Segon de… Jakarta ‘86 — perkara belakang —

[[hi figura així mateix a l’opuscle…]]

Jakarta ‘86 — perkara belakang — [2]

—Ei, Eleuteri, tat que no n’heu sentides com aqueixa gaires…? Ridícula, hò, mes em retrata tan bé!

Tots sots coneguents que són cusc cogotz
que ningun tel ni tolc ni ascl ni esbotz
e encar menys el de la muller qui em botz-
inega i em diu de pec e de gotz

e que de vit n’hec un de ben adotz-
enadament mesquí ni tort ni agotz-
onat ni delgat ni poruc… que espotz-
im sembla pus tost, d’on marrit que embotz-
egant-me diga que… puix són cogotz
e ningun tel doncs anc ni tolc ni esbotz

què àls ans jeure pusca fer e gotz
a l’enfreforc que em plor lo verm… sanglotz?

~0~0~

—Remastered.

—Ço és, amb el mestre canviat. Si abans em mestrejava la voluntat pròpia, ara em mestreja la d’ella.

—Consirant-hi, me n’adonava.

—Cadascun de sos actes de força fets al començament eren altes cerimònies.

—Cerimònies com ara les d’abans, amb les quals hom adobava qualcú amb prou mèrit cavaller. Ella amb les seues m’adobava home-fembra, emasculat, sotmès, còmplice. Cada acte és com ara bescollada que millor i millor no m’adoba ni declara (públicament) femelleta.

—Que siguis fet home implica que puguis ésser-ne desfet. Si per a desfer cavaller calia tallar-li, encara en cerimònia, part darrere la corretja de l’espasa, la dona et desfà d’home si et talla, en cerimònia d’adient puntada als collons, tota possibilitat de coit.

—Com el propvinent escuder rep queixada si el cavaller de debò l’adoba escuder (perquè se’n recordi del que promet), així la puntada als collons m’adoba cuguç capat (i talment ja esguerradet qui pot lleixar de recordant-se’n?) (a part que la puntada fa molt més de mal que no cap si fa no fot cerimoniós mastegot o cop al queix) (en tenia per a un mes d’anar arrupidet, geperudet, garrell, vull dir, sancallós, rai).

—No só pas marit, jatsia encara apellat (per convenció social i per a millor servir la meua deessa) marit.

—Comença al bell inici el meu perenne ofici de cuguç comcaleret.

—D’ésser amb una miqueta de poder… a despoderat total; de coratjós (ni que fos per a anar fent) a totalment descoratjat.

—Pèrdua doncs de la nobilitat mascla. Gitat (ai!) de l’ordre dels homes vers.

—Hoc encara, creat per a l’eternitat merdetes esclafadet.

—A la cerimònia dels ouets fets truita, se seguiren ivaçosament les següents cerimònies d’establiment ferm.

—Àvid copròfag, te li has de torcar amb la llengua el cul cagat.

—Rellepant-hi els llambrots, li has d’escurar al cony lleterades de drut.

—Li has d’ensumar els pets com qui ensuma bàlsams sublims.

—Reps cada tacó (seu, i els delegats als mascles qui se la carden) en acabat amb el feble somriure immensament agraït.

—Cada instant hi ets disponible. Agenollat davant seu, els peus vas funyint-li alhora assenyadament enèrgic i admirablement delicat.

—Cada cerimònia hi enfonsa un altre clau… creu delitosa.

~0~0~

—Sóc un solitari.

—Tot m’abelleix molt més fer-ho tot sol.

—Sobretot cardar.

Fes-te fotre, heus ma divisa, vós!

~0~0~

—Tot just aixecar’m, i m’ataca de sobte el desig foll de fer’m un entrepà amb cogombre.

—Sense cogombre a la nevera me’n vaig a comprar’l al gegantí supermercat.

—Tan aviat, gairebé buit. Enormes corredors sense ningú. A l’indret pomonal de les fruites i verdures, triant-ne doncs el més bonic — un mig cogombret que, embolicat i tot en qualque mena de fina cel·lofana, ben ferm i dret, em fa vindre salivera.

—M’atans a una de les caixeres. És una noieta nova i novençana, boniqueta, pintadeta, joveneta.

—Li plant el cogombret tot verd i amb una etiqueta blanca al capdamunt enganxada amb una gometa on hi ha el preu marcat.

—La noia se m’excusa, i se’n va dient-me que ara torna tot seguit. Se la veu esverada, segurament essent el primer jorn que hi treballa.

—Ara me n’adon que el mig cogombret que li he plantat davant, amb la base tallada plana damunt el taulell, i l’etiqueta diguem-ne penjant-li del prepuci, sembla exactament mon vitet trempat, tret que tot verd fosc per comptes de color d’encesa carn.

—I ara que em treia la cartera per a pagar, pitjor! Pitjor que me n’adon que oblidava al calaix de la calaixera la cartera, i escorcollant les butxaques, de més a més de pols i borra, no hi duc aitampoc ni un trist pistrinc, ni una mala malla! Quina vergonya, quina vergonya!

—Quina vergonya que no podré pagar. No pas que he plantat un vit petit tot trempat i ja mig escorregut davant la noieta qui ara ha tornada encara excusant-se d’haver’m fet esperar.

—I li vull dir que no puc pagar, que ho deixi córrer, i no em vol comprendre i ja ha fet dringar la caixa… I què hi farem? Què hi farem…? No podré vindre mai més a aquest supermercat tan avinent? O hauré d’espiar que no hi hagi mai més la noieta bonica?

—O em deixaré humiliar una mica més? Això rai; qui mai pateix humiliat? No pas eu, ei! Fiqueu-hi, fiqueu-hi. Ve a comprar’s un vitet de recanvi, i el desgraciat no té pas amb què.

~0~0~

—Els he presos tres grans de raïm; volia en realitat prendre’ls tres figues, però pel fet que eren molt més cares, i doncs molt millor vigilades, no he sabut ni pogut prendre’ls-les, i m’acontentava doncs amb els tres grans tots negres de raïm. De tota manera, ara portava els grans a la mà esquerra, que em ficava dissimuladament i bonhomiosa a la butxaca, i ara cercava entre totes les lluminàries i musiquetes, tot el tràfec, del gegantí supermercat (una mena de baazaar en ziggurat, d’assoc piramidal, d’empori imperial; un immens firal en pastís de noces de pisos i magatzems rai), i què hi faig, havent pispada una miqueta de capriciosa teca, perdut pel laberint bigarrat, esbotzegador de senys i sentits… Doncs atuït, tret que amb l’ull ben eixorivit, ara davallaré per les escales més solitàries, i en un revolt agut, arronsant-me al raconet tranquil, amb no cap vigilant d’ulls roents de llop a les envistes, car cal témer fort i tothora llur instint criminal, de gos, que només ensumen merda i després te la fan pagar amb escreix i escruix; i tot confiant, hò i més, que cap càmera tampoc no em guipi ni cali, d’estranquis em duré els tres granets al pap, com qui tus una miqueta, com qui mig estossega, i ara mig tipet, amunt i au, fotré ràpidament el campet. Tret que abans d’anar-me’n saludaré la vella orxatera qui s’està sempre a la guingueta del vestíbul, i no en fa pocs, d’anys, que ens coneixem. I avui afablement li dic que vinc a acomiadar’m, que segurament que no ens veurem sinó passats vuit anys, hò i encara… D’on que una llagrimeta li brolli al llagrimall dret, i la bessona em brolli al llagrimall esquerre, i així estem… emmiralladament emocionadets… quan un jovencell s’atansa a la paradeta, i s’entremet, i diu, també sensible i poètic com cal, diu —Jo també estaré temps a no veure-la, senyora Emerenciana; i ella diu, bleixant de trista joia —Ah, els dos… els meus dos… Vull dir, dos dels meus poetes preferits! I mig ens presenta, o ens mig presenta… —Mili… Quiteri… I el jovencell i eu ens esguardem mig empegueïts, amb mitges rialletes sense significat, i ens fem mitja capcinada, i a mitges ens atansem, i a mitges aixecàvem la mà sense mai aixecar-la del tot… I ja mig ens ignoràvem, i jo els feia adéu amb la mateixa mà, ara una mica més aixecada, i s’escau que el jovencell surt amb pressa, gairebé alhora, potser tan mig tipet com eu (tret que ell hagi pogut emblar quelcom més substanciós, i llavors ix de l’empori diguem-ne tipot i tot), i encara ens diem mig adéu, tret encara que abans de dir’ns adéu del tot, el jovencell mig estossega i comença de mig parlar, i jo de mig respondre, com si estiguéssim mig enamorats, vull dir, potser l’un de l’altre, no gens segurs de re, és clar, i, sense gaires ganes… I tanmateix heus que ja hi som, que xerrem sense dir re, com hom sol fer amb coneguts molt circumstancials… Fins que el jovencell es decideix i gosa i diu que —Oi que fóra avinent que esdevingués si fa no fa el vostre deixeble, i doncs que col·laboréssim en l’elaboració de qualque mig poemari, fet ensems si fa no fa, a tres o quatre mans, com qui diu, o si més no, a dues i mitja… i oi, mestre, què us en sembla…? I el desdic, amablement, li dic —Escolta, noi, on vas a parar, tinc seixanta-set anys; som de generacions ben diferents, no veig pas mai que… I em vol contradir, això sí, modestament, sense pretensions, esborradís, i fa —I doncs, escolteu… i Els Pirates i en Sun-Ra Carat…? I no sé pas què vol dir; allò és collons enigmàtic, tret que supòs que deu estar enraonant d’un grup o altre de joves tocaires d’esturments qui darrerement s’han aliat amb un veterà de la cançó de qualque país exòtic… estil diguem-ne Beatles i… i… i com es deia l’hindú cacofònic de les cítares i els esquellots…? I li dic —No, escolta; de tot això no en conec molla, i és veritat que no en sé re, de tots aqueixos cantants antics, i encara menys moderns, qui foten soroll pels carrers i pels supermagatzems, emprenyant el públic, espatllant la vida de tothom una mica més… Mes ell hi insisteix, difident i tot el que vulguis, decidit nogensmenys, i fa, fa… —És que, és que, escolteu… podríem fer un tan bon llibre, plegats… analectes, florilegi, antològic… Mes li tolc el devessall, li dic —Escolta, m’hauràs de perdonar, però… I ara em distrac, romanc encantat amb les seues suaus contorsions… Car, xerrant xerrant, pujàvem a la seua cambra de bohemi si fa no fa poètic que ell tenia llogada a una dispesa d’allí mateix, no gens lluny de l’empori marejador, i m’ha volguts ensenyar alguns fulls escollits de la seua producció, i ens mig esteníem al llit esguardant i escandint sòpites línies… I, bo i jaient, com dic, se’m començava, el jovencell Quiteri, ell hò i tant, de despullar.. Com qui no vol la cosa… De primer la camisa, després la samarreta, els pantalons, els calçotets… Me n’adon que té pitets, que li vénen potser del fet que és tendral i grassonet, mes és cert que semblen pus tost de femelleta, de xiqueta d’onze dotze tretze anyets… I així, som-hi, anar fent… I traient-se com qui diu doncs el capoll dels vestits… com del cuc la papallona, o de l’ouet la marieta… el jovencell Quiteri, a poc a poc, mandrosament, m’ix Quitèria… I ah feble sorpresa…! Vulguis no vulguis, t’hi has de fixar, no pots evitar que l’esguard se t’esquitlli cap al seu entrecuix…. Un entrecuix sense vitet… Per comptes de cigaleta, ni que fos humil i atrofiadeta (com la d’algú qui conec), hi té una ascleta, i, enmig l’ascleta un foradet tot rodonet, molt petitet, com ara una xinxeta de carn, de cabota gruixudeta, perfectament regular… I li dic —Ja veig que vols que me n’adoni que el teu sexe no era el que pretenies que fos; m’és vijares que segurament ets homosexual, i, ja t’ho diré, mes eu… barreges d’aqueixes mai no m’han altades gaire ni engrescades gens… I fa, finet —Sóc asexual… I em dic, ja ho veus tu, tinc tot d’una un “amic” (pitjor, un deixeble!) asexuat, doncs sí que farem goig, només em calia això… un jovencell mig singular, i mig content i satisfet de fer-s’ho veure. I reprenc —Doncs, com dic, ja em perdonaràs, però si et penses que, com el cras embalum dels poetastres, tinc tendències homosexuals, prou vas catafracte, és a dir (com prou deus saber), prou vas lluny d’osques, minyó… Amb allò s’enfelloneix una micoia, flascament, i diu —Homosexual, jo, no; a-, a-…! subratlla, en un quequeig ara una micota apassionat. Faig, abaixant el to —Si fóssim més íntims et revelaria que quan la dona em fa xarrupar les lleterades dels seus “amics”, ho faig per obligació, no pas per gust. Mes ell encara hi és, mig cataplèctic, epilèptic, vermell, fotent una mica de por, amb els seus —A-… a-… a…! I que li dic, doncs, encoratjant-lo —Ah…? Ah…? I ell hi torna —Asexual! respon ara, com si diguéssim mig desrengat. Ei, i tanmateix allò seu prou sembla una miqueta un cony… incipient… diguem-ne, un primer esbós d’osca femellenca, de fetal conyet, o embrionari… mes ep, tant me fot, al capdavall, per què especular-hi…? De tota manera, ara, tot d’una, me n’adon encara que l’hora s’escolava i… —Ai, tu, que faré tard…! Haig d’anar a cercar la dona, i haig de córrer força o encara rebré… I he agafada la porta d’una revolada, i l’efeb criptògam i epicè, monoclí, ha degut romandre amb un pam de nas (a manca de púguer romandre amb un pam de… o amb tres quarts de… pixa, hà!), car ambtant, tot justificant a la babalà la meua deserció, com dic, m’he fotut a córrer escales avall… Fins que, encara corrent, tret que més fort i tot, per les avingudes, pels afores… aviat per la densa foscor i tot dels camps… enllà doncs de la gran ciutat que segurament que no veuré mai més… (o en tot cas no pas en aqueixos vuit anys vinents, car la dona ha trobada feina a una nova localitat… a tres quarts de quinze, o pitjor, a la quinta forca… i qui sap, qui sap…) me n’adonava d’un darrer nyap. I és que amb l’esverament i la conversa absurda amb el noiet tendre i estrany, oblidava de desencallar el cotxe, i ara com hi arribaré, on la dona para…? En aquell indret llunyà de casalot perdut on la dona diu que fa mig ioga, mig dansa i musica, o què em sé…? Aquell hostal rònec i pudent, entrevingut per maniàtics…? Doncs de quina altra faisó que corrent i caminant! Au, corrent i caminant de valent, això rai, quilòmetres i quilòmetres per qui sap quins foscs verals… que la serp inexhaurible de la nit no atura de devorar… i encara tot plegat per al capdavall quin paper de ruc no fotent un cop més! No me’n cauran poques, damunt, d’objurgacions, aporrinaments..! Tret que ambtant aquests viaranys que no s’acaben mai, en la closa nit on no s’hi veu molla, i jo corrent-hi i caminant-hi alhora, tractant d’orientar’m… i no sé pas si arribaré, ja no dic pas tard ni aviat… si hi arribaré mai viu, vull dir… encara enlluernat i estabornit per les lluminàries i sorollades de la gran vila, corrent com qui diu a les palpentes enmig la densa fosca, havent oblidat el cotxe aparcat ja no caic ni on, em dic —Carallot, i si mai hi arribes, al casalot maleït, com la hi portaràs, la dona, a casa, en acabat? De l’emprenyament de la dona, qui en surt viu? A part que això rai, ja em veig mig menjat abans pels gossos qui no aturen de bordar embogits mentre vaig passant per endreçúries inhospitalàries… Fins que, encara sort, per un dels caminois estrets, de pagerol, la llum difusa dels llums d’un tractor lleuger, molt ample, que ocupa de marge a marge el tirany, i que es veu que de moment s’enfila cap on m’enfil… I jo accelerant-hi, cap a aquell raig de salvació… som-hi, som-hi, encara un esforç… A una respectable distància, al seu solc m’endoll… Ah, fóra de debò providencial que fes cap justament a aquella podrida acadèmia remota, i jo a remolc, culpable de moltes de cagades, mes almenys encara venturosament viu. Ja me n’empescaré, de crespes i complicades, per a explicar-li el cas, que la dona no m’esclafi a lloc. Li diré que lladres assassins em robaven el cotxe i m’estripaven, abans no havia pogut fugir cames ajudeu-me. Potser s’ho creurà… s’ho mig creurà… una mica… No pas per l’absència del cotxe irrisori, car qui es creuria que mai ningú me’l volgués robar, carraca que tothom s’abelleix de maltractar, llençant-hi gargalls, puntades, rocs. Ara, si m’hi esdernec… sobretot si ara caic dues o tres vegades més, i em faig si més no qualsque bons blaus i esgarranyades, hò! Ben escoixengut i boterut, amb prou bonys i nafres, seré molt més creïble. Apa doncs, patacada i amunt. Tinc més por (molta més por) dels orcs gossos, de llurs ulls, tot roents com brases en la fosca… gossos segurament antropòfags qui m’abuixeixen… amb llurs bavosencs rabiüts lladrucs que em fan saltar el cor… i llurs urpes que m’urpen amb desfici, cada cop més a prop, fins que m’heuran… i llurs aflats fètids qui a l’eriçat clatell esborronadorament se’m somorgollen… en tinc més por, com dic, naturalment, que no pas del tacó i tot que em fotrà la dona. Sort que en una de les caigudes he ensopegat amb un garrot… no podia pas haver arribat al millor moment… ja tinc les ferramentes incisives de tres o quatre gossos ganuts rosegant-me les cames… el cul… el coll i tot… quan foten aquells monstruosos bots… Quines garrotades! A tort i a dret els n’etzib, i com ganyolen els malparits! Massa poc, així els esgalabrés tots plegats, maleïda raça d’àvols, infernals, diables sense cap raó d’ésser vius altra que de torturar els pobrets perduts! Tret que de sobte, ja hi som, l’esglai, em moriré! Un d’aquells gossos tan agressius, sense front… un d’aquells qui encara foten més cara d’animal que no els altres… un gos gris fosc, amb dents i ullals de sang mercès als llums vermells de darrere el tractor lleuger… se m’abraona al braó dret… i el garrot per terra… i si al començament semblava que el gossot només em volia fer aturar, sense clavar-me canines ni queixals… a poc a poc, quina angúnia, amb determinació, me’ls va enfonsant… i el braç se’m va fent malbé… i carallot que sóc, per comptes de pensar que m’hi va la vida, estic pensant que quina bona excusa no tindré ara… amb el braç fet miques… sense cotxe… perquè és clar que sense braç… o a tota esdevinença amb un braç espatllat, destruït, hidrofòbic… com podria mai haver pogut conduir’l…? Prou llavors ja faré prou pena per a estalviar’m el pitjor de la ràbia plena de corrosius capellans de la furiosa dona… I aleshores, ei, encara més sort en aquella tèrbola nit… Vés a saber per quina causa, tot d’una el tractor ha aviat un cop de botzina esborronador… com ara una mena de gemec angoixat estentori… i els gossos tots plegats s’han acollonits… inclòs el qui em tenia fotent-me el braç a bocins… i jo aprofitant-ho i corrent rai, esbufegadament jaquint-los enrere, ells ganyolant esmeperdudament, tocats per qui sap quina por supersticiosa de merda de gos… Al capdavall, el ponderós vehicle passava de llarg… però veia, com dic, amb les darreres clarors del tractor que davant meu s’allunyava… hi veia l’hostal entrevingut…! Ja hi som. Ara prepara’t, Emili. La dona prou hi devia ésser, traient foc pels queixals, amb ganes d’acabar de trencar’m cada os encara sencer… Tret que no, ai, pobret de mi; segurament que he arribat massa tard… Car no hi ha cap llum encès… i totes les finestres cegues… Ja hi puc trucar… Això sembla desert, un casalot arruïnat, que fa anys que ningú no n’hi vol sàpiguer re… No, ningú no em respon… i, si no par prou compte amb el soroll, encara tornaré a cridar l’atenció dels gossos homicides… He jagut doncs amagat, tot arrupit, sota un pedrís, esperant-hi la matinada… Amb les primeres lluors he tornat a la vila que no hauria d’haver vista mai pus. I amb el cotxe merdós tornava a casa, amanit, com dic, a rebre de valent. És molt de matí, tothom deu ésser encara dormint… Però no… La deessa també havia tornada a la insabuda… Ara mig despullada planxava a la terrassa… ha tornada més grassoneta, més jove, renovellada, com qui diu, vestida i tot amb una vella combinació de nou nova… Amb un barret mig mongol… castanya… com el que portava fa vint… trenta anys… amb els fils de llana al capdamunt i mig al voltant que el vent esbulla… I porta les mateixes ulleres rodonetes, tan bufones, d’antany… —Ja t’has aixecat? em diu; —on has deixat el cotxe? I ara tinc l’excusa, amagant-me el braç dret penjant, tot mig menjat —Deessa, us he cercada pertot arreu tota la nit. El cotxe és a baix. Ni a l’hostal, on ningú tampoc no hi era, ni enlloc ni ombra de vós. Diu —Sí, era dia de festa per a ells; aprofitant que no tenia classe, havia tornat a casa molt abans, amb un “amic” íntim; ara li estic planxant la roba, perquè se’n pugui anar al despatx… Ja havíem començat de cardar i tot al seu cotxe, i se li arrugava tota… Tè, me’n vaig a despertar’l, acaba tu de planxar-li camisa, jaqueta i pantalons… Quina sort, doncs! No se n’ha adonat de re. Amb la mà esquerra faig si fa no fa bona feina… Ni ell ni ella en acabat no se’n planyen… I cap a les sis quarts de set, els tres trets del triangle (eu el catet pus curt, ell bestialment hipotenúsic) ens dispersem, esclatats, disparats com viratons als quatre vents… Trifurcant’ns-e, idíl·lics. Ell cap a la feina, a cardar-hi de baronívol directiu; ella cap al llit, a fer’s una beutat… i jo, uf, amb prou feines, barrim-barram, cap a l’hospital… si els plau… que m’apedàçon, tat…? Que m’apedàçon… car malmès rai… tot i que (ben agraïdament) prou tot s’hagi acabat tan feliçment.

~0~0~

—[Semblant, ca, Eleuteri, aquest altre cas.]

Enlloc i presents

Perdut per àrides àrees de museu
sempre inadmès al nomenclàtor
sortint-hi en acabat per porta equivocada
sota la pluja mai trobant-hi l’automòbil.

On encabiré els dos minyons qui hom m’encomanava?
Gairebé no re no en reconec de la metròpoli
que tant han transformada
ni qui sap on som
ni si aquesta nit mai se t’acaba.

Si no et volen enlloc
si més no que a qualque indret o altre a ells els acullin.

Si mai n’escatíem els topants i no fèiem constantment ceba
o si tornés la llum o sabien els pecs adreçadors
de debò de què mai s’empatollaven…

Car sense aixopluc què fórem sinó víctimes nocturnes
entre les urpes i els ullals dels qui ferotges se t’abaten.

Tornéssim a lloc tornéssim a lloc d’una vegada!

Ai minyons tot fos tan fàcil; baldament hi som
sols si sabíem on rau aqueix vostre lloc que se’m fot fantàstic.

I si ens guiàvem pel més mocós ens enfonsem encara:
només tentinegem per velles escales per rels rosegades
cap a pitjors foscors de vies mortes
on ni trens fantasmes folls se’ns aventurarien.

Calléssim, tendrals, i ens volguéssim manumesos
seguint les dures injuncions de la sàvia deessa.

Féssim memòria i les solucions com brullols caplleven?
Som estàtues en la nit qui pensen…
(no pas en les ferramentes dels depredadors)
en les ales brugents de la delatora matinada.

~0~0~

—[Deesses d’horror, Eleuteri, sovint rai, com prou sabeu; n’abunden, vull dir, a un lloc o altre, sobtades, com bolets. I als carallets capsdeconys com jo, ens en toca com qui diu fortuïtament non-stop… Magnets per a aqueixa mena d’esfereïdor arquetip (culut i mamellut, musculat i geniüt) de colossal sacerdotessa retributiva, sempre presta a administrar sense romanços el càstig que la seua divinitat decideix de fer’t merèixer, tat?
—Potser us en contaré un parell o tres més d’exemples…
—(No m’hi puc estar gaire…)
—Aniré de pressa; mai no sóc gens lat, com sabeu. Ja ho veureu, us resseieu; som-hi.]

—Tot just a l’inici del jorn, l’activitat s’embala; ella que surt amb son superisnell automòbil d’esport, i per les vies esperitades sempre hi condueix follament, de primer seguint el trànsit, sobrant tothom, mes de sobte travessant les mitjanes i anant contracorrent, contra els qui vénen cagant llets portant tanmateix llur mà, i de tots prou esquitllant-se’n, tret que molts dels contrincants se la foten entre ells tantost ella hi llampega, i naturalment sempre s’estalvia tota duana ni peatge ni indret de pagament etzibant meandres acrobàtics, i llavors arriba on volia arribar exactament a l’hora que ella s’havia fet el determini d’ésser-hi, i em jaqueix mentrestant sol i ben empantanegat, amb eu esguardant melangiosament per la finestra, ullant-hi descoratjadament el glaç panoràmic — tot ho cobreix, carrers i rierols tots blancs de glaç gebrat — el gran riu mateix tot també tot blanc i glaçat sòlidament — m’hi jaqueix tranquil·lament, despreocupada, perquè em baralli amb la rutinàries tasques — agença’t, manel, que no ha estat re; sàpigues trampejar-hi, vida estimbada; acaba portant cadascun dels infants a estudi després d’haver reeixit a vestir’l, consolar’l, peixar’l, menar-l’hi a despit de tant de glaç, de tant de parany, de tanta de dificultat… pels rierols atorrentats que duen al molí, entre fangars, tenassars, gaures, avall, avall… fins a vèncer doncs tot obstacle… i de sobte doncs fent cap a la corda que penja de la rancorosa politja per a fer abaixar les rovellades aspes i tornar-vos a trobar a terra ferma, entre les guinguetes de les firetes ocasionals i els edificis d’estudi, i entre la marrida voluda qui tampoc no viu aventures, immergida novament al sòpit avui de la feina mortífera, fins que no et veus les mans buides… i guaites entorn… de tasques despullat… novament inútil… Un més dels pencaires sense projeccions, expectacions, possibilitats… Shit! I per això, manoi, tant de córrer!

~0~0~

Jaqueix els amants en vastíssima tirallonga de cadàvers… esdevinguts ambuts [cadàvers bells i avinents (escultòrics) part de fora mes part de dins esdevinguts podrimener], cossos exhaurits, fets malbé, sense més saba… llurs mànecs desmanegats… llurs adés ardits ovopositors ara espatllats, migpartits, trencats en escreix… I ells mateixos… estesa a l’infinit, amunt i avall… els peus d’un dels buits ambuts (buidats de tot vim ni vigoria) gairebé tocant el cap del següent… cascun substitut qui fou del d’abans… ara tots igualment usats i llençats…

Dins son cony ultrazelós, molt destructor, tot de grans mànecs hi manegaren a lloure, a llur albir, mes ara… ah, deplorables… ambuts! Llurs famílies llagrimoses desfilaran en patètic seguici a reconèixer’ls, identificar’ls, endur-se’ls, sebollir’ls… I bona nit, bona nit.

Ella, flagell itinerant, quina altra contrada al món no devastarà properament? Mascles del món, ja heu begut oli, desgraciats!

(…)

[I ambtant mon maneguet… ell rai! Incòlume! Desert de tot esquer… enlloc picava.

Mon maneguet que el bòmbon, saps? Que el bòmbon.

Només té permís de ficar’s a cap vesper… I doncs (no, gràcies!) (entre poc i massa!) (és com si diguéssim) (només té permís de ficar’s) enlloc.]

~0~0~

—Volia pujar al pis de dalt a ajustar una mica la porta de la cambra i espiar-hi la dona i un seu amant qui ara eren junts al bany, i amb el soroll de l’aigua i el xipolleig dels cossos segurament no em sentirien espiar-los (ho tinc estrictament prohibit), mes abans ella m’havia ordenat que m’enfonyés de mantinent als hipogeus budells foscs del casalot i hi apariés la fuita de la canonada mestra que buida totes les brutícies a la claveguera; amb una feble lot trobava la juntura que deixava anar un ruixat de ximecs o escatxics i feia una idíl·lica remor contínua com la dels rajolins d’un espargidor de mànega d’arrosar el jardí, vull dir, un d’aquells aparells o fontetes giratoris, on els ocells vénen a banyar-s’hi i a rabejar-s’hi i esplugar-s’hi, i sovint el gat garneu hi intervé i sobtat hi instal·la la catàstrofe. Els escatxics em davallaven per la cara, tret que m’imaginava que eren el producte que suara acariciava els cossos de la dona i el seu drut tan tarzanesc. Si ell un Tarzan, la dona una Valkíria; autoritària, potent, intrèpida, de gràcia mes sobretot de músculs plena, com les que dibuixava en Frazetta. Ah que content, i com hi xarrup, delitosos ximecs. I ara trec el fil d’estopa i l’engrut i em dispòs a estroncar la mel dels rajolins… I tot d’una, aleshores, tastava què? Fel? Sang? Merda? Rovell? La bròfega minyona a la cuina hi renta les tripes del garrí del corral qui avui vol fer per a sopar? O al triturador de l’aigüera s’hi enganxa la mà? Hi tritura cap fetus que s’ha fet afollar? O és el podrit vell boig de les golfes, qui acaba d’anar a cagar? Ah, quin fàstic! Orxegant i patint, si vaig de pressa a obturar la fuita, collons! I ara a dutxar’m a baix, i no sé si tinc humor de pujar a veure si encara es banyen els atlètics, sensacionals, cardadors. Potser alhora tinc por que la valkíria, en els seus ferotges deliquis, no hagi tallat el cap a un altre dels seus tarzans…? Sempre em toca llavors d’anar a amagar ben lluny la feixuguíssima carcassa i el molt malaguanyat adorable cap escultural del campió destrossat.

~0~0~

—N’Aristarquet tenia gairebé dos anys i sos pares, quins crits. Es devien barallar al menjador. “Doncs si tant de fàstic et faig…” la veu de son pare, obrint la porta del pis. I llavors batzac, la porta que es clou. Silenci. El seu cor s’apaivagava una miqueta. Al cap de poca estona, ha sentit sa mare trucar una amiga. “Aquell malparit! Vull fotre el camp de casa! Em véns a cercar i t’esperaré a baix, que anirem a Atlantic City. Ens farem espetegar.” I ara quin daltabaix esfereïdor. Sa mare qui amb un martell, o amb un punyal de cuina, ho fa tot bocins, exultant com una boja. Llavors novament la porta del pis que esclata.

—I llavors els vagues sorolls de la casa, els sorolls de fora. L’ascensor, els camions, les sirenes. N’Aristarquet ha gemegat, ha pidolat, ha implorat més i més tènuement.

—Han passats tres dies. Ha perdut el coneixement, tancat en aquella cambreta on l’havien oblidat, pensant-lo adormit, absent.

—Sóc son pare. He tornat al vell apartament sense pensar-hi, potser per a recollir-hi quelcom, un document, qualsque provisions de boca, recapte en llauna del rebost, potser amb l’esper de cap mitja reconciliació; i et trobes el pis tot descurat, paperots part de terra, mobles estellats, i llavors, de sobte, me n’adonava, on és l’infantó…?

—Em tornava a l’esment que la seua presència m’havia mancat tots aquells dies, o potser era que allò tan pudent i rebregat, suara que d’esme havia oberta la porta de la cambreta, el meu cap resolia que al capdavall només podia ésser l’infantó.

—I ah malson, ho era! A qui li passava pel cap de deixar-lo enrere, l’infantó; i ara quina mala impressió de retrobar-te’l! Encara viu, tanmateix; amb prou feines bleixant; patint, pobrissó, primet, amb ulls patètics, tot brut, el cul tot cagat; ha endurats tres dies sencers sense beure ni menjar.

—I ara què fa? Un darrer bleix. Se’m mor a les mans, que sacs amb fàstic, llençant el paquet.

~0~0~

—[A Bangkok el ‘09, doncs, amb aquesta mena d’epíleg, oi?
—I vós que em dieu…
Vidu de bell nou, amic Emili?
—I eu…
Ah vós per ací a Bangkok encara, mestre Eleuteri! Doncs hò, i sí, vidu, vidu. Ja ho veieu, sant tornem-hi. Aquest cop del çoviètic escàpol, el seu gran amor qui llavors esdevingué són pitjor odi. El de la lletra fatídica, adu quasi fratricida!]

—El de la lletra fatídica, hò, el luxemburguès Lucreci?

—No, no; çoviètic, çoviètic; què hi empastifaríeu?

—Çoviètic? Som-hi, doncs si així ho voleu. Ara, çoviètics… de quins ni de quants no me’n record que me’n parlàveu? Hi ha l’estonià Estanislau? El georgià Gla… Glastònburi? El letó Liturgi… o Litargiri…?

—Teniu raó. El nombre atabala, àdhuc eu els confonc; tant se val, això rai, ara que tots som morts, tots parlem amb tots en català, la llengua perfecta. Sabeu què? Doncs això, diguem-ne de l’armeni Ermengol.

—L’Ermengol, ah, armeni.

—Com us vaig dir l’any ‘86 a l’aeroport nou de trinca de Jakarta, heus que un bon dia la dona torna de l’oficina i li tinc primparadeta, amb safata d’argent i tot (i jo un argent-viu de deliqüescent anticipació), la lletra darrera (que esdevindrà, llas, la darrera lletra) del seu amant més amant de tots, el qui amb perill de sa vida viatja de lluny en lluny a “occident” a cardar-se-la profusament i sobretot, tot fotent-hi d’espia per al uns i de contra-espia per als altres, alhora doncs tan literari ell, sabent com sap armeni, rus, francès, anglès i català.

—Català per amor a vós, és clar.

—Clavada, la faldilletes, la femelleta de torn (servidora!) també té la seua influència en les àrees de la cultura, que diguéssim. Els catalans pertot lo món ensenyem el català, ni que sigui d’estranquis ni d’amagatotis, o que només al gos, o a les nines de les nenes; la qüestió és dir-hi la nostra, amb proverbis sens fi, i sempre adients com tenim; i tothom amb orelles percep que millor mai enlloc, i quelcom se’ls encomana, vós, quelcom de… radical.

—I vós, doncs, tot i que no hi pinteu re, alguna cosa hi devíeu tothora pintar.

—A tots ops. You bet. Sóc el qui raspalla i lubrica, sóc el qui passa discretament el ribot per tal d’assuavir les asperitats.

—I així que l’erroni Ermengol finalment l’ha palmada, oi?

—I tant. Era vint-i-tres anys més vell que no la dona.

—La vostra? La seua?

—Fiquem-hi de les dues, ca? La qüestió que culpa de la seua fou que la “meua” agafés l’emprenyament més virulent de la seua carrera d’amant qui ama i mana. Mai cap home, per alt a la vida que no fos, no l’ha aviada que abans ella no l’aviés. Tret del cas del çoviètic fementit, ai!

—La dona (la d’ell!) l’amenaçà de denunciar’l a les autoritats d’un cantó o l’altre si del seu cercle amatori la (vostra) dona no n’era defenestrada?

—Segurament.

—I com, si les tèrboles boires no m’entabanen… com em vau dir el ‘86, la vostra dona s’ho prengué horrorosament.

—No sabeu pas prou fins a quin punt!

—Ah?

—Ara ja es pot dir, tots plegats amb un peu i mig al sepulcre. De fet, vós mateix i tot, que em vau dir del vostre càncer el ‘86 encara sigueu d’aquest món vint-i-tants anys després…?

—Sí ves!

—Ens colgareu a tots!

—No, no, vós, vós. Sou vós, el vidu especialitzat, vull dir, l’especialitzat en viduïtats.

—Vidu dels amants de la dona, prou. Quants en duc, n’he sebollits trenta-sis, -set amb n’Ermengol. Demà hi ha la cerimònia. Si hi voleu vindre, per curiositat?

—No, no. No m’abelleix mai de bellugar’m. Sempre raent desvagadament a estacions i aeroports, veient com es desficia a mort el personal. Vàcua vacuïtat. Així la vanaglòria del món es va escolant, etc. Filosofant mandrosament com qui mandrosament se la pelés, prou em coneixeu.

—No pas que em plagui gens a mi tampoc, de viatjar. Vocació d’arbre, com sabeu. Mes qui representarà discretament la dona si no la representava jo? L’obligació pot la devoció, per als femelletes honorables qui encara som feliçment mullerats. I honorem els mestres presents i passats, a qui devem fins la mort i enllà submissió i obediència. Car si la dona ens domina, i no en som sinó tímid annex, ens domina amb el dominador de torn. I si ella no és gaire fidel a cadascun dels druts, naltres n’hem d’ésser doblement, a ella i a ells, perquè l’equilibri es mantingui i el caos no dugui el cosmos a l’abís.

—O quelcom de paregut.

—Potser us ho diré…

—Em direu…?

—La curiositat no us corseca? L’any ‘86 us deia que amb la lletra de l’uzbeq Usufructe el destí ens duia a la malastruga cruïlla dels quatre camins cap al mateix infern.

—Ah sí?

—Quina mala memòria, noi!

—I vós…? Usufructe? Ermengol? Armeni? Uzbeq? Tot i que… a hores d’ara supòs que tant se val tot.

—Era molt valent, això és el que compta. Tantost la veia, the knickers down, and som-hi, txic-txac txic-txac!

—Sabeu què? Ja m’ho direu un altre dia; faig tard per a una cosa o altra…

—No, no! Un segon més i tot és dit! Escolteu, иди ты нахер!

—Home, gràcies.

Que et fotin (иди ты нахер), va mastegar com si mastegués podrits tramussos la dona… i va cremar a la llar la lletra tot just rebuda. Car no hi ha pitjor caos que el causat per dona rebutjada, com prou sabeu i han dit mants de diguem-ne clàssics.

—Lloc comú, efectivament.

—La dona russa de l’alt acadèmic çoviètic era qui hi escrivia sobretot (a la lettre de cachet, segellada amb la sang virtual del condemnat dins). Havia retrobat, retributiva, el seu home i, espeleòloga remenamerdes, descolgades fotos i lletres molt denunciatòries ni pregonament desades. Amb quin al·licient ni baveig incondicionals no s’abocava, tàvec, borinot atret per la corrupció, al femer del calaix secret de l’escriptori, on en un clotet amb les urpes roents del desig foradat, no se li ajocaven els papers letals! No sé si trobeu prou higiènic menjar merda, mes us diré que n’he menjada a carretons… i més n’hauria menjada per a salvar’ls. Debades, ai! Car amb difusa histèria, la immunda assaltant, amb típica brutalitat de ximpanzé adoctrinat, es llença al podrimener de la correctitud, de la com-calitud! Bevent, prostrada, cossis curulls de molt moral rancúnia, la digníssima boja, per comptes de fer bonda i pensar que viure és quatre estones i que tota tempesta s’acaba al bon temps, i anar fent, i au… m’agafa l’Ermengol pels collons virtuals i li diu, O signes, gamarús, i afegeixes de pitjor en aquesta lletra de rebuig ineluctable… o la txeca a l’ambaixada t’heu ipsofacte! Veureu miracle, el gran cardaire tan ardit ni conqueridor s’acolloneix abjectament. Típic. Signa, i amunt. I la dona us la crema, la lletra que condemna a mort l’altre Aristarquet, i s’ha acabat, ja no diu re, mai més no se’n parlarà.

—Quin mareig, senyor reig!

—Mani?

—Novament, crec que m’he perdut.

—Tothom se’m perd. Ploramorts, mon darrer avatar. No, home, us deia que si la folla maniàtica hagués fet bondat… Car, mireu-me, oi? Fent bondat i anant-hi amb prou mònita, tothom si fa no fa rai que et bentracta! No pas?

—Què em sé?

—Codi genètic, test de paternitat… Ara n’està del tot segura, que l’altre Aristarquet és el fill del “rus”. És un xiquet molt “electricista”, li abelleixen els llums. Doncs bé, li amaneix ben amanits fils nus a la seua cambra… De què voleu que me n’assabenti ambtant si m’ha tramès fora a fer-li qui sap les tasques? Compra’m això, allò, andròmines. Deleix les traces… saltaran els ploms… Tantost arribava tot carregat em diu que ha rebuda una trucada de les United Nations, i és veritat, és clar; tots els esclaus ni aups, tots els solcs delators, senyors inspectors, via fora, tots els detalls incriminaires que durien a la seua persona desviats per les circumstàncies d’un món en ebullició; matances arreu, genocidis rai, cataclismes, i calen ments i sensoris desperts com el seu, i hom l’espitxa cap l’indret on l’acció és més brutal… a negociar-hi, magnífica encantaire. L’infant qui tingué amb el çoviètic es trobava a la banyera… un bany a deshora, havent mancant per collons el Kindergarden… Mentre m’ho diu, que se n’ha d’anar, davant meu, mentre jo endreçava les compres inútils pels prestatges, el fa sortir i l’embolica amb una tovallola ja xopa i me’l tanca a la seua cambra i li diu “Eixuga’t i vesteix-te”, un xiquet de tres anys i mig, i ara em diu que l’assisteixi que es vesteix cuita-corrent per a anar a New York… I que l’acompanyi amb el cotxe a l’aeroport i que li digui adéu tot educat. “I el xiquet… i el xiquet…? Tot sol…?” no gos a dir, car qui la contradirà? I quan he tornat, és clar, l’altre Aristarquet te’l trobaves tot electrocutat. És culpa meua, això sens dubte, tots els inspectors del crim pla se n’adonen, tothom ho troba palès d’allò pus… i la garjola (i m’hi toca d’ésser-hi no pas per primer cop per causes que ara no us diré, encara que també s’emparin a algun Statute of Limitations o altre), la cangrí, dic, no me la treu ningú…. i que (durant aquelles avinenteses som encara destacats a Hong-Kong) m’havia de durar pel cap baix deu anys llargs… és clar, si no fos que… si no fos doncs que fent bondat i anant-hi amb prou mònita… m’hi treuen amb encara no pas quatre anys complits. Ara… Si n’he menjada, vós, de sangosa merda… com veieu!

~0~0~

—Vocació d’arbre.

—Arbre sóc, cedre… estòlid… inscrit amb críptics signes inspiratius… sempre amb les branques esteses als quatre vents, per forts que vinguin… i oferint aixopluc a tots els ocells passatgers qui s’escaiguin de tindre’n fretura… mes al capdavall indesarrelable… això també, car… desarrelat… ràpidament em migr, pereixc.

~0~0~

—Arbrissó cedrí escanyat, asfixiat, seduït, pel vel·leïtós claveller.

—Estrany paràsit claveller qui torna d’enfilar’s al voltant dels arbres més ferms qui abandona xuclats fins a l’exhaustió, i d’on es desix sapròfit per a envolar’s màgicament i múrria, sense avís, cap a cap altre tronc poderós… qui aviat no haurà esdevingut sinó corcada llenya.

[—Et put l’alè, em deia (com ma mare adés), parla’m només si duus entre les dents, a mig mastegar, una tigeta de girofle.]

—Beutat exterior de la jungla despietada. Gaudim-ne…?

—I tant! Què altre si doncs no?

~0~0~



Comments are closed.