No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Eleuteri desè a espesses estacions pansidament atendat

Sales d’espera

a.

Em sosvé de sobte el sucós episodi on n’Encatalasiusplau Pou i en Sobrhom Tro, fa… oh, pel cap baix un parell de centúries de milions o pus… quan la terra a la Terra encar era el sol continent Pangea i les adrenalines trumfaven en els éssers qui hi campàvem tots els processos diguem-ne “racionals”… que cercaven, en Pou i en Tro, per fredors i boires, en quest heroic, la substància natural qui desviés llur angoixa inexplicada… i van trobar certs bacteris infecciosos (és clar) de qui la musica quan somiaven truites (els bacteris) sotmetia a disciplina acadèmica i tot els més ferotges contrincants… bèsties brutals d’ullals i ungles i verins molts esmolats aquella musica els aplanava i jaquia arrucats com ara injecció de fisiòleg… emocionals esdevenien les salvatgines i tant n’Encatalasiusplau com en Sobrhom tingueren doncs la rara honor d’haver sentits els primers els bacteris qui somiaven desperts amb subtils musiques que transformaven en salut els enfelloniments més agres… quina victòria per als qui en consumiríem més tard… com el matí prometedor del món, llas, esdevenia capaltard desencantat i morent… harmònics doncs fimbràvem cap als afores… de sobte, cataplèctics (paralitzats de por a indrets si fa no fa motors, com ara cames i braços), l’horrorosa memòria es llevava rere una muntanya… era la memòria del monstre o déu no pas gens pigmeu, primigeni, sempre ganut, ridículament avariciós, com qualque mena de repulsiu castelladre a l’enèsima potència… les indecents incidències de la nostra fugida no les fabricaré ara… encar n’estic avergonyit… com en deurien estar, si encar fossin gens vius, tant en Sobrhom com en Pou… amagats rere un tuc on trobàrem una galeria (molt subterrània, ctònica, infernal) no ens imputàrem, erròniament recíprocs, cap mena de retret… ens plagiàrem els trets rugats i les fesomies grogues i les expressions esglaiades… car estàvem els tres plegats molt acollonits… les vinyetes en blanc s’escolaven incessants… ions queien a ramats fora, com ara poms escabellats d’estels descartats… esbojarrades variacions de temperatures i els focs invisibles que queien, com dic, causaven, crec, a la pell molt grollera del gegant cobejós una fam enlloc inoïda encar… una Pangea ara sacsada doncs com un drap brut per revolucions i terratrèmols (i els seus trepigs d’eixelebrat) trameté la realitat que fins ara no coneguérem a trencaclosques d’ofecs… com sortírem del cau no reconeguérem merda… tot era diferent… jo m’havia, sobre, tornat femella; en Tro era ara mòmia pudent… n’Encatalasiuplau continuava gairebé igual… tret que una mica més histèricament foll… una rialla lúgubre el solcava sovint (i sense cap raó aparent) del suc de la clepsa als artells dels peus… ens havíem nodrits, com d’altres rosegaires mig orbs, de rels i de cucs… i ara tornàvem enlluernats a la llum… jaquíem encar sebollides… o les catedrals de boterells esquerdats o els galliners de barrastrals asclats… d’on sovint nogensmenys caiguérem o en fórem força a frec… com bitlles damunt qui el bare objecte llancívol no col·lideix… com pius de caus o glans de pollegueres eixíem metamorfosats en rovell i verdet… sotmesos a les forces romanents no en criticàrem cap… distorsions de perspectives… discorríem, i les nostres anàlisis descartaven d’entrada les premisses màgiques… l’únic que comptava era la regurgitació de l’ocell dalt el cim més alt… hi correguérem… la mòmia, la dona i el foll… transnacionals, ens re-incorporàvem al niu… que ens prengués l’ocell Roc pels seus filials fillols pròdigs… o quelcom si fa no fot… tant se val… succintament dit, ens hi amorràvem…. (equivocadament al cul).

~0~0~

b.

O l’altre on tota la família rau barrinant-ne de noves… i jo al costat… a tret de fil de veu… servant-me l’estómac o el cor… fent-me ara el més malalt que ja no hi vinc… qui es creuria que tots mos senys, per comptes d’ésser reclutats a gomboldar les punxades a nítols i òrgans, s’adrecen sencers a sentir’ls…? car diuen barbaritats rai, vós; em tenen fetillat amb llurs vòmits xiuxiuejats d’horribles revenges… quina corrua d’horrors… uh, uh…! sinistres aconxorxats qui conjuminen mortífers tripijocs… tret que… tret que una de les minyones a la perifèria de la ceba on tots comploten em pica l’ullet… seducció que no menarà enlloc… faig, al contrari, acte palès de tragitar agrament i dolorosa… desvia avergonyida l’esguard… car què hi feia a Constantinoble sinó apaivagar-hi l’excés de verriny…? totes aquelles barjaules lletges i pudents em treien les àvols idees del meló… era doncs a l’estació… hi venia a assabentar-me’n… hi escaujaria horaris i preus… i ara aqueix esclat d’odi que m’ateny d’aquell oldà grapat de veïns… alfarrassant serioses estratègies, entrecuidats estratagemes, per a fer volar algú a la colàrsega… em faig el flàccid, m’esborif una mica més el borrissol, mentre ells van “juant amb dinamita”; juen amb dinamita sense miraments ni compliments, juen amb explosius amb esquírries paleses; enraonen a mormols sincopats d’impietats i d’ossos romputs en escreix… i jo qui no duc pas cap encarnació d’heroi… al contrari, amb tècnica de perfecta persuasió els vinc avui de claupassat ans desnonat qui estossega i se serva un cor qui periclita acceleradament… a frec que m’estenguin en rònega llitotxa i em duguin a l’hospital… o ja m’estenguin en llosa freda i sangosa de morgue tètrica on, clarament, qui m’anatomitza el cos a mig podrir hi gaudeix lamentablement com un camell així mateix sanguinari… què hi vinc a fotre a Constantinoble… amb un verriny qui al capdavall prou fa figa tot sol… figa corrupta i fètida… era un home a qui de jove li plaïa bon tros el jazz pus iconoclasta… era sol al llogarret… ningú altre compartint el meu gust musical… i aleshores, benauradament, la musica se’m tornà soroll de maldecap i em vaig estalviar un munt de temps i adu calers estant-me’n del tot… remotament m’ateny la remor que foten… per això em serveixen ara les orelles… rau-rau de fonteta primaveral… claferta de verins… o com llunyana orquestra cacofònica de festa major de ferro colat… amb la promesa indubtable de flagells i flagells de llagosts qui s’atansen afamegats, d’eixams i eixams de cuïcs virulents, d’esbarts i esbarts d’ocellots amb la passa, encomanadissos, a les últimes, molt malalts… aixelles qui supuren… barbes i segurament conys plens de puces, cabres, polls… vels llords qui mig amaguen esgarrifoses lletjors… aqueixa família qui jua amb llamps i trons fets de qui sap les nitroglicerines em té tanmateix encantat… gonorrees… totes les dones qui hi són fotent cara i tenint posat de meuques, inclosa la minyona desvergonyida i llavors avergonyida a la perifèria de la ceba nidorosa qui formen tots plegats… breus cassigalls de conversa… qualque rialla esborronadora rai… i ara es trenen els arguments… indestriablement… ja no sé qui volen fer volar a la colàrsega esquerra… belleu són vairs reguitzells de complots i atemptats… dues sors qui cometran suïcidi ensems… amb explosius nerviosament duts com petits geps… i els orfes envejosos llavors, llurs mares d’ídoles mobles qui viatgen amb llums d’oli i tot…. desitjant fer’s volar per encar menys… i els marits peluts, ara amb les ferotges gelosies somortes, buits doncs d’un déu idealitzat massa vell i empeder… quin forat més gros… com l’estanyaran… amb bombes, amb bombes… xst, la nosa…! sardònics piulets… un trompa se’m fot al costat… put a ginebra… no sé que em diu… que em moriré jove… prematurament…? no deu veure que ja he fets els setanta pel cap baix… la beguda li enterboleix els ulls… em faig ara l’endormiscat… perquè se’n vagi a tocar els collons a algú altre… tret que només s’ho feia veure, el gat… car ara que em veu ull cluc i belleu lleugerament roncant… els seus dits em pugen silents per la sina… no sap que duc els esparsos ans nàquissos pèmpins embotits als mitjons… em ficaré a riure, amè, pessigollejat… el pitof fuig…. la família enemiga, alertada pel sobtat moviment, troben un pretext per a invitar’m a llur col·lotge fosc… em conviden a beure d’una ampolla verda qui treu un fumet estrany… hi renunciaré somrient-los amb un somriure d’eixarm, cusquet i ondulat, oipús assenyalant-me el ventre… “càncer galopant” els diré en grec, en armeni, en arzebaidjanès… mes mai en tadjik, que és el que parlen, és clar, no fos cas… “next station the graveyard”, els dic, també en rus, malencònicament… emergeix llavors l’avió per la finestra, o el vaixell monstruós, o l’esbufegada màquina del tren… sofres i arsènics ens n’entren, insidiosos… tremolosos finestrons… mitjanit de safir… i jo ja m’hi veig, anònim… sedós… fugint-los… enllà dels helicoides de pòrfir… tota querimònia sobreseguda… cap altre plet que duc pendent… quiti doncs de pitjors penes ni cabòries… fet… la meua curiositat satisfeta bon tros… una mena d’enfit i tot… saps què? mercès i som-hi… prou s’ho fotran… que es mortreixin entre ells… cap grua a plomar-hi… etc… fossin qui fossin les víctimes a la colàrsega, me’n fotia com d’un pià… és de seny d’espitxar’s a tocar el dos, corrent vers enjondre o a l’altre cap, i si doncs no pas ara tantost, i si doncs no pas tard d’hora, i si doncs no a una hora a la imminent… i així anar fent… sorprenentment aquesta idea m’irrita un munt… a qui aniré a plànyer-me’n…? nics insectes vénen a destorbar’m… tinc llàgrimes a les burxades escleròtiques…? si fos cap sàtir em trauria la cigala trempada i me n’aniria corrent entre les columnes de l’estació… la bòfia empaitant-me… meravellosa distracció… tret que a Constantinoble hi venia justament per a no trempar-hi jamai… musclejant supèrfluament m’aixec del seient… el vidre em torna la imatge fluctuant d’un altre ésser ridícul… dec tindre dins la boca torta segurament els queixals corcats… compassions i rialletes ensems només inspiraria si ningú de debò es prengués la pena de guaitar’m prou estoneta… el meu fat segellat… som-hi cap a la porta… atès tanmateix que de mantinent sonaran els altaveus i m’hauré d’aturar a desxifrar’ls, més em val ficar’m a la cantina del costat… un estofat hi prendré que el cambrer esguerrat amb dits greixosos em servirà rient com un retardat mental… temptat de dir-li que es cargoli qualque cargol que deu dur massa balder… em reprimiré… escriuré una postal a casa… mentidera… evitant clixés massa cridaners… “tornaré soliu genet retallat al pleniluni…” “hum, començ i tot de poder ensumar el pa de Lleida, el millor del món…” “ja em faig enllustrar les sabates per a entrar triomfalment…” “la roba bruta tota neta…” teixint les falòrnies de l’ordit amb les fal·làcies de la trama… la minyona adés massa gosada em tusta el colze, terroritzada… “ni mon pare ni ma mare ni mos frares ni mes sors no em comprenen; no vull morir, no vull morir! fugim pel terrat, caseu’s-e amb mi, emporteu’s-em lluny, ben lluny, on ningú no vulgui ésser tampoc tan independent!" “llas, em preneu per cap batallador, senyoreta? lluny d’osques, filla, no n’aneu pas poc! trencat per l’atrició, fet malbé de dalt a baix, cansat de folles aventures; no faríem cap enlloc; cap aforisme ni patriòtic ni humanista no em crec ni m’atia a moure cap bri de pèl; qualsevol altre d’aqueixos paios qui veieu pels voltants us faria de millor amic…” “tots són mos enemics; tots són zelosos devots, la mare qui els va cagar; vós sou l’heroi de debò, la vostra proesa és autèntica, vós només creieu en allò que es pot tocar; toqueu-me, sóc tota tremolins…!” “només tocaré l’estofat que acab de rostar” “no us plac prou? a casa som molt popudes, hi mengen constants popets, i tothom sap que els popets popetes fan…!” “m’alteu un ou pel cal baix, em feu tota la patxoca del món, això rai… si hi esmerçava gens de consir n’eixia ert, amb la xil·la voluble com coll de girafa umflada de vanitat… l’únic que no puc… les perspectives se’m marceixen… massa cadufs… massa veremes… cada jorn el món més barrut… i hom més fotut… sabeu què? exhaust, dormiré tot el viatge de tornada” “on aneu?” “ho oblidava, i això que m’hi he passades hores i hores, preparant l’itinerari; dec tindre el cap a tres quarts de quinze, o tinc el cervell en conflicte, o els meus asimètrics lòbuls cerebrals no pas tampoc immunes a l’atrició van cascú pel seu cantó” “no sou capaç d’identificar cap dels objectius?” “recony, ara que ho dieu, ni un!” “millor! així anirem lliures i esclets, sense equipatge, cap a indrets insospitats pels nostres perseguidors; accedirem ivaçosament a cercles cada camí més allunyats ans esbiaixats d’allò que hom mai consideraria lògic o sisvol solucionable…” frustrat doncs com en Sun Tzu, com empaitat no trobava cap eixida per a salvar’s i, savi heroic, va amagar’s a les ruïnes i va sacrificar un dels agressors ressagats perquè els altres se n’atipessin en trobar’n la carcassa, sospès oprimit les opcions… em faré doncs encar més ruc que no sóc… “vaig renàixer al clímax tumultuós d’una horda d’orangutans…” “renàixer? sou hindú? us apunteu, així de crèdul, a les betzols metempsicosis?” “i tant!” “malament rai; tan encaterinada com em teníeu; us creia preeminent entre els humans, car no us empassàveu cap falòrnia dels covards cretins fanocs, i ara, desastrós col·lapse de totes mes il·lusions, establiu massius setges contra la meua necessitat d’evitar romandre en aqueixa vasta reverberació de disbarats; la meua família sacerdots i llibres sagrats i escoles patriòtiques els tenen totalment venuts; vós fotíeu cara de no tindre cap cervell a bastament empetitit, i ara em dieu que sou satèl·lit reduït de creença encar pus capdecony; fotrem goig, fotrem goig… sabeu què? només aniré amb vós per tal d’ésser capaç d’atènyer enllà dels suburbis d’aquest catau emmetzinat… llavors ja m’espavilaré… som-hi, em dueu de bracet com si som marit i muller i au…” atrapat al cercle de l’amor… tot hi és murrieria i decepció (engany palès)… perspicaç, cercaré a despenjar-la a cap barana que ens entrebanqui el pas… sense aliances, haurà de canviar d’estratègia a l’atzar… de què em serveix haver estudiat tant si ara no em sé desempallegar d’una minyona a qui la família terrorista deuen cercar desesperadament i molt enfellonida… més que no pas amb peus de plom haig de procedir amb xanques de tres metres i mig pel cap baix… assaig carrincló d’esdevindre croat en terra de moros… esborra’t tots els prejudicis… ignora tots els tòpics… hi ha trenta-vuit ambigüitats i cadascuna esdevé nyap que et fa invàlid… impressionat tanmateix que ningú del públic no trobi estrany aquesta parella… un vell qui amb prou feines si… i una minyona llambresca i vigorosa qui plena de coratge podria ara… som al reialme mític dels embolics passionals… pobre de mi, nodrit i cuinat amb sopetes flonges… embolcallat amb més i més capes de betes i cotofluixos… i ara voldrà aqueixa adventícia coneguda que… esglaons on el meu discórrer rellisca… tant part davant com part darrere l’horitzó se m’erosiona isnellament… reclutava amb ulls fits àrees on hi hagués prou lloc per a fugir reeixidament… maniobres d’antic guerrer qui mai no s’ha mogut d’una cadira… de què em serveixen els llibres… ara que el desafiament és concret… tot se m’oposa en aquesta estació de poble fanàtic… fes, abstinències, asfalts… sorolls, amenaces, conclusions… ah, un vagó… pugem-hi… hi dormiré com al dormitori la nit on vaig fer els setanta-tres anys i em volia apuntar els somnis segurament premonitoris… èxit inesperat de la meua dormida… el diluvi avortat… exhilaradament he comès el pecat d’anar-me’n a pixar, molt endormiscadament, com si sóc somnàmbul… ni la minyona no dóna gaire vàlua a cap possible intenció hostil… pos èmfasi a accentuar l’excepcional estat de fosa on sóc, com ara si sóc en hivernacle sobreescalfat un glaçó ple d’angúnia bo i veient-se tornar nul… absència… incessantment i irremissible… alçant llavors sospirs d’alleujament… reconciliat amb el patac de la caiguda, trec el cap, el tors, una camota… ara em despenjaré, oblic, a la via… estalvia’m, mort, totes les frases enjogassades ara que m’estavellaré amb forta insistència a un terra opressiu… fases enjovades on caic… quants de bocins meus en acabat, amb aquesta procel·losa bugada, no hauré de tornar a trobar…? amb bronquis ferms, un crit… escanyat… s’aprimen els dèficits ara que tendrament tanmateix em veig immergit en un estany llefiscós i fort tou… hi nedava o surava, en sang o petroli… una sentor se m’instil·la narius endins… una sentor d’aixarop com el que em donaven de petitet… a culleradetes de nàusea instantània… i ara una alta energia m’imbueix… pregonament perceptiu mon sensori o consir… tinc la ferma convicció que l’afer ha reeixit… un mentalisme esbojarrat rebutja cada escapoló qui gosi ara formular cap dels principis derrotistes… em desvia el cosiment o discerniment que em roman vers paradisos on les vils insígnies dels xeringats i els sotmesos són llençades a les fogueres, i on totes les tortuoses autoritats i els hegemònics avariciosos són jutjats inhàbils o ja condemnats de mantinent a mort… estic content de tornar’m a poder expressar lliurement… només diré això: havia anat a espetegar a un fangar… hi peixien porcs grecs… la minyona va treure el nas per la finestrella… les seues il·lusions (ves què hi farem) robades… tant se val, l’estatus quo doncs de bell nou establert… oblidós, petrificat, escosia el nou sistema on esdevenia habitant amb tots els drets… els ets i uts… en canvi, un bacó més gros que no pas els altres entrava no gaire lluny en crisi… la seua antiga glòria ara disminuïda bon tros pel nou-arribat… un espècimen força exemplar d’humà convertit a l’animal millor adaptat al medi, i adient al mitjà, hum, i a l’ambient harmonitzat, i a… (llavors vaig cercar per on passaria un riu) (ullava, jo que sí, enllà dellà).

~0~0~

c.

O, mentre vaig esperant, mesell com anguila qui amb benaurada aquiescència em convenç que escanyar-la li és pau, paupèrrim descart milions de serenes fantasies on despert i adormit em perd sense coneixement ni reconeixement com llum d’espelmeta beneita al petarrell de la platja al migdia. Solitari, on les erupcions esclaten dels canfelips amb productes escatològics de contraban, l’opi, adés menjat, ara en vòmits pinta les estovalles penjades, esteses perquè s’eixamorin, de paisatges marcians on mosques extraterràqüies en lliça entraran a ultratjosa ultrança arramint-se, marcials, cavalleresques, somníferes.

~0~0~

Estacions

Quantes de vegades, dos vidus desvagats, no m’he trobat assegut als bancs de l’estació n’Emili Cuguç (o en Mili Guç, com es fa dir), qui em donava, humil, qualque paperet amb un “poema” guixat dins.

–Eleuteri, us llegiríeu doncs açò.

–(potser cagant-cagant).

–Bo.

~0~0~

Esporguies qui arrelarien si tinguessin on

A Alexandria hi arribaries per subterranis nocturns
tret que on s’acaba el trajecte l’hora s’escola
i has fet doncs tard per a pagar la multa.

Viure se t’acaba, i no n’has treta
l’aigua gens neta.

A desgrat de les indicacions malcarades
on hom t’atraçava era erroni
i de ton propi peu el quest
tampoc mai no encertes.

Subterrani nocturn
al capdavall tots hi érem
de mala jeia.

~0~0~

bombicil·la geniüt en cau sense ecos es met

tornant de Niça on havia nevat
la dona de qui els prodigiosos apetits
em lleixen totjorn esmeperdut
s’ha aturat per a pixar vora la ruta

jo qui portava encar un boliquet
de neu a la butxaca de l’anorac
i no s’havia ni fosa ni desfeta
(sempre em fan anar al remolc)
l’he llençada cap on ella era a la gatzoneta

seduir dones mai no n’he sabut gens
escriure tampoc no gaire
(els resultats magres de caldéu)
fer de científic encar menys
les teories de la balística (per un dir)
em passen molt part damunt

ça com lla, això s’escunçà:
l’anyoc que llencí de tova neu
com qui emprèn cap croada
es guerxà totalment
el git em sortí a la biorxa
se n’anà esbiaixat
es torcé malament
de gairell s’esgarrià la mesquina trajectòria

de poc que no executí un ocellet
qui volava sense quest
distretament amusat amb el paisatge

el cas tanmateix:
que l’ocellet hagué sobtadament
d’esquitllar’s del batzac vinent
d’on que en flectir per força el vol
entrés sense pensar-hi al cau nemorós
o cony flairós de la meua dona

ara rebré (em vaig dir, començant i tot a plorar
per tal de deflectir amb les llisquents llàgrimes
si pus no qualcuns dels cops)

(una segona guerra sidèria cuidava
palesament que esclatés i tot
mes per quin miracle les seues urpes
no se’m clavaren al coll
per molt intel·lectual que mai fos
pas que ho sabria escatir)

el fet fou que amb l’ocell al cau
la dona belleu trobés
que el refrec de les sedoses ales
pus les pessigolletes de la llenguona
del meravellós conqueridor
(ínfim i alat
angèlic i demoníac
becut i somnolent
i inconsistent versaire)
qui amb les meloses baves
escriu amb plomes esmolades
com becs de viratons
guaitajorns murals sencers
de lírics ideogrames
als murs de les vagines)
allò fos xauxa

la ruta s’omplí de badocs:
on abans s’aturaven a veure-la pixar
ara ho feien per a acanar’n
el riallós orgasme

aprofitant el públic com qui reparteix
propaganda independentista
els oferia qualcuns de mos poemes
molt sexuals on cronicava sense inflexions
serè i ull fit
les meues astoradores hores on
tot i que vaig a frec de lleterada
me n’estic com un boig
enfonsant-me alhora en foscors
sense fi
doloroses renúncies que em conserven
la pell tan fineta que tinc
malgrat els nics penellons
indeleblement col·locats a indrets
mai negligits

titànic ocellet qui m’estalvies un tacó
i segurament el turment d’haver
de tornar a peu fins a París
et posaré en un poema
qui llavors repartiré entre els badocs
qui se m’esguardin la dona
de qui la remota reputació
de promíscua campiona
llavors mentre tu
controvertit contorsionista
argentviu suïcida
li escandallis les pregoneses
en reputació se sublimarà
de posseïda deessa
(i si això fos una cova
i no pas cap vora de ruta concorreguda
segur que hi venien més tard reguitzells
de sucoses pelegrines
a fer’s guarir de tots els mals)

bombicil·la mut tu rai
car entraràs sempre a la recepta

la meua dona el cardar la conserva
jove i en bon i joiós delit

totes les odioses al·legacions
contra el cardar més que sovint
són antidona

bombicil·la adés garlaire
si hi lleixes les plomes
ja garlaré per tu en murs
de rellents autònoms
totjorn (com tu) en preança
de les senyores mestresses
qui el bon sexe
molt religiosament colen

la teua hagiografia exempta de nyaps
(no pas com la meua on el consens
de ningú és que tot ho és)
ornarà violentament la complexa qüestió
de per què eixires orb
del pou de les delícies

o per què sobrevisc si fa no fa il·lès
quan tants d’ultra-baronívols ex-amants seus
amb mal als ulls ara pericliten

“qui se’n paira, allargassa l’estona
(i l’esmolat ull viu ni per corquims
ni amb son no gens se li rovella)”
faré (fent-me el filòsof menja-sopes
més que no pas l’andarec rapsode mut
qui per fredors sens fi
de rutes il·limitades
fent voleiar, malabarista obtús
anyocs de neu tova
sense dir re s’escalfa)

~0~0~

tastant i rostant castor

quan avui tornava la dona
li demanava agenollat si li podia netejar la cuca
estifollada o, vull dir, segurament molt emprada
aquella nit on tornava de ballar
mentre li guardava casa i canalla
i li tenia amanidet no fos cas un ressoponet opípar

m’ha permès desmenjada de fer-l’hi neteja
amb la llengua
i m’hi he enderiat
allò tenia gust de mascle afegit

i llavors m’hi he desamorrat un instant
per a dir un acudit
“estic” li dic “salvant un arbre”

“què collons t’empatolles, estront?”
em diu, mig adormida

“I’m eating a beaver, I’m saving a tree!”
(li dic perquè m’entengui)
menjant-te el bevre (ço és, llepant-te el cony)
estic (com diu la dita faceciosa) salvant un arbre
ve-t’ho ací

tampoc no se n’ha rigut

només se me’n riu, quan em tracta de porc cuguç
sobretot, mes no mai a les grans pensades
d’obscur poeta que tinc.

~0~0~

bocí de godomassí en entrepà pungent molt escondit

amb els estalvis que al cap de vint anys doncs estalviant
amb el que m’he guanyat escrivint poemes
amb els 35 dòlars, vull dir, que he guanyats escrivint
durant vint anys seguits

(i és clar que la meua dona guanya en mitja hora
molt més del que jo no guanyaré encar que visqui
trenta-quatre mil anys)

li he comprat un godomassí gegantí

me’l fot al cap molt enfellonida

“a qui li cal això” (em ve a dir) “quan només li cal xiular
o fer la seua rialleta més múrria
perquè mants amants de la mateixa mida (o millor!)
no li vinguin amb salvatges intencions”

pobret de mi, i ara com m’ho faré perdonar?
amb quin càstig apòsit, merescut, no gruaré
de redimir’m?

me’l menjaré! me’l menjaré
molt amanit i a poc a poc
com botifarra de massa aliment, no fos cas.

~0~0~

l’estront al tron

jo qui sóc naturalment un cagamiquetes
sempre he admirats devotament
els estronts de la meua dona

els estronts de la meua dona
me’ls conec perfectament

sovint em crida que desencalli
la tassa de la cagadora

“vés, Emili, a desembussar el canfelip
novament un cagalló massa gros
s’hi fa fort, el malparit, i ens amenaça
amb qualque impertèrrita vessada

si et vols estalviar haver de recollir
en acabat tota la merdegada
millor doncs que ho desembussis ara”

som-hi doncs i hi vaig corrent
magnífica caguerada!

els estronts o cagallons són majúsculs
amples com el meu braç
d’un coloret bru i una flaire paradisíaca

ara, també és cert que només de veure’ls
per simpatia em fa mal el foradet del cul
(d’un culet sempre aitan sensitiu que tinc)

avui per facècia agafava un cagalló
campió, dels més grossos encar no mai parits
pel cul de la dona
i corrent cap al menjador el col·locava
(voltat d’una bossa de plàstic fent-li de capa d’ermini?)
el col·locava ben col·locat, dic, al lloc d’honor
ben assegut a la trona de la menuda
qui ara s’esqueia que era fent la migdiada

“l’estront al tron!”
cridí
i en americà, presentant-lo encar pus dramàticament
“One Cal·los, king of Asspain!”
(ço és, Uan Cal·lo, rei del mal al cul)
i em ficava a riure és clar com un boget

la dona, en canvi, tampoc no hi trobava
gens de gràcia

enfellonida m’ha arrucat molt
salvatgement

deu trobar que que li insulti els cagallons
és greu impudència meua
(i crec que té tota la raó).

~0~0~

el cuc i la deessa

agònic volia cuc curt bla
sense àpexs ni goniòmetres
corcar qualque vèrtex o aresta
de molses o verdets
als músculs o marbres
de beutat o deessa

anèmic cuc esclet
asclaria el bronzo o l’acer
de la vívida estàtua
de qui el vitalisme
briu i eretisme
l’esbeca i esmussa

cuc desnonat
fon-te o desfés-te
als peus de la musa.

~0~0~

l’estaquirot i la lleona

estàtic com un estaquirot indefens
al tòtem rac lligat

i ella dinàmica lleona caça
llambrescament pels voltants

tant se val l’estona
a cada instant com ara glaçats
en èpic diorama
per molt que ella hagi rodat
sempre sóc jo qui n’ha acabat
acollonit i marejat.

~0~0~

ocell de cangrí per somnis enjòlit

la neu s’apila com l’oblit
quimèriques pensades
de llop qui s’esvaeix
als menstrus del capvespre

bramuls estentoris
de bacallar a la nit
qui no troba el cos
de la perversa víctima
entre foscors madures

el llos del seu xi
no encerta el cos de l’agulla
enmig la rialla intercrural
de la nafra qui l’escarneix

zubzubs d’escatòleg
qui estrateg i espeleòleg
copròlits sacres descobreix

coprolàlic els vanta
i ensems
a llurs malèfiques influències heus-lo
irremudament sotmès

capoll de rosa, joiell
únic greal sacre
qui per abissos cerc

faldilletes, aixeca-te-les
que n’ixi l’escòlex
de la tènia rosàcia
qui en salut caòtica
s’escruix i s’esclafeix
i sedueix tot el que troba
col·lateral o enjondre
per foscs murs escrits
amb èpiques verdes.

~0~0~

my wife their trophy

devia tindre por la meua dona al començament
que al capdavall la seua vida no acabés
essent sinó
nom perdut
entre les notes d’una meua biografia

cap perill
ens n’adonem ara que el món ha rodat
i que tot s’escunçava doncs com calia:
com sempre, a l’inrevés
i que no he nascut
sinó per a figurar de nota al peu d’una seua biografia
d’una seua biografia
ella qui ha esdevinguda algú – algú
algú no gaire diferent
a la gran ambaixadriu Pàmela
(l’admirable Pamela Digby Churchill Hayward Harriman)
qui es cardà els alfes de l’instant…

i ella (la meua dona llur trofeu) d’afegitó
(perduda i retrobada com meravellosa flor de salut i de joia!)
ella d’afegitó així mateix de nota
(perduda i retrobada flor meravellosa) pels prats
altrament cansosos adotzenats
de les biografies dels seus amants
tots escriptors de mina gruixuda
de mena important
a les biografies
dels quals ni de cuguç de la magnífica amant
no hi faig acte de ventissa presència
ni de cusc, esventable, borinot
(llas llas!
aitant tanmateix que m’hauria abellit
de cuguç aparèixer-hi
de cuguç
de cuguç
sobretot de cuguç
amb banyes amples bondadoses bogals
com les de cap escarabat benèvol del bon temps
destí per al qual fui nat
mes, llas, ningú no fa cap cas del cuguç
ni per a agrair-li el servei ni la complaença)
fat que em corresponia
(i no ens n’adonàvem fins al tercer
o quart any – pren estona de desenganyar’t
de cada somni bord)

la meua Pàmela
la Pàmela encara més potent
no li cal pas anar papallonejant
presumir de noms
amb el propi en té prou

Pàmela de qui port
de qui port el nom
amb el secret motiu darrere oimés de
Molt Trepitjat
o de molt trepitjada falena

a parracs, estora màgica
de nom amagat usat mig esborrat:
“Well Come” – Ben Rigut i Ragut
Ben
Escorregut.

~0~0~

els goigs de l’entrelloc

saltironant desvagadament
prestidigitant capriciosament entre estacions
on el temps sempre es ret, vençut
somreia a les hostesses
xanxejava amb els duaners
i mai no arribava enlloc

mai no arribava enlloc
que era precisament l’indret
on sempre m’agullava de fer cap

al capdavall on altre anar?
car enlloc és el lloc, man!

entre estacions
entre estacions, del tot ni ací ni allà
penjat
sense saber’m mai del cert ni el nom
ni d’on sóc
ni vinc ni vaig
ni qui són
les hostesses els duaners la gentota atapeïdota
sempre debades
sempre debades amunt i avall
molts d’ells, carallots, pensant-se que van
a qualque lloc precís
que al capdavall sempre és precisament
enlloc
mon lloc
mon lloc.

~0~0~

plugim de tendresa

em sap tant de greu
amarg, em rac
amargor em rau i el desconsol m’abalteix

per culpa meua el meu sogre
ha caigut daltabaix de l’arbre adés sòlid i ara corcat

(gendre maleït qui corcava sense saber’n!
gendre arítjol qui no en té prou d’aritjolar’ns i vampiritzar’ns
sobre, ens rosega els fonaments!)

per culpa meua ha caigut de l’arbre gros
i s’asclava la clepsa

per culpa meua el meu sogre
amb el cop al cap ara no hi és tot

ah la pèrdua inescaujable!
ah el meu sentiment immens de culpabilitat!

mai no n’he sabut prou
mai
mai
mai no esporgava al bon lloc!

~0~0~

Què vol la meua tieta?

Què vol la meua tieta que sempre m’hostilitza?
tot m’ho retreu
primer que no me la cardava prou
després que me la cardava massa

I el seu gosset…?
tan amiguets que érem adés
i ara només reganya tantost m’ensuma
tampoc no vol portar mai més la corbata vermella
i la jaca blava
que li oferia per al seu cinquè aniversari

I el seu home…?
em deia sempre de geni i del que no hi ha
i em tustava l’esquena i em tractava de bon català
i ara em diu d’adotzenat i muscleja displicent
i em reptaria de tantes d’errades que es veu que faig
tret que pensa que per què s’hauria de capficar
vist el fet que no tinc remei
ço que tot plegat m’apena un ou
car preava la seua opinió com mot de savi
de savi plaïble ans del tot harmoniós amb les melodies
d’un seu univers sense garranyics

I llur fillet…?
ara n’hi ha una penca
i (de per riure, és clar) m’avia de trast en trast
uns clatellots de déu-n’hi-do, uns carquinyols
d’ésser gegantí, gargantuesc, que a l’aiguabarreig dels mareigs
em menen de bon matí;
ja davallant les escales per a anar a la cuina a esmorzar
si m’enxampa, els darrers esglaons els mig faig fent tentines
a frec tothora d’estrompar’m
i ni esme no tinc per a empassar’m el cafè;
tans pocs dies que no fa que érem ensems
durant les fredors i foscors de les matinades d’hivern
esperant que arribés el seu autobús d’estudi a l’altra cantonada de més avall
i ara m’ho paga amb carxots i mastegots molt “amicals”

Tot se’n va en orris, tot se’n va en orris
quina degenerescència
de les relacions familiars!
hauré d’anar-me’n a cercar’n d’altres
per aqueixos mons estranys
d’emigrant de nòmada
(tan casolà que sempre m’he volgut)
com un gità sense morts al seu absurd panteó mental
com un transeünt o un transhumant
com un pastor muntanyenc d’aquells qui mai no escriuen a casa
o segurament ni en tenen
com un exiliat o un exogen
un metec un derrotat un fotedor de camps
dormint a les estacions i als trens i als autobusos
i als marges dels recs a l’estiu.

~0~0~

puta Paula s’hi entremet

“Let’s see… What has changed here? Is that thing new…?” Taujana’s whorish remark as she was entering the drawing-room immediately and irredeemably condemned to death and oblivion most of the items I had so longingly grown used to… chairs, hangings, the comfy sofa where I used to recline in order to have a good read, the pictures on the walls, the low table… every darling object about the room to which upon the years my contented eyes with their loving gaze had given a cherished sheen of varnish… doomed… all doomed… for now of course (after the whore’s snarky remark) everything had to go… my stupid wife frantic to call the painters, the window changers… the rug munching rug installers carpetbagging their invasive way into my profaned domains… and blech, all those disgusting “art” peddlers, the stinking decorators, the whole horde of damned little stuff-replacers… so… so that by next visit Taujana could properly appreciate the spanking shit around… with every fixture no longer fixed… everything in flux… adrift as my fucking mind… and no saucy resistance on my part deserving more than another abrasive look askance… well then… now I was contemplating suicide… or almost… perhaps wouldn’t go that far… though it’s true at any rate that… I found myself downstairs looking again in the penumbra and the chill for the pistol I knew the old colonel must have hidden some place…

~0~0~

190. Per marcolfa sudanesa adquiria estigmes de creuclavat al cul – cues immenses de sudamerdicans es formaven després per a veure’m el cul – idòlatres de merda! – se m’hi agenollen i me’l besarien tret que això els ho tinc de totes totes interdit, car qui voldria els microbis infectes de llurs boques al meu cul!

Ara el cul – (em fa massa de mal) – abans m’hi podia embotir de tot – pistoles, explosius, granades – i ara no m’hi puc ficar res – ni la llengua!

Iconoclastes, veniu-me a dessacralitzar! – car aqueixos idòlatres repulsius – sempre a il·lusions xumant – a ideals, ídoles, eidòlons, idees, ideologies… conceptes façana… fictes herois… – em gasten amb roentor de llengua abrasiva llepant-m’hi llevats i merdes d’enjús – em gasten – em gasten – em gasten el cul.

Eidòlons – incertes presències… façanes etèries emanades dels cossos – efervescències de la imatge del cos d’un ficte heroi qualsevol – espectres mig visibles que n’irradien en diferents estatges – cossos imaginadament reverberats d’altri que et percudeixen l’enteniment – amb quina escalfor t’espetega el cervell – en flames orotundes et creus falòrnies de gos pigall qui no et mena sinó al cul de la gossa on enfonys el nas.

~0~0~

191. Aquest és l’ou (li dic) que en Roussel explica. Era un ou que la moribunda xarrupà alhora espiada pel cusc poeta qui de lluny l’amava. Quan la bella tuberculosa, jaguda en gandula i molt abrigadeta al petarrell de l’eixida, la closca de l’ou xarrupat llençà barana avall, l’amant ocult i ignorat n’encertia l’indret. Arribada la fosca, l’amant saltava la tanca i redimia la closca de l’ou que ara, colt, adossava suau al seu pit com màgic objecte. Escrivia en la closca talismà que els llavis de la moribunda besaren llavors, en minvant espiral, un poema de versos menuts. L’endemà quan li va voler portar de manera tapada i pseudoanònima (car poeta de veí la bella malalta només n’havia un i hauria doncs endevinat de seguida qui l’hi enviava) la closca poètica, llas, la feble preciosa ja havia traspassada (benvinguda pels angelets itifàl·lics del seu magí malaltís i doncs pueril segurament a l’altre món). Aquella closca les filles del poeta molt més tard desaren i colgueren molt acuradament, no pas perquè l’antiga bella moribunda hi hagués mai plasmats els llavis amb un darrer delit, ans perquè contenien versos molt íntims del pare (i gran figura literària ara que era també mort) estimat. Aquest és l’ou perquè d’una relíquia de substància trobada a l’interior de la closca sagrada n’he pogut treure el codi genètic de la gallina qui el pongué. D’on que la clonés en pollet exacte. La closca meravellosa l’heretava d’una de les filles (la darrera qui sobrevisqué fins que jo, tan ben plantat, no li fetillí l’esguard) qui m’amà en secret (jo fotent si fa no fa carota del líric son pare, tot i que “només” sóc un perfecte empíric científic). Quan la gallina replicada es féu adulta pongué aquest ou, només aquest ou, abans no es va morir d’estranya, sospitosa, mort sobtada. I ah miracle, ah misteri, l’ou eixí del cul capaç de la gallina, com el veus, amb el mateix poema escrit a la closca un pèl rosàcia. Les místiques, enigmàtiques, oficinals, línies del cabdal poema, oidà, en acostumada espiral descendent, integrades naturalment a la magnífica closca. Ou encantat! A qui el vendré? I qui (pagant la patent o en tot cas el que calgui, i jo embutxacant-m’ho car no pas que visqui com la salamandra d’oxigen i prou), qui voldrà d’una mica de la seua substància clonar cap gallineta qui li pongui també un ou meravellós que llavors podrà potser també vendre a cap museu o a cap altre supersticiós capgròs amb prou calers per a poder-se empassar, tremolenques com cues de llangardaixos, paregudes cascàrries en acabat en arnades vitrines exposades?

~0~0~

192. Autor de teatre – tries i ensinistres noies i nois – noieta se’t planta davant de qui adés en conegueres les germanes – de negre – se t’apuja la faldilla per a tu tot sol – t’acompanya la mà cap al seu cony – tot llis, com de xiqueta de cinc anys, i en deu tindre ja vint o més – cony totalment suau – pretén que l’ha picada qualque mosca tse-tse – diu ací, veus, ací – no hi té ni la més vaga foscor d’una pigueta – li dius que allò no serà res – i l’abrigues amb les teues flassades fosques, blau fosc, i l’abraces i l’estrenys perquè no tingui fred, ben embolicadeta, i aquell conyet suau i llis li dius ja ens l’estudiarem un altre moment – ara, ben escalfadets, concentra’t i escolta mentre dirigeixc aquesta altra escena, vols?

[Amb coherència aritmètica la meua capacitat translatícia dedueix, de la irreflexibilitat simbòlica de la seua pell, que si el meu esguard no forada, encar menys el meu vit exhaust, que com tampoc no em cardí les seues germanes, poc cometré la cruel facècia de voler-me-la cardar a ella. Tot convergeix en negacions irrefutables. A canvi, amb escandall de llengua golafre, li escorcoll saborosos llavis jussans, i ara li llep el cimbell bellugadís com cuc tanmateix tenaç que n’obre la gola i hi inaugura alhora pluges feraces de flairosos delitosos mocs.]

~0~0~

193. Cada nit, en dejú, anava a espiar per un foradet com l’home valent se’m tirava la dona. Aquella nit n’Erle Rellogacrims, l’home del Caucas, m’hi sobtà, espiant-lo com se me la tirava salvatgement – i ella rai, en orgasme perllongat i repetit. Doncs bé, som-hi. M’amorra a la dona suara gaudent i ara heus-m’hi, esquena-rompudet llepant-li els (sovint guits) saladíssims peuets (qui mai hi xuclava hi xuclarà: destin du cocu cochon connaisseur de con). I llavors… ai! Car, és clar, aquella fou la nit on n’Erle em donà pel cul. La dona se’n reia, amb la seua lluna llavors demoníaca (la que més goig em fa, car llavors que se me’n trufa, i és més cruel, la meua ànima s’infantilitza fins a tal punt que torn a esdevindre el marrec manyac de la mama… de la minyona… de la padrina… xicarronet faldilletes i femelleta a qui burxen recte amunt el culet amb ungles de suplici… i de la pitxonlineta se li’n foten escardalencament i mig escanyant-se de gaudi com dic diabòlic, típicament femení).

~0~0~

194. [Som-hi, em dic Emili Cuguç. Ara ho reconec (tot altre nom esborra’l; abans de morir’m era molt afeccionat als pseudònims), Cuguç, Emili, hò, això rai, i en aquests, els meus papers pòstums, hi dic el que vull. Res no em pot ara nafrar… lluny i estalvi… esperit allerat… enjondre campant-se-la, rabejant-s’hi… fora d’esquírria ni agressió de tot brutal patètic purità fanoc moralista mitjamerda. Ara hi sóc, paradís, i hi sóc, i tant, donant pel cul els angelets. No pas que quan era a baix (encar eixalat) m’interessés gens, això de donar pel cul ningú… ni que me’n donessin; ep, excepció feta de qualque amant massa cald de la meua dona el qual, aprofitant-ne els llefiscosos suquets, se m’enfilava pel recte, i jo patint-hi rai, car morenes prou, pobrissó. Mes amb els angelets no hi ha perill; els angelets (això establiren els folls hermeneutes i els pallussos exegetes amb d’altres betzols barbats de la religió dels cretins, en acabat de despendre-hi centúries com mules bordes cavil·lant-hi), els angelets… els angelets no tenen sexe, són asexuats, no carden, car es veu que ja deuen ésser ça-sus feliços rai, sense que els calgui a sobre pelar-se-la o fregar-se-la a l’anca del “pare” (perversions allà dalt, rai; déu-n’hi-doneret les escarritxoses apories dels malignes, naquis, alats!); ara, així mateix, que no tinguin sexe, poc vol pas dir que no tinguin foradet del cul – o us penseu que tots aquells nèctars i ambrosies llurs no tenen pèrdua i s’aprofiten tots? No; tot allò que hom s’empassa causa subproducte que cal evacuar. D’ací llur foradet (que ara, mort, bitll amb goig, tururut, de benaurat.)

Emili Cuguç, em dic, i aquests són els meus pòstums escrits, on tota veritat (intimitat) hi és sense embuts ni trucalembuts revelada. A la vida hi visquí feliç rai. Els cuguços som de mena feliços. Ja ho diu la dita: feliç com un cuguç. O: com el cuguç. O, en el meu cas, com n’Emili Cuguç, ha-hà.

Dòcil marit, n’Emili Cuguç, us n’explicaria tantes (i en català total). Se us n’estarrufaven els cabells, se us n’esborifaven les pells, us n’esgarrifàveu, les espinades per horroritzats tremolins solcades, com per urpes de pantera fellona cruelment gratades, car, com dic, tampoc eu cap perversió no m’estalviava… com era viu ací baix i (doncs!) cuejava!]

~0~0~

195. [En mos lleures esdevenia lladre; esconillant-m’hi, ombra boirosa en la nit, sóc espieta; en la vençó, rabejant-m’hi, exhibeixc a tota creatura (sobretot femelleta de quatre anys o tres) la meua pitxolineta (perquè també se me li’n rígon, hè!); no deman cap remçó si rapt cap gosseta: només l’esminyon i llavors la lleix anar, vagament recós; i m’embolic extàtic en menstrus, estres, robes delitosament llordes de velles i joves; a contracops, ja flàccid, esguerradet, ple de blaus, torn al cau que xinxes i arnes prenguin col·lació en el meu cos tot lent, despès, com banyat en clorur de potassi i pudint d’amnèsia; ambtant… passen pels cels nitosos eclipsis, satèl·lits, ònixs… I eu tothora esgarriat, desèrtic, nocturn… De desig escanyat, algolàgnic, anarquista, impostor… Al cel ominós estels hi esclaten… (correspost impuls) (al cap m’hi esclaten pampallugues, als ulls impressions de fugaços reconeixements)… dones, dones, femelles, llurs conys, llurs conys… per escletxes, foradets, ascles… sempre un boig desig de fosa… masoquista… o amb lleterada… menfotista… i ara subreptici, furtiu, mes implacable… ocult i subversiu, us podria haver fet volar (quarters sencers d’invasors armats) o us acoltellava finament d’un en un (parelles de lloros pollosos)… efeminat, sor garneua, preferesc el pausat verí… són escrits pòstums… hom s’hi pixa… no us en planyc cap, cruesa… sempre hi he caigut retut, llit ranci… cada llençol mortalla.]

~0~0~

196. Tantost et donen diners, t’han subornat – ara et calen totes les injustícies – tapéssim doncs amb amples flassades les cares d’estatuesques deesses i de déus empedreïts – perquè no vegin (no fos cas que hi hagués mai perdut qui sap on cap déu mig just) les abominables tortures inquisicionals ni els abjectes assassinats que ens calen car som acabalats i els altres manquen de possibles, són naquis quant al que cal, i ens fa l’efecte que prou ens assassinarien per a heure allò que ens envegen amb magna esquírria.

Diu en Russell: per què ficaríeu els estalvis perquè cap govern us els malmetés pagant deutes de guerres o preparant-ne de noves? els carallots qui això fessin no foren pas millors que aquells maleïts qui lloguen assassins perquè no els calgui a ells cometre el repel·lent assassinat – millor fóra que despenguéssiu la fortuna tal com raja, en xeflis i orgies, en juguesques, en gaudis.

Vaig córrer cap al carrer – som-hi (vaig dir) and now then for a little bit of sex. Les meuques em somreien molt (ben) intencionades. Em ficava escorcollaires dits als fons de les butxaques: en porreta, ni ral. Per un foradet amb dos ditets subrepticis me la pelava i també somreia, bonament.

Els predicadors a les televisions dels aparadors deien que “déu està emprenyat com una mona” (déu ha d’ésser andalús, castelladre o de qualque altra mena de moro: no solament s’emprenya sovint com una mona… tots els predicadors i tots els “fidels”, tots els cretins en bloc, foten també cara de babuïns)… “déu nigament i traient foc pels queixals ens castiga amb tsunamis i terratrèmols i horroroses bestiades semblants perquè no fem prou bondat, perquè les dones carden massa i són massa descarades i prenen per qualque cagalló verinós el fetus i l’embrió qui els fot nosa…” i jo, passant, amb dos ditets aplaudia les dones, de qui el cony (nyam!) tot ho guareix. (Les noies, les noies! Com pus promíscues pus adorades!) (I per què voldria cap predicador cretí que hom guardés desada al ventre tal verinosa nosa mesos sense fi?) (Predicador cretí, ja t’hi fotria jo embrió qui et rosegués els nítols i no poguessis així cagar tant i tan pudent per la puta boca!)

Per intercessió de qualque nova tòrrida doctrina, ara que la teca no manca, es pol·lueixen ans corquen ferotgement les ferramentes dels sobrevivents, (des)enraonant d’esperits qui trastoquen corporativament les clíniques ans obscenes depressions dels qui milloraven dramàticament quan llurs episodis mentals paradoxalment s’exercien en concises paròdies on tot déu era rigorosament omès en benefici dels solitaris inargüibles tangibles impactes de la necessitat.

Què us prediquen amb gola de massa fàcil pet? La gola del cridaire esdevé budellot, duodè, jejú o ili, i on crida pus no és tant a l’orinal com davant els altaveus damunt els àvols “fidels” qui corruptament es marceixen solcats per recosos tremolins leri-leri damunt l’abís de la ignomínia astronòmica – us empasseu la merda que la mortalla que no tapa sinó horror indicible rere l’altaveu amb la seua veu de meuca letalment entecada us plou com vidriols de just anihilament.

Teniu ara els cervells fets cendres d’infecció. Per baules estantisses de “creences” us aneu lligant al fum tuixegós, al tuf fumegós que la coent estàtua exhala… tothom s’hi caga darrere… sou dèbils gossos de sacrifici fermats als peus de l’ídola qui s’engruna a calçobres que us esclafen. Amb quin sarcasme no ens guaitem les vils vanes penitències vostres. Amb sang calda d’heroi ateu us reptaríem si no fos que temem les “carícies” de les autoritats qui vigilen perquè tothom romangui tan decebut i il·lús com ara, cordat bledament a la merdegada.

Relliscava llavors; hi havia un rovell d’ou (de dona) a la vorera; queia de cul i me’n reia; una caparrada; dit i fet, roplegava l’ou xemicat i ostiàtim (de porta en porta) demanava amb parapraxis rai si a la meuca del pis li queia la cosa. “Sóc fort de llom” afegia “encar que com els de més dels cuguços la faci rai petiteta.”

Els mascles m’osten de llurs domenges com si sóc femta acabada de deposar que hom llavors, de bell nou escandalitzat per la pròpia brutícia d’obliqües carns i oblics escarns embolcallada, per les gargamelloses canonades fa davallar fins que per l’eixauc d’esbiax se’n va a la claveguera de la darrera duad. Tant se val. Tots baixem tard o d’hora per la clamor dels cagallons per la matèria “fets”.

~0~0~

197. Era al corredor, patint. Hi havia al racó del corredor, en un replà allunyat, darrere unes plantes de jungla baixa que semblaven de plàstic i tot, una peixera oblonga grossa il·luminada. Molt pregona, amb aigua translúcida, verda.

No sóc gens gelós, però allò pudia com peix de tres jorns.

Ella m’havia dit, abans d’anar-se’n de viatge, tornaré demà o passat-demà; seré a la piscina amb en Morfeu.

En Morfeu. Dormint el gat. En l’oceà dels somnis.

O era en una de les seues petites llunes de mel, en una piscina de suors i secrecions, als braços d’algú anomenat Morfeu Peix?

I se n’hi anava prenyada, traient pels orificis bromeres substancials, assaonades, molt tastívoles, cert.

O estic parlant de fàstics i de tentines, i de nois forts i durs qui s’escorren mig adormits – els peixets espermàtics de llurs escorregudes nedant no pas gens destrament dins les cuixes de la meua dona – de les meues dones… de les meues… de les meues… de les meues eixarrancadíssimes dones…

Sucs amniòtics on la meua memòria banya – la mateixa temperatura d’allò al cos més íntim, sororal, amagat – ah lleterades tèrboles… salades… marítimes… hi só immòbil com peix mort qui la lleterada s’emporta… sublim experiència totjorn única… quantes d’hores m’hi estic… nits senceres… negant-m’hi… orxegant… a frec de git…

I somric-ne… somric-ne sempre… car on t’hi trobaves mills?

Havent tornat (estalvi, estalvi!) a la font.

~0~0~

198 i prou. Un altre dia érem amb la dona a un altre hotel de Rio (de Janeiro). A l’hora d’esmorzar, davallava al menjador una mica tard i hi veig la dona entaulada amb dos homes de món – mudats, elegants, cortesos, forts, simiescs. No gosava atansar-m’hi; m’ho guaitava, amb posadet modoset, tot de lluny; la meua dona se’n reia sovint però no pas (com altrament feia sempre) francament, ho feia (estranyament) (molt estrany per a ella) empegueïdament. No coneixia cap dels seus coneguts. Rarament he mai viatjat amb la dona – sóc molt casolanet. Tot em fa por, tot em fa poreta, poneta, molt poner, poruc. La meua dona esdevenia (hò, hò, molt estrany per a ella, ella qui és tan gairebé diries desvergonyida) rogenca de cara, com si patís… Vaig atansar-m’hi, mig com si fos un molt discret cambrer… La meua dona saltà a agafar’m (estrany) (sovint, quan té companyia, no em fa cap paper, com si no hi sóc); somrient desmesuradament, va dir, com si n’estigués contenta, gairebé orgullosa (estrany): “Ah, my husband! Jean-Louis, this is my husband; Giorgio, my husband.” Em vaig inclinar (feble, flèbil, anèmic, matusser) davant ara d’un, ara de l’altre. Ni en Giorgio ni en Jean-Louis me’n feren gaire cas. Llavors la dona digué: “Oh, Giorgio, my husband is a great admirer of your work as an artist – he has all your albums.” A mi em digué: “Giorgio, you know… He’s that smashing architect who also draws those comics you love so much about the primitive people living in a future gallaxy.” Sí ves, allò obligà en Giorgio a dir’m quelcom o altre mentre, humil i petitet, li preava el seu treball artístic fins a l’excels ditirambe. Aquella converseta a part, vaig percebre de cua d’ull que li permetia a la dona d’explicar quelcom de molt seriós (tot i que ho deia amb un somriure fi) a en Jean-Louis, el qual frunzia el front, no pas gens convençut ni content. Llavors, en veu alta, la dona féu (forçada en el seu divertiment): “Jean-Louis , my husband’s never been in a yatch. He’s probably afraid of the contraptions; too flimsy for him; fearing a wreck, and he’s such a poor swimmer… Wouldn’t last two minutes in the water.” Se m’adreçava a mi: “Jean-Louis is a regular sea-wolf, he’s won plenty of maritime awards with his warrior yatchs and all… He’s often in the news with all those amazing records of him, such a daring hero of the seas…” o quelcom així; la qüestió que em veia obligat a felicitar’l molt efusivament i acollonida, ço que la dona aprofitava per a donar explicacions a en Giorgio, el qual les acceptava amb una cara tampoc no gens xiroia.

Més tard ens separàrem. Cascú, tret de jo, és clar, havia d’anar per feina. Jo només era a Rio acompanyant la dona perquè havia de signar uns documents de quelcom o altre que ella volia comprar o vendre. De fet, no sé pas mai què signi– podria ésser que fos la meua sentència de mort – la meua dona, rai, sempre me n’he fiat ulls-clucs – sí ves, qui mana, mana.

“Buf!” féu llavors la dona “de quina no em salves avui, marrec! Providencial que t’hagi dut. Els he dit que no vinguessin a la meua cambra aquesta nit, que tu hi fores amb els teus carrinclons amiguets literaris i que jo no podia anar a la llur perquè havia de sortir a la televisió lituana (li he dit a un; a l’altre em sembla que li he dit nepalesa), tot vantant els poemes del meu calçasses de marit. No sabien si plorar o riure. Però almenys no ens els trobarem tots dos que em truquen a la cambra ensems perquè se’m volen cardar; tu rai, et fotrien una puntada al cul, i au, vés-te’n a dormir a un racó del corredor si vols. Però entre ells… ui, malament rai! Tant l’un com l’altre, ja els has vist, tenen un sentit molt elevat de la propietat. Mascles cent per cent, territorials, agressius, batallers. Ambiciosos, baronívols, peluts. Bel·ligerants, pugnaços, carnissers. Amb tu, ja dic, rai; s’hi caguen, tu ets el banyut (el cuguç) qui no compta per a re; però entre ells, si se n’haguessin adonat que estaven en competició, potser (segurament) haurien arribat als mastegots. Estan tan acostumats, tantost com em veuen en cap viatge, a pujar a la meua cambra i a fer’m tot el que els plau, que em veuen com a quelcom que els pertany. Ni l’un ni l’altre no acceptarien competències. Ja saben que el marit no compta per a re: un cuguç com tu, espera i calla, puf! I encar rai que no li facin parar el cul; amb mascles tan mascles mai no sé sap! Mentre tu, estretet, llepafilós, poètic, ecs! Si veies com m’agafen! Em volguessis agafar tu així, això jo permetent-t’ho (i el més calent a l’aigüera, desgraciat de tu), i no sé quants d’ossos et trencaves, nyicris; a part que amb el piu-piu cloc-piu que tens, de cap manera que cap altra posició que la del missioner o capellà marieta i insubstancial, sense energia, que no podries servar, amb perill que caiguéssim els dos i anéssim a parar a l’hospital, hà!” (I així un tros més, i jo callant i acceptant-ho, fent-me el geperudet, fent-li un massatge als flairosos peuets de dues hores pel cap baix, fins que es pugui adormir somiant trons daurats en cercles paradisíacs on cada dimoniet fa una cigala pel cap baix de mig metre.) (O ets tu qui massatjant i funyint, això somies, embadalit.)

Ara, és cert. Això sí. Sempre t’hi trobes. El marit espera molt pacientment que l’amant enllesteixi. Car és l’amant qui posseeix la dona, el marit només hi és per a signar-hi els papers – o, diguéssim, si el marit n’és el propietari (notarial), de debò és el drut qui en gaudeix incontestat l’usdefruit.

Oh, i ara me’n recordava…

Hà! Un cop quan la dona em diu, en tornar del tòrrid Brasil (en ple gener congelat, vós) que les sessions de ‘manxem-hi i bufem-hi ensems’ amb el seu elegant drut Jean-Louis pels hotels de Rio, São Paulo, Florianòpolis i Brasília són d’aital ferotgia que n’hi ha hagut per a marcar-li la pell d’aquella manera, com veig (fent-hi bavalloses bombolletes), i encar sort que hagin tornats si fa no fa sencers, i que “cambra i llit en acabat eren pitjor que no Hiroixima en acabat de l’espetec”, fins i tot jo me n’adoni, orxegant als fons inescandallables de l’estaquirotesa on em duu un verriny massa esmolat (un desig sexual altament burxegut), me n’adoni, dic, si més no al rerefons més allunyat de la consciència on encar hi dec servar encès un fragment d’espelmeta de seny, que aquell símil és massa exagerat i no pas gens adequat a cap situació. Mes què hi farem; ella és així, i l’has de prendre com ve – amb una lascívia i un vitalisme doncs que et renoven com globus desumflat que llavors es reumflés mercès al seu benvingut aflat de balsàmica resurrecció quan et conta les noves delitoses aventures de les seues improvisades llunes de mel per càlides contrades de migjorn.

Pel que fa a en Giorgio… els seus dibuixos, quants de cops no els he estudiats amb lupa per a veure-hi en alguna de les seues futures primitives nues o mig nues… tan llépoles… per a endevinar-hi, dic, el cos sucosíssim de la dona… i trempar-hi doncs encar més esmeperdudament…! Car la dona ha degut servir-l’hi de model per a les posicions “més llordes”… d’això cap dubte, vós! Sempre vantada com la “millor” (més gojosa i gojant) druda del món!

I tanmateix els tenia tots dos per ben civilitzats; avui que els coneixia, però, tampoc no podia dubtar que, com deia la dona, fossin capaços, ferrenys, per a disputar’s llur propietat, d’arramir’s a duel allí mateix…! D’esguerrar’s, doncs, de destruir llurs pròpies famílies, de matar i morir. Glop! [Si en sem, vós, els homes, de rucs! I com menys “homes” sem els homes, menys rucs, és clar! Per això sempre m’he vantat d’ésser efeminat (com fembra) i sororal (com sor) – a sissy indeed!]

I no seré jo, llas, pas qui podré defensar la reputació de la dona en acabat. No hi pinti pas re. Només hi sóc de paravents pintat de pallasso trist, d’august amb, a la còfia, dues banyetes enfarinades i petitetes com el seu pipinet. De paravent… de paravent, doncs, que hom, poixeule, intransigent, esbotza amb una puntada o esquinça amb qualque irritada ganivetada. I llavors amb què faré “mec-mec”, amb què botzinejaré per a inspirar cap darrera rialleta trista de consol entre el públic plorós…? No pas amb el nas boterudot i vermell viu (no sóc cap albardà grotesc; en sóc un de malencònic i moderadament complagut en la tènue malastrugança d’ésser banyudet com un cuquet llefiscoset qui, en tot aquest devessall d’alienes secrecions disbauxades, s’hi rabeja dolçament), ni no pas aitampoc puc fer “mec-mec” amb la barça borruda dels collons (això és per als mascles genuïns, no pas per als maridets afemellats); i doncs? amb què, amb què doncs…? Amb un dels mugronets que em fa de banya faré, tímidament, crec, “mec”; amb l’altra mà (amb dos ditets) premeré així mateix l’altre perquè també me n’ixi una goteta de llet farinosa i perquè aviï l’altre “mec”… I au, au… au… “mec-mec”… tothom amb un somriure tort, tothom desfilant cap a les eixides, tothom si fa no fa moderadament content.

Ça com lla, llas, el truc no ens va sortir gens bé. La dona em diu: “Tractaré de trobar a la ràdio o a la televisió algun indret on hi hagi força xerrameca… ho ficaré ben alt… i me n’aniré a dormir amb taps a les orelles. Tu, mentrestant, te’n vas fora… amb un barret de ruc, un cucurull de pallasso, i a la boca un espanta-sogres, i si veus tanmateix que un dels dos amants meus s’atansa, pretens que tornes d’anar a pixar fora o el que sigui, i el distreus a cop d’espanta-sogres… Distreu-lo, desvia’l, atraça’l amb les teues pantomimes de capdecony cap al mal camí… Sobretot no el lleixis entrar, no fos cas…”

Era doncs fora, pobret de mi, esperant-hi totes les hores de la nit i, cap a les quatre de la matinada, veig arribar en Giorgio per l’altre costat… Li surti davant, fent-me el trompeta, espantant-li la sogra, i em fot un cop de puny i em lleixa espaterrat esterrossat. En aquell moment veig sortir en Jean-Louis de la cambra de la dona! What! What! Fotrem goig! Ara ve en Jean-Louis cap a mi i em fot una puntada als collons. Sóc rebregant-me per terra i veig en Giorgio entrar a la cambra de la dona!

I ara què faré, a part d’escopinar i pixar sang…? Esperar, com sempre. Esperar a veure com tot s’acaba. Me’n recordava del conte del calàpet qui molt saltava fins que hom no el va trepitjar o se’l va (hom) de viu en viu cruspir. “S’acaba ací del calàpet la dansa” deia la curta història. Per això potser no he saltat mai gens. I menys taulells, car qui sap.

A les darreries de la matinada, vull dir, ja s’hi veia i tot, eren les set o així, em vaig arrossegar fins a la cambra de la dona. Lleugerament vaig entreobrir la porta… Ella i en Giorgio encar eren al llit. Clapaven com angelets. Pobrissons, potser perdrien la tanda, potser malmetien aquell horari tan important que devien tenir, negociants d’upa tots plegats… Vaig aviar un quiquiriquic de pallasso i em vaig amagar cuita-corrents corredor avall cap a un dels excusats on adés hi havia anat rajant sang, ara per sort mig estroncada, uf.

Per la porta de la comuna mig ajustada vaig veure en Giorgio eixir. Vaig anar cap a la dona. encar l’havien ataconada pitjor que no a manguis! Cascú, ple de raó, l’havia castigada amb un tacó de déu-n’hi-do, i llavors se l’havien cardada pregonament i per cada trau. Car (ara m’ho deia), es veu que els dos valents s’ho havien maliciat (devia ésser allò, la relliscada d’haver dit televisió lituana i nepalesa), s’havien jugat a la palla curta qui es cardava la mala druda infidel primer, i qui ataconava el tit si em fotia pel mig, amb la meua fastigosa careta soferta de tronc de nadal qui somriu sense poder’n gaire pas, és clar, després dels cops rebuts i encar haver d’anar cagant tota mena de dons i serveis, ei, i aquest propòsit llur doncs l’havien dut perfectament a terme… i sense suar gens – tret que haguessin suat cardant-se’m la dona (probablement).

Tant se val, el notari i la gent del carrer i a l’oficina en acabat ens esguardaven dubitativament. No crec que cap es cregués que ens havíem barallat. Tothom hauria comprès que en aquell cas el marcat només hauria estat eu. Doncs… potser tornàvem d’un accident…? Potser hom ens havia atacat en un atzucac maleït…? Ara, això rai, sempre m’ha plagut qui-sap-lo anar marcat: és aleshores que he tret pit, que me l’he gratat com si hi duc cabres, que m’he sentit heroic… Ep, i aquell dia (qui bon record, vós!) pus.

~0~0~

capítol 9 al guaitajorns de n’Eleuteri Mut – (qui de cops també signa els escamarlats escrits amb el bon nom de ploma de Tul·li Muret)

L’endemà el titular a tots el mitjans era: “Pagà!”

“Pagà! (She paid!)

“The beautiful black speaker paid in full all of Peret’s debts! He can stay home, he can keep his harem intact! His harem of black sculptural free women! The most exquisite black women in the world, his for the time being! His indeed exclusively – to enjoy privately for an unlimited spell!

“Said Peret, after emerging as a smiling god from a secret interview with the supreme speaker Marjorie McDermott: Pagà! (She paid!).”

Tothom ho sap ara: elles i jo, doncs – mercès a la més influent de les figures del món negre qui es compromet a pagar sense cap retret ni excepció tots els meus deutes (pilots i pilots deutes que cuidaven negar-me i àdhuc metre’m en garjola) – les meues innombrables concubines i jo, dic, qui me les card sens cessar, podem continuar gaudint, vivint i reproduint-nos en els nostres selectes apartaments. Les belles vellutades negres i eu, sempre en constant formigueig d’excels, esvelt, escollit, coit.

Les escales, corredors, racons, foscors, portes secretes, respiralls, espiells, pisos i pisos del meu serrall, les baranes mateixes, tesos tendons rovellats, la casa sencera, doncs, ara salvada, pagada in toto per la formosa diva bruna de pell lluent, febrida; les cambres de bany, els luxosos llits, tots els estris i estances, nostres d’empertostemps, per a fer-ne ús meravellós de gairebé ininterromput forniqueig.

Això imprimeixen i reprodueixen, en pic els ho he dit, al núvol boirós de representant de tots els mitjans:

“She paid! The beautiful ‘negresses’ and I can continue therefore living together in highly lascivious harmony. Our exquisit many-layered abode the nest of our innumerable pairings, reproductions, orgasms”, per exemple.

“Pagà, pagà. Les belles negrotes i eu podem continuar… etc.”

(…)

Féu cap amunt, i davant l’altra Porta Sublim en Peret de Dalt me li digué: I tu, doncs?

Doncs eu, féu en Peret de Baix, l’únic que fotia tota la meua vida, cardar-me minyones, i petites rai, de sis a vuit anys, milers i milers, qui sap, probablement milions.

Malament rai, que li deia el de Dalt.

Home, collons, el de Baix respon, si n’he desminyonades tantes fou sempre en servei del soldà – fui tots aquells anys el seu desminyonaire de reglament a tots els serralls del seu imperi.

Qui serveix el soldà, representant de déu allà baix, serveix déu, i doncs, noi, ben fet, en Peret de Dalt somriu, aquiescent.

I la porta de bat a bat ampla li badà.

ωωωωω

(…) tornant de córrer pel bosc, per fer-li un favor, la seua motxilla a la noia li duc – ella, no sé per quin detall, havia lleixada la seua al “meu” amagatall (l’indret espinós on sempre lleix la meua) – ara amb la noia, sota el plugim, correm cap a casa pel bosc, i és ella qui sap els més recòndits viaranys – anem de rodes a pilans gairebé festejant – ens hem fet amics i, més tard, al cap d’un parell de mesos, àdhuc ens hem casat – quan me n’adon que és prenys, li dic que no m’avergonyeixi fent un infant negre o moro o mestís – em desdiu que és meu – li dic que com pot ésser meu si mai no hem cardat – diu tens raó, no hi havia pensat! – mes llavors cal no fer gaire soroll – som a la biblioteca de la vila i és diumenge i és plena de gent – i m’he volgut comprar un dels llibres usats i els deu cèntims amb què vull pagar el llibre vell són de col·lecció – potser la moneda val més de deu cèntims i tot, tot i que és tan antiga que, lluent i tot, fa pena de veure: aplanada, boteruda, desdibuixada – així doncs que potser val menys i tot – mes em diu qui em ven el llibre que no, que val exactament el que val, i au – d’on que tornem a casa tothom exactament amb el que valem – tret que és veritat que les nostres hores de festeig no ens les treu ningú – així que: que es foti tothom, i gaudim del moment eternament sota el plugim acompanyats per l’amazona pel bosc atapeït de secrets estretalls – car això val una vida, el que et sosvé en acabat del somni, del somieig o del breu instant beneït on (amoixat per un bleix d’enamorament) tot molt com cal fila.

ωωωωω

Però per què – li demanava el bòfia amb un tremolor esfereït a la veu que l’empegueïa i tot, massa emocionat amb aquell espectacle de tant de mort grotescament esguerrat, quelcom que potser no li fóra dat a hom veure ni a cap indret on pipiolis matussers dissequessin cadàvers a l’engròs, o en qualque escorxador on tractessin els animals sense gaire respecte, adu amb malignitat rai – per què l’excés…? Per què la disbauxa de destrucció del cos, la sangassa, la sànies, la brutícia, el carnatge… tant de farnat innecessari? Havíem promès de protegir la població, la gent… i per comptes d’això… els esguerrem, els triturem, els torturem, els assassinem, en fem bocins sense ni com ve ni com va…

El militar es guaitava el bòfia amb un cert lleix de commiseració: No podem mai protegir tothom, és impossible… una entelèquia… no pots protegir tothom alhora… és evident… només protegir una part del poble contra l’altra… Nosaltres som una part del poble… la més important… qui ens protegiria a nosaltres si no fóssim prou forts per a protegir’ns nosaltres mateixos, eh?

Tant l’un com l’altre tornaven de tallar mans i caps a betzef… Els escamots precursors d’acusadors i d’enxampaires, arribats massivament i de sobte, havien escridassats els reus, sorpresos en qualque festa o aplec o reunió de negocis, i posant-los les armes als polsos o amenaçant-los des d’indrets avantatjosos, els havien fets glaçar tots plegats fossin on fossin, davant la taula, als seients, als graons de les escales… i els havien falcats en costells, en ceps, en escarses, en pellerics, tant se valia el nombre – si n’hi havia vint, doncs vint; si eren quaranta, doncs quaranta; si era un pavelló ple, amb deu o vint mil persones, doncs això rai, tothom immobilitzat, en cormes i argolles, en metàl·lics paranys – i tot seguit arribaven ells, els de l’escamot policial i els de l’escamot militar, i amb les falcates molt esmolades tallaven mans i se’n reien, i tallaven en acabat els caps dels espunyats i se’n reien encar més fort.

I ara el bòfia i el militar eren descansant, i el bòfia, una mica fluix – massa jove, o massa inexpert, o potser amb un inici de galipàndria, qui sap – n’estava una mica enlluernat, amb tanta d’exuberant matança, i semblava doncs que li requés el sobrepuig de crueltat o que no en capís prou bé el raonament.

Sobretot que la ràtzia d’avui havia estada particularment salvatge. Un xicotet havia pispada una pistoleta negra que penjava del cinyell d’un dels soldats: era una pistoleta de joguina, només de fer veure, com les sivelles i insígnies i gorres i medalles: els uniformes dels militars sempre tan carrinclonament ornats. L’arma de veritat el soldat la duia als braços: una metralladora darrer model, mortífera a collons.

Així i tot, que algú del públic pogués gosar dur una arma, ni que fos de riure, allò qui podia passar-hi…? No pas les nostres forces! Per això anaven esventats darrere el minyó, i dins la nit creaven un túnel llefiscós de mans i caps tallats a la babalà. Petés qui petés, caps i mans que trobessin pel camí saltaven tallats arran per les molt esmolades falcates, i aquells qui corrien a la perifèria del túnel d’horror creat pels escamots executors, queien crivellats per les metralladores; hom els esguerraria després, potser quan claregés, espantant a batzegades mosques, bracs i d’altres carnissers i enterramorts qui haguessin fet cap abans d’hora.

Hom talla i crivella indiscriminadament fins que l’arma robada no aparegui – aquest és el procediment, i si ningú no sobreviu entre els qui hom troba passant, hom el condemna a la corma i al lent gradual escapçament, en represàlia, és clar, i sobretot per culpa molt greu d’ésser al mal lloc. Un lloc faitís, on el mal exemple se t’encomanava, segurament. Aquella pistoleta passava de mà en mà, i hi hauria passada fins a futurs massa insegurs, per això calia… per això prou calia… tallar cada mà… i cada cap per a millor mesura, és clar.

Quant a les víctimes, això rai. Poc cal patir-hi gaire gens. Saps què? Són antics nazis, diguéssim que són antics nazis… esguarda’ls les boques, antropòfags… s’atipen generalment massa… la crueltat els sobreïx… els ulls els lluen com a les feristeles… les sangs de les viandes tabús els rajaven coll avall… O… són enemics, diguéssim que enemics avials, empedreïts, mesells… són competidors, exacte, el pitjor: competidors… i amb llurs productes il·legals disminueixen (fan minvar) els nostres profits…

Però si llurs productes són il·legals, i els nostres són com els d’ells, la droga, els lletovaris, el peculat, els untets, els contractes… no hauríem d’ésser tan en fals… tindre tant de tort com ells…?

Escolta, te n’adones, oi? L’il·legal ret més profit – per això hi som, no pas per cap afany de criminalitat, d’il·legalitat – això fóra absurd en nosaltres… al capdavall, oi?… prou som les forces de l’ordre. Si el cervell t’acceptés mai aital contradicció, ja et dic que pararies boig. No. Obeeix i moixoni, tu rai, prou pots.

ωωωωω

Contra certes insanes independències, doncs! Obeeix i moixoni, no fos cas! Ets boig quan el cervell se t’independitza! Quan la màquina no t’és subjecta! Quan fot el que vol! Bogeria rai! Car el cervell ha d’ésser sempre el teu maleït esclau i prou! Car tu ets molt més que no el cervell. Tu ets tu i la teua idea de tu, i la màquina de dalt i l’embolcall del cos! Tu ets tot això. I el cervell (la màquina balba, babau) ni ha de manar ni ha de fotre el camp a campar-se-les per cabal. Has de manar tu! I què millor per a tu que anar fent? Ço és, obeint i callant? Ca? Ca? Car manar és obeir. Ja ho veus. Totes ponent-te. Prou pots.

ωωωωω

18 de setembre

Me’n recordo perfectament. Avui fa 35 anys, vaig pujar al capdamunt del gratacels i fins al darrer instant no n’anul·lí l’apoteòtic copdecap que m’havia fet de daltabaix ja doncs llençar-m’hi.

Les claus del meu desistiment, com les dels altres inexhauribles enigmes de l’anar morint (el morir dolorosament i a pleret que és l’afer costós de viure), rauen en fets adventicis que, com cap llamp vingut d’enlloc, sobtadament i arbitrària el cos no et cremen. En reps l’esglai i tot vira del tot al diferent.

El fet, per exemple, que el meu suplent, n’Episodi, greument malalt per causa d’un altre tacó anònimament i furtiva administrat per l’autoritat ocupant, aquell matí hagués mancat a feina, m’havia dut a aquell excés de treball d’on s’empitjoria la meua melangia.

En eixir del taller, els atapeïts canyons de la metròpoli m’escanyaven una mica més. D’esme, per maleït costum, vaig caminar com sempre, arrupit, mig ajupit, entre les cridòries i botzineigs de la voluda a bastament pol·luïda i boja.

Per comptes doncs de voler respirar aire fresc i veure ni que fos els darrers raigs del Solell morent, d’adreçar’m xano-xanet cap als afores, cap a cap turonet ple de raïms, esperant trobar-me-n’hi qui sap si cap carroll encar mig estalvi dels pessics molt agressius i avariciosos de borinots i vespes xanes, tot fent abstracció en acabat potser dels epítets (i no pas pedres ni trets) que em llencés el ranc vellard vinyòvol, i corrent després astrugament, sense que cap cep em fes encar la traveta, esbufegat i mig content per la correguda i el saborós lladrunyeig, llas, vaig atraçar’m, com dic, jup i amb gep, al més alt i sinistre dels gratacels per a gitar-m’hi daltabaix sense contemplacions tantost arribat a dalt i haver salvat el parapet.

Hauria acabat fet malbé, esdevingut finalment triomf del roent caos que sempre m’assetja per a posseir’m; hauria, dic, amb el meu definitiu enderrocament, permès que m’envaís ans posseís el nic destructor qui d’ençà que em nasqueren m’ha anat burxant sense descans per a envair’m, com dic, i destrossar’m, atomitzar’m, tornar’m absent i novament nonat sense remei.

Com ho diré? Aclaparat pel pes del feixuc desesme, em negava, tot ofecs i asmes i asfíxies, com més anàvem més durament estret pels congrenys dels braços del fosc enemic, sota el posseïment del qual rebia’n espermes de foc que em feien prenys d’infame embalum, estrijolant zigot de què cap malèfic metge ni ginecòleg assoliria mai més tard alliberar’m – parasitat doncs per la foscor creixent que se’m menjava part de dins sense possibilitats ulteriors de perbocar’m ni d’evacuar’m – quan la vel·leïtosa memòria se’m fixà en el fat sofert per n’Episodi, el meu suplent sempre ataconat gairebé a mort pels mateixos saigs d’elm gallinaci rovellat qui l’acusen, en fugues cacofòniques d’algaraví flamencós dient sempiterns llur bavós catecisme, en farsa forastera que els Catalans mai no trobarem prou còmica, d’ombres de febleses de rebel·lió i d’arranar, sangonosos, repugnants bòvids senyals d’invasor.

Bell fat atraçat, com múrria alosa damunt les margaridoies s’atraça cap al niu llunyedà, des de les alçàries impotents de la grofolluda, granelluda, eczematosa, megalòpoli que voldries deliqüescent com rude, terminal, vomitada enduta inflexiblement per la duad terrible de la darrera riuada.

Em vaig dir: “Si ell, de bon zel mogut, vol tanmateix null secret trobar, agafant sovint el pom de la porta del migjorn, i enfonsant-se tot d’una a la nit pudent on els sacrificis rituals de la corrent inquisició realitza diumenges els turments i ara, àmbit desert, per fenelles d’àgates descobreix els àvols llevats d’espelmes que coven malsons en aquells antres d’adoració de monstres de lleig magí i refulgeixen als ulls dels ninots nefands qui operarien prodigis per als llanuts, i n’esmicola, entre qui sap els ictiònims, podrits peixots de subterrani com ara sant Sadurní, sant Lluc, sant Salomó, i amb aquells escalaborns se n’ompl butxaques i s’esmuny cap a la miscel·lània llum de l’empori i en llença, subreptici, als clatells dels qui llangueixen com simis en parcs, belleu per a eixorivir’ls, per què jo no fóra així mateix capaç d’emprendre cap acció subversiva… belleu allò m’oferia empenta i joia, escalfor…?”

Mai no havia estat, abans aquell decisiu 18 de setembre, altre que acollonit beguí, titella manegat pels teològics falorniaires, missatgers continus de la mort.

Esmentar’m a l’enteniment n’Episodi i els seus històrics sacrilegis, tots plegats d’una comicitat molt aromàtica, fou bàlsam que, tampoc no sé per què, em llevaren la mandra del cos. M’escarrassava ara abocant, a les cares dels pus badocs, tortells molt merdosos d’apòstata, de qui les ardides creences ara són pedrera d’on treure’n flagrants passatges on cada lexema i hàpax esbalaeix els baixos disciplinats qui aitantes de buides virtuts s’atribueixen i damunt dels quals doncs cagar-s’hi nodreix el sa esperit qui-sap-lo.

La meua collita de renecs i flastomies per bordells i clavegueres era luxuriant prefaci a l’orgia ulterior de foragitar’ls, sense gaire risc, com fruita lloca, anònim, arrecerat als rerefons ombrívols, urta a urta damunt els vults repel·lents de confrares i “companys”, maçons, polítics, parroquians, brutals criminals molt carrinclonament, encarcarada, uniformats part de dins, de fora, i tota la púrria com cal i aprofitada de clients, llogrers, beneficiats, borsistes, inversors… Matrimonis, apotecaris, homenatjats i el romanent obedient i fanoc d’aitant de conciutadà contemporani eren apedregats per les connotacions de les hipòtesis que, còmic indefugible qui no feia cap gràcia, ara em pertocava, epicuri, d’etzibar’ls.

Davallava del gratacels ja guarit, com qui diu. L’escales ja no pudien a desinfectant ni a caguerada, feien olor de timiana i d’espígol. Havia ullat dalt de tot el carboncle estel·lar i en davallava enlluernat. Baix de tot era de nit, i humit, i fumós. I hi treien de sobre un altre cadàver pel tràfec tot trit.

Si s’escaigué que la vil despulla no fos la meua, el fet diguem-ne mig faust calia afegir’l, d’insabuda proesa, a les proeses exemplars de l’ínclit, per manguis molt preat, Episodi. Sant Episodi Catastròfic, i ep; aquell qui sense dir mai re sempre reblà que: “Si t’ataconen a la babalà i per no re, estifolla’ls el muntatge i el tripijoc tothora i de copdescuit, i sense cap raó ni motiu. Jotfot, i així seràs prohom dels de debò.

“Ausades, amuntega sempre sobredany a tot conflicte, tant els al·ludits com els d’esquitllèbit ocults. Amb afany malanomena les usances; sigues mitjancer de l’envitricollament; amb agraïment difereix estentori dels qui les decisòries prenen; esmerça’t als qui jutjaven condemnar, i, en fi, tot mòlt i cernut, adona-te’n si et plau que amb el teu exemple resols nogensmenys les cabòries de mant d’encaboriat.”

Cada 18 de setembre puig a l’indret pus alzinat i, muetzí com cal, em cag en cada déu i patum. Mon collaret d’espòndils relluu entre els inútils variòmetres que mai ja ni ull. I mon crit, sempre mut, incessant hi retruny.

ωωωωω