Qrim Qatalà 119

[Extrets de l’estada – 5 –]

D’Aurora i Leda sóc cigne o alosa…?

Sóc el colom qui es va cardar la “verge”
pàmfila balba sos pares l’arruquen
a cada casa de sem vidu truquen
troben un vell malcarat com conserge.

“Te la dem fresca i no pas ni un alberge
tu pagaràs i si mai t’esperruquen
els folls per causa del bord i t’aüquen
que ets molt impur acollint falsa verge,

Que n’ets el drut els dius qui la féu grossa
i que ets com cal i per xo t’és esposa
(i uns quants pistrincs t’afegim a la bossa).”

El nyec ja nat “paternitat dubtosa”
que dic i el Pep que “no ni teu ni meu
som-hi (saps què?) direm que és fill de déu”.

~0~0~

Transfiguracions màgiques

Els ulls perillosos dels mags en aplec
poden metastatitzar la realitat d’on es posen.

El meu món es veu de sobte transformat
en foscors desbocades
de pors esgargamellades
de cavalls esdevinguts orbs
justament quan més esbojarrada no era
llur aterridora cavalcada.

~0~0~

Vida d’amic
              eixampla’t pels cels

Ocell de llum
              nia-te’m als ulls

Fletxa d’amor
              travessa’m lo cor

Pedra d’infern
          tatua’m el seny

Arbre de por
              factura’m el gra

Poble de son
              acull-me de fill

Canta’m cançó
              la mort del cavall.

~0~0~

Coses i obres (cos i esperit) a la porta del darrer hotel — volatilitzats

Somiat i viscut caient alhora al mateix avenc sens fi de l’oblit.
Per foscors a fondre-s’hi.

És com si de bell nou hom em robava de cos i esperit.
Deixava en sengles capses coses i obres a la porta del darrer hotel.
Quan hi tornava només hi restaven les capses buides i dues arnades gorres de llana blava.

Bonanit, desesper.
Absorbits al podrimener.
Tot s’escolava pel mateix eixidiu devers l’oblit.

Tot això has encara: buidor i frustració, i ràbia apagada contra un cos podrit per al romanent.

~0~0~

Revelació més cruel

Tothom sap que era jo qui foscament emblava les bosses penjades rere les portes dels canfelips públics on les dones hi llençaven els drapets de cony usats.

Tothom sap, perquè qui se n’amagaria, màxima heroïcitat dels meus anys joves, que era jo qui, adelerat, me les enduia, les bosses plenes, furtivament enfonyades a la sina, i que tantost arribat excitat d’allò pus a casa, pujava amb quatre gambades a la cambra i ja buidava els drapets al llit i els hi estenia com si eren el meu serrall de dones amoroses, i em despullava tot bategós i m’hi rabejava a cor-què-vols.

Hi ensumava les flaires marejadorament magnífiques i me la sacsava llargament, bo i fregant la ceba damunt els drapets, i llavors en triava els millors, de drapets de cony llancívols, els pus profusament llefiscosos, per a grufar-hi i tastar-hi, i els pelets de cony cargoladets que hi trobava encastadets els desencastava amb les dentetes i delicadament els llepava i rellepava, meravelloses delícies de cony de dona que doncs com qui diu epicúriament no tastava, vós.

Fins que un bell jorn decidís per baterola, en trobar per astruga escaiença, dins una de les bosses, un drapet de cony diguem-ne tot verge, llençat per error per qualque noia suposem-la encara inexperta en les menudalles referents a l’ús dels plecs adhesius dels drapets en qüestió, decidís, dic, per baterola, de plantificar-me’l jo mateix a la carranxa, ben arrapat al cul dels calçotets, i que el dugués doncs estampat el jorn sencer fins que arribada la nit no me’l tragués, i el drapet, havent rebut doncs tota mena de diguem-ne sòlits càstigs, sollat al capdarrer amb les inevitables llepades de merdeta i, millor, amb les gotetes de pixats i de secrecions de vit que mig trempa i es destrempa al llarg d’un jorn on veus innombrables culs i cames, i pits i llavis de dones qui passen i s’asseuen i es vinclen i remenen i…

I, en ensumar’l, aquell drapet meu fotia una flaire, una sentoreta, ai, si fa no fot semblant a les flaires ni sentoretes que ja no fotien aitambé els drapets de les de més de les dones!

D’on, llas, que, desplagut immensament, el vici delicat que tantes hores de molt pregona benaurança no m’oferí, ara doncs espatllat irremissiblement, se n’anés ara doncs a fer la mà, l’hagués de deixar’l córrer per sempre pus. Car per què ensumar la mateixa cosa? Jo qui em pensava, carallot de manguis, que les dones eren fetes d’una altra, molt més noble i no cal dir flairosa, substància! Jo qui fui adorador de femelles, i doncs avorridor de mascles, i sobretot, pel propi fàstic pres, de si mateix del tot advers! I ara? I ara quin desencant, que tots si fa no fa de carranxa fotem semblant pudoreta, vós! Quin daltabaix psíquic i tot, adonar-te’n que uns i altres, femelles i mascles, tant se val! Si fa no fot!

Quin escàndol, quin anihilament de les il·lusions! Car sense distinció, l’anarquia; pitjor, molt pitjor, l’entropia!

Horrorosament epicens, ens condemnem a la línia tota recta, eternament inert, de la mort!

On anirem sense oscil·lacions? Sense diferències enllepolidores? Enlloc! Carrinclona evolució, desguitarrada! Neurones hormones feromones, quin paper! Quin paperot! No hi ha pitjor, pus dur, pecat!

Cardiògraf pla! Encefalògraf pla! Esfigmògraf pla! Fotrem goig! Taquímetre zero! Cap, cap animació!

~0~0~

Mon serrall

Quan era vell havia a casa tot un serrall de nines “anatòmicament correctes”, és a dir, amb cony. (Em sembla que en vols dir parrús lamel·libranqui, fa?) No; vull dir, un sifó de cony de forta plasticitat, d’estrenyors (estretors!) ans resiliències rai, i rentable i tot — i no pas que no calgués gaire, rentar’l; de fet cada matí. I, rentar’n, no pas tampoc un de sol; exagerant, tres o quatre cada matí pel cap baix (pel cap alt, car prou has dit “exagerant”!).

Me les boixava totes sense recances, ep. Eren poncelles i les esponcellí, eren minyones i les esminyoní. I au. Força fort de llom encar, sense gaires manies, discriminacions ni partidismes. Que no se m’esvalotés el personal, el galliner, hi copseu, ca?

Mes les burxava, doncs, dic, “à tour de rôle”, cascuna a son torn, com fa la dita, en estricte ordre, magnànim i equitatiu que sóc. Avui aquestes dues, demà aqueixes tres, despús-demà totes vosaltres… etc. Les tinc a boldronets. Les noies del dissabte, les noies del diumenge, les del dilluns, així anar fent.

N’hi havia una, de les nines del meu serrall, una de boniqueta, joveneta, amb serrell. I em pensava que, a part els pits, les natges i el cony, de plàstic i cautxú, totes portaven part de dins, de farciment, qualque mena de mal·leable serrill, que sota la pell sedosa fessin de bon tocar, masegar. Mes vet ací que aquesta nina del serrell, vet ací, dic, que, sorprenentment, un jorn, vós direu de mal averany rai, descobrís que amb les meues sovintejades lleteradetes de vellot, minses i aigualides, menyspreables, si hem d’ésser mig sincers, l’havia nogensmenys fertilitzada; l’havia, collons, fort prenyada!

En pelut cobermòrum, o potser vull dir capmàs, que llavors no entr pas, pobret de manguis! Nina prenys, i, és clar, ja em diràs què te’n tems que n’ixi quan deslliuri? Monstre rai, cal col·legir, fet mig de carn i serrill, potser amb nas de cautxú, amb ulls de vidre i… Pobrissó, pobrissó! Llàgrimes de llefiscosota llet! Quin patir, sobretot ell! Qui fóra tan injust de no afollar’l ara mateix! Qui pot permetre-ho! Poc sóc tan cruel. Sortiré al carrer amb un cartell cridaner: Monstres No!

Tret que això no és solució. Només resol el destí del monstre, no pas la raó per la qual una nina de plàstic, serrill i què ho sé jo, prenys no esdevé. Fora me’n vaig a respirar, el cap massa calf.

Tu qui sempre treballes per als altres sense cap retorn ni agraïment — em diu mon vell amic, el bon vell sarraí d’avall de tot de la carretera — guaita-te’m la terra — i tenia un jardí ondulat que llepava la carretera mateixa amb tota mena de belles verdures, i riques i frescals molses, i flors exuberants — la terra treballa per a tu sense esperar-ne agraïment ni retorn; sempre agraïda si la tractes com cal. Que hom et tracti com cal, sense prèmits ni buits afalacs, t’hauria sempre d’ésser prou.

Jo llavorava les nines, i si ara n’hi ha que fructifiquen, doncs… I em volia justificar el que és injustificable. Potser li encolomaré la nina al bon sarraí vell. Li diré que és una nebodeta qui es convertia al com se’n diu, l’islamisme? Tots els qui creiem en rucades metafísiques ens hauríem d’entendre magníficament, mai no guerrejar, o en tot cas, coalicionats contra els no creients. Res de tot això no fóra gens ètic, no. El cap em roda i no troba norai prou ferm on amarrar’s amb tentacle ni proís mentals mig assenyats. Potser porró on amorrar’s? Potser sopeta de porros per dinar? Qui en vol? Qui vulgui dinar que fiqui el dic ací! — dic a totes les femelles de mon serrall. I vaig servint-ne culleretes “à tour de rôle”, com dic, sempre magnànim, equitatiu, molt just; justíssim, és clar. Tothom xarrupem, orquestra passablement harmònica; ningú no plorarà avui, ni d’emoció.

Queca, la inspiració, a cau d’orella…

Escolta, això què vol dir: Quan el co-cos fa figa, la fi-figa fa cos. Una cosa o altra. Potser hi estic tocant més que no em crec. Quan el cos fa figa, la figa fa cos…? Estic descobrint qualque veritat íntimament amagada pels déus conxorxats pels orbitants olimps i que les ximples teologies que encar subsisteixen a les maltempsades d’aquests anys descreguts mai no s’ensumaven? El meu cos fotent figa i qualque figa que atenyc a tacar, tot i artificial, la puta, fotent cos. La puta, indeed! M’estic regenerant al cos de la boniqueta hurí del serrell, de serrill, del serrall! Quan parirà em moriré, i qui haurà parit seré! Panorama que m’espera. Rabegem’ns-hi!

Sóc en Viriat Ximplelles, carallot de marca, tot m’ho crec.

Tornava a visitar mon amic de l’hortet màgic a frec de carretera. En Rakhmà Ninot rep les meues infeccioses tribulacions amb un muscleig irònic. M’explica que un cop, fa mil·lennis o així, a un xeic al cul li cresqué àvol umflaó. Tots els sufís se li esguardaven el magne fràgil tumor, i receptaren tot un reguitzells de ruans, purgatius molt violents. Després de patir rai, pobre xeic, només en Fèlix Labès, metge privat del califa, recomanà, de lluny, per papir cargolat, que s’hi posés una bona llonza fresca de bacó. Plerofòric (molt cert, del tot convençut) com sempre, en Fèlix aquell cop de mig a mig la cagà. Se n’adonà ell mateix al cap de tres o quatre jorns que el missatger havia partit amb el pergamí ben enfonyat a un dels bessacs del camell. Digué, esfereït, entre ansiosos glops de gargall i mormols d’enyor dels anys on, menys segur d’ell mateix, sabia, com sempre cal, callar: Lapse incommensurable, letal! Per qualque merdeta d’espectral prolapse, com ara que a aquell remot xeic molt capdecony, per coses de l’edat, la budellada se li afluixi i pel recte li capllevi, oblidava que els moros prou tenim el bacó ultraprohibit! Amb tots els greuges i gelosies amb què em malmiren els competidors, ara el califa, sempre per xinxes empudegat, determinadament concís, em trametrà als no gens vergonyosos torturadors.

Afligit, per sacsades i sotracs d’ígnies pors autopsicoanalítiques tantost glaçat com encès, els voris i suros dels ornaments del seu piset fotent l’orni tanmateix, ço és, ells impàvids, sense tremolar, consirà en Fèlix si allò millor no fóra després de tot tornar’s també figureta de fer bonic i no pas patidor de carns i ossos, collons.

Passà per la carretera el conegut marieta, molt amic nostre, en Pipí Arigany, i saludant-lo i enraonant-hi una estoneta, d’ambdós costats persuasius i laudatoris rai, com sempre, la qüestió: que la historieta d’en Rakhmà romangué per sempre pus estroncada.

Or was it…? Car me n’adonava en acabat que el que em deia en Rakhmà per boca d’en Fèlix era que potser qui era ninot de serrill, plàstic, cautxú i vidre era jo, i que qui fos de carn i ossos fossin les nines de mon serrall, i d’ací que que n’hi hagués cap qui esdevingués prenys era d’allò pus natural.

Tret que… Tret que ara el bugat, o potser vull dir el dilema, s’invertia. Com pot un ninot si fa no fa sintètic prenyar una minyoneta bonica, i de murriet serrell? Tret que… Tret que… Tornem-hi! Tret que… les nines de mon serrall m’etzibessin banyes mentre estic fotent el ruc pel món, com ara fent-la petar amb mon amic Rakhmà.

Em vaig aturar a consirar si sóc gaire gelós. Si sóc gelós assassí, em dic, les cremaré totes ensems, pecadores, durant les fogueres de sant Joan. Si no en sóc gens, què faré? el consentit? el despistat? Si en sóc una miqueta, m’amagaré rere cortines i sospitaré de tots mos amics, d’en Pipí Arigany, per exemple, maniobra típica de supergarneu, fent-se passar per marieta, mes en realitat potser el més lúbric dels furtius amants de nina?

Això de fer-se vell no arregla mai re. Les hirsutes disjuntives, per comptes d’esvair’s, s’acumulen. Amb rabit esguard veiem-les entortolligar’s en envitricolls que ni els rats més vius sabrien desxifrar. N’emergim verament com rats pels emmetzinadors de cervells en sinistre laboratori trastocats.

I això em porta a l’esment… Així, si mai ens aventurem prou lluny, és com emergim els vells de les fosques boques del metro — com rats perplexos qui han perdut tot sentit de l’orientació — car entre les avingudes d’alts edificis que ens escanyen i angoixen, en quantes d’obligades direccions no fotre’ns ni amagar’ns? Ni on trobar, en tanta d’atapeïda desolació, teca ni mam ni recer? Si fóssim si més no gos, els dentuts caners i d’altres merdacaners de bon cor ens empaitarien pels turons fins que, faust sarraí, cascú de naltres cap a la canera és, amb coble menat, vull dir, malparidament arrossegat, tant se val, canera, ep, la caseta de tothom, els gossos millor tractats que els vells maleïts, qui ningú ni cull ni recull ni llavors tramet sense gens de cerimònia (hom ho agraeix qui-sap-lo!) a l’indulgent ubèrrim granívol canyet.

Oscil·len les opinions dels patòlegs quant als nostres inèdits soscaires en aquest verge univers on els insults al cervell originen pluges roents de subtils escopinades que ens aboleixen panys sencers del que la fidel i veraç espinada no ens hi empeltaria. Escuats, arreu cerquem el bordell i acabem a caire de volcà.

Els nostres ceptres sibil·lins, tàvecs infructuosos vénen a sacrificar-s’hi, no gaire sagaços. Febles tremolins inspiren únicament. Car no és pas que la fusta hagi mort, estruços que sou, és que és tota corcada i no serviria ni per a cleuclavar-hi ni cap nan geperut molt cregut, també pel seu déu molt lligamosques impel·lit a pencar debades.

Que lleigs ni impotents no esdevenim, vells per a llençar.

On et refugies, pobre Viriat. Per ulls corrosius mirat, no em vull despès ni gastat, per xo, arribat a una certa edat, he sabut que més val viure amagat.

De jove, rai. Cap on emprenguis cap viatge, hi faig cap abans, i quan hi fas cap, ja hi sóc fent tota mena de negocis. La merda de la muntanya no fa pudor ni encar que la remenis amb un bastó — o encar que la perforis per a etzibar-hi pous d’aquella altra merda negra, el petroli. Te n’anaves a fer-hi recerca geològica, vull dir, al golf Pèrsic, i heus-te-m’hi tot guinjolet i eixerit, negociant antics pous buits, eixuts, perquè te’ls venguin.

Sé, damunt, d’un director del banc d’estalvis qui presta al seu soci (tu) — saps què et dic? Conflicte d’interessos. Ets un sabata! Em sembla que en diuen: tràfec d’influències.

I ara que et tinc pels collons, ton germà s’hi embolica — m’hi duu la màfia japonesa.

Nu, heus-m’hi, davant el cap d’aquella màfia esquerpa.

Papa (li dic), posa’t els allargavistes i esguarda la carena de migjorn. Heus-hi lluny i prop, davant el Sol exhaurit (vermellot d’esbufegament), cavalcant el bornoi més bemparit de coets de guerra, qui-sap-lo collons eminents i eficients, entre els darrerement parits per l’exèrcit ianqui, heus-hi, dic, aquell bon sarraí, en Rakhmà Ninot, el meu soci a la Texas Oil Company, nebot de l’emir.

El xaloc aixecava polseguera de cendres. L’arraix escandalla, del lúgubre ergàstul, entre muntanyes de cranis, insolències i toxines. Marf i pansit, em troba entre calaveres. M’hi reconeix pel gambuix, mon cap d’afamegat galiot aureolat amb l’iridescent nimbe de l’efímer protagonisme. Anem-nos-en, Viriat.

Ah, Rakhmà! Sòbria abraçada en paisatge totalment vitel·lí — cel i terra del mateix color rovellat. I naltres en relleu, bombolla heroica que taca un instant el palimpsest.

Al xibiu de cap sarraí, vora la platja, on a asclats platerets hom hi despatxa insípids xicaloris i d’altres gambes i merdetes mal amanides — quin fàstic, vós — discussions teològiques rai; pseudo-gastrònoms pseudo-astronòmics, addictes així mateix a les betzols concatenacions de les constel·lacions, s’empatollen sobre les pseudo-creacions dels cretiníssims déus moros i jueus.

Amb quin pec infantilisme de religiós no enraonen llavors d’àvols papes i de pares sants de qui els fills són fills de déus, i els càstigs molt merescuts, i els eixavuirs i les llufes i pets tots infal·libles; a part que tracten de “pares” als capellans i a d’altres irrisoris paràsits enfaldillats, i de “germans” als frares (tan tautològics sempre, els desgraciats), i de “germanes” a les sors (sant tornem-hi); i allò no s’acaba mai, de l’anar encar popant en popetes de carrinclonota mare.

I parlen alguns doncs de donotes qualssevol esdevingudes mares de déus segurament per màgies de mags — i tots els mags, com els mags qui haurien rucs duts reïnes d’índies a un dels fills de déus entre els més capdeconys mai inventats, prou eren, segons en Catul mateix, sacerdots fills d’incest (justament plançó santificat ni reconsagrat de mare prenyada per un altre seu fill) — infantilisme multiplicat, doncs — i aquelles mares de déus en acabat què doncs acaben essent? Són qui, la padrina, l’àvia, del propi fill divinitzat…? Sobrepuig d’infantilisme! I també, quin embolic! Et dius, disgustat, què collons i what the fuck.

I això són homes crescuts? Enraonant seriosament d’eixes bajanades? Ecs! Qui els va parir, quines ganes de fotre’ls els platerets de fètid gasofi als turbants! Mes en Rakhmà em deia, amb el càustic esguard, Viriat, te n’estàs. Com collons voldràs ficar’ls al cap cap nova idea si abans no els tols amb compte rai les barreres de l’autoengany i la delusió que n’entrebancarien l’entrada?, com deia en Heinlein, saps?

Na Miracle Testicle, adorada harpia, amb ulls de vellut, s’afegia al prec. Sens fer-me’n retret, sembla que diu, Viriat, catralls, bobanys, matràfoles i camàndules, a tothom ens calen; o com viuríem. Com arribaríem mai ni a vells?

Mantén-te vell; fins que crebis, em dic. I componc: Rebuda haig suara, poca estona ha, la següent epifania. Recordeu: Adam no cagava pas quan deia “Vaig a evacuar”, volia dir “a Eva-cuar”: a endinyar-li la cua a l’Eva. Car qui gosava cagar al paradís, no fotem! Això sí que fóra pecat, i déu encar més aviat l’hauria castigat. (I declam, allò que bonament aprenguí de petitet al catecisme.) “Si fots cara d’escarabat / déu t’ha castigat. Si tens un càncer amagat / déu t’ha castigat. Si ton fill ta mare ha matat / déu t’ha castigat. Si se’t mor tothom pel costat / déu t’ha castigat. Si tot merdosament t’ha anat / déu t’ha castigat. Quina sort més ruc t’ha tocat /déu t’ha castigat. Ets titella desgraciat / d’un déu tot fet de crueltat. La història del malparat: / tantost comença s’ha acabat. Fots el que fots ja l’has cagat / déu t’ha castigat.” Ep, doncs! Veieu com jo també sóc molt llegit en toms so-called sagrats…?

Allò prou distenia la conversa. Na Miracle em fotia, juganera, un patac. (A propòsit, com m’abelliria ara que na Miracle Testicle fos encar viva. Baldament fos cosa que fos! Potser ella, mut testicle — petit testimoni a banda, assegut a la banqueta, com qui no hi és — potser ella, dic, mut testicle qui fou, fotent de puta al port, de tots els daltabaixos de la humanitat; potser ella em sabia aconsellar quant a les hurís del serrall, i sobretot quant a la fertilitzada odalisca del serrell.)

Mon oncle Mistinguet hagué també d’encarar’s a un cas rebec. Li deia a la tieta Lucrècia que em feia mal sa solitud. Car en Mistinguet Arxac pòstuma recança el corroïa. Entre els trencapedres i les orquídies, i alguns fruiters en canelobre mà-oberts respatller amunt de la tanca de pedra del jardí, va travessar amb l’espasa l’abdomen d’un altre sarraí intrús; amb quin desdeny llavors aquest, ans d’espitxar-la, malcarat, cagant-se en tots el déus, no n’incoà alhora l’isnella tramesa als orcs!

De moment, re; l’escalfor de l’ajusticiament, i l’acte mateix de pitjar entre òrgans i budells, massa excitants; i no pas que el rebregat interfecte no anés pas armat; l’únic que en Mistinguet, sesquiàlter, l’excedia en tot; mes, ves, unes hores en acabat que el sarraí perís renegant, ja aquell desdeny i aquella maledicció, li rataven, supersticiós, freixures i d’altres nítols i paltruus. Per xo, segurament no gaire apropiadament, vostre narrador, Viriat, suara parlava de “pòstuma” recança. Amb peus de gat, i ulls de fura, en Mistinguet s’atansà a la seua panòplia. Entre els altres ormeigs de cavaller peitaví, hi desà, ben torcada, l’espasa dels fets.

Pensiu, consirós, s’esgarrapava a pleret son nas de vori. Car aquell altre dubte el corsecava. Com es desfaria del cadàver? Vet ací el problema, tan semblant al meu, com dic, de com em deseixia de nina i afoll. Sense recances, ep. Sóc només qui no vol pas afegir més monstres a les calderes bullents d’aquest món que prou ja en curulla un munt.

Colgar’ls al jardí sempre ha estada la primera opció, tant per a ell com per a mi ara mateix. Mes és de mal estrateg lleixar’s seduir pel primer cimbell. Per xo calia donar-hi més tombs.

Hi ha certs jorns on tot s’espatlla. Justament quan potser es veia amb cor d’engrapar pic i pala i sortir a cavar la tomba de l’interfecte, mon oncle Mistinguet, antic militar, fins llavors tan recte burgès, no pogué pas de cap manera violar aquell altre fantasmagòric tabú. Allò el desconfí. Un ictus a un lloc o altre me’l jaquí garratibat. Al cap de menys de mitja hora, la tieta Lucrècia el trobà de feia anys i panys petrificat. Larves de pudent carnús fotien l’acròbata pels voltants de cada trau, nas, orelles, cavorques… De la boca li n’eixien mans negres de nans, de nens. Esfereïda corregué a parlar’n amb els contemporanis. Un metge d’aquells sòmines qui refan els fets a posteriori diagnosticà que el vell Mistinguet, tan règeu ni rígid en ses habituds, en haver d’haver anat contra natura, volent entrampar la llei, colgant d’estranquis la víctima qui a l’infern dels moros molt acollonidorament el condemnava (si hagués estat l’infern dels seus, encar com aquell, vós!), S’ha vist perdut, i ha hagut de menjar’s l’esmerla, ço és, es desdeia, es desdeia íntimament, o altrament allò el trossejava, l’esmaixellava, queixos i queixals li volaven còmicament, esporàdics, a plantar’s als jardins inviolables dels veïns. Son cos no ha resistit l’impacte de l’indeclinable esperit; ha mort amb el cor travessat pels ímpetus fossilitzats de la seua incorruptibilitat. O quelcom de paregut.

En fi, que no és pot pas ésser tan contravital: tan poc elàstic, variable, polivalent, metabòlic, evolutiu… La vida, vindicativa, tipa, li foté, al catiu, mesquí, Mistinguet Arxac, un carxot mortal.

Féu la tieta Lucrècia: Íntegre, en deia ell, però què collons en sabia. Inflexible, li hauria anat millor. Saps què li dic? Massa poc! Au, i que no et passi el mateix, nebodet.

No; no voldria pas que em passés també a mi. Cert que no sóc, no crec pas, tan ruc com l’oncle, mes qui sap, incòmode rai amb el mètode de desempallec del trist desficiós tap que ara hec, rai. Així que, tot en tot, érem de bell nou a l’inquietant començament.

Una caparrada. I si a les nines de mon serrall els ensenyés d’enraonar? Potser llavors, en sabent llur parer, entre tots, i amb l’aportació de mos amics, en Pipí Arigany i en Rakhmà Ninot, prou en trobàvem el desllorigador. (I així, puta de jo, repartia la culpa.)

Vaig arribar a casa mig anihilat. Em jaguí entre nines de mantinent. Aviat, com xerraires artistes, que enfeinats que estàvem a contar’ns reminiscències i, encar més expansius, tota mena de falòrnia, com ara si érem geòlegs qui ens perdíem, vehements, descrivint els tributaris i satèl·lits dels paisatges o els pinyols geogràficament homogenis de cada contrada tant se val si subrogada o genuïna.

Es veu que les hurís havien apreses d’enraonar totes soletes. Jo sóc la Glòria, em diu la boniqueta del serrell. Responc, mig de xanxa: Doncs escolta, als teus braços ja em puc morir.

Algú trucava a la porta, Viriat! Viriat!

Era n’Inyac Ganxet, el veí de baix. La seua careta de fura furra d’allò pus. Què tens? Què tens tan tens?

Què tinc? Què tinc tan tinc? Doncs tinc que n’estem fins a la coroneta, Jeroni, vull dir, Viriat. Les teues dones…

Nines, nines, Inyac, no fotem.

Les teues nines noves.

Les nipones?

Les nipones, sí! Totes les que no has encar prenyades et menstruen ensems. El nostre canfelip, el canfelip de baix ens torna a sobreeixir de menstrus!

Us torna…? Primera notícia que n’hec!

Doncs s’escau cada vegada, Viriat. No podem més. La dona… la dona… treu foc pels queixals. I qui et penses qui rep?

Em jaqueixes fet una mona, Inyac. Nines de goma i excèlsior, i una miqueta mecàniques, vols que ragin sangota i tot allò? Deus somiar truites, o t’has begut el senderi, minyó. Ets segur que la dona de nits quan ets clapant no en fa de grosses? Na Carmeta Mirinyac, Inyac, ja saps com n’és, de puta.

N’és, però tampoc no tant. No, no.

I si et tol un colló, et dic, cada nit, mentre ets clapant, i te’l llença al vàter i te’l trobes l’endemà i tu vilment imputes les meues putes? Ja te’ls has ben comptats? Els collons, vols dir que encar els has tots?

Els hec, els hec. Collons, que vols fer’m veure garses per perdius! Són les teues nines noves, et dic!

Les nipones?

Tornem-hi! Hi tenen tot de mecanismes perfeccionats. Ja saps com són d’anals els nipons. Poden parlar i tot.

Els nipons?

Les dones!

Ara em resols…

La correcció pot arribar a límits passats, pot extralimitar’s. No és correcció, la llur, és obsessió, nipons dels collons.

Ara sí que em voldria morir, Inyac! Tot m’ho resols! Tot, no, però una cosa o altra… Em resols un dels quodlíbets, diguem-ne. Poden parlar, dius; n’aprenen, oi? Sentint-ne; n’aprenen sentint-ne. Parlen, les meues, perfecte sarraí, com tu i jo.

Doncs fotràs goig, fort ets de plànyer, ha-hà. La tabarra, tu! Si amb una no puc, què fotràs amb vint-i-tantes? Em pixaré al pijama, hà!

No, però escolta. L’altre conflicte que tinc. Tu què faries si (posem per cas) ulteriorment en prenyessis cap?

Si en prenyés cap? Impossible!

Impossible perquè la Carmeta et tolia cada colló?

Impossible perquè ni els nipons no foren tan boigs.

Home, fiquem que en fos. Fiquem que ho fossin. Un petit exercici d’aritmètica mental, fa? Com en deia en Hitler, vull dir, n’Einstein, just un experiment disquisitori que tingués lloc al teu fur intern, fent rutllar només els coixinets i llanternons del cervell, oi?

Esperaria veure què en surt. Som de teia curiosa, eu!

Saps què? Doncs això faré. Em resols l’altre basqueig que em rautava el bessó, tu. I… I després…?

Després…?

De veure què en surt.

Actuaria segons…

Segons…?

Segons el que fos. El que fos que n’ix. Les contingents escaiences, un munt.

Quina és la legislació?

Ni puta.

Ens n’haurem d’assabentar. Quin planteig més filosòfic, no creus? Ara que moixoni, Inyac. Quin secret entre tu i jo!

Com riurem, Viriat! Ei! Saps que profetes i fills de déu no riuen mai? Només llagrimegen i s’esgargamellen amb aücs de boig. Oh, i parlant d’orats, potser el visir, puta ell, qui sap, t’encolomava, entre la partida de nines perusades i doncs descartades pel soldà, la seua filla Xahrazad Bis, perquè el maleït soldà, tantost sabedor que l’havia feta prenys, no fos cas que la fes en orrupte liquidar (que no li fes competència tantost mica grandet, l’emprenyador marrec); potser, ja et dic, el teu fill és el fill tardívol, com se’n diu, demorat, del mateix soldà, doncs, i potser de grandet, com dic, també es voldrà amb drets i tot al califat; autodecebut rai, es voldrà califa amb tots els ets i uts, com tant d’altre pobre arroplegat no pretén d’ésser pel món aqueixos dies, just com adés els més desgraciats ni mesquins es pretenien fill de déu o profeta il·luminat salvador del mons i pàtries, i humanitats i caguerades paregudes, cavà? Què me’n dius?

Desbarres, casuista, fantasiós.

Creu-t’ho! Qui sap, qui sap! Amb l’anagnòrisi, quin batibull! A quina guerra mundial no som? Terça, quarta? Tant se val, doncs belleu la propera prepares, Viriat!

Carallot sacsa-sarses, fuig!

Home històric et veig; prou podrem, pel que em toca de veí!

Se’n tornava ai que espatotxí, saltironant pels esgraons. Em tombí; com fantasmes de llençol somall, llagrimoses, rosses i brunes, mantes de nines se m’atansen implorant doncs que les prenyi així mateix. Sentien tot el que dèiem n’Inyac i jo. Es veu que volen veure també què en surt, de llurs ventres d’eixarm. Ja ho veus tu amb quines ideologies més asinines no les han bastides aquells betzols de nipons.

Decret, amb corruix: D’ací endavant, duc condó! Projectes de fertilitat, amb un n’haurem prou, de moment. I acaronant-les pêle-mêle als indrets fonamentals, a molses i flocs; i a contràctils anfractuositats i a flairosos enfonyalls mans closes fins als punys enfonsant, molt menys pejoratiu, enton: Vull que tornin les joies i els goigs de les gaies minyones; vull que davalleu fins al carrer i que torneu a pujar, i que na Pippa i na Pam Occípit, per exemple, dues sorel·les magnífiques, m’hagin vingut a veure; com pot el més lleig, ni vellot ni misantrop de tots, rebre dobles visites de meravelloses femelletes? Tothom se n’ha de fotre molt envejoses creus. I tu, Glòria (ordén), vull per comptes que cap risc no corris; tothom sap que ets una pianista collonuda; a això et dedicaràs, Paganini, Xopenc. Al raconet, no gaire fortet. Els sorolls no et són bons. I ja et duré crostetes i d’altres oblies de bon pair, i que bascosa no et fotin. Au, au. I jaquiu-me descansar que haig de pensar. Al bacallà, vull dir, al cony, de moment us hi fotreu un tap.

Car prou era cert que els conys peluts de qualsque d’aquelles nines eren goles d’afamegats lleons. Entre casts besets noctilúcids, caic en l’oblit cohesiu dels somnis, obres mestres de la balística, dels balbs esquelets i d’altres temes així al·lusius.

Em llevava reconstruït. Amb il·lusió me’n vaig a veure mon amic de l’altra cantonada. Ahir aparegué com déu en màquina mon veí Inyac Ganxet a resoldre-m’ho tot, Rakhmà! Esperaré a veure què en surt!

Immediatament desapuntat. Car no veig pas que en Rakhmà hi faci gaire bona cara. Contundent reprova: Enough of this shit, Viriat. Et creus que ocupat amb les nines i llurs vanes banals intimitat raus quiti de tota tasca ni obsessió. Sàpigues per comptes que el barri, efervescent rai, se’ns fragmenta. Mentre tu romancejaves amb somortes entelèquies, cismes amb noms i cognoms, sincrònics, s’eriçaven ensems. El sarraí Telèmac Trobaolis tractava de saltataulells el cristià Edmon Diògenes. I ara en Daviu McCollonet, cap del clan, vol-lo occir i sebollir en camp d’olles, sense spotlights ni lloses ni esgrafiats ni collonades. At any rate the whole epitaph only a bunch of obtractuous canards. La colla sarraïna incontinents ens fiquem en peu de guerra; despleguem tàctiques extravagants. Exuberants arreu buixeixen els pànics. Choirs on the rampage. Alhora oraculars i porucs, els muetzins i improvisats morabits de cada banda, còbeus i tanmateix prou opacs, esperonen les crèdula plebs. I tu, nitós beneit megalòman, em véns amb pestíferes trifulgues amb nines de cardar? Ja n’hi ha prou d’aquesta merda, et faig. Vull que corris a casa i tornis, catàrtic, clorofíl·lic, gitanesc, amb l’esmolada simitarra armat. No pas ni amb crosses ni ranc, i menys encar pudint a cony, puaf! Això piaf, i si no n’estàs content, t’esborrarem del ramat. Recorda-te’n del desert i qui t’estorcia de les urpes de la màfia japònica, ca?

Amb aquell comentari m’acorava com damunt esques i calius els asts els xais. Molt bé. I fotia el camp quasi astorat. Quan resols una qüestió, una altra se te n’obre, de trascantó, ferotge, frenètica, histèrica, hiperbòlica, pitjor. Em sembla (em dic) que més val no resoldre mai re.

Davant tota dicotomia, què fots? Fer-ho? no fer-ho? El millor és no fotre re. Tret que, resolut, un mal jorn, t’aixeques enrabiat o esperançat, i ho fas, i rai si no l’encertes, car llavors encar la tens, la mateixa pena que arrossegues, per a resoldre. Mes ai si, per balba xiripa, l’endevines! Una nova dicotomia més enteranyinada de putes pressions, d’escanyadores conseqüències, no se t’inaugura sobtadament. Posa-t’hi l’elm, la feina és majúscula, bon tros pitjor que no l’anterior; els detritus i estalactites noümenals i fenomenals van caient-te al cap com proliferants ruïnes. Al teu obscè raconet de les persistents il·lusions, fins ara l’epicentre de tos desespers i hesitacions, ara, vàpid, decadent, paròdic, mimètic, les titàniques argolles i ultratjosos congrenys que t’amarren a les supèrflues ombres i foscors de les asfixiants incessants dicotomies no te les extirpa pas cap fàcil solució. Llences els ulls desembeinats a la infecciosa incendiària finestra de l’ergàstul que s’aixaragalla cap a l’infern, i si fins ara tos ulls eren com escarabats virolats (com crisomèlides), de sobte, com ells, tantost morts, les fines colors en desapareixen amb esclat de llurs cuirasses, car el que hi veus (ah metamòrfic cadavèric eviscerat episòdic figurant qui no sabia pas procrastinar prou quan l’hora del no fer re arribava, i per xo queies d’escena desemmascarat), el que hi veus és, sostinguts per esbufegades tremolenques insegures molt precàries pitges, infinits embrancaments de respostes i possibilitats. Per molt que resolguis, mai no resoldràs re. I prou. Referèndum sempre penjat. Collons, tan bé que t’hi estaves per comptes rabejant-te entre domèstiques vagues vagines de nines silents! Llurs virtuts contingudes, immanents, mai exprimides a tall d’exigent muller. Maleïts nipons d’exhaustives creacions! Una s’empatolla sobre els… thwarted swimmers scratching at my snatch. L’altra que… segons panels of scientists about the merits of copulation… haig de fer no pas el que faig ans quelcom de tan ruc i diferent! Pararé boig. Les alternatives, les opcions, els enforcalls, se m’amunteguen al magí. Les dissociacions, els polidimensionals enlluernaments, els enantiòdroms camins que t’atraçarien alhora a destins oposats, fent l’aleta a cada cantonada d’on vaig i no vaig, volent-se’m tornar molt desitjables llepolies. Debades! Jo qui haguí una formació corporativa, ço és, militar. Que baix que he caigut!

Fornicatrius us vull, i au. I no pas cosmopolites com ara. Casolanes com abans, sense ascles ni pretensions. I llavors, ben cardat, amb tranquil·litat, pel que em resta, ja llegir aventures de ninots. I encar, si de cas, observar qui ni què passa pels carrers, o distretament anar-me’n, passejant cap als horts a veure-hi créixer naps, cebes, i els raves de les raveneres, i els salsifís de les escurçoneres. I de nits els onírics paisatges, pintats, imaginats, propers i llunyans. Fart de guerres, ja t’ho diré.

En tàndem amb jo mateix, així vull anar, per èters preclars, envers al com tot era ahir. No pas en oposició amb mi mateix, havent sempre resolt que som u, el de les pensades i el dels fets.

Aquelles nines subversives, les novelles, han apreses com si tastaven de l’infernal arbre del coneixement, en un tres i no res, i, en la mateixa velocitat, n’han ensenyat a les veteranes. Quin desastre tot plegat! Àdhuc llurs cunts pel cantó kantià s’embranquen! Us vull obedients, dient-hi màxim, com hi dèieu, Hò, mestre! Hò, mestre! — sotmeses, entomant-la; o dient-hi (l’única altra cosa que podíeu dir, no us havien programades pas per a pus), Oh, mestre! Oh, mestre! Que la foteu grossa, mestre! — això, xalant-vos-hi de valent! I mai demanant raons ni per quès! Reivindicacions de merda.

Ca meua com s’ha tornada! Sòrdid atzucac amb meuques lletges — ho aprehenen tot, àdhuc allò ambigu, allò hermètic, gairebé sense necessitat d’aprendre-ho. Massa llestes les construïen! Mones, papagais. Això si algun dia no s’emparen d’armes, i ja hem begut oli, les pristines estructures dels equilibris religiosos, corporatius, militars, ja ho veus tu, garranyic-garranyac, col·lapsant-se — un altre ziggurat a prendre pel cul. I l’ídol colossal, monstruós, al capdamunt per terminals esquerdes solcat.

Hò, mestre…! Oh, mestre…! Ah, temps d’adés, quan mà dura feia anar tothom ben dret! Les femelles ni piu; obrint les cuixes, i au.

I ara, ja ho veus tu, al·lucinant, fins i tot els harems en rebel·lió. On desembocarem, a quin caos, a quins odis i quines desolacions, i quines extincions aquest cop definitives! Oh, mestre; que la foteu grossa, mestre…! Així em veníeu, vell paradís sense infectar. Mai amb retòriques correccions ni amb terebrants laments que no us pag prou ni us forneixc amb prou cabals per als viàtics i despeses concomitants! Per a anar a quines rudimentàries manifestacions per al millorament de les vides ninètiques? Per a quines àvols àvides reunions clandestines per tal de ben barrinar-hi les tàctiques iniqües que empraríeu en acabat per a heure aitals millores? Ah, i si un vespre de tornada d’ésser amb els vells amics, us trob que, com menstrueu ensems, així mateix cagueu alhora? Esteses i gruixàries d’inigualables (d’impassables a gual) col·leccions de brutícies, llordeses, bilordes!

Vinc a escrutitnitzar-vos ferotgement, i ja hi veurem qui l’han parit amb millors vèrtebres. Prepareu-vos-em. Emprenyat a pus no púguer.

Amb encès esperit genocida me n’anava doncs cap al pis. De totes les nines en fotria una foguera. Potser (ficats a fotre) cremant-m’hi, sacrificat, també a la pira.

Sort que al replà de baix reconeguí la Pia Nina, nina mongívola qui toca el piano a l’altra església. Devia tornar de trucar a les portes de cada sostre de la casa per a demanar òbols per al manteniment del temple al déu o al ninot per al qual la fan tocar (cargolant-li o estrebant-li la clau o la corda que deu dur de diguem-ne ful clítoris) — (o és que d’esme tota sola ja toca, rutina amb tots els ets i uts apresa?).

Me la vaig endur amunt. Li dic que li donaré bon tros dels estalvis que tinc desats a un mitjó si s’endú el chor de nines que tinc a dalt. Que l’esperàvem amb candeletes, mai millor dit. Que li cantaran, al seu acompanyament musical, tots els himnes eclesials que hom els ensenyi, a part els que ja saben, otomans i tot. Que piadoses com ella, rai, o més. I així els les encolomaré als de l’església de la denominació anti-sarraïna i alhora me’n desempallegaré, i, amb la clepsa més neta, sense preocupacions sexuals, durament reprimit, potser em podré dedicar a la revenja, com vol el recte Rakhmà. Som-hi. Quina resolució més collonuda, vós.

Com pertoca a tot sarraí com cal tinc a dalt les meues setanta-dues nines del cardar. [No pas, com al cel dels benaurats, ja ho sé… Amb mitja grossa de paies angèliques qui els toca a cascú (i verges, oipús! no pas replevides, ni recobrades ni reconstruïdes, ni de qui sap quanta de mà davallades, com les meues. Mes ei, hom no pas que se’n plany gens;la qüestió forats rai!] La major part de les odalisques, el soldà d’Otomània — i si no el soldà, pler d’altre otomà en cap des d’Otomània, visirs i semblants, seguint les ordres de dalt — me les venia a preu de saldo — a part de massa usades, petits diferents defectes, sabeu? Vull dir, de la mena de sargits i pegats, i àdhuc de salcuits als jutes i encerats de fora; no re, escolteu, prou fermes, encar. Xiïtes, sunnites, salafines, farisees… núbies, circassianes… autòmats de cada secta ni raça. Que per què m’afavoriria tant el soldà? A mi, un perifèric del tot irrellevant? Ja us ho diré. És que sóc tan bon pregaire. Quan era petitet era molt eixeridet. Cada matí m’aixecava esgargamellant-me més que el muetzí més llunyà. I pregava… Cada dia una oració novella, espaterrant. “Si havia un harem, em banyava en menstru!” “Si havia un serrall, cada matí m’hi batia el batall!” “Soldà vocacional, aixeca’t i ensuma’n de cada odalisca l’orinal!” Per a fer’m callar, el rancuniós gremi dels muetzins ja el veus tu protestant al califa, o vés a saber a qui de molt alt. L’enrenou arriba a esment del “meu” magnànim soldà, el qual, per comptes de signar la meua mort, o si més no el meu esllenguament, no essent pas ell un altre mestre franquista, dels qui cada català el volen aglòs, ell rient, em va fer enviar la primera nina anatòmicament correcta, i de franc! Les altres pagant, però poc. El “meu” soldà no és com aquell catiu soldà qui s’havia de cardar cent vint i cinc mil dones en trenta anys, pobrissó. El “meu” hi anava com jo hi vaig, amb lleure rai, segons les llunes i hores, ca? Què us vinc a marejar, però? Vós, pia com sou (amb el nihil obstat i adu la recomanació catequística de l’església dels anorcs cretins) sou nina sense traus estratègics on ficar-hi la banya, i de tot això ja ho sé que vós ni borrall, mes creieu-me, voleu? Les meues joguines nipones, vós no us hi enteneu, però feu-me’n cas, molt millor que no les dones de debò, ni cal dir. Tot el que voldreu, refetes mantes de vegades i tot, com posem-hi les més veteranes (qui sap les dècades que algunes s’arrosseguen pels serralls dels subordinats del sots-soldans qui se’n cansaven, o que el soldà manava reciclar, i les feia donar a d’altres arribistes abans no pensés de fer-los-els donar-me-les a mi), les veteranes, dic, fresques com les originals a llur edat més frescal, com parides ahir, no voldríeu pas més verge que això, vós! És com les flors de plàstic, com les llaunes de conserva, molt millor que no el producte original! No es panseixen mai! Mai no es foten malbé! Orificis encar i sempre elàstics d’allò pus! Cert que no són gaire perspicaces (aquells nipons massa misògins, com sabeu!). Ara, dúctils…! Dúctils rai, tota la sèrie! La tirallonga sencera d’aparells, d’androides, de robots, de simulacres, en direu com voldreu, llurs molles i ressorts al cos, automàtics de totes totes, a punt de caramel, això ni l’eunuc més idiorepulsiu, ni més dement, ni més retòric, ni més corsecat, no ho podrà negar. Ja sabeu les maquinacions dels maleïts eunucs, sempre sabotejant! Res, feu-me cas. Les meues nines… Maniquins de buata dúctil d’allò més, les funys com vols. Us seran fàcils d’ensinistrar — de les bestieses sarraïnes a les imbecil·litats papistes, tot el mateix, si fa no fa — quatre carxots, i un passet de passa-passa, i au, ja hi som. S’adaptaran com si re a totes les vostres datpelculades mongívoles. Falòrnies de cretí, se n’embeuran ipsofacte! Veureu com entonen els himnes triomfals que els enfaldillats marietes de sempre us confegien — si no és prou calvari escoltar’ls, oi? Bon càstig per a fer punts per a més tard, quan tots serem al cel, imagineu-vos-em cantar’ls! Ara que això els cal. Disciplina. Let’s hurry up. You’ll help the old dolls break in the new ones — the new ones always in dire need of discipline — a pretty field day awaits you, lucky you, with such a task. I’d bet we find the lot of them jerking off. Sabeu què? Bon mètode per a entrar en contacte tot ficant esment en llur ulterior conversió. Típica manera dels criminals predicadors d’arreu i totjorn. Llenceu saia i còfia, despulleu-vos de pèl a pèl i afegiu-vos-em a l’orgia, bah! Feu-ho veure, ja ho sé que us manquen els elements. Tant se val. Cardant o fent-ho veure és quan les dones esdevenen més receptores, no fa? Vosaltres les dones, rai. Els homes no pas, veus? Els homes som angèlics. Les dones sou com un rellotge lunar, prou menstrueu… pitjor, les dones pariu. Totes teniu una idea del cos com a mecanisme horològic, com dic, més o menys ben coordinat; o motoritzat i tot, ajustable, remeiable, sempre a mig espatllar; totes les dones sou si fa no fa nines — nines més o menys perfeccionades. Per xo us enteneu tan bé, reialme el vostre de la màquina; prou podeu! Trobareu que el piset desa i regolfa certes sentors… pastorals. No us m’esfereíssiu! No és pas que entréssiu de bell nou en cap bordell d’aquells conventuals, ni que sou víctima de cap greu paròsmia i que doncs olfactivament al·lucineu que de sobte (nyac!) se us engolia cap infern de depravació o perversió, o no sé pas com en dieu, no essent pas exegeta ni sisvol gaire entès de la vostra infidel religió; no; és que on massa de dona s’amuntega, com sabeu, sabes severes se’ls desixen i se’ls entreteixeixen, i allò tost ja no saps si és sentina o celler, o soll o panteó, o rebost o cementiri, car quin caos de berrugues i mugrons, i membres fantasma i plecs amagats que regalen aixarops i suquets! I com els regurgiten les destralejades sangoneres qui malgré tout encar deuen fer’ls la viu-viu pels dins, fartes holotúries llurs conys queixaluts, esmeperdudament goluts, qui se n’empassaven adés milions. Ara obrirem i pareu compte, les esbojarradetes almes se’ns llencen sobre, cada alme amb vivament acolorits vels qui no tapen gaire o gens recapte del diguem-ne lasciu, i amb les tintinabulacions de llurs joiells qui llambren i enlluernen i distreuen, rebent-me, com cada cop, com si sóc hadji o pelegrí mequí qui torna de l’esgarrifador periple desèrtic entre els bares adips i àvols ismaïlites tot malmès i esguerrat, i el seu enyorat gruat gnòmic gnòmon nogensmenys assenyalant migdia, sempre fiable pontífex geòmetra qui els remet a la bona via on rauen els esmunyedissos paradisos dels múltiples orgasmes. Se li aixeca? no se li aixeca? — veureu, sols que obríssim, doncs, com totes les odalisques es congrien com voltors al voltant de mon vit d’estelló, de guarà amorós, ullant-me’l adeleradament i fixa, per a, tantost com l’ull desclou, amb les peludes boques bavoses de llurs holotúries doncs també cruspir-se’l sencer. Tret que amb vós present, i per grandíssim respecte, no crec pas que avui mon cuc sigui altre que tartrany orb, d’aquells qui sense espinada llevar’s no pas gens. Ni mai. Com a tot membre mascle de religiositat incerta a qui doncs tots els déus se’l rifen perquè se’ls apunti, les bonificacions d’afegitó que els pertoquen perquè es converteixin sempre vénen en forma de cuc en reserva, prou us ho deuen ensenyar als mongívols sàbats vostres, oi?

Tant se val, som-hi?

Mes (ai, Marieta, el fetge que em deus, el fetge que et vull!) que, al tercer replà, passàvem en sec de l’embranzida a la detumescència, els nostres peripatètics corals monòlegs tolts arran. Car ens hi ensopeguem en Buqkar Qaef i en Desmit Sioh, llur carotes de titellaires i de botxins de titelles, a ella no ho sé, mes a mi fent-me tot d’una eixalat i encoprèsic.

En Buqkar li deia a en Desmit (o a l’inrevés) Al llit, un desert de vasta història que les dunes colguen, les falses dones s’hi aixequen sobiranes en tremolenques figures d’efímeres sorres.

Eixelebrat arlequí qui amb esclops de rombes blaus a les peülles es creu fragmentari i doncs prou camuflat, no se n’adona que prou roman ja al plat, trossat cadell cuit ans sots la trossa trossejat, respon l’altre jutge de llengua daurada. I què m’haig de témer sinó que ça-sus suara els dos ferotges carnífexs de totes mes hurís en feien carxena?

Passeu de llarg, de malson angoixós les dues repel·lents creatures, evaporeu’s obsoletes com d’altres lansquenets a qui el cruel esdevenidor també l’esquena dóna.

I ni piulem. Només em denuncia l’errònia pudor que faig. Mes res, ni cas. (Ni ella ni jo no rebem; llas, doncs; car la nina Pia tampoc no anirà avui al cel!) Els dos titellaires estitelladors massa entotsolats en les feixugues justificacions de llurs inoportuns endlösungs. Damnat desori llur magí que només aclareix (o neteja com l’esborrador la llosarda amb la fallida, absurda, fórmula) el lleixiu del despropòsit, dit amb cara d’entès, molt lubrificant — sòlit ormeig o einam mentals amb què el psicòtic buròcrata (isnell rai) de tot nyap no es condona.

Obrim l’uix tenebrós que ens duu als orcs nous del cementiri… O això ens esperàvem. Mes no pas. Tampoc.

Qui doncs havien doncs passat a eliminar els dos valents? El vindicatiu Ganxet? Sentiu-lo cridar mentre els de la vesta i almussa no el torturen tranquil·lament a mort No, no! Només ho deia per fer cagarel·la! En realitat, de tot falorniaire ni camandulaire al govern, al quarter o al bisbat, molt afecte, devot, culer!

Car dalt, emperò, hi trobàvem tanmateix un vesper d’hostils, massa vives, pretorianes. Na Roseta, del Ministeri de la Guerra contra el Mascle, me les té prodigiosament insípides. Rebel·lió de marfantes — les heroïnes enuncien totes llurs pruriginoses puritanes intencions de tot enfondra-ho, i el calçobre restant negar-lo amb calç viva o amb sal.

Home, tantes de guerres alhora! Ni disfressat d’americà, reïxc a fer-m’hi! Qui pot voler’s tan gratuïtament pugnaç ni bel·licós! Embogiria! En Rakhmà em vol a la guerra contra l’infidel. La Roseta del Ministeri ha aixecat el personal. Les prenyades són a trenc de deslliurar… Els enemics m’heuen del tot clissat… Em ronden els torturadors…

M’agemoliré al més fosc raconet, rosegant, de la història de la meua vida, aquest altre bon nap que n’estic arrencant.

No sóc responsable de les meues accions — només dels meus somnis, diré. Vivia una llarga vida, mes de sobte, què? Dubtava que la visqués. Saps què? Tornar a la tendra jovenesa on les ungles se’m desencastaven soles dels dits… Què va passar després? Sots el noguer, veia mon oncle, prop l’hort de mon padrí, cardar’s algú. Com hi fiu cap? Sots el noguer, entre les nous mig corcades, vaig caure a somiar? El somni és llarguíssim — la vida que em pensava viure era un mateix somni allargat, esvoladís, esvaívol, com se’n diu, efímer, fugaç?

Aquest és el missatge que se m’estavella en orrupte, d’improvís. Fui iogui de desert, qui tractà son cigalot com gometa d’escubidú, fent-ne, inútil, obsedit, sense més feines, tants de nusos com vol, nusos endimoniadament embolicats, insolubles, cargolats… I qui hi badava, a part els eterns vultúrids qui hec tothora si fa no fot focalitzats? Qui? Les setanta-dues promeses, beutats fonamentals, qui, almes epilèptiques, de grunys i rugits curulles, es propel·lien, fantasmagòriques i molt hostils, com flagel·lants anguiles, totes en boldró (en concentrat atac) a eixonar, oníriques, aquell nyèbit enfaristolat, posaire, ninot, cassigall — lleigs aspectes de les vaguetats del somni d’un nan fetitxista, qui, eixorat, enfollit, per tants de sotracs sísmics a la mesquina psique, potser es voldria fer perdonar. Amb llurs jocs d’olives i genives, i pinyols i caragols, m’hauran al capdavall fet repetidament regurgitar fins que, del tot despès, ni gota de llet de saba enlloc no em circula. Aquest és el quadre. Setanta-dues apsares i un talòs totalment eixut — traumartige scene zwischen zwei und siebzig apsaras und meine spitzende sperma. Que pugin, doncs!

Que tornin a pujar els fetge-adelerats destructors de ninots; que, escorxaires i esbudelladors, a estisorades amunt i avall, tolguin i ostin les palles i pellerofes de l’esporugueït espantall i que se’n desempalleguin. Eximi iconoclasta Buqkar Qaef, il·lustre iconoclasta Desmit Sioh (amb més esquírria, car adés per greu equivocació, frustrats), cloeu doncs el somni fracassat. Que tot allò s’esfonsi. Prou ha durat massa, tot dura massa fins que cap déu en màquina o el mateix cuc conqueridor no entra a tot no abassegar-ho, resoldre-ho. Cuc inconquerible, res més destrempador que el cuc trempat, l’holotúria, el trepang inassadollable, del monstruós mort esfetgegat! Amunt, amunt!

Vana temptació de plegar d’una puta vegada. Al dormitori la Pia i la Roseta debatien molt capaces i llurs convincents epinicis convertien i reconvertien aquella olorosa plebs de setanta tantes hurís qui amb odis contrastats dansaven prou àgils. Ni marionetes ni titelles no ho faríem millor.

Poden ballar danses ventrals llambresques i lúbriques, i la panxuda a trenc de deslliurar pot fer-ho impúdica al bell centre, d’ampla vedet, que el cuc no em renaixerà. I can no longer orgasm with any of my puppets or mommets. Estimulants meandres i globulosos atots a frec d’ulls i a tret de dits no fan res per a llevar’m del consirer, de l’intel·lecte, la basardosa impressió eidètica, recurrent, de difícil sostreure-se’n, com certes insistents musiquetes de bavós repapieig, del resultat horrorós d’aquell prenys aberrant. Quina mena de ninotet bastit amb quins nous elements? Seran els estranys components gaire durables o partirà l’arlequinat afoll, fragmentari, aparracat, en flames i gasos metzinosos aitantost nat, vull dir, aparegut, pobre diable? Aparegut, qui sap, amb paraigua i tot, i pudint a carronya, amb aspecte d’ortòpter micòfag, glopejant minúsculs fòssils d’ignorats genocidis?

Genuflecte com qualsevol llefiscós gripau qui ara rep repel·lents bescollades d’aprovació curial, m’he posat com qui prega, comediant qui s’entortolliga amb el mateix rull enrullat d’idees ominoses a l’enteniment, o com l’espantall qui se sap condemnat i doncs planta el coll perquè hom no s’engresqui a escapçar’l com pus tost millor a cops de destral.

Pel callís d’amargor, fins a la fi ninot to the nines, de vint-i-un botons, impresentable qui patèticament presentable es vol, i cada vol no pas bon vol, ans vol ful, i ja fotent sempre les mateixes voltes fermat a la mateixa dèria, com si sóc rodant a quina sínia d’enrotllada musiqueta de repapieig, Quan era vell havia a casa, quan era vell havia a casa tot un serrall, quan era vell havia a casa tot un serrall de nines nines nines… nines nines nines… nines… nines…

Nines.

~0~0~

sentoreta sentoreta

sentoreta sentoreta
sentoreta de cuixeta

de culet…

de merdeta
i de conyet.

~0~0~

Progressió inharmònica inevitable (o dos ous ben catalans te’ls miris per on te’ls miris)

Era musant al llit, i mentre desmantellava, entre mentismes i epistemes, els vasts mecanismes que barrejats m’orbitaven dient-se’m vitals esglaons del meu ésser, em tocava distretament els collons.

De sobte, he fotut un bot. Car com ho destries? Quelcom s’ha esdevingut de molt estrany.

Els collons han diametralment canviat de posició — es deuen pensar ésser extrems en un equip de futbol, i l’extrem esquerre s’ha ficat d’extrem dret, i el dret d’esquerre?

Del canvi, ben palès, n’estic segur; car no els conec pas poc — llur postura, capteniment, forma, pesantor, grandària, orientació… Són força diferents, llurs estils ni faisons ben peculiars, és gairebé com si portessin dorsals marcats amb noms i nombres ben clars i inconfusibles, vós. I ara juguen doncs a extrems contraris — la mà mateixa que els tocava ara erecta em guaita perplexa, formant un interrogant — com si digués, Tu, quin escàndol; què és això? Prou n’estic tota marejada; em pensava tocar’t els sòlits automàtics collons i qualcú o qualque cosa misteriosos sembla prou haver’ls substituïts o mal col·locats; en tot cas, què ho sé jo, pobra mà enganyada, mes prou et dic que si això no troba culpables no te’ls tocaré mai més! Massa malsdecap haig ja amb totes les altres feinotes assignades, mesquí escarràs qui só!

Qui se n’encarrega, de vigilar els collons? Li ho demanaré a en Peret de Baix, ara tan escruixidorament pansit; no pas és clar a en Peret de Dalt — el qui és al cel fruint de ses degudes i ben triades setanta-dues meuques. Cert que en Peret de Baix no sap gaire cosa (prou és un carallot de totes totes), mes si més no tampoc no és al cel, i ésser al cel equival a ésser a la lluna, i ésser a la lluna a no ésser-hi del tot, o fins i tot, de cops, a no ésser-hi tot, d’on que què se’n pugui esperar d’algú així, qui, o no hi és tot (és un boig), o no hi és del tot on hauria d’ésser (al món empíric, i no pas somiant truites a la lluna), i doncs què vols que sàpigui, encara menys que el perpetu carallot! El de Baix, tot i que no sap gaire cosa, dic, prou sap que, si s’atansa a la font de vida dita “cony”, reneix — reneix gloriós!

Allò del collons era més misteriós encara que no quan foren els ulls qui se’m transposaren — se’m transposaren perquè era petitó i havia relliscat de l’esquena de mon pare (em duia a la xirinxina prop la baraneta del pont), i vaig caure de lluny-lluny, i espeteguí amb fort terrabastall a un clot tot ple d’una sorra seca, eixuta, que tost es tornà greixosa, com de verdura podrida, i que se m’empassava amb dentuda goludam fins que ja no hi sóc; de viu en viu sebollit. Així, quan al cap d’estona reeixiren a treure-me-n’hi, d’aquell clot infernal, i volien enfollits espolsar’m l’enganxifosa sorra de damunt, i em ventaven mastegots a tort i a dret, per a reviure’m alhora i treure’m tota aquella rosegadora brutícia, la sorra roent als ulls insistia nogensmenys a romandre-hi àvidament encastada, fins que… Fins que vaig plorar, a raig viu, com rajava la font de sant Jeroni, i les llàgrimes, en doble constant cataracta (dues niàgares sanguinolents), em netejaren al capdavall uns ulls qui, per acció, es veu, de les minúscules rodetes punxegudes i voraces que constituïen els innombrables granets de sauló, s’havien (un cop enterrats i doncs havent-se llestament evaginant, als uixos compromesos ficant-s’hi per comptes taps de carn), s’havien, dic, en ressortir, equivocats de cavorca on metre’s, i l’esquerre doncs se m’embotia al trau dret, i el dret a l’esquerre. Comprensible, pobrissons, després d’aquell trauma tan bestial — i el batzac inicial, és clar, de campionat; tot trastocats.

Un altre cas força comú, vull dir, que no se m’ha esdevingut només a mi, ans a pler d’altri, és el conegut fenomen de la transposició dels dos cervells. Totes les idees de l’un van a l’altre, les de l’esquerrà passen al dretà, per osmosi, és clar, car es tracta de líquides idees i traces, monomanies, en mitjans tous, com qui diu sense barreres, i dins un mateix receptacle.

Mentre que mos collons són durs com ou de mona. I les idees que porten, poques certament (cascú una i prou — i ai, em sembla que la mateixa!), però això també, molt més fermes (i fins i tot com dic ultranceres) que no pas les volàtils i enzes i fantàstiques i tocaboires, monçonegueres, del cervell.

Els collons, tancats dins llur hermètica (mes molt mal·leable ans maurable, rebregable) bossa, no tenen cap excusa per a anar fent l’eixelebrat i portar’m mareigs; a part que sempre els he tractats amb tots els miraments; mai m’atansava a cap mula guita, per exemple, ni a cap bòfia de cap mena de classe ni faisó, per molt que volgués “salvar’m”, el malparit.

Tret que tot no sigui (i això resolia el misteri en un tres i no res) que em trob en un emmirallament general, i la meua imatge, la qual de si fa no fa simètrica esdevé si fa no fa asimètrica, en virtut (posem-hi) de l’entotsolament i l’alienació duts per l’absorbiment en el text que llegia? Fotem-hi un bon cop d’ull, vols? Les taques, treps, i antigues cicatrius de jovenívoles ganivetades i d’altres senyals de mon passatge vital, diguem-ne, ara són a l’altre costat? Sí i no. Qui se’n recorda? I si , qui sóc doncs? Sóc qui sóc, o l’altre? Veure’m tu si saps dir xibolet, vull dir, si saps dir setze jutges…?

Seigtuig eztes…? Què? O… Tant se val! Prou acceptable, català, tu!

De l’entelèquia (de la perfecció) d’abans, a l’endelèquia (a l’impuls vital; a la voluntat de seguir vivint) d’encara ara; poca cosa, doncs; cap terratrèmol gaire psíquic, com qui diu, vós! De català de soca-rel a català aproximat i bonament aspirant a esdevenir-ho millor. L’ou esquerre a la dreta, el dret a l’esquerra. On abans era d’esquerres ara de dretes, i inversament? Quina explicació més erudita, retòrica, ca? A touch of masterful sophistry. En qüestions filosòfiques d’inescandallable pregonesa com aqueixes, qui no n’acaba content és perquè no ho vol.

Res. Tot plegat, rai; sóc el mateix una mica capgirat, i au. El colló més renoc passa a l’altre costat! La gran cosa. La qüestió que encara hi són tots dos. Petitons, rodonets, entranyables, dringaires, cançoners. I que cap encara no hem passats al clot de les definitives sorres roents. Mentrestant, Fuig, nen, i no m’emprenyis més amb rucades així, diu la mama.

Una vulgar remenada de ponedor; l’ou arcaic el recent, el recent remot. Una vulgar remenada d’ous, i un vulgar trastocament de nen qui creix. Bah.

Nen, em deia ma mare, vés al ponedor i porta’m els ous que haig de fer truites. La gallina escarota. Bon pare, el gall banyut se’n desentén. I jo qui corria escales amunt, remenant el ous a la butxaca; en tinc la mà trencada, mai no en trencava cap. Ni ara. Un, dos

Hi som, hi som! Posts, si fa no fa a lloc. Lloca qui els sóc molt amatent. Per xo el neguit, vós. Entesos. I prou.

~0~0~



Comments are closed.