No hi ha al món re més repugnant que un botifler

[Extrets de l’estada al món rutilant on se’m barallen manifest oblit i anamnesi groga]

Mestre Z es demana per què existeix (i a la gàbia de qui)

[Mestre Z a l’atans de la mort, collonets per corbatí.]

—Tots som rius de minsa vida i tots morim a la mar de la mort — tot raja avall, i au, fa n’Heràclit.
—I l’imperi de la mort — és infinit.
—I l’única veritat és que tot comença en mort — i n’acaba.
—Asseu-te o jeu, i no facis altre que contemplar el temps escolar-se — tantost et bellugues, se t’esmuny el temps com llebre esventada — llebre qui probablement jamai més no t’ensopeguis — en rosegaire enyor (quin altre remei) llavors pansint-te.
—I ara oblida-te’n — i sense mai flectir recorda-te’n que te n’has oblidat.
—Tens la impressió que no hi ets tot — on perdies el tros que et completava? — te n’enyores sovint — vagament un vaga idea et formigueja que… — mes no, segurament no — no.
—Ets un triomfador i ton triomf triomfa pertot — arreu triomfals es passegen tos triomfs, i no reïxen mai cap de tos mals reeiximents a trobar enlloc ni eixiu ni eixidiu.
—El públic com si no hi fos.
—Enraonant en quiliàstic, en escatològic, no te’n surts pas millor que en les hipnopòmpiques figures del pregon mareig d’on si fa no fa no en tornes d’escorxar-hi el gat.
—Amb aclucalls i catatònic, ixes de l’amargós somnífer tan superflu com quan te n’enfonsaves.
—Surar surar, no suraràs mai — símptomes corrosius, qui se’n desix?

~0~0~

Musiques d’insecte

Se n’era i no n’era que en aquell complex de grans magatzems, recentment moltes de fallides haguessin provocat que força botigues fossin abandonades.

Doncs bé. Avui mateix pujant les escales cap a la llibreria abandonada on adés sovint portava els meus llibrets a vendre, veig que ja en davalla gent amb un llibre o altre naturalment pispat. Ningú se n’amaga. I ara que sóc dalt encara més gent. Tothom hi tria i hi roba llibres i llibretes i postals i d’altre recapte d’escriptori, mes ai! que ningú no toca ni un dels meus llibrets apilats, cada pileta encara embolicada en el seu embolcall de plàstic transparent. Haig de vèncer la temptació de robar-ne un dels meus jo mateix, mes no, me n’estic, fóra massa humiliant.

Moderadament cofoi d’aquell acte de conscient acceptació del propi trist fat i conscient de la fàcil privació a què m’he sotmès, bo i estant-me d’acollir-me a l’estintolament deceptiu de la meua vanitat, allò m’ha distret fins a tal punt que trig prou a adonar-me’n que estic levitant. Modestament levitant, mes levitant nogensmenys, vós.

Veig doncs que sóc l’únic que ho pot fer. O en tot cas que ho fa, que gosa fer-ho, sortós. I au endavant, gairebé xiroi. Levit llambresc, sense fer cap mena d’enrenou, no gens pretensiós, just pam, pam i mig del terra emmoquetat amunt, amunt i avall pels corredors subterranis on desemboquen botigues i grans magatzems. Fins que, tot imperceptiblement levitant, m’he ficat encara a una altra botiga abandonada amb la porta també esbotzada un bon tros. Dins hi ha dos minyons damunt la pols bo i jugant-hi amb joguines robades. No porten ni un fil de roba, i me n’adon, de sobte un brinet excitat jo mateix, que llurs cigaletes totes ertes els romanen. Minyons trempaires i enjogassats, ai que tinc por, tot d’una, que ningú m’hi enxampi i m’acusi d’abusacanalla; per xo, vós, vull tornar-me’n cames ajudeu-me, oblidant-me de levitar i tot durant una estoneta mentre vaig girant cua, fins que me n’adon de cua d’ull que entre les cosetes afanades hi tenen també una bosseta d’ametlles que sé verinoses — car poc que són ametlles d’ametller; són (m’és palès, car prou m’hi conec) aquelles menes d’ametlles que t’hi trobes si trenques el pinyol dels préssecs. I els dic delicadament de no pas prendre’n. Els ho explic amb miraments rai, mentre em desficii, pobret de mi, per tocar-los ni que fos una miqueta les cigaletes trempadetes. Prou me n’estic, tanmateix!

I ara que els convencia que no s’enverinessin, i, tot dient-los adéu, besunyant-me carallotament de tocar-los (com qui diu per equivocació, molt d’esquitllèbit!) els rígids piuets, no pas aitampoc amb la palma de la mà dreta, just amb el dors, i ben satisfet, gairebé levitant de bell nou, me’n tornava cap a fora, cap als corredors on més que no pas levitar-hi, l’excés d’excitació o aneu a saber què, em fa fer-ho a mitges, com qui tentinegés o s’hi trobés ensopecs invisibles. N’he degut perdre momentàniament l’habilitat o potser és que estic massa fatigat. Un moment em creia encara si fa no fa levitant, a una distància del terra molt disminuïda, mes en realitat no avençava gens. Carranquejava gairebé a lloc; levitar no levitava gens.

I ara ho veig: és que tinc el taló de la sabata esquerra enganxat a un set de la moqueta per bocins força atrotinada d’aquest corredor marginal. D’on que per comptes de levitar gens, últimament l’únic que fes fos, com dic, d’arrossegar els peus.

M’he assegut feixugament a una de les taules que hi havia gairebé allí mateix i que hom acabava justament de vacar; el seient encara cald i tot del cul d’altri, grassonet. Sóc vora una altra taula on rauen tres personatges de caire diguem-ne, si voleu, militar, dels qui ordeixen com sempre pilots d’enormes crims, això sí, del tot legals.

Pel fet que vaig, com de costum, pelat de diners, em fotran segurament de seguida fora. Tret que per fortuna dos marrecs d’aspecte mafiós no s’escaigui que vinguin a asseure’s a les altres dues cadires buides de la “meua” mateixa taula. Els demanaré molt comcal i convenient, qui sap si un pèl elegíac, que em convidin si volen si més no ni que sigui a un got d’aigua fresca.

Dit i fet. Mentre ells ordeixen per llur part crims menys legals i molt més petits que no els dels mitjamerdencs veïns, i poc que me n’entenc gaire, de crims, tot i que no escric pas llibrets que parlant-ne, bo i copiant si fa no fa el que n’he sentit en taules com aquesta d’ací i aqueixes d’enjondre, sense comprendre ben bé el que escric, mes prou essent del tot veritable, bevent ara doncs la meua aigua, m’he ficat a consirar en el fet que sigui capaç tanmateix de levitar, ni que sigui mínimament, i que no vegi mai ningú altri imitant-me. Cert que no es deu notar gaire, que levit, car mai ningú no s’ha aturat a remarcar-ho, mes el cas és que ho faig, i ningú altri enlloc assolint-ho ni poc ni gaire.

D’antuvi em semblava veure tothom surant, i jo el contrari, enfonsant-me més i més avall. Abans doncs em creia que la meua incapacitat per a surar procedia pel fet, com dic, de ni tindre mai mica de pistrincs. Car els meus llibrets no pas que m’hagin donat mai ni un cèntim per a viure; al contrari, em costa diners de publicar-los; només en public cap quan he recollits prou cèntims trobats ci i lla o guanyats fent feines ridícules; me’ls public doncs de la tronada butxaca pagant-los.

Em pensava doncs que del fet que anés sempre escarrutxat, sense un sou, vingués el fet més deplorable que fos sempre incapaç, com dic, escolteu, de surar gens. Mes vet ací que un jorn assolellat en un parc remot rere un arbre inconspicu, amenitzat mon crim amb etèries musiques d’insecte, jo seguint els passos codificats, vull dir, coreografiats, ran una conversa oïda d’estranquis que tingueren dos altres marrecs d’aspecte mafiós, oidà manoi que m’hi trobí un paquetet còngruament emmerdat tot part de fora amb autèntica merda, que part de dintre contenia nogensmenys un bon feix de bitllets!

I què en faig? Dels dinerets? Què volíeu que en fes? Potser vós ho sabríeu; no pas jo, llas; més encallat encara que no la rateta qui escombrava l’escaleta.

A part que, dels bitllets, n’agafava tres o quatre dels grossos i me n’anava corrents que em publiquessin el darrer llibret, edició molt augmentada, per comptes d’una petita pila, tres munts gegantins. D’exemplar tampoc no crec que en vengués en acabat cap; sòlit escunç, vós, com sabeu.

I ara què en faig, dels altres bitllets, car llibret no en tinc de moment concebut cap altre?

No sabia com fer-ho. Què fa hom amb els diners. Surar? Jo ni surava ni sabia què fer-ne. Com devia rutllar allò de la modernitat, on tothom es veu que, com qui hi neda, progressa endavant…?

Sí ves! Llavors vaig aprendre íntimament, diguem-ne que el cor mateix m’ho va dir, la veritat com una casa que, si era així, naquis del tot, que si no feia doncs mai prou el pes, era per qüestió com qui diu innata, de caràcter, de tarannà, intrínseca, substancial, pròpia, essencial, vet ací, que així és com sóc, i au. Inadaptable, mena de lleig peix abissal, guiat pel propi míser llumet que duc per barret; levitant, això sí, de cops, escadusserament i estranya, sense avís, de cop sobte, a pam, pam i mig, del terra ruïnós. Tret que fos sols que m’ho imaginés. O ho somiés. I ara recordant-me’n cregués que fos també veritat. Que ho és, vós, que ho és; poc que en tinc cap dubte: ho és, puix que m’ho crec.

Ho sóc: levitaire. A estones perdudes, sobtades, inconcebibles, inesperades, poètiques, il·luminades, inspirades, on els llibrets es fan sols. I no he enganyat mai ningú. Cap llibret no he venut, cap llibret meu ningú enlloc no ha pispat. I aquell matí que us dic, ni jo no en pispí un. Mes toquí-hi dos vitets dretets com cueta de gatet… d’on la bava se’m congria només de consirar-hi.

Si hagués gosat menys subreptici entomar-los els delitosos apendicles i fer-los-els dansar qualque veloç tarantel·leta, com ampolletes de xampany massa sacsades, d’on taps i defes, i estapolanys i tomanyins, espetegosets se n’enlairaven, i en tastava beneït les bromeretes, potser, qui sap, encara amb el record dolçament en levitava.

Tornem-hi: sí ves; recar-me de no haver gosat fer-ho? I tant!

~0~0~

Què en faré del dineret?

Potser per qualque mena de boja baterola pujaré al prostíbul car.

Més car que no em pensava!

M’he tocada la butxaca… Malament rai.

Mentrestant havia pogut sentir com proposaven llurs preferències alguns dels clients abans meu.

Me n’agradaria una de molt patriòtica religiosa casolana hissant la bandera sense bragues i pregant molt devotament amb el cul cagat — deia el militar.

Mes tots en són — molt tocats i posats.

En conec alguns de vista — tots eminències — el farmacèutic el polític el carnisser el propietari el metge qui sempre s’atura a inspeccionar-te les parts…

Tothom molt dignes i amables i naturals i civilitzats.

No n’hi ha prou no n’hi ha prou — em diuen a una oficineta amb la porta oberta.

Agafava doncs la porta i avall.

Me’n vaig tranquil·lament sense que ningú no m’hagi tractat de re desagradable.

Alhora que hi sóc escales avall també han sortides dues prostitutes.

Una de jove i elàstica l’altra feixuga madura ambdues molt extremades.

Xerren de coses de dones… de compres de modes de com eren de ronyoses ni de males bues algunes…

De com un cert home del qual no en reconec el nom és a les portes de la mort.

Baixant baixant hem agafada segurament els tres plegats la mala porta.

Me n’adonava que en devia haver unes quantes d’amagades si de per cas calia fugir…
o evitar la topada o la trobada entre dues personalitats molt honestes molt respectades socialment
(mes enemistades o que fossin oponents polítics)
o policies i alts graduats i bisbes i coses d’aqueixes d’importància qui-sap-la…

Senyors casts distingits familiars molt honorables…
Llurs petites disbauxes i perversions millor romanent d’empertostemps a les fosques.

Hem anat a parar a un soterrani on un corredor com els corredors dels hospitals amb portes que s’obren només d’un costat mena molt lluny…

A una finestra polsegosa i enteranyinada amb reixes que només surt a un forat fosc.

La vella se’n tornava amunt no fiant-se’n gens.

La jove diu que roman amb mi que faig cara d’eixerit.

Ara continuem perduts pel sinistre corredor que s’embranca ci i lla.

La jove diu Lost! That’s a rat’s hole.

Li dic Well all rats know how to get out of rat’s holes.

But I’m a girl!

Well girls get out of holes too — (oh sorry! sorry!)

Ella se’n riu del meu empegueïment.

I de sobte endavant per un altre corredor molt semblant al primer que no duia enlloc hem trobada la sortida.

Aquest corredor s’obre al capdavall cap al darrere d’uns grans magatzems.

Saltem el darrere d’un taulell baix ple de quincalleria i ja hi som entre la gent del magatzem
a barrejar-nos-hi separats per un somriure.

Ah curt idil·li quina felicitat!

Em feia l’efecte i tot que levitava, carallot qui sóc.

~0~0~

He vingut a aquest món rònec només a vendre-hi l’or. Tot el que he anat trobant aquests darrers seixanta setanta anys per clavegueres escombraries tombes i castells embruixats.

Què compt tindre-hi? Insígnies medalles anells afiblalls fermalls teixells creus esvàstiques…

Sacsa-hi!

Res! Cap soroll.

He tornat a vindre-hi al capdavall amb totes buides les butxaques.

Ni pols.

~0~0~

Orolcatram

Et colc t’am t’idolatr t’ador
or

T’ador t’am t’idolatr et colc
olc

Et colc t’am t’ador t’idolatr
atr

T’idolatr t’ador et colc t’am
am.

~0~0~

Mariner marieta he tornat de moltes guerres content d’ésser de bell nou a terra ferma. Ah les modes i les carns tendres! M’he posat a caminar a la mateixa vorera on dos jovencells, vestits només de florejada gasa rosa, discuteixen pausadament de coses tan importants! Quantes de vegades ens hem creuats amunt i avall de la vorera, i llur conversa, els petits fragments que en cops, si em semblen interessants! I llurs ratolinets com bransolegen a llurs carranxes! Ah jovencells, com us m’estic escorrent!

~0~0~

—Ah bon dia, ha ha!

L’eunuc Cataloni. Llargues se les sap, per força. Per això ha sobreviscut. Com qui es depeny foll perquè no el tanquin, i així fa creure que “creu”, com cap altre datpelcul corrent i alienat, al·lucinat i pec, robòtic i formiguenc, infantilitzat, menat pel nas, deixuplinat pels atrotinats clergues del cervell ètic, raquític, emmerdat, cretinitzat per llurs dèries de ximplet…

O pels rics manaies sarcàsticament esclavitzat.

Així ell.

Fent-se el m’ho crec-m’ho crec.

Fins, si mai s’escau que estort no esdevé, que no li caldrà ja més depènyer-se foll.

Veuríem llavors de debò qui és.

~0~0~

Només el peix mort davalla sempre amb el corrent — diu una dita o altra.

Mes de vegades és el peix més viu el qui davalla amb el corrent, car oi que cal pretendre ésser mort si el qui et voldria “pescar” només ha ulls per al peix viu?

~0~0~

L’avi Carlets s’esguardava el cos — sí, sempre el mateix, una mica més abonyegat, un mica més fet malbé, però no, sempre el mateix cos, el mateix esquelet, les mateixes cames, el mateix neguit d’anar fent i au.

Ara, si el cos és el mateix, el desgraciat qui hi ha dins sempre és altri; no el reconec mai; les pors són semblants, els cobermòrums també, les enrònies, les dèries, els deliris, les pegues il·lusions d’il·lús, les desesperacions de desesperat, tot això semblant, però el personatge, no; el personatge gens.

Qui collons és?

Qualque rèplica sempre, només genuïna el que dura un instant…

I l’instant escorregut, fals; fals, fals; no em puc creure re de mi mateix; només el cos; el cos sí, el cos hò, el cos rai, una mica més cardat, una mica més merdós, però qui l’habita, ah no, aquell no, aquell qui sigui em fa l’efecte que és un estranger qui s’hi infiltrava, mig estrafolla, mig lladregot; poc en faré gens cas; au, vés-te’n a trucar al cos de la vora, capdecony; t’estic apuntant amb l’escopeta, saps?

—L’ou, bon dia.

—L’ou.

—Vinc…

—Fot-te-la enllà. Get thee elsewhere. Res a pelar-hi ací. Not interested.

I envant.

~0~0~

Amb els deu dits rosegats — tres o quatre gairebé rostats fins als artells de dalt (els qui hom empraria per a mastegotejar el pugnaç contrincant)… Tornem-hi. Amb els dits d’ambdues mans rosegats per haver monejat amb àcid, ara puc fer’m arreu l’heroi científic qui per la seua ciència, pobrissó, patir-hi rai. I puc doncs visitar laboratoris a doll (hom m’hi rep com si hi pertanyc) i discutir-hi amb científics de tot pèl (car els sóc si fa no fa col·lega, fa?). No dic que els caigui a tots perfectament. Quan tomb cua sé que força d’ells em diuen de miss Monyons, sí ves, perquè m’abelleix bon tros passejar’m pels corredors de laboratoris i museus bellugant el cul i aixecant els avantbracets, amb els braços ben collats a les costelletes com si m’hi amagués molt empegueïdorets pitets…

~0~0~

Bany de multituds?

Cares de goma — admiradors — llurs cares enganxifoses — cossos de cautxú… se t’enganxen pertot.

Has de córrer a rentar-te.

~0~0~

Funesta fungibilitat dels fils;
cada titella al cap de son fil balla,
i com més balla, o amb més estils,
es gasta amb l’ús i sent l’última dalla;

dalla que el fil li talla i l’amortalla,
a tall de fus dujant-se-li subtils
les filagarses, fent-lo endevinalla
que rai encerten fins els més puerils.

Se li rompia, pobret, la gansalla
que el vol cosit al món com els pernils
qui dels trebols pengen com cap troballa

que se’t despenja si amb talls massa hostils
massa sovint rep ans d’ésser recialla…
Sòlita història on no riurem, humils.

~0~0~

Tot hi és literatura

Se’m banya el cap, somorgollat del tot, en literatura.
Tot el que se m’hi barreja: nocions irreals, fictes, hipòcrites, fal·laces, de ninot.
No em crec ni l’espectacle ni els actes que hi faig, i trob que la meua actuació és sempre falsa, nàquissa, pobra, mentidera — repugnant.

~0~0~

Sense esperons qui en fereixin la ronya

Muntes la mula de la mort…
o la mula de la mort et munta?

Tant se val.

Ensems aneu vers el mateix canyet.

~0~0~

Expulsió dels innombrables disbauxats qui t’enfarfeguen la casa — cal netejar-la de dalt a baix tres cops seguits — només hi deixes romandre l’altre — pàl·lid, mig blau, sempre al llit, somiant…

~0~0~

Sóc qui s’enfila greu a altes finestres i més alts racons a desallotjar-hi dalt de tot, a caus d’arquivolta i a ascles de dovelles i carcanyols, àvols cuques de verí — tot perquè senyoretes i senyores, i mammotreptes i histèrics i d’altres fluixets assortits enfollits de bòfies, vull dir, de fòbies, es puguin veure, quan per llur casal es passegen, estalvis de sobtats esfereïments sobretot nocturns, quan les ombres de les primes potes o les ales en serra s’allargassen grotescament i duen doncs pors primigènies.

De cops me’n record mentre neteig quan era mestre i senyor del castell, i tothom em respectava i s’esperava amb candeletes que els ordenés i acuncés com si fossin inútils figuretes de plom, i ara… Ara, d’ocre servent, hom ni em pretén conèixer… sinó quan cal tot d’una treure de bell nou d’alçades i d’inferns repatànies enfonsades o atrevides cuques si fa no fa malignes, com dic.

Tret que tot plegat és una condició la present de lluny preferible a l’antiga.

Tota la meua responsabilitat ara, no pas de manar, ans de servir en solitària feina que tothom altri tem. Ah meravellosa vida on la major part del temps em pertany exclusivament. Estona a estona atrapada com cuca rere cuca qui hom estudia amb ull amatent.

I els esperits hostils de l’indret ara rai. Se me’n foten totalment, no me’n sent gens atès; ni molla no em concerneixen, ca? Vet ací on també la llibertat.

~0~0~

Brosses

Jovenot carallot, un cop vaig portar una histèrica jovencella amb la qual, a manca de millor, aquells dies no em veia, de visita, entre tarongerars assolellats, a cals mos llunyans oncles de Borriana.

La histèrica jovencella encantada amb el paisatge i amb la gent. Tret que a la mínima ventegadeta, qualque molt maligna brossa reeixia a metre-se-li a un ull o altre de la cara. I llavors, ai mare meua, els maleïts escarafalls! I els crits i les pors i les exigències. I doncs l’havíem de dur, renegant íntimament mon cosí i jo, a ca l’oftalmòleg, un paio car a collons, que li tragués de l’ull la puta invisible imaginada brossa. I allò en quatre dies que hi fórem s’esdevingué tres cops!

No li n’entren gaires a l’ull del cony! — dictaminà la tieta Nati.

I la raó que duia, jotflic. Car al cap de poc que partírem peres i ella prou trobà un altre mec, la jovencella histèrica les histèries se li fongueren, car aquest mec l’hi embotia es veu cada cinc minuts, al bon indret, d’on que mai més doncs no es planyés ella de brosses a cap dels ulls de la cara, havent el del cony ben atapeïdet ans afetgegadet amb les brosses calgudes.

Cert que com afegí la tieta Cardant prou tots els mals rai que se t’esvaeixen.

Apreneu-ne doncs, minyons. És més cansat, mes surt més a compte, sabeu?

~0~0~

Juny 26, 1990

El dia on perí en Pedrolo
és el dia on furient m’envolo
cap a catedrals de fel.

Sense guia qui em convoco
a cada per d’oradura m’aboco
i a tota cuca tolc el tel.

Ara esperaré el dia que em toco
no pas desesperat mentre em moco
del qui despullà pèl a pèl:

Tant de botifler exposat evoco
qui per molt que encara s’enroco
no és altre que venut “rebel”.

“Rebel” merdós qui els de casa violo
m’hi cago rodó com fa en Pedrolo
i els rebutjo amb tot el zel.

Vil acastellanat qui el meló esmolo
per a dir’s (en enemic!) “rebel·lolo”
cal extirpar’l de soca-rel.

~0~0~

Era el gità qui tocava el pià;
érets luxúria qui al pià es gità
perquè l’orgia bullia i pia
sonava l’alta boja melodia
que amenitzava la nocturna por
d’on no sortíeu per cap camí bo.

Éreu cardant damunt el meu pià
i dissonant i amb certa melangia
encar gitava com marcida flor
pètal per pètal les notes de pia
pena mon trist pià de trencat so.

I s’acabà l’orgia i ets com un moc
que no em puc treure i enyores ton boc
de qui no pas el mocador no sóc.

~0~0~

Oh les múltiples boneses

Oh les múltiples boneses del vindre emasculat!

També i tot n’Hèrakles n’Òmfal l’en torna:
veu que sens ous cap llord borinot
al niu virginal l’hi botzina ara.

Bleixes i et saps mestre de l’Ésser al Món Plantat
no pas per èmfasis mal-vinguts de falses hormones
martiritzadament tothora empeltat.

Mestre de l’Ésser al Món Plantat
vas-hi soliu i amb peu pausat
d’assenyat precursor qui roman a l’aguait.

Preparatius per al darrer viatge
de cap obstacle pensant-te ostatge
als nou minuts el primer gol estampes.

El linier l’ha anul·lat
xarxes t’enxampen
el dit abaixat amb el qual suara assenyalaves el centre.

No crec que et surti pas gens de fum
de cap ni un dels queixals.

Només muscleges ja refotent lo camp.

Només hi vinc — dius — a netejar de brossa
(l’empesa despesa de la maltempsada)
les vies i els marges on l’acció es desclou
…o l’espectacle.

~0~0~

Som els estoics — perquè re no s’equival, tot s’equival / perquè tenim por de tot, no tenim por de re / perquè tot ho trobem interessant, tot ho trobem indiferent / perquè capim l’instant, capim l’etern / perquè ens sabem vius, ens sabem morts.

~0~0~

Espantalls de la mediterrània

orfes d’anonimat (tots teniu àvia).

~0~0~

Si els dius la veritat els neix l’odi (Terenci)

Ens espetega l’animadversió com una mina eruptiva induïda pel més lleu airejol;

ectoplasmes de fúria ens fugen dels repetitius aiguamorts de la pell
qui esdevindrà despulla perquè les fonts de l’odi crebin amb més força;

espontanis raigs d’acrimònia ens brollen instintius devers l’odiat
qui voldríem mort instantani ans fet barreja esclafada i llençada
entre les brutícies més infamants…

Si calléssiu d’una puta vegada, maleïts papissots!

~0~0~

Popem, popem! s’esgargamellen els embacinats qui us embacinarien.
Mes tot el que popeu, encastelladrida púrria, tot el que popeu és la mateixa merda xarnega de sempre.
I el que supuratius en secreteu, pitjor.

~0~0~

Sabateig

Que tot el que ens tortura ni sotmet rebi doncs contumeliós
sabateig

Bategem-ho amb sabates

Sabatejant sabotegem de faisó o.k.!

Llencem sabates a les tines dels vins ensangonats dels mariscals
llencem sabates al cor de les màquines infernals
llencem-ne a les calderes auríferes dels tirans
on s’escauen borborígmiques les reunions i parlaments dels qui legislen venuts
llencem-ne pertot on la bromera pestilent de les lleis marcials no bombollegi
d’on l’oprobi ni la viltat no surin a ofegar’ns…

~0~0~

Si em faig de nits on em pruu mai de fer’m, i lli m’hi trob el nan qui cerc, dic Sort que tinc, car nan amb gep prou rai duu sort.

És un nan groc amb vult molt lleig; per nas un cuc; tot os és rel, i el sac del cos té grops per ulls.

Ni amb zel de tronc el nan no creix.

Me li tomb per a fer-hi el traç. Em trac el xi i al seu gep hi osc mon nom. Em diu ell que si compr l’u, i l’u, i el cinc, i el set, i el nou, el sis, el vuit, trec el lot gros i sóc ric.

“U u cinc set nou sis vuit” prou que surt, i faig salts i salts d’urc i…

~0~0~

O com diu amb immensa raó l’esgarrapat boldronaire resident:

Pler de pler
li palp lo polp
Oh pol ple!
Pèl pla!
Pal!
Plor!

~0~0~

Apelleu-me impúdica, capitans

El polp al glabre colp palpava’m entre maquinacions d’eunuc dement.

Disgust immens d’aquella borda intimitat. Tot d’una, el jutge coll-torçut allargava la llengua, enastat en fàl·liques porcellanes, d’on les berles i els fragments li obliteraven els mobles de mitjanit.

Mos llavis híspids se n’esclafien, tot regalimant tebis sucres rítmicament ensalivats. Sembles, li faig, llamàntol histriònicament esguerrat.

A l’ampit del vehicle, en la foscor i l’absència de l’enlloc de malson on ens havíem confortablement amagats, relluïen atlètiques qualsque mosquetes de llum. Jutge estossinat, s’exclamaven amb revulsió, tot clicant instantànies tangencials de l’escena del crim.

Ombres de petrificades salsitxes vellutades plovien palpables.

—M’admetré il·literada, mes és evident (només cal demanar-ho als savis estercoraris, pagant-ne els peatges i duanes deguts) que una concatenació de naufraigs afligeixen arreu els panteons, d’on que ahir (com segurament avui se n’envolaran) se n’envolessin fesos ans escalabornats esperons d’estàtues ducals i d’allò rai l’aristocràtiques, i, en ambigus trontolls, que furtius s’introduïssin a caus escollits. El del jutge s’hi esqueia com sabeu, en aquelles hostils endreçúries soliues, d’ésser-hi adient d’allò pus.

—Foscs verals d’absències tangibles, faunes hi reveig; cluca en reveig, corrues; corrues de faunes itifàl·lics, pràcticament eteris en llur fàcil anar amunt i avall, i esbiaixadament, d’improvís, per les espesses selves; eteris, dic – fantàstic, llur cos sencer – imperceptibles, tret dels fal·lus, llurs fal·lus tot trempats; els fal·lus no pas, els fal·lus no gens eteris; els fal·lus sòlids com marbres rosats.

—M’apellareu impúdica, capitans, mes quan veus llençat amb violència per les folles onades del destí el bocí més esmolat del cimbell androgin qui incestuós et seduïa, i el veus llavors místicament ans miraculosa introduir’s al cul del masoquista qui et demanava de martiritzadament sodomitzar’l amb els paral·lels gegantins cargols rovellats que estintolaven les arruïnades vies del tren veí, ossificat per sempre més en la seua fantasmal ivaçosa fugida cap a l’infinitament entortolligat horitzó del mai pus, esdevens magnament insurgent, et vols meravellosa acròbata de circ celestial flanquejada per un parell d’eriçats simis ignars a qui les xifres espanten. Tinc, capitans, avui gairebé tants com vuit anys.

~0~0~

Em reben tan malament que me’n torn de seguida
infants família negocis cendres
tot ha esdevingut “important” per a ells

totes mes amistats d’adés ruïnes

rebut amb malestar

runes silenci

tants de negocis neguits societat educació família
tantes de “coses importants” que continuen de semblar-me
una merda.

~0~0~

Sóc l’home del gran cigalot
cap trompa d’elefant aumon
m’arriba a mitja cigala.

Si el colló dret és ceballot
l’esquerre el senyor Ramon
podia emprar’l de mangala.

~0~0~

L’espectre Ramonet

Ocells
en magatzem

entre els llibres apilats
roseguen la fusta
i ploren
i escriuen en l’aire tot volant
la historieta
dels dos ornitorincs
xipollejant
rabejant-s’hi
a la basseta…

~0~0~

Teatret del suïcida

Els ulls se’m creuen ocells
i els creixen plomes

L’opacitat causada per les plomes
esdevé indret d’encant
on l’idil·li s’envola.

~0~0~

Element Eusebi.

El coneguí de ben jovenet i ja tenia dèries d’immortalitat, aquell element d’Eusebi.

Aquell element d’Eusebi va saber trobar un nou element que anomenà Eusebi — no sé exactament on cau ni rau, vull dir, als indrets de l’escaquer tan ben conjuminat d’en Mendelèiev, la taula periòdica dels elements que en diuen. Segurament entre la casella noranta-nou i la tres-cents trenta-tres. Ara, tant se val, allò que importa és que l’element EUS (l’element eusebi, doncs, com aquell element d’Eusebi mateix) és immortal mentre (i pertot on) la humana raça no vagi raent.

N’hagué de dir EUS, doncs, perquè EU ja era ocupat. Al lloc 63 hi havia l’europi que em sembla que no serveix per a res.

Al contrari de l’eusebi, que serveix, es veu, per a tot.

~0~0~

Me’n vaig anar al pont damunt el Segre
hi davallava ondulant l’aigua clara…
m’hi llençaré…?

Conciliatoris
els buits xarrupen suburbis
n’alleugen les ànsies.

Arribes a Pardinyes on aviat la dinyes.

Hi vas amb una sabata i una espardenya
mes de deixar’t viure ma dama Mort no es denya.

~0~0~

El son on mors

Kleobis i Bíton eren forts com bous; com hagueren portada en carro llur mare dalt de tot al temple alzinat, ells estrebant, enjovats, davant, llur mare demanava als déus en acabat el millor guardó per als fills, a qui el gran sacrifici pels pedregosos viaranys, que pujaven en angle esfereïdor i sempre doncs tots plegats a frec de caure angoixós penya-segat avall, feia suara estossegar a mort i ja treien fetge i freixura.

Els déus consideren que no hi ha de millor per a cap humà com caure de son en el son on mors.

D’ací que açò allerin als germans, que s’adormin, i dormint, morin. Miracle.

~0~0~

Miracle

Ah, pollinaire; el pollí que em vas vendre l’altre dia se m’ha mort; em sembla que me’l vas vendre malalt; m’hauràs d’indemnitzar… o… replevir-me’l… o…

Globus misteriosament provocat pel pagès. Esclat de tempesta. Tocats pel llamp?

En pinacle daurat, la deessa!

Samfaines i vermuts!

El xic i el dolent s’uneixen… amb un bes?

~0~0~

Fira dels cossos

Vinclat damunt la gleva, els faixats ronyons demanant treva
“em cago en déu” va dir el pagès
i li va caure un llamp al cap.

~0~0~

Lasst uns folgen, Gertrud

És agradable recordar (plaent-s’hi) petites esdevinences
— d’ahir, d’abans-d’ahir i de demà —
ocorregudes suara en el benésser

És agradable anar en tren
És agradable recobrar pans que d’altres troben massa vells i menjar-ne pessic a pessic
És agradable en bonhomia xanxejar una miqueta amb els amics
És agradable de jeure amb la dona d’altri
És agradable pagar per la llet amb canvi, centimet a centimet, i equivocant-nos-en, damunt el taulell, tant el vailet com jo, sense treure’n gaire al capdavall l’aigua clara, i al capdarrer tant se val, no ve pas aitampoc ni de centimet ni sentiment
És agradable a tota edat — de zero a l’infinit — de jugar amb aqueixa joguina — i que hom t’hi jugui — que se’n diu sexe
És agradable seure al Sol i compondre un poema afable tot saludant la gent qui entra i surt del cafè a la platja.

~0~0~

Acteó L’Ull

En Dalí, en Guasc, en Muntanyà i eu sallàvem pels hiperespais a trenta trilions pus que no pas la merdosa velocitat de la llum; el nostre coet escuat es deia, i cap de naltres poc patia pel nom d’on hagués d’antuvi aparegut ni a quin magí desesperadament abraonat amb les obscures ciències, Manifest Groc; cert que ens assaltessin sovint al·lucinacions de vides pretèrites, futures i, no cal dir, alternatives, tret que mai no en fotíem gaire cas; anàvem a cert astre de certa galàxia totalment oposada a l’altra on es veu que érem no fotia tampoc gaire, i tampoc no ens ensopegàvem enlloc amb cap igni o despès roc en orri, escarot; prou assolíem cada cop eludir’l, esquitllar’ns-en; isnells, asimptòtics, relliscant com símfil o miriàpode damunt el regalim llefiscós ran cada humida altra pedra, just amb minses fregatel·les n’havíem prou per a esbrandir’ns devers el molt més lluny; nostres peus de granots es falcaven a esquerdes o amb els dits desunglats als ònixs dels traus de rude solc dels geps de gegantines fissurel·les ens repenjàvem efímers, i així empesos repartíem, llavors mai per cap estrat d’òrbita, ni el més atansat, no pas presos, ans doncs força accelerats, i estrafèiem, al començament unànimes, les albíxeres, els aürs i els crits de visca dels astrofísics devots de Moloc qui centúries ha oblidàvem a les bases, tret que en acabat, pansida la novetat, ni cas aitampoc no em fotíem, de tantes d’afegides groguenques velocitats ni mons manifestament calcats dels d’adés… Car ens n’habituàvem, ens hi fèiem, com a tot i a tothom tothom prou cal que s’hi faci, se n’habituï; al capdavall, vós, se n’ugi, palès.

~0~0~

Perquè vull riure; perquè tinc jorns melangiosos, agafava el corser i colcava fins als límits del desert on hi ha el fort de la vella qui ven gelats — hi ven els barcelona que vénen afetgegats dins acolorit gobelet, i hi ven els pèrsics que vénen rodons embolicadets amb papers lluents — són tots plegats gelats que es fonen tantost els obres o desemboliques, i encara que et moros de set, no pots mai ni tastar’n un pessiguet, i t’has de ficar a riure encara que sigos el pitjor i més malcarat dels bandits. Tret que a mi no me’ls ven, a mi me’ls dóna de franc. Que per què? Perquè no en fa pocs, d’anys, que ens coneixem, i perquè una vegada li vaig donar la idea que si venia algú amb males intencions li dongués no pas un altre gelat de vent com dóna a tothom qui en demanen perquè al capdavall volen riure, no, que al malparit li dongués un gelat explosiu, que sempre en tingo desats dos o tres, amagats entre els pèrsics i els barcelones, i que si algú en lloc de riure es fot a maleir i a amenaçar i a enfellonir’s, que li dongo acollonidament el gelat explosiu, perquè li esclato al cap i del miserable maleït sense humor no en romango traça.

~0~0~

Ningú no hi guanya amb l’espera

Patint jo fort de trempera
ella patint de cardera
ens trobem a vora l’era:
com fou abans ara era!

Cardada llarga i entera
d’aquelles que creen era.

Ningú no hi guanya amb l’espera.

Car cardant-hi com la fera
qui perforava l’esfera
d’on tot esclat s’esponera
fosa ja la polseguera
re no surt de polleguera.

Si presoner i presonera
fórem de dèria estrangera
ara riem gent sincera
qui no queia a la ratera.

Hom amb millor s’enquimera.

~0~0~

En convuls silenci les anagnòrisis
d’intercanviades pròtesis
als mateixos orígens i cognoms
no us menen.

~0~0~

Se m’escarranseix l’ombra esfereïdament
en culpava el Solell
mes era mon cos, que es degenerava esventadament.

~0~0~

Tot el que escric desescric
palimpsest mal esborrat
hi filustr el temps antic
per ascles de subratllat.

~0~0~

Arreu les dones guaitaven
el 69
allunar al televisor
mentre els guaitava per la finestra
faldilles amunt
mentre badaven
la molt millor lluna
del cony.

~0~0~

Et localitzava l’ànima, manoi!

Se’t penjava al recte
a frec de forat.

Cada cop on cagaves
se te n’anava en merda…

Fins que (sortosament!)
(prou pots!)
te n’has buidat.

~0~0~

A la feina segur que no hi arribaré mai
m’he perdut 33 vegades amb el cotxe blanc
que he abandonat per a anar-me’n caminant
pels mateixos sempre desconeguts paisatges urbans.

Ara perdent-me doncs a peu pels carrerons
amb fonts a les cantonades i mercadets sobtats pels racons
on les dones de llargues faldilles blanques i negres davantals
compren els esmorzars.

Laberints de carrerons boteruts on s’ajusten els llambordins
i les portes de metall s’obren cap a abruptes atzucacs
amb anuncis no gens estripats per als campionats
de tennis i de boxa just passats o molt atansats.

I més et val tot plegat tornar-te’n a casa si en saps
a casa on la dona potser ja haurà tornada de ca l’amant
i voldrà veure el tennis al televisor.

És allargada al llit marcada pels quatre cantons
pels embats amorosos suara patits
el cony delitós encara encès i alhora apagat.

Quin desig boig que et permetés també llavors de cardar!
Mes només et mana de col·locar el televisor
així o aixà per a la millor recepció.

I com li n’estàs d’agraït que et digui en acabat
que tens permès de fer-li agenollat al seu davant
un lent massatge als peus
mentre va esguardant en Borís Becker i en Yannick Noah.

Quan t’haurà acomiadat vés-te’n al recambró
i vora la finestra esguarda-hi prop la finestra
dins els sobre blau fosc els acolorits segells
que la Unió Çoviètica dedicava fins ara a la Creu Roja.

Els tens tots i els esbrines i hi esbrines sobretot
aquell amb petits dibuixos de certs jugadors
del Barça força emblemàtics Ribelles Segarra Gençana
Olivella Fuster Vergers Flotats…

~0~0~

Quan tothom toca a festa, jo toc el dos;
si m’encofurn al clos, al cóm fic la cresta.

~0~0~

S’escau que ja nasquí amb la testa glabra;
Em dic, si us lleu, n’Artús d’Abracadabra;
Cal creure doncs que ja a l’úter massa
Me l’escrostí – la llevadora, tassa
De til·la a l’altra mà, m’estreba fort
Pel vitet trempat, i mon pare, el fort
N’Uter, pendragó d’arreu i Cornualla,
Amb mal gènit, de poc no me la talla.

~0~0~

Ai que matusser t’has tornat fillet!
Fiques els peus a taula hi vesses la llet.
No entens cap de les paraules que hom et diu.
Escues el moix com el prens “a tergo”.
Per comptes de “doncs” ens omples de “ergo”.
Confons la cena amb caguerada de perdiu.
I postergues totdéu a inferns de caganiu.

~0~0~

Viuràs enfeinat
en feines de cremallera

les dents aniràs posant
o les dents se t’aniran posant
perquè les posis

i tu tancant-hi
tancant-la
o la cremallera tancant-se
tancant-te

estesa il·limitada
on acurat hi ets
dent a dent col·locant-la
tancant-se tancant-la

ets dins fora
ets fora dins
tocant-te tocant-la
dent a dent
dent a dent
vermella.

~0~0~

Sóc una cuca qui troba un forat
i ara hi rosega amb assidu delit…
Sóc qui en fa ensems rebost comuna i llit
i espiell d’on veure-se’n retratat.

~0~0~

Seqüència directa

1)

Volíem que ens seleccionessin tant se valia
entres els més lleigs o els més bonics
que ens seleccionessin d’una cosa o altra
per això tots hi participàvem
i ens empenyíem
i ens volíem inscriure d’existents.

2)

Easily processed the multitudes
eagerly pushing all
then inside the small stifling room
where a few of us managed to squeeze in
the machine breaks down
grating to a halt.

So now anxiously waiting for somebody somewhat knowledgeable
an assistant a supervisor a mechanic of sorts…

After a few more hours
while the regular officer decamps
help arrives in the shape of a shapely lady.

After a while
tinkering here and there
she has mended nothing.

So, carefully closing the door after herself
squeezing by the sweaty obediently aligned costumers
she goes away also.

A few more hours must pass
slowly we realize we are on our own
silently or with nary a murmur we trickle out
we leave behind the little asphyxiating room…
facing what…?

Nobody left.
Empty interminable corridors.
Utterly lost.

3)

With parched eyes and throbbing gagging throat

What a strange shitty place
fostered and bolstered by a burning orb
keen on exploding or imploding
and at any rate going nuclear and amok

Doom-encrusted dirty black holes
threatening to swallow the pitiful works

Tiny ribbons of half-alive matter
thuggishly intent on cutting your throat…

4)

Per les carreteres s’anorreen els ressagats
màquines assassines qui retrocedeixen cegues
per a endur-se minyonets qui n’acabaven aixafats
gargots de sangs i ossos.

5)

Tortuoses escales avall cap a la foscor dels trens
t’hi esmunys mentre dones se’t pengen als braços
car qui altre les guiaria?
i si te’n deseixies cauen i qui les replegaria?
i quan fessin cap els trens qui les hi menaria?

6)

Paisatges descordats els sobres lleuger d’equipatge
ni t’ofegues als rius embogits
ni als fangs de l’esllavissada t’enfonses
ni a les neus traïdorenques t’encalles
i saltes els cràters roents
finalment a cims quiets enfilat
per a descobrir-hi noves terres d’horitzons clarejants.

~0~0~

Apareguda de l’Astre Ventís

Quan l’espúria deessa dels cabells de foc va aparèixer gloriosament emmarcada pel marc de la porta
L’home amb qui aquells dies jeia li cantava enguitarrat l’Apareguda de l’Astre
Però ella em mirava i em somreia directament a mi.

Quan vàrem anar a nedar totes les altres dones l’envejaven i demostraven per això una natació molt més vigorosa que prometia una vigoria doncs al llit de caire brutal i tot
Però ella només em somreia mentre nedàvem xipollejant sovint com no gaire destres aneguets.

Quan les vacances s’acabaren li calgué tornar-se’n a la pàtria i com havia d’escriure a algú em va escriure a mi en quatre fulls atapeïts
I en dir jo a l’home amb qui aquells dies havia jagut que guaités qui m’havia escrit em va arrabassar la llarga lletra tot ensalvatgit i amb esquírria i se me la va endur
I vaig romandre amb un pas de nas.

Què m’hi devies dir Ventissa Apareguda d’Astre Resplendent?

Les altres dones feien veure que s’entristien per compte meu però només els feia veure amb un gest de resignació que què hi farem
És clar amb això ni de cap d’elles tampoc no en vaig tastar mai les brutalitats sexuals
Sempre vaig ésser qui beneí els aparellaments dels altres i després n’ensumava els flairosos resultats tot fent amorosament els llits.

Feia ambtant tres dies que me n’oblidava d’haver menjat gens.

~0~0~

Mentre davant els indis molt devots hi pregaven
Me n’anava darrere el tòtem
i agotnat invisible amb tres o quatre empentes de budell…
Gros hi cagava.

~0~0~

Orinals amb lliure albir

Mon amic, savi de garatge, em demostra avui la seua darrera empescada. Quin geni, ell, vós. Són orinals. Són orinals que fornits d’ales helicoïdals ell els fa volar. Els fa volar, però, no pas on vol. On volen. Volen on volen, els orinals. Lliure albir a collons el llur. Els orinals. Els orinals plens, és clar, del que hom sol a metre-hi, als orinals. I qui sap on van, doncs. I on aterren. I on es buiden. Al cap de qui, diguéssim, molt embarretat, coronat; o durant quina cerimònia molt ampul·losa, repugnant. Com més repulsius, els ritus, és a dir, dignes, honorables, morals, com en diuen els maleïts carrinclons assassins qui hi assisteixen; o en ocasió de quina molt sacra guerra. De quin solemne enterrament. Quin repel·lent casament reial. Quina presentació de medalles a inquisidors i botxins selectes o assortits. Tant se val, qualsevol celebració llorda rai, collons. Allí s’aboquen, i tant; ells rai. Són creacions. Són creacions amb lliure albir.

~0~0~

Bona nit!

I de totes les paraules perdudes
en faig
un infinitament llarg poema
de silenci.

~0~0~

Sobtats enllumenaments a l’enteniment

N’enraonàvem a l’hora d’esmorzar. Hi havia la dona i son pare, i el televisor hi era encès tot i que el volum el teníem fluixet. I li deia a la dona que em caldrien diners per a comprar crema per a la carranxa del petit, al qual anit havia oblidat de canviar-li els bolquers abans de ficar-lo al llit. Massa ujats tots plegats, un jorn tan trafegós, quèiem retuts; i la calor que feia, havíem begut molt, i devia el petit tindre doncs la carranxa tota irritadeta. Alhora lliurava a la dona el paquetet clos de fotos que havíem recollit el petit i jo a cal fotògraf, una de la miríada de tasques absorbents que la dona ens havia dit el matí d’ahir d’anar acomplint durant el jorn.

I llavors ella, esclatant, vull dir, radiant, ens contava la bona nova de la seua nova feina. Que ara, ens deia, faria de meretriu. Que allò donava molt més. Que doncs suraríem millor. Que només calia esperar que la seua clientela engrossís. I llavors oidà, minyons, prou podrem.

Mes demanant-li jo llavors que quants de paios nous es faria per dia bo i meretriuecant, ens conta que qui sap, que al començament entre dos o tres, i més endavant entre sis i set, i que tots bons pagadors rai, i selectes, de les altes capes de la societat, car ella alhora entre les pus caretes rai.

I aleshores, mentre ella i son pare continuaven comentant les novetats, esdevenia mut, i un bri marrit i tot, enfonsat en feixucs consirs, alfarrassant les creixents probabilitats que, amb tants de transitoris druts nous, no em toqués prou aviat d’anar atrapant qualsque malalties afegides; milers de morbs potencials s’aixecaven com boires de verí a assetjar’m, tous supuratius morbs d’aquells, llas, dels quals desencastar-te’n ja mai. I de seguida m’ha vingut a l’esment (per un d’aquells enllumenaments sobtats a l’enteniment que prou sovint patim les ànimes poètiques) el mot feltxir — i amb el verb feltxir, per associació sònica diguem-ne, em ve el verb (i el mot, i l’acció) fletxerir… Ambdós, és clar, ja ho he apuntat moltes de vegades, derivats de “to felch” i “felching”… i de “fletcherizing” i “to fletcherize”. El primer (feltxir) volent dir, al meu magí si més no, l’acció de xarrupar la lleterada d’altri al cul o al cony de la dona, i el segon, fletxerir, l’acció d’haver de mastegar (per motius de salut) quaranta-dues vegades seguides, em sembla, si fa no fa, cada mossada que facis a l’hora de menjar per tal, és clar, com dic, de tot plegat pair-ho bé.

I en aquell instant, doncs, tot mastegant com qui mastega tatxes, o guixes de mal coure, o ceballudament endurits xiclets, els deia, a la dona i a son pare, mentre esmorzàvem davant el televisor fluixet, i el nyec, pobrissó, segurament tot escaldadet, encara clapava a la cambra del costat, aitan ujat dels tropells del dia abans, que ens calgué anar amunt i avall sota aquell balb Solell, de tal faisó que al capdavall, mea culpíssima culpa, recances ara rai, oblidava de canviar-li els bolquers abans de ficar-lo al llit, i els deia, doncs, dic, Ara he començat a fletxerir tot el que em fic a la boca; he llegit que diuen els millors com se’n diu, els millors especialistes de la digestió, els millors panxòlegs, que, si tot ço que t’hi fiques, ho mastegues quaranta-dos cops seguits pel cap baix, és segur que paeixes el menjar molt millor i que no pateixes al capdavall cap de les innombrables malalties del païdor, ni agror a l’estómac, ni úlceres als budells, ni cap dels càncers i gams i entecs assortits amb noms peluts rai, i remeis encara de pitjor trobar. I fan cara de rucs segurament emmirallant la meua. Mes la qüestió és que ja ho he dit, i que qui dubtaria que ver d’allò pus no hi vaig, i sincer i cor-obert… I crèdul, i embacinat? Tothom calibrant al rerefons del consirer que manies rai, i que aqueixa darrera, tard o d’hora, també “se m’esvairia”, discràtic volent-me tostemps jo que sí, carallot queixamiques, quan, de fet, la meua salut rai lo fèrria, vós.

Mes tant se val, car, amb tot allò, de debò què conjuminava, pobre de mi? Doncs que quan la dona, qualque nit, tot tornant de la feina, em digués ineluctablement de feltxir-la, és a dir, de fer-li nets a xarrups cul i cony de les lleterades dipositades pels necessaris, molt regraciables, clients, cada glop de lleterada aliena que amb llengua, dents i llavis no assolís de rembre, de descolgar-li’n (amb tota cura, això hò!) de cap dels botxinejats orificis, faré veure que el masteg quantes n’he dites? Seixanta-tantes vegades! De tal manera, vós, que segurament se m’adormirà d’avorriment, d’ujament, de son, retudeta en acabat de tant de pencar, i llavors, tantost la sentiré roncar, clac, amb somort espeteguet, d’amagatotis escopinaré el glop fastigós, segurament entecat de qui sap els horrorosos microbis, i em trauré de la butxaca l’ampolleta d’aigua oxigenada i en faré discretament un glopet i en gargaritzaré de valent, i per comptes de llengua ni re, pel cony i cul de la dona hi passaré un mocador mulladet, ei, i que cap altra malaltia l’agafi sa mare, saps què?

~0~0~

Tweet

114

Esperons

Quin estiu, vós! Juny-juliol era a l’alta muntanya, fent-hi de llenyataire temporer – bona manera d’esplaiar’m bo i esperant setembre-octubre-novembre (m’havien dit) on havia de baixar vora l’estany, on em calia ésser per a coses del cinema – i m’havia fet amic d’un dels habituals… Un xicot fort i dur qui tanmateix treballava amb tanta de gràcia natural, i qui sobretot emanava una olor tan atractiva – res a veure, vós, amb la pudor dels altres, llur fortor de suarda, llur fetor de cul mal torcat, ecs, vós, sovint l’angúnia! – mentre que el meu company, una flaire, ell, tan delitosa, diries, que te n’havies com aquell qui diu d’enamorar. Era ell qui m’havia ensenyat, part damunt i amb paciència qui-sap-la, polit i ensems ferm, els secrets més ocults del pelut masclívol ofici. Ell i jo ens veies sempre junts enllestint tasques sens fi – valents i colrats, amb baronívoles mans d’enèrgiques durícies, abatíem arbres llargueruts rai, i en acabat els despullàvem – ben esporgats, escorxats, toscats, estripats, estellats, llescats… i quines llenques, quines pannes, quins torells i bitlles i pilons més fins no en trèiem… I sobretot els rolls i les galaubes, els nostres, un cop enllestits – i ho fèiem a velocitats astoradores que prou devien envejar pler els altres binomis – hi podies passar la llengua sense por de clavar-t’hi cap estella ni aixena ni sisquere trobar-hi que cap grop t’hi raspés gaire. Quines jàsseres ni bigues ni pals ni posts ni tot allò no en deurien treure més tard els bons ebenistes i fusters de les contrades jussanes i sobiranes, i àdhuc, posats a dir, quins rems, ni mànecs, ni bitlles i bitocs, i mandrins i llistons i tot, amb els petits rebuigs no en correrien llavors més tard tot al llarg de manta de pàtria per l’ample univers. Amb la nostra fusta, en fi, a tots ops la millor d’enlloc i enjondre, vós, fiqueu-hi la titola al foc!

Tant se val, no en feu cas; tot això, potser, entusiasmes de la joiosa ocupació, és clar. L’important és que a l’hora de la migdiada en acabat de dinar sempre jaguéssim plegats, ell i jo, entre xerracs, corretjams i altres ormeigs seus i meus, i damunt els oripellats mosaics de fullaraca, al terra generós de la gràvida bategosa forest; hom ens portava el dinar i el selló, i els dos sols, al nostre racó, ens en contàvem, engrescats, de bones i millors; després jèiem l’un a la vora de l’altre i fèiem un petit son benaurat, ben merescut.

Un migdia s’escaigué que esclatés forta tronada. El cappare s’afanya de parella en parella dient a tothom que de moment hauríem de plegar, pel perill dels llamps massa traïdors. I doncs tothom els veus acceleradament emigrant cap al campament, tret de nosaltres dos qui no tenim gens de por ni de llamps ni trons ni calamarses – home, jo sí que en tenia, sempre n’he tinguda, però prop d’ell – em devia comunicar la seua magnètica confiança i el seu bell i fàcil saber-fer – prop d’ell, valent com si m’ha annexat, com si li visc al butxacó de la camisa, a l’alçada del cor, un cor masclíssim, ardit, de callat i ver heroi – prop d’ell, doncs, no en tinc gens, de por.

A l’hora del dinar, per comptes de comptar amb el dinar que hom ens portava quotidianament, i que avui doncs ningú no ens portaria, ens vàrem haver d’espavilar amb les quatre panses i prunes seques que ell duia a les butxaques i amb les quatre ametlles que jo duia a les meues. N’espolsàrem borres, i safatans i corquims, i mastegàrem contents. Allò ens féu riure com si tornéssim a ésser enjogassats minyons d’acampada. Llavors ens jaguérem al peu de l’arbre més alt – condemnat, pobrissó, a ésser abatut així que ens despertéssim i els llamps no empudeguessin gaire – i, no sé què ho féu, segurament la implementació de les meues sempre mig adormides tendències marietes, la qüestió és que, ran d’un llamp molt proper vaig fer veure que m’esglaiava més del que hauria calgut, i me li vaig abraçar (al company, no pas a l’arbre faduc).

No em va rebutjar pas, ell. Al contrari responia favorablement. Que feliç que em féu aquella dolça interacció! Aquell dia, més sols i lluny que no mai, ens esplaiàvem sexualment una mica més enllà d’on no ens havíem esplaiat fins ara. No és pas que copuléssim del tot, mes tret d’això déu-n’hi-doneret el que fèiem, vós. L’estrany és que – per això dic que quin estiu més memorable – l’estrany és que gairebé havent acabada la nostra excursió amorosa, jo llepant-li, com abans el fal·lus, ara l’hàl·lux del peu dret, no sé pas per quin costum adquirit aquells gloriosos jorns de llenyataire profús, vull dir, intens, dedicat… de llenyataire intensament dedicat a la tasca… la qüestió és que l’hàl·lux li estreb com estrebava cap indesitjat trossot de fusta mig desenganxat, i, com qualsevol estella ni brancota que arrenc, veieu que es deixa arrencar tot al llarg de la cama, començant doncs pel dit gros del peu dret fins amunt, amunt, dalt de tot la cuixa i engonal i tot. Admirable, petrificant, situació! Ja que hi ets, fes el mateix amb cada boterut bocí que et sembli que hi faci lleig gep… Orella avall, doncs; nas amunt, i fal·lus amunt, i braç avall… De sobte te n’adones que el teu estimat company s’ha tornat de debò debò de fusta… De fusta, de fusta, vós. El despulles de tot penjoll ni estroncany ni rastà ni estarloc ja mig destralejat com si fos un altre tronc que amaneixes per a l’exportació cap als dilectes fusters de la ciutat, estrebes, arrenques, cada tarranc, cada esperó sobrer que empudegués la volguda llisor, i a poc a poc, entre fragment i fragment, de penca en penca de cos, tot plegat et roman ben pelat, com si, carallot de tu, havies jagut i feta l’amor just amb un altre fi roll i prou!

Amb allò, solivern, tornava al campament tot capficat. Algú em demanà pel company, però en dir-li que s’havia tornat de fusta i jo de pedra, se’n va riure i no va dir res més. Aquell mateix vespre vaig dimitir, m’acomiadí de tothom els qui vaig poder veure part de per allí. Tots em van dir adéu misteriosament enriolats.

Vaig davallar abans del compte al poble de vora l’estany i hi esperí que hi compareguessin – el setembre, l’octubre o el novembre, ja sabeu com són els “artistes” de poc de fiar quant a dates ni promeses – hi esperí amb candeletes, dic, l’arribada dels cineastes.

Els dies s’empaitaren al calendari, i ells ni en pintura. Començava de ficar’m nerviós. De vegades hom trucava a la meua cambra i el cor em feia un salt. Vivia neguitós rai, pobrissó.

Fins que cap a darrers d’octubre van fer cap – vull dir, els qui volien, deien, fer un film tret d’una de les meues historietes rurals i encara en tantejaven els locals. Els havia de trobar a tocar de l’estany, no gaire lluny d’un antic monestir abandonat que ells, en reconèixer els voltants per al film que deien voler fer de la meua historieta, havien pensat que potser convindria força, i per això es veu que el volien adaptar a les necessitats del guió, reparant-ne això i allò, segons llurs molt artístics, estètics, carrinclons, parers.

Abans d’anar-hi, abans d’anar a trobar’ls tots plegats, massa esverat que estava, havia volgut reforçar’m o encoratjar’m una mica amb un parell d’alts conyacs calds… I ara, doblement esperonat per les sengles banyes subsidiàries, postisses, succedànies, lliurades pels dos gots de conyac, me n’anava com qui diu tossant de valent. Som-hi, som-hi, vós.

Llavors, però, un petit tap. Tot eixint del bar de l’hostal del poble, me n’adonava que m’havien pres l’abric; a canvi, me’n trobava un altre que ningú no deia d’ésser el llur, i me’l ficava – era vellot i força pudent, de pell tota ratada, segurament pollosa i tot, però si més no em resguardava del fred; tant se val, car de tota manera el perdia a cap de ben poc, quan, anant a pixar a les estretes latrines de fora, me l’havia de treure perquè era tan ample i gruixut que feia nosa als qui pixaven al meu costat, i doncs, en acabant de pixar, vull despenjar’l d’on l’havia penjat i també s’havia esfumat, sudari màgic, volador; corria, em deia, vós, molt de fredolic part de per allà perquè em sostraguessin dos abrigots seguits en cosa de mitja hora; el pitjor, és clar, escolteu, és que tampoc no hi trobava penjada la bossa amb els guions corregits segons les instruccions que m’arribaven dels astuts cineastes, la bossa amb tot el recapte adient que fins ara duia en bandolera, la qual m’havia treta també per a facilitar l’enorme latent pixera i les llargues i pausades pixarrades dels casuals companys qui llavors s’esqueia que atapeíssim el petit indret; allò, us ho podeu pensar, m’emprenyava força, fins al punt, carallot que sóc, que tornant al bar de l’hostal pispava jo també sense vergonya la bossa d’un solitari vailet d’uns vuit o nou anys, el qual en fer ell un tímid ploricó un pic veure’s robat, em feia en acabat tanta de pena que l’hi tornava abans no me n’anés del tot amb el producte vilment emblat, alhora que em ficava la mà a la butxaca i l’hi afegia a la maneta uns quants bitllets de banc i, com si xanxegés, a la galteta un pessiguet rancament apologètic i amistós.

El vailet fugí esparverat. Musclegí, i enfredorit i sense els scripts, em vaig llençar a l’aventura.

Me’ls guaitava de lluny. Molt mudats, vuit o nou paios, tots de negre abillats, amb corbates i capells negres i camises molt blanques i emmidonades, com si són homes de negocis pus tost farts, seriosos, establerts. Em feien una certa impressió. Cohibit, no gosava atansar-m’hi; atansar-me’ls, vull dir. Eren a la vora de l’estany, assenyalant ací i allà i consultant papers grocs. Del monestir oposat a llur renglera, car eren mig asseguts mig drets, si fa no fa acunçats a tocar de l’aigua, on l’estany llepava, entre còdols, mansament la terra ferma… del monestir, doncs, a una distància d’uns dos cents metres, en venia un sord rebombori; s’hi notava l’activitat d’una o dues colles d’obrers que hi bellugaven materials de construcció.

Al capdavall m’apujava la corretja dels pantalons i em decidia a atansar-me’ls; potser em convidarien a més conyac, o a quelcom si fa fa no fa cald, car, sense abric i amb el fred del capvespre, i més amb la brisa glaçada que s’aixecava de l’estany, em trobava força encarcaradet.

De sobte el sord rebombori que emanava del ruïnós monestir esdevenia boig estrèpit. Vaig tombar el cap esfereït. D’unes rònegues escalinates exteriors en queia una estàtua gegantina, una mena de colós de Rodes, hauríeu dit, tret que, és clar, allò essent rònec monestir abandonat, es tractava d’un altra ídola, d’un Jesuset enorme, amb un cap gros com l’esfera de pedra massissa i tota blanca d’un petit planeta i tot. Les dobles sogues amb que els treballadors el transportaven, es veu que per qualque sinistre miracle es desfeien. I ara queia amb el cap davant el maleït Jesuset esventat, i jo paralitzat d’esglai. L’estatuota, en espetegar a terra, es va partir pel mig, per la cintura. Era un Jesuset nu; el tros del cap i el tors em venia directe, sorollós i compacte com un destacament de vint o trenta tancs de combat. Jesuset assassí, no sé com el vaig saber evitar, qualque mena d’instint de supervivència. Em vaig llençar al costat i va passar relliscant, escatxigant pertot i foradant damunt el terra tota una trajectòria que hauríeu dit rasa o trinxera cavada per catorze escamots de sapadors durant pel cap baix una quinzena. La part de cintura cap avall de la colossal estàtua féu un bot magistral, espectacular, hiperbòlic, en percudir el terra, i, volant de debò, vingué amb un terrabastall eixordador a estavellar’s al vèrtex d’ençà de la renglera de cineastes molt professionals. El pipí del Jesuset assassí es clavà com esperó de pedra al pit de l’artista de més a l’esquerra de la renglera, mentre l’hàl·lux del peu dret empalà el seu no pas menys digne company de l’esquerra. Dos morts instantanis entre els meus acomplits productors d’historieta gòtica qui té lloc entre boires i glaços i naufraigs, i derelictes i carraques. Malament rai, fotrem goig.

Desvetllant-se’m amb l’anècdota el numen… Voldré afegir segurament l’horrorós escunç al guió – em deia, com dic, fent doncs notes mentals.

Suddenly the ropes snapped. The cries of alarm went drivelingly high… “Everyone duck and take cover… murderous gigantic little Jesus falling down the outside stairs of the old broken down monastery near the dismal lake.” Awful ominous rumble. While I, being a simple man from the village, a cuckold whose phony horns always point out to the best less dangerous exit, androitly and cleverly avoided then the head and torso sent toward me like the bloodiest of angels intent on my instantaneous obliteration… the other half of the mammoth shiny white naked statue, meanwhile, split by the impact, riven asunder, waistwise, by whamming once on the slippery shale, whiplashed, now slams and slaloms all over, creating such unseen chaos, a maelstrom of earth water wind shit, that a colossal terror incontinently invests everyone… Here it comes flying… it cuts into the smart strip of priggish would-be interviewers. Damnable spur of stone, the proud cruel cock of horny little Jesus impales to death one of the gorgeously attired technicians; another, his head’s blown off by the criminous big toe of its right foot. All in all, monstrous cursed malignant little Jesus, insidiously syringing hallucar and phallic toxicities all over the vanquished honorable company… Pandemonium ensues, you bet! Only the cool slightly horned observer, solely armed with his apodeictic notebook, keeps his pants unsullied; among the cheap hammy tragedians by such wholesale disaster utterly disowned, only him, the dignified onlooker, raises to the occasion erecting on paper another of his unimpeachable odes!

Minuciós, els detalls del portentós incident els afegia encontinent a l’accelerat script. Estimulat pel numen degudament servit, amb quina satisfacció no els ho portava, saludant tothom i ensems donant-me a conèixer, somrient! Em tracten d’animal, més enfeinats amb els caiguts que no pas, com prou convindria, amb mon amplament meritori cobermòrum. Els ombrívols obrers també han fet cap. Estranya processó. Un esperit morós, un ambient funerari, de mantinent gratuïtament s’han instal·lats.

Acceleradament pansit. La joia de la feina acomplerta estroncada d’espetec. Malmirrosos, desagraïts, desgraciats. Ja ho veig que no farem cap enlloc; m’hi sent com si hi sóc de pus. Saps què? Me’n tornaré cap a l’hostal. A part que es comença a fer fosc. Em fan por els llops. L’impressionant projecte a can pistraus. El guió ja l’estriparem, això rai, ja en farem paper de vàter…

Sí ves, i no sé per què he dit al començament que us ho contava, que us contava tot això, que Quin estiu, vós! si, de fet, ja érem llavors a mitja tardor i tot, com qui diu.

Era al meu llitet de l’hostal en acabat, nit colgada, i em garbellava l’intel·lecte sense reeixir del tot a prémer-m’hi ni llepadums de sintètic varengatge subatòmic on penjar-hi ja no dic ni la bossa ni l’abric que hom em lilaria de tota faisó, ans cap raó per a continuar vivint.

Impàvid sota el xiprer, el meu company episòdic, amb tremp d’excel·lent set-ciències, m’havia adoctrinat quant a les peregrinitats del seu perillós ofici. Alhora, bon bosquetà, per a anar mastegant, m’oferia, amb el que m’havia afigurat que fossin panses i prunes seques, i que ara reveig que de butxaques i butxacons li n’eixien pus tost culs de nabius i cireretes, ginebrons i glans, col·lemes i pixacans, moraguetes, moixernons, cantàrides, cucs eixuts, extractes de rous, ouets estranys… I devia oferir’m, dic, doncs, borrons de peiotl, o què ho sé jo quin afrodisíac més o menys neurovirulent. Tot és que em perdia, telepàtic, al seu cos meravellós, ensumant-ne, embriac, el fragant perfum que exhalava. Oh sublim felicitat, car aquell sentiment de pertànyer’ns – aquell tendre zusammengehörigkeitsgefühl? – qui ens el treia? I nogensmenys, de sobte, amb un cop de destral de més, oh crim primordial, s’ha fos. S’ha fos per sempre pus! Em deixondia abraçat a un perfecte nou roll.

I avui? Entre enderrocs i degenerescències de tètric paisatge, els presumptuosos tècnics m’han pres per opulent fill de bordell. Quin maleït epicaricac! Sense cap mirament ni adu puta sentiment, ve a fotre-se’n dels morts, però sobretot dels qui, molt escandalitzats, els vetllem. Malastruc fetiller, veu noure com si sent ploure! I el seu tanmateix indeleble guió ens ha portada prop a tocar de mà de la pitjor, més poc pròspera, sort. Així es morís, doncs, no mai remut, ans urpat per les urpes armades de verinosos esperons de la més enigmàtica diabòlica bestiarra. S’ho mereix, s’ho mereix; s’ho mereix prou, l’immens tanoca, l’obreptici talòs!

Em volien doncs fals superflu companyó sobtadament occit per comptes dels llurs? Expendable sidekick. Sí ves, qui els ho retrauria? Prou que els comprenc, no pas que els en demanés mai raons. Ells amb llurs nimis associats en servaven íntimes (segurament depravades) dependències – i amb mi? – res, mútues animadversions. I a llur parer, què millor, doncs, que no que fos jo, innocent passer desavesat vampir, qui l’odiós cigaló del lúbric Jesuset assassinés amb l’obtrusiva virolleta? Ja me l’hi veig que m’acora i travessa pit avall, maleït bocí petrificat d’arma del crim que a l’encop atura en sec totes mes inspirades altes volades d’ales quiròpteres i tots mos poètics futurs!

Ara, parlant d’armes, heu mai vist res més lleig que una trista xil·la com la seua, espellussada…? vull dir, sense l’amusant determinatiu prepuci? – oidà, tan diferent de la del llenyataire, de fal·lus, ell, gloriós i sencer! – colta relíquia el seu! – relíquia que ullprès no prenc sinó delicadament d’allò pus! – no pas gens semblant – ni punta de comparació, no fotéssim! – a la fava repel·lent de l’enorme ninot de pedra! – nua torta miserable pua, sense cap mena d’amenitat, la del gegantí petit Jesús disparat! – quin fàstic, vós, quina angúnia!

L’admirable matràs de mon amat… àpex de perfecció, de sublimitat, d’excel·lència. La punxa verinosa del maligne espantall… grotesca abominació!

Com enyoraré per comptes l’artístic indomtable sempre tes estintol de titola de mon coral llenyataire, vós! Ah, i calibrant-hi, com m’hi roman (m’hi romandrà de per vida, i més lluny si cal), als oronells, la flaire purificant, no solament del seu sedós gland o capoll, com cal deliciosament encaperullat, ans del seu cos sencer – i, a les papil·les, el tast paradisíac de la saba que miraculosa en brollava (com la meua més discreta devia agradívolament regalimar-me-l’en), ascensional llenyataire devotament idolatrat! Ah si un pèl abans d’aquella estranya transformació seua no sabia desar-me’n, carallot que sóc, al butxacó, la seua faixa, o mocador de coll, o els calçotets! – com en gaudia ara a alegre cop de llengua i nas!

Tret que per què gruar debades, quan la vençó suara patida se m’encasta de llufa al gep com suosa obstinada ventríloqua paitida, o làmia miolant, o estrijolant aloja d’objurgants litúrgies en nits urgents de bajolant Valpurga. La desencoratjadora desconfita, catacrètica em penja a l’esquena l’arcaica quimèrica fòrcida qui, com sabeu, prou que al primer cadàver ambulant caparrudament s’arrapa – o, si això no, la cefàlicament ofiotricotròpica ogressa – vull dir, el seu cap caòtic niu d’escurçons – quin batibull de serps per cabells! – qui se’m vol, amb brutes ungles i pudents queixals a tota tesa cruspir, rosegat clatell endins, l’inerme esperit.

Ves si no hauria pogut ja néixer gorgòfon, com en Perseu, vós… o en tot cas si més no un bri així, ardit com ell, i de tota bruixa esborrifada (i claferta de llarguerudes berrugues autònomes i sardònicament rients) qui sense cap mena de salconduit se’m penjava damunt, me’n deseixia, doncs, amb quatre mastegots! Prou que em calia, i tost rai, un desllorigador si fa no fa semblant, car m’era vijares que queia, ver, en feixucs prolegòmens de despentinada depressió qui amb aràcnids tentacles embolicant-se’m anava.

Puc fer ganyotes, simi nociu, hostilment editat pels pixavins genocides. Què en trauré? Les naixents ambigüitats panoràmicament continuaven d’estendre-se’m. Sort en tinc que el ciment del son se m’esdernega a encapsular només les perllongades fruïcions – cervell guardonat per un temperament a tots ops optimista.

En llençols apedaçats, l’ànima se m’apedaçava. Amb tot el que he après aquells mesos de muntanya amb les sempre presents veus divinals del llenyataire, qui dubtava que he crescut? He crescut tant que a cada atzagaiada faig, com en somnis de victòria, ineluctable front. Som-hi, tireu-me’n, a totes prou que hi responc!

Em vaig desvetllar com qui diu envernissat amb llimutges de radiants tonalitats. Esperonat per la bona cara que em torna el mirall, potser xiulant, suau, antigueta tonada, i acabant-me doncs de diguem-ne abillar, decidint-me’n de cop sobte de trametre al carall, aquest cop de debò, aquesta autofonomania o dèria suïcida de voler ésser escriptor – enrònia errada, i tant, si prou veig que no en sé prou… I tanmateix, encara àrcade no gaire vigorós, vestit un dia més a la poeta sense un sou – espellifat, desjecte, xarxó – i quina diferència, vós, amb els repulsius aberrants hollywoodians, tan tocats i posats, de vint-i-tants botons i mig…! Esguardant un pèl melangiós finestra enfora, cap a tramuntana on adés, en aquella, com dic, Arcàdia verda-verda, visquí el somni daurat, oh benaurat moixó, per a perenne evocació ans remembrança, i allerat per la forest corprenedora, d’eixarm, del jeure urta a urta amb mon ídol al llarg de l’idil·li més idíl·lic del món… Abans ara de baixar al burocràtic epicentre de l’hostal (on ja ho veig que rac a risc de perdre-hi el recte senderi), segurament a enllestir-hi el compte i olímpicament per sempre pus acomiadar-me’n… Quin cop no re-rep mon amb prou feines restaurat sensori! Jo qui em creia ben empernat rai, i ja ho veus tu com la pell del crani, presa de vertigen, supèrflua se’m sent, i com em tremolen les genives, i em ballen sinistres les dents a ritmes frenètics – (així gaire, i tost agomfi, vós!) – i els ouets se m’esbajoquen tots sols i em fugen, a espellir-hi, teratògens, qui sap on.

Saps què? No m’hi féssiu pensar. Encara no sé pas com sobrava l’ensurt molt greu. De la por, l’angoixa, el desencant, soferts, us n’escamparé qualsque analectes, pellucalles, per tastet. Ni en Buddha mateix, tan equànime ni equiponderat ell, no hi passava, us en recordeu? –espiant ell per un foradet mentre son reialme era anorreat – sa família i son poble ficats en forat – i llavors tots plegats trepitjats per elefants! Així, com a ell si fa no fa, em batega el cor! Esglaiat a mort per la irrupció, estil almogàver esbarra-tothom, de qualque plepa qui, estridulós com gat esgarrapat, em porta plet?

No; no és cap plepa forçut, felló i peguisser… És….

–Viola’m, viola’m! – m’implora – Viola’m, autor! Lleixa’t d’Alps i Pirineus, i espolsem’ns-e els perineus, i au, a la feina; som-hi, som-hi, ara mateix!

És una al·lotella qui m’entra rebentant com qui diu la porta. Una subversiva al·lotella qui se m’ofereix, faldilles enlaire, conyet palès.

Li feia que no, somrient, trobant-la lamentable, pobra noia.

–Ets impotent! – em retreu, amb ulls plorosos de despit, molt rabiüda.

–En sóc? De debò? – responc, somrient bonhomiós, mentre agafava la porta espanyada perquè se n’anés. Car qui se’n fiava, vós!

Semblava tindre deu o dotze anys – ara que aneu a alfarrassar – car d’antuvi la prenc per qualque tràgica actriu belleu vinguda precisament per a fer cap paper en la “meua” pel·lícula, i qui l’assaja amb pathos rai, o qui, així mateix enduta per l’agoge de la pre-representació, se’l pren, com dic, massa seriosament, i exagera pler – mes qui sap – són tan precoces les procaces artistes! – potser només té quatre o cinc anys – o és una vella de quaranta o més; de la canalla dels lascius desfigurats hollywoodians hom ja no sap què creure’s; figurants desfigurats per qui sap els cosmètics i empelts i injeccions. I ella qui doncs? Ni sé si el seu cony és legítim, vull dir, genuí, vós, de femella-femella, ca?

Quin nerviosisme duc, ambtant, quin neguit. Car i si s’escaigués que de fet és la mare o la padrina o la germana gran (o petita) del vailet vergonyós al qual en un instant de feblesa adés emblí la bossa? I ara ve ella a revenjar-se’n… Com? Fent-me-la violar, o dient que la violava, i així acusar’m d’esminyonaire cardaminyonetes…? Fotríem goget, gojat! Qui n’eixia viu, de l’irritable poblet de sometents pitofs i a l’encop sedecs de sangs?

O ja ve armada, i, com pugnaç gall de combat amb ganivetets i punxes esmolades de falsos esperons, es trau de la màniga cap raor roent de cop-descuit, i em traqueotomitza a la xamberga, malament rai, fent-me de la gola un hòrrid insargible patxap – un espantós esguerro patafi samfaina empastif pasterada poti-poti nyap-nyap – això és el que em dic. D’ací que, abans no m’ha acoltellat, nafrat, afeblit, i ben aviat eclipsat, amb sinapsis coalescents m’escarrassi jo a reeixir d’enginyar qualque atlètic subterfugi o altre. Malaguanyada destral que aquest cop no tinc desada al costat, no fos cas! Fins que, obscè, loquaç (jatsia ben poc eloqüent), polífon, simiesc, i sense tindre’n noció, m’embranc a voler-li desambigüar-li el perillós trencacolls de les envitricollades “amors contingents”, alhora traient-me pel xap un magre esbós o nasset de vitet desmaiat – més impotent que no cap minúscul cuquet desnodrit — de fet la llengüeta (car, amb el cop de roc, pla rai) em caplleva menys que no capllevaria el cap de cap tortugueta, per moltes de pessigolles a la closca de la panxa que li féssiu, adés morta d’un atac de cor de l’esglai.

Li deia, si fa no fa: Tendre gendre fui qui amb molt plaga sogra volguérem, impel·lits per qualque substància idiosincràtica que el cos bare secretament ens segregava, sollar el llit matrimonial – no dic pas quin exactament perquè d’això ja no me’n record. D’un fatídic rampell, endollàrem i desendollàrem manta de vegada, i damunt l’enclusa garranyigosa escarritxosa del xic-i-xic, les guspires ultrapassaren els mèdols o límits establerts (per qui? ni idea). Aquella amor contingent, com flor de diàspora, féu néixer embarassos rai. Proteiques, les gelosies es nodriren recíproques fins que vellutats aücs perifèrics no es tornaren esgarips vehements. No pogueren els supersticiosos bombers triar sinó, compel·lits per les feixugues alarmes, de fer’s llavòrens presents. Ànimes monòtones les llurs, com sabeu, per comptes d’apagar el foc a pal·lis i llençols, es foteren, hostils, a tractar’ns de luxuriosos femers. Dies diem docet – un jorn fa de mestre al vinent. Les dones (vaig dir) no m’aperussaran mai més. I sense escrúpols, solipsístic, amb una lògica pedrota, d’un tret, em vaig esclafar l’instintiu apèndix qui tantes de vides no havia desfetes – quatre o cinc, ei. (Me l’hi fiu ballar, etzibant-li espetegosa capcironada.) Ací el teniu, no gaire patxoca, catiu animaló, pitjor que extremunciat, ca?

Astruc, crec, veig que una cosa o altra la ximple al·lotella intel·ligeix. Avia encontinent jutipiris i carotes de fàstic rai, i hi torna, molt més segura: Ets impotent!

Allò volia sentir. Correcte! – que exclam. Més impotent que no deu déus i mig i tot, jotflic, manela! I amb això, remotament esgarrifós (vull dir, que faria por fins i tot vist de lluny, si hom pogués mai veure’l de lluny, és clar, jatsia que, pensant-hi bé – oi? – amb telescopi rai…), amb això, incapaç d’escarnir sisvol la nimfa d’un cuïc, voldríeu que us em violés, poncella immaculada? Remota d’osques i de mosques, si en veniu, recony!

M’esguardava l’aprenent d’assassina, ai, mocosa, com si no hi sóc tot, ço que nogensmenys em convenia qui-sap-lo.

Reprenc, empès amunt per la inèrcia instintiva de la incident follia que com boira de supressió còngruament m’imbuïa: I ni encara que pogués! Ni encara que hagués un virot gegantí i més actiu que no cap canó de dissolut calibre, cap sobirà matràs molt devotament inclinat a cony-batre, floculent madona! No veieu que les dones sou per a manguis – qui, tot plegat, desgraciat? flèbil poeta de pitxirrili, sapastre contista de ferro colat, pinyolaire canta-cançons escanyat – sou… sou… Sou allò que no hi ha… Muses! Muses sobretot! No pas objectes per a enllordar (tan fastigosament, ca?) amb baves ni lleterades ni d’altres porques secrecions! Prou me n’estava, no pas que sóc cap voltor aviciat qui a cap bocí de carn crua s’abalança! La deessa me’n guard, vós; sempre he estat incalculablement finet; cada fricció lúbricament lubrificada en cada funció de fornicació presa amb protoplasmàtic comptagotes! No, no! Ni que pogués, no fotia pas mai el primer pas de fotre-us; només si fóssiu vós qui em fotéssiu (amb gegantí negrot godomassí amb corretges ben afermat davant vostra nívia pelvis), bé m’hi posava, rumbosa: que com? de quatre potes? culet enlaire? Vós diríeu, no fotem, és clar!

En realitat, por rai de tombar-me-li, de girar cua amb el virtual cagallonet penjant, no fos cas que, per comptes d’endinyar-me-la a tall d’encès llenyataire, no m’engegués qualque bare tret al clatell. Me li tornava ambtant espantall més i més acollonit, negligible… Que se’n fastiguegés, confiava, de ses noces puerils, tenint esguard que tractava amb qui tractava. Com gruava alhora que per a mi finissin amb allò les visites incòmodes en mig assolellades galeries… Massa esdevenia massa.

Llavors sabia adonar-me’n. Els sengles miralls ustoris, volcans esborronadors, de sos ulls mastodòntics m’assenyalaven amb llurs llençades llums quin camí no em caldria tanmateix enfilar. Apte candidat esdevinc a fotre’m d’un bot finestra avall. Sense pagar? Exacte!

Pus de fístula sóc qui disparat surt. Ara que només era un segon pis. Hi aterrava com al roure un banyarriquer aprestat a fer-hi córrer el nas, seguint l’aup del fortuït indret on ben amagadet rauré fins que la nit no haurà esclatada com gegantina onada i, gitanot fugitiu o pellaire espellifat, qui, encara expel·lits, de bell nou s’esmunyen, serrejant-serrejant, retruny de serralada llegendari al capdavall no esdevinc.

O potser no pas. Potser només agaf l’escaient autobús que ix de la cantonada.

Nit colgada, l’autobús s’atura davant ca meua — hi sóc el darrer i doncs únic passatger, i l’autobusaire, gentil, s’espera amb el motor roncant i els fars encesos que endevini d’ensopegar la porta mercès a la llum que adreça a la façana. Somrients, ens acomiadem. Mes ara, sense claus, i posseït, de més, per un roí presagi, no pas que obri la porta ni que hi truqui; ivaçós, m’enfil com feia de menut, encamellant la canonada que davalla de la canalera on els teuladins teuladans sovint garlaven i on adés cada matí l’esquirol albí també s’enfilava cap al teulat del veí amunt (ah memòries que si cap hàbil doxògraf hipermnèsic mai plasmés quina altra vida no em donava!); tant se val, grimp doncs fins al balcó de la meua cambra.

Prou la conec, tampoc no fa tants de dies que en fugia – què, un estiu, mitja tardor. Tres de les parets sé que són enfarfegades de calaixeres, amb calaixos petits i grossos, pler dels quals contenen objectes oblidats – secrets, pudents, florits, podrits, inconfessables, criminals – i els altres, sí ves, res, sòpites rucades desades per error. Ara que vés a saber quin conté què! A tots ops, més val no obrir’n mai cap; a part que mai no en trobaries allò volgut en cap instant de desfici o necessitat d’heure-ho… hi ha… hi ha el risc de…

No, no en vull obrir pas cap! Mai més. Quantes de vegades m’hi he tret jo mateix, estès i mort, ert, a mig refrigerar, com si en desolada morgue on sols es desen tots mos antics cadàvers no visc!

Cert que en aquest balcó mateix que cap a ponent, infinit, s’estén, d’ençà de ben petit, carall si m’hi he estès tot nu a l’hora màgica on el Sol callol i roent no es pon. Vespres i vespres magnífics, somiosos, poètics, alats! I hi jec mort, el meu cos hi jeu mort.

Freda llosa d’alabastre on rac, mort per a tothom – no pas per a mi. Àdhuc els insectes s’hi deceben, se m’hi imaginen a mig podrir. Però no vull bellugar’m, no vull bellugar’m, no vull bellugar’m. Que em passin… que em trepitgin les hores, envernissat de partícules, fins que ambre no hi esdevinc.

Tant se val. Cambra, som-hi. Finalment hi entr, actual, i ara qui torna a viure-hi? Ara quin altre impostor me n’usurpa?

Car cert que tot hi és acunçat de faisó amb prou feines recognoscible. Els calaixos a deshora, els llibres un cop més cremats.

No hi ha ningú, mes el llit és desfet com si algú hi hagués jagut no feia pas gaire, i, com dic, pler dels coneguts i desconeguts altres fòtils és palès que han estats tocats recentment — poc hi veus damunt tampoc rastre de pols. A la cambra hi ensumes i pressents l’escalfor i flaire d’algú o altre qui se n’anava suara. Segurament per a tornar de mantinent?

I si aqueix absent doncs ara hi entrés, obrís la porta i se’m presentés? Qui fóra? Un doble? Jo mateix a un altre temps? O potser el meu assassí? Un invasor? Quina mena de monstre estrany o banal? Només un simple comú llogater allí ficat sense que ningú m’ho comuniqués mentre era fora?

Qualque dia ho hauré d’explicar. De moment no puc, perquè vet ací que un maleït tremolor blefarospasmòdic, com felló flagell vingut d’enlloc, se m’abat, amb les quatre parpelles, doncs, i sobretot als rebregadets límits on hi ha els raspallets de les pestanyes, fremint esmeperdudament, i tot plegat doncs ara confonc les lletres dels mots que escriuria. Les mateixes lletres dels mots se’n tornen setrills d’os mòlt. Qui podria?

[Poc que en sé el nom, d’aqueixa deplorable condició diguem-ne oftalmològica, vós; si algú entre els llegidors en tingués esment, prou que li agrairia que l’escrigués com cal amb llapis al marge; i, així agullonat, a la pròxima edició (la definitiva, amb l’explicació que ara hi manca afegida!), ja hi ficaré també, doncs, el nom de l’empudegadora malaltia – si abans, toca ferro, no me n’he mort! – amb, regraciant-lo, el nom i tot del generós col·laborador adventici, si així ho vol.

I tot plegat, pugem-hi de peus, haurà esdevinguda una historieta encara més collonuda, de la qual potser llavors, qui sap, potser sí… Potser sí, que en fotran una pel·lícula, amb d’altres artistes també neuròtiques, això sense dubte. A les quals atansar-m’hi, ni amb un pal de vuit pams, vós, com sabeu.

Tuixegoses, vós!]

(…)

llurs gemecs em feien esclafir

tota tragèdia em fa pujar el moscard al nas
sóc d’allò pus epicaricac.

tantost com puc
amb el cos mig amagat a cap cornàs
mentre els altres sac rere sac
de cendres van buidant-se’n al cap
em fot a riure com un ruc
fins que no se m’acaba el gas.

ves si sóc beneit del cabàs!

només tornant-me’n m’hi ficava un tap.

(…)

Aquesta és la gràcia de l’epicaricàcia

Som testimonis de tot el que s’hi escunça, sense afegir-hi ni treure-hi re.

Ens hi posem bé observant aquest món de ridículs protagonistes — actors, “herois”, ninots — tots plegats titelles carnestòltics, escurris, pallassets. Per molt de mal que sembli que es facin, cap mal no reben, car tot és hi és de per riure: espectacle, putxinel·lis, teatret; façana, cavicorni, fal·laç capellaneig de filosop; tripijocs amb espectres de llençol; falòrnies d’autoret.

Per què hi patiríem, carallots?

Cap recança mai no ens rau, car tot allò bo… prou se’ns estén davant, i ens hi romandrà eternament, ço és, mentre viurem.

Tenim ulls a la cara, no pas al clatell! Som fets per a veure-hi davant, i tothom sap que davant hi ha l’esdevenidor, i l’esdevenidor és el que anem veient davant, i el que hi veiem constantment són les inevitables memòries, d’on que les memòries són l’esdevenidor. I el que no veiem pas al clatell, tot i que qui sap per quin desequilibri intrínsec ens faci l’efecte que avancem de recules, sigui el passat, el passat mai vist, sempre inconegut, inremembrable.

Saps alhora que el que tens al davant sempre augmenta, saps que el que t’espera sempre és més. I veus que allò bo més allunyat, s’allunya encara més, com les certes antigues memòries. Les més remotes, i doncs sovint les més dolces, enyorables, entranyables, cor-reconfortants, sempre doncs raent, cada copet més minúscules, a l’horitzó que sempre retrocedeix, perquè el teu futur, com més vius, creix i creix.

I quin goig doncs no confies tard o d’hora, retrobant-les, retrobar! — si mai fessis com ara si retrocedissis tu mateix, és clar! — vet ací quin roc més essencial no et deses a la faixa, murriet!

El millor (l’òptim) sempre ens espera, només ens caldria potser allargar els braços (o la llengua!) endavant, per a tastar-hi d’allò millor. Sempre al rient remot horitzó, ens hi tornem a veure, ens hi reconeixem, i tant: l’infant feliç, a lloure; a lloure pels camps assolellats…

El futur, l’endavant, rau sempre doncs a mà o si més no a les envistes — les joioses instàncies de la benaurada més tendra jovenesa, i enllà, encara millor, sempre millor, les glòries immarcescibles de la infantesa.

Contents, enriolats, o en tot cas equànimes, veient, inexhauriblement repetits, els instants de rabeig oblidós en la benaurança: entre ocells, gatets; saons, blats, rierols, estanys; pinedes, timonedes, fencs; trens, bicicletes; llits, conys; converses, mots, victòries; flaires, escalfors.

Davant sempre hi ha el benaurat esdevenidor, d’on, ànimes inspirades, n’hem elidides les inútils penes.

Mentre, a l’inrevés, el cul donem al d’arrere invisible, i doncs sempre inexistent.

Semblem avançar (viure) ciant: a les palpentes, de cul, reculant per terrenys desconeguts, qui sempre restaran enrere. No és pot mai patir per re que no es coneix.

Anéssim on anéssim, de recules hi anem, a trobar-hi qui sap què, i eventualment l’estúpida, desmemoriada, mort.

Darrere rau el passat. El passat, com dic, amb la carrinclonota mort qui hi deu fotre neguitosa el trist mec. Ça com lla, això rai, sempre la rebrem de cul, que se’n vagi a la merda — que hi anirà, no té pas altre remei — car no som pas gens aproctes, vós, i prou caguem! — poc es mereix altre, mort invàlida, nul·la, sense importància, rucal ficció. Ningú no la coneixerà. Tothom qui digui “la conec”, supersticiós de merda, menteix.

Totes les dissorts, atzagaiades, catàstrofes; tots els genocidis, flagells, destrets… tots els dols, totes les dolors… són al passat, enrere, ignorables, descartables, infactibles.

Totes les recordades meravelles, davant… prou tenim ulls, prou tenim sensori, prou tenim enteniment! Sabem la vida, ens hi sabem. Ens hi veiem i reveiem… i sempre n’eixim humils enjogassats guanyadors!

~0~0~

Heresiarca no gens hermètic

Esdevinguí adepte als ensenyaments d’en Prístimus Txurtx, guru de la hibridació, on tots esdevenim cèl·lules d’un Sol Organisme qui al capdavall pugui d’una puta vegada matar el fastigosíssim déu dels oliosos llevantins — l’individualista solipsista sàdic qui, pelant-se-la, ens assassina constantment tots plegats sense discriminació, sense unça de puta pietat.

De primer, en Prístimus esdevingué heresiarca, heresiarca no gens hermètic, del gallinisme. Fou ell qui, savi hermeneuta, vull dir, exegeta, de certs vitals texts biològics, establí l’existència incontrovertible del déu gallina. Car, tret de qualque detallet, cap gallina no és gens diferent anatòmicament a cap humà. I se n’adonà, de petit i tot, que al taulell de la cuina, sa padrina mateixa assassinava, al cap dels anys, i sense cap mena de recança, pollastres i gallines a gavadals — pel cap baix, un parell per setmana, vós! Durant seixanta anys, compteu!

I no solament els assassinava, s’hi rabejava en acabat, escapçant-los, esfreixurant-los, esbudellant-los… Els ploma, socarrima, fregeix, rosteix, guisa, bull! Com s’acarnissa amb el cadàver! I en fa bocins. I cada bocí — en Prístimus Txurtx, espatotxí, se n’adonava — corresponia si fa no fa a un bocí del cos humà!

I fou allí que pensà que els humans no sols són assassins de mena, són uns avariciosos i uns egoistes irreprimibles, com no n’hi ha pas d’altres a la història animal, bestial, zoològica, orgànica, d’aquest món. Només ells s’afiguren amb dret de matar tothom, i amb dret de menjar-se’l (mort o viu!), i amb dret d’espletar-lo fins a l’exhauriment, i sense cap mirament i sense cap agraïment. I les gallines, pitjor. No solament els roben els ous — i els pollets si les volen lloques — mes, quan veuen que els esdevenen ancianes, les pelen, trossegen, i a l’olla per al brou mandrós!

I es va dir: per què els humans han de tindre un déu dels humans tan cruel i tan torturador que permet la mort de totdéu i després encara promet a tots els assassins, només seguint qualsque lleis carallots, una vida d’ultratomba felicíssima i infinita? I fotent què, tot plegat? Segurament matant gallines i d’altres animals, i espletant-los fins que no poden més, i llavors menjant-se’ls, vius o morts, o fotent-los daltabaix al canyet, i au. El canyet o l’infern, ca? I va dir en Prístimus Txurtx: Que se’n vagin a la merda, saps!

I instituí, com dic, el gallinisme. On el déu gallina té un paradís reservat per a tot pollastre i gallina, i poll i pollet, i àdhuc gall de combat, on hi despendran, en acabat de morts, una eternitat de fotre el que vulguin, sense por de re. Que hi escatainin, que hi cloquegin, que hi ponguin i desponguin, que hi covin i descovin, que hi escarbotin, i que hi escarotin a cor-què-vos, que s’hi facin bells barrastrals de tota mida i conveniència al llarg i a l’ample de l’altre univers, ells, poble escollit! I sobretot… És clar, i sobretot… Sobretot que espicossin i bequetegin a lloure els ulls de cada collons de fastigós humà viu o mort… pel omnituent déu gallina així ofert en pagament de tant de mal per ells ocasionat al llarg de les edats! Paradís, doncs, el llur, collonut, no fotem! Paradís promès que prou dóna esperances a cada element gallinaci, on els gallinistes, adeptes del gallinisme inspiradament empescat pel gran benèfic heresiarca Prístimus Txurtx, s’incloïen (ens incloíem) no volent-se (volent-nos!) pas, de cap de les maneres, humans.

Car els humans, ca, vós? Els humans — desgràcia incommensurable d’aquest món gairebé llavors destruït totalment justament només degut a la puta agressivitat que sempre s’han portat, per qualque defecte cerebral versemblantment indeturable, inestroncable… (Tret que, com veurem, l’il·luminat Prístimus prou va sàpiguer trobar el procediment a emprar per tal d’esmenar el terrible nelet, l’horrible nyap, la xacra original, d’on tots els astrucs adeptes prou que tot això que en guanyàrem.)

Després, com dic, en Prístimus es repensà; va veure que tots els altres animals — potser tret del més traïdor de tots, el gos infame, esbirro, sequaç, estiracordetes, sempre culimerdejant, ell, amb els més despietats humans (caçadors, soldats, folls, feixistes, i púrria d’aqueixa) — va veure, en Txurtx, que tots els altres animals, pràcticament, no patien pas menys que les gallines a mans dels bípedes botxins. I els inclogué en la religió, doncs, de l’hibridisme — religió que explicava ça enrere, vull dir, ça amunt, al primer paràgraf d’aquesta docta dissertació.

(…)

Uniformat, és a dir, anònim, amb els papers com cal falsificats
no fos cas que si els portés genuïns tothom els trobés sospitosos
procedint vaig, empescant-me alhora cants bescantadors i ofenosos
mes que, a frec de cresp o pels fons, prou clares diuen les amagades veritats.

N’hi ha per a desil·lusionar’s — per a romandre-hi, vós, amb un pam de nas.

Car ara que aturàvem de cavar hi copsaves el revelador panorama:
desolador.

Els fòssils coliseus i estadis trobats en aquest món oblidat.

Tothom hi és fòssil — competidors, espectadors…
i el petit il·lusori objecte de cobejança:
pilota, palet, pistola…
trofeu, anap…
vida, llorer…

Qualsevol enze, cimbell, brill o reclam, tot plegat no re.

No re rere el qual hom s’esdernegava
ara convertit doncs també en pedra.

Car això és el que cops i capeixc:
que tot allò complex torna…
torna indefectiblement…

Torna indefectiblement a la simplicíssima pedra.

(…)

L’avolesa és banal perquè l’home és animal
i com més agressiu més animal
i com més animal més dolent, o malalt,
enverinat per la testosterona.

La testosterona qui assassina ineluctablement el món.

For the world to have a fair chance
castration must be routine, compulsory;

Ço és, tantost neixes, capat.

That’s the only way for humans to become minimally fair
i s’ha acabat.

(…)

Tantost enllestida aquesta segona raonada híbrida tòrrida prèdica, allí mateix, davant tots els seus milions d’adeptes, per a donar exemple, en Prístimus Txurtx es capà. I jo, fidel entès adepte, un dels primers i més arrauxats, també em capí…

Em capí, i, en capar’m, capí ans copsí que palesament allò era el que calia, que aquell era l’endlösung, la solució final que menaria finalment al nostre alliberament. Car, així, que fàcil fora llavors la imminent creació del Sol Organisme que desconfiria definitivament el maleït repel·lent cruel déu assassí dels llefiscosos llevantins!

Sense “mascles” enlloc, com ens és efectivament lleu a collons d’entendre’ns, de coalescents solidaritzar’ns, d’unànimes unir’ns! Emasculats, desouats, en honor dels ous sacrosants de les santes gallines, qui ni quina pulsió mortífera ens impedirà de fer’ns tots plegats un de sol, colossal, omnipotent, titànic, suprem! Som-hi, som-hi, escarabats, caragols, cuques, ocells, peixos, ocelots, tigres, elefants; mosques, microbis, ornitorincs, quelonis, ofidis, batracis; pollastres, és clar; ànecs, taurons, hienes (les hienes “home” rai, ja a mig camí del bon camí, feminitzades per la sàvia — mes que lentíssima, ai llas! — selecció natural — i els cavallets de mar — i certs pingüins — i… i… cada uxori manelet al món). Som-hi, vós! Tot animal… o femella o enfemellit, i prou!

Ens capem tots plegats al món, sense escarafalls ni esgarrapades. Al capdavall hem comprès que era això — això, o morir de continu en indesencastable etern infern. Tot això ens prometia el déu assassí dels imbècils llevantins. Amb la terra insalvable, l’univers infectat, enverinat sense remei.

No; nosaltres rai; ho fem tranquils, lògics, somrients — jo em cap, tu et capes, ell es capa; nosaltres ens capem, vosaltres us capeu, ells es capen — tothom ho capeix: ningú no se n’escapa! — qui voldria ésser traïdor a la sacra família orgànica! — qui voldria anar contra l’organisme salvador, el qui durà la pau eterna i el gaudi sense mentides pertot el putejat univers! — en festa capatòria universal com ens hi posem! — cap festival no fou pas tan festiu en la història de cap planeta, ei! Cap aberrant sacrifici ni abominable emmartirització entre nosaltres — els suaument heroics hibridistes vinguts a sublimar d’una puta vegada l’univers — cap carrinclona fantasia d’un altre batètic creuclavat, esquizofrènic, obnubilat, tocat del bolet! Cap teatralitat manicomial ni morbiditat nosocomial d’antic llevantí frenètic — obsolet, ridiculitzat fins a l’extinció! — la gossa rabiüda qui els va parir tots — quin descans quan el darrer apassionat — ecs! — l’espitxà!

Simbiosi universal — organisme complet — sense enemics — sense paràsits… Els paràsits d’adés, ara totalment integrats, assimilats, ennoblits! Totdéu sanat, és clar, hem romàs només amb els ous bons; cap no en roman de covarot, bòtil, nial, aiguapoll, xarbot, afollat ni estifollat! I heus per on el nostre símbol i distintiu — que collons de creus i d’altres bruts i llords esturments de tortura! — no, no! — el nostre segell d’autenticitat tothom el sap, tothom l’exposa amb urc rai, tothom el veu i ensenya arreu, ubic, magnífic, genial: un bon parell d’ous! Ous autònoms — i serven ambdós la doble promesa de paradís, vós, car prou cap ou restant no amaga ara cap suplici etern, com amaga, no pas l’ou, el cagalló promès del déu merdós dels sanguinaris malignes maleïts llevantins! Amb un parell d’ous sans i genuïns, nets i relluents, tenim assegurada l’assegurança a tot risc — els ous sempre sortiran, desclouran, bons — sempre et descobriran un nou paradís — re d’inferns ni orcs ni xibalbes de deuarra meucarra cruelot. Paradís o paradís, i prou! Heus ací l’avantatge immens del gallinisme!

~0~0~

Per queixalades extemporànies força dolgut

Només de bon matí, sortint de casa, al replà de l’entrada, tot obrint la porta, sorprenc l’esquirol lladre qui se’ns enduia l’ampolla de llet. Vull prendre-l’hi i, amb una sarpada rabent, m’esgarrapa la mà amb què vull engrapar també l’ampolla que ell amb dues mans té fermament arrapada. Com em disposava, anguniat i astorat, a fotre-li un mastegot amb la mà dreta, em clava les dents esmolades com raors a la mateixa mà esquerra que encara servava un segment d’ampolla, d’on que ho deixi anar tot, i que ell alhora ho aprofiti per a fotre el camp amb l’ampolla. Estrany esquirol, em dic, mentre el veig fugir, abans no me’n torni, girant cua, cap a desinfectar-me la mà doblement atesa. Estrany animal, a tots ops, zigodàctil, acrocèfal, talígrad… Pujant fàcilment pel llarg suport de l’alt fanal, al pàmpol del qual, potser fotent-se’n, xarruparà la llet que al gatet i a mi, quimerut, tinyeta, ens sostreu. I aquells ullals esmolats i aquell ronc continu, aquella mena d’insultant marruc que avia… On ho he llegit? Es deu tractar potser d’un damà? D’un rabàs amb la cua dreta? Com més hi pens, menys el veig sinó disfressat de pseudo-esquirol, de grotesc petit monstre embolicat en qualque no gens còmica xarada, vós.

Tot és que tornant al carrer, la mà esquerra amb un pegat i tot, el paraigua penjant al mateix braç, el barret al cap, la cartera a l’altra mà, digne de bell nou, tanmateix sorprès, pitjor, meravellat, per la bonior, pitjor per la tol·le-tol·le, espectaculars, que et trobes pertot. Com si tothom s’ha tornat boig, anant de bòlit, amunt i avall, i aviant sorolls estranys, malalts de vés a saber què, infectats de manies i microbis rai. M’haig d’aturar sovint a veure què es maneguen ni a sentir-hi què s’hi empatollen, car, renoi, quines disquisicions més abrandades ni radicals no amollen, vós. Un dels rústecs bonidors, senescent rai, pobrissó, tanmateix com s’embala, oracle de pa sucat, cretinament enraonant dels ruibarbres que l’any de la quisca es veu que enverinaren els cervells d’un bon grapat de la població. I dient, bramulant, que ara la situació és pitjor, molt pitjor, segurament còsmicament letal, car no és solament els ruibarbres ni els litxis, o els ananassos ni codonys, és la llet de cada mamífer ni peix ni ofidi ni ocell! I se m’atansa i em requereix, com si fos qui sap quin seu deuetó o tòtem, de caritats, pietats, bondats, benifets, foteses… I li vull donar quatre rals i me’ls llença al cap com si li fessin nosa, i s’esclafeix llavors com un orat, alhora que es fica a girar sobre ell mateix, com cap taumàtrop com més anem més accelerat, de tal faisó que, com fou el cas d’en Janus d’antiga memòria, no veig pas que tingui ja clatell, que només tingui dues cares, que sigui aviat tot plegat només cara, i a la cara una tarota que esdevé com més anem més gegantina, i que cuidarà esclatar, i per això el lleix enrere; per una mica no cal fer tanta musica, dic, i demà m’afaitaràs, de les que dius no me’n crec cap, i jo endavant, ja s’ho fotrà.

Així, caminant cap a la feina, un company d’oficina se’m fica a la vora. És ell qui m’informa, es veu que havent oïdes les notícies de l’estranger i tot, com tothom al món troba estrany el capteniment dels mamífers en general. Em diu que ell no és pas que fos ornitòleg ni ictiòleg ni com se’n diu, però que es malfia que tot no sigui cosa de la rebel·lió de les mamelles, massa maltractades pels graponers d’ençà d’eons i eons, i eons rai. Descoratja’t, saps? No siguis il·lús; ara, sense nyaps ni taps, les mamelles s’emancipen, s’autodeterminen, s’independitzen, s’estorcen de tot lligam al cos, i, pítiques, típiques mítiques, pitagòriques, produeixen productes nocius que nouen tothom, i així, tothom nogut, amb quina exuberància interestel·lar no regnaran llavors elles per les molt més cosmètiques estètiques titil·lants constel·lacions!

No sé com guaitar-me’l; em sembla una mica més tocadet del normal, avui, antifràstic, monocromàtic, mal-après. Les seues balàniques manifestacions potser necessitant matís. No t’hi matis, tu; cert que els pits, presos singularment, sense el llast ni sorrada de la nosa del cos, foren mamífers – hò i tant – i més: mamífers de referència, mamífers per definició. Mes això no trau que tots els mamífers ho fan (no pas solament els pits lleguts a campar-se-les lliurement i per cabal, sense lligams), de captindre’s com dimonis amb un coet encès al cul; de maneres imprevistes, sovint excepcionalment agressius i tot, i no pas encara solament contra els humans – prou veus el mal que m’ha fet el rabàs lladregot: sostres de nafres tost tornades cicatrius, tot un rebost de cendres i sofres al braç i a la mà – i prou són coneguts els casos innombrables de cases suïcides on els gossos qui hi han es cruspeixen nadons i xiquets, amb els quals maleïts pares betzols els feien clapar – ans agressius contra la pròpia espècie, i no cal dir contra les altres. Agressius contra tothom – amic, enemic; jove, vell; groc, blau – bípede, quadrúpede; alat, eixalat; pelat i pelut; trobat i perdut – ruc i llest, lleig i bonic; ample i estret; concís i lat…! I contra els objectes inanimats i tot – he vist de bon matí un damà cardant-se un fanal! I contra els elements mateixos – una llopada rapsòdicament fent bocins d’un huracà! Un eixam de borinots ensinistrant un llamp, canviant-ne la intenció! Contra els fenòmens espirituals i tot – set cetacis tàcitament sardanejant amb els sis ectoplasmes no sé pas si de rantells o de marfulls o cuïcs, llavors atacats per fanàtics feixistes simis antisardanistes segurament.

Justament aleshores, per a donar-me més raó, volgueren les escaients circumstàncies que passéssim vora la mar. Ens n’adonem abassegats que, petits i grossos, els peixos enfollits vénen a estavellar-se contra el mur de la costa, de tal faisó que tots plegats, tant els fins ara vàgils, inacostumats als voltants, com els íncoles saxàtils qui sempre s’hi mogueren, perdut universalment el quest, obsessivament, accelerada, s’hi escervellen i rauen de mantinent morts, així afegint-se a les muntanyes sagnants de cadàvers flotants. D’on que tant ell com jo en traguem la conclusió que no és pas que fos doncs solament els mamífers, ans segurament tota altra mena d’animal, qui en una nit es bevien d’un glop tot el seny.

Com si hi caiguéssim ensems, esguardàvem llavors el cel, plens ambdós de fosca temença, no fos cas que de sobte també coloms, pardals, mallerengues i pinsans no es pensessin àligues, òlibes, astors, esparvers, i vinguessin a traucar-nos cavorques i polsos i orelles i oronells endins, i a furgar-nos sota els capells. I alhora ens els abaixem tant com podem, a tall d’elms de cavaller antic. Amb la mà fent de morrió o espirall davant la boca, afegia: Escolta, tu, oi? i qui sap per quina aberrant psitacosi, o psico-psitacosi, els kees, i els agapornis i tot, podrien haver esdevinguts el màxim perill en les cases que, sense gos, s’estalviaven del perill constant i més gros!

Amb això havent bellugat el paraigua, una altra esdevinença notava jo llavors personalment. El terra. El terra, arreu on petgessis, semblava crosta lleugera de pastís tot just cuinat. La virolla del paraigua s’hi enfonsava fins cap a la meitat. Vaig comentar-ho. Guaita, ara, tu. Pertot on vulguis, paviments, voreres, bermes, capterreres, jardins, tant se val, el paraigua s’enfonsa si fa no fa fins a mitja virolla. Estrany, cavà? I encara me n’adonava d’un segon detall curiós. El terra, la crosta de l’ubic pastís on la terra sencera no semblava haver-se tornat, era, mirant-hi com cal, plena de bocins, de meitats esbarriades de nous escloscades, com si durant la nit en queien pertot – no pas bocins bruts de calamarsa, ni flocs de neu solidificats, ni mannà de cap mena– nous, nous de noguera de debò. Vaig vinclar-me a plegar-ne un parell, i, amb precaució, tanmateix vaig voler tastar-ne un (de bocí de nou), i quin fàstic, el vaig haver d’escopinar de seguida; i vaig tastar l’altre, i re… No hi havia pas bocí bo. Tots amb un gustet de nou, això rai, mes de nou florida, lloca, sabatera, putrescent i tot. I el pastís, direu? Doncs el pastís, idèntic, vós. No sé si jo avui tot d’una havia esdevingut intolerant a les llets passades i els olis enrancits emprats per a cuinar-lo; la qüestió, tot fet malbé, immenjable. El company ni gosà tastar re. Sense aixarops alexifàrmics prou faitissos, no es volia pas arriscar a veure pitjors visions ni potser a palmar-la com els malaurats peixos, tossant bojalment al primer mur del primer edifici.

No pas doncs cap miracle que valgués la pena agrair – que dic.

I el company vol aclarir la situació: Saps què? Drogats.

Li dic: Drogats de què? I qui? Tothom? Els esquirols, els rabassos, els damans, els peixos, els xarxets, els cetacis, els muricecs… el planeta mateix?

Em respon: No, no; nosaltres. Drogats.

Em vaig aturar. Faig: Doncs escolta, no; no em trob gens drogat. Em trob perfecte. Tot el que veig és el que hi ha. Ni visions ni alteracions dels sentits ni cap d’aqueixes falòrnies. L’únic que el món ha embogit una miqueta més del boig que ja no era ahir. Això és tot, em sembla. Cap altra explicació. Les coses com són

.

Lluny d’osques a més no poder – fa. Les nous part de terra t’ho demostren. Durant la nit ha ploguda certa droga defecada pel no gens amistós espai. I aquesta droga, diguem-ne precisament la llet metzinosa de la via galàctica mateixa, espremuda pels mugrons i pitxolins de les mamelles interespacials segurament disfressades molt garneuament en forma de núvols mamiformes, és la que (ja ho veus tu que brucel·lòtics!) ens fa veure i sentir disbarats i monstruositats rai.

Ara sí que em vols fotre. No vols pas dir que el que veig no és la realitat! Ningú que em digui una cosa així tan contumeliosa no pot de debò debò ésser el meu amic – li retrec. I tots aqueixos peixos morts? De debò no en són? Només ens ho pensem? Una mena de com se’n diu, de febrada? de miratge? O de delusió? O de desviació espectral de la llum? De magí alterat amb tot d’imatges caòtiques? D’estat hipnopòmpic? hipnagògic? D’acció psicodèlica? I tanmateix prou comencen de pudir a podrit! Guaita’n la putrefacta bromera. No és pas que sigui particularment bromidrosífob, tu, mes cert que t’ennuega, que et neguiteja (ca?), la ferum! I no et desmaneguen, eslleneguen, tots aqueixos adés ben coneguts aneguets ara negats i empantanegats i qui ja no s’esderneguen ni s’esdernegaran mai més a espeternegar ni, desdentegadets, a nyequejar pel món?

Diu: Quina exageració! Àzig incident, fortuït empelt; allò que supura com erupció de volcà agullonat. Algun emprenyament o altre natural. T’ho estava explicant… La via làctia…

L’haig de corregir: No; el que tu deies és que m’ho estic imaginant, que s’escau que la imaginació l’hec a tres quarts de quinze! Una droga que he presa, o potser la mossada del lladre ratpenat qui em volia lilar i xurimangar la llet… Que ara doncs vaig de bòlit, que el verí em fa veure el que no hi ha! I amb l’exemple de la fetor dels peixos et deia que em fas qüestionar no sols els ulls, doncs! El nas, les orelles, la llengua, les mans? Per què no tastaves les nous?

Quines nous?

Quines nous! Tu mateix m’has dit que n’eren tuixegosos grums traïdorencament destil·lats pels núvols mamiformes durant la nit. I els edificis…? Parlem-ne! Em diràs que no s’han tots ficats a caminar, a tentinejar, trontollar, com si van a les palpentes, com si van tots pets. No crec pas ens calgui anar a la feina, tu; qui trobaria on rau cada despatx? A part que deu ésser perillós i tot. Ficar-se en cases que deambulen sense cap ni centener.

I era cert. Era indiscutible. I les col·lisions inevitables, i els enderrocaments mutus, polsegueres, ruïnes, tot plegat fent la vida impossible. Dels arbres. Dels arbres, en canvi, no en puc dir re; encara és hora que n’hàgim vist cap, tot i que no crec pas que s’esvalotessin tampoc gaire; sempre han estats, els arbres, ells amb llurs peus tan ben arrelats, gent de força seny.

Alguna cosa o altra deia el company: Aquest matí mateix, mentre tu et barallaves ridículament amb un conill (bon parell!), havent-se-les tot plegat per a heure’n, del llindar o al cancell, la carrinclona lleteta per a l’esmorzar (hà!), la meua mare (fera d’allò més) retreia a la dona per enèsima vegada que gosés donar al nostre nyec el biberó – el “biberó aigualit”, com sempre en diu – i prou sovint que n’esmenta la dita, “biberó aigualit, les sangs aigualeix” – “jo (diu) no vaig donar mai al meu fill altre que els pits; amples cabaloses mamelles de generosos mugrons, que ell, mult furiós, afamegat, xuclava i mossegava… i allò que en rajava era vera llet barrejada amb sang de tigressa… i allò era sa… allò mata tots els mals, i fa l’infant ardit i guanyador, superior, dalt la piràmide de mascles polígams, dalt l’escala social, intel·lectual, física, i per això el meu fill és tan fort, per això se n’entén tant de tot, i no hi ha merdosa droga que l’atenyo! I el teu ja ho veus el nyicris i malaltís i discràtic, pobrissó! El teu ni el voldria partir pel mig en Salomó, i el meu n’hauria volgut fer quinze bocins o setze, per a poblar el poble elet amb gent ben parida a collons. I au!” I au, efectivament, car aquest qui diu ma mare, aquest sóc jo, carallot!

Mes qui li’n fa cas, quan els esdeveniments singulars s’amunteguen. En aquell instant mateix, aquella mena de cossis de cossos enjòlit, els avions, s’estimbaven ensems. Com els peixos i els ocells, esdevenien animals suïcides. Anava a dir-li: Justament aquest matí, abans de llevar-me… Mes prou veig que vaig sol; no sé pas on se n’anava, el company, segurament a la feina, dissortat, ell qui no hi veu prou, que no se n’adona de tot el que s’escunça, amb no re ja acunçat, amb tot damunt davall, davant darrere, anant a parir parteres, deperint a la babalà.

I era nogensmenys veritat que aquell matí mateix, abans de llevar-me, i haver hagut de patir la primera atzagaiada amb l’ornitorinc boig i lladre del replà de l’entrada, prou havia hagut un somni que delitosament em colpia. Hi somiava que era caminant, i venus nues em plovien als braços. Eren noies fetes i ben fetes, perfectes, cardívoles, magnífiques, amoroses, i jo les entomava al vol, i elles reconegudes rai, us podeu imaginar! I ara, adoneu-vos-en, vós, cossos em plouen, mes haig de parar compte que no me’n caigui cap al cap i m’esclafi, car són cadàvers que els avions estimbats han expulsats. I parlant de cossis, precisament vet ací els savis de l’acadèmia d’orismòlegs i noòlegs, de pantòlegs de pandectes rai, tots plegats van arrossegant grosses galledes curulles per a llençar-les capterrera avall, a mar, diguem-ne, o que reguin esborifats herbeis. És clar, ben fet, pobrets savis, són totes llurs ciències i inútils obres magnes acumulades en líquid, servades i desades en la memòria immarcescible de l’aigua, i ara ho vessen, se’n desixen, ho fan malbé tot, car se n’adonaven que tot el que aprenien durant centúries ni mil·lennis no valia ni servia per a re – res no podia explanar ni molla el que s’esdevenia avui.

Els vehicles, per exemple, ningú no els manava ni podia manar; ara feien com els llegués, a lloure, independents, i estrafeien, no pas tant els agressius ocells i aparells voladors, ni els subrepticis sepulcres que per comptes s’aixecaven ells a fer l’avió, com estrafeien, dic, els lladres suricates tetradàctils qui emblaven les llets, i per això entraven a sac a tots els magatzems a despullar-los, a buidar-los, depredar-los de tot el que hi trobessin, a part les llets que partien primer. El desreng, veureu, era doncs universal. Si l’escatilós company, malauradament esporgat de seny, se n’havia anat a l’oficina com si no re, jo al contrari, ben lluny de la ciutat, fugint de presseta, abans no me’n passi tampoc cap de massa grossa.

Fora, al camp, entre cràters, congosts, congestes, arbres, forests, entre només gent com cal. I efectivament, el terra mateix, la coca, sembla millor feta i tot. La tastaré. M’ajupia a pessigar-ne un bocinet, doncs – i no, ecs, no pas gaire bona tampoc encara. Què hi farem. Olis i llets massa agres, que diria, si hagués de ficar-hi messions. O, si això no, qui en sabria tant que escatís on és el nyap d’elaboració. Les farines? la cocció? No pas que sigui pastisser de planetes, pobre de mi; només un picaplets d’alçada o renom regulars, mitjans.

Com em sap greu d’haver vists tots els savis abocant per inservibles totes les ciències al carrer! Prou que m’abelliria ara de saber que en pensa l’astrònom Lalanda de l’Observatori, sempre tant atent ni espatotxí ell. Que em digués si tots els mons a la galàxia feien tant el ruc com el nostre, i si s’havien doncs també tornats coques mal cuites. O era que només era el nostre, el pastitx d’empatx. I els altres bonets rai. Sense cap dels ingredients fets malbé. I segurament que em diria que, verges de les nostres petjades d’enverinament continu, els altres mons de la galàxia tastívols rai, no pas ni pensaments amb cap gust nauseabund com el nostre, és clar, com dic, amb totes les buidarades qui hi afegíem, massa que ens ha durat, pobrissó.

Mes ja ho veig que me n’hauré d’espinyar, de pairar, que hauré de poder-me’n estar. Ni assequible Lalanda, ni accessible company, ni assolible oficina… Ni atansables cactus a l’ampit, ni atenyible gatet a caseta, ni recuperables casos d’esmocalleis provincial, inconsolable, ni ja sinó només evocables lliçons de sobri faquir en la pau familiar del meu manyac raconet.

D’ara endavant, amb mans rudes, d’osteòfits claflertes, fent-hi, per paisatges crus, d’ermità sorrut, esguardant-me’n de les esplugues els murs singulars, ocasionalment esdevingut criptògraf com les oques, esperant tothora potser, emparat pels arbres qui damunt se s’emparren, que qualque dia o altre encara tot no torni si fa no fa de coure’s una miqueta milloret – toquéssim ferro, ca?

~0~0~

Tweet

113

Els otomans Qrat Sirah i Harud Rêve somien que al capdavall també els és llegut de somiar un dia o altre d’ésser lliures

Jeia ullcluc, a l’ombra de l’om, l’otomà Harud Rêve, ell qui fou qui sense fer gens de soroll sempre s’esmunyia, furtiu fugitiu, cap a indrets de pau.

—Sempre em fiu escàpol — així ejacula, melangiós — l’únic que em salvà.

Escàpol de pertot on la por i el desori s’imposessin… de casa, on un pare cruel l’atupava, maltractava… d’estudi, on mestres ignars volien fer-lo idiota com ells… de l’hospital, on l’haurien capat més que ja no el capaven a estudi… de la presó, on malèfics ulls enemics mai no giquen d’espiar’t… de l’exèrcit, on el volien bèstia inútil, supèrflua, perquè assassinés o l’assassinessin, tant se val, la qüestió era mantindre l’estatus-quo, on qui manés continués de manar i qui penqués continués de pencar i de morir per la causa que el manaire havia de continuar manant i s’ha acabat… i escàpol finalment dels marbres mateixos que per palaus i cementiris només assenyalen on sempre rau a l’aguait la mort… escàpol sobretot de la realitat… en el somni reincident de la cervesa i l’entrepà a l’ombra de l’arbre, entre flors silvestres i al prat, on al petarrell del fresc Solell i sots un cel benigne i tot blau, calmament peix el ramat i xerrica el pastor… somni autentificat en la pell banyada per l’airet balsàmic de qui somia despert… tothora fugit de tota autoritat.

Doll de font, dues bombolles de safrà, tres borinots al colze, ni mot de mut, ni tampoc cap dol ni neguit… només una deu de font, quatre bombolles de safrà als cinc còdols vellutats de molsa i, dalt de tot, mentre el doll m’espetega a la mà, la canella… per sis petits panys de líquens delicadament enjoiellada.

Ets en Pan en repòs, i et fons amb la natura, re-somiant episodis eròtics, on cap bèstia no s’alçura — perd-t’hi de nit; fes-hi vida d’esborifat insecte — de jorn, conegut el trajecte, veloç t’hi projectes — cap obstacle t’hi objecta, victoriós t’hi injectes — mudat, clenxinat, per tothom vantat, ja mai pus gens desjecte — brau brau bravíssim selecte electe fill predilecte.

Un altre otomà bon home li demanà, passant, si sabia a quina hora tocava l’eclipsi.

En Harud Rêve només féu que no amb muscles i cap.

—Eclipsi, ca? — reprengué l’altre otomà, Qrat Sirah de nom —. Hi ha pel món tènues boirosos laboratoris d’aqueixos d’on ixen nocions semblants. Si encoratgen les harmonies esfèriques als firmaments i hi afegeixen toquets de melodia, o si foten el contrari, ficant-hi el foc destructor d’encara més caos cacofònic, això qui sap qui ho sap.

El mut molt somnolent amb dues o tres capcinadetes reconegué haver-lo si més no sentit.

—De la unió inextricable del troglodita i el pinsap, vet ací d’on venim. Tot va començar amb una ventada qui cuidava endur-s’ho tot; arrencava de soca-rel cada arbre ni edifici; llavors, d’enlloc, féu cap la roent temperatura que durà i durà fins que tot no esdevingué en pocs jorns i en menys nits àrid absolut desert, l’escorça sencera de la terra un cremall intransitable, res que hi sobrevisqués… quan, horrible afegitó, l’endemà mateix de la roentor més anorreadora, tot el món esdevenia ara oceà glaçat fins als fons més subliminars — total llençol de glaç blanc, total estesa nevada de neu inexpugnablement dura — i res no hi sobreviuria que per casualitat encara fos si fa no fa viu; ambtant, però, enfonsats a la cova més fosca ni pregona, el plançó de pinsap dut a la sina pel troglodita… un i altre eren els únics qui en podem dir que es belluguessin a volició instintiva de llurs cors encara tebis… això si fèiem abstracció del fet no pas del tot inadmissible que a d’altres coves abissals d’altres binomis així mateix altament acoblables no haguessin, per llur part, reeixit també d’amagar’s prou avall que respirar-hi els fos possible.

En Harud Rêve féu que sí amb força més vehemència, com si se’n recordés dels anys on tant ell com en Qrat Sirah no foren concebuts d’aquell parell d’herois sobrevivents qui en espluga aitan pregona no resistiren tots els esforços d’anihilament emprats pels elements malèfics.

—I ara us diré que aquest mateix matí, tant per dintre com per fora, casa nostra i el jardí han apareguts coberts per una capa de dos o tres dits de quitrà semilíquid. Tot de boldrons de treballadors — bertrolades de brètols dels quals bertranades rai — han apareguts a l’encop, també de bon matí, segons ells, a netejar i a aprofitar el quitrà per al bé comú… tret que, és clar, l’únic que foten es regirar-ho tot, calaixos, armaris, rebosts… fins i tot belluguen i recacegen, davant i darrere, els quadres a les parets, a desgrat del fet que el quitrà poc que hi ha atès gens. Tot el que el quitrà no ha enllordat, ho enllorden ara ells. Sé tanmateix que llur invasió, llur escorcoll sense compliments, era inevitable; que arribaria tard o d’hora, qui sap amb quina excusa, o potser amb no cap i tot, infectes cadells ells de qui sap quin maligne binomi.

En Harud Rêve, pels gests molt afirmatius que aviava ara, pels plecs apregonats a l’entrecella, era palès que es reconeixia en la vida d’en Qrat Sirah, com si el que aquest adés suara vivia, ell també ho hagués viscut, tret que abans, potser molt abans i tot. En pensaments, així reejacula, melangiós: T’ho conec; per les lleis dels tendons, perillosa fórmula, amb tremolins de pressentiment, amb culpabilitat de polsegós joiell tarat, amb pietat ans enuig doncs de vençut qui d’esbiaix s’esvaeix, enfonses en escreix el musell de porc o el bec d’estruç al buit daurat de les brutals desfiguracions; esglaia-te’n i blasma i escarneix, silent, sempre silent, les mentals perversions que amb sobtades intrusives sangs cremen la vernacular arcadiana immaculació així ara irreparablement sollada, ans de guerres i ràbies amb amargs sanglots acarona’n la idea, com qui acaronés, de la repulsiva bèstia qui amb ullals corcats fos a mig cruspir-se’l, el pèl rebec, rude, ert, arnat, brut, eriçat, suat i safarós.

—Des de l’inici que em vaig sàpiguer vivint en casa diguem-ne no pas pròpia del tot, sabia que a qualsevol moment els invasors, els repel·lents ocupants, apareixerien a fotre-ho tot daltabaix. Que tot ens fóra violat; que, maleïts manefles, pertot hi ficarien les llordes grapes, i que, com arnes de destrossa, abocarien l’escandall barroer de llur impudent ignara agressivitat a qualsevol de les nostres intimitats, i que era doncs inútil al capdavall d’oposar-nos-hi. I perquè ho he sapigut, i ho he reconegut, i m’ho he esperat del primer jorn que hi som, no em planyc pas de re; molt respectuós, servicial, els responc amb escreix a totes les qüestions, inquisicions, a totes les exigències, empestiferades tiferies, i els reconec raó a bastament a cascun dels renys i entretocs, i insinuacions, que, sempre tan lleterets i peguissers ells, amb imprecacions no m’adrecen. No pas que n’estiguin per això més contents; com més amable ni amatent ni disposat a servir’ls no els sóc, llurs matusseres destructives intromissions es van tornant pitjors i tot.

Sé de què em parles — sembla fer amb el posat aquiescent en Harud Rêve — tot això ho he viscut jo també manta vegada.

—El branxet fitava les branques i les rels de l’arbrissó arrencat, suara dut a casa pel vell de la casa, fins que efectivament n’eixia, esventat, un ratolí; el branxet es ficava a córrer darrere l’àgil ratolinet qui, esmunyedís, qui sap a quin racó s’havia fos; el branxet malpagat tothora romania remugant. Mes ara dins casa nostra s’ha fet de nit, i del mateix fatídic arbrissó n’ixen les enormes arnes de la mort. Ah, l’esglai; algunes se’ls posen damunt, a vell i vella, a tall d’arracades, penjant-los de les orelles; el vell quin esfereïment, no crec pas que es vulgui morir; per això hi sóc, amb prou feinades, vull dir, amb feinades rai, a treure-les-hi, a desencastar-les-hi-l’en; lentament, la vella tanmateix, sempre silent, resignada, acceptava la visita de les arnes qui li roseguen incessants fins al dedins, d’on que me n’estigui de tocar-l’hi re. Tot és com cal.

Una certa angoixa de malson se li dibuixa al vult i Harud Rêve obr un instant els ulls i llença un gemec. En acabat, tornar a cloure les parpelles, i roman quiet — serven les seues faccions un aspecte expectatiu.

—Part de fora la casa, els xapots treballadors qui ens la buidaven absolutament de tot, i ens n’haurien buidats tots plegats naltres també, per a ficar-hi qui sap què ni qui d’aliè i corruptor, me n’adonava ara per la finestra de baix com començaven de fer carotes de por; mig albiraven, ara que la foscor prenia gruix també fora, que se’ls atansaven, enjòlit, ominoses siluetes elefantines. De sobte, fugen cridant, abandonant llurs armes i eines d’investigació (ço és, de fet, de suplici), i també, en caure’ls-els, bon tros dels objectes del botí que pretenien endur’s ran els no gens delicats escorcolls que havien doncs durats el jorn sencer. Benvinguda, benvinguda nit!

En Harud Rêve, tornat a la nit, entra en benaurança.

—Per vies i vies en la neu de la fosca nit on els trens s’aturen de vegades, i on els passatgers anònims llavors en pugen i en davallen en silenci de veus, mes prou en remor de trepigs i topades de bagatge — recontava aquest cop el benemèrit otomà Qrat Sirah — i ara (oi, vós?) tot d’una us creureu que hi esdevinc heroi per error?

Sí, sí, fan, efusius, els gests de l’otomà somiós.

—Heroi per error, us dic, si un homenot sobtat agredia una dona i, havent jo alhora ensopegat en quelcom de sòlid que a deshora treu el nas part de terra, i doncs jo gairebé caient, aixecant a l’encop amb revolada la mangala que em relliscava de la mateixa mà que em calia per a servar’m on fos, heus que s’escaigués aleshores per casualitat que el tirs o bastó (en enllestir cap endavant l’arc emprès per la impulsió inicial) s’estavellés justament damunt el braç de l’agressor, d’on l’arma en queia, metàl·lica, i potser que l’hi esberlés (al braç atès) qualque os i tot, això atenent als gemecs que ell bo i fugint no aviava, i veient-me jo mateix tot seguit, de bell nou dret i apitrant, ensems que la desconeguda per manguis salvada es fonia entre els qui es bellugaven bo i davallant o pujant o canviant de seient o de vagó, com, a primer pla, prenent-me de bracet, la dona qui m’acompanya em prea cofoiament de campió, i em fa fins i tot un dolç estimet a la galta.

Oh com somrigué, cordialment amusat, tot recordant-ho, el pacífic dorment.

—Merda, vós, i llavors com xiulaven les bales; endut per l’impuls, prou m’hi llençava a rebre-les, sense de debò saber per què; una cosa sabia a la part amagada del cervell, que si en cap de les meues rucs ziga-zagues cap projectil no m’assolia a cap bon indret, au, bona nit; viscut i no viscut, allí s’acabava aquella estranyesa estranya: la vida. És clar, ni cal dir, al capdavall s’escaigué que fos jo un dels supervivents. Per això puc recontar això altre encara; cap mèrit, vós, la casualitat de les trajectòries, sort o dissort que té un…

Bucòlic, sense impediments, el somiaire negligia les incandescències del trets que, a corbes logarítmiques, se li atansaven alhora i se li allunyaven, car al cap i a la fi prou havia sobreviscut… sobreviscut fins ara.

—Vaig eixir al corral, m’enfilí per la tàpia, travessí la carretereta. Correguí, passada la via, cap als trossos. Torre Blanca enllà, l’Olivet Buit s’eixamplava infinit. Llamps s’enervaren, trons esclataren. Em sentia demanat pels elements — sol·licitat pels meteors — m’abandonava doncs a la tempesta — “féssiu de manguis ço que us rotés — no pas que us posaré cap altra qüestió — al contrari, acceptaré sense intrigar ço que volguéssiu assestar’m” — amb gran irresponsabilitat em ficava tanmateix a trempar — tot i que era innòcua, la meua trempamenta (la meua “banya del diable”, hà!) era segur que els déus hostils — no pas Pan, és clar — s’ho prendrien malament rai — atiarien els folls giraments dels elements, buidarien l’aire de substàncies respirables, eixamplarien els horitzons cap a goles eixarrancades de forats infernals — havia doncs de fer-ho una miqueta millor — morir és una cosa, patir-hi sobre una altra — m’havia d’imbuir de cambres sinistres que empeltessin les de mon cervell de pors destrempadores rai, de branques de convicció i rels de fortitud perquè el meu cos, arbre esvalotat, no se’n rigués enllà del meu catàleg d’estrictes propòsits i d’excel·lents seriositats. Diu el sagaç proverbi que el més culpable sempre és el més perspicaç i per això mai no l’atrapen; sempre atrapen, les forces de la repulsiva repressió, el més botzinejat, aquell qui els culpables de veritat han fet ja tan reconegudament apuntat per a totes les atzagaiades, i no em vull doncs fer la víctima, com no em vull pas fer el savi, mes (què hi farem) ho sóc, els sóc, doblement ho (els) sóc. Llavors amb descoratge veig que re no m’enfonsa, que pel fet que sóc es veu impermeable, ni em mull del tot — m’he volgut negar de vegades i sempre he surat, sempre he romàs al cresp, alhora astorat i ple d’oprobi — mos deixebles fotent-se’n, letàrgics, com si sabessin que no m’enfonsaré mai més — que tant la geometria com l’aritmètica de la meua intuïció (fortuït filòsof) sempre em duran a triar l’indret on enfonsar’s és impossible — per poc pregon, per superficial — i que hi seré doncs xúrria, escombraria escombrada per l’oneig, irrellevant brutícia. Sóc tanmateix una creatura, com se’n diu, ètica — tinc la meua ètica i la meua moral il·lustrades indeleblement en els giravolts del meu més íntim ésser, el més amagat, on t’has de perdre per viaranys onírics o de somieig i badada fantàstica per a fer-hi de debò cap. Allí hi cohabit amb les prepòsteres col·lisions d’estranys encadenaments de neurones, de, com se’n diu, d’idees i conceptes causats per la casualitat dels circuits cerebrals qui s’esvaloten quan ions solts, en orri, s’ensopeguen i s’hi ensopeguen; no es poden evitar, i en l’esclat apareixen eminents pensaments, encants susceptibles d’enamorar el més hedonista dels ideòlegs. Així que què faig? — per comptes d’enfonsar’m vençut pels elements, punit pels déus hostilitzats, em rabeig a l’estany superficial — hi sóc el monument més remarcable — tots els altres monuments d’adés (niells, piscines, rescloses, arbres qui com girafes s’ajeien a beure-hi) es resignen a un segon pla — llur absència no fóra notada per ningú — en escorç apareixc melodramàticament retallat — el reflex poderós del cresp de l’estany m’és nimbe o gambuix que em santifica — no dubtaré pas més — no m’amagaré mai més — elements immaculats, atrapeu-me arbitràriament on vulgueu, oprimiu-m’hi amb fàstic i aversió; això rai, sempre romandré dempeus, entomant la vostra obligatòria ràbia. I així, dogmàticament relaxat, suggeriré a cada deixeble que epicuri dels elements és el que cal ésser per a viure a l’asil d’aquesta edat on mai no hem viscuts més aviciats ni ortodoxos: ben peixats, vestits, cardats, etc… — mes ara, què? — un petit terratrèmol i tot es trasmudava llavors en a prioris d’emboscada i de nafra imminent, de perill i de dolor predicat — ah urc infinit ara esclafat i inferm! — volia perpetuar’m unívoc en immunitats i estacionaments perennes, i ja ho veus tu, tot s’estifolla ràpid. Car és de viciós criminal voler perpetuar l’ull de l’huracà — cal, al contrari, que el santuari sigui per ones envaït de coents càstigs — tota doctrina de l’immobilisme, n’estic persuadit, és simpàtica rai, mes la volten, secretívols com llops, defectes que no volen remeis perquè no n’hi ha pas contra la rigidesa hermètica del taüt inviolable. I ara em capgiraré, m’evaginaré sencer; tot el de dins a fora, tot el de fora dins, etc… — i devot de l’especulació imperfecta em complauré a tol·lar per les ascles del mirall com la màquina irritant de rere tot en realitat és plena de taps i nyaps, i només fila (i no pas gaire bé) per inèrcies nodrida. Prou, tot s’acaba, i també el temporal — hum, ixc de l’estany només amb els mitjons xops; també el cul dels pantalons, car s’escau que un instant (en fantasies topogràfiques esgarriat) he relliscat i tothom se n’ha rigut. Al palau dels artefactes del costat de l’estany hi ha mobles pujant per les escales, i dins els calaixos de certs d’eixos mobles hi han capítols d’arguments d’estudis filosòfics que he volguts escriure del tot, i del tot mai no n’era capaç; també hi ha argent d’aquell transformat en ganivets, culleres, forquilles, tassetes minúscules per al cafè. Encara era prou de matí — l’activitat dels experts s’exacerbava ara — volien desxifrar si entre polze i índex hi duc cap dels pòstums rovellats ambigus símptomes de futurs orígens — els dic que em besin el cul, que sempre he estat prou prudent de mai no pescar (ni pecar) en la clandestinitat — que sempre he tinguda prou sort per a poder-me’n pairar — remotament, quan havia de portar faixa per culpa de qualque hèrnia, llavors és possible (els insinui) que pel fet que cardar ni pelar-me-la em fos d’allò més cruel per a un cos tan rígid i adolorit, hagués potser de fer l’atleta amb els dits i amb culleretes i cassons, divertint-me amb malabarismes de ministrer capdecony, però que ara ja no, que ara tinc uns pulmons de déu-n’hi-do, mig de peix i tot, i que en un llampec, cabussat, em puc atipar de peixos abissals qui erraven orbs i qui jo interceptava tot rotant, vull dir, i rodant, com un catàleg enrotllat-desenrotllat com un pergamí enganxifós — un catàleg de maquinàries automàtiques i intricades, no fotem, és clar. Tot de sobte me n’he adonat que al colze hi duc un borinot novell — aqueix, dic, deu ésser de col·lecció; no em toquéssiu pas ni mica que me’l malmetríeu, datspelsés — car aquest era llur designi, tocar’m. Haptotròpic violent, letal — amb dos cops de karate me’n desfaig, savis de pa sucat amb oli — cap neurocientífic podrà predir on voldré amagar les dades recollides — ni a quin calaix ni a quin moble ni a quines escales de quin palauet — potser les colgaré a quina reixa de quina tanca de quin corralet on quins animalons mortalment s’hi avorreixen, ni sé pas. Tothom roman quiet — tret dels deixebles (allà baix) fotent-se’n de mi, com sempre; tret que menys i menys com més anàvem, per les febres i d’altres malalties delmats, llurs neurones les primeres a perdre tota habilitat de dir’n de noves. De l’estany en pujava ara una fortor de carronya — qui hi gitava l’estoica comportívola vella…? Les fonts que flueixen fluents com serps a la percaça de re per a dur’s al pap ara el batejaven (l’estany pútid) amb verins amb no gens de tacte abocats, com qui del púlpit aboca monçònegues irrisòries qui tanmateix empobreixen (encara pus!) molt de boig fanoc. L’única (o en tot cas la més singular) de totes les veritats d’aquell melodrama decorat amb candors i sacarines rai, esdevenia elàstica i anacrònica com l’ethos d’un heroi de qualcuna d’aquelles subcultures pegues que els il·lustrats viltenim amb repulsió extrema. Era, vull dir, el fenomen ultradestructor del meu apèndix qui penjava amb ulleres de pam i s’enfonyava subterrani com cuc vergonyós a vergonyós ostracisme sotmès — anòmal mon piu (semblant a qualque afamegada anguila) evocava aquella badiella o tub de comunicació que hom creu que les esferes emmirallades d’universos paral·lels serven tothora per a no perdre’s en solituds molt humiliants — havia morta la precoç resurrecció del meu peix a l’entrecuix salvat de l’estany enverinat perquè tornava a veure els tres jutges amb carotes de déus enfilats a llur esquemàtic tribunal, al cantó esmolat del qual hi arrapaven les grapes, i de llurs bústies capellans pudint a alcohols i a corrupcions rai n’eixien que amb consistència de llevat s’aixafaven com escatxics de sang càustics, d’on petits monstres ganuts i molt durs ans cruels en naixien amb passions mercenàries a menjar-se’m les fragilitats. M’havien condemnat de jovençà per haver ensenyat el pipí a unes minyonetes — havia eixit de casa aquell matí content i felicitant-me a la bestreta per tots els èxits que tindria aquell migdia — primer me n’anava a comprar una pila de nou volts per al meu vaixellet… (o com hauria haver pogut dir un diari impossible que no fos tot estrafolla: “en Harud Rêve havia sortit a comprar una pila de nou volts per al seu vaixell de joguina — a l’estany l’havien atrapat ensenyant la titoleta a unes minyonetes — un jurat de tres déus el condemnaven a pagar una multa alta — ara cremarà biblioteques i museus — es tornarà anarquista dels bons, és a dir, dels dolents — tot allò que pertangui a l’estat ni a la ciutat qui aitan injustament el condemnaven serà per ell en revenja destruït”) — al banc del jutjat em naixien, entre les meues ombres projectades pels Solells paral·lels a cada racó de l’escrostonat sostre, meravellosos reguitzells de caràcters — guerrers proterviosos, molt mitgesmerda; greixosos estiuejants de qui les pells xauxinen; cavallers amb arnès de closca de tortuga o belleu d’ambre lluent de qui els elms o qui sap si només els plomalls llencen flames; sords innats de qui el metabolisme continu els mena a simfonies sense rival on cada to, per fosc ni fos que fos, és percebut (com diu Ohm) distintament, i els esclata llavors (com voldria Ampère) en mútuament rebutjats colors, de qui els quadres pintats al magí del qui somia el consola de tot altre cel inassolible. El nombre de volts et diu amb quina pressió no deu eixir la força elèctrica que manté cascun dels personatges; per exemple, aquell qui, flasc, amania cafè per al berenar dels jutges, negligia les maquinetes que l’haurien tant ajudat a acomplir l’absorbent tasca — el penós resultat de tan carallot estalvi fou que amb dits de cera tot se li estavellés amb cert estrèpit damunt la llorda catifa de davant el cadafal, a baix de tot del qual els acusats dels greus pecats ens trobàvem emmordassats i coberts els ulls amb teles d’un negre tan negre que era del tot impenetrable…

Com ara comonit pel mot cotat suara, teles d’un negre tan negre… sense avís sobrevingué llavors l’inici de l’eclipsi.

Amb la fosa de la llum, se n’adonà aquest cop en Qrat Sirah que en Harud Rêve no responia amb cap gest ni ganyota a la seua fins adés, per tothom present, ben recordada narració, i doncs que mentre la penombra s’espesseïa, mentre s’enfosquia acceleradament en negra nit, ell també s’havia degut tornar a escapolir, aquesta vegada, però, del viure mateix i tot.

De puntetes, així mateix, em sembla que en Qrat Sirah, bon home, fora d’objectiu fent mutis llavors viu se’ns esmuny.

~0~0~

hotelet de merdetes rai, redéu

després de molt de cercar
i d’equivocar’m vint-i-tres vegades
pujant i baixant les escales de l’hotelet
sota els comentaris ridiculitzants
de mares i filletes
he trobada finalment ma cambreta.

llavors de la butxaca m’he treta la claueta
i l’he ficada al trauet del panyet.

quin alleugeriment, quina exoneració
quan la porta grinyolant una miqueta
s’ha obert!

tanmateix tantost hi era
a la meua tranquil·leta cambreta
veig que hi ha cagant-hi una neneta.

una neneta ja tota cagadeta
qui vol que li torqui el culet…
i les cuixetes i les sofragetes…
i, si no n’aturava la llisquent merdeta
els peuets i tot, i sabatetes.

—em sembla que el que et cal
és un bany o una dutxeta
és l’únic que et traurà tota la merdeta
car t’has tota cagadeta…
ah, i com has entrat a la meua cambreta?

—totes les maretes en tenen les clauetes!

—doncs sí que goig farem!

la còmica exclamació
que feia estrebant-m’hi fictament els cabells
es veia rubricada per la seua cristal·lina rialleta.

i ai que mentre netejava la neneta
veus que s’obre la porteta de la cambreta
i una altra neneta ve a fer-hi sa caqueta.

i per la porta mal ajustada veig les maretes
rient rient
burlant-se’n gros
gras rient
la gran rioteta.

i veig la cueta de nenetes
qui sots llurs curtes faldilletes
remenen els culs culerets
no fos cas que al corredoret mateix
hi tinguessin cap “accident”
i perquè la caqueta mig els ix
i totes volen venir a cagar-se-m’hi
perquè llavors els torqui la merdeta…
com si no tinc pas àls a fer, vós!

adéu-siau tranquil·litat de cambreta fosqueta
on anava al capdavall
a jeure i a descansar
de tants de greuges
ni de petits turments suara soferts…
potser obrint cap llibret
potser ficant-me a somiar
mig adormidet, mig despert.

això no duu pas carés de mai acabar’s…
baldament no empitjorés!

rerefons neguitós
de rialles de donota…
car no voldria pas avui també
a elles haver’ls de torcar la merdota!

amb l’estona malesquerat romanc i tàbid
per massa culets ni merdetes desconfit.

i m’orbiten averanys d’ubics espectres
qui sense tabús i amb impunitat
llurs corrosius antisèptics que intimitats esplugarien
a raigs de desgrat damunt se’m vessen…
fins que me’n fan deslletar ni desdir
de l’espiga fer’m créixer.

~0~0~

—Ah, no; doncs, escolta, no sabia pas, no, que de ca meua (de la nova, ca? fa ben poc que ens hi fiquem, què deu fer? un parell de dies, com qui diu); doncs no ho sabia pas, escolta, que, segons la finestra de dalt on et plantessis a guaitar defora, podies copsar-hi bon tros — i més si, allargant el coll, t’hi repenjaves cap aquest costat o l’altre — bon tros del què hi feien (justament ara mateix, sempre en aquest instant precís), què s’hi manegaven, si fa no fa prop llurs pròpies finestres respectives, cascun dels qui, vius o morts, mai no havies coneguts fins ara. Curiós qui sempre fui, opopetre diplomat, dedicat otacust, sempre als afers d’altri ficant-hi el nas — això si podia fer-ho, és clar, només subtilment i adu furtiva — prou espieta doncs, com dic (mes mai ni afaneta ni xerreta!) — ara, albíxeres, tu! — ja ho veus tu, car prou és palès que ni em cal moure de casa ni tampoc fer ús de cap mitjà trampós ni aparellot adjutor — com ara simples ulleres d’allargar la vista o complexes càmeres de fastigós bòfia filtrat, a sou de qualque assassina institució estatal — no em calen sinó els ulls naturals (aitan a prop som!) per a sàpiguer com s’empatolla ni en què s’embolica tothom. Jaqueix l’esguard seguir el corrent de tos desigs o bateroles i au, ja hi ets, tos ulls molt penetrants, enjòlit, amb ales, com qui diu, voladors, xafardejant entre els cairats banussos i caobes dels mobles (els llits els escriptoris les tauletes les calaixeres els armaris les neveres els rebosts… els buiracs i panòplies… i els estoigs i els escrinys) i entre flassades i pomades, entre opopònacs i flascons; i entre òpals, talismans, periaptes, aparells… i als taüts i tot, d’on, oberts, se n’esmunyen rabents llambrents lumaquel·lats estels de qualque nova galàxia de tot just inaugurat univers! I mescla’t, prou pots, a les follies i entre condoms, i remena entre plats i plets, i escumes i llets; i a rampes i paràlisis i catatonies, rellisca-hi allerat; i a nafres infectes i a gangrenes, i a flictenes i eruptius brians, t’hi rabeges de lluny, sense heure’n, sortós tu, la fortor; i gronxa’t sobretot, com en hamaca al suau oreig, entre les adolorides antenes i les feridores banyes que sempre projecten les divertides perversions (gelosies despits assaigs triomfs sofrences paroxismes afolls injúries comiats…). Osta’t i desa’t cap ençà i cap enllà, molla espinada tens qui com fina serp arreu es fot. Tret que, anem a pams… La paradoxa de la complexitat… duu l’espectacle fins adés interdit i ara desclòs, espellit, esbadocat, espampolat, esponcellat, esbatanat… a l’abassegadora prolixitat… Com més deixeles ni desenfonyes, més se’t revelaria pertot… I el que desencofurnes de més amagat, ai…! El cor no pas que m’ho encobeirà. Havies envaïdes les cendres somalles, carrinclonament emmotllades per mestres del figurar en arrogants antropomòrfics ninots… qui tanmateix, amb el primer aflat de l’Eixuta, corren el risc, tantost fets i perfets, de desfer’s en calçobres i segurament només en ventissa pols… I ulls i orelles se t’hi envescaven molt repulsivament, com si furgaven en moixes, lloques, sabateres carronyes d’efervescent femer. Ah, i aquelles tètriques riallotes d’àvol record…! Riallotes de donota molt sovint duen a mort… Què n’ous? Què en clisses? Em corr pel crani un calfred de malaverany. Que què n’oïc? Que què en clis…? Visatges arreu d’homuncles torturats, llurs crits de terror… Maleïdes finestres! En vull de les meues, on escaients erògens pessics estintolin mugrons, titoles, quicarells; on tendreses, seduccions, musiques, profilaxis…es regolfin en balsàmiques, guaridores, sentors. I no pas ja gens d’aqueixos arsènics, úlceres, raneres, demolicions… Massa tristor solleven. Sorrut n’esdevinc… i que què n’ensum…? Me n’ensum gat amagat, i segurament a mig podrir i tot. Car… al capdavall, de tanta de descoberta, a qui hauries de pagar’n el deute? — tots aqueixos diguem-ne beneficis que en treus, totes aqueixes benaurances on et delies per banyar’t… no és pas que… No és pas que es desixen del fet que ets mort…? — i que, si n’ets, esdevens llavors col·latari de mant d’insospitat guardó…? — justament mentre pels elements naturals ets delit…? — altrament com t’ho explanes…? I en acabat, estàs segur que mai havies de debò volgut de tot (de tot!) assabentar-te’n…? Car quant de dolent no se’t revela… ! Sabies que el metge de la cantonada és el botxí…? — a les dones qui cal “ajusticiar” per ordre de quina més cruel autoritat, se’ls atansa part darrere, uniformat i tot amb la seua impol·luta disfressa de bon home, i amb una barrot de ferro massís els etziba dos batzacs precisos, el primer en indret exacte a mitja espinada, d’on els la trenca en escreix, i mentre les víctimes li cauen, el segon de mantinent els el fa espetegar a la base del crani, alçada del clatell, d’on que els xemiqui alhora el cervell. Diguem-ne que el reveig… Embolicat en pulcra esclavina s’atansava, crepuscular, el cansalader pirrònic, carranquejant i pitjor que no borni, precàriament, a les palpentes per la inversemblant passarel·la d’eixelebrats viratges, a cargolar amb la grinyolaire claueta, per a donar-hi corda, dins el cor del rònec rellotge de les al·lusions esbotifarrades, adés instal·lades a quin celler cerebral ple de cuques i rats rosegaires. Del celler n’eixien esbojarrades guspires. Per qualque somàtic terratrèmol o altre, suara esclatava en erupció massiva, i els rosegaires s’esbarrien pel llostre sense matisos… Els ulls se me n’hi anaven, per mèdols inconcrets, a perdre’s amb ells a l’ocre definitiu, i haig d’aclucar’m i haig de fitar davant. Davant, davant. Finestres, finestres. De finestres, me n’uig. De tol·lar-hi, me n’enuig. Fuig! M’havia pensat, carallot, que guipar d’estranquis secretes intimitats m’eixoriviria… i em deprimeix, em desola, em panseix… de tant patir-hi, m’occeix d’afegitó una miqueta més. Saps què…? Hi abandonaré vescoses escates d’intrús, i els culpables de tanta de monstruositat potser, patètics, així denunciats, n’esdevenen abstinents…? Liró, què dic? Ja ho sé que no; no hi ha perill! Esmenes, cap. I ara…? I ara, tranquil; i més val que et vulguis sobtadament obsolet, car qui hi endevines sotjant-te rere la llefiscosa penombra d’una de les finestres…? T’han calat! Són uns ulls lleugerament fosforescents, internament il·luminats d’impura joia — els de l’arquer fòssil qui amb encert científic t’esborrarà. Llambrega amunt. Pengen ja pel cel els voltors indígenes, de qui les decents amenaces et fan reciprocar’ls amb folles mascarades. Ei, qui sóc? I t’encarnes contaminat hereu, compungit heretget, meuca banal, pítia subtil, hipocondríac ermità, apoteòtic encantat, enigmàtic axioma, aspra sinòvia, igni vaccí, esmolet lasciu, túixec luxós, luxant lixiviació, unt inconvicte, caducat episteme, opac suïcida, escapulari sepulcral, rèptil seriós, farfallós dimoniet… De qui les seqüeles calidoscòpiques se centren a endurar les més peludes llunàtiques marejadores sessions… on, sense plànyer llànties, hom enfoca atletes, papallones, varengatges, encluses, tasos i bigalots, estilets, atol·lons, melses, quarks… — prestigis de prestidigitador rai — en ragen a lloure… falcates d’ilerget… àvols perjures virtuts… fluorescents boirines… caòtiques col·lectives dedicions… xifosurs en desús… escapçats tèlsons de nèlsons estifollats… pinces toca-sons, lluscs mol·luscs, brocs escalabornats… meandres, diamants… tríptics, triftongs… equacions exoenzimàtiques… osmòtiques reciprocitats… comminatòries immanències… simis latents… semiocults agalius… i al glaçat gamarús del fosc malastruc badall qui esbiaixadament m’ulla com estruç… si a l’esgardís amb l’arcabús burxés… mal llamp llavors no l’esquerdés… i el descosís… ni mai més no fos al cas… ni no pas enlloc fugir pogués… la finestra edicle, fornícula, ninxolet, fosseta… on és antiga enrunada ídola o oblidat ninotet insignificant, claupassat, erosionat, ratat pels elements, ell i el plint tetraplèuric fosos a la pedra… I no pot… no pot pas… com tu, qui tampoc no pots… i no… no… cert… no puc… Sos blefaroplègics epicàntics ulls, xeròtics i de pingüècules i clotets claferts… ara esdevenint els meus… Mos porucs nistàgmics ulls nictitants… a pleret… quiets… quiets… i esdevinguts… morts… els seus… Dispararàs!

~0~0~

El nazi Bragues Llosa i la meua tieta Cornèlia d’Espernellac

Enmig l’aplec multitudinari de covards legionaris invasors, es veu que el nazi peruà s’havia tornat a cagar a les calces, i ara d’esquitllentes s’havia doncs esmunyit a amagar’s al cementiri del costat. Tot seguit, el nazi Bragues Llosa d’amagatotis sebollí doncs ses podrides bragues sots la llosa. Molt puerilment, damunt la llosa hi escrigué el millor escrit que mai no sapigué escriure, ridícul betzol. Wer das liest stirbt — hi guixà — i en acabat de torcar’s el cul amb la mà del mort qui havia desbancat per a sebollir-hi les seues fètides bragues, fètid nogensmenys se’n tornà a l’aplec — carranquejant, entrenava, amb veu de gos, la veu, i, com mig electrocutat pallasso, el braç, car on anava, a fondre’s entre els altres pudents carallots legionaris nazis, prou calia prou sovint ben frenèticament ans rampelluda, epilèptica, ensems abuixir-hi i aixecar-hi el braç.

I així, som-hi, com dic, hi anava esgaripant: Viva pana! — i a l’encop trametent la seua histèrica mà dreta de mig mort cloc-piu a torcar també el cul de qualque núvol, quan… volgué l’escaiença de l’instant que s’ensopegués amb l’otomà qui aquells dies assíduament es cardava, a la més prima claroreta de la matinada sobretot, com bon sarraí, la meua tieta Cornèlia.

At dawn, Qrat Sirah the Ottoman was an ardent flirt, went into rhapsodies about his other sundry raw idylls of yesteryear, especially when, as a shepherd in wild Bessarabia, he’d had his kicks with more than a few dainty enough goats. Acutely sensitive to noise, la meua tieta Cornèlia, sentia, des el meu llit, que de trast en trast li deia, Calla i carda, collons!

Doncs bé, el nazi Bragues Llosa i l’otomà, deserts, no gaire lluny de la porta del cementiri, ran qualque ensopegada, potser només llambrec ofensiu i tot, es veu que es van atapeir recíprocament d’objurgacions. L’otomà amb fi sarcasme de savi paixà; el pec franquista quequejant tautològiques obscenitats de molt repel·lent analfabet. Al cap de poc, el nazi, son sòpit repapieig fotent-li figa, es tragué la pistola… i el volia matar allí mateix, Moro fastigós, català adoptiu, no hi ha pitjor pecat!

Típic de molt bajà sociòpata; tantost perd l’argument, trau la pistola — es va dir l’otomà, fotent aitan ivaçosament com podia el camp. Li ho sentia contar a la meua tieta l’endemà dematí.

Es veu tanmateix que l’otomà Qrat Sirah, delicat romàntic, mentre s’escapolia, va pensar de no fer-ho gaire lluny. Tapant-se el nas, s’amagà prop la llosa sots la qual la mocosa merda d’en Bragues Llosa continuava de podrir’s, i esperà veure on el podrit se n’anava. Llavors l’empaitava secretament de lluny.

El nazi Bragues Llosa féu cap de nou a l’aplec. Interim corpse, cozily nests into the dumb noise of the noisome mob; another rotten stinky apoptotic flower settled into an enormous bouquet of incestuous pestilential benighted narcissistic duplicates that in crazy brainless loops, in unceasing waves, can’t stop to evacuate always the same slow-witted… the same worthless… the same malodorous pernicious garbage.

L’otomà esguardava i escoltava aquell degenerat amuntegament d’obtusos paràsits (moribunds buròcrates i cagats militars a l’engròs, més els saigs desvagats de sempre i de costum) qui fotien el carrincló ximplet i vomitaven les datpelculades típiques d’infames datspelcul que són, i diu que a despit del do que sempre ha tingut pel sorneguer desdeny envers les tabollades que bavegen els fanàtics, aquest cop les xanxes mateixes li enfosquien nogensmenys encara més el panorama, li eixien sinistres rai, car allò que presenciava excedia la inhumanitat més bèstia, l’estupidesa més pregona, la perillositat més repulsiva.

Ens va dir que aviat els ulls mateixos es refusaven a fer-l’en cas, que s’oposaven a esguardar què més s’hi escauria, i que les orelles fotien així mateix, que la lloa martellejant, estrident i cacofònica dels feixistes aglomerats en fètid grumoll devers llur pana dels collons, és a dir a aquella merda pampana qui era llur únic referent diguem-ne intel·lectual, pobres animals sense un dit de seny, se li sobreposaven a tot so decent, i que doncs, ell mateix, tot reculant de basca, feia ja per a anar-se’n, bo i deixant-los que s’acabessin de podrir tots sols… quan llavors precisament li va semblar que les orelles li xiulaven… les parà en ventall… i, de debò, tu, es va sentir al·ludit.

El Bragues Llordes, vull dir, Lloses, cowardly thug, només “valent” voltat de cagats espantalls com ell, havia volgut intervindre; s’havia atansat al micròfon on hom (en aquell moment un escurril nyicris titella apellat Bava d’Ella) s’hi esgargamellava pels descosits bo i orxegant les pitjors barbaritats — i, with his fulsome asshole of a mouth, pobre Bragues – segurament pensant, I won’t be upstaged by such a silly feeble unseemly traitorous marionette, anyhow – es delia per a esgaripar-hi també ell – en diria de la seua coent suada escarransida banal collita, en bavejaria així mateix una de més grossa que no cap de les del menyspreable traïdor pallasset sense gràcia Bava d’Ella, prou que en confegiria de mantinent qualcuna o altra, només li caldria pouar i monejar pel seu repertori, entre les seues múltiple fútils collonades – altrament molt respectades… pels xarons faducs quilis com ell. I esgaripà (amb veu de gos ronc, doncs, en el seu esgarrifós vernacle) el Bragues, davant els fanocs esfereïts fetitxistes curts de gambals; farfallejava… Escolteu, sabeu que ara mateix que venia m’he trobat un d’aqueixos moros catalans qui no anorrearem pas amb menys delit que ja no anorrearem els separatistes mateixos [“a mort! a mort!” perdia el lleixiu aleshores el merdegam en bloc], i m’he treta la pistola i he engegat un tret… i ha-ha-ha-ha-hà… el moro català s’ha cagat com es caguen sempre que veuen un franquista com nosaltres, homes i dones amb pèls al pit, i molt panolles… panolis… vull dir, panols, disposats a morir per la mare pana! I sabeu què he dit davant la caguerada del moro català, he dit, he dit… he dit… Què volíeu que digués… Més glòria per a pana…! I… Viva pana, viva pana… viva pana!

Ara els pudents carrinclons tots ensems ho cridaven amb ell, descordats, molt engrescats per l’inarticulat Llordes Bragues. Viva pana, viva pana! I se’n reien com garrins del volpell otomà imaginari.

És clar, al cap d’estona, amb tanta de pega bestialitat observada d’ençà del seu amagatall foscant, sota aquell cel baig com de carn mortificada, una angoixa incerta, un tèrbol turment, vingué a rosegar l’ànima del tendre otomà. Què hi faig, en aquest naufraig? es va dir, En aquest naufraig de totes les vàlues bones, que tant costaven de guanyar? Ací, en aquest pútid anus de virós infern, de fetor contaminant… on la humanitat es degenera fins a límits inoïts, inesperats, impensables; ni on cap cuca, per fastigosa que fos, no gosava mai aventurar’s? Recony, recony, l’avolesa d’aqueixos molt ridículs dissortats!

I compongué, per al guaitajorns que eixiria el sendemà o l’altre (un hebdomadari de fulls amples com llençols i acolorits com llenços d’en Miró, on hi tenia un “raconet líric” cap al darrere de la publicació), el sensitiu ans il·lús otomà, això, si fa no fa:

—Què hi faig, què hi faig, enmig d’aquest naufraig?
no sé pas on vaig, ni tampoc on cony d’anar-hi haig;
encara si hi fos un gaig, belleu volant trobaria mendraig,
o nedant estrafaig el solraig, i tinc ben tost la platja a raig;
o de creure’m assaig que só bell papalló de maig
qui papalloneig al cel baig de maig, i lib i em satisfaig
a cent floretes i escaig devora el riu Magre a Alboraig,
on aviat hi occiré l’araig, car la nit s’atansa i hi enraig
a les parpelles els cilis rere on en somni el naufraig
tant no rarefaig que remot s’enfuig rere el teló on ja no vaig;
o que só neu ara, de creure’m assaig, i lentament em desfaig
damunt el cresp, torturat pel saig molt cruel del naufraig,
salvatge ultratge d’esglaiador ans descoratjador naufraig,
on, malviatge, malviatge, ni sé què hi faig ni contrafaig,
ni si hi vinc o vaig, ni quin fotut paper doncs de fotre-hi haig!

Força més gratuïts grotescs excessos ni aberracions hàbilment representava en Qrat Sirah bo i relatant son horrorós sojorn prop els corroïts imbècils del regne molt repulsiu de pana. I ens assegurava que al seu raconet líric cercaria, decebent per poc que pogués la fàtua censura dels maleïts ocupants, totjorn irrespirablement pudents, car ratades llurs pestilents gangrenoses carranxes per llurs paràsits residents – els rats de l’autofàstic i els xicaloris merders de la por – cercaria, dic, rifant-se’ls, d’anar-hi ficant molt subtilment crítiques contra els abominables malparits – la flor activa com dic d’aquella inic ramat d’invasors feixistes – qui, complotaires encara més degenerats que no la resta de l’entecosa tribu, es conjuminaven a enllestir el genocidi, a doncs eliminar’ns per sempre pus, a esborrar’ns del capbreu dels vivents, a delir’ns àdhuc de cada mapa ni de cada història, com si no hem estats mai vius, o a tots ops sinó com ells, ço és, repel·lents lladres assassins falsaris qui en hordes ignorants tot ho contaminen i corquen.

Alhora, impecable en calçotets i samarreta, epicúriament (com un paixà lleugerament gotz, panxudet, ja ho he dit) s’atipava; era l’hora de l’esmorzar i rondava jo pels voltants, i la tieta i ell em convidaren. Sóc molt llepafilós, estugós, i només damunt la taula hi triava amb complaença selectes bocinets de formatges i cigronets.

Gosí interpel·lar’l, Qrat Sirah, while you were eavesdropping… en aquell asil a l’estiribel de boigs, llebrosos i psicòpates, de qui els símptomes nazis són tan repel·lentment palesos que de ràbia bulls, de tal faisó que, si en aquell instant et pentinaves, àdhuc la pinta, de tan roent ni febrós tu de ràbia, com dic, despitada pel teu traïment, i tant si és de plàstic com de banya, com dic, la pobra pinta es fon… doncs em respons, si et plau, sense falses vergonyes ni prevencions, si llavors mateix no els hauries volguts matar tots?

No, home, no, cap; ni el Bragues Llordes. Prou es mor tothom prou aviat, equànime, el poètic otomà em contestà.

Mes me n’adonava alhora que la tieta Cornèlia no hi estava gens d’acord. No n’hi ha prou amb burletes i sornetes; aqueixos damnats bútxares hi van amb tota la mala llet; o els anihilem o ens anihilen. Més val que llur sant Martí els arribi d’hora que no tard, car, si diguéssim tard, en fóra segurament massa. De moment només gosen, en escamots de trinxeraires i de bòfies mig disfressats de persona, a acarnissar’s amb els qui són sols i destituïts, esclaus, dependents, amb aigualits estatuts, mig diluïts. Però la impunitat de què gaudeixen els va envalentint. Jo diria que si més no el Bragues, per capitost tapat i per repatani estront, sempre a mig cagar’s, i perquè s’ha d’aprofitar que ens cau a mà i ens ve a tomb, cal fotre’l sots la llosa ell també, com adés feia ell mateix amb les seues bragues totes enllordades d’infecciosos fems, afirmà. I escrigué en un paperet que l’otomà i jo l’haguérem de signar, i que un cop signat pels tres llavors ella cremà, No descansarem fins veure el podrit Bragues Llordes acabant-se de podrir com les seues podrides llordes bragues sots la mateixa llosa. Som-hi, companys (davai, ribiata!), entre tots tres tost l’enterrem, i au!

Sort que cremà la tieta el paperot diguem-ne incriminaire, car qui covés després doncs aquell talismà roent (pitjor, radioactiu), puta vida rai. Si mai el fet fos fet, irrecobrable, irredempt, prou se’n sentia, el rebregat posseïdor de l’ou escabrós, no pas…?

Vora l’indret on els estiomenats datspelcul s’arraïmaven hi havia, molt adient, el cementiri, ja ho he dit, mes també, no gaire més lluny, passat un clos limítrof, amb vaques i vedells, un estany amb peixets de colors — negligibles de mida, i tots d’arestes i escates, i ulls i metzines, segurament. En Bragues Llordes hi anava de cops a pescar; es menjava els uliginosos peixets crus, de viu en viu, tantost reeixia a treure’n cap de l’anguniós tarquim; fàcil de capir-li el lleig repugnant costum: en Bragues Llordes era nazi, i doncs, molt capdecony i molt brut.

Doncs bé. Un bell jorn de trons i llamps, vora l’estany, la tieta Cornèlia d’Espernellac, se li obrigué de cames. Volia fer-lo atansar per a poder’l tindre’l a tret i endinyar-li un estilet enverinat al cor, mes tot se n’anà en orris ràpidament. Com tots els nazis, en Bragues Llordes és impotent, d’ací l’esquírria que arrossega contra tot el que és ben parit, i lliure i català, i per això així mateix la pistola que duu sempre (és clar, el canó rovellat de la qual trempant rai… i ejaculant mort… ep, i així anar fent… poc cal insistir-hi pel que fa al coll psicològic, substitutiu, de la carrinclona andròmina). Tant se val, la qüestió, que en Bragues Llordes, trempar i atansar-se-li, no gens. Al contrari, maleït pornògraf sapastre, volgué etzibar-li un sermó ple de “moral” i femta de la seua rai.

La tieta Cornèlia, empegueïda, s’abaixà les faldilles i clavà l’estilet enverinat a un pobre peixet qui cuejant agonitzava. Vés-te’n a la merda, pudent! — cridà, adonant-se encontinent que allò que deia, redundant rai, car en Bragues Llordes prou ja hi és sempre, a la merda. Enfurismada, tornà a pujar a la llemosina i enfilà cap a casa, a rumiar’n, diguem-ne d’estratagemes, de nous i de millors.

De lluny, a les envistes de l’indret on vivim, sent llavors la tieta un espantós rebombori de ferralla, de trencadissa, de destrucció… Són, no hi ha dubte, els terroristes atacant — la llorda lladra horda de franquistes fotent-ho tot daltabaix.

Arribant esbufegada, els veu, l’unànime cagalló esgaripant Viva pana, la catèrvola nazi, l’horda franquista qui de la casa arruïnada surt cantant llurs Culs al Sol i altres cançons de podrit brètol ultra i ultracriminal.

La tieta esglaiadament corrent ara cap al foc. La casa encesa i a bocins, i, dins, ai… Ai! El poètic otomà a tesa violat amb canons de llorda pistola, pobre Qrat Sirah! — i assassinat, i mig rostit.

Era palès que mentre la tieta mossegava l’ham parat pel maligne Bragues Llordes (i jo era a estudi penetrant encara els secrets més peluts de l’electrodinàmica), l’horda franquista fotia l’únic que mai saben fotre: represaliar covardament i torturar a mort els desarmats.

Per a nosaltres, ja no hi romania res a fotre. Res a fotre-hi, res a fotre-hi — capitulem, capjups, desfets.

La tieta Cornèlia, amb un cop de banya, allí mateix decideix, Fora, i lluny! Tan lluny com puguem, minyó! Com més lluny serem d’aquest corromput cadàver que en diuen pana, ara sí que definitivament cent per cent ocupat pels llords nazis podrits, millor respirarem!

I és així com al capdavall ens n’estorcérem, la tieta Cornèlia i el seu fidel estudiós annex… fugint. Fugint lluny, lluny, ben lluny. Altrament també, com el sacrificat bon Qrat Sirah, allí hi raíem, a la repulsiva pana, tota feta de cementiris i de palters, i de cementiris de palters.

Ja s’ho fotran.

Ja s’ho fotran, fins el dia assenyalat on, com dic, tots plegats els haurem vists sots llosa, acabant-s’hi de podrir, maleïts franquistes… llordes bragues d’infecte merdam.

~0~0~

hom si vol el tasta a l’opuscle

Tweet