Tercer full de… Jakarta ‘86 — perkara belakang —

[També a l’opuscle]

Jakarta ‘86 — perkara belakang — [3]

—Eleuteri, la dona s’aixecava les faldilles, es tombava una mica, de mig cos cap amunt, es vinclava lleugerament envant, i mostrava el seu bell cul cobert per les impol·lutes calces de cotó blanc, i ara, amb un somrís, s’assenyalava el sacre indret del cony, i així, amb el coll tombat graciosament, deia… —Aquest és el sant greal dels collons, el nectarífer ans panaceic got pel qual tant no s’esdernegaren ni tant no cercaren pegues legions de pàmfils cavallers mai sense cap idea ni esclau ni clau, pobrissons.

—Atès que ella son cony és el greal, jo ja ho he trobat tot. Mai més re no he cercat.

~0~0~

—Sóc un tocat del bolet.
Et pour cause, Eleuteri, et pour cause!
—La dona em va dir… —Ets merdós boletet (pet de llop, pixacà, moc de bruixa, vit pudent) qui només pot viure a la meua ombra. Assaja d’ésser’n un de ben benigne, no fos cas, car per poc de verí que ragessis t’hauríem de trepitjar sense compliments.
—Amb això, només sé que al camp, a l’aire lliure, és on millor no em trob; lluny dels traüts, tragins, tragits i tràngols de l’aixafadora “civilització”.
—Per muntanyes i prats i vessants verds verds, sota cels blaus blaus, la dona sempre sap on va, amunt amunt, sempre petjant ferm.
—I eu, és clar, darrere darrere, a baix a baix, per ombres, rebufegant, sempre a trenta, o quaranta, o cinquanta passes… I on vaig? Què vull? Què hi faig? Pas que ho sé, ni idea ni clau ni esclau. Només sé que no puc perdre-la d’ull, o ja he begut oli bullent.
—L’únic propòsit a la vida és no perdre’m, és a dir, perdre’n l’ombra salvadora que molt generosament no em fa. Car si mai perdia la dona de vista, on sóc? Perdut ans desolat! Perdre-la vol dir trobar’m de sobte sol, indefens, inútil, fastiguejat i repel·lit per mi mateix, maleint el meu massa malastruc destí. Què hi sóc, enmig d’enlloc? Merda abandonada a la muntanya, buina pútrida pútida coent roent… No em remenéssiu pas que esclataré en flagell!
—I ningú al món no corr més perill que els inservibles. La societat “civilitzada” sempre boja per tal d’anorrear’ns com més isnellament millor.
—Ah que em digui cap dia que no servia per a re, ni per a anar als enterraments dels vells amants! Non servis, gamarús!
—Som-hi, ja hi sóc. Frèjol bolet trepitjat.

~0~0~

Tres reapareixences, Eleuteri.

a)
—D’estudiant a la gran vila, sempre hi visquí a dispesa. Dispesa on em volien, dispesa on, al cove de la roba bruta o dins la màquina de rentar encabida dins l’excusat, hi ensumava amb unció totes les calces brutes de les dones qui també hi fossin, en aquell pis. Totes les dones les coneixia per les oloretes més íntimes, tot i que molt vergonyoset mai no gosés ni aixecar gaire els ulls quan hi passava devora, vull dir, de cap de les aromàtiques mestresses. Nitament me la pelava, tret que mon company de cambra, invariablement fumaire, petaner, groller a més no púguer, sovint em distreia de la delicada tasca, de tal faisó que per a de debò fruir en tranquil·litat de la presència femenina de trast en trast queia malalt.

—Malalt em venien, com proficus gombutzins, les imatges nues de les dones ensumades, llurs estofes excrementícies duent-me a alçades paradisíaques d’orgasme amagadet… i, el fet fet… veieu-me, ai, embolicant-ne en acabat les fètides bromeres en cap mocadoret… que llavors llençaré a cap paperera… un dia on, reviscolat, per vila tornaré molt furtivament a caminar.

—Amb tofudes orelles de binturong i amb la fotuda cua doncs degudament prènsil, parava compte mentre me la pelava, soi-disant malalt, que cap de les fragants femelles qui rondaven per casa quan tots els mascles eren a la feina, no fes cap a veure’m si m’havia ja mort, o em duia, plena de pietat, cap mica de peix bullit perquè em refés. No fos cas que hom m’enxampés, rudimentari, fetal, molt espiritualment promiscu, pelant-me-la abassegat per sensibles imatges de les dones de la dispesa, nues i exposades, amb totes llurs flaires i ambrosies volant-me pel magí com tangibles aurèoles de cap sant Serafí carallotet.

—I un pic escorregut, com dic, com començava allavòrens l’angoixa! La recança, el remordiment. Que cap d’elles no s’ho malfiés (que pecava tan egrègiament a través llurs pornogràfics eidòlons o ectoplasmes o representacions tots plegats de tan marejadores sentors cafits) i en cerqués retribució, i tornés doncs com un llamp en forma d’espasa de foc… de cap de cap… de cap cap a mon llit de lacrimabund moribund… a demanar-me’n, letal, raons; que cap nimfa aparentment equànime, doncs, ni cap assedegada làmia ni bogeta assassina no fes doncs cap ara, vengeresse, à me foutre au taüt.

—I prou em deia —Apaivaga’t de ganglis, minyó; poc hi reeixia gens; del pitjor nerviosisme reu, sabent del cert que se m’atansaven terribles represàlies, ensopir-me no pas, car em pensava, encontinent de pesar la primera figa, pres per tants de dits com arestes a l’aquari, i tot seguit escorxat i esquarterat, tothora inerme dins el son traïdorenc. I, tan tens, queia doncs malalt de debò; la pell se m’omplia de nafres, llúpies, volcans; els constipats budells per quin abrasiu repertori de serioses ans mortals retroactives obscenitats evolutives no es veien insomnement assaltats; les parts eròtiques pitjor, sinistrament subjectes a fragmentacions i a angunioses obliteracions, de tal faisó que al cap de no res no me’n sé trobar ni traces. Somnàmbules han fotut lo camp.

Què se’m deu menjar? persistia a demanar’m a través buits temporals de consciència, car la meua identitat s’havia anada, amb tot, extraviant, esbarriant, esgarriant… en mants diacrònics substrats, sempre embarassada, empegueïda, avergonyida… per la tanmateix impermanent memòria. En tot cas, cert que certes distants assumpcions se m’estaven menjant el cor cirròtic amb una facilitat abismal.

—I em penedia doncs de tot, i queia de genolls i pregava als desconeguts idiosincràtics mecanismes còsmics que pogués mai, si us plau, assolir un mòdic bri de perdó; i em volia metamorfosat, insecte repel·lent, amb les antenes eixutes i trencadisses, i el punxó del cardar escapçat per sempre pus; i avorria les viroses nimfòmanes, collons, amb quin zel!

—I m’aixecava, caigut en eixorquia, espellifat empelt per la pota de l’esquirol comatós i i trufà i fraudulent fet tombar part de terra, i orfe i xarxó, de tot pesquis camús, gens esmolat, apareixia fantasmal, i entrava a cap cambra de dona esfereïda i eixia al balcó d’aqueixa ben llepada dona vella, i de la barana estant, leri-leri, si caic no caic, atalaiava mèlic antifònic elegíac les esteses ruïnoses de la ciutat morent.

—L’endemà invariablement m’havien llençats els quatre trastets barrim-barram a la vorera (la cítara en sis bocins), i l’home de la patrona m’havia fotuda una puntada al cul. Sense casa, de bell nou som-hi; a trobar a cap paperera cap diari llençat i a cercar-hi anuncis de dispesa amb lloc lliure. El diari torcaculs sempre era el mateix. Un diari fet per feixistes “moralistes” només per a ús de ximples i ignars; la Mà Nana, es deia. And what kind of a name’s that for a piece of such sorry bumpf? The fucking Dwarfish Hand…?

—Al cap d’esbufegada estona, trobar trobí quelcom. Voilà, votre majesté, Qarlès Leqouillon se présente devant sa reine, que li dic a la nova dispesera, i no sé per què, però em sembla que se’n sent afalagada. Ai que ens entendrem i tot!

—Més tard, nogensmenys… On he caigut, desgraciat? Jo qui em pensava perdre la virginitat i àdhuc cardar pler ara, al capdavall dels capdavalls, i sobretot sense culpabilitats, car tot ho hauria fet guiat per dona madura i búlgara, i aquella búlgara senescent arribada la nit se’m torna enigmàtica, se’m despulla com arbre mort qui perd la darrera fulla, i més que no pas dona, és enrancit esquelet, de desumflats pits, amb mugrons pampalluguejaires que es belluguen de dalt a baix i de baix a dalt, de tal faisó que tantost en té un tapant-li un ull i un altre assíduament burxant per fotre-se-li forat del cul endins, com té l’altre sortint-li de melic i l’un baixant-li com moc.

—Ai ai ai, que no sé ni on amagar’m! Sóc obès gimnasta qui titànic canta per a espantar la por. I em diu: —Com em desil·lusiones, marrec; un petit càncer tant t’ha d’acollonir! I se’m vol abraçar, i conec que és mendaç malastruga psicopompa, una d’aquelles tètriques deesses bordes qui per comptes de guiar els tendres inexperts per les sanitoses vies del sexe, et guia, difunt, al merdós reialme infernal dels morts. Quina merda, vós!

—Espampolat que li sóc, nu com cuc restret, retret i escarransit, amb els prènsils circells dels seus dits xucladors com dentalludes sanguinyoles qui bdel·latòmiques, àgils, se m’atansen a escanyar’m, ara posseït pel pessimisme, què faig…? Aquest és el preu que ha de pagar la jovenesa quan es gica enlluernar pels misteriosos closos sexes de les dones! Sense haver cardat mai, em moriré cardat! Històrica culminació de l’il·lús esteta qui hemolàcrim es veu a la cabdal cruïlla que hauria pogut portar la seua tita d’hittita al paradís sense semàfors ni d’altres rucs obstacles policials del primer cony… i per comptes (llas!) l’hi duu a l’atzucac de la rovellada mort xorca qui cap sentit ni elegíac panegíric no pas que molla tampoc no es mereix.

—I ambtant tinc la collonada a mercè de les urpes de la bútxara esbagotaire; quin òbol es veu que no vol? un ou? en tindrà prou? Un ou no em fa gaire; els dos, vós, una mica més. Tret que si cal pagar’ls per a salvar la resta de la pelleringa, endavant; seré la saltarel·la qui envescada prefereix ostar tres potes i una ala de la seua carlinga i salvar volant la resta dels atifells. I ei, lliure d’amors, lliure de merdes, aitambé! Em dedicaré als daus, o a enconar extraterrestres (llurs secretes pol·linitzacions), o a col·leccionar succedanis, o fotré de monjo al Tibet.

—Em vaig despertar i hi havia llefiscositats de la psicopompa espargits pertot, al llit i a les parets, i sobretot arreu de mon cos; se m’havia desfeta, fosa, com dic, en mocs. Per sort, sóc Peixos i d’ací que no m’hi negués. Impervious to drowning — I’m a Pisces, vós!

Succubi are adhesive and lurid, com sabeu; enganxifosos i malaltissos, els súcubes, com sabeu, i són flagell i contagi nauseabund; us encomanen un fàstic etern a la cosa del cardar i fotre. Mai pus no ho he fet ni intentat. Què se’m deu estar menjant…? Sempre la mateixa impressió. Ruc que sóc, ja ho sé.

(…)

b)

—Això és el que dic, que quan en Jòixua Pènsum era estudiant a Màntxestah, tot passejant poèticament de nit pels rònecs suburbis, es va trobar amb una desconeguda. Na Clítoris Simbomba, es veu que li va dir que es deia, i afegí la suosa matrona que fugia de son marit tot trompa i pet i pitof, el qual tot d’una l’havia volguda atupar per no pas cap raó del món, pobrissona. Volia entrar, la Clítoris li deia, a ca uns amics, qui també devien escorxar el gat, i que per això no la sentien, i li va demanar, a en Pènsum pansit, si no podia doncs escalar fins a llur finestra al tercer pis, on devien doncs, com dic, dormir-hi com lirons, i si arribat a la finestra, sense perdre-hi abans la vida, si no podia així mateix llavors entrar-hi, i eixorivir’ls prou que si us plau li llencessin la clau.

—En Jòixua sempre galant amb les dones, li besà els peus qui pudien a merda de gos, i començà a enfilar-se heura amunt. A mig camí, si caic no caic, sentí a baix na Clítoris aleshores saludar bonhomiosament un parell de paios qui arribaven cantant. Es tractava d’en Wíttol·ly Mec, el seu home, i un amic llur, en Janga Repèl.

—Mig davallant mig caient, en Jòixua Pènsum veient que la dona se’n desdeia i l’oblidava, girà cua perillosament i tractà de fer cap a terra. Sort que tingué amb la interrupció de baix, car els de dalt es devien haver despertats amb les cançons i, malfiats, ara l’apuntaven amb una escopeta.

—Els tres de part de terra se n’anaven rient. Tot d’una en Repèl, però, es va tombar, i davant la Clítoris i davant el Wíttol·ly, va dir (abans no l’oblidessin tots plegats per sempre…), va dir a en Jòixua, qui tocant pirandó mig queia, entre acollonit i esbufegat…

Perdona, manoi, prou sé que tenies intenció de cardar-te-la en acabat de fer-li el favor… i creu-me, tot això que et perds, car ningú no carda millor que na Clítoris! Ei, coratge, tu, un altre cop serà!

(…)

c)
—Quan era jove i mesurava pisos amarinat a molt baix preu per la Casa de la Vila (duia carnet i tot, signat pel batlle mateix), per tal d’en acabat poder (els buròcrates) ficar’ls multes (als propietaris), si mai resultava que havien construït qui sap què sense permís… un jorn d’estiu cap a migdia havia pujat a un terrat… on, després d’haver’l mesurat… bo i repenjant-me al parapet, vaig veure a un dels balcons de baix una dona jove asseguda part de terra, d’esquena a la barana, prenent la fresca i sargint, amb un infant de pit que tenia dormint al costat. Portava la dona un barnús lleuger, i amb la calor que feia n’havia apujades les faldilles fins a mitges cuixes.

—Bavejant, alfarrassí on fóra localitzat el pis, i il·lusionat hi davallí.

—M’obrí la porta la casolana beutat. Li mostrí el carnet i li expliquí el cas, i em va dir que entrés, i que fes a mon plaer, com manaven els cànons, ara que tampoc sense fer gaire soroll, si es pogués fer, pel fet que el nyec clapés al balcó.

—Vaig treure’m les cintes de mesurar i feia veure que mesurava parets i finestres per les cambres, i la dona m’era prou a la vora mesurant ella què cony m’enredava, i adesiara heus que es gratava el cony a través del fi teixit del barnús, un barnús de seda o de material paregut, tènue i primet com conopeu, o mosquitera, on tot es marcava ben palesament, sense gicar dubtes, vós — mugrons, natges, melic, pentenill, ascla del cony i tot, amunt bah! I era evident que davall anava nua, que no portava damunt cap altre fil de roba; ni sostenidor ni calces ni collonades…

—Els fregaments del gratar-se el cony amb les ungles damunt el teixit fi i damunt els pèls del cony (el pentenill) feia uns sorollets evocadors… i el cor se m’accelerava i la xil·la se m’eixorivia i se m’esbocava…

—I entrava en conflicte i em demanava si la dona calda potser, amb aquells frecs tan seductors, no em volia fer entendre que volia que fes un primer pas devers la possibilitat que, ben demanada, tot seguit se m’obrís de cuixes i poguéssim cardar allí mateix, mentre el nyec bordet al balcó somiava.

—Llavors vaig identificar els sorollets, el significat dels quals alhora em ballava feia estoneta pel cap; els havia sentits al camp, prop d’un ramat de cabres; ve-li, semblaven talment esbiecs, el (diguem-ne) belar típic de les cabres.

—Em vaig dir: —Son cony, si esbiega com cabra, en deu pudir! I allò encara em feia trempar amb més il·lusió.

—Al capdavall, estireganyadament, estossegant, fent-me una miqueta el tímid terminal, estrebant la beta de la cortesia, exagerant la delicadesa, uf, gosí demanar-li: —Veig que us grateu en delitós indret, ma dama; potser us sabria, amb el vostre permís, alleujar’n la pruïja.

No és pas el parruf qui em pruu, i en tot cas no pas per verriny, carallot; em respongué. No en sents pas els esbiecs…? Són cabres!

—Ah, eren cabres, cabres de les altres! Cabres d’aquelles tan petites de qui les llémenes tant no se us mengen i us desmengen.

—Ara hi queia, encara pus empegueït. Era una dona amb cabres vora el cony. Com tantes llavors! Res a veure amb cap desig que me la cardés in situ, pobre de mi.

—Encontinent, vós, com me n’acomiad! Amb cua de moltó, escarransidota entre cames, i acollonit, i disculpant-me profusament, només havent mesurada un cop més la immensa llargària (eh?) de la meua estupidesa.

Sí ves!

~0~0~

—Quan et fas l’humil, ran de terra com un cuc, si alces els ulls parant compte que cap peu no et trepitgi, veus tanmateix el paradís de molts de conys.

~0~0~

—Ah les meues ineluctables tendències selvàtiques, boscanes, nemorals, salvatges, brutals…!
—Que bé que hi estic amagadet sots les faldilles de les dones!
—Entre cuixes petitet, respirant-hi molt a fons l’ambient del bosc despietat.

~0~0~

A pare gelós, fill cuguçós, dita incontrovertible.
—Fes com fiu…
Pren sempre partit per la mare, de totes les dones epítom, i de qui les cuixes s’eixamplen per a rebre-hi milers d’erts vits.
—I atenyeràs un mòdic encet devers la perfecció.

~0~0~

—Fes bondat i assumeix-te masoquista si el sàdic transitori tanmateix tria (tot i la teua bonesa) de maltractar’t.
—El mot clau, Eleuteri, és “transitori”. Si tot passa, i l’avolesa, tot doncs, tard o d’hora, torna a la calma del goig natural, del cos bestial temporalment dejú de perills.
—Això rai.

~0~0~

—Amb ella a casa, no gos pas fotre mai el gos — al contrari, pencar rai, cal, sense atur.
—És que si al ver començament dels nostres jocs de dominació i submissió… em pensava com un ruc que potser anava tot una mica de conya… i la cosa potser podria esdevindre reversible…
—La puntada als collons em va convèncer que, amb ella, en aquestes qüestions, mai no s’hi riu.
—D’acord amb el Principi de Dissonància: —Si no fas allò que creus, acabaràs creient en allò que fas.
—I així, envescat, fins a l’infern del darrer jorn, Eleuteri.

~0~0~

—Sabeu què, Eleuteri? Sempre m’ho dic: — No et vulguis important ni encara menys interessant

I ningú no t’emprenyarà gaire.

~0~0~

Tu est dans ma poche, em diu, i que em porti a la butxaca per a fer’n de mi el que li roti, tanmateix em protegeix talment com si em deia que sóc sota la seua reverenda ègida.

—Abans al capdavall el venerat propici objecte no esdevingués (tercerament) sacre tapaconys portat per les paies més ben parides i agressives, l’ègida de la deessa (Atena-Minerva) originalment consistia, com sens dubte sabeu, Eleuteri, en una bossa màgica de pell fina de cabra amb qualque serp dins i amb un cap de gorgona brodada al davant. Això esdevingué segonament… bossa màgica; car, encara més primitivament ni primordial, primigènia, l’ègida era la bossa de pell fineta, i ausades màgica, i de perfums torbadors i oraculars per antonomàsia… ço és, el cony, és clar!

—El cony és bossa màgica qui desa tantes de serps (o punyents cigales) com vol, i per als cuguços i cagadets com jo, per als tímids i pipiolis, per als infants i aprenents qui comencem d’ensumar la màgia dels òrgans divinals del cardar… el cony i son ull eixarmador són terrorífica gorgona qui, tantost ulles, et petrifica!

—L’ègida de la deessa, tothom s’hi embadoca (milions!) i son cusc cuguç puerilitzat, pèdic, retropedomorfosat, i de totes totes capat… s’hi embadoca encara més embadocat que no cap!

—Cert, son santíssim cony sempre m’ha petrificat, gorgonitzat! Les serps innombrables qui n’han tret i en treuen lo nas mocós com xurriaques de batre’m, m’han portat recte d’allò pus, i m’han hipnotitzat i dominat i fet anar de bòlit, com bavós lacai hostilitzat per enartadors ullals que em galvanitzen icors i sangs, nervis i tendons, neurones i mandangues. Sóc esclau de la conyal gorgona i de ses gruixudes serps.

—Sapiguéssiu doncs, si us plau, que la deessa no solament em duu a la butxaca, per al que se li ocorri de disposar; de tant en tant, a més a més, m’endinya dures lliçons que sap que seguiré i obeiré amb totes les de la llei, i més acollonit que no pas cap ou en ascensor!

—I, com us deu ésser d’allò més palès, obeir, en grec arcaic, en l’idioma ideal per a les deesses abans els patriarques no ho podrissin ni empastifessin tot, obeir es diu peidomai… de peido, i per qualque mena d’analogia o altra, transformativament, peido te’l trobes anant i venint de bracet amb el seu mig amic paidion, aquest volent dir l’infant qui aprèn, és clar, l’infant en edat de rebre les lliçons a les quals cal sotmetre’s i que cal doncs obeir ulls clucs i tot…

—I qui trobaríeu més obedient ni infantilitzat (alliçonat!) que no el vostre Mili Guç! Slúixaiu, slúixaiu, Baguínia! dic, totalment agemolit (i feliç).

—Em té a la butxaca per a despendre’m a lleure i a lloure… o per a perdre’m com cap copec qui sap on… o per a llençar’m i tot a cap embornal, o a cap reixeta rovellada avall de la primera claveguera, entre gargalls i palters de gos, dentalluts rats frèjols i famèlics, i carcasses malrostades, i mòmies i monstres, i brutícies rai, si mai això mig decideix de fer. Qui mai l’en desdirà?

—Sots sa ègida no em plouen sinó els rudes cops que mai no he mancat de molt injustament merèixer, sortós!

~0~0~

—Heu vists tots aqueixos productes que duen un Proof of Purchase estampat a l’envàs; això perquè el client estigui segur que compra el genuí article?

—Doncs igualment quan la dona apareix amb les noves delicades nafres pels frecs passionals marcats al finíssim cresp de sa pell amfibial. Duríssims ans brutals druts els seus, jotfot! A manta encetant-li marques de volàtil propietat, zones de fricció bategoses, coruscants.

—En romanc fetillat, fascinat, amorós. Preuve de Jouissance, em dic. Prova de Goig — cap dubte quant a l’ardor de l’acció. Qui hi fos al costat, mut encaterinat testimoni, ensumant-ne salivós l’espetarrec! Genuí article, indeed!

~0~0~

Infantilitzat.
—J’ai besoin de faire pipi (fa la deessa ballotejant i amb una mà prement-se l’entreforc).
—Be my guest (badant tan ampla com puc la boca).

~0~0~

—Sóc adorador de serps. Ofiòlatra, Eleuteri.

—Prou sabeu de quines. Les dels pròstates (o, hel·lenament, campions) cardaires qui atrets hi picaren a palmar-hi.

—Adorí la serp qui l’esminyonà (o com diem els clàssics: li tolgué el poncellatge); la serp qui la donà pel pompis (o com diem els clàssics: la féu escardassar de bocadents); i els milers de serps qui, en clàssic, hi cogueren llur pa.

—Mes sempre he colta sobretot la serpeta més fascinant ni embruixadora, la sàvia serpeta al bell centre del front de la fetillant gorgona qui intercruralment duu la deessa, el petit cimbell del clítoris, o munta o esquer del delitós parany que, com a àlfica dòmina, tothora a totdéu para (fem els clàssics: amb fort petit cimbell els fa la dona en llençol caure), per a llavors munyir’ls fins que la fins llavors campiona pròstata no els esdevingui figa seca, exhausta.

—I llur tàbida serp qui sap si mai es refarà del tot. Sols els més durs ni vers VH (vers homs) mai hi han mig reeixit fins ara. Serps les llurs qui mentalment encofurn en santificats fornícules o nínxols, com vers lars i penats de manta d’espelmeta encendre-hi.

~0~0~

—Mon uixor, na Minerva Mur, arcaica deessa immarcescible, sempre acomplerta ans majestàtica, a sa bossa em duu, perennement.

—Mon uixor son ègida son cony, son cony son sagrari, son sagrari sa butxaca màgica, sa bossa màgica son reptiliari, son ofidiari, son serpentari, son amfibiari… on em rabeig.

—Mon uixor son cony l’universal espermateca.

—M’hi té. Sóc l’embutxacat, dins bossa màgica, sagrari, espermateca, on en espermes o verins de milions de serps em rabeig.

—Ègida o bossa o butxaca màgiques on la deessa em desa, i on convisc amb milions de serps qui hi passen desembocant-hi llur exquisit verí.

~0~0~

—Mon uixor sa cloïssa només esdevé de debò tastívola per a mi si amanida pel majúscul pebrer del drut.

~0~0~

—Elixir de cony espremut
em rejoveneix l’esperit —
millor que no pas cap vermut,
m’ompl genives, ànima, i pit.

~0~0~

—Oh, elitista, elitista; l’uixor n’és molt, moltíssim; ningú no la guanya a elitista.

—A part d’amoral, com sabeu, elitista rai, ferotgement.

—Si mai té una ceba al meló, re no l’atura. Com les grans emperadrius històriques, cruels conqueridores, de qui els ucasos anorreen ninots a barrals, només volia que sobrevisquessin els seus triats. Fa anys la vaig veure fer fer volar la sauna on hi havia fets encabir tots els menuts (eren set o vuit) qui haurien feta ombra als dos germans escollits qui havia suputat que esdevindrien, com ella, grans guanyadors. Les cendres dels horriblement cremats foren fems perquè millor hi suressin els sobrevivents. No és pas clàssica deessa, ella, per no re, vós!

—“Els òvuls nus i les nuus” — Nuées, uves, et suffit, assez, ça y est; alternativament, “Tot són uves, núvols, i amunt” (“uves de llambrusca”, hi diu al Tresor dels Pobres); a tota esdevinença, aquesta és una dita que, sense entendre-li gaire, li havia sentit emprar (si no pas sovint, dos o tres cops) aquells dies, i en aquesta escaiença cal dir que s’hi aplicava d’allò milloret, car al capdavall, vaig comprendre a què es referia…

—A la vida, els guanyadors com ella, pessiguen com qui pessiga raïms — les uves, com les úvules, les úvees, i els umbons dels mugrons o els bufons batalls (ding-dong, ding-dong) a les vulves — els millors grans per a cruspir-se’ls (o fer-ne el millor vi); i els pitjors (els dolents), hom, sense miraments, els llença a l’oblit del rebarreig natural… Mentre alhora tota mena de recança ni de remordiment ni de càrrec de consciència quant a allò que fóra ètic ni moral… tot aquell núvol difuminat, borrós, de conceptes inestables i sovint tan rucs… perquè t’hi capficaries? Talles pel dret, i amunt. No vols pas fondre’t a cap aiguabarreig violent de precaris conceptes empescats, els nebulosos conceptes filosòfics, tan arbitraris i contradictoris entre ells, i de fet només existents com a excrescència fantàstica als sensoris dels empatolladors, sense cap essència real ni una a la natura, on tot és lluitar a mort per a sobreviure i per a fer passar al futur el màxim possible del teu moll, d’allò qui ets, perquè vols, impel·lit per la teua natura imperial, que al capdavall tot sigui (esdevingui) tu.

—Havia ella doncs llogat (amb una mica de sexe i força calers) un escamot de soldats de pas. Els va dir què volia que fessin mentre feia veure que hom la cridava a cap reunió professional bontròs cabdal. Com sempre, jo ho espiava tot. L’escamot de sis soldats feren esclatar el dispositiu de gas que escalfava el dipòsit d’aigua per a la sauna del costat, on hi havia abans fet encabir tots els menuts qui volia fer desaparèixer del mapa dels vius, per tal que no fessin ombra als dos petits electes qui considerava amb moltes més possibilitats de reeixir a la jungla despietada del món. La jungla del món, on, és clar, qui no corre, vola; i qui no menja, és menjat.

—Els soldats se’n reien mentre fotien el camp afetgegats tots plegats a llur tanc lleuger. Soldats de pas, invasors de merda, endavant i lluny, a fotre mal enjondre i pertot arreu. Ells rai, món cagarrinós.

—Qui pateix… (per no re, la veritat, car al capdavall què en trec…?) qui pateix sóc jo, Eleuteri; molt patidor, com la meua padrina; tothora un rosec de consciència del qual no sé pas alliberar-me… tret potser pensant en més pregones rucades encara. Sí ves!

—Lladronicis, homeis, esglais i troballes, fogueres… Welcome to the tunnel world, where the glimmer of hope keeps receding…

~0~0~

—Haig de donar una imatge al món assassí de fideuot massa cuit; altrament no tornaria mai viu del carrer.

—Sóc tan anti-, vull dir, de tantes anti-coses no sóc! Anti-gos, antimàquina que mai foti fum o soroll, anti-religiós, antibòfia, antiuniformat, antidiners, antiemmerdador del món, i, ni cal dir, anti-invasor. Tot i tothom qui m’envaeix el cos i sos eidòlons (mon fravashi, mon geni, dimoni, ma bombolla vital, mon envolupament)… Què hi fumbrem! Molt maniàtic, carallot de manguis.

—Només sóc pro-floreta, només sóc pro-passeig, només sóc pro-paisatge, només sóc pro-silenci, només sóc pro-meditació.

—A llegir llegums m’adon — car cada mongeteta prou duu lletreta.

—Tothom qui enraona “amb molta de raó” em nafra. Per excessivament betzol.

—Vull que les dones m’ensenyin sempre el cony, i envant. Fora màsqueres! Sinceritat!

—Cretins, creients, capellans, gent de bé, decents, honests, rectes, i tota bòfia i armat, i els insofribles xarnecs i infiltrats, com dic, i els bruts monstres dels sorolls, i les bestioles i bestiotes agressives, i tota mena de gos, no puc encobeir-ne cap.

—Ara, només puc fer el paper molt bla del ruc, si vull viure un dia més, confiant que si tard o d’hora tot fot un pet, re en acabat no s’hagi mínimament arreglat, i pugui doncs tornar a piular, ni que sigui mínimament, sense fer gaire sorollet, fluixet, confidencial, com ara, d’amagatotis, secretament, que no em senti ni el coll de la camisa; ei, no fos cas, vós, no fos cas.

~0~0~

Hold bravely on to your boner and avaunt!

—My boner on the banister of the bridge of life
Leading the way through the throng.

My dick the bull to whose horns I’m holding for dear life
toward the glory lurking in the gloaming far over there
where the horizon must end in some kind or other of…

Of… of… of what worthy upshot…? Paradise… vindication… release…?

Hold bravely on to your boner, hey, and avaunt…!

Avaunt, avaunt, and quit harrying your pretty head.

~0~0~

Invent de la religió.

—(Si la deessa és natura, i la natura dona… els elements descordats els mascles qui me la violen.)

—Els mascles qui se’m carden la deessa em fan por. Quan, a tard i malmesa, torna la deessa de les estretes brutals dels mascles, sols ensumar-ne llur presència, veure’n les conseqüències de llur brutalitat, m’acolloneix.

—I, acollonit, n’esdevinc per a amollir’ls, adorador.

—Els mascles amants han esdevinguts déus.

~0~0~

—Segons feien els tractats de demonologia cretina, et creixia una banya per cada manament violat.
—Quins manaments cretins viola el vostre entranyable banyut…?
—Més dels que els cretins (molt diarreics en llur producció de manaments idiotes) mai no s’han sabuts empescar i tot!

~0~0~

—Com em plangués en acabat de les violències que m’etzibava un dels VH de la deessa… (amb ais rai, i quan em pensava que ningú no em sentia), la deessa Minerva, en sobreoir’m, per comptes d’afegir-hi a les garrotades, en un instant d’infinita bondat, trià d’explicar’m que tot el conjuminat rau en: la cadena de les submissions.

—Si sóc sotmesa al VH i tu sotmès a mi, és natural i de seny que la darrera baula que tu ets rebi un màxim de violència.

—Impacte augmentat a la cua del fuet impel·lit per la força acumulada del gros d’àtoms impetuosament empesos. O, ep, quelcom així, si fa no fa.

—Tant se val; tot roman dins l’ordre correcte ans natural. Plànyer-se’n és anar contra les lleis divines de la natura… A part…

—(I ara prenia embranzida i esponerosament guaixava al seu dedins el pinyol de la molt ferma part de deessa clàssica qui la compon, la clàssica deessa molt magnífica a qui les revenges tant no abelleixen…)

—A part que és d’imbècils i de betzols i de beneits… i un exercici doncs fotudament banal i emprès del tot debades… inútil empresa de bètic, betós, betenc, betà… esfereïdora endemesa… greu caguerada…

—I mentrestant, com cal, reps i reps. Massa poc.

—Car tot plegat amb els esgaripets merdetes anuncies als quatre vents i és com si a crits demanaves que, com a càstig del plany malemès ans malvingut, hom hi empalmi, hom hagi doncs d’ataconar’t amb un vast afegitó d’escreix… i encara que en acabat t’esgargamellis dient com puteta botxinejadeta… fava, fava!

—Entesos?

—I tant, deessa, i tant! I mercès, moltes, immenses, abassegadores, mercès!

~0~0~

—S’encadenen les veritats; s’encadenen els fets; s’encadenen els actes.
—Fins que les mentides, els fums, la pols… no fan cap a l’altre bec.
—I de sobte plouen cendres… i cada baula on és…?
—Què se’n feia?
—Foses…
—S’han foses i re no és connectat enlloc…
—On fins ara prou semblava que tot es connectava arreu i pertot.

~0~0~

—Només amor et guareix.
—Si tot apagat i croi, i pitjor, desesperat, fet espantall esparracat pels rodaments de cap… per torniols traïdorencs tramès esventadament cap al no re… cridant esbojarradament… raus morint-te molt involutàriament…
—Només amor, Eleuteri, només amor

~0~0~

—Banyes, Eleuteri, sovint m’és vijares que, en part, ho fa per caritat, de ficar-me’n non-stop.
—Car quina casualitat que quan més angoixat no m’estic per la temença asfixiant de la imminència de la mort…
—Com ara màgicament, m’eixoriveix amb la revelació evident d’un nou afer amb hom desmesurat.
—Un altre drut d’espectacular dimensions, car Eleuteri!
—Re no m’eixoriveix davant la mort com el sexe.
—Quan em deu veure cridar de por, terroritzat per la presència de la mort qui se m’apareix tot d’una fent-me perdre el sentit de la realitat… quan, sense que em mogui de lloc, el món tanmateix s’enfuig, esclatat, crebat en mil bocins, i tot s’envola monstruós cap a infinites foscors, i crid, morint-me, crid… crid…
Mama! Mama!
—Fet malbé d’horror, joguina als huracans, titella desmanegat xurriacat pels paroxismes del vertigen, on el món sencer fot el camp, zigzagant cap al lluny remot…
—I gisclant esfereïdament, m’haig d’aferrar astorat al primer objecte sòlid, el qual, horrorosament, llavors també es desferma, de tal faisó que se’n va al carall, volant, en onades folles com en tempesta caòtica de cosmos qui es desfà… en naufraig total… on cap norai no roman a lloc, tramès a estratosferes com marejats coets de focs petarrellants…
—Ah, llavors…!
Que em mostri encara un altre amant… que així m’aixequi l’esperança del molt saludable vivent!
—Caldria que fos desagraït ni suïcida, a part de pec sense remei, qui s’abstingués d’adorar deessa aital! No us pareix?

~0~0~

—Els cuguços “tenim” (diem tenim quan de debò ens tenen, mes tant se val), tenim sovint dones hiperactives, tiroïdals. Les encoratgem (és un dels nostres deures d’encoratjar-les-n’hi) que n’adquireixin pler, d’amants…
—Per tal de tindre, naltres, en acabat si més no una mica de pau per a prendre cura de les nostres humils ocupacions ni ínfimes afeccions, tirades, galivances. Altrament, és clar, temps, no pas gens.
—El nom en antic de cuguç era, com prou deveu saber, cogotz. Aleshores, com no ignoreu, cogotz volia dir alhora cuguç i hipòcrita… car sovint prou calia fer veure que ni te n’adonaves, de les banyes que amb no gaire intermitència et cardava ben clavades al front profús la bona dona.
—Mes prou te’n beneficiaves pler. No dic pas a tall crematístic, en forma d’incrementat capital…
—En forma de pau. D’estona de lleure, d’estona de dedicació a les tasques pròpies i prou. Afers de prou vàlua per a tu (qui sap si assaigs mig científics i tot) que altrament, amb la dona tristament dejuna de druts per a entretindre-l’en la hiperactivitat, no et pots pas permetre sinó d’esquitllèbit somiant-les, ca?

~0~0~

—Esdevenia de la dona sor/ i si en sóc sor en vull del món tot l’or/ i cada vit major blanc negre i llor/ i mai l’odi agressiu de cap horror.
—Em desfaig en dolces llàgrimes d’amor / mentre em decoren el front banyes de tor / banyut! banyut! fot insultant lo chor/ de gent fastigosa qui d’enveja es mor.

~0~0~

—Heus n’Ovidi, parlant d’en Proteu: —Et feien les banyes toro. (Te faciebant cornua taurum.)

~0~0~

—Ets banyut, perquè com al taure vençut [sia en el fet ritual de la tauroctonia (tauroboli molt més seriós) o ja en el molt més picant de la cugucia], t’hem tallats collons i cigala…
—O (ai!), carrinclonament o aixarnegada, “orelles” i “cua”, saps…?
—Tot cuguç igualment sacrificat.
—Com si li tallaven collons i vit. Car no és pas ell qui els hi fica per a de debò pondre-hi. Prou que el drut hi ponia abans!
—I, un cop prenys, potser els hi ficaves, mes era com si el cony de la dona, en cloure’s, te’ls arranava ensems.

~0~0~

—Banyes. Direu, si les banyes són per a intimidar d’altres mascles envers l’accés a la femella, per què justament qui en perd l’accés (el cuguç) hom el pinta amb banyes?
—Oi, Eleuteri? Les banyes del ren són armes tallants només aparegudes per a fotre por o fotre mal a d’altres mascles contrincants, pugnaços devers la mateixa femella en zel o estre o verriny.
—Per al mascle deficient, les molles banyes t’ofereixen tanmateix un accés d’estranquis, de sotamà. Al món de manta sàvia bèstia, les deesses més deesses entre les femelles carden per plaer amb els déus més mascles, mes es fan concebre per maridets assidus i fidels d’allò més. Car preen prou llurs cries.

~0~0~

—Per què tant de dissimular amb la conversa que ens dons, si en acabat ens jaqueixes, mon amic i jo, pansidament continuant la fada discussió, per a anar-te’n, tret que no pas gens lluny, a les cambres del costat, on si mig trec el nas distretament per la finestra, curiosament mon llambrec ensopega amb la teua silueta a través del vidre enllorat de la finestra que toca la sala de banys…

—Hi prens una dutxa… no pas sola… amb una amiga, sembla…?

—No! Car, ara que l’amiga es mou, veig que és amic! Un alt homenàs de considerable vit!

~0~0~

—Casings of snakes everywhere you turn.
Maman is shedding her peau.
—The beaus’ peaux.
—[Un terra de condons que tost netejaràs (veremaràs fent-ne tastets?), fins a la collita del sendemà.]

~0~0~



Comments are closed.