No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Memòries de n’Eleuteri, mariner salvatge

Vaig sortir fort tard del teatret on actuaven els còmics qui es feien dir Els Ceballuts. Encar rient de valent ran de llurs enginyoses facècies (excel·lien en llur especialitat que era l’acudit sobre porros, calçots, escalunyes, porrassines i totes menes d’alls i ceballots), em vaig despullar i vaig deixar la meua roba a cura d’un dels acompanyadors encomanant-li que l’hi donés si us plau a un dels ceballuts qui conec, molt amic meu, i ja, despullat, d’atleta, vaig córrer llavors cap a la ratlla de sortida.

En una d’aquelles corregudes nocturnes (les guanyava aquells dies totes), aquella nit vaig tornar a sortir el darrer i vaig, al cap de cinc hores si fa no fa, tornar a arribar el primer. No hi havia, com dic, aumon corredor millor. En acabat, encar corrent, tret que ara tot sol i fent dreceres, em vaig embotir al túnel principal. Tots els automòbils em venien perillosament de cara, llur fars ferotges m’espetegaven molt desagradablement als ulls. Vaig eixir indemne tanmateix del túnel, i ara doncs ja s’hi veia i tot; les primeres lluors de la matinada s’instal·laven a pleret. Per causa d’enlluernament per culpa del martelleig suara dels fars, veia pampallugues i em vaig repenjar al parapet a reposar (per a desmarejar-me, ca?). Guaitant d’esme cap avall, on corrien d’altres carreteres, vaig copsar-hi una escena de malson. Una mestra jove, inexperta, portava a peu una vintena de pàrvuls cap a estudi. Eren tots plegats en ramat, amuntegats a l’illa del bell mig d’una immensament concorreguda cruïlla – concorreguda per vehicles que acceleraven a tot estrop dels quatre costats. Veies que el ramadet indefens volia travessar tret que el trànsit mai no s’aturava prou. Es neguitejava palesament la canalleta. La mestreta perdia els estreps; no sabia on posar els braços, els ulls. Tot al voltant, les ridícules gàbies de lluents ferrots dels pencaires matutins – tots semblaven sempre fer tard a la repugnant feina que feien – grinyolaven i fumejaven a tota merda; llaus de vehicles agressius davallaven banyats en estrèpits pudents. De sobte, algunes de les minyones de vestidets virolats, tipes d’estar-se quietes al mateix lloc, irromperen davant el tràfic boig – garranyics esfereïdors de rodes i frens – batzacs i ensopecs – abonyecs de metalls, vidres romputs…

Per sort, una dona granada havia salvat un dels infants a un pèl de no ésser aixafat en escruix, i ara escridassava amb pler d’escarafalls la mestra pipioli i esglaiava momentàniament la mainada. La mestreta, catatònica, no deia ara ni veia re. La por me l’havia tornada de pedra. Als marges del ramat, els infants menys esverats per la cridòria aprofitaren que ningú no els vigilava per a esbarriar-se pertot arreu, alguns àdhuc per a llençar-se ells a les carreteres. Aquella dona granada, autoritària, massissa, amb molta de presència, amb amples gests de braços i amb crits estentoris, féu aturar la circulació. Semblava una folla qui, colossal, amenacés de trencar-ho tot. Els automòbils del davant devien témer les barrades; impressionats, havien frenat i ara feien un tap; la riuada s’havia estroncada; els de darrere encontinent s’impacientaren – esclataren els clàxons, tot hi era cridòria de botzineig. La canalla, amb tant, amunt i avall i pertot arreu…

De mantinent, a qualsevol instant, era palès que qualque vehicle o altre s’empassaria la tènue paciència i que el mudat capdecony qui el guiés – segurament perquè no voldria mancar l’ocasió de fer qualque miserable negoci per a ell massa imperiós, afetgegador – pitjaria l’accelerador petés qui petés i s’abocaria endavant a esclafar cuc qui visqués, i que, llavors, inexorablement, per automatisme inhumà, per irrisori esperit de competició, era obvi que el seguirien tot els altres marietes carros de combat sense ànima ni pietat, sempre sedecs d’ensumar culs repel·lents de rònecs profits, i que, al capdavall, els vint-i-tants minyonets eixerits com gínjols però no gens pròvids, despececs de llurs vides sense nanses ni àncores ni rèmores ni líquens, acabarien fets, damunt els paviments, lluents codonyacs de tendrums, limfes i sangs.

Què fer, allí dalt com un estaquirot impotent, sinó tornar-me heroi alat, i botar parapet avall damunt la tela tesa d’un camió, i ja saltar de sostre en sostre de vehicle com per esglaons abonyegats cap al cel, i nu i atlètic, fins que no em faig, aparició resplendent, a l’indret precís on són els innocents atrapats, i així salvar, arramassant-los de quatre en quatre, els vint-i-tants infants i la mestra en menys que no costa de contar fins a sis?

Les dues dones m’abraçaven ara amb llàgrimes als ulls; i jo, sí ves, aquestes situacions sempre em fan trempar. La mestreta una crisi de nervis la posseí – me l’hauria d’haver cardada allí mateix damunt l’herbei espars i llord de vora la carretera, i per a treure-li tots els mals, tret que la dona granadota, autoritària – qui es veu que em volia per a ella tota sola – se m’avençà amb el seu altre remei que era el d’etzibar-li deu o dotze mastegots, que administrà tot seguit i cada vegada més forts, fins que la va fer callar i posar seny.

Llavors, tots plegats fent bondat, xano-xano fins que som a les portes de l’escola on ja deixem, despenent somriures i petonets als cabells esborifadets, canalleta i mestra. I jo dient ara a la forta matrona que malauradament estava feliçment casat i que passeu-ho bé, fins a una altra.

Vaig anar-me’n doncs cap a can ceballut a rembre-hi la roba. El ceballut dormia com un soc. Al costat seu, la seua dona – vaig somriure-li múrriament – no pas a ella, vull dir, car també, tota eixarrancada, clapava de ferm, mes al seu cony badat, garneu, còmplice, que em somreia amb l’ull brillant. Sense fer soroll, em vaig vestir i vaig anar-me’n al bar de l’estació a esmorzar-hi. “Ensaïmada i cafetó, Vicent”, que fiu cap al cambrer, i mentrestant vaig fer una ullada al diari del matí. Hi deia que anit la correguda l’havia tornada a guanyar servidor.

sóc dos

sóc dos
sóc dos qui corren
sóc dos qui corren l’un sempre al costat de l’altre
si fa no fa
de cops una miqueta davant
de cops una miqueta darrere
mes sempre al capdavant de l’escamot d’avantguarda
punyint-hi de valent
esdernegant-nos-hi exultants
esbufegant
bellugant els braços
ràpids
bruns
nerviosos
menuts
com ratolins amb molt de briu.

Només diré la carn

car tot és carn
i tothom qui es guanya les garrofes se les guanya amb la mateixa carn

els rics i els qui manen es guanyen la vida amb el treball dels qui ni manen ni tenen re
(i el treball que fan el fa la carn)

i el qui no fa re en té prou dient el seu nom
(i el seu nom és carn)

l’obrer es guanya la vida amb la força del braó
(i el braó és carn)

la marfanta se la guanya amb el canó del cony
(i el cony és carn)

clergues i polítics (els clercs) es guanyen les garrofes amb la llengua bífida, verinosa
(i la llengua és carn)

bòfies i armats se les guanyen amb les urpes que disparen trets, bombes, químiques assassines
(i llurs urpes són de carn)

qui viu fent el mort viu de la pròpia despulla
(i la despulla és carn)

qui viu menjant viu del ventre
(i el ventre és carn)

qui fa de gimnasta viu del cos
(i el cos és carn)

qui viu assegut s’asseu al cul
(i el cul és carn)

els “artistes” viuen de les gatades que els surt de l’ànima
(i l’ànima és carn)

els inventors fan calerons amb el suc de llurs cervells
(i el cervell és carn)

els metges es guanyen la vida amb bocins dels cossos d’altri
(i aquells bocins són carn)

qui ensinistra infants o animals ensinistra carn
(i l’infant és carn)

qui viu de somnis viu de carn somniloqüent
(i el somni és carn)

qui rosta ossos i somia truites prou pot
(i l’os, com l’ou, és carn)

l’irascible viu del fel
(i el fel ix de la carn)

qui s’encén (espontàniament o en pira) crema la carn
(i les flames són carn)

qui ni diu ni no fa re i tanmateix sura sura amb la carn
(car existència, morta o viva, n’és: carn)

(carn) (carn) (fèlix escarn) (carn)

L’enterramorts exposava els nínxols i els forats perquè s’airegessin

tinta xinesa n’eixia en brollador odiós
la terra foradada un fruit podrit amb limfa de tinta d’absoluta foscor

tots els morts ens rebel·làvem en retòrica feridora
que tot ho omplia tot
tractàvem de demostrar sense reeixir-hi que ningú no era al seu lloc

que tothom tenia la tomba equivocada
que cada cos era el de l’altre

sabíem tanmateix que el mal ja estava fet
que ningú, i menys nosaltres mateixos, mai ja no ens sabria destriar.

N’Anacarsis Llambordí, un del vast elenc dels ceballuts, conegut meu, assaboreix sovint (i s’hi rabeja) el plaer del penedir-se’n – ahir travessava, tot nedant a pleret, un riu molt ample i calm – era capaltard – de sobte una canoa amb quatre o cinc remadors li venia directament a envestir-lo; per sort la pot desviar amb un cop a la quilla abans no el segui – i ara nedarà doncs amb una mica més d’empenta, per tal d’arribar a la vora, no fos cas que els de la canoa encar es tombessin i li vinguessin amb pitjors intencions.

Tot mullat, n’Anacarsis ha entrat a la botigueta del negret. Són coneguts i el negret li deixa posar-se un abric, amb pell lluent i negra de morsa folrat. Enraonen animadament deu minuts o així, i llavors es veu que és hora que les dones surtin de l’església; la botiga s’ompl de negres grasses i xerraires. Algunes fan facècies una mica grolleres dient si en Llambordí va despullat sota l’abric; mans furguen, ungles pessiguen. Li volen tocar el minúscul pirulí. Ell somriu empegueïdament, diu qualque gracieta, i fot el camp. Travessarà la ciutat, entre tots aquells presumits mudats qui surten del teatres, i s’arribarà a caseta.

Totes aquelles negres qui sortien de l’esglesiola i li tocaven els pebrotets…

N’hi havia una, marfanta professional, qui tanmateix es deia Partenó; n’hi havia una altra, verge professional, qui es deia Afrodita! Sí ves! Totes “treballaven” el barcarès; cada barca al port duu al cau un llit de parracs on els malaurats i els indolents hi venim a boixar. A òbol per puta ens surt l’assaig.

“Tret que jo sóc massa adust (sec com la pols), haptofòbic,” em va dir n’Anacarsis, “i allò del boixar ho trob balder.” Diu que pelant-se-la en té que li’n sobra bon tros.

Vol que l’ensinistri d’acròbata superflu, sobreïxent, com el tit, heroi aitambé, com tothom sap, a trams perduts. “No és tan fàcil, que li dic, tu essent un nan una mica monstruós; baveges menjant, i pel xap et surt la ceba, malament rai; com et faríem cas (ca?), ni les marcolfes d’a millor preu; a part, collons, que prou bé que et guanyes les veces fent riure, amb la teua oldana carn i ton paperot d’estrúmbol qui rep tots els batzacs, la pallussa gent; per què doncs al capdavall, amb prou veces, com dic, per a anar fent, voldries canviar de professió?” “Vull créixer amb la gimnàstica, no ho comprens, em respon, potser massa frustrat.”

Ho comprenia, hò. Volia créixer perquè cap marfanta no se li’n rigués quan anés al barcarès a boixar-hi, com qualsevol mascle normal. Érem a l’any 2000, l’any on en Llambordí agafà la depressió final. Es va penjar coll avall d’una biga al soterrani amb la corretja del barnús verd fosc.

–Doncs ja ho veus, Eleuteri, a can penjat només parlem de sogues – em va dir la seua germaneta, na Peronella als Onze, casada amb un filisteu de marit amb la cigala plena de xancres adquirits al barcarès amb les negrasses.

Un pessigolleig em naixia a la carranxa. Per rara emanació, els letals microbis del seient on es devia asseure sovint l’infectat ara em penetraven la roba. Vehement, aclaparat per la pèrdua de vàlua que de mantinent sofria la meua carn, em vaig disculpar de l’hostalera però tanmateix em despullava de pèl a pèl i llençava al foc de la llar tota la roba. Encesa roba arnada entre terrissa negra, fuentment urent, fuentment cendra tornada.

–Et portaré el barnús de n’Anacarsis – va dir na Peronella als Onze.

Li mancava al barnús verd fosc la corretja. Sense corretja, ensenyava tot el material, que ara se’m reixinxolava espantosament. “No sóc gens escopòfila, això no fóra pas gens ètic”, em confessa na Peronella, “mes aitanmateix no puc pas evitar els ulls d’anar-se-me’n justament on la cigala, Eleuteri, se t’aixeca.”

Aquella confessió m’oscava indeleblement l’ànima. “No vull que te m’enamoris, Peronella”, li deia mentre la prenia per les besanques i en barroc equilibri delinquíem ensems damunt el sofà on cometíem, manxant-manxant, genocidi coetani, simultani, a la pell de molts d’infecciosos microbis.

Ocel·lat amb totes dimensions de gotes de lleterada romania ara el barnús del malaguanyat ceballut n’Anacarsis Llambordí. Na Peronella als Onze, la seua sor, una mica esronyonada en acabat de raure bona estona sota els embats de l’atlètic heroi, inharmònica corregué cap a la cuina i en tornà amb un fregall somall amb què volgué netejar potser una mica les taques al barnús verd fosc; aquell barnús, és clar, que era una relíquia a coldre d’un seu avantpassat molt proper.

“Amb què em rehabilitaré, Peronella, que li dic, ofensiu t’he malmesos roba i coixins, i no cal dir els ossos; escruixeix el meu nadiu vigor; cada dona que em boix la deix baldada déu-n’hi-do.” Em vaig ficar els dits al sarró (que no havia cremat, no), i en vaig treure un parell de bitllets. Just el que costaven les altres negrotes del barcarès. En aquell instant féu cap l’aloer de la casa, així mateix pistoler. Flagrantment sorprès en l’acte de pagar els serveis de la dona, no vaig llaguir ni dos segons a fotre el camp per la finestra. Cal dir, és clar, que allò era un pis cinquantè. Enjorn emperò vaig espetegar com si no re al balcó del pis quaranta-novè. Era balcó on, passada la vidriera, simfònics ans sinestèsics assajaven ans gestaven grans espectacles el gremi de saigs de la ciutat. Nu a l’hivern, del balcó estant, capisser (voluble com molt traçut còmic de teatret), fent un do de pit, trenquí’n (del finestral) a tesa els vidres, i això sense cap mena de frau; es trencaren sols només amb les vibracions de la meua heroica, marinera, mai penedida, veu; on els gamarussos saigs admirats qui-sap-lo, ni cal dir.

–Líric sagaç, em vanten els saigs, et volem al nostre chor; guanyarem cada guardó al concurs gremial.

–Llas, els dic, demà parteix de bell nou el vaixell on faig de fogoner; per això em veieu tan forçut i estentori (ca?); i poc que puc pas continuar amb vosaltres fins que no torni del periple al voltant de l’altre món. Tret que en tornar contareu amb el tit, promès. 
Uniformat de saig, tothom, fantàsticament desagraïts, sense recances, m’escopinaven a l’ull que els venia pus adient (tret que alguns, més juganers, també provaven de tocar-me l’altre, en tret molt parabòlicament encreuat).

Sempre clafert de sideri senderi, apuntava a son palimpsest veneri l’excels Eleuteri Climateri:

M’agradava d’exhibir el pardal sobretot perquè el tenia tan petitó, i manyaguet i bufó que era doncs una preciositat digna de veure per tothom i tothora, sobretot per als més innocents qui encar no havien vist re de tan cosonet i suaument impel·lidor al tímid acaronament. Anava fent-me tranquil·lament el distret o el líric poètic pels caminets dels parcs, i tantost hi clissava doncs qualque minyoneta mig apartada, que me li clavava davant tot esbraguetat. Ei! – que li feia, amb careta de bon noi, i la xiqueta qui normalment (en veure’m tan xiroi i bledà) em tornava doncs la rialleta, i jo ràpid llavors que li deia simpàticament a la xicarrona que em guaités el pardalet!

“Oi com se’m deixondeix i aixeca el vol!”

Mes sovint, llas, amb aspecte de bruixa, em venia sa padrina part darrere i me l’atrapava (el pardal) abans no se m’havia envolat, i carall com me l’eixalava, prement-me’l massa fort; putes velles, que els deia, sempre en voleu més, mai no en teniu prou!

Ara de mon vit escapçat i desarrapats pebrots la pelleringa m’és pergamí (pell de cabrit adobada amb ribots de baptisteri) on, amb sospesat criteri, m’escric la vida.

Colors de somni: ferms el blanc, el negre, el carbassa, el blau marí fosc… i, esfilagarsant-se en l’evanescència, ja el verd molsa i el groc.

M’havien convidat al Palau de la Degeneralitat que hi alternés entre els blans, àvols, venuts, degenerats, buròcrates qui aclofats hi nien, tostemps coordinant gangrenes.

Enmig la tètrica festa, pouant entre els festucs blancs en un bol damunt la taula, sobtadament una aranya negra qui entre els festucs blancs s’amagava m’ha picat el panxell de l’índex, i allò, vós, ja us diré, fa un mal esplèndid.

Estroncat conat, bon avís (que em dic), me n’estaré doncs! Menjar blanc negrors de podrimener m’inaugurarien entre atesos teguments, pobrissons (i jo rebent el guardó d’un gam destrenyedor i una anònima tomba prematura).

Ara, ep que la fiblada tampoc no era de pa de pessic. Verinosa aranya!

Entrí tantost, en damnat vertigen, entre tenebres.

Llavors (me’n record molt vagament) he caigut, empès per qui, en forat pregon i negre; deu ésser (això durot on espeteg) el terra dels cellers o subterranis del Palau de la Degeneralitat. I ara a entomar com greixós verm els sorolls somorts continus – una bonior que retruny i reverbera sordament. És això (pel que hom veu) fàbrica tova de degenerescències i d’altres malalties governamentals de desesme i desmenjament, de descoratge i d’atrició fatigosa, i d’anèmica anòmala anomia. Tant se val. M’hi he esmunyit, amagant-me rere portes. He trobada una pila d’uniformes, me’n pos un sobre, és una mena de ponxo de plàstic lluent de color carbassa. Ara me n’adon que els carbassa som els treballadors. Fem totes les feines, les fem pausadament; prou som en un món de pansits, ensopits, buròcrates, de disgustats coordinadors de gangrenes i prou, no gran cosa.

Sóc doncs dels carbassa, dels qui no pintem per a re o en tot cas no comptem per a gaire; no pintem pas com els aloers, vull dir, els qui manen, van amb ponxo blau marí i es passen les hores jaguts entre roques de tendres molses i entre fresques aigües subterrànies, fumant opis, menjant prims crus peixets, cardant flascament o flascament estireganyant-se els sexes, i llurs infants popant popes de llets negres clavades entre les roques.

Els blaus tenen tots els drets, això vol dir, tenen totes les joies i totes les penes. Són alhora col·ladors i col·lataris i massa sovint s’han de fer, en carregoses cerimònies, molt fastigoses reverències. Els carbasses no tenim re, ni donem ni rebem, ni diem mai re; és com si no hi fóssim, superflus en la nostra innecessària, invisible, feina; només hi som com coixinets i supernumeraris engranatges de motoret ben engreixinat; no aspirem a altre que a la fina rutina del nostre mecanitzat vaivé… Muts carbasses sense il·lació, anem mansament buits, tret que tenim, en plenitud, la felicitat de re no tindre.

Tot en tot (consir amb un somriure groc) ah que hi estic bé!

Ésser superior sóc, equilibrat cent per cent; part de dins vigilant-me sempre – pensant-me què pensaré, on cagaré, què cagaré, quan ho faré, quin feix neuronal no dispararé a trets encertívols, quin còndil no ficaré a quin cau glenoïdal, o quin bessó d’os o quin indret al fetge no activaré, quina bona sang no produiré, etc; tot mesurat, alfarrassat, escaujat, recanat i calibrat; cada pas del cos rumiat densament (re d’anar-hi a barrisc) abans de decidir-me àdhuc si ni bleixar; i haig d’excogitar acuradament cada moviment peristàltic que faig o no faig part dels budells; sóc al capdavall un filòsof de totes totes conseqüent, no pas cap baix animalot qui tot ho fa per via natural, d’esme, automàtic; cap ésser inferior, no; per això ni m’alçur ni contradic ni menys card amb ningú mai, no fos cas que re d’impensable llavòrens no s’escaigués.

Plor sovint per ben poca cosa, tinc el sentit del sentiment molt desenvolupat, encetat, en carn viva, agut; i plor pertot arreu i en diverses avinenteses… tret dels funerals, és clar! Als funerals, mai, sempre l’ull eixut. Plorar als funerals és repugnant, em foten fàstic els datspelcul qui ploren als funerals; quan hi plores, vol dir que plores per tu, plores perquè algú s’ha mort, algú de pròxim, algú qui sabies viu no feia gaire, i ara doncs veus que tard o d’hora (sempre massa d’hora) et tocarà a tu. I només penses en tu, i et veus mort, i et compadeixes de tu mateix, que és la cosa més oiosa del món.

No plor mai per la meua mort. La meua mort no m’inspira cap mena de sentiment, de pietat. Tinc pietat pel que hom pateix, no tinc pietat per cap mort, i jo mort, no en tindré per mi. Els morts, rai. El que em fa plorar és veure, oir, pensar, imaginar… que algú (viu!) pateix.

Vivíem vagabunds, molts de nós claferts de xacres i pugons, a les entranyes de l’antic velòdrom – anàvem amunt i avall, per baixades i estretalls, i relliscàvem de cul pels tobogans – enraonàvem d’obscurs punts sobre les existències tremoloses de les coses – i esclatava la riota sovint – sobretot quan els qui es pensaven que en sabien més, com sempre, la cagaven estrepitosament.

Un dia tallaren assassins d’arbres uns arbres que hi havia prop. Grossos torells just tallats rodolaven llavors pels vessants; un torell, i llavors un altre i un altre i un altre – allò no s’acabava mai – afetgegaren un dels nostres infants – tothom por rai, tothom esglai, tothom malson.

Ofensius i estentoris, els xerracs elèctrics o a benzina ens tolien la pau. Se’ns solsien les disquisicions. Ja no parlàvem amb cap traça de re. Érem ara fòssils sense símptomes. La contundència de l’atac sorollós ens robava l’estètica. Els bells parracs d’adés suara ara ens semblaven lleigs. Els itineraris pedagògics s’esfonsaven en pous de neguit i mareig. Pròdigs en epigrames i bones dites que érem abans, i ara tot era llorda farsa sense cap ni centener. La familiaritat, l’entesa, l’encert, tot es perd en impetuositats i en cops de cap eixelebrats. Desenes s’enfugen amb l’aritjolada pell per tot farcell.

També fugien els excel·lents éssers alats. Pobres espoliats exclosos cels, sense vestits perdeu la major part del vostre si. Qui voldrà viure-hi? Cels sense briu ni nirvi on ara ens emmirallem, desolats. Exclosos cossos nostres; nus (o vestits com vol la morta societat), el nostre si fa figa, periclita, és naquis. Qui no fa el pes, que es migri i es mori: és llei de vida.

Oques al cel despullat, sense el bell maragde de mos avis els arbres, han dibuixades, en cunç adient i cosser, una “T”, una “V”, una “X”; he volgut escatir-ne el missatge; nyeclis; ni a manguis la revifalla d’un cervell atuït; re amb prou seny no em ve a l’esment. Tret que cada lletra m’és ara creu. Creu i ratlla a tot el que visquí en estorta condició als bons anys rodamons.

Pansit, romanc guaitant buidors. Només em sent cridat en avinentesa d’amical competició d’alta cerebració. Hi ha tot de papers estripats a l’ampit de la finestra – què són? Vells rebuts o antics poemes? Qui ho escateix ara? Qui escateix si el rebut o el poema eren reeixits? I qui escateix què fa reeixir el rebut o el poema? Havíem dit “visca la terra” quan la terra vivia: cuquets, cuquetes: marietes; floretes, pesolets: clitòries marianes. Tot és, però, ara, ciment i automòbil. I al cel precària maquinota precàriament enjòlita, penjant-li com precari moc del nas metàl·lic precària bombarra.

Tothom al cap se’m caga – aquesta és la impressió. Ecs doncs.

Ara diré sí al meu si; i prou; qui sou els altres?: joguines projectades al meu camp d’acció – per al meu divertiment. O cuidaré envolar-me, com adés les excel·lents bèsties del cel. I cauré esclafat sots l’ull mort de la finestra. Darrer badall perquè en negror tot no s’engoli.

N’Eleuteri Climateri es baralla amb un bacteri megateri – poc que se’n desempallega ni amb profús clisteri.

Avui pujaven pel carrer dues xiquetes desvergonyidetes, vuit o nou anys, anaven d’estiu, tot i que només som al començ de la primavera; portaven unes sandalietes de plàstic groc, unes faldilletes diminutes i una bruseta aèria; ha passat lent pel carrer un cotxet d’aquells tan estretets, un “smart” que en diuen, i primer una i, ecoica, l’altra. han dit:

–I love your car!

–I love your car!

Ha passada una dona amb un gos i novament les desvergonyidetes han cridades l’una darrere l’altra:

–What a wonderful little mutt!

–What a wonderful little mutt!

Ara pujaven vora meu, a l’altra banda, i jo, baixant, me les guaitava una mica cohibit, i llavors m’han dit, amb la mateixa despreocupació, gairebé amb eufòria:

–I’m sorry you are dying!

–I’m sorry you are dying!

I han continuat envant i com si no re. Encara m’estava aturat, sobtat per llur reconeixement de la meua condició (de moribund), quan, elles ja una miqueta més amunt, les sentia dir, amb la mateixa entonació eixerida, a algú qui feinejava al seu hortet:

–Lucky to have such a magnificent garden!

–Lucky to have such a magnificent garden!

I encar se n’anaven, s’allunyaven, vantant-ho tot alegrement quan ja no sentia sinó els sorolls inharmònics de la meua sang esfereïda.

Diu ara n’Eleuteri, i ostant-se els voltors

Mediterrània: –N’estic fins al collons d’aquell maleït estanyol estantís i nidorós on també hi suren, com mig descompostes caques, tants de mal momificats botiflers….ah avorrits subproductes dels feixismes romans, moros i grecs….oiosos ans molt ridículs d’Ors, Pla, Rafioneroh, Piera….llefiscosos llepaculs, vomitaires d’iniqües bajanades, ells i la plèiade borda de merdetes afins, sempre amorrats als culs podrits del jueu, el moro i el cretí.

Mediterrània: –Només s’hi cria verrim de soll de gastrònom repel·lent; bassa de fems, hi buiden les clavegueres més virulents – i les clavegueres, rai! – hi buiden els més fastigosos fanatismes mai aumon no empescats – fariseus i filisteus; grecs i romans; jacobins i franquistes; moros, jueus i cretins – em cag en déus, abjecta troica infernal dels més infames criminals, bèstia malèfica dels tres caps de gos, ignorants i rabiüts (jueus, moros, cretins), deshonor i abominació de la humanitat, ja et dic, del massa pacient gènere humà.

Mediterrània: –Ara tot hi és merda, enverinada merda. Religions, feixismes, fictes filosofies… Ecs, ensarronaren durant anys i panys l’engabiada humanitat. És hora d’alliberar-nos-en. Veniu-hi, doncs, bàrbars decents i salvadors, i vesseu-hi a semalades el ciment abassegador, llosa a tesa i gegantina d’oblidat cementiri. Hi entronitzarem damunt, planament i palesa, la Tònia, deessa dels estorts Catalans! Som-hi, som-hi, ara mateix. I que hi balli llavors, damunt l’estrada, als peus de la Bona Fembra Ardida i Armada, el seny ateu i joiós amb ritmes virils d’anglès, d’alemany i de rus!

Barça: –En Lionel Messi és el Lionel Hampton del futbol. Als anys d’en Hampton els infants rebíem xilòfons; ara, pobrissons, em sembla que reben pilotes.

–El Barça és l’equip de futbol més veterà i noble del món. Fou creat pel general cartaginès n’Hamílcar Barça ara deu fer, em sembla que, tres mil anys si fa no fa. El seu fill, encar més conqueridor, n’Hanníbal Barça, és el qui va jurar odi etern als castellans. Tres mil anys d’odi encar no han gestada, llas, la llibertat!

Érets la pera, català valent:

Érets la pera, Lucrècia Borja!
Érets la pera, n’Ausiàs Marc!
Érets la pera, Ramon Muntaner!
Érets la pera, Roger de Llúria!
Érets la pera, comte Gifré!
Érets la pera, Jaume Ferrer!
Érets la pera, en Carrasclet!
Érets la pera, n’Indíbil
i l’érets, en Mandoni, tu també!
I érets la pera, bon segador!
I érets la pera, resistent saguntí!
I érets la pera, resistent barceloní!
I érets la pera, Joanot Martorell!
I érets la pera, minyó de la Terra Lliure!
I érets la pera, conqueridor!
Érets la pera, foner menorquí!
Érets la pera, Joan Sala!
Érets la pera, en Faceries!
Érets la pera, en Sabater!
Érets la pera, Roger de Flor!
Érets la pera, Jaume Primer!
Érets la pera, Pere del Punyalet!
Érets la pera, Ramon Berenguer!
Érets la pera, Berenguer Ramon!
Érets la pera, Badia!
Érets la pera, Guarner!
Érets la pera, Joan Lluís Vives!
Érets la pera, en Bernat Metge!
Érets la pera, en Servet!
Érets la pera, n’Arnau!
Érets la pera, maulet!
Érets la pera, Gaudí, Dalí, Pep Martí!
Érets la pera, la mare qui em va parir!

Fills de l’espasa de pedra que brandí, com brandeix, la deessa única:

–Som pedra, som estàtues de pedra (li deia), car trempem com si allò amb què trempem fos de pedra. Toca. El meu vit és pedra. I la lleterada (com tota lleterada), suc de pedra.

–En acabat dels diluvis i les riuades, hem descobert que aquesta terra és tota feta de rovells i verdets de ferro i coure. Fins ara, temps constant que fou de guerra, tot es descordava – les morals s’afluixaven – les fembres esdevenien doncs encar més brutes, obscenes…

–Només una femella romania totjorn intacta. Era l’estàtua al cau de la meua mà. Era la figura de vori al puny de la meua espasa, de qui els mandrets són letals. He mortes així innombrables esquadres d’invasors sense vàlua. Com amb el meu vit, de la figura en dic la Tònia – la Tònia, en honor a la divinitat guerrera qui colen, com sempre colgueren, els Catalans com cal.

–La Tònia – deessa única doncs dels Catalans. La seua casa – ca la Tònia – és casa nostra i és la casa – ca la Tònia, ca la Tònia! – que ens donava el nom, imperials.

–Per boires (tornem-hi!) apitrarem i pujarem turó pedregós, oblic, costós, amunt, per a reeixir dalt de tot a desfermar les obturades fonts, les embussades, estroncades, encallades fonts.

–De Toluges davalla el sometent amb tota la mala llet. És que els indesitjables ens tocaven una estona de massa el voraviu.

–Penjàvem, part defora, de l’ampit de la finestra – si caic no caic – abís avall cuidàvem anar – mes no, ni amb l’asfalt ni amb les llambordes no ens casaríem pas – abans ens hauríem comprades armes encertívoles – destruiríem fàcilment fètids esbarts, ramats nauseabunds d’indesitjats malandrins.

–Les fonts ragen, dolls xirois. De tota fusta fem llenya, mes de cap pa rosegons; de les bagasses de la font, el repertori ens haurà enlluernat; les escorcollàvem a les palpentes, sense ni bri d’acolloniment latrèutic, no; vescs entre les atzabeges; esgarrifaós delitoses en tastar-los-els; sem els esbravats torsimanys, més abrivats que cap dels contemporanis; i tu, barreja-t’hi, espia’ls d’a prop; tot ho foten a la fotranca, tot ho foten a la tum-tum-la-là; ve-li, foten de cirurgià, i el carnatge i l’ultratge transcendeix àdhuc el miracle que abans els haguéssim mai permesos d’actuar a ca nostra.

–Ca la Tònia, onades de llords individus et durien a oblivió, si no baixàvem de mantinent i armats a esclarir l’ambient. No demanen ni fat mcguffin ni sonso pretext, ho fan perquè sí, per a fer mal i prou, i amb l’obsedida estupidesa de l’orb cobejós. A l’atzar escorxen, i ho foten tot en doina; desconjuminat, destrenyut, mortificat, mig obliterat, pacient.

Semblaven d’antuvi nàquissos eixams de mosques colloneres…: –…ens n’adonàvem en acabat que eren malignes escamots d’afamegats voltors.

bestioles engabiades

cinc lleigs comparses tinc pels pudents voltants ponderant “enginyosament” la situació
col·lisió del col·liri contra l’ull
intricades seqüeles de la inhibició constant que els tenalla,
s’encanten ara amb els verdets, els rovells, els robins, congriats a la despulla del difunt –
brosses i brins d’herba llevats quan hom n’inicia la dissecció
exhaureix de veure’ls, i embarassen les flatulències esclatants del cos mort
i, pitjor, dels flascs cossos llurs
dementre assenteixen, plegats, amb lleugeres sedegues capcinades…

(petulant, has romàs a banda
mai no et barrejaràs amb la púrria avariciosa, aliena…)

buròcrates amadors de carronya
s’abraonen damunt l’interfecte
què li trauen dels obacs més foscs?
carnífexs, s’hi afeccionen
tumors hi troben grossos com geps
desviaments de tendrums que li etziben al front,
ara doncs grotescament dolicocerós…

cal riure doncs,
hà,
ha-hà,
ha-ha-hà…

no ric pas jo
no sóc pas cap lloro
ni em faré el mort per a eixir de la gàbia…

n’eixiré per recta via, apitrant, segant brèndoles,
rebutjant cerimònies, aviant marrameus, escopinant el fel,
pron com ariet, com punta de llança, esbarriant els albarans,
no pagant el que no dec, mai repetint els sòlits quequeigs “històrics”:
saba càustica de papagai gangrenós, rescalfats indecents de l’any de la picaó;
hauré fet un cop de cap memorable,
hauré fet:
prou!

Recta via: –Diu que deia n’Agripí: “Fóra de foll que un mateix es constituís en obstacle a la pròpia via. La via la fas sobrant cada obstacle; tu ets qui salles, fent, peti qui peti, la recta via teua; no ets pas qui s’entre-ensopegarà en cap gamarussa confusió íntimament creada.”

Ets, en canvi, qui es reflecteix en els ulls envejosos dels desconfits col·legues qui l’ofec pren si a les fidels despulles duus nous aflats. Avials memòries de la deessa incrustades al tarannà, te la fan reviure a la perfecció. La seua figura als poms i als mantins d’espases i falçs, són la motriu que t’empeny al viatge turó oblic amunt. En homenatge, la seua versemblança, la seua vera semblança, cada arbre i cada pedra ara indeleble duu, anvers i revers, en lleure i dissort, tova i dura, folgant i fulminant.

Has esdevingut doncs, prop la font alliberada, digne dels teus.

Encar seràs la pera, n’Eleuteri, et dic!