No hi ha al món re més repugnant que un botifler

[també a l’opuscle hi és]

Aristarc Verdura, mort (38)

Pel fet que som una família modèlica, a model family, només de lleugeres equivocacions, slight mistakes, som culpables, de petits errors inevitables, vós. Altrament tot perfecte, vós. Everything fine, so fine.

De ben petitet em deia ma mare, Nen, no és pas que siguis del tot idiota. I ensems feia que sí mon pare, tot volent dir que no, és clar. Però, continuava ma mare, pel fet que anar a estudi costi tant, hem pensat que te n’haurem de fer passar (as a mental retard). Car s’escau que hi ha tampoc no gaire lluny de casa un internat per a idiotes, si fa no fot subvencionat per l’estat. No ens caldrà pagar gaire, gairebé gens, i mentrestant tu podràs rebre l’educació que hi lliuren, saps? A part que, voltat de beneits del cabàs, seràs el gall de panses del pati d’estudi. You’ll be the cock of the whole dunghill, the boss of the roost and the roster. Això reforçarà el teu amor propi i el teu punt d’honor i tota aquella altra merdegada diguem-ne psicològica, self-assurance and all that psychobabble shit. Tant se val, la qüestió que sortiràs educat fins al plomall de la cresta, fa? L’idiota més dotat de tots. Quina escaiença deliciosa que hàgim sabut trobar aquest expedient! Acana! T’ensenyaran pràcticament sense pagar!

Tot va anar com una seda, és clar, no pas per no res som una família modèlica, de qui les decisions són sempre encertades. Tret que… Tret que, slight miscalculation, lleugera badada, en aquella escola per a idiotes (no sé pas les altres) només hi ensenyaven idiotades!

Alta nit i sóc al llit clapant i de sobte em desvetll amb molt urgent caguera. A les fosques, sense encendre cap llum, car prou sé on para la comuna, directe hi vaig; m’hi assec alhora ja cagant i, sorprenentment, gairebé caldria dir astoradament, el seient és ben tou, massa tou, i massa alt, de tal manera que no pot pas ésser que hagi oblidat d’apujar la tapa de la tassa de cagar-hi; la merda s’espargeix girientorn, en tinc el cul ple, mes el qui és sota meu en té encara més i sobretot a la falda, car gairebé simultàniament de demanar-me què collons s’esdevé m’arriba l’explicació, What the…! fa el crit de mon de mon pare qui es veu que també s’havia aixecat durant la nit i s’havia assegut damunt la tassa de cagar-hi i s’hi havia adormit. Encenc aleshores el llum i veig el desastre. Automàticament allarg el braç per a agafar la tovallola i eixugar-lo, mes, un segon petit error, pobre de mi, prenc les tisores de la cuina amb les quals ma mare sovint abans d’anar a clapar, tot cagant o pixant, es retalla els pèls del cony mentre s’està asseguda a la tassa de cagar-hi, i amb un parell del que em pens que són fregaments de merda amb la tovallola, li entaferrava a mon pare un parell de fatídiques estisorades, i au, capat.

Pel fet que som una família modèlica, tots els pecats menuts com aquells són immediatament perdonats. Mama, mama, dic, he fet un parell de petits errors! M’he cagat damunt mon pare i després l’he capat! Mum, I’ve castrated dad after having shitted all over him; both sorry instances, mom, by mistake, of course!

Respon ma mare, qui no dorm pas sola, ans amb un company meu d’oficina (ell hi fa de manaire, jo d’escombra-corredors i buida-latrines), These things happen, you know! Just your typical everyday mess. Don’t worry your tiny brain, and call the ambulance later than sooner, as I know you will, you fool. I es va ficar tranquil·lament a continuar cardant amb l’ardent intrèpid jovençà d’aires i faisons gansterins (i faiçons potser adòniques, ai).

Mon pare no gaire, o belleu no gens, content que m’hi hagi cagat i, damunt, l’hagi capat. Els de l’ambulància ens diuen nogensmenys que d’accidents d’aquest estil n’han vists de molt pitjors. Que aquest particularment no és gens estrany. Gent qui, molt com cal, per a no fer perdre el son a ningú, no volen encendre el llum ni fer gens de soroll quan van a cagar enmig la nit, i llavors es caguen damunt un altre qui, tot havent-se aixecat abans per a la mateixa comesa, s’escau que s’ha adormit damunt la tassa; i que després amb el pànic, l’astorament, la distracció, la foscor i el cervell mig somiós encara, que hom agafi, per comptes de cap esponja ni tovallola, l’objecte més ofenós per als pobres collons del pobre cagat… Hey, these things happen every day, you bet you, sir, ma’am, oh yeah!

Com en totes les famílies modèliques qui hi mana a la nostra és la mare, i prou. És la qui carda quan vol i amb qui vol, la qui manega exclusivament els calers, la qui decideix de tot, la qui té tota iniciativa, la qui es fa pregar, la qui cal sempre agrair, la qui cal sempre obeir, a qui cal sempre implorar permís per a qualsevol activitat per mínima que et sembli…

I així és com tot rutlla ni roda ni carbura collonut, fi d’allò pus… És clar, si fem abstracció de les atzagaiades que sempre t’han d’eixir tard o d’hora vulguis no vulguis de trascantó, i sobretot, ves per on, en les famílies més diplomadament exemplars.

Som l’endemà i ens diuen els de l’ambulància, vull dir, els de l’hospital, per telèfon, que han pogut “salvar” mon pare, i, per a celebrar-ho i consolar-la d’alguna manera, ma mare i jo ens fotíem a jeure i cardar. Car quin catacrec emocional, vós! Naltres qui ja li havíem preparat a very touching obituary per al diari, una nota necrològica d’allò més sentida, ressentida, sensible, sensitiva. Estil… “Marit i pare exemplar de la família modèlica Verdura i Marmanyera, s’ha mort l’ubiquament diguem-ne estimat, mestre Aristarc. S’escarrassà tota sa putrefacta vida per a nodrir dona i fill, fins que, massa vellot i impotent, el retiraren amb una pensioneta, i féu molt ben fet de llavors morir’s, pare modèlic qui sempre fou, gicant a la vídua i a l’orfe la mitja pensioneta i un bon pessic de l’assegurança. Descansi, descansi, que prou cansat devia estar, hà.”

El pallús entonat company torna de l’oficina, i ens enxampa xinant, i com s’alçura, pobrissó, carallot malcarat. Se m’encara irat al ferro roent. Quines barbaritats de fer! Immoral, amoral, de corral i de mural! Que en muira el memorial! Encara rai si només fos sexe oral! Mes sexe rectal, vaginal, ventral…! Contranatural! Mira que jeure i xinar amb sa mare! Qui això fot és infernal! Perdó no hi té, hò i tal! És de condemnats, d’heretgets, de podrits, de demònics… i cal tancar’l i cal anihilar’l! Això no ho fa ningú… ni ningú amb dos dits seny! Ésser ben boig i perillós no cal!

I jo dient-li que sí, home, que sí, que si naltres ho fem, i naltres som una família modèlica, doncs, collons, palès, els modèlics marquem la norma, marquem el model, prou ho diu el mot i tot, i, marcant el model, per força tothom content; i naltres, doncs, al capdavall rai, d’allò millors, d’allò més normals. Shit, we are the clear-eyed mirror to which the whole bleary-eyed society looks up! El cànon, la prescripció, el paradigma… el prototip, la matriu mateixa, som! Anem a missa a complotar com fotre i quinar els datspelcul de més avall, i els lumpen i tot, no fos cas; ei, és clar, i prou que donem als pobres tota mena de brutícia i de malaltia perquè continuïn satisfets fotent de pencaires i d’esclaus. Ningú no ens pot pas mai criticar de re, jotflic, capdecony, així que no siguis esqueixa-grues, em cag en déu!

I ell, Si això és així, s’ha acabat el mode model, doncs! Si tu ets modèlic, nosaltres ja no ho serem, no serem normatius, ni normals, ni enormement inermes; serem… serem… serem sui-gèneris, serem especials, serem anormals, serem subnormals, més subnormals que tu! I tu, per modèlic, per exemplar, per òptim, per plausible, per impecable… doncs a la merda, no hi caps! Al canyet, al canyet, condemnat, pudent, carrincló! Out! Out! To hell with you! Or I’ll get you killed!

Durant la discussió de fill amant i amant i prou, ma mare pràcticament cap paper, massa acostumada a la mateixa situació on dos amants seus pelen la grua més o menys corruixats. I avui, més, vull dir, pitjor (o millor). Després de catorze orgasmes seguits, la veus tota tantmefot, quite non-committal, the contented girl, plenty nonchalant also. Donant la raó a tothom plegat.

I ell doncs, com dic, llençant-me de casa, i ella rai. El gegantí ull de cabra omnituent del seu cony to everything acquiesces, a tot dóna el vist-i-plau.

Mon pare ens el tornen a casa, mentre a mi me’n foten fugir. Torna a miques, la veritat, fet un petit grumoll que us cap en un cabasset d’anar a comprar mongetes i enciam. Es veu que els cirurgians, al cap d’hores, on, després de perdre’s per laberints ciutadans, els de l’ambulància el feien espetegar a l’hospital, i llavors, bo i cercant el quiròfan, els ximplets infermers es tornaven a perdre pels dèdals nosocomials, el trobaven, dic, els despreocupats cirurgians d’ampla anomenada iatrogènica, se l’ensopegaven, doncs, tot dessagnat pel tall d’estisores que adés el capava, i alhora molt infectat per la merda que pel forat de la idònia nafra s’hi havia filtrada (com totes les famílies modèliques, tenim una femta molt infecta); tant se val, així que es veu que… We had to cut, and cut, and cut! Li començaven de toldre al cos trossos, coses, objectes, farfutalles, atifells, penjarelles… membres… excedents… òrgans duplicats, gangrenats o que ho semblessin, bocins sospitosos ça i lla, que ses eminències anaven llençant als cossis de deixalles i brutícies expressos per a apaivagar els avesats gossos grassos del carreró de darrere. So much we ablated and obliterated, and abscinded and subducted, that… voilà, at least he still’s got his head! Fins que no en roman sinó això, el meló i no pas gaire pus. Li dic doncs, al que roman de mon pare, tot anant-me’n, adéu, i que ja trucaré amb una mica de sort de l’altra banda de món on m’instal·laré, i que, en tornant multimilionari, potser li regalaré un carretó japonès, si fa no fa ridículament automàtic, perquè pugui potser arrossegar’s fins a la finestra, o pixar assegut, o menjar amb forquilla, o què ho sé. Coratge, doncs, i au.

Ara que m’han fotut fora de casa, què en faig amb tots els meus diguem-ne efectius crematístics? Doncs en faig una pilota en forma si fa no fa de baló de jugar a futbol. Feixos de bitllets i cilindres de pèmpins embolicats en durable conopeu; i au, ara, això rai, carrer avall que estic fotent el camp, alhora etzibant puntades al meu baló. I a poc a poc, heus que d’altres s’afegeixen al joc, sobretot uns uniformats. Els uniformats duen uniformes de començos de la divuitena centúria si fa no fot, i prou em sembla que tornen o van a qualque carallot recreació de cap batalla o efemèride de llavors, i sembla alhora talment que entre ells i jo no inventéssim així el joc del baló fet córrer a cops de peu, amb dos equips doncs equipats amb uniformes diferents, uns anant de blau i els altres de vermell, tret que, això sí, tots amb carrabines i baionetes, i cartutxeres i baldrics, i bandoleres, sabres, capells emplomallats, botes, jaques llargues… alguns havent-se empastifats o camuflats els visatges amb cremes fosques i tot… Ep, i així anar fent… fins que (per qualque carambolatge aleatori) l’empat no l’ha trencat algú de trascantó qui ha ficat la pilota segurament a gol, entrant la pilota feta de tots els meus estalvis a qualque banc o església… i així, pobre de mi, jo ja no veient-la mai més. Aquesta fou doncs la fi del matx. Els uniformats fotien el camp, uns plorant i els altres rient, i jo també me n’anava en porreta, escarrutxat, sense saber del cert si el meu equip guanyava, però segur que, perdre, hi perdia tots els calers.

Sóc a Pernambuc i, tornant de festa amb en Morfeu, després no puc dormir. Ja som a divendres i ha passada una setmana d’ençà que fugia de l’hotel sense pagar, i encara no he trucat tampoc mon pare; el dec fer patir, ell reduït a portar un cap força gros (vull dir, umflat), sense altre equip que uns bolquers que li emboliquen el monyó que és el romanent de son cos. Tant se val; estic passant aquesta nit, doncs, bo i dormint, malament rai, amb en Morfeu al costat, capiculat, si fa no fa repenjats ambdós (un l’esquena l’altre les cames) al dipòsit de l’aigua del bar-restaurant del propietari amb qui Morfeu és amic (potser una mica massa amic, atès la sospitosa faisó com es toquen de trast en trast). Hem anat a dormir els darrers, mentre només restàvem a l’establiment el propietari i naltres dos. Mentre el propietari se’n va a clapar a la cambreta vora l’entrada, en Morfeu i jo ens gitem doncs, damunt uns abrics, a l’ombra i empara del dipòsit del bell mig. Cap a les quatre quarts de cinc de la matinada, he sentides les veus; l’home del camió de l’aigua i el propietari saludant-se; l’home del camió de l’aigua sense adonar-se’n que érem dormint a la vora, ha endollada la màniga del seu camió al broc del capdamunt del dipòsit; quan ha acabat, ha tornat a saludar el propietari; el propietari s’ha tornat a amagar a la seua cambreta; jo ja no he pogut tornar a adormir’m; cap a les sis quarts de set, ha arribat el bàrman; no es devia adonar que el podia veure, car, amb uniforme i tot, i engegant la gran màquina (la maquinota que ho fa gairebé tot: tant cafès roents com gelats glaçats, i tant plats refrigerats com plats escalfats), i, en fi, ficant-se a la sòlita feina, posant-ho tot en cunç, preparant-se per als desdejunis i esmorzars dels clients matiners, doncs com dic, amb ulls mig clucs, distretament calant el cambrer del taulell, l’he vist aleshores sabotejant a cops alguns dels tubs de la puta sorollosa màquina, tractant doncs de fer-la malbé a pleret, qui sap per què, potser per enveja, o perquè és foll, o supersticiós i li ho diu la seua religió, o, en fi, per qui sap quina mena de revenja… Tothora el veies etzibant-hi, per a espatllar-ho tot, els batzacs, això també molt múrriament i de gairell, i amb una maça ensordida amb tot de draps embolicats, una maça semblant a una porcupina de respectables dimensions.

Amb un cop de colze bestial vull eixorivir mon company perquè denunciï si cal el bàrman al patró, mes en Morfeu escorxa el gat tan pregonament que només avia uns gemecs enutjats que tanmateix alerten el sabotejador. Se’ns atansa com si fóssim lladres, amb la fúria mortridora als ulls, amb la maça o la porcupina a punt per a descarregar.

Fugia, cames ajudeu-me, cridant cap al carrer.

Amics del patró, amics del patró! li anava dient, esperitat, mig guaitant endarrere. Tret que ell ni cas, mossegant-me la cua, amb les mateixes intencions assassines del començament. El cor em surt per les orelles, ja em veig mort, el crani asclat. Tret que ni l’agressor ni jo no havíem comptat amb la depravitat reptiliana que sempre ha decorada mon amic Morfeu. Ventríloc, fa aparèixer al pas del virtual assassí un simi degenerat i bel·licós. S’atura astorat el cambrer maleït; esguarda acollonit girientorn, no sap pas on ni de quina de les impudents icones penjades a les parets de bar-restaurant li vénen els desafiadors grinyols que tant no l’ombren. El gambit de mon company rutllava. Al criminal els ulls li deuen fer pampallugues, el joc de fotons i electrons generat per la seua por supersticiosa als esperits ensenyant-li segurament, tot i que no hi són, metamorfosis hiperbòliques en un paisatge hemorràgic on fòssils microorganismes esdeven no solament gegantins, famolencs. Al seu crani, ecos barrocs i retrunys polivalents el curullen ans sobreïxen amb indígenes oblocucions i filípiques; la seua íntima geografia, grau a grau, lleu lleu, només acaba collint fruits horrorosos, obesos viciosos llegums que esclaten en corrosius repulsius cretins legionaris fets de púgils esquelets qui, si fossin mig vers, prou escandalitzarien el bordell més borbònic, bubònic, pestilencial i tot.

Li dic a en Morfeu en acabat, i ambtant el patró acomiadava el crèdul sabotejador sense més compliments, Mercès per salvar’m, i respon, Aqueixos religiosos són tan fàcils d’embacinar, és a dir, desconfir! Arreu hi veuen follets, aparicions, miracles, terrorismes, lucifers, satanasos, tietes maries, els capsdecony!

I som passejant més tard per la vila i, sense ni saber com, ens hem posats a discutir sobre el pont Nou i el pont Vell. I jo dient-li que el Vell és lògicament i modèlicament més vell que no el Nou, i ell que no, que el Nou és el més vell, com a París; i jo, Merda per als parisencs, mòmies sense cultura! I ell, Que no ho veus que el Nou és el vell perquè en ésser més vell que el nou, havia adquirit entitat, pes impulsiu, autoritat, importància, seriositat, gravetat específica, i és clar que molt més que no el nou, el qual esdevenia molt més de pressa vell que no el Nou, qui s’havia guanyat, essent molt més antic, la denominació històrica. I no me l’he volgut creure, i aleshores m’ha posat un altre exemple, encara més carallot i datpelcul; m’ha dit, I el Camp Nou, el camp on juga el Barça, un obscur equip dels Països Catalans? Un camp molt vell ans decrèpit, que, perquè era nou al començament, el nom es plasmava en la cosa, natural! I jo ceballot ceballut, i li responc que, Quines rucades, noi! Such a shaky reference, you are now reaching for straws! Surely there’s no such country, nobody’s ever heard about it. Catalonia, ough! You are pulling my leg! Plus soccer wasn’t even invented so long ago for anything to be old, or even new-new for that matter! I m’ha gicat per impossible. Diu, Amb tu no s’hi pot enraonar ni modèlicament ni intel·ligentment. I au, ens hem enemistats, hem partides peres; de sobte, com s’esdevé sovint entre amics massa íntims, ja no ens podem ni veure; d’esquírria, i de fàstic.

Tret que quan sóc sol, sense sàpiguer ni on ficar’m, davant l’antic hostal, devent la cambra a l’hostaler i, damunt, un feix de tecs al raret amic propietari del bar-restaurant, sense espai doncs enlloc, l’espai que abans ocupava trobant-se com es troba ara doncs ocupat per altri, i sense vestits, tots confiscats i impugnats, desesperant-me, dient-me que pertot on aniré d’ara endavant, doncs, m’hi trobaré en fals… i amb la roba, com dic, sempre inapropiada; impresentable!

Malament rai. Sempre dec a hostals, i a hotels i a xibius, i llavors, sense enlloc on anar ni ficar’m, amb la dificultat afegida sempre per a trobar on cagar en pau, sempre havent-hi pertot als llocs “civilitzats” massa de públic, massa de gent… El neguit m’ennuega… I així és com esdevinc nostàlgic, esdevinc, com se’n diu? Enyorós.

I voldria trucar mon pare que digués a ma mare i al seu amant de torn (potser molt més clement que no el gàngster) que em trametessin, si els plaïa, qualsque diners, i, com no en tinc ni per a trucar, la sola solució és de fer-me dur a presó, que em donin els pudents una moneda per a fer la trucada legal que em pervé. Fotia doncs una puntada al sec del primer uniformat, i m’ha ventat uns quants mastegots in situ i se m’ha endut a tancar’m.

M’han despullat i espuçat i desinfectat, i ara a entomar l’interrogatori consuet.

Mes com li ho dius a l’ultracuidat vanitós entrevistador marieta de la bòfia, qui, perquè vaig nu, s’afigura, dissortat, que vull escalfar-li la bragueta…? Com li ho dic sense ofendre’l que, si vaig nu, és perquè, els meus vestits tan llords me’ls han deguts cremar… tots tacats de merda…. i encara no m’han donat els nous, vull dir, els vells, tant se val, els que donin de reglament a la cangrí.

Qui li confessa, és clar, que sóc jo justament qui, en topins copròfags, fent la meua feina, amb les nues mans, hi emboteix, encabeix i atapeeix el jorn sencer muntanyes de sòlida ans tova merda, piràmides immenses de fumosos humans estronts, tot cagats de fresc, no sols a l’oficina, també en experimental camp estès clafert d’obsedides marabuntes de zigzagants canfelips, els quals tots plegats, mig enfollit per la tasca colossal, haig d’anar buidant, i on els químics i científics (sempre impecablement nets ni modèlics, amb bates blanques immaculades, ells) experimenten, doncs, tant amb ruans i d’altres purgatius immillorables com amb discrets receptacles que, tantost merda els fiques, meravellosament la paeixen per al capdavall produir-ne molt concentrats petits inodors comprimits de força vegetal generativa molt admirable, que les dones fines, pagant rai, s’empassen a cabassos en acabat per a ésser, si es pogués fer, encara més merdoses i adorables.

Feina, cascú la seua, i fent-la com millor no sap, sempre dic. Jo atapeint merdegades, i l’interrogador interrogant, i prou; seriosament, sense imbècils assumpcions. Això és el que cal al món.

Vés a saber per quina distracció, per qualque molt superficial negligència típica de les famílies modèliques, just a little shallow lack of attention, and… i mon pare l’escapçat l’oblidaven a l’ampit de la finestra del soterrani, la que s’aboca arran de carrer, per on abans hi buidaven els carboners el carbó per a l’estufa central de baix. Totes les dones qui passen per la vorera d’aquell carrer i se n’adonen, d’aquell meló esfereït qui les fita, amb cara molt sorpresa, faldilles amunt, avien esgarips fictament escandalitzats, i l’omplen de rudes penjaments, li diuen de tot, retrets eriçats, blasmes esborronadors; i ell no diu re, és clar, entoma totes les abusives objurgacions molt equànimement, molt sofert (com quan era viu, sí ves!). Dones cruels, dones cruels. Dones cruels, qui, amb escarafalls de meucarra, pretenen que els disgusta que hom vulgui veure’ls les natges, i àdhuc roseta i parruf… i per això es deuen ficar faldilles amples i curtes, i duen, si en duen, calcetes minúscules que no amaguen re! Tret tampoc que cap d’elles (o, segons la meua teoria, no gaires) no se n’adona que per one of those silly oversights, per una d’aquelles tanoques distraccions que s’escuncen sovintejadament rai en les famílies modèliques, aquella atònita carbassa, no en fa poques, de setmanes, que, com dic, rau allí, immòbil (i algunes de les paies qui hi passen sovint, hi deuen passar, doncs, part de dalt, per vici, i llurs crits i escarafalls comèdia podrida), hi rau… hi rau… hi rau (el carbassot mon pare) irremissiblement corrompent-se.

Que qui fou el pobre innocu distret que allí l’hi plantava per a mai més no ocupar-se’n, potser algú voldria escatir…? Sí ves, tant se val, oi? Fos qui fos que l’hi hagués abandonat, a l’ampit de la finestrota (qui sap si ma mare mateixa, o cap altre gàngster fent d’amant de torn, o fins i tot, qui sap, la dona de les feines), la qüestió no era aqueixa, la qüestió era que mon pare duia mort a l’ampit, podrint-s’hi i alhora fitant, faldilles amunt i cuixes amunt de les pretensioses femelles molt exhibicionistes, els conys pudents qui passaven pel carrer, i hi duia, dic, pel cap baix un mes i tot. Menystingut, ningú en aquell mes llarg no hi havia caigut a donar-li quatre culleradetes de sopetes ni li netejava amb quatre paperets el trau emuntori, ja ho veieu.

D’aquest detallet (de la venerable testa exposada als elements corrosius de les hòrrides desagraïdes dones qui fel escopinen) me n’assabent perquè l’entrevistador marieta qui treballa per a la bòfia em presenta amb bombos i platerets imaginaris, i com si això (o allò o cap altra esdevinença) em fes culpable al capdavall de la mort de mon pare, la nota necrològica que ma mare (al cap i a la fi, l’única dona al món qui mai de fotre no em permetia, llas, car cap altra poc que s’hi apuntava, tot i que cal reconèixer així mateix que ma mare és una dona molt generosa en aquest aspecte, i que doncs ho permet a gairebé tothom, fins i tot als qui som una miqueta tocats), la nota, dic, l’òbit ressenyat que ma mare i jo mateix no havíem confegit el mateix jorn, abans que el darrer amant (un pistoler no gens home del món, mes segurament gran xinador) m’obligués a partir, expulsat i deshonorat, de la casa pairal (vull dir, mairal).

Volia dir-li al començament que es fotés l’òbit al cul, però quelcom a la nota em distreia. Cert que es tractava de l’antiga nota, tret que ara amb l’afegitó nou que dic del detall macabre i molt sensitiu de la veritable i molt trista mort de mon virtual (en tot cas nominal) progenitor Aristarc, qui perí, doncs, d’una faisó certament horrorosa… per comprensible negligència o oblit de família modèlica… car prou tothom (en una família tan arquetípica, carismàtica, incomparable, virtuosa, seràfica), tothom feina rai… per a pensar… per a pensar en cap cap esgarriat qui sap on… en cap racó de casa poc o no gens concorregut quotidianament, oi…?

D’on, tot plegat, que tampoc no hi hagi re de debò a recacejar, taral·lirot interrogador sense més arguments. Es tracta, li dic, d’una família exemplar, collons, no fotem!

I ara? Potser m’hauria abellit haver pogut tornar a casa per al funeral, mes, paupèrrim, qui m’hauria pagat el passatge d’aquest món a aqueix? No pas el marieta culcagat, molt lloable element de la bòfia local, el qual, sí ves, ran d’una breu ans lleu relliscada (d’aquelles que tant pateixen, pobrissones, les modèliques forces de l’ordre), another brief and slim slip-up, suara (prou dic, com qui no ho vol, l’angelet) em cardava un fotut tret al clatell.

A l’hospital hi sóc dut a deshora, amb pler de dilacions, after plenty harmless uncalled-for cunctations. I els excel·lents ans modèlics ans infal·libles cirurgians (infal·libles tret de qualsque fugaces cagades, qualsque comprensibles nyaps efímers ça i lla, tiny fugacious blunders, understandable under such pressure, you know) començaven alegrement de toldre’m i esporgar cosetes, pler d’òrgans inútils i fins i tot emprenyadors que hi dec tindre part dedins, i s’hi engrescaven, i endavant, a doll, merrily up and down the aisles, butterfingering away; lleu no m’hi gicaven, a aquest pas, en un d’aquells vespres de tronada o nits asfixiants, lleu, dic, no m’hi jaquien sinó la síndria o la ceba o el meló, amb tres o quatre tentacles al cul o al plint, on hi havia hagut el coll, per a fer bonic.

És clar, tot això si abans (Montecristo anyone?), si abans no trob manera de ficar’m les ulleres blaves, i dobles o triples de miop, del “suïcidat” del llit de la vora… i llavors… escàpol… llavors… llavors…

Llavors re. No tinc pas ningú contra qui revenjar’m de re. In fact, all’s fine, so fine. Un panorama tinc davant, escolteu, vós, sempre magnífic.

~0~0~

Tweet

Aristarc Verdura, mort (i remort) (37)

(és clar que es veu millor ací)

N’Aristarc la seua truja repel·lent de fementidota dona sempre el duu de corcoll. Es diu de dona lliure i emprenedora, mes de fet és una mala puta i prou… una bandarra bruta i virosa qui sistemàticament i sense gens de decor, ni recança ni vergonya, prou sovint, i amb animals de tot gènere, son trist espècimen de naquis marit no encuguceix.

Té na Tecla un cotxot de color verd; de verd de merda, de merda de marmanyera, de verdura podrida i de cuc corcat.

Així mateix té (ella) un fill vermell com un pebrot qui es diu Dionís i juga al futbol. Ha anat avui a veure’l jugar. Ara, els pares de tots els altres minyons s’asseien a taula a fer la berenada campestre en acabat del formós matx infantil, i fou llavors que sense solta ni volta na Tecla Verdura trià la vàcua estona per a demostrar’ls a tots plegats el seu domini de tres esports alhora: bàsquet, trinquet i futbol. Els pares arrufaven el nas com si de na Tecla n’eixissin efectivament efluvis pútrids, bafarades d’enfit, mentre que les mares (totes putes i qui es grataven d’amagatotis on els pruïa) un estrany tremolor d’anques les prenia i suquets lascius els davallaven pels amples glabres cuixams.

“Reialme maleït de les lúbriques idiosincràsies” remugà n’Aristarc, qui espiava de lluny, rere uns arbres roïns.

La xiqueta Agnès, germaneta d’un dels jugadors, aixecant-se ja les faldilletes i abaixant-se les calcetes per a deixar anar el rajolí, l’hi descobrí. Abans no cridés i el tractés de letal pedòfil, n’Aristarc la va voler fer callar amb un mastegot a la boca. Vés a saber per quina mística afinitat, el crit que anava a fer la xiqueta nogensmenys li brollà a ell. “Maleït pedòfil a l’aguait!” esgaripà, i com al seu bram bragut amb desesperació terminal un ramat de pares molt agressius encontinent no fes cap, els mostrà l’acte del fugit pedòfil: la xicotella amb la cara sangosa i la nua roent carranxa enlaire.

“Us el creguéssiu pas!” digué la veu heroica de na Tecla darrere l’escamot assassí, “sempre s’ha vist molt atret per la quitxalla; és amb els únics amb qui gosa treure-se-la; xil·la enxonada, incompleta, quimèrica, nana; només amb prou feines incoat pseudo-adminicle, vull dir, apendicle, xemicat ans botxinejat per la qui se’n fastigueja, se n’horroritza i mana; una dona normal no pot fer-hi altre, se li n’hi riu i l’hi n’etziba guitza o tisorada”.

Pobre Aristarc, la mort imminent li corroeix el pinyol; no hi ha remei, es diu; i cau agemolit, esfondrat, retut, espinyolat, com ninot sense borra.

En acabat que l’han ataconat de valent i lliurat a la bòfia, encara tanmateix viu, l’advocat gratuït de torn, en Narcís galdós, del guerxós ofici, li recomana…

–Hauries d’anar que et garrotessin de mantinent, malparit. Per casualitat, i qui sap si sort o dissort, s’esqueia que, en acabat de molt de furgar-hi tota mena d’escamots d’experts ni voluntaris de benemèrita valença, uniformats com cal amb uniformes d’una estrafolleria o altra, no troben al conyet de la minyona cap mena de lleterada. I mira que hi escandallaven amb cercapous i aparells així mateix discrets, i hi ficaven el braç fins al colze. Et salves del sacrifici com àvol cabra mana i amb qualque signe diabòlic entre banyes. T’enviarem doncs pus tost a l’ermitatge dels treballs forçats.

“Allí, això rai, t’hi atonyinaran sistemàticament; car… per qui sap quin fenomen arquetípic… nat de la delusió més boirosa, estil esperit religiós envejós, exacerbat per qualque neguit rosegador que els rata o arna un poc més l’esfilagarsada consciència on la raó no hi cap ni té on penjar-s’hi, teranyina flonja… les tèrboles ximpletes brutals natures (vull dir, la brivalla psicòtica), aplegades amb tu a la cangrí, consideren amb totes les de la llei que els torts molt bàrbars que elles perpetraren, com ara estossinar malament rai (amb sangassa i ossos trinxats en un cercle macabre on reconstituir cada cos fóra de boig i d’il·lús), posem per cas trenta-i-cinc vianants i mig, amb qualque bomba de mà o altra per tal d’assajar d’obrir una furgoneta blindada i extreure’n quatre pistrincs… consideren, dic, que això, posem per cas, no és res comparat amb el crim molt més poderós ni paorós de voler mai acaronar amorosament el culet d’una poncella.

“He parlat amb na Tecla Verdura, llorda bagassota sempre presta que hom l’esbotzi, i he vist doncs al primer cop d’ull qui és la dominadora despietada i qui el malastruc dominat — i si com vagament pretens, dius que no saps si ets dominat per la teua Tecla més que molt tocada, matxucada, saps què…? Inverteix les esdevinences — o demana’t: quina escaiença existeix que els escunços s’intercanviessin…? Cap, ni pensaments!

“Car… hauria ella pres per telèfon l’encàrrec de la teua amant qui t’esperava a tal hora a tal indret? T’hauria ella esperat que tornessis de la bestial cardada repetida que va durar fins a les sis de la matinada? Et cap al cap que potser t’hauria ella demanat humilment, tantost t’havies jagut al llit tot cansat, que li ensenyessis si us plau el sexe perquè pogués admirar-te’l com te l’havia l’amant fet malbé amb el descordat ultra-ús…? Al contrari, carallot!

“Per començar, no hauria pas pres l’encàrrec, i encara menys no hauria agraïda fleumament la trucada a la rival… I en arribar tu a casa t’hauria fotut un gec de garrotades… I això si no et foradava amb un punxó, amb un atiador o amb un piolet, alhora manant-te que immediatament reneguessis d’aquella donota… I tu aleshores què…? Sobrevivint (que tampoc no és gens segur), hauries obeït tot seguit… i molt, molt, molt acollonidament.

“Cert que això teu, al plec crural, és una mena de clítoris mascle i prou… Ets als percentils més baixos, gairebé fora de mapa, de gràfic… tan mínim que caus part de baix al raconet de l’esquerra… La brutalitat de la safarosa deessa serva un punt de defensabilitat… Com ara si casant-t’hi l’haguessis enganyada. Rai encara que es veu que teniu un matrimoni estil de porta amb dos envans, vull dir, amb dos batents… és una porta amb manies… per a na Tecla porca i rude s’obre dels dos costats, sense entrebancs, i hi entren i surten a lloure els amants i les amants… Amb tu, cagarrines, no s’obre de cap cantó (només n’entren i n’ixen, remots, tortots, els retrunys, les repercussions, els mormols tèrbols de l’incert mareig).

“Saps què? Per a salvar’t la pell… no pas intacta, car adobar-te-la te l’adobaran… mes si més no la servaràs si fa no fa collada als ossos. No t’espellaran, diguem-ne, com farien els cucs del cementiri. T’escapollaran, això sí, et perforaran cada forat… Mes sobreviuràs, confiem-hi.

“Tret que, com dic, per a això, ens n’hem d’empescar un millor… un millor estratagema.

“Et faràs passar per dona. Si et fas un tall, et donarem desinfectant. Fes-te’n un de ben visible, clava’t una forquilla al nas. Amb el desinfectant, rai. Davall el teu clítoris diguem-ne mascle d’amagatotis fes-t’hi en acabat una ascla… allò serà el teu cony. Algú amb cony és una dona, no hi ha millor definició. Desinfecta-te-la els dies que durarà el juí. L’allargaré fins que el nou cony sigui palpable… car sàpigues que tots te’l voldran palpar… el jutge Jeroni, el fiscal Jaumet, els saigs i els batllius, els experts i els escombraires, els uixers, els magistrats dels marges…

“Els dius que sempre fores dona, que no era pas que la teua repulsiva dona et feminitzés totalment, de tal manera que ara, emasculat del tot, tothom et tractava en femení… i sobretot les seues amants, veritables molt malparides mènades… de qui n’érets sempre podrida esclava. Esclava masoquista, car prou t’abellia pler que tant la colossa com les seues sicàries et maltractessin. I cap de tots els teus incessants gemecs ni precs no foren mai eixoïts… Més dures que no escíbals, aquelles donotes, aquelles güínes, aquells gallimarsots, cavallots, tervagants…! Prou pots! Totes et ponien!

“A propòsit, sí, els assegures que et fan menjar llurs estronts, xarrupar llurs diarrees, menorrees, gargalls, perbocs, etcètera… T’oïm, mes qui t’entén, esclava (et diuen), i et valdria més no fer-te pas oir gens, no fos cas que encara et castiguéssim a no rebre gens. No rebre, bufa. Per a un masoquista, no hi ha pitjor càstig.

“Tret, és clar, que sense ésser llur esclava masoquista, de què els serveixes…? De res!

“Tot això diràs al jutge Jeroni. Que tenies tanta de por que quan no els serviries de res, ni per a fregar’ls el terra, gratar’ls els peus, llepar’ls la figa… et tallarien el cap… com a n’Orfeu… I que aquell jorn maleït al camp de futbol de l’escola… tu, doneta esclava, et veies orfeònica, cantant absoltes, com una bogeta inofensiva, esgarriadament anant de bosquet en bosquet, de font en font, de corriol en corriol, de nàiada en nàiada, de paitida en paitida… com el cap de n’Orfeu, pilota de futbol escaguitxada, derelicta, tinyosa, i… i…

“I… senyoria, com podria ésser pedòfil? En tot cas pedòfila, mes com…? Amb una xiqueta…? (diràs mostrant a totdéu ton cony idíl·lic, només amb la mínima curiositat d’un clítoris una mica grosset). I en Jeroni caurà de cul. I tothom.”

(…)

En Jeroni Barbablava ha pujat al terrat del jutjat. A parlar-hi amb el destarotat ni espellifat professor qui hi viu (hi fa la viu-viu cruspint-se desganat allò que en Barbablava l’hi duu o allò que als ocells predadors qui volen part damunt seu mai no els hi cau, per badocs, de les urpes).

—Professor, tenim a baix un altre cas com un cabàs. La bòfia i els veïns (qui com sabeu són encara pitjors, car tenen la crueltat més apujada) m’han portat que enviï instantani al garrot una pedòfila qui segons ells hauria volgut seduir una criatura… tret que era una criatura femella!

—No em fotis riure, Jeroni. Amb què l’hi hauria “llevat l’honor”, que en diuen els carrinclons… amb el clítoris…?

—Precisament!

El jutge se n’anà rere la porta del terrat i, estrebant-lo per l’orella, va fer-hi entrar n’Aristarc(a), tremolenca engrillonada rea.

Quan la recent femella es va veure entre aquells dos inquietants homínids, el seu assaig anatòmic, que d’un temptatiu xicarronet n’havia fet dubtosa bandarra, periclitava; se li fonia, se li marejava, no sabia cap on treure cap; de por que en tenia, d’ouets diminuts i tímids, encauats, virava, vull dir, el tripijoc a la carranxa, a confusió llefiscosa.

El professor i el jutge s’ho guaitaven ben interessats. La peri-glútia glutinosa metamorfosi en curs, sobretot.

—Això deu ésser allò que en diuen, els qui se n’entenen encara menys que no el tit, “hermafroditisme al xup-xup”… somatització carranxívola a mig cuinar… en procés d’assoliment ni d’assolament (decretà el professor). Saps què…?

—Vós direu, professor.

—Jeroni, condona-la ara mateix! M’hi casaré, vull fer-li un fill “especial”… fenomenal… d’allò que no hi ha!

—Som-hi.

—Car, recony de déu, tu, l’experiment prou s’ho val… Què en sortirà, què sortirà, eh…? Enigma cabdal. Em sembla que… n’estic segur. El resultat de la barreja és potencialment decisiu per a la història de l’univers. Tot petarà potser amb la creació d’aquest collons de messies més collonut que no cap. T’imagines…? Se’m fa la cigala aigua! A tu no…? Un professor de capacitats cranials astronòmiques i una mitja femella a mig fer, com qualsevol teratogen organisme ignot qui fètid brolla dels fangars magmàtics de la més reculada ni cagada avior! Haig de cardar-me-la ací mateix! Faldilles amunt, datpelcul! Tret que no et donaré pel cul. Pel cony!

—La foteu massa grossa, professor! (se li’n reia el jutge Jeroni Barbablava com veia que el geni no era capaç d’endinyar-li gens endins).

—Jeroni, càgum déu, porta el teu del martellet de silenciar la cort, hi burxarem amb el mànec! Deu ésser que el tel de l’himen de la meua dona amb els anys s’és massa empedreït … verge inveterada… de tel massa eixarreït… ho diuen els clàssics de les ciències estel·lars i aqueològiques… i les obs… tètriques… i les no pas tan tristes i tot…

N’Aristarc(a), desesperat/da, per aventura per a estalviar-se tantes de tortures ni iniquitats afegides, feia acte que es volia llençar daltabaix del terrat, mes els dos energúmens, farsants, el/la tenien ben aferrat/da.

El mànec de la maceta li conreaven, nafra de l’entrecuix amunt, tota mena de florents peritonitis. Els estellats budells s’esguardaven el letal intrús amb ulls estelats… On anirem…? (es demanaven, passius, privats de tot peristaltisme ni d’espoderaments), ai, més ens val un suïcidi col·lectiu!

Amb tot això, doncs, n’Aristarc(a) es moria. L’esperit, tot ensangonat, se li envolava, tot i que (indecís també en aquesta més etèria condició), ni cuca ni moixó, tampoc no sabia si pujar o davallar, envolar-se cap a la dreta, cap a l’esquerra, terra endins, cel enllà…?

Els dos violaires ni estripaires de carn innocent i fava bleixaven ans panteixaven feixugament, l’un cardant, l’altre esclafint-se. L’esperit no gens concret de n’Aristarc(a), llas, es veia aspirat, empassat, per les dues salvatges mediocritats…

Apareguts pigments iridescents blasmaven debades les pells dels agressors — eren part de dins les impotents ditades o grapades de l’ànima de n’Aristarc(a) qui pugnava per tal de no ésser absorbida del tot en els àcids corrosius dels cossos d’aquelles dues obres mestres humanes. Dos parangons de la humanitat qui doncs a n’Aristarc(a) se li cruspien l’esperit i tot… se l’hi cruspien… se l’hi cruspien a pleret i de pressa… fins a anorrear-lo ni del record dels lectors d’aquest relat incertament tacat ci i lla per les ubiqües minúcies rudimentàries d’un episodi sense solta, només fugaçment intuït, o… qui sap… sentit… remot… al fur intern… dormint… despert…

Tot això deu passar cada dia… a un lloc o altre… ben a prop… mes qui mai… qui se’n recorda mai, eh…? Ni fins i tot… qui… qui s’ho creu…?

El jutge Jeroni, com dic, s’esclafia… Allò era massa còmic; el professor perdent una petita part de la seua enorme dignitat bo i manxant amb el vit encès en un cadàver qui pus tost semblava titella irrisòria. N’hi havia per a contar-ho més tard a l’ateneu dels juristes — com s’espetegarien de riure, esgargamelladament!

~0~0~

Aristarc Verdura sa femme l’énorme salope
à la sortie de Paris s’est plantée pour faire l’auto-stop
le camionneur qui l’a pris, lui et son compagnon
l’ont baisée sis fois avant même d’arriver à Avignon
où son mari l’attend tremblotant d’amour, poupée de son.

–Avez vous, ma profonde altesse, eu donc un bel trajet?

–Ri, charlot, car j’ai voyagé avec le camionneur abject
qui assassine et étripe les gonzesses d’ici à Bradford
et je suis pourtant encore là pour te raconter la bourde.

–Oké, merci, déesse, mais pourquoi rire si fort?
Vous me faites là une peur noirâtre, et lourde et balourde.

–Il sais où j’habite, il a la clé en plus de l’appart
il reviendra la nuit à son retour adventice
et montera à mon lit et t’y trouvera novice!

–Quoi, maîtresse, moi? Pas plus habillé en poète anar
mais en femmelette sissy comme la sœurette de Ford
qui était putain et vierge et riante jusqu’à que la mort
ne l’éventre entre cris d’abordage et autres voix divines?

–Devines bien, cornard; pantin riant aux paradoxes vitales
tu dors ici habillé en belle dame aux vices paradoxales
et lui, vampire affolé, s’en léchant les saignantes babines
un con ricanant t’ouvre des basses parts rudimentaires
jusqu’aux yeux toujours friands de cochons mystères.

~0~0~

Aristarc Verdura his turdy wife was a fat stinking whore called Daisy. And if there was one thing Aristarc hated was Daisy’s fig. And yet he had to put up ever so often with the same whimsical sudden slap of a shamefully obscene command… to wit, the following: “Come here, cuck, and suck my fig,” barked in this awful tone, or in an even worse one, to boot; always the tenor of her injunctions going along a terrifying trend that involved in fine some sort of added dangerous enough physical discomfort to the mere malignant fact of having to lap up the ordure of her discomfiting fig.

Whatever the tone, though, little couldn’t he help it. Gagging and floundering, helplessly flapping his fins, he would then comply, utterly disgusted and nonplussed, and fearing (as stated) for his life… He… the while the ordeal lasted… only that little bit of a sliver of foul breath of being smothered, of finishing all finished, and strangled and choked, both by the stercoraceous muck of her fig and the unendurable pressure of her enormous and morbidly flaccid thighs into whose juggernautish masses, shaken, he faded, gulped, as if absorbed.

He had to incontinently fall in with every one of her wishes, even when so gruesome as that one… of having to suck her hideous and poisonous fig… until she catastrophically came; he was compelled to acquiesce all along… or else Daisy would get so mad he then ran the risk of being crushed, or shot and stabbed, or even condemned to a narrow dark room without food or water for weeks on end.

Contrariwise, if there was a thing Aristarc loved was avocados. He relished them, and often after having sucked Daisy’s fig to her sleepy satisfaction he was rewarded with the permission to eat a more or less sizable bit of one.

As the gourmand who prefers the meat stuck to the bone, he particularly enjoyed, from the avocado as a whole, its nut; he loved to put it whole in his mouth and lengthily clean it with his rattish teeth and lizardly tongue. Only that while he was performing such a delicious activity, he was also pestered with an anguishing thought…

What if the slippery nut escaped his mouth in a sudden inward rush… and invidiously lodged itself in his narrow gullet…? He would for certain then choke to death.

With loving care, he taught Daisy the Heimlich maneuver. True that while teaching her to practice it on his body, she managed to break a couple or so of his ribs. No matter; she at last knew, and Aristarc could always trust that when the need arose… his fat whore would know how to press under his diaphragm with the right address… in order to dislodge the murderous nut… albeit with the unavoidable painful annoyance of a few more cracked ribs.

He truly hoped Daisy would make good on her learning and save his life; she had nothing to gain by letting him stifle to death. For who else would afterwards have sucked her foetid repulsive fig with such assiduity and proficiency and conformity as him…?

Be it as it might, once it happened that Daisy wasn’t home, gone fucking, probably with some sick dirty fortuitous creep in the tenebrous unwholesome corner of a perilous alley… and Aristarc, enthused, elated, breathing much better, tasting the acrid piquancy of giddy freedom… saw that the coast to the joys of the kitchen was clear.

He knew that often nights, when the fat stinking whore was too sleepy or too drunk or too stuffed up already, she made such a mess in the counter that some of the goodies she was rummaging with and forcing down her hole fell through the cracks behind the drawers, where the teeming vermin also hid… and some heavenly items thus became providentially unaccounted for, the horrendous termagant thinking that in her stupor she herself had surely consumed them the day before.

Now Aristarc, a palmy beast of prey, liberated, sinewy, erect as the very scepter of a king of his house, fell head first into this balmy chancy treasure. Astounded, the chary roaches fled. And the booty they had motherly watched over all those longish nights was great… the trove, the find that awaited the unharnessed hero topped all hopes.

An avocado was there not yet too spoiled, just slightly mangled, but toothsome and somewhat still congruous nonetheless. He ate it all, relishing every bit while muttering catchy shreds of some crimpy insistent little song under his easier purling breath.

One thing he didn’t dare do, however, seeing that his big weirdo piece of shit of now no doubt over-soiled whore wasn’t there to cover so to speak his throat in case the nut became stuck in his neck, was to put that avocado nut in his mouth… He cleaned and scoured it instead carefully with a little spoon and also with a knife until he was satisfied that none of the luscious flesh remained attached to its burnished skin… then through the window he furtively tossed the traitorous remains of rind or peel and verily the all-cleansed nut of the avocado… far past the road below into the shadows.

This all the time being aware lest the monstrous fucker should suddenly appear… not wanting for anything on earth to be disastrously surprised… her irruption demolishing all his pleasure, plus his digestion, and even… if she felt aggressive enough… his skeleton… He then actually with a stilted ear leaning outside for fear to be taken unawares, and a stalked eye on the ready, trying to see backwards and sidewards… everywhere at all… for her ominous… frightening sinister comical shape… already staggering on her way home… before it became too lunatically late… Aristarc managed to ingest still a few more pickings among the scant lot of the not quite rancid nor too moldy of the ensconced treats. Then to crown his feast… he found, intact, a Calimyrna fig, tasty, pulpy, sleek; for a change an uninfected fig that forthwith he flung down his eager too euphoric palate.

Alas, slippery thick unwieldy morsel! And to top it all no time for chewing, this! Neither this (the fig…) nor this (the time…) nor even that (the chewing…) nor yet… what…?

For indeed minatory alarming steps were thunderously approaching. The fig (this innocent natural fig, not that other one, the frightening all-guilty maggoty repetitious fig of his profligate and atrociously criminous whore,) this one, this harmless blissful stoic survivalist of a natural fig, alas – alas, yes – oh well! – was the one that got stuck in his throat and in a trice choked him to death.

The last he heard was the equivocal key fumbling on the lock, as if the doors to mortality itself… were having trouble swallowing another… lethiferous unwieldy abysmal all-encompassing… fig… fig… of infinite sloppiness… and… and darkest deepest (nothing deeper, obviously) eternity.

~0~0~

Vespre de vespra de Martror

Era la vespra de Martror i, on abans, colgat el vespre, de ressopó, bonament ho celebràvem amb vi dolç i panellets, i castanyes i nyams rostits… ara, llas, pilots de pares aprovincianats, colonitzats, talossos, feien sortir llur canalla pollosa al carrer, cada infant disfressat de monstre repel·lent… i els empenyien que gosessin, sense por de represàlies, d’emprenyar tant com poguessin la gent… els atiaven que burxessin de valent els qui casolans s’arreceraven a llurs domicilis… i insistien que els xarons espantalls agitessin llurs obscens cassigalls i que truquessin a les portes, i que aüquessin i escarnissin i brandessin esquellots i xerracs perquè algú hi fes cap… i amb grolleres invectives els ensinistraven que n’anessin aporrinant els invisibles estadants, fins que quan doncs cap dels esglaiats estatgers al capdavall no tragués el nas… fos rebut, molt esgarrifadorament, amb escardalencs crits de lladre…

—Volem llepolies, o daltabaix les gemonies! —Amolleu pler de bo per als becs, o hi haurà mà de gemecs! —Aboqueu recapte a grapats, o n’acabeu escapçats o capats! —Doneu-ens de dolç, o us fotem la casa pols! —Tireu-ens batialles, o foc a les estovalles! —Ompliu-ens la bossa, o tètrica mort us destrossa! —Càgum déu, perboqueu pistrincs com en Moloc babiloni, o a la gehenna se us enduu l’altre dimoni!

Tafoi, tot plegat! La bordissalla estentòria, quin flagell! Col·lisions i esquerdes se seguien a manta pels carrers. Aviat tothom doncs massa empudegat; i en la foscor ja ningú no sembla llucar-hi de cap ull; armes esclaten, les ràbies s’exacerben…

En Tarquet Verdura, vuit anyets, els seus pares molt malparits ans bajans l’han disfressat de botxí encarregat de la guillotina. A part que té fred al cul, tapat només amb unes escarides braguetes de cuir, la careta de sàdic morro de vaques tampoc no li permet de guipar enlloc gens bé… Les de més de les vegades doncs no sap ni on es fot, col·lideix i s’esquerda seguit a cada cantonada o bony, o s’enfonsa al sot, o s’escallimpa els secs a les arestes d’esglaons i voreres.

Tant se val, pobre xiquet; ara pujava les ronyoses escales devers qualque ombrívol pis llunyà… i algú o altre obria una porta d’una revolada… i amb l’aürt el carallotet rodolant daltabaix, com si per les gemonies que dic hom l’esbalçava. Tot de sobte, gemecs rai a les escales infernals! Quin xivarri ni cridòria, i quin vaivereig de veïns! Un grapat d’esverats hi fotia cap. “De qui és aquest marrec desmanegat?” esgaripaven al replà de baix. “Cal dur’l a l’hospital que té un trep al cap que hi passaria un poncem, ah, i (nyec!) afegiu-hi el coll romput.”

Érem el ramat de ploraires i carrinclons doncs a l’hospital, i en Tarquet Verdura, tot fet malbé, l’esconillaven cuita-corrents cap a operar.

A la taula del quiròfan, amb filagarses de l’uniforme criminal mossegant-li les nafres, hi rau, magre, escarransit i encara més exposat, el cos absent, desmemoriat, d’en Verdureta. Una cirurgiana rossa i gemada, quillada com cap artista molt vana de cinema, amb aires aristocràtics veus que s’hi atansa. Li cus tanmateix eficient rai l’esvoranc a la closca… Llavors, dominant la cosa, demana ganivets, escalpels, broques, mandrins, i brocs addicionals… En acabat, al coll del feble carnífex fals, maniàtica s’hi aferrissa. Llas, quan més delicada era la tasca, d’un dels fanals més lluents de cap enmig, una aranya gegantina en rellisca i se’n desprèn; no cau del tot… d’un no gens higiènic cordillot roman, ballant, penjada! És una aranyota peluda i negra, d’ulls vermells i fulgurants, grossa, com dic, pel cap baix de la mida d’un boc banyut, de drap, orelluda com un muricec, i amb una cinta groc mostassa en forma de llaç, a tall de bava o verí que li tombés, com moll filacteri, que als ullals se li arrapa… i on hi diu… “confit o patac, confit o patac, confit o patac, confit o patac!” en ondulat circuit sens fi.

L’esglai de la cirurgiana és colossal. Amb el cop emocional se li espatlla de debò la continença. Tràgica esdevé. I els romanents, si fa no fa. Ensems amollant un mut bleix d’horror, ulls com taronges, etcètera. Era com si queia un llamp al poètic i molt inspirat cenacle silenciós. Tots amb carotes de macabre sacrifici ritual que en revenja equitable vira cap a la resurrecció del monstre umflat i amagat qui s’estotjava latent al cos esbocinat de l’innocent assassinat… O quelcom d’aquest tenor o jeia…

La qüestió, tant se val, que el gest sobtat de por que la impressionada metgesseta no feia amb el ganivet, és clar, en rodó escapçava en Verdureta. La seua clepsa encara mig emmascarada cau de la taula i rodola pel terra relliscós del quiròfan. Sang pertot arreu. Quina pilota més llorda! Gosar aixecar-la i mostrar-la al public fóra de brut mesell. I tanmateix la infermereta lletjota ho fa, a tall de gladiadora fula. Ningú no l’aplaudeix. No som ni bàrbars ni folls. Ni això és cap cinta xereca de cinema ruc. Ni al quiròfan s’hi desenrotlla cap revolució de cel·luloide amb mòrbids caps escapçats estintolats al capdamunt de cap pleixell terrós que adés no gaire escandallava cap talpera prop cap cep o llambrusca broixos, gords. No, no! Hè! Lluny d’osques que n’ets pas poc, gamarussa! Ull viu!

Al contrari, els foraviats benèfics allí reunits ens en fèiem creus. Ni sabíem que aquell hospital fos de fantasia, per espectres forasters també envaït… infames, repulsius… espectres de dol… ecs, posseïts per ridícules dèries supersticioses, ço és, xops de religiositats… de fúnebres falòrnies pel tàndem maligne i indecent de l’església i el comerç incessantment martellejades als venuts mitjans…

Ni podíem, pobres de nosaltres, endevinar tampoc quina fou la mà fatídica, cruel i esquelètica que de la galana metgesseta en féu esbalaïda, petrificada, homeiera. Foren els seus pares…? O, qui sap, els de qualque altra metgesseta immadurota…? Els pares de l’anestesista jovenot i pipioli qui encara el veien com un infant digne de gracietes…? Que simpàtics, ca? Amb llurs caps infantilitzats, no havien trobada millor manera de demostrar llur afecte que amagant la monstruosa aranyota de riure rere el pàmpol del potent fanal damunt la capçalera de la taula del quiròfan…? Fou la ferotge culpable la infermereta lletja i matussera qui, farcit al seu torn el seu caparró de bestieses, pels descordats comerciants injectades, no trobà tampoc millor…? Quin altre fantasma eixelebrat per les propagandes irritants no rondava furtivament, i belleu també horriblement disfressat, per aquell hospital de malson…? Rere cada bata de metge, d’infermer, de frega-terres i d’escura-orinals, quin espectre no s’hi cela…?

Ens entreguipem, agres, aspres, no gens loquaços, com si tothom sospita de tothom. Al capdavall, tots plegats enteranyinats i enverinats per l’aranya llefiscosa, fosca, eriçada, fastigosa… del negoci insuls.

Els fustanys de les míseres disfresses ens aixequen poixeules borrallons d’esgarrifances a les pells. Malfiats, ens mataríem. Més val fotre el camp d’aquest camp de batalla on tot foren fallences. Cap cots, cloc-pius, desfilàvem cap al carrer vergonyós on el mal gust imperava. Ens neguitejàvem per a tancar’ns a casa com més aviat millor. Amargs.

~0~0~

Tweet

Tweet