CX

110

[hom pot guipar’l ací així mateix, si així mai li rotés]

Sóc la imatge qui t’aclareix els somnis

Sóc el colom qui al somiador emmirallat li tapava el visatge,
Sóc qui a mig vol l’iniciava llavors al misteriós viatge.

Sóc qui el menava a tresors i armes subterranis,
Sóc qui li feia conèixer fils principals i sufraganis.

Sóc de qui llums i foscors es deseixien per a sos esguards,
Sóc qui li diu també on rauen catacriptes agafatalls i bol·lards.

Sóc qui a oldans paisatges i cantelludes urbs li dóna salconduits,
L’artista sóc qui li anava poblant tants de mons fins ara buits.

L’hi faig comprendre fil per randa totes les figures estranyes:
Vehicles, maelstroms, energúmens, obres mestres, atris…

Cada objecte esdevingut joguina, rizoma, carcassa, mortalla…
Qui amb potetes d’insecte li envaeix l’estàtua tota feta de llivanyes.

Vull finalment que siguis pelleringa ranca i que iconoclasta m’idolatris
El colom qui amb raor fi raus i qui, pessigollejat, va aviant-te plor i rialla!

~0~0~

veredicte de verecund colomí acorat

els colomins qui descloem no pas de cap ouet
ans de bella tarongeta
i a qui les bruixes peludes envejoses
ens foraden el cor
amb rovelladota agulla de cap
d’on la taca de sang damunt el plomissol de neu
llavors us dibuixa el mapa rialler
de la vostra salvació…
tampoc no voldríem ara que l’endemà de guerra
tornéssiu esculpits pel malaltís silenci
del rancuniós rebuig;

per xo satànics com herois estridents
us aixequem els talons amb alçaprems volcànics
perquè corregueu com remots aborígens
cap a la platja on els botxins tot just desembarcats
us encolen tanmateix al malson
de la constant humiliació;

amb calfreds de gasela clavada
amb banyes d’alicorns
i dents de narvals
al ventre del gresol
sotmesos a absurda endevinalla i doncs irresoluble
retransformats hom us hi vol;

trontolls de precaris trencaclosques
us transitaran els estómacs
com budells disparats en canons;

bon punt espremuts sereu aparcats
al garatge espartà
hivernacle arqueològic

on us catalitzarà l’enzim del knut
en ciutadà dissecat
residu vulnerable
de qui l’espectre de desigs
es matisa en burell de fullaraca i prou
al cremat varengatge de les evitacions;

garranyics de laments
poblaran el cru horitzó
que sobtats sollen escatxics porprats;

interludi de troglodita
els bous ventrílocs
cada morro de vaques
luxuriós carnífex
amb plaer confessat
us faran cantar;

mentre les parets se us tanquen
Orfeus patètics qui el pànic verolarà
la saba naixent de la inversemblança
us regalarà
per cada orifici antic i nou;

i perfecte subjecte
al capdavall cascú comprendrà
per què l’amic enemic
amb en Jou coronat dalt de tot
l’han condemnat molt merescudament
a programada mort;

rubricats en fang
guspirejaran els perímetres
en cosmològiques respostes
on la beutat serà evocada
perquè a l’apogeu de la comèdia
dinàmics convidats hi esdevinguéssiu
qui amb culs glaçats
i ambigus olfactes
extremadament destemptats pels fets

tanmateix hi ensuméssiu
la fi de la història;

en honest comiat
a frec de vil obliteració
i per la tracció del turment
amb les vísceres esfilagarsades;

paradoxalment polits per l’erosió
(polits doncs!)
quins fútils sinònims no emprareu encara
escarritxosos detritus
per a malgrat tantes de maltempsades
treure d’atots
les mateixes caòtiques
nauseabundes
obsolescents tesis
de la sempre esguerrada diagnosi…?

i ens faríeu encara volar
il·lusos nevats colomins
entre núvols
si doncs no fos per les agulles del martiri
que ens tenen clavats al gresol de les metamorfosis
i alhora no assenyalen
segures i constants
sempre el mateix nord
del mateix
enlloc.

~0~0~

A cruïlles momentàniament aturat (i tanmateix som-hi)

En cruïlla de sobte molt concorreguda
he evitat en vila desconeguda
d’aixafar un ciclista.

Ui que ardorós aquell ciclista aleshores no se m’ha abraçat
em deia: Gràcies per no haver-me aixafat
i jo li deia: Realment, no és res;
no és pas que en sàpigui gaire de conduir;
a més, no conec res d’aquesta vila
per això vaig amb tant de compte
.

Aleshores ell m’ha dit:
Saps què? Sóc el batlle d’aquesta vila,
i vols creure’t que jo tampoc no sabia
com era de difícil el trànsit en certs indrets… com aquest!
on tu has evitat de trepitjar-me, de fer-me malbé;
saps què?
Acompanya’m cap a la Casa de la vila, vols?

Com hi aniré, que li dic, si no conec pas els topants?

Prou t’ho indicaré, que diu.

Aneu-hi sol, aneu-hi sol, m’esperen, perdoneu…
m’esperen allà baix
.

(…)

He caminat potser massa estona
per aquesta vila que davalla cap a la platja.

Som a un jorn assolellat
la gentada va lleugera de roba
però jo estic tan cansat…

He caminat massa.

A una cruïlla on calia esperar que passés tot el trànsit
m’he repenjat en una d’aqueixes maletes amb rodes
altes, llarguerudes;
una maleta tota verda, d’un verd madur
d’herba fosca…

I hi he encreuats els braços damunt
i hi he ajagut el cap…

Gairebé m’hi he adormit
i després era hora de passar
i com que estava repenjat a aqueixa maleta amb rodes…
les rodes…
damunt la carretera que davallava cap a la platja…
mig jagut damunt la maleta…
he continuat com si diguéssim rodant avall…
avall.

Les dones qui anaven cap a la platja
i tenien aqueixa maleta
on devien portar-hi les coses per a la platja i qui sap què més
s’han posades a esgaripar: Lladre! Lladre!
mes, és clar, com som en vila estranya
ningú no les entenia.

I després es demanaven entre elles: Com es diu lladre? Com es diu lladre?
i una ha començat a dir: Sif! Sif!
i l’altra ha començat a dir: Sif! Sif! Sif!

I després me n’he adonat…
dic: Sísif! Sísif!

Ha! prou me’n dic
Em dic Sísif! Em dic Sísif!

I aleshores m’he aturat…
en una altra cantonada
una cantonada gairebé tocant a mà de la platja.

Elles arribaven corrent, una mica esbufegades
jo molt més lleuger que no elles, és clar.

I mentre feien cap, m’he ficada la mà a la butxaca
el que hi portava…
devien ser uns quants bitllets…
per a… redimir-me una miqueta del tort que
sense pensar-hi els feia…
com a desgreuge…
deia: Té, escolta, perdoneu.

I els deia… dic…

Els ho he dit en català
i aleshores és clar m’han comprès
i ja no estaven tan sobtades ni esfereïdes.

Els he dit la veritat
dic… dic…

És com un somni
m’he repenjat ací damunt aquesta maleta verda
i no sé pas…
és… m’ha semblat… m’hi estava tan bé… que era meu… que potser era al llit…
i que… perdoneu
he deixats aquests bitllets en aquesta butxaqueta
perquè volia…
per a… per a…
per a fer-me perdonar
.

I aleshores elles: Oh ets català, ets català
i volien establir… potser… una mica de conversa.

Però llavors els he dit: No… no… no hi vaig… no vaig cap a la platja

I és veritat que me n’he anat cap al carrer de…
me n’he anat cap a la dreta.

I elles: Oh, oh.

I bé, han continuat cap a la platja, és clar.

I jo aleshores he pensat
dic: Aquesta vila

És clar, és una vila estrangera
però és una vila on he viscut, com tantes d’altres viles, sovint.

I he recordada tota la gent qui he conegut
i la manera com sempre has dit adéu, a aqueixa gent.

Has dit adéu sense dir adéu…
dius…

Res.
Un dia mig prenies comiat
i l’endemà te n’has anat, i això és tot.

I no saps com han anat
com han anat fent
i no saps… no saps…
no saps quina mena de vida menaven
a cap d’aqueixos anys…

I he vist que tot era diferent
en aquesta vila on feia vint anys que no hi anava.

Ja no hi coneixia ningú;
no és pas que hagués coneguda gaire gent abans
però és això…

Viure…
viure i ésser Sísif és…
és la mateixa cosa.

Com més llarg vius
com més lluny vius
com més de dies vius… o anys…
més te n’adones…
que…

Refàs el camí… com si el fessis de nou…

I… al mateix temps…
és vell… perquè el coneixes… perquè l’has viscut
però…
no és el mateix…
ha canviat… sense canviar…

El camí, la contrada, la vila, la gent…
Tot…

Sense canviar… ha canviat.

(…)

Per on passen els ocells
s’hi envolava mon ànima
ocell pintat
sense esbart.

Ànima provecta
continues corrent
il·limitadament…

Devers un tèrbol horitzó infinit
fins que t’hi esvaeixes…
ombra dins l’ocre més i més fosc.

Continues corrent…
mentre ton cos
qui també corregué, d’esme…
lleuger, gairebé enjòlit…
ara rau
fa hores…
estimbat
al fons…

Perquè hi repassin
carronyaires.

~0~0~

El paràgraf que hi mancava

M’esguardava els alemanys amb ulls de sospita. Tot i que em són veïns mai no els he respost sinó amb mormols. És clar que tinc l’excusa que són gent de gos – i sempre m’han fet un immens fàstic la gent qui en tenen; mai no els he poguts encobeir; de tal manera que mai no he saludats gent amb gos; gent fastigosa qui proterviosament passegen com si re sorolls, pudors, empastifaments, paràsits, palters, ràbies, ferramentes, malalties… I ara te’ls retrobes a la platja. Ella, carregada també d’anys, i encara pretenent d’ensenyar’m el seu cul tot blancot – un cul rodó, rodonet, que nogensmenys tampoc no em fa gaire d’efecte; la cigala uns tremolins li agafen com si volgués desvetllar’s, mes tost el cervell me li diu el perill, i la tinc ben ensinistrada, és d’allò pus comprensiva, i torna a acotar el cap i a endormiscar’s. Ell, l’alemany, pitjor, molt pitjor que no ella; amb els seus aires d’arlot, ell; la seua carota d’especulador, les seues vastes galtes, la freda constant cobejança reflectida a la grisor dels ullets. Fuig-ne, fuig-ne. Me n’he tornat d’una revolada a casa. De tota manera la platja sempre m’ha deprimit. A casa, d’arrencada hi he buidats els armariets encara inviolats – els armariets dels tresors que hi tinc damunt els compartiments més banals al soterrani. He començat de treure-hi els sobres plens de papers vells, preuats qui-sap-lo a hores d’ara: bitlletets, records, documents, antigalles… Tanta d’història! I llavors em pos a estendre-hi damunt les taules els llargs i amples llenços dels anys joves – ah, com afavoria llavors els colors grocs! Oi, vós direu… I em ficava en acabat de rumiar-hi de valent… Tota aquella estesa de nua cultura! Si caigués en mans dels especuladors, la gent més repulsiva al món civilitzat… Vull dir, els més repulsius si fem abstracció dels bàrbars i tirans, els pugnaços, els invasors, els malignes de sempre… Tot el feixistum asfixiant: capellans, militars, bòfia, gossos, depredadors… Els qui tan rebé s’hi troben, al món salvatge, en guerra constant: a l’imperi de la mort. Saps què…? Resolt! Empaqueta-ho tot plegat ara mateix! No fos cas, vós, no fos cas. Salvem-ho… L’immens recapte minuciosament recaptat… Amb tot de petites meravelles per a liberals i casolans, i els coratjosos amants de l’anar fent, construint, investigant, descobrint… En la pau, en l’estudi… Per als humans… No pas els animals… Som-hi, dic! Abans els podrits alemanys no vinguin, putetes, especuladors, a polir-me’n d’uns quants, o, violents, a polir-m’ho tot, a assassinar’m i tot… Qui sap amb quines justificacions de feixista, d’avariciós invasor. Prou se m’atansen ja massa. Te’ls trobes fins a la sopa. Som-hi, doncs… Feina, feina… I ho donaré de mantinent tot plegat a cap museu, o fiable universitat, que ho desin i en tinguin immensa cura per a la plebs en general; no pas per a quatre malparits repugnants amb gossos i castells, catedrals i trons, princeses i merdegades, tots aquells luxes del letal feixisme… Ah, quan hi serem, jorn gloriós! On, amb els budells del gos fastigós del darrer merdós bisbe escanyarem (exultéssim!) el darrer…! Escanyarem el darrer dels borbons, degenerada merda! Pinteu-m’ho, pinteu-m’ho! Amb pler de grocs, si us plau. I ho exposeu a museus i universitats… per a la plebs. Per a la plebs com cal. Civilitzada. Sense capellans, ni armats, ni bòfia, ni gossos, ni bèsties, ni tirans, ni salvatges, ni especuladors. Món sense lladres, vós! Quan hi serem…? Deixa’m somiar-hi embadalidament mentre vaig tanmateix embolicant tot això… Ep, abans no tornin els maleïts lladres. No fos cas, vós, no fos cas… Calla. Apaga els llums. Em sembla que ja han tornat i tot. Maleïts, maleïts… Maleïts!

~0~0~

De fantàstic a heroic mes sempre tan melòdic

De les innombrables paies qui m’he cardades
només les qui tingueren dret a la Simfonia Fantàstica
conegueren què mai fóra una cardada ídem.

Són fet i fet les escollides al món terrenal
i per sempre pus n’enyoraran el paradís
per on el meu “Beatriu”
– bastó harmònic romàntic simfònic eufòric de cops quasi tràgic –

menar-les volgué.

Te me les agaf tantost comença la folla berliozada
i no les jaqueixc anar fins que les dues horetes
(car la simfonia es repeteix si pus no una vegada)
fins que les dues horetes ininterrompudes
d’estrepitós manxeig no s’han escolades.

Esclat rere esclat de perllongadíssim orgasme
amb petites pauses perquè pobrissones mig es refacin
és a dir recobrin mínimament el bleix.

Més vell – passats els noranta i els cent –
mes les cardaré (les paies – ara esdevingudes infinites)
amb la beethovenada de l’Heroica!

(Som-hi som-hi – repetirem
encara dues horetes… heroiques…
encara dues… hore… te… s…
hero… i… que… s…
)

I seran les nostres cardades (doncs!) heroiques
i no pas menys simfòniques romàntiques bèl·liques eufòriques…

Car el meu molt viu camaleó o besunyós centcames
qui ara potser es dirà “Napoleó” i tot
de senil jotfot tampoc no pas gens – no fotem!

~0~0~

La cigala i les formigues

Minyones i minyons, millor que no cap putxinel·li… Millor que no cap esbart de voltors damunt l’estora d’estopa (per a millor rerefons) cruspint-se en relleu la carcassa d’un conillet blanc… O cap senyoreta molt presumida bufetejada aparatosament i sanglotant a cor-què-vols… O cap xufanc canviant subreptíciament de domicili…! L’esdeveniment més interessant ni científic de tota la platja, de tot el parc, de tot el jardí, la vorera, el bosc… o d’entre les caldes cendres de cap holocaust ni fi del món mateixes! Més divertit i tot que no l’escenari tanmateix sensacional dels vells escarxofats als bancs, badallant o fent cap becaina, roncant amb la boca badada, i tàvecs i borinots aprofitant per a fer-hi cap, pou pudent avall, i llavors (quins exabruptes d’estuforns, i d’oïssos i eixavuirs!) havent d’eixir’ls pels oronells! Som-hi, som-hi, què us dic? Car he vista una filera de formigues enfeinades… I tantost n’he vista cap, què faig? Doncs com sempre…! Sempre quelcom m’ha compel·lit a treure’m encontinent la cigala i ficar-la al bell mig de llur trafegós trescar…! Ah, les formigues pessigollejant-me-la! Les formiguetes que excitades, pobrissones, amb la formidable troballa…! Totes en ramats innombrables venint amatents a xuclar-m’hi el suquet… a abeurar’s a les melasses de les meues gotetes de lubricant que neixen com delitós aiguaneix de la fonteta a la punta roent de la meua santíssima fava! Ai, quin trempar, fillets! Quin delicat, delicadíssim, plaer! Amb àcid fòrmic a doll amanint i empebrant la vibrant llonganissa enlaire! I quin espectacle, com dic, per a tots els públics, educatiu i tot… sobretot per a vosaltres, minyonetes i minyons! Acudiu-m’hi… Deixeu que els petitons se m’atansin, jesuset enormement encigalat… Tothom tan contentet… I amb la moral ben clara, no pas…? Que a cops de cigala fas fer el que vols a tot ton harem d’enfavades formigues… Jotfot, prou les veus rere suquets tostemps que aqueferades!

~0~0~

Tub cribrós buit de substància

Son cony boca de peix
mon vit esquer vermiforme
de qui l’ham és mon nas de jueu
d’on el moc esdevé cuc
qui com llefiscosos anfractes
pel cargol de ma bava es despenja –

ma bava la llinya
fins que el verm-borm (borm-verm)
no cau al cor de la canya
de mon cos desposseït
o qui és buidava d’ànima –

parènquima nerviós i eixut
a sopluig de la rude escorça

o potser vull dir sec estroma
on cada tub cribrós del floema
sense saba es tornava llenya
enyorosa de cendra –

i es perd en sedec laberint
de trenes de mòmia
qui s’entrecreuen com trens
qui per retortes vies mortes
i terminals sense topalls
per remots antanys
i oblidats enjondres
orfes i ensems
catastròficament
s’estimbaren –

cuc eixarreït
paït per l’àcida Seca

com un altre tub cribrós sense substància
polsegosa boca oferta
cap al foc qui s’atansa.

~0~0~



Comments are closed.