q.q. 84

(el mateix lliurament vist ací millora)

q.q. LXXXIV

Si sóc colom fent l’aleta

Si sóc colom qui ala bat
fins, del davant, la vorera
cul-encès i enamorat
o corprès i cul-morat
per l’ocella qui hom esquera
car vull heure’n l’himen cru…

M’embal com el marabú
geperut i malcarat
i passa un autobús negre
i s’enamora ell de mi…!

Ai com corc, o em desintegra
lamentant-me com felí…

Se’n fot, davant, la coloma
se’n foten tots els promesos…!

Si entre els botzineigs emesos
l’autobús me l’encoloma
a ella tots l’hi encolomen…!

Cada rèptil colom rude
coent lleterada exsuda…!

I de la colla fenomen
de cascú rep-ne ella el semen…!
v

Se me la carden i femen
mentre l’autobús se’m carda…!

Ah llepar-li’n la suarda
ara que tothom hi passa
(i damunt meu l’autobús)!

Me li jec davant, obtús
ranc, mig plomat i amb la passa
i li deman doncs la mà!

M’hi casaré molt heroic
i cada ouet seu ecoic
cov com fill meu, repatà!

Volgué el destí (i l’autobús)
que vingués al món cuguç!

I ara tot davalla fi:
jo fidel i ella fifí…

Ella ficant-s’hi vits rai
i jo sempre doncs bon xai
llepant-li el ressabagai!

Xanguet entre afàs i nansa
tastant-ne bella esperança!

Ah quin món doncs més perfecte
on mai no et vols interfecte!

Sobreviure és el que val!

Sóc el colom qui ala bat
i mai no va a l’altre costat!

Portar banyes no fa mal
molt de conductor ferotge
hi és per a fer-te’n de bo!

Amb son vehicle t’enfotja
t’uja, et mig pitja, i per ço
aixafat en surts, i blau
i amb un cul no pas encès
ans fos, capat, o defès
cada colló, o ja fet dau
que no pot fotre cap clau…

Sóc el colom sense vol
qui sa dona només vol
mantinguda amb estintol
viu, sencer i de bon pinyol…
i sobretot variat
pujant-li pel buderol!

Entre grinyol i grugol
sóc el colom eixalat
qui a l’ombra de la deessa
sense por i sense pressa
gaudeix quaix eixelebrat…

Si al seu pit de gàlib bell
en dolç recer doncs hi rac
part darrere al seu buirac
viratons de passerell
i de madur i de fort…
(tothom per l’orgasme absort)
rep-ne en cua encadenada…

Tornem doncs a la tornada:
si sóc colom qui ala bat
cul encès i enamorat
no em bellug d’aquest costat
.

~0~0~

Exercicis sissis

Qalbet ai carallot
si de la dona el zuzú i la roseta
i de bocaterrosa i a la gatzoneta
són reservats per al mascle qui tot ho pot
sempre te’n roman la maneta
o el puny de llur mastegot.

(…)

Esdevens doneta tradicional
pel procés de feminització radical
on si la pega societat de la pega vol animal
que manis
no manes gens
ans n’ets totalment el manat.

(…)

El grau de masculinització del drut qui se’t carda la dona
es correspon directament amb el de la teua feminització:
gradualment, a còpia de druts, la teua feminització
esdevé completa
amb llur masculinització incrementada
i la dona ni cal dir satisfeta…
fins que del tot feminitzat
el sexe t’és barrat…
només existeix per a ells
i per a ella rai
i tu llur agraïdet lacai.

(…)

Si li parlaves de bon començ a la teua dona de fidelitat
et deia, rient, que quin concepte més absurd no fóra
per a ella comprometre’s a cap fidelitat
envers el cuguç beta i feminitzat!

La fidelitat que serv és només envers els amants!
Cada cop que amb cap hi sóc
tu sexe no hi ensumes ni per caritat
.
El beta s’aprofita únicament de l’absència del drut alfa
o de l’instant distret entre sessions amatòries entre triats
(el de suara i el d’adés ara mateix:
entre el qui m’entristia i el qui me’n durà consol).

Tu, en canvi, car et sóc ídola
em restes com cal eternament agraït i fidel!

La dona alfa es mereix això i molt més
mes ella rai, banyes te’n fot a betzef
i sovint despreocupadament
sense ni adonar-se’n que pler te’n col·locava:
arbòries, agrestes, esponeroses, puixants.

~0~0~

de cagats principis

pel pentenill i l’esfínter
sóc el sissi qui hi passa la pinta

sóc en Qarles Qalbet cuguç colló catifa,
llepant roseta em toca la rifa

esteta i refinat i tast merda del forat

llepant el cony de la rosa mística
o el sés de la roseta mística
sobretot si són gebrats per la llet dolcíssima
dels enamorats de la deessa
a pleret assoleixc la meua odissea
còsmicament fredolic embolicant-me en duges
com lànguid ofidi qui sempre tip
mai remçons no pidola

au, i aprés el jorn venia la nit
i amb això (llep, llep) el dia enllestit

tret que anant fent s’acostumava la llengua
i mos ulls entelats repassaven de la paret
la rica bibliografia amb maragdes excursions
anecdòtiques impertinències
almiralls als miralls vanament oceànics
llurs tites titàniques
els músculs tenaços irrigats per sangs roents
les esfinxs d’esfínters impassables
les humitats regalimoses al zenit incandescent
la insistent vergançó a l’era de batre
del seu cul sense horitzó
buits col·loquis copsats només de faisó fugitiva
i segons tota versemblança fort tocats del bolet

mon esperit dut del doi al consir
poetitza de vores amb còdols pels ximecs banyats

d’altres neguits mig esborrats
vagues enyors, anhels perduts
mandrosos em voleien per l’esment
damunt les capaces latituds

i els vaporosos sospirs s’hi perllonguen
en filagarses i pelleringues
escarafalls de cassigalls
rucs ambicions, diàlegs truncats
cordes lligams esguards vestigis
reviviscències de tendencioses incidències
qualque escunç o altre pus tost rar
i tantes de tanques a mig saltar

íntimes xanques per a esquitllar’s dels fangs
llangors, arrossecs i fantàstiques mortalles
amb víscids nilons i inflamats tendons dibuixats
mentre dits escorxats reus d’osteoartritis
pler d’altres deficiències bo i fiscalitzant no assenyalen

pengen llavors precaris els dilemes còsmics
les espirals ontològiques
les verdes paròdies
no gens afeblides re-suren les rutines llordes

hi ha piles de papers
s’hi passegen múltiples insectes
ells em fa que se n’entenen del que hi ha escrit
món altament indesxifrable, ja et dic
em sembla que en saben més que no sé

els retré homenatge ara que coincidim a l’ésser
claus immortals d’honestedat palesa
aimats insectes qui llegiu papers

bibliografia anodina monòtona
melancòlica barroca
d’inexorables demagogs:
no en trec cap prosperitat

part defora passa el carro dels fèretres
cap al sepulcre discordant
d’aitanta de malastruga barbaritat

ah tornaré a la beatitud i serenitat
sedentari aeròbic
terapèutic vigorós
o em refaré pastor

querant querrines mes també
qui quer quers molses
coccinel·les líquens
crisàlides salpetres de cariàtides
poliols, herbeis; remeis

burxant a l’osca tova
de la deessa crustàcia
anihilaré cada sentència
diagnòstic prosa
natura morta o ja gàbia de mims congelats

tot el que amolleu
amb ritme i sense
pels budells excèntrics

brous paradoxals irònics
orbes tautologies tòxiques
amb tècniques ni químiques
de l’ergonòmicament esclavitzat
medicat vàpid tanoca ètic
clínic meticulós al·lucinat
paradigmàtic entròpic demoníac
clercs del talent lliurat amb riscs
i sense, me’n ric lapidari
amb les costures tanmateix intactes

negligent bucòlic quirúrgic
per tendres boires
on les ombres de guspirejants tintes
omplen xeringues
que projecten tempestes
en paròdiques lents
amb coherència d’harpia
mon oníric ull
(silent virginal) l’abjecte cru epíleg
al subtítol omet

hermenèutiques buidors lliureu
discutint de l’oratge
mentre em fonc i us n’escarnuf
com el llamp sobtat i venint d’enlloc
amb son sòlit cerimonial de violència consolidada

reïx l’escàndol i l’incisiu cuguç
càustic aspergeix amb verins qui molt nouen
cada idil·li corcat amb fètides joies

pudents i superbs
sobirans bufen de les erudites goles
fúnebres embolics d’absoltes
i faig equip amb els boxadors
de molts de símptomes asimptomàtics
i dits de peus asimptòtics qui em canonitzarien les natges

columnes i columnes militaritzades
de paisatges totalment escàpols
em destralegen el cervell entomòleg
que sempre hi troba nogensmenys l’agulla invisible

car tot el que és ocult és falòrnia
tot és patent:
el que veus ni sents és
i només el que és és

en sòbria passejada per les jocundes línies
tot hi és ficte
els agressius mitgesmerda cupidos
les fúries commocions ignomínies
les contemptibles genuïnitats
les infames vanitats
els roncs ucasos
les aptituds sòpites
les rònegues virtuts
les beatituds forçades
les coreografiades injúries lúbriques
i els virus delinqüents

les circumspectes assortides actituds
els brodats adotzenats tanmateix (ui!) encriptats
les algues menja-sopes
els radicals sospitats
les epistemològiques harmonies
les metàfores parasitàries
els catàlegs epifànics
les morals ètiques fal·lus
les supersticions conceptes i façanes

i darrere no hi ha re
tot és façana
façana ensorrant-se re roman-ne (ni tu)

al principi fou la merda
i cada principi merda és

m’he empetitit fins al darrer fil del rebuig
cada premissa filosòfica
neus de bugada

el mort ha mort la morta
mes la mort ha morts els morts

de les dones qui am, llurs hams am
oh anell ambrat de mels emmelat, cimbell eclèctic!

paradís d’infern
pertot venç la puta
i com més puta més meravellosa, triomfal

vetusta mes encar venusta
na Minerva Mur!

ací arriba amb el motorista Corc Corcat
amb la seua moto d’ivori arnat

imatges despeses
contrasts i proeses
sabudes conteses
foteses rai

passaren llur edat en luxúries i etzigoris
en inversemblants ardiments
qui al melangiós enyor t’enfotgen

corromput t’erigeixes
sanglotant de joia ans barganyant xafardeigs
curullant el femer

sóc n’Eudald Dedalt i Sensexplic
l’home sense melic
I came for a little trip
and now the trip is over

m’envol cucut damunt l’estesa
foscor apresa
plevint-me de l’avinentesa
cap a quina altra comesa

bona nit bona nit.

~0~0~

Fa ara, un bri avergonyit, comentant els seus perllongats anys d’intensa investigació científica, en Macrobi Vlit, arestut neuròleg arreu conegut…

“Tots plegats, en ambient distès, amical, vestits amb colors cridaneres, de darrera moda, i bevent begudes fines, menjant car, dormint tou, tancats a casa, tanmateix assidus, molt dedicadament, sense atur, fent tothora números, guaitant fenòmens i galàxies per les finestres, jorn i nit, com dic, i descobrint (en llibres i mig destarotats escrits, i en fulls blancs repetidament estripats, i en teclats de màquines que sovint havíem de llençar, car, exhaurides, no els en podíem extreure re més), descobrint-hi, doncs, dic, nombres rars, seqüències, correspondències, fórmules… i cada cop que descobríem doncs cap nombre màgic, com ara el tres, el sis, el vuit, el setze, el divuit, el trenta-sis, el vuitanta-u… un raig de merda ens plovia al cap i ens inundava la casa, i havíem d’anar-nos-en (cau inservible per xaropós cataclisme virós)… i emigrar llunyet, a trobar-ne una altra, tots farcits encara d’un estrany entusiasme, una fal·lera il·lusa… a la percaça doncs d’un altre nombre màgic.”

Abans de pujar al tren, jo romanent assegut al banc de l’andana, encara m’ha dit: “Ah. I el disset cents cinquanta-u, i el vint-i-vuit mil i escadús.”

I potser algun altre, o potser ni aqueixos, car, és clar que a mi, això de fer numerots, malament rai, sempre m’ha marejat bontròs.

~0~0~

Com se m’embrancava per alçúries embafadorament vaporoses, morigerí: —Ací rai; veedor circumspecte, m’hi esmerç de valent, pragmàtic, al fit. I, com sabeu, només val el vist. Lliurant-m’hi, afaitadament, o sèdul, mes tranquil, com qui esguarda analític predeterminades funcions en d’altres cuques (escarbats, cargols), ço és, llurs espoderaments, dèries, cobermòrums, espasmes, verrinys…

—Quant als estels, sabeu què? Els tinc tots comptats!

~0~0~

Só en Samsó Calcetes i fa’m horror l’infinit

Car quin truc malparit de la natura boja m’impel·leix ans enfolleix a creure’m jo mateix? Car no sé mai per què em pens que sóc ningú si prou sé del cert que ningú no só.

Car com més vell et tornes, te n’adones que visqueres més vides de les que fins ara no creies i que tanmateix no et marcaven sinó amb vagues inquietuds d’incertes absències; les vides d’adés amb les d’ara no serven cap punt de contacte — una amnèsia total a llur respecte.

Car avui mateix perdies, al jardí de davant la casa d’una parella de vells (més que no tu i tot), les espardenyes grogues amb cercles negres que duies per casa i tanmateix sorties a caminar-hi… ei, i com et costava de pujar les escales del jardí d’aquella gent… ni en veure que llur auto s’atansava… com no tenies esme ni forces per a salvar’n la barana!

I així és com t’enxampaven… —Perdó, els deies, cercava les meues espardenyes, se m’han degudes embrancar al fang o damunt qualque caguerada de gos damunt l’herbei

No et preocupis, Samsó, diu la vella.

Ara me les enduc, perdoneu, dic…

I encara no te n’has adonat que t’ha dit pel nom com si et conegués, i ara encara respon: —Vés-hi amb compte peunú, Calcetes, que no et clavis cap clau ni fragment de vidre

I doncs ara t’esclata al cervell la veritat. Aqueixa dona et coneix íntimament. No sap solament el teu nom que ningú no et diu, car tothom qui et coneix et diu de Sam, ans sap com et deien ta mare i més tard la teua dona ans no se te n’anessin d’aquest món… Calcetes!

Com és que sabeu com em dic?

—No te’n recordes com tornares de la guerra i t’allotjares a ca nostra durant quinze anys, Samsó! fa el vell.

No, no! De quina vida meua em parleu? Ai, pobre de mi, com m’espanteu! No sabia que havia tornat viu de la guerra…! Vull dir, i de quina guerra…?

Quin embolic! Distàncies insalvables de somni, de malson, i del son i de la son. Sempre un altre estrany estranger qui es deu fer passar per mi. O jo per ell. Buit receptacle qui rep tothora una subtil infusió d’essències alienes. Identitats intercanviables. Emanacions qui s’adhereixen a les interfícies, els intersticis de fina teranyina, de ço que et deu teixir…

Telepàtiques ans hecaergues impressions qui t’envaeixen i llavors et sojornen vitals. A l’infinit.

Oh no! No-no-no-nò-no-no-nò-no-no-nò! Hòrreu infinit que el concret i segur escanya!

Tan bé que no m’estava engabiat en límits nàquissos de quatre parets, contingut! els dius. Car si enlloc t’eixamples és als límits establerts dels mèdols vists!

—Qui vulgui renéixer que es mòrigui, fa el vell enigmàtic.

A la merda els enigmes, dic. Només vull ésser u.

Impossible, respon. Seràs volcà, bacallà, senglar. Dins la pudent carcassa de la biomassa, només hi ha abissos on en desfeta ignominiosa caus, com del ventre indolent l’incomprensible jeroglífic cagat.

—Vell pocavergonya qui em cuines balder llegendes i atmosferes d’atlètic espantall, príncep de la temptació.

—Roman estona catatònic, Calcetes, i dirà’ns què veus.

—Els ulls em deceben — hi veuen el que no hi ha. Una lleixa sens fi amb ous a frec d’estimbar’s.

—Cada ou et desclou la vida que en malbargany i sense gaire mònita balafiares.

—Impulsos de llondro, tramès a tondre. Amb cara d’asmàtic, carismàtic. Fornit amb banyes, sortilegi místic. Ja et dic que prou pots, afegeix la vella.

Que prou puc! m’alçur, i jur contra llur jejú pur i cordur. Hom m’empelta, mirífic orinal, amb agònics espectres de dubtosa sublimitat, tots amb aparences de gàngsters qui em flecteixen les freixures, i, il·lícits i petulants, m’ocupen l’espai, i em dieu que prou puc?

Ningú no et respon. Vell i vella perdien potser personalitat…? Eren en procés d’invasió de cos gastat…?

El cos és la casa, el cas la cosa, diu la vella, estranyament jove.

On visc hi visc, fa el jove, suara vell.

Em dic “M’ho dic”, responc, amb veu d’altri.

Veig, Calcetes, que et feies un nus a la cigala per tal de fer memòria que mai pus no et serà llegut de cardar, la qui fou vella interposa.

Saluets d’onades m’eixorden i despullen, com si só mig desarrelat salicorn massa a prop de grops i maltempsades. I llavors, per quin cop de naips, tampoc no em reparteixen substància… i em mantinc broix i inert, ni amb intenció de mai jaquir’m llogar enlloc.

Se’n van mos posseïdors sense estrèpit, relliscant, com si no hi són, i romanc exúvia… no só, darrere, en acabat de cada onada, sinó despulla sens ànima… pelleringa i esquelet claferts nogensmenys de taps i xacres, dic. Monòtons boscs farcits d’apòstrofs d’esglai; escales interminables d’hospital; infinits cels multicolors i apocalíptics; corredors de metros sense boca; llordes rajoles que xerriquen al pas de l’ombra que dec ésser, esciatèric sense Sol; o túnels sense eixida; camps ermosos sense viaranys aumon; vernissos de fresc, on relliscar-hi és obligat; ah, i els atapeïts concursos d’endevinalles on tothom hi guanya quelcom o altre… inútil, és clar; i els entremesos estesos en triangles amb llepolies i formatges; els trànsits rabits; els epitalamis amb garranyics i escarritxos d’incredulitat sardònica imbricats; el tedi intolerant de l’anar-se’n sense quest… catric-catrac, pengim-penjam.

—Arri avant, fan ensems els jerarques, absorts coneixedors de cada clau d’abstrús dilema, i jo llur embrió qui es rabeja com catxap ans el gatzoll dels queixals de la guineu no l’heguin.

Amb rodes, amb rodes, insisteixen, i ara porten cucurulls de vestes insolents, i em volen boc expiatori o només discret afoll mort a l’ou de la pigota.

Re no hi va, contradic.

Iconòlatra, m’evocaré femella sotmesa de tres amants ensems, com tinc trenta anys i ésser cuguç era doncs meritós, no pas com més tard, com la dona s’envelleix i no pot ja concebre. Ací els tinc, constants, icònics, ídols. En Gastó, en Jaume, en Joan Carles… visitada per iròniques possessions, pres per precaris edificis de carn, subjugat per tènues formes i contorns que falleixen amb el buf mateix de l’alè com s’accelera massa, cor i ormeigs del pit de qui el deler únic esdevé espetec.

No, no! Llord i verge com closca ultratjada que cap ens molt flairós no habitarà gaire estona. Efímers passatgers de nas maniàtic i basca fàcil. Llurs íntimes aspiracions… devers millors horitzons, paisatges de més prestigi… Escamarlans i galeres, musclos, cargolets, pagellides… Cristal·lines cantimplores… De tendre tacte, contacte…

Em recorren sensacions. Amb aplom i tremolí d’atleta m’han dut, mig a sopols, fins a la porta de ca meua. M’hi llencen com caguerada.

Cada aparell del gimnàs amb tímids afalacs acaron ara. Cadascun d’ells rescatat anònimament de les fondàries. No pas mai gens violat, amb tots els nous gruixos i creixences, barbs, concrecions, monstruositats, doncs, de les milionades d’anys enfonsats jaquits intactes. —Ah, és que les relíquies europees som víctimes de les catastròfiques gambades (brams, garfis, ribots, queixalades!) dels brutals paleontòlegs (anorreadora horda irreductible) i de llurs ximplets catàlegs que ens despersonalitzen, tolen d’íntimes delitoses particularitats ans arrenquen cruelment al simbiòtic veïnatge, per a aïllar’ns en acabat en vitrines irrespirables, em diuen, marrits i estossegosos, i prou els comprenc amb ulls humectats i la cigaleta morta.

Davallant inestable inestables escales. Tentines, palpentes, i som-hi, esfigassat al raconet encara.

No sóc geni gens genuí per a esbrinar els vacus misteris dels voltants, només faig xup-xup i xau-xau xauxinejant en l’entreteniment mateix del cresp on m’escaic de raure-hi, camaleó de les lleugerament rutilants esferes imbricades que al cap em roden sense seny, com forassenyades roden i roden pels infinits incopsables firmaments, camaleó doncs, com dic, cuscament xiuxiuejant i arrupit a les parets, i qui a tota pedra mullada ni a verdet ni salpetre de celler prou perfectament s’adiu. Amb tendra commiseració em guait doncs cada objecte, de qui les emocions vull aprehendre’n ni que fos cap breu frec, esporuguit rai, i amb alta bonhomia.

A les fosques m’escany, dementre que l’esdevenidor son abisme abassegador se’m gita damunt. Cert que de disgustat gairell ull els lleons adés feréstecs i hostils, i ara paraplègics. Mai no he entesa la dubtosa estètica de la salvatjada del viure. Per això no vull aitampoc mai elevar’m gaire lluny del fang. Només damunt les petges efímerament immortalitzades pels orbs elements anteriors hi creixen els somnis.

Érem adés una colla d’erudits filòlegs rampant per a esclarir les enigmàtiques eròtiques peripècies del festeig entre dues o tres hipòtesis filtrades al buit de la pota il·lustre de qualque nematohelmint o festucari, de qui els irònics escrits damunt el tarquim despertaven, unànimes, els elogis. Col·loquials, amb burxes, busques, espases i sivelles, discrets com sordes serps, matinades i poncelles pels rudes camps catalònics sollàvem dolçament. Ah cels i sassos; del groc mostassa al groc safrà, tants de grocs no hi ha!

I ara? Tret de l’enyor, vols dir? Ah, llunyedà anar fent obliterat, eclipsat… Despesa la saó dels estudis, cap distreta empenteta del temps ja ens ha dut al naufraig. Món esbordellat. Primes esmolades esberles del lleny bojament sacsejat et fereixen en astoradors paradoxals indrets. Quin malson de merda! Si teníem ànima, tota se’ns desumfla, baló escaguitxat.

Adés ressorgeixen les tremolors exsangües de l’esglai del rabit pterodàctil qui tornaré a ésser… Politròpic caràcter qui per les esteses hilarants, on tard o (pus tost) d’hora no m’estavellaré… se n’adona novament que ha perdudes les espardenyes en molt sospitoses circumstàncies. Allà baix, allà baix… Vestigis hipnòtics em tenen encantat… Falorniaires esdevenidors, truites somiades…

Debades volia que els ferris braços tenaços dels inveterats verins de veïns em deseixissin. No em rabejaré pas al sòlit cocó… tot hi és aigua estantissa, angoixosa… —No, no!

Mes els vells, amb displicents remarques, em tanquen, com al capoll irrespirable, dins la meua “propietat”. —Inharmònic al·lucina-hi, capdecony, més a pler i inofensiva.

Com sentia cargolar’s al pany la clau, maniquees reminiscències em corsecaven el cervell. Ah, si finís l’època escanyadora de l’eixut i la pols i retornessin els pits maternals als murs feraços d’on visc mon ou!

M’hi amorrí.

Ridícules passions, no sé pas per què voleu anar ni (pitjor) fer-m’hi anar mai enlloc… tan bé que s’està a caseta popant salabrors!

Expertes maletes nues raïen part de terra. Amb consens rai, se n’eren congriades en greu aplec resolutiu; amb posats severs, mes esparses, s’obrien com boques i es tancaven. Les senties, massa assenyades, examinar els fets essencials, cabdals, bàsics. Ah seriositats del cul! Llurs veus fastigoses desenvolupaven emergències, fallides, síntesis… conglomeracions, … follies heurístiques, discrepàncies… tripijocs, rucades.

I eu arraulidet, sord com la noia de vidre qui al tou tebi del brac sibil·lina xiuxiuegés, la seua sinuosa silueta dibuixant a les fimbrants carenes dels lògics propers horitzons lletres de mots molt íntims, casolans, entenedors, tot-limitats, somiant-ne doncs eu lirismes, ans rimant, pancraci, sempre el mateix vers ranc… qui tendeix eternament devers la inassolible perfecció, acatalèctic.

Popant salabrors… salabrors popant

~0~0~

Anorc

Escolteu, sóc un veterà de la guerra dels Sexes.
Guerra guerrejada, estrènua i qui exhaureix.

Com us ho diré? En torní anorc.
Som-hi, ja hi som. On ans collons em penjaven,
ara desert pedaç, no m’hi penja re.

Em casí amb qualque dona qui em prengué els atributs.
Se’m ficà a guanyar calers i a fer’m doncs fer
totes les feines domèstiques: esquerava els plançons,
netejava el mas, romania fidel.

I ella tornava heroica i cada cop més mascla encar.

Fins que un jorn assolellat em guaití emmirallat
a l’estanyol on m’anava a esbaldir les lleganyes:
l’aigua era tèbia i ara em despull; ans no m’hi bany
esguardí’m al cresp llis i quelcom no m’hi manca,
cavà que sí, devers l’entrecuix…?

Els collons; ah, els collons, els collons…

I la guerra tocava a la fi i em trobava entre dues aigües.
Em dic: no crec pas que l’hagi perduda, la guerra;
només els collons; ells collons, sí, adona-te’n,
ni aup dels collons, ni ensum. Sí ves!

Escolteu, d’aquella situació bèl·lica
en tornava veterà esguerrat; què hi havia d’estrany?
No pas re. I ara començava la pau.

~0~0~

An anorchist complies and adjusts

Hi, I’m Gammon, a simple monogam,
an anorchist who properly complies and adjusts…
but silence now, for when she talks, my wife Polly-Ann,
grovel and listen and nod one reverently must:

“Gammon, it ain’t a matter of fidelity,
but a matter of balls, plus the way they rebound
(back, Gammon, let them carom!);
see, the two you lost came to rest and roost on my lap;
that’s why I’m richly orchic and archly polyandrous,
and you simply an anorchist…
and hence also only a monogam.”

~0~0~

saps qui sóc, frugal pallàs

sóc sí doncs frugal pallàs
qui amb tot en té prou, i ras!

per què plat, si amb padellàs;
ni vestit, si amb cap pedaç;
ni cuixa i cony, si amb cap braç;
ni cara i ulls, si amb el nas,
prou sempre en tinc prou, i ras!

si la terra espetegàs
i ja doncs re no hi romàs,
i no hi tinc ni niu ni mas,
ni ningú qui m’hi atraç,
ni per jaç cap matalàs…

això rai, poc sóc pugnaç;
de tot això prou me’n pas;
jec nu i a l’erm, sant pancraç…

em ballen cucs per la faç;
amb el pipí em faig un llaç;
no dic mai ni ai! ni llas!

poc vull re del món fal·laç,
una pansa i cap carràs,
tot m’és massa gros o gras!

per comptes de pa, mannàs;
per comptes de rocs, sofàs;
per comptes de draps, boàs;
per comptes d’aixís, aixàs;
la gent són maharajàs:
no en tenen prou amb lilàs
(són pus que abelles, no pas?),
ni amb el que amb la mà no en fas,
serralls sencers els daràs
dels que gasten els baixàs…

ecs, me’n desdic, bon pallàs;
llurs manies i dadàs,
cotilles i panamàs,
catal·làctics tarannàs,
consciències i tatàs,
ànimes i ramadàs:
pensades tot de front ras!

tant se val, fem un capmàs;
guaitem doncs què hi ha al cabàs:
triar-hi serà embaràs,
de tot massa i de re escàs!

furgant-hi com escarràs
massa hi trob i per un cas
m’hi trobava i tot un as
del temps del coet fugaç,
o heroi de la millor aç
de l’exèrcit pus voraç…

o ja hi sóc mec de gimnàs
amb cada mà feta un maç,
i qui n’ix, procaç, loquaç
(a badass, with plenty of class),
vantant-se que es veu capaç
de guanyar sense cansar’s
tothom a cap torcebraç…

cada foto és prou veraç,
cada record hi és un vas
que reté com punyent gas
d’alta flaire pertinaç
intimitats de desglaç…

hi era òlim hom tenaç
qui mai s’enfonsa a l’ocàs…

talment com demà (o cras)
m’envolaré com pegàs…

cercant doncs cap bon percaç
que em cau damunt com cap zas!
o com cau, furaç, el forràs
sobre el conill suspicaç
ensumant pel sas feraç…

això rai, amb el que has
prou sempre en tens prou, i ras!

roman sols prou perspicaç
i, diamant sobre el tas,
contumaç prou trobaràs
cada reflex entrecàs
d’un univers eficaç
a fer-te’n veure, i ras,
de colors i pel sedàs
de cada seny que encar has…

i tot si et va a mal borràs
i cap no n’has, ni solaç
tu rai doncs, frugal pallàs,
qui amb re ja en tens massa, i ras!

~0~0~

A badass with plenty of class

L’altre dia, en un accident a la serradora, mentre apariava qualque flix del meu iot, agenollat a l’esturmàs, em rellisca del serjant l’ormeig guenyo i, nyac, que m’hi tolc les dues mans, aterrades ran de puny.

Malament rai, i, en estat de xoc, amb el coneixement a can pistraus, es veu que em duen corrents a l’hospital. Les mans al rampeu del boig xerrac se les deu cruspir el ca; la qüestió que a la taula d’operacions, ni ombra; i què fa doncs el cirurgià? Doncs amic meu, ell, o almenys conegut de lluny, molt faceciós, i sap com en sóc, de bon jan, i decideix d’empeltar-m’hi no pas les sengles manotes de cap escanyador just ajusticiat, mes dues migales gegantines que hi té a la gàbia de per riure i per a ficar-se-les per barret i fer veure que ha canviat de pentinat.

Quin èxit no esdevinc, tanmateix, no et fot! No pas que em manquessin dones, mes llavors, amb migales per mans, manoi, oidà!

Oidà, Doret, som-hi, som-hi, que diuen, millor migales que no cigales per a acaronar’ns el cony!

Les dones doncs em plouen; reïxc a conquerir’n tres mil per jorn, i més encar cap al fosc. No sé on ficar-me-les, buf.

Les dones, prou és sabut, res no els aixeca tremolins d’emoció com les potes de l’aranya. Les esgarrifaós delitoses; res no les alta ni les exalta pus!

Ja us ben dic, si es basquegen per a veure’s solcades pels tentacles esborronadorets! Es destaroten de dilecció si mos dits tous, prims, llargueruts i peluts els pugen cuixes amunt! El contrast de llurs pells tan fines i mos eriçats aparells! I quan el boldró en cunç de múltiples ulls negres lluents se’l fica, marcial i seriós, cony endins! A reguardar’ls tots els secrets pus escondits! Ah, manela, i si… amb els fiblons hom els fibla dedins dedins… llavors… serva’t, tu…
car quin orgasme més excels ni verinós!

Ep, així que prou puc! Res a recriminar-li, jo et fot! Al meu amic cirurgià, al contrari, li n’estic, ni cal dir, d’allò pus agraït, i li duc pler de germanívola amor, i el recomanaré a tothom.

Car jo rai, jo et flic, no em patíssiu pas gens, car amb les dues migales amigues prou ho puc fer tot, i de tot fer-hi… i llavors pus, tostemps al sobrepuig!

~0~0~

dues amigues

na Paradís Paris i Speris
esfilagarsava certs llambrecs intuïtius
on les panacees hiperbòliques es reificaven
perquè la humanitat se salvés
en la joia del benésser

na Guïna Mèdol però
amb el seu cervell pigmeu molt envejosa
escalfeeix els esquers com pètals gegantins
dels seus oronells per a atraure-hi
la nècsia somiatruites:
aviram eixalat de qui l’assaig de vol és tot tentines

com pètals gegantins s’obren de na Guïna
del cony els pètals
i l’esquer del clítoris el seu llord vellut
decadent apèndix ebri de rancúnia
inic trucaportes de volcànic embut
qui en acabat ja duu a l’erupció dels epitafis

oncles desesperats empedreïts sens vergonya
a hòrrids perills l’ocella fràgil
qui a pútrids convents atapeïen
paranoides exposen

espietes i xerretes els ermitans epidèmics
pels voltants pul·lulaven com enjòlits verins

trenant intricadament riscs
per llefiscosa geografia
llimac gegantí escoseix el terreny
i amb turmells corcats silent s’hi atansa

debades vaccí! fa la pell no gens elàstica
himen empedreït

urpes de ronya tremolins disparen
escorxa-te’m lloca em deia ermità
qui espellava la roca
si de cascuna el clítoris col·lideix amb fúria

fins que ensems no ens moríssim
sant Antoni gloriós

amb salvatgesa els microscòpics vehicles
del plaer es foten la guerra

tots hi perirem sens dubte hom es tem
(i amb tota la raó – o follia – del món)

adamantina residència de les anatomies
ectoplasmàtic residu de cada excrement
engega la ràdio que el còrtex profani
el punt de fugida i mímic imiti
els vidres robats de la fascinació

havia jurat que última fóra l’expedició
mes a l’insospitat lliurament
de tantes de ramificacions hi penj els parracs
i nua com elles infoses vestals
(els sóc les dues ara me’n record
adés damunt adés davall)
esborrat pels afores
salabrós infusori hedonista qui als marges es perd
(fantasies de platges m’esclatin)
a esclat de mort en gra de sorra confoses
a cada faceta un nou moviment.

~0~0~

Màrtir colom del miracle

Si sóc colom de vorera
i veig cap paia pitera
qui passa quan plou granotes
(si et plau, o plou tisorotes
qui em plomaven ipsofacte)
demostr tenir força tacte
si me li enfony a la sina
com múrria serp serpentina
qui se li enfonyava al cony;

sots els pits li sóc breu bony
que la fan prenys d’un colom

o m’és l’opima pitrera
balcó omplert de gom a gom
pels alfes de la fal·lera
del fotre mal a tothom!

Llur falç a esplet aliè
fiquen… i trauen del cau
d’altri el conill epicè
amb la feina d’un esclau!

D’on que tregui l’ull pel trau
no fos cas que l’alfa hi fos…

I hi és! i glot se li atansa
traient-se del xap la nansa
i amb urpes d’inic unglós
arrapant-li pits i anques!

Fotré goig! on sou foranques
que m’hi pugui embotir?

On sou aixelles, melics,
conys, rosetes, embolics,
que s’hi amagui el colomí
tendre, tou, beta i sens fel?

Massa tard! pres a repèl
per les mans d’un campió!

I ara li etziba el fibló,
podrit serpent rovellat
qui amb no res m’ha escanyat;

i ara vénen les mossades
i esgarrapades d’adip…

Ah qui fos per les teulades
ni que fos entre mullena!

Entre els pits li sóc ganyip
al darrer drut de l’obscena;

mentre en goigs es deleixen,
esclata ansiós l’esgarip:
el fèiem ensems plegats
ella, ell i jo esclafats…

I un coltell qui ens separava.

Llas, si acorat em deleixen,
ella n’ix, de sang banyada,
mes incòlume i rient:
n’era sols la d’ací absent.

~0~0~



Comments are closed.