No hi ha al món re més repugnant que un botifler

(tanmateix hom ho copsa fort millor pitjant ací)

 

 

Alhora conegut i incògnit per clarors i boires

El copròfag Emili fa cara de vell professor esgarrapat

d’Universitat.

Coneix els llangardaixos exòtics

les orquídies exuberants

els minerals auris

els insectes ambrats

bon tros de peixos (àdhuc un pic escatats)

els maragdes dels prats

les bromeres dels oceans

els rovells dels ganivets

els verdets dels resclosits

els fissípedes afamegats.

Coneix les implicacions de la sociologia aplicada

i els resultats palesos i amagats de tortures i batzacs.

Coneix com amorosir-se al rabeig del paradís micològic

i com calibrar les exhibicions setinades dels escarabats.

Pot fer veure que exerceix en qualssevol especialitats

per dures que pintin (car un pic havia pispat

en un supermercat

un diccionari de totes les ciències

i llavors al llit se l’havia estudiat).

Les dues ciències on més excel·leix són és clar

la coprologia (car ha tastades totes les merdes

d’un món merdós i emmerdat)

i la necrologia o ciència d’ensumar-se segur l’atans del darrer fat.

Pot declarar mort el viu més estritllat

només esguardant-se-li els trets més o menys estripats

i d’altres detalls de la disposició i el posat.

Quan veu dos qui es barallen

tant se val si uniformats amb uniforme llampant o cagat

sap de mantinent si estan marcats

per a una mort a rellotge accelerat…

i això tant si només ho feien veure

com si hi anaven de veritat

car sap així mateix que fer veure i ésser

és el mateix tot plegat.

El copròfag Emili es passeja pels paranimfs i jardins tancats

de les Universitats i ningú no l’hi troba descol·locat.

Hi és com el xufanc qui sojorna en closca d’altri

mentre les cendres de l’anorreament universal plouen al voltant.

L’angoixa de no ésser ningú dins la closca llogada hi ha covat

amb els trets tot seriosos figurant-se a frec d’abís o cràter de volcà

mes part de dintre rient estalvi i amb instint de saltamartí

amb ulls d’àgata filustrant horitzons opalins

còmicament tentinejant a caire del penya-segat

que s’esbadella en il·limitat oceà de mòrbids sangtraïts

damunt els quals pengen del cel trapezis

de fum que es gronxen líquids perquè gosés volar-hi a baldar-s’hi

(destre llambresc àvid silent intrèpid…)

amb ales amples i oronells esventats

ell qui ha tastades totes les merdes del món

lluny de la pul·lulant brutícia

amplament alat ala-bategant

escèptic alquimista o epígon lul·lià

qui es cus ans s’encavalla serpentí als almucantarats

d’un atrotinadet bastidor molt casolà.

De tot en sap tant com els altres i si cal perorarà

com la noia molt comcalereta del terrat

qui alhora estén la roba i amoixa i enraona amb el gat.

Amb tanta de raó va carregat

com la que traginen qualssevol dels altres feixucs lletrats

camàlics set-ciències a betzef informats

quan formen rotllana i fan coudineta (amb porronet inclòs)

i ell intervé i apunta que les malastrugances de la paràsita impedància

es guareixen amb la refrigeració

o que li apar ans li és vijares

que el darrer carallot d’Antares

és només el darrer déu entre la munió d’altres déus adotzenats

ço és… ficció casualment espurnejada

pels voltatges estàtics atrapats al bertrol del circuit

uròbor

uròfag

com elèctrica serp qui es rosega guspirejant la cua

cercle encallat

autodatpelcul contrapuntejant

misteris de l’electrònica neuronal

circuits entrevinguts per fantasmals voltatges qui boigs torniolen a lloc…

Shit’s been always so overrated!

la merda no és altre que del món biològic

l’aliatge del plom amb l’estany i amb la pega grega

de cada ítem soldat.

Les creacions i destruccions dels mons

o la matèria jugant a ping-pong amb ous i fongs…

esguardem-nos-ho (diu) tot al gairell o d’esbiaix.

L’existent rai

sempre d’òptimes se n’ha pensat

(collons car tampoc hi pot pas fer altre

això o el pastís universal se’n va al carat).

I ara dóna la molt instructiva lliçó per enllestida

i si s’adorm després és només

perquè continuï per millors viaranys la mateixa vida.

Llavors el seu cap de merdes estort

l’habiten sobtats habitants esporàdics

i cada habitant esponjós eteri esotèric espectral espuri vaporós

li parla ben ple la raó

de cada absurditat.

Content doncs s’ha aixecat

al somni cap camió no l’ha envestit ni aixafat

ni llavors s’ha estavellat a cap benzinera ni la fi de cap món

no ha anunciat amb neguitoses suors ni angoixosos ofecs.

La lliçó del matí tindrà tants de caps ni de peus

com la dels altres galifardeus

tan assenyats ni togats

celebrats diplomats sinecurats ni prebendats

i cascun dels mots de tots plegats

s’escolarà com grumollosa brutícia gola glota del bonó avall

amb la llosa sepulcral tap que tot ho oclou ni clou al capdavall.

~0~0~

Caminant caminant

posseint no re

mes posseït per l’esperit de l’etern trescar

només menjant ni bevent d’allò que pler espleten les agreres muntanyes.

Conec tots els camins i els vers noms dels indrets

(no pas els adotzenats ni els oficials ni menys els molt repulsius turístics)

i conec els vers noms dels ens i minerals qui em nodririen

(ni cal dir-ho

duler i aluder qui m’he fet de cada escarot qui mai anés en orri

ni de cada querrina qui el llop esterraqués).

M’immol parcialment a l’ara de cada templet de deessa muntanyana.

La meua semença s’hi esponcellarà en aces de faunes qui jolius enjoiellaran

els inviolats perlins paisatges.

Ah, vall de rialles on tot hi són budells

rovells

estranys esclats i merdes aixafades!

Crec que tots hi estem cridats a morir rient!

En lluna plena amoll aücs ànec enyorat

la meua boca calze el meu cos buirac.

Damunt cada amuntec m’he plantat

disparant trets d’ensalivats penjaments

que em cauran al cap.

Tornaré a casa fent cara de pansidet

mes de fet força elet ni xalest.

~0~0~

Al castell del Ribagorça han pujat a visitar la dona el milionari Jaume i la seua dona. Quan surten de casa, en acabat de llurs parlaments tan importants dels quals sempre sóc justament exclòs, s’escau que sóc de tornada del corral, i humilment i molt com cal m’atur a saludar en Jaume. Com veig que carrega una cadireta per a infant a dins el seu cotxe molt sumptuós, d’una marca segurament molt exclusiva, tret que no me n’entenc gens, li dic, rient com un conill empegueït, que ­_sí que creix poc el seu infant, car recordava que no feia gaires anys, també l’acomiadava amb el mateix incident d’ell carregant una cadireta semblant en un altre cotxe no menys sumptuós que aquest, i em respon que _ja ho veig, quinze anys de casat amb la seua dona i el tercer infant qui tenen, un cada cinc anys. I ara apareix davallant les escales del castell la seua dona, qui es de nacionalitat líbia i és d’allò més escultural; l’únic que té uns llavis una miqueta mostatxuts, i de vegades xafalloteja per un excés de saliveig; ara, la resta del cos, magnífic, magnífic… exquisit; uns bells pits grossos, un darrere sensacional, una figura excelsa; tot plegat fa un goig de caldéu. Me li inclín i la salud doncs també molt humilment, i m’estira les orelles, com sol fer, i em diu que l’acompanyi davall el cirerer del jardí, que xerrarem. Vaig corrents a rentar-me les mans al raig de l’aixeta on nodrim la mànega i torn amb ella, a tot estrop i fent saltironets; i repenjada a la soca del cirerer, tota desabrigada, amb les faldilles més amunt de mitja cuixa, i espitregada del tot, quina joia de veure-la donant de popar a la xicotelleta, qui deu tindre un o dos anys. Vora el cotxe, veig el milionari Jaume esperant i esguardant-me amb disgust, tot i que prou sap que no faré re amb la seua dona; de fet, vaig amb calces de dona, car m’he tret els pantalons d’anar al corral per a no embrutar ni la milionària ni la seua xicarroneta, i car el que port són unes velles calces de dona llençades per la dona i que sempre aprofit abans no s’esfilagarsin del tot, i doncs, car són molt poc de no re, prou pot veure perfectament que no tremp gens; que la mateixa por de trempar no em permet trempar, car tampoc, és clar, no vull ofendre ningú, i en tot cas la dona no em dóna permís per a cap iniciativa “clandestina” (ni “interlope”, com diu ella), a part que no pas que em passés mai pel cap, és clar. Ara, amb la formidable líbia, enraonem de coses de femelles, i el milionari Jaume a callar; és com si la líbia el tingués pels collons, car sap que en Jaume l’enganyava amb la meua dona. De fet la meua dona carda amb tothom qui li sembla, sobretot si és algú prou ben parit ni guanyador, i el milionari Jaume rai per tots dos cantons. Els he portats taronges i d’altres fruits per si volen passar l’estona mastegant cosa fresca, de l’hort, i se’n pleveixen, i veig que llencen i escopinen peles i llavors per terra i m’aixec a recollir-les i dur-les de pellucalles a l’aviram que hi espipellin a pleret. En acabat em torn a rentar les mans… i ja hi sóc, vora la milionària; me l’hi ajec, embadalit, i ella, qui sap tots els meus secrets, car són amigues amb la dona i es conten els sengles amants llurs, i ens tenim doncs molta de franquesa, sabent-me com em sap totalment feminitzat, com si sóc una altra de les seues amigues, tret que menys elegant ni intel·ligent, és clar, doncs ella ara demanant-me quants de fills tenim amb la dona, i jo dient-li tres, com ells. I ella dient-me _ però no en deu haver pas cap de teu, car sap, com dic, que la meua dona es tria sempre druts meravellosos, i es deu pensar que els fills qui tenim vénen doncs d’ells, i li responc que no, li dic que _doncs estranyament m’ha dit que sí, que són meus, que, entre els càstigs, en un moment de tendresa i potser recança, m’ha dit que ho eren _tret que, és clar, que no ho feia pas per mi; ho feia per als infants, no volia pas enganyar-los, donar-los malsdecap quan fossin grans; els respecta per a això massa, els propis fills… I veig que la formosa líbia branda el cap com si un nou respecte per a la dona s’afegís al que ja li duu, i ara, jagut vora seu, m’he posat el braç rere el cap i me n’adon horroritzat que hi tinc cascàrries o xerri enganxats als cabells del clatell! Sort tanmateix que havent acabat de donar de popar a la xicarronella, la plantosa ans fenomenal Jauma em diu que la pentini, que la meua dona li ha dit que a ella, quan m’ho ordena, la pentín tan bé… S’hi posa ben asseguda, doncs, i alhora lleixa anar la xicotellona que es passegi, i veig que mentre li explic a sa mare la manera com la pentinaré, la filleta es caga per terra mentre va caminant… Aprofit cuita-corrents l’avinentesa; m’aixec rient, i m’atans a la galleda d’aigua neta sota el raig de l’aixeta de la mànega de regar, i aprofit, com dic, per a rentar-me el cap i eixugar-me’l, i alhora, amb la tovallola somalla, vinc a netejar el culet de la minyoneta, i ara amb una pala i un raspall en recull totes les caquetes i les duc al femer, i ara torn sense perdre gens l’estona en més noses ni rucades, i, amb les mans de bell nou ben netes doncs, em pos a pentinar la delitosa dona del milionari, qui és un antic amant de la meua dona… Ah, ègloga sàfica, s’hi està collonut!

I ara se’n van i els ofereixc afectuós comiat, i quan han desaparegut pel darrer revolt, faig una capitomba en fred, en sec. I sé que és hora de tornar a fer-me fonedís. S’atansen tumescents i de mescs massa flairosos els escamots de mascles pobletans. I pròpiament endiumenjats, jo et flic!

Car tots els minyons en tenen, de frac, no fos cas; atès que sovint la dona prou hi té luxuriosa festota al castell, i cal anar-hi, amb frac, tot i qui els de més dels minyons, pagesívols, s’hi sentin engavanyadots.

Tant se val, ep, ja s’ho fotran. Prenc les quatre recanelles i el ranegoll i, enllà del Turbó, hi manca bon pastor.

~0~0~

Naturalment

És trist d’haver de sortir de la feina tot brut i no tindre ni casa ni hostal on anar-s’hi a canviar els pantalons i la camisa i a rentar-s’hi una mica la cara, i de fet no tindre ni altra camisa ni altres pantalons amb què mai semblar alguna cosa i potser ésser persona amb les noietes i entre l’altra gent qui no són camàlics de fems i qui ara se me n’esquitllen ofesos per la pudor i l’aspecte malgirbat i engavanyat que faig.

A ningú no engany amb el feble patètic tritlleig de la minsa virolla a la butxaca. Amb això no en tinc sinó per al panet i la pastanaga, i en acabat per a la copeta de barreja al xibiu de la cantonada.

No fa gaire encara en tenia, de cau; hi tornava, doncs, en acabat de traginar tota la nit feixos de brutícia, xino-xano cap a caseta, de bon matí, i, prop que hi sóc, la xicotella de la veïna jugava amb la seua llúdria; l’he saludada de lluny i volia veure ni que fos d’esquitllentes sa mare, qui té una figura delitosa, mes no l’he vista, què hi farem, i tanmateix m’anava a ficar a ca meua, com dic, i ara la veig qui surt de ca meua llambresca com una serp!

_Home, com és això, anava a dir, com si m’hagués oblidat de tancar ca meua, i ella ho hagués aprofitat, però la dona se’m tomba i em diu: _És la llei; m’han fet que els l’obrís, i s’esquitlla empegueïda i com si no volgués saber res més de mi. I ara me n’adon que ca meua és plena d’operaris desfent-ho tot. Davant llurs cares rialleres i burletes els compt: un, dos, tres… fins a quinze, són… i ara els deman que em diguin si els plau què hi fan, i continuen fotent-se’n, i els deman doncs que em diguin si els plau qui és el qui mana… i un amb la barbeta em fa signe que guipi cap a l’altre costat… i llavors veig que n’hi ha dos més enfilats a una escala… que desmunten els sistemes electrònics de la casa… i m’hi adreç i dic que quin dels dos és el qui mana a l’escamot, el negre o el blanc, i el de dalt de tot de l’escala plegable m’esguarda amb no gaires bones vibracions, com si l’haig ofès, i llavors me n’adon oimés que tampoc no és blanc, que també és negre, tret que al costat de l’altre, molt més negre, i enfilat dalt de tot, no sé per què l’he pres per blanc i se m’ha ofès, com si me li’n fotia, o el tractava de menys, i davalla i diu que l’hospital els ha enviat que, de la casa, m’ho substituïssin tot… que tot deu ésser infectat per qualque malaltia que adquiria en la meua feina de bastaix de merda… i per dir-me tot això, tret que més delicadament, em duu a fora… i quan anava a criticar-li la manera d’envair-me massivament la casa, i això quan no hi sóc i tot… em diu, amb veu flèbil, que ha perdut el seu marit, que se li ha mort l’home, i ara me n’adon que és un homosexual molt adolorit, i els ulls se m’omplen de llàgrimes i li deman perdó i li dic que tot em sap molt de greu.

A poc a poc ens fem una mica amics… En tot cas, se’n torna a la feina, i amb respecte i discret, i molt agraït, he romàs al carrer.

Al capdavall, quan plegaven i se n’han anat, i la casa era totalment renovada, substituïda en cadascun dels seus elements, es veu que ja no hi tenia cap dret. Ni claus ni permís; al contrari, la veïna i la seua xicotella i la llúdria i els gossos dels voltants em veien d’intrús, i em guaitaven malament o m’abuixien, i m’he volgut doncs allunyar… quan de sobte els de l’hospital m’han tornat a prendre (_puja, pudent!), i se m’han endut a substituir-me, os per os, cada part de l’esquelet, i tendrum per tendrum, i ormeig per ormeig dels altres aplecs del cos… i així, au, anar fent, maquinària per maquinària, i organisme per organisme, i amb cada cama o braç nou els dic, molt reconegut, _mercès, mercès, i ells rai, a la feina, ni cas, i ara em tolen això i me’n col·loquen un de millor (segons llur parer), i veig que amb crosses i encrics, i amb mals i rialletes rai, vaig esdevenint un altre…

Si mai cerc que m’ho expliquin si us plau… em diuen que no fos, el que tinc, flagell que s’encomanaria al poble innocent… o que per qüestions per a mi incomprensibles d’electrodinàmica quàntica més valdria que ho ignorés… i així, despreocupadament, continuen operant damunt els meus cossos successiu… sovint reeixint-hi al primer assaig i tot… i em recacegen pels budells com si m’hi volguessin trobar perles o joiells… i jo els ho vaig agraint…

Amb ulladetes de recança i meloses rialletes per fer-me perdonar cada vegada que torn al carrer, brut i rebutjat… sense casa ni cos mai com cal…

I sempre brut, això també… car tantost sóc fora, reprenc la feina… o què menjaria?

I tanmateix poc em planyeré… Em toca com em toca; conformitat; tothom els seus penjolls… Ah, i reconegut rai, així mateix… car si mai em trob pel carrer, tot i que ell fenyerà que ni em coneix, algú dels qui mai m’ha intervingut… com me li inclín, fent-li tot d’agraïdes reverències… I a tothom qui un cop o altre hi participés, en la meua transició cap a llurs desitjades quimeres o ideals avatars, els dec un deute immens… Car oi? Pobrissons, generosos! Que s’hagin neguitejat perquè sigui tanmateix sempre nou i diferent, i tanmateix igual (com s’ho fan? quins genis!)… això val molt!

Tot i que, és clar, com dic, nou i tot, encara romanc sol, i abandonat, i sense casa, i rebutjat pel comú. Però això, és clar, és normal i natural. Ontològic i fenomenal, una mica esgarrifador, mes, ves, t’hi acostumes…

El bo així mateix és quan plou. Quan plou la brutícia del damunt se’m desfà. Ah, i l’espectacle i la reconeixença de les coses netes!

Tantost plou me’n vaig pels camins, a veure-hi com cada còdol adquireix personalitat, i a veure-hi així mateix com tots es veu que com ara volen la meua humil admiració, que agraït els lliur, naturalment, i a cascun personalment li lliur un breu panegíric i una cusca recomanació que continuï si li plau jurcant per a ésser qui és, un còdol particular, pler de famoses peculiaritats que la pròdiga misericordiosa pluja farà lluir.

I ara era diumenge i em passejava desvagadament i davant la casa que havia set casa meua, ara totalment desconeguda, veig que hi ha uns globus de colors d’aqueixos qui s’envolarien al cel i tot si doncs no fossin fermats a la bústia de fora, i que hi han també, i més a propòsit, cartells virolats que n’anuncien la venda, de la casa, i s’escau que sigui el jorn de portes obertes per a visitar-la… d’on que m’hi esmunyi amb d’altra gent qui s’escau així mateix de voler-la visitar.

Tot i que m’hi faig l’empetitit i l’ultradiscret, i doncs el no gens conspicu, veig que n’hi ha qui m’ullen amb palès desgrat, d’on que acabi amagadet a un raconet de la cuina, entre armaris i rebosts més o menys portàtils, mes allà i tot m’ateny una de les més formidables figures d’autoritat qui vigilen la venda. I tantost m’heu, _et reconec! esgaripa com un boig, i esdevé tot vermell, pitjor, porprat, i l’icor i el fel li vessen pels oronells i les orelles, i irat i agressiu no sap ni què té, i de sobte, tocat de feridura, es veu, cau rodó, mort de ràbia de tornar-m’hi a veure, en aquella casota on no hi tinc res a pelar.

Malament rai! Quin altre nyap d’haver fotut! Ni quin ultratge que no els faig, ni quin destret ni anticor que no els duc! Afegim-lo al memorial de greuges; subratllem-lo al capbreu dels pitjors criminals! Retrets coents que em mereixc; i estigmes roents a la pell, entre les nafres vives a les costures de les sutures recents, que hi marquin el nou pecat que hom em retraurà a lloure fins que no sigui pelleringa malmesa que fins el gos més afamegat tanmateix vilté; car prou rebre em toca, i fort… i que diguin exaltats que déu m’ha castigat!

En tot cas com m’escridassen mentre em foten de morros al carrer! Àdhuc llurs lloros vénen molt poixeules a cagar-se’m al cap.

I passant pels carrers hi havien aparadors i miralls i reflectit m’hi anava doncs esguardant esdevenint això i allò, i tota l’estona en romania badoc — car que plàstic ni elàstic no sóc! Vejats-me de tantes de formes diferents i nogensmenys idèntiques! Exacte mes irrecognoscible! Jo mateix i estrany! Conegut i incògnit! Casolà i exòtic! Íncola i aliè! Collons, despesa inútil, gamarussos, doctors! Tantes de transformacions per a assolir la forma única del mateix bastaix brut de sempre.

Me’n tornava cap cot, disgustat, un mica buit, cap als indrets més remots del parc. Les nuus s’escaguitxaven carena avall com carronyes exhaustes. Densos eixams de vermina enjòlita: esgarrifaons, picaons. Em gratava pertot arreu, com si hi tinc arnes a l’apedaçat arnès: era l’escàndol contra els destralers cirurgians de les antigues nafres resurrectes i les noves a mig guarir. I on la pell és inconsútil els bunyols cuinats pels metges xapots i destralers hi són part de dins. Els centells i romballs cibernètics que m’hi sargeixen hi són ficats a la biorxa, barroerament transposats, talment (com el que ara relataré) hipèrbatons, tret que infiltrats ni emplastrats en llocs absurds.

On anava sabeu-ho ja: als, dels darrers moros, palauet, aprés llur desfeta ni expulsió en catedral virat. Pujant doncs rostes interminables escalinates, fems duent per als catedralicis jardinets de darrere els merlets. I com costava! La gota negra suant-hi; fetge i freixures traient, i, amb ganyotes i tragits escarnint-me, els “fidels” mudats i petulants, despietadament fotent-se’n de valent… fotent-se-me’n molt fidelment ni abrasiva, càustica, natural, com si un altre “negret” no els sóc qui cal convertir, transformar, metamorfosar, cap a la “veritat” de la pitjor monçònega llur.

Catric-catrac, doncs, i anar fent, pitjant-pitjant, cloc-cloc d’esclop, escarabat merdisser totjorn amb el meu únic propòsit de descarregar la meua piloteta de femta, amunt i avall, pujant-baixant, per palanques i voreres i, lluny, ranc, bategós, eclogal, per tàlvegs frondosos i precaris carenats, per infernals vessants de volcans i per frescs paradisos selvàtics, succés rere succés, per rostolls remots i a tret, ai, dels canons qui treuen mocosos el nas per espitlleres i osques i ascles, i traus i colzats d’entre merlets… O fracàs rere fracàs… com ara quan les cues darrere les finestrelles fluctuaven com rosacis, mastegats, xiclets… _Faquí, faquí! — perquè m’obrissin pas, calm, anava clamant, i empenyent i esguitant, entre el formigueig dels boldrons patògens i cul-i-merdencs dels qui feien cues per a entrar a l’Òpera, i ningú ni molla no volia cedir gens; al contrari, molt agressius són sempre els guaitaires ni escoltaires d’òpera. Malparits, i em voldrien trepitjar com tothora trepitgen tota cuca llorda i paràsita, o esclau de colònies de raça inferior i vida sense vàlua. Atupat ni malmès arreu, pels cops de colze i de sabatot sumptuós, he hagut al capdavall de renunciar-hi. Maleïts degenerats urbícoles, no saben pas el que és bo. Ni enlloc com on es pensen més fins no em passen tant la xàvega rovellada per cada pany de pell. Ja s’ho fotran, que es morin sense prou adob, això rai!

Paint no gaire bé, de l’atapeïda vila, els estalzins, una tos seca m’ix del pit; esfereïts, un fum de coloms s’estavella contra els mèdols invisibles de l’esfera on som tancats; se m’esbaldreguen pels voltants com pluja de lleixiu. Sots les escates, els tendrums se m’esmen ferits per cardons de paraire i àdhuc per prims ganivets qui inauguressin les noses dins meu d’embrions i fetus qui no crec pas que l’endocrinòleg guardonés tampoc amb cap imprimàtur. El neguit em torna àpode. No puc pus.

Assegut i llavors ajagut part de terra, amb el baldufari fètid sempre avinent i a l’abast, m’hi adormiré, llonga nit freda, cap entre fumosos fems, fins que els trontolls i ennuecs del comiat de la foscor repatània no garranyiguin ja enlluny, enjondre i au, i, a canvi, pel mateix horitzó ficte, els fúlvids encesos encenalls de l’impudent matí amb rancúnia no avarin amunt, amb el carro de foc i dels trons qui sempre de bòlit s’esgarria part enllà del cel de la gàbia, els sòlits torniols ni les ràtzies i esvalots sense solta ni volta dels maquinals ni mecànics “negociants”. Joc lleig, discordant, i sempre espatllat, de ridículs i inútils ninots dins la perduda esfera dels boigs, on jo qui hi sóc sinó el pegat qui a contracorrent tragina la merda autèntica (car em conec) i no pas un altre merdós d’il·lús qui es fa veure quelcom.

Anava a fer un altre pas cansat entre els enemics qui fastiguejats em reprenen perquè els destarot, amb el doble perboc de la meua presència i pudor, el trajecte reprès… I de sobte, zap, l’ambulància sempre reapareixent em reprengué.

Desmuntat i remuntat amb noves molles, fluixes i teses, i amb nou trau de pany al cul i amb nova clau i corda que hi corresponguin per a en acabat fer-me rutllar. Doncs, tant se val, vós! Tants de cops com em posen en sec que em calafatin o m’apariïn o m’hi monegin, i així i tot sempre sé on sóc, i àdhuc si fa no fa qui sóc. Canviat i refet, i jo mateix tanmateix!

Tot se n’anirà en orris nogensmenys demà. Vejats-m’hi. Qui hi sóc sinó aqueix no ningú qui es passeja per la platja arrossegant un feixuc sac de fems? I hi és i no hi és: sobtada desapareixença!

Per la platja de les dunes i tous turons, on, per por o reguard de les brises fredes, se n’arreceren, a les balbes lleixes, cossos (nus o mig nus; estesos o mig estesos) qui així doncs resguardats baldament s’hi assolellen… Per toves carenes, hò, vaig doncs passant, parant compte a no ensopegar en cap pedra ni ferro ni humà; i un cul enorme de dona tota vestida de lluent negre m’interromp el pas; per l’estretall no hi puc arrossegar el feix que darrere meu vaig arrossegant; he de demanar al cul de la dona o a la dona del cul mants de cops si, si us plau, no es podria bellugar cap a un costat, que duc un feix ben carregós. Al capdavall, sense ni voler-me veure, empesa pel marit ferotge qui se’m voldria menjar, em fa cas. La banal esdevinença s’estronca allà, no duu a cap avinentesa que faci rajar sangs ni merdes; millor. Jo rai. Vaig fent el meu caminet, evitant si puc cap embalum, embolic ni entrebanc, com dic, i allò pitjor que vaig trobant són les espesses tovalloles blanques i boterudes, car no sé si davall hi ha cap cos que trepitjaria o aplanaria amb el feixuc sac de fems…

Llavors…

Sense que tampoc no vingués a tomb (només anava carranquejant, una mica esbufegat, cusc nauxer de molt estret, fimbrós, filamentós, vaixell qui, atraçat pels bons vents, es permet portat pels cresps saulosos suaument)… sense cap avís, doncs, zap, m’han desaparegut!

Tantost hi sóc com hi manc!

On sóc? on sóc? (cercant-me). Enlloc!

On sóc! on sóc! (angoixadament cercant-m’hi). Enlloc! enlloc!

~0~0~

Osques del temps

Quan era jove m’escanyava la dèria de la intocabilitat del viscut. Quan algú escrivia cap pròleg a les meues obres, o publicava cap estudi dels meus escrits, o treia la tarota pels mitjans de comunicació difosos en ones i hi deia, de mi o de ço del meu, falsedats o mitges veritats (tot i que de vegades fossin “falagueres”), em posava, com dic, a parir. _Com pot ningú prendre’s tan poc a la valenta els alts fets de la meua vida? Quin ultratge, vós! Renoi, aitan difícil és fer la feina i assabentar-se dels fets, i amollar llavors una acurada representació del que fou? Malparits! Vull cada atribució completament provada i confirmada o més val que calleu. Car m’escalaborneu la identitat, criminals! Em feu rebotre fora de la centralitat on em m’he ficat! I on aniré a parar? On aniré a parar!

Quina angoixa passava, pobrissó!

A pleret m’he fet grandet i he llegides pler de biografies d’eminències bestials i àdhuc autobiografies encara més virtuoses, i… _home, ves!

Tota vida és ficció. Tot el que se n’escriu (o se’n diu) és construït a posteriori, àdhuc pel mateix “interessat”.

No hi ha identitat ni precisió en les coses viscudes. No hi ha individualitat — tot hi és, com dic, construcció posterior. La versemblança, ja no dic l’impossible exactitud ni la idònia “veritat”, dels esdeveniment escunçats, és allò que voldries atènyer si més no. I tanmateix les de més de les vegades… ni això, bon tros lluny.

Tota vida, mentre vivim, és ficció que ens empesquem; tota vida, en acabat de morts, és ficció que els altres s’empesquen.

Els fets a la vida són osques al còdol — el còdol és sempre el mateix o diferent? Diferent, diferent. Un còdol llis o sense osques no pot ésser el mateix còdol amb osques i bast. Els fets, doncs, ens osquen com al còdol — de tal faisó que l’oscat i el llis són diferents. No som mai el mateix. Sense la ficció que som el mateix no el fórem ni pensaments.

Esmem-nos gerro. Un gerro qui passa per les vicissituds banals del jorn a jorn. Cascú és com qui diu un gerro nou a cada minut — o potser és el mateix amb les osques del temps? Car un gerro no és sinó un gerro; no es menteix dient-se que és el centre de l’univers, per moltes de cendres d’eminències bestials que fos servit de servar avui ni mai.

Tot és invent. Qui pensa inventa, s’enganya, es decep. Qui no pensa, és; i au.

I el gerro roman oscat fins que es trenca — ja no és gerro — és un pilotet de padellassos — dels padellassos hom pretendria reformar-ne un gerro sense osques — absurd!

I una vida, és clar, és pitjor que no un gerro — molt més complexa una vida. Així, la vida del qui és mort — quan el vols reconstruir… quin dels gerros no et surt?

El temps osca les veritats fins que totes són falses. Hi ha il·lusos qui de l’antiguitat ençà continuen de dir que “la veritat és duta a la llum pel temps”. I no. El temps només et va donant, mentre passa, “almoines per a l’oblit”. De fet, et va escalabornant la “veritat” fins que no en roman ni polsim.

~0~0~

Tweet

(el mateix lliurament vist ací millora)

q.q. LXXXIV

Si sóc colom fent l’aleta

Si sóc colom qui ala bat
fins, del davant, la vorera
cul-encès i enamorat
o corprès i cul-morat
per l’ocella qui hom esquera
car vull heure’n l’himen cru…

M’embal com el marabú
geperut i malcarat
i passa un autobús negre
i s’enamora ell de mi…!

Ai com corc, o em desintegra
lamentant-me com felí…

Se’n fot, davant, la coloma
se’n foten tots els promesos…!

Si entre els botzineigs emesos
l’autobús me l’encoloma
a ella tots l’hi encolomen…!

Cada rèptil colom rude
coent lleterada exsuda…!

I de la colla fenomen
de cascú rep-ne ella el semen…!
v

Se me la carden i femen
mentre l’autobús se’m carda…!

Ah llepar-li’n la suarda
ara que tothom hi passa
(i damunt meu l’autobús)!

Me li jec davant, obtús
ranc, mig plomat i amb la passa
i li deman doncs la mà!

M’hi casaré molt heroic
i cada ouet seu ecoic
cov com fill meu, repatà!

Volgué el destí (i l’autobús)
que vingués al món cuguç!

I ara tot davalla fi:
jo fidel i ella fifí…

Ella ficant-s’hi vits rai
i jo sempre doncs bon xai
llepant-li el ressabagai!

Xanguet entre afàs i nansa
tastant-ne bella esperança!

Ah quin món doncs més perfecte
on mai no et vols interfecte!

Sobreviure és el que val!

Sóc el colom qui ala bat
i mai no va a l’altre costat!

Portar banyes no fa mal
molt de conductor ferotge
hi és per a fer-te’n de bo!

Amb son vehicle t’enfotja
t’uja, et mig pitja, i per ço
aixafat en surts, i blau
i amb un cul no pas encès
ans fos, capat, o defès
cada colló, o ja fet dau
que no pot fotre cap clau…

Sóc el colom sense vol
qui sa dona només vol
mantinguda amb estintol
viu, sencer i de bon pinyol…
i sobretot variat
pujant-li pel buderol!

Entre grinyol i grugol
sóc el colom eixalat
qui a l’ombra de la deessa
sense por i sense pressa
gaudeix quaix eixelebrat…

Si al seu pit de gàlib bell
en dolç recer doncs hi rac
part darrere al seu buirac
viratons de passerell
i de madur i de fort…
(tothom per l’orgasme absort)
rep-ne en cua encadenada…

Tornem doncs a la tornada:
si sóc colom qui ala bat
cul encès i enamorat
no em bellug d’aquest costat.

~0~0~

Exercicis sissis

Qalbet ai carallot
si de la dona el zuzú i la roseta
i de bocaterrosa i a la gatzoneta
són reservats per al mascle qui tot ho pot
sempre te’n roman la maneta
o el puny de llur mastegot.

(…)

Esdevens doneta tradicional
pel procés de feminització radical
on si la pega societat de la pega vol animal
que manis
no manes gens
ans n’ets totalment el manat.

(…)

El grau de masculinització del drut qui se’t carda la dona
es correspon directament amb el de la teua feminització:
gradualment, a còpia de druts, la teua feminització
esdevé completa
amb llur masculinització incrementada
i la dona ni cal dir satisfeta…
fins que del tot feminitzat
el sexe t’és barrat…
només existeix per a ells
i per a ella rai
i tu llur agraïdet lacai.

(…)

Si li parlaves de bon començ a la teua dona de fidelitat
et deia, rient, que quin concepte més absurd no fóra
per a ella comprometre’s a cap fidelitat
envers el cuguç beta i feminitzat!

—La fidelitat que serv és només envers els amants!
Cada cop que amb cap hi sóc
tu sexe no hi ensumes ni per caritat.
El beta s’aprofita únicament de l’absència del drut alfa
o de l’instant distret entre sessions amatòries entre triats
(el de suara i el d’adés ara mateix:
entre el qui m’entristia i el qui me’n durà consol).

Tu, en canvi, car et sóc ídola
em restes com cal eternament agraït i fidel!

La dona alfa es mereix això i molt més
mes ella rai, banyes te’n fot a betzef
i sovint despreocupadament
sense ni adonar-se’n que pler te’n col·locava:
arbòries, agrestes, esponeroses, puixants.

~0~0~

de cagats principis

pel pentenill i l’esfínter
sóc el sissi qui hi passa la pinta

sóc en Qarles Qalbet cuguç colló catifa,
llepant roseta em toca la rifa

esteta i refinat i tast merda del forat

llepant el cony de la rosa mística
o el sés de la roseta mística
sobretot si són gebrats per la llet dolcíssima
dels enamorats de la deessa
a pleret assoleixc la meua odissea
còsmicament fredolic embolicant-me en duges
com lànguid ofidi qui sempre tip
mai remçons no pidola

au, i aprés el jorn venia la nit
i amb això (llep, llep) el dia enllestit

tret que anant fent s’acostumava la llengua
i mos ulls entelats repassaven de la paret
la rica bibliografia amb maragdes excursions
anecdòtiques impertinències
almiralls als miralls vanament oceànics
llurs tites titàniques
els músculs tenaços irrigats per sangs roents
les esfinxs d’esfínters impassables
les humitats regalimoses al zenit incandescent
la insistent vergançó a l’era de batre
del seu cul sense horitzó
buits col·loquis copsats només de faisó fugitiva
i segons tota versemblança fort tocats del bolet

mon esperit dut del doi al consir
poetitza de vores amb còdols pels ximecs banyats

d’altres neguits mig esborrats
vagues enyors, anhels perduts
mandrosos em voleien per l’esment
damunt les capaces latituds

i els vaporosos sospirs s’hi perllonguen
en filagarses i pelleringues
escarafalls de cassigalls
rucs ambicions, diàlegs truncats
cordes lligams esguards vestigis
reviviscències de tendencioses incidències
qualque escunç o altre pus tost rar
i tantes de tanques a mig saltar

íntimes xanques per a esquitllar’s dels fangs
llangors, arrossecs i fantàstiques mortalles
amb víscids nilons i inflamats tendons dibuixats
mentre dits escorxats reus d’osteoartritis
pler d’altres deficiències bo i fiscalitzant no assenyalen

pengen llavors precaris els dilemes còsmics
les espirals ontològiques
les verdes paròdies
no gens afeblides re-suren les rutines llordes

hi ha piles de papers
s’hi passegen múltiples insectes
ells em fa que se n’entenen del que hi ha escrit
món altament indesxifrable, ja et dic
em sembla que en saben més que no sé

els retré homenatge ara que coincidim a l’ésser
claus immortals d’honestedat palesa
aimats insectes qui llegiu papers

bibliografia anodina monòtona
melancòlica barroca
d’inexorables demagogs:
no en trec cap prosperitat

part defora passa el carro dels fèretres
cap al sepulcre discordant
d’aitanta de malastruga barbaritat

ah tornaré a la beatitud i serenitat
sedentari aeròbic
terapèutic vigorós
o em refaré pastor

querant querrines mes també
qui quer quers molses
coccinel·les líquens
crisàlides salpetres de cariàtides
poliols, herbeis; remeis

burxant a l’osca tova
de la deessa crustàcia
anihilaré cada sentència
diagnòstic prosa
natura morta o ja gàbia de mims congelats

tot el que amolleu
amb ritme i sense
pels budells excèntrics

brous paradoxals irònics
orbes tautologies tòxiques
amb tècniques ni químiques
de l’ergonòmicament esclavitzat
medicat vàpid tanoca ètic
clínic meticulós al·lucinat
paradigmàtic entròpic demoníac
clercs del talent lliurat amb riscs
i sense, me’n ric lapidari
amb les costures tanmateix intactes

negligent bucòlic quirúrgic
per tendres boires
on les ombres de guspirejants tintes
omplen xeringues
que projecten tempestes
en paròdiques lents
amb coherència d’harpia
mon oníric ull
(silent virginal) l’abjecte cru epíleg
al subtítol omet

hermenèutiques buidors lliureu
discutint de l’oratge
mentre em fonc i us n’escarnuf
com el llamp sobtat i venint d’enlloc
amb son sòlit cerimonial de violència consolidada

reïx l’escàndol i l’incisiu cuguç
càustic aspergeix amb verins qui molt nouen
cada idil·li corcat amb fètides joies

pudents i superbs
sobirans bufen de les erudites goles
fúnebres embolics d’absoltes
i faig equip amb els boxadors
de molts de símptomes asimptomàtics
i dits de peus asimptòtics qui em canonitzarien les natges

columnes i columnes militaritzades
de paisatges totalment escàpols
em destralegen el cervell entomòleg
que sempre hi troba nogensmenys l’agulla invisible

car tot el que és ocult és falòrnia
tot és patent:
el que veus ni sents és
i només el que és és

en sòbria passejada per les jocundes línies
tot hi és ficte
els agressius mitgesmerda cupidos
les fúries commocions ignomínies
les contemptibles genuïnitats
les infames vanitats
els roncs ucasos
les aptituds sòpites
les rònegues virtuts
les beatituds forçades
les coreografiades injúries lúbriques
i els virus delinqüents

les circumspectes assortides actituds
els brodats adotzenats tanmateix (ui!) encriptats
les algues menja-sopes
els radicals sospitats
les epistemològiques harmonies
les metàfores parasitàries
els catàlegs epifànics
les morals ètiques fal·lus
les supersticions conceptes i façanes

i darrere no hi ha re
tot és façana
façana ensorrant-se re roman-ne (ni tu)

al principi fou la merda
i cada principi merda és

m’he empetitit fins al darrer fil del rebuig
cada premissa filosòfica
neus de bugada

el mort ha mort la morta
mes la mort ha morts els morts

de les dones qui am, llurs hams am
oh anell ambrat de mels emmelat, cimbell eclèctic!

paradís d’infern
pertot venç la puta
i com més puta més meravellosa, triomfal

vetusta mes encar venusta
na Minerva Mur!

ací arriba amb el motorista Corc Corcat
amb la seua moto d’ivori arnat

imatges despeses
contrasts i proeses
sabudes conteses
foteses rai

passaren llur edat en luxúries i etzigoris
en inversemblants ardiments
qui al melangiós enyor t’enfotgen

corromput t’erigeixes
sanglotant de joia ans barganyant xafardeigs
curullant el femer

sóc n’Eudald Dedalt i Sensexplic
l’home sense melic
I came for a little trip
and now the trip is over

m’envol cucut damunt l’estesa
foscor apresa
plevint-me de l’avinentesa
cap a quina altra comesa

bona nit bona nit.

~0~0~

Fa ara, un bri avergonyit, comentant els seus perllongats anys d’intensa investigació científica, en Macrobi Vlit, arestut neuròleg arreu conegut…

“Tots plegats, en ambient distès, amical, vestits amb colors cridaneres, de darrera moda, i bevent begudes fines, menjant car, dormint tou, tancats a casa, tanmateix assidus, molt dedicadament, sense atur, fent tothora números, guaitant fenòmens i galàxies per les finestres, jorn i nit, com dic, i descobrint (en llibres i mig destarotats escrits, i en fulls blancs repetidament estripats, i en teclats de màquines que sovint havíem de llençar, car, exhaurides, no els en podíem extreure re més), descobrint-hi, doncs, dic, nombres rars, seqüències, correspondències, fórmules… i cada cop que descobríem doncs cap nombre màgic, com ara el tres, el sis, el vuit, el setze, el divuit, el trenta-sis, el vuitanta-u… un raig de merda ens plovia al cap i ens inundava la casa, i havíem d’anar-nos-en (cau inservible per xaropós cataclisme virós)… i emigrar llunyet, a trobar-ne una altra, tots farcits encara d’un estrany entusiasme, una fal·lera il·lusa… a la percaça doncs d’un altre nombre màgic.”

Abans de pujar al tren, jo romanent assegut al banc de l’andana, encara m’ha dit: “Ah. I el disset cents cinquanta-u, i el vint-i-vuit mil i escadús.”

I potser algun altre, o potser ni aqueixos, car, és clar que a mi, això de fer numerots, malament rai, sempre m’ha marejat bontròs.

~0~0~

Com se m’embrancava per alçúries embafadorament vaporoses, morigerí: —Ací rai; veedor circumspecte, m’hi esmerç de valent, pragmàtic, al fit. I, com sabeu, només val el vist. Lliurant-m’hi, afaitadament, o sèdul, mes tranquil, com qui esguarda analític predeterminades funcions en d’altres cuques (escarbats, cargols), ço és, llurs espoderaments, dèries, cobermòrums, espasmes, verrinys…

—Quant als estels, sabeu què? Els tinc tots comptats!

~0~0~

Só en Samsó Calcetes i fa’m horror l’infinit

Car quin truc malparit de la natura boja m’impel·leix ans enfolleix a creure’m jo mateix? Car no sé mai per què em pens que sóc ningú si prou sé del cert que ningú no só.

Car com més vell et tornes, te n’adones que visqueres més vides de les que fins ara no creies i que tanmateix no et marcaven sinó amb vagues inquietuds d’incertes absències; les vides d’adés amb les d’ara no serven cap punt de contacte — una amnèsia total a llur respecte.

Car avui mateix perdies, al jardí de davant la casa d’una parella de vells (més que no tu i tot), les espardenyes grogues amb cercles negres que duies per casa i tanmateix sorties a caminar-hi… ei, i com et costava de pujar les escales del jardí d’aquella gent… ni en veure que llur auto s’atansava… com no tenies esme ni forces per a salvar’n la barana!

I així és com t’enxampaven… —Perdó, els deies, cercava les meues espardenyes, se m’han degudes embrancar al fang o damunt qualque caguerada de gos damunt l’herbei…

—No et preocupis, Samsó, diu la vella.

—Ara me les enduc, perdoneu, dic…

I encara no te n’has adonat que t’ha dit pel nom com si et conegués, i ara encara respon: —Vés-hi amb compte peunú, Calcetes, que no et clavis cap clau ni fragment de vidre…

I doncs ara t’esclata al cervell la veritat. Aqueixa dona et coneix íntimament. No sap solament el teu nom que ningú no et diu, car tothom qui et coneix et diu de Sam, ans sap com et deien ta mare i més tard la teua dona ans no se te n’anessin d’aquest món… Calcetes!

—Com és que sabeu com em dic?

—No te’n recordes com tornares de la guerra i t’allotjares a ca nostra durant quinze anys, Samsó! fa el vell.

—No, no! De quina vida meua em parleu? Ai, pobre de mi, com m’espanteu! No sabia que havia tornat viu de la guerra…! Vull dir, i de quina guerra…?

Quin embolic! Distàncies insalvables de somni, de malson, i del son i de la son. Sempre un altre estrany estranger qui es deu fer passar per mi. O jo per ell. Buit receptacle qui rep tothora una subtil infusió d’essències alienes. Identitats intercanviables. Emanacions qui s’adhereixen a les interfícies, els intersticis de fina teranyina, de ço que et deu teixir…

Telepàtiques ans hecaergues impressions qui t’envaeixen i llavors et sojornen vitals. A l’infinit.

Oh no! No-no-no-nò-no-no-nò-no-no-nò! Hòrreu infinit que el concret i segur escanya!

—Tan bé que no m’estava engabiat en límits nàquissos de quatre parets, contingut! els dius. Car si enlloc t’eixamples és als límits establerts dels mèdols vists!

—Qui vulgui renéixer que es mòrigui, fa el vell enigmàtic.

—A la merda els enigmes, dic. Només vull ésser u.

—Impossible, respon. Seràs volcà, bacallà, senglar. Dins la pudent carcassa de la biomassa, només hi ha abissos on en desfeta ignominiosa caus, com del ventre indolent l’incomprensible jeroglífic cagat.

—Vell pocavergonya qui em cuines balder llegendes i atmosferes d’atlètic espantall, príncep de la temptació.

—Roman estona catatònic, Calcetes, i dirà’ns què veus.

—Els ulls em deceben — hi veuen el que no hi ha. Una lleixa sens fi amb ous a frec d’estimbar’s.

—Cada ou et desclou la vida que en malbargany i sense gaire mònita balafiares.

—Impulsos de llondro, tramès a tondre. Amb cara d’asmàtic, carismàtic. Fornit amb banyes, sortilegi místic. Ja et dic que prou pots, afegeix la vella.

—Que prou puc! m’alçur, i jur contra llur jejú pur i cordur. Hom m’empelta, mirífic orinal, amb agònics espectres de dubtosa sublimitat, tots amb aparences de gàngsters qui em flecteixen les freixures, i, il·lícits i petulants, m’ocupen l’espai, i em dieu que prou puc?

Ningú no et respon. Vell i vella perdien potser personalitat…? Eren en procés d’invasió de cos gastat…?

—El cos és la casa, el cas la cosa, diu la vella, estranyament jove.

—On visc hi visc, fa el jove, suara vell.

—Em dic “M’ho dic”, responc, amb veu d’altri.

—Veig, Calcetes, que et feies un nus a la cigala per tal de fer memòria que mai pus no et serà llegut de cardar, la qui fou vella interposa.

Saluets d’onades m’eixorden i despullen, com si só mig desarrelat salicorn massa a prop de grops i maltempsades. I llavors, per quin cop de naips, tampoc no em reparteixen substància… i em mantinc broix i inert, ni amb intenció de mai jaquir’m llogar enlloc.

—Se’n van mos posseïdors sense estrèpit, relliscant, com si no hi són, i romanc exúvia… no só, darrere, en acabat de cada onada, sinó despulla sens ànima… pelleringa i esquelet claferts nogensmenys de taps i xacres, dic. Monòtons boscs farcits d’apòstrofs d’esglai; escales interminables d’hospital; infinits cels multicolors i apocalíptics; corredors de metros sense boca; llordes rajoles que xerriquen al pas de l’ombra que dec ésser, esciatèric sense Sol; o túnels sense eixida; camps ermosos sense viaranys aumon; vernissos de fresc, on relliscar-hi és obligat; ah, i els atapeïts concursos d’endevinalles on tothom hi guanya quelcom o altre… inútil, és clar; i els entremesos estesos en triangles amb llepolies i formatges; els trànsits rabits; els epitalamis amb garranyics i escarritxos d’incredulitat sardònica imbricats; el tedi intolerant de l’anar-se’n sense quest… catric-catrac, pengim-penjam.

—Arri avant, fan ensems els jerarques, absorts coneixedors de cada clau d’abstrús dilema, i jo llur embrió qui es rabeja com catxap ans el gatzoll dels queixals de la guineu no l’heguin.

—Amb rodes, amb rodes, insisteixen, i ara porten cucurulls de vestes insolents, i em volen boc expiatori o només discret afoll mort a l’ou de la pigota.

—Re no hi va, contradic.

Iconòlatra, m’evocaré femella sotmesa de tres amants ensems, com tinc trenta anys i ésser cuguç era doncs meritós, no pas com més tard, com la dona s’envelleix i no pot ja concebre. Ací els tinc, constants, icònics, ídols. En Gastó, en Jaume, en Joan Carles… visitada per iròniques possessions, pres per precaris edificis de carn, subjugat per tènues formes i contorns que falleixen amb el buf mateix de l’alè com s’accelera massa, cor i ormeigs del pit de qui el deler únic esdevé espetec.

—No, no! Llord i verge com closca ultratjada que cap ens molt flairós no habitarà gaire estona. Efímers passatgers de nas maniàtic i basca fàcil. Llurs íntimes aspiracions… devers millors horitzons, paisatges de més prestigi… Escamarlans i galeres, musclos, cargolets, pagellides… Cristal·lines cantimplores… De tendre tacte, contacte…

Em recorren sensacions. Amb aplom i tremolí d’atleta m’han dut, mig a sopols, fins a la porta de ca meua. M’hi llencen com caguerada.

Cada aparell del gimnàs amb tímids afalacs acaron ara. Cadascun d’ells rescatat anònimament de les fondàries. No pas mai gens violat, amb tots els nous gruixos i creixences, barbs, concrecions, monstruositats, doncs, de les milionades d’anys enfonsats jaquits intactes. —Ah, és que les relíquies europees som víctimes de les catastròfiques gambades (brams, garfis, ribots, queixalades!) dels brutals paleontòlegs (anorreadora horda irreductible) i de llurs ximplets catàlegs que ens despersonalitzen, tolen d’íntimes delitoses particularitats ans arrenquen cruelment al simbiòtic veïnatge, per a aïllar’ns en acabat en vitrines irrespirables, em diuen, marrits i estossegosos, i prou els comprenc amb ulls humectats i la cigaleta morta.

Davallant inestable inestables escales. Tentines, palpentes, i som-hi, esfigassat al raconet encara.

No sóc geni gens genuí per a esbrinar els vacus misteris dels voltants, només faig xup-xup i xau-xau xauxinejant en l’entreteniment mateix del cresp on m’escaic de raure-hi, camaleó de les lleugerament rutilants esferes imbricades que al cap em roden sense seny, com forassenyades roden i roden pels infinits incopsables firmaments, camaleó doncs, com dic, cuscament xiuxiuejant i arrupit a les parets, i qui a tota pedra mullada ni a verdet ni salpetre de celler prou perfectament s’adiu. Amb tendra commiseració em guait doncs cada objecte, de qui les emocions vull aprehendre’n ni que fos cap breu frec, esporuguit rai, i amb alta bonhomia.

A les fosques m’escany, dementre que l’esdevenidor son abisme abassegador se’m gita damunt. Cert que de disgustat gairell ull els lleons adés feréstecs i hostils, i ara paraplègics. Mai no he entesa la dubtosa estètica de la salvatjada del viure. Per això no vull aitampoc mai elevar’m gaire lluny del fang. Només damunt les petges efímerament immortalitzades pels orbs elements anteriors hi creixen els somnis.

Érem adés una colla d’erudits filòlegs rampant per a esclarir les enigmàtiques eròtiques peripècies del festeig entre dues o tres hipòtesis filtrades al buit de la pota il·lustre de qualque nematohelmint o festucari, de qui els irònics escrits damunt el tarquim despertaven, unànimes, els elogis. Col·loquials, amb burxes, busques, espases i sivelles, discrets com sordes serps, matinades i poncelles pels rudes camps catalònics sollàvem dolçament. Ah cels i sassos; del groc mostassa al groc safrà, tants de grocs no hi ha!

I ara? Tret de l’enyor, vols dir? Ah, llunyedà anar fent obliterat, eclipsat… Despesa la saó dels estudis, cap distreta empenteta del temps ja ens ha dut al naufraig. Món esbordellat. Primes esmolades esberles del lleny bojament sacsejat et fereixen en astoradors paradoxals indrets. Quin malson de merda! Si teníem ànima, tota se’ns desumfla, baló escaguitxat.

Adés ressorgeixen les tremolors exsangües de l’esglai del rabit pterodàctil qui tornaré a ésser… Politròpic caràcter qui per les esteses hilarants, on tard o (pus tost) d’hora no m’estavellaré… se n’adona novament que ha perdudes les espardenyes en molt sospitoses circumstàncies. Allà baix, allà baix… Vestigis hipnòtics em tenen encantat… Falorniaires esdevenidors, truites somiades…

Debades volia que els ferris braços tenaços dels inveterats verins de veïns em deseixissin. No em rabejaré pas al sòlit cocó… tot hi és aigua estantissa, angoixosa… —No, no!

Mes els vells, amb displicents remarques, em tanquen, com al capoll irrespirable, dins la meua “propietat”. —Inharmònic al·lucina-hi, capdecony, més a pler i inofensiva.

Com sentia cargolar’s al pany la clau, maniquees reminiscències em corsecaven el cervell. Ah, si finís l’època escanyadora de l’eixut i la pols i retornessin els pits maternals als murs feraços d’on visc mon ou!

M’hi amorrí.

—Ridícules passions, no sé pas per què voleu anar ni (pitjor) fer-m’hi anar mai enlloc… tan bé que s’està a caseta popant salabrors!

Expertes maletes nues raïen part de terra. Amb consens rai, se n’eren congriades en greu aplec resolutiu; amb posats severs, mes esparses, s’obrien com boques i es tancaven. Les senties, massa assenyades, examinar els fets essencials, cabdals, bàsics. Ah seriositats del cul! Llurs veus fastigoses desenvolupaven emergències, fallides, síntesis… conglomeracions, … follies heurístiques, discrepàncies… tripijocs, rucades.

I eu arraulidet, sord com la noia de vidre qui al tou tebi del brac sibil·lina xiuxiuegés, la seua sinuosa silueta dibuixant a les fimbrants carenes dels lògics propers horitzons lletres de mots molt íntims, casolans, entenedors, tot-limitats, somiant-ne doncs eu lirismes, ans rimant, pancraci, sempre el mateix vers ranc… qui tendeix eternament devers la inassolible perfecció, acatalèctic.

—Popant salabrors… salabrors popant…

~0~0~

Anorc

Escolteu, sóc un veterà de la guerra dels Sexes.
Guerra guerrejada, estrènua i qui exhaureix.

Com us ho diré? En torní anorc.
Som-hi, ja hi som. On ans collons em penjaven,
ara desert pedaç, no m’hi penja re.

Em casí amb qualque dona qui em prengué els atributs.
Se’m ficà a guanyar calers i a fer’m doncs fer
totes les feines domèstiques: esquerava els plançons,
netejava el mas, romania fidel.

I ella tornava heroica i cada cop més mascla encar.

Fins que un jorn assolellat em guaití emmirallat
a l’estanyol on m’anava a esbaldir les lleganyes:
l’aigua era tèbia i ara em despull; ans no m’hi bany
esguardí’m al cresp llis i quelcom no m’hi manca,
cavà que sí, devers l’entrecuix…?

Els collons; ah, els collons, els collons…

I la guerra tocava a la fi i em trobava entre dues aigües.
Em dic: no crec pas que l’hagi perduda, la guerra;
només els collons; ells collons, sí, adona-te’n,
ni aup dels collons, ni ensum. Sí ves!

Escolteu, d’aquella situació bèl·lica
en tornava veterà esguerrat; què hi havia d’estrany?
No pas re. I ara començava la pau.

~0~0~

An anorchist complies and adjusts

Hi, I’m Gammon, a simple monogam,
an anorchist who properly complies and adjusts…
but silence now, for when she talks, my wife Polly-Ann,
grovel and listen and nod one reverently must:

“Gammon, it ain’t a matter of fidelity,
but a matter of balls, plus the way they rebound
(back, Gammon, let them carom!);
see, the two you lost came to rest and roost on my lap;
that’s why I’m richly orchic and archly polyandrous,
and you simply an anorchist…
and hence also only a monogam.”

~0~0~

saps qui sóc, frugal pallàs

sóc sí doncs frugal pallàs
qui amb tot en té prou, i ras!

per què plat, si amb padellàs;
ni vestit, si amb cap pedaç;
ni cuixa i cony, si amb cap braç;
ni cara i ulls, si amb el nas,
prou sempre en tinc prou, i ras!

si la terra espetegàs
i ja doncs re no hi romàs,
i no hi tinc ni niu ni mas,
ni ningú qui m’hi atraç,
ni per jaç cap matalàs…

això rai, poc sóc pugnaç;
de tot això prou me’n pas;
jec nu i a l’erm, sant pancraç…

em ballen cucs per la faç;
amb el pipí em faig un llaç;
no dic mai ni ai! ni llas!

poc vull re del món fal·laç,
una pansa i cap carràs,
tot m’és massa gros o gras!

per comptes de pa, mannàs;
per comptes de rocs, sofàs;
per comptes de draps, boàs;
per comptes d’aixís, aixàs;
la gent són maharajàs:
no en tenen prou amb lilàs
(són pus que abelles, no pas?),
ni amb el que amb la mà no en fas,
serralls sencers els daràs
dels que gasten els baixàs…

ecs, me’n desdic, bon pallàs;
llurs manies i dadàs,
cotilles i panamàs,
catal·làctics tarannàs,
consciències i tatàs,
ànimes i ramadàs:
pensades tot de front ras!

tant se val, fem un capmàs;
guaitem doncs què hi ha al cabàs:
triar-hi serà embaràs,
de tot massa i de re escàs!

furgant-hi com escarràs
massa hi trob i per un cas
m’hi trobava i tot un as
del temps del coet fugaç,
o heroi de la millor aç
de l’exèrcit pus voraç…

o ja hi sóc mec de gimnàs
amb cada mà feta un maç,
i qui n’ix, procaç, loquaç
(a badass, with plenty of class),
vantant-se que es veu capaç
de guanyar sense cansar’s
tothom a cap torcebraç…

cada foto és prou veraç,
cada record hi és un vas
que reté com punyent gas
d’alta flaire pertinaç
intimitats de desglaç…

hi era òlim hom tenaç
qui mai s’enfonsa a l’ocàs…

talment com demà (o cras)
m’envolaré com pegàs…

cercant doncs cap bon percaç
que em cau damunt com cap zas!
o com cau, furaç, el forràs
sobre el conill suspicaç
ensumant pel sas feraç…

això rai, amb el que has
prou sempre en tens prou, i ras!

roman sols prou perspicaç
i, diamant sobre el tas,
contumaç prou trobaràs
cada reflex entrecàs
d’un univers eficaç
a fer-te’n veure, i ras,
de colors i pel sedàs
de cada seny que encar has…

i tot si et va a mal borràs
i cap no n’has, ni solaç
tu rai doncs, frugal pallàs,
qui amb re ja en tens massa, i ras!

~0~0~

A badass with plenty of class

L’altre dia, en un accident a la serradora, mentre apariava qualque flix del meu iot, agenollat a l’esturmàs, em rellisca del serjant l’ormeig guenyo i, nyac, que m’hi tolc les dues mans, aterrades ran de puny.

Malament rai, i, en estat de xoc, amb el coneixement a can pistraus, es veu que em duen corrents a l’hospital. Les mans al rampeu del boig xerrac se les deu cruspir el ca; la qüestió que a la taula d’operacions, ni ombra; i què fa doncs el cirurgià? Doncs amic meu, ell, o almenys conegut de lluny, molt faceciós, i sap com en sóc, de bon jan, i decideix d’empeltar-m’hi no pas les sengles manotes de cap escanyador just ajusticiat, mes dues migales gegantines que hi té a la gàbia de per riure i per a ficar-se-les per barret i fer veure que ha canviat de pentinat.

Quin èxit no esdevinc, tanmateix, no et fot! No pas que em manquessin dones, mes llavors, amb migales per mans, manoi, oidà!

—Oidà, Doret, som-hi, som-hi, que diuen, millor migales que no cigales per a acaronar’ns el cony!

Les dones doncs em plouen; reïxc a conquerir’n tres mil per jorn, i més encar cap al fosc. No sé on ficar-me-les, buf.

Les dones, prou és sabut, res no els aixeca tremolins d’emoció com les potes de l’aranya. Les esgarrifaós delitoses; res no les alta ni les exalta pus!

Ja us ben dic, si es basquegen per a veure’s solcades pels tentacles esborronadorets! Es destaroten de dilecció si mos dits tous, prims, llargueruts i peluts els pugen cuixes amunt! El contrast de llurs pells tan fines i mos eriçats aparells! I quan el boldró en cunç de múltiples ulls negres lluents se’l fica, marcial i seriós, cony endins! A reguardar’ls tots els secrets pus escondits! Ah, manela, i si… amb els fiblons hom els fibla dedins dedins… llavors… serva’t, tu…
car quin orgasme més excels ni verinós!

Ep, així que prou puc! Res a recriminar-li, jo et fot! Al meu amic cirurgià, al contrari, li n’estic, ni cal dir, d’allò pus agraït, i li duc pler de germanívola amor, i el recomanaré a tothom.

Car jo rai, jo et flic, no em patíssiu pas gens, car amb les dues migales amigues prou ho puc fer tot, i de tot fer-hi… i llavors pus, tostemps al sobrepuig!

~0~0~

dues amigues

na Paradís Paris i Speris
esfilagarsava certs llambrecs intuïtius
on les panacees hiperbòliques es reificaven
perquè la humanitat se salvés
en la joia del benésser

na Guïna Mèdol però
amb el seu cervell pigmeu molt envejosa
escalfeeix els esquers com pètals gegantins
dels seus oronells per a atraure-hi
la nècsia somiatruites:
aviram eixalat de qui l’assaig de vol és tot tentines

com pètals gegantins s’obren de na Guïna
del cony els pètals
i l’esquer del clítoris el seu llord vellut
decadent apèndix ebri de rancúnia
inic trucaportes de volcànic embut
qui en acabat ja duu a l’erupció dels epitafis

oncles desesperats empedreïts sens vergonya
a hòrrids perills l’ocella fràgil
qui a pútrids convents atapeïen
paranoides exposen

espietes i xerretes els ermitans epidèmics
pels voltants pul·lulaven com enjòlits verins

trenant intricadament riscs
per llefiscosa geografia
llimac gegantí escoseix el terreny
i amb turmells corcats silent s’hi atansa

debades vaccí! fa la pell no gens elàstica
himen empedreït

urpes de ronya tremolins disparen
escorxa-te’m lloca em deia ermità
qui espellava la roca
si de cascuna el clítoris col·lideix amb fúria

fins que ensems no ens moríssim
sant Antoni gloriós

amb salvatgesa els microscòpics vehicles
del plaer es foten la guerra

tots hi perirem sens dubte hom es tem
(i amb tota la raó – o follia – del món)

adamantina residència de les anatomies
ectoplasmàtic residu de cada excrement
engega la ràdio que el còrtex profani
el punt de fugida i mímic imiti
els vidres robats de la fascinació

havia jurat que última fóra l’expedició
mes a l’insospitat lliurament
de tantes de ramificacions hi penj els parracs
i nua com elles infoses vestals
(els sóc les dues ara me’n record
adés damunt adés davall)
esborrat pels afores
salabrós infusori hedonista qui als marges es perd
(fantasies de platges m’esclatin)
a esclat de mort en gra de sorra confoses
a cada faceta un nou moviment.

~0~0~

Màrtir colom del miracle

Si sóc colom de vorera
i veig cap paia pitera
qui passa quan plou granotes
(si et plau, o plou tisorotes
qui em plomaven ipsofacte)
demostr tenir força tacte
si me li enfony a la sina
com múrria serp serpentina
qui se li enfonyava al cony;

sots els pits li sóc breu bony
que la fan prenys d’un colom

o m’és l’opima pitrera
balcó omplert de gom a gom
pels alfes de la fal·lera
del fotre mal a tothom!

Llur falç a esplet aliè
fiquen… i trauen del cau
d’altri el conill epicè
amb la feina d’un esclau!

D’on que tregui l’ull pel trau
no fos cas que l’alfa hi fos…

I hi és! i glot se li atansa
traient-se del xap la nansa
i amb urpes d’inic unglós
arrapant-li pits i anques!

Fotré goig! on sou foranques
que m’hi pugui embotir?

On sou aixelles, melics,
conys, rosetes, embolics,
que s’hi amagui el colomí
tendre, tou, beta i sens fel?

Massa tard! pres a repèl
per les mans d’un campió!

I ara li etziba el fibló,
podrit serpent rovellat
qui amb no res m’ha escanyat;

i ara vénen les mossades
i esgarrapades d’adip…

Ah qui fos per les teulades
ni que fos entre mullena!

Entre els pits li sóc ganyip
al darrer drut de l’obscena;

mentre en goigs es deleixen,
esclata ansiós l’esgarip:
el fèiem ensems plegats
ella, ell i jo esclafats…

I un coltell qui ens separava.

Llas, si acorat em deleixen,
ella n’ix, de sang banyada,
mes incòlume i rient:
n’era sols la d’ací absent.

~0~0~

Tweet

[[es veu més bonic ací]]

Esplets i proeses d’en Qarles Qalbet (àlies de n’Emili Cuguç, ço és, d’en Zacaries Mur i Cec)

En Qarles Qalbet només assistia a la fira dels grans ramaders per a veure-hi de sobtar-hi, i admirar-hi si l’hi sobtava, les habilitats seductores de la seua dona.

Admirar-hi secretament les activitats encaterinadores de la seua dona, la facilitat amb la qual és capaç de convèncer aquell qui ella tria perquè l’hi endinyi al cap de ben poc romanç ni festeig (i això quan n’ha rebutjats graciosament vint o trenta, car és molt triada i n’hi ha pilots qui mai no li foten del tot el pes, ço és, els troba naquis), és un esport que en Qarles Qalbet no es perdria per cap altre espectacle ni a l’espai ni a l’hiperespai.

S’esqueia en aquest cas nogensmenys que, enmig de la fira, dementre que en Qarles Qalbet ullava de lluny les felicitats amoroses de la seua dona, quan la preciosa sedueix justament un mascle molt prometedor d’envit enamorat força forçut, ambdós asseguts a la barra d’una caseta de refrescs, que tot d’una algú (un dels ramaders armats, i n’ha vinguda busnada, de ramaders armats, en aquest gegantí aplec texà), algú (dic) s’enfelloneix amb qualque gos i li entaferra un tret que el mata. Ja hi som. Tothom comença doncs a amollar trets. Els qui no volen gossos, assassinant doncs gossos; i els qui amen els gossos, assassinant doncs assassins de gos. Amb el tiroteig esbojarrat, en Qalbet s’amorra a terra, s’arrossega fins darrere una font de pedra blanca, i, és clar, amb això perd l’esclau o l’aup de la seua dona. Quan emergeix, çafont, de rere la font rosada, amb la batalla interrompuda, amb els cossos dels gossos i els diguem-ne humans més o menys mal colgats, i amb la gernació doncs tornant a admirar caps de ramat, no albira ara tampoc la seua dona enlloc.

Espiant el trobarem, tard, per edificis rere les finestres dels quals belleu la seua dona hi fos, i gaudint-hi força al llit… fruint-hi segurament de les moixaines d’un drut molt valent, sense por de bales, palesament, i amb lleterades oimés cabaloses i densament fluents.

(…)

Oh, ollaó, on ella em diu per la finestra: Me l’he endut a casa; desa’t enjondre i perd-t’hi unes quantes d’hores, ximplet.

Ara, mastegant desfiles, tot fent hores (esperant que acabin), m’entretinc esguardant el partidet. Ep, tot i que hi sóc molt endarrere, i tort, a un vèrtex del petit estadi, i veig doncs la cort de tennis tota esbiaixada, en realitat, quan m’hi atans, me n’adon que no eren pas els meus ulls ni la perspectiva falsa, que la cort és (de fet) mig curta i torta, mal retallada, i tan esbiaixada doncs com adés la veia de lla dalt (al vèrtex marginal, de mal guipar-hi), amb el camp del qui tira amb bales de ping-pong i no sap jugar gens, essent doncs molt més curt; i el camp del qui en sap (de jugar), molt més llarg, i tirant alhora, ell, amb bales de tennis plomades, per tal potser de fer el joc més igualat.

L’espars públic s’hi diverteix… En tot cas, esperem tots plegats que ens aparegui la nova cuca fera. Allò del partidet de tennis entre el qui en sap i el qui no sap gens només és un aperitiu pus tost sonset.

I ara algú ve a prendre de tothom les raquetes i a traure la xarxes, i algú altre anuncia sense gaires inflexions l’arribada doncs del nou marraco. Tothom s’omple d’aspiracions, sobretot les marmanyeres i d’altres venedors ambulants, i els qui anuncien restaurants propers. Si la gent parla en català, és clar, alguns dels anunciants, anuncien també llurs bondats en francès, en italià, en anglès, en qualque dialecte àrab i asiàtic, no fos cas que al capdavall qualque turista manqués d’assabentar-se’n, dels benifets que els podrien fornir, els venedors o els representant de les cases properes, vull dir.

Ah, i ara tots ens atansem a la balustrada, car apareix el cuc ferotge per a enguany, presentació virginal per als privilegiats qui ens trobem, desvagadots, al petit estadi. És, el bon monstre, com un milpeus gegantí, color castanya sobretot, lluent, articulat finament; com ara de dos homes d’alçada, mes llong, llong de mai no pair, com llonganissa de guíxols o tatxes de pitjor raure; i va amb altes escates de vidres a l’esquena, a tall de dinosaure, mes amb antenes bellugoses i ulls vius, i un somriure sorneguer, a la cara; mig còmic, mig monitori; per a fer por, però tampoc no gaire.

No gaire lluny meu, un pare seriós retreu al germanet que sigui tan abassegador ni cric; car es veu que, com fa sempre o sovint, s’estotja gerds, raïms i olives a la cogulla gitada enrere de la seua caçadora. Quan el germanet gran se’n plany i el pare doncs el repta, el petit marrec cobejós qui abassegava dàtils, nespres i cireretes assaja subreptici d’amagar’n els pinyols, i així es denuncia encar pitjor.

Tots aquests detalls em diuen tanmateix que fa de bo estar-s’hi entre la gent pacífica, sobretot, és clar, quan hom viu sol i sense responsabilitats. Això és vida, efectivament, observar l’espectacle dels qui no s’occeixen per ridículs motius. I ara, lleuger, me’n vaig del coquet recinte a passejar vora el riu.

Com hi enraonen els qui hi rauen: de controvèrsies admirables i de complots molt sospitosos! I com mormolen dels fiblons de les carxofes: asseguren que molt silentment et nafren a mort, això pels mocs de verins que hom hi empastifava adés d’amagatotis!

Par l’orella pertot. I m’assabent de memorials sencers on el culpable mai no es retrau. On algú dispara la virolla d’una ombrel·la, i els ventricles o els budells de l’atès secreten sofres càustics. O qui t’hipnotitza ja et converteix d’il·lusori en somnàmbul, i de somnàmbul en anguniat peix dels abissos. Ei!

I ara mig ajupit m’estic cordant la sabata i em passa part la vora una coixona (vull dir, una noieta coixa, pobrissona, escassaneta i clopeta, qui ranqueja i carranqueja, amb penetes i esforcets rai); és una minyona no gran cosa, molt cassigall, dinguilleta; i tampoc no gens porqueta, el tresor; al contrari, va polida i ben fregada, i es capté tota cusca i com cal.

Llavors li cau de la màniga el mocador! Damunt una de les cagueradetes de l’home de les firetes! L’home de les firetes és un homenet molt simpàtic i filosòfic qui tanmateix pertot arreu hi jaqueix ses merdetes. És com si fos alhora la cabreta i el pastoret: camina que caminaràs, i arreu hi jaqueix el palteret; discurseja i et convenç, somrient com mamerri, i pertot t’hi emplastrava el seu pilotet de xerri. És un nanet molt net i coindet, i doncs a cundescs i afectacions addicte. Llefec, lligamosques, llepafils, a tothom tramet floretes de dolceses i, d’un gran fàstic, els calfreds i tremolins. Tot li ho perdones, i alhora el mataries. Clenxinat i d’aromes cafit, és com cabrit de circ. La dona i sa mare ara fa anys em van dur al circ. En tinc molt mals records, del circ. Ni de petit m’hi trobava a pler. Tot m’hi fa vindre basca, sobretot pallassots i animalots. Si de cas, i encara, només els acròbates em valen gaire. L’homenet de les cagarulles és un altre d’aquells pallassets llords i repulsius. I les moralitats que avia m’esgarrifen de ruïnoses. Car l’única moral al món és que no n’hi ha. No hi ha moral que valgui, i qui moralitzi amb moralitats sobre la moral, ja saps que és un home merda qui es passeja empudegant. Caldria fotre’l daltabaix del primer cràter roent i enfellonit que t’ensopeguis amb ell distret davant.

Tant se val. Vaig rembre el mocadoret cagat i ara no sabia què fer’n. La noieta, en veure el meu empegueïment, riallera em va dir que el llencés a qualque per per a la brossa o ja que me’n desempallegués sense més miraments.

Llavors gira cueta i entra al bordell, fent-me signe, és clar, que hi entri també. Mes em dic: Esglésies corals, el cervell t’escanyarien; fuig-ne!

Pel fet que tant de debò m’esparverin els càntics (i més els de les bagasses prostitutes, massa crus i pudents), sense recança davall cap al riu, a veure-hi de prop els pescadors al·lucinats. Si, marit molt connivent, mai no fotia el salt a la dona, tot i que ella la sorprenc sovint en vehements contorsions amb qualque crònic gimnasta o altre damunt mon propi llit (ambdós aviant kíries rai, i el matalàs devastat gemegant esgargamelladament), só borinot amatent qui tot d’una, rampellut, fot corrents el camp, no fos cas que sos verges esfínters patissin llavors cap perill. Car quina arquetípica aversió no tinc devers qui crida gens!

Sucumbeixc com pigmeu trepitjat per ramat d’elefants boigs, quan xiscles incisius qui m’osquen el màstic de l’esperit massa poètic em trenquen els cuquets de l’orella qui pugnaços vigilaven com morbers que cap huracà de mots fora de to no em penetressin a esborrar’m de personalitat. Se m’esconilla l’ànima cap a òrbites inescandallables. Urçols i d’altres residus monstruosos m’usurpen els indrets crucials del cos en reacció a tanta de fònica agressió. Car sóc líric, com dic, collons. I tota cacofonia em dissol em partícules contrincants.

Vull rentar’m els dits sollats al xipolleig d’entre els còdols, quan obsequiós se m’atansa amb un pom de jacints i falgueres el pescaire mut. Sense relliscar damunt la molsa, tract d’endevinar, un xic condescendent, la seua pantomima indesxifrable. Es veu que em vol dir pler de secrets, mes me’l trac de damunt amollant-li amb un mormol sord que: L’únic secret és que no n’hi ha. No hi ha secrets enlloc. Tot és palès. Només cal guaitar. Rere la façana, re. Tots som damunt el mateix sedàs; mentre ens servem als cuixplecs o entrecuixos de les fibres que lliguen riscle endins el garbell, és a dir, mentre ens aferrem a les cruïlles on teixim i ordit s’entrecreuen, rai: si fa no fa existim en essència; mes si rellisquem a una banda o altra dels malucs i engonals de cada forat, au, jaquim d’existir… o existim, diguéssim, només en potència. Tot el que veus i t’ensumes hi és. I rere això (amunt i avall), no hi ha sinó el mateix, filtrat, en estat latent. I prou. Secrets, doncs, no cap. Capfica-t’hi doncs gens.

Se m’allunya el pescaire mut, desencantat, tot pansit, pessigant-se la menina, el seu cuc d’ham incorporat, la minúscula cigala, titoleta tota titulada per tatuatges amb títols esfereïts trets de llaunes de conserva: Ans empre sacseu-hi fort. Deseu en lloc cald. Remeneu-hi si tou. Potser hauria hagut d’haver’l avisat que amb els pinyolets exposats corria el risc de fer’s engrapar pel marrec abassegador de festucs, codonys i albercocs (llurs closquetes, llavors i pinyols xiulets d’entelèquia) que llavors no xucla pas, ans es fica, sedec i racós, a la cogulla de la caçadora, tret que com dir-li-ho ni amb quins signes més complicats, carallot; ves, que es faci fotre, ca?

I ara (mans netes, em sembla), em perdré una miqueta pels camps sense flors — hi lluquen llucs, això hò, i al bec de cada lluc un ull hi lluu; qui cull l’ull per a veure-hi mills o més lluny, posi-se’l on se’l posi (al melic, al cul, al clatell), mentre se li marceixi, rai, és clar, car, quan es marceix i s’eixuga o es podreix, l’ull li produeix a qui el posseeix deletèries visions on es pot veure jeure ja sebollit amb una llosa que hi diu, per exemple: Hi jac amb manta rancúnia, saps…? O es veu vidu qui col qualque minso escalaborn de la llosa de la qui fou nimfa heroica ans impune: la seua dona puríssima i puta… O, encara embrió, es veu al ventre mana de qualque beociana qui mai no el parirà… O el volten animacles presos de follia… O viu en un món on tot no és sinó il·lusionisme pictòric… O reneix de sobte en bordell on sempre arriba a l’hora de l’apuntament que tenim els sàdics, i hom li escalfa la tafarra i li estintola la titola i l’escapollen molt enllepolidorament només per a tot d’una, com un llamp, amb un punyal bombollejar-hi, d’on que el seu cuixplec o entrecuix romangui ara ermós, sense res doncs que hi creixi ni pugi, tret borbollons d’irada sang, i d’agra no pas mai nada lleterada.

Jaqueix-me doncs tornar a vila on urbà suraré. Empal·lideixc astorat davant l’espectacle de la civilització tan reeixida. Caic de cul d’admiració davant el triomf de l’horitzó, amb els altius niells dels gratacels on tantes de vides com ninots derelictes naufraguen, o com cassigalls estripats per l’huracà, i on tants de personatges mínims i llambrescs com vímets tanmateix anem fent, mai no encomanats per vanitats ni enveges ni ambicions, ni emulacions ni gelosies, ni merdes d’aqueixes. Som-hi, tu; tot s’hi val, als marges sense interès.

I ara em demana valença un altre carallot borni qui diu que té un pià (o potser un “piano” i tot) a pujar dalt el pis, i ningú no l’ajuda tret la dona i la sogra, i si fóra doncs prou solidari per a dar-li una mà. Mes que li dic que: Ec, que tinc tasques a assolir enjondre. I que ningú no s’ha d’avergonyir de cap fallença si prou ha fet si fa no fa el que podia; que pot llençar el pià pels bancals, que hi toquin les feristeles com els caramells toquen címbals quan suaument desglaça i es desglacen. I em tramet a la merda, és clar. Que és mentalment el que faig amb ell. I amb aquest altre qui se m’atansa. Que diu que ha set testimoni de l’assassinat (per brètols russos molt brutals, amb mans nues escanyaires de totdéu), albirava l’anorreament, doncs, de tota la seua família, asfixiada davant seu, i que, com s’escapolia i tanmateix el coneixen, la seua vida no val ni un ral, i si l’albergaria. Ai, banau, que li dic, i on? Ca “meua” hi mana la dona, i m’hi fa fora quan hi té cap cardaire, així que ni eu, compreneu, no hi tinc cabuda. Au, demaneu a altri amb més d’autoritat, car eu molla no en tinc ni en serv.

I al qui em ven al·lucinògens el jaqueixc penjat com pell de conill a la seua cantonada pudent. Car per què me’n caldrien, si ja veig prou meravelles amb el que hi ha realment? I potser em cansaré de tanta de peripècia i ara m’asseuré a qualque banc, i compondré i composaré elogis; primer, al treball descansat; llavors, al descans treballat. I sospiraré, i bleixaré, acomplit. I potser pesaré figues, esperant que pugui tornar a casa. Que no hi hagi moros de vit encès; com adés cap bon pagès (i assenyat) qui torna al mas i qui al tros entre cavallons jagudet s’amagava mentre durés la puta ràtzia. Car mai no sóc pas l’altre: qui morirà heroic, mes morirà. Pagès ben faixat amb la falç la terra ha alliberat; cada invasor n’ha arranat i llavors a la feina ha tornat. Tot això és massa cansat.

I ara veig que toquen a tard. S’ha fet fosc. Els vehicles augmenten llur violència agredint-me amb raigs d’abominable llum. Vaig capjup, cella-burxant, en reacció a llur agre repel·lent per a enlluernar’m ans eixorbar’m. De voltaire desvagat i menfotista, sens quest, esdevinc suspecte tort i irredempt, com si sóc cap altre desenfranquit adolescent fitó de les llordes jeremiades dels covards militars i púrries afins, sempre armats fins al suc del cap i sempre cagats, cagats del tot: de suc a hàl·luxs. Potser que m’amagués rere cap arbre fins que el triomf horrorós i expressionista de les feridores lluminàries projectades com coets d’esclats cerebrals no minvin. Pixa-t’hi com el gos, i al tollet de pixats avalua-t’hi narcisista, molt més net i higiènic, és clar, tanmateix que no pas cap gos, animal indecent i feixista. Quin corol·lari no en treus…? Ets magnífic en la teua solitud. Fort i servant-te, incòlume.

Als afores, la nit s’espesseeix. Flagel·lat amb circells polivalents i molt mòbils ned en la foscúria. Amb guants espasmòdics etzib desafiaments a tort i a dret. El miratge encàustic de la ciutat darrere meu em deu envernissar l’esquena amb adhesius llunàtics, safirins. Confiem que cap dels ramats de vells urs i bous oldans, o de llops, guineus, gossos rabiüts, o brètols conxorxats qui a lloure es veu que se les campen nocturns, no em vulguin de fitó, ni que confongui llurs bafarades d’enfit (prevaricant, tifuts, suara es passaven porros i porrons) pel zèfir qui corr.

Les vibrisses a fòvees i esfínters i a d’altres íntims clotets se m’alçuren i omplen de coratge. Els esvellegats serrells botànics a l’horitzó no gens concret, àgates, ònixs qui, escabellats, em fan la guerxina, afegeixen rerefons de versemblança al paperet que faig d’heroic animaló qui, no pas tampoc reticent ni amb cap tristor, s’esquitlla del cataclisme. Ara hauria de caure-hi l’aeròlit o esclatar-hi el dipòsit nuclear, urbícoles natjats amb mans roents qui t’atenyen amb cada mastegot els ossos de l’esquelet. Ah, tost llavors quin oceà de cendres ni sofres! Fariseus amb frac qui, nimfoleptes, miops ensumaven hisops a les carranxes de llurs òrfenes apostoletes, dementre que llurs mullers, subtils odalisques amb màsqueres fàl·liques, estifollaven els vidres de llurs godomassins qui amb ulls de camaleó i llets èdules de lletsó les adulaven sol·lícits.

Quitis i quiets, a la mort somreien. Beutats amb pits d’òrries alletaven morents. Amb decor d’esteta no apareixc sinó a l’espill orb de rere la festa. Algú no gens propici tirarà la copa de xampany al vidre criminal qui s’asclarà per a denunciar la meua fallença.

Fuig, carallot, per soterranis de rajoleta blanca. Davalla encara per estretors de pregones escaletes. Sempre intens a la percaça d’assajar de tampoc no perdre-t’hi. Au, admira’t ara d’assolir-ho més sovint que no fóra d’esperar. Tot i que els guardons ni satisfaccions que de cada reeiximent en reps vagin minvant, insisteix-hi. Dius tau-tau, anar fent, i continues enfonsant-hi, llorigó qui la serp de la por empaita. Aprèn-ne els noms nous. Nous noms t’obren noves estacions on anar més lluny. Tot el secret rau en anomenar l’esdevenidor immediat. Col·locant-les com cal, on cal, les noves denominacions se t’alcen davant, tangibles ans tocadisses.

Hello, it’s me. La jutgessa emfiteuticària, ombrívol volcà d’epicants pronunciats i a qui en acabat de l’etzigori, pel cansament i desengany sòlits de finida festa boja, se li corca la cara, em sotja com si vol disgustada suprimir el follet qui prendria per fàrmac, ço és, per boc emissari, expiatori. Gens oportú me li plantava a casa. Microbi de carn, em trepitjarà, i com per a mi el terra és la Terra, moriré amb el món.

~0~0~

En Qarles Qalbet no parirà pas llet

Qarles Qalbet, cusc i coindet, vergonyoset
s’arrupeix al raconet
oeix els sorollets a la paret
es trau ara el pipinet
i se’l sorolla tot tocadet i posadet
sense recança ni retret, ni gens distret.

Orgasmaven tots tres ensems
el drut i la druïdessa a llur part de mur;
al seu ho hauria fet el dur
os de raure
qui nogensmenys quan n’era a l’encaure
llas! no paria pas llet
ans castigat mastegava bromur.

Tot hi era buidor d’aire
car poc tenia permís per a pus,
es digué, clafert d’il·lògic seny
sos orelles trencapedres
son alè de puput
amb el nou gep a l’esquena un poc més boterut
havent fet tot el pogut i degut
per a assolir el mateix cim
tothora inconegut.

~0~0~

Nan de deessa té permís de pesantor servar

Els qui no tenim permís de re
encara tenim permís de massa.

Si caminem pel carrer
i rellisquem en colomassa
tenim permís d’estrompar’ns
com si som dels gegants
a coll-i-be… i, ara caient, som els nans
qui ens volíem vans sus la massa.

~0~0~

Qarles Qalbet l’han dut a la jutgessa
en acabat que tot crim a totdéu confessa

dit-elle à la tête du tribunal sublime
madame la juge : rien ne justifie ce crime
faut le punir sévèrement

mais madame (je lui offre avec mainte pantomime)
moi si réprimé et excité dans mon fol éperdument
quand ma femme était en train de baiser avec J.
et ici près point une enfant toute rouée aimant du chocolat farci
et je le lui échange contre un bref bisous sur sa chauve “mons veneris”
je ne vois là où est-elle donc une si terrible pédophobie…

mais la dominante à la toge hargneuse insiste tranchante:
ça ne justifie en rien votre pathétique aventure avec la petite
maintenant jamais plus la très sale galactite
ne pendillera de votre pitoyable stalactite
et votre tête tranchée deviendra-t-elle donc assiettée concomitante…

gardes, sus!, son cou, et à bras raccourcis, faites vous vite!
cette tête de porc mordicus… derechef à la marmite!

~0~0~

plec de precs (inútils) a la Deessa

tot el que dic put a pet
deia en Qarles Qalbet
transformat en esquelet
qui a la deessa prega
i de qui decadent adés la caca frega
amb la llengua que ara li manca
car és, de pingüí, carcassa
al desert de la sorra blanca

si pogués trempar, deessa!
sense bava per cada forat
el prec li vessa

si pogués trempar!
prega, ostatge sens demà
i desarrelat del temps
cacofòniques tecles ses dents
i ses cavorques flascons
on ni els cucs qui hi foren hi són

(un esquelet ni trempa ni té esme
ni espoderaments ni tenesmes
ni àdhuc cervell ni doncs idees
només el zel i l’instint i les inercials volees
que el volen com abans
invertebrat, mig als llimbs
patint sòlits oprobis
i amb budells i badalls i sanglots
i un llimac proterviós entre camotes)

vòrtexs xarons, atureu el quequeig
només comprenc la O que m’atrau com magnet
brou i aixarop on la llengua em nedava

la meua llengua, delicat nauxer d’esquinç
es cabussava entre mels
per a emergir’n entre dents
amb les perles dolcíssimes del goig i l’orgasme

no tremparé mai més!
èpic isard, megateri portentós
esqual sense aletes
llop espellat… amb les goles tot seques

teranyines ens glaçaven la ganyota
món enigmàtic mai clar amb cap exegesi
la boca només sap confegir la mateixa O
la boca diu cony on fan niu les abelles

esferes, esferes, parides pels morts
còmic reialme on la voracitat tot-nafradora
es barreja amb somnis neguits recances desigs

col·lapsa’t, desastrosa il·lusió
només hi vinc com breu nina genuïnament verge
a remenar les cendres en aquest gresolet
de foc extingit
i en acabat em fonc
fenomen aeri d’aspecte incopsable

bona nit, pàpula al cel
qui t’esborres sens rastre

si ara no hi sóc, que comenci la festa.

~0~0~

Qarles Qalbet, qatalà qrestat, eixalat, escorxat, sense greix

tots són de barrila, mentre eu en barrín;
pesticides evit, i fums, remors, i brams;
i per soliues esplugues m’esm lluny damunt el munt.

oh, que la voluda es fongui i no ens decebi pus amb mirallets;
escalabornada identitat, aitan fràgil entre els emmirallaments!

fora, les voreres vénen grosses de gossos capats;
ultratjats pels conyacs, hi ha els ofesos i traïts
qui es freguen amb àgils brutícies qui suren als quitrans;

la histèrica tasca que tots tenim de viure manegats
quan el desmanec omnipresent ens té escanyats,
ens duu a pensar’ns gripau neguitosament encantat
entre albellatges d’olor, i qui esdevindrà frenètic trofeu
per lúbrica gimnasta de roses llacets a borseguins i bigudins,
i als pèls del cony, en astruc instant, zelosament repixat;

de colgats en racó, a lluitar amb elm i raor:
així ens sobreeixim, com de capoll en foc;

amb quin ormeig delitós ara no ens xurriaques,
gimnasta del carnal cinyell d’un cony xaró xiroi?

la sivella o el micròfon del teu clítoris
a vius i revius ens toca i retoca pels guarets ajornats;

ens n’amorrem com pútrides molècules
qui ullen de gairell els obscens actes als llençols;
en destralegen els rostolls com dents de cargols;

plànyer’ns-en, no pas gens, gripaus gratament sorpresos
doncs al naixement d’un col·lapse encar més gloriós;

badem les boques de cuir estireganyat estrafetes en got
al cald xampany d’aromàtica escarranxa;

encantats cantem al magatzem desguitarrat;
gargaritzàvem, desencantats pels raigs de pluja sobtada;

se’ns feia malbé el disseny, ens hem degenerats;
xops, venim per la vorera com avis bandejats
anunciant amb parrup escardalenc
la fi abrupta de l’incògnit continent on inermes ens gitaven,
pets.

~0~0~

Fins a deu esdevé “adéu”

Si sóc colom de vorera,
mistagog fit la partera;
li compt bleixos i sospirs;

a cada nou, fonedís,
amb el bec osca li faig
a la clepsa, com el saig
a la destral fet el fet.

Am les dones, i poc vull
que es pensin que han fet mal fet
quan de llur cony com del trull
giten cap nou ingredient
que s’afegeix a l’ingent
nombre d’inútils humans.

Sospirant fins a nou cops
es diuen com els ciclops
dels ulls buidats qui amb les mans
a no caure daltabaix
cerquen debades: Qui naix
per a morir ja beu oli;
n’acaba escolat en merda.

Al cap per xo els fot esquerda:
perquè el mal les reviscoli;
perquè oblidin les cabòries
i les penes i disfòries
d’haver parit un mortal.

Sempre dic: cada animal
és un ésser molt moral;
i el colom encara més:
amb el bec signem papers
que afirmen que: Fins a nou
pots plànyer’t, i llavors prou;

qui a deu n’arribés, a tard
el salvàvem. Sens reguard,
atanseu’s-ens a la plaça,
desesperats de pertot!

Us grapegem com exvot,
us piquem fort la carbassa,
o us ens caguem ara al nas
que us raja com calamars
a cada vegada nou
que dèieu: Ai, aquest jou
de viure és massa feixuc!

Tan fàcil desfer-ne el nuc!
Desxifréssiu el marruc
que aviem a tota estona!
Diem: Que als nou retrucs sona
l’hora de l’eixorivir’s!

Caguerada qui es pansís
rebia, o bec a l’ull
o, verinós esgardís,
a la galta esgarrapada!

Som de tot ço que al món bull
la crema qui angelitzada
sura fins als llimbs vitals
on els deus són immorals.

Ni les deus ni els déus, els deus
qui delmen tant filisteus
com gent com cal i d’alou;

si ningú passés de nou…
si a deu no arribés ningú…
si els clascs a mort fessin fi
als nou repics, i en dejú
ragués cada cuc d’orella
al rabeig del buit sens fi
del nou que tot ho anivella…
si cascú al vuit enfrú
en tingués prou amb el nou,
i el deu fos sempre anatema…
si abans del terme rodó
ens dèiem: Re no em sangcrema;
m’hi atur un pas abans
i n’estudii el problema;
m’assec en aquest socó,
i, al límit, pas que m’hi atans;
veig que és un límit de mort
on enlloc trob cap conhort.

Més em val anar enrere,
cap al vuit, el set, el sis,
el cinc, el quatre, i drecera
cap a l’u i el bell encís
de renéixer’s tot concís!

~0~0~

enterc, arrelat a l’hàlit

si sóc colom de vorera
i despert ara tothom
amb mon parrup metal·lúrgic,
hom em llença un sabatot
i engeg un gemec litúrgic
i caic en un torterol

hom em confon per icona
al cap de cap qualsevol
qui del nas els mocs s’eixona
o qui mig rellisca al sot
o es remena com cap mona
el penjoll que duu el malnom

emocions sentimentals
s’eleven, i unes rialles
dels passants no gens plurals:
si uns ho troben miracle
els altres barret prandial

si el desgraciat s’ho raspalla
amb sos esfereïts tentacles,
caic enterra ert com perpal

ja em plomen a sinistrors
i a dextrors per a tots fer-se’n
cap càlam calamitós

sort que més tard es dispersen
admirats del cas estrany:
on sóc mort amb ulls d’aranya,
m’aixec com estapolany
a esteranyinar la banya
del més alt dels déus al cel:
gàrgola de gratacel

car els ressuscit, fidel
al principi paral·lel
de cada colom d’esplai:
perdre coneixença, rai;
ara, morir del tot, no mai.

~0~0~

Esguardant-me caure l’ilerget colom Cristòfor

Per l’alta finestra veig com s’enrampa en el reòfor
l’heroic mes un quelcom fastigoset colom Cristòfor…

Ara, a qui li caigo per barret, ves, doncs que se’n cofo
o que l’agafo si vol i que amb trumfes se l’estofo.

Mes el bord qui del Sícoris o de l’Huracans estant se’n mofo
llavors l’agaf man i, de safranòries farcit, l’estof… o
si s’escau d’ésser (armat) un pudent o mastigòfor
llavors me n’estic, de moment, sense cacofo-
nitzar ni piular gens, mes flèbil si de cas, adu psicofo-
nastènic, faig veure’m com si no hi sóc, trofo-
neuròtic, desmenjat, fonedís, llisquívol, atrofo-
dermàtic, i alhora rumiant el cop amagat: i ho fo-
tem tot com cal, ben fonyat, fonat, el pla haptòfor
de les cacofòniques piules que, un jorn perioofo-
rosalpingític de juny, la falç al puny, el cromatòfor
del cel roent i umflat, durem al fet: ara per l’espermatòfor
o recte la piula li afetgeg, també a l’ull o fotòfor,
d’on, és clar, del cap desclòs ans esclatat cap craniòfor
no en serva els padellassos… i (ja colofó-ficant) colofo-
fic dient que son cervell al pavelló d’esports no fo-
galleja gens com la pòstuma colomassa de qui fou Cristòfor.

De cap botumflat botifler (maleït fofo!)
grofolludament esclofollant tautofo-
nies pel seu aliè bec verinós de llord bavós lofòfor
no en sofreixc el repulsiu foraster cofo-
isme que llufat ens voldria (cada ilerget) (ecs!) d’espanyofo.

~0~0~

Els almogàvers de n’Indíbil vs. els almogàvers d’en Mandoni

Es rabegen els procariotes en el meu dèficit concupiscent ara que la senyoreta de les “Novetats Iltirdenques” m’omple d’estimets mullats les galtes i amb les potes em grapeja potser per a fer’m pessigolletes. Els llavis amples (que un pintallavis garneu ha il·luminats de cony humit, lluent, i absorbent) accedeixen als raconets més vestigials, d’on (com d’un dit rostit) un vertigen obsedit se n’esfuma que em mareja i ja em curt-circueix de per videta amb tota mena filharmònica de fòbies, d’hipocondríaques falòrnies, i d’acusmàtiques reinterpretacions de misteris. Ah, deessa, si te m’aclofessis per sempre pus a cagar’m la merdosa cara de talòs que faig! Fóra en escreix delícia interminable, doll de plaers de la deu inestroncable del parruf rabiüt qui sempre raja.

Tort i arrupit, escarransit, arronsant-me per les parets, gos ataconat, pelleringa derelicta qui la deessa llençava després d’haver-s’hi mocat i torcat, somiant encara en l’ideal de la deessa del gambuix resplendent, radiant, tota de lluïssors covada, dormiré, pelant-me-la damunt el matalàs, una eternitat d’adolorida depressió.

Ara, amb disfressa d’escorxat, amb elm de motorista (incubadora per a un cap encara a mig formar), sí! Em gic sovint gomboldar [pels tobogans o esgoladors dels barris al·legòrics on l’infern conrea els virus i bacteris dels flagells fugaços que furtaran de sobte la humanitat de futurururu-tu-tururururu-tu(r)…], em gic sovint gomboldar per les restes de sèrie del món del cardar: blennorràgiques, diarreiques, escleròtiques, com ara si han viscudes tothora davall la tensió elèctrica, cap-fregides, oligofrèniques, tocades de l’ala – cuïcs desmanegats pels huracans – xanguet estripat pel sícoris brogent, esvalotadament atorrentat – marcolfes moribundes, en tòrrid convent – en actes si fa no fot teúrgics – em volen itifàl·lic (ço és, rònec marrec tothora trempant, somiant-se drap de neteja al serrall o bordell, carçre d’orquídies badades on cada gargall de lleterada… iridescent joiell… xarrupant absorbeix).

Pels espatlladers i timbes de les tècniques amoroses pus bestials, s’esbaldrega, padellàs rere padellàs, sencer al cap i a la fi, mon altre apèndix totjorn glaçat. Al rampeu del penya-segat, s’hi esderneguen les estercoràries i les detritòfagues; enlluernament del darrer descrèdit, oh, meravella: on vénen a acabar-hi d’espetegar les més fetes malbé ni nàquisses, i minvants, hom encara insisteix a voler-me-la ajuntar, ans a a-, i a en-, i a re-dreçar-me-la i tot. Pena perduda, car a les pregoneses m’enfonyc… a l’infinit no res m’arrel… au, bah!

Tret que encara: Per què? per què? sí que deman abans de morir’m escolat, ça sus, dalt al cim on la visió em duia, i afegeixc, assenyadament rai: Per què… sí, per què… si, doncs, quan la darrera engruna de la pols sonsa dels meus inútils ous no es poso, ja haureu perides, i el treball romandrà per força sempre una mica encetadet, llas, i ja prou, car qui, en acabat de valtres, vestals de la memòria, es curarà d’assaborir’n l’espècia estantissa i rància – ausades, i amb totes les de la llei, com cal – oblidada…?

Funambulant per fils elèctrics, emperesits a arronyacades branques, xuts i corbs bescanten, xerricant, les lletjors de la teua ranera. I, tanmateix, et sotsobra ridícul malgènit. Els increpes: Esgarriats al vostre atzucac evolucionari, quines altres monstruoses malvestats no coveu, sacerdots d’una altra carrinclonada? Us desclouran ans esclataran als nassos. Ah, capsdecony, toixos, tanasis, poseu’s-em a tret, i una puntada als marros no us la trau nidéu. I si mai us tenim lluny d’abast encara, mal sabatot forcat (ja dic) no us toc i del tot ja no us eixalo…!

Car com dir-ho? De mena tísic, tanàtic, catalèptic, em faré el mort, i quan fóssiu a pernoliar’m o ja a emblar’m d’esquitllèbit la darrera dent d’or, d’un cop de grapa, maniàtic del ritme, no us escany. Veurem llavors qui haurà estat el pot de la pega de qui! Lloeu-me a canvi a bastament, de lluny venint, no fos cas que no prou estovat hagiogràficament, pels torts que us allev no us torci (ideopràctic) els colls prou rabentment ni sobtada.

Ençà, cuit a l’ast damunt les brases tremoloses de castanyer i roure, el pudent puput xauxina absoltes. El capsigrany, d’escolanet, dirigeix els encoratjaments del públic – cadascun dels meus dits n’esdevenien mascotes. (Aplaudiu-m’hi, aplaudiu-me’n, carrincloníssims bon-moters de la puta merda pútrida dels collons cagats.)

I cendres amunt? Cendres amunt, rai. Cap fènix no en reneix… ni de cap forat de cul invisívolament suspès enlaire l’enderiat Fufú no retorna… en Fufú esfumat, el mític ocell dels pets qui isnellament s’orbita elleix: ell mateix (i com més anem més rabentment, i aitampoc no pas per a renéixer’s, un xicot no gaire llest, l’ocell de l’autoengany, ans per a embotir’s, sense ni acomiadar’s, massa segur d’elleix, al propi forat de cul), ell mateix desapareix rodant esfínter de forat negre qui tot ho vol, àdhuc la llum… i cada representació del fantàstic individu inexistent altre que com a noció: tu i jo.

Conte veraç, som-hi i au, tova porteta cap al no res que cap forrellat ni dogmàtica (ço és, estirabot bestialment empastifat) porta perlada no impedeix. Per sort, oidà en Banyeta! Quan els rosegadors ja et tasten, copses de cua d’ull el cap d’estopa d’un camàlic força forçut a despit del fet que amb prou feines si mai no menja. “Collons, minyó; m’has feta suar la gota negra; pujant ací, haig cuidat trencar’m, de més a més del mànec de la forca, l’os del carpó” – que es plany – tu retorquint: “Doncs a tard us arramia a re. Envides si m’hi veig. Animant totdéu no animem dingú.”

Car no vols pas mai barallar’t amb cap altre catalònic. Salvar’n els cromosomes i els gèns, ve-t’ho ací, aitant els seus com els meus: els nostres; els nostres, ca?

I ara ixen ganivets. Xst, quina por. Serv aferrissadament els mànecs del paracaigudes. Alfarrassant ulls avall on cauré: Home, pus tost damunt les falgueres que no pas els esbarzers.

Queien volves; trepitjant conglat; gisca em glaça el clatell; pòtol esparracat; catipèn de suarda: bromidrosi; mans a les butxaques; talismà perjurat que Banqueta avall s’abonyega entre les pedres rieres d’aquest riu qui ara ja sembla sovint llord albelló i infecta claveguera.

Fent terribles marrades cap a casa; ventre buit, i tanmateix ple de marees feixugues del fàstic d’haver perdut.

Entr a l’hostal. Hi deman recapte. Tot hi són tendrums. No donc comiat. Ara que me’ls esmunyc, la traveta que em para un marrec llor.

Llogrers – que els dic – flagell que els ilergets dels anys cinquanta molt estoics hem de patir; quan, en acabat de mant combat, ens en traurem l’entec, maldarem de seguida per prendre’n el vaccí per tal que aitan podrit maleïment no ens caigo sobre mai més. Mai més. Mai més.

Sent aplaudiments, aixec els ulls: en Gagàrin, coets. A la cantonada de la baixada de la Trinitat, la castanyera em fa la guerxina. A veure, doncs, conquessa bufona, barrisqueu-m’ho.

Em torna: Tot enrasat, inclosa la síndria, i l’esperit sant, vull dir, el portallatzèries columbí, cuit a les graelles, m’hauríeu de donar si més no la salut mental dels teus tres primer plançons anys a venir.

–Au, sangonera, jotflic.

–Les pells de llúdries i bevres ja s’ho valen sols.

–Menys del rast de nesples, doncs?

–Tot inclòs, xiquet, o marramau.

Bruixa disfàsica amb bigots d’escarbat, la pugó qui es rabeja a la platja dels seus peus plens de brutícia la deu pessigollejar, car prou se’m belluga, cariàtide grotesca qui el sisme latent és a trenc de runa fer’n.

La tinc leri-leri damunt – highly unstable molecule, vós, malament rai.

Episodi clos: li acop tot d’una, fot el camp, cames ajudeu-me, amb una resolució tota feta al cap: ja tampoc no em casaré mai. Casaré mai. Casaré mai.

A la porta de casa la mama em diu un si-no-és poruga: Afanya’t, amaga’t; es veu que algú ha mort amb un raor esmussat el bidell de baix.

On bleixc amargament: Sant tornem-hi – i faig: Llegenda daurada; ep, vida habitual; repetit ja el tinc. Repetit ja el tinc.

Demà el veuré al diari: cara de ximpanzé, és clar, clenxa molt dreta, “com el ròssec al cel tot blau d’un avió a reacció”, dirà l’esbós hagiogràfic que (per comptes de nota necrològica també arcaïtzant on hom retratés de debò el seu tarannà coent i repulsiu, la seua ultracuidança sense fons ni fonament, el seu tirant lladre, avariciós, falsificador i genocídic, típic d’espanyòfol) el llepaculs de reglament haurà bavejat damunt el torcaculs oficial.

Revenja casolana: en pic dempeus, allò primer que faig: em pix càusticament finestra avall un pèl esbiaixadament de ple damunt l’hortet de la vídua: “Un rar xaloc roent us ha bleïdes, ves, totes les bledes i les pastanagues; pega rai. Per les traces, qualque rasaire o sapador, fot-li’n un talp-grill o altre, us rosta les hortalisses de sotamà ans subterràniament ni càustica; això dels grills-cadells, flagell esfereïdor d’aquells que et fan canviar de casa cagant ostes.”

Osta l’hoste qui vingué i ens tragué de…

Comença l’enquesta policíaca. Truquen. Qui hi ha? Ara mateix baixem. Insostenible: massa traülls, massa d’assassí manant. Com la cabra qui perd el coneixement al primer esglai de no-res, ma mare s’esbaldrega per les escales. Com el cairell de n’Herakles (el virató de n’Apol·lo, tant se val) mai no assolirà el fitó del tot, tard o d’hora també ella ha de fotre cap al replà del cancell.

Pensa’t part de dins que això rai, que ets culeret triomfant de l’Hèrcules fins a la mort (i amb més raó del Lleida, i sobretot del Barça, hedging my bets, per si de cas els altres, com s’escau llas massa sovint, cap mal jorn o nit poc suraven pas); en canvi, part de fora, t’estalvios pas l’esclató, altrament ben motivat – astora’n ans atabala’n els pudents, qui són gentota fort curta de gambals. Amb llur cara d’animalot ja paguen.

Esvaït el primer trasbals d’insults molt raonables: “Puta merda de capsigranys paràsits”, aigualeixc l’acusació: “Veuen què passa de trucar tan fort? Pobrissona, davallava corrents…”, i amb quin decor aitanmateix no deman potestat per a aitambé cridar l’ambulància: “És que les dissorts mai no s’apropinqüen àzigues.”

S’ennuega el corcat clerc de la secreta quan em respon: “Eh?”, i el vímet que serva tothora com comandant britànic molt mitjamerda se li fica a tremolar com vareta de saurí calentó-calentó. Fins que li sonen per les buidors molt vastes del meló els esquellerincs de la repapiejant idea: “Ah!” I crida el primer merdacaner uniformat qui duu per la vora. Li ha manat: Acompanyi el senyor a l’hospital; amb sa mare, ca, amb sa mare, la qual sembla haver’s asclat el clatell, ans trencat lo coll i tot.

“Assassins”, aniré cantant, començant de cara a la bubianesa esbalandrada, vídua recent del bidell traïdor.

“Reïxen palesament a pelar cada ancianeta qui troben. De tant que ens estimen, ens apunyeguen, fet. I per tal com han punyejat (ca?) falcejaran després”, d’on la dona de l’hort, de cul damunt els sisalls i els cadells, m’ha comprès perfectament.

“Assassins, assassins”, dirà la veu; i per totes les graderies: “Assassins.”

Fins que no guanyem, fins que no guanyem, fins que no guanyem, i cada jorn ni nit molt més.

Ni n’Herakles, doncs, ni el mateix en Jou, si cap d’ells hagués vingut al seguici, no l’hauria clavada millor. I ara passava ma mare el pont d’esqueneta dins la seua gairebé sumptuària caixeta de roure envernissat i de nanses febrides. Anava mudadeta, ultra les pells de llúdria, furot i bevre, amb tot de volants, farbalans i ruixetes de cisclató i de samitell. Un barret extremadet, mes avinent d’allò pus, li amagava les bestials carnadures dels xiribecs de la caiguda i les vanes operacions posteriors de sapastres cirurgians militars. Si les veïnes, totes les antigues amiguetes del Canyeret, veteranes de les timbes esvalotades que es manegaven cada dijous, divendres i dimarts, a la quadra ara de l’una ara d’una altra, s’esbravaven en escarafalls belleu encara més apujats per la presència dels estòlids pudents, man em ficava els pinyols i el vitet a la boca i mastegava fins que, enmig del pont mateix, no escopín ni, vehement, dispar i, amb el primer tret, encert el forat del cul del cavall emplomallat tot negre i lluent qui duu el carretó amb el taüt…

D’on renilla com un boig i, au, que es desboca, notfot, i man de bell nou cridant: Ja hem begut oli, no hi ha tutia, i sóc, és clar, el primer a reaccionar, i ben justificadament, darrere el bòlid.

Darrere, és clar, tothom va de bòlit: el pitjor el traginer qui una guitza ja em gitava per terra fet malberet, agonitzant, i alhora bo i alfarrassant, banau, si ell, bon escarràs, potser tindria de franc el tronat sebolliment.

Oms enllà, saltant bardisses de boix, de grèvol, de vesc, espurneig a tota erra, i isnell.

De mantinent sóc a Bell-lloc; a les seues envistes, tot i que ranqueig, encara acceler. Som-hi, doncs. En aqueix clap de cel ben dret m’hi enfonyc, companys, abans no se’m tanco de per vida en una tronada infinita.

I amunt i avall per viaranys solius i per reblertes calçades encara ara corc, encara corc ara, corc encara ara, ara encara corc, corc ara encara…

Corc pels almogàvers del Sícoris, de l’Huracans, del Barça sobretot; i corc pel Lleida, corc per l’Hèrcules, corc pel Mallorca, corc pel Badalona; pel Mataró corc. Corc en aquest clap de cel, ja ho he dit, on m’enfonyava esclet.

Vet ací vós per què feia bondat i ben assegudet. Atès que ací sou, mes, maldéssiu, no fa, si us plau una micoia, per tal de treure’m d’aquest envitricoll.

D’on d’espetec tot té lloc, bitllet enllà de la ratlla i ben rutllívolament. Oh! Oh! Oh!

~0~0~

Tweet