q.q. 85


(tanmateix hom ho copsa fort millor pitjant ací)

 

 

Alhora conegut i incògnit per clarors i boires

El copròfag Emili fa cara de vell professor esgarrapat

d’Universitat.

Coneix els llangardaixos exòtics

les orquídies exuberants

els minerals auris

els insectes ambrats

bon tros de peixos (àdhuc un pic escatats)

els maragdes dels prats

les bromeres dels oceans

els rovells dels ganivets

els verdets dels resclosits

els fissípedes afamegats.

Coneix les implicacions de la sociologia aplicada

i els resultats palesos i amagats de tortures i batzacs.

Coneix com amorosir-se al rabeig del paradís micològic

i com calibrar les exhibicions setinades dels escarabats.

Pot fer veure que exerceix en qualssevol especialitats

per dures que pintin (car un pic havia pispat

en un supermercat

un diccionari de totes les ciències

i llavors al llit se l’havia estudiat).

Les dues ciències on més excel·leix són és clar

la coprologia (car ha tastades totes les merdes

d’un món merdós i emmerdat)

i la necrologia o ciència d’ensumar-se segur l’atans del darrer fat.

Pot declarar mort el viu més estritllat

només esguardant-se-li els trets més o menys estripats

i d’altres detalls de la disposició i el posat.

Quan veu dos qui es barallen

tant se val si uniformats amb uniforme llampant o cagat

sap de mantinent si estan marcats

per a una mort a rellotge accelerat…

i això tant si només ho feien veure

com si hi anaven de veritat

car sap així mateix que fer veure i ésser

és el mateix tot plegat.

El copròfag Emili es passeja pels paranimfs i jardins tancats

de les Universitats i ningú no l’hi troba descol·locat.

Hi és com el xufanc qui sojorna en closca d’altri

mentre les cendres de l’anorreament universal plouen al voltant.

L’angoixa de no ésser ningú dins la closca llogada hi ha covat

amb els trets tot seriosos figurant-se a frec d’abís o cràter de volcà

mes part de dintre rient estalvi i amb instint de saltamartí

amb ulls d’àgata filustrant horitzons opalins

còmicament tentinejant a caire del penya-segat

que s’esbadella en il·limitat oceà de mòrbids sangtraïts

damunt els quals pengen del cel trapezis

de fum que es gronxen líquids perquè gosés volar-hi a baldar-s’hi

(destre llambresc àvid silent intrèpid…)

amb ales amples i oronells esventats

ell qui ha tastades totes les merdes del món

lluny de la pul·lulant brutícia

amplament alat ala-bategant

escèptic alquimista o epígon lul·lià

qui es cus ans s’encavalla serpentí als almucantarats

d’un atrotinadet bastidor molt casolà.

De tot en sap tant com els altres i si cal perorarà

com la noia molt comcalereta del terrat

qui alhora estén la roba i amoixa i enraona amb el gat.

Amb tanta de raó va carregat

com la que traginen qualssevol dels altres feixucs lletrats

camàlics set-ciències a betzef informats

quan formen rotllana i fan coudineta (amb porronet inclòs)

i ell intervé i apunta que les malastrugances de la paràsita impedància

es guareixen amb la refrigeració

o que li apar ans li és vijares

que el darrer carallot d’Antares

és només el darrer déu entre la munió d’altres déus adotzenats

ço és… ficció casualment espurnejada

pels voltatges estàtics atrapats al bertrol del circuit

uròbor

uròfag

com elèctrica serp qui es rosega guspirejant la cua

cercle encallat

autodatpelcul contrapuntejant

misteris de l’electrònica neuronal

circuits entrevinguts per fantasmals voltatges qui boigs torniolen a lloc…

Shit’s been always so overrated!

la merda no és altre que del món biològic

l’aliatge del plom amb l’estany i amb la pega grega

de cada ítem soldat.

Les creacions i destruccions dels mons

o la matèria jugant a ping-pong amb ous i fongs…

esguardem-nos-ho (diu) tot al gairell o d’esbiaix.

L’existent rai

sempre d’òptimes se n’ha pensat

(collons car tampoc hi pot pas fer altre

això o el pastís universal se’n va al carat).

I ara dóna la molt instructiva lliçó per enllestida

i si s’adorm després és només

perquè continuï per millors viaranys la mateixa vida.

Llavors el seu cap de merdes estort

l’habiten sobtats habitants esporàdics

i cada habitant esponjós eteri esotèric espectral espuri vaporós

li parla ben ple la raó

de cada absurditat.

Content doncs s’ha aixecat

al somni cap camió no l’ha envestit ni aixafat

ni llavors s’ha estavellat a cap benzinera ni la fi de cap món

no ha anunciat amb neguitoses suors ni angoixosos ofecs.

La lliçó del matí tindrà tants de caps ni de peus

com la dels altres galifardeus

tan assenyats ni togats

celebrats diplomats sinecurats ni prebendats

i cascun dels mots de tots plegats

s’escolarà com grumollosa brutícia gola glota del bonó avall

amb la llosa sepulcral tap que tot ho oclou ni clou al capdavall.

~0~0~

Caminant caminant

posseint no re

mes posseït per l’esperit de l’etern trescar

només menjant ni bevent d’allò que pler espleten les agreres muntanyes.

Conec tots els camins i els vers noms dels indrets

(no pas els adotzenats ni els oficials ni menys els molt repulsius turístics)

i conec els vers noms dels ens i minerals qui em nodririen

(ni cal dir-ho

duler i aluder qui m’he fet de cada escarot qui mai anés en orri

ni de cada querrina qui el llop esterraqués).

M’immol parcialment a l’ara de cada templet de deessa muntanyana.

La meua semença s’hi esponcellarà en aces de faunes qui jolius enjoiellaran

els inviolats perlins paisatges.

Ah, vall de rialles on tot hi són budells

rovells

estranys esclats i merdes aixafades!

Crec que tots hi estem cridats a morir rient!

En lluna plena amoll aücs ànec enyorat

la meua boca calze el meu cos buirac.

Damunt cada amuntec m’he plantat

disparant trets d’ensalivats penjaments

que em cauran al cap.

Tornaré a casa fent cara de pansidet

mes de fet força elet ni xalest.

~0~0~

Al castell del Ribagorça han pujat a visitar la dona el milionari Jaume i la seua dona. Quan surten de casa, en acabat de llurs parlaments tan importants dels quals sempre sóc justament exclòs, s’escau que sóc de tornada del corral, i humilment i molt com cal m’atur a saludar en Jaume. Com veig que carrega una cadireta per a infant a dins el seu cotxe molt sumptuós, d’una marca segurament molt exclusiva, tret que no me n’entenc gens, li dic, rient com un conill empegueït, que ­_sí que creix poc el seu infant, car recordava que no feia gaires anys, també l’acomiadava amb el mateix incident d’ell carregant una cadireta semblant en un altre cotxe no menys sumptuós que aquest, i em respon que _ja ho veig, quinze anys de casat amb la seua dona i el tercer infant qui tenen, un cada cinc anys. I ara apareix davallant les escales del castell la seua dona, qui es de nacionalitat líbia i és d’allò més escultural; l’únic que té uns llavis una miqueta mostatxuts, i de vegades xafalloteja per un excés de saliveig; ara, la resta del cos, magnífic, magnífic… exquisit; uns bells pits grossos, un darrere sensacional, una figura excelsa; tot plegat fa un goig de caldéu. Me li inclín i la salud doncs també molt humilment, i m’estira les orelles, com sol fer, i em diu que l’acompanyi davall el cirerer del jardí, que xerrarem. Vaig corrents a rentar-me les mans al raig de l’aixeta on nodrim la mànega i torn amb ella, a tot estrop i fent saltironets; i repenjada a la soca del cirerer, tota desabrigada, amb les faldilles més amunt de mitja cuixa, i espitregada del tot, quina joia de veure-la donant de popar a la xicotelleta, qui deu tindre un o dos anys. Vora el cotxe, veig el milionari Jaume esperant i esguardant-me amb disgust, tot i que prou sap que no faré re amb la seua dona; de fet, vaig amb calces de dona, car m’he tret els pantalons d’anar al corral per a no embrutar ni la milionària ni la seua xicarroneta, i car el que port són unes velles calces de dona llençades per la dona i que sempre aprofit abans no s’esfilagarsin del tot, i doncs, car són molt poc de no re, prou pot veure perfectament que no tremp gens; que la mateixa por de trempar no em permet trempar, car tampoc, és clar, no vull ofendre ningú, i en tot cas la dona no em dóna permís per a cap iniciativa “clandestina” (ni “interlope”, com diu ella), a part que no pas que em passés mai pel cap, és clar. Ara, amb la formidable líbia, enraonem de coses de femelles, i el milionari Jaume a callar; és com si la líbia el tingués pels collons, car sap que en Jaume l’enganyava amb la meua dona. De fet la meua dona carda amb tothom qui li sembla, sobretot si és algú prou ben parit ni guanyador, i el milionari Jaume rai per tots dos cantons. Els he portats taronges i d’altres fruits per si volen passar l’estona mastegant cosa fresca, de l’hort, i se’n pleveixen, i veig que llencen i escopinen peles i llavors per terra i m’aixec a recollir-les i dur-les de pellucalles a l’aviram que hi espipellin a pleret. En acabat em torn a rentar les mans… i ja hi sóc, vora la milionària; me l’hi ajec, embadalit, i ella, qui sap tots els meus secrets, car són amigues amb la dona i es conten els sengles amants llurs, i ens tenim doncs molta de franquesa, sabent-me com em sap totalment feminitzat, com si sóc una altra de les seues amigues, tret que menys elegant ni intel·ligent, és clar, doncs ella ara demanant-me quants de fills tenim amb la dona, i jo dient-li tres, com ells. I ella dient-me _ però no en deu haver pas cap de teu, car sap, com dic, que la meua dona es tria sempre druts meravellosos, i es deu pensar que els fills qui tenim vénen doncs d’ells, i li responc que no, li dic que _doncs estranyament m’ha dit que sí, que són meus, que, entre els càstigs, en un moment de tendresa i potser recança, m’ha dit que ho eren _tret que, és clar, que no ho feia pas per mi; ho feia per als infants, no volia pas enganyar-los, donar-los malsdecap quan fossin grans; els respecta per a això massa, els propis fills… I veig que la formosa líbia branda el cap com si un nou respecte per a la dona s’afegís al que ja li duu, i ara, jagut vora seu, m’he posat el braç rere el cap i me n’adon horroritzat que hi tinc cascàrries o xerri enganxats als cabells del clatell! Sort tanmateix que havent acabat de donar de popar a la xicarronella, la plantosa ans fenomenal Jauma em diu que la pentini, que la meua dona li ha dit que a ella, quan m’ho ordena, la pentín tan bé… S’hi posa ben asseguda, doncs, i alhora lleixa anar la xicotellona que es passegi, i veig que mentre li explic a sa mare la manera com la pentinaré, la filleta es caga per terra mentre va caminant… Aprofit cuita-corrents l’avinentesa; m’aixec rient, i m’atans a la galleda d’aigua neta sota el raig de l’aixeta de la mànega de regar, i aprofit, com dic, per a rentar-me el cap i eixugar-me’l, i alhora, amb la tovallola somalla, vinc a netejar el culet de la minyoneta, i ara amb una pala i un raspall en recull totes les caquetes i les duc al femer, i ara torn sense perdre gens l’estona en més noses ni rucades, i, amb les mans de bell nou ben netes doncs, em pos a pentinar la delitosa dona del milionari, qui és un antic amant de la meua dona… Ah, ègloga sàfica, s’hi està collonut!

I ara se’n van i els ofereixc afectuós comiat, i quan han desaparegut pel darrer revolt, faig una capitomba en fred, en sec. I sé que és hora de tornar a fer-me fonedís. S’atansen tumescents i de mescs massa flairosos els escamots de mascles pobletans. I pròpiament endiumenjats, jo et flic!

Car tots els minyons en tenen, de frac, no fos cas; atès que sovint la dona prou hi té luxuriosa festota al castell, i cal anar-hi, amb frac, tot i qui els de més dels minyons, pagesívols, s’hi sentin engavanyadots.

Tant se val, ep, ja s’ho fotran. Prenc les quatre recanelles i el ranegoll i, enllà del Turbó, hi manca bon pastor.

~0~0~

Naturalment

És trist d’haver de sortir de la feina tot brut i no tindre ni casa ni hostal on anar-s’hi a canviar els pantalons i la camisa i a rentar-s’hi una mica la cara, i de fet no tindre ni altra camisa ni altres pantalons amb què mai semblar alguna cosa i potser ésser persona amb les noietes i entre l’altra gent qui no són camàlics de fems i qui ara se me n’esquitllen ofesos per la pudor i l’aspecte malgirbat i engavanyat que faig.

A ningú no engany amb el feble patètic tritlleig de la minsa virolla a la butxaca. Amb això no en tinc sinó per al panet i la pastanaga, i en acabat per a la copeta de barreja al xibiu de la cantonada.

No fa gaire encara en tenia, de cau; hi tornava, doncs, en acabat de traginar tota la nit feixos de brutícia, xino-xano cap a caseta, de bon matí, i, prop que hi sóc, la xicotella de la veïna jugava amb la seua llúdria; l’he saludada de lluny i volia veure ni que fos d’esquitllentes sa mare, qui té una figura delitosa, mes no l’he vista, què hi farem, i tanmateix m’anava a ficar a ca meua, com dic, i ara la veig qui surt de ca meua llambresca com una serp!

_Home, com és això, anava a dir, com si m’hagués oblidat de tancar ca meua, i ella ho hagués aprofitat, però la dona se’m tomba i em diu: _És la llei; m’han fet que els l’obrís, i s’esquitlla empegueïda i com si no volgués saber res més de mi. I ara me n’adon que ca meua és plena d’operaris desfent-ho tot. Davant llurs cares rialleres i burletes els compt: un, dos, tres… fins a quinze, són… i ara els deman que em diguin si els plau què hi fan, i continuen fotent-se’n, i els deman doncs que em diguin si els plau qui és el qui mana… i un amb la barbeta em fa signe que guipi cap a l’altre costat… i llavors veig que n’hi ha dos més enfilats a una escala… que desmunten els sistemes electrònics de la casa… i m’hi adreç i dic que quin dels dos és el qui mana a l’escamot, el negre o el blanc, i el de dalt de tot de l’escala plegable m’esguarda amb no gaires bones vibracions, com si l’haig ofès, i llavors me n’adon oimés que tampoc no és blanc, que també és negre, tret que al costat de l’altre, molt més negre, i enfilat dalt de tot, no sé per què l’he pres per blanc i se m’ha ofès, com si me li’n fotia, o el tractava de menys, i davalla i diu que l’hospital els ha enviat que, de la casa, m’ho substituïssin tot… que tot deu ésser infectat per qualque malaltia que adquiria en la meua feina de bastaix de merda… i per dir-me tot això, tret que més delicadament, em duu a fora… i quan anava a criticar-li la manera d’envair-me massivament la casa, i això quan no hi sóc i tot… em diu, amb veu flèbil, que ha perdut el seu marit, que se li ha mort l’home, i ara me n’adon que és un homosexual molt adolorit, i els ulls se m’omplen de llàgrimes i li deman perdó i li dic que tot em sap molt de greu.

A poc a poc ens fem una mica amics… En tot cas, se’n torna a la feina, i amb respecte i discret, i molt agraït, he romàs al carrer.

Al capdavall, quan plegaven i se n’han anat, i la casa era totalment renovada, substituïda en cadascun dels seus elements, es veu que ja no hi tenia cap dret. Ni claus ni permís; al contrari, la veïna i la seua xicotella i la llúdria i els gossos dels voltants em veien d’intrús, i em guaitaven malament o m’abuixien, i m’he volgut doncs allunyar… quan de sobte els de l’hospital m’han tornat a prendre (_puja, pudent!), i se m’han endut a substituir-me, os per os, cada part de l’esquelet, i tendrum per tendrum, i ormeig per ormeig dels altres aplecs del cos… i així, au, anar fent, maquinària per maquinària, i organisme per organisme, i amb cada cama o braç nou els dic, molt reconegut, _mercès, mercès, i ells rai, a la feina, ni cas, i ara em tolen això i me’n col·loquen un de millor (segons llur parer), i veig que amb crosses i encrics, i amb mals i rialletes rai, vaig esdevenint un altre…

Si mai cerc que m’ho expliquin si us plau… em diuen que no fos, el que tinc, flagell que s’encomanaria al poble innocent… o que per qüestions per a mi incomprensibles d’electrodinàmica quàntica més valdria que ho ignorés… i així, despreocupadament, continuen operant damunt els meus cossos successiu… sovint reeixint-hi al primer assaig i tot… i em recacegen pels budells com si m’hi volguessin trobar perles o joiells… i jo els ho vaig agraint…

Amb ulladetes de recança i meloses rialletes per fer-me perdonar cada vegada que torn al carrer, brut i rebutjat… sense casa ni cos mai com cal…

I sempre brut, això també… car tantost sóc fora, reprenc la feina… o què menjaria?

I tanmateix poc em planyeré… Em toca com em toca; conformitat; tothom els seus penjolls… Ah, i reconegut rai, així mateix… car si mai em trob pel carrer, tot i que ell fenyerà que ni em coneix, algú dels qui mai m’ha intervingut… com me li inclín, fent-li tot d’agraïdes reverències… I a tothom qui un cop o altre hi participés, en la meua transició cap a llurs desitjades quimeres o ideals avatars, els dec un deute immens… Car oi? Pobrissons, generosos! Que s’hagin neguitejat perquè sigui tanmateix sempre nou i diferent, i tanmateix igual (com s’ho fan? quins genis!)… això val molt!

Tot i que, és clar, com dic, nou i tot, encara romanc sol, i abandonat, i sense casa, i rebutjat pel comú. Però això, és clar, és normal i natural. Ontològic i fenomenal, una mica esgarrifador, mes, ves, t’hi acostumes…

El bo així mateix és quan plou. Quan plou la brutícia del damunt se’m desfà. Ah, i l’espectacle i la reconeixença de les coses netes!

Tantost plou me’n vaig pels camins, a veure-hi com cada còdol adquireix personalitat, i a veure-hi així mateix com tots es veu que com ara volen la meua humil admiració, que agraït els lliur, naturalment, i a cascun personalment li lliur un breu panegíric i una cusca recomanació que continuï si li plau jurcant per a ésser qui és, un còdol particular, pler de famoses peculiaritats que la pròdiga misericordiosa pluja farà lluir.

I ara era diumenge i em passejava desvagadament i davant la casa que havia set casa meua, ara totalment desconeguda, veig que hi ha uns globus de colors d’aqueixos qui s’envolarien al cel i tot si doncs no fossin fermats a la bústia de fora, i que hi han també, i més a propòsit, cartells virolats que n’anuncien la venda, de la casa, i s’escau que sigui el jorn de portes obertes per a visitar-la… d’on que m’hi esmunyi amb d’altra gent qui s’escau així mateix de voler-la visitar.

Tot i que m’hi faig l’empetitit i l’ultradiscret, i doncs el no gens conspicu, veig que n’hi ha qui m’ullen amb palès desgrat, d’on que acabi amagadet a un raconet de la cuina, entre armaris i rebosts més o menys portàtils, mes allà i tot m’ateny una de les més formidables figures d’autoritat qui vigilen la venda. I tantost m’heu, _et reconec! esgaripa com un boig, i esdevé tot vermell, pitjor, porprat, i l’icor i el fel li vessen pels oronells i les orelles, i irat i agressiu no sap ni què té, i de sobte, tocat de feridura, es veu, cau rodó, mort de ràbia de tornar-m’hi a veure, en aquella casota on no hi tinc res a pelar.

Malament rai! Quin altre nyap d’haver fotut! Ni quin ultratge que no els faig, ni quin destret ni anticor que no els duc! Afegim-lo al memorial de greuges; subratllem-lo al capbreu dels pitjors criminals! Retrets coents que em mereixc; i estigmes roents a la pell, entre les nafres vives a les costures de les sutures recents, que hi marquin el nou pecat que hom em retraurà a lloure fins que no sigui pelleringa malmesa que fins el gos més afamegat tanmateix vilté; car prou rebre em toca, i fort… i que diguin exaltats que déu m’ha castigat!

En tot cas com m’escridassen mentre em foten de morros al carrer! Àdhuc llurs lloros vénen molt poixeules a cagar-se’m al cap.

I passant pels carrers hi havien aparadors i miralls i reflectit m’hi anava doncs esguardant esdevenint això i allò, i tota l’estona en romania badoc — car que plàstic ni elàstic no sóc! Vejats-me de tantes de formes diferents i nogensmenys idèntiques! Exacte mes irrecognoscible! Jo mateix i estrany! Conegut i incògnit! Casolà i exòtic! Íncola i aliè! Collons, despesa inútil, gamarussos, doctors! Tantes de transformacions per a assolir la forma única del mateix bastaix brut de sempre.

Me’n tornava cap cot, disgustat, un mica buit, cap als indrets més remots del parc. Les nuus s’escaguitxaven carena avall com carronyes exhaustes. Densos eixams de vermina enjòlita: esgarrifaons, picaons. Em gratava pertot arreu, com si hi tinc arnes a l’apedaçat arnès: era l’escàndol contra els destralers cirurgians de les antigues nafres resurrectes i les noves a mig guarir. I on la pell és inconsútil els bunyols cuinats pels metges xapots i destralers hi són part de dins. Els centells i romballs cibernètics que m’hi sargeixen hi són ficats a la biorxa, barroerament transposats, talment (com el que ara relataré) hipèrbatons, tret que infiltrats ni emplastrats en llocs absurds.

On anava sabeu-ho ja: als, dels darrers moros, palauet, aprés llur desfeta ni expulsió en catedral virat. Pujant doncs rostes interminables escalinates, fems duent per als catedralicis jardinets de darrere els merlets. I com costava! La gota negra suant-hi; fetge i freixures traient, i, amb ganyotes i tragits escarnint-me, els “fidels” mudats i petulants, despietadament fotent-se’n de valent… fotent-se-me’n molt fidelment ni abrasiva, càustica, natural, com si un altre “negret” no els sóc qui cal convertir, transformar, metamorfosar, cap a la “veritat” de la pitjor monçònega llur.

Catric-catrac, doncs, i anar fent, pitjant-pitjant, cloc-cloc d’esclop, escarabat merdisser totjorn amb el meu únic propòsit de descarregar la meua piloteta de femta, amunt i avall, pujant-baixant, per palanques i voreres i, lluny, ranc, bategós, eclogal, per tàlvegs frondosos i precaris carenats, per infernals vessants de volcans i per frescs paradisos selvàtics, succés rere succés, per rostolls remots i a tret, ai, dels canons qui treuen mocosos el nas per espitlleres i osques i ascles, i traus i colzats d’entre merlets… O fracàs rere fracàs… com ara quan les cues darrere les finestrelles fluctuaven com rosacis, mastegats, xiclets… _Faquí, faquí! — perquè m’obrissin pas, calm, anava clamant, i empenyent i esguitant, entre el formigueig dels boldrons patògens i cul-i-merdencs dels qui feien cues per a entrar a l’Òpera, i ningú ni molla no volia cedir gens; al contrari, molt agressius són sempre els guaitaires ni escoltaires d’òpera. Malparits, i em voldrien trepitjar com tothora trepitgen tota cuca llorda i paràsita, o esclau de colònies de raça inferior i vida sense vàlua. Atupat ni malmès arreu, pels cops de colze i de sabatot sumptuós, he hagut al capdavall de renunciar-hi. Maleïts degenerats urbícoles, no saben pas el que és bo. Ni enlloc com on es pensen més fins no em passen tant la xàvega rovellada per cada pany de pell. Ja s’ho fotran, que es morin sense prou adob, això rai!

Paint no gaire bé, de l’atapeïda vila, els estalzins, una tos seca m’ix del pit; esfereïts, un fum de coloms s’estavella contra els mèdols invisibles de l’esfera on som tancats; se m’esbaldreguen pels voltants com pluja de lleixiu. Sots les escates, els tendrums se m’esmen ferits per cardons de paraire i àdhuc per prims ganivets qui inauguressin les noses dins meu d’embrions i fetus qui no crec pas que l’endocrinòleg guardonés tampoc amb cap imprimàtur. El neguit em torna àpode. No puc pus.

Assegut i llavors ajagut part de terra, amb el baldufari fètid sempre avinent i a l’abast, m’hi adormiré, llonga nit freda, cap entre fumosos fems, fins que els trontolls i ennuecs del comiat de la foscor repatània no garranyiguin ja enlluny, enjondre i au, i, a canvi, pel mateix horitzó ficte, els fúlvids encesos encenalls de l’impudent matí amb rancúnia no avarin amunt, amb el carro de foc i dels trons qui sempre de bòlit s’esgarria part enllà del cel de la gàbia, els sòlits torniols ni les ràtzies i esvalots sense solta ni volta dels maquinals ni mecànics “negociants”. Joc lleig, discordant, i sempre espatllat, de ridículs i inútils ninots dins la perduda esfera dels boigs, on jo qui hi sóc sinó el pegat qui a contracorrent tragina la merda autèntica (car em conec) i no pas un altre merdós d’il·lús qui es fa veure quelcom.

Anava a fer un altre pas cansat entre els enemics qui fastiguejats em reprenen perquè els destarot, amb el doble perboc de la meua presència i pudor, el trajecte reprès… I de sobte, zap, l’ambulància sempre reapareixent em reprengué.

Desmuntat i remuntat amb noves molles, fluixes i teses, i amb nou trau de pany al cul i amb nova clau i corda que hi corresponguin per a en acabat fer-me rutllar. Doncs, tant se val, vós! Tants de cops com em posen en sec que em calafatin o m’apariïn o m’hi monegin, i així i tot sempre sé on sóc, i àdhuc si fa no fa qui sóc. Canviat i refet, i jo mateix tanmateix!

Tot se n’anirà en orris nogensmenys demà. Vejats-m’hi. Qui hi sóc sinó aqueix no ningú qui es passeja per la platja arrossegant un feixuc sac de fems? I hi és i no hi és: sobtada desapareixença!

Per la platja de les dunes i tous turons, on, per por o reguard de les brises fredes, se n’arreceren, a les balbes lleixes, cossos (nus o mig nus; estesos o mig estesos) qui així doncs resguardats baldament s’hi assolellen… Per toves carenes, hò, vaig doncs passant, parant compte a no ensopegar en cap pedra ni ferro ni humà; i un cul enorme de dona tota vestida de lluent negre m’interromp el pas; per l’estretall no hi puc arrossegar el feix que darrere meu vaig arrossegant; he de demanar al cul de la dona o a la dona del cul mants de cops si, si us plau, no es podria bellugar cap a un costat, que duc un feix ben carregós. Al capdavall, sense ni voler-me veure, empesa pel marit ferotge qui se’m voldria menjar, em fa cas. La banal esdevinença s’estronca allà, no duu a cap avinentesa que faci rajar sangs ni merdes; millor. Jo rai. Vaig fent el meu caminet, evitant si puc cap embalum, embolic ni entrebanc, com dic, i allò pitjor que vaig trobant són les espesses tovalloles blanques i boterudes, car no sé si davall hi ha cap cos que trepitjaria o aplanaria amb el feixuc sac de fems…

Llavors…

Sense que tampoc no vingués a tomb (només anava carranquejant, una mica esbufegat, cusc nauxer de molt estret, fimbrós, filamentós, vaixell qui, atraçat pels bons vents, es permet portat pels cresps saulosos suaument)… sense cap avís, doncs, zap, m’han desaparegut!

Tantost hi sóc com hi manc!

On sóc? on sóc? (cercant-me). Enlloc!

On sóc! on sóc! (angoixadament cercant-m’hi). Enlloc! enlloc!

~0~0~

Osques del temps

Quan era jove m’escanyava la dèria de la intocabilitat del viscut. Quan algú escrivia cap pròleg a les meues obres, o publicava cap estudi dels meus escrits, o treia la tarota pels mitjans de comunicació difosos en ones i hi deia, de mi o de ço del meu, falsedats o mitges veritats (tot i que de vegades fossin “falagueres”), em posava, com dic, a parir. _Com pot ningú prendre’s tan poc a la valenta els alts fets de la meua vida? Quin ultratge, vós! Renoi, aitan difícil és fer la feina i assabentar-se dels fets, i amollar llavors una acurada representació del que fou? Malparits! Vull cada atribució completament provada i confirmada o més val que calleu. Car m’escalaborneu la identitat, criminals! Em feu rebotre fora de la centralitat on em m’he ficat! I on aniré a parar? On aniré a parar!

Quina angoixa passava, pobrissó!

A pleret m’he fet grandet i he llegides pler de biografies d’eminències bestials i àdhuc autobiografies encara més virtuoses, i… _home, ves!

Tota vida és ficció. Tot el que se n’escriu (o se’n diu) és construït a posteriori, àdhuc pel mateix “interessat”.

No hi ha identitat ni precisió en les coses viscudes. No hi ha individualitat — tot hi és, com dic, construcció posterior. La versemblança, ja no dic l’impossible exactitud ni la idònia “veritat”, dels esdeveniment escunçats, és allò que voldries atènyer si més no. I tanmateix les de més de les vegades… ni això, bon tros lluny.

Tota vida, mentre vivim, és ficció que ens empesquem; tota vida, en acabat de morts, és ficció que els altres s’empesquen.

Els fets a la vida són osques al còdol — el còdol és sempre el mateix o diferent? Diferent, diferent. Un còdol llis o sense osques no pot ésser el mateix còdol amb osques i bast. Els fets, doncs, ens osquen com al còdol — de tal faisó que l’oscat i el llis són diferents. No som mai el mateix. Sense la ficció que som el mateix no el fórem ni pensaments.

Esmem-nos gerro. Un gerro qui passa per les vicissituds banals del jorn a jorn. Cascú és com qui diu un gerro nou a cada minut — o potser és el mateix amb les osques del temps? Car un gerro no és sinó un gerro; no es menteix dient-se que és el centre de l’univers, per moltes de cendres d’eminències bestials que fos servit de servar avui ni mai.

Tot és invent. Qui pensa inventa, s’enganya, es decep. Qui no pensa, és; i au.

I el gerro roman oscat fins que es trenca — ja no és gerro — és un pilotet de padellassos — dels padellassos hom pretendria reformar-ne un gerro sense osques — absurd!

I una vida, és clar, és pitjor que no un gerro — molt més complexa una vida. Així, la vida del qui és mort — quan el vols reconstruir… quin dels gerros no et surt?

El temps osca les veritats fins que totes són falses. Hi ha il·lusos qui de l’antiguitat ençà continuen de dir que “la veritat és duta a la llum pel temps”. I no. El temps només et va donant, mentre passa, “almoines per a l’oblit”. De fet, et va escalabornant la “veritat” fins que no en roman ni polsim.

~0~0~



Comments are closed.