No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Ai mare, el dolor de fondre’s en res

Elionor Fal·lus, li diré, ets tota tu mateixa – aqueixa vanitat indesencastable – aqueixa histèrica frisança per la notorietat – l’hemorroïdal fiçança que t’empeny a figurar – ah i llavors la típica disfressa de falsa humilitat que te’ns poses quan te’ns poses davant, quan te’ns presentes als mitjans perquè et votéssim, i amb pinzells grollers i cridaners ens envernisses i ens invulnerabilitzes amb les llefiscositats dels prejudicis més vils dels escollits – i t’aplaudim perquè el pessigolleig ens estarrufa i ens fa ascendir, plegats, com maligne núvol de tempesta, contra els qui no són prou com som i, febles, a la intempèrie, reben els nostres llamps i trons amb conseqüències desastroses, pràcticament anorreants.

I li ho diré codolenc, sense dubtar, amb menys paraules que no les que dic ara… i les que vaig dir, si encara era viu o si més no actiu, quan la vaig tornar a veure, encara més exaltada, encara en posicions de més poder, i doncs de més abominació perpetrada davant l’aquiescència general.

M’acusarà de gitar-li aquell “no gens congru amuntegament de pseudoarguments enemics” al damunt i damunt amb gest traïdor. Amb la cara ara sotmesa com qui diu als resultats del meu llençar-li aquell pastitx fastigós enmig del seu vult sovint angèlic, amb dits llenegosos farà veure que s’arrenca del visatge les brutícies del meu covard atac. Haurà esdevinguda un instant, sota les punxades doloroses d’aquell desfigurament, groga i lletja, exhaurida. I tothom se n’haurà adonat de qui és “el dolent” en aquella presentació al públic de les intencions pretèrites de la gran política – culpabilitzar les minories ans estigmatitzar els indefensos, prometre’ls tots plegats a pitjor sacrifici.

Potser quan ella ja era al capdamunt, una de les indiscutibles dictatrius de l’immens imperi, em va veure, entre les constel·lacions rutilants de les masses militaritzades qui l’adoraven, com entre parracs i geperut em passejava a cap inic clos de concentració, i, calda i sarcàstica, amb posat de generosa, se m’adreçava. I qui sap si em va dir: ah, el meticulós murmurador! Aquell qui, ignominiós, no farà altre que aviar mormols sense solta ni volta, incomprensibles per al comú de la gent, amb accents forans, amb idees qui sap espigolades en quins enemics pasquins… mormols molt exactes que només ens estimularan a la misèria més palesa!

I tothom gairebé segurament llavors la va aclamar – Fal·lus! Fal·lus! Fal·lus! – com sempre que mai es va dignar a dir quelcom o altre entre la busnada perfectament reglamentada. I per a complaure’ls encara més qui sap llavors si amb un copdecap molt impulsiu no em va condemnar a l’extinció immediata. Aquell èxit seu, indubtable i creixent, inaturable, probablement va dur-nos tots plegats al desesme primer, i en acabat a esdevindre erràtics, furtius, afamegats, ebris.

Amb la meua mateixa frase inicial, obliquament signaré la catàstrofe que em caurà com abassegador allau el cul del qual tot de sobte s’enfonsa – serà el meu orgull qui l’acusarà de vanitosa, de sedega per figurar, de fer qualsevol barbaritat per tal d’esdevindre primordial. No atemptaré en acabat cap joc analític, no em demanaré perquè esdevinc tan suïcida – tanta de por que em fa tanmateix el buit, i així i tot tant d’urc m’amara que davant un públic massís no em precloc a esbombar com em preocupa el fet que aquella dona voldrà en acabat regimentar-nos els qui li haurem estat parells seus perquè després haurem permès que reglamentés els qui tindrem sota. Ah mareig! I tant, el dolent! Paral·lelismes sintàctics se m’acumularan al sensori, de tal manera que seré monstruós davant el públic. Tothom em trobarà no pas gaire simpàtic, tothom s’alçurarà sistemàticament davant les meues hipòtesis preses com a obstacles contra la continuïtat del desig universal… mentre n’Elionor Fal·lus exprimirà perfectament les crues intimitats dels rabiüts objectors a l’estat actual de les coses. Jo hauré aparegut de trascantó, amb rigors abstractes a titil·lar els ardits baronívols remadors… llurs ulls es desviaran de la sagrada tasca: eixir prou il·lesos de la proliferació de queixals dels terribles dracs submarins on la societat serà estancada, com en estany estantís, podrit.

Els carrers es van omplir de denses regateres de sangs impures. Aquest era el deler que a les masses ofereix delit. Es van aixecar les formes modèliques, immunes a les secrecions dels organismes bandejats. La saliva de la gran política havia esdevinguda llavors el pal·liatiu que d’unes carns dutes als límits de la tortura de la igualtat insofrible reeixien, amb pocs anys de rebel·lió dels escollits, a rabejar-se als èxtasis del sobreviure a totes les exterminacions dels inferiors, els quals per excés de llibertats seran esdevinguts quelcom més que posseïts sense drets, ço que els farà inservibles. Les tedioses ereccions de monuments als guanyadors van deure demanar d’esmolar els enginys. Noves òrbites van haver d’engalzar els blans ulls dels satèl·lits al cel. Amb encomi hom va aprovar llavors un respit en les execucions: com mannà caigut a cordes, els ministres de la celestial dictatriu varen tindre el plaer d’atorgar perdons a certs condemnats qui esdevingueren esclaus qui pintats de pells distintives alzinaren les obres qui tots plegats colgueren. S’havien esvaïts els diabòlics desigs dels exòtics devers absurds privilegis només propis a les majories pròpiament armades. Fenomenals virtuts foren descobertes en els farratges que els ramats d’esclaus devoraren molt horrorosament constrets a mantindre una certa vigoria, car la feina prou s’ho valia.

Qui sap si quan era tancat al clos de concentració em delia gaire per les hipnagògies de les turmentades carns. Troncs de femelles qui es forcaven en branques que com cusques serps es colgaven en munts de degenerescències plenes d’insectes sarcòfags es transformaven en boires acollidores. A cruïlles sobtades de boscs somiats les rels encantades d’arbres màgics m’atraçaven, en ensopegar-hi, sempre a millors fronteres. Exegeta dels horitzons temptants, no feia cap error gòtic de relligar-me al règim: una vida ben viscuda fa abstracció de les etnografies i tot cos amatiu hi és vàlid… mentre que n’Elionor Fal·lus, emperadriu sense contrincants altre que els imaginativament necessaris per a més estretament collar els subjectes, només triava entre artificialment botinflades diferències.

A la insabuda, es veu, vector de certs fragments de “grupuscles traïdors”, em vaig adonar que tenia, efectivament, tots els mals atots per a rebre mantes de selectes, assortides, mortificacions – hom m’obria de bat a bat i examinava, amb discreció nul·la, les llongues ombres de mos desnodrits budells; hom – qualque obsedit sexual d’inquisidor qui cercava debades la corresposta amor – sabotejava els meus no gens promiscus aparells o òrgans, molts dels quals fins aleshores no descobria que hom podia adoperar per a aquelles bestials necessitats… Esmicolat, quan ja m’atansava a la fi de la meua vida, una vida de presoner estripat, mantingut a les últimes, sense cap mena d’esperança d’arribar ni sisvol a l’endemà incert (mai no sabíem si encara hi havia Sol al defora o hom l’havia també prohibit), els amples apetits de la senilitat encara eren per als granats escarcellers qui més lentament ans refinada no em destrenyien, es veu, escarida espècia de reviscolament. Aquells grotescs ninots qui hom hauria refusats al bordell més miserable, trobaven tanmateix ésser aberracions sense importància els devots estupres dels òrgans interns dels presoners. A qualsevol moment cuidava morir-me. Mes em ressuscitaven amb vicioses alquímies, d’on en romania tot embarassat, car a l’hora de la mort sempre m’angoixava excessivament – devia doncs fer-hi un esgarrifador ridícul.

Aquell dia (no sabia pas si jorn o nit) em vaig deixondir escurçat; era en un cossi diminut i hi cabia sencer – hom m’havia amputat a tesa i sense gaires contemplacions. Em mancaven doncs bocins arreu. I llavors, ah meravella, ah favor darrer, hom badà un trau que hi havia al mur. El Sol encara hi era. En aquell moment era gairebé al zenit i tanmateix era palès que hom l’havia buidat d’energia molt seriosament; s’esfumava, com qui diu; era un Solell foscant, fumós, a mig glaçar-se. Em vaig remoure molt espantat: l’estrany sabó diluït on era immergit, requisit cabdal perquè els meus ions enduressin, en el meu esglaiat xipolleig, escatxigà l’ull d’un dels escarcellers. Se li va encendre i se’n va anar esfereït.

Aristarc Oluscle (Verdureta), terrible crític, mai no està prou content amb la realitat, em va retreure amb veu mofeta un altre escarceller, llavors il·lès.

No serà accident que perdi pòstumament aquest paradís, car ni la meua nua pell (del bon, aprovat, matís) serà prou persuasiva perquè m’estalviïn – així, doncs, quan hauré acabat de qüestionar la candidata, de cua d’ull veuré atansar-se’m, escrús, alguns dels seus saigs d’acompanyament. Un mastegot enmig del fit apagarà totes les fonts que em nodriran el sensori. Batut repetidament al cap, eventualment m’eixoriviré fet un doppelgänger afeccionat. Tentinejaré fins a la barra. En blanc serà l’espai més lat del meu cervell; floridament sentimentals ans hiperbòlics seran els mots amb què demanaré teca per al meu ventre mordent. Ni tàctilment ni mentalment ni intel·lectualment les meues facultats sabran prou bé, i en el saborós llenguatge del barri on seré, fer l’elogi del que hauré compilat davant meu: una varietat de bocins menjables que tanmateix no recordaré com dur-me al forat on solia tindre-hi una ferramenta que m’ho mastegava tot prou bé. Una forquilla predirà volums del que esdevindré inicialment. Pòstuma llet em rajarà de les orelles, del melic em regalarà pòstuma condensació de cadàver acumulant forces. Enraonaré reciclant dues vegades o més les mateixes incomprensibles possibilitats d’entenedora prosa. Garneuament enumeraré els òbits més rellevants entre les meues cèl·lules cerebrals. M’hauré cagat als calçotets. Anònima femta, diré, que, ben plegada i desplegada, amaga diamants, monedes, psíquiques troballes que cal tastar sense vergonyes com fa l’heroi més repel·lent quan es talla al canell el puny que li entrava a la impura bossa. Porpra tinc ara la pell – s’escau doncs que hauré entrat en el reialme del matís equivocat, criminal.

La voluda, fosa en indescriptible barreig, demòtic, fètid, bast i nu com un pop qui ocupés sencer l’oceà, se’m submergeix a l’ésser vacil·lant. Seré la part cabdal a la cruïlla del seu bec quan es clou com argues que espeteguen, contrincants.

L’escarceller nafrat, qui sap, potser va tornar a cobrar els fons deguts. Quin tip de riure ens vàrem fer plegats. Lleugerament més enlletgit, aleshores menys un ull, un ull absent de qui la cavorca cremava i rajava negrosos rajolins, aquella grotesca gàrgola d’homenot va ficar-se elleix a l’edat de la crítica perenne: va exhibir un malaguanyat rebost de malícia i de crueltat. Em va trametre, centrífug, com disc solar contra el Sol morent. La comèdia, amb aquells còmics llogats només per a la malastruga circumstància, no ens va tanmateix absorbir prou, no ens en retérem gens; l’encant pressuposat no ens transfigurà gens, ens lleixà freds, tot i que tot cremava girientorn.

Ai mare, ai mare, embolicat en flames, el petit Aristarc, naquis Oluscle, escarida ans rònega Verdureta, va esdevenir nòmada objecte ostensiblement fos al cossi de metall, figurativament salaç, brillant obra mestra, vagina roent, tramesa a col·lidir amb l’astre morent.

M’hauré aixecat de la cadira com bri d’herba que la falç vol arranar; el prosceni fulminant m’haurà decorat dramàticament rai; un escamot de subjectes m’hauran pintat canònicament de verds, negres i morats; retrospectivament, una ocurrència se m’haurà ocorreguda; hauré penjat llangorosament com un parrac ensangonat i hauré dit: com el crestall encadella el solc, així la meua cara de gat espellat el vòmit del meu cos evaginat.

Competitius descomptes van ésser instaurats que beneficiessin tothom tret dels seus rivals, i en tots els mitjans ara complaents n’Elionor Fal·lus se’n reia dels desposseïts als quals hom desposseïa fins d’aquell altre fetitxe inútil apellat personalitat. A tornajornals, d’altres objectes amb els quals hom entre les formacions pogués tindre cap mena de vincle emocional eren divinitzats, encara que només es tractessin de les pudors que feien els prestatges on els nous articles i artefactes de burla permesa van ésser acunçats. Sentències geomètriques esbombades per megàfons ubics vaig oir pronunciades amargament i dolça que sinistrament esclafaven alhora punxents hipèrboles vantant les autoritats i severes condemnes a ésser estimbats als canyets per als “animals” mancats dels èmfasis adients. Fimbraren els eixorbats a caire de precipici, pretenent potser haver apresa la difícil lliçó de l’haver nascut guerxadament; benignament privats d’aquell paisatge d’immensa mortaldat a mig corrompre’s, els eixorbats divergien ivaçosament cap al buit. Mes potser m’havien lleixat mig sencer un ull perquè passés revista, en la llum morent, als aliats qui ara habitaven massivament els rengs de la dictatriu. Els de més dels qui tant es planyerien de les injustícies dels començaments instintius de la qui es va erigir emperadriu abans, es van sotmetre després a la massiva exultació, i amb desagradable veu de mecanisme espatllat eren ara oimés dels qui cridaven visques més forts bo i lloant la deessa d’ençà dels terrats exposats.

Galantment el Sol declinà, i declinant declinava aquell plat de fallit artifici o tub esguerrat d’oluscle malcuitor. Malencònic em desfeia; vaig assajar de dir res, mes què altre era que deforme canó de plom desfet; ni boca ni llengua amb què dir no vaig tindre doncs en aquell moment de màxim esglai.

I més tard obriré la boca per a demanar-li doncs com pot femar la seua vàcua ambició amb els desigs letals de la multitud assassina… o potser l’obriré per a dir com pot la seua vàcua ambició femar els desigs letals de la multitud assassina… quan ara, després o abans, ai mare, la por, la por!

Aristarc Verdura, mort (28)

Com qui diu, Aristarc, treus foc pels corcats queixals, mes això tanmateix gens no t’impedeix a totdéu encar somriure’ls. Aristarc Verdura, quin home més obduradament resistent no ets! Tothom t’admira. Amb mal de queixals rai, reïxes tanmateix, vestit de bell vellut verd fosc, a rebre somrient els convidats, a llavors ballar llambrescament entre les bruixes, a demostrar palesament la teua entendridora adherència a na Terpsícore, a usurpar al jovent la volubilitat de la joia sàviament expressada.

Efectivament, sempre somrius bonhomiosament davant la gent, per betzols que no siguin, per enutjosos que en realitat no et siguin. Què et deien ara? Et parlaven de terribles catàstrofes, de malalties galopants, de trens subterranis que esclaten en somieigs d’escatilós colom (de qui les cagarulles que se li desprenen de l’anus foren llavors els vagons o, dins, els escarxofats individus); et parlaven de tristors doncs inescandallables; com mentor amable qui s’escolta la canalleta recitar disbarats, els somreies tanmateix, sense que ningú s’ho prengués a les onze: prou veien, o s’aesmaven que veien, que ho feies amb somriure si fa no fa commiseratiu.

Sé, ho sabem tots, que fins a la mort somriuràs, que a l’instant on la Seca se’t presenti, tantost et tusti, esquerpa, que és hora, noi, d’anar-se, que l’espai concedit se’t clou, que àdhuc doncs a ella, a l’esquelètica assassina, somriuràs. T’haurà dallada la vida, mes no pas l’afable rialleta. La rialleta, mai.

Com t’estimem tots plegats, home feliç, o si més no home sembrador, plantador, de felicitat! El teu destí, com l’envegem, o és la teua assolellada disposició que envegem bonament. Imagina’t, altrament! Un home sempre amb mal de queixals, qui tanmateix a totdéu sempre somriu!

Tots voldríem ésser tu. No pas pel mal de queixals, és clar, mes pel benésser que irradies: que saludable deu ésser d’ésser tu! Com et deu estimar tothom. És que ens telegrafies, amb el semàfor sempre plaïble, adorable, dels teus llavis, del teu afable tarannà sencer, benaurança, bonesa, ardida acceptació del fat!

Ah, en aquests maleïts dies irats on tothom va darrere la buida fama per tal de poder potser pensar’s un pèl únic, l’únic únic ets tu! Perquè mai no t’alçures, perquè mai no balafies l’inútil zel que no duu mai enlloc, perquè mai no has volgut fer re altre que somriure, mai cap altre acte que et donés ni bri d’anomenada, de notorietat: no assassines com qualsevol general o malfactor; no espletes ni escanyes el poble baix com els patrons; no fas patir tothom altri com les dones rancunioses, geloses; no fas mèrits com tothom qui treu el pit, tothom qui malda per passar davant; no et fas bombolles ni pellofes ni durícies treballant perquè et vantin o t’envegin, et tractin de millor que no el veí; perquè no vols monuments de pedra corcada quan siguis mort, perquè encar viu et declares, com sempre t’has declarat, pròpiament quiti, pagat del tot amb l’entrellat universal, et declares tàcitament Persèfone sense recances, a qui tant fa ésser damunt com davall el vernís aparent que empastifaria l’il·lusori cresp terrestre, que no és doncs pas terme o frontera, ans continu enfilall de la matèria única, d’on que, subterrani o enjòlit, trobis que tant se val: la percussió dels budells, tant als budells dels nítols de la terra, com als budells del teu cos, com als del microbi més minúscul qui es plagui a fer el plaga, enderiat, entremaliat, flagell, a corcar’t budells o queixals, t’és sempre percussió altament harmònica, un concert d’eteris serafins.

Et guaitava ahir per la finestra com amb unes petites estisores d’esporgar molt tranquil·lament esporgaves, oscaves, empeltaves, englantines, rosers. Per tu, tantost vingut el bon oratge, floriran uberosos aqueixos molt agraïts botons, borrons. Capolls policroms qui s’esponcellen amb ardència, complidors. Car és palès que estimen les plantes que hom els somrigui mentre les gombolden, acondueixen, conhorten! Fins les hosts de pugó m’ha semblat (tinc molt bons ulls!) que reculaven, amb cara trista, ho reconec, mes el teu somriure els era millor que no cap convincent disserta exhortació que, o fotien el camp cap a una altra font d’energia, diguéssim al capdamunt de qualque roure imposant, bogal, o ja havien begut oli. Oli que els vesses amb fetiller somriure, ni cal dir. No et cal mai violència per a convèncer de la raó. Incoaven, arrossegant els peus, amb reluctància, les cuquetes de la pugó, la retirada, quan els has somrigut encar més amplament. Ah, llavors, com cada membre ha oblidats tot d’una els greuges, amb quina agilitat no s’ha esvaït llavors dels ara virginals rosers! Rabassut joiell fosforescent en el Solell amatent cada membre de l’emigrant voluda, multitud decent, com cal, adreçada, que en cunç aspira a d’altres predis on surar, multiplicar’s! Ah rosers teus de miracle, cap escara ni blau a la pell de cap tija no hi perceps: cap animaló ni meteor no gosa tocar-hi! Et respecta no sols tot el que és viu, ans tot el que és mort així mateix; tot el que és mort, és a dir, tot el que és potencialment viu per via ignota d’esparverant transformació. A tothom acolloneix dolçament el teu somriure abassegador. Ara comprenc també que els corcs qui et corquen els queixals te’ls corquin sense torturar’t: cap animal no vol ésser cruel sense que calgui. Només els maleïts carnissers, gent buida, sens ànima, sentencien a patir els qui també som matèria. D’ací – oi? – tanta de maror, tant de merder, tant d’enfrontar’s, tant d’intransigent, a un món (un univers) on hi ha animals (desavesats) (desestructuralitzats) qui encar no han après (pogut) (volgut) de somriure!

Ja que només sóc un gos, que sóc carnisser, que us em cag a tots plegats pertot arreu, que duc malalties, paparres, que no sé somriure, que t’he mossegat el tou de la cama, que sempre estic tens, rabiós, que empreny tothom amb el meu abuixir bestial, que qui se m’atansa s’enduu la ràbia, que tothom qui és bo, o pobre, o perdut, o escàpol, aquell atac amb pitjor duresa… tant se val, encar m’hauria de desfer la tensió, m’hauria de desarmar, de fer’m tot vaporós, de veure’t com somrius! Car somrius amb tanta de benignitat, tant d’altruisme, Aristarc!

M’amanseixes lleugerament quan mig ajagut a l’eixida toques el teu flabiol mongòlic! No et cal gaire buf per a treure d’aquella mena de canya fràgil hàbils, complicats, sons! Com per ordre directa d’una força etèria, espiritual, tantost les teues melodies sonen, llur harmònic formigueig em pessigolleja els lòbuls, la meua llengua se me’n va a l’entrecuix. Com me la llep! Llavors, la meua altra arma plena de calls, de llúpies, tremola com tremolaren els arquitectes qui de primer afaiçonaren la terra, als quals tant els tremolà el pols que ja ho veus tu el patafi, el nyap. Ah flautes! Flautes, tanmateix! Revera, aquest és el millor invent dels arquitectes! Goig de la contrada, el sorollet inefable que atreu àdhuc els bens, xollats o llanuts. Pels prats rasos, per les rases, veus avançar, sense temor ni compte, llops, guineus, musaranyes, només per a sentir’t! Els llops es cruspeixen els anyells, les àligues els rats, mentre tothom et sent, amb cara de beneit.

M’assec, m’aixec, faig de tot, car el cul em pruu, em pruu d’una faisó esgarrifosa. Rere la finestra, esgarip, lladr, bord, abuixeixc; tinc gana, prou em cruspiria xais també jo; tinc ganes oimés de cardar, prou em cardava manta d’aquelles esponeroses guilles, oh! Els vidres, la fusta estèril, m’impedeixin l’accés a la bacanal que el teu flautí no instaura. Damunt, hi ha quelcom que em neguiteja encar: com t’ho fas, malparit, per a somriure quan ensems bufes als forats d’aquell instrument de Tàntal!

Per sort, la teua dona fa cap. Aquella dona teua, casolana, poca cosa, d’aire pagesívol – ara, pel teu perenne somriure, duta sense remei a l’atzucac del pànic, a l’hebefrènic, quasi catatònic, pànic que la tenalla tothora despietadament com la tenallen els eriçats tendons. Els seus peuets són sotils ambulacres – tan evaporadament, fluixet, feble, caminen. No són pas els peus alats d’en Mercuri, no. Als d’en Mercuri qui s’hi pixava, veloços, rabents! Mes veig que has aturats els irritants, elegíacs, glapits del teu flabiol mongòlic. Veig que la sotges com us sotj.

Com trob deliciós, com m’ompl encar d’enyor, això que ella fa ara. Això d’arribar lentament al bell mig del jardinet, parar-s’hi, prendre-hi rel, palplantar-s’hi. Palplantar-s’hi, romandre-hi immòbil, impàvida, apilant-hi com pols hora rere hora. Quantes de vegades ho he aprofitat, als temps llunyans on m’era llegut de campar-me-la alleradament, quantes de vegades li ensumava els turmells, les cames, m’hi pixava a ragets delectables, a delitosos ragets de rabeig, sovintejadament, anant-hi, tornant-hi, en alegres viatgets, com qui ensuma el peu d’un flairós llorer, com qui es pixa amb complagudes pixarrades al peu d’un olorós, lluent, llorer!

Ah, Aristarc, traïdor, prou sabia que ho faries! Que deixaries de qualsevol manera damunt l’esglaó engrunat del cancell el teu ingenu flabiol, esmeperdut, estranyat, ulls esbatanats, panxa enlaire, com un rat prim, innocent, mort de sobte per un llamp; que te n’aniries llavors de dret, ja separant-te les ales del barnús, ja abaixant-te els pantalons del pijama, a pixar’t damunt na Dafne! A pixar-t’hi molt satisfetament, tot gai, xiroi, el somriure una mica més invasor, endimoniat, excavador, al rialler visatge. Com em fas dentetes! Ah somni diabòlic que m’aties a l’acció, que alhora em frustres, em defraudes, posant-te’m fora d’abast, separat de la realitat utòpica, gruada, per la matèria hermètica, impermeable. Com et mossegava ara el cul de capatàs que tens, enorme com el d’una màquina d’enderrocar barris sencers, pastís de carn sucosa on enfonsava ullals, canins, sense repòs, per a llavors rosegar-te’n l’os.

Veig que, ara que t’has amagat el matràs gotejant, et treus de la butxaca del barnús vellutat les estisores d’esporgar. Que, per a més oprobi, tallaràs els cabells de na Dafne amb aqueixes estisores barroeres. No és cap arbret de debò, saps? És la teua dona qui arribà en tartana un bon matí, perquè era una xicota amb un cor excel·lent, perquè et volia fer el llit, el dinar, la roba, perquè s’havia enamorat del teu somriure, perquè es volia casar amb algú com tu qui sempre sembrés als quatre vents felicitat. Era grasseta, ara és primota. Sabia de lletra, ara ha tornada a la incapaç infància. Aristarc, la vostra vida ensems ha tocat fons, el fons opac d’un carreró orb, d’un budell sense esfínter, un apèndix infecte, feixuc, carregat de femta; femta fluorescent com ídola amb halo; cal desempallegar-se’n de mantinent; altrament, tindràs a les mans, per omissió, una occisió.

Veig que llambregues bruscament cap on sóc rere el vidre que m’engabia. Quina no te’n rumiaves, tu amb el teu somriure? Quin crim nou no volies perpetrar, amb les estisoretes d’esporgar, damunt aquell llorer impertèrrit? Volies toldre’n cap branquilló vital, volies fer’n rajar la ferruginosa saba? Te n’estaràs. Els meus ulls t’espien, rellueixen com flames de venjança.

Ah som-hi. L’hora baixa. Ara novament es propel·leix sense gaire esforç cap a ca vostra la gentada convidada a la festa del vespre. Eh com tots plegats vénen contents, somrients, agraïts, a xocar-la amb tu, alhora que, qui més qui menys d’estranquis, o potser d’esquitllèbit, s’esguarden, de cua d’ull doncs, malfiadament, la palplantada, cascú, o gairebé, amb aire càustic, crític, mes alhora caut, com si es temés per part d’ella l’estirabot, la pasterada, de cap sobtada maltempsada; amb ximplets així mai no se sap; uh com diuen delicadament que et planyen, jatsia que admirant-te encar més per la teua fortitud; quina cara fan alguns d’enuig, de fastig, davant la malalta; n’hi ha qui t’expliquen vinyetes de tires de ninots, escenes de pel·lícules, falòrnies de diari o de revista, de ràdio o de televisió, on hom contava qui sap què d’estratagemes molt efectius, d’intuïcions de psicòleg, és a dir, de tocat del bolet, de follies de científic fal·laç, cobejós, àvid, sobre remeis o antídots contra tanta de condemna com has tinguda la dissort que et toqués: d’haver de viure amb aquest espantaocells, aquesta llonza, tòtila, tanoca, sense solta ni volta, insípida, sense expressió facial, pitjor, com qui diu sense fesomia, llas!

Veig que t’has mudat. Veig que portes tres o quatre no gens ostentosos diamants a la corbata. Veig que et fas el tímid, amb el teu somriure més cusc, humil, davant les constants adulacions. Veig com balles amb les bruixes. Com beus, rius, amb els bruixots.

S’esvairan amb l’albada, guarits potser, els pelegrins; hauran d’esquivar, al jardí, al mateix indret, com capella remota, enrunada, de deessa oblidada, l’estàtua distant de la teua dona, pixada ara per gebres, pluges, calabruixes, nevades, rosades. Amb por passaran, no gosaran pas enfellonir amb cap acte ni comentari matusser, o poc apropiat, l’oracular figura; no se sap mai, no fos cas, qui vol d’antagonista tampoc cap ídola intrèpida?

No són tan primmirades les vespes, les abelles, les serps, els gossos rabiüts. A uns coneguts expliques, amb un somriure angèlic, que els estigmes que duu na Dafne als clots de les mans li apareixien com qui diu miraculosament, en acabat d’un període encar més perllongat que no era habitual de petrificació a la intempèrie. Qui sap si volia moure’s enmig de la nit contra la tempesta, els llamps, mes els tendons garratibats li ho impedien. Era possible que l’estàtua s’hagués llavors, en la seua colossal impotència, enfonsades les ungles als clots; probable fóra aleshores així mateix que l’endemà vespes hi fiblessin, atretes per les nafres, els gossos carnívors atrets per la ferum de la sang hi clavessin mossada, o les serps, les guineus, cada ferotge animalot adelerat per a tastar-hi, vehement, exacerbat, ebri.

Tothom accepta les brutals pietats, coratjosament. A tots ens toca patir, patir de ferm, tard o d’hora; a vós, Aristarc, us ha tocada portar la creu durant un martiri d’itinerari, d’horari, molt més escabrós, abrupte, llarguerut, intricat, dilatat, que no als de més dels mortals. Amb quin glaç de gràcia suporteu tant de suplici, sense ira, sense el més petit enfosquiment d’amarguesa a la perifèria del vostre resplendent, pregon, higiènic, somriure. Amb mal de queixals de més a més!

Tanta de vàlua, plusvàlua, buidada al teu davant (com qui desembossa una bossa de palters de gos al replà davant la porta d’una casa en acabat de trucar-hi perquè el llogater, en treure el nas, trepitgi la merdegada) l’entomes sense aviar cap ganyota, estoic; no, tant d’abocament d’orqueria, d’oradura, anc no et treu de polleguera, no et fa dibuixar cap rictus de dubte entrellavis, no et fon ni bri la brillantor del somriure. Sempre, diguin el que et diguin, per exagerats que siguin els llagots, t’hi rabeges, com el cuc decadent qui es rabeja als budells del moribund, sense adonar’s que, mort el moribund, amb el mort cremarà ell també a la pira imminent.

Què tanca el parèntesi del teu somriure, Aristarc? Són les teues celles, quan s’alzinen mortalment sorpreses, el parèntesi obridor? Et quedaràs amb un pam de nas, el nas que, perennement entre parèntesi, ara esdevé llarg, massa llarg, massa conspícuament llarguerut, inacabable, com trompa insostenible, com trompa que s’estrompa, quan na Dafne mori, l’hagis de cremar, de colgar, n’hagis de sentir els panegírics, les absoltes, les elegies inspirades més per na Nèmesi que no pas na Cal·líope, quan tu, sense cessar, continuaràs somrient? Et prendran per boig? Et prendran per l’assassí? El teu somriure et denunciarà. El teu somriure serà la teua pèrdua. Ho perdràs tot. Potser no pas el somriure, mes tot altre sí: la credibilitat, la cort de babaus qui et rondaven, la propietat que et permetia no fotre re, la pell.

Sents el teu cor batre com el d’un espadatxí enmig d’un duel? Quina por nova, oi? Et veus cadàver on en veies na Dafne. El cadàver de na Dafne és ara el teu! El seu duia aquells estigmes d’infecció, de sobrepuig endanyats per les bestioles, a les mans; el teu duu l’estigma delator: el teu somriure gravat, esculpit, perforat, a la pedra indeleble del teu visatge empedreït.

Cada cadàver adopta la posa perfecta, la posa perfecta del profeta, car cada cadàver és profètic, infal·lible. Cada cadàver profetitza la mort. Ja hi som. Esguarda’t la dona, ja estàtua, ja cadàver petrificat. Estàtua sagnant, li sagnen els estigmes causats per les teues estisoretes d’esporgar. Damunt la neu les gotes de sang hi escriuen els teus queixals corcats. La neu somriu amb els queixals corcats del teu somriure, Aristarc. Tothom sap ara (perquè ho sé jo) que ets tu qui l’ha morta.

Aquest llambrec obscè, maligne, que obliqües cap a la finestra d’ençà de la qual t’he anat filustrant, només em fa més vigilant. Et tornaràs ara que saps que tot és a frec d’ésser descobert genet nocturn, compulsivament cercant l’amagatall llunyà. Mes serà la mateixa nit on amb aire despreocupat faré caure un armari que esportelli la finestra, s’hi estavelli, l’esberli, esbocini. El terrabastall despertarà totdéu. Ho amanirem, mai més tan estridents, els gossos. Els sempre porucs, escaguissats, humans sortiran armats, renegant llordament. Algú n’ha estrebat el tap, el dipòsit de les immundícies vessa com allau de fi del món. A tots ens esclaten les pupil·les; sonen els trets en la foscor. Quan el rebombori haurà al capdavall minvat et trobaràs, cos mossegat a tesa per ferramentes d’inics gossos furients, lligat amb cordes no gens balderes. En l’eixordador silenci d’ara beuran vodka els caçadors. Els gossos ens lleparem els llavis: somriuríem avui si n’haguéssim mai après.

Passada la gresca grossa, no seré jo qui t’oblidarà, Aristarc. Vindré a pixar-te’m; seré el teu cortesà més llausanger, el més fidel, el darrer. Els meus escarafalls seran superiors als de les àvols, malicioses, bones ànimes qui et venien a coldre perquè els érets, en la teua freda crueltat, model, exemplar. Vindré a pixar-te’m enmig del cofoi somriure que et penjarà com un desenemic de l’ungla escrostonada de la carota. Feixugues àncores de les meues ungles te l’estriparan; les meues ungles, sotmeses a rancuniosos desentortolligaments de músculs finalment estorts, hi inauguraran distorsions grotesques, insinuacions d’estigmes adventicis, sense cap vàlua moral, mística, material. Tothom qui somriu per no re en aquest món monstruós es mereix això, pitjor.

Pàmfil merdós, com t’esborraré l’estigma que no em deixa viure, que em manté presoner! Si això continués com ara, em prendrien per boig! M’assassinarien. Ja ho deuen dur planejat. Per culpa teua, cara riallera, cara on em llenç a arrencar’n l’odiada màsquera còmica. Qui somriu m’avalota el cervell, qui riu me’l fa bocins; bocins d’enlluernadora guspira amb enfollidor espetec; com els del vidre que l’armari, encoratjat pel contrapès del meu cos, quan s’esbocinarà.

Jo qui no ric ni menys somric sí que m’hi veig concernit, pel joc omnipotent de l’existir. Jo sí que vull ésser famós, anomenat; per clàssics, humanistes, literats, fet paradigmàtic heroi. Seràs tu, el teu maleït somriure, el vehicle del meu protagonisme. Descobriré l’assassí, tothom m’afalagarà, però mai no els somriuré. Diran els articles, els llibres, els documentals a tot monitor: ningú com ell qui estergeixi, incidental quadrúpede, ningú qui calqui més perfectament la Universal Virtut on tota matèria s’hauria d’emmirallar. Diran, mes mai no somric ni menys els somric, esbombaran, bordaran, ganyolaran de tot micròfon: drama pastoral entre els cerfulls, tragèdia benestant entre els gessamins; l’infinit, indefinible, escàndol del propietari sempre somrient resolt, definit, sobresegut, pel gos més incisiu.

La guarnició se’n farà creus: aquest gos, a intervals prou freqüents, sobrepassa en lluc de fi alquimista no pas els de més ans tots els del poble baix, sovint àdhuc els savis més dissimulats. En sacra obstinació sobreïx la massa. Deu pagar deures d’amenaçadores pregàries a deesses ocultes, enigmàtiques, qui imparteixen el més maligne seny als qui s’ho guanyen. Ell s’ho ha guanyat; enlloc no trobareu més agut analitzador; de la irrellevància del tarquim un jorn s’aixecà la matèria; esdevingué amb els anys les diverses meravelles: ganyes bategoses en sucs d’estanys corrosius, éssers arboris més tard amb acerbes fàneres fornits, ah, asimètrics fòssils, l’estesa d’exuberants pretensions d’un material que estrafà tard o d’hora cada monstre imaginable; el fa d’antuvi predeterminada joguina, tot seguit extint mecanisme. Mes vet ací que avui deixarem d’imputar tota mena de crims a la matèria, aturarem de discutir’ns com incapaços gamarussos; reconeixerem per comptes que els gallets de l’essència, sempre amb el neguit de disparar sense cap ni centener, un cop de mig a mig l’han encertada! Aquest espècimen d’unitat cel·lular donaria un rampeu a qualsevol déu o deessa per poderosos que fossin. Els veuríem en duel, avançaria el gos amb freda intenció, no minvaria pas la seua estatura, ans altament augmentava, fins que la divinitat s’acollonia, car era l’adversari massa despietadament ferotge, la seua ferramenta feta per a la destrucció més absoluta.

Beuran vodkes els caçadors exhaurits. Garlaran del cas mentre els gossos assentiran a llurs peus. Tu seràs lligat al peu del roure dels rabiosos elements de la pugó qui ara davallen esveradament, amb esquírria òbvia. Me t’atansaré amb peus de coixins, em llençaré a la teua carota oiosa. El teu cap fet carnús que tinc entre les potes estrafarà l’esfera de n’Urània, l’Última Urània qui no es casarà mai, qui no patirà les noces revoltants de la sempiterna ganyota congelada al firmament fosc del teu vult estòlid, amb la teua boca corcada, on tot pampallugueig és mort. Amb n’Urània amb el teu cap entre les seues grapes, només ets ninot de drap ensangonat. El darrer dia de l’univers se t’esbalçava damunt, t’esclafava sense remei. Cada os del teu cap mal rostat, nyaufat, pitjor que el de cap fòssils entre esquists. Les meues estrènues urpes, per l’exerció amb artells amfibòlics, han fet del teu cap de ninot fallit, bolic de drap sollat, de sang, de tendrums, de limfes; el teu cap fastigós és ara un cap de mort més fastigós encar.

Ah el goig, doncs. Ja no tens a la cara aquella repugnant tara que m’obsedia fins a la bogeria, maleït Aristarc del somriure fix. Ja no tens sinó el que tens: un cap de carn, un cap de carn a mig cruspir. Bub, bub-bub, bub!