No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Aristarc Verdura, mort (35)

Que l’inspirat lluquet de l’enginy encengui el ninou, va dir mossèn Verdura, i aquelles mateixes festes nadalenques se n’empescà una de més bona encara que no la de l’any suara escolat de fer Els Pastorets amb tots els cancerosos i extremunciats si fa no fot mig hàbils de la vila. El dimoni el més malalt de tots, cada nit estirant la pota de veritat entre les flames. La gran toxicitat despresa per la foguera infernal i crema-dimonis enverinant sovint en acabat el menjar pròpiament beneït i de franc repartit entre el públic. Fou una festa quotidiana, doncs, de fet, de l’anar a cagar. Tothom qui fos a cap funció… una setmana clavat a la comuna; magnífica ans molt escaient penitència, com va dir el mossèn.

Tothom se’n meravella encara. Mossèn Aristarc Verdura ho aprofità i hi féu en acabat un sermó de cap d’any a fe de déu memorable, dient, en essència, que les miraculoses ubiques cagarrines ens purgaven tots plegats de tot pecat, i que… si n’era, doncs, collons, de bonjan i compassiu, déu, de permetre aital beutat de magnificència i de perdó de ploure’ns com mannà purgatiu ans catàrtic enmig del puta innoble cap nostre, com si ens ho haguéssim merescut… tot i que no… de cap manera… i ell, déu, fent-nos aital favor no fet ni als repugnants jueus dels temps antics… i, tant se val, com si fos que sí… que ens el mereixíem… només potser perquè era nadal i el déu amb raó molt irritat se’n trobava aquell dia menys. “Hò i tal, hò i tal”, que dèiem plegats. I amb aquiescència fidelíssima li abonàvem, ínfims, el discurset.

És que, escolteu, tot fet i dit, era tan eminent i tenia tantes de bones idees per a tindre els parroquians encaterinats i alegrets que tothom tenia de bona tinta que era veritat, que les molt impressionades altes instàncies vaticanes el volien fer bisbe de Solsona i tot.

Aquell ninou, com dic, ens féu anar no pas al cementiri comú, o fossa general de la darrera guerra, a treure-hi carronyes i a escatir-hi el grau de benaurança on banyen avui com avui els antics “nacionals” al paradís, com féu o ens féu fer fa tres o quatre anys.

Que el lluquet de l’il·luminat enginy pel paraclet atiat ens encengui enguany un ninou ben suau… anem a la fossa comuna de la darrera guerra! Hi descolgarem animetes i veurem si al cel són totes felices, ca!… havia dit en aquella ocasió.

I aquest camí hi tornava, si fa no fa… mes ara ens trametia, en professó molt espiritual, i amb aixades i forques, i pics i pales, vessant amunt, a l’indret maleït del càmping que patí aquella esllavissada de pedrots i de fang que sebollí una gernació de babaus acampadors. Dones ofegades, infants fets bocins, vehicles empantanegats, cares aixafades per barques endutes pel vent… Tot ho descolgàvem cantant cançonetes a déu… Per molt de turistes que fossin aquests pobres ninots… prou poden, car… amb la proximitat providencial que ara tenen amb l’esfera santificada de la nostra devoció ja n’hi hauria d’haver prou i tot perquè la verge o algú altre pels alts benaurats amb bones orelles o oronells intercedís perquè el purgatori els fos com qui diu vertiginós, digué ara. I cada cara aixafada, com dic, o podrida, o tètrica, o com se’n digui, tota feta malbé, calavera rosegadota, amb verms i penjolls traient el nas per ascles i traus, etc… ells hi veia, a sota, la “cara mística” tota somrient… La cara mística, sí; tanmateix somrient, sí. I tot ens ho crèiem, car érem creients… creients, i dels bons! De pedra picada i de soca-rel, creients del cent per cent al cent per cent. I escaig.

“Quin taumaturg més teopnèustic!”… hauria emplastrat pel cap baix, de títol ample i acolorit, i amb tota la raó i pus – cas que se n’haguessin assabentat els periodistes pecs, sempre darrere qualsevol altra rucada d’heretget sense gaire pòndol – hauria haver degut de titular, com dic, en aquella avinentesa, la nostra premsa nostrada tradicionalista… i eclesiàstica… i comtal… comtal com cal…

Car amb les seues mans inspirades per l’empiri celestial tot ho transformava de sinistre en dretà, de tort en dret, de lleig en bell, de dolent en bo… Com déu mana, vós!

Allò al capdavall doncs era un un veritable gratulls – hom s’hi gratava, incrèdul, els ulls – 0 miracle, doncs, si voleu… miracle vist miraculosament i única només per ell, palesament imbuït de santedat i de visió celestial i mística, i doncs ço… o quelcom o altre… era doncs quelcom que tots havíem de celebrar… i que celebràvem, jotfot, com bons i fidels fidels. Car… per molt que semblés increïble… mercès a la seua intercessió molt personal i infosa… cada mort corromput i fètid, i pútrid i repel·lent, ell trobava que s’havia salvat, i ara era al cel… al cel, vós, al cel… mamant-se-les molt dolces, i somrient de goig i de satisfacció, el malparidet!

Ens deia sovint… cert, la vida és molt curta, i cruel, llorda i brutal… mes això rai… car mercès al déu molt bondadós… al cel tot s’esmena, tot es rescabala… només cal creure, carallots… tindre fe en el que us diem els qui en sabem… per això hem anat al seminari… per a instruir els carallots i atraçar-los al cel… per això ens sacrifiquem com xais ben bonets… ben bonets en tots els sentits… i cal només ésser humil… mirar la pols i la brutícia… i mai no aixecar els fums… els fums són indici infernal… i sobretot cal treballar… treballar de valent, sense descans, sense lleure ni mandra pecaminoses… i només cal tindre fe, fe orba i guerxa i bòrnia… i portar prou calers, afegir sempre força dinerets al plateret, i a la caixeta i a la bustieta de cada sant… per a tindre el déu dels dimonis content i els dimonis doncs fent bonda sota la seua empremta de gegant diví, titànic i molt sagradament banyut com en Moisès, no la cagueu!

Tots li anàvem a besar i llepar el voraviu, ple de cascàrries, cagarulles, i microbis i cadells, de les seues faldilletes tan bufones. I tots reconeixíem llavors que no solament era una sant… en feia la pudor… feia pudor de santedat! I nosaltres rai, molt obedients. El colíem força adequadament com la mateixa estàtua d’un sant ja establert i certificat i tot… una estàtua miraculosament garlaire i bellugaire… miracle afegit, doncs!

I ens aplegàvem a oir-lo que ens ensenyés com viure… i ens repetia, és clar, que treballar és el que cal… sobretot treballar… sempre treballar… mai pensar ni un instant a no treballar… a estar-nos-en o a escapolir-nos-en, condemnats i malèfics, marcats per la satànica possessió que només duu a la tortura terrenal i, pitjor, infinitament pitjor, d’ultratomba… treballar i prou… la mandra essent mare de cada pecadot mortal i infernal… treballar, reputa… treballar i callar… i au, som-hi, i au… a fer avui el que hauríem d’haver fet demà… i patir, patir rai, car és llei de vida… és el que el déu molt piadós i commiseratiu ha decretat molt sàviament i discreta… patir, patir… patir les dones parint, parint milers d’embrions, de fetus, d’ànimes innocents justament maleïdes pel pecat original i votades doncs, sortoses, amb l’ajut indispensable de l’església, a guanyar-se llavors el cel treballant sense descans… i suant… els homes llaurant o bregant… suant i fent sang… i també que cap instant no ens passés pas per alt que no servíssim déu i l’església… o… o malament rai… pensant tothora en déu i el papa i el bisbe i el mossèn… en qualssevol activitats que féssim… sobretot cardant i tot!… sí, és clar… sense condons ni objectes ni obstacles que el maligne i els ateus damnats a la bestreta posessin amb traïdories i infidelitats de científic d’entrebanc insuperable al nostre destí de creients benaurats… és clar… que sobretot cardéssim pels descosits, matrimoni sancionat pel poder místic eclesiàstic i bisbal, car el que volia déu era això… que tinguéssim cadascú milions i milions de fills, com les santíssimes granotes, filles místiques de la verge; i així… així l’església tenia més fills, el rei més soldats, els senyors més servidors… etc… que això rai, que déu ens ho pagaria, això ens ho assegurava ell, que hi ficava l’urpa al foc… i que ai, qui es desviés del cert camí marcat per déu!… que ja havia fet goig… molt galdosament votat a les foscúries eternes… les tortures demoníaques… els focs de mai no acabar… i que… i qui… qui malaguanyat qui no l’obeís, que sí, com dic… que acabaria fregit eternament a foc lent i a foc intens i radioactiu a l’infern encara més avançat que no el que pintaven els ignorants antics, via fora, ull viu.

I nosaltres tots li fèiem un gran cas, i ens hi posàvem esmeperdudament… i fèiem fills, com ell i déu volien, pels descosits. Fills, fills, fills. I fills. Fills a balquena. Fills a betzef, fills a burlots, a coves. Covar-ne rai. Fornades i fornades de fills. Fills fidels a l’església, fidels pagadors d’òbols, vull dir; i patriòtics soldats per a l’exèrcit, soldats per a morir degudament i esforçada en les divinament sancionades guerres contra els infidels i els altres enemics i heretgets qui farien la guitza als senyors; guerres molt escalfadament dedicades al senyor i als senyors, com dic, vull dir; i treballadors, pler de treballadors, femers i femers de treballadors per als senyors, perquè els senyors poguessin senyorejar més amples per a la satisfacció de tots els agraciats per la gràcia de déu, i per al bon manteniment de la bona moral i els bons costums. Tot allò era tan evident que saltava als ulls, ens els enlluernava, i era llum allò, llum o ensum de llum que s’escolava qui sap per quina escletxa miraculosa del ver paradís, afortunats ans benaurats súbdits qui érem dels seus sermons tan enllustradors, enlluernadors, enllumenadors… etc.

I ell, damunt, com se sacrificava! Ens feia dejunar, però ell se’n dispensava amb dispensa papal i bisbal i el que calgui, governamental i tot, i tot molt religiosament, car prou els seus deures eren majors i divins. No fotem, immensament més importants els seus deures que no la merda dels nostres. I ens feia fer fills i ell, molt màrtir, se’n passava, en tenia prou amb els jovenets, els minyonets del catecisme, i la confirmació i la primera comunió, i els escolanets… als quals traucava molt devotament el trau del culet amb unció i benedicció, i perdonant-los alhora, oliats amb els seus olis sacrosants de persona divina i sacrosanta i que, com dic, feia pudor de santedat.

I si mai algú es moria, li dibuixava molt amatent, o potser de vegades distreta, amb cap carbonet que sempre portava damunt, un somriure a les galtes… vull dir, a la cara del cadàver… i llavors ens deia… veieu la padrina que contenta, pobrissona!… això vol dir que ja veu les portes perlades del paradís… o se’ns moria cap fill per guerra, o fam o flagell, o accident o passa, o cop de baioneta de la policia o ganivetada al cor… i també reeixia aquell sant santíssim a veure’ls un somriure, el somriure llur que era el somriure seu, miraculós… és que aviat es veuen eixint del purgatori on a dreta llei els ha calgut de fer cap per errats que anaven, i per això justament déu els castigava molt bondadós que es morissin tan tost i amb els deguts dolors que els pertocava per tindre un cap de trons i qui sap si clandestí… deia, conhortant-nos tots molt i molt…

Ei, i així anar fent… cada mort nostre un mort doncs ben sortós!… I ens queia la bava escoltant-nos-el… aixecàvem els ulls a la trona, l’esguardàvem, i era com si vèiem néixer, escopinant pel Sol, el semi-déu heroic qui al paradís ens condueix… als de baix, embadalits, sempre ens tenia contents, sempre ens tenia agraïts… ell, sí, aquell sant home de les faldilles besades i ultrabesades. Ai, com l’enyorem! Que les li pogués besar avui mateix!

I tots li portàvem els millors bocins si mai matàvem el porc… i allò que trobàvem millor de l’aviram de casa… i els millors bolets i raïms i vins… i coques i pans… i ells ens beneïa molt generosament tot el que ens romangués… com si cada dia fos santa Cristina! O sant Blai, o l’altre!

Quin personatge més infús! Ja no en fan, se’n trencava el motlle. Amb raó tots quèiem de genolls tantost ens passés repartint bona sort, i encanteris i subhastes, vull dir, indulgències a bon preu, i purgacions, privilegis, prestàncies, jubilacions, remissions, immunitats… tota mena de clericals ganguetes part davant. Amb pas cansadet, acaronant els culets de tots els marrecs qui li servien de crosses, triats molt encertadament per la benefactora divinitat, demanant pistrincs per a les missions contra els negrets, ens exhortava divinament i tirava capellans molt xops d’atributs astrucs cap aqueixa casa o l’altra, i com gaudíem i ens hi rabejàvem, conscients d’ésser impura carn de carnestoltes qui tanmateix es torna incorrupta carn de sant en conserva per la seua intercessió i saliveig molt miraculosos.

Xafallosejava, sí. Car ja començava d’ésser vellet. Sempre l’hem conegut vellet. Personalment sempre l’he vist repapiejant… repapiejant sàviament, ep… tocant-hi tostemps de ple… Fins quan jo era minyonet de culet indulgentment ben burxadet, ell ja era un sant home de noranta anys o pus. I ja pudia, i molt, a santedat. I carall recony si n’havia enterrades, i amb la seua benedicció dutes al cel, directament o per tres o quatre dreceres o trencacolls per les quals calia pagar misses rai, de generacions! Cinc o sis, o set o vuit, o nou generacions de vilatans passaven pels seus olis i carbonets salvadors.

El portàvem a cavall. Ens barallàvem a mort perquè tots volíem que el seu benigne cul, quan el portéssim a coll-i-be, jaquís la seua pudor de santedat al nostre coll adés tot tort o a les nostres espatlles adés molt indignes, geperudes i pecadores, i ara doncs beneïdes amb un cert grau de rectitud i dretor.

Sí ves! I al llit una nit, malaurats, se’ns va morir; i tots el ploràvem engargussadament. I era veritat que se’n va anar amb un somriure als llavis. Somriure natural de mort molt feliç i qui se’n fot, burleta molt sagaç, dels desgraciats no-morts i per morir. Somrient de natura pròpia. No pas com els desagraïts malhumorats contraris i repatanis al déu tan bondadós qui sempre se’ns morien emprenyats, i qui ell amb la seua bonesa divinal els havia d’esmenar el trist panorama, molt caritatiu i murri, ell, i empenyorant-los alhora per poques prebendes dels qui restàvem esbalaïts uns quants de bons punts per a entrar al cel, els dibuixava un somriure d’aquiescència, i agraïment i felicitat, pel prèmit que se’ls atansava de seure eternament a la dreta del senyor, de dreta-llei i per dret, tots dretans.

Doncs sí, com dic, no pas. Per a ell, res. Ningú no va caldre que se li atansés a mascarar-li cap somriure amb cap carbonet! Senyal i prova novelles per si calia de la seua beatitud incontrovertible, vós!

Tenia llavors cent quaranta anys pel cap baix. I feia una pudor de santedat! Tots, sortosos, vós, li l’olorem encara! I només amb la memòria (miracle!) d’aital pudor ja se’ns en destapa el nas si mai agafem cap calipàndria. Si amb això, oimés, no n’hi ha prou perquè el vaticà no l’anomeni ipsofacte sant declarat i benemèrit, em cag en l’olla, per aquest cul que em va desminyonar, i doncs beneir i marcar per al paradís, com penyora de salvament, que us dic que ho trobaré tot plegat ben lleig i tort, i malament rai. Un tort així no es fa a un personatge tan alt ni per distracció. Ni per omissió. Ni per com collons se’n digui, fa? Per això elevem peticions constantment al bisbe, i al governador civil i al militar, i enviem lletres d’encoratjament i d’exemple a la premsa nostrada, tradicionalista, antiheretget i anticlandestí, i tota clerical i comtal, que tampoc no ens en fa gaire cas, per a llur perdició i mala ganya, ai llas, catacrec, que ja els veig a l’infern demanant-me, il·lusos, sucosos gargalls qui es fonen a mig caminet. I nosaltres rient i dient-los… haguéssiu fet sant amb tots els uts i ets el mossèn, carallots de merda; ara doncs ja ho veieu; maleïts, massa poc!

~0~0~

Aristarc Verdura, mort (34)

Li demanaven si es deia Aristarc Verdura.

Tantost havia respost hoc, li entaferraven un tret al clatell. N’Aristarc Verdura, ausades doncs, mort.

(…)

–Ah i tal, en Verdura, prou que en duc encara filagarses a l’esment. No era pas ell qui acabaren “executant” amb un tret al clatell? Hò i tal. Es veu que en acabat de mant bisbètic escunç, allí el teníem, de metal·lúrgic a Düsseldorf.

Les passions i les perversitats, llas, el dugueren a tràgic desenllaç. Es ficava cada nit pomadeta de la bona al seu vit aitan castigat. Ens deia, als companys de cambra, si fa no fa… “això et guareix, sense cap dels olis corrosius, sense copaibes ni cubebes, ni arsènics ni mercuris, ep, ni sàndals cap, ni cap dels opis molt desenvigoridors, les pitjors malalties secretes del pipí i environs, tu”… Car havia abans sucumbit a les temptacions de moltes de bagasses de les no gens cares. No estimava restringit per a ell cap dels indrets més perillosos ni miserables. Al contrari, per on es perdien els captaires més gafs ni jafuts, malalts ni vagabunds i on abundaven les esborronadores malediccions de gitans i bruixes, allí es desviava, bavós.

Mireu que l’execràvem… “no te’ns atansis car ens encomanaries contagis”… i ell ni cas… seguint el faduc model del qui no s’ama gens, del qui es voldria potser tost mort, arramint tothom i provocant el contacte rabiüt.

Implícits en els nostres asíndetons esgarrifats… (“fuig! ecs! martiri! malaguanyada inquisició! mancança!”…) els arrombollaments, i les revesses i ressaques de l’amenaça…

Enfellonits, molt feridores associacions, i qualques abruptes interpolacions de caire assassí, se’ns amuntegaven vulguis no vulguis a l’enfollit senderi… penjaments sagnants sallaven cap on parés… i mutilants ans capants epítets li volaven, agressius com esmolats raors… (de fet, i no pas d’estranquis ans palesament, tots els esmolàvem, els raors… ens n’eriçaríem perquè no se’ns atansés).

Ambtant, a les perifèries, i fins entre d’altres dels estrenus treballadors del metall, els testimonis aliens i circumstancials generaven brous efervescents d’enemistats cap a naltres… hà!… com si fóssim naltres qui el torturéssim i no pas ell a naltres, oi?

Així, de retop, l’odi o l’esquírria generals devers un Verdura com més anàvem més podrit guanyaven veloçment virulència. Molts xerraven d’amagatotis de fer-li belleu mal, d’empresonar’l, d’aïllar’l, de gicar’l ja sense drets… car la infecciosa brutícia que se li n’enfugia (no solament en forma de sentors, fetors, ans concreta i tot, en forma de pelleringues i de sucs lleigs) s’enfilava per clímaxs… com en diria, de referència, oi?… exuberants.

Erràvem ignots per l’urbs, sempre evitant les bandarres brutes; i arribàvem a ca nostra desconfits i capcots, amb por que belleu haguéssim ja atrapat cap contagi. Plens de nelet, culpabilitat… Infal·libles en el nostre convenciment de marcats… Mares, filles, dones… ens obrien les portes i veies com els queia la cara. Provenien d’indrets encantadors, cuines, dormitoris d’infants, canfelips, cambres de cosir-hi i d’escalfar-s’hi, safareigs i banys… i de sobte les sobtava la nostra fila horrorosa d’extremunciat. Esperits esquelètics de quines eres posteriors i adu infernals no els devíem pas semblar, espectrals aparicions de qui el verb incert no fa al·lusió sinó a averanys de malastrugança i d’imminent insofrible patiment.

Pels corredors on les icones familiars se’ns assemblaven ara a ibis, voltors, estruços i qui sap, a d’altres elegíacs ocells, maldibuixats ni brodats, grotescs… i alhora pedants, inveteradament demanant’ns-e raons, car som molt piaculosament conscients que som de debò els maleïts traïdors qui introduïm a la llar l’infamant flagell que al capdavall esborrarà la nostra nissaga ni nom… ens arronsem per les parets, avergonyits i marejats.

Ens enfonyem a cap cambra fosca… ja sense participar en la vida comuna ni íntima… ja paràsits, no pas simbiòtics i amorosos com fins llavors… i, afetgegats per mantes de premonicions fecals, ens aboquem belleu a estudiar geogràfiques llunyanies on hauríem de desaparèixer sense avisar si no volem doncs destruir els nostres en pes.

No podem pas aitampoc explicar l’etiologia del nostre estigma criminal. Per fragments incidentals de planys, potser ja els nostres n’endevinem massa i tot. Car sovint no podem dir ni figa… els somics a flor d’escleròtica… mentre, darrere la humitat ocular que bombetes i fanals dramatitzen… molt humilment planegem suïcidis, fratricidis… significants canvis al món…

Els cars accents de l’exili ja no ens alegren el cor, les afinitats fins ara inadvertides ens nafren el moll del que som; sabem que tot ho perdem, i alhora perdem, anihilem, fonem en el no-re, la presència alhora genètica i patriòtica que tots plegats imposàvem a l’Europa mesella ans massa anys ignorant (esclaus naltres d’uns enemics massa brutalment avariciosos qui totjorn ens votaven al genocidi…) de la nostra fermesa invencible… Llas!… i ara ens vencem des de dins!

Ja no sabíem com fer doncs que en Verdura podrit fotés el camp lluny de la nostra companyia… la seua proximitat temíem amb molt de seny que ens duria a mal borràs… no volíem que ens n’empestés, ens n’envesqués, de les seues terminals ans molt doloroses ni infames malalties…

Per això com dic projectàvem greus torts contra els nostres… ordíem, orats, uxoricidis, matricidis… infanticidis!

Un amic nostre, en Llonguí Folc i Guerau, perdé tota la canalleta, tres molt manyacs minyonets de tres, dos i un anys, en un accident fort estrany, sospitós.

A la fàbrica, l’escalament mental duia a l’escalament verbal. Les al·literacions salvatges i d’altres proeses lingüístiques de caire molt abusiu lapidaven la carronya del Verdura com gruixuda calamarsa que desconfís cada cabdell d’enciam a cap hort pel flagell apocalíptic condemnat. Només els de fora ens criticaven, dissidents. És clar, ells no patien l’empelt continu de les malalties letals. Car el viciós ens encomanava amb el seu bleix sol, i amb l’afegitó deleteri de la pudor que aviava, el verí dolorós… com qui ens oferís cap pastís empastifat de mort, pintat de safrà d’antimoni, enllardonat amb matallops. “No te’n volem gens; fot-te’l al cul!” tots li rebutjàvem cap bul, cínic, macabre, ofertori amb què ens apaivagaria. “Si voleu us dic on les marcolfes més prístines t’ho foten de franc”…

La feina en patia… tots perillàvem d’ésser acomiadats ans expulsats i tot… Massa taxats pel neguit, raguts pel desfici… Ens conxorxàrem… cercàrem solucions… llegírem llibres de revenges… escoltàrem fogosos preludis… consultàrem les prèvies encarnacions qui patiren violències extremes… acumulàrem memòries… recapitulàrem… i decidírem doncs de no abraçar mai cap capitulació…

“Verdura, la teua obstinació no ens llega al magí sinó imatges esfereïdores de tràgica revenja… t’avisem… per tu fotràs…” Mes ni així no el bleguem… sec i groc com cap esfragista o il·legible sacerdot qui desa al si inviolable del seu esquelet infecte la clau dels secrets de la medecina que no vol oferir a ningú… ens diu insensible que per què “perdem aitant el cul”, que la terra de Lemnos amb què es frega a hores d’ara li ha guarida la xil·la i tot… que ens li atanséssim… com bons minyons… que ens ho ensenyarà, Jesuset simpàtic, demolidor… I alhora les espores mefítiques se’n desprenen d’una hora lluny… i no volem ni bleixar prop d’on és… ni volem entrar enlloc on ell hagi estat… car sabem que tot lliga… infecció, malaltia, tortura i mort…

Enmig d’un altre infanticidi… sí ves… ningú no podia haver anticipada la visita admonitòria del bisbe mateix… S’esqueia que passés pet pel carrer, sota baldaquí arnat o dosser ratat, bo i fent macabre ofertori, ell (i no cal dir captiri de cabals entre els més desvalguts i mancats de sensori ni consirer), fent ofertori i mostra, dic, de qui sap quina raquítica relíquia entre els més grèvols o tocats del bolet del barri… tot aviant, en sincopat repapieig, les consuetudinàries litúrgies pegues que no volen mai dir re de re, i alhora argüint en cap ruc epístola o arenga eclesiàstica que… els episodis més cruels de la vida ens els duu el seu déu (i el llur) no pas perquè el sòmines bordellevat sigui cap repel·lent malparit (ço que calia — i sempre caldrà — demostrar), ans, molt generós, per a caure ell en deute envers els qui més patim (pateixen), i així ésser capaços, en pic morts, de caure per part nostra (d’ells, oi, car prou s’ho fotran), de caure, doncs, a tornajornals, sota els seus auspicis molt excel·lents que ens duran (els duran, patètics pallassos) a eterna guarició… Cabrit de merda!… i au, etcètera… buf… ecs… hom n’està tan tip!… a qui enganyen encara!… aquells bisbètics envitricolls intertextuals ni convencien ningú… (o convencien els de sempre, els supersticiosos infantilistes qui popen als llirons o llefiscosos estronts que els regalimen als teòlegs i a d’altres estrafolles metafísics, a místics xarons, i als adotzenats boigs de les visions de pa sucat amb oli, o, pitjor, als destralers inquisidors psicòtics qui amb llurs invents emmerdissen ans ensangonen encara més el trajecte ja prou accidentat i ple de trampes dels qui menys valem)… tant se val… tot és que un dels nostres es trobava enmig de cometre, com dic, un molt altruista infanticidi i, bare, irrompé rere seu, amb el seu bastonot o tirs enlairat i redubtable, el ronyós bisbe local… “Saps què?” va mastollar el bisbe, farfollós, rere el seu vel ple de boïgues… “deixeu-me fer a mi, ca?… ja li comoniré jo la cuca… a aquest repulsiu nyec endimoniat”… i començà a voler’l exorcitzar amb cançonetes carrinclones i espelmetes enceses, i tot allò sense cap cap ni cap peu que foten els desesperats gamarussos d’aquella secta de cretins… Ara, atès que aquell esguerro, tanmateix, anava ple de gams veneris, cobert d’erupcions i de molt fastigoses secrecions… no el tocava pas, no… al·ludia en canvi a antigues falòrnies… i al capdavall gairebé tots ens n’adonàvem que aquella epístola seua (o el que fos, sermó, invocació, imprecació, rèquiem) ja no relliscava ni per les òrbites, ni n’ensumava flaire, de les mítiques bajanades taral·lirotament perbocades pels barruts ignorants d’antany… ans que es perdia en ressaca de brètol embriac barbotejant contes de la vora del foc sense cap il·lació… s’hi barregen les reencarnacions més grotesques… “Aquest xiquet esdevindrà a la cova del dimoni qui el cova muricec del senyor qui, il·luminat, eixirà a la llum drac xinès de la bona sort, molt vàlid per a encendre-li fanalets de sant Jaume”… i de sota la màniga es treia un punyalet… i com volia assassinar de cop-descuit el dimoni… clac! assassinà, gràcies a déu, ell mateix l’infant… Decorosament tots caiguérem en molt respectuós silenci… i en acabat ni ens n’adonàrem, i el bisbe s’havia esgarriat al piset d’una veïna molt fanoca a fer-hi un traguinyoli de moma més…

Mentrestant, als tallers, tothom maldava per treballar aitan lluny de l’emmetzinat Verdura com pogués… no ens era pas gens fàcil… els catalans tots ens havien col·locats plegats… tant al vestidor com al sector de les màquines… i l’havíem doncs de suportar… Aquella pudor de sofre, de descomposició, d’ous podrits i de queixals corcats… i les femtes amb estranys ullets i becs que li queien de la carcanada com més anàvem més mal rostada…

Mòmia brutalment desmanegada de qui la mortalla cau a bocins. I per cada nou foradot a la pell, breus fetus ejacula… se li desprenen, espellats, com fúrfur porprat i bellugós, molt virulents, ofensius… i se t’incrusten al cos per les escletxes més primes, i et prenyen amb indesencastables malalties…

No podíem fer’ns aconduir per cap metge, no fos cas que ens amagués a cap d’aqueixos maleïts hospitals per a monstruosos indesitjables empesos a morir com més aviat millor… o que decidís d’expel·lir’ns del territori on ens guanyàvem les garrofes i nodríem espiritualment i materialment la família sencera…

Un de naltres, per comptes, prengué el seu Èsquil, i el prengué diguem-ne pel cantó heurístic… n’aprengué l’èpica estratègia per a fer que hom reïxi al capdavall a tindre successors prou vàlids… a no perdre, doncs, la família en bloc… Pitjor tragèdia no hi ha aumon. Vam pensar a enganxar cap emblema que el titllés de maleït… un adhesiu espantós a la insabuda estampat a l’esquena del Verdura… que anunciés que anava podrit i que era altament contagiós… perquè tothom el bandegés… I amb l’esperança que… els més mafiosos dels metal·lúrgics d’altres races decidissin arrauxats de despatxar’l… Bona tècnica, oi?… Ningú no se la sap aitan llarga com el català… tira la pedra, amaga la mà, i au, a esperar que qui caigui mort del batzac ho faci si pot ésser a la vista d’un tercer a les escapces… Llas, però… malament rai… l’emblema fou fagocitat en un tres i no res per la pell ultraactiva del corromput… tost no era gens discernible… se la cruspia net el seu cos bullent, en un xup-xup tragitós…
Vam ometre doncs els mètodes de vindicació coral presentats pels antics autors… Fan molt de goig al paper, mes en realitat no sirguen gaire.
Amb ira de boc, o belleu de mandril, qui el verriny destrossa part de dins, el vult d’un amic meu adquirí tints aquàtics… Em va dir que s’havia hagut de tallar ell mateix certs òrgans massa infectats per culpa del Verdura… les excisions, em va suggerir, eren a indrets cabdals… La seua puta de dona… folla, n’emfasitzava la centralitat… el blasmava, intrusiva, d’haver’s truncat precisament “allí” per tal de no haver de “complir”… Quin fosc catàleg de greuges i d’insults no va llavors vomitar…! Pobre Llonguí! Em va dir “tallar’m per tallar’m, més val que em talli el coll”… S’esvaí decrèpitament… La nit queia, ensorrada pel vent traïdor… Els accidents topogràfics que menaven a aquell hort d’estranys fullatges li rebutjaven la intenció, i tanmateix ell empenyia la seua dissortada carcassa, caigui qui caigui… L’electricitat inherent a la tempesta li mormolava conseqüències massa horroroses per a ésser sil·labejades amb tots els ets i uts… Vulnerable a bestials vicissituds, la roba li empitjorava l’avenç cap a l’arbre faduc on es volia penjar… “Hi aniré despullat” es va dir… Caldria ésser un pintor del renaixement, un superdotat d’aquella època beneïda, per a emprendre la hipotiposi d’aquell heroic acte seu… Llas, no sóc prou erudit, no sóc cap expert en l’ecfrasi (no puc descriure aquella obra d’art pretèrita amb el meu minsoi art narratiu, vós!)… Què hi fotrem!
La qüestió fos com fos que l’endemà el trobaren ert… mòrbida transformació; no semblava ni ell, semblava el Verdura!…
Als seus peus es badava com per sobtat terratrèmol el penya-segat infinit d’un pou estret… N’eixien, immanents, gemecs astoradors… Tots els presents estàvem tot esborifats pel greu gribi i els tremolins… Aquell paisatge tètric ens deia, tespístic i ventríloc, que, ambientals, no pas gaire visibles, àvols follets rai… Comediants o tràgics, sardanejant a la babalà. “On collons es ara el bisbe que en vingui a fotre l’apologia?” demanà algú, amb tota la raó. Ressonà un renec per la planúria… llavors, ecoics, en ressonaren pler… “Qui en moralitzarà ara els hereus?” plorà també una donota cega… Jo per cabal m’imaginava la vídua per a manguis molt més manyaga si me li atansava per al consol un dia d’aquells… Nogensmenys, atès que plovia, enmig de la cerimònia, em vaig esmunyir cap al meu cau…
“No sé com pots pensar ara en cardar’t la vídua” em va reprendre en Varist Redall… Era veritat, anàvem tots plegats massa emprenyats… desficiosos, oi? Sabíem que no duraríem gaire (alguns gens), i al contrari, com més duréssim més ficàvem la família en indubtable perill de mort… No era estona per a pensar en platxèries. En Varist tenia raó.
Cerebrals, els diumenges ens vèiem prop l’estany de les Tavelles Bordes… hi fèiem desvagadament, mentre ens rabejàvem en espesses disquisicions, rebotre còdols… al cresp o epilimni lluent de l’estany les gavines destronades ens reptaven, rauques… Elles rai… Els qui vigilàvem que no ens reptessin ni fessin a cap a atupar’ns de valent eren els saigs molt bacons de la bòfia bàrbara…
A la sorra, angles, vèrtexs, afiguraven cantonades on hom podia assaltar aquell qui gratant-se amb les ungles s’anava escorxant pel camí… abandonant-hi, en regateres paral·leles, minúsculs monstres qui s’apropiarien de qualsevol per a omplir’l també d’aporismes mortals, de furóncols, de purulències… de piorrees, hò, d’abscessos que qui llavors desbridés fóra com ara si esponcellés un altre conyet de Pandora… (cascun encara més malèfic que no l’original)… que re-regurgitaria tots els mals ni pegues mai parits ni ideats…
Lentament s’escolava la vesprada… més o menys simptomàtiques versions de molts de llords crims ens rondaven com tàvecs entre pols i pols…
Irrevocablement esborràvem les esguerrades icones (qui ens denunciarien i ens sentenciaven ipsofacte a presó vitalícia) de l’amarga sorra per la nostra despagada esquírria pregonament vexada… No adduiré pas cap ningú de la immensa genealogia de monitoris pares de la filosofia més rara qui donaren, de sempre, exemples de bon govern secret… Només diré que cada episodi s’acabava amb les esperances empeses una altra osqueta amunt…
Llavors nogensmenys venia el damnat dilluns i relegava al món immanent de les idees xorques tant de cavil·lar i commutar, d’esment a esment, pesents, feixucs, parers… Novament l’espectacle d’inapel·lable terror present se’ns eixamplava davant i ens llevava tot bleix ni ardor…
El llevat lila silent havia anant corroint una miqueta més el cos monstruós del Verdura… ara ja una borra llorda l’envoltava tot, com pell ratada de caduc animalot morent… i tous projectils esborronadors t’etzibava girientorn… (no cal dir la pútrida sentor)… ens n’esfereíem descordadament.
Que abans de pelar’l, hom li demanés el nom, per a encertir’s que fos qui fos… això potser… potser provaria que no érem cap dels qui el coneixíem, els qui en fondre’l, en eliminar aquell molt greu perill, n’estorceren la distreta, no gens agraïda societat (per a agraïts naltres, i les nostres famílies, o el que en romania, ara al capdavall ja amb certes probabilitats d’eixir-se’n)… era això, doncs… o era potser que la descomposició accelerada del seu cos el feia incert… de fet, ningú ja no sabia qui era… irrecognoscible… inaferrable… espectral, efluent, ectoplasmàtic. Lleument fosforescent. Un escanyador tuf evanescent… gairebé només i prou.

Diuen que se n’anà al no-re somrient… un somriure d’estímul per a les bones ànimes qui l’assassinaven… car que algú l’acabés d’una puta vegada… prou era palès… allò li devia ésser un brau alleujament. “Orfe fadrí Verdura, se t’ha acabat podrir’t” hauria dit en Llonguí en rebre’l al més-enllà, tret que més-enllà què voleu que hi hagi, ni Llonguí ni llonguet sublim, només els mateixos ions de bell nou disfressats.

Ep, i ara, som-hi.

Carrer estret avall, sense pressa, molt tranquils i reposats, sis dels hereus anaven venint. Rosegaven el fatídic itinerari com qui rosega, joiós, festucs. S’havia fet fosc. Nit de xins llambrescs al barri de les barjaules de millor preu. Qui aturarà la mort? Gentilment, espolsant-se sense enuig mant bardaix massa atrevit; donant xanguet i tanmateix fotent un bon tacó a qualsevol arlot qui se’ls travessés… com armada de formigues devoren a pleret el camí discret de llur destí… No cal escrutar cap horitzó… tot hi és paret escrostonada i finestra vermellament enllumenada, amb puta dintre, ordint malgrat les cròniques encara més fantasiosos brodats o puntes amb herois patriòtics i donzelles de qui l’honor no s’esbotza ni esportella ni amb tresors de faula més gruixuda encara… Tant se val. El sis hereus envant, impàvids. El braç i el braó pren avantatge damunt vit i ous. Ploricons febles ixen dels forats més foscs…

Tot d’una… Zas! Ara no reposen… Llambrescs, fèlids, no gaire a prop de cap fanal… han engrapada amb guants una ombra pudent de regalims oiosos solcada ensems…

Li demanaven baixet si es deia Aristarc. Verdurota d’afegitó.

Tantost havia respost hoc, li entaferraven un tret…

~0~0~

Aristarc Verdura, mort (33)

És això, la gent sempre parlen de drets, però a mi no me n’ha rascat mai cap. Si fos un cusc paper de vidre per a gratar-hi llumins, i els drets fossin llumins, cap flameta no hem feta plegats en tot el que duc de malviscut. Recony. Car… Sí ves. Em van néixer, i rebre rai. Al contrari, si rebre és cap dret, a fe que me n’han sobrats. Ara, si dret és allò de què algú gaudeix part damunt del respirar i l’anar fent tot parant els cops consuets, d’aquests no n’ensumava ni un. De petit, pares i germans m’atupen sense atur – no tinc cap altre record infantil. A l’escola, ni cal dir-ho, no tinc ni el dret de parlar en català – els mestres castellufes qui t’imposen molt marcialment el castellufa t’esclafen rient la punta del cigarret a la llengua si se t’escapa cap mot en maleït “vernacle”. Ah, i els pecats dels inics capellans! Me n’adonava que no tenia dret ni de tocar-me el pipí. Com si no fos ni meu. I si deia tan sols “merda” ja m’havia de confessar d’haver dit un “renec”, car ver doncs que no tenia dret a com qui diu res… ni a la paraula ni al pensament, ni al cos ni al plaer, tothora vigilat per un vigilant molt cruel (i incomprensiblement “molt bo” alhora) qui de dalt el cel estant, i invisible (car ell rai, qui gaudeix de tots els drets), les vint-i-quatre hores del jorn i la nit em té el dit ficat a l’ull – i l’ull ficat al cul, no fos cas. Als jocs no tinc mai dret de fer cap gol ni mai no em toca de tirar. Sóc dels qui espera fins que no li toqui mai. En “amor”, cap xiqueta em permet ni que me la guaiti – dec tindre l’ull embruixat. Finalment, m’he casat amb la dona qui tothom s’ha tirada abans meu. M’encoloma els seus fills els quals he de pujar com si són els reis de la casa i jo llur lacai. De desagraïts el cel n’és ple. Mai no m’han tornat cap dels favors – es veu que ells en tenien dret i jo no tenia pas dret de no fer-los-els tantost exigits per ella o ells. Què hi fotrem. A la feina, si mai tenia el pseudo “dret” de treballar, no tinc mai el dret de guanyar gaire, en tot cas mai ni pensaments ni la més petita fracció dels qui guanyen trenta-mil vegades més sense fotre una escintil·la del que faig. I ara ja ho veus tu, no tinc dret ni al meu fetge. Un metge ha descobert que li aniria bé a un seu conegut amb molts de drets i em té a la taula d’operacions per a toldre-me’l i empeltar-l’hi. Així em mataran. Tindré dret a cap llosa amb el meu dubtós nom i amb les meues aproximades dates (dades cap) vitals…? Em sorprendria bontròs. Em fot l’efecte que em cremaran d’estranquis i esbarriaran la polseguera a cap femer si fa no fot adient. I au, bona nit t’empari, Aristarc. Ai. Han fet veure que m’anestesiaven, però em sembla que no en dec tindre del tot el dret. Fa mal, el malparit. Ara que em talla el ganivet del metge angèlic, i em robarà el fetjot (el bon fetjot que he degut tindre el dret de rebre per casualitat, i que m’ha servit per a anar paint els verins més virulents que he degut tindre el dret d’anar rebent de part de tots els “amics” i enemics que he degut tindre el dret de tindre i no tindre), veig que un dret he tingut a pleret i a baldor, el de patir, el del dolor. I apa, que tot això s’acaba. Collons tot plegat que era curt. I tanmateix tant se val. Com més llarg vius, més reps. Veig un vagarro brodant filigranes dalt al focus. No, pobrissó. O potser tenia el dret de cremar-se a la bombeta esbojarrada. Ara bad els ulls tan grossos com puc. Encantaré la infermerota, aquella qui veig al rerefons en flagrant delicte a cavall d’uns atifells mocosos i si fa no fot punxeguts que, entre llots sangosos, li xemiquen qualque fetus mentre en enfilalls d’orgasmes es cus. I ara tus i ressona la seua tos com si ja sóc dins un taüt d’un castell enderrocat i buit. Substrats de fongs tenen dret de fer-se-m’hi hostes – un ventall d’orfes organismes a qui els esdevinc paregot molt afeccionat – la meua minsa vida es repeteix. Mirall emmirallat… Redéu, quina basca. Tot és espiral de mareig. Vertigen. Pel trau d’arrere engolit i perbocat tot rebregat per la boca. He escopinat al mocador, i el gargall sanguinolent se’m tornava xufanc. Treu el nas, grandier, per un trau assolellat i em diu de bon jorn novell. Injustificadament, l’avii als embornals de les clavegueres i me li escapoleixc. Esbufegat de valent, faig cap a la platja. “Xufanc, xufanc…!” – anava cridant – “fes-me lloc a la teua ascladota closca” – car he comprès que els qui no tenim dret a re, tenim tanmateix dret a tindre dret d’imaginar-nos que tenim dret a emprar el que ningú altre no vol… sobretot perquè no sap ni que aumon no existeix.