No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Recomanacions i entretocs sobre el bon viure que n’Eleuteri Calatònia virava avui en novelles dites – o: de la peripècia a l’anagnòrisi – (del capgirament al reconeixement) – o encar: el que semblava d’or és merda.

Ah, cal sobretot tindre sempre nets… els foradets.

No facis mai gaire re… somia-ho trenta-tres vegades primer.

No facis mai avui… el que podràs deixar de fer també demà.

El de més del que fem… és fems.

Com menys de fems… menys dolenteries ni neguits ensems.

Per predeterminació hormonal… els mitocondris (o qui sap què) et voldrien esclau. Estàs-te’n, estàs-te’n… sobretot de quasi tot.

No figuris gaire… (no figurar gens consta més que no figurar gaire).

o0o0o0o

No siguis doncs mitjamerda (estil socialista franquista menjamerda, com ara “er” jutge “Garfon”). Al cor del mitjamerda l’enveja és la font d’on tota crueltat no ix.

Tota malesa és fàcil de racionalitzar. Racionalitzar no val re.

“Conhort de culpable és no trobar ningú sense culpa.” [Donne]

El mitjamerda, quan comprèn que, comparat a la gent com cal, no és sinó un palter si fa no fa vestit, l’enveja l’envesteix, l’envaeix, i es torna insolent dolent (això si doncs no l’era, per imprimàtur genètic, de bon començ), s’apunta a qualque organització d’assassins si fa no fa uniformats, i s’adona al maltractament obsedit de qualsevol a qui l’estat compulsiu al qual pertany no titlla d’“enemic”.

El mitjamerda i l’enveja, doncs: rel de tota misèria creada pels bípedes.

“Hom comprèn que per enveja els homes traeixen, es perjuren, assassinen.” [Steiner]

“Hom oblida de cops que, de llur activitat, se n’atipen els torturaires fàcilment. S’hi han d’anar divertint, o els flaqueja l’esperit”. [Pinter]

“La dolenteria s’organitza perfectament en hores de guerra: onades d’assassins en cunç. Altrament, no; roman desorganitzada com onades en costa mal traçada.” [Céline]

Què farien sense inventat enemic els menjamerdes? Es moririen d’enuig i de fastig.

Gaietans vint-i-u(181-189)

181. A cal cerveser, s’esllangueix, un pèl pet, en Cesc Costurer; tot li fa vessa, i de començar cap activitat, ni que fos per al propi interès, ni pensar-hi, car tot interès i tot prou sembla haver perdut; àdhuc l’interès dels seus gèns ja gens vitals sembla haver fet figa.

Pateix en Cesc també de proctitis, per culpa dels bacteris rebuts de qualque fufa, potser de coreana, potser de senegalesa. Havia de portar doncs el cul constantment enlaire; amb les estisores, s’ha estisorejats sense gaire traça el cul dels pantalons; s’hi havia feta una finestra: l’ull del seu cul és una infecció porprada, flor carnívora, roent. No admet anar gaire lluny ni entre gaire gent; l’escàndol el voltava, urent.

“Tot em nou”, l’he sentit braire sovint, “tot m’és ja corrosiu malson.”

A l’engròs, barriscaries que no li roman gaire d’anar de viu pel món. Sembla que tot el que li passa li passi tres (o menys i tot) dies abans de morir. Qualsevol soroll li forneix espasmes; el veig dotat d’un cap que amb les rugues sembla un mapa encar més grotesc que no els normals, només amb grollers símbols orogràfics.

En canvi, eu, ei, sempre allerat, sense canalla ni diners, rient-me’n de tot el que hom ven a les botigues; mai amb prou pistrincs per a anar de putes; i mai que no em cal adquirir re, vivint com visc de deixalles; i la canalla, ecs, amb quines brutals cobejances no els veus desitjar cada fotesa… i els enfarfegats pares, quins ridículs esclaus, dels marrecs i dels pistrincs; ambdós hòrreament empastifats; tot s’enfonsa o neda, tant se val, en la mateixa irrellevància.

Ens diem poca cosa, ell i eu, i el poc que diem en acabat ho neguem del tot. Com si després de dir, no hem dit re. Aitan fàcil com fóra no dir re de re; i tanmateix amb prou feines si mai callem. Ni greus piorrees ens foten aixantar la mui.
El jorn, fora, és sempre fer, de mal escalivar-s’hi ni marinar-s’hi. Esbaldregadament, romanem doncs a la barra i hi aviem, incessants, els bels. La virolla engomada de la seua boina, plumbi escandall amb què escandallaríem la pregonesa del que diem. Pitjor que el que diu cap pagerol quan el traus del tros, i potser aquell dia s’ha rentat i doncs no es coneix ni el cos; s’enfarfolla adu en aclaparants qüestions agràries.

“Súmmum de l’ironia, abans-d’ahir al després-dinar”, li dic, “capolls o llémenes de paràsits m’eren, als indrets ombrívols de dejús els pantalons, en apujat engrony; em paria que es deien de tot. Me’ls guaitava del balcó precari de mos ulls estant. Com qui repapieja, amb dits d’asterixi, estirava el garfi i em gratava esbojarradament pertot; els destrics, les destrosses, els damnatges a malucs, a engonals, a dits i tot, dit i fet, ni els que m’hauria fets cap aparell clandestí d’aquells que envien les agències secretes d’espietes dels nostres enemics perquè ens morim sense haver esdevinguts ni independents. Piti, em sotjava en acabat les supurants escares i endevinava que allò era un altre mapa sense futur. Ambtant, no tenia ni raó ni avinentesa ni saó de reptar els meus invasors. No comprenien el meu llenguatge. Els hauria tractats de brètols malandrins, de camandulaires, de farfallosos, de traïdors al gènere humà…”

“Ni hi sem, ni hi sem comptats; qui no és present al sensori universal no existeix. Rol·ló, estic en greu cosiment enfonsat; els artells de l’endemà no em truquen sinó al buit; ah si truquessin almenys en cap prostíbul…! Però no; truquen al no-res del mai més. Ja no escabetxaré mai més ningú.”

Fluix ixent, a glops els seus llagrimalls llagrimegen. Li donaré cap espòrtula que li faci goig, un cabdellet d’espart d’estanyar…

“No ploris, assassí”, li dic, amb silencis d’eclipsi; mes com consoles tampoc cap homeier semi-professional de la tristor de no tindre ni l’esme de mai més no mortrir altri? “Una nit on els meus pares se n’anaren al cinema a veure-hi un pel·lícula molt forta (la moixa damunt la teulada de zenc, em par que li’n deien), perquè la minyona es veu que tenia fred, se’m va ficar al llit.”

“Hi agafares cap proctitis?”

“Hi agafí la felicitat.”

“Les dones són com els elefants – fan una certa patxoca de veure, mes poc que en voldries cap monejant per ca teua, va dir el còmic Fields.”

“Segons mon parer nogensmenys, ficar l’atuell aquell, la filosa, que hi fili fufa avall, és d’allò milloret; et ve de filis a qualsevol moment, i més si la dona la tens a la vora i s’ho val; altre millor diuen adu que no hi ha; el fidel mateix re altre no desitja, enllà, al seu paradís; assassí, ho diuen adu els llibres sagrats.”

“Rol·ló, enllumena’m el crepuscle.”

“Què has dit del prepuci?”

“Mai més no mataré ningú.”

“Mortriràs, mortriràs… Per què vols no mortrir més…? Les malalties, remissió els pertoca prou sovint; anaves cloc-piu i tot d’una fas xiu! Per què no t’hauria de tocar la lot de l’eixir d’entec també a tu?”

“Ets de tan bon fel, Rol·ló! Per tu faré una excepció; no siguis cofafa, em dius qui vols que et peli; cap enemic amanós?”

Les seues paraules em són menstru dissolvent a l’ànima foscant; li adreç una llambregada d’estalzí; estic a frec de dir el renec: “Mroczkowski”; m’agafa un mareig, em solquen tremolins; el senderi se m’enfuig, em roda com satèl·lit sens quest; al capdavall, esdevé fix; faig un altre glop al conyac; ara, encar sense haver dit re, em desdic.

“Ningú; agraït.”

“Pensa-t’ho bé; quan te’n tornis a la cel·la, hi rumies de ferm; estella els calaixos dels desdenys, desempolsega les polsegueres de les recances… Si trobes qui, i hi atenyc, ja ho saps.”

“Rancúnies pler, mes ves, ningú no acaba impunit; tothom es mor.”

“Certs canfelips fa fàstic d’entrar-hi; certs brètols hi passaven abans i hi jaquien pertot tolls de pixats, palterades de merda…”

“Cert.”

“Certs orgasmes s’esllufen abans d’hora… Certes cues, n’ets perennement un nombre darrere el que toca…”

“Tens raó.”

“Tot és enganyifa, Rol·ló. Un cos es desumfla en gas molt fètid. D’això anava el truà, la bagassa, el pacient o l’intrigant ple, i no de res més.”

~o~o~

183. M’havia proposat el dia abans d’atendre l’orgia que es muntava, aquell divendres a la nit, mon veí Eduí Mroczkowski. Per a preparar’m, havia abans caminades llegües i llegües damunt les aigües glaçades de l’estany de més amunt. Ara tornava fi com botó de roda. No em sentia els peus damunt les pedres del viarany, no pas perquè fossin balbs o hi rellisquessin damunt el tel de glaç, ans pel lleuger i espiritual que anava.

La meua dona no hi era; era, amb cap equip representatiu dels vairs, bigarrats, ens diplomàtics seus, de viatge de compromissió entre parts enemistades en territoris, llas, no prou civilitzats.

Com digueren amb raó els cosmòlegs, com més massiva la xirimberga més us corba l’espai-temps del cotxó; quan la meua dona tornava d’un dels seus viatges empresos amb qualque amant, el seu cony tornava tot estireganyadot; i era allí doncs on el meu pipinet no hi deixava gens de marca, tot i que hi burxava de valent, sobretot quan ella s’adormia pregonament, massa ujada dels traülls del viatge entre ferotges salvatges, com dic, i pitjor encar, les exercions amatòries que l’omplien de blaus – i tants d’esforços meus al capdarrer tant se valien, és clar; en acabat, al cap dels dies de descans, en pic tornaven a eixir plegats en missió, els seus amants se la creien verge d’ençà del darrer cop que ells no se la cardaven.

Ara faria pel cap baix sis o set dies que encar trigaria a veure-la. Vaig pensar que fer cap a l’orgia i prendre-hi una miqueta part era prou inofensiu, que, bo i tornant la dona, cap mena de flaire de perfum aliè no se m’endormiscava ja a cap cau del cos.

En Mroczkowski em rebé amb aires de sacríleg, els seus trets d’afoll encar més rossos i tous aquesta esblaimada nit; em diu: “Arriba’t al soterrani i regira-hi rebosts i magatzems. No temis els microbis ni et faci por tampoc d’esbarriar les llavors i els bolets més o menys deleteris que hi tinc; la qüestió que em trobis el paó a qui el plomat virolat ja no se li obria en xaronot ventall, i qui, amb oldà basqueig, jo adés asclava daltabaix. Tanmateix, t’ho creuràs, amb el paltruu a mig vessar i tot, xaruc, tot immundícia, m’ha fugit cap avall. M’ajudes com a bon veí. Volia ficar’l al forn, i ara faig tard amb els badalls, les begudes de l’etzigori i tot allò. Duus-me doncs amunt el pollastre nu, li torçs el coll i enforna’l, fa?”

Vaig davallar doncs els esglaons que menaven al soterrani seu. A baix de tot, les meues sabates salpaven, sòrdides, entre el fang; cicatrius de porós pànic jaquien al soler mullat, cicatrius eren que garranyigaven esllenegadament. Vaig parar l’orella per si sentia gemecs de l’ocellarra suara supliciat. Amb el nas de periscopi i el goll vàgil al coll com si pengés de distesa badiella, feia la fútil bertrolada de fer si fa no fa els mateixos sorolls que em sembla que fan els paons, o els indiots, o qui sap quina altra mena d’aviram duia n’Eduí a l’esment quan m’ha indicat d’enxampar el plat fort; consirava potser que l’ocellot em prendria per proïsme i eixiria a explicar’m els seus treballs. Ni grills ni cigales, ni escorpins, ni cap ameba, ni èmuls ni trèmuls, no responien tanmateix al meu crit. Encar menys, és clar, el potencial paó.

Claustrofòbic, malnodrit, prenys d’una certa enveja envers els qui sentia que es divertien força al pis d’ensús, no sabia quin ham emprar ni quina esca llavors per tal d’atraure el pollastre fugitiu. Hi havia a un racó més fosc una pila de clofolles per a cremar a l’estufa, clofolles per a estofar estrofes de poema casolà. Pitafis a betzef, bunyols a esborrar, pegats de rimaire, on “trabucaire” em rimava en trobar lleu amb “barrilaire”, i en trobar clos amb “tripaire”, em penjaven llefiscosos de l’esment, com botafions esfilagarsats o com trenes greixoses d’ortodox jueu malgirbat.

Defallia, massa cansat i disgustat; cedia a la temptació d’allò que semblava tou com encenalls i safetans. I enyorava la meua dona, l’escalforeta que em sap dur al llit. Sóc a trenc de guarnir doncs amb la meua carcassa aquell llit de clofolles, quan perceb que una desagradable bovor se’n desprèn. És això fetor de bacallà…? Fetor d’oli de fetge de bacallà…? Fetor de fístula a la fufa quan rovell pudent de recte n’ix com rara repugnant dismenorrea…?

Recordava les paraules de mestre Mestre Mestre, mestre meu en fisiologia d’ara deu fer trenta o quaranta anys pel cap baix. Anatomitzàvem un tití femella (una titina?), o potser era un babuí (babuïna?), quan d’un rampell un condeixeble, n’Efrem Llop, mig cloròtic, mig cianòtic, amb la boteruda nou del coll amunt i avall com si s’empassés llonganisses i llonganisses de rals d’ardit, ofegà un sanglot, s’abraçà al tití o al babuí a mig escorxar i, lívid libidinós, es desbraguetà. La seua xirimberga, el seu fal·lus, prenia gruix, de fil·lidi esdevenia tòtem; el pinyol erèctil capllevava de la closca, escapollat, i ja sense fer cap cas de farbalans ni d’andròmines de carn més o menys arrenglerats, elàstic, n’Efrem es cardava la fufa pudent de l’animaló. Encar veig ara els llavis aquilotats del mestre, mestre Mestre Mestre, sentenciant dalt l’ambó: “En Llop, sa mare de mamerri se li devia petar constantment al nas.” No calia que el xaloc ens dugués els efluvis de la fufa del cadàver: venien sols, i eren de debò mefítics; calia ésser anòsmic per a no caure de cul a la distància que érem, i tanmateix n’Efrem Llop s’hi collava; es collava tot estarrufat al cos mal embastat d’òlim l’animaló qui l’estoic mestre nostre tenia a la taula d’operacions.

Per què estic interpolant aqueixos no gens graciosos records ara que sóc al celler tampoc no gens enllaminidor del meu hostatger? La pudor, vet ací: la pudor, això em duu per via de la tarota les al·lucinacions. Hi veig fins i tot el paleta beduí qui en aquest celler confegí pòstumament part del fang repugnant que hi trepig. Hi va vindre, estic segur, a fer-hi una doble paret, amb buida xafogosa antova falsa enmig, com en un conte de por d’en Poe, i, atuït per un traïdor entre les fosques, emparedat hi mor de mala mort; llavors el seu cos es podria i es filtrava en fang pudent a baix de tot…

“Tites, tites…”, vaig dir, amb veu de fleuma. I volia per comptes ensumar codonys, préssecs, maçanes, caquis, magranes, figuerots, figuerons… O, si aquest cellerot hi hagués tingudes ampolles de vi, ampolles de vi trencades d’on el vinet perfumés l’ambient. Mes només me n’arribava pudor de cripta on es podria una voluda de difunts en diferents estats de descomposició.

A dalt, la festa minvava. El rebombori virava al xiuxiueig, l’eixelebrat al mòdic. I ara la poqueta llum que hi havia al soterrani, zum, s’havia fosa. Les ninetes se m’obren desbocades i re no filustren sinó foscor com més anem més poblada de monstres escrús d’un apagat vermell o safrà; escrús, no hi són pas eclògics ni bucòlics, hi són escrús; i se’m menjaran de viu en viu per poc que badi gaire.

I qui em tocava ara! Cometes de pànic em sallaven pels ulls i em febrien davant, com rudes arpons contra reforç o cuirassa, o escarpres colpint encluses, un torturat espai de terror. “Tots hi serem, i a mi em toca ésser-hi ara”, el meu cosiment se’m cabdella com pitó i m’estrangula.

D’antuvi la percepció del risc letal m’emmudeix, mes ara que em sé ja violat, no pas intacte, em posava a ganyolar com un malparit qui, amb hòrreu accent, repeteix el renec: “Mroczkowski! Mroczkowski!”

“Rol·ló, carallot, sóc jo”, feia la veu suau del potencial estupraire Eduí.

“No sóc en Rol·ló”, li vaig dir, escarotat, “sóc el pollastre mal socarrimat, capdecony!” I li enfonyava a la boca petonejaire aquell capell d’emperaire meu, un capell llanut i poderós, amb un gall gàl·lic i amb mala llet brodat entre trama i ordit. I ara me n’anava cagant quiquiriquics, aviant com gallina a mig plomar roncs cloqueigs. Els secs de les meues cames saben com és de dur cada caire d’esglaó de l’escala del celler de mon degenerat veí. Mes vaig sortir, encar acromatòpsic, a la gèlida llum de la lluna, i hi vaig bleixar de valent.

Tornant a casa allí mateix, sospesava al magí allò que hi he sospesat tant de cop. I havia de jaquir-ho irresolt.

Per què als poetes els brètols ens prenen per marietes, quan certes minyones ens veuen d’acomplits herois, no ho entendré mai.

~o~o~

183. [Parlant de mestres, només els qui visquérem sota la fèrula dels “falangistes”, antics assassins de l’exèrcit feixista castelladre ara transformats màgicament en mestre de torturats Catalanets, sabem de debò com anava tot allò.]

deformada tarda on els deixebles de la descomposició també s’eslleneguen
[cal plànyer els nous minyons; se’ls corromp encar a classe la llarga postguerra]

de males maneres el xarnec imposa
el seu catecisme que és tot sang i nosa.

s’asseu a la taula mestra, i marcial
brau que no tenim la llengua gens com cal.

ens l’arrenca sense més ostes ni ous;
sagnem per tot els traus, els vells i els nous.

diu que tots així hem de braire, com ell brau
en l’algaraví que és llufa de mal trau.

ja no sabem el que ens diem, corromputs;
de fora han vinguts: de casa ens han traguts.

o de fora han venguets: de casa ens han trets;
amb el cul enlaire i la cara a la paret.

la cara a la paret, o l’esquena al mur;
l’opció: afusellats o sense futur.

hem apresa la lliçó, parlem amb l’anus:
no sabem on som i ens en quedem amb ganus.

~o~o~

184. Em deia l’altre dia el nen Cugat Centelles l’aversió que tenia devers tot allò llefiscós. I que, ressentit, havia caçats amb llongues pinces un llangardaix i un calàpet i els havia mesos en una esfera transparent i els havia deixats cruelment fer’s malbé; morts, es podrien encar més isnellament; em deia que davant aquell espectacle altament fastigós se li enfosquia el sensori; tantost, enfurit, escarritxava com ca rabiüt com reganyava com taquipneica fura; nogut, es fotia a braire com un malparit; llavors, massa anguniat, patia un rodament de cap i, ja ho veus tu, queia de memòria, com qui diu daltabaix; s’asclava la closca i comprenia molt didascàlicament que closca equival a closca.

I ara veu la terra com el que sempre fou, una pruna escarransida, i més i més escarransida com més va fent, amb morts damunt i encar més morts davall, terra mefítica, qui es panseix com pruna infectada pertot amb els fongs i el verdet que són els morts, els morts ubics… i els vius amb prou feines vius… com qui diu mig morts, tres quarts morts, noranta-nou per cent i mig morts… i a tothom… a tothom, doncs, en Cugat guaita malament. Em deia que ara ens veia gasteròpodes vestits de groc – un groc menys viu com més vells ens fem:

“Hem esdevinguts (o ja ho érem i no ens veiem de debò com érem fins ara), hem esdevinguts, som, grocs gasteròpodes (grocs, o vestits de groc), i arrosseguem cascú la nostra bossa d’excrements – aquesta és la nostra càrrega, el nostre noli sacrosant! Els nostres excrements en ziggurat molt sacre… els nostres excrements gansallats en bagues boges… en bagues boges gansallats els budells curulls de merda… el nostre sac d’excrements molt preuat, Gaietà Cargol!

“Per això l’arrosseguem fins que ens morim, i l’arrosseguem cuirassat (cuirassat amb varengatges d’os o amb imbricada closca, tant se val; la qüestió: dur’l sempre al més secret i central i protegit), perquè si se’ns escapés la quisca, ai, Gaietà!

“Si se’ns escapava la femta se’ns escapava la vida! Car la vida és merda com la merda és vida.

“Aviem gemeguets com més anem més prims… tret del darrer, esfereïdorament agònic… vestidets de groc que es panseix en callol, i aviat en pàl·lid anèmic, i aviat en blanc com paper sense re escrit damunt… mentre ens atansem al duad – riu postrem… a la duad – la torrentada per on baixen a la biorxa tots els cadàvers mai haguts, barrejats amb totes les merdes (excrements, degenerescències) mai produïdes… hi venim a beure… gasteròpodes groguencs, ens atansem a beure-hi… perquè ens semblava que el que el riu darrer, el duad, duia eren aigües de vida… i, és clar, eren aigües excrementícies… eren aigües de mort… eren aigües de merda morta on marinaven els morts.”

Li vaig dir: “Gasteròpodes, eh? Caminant amb la panxa… arrossegant de per vida allò més preuat… un sac d’excrements… eh? Exosquelet… endosquelet… eh? El que no veig és d’on ve el groc.”

Allò el va destrempar, pobre Cugat. “No veus el groc?” em va dir, astorat.

–No pas el groc, no pas el groc… Pus tost un color així brut blanquinós de xona, o burell i castanya de cargol bover…? Potser entreviat amb negre geomètric de queloni a tot estirar…? El groc tot sol, m’hi és de més.

–El vesc, el vesc… el groc és el vesc!

Se’n va anar a cercar l’esfera dels podrimeners, el diorama de les corrupcions, tret que, corrent corrent, va caure per les escales. Es va deure tornar a asclar la closca del gran descobriment.

~o~o~

185. Li demanava a en Gai Cargol amb quina mà es torcava el cul, si era esquerrer o dreter en la neteja del trau jussà. El tenia davant, assegut còmodament a la cadira de braços, amb la copa de conyac entre dos dits, absort, admirant la tabolla lluentor d’una de les cassoletes de la meua dona, i va pretendre que en la seua absorció no m’havia sentit.

“Perquè els qui ho fan amb la dreta”, tanmateix vaig afegir, “no diré que siguin instintivament dretans, però prou és cert que com pare, qui com saps s’empescà l’“ESCA: l’ESport CAtalà (esca a l’esforç, esca al trofeu, esca al títol, esca a l’honor, a la satisfacció del triomf!)”, club de botxes, que els xarnecs, en llur avarícia esbojarrada destruïren, perquè club de botxes CATALÀ, això era atemptar contra les essències del règim feixista, i doncs, aprosèctic, dispers, confús, es plegà a llur odi i per comptes d’esca va acabar (mon pare), del club, dient-ne ases, car em sembla que s i c tenen la mateixa vàlua en la pobretat del xarnec, i ases es veu que no vol dir ases ans una altra cosa, potser asos o aces en anglès; la qüestió que mon pare sempre s’ha torcat el cul amb la dreta.”

En Gai Cargol romangué llavicosit. Mes se’l veia nerviós, fins i tot angoixat. Sospesava al crani les greus conseqüències d’una seua contesta errònia? No volia que l’enxampés en cap renunci. Que l’acusés llavors de qui sap quins crims. Àdhuc que l’atonyinés, l’esmonyonés, el condemnés a la tàpia de toves sangonoses. El seu cutis cuprós esdevingué anserí; cap llambrall s’hi reflectia ara traint cap magnífic estat salutífer; i a la carranxa el seu matràs adés tan xiroi devia estar pansit: no feia gens de tossa. S’escurà la gargamella, de sobte encallada per les antostes de manta nosa. Poliglot com era i es veia reduït a fer de mim. Jo me l’esguardava ombrívol. Tenia una mà a la butxaca de la jaqueta; potser hi joguinejava amb un revòlver.

“Esfulles un milfulles?”, ironitzí.

Em va ensenyar les dues mans vermelles i suades de por. “Les dues”, féu, amb un filet de veu.

“Ambidextre, eh?” Vaig dir, rient. Vaig aixecar amb una exclamació les mans al cel, com qui molt contentet diu albíxeres. “Ja ho veus tu! És bo saber-ho!”

Buf. I tothom tan alleujat. Ell estalvi i jo sabent ara del cert que se’m cardava la dona part davant i part darrere. Cal anar-hi sempre per totes. I, si ets cuguç, més val que no ho hagis d’ésser a mitges. O tot o re, sempre dic, no hi ha tercer.

~o~o~

186. Na Nancy, amb ulls d’àliga gelosa, zelava si el seu amant Onèsim, sovint tan reclusiu, se li revelaria ara en aparició esglaiadora. Amb ànims pòstums, com qui diu, havia recorreguts, amb trepig llenegós i amb el magí embalat, els sinistres carrerons del cementiri on ja es veia corrompent-se lentament entre mortalles llordes. Car es creia pràcticament morta com l’amor que fins ara li havia portada, en nòlit gratuït ans altament productiu, el drut Onèsim, adés per a ella el darrer bruixot omnipotent qui màgicament, d’insubstancials reverberacions, amb mà policroma de taumatúrgic tintorer, tenyia gairebé tot el que tocava del carmí més viu de la sang efervescent de l’estimulant il·lusió que tant li calia ara, car n’era addicta, i era, oipús, dona, i doncs lloba ferotge si li prenien l’afecte o l’hi aigualien en vessar’n rogenc moll en receptacle aliè. Però és que es tractava ell ara de filantrop, i, amb esmolada elegància, havia decidit d’anar espargint la seua amatòria llavor. Com més conys a rebre’n s’hi esbadellessin, millor; no voldràs que l’ampla collita pateixi per cap gam d’escarransiment que tot ho pansís, li deia a na Nancy, amb gest que abraçava tot el barri antic. I ara na Nancy Meteorit, la seua intuïció l’havia duta al fosquet replà de baix de ca la seua amiga Sandra, on havia cregut que n’Onèsim, o el seu mític altre ego, suara s’endinsava per a sotmetre-la a les delitoses ordalies del seu filantropisme sexual. Les hores es despenien debades, sense que ningú no les comprés; tothom massa ensopit, o inexistent, o als hel·lènics orcs, car érem al centre de la nit; la boira donava naixença només als ressonants argues d’estranys grinyols on, suspesos, amenaçaven de caure’ns als glaçats melons els monstres digressius dels més agres malsons. Trucs de càbits llunyans duts per un ventijol d’arpes discordants ens inauguraven tremolins. Car si ella zelava que sortís n’Onèsim per a morir-se-li despitadament als braços, jo zelava per a rescatar-la de cap malpàs. El fred ens allisava els predicaments. Ni ella ni jo a pleret ja no érem qui érem. Tret que jo anava millor vestit; no vull dir pas més mudat (això ella), vull dir més abrigat. I doncs servava l’ésser una mica més intacte malgrat el maleït fred que s’aguditzava amb el ventot. I així, abans ell no baixés, potser de bon matí i ben esmorzat, xiulant un xaixaixà, i ella el reconegués, satisfeta que cap alter ego no l’havia decebuda, va perdre ja el senderi. S’hauria segurament morta somrient, si doncs no hagués jo reeixit a tornar-me-la a casa. Vora l’estufa i dejús les meues profilàctiques fregues, es va eixorivir. Emètics penjaments em plogueren, corrosius. Però la vaig calmar: “Ha trucat un tal senyor Onèsim Petroni que et digui que l’impotència el podia… i que per xo, massa avergonyit, no sabia si suïcidar’s… o… o fer’s pus tost d’una certa religió panteista on… et planten un plançó al pit quan hom et colga… perquè així naturalment et desfacis i tornis al tot amb tota naturalitat… i que, com a remei per al molt aflictiu destrempament, t’agafen i… i… i, al rabeig del repapieig, t’escapcen les venes, i dins un bany tebi, de petxines curull, que només es fan (les petxines) a l’illa Maurici, que és molt lluny, entre l’Àsia i l’Àfrica, o si fa no fa, i on et cal, per al tractament doncs, tan lluny anar-te’n… o te’n surts al capdavall flamejant d’ufana, o hi jaqueixes la pell; que, ça com lla, a cal Maurici hi anava sull, despesos tots els estalvis, fent un vaitot, i que… t’avisarà tantost… si sobreviu, car avalua sobretot molt la teua art terrissaire, i que això, la teua art, el mantindrà… toquem ferro… viu.”

~o~o~

187. Ujat ans oscat, trepitjant el terra feixugament, com qui afetgega, quan camina, neu, tornava a l’escalfor de ca ma mare. Tant d’esport em mata, els bleixava, amb veu nogensmenys pregona, alhora faixant-me més estretament la faixa. I n’Agapant Estefanotis, senyoreta de tot fer, qui ma mare llogava de minyona, m’ullava sovint llavors amb ull amorós.

Xiquet ben educat, fill gran de burgesos botigaires ara separats, li demaní a n’Agapant si sos pares eren com els meus gent de lletra i, tantost em contestava, amb faç perplexa, que no pas gaire, que eren pagesos de Guissona, vaig afegir: “Perquè si el vostre cognom vol dir flor per als morts, el vostre nom vol dir flor d’amor. Doble flor contradictòria, doncs, o allò mòrbid contrarestat per allò tendre i dolç; joc de perfums exòtics i sentors misterioses; teranyines de flairoses ombres on l’ànima venèria anhelosa s’adhereix; alquímia mestrívola de fetillera encaterinadora, amb un vague seguici d’elfs qui hàbils li barregen, com ara portats pel zèfir dels mandrosos tròpics, bàlsams de plumèria (o frangipani) amb vetiver (o albellatge d’olor); subtil, delicat equilibri feromònic tot plegat que ha d’enamorar cada baronívol i tanmateix molt manyac poeta al món.”

Poc cal dir que amb discursets així no em va costar gens d’endur-me-la al llit.

~o~o~

188. Quan vivíem a Mercyside i la dona se n’anava de matins dos cops per setmana al Swarthmore a fer-hi terrisses, i ja sabia jo que sovint, per comptes d’arribar’s al taller i fer-hi d’assídua terrissaire, se n’anava d’estranquis a veure qualque amant a cardar-hi pels descosits, d’on en tornava encar més tard que no si hagués anada a afaiçonar i desfaiçonar amb l’escabeta i amb els dits desenguantats delicades peces, i a fonyegar en rodes i torns sensuals argiles, i a pintar en plats i pots i olletes espectaculars llimutges, atractius vernissos, i a enfornar-hi i desenfornar-hi petites obres mestres de les seues, i em portés tanmateix com a prova de la seua estada a l’estudi, potser sentint-se una mica culpable, qualque ordinària peça que abans havia comprada cuita-corrents a una botiga, un dia vaig veure que al cul de la peça que em deia que ella mateixa havia remuda amb el croc o desempalada del forn (un bol per exemple fet feia tres o quatre setmanes i fins ara no recobrat després de mantes cogudes i refetes), vaig adonar’m, dic, que al cul d’aqueixa “meravella” hi havia encar enganxada una etiqueta que hi deia: Made in Taiwan. Amb les presses es veu que se n’havia oblidat de treure-la, ço que jo, finet, d’esquitllèbit i amagatotis doncs esmenant la pífia, sense dir re, ans vantant alhora moderadament el modest objecte i posant-lo a la lleixa “purgatòria”, amb un estosseguet, d’una estrebadeta vaig aleshores fer. La veia la dona una miqueta pansida, pensiva, potser s’havien barallat amb el drut massa esquerp, i per això aquell vespre de la greu badada li vaig amanir un berenar encar més opípar.

~o~o~

189. Mon pare penós, un altre d’aquells dedicats trofobionts boigs pels esports, afeccionat taral·lirot i alhora ardent entrenador de vanitós jovent qui aspira, enverinat, a les millors i més sonades glòries de l’estadi, adoptava com a fill aquell negrot tan fort, àgil i lluent, i a l’hora d’esmorzar l’endemà ens deia que, per esperit de germanor i per sacrificada ans molt sentida amor a l’esport, mon germà de debò i jo (ambdós bells i grans atletes, tot i que no tan grans ni grossos, ha-hà, com el negrot, tot i que és clar més bells, tot i que menys lluents i flairosos, ha-hà) l’hauríem de besar als llavis com a bons germans, i com a bons germans atletes oimés. Ni mon germà ni jo no ens vèiem amb cor de besar els llavis gruixuts del negrot. Ens repel·lia d’allò pus. Fèiem mil ganyotes i albardaneries, d’on el públic se’n reia, allerat. I ara fèiem continent d’anar’ns-e a besar, mon germà i jo, i ho fèiem només veure, amb mims i pantomimes i histriònics ampul·losos zumzeigs de braços i cames, i en aquell instant, heus el miracle! Màgicament, dos parells de llavis eixien del no-res i dolçament suraven pels voltants com papallones de plàstic. El miracle, és clar, és que hi hagi de tot al món per comptes del fet que no hi hagi enlloc re. I si hi ha alguna cosa, per força ha d’haver-hi de tot, perquè només en el no-res absolut pot no haver-hi re, i només que hi hagi el més petit àtom existent es pot desenvolupar en els més complexos universos, car, un cop matèria, màgicament tot s’hi afaiçona. Només en el tot pot haver-hi re. I si és un miracle que apareguin, es materialitzin, màgicament en l’aire fi dos parells de llavis riallers on abans només hi havien molècules d’aire, el mateix amb tot, inclosos els déus, qui aparegueren com efímeres bombolles de la màgica sopa total, com ara hi apareixen els llavis exagerats (amb mostatxos i tot inclosos serrellant els llavis més primets de dalt), els llavis burlescs doncs que mon germà i jo ens posàvem damunt els cuscs, humils, llavis propis només per xo que ens poguéssim besar… i besar i besar, molt lúdics i bufons, davant l’esclat de rialles i aplaudiments d’un públic encantat amb la nostra actuació mestra… i les actuacions així mateix còmiques del negrot i el nostre “pare”, afligits fins als profusos plors mentre es petonejaven també, tot i que amb menys d’efusió i, llas, amb llavis naturals ells dos!

~o~o~

Vintè gaietà

172. Li vaig dir al nen Centelles que tenia el sopar a taula, mes em deia que no patís, que ell rai, que avui ja havia sopat. Em deia que havia suara descobert el mètode. Li demanava és clar que quin mètode i em deia que el mètode de les proporcions si fa no fot acurades de merda integrades en les coses del món.

Es veu que havia alfarrassat que, si amuntegues tota la merda cagada incessantment pels animals més la “merda” produïda per tot allò que es corca i es podreix constantment, i, en pic mort, encar es corca i podreix més de pressa, hom podria àdhuc dir que la Terra mateixa és un cagalló suspès a l’espai i que millor que dir’n Terra potser fóra no dir’n Merda. Llavors, si hom s’hi fica de debò, a escaujar amunt i avall, escosint i escorcollant, i amb els ulls sense lleganyes ni vels dogmàtics, descobreix oimés que les activitats dels humans, sobretot les activitats “espirituals”, encar produeixen més “merda”, una merda entre cometes, només tangible “espiritualment”, és a dir, pensant-hi; i te n’adones per exemple que el cent per cent de la “religió” i doncs la “teologia” és merda, car són tristes masturbacions mentals sobre quelcom no solament inexistent, impossible d’existència altra que marinant en la merda d’escreix que és producte de la masturbació mental. I que la branca de la “història” és noranta-nou coma noranta-nou per cent de merda, i que l’“art” és setanta-sis per cent de merda, i la “literatura” vuitanta-nou per cent de merda, i la “crítica literària” i “artística” són noranta-vuit per cent merda tot ben comptat i debatut, pesat i grapejat. I que si en les activitats dites espirituals la proporció merdística és tan enorme, imaginem’ns-e com creix la cosa en la producció manual!

Em deia: “El nostre veí crema merda seca damunt la merda que cou a les graelles, i per la finestra el veus sèdulament espargir merda o fems damunt el seu jardí; l’apotecari de la cantonada dóna noms estranys a nàquisses disfresses de merda esterilitzada, destil·lada, sublimada, i així es va fent ric, mentre l’argenter al seu costat es fa el fi venent merda mineral, escòria se’n diu, quiratada amb metalls que hom sempre ha identificats a la femta o quisca dels infants i dels poderosos, i ja em diràs què altre alfarrassen, amb dits serosos, els escanya-rals que merda com qui n’afetgega, poruc, als budells; l’adroguer no cal dir, merda processada que hom processarà encontinent en merda merda; tot al món són graus de lluentor cercats entre caguerades; barreja cacofònica, vociferacions postremes, els intercanvis de les humors degeneratives entre enamorats, amebes meteòriques, escamarlans castrats… presoners tots plegats del sobrepuig i del rebuig, ecumènica escuma, anonimitats metamorfosades en ectoplasmes que es fonen en pet.”

Li deia, gratant-me segurament el nas d’oblic neguit: “No et mossegos la llengua, Centelles, per por del que t’hi surti, he-hè!”

Em diu que aquell vespre, decidit que tot era doncs merda…

Entrant a la botiga, alhora fent un gest ampul·lós que abastava el territori, vaig dir: “Tot és merda!” i el pastisser, qui es veu que n’afegia per consell dels tastaires excels per al millorament dels sabors, n’afegia, dic, als seus exquisits pastissos, tantost va sentir això es va glaçar molt lletjament, pobre home; tenia ara un visatge tot tort i rugat, semblava talment ferit de catalèpsia. Quan va veure que nogensmenys me n’empassava uns quants, vull dir, dels seus millors pastissos (que tanmateix ara pretenia que havia abans analitzat al laboratori de casa meua per a saber’n el contingut precís, i havia trobat que, com pertot arreu, hi havia un bon bocí de merda entre els ingredients, o materials integrants del reeixit conjunt, merda, doncs, tret que molt menys per exemple, li dic, que a la “història” o a la “religió”, on el contingut de merda s’eleva al noranta-nou per cent pel cap baix en el primer cas i al cent per cent sense fissures al segon), allò (veure que me li cruspia sense pena els merdosos, cremosos, cócs, bescuits, llepolies…) l’estimulà novament.

Va dir: “Tinc un talent latent a no fer’m assassinar pel primer arribat per molt armat que vingui amb ganivets, pistoles o ampolles d’àcid roent i verins; i tanmateix vós gairebé m’atuïu només amb una petita frase; quin món més estrany, oi?”

“…estrany… i merdós”, vaig afegir.

Em vaig engolir, gairebé sense enfeinar’m mastegant-los molla, tot plegat quaranta-quatre i mig dels seus pastissos més exquisits. Revera, un acompliment. “Excel·lents!” vaig preuar-li, fent el típic gest del tremolenc colló amb la mà dreta, tota bruta ara de xocolata, nata i ensucrada merdeta, és clar, “la merda els dóna el je-ne-sais-quoi que els burgesos sempre cerquem en tot producte selecte i tanmateix no pas massa carot.”

“Ho formuleu amb mots exactes.”

“Els burgesos la teca, com la història i la religió, la política i l’“art”, la “filosofia” i l’esport, ens agrada ben merdoseta. La merda, llas, no ens en podem estar. A tot arreu ens manca qui-sap-lo, és clar; sense merda, res no és prou gustoset, no fa?”

“Fa”, va dir, alleujat.

Unes quantes senyorasses entraven molt abillades a comprar-hi, amb ditets que feien pinça com si hi triaven entre cagallons cap anell caigut, llurs pastissets quotidians. Me’n vaig anar deixant anar una llufa; sóc un burgès massa fi per a deixar anar enlloc, i menys entre senyorasses, un pet gaire sonorot.

~~~~~

173. Allò que ella hi tenia entre les cuixes era un gargall extraterraqüi… es transformava ràpidament en quelcom d’altre… en teriomorfes teratosis… o es tancava i era una petxina que esdevenia rabent, com màquina ocre i nacrada de somni… o s’obria de closques i l’ostiot agressiu sorgia entre pergamins i es tornava virolet autoguiat qui giravoltava en la follia… o, com dic, es podia aixecar en monstre gegantí, sobirà suprem, molt tirànic…

Si ho volia, es metamorfosava en moc novament, un moc cel·lular, amb taquetes roses; ara, si el toquessis, es tornava quelcom fantasiós, sovint grotesc, d’altres vegades altament mecànic, de tècnica massa avençada, segurament de qualque civilització de qui sap quina immensament llunyana galàxia: era llavors un instrument insospitat…

M’enduc la clau; no fos cas que no se n’adonessin ni que me n’he anat, i em tanquessin fora entre les terrors de la nit. No vull que hom em tanqui, no. I ara que encar s’hi veu fil avall per inhospitalàries endreçúries, devers on rauen els armats.

Ho reconec. Volia denunciar-hi l’invasor, l’ocupant flairós qui com mutant fissurel·la a la dona se li encastava, vàgil i iridescent, entre les acampanades cuixes.

Vaig córrer a informar’n (del greu cas) als militars russos – eren més de fiar que no els altres; els russos havien llegit gent esclarida, com ara en Marx i en Lenin; no eren tan pallussos i doncs perillosos com els altres, qui eren molt més gratuïtament criminals pel fet que, per tota ciència de l’esperit, només havien mamat el menstru corrupte que destil·la aquell llibrot sanguinari amb déus a desdir, per a donar i per a vendre, i venjatius com “endimoniats”, i amb profetes lluscs, lloscs, cruels, qui pertot troben endimoniats i llavors els comoneixen la cuca amb tècniques de vil, malandrí, torturador.

Per arribar-hi havia de travessar espetegosos horts i l’estany mig glaçat; menjava pel camí alguns lletsons que no em semblaven enverinats; el fred els havia fets encar més llefiscosos; les vores de l’estany eren passables damunt el glaç que envoltava els canyots, als qual m’agafava per a no enforsar’m ni relliscar, a tall de faitisses crosses…

Els russos em va dir que ho investigarien: “Un moc d’altres planetes, hum: hum!”

Potser em prenien per un tocat. Pensava presentar-los-ho en forma de sonet. Els dic:

–S’han llegits el “Romanço nou que cantava un tòtil entre ambigus angles glaçats”? Ni en Puixkin, escoltin!

El seu cony era un moc extraterrestre,
l’hi espiava pel forat d’un pany,
me n’enduguí la clau fins a un altre any
i em fiquí als bancals glaçats, rupestre.

En vull informar al rus més pedestre;
per a nodrir’m mastec lloca marmany;
faig cap eixut, sense gaire esgarrany,
al quarter on m’acar al primer mestre.

“La dona hi té un gargall extemporani:
pot transformar’s si vol tot espontani
en closca lluent o isnell coleòpter.

O amb un gegant monstruós va i et sobta:
Un ogre dels qui enraonen en copte
I diu missa i s’escorr al supedani.”

Em diuen si mai he vist ballar un dervix. Com se’ls tornen campanot les faldilles. Em recomanen que em faci cuc i m’hi fiqui dessota. I que al penjoll bategós m’hi amorri. Suc de batall de dervix com balla, aquest és el remei contra el veure les visions dels gargalls extraterraqüis.

Tant se val. Ja veig que tothom se’n fot. Tothom sap la fúria assassina dels dervixos. Caldria ésser boig per a ficar-se’ls d’arítjol davall el faldillam. Les batallades em sonaven. No. No hi ha ajuda al món. Ja ni el rus més eqüestre ans esclarit no pren cura de les necessitats dels necessitats. Tornaré capcot a casa; encar rai que duc la clau a la butxaca! I si algun dia l’òstia alienígena, qui a la posseïda dona se li barreja, canviant com pop, tremuja endins de les acampanades cuixes, no se’m cruspeix, que la meua agror congriada, si més no, me la panseixi una mica: que allò no li doni tant de plaer; que menjar-se’m no li sigui, no, cap vacança ni gai viatge en carretonet de sínia ni de muntanya russa en firetes de firataire pet.

~~~~~

174. Als frares dels meus camals, cascàrries. Zebús tardígrads llauraven aiguamolls. Llurs cascavells em sonaven emboirats, clandestins. A cavall d’elefants, hi veia bruixes. “Vcigdà gatov!” amb ronca veu de gola pregona li deia al rus qui com vinyòvol guardava la cruïlla. Em saludà amb un moviment del salacot; l’hamaca, en bellugar’s ell per a dur’s els dits a la vora del capell, es gronxà feixugament només un pic o dos.

Ara ullava, caminant pel fang, el Solell: sangonós.

Maleït Solell! Les seues hemorràgies han adobades, abonades, sempre les sanguinàries fantasies apocalíptiques dels ignorants ans datspelcul escatòlegs del mitjà orient. Fotí guitza a una mata cremant, punxegosa. Picat pel mut ultimàtum de les punxes, entost de fondre’m en pollós neguit, diguí, en alliberador hipèrbaton, “de les puntades les punxes totlany se’n rifaran, llur abundància lo nu peu trumfant”.

Vaig pensar a cagar-m’hi i tot; no hi lleixaré únicament la sang dels dits del peus, artells esgarrinxats. Les relacions (tensions i atraccions) contínues d’amor i odi amb els meus budells s’exacerbaren un bon tros.

Enllestit, continuí.

Corcat pels corcs del temps ara perdut, doncs parasitat per paràsits prims, no pas pels paràsits grassos qui em mataren l’espectre ample qui adés hauria volgut posseir’m, el meu pany de vida s’ha escarransit com pany de roba dolent en acabat de calda bugada. Sóc un paquet més o menys ben embolicat. Tot el que hi tinc davall la pell que m’embolica si fa no fa ferm (cucs als budells i tot doncs), va on vaig. I a part d’això, no tinc re més.

Envant, doncs, tanmateix més lleuger. Viatjant sense solta ni volta, per apatètics camins de sobtades sangs, tract d’evitar les malignes costures, on els camins s’encallen. S’hi amaguen uniformats assassins. En diuen fronteres o quelcom així. On és el rus qui mani arreu? Per aqueixes llunyàries, ja re no rutlla.

Hi couen en paelles que xauxinen els escarransits lladregots carcasses d’executats. Només duc la clofolla del cos, elàstic, com bri d’herbei. Tofes de sentiments els vénen com coixins de càncers escalfadorament covats; la gangrena de l’arrogant és el patèticament subversiu coixí de la novetat; al vici dels torturaires li cal incessantment la varietat; enyorant rialles, els rebregats com aluda em duen a noc els ronyons; al celler de l’edifici fronterer, tothom s’hi troba neguitós; les memòries dels fets creixen com fetus dins de fetus: monstres sense solta ni volta, tornem-hi, qui viatgen com figuracions d’obeses fantasies; algú em clavarà un ganivet prim; els daus llençats, l’interior pregon se’m metamorfosa a l’atzar, esbojarrat. Al·lucinen els armats, les imatges els acoquinen, els compel·leixen a vandalitzar’s entre ells; volen mutus els cossos, trossejats, maniàticament passats pel garbell de manta de bala. Tenia el cos enverinat. Ningú que el tasti sobreviu la bogeria.

Teca rai, dic. En l’oblivió bategosa de l’escapada duc perfectament a l’esment els heroics obscens qui de sotamà, traïdorencament, llur indecència tot d’una exposada, exposaren que cada troc consisteix en dur debades la cobejança o filarguria dels cleptòmans, cleptòfils, del pol positiu al negatiu, o inversament; que tot és doncs buit entrellat per on l’inútil electricitat del mort equilibri, l’obturació total, l’absolut restrenyiment, no fa veure que passa.

La dona em rep a crits. Es veu que els feia patir, tantes hores esgarriat per zones diguem-ne bèl·liques. Bisbètica, o histèrica com en dèiem abans, em refà la clenxa alhora que m’estova els tendrums.

Casa nostra no és gaire ostentosa; com la de l’espirògraf, és una humil caseta de fang. Les toves ratades es van engrunant, sobretot a l’alçada dels peus. Assegut a un racó vaig tornar-hi a veure en Rupit Carronyes, quòndam el gran policia de qui tothom anava tan acollonit. Li agradava qui-sap-lo de torturar la gent, era un coneixedor sublim de la tortura més refinada, etc. No li feia gràcia que ningú arribés als setze anys. Minyons i minyones eren la seua especialitat. El malparit et bordava com un gos a la cara amb la seua cara de gos, i et tenia ben collat, presoner, i et mastegotejava fins que no et lleixava fet polpa de sangs i limfes, i merdes i tendrums mal penjats – i llavors amb una rialleta de conill començava de torturar’t seriosament. Et violava per cada trau amb la porra; t’escanyava amb alguns budells balders que t’eixien pels trencs recentment inaugurats de cap al ventre o voltants; t’empastifava nas i ulls i boca amb els suquets del cervell que et sobreeixien de les orelles; com qui esclafa bufetes, t’esclafava la bufeta i els lleus i els ous, i llavors, els ulls empastifats que així extreia millor, te’ls esclafava com qui esclafa bufetes; com s’invaginava l’ili al cec, amb la mateixa facilitat ara t’evaginava per on desboten pels eiximents vísceres, t’hi evaginava enutjosos penjolls, o d’estrebada te’ls arrencava, si podia per massa untadets i doncs relliscosos, perquè tot fluís més desempallegadament.

Pena em feia en Rupit arrupit al racó. “Carronyes, ja ho veus tu que baix que caiem!” que li dic, trempant com la lletra E.

Pobre Rupit Carronyes, anava realment malament, moribund, a les últimes; botit, estossegós; li feia mal tot; patia com un condemnat; corcat pertot, part dedins, part defora; li tremolaven fastigosament (em posava els nirvis de punta) els dits artrítics, grotescs, quan pidolava per la mort de déu un altre comprimit o injecció a la Nancy, qui li feia d’infermera. La Nancy li escopinava un gargall a l’ull mort. No en fotia cap cas. Davant l’escena, quin artista com jo no hi trempava?

Per cansament s’atura totdéu, adu el torturador més ferotge. Adu el microbi qui al cervell li diu que torturi encar millor. El microbi és el gran creador i quan se’n cansa s’atura; i quan s’atura, s’atura la cosa; i quan la cosa s’atura, una altra cosa es posa a fer soroll, habitada per qualque microbi enfeinat. L’artista afaiçona tant se val amb el que troba. El qui mai no serà artista segueix les pautes, les receptes, les instruccions, els mètodes… L’artista, o jo, afaiçonem amb el que tenim. Tenim en Rupit a la vora. El vestiria ella de cruanys i cremalls extrets amb pinces grosses (molls, arbocelles, becs de grua) del foc davant el qual no deixarà ell mai de tindre fred. I prou podria el vell franquista cridar tant com volgués. No pas que sabés molla de rus.

Què faré quan la Nancy s’adormi? Quelcom que sigui és clar prou artístic? Les veïnes es queixaven que hi tenien massa d’ocell de mal averany, que calia que els esporgués els arbres. I doncs…? Si els pos alhora en Carronyes d’espantall damunt la neu? Ninot de neu, li projectaré els parracs més cridaners dels meus fantasmes.

~~~~~

175. Per escales i pisos, amb els homenots a la feina, tothom hi és tan bona gent, les dones sobretot m’acomboiarien a llurs llits, mes no hi trob a cap pis ni escala la dona. És que el meu llit es troba en precari indret, leri-leri, si caic no caic. De lapse en lapse, a caire de col·lapse. La casa del veí sorrut s’enfonsarà i alhora el meu llit. I tinc por de trobar’m entre runes, això si m’hi trob mig viu, és clar. A totes els esporgava els arbres ans els feia enmig dels predis uns espantalls artísticament tan bells (adrets, adients, avinents) contra els ocellots nefands! Tot llit m’és prou bo, mes cap com el de la dona. Per xo cercaré encar entre cases i cases, en cercles com més anem més eixamplats.

~~~~~

176. En canvi, cal reconèixer que… greu badada féu darrerament en Mangala.

De jove mateix ja no es podia estar de demostrar l’efecte que la femella li causava. Tot trempant, es desbraguetava a lloure; amb la titola enlaire, deia, tanmateix humil: “Mos homenatges, ma dama.” Ai, tan polit ans educat! Al seu honest davant… pilots de dones, noies i xiquetes, totes estarrufades. Potser no totes, però. Sempre n’hi ha, tanmateix, qui poc avesades als homenatges, o, maleducades, en romanen amb un pam de nas. O pitjor, que les més guerxades s’esfereeixin. Aqueixes caldria potser esclafar-les així mateix com nocius escarbats de mal averany. Per boniques qui fossin per fora, haurien segurament una ànima corrompuda, repugnant. Són contrasembles només dels maleïts escuats, els qui residenciarem un cop la revolució s’instal·li i ja no calgui engreixinar la guillotina: s’engreixinarà sola.

Mes després què? Es va casar, en Mangala, i a pleret perdé les bones maneres.

I ara el reveig i em diu, xiuxiuejant: “Saps què? Deixa’m anar amb peus de plom d’ara avant. Haig de mirar-m’hi molt, parar qui-sap-lo compte, car, en un atac d’encar més descordada amor uxòria ça-enrere confegia, molt sentimentalment, una lletra de coral acomiadament i suïcidi.

“Llavors l’hi lliurava a la meua dona amb un somriure de màrtir benaurat i a pit descobert, per si aleshores mateix hi volia enfonsar el xi o el raor que tingués més a la vora.

“S’esqueia que aquells dies un dels seus amants fos italià, ei, i tothom sap que tots els italians són camorristes o mafiosos, i qui sap… potser em volia mort per tindre-la tota per a ell… En fi… Com dic, havia preparada una lletra de suïcidi i l’hi donava a ella que la desés bé, a tots ops o en tot cas per si mai calgués, no fos cas que cap dia cap dels seus altres amants, o ella mateixa, en un atac de gènit o ujada ans empoixevolida per la meua badoqueria fins a límits insuportables, trobaven de grat o d’adient antull de matar’m, sobretot, és clar, per a esclarir el camí de llur felicitat.”

~~~~~

177. En Substanci i na Minerva entren i surten de cases en foc; tantost senten que cap casa es crema, ni que fos a l’altre bec de vila, s’hi presenten heroics, i tanmateix modests i a per feina, i s’hi fiquen sense cap por; s’hi fiquen no pas a fer-s’hi cossos, com potser creuria cap pec bomber; car només als bombers i als enamorats interessen els cossos; per als més pregons ens, allò que en volem (no pas de les persones, car persona només és aplicable al cos buit, per on el so sona) (dels altres ens doncs), allò que els ens més pregons volem dels altres ens, car amb el cos no en tenim mai prou, és el nimbe fantasiós que l’acompanya, el nimbe fantasiós que es projecta de la vitalitat de l’individu, en un mot “la imatge”, imatge on llavors hi afegirem les (nostres) impressions. En Substanci i na Minerva entren on tot es crema i en pispen, roents i tot, els objectes vitals: guaitajorns, joiells, fotografies; secrets mèdics i penals; mostres dels humors corporals més íntims… Quan treuen de les flames omnívores cap cos viu, aquest cos ha perdut tot el seu nimbe fantasiós, que ara rau a les amples butxaques de les granotes amiantades d’en Substanci i na Minerva. Amb el que rescaten, furtivament, damunt la taula de la cuina mateix, refaran vides senceres de fantasia… vides molt més veres, és clar, que no cap cos. Car allò que fa una vida no es mai un cos, ans allò que enjòlit pel món, capriciós, volàtil, a lloure s’hi encasta. Els salvats ho perden sempre tot. Per això sempre els sentireu donar babauament gràcies al cel, quan no se n’adonen que el que fan és alhora trametre el prec al cel (on totes les titlles volen a la babalà) que els enviï, voluble, per vies atzaroses, adhesius característics, trets i esdeveniments singulars, enganxifalls que els esborifin, fantasies que donin novament cos al cos dissortadament desèrtic, orfe, pelat.

~~~~~

178. N’Ixtar i n’Ireneu s’havien casat: ell li ficava el prepuci al dit; el matrimoni duraria el temps que durés la pelleringa al dit de la muller; genuïnes genuflexions, oscil·lacions, s’executaven en el buit; n’Ireneu, era el papagai qui l’havia ensenyat de parlar, qui li havia així mateix empeltat l’immens vocabulari que ara emprava amb tota facilitat; pel fet que el papagai parlés amb el bec, no pas amb els llavis, era com ell incapaç de pronunciar les lletres explosives, i així quan enraonava no llençava mai capellans; semblava així que no s’emprenyava mai; allò (aquella característica) enamorava n’Ixtar; ara a ella li sabia bon tros de greu que l’emparellament tost caldria deixar’l córrer, car prou és sabut com es gasta de de pressa un prepuci a la intempèrie dels dits; els dos, en lluna de mel perllongada, passaven llargues hores d’agradable taba; el trencaclosques excitant on els cossos s’extraviaven en monòlegs de reconeixement erudit; allò vaticinava un lligam, llas, durador, que hom hauria de rompre aleatòriament, per culpa d’una pelleringa que s’assecava i es podria isnellament, com bri d’abominable mòmia exposat al Solell; discorrien llavors sobre l’agonia de les flors de claveguera trepitjades pels interrogadors qui hi venien a interrogar i llavors executar (assassinar) ferms subversius; reconquerien llur dolç plaer enraonant ara del fruit de teràpies més agudes; que era amable el somieig, certes nits estiuenques, de lluita entre antropòlegs repel·lents qui hi llençaren (a les mateixes clavegueres) proliferacions de resultats bessons criats ran de trucades telefòniques on les dimensions psíquiques dels didactes, al llarg de les diferents disciplines, recòndites, estupendes, era exposat com pelleringues de mòmia abominable al Solell; alhora s’extravien sospirant els astrònoms perquè el cel amb cabassos d’ironies els invertia els veredictes; amb fístula fosca xarrupaven l’enverinada riquesa de l’esotèric, màgic, electrificat gest que travessa abissos; la benedicció on l’anell s’estimba com en cràter de volcà actiu; tumults tot seguit d’advocats qui pledegen a favor dels adroguers qui contrabandejaven amb diamants; hom argüeix a favor de l’equalitat inherent de totes les joies i dissorts ensems; n’Ixtar s’enganxa el dit a un card; cau a terra, on esdevé pols i brins de pergamí il·legible, el prepuci eixarreït; supí funeral li daran; els contemporanis de greu visatge i estricte capteniment n’esperen la separació; això ja s’ha acabat; tota unió és vulnerable d’allò pus; glaçat mirall de la dignitat al·lucinant dels casats; es donen comiat sense aixecar la veu; velats els ulls i despullats els sexes, sedueixen els espectadors; el tabú destil·la verí que amb fístula fosca xarrupen els antropòlegs; l’home mussol s’hi fixava; l’home musclo es tancava; l’home muscle n’arronsava; l’home múscul en flectia; ara s’allunyaven n’Ixtar i n’Ireneu, per bandes, llas, oposades; esdevenien ombres tost oblidades; una part de les titoles d’una part dels espectadors haurien de grat volgut ara violar el cony de n’Ixtar, mes era cert que una altra part de les mateixes titoles de la mateixa part d’espectadors no n’estaven gens convençudes; les titoles devien pensar en les condicions implicades en el desig; potser, devien dir’s, el seu cony no vol de debò ésser violat: potser part del seu cony ho vol i part del seu cony no ho vol; potser els càlculs són infinits i ens n’estem afartant; el fòrum es buidava de sobte, com per encant.

~~~~~

179. N’Ireneu i en Substanci, asseguts davant part davant vora la finestra del tren que se’ls enduu, es diuen (sense comparar-les, cascú ensonyat) de notes diverses referents si fa no fa a llurs decadents aventures. Quan n’Ireneu es va veure obligat a renunciar per imperatius “d’ordre social” al somni d’ésser casat amb n’Ixtar, tornà als seus paratgívols dominis avials i, entre suaus mallorquins aires marítims, s’adonà al conreu exclusiu de l’os bertran.

“Això és trist ans malaguanyat”, remarcà en Substanci. “Parla-me’n, de n’Ixtar. Potser t’animaré a la salutífera acció.”

“Ja és com ara si no la conec. El temps me l’esborra. M’han dit que viu lluny, que viu sola, que toca un instrument solitari, l’arpa, o quelcom com ara una arpa, més petit que no una arpa, però que sona si fa no fa com una arpa.”

“M’hi jug que en sap un munt. Que les melodies pugen al cel i hi creen moixons eteris, efímers cuïcs del bon temps, en fi…”

“Era una noia molt sensitiva, sí; fins i tot quan feia de puta; de fet, quan feia de puta encar n’era més, de sensitiva; una puta sensitiva; les putes són, les de més, molt sensitives, però ella era encar més sensitiva que no les putes ja normalment sensitives…”

“Se’t veu que serves encar l’enamorament com qui diu intacte; potser incrementat per l’enyor i la distància i tot.”

“I tu, doncs, sempre pescant elements cabdals de les vides ustòries amb l’ham roent del teu coratge? No defallint en l’empresa? Tothora estintolat per na Minerva, enormement musculada?”
“Vam discutir’ns una mica l’altre dia; se’n va anar a viure a casa de son pare; no hi va durar dos dies; la seua marastra és de jeia tardoral, si veus què vull dir, malencònica, melangiosa; en aquella casa no s’hi belluguen ni les cortines quan fa vent; tothom hi viu entre feltres i coixins, entre feixugues, immòbils, polsegoses, cortines de baldaquí, organdí i marlí; cap soroll, no fos cas que la migranya de la marastra s’empitjorés i (talment neuròtica, esquelètica, pítia) enraonés llavors foscament de sinistres situacions suicidàries; tothom vol evitar’n sentir’n les monòtones recitacions: absoltes i misses d’òbit apilades i simultànies, ecs. I si surt la lluna plena, ah, llavors, els gemeguets, els escardalencs gisclets de mandràgora repetidament potejada, et penetren el cervell per a podrir-te’l com grasses, corrosives, lívides, larves cerebrals.”

“Teníeu aquelles persones per la imatge, que és molt millor que no tenir-les pels collons. Magnífic negoci el vostre!”

“Tornava feta bocins. Sap que només pot estar bé amb mi; i amb ella, jo.”

“Car on és l’essència? Ho dèiem l’altre dia amb el nen Centelles. No hi ha essència que valgui – tot és llufa penjada pels ulls del qui observa – tot és accident projectat pel desig que sobreïx dels senys del públic nerviosament assegut. Nou acolorit parrac afegit a l’ert inert espantall, que no? Penjarelles exteriors clavades per qui els mira. Cada cos és ídol amb peus de fang. Tot és invent.”

“Banyats en un somni de llets gentils, les líriques cadències de dos cors genialment sincronitzats capegen les crítiques acerbes dels zoos empestats de la rectitud i l’aflicció. No llegirem mai més en les fesomies ni faccions. Tothom tothora tan histriònic! Prou de col·loqui melodramàtic! Som-hi! La pau hidràulica de dos cossos en suau engalzament, això gruem ara. Lluny de la cripta familiar on tot és estrany i turmentat, ens catapultem a la torreta a comptar-hi tresorets, botins; si hi estudiem entomologia és del gènere papalloneta qui passa, no és pas l’esglaiadora, esborronadora, miscel·lània de les carronyes corcades pels insectes paràsits… on les guerres i dissorts d’incendis, inundacions, terratrèmols, explosions, creen tant de cos caigut que es dissol en accelerada putrefacció…”

“Vòrtex d’esclaus mútics, la població. Qui s’enamora, hà! Cal ésser il·lús. Tot és invent. Car tot el que hi veus són projeccions dels teus ulls i el teu enteniment, gargalls mentals damunt la carcassa o varengatge anomenat cos.”

“En badívol bagueny, lluny dels ramats de purrialla qui sempre imploren pietat, som, com en Seguí i na Valença, assaborint cafè i conyac, fumant pipetes, per la finestra guaitant, amb suprema joia i criteri crític, tanmateix prou tamisats i tumefactes, vull dir, circumspectes, sempre al punt de condemnar qualsevol novella carxena perpetrada per les municions letals produïdes centúria rere centúria per l’ambiciós, hipòcrita, vetllador de la seguretat!”

“Tot és invent. Ninot de qui les llefiscoses llufes llençades pels menjamerdes de les graderies el vesteixen, mut. L’orb li endinya mocs d’ensumada i angoixats esgaldinys secretament sentits. El borni va picant-li amb l’ull mort l’ullet; “més val mort que viu sobrat”, diu, líric, l’ull mort. Car l’ull, tot ull, sobreïx sovint d’essències adossades, de disparats accidents, i, si en llença massa com si no en llença prou, plora llavors amargament, vençut, i ja no veu sinó broma esbojarrada que es resol en aiguat de foscor…”

I així anar fent. Per què m’hi estendré?

A poc a poc se’ls corcava el tarannà. La gàbia pudia. La finestra s’omplia d’ulls. Tesos, els prims nassos. Deesses de pedra passaven pel paisatge.

~~~~~

180. A l’estudi de televisió, el noiet qui han llogat perquè doni les noves meteorològiques de les tres de la matinada tothom se’l cardarà, mes mentrestant és llord objecte de riota general; tothom, rient rient, se l’esguarda amb lascívia; tothom, vull dir, tots els “mascles”, car se li veu que es marieta finet, i doncs cal que cascú el doni pel cul.

“Sóc el Nen Centelles, i vinc a dir-vos, estimats televidents, com i què plourà demà matinet…”

Ara els explana que: “…si de vegades ressorgeixen a ponent les banyes de la lluna, i de cada bec de banya hi pengen com de platerets de balances els oposats destins dels lluitadors, així mateix el fastig trumfa sempre el desig. Amarina cada home durant el seu va somieig tota mena de fantàstiques figures etèries qui estrafan amb to de moixaina les veus dels qui hom voldria que l’amanyaguessin fins a la dolça dissolució. El batzac de l’eixoriviment és estàndard com l’estendard dels invasors qui enjorn i menfotistes vindran a esborrar-li cada opuscle que el rodeja fins que tot no sigui cendra. És tan fàcil somiar en merda com en coixins de plomes i pells suaus de dones qui escalfen. És tan fàcil (com raure amb raor esmolat el cap d’un calb) omplir cada escó amb quelcom o altre. I és tan fàcil que plogui això com allò altre. Oi que em compreneu?”

Tret que ningú no en fotia cap cas. Tant se valia el que digués, ninotet projectat. Tots li guaitàvem, encaterinats, lo culet (tan ben emmotllat pels llisos pantalonets de dona, i tan estrets que la cremallereta del costat cuidava potser, ara ho diré, petar, petar).

~~~~~