No hi ha al món re més repugnant que un botifler

n’Eleuteri Vuitè, la veritat, no hi veu re

ωωωωω

Vejam què anuncia aquest altre matí quan s’aixeca el capdecony

tots aquests apunts notes i remarques sobre somnis i idees
tots aquests gargots que ara prenc per indesxifrables…

disposem-ne!

donem-los per mesos en net i a tesa coneguts

de fet prou són escrits al palimpsest del meu cervell

on sé que si més no un lector els ha llegits

i al capdavall aquest mateix solitari de l’indret secret
de dins mon crani
sempre fóra l’únic qui
mai s’abelliria a rellegir-los

prou hi són bé, doncs

per què canviar-los de lleixa?

s’hi podriran a pleret

i a l’altra lleixa qui els adulterava?

ec! me’n pugen calfreds i tremolins.

ωωωωω

(se’m presenta el pobre capellà al qual últimament tot li surt a la biorxa, i, deprimit fins als límits, em diu – bon altre – que “no hi ha déu” i que “el món és tot merda”….“tot és fet de merda, i no hi ha sinó merda” diu….on què has de fer?….li has de dir la típica fal·làcia del filosop falorniaire que “tot i que tot sigui merda, això no impedeix que no hi hagi un déu, car algú ens cal qui cagués tanta de merda com és el món”….on em diu, tot parat: “tens raó; déu és el qui la cagà!”….com si hagués descobert quelcom de si fa no fot pregon….i ara sóc eu qui li atura els peus….“tret que qui? qui? qui cagà déu? és clar!”….car això és com allò que deien els savis – quan eren més nets de boca que no nós altres – allò de què fou primer, l’ou d’on va néixer la gallina o la gallina qui pongué l’ou?….tret que ara diríem: “què fou primer: la merda d’on fou fet déu o el déu qui féu la merda?”….“tens raó!” em torna a dir, “tret que en tot cas déu és merda”…. “no, no” li dic gairebé d’esme, car ho has de dir a cada carallot d’il·lús qui de sobte cau del ruc i es torna incrèdul, “el teu concepte de déu és merda, com tot concepte de déu no pot ésser altre que merda; el que cal és fer abstracció de la part merda de l’univers i ullar per comptes la part no pas merda, car si tot fos merda, voldria dir que tot ja ha estat paït, i doncs que re no és encara transformable”….“transformable? vols dir merda en déu, i déu en merda? tant se val: tot s’equival!”….“no, no; res no és merda fins que se’n torna, home; on tu només hi veus merda, d’altres hi veuen flors i àdhuc violes”….“viuen als núvols i algun dia en cauran no pas fets calamarsa ni llamps ni pluja ni gripaus i serps i espases de foc; en cauran transformats en merda”….“seran doncs com déu; què més vols?”….“un paraigua!”….“per què? segons tu, fóra un paraigua de merda”….“exacte! un paramerda!”….“no, home; si tot és merda, plou merda, i el paraigua és merda, com la teua mà és merda i el teu braç és merda, i fins la teua merda i tot és merda”….“no em consolaràs pas amb paraules de merda”….“no sóc ací per a consolar’t”….“per què hi ets?”….volia respondre-li amb qualque rèplica faceciosa, a tot estirar belleu riallera i tot, però per què…? què li diria que no li sonés a merda?….“per què….?” vaig dir….“per què…?” va dir….“si tot és merda,” fiu “els vius per força hi som copròfils, i si som copròfils, per quins set sous ens en planyeríem, que tot ho fos? al contrari, la merda fóra el nostre goig suprem”….“qui pren a oprobi d’ésser coprobi!” va dir….i jo: “qui només veu merda arreu, arreu hi veu merda, i prou….què et diria que no et sonés a merda?”….“hum!” féu “per eixos verals anava el meu sermó per al diumenge….quelcom com ara:….tots som cucs….coprobis nus qui vivim en un pastís de merda….hi ha els coprobis acèfals qui….pel fet que ni hi veiem….ni tastem….ni ensumem ni oïm….tot ho trobem perfecte….i hi ha els altres coprobis, els amfisbènids….amb un cap a cada bec….i el cap d’un bec de cos els ho veu tot clar….i el cap a l’altre bec de cos els ho veu tot fosc….un cap s’estima la merda on és….l’altre cap l’avorreix…”….“doncs quin panorama, vós!” fiu “mes….i déu? car què fóra un sermó sense l’endèmica, molt virulent, paraula déu…?”….“déu és el qui trepitja constantment merda!” va afegir, clafert d’emprenyament….“cruel entitat!” apuntí, i: “trepitjar merda….diem que li duu sort perquè de fet li duu pega? car amb els déus cal no jugar-hi gaire, ca?”….“al capdavall per què no?” féu “fórem escarbats merdissers, com ell, arrossegant la caca amunt i avall, empenyent el palteret….anant-lo a estibar o a estimbar qui sap on”….“segons li bufi, és clar; segons la lluna…”….“car qui en re juga, juga amb merda…”….“pilots d’anys amb el pilot de merda….fet pilota, car com diuen els metafísics, l’esfera de merda prou és el cos perfecte….o escolta:….déu és merda, allunyem’ns-en: què te’n sembla com a divisa de capçalera per a l’invent d’una nova religió? una nova religió més neta que no cap altra….potser te’n feies famós….o calla….per al teu sermó….si vols que et sigui èxit estrident….per què…?….per què no canvies merda encara en qualque eufemisme prou sonor i opac?….per què, per comptes de merda, no en dius glòria….o dolcesa….o benaurança….o sublimitat….o…”….“sí, sí!” va dir, i ja s’hi veia….“exhorta’ls” vaig insistir “esperança’ls, exaspera’ls, pobres datspelcul, exhaureix-los, destarota’ls, exclama’t, burxega’ls….no els diguis pas merda, els dius, eximi, espasmòdic, excelsitud….exquisitat….aspiració….excel·lència….supremacia….exhibeix-los-ho, que se n’eslleterin com putes vaques de bestials mamelles….èxtasi, esplendor….esperona’ls, empastifa’ls, fum-los-en a futrals….perfecció, hò, imperfectibilitat….canta’ls-en de més cabdals, avia’ls….essencialisme, espargiment….màgia, miracle i meravella, lluentors i lluentons, i llustrins i lluminàries rai….els dius d’elets i triats, jotfot….els dius d’únics divins….que són el que no hi ha….lla dalt….ascendits….rabejant-se al rabeig més magnífic ans expandit….els dius que allò no és merda, que allò és….el com se’n diu….el paradís!”….“és clar!” i probablement ja s’hi veia….banyat de cosona xarona burgesa admiració….novament festejat flascament i fleuma pels seus sòlits filisteus de molt balb sensori….acèfals satisfets….rient-se’n molt panxa-contentament i sense boca.)

ωωωωω

Veu per la finestra l’estat caòtic de les coses
i veu als calaixos del seu si la vel·leïtosa feblesa de les pròpies creences
calcigades en escruix (àdhuc les més “fermes”) pel sobtat instant agressiu
i consira doncs:

“La vida et duu constantment ensurts.”

(en surts?) – es demana
amb el canó del revòlver repenjat al pols.

ωωωωω

Sempre ha sotjades (discretament) (els de més de cops) les dones.

Se n’adona que d’ençà que tenen zero anys fins que en tenen
pel cal baix cent vint-i-tres i mig subreptíciament les de més (i les de menys prou descaradament)
el cony es graten.

Pelut o pelat el cony (els) pruu.

Llet de figa – en patiràs el malefici:
condemnat el cony a pruir per sempre
i a delir’s pel cilindre.

“A totes els bull el cony.”

(els el vull?) – consira ell.

ωωωωω

Per què quan el pudor es torna dona esdevé més lleig encara?

El pudor mostrat per les de més de les dones és sols estratagema murri?

Car cert que no hi ha gaire a amagar
i tanmateix prou que ho amaguen.

Es tapen el forat perquè endevinen avialment que allò secret és més místic
i al capdavall més diví…

o per què troben, llas, que els fa pudor?

(a kind of bigger asshole, eh?) (talk about a stink!) (what with the menses and all!)

“El pudor per la pudor…? Hum!”

(quan fa pudor el pudor?)
(quan en fa la pudor?) – doblement es demana
i, ran de prou consirer, és del cosiment que tot depèn del grau més o menys elevat
de l’angle del seu alçaprem.

ωωωωω

(el bon Carles va acabar de llegir el bon Gògoll) (l’any 1841, l’abric d’en Nicolau s’acabava així: “l’espectre, ara crescut i amb uns mostatxs de déu-n’hi-do, bo i semblant adreçar-se cap al pont Obúkhov, s’enfonsà en la foscúria”) (el 1848, el manifest d’en Marx comença així: “un espectre entrevé Europa…”) (i tots dos l’encertaven) (a qui el roben robarà).

ωωωωω

espectre, ara eix fonamental, adés sòlid accessori qui refloreix
com arrogant brutalitat o trofeu terapèutic quan transgredim
per a assolir miratges

en la contesa entre badiella i neulella
el galtut ix a l’endeví i bisbètic, astorat guerrer de l’ombra
mentre els altres orfes de l’eclipsi en truculents aldarulls es debateguen
cerca la jugular amb l’escarpre de la seua boca

glopeig moratori entre faccions contradictòries part de dalt
quan de dol clouen part de baix tricobotris estíptics la nafra
que la llavor o l’espora disparava

socors al miracle arriba entre cardons esborifats de pèls de mare
caòtic assortiment de vitalitats
abans no esdevingui cementiri el sanatori

espectres, eidòlons necessaris perquè el text de l’entrellat
puntuat ans puntualitzat mitjanament no es vegi
il·lusió tremolenca com l’aigua de pampallugues on ens negàvem

no tornarem a aquest oceà sinó per via de fumet de lava
torterols que exprimeixen totes i cadascuna de les teues fugaces
idees de carn parides en flames.

ωωωωω

anava a dir: sóc un home de principis
però
ni de principis ni de mitjans
ni de finals

anava a dir: potser doncs un home de mitges tintes?
no
un home sense tinta ni orxata ni sang.

ωωωωω

(muricec ablamat)

(tricobotri de crustaci
tanca’m la nafra
que pugui ascendir)

(suor llefiscosa de batraci
obre’m les membranes
que pugui no-dir)

(esmegma i capellà de selaci
estén-me els tentacles
que pugui bleir)

(verí de sotana i cetaci
espelma i barnilla atia’m les flames
que sóc saturní)

ωωωωω

Hi ha res més adotzenat i xaró que el simbolisme? – (avorreix-lo, ecs!)

Escolta-te-me’ls: la pluja, la química, la feina incessant del pansir-se, les seqüeles, les partícules ínfimes, na Medea encara cridant, els llambrecs hostils, les algues qui s’atien elles amb elles fins al triomf d’una cabellera d’escurçons irats… Era divendres “sant”. Li vaig dir: “per què hauria d’anar a missa, padrina, quan podria anar de putes?” (Temple per temple, ca?) Molt més tard tenia vint anys i hi havia qualque gamarús xafallós qui se m’empatollava sobre “deures”? Vaig fer: “per què hauria de servir ‘la pàtria’, quan podria servir’m un vermut amb cargols i olivetes?”

(Descobreix, d’un cop per tots, que cada indret sagrat de pàtria molt vantada) (i com més vantada pitjor) (no és al capdavall altre que cau de superstició, de falsedat, d’idolatria, de sacrifici, d’assassinat, d’enganyifa i de falòrnia.)

Tant se val. M’enfelloneixen pler els texts, les imatges, els sons… tots els artefactes que “signifiquen” (és a dir, que volen significar) re. Car res no significa re – en tot cas ni cap text, ni cap “imatge” si fa no fot artística, ni cap so ídem, ni cap objecte més o menys colt pels rancs de cervell… no signifiquen ni poden significar re.

L’únic que al món significa gaire re és: el palter, el cadàver i el cony. I prou. Merda, mort, sexe: altre no hi ha.

La meua violent repudiació exhibia ensems vàlues prou òptiques, factuals, tàctils, sensòries… i tot allò. Ai coi que és artístic el noi! Tret que… els aparells a la cuina i enjondre lleixaren de funcionar. Hom intentà de ressuscitar’ls. Debades. Hom els assesta cop de mort tan lleu hom troba que no són altre que màquina que com més anem es desfà en ínfimes partícules. Sense ambigus enfarfecs d’interpretació els qui monejàvem com pallassets o titelletes ens n’estem, pleguem del tot. Supressió del desig en sec; tallada brutalment la perillosa matràfola que embolicava l’objecte nu (com és) (exacte), els pipiolis esdevenen mestrívols. Trobar-hi significació fa de rucs. Aquell tractament on l’objecte era assaltat per la pluja corrosiva de la saliva del crític sufocava els engranatges, obstruïa els argues, sollava els èxits, minava les identitats… Res no trempava com cal.

Pòstums ens guien amb maldestres arguments cap al millorament de les tendències més capaces. Alterats, tornarem a funcionar. Soroll, però, no en farem gens. Això apreníem.

ωωωωω

Roman anònim, Ramonet!

(pels caminets de la Pixarrera, salaç xitxarel·lo de sobte llampat i doncs destrempat) (se li atansà en veure’l mig carbonitzat en Vespasià) (pastor, em sembla) (o llenyataire) (o lladre de bosquet)

(se li cruspien el nas ratat halibuts afamegats ploguts del cel) (així discorr)

(li fot unes quantes d’esclopades a les cólls, per a veure si així el reviscolarà)

(se li pixa damunt) (raig sanguinolent) (lleig lletovari que espetega al vult del caigut bo i fent un so d’aram) (de barral buit)

(membruda atzembla brama al lluny) (un bleix respon del mig mort)

(preances sien dades al bretolíssim capdecony) (fa ell, descregut) (car gens no som folls ni brètols, hà) (afegeix)

(en Ramonet obre els ulls) (en Vespasià el sotja amb ulls ardents) (com us dieu?) (gens exorable)

(Meloni) (Meloni Esbronc) (respon, anònim) (hi vinc a herboritzar) (especialitzat en carminatius) (heu vist per aventura pels voltants cap exogonium bracteatum?)

(res, o quelcom!) (en català bàsic) (car enlloc com ací el risc!) (en Vespasià se li alçura) (gens no li abelleix que hom pretengui de fer’l beure a galet)

(atzembles) (vaig dir, citant en Malapart) (del cresp glaçat de l’estany només els caps horroritzats en capllevaven) (totes guaitaven cap a la vora de terra) (semblaven escapçades estàtues de marbre que volguessin relliscar com en cap joc de hockey el palet rabent cap al sest eixut)

(i això significa…?) (féu ell, i acaronava la falç a la faixa)

(?) (no li ho podia pas dir) (hermenèutica, malament raièutica) (exegesi, ja t’han donat pel culesi) (qui cerca significats cerca excuses per al crim) (en canvi li dic: atzembles malaregues, hom se’n troba pertot) (o preneu els bolets) (llur creixença depèn dels graus d’humitat i de temperatura) (no esperen cap interpretació de l’oratge per a sàpiguer quan treure el nas al món) (els caràcters que s’amaguen, delits, als marges de l’escrit regalimen palesament moll truculent – hàbil puntuació molt atansada a la notació musical)

(moll d’os, voleu diu?) (com dèieu que us dèieu?)

(ara me’n recordava que, ran dels cops , havia perduda la memòria) (li dic) (i llavors pretenc de recordar-me’n i responc: Estronci) (em dic Estronci) (car havia oblidat de debò el nom de Meloni) (per sort ell també; altrament poc hi fóra ara per a contar aqueix cas dels anys on em deia Ramonet) (i tanmateix és bo de recordar-se’n) (per qüestions de nom – excusa banal – moren molta de gent) (o preneu en Llorenç Val·la) (reprenc) (bon llatinista, va dir que tots els documents on es basaven les potestats per a l’exercici de llur bestialitat eren força barroeres falsificacions) (prou romanços, va dir, un text només és un escrit que denuncia l’any on fou escrit; cada inflexió que duu s’escridassa dient la mentida d’aleshores) (la d’ara és diferent) (cada nadó d’aquells anys el batejaven i alhora ja l’exorcitzaven, car deia la idea corrent nada de la interpretació de qualque rucada o altra que cada individu era nascut posseït per un àvol dimoni qui es deia ara no em membra com) (no sóc prou lligamosques, vós, ara, per a recordar-me’n)

(es deia Satanàs al Bàratre, com a les comèdies?)

(probablement) (sota quin arbre el llamp que em duu a la desmemòria no em cau, si ho sabíeu, bon camperol?) (era el crape myrtle dels meus veïnatges felicets d’antanyasses ça-enrere quan el món encara feia goig, l’arbre d’en Jou, o de l’amor, que d’altres en diuen per ests verals….o era un arbre altre?)

(què collons sé) (importaria gaire?)

(gens) (per a nosaltres, els dentistes catalans, alhora grans poetes populars, cada arbre és un queixal corcat) (s’hi fan paràsits, bolets, insignificants escrits d’enamorats) (l’astrònom Gentil hi va alfarrassar amb fórmules, òrbites, planetaris i mantes còsmiques projeccions on li calia anar) (foté el camp aitan lluny com la naquis estossegosa esfera no permetia) (hi espera llavors el passatge de Venus davant el Solell) (parlem d’un indret remot a la jungla pruent de l’altra banda de món) (i això durant més de deu anys seguits) (quan torna, la seua dona, creient-se vídua, s’ha tornada a casar) (Venus la frívola, inconstant, aprosèctica, diríeu?)

(jo no dic re)

(ben fet)

(s’enrigidí el bandit) (Estronci, dieu?)

(si fa no fa) (sabeu?) (el llamp…)

(aquell home era un tros de pa) (el detritus del bosc era marginàlia, tots d’esclaus o senyals espargits pel paisatge) (minúcies que s’exacerbaven amb la minva de llum del capaltard) (allò el marejava) (el vertigen de la por l’esgarrifava tot) (pàvid paisà, Vespasianet) (la seua pell esdevinguda petxina amb pler de volves, vòrtexs, torniols) (els nítols, adés voltats d’entusiasmes, i ara, llas, pudents, miasmàtics) (tot i que duia marcats arreu els estigmes del vàndal, m’aidà a posar’m dempeus) (amb ell de robust pleixell – tret que tremolava una mica – devia jo semblar un bolet a mig fondre’s) (amb veu de sibil·la li dic: oldana volatilitat de les glòries paràsites!) (hostes vindran!) (tot el que creix: hifes, micelis, al cos del veí)

(vaig veure que les erosionades aletes dels seus oronells bategaven com si ara dissecaven l’ambient) (quina coincidència que llavors ataqués la fera) (infectats per les seues reeixides dents esdevinguérem tofa farinosa) (la jungla recent revelava, amb crits viciosos i obscens, l’amplada del seu intricat capteniment) (la jungla, i la fera dins, eren els afolls d’una atmosfera que se’ns suïcidava) (m’havia tornat aigua fins al cinyell) (i ell no era sinó signe volat, excisió de l’existent) (durant un instant el vaig veure perxat, com gàrgola engargussada, a la fètida ferramenta de l’antropòfag) (hi feia l’efecte d’un papagai obsedit amb el panorama del que hi ha) (romania fascinat) (ell, vull dir) (no pas eu, qui havia caigut) (o pus tost m’havia fet caure tot solet) (a un sot feréstec) (al sot llordíssim de les angoixades admiracions – hom hi inspecciona dimonis) (hom requesta del seu sensori qualsevol substitut de lògica que li proveeixi com un carxot de trascantó qualsevol formigueig d’enteniment) (larves s’hi rebregaven, la xerrameca xafallosa dels qui s’empatollen incessantment, apariant – perfeccionant, en diuen – l’horror irremeiable de la civilització) (els sempiterns manifassers de merda qui “organitzarien” el món) (si no podrien romandre sebollits, i coberts per capes i capes d’impermeables hermètiques laves congriades en impassable silenci!)

(no hi tornaré mai més) (foscor de bosc morent) (mentre la fera s’entretenia amb el pastor jo era la fera qui els trepitjava) (tret que sé que l’indret és fetillat pel malefici inconjurable) (i ara?) (entre murtres d’oblit, la veritat, no hi veig re) (odre de dolors) (només el que toc) (i encara) (ni amb el que toc hi toc gaire) (pse)

ωωωωω

Eleuteri Setè, cada cop tocant-hi menys, cada cop més fora d’agre

[és clar….amb l’Internet….faig el paper de “déu”….(de déu, com se l’empescaren els dissortats datspelcul qui se l’empescaren a l’origen, quan la gent encara eren més rucs que no són ara)….(:)….ço és, un “déu” “totpoderós”….omnimerdós….empastifant a tort i a dret….espectre de malson….ficant-hi maligna cullerada….o assegut….arrepapant-s’hi….gratant-se els marros….guaitant com tot no rutlla, tocant una tecla o altra, canviant de panorama, fotent el nas (i els ulls) a cada intimitat de cada element engabiat a la gàbia terràqüia, i àdhuc a escala planetària….jovià….fotent-se’n dels tel·lúrics….com els alfes se’n foten de nosaltres els betes….o pitjor….molt pitjor….a l’última potència….el més cruel imaginable….i doncs veig (dic) l’univers….sencer….galàxies….constel·lacions….cometes….eons….ions….antígens….guanines….citosines….quarks… bosons….gluons….punyetes….guaita’m!….guaita’m, ultra-savi, assabentat a més no púguer….coneixent fil per randa tot el que s’esdevé….el que li pren a cada pobre epidemi atrapat en asfixiant gabieta….tot alhora….anant amunt i avall….a mon albir….sense moure’m….cul de bon seure….a punta de tecla….com em bufi….segons em lleu….segons li lleu a mon lleure….i au….pertot lo món: quin oratge no hi fa, ni quins partits no s’hi juguen, ni quines bombes no hi cauen, ni quins desastres no es desenvolupen ci o lla….sóc “déu”….sóc déu, oh i tal, ausades….el sóc….sóc déu….i ben panxa content….ei!….el goig se’m sobreïx per les orelles….ben ample (dic) (i tant!) que n’estic!]

ωωωωω

[em desentenc de la gent qui es maten embalades en vehicles esventats per carreteres clafertes d’obstacles….en trànsit intens….no perdré pas el temps discutint com ni per què es mataven doncs els morts i morents en estridents estavellaments….m’allunyaré de tot soroll….quin fàstic de moviment sense solta ni volta….amb canya llarga per foscors més solitàries duc les serps a distància….m’assaltarien com si els sóc presa indefensa….hà, mesquines!….no en van prou lluny, d’osques….serps a l’aguait qui em trec de sobre com qui es treu una altra despulla de la seua vida intacta….i m’endins ara (doncs!) per caminois estrets concorreguts per no ningú….ni ningú doncs s’hi mata….ni cap soroll de boig vehicle s’hi sent….íncubs encallats….ascles i fenelles a les parets d’argila que s’eixamplen mentre pas….àdhuc la somalla terra feraç vol somriure’m….(combrega’n!) (amb dents netes em fa que em diuen:)

floreix (doncs!) flor meravellosa

florim rarament
i el que ens floreix: preciós
espècimen

latents tot aquest sobrepuig d’anys
perquè la glòria esclati
cada cop
en astoradora perfecció
de goig
d’ésser sempre català

flor d’esponerosa carn
combreguem-ne, carnívors
camsem-nos-en (doncs!) no pas mai.]

ωωωωω

(He anat a veure en Verdura, n’Aristarc, un conegut, adés veí nostre, qui ara rau a les últimes, a un llit de la clínica de la presó. Moribund, entre raneres, m’ha contat que…)

…era dalt a l’àtic, encara projectant un model que havia de presentar l’endemà – (en Verdura era enginyer de ponts) – quan m’he adormit damunt la taula – de sobte – devien ésser entre les tres i les quatre de la matinada – he sentits a baix crits esfereïdors – m’he despertat de bursada – d’una revolada, tot esverat, sense saber què feia, he anat amunt i avall, a un cantó i altre de la cambra – després he apagat el llum – he corregut fins a l’escala – un llamp ha il·luminades les escales – algú amb cara de jesucrist de pintura italiana renaixentista hi puja – puja per les escales amb cara de calm assassí – sense saber del tot què faig, doncs, com dic, agafi el televisor, l’engegui d’esme, i el llenci engegat escales avall – tot espetega, de cua d’ull veig flames a la catifa – tot seguit, embalat, me n’he anat cap a la finestra – sense parar gaire compte, m’he penjat a l’ampit i llavors m’he deixat caure – en esclatar’m el cos a terra, tot i que un arbust fa que minve l’embranzida de la caiguda, veig que m’he trencat alguna cosa – només puc fugir ara arrossegant-me – m’he trencats, efectivament, un braç i una cama – m’he amagat, ple de penes, de xacres, de punxades, a trenc de desmai, al bosquet – al bosquet que volta el rec – tinc por que els jesucrists no es desfermen encara finestra avall i comencen de disparar atraçats per les lluentors sobtades dels llamps…

No, però. Era la meua padrina, al cel, qui ha descendida amb la seua cara afable de lluna plena, a embolcallar’m amb tovíssimes vànoves, amb cotofluixos, com si em fica en niu de nuvolets fins…

(…)

(Em pensava que n’Aristarc s’havia mort – somreia amb un somriure immòbil… benaurat… com ara al cel… als braços amants de la seua estimada àvia…

La porta del dispensari del carçre fou oberta a cops de ferradura, diries, a guitzes de mula folla… un ferotge terrabastall… n’Aristarc badà els ulls, esverat.

Van entrar tres bòfies: en Güendolí Godomassí, en Pere als Orcs, na Blanca als Àmecs. Duien xeringues, injeccions. N’Aristarc es debaté. Debades. Fou injectat, xeringat. Pertot arreu. Orelles. Boca. Cul. Ulls. Melic.

“Si no en vols, ni mai!” Se’n reien, diables repel·lents.

Vaig fotre el camp volpellament. Em volia llençar per la finestra. Trencar-m’hi a terra un braç i una cama, fugir arrossegant-me damunt la neu, refugiar’m amb els gitans…

Mes, llas, res; la finestra era reixada. Me n’aní, encara més naquis, minve, que no havia arribat, per la porta mateixa. Ningú no trobava que fotia prou cara de jesucrist per a clavar’m a qualque cel·la amb rats queixaluts i amb llefiscosos verins que ragessin de les parets. Tothom devia trobar que fotia cara de bòfia.

He eixit, estort, al carrer. “Eleuteri”, m’ha saludat algú qui passava. “Membra’t que avui sopem al campament.” I s’ha descordat una mica la camisa: m’hi mostrava, a la sina, les sis o set guatlles que hi duia, qui sap on pispades.

Me’n record que somriguí. Els gitans sempre anem de comares i compares, fent cofis-i-mofis; ens sabem prou (ca?) la nostra. I si no ho féssim així, com? Voltats com anem pels malignes, els bòfies i llurs estiracordetes, diables de dents sagnants i d’ulls podrits. Em cagaré en llurs morts.)

ωωωωω

[oh….i me’n record ara d’un d’aquells moments èpics de la meua vida….tornant de la batalla….em vaig trobar unes sabates més noves que no les meues i vaig jaquir de banda les meues que de mantinent algú altre prengué….i doncs tant se val….em vaig voler enfilar les “noves”, tret que dins encara hi havia els peus del mort qui les havies dutes….tots els guerrers se’n reien….com ara si ja s’haguessin “ensumat” el meu esglai, la meua horror sobtada, car aquells peus de mort que trobaven els meus – (el meu, car només tractí de metre’n un, i ja em vaig tot espantar) – aquells peus del guerrer enemic s’havien mig liquats en podrir’s, s’havien mig desfets en corrompre’s….s’engrunaven en cendres fètides i en negres sucs repel·lents….vaig llençar (doncs!) les sabates ben lluny i vaig haver de posar’m als peus el calcer de l’altre….el qui adés s’havia endut el meu….el calcer rebutjat per aquell qui doncs qui sap on parava (car s’havia esmunyit enlluny com una fura) era doncs un parell d’espardenyes de dona, morades, de vellut ratat, esgarrapades, amb força forats, sense talons….ja m’esmava quina fila devia fer caminant ara amb allò….com qui diu de sòmines rai, o de farsant, de sàtir grotesc….se’n fotien més fort els guerrers dels voltants….em xiulaven procaçment….volien que amb aquelles xinel·les punxegudetes i esvellegades bellugués el cul, com qualque meretriu casolana….“guaiteu el Mut!….qui no el donava avui pel cul, tan elegant i llepívol amb les seues sabatetes de matrona prenys!”….tret, és clar, que tot era inofensiu, juganer….murrieries entre companys qui tornen en acabat d’una campanya prou reeixida, vós….car no era pas veritat que semblés gens ni mica el que insinuaven que semblava….al contrari: em sabia tanmateix lleuger, llambresc, nerviüt, membrut, membranós, bru, tendinós….(fent degudament abstracció del malaurat calcer….aquelles sabates xarones, cosones….rarotes, doncs)….i tampoc no vaig dir re….vaig somriure i au, amunt….endavant, amb més embranzida, briu i espenta que no cap d’ells…]

[hà…!….em deien de Mut amb raó….aquest motiu m’esqueia, car només feia mu quan molt calia….sempre aixantant la mui, no fos cas….altrament amb qualque mormol me n’eixia prou bé….(no pas que fos esquerp….escoltava, somreia, feia que sí….però no deia gairebé mai re)….el meu amic n’Epictet prou m’havia advertit que, al si de les corporacions encara més que no enlloc – (al si dels cossos armats, però també al lloc més impensat, llas) – pel verí de la llengua mor qui n’escopinaria….diu: “els bocamolls malament rai, i els qui es pensen que han de tornar confidència per confidència, caps de tartana, pobrissons….sovint tan lleu diuen piu, ja han begut oli….hi ha soldats del Cèsar qui se t’asseuen a la vora i comencen de maleir l’autoritat….te’ls creus, i perquè van disfressats de bona persona, te’ls sinceres, et dius que si ells es pleveixen a dir’t tot això, per què no te’ls plevies tu a dir-los-en si fa no fa….no vols fer el paper del sorrut, o del desagraït, o del qui no té prou recapte al sensori….i au, ja has caigut al parany….on ells han començat, tu reprens el fil eriçat dels greuges….en un tres i no res t’emmanillen, i som-hi, al cap de tres dies et trobes davant el piquet d’execució.”]

ωωωωω

(la dona em diu que sempre vaig tot “chiffonné”) (chiffonné: “fet un cassigall”) (deixat, casolà, lleugerament repulsiu) (descuradament, i xipòtola i sapastre, vestit) (esparracat, i mal barbat; i arronsat i geperut) (tot al contrari doncs dels seus amants sempre mudats) (amb aires de 007) (!) (i veig que a grecs i romans) (segons llur literatura, sempre molt dretana, i doncs corcada rai) (a ells també això els semblava; eren doncs d’aquest parer) (veig, dic, que els clàssics pensaven exactament això) (per totes – i per a totes – les literatures, “descenyit” equival a “efeminat”) (hà!) (doncs ja ho veus tu) (sí que fotrem goig) (coneix-te tu mateix: ets un banyut amb totes les de la llei) (sí ves, què hi farem) (mala cara quan morirem?) (en dec estar tan capficat…?) (sí, creu-t’ho) (ni molla)

ωωωωω

(li estava dient) (:) (el cony viu de la meua dona) (qui voldria viure al cor d’un cony mort?) (per això crec que ésser banyut és benedicció) (benaurat qui…, va dir aquell)

(ara, és clar, com els clàssics més potents han fet notar, hi ha classes i classes de banyut)….(el banyut típic o banyut-banyut és aquell qui no sap que porta banyes, i és un digne representant d’allò que en un humà hi ha de més acceptable: el seu signe més sallent és la felicitat)….(hi ha llavors el banyell) (el banyell és el banyut faldilletes, casolà) (consentit, humil, sotmès) (cugucet, cagadet, culet estretet) (la seua dona porta el pòndol, mana en tot, duu els diners a casa, es diverteix amb els amants) (i ell coudineta a la cuineta, escudella i carn d’olla; i fa les feines de la casa, i puja curós rai els marrecs) (va amb espardenyes i espellifadet amunt i avall espolsant i netejant) (no surt mai si no és doncs a la botiga, a omplir el cistell, llegint d’una llista llarga) (els druts de la seua dona el consideren un bon jan) (el seu signe més sallent és la paciència: sempre espera que els altres hagin acabat – i pot esperar mesos sencers – per a llavors amoixar i gomboldar i tractar d’allò milloret el cony massa nyaufat de la dona) (s’hi arrecera molt agraït) (i aquest sóc jo)….(hi ha també el banyut banyeta) (el banyeta és el banyut puta) (treu profit de les banyes que la dona li col·loca) (viu dels regals dels druts) (viu dels guanys que li duu el contacte amb els qui se li tiren la dona) (tots els seus superiors – virtuals o autèntics – tenen via lliure cap al cony molt viu de la dona) (hum hum hum!)….(el banyut banyoles és el banyut qui ama ésser popular) (el banyoles aposta pel bany de masses) (té molts d’amics) (els amics se li foten la dona) (i riuen plegats) (i hom li paga el beure sovint)….(ah, mes hi ha banyuts malparits) (ah que són dissortats!) (com ara el banyut bany de sangs) (el banyut bany de sangs no està gens content que la dona li clavi els corns) (sempre va malhumorat, curullant fel, pensant-se hecatombes on pela cada amant de la seua dona i ell es suïcida damunt l’estany safarós de sang) (és tan ridícul, pobrissó!) (quina manera de tractar les dones!) (es mereix totes les banyes i més) (la dona sovint se li carda paios no gaire adients només per a enfurismar’l, vull dir, castigar’l) (si no se li planyés tant, segurament que els triaria millor; no se’n boixava pas tants) (tots els qui ens li cardem la dona ens en riem bon tros) (ens escalfem els collons amb el fum que treu de les orelles) (ha-hà)

ωωωωω

(li anava dient) (sempre ho he comprovat) (a la pell) (a la pell, eh!) (:) (com més negret) (com més pobret) (com més xarneguet) (…) (…) (…) (més felicet!)

ωωωωω

Aviat no hi entendré re; aquest matí força d’hora em portava la meua filla a ca l’advocat, on calia que signéssim, es veu, qualques papers, quan me n’adon que hi ha un camió que ens ve contínuament a la vora….i el qui el mena fa tota mena de signes a la meua filla que ella ignora olímpicament. Li dic a la xiqueta: “em sembla que l’home del camió et vol dir no sé pas què.”

“No en facis cas, no en facis cas”, urgeix ella; i jo: “no és aquell jove que teníeu ahir nit a casa?” perquè ara me n’adon també que l’home del camió s’assembla molt a un jove al qual vaig veure d’esquitllentes a la cuina un moment que hi vaig anar abans no s’escaigués que el jove no s’esmunyís per l’altra porta; trobava anit estrany aquell jove a la cuina, però vaig oblidar-me’n de comentar-ho a la filla, amb les preocupacions dels papers de l’endemà, a l’hora de sopar. La xiqueta és casada, però s’escau que el seu home és a Finlàndia per coses del seu negoci de bons i d’accions, i de manlleus i peculats, i de qui sap les carallotadetes monetàries.

El viatge cap a ca l’advocat de sobte s’accidenta prou. El camió se’ns posa davant i ens barra la via. Frenem i esperem. La xiqueta encara sense dir re ni guaitar cap a l’home del camió. L’home o el jove qui ara en baixa, doncs, i se’n va decidit a la carretera de la vora, la que baixa en direcció oposada a la nostra….i li dic tot esverat a la meua filla: “què fa el boig?….guaita, s’agenolla enmig de la carretera!….guaita, ara s’hi estén!” Però la nena cap cas. No se’l vol guaitar ni mica.

Li dic: “i ara s’aixeca i se’n torna al camió….i guaita què en porta!….em sembla que és un explosiu….en fa una pila enmig de la carretera, veus? Em sembla que vol rascar un llumí. Nena, es farà volar….i ens farà volar a tots plegats! Això és un suïcidi massa espectacular….un suïcidi-homicidi….tothom en parlarà demà….i nosaltres que rebrem només per casualitat! Atrapats com rates en forat enverinat….òspima, quina pila en fa!….això és molt d’explosiu blanc….què és això? dinamita?….em pensava que la dinamita era groga. Oh, no! Què fa? Per comptes d’encendre l’explosiu, ve cap ací! Fes alguna cosa! Ve molt enfurismat….o potser desesperat. Em sembla que porta una bomba de mà. Me la llençarà a mi….li sóc més a prop! Potser duu un got d’àcid! Quin àcid deu ser? Fluorhídric? Creus que pot fondre el vidre? No pots anar ni endavant ni endarrere? Mou-te, noia, que hi deixem la pell! Saps què? Tracta d’anar cap al mig, potser l’arbre aquest es trencarà. Ai, déu meu, ja hem begut oli, Joaneta! Fes alguna coseta, dona!….crida, actua, obre la porta i….per què no li dius que s’aturi? Ens matarà a tots!”

Em vaig cargolar ben cargolat, esperant que tot espetegués, i em deia: quina manera més absurda i impensada de morir….quan al cap d’estona me n’adon que re no em pren ni s’esdevé. Em descargol a poc a poc tot parlant tímidament a la xiqueta, i ara veig que amb els crits de por que feia, o potser no feia però m’imaginava, i amb l’estrèpit imponent dels batecs d’un cor embalat, tot plegat no he sentida la porta ni he vista eixir del cotxe la xiqueta. Obr l’altre ull amb temença rai, i ara veig que tampoc el jove irat i foll no em vol llençar al cap l’àcid ni la bomba de mà. Som plàcidament aparcats darrere el camió….i el trànsit, tot i que escàs a banda i banda, rutlla com si de re no fos.

Davall doncs del cotxe damunt el jardinet que migparteix les dues bandes de carretera, i ara guait girientorn per a veure on s’han ficat. Potser parlotegen de llurs cabòries dins la cabina del camió. Passejant i fent l’orni, hi faig un cop d’ull d’esquitllèbit….i no: la cabina és buida. Saps què? M’atansaré a l’edifici aquest imposant que hi ha davant. Sembla una clínica o quelcom si fa no fa….un palauet de jutges i acusats….una corporació on fan neveres i robots….què em sé jo.

Dins l’edifici funcional ara me n’adon que és un indret on duen els morts….o els morents ja sense remei. Hi ha molta de família adolorida, hi ha molt de taxista i home d’ambulància qui se’n torna o fa cap, i gent així mig vestida de metge: infermeres, cirurgians, capellans, aquells altres qui obren els cadàvers de mig a mig i hi guaiten part de dins per a veure de què s’ha mort el mort… Vaig a pleret de sala en sala, i hi veig molta de gent melangiosa; ningú no fent gens de xerinola, no, ni les infermeres ni els metges epicúrics o auxiliars, qui sovint ja saps per experiència, i perquè ells n’estan massa avesats, se’n foten del mort i del qui et vetlla; tothom tanmateix doncs avui ací amb cara de prunes agres, tothom força pansit, però enlloc ni la filla ni el jove aquell d’anit a la cuina i avui al camió… Així que, atès que ací no hi tinc ja re a pelar, me’n tornaré cap al cotxe de fora.

És veritat que fa calor pel temps que som. Ara veig que els operaris de la vila fan neteja a les casetes de la mateixa vorera, tret que pujant cap al parc, no pas baixant cap on tenim el cotxe aparcat. Dins les casetes, amb la calor intempestiva i la humitat de les pluges fora de saó, s’hi feien malbé totes les mercaderies. Els operaris, dirigits per capatassos amb cares de desolació, llencen les carns cucades en cossis immensos per a les escombraries, i hi llencen ensems els llibres tots fets un fang com qui diu indestriable; i carall, no saps el greu que també em fa a mi tot allò malaguanyat: quants no menjàvem de franc amb aquelles carns? quants no en llegíem els llibres, que potser eren plens de saviesa i clars raonaments on hom al capdavall ho entenia tot!

Ah, però llavors me n’adonava que al cotxe m’esperava la xiqueta i que el camió se n’havia anat. He corregut una miqueta, com ara excusant-me pel retard. “Perdona, noia; no sabia que havies tornat”, que li dic quan m’assec i ella alhora ja engega cap a ca l’advocat. “Farem encara tard”, només diu. Al cap d’estona he gosat dir: “com ha anat amb el xicot eixelebrat del camió?”, però no m’ha respost; només ha esperat que me la guaités per a llavors ella brandar el cap una micoia fent que no, que no, que no en volia parlar. Sí ves, com deia, misteris rai.

ωωωωω

Eleuteri Çontiberi, saltamartí ordinari

Escolteu, n’Eleuteri Çontiberi somia en una grossa serp qui és dins casa seua; es tracta d’una serp peluda – l’ha vista (i se’n sobta qui-sap-lo) al bell mig de la cambra – una serp de cap petit, i pit (o pus tost coll) estès – estès en dues menes d’aletes poderoses. Té (la lleonina serp) l’espinada també peluda – la pell és semblant a la de la guineu, tret als costats que davallen (o pugen) tot al llarg de l’espinada, on la pell així mateix peluda hi és rossa pàl·lida, no pas doncs enfarfegada amb els bruts pèls roigs de la guineu com a la resta del cos.

Tant se val. La qüestió és que la serp dins la casa – ja prou esfereïdora pel fet que és una serp grossa i ferotge, i encar més pel fet que no es deu pas trobar al seu ambient – (la serp d’ales plúmbies) quan arriba al racó, fugint de la presència de n’Eleuteri, a qui tanmateix fila, filustrant-lo de continu de cua d’ull, en veure’s aculada, s’enfurisma i es tomba tot d’una cap a n’Eleuteri, amb què esdevé doncs molt més esfereïdora.

D’ací que n’Eleuteri, esglaiat, comenci de voler intimidar-la o dissuadir-la’n (del seu avenç directe ans belleu voraç cap a ell), vulgui dissuadir-la’n a cops d’esclop, a guitzes i bitzacs, a puntades. La seua dona, n’Ermessenda, el desperta. “Çontiberi! Çontiberi!” car s’esqueia que la tenia, al llit, mesa a l’indret just on passaven les seues esverades puntades contra la somiada peluda afamegada serp. “Què fas?” Li encetaria, bella nua dama, blaus a cuixes i glutis amb els peus disparats.

–Ai, perdona; somiava en pilotes; somiava en segells; somiava en invasors, en hostes massa irritants, en gent no convidada, intrusa, en lladres potser, i he començat a fotre’ls puntades, a tort i a dret: tothom al carall, ple de por; au, arruix, osta, osta, pilotes fora, segells fora, serps, pútrida púrria.

–Segells?

–Sí, segells, també. Hi ha res que botaries més lluny, fora de temps i d’espai, que no aqueixa manifestació xarona, ridícula, cagarrinosa, del nacionalisme parroquial? Del carrinclonot feixisme? Del… del…

–Tens raó. Tret que no deu anar gaire lluny, un segell xutat.

–No va tan lluny, no, com els paquets dissimulats amb bombes emocionals que duu l’ordinari perquè els signis en rebre’ls com signaries el veredicte que et condemna a vergonyosa mort. Ni va tan lluny com la gent merdosa i nas-ficaire qui et treus de casa perquè n’estàs tip. Ni….ni com la pilota que travessa eons per anar a espetegar al capdavall part de dins l’escaire, i marcar el gol més sonat. És en canvi com la serp: se t’entortolliga al peu, te’l mossega, se t’hi enganxa; t’esfereeix, apegalós segell, i l’has de trepitjar bojament, i en el procés perd tota vàlua: estripat, esborrat, rebregat, esvellegat, fet un garbuix sense solta ni volta, sagnós, sagnant.

–Un segell que sagna.

–Tinta i colors, és clar.

–Ets ple d’equivalències rares, Çontiberi, saps? I enmig la nit. I demà amb la feina que tinc. Au, prou; ara a fer bondat. Dorm i calla.

–Equivalències rares. Això és captenir-se com cal. Em fa justament humà, Ermessenda.

–T’hi capfiques massa.

–És d’humà capficar-s’hi. “Humana cosa és capficar-se en qüestions filosòfiques.”  Car tenia por (en Çontiberi) que no fos prou humà. Que qualsevol altre animal hauria reaccionat de la mateix manera: a puntades, davant la situació de la serp sobtada qui sobtadament se li encarava. La pell suada de n’Ermessenda era com la de les serps. L’acaronava plàcidament. La nit, revera, era densament negra. Fora xiulaven escadusserament escarits ocells nocturns…

De no ésser un animal certament se n’alegrava n’Eleuteri ara. D’ésser un home, màquina pensant, n’estava tan content. Somreia dins les fosques força satisfetament.

Es deia, em sembla: “Humà, puc bordar ferotgement ans salvatge rere una porta per a esborronar cap lladre, dissuadir cap brètol ni empipaire….mes pot un gos parlar ans enraonar com un humà per a convèncer, ja no dic cap persona assenyada, cap boig i tot…? (No!) (No pot pas!) (No hi ha equivalència!) No hi ha doncs equivalència.

A part que els gossos mengen merda i alhora la cua belluguen de la felicitat de menjar’n. (I a mi em fan fàstic àdhuc mantes llepolies) (així considerades pel comú) (com ara….les carns dels escorxats) (qui ha vist) (i ensumat!) (un escorxador, i llavors un noc, sap que ambdós si fa no fa) (i el que n’ix, podrimer) (qui hi pescarà?)

ωωωωω

(em dic Episodi Catastròfic)

(em dic Celestí Clandestí)

(qui us véu i veu, Episodi)

(tracteu-me de tu, Celestí) (com et viu no et veig, doncs)

(i tanmateix prou sóc el mateix, tot i que els tacons m’hagin deformat fins a aquest punt)
(com m’han deformat a mi, Episodi) (Episodi, em diuen que patires qui-sap-lo)

(Celestí, fou horrorós)

(Episodi, et nasqueren quatre infants ensems)

(allò m’esguerrà la vida quatre vegades per sobre, Celestí; i a tu, la bòfia et torturà fins a un borrissol molt fi de cony d’impúber de la mort)

(molt mòlt em van jaquir, cert)

(les bèsties i els bèsties sempre es captenen així, maleïts capsigranys; t’assalten de sobte i et deixen per mort; sovint, en acabat dels bèsties, les bèsties i llurs esperons, llurs ullals, llurs roncaires paps; no saps si els ets copa heracleòtica o orinal; se’t masteguen els tendrums, t’arrenquen membranes, et…)

(els de la bòfia em tingueren tancat durant un mes secretament perquè les nafres se’m tanquessin; la gola torta per sempre de l’escanyó sofert, el fal·lus guerxat, el recte estripat, escapçats els lleus)

(què volen aqueixa gent qui truquen de matinada, oi, Celestí?)

(ens volen anorreats, ens volen exterminats, ens volen esborrats per sempre pus del mapa; ja ho saps, Episodi; mai no han volgut altre)

(em diuen fonts no gens identificades que també t’escapçaren el cervell…) (o t’estimes més estar-te’n?)

(no; ho reconec) (el meu sensori no rutlla com rutllava) (massa de cops al meló, cavà?) (però tu ets de debò el mateix?) (no has perduda també allò que en diuen, grisor cerebral) (qui cau a llurs urpes, difícilment n’ix amb el cervell intacte)

(no, és clar) (si la vida t’hi fot cops, pitjors te n’hi foten….els autoritaris) (em deixen per mort a l’albelló) (espuri subproducte de noc) (anascòpic) (confonc bolets per senyals de tràfic) (senyals i senyeres per bolets) (com ara….com ara lobotomitzat) (melòdics cignes se’m claven als ulls com sanguinyoles; si me’ls trec de sobre com escorces, sempre retornen, aguerrits, en triomf, saltamartins inexpugnables, amb el cul de plom fos) (em fonc en el vertigen de les esferes en follia, el saluet que se’n desix em farà parar boig) (són els cops rebuts que em ressonen pel carbassó) (aquell maldecap no me’l guareix ergotamina) (allò només té remei amb el perdre novament el coneixement)

(i això després d’aquell cop de tindre tants d’infants a l’encop!) (i com tingueres paciència de nodrir’ls fins que ja tenien un anyet i tot!)

(sí, ves, Celestí, pacient-pacient, fins que tot ho engegues a dida, no fa?) (amb el que guanyava, cada dia n’hi havia menys prou) (estàvem desesperats amb la dona) (havia de dur’ls, i sobretot a ella, qui encara els donava el pit als quatre, aliments a muntanyes) (vaig decidir d’anar-me’n a Les Vegues a jugar-hi al pòker) (recordes que sempre guanyava?)

(bongoig, enlluernava totdéu el teu joc subreptici!)

(vaig agafar l’avió a O’Hare, i, tantost aterrar a Les Vegues, m’enfilo a jugar-m’hi els migrats estalvis) (m’estic a les taules tres jorns i tres nits sense atur) (guanyava prou per a nodrir la família tres anys i escaig sense matar-m’hi)

(ah, albíxeres!) (mes devies pensar en els estudis…)

(esperava haver’m mort abans la mainada no es fes tan vella que els calgués entrar als ruïnosos col·legis) (tant se val, Celestí, la qüestió que, caminant cap al motel, m’assalten)

(a l’aguait, on?) (i disfressada avui de què, dius, la mort?)

(no ho sé pas encara ara) (si la bòfia, com a tu) (o sí lladres i malfactors) (potser els mateixos escrivents de la timba) (aquells sempre hipnotitzats pels calers que lliuren als clients sortosos o hàbils) (a tu la bòfia, segur, però?)

(i tant, Episodi: cap dubte) (entre els més brutals, sempre els uniformats)

(no els enraonis – no els guaitis als ulls – només respon sí i no)

(si t’atrapen de cop-descuit, si et fiquen el canó al front, si amb l’altra mà traïdorencament t’injecten “saransan”) (o “sarasan”, no ho comprenia bé, i, ja saps com garlen estrany, a part que ja estava tocat amb el primer cop al cap) (t’injecten “sarasan” o “saransan” primer al braç, després ben fort i llong a l’esquena, i finalment, més angoixador encara, al coll…)

(t’hi injecten qui sap què, Celestí) (subproductes de noc) (tant se val)

(sèrums de bòfia)

(desesperació!)

(desesperació!) (la qüestió tanmateix és sobreviure – només els heuràs i els podràs matar en acabat si romans viu – drogat i tot, tracta de romandre viu – recorda sempre a no dir re – el que cal és assestar el cop mortal sense que s’ho esperin, qualsevol dia on són distrets, o febles, o trompes, o ensopits, o en indret que els acolloneix – en qualque reunió de gent boja i fanoca com ells – una ganivetada al cor – llavors, llavors, molt secretament…)

(tens raó, Celestí) (ni els convenceràs ni els acolloniràs ni els faràs mai mica raonables) (ara, hi ha certs incidents a llurs vides) (certes celebracions, misses, juntes, congregacions, congratulatòries cerimònies, on…)

(regracien les gràcies del cel, Episodi, i, zelosos de llur reputació de ridícul fanoc, fanocament i ridícula s’agenollen febrosament davant llur déu, bandera, ídola, falòrnia…) (sonen trompetes i carraus) (exorcitzen dimonis, bategen infants, casen la filla…) (tenen por de l’infern, volen parlar amb el metge, el capellà…) (llavors, llavors…) (cal que els esclati…)

(cal que els esclati…)

(la bomba al nas) (la bala al cervell)

(el mac o el matacà al crani; el raor al cor; la barrada que els trenqui l’esquena)

(fel de melangia m’amargava; em fitava a la garjola les plomes plomades) (no volaré mai més, em deia) (i llavors, faig mos ops d’un cop astruc, quelcom insospitat…) (un huracà ferotgíssim) (aterra els assassins qui em foten d’escarcellers) (amb els llamps forcí les reixes, i esdevinguí escàpol)

(escàpol: prou litigar amb jo mateix) (escàpol, el meu destí sempre ha estat d’esdevindre) (com tu) (escàpol) (aprofites cap badada dels qui a l’hospital em voldrien incapaç per sempre pus, i la finestra esbotzes; al buit et llences; per teulades t’esventes) (fuigs)

(em fiu escàpol

caminant per l’assolellat herbei amb la petita maleta groga
m’he fet acorralar per serps.

distretament avançava vora un vell mur tot oscat i escapçat
l’adornaven insectes geomètrics ans floretes admirables de líquens i trencapedres
fins que entre els daus escalabornats davant els quals badava
veig que s’hi belluguen serpetes – amb quina esgarrifaó
no he volgut llavors recular!

tret que fent-ho m’he trobat amb unes runes aplanades
d’una casa de temps enderrocada
on les gegantines ferotges verinoses serps ara abundaven
escopinaires sibilants

la maleteta groga era el meu únic escut
no em fiblarien els ulls

mes em fiblaren les cames!

jo qui fugia la ciutat i la gent
ara hi tornava corrent i suant i angoixat

que a les horribles nafres m’hi apliquessin per la mort de déu
adients metgies!)

(tornes a casa teua, ranc, emaciat, amb prou feines bípede encara)

(i obres la porta) (una ferum estranya)

(la mare morta, un dels fillets mort – els altres tres se’ls mig cruspien)

(horror!)

(horror!)

(la dona la bòfia me l’han morta) (el fillet mig se la cruspia, Episodi!)

(la dona se’m devia haver morta d’inanició) (esperant que tornés amb el nodriment) (un dels infants també moria, Celestí) (els altres tres se’ls mig cruspien) (dentetes de sangs i limfes) (visatges bestials de feres hostils)

(què fer, Episodi?)

(què fer?)

(escarritxar, carrisquejar d’horror una llarga estona, Episodi)

(com treure’ls) (els morts, Celestí) (els morts) (de casa?) (com no marcar els marrecs ara caníbals?)

(desesperació, Episodi)

(desesperació, desesperació)

ωωωωω

Amb amable severitat em va dir la bibliotecària que m’atansés al tribunal, que m’hi lliurarien el diploma (on hi diu que he acabat els estudis) (amb prou bon grau, de més). Me li ho faig explicar més d’un cop i més lentament, perquè em fa cosa entre tanta de gent asseguda (hom hi espera el president, però un accident d’aviació es veu que ha mort algun dels seus coneguts i allò el retarda), i molta de la gent asseguda d’upa i tot (tinc por de fer-hi el paperot). He pujat tanmateix i una de les senyoretes m’ha lliurat amb una cara enriallada el diploma verd clar, m’ha vantades tot passant les bones notes; ha comprès el meu nom estranger fàcilment i l’ha dit sense entrebancar-se molla; trobo natural que tothom se’n faci moderadament creus, de tant que en sé (sempre excel·lint en cada matèria; intel·ligent com ningú; fóra per a Catalònia Independent el perfecte director del departament secret de seguretat) (tant se val); ara tornaré vora la bibliotecària amable, però abans deixa’m comprar una coca ampla, tan ampla com el meu diploma, groga, sucosa, crespa; veig que molts dels qui reben diplomes són militars una mica grollers, llur boina d’un vermell viu, agressiu, i llur uniforme verd fosc, de botons que relluen, i cintes diferentment acolorides, fan tot plegat un abillament, com sempre en casos de gent marcial, força repel·lent, merdós i irrisori. No en vull provocar tanmateix cap, no fos cas que triés de matar’m allí mateix.

Anava preparant què diria a la bibliotecària, tret que veia que se n’anava amb algú ara que gairebé arribava amb la meua coca (de la qual volia donar-li’n un bon bocí) i amb el meu diploma (que volia que es guaités fent-me’n l’elogi), ara que arribava, dic, als darrers rengs d’on havia partit ara devia fer mitja hora. Veig que hom la sol·licita per a qualque altra cosa. Un amic meu havia fet un discurs a la concurrència abans de l’episodi on hom començà de lliurar els diplomes. L’havia felicitat i ara em saludava, també enriolat, quan qui sap per què, un dels militars (o era un gàngster malcarat) (o un terrorista qualsevol) sense solta ni volta m’ha disparat al pit, potser també al cap.

Malament rai; ara em moriré ben de cop-descuit.

Tantost mort….però….els miralls del meu cervell s’il·luminaran….nets, prístins, clars. I perfectament veuré de bell nou, llas, en un instant massa curt, la meua filla amb el seu vestidet rosa, i hi veuré a la seua vora la meua dona, sempre preciosa, amb el seu vestit magrana. Nítids llambrecs tindré doncs de pregona felicitat abans els miralls no se m’apaguin, abans els miralls, massa aviat, no se’m tornin tot negror (una negror vellutada, rica, intensa, sense escletxes) (magnífica) (oceà negre, il·limitat, interminable).

ωωωωω

(em dic Ob Literat) – (mansoi Isis em mena) – (sempre m’he jaquit dur i endur per les deesses) (n’Isis: rierol a Oxford on estudiants barquegem sense basquejar-nos-en gaire) – (ferum de carnassa als llavis de la instantània estimada) – (adorable!) – (clarianes entre foscors on les idees tenen cabuda) – (apofàntic, dic: com mataràs la mort?) – (mes fou ella qui em matava) – (n’Ob Literat, el literat obliterat) – (mai més se’n cantaria ni gall ni gallina)

ωωωωω

(sempre que vull passar a l’altra banda del riu em surten les beutats qui m’ho empatxarien) (com els ho dic?) (“em toca morir, em cago en déu!”) (tret que no me’n fan cap cas; continuen d’acaronar’m perquè m’hi estigui: me n’estigui i m’hi estigui, encar fent la viu en viu, entre tenebres, entre llurs caldes carns)

(això dura fins que no s’acaba…) (fins que no em caigui el Sol al cap….) (em dic: “o fas un cop de cap….o la cosa s’allargassa en el tedi tebi….fins que no t’eslleeixes com ara tendrum massa bullit”)

(i me n’enyoro, de la mort; me n’enyoro, de mi mateix mort)

(en la mort finalment tots els somnis s’acompleixen, totes les il·lusions s’esdeven, reïxen, triomfen)

(la dona és el mcguffin – l’escarràs de cada excusa qui t’ix de trascantó a trastocar-ho tot)

(hi ha una dona de llavis i de posat engrescadors…)

(vagis on vagis, siguis on siguis….hi ha una dona de llavis i de posat engrescadors….davant cada porta….o compartiment….o vagó) (perquè hi entris, temptadriu, perquè t’hi fiquis….)

(i dins al capdavall tampoc no hi trobis re)

(l’ànima….l’eidòlon….la bella fembra….la Tònia mateixa….sempre present….davant la porta) (t’impel·leix a la il·lusió) (la imatge fantàstica de la dona qui promet….lluny de les atzagaiades….l’assoliment de quelcom inagafable, fins ara només somiat…)

(i al capdavall, sempre el mateix) (la porta bonica duia només a un forat de carn, i dins, re més) (n’has de sortir) (si mai en surts) (amb la mateixa cara de pallús, d’enganyat) (fins que hi romandràs) (d’engany a desengany) (i au)

ωωωωω

(anava a dir, més confidències d’en Mariet Dinguilla) (nom lleig, hom lleig, sang d’orxata)

(allí sóc, a Bradford de bell nou, xarrupant-hi adeleradament, amorrat al cotxó de la xicarrona prenys mentre m’estic xingant l’altra – i llavors què? – una nosa: damunt el xup-xup del xarrupeig i el xic-xic del xingar, hi sento un xiu-xiu de xampurreig…) (tombo el cap sense aturar la feina, i hi veig darrere una altra xicarrona qui els xiuxiueja a les dues qui estic entretenint quelcom de molt seriós – me n’adono doncs que l’únic qui hi va de debò sóc jo – al capdavall dic: “xit, podeu parlar més fort; què s’esdevenia, eh?”) (diu la xicarrona nova, nua, alta, bruna, amb cara de circumstàncies, on temo que no sigui res de l’alcavot qui acaba d’arribar i vol que totes plegades enllestim) (no fóra el primer cop que duc les de perdre amb els alcavots, sempre armats, els malparits) (però no, diu, amb l’ai al cor, pobrissona que ui, que l’esbudellaire del Yorkshire ha tornat a mortrir, i precisament a Bradford) (se n’assabentaven ara mateix a la cuina, per la televisió) (bufa, doncs; i ara què?) (qualsevol es destrempava amb aquella dissort nova que se’ns abat – qualsevol belleu, ep, no pas jo, tanmateix; al contrari, la trempamenta se’m fa més ferma i el xarrupeig més assidu, i al capdarrer la lleterada i l’escorreguda són més profuses) (no foten pas gaire bona cara les tres quan els dic, amb el meu somrís més assassí, siau, siau, i fins a una altra)

ωωωωω

Bugre vell i sarnós, les lletres de llet em retornen, dolces, a la boca.

De marrec ho aprenguí tot. De llavis de mon pare i de ma mare. No m’ha calgut aprendre mai més res més important. No pas que no ho hagi intentat. He viatjat arreu del món. He apreses les millors llengües. He estudiats els millors pensadors. He llegits els millors llibres. I les quatre veritats que popí de jove mai ningú me les ha sobrades. Mai.

Mon pare, ses lliçons, me les impartí quan encara érem amics. Quan anàvem en bicicleta, quan anàvem a pescar.

La fi del món – perquè als quatre i cinc anys a la botiga sempre havies d’escoltar les meuques qui ploriquejaven si la fi del món s’atansava per foc, per aigua, o per ira de déu datpelcul – la fi del món – mon pare em va dir – la fi del món és quan et mors.

Dels vius, has de tindre por – em va dir, quan contava, passant, que s’havia amagat a nínxols quan els feixistes envaïren la ciutat, i li demanava, impressionat, si no havia tinguda por dels morts – dels vius, cal tindre’n, dels vius – em va dir – els morts rai.

….

Ma mare, ses lliçons, ja les vaig rebre el mateix migdia, quan tenia aquella crisi adolescent i no volia menjar, em volia morir, havia comprès tot de sobte que tot era mentida – el principi, la fi.

I què passa si em moro – li vaig demanar – si et mors – em va dir – si et mors – era estès damunt el llit, desmenjat, aterrit, nerviós, tremolós; havia tornat de Barcelona perquè la crisi m’havia paralitzat, i em volia morir però tenia tanta por de la mort – si et mors – em va dir, mentre obria els finestrons perquè entrés el Sol, mentre obria el balcó perquè hi entrés l’aire net de la carretera – si et mors – em va dir – t’enterrarem.

I després què? – li vaig demanar – després que et mors, què passa amb l’ànima? – quina ànima – em va dir – quina ànima? – se m’enduu a la cuina – quina ànima? – va agafar el pollastre qui era lligat de potes jagut a l’aigüera, va agafar el punyal que jeia al taulell – quina ànima? – va dir – la mateixa d’aquest pollastre – va dir….nyac!….tallant en rodó el coll del pollastre – amb el pollastre mort, on li veus l’ànima? – em va dir – per què et voldries diferent?

ωωωωω

(has cremat a les brases dels fogons de la cuina un petit muricec viu) (els capellans t’havien dit que era la imatge del diable) (el poble diabló) (els seus ulls vivíssims clavats en tu) (mentre crema i escarritxa) (i s’escridassa) (i et demana pietat) (i es torna de mantinent esquelet ablamat) (els seus ullals encesos: llumins de miracle d’idea al teu sensori fins ara mesell) (recança et puja com fel engargussador de vil assassí) (les seues membranes fetes boïgues que ho consumeixen tot) (i ell, els seus ullets fits en tu, ni et maleeix ni et trametria al foc) (com tu el tramets) (com els capellans claferts d’odi trameten tothom qui no els és prou merdetes) (no comprèn segurament la teua religiosa crueltat) (esmena-te’n pel que et romangui de vida)

ωωωωω

De marrec, pertot arreu hi veia conys – cada rat o moix reganyós – cada animalet peludet i amb dentetes: nic, inic, enemic – cada bestioleta hirsuta i mocosa qui et mossega amb dentetes esmolades que et tallen i t’enceten i penetren com vidrets i se’t cruspeixen a mossadetes sèdules tot el que troben a la vora: piranyes, gossets rabiüts, rats reganyosets, monstres diminuts…

I llavors, què? Pitjor!… Mon pare, poètic, el malparit, em diu:

(el cony?) (quin cony de cony?)

(el com a reòstat: ofereix resistències variables segons l’instrument)

(el cony com a papallona i com a “papallona”) (el qui, a les firetes o pel carrer, clandestí, atrau la gent cap a l’estrafolla qui els decebrà i escarrutxarà) (caça amb buides acolorides evolucions l’ànima del babau) (el seu treball, els seus diners)

(el cony com a caçapapallones: el cony com papallona qui atrau el mamut)

(el cony com a estalactita: que amb el goteig constant de les seues denses secrecions aixeca estalactites) (“el goteig i les tites”, bon títol)

(el cony com a tinter: merder de món doncs, on el palimpsest de la història per força és tot gargots)

(el cony com a cràter, evidentment: i com més antic més abrupte i “encraterat”) (i les erupcions més enceses i bigarrades; com en tot volcà la processó va per dins)

(el cony com a “sant” greal – l’aventura d’heure’l és el que importa de debò – car altrament, en pic el tenies, què? – merda rai, tantost el tens, s’acaba tot – no saps què fer’n – al contrari, saps què? – més val no heure’l mai del tot – que un cony mai no et pertanygui – que un cony sigui lliure – aquest és l’esperó, aquesta és l’esperança)

(!)(!)(!)(!)(!)

Mon pare, com dic, massa rapsòdic: per culpa d’ell sempre he tinguda confosa la cosa.

(i qui no és un cony, és un capdecony) (afegeix) (a part que tothom fot cara de cul)

(!)(!)(!)(!)(!)

(tu) (tu!)

(els dius a cadascú)

(et veig el cul) (mai el visatge)

(!)(!)(!)(!)(!)

Tot plegat (mercès, pare), ni de sexe ni del sexe no en vaig sàpiguer fins que no vaig llegir mig d’estranquis “De Xil·les i Xones” (escrit per les delicades actrius pornogràfiques na Xuclamelis Xerigot i na Xarlot Xufanc) (tot i enllordat pels sempiterns infraintel·ligents censors) (i elles assistides pel “negre” Xenofó Xilofó – ep, que si no fos ell, les dues deesses no gaire pas que hagueren atès amb llur deliciós analfabetisme cap cor innocent) (com el meu)

i esdevinc (obsedit pels) (un obsés dels) conys.

(!)(!)(!)(!)(!)

No pas que arribés tan lluny com en Goig, Carles, qui ho havia provat tot (bolets, plantes, lletovaris, pólvores en prunes) (per comptes de pinyol, pessic de pólvora: ruà, opopònac) (guareix de tot mal, tret que no pas el seu) (pot de l’apotecari) (microbis bons) (fauna?) (panacea?)….i al capdavall….només va trobar, sempre enamorat, en el cony de la seua dona la bona medecina.

(remeis o mots) (elidibles) (gens indelebles)

(dels vèrtexs dels culs, atzeps i palterets en pengen) (n’endrapessis pas cap) (malgoig!) (Carles) (reig foll, cogomassa, fals carlet, pixacà, escanyallops)

(banyut, cuguç, gorró) (caníbal) (arec, ofert, sotmès, obedient, beta) (adés li estriparen grotescament cada trau) (com ara mort)

(endrapa per comptes el viàtic, les hòsties llefiscoses que la teua dona molt bogal et fa rajar de la seua fufa suara profusament boixada pels vits més eixorivits)

(allí el tenim, benet, beneit, beneït) (amb rabeig ans amb goig, amb desig, amb enveja) (menjant-se’l) (menjant-se el seu déu) (el seu superior, l’alfa, el dominant) (comunió) (hòstia de lleterada) (de llavis de cony a llavis de moribund) (extremunciat) (viàtic) (les absoltes) (salpasser) (per a la resurrecció com qui diu de l’esperit malmès)

(!)(!)(!)(!)(!)

Em vaig fer amic d’en Mangala, de Perpinyà, i m’inundà de revistes de dones despullades – son pare (tot i que sa mare també es plaïa a esguardar-les) n’és afeccionat i n’és subscriptor, o en compra els diumenges, una mica de sotamà, encar que no gaire, els diumenges a la passejada del matí, per comptes d’anar a missa – que troben d’ignorant, allò d’anar a missa, vull dir, son pare i sa mare, ca?

(jeu) (gita’t) (acotxa’t) (sacsa-te-la, com un beneit) (dallar el matalàs, passar-hi l’arada de la teua xirimberga) (conys, fufes, xones i parrufs)

Casa seua era plena de revistes de dones despullades: París-Hollywood, on, ai, els conys esborrats (arbitrarietats habituals de “llei” “francesa” – parella sempre oximorònica).

Somiant doncs en conys esborrats, i rere l’esborrada qui sap: malsons de monstres qui hi treuen el nas ple de llúpies. Es veu que hi ha dones de qui les cuques són extremadament voraces, i se’t cruspeixen la titoleta.

(!)(!)(!)(!)(!)

Era petit, tenia quatre anys, i estava obsedit amb el cony de les dones (fascinació per les fufes). Pler de xicotelles voltaven pel carrer (sobretot les gitanetes) amb el conyets enlaire, glabres, amb prou feina boterudets, una fenelleta com un tall a la pell, encetada i guarida, sense res lleig. Tret que sabia que els adults es metamorfitzaven en horrors criminals qui t’hipnotitzaven i et feien fer les mil i una, les pitjors barbaritats. Rat de claveguera pudent i rabiós. Bestiola rabiosa i immensament pudent. T’arrenquen un tel d’ou que té el nom misteriós de virginitat, i darrere aquest tel d’ou en desclou l’animaló més ferotge ans vil. Crescut, doncs, el cony esdevenia pelut, ferotge, sanguinari (boja metamorfosi) (transformació metafísica) (les religions en feien objecte de paüra infernal) (bestiotes agressives qui la gent pagaven i tot grans quantitats per a veure-les fer la fera rere gàbies i musiques) (el cony o l’infern) (nefast mot) (inventat i prou) (per certs molt inics datspelcul) (que tanmateix crea conceptes de bogeria en els esperits més cagadets, capats, del món – com ara en aquell irrisori capdecony, el Dant que en diuen, sapastre papamosques qui vomita ximpleries mentre es debat, enfarfegat, ofegat, entortolligat, en teranyines invisibles, fetes de no-res i prou) (capellans capsdecony qui destil·len – per llur boca un cul – el pitjor més virulent verí).

Delinqueix en la disbauxa, petit Eleuteri, som-hi. En el teus somnis desperts – amorrat al matalàs, sacsant-t’hi, rebregant-t’hi, fregant-t’hi el nu cos sencer – amant de les mol·lícies, d’allò fluid, allò estantís, estancat, llefiscós, dels sucs, les secrecions, el virtuós: n’Eleuteri Quiropsàlic (el quiropsàlic) (el qui toca conys) (el qui amb els dits) (o amb el “dit” sublim) (les fa vibrar – les dones, llurs xones – com les cordes molt melòdiques de l’arpa, la lira).

(!)(!)(!)(!)(!)

Mon pare, per comptes d’ensenyar-me’n cap (el de la seua dona, la seua amant, la de cap clienta qui s’hi prestés) em va dir…

Un cony és un cony – un forat a la carn per a ficar-hi l’albergínia, perquè li’n surti la llet – els homenets (els homoncles?….tots són oncles del qui serà nat….i homos oimés….tret belleu de qui reeixirà a entrar a l’ou encantat), els homoncles o homenets a la llet es barregen amb les donetes (les doni-tietes) d’algun dels ous encantats que hi han com bales a mig rovellar al capdavall del canó esllenegós de carn que hom anomena doncs cony, i au.

Cada dia m’hi roda pitjor el cap, al voltant de la qüestió.

(!)(!)(!)(!)(!)

I mon pare, tornant de pescar, tornant dels flairosos xibius vora els rius on ens cruspíem deliciosos ganyips, i hi bevíem vermuts fins que n’acabàvem moderadament trompes. Quèiem sovint de les bicicletes. El tema l’anima; n’esdevé rapsòdic:

Cony: pou del destí, boca de canó, distesa, badoc (badoc: flor de carbassera) (i el meu cap carbassa), i cada bala (bomba) es transforma en cap d’un nadó nou.

Naveguem-hi a les palpentes, fill meu! Nauxers d’esquinços pels plecs intercrurals. Fosc oceà de peripècies. T’hi perdries.

Xona és llit d’erosió; en termes geològics, orogràfics, llit de riu. L’erosió per força s’hi instal·la – mentre el cony fa “rius” i prou, serva la “V” neta, jovenívola, llisa, fluida; més tard, amb l’ús i re-ús, s’escarxofa en abruptes vores, fins que, amb l’edat, s’aplana i es desboca, lleig, estancat, sense clars marges, pudent, parasitat per xacres, xancres.

V vol dir (i sempre ha volgut dir) cony i prou – en Churchill sempre fotia el signe del cony (i era tan capdecony que ni se n’adonava que el signe que feia era el del cony).

Instantània papallona – quan els llavis del cony, oberts com ales de papallona, s’envolaria, car és sovint angelet.

I en rus “cony” vol dir cavall; i això es munta i cavalca, que no?

(!)(!)(!)(!)(!)

En Mangala (son pare i sa mare) tenen als prestatges els clàssics catalans:

“Quatre coses són sens dubtar qui no es poden assadollar: la mar, el cony de la putana, foc i avar. I tres coses fan diners: fan tort, fan dret i fan furgar cony estret”, n’hi havia un qui deia.

I un altre, més modern, feia: “Les excavacions als conys estrets són emocionants – tant se val què en surti! Ja fos conill ple de vida com egipci mort i embalsamat.”

També un contemporani: “Les portes relliscaren i sortírem ballant a un petit cony que dominava una petita artesa; octubre plujós, amb una boirina que desdibuixava l’horitzó.

Et creuries que aquest és el paisatge d’un altre cony estret? – em va dir.

No – vaig respondre – tret que ho veig i ho puc tocar.

Ah, vagina, mal d’angina; m’hi volia morir; la sentor era balsàmica, i em feia trempar.”

Els clàssics catalans, sempre val la pena de llegir’ls! Compareu en Dalí i els seus fascinants morros de cony – insectes geomètrics: orgànic finalment organitzat en l’inorgànic: meta gruada del tot el que és viu.

(!)(!)(!)(!)(!)

Papa, veuré mai un cony de debò? –li vaig demanar– o em moriré abans…?

O et moriràs de l’esglai de veure’l. Ah, o de tastar’l. Sucre amarg, enciam massa amanit. O a l’inrevés. Endevina’l, fill meu. Petxina platxeriosa que amb delectança ans llongament xarrupes.

The cunt’s a fruit – the riper the tastier (the tasteless prefer them greener, that’s their loss). Erroni, crec que em diu que el cony s’ha d’assaborir com una ceba lloca, o un peix a mig malmetre’s, però m’ha dit, clarament, una figa en el seu punt més dolç.

Fufa, fillet: fruit blaníssim; quan s’obre, i t’hi endinses, els sucs dolcíssims comencen de pair’t; planta carnívora, dròsera amb flaire de drosòfila, la fulla com ull amb parpelles i pestanyes, et fita el moixó i te l’hipnotitza; el moixó, fatalment atret, se t’hi atansa i bonanit, l’ull te l’atrapa i te’l dessagna, uh!

I ens arrapàvem, incloses ganyotes, les cólls.

(!)(!)(!)(!)(!)

I deien els manuals “científics”:

Gra colpat, d’exina tova: coixinets (filtrant residus, eh?); i el que en desclou: plançons de monstres (escletxa del cony: colp) (exina: pell més forta del gra).

Fufa: cap de serp, tot hi cap; boca de serp: sembla petita, mes amb una mica de retoc esdevé monstruosament capaç.

Engargussaments rai. Esquemes de no treure’n l’entrellat. Pse.

(!)(!)(!)(!)(!)

I els senties (seriós melòman, tu), de llur cambra estant, els Mangala:

(el pare:) cony bla, piano amb dues tecles; el so produït: dramàtic; d’òpera inharmònica, cacofònica; de viu acoloriment, extret amb mestria pels tocs adients, amb xiscles i alarits de déu-n’hi-do, i (grans) finals de:

(la mare:) “sì, sì, sì!!!”

(!)(!)(!)(!)(!)

(què és la vida d’un escriptor?) (quatre paperots en quatre calaixots) (paperots damunt davall) (oh pel foc!) (que tot s’ho endugui)

(els lleus tanlleu t’adquireixen ales)

(lleu t’envoles, lleu)

(i llavors?)

(paperets, paperots, paraules)

ωωωωω