No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Dinou de Gaietans

163. En Nu Ull escosia amb ull esporicida el cresp anèmic de Gruinard, illa enverinada en experiments assassins de científics venuts als inhumans militars, i on, per a matar més tard gent i emmerdar’ls de sobrepuig el territori durant anys i panys perquè mai, si mai s’hagués escaigut que tinguessin descendents exiliats, aquests no haguessin poguts piular abans no s’extingissin, sense mai doncs haver pogut reclamar l’indret pairal, hom hi feia, com dic, incessants assaigs d’esclats amb bombes polivalents… En feren esclatar (amb èxit, és a dir, amb total extinció de vida) també unes de petites que contenien espores del bacil de l’àntrax. La contaminació, escaujauren, hi duraria un bon pedaç d’espai: prou perquè s’escolessin totes les dèries de recuperació per part dels escadusers supervivents dels nadius per escunç enxampats enjondre a l’instant de les faitisses detonacions.

No comptaven amb mi, em diu en Nu Ull, indi qui s’hi ha instal·lat tot sol. Pujat d’avortí per muricegues, llur llet inesborrable ara li solca un cos indeleble; ell rai, cap bomba no l’engrunarà, per atomitzant que sigui.

Es recompon tantost li n’esclata cap a cap orifici.

Li dic: Nu Ull. Em diu: Què vols? Li dic: On fas posada, Nu Ull? Em diu: L’odi que duc, dic, a les munions, és doncs quelcom que em duu, per cadafals de calms com més anem més enlairats, al zenit on ja tots els ecos arriben torts, desfigurats; allà dalt només s’hi senten lapses forenses: molt detallats, això també; cap jutge ni metge mai l’endevinen: sempre condemnem a mort l’innocent. Li dic: Si et pujaven muricegues d’ençà d’avortí, vol dir que ets ara vampir? Em diu: Metges de melses i fetges, jutges de sermons i gatges; llurs teranyines mai no m’enxampen; s’arrigolaran de tothom, mes ni molla de manguis. Li dic: T’envoles vampir si arriba el crepuscle per les nimboses cornises, i quin coll no xucles llavors? Em diu: Quan he xuclat un cony sempre tinc l’impressió que m’he cruspit un entrepà amb cloïsses. Li dic: L’ala del cucut em passava a frec de galta i me l’enrojolia. Em diu: Només sóc un de tants qui et feia banyut; ara ni això no m’alta; tinc més alzinats objectius. Li dic: Nu Ull, tu qui fas el Solell aclucar’s si us fiteu de fit a fit, representa’t l’ègloga d’adés on vivia feliç. Hi havia ci i lla, als jardins dels veïns, tofes de marxívols i mertènsies – saps que m’abelleix ara i adés de refrescar’m amb qualque dolça fulla o flor porpra de mertènsia? Doncs mastegant-ne una floreta, una abella em fibla al nas; quin paper faré aquesta nit a la festa? Em pixava a terra per a fer-hi fang i me n’empastifava un pegat – dic: dec semblar un còmic, així no puc anar enlloc. Per això no acompanyí la dona al ball. Em diu: Un polsim o pessic de xiqueta entremaliada l’ha tramesa sa mare al meu desastre de jardí perquè hi jugui i la deixi tranquil·la per a fer les seues “necessitats”, vull dir, pelar-se-la o guaitant les merdegades de la televisió; la por que m’ha agafat que no hi prengui mal; hi ha tot de clots i ferros; hi ha perills letals; i ara s’ha entortolligada amb qualque esmolada carraca d’instrument que abans torturà metalls (on serps amb verins, o d’altres cuques de qui els vaccins les molades trenes potser li eriçaran ertes com malsons, ara l’envaïen i hi eren a l’aguait) i no se’n sap deseixir; “fuig-hi corrents”, que insistent li dic, i és llavors que barallant-s’hi doncs hi perd les sabates; li posaré als peus uns esclops llefiscosos i molt feixucs; no els pot desencastar de terra; s’ha girada a plorar a llàgrima viva; es vol treure els esclops i no pot. Em tractarà sa mare de cruel, Gaietà? Li dic: Amb prou feines li desarruc el trau arrugat que els altres li desarruguen completament – elàstic cotxó el seu que s’obre fins a capacitats de gàlibs imponents. Em diu: Hi ha boires als cims, i els escurçons hi escalen. Li dic: Els fuig per la tangent del mal camí assenyalat pel profeta, vull dir, pel tocat del bolet, plepa proterv, crèdul malalt, el qui profereix tostemps disbarats, enfilalls i reguitzells sense solta ni volta de bombolles fètides, de bromeres que sobreïxen de galleda de merda on em ficava dempeus: rabegeu-vos-hi peus, per vós malfeu. Em diu: T’has begut, Gaietà, el seny; pateixes de qualque mena d’aberració de l’esperit. Li dic: No, Nu; naixia a deshora; molt més vigoroses, les religions d’antany; hom hi agafava un ramat de verges tendres i en feia espectaculars martiris; hom les violava amb alacritat; hom hi bavejava i en gaudia, camellenc; hom les coïa en fogueres, les destralejava amb destrals, forques les perforaven, tions les penetraven; el sacrifici era immens; l’alleujament del públic cabdal; la pau posterior optimista rai; els déus raíem tips i somrients. I ara? Res. Per posar un exemple extrem: de totes les religions, els devots de la més imbecil devoren el propi déu (!) transformat en sonses molletes de pa, ecs! Em diu: Opac pledejar no et durà sosteniment. Li dic: Tu què fotries?

L’illa brollava. Tots feia una eternitat que érem morts. I continuàvem de fer mala cara.

Em diu: El que sembles esdevens. Li dic: Tots semblem morts. Diu: …i tard o d’hora…

Em brollava a l’ull el vol.

Era n’U envolant-se. I el veig encar, tapant el Sol, alat, amb amples articulades ales negres, a la gatzoneta al capdamunt del cim més alt. A l’estany estantís de baix s’hi guaitava, com s’hi guaita sovint el nu ull, narcís, del Sol, s’hi guaitava n’U, nu ull pelut. I hi veia (ell millor que no jo), enllà de l’estany i el seu sol ull, l’estesa total, i espessa, damunt la terra. Llegat de quòndam els humans: el món era cobert de feracíssima merda.

~~~~~~

164. Quan d’estudiant era a dispesa, s’escau que, al pis on era, l’home de la casa, català, havia tingut suara un atac de feridura que no el deixava ja parlar – caminava darrere meu molt lentament, com un espectre, arrossegant els peus; mai no arribava a temps per a sorprendre’m, de primer ensumant les calces de la dona i de la filleta abans no les fiquessin a la màquina de rentar, i llavors ja cardant-me-les, com un ocell ivaçós i amb el meu minúscul piu, ara l’una, ara l’altra, mentre dormien o eren distretes fent qualsevol altra activitat (a la cuina, estudiant, cosint, rentant-se el nas…).

La filleta, la dona, xarnegueta, li parlava ara exclusivament en xarnec…

L’home ferit em guaitava constantment sense poder fer cap expressió a la cara ni gest amb els dits ni les mans; me li esquitllava una mica neguitejat; no sabia si em volia la mort perquè me li cardava les femelles, o si per de cas em triaria de successor o de procurador, perquè si més no parlés en català a la filleta i satisfés més fefaentment la dona, en llit nupcial, i amb la seua benedicció (ambdues comeses qui-sap-lo primordials).

Tant se val. Cap història no s’acaba sinó amb enuig i fastig, amb enfit i desmenjats. Abans d’escatir què em volia, ja els franquistes m’havien expulsat de l’universitat. Ja no em calia dispesa. Ara dormia a la presó.

~~~~~

165. Em diu la dona que allò la trau del tot de polleguera, que n’està fins més amunt, i empixonada, i tipa, i traient foc pels queixals, i com se’n diu, i que li fa fer el gallaret, i que: “Car quin scandal, scàndal, escandol… saps què…?” I està tan enfellonida… i es fa un garbuix amb el fotimer de llengües que sap, i ho reconeix, i diu: “Em poses tant de futris que ja ni sé què m’empatoll… mes escolta, el tercer o quart automòbil que perds en només dos o tres anys…!” I allò reconec que és un escàndol.

Car cert és que he tornat a tornar a casa sense el cotxet. Sempre me’n compra un de ben escarransit, escanyolit, rovelladet… de trucalembut… una merdeta de cotxet de cinquena o sisena mà… de colors esmorteïts… amb els mànecs tot enferritjats… amb uns fums pudents que li surten per les escletxes i els tubets abonyegats… mes és cert que ja deu fer el que fa set o vuit que, tot de sobte enmig del trànsit mandrós, el cotxet fa un singlot i em fot a terra i se’n va amb els altres cotxes com si és un cavall que ha llençat el seu genet i continua esporret amb el ramat… Me’n vaig il·lès a una banda de la carretera i ara patir rai… car ara estic pensant: no solament he perdut el cotxet i a casa em tornaran a reptar fort, sinó que imagina’t els malastres… un cotxe enmig del tràfic sense guiador qui el guiï… això pot trepitjar qualsevol cosa… ja no dic un gos, un gos rai… un infant… una vella… un escamot rialler de col·legiales… o pot crear un accident majúscul… d’aquells on s’agrumollen desferres a quilòmetres… i morts pels descosits… i fogueres… i esclats de dipòsits… i qui sap…

I com cada vegada que el cotxe se’m llença o em descavalca, li he d’anar darrere i desficiar’m per tornar’l a trobar… és clar, que, trobar’l, ara, qui el troba… car… on veuràs un cotxet tan merdeta entre tots aquells cotxots de luxe, lluents, elegants, gegantins…? així que més val que cerqui, no pas entre la llau d’automòbils ben guiats… ans pels racons abandonats, foscants… on rauen els derelictes, les ruïnes… els cotxets esclafats… les carraques fracassades… o he de confiar que una bona ànima se n’hagi adonat, que el cotxet merdeta era cosa de buidor… que anava en orri, solet, sense guiador… i s’hi ha ficat i l’ha guiat fins a una vora que no faci nosa… i l’ha deixat que hi ronqui les darreres raneres… o s’hi acabi de rovellar… tot cagat pels ocellots detrívors qui es mengen amb saguinolents becs els morts accidentats…

Però, és clar, tampoc avui no l’he sabut veure enlloc… I he hagut de tornar a casa tot esparracat i cansat… i sense el cotxe… i la dona s’ha posada com s’ha posada… i amb tota la raó…

–Te’n recordes (li dic) d’aquell cavall qui es veu que tenia un floronc al cul i va llençar el colcadoret qui el colcava i li va trencar el coll i va fugir, i tothom li anava darrere i al capdavall es va fondre a la carena i l’endemà el cercàrem per tota la serralada que no s’hagués estimbat a qui sap quin sot pregon i mai tanmateix no el vam saber trobar…?

Aquell era el cavall qui es va emportar “allò que el cavall s’emportà”.

I “allò que el cavall s’emportà” i que no anomenàvem mai pel nom que “allò” havia tingut… per massa dolorós recordar… era… com en el cas de la xiqueta a “Allò que el Vent s’Endugué”… o el xiquet a “Barry Lyndon”… “allò” mai més anomenat era… el fillet de la casa…

Anava a dir-li: “Doncs potser per això perdc els cotxes… Perquè vull sobreviure on allò que el cavall s’emportà no sobrevisqué…” mes no puc dir-li res d’altre ja perquè la dona s’ha fosa en plors.

I malparit doncs que sóc ja no em cal avui donar-li més explicacions.

~~~~~

166. Llas, pobret de mi! He perduda la família; només en tinc desats, arrenglerats en lleixes adorades gairebé com capelleta de deuetó si fa no fot benèfic, els objectes més íntims. A la lleixa de dalt els encar flairosos godomassins de la dona; a la de baix els gais i vairs saltamartins de l’infant. Ah, les esbotzades estroncades deixatades eixaixetades amoroses llàgrimes ara cada cop si rememor que sovint per distracció o enjogassada perversió la dona s’embotia cony endins qualque saltamartí del minyó, i el xicarronet volia que es plantés tot sol qualque godomassí una mica llefiscós de sa mare!

~~~~~

167. Es veu que la meua enamorada m’havia tramesa una lletra molt “important”, no sé si m’hi declarava la seua immarcescible amor (puf, adotzenades declaracions! re que te la porti més fluixa), o que em fotia banyes amb trenta-tres druts i mig (el trenta-quatrè fóra un nan) (i llavors me n’hauria d’emprenyar? trenta-tants sembla un gra de massa; li deia que el meu límit eren vint-i-un alhora i prou), o m’hi contava qui sap fins quins excessos lírics que ja no m’estimava pus i que volia doncs que li tornés les fotos peludes on s’obria de cuixes i que a hores de llavors qui sap on paraven, car les havia anades copiant i repartint a tort i a dret… o, vós, què us diré…? que tenia càncer? que era lesbiana? que els abortius eren bords? que sa mare s’havia morta de la passa dels conills? que el cel ja ens queia demà…? Asteroides d’infortunis, ja dic, tant se val! Tant se valia, car… s’esqueia que el carter em lliurava la seua lletra justament quan me n’anava a l’hort. Distret, en acabat de defecar-hi, amb aqueixa mateixa lletra sense obrir de la xicota, m’hi torcava el cul. Es va posar com una fera a qui les aortes cuiden crebar quan li dic per què, doncs, no li contestava com cal la seua “cabdal correspondència ans lletra neuràlgica, fonamental”. Li deia que es posés pas com ça, que ens barallaríem pas per una lletra, ca? Tot i que ep, era conscient que sovint una lletra comptava d’allò pus. Diguem-li-ho si més no a la gralla, vull dir, a la garsa. Es veu que també estava enamorada – tret que d’una merla… i no pas d’una merda! “El mal que pas no em pot jaquir”, diu, “si no girau els vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir.” On fóra la poesia si la garsa ho digués (digués el seu foll enamorament) a un cagalló, i no pas a una merla de pelatge llustrós ans il·lustre…? Greu patafi que d’esme exhortatiu vet ací que faig; tantost li estic dient això a l’enamorada, me n’adon de la vessada, ço és, que per dissort això era justament el que feia amb la seua “crucial missiva”: digués el que m’hi digués, m’ho deia, pobra noia, a les contortes romanalles del bell i molt útil, assortit, ortogràfic, cagalló hortolà, hortícola, oportú.

~~~~~

168. Em diu en Zeteri Morigut (qui com tothom sap és el més excels visionari existent) que, cas que hom volgués escatir qui serà el proper a morir’s entre els seus coneguts, que només li cal guaitar’s, en acabat de cagar, el bon palter inspiradament produït; que segons la cara que faci el palter (l’escultura un pèl caricaturesca feta pels fats especialment entesos en matèria de cagallons), aquell a qui la cara del palter pertany, o sembli pertànyer, aquell serà el proper a espitxar-la… Ara (en Zeteri adverteix amb dit monitori), si la caguerada o palter fa cara d’en deGaulle, és un palter sense significat, el palter no compta gens… Car els de més de palters al món ja semblen o fan cara d’en deGaulle – aqueixos són palesament cagallons sense prou mèrit – massa plens de “grandeur”, és a dir, de merda.

~~~~~

169. I ara que hi som, confessaré que sovint sóc el qui perd la darrera batalla de la merda. S’escau molt fatalment que el cagalló qui em surt del forat tingui la cara claferta de ferotges ganyotes… quina carota de por… n’estic aleshores tot escaguissat! Me n’aniria corrents, ben lluny, el lleixaria sol enrere, tret que no puc, car se m’arrela con paràsita serp o drac molt lleig d’escates i garfis persistents, enganxifós, i no me’l puc treure de damunt… I li veig el visatge tot roentment pintat de ràbia i d’odi, i com estira les grapes i les urpes, i com em vol escanyar… i estreb el coll enlluny, i tanmateix s’estira ell i se m’hi llença damunt, i comença alhora a fer créixer els maleïts bífids molt esmolats ullals d’enemic mortal i comença llavors de mossegar’m, i se’m cruspirà tost de viu en viu… Car tot plegat, vull dir, el procés, és prou conegut… Que: Qui caga monstres, molt merdament mor.

~~~~~

170. Me n’adonava també que els personatges heroics (patriòtics, gloriosos, etc.) no cagaven mai; vaig dir: “Doncs collons, ja ho veuràs; els meus encar seran més heroics (patriòtics, gloriosos, etc.): només cagaran!”

Acana-m’ho (un tast):

“El capità Tro es despertà, féu un bot del llit i s’escurà la gargamella, engegà un feixuc fètid gargall a l’ull d’una gallina i corregué cap enmig del l’hort, al seu canfelip de bon trobar: s’assegué orxegant damunt el clot repugnant, i molt coratjosament s’esforçà a cagar-hi uns quants de cagallons cargolats; en combat singular, diarreic i magnífic contra l’exèrcit virulent i contrincant dels budells alçurats en maligna rebel·lia, l’heroic heroi heroicament batallà; per sort les seues morenes aquell matí no l’emprenyaren gaire; hi havia matins que les morenes li feien tant de mal i el cagalló enemic era tan gros que l’heroi suava sang per a fer-se’l davallar i espetegar damunt el bla merder moscallós; valent-se doncs dels molt valents dits se l’havia d’anar aprimant, el cagallonàs advers; allò era una lluita a mort: O el cagalló o el capità! El sobrevivent fóra celebrat i cantat pels bards en sagues i càntics immortals, en encanteris balsàmics, en exorcismes eclesiàstics, en jesusismes espectaculars, en odes pindàriques metronòmiques ditiràmbiques, en fastuosos triomfs… Cal dir que fins ara sempre havia guanyat, capità ardu, èpic, estrenu, cristià, victoriós. Cada cagalló havia acabat vençut i vergonyosament trepitjat (i, damunt, jotfot, trepitjar’l de valent rai, que porta qui-sap-la la puta sort!). I tothom com dic les festes rai! Monuments molt florits a cada cagada!

Eixí del canfelip exultant – a la cuina endrapà una truita de trenta-sis mil ous amb la torna sangosa de mitja cuixa de bou; aviat, ja abans de dinar, havia matats quaranta-tres mil moros, quaranta-tres mil indis, quaranta-tres mil negres, i un escapoló multicolor de pagans i d’altres bàrbars penosament freturosos de la bona religió de la paraula de déu, o quelcom si fa no fot; després es banyà al riu tot despullat car molta de la sang dels maleïts heretges se li havia eixarreïda heroicament a la pell; quan era al riu, relativament tebi, ho aprofità per a cagar-hi; va cagar de bell nou amb un altre cert bell esforç, mes l’aigua tèbia, com dic, hi ajudava prou; ara dinà i, en acabat de dinar, se’n va anar darrere un roure a fer-hi l’immensa proesa encar de cagar-hi: ardidament hi reeixí: es va guaitar l’intrèpid palter: era groguenc de truita i bru de rostida cuixa de bou: magnífic ofertori al déu cristià del bosc; ara féu la migdiada prop del cagalló flairós, fumós; en desvetllar’s, s’armà fins als queixals i sortí a matar gratuïtament uns quants més de milions d’infidels qui ni sabien que ho eren, els carallots; després s’hi va cagar, vull dir, a la muntanya de màrtirs per la fe errònia (a tots ops, una fe o una altra, tant se val, la qüestió que s’esqueia, per conveniència, d’ésser, és clar, no pas la de debò bona bona); comprovà satisfet que aquella era la millor cagada del jorn; era una caguerada de croat, i doncs els cagallons li rajaven degudament encreuats… Llas, però, no tot seran flors i violes, car… Vol la crònica i les peripècies de quisca i femta d’aventura que… Durant la nit nogensmenys s’aixequés penosament, a cagar-hi oidà menys heroicament: la cervesa de les celebracions segurament li hauria fet mal al ventrell, o era el peix del riu que no li provava gens… A la nit, ça com lla, llas, l’heroi cagava sang! Allò no presagiava pas un bon endemà… Ai, ai, ai, pobret de mi, quins torçons més punyents! l’heroi es planyia molt coratjosament, com ara heroi torturat pels àvols posseïts elfs del mal pair… I, cagant, cagant, en missa solemne, totes les donzelles desvagades ploraven llàgrimes amargues de pietat per l’enormíssim gegantí massa gloriós heroi qui cagava sang!”

Hum, aquest com dic només és un tast.

[Caldria que l’assidu llegidor ens en llegís les obres selectes (que recomanarem molt efervescentment) perquè en tastés gloriosament la gamma sencera. Aquells textos nostres prou són encar més heroics que no tots els altres textos heroics de la molt gloriosa literatura de gestes i d’aventures heroiques dels altres campions cristians.]

~~~~~

171. Recordava amb això l’altre jorn els germans Epirnuci i Penetral Impí – els Impins, ambdós paralítics, eren professors de musica – a ca llur, llunyana, perduda entre tenebres, enllà dels sassos i trossos canviants amb les saons, hi anava de fosquet de molt menut, en haver tornat d’estudi; caminava per caminets desolats on t’atacava el gos i bonia la tronada.

Al començament, a cals germans, hi aprenia la bandúrria; com em creixien els membres, podia llavors aprendre el llaüt; passava després a assajar amb el guitarrot; i aleshores amb el baix; amb el violoncel més tard; finalment amb la verra més grossa… Ras, i així anar fent, com més llarg el membre més gros l’instrument.

El membre que em va créixer pus ja no cal que us digui quin fou; era el membre que (em) tocava més.

Tant se val. La qüestió que aquell jorn on remembrava els germans Epirnuci i Penetral tornava de veure una pel·lícula de ciència-ficció (són les que més m’abelleixen, vós!).

N’Epirnuci i en Penetral, com era petit i anava a ca llur que m’hi ensenyessin de tocar esturments, tenien un recambró que no m’era permès (ni a cap altre dels meus altres tres o quatre condeixebles) de badar per cap raó ni excusa al món. Es veu que hi vivien els pitrudis. Els pitrudis eren éssers o ens molt haptotròpics, enoclòfobs, esquerps i saturnins, i eren verdets, o anaven vestit de verdet, i pudien a resclosit, i així com escoltaven les nostres banals, horripilants cantarelles (cantàvem sobretot mexicà), n’escoltàvem a tornajornals llurs estranyíssimes, evocadores, fetilleres cançons.

No sé si fou qualque mena de parentiu que van veure o ensumar’s ells que els portés, degut al fet que era molt tímid (massa de cops violat de trascantó) i m’abellia doncs d’entotsolar’m, i que era al començament tan curtet que anava de bandúrria, i els aligots qui gallejaven em brellaven i aperussaven de valent pels racons abruptes i els estrets, traïdors, viaranys entre els blats o les userdes dels trossos quan anava camp a través cap a la sinistra torre dels Impins. El cas és que aquell vespre d’hivern on tothom altri s’havia quedat a casa per culpa de la grip galopant, jo assajava soliu amb els acords, i carall de déu si qui obre la porta del recambró vedat no n’és un… Un pitrudi, revera, pam de nas!

N’Epirnuci (en Penetral també era al llit malalt i no trauria faves d’olles fins que l’any no s’acabés) s’esglaià. “No veieu, Diqduq, que tenim metecs?”

El pitrudi Diqduq (la “q” en pitrudi es pronuncia “clc”), de qui el cap de pedra llora tenia un parell de beis que figuraven ulls, les aclucà llavors totes dues, i amb les dues ensems (les palpebres eren llavis) enraonà molt eufònicament i coral; digué: “En Gaietà Menut és de fiar; som com frares separats en oldà contratemps a la invisible galàxia entremesa a l’entretemps.” I em féu la guerxina amb la boca (la llengua miosotis era la nineta de l’ull).

En acabat de les presentacions decidíem de cantar, a quatre veus, els tres junts: en Diqduq, n’Epirnuci i el mec. Tocava jo encar la bandúrria, el mestre Epirnuci els raigs de la cadira de rodes a tall d’arpa, i en Diqduq un esturment meravellós que se’n deia “esclcuellots”.

Apuntaré ara mateix en pitrudi (en pitrudi tot sona molt millor!) l’universal cançó del “d’on no n’hi ha no en pot rajar”, mes l’apuntaré, com dic, en pitrudi, tret que sense les altres claus, car són secret que jurí servar.

Això entonàrem, angèlics:

“les oqràcies juguen a la qa
encar els q-pius reben qa rai

això conq: cada q clos, qarem tancat
car ah clcue és lleig
el clcueclcueig de clcui ja fa la qaina, vós!”

Ah l’eufonia excelsa dels tan exòtics parlars d’enjondre, llunyàries inescandallables d’on l’encantador tornaveu ens enartava!

Fins avui mateix, tàcit hom benaurat, no volia’n dir re a ningú, mes prou veig que l’humanitat s’enfonsa en brutícies com més anem més bàrbares. Serem ni els pitrudis ni jo prou influents per tal d’aturar’n ni que fos un instant l’infernal esllavissada? Dubtem-ho fort! Pecs humans, llurs característica més bonyeguda és que mai no fotran cas sinó dels ganyols, lladrucs i arengues dels emmedallats assassins, mai s’escoltaran a canvi les mels melòdiques dels savis estratosfèrics qui ens rabegem entremesos pels entretemps on la nostra, per massa enlluernadora invisible, galàxia bategosament ans rítmica rau.

~~~~~

Divuitè Gaietà

154. Com cada dia, massa aqueferat, massa sol·licitat per les veïnes… les caramaseres… les bones dones de l’escala… m’ullen com dic cada dia, llas, amb més d’interès… em diuen d’epicari, de bon jan, de xicot com déu mana… em demanen que els ajudi a pujar les curulles bosses de la plaça, em conviden a dins a beure un te o a tastar un nou gelat, o per a fer-me veure, mentre l’home és a la feina, la brusa nova, que els en doni l’opinió, o uns nous sostenidors…

La noia de les píndoles vermelles… amb ulls enamorats… vol que li digui si les píndoles són de fiar… que no se’n fia dels metges… mes que prou es fia d’un home tan com cal com… “vós, Gaietà. No hi ha ningú que respecti pus. Sou la persona on posaria tots els meus delers, car prou sembleu, entre d’altres innombrables atots que teniu, d’ésser l’únic qui trobeu de seny les circumval·lacions maniàtiques dels caòtics glomèruls que afaiçonen el món. Sentir-vos és aixarop sanitós que em regula la sang. Car les pindoletes, com veieu, pobra de mi, discràsia rai; tinc tota l’eritropoesi a can Pistraus; l’hematòcrit tret de polleguera, altament a la biorxa, fent barrim-barram per artèries de mal govern, amb el trànsit tot alterat…” Volia dir-li que aquelles píndoles eren una merda; que el que li convenia era cardar pels descosits i com amb més treballadors millor, mes prou sé que les noies de la seua edat i disposició són massa poètiques, i, perquè troben ofenosa la nua veritat, volen respostes líriques doncs, d’on que triés de dir-li al capdavall que judicava que faria bé de llençar’s a la vida… al torniol polític, a l’activitat ciutadana, a la conquesta quotidiana de la llibertat contra les forces obscurantistes de l’ordre injust…

L’endemà la noia de les píndoles veig que seguint el meu consell s’ha apuntat a la junta de veïnes qui promouen per a la cantonada buida el monument als gossos fet amb cintetes portades per llurs gossets ja morts… és un projecte molt delicat… les cintes han d’ésser alhora les cintes cintes i les mateixes cintes fetes material empedreït ultradurador… i, és clar, sóc eu qui els ha de donar el parer, car prou que me n’entenc, de tècniques artístiques, cavà?

Sóc més tard dalt al pis de les germanes À (n’Àgata i n’Àgapeta), qui per faena broquen i broden a casa, i es veu que en saben tant (d’allò viuen), i avui, en honor meua, escriptoret exòtic, s’han quillades meravellosament. Les dents pintades de negre dins llurs cares totes enfarinades amb farinetes d’arròs, i els llavis pintats petits d’un vermell molt viu. Han esdevingudes de per riure cortesanes doncs, i em prenen (o amb aquest esquer enasten l’ham rom on no fotré pas mossada, no), em prenen, dic, per conyarrí, per gaiol, o qui sap… amb llurs quimonos que ensenyen cuixa, per bonzo amb bromeres de dubte o un mentisme esvalotat… si molt convé, per funcionari d’aires funeraris pagant-se la remçó de tants de pecats contra el ciutadà pla amb la bruixeria de qualques fiblades de boixets de brocaire sàdica, ell tornat ninot de drap… i dels seus forats (o els forats del seu cos tornat ninot de vudú) se n’escolen fluixos de limfes glauques… tant se val, no en fotré pas gaire cas… només hi he vingut a fer el paperet de bon veí…

Sentim aleshores a baix els crits… Ah, ara hi caic, m’havia volat del cap; tantes de blanes atencions per les dones vessades, i vivia en eixordadors coixins… Correm-hi plegats, som-hi tots i totes, disfressats i tot… Àgata, Àgapeta, ens hi hem d’afegir, ni que sigui d’esquitllentes… Volem ésser-hi comptats… I la xicotella dels complicats remeis i tuties sanguinis… Així és com se’ns guareixen tots els mals…!

Pel carrer passa la processó de Catalans contra el borbó. “Mori el borbó! Mori el borbó! Mori el borbó!” Milions i milions de Catalans han eixits als carrers… a Alacant, a Perpinyà, a Palma, pertot… i demanen els caps de tots els borbons – família franquista, degenerada, endogàmica, avialment i atavísticament dadapelcul, de bútxeres i gèl·leres i betzols qui porten oprobi al món i a la multitud (només els putrefactes castelladres els adoren com grotescs molocs, plens de caguerades i mosques a les cavorques dels ulls i del cap i del cul). (Castelladregot: ànima pudent de pudent, de serf, de súbdit…!) (I: “servus non est persona”, així que… aquella púrria… puf…! guec…! puà…!)

Mori el corcó! Mori, mori… Oceà de tòtems; cada Català, indi de fusta amb becs esmolats de falçs capllevant per les esquerdes! Corcons borbons, els Catalans els volem tots morts, fastigosos franquistes. Que no en romangui memòria. Massa oi i fastig; massa sang infecta i corrupció. No tenen dret de dir’s humans. Podrits, depravats.

Els cartells portats per milions i milions de Catalans hi ensenyen torells i destrals, i sobretot, és clar, les enyorades guillotines que tanta de neteja feren ans – i tanta (encar més) podrien fer’n ara. I mostren, els virolats delitosos cartells, caps de borbons de canfelip confosos entre enormes caguerades de latrina. Caps de borbons, borbones, borbonics i borbonarres, i llurs familiars decrèpits i recents. Caps solls i sollats. Caps de borbons de tota mida degudament guillotinats, ara amuntegats en femers de podrimener nefast. Tots aquells capots repugnants amb cara de borbó, amb cara de babau degenerat…

Vaig trucant a cada porta de veïna. Avall, avall! Avall hi manca gent! Tots hi hem d’ésser, ningú se n’abscon, ningú abscòs; cos que se n’abscongui, cos que no és deny de dir’s de debò cos, cos bo, cos ferm, cos de bon guipar, mestresses…! I totes m’hi vénen darrere. Això els traurà totes les manies de voler-se’m cardar; pitjor, car cardar rai, de voler-me festejar… atès que… de debò, de debò… parem-hi compte que… el massa festejar trau l’escriure. I sense l’escriure, què fórem…? Malament rai!

~~~~~

155. Sempre bocabadat davant l’espectacle de la dona sense brocs. Ah quina admiració els dec, les dones modestes qui es treuen els tampons lluentment llardosos amb sang i caqueta, i els emboliquen curosament i gens llorda, i els afetgeguen suaument al fons de la bossa de la brossa, i se’n posen un de net amb posat seriós, polides, com cal, pacients.

La vida cal portar-la així, amb assenyada equanimitat.

La sang, la caca, el temps… al capdavall tot s’equival, tot s’ha equiponderat, ni re no sobresurt cridanerament, escarafallosa.

~~~~~

156. I ara em fotia perquè sí a estrafer en Marc, n’Osies, i deia, si fa no fa: “Tot allò que por pot atènyer quan estén son tendal d’ala d’arnat muricec, mon cor ressent; tothora estic acollonit, espardalitzat davant la mort; no hi ha cas, pràcticament, on mort darrere, amb ulls de sang, no sigui, confosa en rerefons sinistre, desenteixinant-se, amanida, entre vels d’eixarreïda tela, tothora a fotre’m, escac per roc, maleita dallada; volpell de manguis, escapar doncs enlloc no puc; com més m’enfuig, timorat, temorenc plaer endins, més a prop llavors se’m planta, em munta més llambrescament fins al raquis, i pitjor encar, em corroeix el moll amb una dolor d’esgarrifosos garfis de darrer naufraig.”

~~~~~

157. Servant-se un cor que li feia figa, o agullonat desesmadament pel cori-mori, es va atansar en Gaietà, esblaimat i tremolenc, esfereït sobtadament per un esdevenidor imminent d’etern infinit no-re no-re no-re…, a la seua dona que li donés sisvol un pessiguet de saliveig de consol. Mes se’l va treure la dona de sobre amb un ruflet d’impaciència perquè ella feina rai, no pas estona ella per a les inútils elucubracions metafísiques. “On véns a grufar, carallot?”

Li diu ensems que…

–Totes les dones som atees… les dones esguardem entre les pròpies cuixes i ens guaitem l’ull de la creació – l’ull per on ix o neix (renoc, en forma d’amb prou feines incoats cossos) tot l’enginy qui concep el món i concep el buit concepte dit “déu”. Podem dir les dones que a l’entrecuix creem els estintols que sostindran tot concepte – el concepte de tot. No pot ésser que aquest déu qui hi tenim arrupit a l’entrecuix pugui ésser sobrat per un dels seus bisbes. I això justament és el que s’esdevé quan amb un bisbe ens la pelem. El bisbe entra a l’ull i li tapa la visió i li assuauja el parpelleig… El bisbe mana l’ull, i el bisbe no és sinó un bocí de goma més o menys llarguerut, més o menys ample que ens fiquem cony endins… I amb aqueixa goma esborrem tot déu.

Se’n torna pansit i esporret en Gaietà Angoixat, se’n torna rònec, mà-buit, amunt i avall pel seu via crucis pedregós… Destarotat, sense agafatalls… On trobarà consols doncs entost?

A la ràdio, les ones curtes són més curtes que no mai. A qui poden de debò engalipar tant de predicador i de bisbe sense cap argument que faci prou el pes? Quin déu més impotent el llur que mai no ha estat capaç d’inspirar en cap cap un pensament prou pregon que convencés cap cap pensant!

–Llas! El bisbe que la meua dona es fica per petit consol al cony bat completament, amb el seu diàleg tanmateix papissot i xafallós, qualsevol argument de mefític baveig que els sapastrots bisbes de trona debades rutilant mai no assoleixen de perbocar per a cap consol de ningú amb prou de neurones al meló. Al contrari, si la meua dona, en acabat d’una sessió amb el seu bisbe, dorm com beneïda soca per no cap corc anguniós anguniejada, jo, després d’oir els bisbes de la palesa falòrnia, em debat eixabuït en l’insomni de la desesperació. Ocasionalment, nogensmenys, la ràbia em desemboirina, però. Les raons dels bisbes a llurs trones alades de vampir fastigosament tocat de l’ala se’m situen al consirer com rocs roents d’irritació, i, per a tornar-m’hi, els mataria tots.

A canvi, d’amagatotis, “bisbe de la meua dona”, li dic, petonejant-li el flairós anell patriarcal que aitan bé apaivagava el formigueig al punt G de la pipeta interior de la vagina de la dona, “sou sens disputa el més savi de tots.”

~~~~~

158.

Tinc més dificultat que no l’altra gent a travessar la carretera
cada vehicle sembla alentir per a accelerar sobtadament
tantost em veu
per a fer’m bocins
esclafat al paviment.

I a l’altra banda els adusts edificis m’entrebanquen tots el pas
com laberints en moviment.

I cada humà em veu de sospitós i esdevé de mantinent disposat
a denunciar’m o ja a atuir’m.

Com cada edifici cellajunt així cada bípede de vorera
(i les femelles amb pitjors escarafalls amb dits burxents que em diuen
d’ambulant motiu d’esglai).

Hi ha dones qui criden sordament darrere els densos vidres
de finestres, vestíbuls i aparadors
hi criden amb crits d’horror davant l’horror sobtat
qui els passa part davant de cop-descuit.

I no trobaré doncs, això sobrevivint aquesta peripècia ciutadana
lloc prou silvestre mai
on em podré amagar
cagar-hi pixar-hi nodrir-m’hi
atalaiar-hi de prou lluny si fa no fa en pau
llurs estranyes
discordants
evolucions.

~~~~~

159.

–Oh Eladi, te’n recordes d’aquells temps?

–Me’n record, Odili. Idonis, idíl·lics.

–Per terrats i teulades dominant com detritívors o senyorívols voltors els veïnats, i no ens aventuràvem fora atiats per la carpanta, a cercar-hi doncs teca, sinó al més fosc i per tant més escarit de vehicles, no fos cas que acabéssim teca naltres mateixos d’estercorari, de sapròfag, de guineueta, de cornella, de voltor.

–Els poetes, què hi farem, tothom ens tracta a baqueta.

–Preníem, entre wagnerianes, berliozenques nuus, i entre d’altres fort pintorescs meteors, dolç comiat de cada altre poeta qui vèiem d’ençà de ben amunt assassinat per les rodes catastròfiques del comerç eixelebrat.

–Bevent d’anaps de nepentes miraculosa…

–De fòtics psicotròpics destil·lats pels deuteromicets…

–Pujava taumatúrgica de lluny en lluny anònima pubèrula a estendre-hi la roba, terrat paradisíac llavors, agrer per a fal·leres, saó de somnis quasi tangibles…

–O venia a la teulada amb tovallola i res més opípara mestressa sucosets palpissos a colrar-s’hi…

–I minyones de qui els draps blancs ens eren, partides elles devers d’altres àmbits més pedestres, sèdulament coltes relíquies…

–I entre elles, ah aquella, espectacularment eixerida, qui llavors esdevingué la meua muller…

–Deessa! La teua muller qui pateix de paroxismes d’adulteri; i s’ho carda llavors tot; s’hi fica volguéssim pas saber quins prou fàl·lics i llavors gens fàl·lics objectes… al pati o a l’eixida, entre torretes de timons i romanins, cardava, contorta rai, amb trenta-tres seients de vímet ensems…

–Èpic episodi!

–I aquell magre, silent (lacònic), enigmàtic clergue qui havia sobrades adés mantes ordalies, com ara les ungles de sa mare qui amb dits untats d’oli li furgava el forat del cul per a extreure-li’n els cucs, i del menovell anava a l’índex, i de l’índex al polze, i del polze a la mà sencera claferta d’ungles d’agressiu rasclet, rampí, rastell: pollegons inics i nics que li apolleguen pròstata, bufeta i pler de nítols, tret que ell, allò rai, encar trempant…!

–I, en canvi, com el destrempa, desreixinxola, desarreveixina na Nancy meua amb només això, subtil entretoc… “Meteu-hi el braç pus tost, mossó, que la tita la teniu massa petita!”

–Riallades. Temíem que ens n’oïssin els esclafits.

–Miracles de la rialla, sutzes rònecs vespres transformats en propicis bucòlics sumptuosos paisatges on aldarulls festius s’escauen a betzef.

–Nocers sens atur fins que no ens n’aturem i retem ja doncs les múltiplement disparades armes…

–Ens els apuntem a llibretetes o trossets de paper que llavors se’ns atapeeixen per les barjoles: afalacs esplèndids, de puerilitats sobreïxents, que anul·len bledes nolicions…

–Esclaten els hímens: sobtades orfeneses, punxades al cor…

–Escapolons de virginitats esbarriats, recollits amb pincetes…

–Glòbuls analitzats pels pelets dels nassos…

–Ganyotes i vituperis bòrniament salvats als nostres rudimentaris qüerns dels ciclons de l’oblit…

–Bèl·lics gemecs que han nodrides poesies qui-sap-les…!

–Ah terrats!

–Atesos com qui atenyia les esgarrapades aspes del molí…

–I el cicló de les dissorts en neulia l’estreta sense brocs ni contemplacions…

–Admonició rebuda, diem, sotmesos als elements… Sempre sotmesos als elements…

–I ara, doncs?

–Vivim sebollits. No ressuscitarem ni morts.

–Les forces dels vehicles ho atrotinen tot.

–Anaps a les ganyes, Odili. Salut.

–Salut, Eladi, salut.

~~~~~

160. Na Nancy Meteorit, abans no m’hi casés, ja xingava amb tothom. Després, naturalment, encar més, vull dir, encar amb més de gent.

I m’humiliava… hum… una miqueta massa.

I li dic: “Humiliar… verb que dius només volent dir: fer algú més humil… menys inútilment vanitós… I doncs… pel fet que só poeta… reconec que em cal anar aixafant tant d’excés de vanitat… Tanmateix… em dic… et dic… què fóra més humiliant…? no deixar’m xarrupar el cony encar pudegós i llefiscós del fotre de qualque amant…? o fer-m’ho fer, vulguis no vulguis, agafant-me pel clatell i estampant-m’hi nas i boca perquè hi fotgi…? És clar, pel fet que és quelcom que desig de fer sobretot, quelcom per què la meua ànima de calçasses es deleix esmeperdudament, és palesament més humiliant de prohibir-m’ho…! Això em posa al meu lloc de submissiu, vull dir, de sotmès… no creus…? he d’acceptar-ho, castigat, interdit de fer el que més desig…!”

I mai més no m’ho permet. Albíxeres. No em calia llavors mai més tastar’n les lleterades que d’amagatotis tant em feien tragitar. N’acabava la sessió que les buidarades en racons ocults vullgues pas escatir.

(…)

Un argument semblant adoperava (a l’erística avesat, i agut) amb l’envejós. Deia ell, l’envejós, de qui els ximplets opuscles són tan fàcilment païbles, deia doncs ell del meu opuscle (millor que no pas el seu, d’on que jo en tragués un altre prèmit sense importància, merdoset, i ell, tornem-hi a l’estacada, i, a les escapces, se’n quedés amb les putes ganes), deia l’envejós (i en full imprès!), del meu opuscle, que era… “impaïble”.

Impaïble, eh? Mes qui voldria escriure re plaïblement païble!

Se n’adona el carallot que tot llibre païble es converteix, tantost paït, en merda? I com més fàcilment paït, merda més ràpida, fètida, escaguitxosa, líquida? Que més val, i més et val, i més et vols impaïble…? Que el que facis cal que romangui constantment engargussant… fotent-hi per tot pap la guitza…?

On és l’insult, envejoset? “Francament impaïble”, diu. Doncs francament, gràcies per l’atraç… el seguiré, passis pas pena, amb persistència… i esdevindré preciosament més i més implausible.

~~~~~

161. N’Ibn Versemblant al-Bergínia, pelegrí impulsiu, va pujar potollant al terapèutic tren que duia cada bardaix enllençolat que hom l’amputés per a més glòria d’aquell maniquí ple de llúpies, berrugues, brians, i el miracle constant de fresques pudents regateres de merda a les cuixes, qui els tothora agullonats voluntaris anomenaven déu.

Al tren, cada bardaix hi era un posturer molt fastigoset. Es bellugaven tots plegats molt tibadets: àdhuc la cigalona se’ls tibava atiada per la propinqüitat dels altres cossos amb prou feines pels fins, rosegats, llençols ronyosos coberts; i, mentre els cosons remenaven les formes del cos dejú dejús la roba primeta o esfilagarsada que no portava folre ni pellaixeries de fustany ni de burell, circells tàctils se’ls desenvolupaven d’ençà de cada cau nidorós del cos: dels oronells, dels traus d’ulls, boca i orelles, dels melics i anus, i de cada nafra de mal pellar que triessin amb xins i raors d’encetar’s, per martiritzat sacrifici, adesiara a la pell. Els circells escorcollaires esdevenien retràctils si el cos tocat es tornava roent. Llavors, entost de fer morros i plorar, el cos rebutjat se sondrollava tot, com per terratrèmol posseït, o per diable, i alhora reglotava brees per cascun de sos traus, nou-fets i antics, artificials i naturals.

Renegà com un renegat n’al-Bergínia quan un cos de dona disfressat de bardaix comú volgué tocar’l. L’acusà amb un dit a l’ull i els bardaixos se li llençaren damunt en abominable barreja a cruspir-se-la de viu en viu. No hi veien de cap ull, la ràbia els duia blanures i opacs fums als
ulls. La dona desaparegué cruspida en un tres i no res. No en romangué doncs ni el barruf ni l’esperit de peix passadet que se li havia arrecerat fins llavors als intricats mendraigs del parruf.

Cap rau-rau d’incivilitzat no els raïa llavors als bardaixos per dins. “Re no ens reca, què ens ha de recar? Tot s’esdevé a l’irreal, re al pleroma, així que…”

Car, mestres tanmateix en l’autodeterminació del sensori, cada bardaix percep ensems la il·lusió i el reflex material que se’n desix i impacta certes superfícies on tremola, insegur, el concepte del que devia ésser que fos al reialme incert on surava o s’escaigués que surés, per encadenat reguitzell d’atzars, o voler de déu, la percebuda il·lusió de just suara. Hum.

Il·lusions, bah, hom s’hi entreté, i au. Un mateix no és un mateix sinó a tort, amb culpa; copsat doncs de trascantó de cua d’ull per les manifestacions d’inic estrafolla que és el cresp vibràtil d’allò que els damnats incrèduls anomenen realitat. Ca?

Desembarcaren en tossa supurant el gros inconsútil de suplicants. S’atansaren al tòtem o ninot amb feinades rai. La gentada atapeïda com fems afetgegats per peülles de monstre quimerut.

El plint negre damunt el qual el maniquí sagrat continuava cagant era pergamí, millor: palimpsest, on damunt les regateres de merda que s’anaven constantment eixugant, i doncs enrigidint, encarcarant, els llavis enfarinats dels pelegrins s’estampaven a espetecs. El críptic dibuix que en resultava era tanmateix interpretat vulguis no vulguis per pàmfils exegetes de la religió.

Al capdavall, n’al-Bergínia pujà que li tallessin en oferiment i sacrifici quelcom o altre. Es llevà el llençol i s’estengué nu com un cuc damunt la llosa de marbre enganxifosa d’acumulades, agrumollades, sangs.

Diu: “Em toldreu el que voldreu, sacerdots.”

–Què me’n dius de la titola? –demanà un dels ineptes cirurgians.

–Collonut.

–El nas?

–Perfecte.

–Els dits? Els braços? Les cames?

–Tant se val, tant se val; us afanyeu!

El van jaquir tot plegat que era un monyó incapaç de bellugar’s; ni amb cap ni un pseudopodi mig afegit, doncs.

–Refotre – va pensar n’al-Bergínia ­– ja em diràs tu on aniríem a parar sense les ales aerodinàmiques, ivaçoses, gens eixalades, del magí. Quèiem com pes mort i, sobre, sorrat amb els sacs impaïbles del neguit per la ficció d’un carrinclonot “jo”, ara escapçat si per eix cantó o per l’altre; pse! com si fóssim massa emmerdats quers on el colós es torca l’aixeta, o insignificants còdols desplaçats pel curull albelló, o qüerns i plànols de cartró esmeperdudament empastifats amb les hermenèutiques irrisòries dels falorniencs entesos qui no n’entenen mai, del rovell o del pinyol, com qui diu ni el més ocult i fosquet, viltingut, dels inexistents collons dels beats anorcs qui, al cel dels fidels, dels nostres escodrinys ans tempteigs de bec esquerdat, i d’altres vans escornifleigs i fotjamentes, prou deuen fer-se’n un tip, de riure, vull dir.

Algú llavors de cop-sobte li engegava guitza pensant-se no vist i fer gol.

D’esquitllèbit, al bolei, d’altres peus subtilment, com qui no ho vol, sota llençol, s’aixecaven a percudir-hi. Al capdavall va caure, rodó, perquè hi marinés i s’hi desfés, catalític deleteri, com píndola de flagell i de podrimener, al pou dels verins d’on, entre puus malignes d’esmolades dentetes voraces, en pouarien nous contraproduents vaccins els metges de la nova antigor – la nova antigor, ausades, la nova antigor que prou tost s’escauria, ves.

~~~~~

162. És clar, n’Ibn Versemblant al-Bergínia sempre me n’ha contades de bones. Em deia l’altre dia les esborronadores vicissituds del seu pelegrinatge religiós agrumollat amb d’altres carallots, com ell també irrisòriament embolicats amb pollegosos llençols.

Em diu que eren al tren tot atapeïts com figues en cofí i que de sobte hi esclatava el pànic. Es veu que “entre un minut llarg i un minut curt” el tren, per comptes d’anar trontollant pel tram o ram més sòlid de la troposfera, es foté a anar pels més tènues, vull dir, pels aires, com llarga processó d’erugues peludes transformades tot d’una en catifa enjòlita que es trenava sola màgicament o ja goètica. Que els vagons o erugues peludes es foteren durant aquell minut mal escaujat a cardar. Els vagons femelles amb els mascles. Els vagons marietes entre ells.

N’al-Bergínia, segons ell, es demanava què hi fotia ell – un home sense sexe! – en aquell bordell.

Draps de pit i draps de cony volaven finestres enfora, i es veu que tant en Mariet Dinguilla com en Peiró Esfereït, amb els sengles llençols servats per les sengles barbetes abaixades, xinaven de valent; tant na Calipseta Tocaviat com na Lluïseta Torrons, tombades envant com gosses, en gaudien, gaies, els insistents ariets. En canvi, el ridícul ricàs n’Emili Merda i Bacardí, qui sempre havia subornats els jutges, ara es deixava donar pel cul pel gran crític literari n’Arquimbau Cuca i Moixó. Els incests, per descomptat, s’hi esdevenien a betzef. Entre les empentes, com sempre, n’hi ha qui bogegen, les histèriques femelles i els afemellats sobretot, i es trossen i es destrossen, i obren i tanquen els sedecs panteixants esfínters ensems. I allò és un espectacle d’aquells que hipnotitzen un fanoc com n’al-Bergínia fins al punt de fer’ls veure visions, o potser vull dir al·lucinacions, galivances i barrufs, o aparicions, en un mot, miracles.

Pel que dura l’historieta, aquell minut durà una eternitat. Aquesta és la fal·làcia del temps: en osmosi el penetra qualsevol substància llefiscosa de les que rauen d’amagatotis pel cel, i en barrejar-s’hi li trau elasticitat, i s’allargassa menja-sopes, i no en pots desenganxar els segons, i, no cal dir, encar menys els fragments de segon.

Xinant-xinant, em diu, el chor sencer entonava no pas obsecracions (com hauria estat lògic de suposar) ans execracions ferotges d’allò pus. N’al-Bergínia es volia tapar les orelles. El seu consirer de fabre poètic, i doncs prou constipat, o restret, no es veia capaç d’entomar tals cagallons d’embús terminal com li venien d’arreu en forma d’espetegosos renecs. Mes no tenia dits ni de fet mans. Hi duia peülles de ròssa, i volent-se tapar les orelles, s’etzibava de continu cops de ferradura a les parets del cap com un beneit.

A tothom li pruïen, diu, massa els becs acrimoniosos dels sexes. Les lleterades dels mascles com les secrecions de les femelles rajaven i s’esbarriaven amb tanta de profusió i de maror, diu, que, anant amunt i avall ja esgarrifat, se t’hi afegia la por de relliscar-hi… que era com s’hi trepitgessis gallinassa: i qui vol estampar-hi els nas i menys els llavis?

Tothom pucejant-hi de mala manera doncs, tothom gratant-s’hi esmeperdudament els traus; els impúdics capolls eixits de polleguera, i el tren que s’atansava perillosament al Sol.

A frec d’insolació, doncs, n’al-Bergínia, qui es veu a la boga o mèdol prim que, ultrapassat, et duu a l’infern, eriça les ungles, amb què es penja, cul enfora, a la finestra, i diu que vol fotre-hi el camp. Que aquell tren se’n va directe a can Banyeta i ell no hi té ni vol re a pelar. Que ell és massa pur per a anar a acabar a trotxar en caldera. Que fotríem goig, el món a l’inrevés.

Infal·liblement, un àngel del cel amb careta de mostela se li solidifica davant. Li presenta un pergamí tot ple de signes d’un llenguatge estrany d’on nidéu no en treia suc ni bruc. Li diu, cargolat al seu coll, com gansalla de gúmena: “Signa-hi, o t’escany, gamarús.” D’on endevina que aquell àngel és dels dolents, és clar. Respon n’al-Bergínia que no n’hi ha de cuits. La mostela és serp, els seus ulls miríades de llumins acabats d’encendre, pics d’àmec fosforescents que puden a sofre; els seus llavis rialles de dona qui gaudeix patrulla amunt dels llargueruts sacseigs d’un atzeb d’aquells de massai campió: mena de mà de morter de tità aquella tita qui la duu a èxtasis de posseïda; els seus ullals… Ah els seus ullals se li claven a la caròtide i n’al-Bergínia, penjat nimi apèndix de l’entreteixit tren enjòlit, un mareig sobtat l’atueix… i cau… cau… cau…

S’escolaven els minuts, es dessagnava…

Les gotetes de sang, belluguets que en l’èter glaçat adquirien fesomies, i els veies manitús, manatís, autòmats, embrions… Hi havia oimés beril·lis metàl·lics despresos de certes cosmonaus que les gotetes metamorfitzades prenien per broixes mitges taronges que necessitaven llur meitat per a ésser esferes completes, i doncs viables en aquell vacu intergalàctic… i s’hi acoblaben doncs en indigests coits d’on impaïbles pastissos en resultaven: identitats d’obscur solfeig en aquell llostre apocalíptic on et furgaven les nafres muricecs.

N’al-Bergínia tragitava. Ingent indigent perdut per les distàncies incommensurables d’entre univers i univers, les feinades de desenvolupar atributs i varengatges (esquelets) nous, el feien caure en basques, com prenyada amb torçons, espoderaments, i amb d’altres taps i aldarulls excrementicis. “Amb quin desfici (es deia) no tornaria a les drassanes que m’hi escabetxessin entre sentors paradisíaques d’almadrocs i de rostits bitens.” I entre núvols espurneigs de guerxines d’ulls autonòmics li eren còmplices. Eren ulls d’ulls de bous per on l’espiaven les soldanes i odalisques, llurs gegantines ninetes trametent-li amb zel enteses equívoques. Se n’escandalitzava n’al-Bergínia, cabolla becgroc. “Collons, fins als llivells més inabastablement barrocs dels espais, el reialme del sexe flecteix els quimeruts artells de bruixa tronada! Voldria jaquir-hi la meua empremta heroica d’anorc i xiscló, i eixesxil·lat.”

Tothom en la boira feixuga de la matinada va comprendre que cridava “exiliat”, no pas que digués als espectres que li mancava la xil·la i au. I ara volien saber els seus veïns de seient per què l’exiliaven i d’on. Un d’ells era un monstre abjecte. Sota el llençol hi duia granota de mecànic tota tacada de greixums negres. Diu n’al-Bergínia que es deia Gino, Gino Lol·lofrígid, i que, amb prou de sentiment, ressentiment, era capaç d’espellofar el cap més dur. Te l’agafava i te’n treia els ossos: l’os de occípit, el de dalt de tot, el de l’esquerra, el de la dreta, les maixelles, els mels, i, tot plegat, tots plegats. Et gicava amb el cervell tot nu. Per xo, subreptici, n’al-Bergínia es ficava les mans al turbant i hi embotia el que anava trobant part de terra: cagallons, puntes de cigarrets, xiclets eixarreïts, bolquers de vell, restes d’entrepà, geodes i salbandes, monedes menudes, carpons, corcons, astràgals, manxiules…

Diu que tots els veïns fotien el mateix. Que cada clepsa reeixia a esdevindre secany, niell, on les urpes monstruoses d’en Gino potser s’embarrancarien. Tret que en aquell instant va descarrilar el tren. S’estimbava amb un terrabastall de caldéu seix avall.

Es basquejava n’al-Bergínia per a capllevar entre desferres. “El que més em xinxollava llavors (em diu) era aquella noia dels cabells vermells. M’eixia del ventre com si m’hi volia néixer. Perc els estreps, em cagava en tot el merdàleg dels jueus, les deu prescripcions que cumulativament sempre m’havien esclafat i com més anàvem més insolublement. Sóc qui s’amotina, qui assorteix, damunt, el seu vocabulari dels renecs més cargolats; sóc qui ja no plorinya ni s’esglaia borrós davant el més petit impediment; sóc al contrari qui, ardit, no blandeix ja cap ninot ni ídola, ans galleja d’independent i avergonyeix els planyívols i els tramet a bitzacs als canfelips, a les bescambres, als llonganys. Esdevinc un altre Gino, mecànic poderós amb inclinacions malignes d’escarceller. Duc a menyscapte els bords i canviots que la col·lisió i la seua ona de xoc m’amuntegaven d’entrebanc o em posaven de coixí asfixiant entre el meu nas i la llibertat. M’arriba, dic, l’hora on hom surt a esbargir’s. I a campar-se-la pels prats, estort. I desbarrava contra els galàctics absents; rere llurs funests làbars i vexil·les, ara me n’adonava, només desembolicats farnats repodrits. Mon cap pelat, truc rossolaire, blindat bitllot contra les bitlles que són tòtems corcats. Cauen els déus; cap ni un encar alçat. Verós, esperonat, amb paperines de cafè per tot perfum, ubic entre inexistents, ferm entre simulacres, il·lès entre tant de nafrat, més sencer entre els delmats, a palau hipotètic, amb cara d’indiot, per les riallades que li sostrac, atraç mes espardenyes.”

Em diu que “com en Dídac Nap, el celebrat desertor de la Gran Companyia Catalana, jo també encertava l’episodi, l’entrada a l’anonimat. I ara no sóc a cap capbreu ni nòmina de cap déu qui només compta els seus, malèfic, per a fotre’ls en ulteriors foradots (inferns, paradisos, llimbs, purgatoris, merdegades rai) de més perllongada tortura. Prou els coneixem, els tenim del tot clissats!”

I sóc del parer on, de pot d’apotecari que era, psicòticament parlant, n’Ibn Versemblant al-Bergínia s’ha refet en pot de la confitura, feliçment dient. I ara farem barrina, em sembla, de trast en trast; farem toca-toni i ens donarem copets a l’esquena com dos bons jans, car qui tristament posseït no és pas per religió ni per déu, a la mútua entesa pegues condicions mai tampoc fotre-hi no li cal. “Toca-la, company.”

~~~~~

Dissetè Gaietà

145.

Li deia a mon germà que em guardés
al calaix de baix de la calaixera
els mitjons
(caminant pels barris llunyans
he trobat que els havia llençats
al fang).

Li deia a la dona que desés ben desats a l’escriptori
els poemes
(me n’assabentava al cap de mesos que els havia cremats
tots).

Li deia al meu cervell que servés ben servats els mots
apresos
(en acabat me n’adonava que a pleret tot el vocabulari
l’oblidava
els mots i llurs penjarelles familiars se li esfumaven)
(on hi havien els mots i els conceptes que vestien
hi havia ara parracs fumats de mots).

Un fumet que s’esvaeix:
els mots del meu cervell
que no sabria pas escatir ara
tastant-ne amb el magí la desferra, si el regust
és d’estalzí o de cendra.

~~~~~

146. No em vull repetir, mes m’haig de repetir, car aquesta és la mania.

Escampats entre ruïnes i d’altres indrets pudents on els escombriaires hi descarreguen brutícies, només els vents hi llegeixen els meus escrits.

Em dic Nu Ull; mon cap i, dins, son cervell, roden proterviosos com dervix; mon cap és panòptic tenaçment agullat devers els sis senys; som torre de guaita als sis feus: el feu del nas, el del nu ull, el de l’orella, el del toc, el del gust i el del magí.

Perquè volia escriure una idea que l’ull de la ment havia sobtadament fitada, m’he ficada, cercant-hi un bocí de llapis, la mà a la butxaca de la bata. Hi ensopegaven els dits l’aranya qui ara hi viu. L’aranya és la mestressa del llapis, el llapis de l’idea. Sense llapis no hi ha idea. Tinc una mà picada. La picada és l’escrit. La picada és l’idea. L’aranya no concebé l’idea, mes l’emmirallà molt millorada.

Els meus opuscles… eren subproductes celinescs… com ara si jo era descendent directe d’un d’aquells peixets a l’estany de l’escarransida bubianesa… on el pobre Ferranet… anava a reglotar els rancis bescuits… tantost ningú no el guipava després que les forces de les convencions l’haguessin obligat a ficar-se’n nogensmenys un parell a la boca…

I ara que me’n vaig, tot se m’enruna darrere; esdevenen els tegells escalaborns d’ostracons que, tractant d’escatir’n les veres revelacions, llegirem per aventura als esdevenidors.

~~~~~

147. Un riu pacient, fet no pas de molècules d’aigua mes de molècules de mots, m’entra pels esbatanats forats dels ulls i se’m sedimenta als arenys del cervell en aleatòries frases que aixequen, com estàtues de sorra, imatges que componen escenes on diàlegs de vents s’escaurien com ara entre gents de carn i ossos.

Se n’escalabornen trossos.

En morir, espargits com inesbrinables subpartícules, esgaripen, els escalaborns petits i grossos.

És un riu de semences que se’m planten dins del cap per a néixer en cossos.

Crani endins, s’arrosseguen les xarxes i les xàvegues que reuneixen psicodèlics arrossos.

Clavegueram adient, amb reixes que arramassen i envesquen per caus i xibius brosses i terrossos,

De qui cada bony o os bogalment desenvolupa renossos

D’on ninots n’escateixes, com productes de caceres adossats als tremolencs murs de tovors, amb estelats, i brillants, i rugats, i banyuts, i esberlats tossos.

~~~~~

148. En Dionís, epitèctic, mai de debò enyoradís, marinant joliuament i gaia en l’apatrídia, somiatruitejant confegia:

“molt hom pretén…
la mort li ho pren.

despulla’t de cada cosa
i despulla’t del sentiment
erroni
que la vida és
altre que vestit que et vesteix…

quan la mort te’l pren
és com si re no et pren.”

~~~~~

149. Enraonava en Gaietà emprant sempre tots els registres de la immillorable llengua seua i nostra. I es diu, amb gai alè, i amb llambrec franc, mai ni ombrívol ni esfingí ni fanàtic ni encarcaradot: “Som-hi, saps què! Mai! Sense por!”

I:

–Fóssim, oidà, els millors europeus. Tots hem de trobar absolutament natural que tot el que pertany a un enraonador de l’inviolable territori de la llengua, pertany així mateix a la totalitat dels enraonadors del territori la llengua. I hem de reconèixer que qui enraona en el CATALÀ més total és l’home més lliure, bogal i doncs respectat entre els enraonadors de la nostra molt magnífica llengua (no pel que diu, sinó com ho diu), car cap mot CATALÀ no li sembla mica aliè. Mots sempre CATALANS, de cada indret del territori inviolable de la llengua, barrejats en idònia, harmònica, barreja. Gaiament, dic, amb goig indicible, els diu perquè tothom digui: Albíxeres, ja hi som! Aquest home és un CATALÀ COM CAL qui prou enraona en el CATALÀ MILLOR: un CATALÀ TOTAL!

Car, un cop que es trobaven a Toronto, que “quin Català cal parlar, escriure, declamar i xiuxiuejar?” li demanava en Dionís. (El bon Mangala hi havia set nat, a l’exili, doncs, feia ja seixanta-nou anys i mai no havia ficats els peus en terra promesa, encar per alliberar.)

Respongué ací en Gaietà:

–Ras i curt: enraonarem el Català postprovincià – on totes les pronúncies i tots els vocabularis es fonen – de tal manera que hi ha pics que el qui diu, veus clar que ve de la Franja, i d’altres que dius: No, car allò és menorquí, o dius: O de cap a Girona, o: No; és planament com ho diuen cap a Perpinyà, o: El qui diu per força (tret que hom dubta si allò s’escau d’ésser rossellà, godellà o albuixequí) ha de vindre de cap a l’Horta de vora el cap i casal jussà… (Fins i tot, de cops hom pot afegir-hi: Ara diu en foixià, en ausiasmarquià, en lul·lià, en pedrolià… I en aquest context fóra lícit dir-ho, car cada clàssic ha esdevingut alou, o territori estort.) Tant se val, i així anar fent. Tret que, és clar, el que diu el qui diu és sempre de tot arreu – exactament de pertot i de pertot arreu alhora. Car el qui diu, diu ara en Català postprovincià, en Català educat, en Català d’hom superior, prou cult i prou com cal.

~~~~~

150. Ara, bo i davallant les escales de dalt la muntanya on en Gaietà havia rebudes les lloses on déu o vés a saber quin altre collons d’ens amb prou feines nuncupatiu hi havia cisellades les ordres per a la tribu Catalònica de mantinent treta definitivament de ca seua per invasores bandes de xarnecs molt avars, catacrec que va relliscar damunt unes fulles de roure llises i lluents, i les lloses se li escalabornaren, de tal faisó per exemple que a l’indret on la llosa ara hi deia “no mataràs”, l’escalaborn perdut i sovint engrunat hi havia continuat: “el que en acabat no et menjaràs”, d’on que en arribar a baix de tot i lliurar les lloses per a fer’n llei divinal, en aquest exemple, els altres Catalònics hi llegissin només l’ordre escapçada de “no mataràs”, i no pas l’ordre sencera i molt més lògica de: “NO MATARÀS RE D’ALLÒ QUE EN ACABAT NO ET CRUSPIRÀS”.

I així, ni cal dir-ho, amb les altres injuncions…

Aquell que ara deia “estimaràs el teu déu exclusiu sobre tots els altres déus estrangers” havia continuat: “O ESTIMARÀS, BON NOI, LA MARE QUI VA PARIR DÉU TRANSFORMADA EN LA TEUA AMANT”, ço que era ben lògic i humà, i comcal.

I el de sota que ara feia: “no renegaràs ni besaràs ni te la pelaràs davant certes imatges”, adés, abans no se li escalabornessin a en Gaietà les lloses, feia: “TRET QUE TOT ET SURTI A LA BIORXA I LLAVORS TENS DRET A CAGAR-TE EN TOT DÉU, INCLÒS EL TEU; I QUANT A PELAR-TE-LA, HOME, ÉS COSA MOLT SANA, I DAVANT IMATGES, ENCARA MILLOR, CAR LLAVORS NO ATRAPES MALALTIES VENÈRIES!”

El tercer on hom volia ara que “descanséssim un dels set jorns hebdomadaris” l’escalaborn xemicat i estimbat hi havia afegit quelcom com ara: “TANTOST PROU CANSATS, I SOBRETOT NO TREBALLÉSSIM MAI SINÓ DE GUST; I CADA DATPELCUL QUI S’INVESTEIXI CAPATÀS CAPEM-LO DE MANTINENT.”

Després, on ara hom hi manava senarment “d’honorar-hi papa i mama”, abans la cua escuada hi afegia: “TRET, ÉS CLAR, QUE SIGUIN UNS MALEÏTS TORTURADORS; LLAVORS SI ELS TRAMETS A CAN BANYETA N’ESTÀS DEL TOT JUSTIFICAT.”

I on ara ens tocava els collons amb prohibicions eixelebrades, abans ho amania amb postil·les de comcaleret discrimini. “No et cardaràs la dona d’altri ni li prendràs d’estranquis l’ovella ni l’acusaràs de delictes fictes, etc.” fotien només les lloses ara, i els mancava el romanent assenyat… “NO ET CARDARÀS DONES D’ALTRI TRET QUE TOTHOM S’HI ADIGUI, CAR HI HA PEL MÓN MOLT DE CUGUÇ FELIÇ, NI LI PRENDRÀS LA PUTA CABRA AL VEÍ TRET QUE SIGUI UN LLADRE ALTRAMENT IMPUNIT, NI ALLEVARÀS CRIMS EMPESCATS A QUALCÚ TRET QUE SIGUI UN BURÒCRATA GOLUT, O UN MALPARIT TIRÀ, O UN MONARCA O ALTRE PLUTÒCRATA, ÉS A DIR, ALGÚ SENSE ALTRE MÈRIT QUE EL D’HAVER EIXIT DEL CUL DE LA DONA D’UN RIC…”

I així anar fent. Em sembla que hi havien cent vint mil manaments, tots escapçats. I tots eren llei, nàquissa llei, mancada de lògica i de seny.

N’hi havia, de manaments, que l’escalaborn s’havia enduts sencers. Per exemple, aquest, cabdal, que deia: “AIXÒ BELLUGA EL MÓN I RE ALTRE: LA MERDA, LA MORT, I EL SEXE. QUI CONTRA AIXÒ FACI LLEIS FOTRÀ L’INÚTIL RIDÍCUL.”

En Gaietà es deixondí; d’esme s’endugué els dits d’una mà als ulls. Se n’adonà que durant el somni havia plorat. No recordava el somni. Per això no sabia ara si n’eren, les llàgrimes, de joia o de dolor.

~~~~~

151. Ecs, fugim-ne! Atapeït món de cronicaires d’efímera mentida!

Fastiguejat per la gent i doncs antròfob, hi tria i retria, per les muntanyes i als clots ciclopis, les pedres, les pedres, les historiades pedres.

Les pedres hi tria, part d’indrets inhospitalaris… Les pedres… I hi llig llur vera, molt més pregonament inscrita, història.

~~~~~

152. Si açò fos un aplec d’assassins, hi faria de bon noi; atès que tothom (en aquest casament d’enterques carcanades) hi fa, hipòcritament, de molt bon noi, hi faré d’assassí, d’assassí sincer.

O de suïcida?

Hum… Demanaré de parlar-hi; pujaré a la tribuna davant els tres cents convidats entaulats sots l’envelat, i a la llum del projector, de qui la llum m’espetega damunt, i que així doncs augmentarà el meu protagonisme, em fotré un tret a la boca, amb el canó guaitant endalt, de faisó que el meu cervell escatxigui el pastís de noces, i estigmatitzi la torreta de babel de copes de xampany, i taqui indeleblement els violins de l’horroritzada orquestreta de minyons de chor.

~~~~~

153. Aquell jorn d’abril rialler, un meteorit esventat el capava – esdevenia dona per la força de la natura – “Si la natura ho vol, quin remei!”, es deia. I, al cap de poc, amb l’esdeveniment accepte, n’exultava i tot.

Se n’anava rient…

A mitja rialla, en sec, esclatà el tret. Sec, en sec.

Un caçador (fenomen de degeneració ans de corrupció absolutes), un fosc pegat lleig, un sinistre ambaixador de les forces antinaturals, era dalt la carena, molt menjamerda ell, amb la seua jactanciosa arma de foc creient-se déu dels llamps. Figura patètica de la destrucció banal. Cap de les pedres no ens en voldrem ni recordar altre que en forma de forat, buidor sens fons, destinat a mai saber’s curull.

~~~~~