No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Qrim Qatalà CXVIII

[Extrets de l’estada a Beta Terpsiqhor, on anamnesi groga i manifest oblit en estrenu torcebraç no forcegen (pas poc)] [4]

Ara que amb un avió robat ens pensàvem d’allò més lluny dels boigs pilots de guerra, damunt l’ampla blava calma mar entre penya-segats, de sobte un pilot de guerra boig — més boig encara que no els altres, car ell mateix deu raure esgarriat, tan lluny del seu obsedit ramat de pilots de guerra boigs — ens surt de trascantó entre gegantins penya-segats damunt la mar immensa blava calma i el cel immens blau calm i comença, anomalia contumeliosa supurant agressiva pútrida, encara més obsedit, comença, interminable, de metrallar’ns. Duu a l’elm perxades dues gallines blanques vives calmes, i incessant prem el gallet, i les gallines al seu elm avesades ni mica no escaroten, impàvides. El sentim cridar com un boig titllant-nos de maleïts desertors i de gallines, on protesten aleshores escatainant les gallines, i es desdiu, i ens tracta ara de maleïts desertors i de volpells, i crida alhora que ens enfonsarà i que ens matarà, i que què altre mereixem, maleïts desertors volpells ignavis quigolles cagats? I efectivament, mata el company i l’avió me’l malmet d’aital faisó que haig de llençar’m a mar un pèl abans la màquina no s’estavelli a l’abrupte espadat mur d’un penya-segat. El pilot de les ardides intrèpides estoiques gallines no en té prou; posseeix ous d’escreix, proclama a crits, i no jaqueix pas presa per re — encara doncs continua metrallant-me, maleït desertor acollonit capó merdós, et vull mort, et vull mort! I em metralla incessant de dalt estant, bo i mantenint l’avió gairebé inert suspès en l’aire fi blau calm clar… Fins que nedant sots el cresp, a tesa per les bales garbellat, l’astruga escaiença ha volgut que ensopegués qualque foranca o petita tuta on m’he embotit com cuc qui fugís del bec de cap àvida gallina. Nedant pel corredor subaquàtic he emergit a una folgada cova subterrània. El boig al cel tard o d’hora se’n cansarà de crivellar l’aigua incòlume; s’haurà de pensar per força que m’hi he negat, i ell i la seua bogeria mortífera fotran el camp a emprenyar enjondre altri. A la lluminosa caverna que bé hi estic — cap intrús destarotador no ve a trencar-m’hi el llong son ajornat; ningú tampoc s’hi immisceix ni me l’infiltra (tret ara i adés qualque peix distret qui se m’ofereix de benvingut nodriment), i no em cal doncs vigilar neguitós tothora uixos i finestres, que de sobte cap cobejós sanguinari ocupant no les esbotzi, i els somnis tornen ara ininterromputs i a poc a poc reesdevinc qui de debò sóc. Potser quan tornaré del tot a ésser, i havent amb prou lleure en acabat doncs estudiats i adu sàviament tastats mants troglobis, curiosa fauna ans bolets sorprenents de molt íntim bategós cor de muntanya vagament enllumenat per ocultes lluernes, biont tot plegat inèdit de qui detallats estergiments rupestres hauré lleixats per a redescobridors impensables, potser llavors, dic, triaré de tornar al món. Satisfet en efecte que potser prou èpoques s’han escolades, nedaré pel corredor subaquàtic de bell nou devers el cresp pacient de l’oceà i en trauré el cap i ensumaré si l’aire hi és net polit purificat dels mefitismes miasmàtics de la paràsita guerra; confiós que la pau s’haurà reinstal·lada, i tots els malparits infectes de bel·licisme, de llur puta vici assassí, malalts d’ànima podrida, seran collons venturosament morts d’una vegada (i d’empertostems!), tornaré, qui sap, dic, a veure el cel blau calm clar i els admirabilíssims ocells i les flors virolades… i, exculpades, també… també les enfeinades estoiques gallines blanques.

~0~0~

Miralleigs d’insectes constantment mobilitzats dins mon rellotge

Té la forma d’un rellotge de sorra, tret que, dins, la sorra no hi és; hi són milers de coleòpters qui no han més remei que anar-hi relliscant amunt i avall.

Això obté el resultat que el temps esdevingui caòtic.

Un temps caòtic qui em guia lluny del mareig on em duien els altres (maleïts) rellotges qui mesuraven martiritzadament impassibles un temps mesurat.

Ara que el temps al meu defora és caòtic i marejador, el meu temps interior és harmònic i reglat, molt comcaleretament galgat.

Prou puc, tota hora hi he trobat i tothora m’hi he trobat. Inexhauribles escarabats.

~0~0~

Sóc qui com tothom s’adapta al que hi ha
sóc qui si no ha pa prou menja coca
sóc qui sens gossa també es carda un ca

qui sens enemic per trencar la boca
esclaf la de l’amic qui nosa em fa

llavors és clar me li menj el cervell
com es menjarà el meu quan m’ha mort ell.

~0~0~

Sóc l’insignificant al marge qui tothom es malicia si no fos cas que, pàl·lid i finet, i fastigosament refinat, de debò no es cardés en privat l’espectacularíssima deessa qui s’exposa damunt les taules.

En Boulez i en Götz tocaven n’Ives, i ella, esclatant sots el projector, damunt l’escenari, gloriosament ho ballava.

Tothom m’esguardava d’esquitllèbit alhora amb vil menyspreu i irritada mortificant rosegadora parasitària enveja.

Tants de traïdors esguards col·limant-me, i nogensmenys poc que em moc gens, estatuesc, impàvid, petitó…

Insignificant, no us hi sóc pas. O tot plegat inconspicu insecte. Negligible petèquia? Belleu una taqueta a l’ull? Les ulleres? Els aclucalls?

Trossos d’ase! Desgraciats! El que no saben és que la seua genialitat ans insobrable beutat es transformen en privat sovint en bogeria i agressió esclatants, d’on ma vida no sia a ca nostra constantment a caire de sobtada pèrdua.

M’haurien de veure, de primer tast, els blaus esclatants entre esclatants blancors. Les colors putrefactes a la pell amagada tan sovint botxinejada. El vernís iridescent de les ales sollat per lleigs treps. I a les ales els sets. I cada nus escapçat i cada esfilagarsada gassa que em volta els turmells.

~0~0~

Monstre qui es rabejà en sabons

L’escultura del monstre mineralitzat apareix tota sollada; qui se n’enamorava fins al punt de cardar-se-la d’amagatotis i escórrer-s’hi manta vegada i envernissar-la doncs de lleterades? I al capdavall l’altra qüestió, així mateix mitjanament interessant: el desconegut sacríleg… de qui se n’enamorava, de l’escultura o del monstre?

Mentre l’esguardem, a instants el rovell sembla agredir l’ensinistrat acer. Hò, confirmat. La semença del monstre fructifica; a la seua pell metàl·lica hi van apareixent tots els joiells de la paleta. Al ventre, rutilants verdets es broden com filigranes adés cosides per fantàstics ferrers o per màrtirs diabòlics qui exorcitzaven a pics d’ensangonada agulla els pecats de la carn.

I de quins melangiosos reialmes s’atansen ara els escamots de flairoses falenes a abeurar’s a les virolades escates damunt l’estàtua? Són escates de lleterada eixuta que l’alè de les falenes fon en àcid que el metall del monument al monstre banyut osca amb incisions que a pleret esdevenen lletres. Les lletres paraules, les paraules mots.

Els epeolàtres qui restàvem bocabadats davant els incomprensibles escrits no ens n’adonaven d’antuvi que allò no servava cap versemblança ni (encara menys) cap veracitat. Al cap de tant d’estudi, els ulls ens cremaven.

Abruptes flors d’ònix ornen en acabat les cremades frases. N’ixen vapors qui ens anestesiaven. Quin quest iniciem, doncs, renats al buit museu on no hi veiem res més?

Havíem colgada l’amnèsia a l’hermètica tomba del cervell, i ara, negligint tota oblidada saviesa, rics de remors novelles que ens mormolen, com ales marmòries, verinoses impietats, amb bovina perplexitat esguardàvem com dels llapons al ventre del monstre en brollaven, amb tota versemblança, llefiscosos budells. Orfes de cap impuls heroic, els veïns romaníem glaçats, cascú a la seua zona de tremolosa llum. Potser ens hauria valgut més voler’ns ramats nòmades, car immòbils i angoixats en presència de la transformació, les sangs ens tendeixen als trombes, com els trops de les nostres retòriques a l’exageració.

Ens crèiem experts, àdhuc llumeneres pel que fa a l’obra mestra present, els nostres mòdics auspicis predient que per estranyes seduccions l’apol·línia estàtua del monstre retria més lascives les faldilles del porcam femella assistent, mes en canvi havia estat per força mascle qui l’havia de lleterades clafert.

Qui blasmar’n? Cap dels nostres, segurament. De l’opulent ventre ara ens n’adonàvem que no en naixien budells; allò eren llunes creixents de banyes qui foradaven ous gegantins, tot plegat productes del coit només provable pel fet del semen relliscós que descobríem aquell matí damunt l’estàtua a la sala sola del monstre estel·lar.

Els moixons sinàptics a la gàbies dels cervells de tots els presents ens clavaven els esperons a remotes zones de dolor; atureu les remenadisses, moixons cerebrals; què són, tantes de bretolades, avui? Moixons xerraires, xerrant tots alhora, no n’esbrinem re clar. És cert que del monstre estatuesc en neixen, metàl·lics, banyuts i lletjots com ell, monstrets? I a sobre canten? Sents, sents…?

—Segriny d’amor dura tota la vida… Plaer d’amor només dura un instant…

Carrinclons! Grotescs! Llurs nassos d’hipopòtam, llurs ulls de cocodril, llurs orelles de mussol, llurs geps de camell…

No hi ballarem pas! Tot el porcam de femellota assistent, sí; procaces, sentimentals, ballaran. Mes no pas nosaltres, els erudits! Drets com cloquers… Cloquers sotmesos a tremolors sísmics, ja ho sé.

De temps immemorials, sabut ans conegut és que frueixen les dones nou cops més que no pas nosaltres, els seriosos mascles. I, sobre, els erudits, zero, recony!

Per això, també jo, prenent exemple d’en Tirèsies, vestit amb vestit de dona, amanint l’endemà, allà sóc, fent cua al supermercat, hores altes de la nit, rosegant el bec d’un all qui vull comprar-hi. Car què altre comprar-hi? No pas hòsties fecals, com a les esglésies dels bajans.

Llegint escrits de gent intel·ligent, m’havia assabentat que el colós ara així bestialment embarassat, arqueòlegs clandestins, amb precisos filaberquins, curosament el descolgaren, pròsperament florint en metastatitzada banyera de precària galàxia on agres simis extàtics adés albiraren els folls paroxismes d’altres sinistres firmaments. Navegant silenci interminable, durant els contundents cicles mil·lenaris, totjorn a frec d’extinció, a mercè dels crònics engranatges universals on l’esborrament total prou sovint toca, la banyera amb el colós anaren, metastàticament doncs, i per quines casualitats, adquirint cristal·lines cèl·lules, d’on aparells genitourinaris i ompliments penetradors se’ls formessin pels diferents caus paleolítics, tenaç evolució que segur que adequats ontòlegs explanarien ara molt millor.

Tot és que cel reesdevingué, suput, blau d’espígol. I que només calgués, es veu, la guitza ferotge de cap immortal metafòrica papallona perquè certes pruïges de menarquia desvetllessin antitètics estómacs, anatomies embrionàries, tèrbols oxímorons i d’altres estripaments de teranyines a les intimitats cerebrals de l’estrenu dormilega. La cohesió química d’ambdós fòssils, garratibat colós i rònega banyera, per transmutacions de llur inherent plasticitat, sots les gasoses filagarses d’acolorides clarors que feraces se’ls filtraven, amb llurs qualitats atmosfèriques segurament pels resultats doncs prou fructíferes, i damunt, d’estranquis, els genitals gèrmens afegits qui ara gestaven, tot plegat aquella relíquia de l’abissal avant-prehistòria, de qui la graviditat era, tot i el mig amagada, monumental, ara — com del remot permafrost els dos frares, quan fórem expedicionaris, qui amb els dits per tot escarpre, tot altre ormeig i equipament de sobte irrellevant, en rescatàrem, incrèduls radiants, una figureta de la nostra infància — te’n recordes del ninotet, colta joguineta, Eliseu? — i amb reticent enyor, a tots dos els ulls se’ns enlloraren — també ara, dic, tornava a néixer a l’àpex de l’existència conscient el monstre bivalve. I no n’havia prou amb la seua renaixença, alhora es reproduïa acceleradament.

Miralls policroms de l’anònima reencarnació, dins l’espectre de les monstruositats, possibilitats sens fi.

Així que avui al museu hi vindrem de dona. Potser més intuïtives n’endevinàvem, per monòlegs sinestètics típics de femellam, les paratàctiques idiosincràsies.

Irrevocable ruptura de colós prenyat, quina jungla de putxinel·lis salvatges, arquetípicament napoleònics, sincrònics amb els nostres cors suïcides, no se’n descarten, orfes, car en martiri entusiasta la colosa es va escalabornant com terrorífic iceberg malorquestrat ans tot d’una calamitosament apostrofat per la virolla de l’alt taló de la meua heroica sabata dreta. Ran descloure, s’esmunyen arreu com sípies rabents. I terebreixen el soler, sedecs d’avinents sediments, car llur mare mamelles hermètiques i prou, de metàl·lica pedra novament.

Muda romanc entre la runa, interiorment curulla d’urc, femella acomplerta, qui reeixidament parí.

—Les lletres! Les lletres! — cridava tothom, veient que els desapareixien com rats per cada recent eixidiu —. Les paraules! Els mots!

Cogitava, al meu racó, amb un mig somriure al vult si fa no fa venust, de dona curosament quillada. Cogitava que potser… Que potser… Sí, que potser parlàvem tot plegat d’una altra obra mestra enduta pels elements. En deu haver (deu mancar’n) com innominades abelles, ni llur sèdul apicultor les identificaria. O com pessigolles als plecs a trenc d’ésser suaument higienitzats de tanta d’ignota femella engolida pel temps.

~0~0~

Perquè som en temps de guerra, saps que el missatger, en desguitarrada bicicleta per intricades rutes maleïdes, qui duu el missatge que condonaria la pena de l’apòstata, sempre fa cap un bri massa tard, i que l’apòstata doncs hom l’afusella aquell matí trist i tèrbol, hivernal i despietat, sempre amarrat al mateix arbre somort de tronc a tesa traucat.

Saps així mateix que com en tota guerra les màsqueres brutals amaguen éssers nus com cucs — hò i més, com cucs carnosos llefres només d’abrupte sexe, i de bon tec, i candent mam. Saps que el que dius i fas i el que penses no s’adiuen gens. I un cop armat i nitós, obnubilat, entre boires, solituds, foscors, tot s’hi val. I que les violacions són inevitables.

Saps que si ets com ets, home d’alta instrucció, i delicat en les formes, violes en solitari, àzig, per cabal, com cuc de fina insinuació. I que qui resta darrere, resta d’empertostemps mut.

Car no et plegaries pas mai, com fan els grollers grofolluts vulgars, a la bruta brutal violació per cominal, en fastigós bojal astorat ramat qui esgarrifosament abuixeix, gossada inelegant, beòcia, insípida, insipient, quimeruda, bútxara.

~0~0~

Ah benaurat, que agraït que dona no m’hagueren nat, i que ara doncs pugui jeure tot estès al camp d’atapeïdes margaridoies i tous de tous herbeis i delicades borres, i que de sobines pugui esguardar el cel blau serè sense cap neguit al món, acariciat ara i adés per les delicadetes potetes de les aranyes i escarabatets, ah les pessigolletes, i per les pells esgarrifadoretes de les serps, i els freturosos velluts de ratetes i musaranyes qui m’ensumen pertot arreu, llur escalforeta una delícia a la carranxeta on m’inauguren pler de tremolinets, i tancant els ulls puc immergir’m als llimbs dels entremons, gomboldat dolçament per tants i tants de curiosets cadellets, domèstic i silvestres, i això sense cap por, vós, sense cap por que cap no em penetri, punxegós, unglós, mossegós, al bategós conyet!

~0~0~

Us vinc tot esglaiat
a demanar-vos caritat
i valtres espantant marfulls
tot rient m’heu tret els ulls.

~0~0~

Testimoneiatge

M’emprenyen les lletges qui dubten de mon coratge.
Només m’han vist nyicris i pàmfil estès damunt la platja
on no responc de cap vil tifa a cap cruel arrambatge.
Ecs — dic — a les ganes de riure de tanta puta i valent de ribatge!

Males bues qui em veuen ferrús — orfe de cap novençanatge:
com si encar verós mai no he perdut lo poncellatge.

Poc m’ullaven de murri espieta entre xúrria o arribatge
tractant d’acomplir vit encès mon estrenu espionatge
bo i de peixos i algues podrits fent mon enterratge —
per cert (tot i que fètid i virós) magnífic camuflatge.

Si m’ullessin mai penjat de manta de selva a l’alt brancatge:
Com m’hi enfilava llambresc — laberint abstrús amb no cap mapatge
mai contaminant-ne el toix abstrús intricat engranatge.

Havent abans sofert el martiritzant bregatge
d’arrossegar’m amb un tapaculs per tot bagatge
per fangs d’oasis i dunes de desert — dels crus elements ostatge.

Estalviant-me doncs tot portatge
encar que gràvid sovint de greu fardatge
degut als fruits que arrap enjòlit sens plomatge
volant pels aires amb de les lianes l’avantatge
mes amb el perill dels ocells assassins qui a cada viatge
ombrívols m’aguaiten per a fotre’m el pitjor ultratge
amagats com qui diu a cada trau ocult i secret prestatge.

Mentre sóc dalt rai que no m’embadoca cap miratge.
Vaig per feina formant pel cel tant d’espectacular decalatge
que qualcú qui mai romangués a l’ombratge
en romandria amb un pam de nas enlluernat per la imatge.

Potser (qui sap) en romanen larvats lèmurs rere el fullatge
o moneies rai camuflades pel dens pampolatge
qui m’observen filosòfiques fer-hi el sa i obscè salvatge
i llur testimoniatge (millor doncs llur testimoneiatge)
fóra per a qualcuns ja prou gatge de mon coratge.

Car si d’altres no trobessin que allò poc engatja
prou sobre les virtuts del meu heroic guiatge
entre les feres ferotges com en èpic llargmetratge
fot en Tarzan (qui m’hi estrafà sens agrair’n el mestratge)
encar vull que les moneies testifiquin sens més muntatge
i en llur pur metallenguatge
facin arribar a tothom qui em qüestiona el dur missatge
l’acuradíssim reportatge
que m’han vist en nit de lluna i bell oratge
en qualque clariana lliurar’m al poètic gomboldatge
d’una lleona a qui alhora li llep cada pit i natja
i el ses flairós… i el cony qui de verriny li formatja.

Vejam si a les ties rucs se’ls aclareix llavors lo paisatge
dins llurs llords feixucs cervells rere el llord pelatge
de fètid ans fastigós maquillatge.

(Elles i els cervells els aniria bé un bon desgreixatge
un bon desgomatge… ja us ho diré — readobatge.)

Sé fer quelcom de més que no fotre (inútil) de patge!

Sóc al contrari l’esversat personatge
qui endollat — en frenètic sobrevoltatge
es carda (per amagat que no tinguin l’habitatge)
cada fera salvatge ni ocellot d’estrany plomatge.

Cap sòpit pipioli no sóc qui pagarà cap novençanatge
el jorn carrincló on cap puta lletja vol emblar-li (qui sap) el poncellatge!

~0~0~

Oh cony lluminós de palesa infusibilitat! Oh cony de qui el foc és el del fènix etern!

Foc de fènix, el del cony, qui rosteix, infatigable, una infinitat d’efímers pollastres adoradors.
Cada pollastre mor en carbó, mentre el foc del fènix pels segles dels segles, inapagable, es manté.

No! Cap quiquiriquic de pollós pollastre mai no en fondrà el foc colend, sagrat, reconsagrat.
Glòries, aürs i peans, cony!
Cony qui cremes fins a l’extinció tants de pollastres com gosin d’atansar llur nàquissa mànega.
Llur nàquissa mànega de míser suquet, inútil, escàs.

~0~0~

Quan érets iridescent escata

Oh mon ull!
Te’n recordes quan érets iridescent escata
i estrafeies el peix qui llampega
per les segles melòdiques qui solquen els horts?
I éreu plegats com osques al quars…
com d’espetecs les xàldigues
entre maragdes i òpals?

Ah mon peix de lluent escata
qui et passeges pel món deixelant-ne frescors!

Tot hi era nou i meravella
i el cel oceà
i el roure i l’ametller i el garrofer i les tomaqueres
i de tants d’aguerrits insectes les proeses!

Oh mon ull qui en constant paradís sallares!
Guarda-te-me-l’hi si us plau per sempre la mateixa escata
per què esguardar encar allò que mai ens manqués
pels boscs a deixelar-hi.

~0~0~

Em palpava allò nou que em creixia al capdamunt del cap

No era pas que no fos ja prou banyut d’una manera diguem-ne al·legòrica.
(D’allò més sovint, em trobava que mercès a les activitats de la dona, noves banyes rai.)

Tret que allò era diferent; no era al·legòric ni còmic; allò era seriós, era actual, era un fet objectiu.
I preocupant, és clar.
Un esglai.
Era com si qualsevol fantasma carrincló se’t tornés de cop sobte monstre corni, ossi, i creixent, i qui se t’atansa i amenaça davant per davant.

Només em calia doncs allò, aquella queritinització accelerada i teratoide, aquella estranya manifestació queratodèrmica, aquelles simètriques excrescències queratinoses de la pell…
(que d’altra banda més tard aprenc que certs dermatòlegs especialitzats coneixen prou bé; car com hi ha molts de banyuts qui s’ignoren, també hi ha força de gent a qui els creix espontànies banyes de veritat i no surten mai enlloc si no van ben embarretats).

Ja no eren les meues doncs unes altres de les molt nombroses banyes místiques que les activitats equívoques de l’audaciosa dona m’anava imposant.
No; aquelles començaven d’ésser com dic banyes autèntiques, tangibles, palpables…
Banyes que em naixien al capdamunt del cap.
Banyes de cornúpeta, aviat potser foren semblants a les del boc, o del rinoceront, o, més modestament, del vedell, o del dimoniet, l’esfinx o querubí…

I tanmateix no!
Per sort no foren banyes!
Eren antenes i palps d’insecte!
De llampant insecte qui no viu la vida com adés la vivia jo, condicionada per les activitats de tothom altri.
Els insectes som la sal de la vida, som l’oceà de l’acció, vivim directament, tal com raja, com la natura mana!

Així doncs tornava al món ideal, entre els meus!
Estimats, si sabíeu tots aquests anys com us m’enyorava!

~0~0~

Quin cony i cul més peluts té la molt presumidota senyora Dingleberry!

Cada matí quan li faig el llit m’hi trob el mateix regalet d’uns quants borrallons de merda seca que se li anaven penjant durant el jorn als pèls del ses i que llavors, amb els moviments de la nit al llit, se li anaven desencastant tanmateix ben congriadets i arrodonidets.

Aquest matí quan els anava a espolsar dels llençols, s’escau que per la cambra passés el seu fillet tan delicat.

L’aturava, li dic que esguardi quina curiositat: Veu, senyoret, aquests borrallonets tan boniquets damunt el llençol? Són pansetes de les més bonetes.

S’ha empassat l’ham d’un glop, és clar; car qui s’hauria mai cregut que mai el gosés, un pobre desgraciat com jo, ensarronar?

Golafre, els ha anats trobant tots, deu o quinze borrallonets de merda seca.

No n’ha lleixat ni un.
El tan finet tabescent mammotrepte se’ls ha menjats, ben mastegats, gaudint-ne un colló, tots plegats.
L’endemà es trobava millor; les galtes rosetes…

Bona medecina, dic, pobrissó de mi, bones pansetes; d’amagatotis l’en vaig fornint.
Complicitats, complicitats… subtils.

~0~0~

Quan tot s’esvomega
l’alfa i l’omega
com fet de mantega
que el Sol desmanega.

Tothom hi és de pega
quan tot s’esbaldrega
cascú amb el món brega
cascú s’hi esbufega
s’empantanega
de tot déu renega.

Com l’ós esbramega
i no respira… orxega
car prou s’hi ofega
s’hi esllenega
i cap futur no llega.

Com més abassega
ni afetgega
fibló l’apollega
llampec el banyega
rosec botzinega
amb no re ensopega
el desabonyega
amb un pet es disgrega
del tot s’esdernega.

La mort l’arrossega
mentre s’esfilega
mentre espetarrega
i cap al no res l’engega.

~0~0~

Inconspicu, femelles, vull veure-us despullar
vull veure-us cagant
vull veure-us cardant
no vull ésser vist
no vull ésser parlat
no vull que m’ensumeu, que m’endevineu
em vull imponderable, inexistent
l’energia brutal del vostre esguard em faria esdevenir figura sòlida
i llavors l’horror i la vergonya d’ésser!

No, ningú no em clissa!
rellisc arreu com aura impalpable
pobre diable
vull ésser el testimoni i prou que de debò existiu
que no sou productes del meu magí
aparegudes per al meu divertiment.

Només en la vostra vida visc
no pas paràsit, ep
car cos no en tinc
només ulls — ulls i dos dits qui em sacsen lo vit.

~0~0~

Resurrecte entre àngels

Després de la gran nevada, amb la pala de treure’n he sortit ben abrigat a aclarir el camí que duu al riurau; damunt el cresp llis de la neu que encara queia, despietada, una falena sobrevivent, qui el jorn abans, decebuda per l’escalfor, havia diguem-ne ressuscitat del llarg somni de l’hivern, i havia tranuitat cercant castament amb qui estripadament cardar, ara es trobava perduda damunt la sobtada traïdora neu; quan amb la meua pala anava, de la neu on era ella, a prendre’n doncs palada, m’he tret per comptes el guant i la faleneta l’he agafada dolçament fins a dur-la sota el ràfec, entre les fulles seques de la proppassada tardor i les rels duradores de l’heura de vora la paret, que hi trobés novament on mig colgar’s per a continuar passant (sobrevivint) el fred maleït. La temor dels impressionants grossos ulls negres lluents, que contrastaven amb la blancor enlluernadora de la impol·luta neu, es tornaven, quan la desava en lloc segur, en moll agraïment. Escalfadet íntimament, he tombat en acabat de bell nou cap a la feina, tret que amb briu i braó embravits; he continuat tractant de treure l’enganxifosa feixuga neu del camí que duia fins al riurau on raïa el vehicle que altrament no podria fer eixir si fos cas que mai em calgués, per qualque emergència o situació límit. En aquell instant, quan més atrafegat era trametent a dures palades la neu al costat, un esvaïment m’ha pres. Tot s’ha enfosquit, tot ha rodat, tot ha desaparegut. Quan m’he desvetllat era al paradís.

Havia sofert un atac de cor, i m’havia doncs mort. I, pel meu acte de bondat diríem que gairebé sense importància envers la faleneta, tanmateix he estat premiat amb el paradís dels lepidòpters.

—On sóc? On sóc? — que dic, carallot com sempre en condicions semblants, tret que aquest cop apujant-ne el grau.
—Al paradís de les papallones. Ets papallona honorària. Quan les papallones tornem de l’infern dels humans, ací és on venim, a libar-hi, cardar-hi i transformar-nos-hi per a una eternitat si fa no fa de felicitat — una eternitat si fa no fa… de segura felicitat, oi?

Em veig lepidòpter al·legòric, rudimentari, alegrement rabejant-me, entre d’altres nàiades enantiòdromes, per les nuus de l’enjondre llunyà, per entre els arcs de pluja del pus-enllà més remot.

—Paradís? Ara sí que m’heu ben fotut! Mai no he cregut, quan era a l’infern dels humans, que tot això dels paradisos fos altre, és clar, que molt repulsiva falòrnia!
—Ho és, ho és, per als condemnats humans qui només es poden metamorfosar d’humans en humans, i passar doncs d’un infern a un altre, i això per a totes les eternitats que ragin.
—De fet, sempre he qüestionada la intel·ligència dels betzols qui es pensen que són millors que no cap gallina — que ells, cascú, ha estat nat exprés, creat per un déu molt malparit, qui, com a prèmit per tots els patiments i crueltats que li endolla, el farà anar, si fa prou bondat i doncs és també aitan cruel i malparit com el seu déu, el farà anar, al capdavall, dic, a petar a un cel etern (etern, ecs!) — i en canvi la gallina, si acaba al seu estofat, a la seua cassola, a la taula del triat, de l’especial, del deixeble molt acollonit del déu cruel, encara gràcies! Es pot ésser més curt de gambals, pobrissons?
—Sempre hi tocares, en aqueixa qüestió, company. Gallines, humans, mosques vironeres, tot el mateix. Tret que per a les papallones, éssers angèlics (a propòsit, tu, els únics àngels existents en la realitat, no pas als caps malalts dels falorniaires carrinclons), per a les papallones angèliques la darrera de les espectaculars metamorfosis és la de l’hora on arribem al paradís si fa no fa etern. Car com saps etern no hi ha re.
—Doncs ara sí que em voldria morir!
—Sòmines, prou n’ets.
—És clar, és una manera de dir. Per dir que n’estic de debò epoustouflat!
—Doncs no; només hi parlem catal…, vull dir, lepidopterà, al paradís de les papallones; al paradís tout court, vull dir.
—Ep!
—Tens raó, humà promogut a papallona, tothom té qualque relliscada molt perdonable, i diu de lluny en lluny un mot fet en llengua impròpia, què hi farem, solecismes, meretricitats, prevaricacions, del totjorn transmutatiu llenguatge sense adonar-te’n ragen!
—Perdonat, doncs?
—Ets al paradís, carallot!

Com riguérem! Conquerit el vertigen – havent après, com ara de faisó infosa, bon tros del vocabulari lepidòpter, dient doncs, un pèl foteta, tant si ve a tomb com no, sàtirs i nimfes, dúcars i cadars, erugues i metamorfosis, i equivocant-me (atetitzem-ho!) amb crisomeles, clepsidres, cariàtides, fins que no em surten les admirabilíssimes ans imperfectibles crisàlides – em bellugava gairebé tan graciosament com mos compatriotes, vull dir, comparadisíacs, ja no gens nogut per cap roent recança, al contrari, exultant d’haver jaquit d’empertostemps enrere l’esborronador mal viure dels infernals humans, sempre ara jovencell passerell, tastant tothora com qui diu tim d’anyell, pels aires saurs, amfibòlic i elàstic, enjòlit, sense remucs ni rebrecs entre nítides atmosferes, sostingut i flotant, alat! Celestial, suspès, per firmaments de meravella, entre tots els lepidòpters, espirituals, espirituals com animetes insegures, inconstants, reticents, fent humil viu-viu, poblant escadusserament l’infinit avinent. I cardaires, vós, alhora espirituals i cardaires, guarnint amb llur sàvia producció els caos oceànics de raó, i els orats laberints quàntics de propi i proper, entenedor, acolorit, morfomètric, entrellat, l’engraellat cartogràfic que fica cada cosa a lloc. Tret que… Hò, tanmateix una nosa m’ennuegava la pròpia circulació de les idees. Interpel·lava doncs encara el meu amable guia.

—Em dispensareu, oi? Quan dèieu angèlic, veieu? Potser ací anava errat. Car seguint la molt estúpida secta dels valensians…
—Els valensians, la secta més mòpia ni tanoca mai inventada!
—Tots eunucs, com sabeu!
—Hò, es tolien els “instruments” amb instruments molt primitius… I compta, company, que ja vivien al segle tercer de l’era històrica comuna dels malapresos humans… quan prou hi havien pertot instruments diguem-ne cisoris prou ben desenvolupats… Carronyaires, salvatges, tots capats en honor de llur déu tan repel·lent i cruel. Sacrifici pitjor que bestial: gratuït!
—Llegia que sovint s’havien d’amagar ben lluny, on ningú no els clissés gaire, als marges del desert, no fos cas que hom escollís amb tota justícia d’anorrear’ls… Massa mal vists, doncs, massa viltenibles, massa com se’n diu…?
—Massa onocoets…
—Onocoets?
—Mig rucs mig porcs — meitat tocats del bolet, meitat adoradors de la brutícia.
—Exacte!
—Animals inservibles, trasts putrefactius.
—Hm!
—I tant.
—Doncs, la meua qüestió… quant a la cosa angèlica… Seguint aquells tanoques de valensians, i d’altres potser no tan onocoets, però també déu-n’hi-doneret el cretins, m’havia mig empassada la noció que d’àngels, re; que els àngels eren una representació idealitzada dels eunucs… Imberbes, finets, casts, sense aparells de generació… I com sabeu eunuc ve del no pas poc transmutatiu llenguatge grec i vol dir literalment “guardià del llit”… I entre el “guardià del llit” i l’“àngel de la guarda” qui, pintat, els carrinclons supersticiosos fiquen part d’allà baix…
—Als orcs dels humans.
—…a la capçalera dels llits, ja em perdonareu, però…
—I les ales?
—Ah, les ales; les ales dels eunucs, voleu dir? Les ales potser… Potser perquè els eunucs es belluguen de cambra en cambra com si volessin, tan finets, àgils, com dic, sense fer soroll, o piulant com melòdics grassonets ocellets… Castrats jovenets, els eunucs, ho deia tothom, eren com angelets de culet remenadoret. I que al cel, tots capats, per descomptat!
—Doncs no pas al nostre!
—No pas! I agraït que us n’estic, no fotem! Imagineu-vos-em ara que qui m’hagués ressuscitat fos algú com aquell datpelcul dels texts soi-disant, ai, vull dir, que els falorniaires lladres pretenen que són sagrats…
—Sagrat mon cul!
—Exacte. Aquell canta-cançons poca-vergonya qui, brètol bardaix, xaquiós, estrafolla, als texts “sagrats” (no em faços riure!), es feia passar per mag, fill “directe” del seu déu més capat que no els altres, i va tindre la infame gosadia de fer drogar avant la lettre (a la bestreta!) un pobre carallot qui es deia fotem que Llàtzer, i, quan aquest caigué “mort” i l’amagaren rere la llosa, va deixar passar tres dies per a “ressuscitar’l”, i aquella no era cap angèlica resurrecció al cel lepidòpter, com la meua, vós, ans per a menar’l (més fotut que mai, tres dies sense tastar re!) novament al mateix infern dels humans! Es pot ésser malparit, però, escolteu, tant!
—Sorteta que feies, doncs, que no?
—I tant! Mercès, vós, i companys!

Ens ficàrem a ballar sardanes. Polsim d’ales iridescent ho encatifava tot. Allò que queia no era merdosa neu. Allò eren ambrosies i mannàs. Tots n’acabàvem una miqueta high.

—Ep… — em reptava seductivament un altre meu guia, una papallona cardívola d’allò pus.
—N’acabàvem pus tost intoxicadets… — esmenava, i vaig aprofitar-ho, i presentar-li encara un petit dubte.

—I els dimonis, fa? Hom m’aclaria perfectament allò dels àngels, mes, llurs contraris, els dimonis, què? Potser falòrnia igualment?
—No. Els dimonis porten banyes, és a dir, són cuguços. És a dir, tots els homes de la terra, pobres diables, són dimonis. I llur món (cal redir-ho?) és un infern.

El sil·logisme casava, s’adeia de totes totes. Dimonis ells; angèlics i celestials, espirituals i cardaires, nosaltres. Per què insistir-hi, carallot?

Osta dubtes! L’ullí, m’ullà. Ens ficàrem llavors a enfilar-la d’allò pus apassionadament, i llarga i enjòlit i amb boig voleiar d’ales, nus com bestines, и таких как бабочек, vós.

Meravellós! I com anava dient, certificat! És clar que, tot allò ça-sus, també, ves… en cal saber el ver vocabulari, altrament semblaria inefable; a tots ops, res a veure amb la pena pudent dels eunucs, i menys amb l’infern constant dels xeubes, toies, crèduls, xarons humans! Bah!

~0~0~

“Caríssim Aristarc, t’escric avui…”

Com jo sempre he estat enyorívolament agraït a tots els qui de petit em mostraren les glòries sexuals, així els petits als quals una miqueta més tard no els les mostrí.

Havien passats trenta anys d’ençà que a na Lul·lal·lí li vaig fer conèixer com hom reeixia a ficar-s’hi un pipinet com el meu. Petitó, mes tot dretet i funcional, i qui penetrava el seu conyet amb llisquent meravella.

Doncs bé, al cap de trenta anys (si fa no fa), es veu que na Lul·lal·lí m’ha localitzat. Ella què deu tindre ara? Els trenta-set, per als seixanta-cinc meus. La lletra que m’envia és una mica allò que en diuen (ximpletament) pornogràfica. No puc divulgar-la sencereta sense el seu permís. Parafrasejarem i au. M’hi agraeix de tot cor que me la cardés tan finament i delicada ans delitosa i benèvola i gojosa. Que mercès a mi havia sabut com s’havia de fer per a obtenir, amb assistència fàl·lica, l’orgasme que només els éssers superiors som capaços de mai atènyer.

Èxtasi sens límits per als qui fórem pròpiament introduïts al plaer del cos, diu, contra la transitorietat de la satisfacció sexual per als qui mai no reeixiren a ésser convertits quan calia (durant els anys d’innocència com cal ben estifollada, xemicada) a l’única religió que val re, la del cos en plenitud de facultats sensòries; car el cos és dinamita que s’encén sens cessació si hom ha sabut abans, quan n’era l’hora, ben carregar-lo.

I se les heu amb la innocència. La innocència, diu, és la maleïda closca que si no es trenca quan és tendra, s’endureix, s’espesseeix, es petrifica, esdevé impossible d’asclar, i encara més d’esbadellar, d’espellir, de picar, i de l’ou del plaer el cos ver mai no emergeix, car no pot descloure, cos escapçat, esguerrat, capat, insensible, inhàbil, merdós… per a llençar. Cos en ambre, glaçat, sense potències, ni potencialitats, com mort. Cos xarbot, ecs! La mateixa estructura òssia, encarcarat arnès, o millor taüt amorf, del teu esperit ex-vital, de qui la impotent viu-viu no serveix ni per a les lúgubres ombres de la vetlla del teu cadàver mentre et penses, il·lús, que encara vius.

M’afalaga. Allò de les dones no és pas gens enveja (collons, no pas!) (que en van de lluny d’osques, els psicòlegs de trucalembut!). La dona qui ha un cos sa, ço és de dona ben introduïda als secrets del cardar, no ha pas mai enveja de penis, ans desig… desig de penis!

I aprofita llavors per a citar el clàssic, vantant-me amb ell el minsoi mes poderoset aparell. “Amb fort petit cimbell feres les eixerides minyonetes caure en llençol.” “I amb ta nul·la producció mai no tacares gota ni faldilletes ni llençols.”

Afegeix a la lletra que si sabia (faisó de regraciar’m una miqueta més) que fou ella qui havia menades tantes de les seues amiguetes (les més vivaces i doncs intel·ligents) devers l’escenari secret on pogués prendre’n deguda cura, car, precisament perquè eren amigues seues i se les estimava, volia que amb el meu pipinet tan menudet i tanmateix dretet els fes ans no fos massa tard conèixer l’amor indolora ans molt satisfaent, els obrís una perspectiva de possibilitat amorosa que faria sens dubte de llur vida un succés. Deia amb això que se n’adonava perfectament que la meua amor envers les noietes de cap als set anys era només una de les formes de la meua amor molt suau devers les dones, amor mai no basada en l’agressió ni en la força, ans en la reciprocitat i la carícia, i basada sobretot en els “vicis”, és a dir, en les formes d’amor més curioses i delicades, en els beneïts instants on la curiositat (que sempre duu a la creativitat) demana de l’amor la total atenció.

Llegint la reivindicadora missiva, curull de goig, plorava amargament. I m’esguardava a la nua carranxa la gegantina absència alhora de la meua adés tan xiroieta titoleta i de sos dos ínfims ouets qui les sacres minyonetes sempre compararen rient a dues baletes de vidre d’aquelles amb les quals juguen a bales els boniquets minyons. I m’haig de demanar si l’elegant missiva mateixa no és sinó qualque sublim acte de caritat ara que na Lul·lal·lí s’assabentava que sóc a les portes de vori i banya de la molt solemne mort.

Capat i sense titola i tot, hò. No pas perquè m’hagi unit a l’execrable secta dels valencians, no! Ans perquè els oncòlegs ho havien insistentment recomanat…

Debades!

Intricades arnes d’arenes endocrines continuen isnelles de reproduint-se’m al cos atès, pertot corcat. Pàl·lid, amorf, desfet, desconfit, puerperal, titella desmanegat i negligit, pràcticament paralitzat per la catàstrofe, ve per lletra a gomboldar’m una de les meues enyorades deixebles dels anys on feia d’amagatotis, d’esquena a la repel·lent xurma dogmàtica, gairebé a l’assassina societat en general, d’àngel de pau i benaurança.

Me’n vaig al cel del no re acompanyat pels bons desigs de les meues apòstoles. Baldament llur mestratge imposi al món la veritat dels vicis benèfics!

Damunt els taulons del meu invocat escenari secret es va desfent definitivament la darrera feble filagarsa d’allò que fou el fil del meu rodet vital, adés tan curioset i benefactiu que per cada foradet adient com somrient sargantana dolçament s’esmunyia.

Passeu-ho bé, minyones del món, íntimes amigues, qui porteu arreu mon decorós missatge. Sabré morir silent, com savi animalet.

~0~0~

Un dia aquell home prim i estrany, pelat de cap, lleugerament geperut, fumador, havia un xiquet, amb el qual escoltaven beisbol a la ràdio del cotxe. Els havia vists plegats algunes vegades. Tot d’una, per comptes del xiquet, l’home estrany havia un gos. Era un gos negre qui, me n’havia adonat passejant durant les meues caminades quotidianes, era un gos, dic, qui tantost ensumava infant, esdevenia molt agressiu. I llavors vam trobar, els del veïnatge, a mancar un altre infant; segrestat per qui sap qui. I no era el primer, si eixamplàvem l’àrea i, per comptes del veïnatge, dèiem els veïnatges adjacents, i molt pitjor, és clar, si hi addicionàvem el comtat sencer. Molts d’infants segrestats, dels quals mai se’n sabé ja re.

Vaig manllevar a una de les meues filles un nét tot ros i rosat, d’innocents ulls blaus, un angelet. El passejava sovint davant l’home estrany i el seu gos agressiu i repulsivament bavallós.

Una nit que l’home i el gos escoltaven beisbol a la ràdio de llur cotxe, vaig deixar anar el nét, i em vaig fer fonedís.

El nét rosset i rosat mai més no tornà. L’home fastigós i el seu gos repugnant l’havien raptat, l’havien a tesa violat, se l’havien menjat.

Què com ho sabíem, la bòfia i jo? Perquè, mestre ninotaire, havia fet abans un ninot elàstic, amb carn de laboratori i maquinària cel·lular, qui s’assemblava força a mon nét tan eixeridet. Dins els seus ulls les ninetes n’eren microscòpiques càmeres.

La bòfia i eu ho veiérem. Com l’ombrívol homenot raptava l’infant, com s’hi llençava esquàlid, afamegat, com li feia les mil-i-una porqueries, com el trossejava a mossegades, com se’l menjava de viu en viu, i com en donava els budells i d’altres peces, com ara els ossos tendres, que el gos se’ls cruspís fins a no deixar-ne puta memòria.

Les càmeres ho mostraven tot. La gola, l’esòfag, l’estómac, els budells, el recte, la merda, dels devoradors.

~0~0~

És clar que els pixats estabilitzen budells i estómac!

Sabéssiu que de petitet angoixat rai, i segurament d’aqueixa angoixa que patís d’un païdor pus tost feble. Les basques i torçons, pobrissó, i que em calia coldre llit, car, fillets de déu, ninotet espatllat rai… Tret que malaltet, per comptes d’anar a estudi on hom els adoctrinava, pobrissons, amb les bestieses assassines de la religió i el feixisme, aprofitava per a llegir i esdevindre encar més savi, com cal autodidacte acomplert.

Mes, hom es demanarà, i per a guarir’m què? Doncs llavors… Els sis mesos que era a ca la tieta Disodora, malament rai! Car què em donava la tieta mongívola, la Disodora? Ai, a part els precs i oracions als monstres de la seua ment dement, damunt, el remei més criminal: la ruà.

Fins que me n’empescava una de bona. Si mai s’esqueia que el mal m’agafés durant els sis mesos que era a ca la tieta Disodora (car els altres sis, que era a ca la tieta Eufràsia, rai, vós, car ella em feia beure aigua del Carme, d’on que, amb la malaltia, n’acabés alhora fort xiroi, una miqueta trompa, ja us ho diré, i prou sa al cap de poc de més a més), mes, si, com dic, mai sóc a ca la Disodora, una dona pudent i grassota qui caminant s’ofegava; si llavors, com era inevitable, la dissort volia que m’agafés el mal de panxa, ja em prestava jo mateix, d’allò més isnell, tot i les ganyotes de dolor que em transfiguraven i em feien una miqueta més indesitjable i lletget, a anar a cercar el remei sense més dilacions. A ca l’apotecari de la cantonada, a cal cèlebre cuguç pedòfil, qui a cada infant tocava el cul, i pitjor (o millor). Vés doncs a ca l’apotecari que et doni una ampolleta de ruà.

La ruà era l’aleshores força conegut xarop alhora radicalment laxatiu i vomitiu empescat pel criminal Leroy, i així es deia també el líquid apegalós verí, “Leroy”, nom que l’apotecari, ja prou ridiculitzat, com dic, per tothom, pels pecats molt menors d’ésser alhora cuguç i pedòfil, llavors, bo i fent-se el buit saberut, només empitjorava la seua fama entre els pocs entesos (entre els quals encara, per massa jovenet, no em comptava pas) malpronunciant xaronament la ruà. Era un diguem-ne remei gairebé mortífer, ja prohibit a can gavatx, d’on procedia, però encara empès pels maleïts franquistes de can xarnec.

Què en feia amb l’ampolleta un cop comprada? La buidava, en un bon acte venjatiu, a cap cocó prop algun dels gossos qui sempre m’han bordat amb esquírria i odi majors, i m’han mossegat quan han pogut (l’odi rai, sempre ha estat mutu, vós, i, ves que tingués cap autoritat, i com a mossegada de tornajornals, en prohibia pertot l’ús — l’ús del gos — com hom ha prohibit prou reeixidament l’ús d’un altre vici nefast, el tabac), que hi llepés golut, doncs, i n’acabés patint com m’hauria tocat patir a mi, jotflic. I llavors m’hi pixava, a l’ampolleta. D’on que la Disodora em donés a beure els pixats, tres culleradetes curulletes, i l’endemà, rai, si fa no fot refet; refet i prou, no pas xiroi ni mig trompeta, ni animat i emprenedor, amb el nou jorn que apuntés prometedor, com quan l’Eufràsia em donava el seu elixir deliciós, mes, si més no, tampoc no pas encara més fotut i pitjor que sense el porc fastigós xarop seu, la feixista ruà dels collons.

~0~0~

Qui am? Am el tribunal correccional on bucòlics els ursins creixen com bolets de qui la insistent odissea immòbil em té fascinat. A la gàbia dels acusats, els àrbitres embordonits els veus arraïmats en falanges paral·leles, com si es trobaven al reialme consternadorament ridícul dels diplomàtics. A la faisó dels nihilistes, amb subtilitat de pet muetzí dalt minaret tentinejaire, el jutge en cap declara tots els altres togats übermenschen empantanegats en plomes d’edredó. Per les assolellades finestres es metamorfosen vius microbis en mandroses tortugues. Comença la sessió. Beu a la font prop les escales el més inhibit dels reporters. Els estímuls que l’obsedirien en l’escrutini de l’atmosfera jurídica d’adés, o en la taxonomia dels prevaricadors presents, absents li són, i de cisellat objecte qui amb l’escarpra de l’autodidactisme era capaç de tornar’s escultura qui ascètica estudiés cada coroneta emperrucada per a veure’n eixir, via el rude micromotor del cervell, bombolles de pretès raonament, ara no és més que un altre oncle indistint qui esborradament neda entre fètides matrius d’escàndols gàstrics. Els torçons dels invasors, públic dement i tristoi com esparracat ramat de Cassandres, donen un rampeu als dolors soferts per les gallines quan volen pondre un ou gros com iceberg.

Hipnòtiques, les natges de la fiscal es belluguen amb el mateix ritme seductor que les de sa germana. Quina? La del sanatori? O potser la del bordell? Ambdues, les tres gràcies són famoses petaires, llurs ventositats són atroces, i sonen com udols de mussol anguniat per una seqüència insoluble de dilemes. Somiaire de carns arquetípiques que sóc, nefaris llenços cinètics se’m presenten a l’enteniment, on els tres culs treballen ensems com els dels soferts llauradors a Arcàdia, obscè paradís negat per tènues vins que adoben els més inhospitalaris racons, on nebuloses duges es desnuen, amb parsimònia de fredes sargantanes, en venèries divinitats, de qui la natura purament ficcional tampoc no impedeix que les sentis sovint xiuxiuejar subtilment en sardònics aparts força teatrals. Que què diuen? Llur natural promiscuïtat les empeny a enunciar tirallongues simptomàtiques de la propvinent extinció total. Aqueixos grumollosos ninots cauen a l’abís infinit bo i follament dansant — fan, i — этот мир гниёт на глазах.

Alhora, amb habilitat maquiavèl·lica, l’innocent qui, caient, només es volia fracturar qualque membre negligible, n’acaba elidit, amb totes les línies dels signes vitals planes, i ni amb un batec ja disponible. Amb didàctic escarn responen, marmoris, com glaçades catedrals, els diabòlics decadents qui agonitzen rere moles i moles de cordes de penjat, que, molt saludables fetitxistes, naturalment idolatren. A quin vòrtex rosegador dius que el reporter inhibit ara s’enfonsa, per ivaçosos llivells o replans que tantost colcats s’esfumen en el buit, talment com ara allò que era prometedor estel naixent amb matràfola rai al capdavall tampoc no és altre que esfèrula de fràgil cristall que oscil·lant es pon en bassa de quitrà? Dic que la densa nit als vidres de la finestra es veu solcada per irònics llampucs que la violen; ara, damunt els seus negres llençols sollats s’hi esbossen diverses cruels monçònegues, com ara dogmàtiques flors de tarongina, o arpegis delicadament sargits, o longevitats no gens higièniques, i llavors d’altres heteròclits luxosos atributs, paràsites dicotomies que s’eixamplen com banyes sens fre fins a l’ofec i l’ennuec si silent mai les vols despullar en la solaçada monotonia del teu cervell que irremissiblement es dissol a l’atzar fins als orígens del procés, on hi albiraves les histèriques harpies de qui els ulls, ultratjosament incandescents, llencen punxegudes flames que et fonen os a os l’entera espinada, i et duen el flasc organisme a córrer com cuc entre tenebres, bo i infructuosament tractant de fugir el flagell que t’encalça. Aquest flagell es noma pestilència, i per molt coratjós que et mostris, com serp qui descargolant-se contraataca, t’ateny nogensmenys, fins que amb sòrdida lassitud abjures de tota veu apòcrifa.

I espontàniament has d’endurar mut les cremades del somni, on les onades de foc entrecol·lideixen per a guanyar en embalum i trametre’t llavors llurs llengües infinitèsimes amunt per cada porus i cada vas sanguini com si són enigmàtics caragols minúsculs, molt adeptes a llepar’t i llavors obstinadament corcar’t la vana arquitectura interna. Se t’esvaeixen veloços els cedres rostats. Vertigen de reporter temptat pel merder o paleocarst que volcànic se l’engolirà. Idíl·lica dolina avall, murri i enyorós se’n recorda potser d’aquell bell jorn on s’havia ficat a ballar com un boget perquè enmig del cru hivern el termòmetre deia que fora havia finalment pujat part damunt zero, o del vespre on tibant la martingala que el cavall no li fotés el cap enrere i l’anorreés, com lluent escanyapolls estrany a tota misèria, feliç ans ambiciós es mesurà amb certs gladiadors casolans, entre obeliscs i ares, i al capdarrer el guardonaren amb una cinta groga de tercer. Era una cinta perfumada pels dits d’una de les vigoroses camperoles qui avesadament tricotaven esguardant l’espectacle. Ociosament, l’amazònica beutat es devia haver gratat no feia pas gaire l’espessa saba a l’òptim santuari del cony. Encara et reenvigoreixes si en el record en tornes a respirar la colta quinta essència.

Els reus ambtant, hom rubrica i corrobora llur culpabilitat; hom presentava es veu proves evidents, certament viciosament enteranyinades tanmateix, de tal faisó que els poc entesos tot plegat un instant en romanem paralitzats, amb un pam creixent de nas. Llavors tothom desenrovella genolls i desfila galantment. He eludit tot contacte amb l’eunuc reporter qui semblava desaparèixer com fi gep de lluna rere la carena, mes que, en un sobtat atac d’ira, ha pres d’ostatge una de les joliues precioses hidres qui se m’asseien al costat, i de qui, amusat, n’ensumava les flaires, com ell havia ensumada la flaire de la saba vaginal de la vigorosa camperola qui el guardonà feia ara un bon pilot d’anys amb la cinta groga del tercer premi en la contesa de, tot colcant la bèstia, enfilar la daurada anella ben alt penjada, i polèmic qüestiona tot el profusament tacat (contaminat) procés. Fal·laç sofista, amb artística duplicitat vol fer veure, a tothom qui encara en fa cap cas, garses per perdius. El que el va obreptici veu és un taüt que amb terrabastall se li abat. Els brutals uixers d’armes dels jutges sinistrament li venien per tots costats, com trenta-tres sinistres fronts atmosfèrics ensems (willy-willys o ferotges ciclons, llurs telons negres de fi del món), a convèncer-li l’encesa carn que a l’avinent taüt perfectament s’hi cap. He romàs a consolar l’hidra preciosa, de qui l’abdomen s’espelleix llavors com closca, i menut Tàntal en neix. Aviciat barrufet incestuós, el nou nat s’enllamineix amb els innombrables mugrons, d’on reïx a treure’n espurnes que esdevenen gèrmens de més pregona convicció.

Ausades, tots convençuts que s’ha feta doncs justícia, tornem a prendre les armes a la sortida i reinfectem el carrer; un carrer com més anem més erosionat, com per àcids endocrins incessantment ratat. Tant se val, la roda de les repercussions continua rodant. La població encantada pels fenòmens al cel que la condemnen a perllongada desesperació. Esglaiadors usurers a les corroïdes cantonades us proposen metàfores suïcides, per si sou massa covards per a la corruptora veritat.

Desarrelat, com si he perdut el ritme, ficte captaire, m’he aturat, l’elm calat fins a mig nas, alfarrassant les ramificacions de l’esbandida. Quin quest ara, Lleig Ardit, cavaller sol?

M’he respost que les meues potencialitats no es troben encara gens satisfetes; sursum corda que corda em roman, exult.

I què hi amaves doncs de més a més?

Saltironant, faig capmàs… Les robes de seda, llurs esgarrifadorets fru-frus, les plomes d’estruç, les cintes cerimonials semblants a anguiles lluents i relliscoses com aspre cel·luloide, anava a dir el marejós ritual sencer, la litúrgia torracollons i tot, amb devers la fi els febles flèbils càntics baixets de les egipcianes de rerefons, xarones elegies que hom podria trobar gairebé punyents, en esguard dels parents qui perdien, penjats pels botxins, per a qui la tasca fou prou efusiva. Te’n recordes? Meresqueren esparsos aplaudiments i tot.

~0~0~

Tweet

Qrim Qatalà 117

[Extrets de l’estada al món rutilant on manifest oblit i anamnesi groga se’m foten tips de mastegots (3)]

Puixconsirs de puixbatzac de ràgnaroq. Noemes per al després (Impressions pòstumes)

Vuit nou setze aventures

Quatre petites aventures abans d’arribar a la feina. De bon matí, anant a cagar, a l’hora d’haver enllestit i fent rajar l’aigua dins la tassa, tota la merda que se’n sobreïx, tota, la meua, vull dir, i la de la dona, qui hi havia anat abans, a cagar, vull dir, i es veu que havia cagat un estront d’aquells que caga sovint, fora mesura, ample com la cuixa d’una vedet de cabaret, i doncs l’havia embussada, la tassa. Recollint la merda doble, i la doble merda, he perduda l’hora d’esmorzar. Corrent com un boig, un pic a l’ascensor, un infant molt bretolet aguaitant no sé pas a quin pis, el controlava, l’ascensor, no dic pas per telecinesi, mes rai que amb qualque altre procés llunyà, de telecomandament, i m’he passades dues hores, fins que ell se n’ha ujat o qualcú de dalt o baix li ha ventat un clatellot o bastonada, dues… dues hores pujant i baixant dins aquell collons d’estreteta gàbia. Sortint al carrer, m’he esguardat al mirall del rebedor de baix, a l’atri de l’edifici que desemboca com dic al carrer, i me n’adonava que em creixien al cap bolets d’aquells primets, sotils i fràgils, dels qui creixen damunt la femta, vull dir, damunt les buines i d’altres caguerades, boletets merders, coprobis, tanatocenòtics, com ara els bolets de tinta, els dels fems, els pixacans verds, les bruixes de bec de llança, els pilòbols o canons fúngics, qualsque peus de rata bords, i he pensat que potser representaven, com qui diu fetes carn, les idees que van brollant a pleret d’ençà d’aquest trist femer de cervell que n’hec. Ja faré per pentinar’m millor demà, de moment havia massa pressa. Al metro, rebent la guaspa d’un botavant al baix ventre, o potser només la virolla d’un paraigua, he renegat en català, i una dona qui pretenia saber tots els idiomes del món, ha començat a contar-me’n de totes les colors; era una paia ja granada, de cara, tot i pintadota, força sabatera, mes un moment que s’ha ajupit a recollir un flascó que li queia, he vist que fotia unes cuixes molt fermes, de vedet de cabaret, i començava de trempar i tot, quan m’ha dit de tastar el que sobreeixia del flascó, una crema rosada o millor una nata de dues colors, cirera i rovell, on ficant la llengua he vist que mai no havia tastat, re més afrodisíac potser no, re més nectarí, això vull dir, ambrosíac. I la vedet, sobtadament rejovenida i per tant encara més bona i bonica que no em semblava al començament, la qual, damunt, enmig de la Philadelphia subterrània, enraonava aquell català tan enciclopèdic, m’ha explicat que en aquell flascó l’esplèndid ans exquisit nodriment hi era etern i infinit, no s’acabava mai, això sí, mentre no el buidessis del tot mai, car la feu o fargalada, el pòsit o marret al cul, era fet d’uns boletets qui es reproduïen sols mentre romanguessin pròpiament tancats i ben afetgegadets, atapeïts, i que per xo mateix, si mai obries el receptacle, que se sobreeixís, d’on n’he romàs amb un pam de nas, tot admirat. Mes era el meu moment de davallar del tren, i m’he acomiadat de la maga més content nogensmenys que no un gínjol amb la força afegida del meravellós nodriment tot just tastat.

Arribant a la feina, l’estona màgica s’ha fos, i la rutina mortífera ha recomençada. Re no m’ha tocat mai tant els collons com haver de treballar; ho trob pitjor que anodí, ja ho he dit, ho trob letal. Per xo, jurc a no fotre-hi gran cosa, a mastegar l’estona somiant truites i prou. M’assec rere la taula del despatx i em pos com qui diu a clapar amb els ulls ben badats. Simultàniament la penosa pitecantropa qui em mana, sovint ve amb una ploma d’estruç a fer’m pessigolles rere l’orella, potser per a veure si em desvetll o si m’empreny gaire, o si encara qualque jorn d’oblit li’n fotré cap cas – sexualment, vull dir. No hi ha perill.

Quatre aventures més sortint de la feina. Ja s’ha fet fosc i he entrat a la clínica-museu on un dels meus fills hi exposa una tela. És al barri dels fanals vermells. Les cases de barrets salpebradament barrejades a les solls. A la janella d’una soll m’he treta la meua molt breu cigala, gèlida com caramell, i m’hi ficava a pixar. Perquè els soll la soll qualsque ombres d’homenots molt monitoris, amb prou feines mig d’esquitllentes vistes, incompreses, se’m planyien, llençant-me vituperis vulnerants rai. Em disculpava profusament i han afluixat, l’agnició els ha obert els ulls que potser una soll no fóra tampoc el pitjor indret per a pixar-hi. Tots els gossos qui passen ho fan, i a la mateixa “meua” porteta. Encara amb les cames fluixes de la por d’haver potser hagut d’heure-me-les amb les ombres dels homenots dels ganivets i les pistoles, m’he ficat dins l’edifici. A la clínica-museu tot hi és jovent. De conya li dic al porter si és radioactiu, car el veig molt fosforescent, o potser fluorescent, sempre en la penombra sota tants de neons carmins i glaucs; familiarment, fent xanxa, avii a dir-li si no fóra cas que fos cap foraster, o xarnec, o invasor, o extraterrè, infiltrat, car la basarda que fot amb aquella fila seua tota bategant de lluors fantasmals, esborronadores. Se m’ha alçurat com si li pessigava el voraviu (del cony), cosa que en contrasemble prou hauria plagut que li fes a la pitecantropa, la qual gens joiosa que no li ho hagi mai fet — quin món de malcontents! L’anava a lleixar que xauxinés en el seu fel alterat, en la seua trista discòlia, quan se m’ha fotut davant, com monstre esfereïdor, el seu ull àgata, i l’altre, amb un esmaragde per monocle, ambdós traient terrorífiques guspires, i amb la ferramenta nua, i les baves rabiüdes i aviant grunys de fera folla rai. Li dic que si us plau em disculpi i em permeti de passar a fer la meua cosa, mes encara se m’enfelloneix pus. Treu fum pels oronells. Com si se’m volgués barallar, se m’abraona. Estic cagat, encara més cagat que no abans amb les ombres redubtables. I això tot i que és un pobre vell sense forces – tret que un porter és un porter, i tots els porters són purrialles tremebundes i poixeules. Ambtant, l’escaramussa em fa caure el barret, d’on que els bolets merders al cap se m’ericin, i tot seguit atraguin eixams d’amics i enemics de mon fill el pintor. Ep, catorze anys mon fill només, i ja pintor reconegut als més jussans llivells de la contracultura! Com voltors en carronya, el jovent a queixalades em consumeixen els descoberts bolets al·lucinògens, luminescents, que em troben per la clepsa, i això fins que me l’han jaquida ben rosegada, i amb qualque trep d’afegitó. Cercant el capell per a tornar’m a cofar, veus incorpòries crec que volen trametre’m oracles (portents de calamitat), mes s’escau, llas, que no n’hec els receptors per a copsar-les, i de fet al capdavall aquells potencials mals averanys només esdevenen uns quants més de sorolls afegits al batibull indesxifrable del xivarri de fons. Mes, calla, que llavors un ressagot encara ve a rostar’m el crani.

Què llepes, li dic, poc n’hi ha pus, sàpies!

Pare?

Era mon fill el pintor, amb no pas el pinzell a la mà i tot, ans el llambroix ben esmolat, car és un d’aquells qui “pinta” bo i estripant més o menys supèrfluament la tela. Amb el llambroix, gladiatori, escarafallós, se m’exclama que Què tens, què et creix a la clepsa? I, amb allò, no pas poc que m’esvera, com si s’ha tornat per embordonida metamorfosi la còpia o el doble d’aquell moribund epilèptic barber de mal record qui amb el raor rovellat cada matí d’hospital a can Boig es disposava a raure’ns. I li esdevinc autòmat ferri; no sé pas com altrament podia convèncer’l, persuadir’l, que, no essent pas de carn, poc podia heure cap greu malaltia, cap patologia esglaiadora d’atròfia cerebral, cap incessant flagell d’apoptòtica ràbia que m’afectés el cervell, d’on tota l’orgia excedent ans supervacània de cèl·lules mortes potser se’m transformava, a l’altre costat de l’os boixat, en boletets d’atropina i de mareig. Em truca a les galtes amb la guaspa del llambroix, i li resson a estàtua de metall. Cloc…! Cloc…! Branda el cap sospesant la qualitat de l’obra d’art, amb cara d’entès, i, bo i tocant l’ase, al capdarrer tomba cua, no crec pas doncs que gaire complagut, potser envejós del desconegut artista qui m’ha parit. Ara que totdéu em jaquia en pau, abans el xiquet belleu no tornés amb algú altre a inspeccionar l’estrany element, ho aprofitava per a fotre embaladament el camp. Amb aletes de dofí, nedava dins la boira.

Com peixet en aigüetes de cony, anava per les humides foscors del món com qui diu, de tan lleuger, imponderable, sense substància. I heus que d’esme els peus o les aletes m’han dut, passats els palols dels diplomàtics, al creek dels gitans. Aquest era el torrent eixut on els gipsies, els bandejats egipcians, habitaven. M’adrecí de dret a la barraqueta prop un dels rampeus del pont on hi havia viscuda la minyoneta amb qui la dona, prou anys fa, m’havia encoratjat que m’amistancés; era aleshores molt joveneta, sis set vuit anys; son pare la dona el representava a la presó, la vida d’aquell home depenia del fet que la dona el defensés com cal; i entre els pagaments que la dona extorquia del pobre gità atrapat era que la xicotella filla seua, la qual sempre anava vestideta amb el mateix vestidet vermell, molt bufoneta, esdevingués doncs la meua amistançada. Només calia que cada cop, tot anant-me’n en acabat de cardar-me-la, li jaquís un regalet d’aquells que a l’època aitampoc no valien ni un cèntim. Sabia que la dona volia que ho fes, que ho fes, de cardar’m la petita, per a “esbaldir’m les cabòries”, deia ella, mes en realitat per a emprar-ho, quan la cosa li calgués, d’arma contra qualsevol protesta que mai pogués després aixecar contra els seus costums (pus tost vicis) cada dia més ultradominants. Mai no me la cardí, la noieta. I els regalets que li portava no eren aitals. Li duia el menjar que trobava a les papereres de l’oficina, sovint entrepans amb prou feines encetats. I li duia també el que lucrava part de terra si mai la dona em feia assistir a qualque reunió de dones distingides i els queia, bevent rient i xerrant, qualque perla o arracada. Breument li aixecava la faldilleta primeta i vermella en arribar, i li estampava un petonet al molt venust mont de venus, tot glabre, mes d’encantadores sentors naturals xop; mai més avall, mai no li petonegí ni li toquí la pipeta, ni d’esquitllèbit, per exemple. Tot seguit li abaixava la faldilleta i aquella excitant brevetat era com qui diu la nostra cardada. Llavors em feia l’esvaït i em treia de les butxaques les begudes i els entrepans amb prou feina encetats. I ella i ses germanes i llur mare, tots ens atipàvem al festí. Avui, tornant-hi, no hi queia que tot això s’esdevenia fa prop de quaranta anys. Com la noieta, encara vestideta amb el mateix vestidet vermell, m’ha obertes les cortines, he vist que era una vella. La reconeixia nogensmenys immediatament. Mes no pas ella a mi. No te’n recordes quan t’aixecava la faldilleta…? M’ha omplert d’injúries. Alguns dels seus fills volien tallar’m el coll i tot. He corregut cap al fons del barranc, els fills empaitant-me i bordant com gossos ferotges. Sí, ves, prou és sabut: Les velles disbarats rai; solen fer’ls i dir’ls – jotfot, ben rimat, mot de rus, na ctarukhu büvàet prarukha. Ara, mentre era amagat, la pluja, per comptes d’emboniquir, empitjoria prou. Més tard, com s’han escolades les hores, he cregut que podia eixir de l’amagatall i tornar-me’n cap a cai. Pujant el vessant molt costerut, relliscava al fang; em costava un ou, pujar. En fer cap al mur que voreja la carretera ja no em romanien forces per a sobrar’l, i sort que passava llavors per la carretera mateixa un gang de lladres assassins qui m’han ajudat. Els he regraciat pregonament, i m’han dit (bons xicots qui són els gangs d’orgullosos lladres assassins generalment) que no patís, que la solidaritat entre els qui som trepitjats per les forces malignes, ja se sap, natural. Ara vora la carretera, sota el plugim fred, què no hauria donat per heure, en lloc de les meues, tan escarransidotes, les cuixes que han les vedets de cabaret…! Mostrant-les, tost hi trobava qui em menés, això rai. Mes hom es fa fotre, i endavant. M’abric amb una de les disfresses de lladre assassí que els de l’esplèndid gang m’han ofert de franc perquè no aplegués cap calipàndria.

Nocturn i amb coturns m’encofurn a l’oasi on són les urnes del camp d’olles. Masters of deception, mestres de la decepció, ço és, de l’enganyifa, els gitans, els lladres assassins, la dona… i el tit, el tit qui no hi és tot, l’obscè ninotet, l’hipòcrita, el del repapieig constant, i a qui li neixen, sobre, verinosos bolets al cap. I mestres de la decepció per excel·lència, encara, les cendres dels morts. Esternut! Amb les banyes enfarinades, hi feia el bou, de qui el jou li penja, mes no pas cap ou; el seu sou, ni cal dir, directament al compte de la patrona, de la mestressa, de l’autoritat en cap, la més autoritària ni preeminent ni lúgubre de tots els superiors que em co-manen ni comanden, i a qui m’encoman, santet!

Fins que l’autobús no ha arribat, i sos fars a l’encop l’horitzó i mon magí al capdavall esboiren.

La dona ja era al llit, llegint una altra d’aquelles novel·les d’horror que tant l’il·lusionen i que tantes de bones idees no li donen.

Em delia per fer-la sabedora de les vuit aventures d’avui, les quatre del matí, les quatre del vespre… especialment l’elixir d’immortalitat de la misteriosa sortillera al metro (“La de les cuixes trempaires d’allò pus”, remugaré que no em senti ni el queixal corcat…) O el cas dels bolets estupends o (si sabés com funciona això, ho sabria, però no ho sé…) diguem-ne els pòlips cerebrals qui brollen extracranialment, i prou es veu que són plens d’al·lucinògenes bondats… O les retroballes amb la llunyana gitaneta, de qui el pare ara remembr que prou fou executat a la presó… fotia ara doncs què…? pel cap baix trenta-tants anys… O el porter qui em volia escorxar… O el pintoret carallot de fill qui hem…

Noia, he tingudes avui vuit aventures que…

Jo una, ha interromput, imperial.

Una? Amb qui, amb qui? i veus que jo ho jaquia tombar tot, ipsofacte, embavellat, meravellat. Pler d’aürs d’esperitat epinici o potent peà em naixien a l’esperit; no sabia com posar’m per a escoltar-la.

És la dona una donota vulgar, negrosa, extremadament lletja, nana i grassa, mes cardar, carda (amb els seus, es veu, pel que en sé, pels retrunys i diendes que m’atenyen!), carda, dic, amb bestial efusió: un miracle que mai no me n’he ujat, de tornar a veure representat a les pantalles panoràmiques del meu magí. I’m just a person of great complaisance, whose lady is the conqueror, de qui m’embaladeix sentir’n les probes proves prosaiques i d’altres unimprovable proeses.

L’he tancat a la meua oficina i l’he hagut pel cap baix sis hores presoner. Un intern dels més joves i ferms; poderós instrument el seu, ha descarregat vuit vegades; profusament afusellada de lleterada, tres vegades al cul, tres a la boca, dues al cony.

Només?

Només?

Només dues al cony?

Prou saps les preferències del jovent qui puja; m’ho retrauries com si fos culpa meua!

Mai del món, déu me’n guard! Perdó…! Perdó! Perdedor! Penitent!

Mes ara que m’ha vist tot encaterinat, callava en sec. Per què? Car s’ha ensumat que potser (molt remotament) l’hauria contradita, i amb un dit… Nafrada ella pel poc grau (segons el seu parer aparent), pel poc grau d’estupefacció de part del seu petit tímid estiomenat apèndix, el seu enrunat condemnat annex, davant aitals provocadores proeses com les que lliurement i molt generosa em presentava… Amb un dit tot dret ans tirànic… Segurament no trobant prou o gens satisfactòries les fluctuacions de la meua lluna, trobant-me al contrari doncs més llunàtic, bisbètic, maniàtic, del que no li fa gràcia o m’és permès, i sobretot avui pel que fa a les degudes apreciacions que pertocarien a la vivaç narració dels seus recents reeiximents eròtics, no havent doncs el tit sotmès sabut accentuar amb prou ahs i ohs els indrets narratius més brutals on es desenvolupaven les recurrents escorregudes, com d’altres vegades, més viu, perspicaç, prou havia sabut fer-ho, bo i acariciant-li alhora lanúgens mentre m’ho reconta, i vantant-li, sense interrompre-la, que Ui, com de bé li tallava l’aixa sexual, i que Qui pogués com ella… i com el xicot tan enèrgic, vigorós… i doncs que Prou poden la parella fantàstica… Amb un dit m’ha dit (i parlava el despit) Castigat!… Amb un dit… Amb un dit ert, íctic, rigorós… Un dit de justícia inapel·lable m’assenyalava cap a la cuina o cap a la sala de banys, o belleu el carrer mateix, on a un raconet arraulit tranuitar avui em caldria. Dit de desencant, no pas plaent ni llagoter. “Car lo seu ofici no és dir plasenteries ne llagots, sinó desenganar”, ens superior, oracular, de qui depenc com niellada marioneta ranca.

I què faig ara? Doncs re, escrivint les vuit nou setze aventures d’avui, per a entretindre’m i ensems espantar el fred.

~0~0~

—Als salons molt luxosos dels escollits, tota dona ràpida, esvelta, llambresca, magnífica, exquisida, elegant, amb sabates o botes espectaculars, tard o d’hora em revelava en privat i rient amargament el defecte indesencastable que els cal sempre amagar per a semblar el que són: deesses transitòries d’un món parençós i baladrer, mes efímer com bòlid encès.
—Totes les dones m’ensenyen llurs peus esguerrats, i aquella era la confessió — llurs tendències pecaminoses, llurs vicis inherents, es mostraven de cascuna al peu contrafet, qui les menava irremissiblement al pou de perdició.
—Els els besava, contrit, constret.

~0~0~

Il buio dietro di me, o collons que em sembla que per l’ànima m’hi ha passat amb la seua campiona goma d’esborrar el gran Stalin

A eliminar-m’hi metòdicament en acabat que he esdevingut un altre no ningú.
Car m’hi puc cercar, mes enlloc gens trobar-m’hi no pas. On sóc, on sóc, heroi georgià?
En Paperina hi fa l’estruç per comptes de jugar al rugbi, mes jo hauria d’ésser-li davant tractant de barrar-li el pas.
I la vareta de saurí es belluga sola? On m’hi veus, havent tot cofoi trobat (ben de xiripa) la font?
Hi ha l’Eleonora i hi ha la Corinne, mes jo, qui sóc qui devia ésser’ls al mig?
Un home i un altre home, i un altre, i una dona, qui fou la meua, tret que com ho demostr?
Una dona voltada d’homes rient i jo no hi sóc, ni desfigurat i portant-hi romes banyes.
Per sconfiggere la noia, un incontro col fantasma. Me’n record tanmateix que per a la instantània prou m’havia tolt lo llençol. I que hi feia ganyotes.
Oggetto di un amore inespresso, nel cuore della notte, llençava bengales, tret que ara només hi apareix l’esclat enlluernador, sense cap protagonista.
Giace il corpo nudo di una giovane, i festejant amb una cervesa cascú a la mà, en Mørck i en Frølich, i la tercera birra, enjòlit, qui la sosté? Una buidor, una mancança.
No hi sóc, no hi sóc; no hi sóc mai, ni per casualitat.
La Rosetta m’infonia coratge perquè acabés arribant el primer, però prop la línia de la meta, arribant, ningú. I dalt de tot al podi, ningú.
Les rels de tanta de violència qui les escatirà? Amb paorosa cadència matemàtica, l’atleta d’arreu i de pertot desapareix.
Amb l’Agota desembarcàvem a Bikini, ambdós sognando di immergersi nella natura, mes veig que no hi arribí mai, que només hi arribava ella, sola, romasa per sempre pus vídua.
Amb l’Etsuko i la Roberta, immersos en le grandi interrogazioni sulla morte, ens abandonàvem a la química.
Amb la Dorothy, una ragazza che non teme sfide, ensinistràrem papagalls. Els papagalls hi són, però jo? Quina garneua química m’hi esfumava?
Amb l’Ellis, le combinazioni hanno dell’impensabile; tantes d’oscil·lacions, tot hi és tan borrós; fins ella tendeix a la desapareixença.
Inaferrable vastedat del meu passat totalment fos, un desert infinit sense cap amenitat.
Amb la Carolina Matilde i la Gina (ambdues de pèssima reputació), la serenitat de la senilitat, jugàvem a cartes. Hi veig la taula, els naips, els gots… Mes m’hi veig? No pas!
Sulle acque del mare, una taca de sang, ampla, amplíssima, aviat haurà cobert cada oceà.
Amb la Ilaria, la resposta és No, no reapareixeràs.
De qui t’enyores? De què? Carallot!
La spaventosa verità, qualche vecchia fotografia, on pensaves ésser-hi, mes mai no hi fores, enlloc.
Les incisions al portaclaus portaven les teues inicials. I ara? Re no hi ha oscat.
Amb la Masumeh, em feia durament punir amb boges gelosies; s’escaigué que en Fix, un amant seu, l’occia.
Basta una notte perché la mia vita vada a rotoli.
In quelle ore febbrili tutto va storto, i d’afegitó me’n declarava culpable, ço que significa infatti agire nella zona umbratile.
Solo di fronte a un granny killer che sembra avere capito tutto di me, esgarrapava aterrit la paret de l’ergàstul.
El món no ha cap sentit, tret del fet natural que només els calgui patir als innocents.
Ah dopamines i altres mels de les dolçament doloroses endorfines! Massa poc! Redéu, m’ho refeu!
Què hi diuen ara les osques, les incisions?
L’aritmètica, l’àlgebra, la trigonometria i la lògica s’hi descriuen meravellosament. Tot i que no crec que m’hi trobi tampoc, les estudiaré fins que no em cridin per al cadafal on retre’m a l’altre no re.
Cadenams d’escorxador. Txtò vü víditi, tavàritx?
Nitxevò.
Grinyols de janelles de cledes on entrem com ramats tots els companys de guerra, morts i vius.
Anònim tothom, no m’hi reconeixeré pas. No m’hi reconeixia ni que hi fos.
Gdiè ià?
Nikudà. Nikagdà. Niktò.

~0~0~

Grans qualitats histriòniques les meves, com tothom pot inferir esguardant-me actuar; puc per exemple depènyer’m de gatet vermell, ablamat, candent, molt emotiu, afectuós, i saltar als braços del més ronyós sense més greus conseqüències que el ronyós perdi, amb la cartera i qualsque pèls de la barba, una miqueta els estreps; puc depènyer’m de grossa mosca negra, me’n puc depènyer, bonior inclosa, en eixam i tot — miliards de grosses mosques negres atretes si s’escau per cap gros peix qui es migpodreix, i el públic sencer llavors sovint els crits de por, de fàstic, de neguit, de què, i els xiscles i els aücs d’emprenyament, d’odi, d’angúnia, de rebuig; a ningú no jaqueix mai gens insensible, la meva totjorn memorable immarcescible actuació; puc fer d’actor en qualsevol molt tràgica tragèdia que tanmateix tomb per cabal, amb ajut de ningú altre, en cap irresistible comèdia; o inversament, màgica… màgicament, puc tombar en tragèdia de perir-hi d’angoixa tota comèdia de pixar-s’hi al seient; puc anar ambtant cometent tot crim antisocial — Com és, que la comesa d’aital escomesa no heu mai omesa? fa, despesa, malapresa, gens entesa, galta-encesa, l’ofesa promesa, empesa, malmesa, fort lluny emesa, de cul estesa, a la merda tramesa, perduda la contesa, desatesa, pretesa pagesa feroesa, a tesa fesa… amb jo, geni de les taules, prou rient de l’endemesa — puc doncs haver comès el crim més psicòtic, vull dir, sociopàtic, davant tothom, i eixir-me’n manumès, il·lès, palès, com si res, somrient en patuès, car hom (tot embadalit testimoni) prou construeix al seu sensori la faula que em veig constret per l’histrionisme màgic del talent insobrable, que els fats de la genialitat no em col·laven, col·latari doncs de l’impuls ultracreador que els déus de l’escenari reserven exclusivament a l’únic escollit, i, si doncs no pas tot això, que potser l’atzagaiada s’esqueia per teatral accident; car al capdavall sóc sempre l’innocent: heus el paper on més que no en cap altre excel·leixc!

Un dels amants de la meva dona, un ferotge pistoler d’un gang de criminals molt cafres, m’havia un cop regalada i tot una pistola. Què en faré, pobrissonet de manguis? que li dic. Se’n riuen tots. Davant el mirall, creu-te aitan bemparit com naltres, em responen. De tota manera, te la regalem sense bales.

Me la trec dalt l’escenari. Disparava damunt la multitud. S’esqueia que sí que en duia, de bales. Què hi farem? musclejava. I els de més m’aplaudien, amb ulls mullats; els de menys remugaven, ensagnats o havent perdut algun element de la família, mes al cap i a la fi oi que ho feia assistit, empès àdhuc, per l’estre de les taules? Guaiteu-li, quan no actua, quina careta d’innocent!

Guardons no sé on ficar’ls, els faldars en vessen, les vitrines, les lleixes, els armaris… A cada festival, he de plorar rebent-los. Ah que feixuc, traginar damunt tanta de benedicció divina!

(…)

En Quirze, tornant de veure Travessa Deserts, l’obra cabdal del teatre universal, diu que durant la genial escena del tsunami, que tothom cada vegada espera amb candeletes, car el públic representa que una onada els cau damunt, i es tracta d’un tendal tot blau que és doncs l’aigua, i hi ha un forat per cada cap d’aquell qui és assegut damunt cada seient, d’on que només en suri de tothom el cap, i llavors, sota l’aigua, s’hi esdevenen tota mena de crims descominals, les dones fetes mènades engrapant-te la collonada, o pelant-te-la a tot estrop, i els lladres rai, regirant-te les butxaques, i els assassins acorant-te amb fi coltell, i doncs es veu que avui en Quirze hi tenia a la dreta una harpia i a l’esquerra una histèrica. Ambdues se li llencen sota l’espès llençol blau a violar’l. Mes què s’hi troben? No pas la seua cigaleta mínima ni els seus collonets que han pres l’ascensor ivaçós cap a la seua gola, la qual sobresurt del cresp de l’oceà nerviós, i és doncs a resguard de tota agressió. S’hi troben cascuna doncs les arpes de l’altra. Com dues feres furioses les dues mans entren en batalla. Sent en Quirze regalims melosos que li davallen pel trep dels pantalons damunt la carranxa i les cuixes. Prest l’escena del tsunami finirà. Cal afanyar’s tothom. Ara! S’aixeca l’onada al teatre, i hom entre el públic estossega educadament. Els homes s’apaguen les braguetes, les dones s’hi fiquen bé, les llordes calcetes desades a les bosses o llençades sota el seient. Els lladres s’esmunyen com serpetes cap a l’eixida de remei. Els morts són arrossegats secretament i subtil pels bidells. Hom a escena ha passat a la següent brillant acció de la magnífica obra de l’immens Carles Reig. En Quirze, què? S’ha ben closa la bragueta, com tothom prou instruït, mes troba que quelcom s’hi belluga, com s’hi fos una cuca grossa, remenosa, esgarrinxosa, mossegaire gossa. S’excusa i se’n va. Ha vist la immortal peça ja vuitanta-cinc cops, així que no pas que tingui por de perdre’s res que no hagi ja vist manta vegada. El que no havia vist mai, quan s’ha descordat en la semifoscor del passadís que duu de la porta d’emergència al carrer, són les dues mans de les dues erotòmanes que encara se li barallen ferotgement per heure-li les desaparegudes bajoques o si més no el bri de vit que pobrissó no té. Per a demostrar’m la veritat de les seues paraules, que de tota faisó anc no dubtava, m’ensenya els anells que ha furtat a les dues bel·licoses mans. Anells de preu molt apujat, ficava-hi messions, car lluents i luxosos rai, de safirs, robins, diamants i platins. Pel que fa a les mans, diu, al pont discretament se’n desempallegava prou; encara deuen molt emprenyadament nedar Tàmesi avall, cap a l’oceà, a escanyar-hi pel cap baix taurons.

(…)

Roselles al verd madur
aloses al cel rosaci
vinc amb posat bonifaci
a donar-t’ho tot a tu.

~0~0~

Al llarg de ma minyonesa, per tota mena de com qui diu granats planetes de cigaleta dreta i clatellot distret tothora orbitat, un soleret, fou, mon culeret.

I tant. Mercès a mon perfecte culeret prou fui la joguina vel·leïtosa de tots mos mestres i superiors.

Als deu onze i dotze anyets, el tres primes anys de batxillerat, cada juny i cada setembre, car mai no aprovàvem al juny, el mestre qui ens (l’) ensenyava, essent mal vist pels buròcrates de l’institut de Lleida, on tots els qui hi eren eren nazis, ell, a causa de veure’s represaliat pel règim franquista pel fet d’haver feta la guerra al cantó de la llibertat, tement segons ell que, només per a fotre-li la guitza, a naltres ens suspenguessin, anàvem plegadets, el mestre (tot pagat i tot pagat, si veieu què vull dir), i els quatre o cinc deixebles els pares dels quals es podien permetre la despesa, anàvem, dic, els quatre cinc o sis, en tren, a examinar’ns a Barcelona. Ens hi passàvem una setmana excel·lent, cada dia dormint a l’hotel, carrer de la Boqueria, i sopant al restaurant, carrer d’en Xuclà! I veient els tramvies i les espaterrants distraccions de la festejadissa Rambla als beneïts anys cinquanta, oh i els negres del port, i les moneies als terrats dels magatzems, i les pudents bèsties del zoo; ah meravella, encara millor, els escamots nocturns d’extremadotes meuques de prop l’hotel, i, què us diré, etc etc i etc.

L’únic dolent era l’esmorzar. Mercès a mon culeret, ja ho he dit, era el preferidet del mestre, com en acabat ho havia de continuar essent de tots els altres – mentre em durés la jovenesa, cavà? – i dels capellans i militars qui sempre m’han manat, rebent de gairebé tots favors especials que ara no detallaré, perquè volia parlar dels esmorzars. Quan ens llevàvem i havíem de córrer a un institut de Barcelona o altre — car s’esqueia, per causes de programa programat, que cada assignatura l’haguéssim de passar a un institut diferent (de vegades s’esqueia que a dos indrets separats a cantó i cantó d’enrevessada ciutat simultaniegessin les activitats, d’on que assignatura sempre ens asseguréssim de mancar’n una o altra, penjada per al viatge proper) — abans ens aturàvem a una lleteria i hi havíem d’endrapar un bol de cafè amb llet i una ensaïmada.

Cada matí la basca! Quina tortura amb la llet i l’ensaïmada; en acabat els havia d’odiar durant anys i panys i tot, fins que… Fins que me’n vaig adonar que no eren ni l’ensaïmada ni el cafè ni la llet, ans les lleterades, mel·liflus suquets, que del mestre em romanien encara a la boca, les causes de la meua terrible basca; car, jotflic, és clar, o qui us crèieu que era sempre l’escollit del gran favor de dormir amb el mestre…?

Doncs exacte, vós, clavat.

(…)

A maristes ens feien cantar els versos d’en Verdaguer

lloances sien dades
als santíssims capellans
de petits ens escapollen
i així cap noi bon catòlic
de fimosi no pateix.

(…)

tot s’hi tanca

ull del cul clos
ningú mai més no en parla
tancada perla
en ostra inviolable
feta entre sílexs fòssil.

(…)

El son et diu què rau davall la màsquera

Com un mussol de fluixa manoquella
vaig remenant el cul pels barris bruts
alliberant de cops la pell qui pella
d’altres cosint-me els llavis amb embuts.

I a l’ardit dic si em cull la pimpinella
el pus sortós serà de tots mos druts
al cel hi és i li xiula l’orella
de l’ivaçós que va entre astres muts.

Haurem finit i en veurem el carnatge
i riurem fi i fins a la fi de l’any
recordarem la nit de foll afany.

On el meu trau negre és l’únic paisatge
i l’univers s’hi fon clos rere el pany
inviolable etern del nostre guany.

(…)

Sóc el ninot qui sense empentes enlloc no farà cap.
Sóc el titella qui sense instruccions periclita.
Sóc pallasset al racó si ningú prou corda m’ha dat.
Sóc qui ulls badats al cel mut rau mort i re no el ressuscita.

(…)

Sóc qui sempre fot el camp quan la competició fa cap.
Puden i contra els qui puden qui pot?

Em dic: Amaga’t el moixó quan falcons i astors t’entrevénen l’espai.

(El moixó t’engabia, mes la gàbia t’és l’estructura on t’estintoles.
Sense moixó ni gàbia, en farinetes et dissols.)

(…)

Sóc molt poner

Sóc molt poner
fins m’espanta un full de paper

Sóc molt molt poner
no fos cas que el full de paper em condemnés al mal paper

Sóc molt molt molt poner
el paper del soldat del jutjat de l’esbrinat el torturat el presoner

Sóc molt poner
Sóc molt poner
Sóc molt poner

Em fa por el gos
l’uniformat el lleig l’animalot la mort

Em fa por el llamp
el vent el roc el glaç el cor el cap

Em fa por el soroll
el mareig la gent els sismes i esglais

Em fan por els boigs
els esbirros els viatges les màquines
les dones la merda els microbis i mosquits

Em fa por l’infinit
l’eternitat el cosmos la mort

Sóc molt poner
la mort

Sóc molt poner
tants de perills
no sé què fer

No sé què fer.

(…)

Ningú mai no n’ha entès el malentès

Sóc un homenet qui-sap-lo rítmic. Tothom qui em coneix ho coneix: l’obsessió amb l’accent; cada frase un vers.

Part de dins, la vida netament compartimentada (com-part-i-mentalitzada) en poemes-instant… o una mica més llarguets poemes-moment… poemes-estones… poemes-sessions… poemes-episodis… Tots, tots, és clar, sempre susceptibles d’esmena… segons escaients avant- i puixconsirs. Fore- and afterthoughts. Perquè el producte sigui al capdavall una vida ritmada, equilibrada, sense sotracs. Com si sóc un ruquet amb a cantó i cantó d’espinada els arguenells de pes sempre exactament mesurat, ni excessiu ni naquis, bessacs equiponderants, anant amb passets rítmics, ruquet equí… amunt i avall, xano-xano, totjorn equí.. equí… equilibrat, equipol·lent, equivalent, pròpiament escandit… escandit. Passa a passa, mormol a mormol, accent a accent, inflexió, cesura, cadència, eufonia… Sil·làbic arribant tanmateix a tot arreu victoriós… heroic… èpic… Èpiques anacreòntiques pindàriques arcàdiques ditiràmbiques gambades que em duen al clímax benaurat de la satisfacció. Acusmàtic cervell imbuït de còsmica harmonia, combregant amb l’univers com si és hostieta de rares propietats al·lucinògenes, i de qui l’alta energia m’ha dissolt devers enjondre, qui sap on, a can Nyoca, a Citera, a Sibaris, a Xauxa… fins que ruquet qui cau del ruc, sant tornem-hi, m’esdevens ara pírric, sàfic, simbòlic; epitàfic, elegíac, mèlic; líric, mimètic, oblic… paròdic, epitalàmic, onomatopeic; hipercatalèctic àdhuc… carranquejant de retaló, trepitjant-te el peüc del davant, amunt amunt… mes sempre, això sí, si us plau, sempre amb el saltiró d’eixauc i tot pres en melòdica poètica consideració. Car et vull totjorn campió.

Quan era jovenet, un passerell qui fins ara només havia viatjat en tren, vagó de tercera, s’escau que un dia nefast vaig prendre, amb visat i tot, un avió per a anar a Amèrica. Il·lusionat hi anava a esdevenir-hi un molt il·lustre i magníficament remunerat guionista a Hollywood. El mal és que dalt aquella andròmina diabòlica que enjòlit sotsobrava com si anés gloriosament beguda, naturalment tot d’una em trobava, pobrissó, tan esveradet que, sense saber què fer, ni on ni com posar’m, per a esbaldir els foscs, massa sacsats i tèrbols, pensaments o bromeres, jo que també d’esme agafava i mig llegia tot el que trobava al butxacot penjat al darrere del seient del davant. Hi llegia com t’has de “salvar” quan aquell desastre de trastot vell, aquell derelicte fotent l’asclada baldufa pels núvols, aquella fumosa infame carraca esgarriada als laberints del cel on les lleis de la pesantor van totes a la biorxa, tot d’una t’etziba una petarrada encara més ominosa ni sospitosa i esfereïdora i, crac crac crac, crac! crac! crac…! Nyec, que tot de sobte esdevé inservible, de cap a esmorrar’s sense remei, i llavors, pobre de tu, com doncs t’hi has de posar – hà! – abans de la monumental trompada, i què t’hi has d’embolicar per si de cas – toca ferro! – tot plegat s’estavella a l’oceà – car si s’estavellava a terra, fes-te fotre, pobre sòmines, aquest cop ja no gosem ni a enganyar’t, bon profit l’oli, saps? Au, i tot allò que encara m’acollonia més, i marejat i tremolós que ja no estic, amb els daltabaixos i els vaivens, vaig agafar una revista d’aquelles de franc on tot hi és pràcticament sòpita propaganda per a enjòdols i d’altres fleumes, i s’escau que hi havia d’afegitó a un raconet un article sobre l’actriu n’Una Muna, força lletjota, esgarrifosa, tret que tothom… cascú el seu ideal, per guerxat que sigui – car cert que n’hi ha als quals els plauen les anatòmiques raritats, diguem-ne. Tant se val, a l’article no sé què li demanaven, mes quelcom en treies de segur, que la paia carrinclonades rai, bestieses a betzef, irrisòria sentimentaloide tràgica, la vida un agònic patiment. Allò no m’animava gens; bleda més carallot, només em mancava ella, amb les seues sinistres manies de tocat del bolet alhora poruc i cruel.

Al mateix temps dues llondres enzes dones, suades i grasses, i curulles de sengles eixams de mocosa merdosa canalla, davant meu s’han aixecades, i entre els plors i els renecs de llur repel·lent prole, enraonaven, o pus tost discutien a crits, precisament, dels defectes i mancances o les vàlues i atots de la n’Una Muna, i vaig començar a vomitar fel en un bossa que duia un ferret a dalt per a tancar-la i anava plastificada part de dins, i volia morir’m, volia que el tren, vull dir, que l’avió, caigués d’una puta vegada, i ambtant el cap se me n’anà, i una idea fixa se m’instal·lava al costat del desig cada cop més ferotge de mort, i la idea fixa nova qui m’anava zigzagant per la via del costat de la idea de mort, era la de la n’Una Muna… i com tothom semblava haver’s conjurat per a parlar-me’n…

—Tothom m’anomena n’Una Muna… tothom m’anomena n’Una Muna… tothòm-m’anomèna-n’Úna-múna… tothòmmanomènanúnamúna… tothòmmanomènanúnamúna… tothom tothom thothom… tothom m’anomena n’Una Muna… tothòmmanomènanúnamúna… Tut..! Tut…! tothòmmanomènanúnamúna… tothòmmanomènanúnamúna… tothòmmanomènanúnamúna… Tut…! Tut…!

No sé pas per què amb el cap acotxat, entre el genolls, vomitant fel, i volent-me morir, i amb la n’Una Muna dels collons rosegant-me el que em romania de cervell (ben poc!), i sobretot el ritme… el ritme del tren damunt les vies… em pensava doncs que hi era, que hi tornava a ésser, al tren, i me’n recordava com d’una tremolenca lluminària remota… me’n recordava que als trens hi havia una corda prop el sostre que podies estrebar si hi havia una emergència per tal de fer’l aturar, no fos cas que algú fos a mig caure o hagués tot just caigut… o un boig comencés d’acoltellar la gent… o què sé jo quina agressió tingués lloc… i com sentia que em moria… i que allò devia comptar com a emergència al capdavall, d’una revolada, em vaig aixecar, i vaig voler estrebar la corda de l’alarma… i no la trobava enlloc… i em pensava doncs que m’havia tornat cec… o que m’havia ferit… que perdia tot senderi… i em vaig fotre a cridar… Mama! Mama…! I de sobte algú, un matalot bestial, va vindre’m a tot estrop part de costat… m’envesteix com rinoceront, la banya al ventre, i alhora encara m’entaferra el gran mastegot… M’ha tombat en sec… tot plegat desmanegat dec raure entre desferres…

Em sembla que se’m pensava el fètid robust bòfia disfressat que era un terrorista, o segrestador, o què ho sé jo… que hi volia fer un forat a l’avió… o cagar’m en déu o en el règim…

Em despertaren a l’aeroport… Una cambrota rònega… Potser m’havien mort i era a un altre món… En tot cas no en copsava del tot l’idioma encara, i atabalat, i amb l’accent pagerol dels goril·les de l’aeroport… malament rai… Ara els volia explicar que m’havia pensat ésser al tren… i que… el pànic… el pànic… els versos anàrquics… la desesperació pel desajust… i la cacofonia… la cacofonia…

No me’n fotien cap cas – cert, d’aqueix cas, ningú mai no n’ha entès el malentès.

Vaig acabar a la presó… on vaig continuar rebent tacons… Em baten amb les batutes i bastonets de llurs braços i, al bec de dalt, les rodonors d’ornades i orlades mans closes, i els pinyacs… els pinyacs em ressonen celestials com si sóc tot plegat tibadeta pell de timbal. Em baten rítmics… rítmics, crec, efusivament pianístics, orquestra maniàtica, sensacional.

M’estim molt més això que no pas la clangor de les trompetes d’infern que clangeixen insistents amb esquírria i despit, i sense cap cadència ni escaient escaiença dalt aquelles gàbies de ferro que els malcarats grops aeris fan grinyolar amb garranyics d’esgarrifaó.

Cada vegada que, quan no hi ha més remei, el ruquet ratadet qui sóc, fúnebrement tocat pel fat advers, puja a un avió, començ neguitosament de llençar’m orb a qualque temerari balloteig, sense ritme ni diapasó, barroer rai, etzibant petites guitzes i bitzacs, com si qualque bare invisible enemic no m’ha embotit recte amunt una maleïda barreja picant, i més que no pas ruquet educadet i pausat, sóc esquerp moneiot sense cap gràcia, i de qui els rigodons i rigolets, de cap rim ni raó emparats, s’han tornades, entre taüts on rauen, de pàmfils passatgers, xerraires cadàvers i no gens hàbils esquelets… s’han tornades dements danses macabres que per comptes d’exorcitzar, esventar, maleficis, n’atrauen, en criden a cacofònics esgarips… tot i escarritxos, grinyols, garranyics, xerrics i ric-racs infernals tractant alhora infructuosament d’obviar.

I llavors, és clar, abans la narcòtica química no actuï, encara immergit en la densa temença, el que no faré mai és llegir-hi criminals revistetes de dona. Ja per sempre més he odiades aquelles fadíssimes faves qui hi surten, suposadament actrius, mes l’únic que són, la veritat, ja us ho diré, com als temps clàssics que tothom enyorem, és meuques d’un cert preu, i prou.

—Ah, serviu-me, senyoreta, si us plau, un tallet de la coca de ruibarbre que ompliré d’escopolamines. I el volcà esbojarrat esdevindrà niu casolà, melòdic, harmònic… Aquesta vegada, viatge de debò com cal; somiant truites fins la terminal, on tota l’arítmia brutal s’haurà doncs terminada, i de bell nou ferms damunt terra ferma, fermament sabrem fermar i afermar cada línia, de qui l’escansió s’escau… s’escau perfectament… – oi? oi? – perfectament… perfectament s’escau.

~0~0~

Tweet

[Extrets de l’estada al món rutilant on se’m barallen manifest oblit i anamnesi groga (2]

Fulls fulls fulls, breument dansaires si per la vora els pas

Extrets de l’estada a Beta Terpsiqhor, per cabal en aquest planeta oblidat, amb paisatges com no en veus sinó en somnis — i, ja fascinadament uranoscòpic, amb ça sus doncs l’espectacle incessant d’efemèrides inversemblans. Zenits constants de grocs esclatants; cels ausades de molt estranys no pas gens copiables colors.

N’Urà (diríem), quins blaus ni verds no ens presentes al cul il·limitat — i llavors, degudament capat, quins sagnants vermells!

Aquests extrets qui els llegeixi o desxifri que sàpigui que (com adés el llegendari manuscrit polonès que hom trobà a la miraculosament incòlume banyera), no en vénen tampoc pas prou, de lluny i remot!

Què altre hi faré, a part de conrear el meu hortet i menjar-hi les mels que els antifònics saltamartins amb bella aptitud no em produeixen — i abraçar-hi de trast en trast (tot cardant coixins) les totjorn immòbils encantades deesses qui duen, avergonyidetes de llur luxúria, màsqueres d’ocell només existents al meu magí excitat — què altre fer-hi, dic, que anar trobant-hi els paperets d’on aquest planeta sense vents sembla curullar-ne i assajar de reconstituir, amb tot això i el temps lentíssim, la vida que amb la pèrdua de la memòria totalment se m’esborrava?

Un primer cop que vaig perdre la memòria només havia tres anys. Corria com un esperitat i de sobte el cantó duríssim d’una porta sortia a asclar-me el crani, justament al lòbul dret. L’esquerda i l’esvoranc mig em lobotomitzen. Una mica més tard, cap als cinc sis set, caic per les escales i l’altre lòbul per sempre més em roman tocat en col·lidir al cantó metal·litzat de la bàscula que per a pesar fusta i sacs hi teníem vora la porta. A disset anys, fou llavors a can Pigem que me l’aboliren (la memòria, iep) a cops d’electroxocs, i sobretot de comes insulínics…

Mes ara havia fet els seixanta-set anys i perdre la memòria a aquesta edat, l’anamnesi no és pas tan fàcil; no n’és gens, i si no fos pels paperets, malament rai, cap esperança.

Sort que en tinc doncs, dels atzarosos paperets, arreu espargits. I dels diàlegs monologats amb els personatges trobats als paperets, i amb les altres figures i figurances que el plectre elèctric del meu sensori no sap rembre per cabal ençà dels reialmes incorporis que zelosament s’hi celen, a despit de tot atac.

~0~0~

Certs esquinços de fulls

Esborradissa viu-viu d’escarransida ànima.

La meua minúscula ànima qui tant amava i acomboiava, m’acompanyava pel camp, duta força a lloure al capdavall d’un coble mitjanament llarg; era una animeta moderadament aventurera; sovint estrebava dolçament el seu bec de coble com si volgués mig autonomitzar-se, sobretot prop les cantaires séquies, i se m’esmunyia llavors enjogassadament a córrer a l’altre costat del tranquil corrent, on el cor em saltava de basarda i de neguit en veure com de sobte l’hostilitzaven les ànimes enormes de l’enemic; llurs dentegades, batzegades, ventegades; llurs mossegades, lladregades, merdegades; i ara tot plegat em veig doncs tornant a casa per cabal (tot solet), tràgicament desolat, arrossegant un coble escapçat, esfilagarsat, havent vist la meua animeta cruelment devorada, entre brutals musells ensangonats de llops i guillots, o potser llords tigres i lleons i tot, qui a despit que els llençava tota eina ni ormeig de llaurador ni ramader trobat pel camí, no en fotien cap cas; un cop llurs queixals s’havien clavat al cos de la meua adorable amorosida animeta, no hi havia res a fer; per molt que cridés, plorés, implorés, imprequés, llencés forques, pales, martells, les ànimes bestials dels depredadors s’havien cruspida en un tres i no res la meua constant diminuta companya qui tant no havia fins llavors colt i amanyagat, amoixat — i res doncs mai més conhortar’m, ni acomodar’m ni confortar’m, vós, gens ni mica.

Pèrdua com dic cabdal qui-sap-la. Ai, dissortat… dissortat qui sem!

(…)

Pèrdues rai! Dormíem plegats i el meu infantó d’animeta me’l segrestaven enmig de la nit. Em desvetllava de sobte amb el cor a la boca i enlloc no el trobes. Introbable! Ja pots cercar, ja pots regirar-ho tot. Enlloc, enlloc!

(…)

Tenies al rebedor dos vasos de Sèvres i els els hauries regalats, tan finets i tan blavets, a canvi que et tornessin l’animeta aimada, l’infantó robat. O només que t’asseguressin qui l’infantó és viu, i viu no pas gens quotidianament torturat a un indret o altre, per exòtic ni ignorat que fos. Tret que ningú te’ls vol. I de sobte, tant presentar’ls amunt i avall, et relliscaven de les mans.

Part de terra rauen ara tot trencats.

Cop d’escombra, i au.

(…)

Vuit granotes grasses, me n’he enamorat; volia adoptar-les d’animeta múltiple, joiosa, plaent. I una per una, saltant alegrement, quan volia eixugar-les, se m’esmunyien dels dits. Tornaven al món dels llots, els tarquims; les selves on només sé perdre’m, relliscar-hi, enfonsar’m.

(…)

Tornaré a casa mà-buit. Abans m’aturaré a la benzinera, on romandré ignorat com qui diu hores i hores. Car de ningú no só persona. L’infant dels altres, badant badant, damunt el taulell, em fa malbé els carnets, la documentació, el crèdit. No só ningú. Sempre sobrer, inútil paràsit. Abandona’ls el vehicle.

Hi enceraven el terra, i t’hi haurien encerat com t’enceraven les sabates, si ujat t’hi haguessis jagut, just com si hi fórets una altra taca d’oli.

(…)

Contrastat neuròleg no só pas, per tant no m’haig de capficar què deuen pensar la gent quan, bo i sortint de la feina i anant cap a la meua carraca mal aparcada, el pitjor vehicle dels voltants, havent-me’n caigut la clau per terra, damunt un toll de greix translúcid, i ara aixecant-la tota regalimant com si fos petita cigaleta tota llefiscosa de lleterada, hi hagi qualque dona que en faci escarafallets; la qüestió que anava pensant si prenia la carraca o la jaquia a lloc; m’estim sempre molt més tornar a casa caminant, tret, és clar, que avui plovisqueja i tinc por de xopar-me.

Així que anava a prendre el vehicle (que de tota manera no sabia pas com anava a treure d’aquell laberint de vehicles que me l’entrebancaven tot al voltant, havent-lo com dic aparcat en indret prohibit), quan tres de les companyes em conviden de prendre’m al llur. Content m’hi fic, mes aviat me n’adon que o van begudes o mogudes, i tinc por que ens estavellarem, a part que han desencapotat part del vehicle i que em fan asseure a la voreta on em mull doblement, la pluja per dalt, els escatxics dels tolls pel costat; així que tantost ens aturem, passant pel terra empedrat d’un molt estret carrer de poble, aprofitava per a davallar i dir-los que mercès, mes ara continuaré a peu fins a casa.

Per sort la pluja aturava al cap de no gaire, i aviat só a tocar de la costa; el Solell ha eixit i hi ha un petit concert per a la canalla just damunt la platja; he volgut demanar quelcom a un jovencell molt ben bastit, apol·lini, quan oidà que enllà una gran onada s’aixeca sense cap avís i s’atansa a la improvisada bastida on s’asseuen molt de petits!

Com he corregut sota la bastida, on arribava justament quan percudida per la bestial onada s’anava a esbaldregar; la sostenia part de sota amb ambdós braços, estintol providencial, i ara si en só, d’admirat, sobretot per una minyoneta qui ve a sostenir-me, i a la qual, ara que tothom hi ajuda i els infants i germanets poden anar davallant de la bastida escuixada, amb un dels dos braços que alliberava dolçament m’hi abraçava.

Ningú no se’n recorda de l’heroi qui trempa abraçat a la manyaga germaneta sense pitets encara. És ara la clau del cos que tinc tota llefiscosa; sort que vaig vestit, i ningú se n’escandalitza. Sortós… sortós qui de vegades sem!

(…)

Entréssim, em dic, tant se val, al cinema; hi fan un film insuls, per a la canalla. Hi ha només unes vint-i-tantes persones, entre mares i quitxalla. Tothom hi comenta interessat. Essent al capdavall l’únic qui no deu trobar-hi gaire o gens de suc a l’espectacle, veig que només els só mica útil si me’n vaig corrent a l’aigüera del canfelip on he sentit mormolar que qualsque bretolets entre els més granats dels assistents han feta llur bretolada. Els la desembussaré sense que en acabat ningú m’ho reconegui. Especialment cap de les sucoses mares, de qui hauria popat molt de grat per poc que m’ho haguessin ja no dic pas proposat, permès.

A comptes de què, romanc encara encantat amb la sonsa pel·lícula i els pets de la canalla.

(…)

Ni el franctirador de qui tothom n’està tan esfereït, d’ell i del seu minyó escuder qui també dispara amb arma automàtica; ni el franctirador o el seu assistent, doncs, no deuen pensar que valc prou la pena per a fer malbé una bala.

Só dels únics al món qui gosa eixir al carrer, sol i per oldanes endreçúries, sense por que els franctiradors l’assolin. És que al fons tant em fa viure o morir; massa deprimit aquests dies d’hivern gris.

I ara só vora la paret de la llunyana escola i veig el senyal vermell que ha saltat del meu crani a la paret, i ara la rotllaneta vermella s’esmuny, rellisca esbiaixadament, allunyant-se’m del cap, com si, com dic, el franctirador, o el seu assistent, hagin desistit d’afegir’m a les víctimes qui tenen tota la població terroritzada, i armada i amagada a llurs cases.

No m’he mogut, els donaré totes les avinenteses que els calgui. Sé que só mig d’esquena al gran pati de l’escola llunya, i que enllà del pati herbat hi ha la gran tofa de canyes on es deuen haver plantat els altrament sempre introbables franctiradors.

Ells decidiran. Qui sóc per a decidir re, ni de voler mai ridículament salvar-me. Salvar-me, al capdavall, de què?

(…)

Vine! mana la Deessa, i me li atans com si só un escarabat a besar-li els peus. Ella, ça sus, riu. De sobte, una puntada em fa rodolar fins a l’arena. S’hi atansa un home monumental, un dels seus amants. La Deessa riu més fort en veure’m tan acollonit. Só un escarabat qui es rebrega en ell mateix, arrupidet, es fa encara més diminut, plegat de potes, cap amagat. I l’homenot s’ha fet present, enorme, colossal, invencible. I em comença a omplir de mastegots, sots les grasses rialles de la Deessa. Fins que la Deessa diu Prou! i l’homenàs escultural cessa d’atupar’m i s’atansa nu, amb cigalot immens, cap a la Deessa, amb qui comparteix, cardant, el tron. La Deessa em mana Vine! i me’ls arrosseg davant a besar-li els peus, i a dir-li Gràcies, Deessa, gràcies! — i al seu mascle legítim, l’amant de torn, en acabat amb un filet de veu, Moltes gràcies, senyor.

Se’n riu la Deessa, gaudint, cardant. L’home traient-se’m de sobre amb una puntada, emprenyador escarabat qui sense voler ara no els só.

(…)

Els amics em volen mort, em dic, mes tot és mentida; tant de bo me’n volguessin: si més no m’hi volien, i em voldre-me’n, de qualque faisó em volien.

(…)

I qui diu amics, què es plany de trascantó n’Apollinaire? Diu que, com m’esdevé, també sos amics, ujats, li deien que no s’empatollés pus, o que callés i muts i a la gàbia d’una puta vegada.

Els amics ja em confessen llur menyspreu

Havent beguts pler de gots plens d’estels
M’ensopia i un àngel meu exterminava
Xais pastors i mants d’altres trists corifeus
Em duien vinagres centurions filisteus
Mal purgats per la ruà els pòtols gairebé deien fava

Estels del bon matí poc cap en conec
Becs de gas regalimaven tremolins de flames
Lunars els fossers amb bocs buits tocaven a renecs
A la viu-viu de les espelmes colls de buròcrata
Queien damunt les polsegoses faldes de les dames
Parteres amb antifaç reien purificades
La vila semblava en la nit un munt d’illots

Volien les dames alhora amor i hiperdulia
A la vora del riu fosc que se m’enduia els mots
Tot hi eren ombres lletges qui durament em dolien.

(…)

Animeta provinciana, tot sempre troba que és prou, i gairebé i tot massa.

Si só tan provincià, pobrissó!
Si arreu i enlloc m’hi sent com a casa!
Si el paisatge és d’arròs, i l’aire i la neu, i l’aigua que en raja, i els macs tan bonics ran de cresp cristal·lí!
Què altre voldria encara, pobret de mi!

(…)

Com jo n’era petitet tothom tocava’m lo pipinet; el mestre com li recitava la lliçó i el capellanarra qui em ficava la llengua a l’orella desoint ma confessió; l’apotecari qui vol saber si tinc febreta i aquell tros d’ase qui pretenia d’ensenyar’m musiqueta; el viatjant amb la maleta, i els grandolassos qui fan barrila rient-se’n de ma cigaleta; tothom s’hi apuntava, a espantar-m’hi mosques a la bragueta.

Com jo n’era petitet molts em donaven pel culeret; el capellà de la doctrineta, els mestres de llatí i d’historieta, l’apotecari de la medecineta, i mant de pedòfil diplomat amb despatx a la cantonadeta.

(…)

Cada puel·la qui em veu l’artefacte
tota llavors roman-ne estupefacta.

(…)

Cascú és com natura l’ha fet — mudament em diu el falcó, imperiós, perxat a l’alta nua branca del freixe, mentre vigila quin altre cos calent no és mou, sucós, part de baix.

Guaitava ell davant i, de la finestra estant, li era embadocat al darrere; vaig agafar l’allarga-vistes potser per a esbrinar-li el plomatge del clatell, mes havia tombat ell el cap cent vuitanta graus sense com qui diu fer cap moviment perceptible, i el tenia doncs fitant-me, seriós, sever, monitori, un bri despectiu també, escatint al seu torn quin posat no fóra el meu, d’inefectiu espantall sempre.

(…)

N’Andròmaca, en Pirros, i el tit.

N’Andròmaca — quan guanya, guanya, i s’ha acabat. Carda com Andròmaca, ço és, katalabomenint, és a dir, ocupant la plaça, controlant tot acte, manant ella, imperiosa damunt l’involuntari amant, d’on al capdavall, a l’aspre de l’orgasme, el vit del mesquí indefectiblement es romp.

Mos amants, rai (diu ella, despietada deessa), arreu te’n trobes, víctimes carallots, a caramull.

En Pirros — quan guanya, perd; les danses pírriques esbufeguen tothom, i al capdavall per què serveixen? Per a desfogar’t, i au. En acabat, romans encara més buit.

El tit — quan perd, guanya; tota desfeta, m’estintola l’opinió: só una merda — i, eventualment, espitxant-la merda, em fa molta menys por espitxar-la; si l’espitxés vencedor i savi i aclamat, malament rai; la pèrdua, vós, la recança!

Morint-me merda, re no es perd.

(…)

L’arbre mestre de mon fust no el trenca cap Andròmaca, car enfilar’l de mi mateix a cap ull de fibló no pas; si qualque folla meuca plena de verriny m’esterrossa de cop-descuit i atupant-me m’encavalla, li dic que Ja em perdonarà, mes que no puc; i si no puc, no puc, i ella se n’atipa i, si no em mata ni capa, diu Ni mai! — i corrc, i corrc, i corrc, com porc de trista cueta cargolada, fugaç, esfereït, rabent nogensmenys a rentar-me-la, com fust que la inútil tempesta sobrava, o com cos espatllat de nàufrag llençat a la rugosa platja — cos qui tanmateix, tant com pot i tant com duri la durada, molt sèdulament (i quin datpelcul el criticaria?) no gens sollat es vol.

(…)

Cos qui mants d’esvorancs no solquen fins que solaçadament esfondrall no esdevé. Entre els fragants asfòdels del somni vellutat als contumaços conflictes de la inversemblant realitat només un cluc d’ulls. Del benjuí del cony jove que habita el somni, tot d’una al mal suc del moribund maljuí — (maljuí veig que en Rabelais en diu amb tota la raó de certs suspectes conys).

En Troime zind Xoime, ínclit cavaller, personatge somiat, esdevingut cadiraire tranquil, i qui presenta amb facilitat doncs cadires per a totes les mòmies embreades qui assisteixen al seu espectacle on les nafres de la pugnaç cardaire són els delitosos estigmes de la passió amorosa — penyores del desig que la meua llengua untada de benjuí eternament cercaria a guarir.

Per a veure’n l’espectacle que en Troime vol que vegem, la finestra panoràmica, d’uns vint metres d’ampla i deu d’alta, rere la qual no som, el seu vidre comparteix funció: és alhora vidre de finestra cap al paisatge de fora i pantalla de televisió. Allò que ullem, doncs, pot ésser de vegades, no saps mai del tot quan, doble — de visió afegida, superposada.

L’espectacle ensems actual i retransmès es fon o es desfà, alternativament, com qui diu a l’atzar — tret que en Troime no ho manegui tot a dretes, cavaller campió qui adés es cardava la pugnaç cardaire i en mostrava amb urc, al bell començament, els estigmes que m’havien fet la llengua aigüeta que diluïa l’excitant carrall del iogurt que aspirava als llavis regalimosos del cony de la mateixa deessa.

El vidre tant translúcid com opac, on doncs tot s’hi mostra, o només el defora si el televisor és apagat, o només allò retransmès si afora tot és foscor, presenta la mística processó dels qui van amb vesta i ciris i cadenes i crocs i sangosos amb estigmes de va desesperat.

El vidre que també m’adon ara que té una tercera funció. Esdevé de cop i volta mirall.

(…)

Vinc Avui d’Hermafrodita

Vinc avui d’hermafrodita
ensems amb cuca i moixó.
Si passa la processó
em cof el cony o la tita?

Millor si em descof d’ambdós
prou els dos mereixedors
de presenciar el miracle
de retre’s a l’espectacle
d’esdevindre’n simulacre —

un primer i un segon sexe:
processó que ningú vexa
dels misteris millor nexe.

(…)

Finestra ençà, tots els qui pertanyíem de bon dret a la casa — tret doncs dels qui romanien ignots al rerefons com ombres mandroses i descolorides — ombres dins ombres, ombres de fum i cendres, qui emetien vapors de toluè — tots els qui amb cos sòlid pertanyíem de debò encara a la casa anàvem vestits amb vestits llampants — com qui diu metàl·lics — molt cenyits, i els nostres cossos doncs encara joves, quasi perfectes, com lluïen, amb llurs camises d’un blau de cobalt, de verds de líquens accentuats pel dolç incessant plugim, de carmins hialins d’aliatges obscurs, de bruns de caobes envernissades, o de colors i lluïssors de palla tot just tolta, i, així claferts de la joia de l’anar aitan bells, ens saludàvem mútuament, sempre molt amicals i francs, i deambulàvem a lloure i pujàvem i davallàvem les escalinates vivament enllumenades, i ens donàvem les mans, o pus tost només ho fèiem molt juganerament veure, tocant-nos només d’ungletes de ditets, com entremaliades minyonetes.

Les nostres mans, amples, llargues, grogues, monstruoses, caricaturesques. Mans que tanmateix vistes de prop valien el dibuix detallat d’un mestre d’obres mestres, mans d’un groc mat, cèries, com de rusc honest, seriós, treballador. Amb voles o palmells, dibuixades no pas amb les línies del destí, ans amb bresques; i els panxells fets d’àmec, i de pròpoli les ungles.

I tothom proposava, esfondrats de sobte en les meloses diluents delicadeses de l’enyor, entristits per certs remots records, per les feixugues recances mig atuïdets… tothom proposava per torns molt mesurats partitures diferents per a acompanyar l’espectacle propvinent, l’espectacle de la processó funerària segurament, i tothom cantava la seua molt dolçament, o la feia cantar també als companys, així molt educadament, tothom sense mai alçar gens la veu, i sempre tothom esperant que el qui cantava durant el seu torn no hagués tan finament, en un filet gairebé imperceptible, ja enllestit.

Fins que me n’adon que irrecuperable m’he anat endarrerint, vers les ombres del rerefons, cada vegada més lluny dels cossos i de llurs mans, i dels llampants vestits, i els atorrolladors panorames.

(…)

Tot el pitjor per als altres, ja és prou bo per a mi.
Tinc ànima d’esclau?
You bet!

(…)

Femta de femna fatal, femta ideal.

(…)

I així anar fent. No complain.

~0~0~

Film en tres esprints

Nedàvem en xampanys
en llits de mels enjogassats ens debatíem
hi érem els dos Ahmed
els heroics amants qui baten totdéu.

Ara tornàvem de Pèrsia
la moto carregada a caramull de belles taronges.

Mi-te’l el mut
mutu hi met un mot mat
si la moto el mata.

Disfressat de persa
el meu patró es feia expulsar
mentre jo, rere una columna, apamava el pom de l’espasa de Sòcrates.

Artur esversat
clava a la roca l’espasa de Sòcrates
em diu en Dàmocles, el director.

De la ràdio a la lleixa
ens envaïen bigarrats sorolls de basar —
haurien embasardit més d’un campió.

El film era en persa
traslladat al romanès.

Al cor de la roca
el cor d’en Dràcula romania acorat.

~0~0~

Cucut qui el bon temps finament esbombes

No em sap pas greu d’haver de tornar a dir
que el cucut sóc qui toca el cornetí.

S’atansen mascles alts i amb corbatí
i se’ls estén la dona amb ull coquí.

Sona el so clar de penitent corneta
mentre ella i ell s’abracen i l’estreta
produeix xàldigues que a la bragueta
m’obren boïcs on sanglota l’aixeta.*

I havent plorat tothom, orgia morta
me’n vaig corrent de nou cap a la porta
a tocar adéus, cornetí qui aconhorta
els combatents de tant d’èpic fatic.

Un campió se’n va! — dic amb repic…
per a de sobte anunciar un altre amic.

[*m’enceten traus: hi espinga la cuereta.]

~0~0~

Durada i distància (conversa que m’hec amb el mec qui só)

—Si aquell qui es desficia anant constantment amunt i avall en isnells avions, i jo qui no em moc mai de lloc, assolim al capdavall exactament de fer la mateixa distància, com dos nous de trinca microbis qui rossoléssim vessant infinita avall damunt la crosta d’una baleta de xerri tot just cagat… I qui diu figuradament xerri, diu persones al cresp d’aquest trist merdoset planeta perdut pels laberints de l’univers’ — la qüestió que em capfica només és la següent:
—La distància acomplerta tant pel follament neguitejat viatjant com pel tranquil mec estàtic qui só és la mateixa, això és establert. Mes què me’n dius sobre la durada? La durada que hem emprada per a assolir de fer aqueixa distància, que tant ell com jo hem doncs feta, ha estada la mateixa… o diferent?
—Mentre ell ha durat un temps de vida dilatat pels preparatius del viatge, per les preocupacions dutes pels contratemps patits pel vehicle i els deguts a l’oratge i a la gent concomitant, sovint prou enemiga, el meu anava dilatat per la reflexió, l’absència d’angoixa, el lleure i l’observació dels elements ben segur i calm dins l’aixopluc.
—La meua durada ha estada durada de qualitat; la seua, durada de constricció. Qui ha viscut més i millor durant la mateixa distància? Jo, sens dubte!
—Si la meua durada de viatge ha estada nul·la… i la seua força important, la durada que he poguda plevir a esdevindre’m, a conrear la meua essència, ell l’ha haguda de fer servir a vigilar de no prendre mal.
—A fer el mateix viatge, ell ha balafiat diguem-ne la meitat del seu viure. Carallot, tothom amb dos dits de seny sap que viatjar enruqueix.
—Quin argument més fal·laciós, direu! Palesament qui viatja, en veure més coses, en tindre més experiències, en comprendre més coses, viu més que no qui no es mou!
—Què veu, què comprèn, què experimenta? Responc, defensiu. No veu pas més selves ni himalaies ni animals ni cultures que no faig jo… somiant!

—I les dones qui veu?
—I les qui veig assegut a la cantonada, amb ulleres d’augment?
—Mes i les qui es carda? Moltes de dones, posem, de molts indrets! No es tracta pas només de veure-les… Haver-les, tocar-les, sentir-ne les sentors, tastar-ne els tasts! Això també ho fas somiant?
—Somiant, somiant! Tocs, sentors, tasts… això rai, els millors del món mai per ningú no experimentats, em vénen de totes les èpoques passades, em vénen de la nit i el foc de l’experiment humà!
—O, enraonant d’altre, què beu i què menja d’exòtic… que es pugui comparar al meu pa sucat amb oli… o amb el que de tota faisó prou em sé cuinar? Car jo sense viatges, temps rai per a aprendre’n, i per a aprendre a fer de tot; lleure a lloure, vós. I… I com qui diu per ciència infusa, amb els àpats dels anys enfonsats de la humanitat que tornen en somnis per a qui se’ls sap en somnis sintonitzar! Els àpats i les mítiques i les místiques pràctiques, i les pràctiques dels alquimistes, i les dels científics de fa un instant, i… Les impressions, les visions, els enllumenaments, les més fortes impressions fetes empremta, o petjada a l’esperit de la raça, i només accessibles per la via espiritual del somni… Reeiximents cremats a l’ànima col·lectiva, dels més primitius, primigenis, fins als que sorgeixen molt més enllà del demà!
—Això és misticisme, tens raó, és a dir, idiotada!
—Idiota, prou puc!
—I ni encara que tinguessis cap raó, encara et mancarien les converses interessantíssimes, i els perills i les esdevinences, i les avinenteses, i les aventures per l’heroic viatger aprofitades.
—Les converses, no pas millors ni de bon tros que les que haig cada clapada amb els meus personatges somiats… i els perills dels malsons… i les aventures existencials dels meus somnis… Ell res, només les hauria (les hauria pogudes heure) somiant… somiant amb la meua traça!
—Ets un pallús. Només convenceràs els convençuts.
—I tu, qui convençs? No em convençs pas a mi!
—Ni ganes, saps!
—Sàpigues, viu, que els somnis són l’epítom, i el resum, i el catàleg, i el catalitzador, i l’anunci espectacular, i la pirotècnia, i el rebost del viscut en la seua totalitat! El somni anul·la l’esclavatge del temps foraster! Les cicatrius, els esguerros, les degenerescències del cos són les osques a la fusta del cos que marquen l’únic temps de debò. Som rellotges orgànics, el nostre cos marca les hores on s’escau tota acció; som rellotges que duren exactament el que dura el temps de veritat. Amb el somni ens envolem a les vides on el rellotge del cos no té accés. El somni anul·la l’esclavatge del temps opressiu que ens vindria de fora a…
—Et penses que el qui viatja no dorm ni somia?
—No pas com el qui roman quiet!
—I tu què saps?
—Sóc el teòric, carallot.
—El teòric carallot, ets!

[The affair rapidly degenerated into an orgy; the whining of infernal music witness to the many serpentine interchanging couplings amongst the many hapless dreamers… who were nonetheless one — springing all the others like ethereal ephemeral eidola out of only him, the one, alone lonely solitary and unique.]

~0~0~

Mare, mare!

Mare, mon germà ha mort el pare
i ara rep les folles amistats per a celebrar-ho

Molt irònics, mare, sobre el fet d’haver-lo mort
tothom qui-sap-lo l’enlluernat per l’heroïcitat
tothom bon tros enjogassat no sols pel fet
ans més encara per les fines paraules
que mon germà empra tot contant-los-ho

Mare, no hi anéssiu si us plau
no us hi afegíssiu pas
tot hi serà violència i orgia
i en tornaríeu a tesa violada

Mare, no!
no pas amb la roba vermella tan ajustada!
què hi fareu amb la roba vermella
tot hi és ja prou vermell de mels i de sang

Mare, tot hi és vermell i llefiscós
a la violent orgia de mon germà
en insultant celebració d’haver mort el pare

Mare, jeu mort el pare enmig la peça
entre els cortinatges vermells
emmortallat amb mortalla vermella
vermella de sang i de mels
que més tard prou em caldrà netejar

I ignominiosament, mare
n’hi ha entre els eixelebrats celebrants
n’hi ha qui damunt el cadàver emmortallat del pare
bestialment s’hi acoblen

Mare, no us hi acobléssiu pas també vós!
Mare, mare, no!

Us n’esteu, mare, si us plau
sé que en tornareu a tesa violada

Sang meloses arreu
en regalareu pertot
us en regalimaran, us en rajaran

Mels sangoses, mare
que mai no hauré acabat
mentre us ensopíeu hores i hores
de llepar i rellepar, mare

Mare, us les relleparé infinitament
fins que no sou de bell nou
mare immaculada.

~0~0~

Perennitzats en harmònic disseny

Davallant del tren, empreníem no pas les vies qui tothom, en orba voluda, en pansit ramat, sempre emprèn.
Empreníem la via oblidada, la via no gens fressada, la que duu als meravellosos esfondralls de l’antiga vila romana.
Passades les estàtues esguerrades i les columnes escapçades, tanmateix tot conservat en magnífic estat, tot banyat en pau i harmonia.
Entre les rajoles amples, herbes i flors hi apunten; tritlleja a un racó la font d’aigua clara.
Amb un cor a caramull omplert ara de calm goig, fem cap al geomètric orfenat.
Hi adoptàrem, la dona i jo, dues germanetes “boges” qui no n’eren gens.
Ens havien dits a l’orella delitosos secrets que mai no divulgarem.
La gran és inventora de mètodes formatgers immarcescibles, de revolucionaris mètodes que duran a tot el món congrus beneficis.
Dues beutats esclatants, sobretot la petita, qui esdevindrà la millor escriptora de tots els temps.
Com les pugem, aitan amorosidament!
Tots quatre despullats en clàssica disposició, com incòlumes estàtues en clar jardí harmoniós.
Recordeu-nos pòstumament adorables ruïnes d’empertostemps.

~0~0~

És molt lletjota, ai, la pobrissona
ningú no gosa fer-l’en sabedora
més val que ho sàpiga ara que és d’hora
que quan ja entrava en perillosa zona.

Serà entre amics i es pensarà bonica
i el més cruel, ja tip, trenca la plica:
treu un mirall que prou clar tot ho explica.

S’enfonsarà en foscors d’on no en surts viva.

Titlleu-la de lletja ans no es torni altiva
aprofiteu que només és un cuc
ans no es desclogui en espantosa aranya
no pas voliaina qui entre flors s’afanya.

I si ningú no pot, rai; jo prou puc:
Prou pots, minyona, entre savis et duc!

~0~0~

Les més finetes i excel·lents madones
fresques com les roselles i l’userda
podem semblar si ho volen les hormones
qualsevol jorn qualque espantall de merda.

~0~0~

A oldans tocoms, en írrits col·lotges

Orgies de l’intel·lecte, fenòmens de mon renaixement a la memòria de la invisible gràcia, retut al carisma de l’espatllat, el tràgic, i el lleig, d’on heurístiques les clíniques revelacions de les centúries desfasades m’intoxiquen, traumàtiques, les tres hagiològiques potencialitats que en les depravades piscines de mon crani es rabegen – sensori, magí i enteniment.

Masoquistes, fetitxistes, les vicioses embranzides se m’esvaloten, i, geni cabalístic, rabit, sublim, les dibuix en fórmules flamerejants de mestre suprem, llurs formes llarguerudes com escurçons exuberants de qui el verí duu solaç als més armats ni grandiloqüents, ço és, frustrats, del piadós paràsit núvol parroquial. Esporàdicament meretrici, acrobàtic les venc. I així anem surant, prou balderament.

Geperut hedonista, cada cercle privat de més o menys cismàtics tips i retips vaig voltant amb voltes lentes de marea creixent i decreixent, fins que per terra mateix davant llur porta m’assec imbuït de melangia, bo i admetent a bastament tota desfeta, ans esgarriat en mística fantasia, recordant belleu els anys feliços on la dona, n’Aurora, luxuriosa em bat. Fins que desesperats, ujats del setge, els panxuts dels cercles privats ixen de llurs asfixiants cercles tot esfereïts con si eixien de cap mecanisme de transport subterrani escandalosament incendiat.

Tots mos guanys s’evaporen encontinent com obsequis de fum. Veterà de mantes de guerres sempre perdudes, m’he guanyada tot plegat aquesta gàbia de resignació on cada angle i cada brèndola se m’estrenyen a punxar-me amb insistència.

A part meu, poc he trobat enlloc cap altre rosetaferit, altre que escadusserament i matussera en la literatura especialitzada de les perversions. Els rosetaferits som els taujans obsedits de la roseta mística. La roseta mística és el foradet del cul de les dones – i particularment de la teva.

Aurora, Aurora – exclam, amb vult atroç, furgant a les palpentes en pler d’emocions manllevades als escrits adients, alhora rabejant-me en un nou pou d’excrement.

I llavors, com sempre, el meu nadiu enginy pornogràfic em ve a salvar. Amb quina indústria no obr la porta a la primera tímida client qui ve a consultar-me. Assumeix ella que sóc massa sever segurament amb els seus pecats. Tot el que em diu em pessigolleja un ou – tan innocent, tan sentimental, pobrissoneta! Ella qui es pensa tan criminal, tan rèproba, carn votada als orcs més cruels. Car es veu que ha amagats els ossos dels maleïts homes qui d’amagatotis ha exterminats, i ara, sí ves, les ombres de llurs ànimes en pena la vénen a emprenyar.

I la carn podrida? – li dic, fent com si encar en mastegava els tendrums. I ella envermelleix i es voldria fondre. Ja veu tanmateix si sóc savi, li endevinava fins els pecats encar no revelats. Carallot, segurament em volia felló i llençant-li les tortures infernals al cap, com qui li llença plats perquè l’ha vista festejant amb un altre qui m’endollaria banyes a betzef, mes llavors muscleig tranquil·lament.

Tot això i no re tot el mateix – i beneïda se’n va, condonada de tot crim, anònima com closa ostra, havent escurat el forat del cul del cervell, després d’haver-me pagat.

Amb opulència demoliré aquell diner sollat. Som-hi, psicopàtics capellans, sargim ensems bordells i cementiris, ambdós tan pintorescs! Bevem-hi anòmales begudes que ragin de cranis i d’orinals i bordalons. Amb boques espontànies aboquem el contingut secret dels nostres cervells forasters. Somiadors paranoics, amunt, car cap heretgia per peluda que sembli no és gens blasmable. Cada capítol de l’esquema del viure et duu indefectiblement cap a l’imago de l’infusorioide entronitzat qui és l’essència d’allò que de debò al capdavall no ets. Autòmat de la mutació, depenent totalment de la xúrria genètica, cuc ets qui s’autodevora i au.

Ensumem-hi, efluvis d’urnes garneues. Copsem-los, barrufs d’elfs, presències sàvies d’encesos pentacles, celestials verges, nimfes d’atzucac, decrèpites parelles, dolces cendres, ortigues i alls, qui engendren tot goig.

Com més t’hi has escorregut, més bo per a la salut – diu amb encert el remei, o en tot cas la recomanació, la dioscòride. Cada nova nafra esdevinguda vulva novella, on l’orgasme en deliqui mor. Massa de temptacions per a la fecunda brutalitat entre eròtiques escaiences fins ara interdites. Sospites de llunes de mel faraòniques, on cada element fàl·lic és prestigiosa anguila qui escriu amb tintes de sang i merda ineluctables capítols d’estoïcismes demoníacs. Sàdics flagel·lants omplen d’arestes llurs folcs escorxats. Fins que caiem en les cadències inverses, les oscil·lacions contràries, i hiperdúlics, i dúlics i làtrics i tot, segreguem les més càustiques polifòniques riotes.

Amb vult contort m’esguard. Sóc jo mateix, retrobat. Recaceja-t’hi els intersticis, i els perpetus teixits dels opalescents introits. Se t’hi fan noves berrugues, ballarugues, geps. Allò et faria davallar l’hedonòmetre, l’aparell d’apamar el plaer, si no fos que ets execrable astrònom qui veu d’on tot ve i on tot va a parar. I per una merda així t’hauries de capficar?

Sóc qui perdona totes les fragilitats. Veniu-m’hi, supersticioses, que de tot escàndol, per resplendent ni idiosincràtic que fos, prou us absolc. I d’eixauc, d’escreix, encar us alleraré la gràcia de poder-me petonejar no pas l’anell papal, el tòtem fantàstic, l’eix molt fressat, de caperulla mantes de vegades amputada, mes sempre recreixent, i les llambresques mai pansides orquídies qui em pugen i baixen, per pessigolleigs d’ullals tuixegosos i pentagrames estigis i màgiques malediccions per llavis de sagnants pintallavis pintats tostemps empudegats.

Amb sotmesa confiança veniu al capellà nihilista a l’instant més calgut. És ell qui indulgent desconfeix cada monstre qui àvol us rosegava allò que no és sinó falòrnia i paper blanc omplert de merda. Pagerol hi hagué qui amb un ganivet tragué els ulls d’un vailet qui féu la guerxina a la seva dona. Vailet a qui la xil·leta capllevava tendrament. I ara, sense ulls? Món collons mal acunçat. On segons les escaiences et toca un sobtat buidament d’ulls o l’òptim anar pujant dolcetament en serrall, harem o gineceu.

Els innocents som el delit de les dides – se’ns carden seqüencialment.

Guaiteu si fui feliç!

I llavors?

Vanitats de psíquiques aptituds se m’encomanen. I m’embranc en treballs exhaustius i faig feines esotèriques. I caic en miríades de clots. I recobr la llibertat ençà d’hermètiques voltes, i salt fogueres, i em cristal·litz didàctic en acabat que el veredicte m’exonera d’haver en tantes de guerres pitjat sempre a deshora el gallet.

M’endevín una certa flaire per a ficar el dit a prou claps, taps, nelets i deficiències de les que debades marren les “consciències” d’assassins i faves ara doncs prou mortificats ni progressivament més embolicats perquè facin el gest triomfal de ficar-se la mà a la cartera i donar-me l’emolument, el minerval que em pertoca, el qual alhora que me’l duc a l’infern pretenc desdenyar fent florir molts de dits de qui els passa-passa distreuen tothom.

O són mos records tots fictes? Mai més no em tornaran les pristines memòries del que només em pensava haver viscut? Ah, incerteses dels emmirallaments repetits enllà de tot mèdol ni horitzó! Sense que hi hagi mai enlloc el model genuí, el pinyol (introbable! inexistent!), l’origen de la imatge així infinitament reproduïda! Emmirallaments sens fi de quelcom que tanmateix no hi és! Vet ací qui pens que sóc.

Amb quin esbojarrament em duc llavors a dir doncs prepòsteres barbaritats, tal com ragen, a la babalà, en írrits col·lotges amb mos deixebles i pacients o amb ningú, per oldans tocoms d’uranografies marejadores o per paisatges urbans on cridar rai sense que cap so aumon no retrunyi, tret per les cambres ecoiques del meu manicomi privat.

Els qui hem nascuts amb ànima d’esclau ens creiem de primer les merdegades que ens endinyen a escola. Els altres saben que pertot tot el que els diuen (pertot arreu, mes sobretot a escola) és engany, maleït escarnuf.

Per qui em deuen voler prendre? – dic en acabat. Per cap xarrupacagallons? Llurs pàtries, històries, déus, religions, dures lleis, instruccions, restriccions, dogmes….no me’n crec ni un – el meu cervell és màquina lliure – no es jaqueix esllenegar, emmerdegar pas tan fàcilment.

Ai, carrinclona vel·leïtat! Hi caic i recaic. M’he cregut i recregut en canvi allò de la llàntia, duta encesa al migdia i tot, per aquell il·lús tros d’ase qui pretén de cercar un home de veritat. Aquell home era jo – no pas el de la llàntia – l’il·luminat!

“Home”! Quina noció més imbecil! Només una toia de capdecony bavós podia haver-se pensat que la noció “home” volia dir re altre que animal de dues potes i si fa no fa pelat. Ni millor ni pitjor que cap altra aglomeració de petites bestioles i d’altres acumulacions químiques que ni a bestioles no arriben.

Cap animal no ha demanat de néixer com hom l’ha nat. Aranyes, escorpins, serps, falcons, caragols, rinoceronts, muricecs… tocats del bolet, genis, capsdecony, esguerrats, girafes, infusoris… i qui fos, tant se val, cascú és al món fotent-hi el que pot, és a dir, ni més ni menys que el que li és llegut tant per les forces exteriors com per les internes – cascú de fet no essent ningú, o en tot cas, màxim, una samfaina d’involuntàries embranzides microscòpiques que el fan anar de bòlit, vulgui no vulgui, cap on s’escaigui, vós!

Escaiences d’ubic meteorit; mossades rituals de lípids o de què ho sé jo, d’altres biomolècules per a mi de molt opaca acció; orons o coves som, diguem-ne antropomòrfics, aproximadament autoambulants, osmòtics, covant estranys ouets d’imprevisible espellida, i tot plegat de diferents batibulls d’insectoides i de virus, vius o morts, claferts; tronades supraestructures controlades pels sovint invisibles paràsits escollits – cascú assetjat, angoixat, asfixiat per paüres d’espantall de palla davant el foc que tot ho vol, d’androide davant l’extinció que s’atansa acceleradament; cascú penjant de la forca del no re, enjòlit damunt l’abís infinit del no re. Cascú fet una merda i fet de merda. I au, i au.

Què en faig? què en faig? – em servava la bossa dels collons (amb els collons encara dintre) que ella suara m’havia tolt; el fal·lus mateix se m’havia acomiadat ja feia anys també per un tall precís de la seva precisa preciosa mà; ella, blanquíssima, em guaitava impassible, impàvida, fins que se’m va agenollar – per a tallar-me la darrera pelleringa.

Ningú no m’havia entès com ella. Tot altre psicoanalista un pobre estaquirot molt ignorant. O, ultracuidat bufó, bufat albardà, em crec (podrides memòries), em crec llavors digne de tindre un destí?

Ella t’havia pres d’ostatge. T’havia cordat fort al tronc del pinsap i t’anava imputant de prou saps quins nihilistes crims, i t’anava amputant de tot membre sobrer. I llavors simptomàtica se la pelava davant teu, o cardava amb ponderosos herois. I, fraccionari, ni assenties ni no pas, només assajaves, seriós, de veure-ho tot millor.

Abandonat, les precoces noietes et lapidaren. Gravitaren vers meu les torturadores més pipiolis. Sense testimonis, llur crueltat s’exacerbà.

Oïres llavors tritllejar els cascavells del cavall raquític de la puta mort. Al calze carnívor de ton cap ton disbauxat cervell treia peregrins vapors que enverinaven l’ambient. Veies morir-ne, ofegats, llimacs, sangoneres, llangardaixos, puces i polls, aloses als rostolls, els “tartranys” mateixos qui venien a menjar-se’t perquè bé prou semblaves mort a mig podrir. Et foteren a la cangrí, acusat d’obscena exhibició.

Em feren l’autòpsia a despit que l’únic que reeixiren a destapar fou que, si tinc fàcils ploricons i somiqueigs de noiet merdetes i covard, el repertori de grolleres fantasies i criminals intents amagat als calaixos dels lleus i als armaris del cor el duia colossal. A tothom els xiulaven les esfereïdes orelles – incloses les del jutge, les dels fiscals, dels botxins més animals i tot, sobretot com més sords.

Dècades d’inconsciència anava amollant. No vaig convèncer ningú, tret que em vaig convèncer: Cal la més sòlida fortitud per a resistir l’assalt continu, sens fons, d’aquest univers de mentides.

Per comptes, em van trobar estrangulat, havent perdut tota noció de qui sóc. Mera carcassa. Exclòs de mi mateix, m’haig de reinventar. Amb els ossos del filisteu em recomponc. Reconciliava sexe i pedra, i tendresa i ferro rovellat, i ètica i guerra, i exterminació i humà, i el fat que m’aguaitava badava bleda i bledà la boca com si era bleda bledana boca badada de boca de tomba parada per al mort qui n’ha perduda momentàniament la clau, mes que sap que li pertany.

Aquella tomba era meva, era nostra – de tota la congregació de maleïts dolents i malalts rars elements qui s’amaguen sota el meu altre nom.

Duc joiells misteriosos voltant-me el carcanyell, i toga arreu amb replecs acanalats, i tinc prosèlits, i llurs expectatives de prosperitat són favorables. I ara, sota el salomó d’innombrables enceses espelmes de la saviesa, tasteu-me aquest brou màgic i me’n tornareu contesta.

Fosc exterminador ineluctable els has morts tots. Soliu, sense oposició, ets gat estrateg qui amb molt de compte engega els mecanismes de la revolució que reverteix, a cop d’onada, tota inevitabilitat.

Teatral, t’has presentat, i els enlluernadors projectors es fixaven als racons fins ara del tot ombrívols. Sense ham enxampaves garneues presències qui ningú no havia encar copsades. El teu acte l’atenció de tothom, ara prou empàtic, fermament ha robada.

Els senys, els sentits, no serveixen altre que per a enganyar-nos – els dius –. Cal desempallegar-se’n. Només sense sentits copsem la realitat amagada. Ningú no em sent, ningú no em flaira, ningú no em veu, ningú no em tasta. No hi sóc. No hi sou.

Un terrabastall ens interromp. El cercle de tips i retips al mateix temps que érem enmig del nostre espectacle, acabaven ells el llur. Flassades blanques voleien pertot. Els esperits ocults atraça’ls – s’han reamagats, segurament a llocs molt més difícils d’encertar.

Cap dels meus deixebles no fa sinó aixecar-se les faldilles i fugir. Amb notòria intuïció cap d’ells (de fet, d’elles) no cau en cap dels paranys que jo, antic guerrer, havia sabut parar.

He romàs de bell nou sol. En col·lotge abstrús només amb mi. Sort que estic dotat per la natura infatigable de tota una escombrada de saludables rutines. Haig de clapar per a veure-ho demà tot més clar. Ah que escalfadet i còmode no seré entre tots aqueixos llençols que els vans tímids esperits de la misteriosa esquematització de l’entramat en llur esvalotada fugida no han oblidats. N’escoltaré, divertit, els roncs renecs i els eixavuirs i estossecs i oïssos causats pel fred que els carallots no passaran. Elfs lascius s’hauran d’empetitir i hauran d’estrènyer-se plegats ,i havent potser formant un gegant, de la meva mida vindre’m a afalagar i a fer-me la cort entre les boirines del somni perquè els vulgui atorgar abric i substància. O tot se’n va en orris novament, món collons no gens consistent, és clar. Em sembla que ja ho havia asseverat.

~0~0~

Tweet