No hi ha al món re més repugnant que un botifler

112

En Torró d’Alacant i n’Èsquil de Bellcaire

En Torró d’Alacant posseeix un esguard categòric, imperatiu. Tot el que esguarda ho fa amb sever reguard — Això no va ni amb rodes, diu, prou sovint. Fa de submarinista. El bitè és la carn que més li plau; avorreix el peix. És entrecuidat i força murri, amb trucs rai dalt la màniga. L’instint de conservació el té desenvolupat d’allò pus. No es fia gens dels txitximeques — Ull viu amb el txitximeca, no s’està mai d’avisâ-us, encara que no vingui gaire a tomb. Pres per la urgència del buidatge, esdevé seriós, rigorós, adust, i no s’atura amb cap romanç — Via fora! Que me’n vaig a cagar, sosté, mentre flatulent i tot, desapareix, per no re opilant mai opilat, a culivar’s a qualque solc prou faitís, amanós. Això quan no caga sots tones i tones d’oceà, car aleshores rai, que no li calen subterfugis ni tritlleigs d’advertència ni opugnar amb els elements. Buidar els budells al fons de l’oceà, quina benaurança, vós! Té de company quan és a terra ferma un babuí de cul lluminós qui es diu Valeri. No pas que el cul d’en Torró sigui de menys haver a grat, car paquiderm i cal·lipigi, el seu, rai. Té la singular fal·lera de l’humiliació davant el déu (o deessa) de cada templet que s’ensopega quan emergeix, i això tant se val la religió, tant se val l’illot rònec, tant se val la brutalitat dels íncoles qui també el (o la) colen. Els déus dels txitximeques, no; ells són l’excepció; llurs déus en diu de — Xena ensucrada; molt decorats i empastifats part defora, com un pastís molt barroc i xaronament acolorit… acolorit com el cul d’en Valeri, mes part dedins en realitat no pas millor que allò que aquell cul caga… com qui diu, tot plegat, pastís del diable, o cagalló envernissat, arrebossat, de cremes i xocolates. Ecs, qui els els podria encobeir? Caldria ésser degenerat, jotflic! Els dels txitximeques no són pas déus com cal, són mecs molt xixís, mes amb el txitxé a tres quarts de quinze. Si li retreus la diguem-ne estranya segregació, discriminació, ell serrant el llavis, fent morros, de sobte vol dir molt, i alhora no vol dir re, fins que al capdarrer t’espetega amb l’exabrupte — Feia vot de castedat a honor i a bendò de cada déu, mes a quin vòrtex de vil lubricitat no queia si adorava en txitximeca! No sóc llavors pas millor que el més salaç ni cul-llepaire mardà, o boc; no em fotreu pas! Tèrbol, enigmàtic, tracta tot el que a terra ferma no és natural (natural com ara els templets clàssics, com ara els babuïns, com ara les pedres, les plantes, els ocells) d’estridències, de subtileses, de tòtils, de carraques, d’àvols inutilitats. Acostumat al silenci del fons de l’oceà és comprensible. N’Èsquil de Bellcaire son barber el ton i, mentre el ton, com se li plany, de cada mort d’humil pardal pels gasos emmetzinats, per cada conill qui en gàbia malviu, per cada empelt artificial, per cada artell que truca fals en aliatge obscè, per cada bri d’estalzí que el cel corromp, per cada animal adulterat perquè es llueixi el merdós gladiador, per cada triaga d’apotecari cancerós, per cada derogatòria disciplina d’uniformat assassí, per tants de tàndems i de bessons, per tantes de parelles qui per minúcies carrinclonament s’occeixen — Per la manca de coratge general, vull dir, individual, tothom permetent que la natura mori (tot i que ressuscitarà, malparits, i no pas valtres!) — i per les usurpacions per part dels verinosos satèl·lits de les pures ones celests, per tots els mecanismes i màquines sense oblidar-se’n cap: llurs sorollades llurs punxes llurs llefiscoses oscil·lacions, la mort ubiqua i ecoica que duen. L’oceà, en canvi, ziggurat invertit on mentre més hi davalles, millor et retrobes, tos engonals es rabegen de bell nou en la pau, ton cervell esdevé genuí no pas apòcrif, la teua més pia identitat et sura a la consciència suara del tot netejada, i el silenci… el silenci… On cada mot hi és per necessitat concís i emfàtic… ple de sentit… cap ambigüitat… cap entrebanc estrepitós que l’interrompi… T’entens… t’entens en tot entendre-ho… I, sovint, en aquell instant de màxima beatitud, és tanmateix quan en Torró esclata, fastiguejat, ronc, clafert d’amenaces — Avions tancs canons bombes… màquines de guerra… eines execrables que tota la natura anorreen aboleixen deleixen… Centúries de virtut anihilades per la juxtaposició infernal dels podrits instruments i els folls assassins qui se’n serveixen! Baldament s’estavellessin tots mentre hi pugen i els assagen! Fóra justícia que a tots els qui pretenen de destruir la vida natural els mitjans de mort els esclatessin horrorosament al nas! Caldria transformar en fems totes les cròniques, llur maleït ventall de barbaritats, que els abusius i els ambiciosos no tinguessin on emmirallar’s! Cada mestre al món caldria empalar’l sense cap decor, per a exemple de neòfits i les noves lleves!

Sóc n’Èsquil de Bellcaire son barber i tot el que diu, mentre en Torró és a la botiga, silent i aquiescent subscric-ho. Subtil il·luminat, no crec que s’erri mai molla. Si ell col déus i deesses d’antics templets, jo el colc com a deuetó submarí, com a petit Neptú subsidiari, amb trident i banyes. Les banyes sobretot prou ens escauen a tots; el trident ens escauria a alguns. Li dic a na Ciril·la, la dona — Qui pogués enfonsar’s com s’enfonsa! Qui pogués com ell retre seguit homenatge a les pregoneses intactes, només afaiçonades per la traça divina, no pas emmerdades amb cap altre nyap humà! I na Ciril·la de gelosia s’abrusa — Llences encens a un altre apòstol pompós qui raus de franc i entres, ximplet, en col·lusió amb la lliga dels folls acadèmics qui ens tornarien a èpoques de dinosaure, on qui sap de quina closca no desclou la propera horror! Ens tornaríeu als mateixos sinistres esdeveniments a la llum ominosa de la mateixa tremolosa foguera; tortures, riotes, escorxaments de viu en viu; moscams, eixams malignes; reflexions esborronadores, i irresolubles enigmes, i no pas cap dels destralers qui ens treien de la penúria intrínseca al viure… ni que en treuen l’entrellat, de la condició humana… I els qui som de bon regent malament rai, pitjor que no cap altri, tothora assetjats pel perill im- i e-minent! Ni un instant mai de goig ni de fruïció ni de gaudi! Tothom t’ensarrona; el primer tocat del bolet qui t’entra a la botiga. Ets… ets un company bord d’allò pus, saps? com allò que no hi ha, més bord impossible! Llassa, més em valdria viure amb el seu babuí en Valeri, si més no n’estic segura que el simi culcontent més seny rai que no tu ni que son sonat propietari, ignorat tutor dels mals exemples, i, a més, pos messions que ell rai que prou reeixiria a capir que ananassos i bananes guanyaven qui-sap-lo amb els vasts benifets de la civilització! Puta gorgona, qui hi dissenteix? Romanc muts i a la gàbia a les vores voraginoses d’aquell aporrinament, i mentrestant, novament convertit, li estic amanint, especiant, un bon suc de cacau amb guants de cuina fort descolorits. Joc inefable que cal sàpiguer jugar si doncs no vols que el bla asil domèstic no se’t torni laberint estrangulador, fet de reganyosos atzucacs i prou — Tens tota la raó, Ciril·la, cirereta. Aquell Torró d’Alacant és un dur trencaclosques, hom s’hi trenca, sinó els queixos, prou els queixals del cervell i tot; ara, tinc la intuïció que la meitat del que diu no s’ho creu ni ell; el que s’escunça és que probablement, com a tants, l’ambient de la barberia el desinhibeix més del compte, no fa? cavà? El proper cop que el veig, ni l’escolt; i, quan se’n va, ben xollat a la xinxola, sense pus xim-xims, encaixada, i au. Cap paper, com qui sent pixar angelets; promès, cirereta, promès! I ens fiquem a beure el cacau com si fos (millor que no ruà) opopònac, amb sengles palletes… Palletes… amb la meua de fímbries, me n’adon, que la farien semblar força a un cercapous en miniatura… I de cercapous a xàvega, i de xàvega a escafandre, i d’escafandre a íctic, i d’íctic a nàutic, i de nàutic a batiscaf… i ja hi som, tornc a somiar en somorgollar’m fins al centre inoït del món. D’aquell bell somni només me n’eixorivirà un altre clatellot — Carallot, a clapar; hora d’acomplir el deute marital! Som-hi que em lleparàs lo cony. On faig veure que ric mig desdentegat, mes part de dintre, tot i que prou sé que “pensar fa de rucs”, que “pensar porta penes” i àdhuc que “gore ot umà”, estava pensant — Com en Torró, jo també avorreixc el peix, i rumiava a l’encop, i de lirisme alzinat pres, i, sobre, en japonès, —Put a xanguet. / —Esmegmes de dona. I m’esguardava d’esquitllèbit els mateixos guants de cuina tot descoloridets, i potser al capdavall oi que, per a guanyar’m la marítima llibertat, tendra frisança llavors no m’escomet de voler-la escanyar… sense fer’m tampoc malbé les finíssimes mans de barber…? (Em sembla que durant la revolució m’haurien escapçat ipsofacte, prenent-me amb totes les de la llei per gran aristòcrata disfressat.) — Ara vinc, cirereta, ara vinc; un segon!

~0~0~

sobtats prenen decisions inexplicables

des de la finestra, des de la porta
fins i tot des de la primera cantonada
que domina, guaitant avall, tantes de cruïlles

estic tractant de comprendre re…
i re no comprenc
cap dels jocs de societat sé prou copsar, capir

—per què l’eixam molestós de motoristes
tresca sense quest
ara cap aquest costat ara cap l’altre?

els veus sense cap mena de projecte ni propòsit discernibles
xauxinant en la indecisió…
i tot de sobte inexplicablement…
buidament…
decidint-se

cada cop aparentment s’erren de mig a mig
fotien el camp cap a un indret tot decidits
i se n’adonen (no sé pas de què, de fet)
se’n desdiuen (canvi de guió)
i se’n tornen ensems (entre la fumerada i la sorollada)
justament sovint cap al cantó oposat
o esbiaixadament, sense ni com va ni com ve…

—i per què la meua dona juga
diries que sense gaires ganes, desmenjadament i tot
amb algú (un mecànic, sembla)
qui seriós l’empaita i qui, tantost no l’heu
de trast en trast, sense gaires explicacions
li fica la mà cony endins?

la mà cony endins (un cony que regala menstru)…
i per què en acabat el joc inexplicat encara reprèn?

—i per què la parella asseguda davant la porta de l’altra casa
té un peix no pas petit al davant part de terra
i no pas que tractin tampoc de vendre’l
tracten es veu de fer-li fer gracietes
que d’altra banda ningú no riu (ni ells, gairebé)
sinó molt desganadament?

cap explicació que demanis ni a la dona
ni a ningú altri (si goses) ni la convenç
ni els convenç
ni em convenç

—per què jugues a aquest joc?
què en traus?
en què consisteix?

em respon: —joc? quin joc?

—com funciona?

—com funciona? funcionant!

i no en trec pas l’entrellat

i sent novament els motoristes flascament decidir
on aniran a empestar tot seguit…
per a tot seguit tornar enrere un cop més
amb el mateix aire col·lectiu
de fracàs…
de fracàs envernissat de joia

tanta de falsedat que es cou al xup-xup
dins l’olla inexplicable de l’indret incògnit
que només és una petita part del mateix tot

la mateixa olla planetària
on han lloc els inexplicables jocs

i la parella del peix
veig que no reïxen mai a fer-se riure mútuament
l’un l’altre no es fan cap gràcia
i s’han d’empescar noves ganyotes…

mentre el peix, adés tan lluent
es va podrint

podrint
podrint
sempre tan seriós.

~0~0~

Corrent exaltat sempre extramurs

Despenia les nits, plujoses o no, corrent fort pels límits.
Hi veia sovint per arbres i cels i edificis jocs de savis mussols.

Un cop, corrent al capdavall d’un precipici,
vaig veure’n dalt de tot, a frec,
un cavall gegantí qui havia enxampat el mussol més enorme.

Assajava l’immens llavorer d’assassinar la Minerva valent,
d’ulls relluents i grossíssims.

La servava el golut entre llordes peülles
i alhora li entaferrava al cap cops de maixelles i ferramenta,
o aixecava una pota i brutal tractava en descarregar-la
d’asclar-li el crani a cops de ferradura.

Semblava la sàvia Minerva feta de duríssim metall…
armada, cuirassada, mecànica,
i el cavall doncs gens no hi reeixia en les seues intencions mortíferes.

Volgué a la fi el cavall horrorós trencar el mussol
i daltabaix del rost penya-segat odiós el llençava.

Mes fou llavors que gairebé incòlume
la Minerva nocturna emprengué el vol victoriosa
i reprengué la dansa i el joc amb els altres mussols petits i grossos.

Continuava corrent per les nits limítrofes
i els prats i rutes marcats amb llunyans minsos llums
o només per llamps i celísties.

Corria ara més content de conèixer
que els cavalls monstruosos no pas sempre guanyen.

(…)

El premi és poder dansar amb la dona més alta
la dona més ferma
la dona més dona (Minerva majestàtica).

Porta un vestit blau tot cenyit
que li envolta volums qui tempten diables.

Li assoleix el melic mon nas tot trempat
un nas al paradís de les sentors volàtils i dels baumes més foscs
i qui ensuma doncs llefiscosos verrinys
de molt moguda femella.

Mon vit tot poruc aixeca una mica les cusques orelles
si assolint sos genolls
cap frec l’en pervé,
tremolins i esgarrifances de timidesa alada.

~0~0~

Trempant i destrempant

a) Activitat eròtica de l’escriure.

El paper — el cony (verge o no) (tot blanc i en blanc, o aprofitat, amb taques, amb defectes, palimpsest).
La ploma — la cigala.
El resultat — cardada rai — cada vegada.

(…)

b) s’ha acabat

s’ha acabat d’escriure escrits
s’ha acabat de plorar plors
s’ha acabat de cridar crits
s’ha acabat de florir flors

s’ha acabat d’acabar acabs
s’ha acabat de cavar caps
s’ha cavat de capar pucs
s’ha capat de cucar cucs

s’ha cucat mon cap de cony
s’ha esconyat mon abonyec
quina conya de cony n’hec
ni quin conyac duc al bony

fot un any que no prenc bany
vaig més brut que un mort d’antany
quina sort d’empènyer el pany
i de púguer cagar a l’hort

si hi empeny la porta espany
a la merda port conhort
als llimacs els faig la cort
als enciams aport acord

tot pixant-me amb vasts pixats
els peixets tots ben peixats
fins que em cans d’aquell esport
s’ha acabat d’escriure escrits

s’ha acabat d’abuixir així
d’escuixar’m amb fluix coixí
dic que prou de fotre el monstre
a firetes on sóc cuit
a les graelles cada nit

s’ha acabat de trempar al buit
s’ha acabat d’ésser’n rostit
fins que no sóc ja carbó
amb què escric els meus escrits

els mots romanen constants
dels conys el setge i l’atans
i els fets es fonen en fum

i me’n fum si reb carbó
de la vida que he viscut

només hi sóc perquè hi sóc
només hi dic perquè hi dic
tot el que faig és cremar
amb el carbó just guixar

ara que la flama ha pres
s’ha acabat de cridar crits
mon cos s’envolava en fum
sens haver mai re comprès

tots aquests gargots escrits
com lumaquel·les de llum
com noctiluca al boirum
els esclats han desconfits
dels fosos focs dels rostits

només el guixat roman
el viscut pel tobogan
de la merda morta es fon

s’ha acabat ni gran ni nan
ja no el faig ni re no em pon.

~0~0~

Neguits rai duts per la identitat

Ens entretenim sempre entre dues visites
maletes taxis dinars negocis…

Festes se sobreïxen dels xibius
les pilotes fan càbits pels camps…

Esmenem de continu l’espai ocupable
i apilem i desapilem sense descans piles.

Fins que el soroll d’una trucada
rebuda a la ment del qui somiava
no desperta tota la casa.

Car cascú dins l’altra realitat
se sent llavors potser cridat…

Per qui demanen…?
(amb una certa angoixa)
per qui demanen…?

~0~0~

Desespera’t, manel, que re no va com cal.
I ara ho arreglaràs pensant alhora que et moriràs
i tot s’haurà doncs resolt per a la satisfacció de tothom.

Tothom — llunes, fotons, universos, ions.

Desespera’t, manel, i bonhomiós somriu als elements
qui cruels se t’abaten per a barrejar-te truita
en la samfaina immunda del tot.

Desespera’t, manel, i aixeca’t tot cagat
tu qui no ets sinó cagueradeta
marginal inconspícua
efímerament pensant
en la total cagada.

Desespera’t i mai no t’hauràs desesperat prou.
la teua mísera avara desesperació
i la còsmica desesperació que convindria al panorama general
no s’adiuen gens.

Manel, desintegra’t
i amunt.

~0~0~

si el carallot el pinten d’esfinx

aparec d’esfinx
i tinc ulls de linx
dits a deus i cincs
i vinc ple de drings

hi aparec ning-ning
oldà ornitorinc___
de dir me n’abstinc

amb bec oxirinc
amb llengua d’escinc
a tot m’hi avinc

silent esdevinc
i la raó que tinc!

ocell sens sirinx
de muda larinx

pel trau trec els brincs:
palimpsests propincs
doneu-me’n pistrincs

en blanc esdevinc
full buit on n’obvinc
ton parer i trinc-
trinc-trinc-trinc… trinc!

(…)

La llegenda continua del carallotet
qui perquè re no deia semblava que deia alguna cosa

La llegenda continua
la llegenda porta cua
la llegenda no és pas closa

el ximplet ni es mou ni sua
ni diu re, amb llengua fosa
(ben segur perquè no gosa)

se li menja el gat i l’evacua
o tota sola se li nua
mut papagai o cacatua

mes per qualque causa tenebrosa
així i tot alguna cosa
sembla dir… en vers o prosa.

~0~0~

Mecanisme perceptiu intervingut

Anava a escriure una idea
mes llavors n’he tinguda una de millor
ço és la idea de no pas escriure-la.

Tot el perdut… guanyat?

Brillantor apagada
ningú no enlluerna.

Els enlluernats se la foten.

Sempre el no-dit s’imposa al dit.

Encar més si el dit és dit a l’ull.

~0~0~

qui só

ni fum ni bec ni card
ni tast la xocolata
ni m’uniform com ninot
ni xarrup suc de culata

prou en tinc amb l’aire i el Sol
i de l’hort la frescal bravata
pus el rajolí de la font
i un romanç d’en Kawabata.

~0~0~

convida’m a maduixa

cusc reconec els aplaudiments de la multitud
sóc campió del córrer soliu i anònim pels indrets pus agrests
només hi rob els rics i els abassegadors
card únicament si elles conysuoses m’ho preguen insistentment
fes-m’ho si us plau fica-me-l’hi de mantinent!
ni (desconhortat jamai) cap greuge gaire estona no des

som-hi doncs ara que em saps
[li dic esguardant-me-li els llavis]
em convides a maduixes…?

~0~0~

paquetets acuradament preparats de mots escaients

veus-lo caure i trencar’s lo cap;
el catacrec fóra esborronador i remouria el ventrell a castes de menys to;
al reng d’implacables aristòcrates d’alt rang, res;
fem córrer equànimement i mestrívola les cremalleres dels paquetets atapeïts
on cascú desa els seus mots adients;
ens veus ponderant impertorbablement quines en triem per a l’avinentesa…
per a l’esdevinença si fa no fa greu;

al terra lluent el toll de fosca sang es va estenent.

~0~0~

En Avençat Procés

M’han omplert l’hortet de legions de llimacs
N’hi ha de grocs n’hi ha de negres
Tots llefiscosos lluents… i afamegadament tot ho anorreen.

Com pot ésser bo per a l’hort?
(I com he de reprimir l’impuls d’aixafar’ls tots a cop d’esclop o secall!)
Com pot ésser bo per a l’hort…? — els deman.

Mes això em contesten — Sabem…
Sabem coses que tu mai no fores capaç de capir
Atès que et diem que és bo… creu-t’ho… i prou.

(…)

Una mica més tard
Hi veig fora els automòbils oficials… negres llargs lluents
Hi veig descendits els enormes barrals buits de la bòfia
Insolents tifes brètols carrinclons…

Voldria demanar’ls raons de l’invasió sobtada
Mes només se me’n foten… llords.

Tu què hi pintes, desgraciat? — em diuen
(I com he de reprimir l’impuls de pujar al terrat i assassinar’ls a cops d’escopeta!)
Desa’t… desa’t abans no ens faços emprenyar!

(…)

I ja no m’és donat de veure el món…
Que per una finestreta al soterrani on visc.

Una finestreta com més anem més bruta fosca estreta…
(Com he de reprimir l’impuls d’enfonsar’m amb una punxa els ulls!)

(…)

Mes (ah, il·lús!) potser encara creixeré feréstec bolet
Qui tot blanc i fi tot ho esbotza…

I els ulls em serviran per a veure
Qui haig d’anar aixafant assassinant esborrant…

Esborrant net… de casa i rodalies.

~0~0~

sóc l’antic xicot qui arribà al pinacle
per la via fulgurant

jaquí l’adotzenat habitacle pairal
amb ritme fascinant

i amunt sense guaitar enrere isnell grimpí

llavors refent camí la resta de la vida despenguí
tractant de desaparèixer en la seguretat
del més complet anonimat

n’anava davallant davallant
evitant col·lidir amb els qui amb cordotes
i grapes i urpes i ganivets traïdors
tractaven d’ocupar l’indret que desocupí

ah ximplets anava pensant
esguardant-me amb disgust
tots els qui decebuts ans trufats
per la glòria buida dels capdamunts
escalaven i s’estimbaven a la babalà

els de menys nus i pausats metòdics serens
els de més amb ganyotes obscenes
vestits amb carrinclones samarretes
que denoten llurs repulsius colors estatals
bojament enderiats devers l’enganyifa barroera

(…)

em repenjava a les baranes per a refer l’aflat
i somiava despert de novament enfonsar’m
als gorgs i torniols perdedors del passat

on de minyó sense les falornioses ambicions
premudes prou aviat en acabat per la inútil societat
de decebuts decebedors emmalaltits per l’avarícia
em semblava haver estat encara marejadorament
i innocentment feliç

(…)

ah 1952 i quin racó més pintoresc
no eren ca meua i els seus voltants
on cada flaire ni cada color ni forma
s’adeien perfectament

i si s’endormiscaven l’hivern
reapareixien amb el bon temps

i tot hi era viu sense pudors ni fums ni sorolls
que no fossin divins.

~0~0~

nina i ninot bella parella
com la murtra i el pebrot
i un estront a l’escudella

com gessamí i ceballot
per al pom que muny l’abella

com bell uncial i gargot
i uns moquets a l’escarsella

com unça de lli i borinot
enfilat a l’ull de l’ullera

o aeronauta
i estaquirot
i azot

o bell doll i taperot
i llum i cremallot
i crema i xerigot

com dos gargalls al got.

~0~0~

que m’he tornat esfereïdorament vell
només ho saben els altres i els miralls —
el darrer d’assabentar-se’n serà el tit:

la imatge que em tinc és boiant
com la de l’innocent ocellet tot just esquerat
a qui el llamp ni el milà no donaven respit:

ni se n’adonava, i a la segona branca
on saltava en escruix ja queia, collit.

~0~0~

Crueltat Inestroncable

On t’has ficat, a quin antre de crueltat?

Al pati, sempre només il·luminat per la foguera
els germanets nus s’assassinen amb escruixidora crueltat
i els hostes hi passen de llarg.

I quant de crit mut pertot!

I tu, ara que demanaries a la cruel dispesera
pel teu bol amb el teu nom
et respon de mal borràs que encara és hora que te l’hagis guanyat
i que “ací tothom hi és perfectament servit
ningú mai se’ns n’ha plangut!”

I torna-te’n doncs al llord ludibri on et reben la resta de cruels comensals
i només t’hi toca, avui com ahir, un os que qui sap qui ja ha rostat
i qui sap qui altre ja ha clafert de burilles i gargalls.

A més de fotre-se’n, et batrien si mai hi fessis el desmenjat
hom prou t’ho adverteix i sovint, “ací s’hi fa bondat”.

Mes torna-te’n al pati polsegós que cal tothora travessar
i esdevén-ne esfereït testimoni — la tortura del nu marrec fermat.

I ai si hi intervens, neutral qui enlloc t’és permès de fotre-hi el nas
car com irrites els cruels germans nus fills de la cruel dispesera!

Ara per culpa teua el noiet torturat, el germanet esclau
sense llengua, sense mans
ganivets prims se li claven amb esquírria repetida
als ulls als polsos al coll.

I els hostes ocres colrats llargueruts passen de llarg.

Com corrs cap a la dispesera!
—Això és insofrible, quina injustícia, tanta de crueltat pertot!
—Muts i a la gàbia, sòmines, o tot se us empitjorarà
a part que, com veieu, el pati prou ras, el mort ben enterrat
tothom en pau, i ara a clapar, que feina rai demà.

I ocres els germanets cruels amb fàstic m’esguarden…
i com prometen trufant-se’m ulteriors tortures més crespes!

Oh si pogués! Oh si pogués!
Si amb esmolada simitarra era capaç de lluitar contra tanta d’ocre crueltat
de nua crueltat, de crueltat insofrible
amb… amb… amb què…?
amb la pròpia justa crueltat!

Amb quatre zigzagades com saltaven els caps dels cruels torturadors!

Mes, ni encara que en fos capaç
on em duria en acabat tal acció…?

Només, després de la cruel dilació de la tortura de l’espera
només n’esdevenia un altre cruel arrencacaps.

No hi ha… Desespera’t, desespera’t…
No hi ha solució.

Cal fotre el camp de l’antre de crueltat
del pati dels cruels ocres assassins
il·luminat per la sempre morent foguera
i de les cruels urpes asfixiants de l’escarnidora dispesera.

Mentre van passant de llarg els hostes indiferents
tots entotsolats amb cruels neguits i amb dèries diferents.

~0~0~

[Com sempre – o gairebé – també a l’opuscle]

Tweet

[a l’opuscle…]

qq 111

Setmana alemanya

De cap a la feina de sobte la carretera blocada
els treballadors de la construcció vial es declaraven en vaga salvatge
la barricada que han aixecada consisteix en roques gegantines
a part la runa és clar.

Lleixava el cotxe a la vora i he fet cap a l’oficina no pas a demanar raons
a assabentar’m de llurs greuges i què fer després
no fos cas que hi hagués alternatives ca?

No em tracten gens bé
em fan anar de rodes a pilans i no en trec res de net.

Tornat al cotxe te’l trobes
massa poc! no val a badar!
te’l trobes completament canibalitzat desmantellat vandalitzat
els brètols al voltant tots rient.

No sé per què hi he entrat si al vehicle ja no hi tinc ni rodes
(segurament per a retre-hi els papers).

Veig que per comptes del seient hi emplastraven una vella tassa de vàter
esquerdada empastifada pudent.

Els papers han volats.

Al cofre hi portava un televisor pla que manllevava anit a un amic
perquè volia veure-hi demà un partit
i el televisor també ha fugit.

Tornant a l’oficina dels pencaires en vaga hi veig el meu televisor engegat
els dic que me l’enduré encara que sigui a peu
em diuen tu mateix mes para compte que t’hi pots quedar
alta tensió saps?
i me n’adon que els fils que l’endollen estan tots despullats
me’n vaig doncs esporret
se’l poden confitar
ja veig que avui m’he llevat amb el piu del fosc astre donant-me pel cul.

Arribant d’esquitllentes al magatzem el patró tanmateix m’enxampa
em repta de valent
llavors m’ha tramès a acabar de penjar els cartellets
tenim una setmana alemanya
a german week eine deutsche woche.

Mentre sóc penjant els cartells
una dona qui porta a la vora una filleta d’uns vuit anys
em demana si sóc doncs alemany
li dic que no però que prou el parl tot i que no pas tan bé com voldria
manca de pràctica sap?
tant se val diu vejam…

Aber ich kann es lesen ich denke ohne ausserordentlichen schwierigkeiten…

Good enough look during your luch hour come and see us
i em dóna en un paperet l’adreça de ca llur:
no gaire llur del magatzem
prou hi aniré caminant
danke danke que els dic pensant-me qui sap què
carallot.

A l’hora de dinar hi faig doncs cap
i em reben molt amicalment
prou puc.

M’ensenyen el paisatge miniatura que hi tenen muntat
un paisatge idíl·lic del camp alemany.

I la dona em diu bitte you put deines schwänzches in diesem löchelchen ja?
what? I don’t understand
no em sembla pas haver-ho sentit prou bé
vol el meu titot enfilat en aqueix forat?
sie wollen meine dinge in diesem kleine loche?
yes you go under the table und deine tiny weewee stick it up hier ok?

Home ho trobes estrany
mes què hi farem
la dona és ferma rai
i qui sap qui sap…
de més verdes en maduren
tot i que a mi no me n’han madurades mai gaires
i tant que a les novel·les tot prou sembla rutllar tan suaument
amb tothom cardant pels descosits…

Tant se val som-hi
m’ajec doncs somrient damunt un banc que hi tenen sota la taula
i amb les faldilles de les estovalles que m’ho tapen tot
tret llurs delitosos peuets…
trec jo que sí bon noi la titoleta pel foradet:
al paisatge miniatura de dalt hi deu fer bonic
hi deu semblar un palleret.

I ara llurs rialletes de conill m’excitaven qui-sap-lo
i encara més un massatget que hom em fa a la cigaleta
amb qualque mena d’aixaropet
ai filla quin toc més pervers
com titil·la ma titola!

I he pensat que allò era el que volien:
veure una muntanyeta nevada…
nevada amb la meua lleteradeta.

I el massatget era ara amb un líquid tot fred…
mes de sobte he sentit gratar un llumí…

I el que hi volien no era pas cap cim nevat…

Hi volien un volcà en erupció
i es veu que allò que m’hi untaven
era qualque alcà o parafina
i ara mon titot s’anava carbonitzant isnellament!

I com he fotut el camp vós!

Dídac esventa’t
o romans quiti del que cal
sense adminicles ni atributs!

I com se’n reien elles
i encara em veuríeu córrer ara
servant-me aquell carbó fumejant
aquell cruany llambrent
i amb el mal que feia vós
ui ui ui ui ui!
no hi vull ni pensar!

~0~0~

Jocs duts a perperir

Xit Dídac xit xitava i mormolava la veu de la temptadriu
mentre la seua mà cargolava i descargolava ma titola.

I heus que aleshores obr els ulls
i no somiava pas no!

La titola m’havia caiguda damunt els llençols

i la dona volia tornar-me-la a arrelar si fa no fa a lloc.

Arrelar dic car cert que se li veien petites rels al capdavall
i no n’estava gens esfereït
com si hi estic acostumat
vull dir que em caigui la titola i calgui tornar-me-la a arrelar.

Si fins i tot tinc prou presència d’ànim de saludar amb una capcinada en Gastó
l’amant corrent de la dona.

Tret que també tinc consciència de l’àvol presència d’una tercera persona:
la dona d’en Gastó!

No pas que la conegui personalment
però pel soroll d’emprenyada que fa m’ensum que ha d’ésser ella:
renyant malparidament i abusivament els dos o tres petits seus
fotent totes llurs joguines daltabaix
quina dona més poc ensenyada a viure
tervagant de merda
collons!

El terrabastall de les joguines esfondrades m’ha degut eixorivir
no pas les curoses manipulacions de la dona
sempre tan avinent amatent i generosa amb mi.

Ahir mateix tot estudiant sentia la remor sospitosa
als vidres de la finestra
del que em pensava que fos un altre bernat pudent
i m’havia aixecat a ostar’l
mes me n’adonava llavors que no:
que era una vespa enfurismada.

Una vespa qui s’amagava entre els cactus de la finestra
i la por que em fan els fiblons de les vespes xanes!

Demanava ajut
i la dona heroica s’hi atansava amb un punxó per a desallotjar-la
i jo darrere tremolant
amb un got de plàstic transparent
per a enxampar la puta bestiola tantost es fotés a reposar a l’ampit.

Ço que al capdarrer fou fet:
la vespa al got
el got finestra avall d’espetec
i la dona i jo rient i bleixant alleujadament
uf tu uf!

I ara recollint recollint bocí a bocí de cactus desprès per l’impacte del punxó
(el punxó que servia per a esverar la vespa)
tot parant compte ara de no clavar-me’n cap punxa
servant-ne cada bocí fàl·lic amb un parell de papers…

I heus llavors que per simpatia…!
per simpatia la titola també se’m desprèn.

Com m’he ficat a patir:
Ai que ens equivocarem!

A la carranxa m’hi arrelaré un bocí de cactus
amb les petites rels pessigollejant-li el cul
i replantaré a cap torreta per comptes
a l’ampit amb els altres bocins
mon vit descartat!

Diu la dona:
no home no
ja vigilarem en Gastó i jo que no et torni a passar.

Tret que prou és palès que ha tornat a passar:
aquest cop catastròficament!

Tot per culpa d’aquella bàrbara energúmena
qui ha descobert que el seu home i la meua dona s’entenien
i no hi està gens convençuda que sigui millor per a ella…
ni per a l’harmonia universal.

Tot ho espatlla
esparpellant a la babalà els jocs…

Els jocs amorosos d’en Gastó i la dona.

Ai
i ara no podré pelar-me-l’hi mai més
jamais plus de branlette en pensant à eux
pendant qu’ils sont ardents à la besogne
perquè aquella altra bona relació també s’haurà
esberlada estroncada kaputt capada…

Maleïda pallussa ignorant!

Gent així més els valdria morir’s!

~0~0~

Trencant-m’hi les banyes

Després d’haver confessades a la meua dona les meues tendències pedòfiles, l’alleujament d’una amagada tensió em feia volàtil com llavor alada o com brosseta d’espora esperançada de caure en bell indret agrer. Fructífer, l’endemà del perdó em ficava a la feina.

Reflexiu, m’esderneguí aleshores a resoldre aquell nou cornut sofisma. Si en degenerat exordi esdevinc ara flagrant filantròpic qui en exhilarant pantomima apoplèctic ho diu tot… ja em puc metre en naftalina desat en cap fosc calaix de cap racó oblidat… car què faré ara?

Si no sóc subversiu, em migr, declín, caic en sequedat, desapassionat, sense esquer ni ham qui se’m belluguin al nas; orfe, llas, d’amors clandestins, anònims i fantàstics: intel·lectuals.

Esdevinc, en canvi, obedient als poders estultificants, un altre estront qui, ambulant a la tirallonga en línies preestablertes, se somia humà o si pus no antropomòrfic, i doncs bell i animat amb ànima i tot. Tot plegat, xifra insensible qui… [mes ací anava segurament a continuar filosofant aitan feixugament com solc, quan tot d’una féu cap la dona amb un martell a la mà… immediatament em temia que no vingués a asclar’m lo cap… me l’amagava amb els braços com ara cap simi matusser…]

—Silf, penjava un quadret i he perdut el clau… Vés si el trobes… I al mateix temps no espiïs pel foradet que vull tapar amb el quadret precisament… A l’altra banda d’envà hi ha el canfelip d’un estudi de minyonetes de sis set vuit anys… [em va dir, enfontent-se-me’n grollerament rai…]

I ara ja em té novament pels ouets. I eu, au. Fotent l’emili, el cambrer bavós, sempre sèdul i somrient, encara de jonollons cercant qualque clau minúscul, bensenes inexistent altre que al seu molt garneu esment…

—Ah, ja l’he trobat, amor meua, mon únic tresor [li dic bo i mostrant-l’hi…]

—No sé pas si és aquest. M’han caiguts tots cinc, i només em feia prou goig el darrer… Tornem-hi, Silf, que no ha estat re… [i amb generosa mà esbarria invisibles llavors tot a l’ample de la cambra…]

Mentre sóc cercant els quatre evangèlics clauets per terra, oïa un soroll estrany que venia del pis de dalt on la dona havia pujada. Por rai ara, pobrissó. Se m’hi suïcidava la dona amb un cop de cap amb el martell, desesperada de sàpiguer que té un homenic somiós (hò, això rai, mes, llas…!), tret que somiós de molt criminals somnis pedòfils…?

M’axequí de terra amb un clauent ara, per l’esglai, clavat a cada mà, car timorat les cloïa amb els sengles esmoladets clauets a dins. I alhora reflectia, amb histèria de foll hagiografiat, estigmatitzat: —Ah, a quin infern ni nou martiri no em re-menes ara, Sílfide?

Pugí els esglaons de sis en sis. Dalt al replà tanmateix m’aturí. Dins la cambra del suïcidi, hom hi oïa veus. Ah, quin descans, tanmateix! La dona cardant amb un seu amant! Uf… Per això em tenien cercant clauets pel terra de baix… I ell, beneïts benaurats, clavant per dalt. Vida serena, com cal.

A la cuina, xiulant gentilment, molt menys reconsagrat que no suara, em desinfectí els palmells. En acabat, si fa no fa vestit, en forcí la finestrella i m’hi esmunyí.

Al carrer hi corria, allerat, anàrquic, joiós, com pudegós gosset escàpol, adu bordant juganerament a d’altres quissos per salades minyonetes duts — i, en veure’m, acceleradament enduts. Velles curtes de vistes, així com qualque hom desconegut a qui la barretina torta belleu li vedava de copsar-me del tot, em somriuen, car és palès per a tothom qui no hi guipa gaire com en sóc, de bonhomiós.

Al parc, m’assec vora n’Absent Tobies, un dels geronts; sempre ens hem entès; afectàvem d’haver esguard només per als estarrufadets ocellets i els espinescents eriçons, les delicades haques i els reganyosos gats, a qui oferíem crostetes i pellucalles rai, mes en realitat només hi érem per a enjogassar nostres molt ujats ulls d’ancians otacusts (diria oimés ulls de provectes opopetres, mes de nits poc s’hi veu prou, per a aqueixa activitat tan primmirada!), bo i endevinant doncs a les carranxetes de les xiquetetes qui davallaven pels grataculs o es baldaven als esgronxadors, sota llurs calcetes virolades, les balsàmiques meravelles de llurs imperfectibles conyets; ah penombres flairoses que extorquien sota nostres xamellots estesos a les faldes — per a no haver fred, mes en realitat per a trempar-hi grollers d’allò pus sense que cap mare, ni pitjor, pare brutal, se n’adonés — hi extorquien, dic, trempamentes gegantines, com ara intrusos caps de fibló sinteritzats, ceramitzats, fosos i forjats, petrificats en porpra faiança, i que haurien prou servits, millor que no cap altra giripiga o panacea empedreïda per a cap palmària fornicació en madur úter gràvid, de godomassí escollit a la mateixa Deessa de l’Empiri — triés de dir-se com volgués, tant se val, Àrtemis, Ixtar; Isis, Maria; Mazu, Mwt, Tlaçolteotl; Rea, Aruru, Euterpe; Demèter, Minerva; Hera, Gorgona; Kali, Valkíria… — d’infern o paradís… çajús entre els safrans… entre els safirs de çassús… en la lletosa sufusió de çains… tot en tot, tot altre sàtir substituint!

Si es feia de nit, i restàvem sols, ens ficàvem a llagrimejar.

Tot torcant-nos ensems llàgrimes i lleterades amb rudes paperots, ens lamentem a cor-què-vols.

—I’ll never know what is having my prick sucked off or fucking an ass… The real humiliation being that my wife does that and everything else imaginable with all her lovers… Only me she forbids access to… [belleu fa ell].

—Even her numberless lovers pity me, but not her, never her, no…! I’m serving them the meals, washing the dishes, smiling all the way while they keep on frolicking… She is shouting by night as she lies with him… And I’m afraid her children might wake up with the screams of her exaggerated orgasms… [que dec respondre].

I sabem que som com som per les dones que tenim. O belleu les tenim perquè així som? La qüestió: que prou hi ha d’haver de tot! I per què no pas desgraciats com nosaltres? És que no som de déu…?

Negats d’accés a dona vera, accedim a doneta, no pas gens feta encara, per via d’imaginat deler.

—I què me’n dius de les celebritats acusades del mateix “crim”? Els cineastes? Els músics? Els escriptors? Els humans mitjanament inventius?

—Els batètics acusadors: llurs falses memòries de grandallàs inútil qui per cabal se suposa agredit d’infant. Així justifica la seua esfereïdora mediocritat comparat a son major.

—L’excusa (l’estratagema letal) dels damnats subnormals per tal d’aixafar aquell qui per intel·ligència els avergonyiria.

—Els subnormals en intel·ligència (és a dir, un 90% de la població d’aquest dissortat planeta) encontinent s’han llençats com gossos (és a dir, servilment) a cruspir-se un altre home qui pensa.

—Un home qui pensa és allò que fa més por al subnormal – car l’avergonyeix i alhora li descobreix que no hi ha enlloc mendraig ni amagatall…

—Ni recer ni aixopluc…

—Que tota carrinclona ombrel·la contra el fat de la destrucció del si mateix, o el jo, sempre (inestable), és de fantasia: que néixer és caure al bertrol, colpit pels elements descordats de l’univers, on hom corr el risc continu d’imminent anihilament.

—La paia tenia tretze anys! Tretze anys, no fotem! Quants d’adults tenen l’enteniment d’una noia de tretze anys! Com més endoctrinada la gent, més ruc! Això vol dir que als tretze anys una noia és molt més intel·ligent que no la majoria de les crèdules mullers qui s’han anades empassant sense engargús ni ennuec les fastigoses falòrnies dels gossos morals — i això durant anys i panys de llibres, diaris, ràdios, televisions, on només hi vomiten propagandistes i predicadors! Els de la bòfia ubíqua, els de la bòfia íntima, els de la bòfia incorporada, els de déu!

—El déu bòfia resident; escurçó qui el cervell es veu obligat a estrènyer perquè vagi destil·lant el seu verí.

—El déu doncs més espieta que no cap pedòfil cagadet i passiu com vós ni jo, n’Absent.

—L’única mancança d’en com es deia, en Popo…

—En Popo Lanski.

—Aquest. Son únic error fou de no anar vestit de capellà. Una mera equivocació sartorial, en va dir el clàssic.

—I ni que ella hagués tinguts sis set vuit anys, vós!

—És clar, car…

—Car els infants innocents! Hà! Hà! Quina guineu més pudent! Els infants no pas endoctrinats (és a dir, violats pels “educadors” si fa no fot eclesiàstics, amb llurs dolls escanyadors d’extractes de claveguera molt corrosius per a la matèria cerebral), els infants lliures són els més “criminals” del món. Els més criminals en el bon sentit – llurs “crims” són constants contra totes les doctrines putrefractes segregades pels gossos infectes de la moralitat.

—Cony, per qui ens prenen! Tots prou hem estats infants! Sabem com érem… i sabem (si no ens autodecebem!) de qui és la culpa que ara siguem una altra merdeta qui ha de penjar com cascàrria o paparra als pèls ratats de les gossades rabioses sempre atrafegades a mossegar i occir la gent lliure.

—Però només és culpa nostra – no és culpa de ningú més que ara siguem una merda, escolteu, vós, no pas?

—Home, una mica de les dones amb les quals ens casem i qui en acabat no ens permeten cap accés, mentre els druts hi són a tot estrop, manxant-hi desesperadament i tothora.

—I les pròstates se’ns inflamen com balons estratosfèrics.

—Vam anar un cop al proctòleg perquè li vaig dir a la dona que quan me la pelava les minses lleterades eren sobretot no pas de llet, de sang. I el prostatòleg que diu: I aquest darrer mes, per exemple, quants de cops que heu cardat? I ensems diem… La dona diu: vuitanta! I eu, alhora: zero! I la dona, davant el metjarra qui semblava fort estranyat, li comença d’explicar: És que som una parella molt lliure de costums. Fa el metjorri, comprensiu: Ah, moderns. I ella: Hò; ens donem mútua (o es diu recíproca?) llibertat. Eu amb llibertat de cardar amb un nombre il·limitat de druts; ell amb llibertat d’imaginar-nos-en mentre ho fem, i així al mateix temps pelar-se-la fins a la sang, carallot.

—Mes ens hi casàvem i les adorem, molt uxoris, taxativament.

—Per això no ens caldria pas anar a cercar víctimes “culpables” de la nostra insignificança i del nostre autoodi.

—Fóra inconcebible, i a tots ops el súmmum de l’absurditat, i del còmic més ridícul i carrincló, que per comptes d’ell (en Boi Vilt, per exemple, el més veterà) trucant-me, l’endemà que ens casàrem mateix — i ella encara no m’havia pas jaquit fer-li re…

—És clar, és clar, típic.

—I dient-me, mentre per totes noces sóc a endreçar papers, espais, possessions… tot encontinent canviat… i exclusivament adscrit ara al seu nom, el nom de la deessa…

—Tot lliga!

—I dient-me, doncs, en Vilt, que: Li dius a la teua dona que vindré avui a les quatre; i eu agraint-li-ho de tot cor, i tractant-lo de vós… Hà! Fóra el súmmum de la incongruïtat, dic, si fos eu qui tractant-lo de tu, el truqués, fins i tot ara, vint anys després, dient-li, Li dius a la teua dona que es prepari que vinc a les dues, i ell agraint-m’ho, ca? Ha-ha-hà! Hi ha nivells; hi ha alfes i betes; hi ha druts i cuguços; hi ha superiors i inferiors.

—I nosaltres som de segona, i s’ha acabat.

—Tan repugnants ni mesquins que ningú no ens vol donar ni pel sac.

—És clar, cascú on pertany. No ocuparàs pas el territori enemic (fa el manament); no fos cas que… bella harmonia es trenqués… que tothom hi prengués mal… i el pitjor parat tu, és clar.

—Per què balafiar la mateixa saliva cada vegada, vós? Tot és culpa nostra i prou. Per haver-nos jaquit endoctrinar pels gossos i llurs sequaços de la propaganda, i per haver-nos apuntat a llur horda pútrida de destrucció d’enteniments!

—La culpa dels capellans (disfressats del que sigui), com sempre!

Descansats, amargament acomiadats, ell a cop de crossa, jo a cop d’artrític (o belleu adormit)
genoll, divergents, ens en tornem.

He fet doncs cap a casa, i justament sentia les portes de dalt… Era l’home qui se n’anava…

Em vaig llençar per terra amb un llibre obert, bo i fent paper de despreocupat.

Ell va aparèixer. Era en Vilt, en Boi Vilt, un dels més assidus cardaires de la dona.

—Ep, Silf [que em diu…]

—Buona sera, signor Vilt [que el responc…] M’heu enxampat estudiant les barracudes.

—Les barracudes, eh? Doncs sí que et vols instruït.

—Sabíeu que, com les mofetes, les barracudes pixen un maligne verí…? Qui s’hi atansava, oi?

—Ni qui hi feia cap juguesca veient qui pixava més lluny dels dos!

—Ja ho sé. Sempre hi haurà graus, senyor Vilt. Vós a dalt, eu davall, servint-vos i regraciant-vos totes les gràcies, és clar! Ara, hè! Doncs, ja ho veieu, bensenes que direu que pensar fa de rucs, o que, a tots ops, com en el meu cas, prou és cosa de rucs, pensar rucades. Ara, com m’he quedat llegint-ho! Jo qui em pensava que les peixos no pixaven, senyor Vilt!

—Buf! És cosa sabuda per tothom. Sàpiguis que de jovenot em graduí també d’ictiòleg.

—D’ictiòleg? Com mon germà!

—També se’t carda la dona? [xanxejà, senyorívol, anant-se’n].

No em va lleixar respondre-li (li hauria respost que hò i tant).

Com a qui li cau el nas i se l’ha de recollir i tornar a emplastrar, em recollia de per terra, carcassa arnada on m’havia anat convertint amb la conversa amb mon senyor del moment.

Aixecat, m’espolsava. Som-hi [que em dic]. Car ara ho havia de tornar a endreçar tot. En Boi Vilt, com tots els altres amants de la deessa, tret que ell potser una mica més, essent com és, com dic, el més veterà, amb la poca estona que érem enraonant ho destarotava tot.

On les cortines eren escorregudes, les descorria; si descorregudes, les escorria. Les finestres ajustades o badades, les cloïa; les closes les badava… Tot el que era damunt, ell ho volia davall; tot el de baix, a dalt. El d’enrere, envant; si davant, darrere. Si mai quelcom era de gairell sinistrors, ho esbiaixava dextrors; i si tort, dret; si dret, tort. I així anar fent.

Quin home més enginyós, tanmateix!

Oi que era en Vilt… No; no era ell; què m’empatoll…? Ell no hauria permès mai la dona amb quatre druts ensems… No; fou un altre, un estranger. Un finès, oi que sí? Com es deia? Se m’aparegué a la cuina, ben de nit, després d’una disbauxa de la dona amb quatre o cinc amants més, com dic, i hi rentava plats i gots, i tota una plètora de plàteres, i justament hi tenia entre les cuixes (era l’estiu i anava lleugeret de roba) una de les plàteres més grosses, rodona, de coure, lluent, i m’hi ficava de valent, i la fregava com qui la volgués febrir, perquè relluís com a nova, o millor, i comentà en Rossthiof (ara hi caic!), comentà: Ei, Silf! Ets l’exemple perfecte per a il·lustrar la imatge popular que en diuen de: “cagar una pèndola”, per a indicar de “fer quelcom que és collons difícil”, amb aquesta pèndola pèndula com pèndol de rellotge d’època que et penja a l’entrecuix… t’hi penja per comptes de prou saps què, i que tots estems convençuts que, si en tens cap, ni un, petitonet rai!

Li ho vaig agrair calorosament, i li vaig implorar si podia fer quelcom per a ell. Amanir-li què…? Amanir-me-ne-l’hi? Car… m’hi só ficat prou bé…? Però em sembla que cercava un canfelip i s’havia equivocat i durant un segon havia tret el nas a la cuina… i ningú tampoc no s’espera pas mai, és clar, a veure què els dic. Pse, qui se’n curaria d’això que baveig. No pas cap alfa, vós. Només un altre beta en fotria cap cas, ai, beneit!

Beneit del cabàs… ple de llufes, hè. Ara que… això rai, hom s’hi fa; hom es fa a tot.

La qüestió que ara, noi, prou de cabòries delicioses. Fiquem-hi les banyes, tu!

Ja li has fet el sopar a la deessa? Excel·leix-ne, s’ho mereix!

Som-hi. I llavors, mentre la deessa endrapa, fill meu, feinota rai. Haig de pujar a fer neteja, canviar els llençols, fer el llit… Acunçar la cambra, netejar les cambres de bany, rentar peces interiors fràgils a mà, rostar ben rostades les banyeres… i tot ben curosament, no fos cas que la dona se m’enfellonís en acabat pus que no caldria, ca!

~0~0~

Biografieta del primeret
o del segonet o terceret
o de qui es guaitava al mirallet

Un cop hi havia un senyoret
i s’afanyava comcaleret…

i uns cirurgians diplomadets
l’en feren molts de trossets…

i de cada trosset espontaniamentet
se’n feia (de senyoret) un de novet
qui creixia tant com l’originalet!

I tots llavors anaven en cotxet
i pujaven al mateix trenet…

mes el trenet n’era el dolentet
i en davallaven equanimets…

i a la freda andana resignadets
n’esperaven…
n’esperaven…

I n’esperaven…

N’esperaven el properet!

~0~0~

Les irreals oh meuques!

Hi ha gent més irreals que no són els jugadors del Vila-real?

Ixen a jugar vestits a la xaronota femelleta —

embolicats en els cassigalls més repugnants del món —

de balladora de repulsiu flamenc-oh!
d’infame mitjamerdeta torer-oh! —

i alhora els penja a cascú del nas una canyeta de pescar

amb ham esmolat i tot
i cuc cul-bellugós.

I per comptes de tocar pilota
foten — ben a la xamberga — els pitjors papers
de les tràgiques més tràgiques
del més carrincló món teatral.

Són na Medea n’Antígona na Fedra na Salomé…
i n’hi ha per a cagar-s’hi.

Quines esgarriafaós,
quin espectacle més vergonyós!

Enlloc no hi vèieu pitjors ni pus sapastres actrius!

Els espectadors decidíem al capdavall d’apedregar’ls.

—Aneu’s-en amb les canyes al camp a pescar!

Als més avergonyits i doncs als més assenyats
reeixia d’atansar-me’ls a recomanar’ls a cau d’orella
d’amagat de llur ignorant propietari (feixista fastigós)…

—Abandoneu aquest ofici d’irrealitat.
—Poc escau a ningú.
—Esdevinguéssiu reals.
—Als rierols hi manquen gent com cal.
—El xanguet us hi espera enjogassat!

~0~0~

mestre Castanyes

tantost s’ha mort…

— quin tip de rialles!
cascú s’hi avé molt de grat! —

hem falsejats doncs tots els seus papers

i els hi hem ficada musica

i tot el que era seu és ara nostre

— ah goig! fruïm-ne, gaudim-ne…
xalem’ns-en de valent…! —

on no hi havia sinó tediosa documentació inútil…

tot hi és cançó!

(…)

a l’hora de desarrelar’ns-en
s’obren els pous

leri-leri hi som
abraonant’ns-e als perímetres incerts

— rialles dels qui s’apresten a ajudar’ns! —

en aquest planeta lleuger…
caure-hi i no caure-hi…
és si fa no fa el mateix!

(…)

érem un esbart de Nessos
papallones amb vel·leïtats subversives
intractables marietes

al galliner
infectàvem com centaures les granotes dels esquirols

platxerioses formiguetes
desfilàvem en acabat

precaris macaris
riallosos conills

mofetes ben pixades

mentre ignominiosament urpats
els ocells perits
queien a platea

traïdors rats sempre maleïts.

(…)

palafrè qui et vodries paladí
abans prou et caldria conquerir
el castell de na Dama Venus

pujaràs al Puig de la Deessa
i al Congost Angoixós
entre dos grossos cogullons
relativament tous tanmateix
com gegantins pans de pessic…

troba-t’hi dues portes:
l’una forta… l’altra fluixa

via fora! recorda-te’n ara
si mai vols cavaller esdevenir

la inversa és la que mana!

pensa-hi bé! la porta forta
me la porta fluixa!

la porta fluixa me la porta forta!

la porta fluixa rellisca en mel

la porta forta és tota merda

no la caguessis doncs pas…

o per sempre pus palafrè
replegafems romandràs.

(…)

i veies a la omniscient Viquipèdia
que dels fideus grossets
tortets amb un foradet enmig
hom en deia… fideus perla

i tu hi dius… i una merla!

car si són fideus amb forat
poc són fideus… són fidees!

i és així com et vénen les idees

i hi recordes les deesses atees

les Atenees occint Pentiselees…

cardant-se rellotges les Rees…

o per què perdre’s en teodicees
i falòrnies de mosquees…?

els mites et foten vindre diarrees:
n’Enees qui de sa mare en fa gelees…
n’Odisseu i ses plebees odissees
pertot arreu entomant gonorrees…

als Olimps les assemblees maniquees
iguals a les de les Seus Europees
i a Krèmlins Capitolis… pous de pudents brees

on els polítics de ments més pigmees
encenen odis amb nom de panacees…

ni t’empatolles amb divinitats farisees
ni mai els pecs qui les colen no gens prees

això fots en canvi: cols i naps conrees
puges aviram… bens… i Amaltees
i pesques en placers i marees
tant llucets… com raps pops i llamprees

i crees línies amb laves hipogees
on anorrees capdeconys en lliurees:
borinots de buròcrates amb seborres:
tots els qui et duen apnees… cefalees… corees…

car no ets poeta d’avui… n’ets de bellees
de riquees… vellees… perees… feblees…
tota mena de quatrecentistes bonees

això també però: sense les fotees
sense les fictes farmacopees
de les tràgiques: Clitemnestres i Medees
qui sempre trobes putes boges catamees

poeta ets qui aprofites les avinentees
sempre per a parir noves idees

i quan s’escau cruspir’s… no pas els fideus
ans com dic… bensé… les molt més adients fidees.

(…)

Penèlope molt tènuament abillada només de puntes negres
enfollí — vuit vegades seguides —

s’esfonsava cada cop al clot de falses sorres
davant la pagoda

Penèlope es pensava beutat
es pensava ídola
es pensava idíl·lica

es pensava prenys cada cop que cap hom se l’esguardava

i es veia eixarmant
i es veia hormonal
i comprenia al seu enteniment
que tot vit s’esguerrava solet ensumant-la

i doncs sovint xisclava que:

—mon marit la gelosia el mata
i gelós tothom mata…

i s’abraçava llavors a un espantall nauseabund
i endegaven tal tençó que àdhuc els músculs glutis de l’atmosfera
es relaxaven

i estepes arenys i serralades s’omplien de ploguda merda.

(…)

—Rotllà, ets un capdecony!

a cap cap no cap
d’anar de cap de colla
de cap colla
cap a collar
a cap coll
trascolat de cap a cap
cap cap de colla
de cap colla de lladres
de coll de muntanya on
atrapat
t’apedreguen de dalt.

(…)

a més a més d’assassinar a pleret
el dictador es preava de sàpiguer parlar

rere telons
el presumpte gran retòric
es masturbava la tràquea
perquè d’espetec li eixís
la brillant lleterada
del verb.

(…)

parlava el dictador i tots el volien assassinar
i jo els acompanyava en el sentiment
mes em mancava cap pistola

n’hauria manllevada cap

(era jove i hauria gosat emprar-la
no pas com ells…
per certa estranya prevenció paralitzats)

tret que ningú no se’n fiava

no era encara ningú prou provat

esperarien massa
i esdevindria com ells: un cagat

un cagat amb molts d’afanys
d’assassinar el dictador
mes al capdavall tampoc no fotent fava.

(…)

el títol al diari no el veia prou bé:
era en alemany? en anglès?

quelcom sobre la pluja àcida…
ist gelb…?
is golden…?
plou or…?

fora tot era meravellosament rovellat:
les pells dels passants llurs hàbits
les façanes els vehicles voreres i paviments
persianes finestrons…

cada detall un groc de rovell se l’anava delitosament menjant

per la pluja àcida
tot esdevenia ràpidament ferralla

escultura de pobre s’ha tornat el món

i mon sensori encara mig despert
formigueta moribunda qui mentalment la recorr.

(…)

en museu lluentíssim
de vasts corredors i molt amples sales
no hi ha mai traces d’allò que els esgarriats carrinclons en diuen “art”

qui hi voldria cap d’aquelles xarones representacions
quan hom pot exposar-hi els súmmums artístics de la natura?

el buit i el silenci, vós!

ah quina delícia! ah quin goig immens!
quina perfecta imbricació
compenetració
amb l’excel·lència de l’acomplert!

(…)

tot s’escunçà tan acceleradament
com ara si mos eritròcits tot d’una embenzinats
ensems es declaressin leucèmics

era pixant damunt la regala
i devia haver-hi pixat més estona que no em creia

car com havia començat el rajolí
tot el vaixell rutllava fi d’allò pus
mes ara tombant-me veig que el daltabaix s’instal·lava total

ja ho veus tu ara quin bugat
de vaixell modèlic exemplar quasi perfecte
ormejat ans amarinat amb els millors ormeigs ni mariners
i sestejant en harmonia
passàvem a garbuix generalitzat
i tot hi rau damunt davall
tot hi és flix
i en vulguis de duges a la babalà i de botafions descordats
i de calabrots i obencs abatuts entre els vòmits

els escadussers mariners qui albir
els veig fort entrompats:
els de més aclofats damunt les eixàrcies esvalotades
d’altres potser sense coneixement
amb mig cos fora borda

el timoner ha jaquida anar la roda de governall
i hi té repenjada a un racó una dona nua pàl·lida
lligada i emmordassada amb cinta adhesiva blava

què haig de fer?
sempre he estat capità molt liberal
un capità qui condona moltíssim

somric als mariners marejats i somric al timoner malhumorat
i me n’adon de cua d’ull que alguns dels mariners pets i tot
fan sapastrement i furtiva acció d’estrebar a lloc el drap encerat
que mig tapa el contenidor enfonsat fins a la sentina
i tot per a assajar d’impedir’m que hi guipi avall

somrient tot amical
prou esperant-me’n qualcuna de grossa rai
m’he atansat al drap i n’he aixecat un cantonet

al fons del contenidor quina orgia d’oficials i rosses molt fermes
totdéu nu i cardant i ni cal dir pitofs rai

considerat com sóc somriguí llavors
i encara solidari i companyívol em llencí a afegir-m’hi

som-hi doncs bequetegem-hi amb la beguda
i tastéssim si s’escau àdhuc cony de rossota cuixafranca

mes què ens plou de dalt?
amb vults plens d’odi el timoner i d’altres
ens apedreguen amb coixins impregnats de licors
o potser benzines
i ara hi llencen també anyocs de flames

foc foc!
ah que ens rostirem!

un capità qui els fui tan bo i complaent i còmplice àdhuc
i així t’ho paguen

així t’ho paguen.

(…)

som-hi, pel dret!

ací arriba el destraler destralejant amb la seua destral

us neteja el pati en un tres i no res

amagueu estudiants i soldats
amagueu la canalla
amagueu els vells asseguts

tot ho neteja amb quatre destralades

així es dóna per pagat: amb els tresors
que troba entre les brutícies que a cops de destral
tramet a la foguerada

no li digueu re i re no us dirà

només hi ve a destralejar.

(…)

Ara que ja hi som

Ara que tothom té a ca seua
les fórmules i colors
per a crear universos…

Sense dir-ho als veïns
(massa enfeinats en llurs còsmiques creacions
— llas! tan diguem-ne idèntiques entre elles — )
decidia que
a la barreja
m’hi sobrava
el carbassa.

~0~0~

Cefalòpode

Carnestoltes…?
Em disfressaré de cefalòpode!

A les diverses branques de les profuses banyes
que el front et banyen
tot de guants… i mitjons t’hi empalmaves…

I a la boca un embut
perquè tothom se n’assabentin
muts:

Ai aquell!

Cefalòpode crèdul
sòlit banyut
s’ho empassa bé prou tot
com cal.

~0~0~

Ocell estrany

Peonant després d’un llarg viatge per esbufegades estratosferes
m’esguardava en un tollet aquell forat…
aquell forat…
aquell oldà preocupant forat aparegut enmig del ventre…
i em demanava d’on vingués.

Em digueren bèsties de part de terra de “melic”.

Melic…?
Quina malaltia deu ésser aqueixa, que em dic?

El forat… a poc a poc se m’engoleix…?
És abís…?
És infern…?
És pou d’involució, d’eversió, d’autodevorament?
D’involució, d’esfondrament de part d’enmig avall sens fi?
Xuclat llavors sencer…
pel xuclador tenebrós…
que em neix de cop sobte al ventrell…?

És la marca inexorable…
inesborrable de la mort…?

Qui sóc, qui sóc?

~0~0~

Ocell

Si mort el vol
la mort qui el vol
vol que li mori el vol

i si el vol mor…

la historieta s’ha acabat.

~0~0~

N’Erle Jardí i n’Eulàlia Lanugen al jardí de les criptògames i els suplicis

Freqüentàvem els ambients més plausiblement contaminats.

Trobàvem mentrestant irrisòries les larvàries palinòdies qui amb diapasons odiosos ens adreçaren els molt pegament entusiastes moralistes.

A padellassos d’àmfores, de búrnies, d’orinals, hi rostem els llords romanents, les feus, les morques, les vinasses, les eixarreïdes medalles d’excrements.

Amb lucidesa de llimac, de qui les glàndules anals persistentment vilipendiaven els indrets on les xarlatanesques societats ignominiosament i mòrbida “alternaven”, bo i jaquint-hi doncs mocs omnipresents qui per llurs virtuosos exutoris rajaven, tant na Lanugen com en Jardí trencaven llavors subtilment els angles infrangibles i s’instal·laven, no gens resipiscents, a causar rares estupors als amants qui cerquessin lluny de les crueltats còsmiques, a racons florals, espinosos aixoplucs.

Concloïen aleshores, els amants frustrats, es veu, que a la matriu se’ls eriçaven massa de lligams o tentacles qui vel·leïtosos i intercanviats els escanyaven fins a graus o esglaons d’ofec irreversible. I se’n tornaven en porreta, ara ells jaquint enrere llefiscoses regateres.

Tret que en aquella saó, no pas els amants, ans nosaltres, per comptes d’amoroses estereotipades harmonies, ens hi ensopegàvem els sòlits botxins.

Érem al carrer del Mur Oclús i hi havia als voltants d’una de les taules rodones un rogle de llogrers qui s’expandia. N’Eulàlia, més avesada que no eu en societat (i en societot), m’ho feia avinent d’una faisó molt subtil, gairebé ventríloqua:

—Tracta, Jardí, de no esguardar-te’ls amb massa d’odi. Els maleïts llogrers fan semblant d’ésser molt oberts a les circumstàncies, mes hi tenen llogats tot d’assassins escondits qui et clissen encontinent si massa d’odi no curulles, sobretot part dels ulls, d’on que, enmig de ton son, en acabat, no et víngon, a fer’t bocins, al tou d’una nit qualsevol, quan potser somiaes en suaus paradisos llunyans i traus qui-sap-lo virginals.

Així que també n’Erle se n’estigué, d’esguardar amb gens d’odi els repulsius llogrers tots mudats, i en canvi, mocós, de cua d’ull, volgué localitzar on fossin els llogats assassins. Va rebre un cop de colze de na Lanugen.

—Què fots! Ullar els assassins és el pitjor. T’assassinen a lloc! Pel carrer s’hi ha d’anar com llimac i prou. Tot humil. I llavors, re, au; qui vulgo en acabat relliscar en tos mocs molt virosos de rancúnia, per ell fotrà. Tu, xino-xanet, prou seràs ja lluny.

Continuaren pujant i davallant per carrers insultants.

Na Lanugen remembrà experiències d’adés. I quan en Jardí li demanava si calia envejar llogrers i assassins, tota la casta de lladres ni fastigós arroplec de canfelipútrids i botxins, ella un tremolí de muda rialla sardònica l’allargà, ondulà.

—Carallot! Tot el que foten, fer mal al proïsme. I et penses que allò els ompl! Ah, la vessa, la lassitud! No els conec pas prou! Fan llurs feinetes fastigoses i… En acabat, què? Estranya buidor del botxí… Haver espellat un altre supliciat — la gran cosa, buf! Llenqueta de pell a llenqueta de pell, d’antuvi fa gràcia, mes al capdavall així mateix hom se n’uja pler. Com de tot. Ep, i cap pensament per a l’escorxat — per a la seua perllongada mort atroç — la seua neguitejant rosegadora càustica desesperació d’un futur d’immens patiment abans no se li abati — lluny, lluny, interminablement lluny! — l’alleujament fonamental, el requitament enyorat, el relleu beneït, de la molt gruada, massa lenta, agraïdíssima, generosa, mort. Mes ells, centrats en si mateixos, quin altre esdevenidor que el d’anar fotent, fotent, fotent… Hi ha molt de suïcidi entre la rucal, impudent, botxinaó, Jardí; res a envejar-hi, no.

En Jardí voldria segurament dir quelcom fortet, com ara:

—N’Eulàlia, buidor de botxí, l’ompl amb verí!

Mes recallà. Ara passaven per qualque zona molt freda. Els naixien penellons al nas. Guaitaven els horts del costat. Aquells enciams no se’n resquitarien mai. El fred gèlid pujava de l’abís del costat. Tot de taüts asclats i estellats qui hom hi havia llençats daltabaix a la babalà raïen ara en fastigosa oblivió. Qualsque cadàvers gaiament semblaven saludar amb vaivens de mans sovint esquelètiques. Potser, il·lusament metempsicòtics, acollien llurs noves versions o s’acomiadaven de les caduques.

—Per què voldria ningú nou envolupament de carn? Potser s’esmen que aquest cop llur carn no serà supliciada pels llogrers i llurs assassins llogats? Més els valdria voler néixer a un altre món.

—Carallot! — hi tornà, avial, paleontòloga, na Lanugen.

I ara li féu avinent que quin altre món llurs òrfenes psiques volia collons que ensopeguessin. Que despendrien eons atzarosament saltant-se galàxies, romanent belleu un instant en aquest món o altre, com qui diu, anant tastant-los, i tots són sempre pitjors, ço és, com més t’allunyes de l’indret on fores concebut d’origen, més degenerat t’hi trobes, car les condicions et són encar pus enemigues, els suplicis de crueltats més impròpiament elaborades, per ments completament incompatibles.

—No hi ha res a fotre. Sucumbeixes a la fascinació del nou, i rere el nou, hi ha l’antic disfressat de nou, tret que disfressat de nou vell renovellat, ço és, al capdavall molt més agressiu.

El fum i la boira, feixugament pudents, qui pujaven de l’abís dels morts il·lusament esperançats i llançadors doncs de saluts i comiats, s’anava esvaint mentre els dos llimacs pausadament avançàvem.

Li volia dir a n’Eulàlia com trobava sempre entusiasmant — que allò era com qui rep injeccions efusives — de desertar. No hi ha res tan divertit ni omplidor de glòria com sàpiguer’s desertor, li hauria dit, mes el seu posat em descoratjava — tenia les faiçons enceses i tenses — devia ésser aquell atac quotidià qui ella patia — de sobte s’enutjava — trobava que tot era oceà antinòmic — que algú de qui el cos és fet de carn no pot altre que sofrir suplicis — que no hi ha eixida enllà de la molt tortuosa de la mort — i allò l’enfellonia qui-sap-lo.

Tenia por que la ira no la denunciés. Ella tan comcal, ara em tocava a mi fer-ne el paper.

—Sóc llimac mundà i etnogràfic, Eulàlia! — sordament esgaripí; i rubriquí l’exabrupte genialment ballant, tot reixinxolat, ert i trempaire, balancejant-me només amb el bec més mínim de la cua.

Amb la presumpció de l’estruç, dansava un dels llimacs i la seua boca semblava forat de cul. L’altre llimac pledejà que aturés l’exhibició, que cridaven l’atenció, tot i que eren ja lluny del carrer dels llogrers, i tanmateix, qui sap, qualcun de llurs assassins franctiradors encar, espiant de cap terrat, un pèl més escopòfil, amb ulls de caragol sobrant abrupte passamà de barana, no els podia tot plegat metrallar i tallar-los pel mig.

No fou sinó en acabat de qualsque hores que, lluny dels ulls ferotges dels otacusts armats, ens arrossegàvem els dos llimacs enamorats amb prou més lleure, alleujats, a lloure, lleugers. Cal·ligràfics ens arrossegàvem, sinistres, repulsius, meravellosos, i la nostra humanitat, vull dir, animalitat, relluïa ben allossada; ambdós com ara ben agusats llossos d’estilets, llimaquejant tranquil·lament, i enllimaquint alhora amb aups lluents les esparveradores rutes qui exploratoris inauguràvem. Les llambrències dels criptogràfics esclaus qui llambrescs lleixàvem damunt molses a culs de comes i a líquens de quers a tucs i clapers haurien fetes les delícies dels hermeneutes pus remotament enjòlit, o si més no dels pus exegètics dels elfs.

Enraonaren més assenyadament ara dels estereotips. Privilegiaren els vots qui afegien ciment a l’entesa. Les espirals de llurs frases s’entrellaçaven, científiques. Dobles hèlixs se seguien dolçament imperatives. Llurs cossos de llimacs àdhuc s’entortolligaren, a tall de tríbades qui s’encamallen. O com dits de peus de deessa per qualque molt estètic valg hàl·lux suaument encavallats. Com es compenetraven, vós! Tot greuge esborrat: torts mutus d’adés, ara, per virtut de la coevolució, esdevenien evanescents quimeres mai no actualitzades del tot.

Travessaven en aquella saó el reialme dels xipòtols — hi enllordaven amb més profusió belleu degut a les anfractuositats del soler. Al reialme dels decadents la vigilància dels botxins hi era absent. Aür i albíxeres llençaven, tàcits — sempre tàcits. Eren encar en llur el·lipsoide abraçada, en el roent de llur engranatge d’interpenetració, que no se n’adonaren que havien adquirit un ostatge. N’Èdip Ça-serres, un dels xipòtols, romania entravancat — indemne nogensmenys entre llurs cossos.

Me’n vaig admirar. Generalment tothom qui rellisqués a la deletèria llacor qui jaquíem darrere es desconjuminava, es desfeia, àdhuc fonia entre pregones dolors. Tret que aquells mesquins androides acostumats a tanta de degenerada ni mefítica putrefacció, n’havien, es veu, esdevinguts immunes. Avantatges de la marginalització extremada.

Desconsolats per l’aleatòria interrupció de l’intercanvi d’electròlits entre ella i jo, ens desllorigàrem.

D’entredents, n’Èdip Ça-serres es desallotjava qualque repulsiva desfila qui li irrités les genives. Que no fos menjaire de llimacs! D’aqueixos desesperats se’n por esperar qualsevol barbaritat. Cert que és tanmateix patètic consol saber que tothom, tard o d’hora, això rai, menjats per qualque contemporani o altre. Car prou que només hi som per a entremenjar’ns.

—Els contemporanis per què hi fórem sinó només per a entrecardar’ns, ambulants sexes absoluts…? — es foté l’elènquic l’apergaminat inestètic, escolant-se, retòric, entre els llepissosos sollaments.

S’arcava, fellona, n’Eulàlia, per a deseixir-se’n, i li escopinava a ganyes, oronells, ulls i orelles dinasties patògenes. Ses rèpliques sempre han estades de simfònica valquíria; en condicions semblants li he sentit proferir, abans d’esqueixar l’enemic, que: —Havia eixit d’una crisàlide de ciment amb un fal·lus fet de glaç, esmolat com llos de xi.

Mes aquest cop, gairebé petrificada, l’aclofat pútid estruç, amb urpes com cisells, era ell qui me li oscava el ventre, esdevingut estadi on pels giravolts ensangonats s’hi esperonaven els carros de la rancúnia.

—Mos besavis, tots cirurgians d’alta volada — féu aquell flagell de litigis i estupres, horrorós desjecte, fètid xarxó.

—Qui no pateix, no gaudeix — afegí.

Na Lanugen objectà. Èpoques d’incredulitat invocà per a substreure’s de la presència del pòtol.

—Faig abstracció de tu, perpetu entremetedor qui entremès s’entremet, i qui, ginecòfob i misogin, fins es pretendria, per a ses fastigoses besunyes de l’instant, ginòlatra i tot, car prou el mecanisme de tes abjectes, bútxares, aptituds no el tinc pas poc après!

Si hagués gosat àdhuc eu hi afegia el canut verset qui fot: Fuig de captaires, sedecs, i folls / no en vulguis ni empentes ni sorolls. Mes recallí, car qui em sap si vergonyós: un munt. I a més a més qui hi só a poixolar. Nogensmenys allò rai, car el punt mut no durava gens. Guaita-te-la!

Bacils de química més càustica llavors jaquia n’Eulàlia anar, d’on que el pòtol criminós fos hissat per la descàrrega fins a tenebres de què fóra gratuït ara elucubrar. Tret que no morí n’Èdip com haurien potser morts els seus congèneres menys amfibològics.

Quin episodi més hermètic, per comptes elucubrí, car, tot d’una, convençut de tindre abraçada només n’Eulàlia, abraçava com aquell qui diu aquell empallec d’esparracat tribulet. L’entrejoc de llurs essències materials, semblaven, al·lomàtiques, d’haver-se entreinfluït, de tal faisó que ella pudia com ell, i ell, enjòlit entre aures enigmàtiques, als fons viscerals de qualque distòpica estratosfera o altra, regalimava segurament suquets d’encantadora llimaga.

Vaig rebutjar-la en acabat de prendre un cert luxe d’embranzides i, ara que ella emprenia doncs un vol no pas pròpiament gens volgut, desencallat, en aquell instant, en Ça-serres tombà del cel, com urna de cendres assortides qui hom hagués sobtadament capgirada. Cap per avall se m’abatia aquella abominació de llord enjòdol o taparot, com mena de drac qui volés. Simbòlicament, em vaig treure del butxacó per a ficar-me’ls els guants de ferre per a aturar-ne l’ensopegada. No volia tampoc esdevindre part de terra estany o toll enganxifós, amb tota mon emblemàtica substància transsubstanciada al·legadament en únicament moc. Som molt més els llimacs que no només moc, collons!

Es blegà com llapis elàstic doncs n’Erle Jardí ara que rebia la potencialment esclatant caiguda de l’Ícar de pa sucat. No fos cas que m’esclafés, saps?

L’arraix dels xipòtols s’incorporà llambresc com tascó qui torna a osca. Amb el tascó entremès els dos llimacs simpàticament foren impel·lits de bell nou a entrecreuar-se. Permutaren novament llurs electròlits. Ah benaurança. Tots plegats romangueren uns moments aenzats ans atrapats pel ficte esquer de l’espuri arcà.

—Ens te n’oblides? — li retreien ensems els seus lloctinents.

Es tombà, sortilegi romput, eixarm cancel·lat, sobtadament n’Èdip Ça-serres. Els seus segons, en Prepuci Boix i Biaix, i en Nèlson Llúdria, en volien part, del que fos.

—En voleu part, mes de què? — els demanà, molt morós —. Vciò zabül, vciò zabül.

Llurs geps oposats dinàmics pampalluguejaren. Ombrívols oponents se’ns encaraven. N’Èdip canvià de paper: ara, com apàtic crestó, semblava caricatura. Xipòtols agitanats, llurs esotèrics costums havien jaquits d’estimular la nostra curiositat. A part que es ficaren tots tres per un forat; davallaven a sòlites tenebres hipogees. Com ara per encant, havien desapareguts. Adreçat vübül.

—Fora noses — va dir na Lanugen.

I així, els dos ambulants monyons antipàtics tanmateix refèiem via. Al cap d’hores i hores d’aventura, espontanis, per un altre cau contingent, escaient i escaients, davant nostre, eixien els tres oblidats, plausiblement envolupats aquest cop de plomes.

—Xe, què fotem? Xe, què fotem? — digué en Boix, o l’altre.

I refilaven a l’uníson odes (a la perseverança), peans (per als obdurats), ovacions (als dominants), (als daurats persistents) ditirambes. Xerricaven ans grinyolaven com gronces i galfons enferritjats.

En romaníem en benaurança i passivitat força ortodoxes. Ah com escunçàvem que amb llurs cacofònics sons acuncessin els caos dels empiris i dels no gens tastívols oceans!

I així, ja doncs no pas empudegats ni enflagellits per les condemnades arreludes opinions contràries, ens espesseíem, narcòtics, com si algú ens hagués presos per grossos cigalots i fes continent que amb nosaltres se la pelés. Ah delitós orgasme peremptori!

Mes ai que, absurds, brutals i perillosos, tot cantant diguem-ne encar angèlicament, per comptes de gronxar-nos com ens gronxaren, ni d’arrapar-nos i sacsar-nos com si els fóssim llurs vits molt trempats, ens escanyaven a mort! Nosaltres qui ens forjàrem fins no feia pas gaire ni molla un esdevenidor si fa no fa viable; i tot de sobte, ja ho veus, nyec, fent l’ànec; irremissiblement. Ah clínica tragèdia del nostre escarransiment ivaçós!

—Esmola els queixals, Lanugen!

—Treu els ullals, Jardinet!

Llur salut molt verinosa triomfà nogensmenys. No patíssim, ca? Encontinent queixalaren els dits dels grollers qui els volien coure com salsitxes per a sopar. Els ascendents estrats de llurs admirables sonoritats causaren escalonats estralls als minúsculs cervells de llurs notoris notables aristocràtics atacants. Col·lectivament els jaquiren anar. Com fellones enfollides locomotrius, els llimacs, umflats com cuirassades veixigues de peix espinós, els trepitjaven ans vulneraven de ferm i ni cal dir que al capdavall no en garantien pas el pas a l’endemà, ni que subsistissin doncs molla en acabat; al contrari, vós; premien encar a tot estrop.

Reeixírem a horroritzar els excarcerats de fresc. Com fotien el camp! Sense remei s’emportaven, encastades a l’enverinada carn, tot un ric somni de les nostres regenerables goles ni ferramentes. Absolts, quasi feliços, portem nosaltres en canvi, com ones lluents als consagrats vaixells dels nostres cossos, relíquies d’en Prepuci (molt convenients, no fa?), d’en Nèlson, de n’Èdip. Som com ara caixes de les eines on se’ns desen, no pas armes, ans bocinets prou faitissos de les nostres víctimes.

Per virtut de la nostra molt perversa plasticitat fenotípica, ausades tan únicament típica, quan som a les portes de la puta mort, la badiella cap a la resurrecció se’ns umfla ans eixeixampla com llagost massa tip, a frec d’esclatar, a caire de crebar, i up, ens neixen fiblons de virulències incorregibles! Empelts accelerats ens forneixen de cop-sobte tota mena de molt aguada protuberància, o esmolat punxó i burxa o fànera. Esdeveníem epigenèticament ni fenotípica cuirassades botides botelles, bel·larmins curulls de verí, amb nanses qui són els nostres obscens cranis de voltors irats i barbuts, d’on incisius voris letals reguardosos no creixen a…

—No creixen a mossegâ-us — terminà n’Eulàlia la frase de l’escoliasta qui ara es fongué, menys de banyes qui ambres embolcallarien, com embrió fantàstic cruspit en plistocèniques estepes per vasts simposis aviaris amb nombrosos virolats exemplars de becs assats queixaluts.

I així, complaguts, novament emmetxats, encadellats, capiculats, n’Eulàlia i eu secretàrem ensems densos suquets qui haurien dut qualsevol cirurgià ni rèprobe sinecurat a inaturables follies i forfets. Nauseabund somàtic gresol de totes les barreges dels anacrònics alquimistes fracassats. Ens hauríem guanyats el menyspreu i desdeny dels mateixos rovellats penells per poc que s’hagués llavors girat cap bleix d’airet.

Les persuasives infraestructures de la coprostasi on ens rabejàvem tots plegats, les lletanies d’atzarosos contagis, els espectres d’hemorràgies sobtades, el triomf dels flagells qui per centúries ans mil·lennis duien tothom si fa no fa viu a apassionades rapsòdies de defecacions transformades pels ambres dels temps en obres mestres, pus les èpiques calamitats qui cap subterfugi d’hàbil pecorel·la no reeixia així mateix poc a esquivar, ens dissimulaven prou bé. Pertanyíem a l’època.

Solemnes es repliquen els trons i les tribus contemporànies les veiem de jonollons a clarianes estocàstiques pagar penyores i estendre-hi tabús. De tarannà ultratjós tant ella com eu (som com na Gabriel·la i na Daniel·la qui tostemps fotien molta de cagarel·la… fins que cap molt orc llamp no les constel·la), circells de voraç vegetació projectem devers llur arcaic niu: zum-zums de zim-zams d’antenes amb lents molt subjectives ni gasteròpodes al cucurell se’ls abaten com fiblades de rabiüts muricecs. Ningú no en circumval·larà l’ominós escanyament.

Com ballarines en gàbia, o insectes deglutits qui als panteons dels estómacs es debaten, els íncoles… cap probabilitat que cap de llurs devotes contorsions els extreguin del tost tot assolat paisatge condemnat.

Coincidien seguidament a proferir pòstumes necrològiques d’hostil criteri. Cap temptació a catalogar amb banals eufemistes els ara ignis extingits. Serfs eren d’un règim qui només generarien jutipiris i peripècies de fàstic amb urses artrítiques al vult del menys genial dels agnotòlegs.

—Confesséssim sense meandres ni reticències que tot acollonit adorador ha estat tothora fitó del corruix inherent a l’incorrupte qui corromp amb rovellada irrupció tot allò que cronològicament ni síncrona se li fragmenta pels encontorns.

Poc podíem sofrir que d’altres nus es consideressin pus irremuda femta que ja no érem nosaltres. Al cresp de les nostres pells llivells d’especulatives concoccions bombollejaven fatídicament com llúpies angoixades, fenòmens qui adquirien foramurs embalums insans si genuflectes com carretons curulls de fems escollien de presentar-se d’altres massa ignares poblacions.

Llimaga i llimac en acabat de llur succés immaculat damunt les gespes d’acer i els vans llenços cronomètrics on les amenaçadores pedres d’esmolar de llurs enginys han reeixides massa sovint d’asclar abissos on s’incoen ans cristal·litzen fèrtils incidents, s’entrecosiren catàrtics bo i injectant-se recíprocs litúrgics litargiris i alhora, gens letàrgics, coevoluïren encar en equivalents ressuscitacions on l’ull qui adés musava s’amusa ara amb les exacerbacions de flames i torniols — ull sagaç i ornitològic de llisquent otacust estigmatitzat per les successives repudiacions, intemperades, contemptuoses, rebudes a tort i a dret, mes que per cap llum interior tanmateix llavors il·lusionat tria de veure el cantó refulgent de l’avolesa, d’on (que diguéssim que), així inspirats, que prenguessin nostres ànimes ànims i es tombessin al capdavall a pujar així mateix al meteor ascendent de les imminents draconianes decisions de qui la infal·lible efectivitat d’on episodis ni vicissituds d’alta iridescència es vertebraven es despleguessin com plomes de comiat, avinents directores de tot fat propvinent.

Acòlits mutus, establíem sincronitzats l’itinerari. Col·lisions de trens entre els trens qui ens passaren pel cap, d’on idees rai se’n deseixiren com xàldigues i esclats.

—Som a frec de disseminar’ns en ions d’absència infinita i fórem prou rucs de no despertar’ns! — recompongué n’Eulàlia.

I eu, escrupolosament analític a la perifèria, m’adheria al corol·lari. —Aprofitem-ho — hauria dit, si hagués nogensmenys sabut què.

—Pit i fora. Lleus neuròtiques crispacions quàntiques als camps electromagnètics, com ara el gravitó, qui hi és perquè la gravetat rutllo; i com ara l’umflató, sense el qual l’univers no hauria pogut esdevindre idiota bombolla; així mateix és només mercès al coratjó qui ens orbita el magí allò que a naltres, els indestorçuts, ens és permès de continuar vivint, i no pas ja empalar’ns a la primera espina — conclogué, cosmòloga.

Quin lliurador més curull de nocions que na Lanugen no em serveix! Volia doncs anar-ho processant… mes llas! Com a tothom, em mancaria el temps, car… Tot d’una amb cert emètic per bare escolopendra xeringat, en benaurada oblivió no caic.

Desmanegadament s’everteix ell com pollós estrenyecaps; l’ectropi o eversió que dic n’ha fet vòmit embolicat pel paltruu. Capgirat com mitjó brut. Sintètic trapella, bombolles de cianur t’has empassades qui ara rotes com si ton fur ignominiós fos tot construït amb cagarrines. Tàvecs i borinots se t’atansen a plantar-hi, escolàstics, els ous.

—Recorda-te’n, recorda-te’n. Ens entrellimàem i a l’agre del llimar’ns, metempsicòtics, sinal·lagmàtics, elènquics, ens intercanviàem papers: et desenfemellies alhora que m’esmascleixc; reesdevingut tu mascle i retornada eu a la femineïtat, tant se val, car mentrestant a pleret hi hem jaquida per la lluent regatera gernacions de llimalla, gemmes qui tost desclouran en elàstic reguitzell. En un mot, ans no et moros, saps que has complert.

En Jardí lleixava budells pel pedruscall. —Sóc escriny de tot segriny; sóc buirac buit, baldric essivellat, ègida arnada. Sóc deliqüescència epigònica, erístic bicèfal, mortalla eloqüent. Sóc monjoia encesa, abstracte fum; glop vacu, vigorós malson; gàrgola, autobús, bulb, malencònic afoll; embussada badiella, proesa indeclarada, patatxap a la biorxa, gargall abissal, peix cluc; xisclaire mut.

Na Lanugen l’amoixava. —Corrent amunt com esperma rebel nítols esotèrics rosegàrem fins no jaquir’n sinó monòtons residus. Tota nostra roent corrosiva escriptura era taüt, tragèdia inoblidable, selecte suïcidi, escollida escuma qui s’evadeix tot esvaint-se sense estampar ni esclau ni aup a cap infraestructura mental. Ni ens aveníem mai ni cal dir a cap escandalós respit. Víctimes d’inconsistents galivances subterrànies, ensofrats oprimits i presoners els abandonàem a jocundes fluctuacions, arrebossats en boges dicotomies, perquè les hostils supersticions els sobreeixísson, ximplets cervells en vana ebullició. Mentre naltres mai no ens estaviàem les essències devers unicitats ni homogeneïtats il·luses. Sempre ens hem sapiguts barreja qui es dissol.

—Mamut, deliraré. Autobús per les inhospitalàries estepes. I mon bitllet sovint controlat pel que fa a la seua constant validitat, que tanmateix perilla tothora de fondre’s. Ciclomàntic, n’endevín per les rodes que tost m’estimbaré. Tota cohesió a can pistraus. Trama i ordit del meu irrehabilitable ésser, en vil carrisqueig i mesell zel, cascú pel seu cantó de croada per les esfilagarsades tenebres.

—Esplenètic amorell, epítom de pantomima, te m’empeltaria si… Si sapigués que ton ànima anèmica aleshores es revifa ni rebufa… Per comptes de dur la meua a enverinada fi…

—Me’n vaig. Lleixa’m d’esquer per a cap august pessimista… Qualque tibat molt cregut apologeta qui em vegi de fal·lus sifilític i d’esquitllèbit vulgo doncs tastar’m.

—Com riurem, Jardí, com riurem!

Un altre fracàs, com per a tothom qui es mor. M’hauria volgut no pas de carn, de marbre, car només allò estàtic pot ésser art — plasmat i prou, inamovible; car tot el transitori què val? Efímer goig, res més vulgar.

Quelcom es bellugava, creixia, reguardós.

—Quina granotada, Eulàlia! Eclipsi d’horitzó per ramat rere ramat de granotes! Em sembla que se’ns cruspeixen.

—De viu en viu.

Sentírem un subtil grinyol. Rosec hesitant furgava la nafra. Gelós esquema que nostres dits balbs mal localitzen.

—Encén! Encén! — escatainàrem, arquetípics.

~0~0~

Tweet

110

[hom pot guipar’l ací així mateix, si així mai li rotés]

Sóc la imatge qui t’aclareix els somnis

Sóc el colom qui al somiador emmirallat li tapava el visatge,
Sóc qui a mig vol l’iniciava llavors al misteriós viatge.

Sóc qui el menava a tresors i armes subterranis,
Sóc qui li feia conèixer fils principals i sufraganis.

Sóc de qui llums i foscors es deseixien per a sos esguards,
Sóc qui li diu també on rauen catacriptes agafatalls i bol·lards.

Sóc qui a oldans paisatges i cantelludes urbs li dóna salconduits,
L’artista sóc qui li anava poblant tants de mons fins ara buits.

L’hi faig comprendre fil per randa totes les figures estranyes:
Vehicles, maelstroms, energúmens, obres mestres, atris…

Cada objecte esdevingut joguina, rizoma, carcassa, mortalla…
Qui amb potetes d’insecte li envaeix l’estàtua tota feta de llivanyes.

Vull finalment que siguis pelleringa ranca i que iconoclasta m’idolatris
El colom qui amb raor fi raus i qui, pessigollejat, va aviant-te plor i rialla!

~0~0~

veredicte de verecund colomí acorat

els colomins qui descloem no pas de cap ouet
ans de bella tarongeta
i a qui les bruixes peludes envejoses
ens foraden el cor
amb rovelladota agulla de cap
d’on la taca de sang damunt el plomissol de neu
llavors us dibuixa el mapa rialler
de la vostra salvació…
tampoc no voldríem ara que l’endemà de guerra
tornéssiu esculpits pel malaltís silenci
del rancuniós rebuig;

per xo satànics com herois estridents
us aixequem els talons amb alçaprems volcànics
perquè corregueu com remots aborígens
cap a la platja on els botxins tot just desembarcats
us encolen tanmateix al malson
de la constant humiliació;

amb calfreds de gasela clavada
amb banyes d’alicorns
i dents de narvals
al ventre del gresol
sotmesos a absurda endevinalla i doncs irresoluble
retransformats hom us hi vol;

trontolls de precaris trencaclosques
us transitaran els estómacs
com budells disparats en canons;

bon punt espremuts sereu aparcats
al garatge espartà
hivernacle arqueològic

on us catalitzarà l’enzim del knut
en ciutadà dissecat
residu vulnerable
de qui l’espectre de desigs
es matisa en burell de fullaraca i prou
al cremat varengatge de les evitacions;

garranyics de laments
poblaran el cru horitzó
que sobtats sollen escatxics porprats;

interludi de troglodita
els bous ventrílocs
cada morro de vaques
luxuriós carnífex
amb plaer confessat
us faran cantar;

mentre les parets se us tanquen
Orfeus patètics qui el pànic verolarà
la saba naixent de la inversemblança
us regalarà
per cada orifici antic i nou;

i perfecte subjecte
al capdavall cascú comprendrà
per què l’amic enemic
amb en Jou coronat dalt de tot
l’han condemnat molt merescudament
a programada mort;

rubricats en fang
guspirejaran els perímetres
en cosmològiques respostes
on la beutat serà evocada
perquè a l’apogeu de la comèdia
dinàmics convidats hi esdevinguéssiu
qui amb culs glaçats
i ambigus olfactes
extremadament destemptats pels fets

tanmateix hi ensuméssiu
la fi de la història;

en honest comiat
a frec de vil obliteració
i per la tracció del turment
amb les vísceres esfilagarsades;

paradoxalment polits per l’erosió
(polits doncs!)
quins fútils sinònims no emprareu encara
escarritxosos detritus
per a malgrat tantes de maltempsades
treure d’atots
les mateixes caòtiques
nauseabundes
obsolescents tesis
de la sempre esguerrada diagnosi…?

i ens faríeu encara volar
il·lusos nevats colomins
entre núvols
si doncs no fos per les agulles del martiri
que ens tenen clavats al gresol de les metamorfosis
i alhora no assenyalen
segures i constants
sempre el mateix nord
del mateix
enlloc.

~0~0~

A cruïlles momentàniament aturat (i tanmateix som-hi)

En cruïlla de sobte molt concorreguda
he evitat en vila desconeguda
d’aixafar un ciclista.

Ui que ardorós aquell ciclista aleshores no se m’ha abraçat
em deia: Gràcies per no haver-me aixafat
i jo li deia: Realment, no és res;
no és pas que en sàpigui gaire de conduir;
a més, no conec res d’aquesta vila
per això vaig amb tant de compte.

Aleshores ell m’ha dit:
Saps què? Sóc el batlle d’aquesta vila,
i vols creure’t que jo tampoc no sabia
com era de difícil el trànsit en certs indrets… com aquest!
on tu has evitat de trepitjar-me, de fer-me malbé;
saps què?
Acompanya’m cap a la Casa de la vila, vols?

Com hi aniré, que li dic, si no conec pas els topants?

Prou t’ho indicaré, que diu.

Aneu-hi sol, aneu-hi sol, m’esperen, perdoneu…
m’esperen allà baix.

(…)

He caminat potser massa estona
per aquesta vila que davalla cap a la platja.

Som a un jorn assolellat
la gentada va lleugera de roba
però jo estic tan cansat…

He caminat massa.

A una cruïlla on calia esperar que passés tot el trànsit
m’he repenjat en una d’aqueixes maletes amb rodes
altes, llarguerudes;
una maleta tota verda, d’un verd madur
d’herba fosca…

I hi he encreuats els braços damunt
i hi he ajagut el cap…

Gairebé m’hi he adormit
i després era hora de passar
i com que estava repenjat a aqueixa maleta amb rodes…
les rodes…
damunt la carretera que davallava cap a la platja…
mig jagut damunt la maleta…
he continuat com si diguéssim rodant avall…
avall.

Les dones qui anaven cap a la platja
i tenien aqueixa maleta
on devien portar-hi les coses per a la platja i qui sap què més
s’han posades a esgaripar: Lladre! Lladre!
mes, és clar, com som en vila estranya
ningú no les entenia.

I després es demanaven entre elles: Com es diu lladre? Com es diu lladre?
i una ha començat a dir: Sif! Sif!
i l’altra ha començat a dir: Sif! Sif! Sif!

I després me n’he adonat…
dic: Sísif! Sísif!

Ha! prou me’n dic
Em dic Sísif! Em dic Sísif!

I aleshores m’he aturat…
en una altra cantonada
una cantonada gairebé tocant a mà de la platja.

Elles arribaven corrent, una mica esbufegades
jo molt més lleuger que no elles, és clar.

I mentre feien cap, m’he ficada la mà a la butxaca
el que hi portava…
devien ser uns quants bitllets…
per a… redimir-me una miqueta del tort que
sense pensar-hi els feia…
com a desgreuge…
deia: Té, escolta, perdoneu.

I els deia… dic…

Els ho he dit en català
i aleshores és clar m’han comprès
i ja no estaven tan sobtades ni esfereïdes.

Els he dit la veritat
dic… dic…

És com un somni
m’he repenjat ací damunt aquesta maleta verda
i no sé pas…
és… m’ha semblat… m’hi estava tan bé… que era meu… que potser era al llit…
i que… perdoneu
he deixats aquests bitllets en aquesta butxaqueta
perquè volia…
per a… per a…
per a fer-me perdonar.

I aleshores elles: Oh ets català, ets català…
i volien establir… potser… una mica de conversa.

Però llavors els he dit: No… no… no hi vaig… no vaig cap a la platja…

I és veritat que me n’he anat cap al carrer de…
me n’he anat cap a la dreta.

I elles: Oh, oh.

I bé, han continuat cap a la platja, és clar.

I jo aleshores he pensat
dic: Aquesta vila…

És clar, és una vila estrangera
però és una vila on he viscut, com tantes d’altres viles, sovint.

I he recordada tota la gent qui he conegut
i la manera com sempre has dit adéu, a aqueixa gent.

Has dit adéu sense dir adéu…
dius…

Res.
Un dia mig prenies comiat
i l’endemà te n’has anat, i això és tot.

I no saps com han anat
com han anat fent
i no saps… no saps…
no saps quina mena de vida menaven
a cap d’aqueixos anys…

I he vist que tot era diferent
en aquesta vila on feia vint anys que no hi anava.

Ja no hi coneixia ningú;
no és pas que hagués coneguda gaire gent abans
però és això…

Viure…
viure i ésser Sísif és…
és la mateixa cosa.

Com més llarg vius
com més lluny vius
com més de dies vius… o anys…
més te n’adones…
que…

Refàs el camí… com si el fessis de nou…

I… al mateix temps…
és vell… perquè el coneixes… perquè l’has viscut
però…
no és el mateix…
ha canviat… sense canviar…

El camí, la contrada, la vila, la gent…
Tot…

Sense canviar… ha canviat.

(…)

Per on passen els ocells
s’hi envolava mon ànima
ocell pintat
sense esbart.

Ànima provecta
continues corrent
il·limitadament…

Devers un tèrbol horitzó infinit
fins que t’hi esvaeixes…
ombra dins l’ocre més i més fosc.

Continues corrent…
mentre ton cos
qui també corregué, d’esme…
lleuger, gairebé enjòlit…
ara rau
fa hores…
estimbat
al fons…

Perquè hi repassin
carronyaires.

~0~0~

El paràgraf que hi mancava

M’esguardava els alemanys amb ulls de sospita. Tot i que em són veïns mai no els he respost sinó amb mormols. És clar que tinc l’excusa que són gent de gos – i sempre m’han fet un immens fàstic la gent qui en tenen; mai no els he poguts encobeir; de tal manera que mai no he saludats gent amb gos; gent fastigosa qui proterviosament passegen com si re sorolls, pudors, empastifaments, paràsits, palters, ràbies, ferramentes, malalties… I ara te’ls retrobes a la platja. Ella, carregada també d’anys, i encara pretenent d’ensenyar’m el seu cul tot blancot – un cul rodó, rodonet, que nogensmenys tampoc no em fa gaire d’efecte; la cigala uns tremolins li agafen com si volgués desvetllar’s, mes tost el cervell me li diu el perill, i la tinc ben ensinistrada, és d’allò pus comprensiva, i torna a acotar el cap i a endormiscar’s. Ell, l’alemany, pitjor, molt pitjor que no ella; amb els seus aires d’arlot, ell; la seua carota d’especulador, les seues vastes galtes, la freda constant cobejança reflectida a la grisor dels ullets. Fuig-ne, fuig-ne. Me n’he tornat d’una revolada a casa. De tota manera la platja sempre m’ha deprimit. A casa, d’arrencada hi he buidats els armariets encara inviolats – els armariets dels tresors que hi tinc damunt els compartiments més banals al soterrani. He començat de treure-hi els sobres plens de papers vells, preuats qui-sap-lo a hores d’ara: bitlletets, records, documents, antigalles… Tanta d’història! I llavors em pos a estendre-hi damunt les taules els llargs i amples llenços dels anys joves – ah, com afavoria llavors els colors grocs! Oi, vós direu… I em ficava en acabat de rumiar-hi de valent… Tota aquella estesa de nua cultura! Si caigués en mans dels especuladors, la gent més repulsiva al món civilitzat… Vull dir, els més repulsius si fem abstracció dels bàrbars i tirans, els pugnaços, els invasors, els malignes de sempre… Tot el feixistum asfixiant: capellans, militars, bòfia, gossos, depredadors… Els qui tan rebé s’hi troben, al món salvatge, en guerra constant: a l’imperi de la mort. Saps què…? Resolt! Empaqueta-ho tot plegat ara mateix! No fos cas, vós, no fos cas. Salvem-ho… L’immens recapte minuciosament recaptat… Amb tot de petites meravelles per a liberals i casolans, i els coratjosos amants de l’anar fent, construint, investigant, descobrint… En la pau, en l’estudi… Per als humans… No pas els animals… Som-hi, dic! Abans els podrits alemanys no vinguin, putetes, especuladors, a polir-me’n d’uns quants, o, violents, a polir-m’ho tot, a assassinar’m i tot… Qui sap amb quines justificacions de feixista, d’avariciós invasor. Prou se m’atansen ja massa. Te’ls trobes fins a la sopa. Som-hi, doncs… Feina, feina… I ho donaré de mantinent tot plegat a cap museu, o fiable universitat, que ho desin i en tinguin immensa cura per a la plebs en general; no pas per a quatre malparits repugnants amb gossos i castells, catedrals i trons, princeses i merdegades, tots aquells luxes del letal feixisme… Ah, quan hi serem, jorn gloriós! On, amb els budells del gos fastigós del darrer merdós bisbe escanyarem (exultéssim!) el darrer…! Escanyarem el darrer dels borbons, degenerada merda! Pinteu-m’ho, pinteu-m’ho! Amb pler de grocs, si us plau. I ho exposeu a museus i universitats… per a la plebs. Per a la plebs com cal. Civilitzada. Sense capellans, ni armats, ni bòfia, ni gossos, ni bèsties, ni tirans, ni salvatges, ni especuladors. Món sense lladres, vós! Quan hi serem…? Deixa’m somiar-hi embadalidament mentre vaig tanmateix embolicant tot això… Ep, abans no tornin els maleïts lladres. No fos cas, vós, no fos cas… Calla. Apaga els llums. Em sembla que ja han tornat i tot. Maleïts, maleïts… Maleïts!

~0~0~

De fantàstic a heroic mes sempre tan melòdic

De les innombrables paies qui m’he cardades
només les qui tingueren dret a la Simfonia Fantàstica
conegueren què mai fóra una cardada ídem.

Són fet i fet les escollides al món terrenal
i per sempre pus n’enyoraran el paradís
per on el meu “Beatriu”
– bastó harmònic romàntic simfònic eufòric de cops quasi tràgic –

menar-les volgué.

Te me les agaf tantost comença la folla berliozada
i no les jaqueixc anar fins que les dues horetes
(car la simfonia es repeteix si pus no una vegada)
fins que les dues horetes ininterrompudes
d’estrepitós manxeig no s’han escolades.

Esclat rere esclat de perllongadíssim orgasme
amb petites pauses perquè pobrissones mig es refacin
és a dir recobrin mínimament el bleix.

Més vell – passats els noranta i els cent –
mes les cardaré (les paies – ara esdevingudes infinites)
amb la beethovenada de l’Heroica!

(Som-hi som-hi – repetirem
encara dues horetes… heroiques…
encara dues… hore… te… s…
hero… i… que… s…)

I seran les nostres cardades (doncs!) heroiques
i no pas menys simfòniques romàntiques bèl·liques eufòriques…

Car el meu molt viu camaleó o besunyós centcames
qui ara potser es dirà “Napoleó” i tot
de senil jotfot tampoc no pas gens – no fotem!

~0~0~

La cigala i les formigues

Minyones i minyons, millor que no cap putxinel·li… Millor que no cap esbart de voltors damunt l’estora d’estopa (per a millor rerefons) cruspint-se en relleu la carcassa d’un conillet blanc… O cap senyoreta molt presumida bufetejada aparatosament i sanglotant a cor-què-vols… O cap xufanc canviant subreptíciament de domicili…! L’esdeveniment més interessant ni científic de tota la platja, de tot el parc, de tot el jardí, la vorera, el bosc… o d’entre les caldes cendres de cap holocaust ni fi del món mateixes! Més divertit i tot que no l’escenari tanmateix sensacional dels vells escarxofats als bancs, badallant o fent cap becaina, roncant amb la boca badada, i tàvecs i borinots aprofitant per a fer-hi cap, pou pudent avall, i llavors (quins exabruptes d’estuforns, i d’oïssos i eixavuirs!) havent d’eixir’ls pels oronells! Som-hi, som-hi, què us dic? Car he vista una filera de formigues enfeinades… I tantost n’he vista cap, què faig? Doncs com sempre…! Sempre quelcom m’ha compel·lit a treure’m encontinent la cigala i ficar-la al bell mig de llur trafegós trescar…! Ah, les formigues pessigollejant-me-la! Les formiguetes que excitades, pobrissones, amb la formidable troballa…! Totes en ramats innombrables venint amatents a xuclar-m’hi el suquet… a abeurar’s a les melasses de les meues gotetes de lubricant que neixen com delitós aiguaneix de la fonteta a la punta roent de la meua santíssima fava! Ai, quin trempar, fillets! Quin delicat, delicadíssim, plaer! Amb àcid fòrmic a doll amanint i empebrant la vibrant llonganissa enlaire! I quin espectacle, com dic, per a tots els públics, educatiu i tot… sobretot per a vosaltres, minyonetes i minyons! Acudiu-m’hi… Deixeu que els petitons se m’atansin, jesuset enormement encigalat… Tothom tan contentet… I amb la moral ben clara, no pas…? Que a cops de cigala fas fer el que vols a tot ton harem d’enfavades formigues… Jotfot, prou les veus rere suquets tostemps que aqueferades!

~0~0~

Tub cribrós buit de substància

Son cony boca de peix
mon vit esquer vermiforme
de qui l’ham és mon nas de jueu
d’on el moc esdevé cuc
qui com llefiscosos anfractes
pel cargol de ma bava es despenja –

ma bava la llinya
fins que el verm-borm (borm-verm)
no cau al cor de la canya
de mon cos desposseït
o qui és buidava d’ànima –

parènquima nerviós i eixut
a sopluig de la rude escorça

o potser vull dir sec estroma
on cada tub cribrós del floema
sense saba es tornava llenya
enyorosa de cendra –

i es perd en sedec laberint
de trenes de mòmia
qui s’entrecreuen com trens
qui per retortes vies mortes
i terminals sense topalls
per remots antanys
i oblidats enjondres
orfes i ensems
catastròficament
s’estimbaren –

cuc eixarreït
paït per l’àcida Seca

com un altre tub cribrós sense substància
polsegosa boca oferta
cap al foc qui s’atansa.

~0~0~

Tweet