ja era gairebé despès del tot, que el jorn adés atziac semblava fondre’s en la nit de la matinada de l’endemà, i doncs, sense que el temut resultat fes cara de fer cap, el neguit basardós tot d’una esfumant-se-li, ai, l’atac! L’atac histèric de rialles folles que l’escanyen…
—Que l’escanyen, literalment.
—Queixos desbarrats, esqueixat literalment…
—Car hom son fat sempre l’ateny.”

Calcant durament damunt loess piconats s’atansen, èpics asteroides, els detritívors. Damunt l’aram llebrós de la platja dels naufraigs, corprès jec. Jeu mon cos irrenascible. Conspicus voltors n’espedacen la carronya.

Quan el meu boterut cadàver l’exposen vora el riu, a la dona li demanen, Reconeixeu aquest cadàver?

—No.

A la xiqueta li demanen, Reconeixes aquest cadàver?

—No.

Ningú no el reconeix. Ningú no reconeix el meu boterut, molt encetat, cadàver.

Seguit, batibull d’estossecs entre fumeres; som, encara vorejant el flum fangós, a la bigarrada seu de cremació dels morts — un procés macabre entre les flors i els plats d’ofrena, un terbolí de colors vives i pudors de basca.

La pols dels tres barrejada. Ens colguen a la mateixa pica prona on adés ça-enrere els pútrids creients batejaren, tot just concebuts, llurs altres, sempre obscens, pobres divins diables.

~0~0~

Del que escriguí fa la viu-viu el flam
No em manca gaire ara per a morir’m
S’extingirà l’eco llunyà del crim
D’haver viscut i vivint fer’n reclam.

Ensems carronya i escrits ens sumim
Als espectrals zeros i ens hi sumam
I ja no ensumam ni teca ni mam
ni fotem de fantasma ni de mim.

Només fotem d’elidit rebombori
Tot pas comptat s’ha tornat il·lusori
Món on mai no fan cap els exequàturs
Ja no hi ha mots solament deleàturs.

Cendres de fulls cremats o cos de foc
El mateix flam se’ns enduu amunt i enlloc.

~0~0~

Visc al somieig on el temps no existeix
Sóc sempre jove i desempallegat
Sense cap càrrega ni mort penjat
Sallant per mars on cada Venus neix.

A illes sóc fingint-me ocell o peix
On re no mor car cada ona amb esclat
Duu i s’enduu sempre el mateix nounat
Entre lluents semences al si beix
Del vast sorral que s’obre al blau i al blanc.

Tot hi és cuixa i destral — incessant coit
Joc avial — ininterromput introit
I lent postludi opulent com el cranc
De qui cada osca s’ompl de la semença
Que diu i rediu que tot recomença.

~0~0~

I a l’escaquer sorrenc de l’illa groga
Soles s’hi trien i destrien lletres
O com si per la mandrosa deessa
Gegantina amb l’escarransit cervell
Molt endevinativament triades
Ni escaientment ni com cal prou no fossin.

~0~0~

Recocollonscollint

Recocollonscollint tota la vida
culls i reculls i recocollonsculls
enciclopèdia ets de mils de fulls.

Intuïtiu el nas va prenent mida
flairant et guia exacta caramida
perquè amb orelles amb tasts tocs i ulls
vagis omplint fulls i n’omplis reculls
que recocollonsculls tota la vida.

I un pic hauràs recocollonscollit
curull curull carall que en foc d’oblit
sembla tot full fet cendra i prou et sembla
que l’edifici amb els volums fa figa —
(és el teu cos que trem i perd el demble
i es va desfent i a fondre’s gens no triga).

~0~0~

Só n’Arquimbau ocell hermafrodita
Entre coloma i colom prou vacil
I no dic pas que em mani cap bacil
Em mana el fet que conyet haig — i tita.

I és bo d’haver aqueixa doble fita
Car si una en manc l’altra em roman gentil
Tothora oscil entre fina i viril
Fineta avui — demà brau qui s’excita.

La mel i el fel — aberrants com els hàpaxs
Subtils em brollen com pedretes d’àbacs
I si ara sóc donzella d’hàbil ascla
En acabat inevitable mascle.

Gens no besuny — rai que amb petge i cutxef
Totes em ponen i en ponc a betzef.

~0~0~

Sóc el colom qui comet oradures
cau al parany cada oratjós autumne
per a sortir’n com coratjós alumne
de la més cruel de les prefectures.

Maleïts pirates d’obencadures
hi sóc entre ells molt dur cap de columna
vils fletxadures d’ultratjós autumne
corretjós ratador d’entolladures.

Bec desitjós hec — rau les corcadures
estorcent reus a culumbicultures
on criminals ens condemnen insomnes —

ens volen esclaus i ens volem indemnes
en calitjós autumne eixits solemnes
i enlairant’ns-e heterodromus omnes.

~0~0~

A qui se’n fot de tot re no li cal
Per re pateix tret si allò li fot mal—
Belleu el nas el colze o el queixal.

Si el cos pren mal llavors malament rai
Altrament rai tot rutlla sense esglai.

És infinit l’espai i hi troba esplai
Entre galàxies i negres forats
Que esborren culpes nelets i pecats
Fets enxampat pels almucantarats
I d’altres cercles virtuals qui el volen
En teranyines on força es gronxolen

Mes que amb l’escombra que la mort empeny
(Vescosa mort de molt merdós capteny)

De cop sobte en polsim es descargolen.

~0~0~

Ah enyors

Ah enyor dels anys lliures on els fats ens eren tan falaguers
Ah colts avantpassats amb cap maleït tabú que us burxés.

Oh si la llorda nuu de la fútil vergonya en canvi ara no ens colgués
Prou sense cap neguit ens cardàvem la primera dona qui arribés.

Cada dia cascú se n’hauria aitambé cardades tantes com pogués
Ens en fotíem pler — a fotimers — aitantes com calgués.

Potser vint-i-vuit potser cent noranta-sis potser mil trenta-tres!

(…)

Ah temps benaurats i heroics on al primer vingut li esclafaves el crani
On et trobaves que viure era l’article genuí i no pas cap repulsiu succedani
On si s’esqueia que cap infant et queia a tret li cardaves un xut instantani
I gos que fotés cap gos qui rosties i et cruspies com qui diu simultani.

Ah i on vivies una eternitat de vint o trenta saons i no pas carrincló i repatani
Arribaves a l’horror del centenari qui es mor d’ençà que fou nat fet cementiri espontani.

Món astruc on cap tros d’estront no s’empescava els malsons ni doncs cap monstre entrevé cap soterrani
On cap malparit no umflava l’univers a merder que ara no hi ha imbècil qui explani.

On no hi cap cap foll inventor de màquina qui no fos sotmès amb l’estri i tota sa nècsia a massacre miscel·lani
I on si algú sortia (encar pitjor!) amb cap esperança no en fèiem miques amb cascú qui li fos coetani!

Món d’adés que amarg enyoraré fins que aquest cony erroni de cosmos fastigós feliçment no es desdebani.

~0~0~

Flum vellutat m’hi banyaré — el nas
M’hi banyaré — l’ull perquè hi vegi l’iris
M’hi banyaré — el vit cas que t’hi tiris.
I amb tant de mi — flum vellutat on vas?

Ara t’hi llenç ço que encar m’ha romàs —
L’orella el peu la llengua dels martiris
Budells i anus — privem-ne els cementiris
I el puny i el cor i el cap en un capmàs.

Tothom al flum i ara tros d’esquelet
Banya-te-m’hi perquè els còdols t’esgranin —

Ossos i ossos que aquest flum distret
Duu a reialmes on caníbals manin —

Se me’n cruspeixen xarrupant els molls
I en pols m’aixafen per a occir-s’hi els polls.

~0~0~

Poeta d’ínfima categoria
vaig exigir entrar al poètic vestíbul
del panteó líric mes ja al períbol
els cerbers àvols de l’enveja pia

mos ullsdepoll en foten atauxia
al paviment on llegir-hi impossíbol
i pels collons em tenen i el turíbul
fins que aglòs gos m’han llençat a la via

ni bordar puc capat i amb llengua morta
i tot i estorta em pruu la pixa torta
i em cerc el trau que adés creia imperdíbol
per a cagar’m als glaons del prostíbul
on les reputes glòries diuen raure—

trau que no trob ni mot — trist minotaure.

~0~0~

La molt puta Penèlope quan a Ítaca sóc
Fa veure que no gaires banyes m’ha encolomades
Diu que només cent trenta ça com lla permutades
I dic collons cent trenta — sols fa sis druts llur moc

Jaquit per any al cony — tampoc no és gaire cóc
Que es cruspeix pobra dona — fet i fet poques culades
Esguard les que eu fotí alhora no ha entomades
I doncs re a rancurar — au saps què anem a jóc.

I som cardant mon moc assajant d’on cal treure’n
Amb peus forcats forçant i ull cluc barrufs veure’n
Car la paia els anys pesen i és lletja i tota usada
Mon carall galdós rai — mos ous gens llet desada.

Tot plegat això fem — esperant que ixi re
Hom s’ensopeix tot pàmfil somiant-se a un llit tirrè.

~0~0~

Rats hipogeus s’emporten els vestits
i naltres nus travessant glaceres
pujant icebergs entre denses bromeres
dargues saltant i esbaldint els sentits
envers els atacs blancs d’efímeres feres.

A noves llaus se’ns estampen els dits
sobtats barratges d’àrdua neu bastits
que ens aïllen a angoixades esperes.

Trepitjant closques d’ous de dur cruixit
en la fosforescència de la nit
els fills perdíem per cavorques presos.

Folls els cridem on ets? on ets? encesos
com més anem més sols i encaixonats
a murs de glaç volent-ne oir els colgats.

~0~0~

Com a Fel·lini i a Peter de Vries
un anunci em duu a la nàusea Nausica—
des la finestra vist l’ull mortifica
lletós satànic lleig joc mostra el fris.

Pits i pilotes natges d’improvís
temptació d’Antoni i apa musica.

I això quina altra merda significa
amb un Jesús banyut d’àrbitre gris?

Ujat de trescar amunt i avall debades
entrí a un xibiu platger esplais i platxèries
cuixes de deesses ones nacrades
sacerdotesses vestals i quitèries…

Som-hi immergit i sóc el nou Antoni—
lo vit contrec perquè no s’il·lusioni.

~0~0~

—Per al meu salvament arribava corrent la dòmina.
—Davallava les escales, la tovallola al coll; i això m’havia ficat a pensar…
—Els criminals qui comencen les guerres d’agressió, si les guanyen, esdevenen grans herois. Aqueixes mateixes guerres, els qui les perden, diguem-ne els agredits, esdevenen criminals. Perdre i esdevindre criminal és tot u. Els perdents sempre perden, han de perdre pels segles dels segles.
—I ara ja era fora. I m’havia ficat a ruminar en tots aquests mots en e… Guerres, esdevenen, sempre, segles… I doncs, així anava. Allunyant-me ondulats prats anglesos enllà. Ruminant…
—Guerres remenen fèretres. Tremendes darreres escenes. Els recents cèlebres cremen delmen esberlen fenen; esguerren verges, especen velles mestresses, defenestren rees, les esverguen devers ertes vergues; després decreten eterns desembres; recepten penes, extrems destrets, regles estretes; gens de respecte mentre es desenfrenen en recerques d’enze; desen desenes de desencerts — què desenceben, desemmerden, desempedreguen? re! — rere les celles recelen, reneguen, de fer re que emplenés els éssers.
—Els perdents n’esdevenen dejectes; es degeneren en desferres; res més els és permès que de cerndre cendres; per eternes estrenes, reben feses esferes de negres defectes que sempre les desfetes revelen; per vespres sense estels, per febles deserts, per èters xerecs, vents de gels i fels, lentes llémenes, els penetren; per les més pegues creences se’ls desfermen les enveges; els desespers prenen les regnes — els desesperen les fredes, ermes, lletges, gens decents, terres. Rebenten els trets. D’espetec els ventres se’ls encenen. Rere feréstegues nepentes, d’excrements sencers s’envesquen…
—Mes llavors aixecava els ulls i, atansant-se’m corrent, ondulats prats anglesos ençà, jove, llambresca, esvelta, per al meu salvament, tornava a rebre’m la dona.
—Foses de pet les fútils cabòries.
—En excés belles — més: perfectes — deesses. Empès per perverses tendreses, sempre deferent, les petges n’entrebeses. N’encertes les entremeses. D’estretes a esteses, sense febleses, se’t reten; et permeten les preteses lletgeses…

~0~0~

Atapeït aplec de savis russos.

Enjaquetat de blau i ulleres dobles
envernissat tant o més que no els mobles
donant raó a cascun dels gamarussos
a la fi hi sóc acceptat sense embussos.

“Eixim del fang insignes i molt nobles
acolorits insectes qui en vasts pobles
o eixams s’acoblen tots lluents com lluços.

Així i aixà eixams eixim al xou
vestits de sedes magistrals i enceses
emmedallats de penes i joies a dou
i anem cap als focs amb les ales esteses.

Caiem a pous de pregoneses fosques
lloscs sense ulleres ja no comptem les osques
(dens enfarfec tot d’enfangades mosques)”.

~0~0~

Eu som eu, idiota bonvivent,
pelant-me-la a un racó
pel molt que em fot por la gent;
prou tothora servant raó
car mai no vivia al present.

Vivia al passat moderat
pel geni del meu esperit
qui sols veu amb ull infinit
els moments on he trempat…

fets llongs per orgasme vetat
(no em cantos, no, fada, ara cap fat fado;
sens lleterada haig més goig, ep, que no el micado)
moments llongs i llongs doncs
per cada orgasme vetat
instant joiós així perllongat
fins a la puta eternitat.

~0~0~

Tweet

[Extrets de l’estada (6)]

De maig a maig (1965-2015)

—Fes-me reviure a tos futurs escrits —
em deien els ulls del vell totalment paralitzat.

Uns ulls que guspirejaven de ràbia
uns ulls molt vius encesos
que eren l’única manera com el vell totalment paralitzat
podia dir re.

—Fes-me’l reviure

aquest cos que ara és bilorda
mes que part de dins crema com foc.

—Fes-me reviure un dia a tos escrits
tu qui sembles un boig d’una altra mena.

Doncs ací sou
rabiós
al cap exactament de cinquanta anys.

Ací sou — present
present com cal
tan present com sempre.

~0~0~

Pertot arreu on ja vaig
sempre hi veig semblant naufraig.

S’hi podreixen tots els cossos
els ponts tots cauen a trossos.

Ningú sap on caure mort
un altre mort amb més sort
ja deu jaure sots la pedra
i diu que duu nom de Fedra.

Pel cel prou cremen els astres
fan-ho als focs fills i fillastres.

Caqui encès amb flames d’ambre
com un boig de cambra en cambra.

Sense teulat ni trebol
sense terra i sense sòl.

Tot destruït laberint
i als racons monstres perint.

Tothom qui hi estira la pota
hi afig miasmes en flota.

Irrespirable forat
que amenaça un temps irat.

Caòtics ahir o demà
tot el que fas es desfà.

Caòtics amarg o dolç
sense compassió la pols.

És un món sense mendraig
on tot cau al primer assaig
on flagells ragen a raig
on ja no sé ni el que faig.

Pertot arreu on ja vaig
sempre hi veig semblant naufraig.

~0~0~

Cul de mal seure la noieta qui només menja ametlles ha tornat a casa
ha tornat molt provisionalment
com qui diu només a dormir-hi en pau
a recobrar les forces per a tornar a partir a viure a la lleugera
pertot arreu on li roti de molt estorta nòmada.

Es recull a qualsevol racó de casa com gateta exhausta
i dorm per tal de refer-se i amb forces tornar a desaparèixer
molt independent sense lligams
rosegant les seus ametlles
fent-se estimar pels homes com pel vent.

Compadit de veure-la tan desemparada entre la pols de cap racó
part de terra a l’ampla cuina
l’he pujada fins a la planxa negra llisa neta lluent dels llongs fogons
on ha continuat immòbil amb el seu son pregon.

L’hi he abrigada una miqueta i he fugit sense fer gens de soroll.

(…)

La posava que continués de dormir damunt els fogons elèctrics
i més tard al cap d’hores me n’adonava escruixit
que un dels fogons aquell situat justament sota el seu cap
romania tota l’estona lleugerament encès!

Dolçament sense agonia el seu cervell lentament cuit
dins la cassola del crani
i ara doncs la noieta lliure morta!

Sense voler sóc qui sense dubte qui més contribuïa al seu traspàs
l’hi ficava allà damunt per afecte i ara el resultat és que l’he morta!

No em roman cap més remei
que permetre ara que cogui a foc lent fins que no esdevingui carbó
que hom llavors pot dissoldre en negra cendra
que hom llavors dispersarà arreu.

Petita que no era s’escarranseix molt més
com ocellet cremat
d’ossos molt disminuïts balmats trenquívols antics
arestes de peix acaronades per les llongues roentors del Sol.

Ara que les cendres git per endreçúries turmentades
me n’adonava que l’aire la terra l’aigua
a diferents graus eren tots per cadàvers integrats.

I els rats augmentaven de mida esborronadorament
tips de cadàvers pertot arreu barrejats.

Rosegava ametlles tanmateix estoicament molt adolorit.

~0~0~

a) Fets a tall d’arbre — estàtics moneigs

Endimoniat per una imaginació exuberant
tot em fa por.

No puc cagar en pau perquè sé que hi ha gent qui es mor cagant.
No sé fruir gens del cardar perquè sé que hi ha gent qui es mor cardant.

No gosaré mai ésser valent perquè qui fa re, la paga, sovint amb la vida.

Em costa un colló d’adormir’m perquè quanta de gent l’espitxa clapant!

Qui pogués ésser arbre mil·lenari estalviat tanmateix pel foc i el llamp!

(…)

b) Fets a tall d’arbre — estàtics moneigs

Maleït per un magí exuberant,
Tot em fa por, lentíssim caminant.

Si m’ajupia al racó a fer les feines,
Tots els qui fent-la morien prou veig.
I si algun cop ets qui pàmfil l’embeines,
Tost se’t panseix — pels morts en ple moneig.

Ans qui s’adorm si la nit és letal —
Són munió qui la fosca s’enduu.

Cruel natura qui tantost com, cru,
Treus mica el nas, treu ella la destral.

De créixê amunt i mai més no moure’s,
Com arbre qui ho veu tot amb calma saba,
Pels anys dels anys sense el foc del bosc coure’s
Ni als grops amb llamps retre’s, on tot s’acaba!

~0~0~

Llibre escanyolit venut per guinguetes i xibius de platja de riu

Diu tothom — Comprava pus tost xerri de moltó moltonejant
Que no pas llibre escanyolit d’inútil rebel.

Llibre escanyolit que venc per guinguetes i xibius de platja de riu
No reeixia tanmateix a vendre’n cap ni un.

Volien algunes d’aspecte de tocat que els vengués per comptes mocadors —
Llavors feies negoci carallot!

Vessen mentrestant altaveus musiques immensament idiotes
S’atipen i se n’atipen els tips.

Romanc enteranyinat.

Filaments tènues d’íntima comunicació
A l’endeví els llençava com les ingènues aranyetes llencen els llurs —
Sovint elles debades — sempre debades els meus.

Horitzons
Horitzons de riu — d’alba a posta — i els aücs nocturns.

Em guaitava en la celístia les articulacions — cada cop més angulars
M’estic tornant llagost d’afamegat estiu.

Del fons de les edats obscenes lletjors
A tall de gegantines larves
Senyores fofes i fades m’ofereixen pudents xiuxiuejats consells —
Per al guariment de gams extraordinàriament fantàstics
Que hordes de pecs biògrafs no m’hauran imputats.

Assegut al vent
Hostilitzat pels elements
De tot vertigen acomiada-te’n.

Línies llençades
Politges vers el cel.

Sardònics atots d’atabalat portent
Horitzons de glòria.

Trip-traps endèmics — com crancs es belluguen els còdols
Se m’atansen com si se’m volien túmul individualitzat.

Amb molt deny decor tènues filaments d’íntima comunicació
A l’endeví llençava —
Enredat en xarxes.

Cínic resurrecte
Com peix qui caminava.

~0~0~

a) MacBeth

Em diuen que la reina és morta i dic
Que es podia haver mort més endavant
Quan s’hauria potser escaigut més,
Tret que demàs rai — demà i demà,
Cada demà un passet passat i fora,
Fins que el temps sencer haurà hom capbrevat.

Tots els ahirs, què foren sinó llànties
Que feren llum als folls cap a llurs cendres?

Un buf i prou! Comparsa fosc, ninot,
Titella qui, nerviós, presumeix
A escena i tot seguit desapareix —
La vida, un acudit dit per un enze
Ple de forrolla i faramalla i que
Tampoc no vol dir re.

(…)

b) MacBeth

La vida, quina collonada que t’explica un capdecony, plena de sorollada i bogeria i sense cap ni centener; ninotades de fugaç titella qui, un instant, fa cap a escena a fer-hi el miquetes i el mec, i llavors, com espelma que hom bufa, s’extingeix. Fins avui, el temps s’ha enduts milions d’altres no ningús qui es pensaven ésser qui sap què. I demà? Demàs n’hi ha un fotimer, per a donar i vendre, i tothom qui hi apareixerà, doncs, a fotre-hi el mateix, vós — una miqueta el ruc, i au, l’ànec, com suara feia la reina, cal dir que amb força impertinència.

~0~0~

Repetitiu

Morir de fàstic, simplement plegar;
Ja us fotreu, dir, i jeure llavors,
Els ulls al nyap que és el cel no gens clar,
I disgustat fondre’s entre inútils flors.

Hem perdut massa el temps rosegant l’os,
Sempre el mateix os qui algú altre rostà
Abans. I tot plegat per què? Pel tros
Que ens pertocà amb el cos de femar

Per als qui vénen a podrir’s demà
A aquest mateix indret clafert de pors,
Sempre les pors, irresoltes, idèntiques,

Que rosegaren qui mai s’hi aturà
I digué prou, ja no faig el talòs,
Aquest paper és per a faves autèntiques.

~0~0~

Ploien godomassins

—Ploien godomassins i les dones ens hi eixarrancàvem.
—Els ploguts godomassins érem àvols aliens qui envaíem cossos.
—Les dones envaïdes gaudíem immensament amb els vibrants aliens àvols.

—Els vibrants aliens del planeta Içamodog penetràvem a lloure delerosos cossos.
—Els penetrants içamodoguians i els cossos penetrats exultàvem ensems.
—Ens plevíem dels cossos avinents molt ens plaïen pitjors verins no en plòiem.

—Ens hi ploien verins i enverinades replòiem epòxids verins qui enverinèsson mascles.
—Érem dimonis d’Harmagedon i els nostres corns i cornetes eren godomassins.
—Llurs folls godomassins escopinaven incessants verins delectables i naltres els multiplicàvem.

—Cossos d’àvides femelles reproduïen els verins a escales verament esbojarrades.
—A velocitats de riallós vertigen repixàvem els enganxifosos verins i els mascles se n’envescaven.
—N’envescaven els per sempre pus enverinats mascles amb exemplar malignitat que molt els preàvem.

—Mascles carrinclons d’estupiditat provada se n’envescaven fins a l’ofec.
—Terra enverinada fins al pinyol podrit re ja no la rembrà eternament condemnada.
—Treballàvem ensems per a fer de l’esfera gàbia llefiscosa d’on cap mascle no en fugís.

—N’hem d’agrair a les nostres col·laboratrius la magnífica tasca els prometíem sanguinari paradís.
—Ens hi esmerçàvem amb més agut delit es negava als nostres pous verinosos la mascla totalitat.
—Àvols aliens honorífics declarem les femelles perfectes espargidores de l’anorreador verí.

—Ploien godomassins i orgiàstiques ens obríem mènades bestials de brutalitat incomparable.
—Partíem aplaudint devers planetes intactes a la percaça de conys per a envescar-hi esques tòxiques.
—Els dèiem a reveure car som verament carn de paradís.

~0~0~

Dones salvatges se’m llencen damunt
Pixen epoxi ja m’han enganxat
Estarrufats renecs com un tocat
Puc amollar amb veueta de traspunt —

Cap cas no em foten tractat de difunt.

Precipitosament se m’han cardat
Milers ensems i em deixen tan cardat
Que em troba la mort d’allò més a punt.

Som-hi ja hi som se’m rebenta el crani
Neutró disparat a l’ou de l’urani —

Desencadena veres veritats
Falòrnia era tot buides vanitats.

Asfixiants sentors mentre hom m’escorxa
Fembres goludes feres en conxorxa.

~0~0~

Si la casa s’ompl — també el jardí
— i l’espectacle no és observable
car pertot hi ha ara les empentes —
hi ha les atabaladores presències
qui no et permeten
la contemplació.

Sí que tot s’escola sense —
sense esdeveniment mental
el qual només pot escunçar’s
en la solitud
i la concentració.

I en el somni — en el somni
en el benaurat somni on
la multitud
per a re no compta.

~0~0~

Denses boscúries entrevingudes per malignes geperuts
Denses foscúries hi pampalluguegen de llurs ulls els llampucs
Foscúries boscúries ulls geperuts d’afamegats caníbals
Caníbals caníbals m’untava de femtes
Muntava finestres
Me n’anava al ball per dreceres infectes
Finestres finestres en davallaven nans
Amb arnades mantellines de moribundes velles
Gegantins aràcnids qui mastollaven rèquiems
Aràcnids batracis lleopards baluernes
Qui disparen zigzags d’esclats indiscernibles de mortíferes arestes
Tornava sagnant esquelet a mig rostar orb i esparracat
Foscúries boscúries aràcnids espectres
Espectres elèctrics llambrecs lladrucs finestres
Consciències llivells èlitres finestres
Caníbals sangasses fallences
Arnats arnats descarnats
Nemorals femorals caròtides caníbals
Raptes absoltes fallences mancances sangasses
Rèquiems finestres zigzags —

Dèdal maleït no n’eixiràs mai
Hi ets bruixot inquiet orb i esparracat
Fàmul famèlic entrevens les sangs podrides del tòxic aiguamort
Hi atraparàs distrets
Distrets distrets massa vius indiscrets
Qui feien drecera devers la macabra bacanal
On els infernals enjogassats somiaven de perdre’s —

Dèdal maleït no n’eixiran mai
Infectes infectes esquelets a mig rostar
Entrevenen foscúries tòxic aiguamort.

~0~0~

Tota la meua llarga ensopida vida un somni curtet d’un xicotet de set anys

Estiu de 1954.

Quan m’he despertat de la migdiada, m’he guaitades les mans i he aviats uns crits esfereïts, uns esgarips horroritzats. Les meues mans eren totes brutes de pregones brutícies entronitzades de llarga data, plenes de durícies i blaus, i treps i esgarranys, i les ungles… hi tinc les ungletes trencadotes, llargotes, llordes, de massa jugar com un salvatget pel carrer. I per això he gisclat com un foll. Perquè me’n recordava que justament anit, com solc fer d’altra banda, em guaitava novament les mans, les meues totes blanquetes mans sempre aitan perfectament manicurades; mans que mai no han fetes re; mans de les quals, a manca de millor, sempre n’he estat orgullosíssim, netes, llises, impecables, d’ungles mestrívolament retallades, a mida sempre de senyoràs magnífic; mans tot plegat d’inútil animal, mans del poeta inepte qui sóc.

Amb els crits d’horror, els meus germanets, de quatre i tres anys, han aparegut banyats pel Sol qui penetra el finestral. Em guaitaven molt estranyats. Mocosos, bruts també, mascarats, molt colrats, plens de brians, buanyes i trencs. Sempre se m’han temut que sóc un boig.

Els mateixos crits han atreta també ma mare. Tenia la cara tota vermella, a frec d’esclat com qui diu; una cara tombada vers un costat, per tal de no haver’m de mirar, i encara he vist tot acollonit com la seua cara s’envermellia més pregonament, se li tornava com qui diu negra. Sabia doncs ara del cert que en un instant ma mare esclataria d’allò més terriblement. La trobava immensament irritada. Prou la coneixíem. Tenia por que de mantinent prou em fotria un tacó de campionat. Això si no em matava i tot.

Aleshores me n’he adonat de la seua nova perruca que duia només a mig instal·lar, de tal manera que li feia al capdamunt una mena d’enorme butllofa, a l’estil de les perruques monumentals que les aristòcrates més presumidotes no portaven, segons les imatges, a la cort d’en Lluís catorzè. Era una perruca rossa clara amb, part darrere, uns blens de ros rovellat. Pel fet que només la duia tot plegat a mig col·locar, li veies baixant-li pel clatell a ma mare encara els seus cabells vermells fosc autèntics, que duia curts i molls, pentinats molt ran de crani.

Llavors, abans no esclatés, li he comentat dolçament i delerós que que bé que li esqueia la nova perruca, car prou sé que el fet que l’afalaguis sempre l’amanseix, essent com és molt fantasma, molt presumptuoseta, ultracuidada. De seguida un canvi radical a la seua fesomia, i ha començat de somriure, d’estarrufar’s, i de posar’s millor i més enfonsada la sensacional perruca nova, i se m’ha passejat davant esveltament, aixecant peu-nua els talons com si portés sabates altes, i jo ambtant m’hi mostrava ben embadalidet, i llavors em deia, somrient múrriament, que s’arreglava per a anar-se’n al ball de cal dentista, on sempre hi havia possibilitats de relacions “extres… si saps què vull dir”, i em feia la guerxineta, i ara és clar era jo qui esdevenia tot vermellet de galtetes, i llavors ella girava cua amb tota elegància, d’on que la bata blanca plena de taques que duia s’obrís i pogués jo pescar-hi roents llambrecs de belles fermes atlètiques cuixes, i ella, dient que se n’anava a acabar de vestir’s, a mudar’s ben mudada, desapareixia cap al corredor, i jo tombava els ulls cap al finestral on el Sol es ponia enllà de l’arbreda. I tornava a cridar, a cridar horroritzat, tret que per a mi mateix, de cor endins.

Car me n’adonava tristament que havia somiada tota la meua llarga vida ulterior. Que tot el que havia viscut era somni de nen somiós de set anys, nen mal pujat, de nas no gaire net.

Les meues impol·lutes imperfectibles mans de poeta inepte, d’inútil animal, ja ho he dit, mai sense cap èxit ni amb les dones de debò ni amb els infants intel·ligents, alhora tothora viltingut pels mascles com cal, miquetes, merdoset, esteteta de pa sucat, pixaví fotent el mec mà-buit, vivint doncs una llarga sotmesa soferta vida de macarrònic diletant, senyor de quatre llibres, quatre parracs, quatre trucs i tripijocs per a anar trampejant, i tot plegant esperant que plogués millor per casualitat — tot re, només somieig vaporós que la veritat de l’ara s’enduia en un buf.

Car l’onze d’agost de 1954 el món s’havia acabat.

~0~0~

Poeta inepte — animal inútil
no mostra cuixa — duu bata inconsútil
se li acaba el món — a tot just set anys
ara doncs somia — menjat per tartranys

Se somia poeta — d’inútils afanys
sa mare inspira — estranys averanys
ombrívol lluu el Sol — fumeral de rútil
germanívol nas — fent ganyota fútil

Ja ho veus tu si és cas — roman esplenètic
ensuma fracàs — pensament sincrètic
no hi ha pas demà — tot és estocàstic
mà d’electroxocs — un instant elàstic
s’allarga constant — fins que peta en sec
quina mà és la seua — es fon d’espetec.

~0~0~

Oh vasta propietat on visc
on no en conec encara pler d’indrets
sorpresa rai que me n’enduc sovint
si mai m’aventur per intricats recers
amb monumentals construccions ruïnoses
clafertes d’estranys matolls d’exòtics jardins
on boirosos avantpassats
plantaren plantes fantàstiques
i erigiren fantàstics edificis
de soliditats incontrovertibles
les ruïnes mateixes prou atestant-ne la viabilitat

Oh vasta vasta propietat
on fantasmals figures
geperudes en el perllongat estudi de les manifestacions
em revelarien les més superficials de llurs preocupacions
i a tornajornals humilment amb permís
potser els diria mos eròtics records de tendra jovenesa
on tot hi era trempar i trempar hora rere hora

Entre serps i lleopards
sentors de conys perfumaven la nit
de jungles perilloses
mentre ells filosofaven en jardins exòtics
i absis abassegadors en llurs magnificència
de finestres gòtiques on penetressin raigs d’inspiració

Hi havia escuts esculpits a permòdols i culs-de-llàntia
hi havia restes eficients de remeis aromàtics als gerrers
feixos de senyals emblemàtics inscrits als carcanyols
(prenys senyals que en llur esotèrica cal·ligrafia
els llapons als capitells i els líquens assolien sovint d’imitar)

I em dic fins que n’esdevinc de mantinent sadoll
tot escandallant perpètues impressions —
ah vasta vasta propietat
les altes gemmes de mordicants mil·lennis prou hi resideixen
nafres d’atròfia que exposen els corroïts misteris
osques oscades de coherent rigor

I me’ls esguardava extàtic
psítacs petris qui romanien quasi incòlumes als ampits
i eren ara ells qui m’impartien els més pregons coneixements
en tost dels avials íncoles mateixos
qui em precediren en la descoberta de la vasta
de la vasta propietat on visc

Esvaïdes figures en sents torniols de bellugueig
quasi muts mormols prenys de significats
entre exòtiques embalsamades creixences
si mai t’aventures doncs a recacejar indrets fins ara pels dèdals interdits
car prou n’hi ha pler encara que no conec

No en conec de la vasta propietat on visc
pler de ruïnosos indrets d’estranys matolls
de fantàstics jardins.

~0~0~

Tot ens penja

Tot ens penja…
l’úvula — o la campaneta
la badiella
la neulella
la cigaleta
la candela…

I el malencònic meconi
sobretot el meconi
sempre el meconi
tothora…

Fins que no ens penja el cos sencer
fins que pel coll…
no ens penja el cos sencer
a la corda
a la corda d’estendre la roba… de l’anar vivint

Fins que…
fins que gotejant gotejant
no ens haurem eixugat
eixugat…
de tota substància
de tot…
de tot meconi.

~0~0~

That’s all there is to the circus

Al sorral darrere el Vinyes hi havia l’envelat on es veu que els del circ hi feien les ximpleries si fa no fa espectaculars que devien fer-hi. Quan hi anàvem, aquell catorze de maig del ‘58, abans d’arribar-hi, i ens havíem avençats a la família per tal de ficar-nos a la cua fins que, més ronsa, la família no hi fes cap, i passàvem doncs l’un i l’altre de la banda d’ençà de la Banqueta, i en aquell moment, a la dreta, carrer Cavallers amunt, aquell carrer per a carros, tan rost i boterut, amplificada pel fet que érem a baix de tot, ens rebé una cridòria d’abassegadora horror. Sorpresos, aturats en sec, vam aixecar els ulls i aquella vegada no era pas el xivarri emprenyador que feia el Marraco per a esfereir la canalla. Era la gent qui xisclaven de por. Un camió vermell davallava desfrenat, tot anant, embriac, a brutals batzegades, de costat a costat de carrer, en aquella hora molt concorregut, car s’esqueia que hi havia força gent qui eixia d’algun o altre dels tres cinemes que hi havia al mateix carrer, on es veu que en un dels quals el camió s’havia aturat a lliurar-hi refrescs. El camió vermell el teníem allí mateix, com qui diu envestint-nos a tot estrop. Sense pensar-nos-hi ara vam córrer, desesperadament. Em vaig aturar a l’alçada d’un carreronet, no gaire lluny, davant part davant, del cinema Vinyes mateix. Em vaig adonar que l’altre no era amb mi. O havia corregut més lluny, o s’havia aturat abans. Vaig romandre una estona recobrant l’aflat i alhora guaitant amunt i avall per si de cas veia el company del cor. Per comptes del company, dos homes duien, sospesada damunt llurs caps, una noieta d’uns catorze anys, tota oberta del ventre. Li penjaven els budells. La duien segurament no gaire lluny, a la Gota de la Llet, per si la podien salvar. Dues dones brunes al balcó de dalt, just damunt on em trobava, la van veure doncs tota esclafada, esventregada, i s’escridassaren i feren gests carrinclons de tràgiques de teatre. El camió havia espetegat a la barana del riu, a mig estimbar-s’hi; una moto caiguda l’havia frenat, falcant-se-li a la roda esquerra del darrere. El motorista, qui duia una jaca de cuir, jeia inert, segurament mort, allà baix a prop. Vaig girar cua i tornar enrere. A la cantonada de davant el cinema Catalunya hi havia un redol de gent. A terra un infant d’onze anys, vestit com jo. Un infant mort, el meu company del cor, ell amb el seues sabates de xarol. El veia entre les cames i malucs de la gent. Li veia l’ull esquerre, fosc i obert a l’infinit com el d’un peix mort. Una de les tenques o carpes o barbs qui pescàvem a cap de les platgetes d’abans de fer cap a la resclosa prop el pont del tren. Amb una llinya amb un ham lligat al bec de baix i mig tartrany d’esquer, en pescàvem. I els peixos morts t’esguardaven inflexibles, amb un ull fit, un ull infinit, que no parpellejava mai. El mateix ull el seu. El mateix ull de peix mort. I en acabat? Res. Allò era tot. El circ, re. El circ ni a l’un ni a l’altre mai no ens ha feta cap gràcia.

~0~0~

L’ull del peix mort on tot i tothom un instant hi cap

Ara mateix tornem. Només ens n’anem a donar engrunes a les formiguetes, dèiem, i a pleret ens allunyàvem bon tros. Amunt amunt, per turons i clapers, ens perdíem tot trobant-hi niuets. Damunt els formiguers hi esgrunàvem pa blau, i en llençàvem les crostetes i molletes i quan els queien damunt les formiguetes s’esvalotaven de valent; no s’avenien del prodigi d’aquell mannà blavós que els queia del cel ça-sus, segurament de mans de qui sap quins insospitables déus, els déus qui llavors no havíem esdevinguts nosaltres dos.

Tot d’una, trobàrem un forat ran de terra. Era un forat tot rodó, perfectament circular, idealment geomètric, amb els cantons ben retallats, d’un doblec de diguéssim quatre polzades de gruixària, i clars, mes sense lluentor, com ara si eren de qualque metall mat; ara, clars, clars, comparats amb la total negror que pujava del forat; uns cantons de l’exacta circumferència que hauries dit tanmateix fets amb qualque màquina monstruosa, car el forat, aquell uix cap al desconegut de les últimes fondàries, era al capdavall enorme; car què devia mesurar? per les passades que en férem al voltant, pel cap baix unes noranta, unes noranta serioses passades d’infants de deu anys.

La negror del forat era densa, gairebé sòlida. Començava just on s’acabava part de baix el doblec clar de metall mat. I no se’n veia on menava ni on podria finir. Qui gosaria escandallar-hi? Allò devia ésser sens fi, sens fons. Un etern estimbar-se en absoluta negror.

Tantost ens n’adonàvem, que aquella negror era una negror infinita, una basarda angoixosa se’ns ensenyoria. Ens esguardàrem lívids, esglaiats. Les cames ens tremolaven. I tanmateix, veus que els dos, l’un a un cantó, l’altre a l’altre, diametralment oposats, començàrem de jaquir anar engrunes de pa blau damunt aquell ull insolent. La nostra gosadia! Potser esperàvem que s’acluqués, que mogués les parpelles, que ens esfereís fins a la més insuportable terror? Ni l’un ni l’altre no escaparíem pas al seu esguard anorreador. Allò era un gegant sebollit, qui, si l’ull era d’aquella grandària, què calia pensar-ne de la de les urpes, de la de la gola, i els queixals?

Tret que re no s’esdevingué. L’ull rebé les brossetes de pa blau sense parpellejar, sense re fer. Les engrunes es fongueren en la foscor i prou. Per això, envalentits, amb els peus tant l’un com l’altre hi empenyérem rocs. Els rocs també s’hi fonien, la foscor se’ls empassava i enllà del doblec més clar esdevenien de totes totes inexistents. Cap memòria de cap roc. Com cap memòria de cap de nosaltres, si mai fos cas que hi quèiem.

I al capdavall ho compreníem. Hipnotitzats per l’ull ho compreníem. Aquell neguit que ens rosegava els òrgans amagats. Ofegats, anguniats, pel no re intrínsec al tot. Confosos davant l’univers bestial, a l’ull del qual, si hi espiàvem, no hi vèiem sinó no re. Foscor infinita, absoluta; i prou, rere la façana no hi ha res més.

Aquell era l’ull infinit de foscor del monstre universal, el monstre mort qui els ignars humans anomenaven univers. El monstre univers, a la pell a mig podrir del qual els esdeveniments paràsits de la darrera corrupció no trobaven lloc en forma de galàxies i qui sap els catralls sense cap importància, com ara els envitricolls de formiguers, i els d’altres efímeres societats de naquis entitats supèrflues.

Reculàrem d’esme. Abandonàvem l’ull de la bèstia buida claferts d’aquell feixuc coneixement. Ja no diguérem re mentre tornàvem d’on havíem partit, ara semblava fer centúries o eons, per tal d’anar, a tall d’alts éssers providencials, a esgrunar pa blau a les innocents formigues. Les formigues aitan inútilment perdudes en la pell corrupta de la bèstia univers com nosaltres mateixos. Car què hi havia darrere tot sinó re?

De sobte havíem esdevinguts vells, ensenyats del tot. L’enganyifa de la jovenesa romania per a nosaltres sense cap virtut, car prou havíem descobert l’ull d’infinita foscor que havia pertangut, quan potser la bèstia encara era viva, al cadàver ara mig putrefacte de l’univers. De jove hom es creu, il·lús, les mentides que presenta la xarona façana, on els esdeveniments fan el ninot damunt la pell corrompuda del monstre total. En acabat, així presos per l’ham de la figuració, hom adquireix un hàbit de comportament i un lloc al formiguer, només adaptant els rutinaris costums als llocs trobats per altri qui ens fan d’inextricables veïns, fins que l’ull del mort absolut tots plegats no se’ns enduu, fosos, cap l’enlloc de foscor infinita, anorreats com les engrunes de pa blau, indistintes, sense pes ni pas. Cap memòria, cap memòria.

~0~0~

Tweet

[Extrets de l’estada – 5 –]

D’Aurora i Leda sóc cigne o alosa…?

Sóc el colom qui es va cardar la “verge”
pàmfila balba sos pares l’arruquen
a cada casa de sem vidu truquen
troben un vell malcarat com conserge.

“Te la dem fresca i no pas ni un alberge
tu pagaràs i si mai t’esperruquen
els folls per causa del bord i t’aüquen
que ets molt impur acollint falsa verge,

Que n’ets el drut els dius qui la féu grossa
i que ets com cal i per xo t’és esposa
(i uns quants pistrincs t’afegim a la bossa).”

El nyec ja nat “paternitat dubtosa”
que dic i el Pep que “no ni teu ni meu
som-hi (saps què?) direm que és fill de déu”.

~0~0~

Transfiguracions màgiques

Els ulls perillosos dels mags en aplec
poden metastatitzar la realitat d’on es posen.

El meu món es veu de sobte transformat
en foscors desbocades
de pors esgargamellades
de cavalls esdevinguts orbs
justament quan més esbojarrada no era
llur aterridora cavalcada.

~0~0~

Vida d’amic
              eixampla’t pels cels

Ocell de llum
              nia-te’m als ulls

Fletxa d’amor
              travessa’m lo cor

Pedra d’infern
          tatua’m el seny

Arbre de por
              factura’m el gra

Poble de son
              acull-me de fill

Canta’m cançó
              la mort del cavall.

~0~0~

Coses i obres (cos i esperit) a la porta del darrer hotel — volatilitzats

Somiat i viscut caient alhora al mateix avenc sens fi de l’oblit.
Per foscors a fondre-s’hi.

És com si de bell nou hom em robava de cos i esperit.
Deixava en sengles capses coses i obres a la porta del darrer hotel.
Quan hi tornava només hi restaven les capses buides i dues arnades gorres de llana blava.

Bonanit, desesper.
Absorbits al podrimener.
Tot s’escolava pel mateix eixidiu devers l’oblit.

Tot això has encara: buidor i frustració, i ràbia apagada contra un cos podrit per al romanent.

~0~0~

Revelació més cruel

Tothom sap que era jo qui foscament emblava les bosses penjades rere les portes dels canfelips públics on les dones hi llençaven els drapets de cony usats.

Tothom sap, perquè qui se n’amagaria, màxima heroïcitat dels meus anys joves, que era jo qui, adelerat, me les enduia, les bosses plenes, furtivament enfonyades a la sina, i que tantost arribat excitat d’allò pus a casa, pujava amb quatre gambades a la cambra i ja buidava els drapets al llit i els hi estenia com si eren el meu serrall de dones amoroses, i em despullava tot bategós i m’hi rabejava a cor-què-vols.

Hi ensumava les flaires marejadorament magnífiques i me la sacsava llargament, bo i fregant la ceba damunt els drapets, i llavors en triava els millors, de drapets de cony llancívols, els pus profusament llefiscosos, per a grufar-hi i tastar-hi, i els pelets de cony cargoladets que hi trobava encastadets els desencastava amb les dentetes i delicadament els llepava i rellepava, meravelloses delícies de cony de dona que doncs com qui diu epicúriament no tastava, vós.

Fins que un bell jorn decidís per baterola, en trobar per astruga escaiença, dins una de les bosses, un drapet de cony diguem-ne tot verge, llençat per error per qualque noia suposem-la encara inexperta en les menudalles referents a l’ús dels plecs adhesius dels drapets en qüestió, decidís, dic, per baterola, de plantificar-me’l jo mateix a la carranxa, ben arrapat al cul dels calçotets, i que el dugués doncs estampat el jorn sencer fins que arribada la nit no me’l tragués, i el drapet, havent rebut doncs tota mena de diguem-ne sòlits càstigs, sollat al capdarrer amb les inevitables llepades de merdeta i, millor, amb les gotetes de pixats i de secrecions de vit que mig trempa i es destrempa al llarg d’un jorn on veus innombrables culs i cames, i pits i llavis de dones qui passen i s’asseuen i es vinclen i remenen i…

I, en ensumar’l, aquell drapet meu fotia una flaire, una sentoreta, ai, si fa no fot semblant a les flaires ni sentoretes que ja no fotien aitambé els drapets de les de més de les dones!

D’on, llas, que, desplagut immensament, el vici delicat que tantes hores de molt pregona benaurança no m’oferí, ara doncs espatllat irremissiblement, se n’anés ara doncs a fer la mà, l’hagués de deixar’l córrer per sempre pus. Car per què ensumar la mateixa cosa? Jo qui em pensava, carallot de manguis, que les dones eren fetes d’una altra, molt més noble i no cal dir flairosa, substància! Jo qui fui adorador de femelles, i doncs avorridor de mascles, i sobretot, pel propi fàstic pres, de si mateix del tot advers! I ara? I ara quin desencant, que tots si fa no fa de carranxa fotem semblant pudoreta, vós! Quin daltabaix psíquic i tot, adonar-te’n que uns i altres, femelles i mascles, tant se val! Si fa no fot!

Quin escàndol, quin anihilament de les il·lusions! Car sense distinció, l’anarquia; pitjor, molt pitjor, l’entropia!

Horrorosament epicens, ens condemnem a la línia tota recta, eternament inert, de la mort!

On anirem sense oscil·lacions? Sense diferències enllepolidores? Enlloc! Carrinclona evolució, desguitarrada! Neurones hormones feromones, quin paper! Quin paperot! No hi ha pitjor, pus dur, pecat!

Cardiògraf pla! Encefalògraf pla! Esfigmògraf pla! Fotrem goig! Taquímetre zero! Cap, cap animació!

~0~0~

Mon serrall

Quan era vell havia a casa tot un serrall de nines “anatòmicament correctes”, és a dir, amb cony. (Em sembla que en vols dir parrús lamel·libranqui, fa?) No; vull dir, un sifó de cony de forta plasticitat, d’estrenyors (estretors!) ans resiliències rai, i rentable i tot — i no pas que no calgués gaire, rentar’l; de fet cada matí. I, rentar’n, no pas tampoc un de sol; exagerant, tres o quatre cada matí pel cap baix (pel cap alt, car prou has dit “exagerant”!).

Me les boixava totes sense recances, ep. Eren poncelles i les esponcellí, eren minyones i les esminyoní. I au. Força fort de llom encar, sense gaires manies, discriminacions ni partidismes. Que no se m’esvalotés el personal, el galliner, hi copseu, ca?

Mes les burxava, doncs, dic, “à tour de rôle”, cascuna a son torn, com fa la dita, en estricte ordre, magnànim i equitatiu que sóc. Avui aquestes dues, demà aqueixes tres, despús-demà totes vosaltres… etc. Les tinc a boldronets. Les noies del dissabte, les noies del diumenge, les del dilluns, així anar fent.

N’hi havia una, de les nines del meu serrall, una de boniqueta, joveneta, amb serrell. I em pensava que, a part els pits, les natges i el cony, de plàstic i cautxú, totes portaven part de dins, de farciment, qualque mena de mal·leable serrill, que sota la pell sedosa fessin de bon tocar, masegar. Mes vet ací que aquesta nina del serrell, vet ací, dic, que, sorprenentment, un jorn, vós direu de mal averany rai, descobrís que amb les meues sovintejades lleteradetes de vellot, minses i aigualides, menyspreables, si hem d’ésser mig sincers, l’havia nogensmenys fertilitzada; l’havia, collons, fort prenyada!

En pelut cobermòrum, o potser vull dir capmàs, que llavors no entr pas, pobret de manguis! Nina prenys, i, és clar, ja em diràs què te’n tems que n’ixi quan deslliuri? Monstre rai, cal col·legir, fet mig de carn i serrill, potser amb nas de cautxú, amb ulls de vidre i… Pobrissó, pobrissó! Llàgrimes de llefiscosota llet! Quin patir, sobretot ell! Qui fóra tan injust de no afollar’l ara mateix! Qui pot permetre-ho! Poc sóc tan cruel. Sortiré al carrer amb un cartell cridaner: Monstres No!

Tret que això no és solució. Només resol el destí del monstre, no pas la raó per la qual una nina de plàstic, serrill i què ho sé jo, prenys no esdevé. Fora me’n vaig a respirar, el cap massa calf.

Tu qui sempre treballes per als altres sense cap retorn ni agraïment — em diu mon vell amic, el bon vell sarraí d’avall de tot de la carretera — guaita-te’m la terra — i tenia un jardí ondulat que llepava la carretera mateixa amb tota mena de belles verdures, i riques i frescals molses, i flors exuberants — la terra treballa per a tu sense esperar-ne agraïment ni retorn; sempre agraïda si la tractes com cal. Que hom et tracti com cal, sense prèmits ni buits afalacs, t’hauria sempre d’ésser prou.

Jo llavorava les nines, i si ara n’hi ha que fructifiquen, doncs… I em volia justificar el que és injustificable. Potser li encolomaré la nina al bon sarraí vell. Li diré que és una nebodeta qui es convertia al com se’n diu, l’islamisme? Tots els qui creiem en rucades metafísiques ens hauríem d’entendre magníficament, mai no guerrejar, o en tot cas, coalicionats contra els no creients. Res de tot això no fóra gens ètic, no. El cap em roda i no troba norai prou ferm on amarrar’s amb tentacle ni proís mentals mig assenyats. Potser porró on amorrar’s? Potser sopeta de porros per dinar? Qui en vol? Qui vulgui dinar que fiqui el dic ací! — dic a totes les femelles de mon serrall. I vaig servint-ne culleretes “à tour de rôle”, com dic, sempre magnànim, equitatiu, molt just; justíssim, és clar. Tothom xarrupem, orquestra passablement harmònica; ningú no plorarà avui, ni d’emoció.

Queca, la inspiració, a cau d’orella…

Escolta, això què vol dir: Quan el co-cos fa figa, la fi-figa fa cos. Una cosa o altra. Potser hi estic tocant més que no em crec. Quan el cos fa figa, la figa fa cos…? Estic descobrint qualque veritat íntimament amagada pels déus conxorxats pels orbitants olimps i que les ximples teologies que encar subsisteixen a les maltempsades d’aquests anys descreguts mai no s’ensumaven? El meu cos fotent figa i qualque figa que atenyc a tacar, tot i artificial, la puta, fotent cos. La puta, indeed! M’estic regenerant al cos de la boniqueta hurí del serrell, de serrill, del serrall! Quan parirà em moriré, i qui haurà parit seré! Panorama que m’espera. Rabegem’ns-hi!

Sóc en Viriat Ximplelles, carallot de marca, tot m’ho crec.

Tornava a visitar mon amic de l’hortet màgic a frec de carretera. En Rakhmà Ninot rep les meues infeccioses tribulacions amb un muscleig irònic. M’explica que un cop, fa mil·lennis o així, a un xeic al cul li cresqué àvol umflaó. Tots els sufís se li esguardaven el magne fràgil tumor, i receptaren tot un reguitzells de ruans, purgatius molt violents. Després de patir rai, pobre xeic, només en Fèlix Labès, metge privat del califa, recomanà, de lluny, per papir cargolat, que s’hi posés una bona llonza fresca de bacó. Plerofòric (molt cert, del tot convençut) com sempre, en Fèlix aquell cop de mig a mig la cagà. Se n’adonà ell mateix al cap de tres o quatre jorns que el missatger havia partit amb el pergamí ben enfonyat a un dels bessacs del camell. Digué, esfereït, entre ansiosos glops de gargall i mormols d’enyor dels anys on, menys segur d’ell mateix, sabia, com sempre cal, callar: Lapse incommensurable, letal! Per qualque merdeta d’espectral prolapse, com ara que a aquell remot xeic molt capdecony, per coses de l’edat, la budellada se li afluixi i pel recte li capllevi, oblidava que els moros prou tenim el bacó ultraprohibit! Amb tots els greuges i gelosies amb què em malmiren els competidors, ara el califa, sempre per xinxes empudegat, determinadament concís, em trametrà als no gens vergonyosos torturadors.

Afligit, per sacsades i sotracs d’ígnies pors autopsicoanalítiques tantost glaçat com encès, els voris i suros dels ornaments del seu piset fotent l’orni tanmateix, ço és, ells impàvids, sense tremolar, consirà en Fèlix si allò millor no fóra després de tot tornar’s també figureta de fer bonic i no pas patidor de carns i ossos, collons.

Passà per la carretera el conegut marieta, molt amic nostre, en Pipí Arigany, i saludant-lo i enraonant-hi una estoneta, d’ambdós costats persuasius i laudatoris rai, com sempre, la qüestió: que la historieta d’en Rakhmà romangué per sempre pus estroncada.

Or was it…? Car me n’adonava en acabat que el que em deia en Rakhmà per boca d’en Fèlix era que potser qui era ninot de serrill, plàstic, cautxú i vidre era jo, i que qui fos de carn i ossos fossin les nines de mon serrall, i d’ací que que n’hi hagués cap qui esdevingués prenys era d’allò pus natural.

Tret que… Tret que ara el bugat, o potser vull dir el dilema, s’invertia. Com pot un ninot si fa no fa sintètic prenyar una minyoneta bonica, i de murriet serrell? Tret que… Tret que… Tornem-hi! Tret que… les nines de mon serrall m’etzibessin banyes mentre estic fotent el ruc pel món, com ara fent-la petar amb mon amic Rakhmà.

Em vaig aturar a consirar si sóc gaire gelós. Si sóc gelós assassí, em dic, les cremaré totes ensems, pecadores, durant les fogueres de sant Joan. Si no en sóc gens, què faré? el consentit? el despistat? Si en sóc una miqueta, m’amagaré rere cortines i sospitaré de tots mos amics, d’en Pipí Arigany, per exemple, maniobra típica de supergarneu, fent-se passar per marieta, mes en realitat potser el més lúbric dels furtius amants de nina?

Això de fer-se vell no arregla mai re. Les hirsutes disjuntives, per comptes d’esvair’s, s’acumulen. Amb rabit esguard veiem-les entortolligar’s en envitricolls que ni els rats més vius sabrien desxifrar. N’emergim verament com rats pels emmetzinadors de cervells en sinistre laboratori trastocats.

I això em porta a l’esment… Així, si mai ens aventurem prou lluny, és com emergim els vells de les fosques boques del metro — com rats perplexos qui han perdut tot sentit de l’orientació — car entre les avingudes d’alts edificis que ens escanyen i angoixen, en quantes d’obligades direccions no fotre’ns ni amagar’ns? Ni on trobar, en tanta d’atapeïda desolació, teca ni mam ni recer? Si fóssim si més no gos, els dentuts caners i d’altres merdacaners de bon cor ens empaitarien pels turons fins que, faust sarraí, cascú de naltres cap a la canera és, amb coble menat, vull dir, malparidament arrossegat, tant se val, canera, ep, la caseta de tothom, els gossos millor tractats que els vells maleïts, qui ningú ni cull ni recull ni llavors tramet sense gens de cerimònia (hom ho agraeix qui-sap-lo!) a l’indulgent ubèrrim granívol canyet.

Oscil·len les opinions dels patòlegs quant als nostres inèdits soscaires en aquest verge univers on els insults al cervell originen pluges roents de subtils escopinades que ens aboleixen panys sencers del que la fidel i veraç espinada no ens hi empeltaria. Escuats, arreu cerquem el bordell i acabem a caire de volcà.

Els nostres ceptres sibil·lins, tàvecs infructuosos vénen a sacrificar-s’hi, no gaire sagaços. Febles tremolins inspiren únicament. Car no és pas que la fusta hagi mort, estruços que sou, és que és tota corcada i no serviria ni per a cleuclavar-hi ni cap nan geperut molt cregut, també pel seu déu molt lligamosques impel·lit a pencar debades.

Que lleigs ni impotents no esdevenim, vells per a llençar.

On et refugies, pobre Viriat. Per ulls corrosius mirat, no em vull despès ni gastat, per xo, arribat a una certa edat, he sabut que més val viure amagat.

De jove, rai. Cap on emprenguis cap viatge, hi faig cap abans, i quan hi fas cap, ja hi sóc fent tota mena de negocis. La merda de la muntanya no fa pudor ni encar que la remenis amb un bastó — o encar que la perforis per a etzibar-hi pous d’aquella altra merda negra, el petroli. Te n’anaves a fer-hi recerca geològica, vull dir, al golf Pèrsic, i heus-te-m’hi tot guinjolet i eixerit, negociant antics pous buits, eixuts, perquè te’ls venguin.

Sé, damunt, d’un director del banc d’estalvis qui presta al seu soci (tu) — saps què et dic? Conflicte d’interessos. Ets un sabata! Em sembla que en diuen: tràfec d’influències.

I ara que et tinc pels collons, ton germà s’hi embolica — m’hi duu la màfia japonesa.

Nu, heus-m’hi, davant el cap d’aquella màfia esquerpa.

Papa (li dic), posa’t els allargavistes i esguarda la carena de migjorn. Heus-hi lluny i prop, davant el Sol exhaurit (vermellot d’esbufegament), cavalcant el bornoi més bemparit de coets de guerra, qui-sap-lo collons eminents i eficients, entre els darrerement parits per l’exèrcit ianqui, heus-hi, dic, aquell bon sarraí, en Rakhmà Ninot, el meu soci a la Texas Oil Company, nebot de l’emir.

El xaloc aixecava polseguera de cendres. L’arraix escandalla, del lúgubre ergàstul, entre muntanyes de cranis, insolències i toxines. Marf i pansit, em troba entre calaveres. M’hi reconeix pel gambuix, mon cap d’afamegat galiot aureolat amb l’iridescent nimbe de l’efímer protagonisme. Anem-nos-en, Viriat.

Ah, Rakhmà! Sòbria abraçada en paisatge totalment vitel·lí — cel i terra del mateix color rovellat. I naltres en relleu, bombolla heroica que taca un instant el palimpsest.

Al xibiu de cap sarraí, vora la platja, on a asclats platerets hom hi despatxa insípids xicaloris i d’altres gambes i merdetes mal amanides — quin fàstic, vós — discussions teològiques rai; pseudo-gastrònoms pseudo-astronòmics, addictes així mateix a les betzols concatenacions de les constel·lacions, s’empatollen sobre les pseudo-creacions dels cretiníssims déus moros i jueus.

Amb quin pec infantilisme de religiós no enraonen llavors d’àvols papes i de pares sants de qui els fills són fills de déus, i els càstigs molt merescuts, i els eixavuirs i les llufes i pets tots infal·libles; a part que tracten de “pares” als capellans i a d’altres irrisoris paràsits enfaldillats, i de “germans” als frares (tan tautològics sempre, els desgraciats), i de “germanes” a les sors (sant tornem-hi); i allò no s’acaba mai, de l’anar encar popant en popetes de carrinclonota mare.

I parlen alguns doncs de donotes qualssevol esdevingudes mares de déus segurament per màgies de mags — i tots els mags, com els mags qui haurien rucs duts reïnes d’índies a un dels fills de déus entre els més capdeconys mai inventats, prou eren, segons en Catul mateix, sacerdots fills d’incest (justament plançó santificat ni reconsagrat de mare prenyada per un altre seu fill) — infantilisme multiplicat, doncs — i aquelles mares de déus en acabat què doncs acaben essent? Són qui, la padrina, l’àvia, del propi fill divinitzat…? Sobrepuig d’infantilisme! I també, quin embolic! Et dius, disgustat, què collons i what the fuck.

I això són homes crescuts? Enraonant seriosament d’eixes bajanades? Ecs! Qui els va parir, quines ganes de fotre’ls els platerets de fètid gasofi als turbants! Mes en Rakhmà em deia, amb el càustic esguard, Viriat, te n’estàs. Com collons voldràs ficar’ls al cap cap nova idea si abans no els tols amb compte rai les barreres de l’autoengany i la delusió que n’entrebancarien l’entrada?, com deia en Heinlein, saps?

Na Miracle Testicle, adorada harpia, amb ulls de vellut, s’afegia al prec. Sens fer-me’n retret, sembla que diu, Viriat, catralls, bobanys, matràfoles i camàndules, a tothom ens calen; o com viuríem. Com arribaríem mai ni a vells?

Mantén-te vell; fins que crebis, em dic. I componc: Rebuda haig suara, poca estona ha, la següent epifania. Recordeu: Adam no cagava pas quan deia “Vaig a evacuar”, volia dir “a Eva-cuar”: a endinyar-li la cua a l’Eva. Car qui gosava cagar al paradís, no fotem! Això sí que fóra pecat, i déu encar més aviat l’hauria castigat. (I declam, allò que bonament aprenguí de petitet al catecisme.) “Si fots cara d’escarabat / déu t’ha castigat. Si tens un càncer amagat / déu t’ha castigat. Si ton fill ta mare ha matat / déu t’ha castigat. Si se’t mor tothom pel costat / déu t’ha castigat. Si tot merdosament t’ha anat / déu t’ha castigat. Quina sort més ruc t’ha tocat /déu t’ha castigat. Ets titella desgraciat / d’un déu tot fet de crueltat. La història del malparat: / tantost comença s’ha acabat. Fots el que fots ja l’has cagat / déu t’ha castigat.” Ep, doncs! Veieu com jo també sóc molt llegit en toms so-called sagrats…?

Allò prou distenia la conversa. Na Miracle em fotia, juganera, un patac. (A propòsit, com m’abelliria ara que na Miracle Testicle fos encar viva. Baldament fos cosa que fos! Potser ella, mut testicle — petit testimoni a banda, assegut a la banqueta, com qui no hi és — potser ella, dic, mut testicle qui fou, fotent de puta al port, de tots els daltabaixos de la humanitat; potser ella em sabia aconsellar quant a les hurís del serrall, i sobretot quant a la fertilitzada odalisca del serrell.)

Mon oncle Mistinguet hagué també d’encarar’s a un cas rebec. Li deia a la tieta Lucrècia que em feia mal sa solitud. Car en Mistinguet Arxac pòstuma recança el corroïa. Entre els trencapedres i les orquídies, i alguns fruiters en canelobre mà-oberts respatller amunt de la tanca de pedra del jardí, va travessar amb l’espasa l’abdomen d’un altre sarraí intrús; amb quin desdeny llavors aquest, ans d’espitxar-la, malcarat, cagant-se en tots el déus, no n’incoà alhora l’isnella tramesa als orcs!

De moment, re; l’escalfor de l’ajusticiament, i l’acte mateix de pitjar entre òrgans i budells, massa excitants; i no pas que el rebregat interfecte no anés pas armat; l’únic que en Mistinguet, sesquiàlter, l’excedia en tot; mes, ves, unes hores en acabat que el sarraí perís renegant, ja aquell desdeny i aquella maledicció, li rataven, supersticiós, freixures i d’altres nítols i paltruus. Per xo, segurament no gaire apropiadament, vostre narrador, Viriat, suara parlava de “pòstuma” recança. Amb peus de gat, i ulls de fura, en Mistinguet s’atansà a la seua panòplia. Entre els altres ormeigs de cavaller peitaví, hi desà, ben torcada, l’espasa dels fets.

Pensiu, consirós, s’esgarrapava a pleret son nas de vori. Car aquell altre dubte el corsecava. Com es desfaria del cadàver? Vet ací el problema, tan semblant al meu, com dic, de com em deseixia de nina i afoll. Sense recances, ep. Sóc només qui no vol pas afegir més monstres a les calderes bullents d’aquest món que prou ja en curulla un munt.

Colgar’ls al jardí sempre ha estada la primera opció, tant per a ell com per a mi ara mateix. Mes és de mal estrateg lleixar’s seduir pel primer cimbell. Per xo calia donar-hi més tombs.

Hi ha certs jorns on tot s’espatlla. Justament quan potser es veia amb cor d’engrapar pic i pala i sortir a cavar la tomba de l’interfecte, mon oncle Mistinguet, antic militar, fins llavors tan recte burgès, no pogué pas de cap manera violar aquell altre fantasmagòric tabú. Allò el desconfí. Un ictus a un lloc o altre me’l jaquí garratibat. Al cap de menys de mitja hora, la tieta Lucrècia el trobà de feia anys i panys petrificat. Larves de pudent carnús fotien l’acròbata pels voltants de cada trau, nas, orelles, cavorques… De la boca li n’eixien mans negres de nans, de nens. Esfereïda corregué a parlar’n amb els contemporanis. Un metge d’aquells sòmines qui refan els fets a posteriori diagnosticà que el vell Mistinguet, tan règeu ni rígid en ses habituds, en haver d’haver anat contra natura, volent entrampar la llei, colgant d’estranquis la víctima qui a l’infern dels moros molt acollonidorament el condemnava (si hagués estat l’infern dels seus, encar com aquell, vós!), S’ha vist perdut, i ha hagut de menjar’s l’esmerla, ço és, es desdeia, es desdeia íntimament, o altrament allò el trossejava, l’esmaixellava, queixos i queixals li volaven còmicament, esporàdics, a plantar’s als jardins inviolables dels veïns. Son cos no ha resistit l’impacte de l’indeclinable esperit; ha mort amb el cor travessat pels ímpetus fossilitzats de la seua incorruptibilitat. O quelcom de paregut.

En fi, que no és pot pas ésser tan contravital: tan poc elàstic, variable, polivalent, metabòlic, evolutiu… La vida, vindicativa, tipa, li foté, al catiu, mesquí, Mistinguet Arxac, un carxot mortal.

Féu la tieta Lucrècia: Íntegre, en deia ell, però què collons en sabia. Inflexible, li hauria anat millor. Saps què li dic? Massa poc! Au, i que no et passi el mateix, nebodet.

No; no voldria pas que em passés també a mi. Cert que no sóc, no crec pas, tan ruc com l’oncle, mes qui sap, incòmode rai amb el mètode de desempallec del trist desficiós tap que ara hec, rai. Així que, tot en tot, érem de bell nou a l’inquietant començament.

Una caparrada. I si a les nines de mon serrall els ensenyés d’enraonar? Potser llavors, en sabent llur parer, entre tots, i amb l’aportació de mos amics, en Pipí Arigany i en Rakhmà Ninot, prou en trobàvem el desllorigador. (I així, puta de jo, repartia la culpa.)

Vaig arribar a casa mig anihilat. Em jaguí entre nines de mantinent. Aviat, com xerraires artistes, que enfeinats que estàvem a contar’ns reminiscències i, encar més expansius, tota mena de falòrnia, com ara si érem geòlegs qui ens perdíem, vehements, descrivint els tributaris i satèl·lits dels paisatges o els pinyols geogràficament homogenis de cada contrada tant se val si subrogada o genuïna.

Es veu que les hurís havien apreses d’enraonar totes soletes. Jo sóc la Glòria, em diu la boniqueta del serrell. Responc, mig de xanxa: Doncs escolta, als teus braços ja em puc morir.

Algú trucava a la porta, Viriat! Viriat!

Era n’Inyac Ganxet, el veí de baix. La seua careta de fura furra d’allò pus. Què tens? Què tens tan tens?

Què tinc? Què tinc tan tinc? Doncs tinc que n’estem fins a la coroneta, Jeroni, vull dir, Viriat. Les teues dones…

Nines, nines, Inyac, no fotem.

Les teues nines noves.

Les nipones?

Les nipones, sí! Totes les que no has encar prenyades et menstruen ensems. El nostre canfelip, el canfelip de baix ens torna a sobreeixir de menstrus!

Us torna…? Primera notícia que n’hec!

Doncs s’escau cada vegada, Viriat. No podem més. La dona… la dona… treu foc pels queixals. I qui et penses qui rep?

Em jaqueixes fet una mona, Inyac. Nines de goma i excèlsior, i una miqueta mecàniques, vols que ragin sangota i tot allò? Deus somiar truites, o t’has begut el senderi, minyó. Ets segur que la dona de nits quan ets clapant no en fa de grosses? Na Carmeta Mirinyac, Inyac, ja saps com n’és, de puta.

N’és, però tampoc no tant. No, no.

I si et tol un colló, et dic, cada nit, mentre ets clapant, i te’l llença al vàter i te’l trobes l’endemà i tu vilment imputes les meues putes? Ja te’ls has ben comptats? Els collons, vols dir que encar els has tots?

Els hec, els hec. Collons, que vols fer’m veure garses per perdius! Són les teues nines noves, et dic!

Les nipones?

Tornem-hi! Hi tenen tot de mecanismes perfeccionats. Ja saps com són d’anals els nipons. Poden parlar i tot.

Els nipons?

Les dones!

Ara em resols…

La correcció pot arribar a límits passats, pot extralimitar’s. No és correcció, la llur, és obsessió, nipons dels collons.

Ara sí que em voldria morir, Inyac! Tot m’ho resols! Tot, no, però una cosa o altra… Em resols un dels quodlíbets, diguem-ne. Poden parlar, dius; n’aprenen, oi? Sentint-ne; n’aprenen sentint-ne. Parlen, les meues, perfecte sarraí, com tu i jo.

Doncs fotràs goig, fort ets de plànyer, ha-hà. La tabarra, tu! Si amb una no puc, què fotràs amb vint-i-tantes? Em pixaré al pijama, hà!

No, però escolta. L’altre conflicte que tinc. Tu què faries si (posem per cas) ulteriorment en prenyessis cap?

Si en prenyés cap? Impossible!

Impossible perquè la Carmeta et tolia cada colló?

Impossible perquè ni els nipons no foren tan boigs.

Home, fiquem que en fos. Fiquem que ho fossin. Un petit exercici d’aritmètica mental, fa? Com en deia en Hitler, vull dir, n’Einstein, just un experiment disquisitori que tingués lloc al teu fur intern, fent rutllar només els coixinets i llanternons del cervell, oi?

Esperaria veure què en surt. Som de teia curiosa, eu!

Saps què? Doncs això faré. Em resols l’altre basqueig que em rautava el bessó, tu. I… I després…?

Després…?

De veure què en surt.

Actuaria segons…

Segons…?

Segons el que fos. El que fos que n’ix. Les contingents escaiences, un munt.

Quina és la legislació?

Ni puta.

Ens n’haurem d’assabentar. Quin planteig més filosòfic, no creus? Ara que moixoni, Inyac. Quin secret entre tu i jo!

Com riurem, Viriat! Ei! Saps que profetes i fills de déu no riuen mai? Només llagrimegen i s’esgargamellen amb aücs de boig. Oh, i parlant d’orats, potser el visir, puta ell, qui sap, t’encolomava, entre la partida de nines perusades i doncs descartades pel soldà, la seua filla Xahrazad Bis, perquè el maleït soldà, tantost sabedor que l’havia feta prenys, no fos cas que la fes en orrupte liquidar (que no li fes competència tantost mica grandet, l’emprenyador marrec); potser, ja et dic, el teu fill és el fill tardívol, com se’n diu, demorat, del mateix soldà, doncs, i potser de grandet, com dic, també es voldrà amb drets i tot al califat; autodecebut rai, es voldrà califa amb tots els ets i uts, com tant d’altre pobre arroplegat no pretén d’ésser pel món aqueixos dies, just com adés els més desgraciats ni mesquins es pretenien fill de déu o profeta il·luminat salvador del mons i pàtries, i humanitats i caguerades paregudes, cavà? Què me’n dius?

Desbarres, casuista, fantasiós.

Creu-t’ho! Qui sap, qui sap! Amb l’anagnòrisi, quin batibull! A quina guerra mundial no som? Terça, quarta? Tant se val, doncs belleu la propera prepares, Viriat!

Carallot sacsa-sarses, fuig!

Home històric et veig; prou podrem, pel que em toca de veí!

Se’n tornava ai que espatotxí, saltironant pels esgraons. Em tombí; com fantasmes de llençol somall, llagrimoses, rosses i brunes, mantes de nines se m’atansen implorant doncs que les prenyi així mateix. Sentien tot el que dèiem n’Inyac i jo. Es veu que volen veure també què en surt, de llurs ventres d’eixarm. Ja ho veus tu amb quines ideologies més asinines no les han bastides aquells betzols de nipons.

Decret, amb corruix: D’ací endavant, duc condó! Projectes de fertilitat, amb un n’haurem prou, de moment. I acaronant-les pêle-mêle als indrets fonamentals, a molses i flocs; i a contràctils anfractuositats i a flairosos enfonyalls mans closes fins als punys enfonsant, molt menys pejoratiu, enton: Vull que tornin les joies i els goigs de les gaies minyones; vull que davalleu fins al carrer i que torneu a pujar, i que na Pippa i na Pam Occípit, per exemple, dues sorel·les magnífiques, m’hagin vingut a veure; com pot el més lleig, ni vellot ni misantrop de tots, rebre dobles visites de meravelloses femelletes? Tothom se n’ha de fotre molt envejoses creus. I tu, Glòria (ordén), vull per comptes que cap risc no corris; tothom sap que ets una pianista collonuda; a això et dedicaràs, Paganini, Xopenc. Al raconet, no gaire fortet. Els sorolls no et són bons. I ja et duré crostetes i d’altres oblies de bon pair, i que bascosa no et fotin. Au, au. I jaquiu-me descansar que haig de pensar. Al bacallà, vull dir, al cony, de moment us hi fotreu un tap.

Car prou era cert que els conys peluts de qualsque d’aquelles nines eren goles d’afamegats lleons. Entre casts besets noctilúcids, caic en l’oblit cohesiu dels somnis, obres mestres de la balística, dels balbs esquelets i d’altres temes així al·lusius.

Em llevava reconstruït. Amb il·lusió me’n vaig a veure mon amic de l’altra cantonada. Ahir aparegué com déu en màquina mon veí Inyac Ganxet a resoldre-m’ho tot, Rakhmà! Esperaré a veure què en surt!

Immediatament desapuntat. Car no veig pas que en Rakhmà hi faci gaire bona cara. Contundent reprova: Enough of this shit, Viriat. Et creus que ocupat amb les nines i llurs vanes banals intimitat raus quiti de tota tasca ni obsessió. Sàpigues per comptes que el barri, efervescent rai, se’ns fragmenta. Mentre tu romancejaves amb somortes entelèquies, cismes amb noms i cognoms, sincrònics, s’eriçaven ensems. El sarraí Telèmac Trobaolis tractava de saltataulells el cristià Edmon Diògenes. I ara en Daviu McCollonet, cap del clan, vol-lo occir i sebollir en camp d’olles, sense spotlights ni lloses ni esgrafiats ni collonades. At any rate the whole epitaph only a bunch of obtractuous canards. La colla sarraïna incontinents ens fiquem en peu de guerra; despleguem tàctiques extravagants. Exuberants arreu buixeixen els pànics. Choirs on the rampage. Alhora oraculars i porucs, els muetzins i improvisats morabits de cada banda, còbeus i tanmateix prou opacs, esperonen les crèdula plebs. I tu, nitós beneit megalòman, em véns amb pestíferes trifulgues amb nines de cardar? Ja n’hi ha prou d’aquesta merda, et faig. Vull que corris a casa i tornis, catàrtic, clorofíl·lic, gitanesc, amb l’esmolada simitarra armat. No pas ni amb crosses ni ranc, i menys encar pudint a cony, puaf! Això piaf, i si no n’estàs content, t’esborrarem del ramat. Recorda-te’n del desert i qui t’estorcia de les urpes de la màfia japònica, ca?

Amb aquell comentari m’acorava com damunt esques i calius els asts els xais. Molt bé. I fotia el camp quasi astorat. Quan resols una qüestió, una altra se te n’obre, de trascantó, ferotge, frenètica, histèrica, hiperbòlica, pitjor. Em sembla (em dic) que més val no resoldre mai re.

Davant tota dicotomia, què fots? Fer-ho? no fer-ho? El millor és no fotre re. Tret que, resolut, un mal jorn, t’aixeques enrabiat o esperançat, i ho fas, i rai si no l’encertes, car llavors encar la tens, la mateixa pena que arrossegues, per a resoldre. Mes ai si, per balba xiripa, l’endevines! Una nova dicotomia més enteranyinada de putes pressions, d’escanyadores conseqüències, no se t’inaugura sobtadament. Posa-t’hi l’elm, la feina és majúscula, bon tros pitjor que no l’anterior; els detritus i estalactites noümenals i fenomenals van caient-te al cap com proliferants ruïnes. Al teu obscè raconet de les persistents il·lusions, fins ara l’epicentre de tos desespers i hesitacions, ara, vàpid, decadent, paròdic, mimètic, les titàniques argolles i ultratjosos congrenys que t’amarren a les supèrflues ombres i foscors de les asfixiants incessants dicotomies no te les extirpa pas cap fàcil solució. Llences els ulls desembeinats a la infecciosa incendiària finestra de l’ergàstul que s’aixaragalla cap a l’infern, i si fins ara tos ulls eren com escarabats virolats (com crisomèlides), de sobte, com ells, tantost morts, les fines colors en desapareixen amb esclat de llurs cuirasses, car el que hi veus (ah metamòrfic cadavèric eviscerat episòdic figurant qui no sabia pas procrastinar prou quan l’hora del no fer re arribava, i per xo queies d’escena desemmascarat), el que hi veus és, sostinguts per esbufegades tremolenques insegures molt precàries pitges, infinits embrancaments de respostes i possibilitats. Per molt que resolguis, mai no resoldràs re. I prou. Referèndum sempre penjat. Collons, tan bé que t’hi estaves per comptes rabejant-te entre domèstiques vagues vagines de nines silents! Llurs virtuts contingudes, immanents, mai exprimides a tall d’exigent muller. Maleïts nipons d’exhaustives creacions! Una s’empatolla sobre els… thwarted swimmers scratching at my snatch. L’altra que… segons panels of scientists about the merits of copulation… haig de fer no pas el que faig ans quelcom de tan ruc i diferent! Pararé boig. Les alternatives, les opcions, els enforcalls, se m’amunteguen al magí. Les dissociacions, els polidimensionals enlluernaments, els enantiòdroms camins que t’atraçarien alhora a destins oposats, fent l’aleta a cada cantonada d’on vaig i no vaig, volent-se’m tornar molt desitjables llepolies. Debades! Jo qui haguí una formació corporativa, ço és, militar. Que baix que he caigut!

Fornicatrius us vull, i au. I no pas cosmopolites com ara. Casolanes com abans, sense ascles ni pretensions. I llavors, ben cardat, amb tranquil·litat, pel que em resta, ja llegir aventures de ninots. I encar, si de cas, observar qui ni què passa pels carrers, o distretament anar-me’n, passejant cap als horts a veure-hi créixer naps, cebes, i els raves de les raveneres, i els salsifís de les escurçoneres. I de nits els onírics paisatges, pintats, imaginats, propers i llunyans. Fart de guerres, ja t’ho diré.

En tàndem amb jo mateix, així vull anar, per èters preclars, envers al com tot era ahir. No pas en oposició amb mi mateix, havent sempre resolt que som u, el de les pensades i el dels fets.

Aquelles nines subversives, les novelles, han apreses com si tastaven de l’infernal arbre del coneixement, en un tres i no res, i, en la mateixa velocitat, n’han ensenyat a les veteranes. Quin desastre tot plegat! Àdhuc llurs cunts pel cantó kantià s’embranquen! Us vull obedients, dient-hi màxim, com hi dèieu, Hò, mestre! Hò, mestre! — sotmeses, entomant-la; o dient-hi (l’única altra cosa que podíeu dir, no us havien programades pas per a pus), Oh, mestre! Oh, mestre! Que la foteu grossa, mestre! — això, xalant-vos-hi de valent! I mai demanant raons ni per quès! Reivindicacions de merda.

Ca meua com s’ha tornada! Sòrdid atzucac amb meuques lletges — ho aprehenen tot, àdhuc allò ambigu, allò hermètic, gairebé sense necessitat d’aprendre-ho. Massa llestes les construïen! Mones, papagais. Això si algun dia no s’emparen d’armes, i ja hem begut oli, les pristines estructures dels equilibris religiosos, corporatius, militars, ja ho veus tu, garranyic-garranyac, col·lapsant-se — un altre ziggurat a prendre pel cul. I l’ídol colossal, monstruós, al capdamunt per terminals esquerdes solcat.

Hò, mestre…! Oh, mestre…! Ah, temps d’adés, quan mà dura feia anar tothom ben dret! Les femelles ni piu; obrint les cuixes, i au.

I ara, ja ho veus tu, al·lucinant, fins i tot els harems en rebel·lió. On desembocarem, a quin caos, a quins odis i quines desolacions, i quines extincions aquest cop definitives! Oh, mestre; que la foteu grossa, mestre…! Així em veníeu, vell paradís sense infectar. Mai amb retòriques correccions ni amb terebrants laments que no us pag prou ni us forneixc amb prou cabals per als viàtics i despeses concomitants! Per a anar a quines rudimentàries manifestacions per al millorament de les vides ninètiques? Per a quines àvols àvides reunions clandestines per tal de ben barrinar-hi les tàctiques iniqües que empraríeu en acabat per a heure aitals millores? Ah, i si un vespre de tornada d’ésser amb els vells amics, us trob que, com menstrueu ensems, així mateix cagueu alhora? Esteses i gruixàries d’inigualables (d’impassables a gual) col·leccions de brutícies, llordeses, bilordes!

Vinc a escrutitnitzar-vos ferotgement, i ja hi veurem qui l’han parit amb millors vèrtebres. Prepareu-vos-em. Emprenyat a pus no púguer.

Amb encès esperit genocida me n’anava doncs cap al pis. De totes les nines en fotria una foguera. Potser (ficats a fotre) cremant-m’hi, sacrificat, també a la pira.

Sort que al replà de baix reconeguí la Pia Nina, nina mongívola qui toca el piano a l’altra església. Devia tornar de trucar a les portes de cada sostre de la casa per a demanar òbols per al manteniment del temple al déu o al ninot per al qual la fan tocar (cargolant-li o estrebant-li la clau o la corda que deu dur de diguem-ne ful clítoris) — (o és que d’esme tota sola ja toca, rutina amb tots els ets i uts apresa?).

Me la vaig endur amunt. Li dic que li donaré bon tros dels estalvis que tinc desats a un mitjó si s’endú el chor de nines que tinc a dalt. Que l’esperàvem amb candeletes, mai millor dit. Que li cantaran, al seu acompanyament musical, tots els himnes eclesials que hom els ensenyi, a part els que ja saben, otomans i tot. Que piadoses com ella, rai, o més. I així els les encolomaré als de l’església de la denominació anti-sarraïna i alhora me’n desempallegaré, i, amb la clepsa més neta, sense preocupacions sexuals, durament reprimit, potser em podré dedicar a la revenja, com vol el recte Rakhmà. Som-hi. Quina resolució més collonuda, vós.

Com pertoca a tot sarraí com cal tinc a dalt les meues setanta-dues nines del cardar. [No pas, com al cel dels benaurats, ja ho sé… Amb mitja grossa de paies angèliques qui els toca a cascú (i verges, oipús! no pas replevides, ni recobrades ni reconstruïdes, ni de qui sap quanta de mà davallades, com les meues. Mes ei, hom no pas que se’n plany gens;la qüestió forats rai!] La major part de les odalisques, el soldà d’Otomània — i si no el soldà, pler d’altre otomà en cap des d’Otomània, visirs i semblants, seguint les ordres de dalt — me les venia a preu de saldo — a part de massa usades, petits diferents defectes, sabeu? Vull dir, de la mena de sargits i pegats, i àdhuc de salcuits als jutes i encerats de fora; no re, escolteu, prou fermes, encar. Xiïtes, sunnites, salafines, farisees… núbies, circassianes… autòmats de cada secta ni raça. Que per què m’afavoriria tant el soldà? A mi, un perifèric del tot irrellevant? Ja us ho diré. És que sóc tan bon pregaire. Quan era petitet era molt eixeridet. Cada matí m’aixecava esgargamellant-me més que el muetzí més llunyà. I pregava… Cada dia una oració novella, espaterrant. “Si havia un harem, em banyava en menstru!” “Si havia un serrall, cada matí m’hi batia el batall!” “Soldà vocacional, aixeca’t i ensuma’n de cada odalisca l’orinal!” Per a fer’m callar, el rancuniós gremi dels muetzins ja el veus tu protestant al califa, o vés a saber a qui de molt alt. L’enrenou arriba a esment del “meu” magnànim soldà, el qual, per comptes de signar la meua mort, o si més no el meu esllenguament, no essent pas ell un altre mestre franquista, dels qui cada català el volen aglòs, ell rient, em va fer enviar la primera nina anatòmicament correcta, i de franc! Les altres pagant, però poc. El “meu” soldà no és com aquell catiu soldà qui s’havia de cardar cent vint i cinc mil dones en trenta anys, pobrissó. El “meu” hi anava com jo hi vaig, amb lleure rai, segons les llunes i hores, ca? Què us vinc a marejar, però? Vós, pia com sou (amb el nihil obstat i adu la recomanació catequística de l’església dels anorcs cretins) sou nina sense traus estratègics on ficar-hi la banya, i de tot això ja ho sé que vós ni borrall, mes creieu-me, voleu? Les meues joguines nipones, vós no us hi enteneu, però feu-me’n cas, molt millor que no les dones de debò, ni cal dir. Tot el que voldreu, refetes mantes de vegades i tot, com posem-hi les més veteranes (qui sap les dècades que algunes s’arrosseguen pels serralls dels subordinats del sots-soldans qui se’n cansaven, o que el soldà manava reciclar, i les feia donar a d’altres arribistes abans no pensés de fer-los-els donar-me-les a mi), les veteranes, dic, fresques com les originals a llur edat més frescal, com parides ahir, no voldríeu pas més verge que això, vós! És com les flors de plàstic, com les llaunes de conserva, molt millor que no el producte original! No es panseixen mai! Mai no es foten malbé! Orificis encar i sempre elàstics d’allò pus! Cert que no són gaire perspicaces (aquells nipons massa misògins, com sabeu!). Ara, dúctils…! Dúctils rai, tota la sèrie! La tirallonga sencera d’aparells, d’androides, de robots, de simulacres, en direu com voldreu, llurs molles i ressorts al cos, automàtics de totes totes, a punt de caramel, això ni l’eunuc més idiorepulsiu, ni més dement, ni més retòric, ni més corsecat, no ho podrà negar. Ja sabeu les maquinacions dels maleïts eunucs, sempre sabotejant! Res, feu-me cas. Les meues nines… Maniquins de buata dúctil d’allò més, les funys com vols. Us seran fàcils d’ensinistrar — de les bestieses sarraïnes a les imbecil·litats papistes, tot el mateix, si fa no fa — quatre carxots, i un passet de passa-passa, i au, ja hi som. S’adaptaran com si re a totes les vostres datpelculades mongívoles. Falòrnies de cretí, se n’embeuran ipsofacte! Veureu com entonen els himnes triomfals que els enfaldillats marietes de sempre us confegien — si no és prou calvari escoltar’ls, oi? Bon càstig per a fer punts per a més tard, quan tots serem al cel, imagineu-vos-em cantar’ls! Ara que això els cal. Disciplina. Let’s hurry up. You’ll help the old dolls break in the new ones — the new ones always in dire need of discipline — a pretty field day awaits you, lucky you, with such a task. I’d bet we find the lot of them jerking off. Sabeu què? Bon mètode per a entrar en contacte tot ficant esment en llur ulterior conversió. Típica manera dels criminals predicadors d’arreu i totjorn. Llenceu saia i còfia, despulleu-vos de pèl a pèl i afegiu-vos-em a l’orgia, bah! Feu-ho veure, ja ho sé que us manquen els elements. Tant se val. Cardant o fent-ho veure és quan les dones esdevenen més receptores, no fa? Vosaltres les dones, rai. Els homes no pas, veus? Els homes som angèlics. Les dones sou com un rellotge lunar, prou menstrueu… pitjor, les dones pariu. Totes teniu una idea del cos com a mecanisme horològic, com dic, més o menys ben coordinat; o motoritzat i tot, ajustable, remeiable, sempre a mig espatllar; totes les dones sou si fa no fa nines — nines més o menys perfeccionades. Per xo us enteneu tan bé, reialme el vostre de la màquina; prou podeu! Trobareu que el piset desa i regolfa certes sentors… pastorals. No us m’esfereíssiu! No és pas que entréssiu de bell nou en cap bordell d’aquells conventuals, ni que sou víctima de cap greu paròsmia i que doncs olfactivament al·lucineu que de sobte (nyac!) se us engolia cap infern de depravació o perversió, o no sé pas com en dieu, no essent pas exegeta ni sisvol gaire entès de la vostra infidel religió; no; és que on massa de dona s’amuntega, com sabeu, sabes severes se’ls desixen i se’ls entreteixeixen, i allò tost ja no saps si és sentina o celler, o soll o panteó, o rebost o cementiri, car quin caos de berrugues i mugrons, i membres fantasma i plecs amagats que regalen aixarops i suquets! I com els regurgiten les destralejades sangoneres qui malgré tout encar deuen fer’ls la viu-viu pels dins, fartes holotúries llurs conys queixaluts, esmeperdudament goluts, qui se n’empassaven adés milions. Ara obrirem i pareu compte, les esbojarradetes almes se’ns llencen sobre, cada alme amb vivament acolorits vels qui no tapen gaire o gens recapte del diguem-ne lasciu, i amb les tintinabulacions de llurs joiells qui llambren i enlluernen i distreuen, rebent-me, com cada cop, com si sóc hadji o pelegrí mequí qui torna de l’esgarrifador periple desèrtic entre els bares adips i àvols ismaïlites tot malmès i esguerrat, i el seu enyorat gruat gnòmic gnòmon nogensmenys assenyalant migdia, sempre fiable pontífex geòmetra qui els remet a la bona via on rauen els esmunyedissos paradisos dels múltiples orgasmes. Se li aixeca? no se li aixeca? — veureu, sols que obríssim, doncs, com totes les odalisques es congrien com voltors al voltant de mon vit d’estelló, de guarà amorós, ullant-me’l adeleradament i fixa, per a, tantost com l’ull desclou, amb les peludes boques bavoses de llurs holotúries doncs també cruspir-se’l sencer. Tret que amb vós present, i per grandíssim respecte, no crec pas que avui mon cuc sigui altre que tartrany orb, d’aquells qui sense espinada llevar’s no pas gens. Ni mai. Com a tot membre mascle de religiositat incerta a qui doncs tots els déus se’l rifen perquè se’ls apunti, les bonificacions d’afegitó que els pertoquen perquè es converteixin sempre vénen en forma de cuc en reserva, prou us ho deuen ensenyar als mongívols sàbats vostres, oi?

Tant se val, som-hi?

Mes (ai, Marieta, el fetge que em deus, el fetge que et vull!) que, al tercer replà, passàvem en sec de l’embranzida a la detumescència, els nostres peripatètics corals monòlegs tolts arran. Car ens hi ensopeguem en Buqkar Qaef i en Desmit Sioh, llur carotes de titellaires i de botxins de titelles, a ella no ho sé, mes a mi fent-me tot d’una eixalat i encoprèsic.

En Buqkar li deia a en Desmit (o a l’inrevés) Al llit, un desert de vasta història que les dunes colguen, les falses dones s’hi aixequen sobiranes en tremolenques figures d’efímeres sorres.

Eixelebrat arlequí qui amb esclops de rombes blaus a les peülles es creu fragmentari i doncs prou camuflat, no se n’adona que prou roman ja al plat, trossat cadell cuit ans sots la trossa trossejat, respon l’altre jutge de llengua daurada. I què m’haig de témer sinó que ça-sus suara els dos ferotges carnífexs de totes mes hurís en feien carxena?

Passeu de llarg, de malson angoixós les dues repel·lents creatures, evaporeu’s obsoletes com d’altres lansquenets a qui el cruel esdevenidor també l’esquena dóna.

I ni piulem. Només em denuncia l’errònia pudor que faig. Mes res, ni cas. (Ni ella ni jo no rebem; llas, doncs; car la nina Pia tampoc no anirà avui al cel!) Els dos titellaires estitelladors massa entotsolats en les feixugues justificacions de llurs inoportuns endlösungs. Damnat desori llur magí que només aclareix (o neteja com l’esborrador la llosarda amb la fallida, absurda, fórmula) el lleixiu del despropòsit, dit amb cara d’entès, molt lubrificant — sòlit ormeig o einam mentals amb què el psicòtic buròcrata (isnell rai) de tot nyap no es condona.

Obrim l’uix tenebrós que ens duu als orcs nous del cementiri… O això ens esperàvem. Mes no pas. Tampoc.

Qui doncs havien doncs passat a eliminar els dos valents? El vindicatiu Ganxet? Sentiu-lo cridar mentre els de la vesta i almussa no el torturen tranquil·lament a mort No, no! Només ho deia per fer cagarel·la! En realitat, de tot falorniaire ni camandulaire al govern, al quarter o al bisbat, molt afecte, devot, culer!

Car dalt, emperò, hi trobàvem tanmateix un vesper d’hostils, massa vives, pretorianes. Na Roseta, del Ministeri de la Guerra contra el Mascle, me les té prodigiosament insípides. Rebel·lió de marfantes — les heroïnes enuncien totes llurs pruriginoses puritanes intencions de tot enfondra-ho, i el calçobre restant negar-lo amb calç viva o amb sal.

Home, tantes de guerres alhora! Ni disfressat d’americà, reïxc a fer-m’hi! Qui pot voler’s tan gratuïtament pugnaç ni bel·licós! Embogiria! En Rakhmà em vol a la guerra contra l’infidel. La Roseta del Ministeri ha aixecat el personal. Les prenyades són a trenc de deslliurar… Els enemics m’heuen del tot clissat… Em ronden els torturadors…

M’agemoliré al més fosc raconet, rosegant, de la història de la meua vida, aquest altre bon nap que n’estic arrencant.

No sóc responsable de les meues accions — només dels meus somnis, diré. Vivia una llarga vida, mes de sobte, què? Dubtava que la visqués. Saps què? Tornar a la tendra jovenesa on les ungles se’m desencastaven soles dels dits… Què va passar després? Sots el noguer, veia mon oncle, prop l’hort de mon padrí, cardar’s algú. Com hi fiu cap? Sots el noguer, entre les nous mig corcades, vaig caure a somiar? El somni és llarguíssim — la vida que em pensava viure era un mateix somni allargat, esvoladís, esvaívol, com se’n diu, efímer, fugaç?

Aquest és el missatge que se m’estavella en orrupte, d’improvís. Fui iogui de desert, qui tractà son cigalot com gometa d’escubidú, fent-ne, inútil, obsedit, sense més feines, tants de nusos com vol, nusos endimoniadament embolicats, insolubles, cargolats… I qui hi badava, a part els eterns vultúrids qui hec tothora si fa no fot focalitzats? Qui? Les setanta-dues promeses, beutats fonamentals, qui, almes epilèptiques, de grunys i rugits curulles, es propel·lien, fantasmagòriques i molt hostils, com flagel·lants anguiles, totes en boldró (en concentrat atac) a eixonar, oníriques, aquell nyèbit enfaristolat, posaire, ninot, cassigall — lleigs aspectes de les vaguetats del somni d’un nan fetitxista, qui, eixorat, enfollit, per tants de sotracs sísmics a la mesquina psique, potser es voldria fer perdonar. Amb llurs jocs d’olives i genives, i pinyols i caragols, m’hauran al capdavall fet repetidament regurgitar fins que, del tot despès, ni gota de llet de saba enlloc no em circula. Aquest és el quadre. Setanta-dues apsares i un talòs totalment eixut — traumartige scene zwischen zwei und siebzig apsaras und meine spitzende sperma. Que pugin, doncs!

Que tornin a pujar els fetge-adelerats destructors de ninots; que, escorxaires i esbudelladors, a estisorades amunt i avall, tolguin i ostin les palles i pellerofes de l’esporugueït espantall i que se’n desempalleguin. Eximi iconoclasta Buqkar Qaef, il·lustre iconoclasta Desmit Sioh (amb més esquírria, car adés per greu equivocació, frustrats), cloeu doncs el somni fracassat. Que tot allò s’esfonsi. Prou ha durat massa, tot dura massa fins que cap déu en màquina o el mateix cuc conqueridor no entra a tot no abassegar-ho, resoldre-ho. Cuc inconquerible, res més destrempador que el cuc trempat, l’holotúria, el trepang inassadollable, del monstruós mort esfetgegat! Amunt, amunt!

Vana temptació de plegar d’una puta vegada. Al dormitori la Pia i la Roseta debatien molt capaces i llurs convincents epinicis convertien i reconvertien aquella olorosa plebs de setanta tantes hurís qui amb odis contrastats dansaven prou àgils. Ni marionetes ni titelles no ho faríem millor.

Poden ballar danses ventrals llambresques i lúbriques, i la panxuda a trenc de deslliurar pot fer-ho impúdica al bell centre, d’ampla vedet, que el cuc no em renaixerà. I can no longer orgasm with any of my puppets or mommets. Estimulants meandres i globulosos atots a frec d’ulls i a tret de dits no fan res per a llevar’m del consirer, de l’intel·lecte, la basardosa impressió eidètica, recurrent, de difícil sostreure-se’n, com certes insistents musiquetes de bavós repapieig, del resultat horrorós d’aquell prenys aberrant. Quina mena de ninotet bastit amb quins nous elements? Seran els estranys components gaire durables o partirà l’arlequinat afoll, fragmentari, aparracat, en flames i gasos metzinosos aitantost nat, vull dir, aparegut, pobre diable? Aparegut, qui sap, amb paraigua i tot, i pudint a carronya, amb aspecte d’ortòpter micòfag, glopejant minúsculs fòssils d’ignorats genocidis?

Genuflecte com qualsevol llefiscós gripau qui ara rep repel·lents bescollades d’aprovació curial, m’he posat com qui prega, comediant qui s’entortolliga amb el mateix rull enrullat d’idees ominoses a l’enteniment, o com l’espantall qui se sap condemnat i doncs planta el coll perquè hom no s’engresqui a escapçar’l com pus tost millor a cops de destral.

Pel callís d’amargor, fins a la fi ninot to the nines, de vint-i-un botons, impresentable qui patèticament presentable es vol, i cada vol no pas bon vol, ans vol ful, i ja fotent sempre les mateixes voltes fermat a la mateixa dèria, com si sóc rodant a quina sínia d’enrotllada musiqueta de repapieig, Quan era vell havia a casa, quan era vell havia a casa tot un serrall, quan era vell havia a casa tot un serrall de nines nines nines… nines nines nines… nines… nines…

Nines.

~0~0~

sentoreta sentoreta

sentoreta sentoreta
sentoreta de cuixeta

de culet…

de merdeta
i de conyet.

~0~0~

Progressió inharmònica inevitable (o dos ous ben catalans te’ls miris per on te’ls miris)

Era musant al llit, i mentre desmantellava, entre mentismes i epistemes, els vasts mecanismes que barrejats m’orbitaven dient-se’m vitals esglaons del meu ésser, em tocava distretament els collons.

De sobte, he fotut un bot. Car com ho destries? Quelcom s’ha esdevingut de molt estrany.

Els collons han diametralment canviat de posició — es deuen pensar ésser extrems en un equip de futbol, i l’extrem esquerre s’ha ficat d’extrem dret, i el dret d’esquerre?

Del canvi, ben palès, n’estic segur; car no els conec pas poc — llur postura, capteniment, forma, pesantor, grandària, orientació… Són força diferents, llurs estils ni faisons ben peculiars, és gairebé com si portessin dorsals marcats amb noms i nombres ben clars i inconfusibles, vós. I ara juguen doncs a extrems contraris — la mà mateixa que els tocava ara erecta em guaita perplexa, formant un interrogant — com si digués, Tu, quin escàndol; què és això? Prou n’estic tota marejada; em pensava tocar’t els sòlits automàtics collons i qualcú o qualque cosa misteriosos sembla prou haver’ls substituïts o mal col·locats; en tot cas, què ho sé jo, pobra mà enganyada, mes prou et dic que si això no troba culpables no te’ls tocaré mai més! Massa malsdecap haig ja amb totes les altres feinotes assignades, mesquí escarràs qui só!

Qui se n’encarrega, de vigilar els collons? Li ho demanaré a en Peret de Baix, ara tan escruixidorament pansit; no pas és clar a en Peret de Dalt — el qui és al cel fruint de ses degudes i ben triades setanta-dues meuques. Cert que en Peret de Baix no sap gaire cosa (prou és un carallot de totes totes), mes si més no tampoc no és al cel, i ésser al cel equival a ésser a la lluna, i ésser a la lluna a no ésser-hi del tot, o fins i tot, de cops, a no ésser-hi tot, d’on que què se’n pugui esperar d’algú així, qui, o no hi és tot (és un boig), o no hi és del tot on hauria d’ésser (al món empíric, i no pas somiant truites a la lluna), i doncs què vols que sàpigui, encara menys que el perpetu carallot! El de Baix, tot i que no sap gaire cosa, dic, prou sap que, si s’atansa a la font de vida dita “cony”, reneix — reneix gloriós!

Allò del collons era més misteriós encara que no quan foren els ulls qui se’m transposaren — se’m transposaren perquè era petitó i havia relliscat de l’esquena de mon pare (em duia a la xirinxina prop la baraneta del pont), i vaig caure de lluny-lluny, i espeteguí amb fort terrabastall a un clot tot ple d’una sorra seca, eixuta, que tost es tornà greixosa, com de verdura podrida, i que se m’empassava amb dentuda goludam fins que ja no hi sóc; de viu en viu sebollit. Així, quan al cap d’estona reeixiren a treure-me-n’hi, d’aquell clot infernal, i volien enfollits espolsar’m l’enganxifosa sorra de damunt, i em ventaven mastegots a tort i a dret, per a reviure’m alhora i treure’m tota aquella rosegadora brutícia, la sorra roent als ulls insistia nogensmenys a romandre-hi àvidament encastada, fins que… Fins que vaig plorar, a raig viu, com rajava la font de sant Jeroni, i les llàgrimes, en doble constant cataracta (dues niàgares sanguinolents), em netejaren al capdavall uns ulls qui, per acció, es veu, de les minúscules rodetes punxegudes i voraces que constituïen els innombrables granets de sauló, s’havien (un cop enterrats i doncs havent-se llestament evaginant, als uixos compromesos ficant-s’hi per comptes taps de carn), s’havien, dic, en ressortir, equivocats de cavorca on metre’s, i l’esquerre doncs se m’embotia al trau dret, i el dret a l’esquerre. Comprensible, pobrissons, després d’aquell trauma tan bestial — i el batzac inicial, és clar, de campionat; tot trastocats.

Un altre cas força comú, vull dir, que no se m’ha esdevingut només a mi, ans a pler d’altri, és el conegut fenomen de la transposició dels dos cervells. Totes les idees de l’un van a l’altre, les de l’esquerrà passen al dretà, per osmosi, és clar, car es tracta de líquides idees i traces, monomanies, en mitjans tous, com qui diu sense barreres, i dins un mateix receptacle.

Mentre que mos collons són durs com ou de mona. I les idees que porten, poques certament (cascú una i prou — i ai, em sembla que la mateixa!), però això també, molt més fermes (i fins i tot com dic ultranceres) que no pas les volàtils i enzes i fantàstiques i tocaboires, monçonegueres, del cervell.

Els collons, tancats dins llur hermètica (mes molt mal·leable ans maurable, rebregable) bossa, no tenen cap excusa per a anar fent l’eixelebrat i portar’m mareigs; a part que sempre els he tractats amb tots els miraments; mai m’atansava a cap mula guita, per exemple, ni a cap bòfia de cap mena de classe ni faisó, per molt que volgués “salvar’m”, el malparit.

Tret que tot no sigui (i això resolia el misteri en un tres i no res) que em trob en un emmirallament general, i la meua imatge, la qual de si fa no fa simètrica esdevé si fa no fa asimètrica, en virtut (posem-hi) de l’entotsolament i l’alienació duts per l’absorbiment en el text que llegia? Fotem-hi un bon cop d’ull, vols? Les taques, treps, i antigues cicatrius de jovenívoles ganivetades i d’altres senyals de mon passatge vital, diguem-ne, ara són a l’altre costat? Sí i no. Qui se’n recorda? I si sí, qui sóc doncs? Sóc qui sóc, o l’altre? Veure’m tu si saps dir xibolet, vull dir, si saps dir setze jutges…?

Seigtuig eztes…? Què? O… Tant se val! Prou acceptable, català, tu!

De l’entelèquia (de la perfecció) d’abans, a l’endelèquia (a l’impuls vital; a la voluntat de seguir vivint) d’encara ara; poca cosa, doncs; cap terratrèmol gaire psíquic, com qui diu, vós! De català de soca-rel a català aproximat i bonament aspirant a esdevenir-ho millor. L’ou esquerre a la dreta, el dret a l’esquerra. On abans era d’esquerres ara de dretes, i inversament? Quina explicació més erudita, retòrica, ca? A touch of masterful sophistry. En qüestions filosòfiques d’inescandallable pregonesa com aqueixes, qui no n’acaba content és perquè no ho vol.

Res. Tot plegat, rai; sóc el mateix una mica capgirat, i au. El colló més renoc passa a l’altre costat! La gran cosa. La qüestió que encara hi són tots dos. Petitons, rodonets, entranyables, dringaires, cançoners. I que cap encara no hem passats al clot de les definitives sorres roents. Mentrestant, Fuig, nen, i no m’emprenyis més amb rucades així, diu la mama.

Una vulgar remenada de ponedor; l’ou arcaic el recent, el recent remot. Una vulgar remenada d’ous, i un vulgar trastocament de nen qui creix. Bah.

Nen, em deia ma mare, vés al ponedor i porta’m els ous que haig de fer truites. La gallina escarota. Bon pare, el gall banyut se’n desentén. I jo qui corria escales amunt, remenant el ous a la butxaca; en tinc la mà trencada, mai no en trencava cap. Ni ara. Un, dos…

Hi som, hi som! Posts, si fa no fa a lloc. Lloca qui els sóc molt amatent. Per xo el neguit, vós. Entesos. I prou.

~0~0~

Tweet