No hi ha al món re més repugnant que un botifler

(a can Qrim es veu millor)

Qrim Qatalà LXXXVIII

Deterioració ans desolació als Sassos d’en Resolis

“Sense resolis, desoli’s” – deia l’anunci de la marca de vinet que prenia l’home qui amb la copeta cap per avall i ni gota que en ragés tot desconsolat seia al racó. Sargit d’ascles, apedaçat de crostes i esquinçalls, el panell mig estripat, escalabornat i galdós trametia tètrics gemecs d’ara em trenc ara no em trenc tot al voltat de l’inici del camp adés florent que quan em volia allunyar de les vanitats encetava caminant tot esperançat.

Avui m’he dit – ja no passaré mai més pel sas abans tan verd i clar, fresc, pastoral, i ara tot aturat per absurds murs aixecats pertot arreu, molt mal fets, amb pedrotes amuntegades i teles metàl·liques que amb prou feines les serven perquè no s’estimbin pels rosts; aqueixes barreres maleïdes ombregen el terreny, n’aturen el corrent de llibertat i tota la vegetació doncs s’asseca i fa catúfols, i damunt i rere els murs hi ha sovint escopetaires amagats qui a tot el que veuen bellugar’s engeguen trets: i maten doncs o cusen d’impactes sense contemplacions tothom qui s’hi aventuri, porti banyes o no pas, sigui quadrúpede, bípede, alat, tant els fa. Hi ha pertot esquelets avials i més nous, d’eres abismals, i d’eres prehistòriques, i d’eres doncs recents, qui n’afloren entre els pedregars, car amb la vegetació morta i la foscor imperant, i els arbres pansits i podrits, les pedres i roques hi han crescudes sense impediment, i ho envaeixen tot, prats, tresqueres, marges, tucs, bancals.

On sou espígols, romanins, timons? Ferrovellaire tímid, ombrívolament brescant entra la ferralla on s’ha tornada tanta de maquinària industrial, és a dir, mortífera, bèl·lica, amb la falcilla ja no herboritz gens; tot el que roman per a collir és de metall, invent verinós.

Dominadrius, les trementinaires, llurs farcells i cistells encara penjats a l’esquena, i els pegots de resines flairoses sordament estavellant-se’ls-hi, m’havien entrat a la barraca. Ah, enyor! M’hi trobaven encara nu, buidant amb la sàssola el cossi d’aigua bruta on m’acabava de banyar tornant de fer péixer el puçós ramat. Amb deliciós instint adquisitiu, ho fan trontollar tot; segueix un col·loqui abjecte; les robustes fan morros, mouen bronquina; volen l’àpoca del satèl·lit que diuen que he trobat; diuen que no és meu, que l’adquiria fal·laçment, i que sóc doncs molt mal subjecte, que no l’he pagat pas a ningú; que si algú el pagava amb anys de recórrer profitosament i curosa muntanyes eren elles.

No ens havíem entès. No m’havia trobat cap satèl·lit amb secrets militars. M’havia trobat a tot estirar l’encenedor d’un senyoret; els el donava; era pornogràfic: duia la imatge d’una dona despullada qui, si fèieu flamejar l’enginy, s’embotia un objecte fàl·lic entre cuixes. Allò les enrojolava; se’m llençaven al capdavall sobre. Truita de cossos. Una em tracta de magarrufa, una altra de marranxó, la tercera de marrofí. Ah, enyor, sant tornem-hi.

Mes ara? Ara no hi ha ni arbres ni ramats als Sassos d’en Resolis. Som en camp, llas, de guerra. Tot hi és mort, o, si mai cuejant (amb prou feines), tot cuirassat i monstruós, massa feixuc, amb intencions d’heure’t sencer o a trossos, i fer-se’n cap àpat, o enviar’t al cel oclús en forma de fum.

~0~0~

en ídola i dòlars ídol hi dol

han desnonada la dona: de la cangrí a la garjola
(estàtua de bronze que en el foc et fons)

no pujaré mai més a les seues oficines
amb amatents dansaires i secretàries nues

al carrer doncs i tot el que ara tinc em cap a la butxaca
tot prim, tot ossos, amb els genolls de gripau trenc nous
i, sense mans, amb els genolls, esclovellades me les duc a la gola
sempre faig blanc al fitó on de deler la ferramenta trem

gos negre apareix, sos queixals se’m claven al coll

trivialitat de la ubiqua crueltat natural
això feia més mal perquè ho sentia a la pell del cos
no pas amb el sentiment, amb els ulls del qual
veia, amb el pas dels anys, caps qui roden part de terra
cossos menjats, formes gastades, infants trobats

amb les tisores d’esporgar veig qui talla mamelles

de debò cap sorpresa tret l’insult de l’instant.

~0~0~

Qualque jorn se us estronca l’aixeta

Si atures l’aixeta dels esdeveniments s’atura tot

S’aturen en sec els corredors a la virolada correguda d’automòbils

El reguitzell de cardaires qui pujant i baixant els esglaons se’t cardaven la dona

Els gossos negres qui s’entrecreuarien com cruïlles
o crosses o croies creus d’angoixat no poder fugir
altre que per sempre pus encreuat o en escruix esquena-trencat

Els fragments de bitllets de banc faceciosament fragmentats
i en joli mesos per mans insidioses i burletes
i que tot d’una s’aturen a mig cel
entre els gratacels d’on des dels terrats no plovien
damunt els caps i les cobejoses mans dels sobtadament glaçats
assistents a l’ara silent i fins ara molt cridanera correguda

Els símptomes s’aturen d’espetec de cada gam ni malura

I els ominosos mecànics sacseig de la crisàlide escondida al cau sotà
de cap biga que sosté les esglaonades on ningú no xiscla
ni es capté com un animal sense seny

L’aixeta dels esdeveniments era en un raconet encara més inconspicu
que no el de la crisàlide afollada
era gairebé ran de terra
en fosc recambró
entre llims de brutícia
on d’estranquis hom hi anava sovint a pixar
i pitjor.

~0~0~

Fugint les fumigacions

He fugit d’on fumigaven els gossos per a treure’ls la llet

Les pudors sempre em trameten a tres quarts de quinze

Com en acabat no trobava cap amic enlloc
i sobre s’havia posat a ploure
m’he ficat a una casa on s’esqueia que hi pintaven

No pas que em faci gens de gràcia respirar pintures
mes per a agrair-los mentalment que em donessin aixopluc
m’he posat a ajudar bo i llevant objectes de les parets
com ara quadres i claus perquè en acabat
pintors i pintores sense taps hi pintessin millor

Quan portava un mirall dins una cambra ja pintada
esdevinguda dels mals endreços mentre pintaven les altres
he vist que dins el mirall darrere meu
una dona mig nua em somreia jaguda a un matalàs

Devia ésser una de les pintores qui es reposava

A la vora me li he jagut i en luxurioses abraçada
sexualment hi jugàvem

Guaitant per la finestra me n’adonava que la pluja ja no hi queia

Mentre davallava les escales fugint de les pintures
una altra bella dona en pujava

Ens hem somrigut despenent ambdós un cert grau de complicitat
“endevines d’on vinc com endevín on vas”

Com li hauria xuclada la perfumada llet
si no fos que d’on vinc ja en venia tot munyit!

~0~0~

Amb mans llefiscoses

Per quins conductes emuntoris ni emissaris
aqueixa pastosa gentota al palauot de les oficines administratives
on ve a sestejar-hi l’antic maldestre president
de qui ningú no en fa cap cas sinó amb menyspreu
m’empelten amb llurs sucs desmenjats?

Tot el que en tocava (mànecs cadires paperots
columnes rellotges poms…
o potser eren els fastigosos efluvis ambients
d’untats diputats repapiejaires
i de calapetenques infermeres repatànies
uns i altres amb llurs fètids regalims de crims i embuts…)
al cap i a la fi tant se val el que hi toqués o no hi toqués
tot em lleixava bascoses llepies d’enganxifaó…

He hagut de fugir disgustat abans no fos l’hora
que em fessin cap cas
i m’he perdut per galeries amb botigues…

Quatre noietes lletjotes em passaven davant
la de la dreta cantava i en sabia força
en romania un instant oblidós encantat
llavors esdeveníem heteròdroms
desapareixien a cap botiga
i m’he ficat al magatzem de queviures
on em volia comprar l’esmorzar

Tots els objectes que hi són
(fruits pans formatges rajoletes beuratges)
em taquen les mans encara més…

Me’n vaig al carrer sense haver comprat res
i em perdré llavors pel desert parc dels infants:
tot hi és repulsivament vescós
les escaguitxoses pilotetes de goma i les joguines
les baranes i els aparells de joc…

En fugiré també amb l’angúnia que m’ennuega
fins que al camp ermós de la vora del parc
o en tot cas no gaire lluny
entre els escorpins i els coleòpters orbs
a l’argila lleugera d’un forat pouant-hi i refregant-m’hi
finalment sé netejar’m les mans

Soliu només on la brutícia de la carrinclona civilització
no t’empesta pots estar-t’hi de debò
no pas del tot infectat.

Tanmateix instant efímer d’il·lusió
abans no t’enfonsis
d’arnès de tantes de closques adventícies carregat
cràter avall de la darrera figa.

~0~0~

Carn!

De bon matí la dona m’ha fet aixecar cuita-corrents, som-hi, afanya’t, que hem d’agafar l’avió per a anar veure ma mare.

Sense gairebé ni temps per a les pausades ablucions transcendentals ni menys per a la contemplativa evacuació matinal, ja amb maldecap, doncs, i tot neguitós, i amb una por escanyadora d’agafar l’avionot, en taxi esventat, en mitja hora que ja hi som, a JFK International. Ha arreglat amb perfecta experiència i traça tot aquell enrenou de passaports i permisos i bitllets, i s’escau que en acabat encara tenim tres quarts d’hora. Em duu al restaurant més car de l’aeroport. Ens asseiem a una taula, després d’haver saludat un mec qui ja s’hi troba. La dona demana molta de carn per a esmorzar i un xop gros de cervesota amarga.

Tantost li duien la vianda, s’ha ficat a menjar-n’hi de valent. Quan és al segon bocinot de carn, em demana si en vull gens, fent gest com si l’escarnufaire me n’empapussaria escandalosament.

–Quina audàcia fóra! – dic, sense saber si vull dir quina audàcia no fóra, jo que no en menj mai, que em permetés justament avui, amb la por al cos i la caca afetgegada als budells constipats, de menjar carnota… o quina audàcia ja no és, de menjar tanta de carn tota sagnant, tot just passada per la paella, i aitan de bon matí, només per a esmorzar.

En tot cas, la dona respon: –No és una audàcia; és un bistec!

L’enginyosa facècia fa esclafir el soci groller assegut a la mateixa taula.

–Si em voldríeu donar qualque caler perquè em compri qualsevol coseta per a esmorzar jo també? – que li deman a la dona tan humilment com puc.

–Au, mes en deu minuts et vull tornar a veure ací – em diu, bo i lliurant-me un dòlar.

L’home de la taula, amb això, se’n riu com un bajà, encara més fort que no abans.

–Prou ho sé, escolteu, sóc plerofòric banyut – li vull dir, al qui tant se me’n fot, per banyut i dominat – estalvieu-vos-m’ho, ca? Poc em calen més assegurances, ni em cal cap altre convenciment; n’estic totalment convençut; si sabéssiu, carallot, les vegadotes que l’hi veig, cardant al llit de la voreta, mentre puig les escales, arrupidet, sense fer cap sorollet, no fos cas que els esglaiés, com lladre datpelcul i en acabat atupat ferotgement.

Mes és clar que re no dic. Me’n vaig amb el meu bitlletet per barret a veure què trobaré per a dur-me al pap. Hum, un dòlar per a esmorzar. No n’hi ha pas prou ni pensaments en cap de les botigotes de l’aeroport. Per això m’he vessat, caminant-caminant, parant compte que cap vehicle no m’aixafés, cap als barris de la vora. Car tot el que hi havia prop l’aeroport semblava exuberantment fora del meu pressupost. Sense haver menjat res, pensant que hi hauria fontetes d’aigua, m’he ficat llavors a un palau monumental. Hi feien una exposició literària d’alta categoria. N’havien acabat d’obrir les portes i l’edifici ja era ple de gent molt interessada en el que hi havia. Em sembla que tractava dels escriptors qui havien feta referència a la badia del Húdson, tant els clàssics qui mai n’enraonaren encara que només fos d’esquitllèbit en llurs obres immortals, com els historiadors i d’altra patuleia menor qui de qualsevol text d’altri, i com més llunyà millor, en treuen estella.

Els savis organitzadors han enllardonat el públic amb artistets, actorets i actriuetes, no pas mudats, ans amb vestits no gens conspicus, qui hi reciten bocins molt coneguts dels clàssics… i me’ls sé tots, car no pas per no re sóc literat, i de seguida m’he ensumat que els artistets hi són doncs per a ficar-hi ambient; es passegen amb un llibret antic a les mans, i es barregen entre els boldrons, i posseïts, il·luminats, infusos, vull dir, inspirats, rapsoditzen ardentment… mes hi ha pler de pallussos qui, sobtats, diuen, –perdó? m’ho diu a mi? mani? eh? – i els (per a avui si més no) professionals tanmateix continuen de recitar, exalçats en un món superior, fins que els turistes els prenen per boigs i fan llur camí, el més sovint prou divertits, enjogassats, animats per la vigoria del verb, o per les entonacions efervescents, ei, o pel que sigui, vós.

M’he atansat a una de les taulasses on hi ha reproduccions de primeres edicions d’obres majors referides, com dic, a la badia i encontorns. N’hi ha del segle setze fins al present. La gent hi pot remenar tant com vulguin, i àdhuc hi ha un cartellet on hi diu que tothom, inclosos infantons, poden endur-se’n de franc un exemplar! Quina sort! El meu és de poemes metafísics molt tancats. Això és millor que no cap esmorzar, i encara em desaré el dolaret senceret!

De tant en tant, entre els enfeinats remenaires, hi sent enraonar en català. Ah, llavors, glòria, com m’hi atans sense fer-me remarcar gens, i em lleix endur pels sorollets de llengua més eufònics ni entenedors ni harmònics ni melodiosos del món! Sobretot quan el parlen, més purament, la canalleta! Illes de català: valhal·les en cels de perfecció! Hi romanc embadalit; quina delícia; qualsevol qui em veiés, em diria de tocat del bolet, amb aquella careta de pàmfil que dec fer! Allí romanc, excels, sense dir re, fent-me el distret, o l’interessat per quelcom o altre. I ningú no endevinarà mai que sóc català, tot i que a l’ànima més íntima tot el diàleg que em duc amb mi mateix no tingui altra manera (i perfecta) de dir. Car la dona no em permet de tastar mai més aquest fruit prohibit. Idioma destructor de l’ordre de l’univers, en va dir una vegada. Llengua dels maleïts revolucionaris qui comploten per al götterdämmerung. Llengua verinosa, doncs, alteradora de tota felicitat ni estabilitat, com la del metge foll qui mai no menteix, i doncs qui tothom tem i fuig. L’assidu metge qui visita de cop-descuit els despreocupats estiuejants gitats entre fiters, ombrel·les, nueses i licors, i els diagnostica sense miraments i a la babalà les esborronadores veritats: crancs als budells, cuques a la pell (fístules, furóncols, fissures… flocs, focs, flors d’infecció), sang corrompuda, cor fet malbé, paràsits als bessons, podrimener a la matriu, cervell en fosos grumolls mal bullits, dolor terrible, mort imminent! Tots se n’esquitllen com si fos qualque dimoni qui els enforqués ni afitorés encontinent cap a l’infern, i pretenen en tot cas que, si ha dit re, tot el que ha dit són noms de metge que ningú no entén, quan en realitat els ha dit, i ben clar: necrosis, crancs, cors cardats, sangs i nervis corroïts, ossos podrits, pells envaïdes de penetrants fetors mefítiques, de brians i inguaribles nafres, de fractals i efervescents volcans de putrefacció… per molt que ho volguéssiu amagar! Ai malastrucs, podeu negar-ho tant com vulgueu i tanmateix la seua realitat us garfirà la balba carota! I així mateix, doncs… com la mateixa veritat indeturable… transformada en tigressa afamegada… qui mai tampoc aturarà el català? Llengua de la natura! De la cruel, i alhora equilibrada, natura. Només cal parar l’orella. El gaig quan canta, fins i tot els gaigs estrangers com els d’ací on som, diu, en català ben clar: “gaaaaaig!” I el llamp fa “llaaammpppp!” quan es manifesta i cau, i el tro fa “trrroooooo…!”, i l’aigua que l’embornal s’empassa i glopeja fa “glop, glop, glop…”

Reïra tanmateix que tot d’una algú m’ha tret del núvol; la visió paradisíaca me la xemicaven amb un cop de colze als pitets, i dient ui he aixecats els ulls, i se m’han estavellats amb terrabastall rai contra el rellotge majestuós qui colca el carcanyol, o com qui diu entre columnes. L’avió se’n va a les vuit vint-i-set i ja són les vuit vint-i-cinc, i sóc, codonys, d’allò més llunyot!

Apa, doncs, corrent com ca empaitat pels apedregadors, ganyolant i cüard, amb la cua entre les cames, espantat i alhora excitat de l’aporrinament i pitjor l’atonyinament que em cauran, cridant que em lleixin passar si els plau, que faig tard, molt tard, esfereïdorament tard…! I, com deia, s’ha tornat a posar a tronar i ploure, i potser relliscaré. Per la vorera de rajoles esmerilades pel ruixat, l’amenaça de cap caiguda no pas que m’embasardeix gens. Em dic que, nafrat o il·lès, heroic faré cap just a darrer instant, ans l’aparell no sacsi les ales per a envolar-se i estavellar-se molt espectacularment.

I amb tots els mals que m’arribaran en tropell, no pas que rondinaré tampoc gens. Al contrari, com no fa gaire amb tots aquells qui jugaven a botxes i boligs i, cogitant-cogitant de poemàtiques aventures una mica masoquistes, me’ls vaig ficar enmig, fent-los malbé tot parament, i jo dient-los el greu que em sabia, cuguç qui só, i ells tanmateix tacó bestial que m’etziben; mastegot al nas i esclatellant-me, genolls als collonets i au, empròston rai, ço que si més no em permet d’amagar com estic, pobrissó, trempant! Car, ai, com pitjor em castiguen, la verguella més se m’embica! I, tot plegat, doncs, si n’ixc, d’empegueït! Amb el mocador mateix m’emborrossaré… com ara, que m’eixug cara i cabell tot entrant a l’aeroport.

Per enlloc no sé trobar la dona. Cert que ja són les vuit cinquanta-dos. A l’homenot de la taula, qui doncs s’escau d’encara ésser-hi, li deman: Perdoneu, sabeu què se n’ha fet, de la dona qui adés no fa gaire era asseguda en aquesta taula menjant lliures i lliures de carn cruota?

I el galifardeu aquell, fent passa-passes amb unes petites andròmines de vidre, m’innova, displicent. Oh, deu fer un quart d’hora vint minuts que, després de beure’s tres altres bocs, ha rebuda una trucada i, en acabat, l’he vista aixecar-se de pet i llavors, bellugant molt el cul, au, cap enllà, i la veies enfilant els esglaons, tentinejant, fent-se mal a cada pas, cops rai, els turmells als entornpeus, els hàl·luxs a les contrapetges, i cagant-se en algú, segurament en tu, amb cada cop que es fotia.

–Sabeu si l’avió cap a París fotia ja el camp?

–A mi que m’expliques.

Veig que l’energumen encara té un bocí d’entrepà abandonat al plat, i doncs me li assec davant, i em dic que si li don prou taba potser me’n convidarà.

–Se n’ha deguda anar tota sola; això rai, més a lloure hi serà, més lloc hi tindrà. Sabeu? És una dona qui es concep en termes geogràfics, geodèsics; es veu ella mateixa – i poc li’n manca raó – com a imponent casal. De tot el mas que domina, per a ella, és clar, es reserva la masia, i llavors en reparteix les dependències… les bordes, els trulls, les sagreres, safareigs, sitges i annexs, a les seues afeccions, sia familiars, sexuals, amicals, sia relacionades al món a l’engròs. Depèn dels graus de proximitat obtinguts a l’instant; hom es troba tot de sobte desnonat, o reduït a xibius i antres malfamats, o al contrari, promogut a estances versallesques, sense saber del tot per què, quina bona o mala tecla ha degut tocar sense adonar-se’n en aquell teclat peculiar que ella es fa raure al sensori, cavà?

L’home m’esguarda malfiat; no el vull embretolir més embretolit que ja no ve, potser millor que la lògica continuació de la història me la digui en privat i més fluixet.

Sí, doncs… als amants els adscriu les quadres amb els massa neguitosos estellons i guarans, els massa vigorosos llavorers. A fills i filles les flairoses cases als hortets. Per a sa mare i els druts de sa mare la cambra i el canfelip adients, i que he de netejar cada dia, i la cuina d’on, sense descans, no em puc bellugar!

Llavors hi ha… els soterranis per als esquelets, els garatges per als desvergonyits adeptes a les pitjors iniquitats societàries, ço és, els negociants, els mafiosos, els banquers. I hi ha l’annex emmatalassat per a la padrina folla. Les latrines per als esgarriats advocats de la llibertat… Per a d’altres parents i amics, les borges de pastoret, els amagatalls de caçador, les pèrgoles i emparrats, la barraca del jardiner, la torreta del vigilant, la cabana de bany, les cisternes de samarucs i perles, i sabaters i renocs, els mendraigs i recers per a borrasques, huracans i neus, els nius de pardals, els caus de serps, la caseta del gos, la gàbia del psítac. I per a convidats de més o menys categoria les residències, els predis, les pedreres, les feixes d’alfals o panís, la corralina, és clar, la soll, el galliner…

En fi… Tothom hi cap… I, si no hi caps, per poc que t’hi atansis, això rai, prou geomètrics, t’hi encasten nogensmenys. A mi, per tracte especial molt generós, l’indret escollit, a la llorda borda estreteta i sense porta on hi han els atuells sangosos del sanador, allà m’ha tocat, és clar, amb les horroroses eines pudents del diví fautor de crestons i capons, de bords i bous, de xisclons, de sèssils i apandres, de nucs, nics, nocs, orcs, anorcs, xorcs…!

–Me’n fot – diu ell – tant se val.

–Voleu que torni el vostre plat a la cuina? Dit i fet, som-hi?

–Encara no he acabat! I que sàpiga no ets el cambrer.

–La dona… També sap molt de política – on jo votaria sempre anarquista, és a dir, per al govern del poble pel poble i per al poble, ella sempre em fa votar pels jacobins més cargolats, és a dir, els feixistes, és a dir, pel govern dels rics, lladres, brutals i genocides contra el poble. Què hi farem, si sóc un merdetes! Sort que un vot, tot i que el meu es dignessin mai a comptar-lo, fet i fet mai no compta per a res! Així és el sistema, vull dir, l’enganyifa. No fa?

No em respon. No sé si es pensa que sóc un espia o un provocador, o vol fer-me pensar que és ell qui potser és de la secreta. En tot cas, qui se’n fiaria gaire? Amb els seus jocs de mans, el més normal és que sigui un altre lladregot. Part davall la taula, em duc la mà al butxacó on el meu dolaret hauria de raure, molt amativament ennierat, i hi prem fortet, tranquil·litzat, car encara hi parrupa, content. Ningú no me l’emblava, uf.

–I parlant de normal – li dic – el primer dels amants de la dona, just enllestides les esposalles, una setmaneta en acabat, amb prou feines, es veu que l’hi volia endollar part d’arrere, i ella se’n va excusar. –Sàpigues que el meu marit no hi té pas dret. I en Teodoric, millor, en Thierry, car així es deia l’amant (molt millor escriptor que no jo, tot sigui dit; com qui diu, rossinyol envers gaig, quant al cant), li va respondre: –C’est normal. La dona m’ho contava l’endemà, i jo tot satisfet, car em pensava que si ni els amants no hi podien anar, no m’havia pas de capficar a mai pretendre voler ficar-hi, darrere, tampoc re. Una preocupació de menys! Tret que tres o quatre mesos més endavant, comentant quelcom escaient en una pel·lícula que vèiem, vaig dir –hà, com el pobre Thierry, frustrat en els seus més ambiciosos esmerços ni esdernecs… –què dius, carallot, em retreu ella; li dic –allò que no li permeteu de ficar-vos-la (perdoneu!) part darrere… fa ella –pse! s’hi fica cada vegada; s’hi ha ficat des de la primera nit! I llavors comprenia, favot que sóc. En Thierry havia dit que era normal, però normal per a mi, de no poder-hi anar, normal per al cuguç, per al beta, per al sotmès i atupat. No pas per a ell!

L’homenot només esbossa un somriure, el seu bec aquilí té un rictus despectiu, els seus ulls de noctàmbul els entelen fins nictitants. Em sembla que no en trauré re, que vol que em mori de fam.

–Sabeu que mai no em duu enlloc? Només a casa sa mare, és clar, perquè hi prengui cura de la cuina i de la neteja mentre hi és. Al començament encara em duia a algun lloc. Mes un cop, devia fer dos mesos de casats, em va dur a una residència de rics, i hi vaig haver d’anar a cagar, tot i la vergonya que em fa d’anar als canfelips de la gent. Tret que allò era un luxe. Amb rajoletes i farbalans, llumenetes i ragets. Damunt les lleixes de vora la cagadora, tota una tirallonga de flascons amb (el que pensava que eren) perfums selectes (això m’imaginava, ja us dic, car eren flascons d’allò més xaronets i escollits, tot i que contenien, llas! lleixius i desinfectants d’allò més corrosius, per a amagar les fetors). Tant se val, furtiu, d’amagatotis, amb tremolins d’il·lusió, murri que sóc me’n vaig ruixar, aerosolar generosament el cul! Ah, el mal! Estiòmenes potingues! Sarcòfagues, sacrílegues! Se’m cruspien sés i mariot, ull del pany al baldufari, minúscules hosts endins, rosegadores, incessants, i de mantinent rostint-me i rostant-me el carpó! Han passats vint anys i encara tinc tot l’establiment culà encetat. Ara i sempre cagar és un martiri. Asseure’m mateix, malament rai. Sabeu què? Us don un dòlar per la resta de l’entrepà!

–Nothing doing, mate, and by the way, here’s your half, or should I say, your ninety nine per cent and and half!

Allò estroncava la pixera i la xerrera a qualsevol. Nerviosament m’estrebava el llavi jussà fins a dur-me’l passat la barbeta, com solc. El soci sospitós era un compendi de divergències. Reia per sota el nas i alhora frunzia les celles. Convulsivament em vaig tombar… i efectivament era la dona qui se’ns atansava salvatgement. Les lànguides sedes de les seues faldilletes se li arregussaven fins més amunt. I no porta mai calces, és clar, no fos cas que l’avinentesa es presentés on treure-se-les fos nosa. Per part meua, com dic, acolloniment instantani. Em vaig aixecar amb un bot d’esglai. L’homenot es petava de riure. Jo no sabia on fugir…

Ja m’havia preparat a rebre de valent, quan la dona s’asseu, esbufegant, fent veure que ens arriba d’allò més fatigada.

–He anul·lats els bitllets; tan bona clienta els sóc. Abans d’abordar, rebia un cop de fil (telefònic) de la mare. Estaràs content, la teua sogra i dos dels seus druts vénen a casa per a un mes. Ja saps quina te n’espera!

I ara ella reia, gloriosa, divina, satànica, també.

Emergia de la meua turpitud, vull dir, torpor (de la meua turpitud no n’eixiré mai, hom s’hi rabeja aitan delitosament!). Em vaig empassar tot el tur i la borra (i la saburra) entre els dejuns queixals i, subversiu, vaig afegir-me a les rialles. La incòngrua cerimònia descomponia les orquídies en pomet damunt la taula. Corrupte aviram sense ales, cloquejàvem anòmals, fragmentaris, perxats en aquelles cadires ranques. La dona i l’homenot flirtejaven i tot. Tant se val, tot era anècdota, ficció. La qüestió (allò principal) era que hom m’havia perdonat! Per això me’n reia, posseït, massa ric d’emocions, com un maleït pertorbat qui al cel sia encara, per molts i molts d’anys, beneït, carallot, marrucant, tot ruquet. I, de més a més, no em caldria volar! Qui voldria surar en carraca metàl·lica damunt els sòlids terrats on fa tant de bo d’estar-s’hi, i perdre’s com ocellot descervellat, tocat de l’ala, entre les desdenyables bromes, les decídues irrealitats, els emaciats, esvaïts, fenòmens, si, eunuc i eixalat, pot escatainar i escarotar, amb les ungles fermes entre miríades de grans, cucs, cuques, fullatges, llegendari, aventurer de corralet concret, de món electe, afí, fet a mesura d’un cor boniquet, amb potetes de milpeus, no anant mai gaire lluny, ensonyat, somiatruites, latent, decent, evocatiu, enyoradís, anhelós, acceleradament adelerat…

I un clatellot m’ha eixorivit.

–Som-hi, que tornem. Ja ens faràs el dinar.

~0~0~

Una altra bona de lliçó de psi-psi-psicologia

La meua mare quan era petit em posava nu cap per avall a la seua falda i em ficava amb el setrill un rajolí d’oli al forat del cul i m’hi embotia el dit i el feia entrar i sortir durant uns deu o quinze minuts que alfarrassava ella que era el que caldria de bell manxar-hi per a l’assoliment d’un eventual orgasme, de moment, per la meua edat, com dic, imaginari, fantasiós.

Ho feia, es veu, la reverida dona, perquè tenia un tirat espiritual, esotèric, molt poderós i sabia la força dels actes devots i així, amb fervent dedicació i pietós esmerç de feraç energia, m’etzibava manxades cul amunt cada vespre abans d’acotxar-me. No pas que volgués oferir-me, marrec emmarat i fofet, al servei diví o si més no al servei dels panxuts capellans sense escrúpols. Volia pus tost transformar-me en un molt acomplit marieta. Volia que de grandet fos un gran artista qui portés glòria a la pàtria, i de retop, és clar, a ella, la santa mare molt assíduament sacrificada.

Car tothom sap que no hi ha (ni hi ha hagut mai) cap gran artista que no sigui (ni fos) marieta.

Per dissort – o diguéssim, per defecte de càlcul – ma mare portava sempre unes ungles d’allò més llarguerudotes. Eren unes ungles codolenques, coriàcies, sempre pintades amb capes i capes de laques vermelles, d’un vermell viu, de sang de brau, de sang enèrgica i espessa, mascla. “Faldilletes, cul enlaire!” – cridava ma mare; i jo feia feblement i flèbil que no, embotzegant-me, pobrissó, tot arrupidet i marrit. Mes ella, imperant beata, sense romanços, espartana, olímpica; inflexible, disfressada de madama mort, el dit i l’ungla la dalla que tot ho ton. “Faldilletes, ho faig pel teu bé, prou ho saps!” I la dalla, doncs, al cul, mariot del resignat, sotmès buderol amunt, i au, patim-patam, patim-patam, a patir!

I és clar, som-hi, aquelles piròmanes urents unglotes cada nit burxant-me mariot amunt, com dic, encetant-me durant deu minuts o pus el torturat budellol culà, mes ai sofert martiri! Endurança inoïda, de molt estoic rèprobe, a l’inic turment!

Amb aquell error de forma, com qui diu, amb aquella lleugera manca d’exacta previsió, pobra dona, bones intencions rai, ara, el resultat a la biorxa; tot li eixia de corcoll. Vet ací el meu destí marrat; en tost de marieta i gran artista, condemnat a esdevenir com qui diu tot el contrari. Amb matisos, és clar, car mascle, rai, tot i que molt modest, mes artista, ai betzol, malament rai, no crec pas que gens, car, per poc artista que fos, qui es creu que mai escriuria cap carallotada com aquesta?

~0~0~

Tweet

Qrim Qatalà LXXXVII

La doble visió dels tigres encesos engegats a volar

Avui, tot cercant feina, he tornat al barri on despenia part de l’enyorada infantesa; al carrer, davant l’antiga dispesa, d’on l’enfellonida dispesera ens expulsà, alhora replevint-se de tots els nostres elements i pertanyences, àdhuc els atuells de cuina i els ormeigs de lleure (car, sí ves, a mon pare els afers mai no li rutllaren gaire fins, i sovint ens vèiem doncs al carrer, llogaterots mal pagadors) hi ha ara un edifici on damunt unes taules nues havíem de passar certes ordalies d’aptitud per al lloc de treball promès.

Mentre entrava a l’edifici burocràtic, encara he vista la renada dispesera, asseguda en un aplec de parracs negres en una cadira de bova al balcó; no crec que m’hagués pogut reconèixer baldament hagués jo gosat saludar-la; tot i que deu tindre noranta anys pel cap baix, no la veig gaire diferent de com la veia quan era petit ara ja fa passats cinquanta anys i ja ens engegava a pastar fang; el qui ha degut canviar bon tros sóc jo.

Dins l’edifici de les ordalies, damunt les taules nues, cascú la seua, al centre d’un cubicle enfonsat, cascú el seu, i, damunt, mig repenjats a les reixes de les baranes, amb els batllius xinesos, burletes i tips, vigilant que no féssim patotes, els pretendents ens hi afanyem.

La feina proposada, per a la qual som una quinzena a postular, consistia, es veu, sobretot en netejar gàbies en un circ. Tant se val; les qüestions, tot i que una mica repelenques (com poliríeu ni torcaríeu anus i paracolpi de cap foca, per exemple), si més no són al meu abast.

Enllestit l’examen, ens han dit que els escollits hom els escriuria a ca llur; i llavors, d’arròs, ens han lliurat a cascun un tiquet per a visitar el circ on deduïen que ens plauria de pertànyer. En escarits boldrons ens atansem doncs al firal on el circ rau. No és gaire lluny, roman encara al mateix barri vora el riu. Als meus companys els he assenyalada una altra casa on la família, en circumstàncies una mica més favorables, quan jo devia tindre cap als quatre anys, hi vam viure durant si fa no fa un parell de saons. En aquell instant (quan els ho deia) un automòbil groc s’hi aturava i, davant la porta vidriera, en davallava la família qui hi devia viure ara. Un home granat, una dona jove, dues xicotelles.

Amb quatre gambades ja som al firal. Els dic que de petit m’altava pler de jaquir-m’hi caure, a veure-hi els ramats d’estranys animals, i els ramaders molt murris, i els gitans desdentegats.

Em sembla que llavors m’han demanat quins animals trobava més estranys, entre bous, bens, cabres, cavalls, aviram…

D’antuvi m’han vingudes a l’esment pler d’implícites, entranyables, escalfadores, evocatives imatges: dolçors, juguesques, rialles, petits triomfs… mes llavors fosca, melangiosa memòria s’interposa…

—Hi he comprades moltes de bananes
que a l’hora de pagar s’han tornades
pastanagues més que mig podrides
que àdhuc al venedor li recava vendre’m tan cares.

Alhora es veu que hi havia pagat quatre vegades
el preu voluntari d’un film gratuït
que justament farien quan ja no hi seria!

Quines firetes de malson! — els dic, havent oblidada
la bona resposta.

Mes prou digressions, i som-hi, que el circ n’és un d’aquells que, passades les cues i garites d’admissió, i passada en acabat la colossal porta liminar on hi diu Circ Carxofes, i sota dues carxofes flamejants, el lema que proclama: Tothom s’hi escarxofa amb ardent plaer, hi ha unes tanques que circumden el terreny que llavors, estireganyat estratègicament, s’estén en avingudes que neixen com raigs d’estel en punts saltejats i on, a cantó i cantó, diferents instal·lacions, de faisó força semblant a les de les firetes, s’aixequen pampalluguejant; amb casetes d’atraccions doncs grumejades ça i lla.

Els dos o tres qui anem junts ens posem a badar davant una de les amenitats més cridaneres. Es tracta d’una mena de dirigible presoner que tanmateix sura estàtic damunt el terra. Pels grans finestrals hi veus la gent qui s’han aventurats a veure l’espectacle de ben a prop. Tots hi són enjòlit, car sembla que dins el dirigible el grau de gravetat és zero. Allò que esguarden els espectadors dins l’aparell són dos tigres qui floten enlaire atrapats per certs corrents d’aire que els mantenen enjòlit, com els espectadors, mes alhora separats.

De sobte, malament rai. Alguna màquina ha feta figa; se sent un espetec i tot d’una una flamarada embolica el bec d’arrere del dirigible. El bec on els tigres dansaven, exòtics. La màquina espatllada escopina llenques de foc. Els de dins, assetjats pels sobtats vòmits de flames, quin esfereïment! Els de fora, naturalment, tots tot astorats.

La màquina roent fa de molt agressiu llançaflames repetitiu. Les màquines que buiden de gravetat l’interior, en canvi, no han perdudes llurs virtuts ni facultats. Part de fora, el foc maleït de la màquina rebel sembla que fa impossible els heroics operaris d’atansar’s a tancar les màquines antigravitacionals. Part de dins, la mateixa màquina assassina perboca estossecs flamígers. Sense pesantor ningú no pot córrer cap enlloc, ni tigres embogits ni espectadors desesperats. Els grumolls de foc espeteguen damunt els més malastrucs dels exposats i els ablamen, els couen de viu en viu; i de sobte ara un tigre i ara l’altre els gargalls de foc els atenyen: dos tigres abrandats, urents, qui rugeixen com dimonis.

I ara, pitjor! Com el vell zèppelin Hindenburg de remot impacte als nostres magins, el dirigible estacionari també s’encengué tot, i en un tres i no res es desguitarrava de qualsevol manera. Les màquines s’acabaren d’espatllar i tot s’esbadellava; els entrampats qui fins ara que les màquines no claudicaven i l’ou doncs s’esbalçava, desconfit, no havien reeixits a eixir, esdevenien, empaitats pels tigres aflamats, folls fugitius qui s’escridassaven escruixits, i el públic en general no els romaníem pas enrere: tothom xisclava, i escarafalls rai, i era com ara si milions de pedres d’esmolet garranyiguessin alhora.

But I tigress… Vull dir, no pas que em parés a dir facècies i jocs de mots ni a fer ximpleries, ni tampoc que m’adormís a guaitar gaire què s’escunçaria llavors… car, cames ajudeu-me, al contrari, vaig fotre un bot instintiu, i seguit fotia el camp com si portés cap piula encesa encastada al carpó.

Tothom es dispersava, ningú no volia que els dos tigres roents se’ls mengessin, és clar. Les tanques foren esbotzades en mil indrets. Tothom es llençava on podia. Jo qui em coneixia els topants m’atraçava directe a la casa on d’antic ja visquí.

La porta vidriera només era ajustada. Em vaig fotre dins i vaig collar la balda. Ara esguard els voltants de la sala. La llar, les panòplies, els quadres, els esglaons amb els animals estranys de ceràmica i metall… tot hi és si fa no fa com recordava… M’esbaldregava damunt una cadira de braços, recobrant l’aflat. Al cap de poc, sent que algú davalla les escales. Uns estossecs als quals responc amb els meus, molt discrets. L’home granat branda el cap cap on sóc, i jo ja començ de disculpar-me-li…

—Ja em perdonareu; fugia d’una prou tràgica catàstrofe, i mecànicament les cames em duien a aixoplugar’m justament al mas on visquérem la família i jo fa qui sap la pila d’anys, cinquanta pel cap baix. La meua era l’estreta cambreta verda que tocava la porta cap a les esotèriques golfes de misteriosos sorollets; damunt la tauleta verda hi tenia, damunt un tovallonet de blonda de motes delicades, el didalet verd per a l’aixarop de remei. Car s’escau que era de petitó un xiquet molt timorat, amb un ventrell molt fluixet.

—Ara hi dormen mes dues nétes. Deuen tindre-hi uns somnis semblants. Car tot hi ha romàs com descrivíeu; la tauleta, el didalet, la verdor. Llurs ventrells tampoc no és pas que siguin gaire ferrenys.

I em diu que m’assegui encara, i em convida davant la llar de tions encesos a un conyac calent, i llavors li dic la història del circ faitís i els esverats tigres en flames, i el vell em diu que és veterà de les guerres asiàtiques i que quina casualitat! Car també ell, qui ara viu a la mateixa casa, es va veure condicionat per les ferotges tigresses aflamades. Els nadius qui les capturaven s’atansaven de nits vora els campaments dels invasors i els calaven foc a la cua i les jaquien anar cap a l’enemic. Ah esglais inentomables! Nits d’infern inacabables! Aparicions monstruoses! Por inoblidable! Els soldats d’ocupació aquell malson els marcava; entre els nombrosos horrors de la guerra n’era dels qui els oscaven més a fons.

Tant se valia. En la distància ens trobem gradualment apropinquats. Estadants doncs al mateix indret en dates alhora idèntiques i diferents, tenim això altre en comú: la visió bestial dels tigres enjòlits embolicats en lluentíssimes flames. Una flaire de germanor sembla envoltar’ns. Empegueïdots, dissimularíem els ulls somalls. Com s’havia aixecat ell a atiar els cruanys i jo a fer un cop d’ull entelat per la finestra, i giràvem ensems cua per a reasseure’ns, atrets de sobte, ens estrenyem irresistiblement. Som dos barrufells massa il·lusionats. Llavors l’espasme sentimental s’esvaeix de mica en mica, i com ara intimidats, estosseguem a l’uníson i ens reasseiem. Amb les hores, al carrer tot havia tornat a la normalitat, sense gent qui corrien pertot, esvalotats, i tement d’ésser cruspits pels tigres en foc.

Abans d’anar-me’n, li he demanat permís (i volent-li alhora agrair el gest d’emparar’m) per a netejar les massisses figures de bella memòria. Tants de cops hi jugava, sotmès, fascinat, tòtems amics d’immenses imaginàries aventures!

Car els oldans animals d’esmalt verd fermament posats als esglaons de les escalinates que davallaven a la sala, amb aquella cinquantena nova d’anys damunt, s’havien anat esmorteint. Capes de brutícia, i més atapeïts engruts incrustats als racons més intricats, en desvirtuaven la vivor. Amb fregues vehements, amb prou draps i qualque producte de forts resclums alcohòlics, m’hi esderneg fins que, febrits de valent, marmotes, mamuts, tortugues, basiliscs, marracos, cuques feres, cocodrils, molt banyuts cabirols, i pops de cargolats tentacles, no resplendeixen com diamants. Llur esmalt novament ullprenedor i gairebé tan enlluernador com el de les dues carxofes esmaltades que, al capdamunt de les columnes que emmarcaven la porta principal d’aquell circ fracassat on ja mai no hi treballaríem ni jo ni cap altre déu, el distingien de flamejant ans premonitori emblema.

El vell veterà de qui en la foscor de la nit els ulls de tigre aflamat tant s’assemblaven als meus m’acomiadà amb un cop d’urpa manyac a l’esquena.

Jo li deia, agradós, i rient sense riure: grrr.

~0~0~

Sóc tres o quatre herois alhora

Sóc d’antuvi l’advocat qui, no sé pas si era per por, o per nerviosisme, o per cap condició patològica, amb el primer cas cabdal que hom em confia els pixats em rajaven sols i m’arraconava doncs al racó on tanmateix tothom se n’adona, riallós; amb mitjons, pantalons, sabates i camisa bruts de pixats, prou em cal posar cap roba de recanvi, on ara, sota les befes de tots els carallots de l’oficina, hi haig d’anar (cap a la tasca, a acomplir la comesa, a resoldre-hi el cas amb aquella gent d’upa a més no púguer…) empastifat amb camisa taronja, mitjons vermells, pantalons cobalt, sabates blanques, d’on la vella vídua baronessa, qui per sort s’esqueia de repapiejar, em trobava aitan atractiu, amb aquelles colors grinyolaires, bigarrades, cridaneres, que em dóna a curar tots els seus papers, sense condicions! Els caps grossos de la firma llavors no saben com felicitar’m. M’han apujat a llur propi grau al capdamunt de tot del gabinet.

Sóc llavors el científic qui estoic ans ardidíssim, amb proeses redubtables ans clafertes de perills, per estrets passadissos i galeries fredes, recobra, per a després destruir’ls, els seus descobriments i fórmules de policromes solucions molt agressives per fosques entitats governamentals adés robades.

Sóc en acabat el crític qui com qui funambuleja per murs punxeguts entre exèrcits ràbics, tot pujant a perorar per pedestals, esteles, basaments i pòdiums calguts, s’eleva tanmateix, mestre dels subtils matisos, a alçades encara més prodigioses amb agilitat i gràcia immenses.

I ara? Ara sóc l’home independent.

I amb la dona prima, bruna, jove i deixadota qui he rescatada amb l’automòbil negre i he duta ben enlluny d’aquell pou de vici descordat, hem feta casa a la caseta vora la pedrera abandonada, i a poc a poc, a cop de mànega, en fèiem renéixer els hortets, i llavors, amb un bé d’aigua encara, damunt les enormes pedrotes arrodonides i xorques de la rònega pedrera, les pinzellades hi fem rebrollar de molses, trencapedres, líquens, fongs i taques roents i rovellades d’altres algues rares.

A la xitxarel·la secardina la joia de viure li tornarà amb la netedat de les aigües i amb l’airet tranquil de la contrada, i a pleret haurà deixada de cardar a tort i a dret i a la babalà amb el primer arribat, ni d’anar nua pertot, ni d’empetar’s amb substàncies adulterades; en canvi, no és pas llavors que hagi guanyat pes ni s’hagi tampoc desenbrunit gens, mes ara es vesteix amb vestits decorosos i elegants, i reconeix arestes i circells, i bolets i flors, i baies i ocellets.

Ah, i allerats, només fem anar el queix de dalt i el de baix per a mastegar finament els atributs més delicats dels hortets addicionals on hem convertits les esteses de sauló i cascall heretades de l’esplet adés exagerat de la pedrera. Voltada la caseta de trossos agrers, doncs, i de sassos de saons excel·lents per a seduir les verdures més llefegues ni primmirades, podem haver força urc de les collites que com batialles repartim a preu llençat si davallem a la carretera i a la voreta hi parem sots l’ombrel·la virolada enllepolidoreta parada.

Passat l’estanyol només hi tenim de veïns guineus, esparvers i mussols qui se les ginyen amusats per a delmar’ns dels closos aviram i conillets. Basquejant-nos-hi no gens, ni ells ni naltres, ans rabejant-nos-hi, com les papallones i els borinots entre les tulipes de velluts de tonalitats diverses, l’interludi no l’interromp mai cap episodi enfellonit. Ni ens obsedim per les afusellades incessants de les adotzenades aparicions de la natura disparada. Sempre accessibles, sense cap dèria a desxifrar les esferes efímeres qui heteròdromes i assídues s’enfonsen dins els ahirs catacriptes, cada dia ens és avui, on les munions indiscretes les païm sense capfics.

Al fons del cau més pregon de la pedrera, mosaics de cranis s’evidenciaven, trencaclosques i laberints d’habitants qui foren en qualque món colgat on en dissoluta exuberància els cossos valien el que valen ara les escombraries. Al clotet apàtrida de cada suïcida, traït individu de distrets membres, una altra carcassa s’envellia, i, qui sap per quin malaltís mecanisme, refusaven llavors ben lluny llurs meravellosament acoloridetes faldilles i s’estimbaven daltabaix, potser per a pintar el camp de mart amb els tints guerrers de cervells i sangs.

Hi vam llençar llambregada. Amb la lot tremolenca filustràrem, serens, fluctuants metamorfosis, seqüències disgracioses que sacrílegues profanaven per propinqüitat la nostra humil residència. En rangs serrats, plumífers ignorants havien sollats amb tintes fastigoses i nocions nefandes els murs fonamentals. Per les traces dels temes esbarriats al llarg del cementiri subterrani, tots plegats fèiem cap de carallots ben tarats. Malament rai. Avantpassats d’arcaiques espinades amb ull deprimit es devien envejar polits com còdols de riera, i no pas inferms com putes mai rescatades. Tàcites secessions de cèl·lules invàlides feien callar els músculs qui, hesitants, a la por es lliuraven. Les jerarquies cerebrals acollien espontànies les voluntats retràctils on, en esborronadora màgia, obtindre la solitària pedra dels esclats mortífers apellada ànima valia una realitat.

Creàrem un terratrèmol que delís tanta de tanoqueria. Només l’experiència del cos construeix la ficció de l’ànima!

La dona prima, amb posat seduït, em donava un petó, car se n’adona encontinent, que d’heroi físic a cap físic heroic no desdic.

~0~0~

Ets tu, Serafí?

–Ah sí, aqueixa era la vegada on era a una festa en una casa suburbana amb un grapat d’amics i coneguts, i me’n vaig haver d’anar perquè es feia tard i havia de tornar a casa a fer-hi el sopar per a la canalla, i en acabat, quan tota la bordissalla era a dormir, vaig voler tornar a la festa, i em vaig equivocar de casa – car totes eren si fa no fa, esteses en aquell eixample suburbà, i pitjor en la foscor de la nit – i sense saber-ho, doncs, em vaig ficar en una casa semblant on també hi feien una festa; d’antuvi no m’hi trobava estrany: la casa era com l’altra – com dic, les fan en sèrie i, dintre i fora, tothom hi té si fa no fa els mateixos elements: els mateixos vehicles, els mateixos aparells – cert que ara aquella era una festa molt més somorta que no l’altra, però em pensava que potser s’havia esmorteïda pel rodar de les hores, fins que, carallot de mi, me n’adonava que de fet no hi tinc cap amic ni conegut, que no hi coneixia doncs ningú, tret que llavors en un racó, on hom xerrotejava també de les mateixes ximpleries econòmiques i sociològiques, d’estatus i jerarquies, d’automòbils, i de guanys i profits, de percentatges i d’estadístiques: tot de fadeses i datpelculades, doncs; festes d’economistes i sociòlegs, doncs, ecs, gairebé tan dolentes com les pseudo-festes dels fanocs on les paies lletges esgüellen com truges i els beats psicòtics bramen com ases recaca-catequitzant-se amb merdegades de capellà; quan les úniques que a mi m’interessen, és clar, són les festes on enraonem de temes científics, poètics i filosòfics; asseguts confortablement en un racó, com dic, hi havien uns quants homes de pes, i entre ells hi reconec cinc o sis dels antics amants de la dona, i aleshores tinc la vaga sospita i tot que potser he anat a parar a la festa on ella ha anat i que potser d’un instant a l’altre la veuré: veuré la dona eixir de la cuina o de qualque canfelip, o davallarà les escales de les cambres de dalt, després d’haver cardat en algun dels dormitoris, i potser es pensarà que l’espiava i s’emprenyarà com se sap emprenyar, i per això doncs, sense badar gens, agafava la porta de fora i fotia el camp; d’aquella casa amb la festa equivocada, me n’esmunyia com un espectre: tan aviat hi era com hi mancava, doncs, i au, al carrer, on les gotes de ros resplendien damunt pètals i fulles, i encara atalaiava amunt i avall, per si hi havia en cap altra casa de per a prop cap altra festa on pogués anar a petar, i amb un cert desfici al capdavall em trobava en via morta: cap festa enlloc; ara doncs, afectat d’alògia (sense idees), sol·licitava les cames repatànies de girar cua, i au, cap al cau a clapar; se’m resisteixen els peus, i els he d’arrossegar, i les refractàries cuixes les he de dur a sopols; tot plegat, tant se val, em vaig haver d’asseure, el cul cardat a l’espotzim del barret d’un hidrant; llavors un gos féu cap a ensumar’m; qui mal vol a ca, vaig automàticament confegir, ràbia li alleva; i si em mossegués…? em descohesionava, m’empitjoria, una tibantor em duia a caire de paràlisi; vaig plegar una pedra i l’hi vaig llençar; lapide percussus (per pedra percudit), el gos abuixí d’allò més escardalencament; pigmeus i pigmees tragueren els nassets per les finestres; el meu gruix s’absentà, de tota palpable presència se n’abstingué, mon embalum es fongué; no hi sóc, no hi sóc, anava dient tot fluixet, abans no comencessin de treure les escopetes; patim-patam, sense remolejar gens, ja m’he endinsat entre lligaboscos, ribers, espinars; i embotit en llivanyes de mur i esvorancs de roca, com bufaforats nocturn, sol supervivent de tanta de fatal, letal, xalesta festa, fins que m’he trobat aturat per l’atzucac; xinyell sense esquer ni ham em tiraven des de dalt: era un expedicionari qui volia que escalés doncs la paret tallada a plom; mentre ell fa anar l’ormeig de dalt estant, de baix estant, de grat empescat i envescat, l’ajut hissant-me sol pel ciment cairat fins que hi he arribat; era un pare amb sos dos fills qui duu pertot on va, tots tres totjorn plegats, a cada expedició urbana, suburbana, camperola o pitjor, i si s’han de tornar esplugaires, millor, i si han de circumdar subcontinents per costes de pirates, som-hi, això rai, o vèncer everests, i assolir xangrilàs, o relliscar per penya-segats, o ja fer de lladres a supermercats, tot s’hi val, i els dos marrecs doncs, sempre darrere, fidels, estintolant-lo sense fissures, i sense dones mai, de qui els esfereeixen les veus esveradores d’espinguet, o la pudor de banana, o encara més repugnant: de te amb vainilla, ah, i les observacions de nyeu-nyeu tanoca que t’endinyen sense respir, car les dones, ecs! i no pas que es saben gens barallar quan, atacats per óssos o panteres, tot desvetllant-nos amb els sacs sota la neu o sota la fullaraca huracanada, són tan ineficaces i matusseres, collons! que lluitarien contra l’enfellonida, bavosa, fera llençant-los cacauets, en premerien les clovelles fins que el cacauet no es desprengués disparat a mig metre o menys, irrisòries, vós! i doncs riem lla dalt, tots quatre, salvats, fins que l’home invicte no em demana on jaquia eu ma mainada — eh? que responc, i veig per les ganyotes que fotia que amb prou feines es podia ensenyorir de la dèria sobtada que tenia de voler’m fotre daltabaix, per mal pare! tret que abans li dic que els meus ja van a la universitat, que els meus l’estat lilaire i decebedor ja me’ls quinava i xoripescava i els tenia posseïts, en procés de tornar’ls en fastigosos aprofitats (disgusting thugs), plutòcrates, oligàrquics, bòfia-adoraires, comprats, i, amb allò, tots quatre ensems ens vam posar a plorar, parinyolis sense blasme, infantons sense experiència, propaganditzats, íntimament apedaçats i ensarronats pels distòpics autoritaris sociòpates qui a tot govern manen per a aixafar la bona gent, al capdavant de cada racó del món un Nero redux, quin ludibri de viure, vós, em sembla que ens suïcidarem els tres junts, els cadells i jo mateix, en pacte d’aplec culminant, estorts i com cals, quan qualque jorn o nit malastrucs no ens enxampin i vulguin tallar’ns d’arrel la wanderlust que adoperem, garneus, en llibertat, esmunyint-nos per escletxes verges i passant sempre pels indrets més inhumans, ço és, on només les bèsties i els bèsties més ardits no gosem aventurar’ns; rodaments de cap ni d’altres malalties encomanadisses d’ànima feble ni de cagalló amb potes mai no ens han afectat ni afectaran, cada dit de cada mà arrapadís i ferrís com arrelut capficó de cep, ineluctables sempre, no mai luctuosos, al contrari, vivaços, argents vius, i espentejant envant! on, una mica marejat, anava fent que sí amb el cap i mormolant aquiescències tot tractant de trobar peu ferm, car de dalt als terrats que no érem, érem ara a caire de cingle espadat dalt de tot d’una muntanya impensada on el terra relliscós de gebre cuidava a la mínima de dur’m volant per les buides foscors sense veïns ni festeigs, i llavors vaig fer un vaitot i em vaig abandonar a la sort i vaig jaquir que triomfés mon desig, no pas el seu i encara menys el llur, car els minyons s’afegien massa efervescents al poti-poti, bo i donant tostemps la raó al capdecony en cap, i doncs amb un esgarip guerrer au, m’impel·leixc, doiut, devers el cadirat on els espectadors absents no estossegaven ni es bellugaven molla; ep, i havia tinguda raó, encara érem ran de terra, no pas aitan amunt com m’havien volgut fer creure els capsigranys! la qüestió que he anat a espetegar entre les cadires, de qui els greuges de què es planyien es balançaven (xifres idèntiques tot i que contradictòries) amb les xacres que m’etzibaven; ranquejant, no fent prou gruix, em vaig perdre ara entre les ombres, i després s’havia fotut a ploure i vaig dir ei, ja en tinc prou, veurem si encara sé endevinar ca meua i ja me n’hi enyor ni glateixc per a endinsar-m’hi com al si maternal de coixins i llençols, i de més a més m’hi esperarà un bon resolis (remei vinós) que ensumaré amb un nas tot agraït, i un bon pijama eixut, i em grataré desencaboriat el ceptre, vull dir, la cigala o titola voltada pels circells sedosos de mos pèls niuencs i covant els pollets potencials de mos dos ouets, de qui en sentiré batre l’activitat esperançada, mes vet ací que, tot entrant, me’n vaig adonar que al canfelip de baix hi havia algú, la porta era oberta, el llum encès; vaig témer doncs que no fos la dona qui ja havia tornat de la seua festa, totalment cardada, i encara volgués que li netegés el parruf a tesa sollat per mants de druts circumstancials, i vaig voler escapolir’m doncs escales amunt sense fer soroll, mes la veu del degà de la universitat de Bòston on enseny de cibernètica, el meu patró, doncs, em cridava: ets tu, Serafí? i m’hi vaig haver d’atansar; hi era cagant assegut damunt la garrafa de porcellana, servant alhora a la falda un ordinador engegat; hi guaitava, es veu, un partit del Barça, de qui n’és golafre rai, i, sense treure els ulls del monitor, em va dir: he vingut perquè no responies; t’he trucat quaranta vegades; —sí patró, que li responc; —vull, em diu, que demà ben de matí rebis la delegació de la universitat d’Oklahoma; s’escau que hi seran a l’hora on faran el Barça en directe, no pas en conserva, com ara, i vull veure el partit, a part que tu, qui em sembla que saps una mica de coreà i tot, i no cal dir de nanotecnologia, ets la persona ideal per a ensenyar’ls les instal·lacions, car es veu que per casualitat tots els okies qui es dediquen a aqueixa branca tan miòpica són, com prou s’escau, coreans; tant se val, així que ja ho saps; i llavors me’n vaig adonar: és aquest el meu ordinador? —sí, em va dir, el meu l’he perdut; i au, —bé, bona nit, li deia, i vaig pujar a la meua cambra; nostàlgic dels setanta, com gairebé sempre, tornava a adormir’m a les cuixes de conys virginals, i tornava a menjar móres i maduixes trobades, i tornava a estimular el diferent i el bandejat, i a ajudar el trepitjat, i travessava vastes estepes caminant, i aprenia el nom de cada arbre ni animal viu o ambrat, i no anava enlloc amb cotxe espatllat, car la meua vida de jove era la vida que volia tornar a menar, i sí ves! a hores d’ara només la puc tornar a menar somiant; la dona i el degà no es poden veure; encara vaig sentir com es disputaven a baix; o potser només m’ho imaginava, festejant amb les saboroses minyonetes damunt coixins virolats de sentors embaumadores, ah… i l’endemà ni cal dir que l’envejosa delegació d’okies coreans va trobar que els laboratoris d’investigació nanotecnològica que teníem al llivell sencer, entre el segon i tercer soterrani de l’edifici central, eren, de lluny, els millors mai filustrats; i de miòpica, gens, aquesta branca del saber científic, on descobrim, cada segon que passa, que tot està fet de la mateixa ultramicroscòpica estofa, tret que ens pensem, carallots, qui sap què, que, reduïts a la mínima expressió, encara ens expressaríem com ens expressem; i no: com més reduïts d’expressió, més qualsevol altra cosa no som; només cal que ens morim, i ho comprovem: que llavors no comprovem re, ni minúscul, ni majúscul ni mitjanet, i que com més nans més entremaliats, que hi cabem pertot arreu, i que traiem el nas formats en les formes més informals, pocavergonyetes de naltres, arraulidets als indrets més espontanis, traient l’ullet pel trau sense botó, abans les irresistibles forces combinatòries no triïn de cosir’n cap altre, on sense eixida ens asfixiem, per a sortir en acabat en erupció volcànica d’ínfimes dimensions, projectats a l’engany enganxifós d’un univers o altre, on la festa s’estireganyava fins a límits excessius, embafadors; per això me’n tornava havent fet nyec, havent feta porra, mà buit, cala buida, a fer el sopar per a la il·lusa canalla, justament com el dissabte passat.

~0~0~

Amar i cardar no van mai junts

Pensant-se fer-me mal, m’ho retreu, carallot: —La dona la qual dieu que us diu que us ama, mes tothom veu prou… que carda pels descosits… amb tirallongues de druts. Em faríeu riure! Com us pot amar… si amb tothom altri carda?

—Amar i cardar no van mai junts — redargüeixc —. Ni hom no es carda qui ama, ni hom qui es carda ama. Jo qui no card amb ningú, am tothom. Per això no us ho dic de mala fe. Algú deveu vós amar. El vostre germà, la vostra padrina, la vostra mare…? I com més els ameu menys us els cardeu, cavà…? Car amar i cardar no casen, no us decebeu!

~0~0~

Transferits plaers, o Si no la pots veure cardant, cagant

Res no duu plaer més gros que els tabús violats – si al tabú de veure la dona cardada per ver home hi substitueixes el tabú més assequible de veure-la cagant, veure-la cagant esdevé tan poderosament eròtic com veure-la cardant. Car què altre comptaria com a vera felicitat més que la satisfacció de saber-se violant un tabú (i si pot ésser més que no un i tot), i això pensant sempre el tabú, és clar, com falsa i restrictiva barrera a l’autèntic desig, barrera que els anti-hedonistes de les sectes cretines aixequen pertot i sense arrest només perquè són uns desgraciats malparits?

~0~0~

Mosca abalbida al pastís conyenc

Les mullers són mulladores on fa de bo remullar’s
on t’abalbeixes com mosca balba
on t’abelleix de rabejar’t

oh conys calciga-hi ferm
que els escatxics reixinxolin les feracíssimes selves
on criden forassenyats els lluents rellotges
per magnetismes folls arreu desviats
com ocells rarament emplomallats de qui els corruptes missatges
s’estenguessin en xiscles llençats
cap a jocs inconquerits de mètodes no descoberts
per cap encara dels llunyans conceptes
que amenacen d’estimbar’s embromallat firmament avall

ombrívol zenit de la presó daurada
d’on cauen podrits cassigalls de psicòtiques raons
qui arreludament s’encasten com als bols inofensius el vòmit d’ahir
a les estacions on ens aturarem per a recarregar’ns amb aigües

ah violenta executriu amb vels esparsos només abillada
estalvia’m la tanca del despit
on posaries l’hort desolat qui esdevinc
amb qualsque escassos tímids tanys rovellats
qui orbament debuten
al món dels sentits

cariàtides plogudes armades amb llamps
per quan surtis del temple
els pugen al nas mosques de malgènit

vist de prou amunt com per qualque mosca
disfressada d’omnivident entitat
és sorprenent com cada acte reeixit o fallit
es desintegra no pas gens reconegut
dins el cossi de les escombraries on van a parar
totes les raons ni les ciències

projecta-te’m (mosca al sensori) enllà del femer
i actua-te’m carícia qui oblidosa malda
amb tot èmfasi a assumir’s absolta
de tot maltractament mentre explorava
en llits malastrucs per espiells discrets
a vulnerables indrets esteses irritacions
per llordes escombres burxades

davallaven tombant i valsant
com fulls de qüerns pels vents enduts
on les pregones exegesis
ço és, les tortes de nas de cera en texts maleïts
donaven consells a orfes i vídues
qui calumniats i pollosos i omplerts d’humors repulsius
a deures cridats
com cucs massa estrebats s’escaguitxaven
les escombres indecents qui a tot rebuig barrigarien

només m’adormiré si amb cada axioma desmantellat
els tendons vellutats de tota substància
desaprenen l’après
i retornen permesos els monstres fonamentals
de culs fragmentats
d’on prou dinàmics ni sanguins
s’escapoleixen les jerarquies
a confluir al genuí trau del pany
que s’obre a l’hospici on llencem en seqüela
els ous covarots de cada llefiscosa anàlisi
del que de debò o no tampoc no ens esdevenia
avui on encara l’embadocament remarcable
de la sollada neu ens cremava
boca i parts pudents amb noses i bescanvis
de comerç innecessari.

~0~0~

M’he despertat tot xiroi i eixerit

Dolçament atiat pels cassigalls del plaent somni que a l’instant em duia i gronxava, m’he despertat tot content, pensant-me que encara vivia a l’indret de ma jovenesa, on tot casava si fa no fa com cal. Em deia, ans i tot de badar els ulls ni menys llevar’m… ara eixiré de part davant i passaré l’immens parc cap a la universitat, o potser triaré d’eixir part darrere i amb quatre gambades, pel carreronet pastoral, arribaré a la vasta vall verda on em jaquiré relliscar d’esquena fins que els peus no se m’encallin a cap penyal, on romandré llavors jagut bo i escoltant zumzejar abelles, refilar moixons, i remorejar al fons el rierol on els blauets pesquen escopetejats com blaus viratons xanguet argentat. Qualsque pedretes hauran rossolades vessant avall i n’amaré el xerroteig mentre juganerament competeixen a qui farà cap més a prop de les poselles on s’amaguen tritons, eriçons i nius d’aloses. Ara, amb els peus falcats doncs al quer boterudet i decorat amb líquens i molses, brià ambrat a la pell maragde del marge solellós, em trauré de la barça l’entrepà i la cervesa, i au, tot mastegant, a lloure ans a pleret, aixecaré ara i adés els ulls esperançats, si pels viaranys de dalt les noietes rialleres de curtes faldilletes i calcetes encastades a llurs molt excel·lents carranxes s’escauen de fer-hi alta apareixença, bo i anant o tornant d’estudi o qui sap si només amb prou lleure passejant i enraonant d’amors lleugeres.

Mes llavors, pobre de mi, he oberts els ulls i la grisor finestra endins me’ls aombrava, i he obertes les orelles i les sorollades me les atuïen, car ara vivia, com visc, a la metròpoli atapeïda i llorda, inhumana, on no s’hi val mai a fotre-hi ni l’educat, ni el senyoret, ni el beneït desvagat; al contrari, tot hi ha d’ésser sang i fetge, i brutícia rai, i estentòria irritació, i fàstic – perenne, el fàstic sense remei, feixuc, entristidor, bascós.

Corpuscles d’ofec t’assetgen despietats si treus el nas per la barana; defora no hi és mai de jorn ni de nit; el cel, si mai el guipes, no serà ni d’ivori de claror, ni de banús de foscor; és sempre de malalt crepuscle grogós, burell, pudent. I els sanglots de les màquines i aparells incansables t’eixorden, tothora cacofònics i estridents, glavis rovellats qui sense seny s’estavellen arreu; i pels carrers el carnatge hi és ubic, i qui hi passa viu o mort és autòmat alienat, amb, per cap, una closca asclada i, rere les cavorques dels ulls buits, teranyines rai. Car ningú amb cara i ulls, ni menys amb cervell, no pot sobreviure entre tanta d’avolesa palesa ni d’inútil aldarull.

Llas, doncs, car allà em duia la dona; i m’hi migr com ocellet de jungla trasplantat als pols, o peixet de colors a la pols.

~0~0~

Somiant tempestes maremàgnums ràtzies

Somiant tosques borrasques
un llamp solitari se m’esmuny de les parpelles:
—ai trapella quina en fotràs?

Pel lleuger ectropi d’un ull
a l’univers de trascantó he dut
un llamp d’estranquis:
—què s’hi esdevindrà?

—A quina realitat no t’arrelaràs
llamp irreal?

—Quina creació no destarotaràs
llamp increat?

Tot tost a parir panteres — cal messionar!

Les curulles llibreries prop la universitat
enceses s’envolaran espectrals.

I els cockles and mussels dels orgiaires
s’independitzaran alive!

Els marits i les mullers operaran harmònics
amb eines escollides i de caseta estant
descobrint crims
apariant canonades teulades vehicles fils
món capgirat!

Carros arcaics menats per espantamoixons
substituiran als heliports els lleigs aparells
de l’acceleració engargussada;

i els mitjons més dobles s’aprimaran
havent fet un règim d’arnes esfilagarsaires;

en vehicles teledirigits pels mestres-tites
les dones recriminaran al sexe contrari
la quantitat desmanegada de cardades extemporànies
mentre els homes ens planyerem que sexe rai
mes que mai no ens fou permès sempre restringits
d’a lloure lliurar’ns de tota la càrrega
que ara ens rosega els nítols;

i això no s’ha acabat
llamp estigmatitzant!

Pel remot acer del conflicte
osquen dinamites els més inhibits
dels allotjats al nas escalabornat de l’esfinx;

cru caprici del mocador de blonda fina
que a la riba s’eixamoreix
net ara de tot resclum
de l’aversió al vici
de l’eversió de l’orifici;

recacejaran eixams de papallones i calàpets
al calaix dels rebuigs
romanents de follia;

il·luminats pel llamp empeltat d’afegitó
al món idiopàtic
els submergits als torniols
de cada ensarronada
convençuts per un clic d’intuïció
ens elevarem al cresp del buit sobtadament sòlid;

i direm (qui sap) amb veu de llamp d’estranquis
qui s’esmuny de les palpebres per un tic sotraguejades
del sòmines somiaire:
—si res no servava sentit
encara menys ara!

—Ah maleïda nit del malparit!

—Prèmit per a qui l’atrapi!

~0~0~

Degoteig i pèrdua

Gitat malalt, veig la larva negra i enorme, de tot menjar-s’ho, qui se’m passeja pels peus, cobejosa, i no tinc pas esme d’aixecar’m; les quatre xeringues per a les injeccions de la sang qui se m’aigualeix veig que damunt la tauleta han perdudes l’equilibri i es van embrutint i malmetent, i les agulles s’escolen lentament deixant tollets de medecina a la tauleta i, dues qui depassen del caire del marbre d’imitació, per terra també. He de fer un vaitot o hi sóc mort. Quina hora és? L’hora d’anar-se’n. He agafada la maleta embotint-hi tot el que posseeixc, les xeringues qui es buiden incloses, en un racó qui seguit esdevé mullat, i he davallades tentinejant les escales, i he fet cap a l’estació, i he pujat al tren, i, al vagó corresponent, hi he deixat doncs l’equipatge, tot el que posseeixc al món, i en acabat n’he davallat, massa nerviós, i me n’he anat fora i he començat d’andarejar, i a hores d’ara el tren ja ha degut fotre el camp, i encara hi sóc lluny, ben lluny, perdut, qui sap on ni per on, pels carrerons foscs, estrets, laberíntics, de la vila antiga qui veig que, en la foscor com més anem més densa de l’espessa nit, es van tornant, els carrerons i les casotes tortes, els balcons, els cancells, els badalls ganuts dels atzucacs, es van tornant… de formatge grogós qui va desfent-se, desfent-se amb la meua realitat ambient, i desfent-se… desfent-se amb la mateixa realitat qui só… fins si… fins si amb prou feines… no só.

~0~0~

En acabat epitalamis rai

Epitalamis a manta, tu
car tots ens maridàvem i mulleràvem sense arrest

només hi érem els qui havíem sobreviscuts
i ens calia ara doncs durant un instant gloriós
reproduir pler i com més barrejats millor

per això tots érem amics d’amistats eufòriques
àdhuc els enemics d’abans ens comportàvem prou bé

i fos com fos els maridatges ni mulleratges
tots duraven el mateix: el jorn i nit de noces, i au

per a l’endemà si s’esqueia l’avinentesa d’un altre casament
on canviaríem l’un o l’altre efectivament de casa
entre les tres que romanien si fa no fa dretes, ço és:
la vella escola
l’antiga catedral
i la residència de l’extravagant xeic qui tanta de por no tenia
i s’emmurallava doncs ferm adés
quan hi havia encara tanta de terror
i el món bullia de gent anàrquica
i els temps s’embogien
i, amb els elements, les matèries sidèries

deunhidoneret, llavors, tot plegat, escolta
amb els meteors furients
els meteorits flagrants
els esclats d’eteris gams
i àvols ofecs

mes ara el món amb quatre gats
era una bassa d’oli on els quatre peixets virolats
ens rabejàvem i gaudíem de valent
cardant pels descosits
discutint de flors i d’espècies per als suculents rostits
immergits en bonhomies menfotismes rialles
sortosos consorts
on el món harmònic rutlla
i el Solell no hi manca mai, cronològic matemàtic com cal
ritme restablert

car oi que sense follies al cap no n’hi ha enlloc?

cap element no se’t rebel·la
cap natura se’t revenja
res no altera l’equilibri

i raus només amb prou feines encaboriat
si et cal decidir entre aqueixa i l’altra
a qui faràs potser una panxota
qui durà al paradís cap altre manyac marrec
qui tots decorarem amb parracs de coloraines
i a qui aprendrem la sola resposta a tota qüestió
ço és que d’on no n’hi ha no en raja

i doncs que amb aquestes tres cases tothom en té prou
i mai ningú no en construeix cap altra
ni ningú no aprèn de tecnologies
ni d’altres rucades letals com ara guerres ni armes
ni comerços ni calers

i que el món no pot passar de quatre gats en tres cases
i que tot excedent és anorreat d’arrel
i que riure rai
car mentre n’hi ha, rajar-ne, prou

i si novament no n’hagués prou, massa poc!

rebre ens tocava i raure al pou de no re eternal.

~0~0~

Sísif existencial

Sempre reïxc a no acabar mai re bé.

Encontinent em cal recomençar a les envistes
i àdhuc a tocar de l’èxit, collons.

Sóc qualque mena o altra de Sísif existencial:
tantost veig el cim, trepig merda, i au
relliscant avall… tornc al zero.

Sempre me’n veig doncs una muntanya.

~0~0~

Simultaneïtat dels esdeveniments

Car tot s’escau alhora, cal triar.

Tot i que pots triar’n tretze, tria’n dotze.

Ignora els triats;
contempla el descartat
qui en remots silencis peix.

~0~0~

Dues bombes (la molla i l’eixuta)

Sota la terror de la bòfia feixista
matar’ls era un deure cívic.

Individualment anàvem amb dues bombes a la sina
a prestar’ns a la tortura de llur presència.

Oferíem una bomba en confessió desesperada
(com si som també merdosos penedits o botiflers infectes)
per tal d’a l’hora de la inquisitorial tortura
a llurs puta morros de repulsives cuques deletèries
fer’ls esclatar l’altra.

~0~0~

Setze anys massa escarit o escús, i ja sense excús

Car tot i ja haver llegits en Sartre, en Kafka i en Camús
i “Naltres els valencians” i “Cent anys de solitús”
encara, llas, em veia tan pallús i gamarús
com l’ocupant més estruç
(de fet, si ma gàbia és paradís per a ells i els llurs
a mi m’és bassa envaïda amb taurons, i hi faig de lluç).

Fins que dic “em cag en déu i en Zeús
fot el camp d’aquest cau podrit ple de feixistús!”

Al món hi manen el Khruixtxev, els Kennedís i el fidel Qastruç
i au, que n’esdevinc un ciutadà més, amb drets rai, i furs
que on els feixistes m’ho negaven ara duc a bon ús
car cardant-hi hi sóc i surant-hi com qualsevol bon altrús
si fa no fot doncs estort i eixerit, i pus!

I feliç enjondre no dic doncs pas “dolça Catalanyús
pàtria de mon corús…”
car ni m’hi morc d’enyor ni hi só, com dic, de gens mal eixamús
ans, xiroi, hi faig, si vull, cada migdia el vermús
i de nits, desencaboriat, lluny d’on tot put a tramús i carnús
m’embolic cald i ferm al barnús
i m’adorm entre cuixes, ruixes, samitells i vellús
somiant-me sempre extramurs
versaire d’immensa amplada i verb més que profús
ardit, doncs, gens vergonyús,
ans candorús rai, i decorús, lliure i joiús!

~0~0~

El temps és ficció

Només existeix l’oblit–
els ulls s’obliden de guaitar
els ullals d’apuntar
les cèl·lules de rutllar
les selves de fructificar
els deserts d’eixamorir
les matèries químiques dels vells camins
els vells camins de les antigues intencions
i les idees doncs de volar.

~0~0~

Feia veure que mon ull era un cony
i me’l masturbava fins a un orgasme de llàgrimes

Tot ull és cony com tot cony ull.

~0~0~

Poeta, pintor, pellaire, i, ah, alquimista de merda

Assajava de treure’m el permís de conduir i ara, ai, a l’hora de la veritat, amb l’examinadora de pràctica al costat vigilant si la cagava gaire, m’he ficat, alhora badant i nerviós, al pitjor indret: en ruta estreta on totes les vies hi eren de sentit únic, i aquest sentit únic essent el contrari d’on m’havia fotut i enfilava arrelut, els vehicles enemics, vull dir, oposats, se’ns llençaven a velocitats esfereïdores. Galdosa ans redubtable avinentesa! Car s’hi escau, hò i més, que tots els vehicles contraris siguin enormes camions carregats d’escombraries, car parlem d’una ruta que s’atraça directament a l’indret del port on rauen, en dipòsit, els contenidors de ferro que, curulls, hom s’enduu més tard, instal·lats en escaquers molt pudents en extenses barcasses planes, i prou adients per als armats contenidors, al bell mig de certs corrents marítims, on hom llavors els descarrega perquè les escombraries els corrents se les enduguin ben lluny. Ambtant, pobres de naltres, com m’ho conjuminaré, allí, embrancat indefensament, enmig l’atac continu de tot d’incessants tempestuosos vehicles amb la dèria monomaniàtica d’anihilar’ns? Car amb prou feines n’evitava un que, davant mateix, un altre n’apareixia de sobte: embalum immens que se’ns empassava d’una mossada, i n’acabàvem estavellada ferralla amb el bocí més gros petit com encenall de metall, llustrí carbonitzat, si gens badàvem. La dona qui m’examinava d’antuvi no deia re i jaquia fer, mes tot seguit, al cap de no gaire, tot i que a mi m’havia semblat que trigava qui-sap-lo, tot d’una ha fotut un bot i ha cardat un cop al volant, llençant-se’m damunt, i ha dut, frenant, el vehicle al marge, on leri-leri a caire de cuneta, ens hem aturat. Els camions, amb els tremolencs contenidors cuirassats al capdamunt, ens xiulaven perillosament molt a prop, sense miraments s’embalaven disparats, i naltres al costat, com xuts esborifats. La dona ha dit: Fot el camp i que no et vegi mai més. Què volíeu que fes? Cap jup me n’esquitllava, furtiu, com fura amb l’espinada mig xemicada. I ara davallava pel costat de l’ermàs, i au, per guarets i pórques rònegues, entre matolls arronyacats, fangós i sempre a través, m’adreçava, penitent, a casa. Quan hi arribava, me n’adonava a sobre que de ço del meu no en restava re dintre. Que tot era fora, a la vorera, els quatre ormeigs i llibres, i els fogonets i flascons, i, tot brut i mullat, el pilotet de calçotets, mitjons i samarretes. Tants de dies que no els quitava del tot les mesades, i se n’han degut cansar, i au, al carrer. Però me n’assabentava, llavors, que no, que no era ni això, que la palla que els trencava l’espinada era que mentre era fora, bo i examinant-me com un home molt comcaleret, un dels experiments que tenia a mig fer a la meua cambra, damunt els fogonets, havia esclatat, i fumera rai, i, amb allò, tota la dispesa, i àdhuc l’edifici sencer, i el bloc de cases i tot, pudien molt fragantment a metzinosos fems. Sí ves, i qui al món les endevina totes? No me’n vantaré pas! Mes què els aniràs a dir? No s’hi valien excuses ni parlaments. Malfiats, a tot argument arrufaven el nas. S’ha acabat! Una altra vegada no ens decebràs pas! No volem saber’n res més! Au, bah, el portant, i osta! Ni t’hi volem veure mai més! I encara gràcies que no cridàvem la bòfia, alquimista de merda! Alquimista de merda dels collons, vés-te’n a empastifar el món enjondre! Mes què els diràs, com dic. Que tants d’altres genis i de sants patien un destí semblant…? Ignorants, amb la història científica ni hagiogràfica no convences ningú! El món és ple de matusserots i descreguts, i llurs manyucleigs empesten el calendari. M’he fet ben fotre, ves. I fer de taxista, després, ni pensar-hi; hauré de continuar fotent de pellaire, recollint d’estranquis, per papereres i descàrregues clandestines de deixalles, pells, és clar, i draps i ferros, ampolles i papers, i venent-los llavors a pes al drapaire majorista amagat a l’entrada de l’edifici a Consell de Cent que fa cantonada amb la galeria on quan era pintor fracassat hi exposava un dia, massa vanagloriós, aquells quadres, fets amb draps, ferros, ampolles, pells i papers i ben lligats amb químiques escaients, que la baronessa Edwige Bufameltrau va comprar tots alhora per a, en pic foren seus, llençar’ls, fotent força comèdia, al forn de la calefacció al soterrani del seu palauet. La meuca fina de cul cagat es veu que va dir, entre les rialles dels assistents: Així fem els bàrbars germànics, aristòcrates nets com cap altra casta de si fa no fa humans, cremem les escombraries per a netejar’n l’atmosfera. No pas com els bruts llatins i semites incivilitzats qui, de Nova York estant, n’envien d’esquitllèbit barcasses clafertes a buidar a l’Atlàntic, per a després enverinar els soferts oceans. És clar que ni a impol·lut ni a primmirat no em guanya ningú, i que per això sóc pellaire. Per això a la baronessa me’n record que li vaig fer arribar una noteta on poetitzava: Merdama, abans passarà la meua cigala pel cós d’aquesta agulla amb què m’estic sargint els calçotets apedaçats que pel vostre cony no passaran com hi passen cada dia les tosses incommensurables de vint-i-tres dromedaris amb cascun catorze geps, si dels vostres sollats diners n’he de fer cap cas, car els cremava. Si això no us vol dir gaire res és perquè és quelcom que deu ésser profètic a collons, és clar. Els hermeneutes qui serveu de bufons i ninots de sotanes descordades i esquellerincs discordants potser us ho desxifraran, si els teniu prou ben pagats. També, és clar, quan se us en mori cap, dels dromedaris quotidians qui pel cony us transiten carregats de femtes exòtiques, ja me’n guardareu la pell, car, mercès a vós, merdama, i al vostre ardent encoratjament, m’he tornat a fer pellaire. Ara, si amb les pells no em faig pinzells, encara als fogonets hi coc novelles tintures per si mai tornaré a tenyir’n, i pintures per si mai tornaré a pintar ferros, papers, ampolles, draps.

~0~0~

Tots els qui al món us cagaren
és perquè dos a cardar es foteren.

Si en acabat que fóreu nats us digueren
perquè providencialment eixoïts es veren
i que amb molta de preguera anar-hi varen
o que en tot cas amb molt de gust us hi dugueren
per cap altra raó que s’empescaren…

Si us ho crèieu us dic que amb falòrnia rai us vingueren
car la veritat i prou és que en acabat que dos baldament cardaren
en aquest món de merda carallots us hi cagaren.

~0~0~

Tweet

Qrim Qatalà 86 [i prou sabeu que es veu millor ací o a l’opuscle]

La pretesa insolència del marrec

Pobre Aristarcó, tanmateix! Son pare, en Roc Verdura, quan hi havia roba estesa (i qui més roba estesa sempre a la seua vida que no el pobrissó Aristarquet, qui només va viure sis anys!), i s’esqueia que trempés i doncs que tingués enveja de cardar, son pare en Roc, dic, no deia pas que trempava i volia doncs endinyar la cigala, no, deia que tenia “mal de queixals”. I feia doncs a la seua dona, na Quimeta, mare de n’Aristarcó: “Noia, pugem, que tinc mal de queixals.”

Una mala vesprada de començos de l’any 54, amb el fred que feia, i tota la família arrupits al voltant de l’estufa, al petit Aristarc li feien de debò mal els queixals, i què sabia ell, és clar: se’n va plànyer; va dir a sa mare: “Mama, pugem? És que em fan molt de mal els queixals.” Encontinent son pare en Roc va fotre un bot de la cadira i li va ventar un mastegot d’allò més salvatge. N’Aristarcó son cap va anar a espetegar damunt la panxa roent de l’estufa. Quines cridòries llavors! Mes no hi havia res a fer. Entre el cop al cap del mastegot de son pare i el cop al cap de l’anar a rebotre al rovell encès del ferro de l’estufa, n’Aristarcó s’hi va quedar. Després digueren que l’infant havia relliscat i s’havia esgalabrat en estavellar-se a l’estufa. Mes en realitat l’espitxà per culpa d’un malastruc mal de queixals impertinent.

~0~0~

Em vull el colom qui eixorbia el monstre

Sóc el colom qui al cap d’en Colom es caga
i al seu dit gegantí es frega allò fecal;
sóc el qui li vola pels ulls i l’encega
perquè l’índex seu, adés fal·lus cruel,
ara assenyali qualque mala figa
de puta antiga del pujol hostil,
on el soldat assassí sempre es relloga
que no canviéssim gaire de rol.

Sóc qui alè dóna al català qui es centrifuga
fent que re no en “descobreixi” el datpelcul.

~0~0~

Mort de l’endocrinòleg Verdura

—I doncs? Vidu de bell nou, Emili?

—Vidu, vidu. Vidu aquest cop de l’eminent endocrinòleg Verdura, n’Aristarc Verdura, n’haureu sentit a parlar.

—També se us cardava la dona?

—També, també.

—No sabia que l’eminent endocrinòleg s’havia mort.

—N’havíeu doncs sentit a parlar.

—I tant. Era jove?

—Ves, potser no tant a hores d’ara.

—I això?

—I això què?

—Com l’espitxava? Suïcidi?

—No. Es veu que l’altre cap de setmana era a Londres per a un simposi d’endocrinologia selecta i assortida, i encetada la nit, a l’hotel, li van agafar ganes de cagar. Va sortir al corredor, i hi havia tot de gent qui acabaven d’arribar. Va anar davallant pisos, car l’havien emplastrat al pis de dalt de tot, i al pis penúltim hi havien aprenents d’assassí – tot de soldadets de dotze o tretze anys: eren aquells noiets molt marietes qui en diuen escoltes i aprenen d’obeir ordres marcials per a poder esdevenir de grandets assassins soldats, i s’escau doncs que també acabaven d’arribar i no sabien a quines cambres instal·lar-se, just com els passava a la gent del pis de dalt, els quals semblava que celebraven qualsque noces o enterraments. N’Aristarc no pot cagar si no és en total tranquil·litat i en solitud immaculada. Les seues glàndules cagatòries no accepten cap distracció. Qui sap, qualque pífia epifisial o patatum tímic. Molt maniàtic, molt maniàtic, doncs, sobretot en això de l’evacuar; cosa de les glàndules i les múltiples manies que s’insinuen al cervell… I per això continuà, es veu, davallant pisos, a la percaça d’un canfelip tranquil, allunyat, silent i desocupat. Els pisos esdevenien fangosos i estranys. En algun pis hi havien només jugadors de rugbi. En d’altres jugadors de naips i lluitadors. En aquell hotel s’hi feien, es veu, molts de congressos i aplecs simultanis. I tothom romania pels corredors xerrant encara o fent cua a les sales de bany, o discutint-se o rient i fent xanxa. I el pobre Aristarc cagant-se als calçotets i no trobant el bon indret. Ni a la recepció ni a les cuines no trobà canfelip lliure ni prou apartat. Al capdavall, féu cap al pis de baix de tot, al soterrani, i va començar a perdre’s pels corredors bo i cercant-hi encara cap reducte on li fos factible de culivar-se i lleixar anar. Ara caminar rai, amb una mà al cul fotent-li d’estopa i de tap. De sobte se n’adonà que era a una estació de metro que devia comunicar amb el soterrani de l’hotel. Tret que els signes eren en xinès i deien que allò era el metro de Taipeh i no pas ja el de Londres! N’Aristarc se’n fotia creus, i tanmateix havia d’esperar doncs el metro com els altres quinze o setze xinesos qui també se l’esperaven. Tot d’una, molt embalat, passà el tren. Sense aturar-se. Com se’n planyeren els xinesos! Qualsque hi corrien darrere damunt les fosques vies tractant infructuosament d’atrapar-lo. Car va comprendre n’Aristarc pel que deien els qui no corregueren que aquell era el darrer tren de la nit. Les cadenes de les portes començaren a grinyolar i les alarmes que advertien que les portes es tancarien soles en deu minuts xerricaren amb llurs xerrics i espinguets. Tothom eixia doncs al carrer, i n’Aristarc darrere. Fora, la pluja queia forta. El carrer era fosc i a banda i banda només hi havien murs de fàbriques abandonades durant la nit. Potser hauria pogut cagar en cap cantonada llavors, mes la pluja era gèlida, i de tant en tant corria la gent pel costat. La caca li pujava a la gola. Un mal gust l’ennuegava. Va decidir lleixar anar la cosa. Llavors va sentir els trepigs esfereïdors: els punxeguts talons n’ataconaven molt decidits el relliscós paviment. Una dona s’atansava, petita, maligna, amb un ganivet que pampalluguejava com si tragués espurnes. Aqueixa paia em matarà, va deure pensar. No pas que tingués por de morir. Els endocrinòlegs són els qui menys en tenen. N’Aristarc no gens. Sabia, com tots els endocrinòlegs, que l’individu no existeix altre que com a instantània ficció, i que qui mor no és pas doncs mai l’individu inexistent; és només la ficció de l’instant, la ficció producte sempre de les glàndules que disparen ruques secrecions sense solta ni volta i ho canvien tot, canvien de dalt a baix en un daltabaix constant el pilotet si fa no fot antropomòrfic que hom en diu, per sobergueria i per superba supinació, individu. No, no. No va tindre, diuen, gens de por. Mes és cert que llavors damunt el fang l’atacà un atac de cor, les glàndules paratiroïdals o les altres li lliuraren una mala mà i au, un embús merdós me’l clavà. Un cos corrupte s’enfangava en la foscor. Un cos qui segons els papers havia tinguda la vanitat d’anomenar-se amb un nom. N’Aristarc Verdura (el nom, car d’individu mai no n’havia hagut cap) desaparegué del món dels qui encara belluguen inútilment la cua. Alhora, la noieta qui s’atansava em sembla que tampoc no portava cap ganivet monitori; allò que relluïa eren les seues arrecadetes. Sí ves!

(…)

Em morc pertot arreu

Em morc pertot arreu
i pertot arreu els lleix el mort!

Sóc al bar bevent cridaner copa rere copa
i de sobte tinc un atac i caic mort.
Replegueu-me, desgraciats!

Sóc al restaurant i m’hi atip com un lladre llord
i tinc un atac de cor i caic mort.
Us feu fotre; vomiteu-hi, capsdecony!

Sóc al teatre i em pos a aplaudir i a fer nosa com un boig
a l’hora on tothom callava reverent
i tinc un atac i caic mort.
Escarafalleu-vos-me’n molt ridículs, malparits!

Sóc a l’església dels cretins i aixequen la puta hòstia
i renec i enfons i desbanc bancs i ninots
i tramet els platerets amb els pistrincs a parir panteres
i caic mort i allí hi tenen el meu cadàver qui put a podrit,
Merdosos babaus, ací hi teniu aqueixa altra hòstia de cos corromput!

Grateu-vos-em la infecciosa carronya de part de terra, datspelcul!

I me’n vaig a l’avió… i en ple vol…

I me’n vaig al tren atapeït…

I a les firetes, i al circ, i a l’estadi, i…

el mort…
el mort…
el mort…

El mort!
Ací us el lleix, foteu’s-e! I foteu-ne el que vulgueu, paràsits dels collons!

Car on tots els altres s’hi lleixen la merda,
jo més humilment hi lleix el mort.

On polítics, empresaris, herois, soldats i assassins,
mitgesmerdes, botxins i borreus,
per les glàndules ultracagaires i en llur cas ultracagants
(descordades en llurs secrecions) sempre determinats,
pertot el món la caguen i s’hi caguen, sobergs…

Llurs gònades boges d’epidídim pudent i pudegós
pugen a escórrer-se’ls per les cruïlles del sensori;
els hi etziben càustica lleterada,
els hi endinyen la semença enverinada…
i els fan fer tot de bestiades!

Jo només hi cag mon cos fet malbé!
Què hi farem! Tinc les glàndules vanitoses, narcises, exhibicionistes!

Sóc una màquina de mort, foteu-me el camp o rebreu!
Pitjor: em rebreu, pampanes, car pertot arreu on pas hi morc!

(…)

—És endocrinòleg; no té por de la mort, no. Els endocrinòlegs bons saben que tot tret de la personalitat, tota mania del caràcter, totes les característiques i minúcies que defineixen cap entitat, depenen i són funcions de les enrònies i fal·leres de les glàndules, de les follies suprarenals i pancreàtiques, dels fels i els humors i les hipòfisis… Els sucs i secrecions de part dedins determinen el que fem i pensem. Ningú no és mestre de les seues glàndules; tot al contrari: mestresses tiràniques, titàniques, d’un voler que aixafa en escruix el miserable voler de l’home més arrogant i doncs més enganyat. Les merdegadetes que segreguen et marquen els angoixants corredors dels hotels esgarriats on t’extravies i les vies fosques que descarrilen sempre cap a la propera estació mai no atesa.

—Per què hauria de tindre por, es devia dir abans de morir d’un atac o altre… Per què tindre por si en realitat no sóc ningú, si fet i fet no sóc sinó un pilotet de cèl·lules mal aplegades en societat molt temporal sota les deixuplines abassegadores d’unes glàndules disparades a la babalà?

—I vós, rai, Emili, que no us perdeu mai enlloc.

—Car no sóc pas qui mana ni qui em mana. Només segueixc les direccions de la deessa. On m’adreça ni m’atraça, som-hi, de pet. On em diu de fer cap, de cap. On fot l’ull, disparat. Sóc el seu virató clavat.

—Prou podeu, vós, sota un poder més poderós que no les mateixes glàndules.

—També hi ajuda que no sóc endocrinòleg. Hi ajuda que sóc poeta.

—I vidu de repetició.

—Sobrevisc mil amants.

—Qui us fica mai banyes, n’acaba difunt.

—No, no, no fotem; no hi sóc per a re. Són les glàndules, les glàndules.

~0~0~

—Morts, rai; amb tota la raó, pacífics, acomplits; uns angelets, pobrissons. Ara, vius, sovint, si en van, lluny d’osques, els amants! Bufats, arrogants… i erronis! Creguts, tots plegats, i cadascú per la seua banda, que és ell qui m’ha ficades les magnífiques banyes… quan és clar que són cosa de gota a gota… lentament petrificades lleterades innombrables, estalagmites de generacions de gernacions de molt feraços druts qui al front com ara se m’escorregueren, escarificant-me, roents, apassionats, amb el millor de llur saba; concrecions molt saboroses, marítimes, d’avials esmegmes per excelsos degotalls artísticament acrescuts.

—I parlant de secrecions, encara que no pas de les de fetges, ni melses ni freixures ara, oi que dieu que no us costen gaire, els viatges de viudetat? Car ara que tothom es va fent vell i doncs apa que us en ragen, de morts de qui us dieu vidu, viatjar, vós, rai.

—Home, com se’n diu? Un forfet fortet tinc. La dona em dóna un forfet curosament alfarrassat d’acord amb el que amollen les estadístiques econòmiques dels darrers guaitajorns financers, i sempre segons les dades adients a la contrada on haig d’anar a petar. I llavors li tornc el canvi sense mai no haver feta la mínima patota. No sóc dels de la sonsa cisa dels sis asos o els sis sous a la màniga ni dels del coll tort qui si preguen reneguen. A l’inrevés: home rectíssim, obedient, complint els ritus, àdhuc quan la viudetat em colpeix i podria tindre l’excusa que, amb el vaivé emotiu, el cap m’ha volat enjondre i m’he ficat d’oblidosa sotamà qualsque virolles a l’infern o qualssevol altres butxacons amagats. I al capdarrer de què em servirien quatre rals? No tinc “necessitats” fora de les que la dona m’ordena de tindre. I les que vol que tingui, com ara que em passi xampú o desodorant pel cap baix cada dos o tres dies als indrets més pudents del cos (on les glàndules més rebels ni desbocades a llur lloure no fan prou més malifetes, sabeu?), prou me’n dóna prou perquè me’n pugui comprar prou els flascons calguts. I mai no els compr gens cars. Car si n’eren mica, prou que ella de mantinent em deia prou; i niga, irada, enfellonida, corruixada, empoixevolida rai! I qui voldria revoltar-la ni de futris fotre-la, jotfot! No pas man, vós, que quan surt de polleguera, rebre rai!

—Veig per la vostra faç rectilínia que sou seriós. Gens no dubt tampoc que diplomàtic ni decorós no representeu magníficament la magnificència de la vostra magnífica. Mes potser negligiu de fer’m avinent que pel fet que, com el de l’adés regitat geni n’Èdip, teniu un riure acadèmic que us deu fer sovint sospitós.

—Exacte. Quina intuïció la vostra! La gent no poden pair que els sigui, tot i la retòrica que em volta de pòtol sense ambicions, un eminent cínic qui ambiciona la revolució de tot el sistema còsmic. Ah, quines seqüències ni conseqüències més flexibles ni carismàtiques mentre, opípar, l’espectacle durés!

—Doncs sí que farem goig. Galdosos.

—Prou sabeu, misteris.

—Molt gata moixa us veig.

—Misteris glandulars.

—També?

~0~0~

Misteris lleidatans

Havia vist a la tv que existeix una Agència per a la Defensa dels Dramaturgs Sense Defensa (l’ADDSD); ni ho sabia.

Si afegim aquest fet al fet que veig sovint (o més acuradament, hi veig de vegades), que a la mateixa tv hom hi empra els meus texts sense cap mena de permís ni (ni cal dir) pagament… No solament doncs com si (com pretenia “tothom”) ja feia anys que era mort, sinó que de més a més en feia tants que ningú no em devia re, ni a cap dels més eventuals successors (cas que en tingués, que no en tenia, mes això no trau que ningú pensés de debò a quitar-me – o a quitar els meus – dels deutes incorreguts, com si el que jo havia escrit ho hagués escrit “tothom”…), doncs… doncs…

Tant se val, el cas és que veig a la tv l’edifici de l’Agència i ja no estic gens tranquil. I algú al bar canviava de canal, i som-hi… allà el tenim… un altre carallot declamant un text meu…! I tampoc d’eix text, és clar, no n’he vist mai pistrinc… ni cap ral anc no en veuré. Car ni existeixc, ca? No tinc dret a re del que ha sortit del meu carbassó, car deu ésser que és que eix carbassó que dic ja fa anys que es podrí, i qui pagaria mai re a cap carbassó podrit, podrit de llonga data i doncs ignorat, com si mai no hagués estat carbassó viu i amb prou esme ni seny, i pensant doncs ni re?

Per xo dic: Ja n’estic tip.

Pujava a l’autobús. Capficat, ni me n’adonava gaire dels paisatges ni dels passatgers. Llavors en davallava a l’indret assenyalat on (segons el programa seriós que molt d’esquitllentes no havia vist a l’aparell del bar) hi devia haver l’ADDSD… que es veu que tant em defensaria i em reclamaria el degut.

Doncs sí. El curt carrer on hi havia l’ADDSD era l’únic carrer amb cara i ulls de tot el poblet; i era luxós, tot i que d’un luxe esmorteït, o potser vull dir xaró, o ni això, insípid, disgustat; a banda i banda, tot hi eren bancs i oficines; edificis d’oficines bancàries i d’oficines administratives, lluents i quadrats i nets – tot molt llepat, nas tibat, i molt impersonal. I (n’estic parat) tots duen un aspecte tallat i sever, massa prohibitiu per a un no-ningú sense títols ni credencials com jo. En això i en cap altra amenitat no consisteix, com dic, el poblet on l’autobús m’ha abandonat. Un carrer molt mantingut pel qual tanmateix no hi passa nidéu. Jo hi sóc l’únic badoc.

Reconec el “meu” edifici, el record d’haver-lo vist al televisor del bar; part de fora, té la forma d’un martell – un corredor-mànec molt llarg i una triple cambra boteruda al capdavall (el bocí de mànec que passa per l’ull, i, a dreta i esquerra, la pena i el cap del martell). Com si digués, o simbòlicament volgués dir: Dramaturgs per greuges i torts molt injustament afligits, prou de neguits: us defensem a batzacs molt violents!

Dos vigilants recorrien l’entrada, solitaris, sense fer gens de soroll – llur discreció no amagava el fet que anessin palesament armats. No m’hi aventuraria pas sense fer-me jo mateix palès d’allò pus. No fos cas que tinguessin el gallet nerviós i em farcissin de trets.

Trepidant, hesitant, m’hi atansava, fent veure que guaitava els vidres dels aparadors rere els quals no s’hi veia re, car eren opacs de part del carrer…

He passat davant l’edifici, per la vorera oposada. He fet com si anava a creuar cap a llur vorera i tot. Nogensmenys, me n’estava; no, no gosaria entrar-hi; massa por – i com explicar (ni a qui) que sóc de debò viu… i com demostrar-los que hom, entre els buròcrates enlairats a les oficines de l’ens televisiu, em crivella els texts sense cap vergonya, hom me’ls destrossa i esbocina i apedaça de qualsevol manera i sense cap mena de reconeixement ni encar menys pagament… i en acabat… aquells vigilants… potser hi són per a matar-me i tot, i així, llavors… heus-t’ho… tot arreglat… cap problema… fora complicacions… Qui protestarà que li roben la matèria ni qui se’l creurà, pobre fantasma! Què valen els seus gemeguets pòstums i inoïts contra les cridòries criminals i les imposicions estentòries de les autoritats qui destralegen ça i lla i a llur caprici i antull? Car, oi, el món… sempre el mateix… qui no se’t menja cru de sobte, és que, més delicadament i oculta, ja ha començat de coure’t sense avís, sense que te n’adonis, amb argúcies de sotamà, amb legalitats inintel·ligibles on tot tort els és permès, i a tu cap espinguet… Maleïda burocràcia, tots plegats, assassins i lladregots!

Me’n torn, cot, jup, buit, desconfit… Au, cap als afores més pobres de la petita vila… On hi deuen viure els mantenidors dels edificis, els qui en netegen les oficines, els canfelips, les escales, els ascensors, i els qui tenen cura dels forns de baix, dels ventiladors de dalt… De les finestres, la seguretat, els accessos, les comunicacions… Ara tinc gana… Hi deuran haver botigues normals. M’hi volia comprar pa, cervesa, potser una arengadeta…

M’he fet un entrepà. (Reflexió ontològica mentre masteg a pleret: Sóc un cos qui es veu reflectit al vidre opac de l’aparador, un cos en perill; darrere hi té els armats, sempre els armats imminents amanits a l’agressió preponderant. Més val no guaitar-se mai enlloc, altre que als miralls del cervell – és clar, sempre que no hi tinguis malignes paràsits residents de forces d’ocupació: ni déus ni pàtries ni reis… ni fes ni esperances ni devocions… ni mestres ni autoritats… ni senyors ni exemples ni herois… ni màrtirs ni influències… ni ortodòxies ni zens… ni ètiques ni morals… ni catralls ni camàndules, ni bogeries de decebut i quinat pels fastigosos esquers, tot mirallets part de fora, i cor de verí.) Quelcom em distreu, un traüll, un brogit.

Una família de rossos nòrdics… la bella senyora majora ostant a puntades i a renecs un ocell i un gos – es veu que se’n volen desempallegar… La família és rossa i massa rica per als voltants… Me’ls he trobats mentre davallava per un carreró estret i molt rost… Per la barana els veig, són a punt de pujar a un vehicle… No volen pas els animals… Gos i ocell no fan joc amb la família esvelta i adonosa… Tant l’un com l’altre són negrots i han deguda patir força misèria… ni pèl ni ploma ni prou lluents ni pentinats…

Ara que la família han partit, altívols, despectius… el gos m’esguarda amablement… Pel fet que encar estic mastegant, arrenc de les dues llesques qualque bocí de pa sense arestes i l’hi donc que en rosegui una mica si vol; alhora, damunt la capterrera de la barana, li llenç a l’ocell unes pellucalles també saboroses i flairoses de peix… El gos acaba, agraït, al meu costat – i no sé què em diu… Em fa l’efecte que sap d’enraonar… De primer, només li’n cops mormols… lentes incertes paraules d’infant… papa… mama… pipí…

Me li assec a la vora… i aviat li ho comprenc tot – disserta molt saberudament.

L’ocell així mateix. L’ocell – que veig que no és del tot negre, que té a la gropa una viva taca d’un vermell carbassa viu i molt ben delimitat – una decoració al plomatge d’exquisida elegància – també sap argüir com el filòsof més clar, més orfe doncs el seu discurs de falòrnies ni de merdosencs moralismes de capdecony transcendental ni metafísic.

Quina sort de tindre de companys gos i ocell qui enraonen tan educadament, i assenyada i conseqüent!

Llas, tanmateix, car prou sé que els animals d’aqueixes dues espècies es moren molt més de pressa que no gent com jo, d’ací que, tot i que siguin més joves que no jo, també, alhora, siguin més vells… D’ací alhora llur saviesa i llur energia combinades…

Digueu, digueu, companys, m’apuntaré tot el em direu… les vostres apercepcions dins les clarianes de la jungla horrorosa de la vida em duran tota mena de serens estoics consols…

Escoltant-los em ve a l’esment el concepte de “frònesi”, que és la mònita i la sagacitat que emboliquen el qui de debò sap re, i que li permeten de no caure doncs al parany de cap mite ni falòrnia ni rucada precuinada (dins cap superstició).

Diu el ca: –Hom accepta només allò que descobreix sense cap altre ajut que el del pla fenomen repetit amb el mateix resultat.

I l’estranya grua afegeix: –Tot és natura i tant tu com el gos heu menjat ocells, com jo, ocell cuquívor, he menjats cucs qui menjaren qui sap què. L’única veritat és que tot es cruspeix, ço és, que tot s’ho cruspeix tot, o que el tot es cruspeix elleix. El territori on l’univers s’amaga, acollonidet, és un petit pudent reducte on tot el que hi ha és alhora farratge i excrement… Tot el que ara és farratge fou excrement, tot el que s’escau d’ésser ara mateix excrement serà farratge més tard com ho fou abans, i ambdós, farratge (o teca, o recapte) i excrement, foren i seran alhora els qui se’ls cruspiren. L’univers és un animaló qui s’autocruspeix i s’autocaga sense cessament.

Dic: –Us deman, doncs, car ocell, si sabeu quan l’univers, animaló acollonidet reduït dins els seu espai clos molt petit, de tan manera que es veu limitat a cruspir-se ell mateix i a cagar-se ell mateix per a continuar vivint, podrà… vull dir, l’univers… quan podrà esmunyir-se d’aquest espai qui l’engabia… Si anc, doncs, podrà jaquir d’ésser aitan poruc i assajar de fugir de la presó… O no podrà mai… o potser, si fugia, es dispersava en nul·litat… O què… car jo… ni puta idea… O potser vós, mestre gos, ens ajudaríeu, més pragmàtic, ensumaire, a resoldre la qüestió… O…?

Han degut copsar un cert to meu molt lleig que tinc, santimoníac. Els dos ens carismàtics m’esguarden amb ninetes que exhalen picants guspires. Em transfixen amb dards de sofre i artifici. Tinc les anques incandescents, les amèbiques mamelles alçurades com geodes esclatades que cuidessin esdevindre guèisers de petulant inútil trofeu. Mos ulls de mol·lusc s’esclosquen sols, al·lucinen humectats amb les mels de les ècdisis i despulles, i a llurs nacres hi filustren el fatigós setge de les absències. Em sembla que m’ha fet mal l’areng mal confit. Heus-me’n tragitant de valent. I els animals, fent ganyotes, esquitllant-se’m.

—Trist hermeneuta tanocament posseït per un anhel vehement d’insistent plectre poixeule amb què tocar els collons d’altri rai (glapien, a l’altra banda de baranot).

Què hi fotrem. Girem full. Els dos brillants copròlegs, o s’han cansat de discutir, de filosofar amb un martell més ofenós que no el del vedat edifici perillós, o no em romanen ni molletes ni bocins de pa amb sentors i salabrors d’arengadeta; per allò o per això se’n van, el gos volant, l’ocell reganyant i amb la cua entre les cuixes.

Romanc amb un pam de nas; a l’il·lícit suburbi embrancat i sense contactes, com adotzenat cetaci. Rere l’esquer favot de l’esperança, sempre s’hi amaga l’ham esmolat de la cruel realitat. Sedec ara, i me n’adon que cap font no hi ha a la plaça. Ni cap arbre esponerós que m’oferís glopadetes de cap fruit ni xarrupadetes de saba.

Esperaré l’autobús de tornada. Tant de bo no es fes, abans, de nit, ni rebés ambtant cap galtada ni coltellada. Tot i tothom em vol mort i cagat, i nat i menjant i menjat.

Seràfics zíngars innocus i rítmics em passen part la vora; com sé que els zíngars són esfereïdorament supersticiosos, em disfrès de ratada pell de conill penjada de gairell al ferro dret on hi ha el senyal que marca enlluernadorament i xarona l’arrest de l’autobús. D’esquitllèbit em fan veure llurs xuris immaculats i tanmateix misteriosament codificats amb els subtils gargots dels meus sucs convalescents. M’escarranseixc fins a l’abolició de tota presència; mercès a la meua sumptuosa habilitat cleptomaníaca, reïxc a robar’m jo mateix. No sé què voldrien fer’m, belleu escurçar’m més curt i negligible que no sóc, mes poc sabrien trobar’m enlloc. Les pantomimes feixistes del malparits nocturns mai no m’han acollonit gaire. Car els desapareixc, com dic, no jaquint rere meu altre enllà que qualque lleu osca estigmàtica en la boirosa atmosfera on feblement i somorta feia semblant de bellugar’m.

Ara les hores s’escolen com filtrades per pelleny oclús. Quan me n’adonaré, de la proximitat de l’autobús, em dignaré a tornar’m a contemplar al ridícul espill de les formes tàctils. Les virtuoses fembres de la prostitució potser llavors interpretaran que torna de cop i volta a manifestar’s el tirànic món alternatiu on els candidats més rebels qui s’hi rabegen (no gens opacs, mes empenyent-te sempre a actes horrorosos) de cops viciosament es resumeixen reassumits. I reben, les mal venudes, sotracs de trascantó i colze eteris de valent les aürten i es pensen, si doncs no típicament els garneus follets, que no fos aquest cop doncs que la volpella policia o els volpells psicòpates qui tan agressivament les avorreixen han adquirits també ara potències religioses, i que llurs aparicions miraculoses les segellen amb sobtats sangtraïts. Car tot ens sembla als malfiats marginats reialme hostil i massa tendre per a tant de sarcasme natural.

Engallinat a un dels seients més foscs del nidorós vehicle, les desagraïdes interjeccions del trànsit em fan malbé cada tel de l’ou de serp on vull encabir’m per a més tard com qui diu intacte esbadellar’m a casa si fa no fot doncs encar sencer. Hipòtesis hologràfiques m’escorcollen els protons qui col·lidint se’m trenquen emetent alhora anàlogues onades circulars que em trameten el tinard del crani (i tota la brutícia que com morca s’hi enganxifava) cap al forat del cul del no res. Els trontolls, sobre, m’hi esbalcen de les lleixes del damunt artefactes que en estavellar-se’m em fan veure les mil-i-una. Per la finestra se m’aboquen espurnes crues evadides de la tecnologia descordada d’un món convertit en rusc menjat per les flames i a frec d’esclatar, i d’on l’eixam caòtic debades, car cada pota roman presa en càustic vesc, només somia a esbarriar’s.

No poden tanmateix caure’m tants d’objectes heteròclits al carbassó que ja tinc tot abonyegat; no gos aixecar el ulls i, si al capdarrer ho faig, el jovent de rere meu es fa l’adormit i colguen badalls; són ells qui em tiraven els paquets d’altri; voldria treure-me’ls del cap com del meu tenebrós camp d’operacions i faig un signe despectiu amb una mà. Llurs iròniques gracietes culminen llavors en un autumne sobtat no pas de fulles qui s’estrompen del arbres ventats i esventats, ans de farcells i capses i caixes més grossos que no els d’abans, i estronts tot justs cagats, i burilles enceses.

Precoços ciutadans de qui el capteniment demostra el fracàs d’una societat qui falleix sense remei. Calia haver-se’n desempallegat quan encar eren mal·leables. Els senyals de la dolenteria indesencastable apareixen aviat. Tret que és clar qui no és dolent no sobreviu. I malden a pertànyer-hi, en aquest món de malparits qui sempre s’ho enginyen per a reeixir, peti qui peti.

Paradoxal collita: entre les llepies dels cagallons i les boïgues de les cremades, em trob, en davallar, amb un cert estri damunt la falda. La llengua d’algú, nou ingredient per a la intriga. A qui deu pertànyer? Vull esguardar cap enrere per tal de veure si hi ha cap passatger qui roman mort al seu seient mentre tots els altres desembarquem, mes a força de blasmes, de moment només mormolats, els matalots de darrere meu no em permeten guipar’ls sinó els pits quadrats i gegantins. I ara hom m’empeny fins que cuid caure i tot damunt el paviment. Ara amb dues llengües doncs, i nogensmenys tan mut com sempre, catric-catrac, fent caminet. Quina llençaré d’amagatotis, la meua o la de recanvi? Objecte recriminatori, de dos n’hi ha un de massa. Caldria no marrar-la, recorda-te’n de llençar l’adventici i mai tampoc del tot no empeltat. No pas aquest qui com furot se’t mou moll entre caus de genives.

Remor de discussions ara que m’alluny de l’autobús mortífer. Hom discuteix, em sembla, com sempre, de paraules inútils, trivials, sense-substància: lleialtat, fidelitat, seriositat, moralitat, i d’altres codolencs principis que només serveixen per a sorrar’t al brac fètid i sangonós. M’haig d’abrigar, rigors de matinada es lleixen sentir. Imitant qualque conca molt granada qui conec i qui salud sovint amb una lleu capcinada mentre passeja el gos, m’apuig la jaca clatell amunt fins que me la pos de fosca caperulla com si esdevinc també la musa dels misteris.

I ara sóc a les envistes de ca meua. La platja és plena de velles immòbils, moribundes. No els dic re ni re no em diuen. I amb els veïns pitjor. Pels vuit costats, els nostres veïns són tots uns grotescs sotshumans: homínids gords i estopencs, sense parla ni cervell, qui, grunyint i geperuts, ens llencen totes llurs brutícies al nostre jardí; damunt un munt de llenya balladora, els veig com agafen les pells i carcasses de llurs animals consumits i els palters de llur gossos salvatges i ens els llencen cap a naltres amb braços llargueruts i molt musculats; sort en tenim tots plegats de la dispesera i els seus fills, qui tantost reben les escombraries, les tornen a llençar vers on sortien, i així la merda tothora vola pertot.

El cor violent em percudeix les orelles, només n’oïc el seu gong eixordador. Sóc jo qui fa tentines o és ca nostra qui sondrolla…? Ambdós! Car tantost fer’m dins, me n’adon que grossos padellassos de guix i calçobre s’estimben pertot; pitjor: com penetrants aeròlits cauen qualsque més massisses pedrotes, amb terrabastall rai, esgallades es veu de sostre i terrat; i els enfollits projectils espeteguen pertot, damunt mobles i atuells, aigüeres i safareigs, ormeigs i màquines… millor doncs (hom decideix) despendre tothom la nit fora…

La forta dispesera coordina l’evacuació. De la platja estant, esguardarem astorats la destrucció. Romanc quiet, amb el cervell estantís, per tant d’esclat de mort paralitzat. Només qualsque tics epilèptics em desvetllen braços i mans qui esciatèrics (volent enxampar ombres fugisseres) no enxampen sinó elfs i berruguets escorxats de qui els ulls lluen carmins com per dinamos de bicicletes pixavagants activats… o són, reflectits, els llavis pintats amb pintallavis fosforescents de desvergonyides i corrompudes pubescents… o adu les ulleres pirates de marrecs mentalment atesos les quals nocturnament guspiregen i fan pampallugues com miratges i aurores boreals de desert defectiu… o encar carboncles als aparadors dels apotecaris de qui les híbrides químiques ultratgen fanocs i zelots qui les cremarien amb torxes microscòpiques… o insectes malvolents de qui l’energia es resol en isolats robusts sobtats sabotatges… o tòtems pedagogs de qui les pitjors excentricitats són d’encendre’s a deshora… o nius d’angoixats pterodàctils d’ales espatllades qui hi coven secrets molt llords…

—Pensar fa de rucs! Avia’t, avia’t!… —m’eixoriveix el pessic de la dispesera al coll.

I ara heus-ens ivaçosament fugitius, a l’avantguarda de tots els manecs i desmanecs que reeixidament se’ns tiren darrere, duts per l’invers tsunami on si l’oceà es buida els cims s’omplen. Per les orelles (nanses o mànecs), desmanegat em mena la dispesera al pou, on amb la seua canalla ens amagarem que tot el desastre ni cataclisme no s’escoli.

Voltats pels gemecs dels ostatges, pels crits opressius dels qui es pengen i els qui s’esbudellen perquè no poden endurar una fi aitan errònia, la qüestió que musclegéssim… car, tot i que a tothom ens pruu el solipsisme ara que som a l’estómac de la mare terra, com hipnotitzats embrions lentament consumits pels enzims i pepsines de la nostra culpabilitat, l’esfera ventral roda que roda.

Per la boca del pou les flames. M’he adormit pensat en l’etimologia dels meus pernils tan magres. El do ocult del son es manifesta, remota arqueologia on ens arrelem, matèria. Quan ens haurà passat part damunt la guerra, tots trobarem fragments d’antics subjectes qui jutjarem luctuosos i sinistres alhora que els colgarem ben al fons de l’oblit amb no gens adolorides pales i amb tot just estrenades neurones.

Ningú no suggereix que calgui riure gaire ni davant cap apocalipsi ni davant cap nou solell ixent. Pansit narcís, sempre romanc idèntic. Dins el pou no sé quina emperadriu m’ha segellat els llavis amb el seu carmí que en la foscor relluu. A la meua edat, violat per una xicotella d’estructura nàquissa no sé pas què vol dir. Una de les filles de la dispesera s’havia comprades als magatzems “Tokyo” unes arracades de qui les notòries ombres afiguraven un pistoler de polpes rares, com ara si fóra cap cadàver qui caminés. A les parets del pou recòndit hi havia un mosaic abjurat on, a l’escenari, uns quants de prohoms psicòpates feien equilibris sexuals. Llurs esplets molt sucosos haurien animats qualssevol minyonetes. D’ací belleu l’actitud de la marreca. Tot circuit és viciós. I quin circuit més estret ni inevitable que el del cul d’un pou. Sotmesos allí dins a no cap restricció, la bestialitat ens temptava tots plegats, i l’únic qui no era de la família era eu; la por a l’incest s’esvaeix en la foscor; així i tot, atrapats a l’atzucac subterrani, turpituds i mendacitats rai eixiren a flor. No sé pas qui se’m cardà, probablement tots i mant de cop.

Amb potes de guineu mascles i femelles em mastegotegen com adversaris desmenjats. Jo qui avorreixc la violència no hi intervinc sinó per a aportar-hi la solució del qui rep. Feia l’ànec abans els torns no anessin de mal borràs en letal. Que res més no sortís de polleguera; el pou ple de gom a gom i heus el so d’un flabiol mentre hissem el cove qui escosirà l’horitzó per veure si a la costa ja no hi ha cap clepsa amb turbant. Quan cada ignorant se n’hagi tornat cap al seu cau pollós, el foc ens tornarà així mateix a entrar als queixals, els nostres fetges en sabran més de set sous i tot, i gara-gares i viu-vius, i bous i esquelles, i cireres i orquídies, tords i coloms, veraços, re-esdevindran molt preuats atots. S’esvairan a pleret els damnables al·lels, i llurs missatges incorrectes i perillosos perdran virulència. Cada crua versió de les múltiples mutacions qui descarregaven adesiara deletèries metzines les anirem tolerant millor. I tot argument esdevindrà neutral, amb cada intercalat apunt accessible i restaurat, amb cap seqüència il·lògica no pas imposada com adés per les classes abassegadores de datspelcul plepament i pega entronitzats. Tot allò que els maleïts avantpassats ara esvaïts fins i tot del record al·legaren serà benauradament capgirat.

Tret que m’erri a l’engròs de lectura quan veig dades i aparat adjunt. La muda i boirosa veracitat del que ara se m’esfilagarsa davant els ulls lleganyosos m’esbotza com la mà closa d’un gegant fins al puny cul amunt. El resultat m’impel·leix a l’escarn. Rutinàriament absolutista, continui sabent que no tinc re, i menys raó. Ara, formular els riscs del surar roman tanmateix preeminent: cal sempre prendre mesures per a no lleixar’s heure gens. Sóc aquell qui jamai no va enlloc. Ni pensa re de bo. I qui guanya pràcticament no re. El metge que aconducta la dispesera em diu, preocupat, que quasi he fet el cim. No sap què accentuar: si els ossos, les febres, les inflamacions, els tumors… Qui li’n fotria retret!

La platja se la veu neguitosa, afeblida, a frec d’esclat i desfeta, com si se li rebel·lessin els turmentats elements íntims. La platja, com les ficcions dels meus texts i la vida que em duu, agonitza, en ones constants perbocant els nítols emmalaltits. Tossia al bar i veia a la tv que hom deia escòries i rudiments d’un text meu. I volia, és cert, anar a l’hermètic edifici on (essent altri) m’ho deurien haver resolt. Mes sabia que tot el que fes ni llavors ni més tard fóra inútil, tan fugaçment transitori com els tres dies que em resten per a morir.

~0~0~

M’han dit que l’obrer de la dispesa de la cantonada l’han trobat penjat.

M’ho ha dit un conegut qui es fa amb una veïna de la cambra que l’obrer ocupava a la rònega dispesa.

Moltes de vesprades me l’havia trobat al mateix xibiu escarransit, on, entre les polsegoses revistes de l’any de la picaó, s’asseia a beure-s’hi un vinet dolç. No parlava mai amb ningú. Només et responia amb monosíl·labs si mai li deies re. Una nit fa uns pocs anys menava sa filla i sa dona lluny de la nostra ciutat cap a una altra de llunyana on les possibilitats pintaven millor i es va perdre al volant del seu cotxet. Van acabar molt lluny de la carretera, en un pla vora el riu, les rodes embarrancades, tots confits en la foscor. Feia fred. Com qui diu a les palpentes, trobaren una borda d’on no cap gos no eixí a abuixir’ls. La xiqueta i la dona s’arrupiren a un raconet, i ell anà a escosir els voltants. Les llums de la ciutat llunyana feien pampallugues cap a un cantó de l’horitzó, o potser eren els fars dels automòbils d’una carretera torta. Tanmateix, tantost s’hi adreçava, qualque bosquet de malesa punxent o qualque terraplè inaccessible o qualque aiguamort li’n barrava la progressió. Al capdavall, enfangat, va tornar cap a la borda de l’estuari. No sabia trobar-la. Es perdia pel pansit inert areny sens fi. I quan li semblà amb les primeres clarors de trobar-la no gaire lluny del cotxe embarrancat, dins la borda no hi havia ningú. El que en romania del cotxe també era buit; a poc a poc s’havia anat colgant i, tot el que hi havia dins, les llenegoses mans subterrànies s’ho havien mig apropiat, com si els fos tresor que, més avall d’ocults soterranis i oblidats claveguerams, els follets del pinyol de foc a flames nodririen. Desesmat vagarejà encara damunt la relliscosa pell de serp de la serp adormida en el malson de l’esfera esventada al buit de l’univers. La dona i la filla s’havien esfumades. No les trobà mai més. No sabia si se les havia endutes el riu, o una bèstia nocturna se les havia cruspides, o si una bona ànima les rescatava i les tenia dormint ben acotxadetes a ca seua, o si, a poc a poc, enfredorides, havien reeixit a trobar el bon camí que menava a la carretera i, preses per cap vehicle caritatiu, havien fet via amunt, reprenent de mantinent llur camí enjondre i en millors condicions, ben enllà doncs de la seua pollosa vida d’etern perdedor.

El taciturn obrer es deia Aristarc; Aristarc Verdura. Ho sé perquè els seus papers eren a les escombraries i amb el vent n’hi havia per terra i n’he roplegats alguns. Car és cert que ningú altre enlloc no n’ha dit ni piu, de la seua mort.

~0~0~

L’hedonístic copròfag Mili Guç contempla al raconet paradisos

—Esverat pel firmament irònic, estacat a la soll on ragen i s’afegeixen al gatxull els gotims enfitadors de l’escarnidor tebi pus de la massa madura cosmologia… exposat nu ni inerme a l’astorador fenomen de les magnituds dels polítops de manta dimensió… avergonyit per les xàldigues arítmiques; nogut pels àvols averanys, enlluernat pels vèrtexs paradoxals dels vòrtexs embalats, corprès per l’angúnia de tantes d’optacions irreflexives… per les repulsives façanes qui s’ensulsien soles com joguines sabateres; pregonament repel·lit pels tentacles dels veïns… encès de pors davant de tantes d’absurdes criminals creences ni sacrificis, per tanta de despulla emmudit; corruixat per les culminacions estèticament monstruoses; amb enfelloniment ni ira davant les casualitats de la dinàmica de les distincions sense distinció… irritat per l’atmosfera de les cerimònies lletjament decoratives; esgarrifat per les cíniques mullers qui exposen banyams opulents ni exuberants de feres desconfites a cada paret de casa llur… embasardit per la ràtio d’encantaments davant els escaguitxosos segments jeràrquics… pel volum ingent d’estimets als ombrívols fats discs dels seients dels qui intuïtivament els veus, sempiterns efedres, patint accelerats irreversibles apagaments; sense arguments contra l’envestides constants de l’atzarós opositor qui com ovopositor desfermat em bombardeja les nafres; a l’engròs malaurat si tot prové dels acords irrefragables del veïnat sencer… dut a menyscapte pel podrit maleït malastruc insignificant torpede de l’orgasme que evitaries com els raigs gamma, si doncs no fos que l’esfera on et condemnen ja curulla com mugró de condó just emprat; condemnat al ferment fervent d’enlluernant lucidesa; sucumbint doncs a les esvaïdes vàlues de les escolades sessions, tanmateix ensordit pels peans cacofònics, els eixordaments a betzef, els anònims eixorbaments engegats per l’adotzenat esdeveniment… tip de les punxents implications, les allevances gratuïtes; geòmetra furtiu guipant rere la gelosia… feixuc de queixos, irat i ferm, què, tip que no en trec, crec, cap avantatge d’ésser a l’avantguarda celestial… tret belleu d’haver desenvolupat una certa resistència a l’escàndol, assumpció sublim que em duria, si me la cregués del tot, a la somnolència de la tasca assolida, tret que mon discerniment m’empeny encar a surar enllà del torrent de greixosa brutícia com alfarrassaria que davallés i em negués si encar, magre, penuriós, minúscul, sense renom i totalment contemptible, romangués, pàmfil, a lloc, ço que no faig tampoc pas, car tantost l’aporia ni l’atzucac no fiten… m’hi moc… em moc cap…

—Petit Qarlets Qalbet!

—Deessa?

—Em sembla que tornes a parlar sol.

—Perdó, deessa; no ho faré més!

—Vés-te’n al racó i la cara a la paret.

—(M’ho diuen sempre, i poc s’afiguren què hi veig.)

Paradisos

amb quina merda no em vénen avui?
com en diuen, diu…?
en diuen al·licient, incentiu, estimulant…

en diuen la consciència càustica
el dimoni annex qui els rosega…

el nic ni inic castigadoret
incorporat al redós sobtat de les timbes i capitombes
del més ocult abrupte escabrós cervell…

mes el meu l’he mort una nit on queia el glaç
rere el qual l’horitzó s’eixamplava
en freds colors de polars aurores…

i ara estort em desfaig del cim
lleuger com volva

surant per neus on els ulls m’hi dibuixen
esteses impol·lutes
on les bombolles es desclouen
en selves ventisses
de poblacions exòtiques
qui exactament duren
com m’hi dura el llambrec.

—Reprès cabdell. De tornada doncs als mons fantàstics, hi faig de paixà herculi qui compassiu s’embeu dels adelerats paisatges si la boira es dissipa.

—Ja repeteixes la lliçó, Qarlets? No n’oïc pas la musica.

—“Avi Qarlets Qatalà, qalb qriminal, només anirà al cel abissal on l’ungla esgarrapi.”

—Així m’agrada.

—(Mes m’hi moc… m’hi moc… cap al somni… on rere el glaç tibat… l’altra etapa té lloc… on en flor m’esbadell… qui pòl·lens escampa.)

~0~0~

N’Hèctor Herculí s’hi fa perdonar la petita erecció

–Perdonin si els plau la petita erecció; és clar, amb el contacte i la proximitat de tants de bells cossos mig nus…

Entre perfums i ferums d’amor, al rabeig de les sentors marejadores de culs i conys, ara un pèl empegueïdet això els deia… tot i que poc hi hagués manera que pogués amagar com trempava si, de les dones de dalt, llurs gropes i cuixes les tingués encastades a llavis i nas i, de les dues o tres dones de baix, llurs mans i pits a cames i cuixes els tingués que com ara esclafats se m’hi besaven.

Pujàvem tots plegats, i una mica a la babalà, per bastides força precàries de fustes i barrots, fent equilibris i àdhuc acrobàcies, per tal de poder emergir a la llum.

Havíem, colles, anyocs o boldrons de mansuets badocaires visitants, amb cossos que per a veure-ho tot se’ns perllongaven a segments tanmateix imbricats… com si cascú de naltres esdeveníem allargavistes o prismàtics d’antic almirall de vaixell bataller… I havíem, dic… Havíem, doncs, anat admirant els detalls arquitectònics i àdhuc pictòrics i escultòrics d’aquella catedral subterrània… enfonsada ça enrere, llong ha, en quin sap quin altre període trasbalsat… mes ara de sobte, au, greu sacsada tel·lúrica amenaçava de fer’n pitjor, i qui sap si absoluta, runa… i, doncs, de mantinent volíem fotre el camp… som-hi… cuita-corrents mes encar educats, n’eixíem com podíem, els nostres boldrons – d’altres potser per portalades més convenients ni faitisses – els nostres, però, precisament per molt estretes, belleu adés clandestines, galeries… i hi érem afetgegats com verms qui, entrellaçats, ells amb ells es remunten estretall de budell amunt… (corprenedor espai hàptic carregat de sentors excitants i tocs esgarrifadors que al millor delit no duen… de certs volums semiesfèrics de finíssima pell que els més efusius expletius incessants es mereixen) i llavors pou amunt per una bastimentada improvisada, on davant i darrere les dones s’esforçaven com jo m’esforçava, vigorosament mes, com dic, força com cal.

Car volia la sort que els boldrons fossin de dones – llurs tovors ni embogidoretes aromes! – tret meu, qui sóc d’allò més endurit i herculi… com si volgués, idoni, el fat jogasser i sovint ple d’encert instal·lar la mascla sòlida busca bruna a l’alb femellenc rellotge mòrbid, voluble i mel·liflu.

I hi érem, enderiant’ns-hi. I hi reeixiríem amb prou traça, endurança i virior. A això jurcàvem il·lusionats: de mantinent apareixeríem renaixents al cresp lluminós com gloriós griu o enlluernant opinic qui de l’ou sinistre i colgat es desclou, i la closca angoixant i fangosa ardit esbaldeix i esbadia.

Del llivell marítim al qual aspiràvem ja en sentíem l’escalfor; i en percebíem l’assolellada claror, n’ensumàvem la platja, i n’oíem les tendres onades. Per això ens afanyàvem i ens anàvem despullant d’engavanyaments; la xafogor i l’angúnia de l’estretor, amb la precarietat de les bastides, ens tenien una mica ofegats i ens desempallegàvem doncs d’abillaments fins que tots anàvem si fa no fa, si no pas doncs amb vestits de bany, en calçotets i robetes interiors.

I escaient-se com s’esqueia que, delitosament entrepanat damunt i davall per formoses i molt avinents femelles, tot i que fos perdonable que mon pipí s’hagués eixorivit, tanmateix el decor imperant m’impel·lia a implorar’ls la caritat de llur comprensió. Ço que totes plegades feien amb rialletes de conill, i àdhuc qualsque de les qui tenia per sota amb esgarrapadetes crurals o estrebadetes de collonets.

El nas en divinal fal·lera em flairava el triomf, l’assoliment de l’èxtasi somiat, la irrupció celestial. Ja em veia fora, amb totes les fembres colent-me, a lloure gaudint.

–L’herculi alacantí Hèctor Herculí, el darrer català de la terra, repoblarà l’espai.

Em deia, ja tastant-ne les gràcies, sense tanmateix, al rerefons del sensori, voler oblidar’m tampoc gaire… no fos cas que llavors rellisqués bastida avall i fes doncs que tot esdevingués nul, per qualque intrús “massa tard” l’anhelat tripijoc aixafat… amb el terratrèmol, damunt, empassant-se’ns irremeiablement, ah, llas, i com gola incansable.

–Ull viu doncs ans no traguis la desitjosa trompa a les dolceses costaneres on tu i elles us rabejareu en bonhomioses copulacions interminables.

Em reptava, posant seny.

–Una miqueta més i el paradís se’t bada, Hèctor sortós. Darrer català a existir sota la capa de la melangiosa malastruga lluna, ets l’herculi alacantí qui en acabat de l’atroç naufraig de la impia terra… la carallot no gens recalcitrant a jaquir’s engolir pels traus negres per folles supernoves qui encar s’estavellen en càbits fortuïts causats… l’entera galàxia domines, car a part tu no hi roman sinó dones.

Em dic, i em tust a l’esquena. Car prou sóc el tècnic qui, pus excel·lent expert en spintrònica, l’únic mètode adient de generar el vector ocular ambivalent… millor que ambivalent, és clar… car pot valer alhora zero i u… i ensems ambdós de cop.

Els quàntics bits (els qubits) ja triats els excit amb cap llambregada de corrents carregada i es posen a baldufejar cap ençà i cap enllà i fan això en positiu i allò en negatiu i les dues coses a l’encop. I tot ho veig com vull, ideal albir. El qubit excitat llavors les amplituds òptiques de tal manera que la llibertat matemàtica al capdavall s’enfarfega o desenfarfega a voluntat. Els ingredients del plèroma oscil·laven en quieta contradicció seguint les seleccions emeses per mos ulls qui harmònics ballen ordenant el firmament.

Escaients simultaneïtats es desenvoluparan prou tost en rutines burocràtiques que em duran a extàtiques reeixides també sexuals. Pavimentades amb llambordes i enllumenades amb fanals, les platges veuran sense antipatia com cada dona esdevé ma muller. Mentre el cel impolit serà espectacular pilot de fungibles escombraries on incessants s’acceleren els salvatges entortolligaments que s’ho empassaran tost tot. Inclòs el darrer català qui haurà aleshores tanmateix indeleblement poblat la constel·lació apropiada a l’altre univers.

Adés fotògraf només de forats, descobria la immensa força del zero… el zero atapeït fins a l’ofec de matèria fosca.

Tant se val. Ara emergíem, fent bots de joia damunt les darreres tanques, i valsant en tirallongues esvalotades com trens descarrilats. Al·lotejàvem ara que érem doncs fora, i ens banyàvem, i ens netejàvem, i jugàvem entre bromeres. I cardàvem pels descosits i, amorosits pel postrem bon temps, musàvem i jaquíem que s’escolessin les benaurades hores ans els martells del Solell esclatat no esclafessin sense altres traumes ni neurosis les umflades mànigues on amagàvem els darrers naips del salvament.

Car, en el meu triomf domèstic de la tecnologia del zero… tot afetgegat de matèria fosca, i llavors hostilitzat fins que no esclati en energia il·limitada, gloriosament i molt reeixida assoliríem… ans no fos de mantinent massa tard… d’enlairar’ns enllà d’aquell planeta podrit.

–Som-hi.

Els dic. I au, amunt, profètic fuselatge que com capoll que salvatgement esgaripa s’endinsa dins el no re de l’espai negre i infinit.

L’herculi Herculí i el seu fecundíssim harem d’isotòniques alacantines fan nas de cera a aqueix univers malparit i, beiners màgics, s’embeinen criptolectes en crisàlide finífuga, i cap a cap univers nou de trinca n’esdevenen teleportats per les coherències intrínseques dels estrenus paladins de la matèria. Del no re al re – clic!– i del re al tot.

Bressolats pels melòdics baveigs, xarrupeigs, rufleigs, dels electrons qui per llurs allerats, menfotistes, spins capriciosament baldufejats incorporaven, seguit seguit, noves realitats, ens propagàvem cap a l’esdevenidor promès… en accelerada expansió còsmica, tots plegats confosos en grumoll de festucaris qui eufòrics guirigalleguessin… pels sotracs dels espoderaments adherits a les roses tendres parets del budell culà d’un altre déu mític disposat a cagar el proper univers… no pas aqueix pertorbat que jaquíem d’empertostemps enrere, tan vell i revell, caducat, i tan tediosament pla, sense culs ni malucs ni mamelles.

Pels espais sense temps com beneits ximplets sallàvem, escatainant, rient i mutus tocant’ns-ens els erògens indrets. Psicodèlic projectil projectat com, per via òptica i doncs instantània, els ulls es projecten del mort qui, al·lucinat eunuc, ressuscitarà cap al relat immortal de la mortalla on hi han pintats els aspectes del seu guardó merescut.

Pels laberints de l’oblit, amb rítmics esclats, tot codi esborràvem. Al cel molibdè cadascuna de les llindes extradimensional de lluny superàvem. I per peculiaritats de la balística i els voltatges paral·lels que ens duien les òrbites a esgarriar’s en boterudes rotacions, alhora ens trobàvem al·locrònics… ensems al vell i al nou, esdeveníem un perill punxegut que rebentaria cada esfera.

En acabat d’un altre episodi convuls, ens esvaírem en qualque somnolència impecable.

Encontinent, l’escena ens encaterinava. Ah, amable fortuna que els nòmades prosaics despertes als estireganyats fenòmens de les paganes romàntiques ruïnes galàctiques que els epígons de massa usats genitals ara seminals cobrim amb l’ample llençol del perdó que s’eixamorarà amb el solell perfecte de l’assolida assumpció de tots els nostres delers ni fal·leres.

Car ver és, i sense retop, que som els catalans el millor equip de la Història.

–Ja hi som. Davalléssim-hi, prenyades deesses.

Els dic bo i endinsant-les als Camps Catalònics, on constantment les àvols forces fosques són en escruix desconfites.

~0~0~

The Catalans – best team in History

The Catalonians (from katu– ‘battle’ and wal-naa-mon– ‘ruler, boss’) are universally acknowledged tops among warriors.

At the Catalonian Pitches, where the dark forces of evil are constantly defeated, a phenomenon pillows and bellows… Abreast bursts often enough an eerie terrifying chuckling… and with it anyone that dares feign absorption feels indicted and doomed… as though he had signed his candidacy to falling forthwith carved asunder as suddenly then as on the counter an innocent carrot.

“With a stroke of their broadsword, the Catalans could cleave a horseman and a horse.”

During the afterlife of the caliphates of each of the realms then gone with the gradual extinctions of the four suns, the always mystifying priestly class invented truculent mysticisms, still crazier than those they replaced, and all of which only earned, at each of the chances, the Catalans’ scorn. With the waning of each of the worlds, the vile rumors swirled and throve, and the worst idiocies echoed anew, only worse, in foul reverberations and silly presumptions that choked all resource. Belief in obtuse metaphors weakened all jaws. On the wake of excess hubris, the crucibles, up until then boiling with rotten inseminations and periods of monstrous cunts from beetles segmented, enormous as moons, quit producing their deleterious soaps. The mandrakes agonized anchored in filth. Disillusioned, wounded by the persistent knives of those defective ecclesiastical knaves, sacrificing to some disgusting nonsense or other the virgins less wrecked, from whose guillotining pussies the embryonic leeches collectively pointed with angry grimaces and monotonous, grotesque symphonies that enthralled the vomiting circle of vultures attending, the others, the faithful at church, mired in the constant perversities of such futile decapitations, feeling at last swindled and rejected, scattered, ashamed and burned. Random sequences of disasters followed. Every exile felt as good as slain, and wished he had been also a less ugly virgin also sacrificed, for at least the lucky trophy victims proffered to the obscure exceptions of some bulbous gods plus to the annoying lame-ass Bourbon with its bottom by shit perennially stuck to the throne, had had an instant of reflected brilliancy.

“All parties agree in praising the skill and boldness of the Catalans, who, with many wounds, sustained the brunt of the action.” [Gibbon.]

At the end, the decadent territories surrendered to the Catalans’ strategical genius. Taciturn, the heinous predestinators, with their own poison intoxicated, cynically offered them their useless, dilapidated kingdom.

“Fucking fleeced morons!” The brave Catalonians answered, riding into the intricacies of the protracted twilight, while the blurred eyes of the few throwaway zombies left behind hypnotically persecuted their shapes adored, with nosopoetic slavering inconsistently singing, feeble as aging lunatics melting into entropy, their praises, their initial strengths, their schemes and distillations, and above all their ultimate triumphs, plus ardently pledging to always desire for them quite sound and successful repopulations of many universes to come.

~0~0~

La nit dels capitans

Oh, capitans, a quin cony ficarem la vèrgula?

Amb tècnica faraònica del pílor la fèrula
fica la fècula a l’ergàstul
mentre els genitals plebeus
mortificats somriuen (com voltors muts)
(flòculs de pèmfig pènduls)
i en entre el jejú i el cec, l’ili o…

O el lliri bru qui fotré damunt ta llosa
amb tot el que m’isqui de prop l’isqui.

~0~0~

Peà al català

De la ceba sem
i espinyant la ceba
el puny aixequem.

~0~0~

Eleuteri Q. Qatalà, almugatèn d’almogàvers

Si sóc almugatèn d’almogàvers
trob prou que tot és comptades faves
que de la traucada paella del cel
a tombarelles cauen pèl-mel;
rabegem-nos al miratge, atlants,
que per això hem nascuts qatalans!

~0~0~

No ets ni el catlà dels castells
ni el gotolà dels gots furros…

Ets qatalà, com et digueren, molt honorant-te,
tos ardits enemics els àrabs
per als qui mercès a tu qatalà és verb
qui torsimany ver et diu que també vol dir
vèncer totalment, convèncer totalment
amb un argument intel·lectual més poderós.

Amb la rel qtl, el nom altrament fa: combatent a mort
i el verb fa: matar en combat, esforçant-s’hi pler.

Som-hi, doncs, car com tot qatalà ets ferm i fer
i Qatalònia és la pàtria dels combatents
qui combaten amb ferotgia inoïda
(ei, i qui s’hi enfronta perd) (i la vida).

Al-Qatalunia, doncs!
on els més coratjosos combatents
qui al món no sien som
i eleuteris ens volem, o morts.

~0~0~

Tweet