No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Aristarc Verdura, mort (32)

Recordes el pont dels Golafres en acabat que cardéssim per la primera vegada, veient davallar l’aigua escassa i calma, que et vaig dir com m’havia pensat que fores lesbiana perquè m’havies dit que “mai no havies cardat amb cap home” abans jo no te l’endinyés? I com llavors te me’n reies? I em retreies enjogassadament la meua ingenuïtat? També rient, vaig escopinar un gargall barana avall i en aquell instant un piragüista apareixia davall i entomava enmig la clepsa la feixuga escopinada. El piragüista es creia segurament que qualque gavina se li cagava al cap i guaitava perplex al cel sense ocells i naltres, mig amagats, ens en fotíem encara més estridentment; així que un solitari suïcidari homenic prim a la barana de l’altre cantó es pensà potser que ens en fotíem d’ell i es va ficar la mà a la butxaca i es va arrencar els collons i els llençà al riu com si els volgués penjar al coll de l’esportista de baix que fossin l’ham molt enllepolidor per a un dels famolencs esquals, però oi que no ens va semblar pas que el toqués, vull dir, el piragüista del gargall, car ja era molt més amunt, remant estrènuament com cap ciclista suat qui pedalés cap al cim, rost vessant endalt d’ert turó aigualit? Recordes com aquell gos se’ns va atansar traient aleshores bromera per la boca i ens crèiem que ens mossegaria i no sabíem si córrer o llençar’ns-e daltabaix, i ens en vam adonar enmig del pànic que no calia, que la pobra bèstia tenia un punxó rovellat i maleït clavat a una urpa, i oi com l’hi vaig treure després de llençar-li la jaqueta al cap que no hi veiés de cap ull, i llavors arrencant-li el punxó, i com en acabat ens llepava agraït, com si reconegués que li érem hereditàriament els mestres i déus, i al capdavall, collons, ens l’haguérem de treure a puntades al cul perquè es fotia amb aitantes de llepades i afalacs força emprenyador? I com va aparèixer per l’altre cap de pont un d’aquells desgraciats de la sotana, amb cara de babuí escapat del zoològic, gratant-se els genitals com si hi tingués lepra o què ho sé jo, i no volíem tindre-hi re a veure i per això ens vam tombar cap a l’aigua com si guaitéssim avall els ànecs o estiguéssim vomitant, quan vam patir aquell incident que caldria segurament l’ajut molt entès d’un antropòleg dels bons per a dilucidar, car el capellà què féu? Amb les faldilles amunt i els genitals llebrosos gegantins i molt flonjos, com si li pengés més que no pas els genitals tot el budellam, o com si patís de qualque elefantiasi destrempadora, ens vingué a sobre regalant llefiscositats, com si ejaculés sense interrupció ni copulació amb d’altres mascles enfaldillats o ja amb infantons, ans solament sospesant-se’ls, com ara, ja dic, un munt de budells fastigosos, repulsius i d’alta fetiditat, més pudents que mil caguerades aplegades dels malalts de l’hospital. Allò esdevenia irrespirable, te’n recordes que et vaig prendre el mocador de coll tot perfumant i me’l vaig ficar a la boca perquè me’l volia menjar, car prou tenia por que no m’eixissin a mi aitambé els budellots gola amunt amb el fàstic i la nàusea que em punyia, que em pujava, i el capellà continuava d’ejacular aquell vesc corrosiu sempre més a prop nostre i tu li deies, rampant, esfereïda, morint-te d’angúnia: fuig, fuig, quina horror! dimoni, espectre, ets! i no pertanyem ni al mateix arbre filètic! I allò em va donar la bona idea que si el matava i el fotia daltabaix no era pas pitjor que si ho feia amb cap animalot agressiu, el gos rabiós per exemple, i estigues segura que anava a fer-ho, quan aquella altra ocurrència tingué lloc, te’n recordes l’autobús providencial que excèntricament accelerat va aparèixer del no-re i se’l va endur part davant… i com naltres llavors vam córrer alliberats, estorts, exultants, cap al vespre encara assolellat, a beure’ns una cervesa i a cruspir’ns un entrepà? Quin descans, oi tu? Vam decidir alleujats d’anar a copular a la cruïlla, rere el quiosc aculat a la baixada del castell, com si érem qualque nova espècie de cuc nu o dinosaure renascuda de les cendres, car era cert que havíem sobreviscudes en pocs instants mantes instàncies de perill, més que imminent, mortal. Vam trobar aleshores, te’n recordes, que la impossibilitat d’atènyer l’èxtasi en aquelles circumstàncies anava segurament lligada a l’empírica fenomenològica del moment neuròtic – no sé pas si ho dic prou bé, cavà? – vull dir, que encara devíem estar acollonits pel capellà, o era altrament que ens inhibia el fet que podíem ésser descoberts a qualsevol moment per cap intrèpid espieta qui ens denunciés que no solament anàvem nus, ans que et donava pel cul rere el quiosc, prop de la vista de totdéu; mentre et donava pel cul llavors vaig copsar un llambrec teu extraordinari – t’hi veia bategar, malignament, com quan fas aquella àvol rialleta teua, les pulsions de la bacanal on pler de caràcters patològics se t’abalancen a forçar’t, i per això fou que vaig començar de fotre’t aquells cops que aitant t’excitaven. Pregonament llavors l’orgasme et posseí: els crits de boja que foties, recollons! Rengs i rengs de rangs taxonòmics (tota mena de bestiota i de bestiola, àdhuc les no catalogades encara aumon) aparegueren com en simposi de polimàtics erudits a seriosament observar’t, observar’ns; car aquell era un orgasme excels, mai no inscrit a cap dels annals ni anals ni dels altres; tots els sortosos espectadors badoquejaven i queien, badoquejant, de cul i tot. Tant els qui ens espiaven des del vessant relliscós del castell com els qui de la carretera i els bars feren cap atrets pels esgarips, consiraven, crec, que aitant tu com (encara més) jo érem genis del cardar com cal. Ah, aquelles incidències, oi? Com deu gaudir’n el teu talossot de marit quan qualque nit mandrosa l’en fas cinc cèntims! Car aquell qui et desponcella, haig llegit pertot arreu, sempre roman l’ideal masculí a l’enteniment de la femella – i jo, és clar, et desponcellí, no solament cada trau, te’n vaig, a força de cops com els d’aquell beneït vespre rere el quiosc, te’n vaig, com se’n diu, deixondir, no, descloure, esbadellar, pler de nous, de diferents graus d’astringència, els quals també et cardí per primer (i supòs sovint que darrer) cop. Quina sort el teu home, les seues fantasies eròtiques de castracions a la babalà i visitants agressius ans dubtosament apassionats qui l’ataconen fins que el duen a un pas del cadàver fet a bocins, nodrides ensalivadament pels nostres idíl·lics interludis ciutadans. Prou pot, totes li ponen, qui fos ell! La meua dona és molt menys intel·lectual que no tu, els tacons que li etzib avui, demà els té per obsolets, els ha mès en oblivió i àdhuc racionalitza que els blaus i treps són conseqüència de qualque ensopec amb les forces espirituals i ectoplasmàtiques de l’entremon; tocada del bolet, rai. Ja et dic, quina paia més ruc! Ah, ves que fos tu! El goig inveterat! L’enveja se m’enduu – enveig el teu home fins al punt que vull que se’t morís, i llavors pots comptar que “se’m moriria” molt oblidosament ans encontinent la dona, i ens podríem tornar a reunir en els goigs i joies del teu lluent començament al pont dels Golafres. Te’n recordes com s’hi reflectia, més tardet que hi tornàrem, la lluna? Amb l’obsessiva repetició del compulsiu t’ho tornaré a demanar: dels milers d’amants qui més tard exhaurires, oi que cap altre sinó jo t’exhaurí a tu? Bufaves i rebufaves i deies contínuament fava com si treies pel tub d’escapament tot nafrat del teu vult mastegotejat aquell pol·luent que en diuen benzina, oi, subproducte conegut com a causant de leucèmia. Te’n recordes el vehicle grandiloqüent que es va endur part davant, i fet repel·lent melmelada de carns i trossos d’ossos i pelleringues aquell monstruós sacerdot aitan obscè? La fumera verinosa que jaquia darrere? Estossegàrem com qui vol evaginar’s la carcanada. Segurament que tu i jo estem marcats a morir aviat. Imagina’t les orqueries i les llordeses respirades a tots els ponts, de dalt dels quals estant, poètics romaníem horetes esguardant-hi i ruminant-hi! Tant se val, aprofitem el tram de veta vital encara allerada. Vols? Ah, oi cavà? La barana dels Golafres, com et va sentir aquella nit escórrer’t hores rere hores, i com deu desar encara, entre osques i flairoses, sospitoses, taques, els líquens i èczemes indelebles de les sangs i limfes que, mentre t’escorries, hi vas anar empastifant! Ui, aqueixos agredolcets residus d’enyor que em tornen dècades enrere, si em duen a benaurança ara i tot! No trobes que tenim, els genis com tu i sobretot jo, un cervell molt escollit, vull dir, llefec, triat? Aquesta és la virtut cabdal impossible de desarrelar del nostre enteniment privilegiat: vastes quantitats d’operetes eròtiques hi reneixen per mà de les críptiques bioquímiques, tantost cap oloreta de cony crucificat o llepia de sang de víctima punida no ens se’ns introdueix als senys tan esmolats. Amb rejovenida objectivitat, reconeix (bah!) que som com qui diu únics a l’univers. Si el lat, llondro, Толстой comparava el fet de viure al d’haver d’anar empassant-te a pleret una torrada sucada de merda espessa i sempre massa recent (això et garanteixc que és literal, i qui ho diria, ca, d’un home aitan disfressat de ruc molt dret i predicaire tota una vida d’hipòcrita), i després un altre personatge rus (tan fatalista, és clar) qui em sembla que li’n deien Шурик (en Xuric doncs), molt amic de xis i xurís amb els quals xora pertot, i acoltella els qui xora perquè no et té prou de xorar’ls, els vol xorats i mortrits, me’n record que diuen que deia ell (si fa no fa) quelcom com ara que els humans som “esquals amb un bulb escarransit al capdamunt que cal fer esclatar com caduc xaruc xerec conreu damunt capolat pels fongs del llos rovellat del coltell ben agullat”. Molt líric, ell. I deia que els ovaris són creïlles corcades i molt perilloses, encomanadisses de malalties massa greus, i que cal doncs impromptu xemicar, i cada pitet què? Pujol d’escàndol o calvari que la dinamita hauria de fer ras; i que el sacseig del cardar és terratrèmol letal; i l’escorreguda, volcà de Sol que es desmanega en vastes espurnes cadascuna capaç d’anorrear Terres, Mercuris, Urans. Te’n recordes al pont nocturn com les denses celles se m’aixecaven d’estranyesa quan a l’altre pont passaven els trens desbocats, i part les finestres les siluetes dels homínids hi traspuaven com en un somni d’horror, un malson infinit i sense eixida, i tu trobaves tanmateix lògic que la meua angoixa animal, més l’argument estentori i doncs eixordador dels tres milions d’espermatozous qui em ragen a cada escorreguda cridant com folls que s’estimen més morir llençats al riu que no pas veure’s plantats en la teua agrera saó vaginal sempre malèvolament somrient per a esdevenir homínids angoixats també en un planeta merdós i sense quest que cap espurna solar s’empassarà a qualsevol moment sense jaquir’n mai aup ni esclau, m’atiessin ferm, i com doncs t’havia de castigar, per femella i per tindre vagines i forats sifonòfags, i com et volia destruir a braus pinyacs l’estómac potser feraç, i com l’acer dels meus punys espremien fluixos vaginals mai no descoberts en d’altres senyoretes més refinades, i doncs delebles amb molta d’esquírria de mantinent, i com el volum dels teus estossecs mentre t’ofegaves cuidaven deixondir les serps adormides dels meus altres conductes seminals, amb què la violència em posseïa com el tascó roent que la desumflarà posseeix la pàmfila esfera, ara encontinent condemnada a la immediata anihilant desclosa, i tu, malaputa, tu, encara en volies més, més, més…? Te’n recordes com de sobte el pont esdevingué corredor buit on ni l’aire no hi corria? Qui hi corregué de sobte llavors? Estrany fenomen, no era cap persona amb identitat de persona ni gènere qualsevol que cap dels nostres exquisits viaranys neuronals sabés mai identificar, ni que fos imatge subliminar, ni hipnagògica, ni ja mítica o de son pregon; era, a l’atzar, un centaure: el centaure del teu marit amb el qual disfressada amb blanc vestit de núvia quan jo més badava, a la presó, et vas casar. Em va fotre una guitza que em va trametre barana del pont dels Golafres avall. Ja sé que m’hi vau jaquir per mort. Mes us sentia, mig banyat a l’aigua no gens pregona, tot i greument tocat al bolet, colcar ferotgement enlluny. Els seus esclops o ferradures encara em ressonen ominosos per les circumval·lacions molt perilloses del meu sollat periple cerebral. Jotfot, tu, aquell rapte mig hípic o èpic i tot, no, mig equí, vull dir, te’n deus recordar tu encara millor. Sempre m’han fotut fàstic els herois, mai no hi haig cregut gaire, mes després haig vist que sí, que n’hi ha, i tots són viltingudament boigs. Allò del rapte cavallí, és clar, carallot, deu ésser el punt àlgid de la teua passera, efímera, ventissa, fugissera, existència, m’hi jugaria. Les lleis de la natura em prohibeixen d’esborrar-vos, fins i tot dels indrets més amagats i inconsistents del meu encèfal – de no sé pas quin racó molt primitiu, fins a mi i tot interdit, una força irresistible m’impel·leix, no, em propulsa, a navegar al voltant de tot entrebanc només per a tornar-vos-hi a veure, els còrtexs visuals d’ambdós meus hemisferis ensems veient-vos doncs allunyar-vos-em mentre romanc paralitzat entre els còdols al tarquim i els més llefiscosos queixals dels peixos més famolencs, a tesa desmanegat al fons del pont dels nostres somnis. Som esquals, amb bústies inhumanes i mecàniques al clatell, molt més horrífiques que no les nostres boques al davant, de verinoses dents, bústies alienes sempre engolint irrisòries llunes tortes reflectides al cresp. A pleret, les hores escolant-se, em cresqueren com se’n diu, pròtesis, gotirlons, excrescències autònomes, instruments de carn sempre històricament erronis, i ara, esguardant-m’ho pel retrovisor temporal, me n’adon que sota el pont dels Golafres esdevinc quelcom, un rebuig de l’altra dimensió, la quarta, pampalluguejant tothora amb pampallugueigs de mareig, amb el nou immaculat ull al front posat fixament en destarotar l’equilibri dels qui amb mètode mai impugnable em dugueren a massa impertinent monstruositat. Intangiblement m’alzín surant damunt el punt exacte on portentosament m’esclafí, en realitat, fui esclafat per les vostres guitzes, enemics. Suggeriren més tard a la presó, en acabat dels disbarats que el monstre qui esdevinc cometé, els tècnics i analistes carceraris que els viaranys cerebrals la caiguda suïcidària de xiscló homenic solitari i espantant (car això em varen creure), en tot homínid “normal” preseleccionats a córrer en certes direccions, havien en el meu cas esdevinguts part fosa d’insoluble laberint. M’han tingut vint anys somiant-te aïllat en recambró emmatalassat i químicament molt pudent. Mes ara ja em veus, amb tu, remembrant feliçment el jorn gloriós del teu esminyonament al món de les no-verges i ensems el meu al del dels no-homínids estorts de les vanitats ni vel·leïtats dels mortals. Car recollit que fui com fastigosa escombraria pel vaporet que sallava devers el crematori, presoner restringit entre masses de podrimener, només el vent, que arriba per columnes com les lletres d’un full prim qui revelatori s’esmuny entre altrament hermètics tous embalums per l’afetgegament cruelment endurits, em duu noves, durant les inicials hores del meu transformament, dels inconcebiblement excitants cinquanta-cinc preceptes o manaments per al qui sobreviu després de mantes nits d’agrípnia a un món de l’altra dimensió (quina haig dit?). Parcialment calcinat, emergeixc entre les cendres. Ho haig après tot del vent i de les flames. I sobretot que tot es dissol amb la força de la inèrcia. Faig doncs, desesperat, sang i limfa a tort i a dret. M’empresonen, ja ho haig dit. Em “guareixen” a còpia de solitud, de garrotada i d’injecció. Te’n recordes al pont dels Golafres? Vam esguardar quan ja era fosc. Hi davallaven merdes i cadàvers, indestriables ambdós. I m’hi afegireu. Femta, carronya. Ròssa. Despulla. Qui torna dels morts. Més savi que no mai. Rabit, en trànsit cap als estels de l’altra dimensió, mos innombrables ulls esbarts d’ocells arrestats en ple vol, veient-te sens atur al pont, veient-nos-hi, eternament. Fets u. Pampallugueig obsedit. I això rai, t’hi capfiquis pas gens. Et perdonarà a un cel o altre ton marit en acabat que l’executarem. D’antuvi li tallarem cua. Què farà un ciclop, vull dir, un centaure, sense la cua? Les mosques hi vindran a menjar-se-li la soca, el monyó, que de mantinent se li podreix, pertinaç. No em faré pas l’arrogant veterinari qui, com en Pius Labès, el famós metge el crit del qual fou sentit per absolutament tothom quan molt gràficament relatà que se n’havia molt fefaentment adonat que dos electrons de dues sinapsis simultànies en dos cervells diferents, allunyats per eons en mons insospitats als cossos o entitats si fa no fa metàl·liques de dues espècies sovint contradictòries i tot, lligats per qualque instantània connexió i pensant doncs llavors idènticament, poden tanmateix perdre contacte tot d’una, com si el pensament del primer s’independitzés, escuat, del segon, i això sense raó aparent, dient (jo) que perquè el meu antic col·lega el centaure, qui traïdorencament em va seduir la paia, qui havia esminyonada i tenia doncs al meu poder, etzibant-me un bitzac de cop-descuit mentre esguardava la lluna reflectida a les aigües adormides d’un riu davall un pont on festejava, deu saber (per prèvia informació teua) que sóc amb la seua dona tractant de dir-li que no l’oblidava i que estem destinats a tornar a néixer ensems, com qui diu bessons empegats per l’àrea dels sexes (tret que puc, prenent-te la maquineta amb què te me li comunicaries on, ara que te’m volia tornar a dur al pont, no som, toldre o trencar d’arrel la vostra harmonia), ans faré millor (que no el metge molt eminent): recomanant el que recomanava i re-recomanaré, que al teu animal de marit tallem-l’hi, car, tallant-li la cua descomunal, li tallarem tota la ràbia. Pensen amb la cua, “gent” com ell. Desequilibrat, voldrà fotre’m bitzac i caurà de soca, de supurant esguerro, com seriós albardà qui pretengués frunzint de celles afirmar’s de gran guerrer. Veig que pell d’ànec se’t revifa pertot com si t’esborronessis o esborifessis per tot el tros adés llis ara plantat de fàl·lics ravenets qui et capllevessin pel cos sencer. I respira si et plau aquest vent alleujador – oi? – és el mateix vent que em va dur al senderi. Un tumult als pulmons, ara escena d’un altre trauma dialèctic aitan cabdal com el que em tingué lloc al vaporet i al crematori, se’m desperta quan tornc a veure – te’n recordes? – al buit corredor del pont, arribar de cop-sobte l’atroç cavallot porpra de qui el guardó que en collia fou un cop de ferradura que em va col·lapsar daltabaix com fotó indetectat de galàxia qui es fon. Tornarem renovellats al nostre pont, i hi projectarem la nostra rèplica ara doncs més robusta encara que no la d’abans. Ressonarà la fins ara sòrdida atmosfera en exultacions i retrobades solemnes capcinades de netes riuades ploraran les aigües. A les taules del vaporet desbocat cap al crematori s’hi calaran fums i flames esventats, i naltres hi afegirem uns quants de pungents ans fragants badalls, car ja ho haurem tot vist als nostres molt actius magins aqueixes darreres dècades d’encèfals genials nogensmenys injustament engarjolats. Què dius? Per què mormoles? Vols que te m’atansi més? Que vols dir belleu quelcom de massa rude per a les orelles dels espietes? Ha-hà, sempre t’haig sabut malaputa. Mes… ai, què fots…? D’on has tret aquest ganivet…? No… no…! No! A l’ull visionari del front no! (…) Ah, m’has mort… M’has mort, i qui em recollirà sinó tu mateixa ara, marmessora mistagoga meua, les immortals confidències? Vés per tots els canfelips del món i vés-te’n apuntant les inscripcions i esgrafiats – els més bons ni filosòfics són meus, exclusivament meus… i eix és mon llegat doctrinari per al millorament dels qui, cagant-se en tots els déus, pobrissons vindran. Ara, evita els plantats pels traïdors i usurpaires qui ofereixen arrugades indicacions de com fer’s el cagalló i tanmateix llavors estuprar les dones qui se’t confiaven. Són recomanacions molt bordes, no rutllen ni amb rodes. Al contrari, les dones més cagades sempre se’t caguen al cap. T’acoltellen com en Xuric, en acabat d’haver’t pres tot el que tens. Prou havia eixit de la presó avisat pels directors – amb les dones, ni de broma (em deien); tu sempre hostil, fot-los barrot, fot-los batzac, fot-los virolla, i au. Jurí obediència i tanmateix ja ho veus, hi caic com el peix més pallús. De sobines, blanca panxa amunt. Foradat, esganyat, enganyat, esmocat. Venia a atacar l’atacant i només m’exhauria abuixint i qui mossegava era ell, vull dir, tu. Ah, quan em desperti d’aitant d’enyor de pont somiat, ni rabiós ni nic ja no vindré, mes submís ans filosòfic a postrar-te’m que em fotis aquest cop un tret a mansalva als altres tres ulls. No esdevindré pas polèmic a l’hora de morir’m, remorir’m. Egrègia harmonia sempre m’ha mistificat, pitjor: revoltat; i més la teua amb el teu maleït cavall ranc. Pels retòrics rerefons on les meues molt preuades doctrines ni principis morals s’enfronten i es barallen enrevessats com balbes carcasses desmanegadament endutes pel riu… abans no les reculli el vaporet de les escombraries… no en trec pas… encara… l’entrellat.

Aristarc Verdura, mort (31)

Assegut a un banc esperant l’autobús de Mollerussa a Alcanar, he començat a fer-la petar amb el capità Tro Mossegat, de la policia metropolitana; li he demanat que com es trobava i m’ha respost que n’estava tip i que ja començava de fer cadufs; “més que no Tro Mossegat, m’hauria ja de dir Tro Mastegat, i a punt per a ésser Tro Defecat i tot” m’ha dit, i jo l’he consolat una mica: “No, home, no; encara foteu força goig, capità; i ja planyo la mà de malfactors qui encara fotreu a la garjola qui s’hi podreixin abans ni vós ni jo no ens podrim tampoc a cap sepulcre, fa”.

Ha vinclat el seu coll llarguerut cap ací i cap allà, no pas del tot convençut, i bé era veritat que el veies anèmic, i amb taques estranyes i fosques, brunes, a la cara, com si hagués tinguts avantpassats moros i ara, a les seues velleses, li sortissin a la pell, ell qui havia estat tan lívid i adu esblanqueït, amb pell fina i prima de femella mira-i-no’m-tocs… “Entre el cor que em fa seriosament figa, el cranc rosegador a l’estómac, per què he de prendre trociscs a bessacs, i llavors, damunt, això que pateixo cíclicament de ferotge pruïja rectal, adquirida per via de muller (qui al cel sia), a qui un seu amant molt conyarrí va en cert viatge brasiler (a les eres prehistòriques de la nostra joventut, llas!) va empeltar, dic, xeic, de clamídia, la qual insidiosa malaltia llavors, a la tornada, jo, sí ves, em jaquia embadalidament (tot i que a la insabuda de moment) encomanar, malament rai, Vicenç, malament rai…”

Aquella confessió sense pentotal ni tortura inquisitorial ni escorxament xinès em jaquia aturat, no sabia com desdir-hi, quan… el capità Tro hi tornà fent aleshores el que volia que fes quan m’hi atansava desvagat, esperant que aparegués l’autobús; contant-me doncs un nou cas que acabés si podia ésser amb la mort d’algun altre pobre carallot. 
Féu: “I ara que dic Brasil i vós dèieu sepulcre… em ve a l’esment aquell cas… podeu comptar, un altre tràgic desenllaç de triangle passional… un cas singular nogensmenys que vaig resoldre no ha gaire, abans no caigués malalt, i que vaig arxivar amb, a la carpeta de la cèdula, el títol enigmàtic que vós qui sou un tastaolletes diletant, Vicenç, em sembla que gustareu amb delectança: El punt (volat), l’imperi (Català) i la darrera (de les brasileres). Eh?”

–N’hi ha per a intrigar qualsevol, no pas solament els qui som escorniflaires de mena, i mai no hem treballat de la vida, fotent veure que estudiem les obres dels altres amb una certa cura quan en realitat ensems som mig al llit covant-hi certes gatades i llavors hi comentem dient les primeres bestieses que cacem com mosques vironeres (de virons de verí) o bernats pudents al vol; car tot s’hi val; ningú en sap re, tothom ben nul.

–Home, xeic, i tant; el cas interessaria pot-se-fer a qualsevol, com dieu, mes m’hi jugo que molt més a un crític literari com vós, Vicenç. Car no n’hi ha prou amb el títol. Cal dir que un dels protagonistes era gramàtic.

–Ah.

–Aristarc Verdura, es deia.

–Mort, doncs?
 –Mort. A ell li tocà el rebre. I que com es deien els altres dos? Escolteu, veureu les casualitats. La brasilera es deia (i es diu, ep) Cariàtide Merda; l’altre, el seu home, es diu Enees, Enees Sepulcre.

–Oh, ara comprenc.

–El gramàtic Verdura…

–La víctima qui el marit, bojament engelosit, es carregà…

–Mana? No, no; de cap manera, xeic, no. No corréssim. Res de faldilles. Ni de bragues ni d’encesos conys. Això del romanticisme… brglt! Lluny d’osques, xeic, car tot era una altra cosa. Si fos faldilles i trivial intercanvi de secrecions, ni valdria pas la pena de contar-ho, ca? Hi han… s’hi mouen qüestions molt més elevades… Ho guardo tot ben desat al cervell. Poc em cal consultar cap latercle, ni capbreu, ni registre, no. Detalls espaterrants, diries. El punt volat, per exemple, el signe diacrític més espiritual (o no) de tots els signes diacrítics del món.

–Per què dieu “o no”, Tro? Ho és, indisputablement!

–Ho dic car aquest punt volat esdevingué un dels punts cabdals que portà a la tragèdia.

–Ah, ah.

–Quan el Brasil fou esborrat del mapa per la fúria divina…

–I amb raó. Les dones hi ensenyaven massa el cul.

–…i alhora cada brasiler mascle i femella fou exterminat per malalties inoïdes i fulgurants… més tard… qui sap si per qualque detall irònic del molt maligne déu del jueus qui no pot mai encobeir que les dones es despullin ni poc ni gaire, o per què, per quina altra concatenació de circumstàncies, per exemple que en aquell moment el déu antifeminista s’estigués massa distret tot mirant el futbol a veure què feia el (H)Apoel de torn, i per ajudar’l amb patotes (com un Frankó qualsevol amb el seu equip molt franquista del Merdís, ep, això segons certes cròniques polloses dels temps oblidats que diuen que això feia, i assassinar rebels vassalls, aquell ridícul i molt cruel reietó de cert territori naquis i maleït que ja tampoc ningú no sap ni vol sàpiguer on collons devia si fa no fot parar), ajudar’l, dic (car per què altre servirien els déus si doncs no per a ajudar els molt pallussos “esportistes”?), amb qualque mena de pena màxima al darrer instant o amb qualque paràlisi sobtada del porter contrari, o només suggerint-li (infusament) quelcom molt secret a l’àrbitre venut, la qüestió, tant se val, la qüestió que la brasilera Cariàtide Merda, qui vivia a Lleida, metròpoli gegantina, fou estalviada. L’única brasilera de qui ningú té constància que encara cuegi aumon, eh?

–Estrany!

–A part que aqueixa Merda és també una mica mística, sabeu? Belleu elegida pel seu demiürg per a quelcom de més pes, ulteriorment. Qui sap. Aquestes coses… no me n’entenc gaire; no és allò meu, la religió, els energúmens qui fan misses… Ella, la Cariàtide Merda, es veu que rep al sensori, al llivell interior de l’enteniment, flaixos d’allò que fou… o d’allò que tornarà… I es pensa que el Brasil renaixerà de les cendres i els brasilers tornaran a parlar brasiler… a escriure’l… i llurs signes diacrítics, doncs, com ara aquell cagallonet damunt les “ohs” per a significar que has de dir el mot com si tens un tap al nas, tornaran en tot llur esclat i tornaran, doncs, a batllir pel món, i que en conseqüència el punt volat i tots els altres postulants a signe més espiritual ja se’n poden a anar a cagar a l’era.

–Diuen que també a ponent nostre, on ara tot hi és oceà assolellat, hi havia hagut un parell de miserables territoris molt primitius (Portanya? Estugal? com recollons es deien?) que també escrivien amb el cagallonet damunt; que s’han trobades certes pedres tombals, lloses escantellades i mig esborrades, on hom hi percep el cagallonet, que no? Em demano per què llur déu els anihilà i n’enfonsà les terres fins que no en romangués puta traça. Per avariciosos? Per lladres? Per escarransits? Per malxerrats?

–Tot això és fora de la meua jurisdicció, Vicenç; xeic, jo m’ocupo a resoldre crims i prou, no pas d’enrenous de la història oblidada. Si voleu tornarem a la Merda i al Sepulcre, i a en Verdura.

–Perdoneu-me, Tro, no us volia interrompre.

–Casats i aparentment feliços, es veu que fins feia un mes o així s’havien dedicat, vull dir en Sepulcre i la seua dona, la brasilera única, na Cariàtide Merda, a tindre una caseta a les firetes on havies de tirar-hi a la sort. Agullant-t’hi, això també. Molt enginyós. A Lleida, a la vora del riu. Amb balins engegues trets contra corrues d’ànecs de metall i, si en tombes uns quants, t’enduus de prèmit una nina o un ninot de drap. Com sabeu, Vicenç, els lleidatans són molt esparsos quant a l’ús dels mots. S’estimen molt més els actes. Ara, quan enraonen, et diuen l’explosiva veritat, i au, fes-te fotre. Taciturns però d’una franquesa letal. I es veu que varen trobar la parella de firaires massa xerraires. Que allò era nosa, que noïa el bon nom de la metròpoli. El gramàtic Verdura fou delegat des de la Paeria a aclarir el misteri d’aquell va xerroteig. El Verdura es va presentar a la caseta, i tant la Merda com el Sepulcre l’atiaven que prengués cap carrabina del taulell i comences d’engegar trets als ànecs qui grinyolaven flèbilment. El gramàtic no digué re. Amb la cara pagava. Després girà cua i se’n va anar. Els firaires romangueren amb un pas de nas, a les escapces. Quina cuca l’ha picat, es demanaven.

–Això dels gramàtics. Te n’engalten de continu que els faries afusellar tots, per vindre’t a gratar els collons on menys et pruïen llavors.

–Davant els paers denunciava el Verdura: Quin parell de garlaires sense classe ni distinció, xeics, escolteu! Amb quin xivarri eixordador, induïdor de nàusea i migranya, no han enviats a dida els meus fràgils intents d’explanar el meu molt digne silenci amb més de silenci encara! Crec que llur condemna hauria d’ésser instantània i sense apel·lació… O sóc eu, paers, qui se’n va, tancat al recambró dels mals endreços, a omplir’s el pap de nepentes i de julivertassa, d’agrimònia i de matallops, de didalets i d’agrassons i melissots (encara que no siguin verinosos assaonen l’apòzema a cor-què-vols), que tot plegat m’empasso d’un glop per a perdre’m a l’oblit… tret que… tanta de feina… tanta de feina encara… sí ves, qui jaquiria l’Imperi a l’estacada… no pas eu… no pas… I cap jup agafà el pom, i es va fondre encatifat corredor enllà.

–I amb aquestes els molt honorables paers, doncs?

–No pas gran cosa. Què voleu? Mig adormits pel discurs massa llarg, obtús, del gramàtic. Ensopits. Les mans a la panxa. Ah… buf. En un altre ordre (previsible) de coses (gairebé com l’any passat en les mateixes circumstàncies)… patint una mica massa de… “escalfor mental”… N’hi havia qui roncaven i tot.

–Bons governants. Tots fossin tan eficients! Car com menys t’involucres en la vida pública, millor collons que no ho fas; pas ver, Tro?

–Ah, si sabéssiu, Vicenç, la política… brglt!

–No, si jo també… Però… i els de les firetes? Ajusticiats, doncs?

–No, res de res. A la nit només omplint el paperet, acció rutinària, la policia política els cremaren la barraqueta (com el prefecte Dolentet va fer, si us en recordeu, feixista com tots els jacobins el prefecte Dolentet) amb la barraqueta dels corsos a la platja d’Ajàccio, eh?

–Vagament me’n sosvé certa noció, capità; ara, doncs, re; un cas com un altre; la policia política fent-ne d’estranquis de nit i d’amagat… hà! Pfut! Res de més adotzenat. Es veu, com aquell qui diu, cada nit.

–En Sepulcre, en acabat, enfellonit, emprenyat, traient fum pels queixals, va anar a trobar el gramàtic, car es malfiava amb tota la raó que el fet que hom els cremés la barraqueta havia d’ésser conseqüència de la visita el dia abans del boig adust qui tampoc no deia re. Trucà a ca n’Aristarc i en Verdura pujà (car sempre treballava al refugi atòmic a la poca llum d’un llum de butà, vull dir, de carbur), pujà, doncs, amb una lot esmorteïda a la mà, i vestit amb un barnús ratat i un estrenyecaps arnat, a espiar per l’espiell i decidir llavors què fer-hi. “Prou sé que hi ets, veig la parpella de l’espiell bellugar’s, gamarús!” “Us respondré, Sepulcre, amb silenci.” “Vés-te’n a la merda, tu i el teu silenci! Ja n’estic fins als collons! Obre’m o enfonso la porta!” “Sepulcre, només enraonaré amb la Merda; vós sou massa cridaner, i us put l’aflat, de pus a pus.”

–Quina saga, tu! Ho té tot! Flueix com les de n’Snorri! Només m’hi manquen els angles rosts de les pedres tosques volcàniques, i l’aspror afegida de les cendres islàndiques! Això de Lleida i el seu tenebrós i nogensmenys pacífic Atlàntic llepant-li les costes de ponent, ho tenim massa clissat… i tanmateix… Tanmateix, ja veiem que fins i tot tan a la vora de casa s’hi fan drames per a llepar-se-n’hi els bigots de la fantasia i tot. Xst! Quin llamp de sort que he tingut, tanmateix, no digueu; parlar per no dir re és el meu do; i en un poble de gent callada, això és millor que cap altra feina permanent; te la paguen bé tant perquè parlis com perquè callis.

–Reconec que sabeu triar, Vicenç. De tota faisó, em jaquireu que torni a la narració.

–Si us plau, capità. Ja sabeu que, massa mal acostumat amb les lentituds enfarfegadores de les “obres literàries”, se m’enduu la fal·lera si mai sento contar cap història vera, amb cap i peus, i amb desenllaç versemblant. La brigada d’investigació metropolitana, per boca vostra, Tro, és font i nítid aiguamoll de tots els meus pocs delits ni rabeigs de caire si fa no fot intel·lectual, vós.

–Doncs som-hi. Guaiteu. Aquell encàrrec que fes portar en canvi la seua dona Cariàtide, que amb ella sí que discutiria la situació, engrescà en Sepulcre. Na Merda era impressionant quan començava a discursejar – se sabia els segments demogràfics i no cal dir el romanent (més fàcil de remembrar) de les estadístiques que toquessin a qualsevol indret, de confí a confí del nostre Imperi, i podia, en un Català tenyit lleugerament de l’antic brasiler més cul-remenós, debatre hores i hores fins que els incrèduls con-xerraires, desconfits, havien de blasmar-la d’haver pres qualque producte a base de prunes agres o quelcom de semblant que tanmateix li donés tanta d’embranzida ans de dolcíssima eloqüència i que, damunt, no s’etivoqués mai (ni en xifres ni en conceptes). Als balcons dels paranimfs la gent afeccionada a l’emmenagoga, salivosa, blennorràgia bucal, s’hi apilava a sentir’n ans a tastar’n les mels. Icònica, a l’estrada com deessa de templet semblava. I adu sobrevisqué certa bomba llençada per anarquista del partit silenciós. També en un atzucac, en acabat d’un aplec de llonga xerrada, un antic somiatruites polidament la volgué acoltellar. Aquest lapsus vostre, es veu que digué ella, peça de museu que ningú no vol veure, us valdrà, a canvi, no pas cap felicitació entusiasta, ans, heus-lo, aquest sorprenentment merdós mastegot que us priva per sempre més de mai més no fer de cos. Car la genollada que li endollava, pobre ancià, no solament li buidava tot l’excrement abassegat de mesos als budells entortolligats, ara encara se li entortolligaven més, de tal faisó que ni cirurgians ni predicadors, per molt que molt seriosament hi preguessin ni operessin, mai no podrien ja desentortolligar. Fou una genollada endollada d’ençà d’un angle que s’escaigué que fos, a més de rebregat rai, demolidor. De llavors ençà, l’atacant no pogué defecar sinó un fumet d’espectre qui es fon. Aviat fou predecessor, vull dir, es va morir abans que cap dels qui treballàvem al cas. Econòmicament, que, amb tants de fumets, al capdavall el seu cos s’encengués en un foc sobtat i anorreador, fou bo per a totes les butxaques. Els companys seus digueren, en veu alta i tot, que, vist el context, més valia així, amb aquell pergamí fètid d’homenic lletget convertit en nuvolet dispers que l’atmosfera amb disgust tanmateix havia de dissoldre fins a no jaquir’n aup.

–I ara em direu que en acabat la bona senyora Merda de Sepulcre trucà també a la porta rònega de l’antre fastigós del gramàtic Verdura.

–Us ho diria si no fos que aleshores s’escaigué per qualque imprevist que hagués perdut el llapis, i que em passés doncs sis mesos o així sense ésser capaç d’apuntar-m’hi re.

–Osta, doncs, quina pèrdua més, com se’n diu, crucial, de cruïlla on hom es perd malgrat el collons de fet que hom tenia tots els paràmetres de la dreta ruta estergits al cervell. Potser una pedrada de marrec entremaliat us fa perdre la memòria? I ara us perdeu per laberints, d’on eixir’n fóra reeixida heroica, gairebé inefable, i per tant inenarrada a cap indret, ni que fos maçònic ni secret. L’altre dia (et dius en confessió íntima que t’esquinça els teguments) sí que vaig trobar que em sabia greu; és clar, llapis essencial, amb la teua absència és quan de debò tinc ops de consol! Com trobo a mancar (penosament) les excitants historietes que contes, com ara les de la “palla curta”, si entens què vull dir, i les dels crims casolans, i, xeic, entre les lúbriques espigolaires adés pintades ans acolorides pels pintors més minuciosos. Què fer-hi, altre que rodar amb les garrotades, com el sempre agraït tió de nadal! Hom s’ha d’arreglar mentrestant com pot; per exemple, amb les dolces memòries dels “bons temps”.

–Escolteu, aqueixes remarques que segueixen no estan pas dissenyades per a contradî’us, però adoneu’s-en que la implacable homogeneïtat del nostre Imperi necessàriament recluta legitimitats d’on la piràmide, que enjòlita rodola al buit i que entre tots integrem, en periclita, car aqueixos són els perills de l’excessiva burocratització. Agònic, com el pollegal llefiscós, qui en sortir del cau maternal del cony on ha vomitat tot l’ésser, roman en un perpetu estat d’emergència extrema, així la monopolització de la raó existencial per part de l’àpex piramidal. Guaiteu, no sóc gens furtiu, ni com se’n diu, clandestí, ni bòrniament gens no miro contra el govern, però perdre de tant en tant el llapis és un estratagema que fomenta la diversificació. Mai no m’ha sabut gens de greu, perdre’l.

–Bufa, vós.

–A part la simbologia, llapis espuntat equivalent a piràmide amb l’àpex escapçat. No, Vicenç, vós sou un home esclarit. Comprendreu que, monopolitzant les possibilitats, tot s’escarranseix, panseix, perd vitalitat, es morfon, corfon, fon. La raó dialèctica apostaria lògicament per a des-fixar, afluixar, alliberar, la totalització. Contra els límits entercs inertament espuntar-hi el llapis massa fidel, ca? Hom fa cap als aplecs, i per comptes de transferir’n literalment el que s’hi diu, no fos cas que quelcom provés al capdavall d’esdevindre’s conflictiu, contrincant, contraindicat, més o menys directament hom hi escriu el que vol. Això t’endolla al corrent atzarós de l’evolució. Autònom, refuses negar’t al mateix aiguamort. Te n’abstens, no t’enfonses als fems tot-ambientals.

–Em jaquiu… em jaquiu que no sé si aixecar’m i córrer a denunciâ’us com cap repel·lent sicofanta de cul pessigollós.

–No, no, Vicenç, la cagueu. La cagueu de mig a mig. Us ha decebuda la meua cara de tres déus. La meua cara, obra mestra que m’ha valgut molts d’anys d’ésser l’interrogador en cap a les casernes, sitges i ergàstuls de Mollerussa. Eh? L’autenticitat!

–Famosa, xeic!

–Tot això altre de més amunt fou dit (si fa no fa) per la rumbosa brasilera al nas o millor tarota del capdecony gramàtic Verdura.

–Comprenc! Magnífica enraonaire, efectivament!

–Abjecte! li va cridar tantost n’Aristarc gramàtic li obrí la porta, i pel barnús ratat el seu pollegal despuntava, trempat, car, com us he dit, la brasilera un culet i uns pits, etc, sensacionals, de déu-n’hi-do, ja us ho figureu.

–Nyam-nyam. Mossegada al cul. Cap dilema ni recança d’inexistent consciència quant a quin indret mossegar-hi primer, capità Mastegat, ha-hà!

–Sí, doncs bé… però.. Alhora, a més d’aporrinar’l, la darrera de les brasileres se li esbrava de valent, llavors ventant-li genollada (tornem-hi!) al pollegal i pebrots adlàters. Esborra-te’m la sedosa rialleta de tifós tifut, dissortat; em recorda massa les llefiscoses escates malàpteres d’un peixàs mort (un lluç, un rap), entre escombraries abandonat de fot setmanes.

–Forta, xeic! Ja sé qui vull que guanyi!

–Per pírriques i ditirambes, per gímniques i mims, per sacrificis on les xagnes són hetaires i sàtirs molt rebregadament esculpits, i ara coreografiats en fogueres d’esfereïdora lubricitat, on tot el públic ens la pelàvem entre palesos gemecs, i adu les principesques potències o les potestats de la secta de torn gicaven d’aplaudir per a ficar’s les grapes a la carranxa i manxar-hi de ferm, com ara fregits de fred, tot i que fos l’estiu, i, damunt, amb l’escalforeta de les fogueres que els estiracordetes atiaven… he vistes per poblets i viles de tot l’Imperi Català ambigüitats i extravagàncies anacròniques que duen al vertigen òptic i a la disbauxa dels paràsits als mateixos budells. Mentre tu, gramàtic obscè, què collons hi pintaves, encofurnat en pàl·lides inútils virtuts, sovint ahontat per parèntesis de somieig on esdevens caníbal insolent, tothora furgant, paradòxic, com qui furga en cementiris on els cadàvers només hi són a mig sebollir, per catacresis i metonímies, pels cacofònics incongrus subrepticis nidorosos llimbs d’epèntesis sense il·lació (horror!), per ecdòtiques efemèrides laminars (mal guixades de sobrepuig) i per corcats palimpsests on els bunyols hi són legió… què hi fots, remenant taps innombrables de fortuïts llautoneigs llençats a la babalà pels innocents incults ignorants qui crearen la llengua com qui llença daus de lletres en follia induïda per qualque casual tèlson d’escorpí mut, i esbrines i recaceges i escandalles i escorcolles entre ingents fètides brutícies, no fos cas, pel fil diegètic de qualque ronyós text al·lucinat, que encara fossis capaç de trobar-t’hi mai indicis oblics de qualque sospita furtiva de panoràmica espurna enigmàtica que t’il·luminés, com llampuc entre tenebres, l’entrellat de tot allò. I no hi ha re, capdecony, no hi ha re! Només certa versemblança insidiosa de subtil fulgurant il·lusió!

–Quin ramat de parauletes que no volen dir gaire re, vós. Upa! Si la gramàtica sembla ella, de debò!

–Eh que sí? Doncs exactament! Per això l’Aristarc es va morir! De despit. Cas resolt. Cas pelut… però resolt. Per despit. Carall, i tant. Una simple firaire de firetes (i brasilera d’escreix) (romanent o antigalla, tipus sarnós dinosaure de mínim cervell… ara, amb molt de cul, i fimbrós, això sí) qui segurament no ha llegit mai re altre (i amb prou feines) que revistes roses, del cor… i tanmateix… qui amb això en té prou… i amb això en sap més! I tu has despesa la puta vida, xeic, quin fàstic, destriant pudents patracols… i encara ets més pec que no cap capçana, i sembles aitampoc no haver mai vist cul en finestra. Ei, quin infern… n’hi ha per a morís… i pitjor.

–Carall collons, xeic, i tant. I quin conte més reeixit. En somiaré durant tot el llarg, estireganyat, viatge fins a Alcanar. Molt agraït, capità Tro! Totes us ponguin! I ep! que veig que el meu autobús ja botzina que vol finalment endur-se’ns tots plegats als llunyans horitzons de casa nostra. El nostre Imperi és tan allargat, oi? I apa! Espero que quan torni encara us hi trobi, capità, defensant els nostres drets i torts, i fent guàrdia a l’estació que cap de naltres no hi prenguem gaire mal.

–No sé pas, no sé pas; cada dia peno més per a arribar a demà.

–Res, home, res; remeis rai! Au!

–Au.

–Reeixit heroi de vague horitzó ara per presagis de qualque morros-de-vaca gras i safarós, i el seu nerviós, escanyolit, estiracordetes, fluentment fascinat… (ah, sacrificis de princeses, d’hetaires, de sàtirs…!) me’n vaig, engolit per les fosques carreteres sens fi… com qualque vinet bonet gola avall… primitiu i fins ara negligit… sense nom, car els esclaus mai no hem tingut pare, ans somiant quimeres d’emancipació… davall la meua façana de vassall, el redemptor, capità, el redemptor d’una cosa o altra.

–És clar, Vicenç, com tothom qui viatja sol en autobús tot al llarg d’aqueixos interminables viatges de viatjant fallit. No us envejo pas, no.

–Doncs tant se val. Jo encara menys a vós. Apa, doncs, a fotre’s. A la que ens revegéssim, ca?

–Fet.

Aristarc Verdura, mort (30)

Trobí’m assegut despús-ahir a l’aeroport n’Emili Verdura, amb qui durant els anys cinquanta, tot un estiu, havia coincidit a l’estudi dels germans Xapàs, de Sagunt.

Me’n contà una de grossa. Em digué com s’havia mort de debò el seu conegut padrí n’Aristarc, glòria local encara destacada entre els annals i les altres ximpleries penjades pels corredors de l’Ajuntament.

“Sàpies” diu “que mon padrí encara que jove, car si amb prou faenes havia fets els seixanta llavors, que és si fa no fa els que tenim naltres ara…”

“Seixanta-dos” dic.

“Exacte. Tu i jo, Gifre, som de la mateixa lleva, que no? Doncs, com dic, tot i que jove, ja el tenies com aquell qui diu retirat. No pas que hagués treballat-treballat mai, car era rendista, i els rendistes durant el franquisme, rai.”

“Durant el franquisme… i ara.”

“Tens raó. Pràcticament res no ha canviat; sempre manem els mateixos, sols que amb noms lleugerament diferents. Què hi vols fer? La crema i la nata sobrepuja al cresp…”

“La crema i la nata… i quelcom d’altre balmat i surós, i pudent.”

“Tant se val; la qüestió que el marro sempre cau avall, i tot el que llavòrens sure val; és llei natural. Però et deia sobre mon padrí, el cèlebre Aristarc… El cas és que, nominalment retirat, encara gaudia de més de lleure i tot que no pas abans. Potser perquè tenia, com jo ara, el cor, no dic corcat, tocat. Total: que ara no fotia gran cosa. Ell i jo, qui llavors tenia cap als deu anys, ens enteníem meravellosament. Això era quan vivíem a Alacant. A Sagunt l’estiu que ens coneguérem, hi aní com aquell qui diu castigat.”

“El meu cas precisament. Tètrica acadèmia, collons. I els Xapassos, malparits rai.”

“Enraonem-ne. Tant l’un com l’altre em ficaven amb qualsevol excusa, ‘vine, Emili, veurem què has fet’, el dit al cul. I el cas és que aquells dits curiosets, no gens barroers, en tinc una sensació viva plena de càrrega sentimental (com dir-ho?), m’emociona encara ressentir-ne l’escalfor amorosa; que, davall aquella cuirassa d’autoritaris restrets que aparentaven tots dos, s’hi amagués tanta de tendresa pels culs dels xicotets!”

“Sí, i el meu recte també en plora; sànies i limfes, de tant en tant, qui sap, d’alguna malaltia venèria que m’hi endinyaren.”

“Vols dir? No serà pas cap degenerescència del tendrum hialí intermembranós?”

“Eh? T’has tornat metge?”

“Oh, una mica afeccionat. No gaire altra faena a casa, saps? Com el padrí. Espera’t que t’ho conte. Saps què feia ell sovint per a divertir-se?”

“Ni puta. Anar en iot? Arribar-se a París a veure-hi cuixa?”

“No. Així com d’altres retirats sense cèntims se n’anaven a jugar a dòminos, ell se n’anava a jugar amb la dòmina.”

“Hà.”

“La dòmina, comprens? Una dona dominadriu; d’aquelles magnífiques, senyorials, lívides, esculturals, mortífera princesa de la nit, lluentors de lluna i negra sang… i qui (nyac!) et foten de trascantó colps de deixuplines amb clauets, i et foten la pell fet un palimpsest antic ple de sangtraïts. Terra incògnita per a exploradors massa famolencs i aprofitats qui després cal punir lligats a tòtems, i molt sexualment i lenta s’han de veure (quin plaer!) torturats per rosses i brunes amb els pits nus i els conys fumejants.”

“La síndrome del poderós amb càrrecs de consciència qui fora del negoci necessita humiliació. Coneguda concatenació de baixos sentiments. On ell en públic humilia i fa malbé carreres, vides i famílies, per lladre i per escarransit i per abassegador, llavors privadament se’n va a purgar tanta de malifeta no pas amb les falòrnies infantiloides, subnormals, de cap fètid capellà, ans entre els perfums i luxes i luxúries de qualque deessa amazònica, aclaparant, i de beutat esplendorosa, esclatant…”

“Ho expliques perfectament… No fóra cas que tu també…?”

“Només en fantasia, i somiant truites entre pampallugues d’acolorits fosfès en certes nits de dolça agrípnia, n’Emili; poc sóc cap rendista, llas; poc sóc cap rendista, com tu, vull dir, i prou que pots, no pas que t’ho retragui gens!”

“Cert que els rendistes tenim la paella pel mànec. I no et penses que ens creme gaire perquè la deixem anar gaire de pressa qualsevol d’aqueixos dies, Gifre, m’entens?”

“Bé, i allò de la dòmina, doncs? T’ho contava ton padrí Aristarc per comptes de contes de la vora el foc? Típic: molt palplantat part de fora, i un baldragues molt garneu part de dins. ”

“Escolta que ací és on batega ferm la cosa. Car no és pas que m’ho contés. M’hi duia! Et fots! Tenia deu anyets i m’hi duia! Em duia a ca n’Ernestina, mestressa diplomada.”

“No fotem, de debò? Quina sort! Jo qui a la mateixa edat havia de pelar-me-la llegint l’Hola i la Marie Claire, amb les cuixes grassotes de les pretensioses burgeses de llavòrens; ah, i la bíblia.”

“És clar. Però el padrí Aristarc volia segurament que m’adonés del que calia fer. Com educar un rendista en flor. No n’hi ha prou amb dominar i abusar dels desgraciats pencaires; cal pagar-ho anant-se a fer moderadament perperir per alguna deessa seriosa, agressiva, dominant. Car cap pecat no t’ix d’arròs, tu.”

“Com diu en Nietzsche: aqueixos repulsius capellanufes ens han ben deixat el cervell, foradat amb estranyes culpes, fet un formatge podrit.”

“El padrí Aristarc em diu ‘ni piu a la padrina ni a ta mare ni a ningú; com tu heretaràs els meus milions i en viuràs fins que et moris com un rei per sort sense reialme ni llepaculs tocant-li els pebrots pels voltants, així has de conèixer com s’absolen (amb quina facilitat, ca?) els remordiments concinnis, vull dir, concomitants’, tret que no hi pescava gaire què deia, amb tant de patuès borsari. Ara, tot d’una, en aquell moment, què? Aturem de pujar escales i truquem a una porta d’un pis i ens obre una dona impressionant, una femella monumental com aquelles dibuixades entre les princeses guerreres i sanguinàries de les llibretes de ninots amb què també tant ens la pelàvem…”

“I tal!”

“‘Mon nét n’Emili, es pot…?’ demana mon padrí, i al mateix instant s’agenolla i s’estén a terra i li besa a la deessa Ernestina Pistó els peus, en realitat les sabates amb els tacons tan alts… I jo l’imite, i la dòmina, ara que ell no guipa amunt, completament acollonit, però jo sí per a veure si li veig el cony davall la faldilla curta de cuir negre i lluent, em somriu angèlicament i m’acarona amb ungles llarguíssimes i sanguinolents el cabell que, segurament com tu, jo també portava tallat com un ruc, a tall de soldat americà curt de cabells i encara més de gambals. D’ençà del primer instant, doncs, s’establia entre la deessa i jo una complicitat molt engrescadora, si veus què vull dir. Cada nit me la pelava amb ella bategant-me meravellosament al sensori com a ‘ànima’ jungiana d’imatge resplendent. Dient-t’ho i en salive, veus?”

“No en salive pas menys jo, Emili.”

“Tots en salivem, Gifre. I qui no en salive, no té el seny complit.”

“I com anava la cosa després? Mastegots a dojo, que no? Carxots, clatellots, puntades als collons…?”

“Això per començar, i, totes aqueixes xurriacades, de sobte, a la impensada, com et dic. Batzacs i garrotades rai. I mon padrí Aristarc Verdura rebregant-se per terra, i alhora tan feliç i content, amb un somriure ballant-li com una flameta al bec de la barretina verda de donyet satiret, amb verriny palès i raigs de cristal·lí lubricant penjant-li com li penjava el moc al nas… Però al cap d’una estona el padrí s’excusava i se n’anava, a mig descordar-se els pantalons, cap a la cambra de bany. I la deessa em duia a un recambró amb capses amb estranyes joguines (godomassins, i punxes i ganxos, i cadenats i cadenes…) i revistes de cardar i riure, estil París-Hollywood…”

“Ah, i les revistes tan enyorades!”

“…i em deia de fer bondat que de seguida tornaven. Jo em posava, ja diràs tu, a esguardar les dones despullades (però amb aquell maleït cotofluix de gavatx hipòcrita als conys!) i m’hi escorria cinc o sis o set o vuit o nou o deu vegades abans la bella senyora no tornés, una mica esbufegada. I em deia que mon padrí es trobava molt millor i que tornaria en un tres i no res, i se’m posava a la falda, i em feia estimets a les galtes, i jo quasi em moria ensumant-la, i parlava (ella) en barceloní, i mai no he trobat un llenguatge més agradable als sentits ni que fes trempar més… Deia reconxu, pató, dugas, alashoras… deia ahs per comptes de ehs, uhs per comptes de ohs… Ah, en bleixos i en sanglots em fonc! Cada vegada que sent ara encara cap barcelonina, per lletjota que siga, em pose de mantinent a trempar com un camell o pitjor.”

“No tinc pas aqueixes memòries jo. No puc pas dir el mateix, no. Anava a dir… el contrari, potser.”

“En acabat… Així com sentíem escórrer-se la banyera, la fenomenal dòmina Ernestina, qui encara m’amanyagava com si fos un fillet seu de pit (ah, perfums d’èxtasi de mareig; ah, llavis pintats d’un carmí viu i lluent que em transfixen el cor com papalló o ocell per dard amorós o coltell assassí colpit, i se m’hi mor, l’ocell, el papalló, el cor, a la gàbia del cos mig esvaït, en esglai d’enamorament fregit), la bestial femella imponent s’aixecava d’una revolada i canviava la fesomia. Es tornava altívola, orgullosa, alta i aguerrida com l’estàtua de qualque Minerva molt irritada i venjativa, i s’esperava que mon padrí Aristarc eixís de la sala de banys i la pagués, i fotéssim doncs el camp que es pogués ella ocupar del client proper, o potser d’alguna art artística amagada, atès que, com et diré, en realitat era molt artista, no solament com a dominant mestressa, també com a artesana d’artefactes de vàlua pel cap baix museística.”

“Ah sí? També?”

“I tant. Joiells i perfums, i corbatins i cintes. Però espera’t que encara no t’he dit el millor. Mon padrí se m’enduia aquell hivern a ca la dòmina com qui diu cada dia; un rendista ha d’ésser pervers, no pot ésser altre; ja ho ha tastat tot amb l’excés de cèntims que té; com més vell es fot, el gust se li empedreïx; què et roman? Cal anar, i amb l’afegitó de la necessitat de la humiliació com a purga contra la perversitat (permesa per la filistea societat) d’anar robant la població qui penca i treballa, cal anar tastant plats més i més exòtics, diferents, marginals, prohibits…”

“Renéixer-hi rentat, en matriu terapèutica de mestressa qui representés la mare terra; t’entenc.”

“Ah, Ernestina Pistó! Encara la veig, estatuesca, dansant, adorable, dominant, fent tremolar les taules de l’empostissat! Cap als trenta anys tenia ella, mon padrí seixanta passats, jo deu, deu i mig… Quan no gaire més tard m’hi volia casar…”

“Mana?”

“Em deien: ‘se’t menjarà de viu en viu!’ ‘Millor’ pensava jo, ‘tant de bo! Això voldria dir que en acabat de ben poc, paït, transformat en la merda que sempre he set als seus ulls, hauria atès l’indret sagrat pel qual sempre tant he gruat: el seu forat del cul!’ Car sovint és massa generosa, piadosa, me’n perdona massa, i de prou crespes; mai no em puneix prou!”

“Em sembla… em sembla que m’he perdut…”

“Gens pudibund, he començat a acostumar-m’hi, he fet com mon padrí; descuradament deixant-me oberta la bragueta, amb els aidoion (les vergonyes) mig enfora, traient el nas, i cada vegada amb més empenta, trempant amb més eufòria, ullant les revistes sense contemplacions, com si he guanyats deu o vint anys d’espetec, amb, a pleret, pler d’orgasmes solcant-me incessants… Ah, futuret rendista pervers! Mon padrí Aristarc aprova, ara brandant (aquest xiquet és un murri!), ara mig guerxo i abaixant el bec (així se t’esborren als ulls lleganyosos del totpoderós les culpes), i ella, la totpoderosa, alhora esclafant-li els ous, arrapant-los-els d’una estrebada i prement-los-els a tot estrop… I ell, com jo (se’n ve de mena!) (el seu hereu) feliç, feliç a més no púguer. Feliç, al cel, en domenge de la divina, al paradís de la deessa; dòmina, cap als trenta molt ben portats, en l’esclat del físic perfecte de la femella guerrera, assassina. ‘Mateu-me, mateu-me, Ernestina, que em mor!’ I ella, amb l’agulla esmolada d’alguna ungla llarguíssima i pintada de pregon vermell, burxant-li els pixats a la bufeta… Mon padrí se n’ha d’anar novament al bany; cada dia la mateixa comèdia… Avui els seguiré, odoriseqüent. Odoriseqüent: qui segueix la pista o l’esclau, l’aup, ensumant el solc deixat per la bèstia ambrosíaca, les petjades de l’animalot en zel qui cal caçar (suors, ambres, espermes, efluvis, verdets, vescs, mescs, llets, pets, hum-hum, hum-hum, ensum, ja et tinc!)… I ara esguardant pel forat del pany – és un pany dels anys cinquanta, amb dues polzades d’escletxa: tot s’hi veu. I mon padrí jeu despullat a la banyera i, a la seua cara amatent, la dòmina hi buida la pixera, a la seua cara celestial, d’angelet, d’Aristarc Verdura anat a la glòria i en companyia dels olímpics més ferms, el banyut Júpiter, el banyut Odí, el banyut Moisès, tots els banyuts, és a dir, els més potents déus mai inventats – i les deesses, llurs molt putarretes consorts, les qui se’ls pixen, caguen, vomiten, al cap, entre banyes, tos merdós, de bou, capat i de vit tort i curt – i n’Ernestina Pistó, divina dominadriu, cagant-se-li ara a la cara, deixant-l’hi rajar les formidables catamènsies, pixant-s’hi, blennorràgies iridescents, escopinant-hi, fent-hi setze, mocs, llefiscositats, hum, deliciós, saborós, exquisit, excel·lent!”

“Rendista pervers, ausades, comprenc; els qui no tenim prou ferralla a la butxaca, encara pensem a gaudir algun dia amb alguna d’aqueixes deesses miraculoses, però per a un qui ja ho té tot de petitet, qui, amb el seu infantiloide buderó convertit en cimbell per a caçar senyoretes a la caça del xiquet riquet, ja ha fet les mil-i-una i amb prou faenes ha deixat de mamar en pits generosos d’amplíssimes, nombroses, dides de totes edats, races, religions… comprenc… Comprenc que esdevinguen apeiròfobs, que una por a l’infinit del tedi interminable els corprengue, i llavòrens… què fer…? Les bestieses més grosses.”

“Aquella vesprada, mon padrí, qui ja havia descobert que els espiava pel forat del pany, féu barrila mentre es retirava a la sala de banys; ja no li calia ni pretendre cap mal de ventre; em digué: ‘datpelculi te salutant, cèsar Emili!’ tot content, aixecant el braç a la feixista… i ah, fragilitat, ja no li sentiria dir mai més res. Al cap de poc, ell qui no s’empassava mai la merda, aquell dia, qui sap per què, ho féu… i s’escanyà amb un cagarro de n’Ernestina… un cagarro massa amplot, i eixarreït – massa d’estona servat a lloc sense lliurar, massa esperar-hi l’instant beneït de la dramàtica, espectacular, desclosa – (car per això et paguem, Ernestina, perquè te’ns cagues amb gran efecte al moment precís… de l’escorreguda). I veus, ara ja ho saps, així es morí mon padrí Aristarc, el gran rendista per totes les altres altes instàncies i eminències ciutadanes sempre molt preat, i de qui (tothom fa el que pot, i n’hi ha qui naixem amb la flor al cul, i n’hi ha qui n’hi neixen amb un obús a frec d’espetec encastat), del gran eximi Aristarc, mon padrí, doncs, de qui, dic, heretí la fortuneta qui ens manté boiants, i bonets i alegrets, i untant com qui no ho vol, de sotamà, amb polsims daurats, menudalla, els polítics pels qui tan finament som gomboldats, perquè ens estimen, perquè els donem sempre la raó, criaturetes, i ells fan història, en fem ensems, ens estintolem mútuament i sapròfita, amb monuments per a naltres quan som morts, amb energúmenes glòries d’immenses ‘victòries’ al futbol o contra els quatre pelats negres i indis de torn prests a rebre per a ells. Ja ho veus, ja ho veus. Per cagarro gros, per cagarrot gegantí, doncs, i no… no pas per cap corol·la de tret, per cap poètica flor de bala al pit, llençada per separatista anarquista roig i mig jueu (clandestí, sediciós, estranger), no, per cap dels suspectes habituals, ans… per un cagalló massa foramidat, i tanmateix segurament molt delicat, d’assaborir amb palps i papil·les de llengua de tastaire excels; per palter endurit de dòmina preciosa, així morí, escanyat, engargussat, negat, ofegat en merda, merda cagada en perfecció celíaca – cilindre místic, panaceic – per la meua enamorada molt curosament confegit, en forns de budells tel·lúrics forjat, en ventrell de forta, femellenca, figura fabricat, per un Vulcà acomplit i molt ben parit, no pas com l’altre, i amb un cony virulent i actiu i vital, i no pas cap vitet desfet a l’esguerrada carranxa, una Vulcana volcànica i modèlica, llegendàriament venusta i vetusta, venèria, dona sensacional, doncs, amb qui em casí, beutat incomparable qui em té sempre esperant-la amb candeletes, com ara… que sóc en aquest seient ronyós, delint-me per a veure-la travessar la porta, arribant de Barcelona, on se li ha mort sa santa mare, als cent i mig (vanitoseta, devia traure-se’n uns quants).”

“Ah. I ella què deu tindre’n…? Vuitanta?”

“Tres. I encara ventant mastegots a tort i a dret. El món és ple de pecadors, o capsdecony qui es creuen que ho són. El negoci és el negoci; sempre ha set una dona molt independent; i complidora, això també.”

“Però sense haver anat a la presó abans per haver assassinat ton padrí?”

“Mon padrí? El pronòstic, el diagnòstic, el com se’n diu, la sentència, hauria set, amb tota justícia: ‘suïcidi per cagalló de dòmina’, car prou havia dit ‘datpelculi te salutant!’ Sabia ell prou el que anava a fer: menjar la merda per grossa que fos, i d’una sola mossada, tot avall, com qui es llença a l’abís sense fons! Òbviament, pretenia abandonar la brega; ja n’estava tip; massa repetició a la vida, al capdavall, quan ets prou ric que res no t’és interdit. I ell també molt complidor, un home com cal. Tots els papers en ordre. Heretaria els seus milionets així que assolís d’arribar als divuit anys. Petit ajornament; un nerviosisme de vuit o nou anys – encara em tremolen els dits, veus? Però ell, res penjat, res deixat a l’atzar; el seu nét preferit, el seu company de darrera bogeria, amb tots els drets reconeguts, notariats… I sobretot recorda que aquella vesprada fatídica, va obrir la boca, i a gratcient s’empassà, com dic, la merda sencera de n’Ernestina Pistó, dòmina ínclita.”

“Cert, tens raó.”

“N’Ernestina ix del bany esglaiada, amb una por (allò em desil·lusiona una mica; fins les heroïnes més heroiques tenen un instant de feblesa: totes les divinitats són humanes!). ‘Què farem, Emili?’ Ens espavilàrem. Esperàrem que caigués la nit. Foscor sense lluna, allò ens afavoria bon tros. Ella i jo, agermanats per la sang (m’obrí les venes de la manoquella esquerra amb un ganivet dels seus i ella també es féu un tall al braç oposat, i unírem les sangs i juràrem silenci i germanor eternes, i naturalment odi immarcescible contra tot enemic), transportàrem el mort escales avall i fins al maleter de l’automòbil de mon padrí. Ja ho havia jo abans preparat tot. Havia anat a casa; havia dit a la padrina que el padrí m’havia dit que tornaria tard, i que m’havia deixat suara a casa i que se n’havia tornat al despatx d’un advocat o altre a enllestir-hi un negoci; i després a la cuina de baix havia sopat amb les minyones (a dalt hi havia una festa, amb ma mare, la padrina i un merder de convidats), i en acabat me n’havia anat a dormir, i una mica més tard havia fotut el camp per la finestra i havia tornat a ca la dòmina sacra (flaires glorioses, visions cèliques, el cor en un nus). I ara tornàvem amb el cotxe del padrí, ella conduint, i ell mort a dins. I jo entrava amb la meua clau per la porta de baix, de darrera, la de la cuina, i vigilava que no hi hagués ningú viu, i transportàvem el mort a un dels seus despatxs, i (n’Ernestina li havia extret el cagalló de la gola amb pinces i amb molls de la llar, i per comptes li havia omplert el pap de licors barrejats i perfums assortits, tot el que trobava amunt i avall per les lleixes i laboratoris seus)… i ara el deixàvem enfonsat a la cadira de braços de davant la seua taula, amb totes les pastilles esbarriades a l’abast, algunes damunt la taula, d’altres part de terra, com si el cor li hagués fet figa al moment d’anar a atènyer-ne les potingues que li donarien encara una mica de corda…”

“Però us casàreu quan?”

“L’endemà que vaig fer els divuit, amb tots els milions segurs al banc; sense dir res abans a ningú qui m’hagués pogut de debò desdir de fer el que ens vam prometre aquell dia criminal. Només ho sabien alguns amigots qui trobaven que millor partit que una dòmina segurament encara el trobaria… ‘Se’t menjarà de viu en viu!’ ‘Collons, què més voldria!’ Una dòmina, ai pobret! Sí, bada! Carallots, no saben pas l’etivocats, el parapràctics, que van! Pobrissons capsdetrons! Car una dòmina, això… no hi ha dona qui siga tan dona com una dòmina… El paradigma de la femellesa regnant, imperant, dominant l’univers! N’Isis reencarnada! Carns de fembra en perfecció sobreïxent, insuperable! És clar, és clar… llevat que… n’Ernestina… n’Ernestina a mi mai no se m’ha volgut cagar a la cara…!”

“Home, comprensible, Emili; el trauma…”

“No, no! Prou encara es caga en tots els altres! Només jo en sóc l’excepció! Ho fa per domini! No és pas dòmina de per riure; si una dòmina no domina el seu home per domenge invertit o agressió contradictòria no és pas dòmina gaire dòmina ni rebregadament furgant ni intensament nafrant ni res. Per això voldria, a canvi, que… no sé pas… que algun dia li agafés de debò gana… i se’m mengés… Se’m mengés del tot! Nyam, avall! Uns quants rots. I au. Allò acompliria tot els meus somnis de rendista pervers (tautologia, i tant!). Tant se val. La qüestió… allí sóc… convertit a la fi en la merda que hauria volguda empassar-me per a morir-m’hi escanyat! I ara ironia dels innombrables cosmos interconnectats! Renascut en merda al moment de morir! No hi ha glòria major, en Gifre, creuràs-me, no!”

Romanguérem destriant mentalment els abstrusos dilemes presentats… Portes, altaveus… Quan arribà n’Ernestina, una dòmina granada, viu, sorprès, fetillat, que era de debò una deessa personificada, tan esvelta, grassoneta, elegant! Amb res de balder; amb tot tan ben col·locat! I carregada a curull de càrregues sexuals. Me n’empeltava immediatament, me n’encomanava; lligat sentimentalment de cap a peus.

Privadament, mentre n’Emili cridava un taxi, ens adiàrem per a una sessió de maltractament extrem, una molt merescuda punició de vellet mal criat, amb tots els ets i uts – i assots i knuts. Se’m cagarà a la cara… se’m cagarà a la cara i m’hi relleparé… i tot això li ho refregaré més tard (que es fote, que es torne verd de ràbia i d’impotència!), si mai el torne a veure, assegut a qualsevol altre seient públic, li ho refregaré ben rebregat per la cara, dic, al seu marit n’Emili, maleït (l’enveja em fa parlar) rendista pervers, hereu del gran feixista còmic n’Aristarc Verdura, prohom molt honorat (encara ara de tant en tant, en la seua memòria molt colt i vantat per les ridícules autoritats presents) i reproduït (una carota farta de mesell tirà) a les repugnants publicacions locals, per a imitació de les degenerades bledes traïdores generacions vinents.